5, 6, i 7 de setembre de 201438 CIÈNCIA I TECNOLOGIA

‘Miocenic Park’

Closca de ‘Cheirogaster’, una tortuga gegant de la qual s’han trobat força exemplars. Foto: Redacció

Isaac Camps Geòleg i editor científic

L’any vinent s’estrenarà la pel·lícula Parc Ju-ràssic IV, la primera d’una nova trilogia, i

qui sap si tornarem a viure una altra febrada dinomaníaca. Parc Juràssic (1993) tingué un gran impacte popular. Mai fins ales-hores s’havien presentat aquests animals amb tant realisme. En el seu moment marcà una fita dels efectes especials: semblaven bèsties rodades contemporània-ment, com un documental!

Al caliu del seu èxit comer-cial i les mateixes tecnologies, la BBC va explotar uns quants anys la bombolla fabricant excel·lents documentals sobre la fauna prehistòrica. El primer fou Caminant entre dinosaures

(1999), la sèrie més cara per minut rodat de la història. La seguiren altres com Caminant entre les bèsties (2001), dedicada als grans mamífers que regnaren després de l’extinció dels dino-saures; Caminant amb caver-nícoles (2003), centrada en els nostres antecessors; Monstres marins (2003), que fa un repàs dels grans depredadors aquàtics de totes les eres; Encontres amb monstres (2003) dedicada a la megafauna quaternària que con-visqué amb l’home (el mamut, el peresós gegant...); Caminant amb monstres (2005), protago-nitzada per la fauna anterior a l’emergència dels dinosaures, i un llarg etcètera de documen-tals monogràfics. I a part tenim altres productes més efectistes i carregats d’adrenalina de la mà de Discovery Channel o el Canal

Historia, com Jurassic Fight Club (2008), per posar un exemple en què el nom ho diu tot.

Per què ens fascinen tant els animals prehistòrics, sobretot als nens? Existeix una barreja de por i atracció per qualsevol tipus de monstre, siguin dracs, dimonis o ovelles de dos caps. No en va el terme monstre ve del llatí “monstrare”, que sig-nifica mostrar o ensenyar, per-què és una cosa digna de veure. Aquest sentiment ambivalent de curiositat-rebuig és un fenomen universal en totes les cultures i en totes les èpoques que ha de tenir alguna explicació de base neurològica.

Però els dinosaures, els mamuts i altres bèsties prehis-tòriques, a diferència dels dracs i els trolls són reals, es poden estudiar, no són una quimera. I

aquesta fascinació i interès ha creat una interessant sinèrgia amb el món científic (encara que esbiaixada). Que en un indret es trobin restes de dinosaures és rebut com una benedicció perquè és sinònim de visitants. Trobar restes de ratolins prehis-tòrics, per exemple, no. I si hi ha turistes hi ha més disposició per excavar i investigar. A partir dels anys 90 del segle passat es començaren a excavar jaciments de dinosaures a l’entorn dels Pirineus i molts pobles passaren de l’anonimat a ser coneguts grà-cies al seu petit museu: Areny de Noguera, Tremp, Orcau, Isona, Basturs, Coll de Nargó, Fígols, Fumanya…Els dinosaures s’han convertit en patrimoni i símbol d’identitat d’aquestes viles i així ha de ser: només es defensa el que s’estima i s’integra, el que

passa de la ciència al patrimoni cultural.

Els dinosaures van viure fa entre 230 i 65 milions d’anys enrere, aproximadament. Al Vallès no tenim roques d’aquest període però tenim materials d’un altre període més recent amb bèsties que també podri-en protagonitzar documentals i inflamar la nostra imaginació. En les modestes carenes de la plana vallesana, com per exem-ple, la Serra de Can Trullàs, la Serra de Galliners, la Serra de les Martines, Montagut, etc. s’han trobat moltes restes de fauna miocena. El Miocè és un perí-ode geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i va acabar en fa uns 5. Aleshores la fisono-mia del nostre país ja era a grans trets com l’actual: els Pirineus ja existien, la Conca de l’Ebre tam-bé i just aleshores la depressió del Vallès-Penedès s’estava for-mant alhora que s’anava omplint de grava, sorra i argila proce-dents de les serralades Prelitoral i Litoral, sediments que formen les carenes esmentades.

Els jaciments paleontològics miocens ens parlen d’una lau-risilva poblada de rars animals. Us en descriuré alguns dels més sorprenents.

Els gegants d’aquest ecosiste-ma eren dos parents dels elefants actuals: el dinoteri i el gomfoteri. El dinoteri és el segon mamífer terrestre més gran que mai hagi existit: un mascle podia arribar a pesar unes 12-14 tones (el doble que un elefant africà). Tenia una trompa curta i els seu ullals eren a la mandíbula inferior i es corbaven enrere com els d’una retroexcavadora. Un gomfoteri pesava unes 4-5 tones i tenia una particularitat molt curio-sa: a part de dos ullals llargs al maxil·lar superior, com els dels elefants, en tenia dos més, plans, a l’extrem d’un maxil·lar inferior molt allargat i que feien de pala per desarrelar plantes.

