Sandra Céspedes

1

Memòries del

franquisme

Sandra Céspedes Sagué

Marc Ribera i Valette

Maig del 2010

Sandra Céspedes

2

Agraïments

Agraeixo principalment la col·laboració i paciència del meu avi, Francesc Sagué Guarro

per facilitar les coses al màxim recordant tot allò que va viure.

Agraeixo també la col·laboració de la meva avia Mª Antonia Batlló per ajudar-me a fer

les preguntes adequades per treure la màxima informació.

Agraeixo al professor Marc Ribera per donar-nos les instruccions necessàries per fer el

treball el millor possible.

Sandra Céspedes

3

Índex

Introducció

-Biografia 5

-Records de la República 5

-La pos-guerra 6

-La vida quotidiana 7

-L'educació 8

-Els anys 60 8

-Les migracions 9

-Les lluites sindicals, la política i el catalanisme 10

-La fi del règim 11

Sandra Céspedes

4

Records del franquisme.

Introducció.

Aquest treball esta basat en les vivències d'una persona que va haver de passar per una època

difícil i complicada, va ser el franquisme. Igual que tota la seva generació el meu avi Francesc

Sagué Guarro va viure aquesta època des de molt a prop ja que va ser quan va morir el seu

pare. Va ser una un període de temps amb molts canvis i avanços tecnològics.

Fent aquest treball e pogut saber més coses sobre el que van haver de passar mentre estava

instaurat el franquisme a Espanya i en especial el que va haver de fer el meu avi per continuar

amb vida. Aquesta generació no va passar una infància agradable ni normal com la resta dels

infants ja que van haver de fer-se gran molt ràpid i aprendre a espavilar-se i ser autònoms

abans del que els hi pertocava.

Sandra Céspedes

5

Entrevista a Francesc Sagué Guarro

Biografia de la persona entrevistada

1932 Neix a Barcelona.

1951 Va al servei militar.

1961 es casa amb Mª Antonia Batlló.

1962 Té la primera filla, Inés Sagué.

1964 Té la segona filla, Paz Sagué.

1976 Té el tercer fill Victor Sagué.

1936 Maten el seu pare. Mort atropellat per un cotxe de la FAI.

Van matar algú a la República, al meu pare el setembre del 1936 va morir atropella per un

cotxe de la F.A.I. En aquella època cadascú anava per on volia.

Records de la República.

La guerra va començar quan ell tenia 4 anys, va coincidir amb la mort del seu pare, va morir

atropellat per un cotxe de la FAI ja que en aquella època cadascú anava per on voli sense

respectar les normes. La gent va començar a fugir de Barcelona. La seva mare amb els seus

germans van agafar un vaixell i van marxar cap a Gènova, ell té el record de ser un fugitiu. Van

viatjar en una bodega sense llits, en unes màrfegues. Era un vaixell italià que era més de

carrega que de passatgers. El viatge va durar gairebé un dia.

El seu avi Guarro va fugir corrents perquè el perseguien per matar-lo, en el front només va

estar un tiet seu que es va apuntar amb els nacionals, tenia una moto BMW i feia d’enllaç

entre els fronts a favor del Franco. No va haver cap altre familiar. Molta de la seva família va

fugir com van poder ja que eren gent benestant i els volien matar a tots.

Sandra Céspedes

6

La pos-guerra.

Els bombardejos generalment eren des de avions i des de vaixells. Va haver un vaixell dels

nacionals fondejat a Barcelona que va estar disparant amb els canons contra Barcelona durant

molt de temps. També hi havia els avions del exercit de Franco amb avions italians i alemanys

que bombardejaven. Unes de les bombes va caure a sobre d’un camió carregat amb

armament i va explotar carregant-se tres o quatre cases. Va morir molta gent però no tant per

la bomba si no per l’explosió.

Quan va començar la guerra estava a Barcelona i va marxar a Gènova, quan va morir Franco

estava també a Barcelona.

Francesc Sagué estava a Sant Sebastià quan va acabar la guerra, va baixar en cotxe fins a

Barcelona, es va estar gairebé un dia i mig. Quan va tornar va estar amb els seus avis, va

entrar en l’escola “Los hermanos” on es va estar intern dos anys. Recorda que el menjar estava

molt dolent ja que només s’alimentaven a base de patates i fècules. La seva mare li portava

ampolles d’oli de bacallà que era un reconstituent molt fort, en aquella època no hi havia ni

carn ni peix i això li va anar molt bé perquè li va donar forces per poder aguantar. Hi havia

molt poc menjar, l’únic pa que podíem menjar era un pa moreno, i una pagesa coneguda d’un

poble del Vallès els hi portava uns pans blancs amagats a sota de les faldilles per poder passar

els burots que era un control que hi havia a l’entrada de Barcelona. En aquella època estava

prohibit passar menjar, comprava pa blanc a les afores de la ciutat, Francesc recorda que era

una delícia poder menjar aquell pa perquè els altres estaven fets de civada i de cereals.

