Patriarca de

Constantinoble

Nestori (Nestorius) fou un patriarca de

Constantinoble (428-431) i un heresiarca

grec del segle V, fundador del

nestorianisme. Considerat heretge, però

amb molts seguidors, és venerat com a

sant per les esglésies nestorianes:

l‘Església d’Orient i l‘Església Assíria

d’Orient.

Segons Sòcrates i Teodoret va néixer a

Germanicia, al nord de Síria, encara que

Ammià Marcel·lí el fa nadiu

d’Alexandria (Cassià diu que hi fou

batejat). De naixement humil i mínima

educació, va anar a viure a Antioquia de

l’Orontes i fou ordenat prevere.

Fou consagrat com patriarca de

Constantinoble el 10 d’abril del 428,

segons Sòcrates.

De seguida es va dirigir a l'emperador

Teodosi II: "Senyor, Purgueu el mon

d'heretges i os retornaré el cel; ajudeu-

me a acabar amb els heretges i os

ajudaré contra els perses". Al seu cinquè

dia va tractar de destruir un centre

d'oració dels arrians i aquests mateixos

van decidir incendiar el lloc.

De mica en mica va anar imposant punts de vista

que no s'ajustaven a l'ortodòxia imperant ajudat pel

prevere Anastasi d'Antioquia que es va convertir en

el seu ajudant (sincel·le) i confident, distingint

cuidadosament entre la natura humana i la natura

divina de Crist.

Així Nestori desaprovà que la verge Maria fou

anomenada "Mare de Deu";

Anastasi objectava que si Maria era humana no

podia ser la mare de Deu.

Els opositors a Nestori en lloc de veure

una precaució per la doble natura van

veure un rebrot de les doctrines de Pau de

Samosata que deia que Crist era un

"simple home".

Doroteu, bisbe de Marcianòpolis, seguidor

de Nestori, va pronunciar l'anatema contra

els partidaris del terme "Mare de Deu" i es

va produir una gran divisió en l'església.

Nestori va convocar un concili on el

clergat que si li oposava fou destituït.

El bisbe Ciril d’Alexandria va abraçar el partit

oposat a Nestori i va convocar un concili de bisbes a

Alexandria i va pronunciar dotze anatemes contra

els errors de Nestori. Ciril el va amenaçar amb

l'excomunicació

Joan, Patriarca d'Antioquia, li va demanar a Nestori

retirar l'oposició, però aquest va explicar que quan

va arribar a Constantinoble la verge era anomenada

per uns "mare de Deu" i per altres "Mare de l'home"

i que havia proposat el nom "Mare de Crist”.

Els emperadors Teodosi II i Valentinià III el

van convocar un concili a Efes (431). Nestori

hi va anar personalment; Ciril va enviar a

Celestí. En absència de Nestori, que es va

retirar amb els seus per les violències

exercides, els seguidors de Ciril va imposar els

seus punt de vista (22 de juny) i Nestori fou

deposat; quant van arribar els bisbes orientals

que mancaven, partidaris de Nestori, es van

ajuntar amb els nestorians i van reunir un

contra concili en el que van deposar a Ciril i a

Memnó bisbe d'Efes, el seu principal suport.

Nestori va abandonar la seva oposició a

la paraula "mare de deu" però els bisbes

del seu partit van continuar mantenint la

doctrina.

Nestori es va retirar al monestir

d'Euprepi prop d'Antioquia, però després

de 4 anys, com que mantingué les seves

opinions, fou desterrat al gran oasi de

l'Alt Egipte (vers 435).

Gennadi esmenta un únic llibre de Nestori: De

incarnatione Domini. També consten els seus

escrits a Ciril d'Alexandria, en el Adressis

Nestori Blasphemias Contradictionum, Libri V, i

algunes homilies.

Se li atribueixen altres obres, de forma dubtosa:

1. De Resurrectione et Ascessione Christi (dues

homilies)

2. Una Epístola,

3. Una litúrgia (en ús encara entre els

nestorians)

4. Confessió de fe

El nestorianisme és una heretgia cristiana.

Va ser iniciat per Nestori, patriarca de

Constantinoble al segle V. Predicava que

Maria no era la Mare de Déu, sinó només la

mare de Jesús, una persona que va allotjar el

Fill diví però que no s'hi havia de confondre

(això s'anomena la doctrina de les dues

persones).

El nestorianisme va tenir seguidors que

van fundar la seva pròpia església i que

són importants sobretot per les

traduccions dels textos grecs antics.

Segons els moderns historiadors el

cisma no fou tant religiós com polític, i

va afectar al clergat oriental més sotmès

a la influència dels perses.