NPQ 448 • novembre-desembre 2009 5

col·laboracions

Si viatgem per terres valencianesde l’interior, on el desenfrenamenturbanístic encara no ha fet gairesestralls, ens trobarem amb nombro-sos despoblats moriscos dignes deser visitats.

Concretament, a l’extrem occi-dental de la comarca de la MarinaAlta, situada al límit nord de la pro-víncia d’Alacant, trobem un conjuntde quatre valls, la vall d’Alcalà, lavall d’Ebo, la vall de Laguar i la vallde Gallinera, que constituïren elcentre d’un poderós senyoriu mu-sulmà que va arribar a la seva mésgran esplendor durant el segle XIII,sota el govern del llegendari cabdillàrab Mohamed Abu Abdalà BenHudzäil al Sähuir (Alcalà de la Jo-vada 1208? - Alcoi 1276), més co-negut com Al-Azraq (el d’ulls blaus)(figura 1), fill del valí Hudzäil alSähuir i de mare cristiana. És peraixò que aquestes valls foren al llargde molts anys terra de moriscos finsa la seva expulsió l’any 1609. Des-prés de l’expulsió les valls van que-dar pràcticament desertes, fins quevan ser parcialment repoblades ambfamílies mallorquines. Però algunspobles quedaren despoblats persempre, i encara actualment podemseguir una sèrie de rutes, val a dirque molt mal senyalitzades, on tro-bem diversos despoblats moriscosde gran interès arqueològic.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Les capitulacions per a la rendi-ció de Granada l’any 1492 establi-en unes condicions força favorablesper als musulmans: podien conser-

var la seva llengua, la seva religió,els seus costums, les seves propie-tats... Però set anys més tard, l’any1499, el cardenal Cisneros va im-posar la seva cristianització forço-sa, al mateix temps que restringiadràsticament els seus antics drets,ja que eliminava la seva cultura, es-tablia nous i carregosos impostos isuprimia la seva autonomia adminis-trativa. Tot seguit començà la cre-ma de llibres, primer els Alcorans idesprés la biblioteca de Granada: lli-bres de poesia, matemàtiques, ci-ència, filosofia, història, novel·les,contes, etc. El nombrede llibres cremats a laplaça de la Bibrambla, lamés gran de Granada,s’estima en un milió.Tots aquests fets con-vertien els anomenatscristians nous o moris-cos, expressions que enaquella època tenien uncaire clarament pejora-tiu, en persones explo-tades i alhora odiadesper part dels cristiansvells.

El 9 d’abril de 1609,ara fa per tant 400 anys,Francisco Gómez deSandoval y Rojas duc deLerma, considerat comel paradigma de la cor-rupció a Espanya, firmal’expulsió dels moriscosdecretada pel rei Fe-lip III; un episodi més dela xenofòbia, plenamentavalada per bisbes i car-denals, que ha produït lahistòria d’Espanya.

Causes i antecedents del’expulsió

La decisió d’expulsar als moris-cos ve determinada per diversescauses:

• La majoria de la població moris-ca, després de més d’un seglede la seva conversió forçada alcristianisme, continuava sent ungrup social a banda, malgratque, excepte a València, la ma-joria de les comunitats havienperdut l’ús de la llengua àrab en

l’ATZUVIETA

UN DESPOBLAT MORISC 400 ANYS DESPRÉS DE L’EXPULSIÓ

Joan Astor

Figura 1. Font de la plaça Major d’Alcalà de la Jovadaamb la imatge d’Al-Azraq.

6 NPQ 448 • novembre-desembre 2009

col·laboracions

CRONOLOGIA

711. Invasió de la península Ibèrica per alguns pobles de religió musulmana.

1492. Rendició de Granada. En la capitulació es respectava la religió islàmi-ca dels seus habitants.

1499. Conversió forçosa dels granadins pel Cardenal Cisneros.

1501-02. Pragmàtica del Cardenal Cisneros donant a triar als musulmansdel Regne de Castella entre l’exili i la conversió: els mudèjars van passara ser així, pura i simplement, moriscos.

