Aquest fragment pertany al capítol I de l’obra “La plaça del diamant” de Mercè Rodoreda. Se situa en la primera etapa de la novel·la, on l’època dels primers problemes de la s protagonista, Natàlia, que no són res comparats amb els grans problemes que pateix a mesura que es desenvolupa la trama. Des del punt de vista cronològic, la novel·la transcorre, en aquest fragment, en una etapa situada a la Primera República, ja que sabem que la proclamació de la Segona República no es produeix fins al capítol XV de l’obra.

Per tant, ens situem en Catalunya, amb la societat pròpia de la Primera República, amb els seus antics costums, supersticions i pensaments que afecten directament a la protagonista: la Natàlia. Ara, en aquest fragment, ella coneix a en Quimet, un noi que li sembla atrevit,li inspira por, respecte, i per això no es pot oposar a que li robi la seva pròpia identitat.

Mercè Rodoreda degué escriure aquest fragment en 1957, aproximadament, quan es trobava a Ginebra, un lloc que no li inspirava gaire, al menys, no tant com París, on va començar a fer escapades a partir dels anys 60.

En quant a l’anàlisi del contingut i forma del text, seria convenient dir que el fragment comença amb la Natàlia i en Quimet ballant a la plaça del Diamant, quan fa pocs minuts que s’han conegut. En aquest moment, cap dels protagonistes coneix el nom de l’altre, només ballen, l’un, sentint-se feliç i conten d’haver conegut a una noia i sentir-la com una possessió seva i l’altra,amoïnada per estar ballant amb un desconegut, tenint un promès i sense saber ballar del tot bé, segons ella.

Apareixen, en aquest fragment de l’obra, diversos símbols: el primer de tot és la cinta que porta la Natàlia al vestit, a la seva cintura. Simbolitza que la protagonista s’ofega davant la situació que està vivint, ella mateixa diu que li estreny el cos, li falta l’aire, es mareja... llegint com li molesta la cinta, es pot deduir com li arriba incomodar la situació de trobar-se ballant amb algú que no li agrada del tot, que l’inspira por, desconfiança, que la tracta com si fos una cosa seva acabant-la de conèixer, mentre la Natàlia es preocupa pel seu promès, què farà, què li dirà si se n’assabenta...

El segon dels símbols es la mare de la protagonista, ja morta. Apareix moltes vegades quan la Natàlia es troba sense saber què fer ni què dir, ni com treure’s a aquell home de sobre, com evitar-lo... en aquestes situacions, la Natàlia pensa que tant de bo estigués viva per poder-li aconsellar i dir-li què ha de fer, què és el correcte.

Es com si ella es trobés sense el recolzament emocional que necessita, sense una figura familiar que la recolzi davant aquell moment: està perduda i sola. A continuació, llegim com en Quimet li pregunta sobre el seu promès, vol saber qui és i a què es dedica, i quan la Natàlia, li diu que és cuiner a un hotel ell riu i li diu que no l’importa gens ni mica perquè al cap d’un any ella seria la seva esposa i la seva reina, i ballarien a la plaça del Diamant. Ella, en comptes de negar-s’hi, calla,no diu res i deixa que ell es faci les seves pròpies idees i plans pel seu futur com si d’un objecte propi es tractès.

Més tard, torna a aparèixer la cinta que li estreny molt més, quasi li ofega del tot, com un ganivet. Desprès trobem un nou símbol: els ulls d’en Quimet.

La Natàlia diu que quan els mira i ells l’observen es sent atrapada, com si tot el món s’hagués convertit en aquells ulls i no hi hagués cap manera d’escapar-ne. Simbolitzen l’opressió, la submissió a un animal que domina la seva presa i ella, sense dir res per la por que li provoca. Podem veure un altre símbol de nou, la mare morta de la Natàlia, que no podia ajudar-la en aquell moment. Continuen ballant i ballant fins que la festa s’acaba, tothom s’en va i queden ells sols a la plaça. En aquest moment en Quimet li diu que ballaràn ells sols un vals de punta a punta de la plaça i pronuncia el seu nou nom: Colometa.

En aquest moment, ella s’el mira molt amoïnada i aquest cop sí li respon, dient-li que ella es diu Natàlia,no Colometa. En Quimet riu i diu que només es pot dir un nom: Colometa. Aquest torna a ser un símbol, ja que representa ell la sotmet a la seva voluntat com si ella ja fos la seva esposa, que encara que ho hagués sigut, no li hauria donat cap dret a comportar-se així, traient-li la seva identitat, com si modelés a una don, a al seu gust i preferència, canviant-la de cap a peus, com si la Natàlia només fos el motlle de la dona que ell aniria educant i sotmetent als seus desitjos.

