La revolució del coneixement · fic de Barcelona La revolució del coneixement Joan Guinovart i Cirera RECULL DE CONFERÈNCIES 2008/DEBATS DE RECERCA 3: 185-206 (2010) Societat Andorrana

185Recerca mèdica i salut a Andorra

Moltes gràcies, Dr. Josep Vilanova, Sr. Ministre, Sr.Quera, Dr. Èric Jover i el seu germà Marc, estimadaexalumna Àngels Mach, organitzadora de l’acte i pre-sidenta de la Societat Andorrana de Ciències, públic,moltes gràcies a tots per ser aquí.Voldria remarcar el plaer de tornar a veure el ministreMinoves perquè va estar fa poc a casa nostra, al ParcCientífic de Barcelona, i m’agrada molt tornar-li la visi-ta. Dedicaré uns moments a comentar el seu títol deministre, que trobo del tot profètic. Diu així: ministrede Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura iUniversitats. El que diu el títol és que el futur econò-mic d’Andorra està estretament lligat al turisme, la cul-tura i les universitats. Del turisme no en parlaré, peròde cultura i universitats sí, i el que vull palesar és com,avui en dia, el desenvolupament econòmic dels païsoss’ha de buscar en la cultura, en les universitats i en larecerca –les universitats per se ja inclouen el conceptede recerca–. En crear un ministeri amb aquest perfil, elGovern d’Andorra demostra la seva visió.No estic aquí per fer una conferència plenària ni perpontificar, perquè d’aquestes sessions se’n diuendebats. Així que, intencionadament, faré una xerradaamb el propòsit de promoure el debat i d’estimular apensar que el desenvolupament econòmic pot estarbasat en el coneixement i que això és, precisament, elque està passant avui arreu del món.La meva generació som gent que vam néixer en lapostguerra europea. Hem tingut molta sort perquèsom la primera generació des de l’imperi romà que nohem viscut una guerra en carn pròpia en el nostre ter-ritori. Vam tenir la guerra de Iugoslàvia al pati del dar-rere, però no a l’Europa occidental.Hem viscut un desenvolupament econòmic immens.Qualsevol de nosaltres viu molt millor que els seuspares i extraordinàriament millor que els seus avis.Tenim una esperança de vida molt més gran que la que

Joan Guinovart i Cirera

Doctor en farmàcia,catedràtic de bioquímica ibiologia molecular, i direc-tor de l’Institut de RecercaBiomèdica del Parc Cientí-fic de Barcelona

La revolució delconeixement

Joan Guinovart i Cirera

RECULL DE CONFERÈNCIES 2008/DEBATS DE RECERCA 3: 185-206 (2010)Societat Andorrana de Ciències, AndorraDOI: 10.2436/15.0110.08.12 ISBN: 978-99920-61-06-0

Societat Andorrana de Ciències

CurriculumNascut el 3 de juliol de 1947. Fillpredilecte de Tarragona (2007). Llicenciat en farmàcia i ciènciesquímiques (1969) per la Univer-sitat de Barcelona. Doctor enfarmàcia (1973) per la Universi-tat de Barcelona. Especialista enbioquímica clínica i en anàlisisclíniques. Estada postdoctoralal departament de Farmacolo-gia de la Universitat de Virgínia(1974-75).Adjunt de bioquímica clínica al’hospital Prínceps d’Espanya(Bellvitge) (1978-1980). Cap delservei d’anàlisis clíniques de laSeguretat Social (1980-1985),actualment en excedènciavoluntària.

186Te r c e r s d e b a t s d e r e c e r c a

tenien tres o quatre generacions enrere. Hem vist comen cent anys l’esperança de vida passava dels 40-50anys als 80-90. Nosaltres, i encara més els nostres fills, tenim la ten-dència a creure que la pau i el benestar estan garan-tits, que mai no es perdran i que si alguna cosa canviaserà per millor. Ens sembla que ha de ser així i que nohi ha cap possibilitat d’anar a menys. Dissortadament,les coses no funcionen d’aquesta manera i en tenimexemples clars.El benestar del qual gaudim no és un benestar queestigui garantit, com tampoc que els nostres néts viu-ran millor que nosaltres i menys encara amb la matei-xa diferència proporcional de com vivim nosaltres arade com vivien els nostre avis.En tenim exemples al món. Només cal mirar el cas d’Ar-gentina. En els anys 40 i 50, Argentina era una potèn-cia econòmica i el nivell de vida, almenys de les clas-ses urbanes, era infinitament superior al de la gent deBarcelona o al de la gent de molts llocs de França.Gaudia d’una qualitat de vida i d’un nivell cultural moltsuperior al que teníem en aquell moment a l’Espanyafranquista i a l’Europa deprimida, que tot just sortiade la Guerra Mundial. La prova d’aquella realitat ésque Argentina ha tingut tres premis Nobel científics–ja fa uns quants anys d’això–, però de premis Nobelcientífics espanyols, treballant a Espanya, només n’hiha hagut un, en Ramon y Cajal. L’Ochoa era espanyolperò va fer la seva tasca als Estats Units.Els argentins vivien molt millor que la gent d’Espanyai, probablement, millor que la gent d’Andorra en aquellmoment. Però hem vist com fa poc van patir el corrali-to, la depressió econòmica. Per tant, és possible anarenrere, és possible anar a pitjor. I crec que aquest és elfantasma que planeja per damunt dels països d’Occi-dent i del seu alt nivell de vida.N’estem vivint els primers símptomes: les fàbriques

