La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes

Obra basada en...

DONAR VEU A LA MEMÒRIA

“La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes” es

basa en textos escrits durant els bombardejos de la Guer-

ra Civil espanyola per nens i nenes que van viure en pri-

mera persona el conflicte. També apareixen narracions

d’escriptors com Josep Miracle, Mercè Rodoreda o Tere-

sa Pàmies que han deixat, en els seus llibres, testimoni d’-

aquells dies.

Aquesta obra forma part del projecte educatiu “Donar

veu a la memòria” que impulsa l’Insitut Lluís Vives. Aquest

projecte té com objectiu recuperar la memòria històrica i

reflexionar sobre fets dels passat, a través del teatre.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

[email protected]

http://donarveualamemoria.blogspot.com.es

TEXTOS

Maria Font

Josefina Piquet

Eulàlia Berenguer

Aurora Romero

Elena Arnau

Anna Ventura

Els pares de l Grup Escolar Lluís Vives:

Josep Pascual

Josep Balada

Vicenç Pinén

Joan Piqueras

REPARTIMENT

Carla Ametlla

Irene Càrdenas

Anna Carretero

Ona Esteve

Mireia Fabián

Júlia Gallego

Irene Gómez

Gerard Mercadé

Sara Musa

Laura Peralta

Lourdes Pereyra

Tenzin Yangzom

Paula Gerona

Col.laboració:

Dorine Ngo

ACTORS I ACTRIUS

Guillem Sedó

Yolanda Moreno

Ginno Chichonne

Isaac Sendra

Jana Gil

Adriana Marzo

Marta Sendra

Judit Zanuy

Marta Cortés

Disseny: Elisabeth Rosell

TÈCNICS

REGIDORIA

CARTELL

Aquest espectacle s’ha fet en col·laboració amb

les ex-alumnes del Grup Escolar Lluís Vives

Elena Anau i Carme Pinén.

Gràcies al seu testimoni, hem pogut representar més fidel-

ment aquelles vivències de l’any 1938 a la ciutat de Barce-

lona.

PRIMERA PART

L’obra transcorre en quatre espais que es diferencien a partir

de les projeccions de llum sobre cada una de les ubicacions,

així mateix hi ha un acompanyament de diapositives

(situades a la dreta del text). A la primera part de l’obra es

poden distingir quatre espais dins l’escenari, a la dreta es si-

mula un refugi antiaeri que es pot fer posant mantes i mata-

lassos al terra. A dalt amb una làmpada i un tamboret tapat

amb un llençol negre que simula un espai de cor grec que

acompanya l’obra. Al centre un bar amb taules i cadires,

ampolles, gots... A la dreta un arxiu amb un banc i capces

plenes de papers antics que es van arxivant al llarg de l’obra.

COR

PANTALLA PROJECCIÓ

PÚBLIC

ESCALES Taula

Capses amb papers

Banc

BAR

ARXIU

Làmpada

Tamboret

Mantes

REFUGI

Comença l’escena amb l’àudio introductori de “Barcelona

sota les bombes” per a situar l’espectador. Quan acaba el

discurs s’encén la llum del bar i sona “Ball de poble”. Surten sis

noies vestides d’època molt contentes perquè van al ball. Ri-

uen, xerren... i comencen a ballar. De sobte, se sent el vol dels

avions i totes miren cap al cel, als seus rostres es comença a

notar la por, mentre encara ballen fins que comencen les

bombes. Les noies corren per l’escenari. Les llums fan pampa-

llugues, es separen en dos grups agafades entre elles, plorant,

cridant, mortes de por. Una de les noies es queda sola al mig,

no sap on anar, es mira els grups plena d’angoixa, intenta

marxar, però explota una bomba i cau. Una de les noies del

grup s’aixeca corrents a mirar què ha passat. Al veure que la

seva companya està morta, xiscla. La resta s’apropen al vol-

tant de la noia morta plorant.

FOSC

ESCENA 2

S’encén la llum de l’arxiu. Dues arxiveres, vestides actuals,

estan remenant papers.

ARXIVERA 1: Jo havia sentit a parlar que, en aquest país, hi

havia hagut una guerra civil fa molts anys, però mai hagués

pensat que s’haguessin arribat a bombardejar les ciutats.

ARXIVERA 2: A mi, el meu avi, m’ho ha explicat tantes vega-

des, que hi ha dies que em sembla haver-ho viscut jo matei-

xa (Treu una foto de l’avi i se la mira) ell era un nen i anava a

l’escola (Guarda la foto) encara avui es desperta a les nits

sentint les sirenes.

