Número 1834. Del 20 al 26 d’abril del 2007. Any XLII. 0,50 · ha sabut que és a la venda, no para d’exclamar: ... gar pecats imperdonables, amic Kafka…», respon, a batzacs,

IL·L

US

TRA

CIÓ

: JO

SE

P D

UIX

AN

S

Número 1834. Del 20 al 26 d’abril del 2007. Any XLII. 0,50 €

Sant Jordia Frankfurt

Us regalem catorze històriesimaginades pels col·laboradors dePresència a propòsit de la Fira de

Llibre de Frankfurt i la culturacatalana, i un quadernet amb les

novetats literàries de la diada.

2 ❙ DOSSIER presència · Del 20 al 26 d’abril del 2007

i ha una remor de veus i caps quees giren, quan entra Josep Pla iavança a pas lent per damunt dela moqueta. Porta la boina posa-

da i mig cigarret de caldo, apagat, penjant alsllavis, que dibuixen un mig somrís desconfiat.Una senyoreta d’uniforme, molt amable, se liacosta i li diu en alemany que aquí tampoc noes pot fumar. Com que s’ha fet silenci en en-trar el mestre, tothom ha pogut sentir els re-necs que deixa anar. Sort que el seu cicerone,amb la mirada adusta i un gest lleu, li ha insi-nuat que la protesta serà inútil i que tampoc noval la pena emprendre-la amb la noia. Plaguarda el mig cigarret a la butxaca de l’ameri-cana i fa que sí amb el cap. «Teniu raó, senyorde Montaigne…», diu, i continuen caminantpassadís enllà, cercant entre els estands la tra-ducció dels Assaigs que ha fet al català de Va-lència Vicent Alonso, i que el francès vol mos-trar a l’incrèdul empordanès que, d’ençà queha sabut que és a la venda, no para d’exclamar:«Si no fos que conec els meus compàtrides,pensaria que potser sí, que algun dia podríem aanar bé…»

L’escena ha estat observada des d’un racódiscret per un tipus escanyolit que duu unabric balder, com tres o quatre talles més grandel que pertoca, de rostre groguenc, petit,afuat i malaltís, eixut, però de mirada punyent,que escolta les explicacions de l’escena que lifa l’acompanyant. «I dieu, Monzó –s’estranyal’home prim–, que aquest individu amb as-pecte de pagerol escriu tan bé?» «Un mestrede la prosa i amb un humor sovint tan esmolatque passa d’incorrecte, segurament per ama-gar pecats imperdonables, amic Kafka…»,respon, a batzacs, tot reprenent el passeig,l’acompanyant, un home inquiet, d’espatllesamples i bust romà, que saluda de lluny, alçantun braç i les celles, com si fes un brindis, elJaume Cabré i l’Emili Teixidor que passegenencuriosits preguntant per Villalonga i Rodo-reda, fins que es topen amb els ulls inquiets i elrostre frisós del Sergi Pàmies, que els pregun-ta si creuen que van junts, el mallorquí i la bar-celonina, com si visquessin presoners d’un te-mari de quan es feien oposicions per professarliteratura catalana. I tots tres riuen.

Uns metres més enllà, al bar habilitat perfer una pausa, en una tauleta massa funcionalper al seu gust i unes cadires de comoditat dis-cutible, Josep Maria de Sagarra ha convidat aun còctel que els resulta incomprensible dosindividus amb qui comparteix somriures i in-tents de tertúlia no gaire reeixits. «Així,doncs, Mister Shakespeare, us faria res queaplegués en uns pocs volums les vostres tra-duccions?» L’anglès no diu res, perquè no sapquè dir, sorprès pel verb àgil de Sagarra. «Pen-

H seu-vos-ho, que no hi ha pressa: som un paísmediterrani que va a un ritme cultural escàs itrist… –diu–; i llavors es gira cap a l’altre: «I avós, Signore Alighieri, us satisfà el treball ti-tànic que vaig fer per mantenir els tercets de laDivina Comèdia en traduir-los?» Se’ls mira iafegeix, satisfet, sense esperar respostes: «Sí,sí, i encara vaig publicar els meus poemes i lesmeves pròpies obres!»

Dues taules més enllà, Joan Fuster discu-teix acaloradament amb un individu impertèr-rit i de posat majestuós tirant a còmic. «No usposeu cabut, Muntaner, total, m’he limitat aactualitzar la vostra frase excessiva de la Crò-nica...» Muntaner nega movent el cap d’unabanda a l’altra amb violència: «No m’agradagens, bon home! A més, jo diria que mina lamoral de la pàtria! La cosa és clara: ‘Puix parlacatalà, Déu li do glòria.’ Si m’apureu tinc elcopyright…» Fuster pensa que si li expliquéscom es troba, de minada, la moral de la pàtria,Muntaner es posaria a plorar. «No és pas perganes d’emprenyar –l’accent del valenciàs’agreja, però conté la fúria amb un rampell desentit de l’humor–, només que queda més clar,i per tant més literari, el que he dit jo: ‘Puixparla català, a veiam què diu…’.» El medievaltorna a remoure’s incòmode i rebufa empipat.El valencià remuga entre dents, posant la sevamillor cara d’ocell indomable: «També té pe-brots, haver-se-les amb aquest tocat de la tra-muntana!» I llavors veu passar els barrets deGimferrer i Foix per damunt la gernació i nos’ho pensa dues vegades: «M’exalta el nou im’enamora el vell!», crida, per treure’s de so-bre el cronista figuerenc emprenyat. Gimfer-rer diu que «sí, és clar…», amb una veu pri-míssima que li surt de dins de l’abric.

Més sorneguera és la conversa que mante-nen a peu dret els dos cunyats, March i Marto-rell, mentre passegen. «Quina sort, paio, nonomés et presenta aquest tal Vargas Llosa,vingut de l’altra part de món, sinó que et vantraduint i t’han fet una pel·li i tot!», diu el poe-ta. «Val més que deixem estar això de la pel·li,Ausiàs…!», respon Joanot. «Va, va! Que not’escau pas poc, la cosa de pit i cuixa, a tu, pu-nyetero!», riu l’altre. « Vés fent conya, tu, queel problema el tindrem quan tot això s’acabi itornem al poble. El Cristo que es muntarà, per-què hem vingut amb els catalans i som valen-cians i apa! Tornem-hi amb aquella trepa decarallots!» «Tens raó, noi –fa una ganyota, elpoeta–. Ja arriben a cansar tants idiotes!»Queden un moment emmurriats, però de se-guida, com a bons valencians, els vénen lesganes de gresca. «Has vist la xicoteta ei-xa…?», fa Martorell. «Só qui só, que no sójo…!», exclama i s’autocita l’altre, sortint aldarrere d’una hostessa teutona que els passa

A peu per la fira de Frankfurt

Antoni DalmasesSabadell (1953). Autor de novel·les i contes per a totes les edats. Ha

guanyat, entre altres premis, l’Andròmina, el Vayreda, el Sant Joan i elGran Angular.

AMB CATORZE CONTES.Presència us convida a viatjara la Fira del Llibre deFrankfurt, que a l’octubretindrà com a convidada lacultura catalana, a través delscontes imaginats per catorzecol·laboradors de la revista.

Anemde fira

● El mes d’octubre vinent,la cultura catalana serà laconvidada de la Fira del Lli-bre de Frankfurt, el gran es-deveniment editorial mun-dial que té lloc cada any a laciutat alemanya. A propòsitd’aquest convit i de tota lapolèmica i les anècdotes quel’han envoltat des que es vaconèixer, Presència ha con-vidat catorze escriptors derenom, col·laboradors habi-tuals de la revista, a imagi-nar històries de ficció al vol-tant d’aquesta idea. La tascano ha estat fàcil, però el re-sultat s’ho val, i ara us el re-galem perquè en disfruteucoincidint amb la diada deSant Jordi que se celebraaquest dilluns.

Els autors que escriuenper a Presència són alguns

MIQUEL RIERA dels més destacats de la lite-ratura del país, amb nomstan coneguts com ara AntoniDalmases, Ponç Puigdevall,Miquel Pairolí, Xavier Cor-tadellas, Vicenç Pagès,Emili Teixidor, AndreuCarranza, Rafael Vallbona,Albert Vilaró, Josep MariaFonalleras, Josep Franco,Melcior Comes, Jordi Cabréi Jordi Llavina.

Aquesta és la quarta oca-sió en què Presència convi-da els autors col·laboradorsde la revista a escriure con-tes per Sant Jordi. L’any2004, van recrear la llegen-da del cavaller, el drac i laprincesa; fa dos anys van es-criure narracions inspiradesen Verne, Cervantes i An-dersen, i l’any passat van te-nir com a motiu de ficció laliteratura i l’edició.

E L D I B U I X A N T

– JOSEP DUIXANS(Barcelona, 1959) és l’autor, com en anysanteriors, de les il·lustracions d’aquestnúmero especial de Sant Jordi.Col·laborador habitual de Presència,treballa a El Punt des del 1991.

pel costat.L’escena ha estat vista per Ramon Llull, que,com han anunciat els altaveus, visita la fira

acompanyat d’una tropa d’alemanys barbuts iseriosos. El Doctor Il·luminat fa el senyal de lacreu tot dient «som caüt en mant pecat/ e en ira de

Déu fui pausat». El seguici se senya i segueix el ca-mí, mentre Llull treu un full de sota l’hàbit i pren notad’un detall o una idea. Ningú no s’atreveix a pregun-tar-li què ha escrit, i de seguida s’afanyen a mostrar-liles seves obres editades en alemany. Tots temen quepregunti si es troben al mercat català, però ell s’estimamés ser pietós i no diu res, només somriu rere la barba.

En veure’l passar, Carles Riba, Josep Carner, Sal-vador Espriu, Pere Quart i Màrius Torres fan una reve-rència. «Li hauríeu d’haver ensenyat la vostra versióde l’Odissea, que vegi que no estem morts!», diu Joan

Vinyoli a Riba. Els altres poetes assenteixen, peròRiba no és a temps de treure el seu volum, per-què Baltasar Porcel i Maria de la Pau Janer sur-ten del darrere, l’un crispat i l’altra somrient,però tots dos obrint-se pas a cops de colze i cri-

dant: «Ei, Llull! Llull, idò: escoltau!» Els se-gueix Carme Riera, parapetada rere unes ulleres

de sol, amb gest de displicent arrogància fent «Pst!Pst!» Però no l’abasten.

Jesús Moncada ho ha vist i mou el cap dient que no,amb un dels seus eterns somriures de bonhomia, men-tre esbossa un dibuix caricaturesc de la situació. «Tre-ball és silenci i felicitat: escriu, no et torbis», aconsellaal pobre cronista de passadissos, a qui ha sorprès ambel bloc a la mà.

Sense mirar a ningú, tres crítics de l’Avui, El País,La Vanguardia i dos ressenyistes de El Periòdicu/Pe-riódico, empenyen el cronista, frisosos d’arribar a lasortida per abandonar el recinte. Van camuflats, demanera que tothom vegi que no són escriptors, perquètenen pànic de ser catalogats confosos amb aquells in-dividus vulgars.

Amb barret i pas tranquil, solitari, Ponç Pons, arri-bat de s’illa, constata que els únics paradisos reals sónels dels llibres i ho comenta amb Joan Alcover. Molt aprop, Sebastià Sorribes, en Pitus, Joaquim Carbó, enPere Vidal, Albert Jané, els barrufets i Jan i Trencapinses pregunten què hi fan, ells allí, arraconats. Tímida-ment s’acosten a l’Andreu Martín, la Maite Carranza il’Eduard Márquez, que feliciten un Hergé exultant,mentre va repartint trossos de pastís del seu centenari.

Un estol d’agents literàries passa atribolat i som-rient, saluden el cronista i el conviden a un cafè. «Pot-ser sí, que ja n’hi ha prou, oi?», li diu una. I el cronista,cansat, atabalat, superat per l’èxit de la convocatòria,guarda el bloc a la butxaca, tot fent-li, a cau d’orella,una proposta interessada a la que li allarga el sucre:«Em busques editorial per a un llibret de cent pàginesque es digui A peu per la fira de Frankfurt? Una cosasenzilleta, a mig camí de la xafarderia i la crònica ba-nal que es porta ara…» I li somriu, esperant una res-posta.

presència · Del 20 al 26 d’abril del 2007 DOSSIER / SANT JORDI A FRANKFURT ❙ 3

4 ❙ DOSSIER / SANT JORDI A FRANKFURT presència · Del 20 al 26 d’abril del 2007

’any 1991 jo treballava a Llibres de l’Ín-dex, una editorial que dirigia un antic com-pany d’escola i que estava situada al carrerCòdols –entre Escudellers i la plaça de la

Mercè–, aleshores un dels més insalubres de CiutatVella. Una selecció dels títols publicats pot ajudar a si-tuar aquella empresa. Dins la col·lecció Manualsd’Ús, hi havia llibres dedicats a la masturbació i al suï-cidi. També havíem publicat les cartes de Franz Kafkaals pares, El dret a la peresa de Paul La-fargue i el volum titulat La merda aCatalunya.

Aleshores l’editorial vivia unmoment d’expansió: l’editor i joestàvem a punt de desplaçar-nos a la Fira del Llibre deFrankfurt. Feliçment, joignorava que l’empresaestava a punt de fer sus-pensió de paga-ments, i que enels prò-ximsmesos

L visitaria per primera vegada Magistratura de Treball, ala ronda de Sant Pere, i una vegada més la meva oficinade l’Inem, a la plaça Lesseps. Tampoc sabia que al capdels anys l’editorial acabaria convertint-se en un con-glomerat independentista-gai. Aleshores l’importantera que encara no havíem fet els trenta anys i anàvem aFrankfurt.

En aquell primer i últim contacte, la Fira del Llibreem va produir un gran efecte. Passejava per aquells pa-vellons descomunals contemplant milions de llibresen totes les llengües del món, em desplaçava damuntels tapis roulants que unien els diferents edificis, as-sistia a sopars d’editors, a presentacions multitudinà-ries, a recitals de poesia, a negocis interoceànics, atemptejos cordials entre la competència… Tot plegatera aclaparador, llunyà i incomprensible.

Aquell any, la Fira estava dedicada a Espa-nya. Quan ens cansàvem de deambular entre llibres so-bre bricolatge, cuina i cel·lulitis, ens refugiàvem albar temàtic, on sempre era possible consumir vi deRioja i pernil d’aglà, en comptes d’aquelles botifar-res enormes i greixoses que els executius devoravenals voltants de la Fira, i que no tenien cap relacióamb el que m’havien servit sempre als locals habi-

tuals quan havia demanat un frankfurt. A la nit, menjàvem civet de sen-

glar amb un particular segment de laraça humana anomenat agents

literaris. Eren noies joves,trilingües, elegants, sofisti-

cades i tremendament intel-ligents: un perill, doncs. Els

editors, que eren homes de cin-quanta anys abillats amb conjunts

foscos, observaven les agents ambavidesa. Elles, vestides a la manera

de Mary Poppins, somreien sense interrupció irepartien targetes amb posat gentil. Recordo una d’aquelles agents, una mexi-cana de cabellera brillant i llavis de magrana.Estava asseguda entre un jove amb aspected’estudiant de Kansas –desmanegat, som-

rient, camisa de quadres– i un escriptor espanyolsituat en plena crisi dels quaranta –camisa baldera,

cigarret penjant, calvície incipient–, articulista cons-picu d’El País. Saltava a la vista que la mexicana il’americà estaven en sintonia, però l’escriptor espa-nyol s’entestava a interrompre’ls amb un monòleg ba-vós i repetitiu, probablement ocasionat per la ingestióde vi del Rin. Com més alçava la veu l’escriptor, ambmés ardor els altres dos segregaven un núvol que elsaïllava de la resta del món. Això sí, la mexicana de tanten tant girava el cap i li dedicava unes paraules ama-bles. Al capdavall, era la seva agent.

L’escena que vull evocar va tenir lloc l’en-demà al migdia al pavelló alemany. Jo acabava d’as-sistir a la presentació d’un llibre sobre erotisme hindú icaminava pel passadís central. Uns passos davant meualgú arrossegava unes botes camperes per la moqueta:era l’estudiant americà. Al final del passadís, a l’es-

tand d’una de les editorials alemanyes més consolida-des, hi havia l’agent mexicana, que duia un vestit ja-queta de jacquard i, col·locada de gairell al damunt delcap, una graciosa boina de color beix.