Professor adjunt (posteriormenttitular) de bioquímica a la facultatde Farmàcia de la Universitat deBarcelona (1975-1983) i a la facul-tat de Veterinària de la UniversitatAutònoma de Barcelona (1983-1985). Catedràtic de bioquímica ibiologia molecular, UniversitatAutònoma de Barcelona (1986-1990) i Universitat de Barcelona(1990-). Professor visitant al depar-tament de Bioquímica i Biofísica,Universitat de Califòrnia San Fran-cisco, UCSF (1992-93). Directordel departament de Bioquímica iBiologia Molecular, Universitat deBarcelona (1995-2001). Directorgeneral del Parc Científic de Bar-celona (2001-2002) i del seu Insti-tut de Recerca Biomèdica, IRB-PCB (2001-2005). Director de lafundació privada Institut de Recer-ca Biomèdica (2005-).Coordinador de l’àrea de biolo-gia molecular i cel·lular de l’A-gencia Nacional de Evaluación yProspectiva, ANEP (1988-1991).Membre de la comissió de Cièn-cies Bàsiques i Laboratoris Clínicsde CCECS, Generalitat de Cata-lunya (1993-2003). Membre de lacomissió assessora de Ciència iTecnologia de la Generalitat deCatalunya (1999-). Membre del’Estrategia Nacional de Cienciay Tecnología, Encyt (2006). Mem-bre del Consell Assessor per a laCiència i la Tecnologia (2007).President de la Societat Espanyo-la de Bioquímica i Biologia Mole-cular, SEBBM (1996-2000). Presi-dent del comitè organitzador delCongrés Europeu de Bioquímica(FEBS 1996, Barcelona). Membredel comitè executiu de la Fede-ració Europea de Societats deBioquímica, FEBS, (1997-2005).Membre de la comissió nacional


de producció se’n van cada vegada més cap a l’Est i,quan s’acabi l’Est, hi haurà un sud encara per desen-volupar. Això ens indica que la fabricació rutinària deproductes, inclosos productes relativament sofisticats,com aparells electrodomèstics, ja no es faran aquí. Lesempreses poden tancar les fàbriques d’aquí i obrir-lesallà pràcticament sense preavís, sense tenir temps perreaccionar. En aquest àmbit, doncs, no trobarem laresposta al desenvolupament econòmic.També veiem com l’agricultura s’ha anat encongint icada vegada representa un percentatge més petit del’ocupació. A l’Espanya de la postguerra, l’agriculturarepresentava el 30%, mentre que ara amb prou feinesocupa el 3% de la població.Hi ha el turisme. Llocs com Andorra estan apostantfort pel turisme. Barcelona és un exemple de com elturisme pot portar benestar a una ciutat. Però la pre-gunta és evident: hi ha un límit per al turisme? El crei-xement es pot basar només en el turisme? D’altra banda, estem veient que en els últims anysestan naixent noves formes de desenvolupament eco-nòmic basades en l’aprofitament del coneixement. Elscaps d’Estat i de govern de la Unió Europea, reunits aLisboa, van dir que si Europa no es convertia en unaeconomia basada en el coneixement abans del 2010,probablement perdria la situació privilegiada que téen el món. Europa està fent aquest esforç però no ambprou intensitat. Per contra, països que abans no comptaven, països queeren pràcticament marginals, estan tenint un gran incre-ment en benestar i nivell de vida perquè s’han cregut lahistòria del desenvolupament de l’economia basada enel coneixement. Un exemple típic és Singapur. Els més grans recordaran que quan es va crear la Fede-ració Malàisia en van fer fora ben aviat Singapur per-què eren massa pobres i poc purs, ja que són una bar-reja de malais, indis i xinesos. Singapur ha estat un dels

d’ICSU i president del co mitènacional International Union ofBiochemistry and Molecular Bio-logy, IUBMB (2005-). Presidentde la Confederación de Socieda-des Científicas de España,Cosce, (2004-).Editor en cap de la revistaSEBBM (1996-). Editor de larevista IUBMB Life (2006-).Col·laborador habitual de LaVanguardia en temes de ciència,biomedicina, educació i recerca.Activitat investigadora centradaen el metabolisme del glicogen,amb especial èmfasi en l’estudide les seves alteracions en la dia-betis i en malalties neurodege-neratives i també en nous agentsantidiabètics. Ha dirigit 27 tesisdoctorals i publicat més de 120articles sobre el tema. Té conce-dits sis trams de recerca. Trespatents transferides i una altra enprocés de venda.Premis: Leandre Cervera (1979 i1985) i August Pi i Sunyer (1983)de l’Institut d’Estudis Catalans.Novo-Nordisk en recerca diabe-tològica bàsica de la SociedadEspañola de Diabetes (1996).Medalla de la Société Françaisede Biochimie et Biologie Molé-culaire (1998). Premi Conferèn-cia PABMB, San Francisco,Califòrnia (1999). Medalla NarcísMonturiol de la Generalitat deCatalunya al mèrit científic i tec-nològic (1999). ConferènciaAlberto Sols (2000), Viña del Mar,Xile. Soci d’honor de la SEBBM(2005). Diploma d’honor deFEBS (2007).Membre corresponent de l’A-cadèmia Xilena de Ciències(2005). Membre numerari (meda-lla 40) de la Real Academia de Far-macia (Instituto de España)(2006).


