MOLTA GENT A LA FIRA - Fent Carrerany...I ara tornam a la rutina diària, a la vida de cada dia, a les classes ... I ara que parlam d’educació, ja sabeu que l’escola ha començat

Número 218 Any XVIII OCTUBRE, 2004

MARIA DE LA SALUT

TANTPARTICIPANTSCOMESPECTADORSS'HOPASSARENMOLT BÉAMB LAGIMCANANOCTURNA

MOLTAGENT A LA

FIRA

FENT CARRERANY - (190) Octubre, 2004

EQUIP DE REDACCIÓ:

Magí Ferriol BauzàJoan Gelabert MasJoan Gual BergasMiquel Morey MasOnofre Sureda Ribas

HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO:

EDITA: Associació Cultural FENT CARRERANYSant Miquel, 11 07519- Maria de la Salut

IMPRIMEIX: Gràfiques SIBA Santa Margalida

Nº DEPÒSIT LEGAL: PM-457/1986

La redacció de Fent Carreranyno es fa responsable de lesopinions dels qui hi escriuen

Editorial i sumari ................................. 2Imatges de les festes patronals ........... 3Esquitxos d'Estiu ................................. 6Saber Escoltar ..................................... 6Animals i animalades .......................... 7Entrevista a Rosa Maria Colom .......... 8Bullit de Notícies ............................... 12Demografia. Telèfons d'interès ......... 14El temps. Horaris del tren ................. 15La poesia de l'amo en Llorenç .......... 15Comunicat del GOB .......................... 16Noces d'or ......................................... 16Una exitosa primera exposició deJaume S. Sabater .............................. 17Anar a l'ull al bou amb l'ELA -XIX .. 18Excursió a Sa Foradada .................... 19Sopar anual de AECC.................... 19Accents estrangers: parlar amb accent 20Notícies del Club Ciclista .................. 22Imatges de la Fira ............................. 23Torneig Futbet Maria 2004 ................. 24

FOTOGRAFIES:Magí FerriolJoan GelabertGuillem MasJeroni CerdóMireia Rosa Ferriol

EDITORIAL2

Sumari

Josep Pizà i Vidal, Llorenç Font Dalmau, Martí Cifre Cerdà, Antonigelabert Mas, Grup d'Ornitologia Balear (GOB), Miquel Jordan iRonsano, Josep Ferriol i Gabriel Bibiloni.

Lloc Web:www.premsaforana.com/fentcarrerany

correu electrònic:[email protected]

Amb el mes que hem acabat també ha finit l’estiu i el mes ambmajor concentració de festes i activitats culturals del nostre pobleamb les festes patronals i la fira. Unes festes i una fira amb moltaparticipació dels veïnats, molta gent pel carrer, però amb pocareflexió del que som i com han de ser les festes com a elementcultural definidor d’una col·lectivitat i de cap on hem d’anar. No s’hival a fer alguna activitat com el concurs de gelats de bomba, queserveixi com a excusa per fer un míting polític, duent gent d’altrespobles per omplir la plaça. Ha disminuït el nombre de veïnats quehan penjat la senyera als balcons. No els ho han recordat des del’Ajuntament? No se’ls ha estimulat a fer-ho?

Quant a la fira, també se la pot considerar exitosa, encara que,cada vegada més, pareix una fira com totes, perdent lescaracterístiques que la definiren com el “Baratillo des Pla”. Algunvenedor es queixava de la poca atenció rebuda per part del’Ajuntament i de les poques vendes que fan. Va ploure un poc i,com sabeu, mai plou a gust de tothom. Cal també reflexionar sobreel futur de la Fira.

I ara tornam a la rutina diària, a la vida de cada dia, a lesclasses ...

I ara que parlam d’educació, ja sabeu que l’escola ha començatsense haver acabat les obrers. Els alumnes passen el temps del’esplai al carrer. A les escoles es repeteixen els problemes desempre: poc espai, dispersió, dificultat per a la comunicació...

Enguany han començat a l’escola de Maria 171 alumnes, 10més que el passat curs, repartits en 3 edificis. El menjador està dinsl’aula d’Informàtica i Audiovisuals. La comunitat educativa viu ambl’esperança que en acabar el present curs 2004-2005 s’anunciï on iquan es construirà la nova escola. Qui espera, es desespera!

Octubre, 2004 FENT CARRERANY - (191)3

IMATGES DE LES FESTES DE LA MARE DE DÉU

La interpretació del quartet de corda Aula 98, en el qual hitocà na Catalina Sureda, fou excel·lent.

Una de les activitats de les festes fou la pintada delcarrer de l'Església per part dels al·lots

L'ajuntament, vestit de gala iabanderat per a les festes


No hi faltà la crítica en les diferents actuacions. Participació i originalitat a la carrera de carretons.

Una dotzena d'actuacions ompliren la nit del Play Back Bartomeu Pastor llegí el pregó de les festes d'enguanyque versà sobre les mateixes festes al llarg del segle

passat

Presentació del llibre "4 E Els anys d'excepció" de JordiBayona.

Molta gent al sopar popular, com sempre.


Inici de l'espectacular batucada

La festa infantil a la plaça des Mercat

El concurs de gelats. Hi havia més participants foransque locals

Els dimonis tornaren omplir la plaça de foc i trons

Aquí teniu una original exprimidora fent suc de síndriaamb el cap

Na Carme Pastor en un moment de la seva interpretació. Llàstimade la manca de llum!


ESQUITXOS D’ESTIUTornem-hi torna-hi i ja estam enganxats novament

a la feina de cada dia. Ha estat com un llamp: ja ha passatl’estiu, i encara que és el tòpic comentari de cada any, ésben veritat.

A hores d’ara podem dir que no ha estat un estiud’allò més calorós, encara que tots els estius a Maria nosón,… si recordam el de l’any passat, enguany s’ha fetsuportable.

Això ha facilitat les trobades amb gent del poblepel carrer i a la plaça per fer la xerradeta, que ha permèstreure a llum alguns dels molts i importants problemes queles persones viuen i veuen cada dia.

No sé si han observat que durant l’estiu es fan mésobres per les cases, o al manco se senten més renous depicapedrers tal vegada pel fet de tenir i dormir amb lesfinestres obertes, i com que comencen a treballar mésdematí, a vegades costa acabar la son perquè el martelleigpneumàtic, o el disc de tallar, o el piqueteig de pedres, etdesperten cap a les 7h a.m. i encara que t’hagis colgattard, fort i no et moguis, t’acaben deixondint.

I aquest comentari l’hem sentit arreu, però no quedamés remei que tapar-se les orelles o aixecar-se i arreplegarserena.

Encara que possiblement els dos temes méscandents del poble, que jo he sentit són el renou insuportablei l’excessiva velocitat de les motos que passen pel carrera tota pastilla i a sobre fent bravates i xuleries, a tothora,sense respectar la gent, els perills del carrers, ni la decènciamínima que ha de tenir tot ciutadà envers els altres, i elque és més vergonyós, amb l’absència total de control del’autoritat municipal. Un té la sensació que no hi ha governmunicipal per l’absolut descontrol de l’incivisme, i quemoltíssimes vegades són al·lots i al·lotes molt joves queactuen amb el consentiment i, a vegades, complicitat delsseus pares. I que consti que això ja ve d’anys enrera.

I el segon tema del dia a dia més punyent i en bocade molt gent és la total sensació que a Maria tot es tolera,que se salten les normes, i per exemple, les construccionsen zones rurals i protegides, sense l’autorització pertinenti que un veu que van proliferant i creixent amb totalimpunitat. El comentari general és que aquí tothom fa elque vol i no passa res.

Però a pesar de tot la gent surt a prendre la frescai és un plaer passejar a la tarda-nit pel poble i anar saludanta la gent, intercanviant algunes frases, que encara quesempre siguin tòpiques, tenen algun punt personal amb lagent concreta i que a un li dóna la grata satisfacció depertànyer a un poble d’arrels sanes, autèntiques i dedimensió humana, aspecte que, en tornar a la feina a lagran ciutat, hom comprova que això s’hi ha perdutdefinitivament.

Antoni Gelabert MasBarcelona, setembre 2004.

SABER ESCOLTAR

De Mn. Martí Cifre CerdàPunt Informatiu de Pollença

Comencem per dir, humorísticament, allò que esconta dels habitants de tres conegudes nacions: a unareunió d’alemanys, un parla i els altres escolten; a unareunió d’anglesos, tots escolten i ningú diu res; i a unareunió d’espanyols, tots xerren i ningú escolta.

Observem que aquí estam parlant no simplementde “sentir-hi”, sinó “d’escoltar”. Per sentir-hi basta noésser sords. Per escoltar fan falta moltes altres coses,com és ara: tenir l’ànima desperta; obrir-la per rebreaquell qui, a través de les seves paraules, vol entrar dinsnosaltres; a més, és precís posar-nos en la mateixasintonia del qui està conversant i oblidar-nos per unmoment de nosaltres mateixos i dels nostros propispensaments, a fi d’ocupar-nos de la persona ipensaments del proïsme. Això és tot un art i un granexercici de caritat. En realitat, quan pareix queescoltam, moltes vegades únicament preparam laresposta per enflocar-la al qui tenim davant tot d’unaque puguem.

La paraula és un do preciosíssim, propi delshumans, que ens enriqueix admirablement, però que, noobstant, pot també destruir en un moment allò que hacostat molt de temps edificar. Saber parlar implica, a lavegada, saber escoltar. És necessari dosificar lesparaules i els silencis. Hem de procurar dir les paraulesoportunes i en el moment oportú. Així la nostra paraulatindrà sentit i serà profitosa. I no sols la paraula, sinótambé altres formes d’expressió, com són: la mirada, elsomriure, les llàgrimes, els gestos; si bé la via principalserà sempre el llenguatge parlat. La seva música és unaforça captivadora, per exemple, la suavitat melòdicad’una súplica; les cadències inoblidables de la mare, del’exposa, de la filla; la calor impulsiva d’una veu juvenil;el crit punyent d’un atribolat...

Remarcant la necessitat de l’escolta, s’ha dit queaquesta pot ésser més valorada que el fet de “donar”.Existeixen els casos de persones que vingueren perdemanar una ajuda material o un consell i se’n vancontentes sense tan sols esperar cap resposta, perquèallò que realment cercaven era simplement “esplaiar-se”. Acabarem amb un bon pensament d’un missionerafricà: “Hem d’aprendre a escoltar amb el cor:aleshores, les persones, les situacions i les coses, des delsentiment, es veuen de manera molt distinta. Escoltaramb el cor significa fer-ho sense prejudicis, ambsinceritat, amb dedicació, des de l’amor i la conprensió”.

(Tema inspirat en escrits de Martín Descalzo, de J.Bestard i A. Genovart.)


ANIMALS IANIMALADES

Una consulta al diccionari en moments molt puntualspot tenir la virtut d’aclarir-te molts dubtes o contràriamentet pot deixar més dubtós que abans. Ja em direu comqualificaríeu segons quins fets o declaracions que algunainstitució o personatge conegut ha duit a terme darrerament.

Així respon el diccionari, a la consulta sobre el motanimalada: “Niciesa, bestiesa, dit o fet d’animal”. Això, ésclar, automàticament te fa anar a cercar la definició d’animal:“Ésser vivent dotat de sensibilitat i moviment voluntari”,“Qualsevol animal llevat de l’home”, o també, “Incivil,groller, rude, ignorant”.

Un cop sabut això vaig quedar més tranquil. Ja sabiacom qualificar una sèrie de fets i actuacions que al largd’aquest passat mes de setembre m’he hagut -ens hemhagut- d’empassar.

Recordau un personatge que nom José M. Aznar. Vaser, diu la història, president del govern espanyol durant dueslegislatures. Home de prestigi, se suposa, home sabut, sesuposa. Tot un estadista. Aquest mateix personatge, arapresident honorífic d’un partit, com que ja no exerceixactivament es dedica a anar pel món –a segons quin món- apredicar la bona nova i a parlar de “Que bé que ho férem!”,“Que n’érem de guapos!”, “Com són de dolents els altres!”,“No hi ha dret, que perdéssim el poder!”.

Pel món –segons quin món- el conviden i el fan xerrar.I ell no s’està de res. Fins i tot de fer alguna classe magistralcom la que va fer a la universitat de Georgetown (EUA) on,sense que li caigués la cara de vergonya, o que a ningú delpúblic li pegàs un infart després de sentir-lo, amollà allò queel diccionari diu que es més propi dels éssers no racionals.L’home va dir que el problema que el món té amb Al Qaeda,ja el teníem els espanyols quan al segle XIX els musulmansarribaren a la península i els espanyols els plantaren cara. Idesprés de dir aquesta barrabassada es quedà tan tranquil.El fet de mesclar ous amb caragols, de confondre lagimnàstica i la magnèsia li era ben igual. Tot valia a l’hora dejustificar la seva postura sobre la guerra d’Iraq davantdeterminada opinió pública nord-americana que confonsistemàticament el món amb Amèrica –la seva part d’Amèrica-i que es creuen portadors d’uns valors que s’han d’escamparper tot arreu, al preu que sigui, encara que aquest preu venguiple de sang. Quan ho vaig sentir per televisió vaig tenir laimpressió que tornava molts anys enrere i que tornava llegiraquelles definicions d’espanyolitat que els llibres franquistesens feien estudiar i aprendre de memòria, i on es mesclavala història amb la religió, la ideologia amb el fanatisme: “Serespañol es un privilegio que Dios nos concedió y del cualdebemos sentirnos orgullosos. Nuestro sitio en la historiano augura un futuro esplendoroso, igual o superior a nuestro

pasado heroico. No pasa igual con los ingleses, un pueblodecadente y amoral predestinado a su desaparición.”.

Un altre il·lustre personatge que em va deixar perplexi que em va fer dubtar (només per un moment, tot s’ha dedir) de la seva racionalitat –recordem-ho, qualitat pròpia delséssers humans-, va ser el nostre actual ministre d’AfersExteriors, un tal Miguel Angel Moratinos. Sortí a la premsala notícia que per mostrar aquest nou tarannà del governZapatero, es demanaria que les llengües que es parlen a l’estatespanyol també fossin oficials a la UE, ja que es dóna laparadoxa que llengües a penes parlades per pocs centenarsde milers de persones són oficials i altres, com és el cas dela llengua catalana, parlada per uns quants milions de personesno té cap tractament d’oficialitat reconeguda. Però vet aquícom aquest ministre –home de suposada cultura i dedemocràtiques conviccions– amollà tot seguit que faria lapetició d’oficialitat a favor del basc, del gallec, del català idel valencià. Si no fos que un recorda el paper del PSOE a larecent història espanyola (sabeu els anys de majoria absolutasense moure un dit a favor de “les altres llengües espanyoles”?sabeu el paper que va jugar a València amb una dosid’anticatalanisme brutal?), aquesta declaració m’hauriaimpactat i m’hauria descol·locat de valent. Però la jugadaera políticament impecable i ben pensada. La polèmica estorna obrir. Des de Madrid apel·lant a una posturademocràtica i no coercitiva no es vol agafar cap determinaciómentre els afectats (Catalunya i València) no es posind’acord... i qui dies passa anys empeny.

També podria parlar aquí de l’animalada que el Consellde Mallorca i l’Ajuntament de Palma han fet amb les obresdel pàrquing de l’Avinguda Antoni Maura. Deixant de bandatota lògica i estimació que els humans devem a la història i alpassat com a objecte d’estudi i de preservació, s’han carregatsense encomanar-se a ningú un tros de la història de la nostracapital. Una autèntica joia del passat musulmà havia sortit allum amb les excavacions. Fora noses i a fer lloc als cotxes!Els animals no respecten ni els morts ni els vius. I elshumans?

No tenc ganes d’empipar-me més. Jo també vull sercom ells. Tenir mala consciència és massa humà, massafeixuc.

Joan Gelabert i Mas


ELS NOSTRES ESCRIPTORS S’EXPLIQUEN

ENTREVISTA A ROSA-MARIACOLOM

Na Rosa-Maria Colom m’ha obert les portes del seuapartament de S’Arenal, que té unes vistes magnífiquessobre la badia de Palma –quina enveja, tenir la mar gairebéa frec dels dits…– Sempre que m’ha rebut, na Rosa-Maria,he tingut la sensació que per a ella tenen molta importànciaels espais que l’envolten, i molta més encara els espais enels quals escriu. Nasqué durant la guerra, a Sóller, i no foufins l’any 1991 que, havent guanyat el prestigiós premi“Guillem Cifre de Colonya” adreçat al públic infantil ijuvenil, publicà la seva primera novel·la, titulada “El mandaríi jo”. La música diàfana de l’oneig del mar ens insuflabenestar, talment un bàlsam: la terrassa és un bon lloc perconversar...

P.–Estimada Rosa-Maria, com era l’ensenyament que vasrebre?

R.–El de l’escola, bàsicament religiós, fomentava la por ala mort, al pecat i a l’infern fins a crear una autènticapsicosi. Ens movíem dins d’una gran falsedat; contavenmolt les aparences, l’ofici dels pares, si eres de bonafamília... Era més important parèixer bons que ser-ho.Guardar silenci a l’hora d’estudi que estudiar. La sinceritat,la franquesa, l’espontaneïtat, les ànsies de saber no erengens valorades. Les monges tenien una forma molt subtild’humiliar, de deixar-te en ridícul, de fer-te perdre la pròpiaestima. Menyspreaven a qui no parlava castellà ambfacilitat i les nines de casa pobra, que, fins i tot, haviend’entrar per una porta diferent. Ma mare s’havia educata França, en una escola laica i no gens beata; trobavamés important cantar que resar. De petita el francès emva ser una llengua habitual i també l’alemany, que m’arribàa través del meu pare. Hi hagué dos factors quem’influïren: el contacte amb els llibres i la llibertat que emdonaven per córrer pels horts i els safareigs dels voltants.Encara ara les aigües verdes, les parets d’un metre degruix, les granotes, la vegetació i els peixos vermellsd’aquest espai tan atractiu, em fascinen.

P.–Què volies ser quan eres petita?

R.–Botiguera. M’agradava la claror que hi havia elscapvespres d’hivern dins les botigues, més intens quel’habitual a les cases o als carrers aleshores en penombra.M’agradaven les olors: de paper, de sabó fi, de pa calent...Les balances amb peses, les mesures per a l’aigua decolònia, les capses plenes de botons o de canonets de fil.

P.–Com descobrires la literatura?

R.–Sense tenir consciència que era literatura, la vaigdescobrir per mitjà de la meva àvia, que m’explicavarondalles, novel·les, viatges i passos succeïts amb tendènciamanifesta a carregar les tintes de caire tràgic. La mevaàvia sempre tenia un llibre començat a mà, i si no en teniacap de nou, rellegia els vells, costum que m’encomanà.Quan t’enamores dels llibres és per a sempre. Pel que faa la literatura escrita, la vaig descobrir en una bibliotecacircumval·lant on anava cada setmana amb ma mare acanviar els llibres que l’àvia devorava de dos en dos.

P.–Com valores la teva trajectòria personal?

R.–En podria fer dues lectures, una positiva i l’altranegativa. Jo faig la positiva. Si des de sempre m’hanfascinat els llibres com a objectes: la textura, l’olor quefan, tocar-los, tenir-los a prop, entrar en una llibreria,comprar-ne, mirar com comencen, com acaben. Si emfascina el contingut i em deix meravellar per la història,m’hi tir de cap; com no m’ha de satisfer ser capaç decrear-ne, despertar una història dormida, treure-la de dinsla nebulosa i convertir-la en un llibre per mitjà de la paraula?Em sembla mentida!

P.–Què és per a tu la literatura? Per què escrius?

R.–Una sorpresa. Una seguretat emocional. La maneramés fantàstica que hi ha de viure. Un vici deliciós que etpermet jugar amb la realitat i l’equívoc segons la tevamena. Una passió total. Un pacte amb els déus de lacreació i a vegades amb el diable amb qui faries tracteper aconseguir dies de més de vint-i-quatre hores. Un jocestimulant. Un aprenentatge. Un art que permet crear irecrear només amb el llenguatge. No necessites méselements que la matèria gris, un quadern i una estilogràficaque pots endur-te onsevulla. També és un gran misteri, la


literatura. És aquella talega de les rondalles que cadavegada que hi ficaves la mà en treies alguna cosa i quanmés treies més hi havia i mai no es buidava del tot.

P.–Quin lloc ocupa dins tu? On viu?

R.–Els sentiments, les coses de l’ànima no viuen enlloc.Si de cas, la part racional que fa que un text siguiversemblant i coherent habita al cervell. La part espiritual,inexplicable i secreta habita al lloc de les emocions i enscorrespon amb la manera que cada escriptor té de mirarel món.

P.–T’hi dediques professionalment?

R.–No. Vaig començar massa tard per a això. Aquestaseria la part negativa a què em referia abans.

P.–T’agradaria poder viure de la teva feina?

R.–Sens dubte que sí. Això voldria dir que molta de gentllegeix els meus llibres, que es tradueixen sistemàticament,que tenen difusió.

P.–Sols t’interessa com a escriptora, la literatura?

R.–La resposta és no. M’interessa enormement com alectora i sent una gran nostàlgia pels milers de llibres queja no tindré temps de llegir. La literatura dels altres, sobretotla gran literatura, és un llegat extraordinari i absolut que etpermet entrar en la intimitat de l’escriptor, instal·lar-te dinsel teu jo més amagat. Quan Marcel Proust va començarles seves tres mil pàgines amb la frase: “Longtemps je mesuis couchée de bonne heure...”, ens feia còmplices de laseva vida per a sempre.

P.–Quin creus que és l’estat actual de la literatura a lesIlles Balears?

R.–A Balears tenim de tot i molt. Molts editors. Moltsescriptors, sobretot novells o d’un sol llibre que no faltemmai a la foto de família que publica cada any el diari UltimaHora. Molta gent que ha guanyat premis. Moltes llibrerieson sempre es troba el mateix amb un ordinador que diuque aquell llibre que tu cerques no es troba a lesprestatgeries. Coordinant totes quatre coses, o només tresd’elles, dóna per resultat una quantitat excessiva deproducte en relació al nombre real de possiblesconsumidors. Per contra, el que no hi ha és: Planter delectors. Grans llibreries on trobar de tot. Magnífiquesllibreries de vell. Editors que vulguin assumir un risceconòmic. Difusió cap a altres llocs. El resultat és que elque es publica a les Balears no surt de les Balears. Que

no queda més remei que publicar a fora, si en tensl’oportunitat. Que els pitjors lectors de llibres locals sónels propis lectors locals. El cert és que el llibre de cadavegada té una vida més efímera perquè n’hi ha molts queempenyen. Aquesta gran proliferació, en tractar-se d’unpaís tan petit, crea un problema de supervivència que avegades es manifesta amb agressivitat verbal o escrita.

P.–I l’estat de la literatura catalana en general?

R.–Molt diferent del local. La literatura catalana caminaprou segura, lliure de petits o grans entrebancs provincians.Té més camp. Molta més difusió. Més mitjans. Mésimportància. Per això tothom qui pot publica fora, per entrara formar part d’aquest engranatge òbviament superior.

P.–Què en penses, dels premis literaris, i quina hauria deser la seva finalitat?

R.–Hi ha dos tipus de premis literaris: Els d’importantquantia econòmica que desperten més que justificat receli els de menys rellevància que, curiosament, són els mésfiables. Tanmateix, tant els uns com els altres, representenun trampolí de llançament per a qualsevol obra, la manera


més ràpida de publicar. Un premi sempre és un granincentiu, sobretot al començament, quan ningú no ha sentita parlar de tu. La finalitat dels premis hauria de ser lad’escollir i promocionar el millor original d’entre els quees presenten a concurs. Invertir els termes és un error.

P.–Darrerament publiquen molts d’autors joves, vol dir aixòque la literatura és viva i jove?

R.–No. En absolut. Només vol dir que a molts joves elsagradaria ser escriptors i es posen a la cua a veure quèpassa.

P.–Quines són les teves fonts literàries i en què t’inspiresa l’hora d’escriure?

R.–Qualsevol cosa. Qualsevol record. Qualsevol lectura.Qualsevol paraula. La meva infantesa a Sóller. Els horts,les muntanyes i els torrents. Els safareigs, ja ho he dit. Elsmisteriosos porxos plens de baguls duts de França i desecrets. Les cases tancades i la por que generen. La porés novel·lesca i dóna per a molt. L’imaginari clàssic. Avegades una paraula, una frase em donen la idea i de laidea ve el tema. “Tenia una consistència com decel·luloide”, diu Pla descrivint una persona. “Va tancar laporta en sec com si fos l’ocell d’un rellotge suís”. Aquestafrase de Margaret Adwood em donà el punt de partida delmeu llibre: “Carlota, Joan Miró i l’ocell del rellotge suís”.“–Acaba de llamar la abuela diciendo que está viva”,anuncia un al·lot després que tots vénen d’escampar-neles cendres. Són frases genials que et desperten les ganesd’escriure. El començament és sempre involuntari icircumstancial. Al principi és una mena d’habitació foscai a poc a poc vas distingint objectes del tot sorprenentsque no sospitaves que existissin. Dins d’aquesta cambras’obrin petites retxilleres, fins que la claror és total. Elmoment en què aconsegueixes connectar amb una històriaés un moment màgic.

P.–Tens un lloc especial des d’on projectes el teu móninterior?

R.–Tinc el meu món interior i aquest m’acompanyaonsevulla, junt amb una plagueta on escric les idees quese m’acudeixen al vol. Una altra cosa és que tingui unespai on treballar envoltada de llibres que fan olor de llibrei coses encisadores, petits records que m’agrada tenir aprop com una antiga capsa de música francesa o lamàquina d’escriure plegable que mon pare duguéd’Alemanya devers els anys trenta. Però no em cal nisilenci, ni solitud, ni música. Si en tinc, millor, és clar!

P.–Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?

R.–“Ulls de fum”. Perquè és el més ambiciós. Perquèconté personatges molt estimats d’altres contes que emfascinaren. Pel seu final inesperat. Perquè tot i serabsurdament impossible, jo me’l creia mentre l’escrivia.

P.–I el que t’hauria agradat escriure?

R.–Sens dubte “Mirall trencat”.

P.–Quin és el llibre que més t’ha agradat llegir?

R.–“Solitud” de Víctor Català tot i que no l’he llegit mai.M’arribà a través de la paraula. El meu home me’l llegiai jo l’escoltava. Ens havíem casat feia poc i no teníemtelevisió. Record, també, un llibre que em va apassionar ique el vaig llegir nombroses vegades. “Escenas de la vidabohemia”, de Murguer. Em semblava divertit, tendre, tristi genial, i hauria donat qualsevol cosa perquè el llibre fosmeu i poder-ne disposar. Durant anys el vaig cercar perles llibreries de vell. El feliç propietari d’aquest llibreespecial i únic era el pintor català Josep Castellanas, queel tenia molt gelós. La seva filla, íntima amiga meva, me’ldeixava, de tant en tant, d’amagat del seu pare, que cadavegada l’amagava en llocs més laberíntics. Quan eraadolescent “Mujercitas” i “Aquellas mujercitas” els vaigllegir més de quinze vegades i com que no m’agradava elfinal, llegia sempre la segona part abans de la primera.Vaig estalviar al llarg de sis setmanes per reunir les trentapessetes que costava cada tom.

P.–Què sents quan surt publicada una novel·la teva?

R.–Quan de l’editorial t’envien la capsa amb els primersexemplars i els poses fent filera, tots iguals, damunt lataula, i olores aquell perfum tan màgic que fan els llibressortits d’impremta, sent que un dels meus somnis s’hamaterialitzat i no m’ho puc creure. No puc creure queaquesta Rosa-Maria Colom de la coberta i jo siguem lamateixa persona. Això passa quan primer vius i desprésescrius, és a dir, quan descobreixes tardívolament unavocació, supòs.


P.–Ens pots parlar un xic sobre les qualitats que hauria detenir un bon escriptor?

R.–Jo no sóc qui per parlar-ne, així que et remetré a lesreflexions de Woody Allen en una pel·lícula on interpretavaun professor de literatura: “La meva feina és ben inútil. Elque neix escriptor no necessita les meves lliçons i el queno, li serveixen de ben poc.” La literatura no és una ciència,sinó un art. Hi ha escriptors tècnicament impecables peròque els manca aquell glamour que fa que t’enamoris d’untext. N’hi ha que t’enganxen amb l’argument però no tenenrigorositat, fan trampes literàries i això és un frau. Notothom que escriu és escriptor igual que no tothom quecavalca és un cavaller. Un escriptor ha de ser lleial ambell mateix i amb els lectors. Això vol dir transpiració a partd’inspiració.

P.–Lligam entre paraula i cultura.

R.–Van plegades. Quan un vol caminar per la cultura nopot prescindir de les paraules. Quan un es fica al món deles paraules i és capaç de convertir la llengua en llengualiterària, crea cultura. Hi ha un lligam directe entre art icultura, entre música i cultura però, sobretot, entre paraulai cultura. De seguida es nota una persona que ha llegit, isap llegir en profunditat, d’una que no ho fa al·legant queno té temps. Això és una gran inexactitud. El que hauriade dir aquesta persona és que en la seva escala de valorsla lectura està relegada a una onzena posició, que en tédeu que li van davant i per tant, no troba mai el momentidoni...

P.–Propostes per tal que els joves s’engresquin a llegir.

R.–Que vegin llegir a les persones del seu voltant. D’una

família llegidora, en sortiran fills llegidors i néts llegidors.En tot cas, no fer-los empassar el llibre a la força com sifos un xarop per a la tos.

P.–I per tal que els joves s’engresquin a escriure?R.–Si neixen escriptors ja s’hi engrescaran, i si no, perquina raó s’haurien d’engrescar en una vocació que no ésla seva?P.–Com definiries el que és Mallorca en l’actualitat?

R.–Una nau a la deriva. Una estaca, a punt de tombar,que tothom estira a la seva conveniència. Una mortanunciada. Una gran preocupació. La meva àvia, que teniael sentiment tràgic de l’existència, sempre deia: “Ai,Espanya, espanyada!” Així és la Mallorca que ens hanpres de les mans, una Mallorca espanyada i sense identitat.Hi hauria qui construiria apartaments dins la Seu, si tinguéspermís del Bisbe. Nosaltres no tenim voreres, el nostreentorn és limitat. Més enllà de les platges i els penya-segats hi ha la mar.P.–Què et sembla l’estereotip que tenim de poble tancat ireservat? Penses que som un gueto cultural?R.–De cultural, poc. De gueto, potser sí. És patètic queencara hi hagi qui demana: “Tu que escrius en català o enmallorquí?” O que s’intenti crear un canal de TV nomésamb la modalitat balear.P.–Quina pregunta t’hagués agradat que et fes i no t’hefet? Vols afegir alguna cosa?R.–Les coses que voldria afegir, referides al lligam que hiha entre la incultura i cert partit polític, val més que me lesreservi. Els anys m’han ensenyat que no totes les veritatses poden amollar. Abans era més valenta.Ha estat un plaer haver compartit amb tu aquesta conversa,Rosa-Maria, esper seguir conversant amb tu al llarg de lavida. Voldria afegir que, a partir d’aquell primer guardóper l’obra “El mandarí i jo” abans esmentada, i quesegurament l’encoratjà a seguir amb el seu particularprocés de creació, la majoria de les ocasions lligat a laliteratura infantil i juvenil, la nostra entrevistada d’avui hasigut capaç de confegir una obra d’una alta qualitat humanai literària, obtenint en moltes ocasions prestigiosos guardonsarreu dels Països Catalans. Sense menystenir la resta del’obra de na Rosa-Maria, voldria destacar les obres “Ullsde fum”, finalista del premi Folch i Torres l’any 1995,“L’escola secreta de Madame Dudú”, amb la qual obtinguél’any 2002 per segon cop el premi Guillem Cifre deColonya, i “Ales de papallona”, editada al País Valenciàdesprés d’haver guanyat el premi Empar de Lanuza. Llegiuna Rosa-Maria Colom, no us en penedireu...

Josep Pizà i Vidal-pescador de [email protected](Associació de Premsa Forana de Mallorca)


BULLIT DE NOTÍCIES12

NA CATALINA SUREDA, BECADA PER “SANOSTRA”

Na Catalina Sureda Colombram, violinista de20 anys del nostre poble, ha obtingut una becaatorgada per l’Obra Social i Cultural de “SANOSTRA”, Caixa de Balears, la qual cosa li permetràampliar els estudis superiors de violí a la Universität furMusik und Darstellende Kunst Graz (Àustria) durant elpresent curs 2004-2005. Na Catalina ja hi estudiàdurant el curs passat.

sobretot els qui no ho poden fer personalment permotius d’incompatibilitat d’horari o perquè són enforadel poble i tenen connexió a internet. L’adreça que heud’escriure és http://cms.ajmariadelasalut.net/index.ct.html.

HOMENATGE A BATLES I REGIDORS DELS25 ANYS DE DEMOCRÀCIA

Durant les passades festes i abans de la lecturadel pregó de festes tingué lloc un senzill homenatge atotes les persones que han ocupat el càrrec de batle oregidor des de l’any 1979, any en que tengueren llocles primeres eleccions democràtiques als ajuntaments.Durant aquests 25 anys de democràcia Maria hatengut 8 batles i més de mig centenar de regidors en 7legislatures.

Catalina Sureda i Bartomeu Ribot, director del'oficina de Sa Nostra de Maria, donat-li la bona novaNOVA PÀGINA WEB DE L’AJUNTAMENT

Des de l’Ajuntament ens han fet saber que tenenuna nova pàgina web. Encara que està en període deproves, ja us hi podeu connectar i veure la sevaestructura, consultar informacions municipals, conèixerel seu organigrama i baixar-vos documents cominstàncies, sol·licituds,... Desitjam que sigui una bonaeina per acostar els mariandos a la Casa de la Vila,

Els regidors assistents a l'acte.

Les vuit persones que han estat batle a Maria, alllarg d'aquests 25 anys.

Octubre, 2004 FENT CARRERANY - (201)

BULLIT DE NOTÍCIES13

ELS ALUMNES DE L’ESCOLA FAN EL PATIAL CARRER

Degut a les obres que encara es fan al pati del’escola, i que no se sap quan acabaran, els alumnesde l’escola de dalt, fan el pati al carrer. Aquest éstancat amb una barrera i un senyal de prohibició depas, amb les conseqüents molèsties i inconvenients alsveïnats del carrer. Aquelles promeses de finalitzaciód’obres que apareixien a la revista del mes passat,s’han quedat en això, promeses. El temps d’inactivitatque hi va haver a l’estiu, ara es paga amb aquestasituació molesta per a tothom. Esperam que les obresacabin prest i tot torni a la normalitat.

El motiu és perque el pati encara està així, amb obres

ELS CLOTS DEL CAMÍ CREUERAPEDAÇATS

Ja se sap que això de fer dissabte és allò ques’acostuma a fer abans de mostrar la casa alsconvidats i que mudar-se abans de començar al festasol ser la norma habitual. Deu ser per això que elnostre consistori, un poc abans de la Fira, va ferapedaçar el mil i tants clots del Camí Creuer per talque la imatge que s’oferís als visitants no fos tanespantosa. Però fet i fet no deixa de ser un simplepegat foradat a una situació que ja fa anys i panys quehauria d’estar resolta. El paper de les administracionsque hi tenen competències: Consell i Govern, ha estatfins ara ben trist.

PINTADES A LA CARRETERA DE SINEU AMARIA

Si heu anat per la carretera de Maria a Sineuhaureu pogut observar que les voreres han estatpintades per marcar el límits de la voravia i facilitar laconducció als automobilistes. Ara bé, el que ja noresulta tan lògic és que abans de procedir a marcar leslínies de la carretera no s’hagués fet la neteja quepermetés que la pintura es fixàs sobre la capa asfàltica.res d’això. La màquina passà i ho pintà tot: terra,herbes, pedra i tota quanta cosa hi havia sobre la líniaque la pintura cobria. D’això sí que se’n pot dir fer lafeina amb els peus!

MARIA PUNTUA AMB NOTABLE AMBRENDA PER CÀPITA

El Diario de Mallorca, es feia ressò, el passat23 de setembre, que la renda per càpita ha baixat a lesIlles Balears, en relació a la mitjana estatal. Tot i això,no hi ha cap municipi que no tengui una renda superiora cinc, en una escala de l’1 al 10.El municipi de Maria es movia amb un set, cosa queindica que la renda per càpita dels seus habitants esmou entre els 11.500 • i els 12.300 •. Aquestes dadess’havien extret de l’Anuari Econòmic de La Caixa del2004. Entre les altres dades que hi sortien hi figuravaque la població era de 1.990 persones, que el municipicompta amb 812 telèfons fixos, un 1,4% de lapoblació activa a l’atur, 60 indústries, 9 establimentsde bars o restauració, 24 activitats industrialsminoristes, i 1.631 vehicles de motor.


DEMOGRAFIA

HORARIS:AJUNTAMENT:de 8'30 a 15 hores.APOTECARIA:Matí: 9 a 13 hores.Horabaixa: 16'30 a 20'30 hores.UNITAT SANITÀRIA:de 9 a 15 hores.BIBLIOTECA:De dilluns a divendres, de 18 a 20 horesDissabtes, de 10 a 12 horesLÍNIA MARIA-PALMA:Sortides Maria: 7:30, 11:10, 15 i 18 hores.(Diumenges, 7:30 i 15 hores)Sortides Palma: 9, 13:15, 16:30 i 19:45 hores.(Diumenges, 9 i 19,45 hores)LÍNIA INCA-MANACOR:Cap a Manacor: 12'30 i 19'55 hores.Cap a Inca: 9'40 i 18'50 horesLÍNIA MARIA-HOSPITAL-MANACOR:(De dilluns a divendres)Sortides Maria: 7'55, 10'30 i 14'45 horesSortides Manacor: 11'05, 13'35 i 18 hores

- Per demanar hora al servei de Pediatria heu decridar de 8 a 14 hores al ...............................855043- Per urgències, a partir de les 15 hores heu decridar al ..........................................................520203- Preparació pel part, postpart, control degestació i informació sobre anticonceptius heu decridar al ..........................................................236624

PUNT D'ATENCIÓ CONTINUADA DE SINEU:Polígon de Sineu

TELÈFONS D'INTERÈS:AJUNTAMENT 971525002 (FAX) 971525194BIBLIOTECA 971525688UNITAT SANITÀRIA (cita prèvia) 971525594APOTECARIA 971525020ESCOLA DE DALT (telèfon i fax) 971525083ESCOLA DE BAIX 971525252LOCAL TERCERA EDAT 971525564PARRÒQUIA 971525033GESA INCA: AVARIES 971880077BOMBERS 085HOSPITAL MANACOR Informació 971847000 Urgències 971847060 Cita Prèvia 971847100AMBULATORI D'INCA 971502850URGÈNCIES A TOTA L'ILLA 061SON DURETA (Centraleta) 971175000AMBULÀNCIES S.S. (Inca) 971502850AMBULÀNCIES 971200362RECAPTACIÓ TRIBUTS CAIB (Inca) 971505901ADMINISTRACIÓ D'HISENDA (Inca) 971505150

14

ENS HAN DEIXAT:

Que descansin en pau

BENVINGUTS:

Enhorabona als pares i demés família

JA L'HAN FETA :

Félix Sánchez Vives i Damiana Capó Ferriol es casaren a Mariael passat dia 11 de setembre. El seu domicili serà a Muro.

Antoni Vaquer Pieras i Maria Borràs Quetglas es casaren alnostre poble el passat dia 25 de setembre.

Que el vostre amor no acabi mai

Guillem Bunyola Bergas morí el passat dia 11 de setembre, al'edta de 78 anys. Vivia al carrer Lope de Vega, número 12.

Eulàlia Ginard Tugores morí el passat dia 11 de setembre, al'edta de 84 anys. Vivia al carrer Ses Corbates, número 20

Antoni Socias Gelabert va néixer el passat dia 15 de setembre.És fill de Joan Socias Soler i Margalida Gelabert Ferriol. Viuen alcarrer Cervantes, número 14.

Solange Adonais Alvarado Saenz va néixer el passat dia 15 desetembre. Els seus pares són Juan José Alvarado Aguacondo i SendyCelino Saenz Sánchez. El seu domicili és carrer Femenia, 10, 1r.

Mateu Carbonell Merino vingué al món el passat dia 17 desetembre. Esl seus pares són Mateu Gabriel Carbonell Cifre i EvaMaria Merino Álvarez. Viuen al carrer Nou, número 14.

OFICINA DE MARIA DE LA SALUT

Octubre, 2004 FENT CARRERANY - (203)

El temps

PLUVIOMETRIADia 12 ............. 4,5 l.

TOTAL: 4,5 LITRES

Temperatura Màxima32º C (Dia 24)Temperatura Mínima22,5º C (Dia 31)Temperatura Mitjana26,6º CMitjana Màximes29,2º CMitjana Mínimes24º C

15

MES D'AGOST

Feiners: (1 tren cada hora i 10 minuts aprox.)Sineu-Palma: 6:44, 7:54, 9:04, 10:14, 11:24, 12:34,13:44, 14:54, 16:04, 17:14, 18:24, 19:34, 20:44,22:06.Palma- Sineu: 6:25, 7:35, 8:45, 9:55, 11:05, 12:15,13:25, 14:35, 15:45, 16:55, 18:05, 19:15, 20:25, 22(Si voleu anar a Manacor afegiu 40 minuts a la sortidade Palma)Dissabtes, diumenges i festius: (1 tren cada hora i15 minuts aprox.)Sineu-Palma: 7:01, 8:16, 9:31, 10:46, 12:01, 13:16,14:31, 15:46, 17:01, 18:16, 19:31, 20:46, 22:01.Palma- Sineu: 6:45, 8, 9:15, 10:30, 11:45, 13, 14:15,15:30, 16:45, 18, 19:15, 20:30, 22.(Si voleu anar aManacor afegiu 49 minuts a la sortida de Palma)

HORARIS DEL TREN QUE PASSA PER SINEU:LA POESIA DE L'AMO EN LLORENÇ

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 310

5

10

15

20

25

30

35MAXIMES MINIMES

Res no hi ha definitiu en la vidaexcepció feta de la mort.

Un pot tenir més o manco sortquan el destí el convida.

No dic que sembli mentidael que la sort tingui amics,però n'hi ha de preferits

amb la repartició de béns:de sort uns no en tenen gens

i altres reben els confits


Es cafè

Tapes, paelles i menjars per encàrrec

Plaça des Pou, 17Tfn: 971525671

07519 - Maria de la SalutDilluns Tancat

NOCES D'OR

El passat dia 26 d’agost el matrimoni format perJoan Bergas Quetglas i Francisca Bergas Buñolacelebraren els seus primers 50 anys de matrimoni. Elsdesitjam salut perquè en puguin compartir tots els queDéu els don.

Enhorabona

Hem rebut del GOB aquest comunicat que fa referència alConveni de carreteres que l’executiu de les Illes Balears tésubscrit amb el govern central i que ha estat denunciat pelgovern de Jaume Matas.

ÉS HORA DE DEPURAR RESPONSABILITATSSOBRE EL CONVENI DE FINANÇAMENT DELES AUTOVIES i SOBRE LA PROTECCIÓ DELPATRIMONI

Les plataformes contra les autovies denunciam quequi incompleix d’una manera flagrant i deliberada elconveni de finançament de les autovies del PP i d’UM ésla consellera Mabel Cabrer i no el Govern Central delPSOE. Tot i que consideram que el conveni firmat dosdies abans de les eleccions generals és il·legal perquè noera competent la consellera d’obres públiques per signar-lo, aquest estableix el termini definançament a partir de l’exercici 2006 i fins el 2010. Pertant, en tot cas, seria a partir del 2006 quan s’hauriend’habilitar les partides corresponents en els PressupostsGenerals de l’Estat. Això vol dir que és el Govern Balearqui s’ha de fer càrrec de les despeses avançades que jas’han generat i habilitar la partida corresponent en elpressuposts de la nostra comunitat autònoma. El consellerd’’Hisenda, el Sr. Ramisd’Ayreflor, a qui ja hauria d’haver demanat responsabilitatsi explicacions és a la seva companya consellera Cabrerquan va signar el conveni. Tot això és conseqüència deles presses en signar un conveni pensant que seguiriengovernant a Madrid i no els posarien cap emperò per fer idesfer el que vulguin.

Quant a la protecció del Patrimoni, les plataformescontra les autovies demanam que es depurin lesresponsabilitats en motiu de l’informe de la Comissió dePatrimoni del Consell de Mallorca sobre la necessitat deprotegir l’Hostal de Cas Tix i l’enderrocament de la teulerade Ca sa Rotera al terme de Campanet. Entenem que lesresponsables són la Presidenta del Consell de Mallorca,Maria Antònia Munar i la responsable del departamentd’obres públiques, Mabel Cabrer.

La política de fets consumats del departamentd’obres públiques, procedint a l’expropiació de les finquesamb caràcter d’urgència, i la deixadesa i condescendènciadel Consell de Mallorca, provoca aquests perjudicisirreversibles al Patrimoni de totes i tots. Na Mabel Cabreri na Maria Antònia Munar han demostrat que no tenencap respecte pel Patrimoni de la nostra comunitat, peròles normes són per complir-lestotes i tots i en cas d’incompliment s’han de demanarresponsabilitats i sancions i si no són competents pel càrrecpúblic que ocupen, s’ha d’exigir la seva dimissió ocessament.


Tot just començat el mes de setembre, dia 2, a lagaleria Horrach Moyà de palma, el marier Jaume SimóSabater “Llampiner”, inaugurà la seva primera exposicióindividual.

La galeria que l’acollí, l’Horrach Moyà, és unagaleria que s’ha destacat els darrers temps per donaracollida a noves propostes estètiques que fugen de la telai la pintura com a únic suport artístic. Les instal·lacionsamb materials diversos, les arts vinculades a la imatge:fotografia, vídeo, videoinstal·lacions, etc. han trobat enaquesta galeria el seu particular espai d’exhibició.

I l’artista marier, decantat des de fa un cert tempsa trobar noves fórmules expressives, hi trobà aixopluc pera la seva primera exposició individual.

I sorprengué tothom. Primerament perquèaconseguí omplir l’espai de la galeria amb la seva proposta;segonament, per l’eclecticisme (molt coherent d’altrabanda) que mostrà; i en tercer lloc per la seva qualitat.

Amb el títol genèric de Cantaferro, l’exposicióabraçava tot un ventall de propostes fetes amb material icontinguts expressius força diferents. Quan entraves al’exposició i et trobaves, entrant, amb una espècie de zulofet amb totxos d’obra, on un cop a dins i a les fosquesnomés veies unes imatges de l’artista (en una espècie de“contínuum” sense possibilitat de variació) rebotant unapilota a la paret, sabies que et trobaries amb la sinceritatcom a guia de l’exposició. L’artista no renunciava a res.Ni a mostrar les seves idees polítiques, ni a plantejar elsdubtes sobre el procés de creació artística i la sevaconcreció, ni a qüestionar els mateixos valors de l’artpresent allí, en oposició a l’art fet anònimament,popularment, sense pretensions. Aquest qüestionament finsi tot s’obria al paper que l’espectador juga en tot aquestprocés.

Un vídeo “homenatge”, dedicat a una destacadafigura de la vida local, represaliat per les seves idees

republicanes, formava part d’una de les propostes. Lesimatges colpidores del propi artista fugint de no se sabiaqui i de què, amb una senyera tapant-li el cap, mentre unaveu en off reproduïa frases d’aquest personatge recordantels fets, tenien una força extraordinària.

Una espècie de moble sofà, biblioteca, taula detelevisió i altres, recollia part de les impressions delsvisitants i s’alimentava de llibres, diaris i revistes que lagent hi anava deixant.

Alguns quadres penjats a la sala mostraven part dela trajectòria expressiva d’en Jaume, mentre algunainstal·lació en petit format, també hi era present.

Fins i tot, en una original forma de mostrar lesmúltiples facetes de l’art o de recordar que tota activitathumana comença i acaba a la taula –o al llit, diuen alguns-, el propi artista preparà al llarg de quatre dijous, les quatresetmanes de l’exposició, menjar amb el qual obsequiavaels visitants: arròs brut, tumbet, pilotes, frit, sopes, etc. Totacompanyat d’un bon vi de la terra i de fruits de temporada:figues, raïm, etc.

Finalment, per mostrar el finíssim tel que separal’art popular del culte, en Jaume dóna veu i presència a

gent de la cultura que s’haconvengut a anomenar populari que circula per espais i circuitsallunyats de l’art culte:glosadors, xeremiers, cantadors,etc.

La crítica, sorpresa enbona part, això no obstant, haparlat de proposta suggerent,rica, honesta, que no ha deixatindiferent a ningú.

Des de les pàgines de larevista desitjam que continuï enaquesta línia i que ens continuïsorprenent i obrint nous camins.

UNA EXITOSA PRIMERA EXPOSICIÓ INDIVIDUAL DE JAUME S. SABATER


ANAR L’ULL AL BOU AMB L’ELA *XIX*DedicatòriaDe forma molt especial vull dedicar aquests capítol

d’”Anar l’ull al bou amb l’Ela”, al que fins el 30 de junyde 2004 ha estat el nostre president, el bon inquer DonSebastià Garcia, el qual per qüestions de salut ha hagutde deixar el timó d’Adela –Balears, raó per la qual emprenc la llicència d’enviar-li, en nom de tots els socis, unaafectuosa abraçada, que de forma molt sentida vol agrair-li la seva dedicació enfront de l’Associació.

També vull fer-li arribar amb el cor en la mà eldesig més intens perquè l’Esclerosi Múltiple PrimàriaProgressiva que se li ha diagnosticat, li resulti el mésbenèvol possible i que per molts d’anys pugui viure feliçen companyia de la seva esposa la Sra. Maria delCarmen, així com gaudir de la passió que sent pelsnúmeros i l’economia, doncs no en va és un excel·lentprofessor mercantil.

Gràcies per tot Sr. Sebastià Garcia i moltsd’ànims!!

L’ELA AL MICROSCOPI DE LA PARAULA:LES SINAPSI I ELS NEUROTRANSMISSORS

Seguin el fil que iniciàrem en el capítol anterior onvam conèixer la sinapsi, avui ens endinsarem en les moltescastes de sinapsi que es produeixen en l’interior del nostrecos i que com ja sabem, permeten la transmissió delsimpulsos nerviosos entre les neurones motores omotoneurones.

Per començar direm que els contactes sinàpticsentre axons paral·lels i entre aquests i les dendrites sónanomenats sinapsi paral·leles o “en passant” (A-1).

Moltes dendrites (que són les ramificacions méscurtes del nucli neuronal) fan sinapsi mitjançant les sevespetites prominències dites espines donant lloc a lessinapsi espinoses (A-2).

Trobam que en les dendrites apicals de les gransneurones piramidals, l’engruiximent terminals de l’axóenrevolta tota l’espina, la qual al seu pic pot presentar unaplec de caps que donen lloc a diferents punts de contactesinàptic (B).

Diferents axons i dendrites poden associar-se performar complexos sinàptics de tipus glomerular (C),amb els distints elements entremesclats que probablementsón influïts per la modulació de la transmissió de l’excitacióentre neurones.

S’ha descobert que cada regió del cervell té formestípiques de sinapsi.

Així els tipus I i II de Gray, que vam veure en elcapítol anterior, solen aparèixer en l’escorça cerebral,mentre que els conjunts sinàptics de la casta glomerularpoden veure’s tan en l’escorça cerebelosa com en el

tàlem, o bé en la medul·la espinal.Quan parlem de sinapsi químiques i de sinapsi

elèctriques, s’ha de fer una diferenciació entre ambdues,ja que mentre que en la primera, l’excitació és transmesaper substàncies químiques com bé indica el seu nom, lasegona, s’ha demostrat que tan sols es dóna en invertebratsi en els peixos.

Pel que respecta als neurotransmissors podríemdir que són els fills de la sinapsi, doncs amb el motneurotransmissor es denomina la substància alliberadaper la cèl·lula presinàptica a conseqüència d’una excitacióneuronal que, a través de la sinapsi, estimula o inhibeixles neurones postsinàptiques.

Inicialment el més estudiat delsneurotransmissors i un dels més difosos per tot elsistema nerviós és l’acetilcolina (Ach).

Prestigiosos neuròlegs han determinat que l’àcidgama-amino-butíric (GABA), és el neurotransmissorde les sinapsi inhibidores.

Per altre banda les catecolamines anomenadesnoradrenolina (NA) i dopamina (DA), són importantsneurotransmissors, així com també ho és la serotoninao s. Hidroxitip.

Existeixen uns components proteïnics que esconeixen com neuropèptids, molts dels quals no tenen


tan sols una funció com hormones, sinó que també són,per ells mateixos, neurotransmissors oneuromoduladors actuant tan en bases a sinapsiexcitadores, com a sinapsi inhibidores.

Les accions neuronals i hormonals d’aquestessubstàncies es complementen entre sí.

Es creu que els neurotransmissors es formen enel cos central cel·lular de la motoneurona, o sigui en elpericarió, i s’emmagatzemen en les vesículessinàptiques, malgrat que moltes ocasions sembla ser queel pericarió produeix tan sols els enzims necessaris perquèla síntesi sigui catalitzada pels esmentats ennzims en elsbotons terminals.

Alguns neuròlegs han demostrat una correlacióentre la forma i l’aspecte de les vesícules i elneurotransmissor que contenen (E).

Així com l’associació que mantenen lanoradrenalina i la dopamina amb les vesículesgranulars (D), les quals solen trobar-se en la proximitatde la membrana presinàptica.

La densitat presinàptica pot visualitzar-semitjançant una tinció especial, que és una solució mesclade blau de metilé i eosina, que serveix per apreciar laseva estructura trabeculada que li dóna l’aspecte d’una

reixeta (F.3), formada per espais hexagonals.Es creu que les vesícules passen a través

d’aquests espais fins a la membrana sinàptica, i durantl’estimulació, els seus continguts es buiden en la fesasinàptica (F.4), aleshores el neurotransmissor s’alliberaen quantitats definides que reben el nom de quanta, deforma que les vesícules podrien ser el correlatmorfològic dels quanta.

Un cop en la fesa sinàptica el neurotransmissorcausa la despolarització de la membrana postsinàptica,donant lloc a la transmissió de l’excitació, tot seguit elneurotransmissor és inactivat per enzims, al pic queparcialment és reabsorbit a l’interior dels terminals perpinocitosi (F.5)

L’ÚLTIMA PARAULA LA TÉ NA CATY“Als meus pares i al meu germà:Permeteu-me una perogrullada: A ells, els ho dec

tot.I els ho segueixo devent, si no fos perquè l’amor

esborra els deutes, dia a dia, minut a minut.Ells i el doctor Mora són els primers factors de la

meva vida diària.”

Miquel Jordán i Ronsano

EXCURSIÓ A SA FORADADA (DEIÀ) SOPAR ANUAL DE A.E.C.C.

El proper divendres dia 22 d’ Octubre de 2.004 esfarà el sopar anual de la Junta Local de l’AssociacióEspanyola Contra el Càncer (A.E.C.C.) de Mª de laSalut.LLOC: Restaurant Ses Torres (Ariany).HORA: 21 h.PREU:20 eurosVENDA DE TIQUETS: Qualsevol membre de laJunta Local o a l’ Ajuntament.Esperam la vostra assistència i col.laboració.

Paradeta de l'AECC a la fira de MariaEl proper dia 17 d’octubre tenim previst, si laclimatologia ens ho permet, anar d’excursió a SaForadada. L’excursió és senzilla i adaptada a totes lesedats. La partida serà des de la Plaça, a les nou delmatí. Aquesta vegada no serà necessari matinar molt.Abans podem fer una visita a Deià, Valldemossa oMiramar. Ho farem en cotxes particulars i el dinar seràde pa i taleca.

Ja ho sabeu. Animau-vos, que a la Serra deTramuntana, Mallorca hi té un tresor que es mereix sercontemplat amb tranquil·litat.


ACCENTS ESTRANGERS:

PARLAR AMB ACCENT

Al grup de conceptes com llengua, dialecte, varietat,etc. se n’hi afegeix un que ha estat prou destacat pelslingüistes i sociolingüistes: l’accent. L’accent és una entitatdefinida exclusivament per un conjunt de trets fonètics, adiferència del dialecte, que ve determinat per elementstant de tipus fonològic com morfològic com lexical. Unallengua -en concret un estàndard- es pot parlar ambaccents diferents. Fent abstracció de les possiblesdiferències que hi pot haver, en els plans lexical omorfològic, entre la llengua model d’Anglaterra i la delsEstats Units, tothom sap que allò que diferencia un britànnici un americà que parlen tots dos l’anglès estàndard ésbàsicament l’accent. Exactament el mateix que ocorreamb argentins i espanyols, o fins i tot entre un castellàestricte i un andalús de nivell cultural mitjà o alt.

Igualment és una noció conegudíssima la d’accentestranger. Tothom sap que quan hom parla una llenguaque no és la pròpia, una llengua apresa i pertanyent a unaaltra comunitat lingüística, en general ho fa amb un conjuntde peculiaritats fonètiques determinades pels hàbitsarticulatoris de la llengua pròpia, i llavors es diu que talindividu parla la llengua en qüestió amb accent estranger.Parlar una llengua estrangera amb accent entra dins lamés absoluta normalitat i en general no se’n fa capproblema. Els milions de persones que hi ha al món queparlen anglès com a llengua instrumental apresa per aaquesta finalitat mostren els hàbits articulatoris de la pròpiallengua sense fer-ne problema. Es pot dir que això ja sesap i és el que en principi s’ha d’esperar. Sovint en aquestacategoria que denominam accent hi entren aspectes moltsubtils, difícils de descriure per a la majoria de la gent. I ésque, encara que un fonema existeixi en duesllengües i aparegui com el mateix fonema i també la mateixarealització, pot haver-hi, o sol haver-hi, característiquesarticulatòries secundàries que donen un aspectelleugerament diferent al so en els dos idiomes. Una a tònicao una p poden sonar un xic diferent en dues llengües acausa d’aquestes característiques secundàries que elsparlants sovint no són capaços de definir o de controlar. Amés, hi ha tota la qüestió de l’entonació -la cançoneta,que diuen- característica de cada llengua o varietat. Pertot això es parlen les llengües amb accents estrangers.

Tota llengua, doncs, es pot parlar amb accent d’unaaltra llengua. Es pot parlar català amb accent anglès, anglèsamb accent espanyol, francès amb accent alemany i tot el

que vulgueu. Els catalans del sud dels Pirineus tot d’unasom impactats quan sentim els (pocs) catalanoparlants dela Catalunya del Nord -excepte una exigua minoria degent molt gran- parlar català amb unclar i inequívoc accent francès. I exactament igual ensocorre davant els (pocs) catalanoparlants de l’Alguer, quanexhibeixen un llampant accent italià. A la Catalunya delNord, pràcticament tots els parlants de català joves o demitjana edat no han après el català per transmissió familiarnormal, sinó per altres vies, la qual cosa explica ambescreix el fenomen de l’accent francès.

I ara passem a una qüestió central. Fins a un tempsmolt recent, pràcticament tots els catalans bilingüitzatsparlaven espanyol amb accent català. Era la normalitat, iel fet era concebut per tothom com la normalitat. No sabiagreu a ningú perquè els esquemes eren molt clars: hi haviala llengua pròpia i la que no era pròpia, la forana; i lesllengües foranes es parlen per entendre’s amb algú, noper emular els seus parlants natius. A més, hi havia poquesocasions de parlar espanyol, que era sobretot un idiomaadministratiu i oficial, usat més que res en el domini del’escriptura. Tots els catalans parlaven espanyol amb la lcatalana velar, no cal dir que amb la palatal lateral (ll)perfecta, sonoritzant la s final seguida de mot començatper vocal, amb la ch- inicial fricativa (almenys els orientals),duplicant la b de pueblo, etc. Més enrere era habitual desentir catalans parlar espanyol amb el so inderdental de laz espanyola substituït per s i, fins i tot, amb vocals neutresfinals. És a dir que quan un català parlava espanyol,invariablement «es notava» el fet que era català.Naturalment encara resten moltes persones que parlanten espanyol mostren trets fonètics constitutius de l’accentcatalà, però entre la gent jove el fenomen tendeix a ladesaparició, com expòs tot seguit.

A partir de la vinguda massiva d’immigrantsespanyols s’ha fet també massiva la pràctica delbilingüisme, l’alternança de l’ús oral de les dues llengües,que al final ha acabat adquirint una agilitat vertiginosa. Iels esquemes han canviat tot donant pas a una novamentalitat condicionada per percepcions de jerarquia isubordinació. La llengua dominant superior, àmpliamentescampada i en procés de nativització, no es pot parlaramb cap imperfecció. Parlar espanyol amb traces de lallengua subordinada és sentit com una limitació. Elsmecanismes de censura social fa temps que es van posaren funcionament, especialment entre la població escolar.Per tot plegat els catalanoparlants s’han posat com a fitaperemptòria fer desaparèixer tot rastre d’accent català,és a dir amagar allò que els permetria fer visible la sevaidentitat lingüística. L’accent català mereix una valoraciósocial completament negativa. Àdhuc és curiós com hi ha


tantíssima de gent del nostre grup que parla espanyol ieistaperquè sent que l’articulació no ieista «fa català».

La capacitat i el fet de parlar espanyol sense accentcatalà (és a dir, exactament igual que un natiu, car lacompleció de la sintaxi i el lèxic és prèvia) culmina elfenomen de la facilitació de l’espanyol als catalans perpart de l’Estat jacobí nascut a començament del segleXIX. Aquesta facilitació és la clau del projecte d’edificacióde la llengua nacional del dit Estat jacobí destinada adesplaçar les llengües subordinades. Ja se sap que unacosa és la competència i una altra l’ús; però alerta: laplenitud de la competència va estretament lligada a lanativització de la llengu sobrevinguda. Una llengua que esparla a la perfecció ja és una llengua pròpia.

Un fet invisible

Si tots tenim molt clara la noció de parlar catalàamb accent francès (catalans del nord) o italià (algueresos),si tots els hispanoparlants tenen ben dibuixat el fet de parlarespanyol amb accent català o amb un fuerte acentocatalán, també ha de ser possible parlar català amb accentespanyol, i, fins i tot, amb un fort accent espanyol. Enprincipi s’esperaria que els qui fessin tal cosa fossin elsespanyols que haguessin après català com a segona llengua,i certament així s’esdevé en molts de casos; i aquest fetl’hauríem d’entendre com a normal i bo, en tant que laintegració dels immigrats és bona. Però en realitat el gruixde gent que parla català amb accent espanyol és entre lamassa dels catalanoparlants, i ,a més, és un fet en expansió.Parlar català amb accent espanyol, o amb un fort accentespanyol, és exactament el que fan la majoria de joves deles grans capitals dels Pirineus avall, i una bona part delspresentadors dels mitjans audiovisuals i una bona part -nosé si dir la majoria- dels dobladors i professionals de lalocució que sentim a la ràdio i la televisió. Ara bé, la noció(parlar amb accent espanyol) és inexistent entre la nostragent, fins i tot entre la gent que té una perfecta dicciócatalana, cosa que mostra la immensa anormalitat de lasituació. Ja direu a algun dels afectats que parla amb accentespanyol i veureu quina cara que fa. Que molt poca gentsigui impactada per aquest fet massiu és quelcom inherenta la situació de subordinació lingüística que ens ha tocatpatir. No pot impactar el fet de sentir parlar la llenguapròpia amb la fonètica de la que de cada cop més és tingudaper pròpia. Amb tot, això no vol dir que no hi hagiconsciència de la diferència entre una dicció i l’altra. N’hiha, però no és enfocada d’una manera correcta, és a dirpronúncia normal versus pronúncia amb accent forà, sinócom una diferència normal entre parlar propi de joves iparlar propi de gent gran. Sembla que aquest esquema haestat assumit pels responsables de TV3, que no prenen

cap mesura contra la pronúncia espanyolitzant dels actorsi dobladors joves, pronúncia que deuen considerar adequadaa la idea de «versemblança» que han d’oferir elspersonatges.

L’apropiació dels hàbits articulatoris de la llenguasobrevinguda parlant en aquesta llengua porta, per unaqüestió d’economia lingüística, a l’abandonament dels hàbitsarticulatoris tradicionals en l’ús de la pròpia. La l velar,peça cabdal de la personalitat fonètica del català, es trobaen ràpid procés d’extinció. La l velar era la clau de latradicional manera de parlar l’espanyol amb accent català,allò que de seguida percebien els altres d’aquest accent; iara la l desvelaritzada (bleda en l’argot dels lingüistes) ésla clau de l’ús del català amb accent espanyol, tot i queaquí trontolli la percepció social del fet. Però hi ha moltescoses més: avança el ieisme castellanitzant, s’aferma elrepugnant xava barceloní, desapareix la sonorització de las final que enllaça amb una vocal inicial del mot següent,s’africa a la manera espanyola la xeix inicial de paraula,no es duplica la b dels aplecs bl o gl; a les veus televisives-i potser ningú no els ho ha fet veure- se substitueixl’articulació catalana de la i consonàntica (per exempleen els lamentables io i ia dels doblatges) per l’articulacióespanyola, que no és la mateixa ni de bon tros; en algunsambients entra en escena una g intervocàlica intensamentfricativa (com en el mot vegada), pròxima a la r francesa,habitual en el parlar pijo espanyol; etc. No volia esserexhaustiu, sinó únicament posar un grapat d’exemples delsque ofenen cada dia les orelles d’un radiooient otelespectador lingüísticament sensible. Podríem continuar:a Mallorca entre els joves es pot donar per desaparegudala pronunciació labiodental de la v, i les paraules lloc i joces confonen de manera creixent en un horrible yoc, queescric amb y per destacar l’articulació espanyola d’aquestso.

La fusió de dues llengües en una

D’aquesta manera les dues llengües tendeixen adisposar d’unes estructures fonètiques molt més acostades,per no dir una sola fonètica. De fet, però, més que unacostament és el desplaçament unilateral d’una cap al’altra. És un procés de substitució dins un altre procés desubstitució. Una vegada consumat aquest procés, unavegada desapareguts els elements de contrast fonètic entreles dues llengües que entren en aquesta dinàmica desubstitució (repetesc que la l deu ser el més poderós),lògicament ja és impossible de parlar una de les duesllengües amb l’accent de l’altra. En el moment en què totsels catalanoparlants parlin català amb accent espanyol jano serà possible parlar espanyol amb accent català.Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà


possibilitat de contrast. Només hi haurà una espècie defonètica única, tot i que restaran un mínim d’elements (comels fonemes inicials de les paraules gent i gente) nomésaplicables a un dels dos idiomes. Hauríem de prendreconsciència de la importància d’aquest fet: la fonètica ésla cara de la llengua, l’expressió més immediata de la sevapersonalitat; l’assimilació de la fonètica d’un idioma a lad’un altre és una part decisiva i sense retorn del procés desubstitució lingüística que amenaça societats com la nostra.

Aquest fenomen es pot veure en altres casos desubordinació lingüística, com en el gallec: sentir un doblatgea la televisió gallega és com sentir individus absolutamentmonolingües espanyols llegint un text en la llengua deGalícia.

Política lingüística

Si tot aquest procés ha de ser aturat i redreçat, aixònomés serà possible amb una adequada política lingüística.Aquesta -no ho oblidem- hauria de tenir dos vessantsinseparables: la política orientada a l’extensió de l’ús socialde la llengua i la política orientada a la qualitat lingüística ial manteniment de la integritat del sistema. Seria un greuerror -o pura demagògia- sostenir que només interessa laprimera, o que la urgència de la primera pot dispensarl’aplicació de la segona.

La política orientada a la qualitat lingüística,manifestament deficitària o errada en els darrers vint anys,

hauria de focalitzar el control dels models, i entre aquestsels que tenen més incidència social, és a dir els dels mitjansaudiovisuals de masses.

Tot i així, cal esser conscients de la dificultat queen les llengües subordinades tenen els models per a exerciruna influència real sobre la població, a diferència del quesucceeix amb les llengües no subordinades. Observem comel model referencial de l’espanyol, difòs sobretot pels massmedia, és seguit sense cap desviació significativa perhispanoparlants i catalanoparlants, mentre que el modelcatalà difós pels media catalans és el que col.loquialmentes diu «paper mullat». Vint anys de correctors suprimintqualsevol tenir que de la ràdio i televisió públiques delPrincipat i les masses consumidores del producte continuenusant aquella construcció sintàctica a tort i a dret i senseaturador. Naturalment el model espanyol funciona perquèmés enllà del bilingüisme de la societat catalana hi ha unaimmensa societat monolingüe i sense interferènciesinsostenibles. Tot això ens duu a la conclusió que, a partd’anar pensant seriosament en l’opció de construir unasocietat sense subordinació lingüística (ni de cap tipus),l’ampliació i el control de llenguatge modèlic en els mitjansaudiovisuals hauria de constituir una prioritat dels seusresponsables i dels governants.

© Gabriel Bibiloni. Publicat a Llengua Nacional, n. 47,2004. A la versió publicada en aquesta revista la paraulabritànnic apareix transformada en britànic.

PUJADA AL PUIG MAJOREl passat diumenge 12 setembre, se celebrà la

popular Carrera cicloturista “Trenca Garrons”. Dosciclistes del nostre Club, en Joan Ferriol i Toni Gelabert,formaren part dels 361 corredors que el diumenge esmentat,sortíren d’Inca a les 9 del mati, Després de passar porSelva, Moscari, Pollença, pujaren primer el Puig Tomir ienfilaren després el cim del Puig Major 1.437 mts.

La pujada dels 7 darrers Km, des de la base militarfins a les “bolles” va esser molt dura. La mitjana delpendent és del 13% amb rampes del 18%.. El corredorque emprà menys temps fou un pollencí - Pere Palou, unsub 23 del Kelme-, 26’45". N’hi va haver que empraren47’41". Molt dura però espectecular. Dels 361 quesortiren, pujaren fins a dalt 261. El total de Kms recorregutsfou de 114. Sobre les 16.00 arribaren a Maria, moltcansats... VOLTA CICLOTURISTA A MENORCA.

El Club Ciclista de Maria, está preparant l’anada aMenroca, els dies 22, 23 i 24 d’octubre, per participar a laIII VOLTA CICLOTURISTA INTERNACIONAL A

MENORCA. La sortida será en vaixell des d’Alcúdia dia23 a les 17.00, i la tornada el diumenge 24 a les 20.00. Siqualqú está interesat - no cal estar federat - es pot dirigira en Pep Ferriol de Viatges Martel. El viatge inclou, elvaixell, l’allotjament i el transport de les bicicletes ambfurgoneta que ens deixa en Joan Estarellas -AGUAMAR-,

Si es vol més informació sobre les etapes, es potconsultar la pàgina web. www. ciclomenorca.com. NUTRICIÓ AMB L'ESPORT

A punt de tancar la revista, volem informar que elC.C. Maria de la Salut, està preparant una conferènciasobre la “ Nutrició amb l’esport”. Anirem informant a travesde la Revista de la data que triem així com dels temes aparlar. Pep Ferriol Torelló


IMATGES DE LA FIRA

A la fira poguerem veure aquests joc de bitlletsque estava a la venda

També hi poguérem veure un tricorni de GuàrdiaCivil, ja bastant antic

A la plaça hi havia una premsa per extreure l'olidels esportins

Ara que comença a fer fred vos pot anar bé com-prar alguna peça de llana.

Damunt la plaça hi estaven concentrats elsobjectes antics.

Al carrer Nouhi poguérem

trobarproductes

elaborats peltaller de

donesmagrebines


TORNEIG FUTBET - MARIA 2004

L'equip Pub S'Estiu 82, campió del torneis d'enguany. En Joan Cladera recollint la copa de campió

El Construccions Mulet EuroEstamp quedà segonclassificat

En Xisco Quetglas, amb el guardó del subcampió

Durant les festes de la Mare de Déu, tingué lloc la fase final del campionat de futbet que ha tengut lloc durant totl'estiu al Poliesportiu. Jugaren la final el Construccions Mulet Eurostamp contra el Pub S'Estiu 82 que aquests guanyarenper 6 a 5. El partit pel 3r i 4t lloc el disputaren Polipalanca contra Es Triquet i aquests guanyaren per 4 a 3.

Durant els partits, l'animació del públic fou constant El Bar Triquet fou el tercer classificat

Documents

MOLTA GENT A LA FIRA - Fent Carrerany...I ara tornam a la rutina diària, a la vida de cada dia, a les classes ... I ara que parlam d’educació, ja sabeu que l’escola ha començat