ARXIVERA 1: (Treu un cartell de la guerra) Moltes foren les ciu-

tats bombardejades. Nois i noies com nosaltres van morir.

FOSC

ESCENA 1

Al llarg d’aquesta escena sona la música “La valse d’Amelie”

de Yann Tiersen. A la fosca hi ha tres personatges preparats.

Al cor, una nena vestida de negre recolzada al tamboret

amb una carpeta negra. Al refugi una altra, asseguda al ter-

ra, tapada amb una manta i vestida d’època, tremolant de

por i amb una lot a les mans. Al bar assegut a una taula, amb

una ampolla d’aigua i una tassa de cafè, un periodista, vestit

amb barret i gavardina que escriu notes a una llibreta.

COR: La nena que fa de cor encén la llum de peu.

Cuando Madrid era Sarajevo,

en Madrid llovía metralla,

llovían muertos.

ESCENA 3

NOIA DE REFUGI: (S’il·lumina la cara amb una lot.) Numerosos

aviones dejaron caer su carga en el centro. En muchos barrios

se vio como innumerables bombas, explosivas e incendiarias,

destruían los edificios y causaban estragos entre la sufrida po-

blación civil. (S’aixeca i va caminant cap al públic. (S’encén la

llum del bar). Comienza el bombardeo, todos los días. Estallan

las granadas sobre las casas muertas, abriendo nuevas heridas

en sus cuerpos desgarrados. (Es para davant el públic) Entre

explosión y explosión, las cosas, las casas, las calles, gritan. Sa-

cudidas por la metralla. (Es tanca la llum del bar. Es gira d’es-

quena i torna cap a la paret del refugi. Es tanca la llum del bar.

Es gira de cara al públic, amb l’esquena recolzada a la paret i

il·luminant-se la cara amb la lot. Molt trista) Yo, me quedo acur-

rucada en el portal de una casa, muerta de miedo, a las cosas

muertas. (Tanca la lot i es tapa amb la manta, es queda quie-

ta.)

COR:



llovían muertos.

PERIODISTA: (S’encén la llum del bar. El periodista va escrivint a

la llibreta mentre parla) Durante estos días de noviembre de

1936 Madrid ha ardido. Describir el horror y hablar de los asesi-

natos en masa se vuelve monótono (Fa un glop de cafè, mira

al públic i segueix escrivint) El barrio menos afectado por las

bombas, durante los primeros meses de guerra, ha sido el de

Salamanca. (Aixecant la vista cap al públic) esa es la zona

donde se encuentran las casas de muchos de los que han

apoyado la sublevación del general Franco. (Tornant a escriu-

re a la llibreta) otros barrios, sobre todo los del centro, no han

tenido tanta suerte y ofrecen un triste panorama (Fa un glop

de cafè i escriu) fachadas destrozadas, postes de luz derriba-

dos, raíles de tranvías retorcidos, edificios completamente

hundidos… (S’aixeca i es recolza a la taula amb la llibreta i

llegint) El bombardeo ha matado cerca de 2.000 personas, no

combatientes.

COR:



llovían muertos

La nena que fa de cor tanca la llum de la làmpada de peu. Fi

de la música.

FOSC.

S’encén la llum de l’arxiu, mentre les dues arxiveres estan re-

menant papers. Van vestides actuals.

ARXIVERA 1: Mira quin text he trobat de l’Institut! Treu un

exemplar. És una revista anomenada CERDANYA feta pels

nois i noies més grans del grup Escolar Lluís Vives el juliol de

1937. (Agafa la revista i comença a llegir) Madrid! Madrid

l’heroica, Madrid que s’ha defensat durant vuit mesos amb

una heroïcitat exemplar! (S’asseu al banc) Els exèrcits merce-

naris, en veure que no podien entrar en aquesta ciutat, han

pres unes altres decisions. Decisions basades en escampar el

pànic, la desolació, el dolor, la tristesa i l’horror de la població

civil. (Camina fins un lateral del públic i va recorrent tot l’esc-

enari de dreta a esquerra. Ho explica com si fos un conte) Era

un dia de novembre quan aparegueren sobre el cel de Ma-

drid uns avions. Ocellots negres d’acer, que a cada extrem de

l’ala tenien gravada la creu feixista. (Dos passes cap a la dre-

ta) Aquestes àguiles deixaven anar sobre la ciutat, passiva, la

seva metralla que només causà dolor i horror. (Dues passes

més) Els madrilenys només feien que córrer d’un lloc a l’altre

espantats. I fins i tot, se sentien avergonyits en veure que hi ha-

via éssers humans, semblants a ells, que cometien tals crims,

propis només de les feres. (Camina fins al mig del públic)

