TREBALL SOBRE EL LLIBRE D’ALEXANDRE JOLLIEN:

ELOGI DE LA FEBLESA

Seminari

Professora: Imma Gómez

Susanna Peidro

1r Curs d’Educació Primària - Grup B - Torn de tarda

9 de desembre de 2010

ÍNDEX

1.- INTRODUCCIÓ..........................................................................................................52.- DEFINICIÓ DEL MÈTODE SOCRÀTIC...................................................................5

2.1. El mètode socràtic clàssic:......................................................................................52.2. El mètode socràtic modern:....................................................................................62.3. Dos estils de mètode socràtic.................................................................................62.4. Àrees d’impacte del mètode socràtic modern en el pensament crític....................6

3.- EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE “NORMALITAT” AL LLARG DE L’OBRA...74.- EL PAPER DE L’AMISTAT EN LA VIDA DE L’AUTOR....................................105.- EL PAPER DE LA FILOSOFIA EN LA VIDA DE JOLLIEN................................116.- REFLEXIONS SOBRE LA INFLUÈNCIA DE LA MIRADA DE L’ALTRE EN LES PERSONES.............................................................................................................127.- CONCLUSIONS........................................................................................................148.- FONTS DOCUMENTALS........................................................................................16

Pàgina 3 de 17

Pàgina 4 de 17

1.- INTRODUCCIÓ

Aquest treball és una anàlisi de diferents aspectes de l’obra d’Alexandre Jollien, Elogi

de la feblesa, com el paper que juga l’amistat en la vida de l’autor, com assumeix la

seva condició física amb l’ajuda de la filosofia i com va canviant el concepte del que és

o no normal al llarg de l’obra, per concloure amb una reflexió sobre la manera en que

la mirada de l’altre pot influir en les persones, en particular a través de la vivència que

l’autor ens descriu al seu llibre.

2.- DEFINICIÓ DEL MÈTODE SOCRÀTIC

“Mètode per a descobrir la veritat, consistent a sotmetre l’altre a preguntes a partir de

les quals ell mateix trobarà la veritable resposta al problema plantejat”.1

El mètode socràtic consta de tres fases principals:

1. Ironia: Cada persona ha d’assumir la seva pròpia ignorància abans de

començar a plantejar-se les preguntes. És una fase que prepara a la persona

per a pensar.

2. Maièutica: La persona ha d’oblidar-se dels coneixements previs adquirits per

poder arribar a les idees innates, de les que podrà deduir una veritat de

cadascuna d’aquestes idees universals.

3. Definició: La persona és capaç de crear un pensament universal arribant així al

coneixement verdader.

Quan la gent parla avui del mètode socràtic, gairebé sempre es refereix al mètode

socràtic modern, però cal saber que també hi ha un mètode socràtic clàssic.

2.1. El mètode socràtic clàssic:

És un sistema de raonament deconstructiu que rebutja les idees preexistents i que, per

tant, permet a la persona repensar la qüestió principal objecte de debat. A través de la

deconstrucció de les idees existents, l’estil clàssic del mètode socràtic allibera a la gent

per pensar sobre els principis bàsics i les idees amb un major sentit de la necessitat i

la claredat. És un mètode lliure, ja que, a causa de la naturalesa de les preguntes, no

pot predir les respostes a les preguntes, anticipar el flux de la conversa o fins i tot

1 www.enciclopedia.cat

Pàgina 5 de 17

saber si una resposta satisfactòria és possible. D’aquesta manera, Sòcrates pretenia

ensenyar a la gent a pensar, arribant per ells mateixos a pensaments vàlids a través

de la investigació.

2.2. El mètode socràtic modern:

És un procés de qüestionament inductiu per que una persona pugui arribar a assolir

els coneixements verdaders a través de petits passos. Aquest coneixement pot ser de

dades específiques, de formació en els mètodes de resolució de problemes, etc. El

tipus de coneixement no és tan important com el fet que, amb el mètode socràtic

modern, el coneixement adquirit està específicament previst per l’autor de la pregunta

socràtica. Això està en contrast amb el mètode socràtic clàssic en què els resultats

finals no es coneixen.

