No-Tornare-a-Trobar-la-Teva-Mirada-Catalan.pdf

8/20/2019 No-Tornare-a-Trobar-la-Teva-Mirada-Catalan.pdf

http://slidepdf.com/reader/full/no-tornare-a-trobar-la-teva-mirada-catalanpdf 1/414

1

NO TORNARÉ A TROBAR LA TEVA MIRADA



2



3

Joan A. Aguilà

NO TORNARÉ A TROBAR LA TEVAMIRADA



4

revisió: juliol del 2014© Joan A. Aguilà Rojas

RGPI: 02/2007/6752 [email protected]

de la fotografia coberta: Isabel Rojas© d ’ aquesta edició: Joan A. Aguilà

imprès a CCD. Sardenya,64.Barcelonadipòsit legal: PM 3014-2008

ISBN:978-84-612-9890-7



5

ÍNDEX

PREÀMBUL............................................................pàg. 9

LA FUGIDA

1962-1970.................................................................pàg. 11

LA LLAVOR DE LA VIOLÈNCIA1942-1957.............................................................. pàg. 129

L ’ ENGANY DE L ’ AMOR1957-1962..............................................................pàg. 215

L ’ ARC DE SANT MARTÍ1970-2007.............................................................pàg. 277

FETS....................................................................pàg. 399



6



7

Per sempre:Joan-Marc, Xènius, Gerard, Arnau



8



9

PREÀMBUL

Com una llarga pel·lícula, veig detalls i moments de lameva vida que ja tenia oblidats, vagament, i que ara,superats els setanta anys, s’esgranen, degotejant clars inítids. És la regressió d’un ésser esbrocat que ha viscut lasegona meitat d’un segle, el XX, −probablement el mésavançat en tecnologia de la història de la humanitat− i de lavida que podria haver estat i no va ser. Al començar a parlar de la meva vida, però, no puc evitar

preguntar-me quins foren els moments àlgids que la vanmarcar i que ineludiblement van condicionar els esdeveni-

ments que anirien produint-se.Comptat i debatut, un fet va canviar radicalment la meva

singladura vital, amb unes conseqüències que, com veuremmés endavant, foren inabastables, i que, encara avui, tants

anys després, el tinc clar i nítid. Aquell dia, sobtadament aturat, ajegut sobre el llit d’unacambra hospitalària recordo que els gemecs per l’ofec, lacoïssor de la cara i la salabror de les llàgrimes que emlliscaven fins els llavis, s’ajuntaven amb els dels sentimentsde terror, de pena i culpabilitat. I torno a sentir la punxadad’una injecció, i de seguit com m’envaeix el sopor, previ alsomni, amb el contacte de la mà de la mare que m’agafa els

dits. I encara avui, transcorregut quasi mig segle, revisc unvegada més la situació ardent i colpidora: el conill saltant delmarge per travessar la carretera, justament quan nosaltrespassàvem, i la moto encabritada en trepitjar-lo.

En començar la tardor d’aquell ingrat any del 1961 encarano era conscient del dramàtic accident. M’havien explicat lasotragada, i fins i tot el xofer del camió m’havia visitat, per



10

donar-me els detalls, tot volent disculpar-se i disculpar-me,però a mi un vel enfosquit, com una mosquitera negra,m’impedia en aquells instants reviure els detalls d’allò quehavia succeït.

Només el que s’hi ha trobat pot ser capaç de comprendrequè s’aixopluga sota un embenatge facial. Els meus pares,altra hora tan en aparença inaccessibles als meus afanys,estaven tan angoixats com ho estava jo, i els amics ques’havien aplegat a visitar-me s’havien quedat amb laincredulitat reflectida a la cara en veure aquelles benes: lamòmia en què m’havia transformat.

Sortit del coma vaig recloure’m, tot volent desaparèixer,amb el cor contret i amb un calabrot que m’estrenyia lagola, en un silenci irrenunciable, on només s’encofraven lesimatges prèvies a l’accident. I aquelles vivències viscudes,allò que expresaven els seus ulls dolços, els seus dits lleugers,el seu somriure sincer, la seva joia de viure: el nostre amordefinitivament exhaurit.

M’adormien amb tranquil·litzants als vespres, però tenia

tot el dia, entre el boirim de la morfina i el dolor, per maleirla meva mala astrugància, i pensar, una i mil vegades, quesense ella ja res no seria el mateix, que d ’aquí en sortiria unésser diferent i que m’endinsaria en una nova existència, méscrua, més solitària. Que m’espantava, tan plena d’incògnites.



11

LA FUGIDA1962-1970

Fuig-ne de la terra innobleFuig del horitzons mesquins:Sempre al mar, el gran mar noble;Sempre,sempre mar endins.

(Excèlsior, Joan Maragall)



12



13

I

Amagat, amb una sensació insuperable de recança, ho vaignegligir tot i vaig embarcar-me en un vaixell de càrrega coma segon maquinista, decidit a romandre per sempre més, com

un anacoreta, en les profunditats de la nau. Lluny de tothom.Lluny dels desitjos. Lluny de la llum.Un èxode singular cap a enlloc. Amb la convicció de que m’havia d’aplicar una llarga

penitència, vaig estar-me dos anys vorejant les rutes geladesde l’ Atlàntic Nord, on les llargues nits s’avenien bé amb elmeu estat d’ànim endolat, bròfec. Tanmateix un dia queestàvem a Copenhaguen, a instàncies dels companys, no vaig

poder estar-me de presenciar una cursa de patins sobre lallenca gelada de quatre quilòmetres de mar que s’hi feiaentre Hèlsingor, a la costa danesa, i Helsingborg, a la costasueca, i després ens hi vam passejar en uns trineus que,arrossegats per cavalls, ens van portar d’una riba a l’altra,mentre de tant en tant albiràvem pescadors que havien fetun gran forat al gel per pescar bacallà amb uns hams depoliamida.



14

Mesos després, amb l’aigua desglaçada, arrossegat més queacompanyat pel primer oficial, la travessaríem en el ferri queunia les dues ciutats, per iniciar en un Volvo atrotinat unviatge cap al nord de Suècia que ens permetria gaudir del

solstici d’estiu a Estocolm, el vint-i-quatre de juny, una nitque es celebrava, sobretot per part dels joves, al bosc, ambfogueres, cançons tradicionals i begudes, fins a la matinada.

Després, vam viatjar, sempre en direcció nord, cap aOstersund i la Lapònia, per donar-hi la volta i baixar fins aOslo, i ens vam hostatjar en cabanes de fusta de color verdfosc i vermell sang, a tocar dels llacs d’aigua del color del’acer blau, on ens relaxàvem en silenci a la sauna de lamateixa cabana per tot seguit llençar-nos a l’aigua freda.

Els dos estius que hi vaig ser vaig aprofitar-los per conèixerels països nòrdics, els grans desconeguts de dalt d’Europa,esplendents amb la lluentor del sol estiuenc, però obscurs igelats durant el llarg hivern. Mai no havia vist l’aigua delmar gelada fins a arribar a Sundswall, a trenta sota cero,dins el Golf de Bòtnia a la Mar Bàltica.

Després, enrolat en un vaixell neerlandès que feia la rutaRotterdam – Ciutat del Cap, vaig deixar els dos anys viscutsals mars del nord per endinsar-me en la gran aventuraafricana, passant del fred intens de l’hivern nòrdic a la calorsufocant de l’estiu africà.

Trigàvem un mes de baixada i un altre de pujada, ambparades en els principals ports africans de l’ Atlàntic. Ambaquesta naviliera vaig estar-m’hi encara no un any, raent la

base principal a Rotterdam i la meva personal en una pensiód’ Amsterdam, a tombar entre la plaça Rembrandt i el riu Amstel, on vaig gaudir d’una primavera acolorida de flors,marihuana i cultura, i on passejava el meu dol íntim imelangiós pels canals i les petites places amagades. Tothoracapficat en defugir qualsevol contacte amb les noies quepodien donar-me la seva amistat.



15

Vaig sustituirr els meus delits sexuals per la feina, lacultura i la meditació. Havia decidit tancar el meu cor aqualsevol sentiment amorós, però mai no vaig tancar-me aaltres sentiments, com els que em despertaven la lectura, la

pintura o la música.En aquest temps, el meu cau de meditació rauria en el

Rijksmuseum amb els pintors dels Països Baixos del segleXVII, sobretot Rembrandt i Vermeer. Del primer, La Rondade Nit , que jo comparava a Les Menines i a La Rendició deBreda de Velázquez, tan net, tan fidedigne, tan barroc i real.Del segon la intimista, la formidable Carta d ’ amor.

Resolt aquest contracte, sempre a la recerca dels llibres queara em farien descobrir Àfrica, un nou continentinimaginable, vaig acceptar la proposta de treballar en unvaixell de cabotatge per les costes africanes.

Ciutat del Cap, Angola, Namíbia, Congo, Mauritània,Camerun i Costa d’Ivori van ser els principals països onregularment anava a descarregar i a recollir mercaderies. Iarreu vaig trobar-me misèria, revoltes, morts, diners i

personatges que abastarien per atapeir una processó delshorrors. Apart dels problemes del continent, la vida a bord era

monòtona, excepte si el mar s’embravia; aleshores totl’ateisme de la majoria s’escorria amb les aigües, cobertaavall. S’ha de viure una tempesta al bell mig de l’Oceà

Atlàntic, a negra nit, amb les llums apagades i amb onadesde dotze metres, per saber què realment som els éssers

humans. A Ciutat del Cap, on vivia si baixava a terra, m’arribavenels llibres que demanava a casa, i va ser en aquesta èpocaque vaig conèixer un escriptor que em marcaria per sempremés, Joseph Conrad, de qui vaig llegir ininterrompudament: El Vagabund de les Illes, Lord Jim, Atzar, Nostromo , i perdamunt de tots, el llibre definitiu que m’acompanyaria molts



16

anys, sempre clàssic, sempre modern, sempre real: El Cor deles Tenebres .

Jo, que havia baixat un munt de cops als ports africans,sabia fins on podien arribar els blancs en els contactes amb

els negres autòctons. Sabia també de la pobresa infrahumanadel continent, i de la seva riquesa natural, i com elsassassinats tribals amagaven la majoria de vegades molt mésque allò que deien, i com uns quants vivien molt bé a Europaa costa dels que ho feien miserablement al continent africà. A El Cor de les Tenebres , quan en Kurtz, el gran

personatge, escriu al final d’un preàmbul, inicialment ple debones intencions, “extermineu a tots els animals”, estàexpressant alguna cosa més que una simple denominació. Nodebades l’accepció “animals”, en l’accepció anglesa, s’enténcom a bèsties, referint-se als negres als que s’havia detractar com a tals.

Les darreres paraules d’en Kurtz, “l’horror, l’horror”,evidencien l’expressió d’un ser esbalmat i vençut per un móndesconegut, al que no s’ha pogut enfrontar, perquè dins d’ell

mateix, ni té la força necessària per oposar-s’

hi, ni es nodreixde la bellesa com l’antídot de l’horror. Kurtz està mancatd’autocontrol i en l’enfrontament amb la natura africana, ésengolit i vençut. Com tants assassins amaga la seva feblesarere les seves armes.

Em preguntava d’on sortia la força interior o com se sabiaqui la posseïa, i qui sí que la mostrava era en Marlow, l’altrepersonatge de la novel·la i, alhora, l’altre jo de Conrad. Hi

havia signes racionals mitjançant els quals una personapodia posseir coneixements de que trauria aquesta força encircumstàncies extremes? Segurament no, i un dia no gairellunyà, jo, personalment, en tindria la mostra fefaent. Aracomprenia els sentiments de Conrad, mentre remuntava elriu Congo, i perquè la primera impressió que repinesperadament, dels altres, dels salvatges, de la negror, eldeixaria corprès.



17

Així ens ho diu en la veu d’en Marlow:“... vaig tenir la sensació d’haver entrat en un dels cercles

obscurs de l’ infern... es distingien diverses figures negres, ala gatzoneta, esteses, assegudes entremig dels arbres,

repenjades als troncs, confoses amb el terreny on adoptaventotes les formes del dolor, l’abandó i la desesperança...agonitzaven... no eren res més que ombres negres, afamades,malaltes... perdudes... que s’arrossegaven a terra abans demorir... un d’ells va obrir lentament les parpelles i em vamirar amb els ulls enfonsats, enormes i buits... unes altresfigures, encongides, amb la cara sobre els genolls miraven elno res, d’una manera esfereïdora, insuportable... com en unquadre on es representés una massacra o una epidèmia...”

Àfrica era una llegenda i un fracàs d’Occident, i El Cor deles Tenebres era l’enigma tenebrós d’en Kurtz, de qui Conradescriuria que tenia el cor buit. Des d’una altra òpticaabsolutament diversa, Rudyard Kipling a La Càrrega del ’ Home Blanc , entonaria un cant de lloances als heroisanglesos, a propòsit de la batalla d’Ombdurman, al Sudan, on

moririen més de quinze mil indígenes i només quaranta-vuitbritànics. I on el jove Winston Churchill, que hi assistiriacom a corresponsal de guerra, descriuria la batalla com:

“...majestuosa i esplèndida, i que mirar-la, tot beventxampany, és un deliciós esport”.

Es pot exemplificar una manera més autèntica d’expressaruna opinió colonialista?

El terror mai no desapareix, diu Conrad. Una persona

qualsevol pot aniquilar-ne una altra, també pot aniquilar totel que li és pròpi i natural: l’amor, l’odi, l’ambició, laconfiança, i fins i tot la fe, però durant el temps que segueixiaferrat a la vida no podrà expel·lir el terror. Aquest terror era el que, de ben segur, reflectien els meus

ulls, i jo també dubtava del meu poder d’assimilació. Com espot mesurar l’horror davant la misèria, la fam, l’angoixa delsque saben que no sobreviuran, i davant la mirada absent



18

dels qui se’n beneficien, perquè trafiquen amb les matèriesprimeres que s’obtenen a cops de ganiveta? Àfrica va servir-me de catarsi, des que no es podia veure tant sofriment senseque del més profund d’un mateix no pugés un crit de pietat.

Què lluny quedaven, en començar l’any 1965, les mevesesperances i desesperances passades. Enfront d’aquest dia adia de sofriment, restava algun espai al meu cor pel record deles penes no gaire res exhaurides? Per primera vegada voliasentir-me útil per amor al proïsme, ja que això emdeslliuraria de mi mateix durant un llarg temps.

I el meu cor s’hauria d’enfortir per no patir. Fins que vaigarribar a Namíbia i aquest país em duria un alè anímic d’on

sortiria convertit en una persona diferent.

*****

A Namíbia havia conegut la família Abulu. Ell era un jovealt, musculós i molt atractiu, de l’ètnia kwanyama, quetreballava el camp i la ramaderia, mentre la seva dona raïa

de la cura de la mainada i ajudava a descarregar el peix.Ens enteníem amb l’alemany que l’ Abulu i l’ Ashina migparlaven, després que els alemanys, amb els descobrimentsde les mines de diamants, havien dominat el país durantgran part de la primera meitat del segle XX.

L’ètnia més important, però, era la dels herero, i ells vanser els primers sacrificats pels alemanys, com aorganitzadors del SWAPO (Moviment Revolucionari

Independent), al qual l’ Abulu s’hi va afiliar i va acompanyaren la lluita.Jo hi arribava cada vint dies, per només vint-i-quatre hores,

i aleshores ens abellia asseure’ns al porxo de la seva cabana,lluny de la xardor del sol, jo vestit amb uns pantalonssorrencs descolorits, una camisa blanca per fora delspantalons i un barret de palla, i l’ Abulu, només ambpantalons curts i sandàlies trenades a mà. Allà ens hi



19

passàvem llargues estones, parlant-me ell de les pastures delnord amb els dos grans rius, del temible desert de Kalaharique arribava a tocar del mar, dels seus avantpassats vingutsde molt endins del país, dels records de petit, quan encara no

havia vist un home blanc, de la primera vegada que el vaveure i del poblat d’on ell era originari, on vivien unes centpersones totes emparentades. L’ Ashina, de la seva mateixaètnia, li havia estat promesa en el moment del seu naixementamb l’aportació habitual de dues cabres i un bou, no debadesell era el fill d’un capitost, i de ben petita ja va anar a viure acasa dels futurs sogres fins que es van casar. Llavors ellcomptava disset anys i ella tretze. Al poc temps van haver defugir per les destrosses que va deixar al poble l’última barallaamb l’ètnia nama, els enemics ancestrals, i així van arribar ala costa per cercar una vida diferent.

Una nit els vaig explicar la meva vida i ells van dir-me queels hi havia d’explicar moltes més vegades, ja que els parlavad’un món desconegut i fantàstic. L’ Ashina em va fer descriurefil per randa a la Marta, i com ens havíem conegut, amb

preguntes fins i tot molt personals sobre la manera depracticar el sexe o com ens hi iniciàvem, i què feien les donesd’occident per no concebre fills si no estaven casades o si jaen tenien molts. Una dona, l’ Ashina, que suplia la sevamancança de coneixements amb una naturalitat envejable iuna intel·ligència emocional sorprenent.

Habitualment sopàvem tot el que jo els duia, afegit a algunpeix dels que ella havia pogut arreplegar, i petàvem la

xerrada, amb els quatre nois petits adormits a les faldes,mentre la nena gran em mirava fixament, sense entendre elque parlàvem, però amb un emmirallament evident en elsseus grans ulls ben oberts.

El dia que jo arribava d’hora i els grans no hi eren,acostumava a jugar a la pilota amb els nois, fins que elsseus pares tornaven, l’ Abulu del camp, i l’ Ashina, mulladade cap a peus, de treure el peix de les barques.



20

Al roquissar on hi havia els compradors del peix, elspescadors distribuïen unes estores a terra, on s’hi muntava lallotja del peix cada tarda; hi havia una barca quedesembarcava a la sorra, amb la colla de descàrrega

ajuntada, i una altra que no ho podia fer a la sorra. No els hopermetien per alguna raó que jo no havia entès, i es quedavaancorada a uns metres d’unes grans roques, d’on elscomponents de la seva colla, entre les quals s’hi comptaval’ Ashina i la seva filla Nmgoo, hi havien d’arribar perdescarregar el peix i fer els viatges que calguessin, anantanb molta cura a la tornada per no caure sobre les roquesrelliscoses. Elles, mullades fins més amunt de la cintura, iforça vegades fins al coll, aguantaven els cistells plens,damunt del cap, amb una mà enlaire a tocar de la cistellamentre l’altra servia per equilibrar la pujada a les roques. Elpagament se’ls feia amb el mateix peix: cent grams percistella transportada.

Un dia a mig matí, mentre pujava des del port cap al’aldea, enlluernat pel sol, vaig albirar de lluny una figura

fosca amb un barret negre, que, mentre em feia senyals,baixava en sentit contrari. Amb la mà fent de visera vaigveure el missioner de qui ja n’havia sentit parlar i que, apart que s’assemblava extraordinàriament a un meu amic, enMet – tant en el forma de parlar com en la de mirar-me, itambé de pensar, com vaig palesar en conèixer-lo millor – , pelque va dir-me em va fer sospitar que havia propiciat latrobada.

– Bon dia, sóc el Pare Jacques, el capellà que els dóna lamissa, el mestre que els ensenya a llegir i de vegadesl’infermer que els posa les vacunes. Suposo que vostè és elfamós amic blanc dels Abulu. Fa dies que el volia conèixer im’agradaria que vingués a sopar a la parròquia aquestvespre. Què li sembla?

Li vaig contestar, agradablement sorprès:



21

– D’acord, vindré després del partit de futbol que he de jugar amb els nois. On és la parròquia?

– Miri, farem una cosa, jo també baixaré a jugar, i enacabat hi anirem plegats. – va respondre’m ell.

Vam quedar entesos, i a l’hora del partit, davant del’admiració de tota la quitxalla, els dos homes blancs vam

jugar un en cada bàndol. Ell aixecant els braços com dosocellots en enlairar-se, com també feia en Met, de qui emquedaven tants records, si ficava un gol. Al final, rendits i suats, vam pujar a la mal anomenada

parròquia, més ben dit una cabana oberta als quatre vents,on s’arrengleraven banquetes multi funcionals, que enparaules del missioner tant servien per ensenyar-los a llegircom per dir-los la missa dels diumenges.

Després de rentar-nos en una tina, ens vam asseure asopar, i en no deixar de beure, fumar i parlar fins que vacomençar a clarejar, ambdós vam tenir el sentiment d’havertrobat un nou amic en aquell punt recòndit d’ Àfrica.

El pare Jacques va explicar-me que havia demanat una

dispensa al bisbat de París per treballar a Namíbia i que, percontinuar l’esperit dels sacerdots missioners, havia passat unany de formació al Congo i ara finalment s’estava aquí, peròque no descartava la destinació pròxima a Kimberley, on elsproblemes a les mines d’extracció de diamants erenincomptables. Per a ell, els primers temps a Namíbia havienestat molt durs, perquè l’havien rebut com un intrús, però

ara fins i tot era reconegut pel bruixot del poble.

*****

A l’ Àfrica, històricament, les lluites per la subsistènciaeren terribles. Amb l’arribada dels europeus, els indígeneshavien sofert que se’ls prenguessin els seus mitjans méspreuats com els animals i les terres. Els anglesos al Sudan,els francesos al nord i els belgues al Congo, van ser els més



22

avançats en aquestes tècniques; i els alemanys van prendrebona nota de cara a la seva acció sobre Namíbia. Sotal’acceptació, estesa a Europa, que els negres eren éssersinferiors, l’extermini es feia sistemàticament, sense oposició,

ni física, en la mateixa terra, ni política, en els parlaments deles metròpolis. A Namíbia, els alemanys van aprofitar leslluites entre els nama i els herero per colonitzar el país,primer en petites incursions i després per quedar-s’hidefinitivament. El sistema més eficient era acabar tota laseva resistència sense deixar-los sobreviure, i els herero vanser els caps de turc. Seguint l’ordre d’extermini de Lothar vonTrotha, general alemany que ja havia esclafat la rebel·lióboxer a la Xina, primer els van matar tot l’aviram i tots elsramats, després van cremar totes les cabanes i camps deconreu, tot seguit van dedicar-se a ells sense distinció desexes ni edats per finalment empènyer els que quedaven capal desert de Kalahari, en què amb l’enverinament previ depous, els van encerclar per matar-los de fam i de set. Durantdies i nits van sentir els crits dels tancats a les terres ermes,

amb els plors dels nens i les mares, en una acció d’

exterminitan cruel que la majoria de soldats alemanys que vanintervenir-hi no ho van oblidar mai més. Un cop tot va restaren silenci, les tropes germàniques van entrar i els van trobartots morts, grans i petits, arrapats als pous enverinats osense aigua.Gairebé van desaparèixer vuitanta mil hereros, osigui la majoria, i una vegada exterminats aquests, els namavan signar un acord de pau que els permetés quedar-se a les

seves pròpies terres, per malviure de les seves vaques o perpescar, mentre els alemanys explotaven les mines dediamants que havien descobert, amb la mà d’obra gratuïtadels nama i dels pocs herero que havien sobreviscut i que araeren tractats com esclaus. Tot i que els herero es refarienlentament i tornarien a lluitar per la seva terra i la seva llar,fins que Namibia va conquerir la independència definitival’any 1990.



23

***** Va ser en un següent viatge que vaig tenir la certesa que

tot havia canviat: l’ Abulu no havia tornat d’una incursió, laNmgoo, de tretze anys, havia estat violada per dos individus

de l’ètnia nama, i el més petit dels nens, el de dos anys, patiauna malaltia que m’era totalment desconeguda. Vaig convèncer el metge del vaixell perquè se’ls mirés a tots

dos; ella estava raonablement bé, atès que no era un fetanormal la violació i que les ferides de l’estrip haviencicatritzat. Però el nen estava depauperat, la qual cosa almetge li va semblar que eren cucs intestinals i li va lliurar unxarop que s’havia de prendre regularment. Però a la sortidade la mísera cabana ens esperaven uns membres importantsde la comunitat per recordar-nos quina era la nostra tasca ique ens estava prohibit usurpar les feines dels curanderos odels metges de les missions. Com a màxim acceptaven el pareJacques. I va ser a ell a qui li vaig preguntar:

– Heu denunciat els autors de la violació a la policia deLuderitz?

Em va llançar una llambregada commiserativa i vaexplicar-me: – Armand, a Namibia una noia és menys que una formiga i,

a més a més, en totes les accions s’emboliquen els odistribals. Les autoritats se’n desentenen ja que tot els ve gran,a part que, per a ells, una violació és un tema menor.

Corcat per una ràbia sorda vaig demanar al capità que m’hideixés quedar fins que el vaixell tornés de baixada, perquè

volia oferir algun tipus d’ajut a l’ Ashina i als petits, vigilarque res no els tornés a succeir durant l’absència d’ Abulu, i,més que res, per donar un escarment als qui havien forçatsexualment a la nena.

El dia següent, quan les dones van marxar a la feina delpeix, vaig demanar a en Dingo, el noi gran, que em mostrés

els homes que havien abusat de la seva germana. Vam sortirplegats de la cabana fins arribar a un carreró brut, curull de



24

roba estesa de tots colors, on hi havia unes quantesbarraques fetes de canyes, fang d’argila i trossos de fusta, iallà el noi va indicar-me, subreptíciament, dos tipus assegutsen uns tamborets baixos, a tocar d’una porta oberta de bat a

bat. M’hi vaig acostar lentament, i tot i que ells en veure’marribar van intentar fugir, jo ja n’havia agafat a un per lacamisa alhora que li feia la traveta a l’altre. Al que raiaagafat li vaig estrènyer la cara contra la paret de la barraca,mentre li preguntava amb els llavis serrats:

– M’entens?L’home va moure el cap afirmativament. – Saps qui sóc?Com si li haguessin donat corda va tornar a moure el cap

amunt i avall. – Us vull fora del poble abans d’una hora; si torno i us trobo

aquí no responc del que us passi.I escanyant-lo fortament li ho vaig repetir, lent i profund: – Marxeu immediatament o us deixaré marcats per tota la

vida. I no torneu mai més. Fora! No us hi vull tornar a

veure, aquí!Mentre parlava no vaig advertir a temps que el seucompany s’havia incorporat i m’etzibava una bona garrotadaa l’esquena, que va llançar-me a terra. Em vaig alçaradolorit, però ràpid, i vaig veure que ambdós se m’apropavenfent pinya, l’un amb el garrot i l’altre amb una ganivetatribal a la mà. Al voltant nostre s’havia fet una rotllana de gent,

encapçalada pel cap i el bruixot del poble, que s’ho miraven,aturats, en un silenci espectral. També ells van aturar-se unssegons, dubtosos, en veure com els reptava, dret,amenaçador, amb la mirada fixa. Ara penso que,probablement, no sabien ni què fer amb les armes mentresaltaven sobre mi, àgils com dues panteres.



25

Però havien estat uns segons fatídics per a ells, que jo novaig malbaratar, i amb el tamboret com escut, vaig frenaramb un cop sec a la cara al de la ganiveta, que la va soltar. Ara la subjectava amb força a les meves mans, i ràpid, com

qui traça dos ics els vaig ferir mortalment amb senglesretallades al pit.

Vaig mirar la munió que em rodejava, sobretot les caresinexpressives dels caps tribals, i alhora que llençava l’armaenvermellida, vaig començar a caminar pel passadís quem’havien obert.

Des del moment en què elles ho van saber, la Nmgoo em vaidolatrar definitivament, per sempre més, fins al punt que nova deixar que mentre jo romania a la cabana ningú fora d’ellam’endrecés ni el jaç de dormir ni la meva roba usada. Il’ Ashina va mirar-me des de dins dels seus grans ulls, plensd’agraïment i tendresa, i va advertir-me: – Només pels blancs és anormal el que per a nosaltres no ho

és, i per això hem après a viure amb uns principis bensenzills: no demostrar el nostre dolor, ni la nostra feblesa, ni

la nostra por. Van ser vint dies d’una pau absoluta; tot el poble emrespectava, i si durant el dia ajudava els homes amb lesfeines del camp i la pastura dels pocs animals que posseïen,al capvespre jugava amb els nens i en Jacques a pilota, i a lanit, mentre tots dormien, enraonava amb l’ Ashina sobrel’ Abulu i la seva vida feta de renúncies, i de la situació al’interior del país amb les incursions revolucionàries.

*****

En el proper viatge em va semblar que tot s’havianormalitzat, però era una pau temporal, irreal; en aquell paísmai no res era per sempre ni de debò, tot s’havia d’anarfent jornada a jornada.



26

Dos mesos després, quan vaig arribar a la cabana no hihavia ningú; l’ Ashina i la Nmgoo treballaven encara en lesfeines del peix i els nens estaven a l’escola o jugaven. Vaigpujar a la parròquia a cercar-los, i en Jacques, la còpia del

meu amic Met, que cada vegada que parlava amb ell m ’elrecordava més, va informar-me que a l’ Abulu l’havien mort ique jo havia de marxar, ja que la policia de Luderitz m’estavabuscant a propòsit de la baralla amb els dos violadors.

−Tu creus que el càstig va ser excessiu, oi? −vaig fer.−Ull per ull...què vols que et digui. Tenien família.−va

mirar-me en Jacques.−Els han fet fora?−No, els fills són grans i treballen, i les mares ara viuen

amb ells.Del pantaló vaig treure trenta marcs.−Donal’s-hi aquests diners. No els tornarà la vida als pares,

però a mi m’alleujaran.Sense més comentaris vaig acomiadar-me d’ell i li vaig

encarregar que tingués cura de l’ Ashina, de la Nmgoo i dels

nois. En acabat, vaig sortir a l’

exterior en direcció a la cabanadels Abulu on repenjat a la porta vaig romandre,aparentment tranquil, mossegant un branquilló.

Dret, vestit sorrenc, com m’era habitual, i amb el barret depalla, se’m distingia de lluny, i en tornar elles, xopes d’ajudara descarregar les barques, l’ Ashina, que em va veure amb unpaquet de queviures, em va confirmar que ja sabia que el seumarit havia mort en una incursió, i que, ara, ella i els fills es

veurien obligats a emigrar a les zones més enllà del desert,on hi havia camps de blat i mill, ja que la comunitatrebutjava una dona sola amb cinc fills sense els braços del’home per ajudar.

Malgrat la meva experiència a través del continent, nopodia entendre com es resolien els temes africans i com a unafamília se l’extradia de la comuna només perquè el marit nohi era. Però era un problema de persones, de famílies i



27

d’ètnies, on els kwanyama eren minoritaris. A més, als delpoble tampoc no els havia plagut que jo, homicidi apart, emquedés tres setmanes a casa de l’ Ashina.

Havíem sopat d’hora i, quan tots els nens ja dormien al seu

racó, l’ Ashina va dir-me que segurament pel meu properviatge ells ja no hi serien, i se m’oferí, senzillament,planerament. Vaig quedar-me absurdament sorprès, des que

jo no l’havia mirat mai com una dona lliure, sinó com la donade l’ Abulu, a pesar que havíem viscut sota el mateix sostre,en la mateixa cabana, els vint dies; però ara que l’haviaescoltat no podia evitar mirar-me-la des d’una perspectivasensual i vaig percebre que era una dona jove, d’uns trentaanys, amb una figura madurada per la maternitat, peròatractiva i molt bella. Una escultura rotunda de banús en unentorn de misèria i inanició.

Per a ella l’oferiment era no solament de gratitud, sinó queabastava tot el ventall de sentiments que només gent tanprofundament en contacte amb la natura com els africans, onla vida i la mort estaven a tocar, podien expressar. Però a

més, tal com jo ho comprendria massa tard, hi havia un granfons de tendresa i pensament. D’aquí que la possibilitat dedonar-me allò que el meu cos blanc inconscientmentdemanava, i que el meu irracional raonament em negava, erala més gran manifestació d’amor que podia oferir-me.

Em digué que les darreres vegades que jo m’havia quedat adormir a la cabana, per fer-los companyia, m’havia sentitremoure’m, plorant, i parlant entre somnis en un idioma

desconegut. I el meu sofriment, el de l’home que els ajudavaper sobre de tots els convencionalismes, fins i tot arriscant laseva pròpia vida, l’havia commogut fins a despertar de bellnou la seva vessant de dona. Va explicar-me que algunes nitsentre aquells neguits i aquelles suors, dins d’aquell pou foscen què semblava que havia caigut, ella s’havia atansat al jaçon jo mal dormia, per eixugar-me la suor i rentar-me de cap apeus, per ajeure’s tot seguit al meu costat, tot agafant-me la



28

mà per ficar-se-la sobre un pit fins que jo m’aquietavalentament.

No la volia ofendre amb el meu rebuig, però no la podiaentomar com l’obsequi d’un cor agraït. Jo considerava que no

havia fet més del que un altre en la meva situació hauria duta terme, i que de fet era jo qui els havia d’estar agraït perpermetre’m trobar una altra família en un lloc ignot d’ Àfrica.Per la nena era un déu, pels petits era l’oncle Armand, i jome’ls estimava com si fossin els meus afillats, i per aella...Bé, aquí no vaig saber què dir. Li vaig explicar que nopodia admetre aquell sacrifici, aquella ofrena, aquelllliurament tan desprès, que per mi havia estat un honorconèixer-los i que els trobaria molt a faltar; que ja em sentiatotalment retribuït amb l’estimació de tots i que el que méssentia era que se n’haguessin d’anar.

Però ella em va rebatre: – Armand, no t’estic oferint un pagament, sinó que t’ofereixo

el meu amor. Segurament no ens tornarem a veure mai més i jo vull endur-me de l’home que ha estat al costat nostre en

els moments més difícils el millor record que puc escatir d’

ell,la seva escalfor. Tu ens has ajudat molt, deixa’m que jot’ajudi ara. Després de l’ Abulu ets l’únic home que heabraçat, que he sentit plorar i amb qui m’he sentit una dona.Jo sé que ell ho aprovaria.

I sense nous arguments es va desfer el llaç que li lligava al’esquena el vestit llarg, florejat de vermells i blaus, que vacaure en una volada, suaument, als seus peus, mentre jo la

mirava d’una manera nova i diferent, primer als ulls, desprésels rosetons castanys dels pits. Sentia el cor a les temples im’excitava l’olor penetrant d’aquell cos que palpitava a dospams; ella va agafar-me la mà, tal com ho havia fet tantesvoltes, sense jo saber-ho, en aquelles nits de penitència iallunyament sensorial, i se la va lliscar sobre els pits i elventre; després va estirar-se al llit i em va deixar un llocestret al seu costat. I jo vaig beure aquell elixir que se ’m



29

donava en safata d’or, estrenyent-la entre els meus braços,acceptant-la complagut. I del meu cor va esgarriar-se unplany profund, esgarrifós i incontrolable, per l’amor perdut iper l’amor retrobat, que em permetia, de nou, posseir tot el

que era bo, autèntic i bell.En despertar-me d’hora, de matinada, ella encara estava

profundament adormida, i jo, estirat al jaç, vaig pensar en lapenúria de tota la família que havia de marxar. Vaig vestir-me i vaig sortir ràpid al carreró estret, on no hi

havia ni una ànima sota la gran lluna plena, i vaig imaginarels confins del Kalahari com la remota destinació final del’ Ashina i els seus fills. Altrament vaig recordar les cròniquesen què el doctor Livingstone narrava la increible proesa de laseva travessa d’aquest desert, i el cor se’m va encongir enpensar les dificultats que hi trobarien ells.

En arribar al vaixell, vaig remenar decidit el meu camarot ivaig agafar la cartera amb les meves inicials, on guardavatots els diners que havia estalviat, i vaig tornar prest a lacabana.

***** Vam salpar amb la primera claror, i mentre jo mirava des

d’estribord l’aurora a punt de néixer, sentia encara l’emocióde l’insospitat encontre amorós de la nit.

Qui no ha gaudit de l’esclat de l’alba al desert de Namíbiano pot imaginar per què és una de les meravelles de lanatura. El moment en què la llum del sol comença a clarejar

per l’horitzó i amalgama en uns instants una paleta de colorsque va des del blanc lluent fins al daurat i roig, amb elsesclats de llampecs per sobre les dunes, és una experiènciaemocional inesborrable.

I aquell sol eixent al desert de Namíbia, reflectiria,simbolitzaria, alhora per a mi, el naixement a una nova vida.

*****



30

Vaig deixar que aquella olor personal, sensual i feréstegade l’ Ashina em penetrés com un vapor que revifava els meussentiments de mascle si hi pensava, i molts dies més tardencara sentia l’olor inoblidable, impregnada la meva pell o el

meu cervell, mentre recordava l’ardor apassionat de qui sem’havia donat amb tota la força del seu ésser.

No l’oblidaria i l’inconscient la retrobaria aviat, quan entocar els ports del sud de l’Índia, l’embriaguesa de les olorsbarrejades que m’arribaven d’aquelles terres d’espècies iherbes: d’alfàbrega, de bergamota, de cúrcuma, de coriandre,de cardamom, de canyella i d’humus de bosc, em recordarien,amb un profund sentiment de nostàlgia, el somni viscut unanit amb una dona d’olor, color i gust de xocolata, que no vaser un somni sinó una realitat que em retornaria a la vida.

La meva estimada Ashina! Un dia, molts anys més tard,m’arribaria el seu prostrem record, com jo mai no m’hauriaimaginat.

II

Volia allunyar-me de la costa africana de l’ Atlàntic. Cansatd’aquella lluita solitària, ignorada i perillosa, i amb ganes detrobar nous horitzons vaig contractar-me en un vaixell debandera grega,ò de capital holandès, amb un nom xinès,

Huán h ē fèi ni ă o – l’ocell que surt del riu groc – , un feeder mixt de càrrega i passatgers, que singlava per tot el sud-estasiàtic.

En aquesta època, els meus trenta anys acabats de fertrobaven un personatge eixut, assaonat per la sal i el sol detots els mars, amb unes faccions encara endolcides per lesemocions viscudes a Namíbia, però en què els ulls profunds,ambigus, no solament per la meva angoixa personal sinó



31

també per la que havia compartit amb els altres,completaven el tarannà a estones enfosquit, a estonesmelangiós, del meu caràcter. Ara, la colònia anglesa de Hong Kong (col·loquialment HK)

era la meva base d’operacions, i concretament a Kowloon, alnord de l’illa, el que ells en deien la península, coneixeria unllibreter xinès, vora de la populosa Nathan Road, que emsubministrava llibres anglesos, francesos i força sovint tambéd’espanyols i catalans. Gràcies als seus bons oficis, els llibresm’arribaven regularment, si bé la majoria havien de seguirun traç complicat al voltant del globus. No obstant això,havia rellegit en francès A la Recerca del Temps Perdut , persempre més un dels meus llibres de capçalera, gairebé totHemingway i La Història de Catalunya , de Ferran Soldevila.

Ah!, i un petit llibre que m’havien obsequiat els meusamics del consolat anglès de la colònia: The Spirit ofCatalonia , de Josep Trueta.

També gaudia d’una bona amistat amb un adroguer, elsenyor Liu, un xinès petit, sempre somrient, amb una trena

que mig amagava amb una gorra, que es feia dur deHangzhou una pomada feta del fruit de l’arbre de la càmfora,amb la que jo m’untava les cicatrius facials. I recordo que undia que anava a recollir la pomada va aparèixer la seva dona,també menuda, amb ulleres de muntura de filferro, que,mentre em mirava, amb el seu anglès deficient, va dir-me: – Tingui pomada, pelò vostè té cicatlius que cap pomada no

pot culà.

*****

En vorejar els records de la Xina i mentre rememoro aquestperíode crucial de la meva vida, he d’obrir un parèntesi queens situï en els seus esdeveniments de l’últim terç del segleXX, a fi que s’entenguin com els vaig viure, com van influir-me, i el tomb tan extraordinari que donarien a la meva vida.



32

I encara més, com jo, pràcticament sol, vaig haver de lluitarcontra el govern de Mao Zedong, un déu. Vist amb la perspectiva que donen els anys, és indubtable

que Mao ha estat el governant modern que més ha fet per

projectar la Xina del futur, però també que el preu que hapagat el seu poble ha estat el de la vesània d ’un home d’unacrueltat implacable.

Durant la primavera de 1956, Mao Zedong havia posat enmarxa La campanya de les cent flors , nom derivat de la frase“que les flors floreixin”, i que ell va transformar dient “quefloreixin cent flors, que cent escoles de pensaments’enfrontin”, on demanava més llibertat i rigor al mónintel·lectual i científic.

En realitat, la campanya va ser un gran parany perdesemmascarar els qui considerava els seus opositors, elsreformistes, espantat per l’actitud revisionista de Kruschov ala URSS, i els fets que van propiciar la revolta hongaresa. Arran del 1957 va encetar-se El moviment de rectificació ,

que va consistir en la persecució des del govern de tots

aquests reformistes, i en el decurs del qual més de mig milióde persones van ser acusades, la meitat d’aquestes vanperdre la feina, en tant que un nombre considerable erencondemnades a treballs forçats en els tristament famososgulacs xinesos, d’on la majoria ja no tornarien. S’aplicaven

les teories contraries a Marx fins a extrems indescriptibles,amb el maoisme com l’antítesi del marxisme.

L’any 1958, Mao va donar la consigna d’El Salt Endavant,

amb el que maldava per convertir la Xina en un productord’acer a l’alçada dels EUA i d’ Anglaterra. Una utopia des detots els punts de vista, sobretot pel sistema a emprar, ja quetothom l’havia de produir en els forns que van instal·lar-se ales escoles, a les fàbriques, a les granges i comunes i fins i toten llocs públics com hospitals, on hi posaven totes lesandròmines de ferro que la gent tenia a casa, des dels woks de menjar, els claus, les claus, les motllures dels quadres, les



33

finestres o les barres dels llits. Absolutament tot. I tothom esva dedicar a aquesta feina absurda, d’una seriositat pueril.Els camps es van malmetre, els joves no van tornar a lesescoles i les cases queien desmuntades. Amb el fracàs havia

desaparegut el conreu del camp i els menjars bàsics.Començava una època que duraria dos anys i que esconeixeria com La Gran Afamada , en què caurien milions dexinesos, literalment morts de fam, i on es contaven casosesgarrifosos de pares menjant-se els fills o de gent quemenjava fulles, herbes i escorces.

Mao admetria de mal grat el seu error, però no oblidaria lescrítiques en el si del partit, i tot seguit va promoure LaRevolució Cultural , sota les primeres consignes: “Hemd’arrencar la gespa, hem d’arrencar les flors, hem de matarels pardals” , tot enunciant el missatge definitiu: “Primer ladestrucció, la reconstrucció arribarà sola”. Mentrestantelsseus acòlits promovien el seu culte amb frases com: “ElPresident Mao és el sol vermell dels nostres cors.Polvoritzemals qui van contra ell. El Pensament de Mao guia les nostres

vides. Tot el món admira Mao”

.El terror va escampar-se arreu i la Xina va omplir-se de joves guàrdies rojos, que des de les escoles o des de

lesuniversitats, des dels dazibao o des de la ràdio, eren

manipulats amb les consignes següents: “S’ha de crear unhome nou. S’ha d’acabar amb el món vell perquè en neixi unde nou”.

El mes d’agost de 1966 −coincidint amb la meva arribada aHong Kong− va ser testimoni de més d’un milió de joves que,arribats de tot el país, amb els mocadors vermells al coll, elbraç dret enlairat i el somriure d’El Gran Somni , assistien ala primera gran concentració a la plaça de Tiannamen dePequín. Fet que es repetiria fins a vuit vegades, i en quèMao, que la presidia amb el seu dofí al costat, Lin Biao, els



34

va enunciar les tres antiguitats que s’havien d’abatre: Ideesantigues. Cultures antigues. Costums antics.

Obres d’art valuoses, amb una història mil·lenària aldarrere, serien destrossades; centenars de milers de llibres

serien cremats en grans pires; els museus serien assaltats,els temples requisats i els vells palaus i les cases particularsenderrocats.

Ja descavalcat el partit dels vells comunistes i amb l’exèrcitescapçat per Lin Biao, Mao va donar als joves ales per larevolta, mentre Zhou En Lai intentava controlar, entremigdel desori general, les dues forces en paral·lel: la destructivai la constructiva.

Tota l’activitat d’ensenyament havia quedat aturada.Grups de joves maltractaven a les persones consideradesdesviacionistes, que eren humiliades, escopides i apallissadesa base de puntades i cops de puny. A més a més, se lesobligava a fer la figura del reactor, que consistia en fer-lesagenollar mentre un guàrdia roig que les agafava dels braçospel darrere i els pujava amunt alhora que amb un peu els

premia l’

esquena, insensible als crits esfereïdors de lesvíctimes, que acabaven amb les vèrtebres, braços icostelles esquinçades o trencades. Als professors i escriptors se’ls llançava tinta vermella i

negra a la cara, se’ls penjaven del coll rètols insultants iofensius, i se’ls passejava damunt d’un carro amb barrets decucurull, juntament amb els metges i funcionaris caiguts endesgràcia.

Acabada la revolució, es parlaria de gairebé mig milió demorts i milions de ferits i desplaçats.

*****

Jo m’entenia amb els xinesos tot parlant un escaritmandarí, perquè havia estat a la Xina un munt de vegades:la primera a Canton, navegant pel Riu de la Perla, on



35

descarregàvem maquinària i agafàvem seda i melca. Hofèiem des del port de Victoria i no era un viatge complicat.En una setmana se’n podien fer dos o tres, segons la càrrega.Una altra vegada, havia fet un viatge més llarg, al nord, a

Tianjin, com un mitjà per arribar a Pequín. Entre Canton, abaix, al sud, a tocar l’illa de Hong Kong, una de les dos-centestrenta-sis que componien la regió, i Tianjin, a dalt, al nord,no solament hi havia un grapat de quilòmetres de separació,sinó tot un sistema de valors diferent. A Canton els hivernseren suaus, a Tianjin se’ls gelava el mar. A Canton esparlava el dialecte cantonès i a Tianjin el dialecte deShandong. La cuina també era diferent, amb la cantonesamolt sofisticada i la de Tianjin més casolana; també ho era eltarannà dels que hi vivien: els cantonesos més agosarats,més comerciants, més nerviosos, els de Tianjin méstranquils. Més endavant havia navegat des de Xangsha, a laprovíncia de Hunan, i regularment havia remuntat elHuanpu per arribar a Xangai. Després d’incomptablesvegades amunt i avall m’hi entenia bastant bé.

L’

altra tema és que d’

una manera o d’

una altra, anirianavegant els diversos rius i canals, amb els corresponentsports xinesos, que tan bon servei em farien en un temps avenir.

*****

A Singapur, per un conveni de la companyia mercant,freqüentava els dos punts d’elit: el Cricket Club i el bar de

l’Hotel Raffles, ambdós amb estrictes drets d’admissió. Enqualsevol dels dos locals acostumava a romandre-hi solitari,excepte si hi havia oficials del vaixell amb els qui compartiruna beguda.

Vaig aprendre a jugar al criquet, un joc en equip similar albeisbol, que me’l prenia com una manera de passar el temps imantenir-me en forma. D’ell em feia una certa gràcia tota laparafernàlia que l’envoltava: el guarniment tan peculiar dels



36

jugadors i la idiosincràsia cavalleresca amb que s’adornaven,i sobretot les relacions socials que es feien paleses en lesinterrupcions, i durant la partida, en beure te perfumat, otsai, aquest per cert bastant indigest. Al cap i a la fi,

l’eentreniment que suposava cada partit, amb tot elsmembres del club participant de les diferents atapes del joc,era absolut. Llevat de quan venien equips d’ Austràlia, isobretot del Pakistan, contra els quals l’antagonisme religiósi racial sobreeixia, i aleshores la competició s’enduria i el fairplay es deixava a casa. Aleshores les grans pales esconvertien en llances.

Transcorreguts més de tres anys de l’estada a Àfrica,reconeixia que les vivències viscudes allà m’havien canviat;havia esdevingut un ésser encara enfosquit però mésaltruista i amatent vers les situacions dels altres.

Un dia, el primer oficial Frederick, amb qui m’aveniamolt, va preguntar-me si el volia acompanyar a un espectacletribal que feien en un petit teatre, on es contava larecuperació històrica del Singapur de les feres i aiguamolls

pestífers del segle XIX. Va ser una actuació molt interessanti, al final, en acomiadar-nos el meu company i jo d’una actriu−una dona vella de pell rebregada com un llangardaix, quasiencartonada− que havia intervingut a l’escenari interpretantuna sibil·la, pròpiament un xaman en versió femenina, va

preguntar-me: – A tu també t’ha agradat? Vaig respondre afirmativament, i ella va dir-me:

– Però tu no estaves aquí. – Oi tant que sí – vaig respondre, alertat per no sabia què. Aleshores ella va insistir: – El teu cos estava assegut aquí, però la teva ànima no.El meu amic va intervenir, probablement massa tard: – Cura amb l’ Àvia Lynette, que veu el passat i endevina el

futur. Em temo que a la funció que hem vist aquest vespre,ella s’interpretava a si mateixa.



37

No vaig badar boca, endinsat en els meus pensaments,però amb la sensació dels ulls penetrants de la vella fixos enels meus. – Per què no véns a veure’m a casa meva? – va fer ella.

I donant-me un tros de paper escrit, va prosseguir: – Aquí et deixo la meva adreça. Vine demà, que no tenim

funció. Sense avisar. Tot sol. La millor hora és aquesta.L’endemà no sabia què fer i vaig decidir que pagava la pena

escoltar-la i treure’m el cuquet del neguit. Vivia als afores deSingapur capital, en un barri modest, on al carrer es veienbarrejats nens xinesos, indis i malais descalços. Era una casatorta, amb la porta oberta i una cortina de plàstic que vaigenretirar. La vaig veure, entremig de la foscor interior, comes gronxava en un balancí i em convidava a entrar; desprésva oferir-me un te i em va començar a parlar dels seusavantpassats: – Nosaltres procedíem del nord de Malàisia, i des del

moment en què els meus avis van arribar aquí es van trobaramb una terra infecta, amb animals de tota mena, a vessar

de pirates i gent de malviure, i amb unes quantes famíliesque vivien del peix. Aquest era un barri de pescadors i aquívam quedar-nos a viure. El meu poder me’l va llegar la mevamare, que el va heretar de la seva i aquesta també de la seva.Moltes generacions ens han permès esbrinar misterisinsondables. A la meva família, per part de mare, ens diuenles aligones, per la capacitat que posseïm de transmutar-nosi veure els més petits detalls, per allunyats que siguin.

També sentim certes presències, ànimes perdudes, gent queha mort i que no vol marxar. A tu vaig sentir-te cridar.Crides tant que ensordeixes, no pots oir-te ni et fas entendre.Pots dir-me per què crides?

Hauria volgut fugir, però no sabia què em retenia. Assegutdavant d’aquella vella que em furgava vaig quedar-me ensilenci, i ella no em deia res, amb els ulls tancats, asseguda



38

al balancí, mentre cantussejava una espècie de cançó debressol. En tornar en si, d’improvís, va preguntar-me: – Què és el que et va passar en l’accident? – Pot veure les cicatrius – vaig respondre assenyalant-me la

cara. – No. Aquí no hi són totes, les pitjors són les que no es

veuen, les que reflecteixen els teus ulls. Altra vegada una persona m’esmentava les cicatrius que no

es veien. Vaig sentir com l’angoixa em pujava pit amunt icom la Marta, més viva que mai, em somreia com havia fet dela taula estant, on havíem pres l’aperitiu, aquell dia fatídic aTiana, dalt de la Conreria. – Dóna’m la mà i diguem-ho tot. Abduït pels ulls petits, allargats i negres de la vella, li vaig

explicar tot. No vaig ometre res de l’accident i delspensaments enfollits sota les benes de mòmia, seguit de lasensació d’esdevenir un ninot mentre em netejaven, emdonaven el menjar amb una cullereta, i de beure amb unapalla d’orxata. Del meu sentiment de culpa en saber que la

Marta era morta, de la impossibilitat d’

oblidar-la, de lespròpies renúncies, com la negativa a conèixer cap més dona,de la fugida de casa per foragitar els records més pregons, del’enyorança d’allò que hauria pogut ser i no va ser, i de lasoledat. Només la feina i els llibres pertot i durant molt detemps. I finalment la revelació africana.

Ella m’escoltava amb els ulls clucs i em premia la mà entreles seves mans, d’una pell sorprenentment suau, gairebé

transparent, mentre jo, sense poder fugir, em sentia reviuredins de la meva història com en un cinematògraf personal. Va obrir els ulls: – Vols oblidar-ho? – No, no vull oblidar res, ja que és la meva vida. Només

demano poder-hi conviure. – Tu sol no podràs, perquè ets massa sensible. Hauries

d’haver seguit la dona africana. Et necessitava i la



39

necessitaves. Ella t’hauria donat una nova vida i un nouobjectiu. Ara hauràs de morir per tancar aquesta ferida. Notrobaràs la pau fins que no ho facis. Puc donar-te un xarrupd’un licor d’herbes que t’ajudarà.

Penosament vaig alçar-me i, recuperada la mà, li vaig fer,abans de sortir: – No necessito cap beguda. Estic cansat de les drogues: no

em resolen res i només em porten perjudicis. És un calze quel’he de passar tot sol. – Recorda aixó què et dic: moriràs i tornaràs a viure. Quan

t’hi trobis, torna’m a veure.Sense dir res més li vaig fer un petó al front, li vaig deixar

deu dolars a la taula i vaig marxar.I poc després els fets li van donar la raó.

*****

Havíem salpat de bon matí del Port de Belawan, aIndonèsia, i un cop deixat enrere el pont de Georgetown,

navegàvem, de nord a sud, per l’

Estret de Malaca en direccióa Singapur. El vaixell, carregat a vessar d’oli i farina depalma, singlava lentament sobre una mar calmosa, i portavacom a únic passatge, a part de la tripulació, dues noiesneerlandeses amb motxilles que havien pujat per fer latravessia que durava dos dies.

Les sentia xerrar a coberta, devora on jo jeia, en unahamaca, només vestit amb la gorra i els pantalons curts de

mecànic, i amb un llibre a les mans, quan de sobte es vansentir unes veus, emeses des d’uns altaveus, que enscridaven l’alto, seguides d’uns trets en ràfega. En unsinstants van pujar a l’assalt uns pirates malais disposats arobar el vaixell amb la càrrega que portava. Sabia, pel queexplicaven altres mariners que s’hi havien trobat, que si nose’ls oposava resistència la tripulació sempre se’n sortia,d’aquests tràngols.



40

En un no res ja els teníem estratègicament dispersos abord, encanonant-nos amb uns Kalàixnikov AK-47automàtics de canó curt, i el que portava el comandament,dirigint-se a mi, va etzibar-me: – Tu, caramarcada, ajuda a màquines! Vull el vaixell

estable! – Vosaltres dos no el perdeu de vista! – va manar a dos

companys.I a una de les noies, que plorava nerviosa: – I tu no xisclis més! – i amb un cop de culata a la cara la va

llençar a terra, on va quedar quieta, desmanegada, amb lacara sangosa.

En veure la noia estesa, una ardor va remoure’m l’estómac.Una fibra no del tot adormida s’havia revifat i em vaig sentiragredit, ple de ràbia i impotència. Sense deixar de caminar,amb els queixals premuts, precedia els dos sicaris cap a lasala de màquines i comptava mentalment la resta delspirates: quatre a coberta, distribuïts entre dos al castell deproa, els altres dos al darrere meu, i dos més que havien

pujat al pont de comandament. Total, sis.Tal vegada la providència, bé que tardana, em donavafinalment l’oportunitat de jugar-m’ho tot a una carta.

Amb aquest pensament baixava les escales angostes iverticals cap al ventre del vaixell i maldava per controlar-me,dementre sentia els individus del darrere, que em seguienmolt alterats, i un d’ells em clavava a l’esquena la boca delcanó de l’ AK-47.

En un tram on el descens es dificultava pel pendent i larevolta de l’escala metàl·lica, sense pensar-m’ho més, vaigmig girar-me, ràpid, cara el pirata més proper, i li vaig donarun cop sec al braç que li va fer caure l’arma, a l’instant que josaltava al replà de sota. El tipus, sorprès i desequilibrat, ambuna exclamació sorda, va agafar-se instintivament a labarana, alhora que s’entrebancava amb el seu company i elsgraons. Amb l’enrenou, l’altre pirata momentàniament fora



41

de control, el va metrallar mentre ell també, perdial’estabilitat i rodolava als meus peus, on jo, amb el primerque vaig tenir a les mans, l’arma de l’altre, li vaig etzibar uncop mortal a la cara amb la culata.

A coberta s’havia fet un silenci total, i només se sentien elsgrinyols del vaixell, mentre els dos subjectes romanienmortalment immòbils i sagnant als peus de l’escala.

Des de dalt van cridar: – Subra! Ismail! Què cony passa? Ara, de la coberta de proa m’arribaven veus, corredisses i

trets de metralla. Vaig sortir cautelós; a pocs metres hihavia dos companys de la tripulació a terra, a més a més deles noies i un dels pirates que corria esquitllant-se pel puntalde càrrega, en direcció al molinet de proa. Vaig veure coml’abatien, en tant que jo, agenollat, acaronava una de les

joves, la malferida, que emetia uns sons inarticulats amb elsulls entreoberts, la qual cosa em va fer respirar alleugerit ensaber que no era morta. Vaig redreçar-me; no sabia quantspirates quedaven dels sis que ens havien abordat i

sobtadament vaig ajupir-me per temor que m’

estiguessinapuntant. No es movia res. Vaig mirar enlaire, al pont decomandament, i vaig veure al capità que em feia el signe deltres, tot assenyalant a la grua de coberta. M’hi vaig atansararrossegant-me i, en escoltar, gairebé a tocar-lo, com un d’ellsparlava desaforat pel walky talky , sense dubtar-ho vaigposar-me dret i li vaig llençar un tros de ferro a la cara, ivaig aprofitar el seu atordiment per donar-li amb el mateix

ferro un cop sec al clatell. Vaig veure com els meus companys perseguien els quirestaven, disparant-los fins a acabar els carregadors, i ja no

hi eren. Aleshores, el soroll d’un motor llunyà va advertir-meque es posava en marxa la llanxa pirata i, àrduament,malgrat que les cames es mostraven reticents a obeir-me,vaig posar-me a córrer, amb l’arma del darrer pirata a la mà,en direcció al castell de proa des d’on vaig disparar,



42

esquivant alhora els seus dispars, repenjat en el passamans,tota la munició de l’ AK-47 fabricat a la Xina. L’arma,ingovernable mentre disparava, va donar-me un cop a la carai va saltar-me de les mans com una serp de foc, però la petita

nau pirata va aturar-se sotsobrant. Es veien tres homes acuita-corrent, disparant i cridant des de la coberta, fins quetot d’un plegat la llanxa va explotar, deixant anar una granflama vermella seguida d’una fumarada negra. Amb la mirada esvaïda em sentia alleugerit com si

m’hagués llevat un gran pes del damunt, mentre que per lacoberta del vaixell ara tots corrien, com les formiguesescapant d’un formiguer ple de fum. I jo m’havia quedatmirant-m’ho, repenjat al molinet de l’àncora amb una grantaca de sang al ventre i una altra a l’oïda, aquesta últimasegurament per la ressonància de l‘arma al descarregar-la opel cop del retrocés de la culata a la cara, i relliscava a poc apoc, perdudes les forces, fins quedar estabornit a la borda.

El recompte final va ser de dos tripulants morts, dos més deferits, comptant-me a mi, una noia amb una commoció greu i

el pòmul esquinçat, l’

altra amb un atac d’

histèria, i noupirates morts. Després van evacuar-nos per carretera des deKlang fins a Kuala Lumpur, a l’objecte de realitzar totes lesdeclaracions i detalls policíacs. A mi van diagnosticar-me queuna bala m’havia travessat netament un costat, al que s’hihavia d’afegir el cop de la cara, evident pel color morat. Vam arribar a Singapur amb dos dies de retard, amb tota la

càrrega sencera. Al port ens esperaven les autoritats, un

parell de periodistes, el president de l’armador i també el dela companyia mercant. La declaració a la policia, després delque ja s’havia dit a Kuala, va estar un tràmit, i finalmentvan deixar-me marxar a l’Hotel Raffles per recuperar-me. Aquella nit va ser la primera, després de set anys, que vaigdormir d’una tirada, sense els constants malsons que

m’obligaven a cercar l’ajut de l’haixix i similars. Era com si



43

tot d’una hagués de recuperar el son endarrerit de quasinoranta mesos. Gairebé tres mil dies.

La noticia va estendre’s arreu i l’endemà un periodista delThe Straits Times va parlar-ne abastament a primera

plana, sobretot de la meva gesta. I l’onada social de l’illa,sempre a l’aguait de nous esdeveniments que els trenqués lamonotonia del dia a dia, va posar-se en moviment. Al Rafflesi al club de criquet s’enraonava de mi, i la majoria s’adonavaque gairebé ningú no em coneixia personalment, i que els queem tractaven no ho havien fet a fons. En definitiva, que elspocs que em coneixien em recordaven quasi sempre allunyat iassegut amb un llibre a les mans. Alt, morè, amb unacicatriu a la cara i una altra al coll, no passava desapercebutper més que volgués invisibilitzar-me, i tothom era conscientque m’havien vist però tanmateix ningú no en sabia res.Fins i tot, si ho preguntaven als meus companys de l ’equip decriquet, amb els que m’hi avenia bé però que ho ignoraven totde la meva vida, rebien un arronsament d’espatlles com aresposta.

Un ésser estrany, misteriós, havia habitat entre ells i ningúno sabia qui era? Havia jugat a l’equip de criquet: onzetitulars i quatre suplents, i no em coneixien? Era unaincògnita massa emocionant i irreal perquè no s’alcés el telóde la gran comèdia social del restringit club del Singapurblanc, on tothom coneixia tothom.

*****

A la meva habitació del Raffles, el timbre del telèfon vacomençar a repicar amb el senyor Stàlikas a la línia, quem’anunciava que una agenda abans inexistent s’havia farcitd’actes d’homenatge. És a dir, que em trobava al bell migd’un batibull d’afalacs, en què aquest personatge, presidentde l’armador grec, era el meu principal valedor.



44

Ens vam entrevistar mentre esmorzàvem, amb ell i unscomissionats, i em van explicar la preparació d’un programad’homenatge per aquell mateix dia al Cricket Club, on, amés, es faria un sopar de gala amb les autoritats i els

personatges més reconeguts de l’alta societat. També em vandir que l’emblemàtic primer ministre de Singapur, Lee Kuan

Yew, volia saludar-me personalment, i que més tard hi haviauna roda de premsa emparaulada. Els vaig encarir quem’alliberessin de compromisos socials aquest primer dia i queal dia següent ja consentiria amb tot el programa que emvolguessin preparar. En dir-me que això no es podia fer vaigposar-me seriós, i sense noves explicacions vaig aixecar-mede la taula i, tot ignorant les seves mirades amoïnades, elsvaig deixar plantats.

En tornar a la habitació vaig estirar-me al llit i vaigadormir-me immediatament.

*****

Novament el timbre del telèfon va despertar-me. Erenquarts d’una; havia dormit tres hores més. Ara, aquell pesatde l’Stàlikas em deia educadament que ho havien modificattot per l’endemà i que ja en parlaríem més tard.

