Auditori Barradas20 de maig de 2014

Presentació de 6è de l'escola Ausiàs March

Hola, som els nens i les nenes de 6è de primària de l’Escola Ausiàs March. Sóm tretze alumnes i hem estat treballant aquests últims mesos pensant una història amb força contingut i deixar de les mans dels alumnes de l'institut en fer un bon final ple d'emocions i intrigues per tal de crear entre tots un conte inolvidable. Ànims a tots per la bona feina que fareu.

Salutacions

Nenes i nens de 6è de L'Ausiàs March

Presentació de 1rA de l'institut Apel·les Mestres

Hola! Som un grup de 18 alumnes. També som molt xerraires. Som espavilats, però no gaire treballadors, només a estones. Entre nosaltres ens portem molt bé i som divertits. Ens ha agradat acabar aquest conte i esperem que us agradi.

El ninot

Hi havia una vegada , cinc nens que eren molt amics, eren l’Alicia, Álvaro, Sara, Ferran i Limbher. Ells tenien un ninot preferit que li deien Majuraalda. Era un ninot amb el cabell vermell i petitó. Aquest ninot tenia vida però ells no ho sabien.

Un dia van anar a casa de l’Álvaro per fer un treball de grup. Van deixar les motxilles a l’habitació se’n van anar a berenar. Aquell dia Limbher havia portat el ninot preferit del grup.

Mentre estaven berenant van sentir un soroll a l’habitació. Van pensar que era alguna motxilla que havia caigut,però al cap d’una estona van sentir dos sorolls seguits.

Tots van anar corrents a l’habitació i es van trobar el gat remenant en les motxilles i que havia fet caure algun llibre a terra.

Després d’una bona estona d’estar treballant en grup van decidir fer un descans i van dirigir-se al parc de Can Boixeres. Al fer-se fosc van anar a casa de l’Álvaro a sopar i després van estar explicar històries de por, ja que van decidir quedar-se a dormir tot el grup a la mateixa casa.

Quan l’Álvaro va explicar una història de por els cinc es van espantar molt ,però encara van tenir més por al sentir sorolls que provenien de l’habitació on estava Majuraalda. Van anar a mirar que passava ,perquè en aquell moment el gat estava amb ells i no sabien qui feia aquells sorolls.

Al obrir la porta van veure a Majuraald a a sobre el llit amb els ulls vermells dient coses estranyes en llatí.

Vençuts per la por i espantats van sortir corrent per trobar-se a casa de la Sara. Era tanta la por que no es dignaven a mirar si el ninot els perseguia.

Al arribar a casa de la Sara és van donar compte que només eren dos. La Sara i l’Alicia. Estaven espantades per no saber on hi eran la resta del grup i si els havia passat alguna cosa.

Elles no sabien que els nens estaven perduts en el parc de Can Boixeras perseguits pel

ninot. Amb tantes presses que es van separar i cadascun va anar per un camí diferent. Mentre l’Alvaro i el Limbher finalment van trobar el camí per anar a casa de la Sara,el Ferran al no conèixer tant el parc va ser raptat per el terrorífic Majuraalda.

El ninot li ordena al Ferran que pari un taxi i que vagin a casa la Sara. Un cop troben un taxista que els porta, el ninot s’està quiet per passar desapercebut i és quan el Ferran aprofita per enviar un SMS avisant als seus companys

-Aneu en compte, venim a casa la Sara amb un taxi ,marxeu de casa immediatament,el ninot us vol raptar!!!!!!!!

A casa la Sara estaven recuperant-se de la carrera que havien fet fins arribar a un lloc segur. En aquells moments va sonar el mòbil amb un missatge. La tremolor de les mans no els deixava llegir el missatge i fins que no el van deixar a la taula no ho van poder llegir.

El Taxista no coneix molt el barri de Sant feliu i comença a donar voltes. A més a més va tant just de gasolina que finalment el cotxe els deixa tirats ja que no troben la gasolinera oberta.

Decideixen anar caminant , ja que es troben a cinc minuts de casa la Sara . Mentre el Ferran paga al taxista,el ninot veu una nina al costat d’un contenidor i decideix apropar-se.Llavors el Ferran decideix sortir corrent. Per altre costat a casa la Sara estan preparant per sortir i anar a una altre lloc que no sàpiga el ninot, però tenien un gran problema. Com marxaven i com podien salvar en Ferran. ..............................................................................................

El Ferran està intentant escapar del ninot i l’Álvaro i el Limbher el van a buscar i l’ajuden. Despisten el ninot, que s’ha distret perquè ha vist una nina en un contenidor. Decideixen anar cap a casa de la Sara amb els altres.

Majuraalda es queda bocabadat mirant la nina. Sent una atracció irresistible per ella.

L’agafa i li fa un petó. Amb el petó, la nina cobra vida com ell.

En un primer moment, sembla molt dolça, tot i que està mig trencada i porta la roba estripada i bruta, però de seguida el seu somriure es transforma. La nina, la Rigoberta, és realment dolenta, potser més i tot que el Majuraalda. Tots dos s’enamoren a l’instant i, com són l’un per l’altre en tots els sentits, es dirigeixen a casa de la Sara per matar-los a tots. Només mirant-se als ulls ja saben què han de fer.

El Ferran, l’Álvaro i el Limbher arriben a casa de la Sara i expliquen a la resta tot el que ha passat. Estan molt nerviosos. Realment l’han despistat i els deixarà en pau?

De sobte, senten un soroll a la finestra de l’habitació de la Sara. Era la nina!!! En Majuraalda, que tot i que era petit tenia molta força, havia llançat la Rigoberta per la finestra.

La nina va cap a ells molt lentament, tots se la miren al·lucinats, es treu un ganivet de la boca i està a punt de matar a la Sara, però el Limbhert, que estava més tranquil que la resta i s’ho havia imaginat, li dóna un cop de peu al cap i li arrenca. Sembla que l’han matat.

Pensen que tot ha acabat. Com ja havien decidit quedar-se tots a veure una pel·lícula i a dormir a casa de la Sara, no canvien els plans. Tenen ganes d'estar tots junts. A més, segur que els pares els notarien nerviosos i no els hi podien explicar res perquè els prendrien per bojos i no els tornarien a deixar quedar-se sols mai més. Els pares de la Sara arribarien més tard i seria més fàcil dissimular amb ells estant tots junts.

Tots els amics veuen una pel·lícula de por, sembla que no n’havien tingut prou... Quan acaba, l’Álvaro ha de marxar perquè els seus pares no l’han deixat quedar-se a dormir. Al carrer, Majuraalda, que s'havia quedat esperant, el segueix. L’Álvaro se n’adona, es gira, l’agafa i li arrenca totes les extremitats.

Truca a la resta de la colla i entre tots decideixen cremar els dos ninots per si de cas.

Al cap d’uns dies, tot semblava haver tornat a la normalitat. Van anar passant els mesos

sense novetats importants i per fi van arribar les tan esperades vacances de Nadal. S’ho van passar genial! Però la nit de reis els esperava una sorpresa... En obrir els regals, tots en tenen un de terrible... Tots reben un nou Majuraalda... i una nova Rigoberta!!! Tots es queden completament glaçats, però no dubten ni un sol instant en llençar el Majuraalda i la Rigoberta al contenidor de la brossa. Dos nois veuen com la colla d’amics ha llençat les capses amb els ninots nous a dins i els agafen. Estan tan contents!!! El que no s’imaginen és el que potser els tocarà patir a partir d’aquell moment...

Presentació 6èA de l'escola Busquets i Punset

HOLA !

Som la classe de 6è A de l’escola Busquets i Punset. Som divuit alumnes, deu nenes i vuit nens

El nostre profe diu que som xerraires i una mica trapelles, però la veritat és que som molt bons, molt divertits, simpàtics i, quan volem, els més treballadors del món. Amés, no fa falta que diguem que som els més guapos, no ?

Ah! I el més important… SOM BiP!

Presentació 1rC de l'institut Apel·les Mestres

Hola a tothom! Som el grup de 1rC de l'Apel·les Mestres. Som 15 alumnes. Som poquets, però parlem molt. Som bastant entremaliats, però ben avinguts. Ens ho hem passat molt bé acabant aquest conte i fent els dibuixos. Esperem que us agradi!

L’ANY QUE NO HI VA HAVER ESTIU

Vet aquí una vegada una noia que es deia Maia. La Maia era una noia molt alegre i li encantava passejar pel camp, banyar-se al mar i donar llargues passejades amb el seu millor amic, el Julià.

La Maia i el Julià eren companys de classe i estaven molt contents perquè en pocs dies començarien les vacances d’estiu i tindrien per davant tres mesos per fer tot allò que els hi agradava.

- Aquest estiu me’l passaré dintre de l’aigua. – deia el Julià – No penso sortir fins que sembli un cigró.

- Doncs jo no penso aixecar-me del llit abans del migdia! – Li responia la Maia.

Durant els últims dies del curs es van dedicar a fer plans per a les seves vacances: sortides amb la bici a la muntanya, tardes a la piscina amb els altres amics, unes bones becaines, estar-se a la plaça fins ben entrada la nit... Quines ganes tenien els dos de que comencés aquell estiu!

Quan va arribar l’últim dia del curs, la Maia i el Julià es van acomiadar del seu mestre, van dir adéu als companys i van sortir corrents cap a casa de la Maia, ja que els Divendres solien dinar junts i no volien perdre’s el capítol dels Simpson que posaven aquell dia.

La mare de la Maia havia fet macarrons, perquè sabia que era el dinar preferit del Julià, i quan van acabar el postre van saltar damunt del sofà i van posar Antena 3.

Sabien que en aquell moment estaria acabant la Ruleta de la Fortuna, i als dos els agradava intentar endevinar l’última panell (gairebé sempre guanyava la Maia, però el Julià portava dues setmanes seguides guanyant i no volia acabar amb la seva bona ratxa).

Quan van encendre la tele, però, no va sortir la Ruleta, si no que no hi sortia res, només una imatge gris i un soroll com d’interferències. Quan estaven apunt de cridar a la mare de la Maia per a que arreglés allò, es va aturar el soroll i a la tele va aparèixer una persona molt estranya.

Aquell senyor feia por: semblava molt molt vell, perquè tenia la cara plena d’arrugues i més d’una cicatriu. Tenia els ulls com enfonsats i foscos i unes celles punxegudes. Els seus llavis primets deixaven veure unes dents esmolades i tenia una barba gris que no es podia veure sencera a la pantalla de tan llarga que era. El seu cabell era igual que la barba, gris i llarg, i portava un barret molt estrany, alt, punxegut i de color gris brillant.

- Això no sembla la Ruleta – va dir el Julià.

De sobte, el senyor de la tele va parlar amb una veu que a vegades era molt greu i altres vegades era molt aguda. I va dir: - Homes, dones, nens i nenes d’aquesta ciutat! Us parla en Mordecay, el bruixot del bé i

del mal!

La Maia i el Julià van pegar la seva cara a la tele tot i la por que feia aquell senyor estrany.

- Porto molts anys observant als habitants d’aquesta ciutat! – va continuar en Mordecay – Durant aquest temps he vist que no sou bones persones. La gran majoria de vosaltres sou egoistes, desagradables i veïns dolents. No ajudeu als altres i sempre us esteu queixant de que no us ajuden. Discutiu, us baralleu, embruteu els carrers, no tracteu bé als vostres animals, feu soroll i no deixeu dormir... Podria passar-me un any sencer dient totes les coses dolentes que feu!