La mexicana estava conversant amb un home grasde cabells blancs, que portava gavardina grisa i barretde quadres, al qual vaig classificar provisionalmentcom a editor literari. Situada de cara al passadís, lanoia va dirigir a l’estudiant americà un gest amb elmentó que vaig interpretar com un «ara mateix esticper tu».

Ens trobàvem a uns vint metres de l’estand. Jomantenia amb l’americà una distància regular, fet quedonava a l’escena un aspecte de tràveling.

De sobte veig que pel passadís lateral queconflueix en l’estand s’acosta l’escriptor espanyol.Són tres mirades –tres vectors– que conflueixen en lanoia mexicana, que està situada de manera que els veua tots tres, en particular a l’escriptor espanyol i a l’estu-diant americà, que encara no s’han descobert però ques’acosten a tal velocitat que calculo que arribaranalhora a l’estand.

Endevino que està a punt de produir-se unasituació violenta. Se m’acut que podria dur a terme al-guna maniobra que els entretingués i que permetés a lanoia guanyar temps per resoldre la conjuntura amb al-gun ardit. Sospeso la possibilitat de deixar anar un critgutural, abordar l’americà, increpar l’espanyol. Men-trestant, però, ja es troben a pocs metres. L’escriptor haaccelerat el pas i està a punt d’abordar la noia pel cos-tat. Veig a venir una petita catàstrofe social. Ara bé, jahe dit que les agents són sofisticades i tremendamentintel·ligents. Sens dubte havia sortejat situacions mésingovernables.

Tot succeeix en pocs segons. Sóc prou a la vora persentir la banda sonora de l’escena, malauradamentsense subtítols. En primer lloc, la noia dirigeix unabreu frase en alemany a l’editor, que queda immobilit-zat. Mentre parla, la noia fa un gir de noranta graus i esdirigeix a l’escriptor, que ara es troba només a un me-tre:

—Te presento a Herr … –no entenc el cognom.Amb un gest curvilini, ara la noia s’esmuny per

darrere de l’escriptor i xiuxiueja una frase al noi ameri-cà, que s’ha aturat molt a prop, i que, seguint les ins-truccions rebudes, es reuneix amb ella darrere l’es-criptor espanyol.

Els moviments s’han produït amb la precisió geo-mètrica d’una carambola o, més ben dit, amb l’artísti-ca fluïdesa d’un canvi de parella en la dansa del mi-nuet. L’editor encaixa amb l’escriptor i el mira amb in-terès; ara entenc que la noia li n’ha parlat. L’escriptoralça la cella en un moviment que interpreto aproxima-dament com un «bé, ja que hi som, parlem de negocis».

La mexicana i l’americà, agafats per la cintura,s’allunyen pel passadís lateral. Per un moment esperoque ella giri el cap i reculli la meva admiració. Però nocal. Tot està al seu lloc i res no és sobrer. Ni tan sols jo,que ho miro, i tu que ho llegeixes.

Un minuet al pavelló alemany

Vicenç PagèsFigueres (1963). Ha publicat contes i novel·les, com ara El món

d’Horaci, Carta a la reina d’Anglaterra, La felicitat no és completa i Elpoeta i altres contes.

presència · Del 20 al 26 d’abril del 2007 DOSSIER / SANT JORDI A FRANKFURT � 5

Abel havia començat fent poesia del’experiència, va provar fortuna publi-cant un assaig sobre la incomunicaciói, finalment, s’havia llançat de cap a

escriure novel·les, amb l’esperança que potser peraquesta via li arribaria un cert reconeixement. I no n’es-tava del tot desencisat: la seva primera novel·la havia ar-ribat a la segona edició –dos mil exemplars venuts!– ifins i tot l’havien posat de finalista en un premi a obrapublicada, que al final es va endur la boirosa autobio-grafia d’un pescador noruec. A més, havia rebut unesbones crítiques –cosa que volia dir que, per aquesta ve-gada, encara no l’havien crucificat–. En aquell momentestava escrivint la seva segona novel·la, aprofitant compodia les tardes lliures, les vacances i els caps de setma-na, mentre esperava que la Institució de les Lletres Cata-lanes li concedís un ajut perquè pogués deixar durant untrimestre de donar classes de filosofia a un institut deBadalona.

La Nelly –diminutiu absurd d’Enelinda, gràcies auna àvia de Salamanca– era professora de literaturacomparada a la universitat. Treia cada tres o quatre set-manes un article a les pàgines d’opinió d’un diari deMadrid amb sucursal a Barcelona. Signava manifes-tos en favor del bilingüisme, i de tant en tantassistia als sopars d’intel·lectuals que feienbullir l’olla de l’heroica resistència antinacio-nalista. Cada dos anys publicava una novel·laamb les aventures de la mateixa protagonista:una professora d’universitat, resident a Barce-lona, llesta com una fura, cosmopolita i hedo-nista, lleugerament amoral, amb una col·lecciód’amants tan llestos, cosmopolites i amoralscom ella. Així que apareixia un nou llibres’enfilava a les llistes dels més venuts, i sen’estava preparant una adaptació al cinema.

A l’Abel –que d’amagat havia llegittotes les novel·les de la Nelly en diagonal,per veure si en descobria el secret de l’èx-it– el treia de polleguera el retrat que feiade la ciutat que compartien, on semblavaque només parlaven català uns quantsamargats que vivien en catacumbes, oïenmissa diària i eren calçotòfags. Sant Gervasiera San Gervasio, i la Portaferrissa, Puertafer-risa, i així anar fent. Si mai, per donar un toc decolor local, hi volia posar una paraula en català,l’escrivia malament, com si volgués fer veure queno li importava gens ni mica l’ortografia d’una in-frallengua. Si hagués tingut notícia de la sevaexistència, la Nelly ja tindria feta la seva ideade la novel·la de l’Abel, sense ni tan solsllegir-la: un estil encartonat, un idiomasense ànima, pla i sec com un bacallà, perdescriure un món petit i sense horitzons.

La festa de l’Associació d’Editors lafeien a l’hotel Steinberger. L’Abel hi va ar-ribar d’hora, compartint un llarguíssim trajecte en taxi–l’hotel on s’allotjava era a una hora i mitja del centre–amb un parell de mallorquins i un andorrà taciturn, que

L’ no va obrir la boca en tot el viatge. L’Abel tenia senti-ments contradictoris. Per una banda, era massa tímidper passar-s’ho bé: no tenia moltes coneixences en elmón literari ni en l’editorial, i no era de la mena de gentque s’autopresenta ni s’incorpora als grupets ja fets. Perl’altra, aquella era l’única possibilitat que la seva estadaa la Buchmesse tingués algun component emocionant.Durant dos dies havia anat amunt i avall, com el porquetde Sant Antoni, i només havia participat –dues interven-cions i mitja– en una avorridíssima taula rodona sobreLlengua, Identitat i Creació. A més, s’enyorava, acaba-va de parlar amb la dona i les bessones, però què coi, eralluny de casa i si un dia feia el cràpula no passaria res.

La Nelly s’allotjava al mateix hotel. L’havien convi-dada a una altra festa, però era a l’altra punta de la ciutat isabia que si hi anava, s’hi trobaria el pesat de GenaroGarlandas, un presentador d’un programa cultural ambqui una vegada va cometre l’error d’allitar-se. Mai mésde la vida, pensava, millor quedar-se a l’hotel. Aquellasetmana havia estat molt intensa i l’endemà viatjava cap

a París, a presentar la traducció de la seva terceranovel·la. A més, havia quedat a la festa amb

un parell d’amigues –una agent literària i una periodis-ta–, amb l’objectiu de fer-la grossa.

Un cop dins de la sala, a l’Abel el va assaltaruna coneguda sensació de pànic. La seva presència allàhavia estat un error. No s’hauria d’haver mogut de casa,on tots els topants eren coneguts, on regnava la rutina. Ala fira en general, i en aquella festa en particular, tothomtenia l’aire de saber com comportar-se, quina conversaes podia encetar, quines anècdotes calia explicar. Ell sesentia com una quota, un escarràs. En un anglès vacil-lant, va demanar un gintònic a la barra.

Les amigues de la Nelly li havien fet el salt.Algú li va dir que se n’havien anat de gresca amb unseditors italians, les males putes, i no li havien dit res. Jaera massa tard per refer els plans. Estava enfurismada.Es quedaria a la festa dels catalans, ves. Era conscientque la seva presència era més aviat intimidatòria, quequan acabava de passar tot eren cops de colze i murmu-racions. Potser no s’hauria d’haver posat aquell vestit.Què coi, pensava. Que mirin, pobrets, per un dia quesurten de casa. Es va acostar a la barra.

L’Abel, d’entrada, no la va reconèixer. No-més l’havia vista en cartells de promoció i en algun re-portatge a la televisió. Tot i que vivien a la mateixa ciu-tat, les seves vides discorrien per circuits del tot inde-pendents, estancs, sense intercanvi possible. Però jahavia begut tres o quatre gintònics. En circumstàncies

normals, se l’hauria mirada de cua d’ull, mai de la vi-da no s’hauria atrevit a dir-li res. Però la va veure una

mica tocada, com si li haguessin donat un disgust. Vaaixecar el vas.

–Salut. Què vols prendre? En un primer moment, la Nelly no va respon-dre. Un catalufo, quina gràcia, va pensar. Però si noporta boina! –Un gintònic. Com que l’Abel ja tenia una certa pràctica, elcambrer el va entendre de seguida. Van comen-

çar a parlar. Ell en català, ella en castellà. Quanl’Abel feia un acte de resistència lingüística il’interlocutor era una noia bufona, a la inco-moditat de la situació se li afegia una punta deneguit. Una cosa era fer-se el tossut amb untaxista malcarat i una altra, intentar comuni-

car-se amb aquell bé de Déu de dona. Però laNelly se’l mirava sorpresa, com si fos la primera

vegada que algú se li dirigia en aquella llengua i nocanviava a la frase següent. Li va anar seguint el cor-rent, cada cop més encuriosida. Era un aborigen ambconversa, gairebé un extraterrestre, però no deia ruque-ries, tenia un bon tipet. L’Abel, un cop superat el des-concert inicial, s’anava trobant més còmode amb la si-tuació, i que bona que està, la remaleïda. Els gintònicsho van acabar d’amorosir tot. Un quart d’hora més tard,ja veuràs quan ho reelabori i ho col·loqui a la novel·la,

perquè no ho puc pas dir a la colla de l’ateneu, pensa-va l’Abel, si la Gloria del Babelia ho arriba a saber,especulava la Nelly, entre esbufecs, la urgència dedesfer gafets i les cremalleres, les llengües en con-tacte.

Contacte

Albert VillaróLa Seu d’Urgell (1964). Historiador i escriptor. Entre les seves obresde creació cal destacar les novel·les Obaga i L’any dels francs, premi

Nèstor Luján, i l’últim premi Carlemany, Blau de Prússia.

6 � DOSSIER / SANT JORDI A FRANKFURT presència · Del 20 al 26 d’abril del 2007

Al final, el Departament de Cultura de la Genera-litat va adoptar una decisió que les autoritats ma-

teixes van titllar de salomònica: anirien a Frankfurtcom a convidats els escriptors, catalans o castellans,cridats per les editorials per signar els contractes detraducció de la seva obra a altres llengües i prou. Unafira és un negoci, ja se sap. S’hi va a comprar i a vendre,no pas a passejar la cua de la vanitat pels passadissosde les grans sales. Faves comptades. Un viatge d’ana-da i tornada el mateix dia, un dinar amb els editors –sipagaven ells–, feina feta i tots contents.

Va ser la manera d’evitar les enveges i les polèmi-ques entre els quatre mil escriptors censats a l’associa-ció majoritària sobre a qui convidaven i a qui deixavende convidar.

La delegació catalana de la fira estava compostaper un centenar de polítics de totes les tendències; unaltre centenar de periodistes pel cap baix –premsa es-crita, ràdios i televisions– i fins i tot alguns programesdesplaçarien l’equip tècnic sencer per emetre des de lamateixa fira; una cinquantena de funcionaris per pren-dre nota de tot i vigilar tots els detalls; un centenar mésper atendre la mostra central i les diverses exposi-cions; mig centenar de professors a vegades doblatsd’escriptors cridats per donar conferències, xerrades ipresentacions; una cinquantena de cuiners i somme-liers per a les demostracions i degustacions gastronò-miques de cuina catalana; un centenar de músics, en-tre orquestres, solistes i cantautors, a més dels compo-nents dels grups de música popular, dels grallers alstimbalers, perquè no es podia deixar passar una ocasiócom aquesta per mostrar al món «la dansa més bella detotes les danses que es fan i es desfan»; un centenarmés de colles de sardanes i balladors de balls populars,correfocs, dimonis... etcètera; la colla més vella i lamés nova de castellers per a les exhibicions de castellsque farien a les places de la ciutat; un centenarde pintors, escultors i artistes plàstics en ge-neral, per presentar les exposicionsobertes a les galeries; una àmpliarepresentació del món del dis-seny, de la moda, de l’arqui-tectura, de les arts gràfiques–importantíssim– deles noves arts vir-tuals, del cinema–no es podiaoblidar el cine-ma, ara que elstècnics cata-lans havien ob-tingut un o dosOscar a Holly-wood–, tres compa-nyies de teatre amb elsseus tècnics, dos o tres can-tants d’òpera amb el seu seguici,cinc o sis intèrprets d’instruments medievals, els mi-llors fotògrafs del país per presentar les seves crea-cions o bé perquè deixessin constància gràfica de l’es-

1 deveniment més important de la cultura catalana enmolts anys, a més de les personalitats que havien asso-lit fama mundial en les seves professions i que no po-dien faltar-hi, des del gran historiador que havia des-cobert els lligams del Sant Grial amb la catedral de Co-lònia i Montserrat, fins al grafiter que havia revolucio-nat l’espontaneïtat de l’art del carrer a una delegaciód’okupes relacionats amb els grups antisistema delnou Berlín. Una representació completa.

Vaig saltar d’alegria quan, dos dies desprésd’inaugurada la Fira –els diaris i telediaris locals

no parlaven de res més– vaig rebre la trucada de la me-va agent literària dient-me que fes la bossa, no calia lamaleta, perquè un editor del Turquestan iranià i un edi-tor de Nova York volien comprar els drets del meu lli-bre i calia que l’endemà mateix fos a Frankfurt per sig-nar els contractes.

L’aeroport, el d’aquí i el d’allà, però més el d’aquí,era ple de rètols sobre la presència catalana a la fira:s’hi veien el tapís de clavells de Sitges, el carnaval deVilanova, el Mercat del Ram de Vic, una arrossada aldelta de l’Ebre, i tantes guitarres, flabiols, mantellines,puntaires, castanyoles i espardenyes de set vetes comvulgueu. Però jo estava tan content, que no m’hi vaig

2

fixar gaire.Taxi, fira, caminades, gentada i l’agent que m’es-

perava a l’estand català, amb un senyor baixet, grasso-net i rialler, més nord-americà que l’Oncle Sam, i elcontracte al damunt de la taula. Un contracte que, se-gons l’agent, em beneficiava.

—La novel·la li ha interessat molt. Diu que pot te-nir un gran èxit entre el públic americà. El traductor re-tocarà només dues cosetes per adaptar el text als gustosianquis.

Si només són dos detallets, vaig pensar jo.—El rerefons de la nostra guerra civil, de la qual

ells no en saben res, la majoria no recorda ni qui eraFranco i els que el recorden no saben ben bé si va ser boo dolent, el transformaran en la segona guerra europea,o sigui el tema més universal dels nazis i els aliats, moltmés proper. Això no canvia res de l’argument ni l’estil,res.

No vaig tenir esma per dir res perquè l’Oncle Samno parava d’encoratjar-me amb el seu somriure.

—I un altre detallet. Per acostar més la història alpúblic, en lloc de passar a Barcelona, la traslladaran aBoston o Filadèlfia, sempre la costa est, la més culta ipropera a l’esperit cosmopolita barceloní. Tota la res-ta, queda igual ¿què et sembla?

Jo m’havia quedat de pedra i no sabia què dir. Se’mva acudir una solució, per sortir del pas:

—¿I l’editor del Turquestan iranià?—Arribarà de seguida. També li ha interessat molt

l’obra.—I no ha demanar de canviar-hi res?—Ni una coma. Diu que vol els drets per estudiar a

fons com una obra tan local, d’una llengua sense estat,d’un país tan petit, amb un mercat tan reduït, pot arri-bar a interessar a una gran editorial nord-americana.

Que ells volen fer el mateix. Per això els inte-ressa molt, volen agafar-la com a model.

