LECTURA DE LA TERCERAPROVA DE LLENGUA

CATALANA

O R I O L V E S T A N , R E S S U S C I T A T !

En Jouseph de Viladrau es quedà palplantat, bocabadat, contemplant el descens del

taüt daurat forat avall. Mai abans havia assistit a una processó d’enterrament tan esplèndida.

Al país de la tulipa i el formatge de bola, a Holanda, en Jouseph hi havia conegut també algú

molt ric, un misteriós home el qual, però, havia acabat – talment i com acabarem tots- al

cementiri. La mort del famós Oriolverstan l’havia afectat molt, l’havia deixat moix, i ja no tenia

massa ganes de visitar les granges. L’endemà, doncs, tornava a Viladrau amb les seves

vaques i els seus maldecaps de ramader.

A trenc d’alba, tot just quan el sol ja guaitava per sobre la línia de l’horitzó, en Jouseph

carregà les maletes al taxi i tancà la porta de l’habitació de la pensió on s’estava. Li demanà al

taxista que fes un darrer recorregut pels llocs més significatius i interessants d’Amsterdam,

donat que li venia molt de gust el fet de badar sense pensar en res més abans de retornar a

Catalunya. En acabat, el pagerol li digué al conductor que el portés al cementiri perquè volia

acomiadar-se de l’Oriolverstan; volia dipositar un ram de flors a la llosa de la seva tomba i dir

adéu per sempre més a aquell senyor noble holandès de la casa de les set portes i amo

alhora dels vaixells que descarregaven al moll principal del port.

En arribar al cementiri, en Jouseph enfilà en camí de la tomba d’Oriolverstan. Després de

deixar enrere panteons i nínxols espaterrants, dignes de personalitats riques i poderoses, el

pagès de Viladrau arribà al seu destí,. Un cop davant la làpida... Ai l’as! Just on havia de ser la

llosa amb el nom d’Oriolverstan inscrit hi havia un enorme forat! Un forat? No! Allò era molt

més que un forat, era una autèntica excavació! Algú s’havia endut el cos d’Oriolverstan amb el

taüt i tot! No hi era!

Aterrit, en Jouseph començà a córrer com un esperitat pertot el cementiri, demanant

ajuda, sol·licitant auxili, anant i venint sense moure’s del lloc, en realitat. Al cap d’una estona,

el pagerol trobà unes simpàtiques senyores que canviaven les flors als seus respectius difunts

marits. En Jouseph s’adreçà a la més jove, de nom Britneysandra, i li preguntà molt

amablement si en sabia res, del que havia passat al cementiri. La dona, molt calmada, li

respongué: <<Oriolverstan>>. El pagès li afirmà que, efectivament, era Oriolverstan, qui havia

desaparegut, però la dona no li tornà contesta. Seguidament, en Jouseph agafà l’altra

senyora, de nom Carlaham, i la sacsejà per les espatlles tot fent-li un cop i un altre cop la

mateixa pregunta: <<On és, el cos i el taüt de l’home ric??? Ha sentit vostè algun rumor?>>.

Carlaham, un xic espantada davant l’actitud del pagerol, li respongué també el mateix que la

seva companya: <<Oriolverstan>>.

El pagès, esfereït, fora dels seus cabals, conscient que perdria l’avió si no s’afanyava,

desfeu els passos i retornà al taxi. Obrí la porta bruscament i el taxista arrencà. Mentre feien

via cap a l’aeroport, en Jouseph preguntà reiterativament al taxista si, mentre ell era al

cementiri, havia vist algú enduent-se un taüt amb un mort a dins. El taxista, sense enretirar els

ulls del volant, respongué, educadament <<Oriolverstan>>.

Capcot, decebut pel fet de no haver obtingut resposta a les seves preguntes, en Jouseph

de Viladrau retornà al Montseny i fou rebut per la seva família.

En una de les nits que el pagerol acostumava a compartir amb els seus éssers més

estimats, en Jouseph els confessà que a Amsterdam hi havia conegut un tal Oriolverstan, un

senyor ric i poderós amb un fatal destí: el pagès explicà a la seva família que ell havia vist

com enterraven aquell senyor i que, després, havia comprovat amb estupefacció que havia

ressuscitat sense cap explicació. Tot un misteri, aquest Oriolverstan...

..............................................................................