Les bombes varen destrossar algunes llars humils, matant els

seus habitants. I d’aquesta manera ho anaren fent quasi cada

dia i cada nit. (Es gira d’esquena i anant cap al banc) De Ma-

drid, ja no queda res! Els obusos enemics han destrossat mu-

seus, cases d’art, edificis im-

portants i antics, escoles,

carrers cèntrics... (Arriba al

banc i s’hi posa de peus. Es

gira cap el públic) Però de

totes maneres a Madrid no

han entrat. (Pausa recitar

com si fos una proclama.)

Madrid, seguirà essent, la

capital de la República Es-

panyola.

FOSC

ESCENA 4

ESCENA 5

Al llarg d’aquesta escena sona la música Rèquiem fora City

de Mike Oldfield. Els nens, vestits de negre, surten recitant de

darrere el públic, van sortint un de cada banda i es situen:

PANTALLA

GRADES

ALUMNE 1:

Se ven pobres mujeres que corren por

las calles.

como bultos o espanto entre la nie-

bla.

ALUMNE 2:

Las casas contraídas,

las casas rotas, salpicadas de sangre:

las habitaciones donde un grito

quedó temblando,

donde la nada estalló de repente

polvo lívido de paredes flotantes

asoman su fantasma pasado por la

muerte.

Son las oscuras casas donde murieron

niños.

ALUMNE 3:

Miradlas. Como gajos.

se abrieron en la noche bajo la luz

terrible.

Niños dormían, blancos en su oscuro

lecho

niños nacidos con rumor a vida,

ALUMNE 4:

niños o blandos cuerpos ofrecidos

que,

callados los vientos, descansaban.

Las mujeres corrieron.

Por las ventanas salpicó la sangre.

ALUMNE 9:

aviones, motores, buitres oscuros cu-

yo plumaje encierra

la destrucción de la carne que late,

la horrible muerte a pedazos que pal-

pitan

ALUMNE 10:

y esa voz de las víctimas,

rota por las gargantas, que irrumpe

en la ciudad como un gemido.

ALUMNE 3:

Todos la oímos.

Los niños han gritado

ALUMNE 6:

Su voz está sonando.

ALUMNE 10:

¿No la oís? Suena en lo oscuro.

ALUMNE 1:

Suena en la luz.

ALUMNE 5:

Suena en las calles.

ALUMNE 4:

Todas las casas gritan.

ALUMNE 5:

¿Quién vio un bracito

salir roto en la noche

con luz de sangre o estrella apuñala-

da?

ALUMNE 6:

¿Quién vio la sangre niña

en mil gotas gritando:

¡Crimen, crimen!

alzada hasta los cielo

como un puñito inmenso, clamoro-

so?

ALUMNE 7:

Rostros pequeños, las mejillas, los pe-

chos,

el inocente vientre que respira:

la metralla, la súbita serpiente,

muerte estrellada para su martirio.

ALUMNE 8:

Ríos de niños muertos van buscando

un destino final, un mundo alto.

Bajo a luz de la luna se vieron

las hediondas aves de la muerte:

ALUMNE 6:

La ciudad anegada se alza por los

tejados y alza un brazo terrible.

ALUMNE 2:

Un solo brazo.

Mutilación heroica de la ciudad o su

pecho.

ALUMNE 7:

Un puño clamoroso, rojo de sangre

libre,

ALUMNE 4: (es gira i recita amb força

dramàtica)

que la ciudad esgrime,


dramàtica)

iracunda


dramàtica)

y dispara.

Final de la música

ALUMNE 1: (Es gira i avança fins al pú-

blic. S’encén la llum del bar.) Aquest

poema el va escriure Vicent Alexan-

dre a Madrid el novembre de 1936,

després d’un brutal bombardeig en el

que van morir molts infants.

FOSC

ALUMNE 7:

Pasáis, y de esa ventana rota sale un

grito de muerte.

Seguís. De ese hueco sin puerta

sale una sangre y grita.

ALUMNE 9:

La ventanas, las puertas, las torres,

los tejados.

ALUMNE 3:

gritan, gritan.

ALUMNE 2:

Son niños que murieron.

Por la ciudad, gritando,

ALUMNE 3:

un río pasa: un río clamoroso de do-

lor que no acaba

no miréis; sentidlo.

ALUMNE 10:

Pequeños corazones,

pechos difuntos,

caritas destrozadas.

