Fina, sembra, que uns altres ja recolliran

Els nostres orígens són la terra. Millor

dit, la cultura de la terra, la cultura del

cereal. Venim de l’inici de l’agricultura,

dels egipcis o potser de més lluny en el

temps, del món antic, de la pedra, del

Neolític, quan l’ésser humà va establir

el lligam íntim i màgic de relació amb

la naturalesa, mitjançant el primer acte

cultural de transformació d’allò que ens

envolta. Així, l’acció humana i l’acció

espontània queden íntimament unides.

De la mateixa manera que art i vida

queden units a la meva pràctica.

Retrocedint en el temps, fins al món profà, quan encara vivíem units als cicles de la naturalesa i als seus canvis graduals, quan tot tenia un sentit i nosaltres ens hi reconeixíem... L’evangelització cristiana

va convertir els ritus i les creences en celebracions religioses, que van perdre així el seu sentit originari. Ara, per Nadal, solstici d’hivern, celebrem el naixement de Jesús sense saber realment quan va néixer.En realitat, el temps del

solstici hivernal és el temps de la renovació, de la recreació, del naixement de la Llum, l’inici del cicle del cereal, de la llavor dins la terra. En el solstici d’estiu,

després de segar els sembrats, es crema l’última garba, perquè l’esperit nou torni a brotar en el solstici d’hivern, perpetuant així la vida sobre la terra, tancant el cicle de la llavor a la llavor, de la sembra a la recol·lecció.

Un

àn

gel

que

no

té s

exe.

Un

a v

erge

qu

e m

ai

no

ha e

sta

t fe

cun

da

da

, la

Ver

ge M

ari

a.

Un

hom

e ve

ll, q

ue

ja h

a s

ubl

ima

t la

sex

ua

lita

t,

la v

ara

flo

rid

a d

e sa

nt

Jose

p.

Un

bou

i u

na

mu

la, a

nim

als

qu

e n

o po

den

rep

rod

uir

-se.

Al

pes

seb

re, t

amb

é h

i tr

obem

rep

rese

nta

t aq

ues

t m

issa

tge

de

ren

ovam

ent.

Si

ho

lleg

im e

n l

len

guat

ge

sim

bòl

ic, l

es d

ifer

ents

figu

res

qu

e el

com

pon

en

pre

sen

ten

asp

ecte

s se

mb

lan

ts.

En aquest clima d’infertilitat neix una criatura. Aquest és el missatge del solstici i

del pessebre. El naixement de la NOVA VIDA. El retrobament en l’essencial.

La unió dels dos solsticis completa el cicle de la llavor

i de la Llum.

Bal

a d

e p

alla

Ju

ny

S

ols

tici

d’e

stiu

R

eco

l·le

cció

Ne

n J

esú

s am

b r

aig

s d

e ll

um

D

ese

mb

re

So

lsti

ci d

’hiv

ern

G

erm

inac

ió

Fin

a M

ira

lles

, C

ad

aq

ués

, ju

ny

de

201

4

Al voltant de Nadal, la Fundació Joan Miró acull una instal·lació, encarregada especialment a un artista de l’escena local, per marcar la tradicional temporada de festes hivernals. Aquest 2014, la Fundació Joan Miró ha confiat la nadala a Fina Miralles.

Fina Miralles (Sabadell, 1950) va tenir un paper molt important en l’art conceptual català que va sorgir amb força els anys setanta del segle passat. També va participar en la creació de l’Espai 10 (després Espai 13) de la Fundació Joan Miró a finals d’aquella dècada. Des del seu refugi actual a Cadaqués, Miralles continua activa i fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura.

A Fina, sembra, que uns altres ja recolliran Miralles vincula la simbologia del pessebre amb el solstici d’hivern i amb el cicle anual de regeneració. D’un entorn erm neix un infant miraculós, de la mateixa manera que de l’aparent inacció de l’hivern sorgeix un esclat de vida a la primavera.

Nadales anteriors: 2007 Perejaume – 2008 Ignasi Aballí 2009 Tere Recarens – 2010 Antoni Llena 2011 Fernando Prats – 2012 Jaume Pitarch 2013 Eulàlia Valldosera

Fins a l’11 de gener de 2015