Embed Size (px)
Citation preview
Butlletí CC
NÚM. 68/DESEMBRE/2011
Reproducció parcial de la portada del butlletí de la Joventut Carmelitana de l’any 1976, d’en Rafael Pujals.
Butlletí CC
COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES
Carrer Sant Miquel, 44
BADALONA
e-mail: [email protected]
APORTACIÓ ANUAL: 5 €.
Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen única-
ment l’opinió dels seus autors
Joan Badia
Agustí Borrell
Cachita
Josep M. Canals, o.cart.
M.Carme Casamajó
Teresa Català
El Gat dels Frares
Miquel Lleonart
Enric Masdeu
Xavier Miró
Jaume Oliveras
Pentinagats
Rafael Pujals
M. Pilar Serra
Wilson Srampickal
Cinto Vera
Han col·laborat en la redacció, correcció i edició
d’aquest número:
Butlletí CC
CC NÚM. 68- ANY XVII - DESEMBRE 2011
Pòrtic
S ortosament els mals temps no vénen sols. Per què ho diem això? Doncs, perquè acostumen a provocar un seguit de reflexions i una presa de consciència general que fa que ens adonem que la realitat de la vida
no és aquell núvol en el qual acostumem a viure en èpoques de bonança, sinó que, aquesta realitat que ara descobrim crua, és, i ho segueix sent, per a mol-tes persones la normalitat del dia a dia des de fa molt de temps. Assistim a un despertar social de la solidaritat, una virtut que fins fa poc la majoria teníem una mica endormiscada perquè “ja hi havia qui tenia cura d’ajudar els necessitats”. Però ara que hem vist que les dificultats van afectant de mica en mica el nostre entorn, ara que ja veiem les orelles del llop, sembla que s’ha remogut en el nostre interior aquell pòsit que hi va anar deixant aquella formació cristiana que havíem rebut, basada en la solidaritat amb el proïsme. I no solament en els qui ens considerem cristians “practicants” sinó també, a un nivell molt més general, en el conjunt de la societat. Aquelles ve-lles arrels fan rebrotar branques noves en ple hivern. Com diu Lucía Caram, religiosa dominica de Manresa, en la seva colum-na de Catalunya Cristiana, referint-se a les persones que “practiquen” la seva fe: «No vull que ningú es quedi amb un gust amarg quan responc, sense més explicacions, que “aquells” que serveixen els germans són practicants, perquè practiquen la caritat: quina millor relació, ocupació, vocació i missió?»
A casa nostra, i sobretot en aquestes dates de més sensibilitat social, es multipliquen les demandes d’ajuda, però també és palpable el creixement de respostes que troben els nostres voluntaris de Quart Món, des de diferents àmbits, per poder atendre-les de la millor manera possible. Que la pau i l’amor que ens porta l’Infant, que torna a néixer aquests dies, arribi arreu i que tothom pugui celebrar aquestes diades d’una manera ben digne.
Butlletí CC
Va ser una nit que va florir l’estrella, i va néixer l’Infant! Imaginem que fou la nit més bella, més musical, més flamejant... I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna el nostre pit per atiar l’oblit, per fer-nos infidels, però retorna cada any, aquesta nit. La nostra vanitat prou s’afigura que està damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet, ni ànima dura, és més forta la nit de Nadal! Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! Seríem tros de carn i pensament que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para, pell d’home que arrossega la corrent! Però Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit, i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit. I ens dóna un punt d’humilitat de cendra per estimar un racó dintre l’espai, i desperta en el cor aquell blau tendre que hem volgut escanyar i que no mor mai. Procurem ser una mica criatures amorosint el baladreig raspós, i diguem: «Glòria a Déu en les altures» amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible per ser uns homes de bona voluntat. Josep M. de Sagarra El poema de Nadal. Final.
La utilització d'una llengua viva
i rica, l'ús de recursos retòrics
d'una gran plasticitat, i sobre-
tot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'especta-
dor, el connecten amb el públic
i el lector popular i és recom-
pensat amb èxits teatrals cla-
morosos, com La corona d'es-
pines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la
Marina (1933) o La Rambla de
les floristes (1935). En el camp
de la poesia cal destacar Can-
çons de rem i de vela (1923),
El comte Arnau (1928) i El po-ema de Nadal (1931). La no-
vel·la Vida privada (1932) és
considerada la novel·la emble-
màtica de Barcelona.
Col·labora amb assiduïtat a la
premsa i aplega algunes d'a-
questes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro
(1929) i L'aperitiu (1937). El
1938 s'estableix a França on es
dedica, fonamentalment, a la
traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària
clandestina i, amb l'ajut d'al-
guns mecenes, enllesteix la
traducció de Dante, tradueix el
teatre de Shakespeare i escriu
unes amenes i extenses Memò-
ries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a
diverses llengües i algunes es
duen al cinema i la televisió.
Gabriel Boloix. AELC
En els 50 anys de la mort
de Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg,
periodista, novel·lista,traductor.
Butlletí CC
És curiós com hi ha moltes persones que aquests dies es posen mal-humorades, esquerpes, tristes... Té la seva lògica. Hi ha un "crescendo” a ni-vell de mitjans, carrer, apa-radors, ... tot ens parla del Nadal que s'acosta i arreu es deixen anar desitjos de pau, felicitat, alegria. I arri-ba el Nadal i se suposa que tothom ha d'estar feliç, exultant... Llavors, el dins trist, angoixat, ansiós, deprimit, enfadat, dolgut... pesa més. Pesa tant que esdevé ferida oberta al mig d'u-na voràgine compulsiva de compra, regal, felici-tació i llumeta. I el cor se sent sol i trist malgrat tanta escalfor que crida fora.
N’hem fet un gra massa. Els creients i els no creients. Massa de llumetes, massa de re-gals, massa de menjars, massa de decoració, massa de pelis i massa de bons desitjos televi-sius, socials, mediàtics, comuns.
I el cor es queda arrugat i pansit perquè es delia per allò que tothom proclamava i que... no ha arribat.
Cal trobar el Nadal al cor, cadascú el seu. El Nadal del bon dia, de la sortida o la posta del sol, de la lluna al cel, de la nit amb, encara, qua-tre estrelles. El Nadal del fred i el foc, i el tió amb la manteta. El Nadal de l'escudella i la carn d'olla i la família reunida entorn de la taula. El Nadal del vers damunt la cadira i la propina de l'àvia o el padrí. El Nadal de cantar una cançó davant el pessebre, de recordar al qui ja no hi és. El Nadal de permetre'ns sentir, sentir la nos-tàlgia, la tendresa, la pèrdua, el carinyo, l'amor.
Penso que la nostra societat ens presenta un Nadal consumista tan espatarrant que mai l’arribem a tocar. Perquè mai arriba la llum daurada a escalfar el nostre cor des del consu-misme i des del tenir! La llum daurada arriba
des del gest de l'amiga, des de l'abraçada de la filla, des de la carícia del company... des de la tru-cada de l'amic, des de la lletra de la companya de camí que cerca, viu, riu i camina a prop, fent-nos costat.
Nadal és temps de ser un a prop de l'altre. Només
des d'aquest ser-hi es pot viure el Nadal. No hi ha Nadal en el fer solitari... Nadal és companyo-nia, somriure que escalfa perquè es dóna...
No existeix l'anunci, amics. Existeix la rea-litat de totes les persones que intenten, molt a poc a poc, encendre una llumeta sempre al seu cor. Sense la llumeta dins anem perduts, tots. Així que no ens deixem enlluernar per les gar-landes lluminoses de fora! Cerquem la petita llumeta que duem dins, aquella que ens donarà l'escalfor, aquella que ens mostrarà el camí, aquella que ens farà companyia...
Nadal ha de ser això, l'espurna de dins que brilla. Ser-ne conscient... I que cadascú hi posi el nom que més li plagui, per això no ens enfadarem! Poseu-li nom a la petiteta llum que necessiteu, que sou, que voleu, que teniu, que cerqueu, que trobeu, que doneu, que compar-tiu, que amagueu, que agraïu...
El que us dic per Nadal serveix també per l'Any Nou. El mateix. Que tots els propòsits, festes i campanades no us treguin de la mirada la petita llum... Salvaguardeu-la, protegiu-la, mimeu-la! Només això quedarà i pagarà la pena que quedi després de la festa. I només això us deixarà el cor encès i la mirada neta.
Ens acostem a un nou any... us desitjo que mireu endins i us centreu en la vostra peti-ta llum. La resta anirà venint sola...
Teresa Català
Butlletí CC
Comença el consell amb la cita de santa Te-resa "Ahora comenzamos y procuren ir co-menzando siempre de bien en mejor", per re-cordar tres valors, treball, fraternitat i intimitat amb Déu, que han de ser el nucli fort de la nostra comunitat i que cal mantenir. Els dife-rents grups exposen les seves realitats:
3r Món, Cuba: Després del viatge de l‟agost que va coincidir amb la celebració del pelegri-natge de la Mare de Déu del Cobre que es trobava a Matanzas en aquell moment, co-menten que actualment s‟envia un cop al mes un paquet amb medicació. També es col·labora amb la Catedral de Matanzas. Ho han fet extensiu a la població i sembla que hi ha resposta per part de persones que no són del grup de Cuba. El “Projecte per la Pau” del col·legi Badalo-nès, aquest any l‟han fet conjuntament amb 3r Món. S‟està pensant en la possibilitat de fer un viat-ge pels 400 anys de la Mare de Déu del Co-bre. Seria una mica més turístic i atractiu per-què s‟hi apunti més gent.
Catequesi adults: S‟han format dos grups com en anys anteriors. El primer, un diven-dres al mes, en sessió oberta a tothom, el de-diquen a comentar la Sagrada Escriptura, i l'altre divendres segueixen llegint i comentant "Les Fundacions" de Santa Teresa. L'altre grup, cada quinze dies comenta aques-ta l'obra de Santa Teresa.
Quart Món: Segueixen treballant com sem-pre. S‟agraeix la participació dels joves per l‟ajuda en descarregar el camió. Aquest mes de desembre serà més mogut, amb diferents campanyes de sensibilització, la de les esco-les i altres accions solidàries. S‟haurà d‟estar atents a la retallada de menjar que hi haurà per part de la comunitat europea. Es fa esment de les persones que de forma continuada durant tot l‟any fan aportacions d‟aliments. Borsa de treball: s‟atenen les visites a partir de les 17h de forma continuada fins que no queda ningú esperant.