La Maia i el Julià es van mirar, recordant que ells mateixos havien tirat papers al terra, s’havien rigut d’algun company o havien sigut egoistes.

En Mordecay va continuar parlant: - Com soc el bruixot del bé i del mal, he decidit que us castigaré. Us trauré allò que més ganes teniu que arribi, que a tots us agrada i que tots espereu. Us trauré... l’estiu!!!

- NO!!!!! – Van fer el Julià i la Maia a la vegada – L’ESTIU NO!!!

- Vull que tothom surti al carrer a la finestra i miri el cel. – Va dir el Mordecay – Fixeu-vos bé, perquè serà l’última vegada que el veureu blau i podreu veure el Sol. Només desfaré aquest encanteri quan comenceu a ser bona gent, tracteu als demés com es mereixen i la vostra ciutat sigui neta!

En aquell moment, el bruixot va desaparèixer de la pantalla i va tornar la imatge gris i el soroll. La Maia i el Julià van córrer cap al balcó però el cel continuava tan blau com abans.

Quan ja començaven a pensar que allò havia sigut una broma, un núvol va aparèixer al cel. Després va aparèixer un altre i després un altre. I així fins que el cel es va omplir de núvols negres que van tapar el Sol.

De sobte, va entrar un aire molt fred que els va gelar i del cel van començar a caure flocs de neu. Els dos nens van entrar corrents a casa, perquè el fred començava a ser molt fort.

Per la finestra van veure que la gent començava a sortir al carrer. Primer van sortir els nens a jugar amb la neu com si fos Gener. Després van sortir els adults amb cara d’enfadats i cridant que allò no podia ser, que tothom tenia dret a gaudir de l’estiu.

Altres cridaven que ja els estava bé, que ells eren bones persones però els seus veïns no. Així que tothom va començar a discutir a crits al mig del carrer.Com que tothom de la ciutat discutia sobre de qui era la culpa, l’alcalde va decidir fer un assemblea per intentar solucionar el problema tan aviat com fos possible.

Com reunir tota la ciutat en el mateix lloc era impossible, hi van assistir els representats de les associacions de veïns dels diferents barris.

La gent al carrer continuava discutint. Mordecay, en veure que la situació empitjorava, va fer que el cel s’anés enfosquint cada vegada més. Va començar a ploure amb molta intensitat i els trons i els llampecs van envair el paisatge. Es va desencadenar una gran tempesta. Tothom va córrer cap a casa o a llocs coberts.Mentrestant, a l’assemblea les coses no anaven molt millor. Els problemes del carrer es traslladaven allà. No es posaven d’acord. Ni tan sols la tempesta els havia fet reflexionar. En el fons, potser no s’acabaven de creure la magnitud de les paraules de Mordecay. Els costava molt de creure que mai més tindrien estiu, que no podrien veure més el sol, que no podrien anar a la platja o a la piscina, que no podrien seure en una terrasseta a prendre alguna cosa, no podrien celebrar la festa major com fins ara, no vindrien tan de gust els gelats.... A més, faria mal temps i no podrien sortir al carrer. Quina desgràcia!!!A l’assemblea van decidir:

-Repartir entre tots les tasques a fer per millorar a partir d’un sorteig i poder així recuperar l’estiu.Però ja hi va començar a haver problemes de seguida. Tothom va començar a discutir-se. Uns pensaven que la seva tasca era pitjor, uns altres deien que no pensaven fer res, que no pensaven canviar...Tothom va començar a discutir i a barallar-se. Es va aixecar un noi cridant:-Però no us adoneu que si no ens portem bé i no fem les tasques, no veurem mai més el sol, i que no hi haurà mai estiu? Si no canviem, sortirem perdent, i si canviem, sortirem guanyant. Que voleu sortir perdent?I el nen va començar a recollir, a veure si algú reaccionava, i així va ser.Tot el poble va a començar a aplaudir al noi, que va somriure d’orella a orella.Un cop acabats els aplaudiments, van començar a pensar de quina forma podien distribuir la feina per tal d’igualar les tasques entre els habitants. A la reunió de les associacions de veïns volien tractar aquesta qüestió.Desprès de moltes hores de discussions sobre quins dies hauria de fer les tasques cada barri al final van concordar les seves idees per tal de fer tornar l’estiu a la ciutat.I així ho van fer. Cadascú feia el que li havia tocat per millorar la imatge de la ciutat mentre, a la vegada, intentaven millorar el seu comportament.Tot i que hi va haver alguns conflictes, es van poder solucionar. Al començament del mes de setembre va tornar el bruixot i va dir:Com que la majoria heu ajudat a fer les tasques per tal de millorar la ciutat, tindreu quinze dies d’estiu a partir d’avui abans que arribi la tardor..Mordecay va seguir:-Això sí, els que no han fet res tindran un núvol fosc i ben carregat de pluja que volarà sobre els seus caps. Com hauran de treure el núvol del seu cap? Molt fàcil, hauran de fer tasques de veïns de la ciutat i que, a més a més, hauran de canviar la seva actitud de cara a ser més solidaris per tal de fer el núvol més petit i que al final desaparegui.

Finalment, la gent de la ciutat, ho va celebrar per la nit a la plaça gran amb un gran sopar i un gran ball, però els que tenien el núvol al damunt, es van quedar tristos a casa seva.

Presentació 6èB escola Busquets i Punset

ENS PRESENTEM!

Som la classe de 6è B de l’escola Busquets i Punset. Som vint alumnes, onze noies i nou nois.

A la classe sovint ens esverem però som treballadors. Junts ens ho passem bé perquè som amics, tot i que de vegades també ens barallem per problemes entre companys. Encara que no ens ho diem, ens estimem els uns als altres.

Ens agrada fer festes, veure pel·lícules, jocs matemàtics... tot el que sigui passar-ho bé junts !

Som BiP!

Presentació 1r CD de l'institut Mercè Rodoreda

Hola! Som un grup d'alumnes de 1r C i de 1r D de l'institut Mercè Rodoreda.A classe som vuit noies i nou nois i estem molt ben avinguts. Ens agrada xerrar, però quan els professors demanen silenci quasi tots treballem; bé, alguns fan una mica el gandul...

Malgrat això, a tots ens ha agradat molt treballar conjuntament en aquesta feina. El principi que ens heu enviat era una mica difícil de desenvolupar, però pensem que finalment ha quedat bastant bé i estem orgullosos del nostre treball.

Esperem que us agradi la solució que hem donat a “La nova feina del Senyor Mòlins”.

LA NOVA FEINA DEL SENYOR MÒLINS

Un dia de l’any 3452, el senyor Mòlins passejava per la platja vestit de pallasso.

El senyor Mòlins havia nascut l’any 3202 a Estats Units, però els seus besavis eren de l’Índia. Tenia 250 anys i mig. Al llarg de tots aquells anys havia tingut moltes feines diferents, en una havia estat pallasso i de tant en tant li agradava posar-se el vestit. Tenia els ulls blaus com diamants i el cabell... emmm... doncs... no tenia cabell i, com que havia estat pallasso, tenia una perruca de miiiil colors. El seu nas era rodó per fer riure i de molts colors, com el seu cabell. Tenia els seus llavis fins. També tenia un bigoti que feia que semblés italià.

Era un senyor alegre i feliç i li agradava divertir-se. Li encantaven els nens.

Tot caminant, el senyor Mòlins va pensar en la seva darrera feina. Després de fer de pallasso havia anat a una fàbrica de cotxes, però la tasca era molt avorrida i en el seu temps lliure llegia novel·les d’amor. I com que no li agradava gens muntar cotxes, al final va dimitir. Havia estat els dies següents preocupat, sense saber cap on tirar. Així que un dia va decidir relaxar-se i deixar de pensar què faria. Va anar a la platja i quan va arribar de cop i volta es va adonar que s’havia oblidat el seu llibre preferit. Llavors... ping! Li va venir una idea! - Ja sé què faré! Muntaré una llibreria a la platja!

A la llibreria hi hauria molts prestatges amb la secció d’adults, de nens, de fantasia, de ciència ficció, d’amor, d’aventura... Però sobretot la secció de llibres màgics: aquests llibres serien submergibles. A més, les coses difícils d’entendre les explicarien en veu alta per a què el lector les comprengués. Els llibres mossegarien als qui els maltractessin o els trenquessin. Estarien traduïts a molts idiomes: català, castellà, anglès, francès, xinès, alemany, rus, grec, italià. Però la novetat seria l’idioma dels peixos. També vendria punts de llibre, material escolar, llibretes...

Al cap d’una estona el pallasso estava tip de caminar i de prendre el sol i va decidir capbussar-se a l’aigua. Havia portat el seu equip de bus i se’l va posar. Mentre bussejava es va trobar una sirena que de cintura en amunt era molt bonica, però la seva cua era negra i tenia punxes.

- Bon dia! – li va dir la sirena.

- Hola –va contestar el pallasso-. Què és això que tens a la cua?

- Les punxes? Són de naixement.

- I perquè és negra? Em fas por! –va exclamar el pallasso, espantat.

De sobte a la sirena se li va tornar la cara morada, els cabells de color negre, les urpes esmolades com les d’un gat i uns ulls que semblava que li sortien de les conques, amb una mirada amenaçadora. Però ella no sempre havia estat dolenta...

De petita sempre nedava per les aigües de l’oceà Índic. Un dia, mentre bussejava, es va trobar una cova i es va ficar a dins. Al fons va aparèixer una llum.

- Això què és? –va exclamar la sirena.

Aquella llum la feia un corall i s’hi va acostar. En mirar-la va sentir molta atracció perquè era igual, igual, que la llum de la lluna. Va estirar el braç per tocar-la i, en fer-ho, el seu bell rostre es va tornar lleig, la cua es va tornar de color negre i li va sortir una marca al coll.

El Senyor Mòlins va dir que coneixia un vell pop molt savi que la podria ajudar. Ho sabia tot sobre el mar i els seus encanteris.

Llavors van anar a visitar el vell pop a la seva cova i li van preguntar què havien de fer perquè la sirena tornés a ser una sirena normal.

El savi pop va dir que l'única possibilitat de deixar de ser dolenta era convertir-se en ésser humà i per a això havia de passar tres proves.

La primera prova consistia en mirar-se fixament en un mirall màgic que la reflectia tal com es comportava amb els altres éssers. Així la sirena va aprendre que hauria de ser més amable en el seu tracte.

El pop va dir:

-Ara, Sirena, vés-te'n a practicar aquesta amabilitat amb tothom.

El Senyor Mòlins i la sirena van marxar i van passar junts tot l'estiu. Arribada la tardor es van adonar que totes les punxes de la seva cua havien caigut. Llavors van veure que era l'hora de tornar a visitar el vell pop perquè els expliqués la segona prova.

- Sirena, ja has superat el primer pas per ser una bona persona- va dir el savi.-

La segona prova consisteix en ser sincera. Digues, quin és el teu secret? - preguntà finalment el pop.

La sirena es va posar vermella, va respirar profundament i finalment va exclamar:

-Encara que siguis calb, t'estimo! - i li va fer un petó al Senyor Mòlins.

Aquest es va desmaiar de l'emoció, doncs ell també estava enamorat d'aquella sirena tan peculiar.

En despertar-se, la sorpresa del Senyor Mòlins fou veure que la marca del coll de la seva estimada havia desaparegut per complet i estava més bonica que mai.

-Ara, ja solament et queda l'última prova, la de l'amistat. Cal que ajudis algú a portar endavant la seva il·lusió.- va dir el vell pop.

La sirena va recordar el desig del seu amic i li va dir:

- Mòlins, anem a crear la millor llibreria de platja del món!

