A FONS

264 Capítol 10 · El mite de la República

U na de les jornades més reeixides de la Catalunya republicana fou la inauguració del Parlament, el 6 de desembre del 1932. Una jornada d’exultació

nacional en què van ressonar especialment les veus de la història; en particular, el record del 1714. D’acord amb la interpretació habitual a l’època, la inauguració del Parla-ment culminava els esforços de la Renaixença cultural i del catalanisme polític. Significava el «redreçament» de Catalunya i permetia a Catalunya tornar a ser mestressa de si mateixa, recuperar la seva voluntat i refermar el seu esperit. Més encara, amb la proclamació de la República, la consecució de l’Autonomia i la reobertura de la cambra legislativa, Catalunya es proclamava vencedora sobre els Borbó i validava el sacrifici dels «herois» del 1714. Com deia l’editorial de La Veu de Catalunya de l’11 de setem-bre del 1932: «Els catalans del 1932 podem atansar-nos als sepulcres dels del 1714 per a dir-los, simplement: Ca-talunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena».

En el seu primer discurs al Parlament, Francesc Macià va fer un emocionat repàs de la història de Catalunya. No en-debades, la lectura de la història havia estat clau en la seva «conversió» catalanista. Macià va subratllar que sense el «sacrifici» dels lluitadors del 1714 no hauria estat possible el renaixement català. «Honor, doncs, a vosaltres, herois anònims del 1640 i del 1714. Sense haver caigut amb ho-nor, com caiguéreu vosaltres, no hauria pogut redreçar-se digna, com es redreça avui, Catalunya.» El president va as-segurar que aquella sessió parlamentària era la continuació de la darrera sessió de Corts durant la Guerra de Successió: «Una guerra que no acabà pas amb la victòria de Felip V. Una guerra que res com l’obertura d’aquestes Corts diu tan clar que hem guanyat els catalans.»

La referència al 1714 va ser habitual en el discurs polític dels anys trenta, però sobretot va ser una realitat als ca-rrers de Barcelona cada Onze de Setembre. La festivitat cívica s’havia endegat l’any 1894, quan un grup de joves

catalanistes va atansar-se a honorar el record de Casano-va. El petit grup patriòtic es va anar eixamplant, animat per la intermitent repressió policial i per l’extensió social dels ideals nacionalistes. L’any 1914 va ser declarada fes-tivitat oficial a Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera va estroncar la celebració, que Macià proclamà diada na-cional de Catalunya en advenir la República. Era un jorn d’exultació nacional i de celebració cívica, amb uns pa-trons similars als que se segueixen avui dia.

De l’organització de la Diada se n’encarregava una co-missió mixta, composta per entitats civils i per partits polí-tics. La festivitat no durava només un dia, sinó tota una nit. Començava el dia 10 en fer-se fosc. A les nou del vespre ja estava muntada una bastida al voltant del monument a Casanova, situat al mateix indret que avui i nòdul cen-tral de la celebració. Durant la nit començava la desfilada d’organitzacions civils i patriòtiques, que dipositaven co-rones de flors i ramells als peus del monument. Algunes delegacions gosaven assajar parlaments i entonar cançons tradicionals. A mitja nit, el monument es trobava ja ben farcit de flors. Al matí creixia la crepitació i l’afluència de gent. Partits i associacions s’hi apropaven en comitiva. L’any 1931, el Diario de Barcelona comptava més de 400 corones florals dipositades, procedents d’ajuntaments de Catalunya, partits polítics, mitjans de comunicació i insti-tucions diverses. L’any següent, amb millor temps i amb major enardiment polític, La Humanitat assegurava que el nombre de corones, rams, pomells i llaçades ultrapas-saven les dues mil.

