Lo Campus 21

Record pels companys de medicina de la UdL:

David i Lauramorts a l’accident de

tren a Galícia

Document:Universitat

o Menjadora?En defensade la UdL

Crida als estudiants de periodisme i als creatius

LO C

AM

PUS

El p

eriò

dic

univ

ersi

tari

de

les

Terr

es d

e Ll

eida

i A

ran

Setembre· Octubre 2013Sisena èpocaNúmero 21

Coedita:l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA,-“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

LO CAMPUSRedacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª25001 Lleida · Telèfons: 973204907 / [email protected]://www.locampus.cat

Editor i Director:Joan-Ramon Colomines-Companys

Disseny i maquetació:Patrícia Sala

LO CAMPUS 21Versions de paper i digital.Dipòsit Legal: L-658-08

David i LauraCom tothom ja sap, en David Martín i la Laura Naveiras

estudiants i companys nostres a la Facultat de Medicina de la UdL, varen morir a l’accident ferroviari de Galícia.

Ha estat una important sotragada que ens arrenquen de cop a dos amics i a dos companys amb els que teníem un projecte comú, tant de vida com de futura professió. No cal ni dir el desesperant que ha de ser enterrar un fill i una filla pels seus pares i familiars, però també aquest sentit de buidor i d’absurditat de tot plegat, també es viu a la nostra comunitat universitària.

No feia ni dos dies havien començat aprendre a la Facul-tat com afrontar la mort per part dels metges i dels equips sanitaris. I els havien ensenyat que quan es parla d’un cas clínic no ens referim a la fotografia d’un home o una dona malalta al llit, sinó ens referim a la pintura impressionista d’un pacient a l’entorn de la seva casa, del seu treball, de les relacions amb els amics, de les seves alegries, les seves preocupacions, esperances i pors. En David i la Laura han truncat la seva vida jove i el seu somni de vocació que era la medicina.

Vinguts d’Extremadura i de Galícia van acabar sent una his-toria d’amor a Catalunya. Com a parella, del lloc de troba-da i aprenentatge en van començar a forjar uns fonaments

vocacionals. La nostra Universitat de Lleida els hi va donar camp professional per a córrer i ells productivament els va-ren saber aprofitar.

Tots sabem que la nostra societat ignora i rebutja la re-alitat de la mort, vivint-la al marge o d’esquena, però un maleït i absurd accident amb desenes de morts i molts d’ells estudiants i menors de 30 anys –a més del David i la Laura- col•loca a la societat i també a la Universitat, en la reflexió de “la mort sense previsió”, de “la mort del jove”.

Com diuen els que analitzen sobre la “mort en la joven-tut”: “Si es tractés d’una persona ja gran, de poc més de se-tanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant. Potser fa pena la mort d’un jove perquè tothom hi ha dipositat esperan-ces, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre’s amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l’ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de pe-nedir-se de les decisions preses. Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t’han conegut i que no hi ha una mort completa fins que desapareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard”.

Nosaltres no oblidarem al David i la Laura, a la Laura i al Da-vid, futurs metges “allà dalt” on estiguin descansant i segur: mirant-nos amb enyorança.•

EDITORIALS

Ja ningú pot negar que Ca-talunya viu una eferves-

cència política respecte els seus drets nacionals molt elevada i la “Universitat de Catalunya” s’ha de plan-tejar si participa d’aquest procés o simplement fa de voyeur o directament es converteix en plataforma contraria a aquest procés nacional. I això també s’ho ha de plantejar la Universi-tat de Lleida (UdL).

I potser la UdL com totes les universitats públiques cata-lanes, -precisament perquè són “públiques”-, els hi toca fer un paper més decisiu al-hora de definir-se i de fer costat plantejaments nacio-nals i socials avançats, pro-gressistes i profundament democràtics.

Ha de ser la UdL “inco-lora, inodora i insípida”? Creiem que no. I així també ho ha cregut la UdL en al-tres moments, com quan a traves de l’Associació Ca-talana d’Universitats Pú-bliques (ACUP) manifesta-

va en document oficial que Catalunya era una nació o a traves de la Xarxa Vives d’Universitats manifestava el lligant comú de les dife-rents variants dialectals del català.

Ara toca que ens definim cap a on ha d’anar el País. Però per la evolució històrica a l’Estat espanyol s’ha de rei-vindicar un estadi previ de “cap on anar nacionalment” com a catalans, que és el poder votar en un referèn-dum d’autodeterminació.

L’aconseguir el propi re-ferèndum, el que en llen-guatge actual en diem el “Dret a Decidir”, està en primer pla en l’agenda po-lítica i en les aspiracions de la població com expliciten les enquestes.

Podem quedar la Universitat de Lleida sense postura pú-blica sobre el “Dret a Deci-dir”?

Ho hem de fer solts o hem d’esperar la complicitat de

l’ACUP o de tota la “Univer-sitat de Catalunya” o sigui el conjunt de les públiques i les privades?

S’ha de definir institucio-nalment la direcció i els òr-gans de govern de la UdL o els òrgans de govern de les Facultats i Escoles o els De-partaments?

O els sindicats de professors i treballadors?

O els òrgans de representa-ció dels estudiants?

Que ho faci qui vulgui, però amb el màxim de complici-tats i transversalitats. Els que estem orgullosos de ser membres de la Universi-tat de Lleida volem que la nostra institució educativa no quedi al marge del mo-ment històric que Catalunya viu. Volem que la UdL exerceixi lideratge i no només que ens ho expliquin en un Aula com liderar. •

La UdL i el Dret a Decidir

LO C

AM

PUS

DIA

RI

loca

mpu

sdia

ri.c

om

2 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Setembre · Octubre 2013

Crida als estudiants de periodisme

i en general als estudiants

creatiusCom cada començament de

curs acadèmic la redacció d’aquesta revista LO CAMPUS fem una crida als estudiants perquè participin d’una manera activa als continguts d’aquest bimensual que com tothom sap o hauria de saber, està especia-litzat en totes les activitats de la vida universitària de la Universi-tat de Lleida.

Curiosament des del comença-ment de LO CAMPUS ha estat editat i dirigit per estudiants de medicina i posteriorment s’hi ha incorporat estudiants de comunicació entre d’altres especialitats. Però aquest cop volem començar la crida anual adreçant-nos primer i directa-ment als estudiants del “Grau de Comunicació i Periodisme Au-diovisual”.

Fem periodisme universitari i és d’una lògica aclaparadora que els interessats en comunicació de la nostra universitat fossin els primers interessats, doncs fins ara, no ha estat així. Les qüestions audiovisuals son les que més molen a aquests estu-diants i res que sigui paper o pla-taformes digitals que faci falta escriure, hi estant interessats.

Nosaltres tossuts seguirem insis-tint que sense expressió escrita consolidada no hi ha comunica-dors potents i creatius en el pe-riodisme audiovisual i seguirem insistint que aportar creació a publicacions com LO CAMPUS, a més de fer currículum, obra la porta a participar des del primer moment als mitjans de comuni-cació.

Sabem que regalimeu per entrar de plantilla a TV3, o anar a pre-sentar a Hollywood el vostre ví-deo a i fins i tot us cau la baba per entrar al Grup del SEGRE o LA VANGUARDIA que cada dia us regalen. Està bé tenir somnis. Fins i tot algú ho aconseguirà. Felicitacions. Però tot i jugar bé les vostres cartes, necessiteu expressió escrita i oral, i sobre-tot originalitat creativa.

Fabulós anar a classe, fabulós

com a “Pràcticum” fer de beca-ries i becaris d’empreses i ins-titucions, i fabulós participar a qualsevol activitat del MAGICAL MEDIA: Però sabeu que és el que es valora més a l’hora de con-tractar un professional? La seva capacitat d’iniciativa, la seva capacitat creativa, la seva origi-nalitat. No busquen funcionaris, busquen comunicadors i perio-distes.