I així fou. A la primavera següent van inaugurar la llibreria amb una gran festa. Hi van assistir tots els éssers dels voltants: la gent del poble, els peixos de la mar -que estaven molt contents perquè per fi podrien llegir històries dels humans-, les sirenes, el vell pop i fins i tot va anar-hi el gran Posidó.

El moment més emocionant de la festa va ser quan el savi pop va dir unes paraules inintel·ligibles i la cua de la sirena va desaparèixer deixant al descobert les cames més boniques de tota la humanitat.

Presentació 6è de l'escola Joan Maragall

Hola, som els i les alumnes de 6è.

La nostra escola es diu Joan Maragall, de l’Hospitalet de Llobregat.

Som 25 a classe, 15 nens i 10 nenes.

Com que aquest és el nostre últim curs estem molt nerviosos perquè l'any que ve estarem a l'institut i haurem de posar-nos les piles per arribar-hi sense repetir.

Aquest últim any han vingut dues nenes noves: la Laia i la Donia, que s'han adaptat molt bé i ja tenen la seva colla d'amics i amigues.

La classe que més ens agrada és la tutoria perquè parlem dels nostres problemes i els solucionem

Sempre estem jugant al pati amb els nostres amics i de vegades parlem de les nostres coses.

Som molt xerraires, però també som molt bons alumnes.

Tenim molta sort que ens hagi tocat l’Emma de tutora en aquest últim curs, perquè és molt divertida.

Presentació 1rA de l'institut Mercè Rodoreda

Hola a tothom!

Som una classe de trenta-tres persones de l’Institut Mercè Rodoreda. Tot i que les classes ens semblen avorrides , sempre trobem alguna manera de passar-nos-ho bé. Som riallers, molt bromistes, i ens encanta la gresca (de vegades fem massa xivarri, i els profes s’enfaden). Però alhora de posar-nos mans a l’obra som silenciosos i treballadors.

Ens ha agradat molt participar a la roda de contes amb els alumnes de sisè de l'escola. La vostra història ens ha semblat molt interessant, esperem que us agradi el nostre final igual que a nosaltres el vostre principi!

Un petó des de la classe de 1rA!!!

FRIENDS

Hi havia una vegada un grup d’amics que es deien “Friends”. Ells es deien Àlex, Laura, Maria i Xavier. Tots eren molts bons amics.

L’Àlex i en Xavier van anar a buscar a la Laura i la Maria que estaven a la cafeteria per preguntar-los si volien anar d’acampada, les noies van dir que sí.

Llavors, el dia següent van agafar l’autocar i es van acomodar tots.

Una hora després... van passar per un camí molt estret.

Ningú es va adonar que hi havia un barranc.

Els nens van mirar per la finestra i van avisar al conductor, però... com sempre, estava amb els auriculars posats no els va escoltar.

De sobte es van adonar que l’autocar tremolava molt i van començar a cridar. El conductor es va donar un bon ensurt, va veure que l’autocar tremolava, es va girar i van caure tots per un barranc...

Del cop que es van donar, es van desmaiar. Al cap d’unes hores, es van despertar tots menys el conductor. Els nens van intentar despertar-lo, però veien que no respirava, llavors li van prendre el pols i es van fixar que no es estava mort, sinó mal ferit. Van començar tots a plorar perquè no sabien què fer i van intentar buscar ajuda, però res...no hi havia ningú. Així que van decidir cuidar-lo entre tots. Per sort hi havia medicaments a l’autocar.

Va arribar la nit, van agafar les tendes de campanya que portaven a la motxilla i les van muntar.

En Xavier va dir:

-Quina gana que tinc. Sort que tenim menjar i menjar... (a la motxilla cada nen portava: sucs, moltes ampolles d’aigua, packs de galetes cookies per parar un tren, entrepans a tutti pleni i la fruita, és clar). Sort que tenim per a tota una setmana.

Van agafar el menjar amb molta gana, però va sortir una rata de la motxilla de l’Àlex i, espantat, va cridar. La Laura, la Maria i en Xavier va començar a riure i riure i fins i tot la Maria es va pixar de tant riure.

Quan van acabar de riure, van anar a dormir.

Per la nit, en Xavier volia anar al lavabo i com que al bosc no n’hi havia, va anar al costat d’un arbre. Quan va acabar de fer les seves necessitats, es va trobar amb un ós. El Xavier no sabia què fer, va llençar una pedra a l’ós i es va enfadar moltíssim i va destrossar totes les tendes menys la d’en Xavier.

Llavors, tots se’n van anar a la tenda d’en Xavier a refugiar-se. Tots estaven espantats i per sort l’ós se’n va anar corrents perquè havia escoltat una soroll estrany. Els nens van anar a veure quin soroll era.

Quan van sortir, van sentir una olor una mica dolenta i com estaven molt cansats ho van deixar pel dia següent.

Al dia següent, des de la tenda d’en Xavier, es veia molt de foc.

Llavors, van tocar el dos cap enrere, van agafar les motxilles i van començar a córrer.

Però el foc els va sorprendre i gairebé els enxampa. Llavors a la Maria, com no era molt intel·ligent, se li va ocórrer llençar l’aigua de les ampolles.

Però no li va servir de res perquè hi ha havia foc per tot arreu. Van començar tots a plorar. Van veure que el foc venia de l’autocar, però necessitaven arribar-hi perquè dins hi havia els medicaments per ajudar al conductor.

Van tornar cap a l’autocar per si trobaven alguns medicaments. Estaven tots morts de la por perquè ningú s’atrevia a pujar a l’autocar. Però els medicaments eren necessaris... Van jugar al “Pedra, paper i tisora” i va perdre la Laura.

. .................................................................................................

-No, no m’atreveixo a entrar, tinc pànic. No m’ho feu, això!

-Tots en tenim, de por –va dir el Xavier- però t’ha tocat.

Ben espantada, la Laura va entrar a l’autobús. Va anar al calaix on hi havia els medicaments i els va agafar i va anar cap a la porta corrents, però a la porta hi havia foc, la Laura va aconseguir sortir de l’autobús amb els medicaments per la porta del darrere. El Xavier, l’Àlex i la Maria van anar a veure què passava, ja que trigava massa. La imatge els va deixar glaçats. Aquella nena rossa i d’ulls verds que coneixien de l’escola de feia anys sagnava davant l’autobús amb els medicaments a la mà. Van córrer a ajudar-la, però ja era massa tard: va deixar de respirar als seus braços.

Sense temps a perdre, van agafar els medicaments que la Laura duia a la mà per atendre el conductor, que gairebé no tenia pols. La injecció el va reanimar de cop.

-Ara no tenim vehicle, i jo no penso moure’m d’aquí. On som? Vés a saber cap a on hauríem de començar a caminar! –va dir la Maria.

-Vinga, apropem-nos a la carretera on vam tenir l’accident. Allà ens recollirà algú, segur! –exclamà el Xavier.

A la carretera es van posar a fer autoestop amb el polze mirant el cel. L’Àlex, el noi més atractiu de tots i de qui qualsevol noia podria enamorar-se, es fixà en la Maria. En adonar-se’n, la Maria es va posar vermella i va notar milers de papallones a l’estómac.

Va passar un cotxe. Es va aturar per comprovar quants eren i va arrencar una altra

vegada. Els nois no se’n sabien avenir. La Maria es va posar a plorar desconsoladament.

-No vull acabar com la pobra Laura.

-No et preocupis, no ens passarà res, Maria –va dir l’Àlex, apropant-se cada cop més a la Maria fins que els llavis gairebé es tocaven. Però algú va interrompre l’escena:

-Creieu que és moment per a aquestes coses? –va dir el Xavier.

Més tard, quan la Maria i l’Àlex anaven cap a la tenda de campanya, van sentir uns crits al bosc. De seguida van avisar el Xavier i el conductor, que eren dins una de les tendes, però per a la seva sorpresa, del conductor no n’hi havia ni rastre. On era? On havia pogut anar, si encara s’estava recuperant de l’accident? El timbre d’un telèfon els va treure de la seva sorpresa. Era el mòbil del conductor. El Xavier l’agafà i pitjà el botó verd de resposta. Una veu estranya parlava a l’altra banda:

-Encara són vius. Només has aconseguit matar-ne un. Ja et pots afanyar, si no, no et pagaré res.

El Xavier va penjar el telèfon i cridà:

-Ens volen matar!!

-Què?? –van respondre l’Àlex i la Maria amb cara de no entendre res.

-Aquest conductor deu ser un sicari –va aclarir el Xavier.

-Què? –van repetir l’Àlex i la Maria.

-El que us dic. La persona que ha trucat és la que ha contractat el conductor per desfer-se de nosaltres.

Les hores van anar passant i, finalment, es va fer de nit. Era hora d’anar-se’n a dormir, però la Maria tenia insomni. Va sortir de la tenda i, sense poder aguantar-se més, va posar-se a plorar. En sentir-ho, l’Àlex també va sortir de la tenda. Qui era que no el

deixava dormir? Amb el cap entre les mans, asseguda en un racó, hi havia la Maria. Es va acostar per consolar-la.

-Una altra vegada? –li va dir mentre se li apropava.

-Saps què? –va dir la Maria, aixecant els ulls plorosos per veure l’Àlex-. T’estimo.

Els dos mil·límetres que abans havien separat els seus llavis ara s’havien fet invisibles. La Maria i l’Àlex es van fondre en un moment màgic.

-Segueix-me –li va dir ell.

Van caminar fins a un pla i van estirar-se a terra per mirar les estrelles.

-Un estel fugaç –va cridar la Maria.

-Vull estar amb tu tota la vida –es van dir els dos alhora, mirant-se.

Algú es va acostar a l’escena dels dos nois com si trenqués tot el romanticisme de la situació:

-Talleu!! Molt bé nois. Ha quedat perfecta. Demà continuem gravant, entesos?

Presentació 6èA de l'escola Josep Janés

Hola! Som la classe de 6è A, de l´escola Josep Janés de l´Hospitalet de Llobregat. A continuació us presentem l´inici del conte, que entre tots els nens i nenes hem inventat. Ens ha agradat molt poder participar, tots junts, en l´elaboració d´aquesta part. Esperem que gaudiu tant com nosaltres amb la continuació de la història que us enviem, en la que com ja haureu pogut veure, hem ficat molta fantasia. Sabem que ens sorprendreu amb el final. Ànims!Salutacions i fins aviat!

Presentació Can Vilumara 1A

Som la classe de 1r A de l’Institut Can Vilumara, som una gran família. A la nostra classe hi ha persones de diferents parts del món. Ara estem organitzant una lliga de futbol, això sí, juguem nens i nenes junts. Els professors ens agraden. Ens ajudem força entre tots, el nostre dia a dia és molt alegre.

Vosaltres heu començat aquest conte i nosaltres que tenim molta imaginació per narrar històries, l’acabarem amb molt de compte.Esperem que us agradi.

EL REPTE DE L´ARNAU

Vet aquí una vegada, un poble medieval que es deia Hèria. Era un poble molt bonic, envoltat de sòlides muralles i ben defensat per unes immenses torres rodones. No hi vivia molta gent, d´aquesta manera tots es coneixien i es preocupaven els uns dels altres; tenien de tot per poder viure feliços, per això la alegria i la pau regnava al poble. Hèria tenia un castell molt gran i espaiós, on treballava molta gent. Allà hi vivien el rei, molt savi i admirat, la reina, justa i amable, i el seu fill, el príncep Joan. La família reial tenia molts diners i eren molt feliços perquè sempre estaven rodejats de persones que els estimaven i cuidaven. Els reis eren molt afectuosos amb tots els que vivien i treballaven al castell: el seu majordom, els cuiners, els guàrdies… Però n´hi havia dues persones a les que tenien un afecte especial: el capità de la guàrdia reial i el mag del castell, que coneixien des de feia molt de temps. Aquest últim tenia un jove aprenent que es deia Arnau. L´Arnau, que era molt intel.ligent i observador, no es fiava del príncep Joan. Era coneixedor del seu mal caràcter; era egoista i egocèntric. El que li preocupava és que, últimament, el notava estrany, com si tramés alguna cosa.