Com que me n’havia d’entornaraquell mateix dia, en el vol del

vespre, vaig decidir que jo noen volia saber res, que deci-

dís ella mateixa. Que joja no sabia distingir en-tre els negocis, la políti-ca i la cultura, entre el

ball de bastons i lesbastonades, entreels funcionaris de

la cultura i la culturadel funcionariat, entrel’aparença i la realitat,

entre el figurar i el ser,entre el fer-se veure i el

fer la feina, entre el que hade ser i el que hauria de ser,

entre nosaltres i els altres, entre la llen-gua i la comunicació..., entre Frankfurt i

la mare de totes les fires que es fan i es desfan.

Francament fart de Frankfurt

Emili TeixidorRoda de Ter (1933). Autor de nombroses obres de narrativa per a

adults i per a infants. Amb Pa negre, va rebre els premis Serra d’Or iCrexells, i el Nacional de Literatura. El 2006 va publicar Laura Sants.


’ofegava l’ambient una miqueta ranci delseu poble; l’angoixaven les pressions delsamics i dels parents que l’animaven a fun-dar una família cristiana amb alguna pubi-

lla del veïnat, tant si era bella com no; i, sobretot,l’avorrien els estudis de dret: tots aquells llibres plensde fórmules previsibles, de prohibicions i de sentit co-mú. Per això, tot i que s’arriscava a matar els seus paresd’un disgust, un matí de febrer va dir adéu a la casa pai-ral de la plaça Major, que plorava pels embornals debronze quan el va veure anar-se’n.

Havia decidit edificar el seu futur en alguna par-cel·la de la selva d’asfalt i ara deixava enrere els amet-llers en flor i el seu passat amable, de fill de senyoret.Quan els vapors verinosos de l’estació ompliren demodernitat i de toxines els seus pulmons sanís-sims, duia encara les sabates brutes de pols i totl’amor de sa mare dins d’una maleteta de Man-darina Duck. Esborrar dels arxius de la memò-ria els seus orígens silvestres era el primer objec-tiu que s’havia marcat. I el va assolir sense difi-cultats, mentre respirava les boires psicodèli-ques de la capital, entre adolescents bilingüesàvids d’experiències existencials, joves re-bels amb cabelleres apostòli-ques que li passaven llibres re-bregats en mil batalles dialècti-ques i estudiants d’econòmi-ques, fills de pare ric com ellmateix, i destinats, també, a regir,en el futur, el destí d’un pobleàvid de llibertat i fart d’hipo-cresies.

A poc a poc, perquè enca-ra era molt jove i tampoc nocalia precipitar-se, a based’una mica de treball, d’unpessiguet d’atreviment id’una gran dosi d’immodès-tia, es va convertir en l’ingre-dient imprescindiblede qualsevol còctelcultural de certa re-llevància; en les gotesd’angostura que com-plementaven el gustamarg d’una revistaprogre; en l’alegria des-carada de qualsevol fes-ta promíscua i estricta-ment privada; en la veuque calia escoltar atenta-ment en qualsevol seminarisobre la decadència de lacultura occidental, laderrota del mascleo l’avantguardacreativa dels Es-tats Units.

Ni tan sols ell

L hauria estat capaç d’explicar com ho va aconseguir;però el cas és que el seu nom apareixia sovint en lletraimpresa i començava a sonar, també, en emissores deràdio i en algun programa de televisió. Així, els seusescrits biliosos i càustics, que només comprenien elsiniciats, contribuïren a cavar la tomba de tots els tòpicsque frenaven el progrés del seu poble i el posaren alfront d’un reduït grup d’éssers superiors, ungits peldéu pagà del diletantisme, que assumiren la sagradamissió de soscavar els fonaments de la dictadura id’europeïtzar les masses rurals i proletàries criades enla ignorància i en el menyspreu envers qualsevol cosasituada a més d’un pam dels seus melics.

L’adveniment de la democràcia quetantes vegades, i de tantes maneres

diferents, havia reclamat, el vasorprendre en plena revisió

d’algunes de les seues convic-cions més profundes. La primerareacció va ser d’eufòria: es va de-dicar amb cos i ànima a dinamitarles despulles d’un passat col·lec-

tiu que no hauria volgut viure i la seua au-dàcia verbal, la seua capacitat per despu-

llar-se de prejudicis ideològics, va merave-llar els aprenents de pares de la pàtria que

preparaven l’assalt legítim al poder. Però quan la vulgaritat tossudade l’existència l’ajudà a descobrir que lademocràcia era molt avorrida, va sentir

com germinava dins seu unodi visceral envers les

masses, més preocu-pades per pagar leslletres que venciena finals de mes queno per analitzar, i

assumir a continua-ció, les seues propostes, arriscadesperò, sens dubte, útils per avançar. Apartir d’aquell moment d’inflexió

vital, va veure clar com la llum deldia que el seu poble, si és que ar-

ribava a ser un poble, no me-reixia l’esforç i el sacrifici

d’un ésser sensible, in-tel·ligent i, probable-ment, irrepetible. In-capaç de sentir-se

identificat ambaquella colla de

cínics

desagraïts i vulgars, va buscar refugi entre la gent mésselecta de la ciutat i va reduir el seu món a un grupd’admiradors incondicionals: els únics capacitats percompartir les seues idees i per a reconèixer els seu mè-rits.

A pesar que vivia aïllat de la plebs, en la seua torred’ivori climatitzada, com que pagaven bé i d’algunamanera s’havia de guanyar la vida, va acceptar lesofertes que li feren els seus antics companys de tertú-lies iconoclastes i es va posar al front d’empreses, ins-titucions i organismes oficials que ningú més no hau-ria estat capaç de fer funcionar correctament.

Com que, per desgràcia, tots els altres eren uns inú-tils sense imaginació i sense criteri, les seues respon-sabilitats eren cada dia més feixugues i més transcen-dentals; però ell les assumia amb entusiasme perquèestava ben clar que era l’únic home capacitat per con-vertir en realitats tangibles els somnis perfilats, durantles llargues nits boiroses de la transició, als locals mésmoderns de la ciutat.

Deu anys després d’aquell matí fresc i plujós de fe-brer, el jove insegur que va ser s’havia transformat enl’home imprescindible, en l’eix de la galàxia local, iles seues ocupacions, importantíssimes i sempre in-ajornables, l’obligaven a refusar, ara i adés, entrevis-tes, reunions o compareixences públiques; però, detant en tant, sorprenia els mortals amb declaracionsgenials, respostes evasives o increpacions insultantsque només ell comprenia i que, a pesar de la indiferèn-cia general, continuaven deixant bocabadats i esma-perduts els apòstols, escassos però selectes, del seuevangeli.

Encara que havia estat un home mesurat tota la vi-da, la imprudència el matà un altre matí fresquet, des-prés d’haver acceptat l’encàrrec de portar al mateix cord’Europa una representació d’aquella cultureta margi-nal que sobrevivia gràcies a tres o quatre genis com ellmateix, tot i que havia de suportar la rèmora d’unsquants milers d’escriptors de diumenge a la tarda en-tossudits a perpetrar novel·les, poemaris i assajos queno parlaven d’ell ni del seu univers ideològic.

Aquell matí fatídic, va entrar, sense anunciar-se nidemanar cita prèvia, amb el frenesí mental i la desim-boltura diplomàtica que el caracteritzaven, en un des-patx exclusiu que li va semblar decorat amb un gust ex-quisit, on havia de negociar, amb un altre home impor-tantíssim però probablement menys ocupat que ell,una ampliació urgent dels pressupostos destinats a tra-duir al català l’obra completa d’un poeta maleït del Se-negal que ell mateix havia descobert, a Sitges, un capde setmana.

Quan va notar que s’obria la porta del despatx, vaaixecar desganadament la mirada i es va veure ell ma-

teix mirant l’altre jo que l’escrutava des de la pol-trona entapissada de cuir que s’havia fet portarexpressament d’Itàlia. Ni tan sols les neuronesd’un cervell privilegiat com el seu estaven pre-parades per suportar el miracle, i el cadàver del

geni imprescindible, el dia del funeral, oferia un as-pecte tan vulgar com el de qualsevol altre mortal.

Ubiqüitat

Josep FrancoSueca (1955). Escriptor i traductor, ha publicat novel·les per a joves i

per a adults, amb les quals ha guanyat premis com ara l’Andròmina, elRamon Muntaner i el Ciutat d’Alzira.


—¿És la primera vegada que ve a Frank-furt?–, em preguntava tothom.—Sí –responia jo–, és la primera vegada.—Bé, no es preocupi –em deien tots–. Lasegona vegada li agradarà més.

Martin Amis

i una història acaba amb un retrobament,cal que comenci amb una pèrdua: era l’úl-tima frase del llibre que acabava de publi-car, L’egoisme de les viudes, un recull de

contes on Nogales havia volgut conjurar una sèriede conflictes personals que l’atzar dels anys li haviaposat al davant en forma de dones tristes i devasta-des i amb el front i els llavis arrugats, rabioses con-tra els vius i capficades a recordar amb constànciamonòtona anècdotes dels seus homes morts, con-vençudes que la convivència amb una agonia, elspassos d’un enterrament, i les posteriors vicissitudsd’una soledat desconeguda fins aleshores els conce-dia una clarividència per situar-se vanitosament enun espai on la reivindicació del dolor i la pena per-metien reclamar, amb una silenciosa agressivitat,compassió i elogis perpetus al difunt –perquè, alcapdavall, enlairar-lo moralment significava aplau-dir el bon gust i l’excel·lent criteri que elles havienexhibit a l’hora de triar l’home de la seva vida–. Siuna història acaba amb un retrobament, cal que co-menci amb una pèrdua, pensava Nogales amb cons-tància i monotonia mentre se sotjava al mirall de re-re la barra d’un bar i obtenia tan sols l’agressivitatsilenciosa d’una cara trista i devastada i amb elfront i els ulls arrugats perquè no ignorava que enaquell moment l’únic que posseïa era la certesade la pèrdua irrecuperable de la seva dona –així,almenys, l’hi havia fet saber per telèfon un amiccomú des de la ciutat d’on havia fugit–, els re-mordiments esmoladíssims per no estar al llocon havia d’estar i per no haver complert amb lesobligacions professionals durant les últimes set-manes –no haver escrit els articles que havia d’es-criure perquè el disgust l’impulsava adolescent-ment a l’aniquilació, no haver-se presentat a lesentrevistes concertades per promocionar el llibreperquè se sabia prou ebri per proclamar invecti-ves sense seny, no haver comunicat a ningú del’organització que no viatjava a la fira de Frank-furt perquè l’animava un objectiu molt més vital(i molt més llibresc) que no pas el vagareig indo-lent entre escriptors mentre cada un intentavatriomfar sobre els altres–, i, en fi, els trastorns iels disturbis familiars que havien esclatat d’en-çà que una nit d’uns dies enrere havia aparegutamb un cadell de pastor alemany a casade la seva mare, al poble de lainfantesa, després de molts

S

de mesos sense haver-la visi-tat i sense haver fet ni tan sols

el gest de parlar-hi per telè-fon, simulant la urgent de-

manda d’auxili sota elsigne d’una sobtada

cortesia perquè nogosava dir que ja novivia amb la sevadona i que tots elsindicis li feiencreure que ella pre-feria les caríciesd’un altre home

més honest, més respectuós i menysnegligent –i Nogales no podia oblidar

l’aspra discussió amb el seu germà il’obstinada resistència de tots dos en les

seves raons mentre instintivament alçavenels punys per acompanyar amb ira els focs

verbals que s’enviaven, cada un empès cap a lacara de l’altre però sense tocar-la, amb les dents

serrades, el nas arrugat i tot el cos tremolant: elseu germà no tolerava que Nogales hagués fet

servir els episodis de la mort del seu pare per es-criure un conte, Reverència lúdica, on la

protagonista era la seva mare i el nucli delrelat les peripècies histèriques i depressi-ves que havia sofert per acostumar-se al ri-gor de l’absència de l’home que l’haviacohibit durant gairebé quatre dècades dematrimoni, però en el fons el que hi havia

era la concreció d’una enveja tortuosa, unrancor acumulat des de la infantesa i materialitzat

amb l’excusa que durant l’agonia del seu pare No-gales no havia sabut comportar-se amb la dignitatfilial lògica i, sobretot, amb la seva presència sobta-da, la por de perdre els dominis que s’havia atorgaten substituir el lloc del seu pare, en imitar el seu ca-ràcter, i en apropiar-se els seus costums.D’ençà que Nogales havia publicat el llibre, res nosemblava que transités pels paràmetres que haviaprevist: havia estat incapaç d’imaginar que la críticas’enfurismaria amb els contes –es pensava que nin-gú no s’adonaria que al darrere de cada frase hi fal-taven les hores de feina i el coratge imprescindibleper tibar el ritme de la prosa–, no havia sabut calcu-lar que l’ús d’unes anècdotes particulars reconverti-des en ficció poguessin ofendre tant les dipositàriesreals de les històries i, com si no hi hagués la possi-bilitat de cap transició pausada, al fracàs literari se liva unir de seguida el daltabaix domèstic quanl’equilibri entusiasta amb la seva dona es va enfon-sar per la intervenció d’un amic necessitat de com-panyia, consol i comprensió per culpa d’un desen-

gany amorós –i que va trobar en la seva dona unacalma, un recer i una dolçor que Nogales benaviat va saber interpretar com una derrota–. A

partir d’aleshores tot va adquirir una velocitathumiliant: sense discutir-se, un matí ell va veure

Ponç PuigdevallSant Feliu de Guíxols (1963). Fa crítica literària a Presència i al diari El

País. Ha publicat els llibres de narrativa Un silenci sec (premiAndròmina) i Era un secret.

La segona vegada


PUBLICITAT

119001/839857µ

com la seva gelosia feia que ella li digués que ja nopodien estar més temps junts; sense cap més càrregaque la seva indigència, va anar nit rere nit d’amic enamic i de pis en pis a la recerca d’un refugi momen-tani que li permetés covar l’alcohol consumit men-tre recorria els bars habituals per constatar amb des-esperança com la seva dona els freqüentava alegre-ment amb qui l’havia substituït; sense ni una espur-na d’amor propi, delectant-se amb el mal que li feiarenegar de totes les il·lusions futures que havia di-positat en el present, va desertar de tots els compro-misos emparaulats i, tot i que es volia convèncer queel viatge a Frankfurt li oferia una oportunitat d’orper salvar-se de la vocació de tragèdia i de la derivaon es consumia –amb una cara blanca i suada i ambles bosses grosses sota els ulls a la vora de l’esclatpel degoteig de les pupil·les humides–, era cons-cient que no tenia prou voluntat per allunyar-se del’escenari laberíntic i caòtic a la recerca o a l’esperad’una rectificació en la conducta de la seva dona.Més enllà d’aquesta esperança, tot li resultava indi-ferent: va negar-se a escriure una dedicatòria a unlector compulsiu que li havia comprat el llibre, no esva preocupar quan va adonar-se que havia perdut elmòbil perquè tenia la certesa que la seva dona ja noli trucaria mai més, no li importava fer el ridícul niquedar malament amb els amics que el volien aju-dar, i sempre que podia aprofitava l’ocasió per ma-leir la literatura –perquè tot sovint creia que si esta-va com estava era perquè durant el procés de l’es-criptura de L’egoisme de les viudes, a pesar de nohaver-hi invertit tot el poder i l’instint creatiu quecreia posseir per conservar alguna mena de forçaamb la qual satisfer la seva dona, havia deixat massade banda l’esforç sentimental i domèstic. I, quanllegia als diaris alguna notícia sobre l’efemèride deFrankfurt, el tedi, el fàstic i l’angúnia que el mal-tractaven tenien per fi un objectiu concret on caure iexpandir-se: l’eufòria de les declaracions oficials,l’alegria dels escriptors convidats, la ingènua felici-tat de les opinions literàries dels polítics, l’entusias-ta controvèrsia entre els partidaris de la llengua ca-