L’estudiant de “Comunicació i Periodisme Audiovisual” que en la seva etapa universitària no participa del periodisme que es fa la seva pròpia universitat és sospitós de mediocritat. No es-tem dient sinó participa amb nosaltres, diem de la prem-sa universitària en general. LO CAMPUS no és la única opció i sempre hem desitjat que sortis-sin moltes més iniciatives. Ens incentiva la competència i les dificultats. Fer premsa indepen-dent, transversal i crítica costa molt i la competència ajuda a renovar-se constantment.

CONCLUSIÓ: Com cada any fem la crida a que qualsevol estu-diant, que estudií qualsevol grau o postgrau a la UdL, té les por-tes obertes per publicar a LO CAMPUS. Des d’articles infor-matius o d’opinió, cròniques o presentació d’activitats, fins a dibuixos, fotografies, caricatu-res o còmics, sense oblidar-nos contes curts i dietaris de viatges i lectures. També en els nostres blogs i en el diari digital LO CAM-PUS DIARI podrà penjar els seus vídeos informatius i de creació.

Actualment, ningú cobra per pu-blicar a LO CAMPUS, però també com cada any acadèmic, presen-tem un llistat de llocs de “Tas-ques de Voluntariat i d’Ofertes de Treball per a estudiants, pro-fessors, administratius o de fora de la comunitat universitària” com podeu veure a la contra-portada d’aquest número o amb més extensió al blog http://www.locampus.cat

Anima’t i escriu, nosaltres tu pu-blicarem. (Encara que ens criti-quis).•

3LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i AranSetembre · Octubre 2013

DOCUMENT DE TREBALL : Universitat o Menjadora ?

En defensa de la Universitat de Lleida

Opinió / Associacions

Reproduïm un dels Documents de treball que l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS està fent servir en les seves discussions internes sobre la Universitat de Lleida.

L’Associació com la pròpia redacció de LO CAMPUS, creiem que no hi ha Universitat sinó hi ha debat i per això obrim la discussió a tothom i fem públic el document.

En català tenim una frase que diu: “ ... és paper mullat”, que vol

dir que allò que s’havia previst i es-crit, no ha valgut per a res i que no se l’hi ha fet cas. A la nostra Univer-sitat de Lleida en som especialistes de dur a la pràctica aquesta frase. El Pla Estratègic 2006-2012 de UdL ens els seus últims anys, no només no es va complir, sinó que en ele-ments essencials es va avançar en via contraria.

I encara tenim una altra frase: “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” i en això els gestors de la UdL no ho han acabat d’entendre. Criticar una gestió concreta, no és un atac a la institució o sigui la UdL, és en tot cas un atac, amb més o menys grà-cia, d’uns senyors i unes senyores que governen la Institució.

Una altre frase del costumari cata-là actual: “Universitat o Menjado-ra?. Que vol dir: la dicotomia, per una banda de que la institució pú-blica d’ensenyament superior s’ha de defensar aferrissadament per conservar els llocs de treball de professors, administratius, investi-gadors i gestors o per l’altra banda la defensa aferrissada és per trans-metre i crear coneixement, ésser vehicle d’inserció laboral dels nous professionals i ésser motor directa de transformació de la societat a la qual serveix. Si ho preguntes a la UdL: tothom et diu que tots dos aspectes generals s’han de poten-ciar a la vegada, però la realitat és que el concepte “Menjadora” -dit col•loquialment- o sigui “lloc de treball assegurat” a la UdL, predo-mina sobre totes les coses.

“El pitjor cec és aquell que no ho vol veure”, última cita popular que ens serveix per començar:

Qui no vegi a la UdL que totes les regles de joc econòmiques i politi-ques han canviat a Europa amb una repercussió directe a les Universi-tats públiques i privades, no només en el seu funcionament sinó també en la seva funció.

Qui no vegi a la UdL que la crisi de

valors i econòmica és galopant i que les universitats públiques han de mancomunar serveis, docència, re-cerca i projecció. I que el concepte “Universitat de Catalunya” és un valor a l’alça.

Qui no vegi a la UdL que la concep-ció fins avui del caràcter públic de la universitat, està en crisi i cal una redefinició. I que hi ha una confron-tació entre els “fonamentalistes” de la universitat pública i els defen-sors d’un universitat pública reno-vada i moderna.

Qui no vegi a la UdL que la societat de Catalunya vol exercir el dret a l’autodeterminació i avui ja hi ha majoria social i parlamentaria per aconseguir la seva independència. I que una UdL en una Catalunya in-dependent no funcionarà igual que una UdL d’una Comunitat Autòno-ma.

Qui no vegi a la UdL que gover-na a Madrid amb majoria abso-luta, un partit de dreta salvatge amb tocs autoritaris i que tensiona l’ensenyament i la universitat amb canvis ideològics regressius. Utilit-zant recursos públics per desnatu-ralitzar l’espai universitari de parla catalana.

Qui no vegi tot això, qui no tingui present tot aquest rosari de fets es-tratègics i tàctics, falseja l’anàlisi de la realitat.

No estem dient que s’hi estigui d’acord, ni que siguin bons o do-lents aquestes qüestions, estem dient que aquests fenòmens passen i que qualsevol planificació o pla es-tratègic o canvi a la Universitat de Lleida, no pot deixar de tenir-los presents.

Canvis a la UdL?

El més preocupant és que encara hi ha professorat que pensen que no calen canvis a la UdL. Normalment son els mateixos professors que a l’aula només fan el penós paper de lectors d’un PowerPoint o lectors

d’uns fulls groguencs de tants anys utilitzar-los com a material explica-tiu que mai canvien. O son aquells professors que no compleixen les hores de docència o que envien constantment els seus ajudants a fer les classes i pràctiques. O aquells que ni es preparen les classes i amb les mans a la butxaca, converteixen l’hora lectiva en una tertúlia similar a les mediàtiques.

Exagerem? Doncs, hi podríem posar noms i cognoms de professorat, de tots nivells i diferents tipus de con-tracte, i de totes les Escoles i Facul-tats, que fan mala docència.

Evidentment, a la UdL en general, tenim professorat bo, entregat a la docència, que es renova cons-tantment i que a l’estudiant no el veu com un “enemic” sinó com un futur professional a formar i ajudar.

Un professorat atemorit

A nosaltres ens interessa el bon pro-fessorat i deixem ja de banda el professorat negligent, perquè hau-rien d’ésser els gestors qui es fessin càrrec d’aquesta deixadesa en do-cència.

Per què els bons estant atemorits? Primer perquè perilla el sou i la seva integritat, perillen les promocions, perillen els recursos i perilla per tant, la pròpia docència a l’aula.

Tot aquest quadre de “atemo-riment”, porta al total immobi-lisme. Això no vol dir que no es plantin algun cop quan la nomina realment perilla, però en general ni s’impliquen al canvi, ni s’impliquen a la reivindicació, ni a la denúncia.

El professor que és un intel•lectual, repetim un intel•lectual, que li pa-guen, acaba complint a la Universi-tat com aquell que va a qualsevol empresa a treballar. Complir, com-plir el més justet possible i esperar la nòmina a final de mes.

I com diuen els més conscienciats: “... tots sabem que no ens varem fer

professors per això. Ser professor universitari és un treball vocacional i el primer que tindríem de tenir és respecte a nosaltres mateixos”-

Prozac i autoestima

Que del professor barrut i negli-gent que se’n cuidin els gestors i l’empaperin; que el professor de-primit es pregui un antidepressiu com un Prozac i que els professors bons els defensem d’una manera forta, activa i pública.

Ha arribat l’hora que la pròpia co-munitat universitària ha de defen-sar la seva gent. I sense cap mena de vergonya, ni por de fer el ridícul, ni pors provincianes, ni deixar-ho per mandra, s’ha d’alçar la veu i dir a la societat que tenim un bon professorat. I a més un professorat que semblen màgics, perquè de les “pedres en fan pans”, en època d’escassetat de recursos.

Aquest és un valor perdut a la UdL: la defensa del docent bo. Ens cal fer-ne la visualització pública d’aquest suport i d’aquest orgull de la UdL. Però a més el propi profes-sor s’ha de sentit recolzat i estimat: pels col•legues, pels estudiants i pels gestors.

