LA SANITAT DINS DEL CONFLICTE ISRAEL/PALESTINA. Entrevistes.Marta Alemany i Ana Ochoa.

Parlem Mohammed Odeh, fundador del

Banc de Sang Nacional ubicat a

Ramallah.

F. Ana Ochoa

Vostè és el fundador d’aquest banc de sang?

Sí, l’únic nacional. Hi ha alguns bancs de sang als hospitals i ara estem treballant per tal de

convertir aquest com el banc central. Actualment, existeixen un al sud, un altre al nord i un

tercer a Gaza.

Com va sorgir la idea de crear un banc de sang?

La idea va sorgir fa molt de temps. El banc de sang només porta en funcionament un any i mig

però la idea és de fa molts anys, en els dies en els què encara hi havia la OLP [Organización

para la Liberación de Palestina]. De fet, Arafat va ser qui va donar l’ordre de crear un banc

de sang pels palestins però crear una institució palestina en un país aliè era molt complicat. Hi

havien moltes dificultats i arrel dels Acords d’Oslo, Arafat va decretar un decret reial de crear

un banc de sang i va encarregar la seva construcció a la Mitja Lluna Vermella. Els bancs de

sang són una pèrdua econòmica brutal -com tots els negocis governamentals-, tot i que

humanament és una victòria brutal. Per tant, encarregar el banc a la Mitja Lluna va ser un error

perquè no van poder construir un banc de sang que pogués cobrir la demanda de tot el país. Van

començar a treballar des del 99 fins l’any passat però les 2.000 unitats de sang aconseguides no

són suficients per cobrir les necessitats.

L’any passat vam discutir quina era la millor manera d’ampliar el banc de sang però no hi havia

possibilitats econòmiques. Aleshores vam decidir de traslladar-ho al ministeri i inaugurar-lo

aquí (Ramallah). Es va inaugurar el 14 de juny del 2009 a través del ministeri de salut palestina.

Poc a poc la plantilla de treballadors ha crescut però no puc cobrir les necessitats amb 16

persones i dos tècnics. No és suficient.

Per què hi ha pocs treballadors en el Banc?

No sé si teniu alguna idea sobre el treball governamental aquí. Una vegada a l’any li atorguen a

cada ministeri un nombre de treballadors nous i aleshores es reparteixen en les nombroses

instal·lacions: hospitals, instal·lacions de serveis de primera necessitat i, per tant, reparteixen el

que els hi correspon a tots aquests. I a mi em van tocar 5 aquest any.

En funció de què va aquest repartiment?

Ho reparteixen en funció de la necessitat.

De la població?

Sí. El que passa que jo per complir amb els objectius que tinc posats necessito 134 tècnics i tinc

16. Però fan un gran treball. 134 tècnics perquè el banc de sang funcioni com jo vull.

Com ha de funcionar?

Vull cobrir tots els hospitals del país. Fins ara, de moment en cobreixo alguns, però no tots.

Cobreixo els del consorci mèdic que hi ha aquí (4 hospitals), els hospitals privats i alguns

governamentals quan ho necessiten.

Teniu problemes per adquirir material mèdic?

A banda del bloqueig israelià –pel qual no entra material mèdic a la Franja de Gaza amb

l’excusa que pot ser de doble ús-, tenim altres dificultats: no tenim recursos econòmics. I, a més,

els israelians no necessiten excuses per impedir l’entrada del material de la Unió Europea.

Per tant pots afirmar que Israel dificulta l’entrada de material mèdic de manera

premeditada.

Sí. Jo a vegades necessito sang radiada però no ho puc fer perquè no em permeten l’entrada dels

aparells. És nuclear, és no sé què... sabeu? Les excuses que posen. I jo ho resolc per vies més

primitives, però ho resolc. El tema és que ells impedeixen no només les coses que poden ser

útils – amb l’excusa que les podem convertir en armament quan no tenim ni la infraestructura

suficient per convertir un equipament mèdic en un de militar-. Ni tant sols els països més

avançats que tenen diners ho poden fer. Però ells necessiten l’excusa i amb l’excusa ni entra

menjar ni ciment. Jo per poder complir amb els meus objectius com ja he dit necessito recursos

econòmics i recursos humans. Primer els humans i desprès els econòmics i ara estic en aquest

últim ja que he fet una gira per Llatinoamèrica i per Espanya -he visitat el banc de sang

d’Oviedo i he parlat amb una regidora de l’Ajuntament de Madrid- però sempre cal esperar

perquè es compleixin les seves promeses.