talana i els de la castellana, el desvari festiu que ha-via envaït els editors i els promotors culturals, totcontrastava amb la seva sensibilitat abrupta, amb elson fràgil, amb el seu anorreament físic –va estar-seuna setmana sense poder menjar res sòlid, i una ma-tinada es va despertar entremig del líquid viscósd’un vòmit–, amb el terror que li produïa sortir alcarrer cada dia perquè vagarejar sol per la ciutat eranomés la constatació que habitava en un lloc infer-nal on la seva dona passejava feliçment abraçada aun altre.I com que res no funcionava segons els paràmetresquotidians i cada gest i cada acte estaven dominatsper la desgràcia de la pèrdua, no li va semblar gensestrany que l’atzar el fes coincidir amb un criador degossos amic seu al qual havia encarregat mesos en-rere un cadell de pastor alemany per regalar a la sevadona. I mentre escoltava que ja havia nascut i quehavia intentat localitzar-lo en va, mentre pensavaque havia de dir que les noves circumstàncies li im-pedien agafar-lo, Nogales es va sorprendre concer-tant una cita l’endemà per rebre el cadell perquè se lihavia acudit que era una manera de demostrar a laseva dona que, a pesar de tot, res no havia canviat ique el retrobament entrava dins d’una òrbita plausi-ble. Va commoure’s quan al cap de tants de dies sen-se parlar amb ella va escoltar la seva veu a través deltelèfon públic d’una plaça, però no va saber reaccio-nar quan va sentir que l’acusava, en primer lloc, depretendre fer-li un xantatge emocional i, tot seguit, irere la boira anímica que el sacsejava i que l’inclina-va a perdre el sentit de la realitat immediata, mentrebalbucejava paraules inconnexes de perdó i de dis-culpa, va entendre que ella li explicava que es consi-derava una dona perfectament normal i corrent a quili agradaven les mateixes coses que a les personesamb qui sempre s’havia relacionat, com ara ballar,jugar al tennis i anar al teatre, i que li agradaven elshomes que disfrutaven i reien mentre jugaven, i queres no era més cert que amb ell sempre s’havia avor-rit, de la mateixa manera que l’havien avorrit totesles coses que ell s’estimava, especialment la litera-

tura, l’afany de triomfar sobre els altres, i el desficivanitós per haver estat convidat a la fira de Frank-furt. I abans de tallar la comunicació per evitar quel’ennuegament delatés que estava massa a la vorad’un bram ferotge, Nogales encara va haver d’eli-minar la imatge idíl·lica que tenia del viatge a Flo-rència que havien fet l’estiu passat perquè va enten-dre que ella aprofitava la conversa per recriminar-lique l’havia arrossegat interminablement per les ga-leries dels museus quan s’hauria divertit molt més ala piscina de l’hotel. I d’aquesta manera va ser comNogales es va trobar amb l’única possibilitat d’ai-xoplugar-se a la casa de la seva mare (perquè amb lacompanyia del cadell no va gosar molestar més elsamics), al poble de la infantesa, ben lluny del vaga-reig sense pausa pels bars de la ciutat, com si res nohagués perdut i la seva ànima trastornada fos capaçde davallar al fons d’ella mateixa per localitzar unagaleria fresca i una font on pouar-hi enamorada-ment un somni i un repòs suaus. Més enllà dels epi-sodis d’odi i ràbia amb el seu germà, més enllà de ladesconfiança egoista de la seva mare, capficada tot-hora a repetir les proeses morals del seu marit mort,la companyia del cadell va servir a Nogales per revi-talitzar-li el goig de veure innocentment les cosesde sempre: el cel era blau i l’aire era tan diàfan comperfecta la memòria quan recordava des d’una dis-tància benefactora els instants tranquils que haviengenerat les coses petites i els paisatges nostàlgicsviscuts a la vora de la seva dona. I un dia que es de-lectava amb la tranquil·litat grisa de la matinada,immers en un cadenciós oceà melancòlic perquè ex-plicava en veu baixa al cadell l’energia i les feblesesde la seva dona, va decidir que retornaria a la ciutataquell mateix matí, a l’espera d’un retrobament per-què era l’únic desenllaç pertinent per a una històriatrivial que havia començat amb una pèrdua. S’ins-tal·laria al bar de davant, esperaria que la seva donasortís pel portal (sola, perquè va voler creure que elseu substitut mai no havia entrat a casa seva), li sor-tiria al pas, i li diria que es reconciliessin perquè lasegona vegada li agradaria més.


er què quan pregunteu a algun català o cata-lana sobre la Fira del Llibre de Frankfurt del2007 el primer que sol fer és riure per sota elnas? No parlem pas del Festival de Pallassos

de Cornellà, però, en sentir anomenar Frankfurt, tot-hom riu. Tot seguit, és freqüent que l’interlocutor/a estorni moralista i es posi a parlar de fira de vanitats i co-ses així, en un to bíblic. És ben curiosa, la reacció. Envam tenir una prova més en preguntar a diversos amicsque ens suggerissin arguments per escriure un text méso menys narratiu sobre la fira de Frankfurt. Tots els ar-guments eren còmics. Amb un matís o altre, més estri-pat o més fi, però còmics. Es veu que Frankfurt nomésinspira comicitat, més lleugera o més esperpèntica,més ingènua o més àcida, però mai res de seriós iencara menys de tràgic. L’amic A ens va suggerirla història d’en Monzó i la taxista mexicana.Pornogràfica. Corre la brama que les autoritatsdel Ramon Llull, quan viatgen pel món, de-manen que els posin a disposició taxistesque parlin espanyol. No sabem si és unallegenda urbana o que, quan són a l’estran-ger, els del Ramon Llull enyoren els taxis-tes de Barcelona, que tothom sap quin idio-ma solen parlar i quin humor solen gastar.Doncs, bé, en Monzó no és pas una autoritat delRamon Llull, però es veu que també té dret a taxi his-panoparlant. Va a Frankfurt i li posen una taxista mexi-cana. Quaranta anys, pleneta, morena. Una immigrantespavilada i desimbolta. Quan fa dos dies que es passe-gen i ja es tenen confiança, en Monzó li demana queel porti a un sex-shop. La mexicana, alegre i una mi-ca enriolada, obeeix. Atura el cotxe davant l’establi-ment i en Monzó entra al sex-shop. Al cap d’unmoment surt i demana a la mexicana si el potajudar en la traducció perquè no s’ente-nen amb la dependenta alemanya delsex-shop, que no vol parlar an-glès, igual que fan molts ale-manys. La mexicana, encaramés enriolada, entra al sex-shop tot darrere d’en Mon-zó...

I aquí arriba l’hora dellector, que deia en Castellet,perquè haureu d’imaginar lacontinuació de la història... Sil’acabéssim, no tindríem espaiper explicar les altres, com laque va suggerir l’amic B, que ésla història d’en Bru de Sala iMefistòfil. Aquesta és de cairefàustic, però també té formad’acudit. Resulta que en Bru es-tava una nit al bar de l’Steigen-berger, en un racó, bevent solita-ri i reflexionant sobre el cànon,quan se li acosta la Maria de la PauJaner i li diu: «Bru, vols que t’ajudi aacabar aquella novel·la que fa vint anys

P que ens has promès?» En Bru se la mira i no s’ho acabade creure. Aleshores, influït, entre altres factors, perl’ambient germànic, té una intuïció sobtada: «Que tincl’honor de ser temptat per Mefistòfil?», pregunta. Isense esperar la resposta exclama: «Aquí, a Frankfurtmateix? Al·leluia! Ja tinc tema per a quaranta articlesmés al Cultura/s. La nit que se’m va aparèixer Mefis-tòfil... Quanta enveja tindrà en Llovet!» I, adreçant-sea la Maria de la Pau, diu en Bru: «I què em demanaràs acanvi? La meva ànima, suposo?» «La teva ànima, be-neit? –exclama l’al·lota–. I què et penses que val això?

En quin món vius, Bru? Has llegit massa!Era abans, això de l’àni-

ma, ximple!», li contes-ta la Maria de la Pau.Suposo que també

voldríeu saber què

demana la Maria de la Pau a en Bru a canvi d’ajudar-loa acabar la novel·la, però hem de deixar-ho aquí, coml’afer d’en Monzó i la taxista, perquè, si no, no podriaexplicar-vos la història que m’agrada més de totes lesque m’han suggerit, que és la del novel·lista Mascaró.En Mascaró és un escriptor català de bona fe, com tantsn’hi ha. És gràcies als escriptors de bona fe que encaraexisteix la literatura catalana. Gent que estima la llen-gua i el país molt més que el país no els estima a ells. Iqui diu el país diu els editors, per exemple, perquè elsescriptors com en Mascaró han de tenir una paciènciainfinita amb els editors i aguantar amb humilitat i dig-nament els desaires reiterats que reben d’editors, dejurats de premis, etc. I, a pesar de tot, continuen escri-vint. Gent d’una bona fe més inacabable que la novel-la d’en Bru.

En Mascaró tenia l’esperança que el convidessin ala fira de Frankfurt i així poder

presumir una miqueta, però,qui havia de convidar-l’hi?Els mateixos que hi convida-

ran el gran catalanista VargasLlosa? Aquells editors que

s’amaguen quan en Mascarótruca a la porta amb un original?

En fi... Quan va veure que ja eramassa tard i que ningú no l’hi convi-

daria, en Mascaró va tenir un disgustgros i, tot i que hi estava avesat, aquest cop

es va enfonsar i li van passar pel cap diversesidees destructives. Podia suïcidar-se. Però això

tenia l’inconvenient que no en veuria els efectes ique encara faria contents aquells a qui volia disgus-

tar. «Pobre Mascaró!», dirien, amb una mitja ria-lla. «I això que era un bon escriptor!» Després,

en Mascaró va pensar que podia canviar dellengua i posar-se a escriure en castellà. Iquè? Això, ara ja no escalfa ni refreda ningú.Al contrari, sovint és celebrat com una deci-sió pragmàtica i raonable. Si es posava a es-criure en castellà, l’únic que aconseguiriaseria tenir problemes en dos idiomes. Tam-bé se li va acudir deixar d’escriure i procla-mar-ho solemnement, mitjançant un arti-cle. Una altra bajanada. Encara seria lariota de tothom. «En Mascaró diu que novol escriure més. Ja era hora!», exclama-rien els editors, els crítics, els jurats delspremis. Encara els faria un favor.Es tractava, doncs, de continuar moles-tant i, en aquest sentit, res millor quepresentar-se a Frankfurt, encara queningú no l’hi hagués convidat, passe-jar-s’hi, fer-s’hi veure, lluir. Allotjar-se

en un hotel esplèndid, gastar com si fosl’Scott Fitzgerald dels anys daurats. El

problema era que no tenia un euro. Proble-ma? Segons com es mirés. A en Mascaró, que

fins aleshores havia dut una existència discretai tímida, li va venir al cap un vers, no sabia de qui:

Madagascar

Miquel PairolíQuart (Gironès), 1955. Periodista i escriptor, ha publicat assajos,

obres teatrals, biografies i novel·les; l’última, El manuscrit de Virgili.L’any passat va reunir els seus articles sobre llibres a Exploracions.


PUBLICITAT

118010-839540B

PUBLICITAT

849183/837029µ

«Has de fer una altra vida.» Doncs, sí, havia de fer unaaltra vida i prendre aquella mena de decisions que nohavia gosat prendre mai. No tenia diners. Molt bé. Onn’hi havia? Als bancs. Es tractava d’anar-ne a buscar.Amb una hipoteca? No, perquè no tenia res per hipote-car. Amb el ganivet de tallar pernil. Acabava de llegiral diari el cas d’un ciutadà correcte i normal, de mitja-na edat i sense antecedents penals que, en vuit mesos,havia fet setze atracaments a farmàcies de Barcelonaamb el ganivet del pernil. El van detenir per una des-graciada casualitat, com passa sempre. Setze atraca-ments. En Mascaró, decidit a fer una altra vida, vacomptar que amb un o dos, com a molt, faria prou di-ners per passar una excel·lent setmana d’octubre aFrankfurt. Va buscar el ganivet del pernil, que feiatemps que no usava, el va rentar, el va esmolar i va estaruna estona mirant-se’l.

A la nit, fumant al llit, en Mascaró va decidir l’ob-jectiu: una sucursal bancària d’un barri remot que ja lihavia inspirat desitjos similars anys enrere quan, es-sent treballador de Correus, hi passava sovint per da-vant. Va dedicar tres dies a la vigilància i observació del’objectiu. El quart dia, quan el director va sortir a fer elcafè de mig matí, en Mascaró va entrar al banc amb el

ganivet del pernil, que va tenir uns efectes perfecta-ment convincents sobre l’única empleada que queda-va a la sucursal. Tant per anar com per tornar, en Mas-caró va agafar un taxi perquè havia vist una pel·lículaen què en Robert de Niro deia que el millor vehicle perals atracaments és un taxi. Sempre més se n’havia re-cordat. A la tornada, però, en Mascaró va estar a puntde perdre’s perquè li va tocar un taxista del morro fort iva estar molt a frec d’usar l’eina en el coll d’aquell im-bècil. Però va poder reprimir-se i salvar el mal pas. Enarribar a casa, va comptar els diners que havia entatxo-nat en una bossa de la FNAC. Amb xavalla i tot, gaire-bé nou mil euros. Podria passar una bella setmana aFrankfurt i passejar-s’hi tant com volgués.

El més sensacional d’aquesta història arriba ara.En Mascaró, content com unes pasqües, l’endemà se’nva a l’agència de viatges a comprar els bitllets d’avió ia fer la reserva de l’hotel. Quan estava esperant quel’atenguessin, sent que la noia de l’agència explica auna parella, segurament adúltera: «Si volen, també elspuc oferir una altra possibilitat. És una oferta excep-cional, d’última hora. Deu dies a Madagascar, 240 eu-ros més taxes. Una ganga! Ara bé, la sortida és demàpassat. Ho han de decidir avui mateix.» Els adúlters es

posen a discutir-ho i dubten. En sentir allò, en Mascarópateix una estranya al·lucinació, una clarividènciasobtada, una epifania. Madagascar! El mite de la in-fantesa! El nom que l’ha captivat tota la vida! Podentanar a Madagascar per 240 euros, ha d’anar a Frank-furt amb tota aquella processó de pretensiosos i pe-dants? A la merda Frankfurt i la literatura catalana i lacastellana! A la merda els editors, els crítics, la im-mundícia dels premis i tot plegat! A la merda! Quan litoca el torn, compra el bitllet per Madagascar i se n’hiva. Amb els diners obtinguts gràcies al ganivet del per-nil i al famós vers «Has de fer una altra vida», s’hi que-darà una bona temporada.

Un dia, a la segona setmana d’octubre, en Mascarómira la CNN, mentre beu un whisky en una terrassa da-vant l’oceà Índic. De sobte, no s’ho pot creure. A lapantalla surten tot de cares conegudes en un indret quesembla ser un hospital. La veu explica que un famóscuiner ha provocat una intoxicació general entre els in-vitats de la delegació catalana a la Fira del Llibre deFrankfurt. Surt un primer pla d’en Gimferrer amb carade descomposició. A en Mascaró li ve un atac de riureque cau per terra. Les dues minyones negres han decórrer a collir-lo.


ira, Andrea, si et sembla començarépel principi. És que tot ha estat moltgros des del principi, no et perdis ni undetall. Primer la Vicenta, saps? Ja

saps que estranya que és, la Vicenta. Que per cert niuna trista planteta, no m’ha portat, i jo tota la tarda pre-parant les pastes i les infusions, eh?, vull dir que quincutis. Perquè certament ja fa anys i panys que no ensveiem, ella i jo, que ni tan sols ens truquem, però tam-poc no és això. Sí o no? Ah, això sí: el pentinat ja tel’imagines, dues hores de perruqueria. I un vesti-det, Andrea, un vestidet saps d’aquells tan seus?Però dic jo que ja no tenim edat per a aquestsvermells pebrot i grocs paella, i vinga escot, ivinga cuixes. Francament, noia, per molt quees tractés de parlar del nostre proper viatge aFrankfurt i que totes estiguem emociona-des, penso que ja no ens toquen segonsquines coses. És clar, si no és en algunadata assenyalada, què et diré jo, un casa-ment per exemple, però és que ni així.M’has vist mai a mi fer el pendó, a la mevaedat? Oi que no? Doncs fixa’t, tu. Ah, ijoies, les que vulguis. És clar, com que sem-bla que va tan bé la fàbrica de ceràmiques,saps. Que a mi m’és igual, eh, que me n’ale-gro molt per ella. Però a la vida, mira, o es téclasse i categoria o no es té classe i categoria,Andrea, i és així i punt. Doncs ja te la pots ima-ginar, eh?, allò que fa, «bona vesprada, Catali-na», amb aquella veu de cotorra de gàbia, dospetons, i de seguida que se’m passa al castellà:«¡Ay, xiqueta, qué calor!» i es treu el vanoi fa aquelles coses amb els ulls. Eh?Allò. I jo que li pregunto per la vida,com va tot, i li ofereixo un te, una pasta,i em diu que es prendrà un suc de ta-ronja. Sort que en tenia. I aleshores,abans d’entrar en el tema de Frank-furt, m’ho diu. Que s’ha casat. Ui, idiu que ja fa anys. I jo que li dic fe-licitats, Vicenta, i qui és l’afortu-nat. Diu que és un tal Eusebio,un home amb molt de poder,diu. I molts quartos.