A més, hauríem de prohibir als de-partaments, escoles i facultats, aquesta cara d’amargats amb la que ens venen alguns professorat a l’aula a treballar.

Més Transparència

És impossible crear un clima de con-fiança interna i externa de la uni-versitat, sinó hi ha una transparèn-cia total del que fem.

Una universitat privada pot fer el que vulgui en transparència, però una pública no. Però no perquè la lògica pública obliga a que tot si-gui clar i de coneixement públic, sinó perquè ens ho creiem, ens ho creiem pels valors que promovem.L’Associació fa cinc anys que fem

4LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Setembre · Octubre 2013

premsa universitària i podem asse-gurar que hi ha aspectes, sobretot de contractes, nòmines i despeses de serveis que son opacs i no els hem pogut oferir als lectors de les nostres publicacions. I opac no és que oficialment ho coneguem o no la premsa, opac és que hi ha des-peses que diuen i teoritzen que no es poden fer públiques, segons la gerència.

Però la transparència també té que veure de com es fan convenis o els acords preferencials entre diferents sectors privats i la universitat. Una universitat pública ha de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els acords.

Transparència també vol dir que un professor no pot aprofitar la seva aula com una entrada perquè el de-partament contracti el seu negoci privat que té fora de la universitat, però això passa.

Sentir-se de la UdL

Un dels problemes més greus de la UdL es l’ús partidista que alguns gestors i professors fan de la nos-tra universitat. Senzillament creuen que és “ la seva”. Un altre proble-ma és que els “protagonismes” i els “egos” passats de rosca, també afavoreixen a que no només “és la seva” la UdL, sinó que és el “seu” departament, és el “seu” servei i és la “seva” càtedra, amb un sentit cívicament malaltís de patrimonia-lisme personal.

Segur que és un valor positiu sentir-se molt implicat en la teva feina i responsabilitat, però el valor es per-verteix quan exerceixen dinàmica de defensa aferrissada i excloent, del seu espai universitari com si fos el seu “pati de casa” particular.

Exactament igual passa amb els quadres mitjans i els serveis univer-sitaris. Aquests veuen a alguns pro-fessors i quasi a tot l’estudiantat com els “visitants”. El resultat és poca democràcia i poca participa-ció.

És molt difícil sentir-se d’una uni-versitat i sentir-te-la teva, si dia sí i dia també, et recordant que ets el “visitant”.

Però a més, molts gestors i serveis tenen molt interioritzada la dita ja-ponesa que diu: “Si un clau sobre-surt, s’ha de picar bé”. Qualsevol dinàmica nova es posada en sordina i això lligat al corporativisme impe-rant, desanima i afavoreix a la des-afecció i a no creure’t la UdL com la

teva pròpia universitat.

Catalanitat de la UdL

Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del “Campus iberus” a la Universitat de Lleida.

El programa Iberus és un dels plans espanyolistes, unionistes, de la UdL. No és una casualitat el nom. El Campus Iberus, l’anomenat “Cam-pus de Excelencia internacional del Valle del Ebro”, des del primer dia s’ha contraposat a l’Espai Català Universitari i difumina el paper de projecció de la UdL amb la “Univer-sidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza” i la “Universidad pu-blica de Navarra”.

Semblava que tot anava de recer-ca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propagan-da amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat es varen fer a Agrònoms. Desprès les feministes oficials i subvencionades de la UdL, han convocat concursos de vídeos amb la gent Iberus. A con-tinuació la internacionalització de l’oferta educativa es fa conjunta-ment. O sigui la UdL surt al món a promocionar-se, almenys en estudis de postgraus, lligat a universitats i sensibilitats de fora de Catalunya.

I perquè no ho fem amb les univer-sitats de Catalunya o amb totes les universitats de parla catalana?

Avui ja des de Madrid –tant socia-listes com del PP- ja han explicat públicament perquè varen escollir aquest programa, l’hi varen fer cos-tat i avui encara continua el suport. La idea de fons sempre era i és la mateixa, i no se n’amaguen: recor-dar a l’estudiant i al professor de la UdL que és espanyol i que la unitat de España continua sent el camí. La tria va ésser ideològica.

El programa Iberus és l’únic “pro-grama d’excel•lència” pagat des de Madrid que lliga una universitat de Catalunya amb tres universitats de la resta de l’Estat. La UdL està inte-rioritzant tant fortament el progra-ma Iberus, que ja l’hem incorporat al mateix nivell del logotip de la UdL.

Amb tanta “amistat” inter-comuni-tats autònomes: estem esperant que la Universitat de Saragossa pública-ment defensi els catalano parlants de la Franja i n’expressi, com fa el món científic seriós, que és català el que parlen i no aquest l’artefacte

anomenat LAPAO (“Lengua aragone-sa propia del área oriental”).

Seria vergonyós per la UdL anés de bracet amb la Universitat que sosté ideològicament les barbaritats lin-güístiques que promou el PP.

Moviment estudiantil a la UdL

Els estudiants en una universitat som els que paguem, (la família o nosaltres directament), i només per aquest fet d’ésser “usuaris”, hau-ríem de buscar una docència, unes acreditacions, una gestió i una in-fraestructura, excel•lents.

Però el paper de l’estudiantat en una comunitat universitària moder-na, té un paper de més calat que uns simples “usuaris”, formem part intel•lectual del projecte universi-tari, en som -també- protagonistes.

I és així com ens organitzem en pla-taformes de representació a traves dels Consells i en plataformes sec-torials d’activitats i serveis, com són les Associacions.

Curiós és però, l’escassa capacitat que l’estudiantat de la UdL té a l’hora d’involucrar a la massa estu-diantil. Perquè recordem que som actualment 9.932 estudiants de grau, llicenciatures, màsters, doc-torat i mobilitat, i en canvi a les eleccions sempre hi participa una minoria. Tot això fa que la repre-sentació, tot i sent totalment legal, tingui una legitimitat baixa i porti al darrera una força escassa.

Però això encara es complica més, si els representants no saben tra-duir els problemes i les demandes dels estudiants en programes i ac-cions concretes. Excepte fer de gestors de la part lúdica i actuant com a simples agents de festes uni-versitàries; però no hi ha una acció directa i contundent d’ajuda als estudiants amb problemes, siguin del caràcter que siguin i sobretot econòmics.

Per exemple: més de dos cents es-tudiants tenen problemes a la UdL amb les taxes elevades de les ma-trícules, perquè tots ells no han tingut beca. Amb aquesta espiral malèfica que sense diners disponi-bles t’havies de matricular esperant la beca (la de Madrid i la de Gene-ralitat) com que no te l’han donat, t’han de desmatricular. Però sí es-peraves a matricular-te per veure si tenies beca, com van fer alguns estudiants de la UdL, llavors et co-municaven que no tenies beca, pre-

cisament perquè no t’havies matri-culat. Aquest últims, ja ni surten en les estadístiques oficials de la UdL d’estudiants amb problemes.

Som especialistes en festes, feste-tes i Festes Majors, que està molt bé que les fem. Ens agrada la festa, la conya i el merder sa. (I el mam, també). Però el que no està bé és haver-ho travestit tot, per exem-ple: setmanes i congressos secto-rials d’estudiants, d’estudiants, incorporades com un allargament curricular del Grau que fem. Som els únics estudiants del món, que per un acte reivindicatiu o congrés d’estudiants, fem que ens ho valo-rin com a crèdits i aparegui en pla-nificacions de Caps d’estudis sense criteri. O sigui, alguns segueixen la filosofia: que jo no em moc pel moviment estudiantil, sinó aconse-gueixo crèdits oficials de la univer-sitat.

La imatge d’alguns Consells simple-ment és de pijos de casa bona, tot i que alguns només és de mentalitat i d’aparença, perquè la seva proce-dència és ben popular.

S’hauria de contemplar de veritat que el moviment estudiantil de la UdL, expressat pels Consells, les Associacions i moltes altres expres-sions organitzatives que té la UdL, son part important de la universi-tat. Encara avui, hi ha gestors que ni tant sols reben a aquests col•lectius d’estudiants.