Busca vostè finançar el projecte en part gràcies a l’ajuda internacional?

Sí, estic intentant buscar ajuda externa perquè no en tenim prou amb els pressupostos que

destina l’Estat a la sanitat.

Quins són els pressupostos de l’Estat i quin percentatge va destinat a la sanitat?

El percentatge destinat a la sanitat és un 14%. És molt poc perquè ens trobem en una situació

molt precària. Tots els països fan la seva estratègia a base d’una estabilitat. En el nostre cas és al

contrari perquè nosaltres no sabem quan hi haurà de nou un conflicte, una incursió militar, quan

entra un tanc, quan hi ha xocs,... un no ho pot saber. Per tant la nostra estratègia es basa en unes

directrius contràries a les que es fan en tot el món. A Espanya, per exemple, tenen una estratègia

segons l’estabilitat del país i tenen en compte la possible inestabilitat que pugui sorgir, ja sigui

natural o provocada. En el nostre cas és al contrari: sempre hem de tenir en compte la

inestabilitat i la possible estabilitat si mai arriba. Per això he reformat els quadres mèdics, he

pogut formar a dos tècnics a Cuba...

Hi ha cooperació entre Cuba i Palestina?

Sí. Vaig fer una gira per 22 països de Llatinoamèrica buscant ajuda i vaig aconseguir dues

beques a Cuba per formar a dos tècnics. A Perú m’han promès coses, a Espanya m’han dit que

si cobreixo les despeses poden formar a tècnics però no tinc prou diners per a això. Amb prou

feines hi he pogut anar jo.

Això de formar professionals en altres països també es fa amb Israel?

Israel fins ara no m’han permès ni que els vagi a veure. Jo m’he posat en contacte amb Megan

David, el banc de sang d’Israel i ells no tenen cap problema en formar tècnics palestins. El

problema és l’ocupació ja que els militars que no autoritzen l’entrada.

O sigui que el Ministeri de Defensa és qui pren l’última decisió?

Sí, aquí el que mana és el Ministeri de Defensa. Amb 8 o 9 soldats en cada lloc de control

controla molt més la situació que el primer ministre. Tinc cooperació amb els hospitals palestins

a Jerusalem Oriental, vull ampliar tècniques, fer exàmens nous – vull fer dos exàmens més del

que demana la OMS per tenir una sang totalment fiable-. Estic intentant excloure els donants

que no tinguin una sang 100 per cent neta.

On hi ha més necessitat de donar sang? A Gaza?

No. El banc de sang de Gaza és bastant més antic que nosaltres i més preparat. Hem firmat un

acord per a que tinguin una part nostra (col·laboració) però políticament no ho podem dur a

terme per la divisió política. No em vull posar a la política ja que és un acord entre nosaltres dos

i de col·laboració diària però no ho hem anunciat perquè si no... per tant, no transportem sang a

Gaza cada dos per tres si no és que hi ha un conflicte com el que va passar ara ja fa dos anys.

Allà la gent és generosa i dóna sang tots els dies encara que a la sang li faltin components per

als hemofílics, per exemple. Tot i així, gràcies a déu tenim pocs hemofílics; en tot el país només

n’hi ha 124. Els hemofílics del factor 8 els hi soluciono la sang aquí, amb l’ajuda dels meus

companys, i la resta ho comprem a Noruega o a França.

Aleshores, si podeu comprar el material a altres països i teniu cooperació internacional,

com aconseguiu introduir el material?

Jo no ho puc contestar amb certesa perquè no és assumpte meu, sinó del departament de

Compra del Ministeri. Jo demano el que vull quan ho necessito i ells fan els permisos encara

que, la majoria de vegades quan el material és comprat els israelians impedeixen l’entrada i en

canvi, quan és una donació, impedeixen segons la relació que tinguin amb el país donant.

Per exemple?