L’estil modern no és deconstructiu, però sí constructiu. Aquest és l’estil més utilitzat

avui en dia perquè és més fàcil d’utilitzar. Una persona pot arribar, amb petits passos,

als coneixements específics a través d’una sèrie de preguntes que el forcen a

abandonar una idea estimada i repensar una altra amb preguntes creatives. El modern

mètode socràtic no es diu modern perquè va ser inventat fa poc, sinó perquè és l’ús

més popular en els temps moderns. El modern mètode socràtic té precedents històrics

en els diàlegs de Plató.

2.3. Dos estils de mètode socràtic

Malgrat les seves diferències, tots dos estils del mètode socràtic tenen alguns

aspectes comuns. Tots dos poden inspirar la gent per augmentar el seu desig de

realitzar-se bones preguntes. Tots dos poden atraure a la gent cap a una manera més

reflexiva de pensar. El mètode socràtic clàssic és una eina útil per aprofundir, millorar

el pensament crític i elevar la qualitat del discurs humà sobre temes difícils i

controvertits, com per exemple el diàleg sobre la fe o la moralitat. Però l’avantatge del

mètode socràtic modern és que qualsevol persona, sense necessitat de tenir grans

destreses filosòfiques o habilitats per a l’ensenyament, amb mica de mentalitat oberta,

una mica d’humilitat i una mica de passió per explorar pot posar en pràctica el modern

mètode socràtic de forma productiva.

2.4. Àrees d’impacte del mètode socràtic modern en el pensament crític

Hi ha dues àrees principals d’impacte anomenades "El factor de seguretat" i "El factor

de preferència." Totes dues àrees afecten la salut psicològica de les persones

respecte a la seva capacitat de fer el seu propi pensament crític. El factor de seguretat

Pàgina 6 de 17

ve donat per les nostres pressions exteriors, mentre que el factor de preferència per

les pressions interiors pròpies de cadascú.

El factor de seguretat és aquell relacionat en la forma com una persona és capaç de

fer front als conflictes interpersonals, la marginació social, perill físic i la mort. El factor

de seguretat influeix en la qualitat del nostre pensament crític a través de la dinàmica

dels nostres desitjos per al desenvolupament social i físic. Un valor fonamental que el

mètode socràtic porta a la gent és que sigui possible sentir-se segurs en l’experiència

de qüestionar qualsevol cosa, incloent les seves pròpies idees i creences. No es pot

desenvolupar una capacitat per al pensament crític, sense capacitat de qüestionar

qualsevol cosa.

El factor de preferència consisteix en l’efecte que tenen els nostres propis prejudicis i

compromisos personals.  El factor de preferència influeix en la nostra capacitat de

pensar críticament a través de les interaccions que les nostres preferències, creences i

compromisos preexistents produeixen en les diverses qüestions o conflictes socials

que ens envoltes. El pensament crític no és una habilitat que s’aplica uniformement a

totes les coses. Un persona pot ser molt crítica i reflexiva en algunes qüestions i no ser

capaç de reflexionar críticament en altres temes.

3.- EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE “NORMALITAT” AL LLARG DE L’OBRA

Des de ben petit, Jollien va viure entre pràctiques, teràpies i exercicis per corregir la

seva anormalitat, per deixar de ser un ser estrany i diferent i ser més normal. Aquesta

és la visió que té de petit de com és ell: Una estranya criatura que no era del tot

normal (Pàg. 23).

Per l’autor, el normal en la seva infantesa era restar al centre tota la setmana, lluny de

seva família. Era normal sentir-se trist cada diumenge quan havia de separar-se dels

pares i entrar a l’escola. A l’endemà, però, ja li havia passat i començava les activitats

escolars amb energia. Era normal tenir poc contacte amb l’exterior i viure la major part

del temps entre quatre murs. Era el seu univers, la seva normalitat (Pàg. 24-25).

