SOL TARDORENC

Gerard Mur i Pérez

© L’Ajuntament de Cocentaina

SOL TARDORENC Gerard Mur Pérez -1983-

EDITA: Ajuntament de Cocentaina Regidoria de Cultura

Consell Municipal de Cultura

REVISIÓ LINGÜÍSTICA:OMPLI (Ajuntament de Cocentaina)

COORDINACIÓ:Centre d’Estudis Contestans

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Gràfiques Agulló S.L. Cocentaina

AJUNTAMENT DE COCENTAINA

Gerard Mur i Pérez (1911-1998)

5

Gerard Mur i Pérez

PRESENTACIÓ

El 12 de novembre de 2011 es complien 100 anys del naixement del poeta contestà Gerard Mur Pérez. Des d’ençà, s’han repetit les mostres d’afecte cap a l’escriptor i, sobretot enguany, s’han multiplicat els actes de commemoració d’aquesta efemèride, tant per part de les associacions i entitats de Cocentaina com també pel propi ajuntament, que ha estat recolzant aquestes iniciatives, perquè tots hem entés la importància de Gerard Mur com a home compromés amb la cultura del seu poble.

Com a colofó, en aquest any 2012, i per iniciativa del Consell Municipal de Cultura i amb la inestimable coordinació del Centre d’Estudis Contestans, ens complau presentar aquest volum titulat Sol tardorenc, de l’any 1983, la principal herència literària que ens ha deixat Gerard Mur, ja que recull bona part de la seua producció poètica, al qual hem afegit, a més, un apèndix que arreplega una selecció dels textos d’aquelles poesies que van rebre algun premi.

En el llibre que tenen vostés a les mans es poden trobar els versos d’un home inquiet i perfeccionista, d’un poeta del poble, perquè la seua llengua és la llengua del carrer, tot i que en aquesta edició hem preferit revisar i actualitzar els textos a la normativa moderna, i podran descobrir l’obra d’una persona que igual escriu sobre temes religiosos, la majoria destinats a la Mareta, que dedica poemes a amics o familiars, o bé reflexiona sobre la mort, el pas del temps o els costums, el paisatge i el passat històric, en paraules textuals, del seu gran poble: Cocentaina.

Per tant, l’Ajuntament de Cocentaina, a través de la seua Regidoria de Cultura, assumeix gratament el compromís unànime de l’acord pres en el si del Consell Municipal de Cultura i publica un llibre que l’autor ja va intentar editar en el seu dia, però que probablement i, entre altres raons, per manca de suport institucional no va veure mai la llum. Així doncs, ara només queda que vostés gaudisquen de la lectura d’aquesta edició de Sol tardorenc.

Rafael Briet Seguí Marcela Richart CarbonellAlcalde de Cocentaina Regidora de Cultura i presidenta del Consell Municipal de Cultura

7

Gerard Mur i Pérez

BIOGRAFIA

GERARD MUR I PÉREZ naix un 12 de novembre de l’any 1911 al carrer Pintor Espinosa o Carrer Nou. El seus primers estudis els fa com a alumne del col·legi que els franciscans tenen a Cocentaina, malgrat que a penes amb 10 anys, com era prou normal en aquella època, ha de deixar l’escola per ajudar a casa amb el seu treball. No obstant això, compagina el treball amb l’estudi i fins els 18 anys continua aprenen amb el Pare David. Guanya un concurs literari local quan tenia 16 anys.

Aquesta seria la norma en la seua vida: compaginar faena i aficions, ja que Gerard Mur, des de ben jove, cultiva diferents activitats com ara la música, i arriba a dominar el violí, el clarinet i la concertina. També jugava en l’Imperial Contestano i era un assidu col·laborador en periòdics, revistes i publicacions locals. Gerard Mur va ser un dels vint membres fundadors de la Bohèmia, immortalitzada per José Pérez Vilaplana amb el pasdoble “Bohemios del 29” i era membre de l’Associació Valencianista de Cocentaina, entitat que va signar les Normes de Castelló en 1932.

Gerard Mur era un home de profundes conviccions religioses i aquest fet està prou present en la seua obra, per això entre els diferents càrrecs que va ocupar al llarg de la seua vida va estar el de president dels Homes d’Acció Catòlica, a la rehabilitada parròquia del Salvador de Cocentaina, en 1954 i posteriorment, en 1958, va ser elegit president local de l’acabada de crear Germandat Obrera d’Acció Catòlica i va ser, també, l’autor, guionista i director del programa radiofònic socioreligiós “Camino”.

Però la seu faena era una altra: Gerard Mur va ser també un home emprenedor que va tindre una empresa pròpia on es realitzaven articles de pell i posteriorment, en règim de cooperativa juntament amb altres, una que es dedicava a fabricar paviment, però problemes en la pell de les mans li van impedir continuar en aquella empresa i va tornar a allò que havia sigut un dels seus primers oficis i en el que havia destacat, que era el de tallador i cronometrador en la indústria del calcer, faena que el va ocupar fins que es va jubilar.

Al llarg de la seua vida va ocupar altres càrrecs: la seua afició per la música va fer que fora durant molts anys cronista de la Unió Musical Contestana, en la qual fa formar part de la directiva en 1975. Durant aquest període de temps, Gerard Mur es va donar compte que sobre la notable tradició bandística i musical de Cocentaina, dels seus músics i de les seues composicions, no hi havia a penes constància escrita. Per això, un dia va mamprendre la tasca de recopilar la màxima informació possible sobre aquest tema i va aconseguir editar un llibre en 1982 que duia el títol d’Apuntes para la

historia de la música en Cocentaina en el qual arreplega per primera vegada, tot plegat, biografies, notes i dades sobre la important tradició bandística de Cocentaina que es remunta a l’últim terç del segle XVIII. També va ser fundador de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Cocentaina on va ocupar el càrrec de president des de 1977 fins a 1985.

Gerard Mur ens va deixar un 29 de juliol de 1998. La seua obra, quasi sempre al voltant de Cocentaina i dels seus, no ha passat desapercebuda i al llarg de la seua vida va rebre el reconeixement de dos de les entitats més senyeres de Cocentaina: per un costat, la Junta de Festes de Moros i Cristians el nomenava Fester d’Honor en 1997. Així, seua és la lletra d’un himne de festes que arreplega, com tan sols ell ho podia fer, el sentir i la història d’un poble fester. I per un altre costat, també la Pia Unió de la Mare de Déu del Miracle li va fer l’Homenatge als Majors aquell mateix any, ja que Gerard Mur al llarg de la seu vida va demostrar en la seu poesia quer era un enamorat de la seua patrona, la Mare de Déu del Miracle, a la qual li va dedicar moltes de les seues poesies, i a qui mentrestant va poder, cada any, en la revista, li regalava un ramellet de paraules en forma de poesia.

A pesar de tindre una obra prou extensa, al llarg de la seua vida no va veure més que la publicació del llibre sobre la història de la música a Cocentaina i un xicotet opuscle titulat “Tretze poesies a la Mare de Déu”. Té recopilats, mecanografiats a mà per ell mateix i fotocopiats, dos llibres: Cosetes i Sol tardorenc on arreplega quasi el total de la seua obra en poesia. Però Gerard Mur també va cultivar altres gèneres literaris: la narrativa, el sainet, les lletres d’himnes, i va guanyar fins i tot alguns premis en el camp de l’assaig.

8

9

Gerard Mur i Pérez

INTRODUCCIÓ

L’amic Gerard Mur, em demanà unes paraules de presentació dels seus versos. Poc puc dir, perquè tot intent de crítica està lluny de mi. Com escrivia R. Ma Rilke a Franz X. Kappus, en Cartes a un jove poeta: “res no és menys eficaç com abordar una obra amb paraules de la crítica”.

La primera impressió que hom té al llegir els versos de Gerard Mur és l’aïllament; vull dir que Gerard no participa de cap moviment literari, ni corrent literària ni tendència estètica en concret. Sembla un home isolat. Ell escriu sense pretensions, això és innegable. La conseqüència lògica d’aquestes circumstàncies, personals i literàries és clara: la seua obra es desenvolupa i s’ha enriquit a un nivell personal de “localisme”, per la qual cosa el seus versos tenen dues vessant temàtiques: el poble que l’envolta i les seues pròpies preocupacions com a home creient i admirador del passat històric.

Més de cinquanta anys escrivint poesia sense cap d’al·licient, al marge, duu més decepcions que alegries. Poc es pot fer en un poble lluny dels mitjans editorials, periodístics o de publicació. El món literari sol créixer, generalment, a les grans ciutats. Com escrivia el poeta d’Alcoi Joan Valls, en l’obra Posicions terrenals, pensant, sense cap mena de dubte, en els escriptors aïllats:

Qui ha d’escoltar la veu de l’ocell que no enviacap missatge de joia i sí el tebi mormol d’una febre isolada?--------------------------------------------------------Però tornà l’absència i el fang indòmiti la son com un plom d’afirmada cadència.El plor inútil venç la fe de la paraulai ací resta, en vigília,l’home del vi heteròclit, l’esmaperdut cantaire,rossinyol del no-res ferint les ombres.

(Posicions terrenals, dins l’Obra Poètica, Alacant, IEA, 1981, pàg. 172)

(...)

Aquestes paraules les vaig escriure fa ara més de trenta anys per al poemari, amb voluntat de llegat literari, de Sol tardorenc, llibre que mai no va arribar a veure la llum. Aquesta presentació que jo pensava que s’havia perdut, la ratifique fil per randa en aquest any del Centenari de Gerard. Però em sembla injust que la gent de vàlua tinga tants entrebancs - ara i abans- per veure les sues obres impreses.

VICENT VALLS

11

Gerard Mur i Pérez

PRÒLEG

Estimat lector: si tinc la fortuna de que aplegue a les teues mans aquest llibre, sols voldria, que si aquestos versos lliges, sengues el mateix sentiment que a mi m’ha mogut a escriure’ls.

Mai m’he considerat poeta; però des de xicotet he sentit deler per “fer” versos i després ha nascut en mi la debilitat i l’atreviment de recollir-ne alguns d’ells en aquest llibre.

Vulgarment, sempre s’ha considerat que tot aquell que escriu poesia hauria d’estar enamorat, tindre una font, real o somiada, de la que bevia la inspiració poètica. Jo també he tingut eixa enamorada font inspiradora d’aquest deliri poètic: un amor compartit, no en exclusiva, perquè entenc que tots els meus paisans senten eixe amor mateix. Un amor que ha de ser punt d’unió en el que tots, arrimant els muscles, pugam moure la palanca que ha de sostindre el que COCENTAINA en tot temps ha sigut: un gran poble.

L’autor

13

Gerard Mur i Pérez

SOL TARDORENC

Gerard Mur i Pérez

“Escric en esta llengua, la llengua de ma mare,que de sos dolços llavis infant jo deprenguí,

per aprobar aixina que sóc tota ma vidabon valencià, bon fill.”