El màrqueting de la UdL

El gran problema de la UdL és no haver articulat, ni desenvolupat un Pla de Màrqueting en majúscules. Que a més de promocionar-nos, ens cohesionaria interiorment.

La UdL no ha guanyat el camp de la comunicació, ni del màrqueting comunicacional. Ni a les Terres de Lleida, ni a Catalunya , ni a tot l’Espai Català Universitari , ni a tot l’Estat, ni encara menys a nivell in-ternacional, s’ha sabut projectar la nostra gent, el nostre treball i tota la nostra l’oferta educativa.

Tenim la UdL un potencial indiscu-tible, però no ens sabem “vendre”. Però primer és impossible projec-tar res eficaçment, sinó ens ho creiem. Sinó ens creiem la Univer-sitat de Lleida com una plataforma intel•lectual de primer nivell. Som nosaltres mateixos que llencem el missatge que no som Universitat, només som “la Menjadora”, la pla-taforma de col•locació d’uns pro-fessionals. •

DOCUMENT DE TREBALL : Universitat o Menjadora ? En defensa de la Universitat de Lleida (continuació)


En record de Juanjo Garra

Segons que diuen els diccio-naris caminar és l’acció de

traslladar-se d’un lloc a un al-tre. Aquest acte ben simple està a l’origen de l’hominització en el sentit més purament biològic. Caminar ens constitueix: som sempre en camí i fins i tot el camí és la metàfora primera de la vida. Però com passa sovint, el sentit i transcendència que se li pot donar a un acte material pot anar molt més enllà del seu significat fàctic. La lectura re-cent de dos llibres ens ha portat a reflexionar-hi.

Aquesta primavera s’ha publi-cat la primera biografia en cas-tellà del filòsof americà Henri Thoreau ( “Thoreau. Biografía esencial”. Antonio Casado da Rocha. Ed.Acuarela). És un text que ens acosta novament a una figura i un pensament que tot i el seu origen històric molt con-cret -l’Amèrica dels pioners al segle XIX- manté una vigència plena i creixent. Thoreau fou un pensador i activista amb un compromís radical amb la na-tura i amb els drets civils del ciutadà. Potser la seva obra més coneguda sigui Walden, on ex-plica l’experiència de vida soli-tària al bosc, en contacte amb la natura. Però de tota la seva producció escrita també en des-taca una obreta aparentment menor, amb un títol ben simple: Caminar. En poc menys d’una cinquantena de planes Thoreau ens proposa una senzilla, bella i contundent defensa de l’art de caminar com una de les activi-tats més nobles de la persona.

El text –i la proposta moral im-plícita de l’obra- està construït a partir del concepte de Saute-ring (deambular), entès de la manera més perfectament pla-nera i immediata; talment com s’entenia a l’Edat Mitja, és a dir, en el moment en que un passe-jant era simplement aquella persona ociosa que vagarajeva pel camp, que anava d’una bada a l’altra, mig captaire, creient i tafur, demanant almoina per anar a Terra Santa. La idea que tot aquell qui camina aspira a trobar una certa plenitud, una mena de terra santa implícita, li permet desenvolupar una bella metàfora. Per Thoreau qualsevol caminant ve a ser una mena de pelegrí en ruta cap a l’interior

d’ell mateix. Com el riu cerca el mar, qui camina es busca a si mateix tricant corriols enllà. Caminar vindria a ser com una lluita amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia feblesa. És una creuada que ens crida al nostre interior perquè ens po-sem en marxa i reconquerim la nostra peculiar i intransferible “Terra Santa”, que no és altra cosa que allò que els savis an-tics haurien anomenat la nostra ànima. No hi ha riquesa capaç de comprar el temps, la lliber-tat i la independència que dona el fet de caminar. El caminador forma part d’una germandat, la dels escollits, la dels qui fent camí es fan a si mateixos. El ca-minant es pot sentir a casa seva a tot arreu, però per ser un bon caminador has de simplificar la teva vida i estar en pau amb el món.

També profunditza Thoreau en la necessitat de comunió amb la bellesa intrínseca i fonamen-tal que tenen les coses simples i senzilles de la natura, i amb la necessitat de l’home en retro-bar-les. Desenvolupa el que ell anomena “mite de l’Oest”, és a dir, d’allò salvatge i posa una de les pedres angulars de la filoso-fia wilderness, que reivindica la conservació de la natura salvat-ge. La vida salvatge és harmo-niosa, bella, lliure i necessària per l’home, ja que el regenera i el fa feliç.

Tot això ho deia Thoreau a la segona meitat del segle XIX. Des d’aleshores ençà el món ha canviat molt, al menys pel que fa als aspectes tecnològics; tan-tíssim que probablement el fi-lòsof no es sabria reconèixer en el món actual ni en el seu país. El sistema tecnocientífic, cultu-ral, polític, econòmic i social ha tingut i té fortíssimes transfor-macions. Sembla que tot estigui en constant mutació, la socie-tat cada cop és més complexa, però sorprenentment en aquest nou context l’acció de caminar, que podria semblar condemna-da a l’extinció, recobra un nou sentit. En un món sotmès a la tecnologia –i al seu símbol més immediat: l’automòbil- cada cop més s’accentua allò que en Thoureau era el valor radical, trencador i de repte implícit en l’acte de caminar. Caminar és

La noticia és ben coneguda: “L’alpinista lleidatà Juan-jo Garra ha mort al Dhaulagiri, a l’Himàlaia, en no po-

der superar una quarta nit al ras a una altura superior als 7.500 metres. Garra es va fracturar el turmell quan ini-ciava el descens després de coronar el Dhaulagiri (8.167 metres), i no va poder continuar descendint. L’altura i les condicions meteorològiques han dificultat el rescat defini-tiu del muntanyenc”.

La mort d’en Juanjo ha estat molt sentida en el món de l’alpinisme, com a les Terres de Lleida i a Catalunya en general.

Juanjo Garra vol dir alta muntanya, expedicions i esport d’elit però nosaltres volíem acompanyar el seu record amb un escrit sobre muntanyisme a l’abast de tothom, un contrapunt que Juanjo també en fruïa, com un altra “qui-mera personal”. En aquests moments dramàtics, volguda-ment volem parlar de muntanyisme tranquil: és el nostre record i minut de silenci.

A l’Associació Vivència Aranesa, -entitat co-editora d’aquesta revista-, tenim un programa d’activitats dedi-cat a la cultura de muntanya i a la neu, que denominem Programa Ramond de Carbonnières i d’aquestes activitats de lectura i reflexió n’hem recollit un text que ens agrada d’Enric Faura que va difondre a “Muntanya.net”.

Reivindicació del Caminar


viure a peu pla i exigir una dimen-sió humana a les coses.

En l’esforç per a retrobar el sen-tit de caminar en l’inici d’un nou segle ens pot ajudar el llibre del professor francès i conegut antro-pòleg cultural David le Breton, “Èloge de la marche” (Éd.Métai-lié, Paris, 2000). Aquest docte i aparentment cartesià membre de l’Acadèmia ha dedicat ni més ni menys que 200 planes a lloar en un bellíssim assaig la màgia del caminar.

En el món occidental actual, que té un sistema de funcionament cada cop més altament tecnifi-cat i sofisticat, caminar aviat serà acte subversiu. Al primer món l’automòbil i les seves infrastruc-tures ho envaeixen tot. Sembla que l’home només existeixi com a comprador o usuari del cotxe i només tingui rellevància com a vianant, es a dir, supeditat a l’automòbil. Però Le Breton ens recorda que existeix una condició humana anterior, una escala na-tural i no maquinista del temps i del paisatge. Reivindicar un acte elemental i purament primari com el caminar posa en qüestió el do-mini de la tecnologia i els seus va-lors cada cop més imperants en el pensament actual. Quan el món es va tornant tecnològic és urgent re-cuperar el propi cos i l’autonomia personal. Caminar és recuperar la

dimensió natural de les coses i al-hora un acte de resistència i una forma de coneixement, un mètode d’immersió en el món natural, un sistema per penetrar a la natura, per descobrir una nova geografia, un nou cosmos, un nou ecosiste-ma, fet a escala humana.