Una nit es va acabar de convèncer. Anava a la cuina perquè volia saber què sopaven, i quan va entrar, es va aturar i es va amagar darrere la porta, contemplant aquells plats tan apetitosos i ensumant l´oloreta que feien. Quina va ser la seva sorpresa, quan va veure que el príncep Joan hi entrava amb molta cura, sense fer soroll, es parava davant dels dos plats que semblaven el menjar dels reis i hi abocava unes gotes d´un líquid tret d´una ampolleta. Confús, sense saber ben bé què pensar, l´Arnau va marxar cap al menjador, per sopar. L´endemà, al matí, van rebre una notícia desconcertant: els reis no es despertaven.

-Però què ha passat?- va cridar l´Arnau mentre anava corrents a buscar al seu mestre.

-“Ara ja està tot molt clar”- pensava l´aprenent mentre recorria el llarg passadís que portava a les cambres del castell-“En Joan hauria enverinat els seus pares, per poder arribar a ser el rei d´Hèria”.

Després de buscar i buscar, no va poder trobar el mag enlloc. Preguntava a tothom que s´anava trobant, si sabia on estava el seu mestre. Quan va veure al capità, li va dir:

-Capità, saps on es troba el meu mestre en aquests moments?

-No ho sé -va respondre ell.

Una criada va escoltar el que deien i va intervenir:

-Està encarcerat, el príncep Joan va descobrir que ell va enverinar als seus pares.

Els dos, sorpresos, van anar al saló del tron. El príncep els va veure i va cridar:

-Ells també van ajudar al mag a enverinar el menjar dels meus pares! Atrapeu-los!

Uns cavallers van anar a capturar-los, però l´Arnau va utilitzar els seus poders per congelar-los. Com que no els tenia perfeccionats, només ho va aconseguir amb els seus peus. De sobte va aparèixer el seu mestre, el mag, i va acabar de congelar completament els cavallers.

-Mestre, pensàvem que estaves encarcerat-va dir l´Arnau molt sorprès.

-Ho estava, però he aconseguit fugir-va contestar el mag, molt content.

-Com ho has aconseguit?-va preguntar l´Arnau.

-Sóc un mag! Ja t´havies oblidat?

-Pareu de parlar i mireu, que el príncep està fugint!-va interrompre el capità, tot nerviós i immediatament, va començar a córrer darrere d'ell.

De cop i volta es van trobar tots tres perseguint al príncep Joan, que s´endinsava a un bosc deshabitat i fosc, on vivia la bruixa Arlett. Aquesta havia sigut des de sempre la gran enemiga del mag.

Quan el mag va veure que cada vegada s´anaven apropant més al bosc on s´havia ficat el príncep, va dir als seus companys:

-Atureu-vos, atureu-vos! És molt perillós! Per entrar en aquest bosc hem de tenir un pla, recordeu que aquí viu la meva “amigueta”, la bruixa Arlett.

-Ostres! Tens raó, i com t´estima tant...ja,ja,ja-va dir l´Arnau, irònicament.

-Què passa aquí? A què ve aquest to, Arnau?-va preguntar molt estranyat el capità, sense saber de què anava tot això.

-Que t´ho expliqui el meu mestre, que ja veuràs quina pallassada!-va afegir, rient.

-Bueno, doncs...va mag, explica´m què és el que va passar-li va suplicar el capità.

-Un dia, quan l´Arlett i jo érem aprenents, ens tocava fer una prova, a ella sobre màgia negra i a mi sobre com convertir a una persona en home llop.

Llavors, mentre ho feia, s´em va caure un pot amb el líquid de la poció a sobre d´ella i, per culpa meva, cada mitjanit es converteix en una cosa rara: una humana amb una cua, nas i orelles de llop...

............................................................................

En Joan, que estava amagat al bosc, i conscient del perill que corria, va decidir beure’s una poció que portava a la butxaca. No sabia que el mag, l’Arnau i el capità l’estaven observant perquè al final havien decidit de perseguir-lo. Amb molta sorpresa van veure que en Joan es va convertir en una bruixa i que va entrar a casa.

Quina sorpresa! En Joan era la veritable bruixa!!

Es van apropar a la finestra i varen veure un noi assegut en una cadira, lligat amb cordes. Era el veritable Príncep Joan !

_ Jo, podria distreure la bruixa i vosaltres ajudeu al príncep Joan... – va dir el capità.

Van pensar que era una bona idea. El capità va tocar el timbre de la porta per atreure l’atenció de la bruixa i quan aquesta va obrir es va posar tan nerviós que va començar a dir coses sense sentit.- Què vols home ? va preguntar la bruixa.

-JO...hemmm ...vull dir ....aaahiiii ...quina por!!!

Mentre, el mag, des de fora, va fer màgia per deslligar en Joan. En Joan es va aixecar de la cadira, va anar cap a la bruixa i va dir:

- Bruixa dolenta, ja et tinc !!!

Entre tots van lligar la bruixa a la cadira.

- Dóna’ns l’antídot per despertar als reis dels seu encanteri i et deixarem fugir lluny d’aquest país. Va dir el mag

- D’acord! Va respondre la bruixa que ja es va veure vençuda. Els va donar la suposada poció.

El capità es va quedar a vigilar la bruixa i els altres van marxar al palau.

Quan van arribar, el rei i la reina encara estaven adormits sense poder despertar del seu son. Els van donar l’antídot i els reis no es van despertar.

- La bruixa maleïda! Ens ha enganyat!! - Va dir l’Arnau.

- Ja estic cansat de les seves malifetes. Hi ha una poció per anul·lar els poder s d’una bruixa: posseir algun objecte que li pertanyi. – va afegir el mag

En aquell moment van tocar les dotze de la nit... i a casa de la bruixa, el capità que la vigilava va començar a veure coses molt estranyes:

- No puc creure el què veig! A la bruixa li estan creixent les orelles... cua i potes... i pèl per tot el cos. QUINA POR QUE TINC !!! AAAH!!

..i va fugir corrents cap al palau on va explicar tot el què li havia passat.

La bruixa, que quan es convertia en dona llop, tenia molta força, es va poder deslligar i va córrer cap a palau, enrabiada i estirant-se dels cabells.

Quan va entrar al palau, l’Arnau la va descobrir i se li va tirar al damunt:

- Ja et tinc mala bruixa !!

- No, encara no. No oblidis que només ets un aprenent de bruixot!!

S’estiraven del cabells, s’empaitaven , l’Arnau la va voler agafar però la bruixa es va escapar.

Per sort, l’Arnau va observar que a terra hi quedaven alguns pèls de l’Arlett. Els va agafar i corrents els va dur al seu mestre.

- Té, mag. He aconseguit aquest cabells de la bruixa, però s’ha escapat.

- Molt bé, Arnau! Aviseu la guàrdia del palau. Que no s’escapi. Mentre, tu jo anirem al laboratori i farem la poció amb els seus cabells.

La guàrdia del palau van poder capturar- la i la van portar davant del mag i l’Arnau.

El mag li va dir:

- Pren-te això, Arlett, t’ho ordeno!

La bruixa Arlet va obeir i va sentir com un sentiment de penediment l’envaïa i va començar a plorar . Ja no podia ni volia tenir poders.

- Perdoneu-me, ja no tornaré a fer mal a ningú. Ho prometo.

Li van demanar que els expliqués com fer l’antídot per despertar els reis.

- Hem d’anar al bosc a buscar herbes medicinals, de moltes menes diferents i en llocs molt amagats.

Aquell mateix dia, a la plaça del poble d’Hèria es van reunir tots els seus habitants i guiats per Arlett, van anar a buscar totes les plantes medicinals que ella demanava. Quan les van tenir, van fer la poció i la van donar al rei i la reina que estaven adormits damunt del seu llit. Uns instants més tard, els reis es van despertar.

- VISCA!!! van exclamar tots.

La gent del poble quan van veure que els reis estaven vius, van estar molt contents i feliços i ho varen celebrar fent una festa molt gran que va durar cinc dies i cinc nits.

El mag i l’Arlett es varen reconciliar i van viure per sempre, junts en el palau i en Joan es va fer mag.

Al cap dels anys el Príncep Joan es va convertir en rei i va ser un rei just i honest .

Presentació 6è B de l'escola Josep Janés

Hola companys-es!

Som els alumnes de 6è B de l'escola Josep Janés. Hem fet aquesta activitat de Roda de Contes amb molta il·lusió de poder compartir un treball amb tots vosaltres, que ja sou a l'Institut.

Nosaltres anirem el curs vinent i estem una mica neguitosos perquè s'acaba una etapa molt important de la nostra vida i comença una altra, també molt important.

Bé, esperem que us agradi la primera part del conte i l'acabeu vosaltres després.

A reveure!

Presentació 1B de l'institut Mercè Rodoreda

Hola, som la classe de 1rB de l’Institut Mercè Rodoreda. A la classe hi ha trenta-dos alumnes, però els que hem fet la història som vint-i-un: onze nois i deu noies.

Diuen que som una classe molt xerraire però alhora treballadora. Estem molt units, som com una gran família. Encara que ens coneixem d’aquest any i no tots venim junts de primària, hem aconseguit portar-nos bé entre nosaltres i no barallar-nos. Les classes i les sortides són bastant divertides encara que hem d’estar atents. Això sí: no som una classe gaire creativa, però hem intentat fer la història tan bé com hem sabut perquè encaixi amb la del Josep Janés, i al final estem contents de com ens ha sortit. Esperem que us agradi!

Una salutació cordial,

Els alumnes de 1rB

Les joguines de la nit.

Hi havia una vegada una família, la família Rodríguez, que vivia en un petit poble de Madrid. En aquest poble, es celebraven moltes festes, es muntaven atraccions per als nens, botigues de joguines, de menjars, etc... La família Rodríguez hi volia anar, però no en tenien prou diners per a què els seus fills pugessin a les atraccions ni, per suposat, poder comprar aquelles meravelloses joguines.

Van passar uns quants anys i a aquesta família va tenir la gran sort de què li toqués un premi: el premi d'agafar de la fira d'aquell any, totes les joguines que volguessin, totalment gratuïtes. Els nens no s'ho podien creure, però van anar a la fira i van agafar totes les joguines que van voler, totes les que podien portar a les seves mans i als seus braços. Van arribar a casa seva i, molt contents, van començar a jugar molta estona amb les seves joguines noves, fins que la mare els va cridar per sopar.

Després de sopar, van anar corrents a l'habitació a desar les joguines ben col·locades en les prestatgeries, així la mare no s'enfadaria. Fet això, se'n van anar a dormir.

A mitjanit, només es veia la llum de la lluna il·luminant les joguines i llavors, va succeir una cosa molt estranya: les joguines van començar a moure's, després a respirar i, finalment, a parlar. No s'entenia de què parlaven, perquè totes ho feien alhora, fins que un rellotge en forma d'osset va cridar:

-Calleu, si us plau!... Els nens estan dormint i si crideu, els despertarem.