1516. S’els força a abandonar la seva vestimenta i costums, encara que lamesura queda en suspens per espai de deu anys.

1525-26. Conversió per edicte dels moriscos d’Aragó i València.

1526. Rebel·lió d’Espadà, en la serra del mateix nom prop de Sogorb, al sudde la província actual de Castelló.

1562. Una junta composta d’eclesiàstics, juristes i membres de la Inquisicióprohibeix als granadins l’ús de la llengua àrab.

1568-71. Rebel·lió de Las Alpujarras i guerres de Granada. Els moriscosd’aquestes terres són reassentats i dispersats per terres de Castella laVella.

1588-1599. Apareixen a Granada els manuscrits de la Torre Turpiana i elsfalsos Ploms del Sacromonte, intent desesperat d’un grup de moriscosper legitimar la seva estada a Espanya.

1609, 9 d’abril. El duc de Lerma firma l’expulsió dels moriscos de tots elsregnes d’Espanya.

1609, 30 de setembre. Comença l’expulsió dels moriscos valencians.

1609, 20 d’octubre. Es produeix una rebel·lió morisca contra l’expulsió, peròels rebels són reduïts al novembre.

1610. S’expulsa als moriscos aragonesos.

1610, setembre. S’expulsa als moriscos catalans.

1611-1614. S’expulsa als moriscos de les terres de Castella.

favor del castellà, i que el seuconeixement del dogma i els ri-tus de l’islam, religió que practi-caven en secret, era en generalmolt pobre.

• Després de la rebel·lió de LasAlpujarras (1568 a 1571), prota-gonitzada per moriscos grana-dins sota el regnat de Felip II,es va anar imposant l’opinió queaquesta minoria religiosa cons-tituïa un vertader problema deseguretat nacional. Aquesta opi-nió es veia reforçada per lesnombroses incursions de piratesbarbarescos, que a vegadeseren facilitades o festejades per

la població morisca, i que asso-laven contínuament tota la cos-ta llevantina. Els moriscos vancomençar a ser considerats unspotencials aliats de turcs i fran-cesos. Com a conseqüènciad’aquesta rebel·lió, es dispersa-ren arreu de la península mésde 80.000 moriscos.

• El començament d’una etapa derecessió el 1604 derivada d’unadisminució en l’arribada de re-cursos d’Amèrica. La reducciódels estàndards de vida va por-tar a la població cristiana a mi-rar amb ressentiment i enveja ala morisca.

• Una radicalització en el pensa-ment de molts governants des-prés del fracàs per acabar ambel protestantisme als PaïsosBaixos.

• L’intent d’acabar amb el pensa-ment crític que feia temps corriaper Europa sobre la discutiblecristiandat d’Espanya per la per-manència d’algunes minories re-ligioses. Amb aquesta decisiós’acabava amb el procés homo-geneïtzador que havia començatamb l’expulsió dels jueus (1492)i ratificava la cristiandat dels reg-nes d’Espanya. Encara queaquesta no era l’opinió popular,que només la veia amb cert res-sentiment per competència derecursos i treball.

L’opinió pública sobre els moris-cos es trobava molt dividida entreels que consideraven que s’havia dedonar temps a la seva cristianitza-ció, els que consideraven que s’ha-via de continuar tolerant i els queproposaven expulsar-los.

La població morisca estava cons-tituïda per unes 325.000 personesen un país d’uns 8,5 milions d’habi-tants. Estaven concentrats al Reg-ne de València, on representaven un33 % de la població, i d’Aragó, en elque constituïen un 20 % del totald’habitants. A això cal afegir que elcreixement de la població moriscaera prou superior al de la cristiana.Les terres riques i els centres urbansd’aqueixos regnes eren majoritària-ment cristians, mentre que els mo-riscos ocupaven la major part de lesterres pobres i es concentraven enels suburbis de les ciutats.