Taller de Pares i Mares: Segueixen organit-
zant xerrades; la propera, pel gener. Estan a disposició de l‟esplai i i volen connectar amb les famílies de la catequesi. Van presentar-se als pares i mares directament a les reunions. S‟ha iniciat un espai de “Cafè tertúlia”, una taula rodona on es dialoga sobre diversos te-mes. Comencen a pensar en la idea de fer passejades-tertúlia, els dies que els infants són d‟excursió. Pensen fer algunes xerrades entre setmana per afavorir que puguin venir més gent, com els joves, especialment els monitors. Es comenta el premi “Climent Mur”, a les bo-nes persones, concedit a Lluís Platero.
Catequesi d’Infants: Els de segon han co-mençat el nou Catecisme i segueixen la litúr-gia. Participen en el Concurs Bíblic, i els in-fants ho fan amb il·lusió. Pensen que estan en un molt bon moment i que tothom treballa amb bona sintonia. Es dóna una idea i tothom la treballa conjuntament i amb responsabilitat.
Catequesi de Confirmació: Es va fent camí.
És un grup molt divers. Confiança, complici-tat... Es treballa fent camí per veure si d‟aquí un any es confirmaran o no. Son adolescents amb realitats molt diverses que els fa viure i pensar de forma molt diferent. També hi ha un grupet de post-comunió que treballa el Nou Testament. Ha sortit material del Bisbat, una adaptació catalana que agrada.
Pregària: El Grup de Pregària segueix trobant-se els dijous. A l‟Advent, conjuntament amb el grup de litúrgia, organitzen una trobada de pregària Comunitària. En el grup Viatge Interior, són els mateixos membres que normalment participen d‟aques-ta meditació i pregària, que un cop al mes presenten la seva vivència.
Pastoral de la Salut: Es recorda a Josep Es-teve i la seva esposa com a fundadors d‟aq-uest servei i tota la tasca que va realitzar fins el mateix dia de la seva mort. Recorda que ell és de les persones que va posar els fona-ments de la Comunitat entesa com la tenim. De setze voluntaris que eren es van quedar en sis. Posteriorment s‟hi han afegit tres per-sones més.
es va reunir el dia 30 de novembre
Butlletí CC
Enric Masdeu
A vegades ha sortit en alguna conversa el tema de la vida religiosa, en general, i de les monges, en particular. L‟altre dia m‟hi vaig tornar a trobar. Hi ha persones, fins i tot algunes que es declaren creients i “practicants”, que no els entra en el cap que algú pugui entregar la seva vida a la seva vocació religiosa i, invariablement, sempre deixen anar les mateixes pregun-tes, “però, què fan?, per a què serveix?”. La ignorància sobre aquest tema és, pot-ser, tolerable en aquells que no han tingut l‟oportunitat de conèixer el fet religiós en
general, perquè l‟estructura de la nostra societat actual no els ho posa gens fàcil. Podríem dir que això, com a mínim, hauria de formar part de la cultura general de les persones, però ja sabem que aquesta ma-tèria en els nostres temps cotitza a la bai-xa. El desconeixement, però, és gairebé cul-pable quan qui formula aquestes pregunta són persones que s‟autoqualifiquen com a cristianes. Això vol dir que no han entès res. Desconeixen la riquesa i la diversitat de carismes del món religiós i no s‟han preocupat de la seva pròpia formació. No van més enllà de seguir quatre pràcti-ques religioses mal apreses que, segons ells, “sempre s‟han fet així”.
Esplai Mar Blau: Fa 16 anys que funcionen i
són pràcticament les mateixes persones. No poden fer molts plans de futur ja que fan en funció de com tenen els avis. Falten persones que vinguin a fer la seva tasca, ja tots els vo-luntaris es van fent grans i aviat seran ells els avis que seuran a participar. Com cada any, vendran números per una panera per Nadal.
Esplai Cra-Crac: S‟està celebrant el 30 ani-versari. La setmana passada es va fer un so-par, commemoratiu, amb poca participació per l‟escassa difusió. Són 28 monitors i uns 150 infants. Hi havia preocupació perquè plegués el grup dels més grans, però han decidit seguir i amb molta il·lusió. Tots els monitors hi estan abocats. Aquest any nova formada de monitors, els In-gots. Estem fent formació constant, com la im-partida per en Xavier Miró, o el curs de guitarra pel gener... Les obres del pati els afecta. Per Nadal faran els Pastorets. La recaptació ajudarà a subven-cionar l‟esplai.
Teatre: Estan treballant en la propera obra. Exposen que part dels diners que obtinguin de les entrades les destinaran a fer millores en l‟escenari a nivell tècnic.
Litúrgia: Es parla del canvi de dinàmica de la missa dels dissabtes a la tarda. Es va plantejar per tal de incloure música més adequada als infants. Hi ha un grup més o menys constant de directores de cant i guitarres, que ara co-
mença i cal veure com funciona. També es preparen noves cançons. Com cada advent es fan uns fulls setmanals i s‟organitza un dia de pregària comunitària. El grup s‟està renovant, amb baixes i noves incorporacions.
Publicacions: Es manté al dia la pàgina web, que hauria d‟ésser un referent per a tothom. Continuen el butlletí CC i altres publicacions.
Altres:
-Un testimoni manifesta l‟agraïment per la tas-ca que fa el Grup de la Pastoral de la Salut. -Joc del Carmel: Es parla de fer créixer l‟i-nterès pel joc i veure quina és la resposta de les altres comunitats. S‟acorda una trobada per parlar de millorar la difusió. -Es demana un espai per als Ingots, ara que ja han deixat l‟esplai, perquè puguin trobar-se i tenir activitats de reflexió i treball. -Finalment, es comenta la marxa de les obres del pati.
Lema i objectiu del curs: el consell perma-nent desenvoluparà el lema i l‟objectiu a partir de les 4 propostes sorgides: 1.- Seguir el pla pastoral de la diòcesi que pro-
posa tres objectius. 2.- “Obrir portes”. Trobar noves persones,
comptar amb més gent. 3.- Treballar l’Actitud com a valor. No és tan
important el que fem sinó com ho fem. 4.- “Dona‟m la mà”, entès com a donar i com a
rebre.
Butlletí CC
Trobades de Formació Carmelitana curs 2011-12
Teófanes Egido Origen i finalitat de l’obra
fundacional de santa Teresa
El passat mes d’octubre va tenir lloc a la nos-tra sala d’actes la primera conferència sobre el lli-bre de les Fundacions de Santa Teresa de Jesús, a càrrec de l'historiador carmelita descalç de Valla-dolid i professor a la universitat de la mateixa ciu-tat, Teófanes Egido.
Amb claredat i de manera agradable (que va atraure des de l’inici l’atenció del nombrós públic que no va tenir por de la pluja) i amb coneixement profund del tema, va exposar, després d’una àm-plia història del perquè, quan i com va anar escri-vint el llibre la santa, el contingut dels dos primers capítols de “Les Fundacions”. El llibre el va comen-çar a escriure a Salamanca l’any 1573, i desprès d’un pròleg escrit per ella mateixa, comença la nar-ració de la fundació de Medina del Campo. En pri-mer lloc, però, destacà el conferenciant, el que és
essencial en el llibre: Les Fundacions són un projecte eclesial. El protagonista del llibre és Déu. Però també és un llibre narratiu en què, sense presses, l’autora, amb prosa popular i no exempta a vega-des de fina ironia i humor, explica i narra les dificultats i lluites per anar fundant els nous monestirs que el superior de l’orde, el pare Rubeo, li deixa fer, així com la fundació de dos convents de reli-giosos.
El llibre l’escriu en diverses etapes sem-pre obeint el confessor i gràcies als ànims que li dóna Déu, amb la finalitat de parlar “amb veritat de les mercès del Senyor”. És una crònica dels monestirs que va fundant, tenint en compte, tam-bé, com han de viure en aquests mones-
tirs, amb “rigor” (virtut molt apreciada en aquell temps), que vol dir en aquest cas, vida de clausura, amb pobresa, tot al servei de la pregària i el silenci, i dóna consells a les superiores per a una vida de verdadera fraternitat. I, finalment, també l’escriu per donar gràcies a totes aquelles persones que d’una manera o un altra han col·laborat en les fun-dacions.
La santa estima l’Església, té una passió per propagar i ajudar a l’evangelització del poble a tra-vés de “flacas mujercitas”, com diu ella mateixa amb fina ironia. La conversió dels heretges (que per la santa estan fora de l'Església com els lute-rans, però que també es poden trobar en l'interior de l'Església) i a més a més a través de la predicació que va sentir d'un missioner franciscà que explica a les monges del convent de Sant Josep d'Àvila les ànimes que es perdien per falta de doctrina, tal com explica la mateixa Teresa, faran que la vida religiosa teresiana sigui, des del principi, una encar-nació de l'oració missionera i eclesial, viscuda en la interioritat de la persona. Xavier Miró
PROPERES TROBADES:
dilluns 30 de gener: Fundació dels carmelites descalços,
Joan Badia, carmelita descalç de Barcelona
dilluns 27 de febrer : Fundacions de Toledo i Pastrana,
Cristina Barreda, Carmelita Teresa de San Josep, de Lleida
dilluns 26 de març: Fundació de Salamanca i consells a les priores,
Trinidad González, Serventes del Sagrat Cor de Jesús, de Vic
dilluns 23 d’abril: Fundacions de Beas de Segura i Sevilla
Luís Javier F. Frontela, Carmelita descalç de Valladolid
dilluns 21 de maig: Tres anys de dificultats i represa de les fundacions Anna Boj, carmelita descalça de Mataró
Butlletí CC
Trobades de Formació Carmelitana curs 2011-12
PROPERES TROBADES:
dilluns 30 de gener: Fundació dels carmelites descalços,
Joan Badia, carmelita descalç de Barcelona
dilluns 27 de febrer : Fundacions de Toledo i Pastrana,
Cristina Barreda, Carmelita Teresa de San Josep, de Lleida
dilluns 26 de març: Fundació de Salamanca i consells a les priores,
Trinidad González, Serventes del Sagrat Cor de Jesús, de Vic
dilluns 23 d’abril: Fundacions de Beas de Segura i Sevilla
Luís Javier F. Frontela, Carmelita descalç de Valladolid
dilluns 21 de maig: Tres anys de dificultats i represa de les fundacions Anna Boj, carmelita descalça de Mataró
Xavier Miró Fundació de Medina del Campo
I primers moviments per a la fundació de frares
El 28 de novembre va tenir lloc la segona con-ferència del cicle de formació. En aquesta ocasió el conferenciant va ser en Xavier Miró, laic de la nos-tra comunitat de Badalona. Amb amenitat, va ex-plicar l’inici de les aventures de Santa Teresa per terres de Castella. De fet el llibre de les Fundacions és “una crònica en la seva finalitat històrica, un re-lat en la seva percepció psicològica i prosa didàcti-ca en la seva funció pedagògica, amb un bon sentit de l’humor i certa ironia a vegades”. I totes aques-tes característiques les podem observar quan nar-ra la crònica de la fundació del convent de Medina del Campo (1567). El verdader protagonista del llibre és Déu. No podem prescindir d’aquest com-ponent religiós: ella ens va narrant les referències cronològiques i geogràfiques, temps i espai, i les dificultats, a vegades molt grans, que van sorgint,
però sempre amb la mirada posada en Déu i en l’Església.