Totes les joguines van callar de cop, perquè van recordar d'altres vegades que els nens, altres nens, es van despertar, van cridar de por i els seus pares van acabar llençar-les a l'escombraria... així doncs, no van tornar a parlar en tota la nit.

L'endemà, quan la lluna brillava al cel i il·luminava l'habitació dels nens, les joguines van començar a bellugar-se una altra vegada i no van poder evitar parlar una mica entre elles. Però un dels nens es va despertar pel soroll que feien i que se sentia fort en el silenci de la nit. Aleshores, va veure les joguines parlant i va quedar tant sorprès que no podia moure's del lloc on hi era.

-Dec estar somiant- va pensar ell.

Es va refregar els ulls i, en obrir-los, va tornar a veure i escoltar les joguines de la seva prestatgeria.

Tot neguitós, va anar a l'habitació del seu germà gran, el va despertar i li va explicar tot que ell havia vist.

El germà gran es va enfadar perquè l'havien despertat i llavors el nen petit va tornar a l'habitació i va veure que seguien parlant tranquil·lament, que no eren imaginacions seves, com havia dit el seu germà... però no ho podia demostrar...

Van passar uns quants dies i quan ja es començava a oblidar-se de les joguines parlants, una nit de lluna plena, van tornar a parlar les joguines, totes alhora, fent un escàndol considerable. El nen va aprofitar per a portar un parell de joguines a l'habitació dels seus pares, tot dient-los que les joguines parlaven.

Ells es van empipar molt, els havia despertat per a res, perquè com que a la cambra dels seus pares no s'hi veia la lluna, dormien sempre amb el balcó tancat, les joguines estaven mudes. Els pares van dir tots dos alhora:

-Estem ja farts de tanta ximpleria!... Fes el favor d'anar-te a dormir, tot això ho somies i no volem sentir-te mai més parlar d'aquest tema!

Però el noi no es va donar per vençut... A la nit següent, quan la lluna plena il·luminava tota la seva habitació, va agafar un peix de peluix, el va tancar a una bossa i el va portar a l'habitació dels seus pares. Quan va obrir de bat a bat el balcó de la cambra i la lluna començà a posar la seva llum a sobre del peluix, aquest va començar a parlar tant fort i tant clar que els pares es van despertar de cop. No podien creure el que veien els seus ulls... més aviat, el que sentien les seves oïdes... però van haver de donar la raó al seu fill.

El pare, desconcertat, va dir:

-Renoi!

-Sí, ja... podríem ser rics amb tot això! Un espectacle- va contestar la mare.

Però de cop, es va sentir el peluix de peix cridant tan fort com va poder:

-Calleu d'una vegada!... això no succeirà, perquè nosaltres només parlem quan la llum de lluna ens il·lumina i també si volem, perquè si no volem fareu el ridícul ... no penseu en portar-nos al circ o a la televisió, perquè no direm ni parlarem res de res.

Aleshores, en aquell precís moment, una veu sobrenatural es va sentir per tots cantons de l'habitació. La família Rodríguez, unida per una vegada en una tremolor indescriptible...

.............................................................

Aquella veu venia de l’exterior. La mare es va dirigir a la porta i la va obrir.

-Qui sou? Què voleu? –va dir la mare a uns quants nens que s’amuntegaven cridant a la porta.

-Som els antics amos dels peluixos. Hem de parlar amb vostès. Podem passar?

-Pere, vine! –va demanar al seu marit. En Pere s’acostà a la porta.

Després de la conversa amb els nens, els pares van tenir molt clar què havien de fer: posarien els nens al llit i quan estiguessin dormint agafarien els peluixos de l’habitació i els llençarien al contenidor. Un cop fet això, aquella nit els pares se’n van anar a dormir sense cap preocupació.

Però el que no sabien és que aquella mateixa nit els peluixos tenien la intenció d’entrar a casa. Fent servir cordes, escales i ganxos van aconseguir ficar-se a casa de la família Rodríguez.

-Aquí hi ha l’habitació del nen!

-Fins a l’infinit i més enllà!!!!

-Però què fas? Xxxxt, calla, que ens descobriran!

-Ho sento, aquest coi motxilla m’ha fet caure.

-Va, home, aixeca’t!

Aquell xivarri va fer que algú pugés les escales per veure què passava. I si eren els pares? Els peluixos havien de fer alguna cosa, i de pressa. Amb agilitat, i fent el mínim de soroll possible, es van amagar dins el primer armari que van trobar. Però amb tants peluixos en un espai tan petit només podia passar una cosa: que sortissin tots disparats de sobte. Els pares van arribar a l’habitació i, com que era de nit, no es veia res de res. Els peluixos estaven escampats per terra. La mare va escorcollar l’habitació per assegurar-se que no hi havia ningú, i de cop i volta va ensopegar amb un objecte tou i estrany.

-Teresa, estàs bé? –va dir el Pere a la seva dona, mentre l’ajudava a aixecar-se. Uns instants després el pare encenia el llum de l’habitació i els ulls dels pares descobrien tot de peluixos escampats per terra.

-Què hi fan aquests aquí? –preguntà sorprès el pare .

-Ai, Pere, tot això és molt estrany. Abans els hem llençat i ara tornen a estar aquí –li va dir al marit, tremolant.

-Tens raó, tot això no m’agrada gens.

-Per què ens passen aquestes coses, Pere? Només treballem, treballem i treballem per sobreviure, i ara això... Som pobres, no ens ho mereixem! I a més els nens ens han dit que són perillosos!

La llum de la lluna tornava a entrar per la finestra que els peluixos s’havien deixat oberta. De sobte, les joguines de la nit van començar a moure’s, a respirar i, finalment, a parlar. Els pares ja estaven morts de por i s’abraçaven en un racó de l’habitació. El soroll va despertar els fills, que van pujar a veure què passava. Quan va veure l’escena, el fill petit es va posar content, potser ara es podria quedar els peluixos.

-Marxeu, deixeu-nos en pau. Si no ens feu guanyar diners no volem saber res de vosaltres! –va cridar la mare.

Els peluixos es van aixecar i, amb els ulls brillants, van començar a caminar cap als pares. El pare es va posar al mig per barrar-los el pas, però els peluixos no s’aturaven.

-Què voleu? Per què ens ho feu, això? –cridava el pare.

Els peluixos miraven fixament els pares, acostant-se més i més. Quan ja semblava que els peluixos havien acabat amb els nervis dels pares i que la casa seria tota seva, el més petit de tots va dir:

-Per què teniu tanta por? Us penseu que el que no coneixeu sempre és dolent i esteu acostumats a pensar el pitjor sobre el desconegut. Vosaltres només treballeu i treballeu, no feu res més.

-Qui sou? Fora d’aquí! –va respondre la mare.

-Som el que veieu. Simples joguines, i les joguines només volem...jugar amb nens. Ens podem quedar?

Al fill petit se li va dibuixar un somriure enorme...

Presentació Pablo Neruda

Hola , som els alumnes i les alumnes de sisè de l’Escola Pablo Neruda.Els nois ens agrada molt jugar a futbol i organitzem bons partits al pati de l’escola amb les altres classes. Les noies som més de parlar. A tots i totes ens agrada quedar al parc per jugar i continuar parlant.

Al cole, si que estem tots d’acord, ens agrada molt fer tallers, informàtica i sobretot el pati.

La majoria de la classe tenim molta imaginació. En aquest treball ens esforçarem molt perque ens agrada fer les coses bé. Nosaltres començarem la història amb moltes ganes, il·lusió perque quedi divertida i plena d’aventures. Esperem que vosaltres poseu un final impressionant.

Us desitgem un bon curs.

Presentació Apel·les 1B

Hola! Som la classe de 1rB de l’Institut Apel·les Mestres. Entre tots hem acabat aquest conte. No ha estat fàcil posar-nos d’acord en tot, però al final ho hem aconseguit. Esperem que us agradi.

UN VIATGE INESPERAT

Fa temps, a la ciutat de Barcelona , van fer la subhasta d’un rellotge molt antic i estrany. Estava molt vell i desgastat. Com ningú no el volia i no van pujar pel rellotge , el van llençar a les escombraries d’un parc que estava molt a prop. Quan van buidar la paperera, l’escombraire no va veure que el rellotge s’havia caigut, no es va donar compte.

Un grup d’amics que sempre anaven a jugar, a passejar i a parlar de les seves coses a aquell parc, el van veure i el van agafar. La Marta és una noia de 1’47m d’alçada, té els cabells rossos , curts i llisos i els ulls els té blau verdós. Va vestida amb uns texans de color blanc i una samarreta de color verd i unes ballarines verdes. Porta una jaqueta negra i vermella a quadres i té 11 anys.

La Natàlia és una noia d'1’47m d’alçada amb els cabells castanys, curts i llisos, normalment no els porta recollits. Té els ulls marrons i té 12 anys. Va vestida amb una samarreta de color groc , una faldilla de color vermell amb unes ratlles molt fines negres, unes mitges de color groc, un mocador de color vermell i unes botes de color vermell.

L’Arnau és un noi d'1’49m d’alçada, té els cabells negres curts i una mica rinxolats. Té els ulls blaus i té 11 anys. Va vestit amb uns texans blau fosc i una dessuadora blava clareta amb caputxa, porta una jaqueta negra llisa i unes bambes negres.

L’Èric és un noi d'1’48m d’alçada, té els cabells castanys i curts. Té els ulls verds i té 12 anys. Va vestit amb uns texans de color blau cel, i una camisa a quadres blaus i vermells, porta un mocador taronja i unes bambes vermelles.

El rellotge era de color groc, de butxaca , antic, molt antic i no funcionava. Un dels amics proposa portar-lo a la rellotgeria del pare d’un d’ells per si el poden arreglar.

El pare quan van arribar, es va sorprendre i els hi va preguntar:

- Què feu vosaltres aquí?

Els amics van explicar la història de com havien trobat el rellotge, però el pare no va poder fer res, no el va poder arreglar.

Llavors un d’ells es va recordar que havien d’estudiar pel control de medi que tenien al dia següent. I van marxar a casa de l'Èric per estudiar. El control era d'història.

L'Arnau que era molt nerviós, estava estudiant amb el rellotge a la mà, l’estava palpejant tota l’estona. Mentre ell el manipulava, els altres amics anaven llegint el tema en veu alta i parlant de la prehistòria.

De cop i volta del rellotge van sortir unes llums i sense saber com, es troben al mig d’una plana, on hi havien DINOSAURES!!!!!

Els amics es preguntaven una mica espantats:

- Què fem aquí?

- On estem?

Es van quedar pensant i pensant, es van adonar que li havien donat a un botó sense voler i que aquell rellotge era especial, era un rellotge del temps. Estaven a l’època dels dinosaures, en el moment de la seva extinció. Amb les preses i amb els nervis no sabien com sortir d’allà.

Llavors li van donar una altra vegada al botó per tornar al present, i sí, van tornar al present, però amb un acompanyant especial.

L'Arnau no s’havia adonat que quan estaven parlant, una mena de llangardaix vermell s’havia ficat a la caputxa de la seva dessuadora

i ...

Quan van trobar el dinosaure a la caputxa de l’Arnau, van decidir cuidar-lo. Li van posar Barney i el van deixar al garatge. Cada dia li portaven menjar i jugaven amb ell, era molt divertit. Però va créixer molt ràpidament i van haver de prendre una decisió: tornar-lo a la seva època.

La decisió de retornar el dinosaure amb els seus va ser molt difícil ja que se l’estimaven molt, però era inevitable. Cada vegada la seva presència era més evident.