Per primera vegada en molt de temps em sentia descansat ialleugerit, com si m’hagués tret una llosa del damunt;pensava en la Marta i no sentia aquella punxada al pit abanstan familiar, i fins i tot em sentia capaç de tornar de nou a

l’ Àfrica, a encetar la impossible recerca de l’ Ashina, la donaque m’havia revifat amb el plaer de la sensualitat.El primer que vaig fer va ser telefonar a l’hospital de Kuala

per interessar-me per la noia ferida, on em van informar queevolucionava positivament. Després vaig anar a un sastrexinès a fi de que em confeccionés en menys de vint-i-quatrehores un vestit per la gala del sopar, i finalment vaig reunir-me, a l’hora del te, amb els membres de la tripulació, on, en



45

un ambient distès i agradable, cadascú contava la seva visiódel succés, d’acord al seu particular punt de vista o segons ellloc on estava. Així ho explicava el primer oficial que em vaveure córrer fatigosament, mentre arrossegava l’arma, fins a

metrallar la llanxa pirata, i els de la sala de màquines alsqui, des del replà foradat de dalt, els degotejava la sang delprimer pirata metrallat. Era un anar repetint la mateixahistòria viscuda, tal com ho feien les societats tribals enexplicar les seves gestes.Un esdeveniment únic que,probablement, ningú d’ells no el tornaria a retrobar, però quees contaria durant força temps per l’Oceà Índic.

L’endemà vaig fer cap a parlar amb l’ Àvia Lynette. Noestava segur de què li havia de dir, però sabia que ella haviallegit en la meva ànima.

M’agafa la mà i em parlava amb aquella veu d’esperit entrànsit: – T’esperava ahir. Has vist la mort i tornes a viure. Has

sobreviscut a la catarsi. Mai no tornaràs a ser el que eresperquè l’alliberació ha estat molt difícil, però has sortit de

l’

infern mental on t’

immergies i ara ets un home nou. Lalínia de la vida ha tornat a afermar-se. Però vés amb compte, ja que no és recta; la teva vida no serà un rabeig. Tornaràs aestimar i tornaràs a viure, però res no et serà fàcil. Sisplau,pren-te aquest beuratge que t’he preparat. No temis, és unatisana feta amb diverses herbes. Et farà bé. Aquesta vegada m’ho vaig beure sense recança. Era

calenta, dolça i aspra alhora, i va dur-me una sensació de la

qual no em volia deslliurar. Un estat hipnòtic i profund,envoltat d’una pau total. En un interludi em va semblarveure a l’àvia Lynette, amb les faccions d’àliga, com emmirava fixament, però no la vaig témer des que sabia que noem faria mal.

*****



46

Des del moment en què vaig irrompre al club, tan morè, alti prim, acompanyat pels amfitrions, el senyor i la senyoraStàlikas, perfectament vestit d’etiqueta, pantalons negres,americana blanca creuada, camisa blanca i corbatí vermell,

tots els assistents van irrompre en un aplaudiment llarg iadmiratiu. El senyor Stàlikas va fer un petit parlament on vaagrair la meva valentia i, tot escombrant cap a casa, ço és,cap a la companyia, va lloar públicament l’exemplaritat delmeu acte, en què havia posat en perill la meva pròpia vida,però havia salvat la dels altres. I, el que era més important,havia donat la pauta de què s’havia de fer d’ara endavant perenfrontar-se amb els pirates que infestaven l’Estret deMalacca. En concloure va expresar ampul·losament laconvicció que el meu nom estaria per sempre més cisellat enels annals de la societat. Seguidament em va cedir laparaula, de la que jo en vaig fer un ús moderat: – Gràcies a tots. Agraeixo molt el que ha dit el senyor

Stàlikas, però en un succés com aquest tenir la sort de caraés molt important. També uns companys que et facin costat.

Gràcies i bona nit.Enmig de l’aplaudiment general, vaig baixar del petitparament per dirigir-me a la taula on m’havia d’asseure.Mentre m’obrien un passadís tothom em mirava encuriosit iadmirat; ara, segurament, les cicatrius, sobretot la de lacara, em donaven una personalitat especial.

El periodista de societat del The Straits Times escriuriaa la seva crònica d’aquella nit del 3 de maig de 1969: “ La

personalitat de tots els homes, alguns d’ells interessants,altres intel·ligents, la majoria rics, va quedar definitivamentesvaïda amb l’entrada del senyor Armand Giralt” .

Recordo ara l’anècdota, perquè era similar a la que anysdesprés en Marcello Mastroianni escriuria en les sevesmemòries en contar que una nit, sopant al Maxim’s de Parísamb els productors de la seva propera pel·lícula, ell se sentiael centre de les mirades dels altres comensals que



47

l’envoltaven, quan sobtadament va arribar en Gary Cooper,que el mateix Mastroianni definiria com un home bell, alt,ros i bronzejat, amb aquells seus ulls blaus i l’americanablanca creuada sobre el cos prim i atlètic; “i jo, i tots

nosaltres”, seguiria dient en Mastroianni, “ens vam quedardifuminats per aquell prototipus d’home estèticamentperfecte”.

En començar el ball vaig sortir a la terrassa i vaigasseure’m en un racó a tocar del camp de criquet a l’objected’analitzar les meves emocions. Per primer cop, m’ho repetiauna vegada i una altra, em sentia bé dintre meu, i per primercop podia mirar enrere sense recances. I paladejava en silencil’Sling en comptes de brandy amb escocès sec, pur malt d’ordi−al sud-est asiàtic s’acostumava a especificar l’ordi com unadeformació dels temps que a la cervesa se la distingia pelmaltatge, segons procedís de l’ordi o de l’arròs, i un exempled’això era el sake japonès, que malgrat que es coneixia com avi japonès, pel seu procés se l’hauria de reconèixer com unacervesa d’arròs−, quan vaig sentir un lleuger frec a l’esquerra

precedit d’

una olor fresca i intensa, i al girar-me vaig veurela noia, a tocar, que em mirava des de la seva alçada; era lamateixa que jo ja havia observat en silenci durant el sopar,asseguda al costat de l’ambaixador d’ Anglaterra, mig tapadapel gran centre de flors. A la gran taula rodona on havíem sopat, s’asseien els

responsables de les companyies, armadora i naviliera, elpresident del club i el susdit ambaixador, i cada vegada que

jo mirava endavant, la meva mirada es creuava amb aquellsulls, uns cristalls verds maragda. A la meva dreta s’asseia lasenyora Stàlikas, una gran coneixedora de la mitologia grega,que va quedar-se literalment bocabadada en trobar en un llocestrany com Singapur, un dels últims racons civilitzats de laTerra, un home també estrany com jo, que li parlava delspersonatges de la Ilíada i de la Odissea , com si els haguésconegut sempre. Alhora havia parlat amb la senyora Scott, a



48

l’altre costat, l’atractiva i espectacular esposa del presidentdel Cricket Club, sobre el Singapur històric i miserable defeia mig segle, de la gran visió de Thomas Stamford Rafflesque el 1818 va decidir fundar una colònia britànica en un

paratge infernal, i del que podíem imaginar que s’esdevindriaen pocs anys. Però no havia creuat ni una paraula amb ladama del davant, de qui només havia albirat els ulls entreles flors.

Ara, en veure que es quedava dreta, jo m’havia aixecatràpidament, però ella va aturar-me amb un gest: – Sisplau, no s’aixequi. Si m’ho permet, jo també m’asseuré.Un cop tots dos asseguts, la vaig observar de prop, en

silenci. – No sembla que li complaguin gaire res aquestes festes – va

fer ella.El seu anglès era perfecte, d’Oxford o Cambridge, vaig

judicar. – No gens, i a vostè?−vaig respondre curós ara amb el meu

d’accent. –

A mitges. És veritat que és espanyol? – Sí. Vaig sortir del meu país fa uns set anys. Suposo quesap el meu nom pels diaris. Puc saber el seu? – vaigpreguntar. – Jackie, Jackie Roth. – Senyora Roth? – No sóc la senyora Roth. Sóc la seva filla. Havia de venir la

meva mare, però al no poder fer-ho per uns compromisos

ineludibles, jo he estat la substituta. – Perdoni que no li hagi ofert una beguda, què vol prendre? – Què pren vostè? Un Sling? – va respondre amb

desimboltura etzibant amb un cop d’ull l’aspecte del líquid. – Sí, el Singapore Sling −vaig dir jo sense més aclariments. – Jo beuré el mateix. Sisplau, només amb una gota

d’ Angostura i amb dos glassons.



49

No vaig donar-me gaire pressa en tornar, convençut quequan ho fes ella ja no hi seria; però quan vaig arribar amb labeguda sol·licitada, en un got alt amb dos glassons, ellaromania, allà somrient i tranquil·la; ara, tots dos encabits en

les velles butaques d’alt respatller de vímet groc, sotal’encara més vell i clàssic porxo amb el sostre de fusta, lespistes de tennis a una banda i el llarg camp de criqueta l’altra,assaboríem lentament la beguda. – Li puc fer una pregunta? −va etzibar ella. – Esclar. – Què hi fa en un vaixell de càrrega, a la sala de maquines,una persona amb els estudis que té vostè? És il·lògic que

un enginyer naval treballi com a maquinista en unvaixell d’aquestes característiques. – És una llarga història. – Tinc tot el temps del món. Vaig somriure després de no sabia quant, però no vaig

respondre, volent-me mantenir distant, però ella va tornar aparlar: –

Tal vegada un amor perdut? – No, res d’amors perduts – vaig contestar en la distància. – Res d’amors? – va repetir ella, amb un deix d’incredulitat, i

va prosseguir, sense desànim: – Fugitiu, potser? – De mi mateix. – La senyora Stàlikas m’ha dit que mai no havia trobat una

persona tan culta com vostè, i la senyora Scott parla, i no

para, de vostè com un personatge interessant, un aventurerdeixat caure misteriosament a l’Estret de Malacca. Quin delsdos és vostè? Quina és la veritat? – És una bona pregunta que es respon amb una altra; quina

és la veritat, la que dóna un mateix o la que veuen els altres? – Vol dir que un no és qui creu ser sinó el que veiem els

altres? – Lafontaine – vaig citar el nom de l’autor en un to lleu.



50

– O que vostè és la barreja del que diuen elles i del queexpliquen els que el van veure en acció al vaixell, al que amés a més s’hi ha de sumar el que pensen els del club, queabans ignoraven qui era vostè i ara sembla que tothom ho

sap tot, i, finalment, el que sap vostè mateix i no vol dir. – A la seva frase cal afegir-hi un corol·lari: tots ensenyem denosaltres el que volem que els altres vegin – vaig dir jo,

sensesaber com s’acabaria aquella mena de mots encreuats. – Tots no podem amagar-ho tot durant tot el temps. – Bé, Jackie, vostè m’ha dit el que creu que tothom pensa de

mi, i vostè, què en pensa?Em va mirar i va enraonar pausadament: – Tots veiem el mateix: un personatge misteriós, però a

més a més jo hi diria una altra cosa: amb un patimentamagat i profund.

No li vaig contestar de moment, categòric en el meu secret,mentre mullava els llavis amb la beguda forta i tonificant. – Vostè és insistent – vaig exclamar al final.

Ella va deixar anar una rialla agradable, i va continuarcom si res amb l’ interrogatori: – On viu quan baixa a terra? – No visc enlloc i si puc no hi baixo. Tinc un apartament a

HK, però d’ençà que s’ha agreujat la Revolució Cultural , a laXina pràcticament no hi he tornat. A Singapur, de momentvisc al Raffles. – Un personatge que viu al mar envoltat de llibres! Com el

capità Nemo al Nautilus! – va exclamar sense deixar desomriure.La senyora Scott, que evidentment ens buscava, va

interrompre la conversa, fent gala d’un entusiasme exagerat: – Jackie, has acaparat el nostre homenatjat. Armand, tinc el

pressentiment que vostè és un bon ballarí. Li puc confiar elproper vals?



51

– Fa una eternitat que no ballo, però serà un plaer – vaig fer jo, mentre m’aixecava i ocultava la punxada del costat ferit,on instintivament m’hi vaig portar la mà, gest que, tota ulls,inquisitius, no va passar desapercebut a la Jackie. – Estic segura que serà una parella de ball perfecta – va

asseverar la senyora Scott en oferir-me el braç. – Tornarà? – va preguntar-me la Jackie. – Crec que sí – vaig contestar jo, enigmàticament. – No te’n refiïs – va reblar la senyora Scott.Tal com la senyora Scott havia suposat, jo era una bonaparella de ball, i tot recordant els meus temps a les

festesd’estudiants, o al 6.49 de Barcelona, l’agafava per l’esquena

sense prémer, però amb la mà ferma i tèbia, a fi de donar-lila seguretat que podíem donar les voltes que volguéssim,que no cauria. Acabat el segon vals, el senyor Scott, inquiet, va

avançar-se a la recuperació de la seva esposa i jo vaigretirar-me al bar, on vaig demanar una beguda refrescant.

Novament vaig sentir el perfum abans que la veu: – No pensa tornar?−va fer. Vaig donar-me la volta, assegut al tamboret: – On? – A la terrassa. – Jackie. Vol dir-me què vol de mi? – Vull saber qui és. Vostè no és ni un aventurer ni un no

ningú. Per què és aquí? Ah! i una altra cosa, té sang al costat

del pit. Crec que seria convenient que pugés a la seva cambraa canviar-se de camisa. Vaig fer el que m’havia suggerit, però no vaig tornar.

M’havia acostat a un foc nou i instintivament vaig tenirfretura de cremar-me, perquè la noia més bella del clubs’havia enlluernat per l’heroi del moment, sense copsar que jono era un heroi sinó un suïcida. Però ara el meu cos rebulliasota l’ influx de la femella. Vaig decidir anar-me’n al llit.



52

I altra vegada el subconscient, remenant els somnis, em féuuna mala jugada. La Jackie i la Marta juntes i mescladessortien i entraven d’una gran cova, i en intercanviar les careses confonien dins d’aquell escenari d’ordre desordenat.

III

El vaixell salpava de matinada i jo vaig presentar-m’hi al’hora adequada, però evidentment ja res no era el mateix.

M’havien donat el càrrec eventual de sotsoficial, a l’ esperadel nou càrrec que m’estaven preparant, i la llegenda vaprecedir-me pels ports on vam atracar. A Manila, onm’anomenaven senyor Armando, i a Hong Kong, onm’anomenaven mister Giralt, vaig retrobar els meus vellsamics filipins i xinesos, aquests, cada vegada més, força

preocupats pels seus parents de Xangai i Canton, enfonsatsen els actes destructors de la Revolució Cultural , que tambétenien el seu ressò a la colònia anglesa en forma d’aldarulls,destrosses i enfrontaments barroers. A la colònia es parlava i es sofria contínuament aquest fet –

proper en la distància però allunyat en la ideologia – alsbars, als hotels i especialment a les xerrameques de l’StarFerry, mentre traslladava la gentada de xinesos i occidentals

de l’illa a la península.En un altre ordre de coses, com que la companyia mercanten rellegir el meu currículum m’havia donat el càrrec dedirector de tràfic a la delegació de Singapur, vaig endur-mede l’apartament de Hong Kong les dues biblioteques amb elsllibres, un parell de mobles i alguna roba, i vaig deixar elparament restant tal com estava.



53

M’acomiadava de Hong Kong, sabent que hi tornaria peruna altra feina, també dels meus bons amics, del llibreter, del’adroguer senyor Liu, a qui vaig deixar la clau del’apartament, i del cambrer del club; i mentalment del gran

port, recolzat a la borda del vaixell mentre salpavalentament.

*****

A Singapur, les diferències socials s’evidenciaven arreu,igual que a la resta d’ Àsia. A una banda els asiàtics, dels quela gran majoria eren xinesos, i a l’altra els occidentals blancs,entre els que també s’incloïen els neozelandesos, que mésendavant s’anomenarien wasp: white anglo saxon protestant .

El meu nou apartament s’enclavava en un pis alt deConnaught St., i les oficines de la naviliera a la terceraplanta del Raffles, vora de la Catedral de Saint Andrew, onhi arribava, tot caminant, en deu minuts. Només agafaval’automòbil si havia d’anar al port nou, que començava aengrandir-se, en contra dels molls petits i vells del riu

Singapur, farcits de sampans, on raïa l’

altre despatx, o al’aeroport a recollir o acomiadar algú relacionat amb la feina.Era una ciutat on les noves edificacions es veien pertot,

amb nous edificis que s’enlairaven, moderns, cap a l’avenir,incloent-hi la construcció d’un futur aeroport de primeracategoria. Vaig deixar d’anar un temps al club per fugir de l’expectació

general, al meu entendre realment exagerada, però molt

normal en una colònia petita, en què les relacions socials escircumscrivien al Long Bar del Raffles, on es bebia el famósSingapore Sling, i poca cosa més.

De fet, a Singapur no hi havia gaire a fer en les hores d’oci,i els meus companys es movien pels clubs i els bars delshotels o se n’anaven a gaudir del cap de setmana a KualaLumpur; coses totes elles que a mi no m ’omplien. Jo noméssortia si posaven alguna bona pel·lícula, i sovint me n’anava



54

a passejar tot sol per la carretera fistonejada de palmeres endirecció al nou aeroport de Changi, o em quedava a llegir alracó de lectura que m’havia organitzat a l’apartament. Allà estant veia els esdeveniments de Catalunya en la

llunyania, ja que els diaris gairebé no en parlaven, ni deBarcelona ni d’Espanya. Quant al The Spirit of Catalonia , elllibre de Josep Trueta, m’havia donat una visió èpica del’esdevenir del meu país pel qual un dia havia volgut lluitar, ique ara, a milers de quilòmetres de distància, trobavaenvoltat d’uns fets que em recordaven en certa manera lesvivències israelianes. Tant se valia que el que contava l’autortingués les distorsions degudes a la mescla de llegendes iexageracions, tan pregones en la història dels pobles, i pertant també en les del catalanisme, aquí adobades, a més, perl’amor des de l’exili i l’enuig polític contra els guanyadorsfeixistes. Però el fons del poble, de la parla, de l’amor a laterra dels nostres grans homes, era clar. Des de Lluís Vives aPrat de la Riba, i des de Ramon Llull a Balmes, tots ellsnoms amb ressonància historiogràfica espanyola, esdevenien

ara les arrels preeminents del meu passat. Els almogàvers oels reialmes de Nàpols, Sardenya, Sicília, Malta i Grècia, i elsdialectes procedents del català, com aquell genovès que undia havia escoltat, tot era un gran record des de la llunyania. Vaig escriure a casa recomanant-los que el llegissin i van

respondre’m que aquest llibre no estava publicat ni enespanyol ni en català i que, si ho estava, segur que estariaprohibit. Anys més tard, el trobaria editat a Mèxic amb

traducció al català de Vicenç Riera i Llorca i aquest va ésserel darrer obsequi que vaig fer al pare.Els dissabtes al matí Singapur quedava apagat, una ciutat

adormida fins el capvespre, moment en què l’animaciótornava al centre. Aquell dia de finals d’agost havia anat alRaffles Beach, i estava estirat en un racó, allunyat de lapiscina, sota un desmai, tot llegint Últimas tardes con



55

Teresa , de Juan Marsé, quan vaig sentir, com aquella nit, elperfum que precedia a la veu: – Que s’ha perdut? – em va preguntar.La vaig mirar, i admirar, sorprès per la seva figura juvenil,

que realçada per l’estret mallot negre li donava un airesenzill i sofisticat alhora, i mig incorporat li vaig dir: – S’està bé aquí. De fet, millor que al meu apartament. Vol

seure? – vaig acabar, educadament. – Ho sento, però no puc, he vingut amb unes amigues – va

explicar-me la Jackie, mentre assenyalava amb el mentóvagament a un grup. – D’acord, ja ens veurem, doncs – li vaig contestar, per

acomiadar-nos. – Per cert, vaig parlar amb l’ Àvia Lynette i va donar-me

records.Desconcertat, la vaig mirar seriosament i li vaig fer:

– No sé què li haurà explicat, però la meva vida em pertanytotalment. – No sempre, no sempre ens pertanyen les nostres vides – va

fer ella enigmàtica i, en mirar les tapes en espanyol delllibre, va acomiadar-se amb un: – Adiós .En entrar al restaurant per dinar, m’havien reservat una

taula a l’altre cantó, lluny d’on la Jackie s’asseia amb ungrup de noies, i al passar i saludar-la amb una capcinada,ella va aixecar-se i, apropant-se insegura, va dir-me: – Armand, les meves amigues m’han demanat que els hi

presenti i, si no li sap greu, ens complauria que ensacompanyés a dinar.Totes em miraven expectants, però jo, que havia desitjat

gaudir d’una jornada distesa, li vaig respondre: – Ho sento, però la veritat és que volia dinar tot sol i llegir

tranquil·lament. – Sisplau, faci’ns aquest favor. L’admirem profundament.

No pot complaure’ns i donar-nos una estona del seu temps?



56

Pidolant-m’ho així no m’hi podia negar i, mentre assajavaun somriure de cortesia, vaig acceptar.

La tenia a la dreta, i amb la taula rectangular m ’era méscòmode parlar amb la noia del davant que no pas amb ella,

però li sentia la mirada intensa clavada de gairell. Vamparlar de la vida monòtona de Singapur, de cinema i devaixells, però per damunt de tot elles el que volien erasaber coses meves personals, i sobretot com era que haviaanat a parar a aquell forat del món del qual elles volienmarxar. Jo només els vaig parlar de la meva vidad’estudiant a Barcelona, i de com vaig enrolar-me a lamarina mercant. Una de les noies, de segur la més jove iromàntica, va preguntar-me, escolant un impuls innocent: – És veritat que les cicatrius que té les hi van fer al seu país

amb una espasa, per defensar l’honor d’una dama? Vaig riure amb ganes, distès, i, ho confesso, amb la intenció

de caure simpàtic. – No, a Espanya ja fa molts anys que no lluitem amb

l’espasa, tanmateix si es tractés de defensar-la a vostè de ben

segur que molts la despenjarien de bona gana.El dinar, malgrat tots els meus prejudicis, va ser moltagradable, amb l’afegitó de la Jackie, a qui sentia remoure’sal meu costat sorprenentment tímida. La conclusió real eraque en el fons no hi havia res de desplaent que un home esconvertís en el centre d’admiració d’una colla de joves nimfesdurant un parell d’hores. I el cert és que vam allargar lasobretaula fins a mitja tarda, amb les anècdotes dels meus

viatges o amb els comentaris dels llibres que havíem llegit. Amb el bon senderi, a més, que cap d’elles no va referir-se alsfets cruents de l’Estret. Al fer-se l’hora de tornar a la ciutat, totes començaven a

distribuir-se en els cotxes, i en observar que la Jackie esquedava endarrerida i no deia res li vaig preguntar: – Que no té cotxe? – No. M’han portat elles.



57

– Em permet acompanyar-la? – em va sortir d’esma.Conduïa en silenci sota la intensa pluja tropical que

sobtadament havia començat a descarregar, quan la Jackieva escolar sense mirar-me: – Armand, causa estralls entre les meves amigues. Més

d’una aquesta nit no podrà conciliar el son. – Suposo que no s’hi comptarà vostè.Ho vaig dir com qui fa una broma, però ella va girar-se de

cara a la seva finestra, enfosquida per l’aiguat, i va mussitar,amagats els ulls: – Suposa malament. A cop calent vaig ésser sensible a la resposta, i vaig aturar

el cotxe sobre el carreu de la vorada en tant que ella emmirava sense parlar. La vaig agafar suaument pel clatell,mentre sentia com el cor se m’accelerava pel contacte, iacostant-me, li vaig donar un lleuger bes als llavis, com untast. Vaig separar-me i la vaig veure tremolosa, amb els ullstancats i els llavis entreoberts.

Les boques i les llengües es van trobar en un bes llarg,

mentre sentia com la mà d’

ella m’

acariciava lentament lacara. Ens vam separar i ens vam tornar a besarimpetuosament, una vegada i una altra i una altra, totsentint el repic de la pluja sobre el capot, com si un timbalerdonés la bona nova de l’amor, amb una música ancestral iacollidora. Absolutament a les fosques, dins i fora del cotxe, sota la

cortina d’aigua que els eixugavidres no abastaven a netejar,

sentia la impressió de vida, com la devia sentir la primeraparella de ximpanzés mig humans, quan dins la gruta,aixoplugats i abraçats veien ploure d’improvís, senseentendre que en l’aigua que rajava raïa el principi de la vida ide l’amor.

Dins del pam d’aigua que omplia la calçada, vaig posar-mea conduïr lentament: – Jackie, jo no vull enamorar-me.



58

– Per què? Estàs casat? Oi que no? Fins i tot si hoestiguessis, quin problema hi hauria d’estimar-nos?

La vaig mirar de refilada tot considerant la intenció il’audàcia del darrer interrogant, però no li vaig respondre,

concentrat en la conducció, tenint cura dels xinesos quem’avançaven en bicicleta i que pedalejaven descalços amb unplàstic a l’esquena. Mentrestant, ella m’afitorava amb els ullsbrillants i la mà dreta repenjada al meu braç. – Armand... – Què és el que et va explicar l’ Àvia Lynette? – li vaig

preguntar. – El què et va passar. – Com la vas trobar? – El temps que has estat fora l’he dedicat a seguir tots els

teus moviments de quan vas estar aquí en uns altres viatges.El vespre que ens vam conèixer, que ja vaig suposar que notornaries després de canviar-te la camisa, vaig tenir tempssobrat d’enraonar de tu amb els oficials del vaixell, i enFrederick me’n va parlar. Ara la teva vida la conec molt bé i,

a través de l’

Àvia Lynette, et conec millor a tu. – Ella no t’hauria d’haver explicat res de mi. No havia deparlar-ne amb ningú. No ho dic per tu. Era com un secret deconfessió – vaig protestar. – De seguida va copsar que amb mi sí que en podia parlar!

Armand, imagino el que has sofert i comprenc el teuallunyament de tot el que et recorda la teva tragèdia, però nopots tancar el teu cor als sentiments. És un reclam que la

vida ens fa i al qual no ens hi podem negar! Com pots dir, no,si tot tu dius, sí? Què té a veure el teu raonament amb elsteus sentiments? – No sé si pots imaginar-te el que he sofert. Tots ja sabeu la

meva fruïció pels llibres; doncs bé, un dels meus llibres decapçalera és A la Recerca del Temps Perdut , i recordo comvaig sentir-me reflectit en el capítol de La Fugitiva , en quèProust narra l’accident de l’ Albertine. És ben sabut que ella



59

era la transcripció femenina del seu estimat Agostinelli, del’estimat de Proust vull dir, que també tindria un accidentmortal fent provatures amb un avió. I quan l’ Agostinelli vamorir en aquest accident d’aviació, Proust escriuria al seu

amic Lucien Daidet i li diria: “Sempre que creuava el carrerper agafar un taxi, ho feia amb l’esperança de ser atropellatper un autobús”. Perquè te’n facis càrrec, això és exactamentel que jo he sentit tots aquests anys.

Per a mi, rellegir en francès A la Recerca del Temps Perdut va constituir un plaer indescriptible. Fins i tot anys més

tard aniria a Venècia a seguir les petjades de l’autor, queentre altres coses també hi havia anat, mitòman irreductible,a seguir les petjades del seu admirat Ruskin.

També aniria a Combray, i recordaria la descripció deProust del moment en què hi arribava en tren, de jovenet:“...vist d’ençà el tren, quan arribàvem la setmana abans dePasqua, no era més que una església que resumia la ciutat...per un llenç de muralla que traçava un tret perfectamentcorb, com en una menuda ciutat d’un quadre primitiu...”

*****

La tarda, així com abans de sobte s’havia enfosquit ambl’aiguat, ara s’havia esclarit i un sol esbiaixat de ponentacoloria el palmerar de verd i marró, mentre un trànsit caòticde cotxes vells, conduïts per xinesos i malais sense deixar detocar les botzines, motos amb sidecar, rickshaw i bicicletes,

inundaven la calçada per on nosaltres accedíem al downtown .I les meves ziga-zagues eren constants per esquivar aquestabandada de vehicles que apareixien arreu com envolats.

L’àrea on vivien els ambaixadors estava just a l’altra bandade la ciutat, i jo conduïa amb cura pels carrers estrets, onfumejava lleugerament l’evaporació de l’aigua.

La Jackie, que no no deixava de mirar-me, em vapreguntar:



60

– Què penses? – Penso en nosaltres. En com podies saber que no tornaria a

la festa, i en com em sento reviure amb tu, però tambépenso que no sóc el mateix que era abans. Del pòsit d ’aquests

darrers anys no sé com en sortiré: tan negat a estimar, tantpatiment, la visió d’ Àfrica, les vivències a Namíbia... – Armand, només et demano que em deixis entrar al teumón. En veure’t per primera vegada ja vaig saber que res

no seria el mateix, i des d’aleshores ni un moment he deixatde pensar en tu. I després del sopar... naturalment que sabiaque no tornaries! – No t’oblidis que el cercle social en què et mous no té res aveure amb mi. Jo m’aniré difuminant fins que tot s’acabi

enun record i la societat m’absorbeixi. – Com pots dir que et difuminaràs? Tens massa personalitat

perquè això succeeixi. Ets tu qui no et fas amb ningú! Lameva família t’admira profundament i els meus amics també.El temps que has estat desaparegut, a fora o al teu

apartament, al club no s’

ha parlat d’

una altra persona.Em sentia retornar a una vida que havia desitjat oblidar i,suavitzades les meves faccions, vaig replicar: – El que em dius que la teva família m’admira ho trobo una

mica exagerat, però... molt bé, si tu ho dius deu ser així. I aram’acceptaràs que et convidi a sopar? Em sento tan afalagatque, quan ara et deixi a casa teva, començaré a donar botscom un cangur al mig del carrer a vessar d’aigua.

Acabat de parlar, vaig observar que aquell llunyà Armand,no de broma fàcil però empàtic, havia tornat.La Jackie va riure, descarregades les ànsies contingudes,

alhora que em feia un petó al dors de la mà i responiaconspiradora, abans de desaparèixer en una revolada: – Em reculls a quarts de vuit?Mentre conduïa en direcció a l’apartament, volia assegurar-

me que els esdeveniments no em superarien. Podia veure’m



61

com Robert Taylor abraçant a Vivien Leigh sobre el Pont deLondres? No. Potser com Gene Kelly ballant sota la pluja?Tampoc. Millor com Hans Castorp a La Muntanya Màgica ,quan Thomas Mann explica el seu enamorament de madàme

Chauchot: “Era més aviat una variant bastant agosarada iindefinible d’una demència, barreja de fred i calor, com l’estatd’un ésser enfebrat, o com un dia d’octubre als cims mésalts”.

El cert era que en els darrers anys, amb el parèntesi deNamíbia, havia estat tan reclòs dintre meu que no m ’haviafixat en què succeïa a fora. Sempre amb la vista baixa pertreballar o llegir. No volia saber res dels altres, convençutque pel meu mal no existia l’antídot adequat. Tant donarvoltes al mateix tema, tant fer-me la mateixa pregunta i tantrespondre’m el mateix: per què vam marxar del Restaurantdel Cau sense cap motiu i vam deixar als amics amb els queestàvem? Només que hi haguéssim romás una estona més tothagués estat tan diferent! Per a mi, aquell dia el món s ’haviaaturat a la Conreria, com el vaixell que s’encalla en la

fondària i que no pot fer res davant dels embats de lesonades, que a la fi el faran sotsobrar.No hi volia rumiar, però de tant en tant hi trobava una

certa autocomplaença malaltissa en martiritzar-me ambaquestes reflexions. Afortunadament els llibres mai no emdeixaven, especialment en les ombres nocturnes, mentre elsfantasmes arribaven i jo no agafava el son, o si emdespertaven de matinada amb la fredor del malson que

m’adoloria el cor i els peus. I els altres seguien, és a dir, elmón seguia.En aquests anys, Armstrong, Aldrich i Collins havien anat

a la Lluna, els EUA i la URSS havien estat a punt dedesfermar una guerra nuclear amb la crisi dels míssils aCuba, el papa Joan XXIII havia mort, i havien assassinat alpresident Kennedy i al seu germà Robert i, més tard, també aMartin Luther King. I Àfrica s’havia esmicolat encara més. I



62

quan l’any 1968 van esclatar a París els fets de maig, va serel senyal definitiu de que tot seria diferent, −fins i totpossibilitaria el que ara jo parli del meu dret a morirdignament−.

Havia començat la dècada dels seixanta i també l’acabaria,però el rovell de l’ou l’havia perdut. Havia tornat a la vida a

Àfrica, on irònicament més s’hi perdia, i no l’havia sabudaaprofitar. A més, en el meu navegar pel sud-est asiàtic, unmunt de vegades m’havia trobat amb els esquitxos de

Vietnam i Cambodja, o amb les revoltes internes d’Indonèsia,però jo hi passava de puntetes, com un fantasma, abstretdins del meu abisme personal. Ara havia tornat en mi, i el meu jo, com l’esponja que en

prémer-la treu la bromera, també s’havia ofert i obert a lavida, presta a retrobar el que inconscientment havia

arxivat.Repenjat a la barana de la terrassa del meu apartament,

podia veure el riu Singapur, ample, amb un trànsit i untràfec constants, sempre actiu nit i dia; amb els petits bars

regentats pels xinesos, amb bombetes d’

electricitat, i unsquants, just a la vora i a sota del pont, encara amb llums decarbur, on es menjava peix, arròs i fideus transparents, totacompanyat amb salses fortament especiades. Més enllà, endirecció als molls vells, hi havia el gran nucli del chinatown ,no en va Singapur, després del continent xinès, era el país onhi havia més xinesos de tota Àsia. També m’arribava l’olor del’aigua de mar, mesclada amb el dolç aroma de la copra, que

la pluja caiguda esbandia arreu. Més lluny, per damunt del’exèrcit de palmeres del passeig, s’hi veien les estructures deles noves àrees industrials i d’oficines que es començaven aedificar, amb el districte d’Orchard Road a sota, a vessar detendes, hotels i gent.

Pensarós, em detenia en la figura dolça de la Jackie i en elmiracle de poder tornar a estimar i ser estimat. Ho haviavolgut impedir per covardia, per la por inconscient de tornar



63

a errar, però havia estat impossible i ara sentia la sangcorrent desbocada per aquelles artèries que havia consideratmortes.

*****

En arribar a la porta enreixada que donava accés al palaueton vivia l’ambaixador Roth i la seva família, un dels guardesva barrar-me el pas per demanar-me la identificació abans dedeixar-me entrar al jardí. Resolt i complert l’ordenament,vaig conduïr lentament per travessar les tanques negres enforma de dues dotzenes de llances verticals que enfilavenunes pinyes daurades i brillants, amb cura de no trepitjar elsparterres de lliris amb geranis, semprevives de tots colors,crisantems i gladiols. Més enllà s’enlairaven unes palmeressobre les catifes rodones de gespa. Tot encerclat amb unagran vorada de còdols blancs. Vaig aturar-me davant del pòrtic que resguardava una

porta blanca esmaltada, amb les picaportes en forma de capde tigre, petites i daurades.

Eren tres quarts de vuit, i en baixar del cotxe ja va obrir-mela porta un majordom tocat amb un guarniment folklòricindefinit, barreja d’indi i malai, amb turbant blanc i unpenjoll daurat al pit, que cerimoniosament em va convidar aentrar.

L’ample rebedor donava accés a un saló de distribució desd’on, al davant, una gran escala pujava en una corba vista,amb barana de fusta i columnes de marbre, al pis superior. A

la meva esquerra s’endevinava la biblioteca, al fons elmenjador, darrere d’una porta de dues fulles, araentreobertes, on es veia la taula i una gran làmpada decristall penjada al sostre; i just a la dreta, una sala de visitesamb un sofà i dues butaques blanques davant d’una taulaovalada de vidre amb els marges daurats, i amb revistesacuradament ordenades, de manera que només s’hi veiés elnom.



64

El criat va obrir-me la porta de la biblioteca mentrem’anunciava cerimoniosament que la senyoreta Jackiebaixaria de seguida.

M’hi vaig detenir acuradament. Era una estança acollidora,

tota estucada, i entre les parets i el sostre es veien unessanefes florejades de guix blanc; els llibres estaven benalineats sobre llargs prestatges: llibres de lleis, de comerç id’història. A un cantó hi havia dues butaques sota uneslàmpades orientades de pantalla, al costat d’unes taulesraconeres de noguera i càmfora; i a l’altra banda, sobre unpeany marró fosc, probablement de fusta de sàndal, hi haviaun gran gerro xinès de porcellana amb motius feréstecs iornitològics. Finalment, sobre una gran paret, ho presidia totun quadre de la reina d’ Anglaterra amb una espectaculardiadema de brillants.

Tot just m’havia acabat d’asseure que va entrar el senyorRoth, jaqueta negra llisa i pantalons grisos a ratlles, i vaoferir-me una beguda: – La nit del sopar al club gairebé no vam parlar, però sé per

la Jackie que vostè és un gran amant dels llibres i queposseeix una biblioteca àmplia i molt personal.Sortit de l’estupor produit per la seva irrupció vaig dir: – Jo més aviat diria personal que àmplia. Malauradament

he perdut alguns llibres molt estimats en el decurs dels meusviatges i canvis d’habitatge. – Coneix algun autor anglès? – He llegit Virginia Wolf, Huxley, Wells... i Conrad, si el

comptem com a anglès. – Deixem a Conrad a banda ja que de fet era un ucraïnès –

polonès que pensava en francès i escrivia en anglès. No hallegit Kipling? – va preguntar-me.

Jo ja sabia que els ambaixadors de Sa Majestat lloaven aKipling, precisament per les idees contràries a Conrad, i peraixò vaig defugir la discussió: – El conec poc, només d’oïda.



65

– I Somerset Maugham? – Temps ençà li vaig llegir alguna novel·la que estava bé. De

fet Maugham, com vostè deu saber, havia nascut i mort aFrança però com a escriptor s’havia fet a Anglaterra. Per

cert, en aquesta curiosa mescla d’escriptors nascuts a un lloci fets a un altre, no hem d’oblidar el que segurament és elmillor: Henry James, nascut a Nova York tot i que se’l potconsiderar un escriptor anglès. – De Henry James vaig llegir Els Ambaixadors , i dels altres

que vostè ha dit, n’hi ha un que sempre m’ha agradat forçacom és Aldous Huxley. Tots dos, tant Aldous, que és el mésfamós, com el seu germà Julian, són uns autènticspersonatges. Al primer el vaig conèixer personalment aCalifòrnia, on va traspassar, i amb Julian encara m’uneixuna bona amistat. Aldous era un escriptor molt intel·ligent,polifacètic. Suposo que deu haver llegit Un món feliç . – Sí, i el vaig trobar molt interessant.No li vaig explicar que també havia llegit Les portes de la

percepció i El Cel i l ’ infern , on Huxley experimentava en ell

mateix els efectes de les drogues al·lucinògenes, amb les queun dia jo també m’hi havia endinsat puerilment, per unsentiment pervers d’autodestrucció.

L’ambaixador seguia parlant: – A mi, els llibres que m’abelleixen són les biografies i els

llibres d’història; sobretot els d’història, perquè descriuen larealitat.

Per sort va irrompre la Jackie, la qual cosa va evitar-me

que donés una opinió contrària a la del senyor Roth, i és que jo considerava que, en general, hi havia molt a discutir sobrel’objectivitat i honestedat dels historiadors i biògrafs, i delsautobiògrafs millor no parlar-ne. Però com que no em trobavani en el moment, ni en el lloc, ni amb l’ interlocutor mésapropiat, vaig agrair mentalment l’entrada de la Jackie il’acomiadament consegüent del pare, que li va encarir: – Sweety , no tornis gaire tard.



66

Travessada la porta de ferro, ara de sortida, i recorregutsuns metres, vaig aturar el cotxe per besar-nos com un avençd’una nit plena de promeses.

Mentre jo conduïa, ella s’havia quedat amb les mans

reposant sobre la falda i amb els ulls que li refulgien defelicitat, endinsada en els seus pensaments. Vestia un sareed’una peça, que en la parla tamil se’n deia podavai, blauverdós, amb botons daurats frontals, amb coll tipus clerguedescordat, de manera que se li veia una cadena fina d’or ambuna petita maragda a joc amb les arracades, i seguramentamb els ulls. Jo portava un vestit fosc d’alpaca d’estiu, ambuna camisa blanca de seda, cenyida, amb corbata fúcsiatornassol.

L’ Arrows era un restaurant molt exclusiu i discret situata la part nova de la ciutat. Els cambrers eren hindús ques’adornaven amb el piyama nacional de blanc immaculat.

Vam escollir una taula en un racó, només amb la llumenetade dues llànties rodones de tassa. – He vist que el meu pare no ha pogut sostreure’s de parlar

amb tu. De què parlàveu tan animats? – De llibres. – I què t’ha semblat? – No importa de què hem parlat, el que ell volia era veure de

prop l’home amb qui sortia la seva nena. – Ets molt perspicaç. Però és lògic si penses que jo sóc la

petita de quatre germans, i la nineta dels seus ulls.Normalment amb els meus amics no s’hi entremet, però a tu

et té molt respecte. Et veu diferent i tem que siguisl’aventurer de qui tant es va parlar els primers dies desprésdels successos del vaixell. Un gran desconegut i com a tal unperill latent per les joves, la majoria fartes de Singapur. – Tu em veus con un aventurer? – Armand, jo et veig com l’home que estimo. No

m’importaria que fossis un aventurer, però sé que ets moltmés que això. O millor dit no ets res d’això, ben al contrari,



67

ets un home desconegut per tothom i del que jo en començo aconèixer una petita part. Tal vegada la punta de l’ iceberg.Quins autors heu comentat? – Bàsicament anglesos, Wells, Conrad... – Aquest, des de que va llegir El Cor de les Tenebres , no el

pot ni veure. – M’ha dit que li agradava també Huxley, i aquí sí que hem

coincidit, tenint en compte que jo he llegit coses molt bonesd’ell. En especial Contrapunt, que sempre recordo com unanovel·la a l’alçada d’un Mann. L’has llegida? – No, de Huxley només he llegit Un Món Feliç . – Vols que te la deixi i quan l’acabis la comentem plegats? – Em faria molta il·lusió – va fer, tot assentint amb el cap.Unes exclamacions de, Jackie! van interrompre’ns, mentreuna parella se’ns acostava somrient amb unes begudes a les

mans. Abans que ho fes la Jackie, ella es va presentar a simateixa com la Kirst, i a ell com a en Rob Jordan, i desprésd’unes quantes frases fetes vam acordar que ens trobaríem alRaffles, després de sopar, per beure les últimes copes.

Quan se’

n van anar, la Jackie em va explicar: – Són uns bons amics, ella es una periodista del The StraitsTimes i ell és conseller de seguretat de l’ambaixadaamericana. Si no t’agraden no hi anem, però. – Naturalment que m’agraden – vaig dir jo, sincerament.El Bar del Raffles, que la colònia saxona en deia el

Raffles Club, estava ple a vessar quan nosaltres hi vamentrar, però de lluny vam fitar les mans alçades dels amics

de la Jackie que des d’una taula ens cridaven l’atenció. Acabats d’asseure, la Kirst va mirar-nos, mentre parlava: – Jackie, fa una eternitat que no en sé res de tu. Des del

vespre del sopar del teu amic, i d’això ja fa gairebé tresmesos, que no t’he vist. On t’amagues? I de tu, Armand, hesabut que vius entre nosaltres, però tampoc et prodiguesgaire que diguem. Tothom en parla però ningú et veu.

I detinguda de cop va deixar caure, sorneguera:



68

– D’on és això, de la Bíblia potser? – Potser d’El Tercer Home ? – vaig fer jo, per seguir el joc,

amb un deix d’humor. – Ha! Ha! Podria ser. Però qui ho diria dels tres: l’Orson

Wells, en Joseph Cotten o l’ Alida Valli? – No ho sé, però, comptat i debatut, l’Orson gairebé segur

que no. – Armand – ara parlava en Rob – , expliquen de tu que

has viatjat els darrers anys per tot el sud-est asiàtic, i fins itot que vivies a la colònia de HK. – És cert, he donat molts tombs, però parlar dels últims

anys i de tot el sud-est és molt. Pel que fa a HK, fins fa unessetmanes que m’he traslladat aquí, habitava un apartamenta l’illa, justament al costat del temple Man Mo, dedicat aldéu Man Cheung, patró entre altres de membres de societatssecretes com les Tríades, i al de la deessa de la misericòrdia,Kwan Yu.

Qui m’havia de dir a mi, en aquell moment, que temps méstard qui sap si els necessitaria a tots dos. –

Des de HK els contactes amb Canton es mantenen ambregularitat a pesar dels estralls de la Revolució Cultural , no? – Sí, però tot és molt complicat. Ja deus saber que les

revoltes a la Xina sempre han sigut cruentes i llargues. Ésun país inabastable. D’aquesta d’ara ja parlen de 400.000morts. Vam callar, cadascun endinsat en els nostres pensaments,

mentre miràvem a les parelles que ballaven damunt una

petita pista. Amb la xafogor del recinte, jo m’havia llevat lacorbata i l’americana, i la meva pell morena destacava amb elcontrast de la camisa blanca. Per la seva part, la Jackies’havia descordat un altre botó del saree , ara desbocat ambun escot de vertigen. Vam ballar en silenci, amollats per lamúsica i la dicció de Nat King Cole, tot sentint en el tactesedós de la meva camisa els seus pits que m’imaginavaturgents. Amb els meus llavis a l’alçada de les seves temples



69

havia de fer un esforç titànic, en saber que érem el centred’atenció pública, per no començar a besar-la suaument fins ala corba del coll.

En tornar a la taula, en Rob va presentar-me a peu dret un

company seu de l’ambaixada, mentre la Jackie s’asseia ambla Kirst i aquesta li esbatanava el comentari següent, totcridant per sobre de la música, cosa que em va permetreescoltar-la perfectament: – Jackie, és guapíssim! Què interessant! I jo que pensava

que ja no n’hi havia d’homes així! Feu una parellaestupenda. Què hi ha entre vosaltres?

La resposta de la Jackie va arribar-me a batzegades, entrela cridòria dels qui cantaven tot seguint la música, els altsdecibels d’aquesta i la suposada conversa que havia d’atendred’en Rob i el seu company. – Oficialment res... estimem. Tu saps com n’és de rara... tancomplicada... lloc de trobada i encreuament... tots nosaltres,

no nascuts aquí. Els pares... que igual... els meus germans hovan convenir... hauria d’anar-me’n a Londres...,però ara...

Ves per on....mai no m’

hauria imaginat d’

enamorar-me ambuna sola mirada, i va succeir-me...asseguts a la mateixataula... sopar del seu homenatge, ell em mirava distret... m’hivaig quedar com una bleda. – És fantàstic! – va dir la Kirst. Anava a dir una altra cosa,

però va emmudir en veure que jo m’apropava, acompanyatd’en Rob.

Frisava per marxar perquè aquell ambient em cansava; el

tolerava una estona, però no per estar-m’hi hores. Vaigguaitar dissimuladament el rellotge que marcava dos quartsd’una i vaig decidir que ja n’hi havia prou de bongos i corals.No era persona de grups i l’arribada continuada d’amics de laJackie a la taula m’aïllaven inconscientment. Se’m passavenles ganes de parlar, o millor dit de cridar, dins d’aquellrebombori, ja que ara la música havia canviat, i si en arribarera suau i acariciant, ara era tan sorollosa que m’agredia els



70

timpans. Vaig mirar a la Jackie amb l’esperança que ellarecollís el missatge, cosa que va fer a la primera. – Armand, ens en anem?En sortir, el fresc de la nit ens va revifar i amb els dits

enredats vam donar-nos un lleuger bes als llavis, i jo li vaigdir: – Potser t’hauries quedat més estona? A mi aquestes colles

on tots criden i beuen m’atabalen. Tot m’abelleix, però si hed’escollir entre una cosa i l’altra m’inclino per les festes enpetit comitè. – A mi també em cansa el soroll – va respondre ella. Vam pujar al cotxe, on l’un en braços de l’altre vam besar-

nos repetidament, fins que apagada momentàniament l’ànsiadel bes, però encara abraçats, li vaig fer, fluix, a l’oïda: – T’estimo i et desitjo.

*****

Ens havíem estimat intensament, i ara romaníem almeu apartament, amb els cossos nus i entresuats, encara

abraçats, amb la dolça fatiga de l’

amor. El rellotge, però, ensmarcava una hora de la qual no podíem sostraure’ns imandrosament vaig llevar-me per acompanyar-la a casa. Vam trigar deu minuts escassos fins arribar a l’ambaixada,

on davant del guarda, que feia com si no ens veiés, ens vamacomiadar amb un lleuger bes i ella va endinsar-se al jardí. Ales seves mans duia el llibre que li havia prestat, mentre joem quedava amb el so de les darreres paraules i el regust del

seu cos, i ambdós amb el desconeixement de què començava acobejar-se.Ella me’n faria un extracte més tard, però jo crec, amb la

perspectiva dels anys i tal com anirien les coses tempsdesprés, que la pel·lícula de la disputa familiar més aviats’havia desenvolupat de la manera següent:



71

Quan va llevar-se, els seus pares encara estaven asseguts ala taula de la terrassa esmorzant. La Jacky estava amb lamantega i les torrades, i la mare li va preguntar: – No t’he sentit aquest vespre, a quina hora has arribat? – Devien ser les tres tocades – va fer. – On vau anar? – va preguntar l’ambaixador. – Vam sopar a l’ Arrows i després vam trobar-nos amb la

colla al Raffles. – I què tal? – seguia preguntant. – Molt bé, i tu, què me’n dius de l’ Armand? – Un jove normal.Ja no li va agradar el to amb que el seu pare ho va dir i tot

parant de remenar el cafè, els va fitar alternativament, idirigint-se a ell va fer: – Un jove normal? Va pare, diguem el que m’hagis de dir

sense eufemismes. Què és el que et passa? No t’agradal’ Armand?I el pare, alhora que adoptava un aire solemne, va judicar: – És un home – aquí ja devia ometre el mot jove – que ha

viscut molt, en un ambient diferent, amb un fet que li ha donat una gran popularitat, però que des d’una perspectivaoficial, des de l’ambaixada vull dir, l’hem d’oblidar. Els teusgermans ja són dins la carrera diplomàtica, la teva germanaestà casada amb el millor metge d’ Anglaterra i tu no potsdeixar-te enlluernar per un maquinista de la marinamercant. – Ho dius com si m’hagués seduït; ara m’adono que ahir al

vespre quan vas parlar amb ell ho feies com quicol·lecciona papallones esperant clavar-les amb una agulla. – No fa de la teva... de la nostra classe – va respondre ell. – T’interessa una persona només si és de la nostra classe? I

quina és la nostra classe? Què eren els teus avis abansd’arribar a Londres? Uns funcionaris. I dues generacionsabans? Uns jueus immigrats. Vols saber qui és ell? És unapersona amb estudis superiors, que va trobar-se en un



72

moment inadequat en el lloc equivocat i ho va resoldre. Ellsol, completament sol! Què hi té a veure que treballés com amaquinista? Què en sabeu vosaltres de la seva vida? – Estimada – ara la que parlava era la mare – , només volem

que no et deixis portar per les aparences. El coneixes de fados dies. Si és un home amb estudis com dius, què hi feia enun vaixell de càrrega? – Aquest és un assumpte personal que jo no puc desvetllar.

Mare, el conec molt millor del que penses. No sóc capcriatura, tinc vint-i-dos anys, sóc una dona amb estudisuniversitaris i sé molt bé com escollir els meus amics – aaquestes alçades de la discussió, ella ja se sentia fora de lloc. – Jo també sóc una dona i, a més, sóc la teva mare, i per

això puc veure que aquest noi, per a tu, no és solament unamic.

La Jackie va aixecar-se, de ben segur precipitadament. – Si m’ho permeteu, prefereixo sortir i no seguir amb

aquesta conversa – va fer, sense amagar el ressentiment quel’embargava.

Deuria pujar les escales d’

una revolada i, coneixent-la,també deuria entrar a la seva cambra com una fera, amb elsulls plorosos.

No havien passat cinc minuts que la seva mare ja trucava ala porta i entrava després de sentir la seva veu permissiva.

Va trobar-la ajaguda al llit amb el llibre que jo li havia deixata les mans. Va seure al seu costat i li va agafar la mà:

– Me’n vols parlar? Mai no hem tingut secrets tu i jo. Sé

que l’estimes perquè només una dona coneix aquestsentiment en els ulls d’una altra dona, i més si és la sevafilla. Però m’has d’explicar qui és si vols que t’ajudi davantdel pare. Ell desitja, tots dos ho desitgem, el millor per a tu, iaquest amic teu l’ha desbordat. – Mare, és una persona extraordinària. S’ha passat gairebé

set anys per voluntat pròpia tancat en vaixells de càrregad’Europa, Àfrica i Àsia, per expiar un succés del qual ell no



73

en va tenir la culpa, però del que se’n sentia responsableperquè hi va perdre la vida la seva companya. Per un fetcasual se n’ha sortit, amb el terrabastall de l’atemptat al’Estret de Malacca, i no ho demana, però necessita algú que

el comprengui i l’ajudi a tancar les ferides que encara lipuguin quedar. No ho diu ell això, però jo sé que és així;algun dia, tal vegada una nit, es despertarà novament amb l’angoixa d’aquest malson, i si li passa jo vull estar a propseu.

La mare, que la deuria escoltar amb la cara transformada,segurament atordida, li va fer: – No vull trigar més a conèixer-lo. Digues-li que l’esperem adinar. També convidaré els oncles a fi de que tot sigui més

distès. Vestit informal. I no et preocupis del pare. – L’ Armand és molt independent. No sé si acceptarà.Però la seva mare ja s’havia aixecat i, tot observant-la

atentament, li deia – aquesta resposta la recordo gairebétextual, perquè la Jackie me la va explicar, puntejant-lalentament: –

Estimada, ja saps que si organitzo una reunió no vull, ni accepto, negatives. Jo vaig a la cuina per preparar-ho tot, itu, mentrestant, fes el possible per convèncer-lo.

*****

En accedir al saló ja hi eren tots. El senyor Roth em vapreparar un combinat de Martini sec i va fer les

presentacions del seu germà i de la seva esposa, en el seupaper d’amfitrió i diplomàtic important. Quant la Jackie, queestava esplèndida, va presentar-me a la seva mare. A l’hora de dinar, els llocs també els va distribuir el senyor

Roth, d’ençà la seva posició de cap de taula: a ambdós costatsd’ell, a dreta i esquerra respectivament, la Jackie i la sevatia, al costat de la Jackie m’hi vaig asseure jo, davant per



74

davant del germà del senyor Roth, i a la meva dreta, lasenyora Roth, com a cap de l’altre cantó de la taula.

L’ambaixador Roth era un home més aviat rabassut icerimoniós, amb un estret i retallat bigoti, que aquest dia

vestia una jaqueta blanca impol·luta, amb un mocador blaumarí de punxa a la butxaca superior, camisa blau cel, deseda, i mocador al coll a joc amb el de butxaca. El seu germàtenia un aspecte antitètic al d’ell: alt, esprimatxat, gensprimmirat en el vestir i amb cara de savi distret o deprofessor d’una universitat anglesa. Vestia una jaqueta colorcrema, manifestament gran, amb una camisa de quadres ondominava el verd, i un corbatí florejat verd i vermell. Tot elldestil·lava un tarannà alhora extravagant i acollidor.

Em parlava la senyora Roth: – M’ha dit la Jackie que fa uns anys que és fora d’Espanya. – Sí, senyora, aviat farà vuit anys. Vaig anar-me’n de

Barcelona en començar l’any seixanta dos. – I què tal s’hi viu a Barcelona? – Barcelona sempre ha estat la ciutat més avançada

d’

Espanya, la més pròxima a Europa, i això ens ha donat unplus de cultura sobre els altres espanyols. Però Espanya,políticament, viu una dictadura imposada pel general

Franco. – Però aquest general ja és gran i tal vegada començarà a

suavitzar les formes; fins i tot va rebre l’Eisenhower aMadrid – qui havia parlat ara era el germà de l’ambaixador.

– Malauradament, l’interès polític sempre està pel damunt

del social.L’ambient diplomàtic que l’ambaixador Roth imposava a lataula no facilitava que aquests raonaments poguessin serdiscutits lliurement, però mentre jo parlava la senyora Rothem mirava amb un mig somriure, com si m’animés a saltar-me els convencionalismes del seu espòs. Els seus ulls verds,dels quals els de la Jackie n’eren la còpia suavitzada,constituïen el nucli de la seva imatge. Alta i atractiva,



75

curosament maquillada, vestia una brusa de seda de colorverd pàl·lid i una faldilla llarga verd palmera amb unpaisatge de fons groc en diagonal. Al canell hi duia unrellotge petit d’or, i al coll, un penjoll amb un cor daurat on

estratègicament s’hi havia incrustat un petit brillant.Em va rebatre: – Ens parla vostè d’aquest dictador com s’hi fos el dimoni en

persona.– Totes les dictadures son demoníaques, si volem emprar

aquesta paraula, però de ben segur hi ha una altra paraulaque les defineix millor: la corrupció.

La senyora Roth al respirar va moure lleugerament lesaletes nasals, suaus com els pètals de la rosella, mentreenlairava teatralment els dits de la mà dreta per volerreafirmar el següent: – És ben curiós que el segle XX aporti més dictadors

sanguinaris, si els comparem amb els dictadors històrics, jaque aquests, alhora que ho eren, també exercien debenefactors de la cultura.

En observar que ningú no li refutava la bestiesa de l’

exposi-ció anterior, tal vegada perquè no se sabia on volia arribar,va insistir: – En Pèricles és un exemple del dictador que aposta per la

cultura. – Estimada – intervingué el seu marit – , en Pèricles era un

tirà. La dictadura és una paraula romana i els dictadors hoeren segons el dret romà. No es comportaven exactament com

els actuals. – Probablement – va parlar la Jackie – , un personatge com

Franco és un tirà que exerceix una dictadura. No m’imaginocom es pot viure sota un règim d’aquest tipus o com el deCastro, Stalin, o Mao.

Jo, que m’havia mig girat d’esquerra per escoltar-laatentament, li vaig explicar:



76

– La gràcia de la revolució castrista fou que va cloure unrègim putrefacte com el de Fulgencio Batista. No sabria dir-te si a Fidel Castro se’l pot comparar amb els altres tres, peròés ben cert que aquest és exactament el punt coincident: la

impossibilitat de viure sota un règim absolut, sigui feixista ocomunista. I se’ls troba arreu, a Europa, a Àsia, a Àfrica... Ara parlava el senyor Roth, l’ambaixador, amb èmfasi,

impostant la veu com s’hi es dirigís a un auditori: – El món no es divideix entre comunistes i anticomunistes

sinó entre demòcrates i antidemòcrates.La conversa s’havia desviat, o encallat, i eren palesos els

meus esforços per no alçar la veu en enraonar novament: – Aquesta divisió no és molt didàctica? Alhora que els

governs democràtics accepten els dictadors, els ciutadansveuen frenats els seus naturals desitjos de llibertat, i els quies rebel·len són jutjats, empresonats, i sovint sentenciats amort. Espanya és anticomunista.

– Cap govern no pot intervenir en els afers interns d’unaltre. Almenys oficialment – va dir l’ambaixador Roth ara

amb un cert distanciament, pel to de la discussió. – Un país amb una certa pau social, malgrat que siguifictícia, ja els va bé a aquests governs, per mantenir unequilibri que, en el fons, afavoreix els interessos de les seveseconomies – havia tornat a parlar jo. – La política es nodreix de diverses variants no només

econòmiques – va aclarir-me l’ambaixador, de nou amb un tode veu que m’hauria hagut d’alertar, sobretot si hagués mirat

els seus ulls de voltor, inamovibles.Mentrestant, jo intentava enraonar com ho feien els altres,educadament, sense alçar la veu. La qual cosa no empermetia assaborir l’esplèndid dinar que em servien, ja que sicontrolava la paraula no podia gaudir del lògic hedonismeculinari. Però vaig fer:

– A Catalunya hi ha una minoria, que sap molt bé on són iquè fan. Gent preparada del món de la feina, o formada per



77

intel·lectuals, advocats, professors i polítics que estan al’oposició. Se’ls controla i se’ls empresona, però ja no se’ls potfer callar.

Ara comprenc aquell tarannà estàtic de l’ambaixador, que

aleshores no vaig saber veure. Perquè tota la discussió noera més que un parany per conèixer-me millor, de fet perestudiar-me millor, i si m’ho fan dir, fins i tot, amb laintenció que la Jackie em veiés sota una altra perspectiva.

Com, si no, he d’entendre que en convidar-me tot unambaixador de Sa Majestat britànica, la segona vegada queparlàvem em permetés expressar lliurement les mevesopinions polítiques?

També va passar-me desapercebut el seu somriure forçatque, ara, transcorreguts els anys veig tan clar i entenedor, alrebre la pregunta següent: – Què farien vostès amb un règim democràtic?La pregunta em va sobtar, per la forma tan directa en què

havia estat dita, dins aquell marc que, repeteixo, es regia pernormes manifestament diplomàtiques. Però vaig respondre,

ràpid, un tant impertinent, potser: – El mateix que vostès. – Els espanyols històricament han estat inestables – va

concloure, després d’una pausa estudiada.Encara vaig trobar-hi la resposta adient: – Generalitzar no és correcte, i menys en aquest punt. I

millor que no mirem la Història si no volem avergonyir-nostots els presents.

La senyora Roth va dringar repetidament la copa amb laforquilla i, en tallar la discussió, va parlar tot endolcint laveu, com si volgués fer-se perdonar pel seu marit: – Thomas, disculpa que t’interrompi però hi ha una

pregunta que li vull fer al nostre convidat: com s’atreví a ferallò del vaixell?

Els altres comensals es van quedar en un silenci espès iexpectant, com si fos una qüestió delicada que no s’havia



78

d’haver tocat, i que jo vaig detectar sorprès, en ser conscientde l’impacte que una acció com aquella causava a lespersones del món aristocràtic. Fins i tot a una persona coml’ambaixador, segurament tan avesada a les situacions més

inversemblants, li notava una certa incomoditat. Vaig deixarpassar uns segons abans de parlar:

– No es pot explicar fàcilment – vaig mirar-me la Jackieabans de seguir – , però suposo que hi deu haver motivacionsdiverses, i totes personals. El detonant bàsic va ser l ’agressiód’un dels pirates a una noia, però potser també hi va haverun efecte d’acció-reacció que, inconscientment, esperava.

Després de repensar-hi, encara vaig continuar: – El més important és que ningú no pot saber, excepte un

professional de la lluita o de la policia, quina serà la sevareacció davant d’un succés tan fora de la norma. En unasituació extrema és una reacció impulsiva la que marca el teucomportament, sense cap valoració freda dels riscos a quet’exposes. I si hem d’escollir, com a elements concurrents enl’acció, entre la gosadia, la valentia, l’heroïcitat i la sort, jo

destaco per damunt dels altres, la sort.La Jackie no va conformar-se amb aquesta explicació. – El que tu vas fer és més que sort, és el comportament

d’un heroi solitari que tot i comptar amb l’ajut delscompanys, malgrat que està ferit, lluita sense armes. L’heroiocult en la normalitat ciutadana, que surt com un llampec,recompon el desgavell i desapareix.