Cada any, la premsa destacava la magnanimitat floral de La Caixa d’Estalvis i Pensions, transportada per deu homes. Una altra constant eren les ovacions que s’emportava el Futbol Club Barcelona. Durant tot el dia se succeïa la mú-sica i les cançons. Els orfeons dipositaven els seus ramells commemoratius, i després entonaven himnes tradicionals i patriòtics, entre els quals sobresortien La Santa Espina i

Fernando Sánchez Costa

L’Onze de Setembre, mirall del futur

Volum I · El temps de les il·lusions 265

Cap al migdia arribaven en corporació l’Ajuntament i la Generalitat. La comitiva motoritzada sortia de la plaça de la República (avui Sant Jaume) i arribava al monument escortada per la Guàrdia Urbana amb cavalls engalanats. Un cop fetes les ofrenes, l’alcalde i el president de la Ge-neralitat adreçaven els seus discursos, curts i abrandats. Alguns anys, el president va pronunciar també un mis-satge radiofònic. El monument a Casanova no era, però, l’únic centre commemoratiu. Un altre lloc de memòria era

Els Segadors. La successió i competència de parlaments i cançons devia provocar alguns incidents, i l’any 1933 la comissió va restringir els discursos als dels representants oficials i va establir un ordre d’actuació dels orfeons.

Multitud concentrada a la Ronda de Sant Pere durantla commemoració de la Diada Nacional de 1936. [IEFC-Merletti]

266 Capítol 10 · El mite de la República

Hem de dir, però, que el to netament nacionalista que tingueren els Onze de Setembre republicans no va com-portar un deix anticastellà. Els líders polítics van procurar concentrar els retrets històrics en la monarquia, llimar el ressentiment envers Castella i adoptar un llenguatge germanívol amb la resta dels pobles d’Espanya. El 1932, Macià es mostrava orgullós de poder «continuar la nos-tra història gloriosa com a poble, agermanats, ara que ens sentim lliures, amb els altres pobles d’Espanya» (La Huma-nitat, 12.IX.1932).

L’Onze de Setembre del 1931 es va caracteritzar per la joia cívica i per les apel·lacions a la unitat per defensar a les Corts el text de l’Estatut de Núria, aprovat setmanes enrere. La República era encara una esperança verge. Un any més tard, el clima tornà a ser d’exultació. Les Corts

Article titulat «11 de setembre 1714 - 9 setembre 1932» aparegut a La Veu de Catalunya durant la Diada de 1933. L’article comença afirmant que aquestes dues dates tanquen un parèntesi en la història nacional de Catalunya. [BC]

Als peus de Casanova, els dirigents d’ERC van reiterar la seva disponibilitat a donar la vida per la pàtria i per la República. El 1931, Macià afirmava que l’Onze de Setembre «és la demostració davant el món, que per les llibertats els nostres avant-passats estaven disposats a morir abans que retre’s».

el Fossar de les Moreres. El grup independentista Nosal-tres Sols promovia també actes a Sant Boi, on descan-sen les restes de Casanova. A més d’un encontre polític amenitzat amb ball de sardanes, Nosaltres Sols arranjava conferències i recitals poètics. Amb motiu de l’Onze de Setembre, la ciutat de Barcelona engegava les fonts de Montjuïc i, al vespre, hi havia un gran concert.

Cada Onze de Setembre republicà va tenir una colora-ció peculiar. Podem distingir, però, alguns comuns denomi-nadors. Podríem destacar, per exemple, la tonalitat èpica i heroica que envoltava el record del 1714. Els diaris accen-tuaven la gesta dels defensors de Barcelona, tot recordant la seva clara inferioritat numèrica davant l’exèrcit de Felip V.

Els relats sobre l’Onze de Setembre tenien una mateixa ar-quitectura conceptual i sentimental. Casanova sintetitzava l’amor per la pàtria i la llibertat i la disposició a morir abans que viure en «esclavatge».

Als peus de Casanova, els dirigents d’ERC van reiterar la seva disponibilitat a donar la vida per la pàtria i per la Re-pública. El 1931, Macià afirmava que l’Onze de Setembre «és la demostració davant el món, que per les llibertats els nostres avant-passats estaven disposats a morir abans que retre’s» (La Publicitat, 12.IX.1931). Aquesta disponibilitat al sacrifici en defensa dels ideals nacionals i republicans no es va limitar a la Diada. El mateix dia de la proclamació de la República, Macià havia assegurat que «els qui for-men el Govern de Catalunya estaran disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles». Com-panys reiterà aquesta idea anys més tard, en el seu dis-curs d’investidura com a president. Comprendrem millor aquestes afirmacions si les entenem en el marc de la cons-ciència històrica catalana, que tenia Casanova i el record del 1714 com a epicentre.