Un dels animals que segura-

El Miocè és un període geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i on la fisonomia del país era pràcticament igual a la que coneixem actualment

5, 6, i 7 de setembre de 2014 39CIÈNCIA I TECNOLOGIA

‘Miocenic Park’

Dipòsit legal: B-25860-2013

President i CEO: Serafí Gàzquez i MoyaSotspresident i director financer: Amadeu Cazador PuigResp. d’institucions, partits polítics i universitats: Jordi Dueso AlmirallAdjunta a direcció: Mireia Guerola CarbóResponsable comercial: Miriam Chimeno FernándezComercials: Carles Cortada, Ton Vilageliu

Dipòsit legal: B-25860-2013

Coach: Joan Carles Folia TorresDirecció de redacció: Rosa Sariñena IborraCap de tancament: Mireia Prat DuranCap de NEWTdigital: Sílvia GuinartPeriodistes: Xavi Calvó Mazorriaga, Laura Alastruey Arnan, Zuriñe Martín Cazorla, Mireia Prat Duran.La contra: Montse Puig i Jorge Flores

Entreteniments: Josep Hierro i UbachCol·laboradors: Marc de la Torre, Oriol Marcet, Artur Martínez, Isaac Camps, Toni Hernández, Andreu Enrich, Iñaki Bustínduy, Lluís Garrido, Rafa Blanco, Daniel Ollé, Isaac Meler, Cristina Mora, Miquel Sureda, Sílvia Gelices Nieto, Genís Cardona, Santi Soucheiron. Final de Trajecte: Núria Casanovas, Anna Fernández, Anna Brullet.

Il·lustracions: Dani ZarzueloRessenyes: Oriol González, Cesc Llaverias, Synusia, Abacus Terrassa. Casa del llibre.Correcció lingüística: Berta Homs i CorberaFotografia: Marta Balaguer Comas, Lydia CazorlaMaquetació: Mireia Alcaraz MontoyaDisseny editorial: Julio Estrela Arenas Distribució: MarinaBCN Distribucions

ment trobaríem més estrany era el calicoteri. Imagineu-vos un mamífer quadrúpede de la mida d’un elefant asiàtic, amb el cap i el cos semblants al d’un cavall de tir, però amb les extremitats molt robustes: les posteriors curtes i les anteriors molt més llargues, com un goril·la. Probablement el calicoteri caminava sobre els nusos de les mans, també com els goril·les, però no era un pri-mat sinó un perissodàctil, com els cavalls o els rinoceronts. Tots els perissodàctils actuals tenen peülles i en canvi, el calicoteri tenia unes poderoses urpes. Els seus hàbits i costums ens podri-en haver recordat al d’un enorme peresós terrestre.

Parlant de cavalls i rinoce-ronts, sabem que hi havia grans ramats d’Hipparion, un petit equí de tres dits, i tres o qua-tre espècies de rinoceròtids, amb banyes i sense, tan grans o més que els actuals rinoceronts blancs o tant petits com un porc.

També s’han trobat alguns homínids com el driopitec, l’anoiapitec o el pierolapitec, que eren semblants a l’orangutan en aparença, mida i hàbits. Són importants per estar situat en una de les branques del nostre arbre evolutiu humà.

Un altre pacífic herbívor gegant era la tortuga Cheiro-gaster de dimensions semblants a les de les tortugues de les Illes Galápagos.

I qui es menjava tot aquest munt de carn d’herbívor? A la cúspide d’aquest ecosistema hi havia tres súper-depredadors: l’Amphicyon, el Machairodus i l’Albanosmilus. Amphicion vol dir en llatí “gos ambigu” i el seu aspecte recordaria al d’un llop de la mida d’un os bru, amb unes mandíbules molts fortes que podien partir ossos. El Mac-hairodus era un felí de dents de sabre de la mida d’un tigre i amb uns enormes i esfereïdors ullals de prop d’un pam. L’Al-banosmilus també era una fera de dents de sabre, semblant a

l’anterior però més petita i amb les potes curtes i robustes, però no era un felí, sinó que pertanyia a la família dels nimràvids, que avui ja no existeix. Es tracta d’un cas de convergència evolutiva en què espècies de branques dife-rents adopten hàbits i formes semblants.

Gràcies a aquesta fauna i mol-ta més, la comarca del Vallès és ben coneguda pels paleontòlegs de tot el món. Darrera hi ha dècades de feina de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), amb seu a Sabadell i la UAB. Aquesta ins-titució és hereva de la iniciativa

del sabadellenc Miquel Crusa-font (1910-1983) i altres col·la-boradors. L’any 1969, la Diputa-ció de Barcelona va donar suport als projectes d’en Crusafont i va crear l’Institut Provincial de Paleontologia, entitat precursora de l’actual ICP. L’Institut duu a terme una doble tasca d’investi-gació i divulgació gràcies al seu modern museu i les activitats que programa, per a totes les edats.

Des del meu punt de vista, tot això està molt bé, però encara falta un indicador més per visu-alitzar que aquesta socialització del coneixement ha tingut èxit: que formi part la cultura pop i es retroalimenti, com els dino-saures. El dia que un equip de esportiu de secundària s’anome-nin els Dinoteris de Can Jofresa, quan un club de motoristes uti-litzi com a símbol un crani de Machairodus, quan un grup de diables passegi als correfocs un calicoteri rampant a escala 1:1 eriçat de carretilles, o es faci una peli d’aventures amb aquesta fauna, ja serem a Miocenic Park.

També s’han trobat alguns homínids com el driopitec, l’anoiapitec o el pierolapitec, que eren semblants a l’orangutan en aparença, mida i hàbits

Restes d’en Pau, un ‘Pierolapithecus catalaunicus’, la troballa amb més repercussió feta a la fossa del Vallès-Penedès. Foto: Redacció