—Ah, sí? De què treballa?–pregunto jo.

Calia que preguntés aixòperquè quan perds una perso-na de vista com jo havia per-dut la Vicenta, el primer quevols saber és sobre el seubenestar. Només faltaria,que no em preocupés per ella. Suposo queho entens.

—Treballar? –fa ella, amb la mà al co-llaret de perles i cara de sorpresa–. Ay, mujer,Catalina, treballar! El meu marit no treballa, jaté txent que treballa per a ell.

—Caram! –li dic–. Felicitats, Vicenta! I tu suposo

M que ja no cal que facis aquella feina a la fàbrica.—Jo? –I es posa una mica més seriosa–. No, jo en-

cara hi sóc, a la fàbrica, i m’hi han fet un ascenso i tot.Potser per ser la Señora De, però m’agrà, la meua fei-na, saps? I així atxudo als gastos familiars.

—Però dic jo que no caldriaque...

—Mira, Catalina, el meumarit m’ho va deixar

clarito. Que ell no tre-balli no vol dir que

jo em pugui quedarquieta. Que ací

cada u ha decol·laborar

tant com puga.Això em va dir. I jo què vols que li digui, saps?

Doncs que molt bé. Que segueixi així, si està contenta isi aquest home la respecta i la cuida, espero que aquestalmenys per fi la faci feliç, ara que la tenim conquista-da. Però mira, Andrea, no m’ha preguntat ni un mo-ment per mi. Que jo tampoc no sóc d’explicar, eh, i mi-ra que no tinc res a envejar-li, vull dir. Però si li agradaexhibir aquesta arrogància, què vols que hi faci.Aguantar-ho. A més, que ella mai no deixa parlar. I lacalor que feia, al pati de casa les plantes ens xuclaventot l’aire, i les he remullades una mica, mentre ellam’explicava la seva indiscutible i completa felicitat. Ia dos quarts, per fi ha sonat el timbre.

La Marcel·lina. Noia, aquesta també és ben estra-nya. M’ha fet goig de tornar-la a veure, tot i que

m’ha semblat una mica trista rere aquell somriuretan ample que fa. Ens ha dit que estem tan ma-ques, sempre tan atenta, i tan mentidera. M’ha

portat una sobrassada, quin detall, ja sap ella queboja que em torna la sobrassada. Li he preguntat què

volia i m’ha dit que un te, amb dues de sucre. Els anysl’han envellida molt, com a totes, però ella no s’ha fetlíftings com la Vicenta. I saps què ens ha explicat,abans de voler entrar en el tema del viatge? Que a ellatampoc no li van malament les coses. Que també s’hacasat, amb un home també molt ric i molt poderós, pe-rò que està tan ocupat que només el veu a l’estiu. Mira,diu que així funciona ell. Tal com ho sents. Que tenenuna casa molt gran a les Illes i que durant l’agost sel’emporta a fer voltes amb el iot. I la resta de l’any?,

he preguntat jo.—Idò, sa resta de s’any diu que té tanta feina.

—Però ni un dia? –insisteixo.—Dona, qualque dia sí que ve. Però és que és

un homo molt... ocupat.I aleshores arrenca aplorar.—Marcel·lina! Què etpassa?—Xiqueta, estàs bé?I quan aconseguim re-fer-la, a base d’abraça-des i glopades de te, ensexplica el seu drama en-tre llàgrimes. Que li pe-

ga, Andrea. Que li pegaquan no veu la casa ben ne-

ta, o quan les begudes del iot nosón prou fredes, o quan ella s’atre-

veix a formular ni que sigui unapetita queixa. Però això no ho

pots tolerar, que li dic jo. Hau-ries de demanar el divorci, o anar

a judici. I ella em diu: «Com volsque me divorciï, Catalina, si ell té es control detscomptes des banc?»

—Què vols dir?—Va ser sa condició que me va posar. Que ell con-

trolaria tots ets ingressos i tot es gasto.

PPCC

Jordi CabréJordi Cabré (Barcelona, 1974) és escriptor i advocat. Ha publicat les

novel·les Postal de Krypton, La pregària del Diable, Rubik a lespalpentes i El virus de la tristesa, premi Ciutat de Palma 2005.


PUBLICITAT

Una entrada excepcional

a la fascinant obra del

Premi Nobel

El primer èxit de McCourt.

La història emocionant de

la seva infantesa

Aventures trepidants de

la mà d’un mestre de la

novel·la policíaca

Increïbles profecies

madridistes, per a culés

que vulguin riure a gust

Pre

mi N

ob

el d

e L

ite

ratu

ra

Pre

mi P

ulit

ze

r

Pre

mi B

an

ca

ixa

de

Na

rra

tiva

Ju

ven

il

148010/826138F

—Però...Sí, sí, és tal com t’ho explico. Que li pega, tu. I tot

plegat. T’ho pots creure? Sí, jo també vaig pensar: pe-rò que burra que vas ser casant-t’hi, no? Però és el desempre. Que va pensar que, amb el pas dels anys, l’ho-me canviaria. Que el podria canviar, que podria tenirun matrimoni normal on tots dos estiguessin a la ma-teixa alçada. Quin desengany, ja se sap, el pas deltemps ho ensenya tot. Que de vegades sí, que és tendre,i li regala roses i sap com conquistar-la, però sempreper sota, nyac!, la té ben collada. I això dels jutges, ho-me, ja se sap, quan un home és tan i tan poderós, pocsjutges se li resisteixen. Fins i tot la llei tremola al seupas. Per tant, ja és un panorama ben trist, el de la Ma-cel·lina, pobreta. Si hi poguéssim fer alguna cosa, oi?Però espera’t, no t’ho perdis. Que aleshores la Vicentaque se’m posa a furgar:

—Ai, dona, no crec que n’hi haiga per a tant.—Què vols dir? –fa la Marcel·lina, entre llàgrimes.—Mireu, xiques, el matrimoni té coses aixina.—Ei, però fins a un punt! –he fet jo.—Escolteu, els homes ja fan eixes relliscades. Què

voleu que us diga?, nosaltres ens veiem sovint, i em famolts detalls, ell. Però mira, si se li escapa una bufeta-da, s’ha de saber perdonar.

—Perdonar? –he dit.—Què et penses? –amb aquella mirada de Vicen-

ta–. També de vegades em pega, a mi, Eusebio.—Eusebio? –ha fet la Marcel·lina.—Sí, és com se diu.—Idò... Es meu també.—Ah...I aleshores han vingut les coincidències, Andrea.

Aleshores han vingut els cognoms, els costums, elsmaltractaments, les normes, el tu a treballar i jo a viure,els menyspreus i les humiliacions. Que estan casadesamb el mateix home, Andrea! Tal com ho sents. I la Vi-centa vinga cridar, i la Marcel·lina vinga dir no pot ser,no pot ser, no pot ser –ja saps que la Marcel·lina de ve-gades pot ser més repetitiva que la Balanguera–, i joque m’ho mirava ben muda. Se m’ha glaçat la sang,Andrea. És que tu no ho saps, és que és molt gros.

—Què ha passat aleshores? –diu l’Andrea, des del’altra banda de l’auricular.

—No ha passat res –respon la Catalina.—No m’enganyis que et conec, eh? Què ha passat.—Doncs que les he fetes fora.—Ja. No, si ja m’ho esperava. Estem parlant de

l’Eusebio, oi?—...—El teu marit Eusebio. El malparit resulta que en-

cara és més malparit del que semblava.—Casat amb mi i amb elles dues, Andrea! És que

és molt gros!—El mateix fill de puta que et va fotre aquell blau a

l’ull, eh? El mateix que et vigila els estalvis i que et fatreballar com una burra. I, al damunt, us enganya a to-tes tres.

—Andrea, l’Eusebio és molt especial, ja ho saps.—Especial. Sí.—Mira, que jo qualsevol dia, si es passa de la ratlla,

em separaré. No en tinguis cap dubte, eh, Andrea? Quejo li ho dic, de vegades, que no renuncio a exercir elmeu dret a deixar-lo. Jo no sóc com aquestes dues.

—I la ratlla on és, Catalina? Quants anys fa que du-ra això?

—Que no ho entens, Andrea. Es nota que a tu not’han conquistat mai. L’Eusebio té com una cosa...com una autoritat especial, com si em donés seguretat.Digue’m, què faig jo, sense l’Eusebio? Qui em prote-girà? Qui em portarà a les festes, a les convencions im-portants, als grans esdeveniments esportius, a la torre-ta de Brussel·les? De la mà de qui tindrem un lloc aFrankfurt? Que no ho veus, que arriba un moment queja és massa tard per començar de zero?

—Vés al jutge. Aneu al jutge. Totes tres.—A quin jutge? Que no saps qui és, l’Eusebio?—Doncs no ho sé, mata’l.—Per favor, Andrea! Per favor!—Ai, mira, noia, és que realment sembleu estúpi-

des. Com si fóssiu les seves esclaves. Has sentit a par-lar de la síndrome d’Estocolm?

—Em queda molt lluny, Estocolm. Ara per ara,Frankfurt, i ja ho veurem, després de tot plegat. Mira

que dèiem tantes vegades que viatjar ens curaria lesmalalties!

—Saps què faria jo? El deixaria. Tu vés-te’n, noia,i que no et torni a veure el pèl. Deixeu-lo sol i a veure sisap viure, sense vosaltres. Estic segur que sense elsteus ingressos mensuals ja no hi hauria tant d’Eusebio.Ah, i sobretot despenja el telèfon, vagis on vagis. Queno pugui tornar a enganyar-te, que ja sé que aquest ho-me és un expert a fer promeses. Mira què li ha passat ala Rosita, tant creure’s les promeses d’aquell gavatxo,en François, i ara no hi ha qui la tregui d’allí. Creu-me,que et tornaran a enganyar. Que no et fiïs ni d’una pa-raula d’ell.

—Jo li vull donar una última oportunitat.—Ja. I fins a quantes, Catalina? Això ja frega el

masoquisme, tan bé que podries estar si hi posessis va-lor. Però per què no fuges d’una vegada, véns una tem-porada a casa i t’ajudo a posar els teus diners en un bonbanc d’aquí a les muntanyes? Aquí no hauries de témerres.

—Jo encara crec en ell, Andrea.—Tu el que ets és una covarda. Com les altres.—Jo no sóc com les altres!—Hi ha una clara línia divisòria entre vosaltres i jo,

no sé si ho veus. És que mira’m, Catalina! Quan m’hasvist a mi en el mateix problema?

—Ai, Andrea, és que som diferents, saps? Dei-xa’m fer. Ara he de marxar, que a aquesta hora precisa-ment m’arriba l’Eusebio, però tu no pateixis.

—Però pensa-t’ho, noia. Fes com jo.—Tu? Tu no pots entendre res, per molt que vul-

guis. Andrea, saps quin és el teu problema?—Digues.—Que sempre has estat massa independent.—Però...—I tanta autosuficiència tampoc no pot ser bona.

Queda clar?—Jo només...—He de penjar.—Però... Hola?... Hola?


é de què parlo, senyor alcalde... Ho tinc totapamat. El nostre poble, Porqueroles, unavila que actualment està en declivi i que an-tany va ser rica gràcies a les granges de

porcs, ara té l’oportunitat única de reeixir...—Armand, ja saps que estic molt orgullós que el

nostre poble sigui el bressol de la Renaixença. Aquí esva reunir tot aquell grup d’escriptors que van reivindi-car la llengua catalana, després de la llarga decadèn-cia... Armand! Sempre he volgut ficar una placa com-memorativa, però el mas del Coixet, el lloc d’aquellencontre, ara és una granja de verres...

—Senyor alcalde, que no ho veu? Ni fet expressa-ment. És un miracle del cel aquesta coincidència, no éscap casualitat, tot té un sentit! I, si no, digui’m vostè:de què estan fetes les salsitxes de Frankfurt? Carn deporc! Enguany la cultura catalana, que va renàixer almas del Coixet, és la convidada d’honor a la fira deFrankfurt. Tots els escriptors del país es barallen peranar-hi... I nosaltres, l’Ajuntament de Porqueroles,presentem a la fira del llibre un nou producte revela-dor, una salsitxa de Frankfurt que és la fusió de la nos-tra essència gastronòmica i cultural. Carn de porc iversos... Els dos puntals del catalanisme. Li semblapoc?

—No t’embalis, Armand. I vols dir que funciona-rà?

—I tant... D’aquesta feta se’n parlarà! No pot fa-

S llar... A la fira de Frankfurt farem la demostració.—Això és el que més em preocupa, Armand, la de-

mostració.—No pot fallar, a més és una cosa que es fa amb al-

tres productes gastronòmics. El pastís del dia delsReis, per exemple... A uns els toca la fava i a altres, elrei... Dins de les nostres salsitxes de Frankfurt hi hauràun rotllet de paper amb un vers... Que no ho veu? Éssensacional!

—I si ho troben antihigiènic... Vostè ja sap que aEuropa són molt primmirats amb la higiene.

—El paperet amb el vers que hi haurà dins la nostrasalsitxa serà inofensiu, i la tinta també, i el rotllet ambel vers estarà perfectament embolcallat amb un mate-rial incombustible... Paper de titani. Està molt de mo-da: el museu de Bilbao, el Guggenheim, està reco-bert amb una pell metàl·lica de titani. A més, se-nyor alcalde, la cosa quedarà arrodonida

amb la seua genial idea.—Calla Armand, no exageris, que allò només va

ser una collonada...—No s’ho pensi... Encaixa perfectament amb el

projecte. El guanyador dels Jocs Florals de Porquero-les, com a premi tindrà el viatge pagat a la fira deFrankfurt i les despeses de l’hotel... A més de la pre-sentació de l’obra guanyadora. Una presentació úni-ca... Els versos del guanyador estaran dins les salsit-xes. I tots aquells que menjaran salsitxa obtindran unfragment del poema...

La llengua de Frankfurt

Andreu CarranzaAscó, Ribera d’Ebre (1957). Escriptor i ecologista. Va guanyar el premi

Sant Joan amb Anjub (2000). Les seves últimes novel·les són Elsomriure del tigre i, coescrita amb Esteban Martín, La clau Gaudí.


PUBLICITAT

148716-840107B

—Armand, vols dir que podrem anar a la fira deFrankfurt?

—I tant, a la conselleria em deuen favors. No vo-lem ser els protagonistes de la fira, no exagerem, peròpodrem trobar un raconet per a nosaltres... Farem unacte literari d’avantguarda... Una performance...

—No ens enganyem, Armand, a mi em faria fàsticstrobar-me dins d’una salsitxa un paperet enrotllat...

—Vostè deixi-ho a les meues mans...—Està bé... Tampoc no podem perdre-hi gaire.

Ara ho tenim tot perdut, el negoci del porc va de baixa,cada dia es tanquen més granges. I cada any tenim unafeinada perquè la gent participi als nostres Jocs Flo-rals.

—No podem competir amb diners, però sí amb ori-ginalitat... El guanyador dels Jocs Florals de Porque-roles anirà a la fira de Frankfurt i presentarà la seuaobra guanyadors dins les salsitxes amb carn de porc deles nostres granges... Això serà una bomba! I ha de serun secret, senyor.

—Secret de tomba, Armand.

***L’últim dia de la fira, a darrera hora, en un acte al-

ternatiu, fora del protocol institucional, es va fer la cu-riosa performance.

Armand, el regidor de Cultura, va presentar l’acte,amb una traductora al costat, perquè el públic era gai-rebé tot germànic. Aleshores entrà en escena un carret,d’aquells típics, on venen les salsitxes escalfades...

El guanyador dels Jocs Florals d’aquell any, un ju-bilat del mateix poble, molt religiós, feia de repartidorde frankfurts. El van empolainar amb un davantal ambun gargot de Tàpies al pit; a més portava una barretina.El poeta estava molt nerviós mentre repartia els hotdogs a la concurrència, que se’l mirava amb mitja ria-lla a la boca. L’home, de nom Narcís, resava en silenci,tremolava, s’encomanava una vegada i una altra a santSalvador d’Horta. Narcís venerava aquell sant.

Els alemanys van començar a menjar. Alguns vandemanar cervesa per a beure. I les hostesses van entraramb gerres de cervesa. Els primers a mossegar el

frankfurt ja van treure el curiós petit rotllet embolca-llat amb paper de titani i, com si fos un pergamí en mi-niatura, amb gran curiositat van obrir-lo.