Per Jollien, anormal és aquell que per definició es separa de la norma, quan més lluny

estàs de la norma general, menys normal seràs (Pàg. 106). Veiem com, al principi, el

concepte de normalitat significa estar en la mitjana, ser més o menys com tothom, en

Pàgina 7 de 17

el que es coneix pels estàndards de normalitat, el món de fora del centre és el món de

la normalitat. Però poc a poc, la seva visió del que és la normalitat va canviant, perquè

ser “anormal” per a ell no deixa de ser una característica més de la seva personalitat.

Descobreix que les persones excepcionals, sovint no són normals, i que els que es

diuen “normals” amb freqüència no són els més interessants ni els millors models a

seguir.

Quan surt del centre per anar a estudiar, comença a voler intentar passar

desapercebut, integrar-se, dissoldre’s en el que ell considera el món de la normalitat,

però se n’adona que això no és possible i decideix enfrontar-se a la vida i assumir la

seva condició especial.

Jollien, ajudat per Sòcrates, arriba a la conclusió de que en realitat ningú és totalment

normal, que el concepte de normalitat és molt relatiu, perquè el que és normal dins

d’una situació, un context, una cultura o una societat, no ho és en una altra. La

frontera entre la normalitat i la anormalitat és una frontera difosa, mal dibuixada i difícil

de definir. La normalitat de les persones i dels seus actes, depenen en gran part del

seu entorn.

Per exemple, si ens fixem en el centre on va estudiar, podem veure que l’objectiu del

centre no era que els infants traguessin bones notes, l’objectiu era progressar,

evolucionar i que s’assemblessin el més possible als altres, als que estaven en la

categoria dels normals. La resta no era important. Pels nens del centre el present era

l’únic que contava i el futur es limitava a pensar en el cap de setmana a casa dels

pares. Aquesta normalitat que coneixia Jollien, era totalment anormal en el món que hi

havia fora del centre, on les qualificacions són importants i el present és la sembra pel

futur, el que ens porta a veure com, la normalitat sempre és relativa i depèn del

moment i de la realitat que viu cadascú en un moment donat.

D’aquesta manera, veiem que el que era normal al centre especial on va passar tants

anys no ho era tant en el món que hi ha fora d’aquest. Un altre exemple el trobem en

l’ús que fan del cos. Al centre educatiu, el cos era un mitjà per retrobar-se. Els gestos i

les mirades eren més importants que les paraules, comptaven d’una manera essencial

per expressar l’amistat, la tendresa o l’agraïment entre moltes altres coses. Entre

amics, tot s’expressava amb el cos més que amb les paraules, el cos i els seus gestos

els unien i enfortien com a grup i com a persones (pàg. 44-45). Quan va sortir fora del

centre, el fet de veure l’ús del cos com una expressió espontània dels seus sentiments

Pàgina 8 de 17

cap als altres li va portar problemes a l’autor. Al món exterior, el món dels “normals”,

els gestos tenen significats ben diferents, donen lloc a interpretacions diverses i poden

ser mal interpretats. Aquest aspecte el podem trobar exemplificat en el llibre quan

explica el que li va passar en abraçar a la noia més maca de l’escola de comerç on

estudiava arran d’una conversa que té amb ella i que a ell li inspira tendresa. La resta

de la gent el va mirar malament i el van fer sentir-se impur, trist, avergonyit i angoixat.

(pàg. 46-47). Va ser en aquell moment quan es va adonar que cada món té les seves

regles, la seva pròpia normalitat i es va veure obligat a aprendre a controlar els seus

desitjos de demostrar espontàniament el seu afecte als altres mitjançant els gestos,

perquè en el món normal, alguns d’aquests gestos estan mal vistos o fins i tot

proscrits.