països que ha apostat més pel coneixement i, enaquests moments, té una renda per capita que doblala de la Federació Malàisia –això sí, els països que laconformen són molt més purs!–. Fins i tot la seva rendaés superior a la de l’antiga potència colonial, la GranBretanya. En resum: Singapur, fins fa trenta anys, eranomés una base militar anglesa en un lloc estratègicd’un racó del món; una base que va ser ocupada pelsjaponesos, que va patir moltíssim i que després s’haconvertit en una illa-estat, on la renda per capita hacrescut d’una forma descarada gràcies a l’aposta perl’ensenyament, la cultura i la investigació.Si això passa a Singapur, vol dir que aquest joc, l’eco-nomia basada en el coneixement, es pot construir aqualsevol lloc. Abans els imperis es construïen sobrela base de tenir un gran territori que permetés alimen-tar molta població per bastir exèrcits potents. Ara éspossible construir riquesa sense ser un imperi.N’hi ha d’altres exemples, no a escala d’estat sinó deciutat, com ara San Diego. El ministre ha mencionatabans que uns andorrans han establert una empresa aSan Diego. Trenta anys enrere, San Diego també erala gran base de la Navy americana al Pacífic. No hihavia gaire res més que militars. Ara, al voltant de SanDiego, hi ha la Universitat de Califòrnia a San Diego,tota una sèrie d’instituts d’investigació, particularmentremarcables el Salk Institute i l’Scripps Institute. Hatingut un boom que l’ha convertit en una de les ciutatsamb el nivell de vida més alt. I és una ciutat basada enaquest nou tipus d’economia.El missatge és clar: no cal ser gran, no cal tenir unapoblació immensa, no cal tenir un gran exèrcit permillorar moltíssim el nivell de vida i convertir-se en unapotència de la nova economia. Per arribar a això elque realment compta és el talent i no la mà d’obra–que cada vegada val menys perquè sempre n’hi hauna de més barata–. Cal invertir en el talent. Canviar


l’economia de la mà d’obra per l’economia del cervelld’obra, perquè són els grans centres universitaris i tec-nològics els puntals on creix la gran economia. Els cen-tres on hi ha concentracions de cervells d’obra. Si ana-litzem, per exemple, on es fa la recerca, on estancreixent les empreses de nova tecnologia amb valorafegit, un dels llocs que trobem és San Diego.Si preguntes a la gent on són aquestes empreses etcontesten que estan a Amèrica del Nord. Coneixeucap centre tecnològic, cap nucli potent de coneixe-ment a Arkansas o a Dakota del Sud, o a Nebraska?No. Aquests centres estan a Boston, a Nova York, a lazona de la badia de San Francisco. I que passa allà és,com deien el Sr. Roman i el Sr. Ribas, que hi ha unagran concentració d’universitats, una gran concentra-ció de gent intel·ligent que arriba de tot el món. NovaYork té la universitat de Nova York, Columbia, Cornell,Rockefeller, l’Sloan Kettering, i això crea una densitatincreïble. A Boston, hi ha Harvard University, BostonUniversity, el Massachussets Institute of Technology. Ala zona de la badia hi ha la Universitat de Califòrnia, deSan Francisco, Berkeley, Stanford… No n’hi ha una,sinó que són un conjunt d’universitats, perquè una desola, avui en dia, no és suficient. La concentració atrauels millors cervells dels Estats Units i els millors cervellsde la resta del món. El nen llest nord-americà, sigui deNebraska, de Florida o de Washington, anirà a Har-vard si l’accepten, i són aquests tipus d’universitats lesque atreuen el millor de cada casa.A més a aquests cervells els entrenen, no en la rutina,sinó a explorar, a atrevir-se, a buscar, a ficar-se en espaismentals nous, en llocs on cap altra ment humana maino s’ha atrevit a entrar. És ser pioner. No es tracta deser el pioner a explorar la nova frontera de l’oest ame-ricà o la Lluna, però sí a explorar les fronteres mentals,nous mons que cal conèixer. En aquestes universitatsd’elit, a aquests nois i noies els ensenyen a atrevir-se, a


gosar ficar-se, a intentar arribar a veure i a entendrecoses que mai ningú no ha entès abans.Crec que aquí resideix l’èxit i és per aquest motiu queles grans empreses d’investigació s’ubiquen justamenten aquests llocs. No és una casualitat. És perquè allà hiha els cervells d’obra, que substitueixen la mà d’obraen què estava basada l’economia antiga.I això és possible, com deia abans, fer-ho a Singapur, aBoston i també fer-ho a Andorra o en qualsevol altrelloc.Un altre exemple que podríem posar de país que habasat el seu desenvolupament a crear i a educar elsseus ciutadans d’una forma adequada és Corea. Elsanys 70, Corea tenia un nivell de vida i una renda percàpita similar a la del Brasil. Crec que tant Corea comel Brasil són un exemple de com, si un dedica esforçosa l’educació, donant oportunitats a la gent, i tria elsseus millors ciutadans aconsegueix triomfar. Anem a Corea. Corea té un sistema d’educació terri-blement dur. Els joves coreans se’n fan un tip, d’estu-diar matemàtiques, física, química, biologia. Res d’a-llò de comprensión del medio natural o treballsmanuals. El nen va a repàs de matemàtiques, a repàsde dibuix tècnic, a repàs d’integrals. Resultat: Sam-sung. Qui de l’audiència no té un Samsung? Qui no téun televisor, un telèfon o una nevera Samsung? Sam-sung és avui la primera empresa estrangera ambpatents dels Estats Units. I aquesta revolució ha passat en un país destruït peruna guerra civil i partit per una frontera. En què habasat el canvi? En l’educació, en el treball, en l’esforçdels seus ciutadans. Fins fa quatre dies no sabíem que existien els cotxescoreans; a Europa potser encara no tant, però en elmercat sud-americà o en l’africà Hyundai és, proba-blement, la primera marca i supera amb escreix lesmarques europees. Potser és perquè ofereix uns preus