Per exemple, a pesar del conflicte, les relacions israeliano -turques són bastant profundes. En la

política sí que hi ha problemes entre els països però com que en ambdós els que manen són els

militars, es coordinen bé. Els turcs necessiten entrar a la Unió Europea i el vot d’Israel és molt

important.

Hi ha conscienciació Cisjordània de la donació de sang?

Sí, tenim un poble molt generós, cada vegada que fem una crida ve gent a donar. El que passa és

que no tenim reserves suficients per falta d’equipaments per poder emmagatzemar-la. La sang,

aquí (Ramallah) només es pot guardar fins 34 dies per culpa dels components que tenen les

bosses. Hi ha tècniques que sí que permeten guardar-la fins a 20 anys però són molt cares. Jo

només puc fer servir bosses que guarden la sang 34 dies.

No és necessari aleshores fer campanyes de conscienciació?

Sí, les segueixo fent. El meu equip i jo sortim moltes vegades en els mitjans de comunicació, en

la televisió, la ràdio, els diaris, fem xerrades a les universitats, ...

Podem dir que la població Palestina està conscienciada en implicar-se econòmicament i

personalment en la donació de sang?

No està conscienciada però està en el camí. No puc parlar, però, en termes absoluts. Un dels

meus objectius és aconseguir una donació totalment voluntària però en cap país es totalment

voluntari. De moment he arribat al 44% mentre que la mitja mundial està en un 14 per cent. O

sigui que en aquest aspecte estic bastant millor perquè el poble és conscient del conflicte, encara

que potser no de la donació. Quan hi ha un problema ve molta gent a ajudar, quan no hi és, no

tanta.

A Israel també hi ha necessitat, també es duen a terme campanyes, etc?

Les donacions de sang a Israel depenent total i fonamentalment de l’exèrcit perquè és aquest cos

el que en dóna. Tenen un exèrcit molt nombrós –de mig milió- perquè el banc de sang no és

l’edifici sinó l’ésser humà. Aleshores ells acudeixen a l’exèrcit i recapten. Això no vol dir que

altres persones no en donin però normalment no ho fan perquè va en contra de la religió.

S’ha donat algun cas que algun israelià hagi donat sang a Palestina?

No, tot al contrari. Els palestins que viuen a Jerusalem sí que fan donacions als hospitals

israelians però al contrari no. Mai ha passat al revés tot i que jo hi estic disposat. Jo treballo amb

la sanitat no en la política.

I accepten que hi hagin transfusions amb sang Palestina?

Sí perquè no ho poden refusar. Hi ha molts palestins israelians i molts d’altres que viuen a

Jerusalem. Israel no pot prohibir a un palestí de Natzaret que doni sang.

Però l’estat d’Israel és un estat fundat sota el pretext de la sang i el llinatge, de la raça.

Sí, però mira: a Israel viuen un 1.200.000 palestins, en la frontera de la Línia Verda, que són

catalogats com a Israelians, són ciutadans Israelians amb passaport Israelià. Per tant la lògica

diu que donin sang.

Els àrabs que viuen a Jerusalem Est són ciutadans o residents o es donen ambdós casos?

Es donen els dos casos. Els que viuen a la Línia Verda són ciutadans i els de Jerusalem Est són

residents. Encara que siguin de tercera categoria no deixen de ser ciutadans.

Aleshores, els residents tenen accés a la sanitat Israeliana?

Sí, perquè paguen una quota mensual.

Sheik Zahed. Zones totalment aïllades i tancades com una presó, on viuen àrabs que no

són ni ciutadans ni residents però que estan sota control israelià i, a més, paguen impostos.

Aquestes persones tenen accés a la sanitat?

No, de cap tipus. El que passa és que els israelians tracten als ciutadans d’una manera i al

territori d’una altra. Els territoris C els consideren part d’Israel, per la qual cosa s’han de pagar

impostos, hi hagi qui hi hagi. Estar a C no vol dir que tinguin el dret a la residència o a la

ciutadania. L’ocupació en sí és contranatural. Per tant, totes les lleis que promulguen són

contranaturals.

Aleshores aquestes persones no són recolzades ni per l’Autoritat Nacional Palestina

(ANP)?