Posar-se a caminar és iniciar un acte purament gratuït i estricta-ment biològic, i per això sembla estrany o clarament insòlit en un món on tot té preu i allò bo sembla que hagi de ser necessàriament tecnològic. Le Breton arriba a es-criure que: “caminar és donar un cop de peu al capitalisme”, és un acte de resistència front un siste-ma polític, social i econòmic que enlloc d’alliberar a l’ésser humà

l’esclavitza. Caminar és un acte de llibertat i desafiament.

Però caminar expressa també d’altres bondats, que Le Breton explica amb intel•ligència. Segons la seva anàlisi, el camí obre noves portes al món, torna a la persona el sentiment feliç de l’existència i li permet pensar i meditar. Ca-minar ens permet donar una nova dimensió al temps i a l’espai, exi-geix una actitud d’humilitat i una nova forma de mirar l’entorn.

En plena perspectiva epicúria Le Breton assenyala que l’activitat de caminar no hauria de ser con-

templada des d’un vessant es-portiu, com a font de patiment o penalitats. Caminar pot ser un es-port per aquell que així ho vulgui, però fonamentalment és una invi-tació a redescobrir un dels plaers essencials de la vida, el tornar a gaudir dels sentits corporals, sen-tir-se viu. Per això filòsofs com Sòcrates i com Aristòtil explicaven les seves lliçons tot caminant i fent conver-sa. Caminar és una porta oberta a la filosofia i al pensament; per-què és un diàleg amb la natura i amb l’home interior; com deia Machado quan caminem fem con-versa amb l’home que sempre va amb nosaltres. Quan el caminant es pregunta d’on ve, a on va i el perquè, esdevé en certa manera filòsof, ni que sigui poc avesat als conceptes. Pràctica una filosofia primigènica, potser simple però essencial. El camí ens fa, ens cons-trueix, ens transforma i ens ajuda a avançar cap a una ètica personal que pot ser molt útil per la llarga marxa de la vida. Lúcidament Le Breton indica que caminar sense fi per no arribar enlloc no pre-tén conjurar el pas del temps ni la mort, que inevitablement és la fi de qualsevol camí, sinó que la meta està en el propi camí, no en l’arribada al destí.

Al llarg de la història han estat molts els escriptors, pensadors

i viatgers que han parlat del ca-minar. Els filòsofs del XVIII via-tjaven a peu per tot Europa, i en la modernitat Rousseau, Kier-kegaard (va dir allò de Caminant és quant he tingut les idees més profundes i no conec cap pensa-ment important que la marxa no permeti formular) Nietzsche (que deia que havia tingut la visiö del Zaratrusta en les seves llargues caminades muntanyenques) Jün-ger, Benjamín, són alguns dels molts exemples entre els qui han lloat el caminar. I això per no par-lar dels viatgers, que eren alhora exploradors geogràfics i investiga-dors de tremp moral. De Tirant lo Blanc a Josep Maria Espinàs han estat legió els que han caminat per viatjar i descobrir nous móns no només a fora, sinó a l’interior d’ells mateixos, transformant-se al mateix ritme que feien seu el paisatge.

Avui ens ha semblat que recordar aquí Thoreau i presentar Le Bre-ton era una bella manera de re-cuperar aquest fil humanista que va d’un autor a un altre, i repen-sar una acció humana inconscient que ens pot obrir unes portes d’insospitades conseqüències. Ca-minar és un acte purament biolò-gic, immediat i per això mateix etern que ens obre les portes del coneixement i ens marca un camí planer i universal per a la savie-sa. •


El fotògraf Pere Formiguera, un barceloní establert a Sant Cugat del Vallès, ha mort als 61 anys. A Formiguera se’l considera un

dels millors fotògrafs del segle XX i principis del XXI. Nosaltres el considerem un creatiu constant, amic fidel dels seus amics i el tro-barem a faltar.

Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Bar-celona (UAB), Formiguera va desenvolupar la seva activitat al camp de la fotografia amb projectes de llarga durada tant en color com en blanc i negre i amb obra distribuïda per tot el món, tenint obra exposada en museus com el “Museum of Modern Art de Nova York” (Moma), el Reina Sofia de Madrid (MNCARS), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Contemporani de Barcelona (Macba).

Pere Formiguera va tenir també una productiva relació amb les Te-rres de Lleida, participant e diversos projectes culturals i exposant en exhibicions col•lectives d’art, com ho va fer a La Panera de Llei-da.

Com a petit homenatge reproduïm novament, com ja ho havíem fet al Suplement CLÀSSICA del LO CAMPUS 3 (Octubre 2008), una va-riant d’una sèrie denominada “CRONOS” exposades a La Panera de Lleida dins l’exposició “El do de la vida. Al voltant de l’envelliment i la seva representació artística”.

“CRONOS” (1990/2011) és una reflexió sobre el pas del temps a través de retrats mensuals realitzats amb diferents models durant un període de deu anys. Les imperceptibles diferències entre dues imatges consecutives es manifesten com passen els anys. “CRONOS” és el retrat de l’època. Reproduïm una sèrie de la seva mare i també hi hem incorporat “CRONOS PERSONAL” uns autoretrats, de dues èpoques ben equidistants.•

Pere Formiguera, el fotògraf 8LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Setembre · Octubre 2013

Els retrats de Pere Formigueraper l’escriptor Joan Perucho

... del fantàstic i el temps

L’any 1986 es presentà al Museu d’Història Natural de Barcelo-

na una exposició de fotografies de Joan Fontcuberta i Pere For-miguera, titulada Fauna secreta. Fou una exposició sensacional per-què aportava a la fotografia no el caràcter fantàstic, sinó també la identitat del fantàstic. Era el fan-tàstic. Simulava l’existència d’un naturalista, mort en circumstàncies misterioses, que catalogava els es-pècimens d’una fauna secreta per a nosaltres, homes del segle XX, però no per a ell, que descobria un món amb connexions amb el passat. Era un món fantàstic. Sortia la liebre marina del Dr. Laguna, comentant el Dioscòrides, que “es un pexe algo roxo sin espinas y da de sí un olor hediondo y que ofende a las muje-res preñadas”. En Linneu trobem el Vespertino Spectrum (Le Vampire) i el Pirofagus Catalanae, que es tro-ba a Sicília. Pere Formiguera i Joan Fontcuberta aportaren documenta-ció i fotografies que motivaren un article meu exaltat amb elogis, i meravellat per les espècies animals descobertes pel naturalista miste-riós. Aquest naturalista es deia Pe-ter Amennsen-Hyfers i era alemany.

Aquestes documentacions dels dos fotògrafs catalans circularen per tot el món. En efecte, es trobaren a Nova York, París, Londres, Rotter-dam i Sevilla. Midas Dekkers digué que, tant la ciència com l’art són reflex de la mateixa realitat. És grà-cies al doctor i als seus descobridors espanyols (els catalans Joan Font-cuberta i Pere Formiguera) que po-dem admirar els reflexos confluint en la mateixa imatge. Rosario Noa,

més ençà, afirma que la cupris, o capacitat que tenen els animals d’adoptar postures estranyes per passar desapercebuts, es dóna amb una gran profusió en el món animal. Les formes dels dos fotògrafs eren possiblement producte dels seus somnis i fantasies, amb un afany de desxifrar moltes de les seves incòg-nites que governen la base morfolò-gica de la zoologia. Hi hanen això, naturalment, una mica d’ironia:

“Volen peixosmarcials.

És de pànicllur esguard:són la lleva

d’aquest any”.