Volum I · El temps de les il·lusions 267

el republicanisme espanyol es tomballejava corcat per les divisions internes, l’escàndol de Casas Viejas, la puixança de la dreta i les envestides anarquistes. A Catalunya, ERC patia una forta crisi interna. Un dels motius era la polè-mica sobre el paper de les seves joventuts. Van ser elles, precisament, les que van vetllar el monument a Casanova durant la nit sencera. Més greu era la situació al 1934, pocs dies abans del cop institucional de Companys. La diada va ser l’ocasió per a un gran acte d’afirmació esquerrana. S’havia produït una sorollosa ruptura política entre ERC i la Lliga, que fou expulsada de la Comissió Organitzadora. Manuel Brunet, articulista de referència del catalanisme conservador, justificava la seva absència dels actes com-memoratius: «Quants certs homes s’apoderen del temple de la pàtria, la iniciativa particular es pot permetre el per-mís d’erigir un altar a la llar» («Aquest Onze de Setembre». La Veu de Catalunya, 12.IX.1934).

Els Fets d’Octubre d’uns quants dies més tard van pro-vocar la intervenció i la suspensió parcial de la Genera-litat i de l’Ajuntament de Barcelona. Companys va ser empresonat. L’Onze de Setembre del 1935 no hi va haver ni multituds, ni concerts, ni parlaments. El Govern Civil va prohibir les manifestacions, cosa que no va impedir que ciutadans i entitats –especialment les vinculades a la Lliga– s’apropessin individualment al monument de Casanova i depositessin les seves flors. La portada de La Veu de Cata-lunya va ser censurada.

La volatilitat republicana es va fer tràgicament palesa un any més tard. Catalunya es trobava en guerra. La Comissió va decidir substituir els ramells per banderoles i va dedicar tots els diners al front. La retòrica sobre el 1714 va modular-se, recuperant alguns eixos de la interpretació liberal del segle xix sobre la Guerra de Successió. Així, van fusionar-se les dues tradicions interpretatives sobre el 1714: la nacional i la liberal. Novament, els herois catalans eren presentats com a defensors de la llibertat i de la pàtria davant les tro-pes absolutistes i centralistes. Rovira i Virgili afirmà que Ca-talunya s’havia oposat sempre al «feixisme», en totes les se-ves «formes històriques» i que Felip V representava el que en aquell moment històric encarnava Franco (La Publicitat, 11.IX.1937). Un cop més, el 1714 basculava entre la història i el mite. La commemoració del 1714 continuava essent un mirall interpretatiu per als catalans en el present i un recull de les esperances que projecten en l’esdevenidor. •

Fernando Sánchez Costa, doctor en Història. Diputat al Parlament

de Catalunya.

espanyoles havien aprovat dos dies abans el text definitiu de l’Estatut. Quedaven enrere les fortíssimes tensions de la primavera i el cop d’estat a l’estiu. Certament, l’Estatut havia estat retallat, però els líders catalanistes van cele-brar la seva aprovació com una fita històrica. El mes de setembre del 1932 va ser un dels períodes més feliços de la Catalunya republicana i un temps d’especial sintonia en-tre Barcelona i Madrid. El mes es va cloure amb una visita multitudinària i triomfal d’Azaña a Barcelona. L’Onze de Setembre, als peus de Casanova, Macià va proclamar que «després de dos-cents divuit anys d’oprobi, avui venim ací a cloure un cicle de la nostra història, a festejar el renaixe-ment efectiu del nostre poble. [...] Amb la República hem vençut els Borbons» (La Humanitat, 12.IX.1932).

Els dos anys següents, els catalans van celebrar la Dia-da en un clima molt més turbulent. Al setembre del 1933,

Membres del govern de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, al monument a Rafael Casanova durant la Diada Nacional de 1931. [ANC-Brangulí]

L’Onze de Setembre, mirall del futur