Upload
others
View
12
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA - Tfn 933397200 [email protected]
nnnnnnnnnnnnooooooooooootttttttttttteeeeeeeeeeeessssssssssss aaaaaaaaaaaallllllllllll mmmmmmmmmmmmaaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrrggggggggggggeeeeeeeeeeee GENERGENERGENERGENER////ABRILABRILABRILABRIL 2020202011110 . NÚMERO 0 . NÚMERO 0 . NÚMERO 0 . NÚMERO 33333333
IgUaLtAT i OPoRtUnITatIgUaLtAT i OPoRtUnITatIgUaLtAT i OPoRtUnITatIgUaLtAT i OPoRtUnITatssss Fa ja 33 anys que les Nacions Unides van declarar el
Dia internacional de les Dones Treballadores. Aquest
últim 8 de Març ho hem celebrat, com sempre, amb
sensacions encontrades i, com sempre també, amb el
sentiment que resta molt per fer, i encara moltes coses
han de canviar.
Ens agradaria un any d’aquests poder festejar senzil-
lament en aquest dia la joia de ser dones. Però un any
darrere l’altre ens veiem obligades a recordar en aquest
dia moltes dones que pateixen situacions de violència.
Com sempre, malgrat tenir molts motius per celebrar
també tenim molts motius per seguir lluitant.
És veritat que la situació de les dones ha canviat, que
treballem en moltes professions en femení fa uns anys
impensables, que hem trencat el silenci i la invisibilitat
en molts llocs, que ja no aguantem la violència, la
discriminació, el masclisme... Però juntament amb tot
això no podem oblidar que una de cada tres dones i
nenes del món ha patit abusos en algun moment de la
seva vida, i que a Europa, sense anar més lluny,
desenes de milers de dones encara pateixen violència a
mans de les seves parelles i exparelles; són explotades
i tractades com a mercaderia i sotmeses a violència
sexual, mutilació genital i, fins i tot, a matrimonis
forçosos.
El lema d’aquest any de l’ONU ha estat aquest: Igualtat
de drets, igualtat d’oportunitats, progrés per a tothom.
I és que justament això és el que més li costa de veure
a la nostra societat. En la lluita per la igualtat ens
juguem no només un pas endavant per a les dones,
sinó per a tota la societat. Tot/es hi sortirem guanyant,
doncs, com deia el Secretari General de l’ONU: “Fins
que no s’assoleixi alliberar les dones i les nenes de la
pobresa i la injustícia, tots els nostres objectius—la
pau, la seguritat, el desenvolupament sostenible—
estaran en perill.”
I, parlant d’oportunitats, encara hem de parlar d’una
altra celebració, malgrat que sempre ens quedi la
sensació que anem malament quan un grup de
persones o una causa necessiten un Dia o un Any
Internacional. També aquest any 2010 ha quedat
declarat Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i
l'Exclusió Social. ¡Déu n’hi do com sona de bé, i quina
quantitat d’euros es gastaran en reunions, cimeres,
campanyes, estudis...! És clar que els nostres
mandataris europeus insisteixen en què ens necessiten
i que ens hem de comprometre, els ciutadans, en
l’eradicació de la pobresa perquè no hi ha cap panacea
per acabar-la. De coses concretes i eficaces, és clar, no
se’n parla. I no oblidem que també vam celebrar al
2007 l’Any Europeu de la Igualtat d'Oportunitats per a
Tothom. I seguim aquí vivint en una Europa on la
desigualtat de tracte, segons a qui, és flagrant.
Sembla ser que 80 milions de ciutadans europeus són
pobres. Ara ser pobre a Europa no és com abans,
perquè pobre ja no ho és només el captaire sense
sostre que demana caritat pel carrer, sinó també gent
comuna i corrent, potser veïns nostres, fins i tot. Gent
que ha perdut la feina, que no arriba a final de mes,
que ja no pot pagar les seves factures, préstecs o
hipoteques...Gent que fins ara vivien en normalitat però
actualment són víctimes de sous baixos i precaris...