No, jo no he dit això en cap moment. No els hi podem atorgar cap identitat perquè els carnets

que nosaltres tenim surten d’Israel, l’elecció no és nostra. Però per tota la resta de serveis,

qualsevol palestí, ja sigui del 48, de la Línia Verda, de Jerusalem o de qualsevol altre lloc i

necessita un servei palestí, el rep sense cap problema. Però és que estem sota ocupació, no tenim

dret d’expedir carnets d’identificació.

Per tant les persones de Sheik Zahed tenen accés a la sanitat?

Sí, encara que no el millor accés perquè és obvi que en el lloc on són és molt difícil moure’s o

traslladar-se.

Però si hi ha una emergència una ambulància va a buscar-los?

Sí, és clar. El que passa és que serveis diaris com l’atenció primària, no la tenen. Han de

traslladar-se a la zona on ens trobem nosaltres [Ramallah] per a tractar-se i això és una

complicació. El tema és que estem parlant de conseqüències de l’ocupació. La lògica és que si

no hi hagués ocupació no hauríem de parlar d’aquests casos i aquestes persones tindrien els

serveis bàsics com a qualsevol palestí però entre l’ocupació, l’invent de dividir el país entre A,

B i C ho posa difícil. Jo et puc dir que hi ha germans que uns viuen en una banda del mur i els

altres en una altra. El mur va dividir la casa i la terra dels seus avantpassats. Es poden veure

però amb moltes dificultats. El que abans eren deu metres ara són 60 kilòmetres. O potser un no

pot veure l’altre. Només els que viuen a Jerusalem sí poden entrar i sortir.

Ens van comentar que segons quins estudis tenen els palestins, Israel els hi posa més traves

en els controls/ checkpoints.

Mira, et mentiria si et digués que sé sobre el tema. Només sé que si ets palestí de sentiments, ets

perillós per Israel, s’estudiï el que s’estudiï. Inclús els nens per a ells són perillosos. De fet,

Golda Meir ja ho va dir clarament per la televisió que el millor palestí és el palestí mort. No té

res a veure amb els estudis, té a veure amb què si un palestí creu en el futur del seu poble és una

amenaça per a la ideologia sionista.

Creus que hi ha segregació racial en els hospitals de Jerusalem?

Sí, si parlem de metges i no d’hospitals. Per exemple, a Jerusalem, en el moment d’ingressar un

pacient palestí en un hospital israelià –no vull generalitzar- hi ha casos en què en comptes de

cridar a un metge especialitzat crida a un estudiant. Això no passa amb els jueus. El estudiants

tenen prohibit tocar pacients si el seu professor no hi és. En el cas dels palestins pot passar de

tot: poden ser operats per estudiants. Tinc coneixement d’això perquè sóc metge. I he treballat a

Jerusalem.

Pot passar també que es denegui l’accés a l’hospital a un palestí?

No, no crec que passi això. Quan un metge fa el jurament hipocràtic tracta a les persones per

salvar la seva vida tinguin l’origen que tinguin. Sí que pot passar que es doni prioritat a un

pacient jueu que a un palestí. Això segur. Per exemple, transplantaments per a palestins a la

Terra d’Israel se’n fan pocs.

Perquè se’n fan pocs?

Perquè com molt bé sabeu la religió jueva prohibeix els bancs d’òrgans, encara que n’hi hagi

algun. Però és mínim.

Hi ha pocs òrgans?

Sí; per tant, hi ha una llista enorme d’espera i fins que no t’arriba el torn, ja has mort. I a la

vegada si es dóna el cas que hi ha dos pacients amb la mateixa necessitat però un és palestí i

l’altre jueu, segurament s’escollirà abans al jueu.

El 80% de l’electricitat està sota control Israelià per part de la companyia Mekorot.

Jo no ho sé però jo diria que és el 100% perquè no tenim cap planta nostra excepte la de Gaza.

A Cisjordània no en tenim cap, només plantes repartidores que les adquirim d’Israel.