Una primera part de la xerrada va con-sistir en explicar els preparatius de la fundació: sense diners i, encara que tenia els permisos dels seus superiors, no tenia casa. Quan reuneix unes “blanquillas”, com diu ella, uns poquets diners, es troba que al poble no la vo-len, creuen que està boja per fundar un convent sense renda, ni casa en condici-ons per viure (la casa que ha comprat té parets caigudes i pensen que es tardaria molt a poder-la condicionar com a con-vent). Durant la nit (vigília de la festa de l’Assumpció de la Mare de Déu), procu-ren netejar un petit pati, “portal adonde se podia hacer una iglesia pequeña,
aderezándola con algunos paños...”, per posar-hi el Santíssim. Alguns mesos més tard, van poder arre-glar la casa, com diu la santa: ”con todo tardaria dos meses; más púsose de manera que pudimos estar unos años razonablemente. Después lo ha ido nuestro Señor mejorando”.
Al que interessa és aprendre de la confiança que sempre va tenir en Déu i també en les perso-nes que la van ajudar. La Fe i l’Esperança de la san-ta van ser els motors d’aquesta fundació. I l’Amor a Jesús present en l’eucaristia: “...para mí es grandísi-mo consuelo ver una Iglesia más adonde haya San-tísimo Sacramento”.
Al final, també es va fer referència al desig que
tenia la santa de fundar un convent de religiosos.
Seran el P. Antoni de Heredia i al jovenet Sant Joan
de la Creu. Va acabar amb unes paraules escrites
per la mateixa santa: “El Señor...sea siempre bendi-
to, amén; que no parece aguarda más de ser queri-
do para querer”, que també valen per a tots nosal-
tres avui dia. MC
Butlletí CC
Si he conegut algú preparat per a fer el traspàs a l’altre vida, aquest era en Josep Esteve, sens dubte.
La seva vida va ésser tan discreta com la seva mort, però en la humilitat de la seva
tasca en servei dels malalts i ancians, s’am-aga la grandesa d’un home, amb un cor i un
esperit immensos. Capaç d’estar fins a l’úl-tim alè de vida complint la seva missió. Per-què això era per a ell aquell Ministeri laïcal
que en Josep i la seva esposa, la Rosa, havi-en rebut de mans del bisbe Jubany en els
anys vuitanta del segle passat. Encara que ja abans, el matrimoni Esteve-Bachs anaven a visitar malalts en nom de la comunitat del
Carme.
Van fer aquest servei fins que la salut de
la Rosa va ressentir-se i en no poder, en Jo-sep tot sol, atendre tots els compromisos
que tenia, es va crear el grup de laics que van repartir-se les visites, més les misses del Centre Socio-sanitari del Carme, i de l’-
Hospital Municipal. Per aquell mateix temps s’havia inaugurat l’esplai Mar Blau, del qual
en Josep, també era voluntari de base. Sempre disposat a ajudar els seus avis, els
seus malalts.
Cadascú dels que formàvem el grup
de Pastoral vam anar amb ell un temps per aprendre la manera de
fer aquestes visites i així unificar cri-teris. Es pot dir que vam aprendre
molt d’ell, del seu tarannà irònic, de la seva gran humanitat i tendresa. Sempre tenia una frase escaient per
a tothom i els nostres malalts i per-sones grans que visitàvem ja ens
esperaven per fer una estona de conversa, pregar junts i rebre Aquell que sempre estima i és consol i es-
perança per a tothom.
Després de la mort de la Rosa, ja no
va ésser el mateix Josep. Es va tor-nar silenciós i estava com trist i ne-
guitós. Tot i així, no es queixava mai. Sem-pre contestava quan ens interessàvem per ell: “Estic bé, gràcies a Déu”, i va seguir fent
les seves visites fins al dia de la seva mort.
Com podeu veure, la tasca, el servei, la
missió d’en Josep era senzilla però no menys important. Tot un repte per aquesta
nostra societat, en què el que compta és ser famós, ric i com més frívol millor. Les noves generacions d’aquesta comunitat no l’han
conegut, però ell, juntament amb altres, va contribuir a crear la comunitat actual.
Josep estimat, ens has deixat, però conti-nuarem la teva tasca. Amb el teu exemple intentarem seguir el camí que en vas ense-
nyar, mentre ho puguem fer amb dignitat i amor.
La Pastoral de la Salut i l’esplai Mar Blau sabem que allà on ets vetllaràs per tots i, si
convé, ens ajudaràs a trobar més voluntaris per continuar la teva tasca.
Gràcies Josep ! A reveure!
M. Pilar Serra
Comiat a en Josep Esteve
Butlletí CC
a fons
Vaig pujar a Montalegre per parlar amb el pare Canals. M’havia dit en Jaume Oliveras que se-gurament ell em podria donar un cop de mà per confegir aquest “a fons” dedicat a la cartoixa. Tot i que ja hi havia estat en altres ocasions, quan vaig enfilar un caminoi vorejat de xiprers que condueix a la porteria del monestir em va entrar un no sé què dins de la pell. Era conscient que anava a ir-rompre en un lloc on el temps s’ha aturat des de fa centúries i que, amb la meva presència, potser profanava el silenci cartoixà, un dels carismes més estimats pels seus estadants. Després de fer sonar la campaneta, em franquejà el pas el germà porter. Portava un bon sal-conduit, venia de la comunitat dels carmelites de Badalona i això em franquejà fàcilment el pas.. “–Vostè és el pare...? –No, sóc laic, però...”, no sé si ho va acabar d’entendre aquell bon home
vingut de més enllà de l’Ebre, un dels pocs cartoixans que quedaven a la península i que s’han aple-gat a Montalegre. El porter va desaparèixer per uns moments i tornà per dir-me que m’esperés en un auster però ample locutori. No trigà gaire el pare Josep M. Canals. Aviat entengué el que li de-manava, uns exemplars endarrerits del butlletí li donaren idea de la nostra publicació, i em digué que m’esperés. Al cap d’una estona va tornar amb uns papers a la mà: “–Mira si això et pot ser-
vir...”. Estiguérem parlant una bona estona d’ell mateix i de la cartoixa, del Carmel, dels frares que coneixia... El so de la campana em recordà on era i, discretament, em vaig acomiadar. Retornant a la ciutat em va semblar que traspassava novament la barrera del temps, a la manera de les pel·lícules de ciència ficció. En el “a fons” d’aquest trimestre, doncs, hi trobareu els dos escrits del pare Canals: un testimoni de la seva vocació cartoixana i els trets característics del carisma de l’orde de sant Bru. Per altra banda, comptem amb una aportació d’en Jaume Oliveras, que coneix profundament el fet cartoixà i Montalegre. De fet, una xerrada seva a casa nostra em donà la idea de proposar aquest tema pel butlletí. Complementen l’“a fons” un escrit sobre la vida de sant Bru, unes curiosi-tats relacionades amb l’orde i un poema d’en Miquel Lleonart sobre la fundació de la cartoixa de Montalegre. EM
Butlletí CC
a fons
Oberts al mar i tancats per la Serralada
Litoral i amb una bi-mil·lenària història, Ba-dalona ha atresorat una llarga crònica i
hem convertit en signes de la pròpia identi-tat tot el que hem sabut integrar en la nos-
tra fisonomia, tant d’antany com de l’avui més immediat. Talment, doncs, diríem que als peus dels nostres límits muntanyencs, a
banda i banda, a les valls de Betlem i Mon-talegre, dos imposants monestirs marquen
la vida espiritual de la història badalonina, des de les primeries del segle XV quan, amb vuit anys de diferència, un i altre hi
erigiren unes potents comunitats de vida contemplativa, regides pels ordes jerònim i
cartoixà.
Sant Jeroni de la Murtra –en la frontera
entre Badalona i Santa Coloma- i Santa Maria de Montalegre– en el punt de troba-da de Badalona, Tiana i Sant Fost- fa sis-
cents anys que aixequen les seves pedres als extrems de la ciutat, amb sort ben di-
versa però amb tossuda constància per
deixar petja entre els seus vilatans. De Sant Jeroni i la rica vida lligada a les cases
nobles catalanes és difícil obviar la tràgica nit de quasi dues centúries d’abandó, quan
les lleis de desamortització de Mendizábal iniciaren el procés de degradació d’un ce-nobi tan principal. Amb tot, el referent es
mantingué i encara ara reviu de les matei-xes cendres.
