Embed Size (px)
DESCRIPTION
STROIKA MANRESA // MESCLAT +DEPT.
Citation preview
42DILLUNS, 6 DE FEBRER DEL 2012 | Regió7
CULTURES
MESCLATIntèrprets: Francesc Ribera Titot,
Marcel Casellas, David Rosell, JuantxeAguilar, Joan Reig i Pep Toni Rubió. �DIA: Dissabte, 4 de febrer. Sala Stroika(Manresa).
esclat torna a pujar alsescenaris amb un reper-tori antic al qual s’ha fet
una rentada de cara. Els nous ar-ranjaments de les peces de Mesclatsón encertats, a l’espera del noumaterial que la banda està gestanti que conformarà el seu proper (ija necessari) quart disc. Dissabte,a la sala Stroika de Manresa, la for-mació liderada per Francesc Ri-bera Titot va avançar, amb comp-tagotes, alguns nous temes.
El Mesclat que ve seguirà fidelal seu estil, que cavalca entre el folki el rock, amb música popular i detaverna. Pel que es va poder es-coltar de nou en el concert, lamemòria històrica continuarà ju-gant un paper important en les se-ves peces, juntament amb el bonhumor, la gresca, i les reivindica-cions de caràcter nacional.
Dissabte, després de la potentactuació dels Dept, Mesclat va ar-rencar, als volts de la una de la ma-tinada, amb Crema catalana, undels temes més coneguts del seuúltim disc, Cròniques colonials(2007). A la Stroika hi havia unamitja entrada i un ambient que, apoc a poc, es va anar escalfant,mentre a fora gelava.
El berguedà Titot, vestit de ne-gre i amb barret de copa inclòs, vaportar la veu cantant en una ban-da composta per músics experi-mentats i que gaudeix d’homescom Joan Reig (bateria dels Pets),tot un luxe. Titot, com és habitual,va aprofitar els entreactes per llan-
çar diversos missatges, dels qualspersonatges com Rajoy, Mas, Ur-dangarin i la família reial no vansortir gaire ben parats.
Mesclat va presentar exclusivescom Tarragona 106 ac i Formen-tera 1697, en les quals es barregenfets històrics amb dosis de dis-bauxa. En referència al vell reper-tori, cal destacar uns arranjamentsdivertits en cançons com El rei volcorona i, sobretot, Au, jovent, adap-tada a la música de London Callingdels grans The Clash. En conjunt,la sonoritat de Mesclat va resultarcompacta, malgrat algunes des-avinences lleus en la complicitatentre instruments. El violí és cadacop més protagonista en aquestgrup, que ha deixat enrere l’acor-dió, mentre la guitarra de Rosellaporta el toc rocker a la banda.
Una de les peces que Mesclat vatocar a la recta final del concert fouuna versió de Tot explota pel cap oper la pota del mestre Ovidi. «Ja noens alimenten molles/ ja volem elpa sencer», diu la cançó. Doncsaixò, el públic no en té prou ambles cançons velles de Mesclat i ja envol de noves. Quatre anys des-prés de l’últim treball, al grup li cal,urgentment, un nou disc.
M
JA VOLEM EL PA SENCERMesclat va presentar a Manresa algunes noves cançonsen un concert basat en el vell repertori, al qual s’ha fetuna rentada de cara. Al grup, però, ja li cal nou material
Damià Vicens
MÚSICA CRÍTICA
El cantant de la banda, Titot, i en un segon pla el bateria Joan Reig, dissabte passat a la Stroika
LA BELLA DORMENT DE BOSCIntèrprets: Companyia David Campos.
� DIA: Dissabte, 4 de febrer. SalaGran del teatre Kursaal (Manresa).
a companyia David Cam-pos va encetar dissabtepassat el Toc de Dansa de
Manresa amb una revisió i adap-tació del ballet clàssic La belladorment del bosc. Amb música dePiotr Ílitx Txaikovski, composiciómusical addicional de Llorenç Pe-ris i coreografia del mateix Cam-pos, la vetllada va aplegar un bonnombre de públic al teatre Kursaalde Manresa.
La història clàssica de CharlesPerrault, en mans de Campos, faun pas més, plantejant-se quèpassa durant el son d’Aurora, laprotagonista de la història, què so-mia? I si no la desperta un príncep?I si el príncep que la desperta és uncientífic del segle XXI?
La nova versió de David Cam-pos de La bella dorment del bosc ésuna aposta arriscada però efecti-va, tot i pecar en alguns momentsd’una excessiva iterativitat en lanarrativitat, que amb un petit exer-cici de síntesi donaria més ho-mogeneïtat i equilibri al resultat fi-nal del muntatge.