Les paraules de la Jackie havien originat reaccions ben

diverses; el seu pare s’havia quedat rígid amb un airereflexiu; l’oncle imaginava un món desconegut i es girava a laseva esposa amb una apreciació admirativa, i la senyora Rothveia, amb l’ànim inquiet, una Jackie diferent, en tant quesentia el que jo deia, tot mesclat amb el que ella pensava. Vaig respondre: – Si parlem d’herois, hauríem de parlar dels herois anònims

que hi ha arreu. Vosaltres vàreu gaudir-ne d’un, el doctor



79

Trueta, que per cert era català, i que operava ferits de guerraa l’Hospital Wingfield Morrys d’Oxford durant la SegonaGuerra, tot aplicant mètodes ortopèdics que ja haviadesenvolupat a Barcelona durant la guerra del 36. Quants

milers de soldats anglesos li deuen la vida?La tia de la Jackie era una dona de gestos tranquils, que el

seu parlar reposat abonava. Se la veia discreta, lluny del’ostentació de la seva cunyada. Desimbolta i educada enl’aristocràcia anglesa, parlava i es movia amb la seguretatdel qui considera que la seva opinió s’ha de fer valer, des quela superioritat anglesa és un fet immutable. Va parlar, mentre em mirava:– A les escoles de secundària de Singapur, la majoria de

nois i noies el veuen a vostè com el seu referent.– És una errada social vendre un acte segons l’efecte final –

li vaig fer saber – El que importa és l’ésser humà. Jo vaig feruna heroïcitat, però no sóc un heroi. A la meva vida he tingutla mort dos cops a tocar i d’ambdues me n’he sortit deixant-hiserrells personals.

La tia em va observar, probablement sense escoltar-me, jaque va continuar enraonant com si res: – Sabeu què va dir en el sermó de la setmana passada el

reverend Mitchel? Que no hem de confondre els qui lasocietat declara herois amb els que fan actes brutals. Noheu sentit a parlar de què va succeir després d’aquestesparaules? Doncs que els feligresos van aixecar-se i, exceptemitja dotzena mal comptats, van marxar del temple. Crec

que avui ha demanat disculpes, ja que, segons ell, se l’haviamal interpretat. Però és un avís pel qui vulgui destruir unpersonatge des d’una tribuna pública si l’element social s’hinega – i altra vegada va preguntar-me: – Vostè ha esdevingutaquest personatge. Quin efecte li fa?

Jo, que ja n’estava tip de tant donar voltes al mateixassumpte, vaig dir:



80

– Senyora Roth, jo no vull dir res si es critica un succés sotaun maniqueisme estricte. Avui estàs a dalt i demà pots estara baix. Cal afermar doncs, els peus a terra i estar alerta perquan arribin els mals moments. El que vostè explica és una

actitud molt habitual dins el sector eclesiàstic. Ara, a la taula, només s’escoltava el soroll dels coberts, i

tots havien emmudit mentre maduraven les meves darreresparaules. L’ambaixador mastegava lentament el NasiMadang amb arròs picant que ens havien servit, ajudant-seamb la forquilla i la cullera, no amb els bastonets, per noxuclar com feien els nadius, i amb moviments pausats, queno li inflessin les galtes. Tot seguit es va netejar els llavisamb pulcritud prement, no eixugant, amb el tovalló, i abansde beure l’exquisit vi francès, es va tornar a prémer el tovallóals llavis, tot dient: – Aquests clergues es creuen que tenen llicència per dir el

que volen. Recordo que mentre érem al consolat de Bombay,una vegada van venir a veure’m uns mossens per parlar-mede la retirada dels nois anglesos que lluitaven a la zona de

Caixmir. Els vaig haver de dir que ells s’

encarreguessin deles ànimes, que de la resta ja ens n’encarregàvem nosaltres.Parlava ara el seu germà, que fins aquell moment gairebé

no havia badat boca i que, mentre triava un pastisset dolç enforma de cargol, Nyonya Kueh, que li havien servit dins

un tros de coco, se’m va dirigir molt agradablement. – Podem afirmar sense temor a equivocar-nos que un acte

inconscient obeeix a un pensament anterior que el

condiciona. Vostè té molta raó si parla d’acció i reacció, ja queno són els actes puntuals els que defineixen a una persona,sinó com l’han influenciat els seus pensaments anteriors.

La Jackie em va posar la mà dissimuladament sobre elgenoll mentre parlava alegrement: – Podríem prendre el te al salonet, no? O demanem cafè? – i

sense esperar l’assentiment dels seus pares, va aixecar-se iva començar a caminar donant-me la mà.



81

El saló de te, a tocar de la biblioteca, era un espai ampli quedonava directament a la terrassa, per on entrava el sol de latarda. Hi havia seients de bambú de Ceilan, encoixinats, queenvoltaven dues taules baixes enreixades a joc, i als racons

unes palmeres nanes. Des de la terrassa estant es veia el jardí a sota, separat per una balustrada de granit gris inegre. Tot el conjunt desprenia un aire oriental d’hivernacledecadent del segle XIX, però molt acollidor. A la paret hihavia un gran mapa on s’apreciaven les dates dels avatarsdel segle XX a Singapur, primer com a colònia britànica idesprés com a Estat independent. En advertir com jol’examinava, l’ambaixador Roth va avançar-se per explicar-me: – Els japonesos, després de l’atac a Pearl Harbour, van

aconseguir la conquesta de Singapur amb la idead’estendre’s per tot el Pacífic. Però amb la seva derrotaposterior, Singapur va integrar-se, juntament amb Malàisia,a la Corona anglesa. Fins el 1959, que ambdós van obtenir laindependència d’ Anglaterra com a Federació Malaia, de la

qual Singapur es separaria mes tard: tot just fa tres anys, al’agost de 1966. Jo vaig ser el primer agregat comercial de SaMajestat a Kuala Lumpur i Singapur el 1960 – va continuar – i amb la secessió vaig esdevenir el primer ambaixador aaquesta última Ciutat-Estat, on immediatament obririaaquest palau del segle XIX, que pertanyia al sultà de Bruneii que ja l’havia adquirit el primer comissionat, LordMountbatten, com a seu de l’ambaixada.

– Vostè ha dit abans que havia estat a l’Índia? – vaig pregun-tar. – Si, a l’Índia vam estar-hi quinze anys, i d’aquests, vuit a

Delhi i set a Bombay. – Va assenyalar la seva filla abans dereprendre: – De fet, la Jackie és nascuda allà; criada a Anglaterra,

però – va aclarir, abans de seguir – quinze anys a l’Índia es



82

fan molt feixucs, principalment per la família. – I amb undarrer aclariment, va rematar:

– Els dos nois han estudiat a Oxford, i la Ross i la Jackie aQueen’s.

Alhora que m’esforçava per endevinar el perfum del tenegre del tsai, amb la referència a la Jackie jo també mel’havia esguardat un instant, sense dir res, mentre rumiavaels avantatges que aquest fet podia escatir, tot donant persabut que a l’Índia viurien dins una bombolla elitista, on elsanglesos estarien dins i els nadius fora. Com si em llegís elpensament, l’oncle, que se m’havia apropat, va explicar-me: – Jo vaig estudiar a Cambridge. Ja veu, es diu Oxford lletres

i Cambridge ciències, i jo ho vaig fer a l’inrevés. Però me’nsento molt satisfet, i li vull dir una cosa: sóc un home de lleisque sempre he exercit a la metròpoli, tal com en dèiem abans,i que sempre havia considerat que Anglaterra, amb elsnostres cosins americans, era el melic del món; però ara que

ja estic jubilat i que he sortit de casa, me n’adono que el futurestà dins del continent asiàtic. Vostè que ha anat amunt i

avall m’

ho podrà corroborar. – Francament senyor Roth, no tinc uns coneixements tanprofunds per preveure el que serà aquest continent en unfutur. Avui dia la clau de la humanitat se la reparteixen laURSS i els EUA, i en el futur Àsia serà el que aquestespotències li permetin. Jo he estat a Filipines i a l’est del’Índia; i a més he tingut molts amics sortint i entrant de laXina, i la misèria que s’hi veu arreu dificulta tenir una visió

optimista del futur d’aquests països. Segurament siextrapolem el desenvolupament de Japó i Taiwan ens podemsentir optimistes, però costa d’imaginar que, sobretot la Xina,arribi un dia a ser com ells. D’altra banda, personatges comMao Zedong mai no possibilitaran que aquest gran paíspugui competir amb les dues grans potències esmentades. – Però amic meu mai no s’ha de dir la paraula mai. Els

homes no som eterns i algun dia Mao desapareixerà, i amb



83

ell ho faran els altres polítics de la seva veta. La clau està enels homes de baix, la famosa majoria silenciosa, la revolucióde les formigues – em va respondre l’home de lleis.

L’ambaixador va intervenir de nou, de cara al seu germà: – Les informacions de que disposem ens permeten suposar

que el sud-est asiàtic serà un poderós eix industrial no mésenllà dels propers vint-i-cinc anys. Nosaltres, és a dir el mónoccidental, haurem d’arreglar tots els estralls socials ieconòmics que hagin pogut deixar els doctrinaris soviètics a

Vietnam i Cambodja entre d’altres; però acabada aquestageneració, repeteixo, segons els estudis dels nostreseconomistes, es donaran uns resultats explosius, i des deSeül fins a Singapur s’obrirà una línia econòmicaespectacular. Recordem-nos de Churchill, que ja parlavadel perill groc com la gran força del futur. Vaig quedar-me pensarós, mentre feia un esforç

d’abstracció per allunyar-me d’aquell ambient. Els dosgermans seguien amb l’intercanvi de les impressionsgeopolítiques, amb veu pausada i inalterable, mentre les

seves esposes, assegudes, els escoltaven distretes, i laJackie bevia un beuratge fascinada amb algun pensamentindefinible. Jo els veia a tots ells, des de la llunyania on aram’havia allotjat, com una família enclotada en una parcel·lasingular i aïllada, mentre parlaven objectivament dels fets,sense explicar necessàriament les causes o els efectes. Coml’ambaixador Roth, al que res no li semblava prou greu peralterar-se, tot i haver estat destinat a l’ambaixada anglesa a

l’Índia i haver coincidit amb els greus enfrontamentsd’aquest país amb el Pakistan, i amb els posteriorsalineaments que tant la URSS com la Xina havien fetrespectivament amb cadascun dels contrincants, i que alfinal desembocarien en la invasió del Tibet i la fugida delDalai Lama a l’Índia. La vida seguia i els fets mereixien uncomentari no compromès, o tal vegada ni això, no debades eslimitava a seguir l’opinió oficial del Foreign Office.



84

Jo no pertanyia a aquest món, ni per educació ni permentalitat. Hi podia accedir un dia com aquell, sense sentir-me marginat, però demanava a la vida un altre tipus decompromís.

Inconscientment havia caminat en direcció a la porta decristall anglès de la terrassa, on tots s’hi reflectien i des d’ons’atalaiava l’estora verdosa que s’estenia davant dels meusulls, i maldava d’imaginar la vida de la Jackie tancada enaquella mena de gàbia d’or. Recordava els meus pares i elsamics deixats enrere amb un cert idealisme després de tantsanys allunyat de les meves arrels, mentre salpava en vellsvaixells, dormia en cabines absolutament infectes, alresguard d’un tendal a coberta sota una pluja persistent, osofria tempestes marines inacabables. Setmanes sense parlaramb ningú, només l’ estrictament imprescindible, tancattostemps en el meu món inexpugnable, dintre d’aquellnaufragi existencial que m’abrandava. Vaig sentir la Jackie xiuxiuejant-me, mentre em tocava

lleugerament el braç: –

Has callat, que vols que marxem? – Tant se val. No voldria ofendre’ls – vaig respondre. – Ells ho entendran. Aquí la que porta la batuta és la

mare.I tot girant-se als altres, que xerraven distingidament, va

dir-los: – Nosaltres marxem.

*****

Havíem fugit directes a l’apartament, on hi vam irromprebesant-nos tendrament. Vam caure engolosits sobre el llit. Jom’havia quedat a sobre, encara incrèdul d’aquell miracle, il’entrada dolça i consistent la féu gemegar de plaer.

Després, ella va observar-me extasiada com m’aixecava icaminava a fora per tornar de seguit amb dos gots d’orxatade coco fresca, dels quals li’n vaig oferir un amb un petó i em



85

vaig tornar a estirar al seu costat. Ella se’l va començar abeure a glops, recolzada de cara a mi, alhora que afitorava,engolosida, el meu cos nu, pam a pam, a l’abast dels seus dits

juganers. Va aspergir-me una mica d’orxata pel pit i

l’estómac, estenent-la suaument amb els dits, llençant-me elrajolí final, gota a gota, sobre el gland de la verga en repòs.No podia retenir-me el riure amb la frescor del líquid sobreels genitals, i les pessigolles de la seva llengua llepant el sucdolç del coco, que va provocar-me una nova erecció.

Una estona després, a la terrassa, vestits tots dos amb unesfaldilles malaies de la cintura als turmells, asseguts sobreunes lliteres, contemplàvem, amb la mirada absorta, la lentai majestuosa posta de sol.

Jo, delerós, li vaig dir: – Amb aquest cel i tan vora teu, en vénen a la memòria uns

poemes de Byron que, a trossos, te’ls podria recitar. A veuresi recordo el primer:

Sol, que amb tristor vetlles Astre del cim fredQue els raigs estremits, vesprejant

Només per mostrar les ombres lluenteges...

– El món podria esquitllar-se ara i no em doldria – vamussitar ella, presa d’una sobtada emoció – . En saps algunaltre?

– Escolta aquestes dues estrofes de Camina Bella :

Camina bella, com la nit...Com de pur, com d ’ adorable és el teu cos!

– I el meu predilecte, el més emotiu, l’esplendor de La Cançódel Corsari :



86

No m ’ oblidis!...Si un dia passes arran del meu cadàverQue el teu pensament un instant reposi

Sobre el meu adormit...

La pena que el meu cor no acceptaràSense més

És pensar que en el teu poguí trobar l ’ oblit .Escolta les meves darreres paraules,

Boges d ’ amorI no em neguis aquest favor

Per la virtut dels mortsDóna ’ m... el que et vaig pregarL ’ única recompensa com a paga

Del teu amor!

La Jackie s’havia alçat de la llitera i arraulida a la mevafalda m’abraçava estretament, mentre aixoplugava la cara almeu racó dolç, entremig del coll i l’espatlla, on va restar unsminuts sense dir res. Després ens vam besar, i la foscor, o la

claror somorta, ens va amanyagar, còmplice dels nostressentiments.Finalment li vaig mussitar: – Pensava que mai més no podria gaudir d’un moment com

aquest.

IV

La cua de l’estel de París havia arribat a Singapur i, dinsdel grup cultural que havíem constituït amb la Jackie, elClub dels Lletraferits l’havíem batejat, encara en parlàvem,



87

com també parlàvem de la fi del capitalisme sensesentiments, i del principi d’una nova era.

Tot el grup ens trobàvem una vegada a la setmana alrestaurant L’Oca Encantada, on sopàvem, llegíem assaigs

literaris i contes, i discutíem de llibres i poesia. I si algúacabava de tornar d’Occident, també enraonàvem del teatre idel cinema que havia vist. El grup l’havíem seleccionat ambel compromís d’enraonar de qualsevol cosa si es feia ambfonaments. Érem sis en total: nosaltres dos, més la Kirst, dosamics seus també periodistes, i una metgessa, la doctoraRoven, companya de la Jackie a l’Hospital General.

Formàvem un grup gens domesticat, compacte i solidari.Un cenacle excepcional, en què tots els seus componentsestàvem en aquell punt del planeta, el darrer terç de l’anyseixanta nou, per raons casuals del tot alienes als nostresorígens.

En Rafael Caceres, un dels dos periodistes, era un cubàesverat i apassionat, per la seva feina i pels fets del món, queens explicava com els primers símptomes de protesta del

maig del 68 , que a ell el van trobar a París, havien començatel mes de març a la universitat de Nanterre, i que va ser desd’allà que van estendre’s a París, on els estudiants van fer lesbarricades amb els arbres, les llambordes i els cotxestombats. I com es va arribar a la comunió entre professors,alumnes i sindicats sota l’oratòria inflamada de Dani el Roig.

Allò que va començar com un moviment antiburgès haviaesdevingut una revolta, no una revolució, pels drets a decidir

lliurement. No hi havia consignes, però pertot sortienbanderes i cançons amb missatges que sonaven com un critd’esperança.

I seguia, pres d’una exaltació absoluta. – Us n’adoneu? Era l’autèntica revolta dels joves contra

l’autoritat. Jo vaig estar a una de les trobades a la Sorbonne iva ser increïble. Dues vegades a la meva vida he viscut unsesdeveniments que m’han colpit tan profundament: el 59 a



88

Cuba amb tot el poble cridant “Fidel! Fidel!” mentre ellcaminava, agafat del braç, amb el Che, en CamiloCienfuegos, en Raúl Castro i tants altres que havien baixatde Sierra Maestra, mentre la gent cantava: “ Ay, Che camino,

patria o muerte es mi destino”, i quasi una dècada després, aParís, sota la cridòria de “La felicitat és revolucionària!” – Evidentment tu no creus que l’ ideòleg fos en Sartre. – li

vaig preguntar. – Els intel·lectuals d’esquerres, en especial els comunistes,

van jugar el paper que els interessava, però van ser els jovesels primers que van posar en dubte tot el sistema de valors,que podríem resumir en una pregunta: Per què hem de fer elque ens maneu sense donar-nos raons? – Aquesta és la revolta que hauríem volgut fer a Espanya! –

vaig exclamar – , però de segur que allà no s’acabaria nomésamb un mort com a França. Ara parlava la Jackie: – El món està necessitat de revolucions, malgrat que no se

sap mai com s’acaben, tal com va mostrar-nos la Revolució

Francesa que engoliria als mateixos que l’

havienencapçalada, ço és en Robespierre i en Marat.La Kirst va interrompre la Jackie: – Això és cert, però els principis que van enunciar ja no

s’oblidarien, i la llavor de llibertat, igualtat i fraternitat vaser un crit que ho va arrossegar tot, fins arribar a laRepública definitiva. – En Rafael ens explica com ha viscut a París el miracle

dels joves que es van fer escoltar. Si tots els joves dequalsevol país haguessin fet el mateix, un ordre nou s ’haguésimposat a tots els que governen sense escoltar els governats.Mireu els Estats Units, que s’omplen dels crits dels joves quediuen: “Fem l’amor i no la guerra” – va dir la Roben.

Jo, que l’escoltava atentament, sabia per la Jackie que elsseus pares, francesos, havien mort a Dien Bien Phu, i queuns seus oncles l’havien educat i donat estudis a París. I que



89

enllestida la carrera de metge no va resistir-se a tornar a Àsia, però com que de la Indoxina francesa ja no en quedavares, va aterrar a Kuala Lumpur i d’allà a l’Hospital Generalde Singapur. El cabell curt i roig sobre una cara pigallada,

amb uns ulls blaus foscos molt vius i un cos prim i nerviós, lidonaven un caràcter vital i alhora acollidor. Estavaenamorada d’en Richard, l’altre periodista, canadenc, peròpel que semblava era un amor sense gaire futur, perquè a ellli agradava saltar d’un lloc a l’altre, sempre carregat amb lamàquina d’escriure i la de fotos; i sempre a primera líniahavia estat al Congo durant la lluita de Lumumba, i a Cubadurant la de Castro, on va conèixer a en Rafael, aleshoresperiodista de trinxera de la revolució cubana. I a Rhodèsia, ia Praga, i a l’ Àfrica del Sud, i darrerament a Djakarta, d’onva ser expulsat, amb la inseguretat del que se’n va ino sap si tornarà, o al qui agafen i no sap si se’n sortirà.Sempre deia que tot el que poseïa ho portava al damunt, peraixò era el més independent de tots: un ocell de bosc, unautèntic llop solitari, que saltava per tots els conflictes

bèl·lics. I que sortia la majoria de vegades per cames delspaïsos amb guerres civils, escapant pels pèls d’una mortsegura. Tenia fotografies realment colpidores que mai noserien publicades perquè retrataven la crua realitat. Aquellesque, encara avui, no agraden als polítics i que els diariseviten publicar. Moriria massa jove, a finals dels 70, d’untret escadusser a Beirut, tal com ell hauria desitjat, darrereel visor de la càmera. També en Rafael desapareixeria a

Laos, a resultes d’un fet del que jo en vaig serindirectament responsable.Entre elles, la Kirst, nascuda a Melbourne, era la més

polèmica, tothora al corrent què es discutia a les cancelleriesd’aquella part del món, tant a l’arxipèlag com al continent, ide les turbulències que arribaven via tèlex a la redacció del’Straits . Sota la seva actitud cínica, però, s’hi amagava unadona generosa i romàntica, en el sentit més ampli de la



90

paraula; no era de termes mitjos, s’estimava a morir elsamics i menyspreava els enemics; sempre anava encompanyia d’en Rob, malgrat que ens havia explicat queestava perdudament enamorada d’un altre home, al qual no

s’hi devia apropar.La Jackie havia format el grup amb un gran entusiasme,

fins i tot, podríem descriure, amb un gran valor personal, jaque tot i provenir d’una altra classe social, les sevesinquietuds culturals l’abocaven més a aquests tipus d’amicsque no als que es passaven el temps distrets amb la vidasocial del club. Alhora, els seus estudis de bioquímical’omplien de satisfacció pel que suposava de superació iconeixements professionals.

Si decidíem llegir un llibre en comandita, deixàvem que elproposés un de nosaltres, i així havíem llegit tota lageneració perduda dels americans, i la generació rusa delXIX, i els romàntics francesos. Discutíem, a vegadesaferrissadament, sempre amistosament, sota el fum deltabac, la marihuana o l’haixix, de tant en tant l’LSD, i les

aromes del whisky. A les acaballes dels seixanta ja res no era el mateix que deuanys abans i, sota l’ influx d’en Marcuse, els tabús s’havienesmicolat: la droga era diferent, la vida era diferent i el sexetambé era diferent. Prou dones objecte, prou concursos demiss. A la darrera desfilada d’ Atlàntic City, les noies s’havienllevat els sostenidors com a protesta. Els joves eren diferents.I als campus de les universitats dels Estats Units, sobretot

els de Califòrnia, s’escoltaven els crits de llibertat individual,del dret a decidir i els de llibertat sexual amb el subsegüentd’una vida personal més coherent, amb un sentit de la vidamés fascinant i amb l’eclosió de la píndola anticonceptiva.

La meva relació amb la Jackie es nodria d’una fortadependència física, i sempre que podíem ens escapàvem almeu apartament, on ens dedicàvem al plaer inacabable delsexe. I recordo un dia que em faria mirar-la tota nua, mentre



91

ballava un pas a deux amb els braços tan enlairats que latibantor dels pits i els mugrons ferms em descobrien el seucos primitiu, impúdic, prest a satisfer els meus desigsinesgotables.

L’altre plaer raïa en el sentiment d’escoltar música;l ’ Adagieto de la simfonia nº5 de Mahler, o El nocturn deChopin, o El segon moviment de la simfonia fantàstica deBerlioz, amb tots dos mig estirats al sofà, mentre l’obsessióper tocar-nos ens trasbalsava les emocions amb lessensualitats sacsejades per la música, pel ball, pel tacte.D’aquella obsessió en gaudíem sense censures ni reserves, jaque el que de veres ens importava era abandonar-nos al plaerdel moment. Per què malbaratar aquella luxúria ambeufemismes socials, si la realitat ens seduïa amb uns plaersque semblaven no acabar-se mai? La sensualitat de la Jackie,amagada de cara als altres rere una personalitat distant iaristocràtica, una vegada oberta, per a mi, com una magrana,havia abatut d’una vegada per totes les comportes del meuofec sexual, monàstic, dels darrers anys.

*****

A primers de juny del 1970, la Jackie, que havia estat sismesos a Londres amb una beca per concloure la tesi debioquímica, havia tornat a Singapur, amb el consegüentdisgust del seu pare per aquest retorn. El seus objectius erenel de treballar al departament d’investigació de malalties

tropicals de l’

Hospital General i, evidentment, endinsar-se enels meus braços.L’anada a Londres, però, la va deixar els primers dies,

després de la intensitat dels últims mesos junts, en un fonsd’enyorança, com ho demostrava la primera carta que em varemetre:



92

Londres, 15 de gener del 1970

Estimat Armand:

La primera setmana que passo sense tu i em sembla unaeternitat. Estic bé, però en aquest ambient distès i científic,lluny de tu, encara m ’ adono més que una part meva és teva,

perquè tot el que faig ho penso com si ho poguéssim fer plegats. Els companys del laboratori m ’ han rebut molt bé, im ’ han acceptat de bell antuvi com una col·laboradora més,cosa que em fa suposar que m ’ hi trobaré com a casa. La grandiferència és que aquí quan plego no m ’ esperen els teus

petons, les teves carícies i els teus braços, on puc guarir-me ion trobo la seguretat que a vegades em trontolla. Tu emdónes sempre l ’ aixopluc que demano, i només tu coneixes elsmeus dubtes i febleses. Ja saps com m ’ agrada enraonar ambtu dels meus projectes i la complicitat que descobrim en elsnostres pensaments.

Ahir la meva germana i el seu marit em van convidar alteatre a veure el musical “ Hair ” . És fabulós. Ja coneixes lamúsica de Galt Macdermot, ja que l ’ hem escoltat un munt decops, però a l ’ escenari guanya en magnitud. És el món hippyen tota plenitud i la voluntat de pau i objecció contra laguerra del Vietnam.

Al final, mentre el públic aplaudia emocionat, dempeus, vasucceir una cosa que no havia vist mai: els actors van sortir a

saludar tot cantant el “ Sunshine ” des de l ’ escenari, mentrefeien gestos als espectadors, que els seguien aplaudint,invitant-los a pujar a ballar amb ells, tots junts integrats enuna mena de comunió pacífica, en què la música els unia ambel mateix propòsit antibèl·lic. Fins que l ’ escenari va omplir-secom un ou, tots barrejats ballant i cantant amb els braçosalçats, mentre els de platea també cantaven i movien elsbraços pels passadissos i davant les butaques. L ’ emoció que



93

vaig sentir no em deixava parlar. Com m ’ hauria agradat quefossis aquí!!

El temps a Londres és plujós i molt fred. El cosmopolitismed ’ aquesta ciutat no em sorprèn, però m ’ atabala. Amb les

lògiques diferències respecte a Singapur, aquí s ’ hi veuen, principalment al matí al metro, les mateixes barreges deraces que tenim a casa, la majoria hindús i pakistanesos.

Per cert, ja no recordava les distàncies que s ’ han derecórrer a Londres per un mínim desplaçament. Arribar a launiversitat des de casa em porta més d ’ una hora. Fixa ’ t queagafo el tren fins a King Cross, des d ’ aquí el metro i, totseguit, encara haig de caminar deu minuts.

He parlat de tu amb la meva germana i s ’ ha quedatsorpresa del que li he explicat, de com ets, del que fas i decom ens estimem. Quant al seu marit, també un gran lectorcom tu, té moltes ganes de conèixe ’ t.

Et recordo amb tot el meu amor.La teva Jackie.

A aquesta carta n’hi van seguir moltes més, de fet una cadasetmana, la majoria d’elles ara perdudes, a les quals jo liresponia puntualment i de les quals només d’algunes,entremig dels meus vells papers, he trobat les còpies migesborrades o trossejades, fins i tot algunes indatades – elsfragments il·legibles els deixaré puntejats en blanc – . Entranscric dues, però, com un parèntesi en el meu relat. No

debades, tot i el temps escolat, mantenen encara l’ànimad’aquella relació tan fresca, tan peculiar, tan estreta, on lapassió, la sensualitat que sentíem pels nostres cossos i perla cultura, traspuava cada paraula, cada sentiment.



94

Singapur, 28 de gener del 1970

Estimada:

Acabo de rebre la teva carta i pots suposar el plaer quem ’ ha produït sense tu el temps passa molt molt lentamenttracto de llegir però sense concentració car les lletres delllibre ballen i es difuminen fins que m ’ adono que no m ’ heassabenta ’ t de res del que he llegit perquè el meu pensamentel tinc només dedicat a tu als nostres records i als dies queresten per tornar-te a rodejar pels meus braços et sentia atocar i no podia suposar quant difícil em seria suportar tenir- te lluny i no tenir-te al costat per parlar-te besar-te oacariciar-te què fàcil és comprendre ara què pot sentir el quees queda cec després d ’ haver vist el sol envejo que puguisgaudir d ’ una gran capital de la cultura com és Londres que et

permet ...............(il·legible)..................................................................................no deixis de llegir El ....................(il·legible) ...........................................m ’ agradarà molt conèixer la teva

família londinenca i amb el teu cunyat suposo que m ’ hientendré bé.....(il·legible )... som una espècie segurament aextingir que ens descobrim còmplices per la joia de compartirel gran plaer de la lectura te ’ n recordes que en Charlus o enMontesquieu, no sé exactament quin dels dos diu, que elsque són homosexuals com ell es reconeixen a l ’ instant ambuna ullada malgrat estar rodejats d ’ una gentada doncs elslletraferits ens reconeixem només amb l ’ intercanvi de dues

paraules i òbviament no vull comparar ambdues satisfaccions perquè una es física i l ’ altra és espiritual però la llambregadaés la mateixa i si entres en una llibreria on es veuen aquelles

piles de llibres i que tu te ’ ls emportaries tots a casa.......l ’ altre dia vaig dinar amb al senyor Stàlikas és rar aquestindividu sempre que parla no et mira de cara com sit ’ esquitllés els ulls fa patir tant tímid i furtiu de vegades et

penses que està parlant amb tu i realment està en una altra



95

cosa i es queda embadocat tot mirant per sobre l ’ espatllamentre imagina qui sap què a les persones així no les veigclares perquè em donen la sensació que me n ’ amaguenalguna...........................................................................Turner i

Gainsborough són dignes de tota la meva admiració .........quèfaré sense tu?

T ’ estimo Armand

Londres, 14 de febrer del 1970

Estimat Armand:

Tot i que ens telefonem sovint, què curtes són les nostrestrucades! Són tan curtes que al penjar sempre penso que enshauríem d ’ haver dit moltes més coses. Sisplau, no deixisd ’ escriure ’ m, perquè les teves cartes em donen la seguretatque existeixes, que m ’ esperes, que ets de debò i que estàsvora meu. El telèfon em permet sentir la teva veu, però una

carta teva és una cosa viva, on hi dius més coses de les quehi escrius, i on hi ha una part teva dins d ’ ella, entrellaçadaamb les lletres i les paraules, que m ’ emociona si la sentoaletejar. Les teves cartes, sense punts ni comes, les he dellegir al menys tres vegades per entendre-les!! Són com untorrent salvatge!! Que n ’ ets de picardiós i com t ’ enyoro!! Lesescrius així perquè m ’ hi entretingui, oi que sí? Jo duc semprel ’ última que m ’ ha arribat a la bossa, per rellegir-la i

puntejar-la a l ’ hora del cafè o mentre vaig en tren o enmetro, i regularment me les rellegeixo totes abans d ’ adormir- me fins gairebé saber-me-les de memòria. Per favor, nom ’ oblidis mai i promet-me que m ’ estimaràs sempre. Ahir vaig anar amb tota la família a Cambridge. Vam

passar una jornada inoblidable. Fins i tot vam navegar pelriu. Saps què va passar-me? Que de sobte, com un tret, vaigadonar-me que la meva família era una gran companyia i que



96

el paisatge era meravellós, però que hi faltaves tu. Sí, emfaltaves tu, i així mateix els hi vaig dir: que la meva felicitatnomés podria ser completa si tu també fossis aquí. Ja sé quetot no es pot tenir.

Amb la Rose he descobert el caliu que tan sovint m ’ ha faltata casa, i que em permet parlar de coses que la mare nocomprèn, de la qual no tinc res a dir de mal, però està tanabocada a les seves relacions socials que de tant en tant emdóna la sensació que s ’ oblida que els altres també hi som.

Estic llegint El quartet d ’ Alexandria i m ’ encanta!T ’ estimo més que ahir.La teva Jackie

Singapur...... de febrer del 1970

Estimada:

... perquè ahir després de telefonar-te els caps de lanaviliera van comunicar-me que hauré de venir a Europa deben segur el mes proper ho aprofitaré per anar a casa a veureels pares ............................................................................voliadonar-te la sorpresa més endavant però no he pogut estar-mesense dir-t ’ ho confiant que aquesta carta t ’ arribarà pel teuaniversari.......................................................................un regalinesperat.....................................................................................

avui posaré el calendari a la vista per ratllar els dies quefalten per trobar-nos el corrent sanguini se m ’ accelera en pensar que tornaré a trobar el que en aquest moment és elmeu més preuat tresor necessito tocar-te assaborir-te olorar-te recordo aquelles paraules de Napoleó tornant de Rússiamentre li remetia un missatge a la Josefina on li deia estic apunt d’arribar a Paris sisplau no et rentis olor sublim olorl’olor de l’estimada només el sabem els que estimem el teu jo



97

no l’oblidaré mai no em conformo a saber-te lluny i penso queet tinc a tocar.................he estat a Djakarta tres dies allà elsmeus col·laboradors estan molt amatents a la situaciópolítica he de tornar-hi la setmana vinent i no en tinc ganes

aquí com t ’ explicava ahir el vespre tot segueix igual d ’ avorritexcepte l ’ afany constructor ja recordes que som la ciutat del iencara.................tot...............................més................................s ’ estan.......fent........nous..................port...................aeroport i..................................................................un dels meus somnisd ’ estudiant era haver anat a Cambridge o Oxford almenys unany no ho vaig dir al teu pare el dia que va explicar-me queels teus germans havien estudiat a Oxford perquè en el fonsem sento molt allunyat d ’ ell.................una mica d ’ enveja oinferioritat..............................................................intensament.

T ’ estimo Armand

Londres , 16 de març del 1970

Estimat Armand:

És de debò que penses venir-me a veure? No m ’ ho puccreure. Dius que estaràs un dia a Barcelona, dos a Rotterdami tres o quatre a Londres? És formidable. Cercaré un hotelet

discret i romàntic a Bayswater, d ’ aquests clàssics amb lesfaçanes blanques, unes escales petites que pugen des de lavorera i unes columnes al llindar.

Jo també trobo a faltar la teva proximitat i la teva escalfor,que n ’ és de difícil estar lluny de tu! Les teves cartesm ’ arriben i el telèfon em deixa escoltar la teva veu, però jo etnecessito a tu. Tens raó si dius que l ’ últim que ha de tenir un



98

ésser humà és conformitat, ja que en ella s ’ amaga una certa passivitat o covardia.

Em dius que has estat a Djakarta. Vés amb compte ambIndonèsia perquè aquí es parla de Suharto com un home

mancat d ’ escrúpols. Tingues cura també amb els altresviatges que hagis de fer per Àsia perquè el Times parla queal nostre sud-est tot està molt embolicat. Sembla com sitothom se ’ n volgués repartir un tros, com fa un segle van feramb la Xina. Vist des de Londres, la culpa recau sempre enels comunistes.

El darrer cap de setmana, els meus germans van convidar- me a una festa que feien a l ’ escola diplomàtica. Em creuràs siet dic que era el mateix que vèiem en una d ’ aquellesclàssiques pel·lícules angleses dels anys cinquanta? Tots tantibats i cerimoniosos, els més grans amb les bandestravessades al pit i les medalles i creus penjades sobre elsesmòquings. Ja sé que jo hauria d ’ estar avesada a aquest món, ja que l ’ he viscut a casa tota la vida, però mai no deixade sorprendre ’ m.

T ’ estimo molt, molt, molt.La teva Jackie.

Londres, 20 de març del 1970

Estimat Armand:

Ens veurem la setmana que ve!! No puc estar-me deremetre ’ t aquesta carta a Rotterdam a fi de que la trobisquan hi arribis.

És com un somni. Tinc tantes coses a dir-te que les heapuntades totes en un paper per no descuidar-me ’ n cap niuna. Vaja, que ahir vam parlar per telèfon i avui ja sento lanecessitat d ’ escriure ’ t. És mitja nit, tots dormen i jo aquí al



99

meu dormitori sense poder apaivagar les meves ànsies de tu.Sí, sí, estic ansiosa per abraçar-me a aquest ésser que no emdeixa viure. Desitjo demostrar-t ’ ho com més aviat millor.D ’ ençà que sé que véns ja no sóc la mateixa.

Em dius que vas trobar la teva ciutat com sempre, que resno ha canviat excepte els teus pares i els amics, que els hasvist diferents. És lògic després d ’ aquests anys, i no emsorprèn que es quedessin incrèduls si tu els vas explicar queet mous contínuament de Djakarta a Hong Kong i de Colombo a Manila o Taipei. Vist des d ’ Europa, el continentasiàtic es veu llunyà i misteriós. Aquí, a Londres, als meuscompanys els dic el mateix i se ’ ls fa costa amunt entendre ’ m.Es queden bocabadats si els explico coses que per a nosaltressemblen intranscendents, però que per a ells sónincomprensibles. La diferencia rau que Europa és uncontinent on bullen les idees i Àsia on es couen elssentiments. Aquí es porta la guerra freda i allà la tenimardent. Aquí s ’ han ofegat els sentits per l ’ aire viciat de la

politiqueria, i allà, nosaltres, fruïm del sentit exultant dels

colors, i de l ’ olor de les palmeres, de les flors, de la pluja idel mar; i dels menjars, amb els nostres sabors: àcid, agre,amarg, salat, picant, dolç i especiat. Com tu saps rebé, aEuropa pràcticament només coneixen el dolç i el salat i hasde fer-los rumiar intensament perquè et defineixin els altres. Aquí parlo tant de tu que tota la família està desitjant

conèixer l ’ home de la meva vida. Jo vaig seguir el consell quevas donar-me de no explicar res de les teves circumstàncies

personals. Però, tal com vaig suposar, la mare ja ho haviaexplicat tot a la Rose i ara també ho saben els seus amics.Em sap greu i jo no he volgut explicar els detalls i els hi hedit que, si vols, ja ho faràs tu.

El doctor Rosenthal, tutor de la meva tesi, em demana quela llegeixi davant del claustre de professors, perquè consideraque he de passar amb honors. Imagina ’ t el que significaria

per a mi que tu estiguessis al meu costat aquest dia. Aquest



100

personatge és un biòleg, jueu, molt intel·ligent, que estàesperant la jubilació el proper any per anar-se ’ n a Israel aviure amb els seus fills.

T ’ estimo massa?

La teva Jackie

En el decurs d’aquests sis mesos que la Jackie va viure aLondres, jo vaig viatjar dues vegades a Europa.

La primera va ser especialment enriquidora, ja que vaiganar a Barcelona a visitar els meus pares, i vaig trobar-meuna Espanya en un clima políticament enrarit, on encaras’executaven penes de mort. M’hi vaig trobar com un estranydesprés de tants anys absent d’aquell món faltat d’oxigen enquè hi privaven altres formes de pensar. En seguir el viatge aRotterdam, dels pares vaig endur-me un record agredolç,perquè els vaig veure grans, com desgastats, però tanemocionats en veure’m que els primers moments no deixavende plorar, sobretot la mare. El pare, silenciós, com sempre,però amb un llampec d’admiració als ulls quan jo li parlava

dels meus avatars al voltant del món. La mare només feiaque dir-me, nen per aquí, nen per allà, com si fos ahir quevaig marxar, repetint que em veia tan canviat i tan guapo.

Com m’adono ara que de joves no sabem valorar els paresque tenim, i el que ens arriben a donar sense demanar-nosres a canvi, i com els comprenc ara que ja no hi són i que jom’estic acabant.

De Barcelona a Rotterdam i d’aquí a Londres ho vaig fer en

un sospir, per reunir-me amb la Jackie i gaudir, novament junts, d’una trobada excessivament curta.Era un dijous cap el tard i ella m’havia anat a recollir a

l’aeroport de Heathrow i, com que a aquelles hores no vamtrobar trànsit, en poc més de trenta minuts vam arribar al’Hotel Sweden. Vam entrar a la cambra i sense desfer lesmaletes ens vam estrenyer, besant-nos apassionadament,premuts al darrere de la porta d’entrada, mentre relliscàvem



101

sobre l’estora, pràcticament sense desenganxar-nos lesboques, on vam trobar, com dos diables recremats, cadascúen el cos de l’altre, els punts i els racons que ens produïenmés excitació.

Més tard, al llit, amb la cigarreta i el despertar suau,parlàvem relaxats, com sempre ens agradava fer-ho, unavegada tota la tensió descarregada.

Jo li deia, amb la mà dreta sobre l’escalf del seu cos: – No pensava que Singapur se’m faria tan inhòspit sense tu,

ni que et trobaria tant a faltar. Mahler ja no sona igual, nitampoc Chopin, ni menys encara Berlioz. Et sóc franc si etdic que m’has mal acostumat a esmorzar cada dia nata ambmaduixes, i que ara no m’acostumo a menjar pa negreremullat.

La Jackie em va fer un petó amb un somriure ample i emva recordar: – Vivíem com dos siamesos que no poden separar-se, – i va

afegir, sense transició – estava d’acord amb tu quan em deiesque llegies la història de Gandhi i que et costava entendre

per què la seva dona va consentir el sacrifici que ell li vademanar d’abstinència sexual. Jo tampoc l’entenc massa, jaque entre dos que s’estimen, no és el sexe part de la vida iuna de les més altes manifestacions amoroses? Si no et dónesal que estimes com pots donar-te als altres? Tots necessitemestimar i que ens estimin, i que ens ho diguin i dir-ho, enparaules i fets. En el moment en què ningú ens diu que ensestima és quan ja podem morir-nos.

Va aturar-se per observar-me intensament, mentreesperava el meu comentari, que va arribar: – Només s’entén si raonem que amb aquest acte el que ell

volia era exemplificar la seva manera de viure, la sevadedicació absoluta a la causa de l’alliberament de l’Ìndia. EnGandhi no era cap polític, sinó una persona que lluitava perun ideal fins a sacrificar-ho tot: família, benestar i felicitat.



102

– Saps que estàs molt bé? Et desitjava tant que em semblesdiferent. Amb aquestes cicatrius, en especial la de la galta,que et fan tan interessant. No n’hauràs mirat a una altra araque tornes a estar sol? De tu no en dubto, però d’elles no me’n

refio, de cap ni una. – Jackie, la meva principal virtut no és la fidelitat sinó la

lleialtat. La primera es dóna com d’un inferior a un superior,la segona és totalment racional i conscient. És lleial el qui hovol ser i no solament per amor sinó també com a amic, iaquesta lleialtat és la més alta perquè no pregunta, es dónatotalment i sempre.

Jo sempre havia estat un home de lleialtats, als meusprincipis i als dels altres. No em costava exercir-la perquèera connatural a la meva persona, com ho eren el color delsulls o la pigmentació cutània. Pensava que les manifestacionsde lleialtat es donaven en comptades ocasions i que erallavors quan se sabia de veritat qui era lleial i qui no. Ni tansols molts dels qui ho eren en tenien una consciència plenafins que no arribava el moment, des que no era una virtut

verbal sinó intima. És com el tremp de l’

acer que esmanifesta tal com és si se’l pica. Aquells quatre dies que vam gaudir plegats a Londres va

ser un temps ple de felicitat, satisfacció de viure i culminacióamorosa. Quin pecat més meravellós el de la concupiscència!Mai més no tornaríem a gaudir d’una comunió tan completa,lliure i total, i el temps venidor ens mostraria que la felicitats’ha d’aprofitar quan se la té agafada.

No solament ens va enriquir com a amants, sinó que tambéens va permetre gaudir de la gran cultura amagada alsmuseus londinencs o amb les llargues passejades per HydePark, Saint James o Kensington Park. I tot veient l’exposicióincreïble de la cultura grega i egípcia, o la dels pintorsimpressionistes francesos, o la dels meus admirats anglesos,no vaig poder retenir-me d’exclamar:



103

– El meu futur el veig com un col·leccionista d’incunables iobres d’art.

Evidentment, com el temps s’encarregaria de demostrar, noera en el camp de les prediccions on jo m’hi podria guanyar la

vida.*****

La Jackie va voler que conegués tots els seus germans, enespecial la Rose i el doctor Stevens, i com ells també emvolien conèixer, van convidar-me a sopar, fet que repetirienunes altres vegades, entre aquest i el proper viatge. Vamconnectar ràpidament, amb la Rose perquè era una donacentrada, i amb el seu marit perquè, a part de ser unaexcel·lent persona, era l’ interlocutor perfecte; tant se li podiaparlar de política, de llibres, de cinema, com de geografia oesport. Era un home que escoltava atentament. Quant a mi,m’esforçava per estar a l’alçada d’un personatge que emparlava de temes mèdics, de malalties mentals, i de lapsicoanàlisi com si jo pogués entendre les pugnes entre Freud

i Jung. La nostra gran coincidència havia estat, però, en dosescriptors anglesos, que com he dit abans de passada, no erennascuts a Anglaterra: Joseph Conrad i Henry James.

Havíem sopat tots junts, amb els germans de la Jackie, enDavid i en John, absolutament rossos, iguals com dues gotesd’aigua, que es vestien i es pentinaven igual, i les darrerescopes les allargàvem mentre enraonàvem de mil coses. Jo emsentia realçat en aquell ambient distès i informal, en què les

opinions dels temes més inversemblants anaven i venien comla bola d’un partit de tennis. També havíem deposat ladialèctica per beure lentament els licors, dels quals el DryGyn Bombay era el més sol·licitat, entretant cadascúpensava en què havien dit els altres. La Jackie em diria méstard, en una darrera carta, que aquella nit li havia vingutuna melangia recordant temps passats. D’aquesta carta



104

només he trobat el fragment següent, que esclareix, però, laseva personalitat:

...Jo havia estudiat en un col·legi religiós a la Índia i

posteriorment al Queen ’ s de Londres i en ambdues escoles ladiferència entre la bondat i la maldat era transparent. Enarribar a Londres, la bogeria pels Beatles i els Stonesm ’ arrossegaria a una religió diferent: la de la vida entesacom un succés lúdic. L ’ efervescència dels seixanta, acabadade sortir de l ’ adolescència, m ’ endinsaria en un móndesconegut abans, en què la música i les drogues marcavenla moda. Amb la tornada a Singapur, havia deixat enrere unaciutat i una dècada, on el devessall de la Segona Guerra jaquedava lluny i on la generació actual aportava una novavisió en totes les facetes de l ’ art de la segona meitat del segleXX. Dels EUA, temps ençà, havien arribat unes influènciesartístiques, no només cinematogràfiques i musicals sinótambé del món de l ’ art pictòric, signades per Rotkho, Pollocki De Koening, o del de la literatura, signades per Salinger,

Kerouac i Hemingway. A Europa, Picasso ja era un antic,quan l ’ informalisme matèric de Tàpies i de Saura, aEspanya, o l ’ art de Andy Warhol, als EUA, havien anat mésenllà. Un any més tard, vaig convèncer els pares per anar aestudiar a Berkeley un any sencer. L ’ any 1964! L ’ any delviatge dels Beatles als EUA, l ’ any de la revolució dels jovesamericans que marxaven de casa, l ’ any de la generació queodiava la guerra del Vietnam, i l ’ any de Bob Dylan. Jo el que

volia era viure des de dintre el caliu del que en aquellsmoments era el campus universitari amb les idees mésavançades del món estudiantil. Probablement d ’ allà va sortirel meteorit ideològic que quatre anys després esclataria aParís. Sota la meva carcassa de lleugeresa i jovialitat, jo jaamagava una personalitat eixerida i plena de recursos vitals.

Aleshores, als meus disset anys, m ’ agradava un company dela universitat amb qui sortia regularment, però que no em va



105

recar el tornar a casa quan el vaig haver de deixar. Després,la nit que et vaig conèixer a tu, vaig sentir-me desconcertada,en percebre, inconscientment, que series l ’ únic home queestimaria de debò...

*****

Mentre hi reflexiono, ara, fredament, m’adono que totsnosaltres, els familiars de la Jackie i jo, érem ben diferents,però ens sentíem agermanats pel caràcter hedonista delsaber. En aquest grup les paraules fluïen a la mateixavelocitat del pensament, i l’intercanvi d’idees i punts de vistaens era profitós i generós. A la Rose li agradava la Mary McCarty d’El Grup, i la

Virginia Wolf, de qui ho havia llegit gairebé tot, desd’Orlando , del qual posseïa una edició de col·leccionista, finsa La Senyora Dalloway , que el tenia signat per la mateixaautora a nom de la seva mare, ja que aquesta havia estatamiga d’alguns membres del grup de Bloomsbury. Per lameva banda, jo era un entusiasta de Les ones . Com és sabut,

la Virginia s’

acabaria suïcidant, i la conversa va allargar-seen el punt de si la seva vida havia quedat reflectida en elsseus personatges.

El cert era que a Virginia Wolf, tan propensa a la depressió,la guerra l’acabaria d’enfonsar quan de tornada a Londresconstataria l’abast de la desgràcia. Un ésser sensible nopodia veure tranquil·lament com la seva ciutat erabombardejada pels nazis. Hem d’imaginar-nos el que devia

sentir, tot passejant pels seus carrers estimats, en veure ambimpotència i angoixa el que quedava després de les bombes, osi escoltava les noticies de que els invasors nazis se’lsacostaven, ja conquerides Bèlgica i França. La guerra a campobert és terrorífica, però damunt la ciutat, tal com jorecordava molt bé de petit, dins dels refugis, o amb els vidresde la cases tapats amb papers, al temps que sents les bombesque xiulen i cauen, era infernal. Els Wolf havien decidit



106

seriosament que si els nazis desembarcaven a Dover,possibilitat que donaven gairebé com a segura, ells essuicïdarien. – Sempre parlem del Londres bombardejat – va aclarir el

doctor Stevens – com si fos un fet fora del comú, i no ens hemd’oblidar dels nostres nois bombardejant les ciutatsalemanyes. – Com Dresden – vaig interrompre jo. – Exacte, com Dresden. Nosaltres vam ordenar bombardejar

aquesta ciutat quan la guerra estava pràcticamentenllestida, i la vam deixar totalment destrossada. I noparlem de les bombes americanes sobre Hiroshima iNagasaki. – Va haver-hi avisos oficiosos en ambdós casos – va

dictaminar alertat en John, que va continuar – Els alemanyssabien que es preparava el bombardeig de Dresden, i hi hafets objectius posteriors que permeten suposar que també els

japonesos coneixien tot el concernent a la bomba atòmicasobre les seves ciutats. I, si més no, després de la primera

d’

Hiroshima encara els en van d’

haver de llançar una altraper convèncer-los.El doctor Stevens era un home alt i prim, amb un bigotet i

un cabell prematurament canosos, molt ric en coneixements,dels altres homes i dels fets històrics, home de seny que amés tenia la virtut de parlar sense alçar la veu, suaument,amb un munt de dades sobre els arguments. Així vaobjectar el que havia dit el germà petit de la seva dona:

– El fet del que sabien els japonesos no disculpa alsamericans de la destrossa humana. Hiroshima i Nagasakiseran per sempre més un acte vituperable. Com, igualment,Okinawa i Manila i la Xina, que per sempre més restaransobre la mala consciència dels japonesos.

La veu del Dr. Stevens havia guanyat en dramatisme i lamirada s’havia finalment reposat sobre els germans de laRose. Ells provenien d’una saga de polítics, polítics els avis i



107

polític el pare, i estudiaven per dedicar-se a la política; peraixò havia d’anar en compte en les seves apreciacions, per noferir-los irreflexivament. Vaig deixar anar el meu pensament en veu alta: – En una guerra ningú és qui és realment. Al camp de

batalla els soldats es comporten com conills espaordits i elscomandants com uns petits déus.

Mentre bevíem en silenci i reflexionàvem de tot allò ques’havia dit, jo repassava les meves impressions sobre totsells. La Jackie, com a dona era tot el que podia desitjar, i coma persona donava a l’amistat un alt valor, fins al punt que laseva frase preferida era: “és el sentiment profund d’amistatel que em fa estimar-te; la família et ve donada, els amics iels amants s’escullen”. A en John i en David els avaluava com a una parella

indissoluble, com si fossin bessons, es portaven un any peròeren pràcticament clavats i pensaven igual. A la Rose em feiala sensació que la coneixia de sempre; atractiva, vestia ambuna senzilla qualitat, sense penjolls, ulls verds com les altres

dones de la família i els llavis amb un color carmí moltlleuger. Jo la sentia a prop amb una complicitat absoluta, iquan em va dir que casa seva seria sempre casa meva, josabia que no eren paraules buides, llàstima dels successosposteriors, que com les bombes sobre Londres, amb la

Virgínia enfonsada, ho espatllarien tot. Ella es movia dinsde l’aristocràcia anglesa però estava molt allunyada delscomportaments elitistes que socialment se li pressuposaven.

La paraula lliberal per la Rose no era un terme polític sinóvital.Pel que fa al doctor Stevens, era un gentleman . Mai no

usava el sarcasme a que tan afeccionats són els intel·lectualsanglesos, i el seu sentit de l’ humor acabava en el punt enquè suposava per l’opositor la menor suspicàcia o molèstia.Sabia perfectament tot el que jo havia sofert i no em va fer niuna pregunta sobre el tema fins el dia que voluntàriament ho



108

vaig explicar. El cercle es compactava intelectualment al seuvoltant amb un cert matriarcat de la Rose.

I les reunions? Déu meu, aquelles reunions! Jo mai nohauria imaginat una gratificació personal tan gran. I què

poc van durar! Quantes vegades les he enyorat!

V

En una d’aquelles nits delitoses de l’estiu de Singapur, enRob ens havia convidat a una copa al club, i tots assegutsinformalment, fent rotllana, ens estàvem a la Sala de Bridge,a l’annex del bar, a aquella hora buida de jugadors. A mésd’en Rob, hi érem la Jackie, la Kirst, la doctora Roven, enRichard, en Rafael i jo.

Discutíem sobre els moviments i terratrèmols polítics al

sud-est asiàtic, principalment els que concernien al Vietnami Cambodja, amb l’ofensiva tet, i les influències que el partitcomunista xinès aplegava sobre tota aquella zona, quan esvan aplegar a la tertúlia el senyor Stàlikas i, de ben segur apesar d’ell, el mateix ambaixador Roth.

D’ençà que la Jackie havia tornat de Londres, el seu pare i jo només ens havíem vist una vegada, precisament al club ide resquitllada.

L’ambaixador em defugia perquè pensava que la Jackiehavia tornat d’Europa sota la meva influència, pels dosviatges que jo havia fet a Londres, tot contravenint les sevesindicacions que pretenien que ella es quedés a la capitalanglesa, com ho havien fet els seus germans. Amb aquesttema s’equivocava, tal com li van dir tots, la Jackie, laprimera, i la Rose, la segona. Ella havia tornat, bàsicament,perquè se sentia realitzada amb la seva tasca a l’hospital i,



109

evidentment, perquè volia estar amb mi, i tan sols se n’aniriaa Londres en el cas que ho féssim plegats. Aquest, més que elfet principal, era el que en diríem el fet natural. Però no pasallò que el senyor ambaixador tenia a la ment.

Aquell vespre el senyor Roth havia sopat amb el senyorStàlikas i, sense gairebé adonar-se’n, havia acabat assegutamb el grup. L’ambaixador no era la persona més adequadaper assistir a aquelles discussions, ja que de natural era d’uncaràcter fred i distant, a més que pel seu càrrec havia detenir cura dels temes que es tocaven en la seva presència.D’aquí que girés el gest en escoltar parlar de política iespecialment del sud-est asiàtic. Qui enraonava era enRafael, a ulls d’ell, un periodista que estava sempre en totsels mulladers i salses esquerranes, ja que havia estat a Cuba,al maig francès, a Vietnam, amb el Vietcong, i ara,insaciable, volia anar a la Xina. – La dècada dels seixanta és probablement la més

espectacular de tota la història de la humanitat. Mai elshomes no havíem tingut al nostre abast tanta informació i

tants coneixements per aplicar-la. Hem anat a l’

espai is’estan curant malalties abans incurables; només ens faltadistribuir la riquesa i el benestar entre els més desatesos perdeixar un món millor del que tenim.

Jo vaig explicar: – Com passa tantes vegades, el que falla és l’home mateix.

Com dius molt bé, ara té més coneixements i més informació,però ho rep de forma correcta per fer-ne un ús adient? Per

exemple, a qui interessa la terrible misèria del continentasiàtic, les tombarelles d’Indonèsia, l’avenir de Cambodja ol’enorme pobresa del poble filipí? Estàs penjat al telèfondictant la crònica i a l’altra banda hi ha algú que ho modificatot. Amb quin criteri? – Segons el país tot canvia – va comentar en Richard,

escèptic.



110

– Parlo d’Espanya, on els diaris es fan per agradar alministre de torn, i per això cal modificar l’escrit abans quesurti publicat perquè ell no es molesti. Això és l’autocensura,de vegades pitjor que la simple censura, saps? – Armand – va dir-me la Jackie – , tu parles d’un país on hi

ha una dictadura i on la informació no és lliure. A Anglaterra, on sempre s’han vantat de gaudir d’una premsaindependent, les informacions són verídiques. – Punyents, sí; verídiques no ho sabem – vaig dir. – Sí home, sí; la gent que escriu a The Times o The Observer no permetria aquestes manipulacions – va fer en Rafael . – Perdoneu la meva desconfiança – vaig insistir – , però jo

crec que el periodista que està arran del poder acabaapaivagat ja que si parla molt clar en rep les conseqüències.

A la República Centreafricana pateixen un autoanomenatpresident vitalici de nom Bokassa, i sota el seu dominiabsolut s’hi cometen les més grans barbaritats; s’hi viu unregne d’horror, de canibalisme i extermini. Vosaltres ho heullegit en algun diari reconegut? –

Els del Paris Match van tornar-me el reportatge –

vaexplicar en Richard, sempre a l’aguait. – Tampoc n’hi ha tants d’aquests casos – va fer en Rob. – El poder sempre té a la vora innumerables noms que se’n

beneficien d’una forma o altra. Voleu els noms dels actorsfamosos de Hollywood que gaudeixen habitualment del’hostalatge presidencial dels Marcos a Filipines? Mentre lamajoria del poble filipí viu entre la misèria, la fam i

l’analfabetisme, aquests convidats s’estan al Palau deMalacañá amb tots els luxes inimaginables. Viatges privatsen avió per gaudir de les grans festes de Ferdinand i ImeldaMarcos, a Manila i a les illes més paradisíaques. Ussorprendríeu dels noms d’aquests famosos personatges.Imelda diu: “Filipines és el meu jardí”, i ho demostrapalpablement – vaig sentenciar.

La Kirst va incidir:



111

– Jo n’estic ben segura que n’hi han molts de casos comaquest, però no surten a la llum. – També hi ha – va incidir de nou en Richard, sarcàstic –

aquells que els americans en diuen els dictadors amics, que

vol dir que els deixen fer el que vulguin sempre que a ells elspermetin ficar-hi la grapa. Com va dictaminar Rooseevelt apropòsit de Somoza: “Ja sé que és un fill de puta, però és elnostre fill de puta”.

El senyor Roth, en veure que el caràcter de la conversa nocanviava, sense dir paraula va aixecar-se i amb un gest vadesaparèixer. També el senyor Stàlikas es decidia a fer el

mateix quan va escoltar a en Rob que, tot alçant la veu,deia: – Un altre exemple el tenim a Grècia. – Exacte – va fer la Kirst – . Grècia és un exemple de com la

dictadura dels coronels se sosté pel suport dels gransarmadors com Niarchos i Onassis, i mentre la fortunad’aquests puja en progressió geomètrica, el nivell adquisitiudels ciutadans baixa amb la mateixa progressió; això sí,

sempre rodejats per gent poderosa que els fan la rosca; si mésno, mireu Churchill com gaudeix de les vacances en el iotd’Onassis, acompanyat de la Callas. – Perdoni senyoreta Kirst – va intervenir el senyor Stàlikas,

mentre tornava enrere – . Em veig obligat a pregar-li quetingui cura de què parla sobre el meu país.

I alhora que em mirava significativament, em demanava lameva aprovació.

– Suposo que vostè no està d’acord amb això que ha dit ella. Vaig quedar-me uns instants en suspens, ja que niacceptava de bon grat el que aquest havia dit a la Kirst, nim’esperava la seva pregunta. Tanmateix la meva resposta vaser clara: – Jo subscric tot el que ha dit la Kirst.El senyor Stàlikas s’havia quedat pensatiu davant de les

meves paraules, fins que en un to glaçat va expressar-se així:



112

– Vostè sap que un d’aquests armadors, al que ara critica, ésel propietari dels vaixells amb que vostè treballa? És a dir,d’on vostè treu els guanys?

Tots havien callat en advertir el tomb que insospitadament

havia agafat la disputa, i amb la seguretat que la mevaresposta definiria no solament la meva posició de presentsinó també la de futur, van escoltar-me categòric, gairebésense respirar, enfrontats cadascú amb els seus propispensaments: la Jackie, espantada; la doctora Roven,incòmoda; la Kirst, segura; en Rafael i en Richard, alertats i,finalment, en Rob, irònic. – Jo treballo per una companyia mercant de capital

europeu, concretament neerlandès, que utilitza, entre altres,els vaixells de vostès; però sóc absolutament lliured’expressar les meves opinions. Conec prou bé la banderasota la que naveguen els nostres vaixells i no hi tinc res a dir,però ara no parlem ni de guanys personals ni de banderes,sinó de maneres de pensar i actuar, i això canvia la situació.

Però el senyor Stàlikas no havia quedat prou satisfet amb

la meva llarga i, tal vegada, una mica ambigua exposició. – Vostè no ha contestat a la meva pregunta, però. Vaig sentir-me presoner de les meves paraules, però no vaig

voler defugir la responsabilitat del que pensava: – Si vol, li puc respondre amb més claredat. Jo sé que

l’armador dels vaixells amb que treballo ha ajudat, ajuda is’aprofita del govern grec, de la tirania dels coronels, i aquestextrem suposa quedar-se a la seva mateixa alçada moral; la

dictadura a Grècia o la tirania, tal com als grecs els agradaanomenar-la, de Papadopoulus i companyia és molt dura, isinó que els hi preguntin als polítics i als intel·lectualsexiliats com Papandreu, Melina Mercouri, Mikis Theodorakiso Panagulis. I aquests armadors donen suport als coronels.

És probable que a la Jackie el silenci que s’hi va fer lisemblés tan espès com si tots els que estaven en aquellmoment a totes les dependències del club haguessin callat.



113

Pel que fa als altres components del grup, eren tanconscients com jo mateix que havia travessat una porta queno sabíem on em portaria. Amb la veu de cop i volta aguditzada dins d’un rampell

histèric, el senyor Stàlikas va xisclar: – És vostè un comunista de la línia de Papandreu! – Quèee? – vaig exclamar, incrèdul. – Ara ho veig clar, vostè és un d’aquests comunistes que

treballen infiltrats en els òrgans de poder i en les cadenes decomandament. – Senyor Stàlikas, vostè està desbarrant – li vaig fer amb laveu calmosa.Però com si hagués tingut una visió, repetia com una

cantarella, inexorable: – Sí, sí, ara ho veig ben clar. Ambvostè vam equivocar-nos, ja que no és de fiar. Parlaréimmediatament amb els seus superiors de la Netherland.

Entre esbufecs i congestions, sense voler parlar més, vadonar mitja volta i va marxar de l’estança. La Jackie s’haviaportat les mans a la cara, en tant que la resta observaven la

violència intel·lectual de les meves conviccions. L’

únic queromania tranquil amb un posat ambigu, indesxifrable, era enRob.