D’aquestes situacions alguns en diuen crisi, però en
realitat és desigualtat . No és que la gent tingui mala
sort és que el repartiment està mal fet. Així, mentre
uns lluiten per sobreviure d’ altres han comprat cases
de luxe, cotxes, viatges... i han engrossit els seus
comptes privats amb els diners de tots nosaltres.
Potser amb els milions que uns cremen i gasten en
cimeres i conferències, i amb els diners robats amb qui
altres paguen les seves fiances podríem reduir, i molt,
la pobresa de molts.
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA - Tfn 933397200 [email protected]
MeMòRiA aNuAL
Sembla mentida però aquest any 2009 ja hem fet els 15 anys com a Associació, treballant per oferir
acollida i acompanyament a dones provinents de presó.
Gràcies a la col·laboració de tots/es (voluntàries, socis, treballadores i les dones mateixes) hem
pogut fer realitat durant 15 anys que moltes dones hagin sortit endavant i hagin millorat la seva
situació. En tot aquest temps han passat pel nostre recurs més de 1.000 persones, entre dones i
nens.
Aquest 2009 ha estat un any intens. S’han atès un total de 82 casos: 63 dones soles i 19 dones amb
els seus fills/es. El total de persones ateses ha estat de 109, és a dir un 59% de persones més que al
2008. Una quarta part dels casos han estat mares amb nens/es, la majoria amb un fill o dos.
Al Programa de Violència s’han atès 60 persones (37 dones i 23 nens).
Això representa el 55% del total de persones ateses de la Casa d’Acollida en tot l’any.
Des del Programa de Risc Social s’han atès 7 persones, (4 dones i 3 nens).
Representa un 6,4% del total de persones.
Des del Programa de Presó s’han atès 42 persones (41 adultes i 1 nen).
Això suposa el 38,5% del total de persones rebudes a la Casa d’Acollida.
El nivell d’ocupació ha estat molt alt, per sobre del 97%. Hi ha mesos que fins i tot hem superat el
100% d’ocupació i s’han realitzat un total de 5.333 atencions.
És a dir, de les 15 places que té la casa, aquest any cada dia s’han ocupat de mitjana mes o menys
unes 14,6 places.
Pel que fa a les atencions per programes:
Des del Programa de Violència de Gènere s’han realitzat un total de 2.733 atencions. Això
representa una mica més de la meitat de l’ocupació global del recurs. El 2009, cada dia hi va haver
una ocupació d’una mitjana entre 7 i 8 places.
Dins de la totalitat de la Casa d’Acollida el programa de violència representa el primer en ocupació i
en persones ateses. S’ha mantingut unes 200 atencions mensuals.
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
Des del Programa de Risc Social s’han realitzat un total de 790 atencions, pràcticament el doble de
l’any passat. Això representa el 15% del total d’atencions de la Casa. Aquest any s’han ocupat una
mitjana de dues places diàries.
Des del Programa de Presó s’han realitzat un total de 1.810 atencions. Això representa una mica
més d’una tercera part, concretament un 34% del total d’atencions del recurs.
És a dir, cada dia s’han ocupat des d’aquest programa una mitjana d’unes 5 places i cada mes s’han
realitzat una mitjana de 150 atencions.
Finalment, resumim el que s’ha fet durant 10 anys amb els tres programes en funcionament.
Des de l’any 2000 fins al 2009 s’han atès més de 700 dones soles o amb fills. La mitjana ha estat
d’unes 77 dones acollides cada any i unes 109 persones.