més convenients, però aquests dos casos, Samsung iHyundai, són un exemple de com un país pot arrencarmolt ràpidament amb aquest tipus de societat basadaen l’educació.Un altre exemple de com triomfes si dónes oportuni-tats als joves, si selecciones els millors, els entrenesadequadament i els proporciones oportunitats per-què creixin i es desenvolupin és el Brasil. Brasil agafaels nois que despunten com a futbolistes i els dóna l’o-portunitat de desenvolupar-se, educar-se i convertir-se en grans futbolistes. El resultat és que són els cam-pions del món.Això demostra que si selecciones els nens i les nenesadequadament i dónes l’oportunitat als bons perquèes converteixin encara en millors, acabes triomfant.Tot és qüestió de decidir si vols ensenyar-los matemà-tiques, física i química o vols ensenyar-los futbol. Però,en tot cas, si tries els bons i els dónes oportunitats gua-nyes, arribes a ser un dels millors del món.Són exemples que ens han de fer pensar què volemfer amb els nostres fills. Volem que siguin bons en fut-bol o volem que siguin bons en matemàtiques? Enqualsevol cas, si triem una cosa o l’altra i hi posem unesforç, acabarem aconseguint que triomfin. És qües-tió de triar.Tenim un problema molt seriós a l’Europa occidentalamb la disminució de les vocacions científiques. Cadavegada hi ha menys nois i noies que escullin l’orienta-ció científica i trien matèries més light, més lleugeres,més recreatives. És aquí on tenim un taló d’Aquil·lesper poder assolir el nivell d’economia basada en elconeixement. Per què passa? Potser manca una cultu-ra de l’esforç o, probablement, potser més encara, nohem estat capaços de transmetre la il·lusió per la cièn-cia. Estem transmetent la imatge que la ciència és unacosa per a caps quadrats, que la ciència és allò que elsanglesos en diuen nerts, freakies. Que la ciència és


avorrida, que és per a gent que no té imaginació, ques’ha de treballar molt però que no et dóna satisfac-cions. I crec que això és un dels grans pecats que estemcometent avui contra els nostres joves.Si féssim una enquesta entre els joves i els diguéssimque assignin a ciència o a art paraules com imagina-ció, llibertat, diversió, tots posarien la creu a l’art, i siels diguéssim esforç, avorriment, densitat, tots posa-rien la creu a la ciència. Penso que això és un enormeerror que hem comès els científics perquè, de veritat,poques coses són més imaginatives, més divertides irequereixen més esperit obert que fer investigació ifer ciència. I en canvi, nosaltres estem venent la cièn-cia com si fos un mètode. La ciència és deixar volar laimaginació, ser el primer a veure allà on un altre no havist i sentir aquesta mena de joia intel·lectual de ser elprimer. És el sentiment que devien tenir aquells ameri-cans que arribaven al canó del Colorado. Aquesta sen-sació que és tan agradable, tan meravellosa, és on hiha la gràcia de la investigació i de la ciència. I no somcapaços de transmetre-ho als nostres joves. Dir-losque la ciència és molt divertida, que és guai. No nomésl’art és guai, no només fer periodisme és guai, tambéla ciència pot ser molt gratificant. A efectes del debat, cal exposar que no necessària-ment tenir uns joves educats en ciència és condiciónecessària perquè la ciència pugui desenvolupar-seen un país. De fet, els Estats Units també ens en donenl’exemple. Allà, l’educació en ciència és bastant pobra,en general. Els nord-americans no tenen una granvocació científica. Però hi ha unes petites elits que síque tenen aquesta educació, i a més, els nord-ameri-cans estan oberts a reclutar els millors científics de laresta del món. Es pot suplir la manca d’educació cien-tífica a base de molts diners i d’institucions de moltprestigi, que et proporcionaran des de l’estrangeraquells cervells d’obra que no has educat a casa.


Els nord-americans importen gent de tot el món:andorrans, espanyols, francesos. La major part delscientífics que han fet grans les universitats nord-ame-ricanes no són nord-americans. Aquesta atracció ésimportant i funciona de la mateixa manera a Singapur,on la major part dels científics que hi treballen sónd’Anglaterra, d’Austràlia, d’Europa, d’altres llocs.Per tant, és important la possibilitat d’atreure gent.Per al conjunt del país és bo tenir una educacióexcel·lent dels nens, però també hi ha la possibilitatd’importar un cos addicional de gent de fora.Preguntem-nos ara: què genera la nova economia?On són les oportunitats de la nova economia? La res-posta és un coneixement nou, coses que abans no sesabien. Un exemple molt obvi i molt clar. Quan Cristòfor Colomva anar a Amèrica va descobrir una cosa de la qual ellno era conscient perquè estava errat. Colom pensavaque havia descobert les Índies, que havia trobat uncamí per anar a les Índies, però havia descobert Amè-rica. Va tornar amb un mapa de les illes que és un mapaabsolutament inexacte, incomplet, fins i tot equivo-cat. Però va ser el començament de l’imperi espanyoli de tota una riquesa immensa que va acabar fluint capa Cadis, cap a Sevilla i cap a Castella.És possible que un mapa inexacte obtingut partintd’una idea equivocada fos l’inici de tot aquest feno-men de riquesa? Doncs sí, perquè era nou. PerquèColom va ser el primer a trobar una cosa que abans nose sabia que existia. És aquest coneixement nou el quecrea unes oportunitats immenses, el que crea realmentun canvi de situació i apropa un món que abans noexistia.Mirant enrere en les ciències, podem veure que cadas-cuna, al seu moment, ha tingut una enorme capacitatde crear riquesa perquè la riquesa és conseqüènciadels descobriments clau en una determinada matèria.