En el fons, tots sabien que cap d’ells no hauria arribat tanlluny d’haver estat en el meu lloc, però no esperaven unaaltra cosa de mi.

Només la Jackie, al cap i la fi filla de l’ambaixadord’ Anglaterra, mussitava, amb les mans a la cara:

– Armand, Armand.I en Rob em deia: – Noi, honores la teva fama; avui hem tingut la sort, o millor

la ventura, de veure en acció l’home insubornable de qui ensparlen els qui et coneixen bé. Què faràs ara, moriràs amb lesteves idees?



114

Vaig alçar-me, tot dominant el meu neguit, després vaigbeure’m d’un glop el whisky que em quedava al got, i li vaigreplicar: – Qui parla de morir? Ara toca esperar.

Acompanyava a la Jackie a casa seva, amb una certaprevenció sobre les reaccions posteriors a la discussió,especialment les de l’ambaixador, que havia fugit sense nitan sols albirar l’abast a que s’arribaria. Malgrat tot, noignorava que ella es trobava en una cruïlla difícil i era benconscient de la situació, no tant pel que a mi podia afectar-me professionalment, sinó per les conseqüències personalsque se’n podien derivar. Nosaltres dos, des de que ensconeixíem, ni una sola vegada havíem estat en desacord i a laprimera que ens hi trobàvem ni que fos indirectament, comes diu vulgarment, podíem tocar os. Vaig fer un esforç per trencar un silenci que ens amoïnava

profundament. – Em sap greu que t’hagis trobat amb aquest aldarull.

Hauria d’haver imaginat que el senyor Stàlikas reaccionaria

com ho ha fet, però la seva pregunta, malgrat que no m’

hasorprès, no podia defugir-la. – Jo sé que ho has fet per defensar a la Kirst; el problema

serà la reacció dels meus. Al pare vol anar a Atenes com aambaixador i d’un temps cap aquí mou tots els fils al seuabast per aconseguir-ho. Segurament el sopar d’avui amb elsenyor Stàlikas obeïa a aquests esforços, la qual cosa voldir que preveig una reacció complicada cap a tu. Hem de

veure com es desenvoluparan els fets durant elspropers dies. Aquesta nit tot restarà tranquil, seràdemà al matí quan els telèfons començaran a sonar.

Com el temps s’encarregaria de mostrar-nos la Jackieanava ben errada, i en va tenir la proba fefaent quan enfranquejar la porta de sa casa un majordom li va anunciarque els seus pares la demanaven a la biblioteca. Així vainiciar-se el primer acte del drama. Més tard em telefonaria,



115

nerviosa perduda, per explicar-me tot el que havia succeït i joli vaig insistir que havia d’asserenar-se, que de ben segurl’endemà tots ho veuríem tot amb uns altres ulls. Aquesta va ser la seva versió, tal com jo la recordo:“En accedir al saló biblioteca, en què estaven asseguts els

meus pares, vaig veure, per les cares que posaven, que ja hosabien tot. La mare estava una mica alterada, el pare, amb el posat dels grans moments, i jo a l’expectativa. Encara nom’havia acabat d’asseure, que el pare va etzibar-me: – Finalment tot ha esclatat i tu al bell mig de la plana! Elteu estimat amic s’ha violentat amb el senyor Stàlikas fins

el punt que l’ hagut d’acomiadar de la feina.Li vaig haver de dir que si parlava de tu havia de deixar els

seus sarcasmes. – Aixó d’estimat amic, amb el to en què ho dius, no ho

admeto. Estimat i prou. Quant al senyor Stàlikas, ha estat ellqui ho ha embolicat tot per un comentari de la Kirst.

Malgrat tot, el meu pare, que no m’escoltava, se’m vaplantar al davant, i amb aquell to que jo coneixia molt bé,

com un avenç de decisions importants, va concloure: – Has de deixar aquestes amistats que no ens convenen.Hem volgut ser uns pares lliberals però no fins aquestextrem. Ara recollim els resultats del teu any a Berkeley, iaixí pagues els esforços que la teva mare va fer perconvèncer-me que t’hi deixés anar? Tant Chomsky i tantMarcuse. Jo ja ho preveia això. I ara aquests amics teus. Tot plegat, un grup de comunistes capitanejats pel teu...

Armand! La filla de l’ambaixador de Sa Majestat no potembolicar-se en aquest afer. Demà ho sabrà tot Singapur iespero que el senyor Stàlikas faci el que m’ha promès, és adir, no esmentar-te en el seu informe a Atenes com unacomponent del grup. M’has posat en un compromís, amb unesconseqüències que a hores d’ara se’ns escapen. Només desitjoque aquest cavaller es tranquil·litzi abans de donar qualsevolpas en fals, un pas que si el fes seria sense retorn. De



116

moment m’ha donat la seva paraula que em passarà, abansde remetre-la, una còpia de l’informe.

Jo , que me l’havia escoltat per moments més nerviosa, peròcontrolant-me, li vaig fer: – Ja veig que has pres una determinació sense dignar-te a

escoltar-me. Ni l’ Armand ni els altres tenen res a veure ambels comunistes; tot ha estat un malentès d’aquest cavaller,com tu l’anomenes, que al no saber què respondre a la Kirsts’ha posat a discutir amb l’ Armand. Aquest senyor Stàlikasés un home molt limitat i jo de tu no me’n refiaria, d’ell. – Almenys fes-me el favor de no ofendre’l! – em va fer el meu

pare. – El mateix et dic respecte als meus amics als que els has

faltat, tu sí que ho has fet, el respecte més elemental.El meu pare va abaixar els braços, va esmenar el to i va

sentenciar, inapel·lable: – Te n’hauràs d’anar a Londres. Ara ja no t’ho demano sinó

que t’ho ordeno. Te n’aniràs amb la Rose fins que passiaquest terratrèmol; no vull malmetre la meva carrera

immaculada per una colla d’

indesitjables.I jo vaig saltar com una pantera. – Mai, ho sents bé, mai no m’allunyaràs d’ell! A més a més,

tinc una tasca de molta responsabilitat a l’hospital. No pensodesaparèixer perquè tu m’hi obliguis. – A l’hospital ja no hi has d’anar a fer res. Demà els hi

presentaràs la dimissió, i a Londres, mal que et pesi, te n’hianiràs immediatament.

Amb el temor de posar-me a plorar vaig fer mitja volta ivaig fugir de la biblioteca donant un cop de porta. Aquella nitla meva mare no va pujar a l’habitació per confortar-me”.

*****

El dia següent va marcar el nostre futur, el d’uns éssersinesperadament sacsejats pels fets ineludibles de la política.



117

A mi em van citar d’urgència a Rotterdam, on amb unostentós xec van acomiadar-me de la naviliera. En Rafael vaser desplaçat a Laos i no en vam saber-ne mai més res; enRichard va marxar a Angola i posteriorment a Beirut, on

moriria; la Kirst va ser reclosa, temporalment, a la secció desuccessos; i la Jackie, convidada pel seu pare a presentar larenúncia a l’Hospital. En tornar jo de Rotterdam, el grups’havia fragmentat i tots els components s’havien dispersat.La Jackie m’havia telefonat perquè tornés de Barcelona, onhavia anat a veure al pare, sobtadament malalt, però quanho vaig fer no vam poder parlar, ja que les meves trucades esperdien entre les telefonistes de l’ambaixada. Vaig deixar un missatge a la Kirst al The Straits Times ,

des que no em venia de gust anar al club, i no em varespondre. No tenia a qui trucar i vaig acudir a en Rob. Vam quedar en trobar-nos al saló de te de Madame

Girvaud. Era aquesta una senyora francesa, vídua d’unmilitar de Dien Bien Phu, des d’on havia arribat a Singapur,baixa i prima, amb una dignitat que li traspuava per tot el

cos, com la d’

una comtessa russa exiliada. Parlava, rocallosa,un francès ancien regime. Regentava aquest saló decoratamb un estil art nouveau on només s’escoltaven cançonsfranceses, des de Mistinguette a Maurice Chevalier, i des deEdith Piaft a Ives Montand, Gilbert Becaud, Jacques Brel, iCharles Trenet. Vam fer-nos una encaixada i un cop asseguts, amb les

tasses de tsai al davant, li vaig preguntar a en Rob sense

dilacions: – Saps on és la Jackie? – Armand, sento haver de ser jo qui et doni aquesta noticia,

però la Jackie ha marxat a Londres. T’ha deixat una carta,però. Vaig sentir com la sang em fugia i, lívid, amb la sorpresa

pintada al rostre, li vaig fer saber:



118

– Sabia que es covava alguna cosa molt greu, però no fins alpunt de separar-nos. Saps què ha passat? – Ningú ho sap del cert, però les meves informacions em

diuen que ha estat una imposició de les altes instàncies. Et

carregues la nena i nosaltres et salvem a tu. Pròxima parada:ambaixador a Atenes. – I ell... es pot ser tan miserable? – Per una ambaixada, sí. – Telefonaré a la Rose i marxaré a Londres a cercar-la. – Primer parla amb la Kirst i llegeix la carta que t’ha

deixat. – Què vols dir? – Que val més que parlis amb la Kirst abans de donar cap

pas en fals – va insistir ell.

*****

Abans de sopar, la Kirst havia vingut a veure’m al’apartament, i va lliurar-me el sobre amb la carta mentre

m’

explicava el que sabia. – L’han obligada a marxar sota la pressió de que si no hofeia t’enfonsarien, a part que suposaria una taca per lacarrera diplomàtica del seu pare i dels seus germans.Tanmateix a tu t’han proscrit dels ambients socials deSingapur, t’han anul·lat l’entrada al Raffles i t’han donat debaixa com a membre del club. Volen que te’n vagis de laciutat. És a dir, que facis el que facis no s’aturaran fins

enfonsar-te.Sense escoltar ben bé el que em deia, li vaig preguntar: – Però ella, per què ha marxat? – No es trobava bé. Sense tu se sentia desemparada i no

volia parlar amb ningú. La seva família té molt de pes i nos’hi ha pogut resistir més – va explicar-me la Kirst.

No tenia res més a dir-me i em mirava fixament, senseamagar la sorpresa que li causava que jo, ara reflexiu,



119

doblegués la carta sense llegir-la, però mirant d’una ulladaaquella caligrafia que tan bé coneixia, acurada, regular, benalineada, i me l’ha posés a la butxaca com si temés el ques’hi pogués dir.

En Rob, que acabava d’arribar, va asseure’s al costat de laKirst i va preguntar-me: – Com estàs? – No ho sé. Segurament el que millor pot definir el meu

estat és la paraula desconcert. M’ho esperava tot menysaquest cop de la Jackie. No vull anar-me’n de Singapurperquè semblarà una deserció, però amb ella a Londreshauré de prendre una decisió.

En Rob no em treia l’esguard de sobre, com si esperés unaoportunitat, que devia considerar favorable, en exclamarirònicament: – Ets el comunista més famós de Singapur – i en observar

que jo em quedava sorprès, va proseguir – sí home, sí, no emmiris així. Per què creus que t’han expulsat del club si no ésper una raó de tant pes com aquesta?

Va romandre un moment en suspens, mentre escodrinyaval’efecte que les seves paraules m’havien causat, i tot encenentuna cigarreta Djarum, perfumada amb clau d’espècia, va dir-me: – Armand, crec que hauríem de treure bon profit dels qui

t’assenyalen com a comunista. – Què vols dir? – li vaig preguntar, intrigat. – Vols col·laborar amb nosaltres traïent certes persones de

la Xina? Saps que la Revolució Cultural ha entrat en unasegona fase, tant o més lamentable que la primera, però MaoZedong és un home vell i malalt. Nosaltres volem tenirhomes a la recambra perquè en el moment en quèdesaparegui el Gran Timoner el país no sotsobri. – Qui sou, “nosaltres”? – Els Estats Units d’ Amèrica.



120

– Ets del Servei Secret dels Estats Units? I tu, Kirst, també? – vaig preguntar-los, incrèdul.

– Jo, efectivament, sóc de la CIA, i ella hi coopera – vaexplicar en Rob. – Des de quan?Encara em costava creure-m’ho. – Des de fa set anys. La Kirst només un, però. – I per què no m’ho havíeu dit? – Perquè no et volíem comprometre, ni a tu ni als altres. A

part que no ho podem dir. Ara tot ha canviat i penso que tuets l’home que necessitem. – Amb el desgavell que tinc a sobre...ara...m’estàs proposant

que entri a la CIA? – No. Només t’estic proposant que utilitzis la fal·làcia de

les teves suposades simpaties envers els comunistes percol·laborar amb nosaltres. Si acceptes, la teva feina nomésla coneixerem nosaltres tres; treballaràs sol, però tindràs unequip extern que et donarà tot el suport logístic quenecessitis. La tasca consisteix en treure de la Xina els homes

que et direm. Els primers temps viuràs a cavall entre lesdues illes: Singapur i Hong Kong. Més a aquesta última,però, i m’informaràs directament a mi o a la Kirst. A ella eldiari l’anomenarà, en breu, corresponsal volant pels afersasiàtics, una pantalla formidable perquè us pugueu trobar aManila, Tokyo, Hong Kong, etc. No t’hauràs de preocuparpels diners. La tapadora serà la Companyia de NavegacióCheng Dong, que com bé saps té la seu principal a HK i

l’oficina pel sud-est al Raffles. Doncs bé, la Cheng Dong ésnostra, és a dir, dels EUA. Hi entraràs com a directorregional de tràfic, que vol dir que hauràs de viatjar sovint alsports xinesos. Ens interessa molt que et vantis de comunista,

ja que això confondrà als serveis d’informació xinesos i alsdels altres països, comunistes i no comunistes. Què etsembla?



121

– Francament, exposat així, tan de sobte, què vols que etdigui... M’agradaria molt ajudar-vos, a vosaltres i als xinesos,però abans de res necessito parlar amb la Jackie per saberquè ha passat realment.

Ara sí que vaig agafar la carta, més enfortit, decidit a llegir-la, i vaig dir: – No sé si me n’hauré d’anar a Londres. De totes maneres, si

no passa res de nou, podeu comptar amb mi. – I encara vaigrepetir: – Ara, però, el més urgent és parlar amb la Jackie.

En Rob va donar-me un cop a l’esquena. – Sabia que hi podíem comptar. Espero que resolguis el teu

assumpte amb la Jackie satisfactòriament. Vols que enstrobem demà? – D’acord.Havien marxat i jo mirava el rellotge mentre pensava que a

Londres devien ser quarts d’onze del matí. Vaig trucar a casadels Stevens i s’hi va posar la Rose, que en reconèixer lameva veu va quedar-se dubitativa uns segons, fins que emva dir: –

Armand, sento el que us ha succeït. Tu saps que enaquesta casa se t’aprecia molt però és un assumpte tandelicat que nosaltres no ens hi podem ficar. Després detotes les traïcions i desercions a la URSS d’algunsintel·lectuals anglesos, qualsevol incidència en aquest sentitse la miren amb lupa. I que t’acusin de comunista pot ferforça mal al meu pare i als meus germans – Puc parlar amb la Jackie?

– És molt d’hora. Encara dorm. Ella no està bé Armand. Lidonen uns medicaments per la depressió que la deixen moltaixafada. – Haig de parlar amb ella, Rose, o hi parlo per telèfon o vinc

a Londres. – Venir a Londres no és una bona idea. Li diré que et truqui

quan es llevi, d’acord?



122

– Molt bé, quedem així. Digues-li que em truqui sigui l’horaque sigui. I et dono les gràcies per tot el que fas. Vaig quedar-me un moment pensarós, amb el secret temor

d’haver-la perdut. Per què la Rose m’havia dit que no era una

bona idea anar a Londres? No me’n sabia avenir de comhavíem arribat a aquest punt. Tota la situació, amb laproposició d’en Rob inclosa, em colpejava pregonament. Vaig allisar la carta, en el fons temorós del que si pogués

dir, decidit a llegir el full de paper. Me la vaig empassar d’unglop, a peu dret.

Singapur, 26 de juliol del 1970

Amor meu:

Estic desesperada perquè veig que la situaciós ’ ha tornat insostenible. El meu pare ha adoptat una posició

tan inflexible amb el meu viatge a Londres que penso que men ’ hauré d ’ anar. Si almenys estiguessis aquí trobaria el teusuport. M ’ han obligat, discretament, com si fos una decisió

personal, a plegar de l ’ Hospital i encara, per fortuna, laRoven s ’ ha quedat al marge del problema. L ’ han enviat unsdies a Kuala i prou. Jo no estic bé i només faig que plorar.Tinc molt mal de cap, dormo a intermitències i em marejo.

Estic segura que tard o d ’ hora aquesta tempesta passarà i

llavors podrem tornar a estar junts. Estic dolguda ambaquest Stàlikas a qui desitjo que tot el mal que ens ha fet liarribi multiplicat per deu. Em va telefonar la seva esposa iva explicar-me que li sabia greu tot l ’ afer i que disculpés elseu marit perquè era un inútil forassenyat.

T ’ estimo Armand i estic orgullosa de tu. Només desitjo quetornem a estar junts el més aviat possible. Truca ’ murgentment! Vine ’ m a cercar o trobem-nos on tu desitgis!



123

Teva per sempre,Jackie

*****

El telèfon sonava i vaig despenjar-lo ràpid en imaginar queseria ella. A l’altra banda hi havia el doctor Stevens. – Hola Armand, acabo d’arribar i la Rose m’ha explicat la

vostra conversa. No cal que et digui que nosaltres dos estemon sempre: al vostre costat. La Jackie pateix una fortadepressió, i amb el doctor Rusell, un company meuespecialista en aquest tipus de malalties, li donem unamedicació molt nova. Ella vol que vinguis a Londres, però calque sàpigues que ara no està bé, i per una altra banda emtemo, tal com conec el meu sogre, que el teu nom estarà a lesllistes dels oficials d’immigració per impedir-te entrar a

Anglaterra. Sento dir-te això, però crec que haureu de deixartranscórrer un temps abans de tornar a estar junts. Hem deconfiar que tot s’oblidarà i que ella es posarà bé. – Com pots explicar aquesta actitud del seu pare tan

desorbitada? – Pels polítics tot, incloent-hi el més senzill, és política, ientre ells es tenen una paüra cerval. Les travetes que esdonen formen el seu dia a dia i no es refien de ningú, i menysdel seu secretari. S’ha d’entendre sota la seva perspectiva; amés a més, qui demana un canvi de destinació ha depresentar un full de serveis immaculat. – Però arribar fins a aquests extrems! L’ambaixador ha

volgut destruir-nos sense mesurar les conseqüències. Jo me’nsortiré, però el que li ha fet a la Jackie és imperdonable. Nosolament haurà perdut l’estimació d’una filla, sinó el seurespecte. Provocar-l’hi una malaltia! No vull insistir, peròt’agrairia que li diguessis que he trucat i que la trobo a faltar. – Ja li ho diré. Tingues cura tu també.



124

Sentia una ràbia profunda i una impotència que no podiadescarregar; hauria agafat al senyor Roth i li hauria retorçatel coll com un pollastre i al tal Stálikas l’hauria llançat al riu.Malgrat tot, com que no podia fer cap de les dues coses, vaig

optar per trucar a en Rob i acceptar definitivament la sevaproposta, tot enllestint un pla estratègic immediat. Un copresolt aquest tema, no vaig resistir més l’angoixa i vaigdecidir anar-me’n a Londres a veure la Jackie.

Sorprenentment no vaig trobar ni un sol problema enpassar la duana i el control d’immigració de Heathrow i dosdies després, de bon matí, ja em trobava a Picadilly. Vaigcaminar fins a Marble Arch, on des de la cafeteria de l’hotelque hi havia just al davant de la casa dels Stevens vigilavadiscretament tots els moviments de la porta principal. Vaig veure el doctor Stevens com marxava, i instants

després ho feu la Rose amb els dos nens, que segurament elsacompanyava a l’escola amb el cotxe ; més tard vaig veuresortir la mainadera, i seguidament la criada amb un grancistell d’anar al mercat. Si res no havia canviat, ara la

Jackie estaria sola. Vaig entrar a una cabina telefònica i la vaig trucar. Vatrigar una estona a respondre, qui sap si encara no s’haviallevat, però finalment s’hi va posar i es va quedar sense parlaal sentir-me. – Jackie. – Armand! On ets? – Davant de casa teva, s’hi descorres les cortinetes em

veuràs a la cabina de la cantonada. – Davant de casa meva? – Que pots sortir? – Crec que sí. Ja et veig, de seguida surto.La vaig veure arribar, s’havia aprimat i estava molt

pàl·lida; se m’apropava amb un lleu somriure que no li treiala tristor que desprenia. Ens vam abraçar i ella es va posar aplorar. Mai no l’havia vist en aquest estat, sempre tan



125

segura, tan optimista i positiva. Ens vam asseure en un banc,a tocar de Hyde Park Corner, en aquella hora matinera sensecap predicador, polític o religiós sobre el caixó pertinent; ensvam besar i els petons em deixaven un regust salat; la vaig

separar un pam i mirant-la detingudament li vaig preguntar: – Com et trobes? – Tinc una depressió molt forta. M’estan tractant amb un

medicament nou: la difeniloxipropilamina. Si no dormo ploroper qualsevol cosa, i només faig que pensar en nosaltres. Nopuc evitar-ho. El meu cunyat diu que per vèncer aquestamalaltia hi haurem de cooperar tots. Em donen pastilles perdormir i pastilles per espavilar-me; sento que no sóc jo i no hipuc fer res. I tu com estàs?

Li vaig parlar sense poder dissimular el meu conflicteintern: – Jo no puc estar bé si tu estàs així. Què diferent que és tot

aquí, si ho comparem amb l’última vegada que hi vam estarplegats! Volia proposar-te fugir, però ara no sé què fer. – No puc anar enlloc. Em sento molt feble. I el tema de la

teva feina, l’

has resolt? – Estic en una altra companyia mercant..., però no he fetdeu mil quilòmetres per parlar de la meva feina. Jo vullparlar de tu i veient-te així, malalta, i que no puc fer-hi res,no sé què dir ni què fer. El teu pare sap com et trobes? Ésconscient del que t’ha fet?

De nou plorava, i llagrimosa va explicar-me: – Quan la mare va acompanyar-me, va dir-me que el pare

estava avergonyit i dolgut pel que havia succeït.De què servien les grans paraules? Me l’escoltava amb elneguit de qui sap que en tota gran comèdia sempre hi ha undrama subreptiu. O que en tot gran drama tothora hi ha unamentida latent. L’ambaixador Roth era un cínicsorprenentment obvi, que ara feia la comèdia del’avergonyiment, però que pel darrere devia somriure amb laseguretat que ella estava a Anglaterra i jo a Singapur. No era



126

vergonya el que havia de sentir, sinó penediment i sentit deculpabilitat pel seu insensat comportament. Quina crueltat iquina incoherència! Havia sacrificat la seva filla, aquella quem’havia dit que era la nineta dels seus ulls, per les seves

ambicions personals.No li vaig fer cap comentari sobre aquests pensaments

mentre l’escoltava. – Armand, què podem fer? – Res, no podem fer res. Estic convençut que el teu cunyat

farà el màxim perquè et curis. – Armand!!La veu m’havia arribat de la Rose, que aturada davant el

banc ens mirava seriosament. – Jackie, m’has donat un ensurt de mort. Com que no t’he

trobat a casa i no m’has deixat cap nota... Vols entrar a casa, Armand?

Vaig aixecar-me d’esma: – Si no et fa res m’agradaria quedar-me una estona més

aquí amb la Jackie. Ho necessitem, Rose. –

Sí, jo també crec que podem estar-nos una estona aquí, junts – va corroborar ella.La Rose se’ns va mirar tendrament i, després de fer-me un

petó, va marxar. Aleshores, vam caminar en direcció aBuckingham Palace. Agafats de la mà hauríem semblat unaparella normal si no fos per aquelles urpes que ensestrenyien interiorment. Vam acomiadar-nos a la porta de la casa dels Stevens, ben

entrat el migdia, ja que ella estava cansada físicament ipsicològicament. Ens deixàvem amb la promesa d’estimar-nos, però ambdós ignoràvem quan ens tornaríem a veure, iaixò feia doblement penós l’acomiadament.

Aquell mateix vespre vaig agafar un vol cap a Hong Kong, iella va rebre una carta de la qual jo no en sabria res finsmolts, molts anys més tard.



127

Quantes esquerdes! Si mirava enrere tot el meu decursvital estava farcit d’acomiadaments: de la Roser, d’en Met,dels pares, de Catalunya i de la meva inoblidable Marta. Veia la meva infantesa com un fet llunyà, però que em

tocava de ben a prop, i la jovenesa com una etapa plena depromeses estroncades per el seu maleït decés. El llarg viatgeem va retornar la memòria dels anys passats.



128



129

vint-i-vuit anys abans ...

LA LLAVOR DE LA VIOLÈNCIA1942-1957

Allò que un infant ha agafat de l ’ at-mosfera de l ’ època i ho ha incorporat

a la seva sang, hi perdurarà i ja noho podrà eliminar mai més.

(Stefan Zweig, Memòries d ’

ahir )



130



131

I

Mentre agafava el llibre amb la mà esquerra i tibava lacortineta de la porta d’accés al petit balcó amb la dreta,mirava l’aigua argilosa com arrossegava papers i brutícies

per l’

anyoc de carrers fins a desembocar al mar.Era un fenomen fascinant, que en aquest mes d’entrada dela primavera s’havia repetit tres vegades i que em duia,vagament, records dels anys anteriors, quan enllestida laguerra a les riuades hi suraven detritus, rates i gossosmorts.Les aigües terroses inundaven violentes els baixos deles cases, irrompien al menjador i arribaven, de vegades, asortir pel badiu fins a fregar el pou. Amb el temps, per frenar

la inundaria, els veïns s’havien habituat a treure una fustaque encaixaven entre dos riels just a fora del cancell, peròamb l’arribada dels camions, substituint els carros de cavalls,s’havien agreujat aquests problemes, ja que les grandàries deles rodes, més amples que les dels carros, i la seva velocitat,empentaven amb força l’aigua, que amb onades irregularstornava a irrompre dins les cases.



132

Finalment l’aiguat s’havia aturat i els homes, que s’hohavien mirat des del darrere de les finestres, treien el nas icomençaven a moure’s. Uns caminaven descalços pertravessar el carrer, i els altres, mentre posaven un tauló de

fusta d’una vorera a l’altra, llençaven cubells d’aigua netaper sobre de l’amuntegat fang relliscós. Seguidament, lamajoria d’ells, amb les escombres de palmes i les de bruixes,amb el feix de branquillons flexibles les primeres i amb elmés dens de branques les segones, empentaven el bassald’aigua que els havia entrat i que una vegada treta de casa,les dones, agenollades, acabaven de netejar amb la baieta,xopant, eixugant, escorrent i assecant. A mi, la força de l’aigua m’havia semblat distreta i

divertida, i maldava per fer-me gran i poder gaudir del plaerde caminar descalç pel mig del corrent desbordat. Era unaverany de què s’esdevindria en un futur? L’aigua correntincontenible, com un símbol de la violència dels elements, deles forces amb que es manifestaria, i on jo m’inseriria fins asortir brut i mullat? Fugint de la violència però caient-hi

contínuament?Tornava a mirar-me el llibre que el pare m’havia portat eldia anterior, com una joguina diferent. És el meu primerllibre de que en tinc memòria. Estirat a terra haviaprocedit a obrir-lo per mirar les il·lustracions fetes en colorsllampants, molt atraïents per un noi de set anys, en què, talcom m’havia dit el pare, s’hi contenia la historia d’una índiaamericana que estimava a un noi arribat d’unes altres terres,

desconegudes per a ella. Allà es representava una grancaravel·la amb les veles blanques i blaves, i com els indisalgonquins, asseguts a terra, fent rotllana, acompanyaven elsviatgers, entretant les noies de la tribu manegaven una menade boixets davant d’unes grans tendes còniques.

M’havia adormit amb el llibre sota el coixí, esfereït per lesimatges dels temibles indis que volien matar al noi i els seuscompanys, i tot el dia següent l’havia brandat arreu com si el



133

tingués enganxat a les mans. M’havia durat un temps curtfins que, brut i estripat, havia desaparegut entre aquellsobjectes que perdem de petits sense tenir-ne noció.

Els anys em van dur uns altres contes i uns altres llibres,

però aquell seria per sempre més el meu primer llibre, i elque va deixar-me el pòsit, el sentiment de la lletra. I no vaigoblidar els quadrets de cada pàgina, amb el món acolorit ques’hi reflectia, que van quedar en el meu subconscient i que esvan convertir més endavant en els finestrons que em vanpermetre fugir i endinsar-me en uns universos desconeguts,imaginatius, amables alguns, terribles els altres. Comtampoc no vaig oblidar les imatges, mai no definitivamentallunyades, per sempre més entre tenebres, dels darrerstemps viscuts sota la guerra

Passats tres anys després de la guerra encara dormia almeu petit dormitori amb una candela encesa, que no podiaapagar d’ençà d’aquelles nits en què aterrits pels udols de lessirenes, defugíem les bombes ensordidores dels avionsfeixistes, apressant-nos pels carrers esquerdats fins als

refugis, on els llums romanien apagats, entre el silenci delsgrans i els plors esmorteïts dels petits. A vegades, algunadona encenia un llumí per atendre una criatura, però elbufava espaordida en sentir els renys puerils d’un altrerefugiat tractant-la de feixista, com si l’encesa del llumímarqués la posició als qui ens esbombaven.

I a mi, una tremolor incontenible em maldava l’animaquan, de tornada a casa, encara tan petit, arrabassada la mà

del pare o agafat del seu coll, podia entreveure en les foscorsnocturnes les conseqüències tràgiques dels destrets. Dinsd’aquesta memòria selectiva mai no oblidaré el 17 de marçdel 1938, quan anava amb la mare per la Gran Via deBarcelona, on els avions −anys més tard sabria que foren elsSavoia SM-79 italians manats per Mussolini i procedents dela base de Mallorca− van arribar amb la càrrega de la mort, ivan deixar un senyal inequívocament infernal de sang i



134

horror, entremig de persones i animals morts a la Gran Via,davant del Coliseum, al Passeig de Sant Joan i a la Plaça deSant Felip Neri entre d’altres. El 16, 17 i 18 de març van sertres dies de bombes centrades en el bell mig de Barcelona,

però nosaltres ja portàvem dies i dies de corredisses aBadalona per amagar-nos de la mort que baixava del cel. Nopuc descriure el que pot suposar per la sensibilitat d’un nenl’horror i el desvariejament que comporta un bombardeig, i lapor, no solament la que t’assetja de l’exterior sinó la que etfa més mal, la que veus reflectida en els ulls de la teva mare.

Uns anys més tard, un dia que caminava al seu costat, enpassar pel davant d’una papereria vaig veure penjats, de fetagafats, amb pinces d’estendre la roba, el que en dèiemtebeos i li vaig pidolar que em comprés el primer númerod’un acabat de publicar: Flash Gordon . Durant setmanes me’lvaig comprar i sense gaire tardança va romandre molt endinsdel meu imaginari. Fins i tot el mal dibuixava, posant-hi alcostat les seves exclamacions favorites, de les quals en tenianomés un coneixement gràfic. En aquests tebeos , que van ser

els primers escrits que van despertar la meva passió per lalectura, vaig poder descobrir vides, homes, actes, isentiments diferents. I sobretot van ser els primers que vanensenyar-me a raonar, malgrat que encara passaria untemps llarg menjant paraules.

No massa temps més tard, quan el pare es llevava d’horaels diumenges per anar al quiosc de la plaça de Pep Venturaa comprar el Diario de Barcelona , jo, que l’acompanyava molt

sovint, tornava enjogassat amb el periòdic que ell empermetia carregar. Fins que un dia en què ell ja l ’havia llegiti deixat a banda, me’l vaig mirar, encuriosit per aquellescobertes sèpies que se’m feien alhora atractives i estranyes, idecidit vaig obrir-lo suaument com si temés esquinçar-lo. Novaig passar de la primera pàgina, però, perquè allà vaigensopegar-me amb un article a tota plana d’un escriptoranomenat Joaquin Mª de Nadal, a qui durant uns anys



135

m’esforçaria en llegir-lo ja que parlava gairebé sempre d’untemps desaparegut, de la Barcelona de finals del segle XIX icomençaments del XX. La seva prosa denotava una venanostàlgica per una classe perduda en el temps, en explicar

com es vestien, com anaven al Liceu, com se saludaven ambels barrets de copa, com menjaven, com es visitaven, comfeien les festes, com es demanaven per esposar-se, o de lasofisticació que empraven en passejar, i saludar-se, pelPasseig de Gràcia. Llavors se’m va quedar gravada en lamemòria inconscient no només la forma sinó també la imatgei el fons del que vaig llegir, fins al punt que molts anysdesprés, en arribar A la Recerca del Temps Perdut , em varetornar puntualment, enriquida, però, amb en Charlus totpujant pels Camps Elisis o enraonant als salons deParís.Aquests articles em van descobrir una classe de vidaaburgesada, desconeguda, a penes llunyana en el temps,definitivament exhaurida molt abans de la Guerra Civil i bendiferent de la que jo coneixia, no endebades la senzillesa de lameva família estava molt lluny de la sofisticació classista de

la que parlava el cronista. Malgrat això, les imatges del quellegia se’m van quedar tan gravades que vaig demanar alpare que em dugués al Passeig de Gràcia un diumenge almigdia per imaginar sobre el terreny allò que el cronistaexplicava.

Però la realitat dels anys quaranta, amb la seva tristor, notenia res a veure amb l’indescriptible desplegament decavalls, cabriolés i carruatges, amb els seus cotxers, de

principis de segle, i els senyors amb barret de copa,gentilment acompanyant les senyores sota les ombrel·les.Més endavant, en llegir les memòries de Josep Mª de

Sagarra, trobaria un Passeig de Gràcia entremig dels dos, elque havia imaginat i el que ell em deixava al descobert.

*****



136

Acabava de complir els tretze anys i em sentia sol,hipersensible i desvalgut. Anava a l’ institut de nois a fer eltercer de Batxillerat, on la facilitat per recordar allò quellegia, fruit d’una innata memòria fotogràfica, m’apropava als

nous companys d’estudi que m’admiraven, alhora, però, quem’allunyava dels vells amics del carrer, aquells enyoratstrapelles de jocs, amb pantalons curts i tirants, que emmiraven a la biorxa o se’n reien de mi si em veien amb lacartera penjada a l’esquena.

Qualsevol excusa era bona per estovar-me, i de tant en tantho feien en sortir-los l’enveja que inconscientment em tenien.I, aleshores, jo em sentia sol, ple de neguit i desconsol per lameva feblesa. Per a ells deixar-me jugar a fendi, a baldufa,amb els pinyols d’albercoc o a futbol, no era una vessant decompanyonia sinó un afegitó necessari al grup per acomodarles parelles, que ara veig com cruelment ho palesaven. Perexemple al futbol, on tan bon punt es rifaven els equips,sortien primer els dos capitans de cada bàndol i escolliend’un en un tota la resta que compondrien cada equip, i a mi

em deixaven el darrer, ja que ningú no desitjava tenir-mecom a company de joc, la qual cosa em provocava una ràbiainterna desconeguda, i ferotge, que em feria en el mésprofund del meu amor propi.

Un dia que jugàvem a bales sobre el terra d’una voraviavam veure una noia passar per l’altra banda del carrer, i elmés gran i agosarat del grup ens va anunciar que li pujariales faldilles, i com que els altres en van fer burleta per

animar-lo ell, sense rumiar-s’ho un moment, va travessar elcarrer i les hi va intentar aixecar; ella, espaordida, xisclava is’esforçava per fugir a cuita-corrents prement-se les cuixesamb les mans, però ell la perseguia, insidiós, fins que lanoia se li va escapolir en tombar la cantonada.

Entre adolorit que estava per la meva marginació i enimaginar-me què faria en Flash en aquesta situació, quanl’altre tornava ufanós i presumit, davant dels seus



137

admiradors, m’hi vaig encarar i li vaig dir que aquella accióhavia estat una covardia. Mirant-me amb un somriure torçati menyspreador, va etzibar-me una empenta que em vallançar a terra, i sense donar-me temps a fugir se’m va ficar

al damunt per pegar-me al pit i a la cara. Jo em defensavasense èxit d’aquell bordegàs, malgrat que al ser més petit ifeble no me’l treia de sobre, i ja havia rebut alguns mastegotsque m’havien inflat els llavis i fet rajar sang pel nas. Però enun moment que ell, rient i vanant-se davant dels còmplicesque l’encoratjaven, va aixecar-se, mentre jo em quedava aterra plorant i avergonyit, arreplegant forces del més endinsli vaig saltar a l’esquena, encegat i rabiós com un gat, jugant-m’ho tot a una carta, i li vaig mossegar l’orella escopint elbocí i la sang. Els brams ara eren d’aquell busca-raons quesentia com la seva violència n’havia despertat una altrad’igual o de pitjor intensitat, i com les sangs barrejades libaixaven coll avall. Absurdament sol, allunyat del grup solidari amb el pinxo,

el qual amb les mans a la galta i un brisall d’orella penjant

s’

acuitava a sa casa espantat pel sotrac, vaig enretirar-me aun portal sòrdid per eixugar-me les llàgrimes, i vaig netejar-me a la font de la cantonada la sang dels genolls, la cara i laboca. Però els mirava de reüll mentre dibuixava, per primeravegada, un somriure diabòlic, en cavil·lar joiós com correriala brama de la meva reacció.

Aquesta mateixa font, amb el seu broll d’aigua fresca,seria un munt de vegades testimoni mut del meu sofriment

en veure’m tornar dels maristes amb els dits coents per laregla de l’“hermano” que me’ls havia fuetejat, mentre dosalumnes m’aguantaven la mà enlairada com una pinya caraamunt, que s’enretirava naturalment al primer fuet; o amb lamà vermellosa des que era a la mà plana on m’havia colpejatdesprés d’innumerables temptatives, mentre lluitava perquè

jo no l’apartés i que, al final, m’agafava els dits amb la màesquerra per fuetejar-me, rabiüt, amb més força encara, amb



138

l’altra. Era aleshores, en anar-me’n a casa, quan abansd’entrar em rentava bé les mans per no deixar marques, ambla intuïció que els pares, ignorants dels fets, encaradefensarien la severitat del mestre, tot arrenglerant-se amb

qui, més que educar-me la ment a les idees i el progrés, emdespertava l’ànima a la violència.

*****

La postguerra, després de l’entrada a la descosida delsfeixistes, havia deixat pertot una remor silenciosa derancúnies i d’odi, amb la misèria corresponent, que enspremia el cor i que ens era fàcil personalitzar en el mónautoritari dels adults, és a dir, dels mestres, dels capellans,dels guàrdies i, segurament sense voler-ho ells mateixos, delspares.

També dels confrares religiosos que els diumenges a latarda passejaven un Sant Crist en processó mentre cantaven:

Perdona a tu pueblo señorPerdona a tu pueblo

Perdónalo señor

El cert era que arreu s’havia congriat una atmosfera quedelmava la comunicació del món infantil i adolescent amb el

dels adults en general i amb el dels seus progenitors enparticular. A casa, els pares, supervivents vençuts, s’aqueferaven

tothora, ben allunyats del meu entorn dejunat de consells, ons’escolaven de continu preguntes sense resposta abansd’arribar als silencis espessos. Mai no va faltar un plat ataula ni havíem passat fretura, però tampoc mai no vamencetar una conversa que obrís la bretxa d’una relació



139

senzilla i familiar. Aquesta solitud, que anys després endiríem existencial, m’aproparia, per començar , als llibres pertrobar les respostes, i passat un temps m’allunyariadefinitivament de casa a la recerca d’un món divers. No eren

els pares uns éssers negativament excepcionals sinó que eldesori d’una guerra els havia entristit la fesomia, a ells i alsaltres pares, deixant arreu un alè subtil de tristor pel recorddels familiars i amics desapareguts, o pels posteriormentreprovats i afusellats a les presons franquistes.

El pare era un fuster ebenista que semblava que el ribot,endemés d’usar-lo per arrasar la fusta, se l’havia passattambé per la boca, ja que mai no li vaig sentir dir ni ase nibèstia. Per contra, la mare era parladora i combativa, i larecordo, amb els meus ulls esbatanats per l’espant, una nitque els de la secreta s’endugueren de casa una petitamàquina de tricotar, i com ella se’ls dirigia pidolant-los que litornessin perquè la necessitava per treballar, exposant-se auna punició de la qual només s’escapaven alguns en algunscasos aïllats. En el nostre bàndol, el dels rojos catalans, la

desprotecció era manifesta, i així s’

acceptava resignadamentaquest paper de víctima dins les inacabables represàlies delsvencedors, personificats per la policia nacional, vers elsvençuts.

Quan baixava pel carrer on hi havia el col·legi, em trobavala biblioteca, on quasi cada dia hi entrava emocionat itremolós davant del silenci ominós i amenaçant que els ullsde voltor de la bibliotecària imposava, per mirar un d’aquells

nombrosos llibres que s’arrenglaven a les lleixes. A l’escolaens induïen a llegir els llibres de La Història Sagrada, però jon’havia descobert un altre que atreia el meu absolut interès,un Don Quixot amb làmines de Dürer. El text gairebé no elllegia, però els gravats, tintats en negre, amb allò ques’explicava a sota m’havien deixat bocabadat, ja que emdonaven la figura d’un Quixot ressec, eixut, que cavalcava uncavall fet un sac d’ossos mentre lluitava contra uns molins i



140

que, definitivament, no podia comparar-se amb els heroismusculats dels tebeos. Altrament, havia atrapat els llibresd’Història i Geografia on hi havia mapes que em vandescobrir la immensitat d’un món desconegut.

Un dia vaig parar esment en el fet curiós que, en aquestsllibres, als reis sempre se’ls anomenava pels noms, i que alsqui manaven però no eren reis, pels cognoms. L’exempleproper el teníem a casa nostra, on el dictador que ensmanava s’anomenava Francisco Franco i li deien Franco, i encanvi als reis anteriors se’ls deia Alfonso, Isabel, Fernando,Carlos o Felipe. Tan bon punt ho vaig preguntar al negligentmestre de la Falange, que també ens donava l’assignaturad’Historia y Formación del Espiritu Nacional, i que tempsabans ens havia dirigit, obligats a marcar el temps, lesdelirants estrofes del “Cara al Sol”, sense aclarimentsaddicionals, va respondre’m que això explicava l’estupidesa iendobliment de la monarquia, i que d’Isabel II es deia queera una nimfòmana, que “a mejor polla, mejor ministro”, peròque em felicitava per la meva capacitat d’observació. Me’l

vaig mirar sense entendre del tot la resposta, peròendevinant-hi quelcom indigne vaig donar mitja voltamussitant un avergonyit “muchas gracias”.

De les històries, a part de la sagrada, m’agradava launiversal. La primera, amb les proeses de l’ Antic Testament,em deixava sense saber què dir, sobretot amb els relats d’enJosep venut pels seus germans i la seva posterior puixança aEgipte; d’ Abraham a punt de sacrificar el seu fill per mandat

diví; dels murs caient pels sons de les trompetes de Jericó i,finalment, de Moisès fugint d’Egipte i errant quaranta anyspel desert. De la Història Universal el que més m’atreia erenles conquestes asiàtiques d’ Alexandre el Gran, tot cavalcantBucèfal, la rauxa d’ Annibal travessant els Pirineus i el Roineamb els elefants, i la gosadia dels romans en conquerir lesterres del nord, que m’imaginava ombroses, fosques, gelades,



141

i habitades pels bàrbars, que per postres me’ls imaginavabarbuts i cruels. Als maristes la militància política dels mestres es reflectia

en l’aprenentatge del catecisme, al que se li donava un

caràcter amenaçant, no debades el no compliment dels seusmandats, com anar a missa els diumenges o confessar icombregar en dejú els primers divendres de més, era unpecat que, a més a més, podia suposar l’expulsió de l’escola.De fet, ningú no es plantejava, ni tan sols de pensament,deixar de fer-ho, i hi anàvem literalment acollonits, ja que elmateix capellà, un irritable ignorant que també ensescoltava en confessió, més tard ens clixava a classe perdonar-nos l’assignatura de Religió. Aquí em sorprenia i nodeixava d’interessar-me la raó per la qual el pecat que eratractat amb més èmfasi era el de la luxúria, dins dels pecatscapitals, i el de l’observança del sisè dels deu manaments, elque ells enunciaven ostentosament com “no cometerás actosimpuros”.

Els meus tretze anys no em feren, però, massa receptiu a

aquestes transgressions, i necessitava gairebé semprel’aclariment dels nois grans d’altres cursos per saber de quèens parlaven els mestres. Així es va fer palès un dia a classe,quan en seguir la norma habitual que manava que per anaral lavabo s’havia d’aixecar la mà i demanar el permís totpreguntant: “¿puedo ir al excusado?”, em vaig demorar a latornada, i l’“hermano”, davant de tothom, va impedir-measseure’m mentre em preguntava per què havia trigat tant.

Amb una veu que no em sortia de la gola li vaig fer saber quepatia cagarines, la qual cosa va despertar la rialla de tots elscompanys, excepte la del mestre, que va etzibar-me ambcruesa: “a partir de hoy harás tus necesidades en un minuto,y te quiero ver en confesión mañana”. Confús i avergonyit, iòbviament allunyat de la seva ment pecaminosa, vaig restaral meu pupitre fins l’hora d’esbarjo, on els més grans emdigueren:



142

– Tu ets el de les cagarines?I quan jo, tòrpid, vaig moure el cap afirmativament, m’ho

van aclarir: – Ells sospiten que si trigues massa és que te la peles.

Així vaig arribar al sexe.

II

Els pares m’havien dit que no podien pagar-me una carrerauniversitària i que el més convenient fora estudiar-ne una demitjana que em permetés treballar i aprendre alhora. Aixídoncs, tan bon punt vaig fer catorze anys, em van posar atreballar en un taller mecànic del port de Barcelona amb lafita d’enllestir el cinquè de batxillerat i d’estudiar elperitatge industrial.

Ja havia deixat els“

hermanos”

, i a l’

escola on ara feia elbatxillerat hi havia una mestra a la que la meva faltad’atenció la treia de polleguera, i no trobava un altre sistemade combatre-la més que amb unes estossinades que ella deviaconsiderar eficaces, almenys a curt termini, però que un dia,agenollat, va dar-me tantes bufetades i va fer-me rajar tantasang pel nas que la va atordir i la va obligar a desaparèixerde la classe per uns instants. Quan va tornar mostrava els

ulls envermellits, la qual cosa em va fer suposar que haviaplorat de ràbia i sentiment per haver perdut els estreps.D’aquests ensurts mai, mai, no en vaig explicar res a casa,

acostumat a empassar-me’ls tot sol, i fet i fet, m’enfortienuna personalitat reblerta d’escletxes d’on anys més tardemergiria un ésser contradictori i inversemblant. En el fonslluitava, hipersensible, silent contra tothom, insubmís al’escola, incomunicat a casa, a voltes emmurriat a voltes



143

agressiu vers els adults, i sovint apedregant-me amb elscompanys del carrer tal com els senyals a la cara, i al pit, hodemostraven.

Dintre del que jo, llavors, considerava una incongruència

d’adult, aquesta mateixa mestra, la senyoreta Eulàlia, va serla primera persona que va fer-me reflexionar que la paraula ila música eren els gèneres que amb més claredat ensdiferenciaven als ésser humans dels animals, i la que, enadonar-se de la meva predisposició vers els llibres, sempreem feia redactar escrits, m’aconsellava en la lectura delsclàssics, em feia comprar cada setmana revistes culturals om’avisava si hi havia una retransmissió radiada d’òpera desdel Liceu.

La nit que vaig escoltar la Madama Butterfly cantada peruna veu desconeguda, fantàstica, aguda, desproveïdad’estridències, fina com el cristall i suau com la d’un canari,vaig restar una estona com obnubilat en endinsar-me en unmón, el de la música culta en general i el de l’òpera enparticular, per a mi, fins llavors, totalment aliè.

També em donava consells per accentuar bé el castellà, cosaque aconseguiria, em deia, si parlava davant d’un mirall enveu alta i amb una modulació lenta, ja que, en sentir-me,m’esforçaria fins a parlar-lo correctament. Alhora emrecomanava que oís per la ràdio els locutors del moment i queprengués nota de les seves entonacions, i per tal d’ajudar-mese m’emportava a Barcelona a escoltar algunes conferènciesdels oradors més anomenats. Ella va convertir-me en un

lector compulsiu davant de qualsevol paper al meu abast, ien un oïdor apassionat dels programes radiofònics, enespecial dels ràdio teatres, i els vespres no m’ajeia abans desentir, nit rere nit, totes les grans obres del teatre clàssicdites per les veus dels millors actors i actrius radiofònics delmoment, en els quals la paraula i la dicció em semblavenmúsica, amb la fruïció pròpia de qui llegiria després l’obraescrita imitant les seves entonacions. I totes aquelles veus



144

m’obrien encara més la via imaginativa. No puc tampocometre que el meu pare sintonitzava la Radio Pirenaica, ambla meva complicitat delitosa però silenciosa vora seu, des d’ons’explicava tot el que passava a Espanya i que no es podia

dir. A l’aprenentatge racional, però, no hi seguia en paral·lel el

vital, el de les coses de la vida vull dir, o l’emocional −com endiríem ara−, i els meus neguits més íntims, sobretot enrelació amb les noies i el sexe, no els podia parlar amb capadult proper i sols m’era factible conèixer-los a través delsllibres, o amb els amics, els únics als que podia acostar-medesinhibit i que m’ajudaven exempts de crítiques.

En aquest temps era un noi espigat i alt, estrany, i no moltbon estudiant, però enlluernat pel coneixement, per lamúsica, per les lletres i la paraula, que carregava uns quinzeanys molt allunyats dels de les meves amigues, a les quals noentenia ni de bon tros. A més a més, el que jo volia escatir en els llibres uns altres

ho feien amb el seu físic, i havia de patir l’humiliació que

algun noi d’

edat més avançada m’

esbandís si m’

apropava a lanoia que ell considerava de la seva propietat. Respecte aaquest assumpte a l’escola havia conegut una noia més gran,de la que vaig enamorar-me’n platònicament. Cada vespre,en sortir de classe, l’acompanyava al carrer on vivia, just aldarrere de casa meva, i al migdia ens parlàvem per lesterrasses del que havíem fet a estudi. Com que a la calaixeradel menjador hi havia descobert un llibre de la mare intitulat

El Rosari , que reflectia l’amor pur, endolcit i romàntic que josentia per a ella, vaig amagar-me’l a la cartera i li vaigprestar recomanant-li que se’l llegís, que de ben segur que liagradaria.

El llibre, que ja no tenia tapes dures, amb la primerapàgina estripada, parlava d’una alta societat anglesa on esdesfermava un terratrèmol social tan bon punt s’estenia lanova de l’enamorament d’un conegut i sol·licitat jove,



145

endemés ric i atractiu, per una noia més gran que ell, pocagraciada físicament, que el rebutjava incrèdula iavergonyida, tot i que al final ella també queia plena d’amor,convençuda pels sentiments.

Uns dies més tard va explicar-me que li havia agradat molt,malgrat que a casa seva l’hi havien agafat i la seva mare lihavia exigit que me’l tornés amb l’encàrrec que no n’hi deixéscap altre. També la mare, que se n’havia assabentat, vademanar-me que no tornés a deixar un llibre d’ella sense elseu permís. No li vaig fer cas, però; a casa només hi havia elsllibres ensucrats de la mare, i de sobte vaig adonar-me queeren una bona eina a emprar amb les noies que m’agradaven.De manera que més tard ho vaig provar amb una altra amigai un nou llibre, Casablanca , una novel·la basada en el guió dela famosa pel·lícula, i com a premi vaig obtenir el primer petóals llavis, que en certa manera va esmortir-me elressentiment que em va provocar la reacció del seu xicot enfer-me saber abruptament que no m’hi acostés més.

Un dia vaig trobar una velleta que s’havia perdut i no

recordava el camí de retorn a casa. Decidit, li vaig preguntarel carrer on vivia a fi d’acompanyar-la amb l’autobús públic,però el revisor, lluny d’atendre les meves raons, va foragitar-me de males formes tot dient que no s’oblidaria de la mevafesomia si em tornava a trobar sense tiquet. Coses comaquesta que als altres nois qui sap si els afectava, a mi endolien molt, i emmudit travessava el meu petit espai vital ala recerca d’un món millor, més just i menys violent. Però ja

estava immergit en allò que esmerçava a l’entorn; i encarahauria de veure, per sempre més, com els dos vessants, ara eldolç ara l’agre, s’anirien succeint amb regularitat.

En aquest temps havia conegut a la feina un cap de fàbrica,el senyor Doll, un jove enginyer il·lustrat i amb els valors delcristianisme fortament arrelats, amb qui de seguida vaigparlar de llibres, i que va induir-me a llegir monsenyorThamer Tot, un sacerdot suís que escrivia pels adolescents i



146

joves. En el llibre, iniciàtic, que li vaig llegir hi vaig trobarserioses admonicions i avisos de probable ceguesa otuberculosi en aquesta vida i condemnació en l’altra en cas deseguir amb les meves compulsives pràctiques onanistes. No

me’n vaig llegir cap més, decidit a trencar amb aquesta menade consellers, com també ho eren els capellans, que volienentorpir un plaer solitari inconscientment descobert i al qualno podia ni hi volia renunciar.

No només per aquest fet deixaria de confessar-me, malgratque hi va influir a la curta, sinó que fins i tot vaig cessard’anar a missa, i a la llarga, com un decalatge natural, vaigdeixar de creure. Però faltaven encara molts anys i llibresper arribar a aquest darrer extrem.

Finalment havia arribat a la literatura eròtica, primerfullejant àvidament les revistes que ens arribaven de França,i més tard llegint la primera novel·la en comandita amb totsels amics, L ’ Imperi del Sexe , que m’havia deixat exsangüeper l’afany masturbador que s’acreixia a mesura queavançava la trama.

També era un entusiasta de la novel·la popular, centpàgines d’una aventura a l’oest americà farcida de cavalls,indis i diligències. Temps de mescla de gèneres on llegiallibrets de butxaca i tot Zane Grey, enlluernat amb lamanera profunda i alhora poètica en què reflectia el tarannàde la gent de la frontera, amb els seus enigmàtics i solitariscowboys i pistolers. Però alhora era un entusiastad’Stevenson, sobretot després de llegir la Illa del Tresor , i de

Jules Verne, amb els seus llibres de fantasia. Fins arribar aHomer, de qui llegiria la Ilíada en una versió abreujada envers i adobada de làmines acolorides, on els guerrers se’lspintava amb faldilla i una armadura brunzida al pit, mentreels reis, de sota una crinera enlairada, duien els elms que elstapaven el nas, la barbeta i mitja galta.

L ’ Imperi del Sexe , on es parlava d’una atractiva marquesa iles seves aventures sexuals, m’havia obert definitivament la



147

ment a un món sobre el que en sentia a parlar grolleramentals homes de la fàbrica, però del que mai abans no haviaestat prou conscient de la seva importància. Fins que, amb elllibre a les mans, podia rellegir una vegada i una altra els

passatges més eròtics amb la incògnita del que jo podria fer.L’aprenentatge teòric, però, desembocava en uns resultatsineludibles que em remullaven els somnis nocturns i que nom’atrevia a enraonar amb la mare per no repassar un acteque m’avergonyia. Ella, però, mai no me’n va parlar ni m’hova retreure. Malgrat tot, a vegades, m’havia vestit elspantalons sobre els calçotets encartonats o encaraenganxosos per les pol·lucions nocturnes.

Malgrat que el pensament s’abstreia en el somni de com iamb qui podria fer el primer assaig sexual, l’anhel de sentirfísicament el que dins del llibre havia trobat literàriament noem permetia mirar als ulls de les noies que coneixia per lapor de ser descobert, al meu parer culpable, en el mésprofund dels pensaments.

El capítol on la protagonista va al cinema amb el seu noi i

allà, en acariciar-la, ell descobreix que no duu calces,mentre ella li esbandeix el penis endurit, m’ofegava dedesig.

No era la masturbació, però, el remei als meus neguits i nosabia com apropar-me a una noia per parlar-ne, ja que elstemps no eren propicis a aquests tipus d’intercanvis verbals.

Un diumenge, un amic va proposar-me anar de parella ambl’amiga de la seva xicota. Havíem quedat a la porta del Cine

Nou, on hi projectaven El Signo del Zorro , i la noia que sortiaamb el meu amic havia de portar aquesta amiga perdissimular de cara als seus pares els propòsits de la sortida.

En veure l’amiga que m’estava destinada vaig quedar-megarratibat, ja que era una companya de la meva escola, forçaatractiva i amb uns pits molt esperançadors, de ben segurpredestinats a unes altres mans més expertes que les meves.Però en tant que dissimulava el desconcert i l’encongiment



148

que sentia, vaig adoptar un aire alegre en saludar-la mentreentràvem tots junts.

En els preliminars de la sessió ja li havia agafat la màsense que ella oposés resistència. No sabia què dir, ni tan

sols si havia de dir res, i el que havia llegit a era evident queaquí no em serviria. A la pantalla, mentre Tyrone Power,l’actor que interpretava el Zorro , arribava a Mèxic, jo, comqui no vol la cosa, li vaig donar un subtil petó a la templadreta que ella va acceptar amb un respirar suau. Ara, l’actorballava afectadament, i jo, més decidit, li vaig fer un castpetó als llavis que ella també va acollir amb un somriure;això va encoratjar-me i el vaig repetir, per trobar-me que ellatendrament m’obria la boca i em donava la punta de lallengua fins a deixar-me esmaperdut.

Mai no havia fet un petó humit, i si no en tenia prou ambl’excitació general que sentia, aquest em va atordir i em vadescentrar, fins a l’extrem que vaig oblidar-me totalment delfilm, i vaig repetir el bes mentre amb la mà dreta liacariciava tímidament un pit. En veure que ella no s’oposava

vaig fer l’

intent de ficar la mà sota la faldilla, però llavors, totdesfent-se del petó, va agafar-me la mà i se la va traure deles cuixes, i davant la meva insistència silenciosa, em va diralterada: – Això no. – i com que jo encara forçava, va parlar-me fort: – Deixa’m estar! – i tot seguit, alçant-se, se’n va anar. Vaig romandre astorat, mentre que els altres dos desfeien

sorpresos la seva abraçada i l’amiga també s’aixecava a

corre-cuita darrere la Roser.Em vaig quedar immobil en sentir-me enlluernat per lallanterna de l’acomodador, quiet com un mort, captivat perla pantalla, per l’escena on l’actor tallava audaçment ambl’espasa, amb una suavitat magistral, una espelma enlairada,amb la coincidència que ni el tros tallat arribava a caure aterra, ni el penis enlairat s’aflevia.



149

Quan el dilluns vam trobar-nos, no sabia el que seria mésadient vers la Roser, si disculpar-me, o anar fent com si res ino saludar-la. Ella parava en una rotllana de noies que emvan mirar de cua d’ull tan bon punt vaig atansar-me al grup

de nois. Més tard, assegut al meu pupitre, va arribar-me unpaperet llançat des del darrere on havien escrit: “La Roserdiu que li agrades”. Vaig quedar-me petrificat i confós, sensesaber com havia de comportar-me; tal vegada hauria dereaccionar amb la dignitat amb que ho feia un personatge deGrey, en Nevada Smith, que jo admirava per la sevafortalesa, valentia i, més que res, la seva gentilesa davant lanoia, encara que sense entendre-la massa, tal com empassava a mi ?

M’agradaven aquests herois típics de Zane Grey, amb unpassat fosc, als qui els arribava l’oportunitat de retrobarl’amor i la dignitat en un punt de la vida que havien cregutsense retorn. Se’ls veia anar a la recerca de l’or, o lluitantromànticament dins del bàndol dels confederats, o contra elcacic d’un poble oblidat, o treballant en la construcció del

ferrocarril, o conduint ramats; sempre sols, penedits del seupassat i decidits a abraçar, irremissiblement enamorats de lanoia, la causa positiva d’ella per refer la seva vida.

Fent doncs, el cor fort, vaig decidir parlar-hi tan bon puntse’m presentés l’ocasió.

Dos dies després, un vespre, vam coincidir en plegar declasse i, posant-me a la seva alçada, li vaig preguntar: – T’acompanyo?

Ella, en silenci, em va fer que sí amb el cap. – Encara estàs enfadada amb mi? – vaig tornar a parlar. – Jooo? ... Nooo.Caminàvem per una zona fosca i li vaig agafar la mà, però

de seguida la vaig subjectar per l’espatlla acostant-me-la ibesant-la apassionadament. Ens vam aturar, arrecerats enl’entrant fosc d’un portalot, amb un bes inacabable mentre jol’acariciava amb una dolçor indescriptible. Ens vam separar



150

per mirar-nos de ben a prop i tornar-nos a besar, i, finalment,sense dir-nos res, abraçats per la cintura, vam caminar fins adesembocar a la llum d’un fanal, on ens vam deixar anarabans d’arribar-hi de ple. Després de rumiar uns instants, li

vaig dir: – Creus que ens estimem? – No ho sé, però m’agrades molt – em va respondre ella amb

un somriure. – Podrem sortir el diumenge? – Sí, si tu ho vols.Jo sí que ho volia, però no podria, perquè l’endemà el

destí m’havia preparat un ensurt.En pujar al tramvia en marxa vaig esquinçar-me el

fèmur, el genoll i la tíbia, amb ferida oberta. Amb tota lacama enguixada, després de l’Hospital vaig sojornar a casaquaranta-cinc dies primer i seixanta dies més després d’unasegona intervenció contra l’infecció que vaig contraure. Quanvaig tornar a l’escola, la Roser ja no hi era.

És menester, però, no avançar els esdeveniments i deixar

que els records degotin lentament; a més a més, encara laveuria una altra vegada.Pujar i baixar del tramvia en marxa era un costum molt

habitual entre els joves i de vegades s’acabava malament. Ami em va succeir el dia que anava a l’Escola Industrial amatricular-me per l’ ingrés. Havia demanat permís per noanar a la feina aquell matí i havia arribat a la parada,enfront del Palau de Justícia de Barcelona, tot just quan el

tramvia es posava en marxa. M’hi vaig apressar a la carreraper no perdre’l, i de fet vaig arribar a engrapar-me a labarana del darrere, però em van fallar les forces i no vaigpoder saltar a la plataforma, amb el resultat que vaig anar apetar, esgarriat pel mateix impuls de l’arrossegament, contrauna paret enreixada on vaig quedar-me immòbil i gemegant.

Tot i l’atordiment que va provocar-me l’accident vaigpercebre que els cotxes s’havien aturat i el tramvia també, i



151

que en tant que les altres persones que quedaven a la paradase m’atansaven, una senyora que creuava el carrer des del’ Arc del Triomf se m’apropava i m’ajudava a alçar-me amb lacama bona, però en advertir la naturalesa de l’accident – el

genoll em penjava i em sortia un os punxegut i sangonós perla cama del pantaló – va cridar un taxi mentre procedia aembolicar-me el membre malmès amb el diari que duia a lamà, per dur-me tot seguit a Urgències de l’Hospital Clínic. Aquella senyora era, casualitats de la vida, la meva mestra

de Gramàtica i Literatura Espanyola de l’ Institut, aquellasenyoreta Eulàlia que a força de cops va fer-me estimar elmón de la paraula i la música. I ella va ser la que va trucar altaller del moll perquè s’encarreguessin d’avisar a casa.