Jacint LABAILLA

14

SOL TARDORENC

Conéixer-te fou un somrís de l’alba,esclat de lluminària eixordadora,un palmerar de foc, cascada blanca,regant la nit amb pluja de rosada.Encara sent tremolor al recordar,entre el temps i la boira que ha passat,el suau remor de vida que cantavauna premissa rica en plenitud.En esclafit de jove pensament,sentint flairor de terra en primavera,naix, en devot desig de mútua ofrenad’amor, un paradís somniat pels dos.Un ràfec d’il·lusió de cel obertencén la imatge teua desplegadacom brot secret de fi cristall tallat,fulgor radiant de copa cisellada.Tot fou respir: els dies sense ombria;el riu, la font, cantaren melodies;la resplendor del sol, en llum de l’alba,fou com espill de foc amb raigs argents.Tu no eres fins i tot la meua núvia,sols una prometença acariciadai ja sentia dintre del cor meuel bategar profunds de l’alba blanca.Doncs passa, de la nit, la llum del dia,de sol ponent ornat per la vesprada,al llostrejar radiant de l’alboradaque surt buscant claror d’eternitat.Jo sent, esposa, tan lleials flairancesd’incandescent amor no consumit,que el foc, com la pregària, puja al celen goig il·lusionat de muda ofrena.Els dos som carn, flairor de sementera,ombria de verdor on naix la vida;

A LA MEUA MULLER

(En el quaranta-dos aniversari del nostre casament)

15

Gerard Mur i Pérez

som els dos sagrament lligat per Déuon la sang teua i meua es fa fecunda.Hui, rodejats per l’ombra lluminosa,som llarg camí de seda transparent,mirall remembrador, en nit d’estiu,on pot mirar-se qui jamai es queixa.La vida no és tan fàcil, fou molt dura;és densa, carregada de temors;però el mirar-te trenca la foscornaixent de nou la llum de l’esperança.Cada dia l’estiu es fa més curt;a poc a poc la tardor és molt més llarga;nostra labor, per Déu encomanada,com barca vella busca port segur.La sospirada calma de sentitsés el brasquer de foc de l’amor ferm.En sol d’ocàs, ajuntant el cos i l’ànima,units en lleu glapit alat de somnis.

…………………………….

Eixirem del gelat hivern obscurbuscant la lluminària que hem bastit,navegant amb vaixell de roses blanquesfi ns arribar on mai transposa el sol.

A LA MEUA MULLER

(En el quaranta-dos aniversari del nostre casament)

16

SOL TARDORENC

Volem ser i som gent contestana.Gent que al seu poble sempre és fi del;davall la capa blava del celnomés un amor gran es demana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Fills d’aquesta terreta, paratgelluït, comtat de noble llinatge,bressol d’aquesta raça tan sana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.El vent, que porta cant de victòria,al món diu que tenim una històriaamb més vellúria que la romana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Pouet, la font de Sanxo, Raspall,el vell Castell guardant el verd vall,sant Cristòfol, balcó de la Plana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Ungí Déu la fl airança a Mariolaque el corb negre caçant sobrevolagrallant amb la parella germana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestanaM’agrada mesurar i aquí viurepensant en son encant, tot un riureen una esper que mai serà vana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Transpon pel Montcabrer l’astre sol,

8 – 8 – 1975A En Just Sansalvador Cortés, amb motiu del merescut

homenatge que el seu poble li tributa

OH, BENVOLGUDA COCENTAINA!

17

Gerard Mur i Pérez

silencia el trinat del rossinyoleixint, sempre gloriós, per l’Aitana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Les Vuit Piletes i la Querola,els grans forts de la serra Mariola,les fontetes, la Vall i la Plana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent costestana.Florida sàlvia, cueta de gat,fl oretes, oli, vi, daurat blat,paisatge, ventijol, la solana…Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Ser del poble fi del amador;el riu Serpis donant-li verdoramb l’aigua de plujosa fontana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.En Just Sansalvador, serenor,escalf que manté viu un enyorde música de pau que agermana.Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Pintor Borrás, Jacint Espinosa,pintaren virginal Dolorosadins l’alta escola més valenciana,Volguda Cocentaina!

Volem ser i som gent contestana.Arques, Covarrubias, Escuder,Mossén Eugeni, Pare Ferrer,i el fi ll adoptiu Pare Fullana.Volguda Cocentaina!

Som i volem ser gent contestana.La terra que a nosaltres entranya,per ser un bonic tros de l’Espanyaamb llengua i fonda rel valenciana. Volguda COCENTAINA!

18

SOL TARDORENC

Ai, la serra de Mariola,plena de flairances fines,que el negre corb sobrevola,a on van les xiques fadrines!

Serra que és plena de motsreblits d’enyor en la històriamots que nigats seran tots,fins la mort, en la memòria.

Vuit Piletes, Mal Passet,bassa dels peixos, Monteses,allà, en el més alt, El Pouet,creuades ja les Teixeres.

Entre les flairoses serresde timó, sàlvia i romer,vigila les nostres terresl’altiu cim del Montcabrer.

Ai, la serra de Mariola,amb records tan clars com l’iris:La Boronà, la Querola,Font de Sanxo, mas de Llopis…!

Vore des del Montcabrerel sol nou d’un jorn d’estiu,un part diari, vertader,natura sens dolor viu.

Comença amb claror rosada,borra la llum dels estels,bola de foc coronadail·luminant els cinc cels.

Ai, la serra de Mariola, de ma infància companyera,de flairança gran cassola,bressol de la primavera!

Hui, que no puc passejar-te,(els anys ja m’han fet cansat),voldria sols recordar-teexcursions d’abans passat.

No sabré dir-te, Mariola,els records que el vent em diu;la fantasia no vola,com jo, no et voldrà ningú!

SERRA DE MARIOLA

SANTA BÀRBARA

Ermita de Santa Bàrbara:fontetapinadala viaturóCastell.Mirantavall:teuladescampanesEsglésiaRaval, nostre poble vell

19

Gerard Mur i Pérez

Baixàvem, ja, de l’alt de Montcabrer,regolant per la costa pedregosa,olorant les flairances del verger,collint manolls de l’herba tendrosa,recordant les fonteteson l’aigua és transparent com el cristall:Sanxo, la Boronà, les Huit Piletes,Penya Banyà, Pouet, l’Hedra, Raspall…Rostres al foc del sol, caldós i ardent,miraven llunyanies del paisatge;un cel obert de blau encantamentenvia en llum ardent un breu missatge.Fent ressò, de palmades,de veus, en rebotar de penya en penya,cantant entre muntades i baixades, petjant entre argelagues i la llenya,marxant per caminets,tots suosos, anhelant un plaent repòs.Prest, com si fora rima de sonets,un cant profund brollava poregós.Al migjorn, a la font de Sanxo, suats,cantava el doll de l’aigua fredorosa,límpida, cristal·lina. Apressatsbegueren tots d’aquella aigua delerosa,tots menys jo, puix, sentint per bon instint,del tendre doll que sempre clar cantava,quelcom hi havia fent-la molt distintde les coses que a tots ens rodejava:Camine, dolçament, a ras de terraveig que m’encontre prop de l’infinit;escolte, mire allò que mai no he vist:un llac argent, un cel amb llum d’aurora.Un cos eburni, bell, tot desvestit,banyant-se, canta amb veu reveladora.Un esdeveniment de coses rares;mirar un cos de nimfa despullada,sentint un cor planyívol de veus clares,entre verdor i dolls d’aigua argentada.

L’ENCANT DE LA FONT DE SANXO

(Conte de Rosa)

20

SOL TARDORENC

Passat un temps, jo sent en la memòria,com un sol travessant tupides branques,fou per a mi, no beure, sort i glòria,veure un llac bell amb nimfes fent caranques.Des d’aquell dia tinc recull de cosesque fan sentir en mi la melangiaque brolla del foscam de dubtes proses.Confús, estic pensant: cansat dormia?

L’avinguda del meu pobleés bonica,porta llum,és camí;la gent vamolt contentacap amunt,cap avall,per l’andana.Tots els hòmensjubilatsla tenimcom a casa,com si foranostra llar.A l’estiues pren l’ombra,a l’hivern,el bon sol.Jo, ja vell,tinc un dubte:si, quan tingam el Club,l’Avinguda serà,alegre i complaguda,hàlit de gràcia i llar.

AVINGUDA DEL MEU POBLE

21

Gerard Mur i Pérez

Avinguda, l’avinguda,del contestà benvolguda.Passeja alegre la gentsorolla el seu sentimentla reiterada paraulaesgranant la vella faula.A l’hivern es pren el sol,l’ombra de l’ardent juliol,és com si fora el fogara on els vells poden parlar,els hòmens carregats d’anysamb els seus altres companys.Remembren temps d’esperança,enyoren temps de bonança,lluitaven en el treballsempre forts com un cavall.Avinguda, l’avinguda, del contestà benvolguda,lloc del poble nou i bell,contrapunt del poble vell,de nostre històric Raval,el pont, el quartel, l’hostal.La joventut canta i viu,entra al bar, beu i riu,sense demostrar rubores fan promeses d’amor.Xiques vestides de xicens ensenyen el melic,contaminen el carrerfumant com un carreter.De temps passats d’innocènciahem passat a plena ciència.Avinguda, l’avingudadel contestà benvolguda.Ni València ni Alacant,un pis és un diamant,a tots els dóna il·lusióser senyor al balcó.

AVINGUDA PASSEIG DEL COMTAT

22

SOL TARDORENC

És l’aula de nostres festes,senyora de nostres prendes.Sorolla la nit de l’ollaentremesclada la collavibrant amb el sentimentque cadascú dintre sent.Cercavila dianera,és alegre i sorollera;la marxa mora templada,rítmica i compassada.Avinguda, l’avinguda,del contestà benvolguda.Tot està replet de gentque riu i en aplaudimentviu repetida il·lusió,la seriosa correcciódel formador, la comparsaque arrossegant els peus passa.Retreta. Dóna alegriaals xiquets i als grans, diria.Fum de trabuc tapa el sol,el teuladí alça el vol.Avinguda, l’avingudadel contestà benvolguda.Es de Tots Sants la gran Fira,el món la mira i admira,com un bell aparador:són els vehicles a motor, hui, atifells de la terra,que al cavall li fan la guerra.La negra brusa no es porta,la màquina sols importa.Ai, la Fira de Tots Sants!,paraes, mantes, tractants.Camina, marxa la vida,el vell record no s’oblida.Està clar com el cristall,l’animal és devessall.

Records del Pla de Font:romers, cavalls… són el pontque duu dret a la gran Firaque hui tot el món admira.Avinguda, l’avingudadel contestà benvolguda.Espill del poble en puixança,creix i creix amb esperança.Retumba fort el glapit,cant d’alabança del pit.Centre del poble més nouque contínuament renou.Viuràs tant com el Castellencara que siga vell,del Palau o les murallesque lluitaren mil batalles?D’ací dos-cents cinquanta anys,quan ja no queden companys,seguint obrant voraçmentsens tindre altre raonament,segur hi haurà avingudesgrans i de tots conegudesque tu, la nostra avinguda,com hui no seràs volguda.

23

Gerard Mur i Pérez

La calitja i xardor més es sentiaen les vesprades quietes de juliol,el carrer, endinsat de melangia,estava quiet a doll, llençol de sol.

La gent la bona sesta ja dormia,amb oblit del calor bascós del sol,al fil d’un callament, que a tots confia,deixant-se coses altes de més vol.

Records de ma infantesa, que se fou.el carrer agranat, ben arruixat,(aleshores vivia al carrer nou),fins de les mosques quasi tot lliurat.

Ma mare amb davantal asseat, planxat,amb cistella i tisores de labor,repassa el calcetí vell, esqueixat,assentada al carrer, buscant frescor.

Hui no és costum sargir la roba vella,el món de dalt a baix està canviant;ara la roba es tira, sent novella,buscant la moda, fent la compra aviat.

Moltes costums d’abans, boniques, bones,la dona, fent-se lliure, ens ha dit: prou.Avui ja no és costum entre les donessargir el calcetí vellet, amb l’ou.

