L'AVENTURA DE LES OLORS

INICI: Elvira Safont

NUS:La Garalda

DESENLLAÇ: La Vinyala

El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components.

- Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo.

Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla.

- Com ha de fer tuf de vainilla una nena?

- Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.

I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust.

Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar.

Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut.

Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra.

Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casaI jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.

La meva intenció , estava clara , havia d'aconseguir que la Marta fes una oloreta especial , dolça com és ella , per a que així el Joan tornés a ser feliç com abans , és el mínim que es pot fer per un bon amic .

Després de molt rumiar i no trobar cap solució , vaig decidir anar a demanar consell al meu avi que sempre posava fi als meus problemes . Vaig explicar al Joan els meus plans , li van semblar una idea fantàstica i en un tres i no res, tots dos vam anar a casa del meu avi .

Un cop plantejada la situació , el meu avi que era molt savi, va recordar una botiga molt antiga que era de perfums i aromes , era especial perquè les seves fragàncies eren úniques . Cadascun dels perfums que hi havia en aquella botiga tenien una història diferent .

Ens va donar l'adreça , estava en un carreró del poble que mai havíem vist i del que mai havíem sentit parlar. Sense dubtar-ho , ens vam dirigir cap a la botiga de perfums .

Gràcies a l'olfacte tan desenvolupat del Joan vam aconseguir trobar ràpidament el camí que conduïa al nostre destí . El carreró feia una flaire molt agradable . Quan vam entrar a la botiga vam veure unes prestatgeries plenes d'ampolles que contenien perfums diferents .

Darrera del mostrador hi havia una senyora molt velleta . El seu aspecte ens despertava una gran tendresa . Era d'estatura petita i anava amb bastó. El seu rostre era pàl·lid i ple d'arrugues a causa de l'edat .

Ens vam presentar i li vam comentar el nostre problema . Ella, molt amablement , ens va explicar que tots i cadascun dels perfums que podíem veure els havia anat a buscar a diferents països , però que de tots li faltava un , el que feia que totes aquelles persones que no desprenien cap olor fessin un aroma adaptat a la seva personalitat .I fins i tot , ens va confessar el seu gran secret : era capaç de sense veure de quin perfum es tractava , només ensumant , endevinar el país de procedència i les herbes aromàtiques del que estava fet . Va ser en aquell mateix moment quan vaig entendre , que aquella dona tan entranyable , tenia el mateix do que el meu amic Joan .

Li vam preguntar on es trobava aquest perfum tan especial . Ens va dir que de jove havia anat a buscar-lo però que no l’havia trobat. Estava amagat en un temple Maia situat a la selva de Mèxic i ens va animar a afrontar aquest repte amb valentia .

Vam preparar tot amb molta rapidesa , el Joan estava nerviós i impacient per arribar, cada cop estava més a prop de complir el seu somni , la Marta per fi faria olor .

El viatge va ser molt esgotador, però encara ens quedava energia per continuar endavant .

Vam improvisar una mica el recorregut , però després de molt camí vam trobar el gran i impressionant temple Maia Era de pedra i amb uns esglaons desgastats a la part central .

Tot seguit , sense rumiar-ho dues vegades vam entrar . Estava molt fosc, però a les parets vam veure que hi havien torxes , les vam agafar i vam continuar cap a endavant . Tot era ple de passadissos i sense donar-nos compte ens vam trobar dins d'un laberint .

Intentant trobar la sortida ens vam cansar i cansar, però de cop , el Joan va ensumar una olor molt forta i desconeguda per ell . Seguint el seu instint vam trobar la sortida d'aquell immens laberint .

Quina va ser la nostra sorpresa quan al final del laberint vam veure un guardià amb cara de pocs amics . Estava davant d'una porta que protegia el perfum .

Nosaltres li vam preguntar què havíem de fer per poder accedir al desitjat perfum . Ens va proposar un tracte , que si nosaltres resolíem una endevinalla, ell ens obriria la porta . L'endevinalla era la següent :

“ Què hi ha entre el riure i les llàgrimes ? “

Després de rumiar-s'ho molt , el Joan va contestar tot decidit : “ el nas ! “.El guardià , ens va explicar que fa molts anys va venir una jove aventurera buscant el mateix que nosaltres , però que no va saber resoldre aquesta endevinalla i que nosaltres érem els únics que havíem respost correctament .