Quan els pares van arribar a l’hospital, em van trobar enuna cambra embenat fins a mitja cuixa. A l’hospital hiromandria dues vegades, primer embenat i després enguixat,amb la cama penjada gairebé sempre d’una corriola, a mésdel temps de convalescència a casa; un període que a mid’entrada em va semblar inacabable però que, vorejant els

setze anys i amb la perspectiva que dóna el temps,esdevindria una etapa única i enriquidora.

*****

En aquells temps s’havia afermat el meu apropament,potser hauria de dir la meva dependència, al mar, i he derememorar que si algú o alguna cosa m’ha fet costat durant

tota la meva vida, ha estat ell, o ella, com en diuenfamiliarment a Badalona. Mai no me’n vaig allunyar i la marmai no em va trair. A través d’ella vaig viure momentsincreïbles i vaig conèixer altres móns i vides inversemblantsdels quals aquest manuscrit en serà testimoni.

De ben petit, des del dormitori escoltava la seva remor, ques’esbravava si el rebuf de les clavegueres, pel vent de llevant,presagiava l’arribada d’una tempesta. O els diumenges



152

d’estiu, en sortir amb el pare del cancell per anar-nos abanyar, quan ja se m’esvalotaven els sentits, i tot el camíavall m’anava impregnant d’aquests impactes sensorials que,com diminuts llampecs, m’atreien fervorosament. Sentia una

atracció irrenunciable, tant, que abans d’arribar-hi, l’olor desorra, i aigua, i sal, amb l’escalfor del sol, m’ofegavenl’enteniment d’un plaer inexplicable. En girar la darreracantonada i veure el refulgir platejat de la superfície aquosa,no podia retenir-me i engegava a córrer per arribar-hi elprimer, i tan bon punt hi arribava m’hi llançava des delrompent de la sorra, que s’enfonsava de seguida, i molt sovintel pare, encara per despullar-se, m’havia de treure migofegat.

A casa em deixaven sortir a jugar al carrer i nosaltres, lamajoria de nanos de deu a dotze anys, anàvem a la platja anedar, jugar a pilota o a llançar-nos des del Pont de Petroli.La capbussada, directa als remolins que s’hi feien a baix,congriava una component especial de misteri, de tremolorporuc, ai! del qui no s’hi llancés!, d’una temeritat absoluta,

sabent que de sota d’

aquell pont enfonsat entre la sorra il’aigua, n’hi havia un altre, bombardejat durant la guerra, elpont vell, d’on sortien a la superfície alguns ferros oxidats. Iel plaer es multiplicava per la descàrrega d’adrenalina quesuposava l’acció sinuosa d’esquivar, a l’instant de lacapbussada, els ferros, que com unes banyes fosques ienlairades ens esperaven arran de la superfície, amb elsmilers de petites colònies de musclos enganxats.

I un dia va arribar la desgràcia. La vaig fregar, però jo vaigesquivar la dalla a temps mentre l’Emili s’hi va quedarliteralment clavat. Havia saltat davant meu, de resultesd’una juguesca infantil, i un lament esgarrifós li va pujar del’ànima, a ell i a mi, mentre s’enfonsava. De seguida unagran taca de sang amb petites bombolles va mostrar-me laganyota de la violenta realitat. Aquestes desgràcies, de lesque sempre en sentíem a parlar a les mares, els passaven als



153

altres, no a nosaltres. Jo no sabia què fer, desesperat percridar l’atenció de la resta de companys, en veure el dissortatamic com surava allà sota entre els ferros. Vam llançar-nostres des de dalt mentre uns altres tres venien a braça, i no

puc explicar, encara avui, sense un esglai, la sensació que vadonar-me el seu cos exsangüe quan el vam treure de l’aigua i,després, estès a la sorra, mort, com em mirava amb els ullsentreoberts, a mi, atònit, amb aquella imatge que nooblidaria de per vida. I més tard, amb la seva sangenganxada a les meves ungles, tremolós de fred i de por, a lacaserna de la guàrdia civil mentre prestava declaració totesperant els pares. I entre el desesper de la seva mare, queclamava al cel, el fred d’aquella caserna, i la meva mare queplorava, va semblar-me que ja no feia sol. I allò que no téremei, el que ja no oblidaré, eren les riotes de tota la collaquan, el primer dia que ell va venir a la platja, va dir-nos queno tenia paüra del mar perquè estava acostumat alsrompents del Prat, i aleshores entre tots, a la força, vamllançar-lo on trencaven les onades. De ben poc no se’ns ofega!

Vam raure un temps, curt, però, abans no vam tornar-nosa llançar, fins que la memòria col·lectiva se’ns va oblidar ivam tornar a practicar, com si no res hagués succeït, eltemible esport.

L’aigua em sotmetia a una addicció malaltissa a la qual noem podia ni em volia resistir; m’hi llançava i nedava per sotaamb els ulls esbatanats, estupefacte pel gran blau quem’envoltava: un abisme silenciós, iridescent i viu amb els

estols de cries de peix que passaven a tocar-me amb rampellsfugissers. Sota el gran blau, l’ànima s’apaivaga i els peixos etmiren i t’ignoren, tenen el físic i l’agilitat de la gent jove i lescares d’un vell patètic, enfadat, que rumia filosòficament lesdesgràcies vitals. Quan ja no aguantava més, sobreeixiadisparat a la recerca d’aire i, en sortir, llançava amb labufera bucal un glop al sol com si fos una cria de balena.



154

De més petit, la mare, perquè no m’escapés a la mar ambels amics, em sotmetia a una vigilància exhaustiva, tot isabent que a la primera badada m’endinsaria als braços de latemuda amant, i de tornada a casa em controlava per si duia

els calçotets humits, i si la sospita es feia real em castigava ano sortir en dos o tres dies. I en aquesta lluita d’estratègiesentre dues amants, tan similars en el nom i també en elsignificat, la mare i la mar, jo descobria els sistemesd’enganyar-ne a una, la mare, per romandre en braços del’altra, la mar.

Em banyava a pèl i m’assecava al sol, amb la confiança quela tornada a casa em seria més planera a l’hora de passarl’inspecció dels calçotets, però ben aviat els ulls escrutadorsde la mare sabrien veure l’engany innocent, i llepant-me lacara i els braços descobriria la salabror i la falta comesa.

L’adolescència i el batxillerat van donar-me unes pautesdiverses, però la mar sempre hi era. Per tradició, latemporada la començàvem per la festivitat de Sant Tomàs, eldia set de març, en què els pares treballaven i les escoles

tancaven. En aquesta època de l’

any els dies eren clars iassolellats, malgrat que l’aigua, tot just a tombar de l’hivern,rascava com un glaç; jo m’hi submergia i resistia, de cara alsamics, amb un somriure còmplice de felicitat, d’orella aorella, però que en realitat em feria com agulles punxegudes ifredes. A l’estiu, quan l’aigua romania llisa i clara, gaudíem dels

jocs que s’hi feien on petaven les onades, com entrar fent

castells humans o llançar-nos pel mig dels braços oberts encercle de dos companys, o pel damunt dels que s’ajupien i quea mesura que els saltàvem se n’hi posava un altre. O totsagenollats reptant com una gran serp, els del darrere agafantels turmells dels del davant, per endinsar-nos sorra avall a lamar fins que l’aigua ens impulsava amunt. Quan la mars’esvalotava i les onades s’engrandien, que en dèiem la margrossa, el joc consistia en agafar-nos tots alhora a un



155

pneumàtic inflat de camió, on ens enfonsàvem i suràvemsobre les onades sense desenganxar-nos d’ell, com petitscowboys durant la doma d’un cavall salvatge. Els vaivens del

joc ens atordien tant pels cops de les onades com pel colpejar

del pneumàtic relliscós de cautxú, al que no era fàcil agafar-se, i també pels glops d’aigua que ens empassàvem; però, enacabat, sortíem amb les bresques dels ulls enrogides i elregust salat a la gola, somrients i refermats en la força delgrup. Esquitxada de plaer l’ànima i el cos.

De fet, la mar seria una constant vital que m’envoltaria persempre. De més gran m’agradava aixoplugar-me en el rocama la vora d’on petaven les ones, al recer del vent i lesmirades, per llegir i sentir el rítmic so de la meva estimadafins que no resistia deixar la lectura hipnotitzat per la remoraquosa i per la visió de les onades que venien de lluny,relliscoses, rebolcant-se obliquament damunt la superfície, ique al final s’escumaven estavellades amb esquitxosfugissers. La mar embravida m’extasiava, en veure elfenòmen desfermat com si milers de sirenes em cridessin i

m’

obrissin els braços. Anys més tard, en un viatge de feina entre SantaCruz de Tenerife i Costa d’Ivori, durant una gran tempesta aalta mar, mentre tots els ocupants del vaixell romanientancats dins les seves cabines entre vòmits i precs, fins i totels més aterrits passant el rosari, jo vaig lligar-me a proa,com va fer Ulisses per resistir el cant de les sirenes durant elretorn a Ìtaca; en el meu cas, però, per gaudir de l ’espectacle

i la impressió de la nau quan trencava les grans onades quemuntaven i baixaven regularment, amb el trontoll i elretruny de totes les seves estructures, mentre convertia enmúsica wagneriana el bramul de l’aigua i el vent, amb elsdeu o quinze metres d’alçada de cada ona. O per sentir-meestirat, arrossegat, ofegat, colpejat i mullat per la mevaprimera amant.



156

Per sempre més he recordat aquesta experiència: mirava elcastell de proa com pujava tremolós i enlairat fins que l’aiguadesapareixia i només es veia el cel i, lentament, des del cimescumejat, com s’enfonsava i trencava l’onada que, negada la

borda, em remullava sencer, per tot seguit tornar a pujar. Elsque ho van veure des del pont de comandament em vanobservar incrèduls durant la resta de la travessia i ho vanexplicar durant molt de temps a les tripulacions dels vaixellsde càrrega que navegaven per l’ Atlàntic, com un tipus debogeria inclassificable, que definitivament esdevinguda enllegenda em va retornar anys més tard totalmentdistorsionada, ja que parlava d’un mariner voluntàriamentlligat al pal de proa d’un vaixell al bell mig de l’ Atlàntic, queaguantava la respiració deu minuts sota l’aigua.

També la mar fou la meva confessora més fidel i silenciosadavant la tristor d’un amor perdut, del qual l’horitzóinaprehensible era l’evidència infinita, o amb l’alegria d’unde retrobat, o per la nostàlgia d’un temps exhaurit, o ambl’esperança d’un temps venidor. Era la mare primigènia i la

sostenidora de la vida pels milers d’

animals i plantes que s’

himovien a sota, i es comportava com la dona més lleial,tendra, natural i càlida, però altrament, a estones, dura,intransigent, agressiva i cruel. I com el d’una dona, la de lamar era també l’olor que no s’oblidava de per vida, i jo, queviatjaria pels cinc continents, en tindria la prova justa,perquè mentre la majoria de mariners n’estaven tips il’odiaven a mort, a mi m’estimava i em sorprenia com una

deessa prodigiosa. Altrament hi ha molt a dir dels seus colors; he vist aigüesblaves, verdes, grises, marrons i, fins i tot, grogues isocarrimades, enfosquint i aclarint els colors segons latonalitat o la incidència del sol; rojos si s’hi reflecteixen,esbiaixats, els primers raigs matiners, o porpra si hi arribenels darrers de ponent; també depenent dels núvols, de lafondària, del plàncton, dels detritus humans, del foc, de les



157

muntanyes i dels gels que hi toquen. Res a veure la marparadisíaca de Nicaragua amb la tacada que envolta Japó, nila negror de la del mig de l’ Atlàntic sota els núvols covantuna tempesta, amb la que s’esplaia durant la primavera en

un fiord noruec. O la de la mar Bàltica gelada, ambl’embravida del cap d’Hornos.

De sempre, a la mar se l’estimava o se la rebutjava, excepteen alguns pobles perduts de la Polinèsia, on ni se la festejavani se l’adorava. Hom recollia els fruits que li donava la terraamb la personificació divina de la dona i l’eclosió del mascle;d’aquí provenia ancestralment l’adoració dels humans al sol ia la pluja, o al fal·lus masculí, o a la deessa femenina de lafecunditat que venia a ser el mateix.

En el decurs de la meva vida viatjaria als mars del nord,incloent-hi la zona d’Islàndia en èpoques de gelor, i per l’Oceà

Atlàntic, l’Oceà Índic, i l’Oceà Pacífic; o pel Mar de la Xina, elGolf de Bengala, el Golf de Siam i el Mar d’ Andaman,enfrontant-me a unes aventures increïbles.

Sense oblidar l’època que vaig viure a Queens, en què els

primers temps no passava dos dies sense baixar a la puntasud de Manhattan per impregnar-me de l’olor enyorada ivivificadora de l’aigua salada, dementre mirava de llunyl’Estàtua de la Llibertat.

I tampoc vaig oblidar el musclaire poeta, un homeesprimatxat i ennegrit que, acompanyat d’un fill de la mevamateixa edat, en Met, em trobava regularment a la platja. Elrecordo en veure’l sortir de l’aigua amb una bossa de malla

penjada, com un davantal, de la cintura, plena de musclosarrencats dels pilars del Pont de Petroli amb l’ajut d’unapaleta de guixaire. El recordaria sempre perquè alhora quedistribuïa els musclos en uns cubells, ens recitava els seuspoemes i anava donant-nos consells que ens deixavenreflexius. El primer que deia sempre era: “la dignitat potarribar a fer nosa a la benevolència”. Però n’hi seguien unreguitzell més com: “llegir t’allunya de les misèries”, o “l’únic



158

amic que no us trairà és un bon llibre”, o “d’amics pocs ibons”, o “a casa de l’amic necessitat, vés-hi sense ser cridat”,o “allò que està ben après mai no es perd”. I de tots ells ensexplicava la seva particular versió del que volien dir. De tant

en tant ens contava històries dels homes de la mar que ensembriagaven les ments: d’uns que no havien tornat del viatgeque van fer a Amèrica, engolits pel Triangle de les Bermudes,o d’altres que havien tornat com a indians amb diners acabassos, que els havien permès construir-se grans torres ala Bonanova o al Maresme, o d’uns altres als quals se’ls haviaempassat un pop gegantí, o dels que traficaven amb elsesclaus africans, o dels que s’havien amagat per defugir laguerra de Filipines.

Em delita encara el record d’aquell jorn que ens va explicarper què l’aigua del mar era salada.

Ho contava així: – Diuen que hi havia una vegada un noi que tenia un

molinet de cafè al que li demanava el que volia i el molinet hoduplicava. Només havia d’emprar la fórmula màgica següent:“

molí, molinet, dóna’

m del que et demani un poquet”

, i elmolinet ràpidament complia l’ordre estricta que se li manava.Per acabar, se li havia de dir: “molí, molinet, descansa unpoquet”, i el molinet parava. Però vet aquí que una vegadaun altre noi envejós va prendre el molinet al seu propietari,sense memoritzar correctament les paraules màgiques delfinal. I mentre viatjava en un vaixell, un dia que a l’hora dedinar no trobaven la sal, el noi va treure el molinet, tot dient

que ho resoldria ben ràpid, i en utilitzar les paraulesadequades per començar, el molinet li va lliurar la sal, peròper molt que va provar no va trobar les paraules correctesperquè deixés de donar la sal, fins que el vaixell va enfonsar-se, i el molinet encara avui des del fons del mar està salant.

I un altre dia ens va escandir les darreres estrofes de laseva elegia, anomenada El gegant de la mort dolça :



159

I el gegant de la mort dolçaTot perdent l ’ estimada

S ’ enfonsà en la mar rojaI sentí un batec cafit d ’ amor

Que el féu plorarLlàgrimes de sal.

En Met i jo, mentre escoltàvem els savis consells, els bellspoemes i les fantàstiques històries del seu pare, obríem elsmusclos minsos que ell rebutjava i ens els menjaven xuclantla valva enrogida i sucosa amb la seva salabror natural. Quèlluny estàvem d’imaginar-nos aleshores, que molts anys méstard el destí ens aplegaria novament per donar-nos el tombdefinitiu dins el vent pluig de la vida!

En aquella època vam travar una amistat que mai no esdesfaria, i a mi em va tocar defensar-lo més d’una vegada,amb una pedra a la mà i un llampec als ulls, quan, en notrobar-se el seu pare a prop, els altres nois se’n reien delsseus posats equívocs. I ell, fins al darrer sospir, maldaria per

allunyar-me dels meus dimonis de l’

ànima i ajudar-me quan jo el vaig necessitar.El fet de conèixer a en Met va dur-me moments inoblidables

i enriquidors, i el seu caràcter dolç i reposat, la sevabonhomia, la mútua confiança, les nostres discussions sobrel’amor i la mort, els llibres que llegíem plegats, me’l feienestimar profundament. D’adults, el decurs de la vida i eltemps ens durien per camins ben diversos que s’encreuarien

molt de tant en tant, però jo sempre el recordaria com elmillor i més desinteressat amic. Fins al final. I en aquestmoment, just en encetar l’adolescència, ell va ser l’únic ambqui vaig compartir el meu món personal i el dels meus llibres.

Els meus llibres! Per anys he bategat amb ells perquèm’han dat l’oportunitat de sentir-me lliure pertot, i tothoram’han rescabalat dels cops i del congost de l’ànima. Per a mi,llegir ha estat, més que seguir una contesa, un delectar-me



160

en la suprema majestuositat de les idees. I penso en elslectors que s’apropien dels llibres trobant-hi o imaginantcoses que l’autor no ha dit, o que en mans del lector són comartefactes desconeguts, i penso també que el llibre és a la

casa el que l’escriptor és a l’arquitecte, i que és el lector quidóna vida a ambdós, i que una paraula mancada d’un lectorés una guixada.

III

M’estava a la terrassa, ajagut sobre una butaca, amb lescrosses a l’abast, envoltat d’un munt de llibres. Els primersdies m’havien visitat els familiars i amics. Per damunt detots, però, sobresortia l’avi Josep, absolutament sec, de físic ide paraules, que s’asseia al meu costat mirant-meenigmàticament fins que em decidia a parlar. Jo em passava

les hores absolutament sol, amb una llibreta a prop on hianotava dubtes i pensaments. Gairebé sempre amb un deixde desànim, per l’estat de prostració en el que estavaconstrenyit, cosa que sovint em feia retocar els finals delsllibres que llegia per donar un sentit tràgic al desenllaç.

Havia acabat el darrer Verne i vaig escollir la Ilíada amb laintenció de rellegir el que ja coneixia en forma resumida,versificada i juvenil, i que, en rememorar-la, suposava que

em seria més entenedora; però no solament no va ser així,sinó que quan ara la vaig acabar de llegir, juntament amb la Odissea , decididament Homer va esdevenir el meu escriptorde capçalera d’aquests anys, aquell on m’abocaria en elsmoments en què no sabés interpretar fets inadequats.

Perquè ell sabia de les enveges dels homes, dels seusentossudiments perversos o infantils, i dels seus neguits iangoixes, i si un dia el llibre m’havia semblat curiós i



161

divertit, en llegir-lo ara el vaig trobar tan repetidamentviolent que m’havia de convèncer que no el podia interpretardes d’una perspectiva moral cristiana, ja que no era aquestala que reflectia els atributs dels grecs; al contrari, ells sabien

que podien morir i per això parlaven de la glòria i de l’honor,sempre afavorits o rebutjats pels déus segons aquests valors.

La Ilíada em descobriria un Homer ambivalent, comsalvades les immenses distàncies ho era jo mateix, i que emfaria pensar sobre el bé i el mal, la glòria i la misèria, laveritat i la falsedat, la rauxa i la serenor, i em deixaria presd’una barreja de sentiments indescriptibles. Pel que fa a lacrueltat no era menor que l’altra epopeia, també contada enel decurs dels mateixos temps, que ens descrivia els avatarsde l’ Antic Testament. Amb aquell guix a la cama que em molestava d’allò més,

dormia incòmode durant la nit, que se’m feia inacabable,mentre em passava el dia pensarós, imaginatiu, sempreamb la companyonia d’en Met, que s’estava llargues estonesamb mi, sobretot els caps de setmana, en què, sense saber

cap dels dos que abans de gaire ens separaríem, enraonàvemde tot i llegíem i comentàvem els llibres que jo tenia arreu.Esclar que em mancava més auto disciplina per omplir les

hores mortes, però els llibres, sortosament, o l’accident i elsllibres, canviarien la meva perspectiva i el meudesenvolupament com a persona. Després d’aquesta època jono perdria ni la determinació ni el punt d’agressivitat quearrossegava d’infant, però en sortiria més reflexiu.

Abans de desar la Ilíada la vaig rellegir, perquè em sabiagreu negligir tots aquells personatges amb qui havia viscutuna èpica formidable i, a més, volia fer-me partícip de laprofunda emoció de Schliemann en trobar les ruïnes de Troiai trametre un telegrama al rei de Grècia amb el text:“Majestat, he trobat els vostres avantpassats”.

De veres tots els personatges eren tal com els havia cantatHomer? O els que ens descrivia com a reis no eren altra cosa



162

que uns caps de tribus aqueus, pagesos i ramaders, encara nogrecs, supervivents d’una guerra que ni va durar deu anys nies va fer per perseguir dos amants?

D’ençà que en Met, l’únic amic que coneixia el meu jo

autèntic, havia començat a marxar de vora meu cridat per unsobtat sentiment profund d’amor a Jesús i començava adefugir les meves disquisicions sexuals, religioses ifilosòfiques, jo no coneixia altres interlocutors valuosos ambqui bescanviar els meus punts de vista, i per resoldre’ls haviade trobar un altre o uns altres llibres que em donessin lesrespostes adients. Entrava així en el cercle inacabable on unllibre em duia a un altre per saltar d’aquest a un altre més.

Tot i que caminava molt lentament, el temps no s’aturava, icom les vacances escolars ja havien començat havien vingut afer-me companyia tres amics amb qui jugava a la brisca, aple de riure amb les bestieses que deien. Ja a tocar l’estiu,anaven tots tres a la platja a descobrir parelles entre lesroques de Can Cros, i quan contaven el que els semblavaveure, posaven els ulls en blanc. El més agosarat, l ’ Albert,

segons ens explicava, s’

ho havia fet per dos duros amb unagitana, i ara estava acovardit ja que li havien dit que podiahaver agafat unes purgacions. Cada dia es mirava el penis,encara que no hi veiés res, i no s’atrevia a dir-ho als paresper temor a les conseqüències. Li vam dir que ens semblavaque si en una setmana no es notava res no calia amoïnar-se;malgrat tot vam discutir una bona estona si purgacions era elmateix que ladillas , o el que en català en deien cabres, que,

segons crèiem – clars exponents de la inexistent cultura sobreel propi cos de qui ningú ens en parlava – eren una mena depetits polls que corrien pel pubis i arribaven fins a la puntadel penis. Al final vam decidir que el millor era que l’ Albertes baixés els pantalons i els altres miraríem amb la lupa delssegells del pare per cercar els cucs o les puces o el que fos quehi corrés per allà sota. Li vam mirar el penis, evidentmentenvermellit, aixecant-li amb un llapis, però no hi vam veure



163

res, i, mentre ens miràvem entre nosaltres, vam trencar ariure, un pèl esverats, amb la convicció que segurament ellse’l notava irritat de tant comptar bigues.

La gran sorpresa la vaig tenir, però, amb la visita

inesperada de la Roser, acompanyada per la nostra amigad’aventures cinematogràfiques. Van presentar-se d’improvísuna tarda, i encara que els primers moments van tenir un nosé que de rars, quan vam començar a parlar de les anècdotesviscudes va desfer-se el glaç, i a la inicial incomoditat vasucceir-hi una suavitat cerosa. De fet, es van quedarbocabadades per l’amuntegament de papers i fitxesespargides arreu amb dades i apunts del que llegia.

Elles van informar-me que ja havien començat el primerany de Filosofia i Lletres a Barcelona. També van preguntar-me com m’entretenia, i jo, en explicar tot aquell increïblemón homèric i els coneixements de que em vantava, les vaigdeixar agradablement sorpreses i encuriosides, ja quecasualment era el primer escriptor que havien començat aestudiar uns mesos abans. També vaig explicar com

m’

organitzava el temps, i que al migdia venia una veïna quem’escalfava el dinar i me’l parava a taula. Sense saber-ne elmotiu, tot això les va fer riure, còmplices de no sabia què, iquan se n’anaven la Roser em va preguntar si volia quetornés un altre dia, i així ho vam convenir.

Ja havien marxat, i jo m’havia quedat emmurriat,malhumorat per l’obligat repòs i la necessitat que tenia demoure’m, o d’esbatussar-me amb algú, o de trencar alguna

cosa. Per postres, amb el neguit de la tibantor de la bragueta,enfeinada pels continus pensaments sexuals i exacerbada araper la visió dels pits de la Roser i pel record d’aquell vespreen sortir de l’escola.

Per a mi era aquesta una etapa de grans contradiccionspersonals. Em desanimava amb facilitat, sobretot si pensavatemorosament que no tornaria a caminar més, amb la camade nou enguixada, aquesta vegada perquè la ferida s’havia



164

infectat i l’havien hagut d’obrir de nou per netejar-lainternament, amb un posterior tractament agressiu ambantibiòtic. Fins uns instants després, que m’animava de copquan em sortien unes forces de no sabia on, que feien

imaginar-me un futur viatger, travessant mars ignotes,pletòric d’esdeveniments, amb una llumeta de confiança queaquests esdeveniments podien fer-me viure una vida plenade sentiments i noves amistats. I el cor se m’esvalotava enoblidar per uns moments el mal que m’amoïnava, totimaginant que, potser, correria les mateixes aventures demolts d’aquells herois que trobava arreu en els llibres quedevorava.

La Roser va tornar dos dies després amb en Juli, unamic i company d’estudis que va parlar-me sense subterfugisdel franquisme i del que suposava la seva tirania, de lademocràcia als altres països i dels ideals nacionalistes. Latarda se’ns va fer curta mentre enraonàvem de política, ellsamb més coneixements que jo, i del que calia fer per la nostraterra; i dels que ja hi lluitaven, sobretot des de l ’estranger.

Aquella conversa va deixar-me un nou substrat socialrelacionat amb uns successos insospitats que viuria tempsmés tard.

Ja l’havia llegit en castellà, però quan van obsequiar-me la Odissea en la traducció al català de Carles Riba, van saltarcom un tret, millor dit van impactar-me, els meravellososhexàmetres del poema homèric en la dolça parla catalana.Especialment el nou sentit de dos personatges que m’atreien

sobre manera: la Nausica, que personificava l’amor juvenil, i,naturalment, l’Ulisses, amb el desconcert de l’home perdutdurant deu anys, d’ençà l’ensorrament de Troia, fins arribara Ítaca.

Després que en Juli hagués marxat amb la promesa queens tornaríem a veure, més animós, explicava a la Roser elque jo ja sabia de la Odissea , i li exposava els meus dubtessobre el que feien els personatges i les seves reaccions vitals.



165

– Crec que Ulisses no podrà quedar-se a casa després devint anys desaparegut. És massa temps. L’home que torna ésun desconegut i és probable que la negror al cor per tot el queha sofert i el que l’espera, no el permetrà envellir en pau. Són

massa records per oblidar-los senzillament, i els darrerssucceïts no els podrà oblidar sense rancúnia – li vaig fer.

Però ella em va respondre: – La Penèlop el retindrà. Ella ja no és una dona jove, i ara

sap, precisament perquè no oblida i per l’espant que li haproduït el fet de que ella no el reconegui, que no estarà enllocmillor que al port on ha arribat. Al costat d’aquests fets hi hal’arrelament familiar, i aquí rau la gran diferència ambl’ Aquil·les, el qual lluita per la seva pròpia glòria, mentreque Ulisses ho fa pel desig del retorn a la llar.

Em va deixar reflexiu aquesta visió tan, diguem-ne,gramàtica, femenina i, segurament, més realista de la Roser,i li vaig replicar: – Vols dir que Homer no hi deixa un subtil interrogant? Els

convilatans als qui Ulisses ha mort, els amics i familiars que

assetjaven la Penèlop, no estan gens convençuts de la pau, iha estat la deessa Atenea qui l’ha imposada. Qui ensassegura, amb aquests déus tan volubles, que un altre dia nocanviaran de parer? Homer escriu sobre les passionshumanes. No és la més intensa la passió de la venjança? O,també, la més dolça? – La Odissea és un romanç intemporal, Armand. Ja està bé

que no li vegis un final, ja que és la pròpia vida la que reprén

el corrent de les peripècies. Mai no hi ha un final coml’imaginat. I si hi reflexiones bé la revenja no fa un final. – M’estàs dient que el millor final consisteix en no posar-hi

final? – vaig insistir. – Potser sí.M’havia quedat rumiant, fins que vaig enraonar lentament: – He imaginat moltes vegades que els llibres poden cloure

amb diversos finals, i que quan l’escriptor posa la paraula



166

“fi”, el lector encara pot seguir amb la seva imaginació en totallò que faran els personatges. Però qui és Ulisses, un homellest a seques o un llest mentider? I Penèlop, és una donafidel o una dona intel·ligent que actua amb astúcia? Tots dos

han maquinat unes grans obres que són símbols de l’artifici ide l’engany. Ell a Troia amb el cavall i ella a Ítaca amb eltapís. On és la veritat?

I la Roser va voler concloure: – Deixem-nos de paraules grandiloqüents, de veritats i de

maquinacions. Ell s’ha de sentir diferent després dels darrersdeu anys, perquè la vida li ha mostrat que s’ha de ser valentsi s’escau, i gat vell si es necessita, i així podem parlar d ’unpersonatge amb dues cares: la del rei que torna segur de laseva vàlua, fins i tot amb una certa sobreestima, i la delvagabund perdut per terra i mar, el seu altre jo, que tambéés ell i de qui no es pot desfer fàcilment. Imagina’t Ítaca comuna Catalunya a reeixir, un ideal, i a Ulisses com l’heroi queens personifica a tots. Vaig tornar a enraonar: –

No m’

agrada aquesta visió del retorn per un ideal. De fetla Odissea ens conta un viatge de tornada d’Ulissesllarguíssim, que l’atzar transformarà en un viatge increïble.Per això s’anomenarà odisseic, per sempre més, aquestamena de viatge. Hauríem de pensar en la seva destinació méscom una idea que com un ideal.

La Roser em mirava, callada, com si avalués la mevacapacitat de raonament, fins que, agenollada, va quedar

cara a cara a la meva alçada.Encara li vaig fer: – Dins meu hi ha alguna cosa que em fa pensar que un dia

jo m’assemblaré a Ulisses i aniré a la recerca de la mevaÍtaca.

En sentir la seva proximitat, vaig alertar-la, consternat: – Ho sento, però no puc moure’m.



167

Però ella em va xiuxiuejar, llepantse els llavis com unagata: – Tu estigues quiet.

*****

En el decurs dels propers anys veuria en moltes novel·lesfets, aspectes, descripcions i sentiments que Homer haviaexplicat tres mil anys abans. Podria ser aquesta la seva grancontribució a la cultura d’Occident? Explicar un fragmentd’una epopeia dels sentiments, excessiva i cruel, que esrepetiria pels segles dels segles? Sí, i de ben segur ell seriaqui obriria la capsa per on després sortirien Eurípides,

Sòfocles i Esquil, i rere d’ells tots els altres. Fins avui.

*****

En Juli no havia tornat, però després del nostre encontre jom’havia interessat per la cultura del nostre país i llegia elspocs llibres en català que trobava, en especial d’en Vicens

Vives i d’en Ferran Soldevila.

Els dies se’m feien eterns. El guix em produïa unes picorspermanents i estava desesperat, ja que la incomoditat no emdeixava moure amb soltesa. Tot i aquestes dificultats vaigpresentar-me a la convocatòria d’ingrés pel peritatgeindustrial a l’Escola Oficial de Perits de Barcelona.

En acabat, saltironant amb les crosses, amb l’inseparableMet fent-me el préstec, per si de cas, dels seus muscles, vamsortir al carrer Urgell, des d’on el tramvia ens havia dedeixar a l’Estació de França.

La vaig veure de lluny, a l’andana, amb el convencimentque no calia mirar-la perquè intuïa que no hi havia res a fer,i vaig quedar-me astorat en veure que en Met s’hi atansavaper saludar-la. Es deia Dolors i jo desconeixia que era unaamiga d’en Met. Ell me la va presentar, abans de pujar altren, al ser conscient de la meva impressió. De fet,



168

m’agradava veure-la passejar per la rambla de Badalona peròmai no havia gosat acostar-m’hi i, ara, per damunt del brogitensordidor del tren, tots tres parlàvem amistosament. Deseguida vaig adonar-me que m’enamoraria d’ella, primer

perquè era molt apetitosa i segon perquè li agradava llegir.En aquesta època el cor se m’engolava si trobava algú que

sentís pels llibres el mateix delit que sentia jo, atès quedurant els gairebé cinc mesos de prostració, en Met i ellshavien estat els únics en qui havia abocat les meves angoixesi els meus plors de ràbia i soledat, o probablement perquè elsllibres eren els únics que m’havien ensenyat tot el que josabia en aquells moments: a enraonar, a sentir, a mirar, amenjar, a vestir-me, i a tantes altres coses a les quel’imaginari suplia.

Ella i jo no havíem llegit exactament el mateix, peròambdós vam sentir-nos identificats quan vam anomenar-nosalguns títols coincidents, així com els nostres autorspredilectes. Jo, presumit, me’n vaig inventar uns quants més:Stendhal, Dostoievski, Tolstoi i Albert Camus, i li vaig fer

saber, com un impacte definitiu, que ara estava immergit enLes Confessions de Sant Agustí.El viatge se’ns va fer curt i vam acordar trobar-nos al

Centre Parroquial de Sant Josep el proper diumenge, perveure teatre o cinema. Amb en Met havíem començat la lectura de Les Confessions

amb una certa prevenció, però el cert és que ens va ferreflexionar molt profundament, no només pels pecats que

explicava i la seva redempció, sinó pel procés de la conversió.També perquè algunes de les lluites interiors, més que altresles de la pròpia sexualitat, no ens eren del tot desconegudes.

Tampoc no ens era senzill llegir-lo si intentava explicar elselements discordants de la vida, com el mal, la mort o eldolor, sense simplificar-los, i quan es convencia que s’haviade ser fort per no deixar-se abatre. I els seus esforços,després d’anys d’incertesa, per arribar a la conversió, tal com



169

ho explicava dramàticament, acostant-se i allunyant-se,estirant-se i encongint-se. Volia entrar, però la porta se litancava. S’obria la porta i no s’atrevia a entrar...” Ara ho veigclar, només t’estimo a Tu, només a Tu segueixo, només a Tu

cerco, només a Tu estic disposat a servir...”.Nosaltres sentíem l’atracció vers aquesta figura de carn i

ossos, en accedir a l’Església, tan feble, encara vulnerable,perla porta de la fe.

Jo deixaria i agafaria Les Confessions en el decurs delspropers anys, tot sabent que els altres, a part d’en Met, nodonaven cap mèrit a la meva lectura. Fins que vaig fer-megran i vaig perdre la fe. A en Met, per contra, el va refermaren la seva, malgrat els dubtes metafísics que li suposaval’aprofundiment en el llenguatge agustinià.

Necessitaria temps, llargues discussions amb en Met ireflexionar-hi a fons, per comprendre que la comuniód’ Agustí amb Déu defugia les idees senzillament humanes,perquè parlava d’un sentiment total on les paraules esquedaven curtes. Del Déu immanent, del Déu del

desconeixement absolut, del que li faria dir:“

Si creus que hasentès Déu és que no és Déu”.El dia que vaig gosar dubtar de la vàlua de l’esforç del

penediment agustinià, el meu cap de fàbrica va respondre’m: – A Sant Agustí li van sorgir solcs a la cara de tant plorar. Vaig trobar-la una resposta grandiloqüent – un altre dia

algú va explicar-me el mateix referint-se a les tres negacionsde Sant Pere – , molt adient pels catòlics de soca-rel que no

entenien els místics en general ni a Agustí en particular, illuny, per tant, d’aquest Pare de l’Església. Sant Agustí nohavia arribat al cristianisme entre plors, sinó contentd’apropar-se finalment al Déu ple de bondat, inintel·ligible iper aquest motiu, estimat.

Ens havíem trobat tots tres, encara tendres les vivènciesamb Sant Agustí, a qui, finalment, després de pensar-hiprofundament, jo ja me’l començava a treure del cap, en tant



170

que a en Met se li enfonsava al cor. Amb la Dolors no enshavíem tornat a veure des del dia del tren i ara vaig percebreque el record que m’havia quedat estava per sota de larealitat. Era molt atractiva, pits ben formats, rodons i petits,

de pell clara, ulls foscos i un parlar alhora seriós i rialler. Atès que en Met havia marxat a cercar uns amics, nosaltres

dos ens havíem quedat sols, enraonant de cinema, llibres iteatre. Comentàvem una pel·lícula que ens havia agradat alsdos: Duel al Sol . La Dolors dubtava si el drama amorós quees representava dins la pel·lícula excloïa qualsevol altre fet, i

jo no solament li donava la raó, sinó que exposava algunsd’aquests altres fets que superaven el drama per esdevenirtragèdia: la traïció, la set de venjança i el suïcidi, o la lluitafratricida, la brutalitat i l’orgull d’en Lewt i del seu pare enoposició a la mare plena de tendresa. Finalment arribaval’amor, inversemblant encara que apassionat, entre un jovemig salvatge i consentit i una noia deixada per la fortuna iasetjada per la mort violenta, adornada, però, per l’amord’ells dos. Sota el meu punt de vista, era una tragèdia a l’estil

de Romeu i Julieta, dibuixada al bell mig de l’

oest americà. – No creus que sempre es l’amor el que dóna sentit a latragèdia? – li vaig preguntar, dubtós, abans de seguir, sensetransició a mi m’agrada més el personatge d’en Lewt que eldel seu germà, perquè és més salvatge, més primitiu i tambémés violent, i alhora també més atractiu, més irresistible,més identificat amb la terra on viu. Sembla més autèntic,d’aquí que el darrer pla ens el mostra mort, confós per

sempre més amb la terra rogenca i polsosa.Ella s’havia quedat reflexiva com si rebusqués en elsamagatalls de la memòria algun pensament per rebatre’m,però segurament no el devia trobar ja que va fer: – Creus que un amor com aquest es pot donar a la vida real? – Jo crec que entre els homes i les dones no tots els amors

són el mateix. L’amor enfollit que et pot dur fins a la tragèdiaés un de tants, però també hi ha l’amor més centrat i



171

tranquil, i l’idealista, i el que desperta la necessitat de l’altre – vaig respondre.

– La necessitat? – va interrompre’m ella. – Vull dir del moment en què un necessita l’altre gairebé

d’una manera malaltissa. És un amor que podríemanomenar... encadenat. Estic rellegint un llibre que va unamica d’això i és... angoixant. – vaig acabar.

Em sortien les paraules a batzegades pel meu pensamenterràtic i poc format encara, i ella va dir-me: – Ah! Tu parles d’una novel·la. La vida real és més normal. – Però tu m’has preguntat si l’amor de la pel·lícula es podia

donar, quin et sembla més irraonable? – li vaig preguntar jo. – No ho sé. El de la pel·li em fa por; el millor és el romàntic i

equilibrat. – Em fa l’efecte que parlem de dos tipus de romanticisme; jo

parlo del romanticisme com un moviment artístic que sosté lasolució clàssica, com la dels romàntics que es poden suïcidarper l’amor no correspost. Ja veus que aquest, d’equilibrat noen té res. Tu parles del romanticisme dolç de dos enamorats.

La pregunta que jo em faig és: com se sap que l’

amor quealgú pot sentir per un altre és el vertader? – Aquestes coses se saben – va insistir ella. – El llibre que et deia que estic rellegint és La impaciència

del cor d’Stefan Zweig, on es parla de l’amor enganyós, o dela pietat enganyosa, i com la covardia en expressar elssentiments pot desembocar en un final tràgic. L’has llegit? – No. De què va?

– De les esperances amoroses que un jove oficial polonèsdesperta en una noia baldada, trobant-se encerclat dinsd’una estructura social i familiar de la qual no se’n sap sortirsense fer-li mal.

I li vaig preguntar, tal vegada per sentir l’eco de les mevespròpies respostes: – Pot un home covard estimar una baldada? O pitjor: es pot

estimar sent un covard? El protagonista és feble de caràcter,



172

però a la guerra el condecoren com un heroi militar quan enrealitat és un suïcida esdevingut heroi; de fet, unantimilitarista que menysprea la guerra.

I ella em va respondre: – Els homes, en aquest punt, sou més covards que les dones.

Per una dona el que de veres importa és el sentiment, peròper a un home la vanitat, o el que diran, pot desequilibrar labalança dels seus sentiments. A nosaltres, esclar que ensagraden els homes atractius, però el que més ens interessa ésla seva personalitat, la seva intel·ligència o el sentit del’humor. De tu – encara va continuar ella – el que em sorprènés sentir-te enraonar tan bé sent tan jove. – No sóc tan jove, ja en tinc disset, gairebé divuit! – vaig

mentir una mica – Quants en tens tu? – Això mai no s’ha de preguntar a una noia, però a tu t’ho

puc dir perquè ets un bon amic: en tinc dinou.Inconscientment el tema de l’edat va emmudir-nos. Ambdós

vam notar que jo era molt jove. El problema raïa en el fet quea tots dos ens agradaven les persones de sexe contrari més

grans. *****

Uns dies més tard, acompanyat per la mare, havia anat aque em traguessin el segon guix. Tan bon punt el metge vadestapar-me la cama descolorida i aprimada, vaig posar-medret i lentament vaig caminar amb el temor de caure, peròl’extremitat, tot i sentir-la feble, va aguantar força bé. La

recepta final era: bistecs de carn de cavall, banys de mar icaminades per la sorra a tocar els rompents.De la visita mèdica vaig sortir-ne content, malgrat que

havia arribat a casa amb un cert descoratjament perquè del’autobús estant havia vist a la Dolors acompanyada per unnoi més gran. En Met m’ho va explicar més tard, quan em vavenir a veure; efectivament la Dolors havia començat a sortiramb un noi més gran que ella i semblava que era un



173

assumpte seriós. Vaig encaixar la nova amb desencís, alhoraesforçant-me en ser comprensiu però dolgut: era previsibleperò va doldre’m. Sentia que havien demolit el mur queseparava la meva adolescència de la joventut i que d’ara

endavant ja res seria el mateix.Em feia basarda demanar el suport d’en Met, que prou

problemes carregava, i ni tan sols sabia què li diria a ella siun dia me la trobés al davant. Pensava que havia de seguirllegint llibres on sortissin nois amb aquests enderrocs, ambles meves angoixes, per saber quins comportaments hauriad’abastar, lluny de les ganes que em venien d’apallissar-meamb aquell bordegàs que se l’havia endut. Eren moltsinterrogants per tan poques respostes i fitava a la rebotigadels pensaments el que calia fer. Que no havia vist lesespurnes d’amor als ulls d’ella, en els seus gestos, en la sevaveu, les vegades que ens havíem trobat? O en la sevatendresa al parlar, en el seu somriure dolç i alhora confident?

Jo ja sabia que en ser més jove que ella no m ’ajustava almodel habitual, el cànon social, on les noies buscaven en els

homes que els hi portessin uns anys i que fossin més alts queelles. Però la Dolors semblava estar per damunt d’aquestesconvencions, i més d’una vegada m’havia dit com la satisfeiaestar amb mi i el poc que l’importava el que diguessin elsaltres. Ella mai no m’havia dit que m’estimava, encara que

jo, pobre de mi, pensava que no era menester que m’hodigués en veure el seu comportament. Tampoc no li havia dit

jo i prou que ho devia notar. Per postres, les seves amigues

tampoc no ens ajudaven, devien veure’m molt poca cosa, i enconeixia més d’una que em girava manifestament l’esquenamostrant-me el seu rebuig, donant-se el cas que, per exemple,si volien anar a ballar, ella m’avisava perquè també hi anés,tot i no poder-ho fer ni per l’edat ni per l’impediment físic.Tan sols ho deia perquè li fes companyia i poder enraonar demil coses dementre les altres ballaven.



174

Ella va ser per a mi com una brisa espiritual, una escalforenfora del temps que, abans de deixar-me amb el cor ferit, vadur-me un alè amorós que em va sostenir, i que més d’unavegada em va temptar de llençar les crosses i posar-me a

córrer d’alegria. Recordava un diumenge al vespre quansortíem del centre i ens acomiadàvem a la cantonada fosca, apunt d’agafar cadascú el nostre camí. Ella em va fer un petóals llavis, i en arribar a casa em sentia el noi més feliç delmón, amb el desig que arribés el proper diumenge per tornar-la a veure. Tota la setmana vaig somiar amb ella, amb elsseus ulls, la seva figura, els seus llavis, el seu somriure, laseva suavitat. Seria possible que m’estimés? Ella m’haviaexplicat que a la seva família no els agradava que enstrobéssim tan sovint, i d’aquestes, jo m’afalagava per lavalentia d’ella, admirava la seva personalitat i empreguntava confús el que podia veure en mi, un pobre coix,endarrerit en els estudis i sense fortuna a curt termini. Vaig voler escriure-li, i ho vaig fer d’una embranzida, una

missiva on abocava sobre el paper tota la ràbia que sentia,

per bé que una vegada escrita i rellegida no em vaig veureamb cor de remetre-l’hi i la vaig rebregar i llençar, mentreplorava amargament per l’amor perdut. Com el Julià Sorel deEl Roig i el Negre jo també, humiliat i encoratjat, hauriaagafat una arma i m’hauria tirotejat amb qui havia traït elmeu amor. I per descarregar, irreflexivament, el desencís quesentia, vaig agafar un got i el vaig fer miques contra el taulellde pedra de la cuina, amb el resultat de la mà sangant.

La veuria anys més tard, casualment, en un bar de copes aBarcelona, i aleshores va dir-me que sabia que m’havia fetmal i que, tal vegada, no havia obrat bé. Que a aquell altrenoi l’havia deixat perquè no li havia sabut donar ni la dolçor,ni la comprensió, ni la possibilitat d’aprendre junts que jo lidonava. Tots dos havíem canviat i del mal que m’haviacausat ja no m’enrecordava, o així li vaig fer saber. Enpreguntar-li si a mi m’havia estimat va respondre que sí,



175

però que no m’havia desitjat. La vaig mirar d’ençà la presentperspectiva d’home, però no li vaig respondre ja que em vaigsentir ofès i avergonyit de tan innocent com havia estat.

IV

L’any 1952 havia conegut uns dies fastuosos amb lacelebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional,inopinadament entorpits en la jornada de la cloenda per unagran senyera desplegada al cim de Sant Pere Màrtir, sobre laqual semblava que aquell Juli que jo havia conegut i quem’havia obsequiat el poema homèric, hi tenia alguna cosa aveure. Ell era en aquests temps, amb la seva vessant políticacatalanista, un noi allunyat de la classe social on pertanyia,perquè, davant de la llengua castellana parlada en aquest

àmbit aristocràtic, ell enraonava en català, la qual cosa lioriginava un repudi manifest per part del seu entorn familiarfarcit de parents propers als postulats del governfranquista.Irònicament també el rebutjaven els seuscompanys d’estudi i del SEU, molts d’ells ambigussimpatitzants dels moviments comunistes, algunsil·legalment actius des de la vaga dels tramvies de l’anycinquanta-u, i que consideraven la parla catalana i el

nacionalisme català com una mena de classisme ancorat enels vells temps.La qüestió és que, gairebé sis mesos després de la nostra

coneixença, una nit s’havia presentat a casa molt nerviós perdemanar-me que amagués una multicopista i un plec de fullsimpresos en què es feia una crida pel canvi de rector de laUniversitat, a més de convocar una assemblea per lesllibertats populars i sindicals.



176

*****

Quant a l’any cinquanta-quatre, mai no l’oblidaria, i una

de les raons seria el corrent social i patriòtic que amb el Julihavia irromput en la meva vida i que em deixaria a curttermini conseqüències imprevisibles. També em faria veure,a més, que la llibertat era un dret individual i social, i queuna de les paradoxes romania dins de l’escola, on de benpetits ens inculcaven idees que reduïen aquest dret queacabava produint joves amb poca, per no dir nul·la, capacitatde decisió.

Un dia, després de plegar del port, vaig assistir a unaassemblea universitària, i tot just iniciada, es van sentir unscrits, en castellà, que ens manaven que comencéssim a sortiramb els braços darrere el cap.

Mentre uns saltaven per la finestra, cames ajudeu-me, i elsaltres intentaven escapar pels jardins, la majoria estàvemencerclats. El fet és que els que no vam poder fugir vam

sortir entrebancant-nos com un ramat de bens per la portaprincipal, on ja ens esperaven una dotzena de grisos armatsfins a les dents, que de mala manera ens picaven amb lesporres o ens perseguien als que intentàvem escapar. Amb l’enrenou que va originar-se, en Met, que m’havia

acompanyat, va arribar a temps d’amagar-se al SeminariDiocesà del carrer Diputació; a en Juli el van apallissar a laporta de la Mútua General, a la cruïlla de Balmes i Gran Via,

i a mi, que no podia fugir, encara mig coix i sol, de seguida ungris va començar a pegar-me a l’esquena en veure’m caure i,com que instintivament el repel·lia, va trepitjar-me mentrebarbotejava: “comunista de mierda!”. Vaig quedar arrupitdins d’un portal, prop del Bar Estudiantil, on havia intentatamagar-me, mentre tots els altres fugien a la descosida.

Amb en Juli no hi vaig tornar a enraonar mai més, inomés, anys més tard, vaig veure’l per la televisió, ja



177

esdevingut un dels polítics més reconeguts de la transiciódemocràtica. Pel que fa a en Met, va poder arribar a casa iavisar els pares abans que el detinguessin també a ell. Aquella nit vaig romandre, amb altres companys de

penúries, als calabossos soterrats de la Via Laietana deBarcelona, on no vaig poder dormir en tota la nit, ja que enstreien de la cel·la d’un a un, i els que es quedaven escoltavenllunyans sorolls de mobles o cadires arrossegades o llançades,barrejats amb gemecs i plors. Quan va tocar-me el torn vaigcomparèixer, empès sense miraments, a un despatx malil·luminat i amb una forta pudor de gernació, davant de tresenergúmens que van ordenar-me seure en una cadira davantd’una taula ronyosa, on un d’ells va procedir d’immediat aprendre’m les empremtes en tant que un altre teclejava lesmeves dades personals, emprant només dos dits per escriuresobre una llorda Underwood on s’enrotllava un papergroguenc. Van demanar-me els noms dels meus companys, el que

feien, on es reunien, el que pensaven d’Espanya, si eren

separatistes i si pertanyien al partit comunista. En resum,tot el que jo sabia dels altres i a què es dedicaven. Acovardit, compareixia davant uns individus malcarats

dins d’aquell soterrani misèrrim on em feien sentir fred, sol idesvalgut. A causa de les meves respostes escarides un d’ells va

aixecar-se i, entre espurnes salivoses, va bramar: – Tu sabes quién soy yo?

Començava a fer que no amb un gest, quan amb unavelocitat inesperada va donar-me una tremenda plantofadaque va llançar-me de genolls i, agenollat, mentre m’esbandiael cap pel mareig, me’n va donar una altra de més forta, deresultes de la qual per molts anys sentiria un xiuletpersistent a l’oïda.

Encara va tornar a parlar:



178

– Me llamo Creix, y la próxima vez que te agarre te comerástus huevos de catalán hijo de puta. Y ahora firma aquí antesde que me arrepienta y ordene que te hagan la cigueña, paraoirte cantar mejor.

Amb l’estovada a sobre i la meva ensulsiada anímica, vaigparlar i signar sense saber què, i a rodolons em van tornar ala cel·la fins el matí, que el pare va venir a recollir-me mésespantat que jo mateix. Va dur-me al metge sense fer-me capretret, ni tampoc la mare, però des de llavors vaig veure enell, al fons de les ninetes, unes espurnes d’orgull mentre hoexplicava als veïns i familiars, però del que jo no em sentiapartícip per la meva pròpia vergonya.

El que vaig fer a casa, mut per la ràbia continguda, va sertancar-me a la meva habitació i apressar fortament elspunys, en no tenir a qui explicar la cremor que em coïa el capi el cor. Sense telèfon no podia saber res dels altres, als quals,en una atzagaiada havia denunciat, i acotava el cap amb unllagrimeig rabiüt. Com podia expressar el que sentia? Compodia sortir d’aquella mena de precipici on havia caigut?

Indefens davant d’

aquella barbàrie, no trobaria cap ajut queem salvés de l’odi insà que m’acreixia poderós i que em feiadesitjar la mort dels policies? Quin sentit hi havia en què unshomes furtessin la dignitat d’uns altres? Ara comprenia en elmeu propi cos el significat de la lluita per la democràcia, i emborbollava pregona la ràbia dels anònims combatents detants anys per l’alliberament d’una gent i un país. I perconcloure, ara entenia com es podia desitjar el fracàs i fins i

tot la desaparició d’uns polítics franquistes, que gairebé setzeanys després d’enllestida la guerra del 1936, consentien latortura i aprovaven penes de mort pels qui s’oposaven a ladictadura.

No sabent ni què dir ni què fer, vaig acollir-me a Homer ivaig obrir la Odissea per la pàgina en què l’Ulisses inicia lamatança dels pretendents de la Penèlop, amb les esclavesque van ajeure’s amb ells, bramulant tempestuós: “...



179

Gossos!! Ah! Ja us pensàveu que jo mai més no tornaria delpaís dels troians, que així em raíeu la casa i us ficàveu al llitde les meves serventes per força... ni que tot el patrimoni emdonéssiu, tot el que ara posseïu i més que poguéssiu afegir-hi,

ni així el meu braç no voldria aturar del carnatge...” I amb aquest pensament venjatiu, vaig adormir-me.

*****

La vida seguia i, allunyats, però no oblidats, elsesdeveniments policíacs d’uns mesos enrere, em socarrimavaal sol de la platja amb els companys d’esbarjo. Estirats a lasorra, mentre fumàvem subreptíciament uns Bisontes,parlàvem de com ens ho podíem muntar amb les noies,mentre afilàvem una ullada dissimulada a totes les queestaven estirades, soles o plegades en colla, a la vora de lamar.

Entretant, elles, que també ens miraven d’esquitllentes, deben segur parlarien de nosaltres amb un llenguatge esotèric,

remarcant bàsicament detalls com: és molt alt, o té uns ullsmolt macos, o té un somriure molt sincer. I si ens coneixien:és molt intel·ligent, o no. De fet, les que ens agradaven anosaltres, de divuit a vint anys, no ens feien massa cas, i ales de setze no els fèiem cas nosaltres.

Jo arrossegava una vessant eròtica que m’anguniejavaprofundament, d’ençà que els llibres i el desig desmesuratm’havien obert un món de pensament i imaginació que

necessitava un cor i un cos femení on acollir-se. En tocar elsdinou anys, el sexe era massa important per deixar-lo balder,i només tenir d’interlocutor a un cadell seminarista, que emvorejava la qüestió, em consumia. A casa no en podia parlar iles noies defugien el tema, moltes per desconeixement i lamajoria per vergonya. Les comptades relacions físiques, sise’n podien dir així, que gaudia, eren a base de petons iescarides carícies als pits, i la font de coneixements



180

m’arribava via amics ocasionals o a través dels llibres. De feteren els llibres els qui em resolien gairebé tots els dubtes, jaque els amics sofrien idèntica manca d’informació, i si mésno, la tenien deformada o amb idees extravagants.

La paraula màgica era cardar, i tots ens afanyàvem enaquesta cursa d’obstacles a veure qui de nosaltres era elprimer a aconseguir-ho, però no ens resultava fàcil perquè lesnoies no donaven cap mena de facilitat. Amb grans esforçospodíem experimentar per carrers solitaris, on la foscor hodominava tot, però amb el pacte tàcit que no es podia passarla barrera genital. Com explicava un amic: “si hi surts sovintgaudeixes de la boca, si ets el seu nòvio, de la cintura capamunt, i si et promets, amb l’anell preceptiu, de la cinturacap avall”.

El descobriment va arribar-me via la Ingrid, una noiaholandesa que vaig conèixer a la platja i que, al tercer diaque sortíem, asseguts a les fosques en un banc de la Plaça delSol, em va fer, voluntàriament, de tot cor vull dir, una pallamonumental, cosa molt important si tenim en compte que

amb les noies que havia sortit no s’

hi valia ni l’

eloqüència niel pregar-les llargament perquè m’ho fessin i, si hi accedien,eren maldestres, sense saber ben bé ni com ni què fer. Fins itot alguna m’havia dit que hauria de confessar-se al diasegüent. Va convidar-me a la pensió on s’estava allotjada i per fi va

arribar el moment tan llargament esperat. Vaig anar-hi ambel desig a vessar, però amb un insospitat pessigolleig de por a

les mans que em va fer oblidar tota la teoria prèvia, i queamb els dits tremolosos no li podia descordar ni els botons dela brusa ni remotament els clips del sostenidor. Per començarem va deixar fer ràpid i precipitat, però en el moment del’embranzida em va refrenar suaument amb consells a l’oïdasobre el ritme a emprar.

Encara recuperant-me de l’esforç, vaig sentir com ellam’estimulava amb les mans i la boca fins a provocar-me una



181

gran erecció, i com oberta sobre mi amb un moviment de pujai baixa s’oferia a les meves llepades, mentre m’incitava eltercer orgasme, que al final va esclatar amb una contraccióescanyada de plaer i plenitud, molt per sobre del que jo havia

ensomniat. Va ser un sojorn absolutament intens tant sensual com

sentimental, i també pels intercanvis personals que ens vaaportar, ja que ella era una noia amb una formació culturalsòlida amb la que es podia parlar de tot: política, religió,llibres, art i sexe. En tornar a la colla, els companys em vanrebre amb l’espurna de l’enveja als ulls, en tant que les noiesm’esguardaven en silenci, amb un secret interès, mut, sobrel’experiència endevinada.

L’odi punyent vers la policia i el govern, i l ’enriquiment, persempre més irreversible, que m’aportaria la meva relacióamb la Ingrid, va conformar en mi una nova manera depensar i de relacionar-me. Només amb el meu amic desempre, en Met, compartiria, sense saber que seria la darreravegada, les experiències viscudes en el decurs d’aquella

setmana, comprometent-nos ambdós –

ell, però, sense capentusiasme a conseqüència de l’empresonament al seminari –

a que cada any sortiriem a l’estranger.Havia arribat l’hora de conèixer gent de fora, pobles

diferents i noves experiències. En definitiva, havia de fugirde l’opressió familiar, de la social i, sobretot, de la política.M’havia marcat el que havia batejat, pretensiós, com “Laruta dels corresponsals”, que consistiria en viatjar als països

on La Vanguardia tenia els seus corresponsals a fi decontrastar amb ells el que succeïa a Espanya.El proper any, doncs, aprofitant que havia enllestit el

peritatge industrial i canviava de feina, vaig agafar tresmesos de vacances i, tot seguint l’impuls de tants joveseuropeus, vaig viatjar a Israel a l’objecte de trobar una novademocràcia social, nacionalista, dura, que s’afermava pertot.



182

En Met, ben al contrari, ja havia donat un tomb radical a laseva vida tot soterrant els vells somnis per obrir-ne unsaltres de nous, tal com feu en acceptar joiós la vocaciósacerdotal. A mi, a qui el dogmatisme de l’església

m’espaordia fins i tot quan hi creia, no va semblar-me que aen Met li suposés cap problema, perquè ell senzillament el vaignorar per aprofundir en uns altres senders que consideravafonamentals: la paraula del Senyor, la solidaritat amb lesvíctimes i l’esperança de millorar les injustícies, això és,l’ètica del coneixement i l’amor per l’ésser humà.

El cert és que jo mai no havia sentit parlar a en Met talcom va parlar-me aquell dia. Ho va fer amb tanta fluïdesa,amb tanta honestedat i amb tant convenciment que no vaigpoder retreure-li cap mena de traïdoria. Res més allunyat delmeu pensament, però altra vegada em quedava tot sol comtantes voltes em succeiria en el decurs de la meva existència.

Anys després el tornaria a trobar, però aleshores el meu corromandria en una foscor llòbrega, gairebé en un punt de noretorn, on em sentia com un no ningú. Però deixem-ho aquí i

no avancem esdeveniments.*****

Estava entestat en viatjar a Israel, on hi volia fer unaestància curta, principalment perquè admirava els pobles,com també ho érem els catalans, amb unes tradicions i unesllegendes arrelades que les havien sabut transmetre de

generació en generació.Passats uns anys, en obrir els ulls a la situació palestina,amb les seves terres successivament ocupades per l’exèrcitisraelià, em descreuria dels drets i deures que els meus amics

jueus m’havien explicat ja que ells posaven l’èmfasi solamenten els seus drets. En aquell temps, però, la meva profundaadmiració per un poble amb aquella constància històrica tot iser escarnit arreu, i la força en reeixir la gran nació jueva,



183

amb la seva parla hebrea, no em deixarien veure l’altrarealitat. Sense obviar que en ser l’única democràcia de lazona, als meus ulls els donava un plus de confiança.

Per primera vegada en la meva vida, vaig haver de desafiar

l’autoritat familiar i lliurar una guerra dialèctica amb elspares en dir-los que volia anar-hi per treballar en un quibuts.Les notícies que ens arribaven a través dels mitjansespanyols eren deficients i esbiaixades; ens parlaven d’unpaís perillós, i el viatge tampoc m’era fàcil si s’hi afegienles més que segures dificultats per obtenir el passaport,degut als meus antecedents penals; malgrat tot, el vaig poderaconseguir gràcies als bons oficis d’un comissari amic d’unfamiliar, i finalment vaig anar-hi a través de Lisboa. Allàvaig agafar un vaixell mixt de càrrega i passatge, la majoria

joves jueus de tota Europa, que, tal com volia fer jo, anaven aIsrael per ajudar i quedar-s’hi o per treballar els tres mesosd’estiu.

En el quibuts Degania hi havia una organització perfecta.Els diners no eren el més important, sinó els principis

socialistes, la idea de missió, en la mesura que la gentemprava el sentiment per sobre del fet material. I feia paístreballant allà on els seus serveis eren requerits, a més quela il·lusió de la primigènia feina comunitària agrícola persubsistir els donava un cabal de solidaritat enriquidor ianimós. Només imaginar que mentre treballaven perconvertir el desert en terra fèrtil construïen un Estat propi,els donava forces per seguir la lluita aspra i perillosa.

Els vespres, havent sopat, sota el devessall dels estelspenjats d’aquell cel blau fosc, es formaven les colles en què esparlaven les llengües més diverses, es cantaven cançonsvingudes amb els joves d’arreu i es discutien temesideològics. Amb el primer estel del capvespre del divendres s’encetava

el Sàbat i tot s’aturava, excepte per alguns de nosaltres quel’aprofitàvem per anar-nos-en a Tel Aviv, on la vida es



184

desbordava des del divendres fins a la matinada deldiumenge, i on els joves jueus i no jueus ens divertíemensems, perquè la vida tan amenaçada era massa curta perno viure-la plenament.