Em vaig trobar Pere Formiguera moltes vegades, venint de Londres o Berlín, i sempre em trobava amb un gran desplegament d’iniciatives. Nascut a Barcelona l’any 1952, és llicenciat en historia de l’art per la Universitat de Barcelona. Ha realit-zat nombroses exposicions de foto-grafies personals, i ha estat comis-sari d’altres. Algunes de les seves obres es troben en museus de tot el món, com el MOMA (Museu d’Art Modern de Nova York), el Fonds Na-tionaux d’Art Contemporain (París), San Francisco Museum of Art, el Po-laroid Collection (Cambridge), Man-caes (Madrid) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Ha publicat, entre d’altres, Es diu el cos (Vocabulari corporal per a nens i nenes). D’aquest llibre, Fran-cesco Tonucci ha dit: “En la màgia d’aquestes fotografies de Pere For-miguera, cada part del cos sembla

una escultura, una pintura, un pai-satge. Les distintes parts del cos són suaus, es poden moure. I solen fer més coses. El cabell serveix per a despentinar-se, la boca per a xiu-lar, les orelles per a penjar-se un parell de cireres, i el dit per a tocar el timbre de la bicicleta. Totes les parts del cos són importants, útils i boniques”. Però el més bonic del cos és que està fet enganxat, diu Formiguera, car una vegada m’ho digué un nen. Realitzaren aquest llibre vint-i-set nenes i nens que han fet de models. Ho han fet amb paciència i entusiasme i, en oca-sions, han estat ells mateixos que han suggerit idees per a resoldre les imatges.

“Tot ha estat retrobat en el cel”, segons la cèlebre versió d’Ovidi feta per Diego de Mexia:

“Y quizá con la boca azucaradate tocará con su marfil

queriendo cortar la cuerdaque nos ata al mundo”.

En l’actualitat, Pere Formiguera està elaborant un llibre de fotogra-fies amb la participació de figures importants del país. Es tracta de fer la representació seriada de rostres coneguts en la cultura, dels quals recordo particularment Antoni Tà-pies, l’Anna Maria Matute, la Nina, etc. La particularitat d’aquest llibre (que, abans, segurament, es veurà en una exposició), és que els rostres es veuen amb els ulls tancats.

En els conjunts de fotografies, ge-neralment els personatges són inso-lidaris els uns dels altres, em fixen

com si jo fos el responsable de la mirada que els fixa, com si fos jo, simple testimoni, el qui els donés la seva imatge. Diu Hubert Hyssen: “Tolerants ou intolérants, portés par le désir ou aplatis par la peur et la pitié, ils ont beau vivre, dire, suggérer ou dissimuler”.

Però els personatges de Pere For-miguera tanquen els ulls. Miren l’interior de la seva ànima. Miren, segons la nomenclatura d’Eugeni d’Ors, l’espai on s’allotja el seu àngel custodi, o sigui la Vocació o el Destí. Per sota hi ha la raciona-litat (o intel•ligència) o les larves genètiques (és a dir, allò que ano-menem la subconsciència).

Convindria acabar totes aquestes reflexions literàries amb alguns exorcismes litúrgics, sorgits de les pàgines dedicades als àngels per Ramon Llull, en el seu llibre Fèlix o l’Esperit de les Meravelles. Con-vindria acabar amb l’ Himne de ves-pres de la Festa dels Sants Àngels de la Guarda:

“Custodes hominis Psallimus An-gelos Naturae fragili quod Paters addidit Coelestes comites insi-liantibus.Ne succumberet hosti-bus”.

Joan Perucho Escriptor

Diari Avui, dimecres 20 d’octubre de 1999


Salvem el PSC de Lleida per OccitàniaTreballem en el camp de la

salut i estem preocupats per la situació dels socialistes del PSC de Lleida, però sobretot ho estem per l’alcalde Àngel Ros. Últimament l’hem vist crispat i nosaltres l’entenem, ha de ser difícil digerir i assumir l’èxit de lideratge que ha tingut a Barcelo-na, volent col•laborar a dirigir el seu partit. Ha estat intel•ligent quedant-se en un segon pla, encara que tothom li demana-va portar la nau com a Primer Secretari del PSC. Els lleidatans hem d’estar orgullosos del nostre alcalde tant modest, que ha en-tès el missatge dels seus votants i en conseqüència, ha decidit dedicar-se més als afers de par-tit a nivell nacional això sí, com a convidat de pedra, que quedar-se a Lleida distraient-se amb les coses petites de la quotidianitat.

A nosaltres l’Àngel ens té robat el cor, perdó, volem dir el sen-yor Alcalde ens té el cor robat. El trobem un gran estratega i com a professionals de la salut fins i tot li perdonem que fumi en pipa, encara que s’estigui fent malbé la salut, tot i que dona un gran exemple a la nostra joventut perquè es presenta amb el tabac -tant saludable!, com un heroi de pel•lícula audaç i innovador. Però de veritat, de veritat, el que ens té robat el cor és la seva habilitat per nadar entre nacionalistes. És un autèntic geni. Ei, no sigueu mal pensats, ens referim a nacio-nalistes catalans, no espanyols.

Sembla que un dia, desprès de sortir d’un parell d’associacions de veïns que domina amb mà de ferro, va pensar que seria bo pas-sejar-se en terreny de l’adversari, sense que es notés massa. I vet aquí que els de l’Assemblea Na-cional Catalana fan una reunió a Lleida i ell s’hi va presentar per donar-los-hi la benvinguda com Alcalde de la ciutat. Que els nens de l’Òmnium feien una taula ro-dona per seguir-se maxacant so-bre el dret a decidir, en Ros hi anava i mireu la seva genialitat, no es definia, feia una pirueta d’arguments i el públic amb la boca oberta li feia un aplaudi-ment de cortesia. No ens direu que no és una genialitat: estar a tot arreu; el dilluns dir blanc i el divendres negre; una mica de dret a decidir al Parlament i a la Paeria; una mica de federalisme a l’americana i presentar-se com el campió dels conceptes identi-taris. Sempre que l’alcalde Ros feia aquesta “OPA presencial” en un acte nacionalista celebrat a Lleida, el diari Segre que tothom sap que és apolític i gens secta-ri, li dedicava la foto de porta-da a l’alcalde en alguna escena de l’acte nacionalista en el que s’havia colat i l’acte quedava tocat amb la seva imatge “ange-licada”. “Fer una Angelicada”, (que ve d’Àngel Ros), és un nou concepte que utilitzen les i els nacionalistes quan un del PSC es presenta en “territori comanxe” o sigui nacionalista.

Però els nacionalistes, no fan tants actes, -siguin amb pre-sentacions directes o utilitzant presentacions de marca blanca- i això va preocupar a l’alcalde Ros i va demanar idees al seu equip. No en tenia prou de do-minar-ho tot, d’haver col•locat col•laboradors amb carnet socia-ta a tots els ressorts de poder de Lleida, sinó que necessitava cul-tivar la seva imatge identitària. I vet aquí que la regidora Marta, -que per despistar al personal i per riure, un dia va fer de Car-me Chacón i es va abstenir en un ple municipal pel dret a decidir-, li va dir a l’Àngel: -Organitza un “Any d’Occitània a Lleida”. És senzill. –li va continuar dient la Marta- podràs parlar d’identitat d’un lloc llunyà que no ens por-tarà problemes, però que amb els nacionalistes et salvarà la cara.

Dit i fet: calia anomenar un Co-missari i fer-hi participar una de les mil i una empreses o funda-cions municipals que Ros presi-deix. I ho varen trobar: un sen-yor anomenat Tort el varen fer Comissari i el Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida del que n’és director, en seria la cober-tura institucional. Tort reunia les característiques: dòcil, maneja-ble, servicial i gents calçasses.

Entusiasmats, ràpidament el dia-ri Segre va estendre la bona nova i el seu gratuït filo-convergent el Bon Dia va rematar la feina.

Però sempre que un socialista del PSC té una bona idea, sempre ha d’haver algun desgraciat que ho enverini tot. I així va passar: uns agitadors de la UdL vinguts d’Aran i que publiquen un bimen-sual i un diari digital; uns desa-prensius que els directius univer-sitaris i els conserges socialistes ja tenien clissats; sembla que es varen emocionar per la convoca-tòria de l’Any d’Occitània a Llei-da i varen decidir, no només ofe-rir-se a col•laborar-hi, que fins i tot varen publicar alguna floreta pública favorable a l’audaç “Al-calde Ros per Occitània”.