Des de les dades recollides any darrere any, podem treure algunes conclusions:
* S’estan produint canvis importants en la nacionalit at de les dones ateses . Durant els primers
anys s’ha produït un predomini de les dones espanyoles fins que, a partir de 2004 pràcticament han
estat molt igualades les xifres, i podem parlar d’una meitat de dones estrangeres i l’altra,
d’espanyoles. Però, a partir d’aquest últim any la dinàmica ha canviat força i predominen amb
diferència les dones estrangeres sobre les espanyoles. Potser s’haurà d’esperar a veure els resultats
de l’any proper per a treure’n conclusions, i
possiblement haurem de parlar d’un canvi
important. A més a més s’ha de dir que aquest
predomini de dones estrangeres es dóna
gairebé en els tres programes.
* Des dels primers anys fins ara ha baixat
l’edat mitjana de les dones . Al començament
de la dècada era d’uns 36 o 37 anys, i
actualment parlem d’una edat entre 32 i 33
anys. L’edat més alta gairebé sempre s’ha
donat en el Programa de Presó.
* Ha baixat d’una manera important el nombre de mares amb fills atesos . Als primers anys
representaven gairebé la meitat dels casos i actualment estem parlant més o menys d’un 22%.
* Ha canviat el perfil toxicològic dels casos ateso s. Hem de dir que, si bé és veritat que els
primers anys la toxicomania era una problemàtica molt present en un nombre important dels casos,
% Segons procedència
0
50
100
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
Espanyoles Estrangeres
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
darrerament ha baixat de manera considerable. També dir que el tipus de consum possiblement ha
canviat i que cada cop l’alcohol està més present.
* Pràcticament l’índex d’ocupació del recurs
ha anat creixent de manera continuada en
aquests deu anys. Hem passat d’un 65%
d’ocupació del recurs al 2000 a un 97,4% el
2009.
Hem passat doncs, de tenir una mitjana de 10
persones/dia a tenir pràcticament 15
persones/dia: el recurs ple.
Si mirem els programes podem veure globalment que les
atencions donades en aquests deu anys s’han repartit de
manera molt semblant, i així podem dir que pràcticament
cada programa representa una tercera part del total de la
Casa d’Acollida, encara que el de Risc Social ha quedat una
mica per sota del 33%.
El Programa de Presó ha estat aquests deu anys possiblement el més estable tant pel que fa a les
atencions com al nombre de persones. Gairebé tots els anys ha representat entre un 35% i un 40%
del total de l’ocupació i ha tingut una mitjana entre 25 i 30 persones. Cal remarcar que aquest últim
any s’ha disparat el nombre de persones ateses, degut al gran nombre de sol·licituds rebudes per
permisos de segon grau.
El Programa de Violència ha estat el que ha mantingut major estabilitat en casos atesos: uns 39
anuals i una mitjana de 61 persones per any. En canvi, el nombre d’atencions d’aquest programa es
va triplicar el 2005, i des de llavors s’ha mantingut alt; i per això des de fa un parell d’anys representa
ja més de la meitat de les atencions del recurs. El programa va començar amb unes 3 persones/dia i
ara hem de parlar d’unes 7 persones/dia.
El Programa de Risc Social ha estat el més variable. Els primers anys va representar gairebé una
tercera part de l’ocupació però els últims cinc anys va baixar de manera considerable. De totes
maneres sembla que la dinàmica és de pujar una mica, i aconseguir almenys tenir ocupades 2
places de forma continuada.
Atencions 2000-2009 per programes
35%
29%36%
Violència
R Social
Presó
Index d'ocupació del recurs %
0
25
50
75
100
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
El DobLe CaSTiGo (1ª Parte)
Del total de presos que hay en España (cerca de 77.000) casi un 40% son extranjeros… Algunos
aprovechan la coyuntura para sacar conclusiones racistas.¿Cómo es que constituyendo sólo el
15% de la población son casi la mitad de los presos españoles?.... Claro, es que son más malos
que los nacionales y es evidente que delincuencia e inmigración van unidas.
No entraremos en demagogias baratas. Hoy lo que queremos es haceros llegar la situación de
las mujeres presas extranjeras.