ALUMNE 4: No los miréis; oídlos

ALUMNE 2:

Por la ciudad un río de dolor grita y

convoca

sube y sube y nos llama

SEGONA PART

Durant la segona part es canvia l’escenari, es treu el tamboret

del cor i es posen sis taules d’escola, cada una d’elles amb

una llibreta, una plomilla i un tinter. Mentre sona la música

“Palabras para Júlia” de Paco Ibàñez

PANTALLA PROJECCIÓ

PÚBLIC

ESCALES

Capses

Banc

CLASSE

ARXIU

Làmpada

Mantes

REFUGI

ESCENA 6

FOSC

Sona una entradeta de ràdio

VEU EN OFF (Paula): Avui 13 de febrer de 1937 a les 10 de la nit,

els ciutadans barcelonins ens hem sentit sobresaltats per un se-

guit d’explosions, produïdes per projectils, que han caigut en el

centre de la ciutat prop de la fàbrica Elizalde. Sembla que pro-

venen del mar i ha estat obra del creuer Canàries. La situació

és molt confosa.

Final de ràdio

ESCENA 7

S’encén la llum de l’arxiu, mentre les dues arxiveres estan re-

menant papers. Van vestides actuals.

ARXIVERA 1: Malgrat el que pensa la gent que ho va viure, els

historiadors han confirmat que els obusos, provenien del cre-

uer italià Eugenio di Savoia. Els trets foren diaprats des d’una

distància de 9.000 metres. Nou salves en quatre minuts. Els

projectils varen caure en ple centre de la ciutat. Les víctimes

mortals foren divuit.

ARXIVERA 2: (Agafant un prospecte de les caixes. Contenta

del què ha trobat) Mira, mira que he trobat! En aquesta car-

peta hi ha un programa de mà del concert que va fer el Grup

Escolar Lluis Vives el dia 1 de març de 1937!

S’encén la llum de la classe. Mentre la historiadora llegeix el

programa del concert, els nens van sortint, vestits amb bates

d’escola, i es col·loquen per la classe, alguns drets, altres asse-

guts a sobre la taula.

ARXIVERA 2: Van intervenir: el Cor Mixt Polifònic, Trio dels se-

nyors Ribó, Guinart i Sala i el Cor Infantil Lluis Vives. Van inter-

pretar el següent programa: Som petits, de Lluís Millet. Les

campanes de Pasqua, d’Apel·les Mestres. Canto a los pesca-

dores, Popular Gallega. La balanguera, popular catalana.

Cançó del lladre, popular catalana. Marinada, de Pérez Mo-

ya. S’apaga la llum de l’arxiu.

Amb els nens surt una professora que comença a cantar La

balanguera tots se la miren molt contents i van cantant. De

sobte comencen les sirenes i el discurs de la Generalitat. Cor-

ren per la classe espantats. Es fan pampallugues amb la llum i

es projecten tot de diapositives seguides de bombardejos.

Paral·lelament, les dues historiadores comencen a treure les

capces de l’arxiu, molt nervioses i els hi cauen tot de llibres per

terra. Els nens corren per la classe fins que la

NENA 1: (Puja a sobre una taula i crida) Diuen que la classe

del Senyor Gaspar Vives ha de baixar al sòtan quan sonen les

sirenes!

Tots es miren i es col·loquen sota la taula. Final de la música.

FOSC

ESCENA 8

PANTALLA PROJECCIÓ

PÚBLIC

ESCALES

Banc

CLASSE

PATI

Làmpada

Mantes

REFUGI

Llibres per

Al llarg d’aquesta escena hi ha dos espais paral·lels. A la clas-

se, els nens estan situats a sota la taula tota l’estona i només

surten per a llegir quan els hi toca, després s’hi tornen a

col·locar. Al pati, van apareixent els autors del llibre, vestits de

negre i amb una lot. Enfoquen el terra, ple de papers, i els re-

menen fins que troben el seu. Llegeixen i quan sona l’explosió

marxen corrents cap al refugi.

JOSEP MIRACLE: (Surt amb una llanterna

enfocant al terra, mira els papers, agafa

el de Josep Miracle, i llegeix de genolls a

terra) Els bombardeigs aeris van ser, molt

aviat, el malson de tots els barcelonins. Si

de dia esfereïen, de nit embogien. De dia,

un tenia la sensació d’estar prop o lluny del perill. Si s’hi estava

a prop era córrer a cercar refugi; si s’hi estava lluny era una

sensació d’alleujament. (Pausa) De nit, era la desorientació

pura i simple. (S’aixeca) Moltes famílies, literalment preses de

pànic, van optar per dormir dins les andanes del metro, multi-

tudinàriament, atapeïdament, un matalàs al costat de l’altre.