I en aquell moment es va obrir la porta de la cambra . Allà hi havia un cofre i dins d'aquest cofre antic estava amagat el perfum . El Joan , en aquest instant va olorar la victòria . El vam agafar i vam pensar que ja era hora de tornar cap a casa .

Però semblava que encara no era l'hora i ...ens van explicar que ells eren els Poques Olors i el seu rei era en Bon Olfacte i estaven en contra de la tribu dels Moltes Olors perquè, el seu rei: el Tot Per Mi li va robar el menjar, la roba... Li vam donar les gràcies per explicar-nos la història i ens vam acomiadar.

Era hora d'anar a l’aeroport i cap a casa, però abans havíem de passar una altre vegada pel laberint Maia, però aquesta vegada havia canviat...El camí cap a la sortida era ben diferent!

Era llarg i no es veia el final . Les parets i les sorres es movien.

També era molt fosc i a més a més hi havien trampes. Les parets del laberint eren de pedra massissa i amb dibuixos maia, com abans però eren més sorprenents que abans.

Però, tornem-hi . No era fàcil anar a casa , havíem de superar quatre proves i aquesta vegada diferents:

La primera prova consistia en passar per un camí de pedres, que semblava molt fàcil, però de cop totes les pedres es van caure menys unes quantes que feien de camí. Hi havia un problema molt important que al fons del tot hi havia roques bullents. Si entràvem no podríem sortir.

Ho vam fer sense cap dificultat, perquè teníem una motxilla màgica que gràcies a ella van agafar una molla que ens vam posar als peus i vam poder saltar de pedra en pedra.

A la prova següent havíem d’escalar una paret on hi havia serps, aranyes...i altres animalons fastigosos.

Ho van aconseguir perquè les serps i les aranyes eren de plàstic.

CAP PROBLEMA !!

La prova tercera havíem de fer una cursa amb un animal, que era el gos més ràpid del món. La raça s’anomenava GOS LLEBRER.

Era de color blanc amb taques de foc,i era molt pelut i molt ràpid.

Tot va anar molt bé perquè ens vam posar un aparell portàtil volador a l’esquena anomenat TURBO 3000 que gràcies a ell vam sortir disparats i el gos el vam deixar darrera. El gos va quedar amb un pam de nas i flipat. A ell mai ningú l’havia guanyat .

I la quarta i última prova ,era buscar la solució a l’endevinalla:

Quin és l’ésser que al matí té quatre peus,

dos al migdia i tres a la nit,

i que, contràriament a les lleis naturals,

és menys ràpid com més peus fa servir?

Ho vam endevinar.(la resposta al final del conte).

Entre tots dos vam pensar que no podria ser cap animal perquè els animals no tenen peus, sinó potes.

Vam anar a l’aeroport i ens vam deixar la caixa on estava el pot del perfum a la cinta transportadora.

Quan vam arribar vam veure a la vella somrient i ens va preguntar:

-Ho heu aconseguit?

I en Joan i jo li vam dir que sí. En Joan va mirar la bossa i no hi era el perfum!

Li vam dir a la vella que ens ho havíem oblidat a l’aeroport. D'allí ja no podíem recuperar-lo.

I l’àvia es va quedar amb una cara de estar esmaperduda i assolellada

.Vàrem anar a casa de la vella a buscar un llibre que portés alguna recepta de perfums

impermeables a l’aigua, o al vent...

El Joan es va recordar d’un llibre que servia per a tot ( li havia explicat el seu pare però abans no havia pensat amb ell):

Per fer l’experiment feia falta: aigua, pèl de gos, ungles de gat i molt perfum.

Ho vam fer però faltaven les ungles de gat. Les estàvem tallant, però no s’estava quiet, perquè ens esgarrapava , però entre tots dos ho vam intentar i se les vam tallar.

Ho vam fer, olorava a un aroma especial.

Era la fórmula del perfum màgic. Ens vam quedar impressionants.

Vam saltar d'alegria, i la Marta olorava a roses permanentment. Aquell mateix dia el Joan es va declarar a la Marta, i ella va acceptar. Ara són promesos i la Marta ens esta molt agraïda.

L’altre dia la Marta em va regalar un perfum molt bo, feia olor a maduixa. En Joan ara diu vol ser aventurer i descobrir noves olors especials.

L’home és la resposta correcta a l’enigma.