Tenim molts problemes amb l’aigua. Els Israelians es van apropiar del 85% de les aigües

subterrànies palestines i només ens van deixar el 15%. Per tant, els períodes de sequera són

bastant problemàtics. Pel tema de l’electricitat encara ens en sortim, tots els hospitals tenen un

generador que funciona sol. I no crec que els Israelians treguin l’electricitat a un hospital. El que

és lògic es que la infraestructura elèctrica a Palestina és bastant pitjor i menys atesa que la

d’Israel, per això, si ens quedem sense electricitat potser no és perquè ens la prengui Israel sinó

per què la infraestructura està malament, no funciona correctament i no ens la poden arreglar de

seguida. Gaza és una altra cosa ja que allà hi falta el combustible per la planta i, per tant, quan

no hi ha combustible es talla.

Si un ciutadà de Gaza ha de ser urgentment operat i els hospitals d’allà no disposen dels

elements necessaris i ha d’anar a un hospital d’Israel o de Cisjordània, ha de sol·licitar

permís tant a Israel com a una oficina de l’ANP?

La coordinadora que fa les demandes és a Gaza. Generalment, per a portar un pacient molt

urgent des de Gaza s’ha d’emetre un document des de Ramallah confirmant si l’ANP pagarà el

tractament. Un cop fet això, la mateixa coordinadora truca a Israel i demana un permís. Suposo

que els israelians, quan la demanda és molt urgent, li donen prioritat, però normalment la

urgència també és de graus i tampoc et donen una resposta en el temps apropiat. Però si que es

tracten a hospitals israelians, a Jerusalem, a Ramallah, a Cisjordània, a Egipte i a Jordània.

Tenim un departament de compra de serveis en el país i gastem molts diners fora del mateix.

Els metges tenen problemes per anar a treballar als hospitals?

Sí. Entre aldees, pobles i ciutats palestines hi ha 572 checkpoints. En tot Palestina ocupada.

Gaza està bloquejada però no hi ha checkpoint allà. Per tant, la lògica és que tothom que hi hagi

de passar sofrirà allà: ja siguin metges, paramèdics, tècnics, infermeres....

Us heu trobat que per culpa dels chekcpoints alguns metges hagin desistit i deixat el

treball?

Sí. Tu et refereixes a l’escapament, que n’hi ha bastant. No han abandonat el treball però el que

passa molt sovint és que els metges quan arriben als chekcpoints i es troben 2.000 persones

esperant, tornen a casa. Ara no passa tant però quan la Intifada estava en ple auge, la situació era

a diari, d’un 15 a un 20% dels funcionaris, metges o no, tornaven a casa seva. Actualment ha

millorat per un acord de treure alguns punts claus de control que van firmar, fa tres anys i mig,

els israelians amb l’ANP amb presència nord-americana.

Creus que els centres mèdics, els hospitals i en definitiva els centres sanitaris són un

objectiu definit de la política israeliana?

Sí. Tindria molta lògica ja que si enviem el pacient a Israel hem de paga’ls-hi diners; en canvi,

si el tractem aquí, ells [els israelians] no cobren. Les transferències de pacients que fem

nosaltres que no tenen servei aquí i se’ls ha d’enviar a un hospital a Tel Aviv, per exemple, ho

hem de pagar els palestins. Per tant, intenten que el servei aquí sigui pitjor i menor. I quan

cobren dels impostos que es recapten no ens avisen sinó que ho cobren directament.

Abans podien entrar medicaments de països estrangers però ara Israel demana una

homologació diferent i per això no poden entrar. Us heu vist obligats per aquest tema a

comprar el material a Israel?

Sí, encara que desgraciadament els hi hem de comprar a ells perquè estan més a prop.

No podeu comprar-ho a Jordània?

Un medicament que tinguin ells els hi hem de comprar a ells.

No teniu opció d’importar-lo d’un altre país?

Sí, clar que importem d’altres països.

I no creieu que una opció seria boicotejar a Israel d’aquesta manera?

El que estic dient és que clar que podem boicotejar, però ells tenen la clau. Jo puc comprar un

medicament qualsevol, penicil·lina a Espanya per exemple. Però ha de passar per les fronteres i

això vol dir que em pot trigar molt temps a arribar. En canvi, si els hi compro a ells, en dues

hores tinc el medicament a Cisjordània. Això és un tema de salut per a l’ésser humà per a

nosaltres i un tema de negoci per a ells.

Es noten les diferències en el preu?

Sí, hi ha bastant diferència. Si comprem a Egipte és baratíssim mentre que comprar-ho a Israel

és car, com a Europa encara que amb els països europeus tenim convenis i des dels últims dos

anys estem exportant.