A Castella la situació era moltdiferent: d’una població de 6 mili-ons de persones, entre moriscos imudèjars només ajuntaven uns100.000 habitants. A causa d’aquestmolt menor percentatge de pobla-ció i a la positiva experiència ambels antics mudèjars, els quals por-taven segles convivint amb la po-

NPQ 448 • novembre-desembre 2009 7

col·laboracions

Figura 2. L’expulsió dels moriscos al port de Dénia (Alacant), quadre pintat perVicent Mestre al segle XVII.

blació cristiana, el ressentiment capals moriscos en la corona de Cas-tella era menor al de la població cris-tiana de la corona d’Aragó.

Un gran nombre d’eclesiàsticsrecolzava l’opció de donar temps,perquè consideraven que una totalconversió requeria d’una prolonga-da assimilació de les creences isocietat cristianes. La noblesa ara-gonesa i valenciana era partidàriade deixar les coses com estaven,perquè aquests eren els grups quemés es beneficiaven de la màd’obra morisca a les seves terres.Els pagesos, no obstant, els veiaamb ressentiment i els considera-va rivals.

A València, on el percentatge depoblació morisca era el més elevat,l’inquisidor dominicà Jaime Bleda,caracteritzat per la seva intoleràn-cia, és qui proposà al rei l’expulsiódels moriscos. En un principi la ideano fou considerada pel govern, peròla mateixa acció va ser proposadade nou per l’arquebisbe Juan de Ri-bera, que recolzava l’expulsió enconsiderar-los heretges i traïdors, ala qual cosa l’arquebisbe va afegirun suggeriment que va fer la propo-sició prou més atractiva: el rei es po-dria beneficiar de la confiscació debéns i propietats de la població mo-risca i inclús podria esclavitzar-los.

La política sobre la població mo-risca fins el 1608 havia estat la deconversió, encara que amb anteri-oritat Carles I (el 1526) i Felip II (el1582) hagueren insinuat i pretèsuna mesura més radical. No obs-tant, va ser a partir de 1608 quanel Consell d’Estat va començar aconsiderar l’opció de l’expulsió i el1609 va recomanar al rei prendreaquesta mesura.

Desenvolupament del’expulsió

El 9 d’abril de 1609 es va pren-dre la decisió d’expulsar als moris-

cos. Però el procés podia compor-tar molts problemes a causa delnombre d’habitants afectats. Es vadecidir començar per València, onla població morisca era major, i elspreparatius van ser portats en elmés estricte secret. Des de comen-çaments de setembre, terços arri-bats d’Itàlia van prendre posicionsal nord i al sud del Regne de Valèn-cia, i el 22 del mateix mes el virreiva ordenar la publicació del decret.L’aristocràcia valenciana es va reu-nir amb representants del governper protestar per l’expulsió, no perraons humanitàries sinó perquèaquesta suposaria una disminuciódels seus ingressos, però l’oposicióal decret va disminuir davant del’oferta de quedar-se amb part de lapropietat territorial dels moriscos. Ala població morisca se li va perme-tre emportar-se tot allò que pogue-ren, però les seves cases i terrenyspassarien a mans dels seus se-nyors, amb pena de mort en cas decrema o destrucció abans de latransferència.

A partir del 30 de setembre vanser portats als ports del Grau deValència, Vinaròs i Dénia (figura 2),on com a ofensa última van ser obli-gats a pagar el passatge. Els pri-mers moriscos van ser transportats

al nord d’Àfrica, on a vegades vanser atacats per la població dels paï-sos receptors. Això va causar te-mors en la població morisca restanta València, i el 20 d’octubre es vaproduir una rebel·lió contra l’expul-sió. Els rebels van ser reduïts alnovembre i es va acabar amb l’ex-pulsió dels últims moriscos valenci-ans. A principis de 1610 es varealitzar l’expulsió dels moriscosaragonesos i al setembre la dels mo-riscos catalans.

L’expulsió dels moriscos de Cas-tella era una tasca més àrdua, jaque estaven molt més dispersosdesprés d’haver estat repartits el1571 pel regne com a conseqüèn-cia de la rebel·lió de Las Alpujarras.A causa d’això, a la població moris-ca se li va donar una primera opcióde sortida voluntària del país, po-dent emportar-se les seves posses-sions més valuoses i tot allò quepogueren vendre. Així, a Castellal’expulsió va durar tres anys (de1611 a 1614) i inclús alguns vanaconseguir evadir l’expulsió i roman-dre a Espanya.