En llevar-se, cargolaven el matalàs, el lligaven amb un cordill i

l’arraconaven a la paret. De dia, la renglera de matalassos

lligats a les andanes de metro feia una gran impressió de mi-

sèria. (Explota una bomba. Es guarda el llibre sota el vestit i

marxa corrents cap al refugi, on seu i es posa el llibre tapant-

se el cap per salvaguardar-la de les bombes. Tanca la lot.)

MARIA FONT: (Surt de sota la taula i es po-

sa sota el llum de peu i l’encén, treu un

paper de la butxaca i llegeix.) De nit,

quan sonaven les sirenes m’amagava so-

ta el llit i em quedava allà, protegida pel

matalàs. Des d’allà senties, primer els mo-

tors dels bombarders, després els xiulets i finalment les explosi-

ons, unes vegades lluny, altres més a prop, algunes al costat

mateix. (Marxa cap a sota la taula, sense apagar el llum)

TERESA PÀMIES: (Surt amb una lot enfocant

al terra, mira els llibres, agafa el de Teresa

Pàmies l’obre i llegeix. Dreta) Cuando se

anunciaba un bombardeo, por medio de

las sirenas, dejábamos todos la tarea que

estábamos haciendo sobre los pupitres y,

con mucha serenidad, bajábamos al refugio, que era la anti-

gua capilla que se conservaba intacta. Allí permanecíamos en

orden. (Pausa) Recuerdo que salíamos a los pasillos y, con

mucho cuidado, subíamos a la azotea (Es posa de puntetes i

amb la mà al front com si es tapés el sol) desde donde veía-

mos los aviones, los bombarderos y la metralla de los antiaére-

os que caía por allí. (Se sent una bomba, xiscla i marxa corrents

al refugi posant-se al costat dels companys, tanca la lot)

JOSEFINA PIQUET (Laura): (Surt de sota la

taula i es posa sota el llum, treu un paper

de la butxaca i llegeix) No entenia perquè

de sobte, a mitja nit, em treien del llit i em

duien embolicada amb una manta fins a

un solar molt gran, que hi havia a prop de

casa. O anàvem a l’estació de San Gervasi. (Pausa) Allí hi ha-

via altres nens com jo, però no podíem jugar, perquè ens feien

estar ben quiets, asseguts, al costat de la família. Els grans, s’-

estaven a l’andana, asseguts o estirats sobre matalassos.

(Pausa) Hi havia una cosa bona però, a l’hivern, en el metro

s’hi estava més calentó que a casa. (Marxa cap a sota la tau-

la)

MERCÈ RODOREDA: (Surt amb una llanter-

na enfocant al terra, mira els llibres, agafa

el de Mercè Rodoreda, de cloquilles). I

vam dormir junts. Jo al mig i un nen a ca-

da banda. Si havíem de morir, moriríem

així. (Pausa) Si a la nit hi havia alerta i les

sirenes ens despertaven, no dèiem res, ens quedàvem quiets

només escoltant; i quan tocaven la sirena d’acabament, si

podíem, dormíem. (Pausa) Però jo, no sabia mai si estàvem

adormits, perquè callàvem sempre. (Se sent una bomba, mira

al cel i comença a plorar. Es gira i marxa corrents cap al refu-

gi, al costat dels seus companys. Tanca la lot)

EULÀLIA BERENGUER : (Surt de sota la taula

i es posa sota el llum, treu una carta de la

butxaca i llegeix) Quan sonaven les sire-

nes la gent es transformava, corrien com

a bojos (Pausa) em feien un pànic terrible.

(Pausa) Al començament baixava molta

gent al refugi, després es va transformar en rutina. (Pausa) La

vida era tan dura a Barcelona que si s’havia de morir, la gent

preferia fer-ho a casa, tots junts amb els nens. (Tanca la llum.

Marxa cap a sota la taula)

JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO (Júlia): Surt amb

una llanterna enfocant al terra, mira els

llibres, agafa el de José Agustín Goytisolo i

llegeix.

Donde tú no estuvieras, como en este recinto,

cercada por la vida,

en cualquier paradero, conocido o distante,

leería tu nombre.

Aquí, cuando empezaste a vivir para el mármol,

cuando se abrió a la sombra de tu cuerpo desgarrado,

pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron

tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron.

Alrededor de ti, de lo que fuiste,

en pozos similares y en funestos estantes,

otros, sal o ceniza, te hacen imperceptible.