Per exemple, la física. La física comença el seu desen-volupament al segle XVIII. Un dels primers camps queva florir va ser la termodinàmica. Després es va estu-diar l’electricitat, amb Carnot. Immediatament vanvenir les aplicacions: la màquina de vapor, l’energiaelèctrica. Això mou una enorme quantitat de diners id’empreses. La màquina de vapor és la base de laRevolució Industrial del segle XVIII i l’electricitat de lasegona revolució energètica.Expliquen que un ministre va preguntar a Faraday quèera allò de l’electricitat, per què podia servir i quinagràcia tindria. I va respondre: “Jo no sé per què servi-rà, però segur que vostè o els seus successors algundia cobraran impostos amb això.” La física també té un segon pic de descobriments acomençament del segle XX. El descobriment de laradioactivitat; tots els descobriments de Marie Curie.Aquests van portar totes les aplicacions mèdiques ibiològiques de la radioactivitat, que són immenses; vaportar a les centrals nuclears; també a la bomba atò-mica, malauradament. I la química? La química té el seu gran pic a final delsegle XIX i va constituir la base de tota l’enorme indús-tria de colorants, tota la indústria de medicaments,que fan gran la BASF o la Bayer. Essencialment, erengent que feia anilines i colorants i, a partir d’aquí, esva desenvolupar tota la indústria química, quimicofar-macèutica.I ja per acabar, els descobriments en electrònica handonat lloc a tota la indústria de computadors. No hi ha dubte que l’economia, el calé, es fa a partirdel descobriment, del coneixement nou. També espoden fer noves aplicacions i diners amb coneixe-ments antics, però on realment hi ha la gran bossa deriquesa és en l’aplicació del coneixement nou, unanova finestra que s’obre i que abans no hi era. Quins són els descobriments que s’estan fent ara, a


final del segle XX i començaments del segle XXI? Simi-lars als grans descobriments de la termodinàmica? Oals de la radioactivitat de fa cent anys? Òbviament,són els descobriments en biologia molecular, biologiacel·lular i genètica.L’equivalent a aquell primer mapa que va portar Cris-tòfor Colom d’Amèrica seria el genoma humà. D’acordque el mapa del genoma humà és potser incomplet,que encara no l’entenem tot, que conté errors. Peròencara més incomplet i més ple d’errors era el mapade Colom, i només cal veure la quantitat d’anys que vadurar la riquesa produïda d’aquell mapa, l’oportunitatde negoci que va donar i el món que va obrir.És obvi que les oportunitats estan a saber treure profitde l’enorme quantitat d’informació provinent delconeixement científic. El curiós del cas és que araaquesta informació es mou d’una forma brutal, men-tre que abans havies d’estar a prop de qui tenia la infor-mació per aprendre-la. Diuen que la fama i la riquesa d’Amsterdam van venirperquè hi va haver una gent que va aprendre a tallardiamants d’una determinada manera i que aquestainformació se la guardaven de forma gelosa. Si esvolien els diamants tallats calia anar a Amsterdam per-què no hi havia ningú més que ho sabés fer. Quan unaltre ho va copiar, el negoci va començar a anar mala-ment. Abans podies mantenir la informació amagadao restringida per centenars d’anys. Això ara s’ha aca-bat. Els descobriments que es fan avui són a internetal cap de cinc minuts i accessibles des del despatx o lacuina de casa. Aquesta és una altra revolució. El fluxenorme d’informació que circula d’un lloc a un altre.Avui, quedar-se amb la informació i no explicar-la aningú és pràcticament impossible.Qui podrà aprofitar millor el nou coneixement? Certa-ment, aquell que estigui més ben preparat per acce-dir-hi, més ben preparar per aprendre’l, més ben


preparat per veure el forat i extreure’n les oportuni-tats. Si s’analitza l’accés a les bases de dades genètiquesen les grans computadores del món, es veu com reflec-teixen el nivell de vida i l’activitat econòmica dels diver-sos països. Hi ha poquíssima gent d’Àfrica que es con-necti a les bases de dades d’informació genètica, pocagent d’Amèrica del Sud, molta gent d’Europa, moltagent del Japó, molta gent de Corea, molta gent deSingapur i molta gent dels Estats Units. Per tant, l’ac-cés a aquesta informació, la capacitat per accedir-hi,per veure què se’n pot treure, també està restringidaa qui té el coneixement adequat per poder mirar, perpoder extreure’n les idees i les aplicacions que des-prés seran la base d’aquesta economia basada en elconeixement.Quina matèria del coneixement aporta més novetatsara? La biologia, la biomedicina. És l’aplicació de totaaquesta quantitat immensa d’informació que ve delgenoma humà i dels genomes dels animals de compa-nyia, dels animals de producció, dels paràsits. Enaquest moment, hi ha genomes de centenars d’espè-cies i la conseqüència és que tindrem genomes d’indi-vidus d’aquí a quatre dies. Pagant, això sí! Ara el pro-blema és pair la informació, assimilar-la, per veure onhi ha les oportunitats de negoci. La combinació d’aquesta informació biològica de pos-sible aplicació amb l’evolució de les comunicacions i laglobalització fa que les oportunitats sorgeixin en qual-sevol lloc del planeta sempre que hi hagi els cervellspreparats i alerta per poder prendre aquest tipus d’in-formació. La globalització és la gran revolució delsnostres temps.Hi ha un últim factor que també cal tenir en compteperquè la societat pugui gaudir d’aquest tipus de revo-lució cultural i basar-se en l’economia basada en elconeixement. La societat en el seu conjunt cal que