Sí que cal destacar l’encertadaaposta del creador en defugir la ri-gorositat, l’estatisme o la rigidesade les posades en escena mésclàssiques, amb una bella dor-ment amb una sòlida base delclàssic i sobre el qual s’han cons-truït aquestes noves vies de nar-
rativitat; és per això que cal des-tacar encerts escènics com apro-fitar l’obertura musical enregis-trada del ballet amb una aposta au-diovisual encertada. El contrastmusical entre la música de Txai-kovski i la nova creació musical deLlorenç Peris és abismal. Se sepa-ra la part més clàssica amb la re-versió més contemporània i esdevéuna mena de relat agredolç, en al-guns passatges, més a prop del sur-realisme escènic, on es combina lapart més plàstica i estètica però onacaben convergint tots els ele-ments en un tradicional i esperatfinal feliç.
Acaba esdevint l’amalgama detots els elements el que dóna l’ho-mogeneïtat i efectivitat del mun-tatge, tot i les descompensacions.Un muntatge que va fer gaudir elpúblic assistent, que el va aco-miadar amb llargs i sonors aplau-diments.
L
LA BELLA DORMENT ES DESPERTA AL KURSAALEn aquesta versió del conte la companyia David Camposha volgut renovar un dels grans clàssics de la història delballet i fa de l’espectacle un relat més contemporani
Assumpta Pérez
DANSA CRÍTICA
Imatge del muntatge
ui va desafiar el fred dijous vapoder assistir, a la Petit Parcirde Manresa, a la presentació deMemòries d’un somni (Qua-
derns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, obrafinalista del Premi Joaquim Amat-Piniella.
Memòries d’un somni és la crònica histò-rica, política i personal de tres dècades,dels anys quaranta als seixanta (amb ulla-des molt superficials, això sí, als episodismés íntims), escrita amb una prosa àgil perun home amb inquietuds polítiques i cul-turals que, d’entrada, es mostra prou ho-nest quan afirma que «pretendre restituir elque va passar de veritat és una quimera iho continua sent per als episodis successi-us de la nostra existència, no únicamentperquè la memòria és traïdora, sinó per-què, en el moment d’escriure, no prescin-dim de la nostra fantasia, ni del desig decreure, i de fer creure, en el que hauríemvolgut que passés i hem acabat creient queha passat».
Provinent d’una família d’exiliats ambuna destacada implicació en la vida cultu-ral i política de la Catalunya republicana
(fill de l’enginyer i polític Ferran Cuito i nétde l’advocat i diputat republicà AmadeuHurtado) Amadeu Cuito divideix el seu lli-bre de memòries en quatre parts. En pri-mer lloc descriu com va ser la seva infante-sa a Perpinyà, amb el rerefons de l’ocupa-ció alemanya durant Segona Guerra Mun-dial. A la segona part narra la seva vida aParís, on es va traslladar la família, el crei-xement intel·lectual i la presa de conscièn-cia històrica, el pas per la universitat, la de-cisiva coneixença de Josep Pallach (unhome que «vivia en el present i només pen-sava en el passat si se’n podia treure con-clusions que donessin ales a projectes ac-tuals i de futur») i els primers passos en lapolítica, a l’exili. El tercer capítol se situa afinals dels anys cinquanta, quan Cuito es vatraslladar a viure i treballar a Nova York, on,després d’una primera etapa de solitud iincomunicació, acabarà descobrint la cul-tura americana i la vida social novaiorque-sa. Per últim, explica el seu retorn a Europa,entre París, Berlín, Barcelona, Castella, Lis-boa i altres punts de la Península; l’intent,sempre al costat de Pallach, de «configurar
un socialisme capaç d’acceptar un estatplurinacional», de crear un «gran partit na-cional, demòcrata i socialista», de discipli-na catalana. I acaba les memòries l’any1969, perquè el règim tenia garantida lacontinuïtat, perquè Pallach havia tornat aCatalunya i ja no li calia algú que fes de cor-retja de transmissió amb l’interior; i perquèva conèixer la seva dona i la política va pas-sar a ocupar un segon terme.
Per aquest somni desfilen, a més, perso-nalitats que l’autor va conèixer de petit, através del seu pare (Pompeu Fabra, Pau Ca-sals o Eugeni Xammar), altres amb qui vacoincidir de jove (Claude Simon, Josep Plao Albert Camus) i, sobretot, intel·lectuals ipolítics amb qui es va relacionar durant elsanys seixanta (Joan Fuster, Dionisio Ri-druejo, Mario Soares o Felipe González); ino s’està de mostrar-se escèptic cap al mar-xisme imperant entre els joves de l’època ola seva visió irònica i desmitificadora de lesrevoltes d’estudiants del maig del 68, que elvan enxampar a París i que, pel que diu,van ser només una «revolta contra la pèr-dua d’una situació privilegiada».
Q
EL SOMNID’AMADEUCUITO
ESCRIPTOR
Llorenç Capdevila
LLETRA DE BATALLA
L’autor signa una crònica històrica,política i personal de tres dècades,dels 40 als 60, escrita amb una prosaàgil. No pretén, i així ho diu, restituirel que va passar de veritat
D. V.