Una petita caravana de carros conduïts per homes vestits de blanc, un dia de finals de febrer del 1415 arribaven a la carena
del Mont Hilaris, en la confluència del Bar-celonès i el Vallès, i ocupaven un desbara-
tat monestir que feia anys havien abando-nat unes monges agustines. Venien del
castell de Vallparadís, a la rodalia de Ter-rassa, i en un dels carros portaven el taüt de Blanca de Centelles, noble dama que
havia estat la seva protectora. Era un grup de frares cartoixans dirigits pel prior Domè-
Jaume Oliveras
Butlletí CC
nec de Bonafè, un emprenedor i ambici-
ós home d’Església que dirigí una ope-ració de fusió de les cartoixes de Vallpa-
radís i Sant Pol, tot adquirint una impor-tant propietat en aquest indret de la
serralada marina.
Hi hauria molt a parlar de Bonafè i del naixement de la Cartoixa de Monta-
legre, fundada per butlla donada per un Papa cismàtic i amb una situació crítica
de l’Orde cartoixà, però pocs anys des-prés els fills de Bru de Colònia aconse-guiren refer la unitat, amb Francesc de
Maresme com a principal protagonista. El papa Eugeni IV reconegué la funda-
ció i la cartoixa comprà noves terres i inicià la construcció d’un gran cenobi als
peus del vell monestir. Joan d’Enea, ar-quitecte educat a la Toscana i profés a Portacoeli, dibuixa plànols i dirigeix les
obres d’una fàbrica destinada a llarga vida. La cartoixa catalana s’endinsa en
un període de gran esplendor i referma la seva influència sobre un ampli territo-
ri. Des d’aleshores, el lligam amb Bada-lona és més que evident i el cenobi de Santa Maria de Montalegre, tot i regir-
se per l’estricte silenci cartoixà, es sent copartícip dels avatars badalonins i in-
tervé i es compromet amb ells quan les
circumstàncies ho fan necessari.
L’exclaustració del 1835 fa marxar
els monjos però només d’una manera provisional i aviat els hàbits blancs es
tornen a moure per la Conreria. Tan sols en tres altres ocasions s’abandona el cenobi: els dos anys d’ocupació na-
poleònica, al trienni liberal i durant la Guerra Incivil, períodes curts que per-
meten assegurar que la Cartoixa sem-pre ha estat viva i que durant sis-cents anys ha contribuït a escriure la nostra
pròpia història.
Ara, catorze monjos formen la co-
munitat cartoixana, un grup que manté l’esperit contemplatiu en solitud i silenci
i assegura la presència d’una fundació catalana en l’organigrama de l’Orde, un fet gens banal quan Catalunya ha estat
un dels països que ha format part més activa de la crònica cartoixana. Des de
la vall de Montalegre una llum encesa dia i nit assegura que una certa espiri-
tualitat segueix viva en l’ànima badalo-nina.
Butlletí CC
a fons
L’any 1939, al meu poble, Corbera de Llo-
bregat, s’hi van aplegar els infant de tres anys (1936-1939) per fer-hi la primera comunió. Una
solemnitat esplèndida, era la festa de la Pente-costa. A l’homilia, el sacerdot ens va dir: “Ara, han mort assassinats molts sacerdots i en fan
falta molts, pregueu a Jesús que si Ell vol, es-teu disposats a ser-ho”!
Aquesta pregària la vaig fer amb molta
emoció i va donar resultat: Conreria (1943), seminari major (1946-1954) i ordenació sacer-
dotal a Montserrat (11 juliol 1954).
Després, el meu ministeri sacerdotal va transcórrer en barris obrers: Gràcia, Campoa-
mor i Espronceda de Sabadell, San Andreu de Palomar, Poble Nou i Pomar de Badalona. Per
què? Jo ho vaig demanar al bisbe: la meva fa-mília materna, aragonesa, va sofrir el trauma de la immigració dels anys 20 (Terol – Barcelo-
na) i jo volia ajudar els immigrants dels anys 50-60. Hi va ajudar la crida del Concili a fer l’opció
pels pobres i la vinculació a la Unió Sacerdotal amb una exigència radical de vida evangèlica.
28 juny 1984.- Després d’uns exercicis a la
cartoixa de Montalegre, en una concelebració, a la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, després de la comunió, estava prostrat al cor entre els
dos monjos més grans de la comunitat, vaig sentir aquesta moció espiritual: “La guerra va
matar-ne alguns, ara la comunitat és molt vella i necessita relleus, tu podries ser-ne, de cartoi-xà!“ Ho vaig explicar per escrit al prior, dient
les causes que em portaven a prendre aquesta decisió de fer-me cartoixà.
Abans d’aquests exercicis jo n’havia fet
molts: els del seminari, cada any, uns quants d’intensius, primer de quinze dies (1953 i 1956)
i després de mes (1972 – 1982). Tots aquests exercicis em van crear una inclinació a la soli-tud, a la pregària i a la contemplació: “la místi-
ca del desert” que jo, per amistat amb els Ger-manets/es de Foucauld, integrava en la meva vida de prevere en els barris obrers on exercia
el ministeri. Llargues estones d’adoració silenci-osa de l’Eucaristia van anat madurant la deci-
sió. L’estiu del 1984, després dels exercicis a la cartoixa de Montalegre, vaig anar de pelegrí a la tomba de sant Bru, a Calàbria, al sud d’Itàlia,
anotant les emocions que sentia en un Diari. Allà, el procurador, català, em va invitar a la
seva cel·la a prendre un cafè i una copa de licor que fabricava ell mateix i li feia gràcia d’invitar els amics. Em va dir: –“Saps que tanquen Mon-
talegre?” –“No pot ser, si ara jo hi entraré!”. Vam tenir una estona de conversa però les se-
ves paraules provocaren un xoc sentimental molt fort en mi... i al sortir de la seva cel·la, hi havia un reclinatori amb la Verge de Lourdes;
espontàniament m’hi vaig agenollar dient: – “Déu meu us ofereixo la meva vida perquè no tanquin Montalegre i vull consagrar tots els
anys que em queden de vida per donar a conèi-xer el carisma cartoixà!”. Vaig anar a celebrar
l’eucaristia, davant de les relíquies de Sant Bru, amb una gran emoció i llàgrimes. Després en la prostració, davant de l’altar, vaig tornar a sentir
la mateixa emoció que al cor de Montalegre.
Aquesta data, 28 de maig, és la de la mort
del meu pare en accident de treball l’any 1931,
Fra Josep M. Canals, cartoixà
Amb la distància de 45 anys hi ha hagut dues dates que m’han marcat profundament i m’han orientat vers el sacerdoci i a la car-
toixa: 28 maig 1939 i 28 juny 1984
Butlletí CC
quan jo tenia un any... Sempre he tingut la
convicció que el meu pare, en moments im-portants de la meva vida, sobretot a l’hora de
prendre decisions, s’ha fet present al meu costat, amb una gran emoció i fervor, que m’han infós coratge i fortalesa per seguir
endavant malgrat les dificultats. L’Ofrena la vaig formalitzar, escrita i signada per mi ma-teix i pel prior, a l’hora de l’ofertori d’una eu-
caristia concelebrada el dia 15 d’agost del 1984. Aquets tres escrits: “Impressions” dels
exercicis, l’Ofrena i el Diari del pelegrinatge els vaig entregar al R.P. en una entrevista (8-10 de setembre), a la Grande Chartreuse,
que va confirmar la meva vocació dient-me: “-És un gràcia extraordinària que Déu li ha
concedit, si vol, ja es pot quedar!” Vaig pro-fessar el Nadal de 1992 (7 anys de formació) i el Capítol general em va enviar a Montale-
gre, 24 de maig del 1993.
El que distingeix els cartoixans d’-
altres ordes religiosos és l’equilibri just entre la vida eremítica i la vida cenobítica
o monàstica. Aquesta síntesi dels dos es-tils de vida caracteritza el disseny princi-
pal de sant Bru: soledat en companyia. Sant Bru no funda, ni continua, sinó que crea un estil de vida propi.
El primer tret diferencial a destacar, en aquest sentit, és l’eremític. L’orie-
ntació espiritual dels cartoixans, dòcils a l’acció de l’Esperit Sant, que actua en ells per fer “pensar, desitjar i actuar” d’acord
amb el fi que persegueix l’orde i amb la missió especial que ha de complir en el si
del Cos místic, que és glorificar Déu, amb una vida plenament i única consagrada a
contemplar-lo i estimar-lo. Viure de Déu i
per a Déu, en la soledat i el silenci del de-
sert.
Un segon tret és l’esperit de virgi-
nitat i simplicitat que domina, orienta i corona tota la vida i és la seva principal
característica. L’ideal del cartoixà és aquesta virginitat espiritual que, unint-lo cada dia més íntimament amb Déu, fa
d’ell un veritable ressuscitat plenament animat de l’acció divina.
El tercer tret característic de l’esperit cartoixà és la soledat i el silenci. La vi-da del cartoixà eremita està configurada
per la de Jesús en el desert. Com Jesús, el monjo es retira a la soledat de la seva
cel·la per pregar en silenci i es posa a l’-escolta de Déu per deixar-se transformar
per Ell.
Fra Josep M. Canals, cartoixà
Butlletí CC
a fons
La humilitat dels cartoixans, un dels princi-
pals trets del seu carisma, va fer que, un cop mort Bru de Colònia, el seu fundador,
no promoguessin la seva canonització. Bru només era venerat en el si de l’orde fins que, cinc-cents anys després, l’any 1623,
el papa Gregori XV va estendre el culte a sant Bru a tota l’Església.
Tot i que sant Bru (Colònia, 1030 - Calà-
bria, 1101) havia nascut a Renània, la se-va formació era bàsicament francesa ja
que ben aviat fou enviat a aprofundir en els seus estudis a Reims. La celebració, durant la seva estada a la ciutat, d’un con-
cili presidit pel papa Lleó IX, que va pro-moure una profunda reforma de l’Església,
va animar-lo a dedicar tots els seus esfor-ços a procurar l’aplicació de les resoluci-
ons conciliars.
Durant una llarga etapa de la seva vida exercí la docència a Reims fins que un conflicte amb l’arquebisbe simoníac de la ciutat l’allunyà de la seves funcions i hagué d’exiliar-se, junta-
ment amb altres companys defensors de les reformes. Serà en aquest moment que Bru i els seus companys decideixen viure la seva fe en la soledat de la vida eremítica.