Aquesta anècdota desagradable el va portar a adonar-se’n que hi ha diferents mons

dintre d’una mateixa societat, diferents realitats, diferents versions del que és normal.

A partir d’ahí, si volia viure en el món que hi havia fora del centre, si volia viure entre

els “normals”, havia d’aprendre el llenguatge d’aquests, els seus codis i les seves

prohibicions. Aleshores es va posar a estudiar el seu comportament, a analitzar-los per

poder aconseguir ser acceptat i a reflexionar sobre tot el que veia, però es va adonar

que eren molt diferents a ell, sobretot físicament, i que aquestes diferències eren

insalvables, així que si volia integrar-se hauria de ser fent servir la intel·ligència, pel

que fa decidir que si era alegre i dinàmic, podria encaixar en el grup. La seva

diferència és el que el va fer ser normal.

En conclusió, podem dir que la distinció entre el que és considerat com a normal i el

que no, marca tota la vida de Jollien. El desig de normalitat de l’autor constitueix per ell

un estímul. Vol deixar d’estar exclòs de la societat, vol ser cada dia millor i reduir la

distància que el separa dels altres. La seva vida és una lluita constant per salvar

aquestes diferències. Però és en el moment en que el protagonista assumeix que mai

no serà normal quan troba la clau de la normalitat. Preguntar-se sobre el sentit de la

diferència, el transforma, el fa lliure, l’ajuda a confiar en ell mateix i a trobar la força per

mirar de comprendre i perdonar als que tenen prejudicis, el jutgen, es burlen o el

tracten amb condescendència recordant-li què és un discapacitat.

Pàgina 9 de 17

4.- EL PAPER DE L’AMISTAT EN LA VIDA DE L’AUTOR

L’amistat per a Jollien és necessària, bàsica i fonamental durant tota la seva vida. En

el seu llibre ens parla del valor de l’amistat i com gràcies als seus amics del centre, la

vida era més suportable allà dins.

Els amics són el suport en absència de la família i davant les vicissituds diàries que

sorgeixen al centre. Sempre són allí, quan comença a caminar, quan està trist, quan

es troba sol o perdut. Sempre hi ha un gest o una mirada d’algun amic, que li diu que

està ahí, que li fa costat i l’encoratja a seguir endavant. La generositat amb que els

amics del centre es preocupen pel benestar dels altres, es colpidora.

Els lligams d’amistat que tenien els ajudaven a superar el desànim, els unia i els feia

més forts. Els ajudava a superar la sensació de solitud i melangia que els envaïa lluny

de la família. L’espontaneïtat de les relacions venia donada per la necessitat de

compartir i col·laborar per poder progressar. L’amistat s’establia de forma natural entre

ells, encara que no els unia res en concret, no sabien fer res sense estar junts. En

grup suportaven millor la situació en que vivien i l’aïllament que patien. D’alguna

manera, els unia el patiment compartit en la lluita per la superació dels obstacles diaris

i la necessitat de treure forces de tot arreu per aconseguir arribar als objectius. Com

diu Jollien, “ Amb un “com anem’” entràvem en la vida de l’altre, fent nostres els seus

sofriments, demostrant-nos d’aquesta manera la nostra amistat...”2

Aquests lligams els podem veure exemplificats en dos moments del llibre, un quan ell

està mirant d’aprendre a caminar i el seu amic Jean que mai no podria caminar, el mira

i es riu cada cop que hi intenta, quan millor li surt, més es riu, es com si l’èxit de Jollien

l’emplenes d’alegria i satisfacció. No importa que ell mai no pugui caminar, el realment

important es que l’altre ho està aconseguint i amb la seva presencia recolzava l’esforç

de Jollien, acompanyava amb afecte cadascun dels seus passos com si les cames de

l’autor fossin les seves i ell estigues caminant també. L’èxit d’un era l’èxit de tothom

(Pàg 31-32).