En continua xarrada amb veïna,fent una tasca sempre acariciada.La roba ni luxosa ni molt fina,llavors tampoc a terme era comprada.

ENYORANÇA

(Estampa descriptiva, 1920)

24

SOL TARDORENC

Tinc dins de mi aquella imatge clara,un paradís tranquil, record que viu,una estampa que hui seria raraen dia de caldós calor d’estiu.

De sobte, des d’enllà lluny, un llarg crit,un pregó les paraules allargava,un soroll de tenor dit amb arditi després el cantó descansava

cantant: “Agua limón, eh, qui refresca?“quallà i dolça”, “xiquets, eh, qui refresca”Un carro de dos rodes, arrastrat,portava dos vaxells de dolç gelat.

Paraven els xiquets el seu jugar,corrent cap a les mares en tropell,per dos pobres perretes alcançar:les mares són tan tendres com l’ocell.D’aquella imatge tinc embós de coses:resistia la mare, natural,però un riure clar, esclat de roses,abastava aguiletes al final.

Amb dos perres van cap a la parada,a l’encontre del carro del gelat,en dos xuplits el got d’aigua geladaquedava net, begut amb ansietat.

La calor va amainant a poquet a poc,volen les mosques com petit plomall,el xic inflat, saltant, de tot fa joc,corrent el Nou carrer de dalt a vall.

Si el dia resultava senyalato ma mare es sentia generosacomprava dos quinzets d’aquell gelat,de l’aigua “quallà, dolça i llimonosa”.

Traient un gran pitxer de net cristall,arreglant-se el ratllat davantal net:primer bevia jo; després, al tall,ma mare i la veïna, llarg glopet.

25

Gerard Mur i Pérez

La vesprada seguia caminant,sens deixar les cigales de cantar,el sol, buscant l’ocàs, va caminant,mentres els xics no deixen de jugar.

Un carro, de dos mules van tirant,va lent en la jornada xafogosa,un “arri, arri”!, les mules va amainant.Des de lluny, dissortat, s’ou: “quallà i dol… çaaa”.

QUAN DEL POBLE LLUNY M’ENCONTRE

Quan en viatjar, del poble lluny m’encontre,tancats els ulls i oberts els pensaments,estimats somnis corren dins de mi,silencis que recita la memòriarecordant el Palau i el vell Castell.Memòria faig, també dels meus paisans,que al poble jamai ens diem bon dia,ni la nit en creuar-se pel carrer;però pensant en ells tinc alegria.Igual que jo, també saben ells serde Cocentaina bons fi lls i amadors.Tots tenim un mateix coneixement:som del poble fi dels coneixedorssembrant enteniment al fons del cor.Per sempre el socarrat, noble o vassall,en encontrar-se lluny en poble estrany,per fer turisme o bé buscant treball,amb el calor que a tots l’amor encega,són uns fi dels lloadors de nostra terraamb desig que tothom la conega.

26

SOL TARDORENC

El poble meu em delita,em complau pensar en ell:del Raval fins al Castelluna cosa mai no vista.Estrets carrers, muts portals,vells casals en decadència,arcades plenes d’ardènciaàrab, llamps de fets natals.

Tanques fort els ulls i veuspassar, per la ment, història,girant igual que la nòria,trau del poble l’aigua que beus,refrescadora del foc,passat de gran prometença,pastador, la gran dispensaque alimenta a poc a poc.

Jo no sóc el trobadorque falta a la veritatdonant, dors de llebre, gatper ser del poble amador.No; jo crec que dic poquet,no sé dir el sentimentque està dins de mi dormenten llit, per si, molt estret.

Voldria saber cantarl’esplendor de tantes glòries,recordar les grans històriesque aquesta terra ha vist passar;mes, al que ja s’ha dit,molt poquet podré afegir,sinó sols Déu sabrà dirquan has nat i el teu finit.

Fenicis, Cartago, el grec,aplegaren a aquesta terraplena de gent que s’aferra

lluitant i morint, ho crec,per la pàtria benvolguda,gent que té ben alt el cap,i com tot el món bé sap,jamai podrà ser vençuda

Ibèric de naixement,inflamat del nom contesta,d’un anomenat rei Testafores anys fidel servent;la forta bota del romà,al petjar aquestes terres,envoltant la Vall, les serres,amb deler busca el demà.

El moro, que és nat guerrer,guaita la Vall, la muntanya,beu el clar Serpis, que el banya,admirant el verd verger.Guerra, treball, vida dura,dóna lloc la meravellad’aquest quefer que aparellaenriquint art i cultura.

En Jaume el Conqueridor,lluita per serres i Vall,brandint de l’espasa el tall,es proclama Rei Senyor.Roger d’Espanya Almirall,governa el fèrtil Comtat,davall de seu ferm mandatCastell, l’Alcàsser, el Vall.

Pare Borrás, Espinosa,mestres bons de la pintura,són escola, la figura,que València bé atresora.Arques, Férriz, Escuder,Pare Torró, Bisbe Estaña,de bon renom a Espanya,cadascú en el seu quefer.

COCENTAINA, EL POBLE MEU

27

Gerard Mur i Pérez

En música, història rica,Valls, Reig, Just Sansalvador,germans Crevea, el millord’aquesta vocació bonica.Fills n’hi ha d’aquest poble bellescriptors en maduresa,Vicent Valls, la gran promesa,poeta Josep Carbonell.

Mariola, fl airança plena,herbes bones i fl oretes,fresca cançó de fontetesfan primaveral ofrena.Montcabrer, Sanxo, Raspall,balcó de Llopis, la serra,on es pot veure la terraque treballara el vassall.

Contesta, pàtria volguda,el teu nom en mi despertala força de la tempesta que mai no ha sigut vençuda;porta en perenne batallaun amor fort i ferventque el socarrat té patenti sols trencarà la dalla.

Té la taula bizantina,que el contestà vol, adora,la faç miraclera plorallàgrimes de sang divina.Sant Hipòlit, el Patróque Cocentaina venera;gran alegria festerali demostra devoció.

Palau, pedres carcomides,llibre dur que conta glòries,torres que guarden històriesamb pols de segles viscudes.Palau, vivint glòria i crisi,

has vist llinatges passarcarreus que ens fan recordar,dol, lluites i sacrifi ci.

Castell fornit, altaner,fi gura per tots amada,cura la teua miradadel poble tot un quefer.Antiga raça de gentque ha donat al món exempleper tindre l’arrelat templeque en ell és nat i patent.

És Sant Cristòfol paratge,lloc comú de romeries,marc adequat d’alegriesdisfrutant del blau celatge,d’alegres jocs, llibertat,fl airosa brisa clarianadel mirador de la plana:fa sentir-me benaurat!

Cocentaina benvolguda,sempre seràs estimada,bressol de bresca daurada,Vila de tots coneguda.No; no puc cantar, no puc,no se dir el que has segut,em done, al fi per vençutsentint en el cor un nuc.

L’amor mai no és vell ni nou,és com la vida fl orida,fl airança d’amor sentidaque la primavera mou.Cocentaina inoblidable!,cegat pel teu esplendoremmudeix el trobadorquedant l’amor perdurable.

CANTAR

De Cocentaina encantat,del seu voltant, del seu sol,dels seus carrers i les places,vull cantar al meu bressol.

Cantar a la pàl·lida lluna,núvia fi del entregada,que els teus cabells engalanaamb fi ls de llum argentada.

Petjar la terra calenta,sentir el sol de l’estiu,encontrar la pau de l’ànimamirant al Castell altiu.

Cantar a l’alt de Montcabrer,tocar les grosses muralles,contemplar el bell Palau,records de velles batalles.

Admirar els vells Casals,i les muntanyes fl orides,recordar glorioses gestes,i les fi neses viscudes.

A Cocentaina cantar, pomell de dones boniques, voldria sempre cantar-tefi ns a les pedres unides.

MARIOLA

Mariola, serra fl orida,verger de sàlvia i timó,fontetes d’aigua clareta,trespol de sol en blavor.

Les xiques i els xics recorrenles fonts cantant cançonetes,collint fl orits pomells d’herbesque curen las malalties.

Fermosa serra, jardí,fl orides herbes, lluïdacatifa de mils colors,ofrena muda d’amor.

Espai obert, veu del vent,silenci net prop del celtrescant le properes muntanyesgaudint de l’aire, del sol.

Recorde temps anteriorsen que corria la serra:les Vuit Piletes, Raspall,Penya Banyà, Montcabrer…

Els anys m’han fet prou cansati ja no puc passejar-te;vull dir estic disposata mai no deixar d’amar-te.

28

SOL TARDORENC

CANTEM A COCENTAINA

(Himne)

Cantem a Cocentaina, capital del Comtat,empori de la història que no es pot oblidar.Cantem a Cocentaina, cantem en llibertat,cantem, contestans, junts cantem, sentint-se germans.Qui del món té aquesta terra,qui del món Palau, Castell,Sant Cristòfol, una serraque perfuma el poble bell.Tenim grans músics i poetes,tenim artistes, pintorsescultors i grans juristes,també tenim escriptors.La Mareta del Miracle,Sant Hipòlit el patró,és el poble tabernacled’afecte i veneració.Nostres dones són boniquesfl airança plena de fl ors,porta l’ànima esculpidesvirtuts que brillen com l’or.Entonem tots junts un cantalçant ben alta la veu.Que es senta en tot el Comtat:Cocentaina, poble meu !

29

Gerard Mur iPérez

30

SOL TARDORENC

EL MAL NOM

Des de dalt del Castell contemple el poble,guaitant cada racó del seu paisatge:La Vall, la Plana, les muntanyes propes,sentir saltar el cor més de pressa.Inundats de claror solar, els ullsescodrinyen el vast trespol blavós,on quatre núvols blancs, semblant llençols,pareixen naus creuant la blava mar.En la quietud d’aquell matí de juny,plantat dalt del merlet del vell Castell,passen per mi records de nostra històriamentres el rostre rep del sol un bes.Palpen les mans les pedres carcomidesper la ventisca, pluja i freda neu,i espere vore fantasmals guardians;però sols nius encontre fets per gralles.En el rodar del temps les estacions,damunt la seu de llum de cèlic cel.Cavalcant en cavalls de grat recordpense: l’oblit ofega el vell Castell.Per la memòria, ombra esporuguida,vagareja la història d’esplendor,una bandera al vent que el sol colora,missatgera radiant d’un regne nou.Mentres sol de migdia crema a dollssent l’oratjor que busca l’horitzó.Allà lluny un ramat de blancs colomsrevolen, joquitons, l’alt del turó.Oberts guaiten els ulls, enamorats,davall del lluminós sol que calenta,inoblidables sendes i camins,embruixament d’eterna primavera:poble nou, d’avingudes llargues i àmplies,carrers estrets d’un arabesc encant,on crec veure passar xilabes blanquesde moros que també són contestans.La plana, sementera d’oliveresi teulades dels xalets

31

Gerard Mur i Pérez

és terra on l’anyós arbreses fulles tendres guarden la verdor.Les xopades, com verds ventalls gegants,escorten al riu fent-li reverència.Ben marcada la terra de la Valla geganta catifa és consemblant.Sobre velles teulades, tot cendroses,del poble té descans un cobertorde fum que em fa pensar, amb emoció,el renom que tenim de socarrats…

GAUDIR DES DE LES ALTURES

Si quan estic gaudint de les muntanyes,mirant allà baix, al fons, la Vall,poguera retenir, com el mirall,gaudint la llum de terres gens estranyes.