Al quibutssim hi vaig romandre dos mesos llargs, menysuns deu dies que els vaig aprofitar per visitar el país. Ho vaigfer acompanyat de la Gisela, un meu amor israelià d’origenargentí, i plegats vam visitar tots els llocs emblemàtics del’ Antic i el Nou Testament. El viatge va ser una experiènciaformidable, per com estava militaritzat el país, ja que lacomunicació amb els àrabs no era segura i, a més a més,perquè per anar d’un poble jueu a l’altre la majoria devegades havíem de travessar també pobles àrabs i controlspolicíacs israelians a dojo.

El dia que ens vam endinsar per la ciutat vella deJerusalem, la meva Gisela caminava tremolosa pel mig delcarrer, davant dels àrabs, asseguts en petites cadires sobreles estretes voreres, que fumaven els narguils, que a mi se’mmiraven encuriosits i a ella amb una espurna lúbrica als ulls.

He de confessar que el país em va canviar fins el moll del’os, no endebades el procés de revolució i evolució en què totsestaven immergits, el sentiment nacionalista, la voluntatde construir un país independent envoltat d’enemics, lasensació de risc, la cacera a la que els àrabs els sotmetien desdels turons del Golan, tot, tot, penjava d’un fil que ellssuportaven i que els empastava de la filosofia del viure el diaa dia.

Amb la mort tan a les envistes no hi havia temps perperdre i això es feia ben palès en les relacions amoroses, on,per dir-ho ras i curt, no es perdia temps en l’enamorament iel festeig; els qui només hi érem per dos mesos perquè eltemps s’esgotava, i els israelians perquè l’endemà els era unaincògnita. El meu exemple fou desafortunadamentparadigmàtic. Jo sentiria un amor encès i correspost per laGisela, però ella va marxar un dia al seu destacament del



185

sud i no va tornar. Mai no vaig saber amb seguretat què li vasucceir, perquè l’havia conegut en una cafeteria de Tel Aviv ino havia arribat a conèixer uns seus amics que potser m’hohaurien contat, o no, i ara, al preguntar, mentre mostrava la

seva fotografia i m’enfrontava a aquell silenci arreu, em feiano sé què continuar.

Ella sempre m’havia dit que no els permetien explicar onestaven destinats i el que hi feien, malgrat que això últimm’era evident, i que no em refiés dels àrabs, perquè nohavien acceptat de bon grat el manament de les NacionsUnides respecte els assentaments jueus i mai no elsperdonarien. Amb la creació del seu Estat, els israelians vanacceptar la decisió de l’ONU, i els àrabs no solament la vanrebutjar sinó que la seva resposta va consistir en una sèrieirregular d’invasions fracassades.

El temps viscut a Israel va portar-me remembrances de lafigura de Jesús, que va seguir-me fins i tot quan vaig deixarde creure en els dogmes eclesiàstics. Podia acceptar la sevaparaula com la d’un home sant, però rebutjava que la sola

veritat estigués en els evangelis sinòptics. I tot i considerar-lo un home de pau no deixava de sorprendre’m els seusrampells violents, com el dia que va expulsar, fuetejant-los,els mercaders del temple de Jerusalem, o com un altre diaque en topar amb uns dimonis els va fer esfondrar en unaporcada, el que va motivar que els pobres garrins esprecipitessin al mar.

En totes les discussions jo sempre defensava el déu

antropològic, el mite vers el símbol, en contra del que feial’ Antic Testament quan parlava del Déu essencial perl’esdevenir de la humanitat, i veia tant el politeisme com elmonoteisme com una necessitat de copsar la feblesa de l’ésserhumà davant del món circumdant, però tot començava is’acabava aquí. I si se’m pressionava per tal que em definís,veia, fins i tot, més natural el politeisme que el monoteisme,en rebutjar per principis tot el que tingués a veure amb



186

l’arbitri diví o amb la dominació d’algú sobre algú altre. Noacceptava un déu omnipotent perquè si era omnipotent haviad’evitar la maldat, i si no ho era, no era déu.

Com diu Stephen Hawking, l’explicació racional i científica

de l’univers se sosté perfectament sense la intervenció divina,excepció feta del moment inicial que la ciència acabaràaclarint. O, probablement, mai no aclarirà.

*****

Ranejats els vint-i-un anys i acabat el peritatge, haviacomençat una nova feina a les drassanes de Can Pujol, almoll de llevant de Barcelona, iniciant alhora els estudisd’enginyeria a l’Escola Naval. La meva passió per la lecturano sols no havia minvat, sinó que a mesura que guanyava enenteniment llegia més i en gaudia més abastament. Haviacontinuat les lectures en català i havia descobert, entrealtres, Solitud, de Víctor Català, Josafat , de PrudenciBertrana, i un llibre que m’havia deixat en una expectativa

sensual permanent: El Poema de la Rosa als Llavis , de JoanSalvat-Papasseit, un llibre que en explicar una històriad’amor plantejava la fusió, la síntesi, entre l’espurneig deldesig sexual i la vida, entre l’hedonisme i la realitat. Tambéel tornaria a repensar anys després, quan llegiria algunspoemes de Vicent Andrés Estellés, cafits d’amor i erotisme.

Mentrestant, a la feina m’havien organitzat un viatgeinsòlit d’aprenentatge al port de Houston que jo vaig fer

extensiu a Mèxic.Una vegada arribat a la capital mexicana, no em va costargens imaginar la formidable llacuna on havia germinat laTenochtitlán dels asteques, i la primera vegada que elsespanyols la deurien veure des del Popocatepel.

Havia llegit aquest passatge històric, però tantamonumentalitat arreu em va sorprendre positivament, i emva fer entendre la cultura d’un poble que, deixades de banda



187

totes les seves pràctiques de supèrbia i crueltat – exageradapels invasors a l’objecte d’ensorrar la seva personalitat – ,havia arribat a uns nivells socials extraordinaris,arquitectònics i astronòmics que l’estultícia dels espanyols

malmeteren absurdament en poc més de cent anys.Em preguntava quins estels favorables van ajudar Cortés a

convertir una aventura organitzada per la cobdícia de l’or il’argent en la conquesta d’un enorme país. Tal com haviaaprès a Cuba, ell sabia que als indis se’ls vencia a la curtaper la força de les armes, pels furts de les seves dones, delseu sistema de vida, de la seva feina i dels seus símbols; i a lallarga per les epidèmies, i d’aquestes, la verola i la sífilis enserien els exemples definitius.

Moctezuma, però, rei fràgil i autoritari, estava obsedit perla llegenda ancestral que l’avisava de l’arribada, per ons’alçava el sol, d’uns éssers superiors: “... els indis ferendibuixos d’en Cortés(...), i sembla que un soldat mexicàcalçava un tros de casc daurat(...), i en Moctezuma en veureel casc, donà per cert que els espanyols eren del mateix

llinatge que un seu avantpassat de pell blanca i cabellsrossos, que en marxar els digué que un dia uns altres homescom ell tornarien a possessionar-se d’aquestes terres...”.

El temor del rei anava en augment en veure que les tropesespanyoles seguien avançant inexorables en direcció al corbicentenari del seu reialme. Però d’acord amb les normesd’hospitalitat, els va donar la benvinguda amb tots elsdignataris caminant en processó a l’entorn de l’esplendorós

palanquí reial, reblert d’incrustacions d’ametistes,malaquites, topazis i aiguamarines, sostingut sobre lesespatlles de vuit indígenes. Sota el sol del migdia, amb lagentada que els esguardava en silenci des dels terrats, desdels canots, i des de les voravies de la calçada d’accés, lacapital de Mèxic lluïa esplendorosa sobre la llacuna. Més queConstantinoble, diria un capità espanyol en veure els palausi temples que hi sobresortien, els ponts que els connectaven,



188

les cases amb arbres ombrívols i fruiters, les terrasses avessar de flors. A mi, m’agradava imaginar el que sentirien i el que es

dirien ambdós, Moctezuma i Cortés, representants de dues

civilitzacions tan diferents, en trobar-se l’un davant del’altre, i m’imaginava els prínceps mexiques abillats ambvestits de mil colors d’una intensitat encisadora, i als xamansenclotats dins els caps de bèsties mítiques. Tots amb llarguesplomes de Quetzal i de paons, amb ornaments d’or, plata ilapislàtzuli sobre les capes, miralls d’obsidiana a les mans,faixes tintades de vermell i verd, i sandàlies ambincrustacions daurades. I als espanyols me’ls imaginava coml’exemple dels soldats europeus del segle XVI: incultes,primitius, bruts – era tanta la llordesa que carregaven que elsindis deien que pudien a mort – , luxuriosos, arrogants i ambel costum de menysprear, violar i esclavitzar els indis. Peraixò, els asteques, a no trigar, s’adonarien que només elspodrien fer fora per la força.

Els espanyols volien tot l’or. La feblesa del rei els havia

concedit innumerables peces i ells havien arribat a les mines;el rei els havia mostrat el tresor reial, i ells van fondre elsrecords i les figures heretades dels seus avantpassats pertransformar-ho en lingots i enviar-ho a Espanya.

Era evident que a tots dos els superaven les circumstàncies.Moctezuma, insegur, se sentiria vençut d’entrada, i Cortés

– el gran capità assetjat per diversos cantons – reaccionariadesproporcionadament des que també ell havia descobert la

seva pròpia inseguretat.És correcte parlar d’un capità de Castella com un homeinsegur? El conqueridor del gran imperi mexicà? Recordohaver llegit certes maledicències que s’explicaven a Cuba deles relacions íntimes de Cortés amb el governador Diego de

Velázquez, i el posterior canvi i les conspiracions d’aquestdarrer per apropiar-se de l’èxit de la conquesta. Potser mésque per la inseguretat, la reacció de Cortés estaria provocada



189

pel desconeixement, o per la incomprensió, dels qui com el tal Velázquez, envejosos, el volien amanyagar.

El fet és que una vegada mort l’emperador – no pelsmexiques, com ens féu creure la historiografia dels

vencedors, sinó segurament pel comandament espanyol – , elsasteques els farien fora de la llacuna, amb una desfetahumiliant per Cortés a qui ofegarien una gran part del seuexèrcit en fugir per la porta de ponent – la de Tacuba – , en eldecurs de la que els historiadors en dirien La Nit Trista. Vaig trobar el que de la vergonyosa fugida va explicar el

Cant de Tacuba:En Tacuba está Cortés

Con su escuadrón esforzadoTriste estaba y muy penosoTriste y con gran cuidadoLa una mano en la mejillaY la otra en el costado...

Temps després, Cortés tornaria a sang i fetge i tot seria

diferent en lluitar calçada a calçada, sèquia a sèquia, pont apont, terrat a terrat, per les vies abans netes i amples i araroges de sang i despulles. Fins a aconseguir una victòriadefinitiva. Hi havia sang pertot, fins al punt que als carrersles botes dels espanyols s’enganxaven matusseres. Com diriaun historiador castellà: “... y la laguna se volvió roja”. Al final Tenotichtlan seria transformada, i de la capital

d’un imperi grandiós i únic en restaria un impersonal

paratge de terra i runes, dins La Nova Espanya, senseimaginar els que ho havien fet que uns cents anys després lallacuna podria revenjar-se i inundar amb l’aigua rediviva laciutat edificada sobre la bella capital asteca. I és queactualment és un fet acceptat que la Catedral de Mèxics’enfonsa inexorablement.

Jo m’esgarrifava de fàstic i horror si pensava en la vesània iles conseqüències històriques d’aquests actes, perquè la d’en



190

Cortés seria una espantosa venjança que acabaria amb lacultura asteca, que, a diferència de l’ Au Fènix, ja noressorgiria. Tal com s’inscriuria en el blasó d’una colobrina,dita pròpiament Au Fènix, forjada en or, argent i coure, i

tramesa com un regal al rei Carles I d’Espanya:

Esta ave nació sin par,Yo en serviros sin segundo

Y vos sin igual en el mundo.

La desproporció de la violència de Cortés amb la delsmexiques se’m va fer evident. Aquests eren sanguinaris enels sacrificis simbòlics, i la sang untada i encrostada alsgraons del temple assenyalava fidelment els il·limitatspoders de la seva creença, però la revolta de la Nit Tristatindria pels asteques unes conseqüències incalculables, jaque perdrien la vida, perdrien la ciutat i perdrien l’imperi.Cortés, a qui posteriorment el rei d’Espanya honoraria ambun marquesat, deixaria anar tota la fúria, tota la força i tot el

poder del foc contra els que se li van oposar, en encetar allòque els historiadors objectius contarien com un genocidi, ambun rastre històric de cinquanta milions de morts.

Una vegada vistos els frescos tridimensionals,nacionalistes, ètnics, de Diego Rivera, de seguida vaig serconscient que qualsevol disputa sobre Cortés amb els meuscompanys mexicans em crearia enemics irreconciliables, ique el millor que podia fer era no parlar-ne. A més a més,

havia entrevist uns fets que mai no podria oblidar .Pel lector que deliti conèixer la meva singladura i quevulgui compartir aquesta realitat monstruosa de Mèxic, ésmenester que sàpiga que gairebé trenta anys després jo hitornaria en unes circumstancies que si aleshores les haguésprevist m’haurien resultat increïbles només d’imaginar-les.Perquè la vida em transformaria en un altra persona, un

Armand totalment desconegut, tancat en si mateix, solidari



191

però solitari, amb el cor fet trencadissa, viatger de mig món,relliscós per tot tipus de situacions ben diverses, sotmès auna persecució policíaca inacabable i endinsat en uns fetsrevolucionaris nicaragüencs, que després em durien a uns

altres ambients mexicans, culturals i literaris, que empermetrien aprofundir i estimar la pintura de Frida Kahlo ila de Tamayo, els murals de Rivera, al Palau Nacional i alMuseu Arqueològic, els d’Orozco i els de Siqueiros al Palaude les Belles Arts, i finalment a la literatura de CarlosFuentes.

*****

Volia oblidar tots els morts mexicans: les tortures de laInquisició, les dones violades amb la complicitat del bisbe deMèxic, i el tràfic de negres africans – del qual un Cortéssifilític i artrític en va ser partícip en connivència amb aquestpoder eclesiàstic – . La compensació a tant horror l’hauria decercar apropant-me a algú que amb la seva paraula endolcís

la meva sensibilitat esgarrapada i em transmetés uns altressentiments.Ho vaig trobar en Rosalía de Castro, una poetessa gallega,

pura i romàntica, a qui els seus poemes li naixien de la terrai per la terra, ço és, del més profund sentiment que l ’haviavist créixer. Ella m’aproparia a un sentit tel·lúric de la vida,on la pedra antiga i molla, l’heura pujant sinuosa, els pontsvells i enfosquits sobre els rius remorosos, les ries llargues i

grisoses, el plugim regular..., tot hi quedava reflectit.Del moment en què Rosalia escriuria la seva obra,naturalment hauria de suportar incomprensions i injustíciesd’alguns acadèmics que, des de Madrid, menystenien el queno volien, o no podien, entendre.

Moriria encara jove, com premonitòriament ho expressariaen aquests versos:



192

Tengo un mal que non ten curaUn mal que naceu conmigo

Y ese mal tan enemigoLevaram ’ mi sepultura

Pel que fa a mi, el sentiment i la nostàlgia, la saudade , emtaparien de moment les fogueres mexicanes im’acompanyarien durant molts anys, amb el seu poemaNegra Sombra , el meu preferit, al capdavant. Amb l’afegitque la seva prosa va permetre’m aleshores recollir-me en latendresa del molt endins, ajudant-me a oblidar l’horror de lamal anomenada conquesta de Mèxic, que tant em recordavala violència dels grecs durant l’enfonsament de Troia.

V

– Senyor Doll, que no està bé? Em sap greu haver-lomolestat.

Per parlar dels meus projectes, m’havia citat al ClubNatació Barcelona amb aquell cap de fàbrica que temps ençàm’havia aconsellat sobre els valors cristians, però quan elvaig veure em vaig quedar sorprès pel seu aspecte físicesprimatxat, i pels seus ulls apagats, i que, a més, respirava

amb dificultats. Semblava que havia envellit deu anys de cop.En començar a parlar-me, vaig sentir-me una mica incòmodei avergonyit, pel contrast de com el veia a ell comparat ambla meva satisfacció. – Noi, estic ben fotut, però ara no vull parlar de mi sinó de

tu, així que explica’m les teves coses i més val que siguinbones. Com va tot ? T’has reconciliat amb l’església?



193

– Ho sento, però amb l’església tot segueix igual. En Metestà al seminari, però a mi no m’hi volen. – Va, no em vinguis ara amb aquestes i digues de què vols

que parlem. – Li volia dir que he acabat el peritatge i que ja he començat

l’enginyeria naval, i també volia enraonar sobre els meusprojectes. Malgrat que nosaltres mai no ens vam avenir enels temes religiosos, vostè sempre em va aconsellar molt bé. – Doncs mira, Armand, el primer que t’aconsello és que

canviïs de feina si vols pujar de categoria, que segueixis lalluita i que no afluixis; has obtingut una cosa molt valuosa,però ara t’arribarà el més difícil, com és que els altres t’horeconeguin, i aquesta consideració te l’has de guanyar tu ambla teva vàlua. – De moment estic aconseguint els objectius que m’havia

marcat: el primer era treure’m el títol de pèrit i ja el tinc; elsegon millorar el sou, i també el tinc; el tercer, una moto, i jala porto; ara vaig cap al quart, el pas a enginyer naval; idesprés al cinquè, trobar una dona que m’estimi.

Se’

m va quedar mirant amb simpatia i va raonar: – Estic segur que obtindràs el que et proposis ja que de forçade voluntat no te’n falta, tal com vas demostrar amb la tevacama, que tot i coix no vas deixar mai d’estudiar i treballar.

A més, que els reptes que t’has posat són tan ambiciosos comnaturals en una persona jove. Només et recomano que mai notrepitgis a ningú per molta nosa que et faci, perquè la vidasempre ens acaba passant factura. Sigues seriós i formal, i

sobretot pensa en els que t’envolten. Ah!, i l’últim consell:sigues ambiciós, però no cal que ho demostris. Als qui nopoden arribar els molesta d’alló més l’ambició aliena. No hi fares que tu tinguis la raó. Sigues prudent.

Li vaig agrair les seves consideracions, i alhora vaigadonar-me que els meus projectes els hauria d’escatir tot sol,al cap i a la fi com sempre ho havia fet, però ara moralmentenfortit. Exactament així, solitari, però enfortit.



194

Respecte el senyor Doll, jo m’adonava com la seva personahavia substituït en certa manera la figura del meu pare, jaque era aquest qui havia d’haver estat el partícip dels meusneguits de present i dels meus projectes de futur, i d’ell

haurien hagut de venir els consells més desinteressats. De fetla falta de comunicació entre nosaltres no l’havíem pogutsuperar; endemés, la seva feina dels caps de setmanal’impedia trobar ni que fos un moment per escoltar les mevesconfidències. Anys més tard m’adonaria de l’error queambdós havíem comès i maldaria en no cometre el mateixamb el meu fill. El cert era que la vida i la feina havienimpedit que un lligam directe com el de la comunicació entrepare i fill fos habitual, i cap dels dos no vam saber-loconstruir: l’un, segurament, perquè no sabia com fer-ho, il’altre, jo, per ignorància vital, o per ocultar els meussentiments.

A força de donar-hi voltes he arribat a creure que laviolència que tants cops m’ha abassegat em devia néixerd’una mancança d’estimació familiar, sobretot per part del

pare, de gestos, de somriures, de paraules, i m’

ha fet pensarsobre el que realment havia significat per a mi, i si la mevasoledat, i a estones el meu conflicte d’aleshores, no provindriade la nostra incomunicació, del seu silenci, del meuallunyament. No crec que fos falta d’amor sinód’expressivitat, però el que sí crec és que l’evidència de l’amorhauria estat el gran fre contra la meva violència de futur. Ara tenia confiança que cercaria un esdevenir diferent per

a mi. Ni de bon tros m’imaginava els entrebancs dolorososque m’esperaven a tombar de la cantonada, ni que la vida nohavia fet més que començar, i que el passat quasi no seria resquan un dia el comparés amb el futur que m’esperava.

*****



195

Acabat el concert al Palau de la Música, vaig rellegirnovament el programa on figuraven tan sols duesvioloncel·listes, i desant-lo a la butxaca vaig marxar. Aaquella hora, un quart de dues del migdia, no em venia de

gust trobar el grup de companys i més aviat preferiaromandre tot sol per madurar una tàctica d’apropament a lapersona que m’havia trasbalsat d’aquella forma, i que llavors

jo estava tan lluny de saber el que significaria per la mevaexistència.

Pensant-hi a fons, me’n reia de mi mateix perquè emsentia reflectit en el gat que es llepa els bigotis abans decaçar el ratolí; només em faltava una música romàntica deSchubert de fons per enllestir la feina. I vaig recordar com lavaig conèixer.

L’havia vist per primera vegada dues hores abans en undels concerts que es feien els diumenges pel matí al Palau.He de confessar que no me n’havia adonat abans i que aquelldia, en veure-la sortir sola, amb el violoncel lleugeramentenlairat, el cor va saltar-me alertat, o millor en diria

captivat, davant d’

aquella figura etèria que amb els ullsbaixos s’aixoplugava darrere l’ instrument.L’ Obertura de Guillem Tell de Rossini té un sentit diferent

del moment en què l’arranjament del violoncel puja poderós,i ella li va saber donar aquest sentiment que transcendeix elmoviment mecànic de l’arquet sobre les cordes. Amb l’ànimsuspès vaig escoltar cada frec d’aquell diàleg amb l’orquestracom si fos un brindis dedicat només a mi. És el que en dic el

miracle de la música, quan et sembla que un moviment, unaària o una obertura, t’aïlla de tot durant uns instants màgicsque només tornaràs a sentir-los un altre dia, no saps on ni enquin petit instant o, amb una notable mala sort, tal vegadamai més.

El concert va acabar i jo, encara en un estat d’estupefacciópositiva, vaig atansar-me tan ràpid com vaig poder a la porta



196

de sortida dels artistes, per observar si marxavaacompanyada o si l’esperava algú.

No va trigar gaire estona a sortir amb la funda del violoncela les mans i va acomodar-se amb certes dificultats dins un

Seat 600, darrere d’una parella gran que semblaven els seuspares. Mentrestant, jo, immòbil sobre la moto, vaig seguir-lospel retrovisor. Aquella tarda no sortiria, ja que volia arrodonir un projecte

de perspectiva geomètrica, però els intents de concentracióem serien balders, perquè no feia més que pensar en ella i enla manera d’acostar-m’hi.

L’únic sistema era a través del Palau, així que l’endemàvaig comprar una entrada pel concert següent, una localitat ala quarta fila de platea, i vaig voltar solitari com una guineupels carrers pròxims a l’auditori modernista buscant laremota casualitat de trobar-la.

Em preguntava, immergit en aquella follia, si ella seriatan dolça, tendra, afectuosa, ardent i apassionada comm’havia semblat, o si ben al contrari, sense creure-m’ho però,

seria esquerpa, freda, perversa, racional i distant. A mi m’agradava sentir el violoncel tocat per una dona,perquè el veia com un objecte sensual presoner del cos d’ella,reposat lleugerament sobre el pit esquerre i per entre lescames obertes. Malgrat que pels homes eren els instrumentsde vent, en mans i boca d’una dona, els que despertaven lesconnotacions eròtiques i el desig masculí al veure comtocaven, per exemple, el saxòfon amb aquella espectacular

embocadura que evidenciava la dominació fàl·lica, en el meucas era el violoncel, tendrament abraçat per elles,l’instrument per excel·lència en què es reflectia l’erotismemés subtil, imaginatiu i sofisticat. El violoncel tocat per unadona representava als meus ulls l’exquisida sensualitatfemenina en sostenir l’home d’esquena, abandonat al desig,sotmès entre les seves cames, presoner dels seus braços iacariciat dolçament per aquets, amb la mà d’ella que en



197

moure’s com l’arquet obtenia sons d’èxtasi, gemecs d’unaintensitat desconeguda.

Jo, que em sentia tan sol, agafat a un llibre com el nàufraga un salvavides, esforçant-me per traçar la meva via al futur,

a ella la podia imaginar abans de començar un concertasseguda a la punta de la cadira, amb l’esquena recta i la màesquerra agafant el mànec del violoncel a l’alçada delclaviller, o reposant sobre la capsa, mentre l’arquet jugava alliscar tènuement sobre les cordes.

*****

La funció havia començat i ja no li vaig treure els ulls deldamunt en tota la vetllada; ni un sol cop van encreuar-se lesnostres mirades, ella, sempre concentrada, a la dreta del’escenari i a la primera fila de la corda, atenta a lesindicacions del director i a la partitura, mentre que jo mel’escoltava, fascinat, pres d’una admiració creixent.

Després, amb l’acabament de les Sonates nº1 i 2 perVioloncel de Beethoven, tot el públic va romandre uns segonsen silenci amb l’emoció pintada als rostres, fins que tot d’unplegat, com si obeís a una sola veu, va esclatar amb unaplaudiment entusiàstic. I va ser llavors el moment en quèles nostres ninetes es van trobar, només una fracció de segon,però ens vam mirar. Vet aquí doncs que tornàvem a repetir el mateix escenari:

el Seat amb la mateixa parella dintre, jo repenjat a la meva

moto i els músics que anaven marxant. Ella va aparèixeramb les mans i els braços ocupats per una bossa i l’estoig delvioloncel, i en el moment que li feia un petó a la sevamare em va veure allà palplantat, mirant-la tanintensament com ho havia fet abans, i ara, en encreuar-nosaltra vegada les mirades, vaig assajar un mig somriure i ambdues passes m’hi vaig apropar.



198

– Perdoni, em dic Armand i volia felicitar-la, ha estat unaactuació – vaig quedar-me en blanc, però vaig concloure – molt sensible.

Li volia dir magistral o memorable, però m’ho vaig repensar

a temps. De fet tot l’enginy que havia imaginat per acostar-m’hi s’havia volatilitzat en un no res. – Mercès – va respondre ella. – Bé... jo... a mi, m’ha emocionat molt la seva actuació i

m’agradaria que acceptés que... la convidi a prendre unaperitiu.

La senyora gran no em treia els ulls de sobre i jo no sabiaquè havia d’afegir, fins al punt que encara ho vaig embolicarmés: – Si no pot venir, no es preocupi. O si pateix per fer cap a

casa, jo la puc acompanyar després amb la moto. Vaig callar de sobte, en veure la cara d’aquella bona dona,

que no deia res, malgrat que llançava mirades d’espant,almenys així les definiria jo, a tort i a dret. – Nosaltres vivim a Horta – va informar-me ella, i va fer de

cara a la seva mare –

Mare, aneu-vos-en vosaltres que jo notrigaré. Ja pujaré en taxi.La mare, malfiada, va parlar: – Nena, no estàs cansada? – No, cansada no, ja saps que en acabar el concert sempre

estic en tensió, i crec que avui m’anirà bé prendre un refresc. – Sisplau, no triguis gaire. Ja saps que al pare li agrada

dinar a dos quarts de tres.

– D’acord, d’acord – va respondre ella amb un somriure dolç. Ajupint-se va deixar al seu seient del cotxe tots els estris,dient: – Pare, em quedo una estona, ja pujaré a l’hora de dinar.Per fi els pares van marxar, no sense esguardar-me una

vegada més, i en el moment en què el cotxe va girar lacantonada vaig tornar a prendre la iniciativa: – Em dic...



199

– Armand, no? Ja ho has dit abans. Jo em dic Marta. Vam començar a caminar. Formàvem una bona parella, jo,

alt i prim, morè i amb una aparença externa de seguretat queem donava el fet de vestir pantalons de xeviot gris, la camisa

blanca i una caçadora de pell negre; ella, no massa alta,prima encara que proporcionada, rossa i amb un aire defeblesa que desapareixia en tractar-la profundament.S’havia canviat el vestit negre, llarg, del concert per unafaldilla de vellut blava i una jaqueta de pell vermella que lidonaven un aire jovenívol i alhora atractiu. El coll l’envoltavaamb un mocador blau marí de seda.

La tardor, a Barcelona, és sovint una estació moltagradable, on el sol llueix molt clar i la temperatura almigdia pot arribar als vint graus, i això comporta que elsdiumenges a aquesta hora molts vianants passegin pelsvoltants de la Catedral.

Ens vam seure a una terrassa a tombar de la plaça, obligatsabans a travessar davant la caserna central dels grisos,aquella de qui per sempre més em romandria un record

amargós. – Fa molt que toques amb l’orquestra municipal? – Aquest és el segon any – va explicar-me ella. – Com és que vas escollir el violoncel com a instrument? – Per una casualitat. Primer vaig començar a estudiar violí,

però el dia que vaig escoltar la interpretació que Pau Casalsva fer de les Sis Suits per Violoncel de Bach, vaig decidir queel meu instrument seria aquest.

– O sigui que el teu admirat és Casals? – No exactament, ell és el gran, l’indiscutible, el mestre,

però a mi a la que m’agradaria assemblar-me és a unaintèrpret anglesa molt jove i que ja se la reconeix com unagran concertista, Jaqueline du Prè. – Devies acabar la carrera de música ben jove... – I també la d’harmonia; perquè et facis una idea, vaig

començar a tocar el violí als sis anys i el violoncel als dotze.



200

– He de confessar-te que jo no vaig descobrir-te fins lasetmana passada amb l’ Obertura de Guillem Tell , i desprésamb l’ Stabat Mater de Pergolesi. Primer a tu com a persona idesprés a la intèrpret. I l’audició d’avui ha estat fantàstica;

Beethoven, l’adàgio del Concert nº 1 de Haydn... – És rar trobar persones tan entusiastes del violoncel fora

de l’ambient musical. Quin sentiment et desperta?Per un moment vaig quedar-me consternat, envermellit pel

que realment pensava, i vaig respondre, melindrós: – És la seva sonoritat gairebé humana. I també l’estructura

de la intèrpret i l’instrument amb què forma un conjuntharmoniós. – Ho veus amb una mena d’ulls diferents als pròpiament

musicals – i sense transició, va proseguir – I tu, què fas ?Sembla que la música t’atrau. – M’agrada molt, però el meu coneixement és purament

cultural. Jo el que sé, ho sé a través dels llibres. – T’agrada llegir? – Sense un llibre a l’abast sóc home mort. Com es pot

concebre la vida sense els llibres en general i sense lamúsica en particular?S’havia quedat amb la mirada perduda per les meves

darreres reflexions i va preguntar-me: – Què estàs llegint ara? – Dostoievski. Estic rellegint,Crim i Càstig . – Jo també l’he llegit i em va agradar força, principalment al

començament quan descriu en Raskolnikov – va fer ella.

Me la vaig mirar sense dissimular la meva satisfacció. – Vols dir quan comença explicant el seu pensament? Així:

“...m’agradaria saber què és el que més espanta a lespersones; jo crec que el que especialment les intimida és totallò que les distreu dels seus costums...” – Sí, sí, exacte. Quina memòria! – va fer amb entusiasme.



201

Me la vaig esguardar devora, en sentir una sensacióindefinida que em pujava de l’estómac, com si em faltés l’aire,i volent endevinar-l’hi el pensament li vaig explicar: – Els monòlegs d’en Raskolnikov són indescriptibles...,

escolta Marta, parlo amb tu, encara amb l’èxit de públic alPalau i no puc deixar de preguntar-me pels teus admiradors.De nòvio ja m’imagino que no en tens, però tal vegada hi haalgú en especial? Va somriure’m tímidament, quin somriure, mare meva!, i

va respondre: – La meva única experiència és de fa quasi quatre anys,

quan estudiava primer de perfeccionament, que vaacompanyar-me durant un temps un company de classe.Érem massa joves. Més tard, alguna sortida esporàdica ambgent de l’orquestra i res més. – No m’ho puc creure. Que potser els companys d’orquestra

duen benes als ulls? – Ha! Ha! Jo també m’ho he preguntat. Ja t’he dit que he

sortit amb algú, però dins el conjunt de l’orquestra no sóc tan

important. Però, i tu? Per què m’

has volgut conèixer? – Perquè la setmana passada, en mirar-te, vaig sentir-mediferent i necessitava parlar-te. Aquell dia ja vaig esperar-tea la sortida, però no vaig gosar apropar-me. Costa separarl’artista de la dona. – Ara que ho dius...sí que me’n recordo; estaves repenjat a la

moto i feies per no mirar. Avui, quan t’he vist, m’ha semblatque et recordava d’alguna cosa.

Jo, encara en la línia anterior, vaig insistir: – No serà que busques un home especial, el que en diuen el

príncep blau? – D’això res. Tu sí que deus d’haver tingut nòvia o nòvies. – Una vegada vaig enamorar-me intensament, però ella em

va deixar per un altre. Allò va marcar-me un temps i despréstampoc he trobat la dona de la meva vida.



202

Tots dos entreteixíem una teranyina, conscients que ens hipodíem quedar enganxats, i anàvem avançant amb una certainseguretat pel món encara obscur dels sentiments, sensesaber si arribaria la llum, però no negligint el seu

coneixement. – Però l’estàs cercant? – va preguntar ella. – D’ençà que tinc ús de raó que l’he imaginada, no com una

princesa sinó com una dona especial, malgrat que les vegadesque m’ha semblat trobar-la ha estat sempre unemmirallament. – Tal vegada tu t’enamores fàcilment del que creus que és

especial i després et deceps. Amb un sobtat gest de disgust va llambregar el rellotge: – Em sap greu però se’m fa tard i no vull arribar a casa a

misses dites.Ens vam aixecar, una mica precipitadament per l’hora, i,

tot recordant les mirades maternes vers la moto, li vaigpreguntar, per compromís: – T’acompanyo amb la moto?

Em vaig quedar sorprès amb la resposta clara i contundent: – Sí, anem. M’agrada la teva moto, tan vermella. Quina és? – És una Montesa, la Brio 90. Asseguda a la geneta em va posar el braç dret sobre

l’espatlla, repenjant-se suaument a la meva esquena, mentres’agafava amb la mà esquerra la faldilla. Jo, mentre conduïa,la sentia al darrere amb els cabells voleiant, que em feienpessigolles al clatell i a la galta, i intentava concentrar-me en

els moviments de la moto, per defugir els pensaments de aqui portava com a paquet.L’hauria convidat a sortir aquella mateixa tarda, però vaig

retenir-me i vaig preferir anar més a poc a poc del que el corem demanava. En aturar-nos davant de casa seva li vaigpreguntar si voldria sortir un altre dia, i ella, amb unsomriure que va arribar-me a l’ànima, va acceptar. – Com quedem? – va preguntar-me.



203

– Què fas entre setmana? – Només tinc lliure el dimecres a quarts de set. – Si et va bé podríem trobar-nos a les set, i així només

perdré tres hores de la feina. Procuraré plegar una mica més

d’hora. – On treballes?Mostrant-li les mans, amb les ungles lleugerament

enfosquides pels greixos de motor, li vaig dir: – Als matins estudio enginyeria naval i a les tardes treballo

com a tècnic mecànic a les drassanes del port. Com que emdeuen unes hores extraordinàries, aquest dimecres aprofitaréper recuperar-les.

– Molt bé. Jo dono classes particulars a uns nens del TuróParc; tan punt acabi baixaré caminant, i si vols ens trobem ala cruïlla amb la Diagonal, a la cantonada del Sandor, cap atres quarts de set. – D’acord doncs, fins dimecres.Més tard, ja en acabat de dinar, estès al llit, mig

endormiscat, vaig començar a ordenar tots els sentiments

que se’

m van despertar el primer moment que la vaig veure.M’adonava que sota la seva figura, fràgil en aparença,s’amagava una personalitat ferma que la transformavapositivament. Era tot el que a mi m’agradava i més. Tant detemps per cercar-la i m’havia aparegut d’improvís. Haviaestat sincera, sense afectació, encantadora – la recordavafregant-me l’esquena inconscientment al darrere de la moto – ,interessant, realista, decidida i romàntica. Sobre l’escenari

em va semblar més gran del que després apreciaria de prop;segurament tenia la meva mateixa edat, ço és, els vint-i-dosanys acabats de fer.

Com podria arribar al fons d’una ànima que amb els ullstancats es transformava per interpretar Beethoven o Bach,extraïent de l’instrument els sons més increïbles?

Ultra això comparava les dues escultures, per una banda elconjunt que ella formava amb el violoncel, i per una altra el



204

que componíem tots dos damunt de la moto. En el primer cas,estaven els dos cossos màgicament units per un correntintern, espiritual, que transmigrava donant-se a l’altre; en elsegon cas, era una forma física i compacta amb els cossos

agafats, com una escultura de Boccioni que tallés l’aire,mentre giràvem units. El primer, era esperit musical, i elsegon era esperit dinàmic, però ambdós esmerçaven un nexed’unió que els feia complementaris: ella.

Entretant enraonàvem, havia estat observant els seusdetalls més impensats, que mirant-la de lluny m’havienpassat desapercebuts el primer dia: a la comissura dels llavisla piga petita, una invitació a besar-la intensament; alsbraços, el borrissol, groguenc com la ginesta, endevinat mésque vist; els ulls blau cel, clars, transparents, com ellamateixa ho era; les orelles petites amb el lòbuls petits ienganxats; les mans fines i gràcils, movent-se com orenetesal vent; els pits enlairats i ferms, que la jaqueta amagava, ique, en treure-se-la i quedar-se amb la brusa de color de vori,s’endevinaven dolços com els dàtils.

El seu tarannà tendre i tranquil havia apaivagat el sentitprofundament eròtic en què jo l’havia imaginada per donarpas a un sentiment més sincer i real, i la seva determinacióen respondre’m: “sí, anem”, a la pregunta de si la portava enmoto, va donar-me la mesura de la seva capacitat de decisió.I la seva mirada amatent en mostrar les mans que a voltesm’avergonyien, amb els dits molt fregats per la pedra tosca ienfosquits pel greix dels motors marins, va afermar la imatge

del que jo volia.Necessitava un llibre, així que vaig apropar-me al meuestimat Salvat Papasseit a la recerca d’un fragment, unsentiment que m’ajudés a expressar el que pensava:

Ulls clucs... l ’ amor...Sap que la vida sempre és una festa

Una cançó ... passava jo...



205

I es venjava fent que fossis meva...

I me’l vaig rellegir unes quantes vegades per trobar aquestsentiment que tant s’esqueia amb allò que jo sentia.

El dimecres, a dos quarts de set, vaig plegar, afanyat, perarribar a l’hora acordada. Casualment vam arribar-hiplegats, i li vaig proposar anar a un bar tranquil que estavaen un carreró a tocar de la Plaça Molina, on les llumsesmortides i una música molt agradable de Paul Anka ensvan donar la benvinguda. Vam asseure’ns de costat, en silenci, mentre bevíem un

còctel de Cola, fins que ella va parlar: – Com t’ho fas per estudiar i treballar? – És complicat, però crec que me’n sortiré. El meu únic

problema és l’entorpiment de les milícies, i que l’estudi i lafeina m’ocupen tant de temps que no em deixen gaudird’altres coses tant com voldria: la lectura, la música, elteatre, el cinema... – I quan llegeixes? –

Els vespres, els caps de setmana. – I quan et diverteixes? Vaig somriure-li, abans de respondre en el mateix to: – Els vespres, els caps de setmana.Ella va imitar-me el somriure i va repassar: – Treballes, estudies, llegeixes, vas a concerts i et

diverteixes; que em deixo res? – Sí, una cosa molt important, si conec una persona com tu

tot el pla es destarota. Vaig veure com s’envermellia suaument i com deixava lamirada entossudida en la copa.

De nou havíem callat i de nou va ser ella la que va parlar: – Jo ja intuïa que sota la teva caçadora negra s’amagava

una persona diferent de la que podia pensar. Vaig quedar-me descol·locat, però vaig reaccionar:



206

– Te’n vas adonar quan vaig parlar-te davant de la tevamare? – No, ho vaig veure al Palau.Jo seguia descol·locat. – Només en mirar-nos dos cops?Però ella va fer seriosa: – No van ser només dos cops, jo vaig sentir la teva mirada

tot el concert i vaig haver de fer un esforç per no distreure’m iperdre la concentració.

M’havia quedat sense saber què dir, i encara va afegir: – Des del prosceni lateral, un moment abans de sortir, et

vaig veure com arribaves i t’asseies, i després vaig sentir lateva mirada durant tot el concert. Per això t’he dit abans queet coneixia.

Ella havia callat en adonar-se que probablement haviaparlat massa, però jo, amb bon humor, vaig deixar caure: – A tots els atributs que paleses hauré d’afegir ara el de

múrria, cosa que confirma que la intel·ligència humana enmans d’una dona als homes ens transforma en cucs. Deixa

que aquest cuc et doni el premi que et mereixes.I sense donar-li temps a reaccionar, inclinant-me, li vaig ferun petó als llavis. De fet un lleuger contacte. Tots dos ensvam quedar quiets, mirant-nos per l’acció inesperada, i jo,

seriós, encara que amb els ulls riallers, li vaig fer: – Són de violoncel les classes que dónes als nens? – No, ells toquen el violí – va respondre amb la veu titil·lant. – Toques el violí però t’agrada més el violoncel, ho dic bé?

– Sí, absolutament. El meu primer instrument, ja de benpetita, va ser el violí, però és difícil sostreure’s a l’emoció queun intèrpret pot sentir amb el violoncel un cop l’ha provat; iquan n’extreu la música, que neix al cor, és un instrumentindescriptible, perquè el sents vibrar tota tu; i l’has de tocaramb el cor, no amb el cap, perquè l’intèrpret mecànic perd lamàgia imprescindible per treure-li tota lànima. Va aturar-se, en veure els meus ulls rebregats:



207

– De què somrius si es pot saber? – Del que dius sobre l’ànima, o el sentiment, del violoncel, i

pel fet que jo sempre he sostingut que aquest sentiment ésmolt sensual, i que ho és encara més si l’interpreta una dona.

Estava gairebé segur que ella ignorava on volia anar aparar al respondre’m: – Per exemple, Bach és molt dens i difícil d’entendre excepte

si ets un músic avançat. És molt superior el plaer que dónatocar les sis suites per violoncel que el que s’obté escoltant-les, en canvi hi ha altres composicions com El Minuet deBocherini, que, tocat amb el violoncel, és tan agraït per a quiel toca com per a qui l’escolta. – Sí. El recordo en el Quintet per Corda . – És una peça que està força bé. El violoncel per música de

cambra és molt acollidor. També toco en un quartet, ja saps,violoncel amb dos violins i una viola, però ens ofereixen pocsconcerts. – No sé on vaig llegir que la música és tan antiga com la

parla, i si t’adones no deixa de tenir la seva lògica si pensem

que l’

ésser humà, en el moment que racionalitza el que fa,segurament també hi troba sentit als sons repetitius. Vés asaber si la primera veu cantada no fou la d’una mare al seufill de bolquers. Els grecs interpretaven les seves tragèdies, iel teatre en general, cantant, i el cor grec, que durant tantsanys ha intervingut en els nostres teatres parlant en grup,tenia ja la funció exacta tal com la tenen als nostres dies elscors i els orfeons, és a dir, la d’interpretar una cançó amb

agrupament – vaig dir. – Això és tal com dius? Les obres gregues s’interpretaven

cantant? Mai no ho havia sentit dir. És extraordinari.Me la vaig quedar mirant, xiuxiuejant, mig somrient: – Què et sembla, em mereixo un premi com el que abans

t’has guanyat tu?Novament l’havia agafada d’improvís i va respondre’m

ruboritzada:



208

– No... bé, vull dir que no ho sé...La veritat, jo, Armand ésque no sé què dir.

M’hi vaig girar i agafant-la suaument per l’esquena me lavaig acostar, sense que ella oposés resistència, dient-li

fluixet: – Suposem que has dit que sí.I sense més preàmbuls la vaig besar poc a poc, com si temés

ferir-la, amb la boca entreoberta buscant amb la mevallengua la dolçor de la d’ella. Fou un bes llarg, íntim, on ensvam dir moltes coses sense parlar. Després, amb els ullstancats, ens vam quedar abraçats, acariciats per lacomplicitat d’una cançó de fons. Al separar-nos, vam deixar-nos les mans agafades, escoltant el Don ’ t be cruel d’Elvis, ensvam mirar, i aquesta vegada el bes fou profund, inacabable.

Més tard, mentre l’acompanyava a casa, sentia l’escalf delseu braç dret sota la meva aixella, prement-me el pit,abraçant-me, confiada. No parlàvem, i era un silenci íntim icòmplice fet del sentiment que ambdós havíem sentit néixer. Apropiant-me del consell que diu que quan no sàpigues què

llegir busca entre els clàssics, en arribar a casa vaig agafarl ’ Art d ’ Estimar d’Ovidi. No era un llibre clàssic en el sentitestricte del terme, però havia estat escrit per un autorclàssic, amb un clar sentit dionisíac, on es donaven consellsals homes i a les dones en l’art de la conquesta amorosa. Amb el somriure als llavis, vaig enllestir el llibre d’argúcies

amoroses en un no res, adonant-me que dos mil anys desprésd’Ovidi tothom seguia fent i pensant el mateix.

No vaig poder estar-me de telefonar el divendres cap altard, quan suposava que ja hauria tornat de l’assaig. – Marta? – Hola! Quina sorpresa! Acabo d’arribar ara mateix.Se li notava la veu riallera, contenta que l’hagués trucat.

Total, ens havíem vist abans-d’ahir, però a mi mateix emsorprenia de com la trobava a faltar, i no havia resistitesperar a veure-la el diumenge tal com havíem quedat.



209

– Jo també acabo d’arribar – li vaig fer – , però necessitavaescoltar-te. És com una malaltia, no et puc treure delpensament. – A mi em passa el mateix. – Jo crec que m’he enamorat de tu – vaig deixar caure amb

un fil de veu. – Jo també – va contestar-me ella, senzillament . Vam callar mentre pensàvem cadascun el que havíem

escoltat i dit. Finalment vaig parlar: – Marta, si comptem la d’ara, aquesta és la tercera vegada

que parlem. Sona cursi si et dic que ha estat com un cop desageta? – Sona preciós. Saps que jo mai no havia parlat tan

sincerament de mi, de les meves coses i dels meussentiments, com ho he fet amb tu en aquests dos dies? Percert, després d’acomiadar-nos no vas aclarir-me una cosa: perquè el violoncel tocat per una noia té un nexe eròtic? – És una teoria molt personal que ja t’explicaré el diumenge

– li vaig respondre, amagat rere el telèfon. –

Entesos. Així fins diumenge? – Fins diumenge. Vaig penjar més alleugerit, no en va l’ànsia que tenia de

sentir-la i de dir que l’estimava m’enfosquia l’enteniment.Estava enfeinat, ja que el dilluns a segona hora havia de

presentar un nou treball i no avançava amb la velocitatacostumada. Arran d’haver-la conegut, concentrar-me emcostava un esforç suplementari perquè no me la treia del

pensament. De ben segur que m’espavilaria si començavaamb el treball de termodinàmica que absorbiria més la mevaatenció en haver de treballar amb diversos apunts i llibresalhora. M’hi vaig posar fins a quarts de tres. El tempsm’havia passat ràpid i el neguit amorós, de moment, s ’haviaapaivagat.

*****



210

La vaig veure sortir de les escales del metro i vaig quedar-me uns segons a l’expectativa, en considerar que aquella noiatan atractiva pogués ser la mateixa del concert del matí ique, encara més, estigués enamorada de mi. M’havia de

pessigar per confirmar que no era un somni, mentrecaminava a trobar-la; allà la tenia, contenta de retrobar-me,els ulls somrients, disposada a gaudir d’una tarda única ambl’home que estimava.

Més tard, repassaríem un munt de vegades el que ens vasucceir. Agafats de la mà, amb els braços junts que ens colpejaven

els malucs, havíem començat a caminar en direcció a la Plaçade Catalunya, muts, encara als llavis el somriure emocionalque a tots dos ens havia produït l’encontre i el petó tremolós. – On has deixat la moto? – va inquirir ella. – A la cantonada de l’ Arycasa. – Què vols que fem? – Podríem anar a berenar a una granja que hi ha al costat

de Can Jorba i, si et ve de gust, després podem anar al

cinema. – Molt bé – va dir ella, estrenyent-me els dits.Era una granja petita, familiar, on es servien cafès, nata,ensaïmades i xocolata, i on pràcticament tots els

parroquians érem parelles. Nosaltres estàvem asseguts alvoltant d’una taula rodona de marbre, prenent un cafè ambllet, quan darrere meu una veu masculina va exclamar: – Marta!

Ella va alçar la mirada i amb un gest indesxifrable va fer: – Hola Lluís – i, com que jo m’havia girat per veure’l, ens va

presentar. A ell, en Lluís, com un company de l’orquestra, i ami, com l’ Armand. – No t’havia vist mai per aquí – va exclamar ell a la Marta.I

girant-se, com si s’hagués adonat de la meva presència, vapreguntar-me: – Em sona la teva cara. Ets del Conservatori?



211

– No, jo no sóc músic – li vaig aclarir, conscient del’animadversió que m’arribava lliscant, dins el to despectiude la veu, sense tornar-li, però, la pregunta.

Malgrat aquesta resposta tancada, a ell li va semblar que

encara tenia alguna cosa més a dir, i mentre agafava unacadira va preguntar-nos: – Us fa res si m’assec un moment amb vosaltres?Era un noi alt, amb el cabell ros clar, tipus eslau, vestit fosc

i brillant de la planxa, amb camisa blanca deslluïda i corbataanusada vertical, d’un negre d’atzabeja. Vaig notar-loencarcarat i forçadament amable mentre afitorava la Marta.Li va dir: – Aquests darrers concerts has tocat de meravella.

Principalment avui has estat perfecta. Si segueixes així,podries aconseguir la plaça de titular per l’any vinent. I aravull dir-te el més important: m’han parlat que s’estàpreparant un concert de cambra al Liceu i que ens el podriendonar a nosaltres. El Quartet Corelli al Liceu, ja m’hi veig.Haurem de preparar un programa atractiu i assajar fort.

Demà ens ho confirmaran i si ens el donen, com espero,podríem començar els assaigs en un parell de dies. Ho he dita en Josep Anton i a la Rosa i estan entusiasmats. T’hebuscat després del concert i més tard t’he telefonat a casateva i m’han dit que havies sortit.

Em va semblar que això últim ho va deixar caure amb undeix dirigit exclusivament a mi i, recelós, vaig esperar elspropers esdeveniments.

La Marta, que havia accedit a contracor que en Lluíss’assegués amb nosaltres, l’havia escoltat amb interèscreixent i a mesura que anava parlant mostrava unentusiasme paregut al d’ell, fins que va explicar-me: – Estic segura que tot és obra del meu germà Roger, que

toca a l’orquestra del Liceu com a segon violí. T’imagines unconcert a la Sala dels Miralls ? Hi has estat mai ?



212

En Lluís em va esguardar de cara per primer cop, avaluant-me amb un aire dubtós, gèlid, com si sospesés la meva opiniói si caldria considerar-la o no, i jo, que a aquelles alçades jaera molt conscient de la poca sintonia entre nosaltres dos,

vaig respondre a la Marta, sense deixar de mirar-lo a ell: – Vaig estar-hi l’any passat quan va venir Joan Sutherland,

i no només vaig estar a la Sala dels Miralls, sinó que tambévaig sopar al Cercle del Liceu convidat per un dels seusmembres, el Sr. Pujol, propietari de Drassanes Pujol.

Evidentment això final no calia, pel que hi havia depresumpció, i va ser la gota que va fer vessar el vas del’esquírria d’en Lluís. – A tu t’agrada l’òpera? – va deixar caure en un to despectiu. – Sí, però treu-li el mèrit si tenim en compte que a mi

m’agraden totes les manifestacions culturals. – L’òpera és un gènere difícil d’entendre, i el més complet. – Probablement és el més complet, com ja va dir Wagner,

però més difícil d’entendre del que ho són els escrits deSchopenhauer o de Heidegger, per posar-te dos exemples, no

ho crec. Tu els has llegit? Vaig percebre que la Marta s’havia alertat per la derivade la conversa, però quan anava a intervenir, en Lluís s’hi vaavançar, amb les dents serrades: – No voldràs comparar aquests escriptors amb un

compositor com Wagner, l’artista total! – Jo no comparo res però cal que sàpigues que els que tu

anomenes escriptors no ho són en el sentit estricte de com

s’entén aquesta paraula habitualment, sinó filòsofs. Nomésde Heidegger es parla que és el filòsof alemany mésimportant del segle XX. Llàstima que s’emboliqués amb elsnazis. Quant abasta la història de l’òpera? Quatre-centsanys? Quina és la història de la Filosofia? Dos mil cinc-centsanys. Qui s’ha perdut què?



213

Aclaparat per la meva dissertació, un Lluís blanc cerós, queem devia veure com un objectiu a liquidar, va aixecar-se ambun: – Ja ens veurem demà a l’assaig – adreçat a la Marta.

Ens havíem quedat tots dos mirant-nos, i jo li vaig agafar lamà pel damunt de la taula: – Crec que ja sé per què no li he caigut simpàtic. – Per què? – va respondre’m ella càndidament. – Perquè has gosat sortir del cercle endogàmic dels músics i,

a més a més, perquè està enamorat de tu.Ella va restar en silenci, mentre m’acariciava, distreta, els

dits: – Vaig sortir un parell de vegades amb ell però no

m’agradava. Pensava que tot estava oblidat, i la veritat ésque la seva reacció m’ha sorprès tant com a tu. Em sap greuque el primer amic que ens trobem s’hagi comportat així. – Jo també ho sento, ja que l’he avergonyit davant teu, però

tampoc era cosa de deixar-me trepitjar en presència de ladona que estimo.

Em va mirar amb els ulls brillants. – M’agrada escoltar-te dir que sóc la dona que estimes.N’estàs segur? – Sí – vaig afirmar. – De debò? – Sí – li vaig repetir. – Jo també t’estimo, de fet no penso en res més des de lanostra darrera xerrada del divendres.

Vam callar, sense deixar-nos les mans, fins que vam sortiren direcció als cinemes. Anàvem reclosos en els nostrespensaments i en allò que havia succeït, quan ella va enraonarsuaument, com si no volgués trencar l’encanteri en què enshavíem quedat després de la doble declaració: – No em ve massa de gust anar ara al cinema, per què no

fem una altra cosa? Gairebé no hem enraonat. Podríem anaral bar on vam anar el dimecres, oi que es deia Dòmino?



214

– Sí. Anem a cercar la moto i hi serem en deu minuts. Amés, després de l’atac del teu amic, necessito algun premi perrefer-me. Vam mirar-nos i vam esclafir a riure.



215

L’

ENGANY DE L’

AMOR1957-1962

L’ única solució possible

a la violència és l ’

amor.(Clara Rojas a la Universitatde Bogotà )



216



217

I

– Armand, passi el que passi, jo mai no et deixaré d’estimar. Això últim m’ho va dir agafant-me la cara entre les seves

mans, abans de besar-me profundament. – Jo sabia que t’estimaria així, Marta. Ho vaig saber aquell

diumenge en veure’t sortir del prosceni amb el violoncel a lamà, tan seriosa, dirigint-te a la cadira. – Vas tenir en aquell moment el pensament eròtic amb el

violoncel? –

Sí, ja ho havia imaginat abans; amb tu, però, vaig dotarl’imatge de contingut. Vols que t’ho demostri? – Sí.Estava agenollat davant d’ella, ambdós nus, i sense deixar

de mirar-la em vaig posar dret i li ho vaig explicar com simuntéssim una obra d’art: – Tu t’asseus aquí, a la vora del llit, i obres les cames perquè

jo m’assegui d’esquena a tu, així, ara em recolzo com ho fa el

violoncel i ja sento un teu mugró endurit que em preml’esquena; la mà esquerra la deixes reposada a la mevaespatlla, potser acariciant-me l’orella suaument, i he desentir els teus braços i cames que m’empresonen, i la màdreta com es desplaça suaument, així... lentament, com hofas amb el violoncel i a la moto..., com baixa i m’acaricia...fins a escoltar el meu panteix de plaer.



218

Com una alumna aplicada va alentir tots els moviments al’esguard del to agut que en aquella posició sentia comarribava imperiós; les meves mans la van guiar en elmoviment suau, com la del músic que amb l’arqueta frega les

quatre cordes, i aviat la remor apagada del carrer es confoniaamb la meva descàrrega irreversible, i el cap enrere, i lespetites mossegades que ella em feia al coll i l’orella donavenels acords finals. Vam caure enrere, jo encara d’esquena, amb ella a sota, que

havia aixecat les cames i les encreuava formant com uneslligadures entre aquestes i les mans. Vaig girar-me totalmentfins a quedar de bocaterrosa, i ella, sense separar-se, sobremeu, com en una sella, cavalcant-me, em va dir guturalmenta l’oïda, llepant-me el pavelló: – Promet-me que mai més no t’imaginaràs una altra dona

amb un violoncel que no sigui jo.Mentre assentia amb el gest, recordava els primers

moments d’aquella aventura.Jo no volia portar-la, almenys la primera vegada, ni a La

Casita Blanca ni tampoc a un d’

aquells pisos que es llogavenper hores. A la Barcelona de finals dels cinquanta res no erafàcil, ja que arreu ens sentíem vigilats i sota sospita de no sesabia què o qui, la qual cosa suposava que per una parella

jove trobar un niu d’amor era complicat. Vam escollir l’Hotel Avenida Palace i, sospesant què ens faria passar mésdesapercebuts, al final vam decidir que hi entraríemseparats.

Van fer-me la inscripció en un moment en què hi haviamolts turistes que esperaven que els portessin als toros. Ella,mig amagada dins d’un portal, es va quedar a la cantonada.

Afortunadament ningú no estava pendent de nosaltres,perquè era tan absolutament clar que ens amagàvem que unobservador una mica atent ho hauria endevinat a la primera.

Amb la gernació, ni el porter ni els de la recepció no ens vaprestar atenció i nosaltres, un rere l’altre, vam entrar a



219

l’ascensor, i després de prémer el polsador del tercer pis, vamcomençar a besar-nos apassionadament tan bon punt lesportes van tancar-se. Vam accedir a l’habitació, i l’esclat de la porta en el moment

de tancar-se va coincidir amb la descàrrega de la tensió, ambla rialla nerviosa i joiosa d’ella al trobar-se entre els meusbraços que l’estrenyien i les boques que ja s’ajuntaven. Entreentrebancs i rialles vam arribar al llit mentre ja li havia tretel suèter i els sostenidors i estava besant-li els pits. Vamtrigar una guspira a despullar-nos, i sense donar temps atreure el cobrellit turquesa ens vam deixar caure acariciant-nos incansablement.

I ella va rebre’m amb una dolçor infinita, barrejant el critvirginal de dolor amb la intensitat del desig i de ladescàrrega sexual.

Una vegada acabada la primera embranzida, ens vamdescobrir els cossos, lentament, acariciant i besant, i tornanta començar, ara amb un ritme menys precipitat, i amb lamúsica tènue del frec humit i els besos entretallats.

L’

orgasme d’

ella arribava i jo li deia, gairebé defallit, queesperés només uns segons, uns segons només, i al final vaarribar, ambdós alhora, explosiu i cridaner. Adormits i relaxats, sentíem els sorolls de la Gran Via com

un rerefons que acompanyava la laxitud perfecta. Jo, juganer, mossegava els seus pits suaument amb les dents iamb xuclades intermitents, dementre els dits es perdien pelsrínxols daurats i l’escletxa profunda.

Ella m’acariciava el cap dient-me: – Sempre havia somiat que seria així. – Què vols dir? – No sé si ho sabré explicar. Per descomptat amb l’home

estimat, però en ser un acte on hi ha una certa violència... – Tu el veus com un acte violent?



220

– No, no des del punt de vista d’allò que entenem com aviolent, però el fet d’un cos sobre l’altre, com una mena delluita, probablement amb sang...

Jo me l’esguardava atentament, sense parlar, mentre

l’acariciava suaument i esperava que ella s’expliqués fins elfinal: – Tu m’has donat el que jo volia, ets un home dolç, molt dolç

i comprensiu, i voldria trobar més paraules per expressar elque sento profundament.

La sentia enraonar, recolzada ara la meva galta sobre elseu pubis suau, i mirava els seus ulls clars i transparents,mentre m’acaronava: – Armand, passi el que passi, jo mai no et deixaré d’estimar.

*****

Uns mesos abans dels fets esmentats, el nostre amor erauna realitat acceptada de bon grat per tothom. Jo m’havia fetgran amic dels seus germans, amb els que compartia moltes

coses, com es feia palès la majoria de diumenges quedinàvem a casa dels seus pares, i en què no se’ns acabava lasobretaula mentre parlàvem de tot i de tots. En Tonet, elgermà petit, em considerava un exemplar únic, ja que sialguna vegada em demanava la Brio per anar a prendre uncafè amb els amics, mai no havia rebut una negativa perresposta, i això pel noi tenia un valor impagable. En quantals pares de la Marta, m’havien acollit molt favorablement en

adonar-se de la felicitat d’ellaEn aquella casa tot ho dominava l’ambient musical i moltsdiumenges, a la sobretaula, el pare, en Roger i la Martaformaven el que ells en deien el petit tercet familiar de corda,on els agradava poder compartir aquelles obres barroques iclàssiques que tant estimava el pare. La música per aquellafamília era com l’electricitat a la llum, els enriquia la vida iels donava una connexió familiar envejable. El pare tocava el



221

piano, la Marta tocava indistintament el violoncel i el violí ien Roger tocava el violí. A més, de tant en tant se’ls afegia laseva dona, també professora de música, que tocava la viola degamba al Liceu. Senzillament extraordinari. Tan

extraordinari, que alguna cosa dintre meu em deia que nopodia durar sempre, que allò no podia ser per a mi, perquè ami mai no res que fora bonic m’havia omplert tant.

Era temps de música i amor. Jo li deia que ella tocavamillor perquè la sensualitat l’havia inundat completament, iella em responia que jo era l’escultor d’una dona nova, a laque el descobriment de l’amor li havia donat una altradimensió. A mitjan del mes de gener va celebrar-se el concert del

Quartet Corelli al Liceu, amb un èxit de públic id’interpretació absoluts. Acabat el concert i els afalacs, ensvam entaular a sopar a la Fonda Espanya del carrer SantPau. En total vuit persones, ja que a més dels quatreconcertistes hi havíem anat en Roger i la Gertra, en Robert –

nòvio de la Rosa – , i jo mateix.

A en Lluís, que era un gran violinista, se li giraval’expressió si em mirava o em sentia enraonar, fos del temaque fos. En preguntar en Robert d’on procedia el nom deCorelli, la Rosa li va contestar tot explicant-li que Corelli vaser el gran descobridor del violí que temps més tardconsolidaria Vivaldi. – Vivaldi era un gran músic que va experimentar-ho tot,

barrejant instruments gairebé incompatibles – vaig dir.

En Lluís va saltar com un espiadimonis: – Crec que el confons amb Bach. – No – va intercedir en Roger – , l’ Armand te raó. Vivaldi és el

primer que s’atreveix a fer-ho. Bach recuperarà a Vivaldi itambé a Monteverdi, com anys més tard Mendelssohn elredescobrirà a ell; però és Vivaldi el primer que experimenta.Bach no era un músic innovador. En el sentit estricte de laparaula era el que avui en diríem un intel·lectual de la



222

música i, de fet, amb ell va concloure l’esteticisme del barroc.Mozart i Beethoven sí que van innovar després de Bach. Peròencara els seus concerts per violí mantenen la mateixaestructura que els de Vivaldi: Al·legro – Adàgio – Al·legro. – A Bach – vaig seguir jo, llançat – l’amoïna que la seva

música no agradi per l’estructura intel·lectual que aporta.Tanmateix, és el pilar on s’enfilen els grans compositors quevindran més tard. Seria el mateix l’ Ave Maria de Gounodsense el Clau ben temperat de Bach, sobre el qual elprimer encabeix la seva melodia?