Van preparar-ho tot per al viatge, però en posar les dades al rellotge, alguna cosa no va sortir bé i es van trobar just davant de La Gran Muralla Xinesa. Estava ben clar que eren a la Xina i per la roba que portava la gent i altres coses, a l’època medieval.

Només arribar, el dinosaure va fugir molt nerviós. Els canvis no li agradaven gaire. Van intentar seguir-lo, però era molt més ràpid que ells. Van seguir el rastre de totes les destrosses que anava deixant al seu pas. El van trobar molt a prop d’un riu i... amb la panxa ben plena!

Havia sentit l’olor de fideus que estava cuinant una família. Li havia agradat tant l’olor que se n’havia menjat un munt. Aprofitant que estava baix d’energia, van tornar a introduir les dades al rellotge.

Aquesta segona vegada tampoc hi va haver sort. Es trobaven davant de les piràmides d’Egipte, en plena època dels faraons. Sense tenir temps de reaccionar, de seguida els van detenir i els van registrar i lligar. Els hi van trobar el rellotge i els hi van prendre. De sobte, va aparèixer el dinosaure, que havia caigut molt lluny dels seus amics. En veure’ls lligats, es va enfadar molt. Per evitar que matés tothom, van demanar que els tornessin el rellotge, però el faraó, que havia anat en persona a veure aquells nens i aquell animal tan estranys, va decidir que haurien de passar una prova: aconseguir el robí de l’esfinx.

Per superar la prova, van haver d’entrar a la piràmide de l’esfinx. Estava plena de trampes. Van haver de superar sales plenes de serps i escorpins verinosos, van haver de resoldre operacions matemàtiques... Sort que l’Arnau era molt bo en matemàtiques! Però no havien trobat el robí. Què farien? Van trobar de miracle la sortida i es van posar a parlar molt preocupats. En sec, algú va dir: - El robí!!! Estava camuflat en una les conques dels ulls de l’esfinx. El poden agafar gràcies al Barney.

El faraó va ser just i els va tornar el rellotge.

Aquesta vegada va sortir tot bé i per fi van poder anar a l’època dels dinosaures. Tanta sort no era possible, degut a la caiguda d’un meteorit una part de la terra havia quedat arrasada. Van quedar destrossats. Quan semblava perdut, van arribar a una zona que estava com abans de la caiguda del meteorit, semblava una mena d’oasi al mig del desert, amb aigua, uns arbres molt estranys, plantes...

De cop van sentir un soroll darrere d’uns arbres: era una dinosauria!

Ella els va explicar moltes coses i els va dir que potser quedaven més animals vius i més dinosaures. Quan van veure que en Barney podria tenir una oportunitat de ser feliç, es van acomiadar d’ell una mica tristos i contents al mateix temps.

Només els faltava poder tornar a casa seva. Van tornar a introduir les dades, però alguna cosa semblava que tornés a fallar!!!

L’Arnau es va despertar molt nerviós... Li va costar tornar a la realitat. De sobte, se’n va adonar: Tot havia estat un somni!!!!!!!!!!!!!! Uf, menys mal!!!

Quan van arribar a l’institut, l’Arnau va explicar el somni als seus amics. Van entrar a classe i la professora va començar a explicar que s’havia trobat un rellotge i va preguntar si era d’algú d’ells. L’Arnau es va quedar blanc com la llet: era el mateix rellotge del seu somni...

Presentació 6A escola Patufet Sant Jordi

Som la classe “Punt i a part” , som 15 nenes i 13 nens d’11 i 12 anys.

Pensem que som divertits, una mica xerraires i de vegades cridaners.

Amb la imaginació de cadascú de nosaltres podem fer coses molt originals, per exemple, per la rua de Carnestoltes hem proposat fer una gran comparsa en la que participa gairebé tot el grup.

Som una classe activa i en general som tots bastant diferents, amb ganes de riure, fer gresca i gaudir, però amb ganes d'aprendre coses noves.

Fem moltes bromes, però a l’hora de treballar sabem concentrar-nos força bé.

En general som bastant esportistes, ens agrada sobre tot el futbol i el bàsquet.

Hi ha també grans artistes imaginatius.

Sovint som bastant competitius.

Estem esperant les darreres colònies en candeletes.

Segur que seran molt especials, avió, Menorca, platja, una casa, diuen molt diferent.

És el nostre últim any a l’escola, i estem un pel amoïnats per l’entrada a l’institut. Molts de nosaltres ens veurem el curs vinent. Ens agradaria molt fer el conte amb vosaltres!!!

Presentació 1rC institut Mercè Rodoreda

Hola! Som els alumnes de 1r C de l'institut Mercè Rodoreda. Som un grup molt xerraire i esbojarrat.Quan vàrem llegir la primera part de El llibre màgic, ho vam veure molt difícil, ja la història estava molt complicada; però un cop vam haver començat, tot va anar sobre rodes. Creiem que finalment ha quedat una història magnífica, divertida i plena d'aventures.Ens ha agradat molt aquesta activitat perquè hem pogut fer-la entre tots, hem treballat en equip i hem compartit idees, emocions i rialles. També hem vist que, amb esforç i dedicació, podem fer el que vulguem.

Seria ideal repetir-la!

Esperem que us agradi!

EL LLIBRE MÀGIC

Tot va començar un dimarts per la tarda, que com cada dia la mare em va obligar a anar a la biblioteca.

En arribar vaig veure que hi havia un llibre nou, però estava fet malbé, estava brut i trencat. El vaig agafar i vaig començar a llegir-lo, semblava màgic, la història era molt emocionant, era com si jo estigués dintre del llibre.

La història s’estava posant molt interessant, quan la mare em va dir que marxéssim. Des d’aquell dia, ja no calia que la mare em digués:

- “Anna! Va! anem a la biblioteca”

Perquè era jo la que li demanava a la mare, d’anar a la biblioteca. Ara sí, anava sempre tota contenta.

Però un dia quan anava a buscar el llibre, em vaig adonar que no hi era al seu lloc, així què el vaig buscar per tota la biblioteca, amunt, avall,... Al final li vaig preguntar al bibliotecari.

Ell em va dir que l’havien portat al taller de reparació.

Estava molt neguitosa, gairebé no podia dormir, necessitava continuar llegint aquell llibre tant fantàstic. Així que el dimecres pel matí vaig anar a buscar el llibre al taller, jo sola, la mare no sabia res, així que millor que m’afanyés, perquè si no, des de l’escola trucarien a casa, la mare ho sabria i em cauria una bona.

Quan vaig arribar a l’editorial, vaig anar a buscar a la secció de “llibres trencats”. Mentre anava buscant vaig ensopegar i vaig caure a terra.

Per aixecar-me, em van ajudar uns éssers estranys, em van donar la mà, que era llefiscosa i de color blau.

Em vaig adonar que ja no hi era a l’editorial, estava en un altre indret, no sabia on estava i això em va preocupar molt.

Molt estranyada vaig veure un munt de magdalenes que semblaven cases i un gran pastís de xocolata que semblava un gratacels.

Després vaig mirar aquells éssers estranys, eren blaus llefiscosos i tenien tres ulls a la cara.

Me’ls vaig mirar i remirar i els vaig dir amb veu tremolosa:

-“Hola, . . . . . . . . .on soc?”

Ells, de moment, no van respondre res, però passada una estona, es van mirar entre ells i em van mirar a mi i van dir “unes paraules” molt estranyes que no vaig entendre.

De sobte una veu que venia de dalt i que no veia, va dir una altra cosa ben estranya, deia:

“-Presentar, esclau, castell, xocolata, ja!

Pot ser volien dir, alguna cosa semblant a:

“-Què es presenti l’esclau al castell xocolater immediatament!!

I efectivament em van agafar i em van traslladar.

Allà m’esperava el Rei d’aquell planeta, al seu costat hi havia un gegant de xocolata.

El Rei va pronunciar unes paraules, que suposo venien a dir:

-“Mateu aquest humà!”

Dit i fet els guardians van agafar les seves pistoles, les van apuntar cap a mi, van prémer el gatell i . . .

. . . en van cobrir de xocolata.

La xocolata feia una olor molt forta, que quasi perdo el coneixement i aquells éssers es van quedar al·lucinats:

-Com és que no l’heu matat?. Va dir el Rei.

I l’Anna se’n va adonar que exactament tot el que deien sortia en el capítol que estava llegint, es titulava “Ple de xocolata” era el capítol número quatre i allà havia deixat de llegir, però com continuaria? Va pensar ella.

............................................................................

Abans que pogués dir res, els éssers blaus em van portar al calabós.

- No, si us plau! Ajuda! Deixeu-me anar!- vaig cridar inútilment.

Els primers dies vaig estar molt deprimida, perquè pensava en la preocupació de la mare, ja que m'havia escapat de casa sense avisar. Però el que més m'entristia era no tornar a veure-la.

Una tarda vaig tenir una magnífica i simple idea: com que el castell estava fet de xocolata, em podia menjar els barrots. I així ho vaig fer.

Un cop vaig sortir, no sabia què fer ni on anar. Després de rumiar, se'm va ocórrer buscar un portal al món real; però res, no vaig saber trobar-lo. L'única cosa que vaig trobar va ser un esperit amb el cap blau que feia molta pudor.

Els guàrdies havien vist que els barrots estaven mig trencats i van avisar immediatament el rei. Aquest, Sa Majestat Mohamed Carraspútio, un enorme ós Haribo multicolor, va donar a l'exèrcit l'ordre d'atrapar-me.

I ja em teniu, corrent com una boja fugint dels horribles éssers blaus, quan, de sobte, van començar a caure bombes de xocolata calenta des de la ciutat veïna.

- Als seus llocs, soldats! Interrompem la recerca de la nena. Aquest assumpte és molt més greu.- Va començar una gran guerra, on el rei Mohamed Carraspútio cridava més que Alberto Chicote a “Pesadilla en la cocina”.

Amagada i protegida, vaig pensar que si els ajudava a guanyar la guerra em deixarien en pau i trobaria la manera de tornar al meu món. Així que, sense dubtar-ho, vaig començar a menjar-me les bombes de xocolata tal com anaven caient.

L'altra ciutat, en veure que el seu atac era inútil, es va enfadar molt. A l'horitzó es veien 30.000 soldats, armats amb metralladores de magdalenes, que es disposaven a atacar. De l'empatx de tanta xocolata, em vaig tirar un rot tan fort que va esquerdar les muralles de la pròpia ciutat. Els soldats enemics, en pensar quina classe de monstre podia haver fet això, es van espantar i van anunciar la retirada.

En Mohamed Carraspútio, en veure el meu “poder”, em va demanar la mà. Ho vaig dubtar mentre rumiava què en podria treure a canvi. Finalment vaig dir amb veu dolça:

- D'acord, seré la teva muller, però m'hauràs de fer un favor quan te'l demani.

- Sí, sí, tot per la meva esposa! - va exclamar el rei.

En dues setmanes ja estàvem casats. I vaig pensar que era el moment de demanar-li el favor al meu espòs:

- Osset meu, te'n recordes que t'havia de demanar un favor?

- Sí. És clar. T'escolto. - va dir l'enorme ós deixant d'engolir el cinquè pastís de xocolata.

- Veuràs, jo vaig arribar a aquest món de forma casual, però ara vull tornar al meu món, al món real. Et demano, si us plau, que em tornis a casa meva – vaig suplicar.

- Com? Què t'empatolles, ara? - va dir confús.

- Que no vull estar en aquest món de xocolata. Vull ser al meu món amb ma mare!