El vent meneja grosses branques, canyes,trencant la quieta calma del treballi em fa pensar en un possible estrallque pot trencar la suor de les entranyes.

Perquè farà aquestes coses el Faedoren acabar la vida esplendorosa?La tempesta, la mort, serà millor

que la brisa lleugera, melodiosa,o és el preu a pagar, part en dolor,de la resurrecció nostra gloriosa?

32

SOL TARDORENC

A N’Eduard Reig i Trenzano, bon amant de la Naturalesa

ALBADA

Està tot silenciós, com muda ofrenade pau en la penombra de la nit;percebre la presència, sempre plena,de mots volguts que al cor han conquerit,coses amades que, sense veure-les,estic mirant-les en la fosca nit,són coses belles que, sense sentir-les,està tocant-les el meu esperit.Sent dins de mi inquietud total estranyaque flameja esperança i tremolor;deu ser el dubte que sempre acompanyapassar de la foscor a la claror.Enllà molt lluny, enfront, el gris immensde serra Aitana, fosca per la nit.S’ouen murmuris propis del començd’un altre dia de fermós convit.Ja comença, darrere les muntanyes,l’anunciadora llum del llostrejar,retallant a siluetes gens estranyes,tenyint les altres serres de roig clar.Comença ja. La llum de l’alba aplega,tornant al goig en cant afirmatiu.La cascada de foc que els ulls encegaseca el pètal banyat pel ros aspriu.Els grocs, els blaus, l’escala de vermells,cortina de variat multicolor.S’ou clar el trienc cantant pels passerells,amb alegria, sens cap estupor.El bleix calmós, que fa del mon llegenda,emplena l’aire fresc de suau flairançadel clar matí del mes de juny. Prebendael vent portant un dia d’esperança.

33

Gerard Mur i Pérez

Prop del Pouet, plantat, mire el paisatge,sóc asombrat testimoni del gran miracle,rebent el bes del sol mire el celatgedonant gràcies a Déu per l’espectacle.El dia clar em fa mirar la Vall,i sent murmurejar a la muntanya,un poregós soroll, un escampall,despertador de pròxima campanya.Camamilla, timó, sàlvia, romer,han despertat després de llarga espera,fent del Montcabrer un fl orit verger,embruixament fl airós de primavera.És festa l’aire net d’aquesta alçària,el sol dóna calor, claror i vida,i de l’ànima naix una pregàriaque el fort glapit del cor la fa sentida.

MIRADOR

En mirar des del Castell,és com un somni que vius:veus el que no pots mirarpensant en el que no veus.

34

SOL TARDORENC

GRÀCIES!

Ai, Cocentaina bonica,a on brilla més net el sol,la meravella ens explicade la brisa tendre vol!

La vida meua cansadaenyora la llum del dia;la tristor és consoladafugint dels anys l’agonia.

Cocentaina sempre amada,arrels fondes de la terra,fl airor que dóna la serratantes voltes passejada.

Primavera de la vidaque mai seràs oblidada,sempre seràs recordada,dintre del cor meu sentida.

Com reverdegen les ànsiesen respirar amb deler,sentint les santes essènciesacollit al teu recer!

Cocentaina recordada!,ambient de carrers i places,l’ànima sempre alegrada,et diu agraïda: gràcies!

QUAN S’ACABA L’ESTIU

La calor de l’estiu acabaquan els arbres, dolents i moixos,es despullen de fulles sequesperduda tota la tendror.El sol es fa quelcom cansat,la seua llum és menys ardenta,s’enllumena en el gelat gebre,espills argents deshabitats.Les tardes, refugis vermells,són curtes, plenes d’ones d’aire,el terbolí de fulles sequestrencant el silenci dels arbres.Les nits amb remor de misteri,ens porten sorolls de basarda,els estels, lluentejant de fred,són com horitzons transparents.La llum plany la llibertat perdrei els somnis nascuts a l’hivernvan recordant-nos, com embruixos,fets que no tornaran jamai.El cos, que els anys l’han fet cansat,no té primavera ni estiu,hivern es torna la tardor,en una nit que no té fi ,on esclaten pensaments i ombreslletges com barrancs sense fons:sols queda la pau d’esperança,al cos no li aplega l’estiu!

35

Gerard Mur i Pérez

L’ESTIU

En el calent estiu tot el món viu:la serra viu; es fa daurat el blat;el sol, el vent, el cant tortuós del grillque canta i canta compassant la nit.

Al nostre poble platja no en tenim,ni podem escoltar el sorrar d’ones.Tenim per mar el blau trespol del celcreuat per núvols com navetes blanques.

Feliços som buscant l’espai obert,desitjant la verdor de les xopadesrefrescant-nos amb pura aigua de neuque baixa travessant propes muntanyes.

Moren, matats pel dia calorós,els pensaments confusos defallitsAbellidora és l’ombra del migjorn,la nit és relaxant, per la frescor.

Pesa la vida, la parla, el treball,en la calitja del calent migdiamentres tot es relaxa en el mutismede la sesta regada per la suor.

Porta l’estiu llarg dia, curta nitque trenca la remor en suau soroll.Corre la vida en busca del demàmentres, avui, tot fl aira d’un agre suor.

36

SOL TARDORENC

MONÒLEG SOMIAT

Durant un temps passat, quan jo pensavaser àliga que al cel es remuntava,altiu volia ser,quedant el món, per a mi, prou estret,la meua voluntat tenia dret,fur de fer i desfer.

El pensament, en un atrevit vol,es remuntava fins a tapar el sol.deixant a tots en ombra.Mirant cap a la terra tot sovint,pensant, junt al foc que va consumint,tindre al món en penombra.

En el pesat encís de la quimera,-ai!, la supèrbia sempre la primera-pensava sens fortuna:Si tot està abocat al servimentde la meua persona i pensament,com retenir la lluna?

Avui, aquell estel baciu de llums’ha esvaït com la boira de fumsóc àliga o colom?Qui sóc jo, Déu, per a fer el destí?Sóc dissortat anant pel mal camíbuscant peres en l’om..

Oh, ment al serviment d’un covard cor,sofrisc, gemegador, amb molta porla presumpció altivosa!A on tens la força del gelat miralla on tu plantaves la calenta fallen una ment febrosa?

Tirà, buscaves tu la llibertat?Puix, del poder buscant, has encontratel pitjor esclavatge.Poder, riquesa, tu manar del sol!...

37

Gerard Mur i Pérez

Què importa, si et trobes sol, amb dol,baciu de tot missatge?

Dement sóc. Abans del feliç repòsbramava sempre altiu, sempre orgullós:no podreu destorbar.Amo, podré canviar, a voluntat,la calor del raig de sol en gelati dolça tornaré l’aigua del mar.

Oh, testarrut, ceguera tan malsana,quan la claror de la llei sobiranadel perill protegia;però tu, en un lladre mirament,sofrint de nit i dia.

Un dolç record és el goig d’aquells diesquan sols pensaves en el que tenies,en camí de blanesa.Hui, és gruixa, pesada la cadenaque, rossegant, a viure et condemnaa plor l’ànima presa.

Digues, maleït, què esperaves tude la supèrbia, sol, sense ningúen qui poder recolzar-te?Com l’àliga volies remuntar-tei com l’eruga vas arrossegant-tefins que la petja t’esclafe.

L’estúpida creença cec em feia.La tempesta prenguí per marea,per diamant un cantal.(Encant de voluntat meravellosade l’ànima que busca fruïciosaaltiu destí immortal!)

Ai de mi que provoque la desgràcia,faig de la covardia cruel fal·làciafent greu ofensa a Déu!Sent el segell d’amor com em devora.Repenedit estic de la trista horaper fer dels actes veu.

38

SOL TARDORENC

Isca fora bufant un alaritde bonança deixant baciu el pitdel frau manteniment.Que testifi quen el cel i la terrael bé i el mal de la funesta guerraque lliura el pensament.

Escrit està en la terra i en la mar,el zèfi r lleu murmura sens cessarun cant de llibertat.En la nit el millor clar de la llunadirà, morint, en mil voltes més una,córrer sempre és cansat.

De dalt baixaran les aigües claretesformant rius i les fortes torrenteres,cantant el foc del pit.Són, les primeres, un poc remoroses,les segones, bramoses i espumosessorollen un bram crit.

Per què emmudir la veu del sentiment.del pit que es troba dins d’un dorment,arrupit en espera?De l’àliga no mires el pla vol.El pic, les arpes, són motiu de dolquan la fam alleugera.

Mira la humilitat de la violeta,viu a ras de la terra, sempre estreta,donant-nos la fl airança.De la formiga mira com treballarecercant el gra que cau de la palla,amb afany d’esperança.

Desperta ja. No és bona la supèrbia,deixa com pugues l’afany d’avaríciaque eixuga la tendror.En la virtut, justícia desitjada,encontrarà la llum la fosca estada,ceguesa de tristor.

39

Gerard Mur i Pérez

TEMPESTA EN UN GOT D’AIGUA

La terra,no és terra,el marno és mar,la vida no és vida,el solobscurestà.Així erenles cosesabanspassat,després de la tempestatot quedava més clar:la terraés terra,la marés mar,la vidaés vidael solencésestà.Passats més de cinquanta anyses mira en un altre cristall;el que fou un cataclismehui pensem: que poc trellat!

SEC

Quan jo no trobeaigua en la mari el cel no és cel,em sent inquietpensant que quedael vers penjaten fonda ment.Jo pense amb porque jamaipuga cantar,en rima o prosa,un sentiment.Senyor: qui volpoder cantari veu no en queda,és amargura,és patiment.Tristor de set:beus,milions de voltesbeusi tens més set.

40

SOL TARDORENC

¿ÉS AÇÒ AMOR?

Amor, amor, amor,una dolça paraulaés preparada taulaque serveix el millor.

L’amor és patimentamb alegre tristor,la forma de colorsomrient al sofriment.

En l’amor no hi ha guerra,és pau, agraïment,entrega, sentiment,alegria en la terra.

Estar prop estant lluny,no retindre amargor,sentir al cos calordel sol del mes de juny.

Eterna primaveraque canta, ens somriu,la vida sempre viuen una dolça espera.

BENILLOBA EN FESTES

Amaneix el sol,repiquen les campanes,la festa ja comença,trina el verderol.La festa ja ens crida,escalfa fort el sol,un poble que té vida,bandera de consol.És festa compartida,lluminosa esplendorper Sant Joaquim beneïda,Patriarca Protector.Brille la llum ardentadavall del blau trespol,visca la reconquestade nostre amat bressol.Benilloba abnegada,Vila plena d’amorviu la llum de l’albadaen pau de germanor.Visca, visca la Festa,omplida d’esplendor,vítols a Benillobaplena de resplendor.La festa és molt rica,amorosa bonança,la dona que és bonicaés joia d’esperança.Del TOSSAL D’ESPINÓSbaixa vent de frescorportant record joiósde pau i germanor.Visca, visca la festa,Benilloba és consol,visca la reconquestade nostre amat bressol.Sant Joaquim, el Patró,obert al seu miracle,donant la protecciófa del cor tabernacle.

Benilloba i la Festa,conreant el goig del sol,viuen la reconquestadel sempre amat bressol.

A En Josep Ivorra, senyor del xaletMARIOLA, en record de la nostra infància

LA MARIOLA

Camí que creix reptant com serp sens fi ,puja, calmós, buscant la primavera.Gaudint dels arbres verds l’ombra primera,trescant les branques, salta el teuladí.