El meu avi va exiliar-se a Gènova durant uns 4 o 5 mesos on tenia un conegut italià, després

se’n va anar a Prades amb el seu avi on va estar gairebé un any, allà estava també Pau Casals

que era molt amic del seu avi, se’n recorda que s’ha assentava a sobre de la seves cames i li

demanava que li toques el violi. Després va marxar cap a Sant Sebastià on va estar amb un tiet

seu, germà de la seva mare, allà va estar-se dos anys i mig aproximadament . Els seus germans

ja anaven a escola però ell tenia sis anys i encara no anava, s’estava per casa.

Del que recorda de les presons la majoria d’ells no se’n sortien, la majoria era gent benestant,

o monges, capellans, industrials... sortien per donar un passeig i els pujaven en un cotxe, els

portaven a l’arrabassada i allà els mataven. Hi havia alguns que els portaven a l’Asla que era

una fabrica de ciment i els tiraven als forns per tapar el rastre. Una tieta avia de la seva esposa

tenia amagats quatre capellans, en aquella època si l’haguessin agafat l’haurien matat a ella i

als capellans.

Sandra Céspedes

7

La vida quotidiana.

Amb al cartilla de racionament et donaven els aliments necessaris però molt just, oli, pasta,

arròs, pa... era una cosa bàsica perquè estava tot molt racionat perquè faltava de tot, fins i tot

el tabac anava racionat. Era un petit negoci per la gent que tenia cartilla i no fumava ja que el

podia vendre i es treien quatre monedes.

Els maquis eren un grup de gent que estaven en contra del règim del Franco, vivien en els

Pirineus i van estar durant quatre o cinc anys intentant que tot canviés, anaven en contra de la

guàrdia civil, de l’exèrcit... dormien en coves, amagats per la muntanya, menjaven com

podien... van fer diversos atemptats i van matar a varius militars, els hi faltava recolze nacional

i logístic. Al cap de quatre o cinc anys de funcionar es va acabar tot.

La dóna en aquell temps el que feia era estar a casa, fer el menjar i tenir fills. Hi havia molt

poques noies que treballessin i molt poques que estudiessin. Algunes benestant feien carrera

però eren la minoria. El que si que feien eren el servei social que era el mateix que els serveis

militars pels homes, les dones anaven a fer cistellets, cuinar, cosí... i així feien alguna cosa. Hi

havia molta diferencia entre la mentalitat de tot Catalunya on estaven més evolucionats i en la

mentalitat de la gent del sud. Fins als anys 70 les dónes no van començar a anar a la

universitat.

Sandra Céspedes

8

L’educació

La majoria de les escoles eren separats alguns estaven junts però molt pocs. Francesc va anar a

“los hermanos” que estava a la Bona nova on només eren nois. Té un bon record perquè hi

havia bon ambient i tenia bons amics amb els que sortia al cap de setmana. Als tretze o

catorze anys es va incorporar als Minyons de Muntanya que serien els actuals Boi Scouts i va

ser una època molt bonica ja que teníem un capella que valia molt que és deia Mossèn Batlle,

era un gran educador, li va servir molt com a formació interior.

A l’escola l’historia els hi ensenyaven afavorint totes les accions del govern franquistes tapant

completament tota la resta. Ressaltaven l’acció de les esquerres. Hi havia molta pressió en els

anomenats “Blancos” i els “Rojos”, tota la banda esquerra pertanyia als rojos. Tota

l’ensenyament era cent per cent castellà encara que el català en les escoles no estava prohibit

intentaven que estigués mal vist i així s’anés perdent. Les assignatures eren molt semblants a

les d’ara però ara han canviat els noms. A l’aula hi havia sempre hi havia el retrato del Franco i

una creu. Quan sortien al pati la majoria jugaven a futbol o s’estaven parlant, passejant... Els

professors eren com ara alguns que eren bons, simpàtics i que s’ocupaven de que estudiessis

però també hi havia els que no estaven tant a sobre. Els diumenges es feia cine a l’escola i

abans o després es cantava l’himen nacional, els dies d’escola no es cantava res.

Els anys 60.