Los presos extranjeros viven una ”doble condena”. Además de la condena que el juez les ha im-
puesto por el delito cometido, están condenados a vivir la doble discriminación que supone ser
extranjero y preso. En el caso del que nos ocupamos, las mujeres extranjeras, esa doble
condena se convierte en “triple condena”, puesto que a todas las discriminaciones y
vulneraciones de dere-chos que se dan en el caso de los hombres extranjeros hay que sumar la
discriminación específica por el hecho de ser mujer.
Lógicamente, el derecho penal no diferencia entre nacionales y extranjeras, pero de forma
indirecta el sistema penal es selecto y esto a veces lleva a que las mujeres extranjeras sean
sancionadas con severidad. Pensemos que una gran parte de las mujeres extranjeras presas
cumplen condena por haber sido detenidas en el aeropuerto viniendo como “correos”. “Delito
contra la salud pública” le llaman y pueden caerte hasta 8 o 9 años de condena, una condena
posiblemente despro-porcionada si se compara con otras.
Tampoco el Reglamento Penitenciario habla de trato diferenciado entre presos nacionales y
extranjeros, pero el que no haya diferenciación no quiere decir que no haya discriminación.
Para empezar, al preso extranjero se le retiene la documentación en el centro penitenciario. Así,
por ejemplo, cuando salen de permiso, se mueven
simplemente con un papel que les dan en el centro
en el que pone qué día sales, que día entras y el
numero de interno que tienes. Ni siquiera consta su
número de pasaporte. Realmente, os podéis
imaginar que es una carta de presentación ideal para
ir por allí. La ausencia de documentación lleva por
supuesto a la imposibilidad de regularizar su
presencia en el país. A eso hay que añadir que el
penado extranjero no podrá permanecer legalmente en España tras su excarcelación, pues
acabará siendo expulsado.
La mujer extranjera que ha acabado en prisión, suele haber dejado en su país familiares y
amigos, con lo cual podéis imaginar la situación Vienes de tu país sola, te detienen, te llevan a la
prisión y allí quedas aislada totalmente del exterior, pues fuera no tienes a nadie.
Con la excusa de que hay riesgo de que te fugues o que careces de arraigo y de vinculación
familiar, tus permisos muchas veces son denegados o tardan más en ser concedidos . Como
decimos, son mujeres que previamente no han tenido una residencia en España y que por lo
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
tanto difícilmente pueden tener una red de relaciones sociales. Por otro lado, la red de relaciones
que tienen está formada por amigos que han conocido en la prisión o por familiares de éstos.
Ciertamente, en esto de los permisos de salida, hay un trato discriminatorio hacia las personas
extranjeras. Como dice Sánchez Yllera: “La masificación de los centros penitenciarios está
llevando en la práctica a la adopción de criterios “standard” para la autorización o denegación de
los permisos. Cabe decir que todo interno nacional, con pena inferior a seis años, con arraigo
familiar y buena conducta, está saliendo regularmente con permisos ordinarios. Y ese mismo
automatismo lleva a denegar una y otra vez los permisos a ciudadanos extranjeros, aunque
reúnan los requisitos objetivos antes expuestos, por no ofrecer para las Juntas de Régimen y
Administración garantías de hacer buen uso por falta de arraigo familiar”.
A todo esto hay que añadir que el hecho de no poder acreditar una vinculación “oficial” con
algunas personas, también hace a veces que se te denieguen visitas o comunicaciones.
También en la concesión del tercer grado penitenciario o de la libertad condicional lo tienen más
difícil los internos extranjeros. Habitualmente, tanto uno como otro van muy vinculados al
requisito de tener un trabajo y, muchas veces, un trabajo con contrato laboral. Es decir, se les
exigen unas garantías laborales muy difíciles de cumplir, ya que de encontrar algún trabajo será
en negro y por otro lado, al no tener documentación en regla les será muy difícil. Por suerte esto
está cambiando un poco y se aceptan como buenos trabajos sin contrato o se les envía a centros
en los que se consiguen contratos como penadas.