I els bandarres, son els banda-rres i aquests periodistes que fan premsa universitària es pensen que son molt llestos i ho saben tot, fins i tot són tant arrogants que es varen atrevir a connectar amb el Comissari de l’Any i varen oferir-li les seves publicacions perquè són els únics a Lleida que publiquen en aranès o sigui en occità i perquè són la delegació a Lleida d’una associació occi-tana. Però encara més, aquests periodistes incordis, es varen atrevir a suggerir idees i a voler presentar una Occitània Moder-na i com il•lusos volien presen-tar uns Països Occitans vius i no d’arqueologia. Com veieu una premsa cutre, incordiant i desa-gradable, que segur els hi agra-da l’estel a la bandera occitana

i que ràpidament l’Alcaldía, els de la regidoria de cultura i el Co-missari varen ningunejar i no els hi varen acceptat res, n’hi tant sols, rebre’ls.

Tot això s’escapava del guió. L’alcalde Ros volia un Any d’Occitània políticament invisi-ble, totalment medieval. MEDIE-VAL en majúscules. I varen pen-sar que havien de fer una “cosa original” i així es van inventar un Any escurçat: de 7 mesos. (És l’únic any commemoratiu del món que no té dotze mesos). Un Any invisible: perquè per no te-nir, no té, n’hi imatge, ni logo-tip, ni res que aglutini. És un Any d’Occitània com el joc “...de fet i amagar”: silenciós, sense pro-jecció ciutadana generalitzada. I un Any de rebaixes: res de nou, només agafar quatre activitats d’institucions públiques que ja funcionaven en altres edicions i a viure del “cuento”. De tot, això en varen fer una roda de premsa, això sí, a porta tancada per a la premsa amiga.

Però el més espectacular i inno-vador és muntar un Any sense societat civil i sobretot, sense ningú d’aquesta societat que ja a Lleida és dedica a l’occitanisme. No em direu que l’Any Ros per Occitània no és molt original.

Creieu-me l’Alcalde Ros és d’admirar, com el PSC de Lleida, que com tothom sap està en el millor moment: unit, sense fis-sures, ni apunyalaments, ni pen-sant com treure’s del damunt a l’Àngel. Una autèntica base d’oli. Però injustament la gent els ata-ca i això no s’ha de fer de cap manera.

Diuen que els nacionalistes ca-talans militants tenen una con-signa per aquests moments de confusió socialista sobre el dret a decidir, que és: “... que quan ve-gis un socialista del PSC: mima’l, acaricia’l i fer-li una abraçada. Convida’l a un café, però sobre-tot hem de pagar nosaltres. Cata-lunya, Lleida i Occitània necessi-ta aquests socialistes, seria una desgracia perdré tant d’enginy, tanta creativitat, tanta poten-ciació de la participació i tanta transversalitat com professen...”

Precisament per aquesta consig-na que nosaltres també assumim, precisament perquè els occitans seguim la màxima: “...de poc pa, ... rosegons!” i precisament per pensar que millor que en par-lin d’Occitània, encara que sigui tot organitzat amb els peus, que no volem fer sang. Si actuen com el “Club de la comèdia”, millor que en fem ironia i riem tots.•

“Mandronius”Col•lectiu d’occitans

que vivim i treballem a Lleida


El col•lectiu “Allioli Lleida” obre les portes de l’Ajuntament

penjant el #PlePaeria a YouTube

Potser afectats pel sol Lleidatà del mes d’agost, un bon dia uns quants habitants

d’aquesta ciutat vam posar sobre la taula una pregunta: per què no retransmetem els plens de la Paeria per Internet? Dit i fet. Vam començar a explorar les possibilitats tècniques, per un costat, i la normativa per un altre, i a finals de setembre entràvem una instància notificant a la Paeria que, amb l’objectiu de fomentar la transparència i la participació social en l’acció política en pro de la cohesió social i la lluita contra la desa-fecció, i per tal d’apropar la vida política a la societat, iniciaríem la retransmissió en di-recte dels plens municipals de l’ajuntament de Lleida per Internet, alhora que obriríem nous canals de participació online (Twitter, Facebook,...) per a totes aquelles persones que volguessin expressar la seva opinió.

Ho fèiem com a col•lectiu ciutadà Allioli Llei-da, un nom nostrat i que vol ser suggerent, cadascú que li busqui el significat que vulgui que tots hi tenen cabuda.

Primer #PlePaeria en directe per Internet

No ens vam trobar obstacles i, dies després, realitzàvem la primera transmissió en strea-ming d’un Ple de la Paeria, on, malgrat els problemes tècnics (en bona part derivats de l’obsoleta xarxa que hi ha en aquella zona) més de 300 persones van veure alguna part del Ple per Internet. Vam obtenir cert ressò

mediàtic, i l’alcalde va donar la benvinguda a les retransmissions, una iniciativa que algu-nes forces polítiques havien demanat però que mai havia prosperat des de la pròpia estructu-ra de la Paeria. La ciutadania era qui ho po-sava en marxa de forma voluntària. Amb per-plexitat escoltàvem el missatge de l’alcalde en el primer ple online, on Àngel Ros argu-mentava que ja no calia que la Paeria inver-tís en retransmetre els plens perquè ho feia (gratis) el teixit civil. Sense comptar el nostre temps, pensem que pot ser convenient posar sobre la taula que Allioli Lleida s’autofinança. Fem servir els nostres portàtils i la xarxa de persones que ens donen suport ens faciliten la feina deixant-nos, per exemple, una càmera de vídeo i una webcam per fer la feina. La única inversió ha estat en un cable d’àudio que va rondar els 10 euros. Ho exposem per si l’alcalde vol prendre nota que amb pocs diners i molta voluntat es poden fer moltes coses.

Per què es tanca la Paeria a les noves tecnologies?

Si és real l’aposta de la Paeria per les TIC, resulta difícil d’entendre com, al 2013 i en plena efervescència de les noves tecnologies de la comunicació, l’Ajuntament de Lleida encara no ofereix a la ciutadania la retrans-missió online del que es parla i s’acorda en el màxim òrgan de decisió que tenim: el Ple Mu-nicipal. Altres mesures, com traslladar el Ple a l’horari de tarda, o que la mateixa Paeria s’interessés per penjar-lo en vídeo a Inter-net, podrien ser positives per facilitar-ne el

seguiment a la ciutadania.

Des d’aquell primer ple online al setembre fins ara, hem optat per aparcar l’streaming en directe, ja que generava moltes dificultats i no tenia la qualitat suficient. I hem invertit temps i energies en tenir una gravació ínte-gra de cada ple amb qualitat de vídeo i àu-dio, accessible a qualsevol hora i per a tot el món, i amb llicència Creative Commons. L’arxiu, que s’anirà ampliant, ja disposa dels 4 plens celebrats enguany al canal http://www.youtube.com/alliolilleida.

La ciutadania, a més, pot participar dient la seua a través de http://twitter.com/Allioli-Lleida (on ja hem superat els 460 seguidors) utilitzant el hashtag #PlePaeria. També podran fer aportacions a http://www.facebook.com/alliolilleida

Allioli Lleida també treu els streamings al carrer

L’streaming d’Allioli Lleida es manté, ara cen-trat en retransmissions en directe de diferents mobilitzacions i activitats a Lleida vinculades a l’educació, el dret a l’habitatge, la sanitat. Ho podeu seguir a l’adreça http://bambuser.com/channel/Alliolilleida.

Col•lectiu ciutadà Allioli [email protected]


Potenciant les associacions

de la Universitat de LleidaL’Associació universitària AMICS de

LO CAMPUS -coeditors d’aquesta revista- continuem la nostra tasca de promoure el coneixement i visualitza-ció pública de totes les associacions inscrites institucionalment a la Univer-sitat de Lleida. Però a més també co-mençarem a promoure qualsevol mena d’entitat, organitzacions o col•lectius que actuïn a la Universitat de Lleida, estigui o no registrats.

La riquesa de la xarxa d’entitats i de activitats col•lectives a la UdL, ja no passa únicament per les vies institu-cionals. Per una banda és bo, perquè denota una vitalitat d’activitats i un haver-se adonat de la deixadesa de les autoritats universitàries i dels Consells de l’Estudiantat respecte a les associa-cions; però per l’altra banda és dolent perquè convindria estructurar sinergies per potenciar millor les activitats, dins i fora de la nostra comunitat universi-tària.