valori i apreciï la tasca dels científics, dels professors,dels mestres, dels metges…En una societat on els futbolistes són molt més famo-sos, molt més apreciats i molt més valorats que elsinvestigadors, els científics, els professors o els mes-tres, anem una mica malament. Sempre m’ha fascinat la complicitat que existeix entrela societat i els seus equips de futbol. Per exemple, aBarcelona. Que el Barça sigui tan important per a tantagent és una cosa que em meravella. I ho dic amb tot elrespecte i l’admiració pel Barça. Em meravella quehagi aconseguit aquesta complicitat, aquest tipus d’a-propiació. La gent faria qualsevol cosa perquè el Barçaguanyés i els sembla que si guanya són més feliços.Que el Barça guanyi no té uns beneficis immediats perals seguidors. Potser els bars que estan allà a la vorasí, però a la població en general, que el Barça guanyi operdi, no els representa gaire benefici per a la sevabutxaca, ni per a les seves vides, ni per als seus fills.En canvi, que la universitat que tenen al seu poble siguide primera o de segona té una influència molt mésimmediata, encara que sigui perquè els fills puguinanar a una bona universitat més a prop i que sempreserà més barat. Si aconseguíssim fer que la gent tin-gués per la cultura, per les universitats, pels centresd’educació, pels centres hospitalaris, el mateix tipusde passió que tenen pels equips de futbol ja ho hau-ríem resolt. I aquí hi ha un problema. Un projecte d’in-vestigació que proposaria als psicòlegs és entendreaquest patiment de la gent pels seus equips de futbol,per poder traslladar aquesta preocupació cap a la cul-tura i cap als hospitals!Per què, per a un mateix què és més important? Quel’hospital de Barcelona –i quan dic Barcelona, vull dird’Andorra, de Tolosa, de qualsevol lloc– sigui un granhospital o que el Barça sigui un gran club de futbol?Quin rànquing ocupa la universitat del teu poble, està


a l’alçada de Pequín o de Timor? Potser és la 530 delmón, però sembla que a la gent no li preocupa guanyar.Si no hi ha aquesta mena de complicitat, si no aconse-guim que el conjunt de la població tingui aquesta sen-sibilitat i s’adona que el seu futur i el futur dels seusfills depenen enormement de tenir aquests centres decultura, de tenir aquests centres d’ensenyament, detenir aquests centres d’investigació, anem malament.I de veritat que no sé com fer-ho. Però és claríssim queen aquelles societats on els mestres, els professors,els metges, els investigadors estan ben valorats, s’a-consegueix més, i encara més si s’organitza l’estructu-ra social de tal manera que sigui fàcil importar profes-sors, que sigui fàcil atreure els millors alumnes, nonomés locals sinó del món. Les societats com Bostono San Francisco són el model d’aquestes noves àreesurbanes basades en el coneixement. Són les que, d’al-guna manera, estan determinant el futur dels països i,encara més, dintre dels països, de les diferents àreesmetropolitanes. El més meravellós de tot és que aixòpot passar a qualsevol lloc, pot passar a una illa de l’es-tret de Malàisia on abans vivia Sandokan, pot passar almig d’un desert de sal com a Salt Lake City o pot pas-sar al mig dels Pirineus. Per què no? Qualsevol nit potsortir el sol.Moltes gràcies per la vostra atenció.

DISCUSSIÓJosep Vilanova A veure… Primer, no sé si algú està d’acord o en des-acord amb la descripció que s’ha fet de la personalitatdel conferenciant després de sentir-lo. Per l’entusias-me i el contagi que provoca, no crec que ens haguemequivocat gaire.Jo el que vull és assenyalar tres o quatre coses que emsembla que ens diferencien en el pla col·lectiu i de l’in-dividu. De les societats que estan realment entenent


aquest problema i tirant-lo endavant, primer són cosesque potser no han arribat i altres són coses en què emsembla que hem fet un pas enrere.Primer l’autocrítica, qüestionar l’autocrítica. Parlavesde Harvard, i em recordava que Harvard té una cosa–que alguna vegada he explicat i que no explicaré ara,només ho comento–: té muntada una societat que ésla societat Paleolista Research, que van fundar profes-sors de Harvard fa 60 anys, 54 anys. I que es dediquennomés a recol·lectar totes les coses paleolítiques ques’arriben a publicar al món, en revistes indexades iserioses i que arriben a descobrir coses absolutamentimportants.Bé, Harvard, els grans centres, els grans templesdigué ssim de l’activitat cerebral mundial i de les cosesque fan, han de mantenir i estimular aquest tipus d’ac-titud.Després a Europa, una categoria molt digna i moltacceptable de forma de contractar i de fer l’activitatés el funcionariat. El que passa és que s’ha reconvertiten una ideologia. No fa massa, em sembla que aquestany passat, hi havia una enquesta que es va fer moltàmplia i en la qual tothom deia: “Jo vull ser funcionariamb un lloc”. És clar, això de ser funcionari, tenir coma ideologia ser funcionari està molt bé, però si d’aquís’ha de nodrir el món científic, que a més és un mónd’aventura, de descobrir, de no sé què… Quan els atu-res encara molts mantenen la idea que la gran cosa, lagran repercussió que té la ciència sobre l’individu quela practica és que l’ajuda a mantenir la línia, és això:Ah! “Nen de què menjaràs si et dediques a fer aques-tes coses?”I després, és clar, hi ha tot un aspecte psicològic de lapersonalitat de gent que no entén com va el Barça, iaixò que està molt bé, però és que no guanyen res.No és que tinguem res en contra d’ells, és que el Barçano es menja un rosco aquest any, i a mi no m’agrada el


futbol, però és que a sobre mantenen aquest entu-siasme, que això és el que realment a mi em resultaabsolutament inexplicable, però en fi…

Joan GuinovartJo el que voldria és copiar-ho.

Josep VilanovaSí. Hauríem d’agafar el Núñez i el Laporta.

Persona públicHa comentat molt la importància de trobar el forat, larecerca, la investigació al segle XIX i en el segle XXI,en el sentit de la competència. És a dir, quan un es con-necta a una d’aquestes bases bibliogràfiques, posesqualsevol tema científic que estiguis tocant i, és incre-ïble, cada setmana mires i hi ha coses noves. Semblaque potser abans el ritme d’actuació era més lent i untenia més oportunitats de fer-se un foradet. Ara un sesent com sobrepassat, és a dir, a quanta gent li ha pas-sat que tu tens la recerca al laboratori i l’estàs a puntde publicar, i quan ja tens l’e-mail mig escrit veus queun laboratori a l’altra punta del món ja ho ha tret?És a dir, crec que la massa crítica necessària per trobarun forat dins la recerca cada vegada, cada cop és mésgran el que es necessita. És a dir, que les oportunitatsque hi havia abans en l’estudi, en les universitats, els quehavíem de trobar forats cada cop necessitem més margecientífic: “Això no ho poso a internet perquè ja hi és”.