Lo miro todo, lo palpo todo:

hierros, urnas, altares,

una antigua vasija, retratos carcomidos por la lluvia,

citas sagradas, nombres,

anillos de latón, sucias coronas, horribles

poesías…

Quiero se familiar con todo esto.

Pero tu nombre sigue aquí,

tu ausencia y tu recuerdo siguen aquí.

¡Aquí!

Dónde tú no estarías

si una hermosa mañana, con música de flores,

los dioses no te hubieran olvidado.

(Es situa fins al mig del públic. S’encén la

llum de la classe.) Goytisolo va escriure

aquest poema per la seva mare que va

morir per l’explosió d’una bomba, llençada

per un avió italià el dia 17 de març. Ella feia

cua a una botiga, ja que, malgrat els perills, volia comprar

dolços per celebrar el sant del seu fill i marit, un Sant Josep

que no arribaria a celebrar. FOSC

Però tots els esforços de la mare van ser inútils. I va haver de

veure el cos del seu fill, amuntegat amb els altres cadàvers,

en el camió que se’ls enduia a tots cap al dipòsit del Clínic.

(Surt una de les nenes de l’escola de sota la taula, mira a la

que recita amb cara de preocupada, li estira el braç esquer-

ra com demanant que marxin d’allà. La que recita se la mira

amb amor, li agafa la mà amb tendresa i marxen de l’esce-

nari). S’apaga la música.

FOSC

VEU EN OFF : 6 de març de 1938. La base aèria italiana de Ma-

llorca ha realitzat, en un espai de 24 hores, vuit bombardeigs

sobre Barcelona, ocasionant víctimes i danys. Aquesta és la

civilització que ens volen imposar els mercenaris.

ESCENA 9

Al llarg d’aquesta escena sona “Claro de luna” de Beethoven

apareix una nena, vestida de negre, que es posa davant el

públic i narra. S’encén el llum de la classe

COR: Dins l’escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant.

El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de

l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol, hi havia sis persones ajagu-

des, un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (Pausa) Estant en

aquella contemplació, van arribar els homes de la brigada a

retirar els cadàvers. I en aquell moment es va produir una co-

sa horrible. (Pausa) Va aparèixer l’enfollida mare d’aquell noi

mort. I hauríeu d’haver vist la seva desesperada lluita estirant

el cos del seu fill, que un home de la brigada també estirava

per l’altra banda, ben disposats a no deixar-se’l perdre.

(Pausa)

También te digo que vienen a bombardear los aviones de las

alas negras. Precisamente, ahora que estoy escribiendo la

carta han venido, haciendo mucho daño, porque ellos no vi-

enen para hacer un viaje en avión. Por eso, yo voy cada día

al colegio. (Es gira, seu bé i segueix escrivint)

NEN 3: (Es gira cap al públic, s’asseu a la taula amb els peus a

la cadira llegeix a la llibreta) Dijous, 29 de setembre de 1937.

Què n’és d’horrible! Avui han tocat les sirenes quatre vega-

des. Però encara no ens podem queixar, perquè, potser arri-

barà el dia que estaran bombardejant sense parar i no po-

drem sortir al carrer. Ves si no es podria acabar avui mateix

aquesta guerra i no hi hauria tantes desgràcies com ara! (Es

gira, seu bé i segueix escrivint)

Sona el timbre, els nens que estan a la classe surten al pati

contents, la resta d’actors també surten també vestits amb

bates. S’apaga la llum de la classe i s’encén la llum del pati.

Un grup de nens piquen de mans asseguts a terra, unes nenes

juguen a la xarranca, un altre grup està assegut al banc xer-

rant.

ESCENA 10

S’encén la llum de la classe. Sona la recitació del poema

“Diuen” Els nens estan asseguts d’esquena escrivint a la llibre-

ta, vestits amb bates d’escola.

NENA 1: (Dreta de cara al públic al costat de la taula, amb la

llibreta a les mans llegeix) 31 de maig de 1938. Fa tres dies que

volem anar al parc del Guinardó. No podem anar-hi, perquè

cada matí toquen les sirenes. (Es recolza a la taula) Diumen-

ge, va caure un projectil d’antiaeri a l’escola. Va foradar el

terrat del primer pis i va passar a la cuina. Sort que no era dia

de classe. (Es gira, seu bé i segueix escrivint)

NENA 2: (Es gira i es posa de genolls a la cadira amb la llibre-

ta) Me llamo Aurora Romero. El motivo de esta carta es para

decirte que, si en Almería vas al colegio, te enseñan mucho.