En el tema de la libertad condicional hay otro factor más: la tendencia a ofrecer a muchas
internas como única alternativa el mandarlas a sus países de origen a cumplir la libertad
condicional. En algunos casos las internas acceden de buen grado pues tienen ganas de volver
con sus familias y a su país, pero en otros casos se ven forzadas a aceptarlo al tener pocas
posibilidades personales y económicas aquí.
Para explicar la situación de las mujeres presas no hay nada mejor que el testimonio de una de
ellas. Por eso os ofrecemos a continuación una entrevista que hemos realizado a Roxana, una
boliviana que ha pasado los permisos penitenciarios de segundo y tercer grado en nuestro
centro. Zaida Medina, alumna de prácticas de educación social, le ha hecho la entrevista desde
la intención de aproximarnos a la experiencia que supone venir de un país extranjero y
encontrarte sola y presa.
Os ofrecemos en este boletín una parte de la entrevista, que continuará en el siguiente número.
¿Cómo te sientes dentro de la prisión? ¿En esa inst itución tan grande?....
Bueno…. Estar dentro…. no se lo deseo a nadie, porque yo nunca pensé que iba estar
adentro…. ni en sueños. Al comienzo es difícil, duro, duro… luego tú dices, no hay vuelta atrás…
hay que llevarlo para delante y decir “de esto voy a salir”. Y siempre pensar en tu familia y de que
ellos sí te esperan a pesar de que aquí no tienes a nadie.
Lo más duro es en los comienzos porque los días pasan y empiezas a contar los días. Yo por
ejemplo hasta los tres meses sufrí mucho. Piensas continuamente en tu familia y empiezas a
contar los días y eso es lo que más te trauma ¿me entendés?. Y después dices ¿Qué hago?
¡Me voy a volver loca! ….
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
Más que todo, siempre hay una persona buena que nunca voy a dejar de agradecerle, a una
paisana que ya estaba y que ella siempre me decía: “esto tiene que acabar, deja de llorar”
“estamos todos en una situación, ya vamos a salir” . Y hay que levantarse porque si no ¡uy!, si no
duermes y no comes, te dan medicamento y
estas jodida….. ¿Qué vas a hacer? Muchas
chicas terminan así, empiezan a agarrarlos y
luego ya no duermen sin tranquilizantes.
Cuando empiezas a ponerte muy mal piensas”
te van a dar esas cosas” y entonces me
pongo a pensar y reacciono.
Ahora estoy mejor. Últimamente pienso que
es como un deporte lo que me ha pasado.
Una experiencia más en la vida, imagínate tú.
Ahora cuando hablo con mis hijos me pongo a reír… antes no era así la primera llamada: es
llanto y llanto, ni puedes hablar, ni nada…. luego cuando pasa el tiempo, le preguntas “como
éstas hijo”, “como éstas mamita”, “ponte bien”…. te dan ánimo ¿me entiende? Te apoyan… y
entonces ya te quedas muy bien, pero siempre encerrada, encerrada….
Llevé dos años y no sé cuántos meses, no me acuerdo bien, pero me quedé adentro sin mirar la
calle…. Reja por aquí, reja por allá y control por aquí control por allá es demasiado y ver las
cosas que tú ves adentro…
¿Hay cosas que la gente de fuera no ve y que tampoc o se imagina?