En Lluís s’havia quedat sense badar boca davant les dadesque tant en Roger com jo mateix havíem pintat; i encara emva haver d’escoltar de nou: – Referent a Mendelssohn, podríem dir que és el primer

director d’orquestra tal com l’entenem ara ja que, eninterpretar els altres, obre el món a tots els compositorsanteriors.

En Roger m’escoltava somrient per la satisfacció que liproduïa aquella conversa i, inconscient del que s’apropava, va

tornar a parlar: – Així és, tal vegada abans d’ell ja ho havia fet algú, peròel primer que s’hi dedica de ple és ell. Encara al segle XVIIIel compositor havia de compondre una partitura perinstrument, dirigir-la una o dues vegades, i, tot seguit,després de l’estrena, ja començava a escriure’n una altra. – També Paganini – ara parlava l’altre component del

quartet, el Josep Anton, un noi tímid i poc parlador excepte

amb el violí a les mans – contribueix amb els seus concerts afer que els altres compositors siguin coneguts.Jo m’estava assegut a l’esquerra de la Marta, que em mig

tapava d’en Lluís, i davant meu s’asseien la Rosa i en Robert,que va preguntar-me: – Pel que veig, tu, Armand, ets un bon coneixedor del món

musical, què és el que fas exactament?



223

– Fa de mecànic – va explicar en Lluís, rient malignamentmentre buscava la complicitat de la Marta, que també variure d’esma; aturant-se en sec, però, en atalaiar la mevamirada enfosquida de cop, i segurament el meu perfil tallat

com de pedra, que em va fer respondre: – Exactament. Vaig sentir un lleuger mareig, premonitori de la violència

que m’arribava – segur que em deuria posar pàl·lid perl’esqueixament que em pujava de dins – i que no podiarefrenar. Estava segur que se’m devia notar pel lleugertremolor de les mans, que, incontroladament, es moviencom si es volguessin escapar a envoltar el coll d’aquellmisèries, o com si desitgessin estripar-me els pantalons detant estirar. Li hauria esclafat la cara d’un mastegot. – Va, Armand, no te’n facis de menys – va fer en Roger,

mirant-me, però, alertat, mentre feia l’aclariment als altres: – El xicot de la Marta és un súper. Ha fet la carrera de perit

mecànic, i ara segueix estudiant per treure’s l’enginyerianàutica. I a més, sense deixar de treballar al port. –

De mecànic –

va tornar a dir en Lluís.Tots havien emmudit, mirant-se’l, sense entendre la bromareincident, amb la sospita que hi havia alguna cosa entrenosaltres que no anava a l’hora. En Josep Anton va provar detrencar la tibantor en explicar que l’empresari del Liceu, elsenyor Pàmies, els havia felicitat efusivament en segellarl’actuació. La reunió, però, amb les postres a taula i la carotaque jo devia fer, ja havia perdut l’alegria dels primers

moments.Havíem acordat, abans del concert, que la Marta tornaria acasa acompanyada pel Roger i que jo, atès que matinava, men’aniria amb la moto directament a casa. Malgrat tot, alsortir del restaurant, el pla va destarotar-se tant que ella, enpercebre que no em podia deixar marxar tot sol senseenraonar, va dir-me que preferia anar amb mi, però jo,inserit en el meu enuig i amb aquella agror irrefrenable que



224

em sortia pels porus, vaig respondre que era millor fer el quehavíem acordat, i sense esperar la resposta vaig acomiadar-me cordialment de tothom, excepte d’en Lluís, i, immadur,vaig saltar a la moto i amb un adéu vaig desaparèixer

Rambla avall.La fugida accelerada va descarregar-me l’adrenalina,

almenys fins a arribar al monument a Colom. Estavadisgustat i fora de control i vaig aturar-me a la Porta de laPau, davant els lleons que guardaven la columna del’almirall embrollaire, amb el gran edifici de duanes a ladreta i l’ànsia de córrer o llançar-me a l’aigua sota el fred delgener. La veritat era que no sabia com manegar aquellasituació. Confiar en la desaparició d’en Lluís del grup era unahipòtesi irreal, ja que això trencaria la dinàmica del quartet.De la lleialtat de la Marta n’estava segur al cent per cent,però m’anguniejava, i no hi podia fer més, l’enteniment d’ellsdos. Malgrat tot, no havia sabut fer-me costat i de fet m’haviamolestat tant la seva rialleta com els comentaris d’ell. Novolia revoltar-me contra els atacs verbals d’en Lluís, al que ja

li havia pres la mida i el sabia vençut en qualsevol disputaformal o informal, sinó contra mi mateix per no sabercontrolar aquella gelosia que havia brollat de no sabia on. Noem veia amb cor de fer una escena que m’humiliava, ipensava que era ella mateixa la qui ho havia de veure.

El fred, amb els sorolls esmorteïts de les barques que esbalancejaven amb la brisa nocturna del moll, a més de l’olorfamiliar, intensa, de sal i quitrà, va apaivagar el meu mal

humor i em va tornar a la realitat. Ara veia clar que en Lluísera un curt de gambals, però que jo era un autèntic imbècil,tot just a les beceroles de la vida, per no ajudar a la Marta,que ni de bon tros en tenia la culpa i a més havia volgut veniramb mi en adonar-se de la situació. I jo, m’ho vaig dirnovament, com un autèntic imbècil, en comptes d’ajudar-la asentir-se bé en un tema del qual ella no n’era culpable, emvaig fer l’ofès, menyspreant-la davant dels altres. Ni una sola



225

vegada, ni una sola, vaig repetir-me mentalment, d’ençà queanàvem junts ella m’havia donat el mínim motiu per dubtarde la seva lleialtat. Ni amb en Lluís ni amb cap altre. Ellase sabia meva tant com jo era seu i en aquest punt no hi

havia res més a dir. Al tema de l’encontre, de la topadad’aquell vespre amb en Lluís, hi havia d’afegir, doncs, el meutarannà, a voltes esquerp, que s’havia mostrat estricte ambescreix, poc flexible, i el remordiment per l’estona que estariapassant ella després d’una vetllada, des del punt de vistamusical, tan complerta. Tot i amb això, no hi podia fer res, jaque estava enfonsat en una capgirada que era superior a mi.

Hauria de deixar d’anar als concerts per no trobar-me ambaquell subjecte inqualificable? Si ell realment estava envejós,engelosit de mi, en certa manera el podia comprendre; caliapreocupar-me’n, però? El millor seria no parlar-ne, i si laMarta m’ho preguntava li diria la veritat, encara que, quinaveritat? que no m’agradava veure en Lluís rondant-la? Caliaser tan directe? Si no anava amb compte l’acabaria perdent.Havíem acordat que ens ho diríem tot, però hi havia coses

que per pròpia dignitat no les podia dir, perquè no afectavenal nostre amor sinó a sensacions indefinibles; i jo sentia quem’empobriria si li deia el que em succeïa. Vaig decidir noenraonar dels pensaments, deixar-los com a pensaments, idir-li només que m’havia molestat la seva rialla quan enLluís va voler ofendre’m en titllar-me de mecànic, nosolament per què va dir sinó per com ho va dir, ja que ditaixí ofenia tots els mecànics. Un insult classista que no es

mereixia cap rialla còmplice i menys la d’ella. Però si enparlàvem, igualment li havia d’aclarir que jo m’haviaequivocat en no deixar-la venir amb mi. Vaig pujar a la motoi vaig enfilar el Passeig de Colom en direcció a Pere IV. Enarribar a casa vaig trobar una nota que deia que m’haviatrucat dues vegades i que m’esperaria desperta fins que latruqués. Tots els propòsits d’un instant abans s’havien esvaïti em vaig estar uns minuts rumiant el que havia de dir per



226

no demostrar la feblesa de la gelosia. Decidit, vaig marcar elnúmero i al primer to ella va despenjar. – Armand? – Sí. – Com és que has trigat tant? Em feies patir.La veu, a més de baixa, segurament per no molestar els que

dormien, se li notava trèmula. – M’he aturat un moment al moll a reflexionar – vaig fer. – A reflexionar? A quin moll? – Al de les golondrines. Em sap greu, Marta, però no puc

aguantar en Lluís, és un – no em sortia la paraula i al finalla vaig deixar anar – desgraciat, una paparra que no me latrec de sobre, i a més a més, tu li rius les gràcies.

Ja estava dit. Malgrat tots els propòsits de no parlar-ne, erael primer que havia deixat caure.

Ella va dir-me: – No l’has d’escoltar tan seriosament. A vegades diu coses

errades però ho fa sense ànims ofensius. – Potser sí que tens raó, deixem-ho així doncs; segurament

em sobra rauxa o amor propi, no ho sé. I em falta comprensió. A ella, la meva veu li devia sonar poc sincera i estranya, ivam callar perquè cap dels dos, tot fent esses i dreceres, noafrontàvem el tema clarament. Notava que ella no voliaacomiadar-se d’aquesta manera i novament va ser la que vadecidir parlar: – Em dol que t’ho agafis així. – Deixem-ho estar Marta, ja t’he dit que segurament no tinc

raó. – No, no, Armand, no es tracta de tenir o no raó. Entre les

parelles molt sovint hi ha malentesos, ferides que, per noguarir-les a temps, romanen obertes. No vull ficar-me al llitd’aquesta manera. Si volies marxar al moll a pensar hauríempogut anar-hi junts i almenys hauríem enraonat, perquè jot’he demanat marxar amb tu. – I per què ho has fet?



227

– Perquè m’he apercebut que no estaves bé i volia donar-teel meu suport, que em sentissis a prop teu. Així de senzill. – Em sap greu, però jo no tinc perquè aguantar un individu

com en Lluís, que em menysté en públic tractant-me

pejorativament de mecànic. – És ell qui s’ha posat en evidència. – Segurament, però tu rient-li la burleta li has dat ales. – Ho sento, m’ha agafat desprevinguda, i tampoc sabia queet molestés tant que t’ho diguessin. – A mi no em molesta que em diguin mecànic, he estattreballant-hi d’ençà que comptava catorze anys i mai no me

n’he avergonyit. El que m’ha molestat és el to que ell haemprat per dir-ho, que fins i tot en Roger ho ha notat. Emsorprèn molt que tu no te n’adonessis. – Sí que ho he fet, només veient-te a la cara en tenia prou.

Per això volia venir amb tu. Amor meu, aquí només hi ha untot i és el nostre. Ens ho hem dit un munt de vegades,nosaltres som, tal com t’agrada repetir sempre, una unitatescultòrica amb ànima. No ho espatllem per la bajanada d’un

pobre noi envejós. – Em sap greu que per una bajanada, com bé dius, t’hagiespatllat una nit fantàstica. – Encara no m’ho havies dit. – He estat el primer en dir-t’ho. T’he fet un petó i t’he dit

que t’estimava i que has estat meravellosa. No emconfondries amb un altre, oi? – No mai, però has marxat del grup.

– És que el protagonista era el grup, i jo ja havia pensatfelicitar-te a la nostra manera quan estiguéssim sols.Superat el mal moment, ara tornava còmplice, picardiosa: – Una manera, entusiasta, entusiasta? – Súper entusiasta – li vaig dir, finalment alleugerit, amb la

respiració recuperada. – T’estimo amor meu. No t’entretinc més, afanya’t a dormir

que demà has de matinar.



228

– Jo també t’estimo. Amor, el millor que m’ha succeït a lavida ha estat conèixer-te.

Encara amb el ressò de la seva rialla, vaig rebobinar tot elsucceït amb la ferma determinació de no tornar-hi a caure

més. No sabia per què, però pressentia, com ja m’haviapassat un altre cop, que la perdria.

Havia de rellegir el Siddhartha per retrobar la pau mental iescatir el sentit de la vida, la raó del sentiment positiu i latranscendència de les coses. Però no com el qui té semprel’espasa a sobre amenaçant. Amb el llibre a la mà vaig deixar-me caure al llit. Vaig engolir-me les dues-centes pàgines d’una tirada, en

voler absorbir aquell alè anímic que es desprèn de la sevalectura: “... a mi només m’atrau la contemplació del món... ide tots els éssers amb amor, admiració i respecte...”.

Havia de ser la pau d’aquest moment la que jo haviad’agafar, com un refugi, per no tornar a cometre els meuserrors anteriors. Vaig tornar a subratllar pensaments i frasessenceres, i pràcticament sense dormir vaig llevar-me amb un

somriure ample. Estava cansat i m’

esperava un dia dur, peròem sentia reconfortat per la lectura del llibre de HermannHesse. Una vegada més, havia trobat en un llibre allò queestava buscant. La pau d’escoltar el silenci, o la remor del’aigua, o la del bosc, o la d’un mateix si fa el que ha de fer.

II

Tanta il·lusió que em feia el viatge a Itàlia i tant desencíscom em va causar... Vaig despertar-me en el moment que dos guàrdies civils em

demanaven la documentació. Sota la pluja pertinaç i els



229

embats de la tramuntana de finals d’agost, el tren circulavaal ralentí a l’alçada del Cap de Creus, i al meu cansamentfísic hi havia d’afegir també el moral, que al cap i a la fi erael que no m’havia permès descansar.

La darrera estació havia estat Perpinyà, la propera seriaPortbou, i tot just en el moment que anava a cloure els ullsvaig sentir l’enrenou dels passaports. Durant tot el viatge nohavia dormit una hora seguida, ja que no podia deixar derumiar en allò que ens havia succeït i si havia actuatassenyadament en escriure la carta. A força de canviar detrens i arrossegar-me per estacions somortes, en un mesd’agost on la humitat, la calor, la pluja i les llums grogues dela matinada m’havien deixat com apagat, sense esma demoure’m ni d’enraonar amb ningú.

De nou solitari, amb un desengany al damunt, volia arribara la meva destinació i oblidar aquell malson. Necessitava unbon matalàs, el de casa, arraulir-me al meu llit i pregar perno despertar-me en dos dies, i fer-ho amb tots els malsd’amor exhaurits.

*****Si mirava enrere m’adonava que gairebé ja havien passat

tres anys des d’aquella primera topada amb en Lluís, peròl’antipatia que ens professàvem, tot i els esforços de la Marta,no havia minvat, així que vaig judicar que estava de sort enanunciar-nos que no podria anar a Itàlia amb el QuartetCorelli durant la gira que un amic d’en Roger els havia

organitzat pel mes d’agost.Jo mai no havia estat així, però de resultes de l’enganxadaamb en Lluís, va sortir-me una gelosia en petites dosis, que ami mateix em consternava i que amb raonaments maldavasuperar d’amagat perquè, a més, en el fons m’avergonyia.Però va aparèixer irrefrenable, novament, un any desprésd’aquella discussió.



230

Els Maspons, un matrimoni amic d’en Roger i la Gertra,van convidar-nos a presenciar una òpera al Liceu des de laseva llotja de l’amfiteatre. D’entrada, a les primeres cadiress’hi va asseure el matrimoni en qüestió amb la Marta; a

segona fila, en Roger i la Gertra, i darrere de tots, en unamena de tamboret enlairat, vaig quedar-m’hi jo. Van repetir-se els mateixos fets d’una altra vegada que ens

havien convidat i que jo, ara, angoixat, vaig recordar fil perranda. Les atencions del senyor Maspons envers la Marta lesvaig trobar tan excessives que més d’una vegada vaig estartemptat d’alçar-me i marxar. Sobretot en un instant en quèles seves cares van fregar-se, en inclinar-se tots dos a lavegada per escoltar el que deia l’altre. Em mantenia, però,rígid i enfilat a la cadira, amb l’ofec abassegador, ja que veiaalguna cosa en els moviments nerviosos d’ella, en tocar-se lacara o el cabell i en allunyar la cadira, que em feien percebretambé la seva incomoditat, que es va fer evident en elmoment de girar-se dos o tres cops amb el temor de que johagués marxat.

Amb la parafernàlia de la marxa triomfal d’

Aída, la mevatensió havia arribat a tal extrem que ni veia ni escoltava resdel que es representava. Només desitjava que baixés el telóper fugir d’aquella addicció a la gelosia, d’aquell drama meupersonal que era tan incapaç d’aturar.

Si considerava fredament la situació, m’adonava que ellas’havia vist tancada en un entorn d’on jo no l’havia sabutrescatar. Però els diners no poden vèncer l’amor, raonava

mentalment. D’antuvi són els sentiments, o la comprensió, ol’emoció de compartir les coses petites: un passeig plegats perla platja al capvespre, el dia que vam banyar-nos nus al riu,aquella nit d’amor en una cabana de l’Empordà. Tantescoses. La Marta deia sempre que eren un munt de cosespetites les que construïen una cosa gran. Al sortir de la llotja havíem passat per davant del saló dels

miralls, havíem descendit les escales sobre la gran catifa



231

grana, i caminàvem rambla amunt, després d’un prolongatsilenci, quan vaig fer-li saber: – Jo no tornaré més a la llotja dels Maspons. – Ho comprenc. – Ho comprens i no has fet res per evitar-ho? – Què volies que fes? M’he trobat allà sense voler-ho i tu no

m’has ajudat gens – va exclamar ella, que va proseguir: – lateva tendència és fugir si una cosa et desplau. Per què nom’has demanat que m’ assegués amb tu al darrere? – No ho sé. No hi podia fer-hi res. No podia suportar tants

afalacs dedicats a tu que segurament amagaven alguna cosamés. En el fons has estat incauta. És tan important laveritat, la realitat com...? – La teva realitat és subjectiva – va interrompre’m, aturada

de cop, gesticulant. – Subjectiva? No sé interpretar el que veig...?En el fons, jo no estava segur de la meva posició i parlava

amb la veu impostada, artificial. – Exacte. Quan la gelosia et neguiteja no veus la realitat;

però no t’

hi amoïnis, perquè ja no hi tornaré més. No emcompensa la relació social que em dóna anar al Liceu a canvidel nostre malestar posterior – va determinar seriosa.M’havia agafat la mà novament i va afegir: – A més a més, no em plau aquest silenci teu tan colpidor,

sense raó. – Em sap greu. Pots anar-hi tu sola si vols – li vaig dir

intentant apaivagar el meu sentiment real.

Va mirar-me i va dir-me: – Amor meu, no canvio un minut de patiment teu per una

funció d’òpera des d’una llotja. Quan vulguem anar-hi ja hofarem, fins i tot al galliner si vols. I per favor estima’msense neguits. Et fas i em fas mal. A mi, però, em resultava difícil estimar-la senzillament,

perquè de ben endins les emocions em feien tombarelles. Va



232

esguardar-me detingudament i va musitar amb un puntd’inseguretat a la veu: – Tinc por – va fer en un to planyívol. – De què? – No ho sé, però em sento desconcertada. Tal vegada por de

que un dia fugis de veritat, por de fer-nos mal, por d’aquestagelosia que em fa i et fa patir. Vam callar, rumiant el que havíem dit, mentre ens dirigíem

a la cocteleria Boadas. Una vegada asseguts encara em va feruna pregunta trampa, per primera vegada dubtosa ellamateixa de la meva reacció: – Tens molts amics? Vaig quedar-me pensarós. Ella ja estava ben al cas que jo

no tenia amics, però si ara responia que no, em diria “ ja m’hopensava”, és a dir, “tu no pots tenir amics ja que ets uninsociable”. Si responia que sí, com així vaig fer, m’arribarial’altra pregunta: – Quants? Com es diuen?Li vaig dir dos noms a l’atzar. La realitat era la que era.

D’

amics en genèric cap. Només n’

havia gaudit d’

un, en Met, im’havia deixat pel sacerdoci. Ara no en tenia cap. En el fonshavia estat una pregunta amb doble intenció, acusadora, dela qual ella ja coneixia la resposta i que a mi va saber-megreu perquè estava carregada de raó. Vaig arribar a casa volent trobar un llibre que m’alliberés

d’aquell atzucac. El vaig trobar a mitges, en el meu admiratProust: “...sí, tots els meus desigs m’ajudaven en certa

mesura a comprendre els seus; ja era un gran patiment enquè tots els desigs, com més vius havien estat, es tornaventurments més cruels; com si en aquesta àlgebra de lasensibilitat reeixissin amb el mateix coeficient, però amb el

signe menys en lloc del signe més...”.Em sentia mesquí. Aquell vespre dormiria turmentat.

*****



233

El substitut d’en Lluís va ser en Roger, i el grup es varecompondre immediatament. Justament faltava un mesquan en Josep Anton va excusar-se dient que tampoc no hi

podria anar per qüestions laborals i aleshores la substitutava ser la Gertra, i vam pregar perquè no ens fallés ningúmés. Definitivament el viatge el faríem sis persones: els delquartet i jo, més en Robert, el xicot de la Rosa.

Ens vam repartir les feines de manera que el grup demúsica no s’hagués d’amoïnar per res que no fos tocar bé. Pelque fa als hotels, la intenció era reservar tres cambresdobles, una per a en Roger i la Gertra, l’altra per a la Rosa ila Marta i una altra per a en Robert i per a mi, i excepte laprimera nit a Gènova que no vam trobar las tres habitacionsal mateix hotel, en tots els altres casos las vam tenir tal comles volíem: tots sis en un mateix alberg, cèntric i econòmic. A l’albada del 6 d’agost ens vam posar en marxa, amb una

furgoneta DKW que ens havien deixat, vora de complir elmeu vint-i-cinquè aniversari i amb les milícies universitàries

enllestides.Ja fosquejava quan vam començar a travessar els túnelsque ens anunciaven l’arribada a Gènova, i mitja hora desprésa l’Hotel Baglioni, on es van quedar allotjats en Roger i laGertra, i de seguida a l’Hotel Agnello d’Oro, a la ViaMonochette, en el qual ens hostatjaríem els altres quatre.

En baixar en Roger i la Gertra, dins de la furgoneta elsseients s’havien recompost, de manera que el que abans

ocupava en Roger de copilot, mentre jo conduïa, ara eraocupat per la Marta, que m’havia posat la mà sobre el genoll,i als seients del darrere els altres dos es besaven com si nos’haguessin vist en cent anys. Una vegada inscrits a l’hotel,vaig repartir les dues claus sense comentaris. Una per cada

parella.Eren quarts de deu i ja sopàvem tots sis a la terrassa d’un

restaurant, on menjàvem l’especialitat genovesa dels



234

espagueti al pesto entretant comentàvem el programa delprimer concert per l’endemà a l’església de San Mateo.

El concert va ser molt aplaudit, amb un Roger esplèndid,que fins i tot va atrevir-se amb un pizzicatto sublim a la terra

del gran pizzicatore Paganini, i l’endemà vam sortir endirecció a Florència acompanyats per la música de la ràdiode la furgoneta.

Mentre els altres, ensopits, escoltaven de lluny i callaven, joconduïa sense presses tot pensant en els primers italians quehavia conegut, i concloïa que eren una mica fatxendes ibastant cridaners, tant si parlaven l’italià com el dialectegenovès, que es parlava arreu. Fent la distinció per sexes, elshomes es donaven aires de bons amants, mentre volaven coma borinots per on hi havia les nostres dones; fins i tot elsmateixos cambrers ens lliuraven les comandes mirant-les alsulls davant els nostres nassos, fet que a mi em treia depolleguera.

La meva Marta, rossa, delicada i amb una figura decontorns rodons, havia magnetitzat un d’aquells corsaris, a

qui jo no li treia els ulls del damunt, i que estava tanenganxós i la convidava tan pertinaçment a passejar a lallum de la lluna, amb uns somriures caldosos, que ben a puntva estar d’espatllar-nos la nit.

Més tard, abans de reconciliar-nos, la Marta m’acusaria degelós temerari, perquè vaig apropar-me on estaven parlant i,tot agafant-la per la cintura, possessiu, vaig deixar caureamb un aire amenaçador, esguardant-lo fixament:

– Vols fer el favor de no molestar més la meva noia? – Prego . – Ni prego ni hòsties, que fotis el camp, d’acord?El noi va posar-se gallet: – Figlio de la gran putana !Ella s’havia enrojolat, i quan jo li anava a donar una bona



235

empenta, en Roger ja s’acostava a veure què succeïa, el quel’altre va aprofitar per desaparèixer ràpid, més pel meu to iactitud que per les meves paraules. Ara, amb el sol matiner i Doménico Modugno amb el Nel

blu dipinto di blu que sonava a la ràdio, tots van espavilar decop mentre cantaven a cor el tros del: “Volare... oh,oh ,cantare... oh, oh, oh, oh ”, amb aquell increïble final: “Felice distare quaggiù... con te ”. I més tard en un duet imaginari d’enRoger amb la incomparable lletra del Vecchio frack : “Ha uncilindro per cappello, due diamanti per gemelli, un bastone dicristallo, la gardenia nell ’ occhiello ...”.

Rodàvem per l’ A12 amb el desig d’arribar a l’Hotel Medicide Florència abans del migdia; aquí muntaríem el centreoperatiu i aniríem a Pisa i a Siena, que estaven a unsvuitanta i seixanta quilòmetres al nord i al sudrespectivament, a fer els concerts corresponents.

Un cop a l’hotel jo vaig encarregar-me de repartir lescambres tal com havíem convingut, sota l’atenta i sornegueramirada de la Gertra. Una clau pel matrimoni, una per les

noies i una pels nois.El matí següent vam dedicar-lo a visitar Pisa amb laintenció de quedar-nos fins el vespre. A l’hora del concertl’església de Santo Stefano estava plena de gom a gom, ambun vicari que va fer les presentacions i que ens va dispensarun munt d’atencions després del bon èxit de l’audició. A la Toscana, com era previsible, vam trobar-nos una gent

ben diferent a la de la Ligúria. Els pisans, per exemple, eren

racionals, poc xerraires i seriosos. No van fer temptativesd’acostament a les noies i, almenys des d’aquest punt devista, tots vam sopar més distesos.

L’endemà, a Florència, vam esmorzar ben d’hora, i ensvam endinsar ràpidament en la que, durant els propersdies, constituiria per a nosaltres la més gran conjunció d’artque mai abans no havíem vist. El que no pensàvem era quela ciutat seria tan confusa i contradictòria.



236

Un sol dia a la capital de la Toscana al mes d’agost podiaarribar a ser indigesta ja que deixant a part la intensaxafogor, a estones insuportable, el batibull de gent, nadiusapresats amb la seva dèria, i turistes amb les màquines de

fotogradiar penjades o a l’ull, l’anarquia del trànsit, ambciclomotors, bicicletes, carros, cotxes i camions, els sorollsensordidors, els carrers estrets, les botigues angostes i elsvenedors als carreres i places o al Ponte Vecchio, podienconvertir la visita en una experiència negativa, per delirantEl millor era visitar-la en petites etapes, per tal que els ulls ila ment s’acompanyessin ensems amb la visió dels palazzos ialtres edificis centenàris, incomprensiblement bruts odeixats, de les escultures de Miquel Àngel o de Donatello, i al’impacte dels estils pictòrics, dels colors, de les perspectives ide les escoles d’art dels quadres penjats, bastantdesorganitzadament per cert, a les renovades sales delsUficci i al nou Belvedere. Atès que dins del grup les sensacions eren diverses i que no

tots sis imprimíem la mateixa velocitat, o atenció, vam

decidir separar-nos i quedar a hores determinades pertrobar-nos. A la Marta i a mi ens agradava anar lentament, llegir les

guies i comparar, és un cas, l’aplicació del color i laperspectiva entre Masaccio i Leonardo o el Rafael de laprimera època. D’altra banda, d’ençà que vam decidirseparar-nos del grup, nosaltres vam trobar-nos novamentsols a l’hotel, on a l’emoció del retrobament dels cossos

s’ajuntava la frisor sensual que suposava exposar-nos a serdescoberts.Ens quedaven encara tres dies a la Toscana, amb un

concert a Siena i l’últim a Florència, a San Miniato, a l’altrabanda de l’ Arno, i vaig decidir explicar a en Robert lesnostres aventures sexuals, no només per si un dia enstrobaven – ho fèiem al dormitori de les noies – , sinó per donar-



237

los també a ells l’oportunitat de gaudir de momentssemblants, però ell va respondre’m somrient: – Vam intuir que vosaltres, havent dinat, us en anàveu de

pressa a fer visites i, deduint el que fèieu, nosaltres hem

aprofitat els matins. Amb l’estupefacció pintada a la cara vaig preguntar: – Tant se’ns notava? Creus que en Roger i la Gertra també

ho han notat? – No en tinc cap dubte, però no t’ha d’inquietar, ja que

formem un grup molt compacte i ells no s’hi interferiran si hofeu...., com t’ho diria? intel·ligentment. Vaig quedar-me contret, perquè en el fons jo no veia clar

que tot fos tan planer ni que tot el viatge es desenvolupésamb aquesta transgressió consentida. Ja feia temps queconeixia a en Roger per saber la seva posició en aquestaspecte i alguna cosa dintre meu m’avisava de l’efecte que uncomplot silenciós com aquest comportava, i no em creia, ni debon tros, que ell, una vegada descoberta la situació, es fesl’ignorant massa temps més. Parlant ras i curt, no creia que

el seu consentiment tingués una llarga durada, ben alcontrari el temia arran d’esclatar si li donava la més petitaexcusa.

Com si acabés de tenir una premonició vaig respondre: – Dubto que la cura de la Marta, que ell assumeix com una

responsabilitat personal, el permeti consentir més tempsaquesta situació.

Després de l’últim concert a Florència, l’endemà vam partir

a mig matí cap a la Llombardia, amb l’ il·lusió de qui volfixar a la retina les últimes imatges del Renaixement, totintuint que passarà bastant de temps fins que no les torni aveure.

Quan entràvem a Milà, la vam veure com una ciutat rosadaperquè el sol de la tarda es reflectia sobre alguns palauets depedra púrpura. Entre el cúmul de cotxes, els carrers que estorçaven, els tramvies, les motos i la recerca de l’hotel, abans



238

de no gaire ens vam adonar que havíem arribat a un altremón.

Un cop tot l’equipatge descarregat, amb la ganaacumulada, vam sortir a donar un tomb cap a la Plaça del

Duomo, on es formaven moltes rotllanes d’homes quediscutien i gesticulaven, a crits, de política. Hi havia italiansde tota mena, gent de Varese, de Torí, de Gènova, i moltssicilians a la percaça de feina. Comunistes, socialistes idretans discutien sobre el govern i les injustícies socials,sense que cap policia els digués res de res.

Mentrestant, uns joves sicilians, que es tapaven amb unsbarrets al gairell i es penjaven de les comissures unescigarretes mal fetes, se’ns havien dirigit fent-nos bromessobre les noies. Per si de cas, nosaltres ens vam posar acaminar en direcció a les galeries Vittorio Emanuele, queestaven a tocar.

Ells ens havien seguit i ens guaitaven de lluny fent-se elsdistrets, com si esperessin una oportunitat. Vam entrar auna pizzeria, i una vegada menjats i sense deixar de vigilar-

los de reüll, vam decidir fer una passejada fins a desembocara la plaça de l’Scala.Tots sis estàvem davant de la façana del teatre, sota

l’estàtua de Leonardo, quan vam sentir que ens cridaven: – Eh, eh! Allà els teníem una altra vegada, tres joves entre divuit i

vint anys amb unes petites navalles a les mans. Ho deien enun anglès escadusser, malgrat que si no els haguéssim entès,

els gestos de fregar l’índex i el polze eren evidents: – Money, money !!Nosaltres ens vam mirar, dubitatius, mentre oíem les noies: – Donem-los el que volen i anem-nos-en.No ho vaig veure clar, malfiat en veure que el noi que

semblava el cap dels lladres se’ns acostava, mentre cridavaimperiosament: – Pronto, la roba, tutti le lire !!



239

Vaig sentir la mà de la Marta, gelada, que instintivamentm’agafava la meva a l’instant que el noi allargava el braç comsi li volgués estirar una arracada, i no m’ho vaig rumiar més.Tot prement el cos d’ella enrere vaig girar-me contra aquell

barbamec i la meva primera reacció va ser engegar-li unapuntada enmig dels genitals que el va fer caure gemegant. Jali havia donat una plantofada a la cara al que venia aldarrere, en tant que jo sentia també un cop al front, i altercer, que ja havia aixecat la navalla, no li vaig donar tempsa fer res més perquè vaig estirar el braç, torçant-liviolentament el canell, fins a fer-lo caure a terra. Als tres nois la meva reacció els havia agafat

desprevinguts, i aprofitant el seu desconcert, sense girar-me,vaig cridar al grup: – Acuiteu-vos a l’hotel, que ja us agafaré!Tots cinc es van afanyar en direcció a la Via Torino,

segurament sense pensar que jo em quedava tot sol amb elstres sicilians. Mentrestant, el primer subjecte mig marejatpel dolor, s’havia aixecat mentre esbandia el cap, i de nou li

va tocar el rebre, ara un cop de puny darrere l’

orella que aell el féu caure novament i a mi em va deixar els ditsmalmesos; el del canell gemegava, com si li hagués trencat lamà o el braç, i a l’altre, que estava agenollat, li vesava sangdel nas i bramava com un brau.

Tot l’enrenou havia alertat els carabineri , dos dels qualsvenien apressats des de la Plaça del Duomo, i uns altresarribaven en uns petits automòbils. En un moment es van fer

càrrec de tot i, finalment, dues hores més tard, vanacompanyar-me a l’hotel, on vaig irrompre brut de sang ipols, i amb l’interrogant sobre el que estarien fent o pensantels meus companys.

No em va caldre gaire temps per saber-ho; estaven tots cincasseguts davant del taulell de la recepció, i en veure’m entrarvan callar sobtadament. La Marta, que va ser l’única en



240

aixecar-se, en fitar els meus dits enguixats i el canellembenat, va preguntar-me, defugint-me els ulls: – Que t’han fet? – No ha estat res – vaig respondre. Però em sentia

inexplicablement incòmode, com si un glaç m’estrenyés el pit. – Per què ho has fet? Haurien pogut fer-nos mal – va fer. Ara era en Roger el que parlava mentre la Gertra se’l

mirava silenciosa: – Aquí arriba l’heroi. Malgrat que, tal com els deia, ens has

posat en un greu perill. Un altre dia potser que t’ho pensisabans d’escometre una acció com aquesta. Noi, ets massaarrauxat, massa impetuós. Tu i jo haurem d’enraonar,d’aquesta i d’alguna altra cosa, una vegada hagis descansat.

Me’l vaig esguardar detingudament, de fet no gens sorprèsper les seves paraules, però sí pel to i el moment de dir-les, ivaig ser conscient que en el fons ell estava avergonyit. Nomésvaig tenir esma de dir: – Demà parlarem de tot el que vulguis. Ara estic rendit.I fent mitja volta vaig pujar escales amunt, acompanyat per

la veu de fons de la Gertra: – Roger, havies d’haver callat. Ara pertocava callar.Quan en Robert va entrar a la cambra que compartíem, jo

ja romania ajagut al llit, girat de cara a la paret. No em vafer cap comentari; amb tot, els mals presagis, el tall a la carai els dits enguixats, amb el dolor del canell, no em deixavendormir. A més, sentia un dolor intens a les temples que nopodia esbrinar si el causava l’impacte de la baralla amb els

sicilians, les actituds de la Marta i en Roger, o una mescla detot plegat. Al matí, en entrar al menjador i veure-la amb els ulls

inflats i vermells, vaig imaginar-me que havia estat plorant.Per la meva part, jo no podia moure el braç dret i la ferida dela cara se m’havia inflat i envermellit. Amb un escarit bondia vaig asseure’m sense ganes de tastar res.

Ella, després d’ullar els estralls de la batussa, va dir-me:



241

– Hauríem de parlar. – Sí – vaig respondre, sorprès pel to emprat.Els altres ja havien entrat, i ara s’aplegaven en dues taules,

de cara a les tasses de cafè, mentre mantenien un silenci

absurd.En Roger es va fer escoltar, en parlar en veu alta, com si no

hagués passat res, defugint la meva mirada. – Hem de fer cap a l’església de San Marco per assajar

abans del concert.La Marta va interrompre’l, nerviosa: – Podeu anar-hi vosaltres quatre, ja ens trobarem aquí més

tard. L’ Armand i jo hem de parlar – ho havia dit mentres’aixecava per pujar a la cambra, amb l’afegit per a mi d’un: –

ara torno.Els altres també s’havien aixecat per sortir cap la furgoneta

i, endarrerida, la Gertra va fer: – Armand, jo reconec tot el que vas fer. La hipòtesi de que si

ens haguéssim estat quiets i els haguéssim donat tot el queens demanaven no ens haurien fet mal, és només això, una

hipòtesi. Jo estava tan espaordida que quasi no podia fugirperquè les cames no m’obeïen. Sigues comprensiu amb laMarta, ella també estava molt espantada i, a més a més,avergonyida per haver-te deixat sol. I si parles amb en Roger,sisplau prova d’entendre’l. – Mercès Gertra, però em fa l’efecte que ella no serà tan

comprensiva com tu.Havíem sortit de l’hotel i havíem anat a una petita plaça.

– Ahir vas preocupar-me pel que vas fer, i després al nosaber per què trigaves tant a tornar. Jo mai no podiaimaginar que reaccionaries tan agressivament com ho vasfer. M’esgarrifo si penso en el perill que vas assumir, i enveure com et giraves tan... brutal, tan violent... no vaig saberquè fer. – Brutal? Només volia defensar-vos – vaig voler explicar jo.



242

– No sé què pensar, Armand. No pots imaginar-te com emsento. Recordo la puntada que li vas etzibar a aquell noi icom es rebolcava per terra!

Era aquella que parlava la meva Marta? La que m’havia

jurat amor per sempre? Amb la gola seca, la vaig afitorar i livaig respondre: – Jo no vaig ser l’agressor, sinó que van ser ells els que ens

van agredir. – No n’estic segura de que...

– I si vols deixar la baralla a part per centrar-te només enmi, has de saber que les persones som paradoxals pernaturalesa. Tots som una mica de tot, i el millor exemple rauen l’aigua tan clara, que si la mires a través d’un microscopihi veuràs els milers de microorganismes que conté.

– He vist una part teva que no coneixia. – Has vist una part meva de la qual fins i tot jo mateix

desconec el límit si es desferma. Jo tinc un no sé què violent,indissoluble en mi mateix, que surt quan es comet un acteinjust; de petit ja m’havia sortit algun rampell, però mai no

m’

ha dut al penediment. Ara tampoc. I no sóc cap monstre. – Mai no t’havia vist tan, tan... no sé. Jo no t’he dit quefossis un monstre ni res semblant, només que em negointeriorment a conviure amb l’agressivitat. Jo estimol’ Armand dolç, sensible i apassionat per la literatura, lamúsica i les belles arts; el que havia conegut fins ara. El quevaig veure ahir al vespre era una altra persona. – No era ni una altra persona ni un desconegut, si de cas era

una petita part que no coneixies. No ens pots separar. Tucerques un home que evidentment no sóc jo. Un ideal. Hovaig veure clar en tornar a l’hotel i veure’t apropar-te.

Ella, que m’escoltava amb els ulls plorosos, devia adonar-sede com en uns instants podia perdre’s el que tant costavaedificar, i jo constatava el que tant de temps havia temut.



243

– No puc pensar serenament. A més, en Roger sap el que hiha entre nosaltres i... no sé què fer... Bé, anem-nos-en al’hotel, que no vull fer-los esperar. Vaig ser ben conscient que no havíem aclarit res i que,

deixant-ho d’aquesta manera, tot quedava igual o pitjor queabans. Així que li vaig dir amb desànim: – Si ara ens en anem a l’hotel ja no en tornarem a parlar. Amb una mirada indefinida va alçar-se lentament. Llavors,

reclosos en allò que havíem enraonat, vam caminar senseparlar-nos més fins a l’hotel i ella va pujar a la sevacambra, mentre jo em quedava a la cafeteria.

Rere meu vaig sentir els altres que entraven xerrant, i comen Roger, constituït en portaveu, es dirigia a mi amb unsomriure forçat: – Armand, sento el meu darrer comentari d’ahir. Estàvem

tots molt alterats. Perdona’m i oblidem-ho, vols? Amb un gest de cortesia, vaig encaixar amb la mà esquerra

la seva dreta. – Naturalment. No cal que t’amoïnis – vaig fer estossegant.

Sense més miraments vaig aixecar la mà en un adéugenèric. Volia asserenar-me i vaig caminar lentament per laPiazza Missori cap al Duomo mentre rumiava la millor formade marxar.

No podia continuar amb el grup, ja que havia perdut laconnexió, la complicitat primigènia, especialment amb laMarta, des que a les meves pròpies incongruències ella hicontraposava una rigidesa dogmàtica, una estètica que no

s’hi esqueia, i que a mi em resultava desconeguda. Vaigcaminar, sense deixar de donar-hi voltes, i de sobte vaigtopar-me amb l’Stazione Centrale.

El gran complex ferroviari, emmirallat sota el poder delrègim feixista com una més de les grans obres imperials quetant agradaven a Mussolini, se’m mostrava poderós amb laseva façana espectacular. Vaig llegir la gran pissarra negra



244

on s’anunciaven els trajectes i, ja decidit el que havia de fer,vaig entrar a l’oficina d’informació i venda de tiquets.

*****

I un dia, ella em diria que després de llegir la meva missivai plorar, el concert a Torí d’aquell vespre l’abocaria a tocar elvioloncel com mai per mai ho havia fet.

Milà, 20 d ’ agost del 1960

Estimada,

Quan llegeixis aquesta carta jo segurament ja hauré agafatel tren a Ventimiglia, que amb una sèrie de combinacions através de Marsella, Montpelier, Perpinyà i Portbou, emdeixarà a Badalona demà passat al vespre.

Me ’ n vaig a casa. Després del que hem parlat no puc

seguir el viatge al teu costat sabent que la meva presènciat ’ incomoda. Vull que sàpigues que no em penedeixoabsolutament de res de tot el que hem viscut junts; dels bonsmoments, que ho han estat pràcticament tots, i també d ’ unmal moment, malgrat que el tornaria a reviure estant tu en

perill.Segons em van dir els carabineri, aquells tipus eren uns

mafiosos amb els que no saps ni com comences ni com acabes.

Robatoris, raptes, rescats i assassinats constitueixen el mónon ells es mouen.T ’ estimo

Armand

P.D . Del nostre amor no en parlaré ni amb el teu germàni amb cap altra persona. No ens hem estimat només unavegada sinó mil vegades, i mal que els pesi han estat



245

moments nostres i no els penso compartir amb ningú. Almenys em quedarà aquest record.

*****

Arribat a casa, vaig estirar-me amb la intenció dedormir deu o dotze hores seguides i d’encetar una nova vida.Finalment, però, sols vaig dormir-ne cinc o sis, i aintermitències.

III

Hi vaig entrar dels últims, i mentre cercava un seient lliurela vaig veure de lluny com em mirava fixament amb un llocbuit al costat. Vaig aturar-me al mig del passadís, dubitatiu,malgrat que els del darrere m’empentaven nerviosos i ella em

feia un gest assenyalant el seient.Novament ens havia ajuntat la cabriola de l’atzar, i ho vafer a l’aeroport on ens havíem trobat dues hores abansdisposats a agafar un avió a Bilbao. En trobar-nos, ella vaquedar-se més sobtada que jo, que vaig limitar-me a saludar-la amb una encaixada, ignorant el seu intent de petó a lagalta. Ambdós estàvem acompanyats per altres persones que ens

havien anat a acomiadar, jo, amb gent de la feina, ella, ambuna amiga que l’havia dut en cotxe, per la qual cosa lasalutació va ser curta i distant. Al baixar de l’autobús llançadora que ens duia a l’avió,

tothom s’apressava per agafar els millors seients, cosa que ami habitualment em feia riure per dins; veure aquell batibullon quedava en evidència més d’un d’aquells que semblavende l’aristocràcia dels negocis, i que treien els colzes



246

impúdicament per pujar els primers l’escala d’accés a l’avió,era un espectacle degradant. – Sé que les coses et van bé – li vaig dir, ja assegut. – Sí, la veritat és que no em van gens malament; i tu,

encara vas al Palau? – va preguntar-me ella. – Enguany el concert de Sant Esteve no el vaig veure. – I els estudis, com van? – Molt bé. De fet, ja estic treballant al departament

d’enginyeria i disseny naval esportiu de Xargay y CarbonellS.A, que tenen el varador a la vora de la nova bocana delport. Vam callar en sentir la vibració de l’avió, que s’empenyiaendavant amb la força de les turbines per enlairar-se. A

principis dels seixanta aquest era un moment on tothomrestava en silenci en sentir el soroll dels motors, les rodesque corrien sobre les cintes de dilatació que petaven, elspaquets tabalejant i alguns portaequipatges que s’obrien. Lasortida de Barcelona de cara al mar era espectacular, ambl’avió fent un gran arc per sobre les costes del Garraf en

direcció a Bilbao.Recordava que, acabada d’arribar d’Itàlia, va telefonar-mesense entendre encara el que ens havia succeït. Volia parlar-ne i em retreia que me n’hagués anat d’aquella manera il’hagués deixat en evidència davant dels altres. Li vaig notarun ressentiment, com si se sentís decebuda pel meucomportament, o avergonyida pel seu, o tal vegada una micaculpable pel desenllaç inesperat. I no vaig voler prosseguir la

discussió que veia venir desencisada, ni vaig voler tampocque ens tornéssim a veure. Si el que es pretenia era fer-mesentir culpable, trencar sense trencar del tot, li vaig dir queel millor era que ho deixéssim córrer definitivament. Tampocno acceptava que em definís com un ésser brutal. Va callaren sec. No més paraules i punt. Així que vam deixar-nos,obviant nous retrets, amb la sensació per part meva que no



247

tornaria a estimar a cap altra dona com havia estimat laMarta.

*****

Ara va ser ella la que va trencar el gel. – No vam saber res més de tu; com si t’haguessis

volatilitzat. Només el Tonet va explicar-me que un dia vatrobar-te en un bar molt ben acompanyat. – Ah, sí! Vaig veure molt bé a en Tonet. – La Gertra espera un fill. – Aquesta és una gran notícia. I tu... tens nòvio?Ella em va mirar de fit a fit i va respondre suaument: – Armand, encara no fa sis mesos que estàvem junts, com

vols que tingui nòvio? Per què vas marxar? – Ja ho vam parlar per telèfon. Et vaig deixar una carta. – Sí. La carta. – La vas llençar? – No. Tu creus de veritat que la podia llençar? – Per què no?

Va callar momentàniament. – Me la sé de memòria de tant llegir-la. Per cert, jo mai novaig dir-te que la teva presència m’incomodava. – Vas dir-me que et negaves a viure amb un tipus violent i

desconegut. Si ho compares, encara vaig trobar una maneraprou blana d’escriure-ho. – Crec que vaig dir-te coses que no havia d’haver dit, però

eres un home aparentment igual, que jo veia diferent. Més

endurit, més dominador...Jo no n’havia sabut res més de primera mà. M’haviadedicat amb intensitat a preparar la convocatòria d’octubreamb les dues assignatures que duia penjades de l’últimany, a més de preparar la tesi, i vaig tornar a sortir amb lesamistats de sempre. Pocs dies després de la seva trucada,vaig llegir que havia guanyat una beca de tres mesos per



248

estudiar a Fribourg i, acabada la beca, vaig saber del seugran èxit al concert nadalenc del Palau.

Havia provat infructuosament d’oblidar-la i ara la sentiafrec a frec recomençant el mateix sender, i no n’estava segur

de tenir-ne ganes. Em temia a mi mateix per les mevesànsies d’ella, i no volia recaure en el reguitzell de patiments igelosies que tant m’havien amoïnat temps enrere. Tampoc noem veia amb cor d’admetre els seus retrets. – Més dominador? Estaves dins d’una bombolla:

Conservatori, Palau, una llarga etapa d’amor intens aBarcelona i Florència. Com un somni, fins que un dia etdespertes i et trobes embolicada en una barroera baralla decarrer; al mig del fangar veus la llordesa que s’hi dóna, noho resisteixes, i tornes al confort de la bombolla. – Vas donar-me la sensació que t’imposaves a cops. – La baralla no la vas intentar entendre sinó que vas voler

ignorar-la, i a l’home que s’havia quedat esquitxat no el vasacceptar com era, perquè no era com tu volies – vaig agafaraire abans de continuar – em volies diferent o res. –

Veig que portes un llibre i no te’

l deixo llegir; què estàsllegint? −va canviar de tema, ella. – La Convidada , de Simone de Beauvoir. – És interessant? – Molt. Vaig restar mut uns segons sense saber per on tirar. – Marta, què amagues? – Què vols dir?

– Ves per on jo també et noto diferent, abans em donaves laimpressió que eres molt nena i ara que ets molt dona. – Tu em vas ajudar a ser dona i, en necessitar-me, jo et vaig

fallar.Era aquest el sentiment que amagaven els seus ulls? – Sí, bé, mira són coses que passen i hem d’aprendre a

superar-les. Després de tornar d’Itàlia, els primers dies me’lspassava pensant en tu, intentant entendre el teu punt de



249

vista. El més difícil era deixar d’estimar-te, però tanmateixestava convençut que amb aguant ho aconseguiria, confiatque el que manava el cap tindria més força que el que deia elcor.

– I qui ha guanyat, si es pot saber? – Diguem que han fet taules – vaig respondre, amb els ulls

fugissers. – Tot el temps que vam estim...estar junts, tants records de

Barcelona i d’Itàlia. Has pogut oblidar-ho en menys de migany? – va fer, inquisitiva. – Ja t’he dit que he fet taules – vaig respondre, obstinat. – Ara ets tu el que t’amagues amb una evasiva. Amb el cor a la gola, vaig girar-me a la finestra, inserit en

un llarg silenci. Volàvem entre un gran floc de núvols negresa sota i un cel blau clar intens a dalt, entre la foscor de latempesta i la lluminositat del sol. Per damunt de l ’amor,sempre turmentat, per sota de la claredat. Així era jo.

– Marta, estem dient-nos que encara ens estimem?Ella em va mirar molt seriosa i va dir-me, amb un bleix:

–

Armand, jo no t’

he deixat d’

estimar ni un sol moment. Etvaig dir que tu eres l’home de la meva vida i no he canviat.Ens vam agafar de les mans i, esguardant de reüll els dos

passatgers que estaven adormits a l’altre costat del corredorcentral, vam fer-nos un petó dolç i intens, muts alhora de totallò que realment volíem dir-nos i que verbalment noassolíem explicar.

L’avió ja iniciava el descens en aquell aterratge tan

peculiar sobre l’única pista que hi havia a l’aeroport deBilbao, prest a resoldre el miracle d’aconseguir-ho entre elscims, la boira i la pluja.

La Marta havia fet la reserva a l’Hotel Ercilla i jo alTorróntegui, a l’altre costat de la ria. Aquell dia tots dosestàvem compromesos per sopar, però vam convenir que hoenllestiríem ràpid i ens trobaríem a l’hotel d’ella a les onze.



250

Per a mi la jornada de feina va començar just a la salad’arribades, amb els dos companys que m’esperaven i quem’acompanyarien a una empresa de plàstics. Pel dinar detreball ens vam reunir sis persones en un restaurant de

Guetxo on vam seguir parlant de feina, i a mig dinar vanconfirmar-me des de Barcelona que m’havien canviat lareserva al seu hotel. Un minut només per sentir-me el corcampanejant i tornada a la discussió. Eren les set tocadesquan, sota la fosca i el plugim, arribàvem a l’hotel, i jo vaigdir als meus companys que enlloc de sopar preferia anar detapes, a clarejar les idees acompanyats del xim-xim pertinaç. Amb la perspectiva que dóna el temps, ara m’adono que

sentia una angoixa que no volia entendre i que m’haviaimpulsat a beure. Tal vegada temor? Sí, ara ho veig clar, eraun temor fet d’una barreja de melangia, de falta de coratge ide feblesa; en suma, por de reviure la passió, por de patirl’amor retrobat, i por de perdre’l.

En tornar a l’hotel, quatre hores més tard, anava begut,perquè l’eufemisme tapes volia dir deu o dotze o, potser,

setze, gots de txakolí, amb unes picadures com a coixí perl’estómac. I per rematar la nit, tres o quatre whiskys en unbar a prop de l’hotel amb aires de modernitat. Total, quetenia el cap a tres quarts de quinze i els ulls se’m tancaven. Ala recepció vaig preguntar per ella i em van dir que no haviaarribat. Amb prou feines li vaig deixar una nota, i fentlleugeres esses vaig atansar-me a l’ascensor. Vaig irrompre a l’habitació donant tombs, i vista la

incapacitat de descordar-me les sabates, vaig deixar-mecaure al llit sense desvestir. Tot girava com si estigués dinsd’un vaixell a alta mar i havia de tancar els ulls per frenar lasensació de caiguda, cosa que encara semblava empitjorar-homés.

Estava en un entreson delirant quan el telèfon vadespertar-me. No sabia el temps que havia passat ni onestava, i fins i tot vaig confondre la cambra amb la del darrer



251

hotel on m’havia hostatjat feia una setmana, en girar-meinsistent a l’altra banda sense trobar el telèfon. Era ella: – Armand, que t’he despertat? Perdona’m si he arribat tard.

Què bé que t’allotgis aquí mateix! – Què?.. Hola?.. Quina hora és?La veu em sortia embarbussada i les paraules

s’entortolligaven.Ella va respondre: – Un quart i mig de dotze, què et passa? – No em trobo bé, estic marejat, on ets? – No et moguis, que vinc de seguida – va fer.No havien passat dos minuts i ja sentia el timbre de la

porta, estrident, que se’m clavava al cervell. Vaig obrir i alllindar hi havia una Marta difusament esplèndida, quemirava amb cara de sorpresa el meu estat lamentable. – Hem... he begut massa... perdona... jo, jo... crec que... haig

de vomitar... – i deixant-la a l’entrada vaig apressar-me allavabo, abocant la cara a la tassa del vàter.

Resolta, va entrar on jo ho treia tot. Va remullar una

tovallola d’

aigua i, asseguda a la tapa del bidet, va eixugar-me la suor de la cara i el clatell alhora que m’aguantava elfront. Vaig sentir que em deixava la tovallola mullada alclatell, que em netejava els llavis, i que em treia la camisaamarada de suor i vòmit mentre m’escoltava a mi mateix comparlava a l’enterbolida : – Ho sento Marta... jo esperava... una... altra cosa. – No parlis ara. Has acabat?

– Crec que sí.Sempre ajudat per ella, vaig aixecar-me lentament fins aestirar-me al llit, on vaig quedar-me amb els ulls tancatspanteixant sorollosament.

La sentia de lluny com remenava la meva maleta i despréscom em vestia els pantalons del pijama. Segurament emmiraria tendrament veient-me com un nen gran. La vida! Entots els anys que vam romandre junts ella mai no m’havia



252

vist begut, de fet pensava que jo no bevia, i ara no sols tota lacambra pudia a licor sinó que a més ella duia el vestit tacat.Estirada al meu costat devia sentir-me enraonar entre laboira del malestar i els entretalls de les paraules: – Marta... t’estimo... No puc conèixer cap dona que no em

recordi a tu... No vull estimar-te perquè em fas patir... Sí,t’estimo i pateixo. Vaig quedar-me endormiscat, mentre sentia que ella

m’acariciava la cara, parlant-me fluix com si temésdespertar-me: – Jo també t’estimo amor meu. Ara descansa. Vaig despertar-me i el rellotge marcava les cinc de la

matinada. La notava al costat adormida, tal com ella feia,com un ocell li deia jo sempre, sense gairebé respirar,dolçament.

Sentia la boca resseca, amb una agror intensa a la gola. Vaig llevar-me i vaig caminar al lavabo, on els ronyons vanexpulsar tot el líquid que els quedava. Espavilat del tot, vaigprocedir a afaitar-me i netejar-me la boca i dents glopejant

l’

aigua fresca i olorosa de la pasta, i al final la dutxa a pressióva extreure’m el darrer sopor. Lluny de l’enfosquimentmental de feia unes hores em sentia cansat però reeixit, i ales fosques vaig tornar al dormitori amb cura de no fer soroll.Però ella ja s’havia despertat i m’esperava, nua, sota elsllençols amb els braços acollidors. Vaig despertar-me en escoltar-la parlar per telèfon, i

malgrat que ella ho feia sense alçar la veu, en el silenci de la

cambra les seves paraules ressonaven nítides. Encara vaigsentir la darrera frase: – Sí, estem junts. Digues a casa que ens quedarem el cap de

setmana. Adéu, petons... ja els hi donaré de part teva.La vaig tocar suaument a l’esquena, abans de preguntar el

que ja intuïa: – Amb qui parlaves?



253

– Ah! Hola! Parlava amb la Gertra i li he dit que tornem aestar junts; que ho expliqui a la mare, que ho expliqui a quivulgui. Ella ho ha entès ràpid; si jo truqués a la mare emsermonejaria. M’ha donat molts records per a tu, és la teva

admiradora incondicional i si no fos qui és n’estaria gelosa. AItàlia vaig arribar a envejar-la pel fet que et va defensar comuna tigressa fins el darrer moment, reconvenint-nos a tots,sobretot al al seu marit, pel nostre comportament, cosa que jono vaig saber fer.

Ella s’havia donat la volta i una vegada més em sentiacàlid i proper. Superat l’inicial malestar nocturn em deia quesentia a l’ Armand de sempre, atent a les seves paraules idesitjos, amb aquella frescor juvenil que tant havia enyorat.El cos elàstic, prim, que a ella tant li agradava abraçar isentir, perquè si em veia tan distès, em deia que no podiarefrenar sentir-se excitada i possessiva com una aranyavigilant, també gelosa, fins i tot propera a una vídua negra. – He ensat tantes vegades en tu – tornava a dir-me – , en les

teves paraules, en les teves mans, en el teu cos, que no puc

refrenar el sentiment de posseir-te i dir-te tot el que haviaimaginat desesperadament que t’havia d’haver dit abans quefugissis.

Ella, que primer va estimar les meves paraules i després vaestimar-me a mi, tornava a estimar la sensualitat quecompartíem, i tota la incomprensió o el fre que un dia vaseparar-nos els havia desat en una mena de mocador de ferfarcells i els havia llençat d’una vegada per totes.

Em va besar les parpelles. – Com et trobes?Només vaig atendre a dir: – Em sento en la glòria. Llàstima de la reunió d’aquest matí. – T’esperaré. Estem a divendres i hem decidit estimar-nos

durant un llarg cap de setmana. Canviaré els tiquets del’avió de tornada, i hauríem de canviar-nos d’hotel perevitar-nos algun encontre inesperat.



254

Estava agradablement sorprès per aquesta Marta mésmadura, amb menys prejudicis i amb més iniciativa. Aquestsmesos de separació em tornaven una dona més decidida, mésvalenta i capaç. S’havia capgirat com un mitjó i ara era jo el

que m’havia d’espavilar per estar a la seva alçada. Li vaig fersaber reflexivament: – Te’n recordes que jo sempre et deia que els hotels com més

classificats millor? Aquí, en ser una ciutat més petita, és al’inrevés, ja que als hotels de luxe s’hi fan reunions socials. Sipensem que a tu et coneixen pel tema musical, hauríemd’hostatjar-nos en un altre més clàssic, o més carca, vaja,més discret. Per exemple, el Carlton, amb les cambres on elpis de fusta ressona mentre el trepitges, amb els lavabosenormes enrajolats de blanc a l’antiga i amb el llit reial quegrinyola amb el més petit moviment. – Vols dir que el que el llit grinyoli és el més adient? – Ha! Ha! Haurem de posar el matalàs a terra.Estàvem de cantó, mirant-nos les cares a tocar i novament

començàvem a besar-nos, quan la insistència del telèfon va

interrompre en sec el joc amorós. Vaig agafar-lo, de tornada ala realitat, mentre esguardava el rellotge de la tauleta de nit.Entretant parlava amb qui em telefonava, no deixàvem demirar-nos, però al penjar li vaig fer: – Amor meu, s’ha acabat el lleure; necessito una altra dutxa

freda per posar-me en forma i rebaixar el neguit d’aquestsenyor – vaig dir, mentre baixava expressivament la vista al’entrecuix – . M’esperen a la recepció.

– Molt bé doncs, aneu-vos-en tots dos a la dutxa i jomentrestant me n’aniré a la meva habitació a recuperarforces i fer el que hem acordat – i amb una picada d’ull, vareblar el clau – Treballa tu sol, però. – Et trucaré a quarts d’onze. Vaig dutxar-me ràpidament i en uns minuts ja estava

perfectament vestit de cintura cap avall. Anava a unavelocitat de creuer i en un no res m ’havia posat la camisa, fet



255

el nus de la corbata, agafat la jaqueta i tancat les duesmaletes, la de la roba i la dels documents. Vaig abraçar-lafortament, agenollat a terra a l’alçada del llit, on ella encaras’arraulia, mandrosa, oblidades les darreres paraules, per

fer-li un petó de comiat, i a tot córrer li vaig dir: – No fugis, eh? – i mentre l’amenaçava amorosament amb

l’índex vaig cloure amb un: – Tornaré!Ens vam allotjar al Carlton i vam dinar en un restaurant al

costat de l’hotel. Havent dinat vam pujar a la cambra, d’on novam sortir fins al final de la tarda. Després, com una parellaqualsevol, sota el paraigua, agafats de la mà, vam passejarpel centre de Bilbao, mirant els aparadors de les botigues queencara romanien obertes, barrejats entre els que sortienendarrerits Gran Via amunt. Vam baixar fins a la ciutatvella, on no hi havia massa animació i on, a més, a mi, totrecordant el malestar del vespre anterior, no em venia degust menjar tapes ni sobretot beure. Amb tot el descontrol dela nit i les fantàstiques hores de la tarda vam marxar adormir d’hora.

El dissabte vam llogar un cotxe per anar a Guetaria, i el diaens va passar de pressa enraonant sense fre. Ella em contaval’experiència d’estudiar amb en Rostropovic a Fribourg, i jo liparlava dels darrers llibres llegits; ella m’explicava lesinnombrables vegades que havia fet l’intent d’agafar eltelèfon per trucar-me, i jo dels cops que havia estat temptatd’anar a Fribourg a cercar-la. Ella, en fi, m’explicava comn’eren de diferents els homes que se li havien insinuat, i jo, el

mateix respecte a les noies amb qui havia sortit. Com en laparàbola del fill pròdig ens sentíem feliços perquè havíemtrobat el que pensàvem que havíem perdut i ens miràvemmentre ens imaginàvem una convivència farcida de música icolors.

Només poden conviure dos que s’estimen, dèiemconvençuts.