La destitució del bisbe simoníac retorna Bru a Reims, amb la proposta d’ocupar la seu va-
cant. Però Bru, amb 50 anys, ja ha pres una decisió i ben aviat ho abandona tot i es retira a Mo-lesmes, on té contactes amb el monestir del císter. Tot i que l’atrau la severitat de l’estil de vida cistercenca, radicalitza el seu compromís de viure en solitud i, juntament amb altres sis religiosos,
marxa a ocupar uns terrenys cedits pel bisbe de Grenoble al massís de Chartreuse, als Alps fran-cesos.
El dia de sant Joan de l’any 1084, Bru i els seus companys ja estan instal·lats, gairebé a 2000 metres d’altura, en unes cabanes de fusta que s’han construït i que envolten una senzilla església de pedra. Així començava, sense cap regla jurídica fundacional, un nou estil de vida que
ha durat fins als nostres dies. Anys més tard, ja consolidada l’experiència cartoixana, i amb una certa expansió de l’orde, es van redactar els Costums per tal d’unificar criteris.
Bru, tot just passarà sis anys als Alps perquè el papa Urbà II, antic alumne seu, el crida a Roma com a conseller. Entristit, obeeix el papa i marxa al Vaticà, per, després, seguir-lo a un exili forçat a causa de l’invasió de les tropes de l’antipapa Climent III. Tot això angoixa Bru que espera
poder retornar a la Chartreuse i així ho demana. El papa sembla que cedeix, però li demana que faci una fundació cartoixana al sud d’Itàlia. Novament, Bru ha de renunciar a tornar a la seva Chartreuse i, l'any 1091, funda la nova cartoixa de Santa Maria de la Torre, a la regió de Calàbria,
on morirà deu anys més tard: el 6 d'octubre de 1101. CC
Butlletí CC
L’orde de la Cartoixa té actualment uns 450
monjos i monges, repartits en 24 cases per diferents països. A la cartoixa de la Mare de Déu de Montalegre de Tiana hi ha actual-
ment 14 monjos. L’orde va decidir, fa poc, unificar en un sol monestir els que hi havia
dispersos per les diferents cartoixes d’Espa-nya i Portugal.
Des de ben aviat (1145), l’orde de sant Bru va tenir una branca femenina. Una mica mitigada al principi, actualment el seu estil
de vida és exactament igual que el dels monjos, amb lleus variants. Tenen cinc ca-
ses, dues a França, dues a Itàlia i una a Espanya, a la Pobla de Benifassà (Castelló), aquesta, des de 1960.
Al sobri però espaiós locutori de la cartoixa
de Montalegre hi ha un mobiliari senzill i alguns quadres amb dibuixos al carbó que reprodueixen diferents racons del cenobi;
també hi ha un oli que representa la mort de sant Bru i una imatge de la Mare de Déu... del Carme!
La jornada del monjo ve marcada per l’Ofici
Diví. La major part del temps es passa a la cel·la, fent pregària, llegint i fent treballs manuals. El dia comença amb les Matines i Laudes (0,15 de mitjanit, a l’església, i dura un parell d’hores), Prima (cal llevar-se per
començar a les 7,00), Missa conventual (8,00), Tèrcia (a les 10,00), Sexta (a les 12,00), Nona (14,00), Vespres (18,00) i
Completes (18,45) i tot seguit descans. Es menja a la cel·la, excepte els diumenges
que es fa en comunitat i a la tarda hi ha
recreació i passeig.
A l’humil cementiri de la cartoixa hi ha en-
terrat el bisbe badaloní Ramon Daumal (1912-2008), exemple de coherència de senzillesa tant en la vida com en la mort.
Només els cartoixans saben el nom de les
130 plantes utilitzades per fabricar el licor
Chartreuse. Cada any es necessiten 18 to-nes de plantes diverses que arriben a la
Grande Chartreuse, aportades per diferents proveïdors. A la “sala de las plantes”, són dessecades, separades, triturades i barreja-
des segons una fórmula secreta de l’any 1605. Després s’envien a la destil·leria de
Voiron en grans saques numerades, per elaborar el licor.
El que ara coneixem com a Seminari de la Conreria va ser el primer lloc on s’esta-
bliren els cartoixans quan decidiren venir al Maresme a començaments del segle XV. Havien deixat Vallparadís, a Terrassa, i
comprat a les monges agustines el vell mo-nestir que hi havia en aquest indret. Més tard, ja traslladats al monestir actual que
hi ha sota la carena, dedicaren l’edifici de la part alta a “conreria”, dependències exter-
nes del monestir on el pare “conrer” tenia cura dels conreus i dels negocis i relacions que afectaven a l’economia de la cartoixa.
També aquí es donava estatge als transe-ünts. Aquell indret, actualment, encara és
conegut amb el nom de la Conreria. Va anar d’un pèl que sant Joan de la Creu
no entrés a la cartoixa. Quan va ingressar al convent dels carmelites de Medina del Campo, amb vint-i-un anys, després de
professar va demanar als seus superiors, que li ho van concedir, poder seguir la Re-
gla original sense les mitigacions habituals concedides pels papes. Ell hauria volgut ocupar un lloc molt discret i ser un germà
lleg, però per obediència hagué d’estudiar i ordenar-se sacerdot. Ja ordenat, va arribar
a considerar la possibilitat de deixar el Car-mel i fer-se cartoixà. La clarividència de santa Teresa va ser cabdal per captar-lo
com a company de viatge per estendre la reforma teresiana entre els frares.
Butlletí CC
a fons
Pel bosc ombriu de Montalegre, un dia, de la ciutat venien, fa molts anys, dos joves estudiants de Teologia seguint de la muntanya els viaranys.
De retorn cap a casa, caminaven gaudint la placidesa d’un bell jorn i amb admirat diàleg ponderaven l’immens mar de verdor del seu entorn.
Lloc ideal, per fer-hi una cartoixa -digué dels dos companys el més petit- lluny del brogit del món i tota angoixa què més per a parlar amb Déu, vol l’esperit?
Sóc del mateix parer –l’altre afegia- i pots creure el que et dic, sense dubtar: Si per voler de Déu, fos Papa un dia, tal cartoixa, ací on som, faria alçar.
Doncs jo, en tal cas –el primer responia- quan s’alcés la cartoixa en lloc tan bell, seguidor de sant Bru, el primer seria dels cartoixans, en traspassar el portell.
Anys i més anys, fent son camí passaren... Un llec d’Escala Dei, al Priorat, a qui Joan d’Enea anomenaven pel seu prior, un dia fou cridat.
Ja en presència d’aquell, dir-li sentia -tot ell confós i ple d’ansietat- que partir cap a Roma al punt deuria doncs pel Papa mateix, era cridat.
I així ho va fer. Al cap de poc marxava vers la Roma immortal, obedient, on finit son camí als peus postrava del Pontífex romà, amb acatament.
Més, fou gran la sorpresa que rebia, quan del Papa en trobar-se al seu davant, en ell el seu company hi descobria dels temps ja un xic llunyans d’estudiant.
I en son retrobament, joiós li deia, el Papa en to amical: Oh tu, amic meu!... -Recordes aquell vot, que un dia feia anant per Montalegre, al costat teu?-
Allí et vàreig prometre que si un dia arribés a ser Papa, com sóc ja, una bella cartoixa hi alçaria. Tu en seràs, doncs, el primer cartoixà!
Per tal d’iniciar tan noble empresa a Roma he procurat fer-te arribar. Tindràs el meu ajut .Ves amb llestesa a Montalegre l’obra a començar!
Miquel Lleonart
Butlletí CC
No és cap sorpresa saber que molta gent no coneix gairebé res sobre el cristianisme a l‟extrem orient, particu-larment a l‟Índia. Potser perquè, parlant religio-sament, l‟Índia és sovint identificada amb l‟hin-duisme o el budisme. De fet, l‟Índia s‟ha con-vertit en la llar per a moltes religions com l‟i-slam, el cristianisme, el jainisme, el sikhisme, a
més de l‟hinduisme i el budisme. A l‟Índia hi ha 25 milions de cristians (un 2.5% de la població total del país), que és una mica més de tota la població d'Austràlia i Nova Zelanda, o lleuge-rament per sota de la població total de Cana-dà, o de la població to-tal de diversos països d'Europa. Hi ha parts de l‟Índia amb molts cristi-ans, com a qualsevol
part d‟Europa o d‟Amèr-ica; per exemple Kera-la, Goa i Mizoram.
Es creu que el cris-tianisme va arribar a l‟Índia al segle primer, amb la predicació de apòstol sant Tomàs, pe-rò no hi ha dades con-cretes per confirmar-ho. Com que hi havia rela-cions comercials entre l‟Índia i Pèrsia, molts no descarten la possibilitat
EL CRISTIANISME A L‟INDIAEL CRISTIANISME A L‟INDIAEL CRISTIANISME A L‟INDIA
A l’Índia hi ha 25 milions de cristians, un 2,5% de la població total
Wilson Srampickal
Butlletí CC
de la vinguda de l‟ap-òstol al país. També hi ha una altra tradició, més confirmada, que afirma que un tal To-màs de Canà, un co-merciant de Pèrsia, va visitar Kerala amb 400 cristians, l‟any 345, „per enfortir els cristi-ans a Kerala’. Això vol-dria dir que ja hi havia presència de cristians a l‟Índia, almenys, des de principis del segle IV. Tanmateix, el cristi-anisme va començar a estendre‟s amb l‟arrib-ada de missioners d‟Europa encapçalats per Francesc Xavier, l‟any 1498.
Ara bé, a l‟Índia el cristianisme està re-presentat, a més dels catòlics, per altres di-verses denominaci-ons, com l‟església ja-cobita, l‟església d‟Ín-dia sud (CSI), els bap-tistes, els anglicans i els protestants. L‟Es-glésia catòlica agrupa el 60% dels cristians de l‟Índia i està dividi-da en tres ritus: ritu lla-tí, ritu siro-malabar i ritu siro-malankara, cadascun amb la seva pròpia història. Hi ha 127 diòcesis del ritu llatí, 25 de ritu siro-
malabar i 5 de siro-malankara. Això també ens mostra una verita-ble riquesa de la diver-sitat en la catolicitat.