L’altre fragment és quan parla de com Jerôme, un dels seus companys d’habitació que

tenia paràlisi i no es podia moure, s’inquietava quan el veia preocupat i un dia fent un

2 Jollien, A. (2001). Elogi de la feblesa. Barcelona: La Magrana (Pàg. 40)

Pàgina 10 de 17

gran esforç va intentar preguntar-li com estava. Amb aquest “com estàs?” que tant

esforç li va costar pronunciar, li va demostrar tot el seu suport (Pàg. 40-41).

Per a Jollien, els seus millors educadors han estat els seus amics. Ells li han mostrat la

grandesa humana amb la seva manera de procedir, amb el seu suport i la seva

bondat, mentre que els educadors només li ensenyaven a seguir models establerts.

Tenia amb ells una dependència afectiva, necessitava saber que els seus amics

estaven al seu costat i el valoraven com a mic. La seva aprovació era necessària per a

sentir-se reconegut i feliç.

A l’escola de comerç Jollien es va fer amic dels indisciplinats de la classe, perquè eren

més autèntics que els altres, els que treien bones notes i deien les coses amb bona

educació. Els més rucs de la classe eren més autèntics i sincers, el tractaven com un

més sense distincions. L’estimaven tal com era i l’havien acceptat sense

convencionalismes ni doble intencionalitat, per això és trobava a gust entre ells.

5.- EL PAPER DE LA FILOSOFIA EN LA VIDA DE JOLLIEN

Per Jollien, la filosofia és una interpel·lació lliure de tot prejudici, és el camí per

descobrir la grandesa de l’home i l’ha ajudat a créixer i progressar com a persona, a

buscar el valor de l’existència d’un mateix i dels altres.

Jollien escull Sòcrates i el seu mètode per a conduir el llibre, perquè és Sòcrates un

dels que més l’han marcat, i perquè l’absència total de prejudicis que a d’aquest se li

atribuïa el convertia en el interlocutor ideal per a fer de fil conductor, ja que, com he dit

abans, la filosofia per Jollien és una interpel·lació lliure de tot judici, i qui millor, sinó

Sòcrates, per a fer aquesta interpel·lació.

Jollien descobreix la filosofia en la seva adolescència i aquesta capgira la seva vida

perquè de repent tot li sembla més interessant, comença a reflexionar sobre tot i en

especial sobre si mateix, la seva situació i el comportament dels seus educadors. Això

li permet reaccionar, plantejar-se el futur i donar sentit a la seva realitat i al que vol fer

realment en la seva vida. A través de la filosofia, l’autor aprèn, com diu Nietzche, a

treure profit de les adversitats, a utilitzar-les com un recurs per replantejar-se cada

situació aparentment negativa i aprendre a partir d’aquesta, a veure en les coses

reptes a superar per a créixer com a éssers humans.

Pàgina 11 de 17

Un d’aquests reptes, e podem veure exemplificat quan parlar del moment en que va

decidir que volia aprendre a anar en bici com els altres, i com, malgrat tots els

entrebancs que va haver de superar, finalment ho aconsegueix (Pàg. 37-38).

També la filosofia l’ajuda a entendre el món, com quan comença a anar a l’escola

ordinària i descobreix que els nens allà són cruels i competitius. s’alegren del fracàs

dels altres o de que tingui problemes. Molt diferent al centre. Per poder superar,

entendre i acceptar aquest contrast, li va caldre fer ma de la filosofia (Pàg. 32). La

filosofia li serveix doncs, de lupa per observar la realitat que l’envolta i trobar sentit a

les experiències quotidianes, així com per a comprendre la crueltat amb que de

vegades es revesteixen les relacions interpersonals.