Recolzat, protegit del tremolí,veuràs un bell xalet que sempre espera;la fruita, l’ametler i l’oliverali donen aire de verdós confí.

És lloc, balcó que cau dret a la plana,ermita de Sant Cristòfol, el Castell,arpegis trina el lliure cadernell;

El zèfi r lleu refresca la solana,el doll de la font canta sens recel.Bonic refugi en pau, propet del cel!

41

Gerard Mur iPérez

42

SOL TARDORENC

Als meus nebots, Antoni i Salvador

RECORDANT A ONDARA

Formosa Vila, blanca com el sol,la brisa lleu murmura un dolç cantar,el cel és més cel. Pel blavós trespolcorren cells, són com naus creuant la mar.

Esplendorosa Vila, primaveraacotxada per milers de tarongers,pinzellades de verd, cançó enciseraque canta dolçament tots els volers.

Prodigi afirmatiu, ciutat d’Ondara,mirall recreador de primavera,si els meus somnis a tu jo et contara,et diria pensiu, gentil palmera.

Que tots els sentiment que tu comprens,de llibertat, de pau, de just progrés,no queden oblidats, passats, suspens,ni resulten ser foc de palla encés.

Accepta, blanca Ondara, aquest cantaren un jorn ple de llum i gran poesia.el teu voltant ajut poder pensaren dies enyorats de simfonia.

De dintre el cor, portant al cap records,raïm, sequers de pansa al sol daurada,va brollant, cada dia molt més forts,una infància, d’encant feliç, passada.

Sempre tens una brisa falaguera,viatgera suau de la propera mar.Blanca pel doll del teu sol i encisera,els arbres verds t’ofrenen un cantar.

La lluna, gira-sol d’harmonia,i els estels, sentinelles de la nit,fan vetlada del teu somni amb valiai el zèfir lleu percep el teu glapit.

Al voltant teu s’albira un ric món fi:el flairós verger, un blavós trespol,

43

Gerard Mur i Pérez

les dones teues d’un encant diví,el fruit daurat, acaronat pel sol…

Arranques, amb treball, fruits a la terra,lluita dura regant el solc amb suor;a l’enyorat espai sempre s’aferra,posseïda per dons de germanor.

Tens primavera tèbia i clar estiu,suau hivern i enyorança en la tardor;joiós, tothom sospira, riu i riuun paradís de llum i grat verdor.

Aquest viure la vida de progrés,garbellant el passat i el ritme nou,porta dintre del cor un foc encésque creix i creix i la muntanya mou.

Oberta a tots els vents, ciutat divina,graciosa núvia blanca del rei sol,en tu la vida és com sanefa fi nabrodada d’alegria i net consol.

Naixen de dins del cor, il·lusionats,records d’esbargiment portant vivor.De xiquet els carrers t’he passejatper a tu tinc sospirs de clara tendror.

Blanca vila, la fl or del gessamíplantat en emparrat, ompli els caminsde tendrosa fl airor, perfum diví,embriagor del cor, que s’esmuny dins.

Portant somnis de vida lluminosa,amb ferm sospir de nou, foguera encesadonant claror a l’ànima orgullosaafermant una vida de dolcesa.

Aquest cantar, no sols són primeriesper contar records d’un lluny passat,són formoses i fi nes pedreries,ornaments d’un record il·lusionat.

Amb els llavis besant aquesta terra,paisatge que m’alegra recordar,la meua ment al grat record s’aferrai t’ofereix, humil, aquest cantar.

44

SOL TARDORENC

EN EL CEMENTERI

Descansa, cos, en la mort,en un pedrós bosc de creus,soroll murmuri de veuspreguen per la bona sort.

Xiprers que apunten al celportant verdor d’esperançaentonen cant d’alabançacanviant l’amargor en mel.

El sol el plor evapora,lluita de profund dolorque alleugera la tristord’aquesta pesada hora.

Tombes que donen basarda,retrats que fan meditar,el temps ho farà oblidaramb la glòria desitjada.

Sepulcres gelats, estoigsón, com marmòries arrugues,aviat palau d’erugues,fi són de la vida el goig.

Seques, sens olor estanles fl ors que foren regades;jugant el vent les té escampades,moixes, olor no faran.

Pobres fl ors! Són il·lusió que no aplega fi ns a Déu;a Ell, sols arriba la veud’una fervent oració.

LLUNA PLENA

És lluna plena, nit amb llum argent,el fosc silenci crea pensamentsentre un eixam d’ombries belles, pures,teixint un gran tendal de fi ligranes.Hom, amb tranquil·litat, escruta el cel,mira com parpellegen els estels,rebent els guinys com feliç missatge,fl orint vells sentiments abans adormits,buscant omplir les hores depressives,escapant de rutines i costums.S’albira, entre la llum d’argent encés,les rames fantasmals dels arbres vells,entre un baf d’olorosa primavera.no sols el poeta, com tothom ho creu,en la serena nit de lluna plenaencontra inspiració en la pal·lidesade l’agradosa dama de la nit.En el nocturn, jo pense que tothomesperarà encontrar, en nit argent,la fosca raó de somnis mai no vistsque, prestament, ocorren en la nit.Al veure el disc argent del pleniluni,un pensament mateix no alcança a tots:uns miren l’harmonia de la terra,altres, l’ardent amor, secret viscut.La fosca nit, regada per la llumargentada, ja afl ora pensamentsde profi tós delit. El clar-obscurs’endinsa per un mar de branques viveson viuen il·lusions que són de vidre…

45

Gerard Mur i Pérez

MARE, MARETA

(Cançó de Nadal)

Mare, Mareta,Mare de Déu.canten els àngelsa tota veu.

Eres ja Maredel Redemptor,de tu és natel Salvador.

Sona pandorga,so de tambor,toquen alegresal Salvador.

A prop del bresun pastoret,rapamanetesal Jesuset.

Mare, MaretaMare de Déu,canten el àngelsa tota veu.

Mare, Mareta,un pastoret,rapamanetesal Jesuset.

TOQUEN A MORT

Din-dan, din-don, din-dan, dan…Sonen tristes les campanesanunciant, amb veus cansades,repicant a mort estan.Din-don, din-don, din-don, don…repetint la trist cançóemplena l’aire el pregóanunciant la mort del món.Gemec que tots l’hem sentitens recorda estem amb vida,anunciant-nos la partidad’un company, amb aquest crit.Cansada veu, dolorosa,repic que diu amb tristorla mort ens porta dolortrencant la vida enganyosa.Pense: qui sosté la vidallevant-me del so la pena?No es trencarà la cadenasi abans el bon Déu no em crida.El present sempre és millor,el passat ja està fi nit;i tampoc és mal delitser de la vida amador.Si aquest so recorda mort,també diu que estàs amb vidaSi la fe en tu és la cridaell portarà bon reportEs llarga i curta l’esperael tic-tac el fa més vell.Un dia seràs ocellvolant cap a la Primavera.

46

SOL TARDORENC

TRÀNSIT

Sóc pou secsens res d’aigua,a on el cubpuja i baixatrauran terrai no d’aigua.La sequeratot ho mata.Fins que acabael cabdalabans ple,d’aigua bona.El blau celes fa negre,ennuvolat.Caurà l’aiguagota a gota,donant saó.La corriola,falta d’oli,carrisqueja.El cubelltraurà l’aiguadors de terra.

ADULTS I MADURS

Abans teníem tots un clàssic mot.El temps i la costum, que tot ho pot,fent canviament d’aquest vocabulariens ha deixat com a destinatariser “LA TERCER EDAT”, ja per a tot.

En aquesta persona, dèbil vellla que treballant s’ha deixat la pell.Hui molta gent recorda el lluny passat;amb un continu, dur i fort combat,han fet possible aquest present novell.

Té present i futur la joventut.No puc considerar un temps perdutel rellentós sorrar de la marea;avui la joventut, demà “vellea”abasta molt més del que jo he tingut.

Entre la joventut i la “vellea”,fi lls de pare mateix que tot ho crea,mai no déu d’haver cap contradicció:ells naveguen per un mar d’il·lusió,els vells anem bressats per la marea.

47

Gerard Mur i Pérez

RECORD TURMENTÓS

Un mar furiós d’altes onesporta en lo fons verdor d’herbesque el somnis meus fan borrosesfent de la nit llum inquietaque descobreix la desgana.La tempesta esgarrapa,com trencadís mor la imatgeque, com càstig, vull retindre.El fort soroll de les onesofega critsque naixen de fosques goles.

Mar alterat. No puc veureles il·lusions, sempre fondes;com esbarzers que fl oreixenpunxen el cor com abelles.Per arribar a la platjai desitjar les arenes,els pensaments de dins l’ànimatinc d’ofegar amb prestesa.El lent sorrar de les onesborra el petjarsobre daurades arenes.

ESPERANÇA

En temps novells, difícils,tan plens de bones promeses,si la llum mor la tenebratenint missatge la nit,naix l’esperança fundada.

En uns temps plens de mentides,on les promeses son boiraque el sol a poc a poc dissipa,si a l’home li queda fe,naix l’esperança fundada.

Si a la paraula acompanyaun sender de ruta clara,un sol benigne, signatper ànsia de caritat,naix l’esperança fundada.

Aquestos temps de recerca,de noves modes de viure,de senders sense trillar,de coses velles i noves,naix l’esperança fundada.

A pesar dels temps novells,a pesar de les promeses,si el bé comú a tots guia,si naix el sol per a tots…NAIX L’ESPERANÇA FUNDADA.

48

SOL TARDORENC

RÀBIA

Sents, com jo sent,la runa ràbia;sents, com ja sentno tindre faena.Tot ho vull feri res fer puc;vull caminari estic parat.Tinc molta ràbiaper ser hui jove;sent la impotènciadel ser submís.És trista la vida,també és bonica:si la ràbia no ofega,la impotència no ve.

LLUITA

Lluita tutot cansat,lluita tufi ns a la mort.Jo,tu,elllluitem fi nsa rabiar.

ATURAR

M’agrada caminar per les muntanyes,escodrinyant, allà llunyà, la Vall,damunt, ornat de blau, el cel, avallels tossals i sendes tan estranyes.

Em plau mirar les coses gens estranyescom si tinguera obert un gran ventall.(La màquina ha canviat al bon cavall;la suor és foc que naix de les entranyes).

Voldria no baixar jamai d’allí,retindre al fons dels ulls el verd paisatgerefl orit, escortant el llarg camí,

aturant la fl orida i bella imatge.Escoltar el silenci dins de miem fa viure fondàries d’un missatge.

CIGALA

Canta, cigala, cantano pares de cantar,mentres faça calorcanta que cantaràs.

Aferrada a la brancacantes sense parar,per al fi rebentarinfl ada de calor.

Diuen les males llengüesque jamai has fet faenaa l’estiu, descansantamb l’estrident cançó.

No faces cas, cigala,això teu sols és cantar:L’esperit és cançó,la matèria el menjar

49

Gerard Mur i Pérez

AVANT

Avant, avant, avantels atifells no paren el treball,el progrés conquerit no pare mai,el món camine per senderes novesi les campanes vibren anunciantun temps de germanor.Que el món no pare, sempre visca en pau,mai no paren les fàbriques,ni paren els tallers,les mines, les escoles, el forcat;tots han d’ajudar!Els hòmens que treballen la culturano deixen d’estudiarAmor, amor, collita de germans.El llaurador, bé sap, per a collirabans s’ha de sembrar.El solc profund i recte del forcat,fendint la terra grisa,amb suor s’ha de regar.De nostres rels em de pensar amb seny:el sol, la terra, fa daurar el blat.El món capte dels àngels el missatgede pau que Déu envia a tots els hòmensde bona voluntat.