Sorgeix una qües-tió a l‟hora relacionar l‟antiguitat del cristia-nisme a l‟Índia i el nombre de cristians que hi ha al país. Molts es pregunten per què el cristianisme no ha arrelat a l‟Índia (que valora l’antiguitat) com en altres països? Algunes respostes po-drien ser: la riquesa de l‟espiritualitat del hin-duisme i la neutralitat dels governs. L‟hin-duisme és una religió que ofereix una espiri-tualitat que ha arrelat a l‟Índia des de temps immemorial. També, l‟hinduisme dóna mol-ta més importància a l‟experiència que a les estructures, normes i dogmes. La gent sem-pre valora aquesta di-mensió religiosa. L‟Ín-dia és un estat acon-fessional on cadascun pot viure la seva cre-ença; l‟estat mai ha in-tervingut de manera decisiva per marcar i desmarcar les creen-ces religioses. Ho con-sidero com una bene-
dicció a l‟hora de prac-ticar la fe. Hi ha una certa llibertat personal interior, és a dir, que la persona practica la fe no perquè ho hagi ma-nat o afavorit l‟estat.
En general, la re-lació entre el cristianis-me i les altres religions és molt bona. El cristi-anisme està ben valo-rat per les altres religi-ons. Tanmateix, tot i que hi ha grups molt radicals i fanàtics que busquen oportunitats per trencar la bonança religiosa que hi ha al país, crec que el cristi-anisme té un futur bri-llant a l‟Índia, especial-ment pel que fa a pre-dicar l‟Evangeli als po-bres i marginats, a la gent jove i gran, a la gent de les diferents castes, etc. També l‟-Església catòlica té un futur optimista a l‟hora de descobrir vocaci-ons a la vida sacerdo-tal i religiosa, especial-ment a Kerala (l‟estat sud de l‟Índia) que s‟-ha convertit en un lloc de referència.
Butlletí CC
HOMES I DONES DEL CARMEL
-22-
Dionís (Pierre Berthelot), nascut a Nor-
mandia l’any 1600, havia pres els hàbits del Carmel després d’uns anys de plena
activitat nàutica recorrent els oceans, acu-mulant una gran experiència i formació,
arribant a ser nomenat almirall de França i Portugal amb tot just 19 anys. La seva cul-tura en el camp de la cosmografia i la na-
vegació era àmpliament coneguda i arribà a confeccionar unes Taules Marítimes que
encara es conserven al Museu Britànic.
A Goa (Índia) va fer amistat amb el pa-re Felip de la Santíssima Trinitat, que el va
encaminar cap a l’orde. Ho deixà tot i l’-any 1636 va professar com a carmelita
descalç. Els seus estudis li aplanaren el ca-mí i va ser ordenat prevere dos anys des-
prés.
Redempte (Tomàs Rodríguez de la Cuh-na) era dos anys més gran que ell i havia
nascut a Paredes (Portugal). També de jo-ve s’enrolà a la marina i va navegar fins a
terres d’orient. Però, segons explicà, aque-lla tipus de vida no l’acabava d’omplir. A
Tatta, després de conèixer uns carmelites que el van captivar per la seva senzillesa i devoció marianes, va demanar entrar a
l’orde. Ja profés, va ser destinat a dife-rents punts fins que, a Goa, uns anys més
tard coincidirà amb el pare Dionís. Els dos van confraternitzar i rivalitzaven en gene-rositat i amor vers Déu, Maria i els ger-
mans.
Poc després de l'ordenació sacerdotal del pare Dionís, va acompanyar com a di-
rector espiritual i expert marítim i coneixe-dor de la llengua malaia, una ambaixada portuguesa per entrevistar-se amb el sultà
d’Achen, a Sumatra. El pare Redempte, a petició del seu amic, també formà part de
l’expedició.
Van ser rebuts pel sultà, però els va
empresonar i els va fer torturar per inten-tar convertir-los a la fe islàmica. Per la se-va negativa, van patir la mort el 29 de no-
vembre de 1638. Són considerats els dos primers màrtirs del Carmel teresià. El papa
Lleó XIII va signar la seva beatificació l’any 1900.
Les vides, i la mort, d’aquests dos carmelites descalços conver-geixen, a la primera meitat del segle XVII, en uns moments de consolidació de l’imperi colonial portuguès en terres asiàtiques.
Butlletí CC
28
Joan Badia
Agrair és mostrar sentiments de gratitud, és a dir, moure’ns a es-timar pels beneficis rebuts i correspondre-hi d’alguna manera
1.– Agrair
Aquesta experiència es fa pregària solament
quan darrere d’aquest sentiment hi ha el Tu
personal de Déu, font de dons i de valors to-talment gratuïts. El qui prega sap que tot el que té és do de Déu. I sap que Déu mateix
s’ha fet do. Aquesta mentalitat es manifesta des de fa segles en les nostres fórmules
col·loquials: «Gràcies a Déu», «Si Déu vol». Si Déu és l’objecte del nostre agraïment es-tem fent pregària d’agraïment.
La pregària d’agraïment apareix en primer
lloc davant la visió dels dons naturals: el sol
de cada matí, el do de la pròpia vida, els mitjans per a sostenir-la, els amics per acompanyar-la, els objectius vers on hem de
dirigir-la. En cada un d’aquests dons s’hi in-tueix alguna cosa inesperada, no merescuda,
que provoca el nostre agraïment.
Però aquesta modalitat de pregària vibra en
plenitud davant la constatació de tants dons sobrenaturals com el Senyor ha vessat i ves-sa constantment sobre nosaltres. És el que
anomenem gràcia, fe, i tots aquells mitjans rebuts a través de la seva Església.
L’agraïment és un sentiment tan arrelat en la
consciència humana que fins i tot el mateix Déu fet home s’estranyà que, de deu lepro-
sos que havia curat, solament un tornés a
donar-li gràcies. I és que, efectivament, ja
des de petits ens ensenyen a donar gràcies i no hi ha res més degradant que dir-li a algú:
desgraciat.
Agraïment, per tant, pels dons de la natura,
de la fe, pels sagraments, pels germans, per
Crist...
2.– El llenguatge de l’agraïment
Si tot el que hem dit és així, és ben lògic que
emprem aquesta modalitat per a pregar. Pe-rò ¿com haurà de ser el nostre llenguatge
agraït a l’hora de tractar amb Déu? Doncs,
Butlletí CC
molt semblant al de la nostra convivència so-
cial. Normalment, qui agraeix comença per recordar i reviure el benefici rebut. Després
l’interpreta com a realment vingut de Déu. Intenta tot seguit compartir aquesta joia co-municant-la als altres. I, finalment, enlaira
una de les pregàries més belles: la del cor profundament agraït.
Un model de pregària agraïda? El prefaci de
l’Eucaristia, en el qual es crida tothom a l’a-graïment, fins i tot el cor dels àngels. La seva
mateixa estructura és un model d’agraïment. Comença amb una advocació: «Amunt els
cors» «Donem gràcies a Déu». Enumera des-prés els motius d’agraïment en cercles amplis d’espai i de temps. Acaba sempre recordant
el motiu únic i suficient d’agraïment: Jesu-crist, eucaristia perfecta.
Recordem finalment la pregària d’agraïment
per antonomàsia: l’Eucaristia. És el model més perfecte de qualsevol actitud de pregària
agraïda. Senzillament perquè l’eucaristia aconsegueix la immersió plena de l’orant en
la pregària de Crist. En el seu mateix sacrifici.
Psicològicament la pregària d’agraïment ha
d’estar dominada per la joia i el goig. Per ai-
xò s’ha d’expressar com un moment de llum interior. Però també ha d’estar a prop de la
carència d’altres temps i que encara es recor-da. Una carència que va fer brollar –i encara ho pot fer– la petició. Una petició que, un
cop satisfeta, provoca l’agraïment més sincer.
3.– Per a ser «de condició agraïda...».
Per a pregar agraint és lògic que hem d’ésser de condició agraïda. Per tal, hem de recordar que per tenir aquest tarannà, ens cal:
-capacitat d’astorament (si res no ens crida l’atenció, tot ho veurem massa lògic i natural),
-capacitat de recepció (si creiem que tot ho
hem aconseguit amb el nostre esforç, res no ens convidarà a donar gràcies),
-capacitat de contemplació (si no aprofun-dim en el sentit de la gratuïtat que hi ha a la base de tot el que Déu ha posat al nostre cos-
tat, sempre tindrem raons per dubtar que Déu Pare n’és l’origen).
La nostra comunitat carmelitana ofe-reix diferents moments per a la pregària comunitària:
Grup de Pregària. Cada dijous, a les 20 h. a l‟església. Pregària d‟estil carmelità.
“Viatge interior”. Aquest grup es troba un dia al mes, a la capella del 3r pis. Centra la seva pregària en espais de silenci i meditació.
Laudes. Els dies feiners, a les 7,45 (abans de la missa de les 8,00 h.) i els diumenges i festius, a les 9,30 h.
També en altres moments com la pre-gària prèvia a les trobades dels grups de Catequesi d'Adults (a les 21,30 h., cada dos divendres de mes), el rés del rosari dels dissabtes a la tarda i els espais de pregària dels infants de la catequesi.
A més, és possible sintonitzar, encara que sigui d‟una manera particular i des de casa, amb la pregària comunitària. A la nostra pàgina web s‟hi pot trobar “La pre-gària del dijous”, amb el text de la reflexió que fa cada setmana el Grup de Pregària. L‟adreça és: www.carmelcat.cat/badalona/pregaria.html
La pregària a
casa nostra
Butlletí CC
Uns anys després, ja colonitzada tota l’illa, van anar apareixent les primeres poblacions i cap a finals del segle XVI ja es treballava la ca-nya de sucre donant pas a la que seria, junta-ment amb el tabac, una dels principals fonts de riquesa de l’illa: la industria sucrera.
A mitjan segle XIX, a l’illa hi havia una bona part de població de proce-dència catalana i d’altres terres s’Esp-anya. Concretament, a la vila de Ma-tanzas existia l’anomenada “Sociedad de Beneficencia de Naturales y Oriun-dos de Cataluña e Islas Baleares”, i és sabut que entre ells destacava un bon nombre de pobladors d’ascendència badalonina.