La filosofia dona armes a Jollien per aprendre a plantar cara a les dificultats físiques

que té, però també per enfrontar-se als prejudicis i combatre les etiquetes que a una

persona com ell li posa la societat contínuament. L’autor troba en Sartre l’explicació al

fet de que la gent posi etiquetes, quan una persona té por o angoixa davant la

presència d’algun altre perquè és diferent o el desconeix, mira de classificar-lo,

d’etiquetar-lo perquè si el té classificat, és sent més segur. És el que Sartre anomena

cosificació, reduir a l’altre a la categoria de cosa. (Pàg. 38)

En conclusió, podem dir que la filosofia té un paper importantíssim en la vida de

Jollien, a través d’ella troba les claus i els recursos necessaris per enfrontar-se a la

vida acceptant la seva realitat i no permetent que els complexes i la desconeixença

que tenen els altres envers d’ell l’afecten a la seva autoestima. La filosofia s’ha

convertit en el seu pilar fonamental, li ha permès plantejar-se un món de possibilitats

quan ningú no esperava que ho fes i l’ha ajudat a desenvolupar-se amb normalitat dins

d’un món ple d’anormalitat.

6.- REFLEXIONS SOBRE LA INFLUÈNCIA DE LA MIRADA DE L’ALTRE EN

LES PERSONES.

Per a Jollien la mirada de l’altre és important, tots tenim la necessitat de ser

reconeguts. En la mirada de l’altre hi ha quelcom que ens ajuda a elevar-nos i a créixer

per arribar a ser éssers complerts. La visió que els altres tenen d nosaltres estructura

Pàgina 12 de 17

la nostra personalitat. Però segons com sigui aquesta mirada, ens pot ajudar a créixer

o ens pot perjudicar.

Per a l’autor, els seus millors educadors van ser el frare del centre i els seus amics,

perquè sabien arribar fins a ell, posar-se en la seva pell i veure’l com a un ser complet.

Els seus problemes els podia compartir amb ells però no amb els educadors del

centre, perquè el tractaven com a un problema, com a un ser incomplet que cal

remodelar per perfeccionar-lo el màxim possible dins de les seves limitacions. Per als

educadors era un ser limitat, per als seus amics no.

Crec que Jollien té, tal com demostra al llarg del llibre, una força de voluntat i de

superació increïble que el va ajudar a sobreposar-se a la mirada dels educadors i de la

gent que el veia com un discapacitat i li posava etiquetes.

La mirada de l’altre pot influir tant negativa com positivament en la visió i la construcció

del propi jo. Possiblement si l’autor no tingués aquesta força interior que el mou a

rebel·lar-se i fer possible lo impossible, ara estaria fent caixes de cigarrets. Però en el

camí va trobar alguna cosa més que aquests educadors, va trobar gent que el va mirar

d’una altra manera, i va descobrir en la filosofia la porta que li va obrir els ulls per

poder veure i entendre el món des d’un altra perspectiva. També va tenir el

recolzament de la família. El moment en que li permeten anar en bici, o quan li

compren l’ordinador, són moments molt importants en la vida de Jollien que li obren un

munt de noves possibilitats. Aquest recolzament, aquesta mirada dels seus pares

oferint-li nous camins per a desenvolupar el seu creixement personal, de demostrar-li

que creuen en ell, que confien en ell, crec que són molt importants per a la construcció

del jo de l’autor i de la visió que té de les seves possibilitats i de tot el que es capaç de

fer.

Jollien necessitava sortir d’aquell centre per sentir-se motivat i créixer. Mentre va estar

al centre, anava fent, però és quan surt que desperta al món i es motiva, quan

realment comença a viure i a experimentar per ell mateix i quan a través de

l’observació i la reflexió del que ha viscut i el que té davant seu, que construeix la seva

personalitat, allò que realment vol ser. Ha de perdre les seves inseguretats, moltes

d’elles causades pels educadors del centre, i afrontar la vida.