AMICS de LO CAMPUS respecte a “po-tenciar les Associacions de la UdL” ens havíem proposat oferir les nostres pu-blicacions perquè d’una manera plural,

transversal i gratuïta, totes les associa-cions fossin presentades als lectors a traves d’un text periodístic o a traves textos escrits directament pels prota-gonistes. Però ara creiem que convé fer un pas més en la dinamització de les associacions de la UdL i ens hem marcat dos objectius:

1. Escriure un “Informe sobre les as-sociacions a la UdL” i2. Promoure el “Consell de les Asso-ciacions de la UdL” pel curs 2013-2014.

No sabem encara com ho farem, però el que és segur es que s’ha de fer in-tentant involucrar a les 14 associacions registrades de la UdL, i totes amb el mateix protagonisme, hauríem de tirar endavant aquests dues iniciatives, que només tenen l’ànim d’ajudar a reforçar el nostre associacionisme estudiantil.

Associació Universitària AMICS de LO CAMPUS

http://www.amicsdelocampus.com

[email protected]

L’associacionisme juvenil multiplica la participació

Els membres d’organitzacions juvenils ho sospitaven des de fa temps, però ara, un

estudi ho demostra: els joves vinculats a en-titats són més proclius a participar en altres organitzacions socials i, fins i tot, tenen per-centatges de vot més elevats a les eleccions. Però, com es fa per atreure joves a una en-titat?

Els joves s’associen menys... però es com-prometen més

A nivell general, els adults col•laboren més en associacions que els joves, si tenim en compte qualsevol tipus de col•laboració (fer-se soci, donar suport econòmic, participar puntualment o com a organitzador). En la po-blació major de 29 anys, el percentatge és del 66,3%, mentre que entre la gent jove és tan sols el 46,5%, segons l’estudi de la Generalitat de Catalunya, “Enquesta sobre participació i política a Catalunya 2011”, (Febrer 2012).

Però les mateixes dades també revelen que quan un jove decideix col•laborar amb una entitat tendeix a fer-ho amb un grau d’implicació superior al d’un adult. Si ens fi-xem només en la forma de participació més intensa –ser responsable o organitzador d’una entitat-, el percentatge és superior en els jo-ves (11,2%) que en els adults (10,6%).

Més reivindicatius i allunyats de la participa-

ció institucional

Els joves escullen formes de participació més reivindicatives. Gairebé doblen els adults en la participació a manifestacions (43,8% vs 27,6% ) i debats polítics (21,6% vs 11,5%), i la diferència es dispara en la intervenció en activitats il•legals de protesta (un 12,6% dels joves enfront d’un 2,3% dels adults). En can-vi, els joves utilitzen menys que els adults les formes tradicionals de participació mediades i institucionals, com ara el vot (64,9% vs 80,8%), el contacte polític (18% vs 25,2%) o la militàn-cia política i sindical.

En general la gent jove no és menys partici-pativa, sinó que opta per una participació di-ferent dels adults. En resum, prefereixen for-mes més individualitzades que permetin una relació més directa amb el motiu pel qual es mobilitzen; en canvi, intervenen menys quan cal una mediació d’agents amb qui se senten poc identificats (representats polítics o par-tits).

Associar-se desperta el “virus” de la parti-cipació

Els membres d’una associació juvenil s’impliquen sovint en altres entitats i, fins i tot, participen més que la resta de joves a les eleccions.

Segons un estudi d’Esplac , “Monitors i mo-nitores: participació il•limitada”, el 71% dels monitors i monitores dels seus esplais va anar a votar a les eleccions municipals del 2007, mentre que, a la població jove en general, aquest percentatge va ser del 45% (totes dues xifres es refereixen als joves entre 18 i 24 anys). Altres estudis anteriors de l’associació demostren també que els monitors i monitores estan multiassociats, és a dir, molts partici-pen també en altres associacions a banda de l’esplai.

Sobre això, la sociòloga i investigadora Sílvia Luque es pregunta: “Què va ser abans, l’ou o la gallina? Els monitors i monitores [d’esplai] ho són, perquè són persones preocupades pel seu entorn, que troben a l’esplai la via per expressar la seva inquietud? O és que l’esplai és l’entorn de socialització partici-pativa per excel•lència, no només pels in-fants sinó també pels monitors/es?”.

La resposta segurament no és senzilla, però en qualsevol cas, cal anar en compte: el “virus” de la participació juvenil és altament conta-giós!•

Elisenda RoviraMinyons Escoltes i Guies de Catalunya

Xarxanet.org


IAESTE, nous horitzons professionals arreu del món

Que fan les Associacions de la UdL? :

Una manera per a que els alumnes de carreres tècniques obtinguin experiència laboral fent una estància a l’estranger

IAESTE – “International Association for the Exchange of Students for Technical Expe-

rience” - és una associació present a més de 80 països que promou l’intercanvi internacional de pràctiques en empreses entre els estudiants dels països membres.

A l’any 2007 va néixer IAESTE LC Lleida dins de la Universitat de Lleida, tal com el coneixem avui en dia, ja que en el passat ja hi havia estat present però de forma menys activa. Aquest comitè local s’encarrega d’aconseguir pràc-tiques professionals al territori lleidatà per a estudiants estrangers; d’aquesta manera, per cada beca aconseguida, un estudiant de la nos-tra Universitat tindrà l’oportunitat d’anar a tre-ballar en el seu àmbit arreu del món.

L’accés a IAESTE és força senzill, només fa falta apuntar-s’hi durant el curs i participar activa-ment dins de l’associació. Per tal de facilitar el bon funcionament i per promoure l’esperit asso-ciatiu, es treballa en grups de treball. Cada un d’ells s’encarrega de realitzar diferents tasques per a que l’associació pugui tirar endavant.

El grup d’empreses s’encarrega de buscar llocs

de treball per als futurs alumnes estrangers que faran la seva estada a Lleida; aquesta tasca, apart del benefici per al nostre programa, aju-da als nostres membres a aprendre a tractar amb empresaris. El grup de màrqueting és el que busca noves formes de promocionar i donar a conèixer l’associació per tal de que el ma-jor nombre d’estudiants puguin gaudir del que ofereix. El grup d’economia busca formes de finançament per a poder dur a terme les dife-rents tasques i activitats que es fan durant el curs. Finalment, el grup de summer és el que acull i organitza les diferents activitats per tots aquells estudiants estrangers que venen durant l’estiu. Per altra banda, IAESTE també participa de manera activa en les festes de la UdL i de la EPS, organitzant jocs, muntant estands, i do-nant informació per a tota aquella persona que ho desitgi.

Tots aquells alumnes que han tingut l’oportunitat de marxar a treballar a l’estranger gràcies a IAESTE coincideixen en que és una de les grans experiències de la seva vida. A nivell professio-nal, els hi aporta experiència laboral, amb el valor afegit que és en una empresa estrangera. Adquireixen una nova panoràmica del sector, ja

que tenen l’oportunitat de treballar amb punts de vista diferents als dels països de procedèn-cia. Des del punt de vista personal, cal destacar els beneficis que té conviure amb gent d’altres països, ja tant per la pràctica de l’idioma com per la possibilitat de conèixer altres cultures i altres formes de viure.

Les empreses que acullen els alumnes estrangers també gaudeixen de beneficis. L’oportunitat de poder practicar idiomes, veure diferents formes de treballar i compartir diferents punts de vis-ta; a més a més del propi treball que realitzi l’alumne a l’empresa.

Tots aquests arguments exposats, en fan d’aquesta oportunitat que ens ofereix IAESTE, una experiència única, formativa i enriquidora tan a nivell personal com professional, on tots els alumnes que ja n’han pogut gaudir coincidei-xen en que és un esdeveniment únic en aquesta vida, que s’ha d’intentar dur a terme. •

IAESTE “International Association for the

Exchange of Students for Technical Experience”

LO CAMPUS DIARI el primer diari digital independent sobre les 21 universitats de parla catalana locampusdiari.com
