2
Cristina Clemente és una apassionada del teatre i de les històries. Potser m’atreviria a dir que és una apassionada del gran teatre fet a partir de petites històries. Ho va demostrar en la seva primera i celebrada estrena professional al Versus Teatre, Volem anar al Tibidabo, amb la companyia Flyhard, i ho va corroborar en l’exitosa Vimbodí vs. Praga, al TNC dins el marc del projecte T-6, entre d’altres. L’any passat, va tornar a treballar amb la companyia Flyhard en aquesta intrèpida Nit de ràdio dos punt zero, que ara repesca en funcions especials la Sala Villarrorel i que es va estrenar en la minúscula i meravellosa sala que té la companyia a Hostafrancs. Després de la coralitat i la complexitat de personatges de Vimbodí..., la Cristina tornava a la condensació i a un “microespai”, a una història de quatre personatges “embotits” dins el petit locutori d’una ràdio semiprofessional. Hi explora amb ull clínic, amb un humor directe i commovedor i uns diàlegs àgils i incisius, la relació entre quatre joves i el seu entorn immediat: professional i sentimental. La mirada amb la qual Clemente observa i explora els seus personatges és alhora tendra i cruel, com el títol de l’obra de Martin Crimp, basada en una tragèdia grega, o com algun especialista cita a propòsit dels personatges de Corneille, el gran autor tràgic francès. Ara bé, les històries i els personatges de la Cristina tenen escassa o nul·la influència de la tragèdia clàssica i estan més emparentats amb un teatre de registre popular i dins l’àmbit de la comèdia, com per exemple el gran De Filippo, la gràcia de les seves obres rau justament en una mena de contrast que s’estableix entre la “petitesa” dels conflictes (pròpia de la comèdia) i la “grandària” dels objectius, dels sentiments i dels anhels dels personatges (pròpia de la tragèdia). Aquesta tensió entre gran i petit, entre el riure i el plor, entre el ridícul i el sublim, és l’univers que va teixint obra rere obra, pas a pas, de manera ferma i sempre mirant endavant, una de les veus dramatúrgiques catalanes més intel·ligents, personals i sensibles del teatre català del segle XXI. Algú em pot retreure que aquests comentaris són absolutament exagerats, fruit d’una mena d’“amor de padrí”. Doncs... no només. I si no, el temps ho dirà. Sergi Belbel NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO: tendra i cruel. LA CRÍTICA OPINA… ‘Un divertit joc amb un rerefons més seriós. Un text molt ben dialogat i conduït amb bon pols per l'autora que firma també la direcció. Al llarg del programa de ràdio descobrim les relacions entre els periodistes, que no són només professionals, i algunes de les seves carències afectives que donen peu justament a un hilarant joc de metàfores. Dels intèrprets destaca la precisió emocional de Clara Cols i la seguretat de Sergio Matamala en un conjunt que es mou d'allò més bé i amb notable complicitat.’ Santi Fondevila, Time Out

NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO a LA VILLARROEL

  • Upload
    flyhard

  • View
    222

  • Download
    3

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Full informatiu amb informació addicional sobre el muntatge de la companyia FlyHard i Cristina Clemente.

Citation preview

Page 1: NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO a LA VILLARROEL

Cristina Clemente és una apassionada del teatre i de les històries. Potser m’atreviria a dir que és una apassionada del gran teatre fet a partir de petites històries. Ho va demostrar en la seva primera i celebrada estrena professional al Versus Teatre, Volem anar al Tibidabo, amb la companyia Flyhard, i ho va corroborar en l’exitosa Vimbodí vs. Praga, al TNC dins el marc del projecte T-6, entre d’altres. L’any passat, va tornar a treballar amb la companyia Flyhard en aquesta intrèpida Nit de ràdio dos punt zero, que ara repesca en funcions especials la Sala Villarrorel i que es va estrenar en la minúscula i meravellosa sala que té la companyia a Hostafrancs. Després de la coralitat i la complexitat de personatges de Vimbodí..., la Cristina tornava a la condensació i a un “microespai”, a una història de quatre personatges “embotits” dins el petit locutori d’una ràdio semiprofessional. Hi explora amb ull clínic, amb un humor directe i commovedor i uns diàlegs àgils i incisius, la relació entre quatre joves i el seu entorn immediat: professional i sentimental. La mirada amb la qual Clemente observa i explora els seus personatges és alhora tendra i cruel, com el títol de l’obra de Martin Crimp, basada en una tragèdia grega, o com algun

especialista cita a propòsit dels personatges de Corneille, el gran autor tràgic francès. Ara bé, les històries i els personatges de la Cristina tenen escassa o nul·la influència de la tragèdia clàssica i estan més emparentats amb un teatre de registre popular i dins l’àmbit de la comèdia, com per exemple el gran De Filippo, la gràcia de les seves obres rau justament en una mena de contrast que s’estableix entre la “petitesa” dels conflictes (pròpia de la comèdia) i la “grandària” dels objectius, dels sentiments i dels anhels dels personatges (pròpia de la tragèdia). Aquesta tensió entre gran i petit, entre el riure i el plor, entre el ridícul i el sublim, és l’univers que va teixint obra rere obra, pas a pas, de manera ferma i sempre mirant endavant, una de les veus dramatúrgiques catalanes més intel·ligents, personals i sensibles del teatre català del segle XXI. Algú em pot retreure que aquests comentaris són absolutament exagerats, fruit d’una mena d’“amor de padrí”. Doncs... no només. I si no, el temps ho dirà.