Per l’autor caldria ensenyar a mirar d’una manera diferent, caldria aprendre a mirar

amb voluntat de comprendre les diferències i acceptar-les. Cal superar tots les

etiquetes que enverinen les nostres relacions amb els altres. Cal aprendre a ser

Pàgina 13 de 17

autèntic. La mirada de l’altre, la mirada positiva, ha de servir per reforçar l’autoestima

del altre, per sentir-se reconegut.

En resum, crec que realment la mirada de l’altre si que ens influeix i molt en com

creixem com a persones i com ens desenvolupem, si a algú li diuen que no serveix

constantment, acabar`creient que és un ruc i comportant-se com a tal, si busquem més

enllà de la primera impressió i mirem a qui tenim davant buscant la seva

excepcionalitat segur que la trobarem i podrem intentar potenciar aquesta, que es senti

important i motivat i que arribi a assolir les seves pròpies metes amb satisfacció, no

amb resignació.

7.- CONCLUSIONS

A través d’aquest treball hem pogut aprofundir una mica més en com la forma en com

tractem a les persones pot influir en elles i com és important mirar més enllà del que és

evident, del que és purament físic, per trobar el que hi ha més enllà, la tendresa,

l’amabilitat, el sentit de l’humor, la intel·ligència, les il·lusions, les aspiracions, els

somnis... En resum, les potencialitats pròpies de cada persona, les possibilitats d’èxit

de cadascú i també les necessitats que té de ser escoltat i recolzat en el seu camí per

la vida.

Crec que l’autor és realment una persona excepcional. M’agradaria conèixer-lo algun

dia perquè llegint el llibre dona la sensació de ser una persona amb moltes coses a

transmetre. He vist que ha escrit dos llibres més i tinc pensat buscar-los de cara a

l’estiu per aprofundir una mica més en la lectura de les seves obres i en la visió que

dóna de l’ésser humà.

Pel que fa al tractament que dóna a la filosofia en general, i al mètode socràtic en

particular, després d’haver llegit el llibre, crec que és important reflexionar sobre com

ens plantegem de vegades les coses. Si aconseguim veure les preguntes com una

activitat vital per a la nostra pròpia seguretat (per salvaguardar la nostra integritat i el

creixement personal), si aconseguim tenir menys por de qüestionar el món i si

desenvolupem una preferència per qüestionar les nostres pròpies preferències

trobarem un esperit socràtic autèntic dins de nosaltres mateixos que ens capacitarà

per afrontar la vida amb pensament crític i propi.

Pàgina 14 de 17

De fet, la filosofia sempre m’ha resultat força atractiva per interpretar la realitat en que

visc. La primera carrera que vaig començar fa una pila d’anys, de fet, va ser filosofia,

però els mestres que vaig tenir el primer any eren tant summament avorrits i tant

difícils d’entendres amb ells que van aconseguir que avorrís la filosofia que tant

m’agradava, fins al punt que al cap de dos mesos, vaig decidir canviar de carrera. Això

demostra, tal com hem vist al llibre, que el paper dels educadors és realment

important. Com ens veuen els professors i com ens arriba allò que ens pretenen

ensenyar és fonamental per a un bon aprenentatge i per a motivar a qui aprèn. Encara

que, de vegades, el fet de tenir uns educadors dolents, també pot arribar a ser

constructiu si sobrevius a ells, perquè et fan veure més clar com no ha de ser un bon

educador per poder posar-ho en pràctica en el futur. Potser no sé el que sóc, però sé

el que no vull ser.

Pàgina 15 de 17

8.- FONTS DOCUMENTALS

JOLLIEN, A. (2001). Elogi de la feblesa. Barcelona: La Magrana.

VAN MANEN, M. (2004). El tono en la enseñanza. Lenguaje de la

pedagogía. Barcelona: Paidós educador.

FREIRE, P. (1985). La educación como práctica de la libertad. Buenos

Aires: Siglo veintiuno editores.

www.enciclopedia.cat

www.socraticmethod.net

Pàgina 16 de 17