A on exporteu?

A Europa. Hem firmat acords amb Alemanya i a Bèlgica. I ara volem ampliar-ho a la Unió

Europea sencera.

Vosaltres fabriqueu els vostres propis medicaments?

Sí i els utilitzem, però no ho fabriquem tot. Fabriquem la majoria de medicaments de primera

necessitat, d’ús diari. El que importem són els medicaments que no fabriquem aquí i que no són

d’ús diari. Per exemple, per a fer diàlisis, s’han de comprar els medicaments a fora i això triga

molt temps a arribar, igual que els analgèsics. Israel, en canvi, no compra res nostre per això diu

que no estan homologats. Només algunes coses com fruita i verdura, pel que fa a la resta, no

compra res de res. Medicaments no. Hi ha moltes coses que no són explicables ni són

entenedores però que malauradament existeixen.

Moltes dones embarassades mentre passaven a través del checkpoint...

Sí, han hagut de donar llum allà. Tinc els comptes de les dones que els hi ha passat això. 158

dones van donar a llum en el chekcpoint.

Podríem dir que dins de l’ocupació, el gènere que més sofreix són les dones?

Si parlem de Palestina, en termes naturals, la dona és la persona més dèbil en totes les parts del

món però més aquí per què sofreix per les dues parts: sofreix per la societat a la qual pertany

com passa a la resta del món i, a més, s’afegeix que sofreix per l’ocupació.

Les dones són tractades per metgesses?

Aquí? No, a menys que sigui la pacient que demani que sigui una dona. Algunes, en tema de

ginecologia sí que volen una dona però normalment no es fa. Som del tercer món però hem

adquirit experiència dels països del primer món i el tema de la dona estem bastant millor que en

els països limítrofes [veïns].

Generalment, a les dones embarassades se’ls hi fa un ampli seguiment?

Sí, tenim un departament de la “mare i el nen” que segueix d’alguna manera l’embaràs però les

dones que no volen venir, no venen. El ministeri de Sanitat, encara que li falti molt per complir

els objectius, presta un servei molt bo i amb bons professionals comparat amb els països veïns.

Quantes facultats de medicina hi ha a Palestina?

Tres a Cisjordània i una a Gaza. Nosaltres (això és un error nostre, no culparem a l’ocupació ni

a ningú) no hem elaborat una estratègia per a saber quants metges demana el mercat. La gent

estudia medicina perquè vol, perquè té un promig que li permet i tenim un excés de metges que

es troben a l’atur. Les facultats normalment han de seguir la política del país però no és el nostre

cas. A la facultat hi poden haver 300 alumnes encara que el país només en necessita quatre. La

demanda és molt menys que l’oferta i això provoca que molts estudiants palestins vagin a

estudiar a fora: als països de la Unió Soviètica, a Rússia, Ucraïna, ... estudien medicina i tornen.

Si comptes aquestes universitats estrangeres i li sumes les d’aquí, ja et pots imaginar la quantitat

de metges que el mercat no pot absorbir.

Hi han problemes a nivell psicològic?

Tenim problemes psicològics perquè l’ocupació influeix en la psicologia del palestí, des que

neix fins que mor. Per tant, sí, tenim trastorns psicològics en un nombre molt més elevat que

qualsevol altre.

Quins són els trastorns més freqüents i a qui els hi afecta més?

Més aviat als nens i a les dones i sofreixen tot el que et puguis imaginar: des de la nictúria fins a

la fòbia.

Apunt de l’entrevistat: Només vull dir-vos una última cosa: com a palestí, jo puc exagerar sobre

la situació del meu poble per guanyar-me el vostre afecte. Però el que vosaltres veieu amb els

vostres ulls és real. Nosaltres volem que traslladeu el que veieu allà on aneu. El que jo dic, es

pot quedar de banda, perquè algú pot pensar que com defenso la causa del meu poble, puc

exagerar. Que nosaltres som bons i els altres dolents és una exageració, però el que veus amb els

teus ulls no és cap exageració. T’aconsello que visitis tot allò que puguis abans de tornar i

només amb això seràs un heroi de la justa causa del poble palestí.