Fins aquesta època Espanya va quedar aïllada del món exterior ja que tota Europa estava en

contra de la dictadura del Franco. El primer país en obrir-se va ser Argentina, va començar a

haver un intercanvi comercial portaven molt de blat i de carn això va fer que disminuïes una

mica la fam d'Espanya. Va haver un moviment d'uns quants economistes dins del grup del

Lopus dei amb una missió molt clara i realista van procurar obrir a Espanya al mon comercial i

industrial. Lopez rodo van fer un model econòmic que va donar molt bons resultats i va ser el

començament de l'evolució econòmica a Espanya.

El primer electrodomèstic que va entrar a les cases era la televisió, gairebé totes les persones

de classe mitjana-alta en tenien, els de classes més baixes es reunien per veure-la ja que era

Sandra Céspedes

9

un esdeveniment. Els següents electrodomèstics van ser rentadora, rentaplats i la nevera que

va aparèixer bastant d'hora també.

El turisme va començar per Tossa de Mar a la costa brava, aquesta era molt bonica i original,

en els poblets estaven els pescador que vivien de la pesca, a la nit hi havien 10 o 15 barques

que sortien cada dia a buscar peix. Es va rodar una pel·lícula a Tossa de mar "A Baganer" i

gracies a aquesta pel·lícula van començar a venir les televisions estrangeres per veure com es

gravava. Van començar a venir gent sobretot francesos això va fer que es construís sense

parar, els alcaldes eren gent sense estudis que van permetre moltes arrabassades, això va fer

que es fes malmès el paisatge.

Les migracions.

Catalunya sempre ha sigut un país acollidor d'immigrants, abans de la guerra ja havia molts

Aragonesos que van anar a Catalunya i després de la guerra gràcies de la gran quantitat

d'indústria feia falta molta ma d’obra i va venir molta gent principalment d'Andalusia i del

Llevant Català. La gent venia amb una maleta de cartó com a equipatge, van poder viure com

van poder i es van anar aposentant. Van començar a comprar cases i això va provocar un boom

industrial e immobiliari. Aquesta gent vivia agrupada en barris on només es parlava castellà,

era com un escorça’l d’Andalusia a Catalunya. Els hi va costar molt integrar-se i aprendre la

llengua. En el barri Somorrostro, on esta ara el port olímpic, allà la gent vivia amb barraques,

sostres de llauna, sense llum ni lavabo... Hi havia una delegació de l’escola bona nova on la

gent anava a repartir aliments, a donar classes. On esta ara la diagonal damunt de Pedralbes

era un barri de barraques molt important.

La població va augmentar molt, els catalans sempre han tingut pocs fills però això es va

compaginar amb l’arribada d'immigrants.

Al haver aquesta gran quantitat d'immigrants no es van poder integrar ni ells ni la seva llengua,

estaven prohibits els diaris i llibres en catalans i això va provocar una reagregació per part dels

catalans. Hi havia un grup de gent fina que preferien parlar en castellà que en català. Això

Sandra Céspedes

10

també va passar al país basc on parlar basc era un síndrome dels pagesos, de les noies que

baixaven de la muntanya... quedava molt millor parlar castellà que basc, aquest va ser un dels

primers problemes que va fer que el basc desaparegués gairebé per complet. A Catalunya es

va conservar molt més.

Les lluites sindicals, la política i el catalanisme.

Va haver una manifestació contra els tramvies perquè van pujar el preu en el carrer Pelayo, va

venir la policia, la gent els hi deia els grisos perquè anaven vestits d'aquest color. Anaven a

cavall, i amb unes porres molt llargues.

A Espanya Franco va fer uns sindicats que es deien verticals on es ficaven el obrers i els patrons

i això era totalment un contrasentit ja que els interesso dels patrons i els dels obrers eren

totalment diferents. Això feia que ni els obrers ni els empresaris tinguessin de veritat força. Els

sindicats lliures no van ser fins que va morir Franco, els sindicats es van emancipar i va tornar a

aparèixer la UGT i les comissions obreres i van fer el que van poder per millorar les condicions.

En aquella època hi havia molt poc terrorisme ja que si agafaven a algú amb una arma el

ficaven a la presó durant molt de temps, estava tot molt controlat. La guàrdia civil quan

agafaven un lladre li donaven una estomacada que per la por de que el tornessin a veure no

ho tornaven a fer.

Sandra Céspedes

11

La fi del règim.

Franco va morir en el 1975, això va causar un moment de pànic perquè ningú no sabia el que

passaria a partir d'aquell moment. Molta gent el que va fer va ser preparar-se per si havien de

fugir corrents per por de que hi hagués un moviment terrorista o d'esquerres però al final no

va passar res. Es va legalitzar el partit comunista i quan van fer votacions van veure que aquest

partit tenia només un 15% dels vots. Molta gent va enviar diners a Suiza o països propers per si

havien de marxar que tinguessin una petita reserva.

Sandra Céspedes

12