Naturalment, tots els versos estaven escrits en ca-talà. El mateix regidor de Cultura, mentre la gent escruspia les salsitxes i bevia cervesa, ja estava preparatdavant del micròfon per recitar aquells versos, que se-rien traduïts simultàniament per l’hostessa, amb músi-ca de fons d’una sardana.

La sorpresa va ser gran quan un dels participants,amb un frankfurt a la mà i el paper a l’altra, en veu altava recitar el primer vers... La gent del públic es va con-tagiar, es miraven els uns als altres tot estranyats. Al-guns amb la boca plena van llegir els versos que els vansortir dins la salsitxa en un català perfecte.

L’alcalde, el regidor i el poeta Narcís mateix vanquedar de pedra. Com podia ser una cosa així? Aquellagent no entenien ni un borrall de català. Tot l’acte, desdel començament havia necessitat els serveis de la tra-ductora. No va caler traduir els versos... I això era elsorprenent! Perquè foren llegits espontàniament, i enun català perfecte, pel públic alemany, per tots aquellsque van menjar salsitxa de Porqueroles. Alguns es vanpersignar perquè es pensaven que havien rebut el do dellengües.

Només el poeta Narcís, al mig de la sala, va caurede genolls a terra, perquè ell sí que ho sabia: allò eraobra de sant Salvador d’Horta, un dels seus miracles tí-pics, que, segons conta la llegenda, feia parlar els bas-cos en català.

I a partir d’aquest dia tots aquells que menjavensalsitxes de Porqueroles, tots sense excepció, parla-rien en català per sempre més.

EPÍLEG

La llengua catalana es va estendre ràpidament pertots els continents. Sobretot gràcies a la casa McDo-nald’s, que va popularitzar el macmenú Catalonia, onse servia la salsitxa amb un fons de mostassa i quatrebarres de quètxup. També hi havia un macmenú infan-

til on es regalava un caganer de plàstic.En pocs mesos es van produir diverses reaccions.

Les acadèmies de les llengües més importants del mónes van reunir en secret per tal d’afrontar l’amenaça pla-netària de la llengua catalana. Es va organitzar un boi-cot comercial a les salsitxes de Porqueroles, una cam-panya que va culminar amb una gran manifestació.

Les salsitxes de Porqueroles i la llengua catalana,convertida en una plaga que amenaçava d’extingir laresta de llengües del món, van ser prohibides i perse-guides. Les forces de l’ONU van haver d’intervenir di-rectament en l’afer perquè l’Estat estava desbordat perl’assumpte. Van aïllar tot el perímetre del terme dePorqueroles amb fortes mesures de seguretat. Van de-clarar la zona altament contaminada i no van deixarentrar ni sortir a ningú, ni persones ni animals.

El català estava prohibit a tot el món, i, natural-ment, extirpat d’arrel a Catalunya, on en poc temps vadesaparèixer i fins i tot van ser cremats tots els textosescrits.

Segons la versió oficial, es va aconseguir controlarla situació. Però va ser per pura casualitat, en adonar-se que l’efecte catalanòfil de les salsitxes de Porquero-les era temporal. Els científics tampoc no han trobatcap explicació del rar efecte secundari anomenat sín-drome de Frankfurt, que va aparèixer al cap d’uns me-sos: tots els homes i dones del món que havien consu-mit salsitxes de Porqueroles parlaven català a l’hora dedinar.

Així es va donar la curiosa circumstància que elscatalans que viatjaven pel món, a més de tenir el dinarpagat, mentre durava l’àpat recuperaven la llenguavernacla.

Cinc de pebre, cinc de safrà.Si no entens el conte,vés-te’n a dinar!


a meva germana escrivia novel·les policía-ques. Les feia en castellà a pesar dels seusinicis com a contista en català, quan lesdues vam començar a escriure i publicar,

allà pels anys vuitanta. «Escric pels diners i per la fa-ma», deia sempre als periodistes, amb la seguretat cí-nica que la caracteritzava, el cigarret a la mà, «¿per quèhauria de conformar-me amb publicar en català quanen castellà tinc més públic, més possibilitats de ser tra-duïda, i un aparell institucional i mediàtic que se’m tiraals peus després de cada lliurament de les aventures deGlòria Lavin? ¿Com obtindria totes aquestes porta-des? ¿Quin escriptor català les aconsegueix? ¿Comem faria amb les traduccions i els premis estrangers?¿Sí, per què acontentar-me amb el que podria obtenirsi escrivís en català? ¿Pel país? ¿Quin país? ¿La cultu-ra catalana? ¿La llengua? No em faceu riure!» Sabiaque la polèmica li feia vendre llibres, molts llibres, queprovocant el catalanisme induiria els atacs que la feiensortir més als diaris: així motivava defenses irades delssectors espanyolistes, a més de simpatitzar amb el pú-blic que la portava, després de cada novel·la, a dalt detot de les llistes de llibres més venuts. La sèrie de la La-vin (ja quinze novel·les) portava tres milions d’exem-plars venuts a tot el món: l’havien traduït a vint-i-duesllengües, entre la displicència de la crítica i el fervordels lectors. De dues de les novel·les se n’havien fetpel·lícules, i a més la televisió espanyola preparava unserial. Els diners arribaven a balquena. I jo, la seva ger-mana petita, era qui li feia de secretària. Certament noem podia guanyar la vida escrivint versos en català:sí, feia alguns articles per als diaris –la meva germa-na, escrivint a la premsa en castellà, alguna crònica oel relat d’un viatge, guanyava cinc o sis vegades més–,i havia publicat dos dietaris i un llibre de contes, quem’havien valgut els elogis de la crítica, una traduccióal francès i un lloc inamovible en la discreta història deles nostres lletres. Per poder menjar, però, i per pagarl’escola al meu fill, treballava donant classes en uninstitut de secundària. Quan la meva germana va pu-blicar Lavin despierta, el seu primer èxit, em va venira veure.

—Necessito algú de confiança –em va dir traient-se un cigarret de la bossa; amb l’èxit havia tornat al vicide l’adolescència– algú que estigui vora meu, ajudant-me, i que em porti l’agenda: les entrevistes, lespresentacions, la correspondència, els ter-minis per a lliurar les proses de com-promís per als diaris i revistes, ique m’organitzi els viatges.M’estic tornant boja, germaneta,algú que m’ajudi amb els meus assumptes mentre joem dedico a escriure. I tu ets la persona ideal.

Vaig acceptar per pietat i perquè, a pesar de tot,m’estimava la meva germana: sota les capes d’altive-sa, de vanitat desdenyosa, d’esperit depredador, hi ha-via una dona indefensa, una fragilitat entristida i de-solada que en tot moment buscava afirmar-se ambarrogàncies i bravates. I va ser així com vaig esde-venir l’ombra de «la gran dama del gènere negre»:

L li gestionava els afers amb les editorials, li obria la cor-respondència i li ordenava els assumptes, li regulaval’agenda i li organitzava els viatges, durant els quals,és clar, havia d’acompanyar-la a totes les entrevistes,sessions de fotos i rodes de premsa.

Cada any anàvem a Frankfurt, a la Fira del Llibre.Allà ens passàvem una setmana acompanyant l’editora les reunions, als dinars, allà on fos que es concertes-sin els drets de traducció de les seves obres. Durantaquells anys jo vaig trobar temps per escriure la mevaprimera novel·la. Mentre la meva germana anava bas-tint els seus embolics de lladres i serenos, jo també feiala meva: vaig trigar sis anys a escriure El temps advers.Quan vaig publicar-la va ser tot un esdeveniment: es vaaixecar molta expectació, la crítica la va aplaudir unà-nimement i em van donar els premis més importantsde la nostra literatura. Jo n’estava satisfeta, del llibre:escriure per mi sempre ha estat com fer créixer un jardíenmig del llenguatge comú, com bastir un artifici plede replecs i detalls enlluernadors, capaç de fer-se ambla vulgaritat de qualsevol història i de projectar-la finsque adquireix la textura dels miracles, de les il·lumina-cions. La meva germana es mirava amb apatia les bo-nes ressenyes, els premis de relleu, i fins i tot em va in-sinuar que si el llibre es venia eraperquè constava el seu

cognom a la portada i que els lectors –els seus lectors–es confonien.

Llavors van fer convidada d’honor de la firade Frankfurt la nostra cultura. La meva germana es vaencarregar també d’atiar la polèmica, sí, un debat ab-surd que es va moure en aquells moments, i que, vistdes d’avui, encara fa riure: es polemitzava sobre si laliteratura de la meva germana, les seves novel·les de laLavin, i la dels altres escriptors en castellà que vivien aCatalunya, eren literatura catalana i per tant convida-des d’honor. ¿Se’n riu? Doncs en aquells moments ai-xò va aixecar polseguera. A la meva germana res no libastava: no assaciada de les portades, del recolzamentdes de la premsa en castellà, de l’empenta que atorgatenir una força estatal al darrere, doncs també aspiravaa ser convidada d’honor. Quan em van trucar per anar aFrankfurt em vaig pensar, imagini’s, que a qui busca-ven era a la meva germana i no a mi, tan decebedora ha-via estat la gestió del convit que ja no esperava ni quehi anés cap escriptor en llengua catalana.

La meva germana es va emprenyar una mi-ca quan li vaig dir que durant aquella setmana estariaocupada en els meus propis assumptes. S’havia acos-tumat de tal manera a mi que era incapaç de moure un

peu en públic sense saber que em tenia al’esquena. Però bé: va sobreviure. Du-

rant la fira, el meu editor va aconse-guir vendre els drets d’El temps

advers a quatre llengües, mentreque la meva germana aconse-guia encolomar el darrer lliura-ment de la Lavin a disset edi-tors estrangers. Recordo dequina manera va riure quan livaig explicar els meus èxits,dins l’avió, de tornada a casa.

D’aquella polèmica, com de lesnovel·les de la meva germana, ara

no se’n recorda ningú. El temps noperdona les futilitats. Quinze anys

han passat des que va morir ella i ningús’ha tornat a preocupar de reeditar les

seves obres, ni aquí ni a fora ni enlloc.Ara hi ha altres novel·listes afanyosos idistrets, capaços de donar al públic la doside paper que necessita. La història, però, ésmés exigent. Han passat els anys i he esde-

vingut una autora catalana de culte,he fet alguns llibres molt bons(vostè mateix m’ho ha dit), sí, però

que tampoc no llegeix ningú i enuna llengua que només parlen els nos-

tàlgics. Em sento cansada. A Frankfurttanmateix no es va aconseguir res. ¿Qui em llegirà ami, d’aquí a deu o vint anys? La meva literatura és ex-cel·lent, ho sé, sóc vella i no tinc per què amagar-me elvalor de les meves obres. ¿Però i què? ¿Sap que viscgràcies als diners que em va deixar la meva germana?Sí, a vegades encara la sento riure, sardònica, irada,des del fons del pou de l’oblit.

«El temps advers»

Melcior ComesMelcior Comes (sa Pobla, 1980). És autor de les novel·les L’aire i el

món i L’estupor que us espera. Aquest any ha guanyat el premiLlorenç Villalonga amb El llibre dels plaers immensos.


eu ser la por de morir de manera anòni-ma, tot i que també és cert que si s’estave-llés l’avió, qualsevol avió, no seria tananònima, perquè segur que en parlarien

tots els diaris i hi hauria imatges a les televisions i tam-bé entrevistarien els familiars i potser es donaria el casque algú diria que va ser una llàstima que no agafésl’avió d’abans o l’avió de després, que no es va estave-llar, però les circumstàncies –diria l’atzar– van volerque pugés justament a l’aparell del sinistre, que sóncoses que sempre passen quan veus un accident aeri.De tota manera, no és el mateix ser un passatger anò-nim en un avió on el passatger més destacat és un exe-cutiu d’una panificadora que ser-ho en un avió on hi hala Maria Mercè Roca, la Maria de la Pau Janer, en Bal-tasar Porcel, en Julià de Jòdar, en Sergi Pàmies, enQuim Monzó i en Narcís Comadira, per dir-ne nomésuns quants. En realitat, ara que hi penso, tampoc no se-ria anònim, perquè anònim és algú de qui no se sap elnom, amb el benentès que tothom en té, de nom, algúque ha escrit una obra i que, després, perquè no la vasignar o perquè ha passat el temps i se n’ha oblidatl’autoria, aquella obra s’estudia com una obra escritaper un anònim, que no ho era, és clar, quan la va escriu-re. Vull dir que segur que tindria nom, si s’estavellésl’avió, però que no és el mateix morir en un accidentaeri convencional que fer-ho en un accident on tambémoririen la Maria Mercè Roca, la Maria de la Pau Ja-ner, en Baltasar Porcel, en Julià de Jòdar, en Sergi Pà-mies, en Quim Monzó i en Narcís Comadira, per dir-nenomés uns quants. Els meus familiars, un cop superatel tràngol, fins i tot es podrien vantar del familiar morten companyia de gent tan il·lustre; no pas del familiar,doncs, sinó del fet que morís el mateix dia i la mateixahora que tots aquests grans escriptors. Segur que s’or-ganitzarien actes d’homenatge. Un funeral multitudi-nari? Potser no. Els temps actuals són propicis a aques-ta mena d’actes, sobretot si es tractés d’un accidentprovocat per un atemptat terrorista –amb la qual cosa,la catàstrofe seria ja bellíssima, completa–, però els fa-miliars i els amics dels escriptors, en absència de lesvíctimes, em fa l’efecte que no serien gaire partidarisd’un homenatge d’aquestes característiques. Noel veig. El que sí que veig –id’això és del que s’acaba-

D rien vantant els meus familiars, un cop superat el tràn-gol– és una enciclopèdia que parlaria de l’accidentcom d’una data fonamental en la història de la literatu-ra catalana. L’accident tindria una entrada específica,un epígraf que n’explicaria els detalls i les causes, lesconseqüències, l’atzagaiada que va representar per auna llengua i una cultura que confiava en la fira deFrankfurt per fer-se un lloc en el món. De fet, ja se’l fa-ria, en el món de les catàstrofes, aquest lloc. I en aque-lla entrada hi seria jo, aquest escriptor jove i promete-dor (els escriptors joves sempre ho són, de promete-dors) que encara no sap per què l’han triat, al costat detantes patums, però potser sí que ho sap: hi havia d’ha-ver quotes. Una quota per territoris, una quota per edi-torials, una quota per sexes, una quota per tendènciessexuals, una quota per parafílies, una quota per incli-nacions polítiques, una quota per edats. No hi he entratper tarragoní, ni per publicar a Edicions d’Abansd’Ahir, ni per ser mascle o heterosexual, ni per practi-car el sadomasoquisme i pertànyer al grup d’intel·lec-tuals que donen suport a Esquerra Republicana de Ca-talunya, sinó perquè sóc jove. És una característica fu-gissera, per descomptat, però es pot dir que era en ellloc adequat en el moment que convenia.

I ara sóc aquí, a l’avió que ens du a la fira. Total, nohi faré gaire res. Una taula rodona. Un dels contes queva guanyar el premi Just M. Casero, de Girona, ha estattraduït a l’alemany i aquesta és la meva credencial. Re-cordo que el dia de la proclamació, un dels jurats, Jo-sep M. Fonalleras, va dir en públic que es tractava d’unconte rodó, perquè era capaç d’ajuntar humor i trans-cendència, la virtut que ha de tenir la bona literatura, ésa dir, la d’ajuntar aquests dos traços. Va dir això, però

després, en un racó, com que ningú no em coneixia,vaig sentir, amagat, que també deia a un altre delsmembres del jurat que no sabia gaire què dir i que dirque un conte és rodó i que ajunta transcendència i hu-mor és una bajanada tan enorme com el conte que aca-baven de premiar. Primer, em vaig disgustar, em vaigdeprimir i vaig estar a punt d’assassinar el tal Fonalle-ras. Després, vaig pensar que aquestes coses semprepassen i, uns mesos més tard, arran de la traducció delconte a l’alemany i de la invitació per venir a Frank-furt, vaig pensar que la venjança era suprema perquè eltal Fonalleras no era a la llista els autors que van a la fi-ra. Au, et fots, Fonalleras, jurat de merda.

Només faré una taula rodona i, amb això, no passa-ré a la història. És cert. Però podria ser que a l’hotel co-negués una agent literària i que anéssim al llit i que, alllit, després de comprovar les meves extraordinàriesprestacions sexuals, s’adonés que acabava de desco-brir un talent no solament sexual sinó també literari,amb la qual cosa acabaria signant contractes i cobrantavançaments i deixaria de ser, amb els anys, un joveque promet per passar a ser un adult que es consolida.