Z E L S?

Si poguera escodrinyarel fons de la teua vidaescrutant el teu pensara través de la mirada,sabria si sóc jo, o ell,el que viu dins del teu cor.Pensant m’ofega un cabelli el cos tremola de por.

PROGRÉS

Novells carrers i avingudesvan brollant al meu poble,furtant a la terra espai,transformant el verd paisatge:a on creixien les carabasseshui naix un planter de cases.

50

SOL TARDORENC

A VICENT VALLS

(Poeta contestà)

Havent llegit els teus versos,plens de claredat marina,he sentit el sorrar d’onescom una cançó divina.Puc encontrar en ells l’ànimadel jove poeta que canta;he vist en ells esperança,tendra poesia que encanta.En omplir d’ardència el cor,naix placidesa alegriasi passatge has encontraten la nau de la poesia.Com el profund i verd martrenca el silenci rebel,reté la claror del sol,pinta la blavor del cel,així naixen els teus versos,així serà el teu cantar:cadència que porta el vent,murmuri d’ones de marparla tendra, lluminosa,oasi de daurat sorral,la vivència inspiradorad’un poeta vocacional.

NOSTRA PARLA

Conservar en la llengua de ma mare,retindre d’ella bons els costums,recordar ensenyances del meu pare,d’algunes d’aquestes coses faig consum.

En encontrar-te lluny, en un altre país,i no sentir el cor com descompassaen oir el valencià o tens avís,és ser tacany d’amor, un cor de tassa.

Seràs gelat ingrat sens esperançaen no pensar en el sagrat llindarque dóna la sentida delectançadel gaudir i a la pàtria recordar.

ENDEVINALLA

Una dama desdentada,negre fons d’ulls foradats;cos i cara descarnatsi calba llissa pelada.

Camina sens caminar,va de visita amb sorpresa;ningú la vol, ningú pensal’hora que pot aplegar.

No mira ni importa edat,no mira si és home o dona;jamai la dama abandonaa tot el que té marcat.

Canvia la llum per foscor,l’alegria es fa tristor,al seu pas queda dolori esperançador fervor.

LLOSTREJAR

Una llum va estenent-se com la malla.Amaneix un nou jorn, cendrós colorque va canviant el doll multicolorque, a poc a poc, la fosca nit batalla.

És un present de Déu, una troballadiària, un quadre del millor pintor.Esvelt, el sol llostreja encegadordaurant els camps llaurats, el blat i la palla.

Escala de vermells, grocs combinats,color i llum que ha fet possible el partd’aquesta llum de fort pressentiment,

mosaic de sentiments tots encontratsesclat de llum que rep, essència d’art.Oh, Déu meu, què és el que en mirar jo sent?

VELLS RECORDS

(1928)

M’és deliciós recordaruns moments del vell record,el bon diumenge del Pla,amunt i avall passejant,creuant innocents miradesentre les xiques i els xics.Allí descobrí la xicaque és hui la meua muller.Subtil sabor de franquesaen verd lluïssor de festa…guillant-se de les tauletesper ningú tindre diners.La resplendor del recordfa veure temps ja passats,l’eco de fets enyoratsque ja mai no tornaran.També m’és grat evocarel nocturnal passejar:carrer Major, el vell Pont,font del Miracle, l’Església.En contra féiem una sèniales fadrines i els fadrins.La parla, sols el somriure,terme d’un dia feliç.

51

Gerard Mur i Pérez

52

SOL TARDORENC

ANSIETAT

Sent la tristor d’ansietatcom cau dins de fonda timba;lluite fogós, abocat,al dolor que en mi no minva.

Cap a mi tot és foscor,un vaixell de patiment;sols sent un raig de frescorcantant al meu sentiment.

Pel poble sent tant amorque mire com a contrarial parlar de fosc remorque fa del poble misteri.

La tristor és un combatque donar-me aplega febra;cantar al poble un minvatque m’aclara la tenebra.

Quan sent dins de mi la gelormirant al poble puc riure:sent dins de mi la calori sóc feliç per ser lliure.

SET

Desemparat, amb tristesa,córrec entre el sol i l’ombrabuscant acallar mon pit,com eixir de la penombra.Tinc set i no trobe l’aiguai els llavis tinc abrasits.El cor batega a lent ritmebuscant frescor en la nit.Un sol sense ràfegauna tarda quieta,és tot un silencique sols la por trenca.Aguanta en mi l’esperanças’encontra davant de miuna paret que separala set de l’aigua fredosa.Sent la incerta penombrade la qual no puc fugir,rellentós somni gelatde l’aigua que va brollantd’uns llavis grossos, vermells.Ah, lluminosa la fontd’aigua fredosa, la llàgrimaque calmarà aquesta set.

53

Gerard Mur i Pérez

VELLESA

Jovenesa ja passada,anys que no retornaran,perquè el temps que va passantés d’una llei tan sagradaque la vida es va gastant.

Mire el meu poble ennobliten tradició de solerai en mirar sent, en dir “era”,dins de mi, saltar el criti el cor meu es desespera.

La picola res no guanya:avui cau una muralla,com vola la borumballano respecta la guadanyael que deixà la batalla. CLAROR EN LA NIT

Aplega, cautelosa, tard, la nit.El sol pren, a poc a poc, color de rosa,la claredat, sorrer com una llosa,ens deixa com desig mai no assolit.

En fosquejar buscant un infi nit,el cansament, la calma ja el propassaque l’home, en gris confí, pensant la cosa,en bla llit buscarà encontrar l’oblit.

A la nit, oblidant-se de tristeses,buscant en el descans una resposta,junt a somnis de por, donant sopor,

recordaràs també, vibrant, tendresesde temps passats. La fe em duu a la postadel sol: sobtat la nit tindrà claror.

SET

Desemparat, amb tristesa,córrec entre el sol i l’ombrabuscant acallar mon pit,com eixir de la penombra.Tinc set i no trobe l’aiguai els llavis tinc abrasits.El cor batega a lent ritmebuscant frescor en la nit.Un sol sense ràfegauna tarda quieta,és tot un silencique sols la por trenca.Aguanta en mi l’esperanças’encontra davant de miuna paret que separala set de l’aigua fredosa.Sent la incerta penombrade la qual no puc fugir,rellentós somni gelatde l’aigua que va brollantd’uns llavis grossos, vermells.Ah, lluminosa la fontd’aigua fredosa, la llàgrimaque calmarà aquesta set.

54

SOL TARDORENC

TARDOR

El sol es fa blanc,en la tardor cau la fulla,l’estiu es despullai buit està el banc.La terra, de fulles plena,seques, sens olor,ha perdut calori la llum serena.S’ha acabat l’estiu,ja la cigala no canta,passejar ja no m’encantaa la voreta del riu.L’oratge s’enfadaen soroll fullós;no és meravellósesperar la tarda.Revés d’alegriai blavor de cel,ha nascut l’anhel,la malenconia.

INCERTESA

Una emoció confusa, defi nida,sent en sembrar llavor el llaurador:pensa collir el fruit, esper ordida,però vacil·la, dubta, té temor.

Podrà el graner omplir del daurat blat;però també podria ser mal any;secretament, té dubtes, té combat,pensant collir ventura o desengany.

Pot Déu donar o toldre nostra vida,pot repartir la gràcia com ell vol:no dubtes mai, no tingues mai temor.

Encara que el món sentes com et cridai mires a la nit suplir el sol,amb el matí tindràs, segur, claror.

PALAU

Palau antic de pedres nobles,que porten fets d’història viva,Palau que porta runa planaentre les carcomides pedres.

La llum del sol ja quasi t’entra,buscant clarors del cor i anhels,les altivoses belles torresja busquen llum mirant el cel.

Són tres les torres orgulloses,sovint escamparan història,temple de pols i teranyines,monument de ferides pedres.

Una lliçó d’història donesrecordant la passada glòria;esfi nx d’un present que ens recordatenim guanyada l’esperança.

Tu tens vida, tu tens llegenda,tindràs més fort el clam que portes,la pols de la teua arrel gemeca,l’ànima, somiadora, canta.

En nit de lluna plena puraés el joiós Palau hieràticllibre fullós de dura pedra,que té escrita la gran història.

Hui, la runa d’il·leses pedresa nova vida reviscolen,amb amor van curant les nafresque brollen de la font dels segles.

Les teues pedres fan pensar:a comtes per senyors tingueres,avui sols per senyors tindràsal poble teu de Cocentaina.

55

Gerard Mur i Pérez

INCERTESA

Una emoció confusa, defi nida,sent en sembrar llavor el llaurador:pensa collir el fruit, esper ordida,però vacil·la, dubta, té temor.

Podrà el graner omplir del daurat blat;però també podria ser mal any;secretament, té dubtes, té combat,pensant collir ventura o desengany.

Pot Déu donar o toldre nostra vida,pot repartir la gràcia com ell vol:no dubtes mai, no tingues mai temor.

Encara que el món sentes com et cridai mires a la nit suplir el sol,amb el matí tindràs, segur, claror.

56

SOL TARDORENC

56

A En Leopold Pérez Reig, expresident locald’Amics dels Castells

ALTERÓS CASTELL

He vist la pols de l’alterós Castell,esfi nx que a Cocentaina dóna glòria,record de lluites, símbol del tropellde fets passats, clarícia de la història.

Molts segles han passat i encara enguany,en ruïnes, t’admiren arrogant.Ja no estàs hui guardant-nos com antany;però cabut, segueixes vigilant

al poble teu que sempre es confi a.Farell altiu gaudint un vast confí.Si a tallar no s’aplega l’agonia

de les pedres, ranera del prop fi ,tindrem de recordar amb melangiaquan diguem: un Castell teníem ahí!...

56

57

Gerard Mur i Pérez

57

A En Francesc Pavía, expresident dels Amics dels Castells a Cocentaina.Amb tot afecte i respecte

ALTIVESA FIGURA

Altivesa fi gura del Castell,retallat entre el cel i la muntanya.Per un miracle vius. La meua entranyapensa que cada jorn et sents més vell.

En l’ocàs, quan el sol s’ha fet vermell,pensaràs que l’oblit ja no t’estranya.Domines la Vall, amb el riu que el banya,mentres els segles donen trist consell.

De lluny, per assolir aquesta terra,serveix de nord, plasmant esfi nx fi gura.Passat gloriós, mirall de profecia

i fem remat de la grisenca serra.Sent amb tristor com el vent li murmura:vas morint, pedra a pedra, cada dia!

57

58

SOL TARDORENC

58

ORGULLÓS CASTELL

Centinella fi del guaitant la Plana,dreçat sobre un penyal està el Castell,cansat i pedregós, altiu i vell,sempre agobiat quan bufa tramuntana.

Ha vist al dur sarraí, a l’host romana,xafar la Vall bonica, verd ramell;un paisatge gojós, fornit i bell.història de la vila contestana.

Des d’ennoblides pedres, hui muralles,abans, en temps passats, i dalt d’aci,a comtes albergares, hui a gralles.

Vas decaent i quan t’arribe la fi i als néts contem històries de batalles,els direm: un Castell hi havia allí!