En total es van expulsar aproxi-madament 300.000 moriscos, delsquals uns 135.000 a València, uns61.000 a Aragó, uns 7.000 a Ca-

8 NPQ 448 • novembre-desembre 2009

col·laboracions

talunya, uns 16.000 a Múrcia, uns45.000 a Extremadura i a les duescastelles, i finalment a Andalusia uns32.000.

Conseqüències de l’expulsió

El Consell de Castella va avalu-ar l’expulsió el 1619 i va concloureque no havia tingut efectes econò-mics per al país. Això és cert peral Regne de Castella, ja que algunsestudiosos del fenomen no han tro-bat conseqüències econòmiques enels sectors on la població moriscaera més important. De fet, el de-crement demogràfic no podia com-parar-se, ni de lluny, al mig milióde víctimes de la gran pesta de1598-1602, cinc vegades més queel nombre de moriscos expulsats enaquell regne. Per contra, al Regnede València va suposar un abandódels camps i un buit en certs sec-tors on la població cristiana no vapoder ocupar el gran espai deixatper la nombrosa població morisca.En efecte, com s’ha dit abans s’es-tima que en el moment de l’expul-sió un 33 % dels habitants delRegne de València eren moriscos,i algunes comarques del nord d’Ala-cant van perdre pràcticament totala seva població, que tant enaquesta com en altres zones va ser

necessari reposar ambincentius a la repoblaciódes d’altres punts d’Es-panya.

L’expulsió d’un 4 % dela població pot semblar depoca importància, però calconsiderar que la població moriscaera una part important de la massatreballadora, perquè no constituïennobles, gentilhomes, soldats ni sa-cerdots. Per tant, això va suposaruna minva en la recaptació d’impos-tos, i per a les zones més afectades(València i Aragó) va tenir uns efec-tes despobladors que van durar dè-cades i van causar un buit impor-tant en l’artesanat, la producció deteles, el comerç i els treballs delcamp. Molts pagesos cristians, amés a més, veien com les terresdeixades per la població moriscapassaven a les mans de la noblesa,la qual pretenia que el pagesos lesexplotaren a canvi d’uns lloguers icondicions abusives per recuperarles seves pèrdues a curt termini.D’altra banda, l’expulsió va nodrirles files dels pirates barbarescosque van assaltar les costes medi-terrànies espanyoles durant propd’un segle.

Així començà la major crisi eco-nòmica, social i cultural de tots els

territoris pertanyents a la coronad’Aragó.

LA VALL D’ALCALÀ I ELDESPOBLAT MORISC DEL’ATZUVIETA

La vall d’Alcalà va estar forma-da per set poblacions, denomina-des Alcalà de la Jovada, Beniaia,l’Atzuvieta, la Criola, la Roca, Beni-alí i Benixarco, però a l’actualitat alterme municipal d’aquesta vall no-més resten dos nuclis de població:Alcalà de la Jovada i Beniaia. A laplaça Major d’Alcalà de la Jovadaés on la tradició situa el palau d’Al-Azraq (figura 3).

Dels diversos despoblats moris-cos que es troben en aquesta vall,l’Atzuvieta, la Criola, la Roca i Be-nialí, cal destacar el primer, el des-poblat de l’Atzuvieta, situat al peud’un rierol a menys d’un quilòme-tre d’Alcalà de la Jovada, al centrede la depressió de la vall per on

Figura 3. Placa commemorativa del lloc on la tradició situa el palaud’Al-Azraq a la façana de l’església d’Alcalà de la Jovada.

Figura 4. Cartell explicatiu del despoblat morisc del’Atzuvieta.