No descarto, però, que l’avió s’estavelli. Seria unfinal apoteòsic. Em perdria la nit d’hotel amb l’agentliterària i la taula rodona, però sortiria a les enciclopè-dies i ja no seria anònim i els meus familiars es podrienvantar de tot això que explico. Llàstima que després hihauria molt d’espai, amb tant d’escriptor mort i esmi-colat, perquè els imbècils, vull dir els que no van aga-far l’avió i no van anar a Frankfurt, aquell Fonallerasmediocre, per exemple, o tants d’altres mediocres,vull dir que tindrien molt d’espai per escriure i per dei-xar de ser mediocres. És una hipòtesi.

Vol FR4123

Josep Maria FonallerasGirona (1959). Autor de llibres com Botxenski i companyia i La millorguerra del món, ha reunit els seus relats a Llarga vista. La seva obra

Sis homes va rebre el premi Crítica Serra d’Or 2006 de narració.


No és que a la molt noble i rica ciutat de Frankfurt delMain no hi hagués mai assassinats, ca; d’aquesta

mena de circumstàncies, diguem-ne laborals, al full deserveis del comissari Schindler n’hi havia una bona col-lecció. D’aquestes situacions no se’n deslliura ni la capi-tal del land de Hesse ni el poble més petit del Palatinat. Elque passava, i això era el que li tocava els nassos al policia,era que d’aquestes coses, ben poques acabaven amb el ca-dàver dins les aigües glaçades del Main, i encara menyss’esdevenien dos dies abans que comencés la fira del lli-bre més important del món, un fet que al comissari, l’a-fany per la lectura del qual no anava més enllà de la BildZeitung i encara per motius professionals, evidentment,no li feia ni fred ni calor.

A ell potser no, però als seus superiors sí, i com! Quanmitja hora després explicava al tinent Schmid els detallsde la desagradable troballa que uns nois que jugaven a lariba del riu havien fet aquell matí, va saber que no tindriauna setmana fàcil. Amb menys miraments que d’habitud,el cap li va exigir absoluta discreció i enorme celeritat asaber, primer, la identitat del cadàver, del qual fins llavorsnomés se sabia que era una dona, i després, la de l’assassí,del qual, és clar, no se sabia ni el motiu ni la filiació.

—Té pinta d’estrangera. I si diem que és cosa d’alba-nesos, deixem passar la fira i després ens hi posem? –vainsinuar el comissari al superior.

Hi ha persones que, només amb la mirada, poden ful-minar qualsevol rastre de vida en cent metres a la rodona;el tinent Schmid n’era un.

Devia portar tres o quatre dies dins el Main. L’ha-vien escanyada i llençada al riu després de morta.

L’aigua li havia començat a desfigurar la cara i la feina dela científica no va ser fàcil; com tampoc ho va ser aconse-guir que un funcionari de la Interpol s’avingués a facilitarl’ajuda que el comissari havia demanat per identificar lamorta.

Quan va llegir el correu amb la identificació de la In-terpol, Schindler va saber que dissabte no podria portar elseu fill a veure l’Eintrach tal com li havia promès. Efecti-vament, la morta era estrangera, de nacionalitat espanyo-la segons els buròcrates de Brussel·les. Però el comissarisabia que hi havia algun detall quecomplicava les coses.

El director de l’Institut RamonLlull, Josep Bargalló, va agafar

el telèfon perquè hi va insistir la sevasecretària. En aquell moment teniaja un peu al taxi per anar cap a l’aero-port, camí d’un dels moments queesperava més brillants de la seva vi-da política; la presència de la culturacatalana com a convidada d’honor ala Fira del Llibre de Frankfurt. Ara,quan va escoltar el que li deia el con-seller d’Interior, Joan Saura, totes lesil·lusions d’anys de feina i patimentsvan quedar en un no-res.

—N’estàs segur, que és ella,

1

2

3

conseller?—Completament.—Surto cap a Palau ara mateix.I amb un simple canvi d’adreça al taxista, en Bargalló

va veure com Frankfurt es convertia de sobte en una sal-sitxa enorme que l’ennuegava. Qui i per què havien mortl’agent literària Sara Galofré?

—Qui i per què creus que han mort una agent literà-ria? –va preguntar el conseller Saura al seu excom-

pany al govern.—Ni idea. Potser la volien atracar o violar, potser va

ser algun autor empipat perquè no va fer que el convidés-sim a Frankfurt. Tenen la pell molt fina, els escriptors ca-talans. M’he fet un fart de rebre correus i trucades pregantque convidés a un o altre.

—La Galofré era simpatitzant d’Esquerra, oi? –vademanar l’ecosocialista.

—Potser sí, però no crec que això hi tingui res a veure–va respondre, una mica tens per l’interrogatori, el direc-tor del Llull.

—Home, sí i no. Sou un partit que no us caracteritzeuper fer amics, precisament.

—És una acusació política, això? –va preguntar,mosca, en Bargalló.

—La policia alemanya té indicis que la Sara Galofrées dedicava a altres coses, a més d’agent literària.

—I què té a veure amb Esquerra, això?—El ministre de l’Interior del land de Hesse, amb qui

he parlat, m’ha dit que han trobat informes que diuen quela Galofré es va entrevistar amb antics terroristes de laBaader Mainhoff per demanar-los que actuessin de mit-jancers amb ETA. Què passa, que voleu fer una reunió aPerpinyà per ensorrar el govern d’entesa com ja vau feramb el primer tripartit?

En Bargalló no en sabia res de tot allò, ésclar. Va demanar explicacions a la directi-

va del seu partit, però en Puigcercós estavaocupat posant ordre entre els seus per evitarque li fugissin cap a en Carretero, i en Carod liva respondre amb aquelles evasives intel·lec-

4

5

tuals que tan bé sap fer.—Això és una intoxicació del Zaplana i l’Acebes per

evitar que la cultura catalana tingui dimensió internacio-nal.

La perspectiva d’una inauguració de la fira tenyidaper un assassinat amb obscures derivacions polítiquestrasbalsaven el director del Llull, que ja s’imaginava comanirien El Mundo i la Cope. Dubtava de la policia, delconseller Saura, del seu íntim amic Carod i fins i tot de lesintencions que portés la Sara Galofré.

I si tot era cert?Tenia dotze hores per esbrinar-ho. Segons el que sa-

bés, potser el trobarien a ell dins el riu. Al final els ecolo-gistes acabarien protestant pels abocaments incontrolats.En arribar a Frankfurt se’n va anar directament cap a la di-recció de la policia.

No el van rebre amb gaires honors, per cert.

—Hi ha proves que incriminen el seu partit en unaestranya operació de resultes de la qual la senyora

Sara Galofré ha estat assassinada. Els hem trobat a lacambra que ocupava a l’hotel Intercontinental. Si no ensdóna una explicació convincent, senyor Bargalló, farempúblic el cas a la premsa i a la direcció de la Fira del Llibre.Vostè dirà –va ser el bon dia del tinent Schmid.

—Puc veure aquests papers que relacionen la mortaamb el meu partit i el terrorisme europeu de fa trentaanys? Perdoni, però és que això sembla una novel·la ne-gra –va dir en defensa pròpia el director del Llull.

Els documents eren una carpeta on hi havia escrit enretolador una sola paraula: Confidencial. «Potser és cosadel Madí», va pensar. Dins hi havia uns dos-cents cin-quanta folis d’ordinador, li va semblar que en Arial cos12, escrits en català amb algunes marques de bolígraf ver-mell.

Un parell de minuts després la cara del director del’institut de promoció exterior de la cultura catalana vacomençar a canviar, ja no tenia el posat tan agre de quanhavia arribat. Deu minuts després somreia i quan, al capd’un quart, va tornar la carpeta al tinent de la poli del landde Hesse, es petava de riure.

—No li veig la gràcia enlloc –va respondre, encaramés sorrut, el tal Schmid.—Ja m’ho suposo. A vostè, això de llegir no lideu agradar, oi?—Gens, però què hi té a veure amb l’assassinat

de la senyoreta Galofré?—Res, aquesta és la qüestió que sabria sillegís.

Addenda: Mesos després es va saber quela Sara Galofré havia estat morta per unatracador. Les autoritats no van dir queera albanès per allò de la por a l’estranger.La policia hauria preferit que hagués estatcosa dels catalans.

6

La confident

Rafael VallbonaRafael Vallbona (Sallent, 1960) és periodista, narrador i guionista.Autor d’una trentena de llibres. Els més recents: el poemari Les

habitacions on visc i el llibre de política-ficció Jo he servit el tripartit.


ra al costat esquerre de la foto oficial del diaque Ferran Mascarell havia posat en marxa laComissió de Continguts de la Fira del Llibrede Frankfurt. De Mascarell, els de Frankfurt

escrivien en alguns casos que era Minister of Culture ofthe Generalitat de Catalunya; en altres, que era Consi-lior, que ve a ser només conseller. Ell, en tot cas, havia tro-bat la plana web d’aquella foto perquè en Miquel de Pre-sència li havia dit que aquest any tocava escriure algunacosa relacionada amb Frankfurt i perquè, dies després,havia estat navegant per internet, buscant alguna cosad’aquella fira que pogués interessar-li. Hores i hores na-vegant, de nom a nom i de plana web a plana web senseparar –de Jaume Subirana a Anna Soler-Pont, d’AnnaSoler-Pont a Fira del Llibre de Frankfurt, de Fira del Lli-bre de Frankfurt a Ferran Mascarell– fins que havia aca-bat entrant en una plana del PSC –socialistes.cat– i haviatrobat la foto.

—Mira-la, tu –va pensar–. No hauries dit mai que fosamb aquesta colla.

L’havia coneguda vint anys abans perquè els seuspares havien comprat una casa al poble de la sevadona i perquè ella, que era jove i xerraire i bonica ique tenia deu anys menys que ell, s’havia engres-cat a apuntar-se a la comissió de festes amb totsels altres joves del poble: estiuejants o resi-dents, solters o casats, catalans o estrangers.La comissió no era gaire res. El poble, és clar,tampoc: una barreja de fills de pagesos queanaven plegant com la noia que s’havia casatamb ell, de fills de turistes holandesos com unseu amic que es deia Mark i de fills de xaves comella.

—Hem de fer alguna cosa per aconseguir més di-ners –van explicar-li que havia dit a la primera reunió.

La cosa s’havia anat concretant en un sorteig; el pre-mi havia començat essent un parell de conills; més tard,s’havien decantat perquè fos un porc; finalment, un xai.Els números els havien venut entre tots. El premiat haviaestat ell.

Un dissabte a la nit, a la mitja part del ball de la festadel poble –no gaire res, tampoc: deien que un dels mú-sics arrodonia el sou fent de drapaire i anant a recollir,entre setmana, les ampolles de xampany que s’havienbegut al poble on havien tocat el dissabte –, ella haviapujat a l’entarimat amb una bossa plena de boles i ambel fill petit de l’alcalde amb els ulls embenats. Li ha-vien fet treure una bola, li havien destapat els ulls, ha-via mirat la bola, havia llegit el número i ella, el fill pe-tit de l’alcalde, els músics, tots els holandesos i unsquants espontanis de la comissió havien estat repetintel número premiat fins que ell havia hagut d’acostar-se, havia hagut d’enfilar-se a l’entarimat i havia hagutde reconèixer públicament que el feia la mar de feliçhaver aconseguit un xai només per vint-i-cinc pesse-tes. Després, ella li havia fet un petó a cada galta i haviaaprofitat que tenia la boca prop de la seva orella per fer-li saber que li agradava el que escrivia. Ell se l’haviamirat i havia dit:

—Però què en faré jo d’aquest xai?

E Tres setmanes més tard se’l menjava amb ella, ambla dona, amb la resta dels de la comissió i amb quasitots els joves que havien anat en aquella festa, holan-desos, és clar, inclosos. Van cuinar-lo en aquella ma-teixa plaça, una altra nit d’un altre dissabte. Com quetambé havien llogat uns músics, van acabar ballant ibevent cubates, de manera que, tot plegat, va semblaruna continuació de la festa. A les dues, la seva dona vaanar a dormir. A les tres, encara bevien i encara balla-ven. A les quatre, ell i ella van beure dos cubates mésque els va portar en Mark. A les cinc, es magrejaven enun marge. Roba fora. Cames obertes. Pressió endins.Coit. No van tornar a trobar-se.

Ara, quan la va veure en aquella foto, va pensar quepotser l’ajudaria a anar a la fira de Frankfurt. Va telefo-nar-li aquell mateix vespre.

—Xavier? –va repetir ella, com si estigués provantderecordar-lo.

—Unavegada vas regalar-me un xai –va ajudar-laell.

—Sí, també un xai.Van quedar l’endemà a mitja tarda. Ella duia uns

pantalons texans molt cenyits, un jersei negre i una ca-çadora vermella. Una bufanda de seda, també verme-lla, li penjava a un costat i altre del coll fins a mitja cui-xa. Ell duia una americana nova i uns pantalons de pin-ces molt cars. La camisa era de color blau fosc. Va arri-bar cinc minuts tard.

—El trànsit –va excusar-se.—Em pensava… –va començar ella.I es va aturar.Van parlar d’ells dos, del poble, del que havien fet

en aquells vint anys. Finalment, de llibres.—He sabut que eres de la Comissió de Continguts

de la Fira del Llibre –va dir ell.—Et pensaràs que tota la vida he anat de comissió

en comissió –va contestar ella rient.

Després, va mirar-lo.—Em sap greu, però no he llegit mai res més que

fos teu.Ara, ell callava.—Sé que m’agradaves –va continuar ella.Ell va envermellir.—Vull dir el que escrivies.—Els joves… –va començar a dir ell, provant de

somriure.I va callar.—No va tenir importància –va ajudar-lo ella.Un cotxe va passar molt a prop d’on seien. Va acce-

lerar. Un moment després, ja era lluny.Hauria estat un bon moment per encendre un Du-

cados. Va rosegar una ungla.—Ja no fumo –va dir.—Però va estar bé –va contestar-li ella.Per trencar el glaç, van tornar a parlar de llibres. De

diferents autors i de diferents obres. Tots escriptorsd’ara. Què els diré? De Donna Leon i de Murakami. A

ell li agradava Saramago. Ella no el suportava.—Saramago? Parlem d’escriptors? –va dir.

No coincidien en cap. Tampoc en cap lli-bre.

—Has provat de llegir l’últim deFrancesc Serés? –va preguntar-li ella.

Ell no sabia qui era.—No res. Passa el temps i som llu-

ny de casa –va dir ella.A dos quarts de vuit, va mirar el rellotge.—Fas tard? –va preguntar ell.—Estic una mica cansada. Ja se sap. La feina! L’es-

très! Tot això de Frankfurt!—Ho teniu tancat?—Sí, ben tancat. Ja no hi ha marge –va riure ella.Ell va voler pagar. Tant sí, com no. Tres hores, dues

infusions i dos tallats. Tots dos descafeïnats.Van sortir junts i van anar caminant a poc a poc fins

al costat de plaça on ella havia aparcat el cotxe. Encaravan parlar uns minuts més.

—Aquell holandès…–va començar ella.—En Mark?—Saps que és mort?—Pobre noi, eh? Sí que ho vaig saber. Ara, no sé

qui va dir-m’ho.Després, van dir-se adéu.Ell va allargar-li una mà, però ella va acostar-li el

cap rient i li va fer un petó a cada galta.—Eres millor amb uns quants cubates –va dir,

aprofitant que tenia la boca prop de la seva orella.—Em farien mal –va dir ell envermellint de nou i

apartant-se.—És clar –va contestar ella.Va obrir la porta del cotxe i va entrar.—Sort dels llibres, eh? –va dir encara ell, mentre

ella agafava la maneta per tancar la porta.—Ah, sí! Els llibres –va repetir.I va tancar.

Un vol a Frankfurt

Xavier CortadellasLa Bisbal d’Empordà (1956). Professor d’institut, crític literari i

escriptor. Ha publicat narrativa i llibres de temàtica local. Dirigeix larevista Gavarres.


ap de les noies del departament no gosavatrucar a Francesc À. Fort. El millor escriptorcatalà del darrer terç del segle XX i la prime-ra dècada del XXI no disposava de correu

electrònic. A final dels noranta, al departament n’havientingut un número de fax, però el febrer del 2007 l’aparell,de plàstic grogós, estava desconnectat en una prestatgeriade l’estudi de l’escriptor. À. Fort tenia un mòbil, però sem-pre estava apagat i el consultava només de tant en tant.L’única solució era el telèfon fix: ell no s’hi posava mai, nila seva secretària –que feia un horari molt selecte: de dotzedel migdia a dues, de dilluns a dijous–, però el contestadorfuncionava les vint-i-quatre hores del dia. Calia deixar unmissatge –passava el mateix a cal Quim Monzó i a ca l’En-rique Vila-Matas–. Al cap de dos dies, si tenies sort, la se-cretària et diria alguna cosa de part de l’autor. Si no, hau-ries de tornar a trucar.