58

59

Gerard Mur i Pérez

que jau i dorm als teus peus.Formós Castell altaner,són gruixudes les muralles,tan robustes com l’acer;hui sols eres niu de gralles.Forçut gegant d’altres temps,quan dolorosa la imatged’aquesta estampa present!,recordant el ferm coratgecom vas defendre a Contestaque el món enter desafi a.No t’espanta la tempestad’aigua, granís i blancs llamps,ni tens por a l’agoniades de segles suportant.Ja no t’importen els seglesque, lentament, vas comptant;tu deus, Castell, aguantar,tu deus, Castell, esperar,tindre fe en els contestansi en les costums sempre bonesque dels vells hem heretat.Fort Castell de Cocentainaguaita de la Vall, la Plana,lluitador mai no acabat,no t’espante mai el fetde ser passada grandesa,has passat calor i fredi tens plena maduresaDe quin material t’han fet,Castell, per aguantar tant?Ni portes ferro ni acer,ni tens fet formigonat.Sols parets de tova, grosses,quasi tres palms valencians,el peu i les cantonadesde carreus viu t’han posat.Hi ha més d’un conqueridorque aturat la torre aquesta:Gran Pompeio, Juli Cèsar,Tarik, cabdill al-Asrac,…Ha sigut de tu senyorel gran Cid Campeador?

NOSTRE CASTELL

Cocentaina, pàtria meua,volguda com una dea,pensada tantes vegadescom vespradeshe vist jo transir el sol.Si tinguera de cantar,expressartot el que el cor sent i vol,tindria de remembrarcom un cant de rossinyolque tota la teua glòria,de poble ennoblit i vellestà lligada en històriaa les pedres del Castell.Pedres que fan recordarla ja grandesa passada,en una història pensar,una Cocentaina amada.Pedres negres, corcomides,que retorçudesper la calor i el cruel fred,la pluja i el cant del vent,per tots els embats del tempsi el trist oblit de la gent.Forts murs del nostre Castell,front al Montcabrer valenti la crucial Penyacadell,que trist vostre abatiment!Contesta, pàtria volguda,tantes voltes venturosa,tantes voltes decaiguda,però sempre tan gloriosa,victoriosaemparada pel Castell,un baluard fort dels ibers,cartaginesos, romans,alabarts i visigotsi també per occitans;però sempre contestans.Castell tots t’aprofi tarenper a defendre la Vila

60

SOL TARDORENC

Castell fornit i formós,sempre alterós,has tingut l’immens honorde tindre per rei Senyora En Jaume el Conqueridorque suscitaria al càrrecde noble Alcaide Senyoral gran Almirall Roger.La pau tothom albiravai ja la guerra amainava.El cansat vassall canviavaper atifells de la terrales armes amb què matavadeixant ja de fer la guerra.Gran Castell de Cocentaina,sempre allí dalt enlairat,guaita del poble , la Plana,de la Foia del Comtat.Defensor d’aquestes terresen la guerra i en la pau.És ton vall un paradís,altivoses són les serres,clau i forçat passadísd’Alacant a Xàtiva eres.Castell que a tots ens asombra,junt a les fermes murallesassolim, a la teua ombra,recordar les mil batalles.Contesta, pàtria volguda,de tot el món coneguda,amada tantes vegadescom vespradeshe vist jo transir el sol.Si tinguera de cantari a tu confiartot el que el meu cor et vol,tindria de recordar,en clarícia de consol,que tota la teua glòria,de poble ennoblit i bell,està lligada en històriaa les pedres del Castell.

Pedres plenes d’esplendorque sentiren gran doloren aquell any del Senyorquan morí el Conqueridor.Son fill, Pere d’Aragó,en donar allò aconseguitposa aquestes condicionsals seus nobles adalids:no allunyar-se d’aquestes terres,viure sempre al Comtatamb totes les armes prestesper a defendre el Castell,refugi privilegiatd’aquesta part del nou regne.Pedres del Castell, cansadesde tanta calor i fred,de la pluja, neu i ventque en segles teniu passades;pedres que són pregoneresde la força que tingueres,nosaltres hem heretat.Pedres que donen dolori també molta alegriaen mirar-les cada dia.Record, lloc de jocs d’infants,d’imaginades batallesentre moros contestansi les forces castellanes.Amb aquests simulamentstots lluitàvemi suàvemper conquerir el Castell.Usant la força per dret,entràvem prompte dins d’ellfins al més alt del merlet.Amb la plàcida visiódel nostre benvolgut poblerecorde, ni ric ni plore:omplia d’aire el meu pit,obrint els braços en creullançava al vent aquest crit:el Castell meu, Castell meu!

61

Gerard Mur i Pérez

Sempre senyors has tinguti t’han perdutfort Castell de Cocentaina,que han corregutla serralada i la Plana.Gent de raça altiva i brava:ben-Hassam ben-Alsahagi,de guerrera sang islàmica;dux de la Roma Imperial,amos del món,passen triomfalsrelinquint-nos el que sóni el nom de la bella serraque perfuma aquesta terra.Contesta, pàtria bonica,amb Castell que el fortifi ca,placidesa sempre ricadel Castell la falda vius.Baluard d’aquells passats tempsque a comtes tu albergares;hui, Palau de sargantanesque s’esmunyen entre pedresper a nosaltres sagrades.Ruïnes d’acusaciópetri esfi nx que al cel limita,tu, la primera visiódel viatger que ens visita.Ruïnes, són testimonid’un poble que viu, treballa,en festes que són d’ensomnitres dies a l’any estalla.Recorden les grans batalles,les grans gestes que has viscuti les passades agallesque lluitant sempre has tingut.Remorós viu tot un poble,de fusta un castell plantat;la roïndat del salobreal vell Castell va matant.Mire; ni cante ni plore,pense en el merlet trencat.Ruïnes que un cant entonen,

molt orgulloses pregonenel passat mai oblidatd’aquesta estirp arrogantque porta dins d’ella el critd’una vida que no acaba,busca poder enaltiramb costums de bona raça.Ruïnes que tristes plorenen lament amarg implorenperquè no volen morir.Cansades, morir no volenles pedres. Soles no podenals embats ja resistir.Ruïnes que són bandera,tremolant és pregoneraveu hissada als quatre vents,la virtut justa i sincerad’aquesta raça de gentque viu, treballa i espera,va donant al món exemple,per lo temple,d’aquells que allunyats estan;de tot aquellque peregrina,serva en la seua retinauna Estampa Bizantinai el cim del vell Castell.Aguanta, Castell, vindràel dia que tu esperes,no tardarà.El poble prompte sabràde la ventura i fortunarecollint les teues pedresd’una en una.Tu tens amics,persones vetlant per tui no et deixaran morir.Perquè de nord a sud,passant del jove al més vellno pot concebre ningúCocentaina sens CASTELL.

62

SOL TARDORENC

ELS DOS JUNTS

Aquesta nit, amb fortuna,anem a prendre la lluna.Hi ha lluna plena, la festade llum, silenci que crida,un clar-osbcur que conquesta,unta de dubtes la vida.

Aquesta nit, amb fortuna, anem a prendre la lluna.Abans de l’alba novella, gaudint l’espai de la nit, formant els cossos parella, volem buscar l’infi nit.

aquesta nit, amb fortuna, anem a prendre la lluna.

El gran goig de la nit clara aplega com a regal; els dos mirant-se la cara, sentim bonior fraternal.Serà molt llarg el camí,però curta la jornada, l’ànima, en vol sense fi , tindrà calor argentada.

Aquesta nit amb fortuna,anem a prendre la lluna.

RETALLS

El mar blavós del celabriga la quietud sublim d’un raigde sol secant la perla de rosada,encimbellada sobre el pètal blancdel tendre gessamí.

De quina ventura naixla llum radiant de l’alba, vel nuvial,ritme de llum, ruixim de rialla blanca,presència sempre pura, tremolosacom el cant de l’ocell.

Al ritme dels estelses transparenta el fat aclaridord’una il·lusió de pura melangiaeixint de bells records nascuts al cor,d’on mai seran esborrats.

Celebraràs, com jo,el cant del rossinyol, que viu confi atsaltant entre el fullam de verda ombria;lliure, veurà sortir el sol, banyatpel ruixim, cada dia.

Silenci de l’hivern.Els arbres, melangiosos, sense fulles,pareixen fantasmals gegants fent por;també la vida, curta ja pels anys, fa por al jubilat.

Si penses en silenci, les obres són l’espill on pots mirar-te.Jamai podràs reviure el temps copsat:estiu, tardor, hivern, la primavera,són temps que van matant.

RECORDS QUELCOM BOIROSOS

Recorda les paraules,quelcom boiroses ja,eixiren dels teus llavis,dia quasi oblidat.Recordaràs: no em deixes,no m’oblides jamai.Recorda aquelles cosesque tu i jo féremi que hui no faríemperquè ja som casats.Recorda les ploreres,fa més de cinquanta anys.Recorda quan digueres:no em deixes, no m’oblides.En encreuar-se ens miremi els ulls no diuen res.Recorda, tot ho tinctancat amb pany i clau.

LA LLUM DE LA FE

Un sol ple d’esperançanaix al fons del camí;el peu del pelegríva esborrant la dubtança.

Les ombres del record donen pas a la llum,la força de costum no serà nostre acord.

De la forca ix la llum,del silenci el bon cant,De lo xic, lo gegantel foc sempre trau fum.

La fe, que mou muntanyes,inunda ment i cor:hi haurà més cant, no plor,en sendes gens estranyes.

63

Gerard Mur i Pérez

64

SOL TARDORENC

MALSON

Un túnel fosc, al fons la llum es veu,engul l’ombria dins la fosca nitbuscant claror de la ginyosa crida,arraulit en tenebres de basarda.Ressona com vent, un ressò confús, pertorbador inquiet d’algaravia,junt a cants d’alegria, planys i critsque trenquen el silenci fosc del cap.Dins la foscor sorolla un gran missatgede pregoner remor, veus conegudes,confuses, que voldria retenir;però s’esmunyen, són foscor fugida.En un pesat minut, hivern obscur,sent com, en filigranes de record,acudeixen a mi volgudes ombres,imatges conegudes del passat.Mire un encristallat escaparateallò que fou certesa realitat.Vaig flotant entre les tenebres grossesque a poquet a poquet vaig acceptant.No és tan trista la ideaen deixar i mamprendre.Camine com un globus d’aire ple,en cerca de la llum que mai no abaste per alcançar les metes ignorades.Què tindrà preparat per a mi Déu?Què tindrà reservat a l’esperitque acaba de lliurar-se del cos mort?A on anirà a parar el llarg camíque estic caminant sense trepitjar?Pujarà recte a Déu?Baixa al fons de l’infern?Ignore el que Déu m’ha preparat.Està tot sentenciat en mal o bé:el misteri redreça les preguntesque accepten un greu “consummatum est”.

65

Gerard Mur i Pérez

Anem, anem, anem,la fonteta dels Frares.Baixem, baixem, baixem.Que bé m’encontre ací, ombra de sant Francesc!,Açò és un paradís ombratge de frescor.Mormolejant les fullesmogudes per suau vent,les rames van gronxantun ballet de vaivé.La font va murmurant quietud i benestar, no deixen de cantar pardalets revolant.Jocs. Corren els xiquets,mares assadollant, no poden estar quiets,

No es pot pregar a Déu misericòrdia,està tirada la temuda incògnita:alegria si va directe al cel,serà cruixir de dents si va a l’infern…Sobresaltat desperte del lleig somni,portant desig de nova sembradura,en tremolí fredor, banyat en suor,pense en la glòria d’una nova vida.Puc somriure a la mort, manant de mi,torne a ser lliure, tinc dret a elegir:et demane, Senyor,no t’oblides de mi!

el vigor els va entrant.Els pins, els cops movent, Ballen alegre vals:la música és el venti el trinat de pardals.El doll, que sempre riu,no deixa de cantar,va buscant el seu niu corrent cap a la mar.Anem, anem, anem,la fonteta dels Frares.Baixem, baixem, baixem,l’aigua fresca provem.Que bé m’encontre ací,ombra de sant Francesc!,açò és un paradísombratge de frescor.