- Aquest és el món real! És l'únic món! A més, estem casats i no deixaré que te'n vagis. - Va dir tan enfadat com la mare d'en Shin Chan.

Sense dir res, vaig tocar el dos d'aquella habitació. No volia discutir, havia de rumiar seriosament l'escapada d'aquell món fictici...

Vaig pensar-hi tot el dia i en arribar la nit, quan estàvem els dos al llit, em vaig aixecar i vaig tocar l'alarma de xoco-incendis. El meu pla havia començat.

Em vaig llençar al buit de xocolata per la finestra i vaig caure en una massa gelatinosa que feia bona olor. Tot seguit vaig lliscar fins la muralla i la vaig trencar. El meu pla anava sobre rodes: tots els guàrdies, inclosos els de la muralla, estaven entretinguts buscant l'incendi i jo , mentre, ja havia sortit de la ciutat.

La tercera part de l'escapada no l'havia planejat perquè pensava que no sortiria de la ciutat. Així que vaig començar a córrer amb la idea d'allunyar-me del castell. Sense veure-hi gaire, vaig continuar corrent però ... PATAPAM! Havia ensopegat amb l'arrel d'un arbre. Una mà em va ajudar a aixecar-me... Era la mare!

- Mare, mare! No saps el que m'ha passat!- vaig dir molt alleujada.

- Què fas aquí? - va dir ella nerviosa.

- Fa unes tres setmanes que he estat fora, aquí no ha passat el temps? - vaig preguntar.

- No diguis bajanades i anem cap a l'escola, que ja hi arribem tard.

Presentació 6B escola Patufet Sant Jordi

Som la classe dels Game Over, 28 alumnes en total, 15 nenes i 13 nens.

Alguns ens coneixem des de P·3 i fins i tot des del bressol. Ens hem relacionat bé i tots som amics, però ens relacionem de manera diferent a classe que al pati. Hi ha activitats que les fem tots junts però de vegades anem per grupets. Habitualment ens relacionem amb les persones amb les quals tenim mes coses en comú.

Ens agraden les sortides i les colònies, xerrar (de vegades quant no toca) i gaudim molt de l'esbarjo.

Alguns som bastant competitius i això provoca alguna baralla ( sobretot a l'hora del futbol).

Quan plou ens agrada escoltar música i veure vídeos del Youtube.

Presentació 1r D institut Mercè Rodoreda

Hola! som la classe de 1r D del Mercè Rodoreda.

Som 24 alumnes molt xerraires, de vegades massa i tot, no callem ni sota l'aigua. A més de xerrar, però també treballem i anem avançant.Ens ha agradat molt continuar la història que heu començat, perquè és molt divertida i original. Encara que al principi ens ha costat una mica continuar perquè hi havia molt bones idees per part de tothom, quan ens hem decidit per unes hem pogut treballar conjuntament i millorar-les.Creiem que ha quedat molt bé. Aquesta història és molt humorística i, com que ens agrada molt riure i fer bajanades, ho hem passat molt bé.

Esperem que us agradi el resultat.

MISTERIS A "EXTREMUS"

Fa poc temps , tan poc temps que podria ser ahir, abans d'ahir i fins i tot podria passar avui, va succeir un cas a una escola anomenada Simius Extremus on passaven coses molt estranyes.

L'escola era privada, els alumnes portaven uniforme:les noies havien de portar una faldilla fluorescent i una samarreta de molts colors, i els nois una dessuadora de color blau fosc i uns pantalons de xandall de la marca Nike. Era imprescindible portar la xapa amb la insígnia del col·legi.

L'escola era tan pobra que només tenia una font de xocolata i només funcionava els dies que començaven per la lletra D i al costat tenia maduixes per qui volgués sucar-les a la xocolata. El pati era molt gran.

Un dia estaven a classe i la professora va cridar: EXAMEN SORPRESA!!!! , va repartir els fulls i va engegar l'helicòpter teledirigit que duia una càmera de vídeo vigilància incorporada per detectar els nens que copiaven.

De cop l'helicòpter va començar a donar voltes sobre una taula en concret perquè no hi havia ningú i no estava programat per aquests imprevistos, i de tantes voltes que va donar es va espatllar. Tots van suspendre l'examen sorpresa. Aleshores va sonar el timbre del pati. Ring!!!!!!.

Cèlia- Sabeu on és el Robert?

Marc- Ja ha tornat a passar!

Cèlia -Ja portem dos mesos així, cada dia desapareix algú.

Eric i Júlia- Anem a dir-li al director.

Kevin- No fa falta que anem a dir-li director, li podem dir a la secretària, tampoc és tan important el Robert...

Cèlia- va, el que passa és que tens por.

Kevin- No!, ja saps que la gallina em te mania perquè soc tan guapo que ningú em pot superar.

Cèlia: calla ja pesat, anem a veure el director.

la Cèlia, el Kevin, la Julia, l’ Eric, la Joana i en Marc formaven part d'un grupet de sis nens i nenes molt conegut a l'escola perquè sempre anaven junts a tot arreu. Tots eren molt simpàtics i responsables menys el Kevin que era antipàtic amb tothom. La Cèlia i el Marc eren els que més es preocupaven de les desaparicions que tenien lloc a l'escola darrerament. També estaven en el grup dues íntimes amigues: la Julia i la Joana que eren molt bones estudiants i l’ Eric, un nen que mai s'enfadava.

Quan van entrar al despatx del director, la seva mascota, una gallina, es va llençar a la cara del Kevin.

Kevin: no!!!!, destruirà la meva bellesa.

Al despatx també hi havia un home que semblava alcohòlic, grassonet i poc professional, intentant vendre-li ordinadors de baixa qualitat al director.

El director era una persona molt negativa. Sempre estava enfadat i era molt pessimista però de vegades tractava bé els nens. La gallina sempre l’acompanyava i el defensava. De sobte, el senyor dels ordinadors es va entrebancar amb la gallina, va caure endavant i amb la mà sense voler va pitjar el botó de l'alarma d'incendis. Espantat es va ficar dins l'armari. Quan es va decidir a sortir de l'armari , se li va caure a sobre. El van ajudar a aixecar-se, i a la fi els nens li van poder explicar al director el que estava passant. L'home dels ordinadors estava escoltant atentament la conversa i va pensar que podia ajudar-los per treure uns calers.

La gallina va intentar atacar a l'home, però en Porky, la seva mascota, el va defensar. La gallina li va llençar una mirada i el Porky es va enamorar.

Quan el visitant els va dir que els podia ajudar el director va dir: de debò??

- Si, si... sóc tot un professional!! i molt meticulós! tant que quan anava a l'escola ja em deien inspector!! Si voleu em podeu dir inspector!

Quan es va aixecar de la cadira...PATAPLUM!! va caure al terra, va relliscar amb la catifa i es va tornar a aixecar desorientat dient: - Això forma part del meu mètode de treball... he de memoritzar el perímetre...

El director va dir: no sembla vostè molt professional que diguem però és igual estic desesperat... contractat!

- L’inspector va respondre: genial! començo el 30 de febrer.

Els nens van dir:

- Senyor inspector ... estem a 13 de març i ........ el 30 de febrer no existeix .....

..................................................

I el director va dir:

- Que tal si comencem demà, inspector Vélez?

Al dia següent el director i l'inspector quedaren a una cafeteria del barri per parlar del que estava passant. Al marxar el director acompanyà l'inspector fins el seu cotxe i va veure-hi una insígnia de l'escola decorada amb una R, però no va dir res. Un cop a l'escola el director explicà als nens el que havia vist. Tots sabien que la insígnia era del Robert. Com que sospitaven de l'inspector quedaren amb ell parlar a casa seva i així poder registrar-la bé.

La primera en parlar va ser la Júlia:

- Senyor inspector, què pensa que està passant?

L'inspector que en aquells moments mirava atentament el vol d'una mosca vulgar, es va quedar uns segons sense dir res i al final va contestar:

- Jo penso el mateix que penseu i que també pensa el pensador més pensant del pensament.

Després d'aquella infructuosa entrevista, en sortir, el Kevin, que es mirava repetidament al mirall de l'entrada, hi va veure una capseta amb insígnies de l'escola i ho va explicar als seus companys.

Durant els dies següents ja no va desaparèixer ningú més i els nois es van alegrar molt, però es preguntaven per què ja no desapareixia gent: potser l'inspector sospitava que l'havien descobert.

Un dia després de classe seguien sigil·losament l'inspector i el van veure entrar en un magatzem abandonat de la ciutat. Era una sala molt gran; hi havia dues portes, una a l'esquerra i una altra igual a la dreta. L'inspector va entrar per la dreta, els nens s'hi van colar per l'esquerra. Allà estaven totes les nenes que havien desaparegut. Els amics, sorpresos, van preguntar per què aquell home les havia segrestat i una d'elles va dir:

- No ho sabem, només sabem que a l'altra habitació hi ha els nois i que l'home que ens ha portat fins aquí es diu Joel Vélez.

- Però, per què esteu aquí? Per a què us vol l'inspector?- va dir la Cèlia tota confusa.

Però qui no dubtà fou la Joana, que va trucar a la policia. Quan l'FBU va arribar va detenir en Joel Vélez i se'l va endur a la comissaria. Tots els nens van tornar feliçment amb les seves famílies. La policia va embargar tots els béns de l'inspector, excepte el Porki, de qui el director es va fer càrrec per tal que no el portessin a la porquera.

Després d'uns mesos de convivència, la gallina també es va enamorar del Porki i van tenir un fill.

Presentació 6è de l'escola Pau Sans

Hola!

Som la classe de 6è del Pau Sans i ens diem “ Els Kamikazes”.

El nom de la nostra classe no té res a veure amb com som nosaltres!! Al llarg de la nostra vida al Pau Sans ens ha passat de tot. Som una classe divertida, molt xerraire , sociables, esportistes, amistosa i ens ajudem els uns als altres. Encara que també tenim les nostres cosetes. A la majoria ens agrada la música de diferents estils. En general creiem que som molt bromistes. Hem triat fer-nos la fotografia de presentació a la classe dels més petits perquè volem marcar un abans i un després del nostre pas pel Pau Sans.

Presentació 1r B institut Can Vilumara

Hola,Som la classe de 1B de l'Institut Can Vilumara. Ens ha agradat molt el conte "El repte de l'Arnau" que heu començat els nois i noies de 6èA de l'Escola Josep Janés.Ens ho hem passat molt bé seguint la història. Hem fet dibuixos i hem treballat per grups.Esperem que us agradi i que l'any que ve continueu escrivint contes perquè és molt "funny"!!

EL MISTERI DEL DIAMANT DESAPAREGUT

En un castell de París hi havia un gos, una reina i els seus fills. Un dia, els fills i la reina estaven divertint-se amb el seu mim r eial. En aquell moment, un

lladre va entrar per la finestra i va robar un diamant de molt valor. Seguidament, la reina es va adonar que li havien robat. Llavors va decidir contractar els 4 insectes fantàstics del seu regne: la formiga forta, la mosca atòmica, el saltamartí coix i la papallona remolí.

Tota la ciutat de París es pensava que s'havia tornar boja per contractar uns insectes per trobar el seu diamant més valuós.

Uns testimonis van veure com el lladre contactava amb el seu aliat i li comunicava que es veurien a Hawaii en unes hores i van avisar ràpidament als quatre insectes fantàstics.

Aleshores els quatre insectes fantàstics se'n van anar a intentar atrapar-lo en direcció a Hawaii.

