Text publicat al llibre col·lectiu El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació, coordinat per Jordi Cabré, publicat l’octubre de 2015 per l’Editorial Pòrtic

LA SUMA DELS FETSIngrid Guardiola

La cultura com a tecno-mercaderia

Podríem dir que la “cultura” és la suma dels fets i dels “estats de les coses” a partir

d’un mateix, però en relació amb els altres; definició amorfa i ambigüa per una

paraula multicèfala que no seré jo qui la delimiti. Hom té la sensació que ens hem

passat dècades nombrant les coses pels noms que convenien a uns pocs per tal de

no dir, clarament, els motius pels quals aquests “fets” i aquests “estats de les coses”

han tingut lloc. A qui interessaven els llibres blancs, els fórums de cultures, els plans

estratègics, les indústries culturals, els museus constel·lats o la Marca Barcelona? A

quines empreses del sector, polítics, constructores i particulars? Hem passat per tots

els peatges d’aquestes “autopistes culturals” gestionades d’acord a un model de

portes, de vegades, giratòries entre el sector públic i el privat. Empreses i

administració pública compartien excels i es llorejaven les fites mentre es construïen

“grans palaus de vidre”, alguns dels quals ni podrien ni sabrien mantenir o alimentar.

Enmig d’aquest clima també hi havia els que s´ho entomaven seriosament, creadors

i gestors que volien fer de Barcelona una ciutat cosmopolita on la cultura fos una

prioritat. Però quan la cultura ha servit a una oligarquia, siguin els polítics, l’economia

neoliberal, el nacionalisme de façana o els tres alhora, aquesta acaba convertint-se

en un mer recurs, venut com a valor i usat com a pretext. De fet, la mercantilització

de la cultura en un marc d’economia neoliberal és el que fa que qualsevol estratègia

o pla sigui impracticable, que esdevingui obsolet abans de dur-se a terme. Els

discursos i les directrius, com les mateixes mercaderies, s’han de renovar

permanentment, el capital ha de seguir fluint i, perquè així sigui, la cultura s’ha posat

en el centre de l’ull cec de l’huracà econòmic.

Al galop de l’obertura al mar i als inversors, al ritme de la modernització

immobiliària i cultural, la Barcelona de la dècada dels noranta va començar a

tecnificar-se i a “posar-se guapa”. La burocratització de la cultura, però, va anar

lligada a la seva politització: alguns dels grans responsables de la cultura venien de

filiacions polítiques i acabaven enrocant-se en “el ceptre i el palau”. La

burocratització va facilitar la gestió de recursos i projectes, però a la dècada següent

també va sistematitzar la (sobre)producció cultural, una espècie de inflació de la

cultura on aquesta, de vegades, semblava que havia perdut substància i mesura.

Malgrat tot, quan la roda de la política gira i decapita, els centres culturals

funcionen gràcies als treballadors i treballadores, cansats de tanta guillotina humana

i econòmica que els posa davant del mirall d’un nou repte: les xifres, el públic. Gaudí

i Picasso són mers indicadors econòmics. Les activitats esdevenen quasi totes de

pagament i tots els preus pugen lleugerament com una momentània onada de calor

mediterrània. Als despatxos s’hi discuteixen els comptes, el balanç d’espectadors i

els terratrèmols polítics i no saben de quin mal moriran primer, però tiren milles, les

han vist de tots colors. En paral·lel, com en el teorema d’Arquímedes, la massa

humana d’habitants que va abandonant els “palaus de vidre”, es desborda en forma

de massa de turistes o d’espectadors-massa en les rutes de la Barcelona parc-

tematitzada.

La cultura com a fetitx

De vegades Picasso i Gaudí tornen a encarnar-se i són els “noms” dels homes

(quasi mai són dones) de la “Gran Cultura Catalana”. Els noms propis, que abans es

pronunciaven amb el diletantisme, refinament i superioritat moral del burgès “cultivat

d’esperit”, ara es declamen amb l’orgull de l’èxit i de la superioritat econòmica de les

grans marques; la gastronomia, les begudes de cerveses i els artistes comparteixen

espai a la galeria, quasi indiferenciats. L’artista, com la mercaderia, com la ideologia,

esdevé un fetitx, una vedette debordiana. En el presentisme actual les vedettes

contemporànies són producte del mercat, ja no és necessària la història per

encumbrar-les. La cultura com a espai de resistència i de memòria ens dibuixava

una història polimorfa de lluites de classes, de compromís amb la realitat o amb

l’obra o amb la vida, o amb tot plegat; un relat col·lectiu, complex i divers, que es feia

memorable per aquests motius. Avui en dia l’espectacle, amb la seva pulsió

deshistoritzant, és qui encumbra l’artista que ni tan sols ha de saber res del que

passa fora d’ell mateix. De fet, la pròpia història ha esdevingut un fetitx; Gaudí i

Picasso, engarjolats a les postals, arrancats de la història, decoren les maletes dels

turistes en una escudellada de souvenirs. Foucault deia que s’escriu per perdre el

rostre i la cultura ja té una mica d’aquest perdre el rostre, però no per convertir-se un

mateix en un fetitx a mans dels mercats, sinó per endinsar-se i fugar-se en l’Altre, en

els altres, polifònicament, en nosaltres.

La cultura com a vincle

Es parla molt de la necessitat de considerar la cultura com un dret i de que

l’important és facilitar l’accés de la gent a la cultura. El que no sabem és si aquesta

constatació també inclou als creadors en el seu poder accedir a la seva pròpia

pràctica d’una forma normalitzada; o si aquesta asseveració restringeix la definició

de “cultura” o, enlloc d’això, si en ella es garantitza també la diversitat dels tipus de

discursos i pràctiques culturals i els marcs des dels quals es produeixen, abarcant

tant els espais improvisats, les celebracions populars, els espais autogestionats, els

equipaments culturals, els centres de recerca, els petits, mitjans i grans espectacles,

els autors reconeguts i aquells per descobrir i reconéixer.

La cultura com a espai de socialització que, a partir d’un intercanvi, genera

vincles afectius, com a lloc de il·luminació i motivació, com a espai de reflexió,

educació i creació comuna de les llibertats individuals i col·lectives i dels sabers

pràctics i improductius, és una eina imprescindible; és un autèntic mitjà de

supervivència en un context de “fanatismes” que operen tant a escala local com

global i que ens instal·la en un fratricidi permanent. La cultura és el resultat de com

ens relacionem amb el món, això és, la suma dels fets i dels “estats de les coses” a

partir d’un mateix, però en relació amb els altres, d’aquí que sempre es transformi i

ens transformi. Potser l’error està en voler intervenir sobre la cultura de forma aïllada

com el cirugià que sutura l’òrgan malalt, potser s’han de canviar alhora les regles del

marc socio-econòmic i polític actual que regeixen els fets i els “estats de les coses”.

Aquestes “noves regles” per a aquest “nou marc/espai/territori en comú” s’ha de

començar a decidir entre tots i totes, comptant, sobretot, amb el propi sector cultural.

Llavors, potser, la cultura ja no serà un recurs centrifugat en el centre de l’huracà

econòmic, sinó el propi huracà afectant tots i cadascun dels aspectes de la nostra

vida, o quasi.