Joan GuinovartEs tracta de fer una massa crítica molt densa. Un cen-tre de recerca potent pot tenir 40 investigadors, 30 debons; el que passa és que han de ser bons. Si tots sónbons és una massa immensa. El problema és que pertenir-ne 30 de bons n’has de tenir 400, però si aconse-gueixes que tots 30 sumin, ja aconseguim la densitat,


no solament la massa sinó la densitat. Si tens una den-sitat molt alta pots tenir més massa. Aquesta és la idea.En un lloc petit pots tenir més o igual massa si aug-mentes la densitat; és una resposta química.

Juli MinovesGràcies, voldria col·laborar en el que s’ha dit a la taula,el Dr. Guinovart i la seva personalitat, perquè dirigeixel parc científic, i com motiva la recerca.La meva pregunta és potser una mica més planera: elfinançament. Estem parlant sobre recerca científica iestem parlant de persones preparades, que és l’ele-ment en què es poden convertir a la xarxa i els mitjansque tenim avui dia, però estem parlant de diners definançament. Hi ha països que tenen més capacitat definançament per a la recerca, grans països on hi hamolta gent.I a mi m’interessa molt la capacitat que poden tenirmolts d’aquests centres a Amèrica, els que tenim aEuropa, amb universitats de molt prestigi però que elfinançament públic bàsicament té dificultats de trobarla manera de mobilitzar grans mitjans per a la recerca.Aleshores m’agradaria saber com s’està actuant enaquests moments, per exemple, en el parc científic,en finançament, com s’està treballant també amb lasocietat civil i amb les empreses. De quina forma lesestructures tenen èxit d’aquesta manera, el que ente-nen vostès i com es pot arribar fins aquí. S’ha de tenirfinançament i s’han de tenir mitjans, i en un país comAndorra, com podríem aconseguir aquest nivell definançament suficientment? Amb els diners públicsevidentment, els pressupostos de l’Estat també és unadecisió, però a banda d’això, com es pot aconseguir?

Joan GuinovartSenyor ministre, aquesta és una pregunta molt impor-tant! El que és clar és que el finançament bàsic, el


substrat bàsic, el manteniment de la casa, normalmentprové dels poders públics, és diner públic.La base sobre la qual es construeix la recerca ha detenir unes garanties, uns fons que ha de proporcionarl’Estat. Aquests fons han d’estar basats en la qualitat,en la competitivitat, en l’excel·lència. El diner que tél’Estat no es reparteix amb la fórmula espanyola delcafé para todos, sinó que es dóna als que més s’homereixen.Als Estats Units hi ha molts diners per a la recerca, peròl’índex d’èxit dels grups per aconseguir diners en elcamp de la biomedicina és del 15%. És a dir, només el15% més alt aconsegueix finançament públic. No ésque hi hagi diners per a tothom, n’hi ha per al 15%millor. I el 15% és un estàndard realment alt.Per sobre d’aquest diner públic repartit amb criterisde qualitat, de productivitat, de valoració de resultats,s’ha d’afegir el diner filantròpic. Els nord-americansens porten un gran avantatge respecte a Europa. AEuropa hi ha la sensació que com que ja paguemimpostos és l’Estat qui ha de posar tots els diners. AAmèrica, en canvi, si la sensació és que és bo per a unmateix i és bo per als fills, i posem que el fill té unamalaltia, el ciutadà donarà part dels seus diners per-què aquesta malaltia s’investigui. O si una persona hapatit un càncer, voldrà donar diners perquè l’hospitaltingui més mitjans per, si hi ha de tornar, trobar-lomillor. De fet, hi ha una relació directa entre la quantitat defons via mecenatge que reben les universitats i la sevaposició en el rànquing de les universitats dels EstatsUnits. Les universitats que estan més amunt són lesque reben més diners de mecenatge i les que estanmés avall en reben menys. És un peix que es menja lacua. Com més participes més diners et donen, commés diners et donen més participes, més puges. Peròsí, el substrat ha de ser públic.


L’erari públic és el que fa la base i per sobre seu hi hael mecenatge, que va al lloc de prestigi. El mecenatgefa el complement que crea la diferència, fa que unssiguin molt més bons que els altres o que tinguin mol-tes més oportunitats que els altres.Aquesta és la visió global. La visió local del Parc Cien-tífic de Barcelona, és la següent: el parc científic es vaintentar en un moment històric de Catalunya, quan hihavia l’Andreu Mas-Collell de conseller a la Generali-tat. Ell havia vist Harvard, havia vist Berkeley perquèhavia estat professor en ambdós llocs. Es va crear unaconjunció màgica, que es pot repetir en d’altres llocs,perquè van adonar-se que els sistemes tradicionals noeren prou potents.Hi va haver una sèrie d’iniciatives, gent visionària, coml’actual secretari d’Estat d’Universitats d’Espanya,Màrius Rubiralta, que en aquella època era vicerectora la Universitat de Barcelona. Va aconseguir convèn-cer el Dr. Caparrós que havia de fer un parc científic,un lloc on es trobessin els científics bàsics i els cientí-fics empresarials, on sorgissin oportunitats i on aques-tes tinguessin un aixopluc on dur a terme aquestesoportunitats i idees. La visió d’en Mas-Collell de crear els centres de recer-ca d’excel·lència va trobar el substrat adequat en elparc científic. I avui és una combinació de la idea derecerca d’en Mas-Collell, combinada amb la visió d’enRubiralta de tenir sota un mateix sostre empresa i uni-versitat.La inversió per càpita en aquests centres de recercad’excel·lència és més alta que la inversió per càpita ales universitats, però en global és molt més petita. LaGeneralitat inverteix en el centre que dirigeixo, l’Insti-tut de Recerca Biomèdica, deu milions d’euros. Deumilions d’euros en una universitat es diluïrien imme-diatament, mentre que invertits d’aquesta manera per-meten construir un centre d’excel·lència.