PANTALLA PROJECCIÓ

PÚBLIC

ESCALES

Banc

CLASSE

PATI

Làm-

Mantes

REFUGI

7

8

9

1

1 3

2

4

5

6

NENA 7: (Asseguda al banc. Ho explica com un “cotilleo”) M’-

M’han explicat una cosa increïble! Mira, un noi del Masnou,

estava sopant quant, dos amics, el van anar a buscar per

prendre alguna cosa al bar, com feien cada nit. Ell els hi va dir

que l’esperessin una estona, que havia de donar de menjar

als conills i que després aniria amb ells. Però els dos amics no

el van esperar i van marxar al bar. Quan ho havia fet tot, la

seva dona li digué que ja estava bé, que sempre la deixava

sola amb els nens i no li feia companyia. El xicot s’ho va re-

pensar i es va quedar a casa. (Amb veu de misteri) Encara no

feia un quart que prengué la decisió de no sortir, que comen-

çà un bombardeig i, què són les coses d’aquesta vida, donà

la casualitat que va caure una bomba al bar on havia que-

dat amb els amics. Els seus amics van morir entre les runes.

NENA 8: Aquest homes se’n salvà d’una de bona!

NENA 9: (Mentre juga a picar de mans, es posa de genolls a

terra) Mira si hi ha gent pocasolta! L’altre dia, mentre estava

dibuixant, vaig sentir una veu que cridava: Les sirenes! Tot se-

guit, vaig deixar el dibuix i vaig sortir a veure si era veritat. Però

al final eren un parell de bordegassos que, amb un pot, feien

el soroll d’una sirena. (Tot el grup de nens riu)

NENA 10: Quines bromes! I pensar que, segons les notícies dels

diaris, en el bombardeig d’ahir hi va haver més de cent morts i

un gran nombre de ferits.

NEN 3: Diuen que aquest ha estat el bombardeig més cruel

que hi ha hagut a Barcelona!

Sona el timbre del pati. Els sis nens tornen a la classe, seuen a

la seva taula i escriuen a la llibreta. La resta de nens surten d’-

escena. S’apaga el llum del pati i s’encén la de la classe, so-

na el poema recitat “Diuen”. La nena 4 en comptes d’anar al

seu lloc es situa al final de la classe de cara al públic.

NENA 4: Avui, 31 de març de 1937 he complert 13 anys, pot-

ser són els darrers que compleixi. (Treu un ninot de la butxaca i

se’l mira amb cara de pena) Quina diferència amb l’any pas-

sat, que vàrem menjar tortell! (Pausa, mira al públic) Aquest

any, ho hem celebrat amb patates i carn de cavall, que per

sort, estava tendra. (Camina dues passes cap a l’esquerra) No

com altres vegades que estava més dura que una sola de la

sabata. (Camina quatre passes cap a la dreta) Hem anat al

Principal perquè han vingut a bombardejar. Per sort, avui en-

cara no hem sentit cap explosió. Però ja ens han desvetllat a

tots, i demà ens hem d’aixecar ben d’hora. (Torna al centre)

Quan tornarà aquell temps que no havíem de faltar a escola i

no ens havíem de preocupar per les bombes ni el menjar?

(Torna al seu lloc, s’asseu i escriu a la llibreta).

FOSC

ESCENA 11

S’encén la llum de la classe, els nens estan asseguts escrivint a

la llibreta, però quan els hi toca dir la seva frase, agafen la ca-

dira, llibreta, plumilla i tinter i es posen a la porta de la classe i

de cara al públic reciten.

NENA 6: Debido a una indisposición a causa

de los bombardeos me veo imposibilitada

por unos días de asistir a clase. (Marxa per la

NEN 2: Jo, Josep Balada, a causa del meu

estat i de les circumstàncies actuals, he de

marxar un temps per restablir-me. Demano

que es reservi el meu lloc a l’escola per a tor-

nar-hi aviat. (Marxa per la porta amb la cadi-

ra)

NENA 1: (Treu un paper de la butxaca) Tenim

la necessitat de traslladar les nenes, Carme i

Teresa, a un poblet xic allunyat de Barcelo-

na. Fins que no s’arregli la qüestió de la guer-

ra que vivim. Vicenç Pinén (Marxa per la por-

ta amb la cadira)

NENA 5: Em dic Teresa, i la meva mare m’ha

donat aquest justificant. (Treu un paper de la

butxaca i llegeix) En motiu de les circumstàn-

cies que estem passant, la Teresa no podrà

assistir a l’escola durant alguns mesos, per-

què se’n va a Ribes de Freser per veure si es

posa bona, i s’engreixa amb el menjar d’allà

dalt. (Marxa per la porta amb la cadira)