Sergi Belbel

NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO: tendra i cruel.

LA CRÍTICA OPINA…‘Un divertit joc amb un rerefons més seriós. Un text molt ben dialogat i conduït amb bon pols per l'autora que firma també la direcció. Al llarg del programa de ràdio descobrim les relacions entre els periodistes, que no són només professionals, i algunes de les seves carències afectives que donen peu justament a un hilarant joc de metàfores. Dels intèrprets destaca la precisió emocional de Clara Cols i la seguretat de Sergio Matamala en un conjunt que es mou d'allò més bé i amb notable complicitat.’ Santi Fondevila,

Time Out

Page 2: NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO a LA VILLARROEL

Autora i directora: Cristina ClementeREPARTIMENT:Clara Cols · CandelaPablo Lammers · LlorençSergio Matamala · PedroAlícia Puertas · AnnaBlanca Caminal · BlancaAMB LES VEUS DE:Jordi Armengou, Sergi Belbel, Sergi Bittan, Roser Blanch, Mònica Bofill, Jordi Casanovas, Marina Fita, Oriol Genís,Carlos Lammers, Wanda Lammers, Guim Segarra, Graciela Soñez i Annabel Totusaus.Espai escènic i sonor: Jordi CasanovasVestuari : Cristina Clemente i FlyHardProducció executiva i regidoria: Blanca CaminalAjudant de direcció: Mònica BofillCap tècnic del teatre: Gervasi Juan ColetProducció: FlyHard Produccions S.L.Premsa: Blanca de CarrerasMàrqueting i comunicació: PubliespecFotografia: Roser Blanch

Primera representació a La Villarroel el 12 de març de 2012.Agraïments:Mireia Izard, Paco Sierra, Catalunya Ràdio, CEV i General Òptica.Amb el suport de:

Durada: 1 hora 20 minuts (sense entreacte)

SINOPSI

És tard. Les dues de la nit. Candela, Llorenç, Pedro i Anna estan a punt pel programa d’aquesta nit. De nou: “Ho busco però no ho trobo”. Els oients truquen cercant on poden comprar un tricicle o qui els voldria vendre una entrada de la final de Berna.

Però avui una trucada farà trastocar el mecanisme d’aquest rutinari programa. La Candela és la conductora del programa, una presentadora amb carisma i molt estimada pels oients i pels companys de la ràdio. En Llorenç, que ja fa temps que s’embolica amb ella, desitja alguna cosa més i avui li demanarà si vol anar a viure amb ell. El Pedro, un apassionat de la ràdio, a la que hi dedica les hores de feina i les de lleure, frisa per tenir l’oportunitat de locutar, però hi ha un verita-ble motiu pel que encara no ha tingut una oportu-nitat. I a ell potser no li agradarà sentir-lo. Men-trestant, l’Anna, la becària, aconsegueix una important oportunitat que no pensa desaprofitar. Les preguntes existencials que faran oients aquesta nit acabaran per fer destapar tots els sentiments ocults dins aquests quatre personat-ges

La primera vegada que vaig anar a una entrevista de radio, estava molt nerviosa. Sóc vergonyosa i em feia pànic tenir un àtac d’ansietat i desmaiar-me a mitja entrevista. Vaig arribar a l’emisora i el meu primer xoc va ser quan vaig conèixer la presentadora. Tot i que era un programa que havia escoltat moltes vegades, el seu físic no corresponia gens amb la persona dolça que jo havia imagina’t en el meu cap. Després de superar aquest impacte, vam entrar a l’estudi i va començar l’entrevista. La noia em va fer una pregunta, jo tremolosa vaig pensar la resposta, no volia cagar-la, volia que el meu discurs fos coherent, volia parlar bé… Vaig començar a parlar, tremolosa, i quan vaig alçar el cap per mirar a l’entrevistadora, vaig descobrir que la noia no m’estava escoltant. Mentre jo xerrava, ella mantenia una conversa gestual amb el tècnic de so. I en el moment que jo callava, ella em mirava un segon, feia una altra pregunta, i tornava a deixar-me per continuar la seva conversa gestual amb aquell noi que estava darrera del vidre. Aquell dia, vaig decidir que volia escriure una obra de teatre que passés a la radio, un món molt teatral on paraula i acció no sempre van en la mateixa direcció.

Cristina Clemente