Ara comencem a veure que el prestigi d’aquests cen-tres de recerca especials està permetent captar dinersde la filantropia. A nosaltres, a l’IRB Barcelona, la fun-dació Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, la fundacióBBVA, ens finança totes les accions públiques de cièn-cia, una sèrie de conferències que anomenem Barce-lona BioMed Conferences, amb les quals portem gentd’arreu del món a Barcelona per parlar sobre temesbiomèdics específics. I per què ens financen? Perquèvolen tenir el seu nom BBVA al costat del d’IRB Barce-lona. Volen tenir els dos logos junts.La Caixa, que fins ara havia donat molts diners perquègent espanyola s’eduqués a l’exterior i que ha fet unafeina fantàstica enviant els millors joves espanyols afer màsters i doctorats a l’estranger durant trenta anysi escaig, mai no havia posat diners perquè joves estran -gers vinguessin a educar-se a Espanya. Ara sí.

Juli MinovesHi ha un altre tipus d’això: també hi ha fundacions ban-càries andorranes, el mateix Govern d’Andorra.

Joan GuinovartSí, m’estava referint expressament a l’empresa priva-da i no a la filantropia.La Caixa havia donat molts diners perquè la gent bonaespanyola anés a formar-se fora. El missatge que trans-metia era: si ets bo, vine a La Caixa, que et donaremuna beca i t’enviarem a un lloc a l’estranger, que és onensenyen de veritat. Aquest és el missatge que vulguiso no quedava.Per primera vegada, enguany, La Caixa ha posat enmarxa un programa de beques perquè gent estrange-ra vingui a fer un doctorat a Espanya. I a on? A l’IRBBarcelona del parc científic i al CRG, que és el nostrecol·lega, compe-col·laborador o col·la-competidor,del parc de recerca mèdica. I també, sàvia prudència


de La Caixa, a dos instituts de Madrid. Al CNIO, Cen-tre Nacional d’Investigacions Oncològiques, quetambé és un centre diferent, i al Centre Nacional deBiotecnologia, que tot i ser del CSIC també té particu-laritats.És a dir, estem capgirant el tema. No solament elsespanyolets poden anar a estudiar fora perquè és onhi ha els llocs bons, sinó que també tenim llocs ja proubons perquè els millors joves de fora d’Europa vinguina estudiar a Barcelona.De les deu beques que nosaltres vam rebre, vam selec-cionar per a l’IRB Barcelona un espanyol, dos italians,un holandès, un alemany, un xilè, un turc, un grec, unasèrbia i una búlgara. Tots top que han vingut a Barce-lona a fer el doctorat. Estem revertint la idea de fugade cervells. Ara ja s’ha convertit en un sistema d’atrac-ció de cervells.Un altra dada: l’èxit de Catalunya en l’European Rese-arch Council. Per primera vegada Europa té una agèn-cia de finançament d’investigació bàsica que depènnomés de l’excel·lència.M’agrada explicar que hi va haver 10.000 sol·licitudsper finançar nous projectes de recerca. La primera con-vocatòria era només per a gent jove, gent que fesmenys de nou anys que haguessin fet la tesi. Es vanconcedir 300 projectes d’un milió i mig d’euros de mit-jana cadascun. Portugal en va aconseguir un, Grèciaquatre, Catalunya setze i el total d’Espanya vint-i-cinc.Fins i tot dins d’Espanya, Catalunya es va endur la pro-porció més alta. És el primer resultat d’aquesta políti-ca de crear centres especials que acullen i atreuen gentque en un altre context no hagués vingut. És a dir, d’a-quests setze joves, nois i noies que estan en aquestscentres catalans, si no hi hagués hagut la política delsparcs científics i dels centres, potser n’haguessin vin-gut tres, o quatre o cinc, però no setze. Alguns d’a-quests joves són estrangers, altres són forasters, fins i


tot n’hi ha de Madrid, i això té molt de mèrit. Aquestsjoves, o haguessin anat a Madrid o s’haguessin que-dat allà on eren, i en canvi vénen d’Holanda, dels EstatsUnits, de França.Setze projectes per un milió i mig ja són 24 milionsd’euros. Amb la inversió dels 10 o 15, de moment jatens un retorn. Naturalment si no sembres, no culls, nosegues.Crec que la primera llavor l’ha de posar l’Estat i si hisumem una política encertada a triar les àrees estratè-giques i les persones apropiades, aquesta política deresponsabilitat, de valoració i de finançament sobreels resultats comença a donar resultats a curt termini. L’exemple és el que ha passat a Catalunya. Tant de boaquesta política duri molts anys i espero que la crisi noens faci mal, que no diguin que com que hi ha crisi, elprimer a tombar sigui la recerca. Aquest és el perillque tots veiem venir. A la llarga si s’inverteix en recer-ca, com hem vist, pot convertir-se en una font impor-tant de finançament. Però qui no sembra no cull.

Èric JoverHi ha més preguntes? Sembla que ho ha deixat totmolt clar.Tan sols m’agradaria agrair aquesta conferència, el seucontingut i la manera com ho ha estat explicant. Donarles gràcies a tots els participants, a tots els assistents iconvidar-vos demà a la continuació de les sessions.Moltes gràcies a tots.

Documents

La revolució del coneixement · fic de Barcelona La revolució del coneixement Joan Guinovart i Cirera RECULL DE CONFERÈNCIES 2008/DEBATS DE RECERCA 3: 185-206 (2010) Societat Andorrana