NENA 4 (Irene C): (Treu un paper de la butxa-

ca i llegeix) Jo, Joan Piqueras, informo que,

en vista de los momentos que estamos atra-

vesando y debido a los criminales bombar-

deos de que somos víctimas,

NENA 3: El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest in-

forme per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix) el meu

fill s’ha d’absentar de Barcelona pel motiu de les circumstàn-

cies de la guerra i per la manca de menjar. (Marxa per la

porta amb la cadira)

hemos decidido trasladar la nena a las afueras de Barcelona.

(Marxa per la porta amb la cadira)

FOSC

Mentre recita la veu en off, en la foscor surt l’Anna, vestida de

negre amb una espelma, passa pel centre de les taules, molt

lentament. Darrere d’ella surten la resta de nens, també vestits

de negre i es queden en quadre plàstic agafant la taula i mi-

rant fixament l’Anna mentre parla.

VEU EN OFF: El meu germà Francesc, ha patit un atac d’-

epilèpsia pels bombardeigs, i caldrà enviar-lo fora de la ciu-

tat.

ANNA: Em dic Anna Ventura, fins que no torni la calma, he

d’anar a fora de Barcelona, a Vilboí, però demano que em

reservin plaça en aquesta escola. Es queda mirant al públic

fixament.

Mentre els companys d’un en un treuen les taules d’escena.

Quan l’Anna queda sola a l’escenari, bufa l’espelma i marxa.

Al llarg d’aquesta escena sona la música “The Sacrifice” de

Miachel Nyman Tots els nens van sortint de darrere la panta-

lla, un de cada banda, vestits de negre. Es col·loquen davant

un al costat de l’altre.

ALUMNE 1: Una vegada, es va dir que calia perdonar, perquè

no sabien el que es feien. Després de les matances d’inn-

ocents a Madrid...

ALUMNE 2 i 3: (Es situen una a cada banda de l’alumne 1 i di-

uen tots junts) a Gernica.

ALUMNE 4 i 5: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Bil-

bao, a Barcelona, a València.

ALUMNE 6, 7: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Lon-

dres, a Dresde.

ALUMNE 8 i 9: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Sa-

rajevo, a Grozni,

ALUMNE 10, 11, 12: a Bagdad a Palestina, a Síria.

ALUMNE 1: (Avança cap al públic i davant, amb veu greu)

Podeu perdonar, però no oblideu mai aquests fets. Els assas-

sins (Pausa) sí sabien el què es feien.

FOSC . Puja la música

FI DE L’OBRA

ESCENA 12

Aquesta obra va ser muntada durant el curs 2012-2013 dins

el crèdit variable de 1r de la ESO “Teatre i Memòria històri-

ca”.

Es va estrenar a l’Institut Lluís Vives els dies 10 i 12 de juny del

2013. La van venir a veure els nostres companys, els pares i

mares i els veïns i veïnes del barri.

Durant el curs 2013-2014 se’n va fer l’externalització, expli-

cant el projecte de “Donar veu a la memòria” tant als mit-

jans de comunicació com fent bolos a altres escoles o cen-

tres veïnals.

Donar veu a la memòria pretén oferir un espai i temps

per a potenciar la identitat personal a partir de la reflexió ètica

individual que potencia una visió crítica i millor comprensió del

món globalitzat, així com un desenvolupament de l’empatia

vers la diversitat cultural i interpersonal. Adquirint a la vegada

un compromís social amb els valors democràtics i els drets hu-

mans i cercar espais comuns de convivència. En definitiva, pro-

moure el desenvolupament de ciutadans i ciutadanes que par-

ticipin i es comprometin en aconseguir una societat més justa i

equitativa.

Recuperar la memòria històrica i explicar-la a través del teatre,

el fet que els actors i actrius tinguin la mateixa edat que els

nens i nenes que van escriure els textos que representen, els

permet, no només assolir els objectius esmentats al llarg del

projecte, sinó conèixer millor el passat per a construir un futur

millor.

En definitiva amb aquest projecte de “Donar veu a la memò-

ria” volem fer entendre als alumnes i a la societat en general

que la pèrdua de la memòria històrica significa deixar les vícti-

mes en l’oblit.

Per a més informació:

http://donarveualamemoria.blogspot.com.es/

[email protected]

“La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes”

Selecció de textos i muntatge teatral

Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

Documents

La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes