Carcies; Sergi Belbel

Noia: El somni era diferent, per tampoc gaire. Acordvem acabar, ja es

veia venir. Em deies que la teva dona ho sabia. Curiosament, tamb rem

en una estaci. Per el tren l'havies d'agafar tu. Recordo que m'insultaves.

Ms o menys com ara acabes de fer-ho. El que recordo millor, per, era el

que jo et deia. T'ho deia cridant, enmig del soroll, rodejada de gent, viatgers

amb maletes, venedors de diaris, revisors i sobretot... escombriaires vestits

de color groc (n'hi havia molts, milers i milers d'escombriaires

fosforescents escoltant embadalits les meves paraules, davant nostre,

asseguts per terra, amb les escombres reposant als peus). Jo estava furiosa

per lcida. Et deia que les desgrcies no sn fruit de l'atzar. Els homes

teniu una perillosa tendncia a pensar que s. Les dones no. Jo no. Jo sc

una dona. I t'acusava. A crits. Jo t'acusava a tu davant de tots. Tu, el

culpable. De tot. Absolutament de tot. Totes les teves desgrcies: histries

de la teva dona, principi d'impotncia, desequilibri del teu fill petit. I

sobretot: la mort del teu fill gran. S. tu, el culpable. L'nic culpable. I

tothom m'aplaudia. Tothom m'ovacionava. Desprs te n'anaves. Sol.

Agafaves el tren. Sol. I descarrilava. I viem com descarrilava el tren amb

tu a dintre, noms amb tu. Sol. I tothom cridava d'alegria. i jo cridava

d'alegria. i ho celebrava. I ho celebrvem. Quan em vaig despertar, vaig

coler pensar que es tractava d'un malson. Ara s que noms era una simple

premonici. Me'n vaig. No vull que se m'escapi el tren... No dius res? Per

qu no dius res?