LA FONTETA DELS FRARES

LA MEUA MARE HA MORT

Tancant els ulls a poc a poc, com adormida,com el sol enrogit mor pel ponent,sense queixar-se mai del patimentesgota de la vida la partida.

Com la llum que s’apaga, d’oli buida,com poste bellugat sense sostén,deixant-nos un dolor que no està absents’ànima va buscant l’eterna vida.

Són noranta-sis anys! La medicinano pot curar la vida tan gastada.Un fons dolor mortal a què s’inclina.

Fou l’esposa amatent, mare entregada,sempre ella la primera que camina.Pel treball, l’amor, mai no fou cansada.

66

SOL TARDORENC

67

Gerard Mur i Pérez

En el trenta-vuit aniversari del nostre casament

CALENTOR EN L’HIVERN

En el carrer hi ha molta neu i gebre,sobre el cristall llistat de la fi nestras’apega el cop gelat de neu en gel.Ací sentat, a on m’encontre,sent el monòton, “tac-tac” gota d’aiguaque, des de la teulada, cau a terra.Es sent en la calçada molt de fred;però fi ns a mi no aplega.Com pèndul de record, dintre del cor,solcant la sang de les estretes venes,com caravel·la esvelta, la imatge teuacreuant la mar de la vida.Callament testimoni, Rosa amada,de quasi quaranta anys de convivènciaompli l’estada grata de tebior,de confortable hivernacleon germina la fl or primaverald’aquest amor perenne, real i viu,en el transcórrer dur de quaranta anys.

RECORDS DE FRESCOR

Somnie en la blanca aurorade lluminosa frescorfulles mogudes pel venton salten de branca en brancalliures ocells.

El callament de pregàriaés trencat pel verderolque refi la entre el fullatgecants que naveguen pels airesressò de cançó divina.

El disc del sol, raigs rogentstravessant núvols de rosa,neteja de fosca nit.Tot porta fl airor de roses;a poc a poc el capoll es torna fl ordonant fl aire per uns dies.

68

SOL TARDORENC

QUE BONA VIDA!

La vida moderna,vida de consumembrolla les “hores”en un costum.De casa a la faena,de la faena a casa,entres pel dia,ixes per la nit.Igual tots els dies,mateix sobresalt:el rellotge toca,riiiing!, les sis,aplega per fi fi nal de setmana,dissabte, diumengeno el lleva ningú.En l’estiu, la platja,l’hivern el sopar;la vida del pobleno es pot suportar,viatger, més viatjar,gastar, més gastar,dilluns a divendresles “ex” pagaran.Carnet de conduir,a lletres el cotxe,llavadora, pis,el frigorífi c,estudis del xicdel bar “cubalibre”i un llarg etcèteraque ens té atrapats.La vida moderna,vida de consum,embrolla les “hores”en un costum.

CAPVESPRE

Com un ocell lliurecreuant l’aire clar,sent dintre les venesllamps de llibertat.Oci d’aire clar,vol d’oronelles que jamai tornaran;llei depredadora,rellotge que no deixa de mesurar la vida.Cansat pel treball,dur, però alegrat,que m’ha donat vida,aplega el crepuscleorb, desconegut.El mot “jubilat”porta ànsia esperadaque vibra inquietud.Descans i vellesa.El capvespre avisa:quan transposa el solprop està la nit.

69

Gerard Mur i Pérez

LLUNYANIES

En ric anhel passat, la joventut,amb somnis bells de faula acariciada,buscava el paradís jamai nascut.

Mirant des de l’altura dels meus anys,sent la boira del temps copsant recordsd’alegria i tristor, sospirs d’enganys.

Lluminosa fortuna és la vellesa,crepuscle tardorenc que dóna vidaal foc de la llar del cor, foguera encesa.

No és possible trencar l’ànsia de viure.Conscient de la tebior del sol que queda,a la claror fi nal s’ha de somriure.

Si el viure molt et dóna melangiaper estar isolat, no et done pena:pitjor sentir-se sol en companyia!

Ai, fosca soledat que dóna pena!El sol i la fl airança de les fl orsseran la primavera que asserena.

IL·LUSIONS AL VENT

Mar rebolicatportant verdor d’herbesinvadeix els meus somnisque tinc cada niti borra la imatgeque retindre vull.

La remor de les onesofega els critsque naixen de les goles.Mar tan rebolicatque no deixa pescaraquelles il·lusions fondesque, nasquen del cor,munten a la mentfent lloc als pensaments.

El sorrar de les onesborra la petjaen daurades arenes.

CAPVESPRE

Com un ocell lliurecreuant l’aire clar,sent dintre les venesllamps de llibertat.Oci d’aire clar,vol d’oronelles que jamai tornaran;llei depredadora,rellotge que no deixa de mesurar la vida.Cansat pel treball,dur, però alegrat,que m’ha donat vida,aplega el crepuscleorb, desconegut.El mot “jubilat”porta ànsia esperadaque vibra inquietud.Descans i vellesa.El capvespre avisa:quan transposa el solprop està la nit.

LA FIRA D’ANIMALS

(Estampa costumista)

El sol comenta a sortirquan Ximet se n’ix del mas,vist brusa nova, grisenca,tot mudat dels peus al cap.A Cocentaina se’n va,a la Fira de Tots Sants,a comprar-se una mantai un somer que siga gran.En la faixa té guardatscent duros de la mà al cul,tres bitllets de la burretaenrotllats dins d’un canut,la gran fortuna alforradaamb el treball de molts anys,cavant soques pels bancalsi de sol a sol llaurant.A Cocentaina se’n va,a la Fira de Tots Santsa comprar-se una mantai un somer que siga gran.Dia clar de vol d’ocellsque van creuant el blau celen un matí sense núvolson els tolls formen miralls.Esguardant els verds bancals,Ximet, fumant, va pensant:tenim el blat a la cambra,el panís arreplegat,sembrat el blat als secansen aiguamoix de setembre,

70

SOL TARDORENC

71

Gerard Mur i Pérez

puc, tranquil, comprar el burro,ajuda que falta em fa.Aplegant a Cocentaina,va dret al Pla de la Font,ple de cavalls i somers,mules, públic i tractants.Espectacle molt bonic,soroll d’esclat d’alegria,remor de calma serenafestiva en dia de fi ra.Es para, tot insensat,enfront d’un subhastador,un català xarradorque regala moltes coses.Per cinquanta pessetesli donen: una gran mantai, de regal, dos fl assadesi fulletes d’afaitar.Carregat amb el paquet,passeja tota la fi ra,fi ns trobar un ase gran.El palpa, li obri la boca,fi ns i tot el fa trotari en ser conforme el somer,després, donant-se les mans,paga cinc-centes pessetes.Li fi ra al burro l’albardai un artesà cabeçó;a la dona un blanc mantóbrodat de roses vermelles.Sobre les dues de la tarda,el bon Ximet, com un rei,a cavall del seu somermamprén camí cap a casa.

Tots Sants, 1986

72

SOL TARDORENC

PLANURES SILENCIOSES

El blau mar va tornant-se roig toronjaal besllum del capvespre, tebi solacaronant remors de blanca música.Mentre la llum toronja va apagant-sei la tenebra sembra dubtes nousemplena l’aire lliure nous camins.

No caigues mai,insensat, en voler allò que mai no podràs tindre;vanament, els desitjos són boirinaque el tebi sol farà desaparéixer,gaudint les esperances de la vida.

Infl ades pel vent del desig, les velesarrastraran la nau, lleugera com una ploma,patinant la planura silenciosa,un llençol infi nit de llum daurada;però al fons, on jamai aplega el sol,els peixos grossos del desig humàremuguen apetits de vanitat,avarícia, supèrbia i luxúria.

Si tens desitjosa viure desolatcorrent camins estranys que desconeixes,faltarà l’horitzó que empara tota naixença.

L’amor ens ha deixat camins de vidaen ser la Creu símbol d’esperança.Fruits del treball de l’homeraïm i blat, són sang i cos de Crist:la prova gran d’Amor llegat etern!

73

Gerard Mur i Pérez

AIXÍ S’INICIA LA FESTA

A la Plaça de la Vilaon es concentra la gent,abans de la cercaviladel gran esdeveniment,s’ou fervorosa pregàriaque puja directa al cel,portant la fe necessàriade tot un poble fi del;així comença la Festatan esperada tot l’any.Remembren la reconquesta,la gesta sense parany.Així s’inicia la Festa,murmuri no prou descrit,la gran fe que mai no restal’anhel per tots compartit.En mirar el vell Castell,símbol de la reconquesta,gravem en nostre cervell;Amb bon peu entra la Festa!

NO MATARÀS

Voldria un món en calma, sens dolor,a on les coses que vols i en ell habitaforen, de cada volta, molt milloren tot el que la vida necessita:

Tot el que l’home busca per a viure;tot el que toque de l’home la mà;tot siga per a ser feliç i lliure,tot siga per voler saber a on va.

Sempre tindrà la vida llum d’ofrenacamines per costeres o planor;només serà radiant, també asserena,regnant en ella forta llei d’amor.

Cantussegen les veus: vull llibertat!,els drets humans, senyor, respectaràs.Tot serà defi nit i alliberatsi cridem sempre junts: no mataràs!

No mataràs de fam, mai, a la gent,(la vida de tothom és intocable)no sigues mai eixut o tan violentque mates l’esperit que naix del poble.

També diria als dos: no dones mortal que tenint per bres de ventre viu,perquè bé per desgràcia, bé per sort,de vosaltres culpa és el que esculpiu.

Apostaria per un món milloron tots fórem germans;no quedaria rastre de tristorsi fórem més humans.

74

SOL TARDORENC

Cinquantenari de “Paquito el Chocolatero” ,1987

A GUSTAU PASCUAL, UN AMIC DE LA INFANTESA

Passada ja la llarga singladura,com una alba nodrida de colors,el sol exulta un goig sortint ventura,vivint vesprades plenes de clarors.

Pense en la nostra infància, corrent placesi carrers a l’encís de la vespradaun músic ja marcat de bones traces!bonica vocació ben arrelada.

Remembre una data en què, cansatcom un ocell, passares trista angúnia,sentint la teua entranya, tot llançata una música neta de rancúnia.

Sustent inesgotable de la Festa,inspiració de música festera,una història agostenca que conquesta,esguellant harmoniosa primavera.

Pensant en tu, jo pense moltes coses:els teus llavis tindrien un somrís,però les teues galtes, ruboroses,hui foren de color carmí concís.

El teu record eclipsa el sol de hui.En mi bull una llum de gran altesa,veu que no fuig del seny passat i avui:Gustau Pascual, amic de la infantesa!

75

Gerard Mur i Pérez

Cinquantenari de “Paquito el Chocolatero” 1987

A GUSTAU PASCUAL I FALCÓ

En mi la recordança es fa pregària,ofrena del passat al temps present,trencant gelors de dur aïllamentes torna sol amb vida solidària.

Reviu la teua música llunyària,a ritme d’harmonia incandescent,la prima inspiració, un pou ardent,on sent, acaronar, el cant d’una ària.

Com la torxa pel vent encesa ablamaaques