(Gabriela Mistral)

Venia a pregar-te per ma carn malalta;

però, al veure’t, mos ulls van i venen

de ton cos al meu, amb gran vergonya.

¿Com queixar-me dels meus peus cansats,

quan veig els teus, que estan tant destrossats?

¿Com mostrar-te buides eixes mans,

quan les teves, plenes de ferides són?

¿Com explicar-te a Tu que em sento sol,

quan a la creu alçat, tot sol estàs?

¿Com explicar-te que no em queda amor,

Quan tens el teu cor tant estripat?

Ara ja ben poc recordo;

han fugit de mi tots els meus mals.

L ‘ímpetu del prec que jo et portava,

se m’ofega a la boca pidolaria.

Y no més demano no demanar res,

estar aquí, prop ta imatge morta,

anar aprenent que el dolor es no més

la clau santa de ta santa porta.