—Jo l’última vegada em va sortir molt rana, eh, us horecordo. Li vaig deixar el missatge per no sé què, em sem-bla que era alguna cosa relacionada amb el premi MaestratNabius, i el molt cabrón em va dir, al cap d’unes hores, sisabia amb qui estava parlant i em va penjar per la patilla.Serà fill de puta! Jo no truco, ho tinc clar.

—Cabró. Ara ja es pot dir cabró.—No em toquis la pera. Jo, l’únic que sé, és que no

truco.El missatge del contestador d’À. Fort començava amb

una música d’orgue Hammond, l’estàndard A Whiter Sha-de of Pale. Quan senties la paraula fandango, la veu del’autor, reposada però esquiva, deia: «Francesc À. Fort. Elcontestador sempre està connectat.»

—Li truco del departament... sóc la... sóc la Miren.¿Podria posar-se en contacte amb nosaltres, amb la majorbrevetat possible? Era per... era pel tema de Frankfurt. Encondició de... d’escriptor degà, de millor escriptor de la li-teratura catalana... hauríem de tractar alguns temes que...que són del màxim interès. I també la qüestió del viatge,del xàrter... bé, quan pugui, truqui’ns, i parli amb mi (sócla Miren) o demani per...– les dues companyes feien queno amb la mà, i es posaven un dit al coll com dient: «Si go-ses donar el meu nom, te’l seccionaré de mig a mig–, bé,demani, si pot, per mi, millor: sóc la Miren García. Adéu,senyor À. Fort.

La noia penja i veu, engalzada en un extrem del marcmassa gran de la pantalla de l’ordinador, una foto de carnetde la seva filla, Clàudia Xin, de quan tenia dos anys. Qui-nes dues persones més diferents: la petita Clàudia Xin, ca-talanoxinesa de sis anys, i Francesc À. Fort, un català nas-cut a Estrasburg l’any 1940. Respira fondo.

—Amb la major brevetat possible no crec que siguigaire català.

—¿Doncs per què collons no trucaves tu? Estic bastantfarta d’haver-me d’empassar jo tots els marrons.

—Tranquil·la... Jo, era per ajudar...

Quan les noies tornen d’esmorzar, l’oficina del depar-tament fa olor d’arxiu. Durant dues dècades, aquestes de-pendències havien fet una pudor de tabac molt característi-ca. Jeroni Masachs, el director del departament durantl’època del govern conservador, era un fumador compulsiude Ducados. El seu successor, Patrick Banús, escriptor ihome de confiança del vicepresident de l’actual govern

C progressista, fuma amb pipa. Però les escasses vegades ques’està al seu despatx del departament, la pipa la du a la but-xaca, perquè no es pot fumar. Ara, l’olor de nicotina nomésimpregna la punta dels dits de les tres funcionàries, quanpugen de la cafeteria de baix.

Domènec és un assistent de trenta-cinc anys, amb dis-capacitat psíquica. S’encarrega de tornar a posar tinta al’espongeta dels tampons, quan va justa. Distribueix la cor-respondència entre les diverses oficines del departament.Grapa els dossiers amb els llistats de premis oficials –quedesprés es repartiran per totes les biblioteques del país–.Desfà les faixes de paper de diaris i revistes, que, tot se-guit, deixa a la taula corresponent. Canvia el tòner de lesimpressores.

Domènec és, de lluny, qui més treballa al departament.—Li han trucat a vostè –i assenyala amb el dit la Mi-

ren, tot allargant-li un post-it amb un nom i un número detelèfon escrits amb una lletra pueril.

—Domènec, ¿quantes vegades t’he dit que no assenya-lis amb el dit? –intervé la Carme, la més gran de les tresdones. Sembla que surti de la perruqueria. Sempre connec-tada a l’assecador. Les vint-i-quatre hores del dia, com elscontestadors d’À. Fort, Q. Monzó i E.Vila-Matas.

—Domènec, sisplau. No em diguis de vostè. Sóc deuanys més jove que tu... –i mentre el renya, fa el cor fort icomença a marcar el número de telèfon de l’escriptor.Quan digui «Senyor À. Fort, sóc la Miren, del departa-ment», aleshores ell despenjarà, enraonaran uns minuts iquedaran entesos.

À. Fort li explica que s’estima més viatjar a Frankfurtamb cotxe, amb la seva dona i el gos. La versió oficial ésque tots tres necessiten fer uns dies de vacances, i que elcotxe particular els donarà més llibertat. La versió oficiosa,que no suporta coincidir «més del que és estrictament obli-gatori, en termes de cortesia», amb Aleix Franci, ManuelArretxe Ginard, Sergi Pàmies, Carmela Nolasc, Jaume Ca-bré, Senén Amer i Baltasar Porcel. Entre els sèniors, el mi-llor escriptor català actual només té una relació educadaamb Jordi Coca i Carles Moral. Amb Emili Teixidor i Pru-denci Casamitjana, amb prou feines se saluden. Marta Pes-sarrodona li va dedicar, fa uns anys, un article demolidor.À. Fort la detesta, tot i que la respecta com a poeta (ell es-criuria poetessa, per tocar-li els nassos). Amb l’editor Jau-me Vallcorba hi manté una relació d’amor-odi. El capparede Quaderns Crema va refusar, fa vint anys, l’original deLa talaia en runes. Anys després, però, el 2001, li va pu-blicar els contes complets: Tres-cents contes curts i vint-i-nou de força més llargs, amb pròleg de Marcelo Barrien-tos. El prologuista ja era, l’any 1986, el millor especialistaen narratives contemporànies del país, i s’havia doctorat aCornell, deu anys enrere, amb una tesi que el mateix Derri-da havia elogiat. Sis mesos més tard de la publicació de300 CC& 29dfmL, À. Fort i Barrientos van protagonitzarun episodi sagnant, en què fins i tot van arribar a les mansdavant la recepció d’un premi. L’escriptor l’acusava que nos’havia pres la molèstia de llegir els seus contes i que haviapublicat un text digne d’un estudiant de primer curs d’hu-manitats (no en va veure proves, del pròleg: quatre pàgi-nes, en efecte, esquemàtiques). L’altre argüia que FrancescÀ. Fort era un mitja merda i un escriptor justet, i que elnom de Barrientos dignificava un llibre d’allò més discret.

—No ve amb avió –explica Miren García a les seves

companyes.—Doncs no pot ser.—Doncs serà.—Ens va dir el Banús que tothom havia de venir amb

el xàrter. És un xàrter que fleten per als escriptors catalansque van a Frankfurt. No pot ser.

—M’ha dit que o hi va amb cotxe o no hi va.—Així sí. De totes maneres digue-l’hi ja al Banús, que

segur que hi posa el crit al cel. No voldria estar a la tevapell.

—Ets una filla de puta. Ets molt filla de puta, ¿hosaps?

—Humm.

El BMW de Francesc À. Fort es va estavellarcontra un tràiler de Norbert Dentressangle a l’altura de Lu-xemburg. Daniella, la seva dona, va morir a l’instant: elcos va quedar desmanegat entre l’airbag, que la comprimiacontra el seient, i el cinturó de seguretat, que li entortolli-gava el coll. Entre la sang i el maquillatge es feia gairebéimpossible reconeixe’n l’expressió del rostre. L’autor cata-là va morir, set hores més tard, en un hospital de la capitalde l’Estat: l’ambulància que el va atendre va recuperar-loencara amb vida, però en el trajecte va perdre tanta sangque no s’hi va poder fer res. À. Fort va traspassar a l’hospi-tal Jean Lefriec, de Luxemburg, el 6 d’octubre del 2007.Barrientos, el gos –né Barry–, va desaparèixer. En el cotxesinistrat no es van trobar taques de sang de l’animal. Ni tansols en cinquanta metres a la rodona.

Faltaven només tres dies perquè el bo i millor de la li-teratura catalana s’envolés en un xàrter especial cap a Ale-manya. À. Fort, la seva dona, Daniella Justerini, i el gosBarrientos havien preferit viatjar en cotxe, perquè els dona-va més llibertat.

Franci, Baulenas, Arretxe Ginard, Abrams, Porcel, Rie-ra, Alzamora, Palino, Fresa, Pagès Jordà, Rafart i GonzálezNadal, entre altres [la informació me l’ha proporcionat elmeu amic Manuel Cuyàs], van ser requerits pels diaris delpaís per escriure la necrològica d’À. Fort. Tothom va refu-sar l’oferiment. Fins i tot va rebutjar l’oferta Empar Moli-ner, que va al·legar que el pobre À. Fort mai no s’haviapres la molèstia de criticar-la i, per tant, ara no es veia ambcor de publicar-ne un panegíric (ni, molt menys, un paperdifamatori, escrit en el seu estil inconfusible). Al diari Avuiva aparèixer un petit article d’obituari, firmat per MàriusSerra, que abundava, principalment, en l’adopció de l’ac-cent obert per a l’Álvarez matern. El dijous següent, CarlesHac Mor defensava el mig pseudònim de l’À. per a l’Álva-rez originari, i passava de puntetes sobre l’obra del novel-lista. Només José Saramago, al Diario de Noticias, va pu-blicar un paper ditiràmbic, que insistia en la formació leni-nista d’À. Fort i que en ressenyava la primera obra, en cas-tellà (una obra rebutjada pel mateix novel·lista): La hoz enla sien de tu amo.

Al departament, els telèfons treien fum. El cor-reu electrònic –habitualment, carregat de spam: enlargeyour penis i coses semblants–, anava gotejant correus d’ad-miradors d’À. Fort, que proposaven sentits homenatges, alpaís i a Frankfurt, ara que estàvem a punt de viure un dels

Les paraules de Miren García

Jordi LlavinaJordi Llavina (Gelida 1968) és escriptor, poeta i crític literari. L’any

2001 va guanyar el premi Pla amb la novel·la Nitrato de Chile. El 2005va rebre el Ciutat de Palma de poesia per La corda del gronxador.


PUBLICITAT

125372-841321B

moments més importants d’aquestaliteratura d’ençà que és literatura.Eduardo Mendoza va fer unes declara-cions, a RAC-1, insistint en la transcen-dència de la novel·lística de l’autor traspassat.Tothom recordava l’acritud que havia carac-teritzat les seves relacions durant més detrenta anys: Mendoza era considerat el mi-llor escriptor català en llengua castellana;À. Fort, el millor escriptor català en llen-gua catalana. Ara, el primer –i no sols ell,sinó el col·lectiu sencer de la ploma (caste-llana, catalana o bisexual)– s’havia desemba-rassat del segon. Podia començar a ser més com-passiu amb un home i amb una obra que, segonsles paraules de l’autor de la inoblidable Sin noti-cias de Gurb, «perviurà en el record de molts lec-tors exigents, no sols catalans, sinó també de fora».

—Tu vas començar el contacte amb ell, quan eraviu, per lo de Frankfurt. Doncs lo lògic és que ara t’ho con-tinuïs currant.

—Sí, ¿què preteneu, que truqui a pompes fúnebres perles corones?

Les dues companyes arronsaven les espatlles, i torna-ven a la seva feina: els díptics de la campanya Què somia...Maria de la Pau Janer. L’esmalt de les ungles. Les truca-des a l’escola del nen, per demanar si li ha baixat la febre.

Miren, cal reconèixer-ho, va treballar molt bé el tema.Va obrir una doble carpeta –una d’informàtica i una de car-tolina– amb el mateix epígraf: «MORT D’À. FORT. DO-CUMENTACIÓ DIVERSA».

Per tot això, cinc dies després, Patrick Banús la va vo-ler recompensar fent-li obrir l’acte de reconeixement ofi-cial que la Fira Internacional del Llibre a Frankfurt va de-dicar al millor escriptor català actual. Hi van estar d’acordel director del departament i el conseller de Cultura del go-vern.

Els diversos pavellons consagrats a les nostres lletresvan ser remodelats de pressa i corrents. Es van canviar pla-fons en vint-i-quatre hores. Miren hi era al darrere.

Es van treure tots els panells amb el qui és qui de la li-teratura catalana. Allà on hi deia, posem, Maria Barbal(Tremp, 1949) o Sixte Mercader (Sitges, 1951-Tortosa,

1999), i una relació prolixa de les obres de tots els autorscatalans contemporanis a sota, s’hi van anar col·locant qua-drants amb les obres d’À. Fort i fotografies diverses del’autor, fotogrames de pel·lícules basades en novel·les se-ves o caretes de telesèries guionades a partir d’històriesfortianes. També es van exposar efectes personals de l’au-tor, adminicles varis: la seva brotxa d’afaitar, un pòster deMiró dels 75 anys del Barça, una primera edició de L’udoldel griso al caire de les clavegueres...

Van ser quatre dies en què només es va parlar de la li-teratura catalana per referir-se al seu nom preeminent:Francesc de Paula Àlvarez Fort. En l’homenatge final, queva congregar la cancellera alemanya, Angela Merkel i, coma curiositat, l’exministre d’Exteriors amb Gerhard Schroe-der, l’ecologista Joscha Fischer –un gran lector d’À. Fort–,hi van assistir els principals especialistes mundials enl’obra fortiana, però cap autor català. Com a institució lite-rària, només hi va fer acte de presència Eliseu Climent. Lagran sorpresa va ser l’assistència de Barrientos. Segonsl’article que va publicar Carles Moral a El Punt, dos diesdesprés del sepeli de l’escriptor –«Struddel & Brads-wurt»–, no hi ha res com, a l’hora prevista per a un home-

natge fúnebre, admirar laposta de sol que es reflecteix als

gratacels de Frankfurt i endolcir-la amb un berenarde cafè aigualit i pastís de poma. Era un article ambmolta mala bava, molt en la línia de l’àcida literaturade Moral. Francesc À. Fort era un clàssic –va començar

llegint Miren García, funcionària–. Recordo lesnostres interminables converses telefòniques, apropòsit de qualsevol petita cosa. A part del mi-llor escriptor català viu –avui, desgraciadament,

mort–, el senyor À. Fort era, per damunt de tot, unagran persona.

La veu li tremolava d’emoció. Es veia que elpaper li anava gran. Alan Yates, el principal defensor de la novel-

lística d’À. Fort per a tot el domini anglosaxó, va in-sinuar uns aplaudiments. Joscha Fischer el va secundar. IGiuseppe Grilli, una mica més enllà, que aplaudia nomésamb les puntes dels dits –una cosa veritablement elegantperò del tot ineficaç.

Un moment d’incertesa. La mà de Miren García soste-nia dos fulls de paper mecanografiats i tremolava com unocellet a la branca d’un arbre cossificat (espectralment) perla gelada negra. L’emoció va fer que s’ennuegués. Haviaarrencat bé, i tenia fusta d’escriptora. La intèrpret alema-nya li va picar l’ull, com volent dir: t’entenc tant... Barrien-tos va mig bordar. Més que un lladruc, semblava un plany,un plor de gos. ¿Potser enyorava Francesc de Paula, la sevaesposa Daniella? Havia estat cinc dies perdut pels encon-torns de la ciutat de Luxemburg. La recuperació del gosd’À. Fort –que tothom donava per mort– va obrir les sec-cions de cultura dels diaris del país (els germànics no se’nvan fer ressò: ni del gos, ni del mort). L’animal estava afa-mat, però no tenia ni esma de bordar. Ocupava un lloc pri-vilegiat de la tarima en el pavelló principal, i li havien po-sat un vestit caní de la regió i, per sobre del vestit, un pitetamb la cara somrient del seu amo. Angela Merkel s’hi vaacostar, commiserativa –protocol i escorta van anar de bò-lit durant mig minut–, i li va amoixar la papada. L’endemà,el Frankfurter Allgemeine i el Die Zeitung publicarienaquesta foto amb què es recordaria sempre més FrancescÀ. Fort.

Documents

Número 1834. Del 20 al 26 d’abril del 2007. Any XLII. 0,50 · ha sabut que és a la venda, no para d’exclamar: ... gar pecats imperdonables, amic Kafka…», respon, a batzacs,