Tampoco pueden ver…. ¿Con que los vas a probar? No tienes ni una cámara, no tienes ni un
espejo que no te permite tener ahí… nada, nada… estás a ciegas…. La gente viene la prisión
pero no entra. Si van a visitar, irán a comunicar y los sacan ahí, lejísimos a pie los sacan, ahí en
los vidrios hablan. Nunca van a entrar a los módulos la gente nunca entra, de vez en cuando
vienen los funcionarios sí…. vienen un montón, vienen unos 50 funcionarios nuevos, o sea que
creo que están haciendo prácticas …. Ese día a nosotras nos dicen “a ver quietas”. Nosotras
estamos fuera en el patio, sentadas o arrinconadas y ellos miran pero no entran a las celdas.
Nos miran desde el patio a todas…. “ya nos vienen a mirar como ganado”, nosotras nos
reíamos… Y se van. Te observan ya está. Pero bueno, al comienzo te sientes muy mal, y
después al llevarlo cada día…. lo que más bronca nos da es que siempre las compañeras nos
miran como somos las extranjera, como bichos raros……
Entre compañeras españolas y las extranjeras ¿hay u n roce…..?
Demasiado, pero las extranjeras se llevan bien entre ellas casi siempre…Las de aquí tienen rabia
porque, como decía una españolita compañera nuestra hay que reconocer que las extranjeras
son las que tienen el destino y que siempre las ponen….aunque sea para barrer o limpiar la
ducha, pero a una española no la ponen, porque tienen problemas, si toman o consumen o son
“peleonitas”. Es por eso que a las extranjeras, por más que nos dicen “cobardes”, pero no
somos cobardes, es que nos aguantamos.
ASSOCIACIÓ LLIGAM Valladolid, 30 08014 BARCELONA [email protected]
Yo por ejemplo había entrado a talleres porque exigía y decía que necesitaba mandar a mis
hijos. Insistí, insistí y me metieron a talleres y yo estaba trabajando, mientras otras chicas
llevaban años y nunca las metieron. Mi amiga decía (al resto de chicas españolas) -tenemos que
reconocer que no son cobardes, porque ellas tratan de salir de aquí y nosotras no somos de
aguantar, si hay alguien que me jode yo tengo mis derechos y punto, yo me planto me da igual
ya estoy aquí -.
Ellas tienen más rabia porque más rápido nos meten a talleres, porque claro además los
funcionarios ven el comportamiento ¿me entiende? Y confían más en nosotras que en ellas. En
el reparto mayormente son las extranjeras, de donde sean, pero sudamericanas…¿Y porque se
llevan el mejor trato ellas? . porque nos comportamos más tranquilamente.
Al tener familia lejos o fuera eso te motiva a irt e más rápido….?
Sí. Más rápido porque tienes ansiedad por ver a tus hijos y pasan los años… y ya cuando ves
que estás llegando a la mitad piensas “no me pudo creer que tanto tiempo ha pasado”. Y ya va
pasando, va llegando. Te toca salir de permiso y ya pisas las calle ¡uf!. El primer día lo único que
quienes hacer es largarte y comer una comida buena!!!! Lo primero …. lo primero es hincharte.
Lo que me acuerdo es que no sabíamos a dónde ir, y fuimos a un bar boliviano y no sabíamos
qué pedir ¿¡qué pedimos, que pedimos, mami?! No sabíamos qué, y mirábamos la carta, y tú
imagínate con la emoción…. y no sabíamos qué hacer, lo primero es comer bien; y salimos de
ahí a la plaza a sentarnos ¿y ahora a dónde vamos a ir, si no conocemos nada? Y nos hemos
perdido y un día llegamos a Mataró…..Y nos íbamos, yo me iba por la orilla de la playa fuera de
la ciudad, las otras dos paisanas me decían – ¿Sheila dónde estamos?- Y yo le decía -yo que sé.
… CONTINUARÁ………………………
PARA QUE NUESTRO PROYECTO CONTINÚE
Y LA ASOCIACIÓN SIGA EN MARCHA
¡TE NECESITAMOS!
HAZ UN DONATIVO
O CONSIGUE QUE ALGUN CONOCIDO LO HAGA
Cuenta número: 2013-0249-96-0200632127