Davant d’això, ella arrenca a córrer, un altre concepte que simbolitza com vol fugir d’ell, fugir d’un mal que se li apropa a poc a poc. Ell, per la seva banda, la persegueix i quan l’atrapa, li diu que no pot anar tota sola per aquells carrers, que se li robarien, tornant-la a tractar com a un bé valuós, una pertinença seva, per sempre. La cinta de la Natàlia- Colometa cada cop li estreny més,li molesta més com si estigués lligada a ell sense poder fugir de tot allò i d’aquell home. Ella torna a córrer, i ell la torna a perseguir, fins que la seva cinta de goma es trenca, i això ens mostra que ja mostra que ja no hi ha res a fer, tot l’anterior s’ha trencat, la seva innocència poc a poc desapareixerà, al igual que la seva identitat: comença una nova vida de submissió. Finalment, quan ja el fragment s’acaba, la Natàlia arriba a casa seva amb vergonya, molta vergonya de sí mateixa i d’aquella situació que no hi havia pogut controlar, si no que la situació i aquell home l’havien controlat a ella.

Encara que sigui al final del fragment i del capítol al qual pertany, tornem a trobar un nou símbol i molt important: el llit de la Colometa. Quan arriba a casa diu que es va tirar al llit a les fosques, al seu llit de noia, com si hi tirés una pedra. Diu “de noia”, per tant, no es sent com aquella noia que va dormir en aquella llit anterior, es sent com la persona que ha perdut la seva identitat,el moment de la seva infància, de viure-la, experimentar la seva innocència i bondat que fins ara tenia. Sent que en un futur molt pròxim i a causa d’en Quimet, deixarà de ser una noia per convertir-se en la dona d’un vertader desconegut, en una mena d’eslava amb una mica més de drets.

Si tractem els nivells lingüístics, en el text i en general, a tota l’obra, la Natàlia- Colometa s’ expressa de manera molt senzilla, com ho podria fer qualsevol de nosaltres quan parla amb un amic. L’obra no té narrador,tot ho explica la Colometa a un interlocutor que no intervé, un amic que no fa preguntes, només l’escolta.

Sobre els tòpics literaris; el concepte principal de tota la novel·la, sense dubte, són els coloms, que es repeteixen constantment als esdeveniments importants, als problemes de la Natàlia. En aquest fragment però, no apareixen en cap moment, perquè ella s’acaba d’enfrontar a la pèrdua d’identitat i acaba de conèixer a en Quimet, a mesura que la trama avenci, els coloms envaïran la seva vida fins a ofegar-la, com el seu marit.

Aquest fragment, que pertany a una obra tan coneguda, amb tanta acollida, tan adaptada i representada, ens ensenya el poder que tenien els homes sobre les dones antigament, fa que adolescents com nosaltres, que no ho vam poder viure, reflexionem sobre la situació que es vivia, la submissió que existia, els pensaments i supersticions absurdes, propis de persones totalment inexpertes i ingenues.

Es considera una de les obres mestres de Mercè Rodoreda i en la meva opinió, la seva obra mestra, seguida de Mirall trencat , a causa del seu tema, tan quotidià en el moment que l’obra va ser escrita, estar sotmesa al teu marit sense tenir les teves pròpies decisions, desitjos, somnis i plans pel futur... només néixer per casar-te amb un home i amb la seva llar, amb la que pot ser compartiries més coses que amb ell mateix, perquè un cop es convertien en la seva esposa eren, com pel Quimet la Natàlia, un bé més de la seva propietat. És un llibre amb un to molt familiar, que produeix en el lector una sensació d’estar parlant amb un amic o amiga, i que sembli que coneguis als personatges de veritat. Podríem reconèixer a un reflexe de la Mercè Rodoreda en el seu personatge, la Colometa, perquè coneixem com ella es va casar amb un home que no estimava, només per aparences i per complir els desitjos dels seus familiars, i a la Natàlia li passa més o menys el mateix, encara que els seus problemes posteriors no tenen res a veure amb els de l’escriptora,

En conclusió, és un fragment que representa com la dona o la noia sense decisió acaba sent sotmesa a un home desconegut amb el qual no comparteix cap mena de sentiment afectuós, ni cap cosa en comú, i desgraciadament, això passava abans tant a Catalunya com al nostre país sencer, i llegint-lo, entens com ha canviat la societat i la sort que tens del temps en el que has nascut.