L’ermita de Montserrat
L’any 1870, durant unes festes que un grup d’asturians feien prop de Ma-tanzas per celebrar la festa de la Mare de Déu de Covadonga, els catalans s’hi van afegir amb els seus balls i vestits típics. Allà va néixer la idea d’erigir una ermita en honor de la Mare de Déu de Montserrat en el lloc anome-nat “las alturas de Simpson” que, per la seva orografia, els recordava les muntanyes de Montserrat. Allà es reu-nien cada any per celebrar les festes tradicionals i religioses de la colònia catalana.
L’any següent ja es va celebrar una
festa en una capella provisional i, ben aviat, es va començar a construir una ermita. De la di-recció de les obres en tingué cura, de manera gratuïta, l’arquitecte català Bartomeu Borrell. L’any 1875 s’hi col·locava una imatge de la
Diuen que quan Cristòfol Colón va arribar a l’illa de Cuba, l’any 1492, va deixar escrita aquesta frase: “Ésta és la tierra más
hermosa que jamás ojos humanos vieron”.
Cinto Vera
Butlletí CC
Moreneta portada directament des de Barcelo-na, obra de l’escultor Joan Roig i Soler, molt similar a la que es venera a Montserrat. Davant de l’ermita, d’un sobri estil local, hi havia una placeta amb quatre figures que representaven les quatre províncies catalanes. Uns anys més tard, es va construir un altar que volia repre-sentar la muntanya de Montserrat, fet amb suro portat directament des de l’Empordà.
La festa de l’ermita va anar prenent volada i va anar arrelant a la vila de Matanzas. Allà, fins a mitjan segle XX, hi pujaven romeries. Amb el temps i els canvis de règim, però, vingué una certa decadència fins al punt que l’ermita esta-va gairebé en runes. Va ser un article escrit a la premsa per Clara Emma Chávez, titulat “Requiem por la Ermita”, en el qual l’autora, a la vista dels “aun majestuosos y vigilantes res-tos de la ermita de Monserrat” es preguntava en nom de l’ermita: “¿por qué me están dejan-do morir?”, el que va despertar un nou interès a Matanzas per la seva ermita, avui feliçment reconstruïda.
Cada any, el dia 8 de desembre, s’hi celebra
la festa de “la colla”. Famílies d’ascendència catalana, hi pugen amb vestits tradicionals i música catalana, per celebrar l’aniversari de la inauguració de l’ermita. L’espai, ara recuperat, pretén ser un lloc de referència per al turisme que visita la ciutat matancera.
Badalonins a Matanzas
Encara avui, parlant amb la gent gran de Matanzas, algú em va dir al saber d’on era: “¡Hombre, Badalona, la generosa!”. Aquest co-mentari, juntament amb altres indicis que he anat trobant en els meus viatges a Matanzas, va anar despertant la meva curiositat per les relacions que la nostra ciutat va tenir amb aquesta població coneguda com la Venècia Cu-bana per la quantitat de ponts sobre els tres rius que desemboquen a la badia. La veritat és que en el substrat de la memòria popular hi ha molts indicis de la presència de gent de la nos-tra ciutat a terres cubanes i de les connexions familiars i comercials que les vinculaven.
Una de les vinculacions més antigues de les que tinc constància està relacionada amb l’Anís del Mono. La primera medalla d’or que va ob-
Primera festa popular dels catalans a l’ermita de Montserrat de Matanzas
Cachita, de la comunitat carmelitana de Matanzas La matinada del dia 8 de setembre de 1871, la colònia catalana va realitzar allí la seva primera gran festa popular per retre homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, per la qual cosa es va aixecar una capella provisional, al voltant de la qual es van anar col·locant tendes de campanya cobertes de flors, gallardets i inscripcions al·legòriques. Aquestes tendes es van convertir en un tret distintiu de les festes. A la matinada, nou bandes del Cos de Voluntaris tocaren diana. Després es va celebrar una missa davant de l'ajuntament i tot seguit els romers es van congregar a la Plaza de las Armas al crit de "A Montserrat, catalans!".
Es va fer menjar, en cuines improvisades, per a 5000 persones: escudella i carn d‟olla, amb pilota i gallina, carn guisada amb fesols, vedella estofada i crema catalana, tot acompanyat d‟amanides de pebrots, cebes, olives, pa i un excel·lent vi de San Vicente. Carretes adornades, comparses, homes vestits a la manera de les comarques de l‟antic principat, pans, paelles, pollastres i porrons, amb tomàquets i “ajíes” per amanir les vícti-mes penjades, desfilaven cap a les Alturas de Simpson, en processó, per retornar al capvespre amb l‟imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
Butlletí CC
ALGÚ SAP
PER QUÈ?
Seguint el camí que va de Santiago de Composte-la fins a Finisterre (Fisterra), es passa per la locali-tat de Ponte Maceira, on cal creuar el riu Tambre per un esplèndid pont medieval del segle XIV. A l’altra banda , hi ha una ermita (foto) molt reformada que actualment porta el nom de Sant Blais (San Brais), però a tot arreu consta com “antigua ermita del Carmen”. A sobre de la porta hi ha un escut de pedra de l’Orde del Carme Descalç, la qual cosa indicaria la possibilitat que en algun moment hi hagués hagut presència de frares o monges carmelites. Enlloc, però, hem trobat cap referència . Algú pot aportar informació sobre aquesta qüestió?
tenir aquesta firma badalonina, propietat de la fa-mília Bosch, va ser l’any 1881 a l’exposició de Ma-tanzas. També, la firma badalonina Destilerias Dia-na d’Eduard Garriga, avui desapareguda, va co-mercialitzar una beguda alcohòlica anomenada Caña Matanzas. Eren temps d’un intents comerç entre l’illa caribenya i la metròpoli.
I una curiositat. L’edifici de l’ajuntament de Ba-dalona de la dècada de 1860, obra de l’arquitecte Francesc de Paula del Villar, està inspirat en l’ajun-tament de Vilaclara (Cuba), on l’alcalde d’aquell moment, Josep Viñas, hi tenia plantacions de ta-bac.
Per nosaltres, la gent que formem part del Grup de Cuba de la nostra comunitat carmelitana, és tota una satisfacció que la nostra tasca, molt reduï-da, sigui molt apreciada per la gent de la comuni-tat de Matanzas, on portem el nostre suport, i el nom de Badalona, amb un sa orgull.
Butlletí CC
Qui no ha sentit parlar de l’Enric Borràs? Tot i que per
als més joves comença a ser una figura bastant distant, a Badalona hi ha algunes referències que ens retornen a
la memòria el nom d’aquest actor badaloní que va dei-xar una empremta inesborrable als grans escenaris d’E-spanya i d’Amèrica llatina durant la primera meitat del
segle passat. Com a mínim, l’actor dóna nom a un car-rer i a un Institut de Secundària del barri de la Salut i, a la casa on va néixer al carrer de sant Pere, hi ha una
placa commemorativa.
Borràs, que va fer companyia amb una actriu badaloni-
na d’adopció, la coneguda Margarida Xirgu, la qual tenia casa a la nostra ciutat, era molt conegut, sobretot, per la seva genial interpretació del Manelic de Terra Baixa.
El seu pas pel teatre professional va ser la causa que l’artista no es prodigués massa a la nostra ciutat.
El que, potser, molta gent no sap és que en Borràs, un dia de l’any 1944, va visitar la nostra comunitat carmeli-tana. Ho he pogut llegir a l’article “Enric Borràs a Bada-
lona”, que en Gerard Guerra i Ribó signa al número 20 de la revista “Carrer dels Arbres” del Museu de Badalona.
Feia deu anys que en Borràs no havia vingut a la nostra ciutat, des de que l’any 1934 la Compa-nyia Xirgu Borràs havia presentat El ferrer de tall, d’en Frederic Soler Pitarra, al Teatre Zorrilla. La guerra va ser una clivella molt profunda per a la vida normal del nostre país.
Copio textualment el que ens diu en Gerard Guerra sobre l’estada de l’actor a casa nostra:
“Deu anys més tard, Borràs va tornar a Badalona, aquest cop per assistir a la inauguració d’un altar a Santa Teresa de Lisieux al convent dels carmelites descalços, situat molt a
prop del teatre Zorrilla. Borràs, de l’escalinata estant, va recitar uns poemes a la gent allí congregada, després d’haver-se inaugurat l’altar. Al setmanari Revista de Badalona, una
crònica de José Andrés de Parada diu:
«No se hizo el maestro rogar, que es de grandes señores ser pródigos y genero-sos de lo que poseen, y Don Enrique desplegó la maravilla de su arte y bordó en la seda de su emoción los versos que fluían de sus labios con esa sonoridad, mi-tad plata, mitad bronce, que es el prodigio de su garganta. Y fueron desgranán-dose en ella los “consejos” de El alcalde de Zalamea, el canto a la Sardana de Ma-ragall, una hermosa poesía a María Inmaculada; y a cada estrofa, más ascendía a las cumbres geniales de la sublimidad, la voz del recitador genial, y más se ahon-daba en los pechos de sus oyentes el dardo de la emoción»”
Realment, l’expressivitat del redactor de la Revista és aclaparadora. Igual que ho era el to reci-tatiu dels actors d’aquell temps. De manera que, si entreu a l’església del Carme i pareu l’orella,
sentireu que del silenci de les naus puja el run-run de la cantarella de l’Enric Borràs recitant aquells poemes.
Pentinagats
Butlletí CC
BENEFICIS DEL
SOMRIURE
Uns visitants que van anar a Calcuta van de-manar a la Mare Teresa que els donés un consell
abans de marxar.
Els va dir: “És molt senzill i molt important:
somriure sempre”. I és que un somriure esplèndid pot ser tan beneficiós per a qui el dóna com per a
qui el rep.
Un somriure, una mica d’alegria, un rictus afa-
ble… poden renovar l’humor físic i espiritual.
Sí, decideix-te a somriure davant de qualsevol
dificultat i somriu davant de qualsevol persona.
En rebre un elogi o una correcció, un petó o
una critica... au, somriu.
Decideix-te a oferir alegria. L’alegria beneficia a
qui la rep i enriqueix qui la dóna.
Decideix-te a donar un somriure cordial, ampli i generós.
Decideix-te a comunicar alegria, canviaràs a bé.