Quan hi anaven, van tenir un accident d'avió. Van aterrar en una illa desèrtica i en aquell moment només volien salvar la gent que anava amb ells a l'avió. El que no sabien era que entre la gent que hi havia allà, un era el lladre. Aquesta persona misteriosa va intentar escapar-se abans que el descobrissin. Un passatger del vol els va dir que el lladre estava entre ells i que havia intentat escapar.

Va resultar que la persona que els va dir que el lladre s'havia escapat era el mateix lladre. Tot d'una es van adonar que sobre les ales de la papallona remolí hi havia un missatge on posava:

"Ja, ja! Us he enxampat, més llest que vosaltres he estat!" I al darrere de la nota hi havia unes xifres estranyes que indicaven on havia anat. Després d'analitzar-les molt, van desxifrar de quin lloc es tractava i era...Londres!!

Van decidir fer una barca amb les restes de l'avió col·lisionat i la papallona remolí va crear moltes onades d'aigua per fer que la barca es mogués. Al cap de cinc dies van arribar al port de Londres, on el lladre els hi havia deixat una altra nota dient: "Si em voleu trobar, molt alt haureu de mirar..."

Aleshores van passejar per la ciutat per trobar al lladre en aquells llocs més alts de la ciutat. Llavors es van dirigir cap al London Eye, però com que no hi era, van pujar al Big Ben. Una vegada allà van veure una persona sospitosa i van baixar ràpidament del Big Ben per perseguir-lo. Quan el van atrapar, la persona va resultar ser un impostor. El van interrogar a les clavegueres, i li van preguntar si sabia alguna cosa de l'autèntic lladre que havia robat el diamant de la reina de París. Com que el van atabalar tant, l'impostor els va dir que el lladre es trobava a París per segrestar la reina.

Però la reina que es trobava al castell, en realitat era la germana bessona de la reina. Els insectes van anar a París per evitar que segrestessin a la reina, pensant que era la vertadera. Seguidament, quan el lladre anava a segrestar-la, la "reina" va confessar que ella era la germana bessona.

Tots els habitants del poble van quedar bocabadats en saber aquesta notícia, ningú sabia on podia estar l'autèntica reina excepte el lladre que estava allà.

I llavors...

I, sabeu per què ho sabia el lladre?

Perquè li havia confessat la mateixa germana bessona de la reina!

La germana bessona de la reina era avariciosa, es volia quedar amb el diamant i governar el palau de la seva germana. Ella mateixa era còmplice del lladre.

De moment ja tenien la joia, ara només faltava idear un bon pla per matar la reina.

Com dèiem, la germana de la reina va confessar al lladre on era la seva germana, es trobava en un poblet a tocar de París.

El que no sabien aquest dos malvats era que els nostres amics : la formiga forta, la mosca atòmica, el saltamartí coix i la papallona remolí, havien sentit aquesta conversa.... I ràpidament es van dirigir cap a aquest poblet.

Era un poblet abandonat. No es veia ningú pel carrer, es notava que feia temps que no vivia la gent perquè les plantes estaven seques, la majoria de les cases plenes de pols, les botigues tancades i barrades...

I és en aquest moment, quan la papallona, que sempre volava, es va adonar que al final del carrer, molt lluny, molt lluny, hi havia una casa gran, en estat ruïnós, amb la porta oberta i s’entreveia una llum tènue...

Es van dirigir corrent cap a la casa abandonada, havien d'anar per un camí de pedra, com que la formiga era la més lenta, el saltamartí se la va posar a l'esquena i fent saltets van anar avançant per aquell camí de pedra, la mosca i la papallona ho van fer volant.

I així anaven quan de sobte va aparèixer per un carreró lateral, el lladre...

La papallona remolí es va adonar i ràpidament va provocar una forta ventada amb les seves ales i es va formar un remolí immens que va engolir el lladre.

El lladre no parava de voltar i voltar a dins del remolí, fins que va caure a terra inconscient.

En aquell moment la mosca atòmica va aprofitar per fer-li una bona picada a la galta perquè no es despertés tan aviat.

Mentrestant, el saltamartí amb la formiga a sobre van aprofitar aquest moment per trucar a la policia de París, que ja estaven al cas de la desaparició de la reina.

Un cop fet això es van dirigir cap a la casa abandonada, la mosca i la papallona vigilaven el lladre.

Van arribar esgotats, van entrar amb precaució i de moment no es veia ningú...només teranyines penjades del sostre amb alguna aranya furtiva...

Al cap d'una estona, van sentir un soroll que venia des de dalt , hi van pujar ràpidament i van trobar la reina lligada a una cadira i amb una mordassa a la boca.

De seguida la van deslligar i la reina estava encantada amb l'ajuda del saltamartí i la formiga.

Li van oferir aigua i just en aquell moment arriben la papallona, la mosca amb la policia, que ja havia emmanillat el lladre i l'havien detingut.

La policia va saludar la reina que estava molt feliç i li va comunicar que ja havien recuperat el diamant, l'havien trobat a les restes de l'avió estavellat.

Ara s'havien de dirigir tots cap al palau, on la policia va detenir la germana de la reina i que juntament amb el lladre van anar a la presó.

La reina, molt feliç un altre cop al seu palau, va oferir als quatre insectes herois que es quedessin a viure al seu palau i van acceptar encantats i orgullosos la proposta de la reina.

I ara tots junts van tornar a gaudir del mim i del gos de la reina.

I van viure feliços molts i molts anys.

Presentació de 6è escola Sant Josep el Pi

Hola, som els nens i les nenes de 6è de primària de l’Escola Sant Josep El Pi. Som vint-i-sis alumnes, deu nenes i setze nens. Som una classe divertida, alegre i simpàtica. A quasi tots ens agrada molt la lectura. Esperem que us agradi molt el nostre conte, encara que nosaltres no sabem com acabarà, estem segurs que serà fantàstic!

Presentació 1r AB Institut Mercè Rodoreda

Hola! Som els alumnes del grup de Roda AB del Mercè Rodoreda. Som sis nois i quatre noies. Som un grup molt extravertit i divertit. Encara que som una colla xerraire i molt moguda, ens sabem controlar i treballem quan cal.

Ens ha encantat aquest projecte de la RODA DE CONTES, perquè hem pogut viure noves experiències junts (pensar la història, fer-ne els dibuixos, la foto...) i tot això ens ha ajuntat molt entre companys. Encara que hem discutit una mica, finalment hem pres les decisions sobre la continuació del vostre conte de manera consensuada i creiem que ha quedat bé; això sí, una mica trist.

Esperem que us agradi la nostra feina; nosaltres hem gaudit molt amb la vostra.

Aquí teniu una foto on sortim tots nosaltres.

Fins aviat!

LES COLÒNIES MALEÏDES

El 13 de maig els nois de 6è de l’Escola Sant Josep El Pi, com cada any, marxaven de colònies. Aquest any marxaven a Sta. Maria de Palautordera. Ja sabien que farien aquestes colònies i tenien moltes ganes d’anar-hi, però no sabien tot el que els passaria. Com cada any, abans d’anar de colònies els pares els feien fotos a tots junts. Desprès de fer les fotos, es van acomiadar dels familiars, van ficar les maletes a l’autocar i van pujar. La carretera no era molt bona i els nois s’estaven marejant. Llavors, el Víctor va començar a vomitar i el mestre li va demanar al conductor si tenia bosses de plàstic per poder donar-li al nen que estava marejat. Quan l’autocar va parar en una àrea de servei per poder esmorzar, el Víctor es va rentar la cara i va poder esmorzar amb tranquil·litat. Una estona més tard, van reprendre el viatge i en un tram de la carretera hi havia un home que tenia un cartell on deia “Compte per on aneu”, però van passar de llarg i no el van veure. Després de dues hores de viatge, van arribar a la casa de colònies.

Allà, hi havia un monitor que els va dir que entressin i anessin a les habitacions del pis de dalt. Van començar a col·locar totes les maletes al seu lloc. En acabar, els van ensenyar totes les instal·lacions: els lavabos, el menjador, la cuina, els jardins, la granja, el camp de futbol, l’hort, els gronxadors... Mentre veien les instal·lacions, un grup va veure una caseta amb un cartell que deia : “ No entreu”, però el David la va obrir i va veure unes bosses grans on cabien persones i uns cartells amb fotos de nens desapareguts. Just en aquell moment, el mestre el va cridar i va haver de sortir corrents amb la resta del grup.

Les instal·lacions els havien agradat molt i volien anar a tot arreu a jugar a futbol, a bàsquet... però era l’hora d’anar a dinar. Desprès de dinar, van fer algunes activitats. Alguns van anar a la piscina, altres van anar a jugar al jardí i la resta va anar a veure els animals de la granja. Més tard, quan van acabar de jugar, van anar amb el monitor a fer una activitat d’escalada.

El David havia anat amb un grup que havia anat a passejar i no parava de pensar en allò que havia vist a la caseta. Així que, va decidir anar amb un grup d’amics a la caseta.

Només li va dir al Rubén i a la Miriam. Però a la caseta no van trobar res i van pensar que el David estava boig i veia coses que no existien.

De cop i volta quan ja marxaven, la Miriam es va girar i va veure que la llum entrava per un forat de la paret. Llavors va avisar al Ruben i al David per a què tornessin. Amb un martell que van trobar a prop de la caseta, van intentar fer el forat més gran, però no van poder. El Rubén va mirar pel forat i va veure un dels monitors que s’apropava amb una bossa dels que havia vist el David abans de dinar. Llavors la Miriam va trobar al terra l’entrada a un soterrani i van decidir entrar-hi. Allà baix hi havia un passadís estret i llarg. De cop la porta de soterrani es va tancar amb un fort cop, el monitor ho va escoltar i va sospitar que hi havia algú. El monitor va entrar al soterrani i els nens van començar córrer sense mirar cap a enrere fins al final del passadís on van trobar un munt de ganivets.

..........................................................................................

La Míriam va agafar un gran ganivet que sobresortia per defensar-se. De sobte, van escoltar un soroll i la paret es va moure deixant al descobert un passadís. Quan van entrar-hi es van trobar amb un grup de nens de l'institut Mercè Rodoreda.

La Míriam va preguntar a la Rocio, una noia alta i amb ulleres, què feien allà dins. La Rocio va respondre que portaven allà un any, quan el monitor els va segrestar i mai ningú no els havia anat a buscar.

De lluny s'escoltava un soroll de bosses d'escombraries. Els nois van sospitar que era el monitor, i així fou. Però aquest no venia sol: venia acompanyat de la seva esposa Katy. Aquella noia era molt dolenta i no li agradaven gens els nens.

El monitor va dir que els volia matar a tots, però que abans jugarien a un joc...

Tenien tota la nit per amagar-se al bosc i amb els primers rajos de sol sortiria a buscar-los i a mesura que els anés trobant, els aniria matant.

-El temps comença ja!- va dir la Katy.

Van marxar tots corrent en la mateixa direcció i van trobar un passadís secret amb dos camins. Van anar pel de la dreta i van arribar a un “bungalow” abandonat, on van passar la nit.

En sortir el sol, un gall els va despertar i, com que no tenien res per esmorzar, la Míriam i la Rocio van sortir al jardí per collir unes fruites que hi havia. A poc a poc, sortiren tots els nens per atipar-se d'aquella fruita tan bona. De cop va aparèixer el monitor i va enxampar Rubén, però l'Arnau tenia una llança a la mà i la va tirar amb força contra el monitor. Aquest, però, la va esquivar i la llança es clavà al mig del cor de la seva ben amada Katy. Llavors, el monitor, com a venjança va matar l'Arnau amb un tret al cap, entre cella i cella i, finalment, es va suïcidar.