NPQ 448 • novembre-desembre 2009 9

col·laboracions

passava l’antic camí que anavad’aquest poble a la vall de Ga-llinera, concretament a la Carroja.Es tracta d’un dels despoblats mo-riscos més ben conservats, malgratque d’allò que fou l’alqueria nomésen queden murs ruïnosos, algunesarcades de les cases i parets sen-se teulades, però és més que sufi-cient per fer-se una idea de la vidadels darrers moriscos que l’habita-ren i que l’hagueren d’abandonarper la força de les armes i per cul-pa de la religió.

A l’entrada del despoblat hi haun cartell explicatiu (figura 4) ambfotografies, una vista aèria (figura 5)i una recreació del que fou el poblat(figura 6). En aquest cartell s’expo-sa en tres idiomes (català, castellà ianglès) la següent informació:

«La primera referència docu-mental que tenim del despoblat del’Atzuvieta data de 1356, però al-guns materials arqueològics indi-quen una cronologia inicial anteriora la conquesta de Jaume I. Justabans de l’expulsió dels moriscos el1609, hi vivien 17 famílies. Fou ocu-pada per repobladors cristians alllarg de tot el segle XVII. S’abando-nà definitivament a principis del se-gle XVIII, encara que els seus habi-tatges han estat reutilitzats com acorrals de ramat fins èpoques moltrecents. El gran interès de l’Atzuvi-eta resideix en l’excel·lent grau de

Figura 6. Recreació del poblat.

Figures 7 i 8. Patis i habitacions de les cases.

Figura 5. Vista aèria del despoblat.

10 NPQ 448 • novembre-desembre 2009

col·laboracions

conservació amb què ha mantingutfossilitzades les fàbriques i morfo-logies d’època mudèjar i morisca.

»Les cases te-nen una estructu-ra senzilla, són deplanta quadrangu-lar, amb una habi-tació paral·lela a lafaçana principal iun pati que ocupagran part de l’edi-fici. A vegades esconstruïx altre ha-bitacle al fons delpati o es recolza,formant una “L” enun dels costats.Els escassos de-partaments servi-en per a dormir,

com a taller, magatzem, cuina, etc.Les tècniques constructives més an-tigues es basen en les tàpies fetes

amb terra, pedres i morter de calç,pastades, premsades dins d’un en-cofrat de fusta i assecades a l’aire.»

L’Atzuvieta degué ser en el seutemps un dels més rics enclava-ments rurals de l’interior de la Mari-na i, de fet, l’expulsió dels moriscosno va suposar un despoblament de-finitiu. Els nous pobladors van deci-dir quedar-se en aquest enclava-ment fins a principis del segle XVIII.Després no s’han tornat a utilitzarels habitatges, llevat d’algun quealtre pastor que ha fet ús del lloc,convertint part de les cases en cor-rals per a bestiar, fins ben entrat elsegle XX.

L’Atzuvieta és un dels millors tes-timonis de l’arquitectura i l’urbanis-me en el món rural dels musulmans,i com podem veure a les fotografies(figures 7 a 10) es troba en un estatd’abandó total i absolut. Caldria,doncs, que aquestes restes fossinprotegides i restaurades per evitarla seva degradació i pèrdua definiti-va. Però sembla ser que protegir elpatrimoni cultural i paisatgístic no ésun dels objectius de les autoritats va-lencianes, ans al contrari malmetre’li destrossar-lo; només cal passejarper aquelles terres i contemplar lesbarbaritats urbanístiques que s’hanfet i s’estan fent arreu del país.

RECOMANACIÓ

Recentment s’ha publicat unanova novel·la d’Ildefonso Falcones,titulada La mano de Fátima, ambi-entada en la segona meitat del se-gle XVI i principis del XVII. Amb unspersonatges ficticis es fa un recor-regut històric, excepcionalment bendocumentat, per terres morisquesdes de l’inici de la rebel·lió de LasAlpujarras (1568) fins acabada l’ex-pulsió de tots els moriscos (1612).En conjunt un llibre que alhora queuna bona novel·la molt agradable dellegir és un document històric forçainteressant. Si us agrada el tema usel recomano. ☯

Figura 10. Arcadad’una de les cases.

Figura 9. Façanes d’una casa. A primer terme podem veure les restes d’una premsad’oli tallada a la roca.