Un somriure ofert en el moment a qui ens atén,
serveix, cuida... pot ser el millor agraïment.
Decideix-te a donar el pa saborós i nutritiu d’un
bell somriure per insignificant que sigui.
Decideix-te a donar una mica d’alegria. Pot
convertir-se en raig de llum per a qui viu immers en tenebres i solituds.
Decideix-te a portar a la pràctica el manament de l’amor a través d’un petit somriure.
Un somriure sempre és beneficiós, tant per al cos com per a l’esperit. Per al qui el dóna com per
a qui el rep.
És viure millor.
(de “Paraules per viure millor”)
En Josep Esteve, del grup de Pastoral de la Salut, sempre atent a recollir tot allò que pugui despertar l‟interès de les persones que visita, uns mesos abans de la seva mort, ens va fer arribar aquest text per posar-lo al butlletí.
L’autor
Josep Maria Alimbau Argila, (Vilanova i la Geltrú, 1931) és sacerdot amb una llarga experièn-cia com a periodista tant a la ràdio (Ràdio Barcelona) com en les se-ves col·laboracions per al Full Dominical i altres revistes. Ha estat pedagog i és autor de dife-rents llibres publicats en català, castellà i altres idiomes, sempre en el camp de l’apostolat i l’es-piritualitat, entre els quals desta-quen: “Paraules per al silenci”, “Paraules per a la vida” i “Paraules per a moments difícils”.
Butlletí CC
El gat dels frares
Un divendres, dia de mercat al llogarret, un
rústic pastor d’ovelles baixà de les altes mun-
tanyes per tal de vendre els seus productes.
Acabà aviat i aprofità per anar-se a confes-
sar.
Entrà a l’església, s’agenollà davant el confes-
sionari on ja hi era el capellà, es senyà i men-
tre ho feia digué:
-En el nom del Pare i de l’Esperit Sant.
-I el Fill ?
-L’he deixat a la muntanya pasturant el ramat.
* * * * *
El rector d’un petit poble estava molt preocu-
pat per un feligrès, un pastor tan talòs i curt
de gambals que, per més que s’hi esforçava,
no hi havia manera humana de fer-li aprendre
el parenostre de memòria.
Un bon dia el bon rector va tenir una bona
pensada. Anà al prat on el pastor estava vigi-
lant el ramat i li comptà les ovelles i notà que
el seu nombre coincidia amb les paraules del
parenostre. Satisfet del descobriment li di-
gué al pastor:
-Escolta fill meu, que tenen nom aquestes
ovelles?
-Nom? Per què?
-Com les anomenes, doncs?
-La una, la dues, la tres...
El rector va veure el cel obert.
-Doncs mira, et proposo que a la una l’anome-
nis“pare”, la dues “nostre”, la tres “que”, la
quatre “esteu”...
I així seguí fins l’amen. Ho aconseguí i cada
cop que el rector volia que resés el parenostre
li feia dir el nom de les ovelles per ordre de
número des de la primera a la última i oli en un
llum.
Però vet aquí que un dia repetint la jugada el
pastor no les va dir totes i el rector li digué:
-I el cel i la terra?
-Ai, pobretes! Ahir se me les va cruspir el llop.
** * * *
Un capellà de pagès hagué d’anar a assistir un
moribund a una masia molt allunyada de la par-
ròquia. Un cop arribat s’adonà que s'havia dei-
xat el Sant Crist a la sagristia. Demanà una
debanadora. En tragué un dels travessers i el
va fer serví de creu. La mostrà al moribund i li
va preguntar:
-Recordes, fill, qui va estar en aquesta creu?
-Sí, la troca de llana.
El capellà es dirigí als familiars que estaven
allí plorosos tement el fatal desenllaç d’un
moment a l’altre i els hi digué:
-No patiu que d’aquesta se’n surt: té el cap
ben clar.
* * * * *
Butlletí CC
L’església de la parròquia de la Mare de Déu del Roser és una de les que més he visitat durant les meves passejades, i no per motius de funerals o
altres celebracions, sinó perquè quan hi he passat, moltes vegades he trobat la porta de l’església oberta.
El barri de Lloreda es va formar, més o menys, cap a l’any 1950, majoritàriament amb treballa-dors vinguts sobretot del sud d’Espanya. El barri
era conegut, fins aleshores, amb el nom de “La Balsa” per la gent del centre de Badalona (Allà els anys seixanta, la gent del grup ODOYAS de la nos-
tra comunitat hi va anar algunes vegades per por-tar ajuda per a la gent del barri). A partir de 1965, les empreses constructores van crear, a la part
alta de la nova autopista que va dividir la ciutat de Badalona en dos, la gran Zona Residencial de Ba-dalona, amb el nom de Nova Lloreda. Amb motiu
de les Olimpíades de Barcelona, l’any 1992 va néi-xer el barri de Montigalà-Batllòria.
Amb l’augment de població es va crear, l’any 1963, una nova parròquia separada de la parrò-quia de la Mare de Déu de la Salut, l’actual Parrò-
quia de la Mare de Déu del Roser. En l’act-ualitat la parròquia abasta cinc barris: Lloreda, La Pau, Puigfred, Nova Lloreda i Montigalà.
En el seus inicis, la parròquia va tenir rectors dels Operaris Diocesans del P. Sol: el primer fou Mn. Rafael Angelats Puig. Van tenir com a llocs de cul-
te tot “un rosari” de capelles: plaça Dr. Fleming, avinguda de la Lloreda, passatge Riu Fresser. L’A-juntament de Badalona va donar permís per a la
construcció d’una església, en un solar de 800 m2 de superfície, a l’avinguda de la Lloreda. Però se-gons la normativa municipal, d’aquest solar només
se’n podien edificar 250 m2. Al 1983-1984 es van fer càrrec de la parròquia els
religiosos de la Companyia dels Servents dels Pobres de Somasca, coneguts com a Pares Somascos. Aquests religiosos van inaugurar la
nova església al 1988, però sense sagristia, ni des-patx, ni dependències parroquials necessàries per a l’activitat pastoral, degut a la poca extensió del
terreny. Gràcies al vicari de la zona, mossèn Joa-quim Brustenga, que va fer els tràmits necessaris a l’Ajuntament, es van obtenir els permisos per
poder ampliar l’espai edificable. Però els fona-ments no eren adequats per construir les depen-dències i es va haver de derruir l’església i cons-
truir-ne una de nova. L’església actual és senzilla i bonica, amb una torre característica. Trobem,
abans d’entrar a l’església, un petit jardí presidit per una imatge de la Mare de Déu del Roser. L’any 2008, els pares somascos van celebrar el 25
aniversari de la seva presència al barri. Como di-uen actualment, Lloreda ja no és la Balsa, és Llo-reda: lloc plantat de llorers, casa de la
“Verge Lauretana”.
Xavier Miró
ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÚ DEL ROSERESGLÉSIA DE LA MARE DE DÚ DEL ROSER
ESGLÉSIES DE BADALONA (8)
Potser, molts de nosaltres és la primera vegada que hem sentit el nom d’aquesta Congregació Religiosa dels Pares Somascos. Qui són? Són clergues regulars que reben el nom d’un poble petit del nord d’Itàlia, Somasca. Allí va morir l’any 1537 el seu fundador, sant Jeroni Emiliani, “Pare Universal dels Orfes”. La finalitat principal de la congregació és l’educació dels orfes i del jovent abandonat, però assumeix, en situ-acions particulars, altres activitats que l’Església els encomani. Des de 1985 porten la direcció del “Fogar de Santa Rosalia” de Teià, que acull i educa a menors procedents de famílies desestructurades de Barcelo-na i del Maresme.
Nota: Agraïm la informació que ens hem rebut del pare
Juan de la comunitat religiosa de la parròquia de la Mare
de Déu del Roser, sense la qual no hauríem pogut escriure aquesta ressenya .
Butlletí CC
Defuncions: Josep Esteve, responsable (amb la seva esposa Rosa) de la Pastoral de la
Salut de la comunitat. Joan Monés Pujol-Busquets, metge, amb diferents vinculacions a casa nostra. Els tenim presents en la nostra pregària.
Els joves de “En veu alta, G.T.” estan preparant una nova obra de teatre per a comen-
çaments de l’any que ve. No volem desvelar el títol perquè el guarden en secret, però apuntem que es d’un autor català i que riurem de valent.
Les obres del pati van a ritme molt lent. El motiu és que primer cal fer els tancaments
necessaris dels accessos a les finques veïnes que ens autoritzen a utilitzar el seu espai per
a mobilitzar la runa i la maquinària necessàries.
La Fundació Joan Maragall i l’editorial Claret han publicat en la seva col·lecció Quaderns,
un llibret del pare Agustí Borrell. Es tracta de “Viatge Interior”, que porta el subtítol de “De la recerca de si mateix a l’encontre amb l’absolut”. Una bona eina per aprofundir en el
coneixement del tractament de la interioritat humana des de l’Antic Testament als nostres místics.
A la parròquia de Sant Josep de Mataró, antiga església dels carmelites descalços de la
nostra província fins a la Desamortització del segle XIX, han acabat les obres de restaura-
ció de la cripta. Durant el procés s’han trobat restes dels frares que hi havien estat enterrats, i han estat recollides
i dipositades en un lloc digne dins la capella de la cripta. El dia 2 de novembre va tenir lloc una celebració en oca-sió de l’acabament de les obres. Cada mes la parròquia
farà una eucaristia en memòria dels carmelites descalços i altres difunts enterrats a la cripta.
El dia 20, en una eucaristia presidida pel bisbe de Sant
Feliu, Mons. Agustí Cortès, es va celebrar a l’església de Sant Esteve d’Ordal, el trasllat d’u-
d’una part de les restes del beat germà Joaquim Casas, un dels màrtirs de la nostra província l’any 1936, quan era estudiant a Badalona. Es tracta d’uns ossos que van restar
juntament amb els del seu cosí seminarista Josep Casas, quan es va traslladar el seu cos al cementiri de Badalona.
L’esplai Cra-Crac presenta
Sala del Carme - Badalona
23 i 26 de desembre i 1 de gener
d’en Josep M. Folch i Torres
Butlletí CC
Obertes les inscripcions