256

El que preteníem, sense saber-ho del cert, era treure’nsaquell neguit de no viure plegats, tot i la por que ens feia unaconvivència prolongada. – Entre els diversos perills de la convivència hi ha els

vulgars, que s’identifiquen inequívocament en el dia a dia,per exemple, la netedat o la falta de confiança o una frasedita fora de temps – li deia jo, i continuava – , també el temor ala intimitat. – Una paraula tan senzilla i quants neguits desperta; el

problema és que no podem exercir-la si abans no sabemconviure amb nosaltres mateixos – va sentenciar ella. – Esclar, és la família, a la infantesa i a l’adolescència, la

que ens crea els sistemes de relacionar-nos. – S’ha de començar de petits a fer-nos entendre les

beceroles dels sentiments, el que volem dels altres i el queels altres volen de nosaltres – va confirmar la Marta. – Sí, i més que res, a ensenyar-nos a ser tolerants – vaig

judicar. Al capvespre, asseguts a la bocana del petit moll, mentre

veiem les barques que, amb les arts de pescar a coberta, esfeien a la mar, la sentia al meu costat disposada a provar unanova existència. I jo, en compartir aquestes idees en veu alta,li vaig explicar el tipus estrany de convivència que trobava enel llibre de Simone de Beauvoir que estava llegint, en què,llevat que una de les principals virtuts raïa en la forma coml’escriptora sabia extraure dels personatges els diàlegs,paraula a paraula es descobrien els seus comportaments

individuals i de convivència. També que no són només elssentiments els que provoquen els moviments dels éssershumans, sinó l’encontre de les seves ambicions i necessitats.El pensament és lliure, erràtic, i per aquesta raó no semprerefrena els impulsos; i el raonament s’amaga moltes voltesdarrere el sentiment, al qual no pot confondre. Però és elsentiment el que ens fa créixer com a éssers humans.



257

El llibre, de fet, era una autobiografia novel·lada de larelació lèsbica de la Beauvoir i l’Olga Kosakiewicz i elcombinat a tres amb Sartre. Jo reflexionava sobre quinpersonatge d’entre les dues protagonistes m’era més proper.

Havia de decidir entre la ignorant i la despresa, però empreguntava si era tan senzill. Era la primera unadepredadora i l’altra una sentimental? Una altra vegada,blanc o negre, sec o humit, fred o calor. L’etern humà. Peròl’amor no podia ésser gris. Aquella nit li vaig demanar a la Marta per casar-nos.

IV

Sense imaginar la tristesa que m’esperava a la tardor, elfinal de la primavera del 61 va donar-nos grans satisfaccions:la Marta va guanyar el primer premi del festival de violoncel

de Prada de Conflent i també va actuar al Teatro Real deMadrid amb l’Orquestra Nacional. Jo, finalment, vaig obtenirl’anhelat títol oficial d’enginyer nàutic, ja mentalmentpreparat per iniciar una tasca de més responsabilitat aquellmateix juny. Al final de l’estiu gaudia del moment més àlgid de la meva

vida. Gaudia d’un gran amor, llegia amb la mateixa passió desempre, a la feina eren apreciades les meves aportacions al

disseny industrial naval, viatjava arreu i assistia a tertúliesculturals i a altres esdeveniments socials.Ràpid com el pensament em desplaçava amb una moto

BMW 500, la majoria de vegades acompanyat de la Marta,que asseguda al darrere se m’abraçava fortament. Voltàvem pertot amb la felicitat pintada als ulls. Per a ella,

la nova temporada musical s’endevinava positiva, des que al



258

Palau comptaven amb el seu concurs, i per a mi la nova feinasuperava totes les expectatives.

L’estiu l’havíem gaudit perduts en les cales paradisíaquesde la Costa Brava, una d’elles la inoblidable Cala Estreta, on

ens estàvem llargues hores al sol, mentre jo acariciavaincansable la seva pell suau i tèbia o l’estimava en silenci, i aestones parlàvem dels nostres projectes per un futur junts,que començaria la primavera del proper any, quan havíemdecidit casar-nos. Viuríem en una casa de Tiana que ja ens estaven arreglant

i on hi anàvem cada diumenge a discutir sobre els colors deles parets o senzillament a asseure’ns al jardí. Sovintpujàvem a la Cartoixa de Montalegre de la Conreria icaminàvem pels boscos del voltant, on ella m’ensenyava aescoltar el so de la natura: el de l’aigua, el dels arbres, el deles pedres, el dels insectes, el dels ocells, el del vent... el delsilenci..., tot, sorolls, remors, músiques. La vida era plena demúsica, em deia, i amb la música s’iniciava la vida. Aquell diumenge, que encetava el mes d’octubre i que

marcaria la meva vida, havíem estat prenent un vermut auna taula muntanyenca del Cau, a la mateixa Conreria,xerrant i rient amb els amics que ens acompanyaven.Després vam caminar agafats de la mà cap a la moto quehavíem deixat davant del convent, ens vam fer un petó i vampujar-hi. El nostre últim petó... no, encara me’n va fer unaltre al clatell, en repenjar-se a l’esquena. Vam baixar cap a Tiana, contents d’haver compartit una

bona estona amb els nostres amics. Jo sentia els seus braçosque em rodejaven tendrament i la seva galta que em premial’esquena quan, en girar la darrera corba del Revolt de laPaella, se’ns va creuar la Parca sota la forma d’un conill.

La moto va vinclar desbocada davant d’un camió de pagèsque pujava ranquejant. La topada, que el xofer va veurevenir sense poder fer-hi res, a mi va llançar-me fins migtravessar el vidre frontal del copilot on hi vaig quedar mig



259

estabornit amb la cara i el cap a vessar de sang, i a la Martala va fer volar per sobre la cabina. El xofer, amb l’estuporpintat al rostre en veure’m estavellat i que abans de perdrela consciència li encaria angoixat que anés a cercar-la a ella,

va baixar apressat cap a la caixa del darrere. Però la vida,com la roda de la moto, ja s’havia aturat.

*****

Vaig despertar-me a l’Hospital de Badalona amb un braçenguixat i el cos i la cara embenats, per on noméssobresortien els forats dels ulls, nas i boca. Me’n recordava del’instant de l’accident i sentia uns dolors terribles a la cara ial pit, com si m’estiguessin punxant amb dotzenes d’agulles.Estava marejat i escoltava veus fluixes que em venien delspeus del llit i que no entenia, frases soltes com: “motodestrossada”, “fet malbé”, “pobra noia”, que em donaven aentendre que ella no estava bé. Algú m’entatxonava untermòmetre a la boca i vaig mig obrir els ulls per veure, entre

velats, els pares, l’

avi Josep i una tia. – Que m’escolta? Em pot sentir bé? No parli, només moguil’índex de la mà dreta per dir-me sí o no.

Tot això m’ho deia un individu encorbatat que haviairromput a la habitació, i que en veure que jo movia l’índexcom si repiqués la taula, va seguir la parla, insensible comuna fusta: – Sóc el doctor Clapés. Ha estat de sort perquè s ’hi hauria

pogut quedar. No s’espanti si hi veu borrós o es mareja. Vacolpejar-se el cap i els símptomes són aquests. Normals. Vostè és una persona forta i es refarà. Demà ens tornarem aveure i en uns dies li llevarem aquestes benes. Ara el mésconvenient és que descansi, però que no dormi i que... Va contenir la xerrada en advertir que els meus ulls de

mòmia el miraven fixament, sense parpellejar, tot esperantmés aclariments, i va acabar la frase:



260

– ... no s’amoïni, tot anirà bé...Sense moure els llavis, la veu em va sorgir ronca, de les

profunditats del coll: – I ella?

El metge va girar-se als pares i tot seguit va esguardar-meseriosament. – Ella s’hi va quedar. Ella és morta. Vaig tancar els ulls sense voler escoltar-lo i, desoint els

consells, volia dormir i no despertar-me mai més.

*****

Estava esgarriat, suat, negat de llàgrimes. Enlloc trobavaforces per resistir-me. Em sentia dèbil i no hi veia bé. Quantsdies portava així? En tornar en mi, el primer que vaig sentirva ser la mare, que exclamava: – Et posaràs bé. Gràcies Déu meu.

*****

Ara, qui romania al meu costat era l’avi Josep, més prim imés rebregat que mai, a qui semblava que el temps se lihavia congelat als seus ulls clars i magnètics. El mateix avique feia anys m’havia ajudat amb la seva comprensió, tambésortit jo d’un hospital, cada dia em venia a veure i restavasilenciós, davant del meu mirar sense vida. Però avui,assegut al llit, havia començat a parlar-me: –

Armand, has estat en coma, primer en un silenci profund,després en un deliri en veu alta del que no s’entenia res;parlaves i parlaves, amb un garbuix de paraules inconnexes,i més tard, despert, has callat en sec. Al final has tornat,malgrat que no vols quedar-te amb nosaltres. Escolta’m, unésser humà no pot romandre una setmana despert i ensilenci. Has de començar a pensar en tu mateix. Demà etllevaran les benes i surti el que surti hauràs de demostrar-te



261

i demostrar-nos qui ets. Anaves en un tren sobre una via quecreies segura, però has descarrilat i has anat a parar a unaaltra via. El tren reprén el camí, tot i que el recorregut ésdiferent, i només de tu depèn la velocitat que agafarà. Ara

ets el maquinista i alhora els altres passatgers. La teva vidafutura la condueixes tu sol i els passatgers se’n refien de tu.

*****

Havia estat set dies en coma, i set dies més sense parlar.En informar-me el metge que ella era morta, vaig sentir

com un sopor m’inundava i fet i fet m’ajudava a no escoltarres més. Després havia tingut la sensació d’estar en un altreunivers on no escoltava gaire res, o cap altre soroll que el dela veu de la infermera en netejar-me. Com un misteri queningú mai no va saber explicar-se, durant aquest tempsd’absència sentia a la infermera enraonant-me dolçament aestones, mentre em canviava i em netejava la roba amaradade suors, pixats i misèria, entre la infinitat de pensaments

absurds, de somnis i d’

entresons que vaig sofrir, i quetrossejats recordaria per sempre més.No sabia si dormisquejava o em moria dins d’aquelles

queixalades mentals que em torturaven, que no em soltaven,on regularment veia unes imatges presidides per una gransínia, en què els catúfols carregaven aigua bruta que vessavacadena amunt i on hi suraven fulles. I a mi ensangonat, i a laMarta sense rostre. I, juntament amb les imatges, jo em

parlava mentalment en una inacabable lletania; o sommiava?...Tot és fosc. Vull caminar, però no sé on anar. Caminar,sempre caminar, això és el que de veres importa. Qui va dirque caminar endins és reviure?... Jo no vull reviure. Emsento molt cansat i crec que estic a punt de morir. Tant de bo

pogués desaparèixer... Si m ’ aturo veig que els altres caminen,al final seré invisible perquè ja no hi seré. Tots haurancaminat sense mi... Ara tothom parla menys jo. Les pedres,



262

els animals, els arbres, l ’ aigua, fins i tot l ’ aire. Què diuen? Noels entenc, parlen un llenguatge diferent... no, no és música.Tu deies que era música... Aquesta és la pitjor soledat, la deno poder continuar... Sé que és un malson i vull morir. No,

vull despertar-me, però no puc acceptar-ho i temo nodespertar-me més... Quina sínia més gran! Hi vogim tots dos,

però em fa patir des que tot s ’ esdevé vermell, fins i tot l ’ aiguaque vessa ho és... Sento que algú em parla... ara t ’ hereconegut... ets tu. No et veig la cara, però sé que ets tu. Araens estimarem i tot serà diferent... Sé, però, que em deixaràs.No sé per què ho sé, però sé que ho sé... Estem sota l ’ aiguatots dos. Sí, ens estimem dins l ’ aigua tèrbola, sota l ’ esguardinsípid dels habitants d ’ allà baix... o al bell mig del bosc,entre els matolls que sento que em punxen pertot, la cara, el

pit, i amb l ’ èxtasi ens trobem un esquirol que ens mirallepant-se el nas... o ens estimem llançats d ’ un avió...m ’ agrada estimar-te a l ’ espai, mentre caiem, i sento el corque em colpeja, panteixo, però romanem ben abraçats fent- nos l ’ amor. Algú ens ha d ’ ajudar perquè dos que s ’ estimen no

poden fer-se mal... ens estavellarem... he d ’ obrir els ulls, novull seguir... Ara veig com pugem una gran muntanya, emdius que no em quedi endarrere, que la pujada és forta, sento l ’ escalfor de la teva mà. En arribar a dalt girem i veiem elsaltres que ens segueixen, però s ’ han quedat molt lluny,figuretes que ens miren com éssers inabastables... et miro iels teus ulls blaus em diuen que m ’ estimes. Per què ? Sempret ’ ho pregunto i em respons que no ho saps explicar, però que

ho sents molt endins... Ens hem quedat tots dos sols. Emsembla que no som nosaltres. Què hi fem allà damunt?.. Etsento com em fas l ’ amor, com xiscles, com t ’ arrapes al meucos, oh!, oh!... Ets tu, però no ets tu. No veig la teva cara, peròsento el teu cos. No em deixis... Ja et veig. Estàs lligada auna paret esbrocada. Quines tenebres! No cal deslligar-te

perquè de cop t ’ alces i m ’ abraces...alguna cosa enganxosa ivermella et reté i m ’ esquitxa...Correm costa avall, però no sé



263

qui ens empaita. Un cotxe ens avança i la gran sínia em fa plorar...

*****

Inconscientment vaig donar l’esquena a l’avi, però ell vaproseguir enraonant: – Saps que els teus oncles van desaparèixer a la guerra. En

Marçal a Gandesa, durant la Batalla de l’Ebre, i en Vicenç nose sap exactament a on. Uns ens van informar que se l’havienendut els moros, i uns altres ens van dir que durant laretirada, per un atac desfermat dels que es proclamavennacionals, va endarrerir-se per ajudar a un company ferit is’hi va quedar. Havia estat a casa seva uns dies de permís itots li dèiem que no hi tornés, que ja tot era perdut, ques’amagués perquè la seva dona el necessitava aquí. Vaexplicar-nos que ell no podia fer aquest acte de renúncia decara als companys de la seva unitat. Tot això, una setmanaabans que les tropes feixistes entressin a Barcelona! Noméstres dies abans l’havíem tingut a casa parlant-nos esperançat

que aquell mal no s’

hauria de repetir. Aquests fets ensmanllevaren la vida. Perquè un home està preparat per totexcepte que li matin els fills. La teva àvia no ho va superarmai més i jo... jo vaig canviar de via. El teu pare estava en uncamp de concentració, i la teva mare i tu, un minyó de quatreanys, ens necessitàveu. Per guanyar-me uns diners vaig fercontraban d’oli i ametlles que recollia a Gandesa i els portavaaquí. Uns anys molt durs, dels quals, econòmicament

parlant, ens en vam sortir. Els teus oncles sempre estarandintre meu, però jo vaig haver de trobar una altra camí sivolia ajudar-me i ajudar-vos. Vaig escoltar l’avi, però tot i sabent com havia lluitat per

treure’ns a tots del clot i com ens havia tirat endavant, elbatec que jo sentia no me’l podia alliberar.

Me’n recordo com si fos ahir del dia que m’havien dedesembenar la cara i el pit, i confiava en alleugerir-me de la



264

picor i el dolor de les ferides, que, en cicatritzar, no emdeixaven dormir sense la morfina. Al quiròfan, estirat sobreuna llitera extensible, sota el gran focus de llum, amb els ullstancats, deixava fer al metge que, ajudat per la infermera,

em desembolicava la cara molt suaument i tot seguit el pit. Acabada de llevar l’última gasa, mentre sentia la cara rígidai coent alleujada per l’aire fresc del quiròfan, vaig mirar elsquatre ulls inexpressius davant meu, els del doctor Clapés,amatents, que palpava lleugerament les cicatrius, i els de lainfermera que em miraven atentament, sense desatendre elmetge: – Això està molt bé, totes les ferides estan ben cicatritzades.

La inflamació gairebé ha desaparegut i els punts estanperfectes. Ara els hi llevarem.

Dit i fet, amb unes petites pinces i unes tisores, estirava itallava els fils fins que me’ls va treure tots. – Bé, tot enllestit. Vaig mirar la seva expressió neutra, abans de preguntar: – Puc mirar-me a un mirall?

Vaig mirar-me al mirall d’

empunyadura amb unaesgarrifansa muda. Els presagis mentals s’havien quedatcurts, la cara inflada i rogenca pel desinfectant presentavapetites ferides i tres grans cicatrius: una que em travessavala galta dreta des del lòbul de l’orella fins a la comissura delsllavis, una altra d’horitzontal, al naixement del cabellfrontal, ara afaitat, com si me l’haguessin volgut arrencar elssiouxs, i una última, sota la barbeta, que baixava

perpendicular fins a la nou del coll. A més a més, unes gasess’endinsaven als narius per afermar el tempanell trencat.Finalment, tenia una gran cicatriu sobre el pit com sim’haguessin obert en canal. Semblava una altra persona. Noera jo, era el que havia matat a la Marta. El pitjor de tot,però, eren els ulls; unes llacunes alegres un mes abansesdevenien ara uns forats enfonsats, apesarats i enfosquits,que vaig haver de tancar, mentre sentia la tibantor que es



265

transmetia a les cuixes. No era tanta la meva inquietud noera tant per poder semblar un desfet sinó per la convicció quela meva cara reflectia el meu sentiment de culpabilitat isolitud.

El metge i la infermera em miraven amb un deix, nodissimulat, de commiseració ella i un aire d’absència ell. – Li ho he dit – va fer aquest.Els vaig parlar, afònic: – Doctor, voldria una bena, un antifaç que em tapés els ulls.

No vull veure l’expressió dels altres si em miren la cara i...els ulls. – No es preocupi ara d’això, el més important és que es

desinflami tot. Un dia o un altre s’haurà d’enfrontar al món. – Faci’m aquest favor. No em veig amb cor d’aguantar-ho.

Posi’m una bena als ulls i jo me la trauré si em sentopreparat. No li demano una màscara de ferro, només un petitajut per passar aquest moment, prou que els hauréd’escoltar les exclamacions. – S’equivoca, jove, no és així com s’ha d’enfrontar la vida – en

fitar-me, però, tan desesperat i resolt, va ordenar a lainfermera: – Bé, Teresa, posi-li aquesta bena i passi l’advertiment alspares que no s’espantin.Com els nens que es tapen els ulls i diuen que no hi son, jo

vaig tapar-me els meus, volent desaparèixer, tot suportantestoicament, amb la ràbia continguda, el familiar de torn quellastimosament em planyia:

– Pobre Armand!La vida m’oferia ara unes expectatives on res no era el quem’havia imaginat. La vida és així, fem el que fem tot arribad’una manera impensada, i un dia et colpeja un fet inesperaton s’endevina que ara sí, que a aquest fet n’hi seguiran unsaltres de nous, inimaginables, qui sap si obscurs,inevitablement difícils, i pels quals no et sents preparat. Ésel moment en què hom espera el sol matiner i,



266

contràriament, com si es tractés d’un eclipsi que arriba senseavisar, sent que l’envolta una foscor mòrbida.

Què tenia d’especial el canvi en què em trobava coercit,com aterrat d’un altre planeta? Doncs que estava presoner

d’uns meus raonaments negatius que no podia redreçar. Eracom si hagués tornat del regne dels morts obligat a viure unavida nova, com si m’haguessin arrencat un tros de cervell ime n’haguessin posat un de ben diferent. Havia desaparegutamb ella, encara que el meu cos romania aquí, a l’inrevés del’ànima errant que no vol marxar malgrat que el cos ja ésmort.

Els altres s’oblidarien de mi i tornarien al seu quefer diari i jo hauria de sentir la presència i l’absència, l’escalfor d’ella atota hora i la fredor de la seva llunyania; una sensació queem duraria molts anys. El món s’havia tornat amorf i jo notrobava el meu acomodament en la seva arbitrarietat. Emsentia lligat, i ferit, i oblidat, i embrutit. Res no tornaria aser el mateix ni jo tornaria a ser qui havia estat. I emfaltaven paraules per maleir-me.

Fins que vaig deixar dit que no volia visites excepte les delspares i l’avi.Dues setmanes més tard, amb la cara desinflamada,

llevades les gasses nasals, curosament afaitat i les cicatriusfacials aclarides, em sentia físicament feble ipsicològicament desfermat. Havia tornat a casa a mitjand’octubre, amb el braç enguixat i els ulls tancats, disposat aviure la segona part del malson, però les nits eren

inacabables, aterridores, ja que encabit en la foscor la veia aella en tota mena de somnis, i els matins em trobaven ambun cansament moral i físic invencibles. Vaig provar de sortir,però vaig adonar-me que els altres no m’ajudaven si emmiraven amb la pena reflectida als ulls. Vaig retraure’m ivaig apartar-me de tothom, amics, condeixebles, i perdamunt de tots, de les amigues, refugiat una vegada més enels llibres, els únics que no alçaven la cara al meu pas.



267

Vaig decidir canviar de feina, no més drassanes, ni mésconsignataris, ni més iots de luxe; en una mena d’expiació,treballaria com a enginyer en un taller de motors navals.També vaig canviar de companys i d’habitatge, i el dia de

Tots Sants, amb el consegüent desencís dels pares, vaig anar-me’n a viure tot sol al Masnou, un poblet del Maresme, perconstruir una nova existència, on les mirades no em fossinestranyes perquè no m’havien conegut com era abans sinócom era ara. I em vaig deixar créixer el cabell i la barba finsque totes les cicatrius van quedar amagades per evitar lespreguntes que m’ensorraven. No n’hi haver prou, però. Elsulls per on sobreeixia l’ànima romanien tan oberts que elsqui els miraven atentament s’espantaven.

L’angoixa vital que m’abassegava va dur-me alconvenciment que havia de posar-me en les mans d’unespecialista si no volia malmetre’m la vida. Un company defeina va recomanar-me una psicoanalista maièutica,austríaca, acabada d’arribar a Barcelona.

La doctora Heilsmayer era una dona de mitjana edat,

molt prima i alta, a qui m’

acostumaria a veure-la semprecom incrustada en el seu consultori, entre els mobles decaoba, les butaques porpres, les fotos sèpies, un divan, un gatsiamès i una gran llibreria. Vestia unes llargues faldillesprisades, en contraposició a la seva col·laboradora, la doctoraDuran, petita i grassoneta, amb faldilla tubular, que emsemblava molt dolça, darrera unes lents de carei rodones. Sihagués estat precís, les dues dones les hauria assimilades al

Quixot i el Sancho Panza. Va escoltar-me en silenci sense interrompre’m i enconcloure, va demanar-me que hi tornés en una setmana ambdos quaderns escrits: en un hi hauria de reflectir tota lameva vida, i en l’altre els somnis de cada nit, que havia deredactar immediatament en despertar-me.

El sol fet de fer aquestes dues coses ja va ajudar-me. Sobreel blanc del paper del primer quadern, la meva



268

vida rebullia esgarrapada, més que més d’ençà l’accident, ien el segon quadern, els somnis barrejaven dues constantsregulars: la Marta i la meva precipitada fugida dels altres.

*****

Tants anys després i encara guardo la cinta que em portaaquells records...

La doctora Heilsmayer va inquirir a la seva ajudanta: – Creu que hi ha alguna cosa més que ell hagi volgut dir-me

i que no ha escrit en aquests quaderns? – No ho crec – va respondre la doctora Duran. – Quina vida, i quins somnis! – Ell es considera culpable de l’accident que va costar la

vida a la seva amiga – va continuar la doctora Duran. – Oi, i tant, i si ens quedés algun dubte només caldria més

que llegir el seu somni dels tres llops. Trencat i evident.Estem tots dos en una sala de ball. Em sembla que és ella,

però la miro i és la mare. Tots vestim barnussos vermells.

Ara plou i tots correm i no sé ben bé on som, i la moto fumeja.Comencem a ballar i de cop i volta la música s ’ atura. Ella noem treu la vista i de sobte camina d ’ esquena. Em quedo sol ime ’ n vaig a peu angoixat perquè un desconegut estàenraonant per un micròfon sense deixar de mirar-me. Totsm ’ assenyalen i fujo per una carretera solitària i fosca. És ungran desert, on just davant meu hi ha tres llops mig colgats

per la sorra que intueixo que m ’ esperen amb intenció

d ’ atacar-me. M ’ acovardeixo i m ’ esforço a despertar-me ambels peus adolorits per la por. Torno a adormir-me i segueixoen el desert però on hi havia els llops ara hi ha la Martaensorrada. La crido i no em surt la veu. No puc foradar lasorra. Desapareix i jo quedo sol amb la sensació que m ’ haviade dir alguna cosa. Estic en una gran sala envoltat d ’ homes.Veig que són els dotze apòstols. No sé què hi faig aquí.

La doctora Heilsmeyer va reflexionar en veu alta:



269

– En aquesta barreja de somnis s’hi reflecteix un sentimentde culpa, de solitud i de vergonya pel que els altres puguinopinar. El dotze apòstols són els jutges. I el terror vers elstres animals del desert no fa res més que expressar la seva

angoixa davant d’aquests sentiments. El sentiment bàsic,però, és el de culpa. – Probablement corria massa – va dictaminar la doctora

Duran. – Ho diu de debò? Així de senzill? Ell creu en la seva

pròpia culpa perquè corria i res més? – Potser raona que si hagués conduït més lentament o si... – No diuen els motoristes que el pitjor que hi ha és trepitjar

un gat, un conill o una rata? – Sí, però es indubtable que ell deixa entreveure un neguit. – No és culpable i ell ho sap, malgrat que no ho vol

reconèixer – vaig sentir dir a la cinta, ferma, a la doctoraHeilsmayer.

– No ho tinc tan clar, jo. Li llegeixo el que ahir li explicava avostè textualment? “Doctora, no pot imaginar-se com

l’

estimava i com n’

era de tendra i amorosa. A més a més, ambun futur extraordinari. Tan jove i ja era una extraordinàriavioloncel·lista”. – I va rematar: – Si més no, se sentresponsable. – Vist des d’aquest angle... Em va saber tan greu veure’l

plorar. Un home intel·ligent amb el cor destrossat per lanostàlgia no és tècnicament un malalt, el pes el du al cor, noa la ment – explicava la doctora austríaca – . El que més

m’amoïna, però, és la seva fugida social. – El problema rau en els seus ulls sense vida, que fins i tot

l’espanten a ell mateix, i també en el seu desesper sense lanoia. I naturalment les cicatrius – va fer la doctora Durán. – Sota la barba ell hi du cicatrius com tothom, perquè els

altres també en conreem de cicatrius, a la pell i a l’ànima – varebatre la doctora Heilsmayer, que va prosseguir: – L’he deconvèncer perquè escrigui els seus punts positius directes,



270

que els trobarà sense dificultats si hi pensa fredament, i totseguit que agafi un paper on hi ha d’escriure els seus puntspositius indirectes, que també els trobarà. Que faci el primerexercici en uns paperets i se’ls distribueix a les butxaques

dels vestits, a la seva habitació, al lavabo. Per exemple, elspositius directes: sóc un home culte, sóc un home interessant,sóc un home intel·ligent; i els indirectes: la mar és bella, comescalfa el sol, avui serà un gran dia, etcètera. Que posi el quevulgui i ho llegeixi sovint. Estic segura que li farà millorarl’autoestima. Pel que fa als punts negatius, els haurà deredactar amb lletra grossa en un full i els haurà de reptar una un, mentre els desafia intensament i hi reflexiona des dedintre amb la total seguretat que els podrà vèncer. – És una gran idea, però hi ha una altra cosa que vostè no

diu. – Ha de sortir i no quedar-se a casa – va continuar la

Heilsmayer sense escoltar – . Ha tingut un ensurt anímic, peròés fort i es refarà. Nosaltres l’ajudarem, però ell ha de reeixirtot sol. N’estic ben segura... Què és el que no dic? – va

preguntar a la seva col·laboradora. – El comiat. – Què m’està dient? – En el fons ell se sent responsable de que no s’hagin

acomiadat. És l’angoixa final, ja la coneix vostè, la de l’ésserestimat que se’n va sense donar-nos temps al darrer comiat. – Naturalment! – Al meu parer, ell no restarà tranquil fins que algú, una

altra persona, un fet, una cosa, no l’alliberin d’aquestsentiment – va judicar amb la veu baixa, però segura, ladoctora Duran.

*****

Jo, entossudit, seguia el meu senderi i parlava senseescoltar-la:



271

– No puc sostreure’m a les mirades dels altres o als seuspensaments acusatoris, ni el que es pitjor, al seu record. – Ho té aquí dins – va explicar-me ella novament,

assenyalant-se el pit. I va proseguir amb aquella espècie de

cantarella – Amb la barba no se li veu res, ni els ulls. És comsi portés una gran bufanda on hi queda ocult. Només és vostèqui ho veu. Segurament la gent es sorpren per la barba, jaque no és habitual veure una persona jove tan barbuda.Haurà d’acostumar-se a encaixar la primera ullada desorpresa. És lògica. Amb tot, pensi que la segona o la terceravegada que enraonin amb vostè, ells, que també hi hauranpensat, un cop acostumats a la seva fesomia ja no miraran elseu exterior sinó l’home que tenen al davant, i si li preguntenserà per l’interès de conèixer-lo, i en aquest cas no tingui captemor a explicar el que va succeir. Parli-ho sense dramatitzari tracti de rebutjar la pena. – Tal vegada m’hauria d’afaitar per sentir-me jo mateix? – Faci-ho tan bon punt pugui. Afaiti’s i talli’s els cabells.

Mostri’s tal com és. Si ho fa, estarà donant el primer pas per

alliberar-se.Ens vam posar drets per acomiadar-nos. – Vostè, que és un gran lector, hauria de llegir La Muntanya

Màgica i el Doctor Faustus . – Els vaig llegir temps ençà i francament no crec que

m’ajudin. – Sisplau, faci’m cas, torni a llegir-los que li faran bé. Tant

en Hans com l’ Adrià li mostraran el camí.

Vaig rellegir-me’ls i també vaig llegir-ne d’altres. Llibres onels personatges arrossegaven circumstàncies inversemblants,com el Holden d’El Vigilant en el camp de Sègol , i en Zorbasd’ Alèxis Zorbas . Potser sí que van ajudar-me si penso que,una vegada llegits, vaig poder comprendre’ls millor. Des dela vitalitat primària de l’ Alexis fins a la recerca vital d’enHolden, i des de la personalitat de l’ Adrià al Doctor Faustus ,fins a la tan particular del Hans Carstorp. Tots ells posseien



272

en comú la lluita per travessar un entorn insospitat en unmoment de la vida. Per exemple, Hans Carstorp, un homesenzill, ingenu, que provenia d’una família benestant, dotatd’un fort sentit de la responsabilitat, capaç d’abandonar el

seu entorn regulat per conèixer durant set anys els desordresde La Muntanya Màgica , i que en visitar-la sent com la sevavida, abans metòdica i ortodoxa, dona un tomb al descobrirl’heterodox món de l’erotisme, l’amor, la malaltia i la mort.

En canvi, l’ Adrià del Doctor Faustus , lluita entre el diable ila llum. El mètode és la perfecció, judica, i per aixó la sevafollia el du a pactar amb el diable per cercar la perfecció enl’art de la música. Adrià és el paradigma de com des d’unaevolució individual portada al cim de la cultura, es pot caurefins les profunditats abismals, com jo mateix faria, assajantuna violència autodestructiva, però, per aconseguir unobjectiu incert.

Per què m’havia recomanat la doctora que llegís aquestllibre? Tal vegada perquè refrenés la meva caiguda a lafoscor? O potser perquè, en entendre’m més a mi mateix,

pogués sublimar els borbolls violents?*****

Un dia vaig trobar-me a en Met abillat de sacerdot. Vaimpactar-me veure’l amb la sotana negra i l’alçacoll blanc, ivam abraçar-nos contents de retrobar-nos després de tantsanys. Ens vam explicar les nostres vides, jo errant, distret,

insensible, volent destruir-me, i ell errant per l’esperit,volent ajudar els desvalguts. Després d’aquest dia ens vamveure més vegades perquè en Met, desterrat de la diòcesi deBarcelona per les seves idees oposades a les institucionsreligioses i polítiques, havia començat a exercir el sacerdoci ala parròquia de Sant Feliu d’ Alella, el petit poble delMaresme veí del Masnou, on jo vivia. Ell, aleshores, ja seguiaels primers moviments de caràcter catòlic marxista que



273

s’havien iniciat a Amèrica del Sud, en pro d’una justíciasocial més justa vers els indígenes empobrits, i que anys méstard encapçalarien, amb la teologia de l’alliberament, elsacerdot equatorià Leonidas Proaño i el brasiler Leonardo

Boff. Fins i tot es sentia cridat per les missions a Àfrica.Com temps abans jo l’havia defensat dels qui l’assetjaven,

en Met volia ajudar-me ara a lluitar enfrontat a uns enemicsmés temibles: els fantasmes de la ment. Un dia que li vaig fersaber que la vida se m’havia acabat amb la Marta, em vacontestar:

– El patiment és més saludable per l’esperit que laindiferència, perquè aquesta significa la defunció mental, i elpatiment és la vida en estat pur. Mentre patim podem seguirlluitant per un món millor, estem vius i si ho racionalitzempodem reforçar-nos pel que ens arribarà més tard. Lafelicitat és millor després de patir.

– Vols dir que qui espera el dolor el pateix menys, i quiespera la felicitat en gaudeix més? – Exacte. Combatre el dolor és la fita. A més, el senzill acte

de creure que algú o alguna cosa ens assossega, ens milloral’esperança – va respondre en Met. – I si l’objecte que et dóna aquesta felicitat ha desaparegut?

– vaig tornar a preguntar. – Has de donar un significat a la teva desgràcia. No et potsdir: com que no ho entenc, em sotmeto a la desgràcia. Cerca

el sentit de viure i hi trobaràs l’estratègia per arribar-hi. Hasde transformar el pensament negatiu en accions positives.

Troba’t a tu mateix, mira el teu interior i convènce’t queencara tens milers de motius per continuar.Dins del meu egoisme d’aquells dies, no li havia preguntat

com compaginava la seva militància de capellà de trinxeres,a favor del comunisme i dels pobres i en contra del poderestablert, amb la vocació i l’acatament al dogma catòlic i laconnivència amb el poder polític. Fins que en un interludi dellum vaig decidir que li havia de preguntar. No vaig tenir,



274

però, ocasió de comprovar-ho fins molts anys després, ja queun fet inesperat donaria un tomb definitiu a la mevaexistència.

En una de les visites a casa dels pares, li vaig dir a la mare,

assegut a la cuina, dementre ella preparava el dinar: – No puc perdonar-me l’accident de la Marta.I ella va respondre’m, sense deixar la feina: – No hi pensis més, corries massa, això es tot. Va dir-ho com segurament hauria pogut dir una altra cosa.

Anys més tard vaig entendre que era un parlar per no callar,que en veure’m la cara va aturar de cop i que no es mereixiala meva reacció. La resposta havia estat dita sense intencióde molestar, però va trobar un receptor inadequat, feble ambescreix, sense capacitat de resposta, sense encaix i turmentatpel mateix pensament. En aquell moment em vaig sentirtraït, com si la veu de la mare fos l’orfeó que cantava elpensament dels altres. Això no obstant, era jo qui nooblidava, era jo l’acusat i era jo qui em penediaconstantment de la meva circumstància vital. I me’n vaig

anar. És a dir, vaig fugir, irreflexivament, per sempre,deixant-la amb un sentiment de culpabilitat que no mereixia, ja que no eren les seves paraules les ofensores, sinóúnicament part dels meus pensaments més íntims, endefinitiva part de l’escenari, multiplicat en fragments feta miques de l’espill trencat de la meva vida. Vaig acomiadar-me de la doctora Heilsmayer i ella, sense

fer cap comentari addicional, va arrencar uns fulls d’un

quadern amb la data 19-02-62 i els va ficar dintre d’un sobre, juntament amb una cinta gravada, i me’l va lliurar, tancat,amb l’encàrrec següent: – No hauria de fer el que faig, però el que li dono és el que

vostè ha de saber de si mateix. Aquí hi trobarà la còpiaescrita, i la cinta extreta del magnetòfon, d’una conversaprofessional sobre vostè que vaig tenir amb la doctora Duran.És important que s’ho llegeixi i ho escolti d’aquí a uns mesos.



275

Pel que veig, ara encara no està preparat. Vagi-se’n, però nofugi. Ajudi pertot. Doni’s als altres, això li farà bé. Prometi’mque ho farà.



276



277

vuit anys després...

L’ ARC DE SANT MARTÍ1970-2007

I fou Artur, el més feble,el menys preparat de totsels cavallers, l ’ escolli ’ t perarrencar l ’ espasa màgica

d ’ Excalibur.(De les llegendes del rei

Artur i l ’ Arc de Sant Martí)



278



279

I

A la dècada dels 70, la Xina era un país encara amb unamajoria d’analfabets, on es parlaven manta dialectes i lesdifícils comunicacions complicaven els intercanvis. El mateix

president Mao en parlava un de tan difícil comprensió pelsqui l’escoltaven, que els obligava a interpretar-lo, amb elsinconvenients presumibles.

L’alfabet xinès és molt difícil d’aprendre, no debades escompon d’uns cinquanta mil ideogrames o caràcters, on lesratlles i els punts s’han de memoritzar. Es diu que els homesde lletres poden arribar a memoritzar-ne uns deu mil, peròque el normal és que es maneguin amb quatre o cinc mil, les

persones normals i corrents amb uns mil cinc-cents, i elsobrers i camperols amb pocs centenars ja fan; a tot això s’hihan d’afegir les accentuacions, fins a cinc accents o tons, quedeterminen el sentit d’allò què es parla.

Durant els primers temps de Mao, el dialecte erenormalment l’única parla que emprava cada poble o ciutat.Es donava el cas que agrupacions separades només centquilòmetres no s’entenien entre elles ja que tenien una parla



280

dialectal diferent, però que sí que ho podien fer els qui sabienllegir i escriure ja que empraven els mateixos ideogrames.D’aquí que el govern de Mao lluités, com abans ho havien fetsense èxit altres governants que l’havien precedit, contra

aquesta dispersió que dificultava la unificació de la Xina, lesseves comunicacions i, en l’àmbit maoista, els missatgessocials o polítics.

*****

Rememoro avui, amb ets i uts, la primera missió, com sihagués estat ahir, perquè tot i que l’havíem repassada amben Rob fins a l’extenuació, jo no tenia la consciència exacta nidels riscos, ni de les tàctiques, ni de la immensa geografiaxinesa, ni dels incidents, ni les adversitats, ni era tan saviper saber com manegar-ho tot en tot moment. Sols em refiavadel meu instint i pensava que l’èxit o el fracàs de la primeramissió condicionaria el meu desenvolupament futur.

Sota una humitat enganxosa, pròpia de finals d’estiu, ambaquella onada de calor provocada per les darreres pluges

monsòniques, jo, sota l’

embolcall d’

un important executiu deSingapur, remuntava el Huan Pu, dret a la proa d’ElCrisantem Groc Com El Sol Matiner , el vaixell de bandera dela Cheng Dong, en direcció a Xangai, on m ’havia de trobaramb la Kirst.

Travessat el primer pont, a aquella hora del matí el riu,amb l’aigua d’un color verd terrós, era ple de tot tipusd’embarcacions: els clàssics sampans, les gavarres plenes de

sorra i carbó –fins a tres enganxades l’una a l’altra rere elremolcador que les estirava–, barques envellides on vivienfamílies senceres, grans vaixells de càrrega treballant arreu,i, amarrats al Bund, dos destructors de la marina xinesa. Totmesclat en un batibull de fums, olors, sorolls de motors iveus, que em recordaven com de cridaners eren els xinesos.

Agafant un trencall del riu, una vegada passats per sota desuccessius ponts, vaig desembarcar en un petit moll davant



281

del que van semblar-me unes velles drassanes, i vaig anar-me’n al pas, per no aixecar sospites, a la recerca de l’HotelRoyal, situat a la vella concessió francesa; uns vint minuts apeu des del port, havia dit la Kirst.

Ningú no em va molestar mentre jo esquivava els tramviesque baixaven i pujaven per la populosa Nanjing Hu, on vaigcreuar-me amb gent que carregava a l’esquena grans farcells,aiguaders, dispensadors de te, bicicletes en totes direccions, iels rickshaw estirats per conductors apressats, alguns encaraamb trenes, la majoria amb un barret rodó tan encasquetatque gairebé els tapava els ulls. A la recepció de l’hotel, mentre omplia els papers d’entrada,

va apropar-se’m un xinès amb el vestit verd oliva de lapolicia que, amb un mal francès, va preguntar-me el motiu dela meva visita. Li vaig mostrar la documentació, amb latargeta de Director de Tràfic de la Companyia de NavegacióCheng Dong mentre li explicava el motiu de la meva missióoficial, que consistia en proposar a les autoritats xinesesl’obertura d’una línia regular entre els més importants ports

xinesos i tot el sud-est asiàtic. Aparentment convençut, l’oficial en tasques de comissaripolític va desar curosament la targeta que, com era habitualen ells, havia agafat amb les dues mans, i va acomiadar-seamb un somriure forçat. Una vegada a la cambra, recordaval’espectacle dels grups de joves vestits de milicians, amb lesroderes roges per sobre el colze, que havia vist en travessarla Plaça del Poble mentre cridaven ferotgement des d’un

parament on hi havia tres persones amb les mans lligades aldarrere, agenollades, amb uns barrets de cucurull, davant lamultitud que s’ho mirava. Vaig sentir que picaven a la porta i en obrir-la, gairebé vaig

ensopegar amb la Kirst que entrava com un coet. Vam romandre junts dos minuts comptats, els suficients

per donar-me una fitxa amb els noms de les primerespersones que hauria d’ajudar a fugir. Eren un metge i



282

catedràtic de la universitat, de nom Xié Xiaolei, amb la sevaesposa i dues filles. Tenia una foto de grup, on estaven elsquatre rodejats amb uns cercles fets a llapis, i una adreça delpis on vivien, al bell mig de l’àrea universitària.

Hauria d’esperar que es posés en contacte amb mi en Tan,el nostre home a Xangai, que ja estava advertit.

Per endinsar-me en la figura de Mao, havia començat allegir el llibre de Robert Payne sobre la seva vida. El primerdels Tres Poemes Curts:

Muntanyes !Sense tralla, sense cavalls veloços ,

Sense forma d ’ alleugerir.Em giro sorprès

I veig el cel a un metre de distància.

Tot just havia llegit el primer poema quan vaig sentir unsoroll a la finestra, com si alguna cosa s’hi refregués. Vaigdescórrer les cortines i allà hi havia la cara rodona d’en Tan.

Vam ficar-nos mans a l’

obra a fi d’

organitzar l’

estratègia, jaque en Tan es trobaria amb el doctor Xiè cap al capvespre ies tractava de muntar la fugida pel dia següent a mitjanit.

L’endemà, ben d’hora, vaig disposar-me a executar lesmeves tasques oficials i oficioses. El primer que vaig fer coma tàctica de desconcert, va ser demanar a l’hotel quem’enllestissin el compte per després de dinar, quan tornésdel port, on m’havia de trobar amb el delegat xinès d’ Afers

pels Negocis Marítims. Tot seguit vaig dirigir-me al HongKong & Xangai Banking Corporation per obrir un compte anom de la companyia, i en acabat vaig anar a l’entrevistaoficial a Suzhou Creek. Van ser molt amables i van donar-meàmplies facilitats per obrir la línia, a més a més, amb laseguretat que tindríem un moll a la nostra disposició si els hidemanàvem formalment per escrit.



283

Era la una de la tarda quan un rickshaw em duia veloç perSichuan Hu a l’hotel. Per les cruïlles dels carrers s’hi veiapoca gent, però més lluny es veien joves rebels que cridantconsignes travessaven els carrers per on nosaltres

circulàvem, en direcció a la Plaça del Poble.Per mantenir el desconcert dels qui em poguessin seguir,

vaig canviar l’hora de sortida de l’hotel i els vaig demanarper quedar-me fins tard al vespre, que sortiria en tren cap aHong Kong, i vaig recloure’m a la cambra, on vaig seguir ambels poemes de Mao, intentant entreveure la sevapersonalitat.

Muntanyes !Mars que bullen i onades

I esfondrant-seNosaltres marxem amb tanta fúria

Com deu mil cavalls enardits en la batalla.

Eren unes poesies primàries, amb imatges de lluita i

duresa, moltes d’

elles derivades de les penúries de la LlargaMarxa , però que permetien imaginar que hi havia hagut, enun moment jovenívol, una ment sensible, un cor ardent,després ferotgement embarrancada en el present comunista.Per això hi havia poc espai per la poesia romàntica, mésaviat estètica, del moment en què encara no havia emergit elgran Mao.

Recordes com enmig del corrent, Apallissàvem l ’ aiguaI les onades topaven contra la barca veloç ..?

Mentre llegia aquests poemes pensava: qui m’havia de dir ami allò que jo seria de gran! A mi, que quan era petit i m’hopreguntaven, responia amb un aire de seguretat: – Llibreter,

jo seré llibreter i tindré un quiosc.



284

Eren les onze de la nit quan un taxi em recollia per dur-mea l’Estació Central, on hi havia molts joves estirats dequalsevol manera per damunt dels embalums, a l’espera delstrens, alguns dels quals els traslladarien a Pequín i d’altres

cap a l’interior del país per ser reeducats.El tren que m’havia de dur als afores de Kowloon, via

Dongguan, tenia marcada la sortida a les tres de lamatinada. Dues hores per executar el pla, tal com l’havíemconcebut, era un temps prou curt però no podia dilatar-lo méssi no volia ser descobert. Vaig endinsar-me per la gran porta principal de l’estació,mentre vigilava, de refilada, que no em seguissin, i vaig

travessar totes les andanes fins a sortir a la porta oest, on jam’esperava en Tan amb un camió de brossa. L’estratègiaconsistia en esperar els fugitius amb el camió de brossa,vora de la porta exterior d’entrada a l’àrea de la universitat,per dur-los a un vaixell que ja ens esperava a l’est de Xangaii que salparia cap a la desembocadura del Huan Pu.

Encara, abans de pujar al camió, vaig estar fent temps per

assegurar-me que no em seguien. Després, ajupit al costatdel conductor, vaig procedir a canviar-me la camisa blancaper una jaqueta xinesa, ficar-me una gorra verdosa iembrutar-me la cara de fosc. Vaig desar la camisa benplegada a la bossa de mà i vaig esperar a que en Tan emdigués que ja havíem arribat. No havien transcorregut mésde cinc minuts i ja sentia les cames que se m’adormien enaquella postura, quan va avisar-me:

– Ja vénen. Va baixar a recollir-los i els va explicar que entressin a lacaixa del camió i que s’ajupissin tots, barrejats amb altresandròmines que hi havia a dalt, fins que no els aviséssim queestàvem al punt de destinació. Vam canviar; ara qui conduïa era jo mentre en Tan, dret a

l’estrep del camió em donava les indicacions i, alhora,apaivagava l’angoixa dels del darrere, on s’escoltaven els



285

plors esmortits de les dones. Vam arribar amb rapidesa almoll de deixalles on ens esperava un sampan amb unacandela petita encesa que es balancejava suaument. Vaig donar un cop a la caixa i les quatre persones van

baixar ràpidament. Era un matrimoni relativament jove ambdues nenes de deu o dotze anys que tremolaven com dospollets. Sense parlar, van seguir-me. Mentre el camió conduïtpel Tan es perdia en la foscor, nosaltres passàvem per untauló fins el sampan, on ens hi vam estirar.

Navegàvem a favor del corrent sense fer soroll; tot era fosc ino se sentia cap remor; haurien passat trenta minuts quanens vam aturar al costat d’un vaixell de càrrega mentre jofeia als meu acompanyants senyals de pujar per l’escala decorda. Tot anava ràpid i cronometrat. Vaig netejar-me tota lallordesa, em vaig canviar altra vegada de vestit per posar-meel meu habitual i vaig tornar al sampan que m’esperava alcostat del vaixell. I aquest ja salpava mentre el sampan emportava novament a la riba.

Mentrestant, els fugitius serien conduïts, dins del vaixell,

per unes escales estretes a una cabina amb un amagatallinterior. Arribarien a Kowloon al capvespre i no es mouriende la cabina, en sentir com els operaris i les gruescarregaven i descarregaven. Cap al tard unes personesdonarien a les dones de la família Xiè uns vestits d’home i, atots, uns passaports i unes gorres, i els quatre, entremig detres homes de la tripulació, baixarien per l’escala de servei ipujarien a un camió amb destinació a la llibertat.

Jo havia vist salpar el vaixell, deixat el sampan i pujat alcamió del Tan, que va deixar-me a la mateixa porta oest del’Estació. Sense perdre temps, vaig estirar-me a terra amb elcap sobre la bossa i vaig tancar els ulls, en tant quem’esforçava per apaivagar el tremolor de les mans. Eren dosquarts de dues i encara faltava una hora i mitja per lasortida del tren.



286

Vaig sentir unes petjades que s’acostaven i donaven pas ala veu que em cridava. – Senyor Giralt! Vaig moure’m lentament com si estigués profundament

adormit. Evidentment era el mateix personatge que al’arribada a Xangai m’havia interrogat a l’hotel. – Sí. Qui és, què passa? – Senyor Giralt, m’han dit que l’havien vist travessar

l’andana però no sabia on trobar-lo. Sap que el seu tren surta les tres? – Sí, ja ho sé, però com que era molt d’hora m’he buscat un

lloc tranquil per reposar. – Ja ho veig. El tren està format a l’andana número 5 i elspassatgers ja hi accedeixen. Si vol l’acompanyaré al seu

vagó – va dir-me, sense deixar d’observar-me desconfiat.El tren va sortir a quarts de quatre, ple a vessar, fins

arribar a Canton, i mig buit cap a la frontera amb HongKong. Em van revisar fins a tres cops els documents i vanregirar-me la bossa, però sortosament la roba bruta se l’havia

endut en Tan abans de deixar-me el pas franc cap a lacolònia anglesa.Finalment, amb les primeres foscors, després de setze hores

de viatge, entrava al meu apartament, i no havien passatmés de deu minuts que ja sentia el telèfon que sonavainsistentment. Era en Rob, que em felicitava per la primerafeina i em convidava a sopar a un reservat del restaurantfrancès de l’Hotel Shangri-La.

Vaig trucar a Londres i vaig parlar amb la Jackie. Vaexplicar-me que m’estava agraïda, aquesta era la paraulaque va esmerçar, perquè l’havia trucat, i que es trobava mésanimada. Però jo vaig tenir el pressentiment que el nostreamor, la nostra complicitat, aquella sinceritat nostra, s’haviadiluït, com difuminat en l’aire, tot volatilitzat. Encara méscru, vaig tenir la certesa que la perdria. No sé encara per quèm’ho vaig retreure a mi mateix, segurament per la paraula



287

agraïda que em semblava fora de context, o per la sevaforma de parlar tan poc apassionada, o per les coses quedeia tan insubstancials, com si em digués una cosa i enpensés una altra. La veritat és que, després de penjar, vaig

quedar-me uns minuts sense saber què havia de fer amb elsmeus sentiments. Vet aquí doncs que tots dos, allunyatsmilers de quilòmetres, no podíem o no sabíem resoldre l’altredistanciament, no sabia si més allunyat però molt mésimportant, el dels nostres cors. Només que ella m’hagués dituna paraula tèbia, jo ho hauria deixat tot per anar a cercar-la, i així li ho havia dit innombrables vegades, però el ressòera el d’un pot ple de sorra, el d’un silenci amorf. Sentia elneguit intern que m’avisava que aquell foc que tots doshavíem encès i del qual uns mesos abans tant n’havíemgaudit al mateix Londres, ara s’estava apagant, o ja s’haviaapagat, i jo no hi podia fer res llevat de rumiar-hicontínuament. Encara avui hi penso, sense rancúnia, iquants cops m’adono, mentre desenrotllo aquests records,que la nostàlgia és cosa de vells, que no s’hi ha de pensar més

i que sortosament, a la llarga, es difuminen els records queens fan mal.En el fons l’oferiment d’en Rob era adequat, i mentalment li

vaig agrair que em truqués per sopar i em permetés aixísortir de l’apartament, on hi hagués romàs, reclòs amb totsaquests pensaments.

Un cop ficat en la concentració, en el risc, en el perill, enl’estudi i en la dedicació que em demanava l’execució de la

nova tasca, confiava que m’ajudaria a apaivagar l’angoixaque sentia per l’incomprensible allunyament de la Jackie, jaque no estava preparat per la nova sensació de solitud queem produïa, encara que pensava que seria temporal.

Ara sopava en aquell ambient altament sofisticat delShangri-La de Hong Kong, encara enlluernat pel majestuóstapís de seda que hi havia a l’atri, on es representava LaMare Xina , alhora que en Rob em confirmava que els



288

membres de la família Xiè estaven ben allotjats i preparatsper anar-se’n al Canadà.

El proper personatge que havia de treure’ls-hi de les mansera un funcionari de Canton, delegat del Ministeri de

Sanitat, un metge cardiòleg a qui ja havien apallissat doscops en el decurs d’aquells judicis dels joves rebels. La sevafilla s’havia posat en contacte amb l’ambaixada francesa, quehavia passat el missatge a la dels EUA a Singapur. Va lliurar-me la foto i l’adreça, mentre m’encaria que havia

d’actuar ràpid, abans que no li tornessin a fer un judici quetal vegada no resistiria.

*****

Vaig demanar una entrevista amb el sots-secretari xinès dela Marina Mercant a Canton per estudiar la viabilitat d’obriruna delegació de la Sheng Dong. Aquestes sol·licituds esresponien immediatament, ja que s’entenien com un inici derelacions econòmiques, i en saber l’interès de la nostracompanyia de navegació, a les autoritats xineses elsinteressava l’obertura d’una delegació. Em van remetre pertèlex la corresponent invitació i en dos dies va arribar-me percorreu la carta oficial d’invitació amb un visat de quarantavuit hores.

Hi vaig anar en un tren relativament musical, des queanava farcit de joves que es dedicaven a cantar sense parar.Totes les cançons versaven sobre els poemes de Mao, alsquals s’hi havien afegit músiques tradicionals. A intervals

algun entusiasta cridava:“

Deu mil anys de vida pel presidentMao!” i els altres, com uns monjos que recitessin un mantra oles lletanies del rosari, responien: “Deu mil, més deu milanys de vida pel president!” No costa d’imaginar que vaigarribar amb el cap com un timbal, ja que el viatge duravatres hores si comptàvem el canvi de l’autobús al tren a ShaTin.



289

Un cop arribat, vaig dirigir-me a l’hotel entre l’eixam debicicletes, un nombre sorprenent, amb un so metrallat detimbres que tots tocaven alhora, com si centenars de grillsmascles s’estigueren fregant els èlitres. En Rob m’havia dit

que no em mogués de l’hotel fins que tingués un missatge quem’havia d’arribar ràpid, i que aleshores adoptés l’estratègiaadient. Efectivament estaven a l’aguait, perquè tot va serobrir la cambra i el telèfon ja sonava. Una veu femenina vaparlar: – N ĭ H ă o –què tal– senyor Giralt. No es mogui de l’habitació

sisplau.Només vaig poder respondre: “Duí ”,d’acord, i ja havia

penjat. Ajagut al llit, vaig repassar el pla de fugida mentre

esperava que la misteriosa comunicant es donés a conèixer. Van picar a la porta amb un cridaner: “¡serveid’habitacions!”, i vaig obrir confiat. Una noia amb un símil dereverència va entrar afanyosa i tímida per allisar-me el llit,esguardar el lavabo i deixar-me un paper amb una foto de

grup on a la part del darrere es llegia: família Zhang. Totseguit va obrir la porta per marxar, però va fer-se a un costatper deixar-ne entrar una altra, que la va tancar ràpidament iamb un precari anglès, va dir-me: – Del doctor Zhang jo filla. Meu pare està malalt, hem de

fugir urgentment. – Quants sou? – vaig inquirir sense presses, mentre

comprovava la seva presència a la fotografia.

– Sis. – Sis? – vaig exclamar, sorprès. – Sí. Jo, meus pares, meus avis i meva tia. – Déu meu. Quina edat tenen els teus avis? – Avi setanta i àvia seixanta-cinc. – Pot caminar la teva àvia? – Sí, per què ho diu? – Pensava si de petita li van embenar els peus.



290

– No, àvia no. Avis lluitar amb el president Mao finsrepública 1949. – Van lluitar durant La Llarga Marxa? – vaig fer curiós. – Sí, durant temps a Xangsha. – I el teu pare és un funcionari mèdic? – Vostè fa moltes preguntes, eh?−va dir-me nerviosa. – Te’ns raó, no més preguntes. Podreu fugir demà a la nit? – Demà? Sí, suposo que serà sí. – va assegurar-me. – Coneixes el Moll dels Alemanys? – Esclar. – Us espero demà a les onze de la nit al vaixell Lluna

Polida. Hi haurà una llàntia petita de color verd encesa. Ésimportant que ningú us vegi. – Xiéxie – mercès–. Aquesta hora tots dormits. Va fugir de la cambra amb la mateixa cautela amb la que

havia arribat.L’endemà vaig fer tota la feina que m’havia proposat,

incloent-hi dues passades amb el taxi per davant dels mollsper tal de confirmar amb un cop d’ull que el vaixell estava

fent els tràfecs de càrrega i descàrrega. Havent dinat m’

hivaig presentar, per si de cas algú del ministeri xinès elvolgués visitar, tal com jo personalment els havia suggerit.

Efectivament, a mitja tarda van aparèixer dos funcionaris,diferents dels del matí, en tasques de revisió, que vanpreguntar les càrregues que portàvem, amb quants vaixellsoperàvem i els ports xinesos on pensàvem atracar. I enpreguntar-me si jo me’n tornava a Hong Kong en tren, els

vaig respondre que com el vaixell encara estava atrafegat,una vegada la càrrega estigués enllestida i tot preparat persalpar, aprofitaria per anar-me’n en la nau. A tres quarts d’onze del vespre les màquines ja

s’estaven escalfant amb un remor regular i jo havia baixatdues vegades al moll per guaitar si se’ns acostava algú. Totestava fosc i no es veia ni una ànima.



291

Les primeres en arribar van ser la noia amb la seva àviaagafada de la mà, com un infant, i al darrere venien elsaltres quatre. No ens vam dir res; amb el dit els vaigassenyalar que pugessin per l’escala, i alhora que les dues

primeres pujaven ajudades per la tripulació, jo em feia càrrecdel més jove dels homes, que ranquejava, amb una enormetumefacció a la cara. Vaig provar d’agafar-lo, però esqueixava del pit, on vaig advertir que hi duia un apòsit, aixídoncs, el vaig entomar per la cintura per, a poc a poc, ajudar-lo a arribar a dalt. Una vegada a bord, sense perdre temps,vam llevar l’escala i vam començar a esllavissar-nos pel ZhuJiang, El Riu de la Perla. A ells se’ls havia acompanyat a unacambra eixuta, amagada a la sala de màquines, mentre que

jo, repenjat al passamans d’estribord, constatava el gavadalde naus de tota mena que estaven atracades, unes lligadesals pilons i d’altres connectades amb grans taulons fentrampa, per treballar en els pendents que baixaven des del dicfins el riu. A dalt, a tocar dels carrers, hi havia unes baranesa trossos, des d’on el gran riu era abordable per aquests

baixants sense cap mena de protecció.El moviment a estones més irregular del vaixell, ensavisava que ja arribàvem a mar oberta, quan, abansd’endinsar-nos-hi, ens van donar l’alto des d’una llanxa delservei de la policia guardacostes, alhora que ensenllumenaven amb uns potents focus. En uns minuts vanabordar-nos cinc policies que ens van demanar els papers, elsvisats, i els comprovants de càrrega. Van escorcollar totes les

cabines fins, sense més a dir, deixar-nos el camí,aparentment, expedit. Anàvem vorejant la costa des d’on jaes veien les llums de Hong Kong, i de nou ens van ordenaraturar-nos quan érem gairebé a un quilòmetre de la líniacostanera. Ara es tractava d’un destructor de la marinaxinesa que ens barrava el pas. Ens feien senyals de llumperquè ens aturéssim, i en pocs minuts se’ns va apropar una



292

llanxa de cautxú comandada per un tinent de l’armada i tresmariners. Van pujar i van demanar-nos de nou tots els documents de

les persones que anàvem a bord.

En aquesta època, la marina xinesa era molt activa, iabordava i agafava tots els xinesos que des del continent esvolien escapar a Hong Kong; uns ho intentaven sobre petitesbarques de goma, d’altres sobre fustes mal lligades i unsaltres nedant a braça; d’aquests darrers se’n salvava unpercentatge molt petit, perquè eren descoberts, o, segons lallegenda, se’ls menjaven els taurons. Una pràctica bastanthabitual dels que fugien nedant era endur-se una pilota debàsquet, d’on xuclaven l’aire sota l’aigua si veien lesllanxes xineses que s’apropaven. Van entretenir-se amb els meus documents, tot preguntant-

me si jo era un dels propietaris del vaixell, ja que nocompartia la cabina. Els vaig explicar que jo era elresponsable de tràfic de la companyia i que havia visitatCanton per parlar de negocis amb representants del seu

govern a l’

objecte d’

obrir una línia regular de cabotatge. Ambuns aires de suficiència, que segurament amagaven unsgrans cagadubtes, van comprovar el meu visat i ens vandeixar anar.

*****

En el fons, la feina, tal com l’anomenàvem entre nosaltres,em resultava senzilla, sempre refiant-me de la meva bona

sort, fins el punt que durant aquella segona meitat de l’any1970 vaig aconseguir treure 47 persones.Una vegada, des de Canton, per aquest mateix Riu de la

Perla, em vaig endur dues famílies senceres amb els avis itot. L’anècdota va ser que a l’hora de marxar se’m vanpresentar amb dotze bicicletes i jo, per no deixar-les al mollon haurien ajudat les autoritats a lligar caps, vaig decidircarregar-les al vaixell i desmuntar-les, tasca a la qual tots,



293

tripulants inclosos, ens hi vam afanyar, per ficar-les en granscaixes retolades com a deixalles de bicicletes trencades.

Un altre cop que ens va succeir el mateix al Port deNingbo, vaig decidir llençar-les a alta mar, abans que ens

aturessin amb la revista de rigor.

*****

És clar que moltes vegades els fugitius els sostrèiem tambéper terra. Recordo que un cop havíem conduït un vell camióamb un matrimoni relativament jove i un nen de set o vuitanys des de la frondosa província de Sichuan. La darrerapart fins a Hong Kong la vam fer a peu, camp a través. Perterra tot era més complicat, però. I amb nens, indescriptible.

*****

En el decurs d’aquest any, els contactes extraoficials entreels governs dels EUA i la Xina per una futura trobada el

1972 de Nixon i Mao, s’

havien celebrat a l’

ONU i a París–

fora d’un d’exepcional, el 1971, amb un viatge d’incògnit deKissinger a la Xina−. Finalment van escenificar una reunióoficial a Ginebra, entre les dues delegacions, on Nixon va serformalment convidat a visitar la Xina. Anys més tard, arran del meu judici, els mitjans de

comunicació dels EUA van escriure un fet absolutamentdesconegut per a mi, com era que durant la trobada a

Ginebra la delegació xinesa comandada per l’home deconfiança de Mao, Zhou En Lai, els va fer als delegatsamericans una pregunta sorprenent: – Vostès han sentit a parlar de Qing ting , el Drac Volador?Quan els delegats americans van respondre que no sabien

de que els estava parlant, Zhou els hi va explicar: – És un individu desafecte a la nostra Revolució Cultural,

que s’ha fet tristament popular al nostre país. Diuen d’ell que



294

és un americà que ajuda els desviacionistes a marxar de laXina abans de ser jutjats, o en ple judici. Sembla que algunsd’aquests fugitius han arribat als EUA. Ens agradaria queels seus serveis d’intel·ligència ens ajudessin a trobar aquest

llangardaix alat, com una prova de bona voluntat entreambdós governs.

I els mateixos mitjans van explicar el probable diàlegposterior dins d’un despatx de la Casa Blanca: – El Drac Volador? – la pregunta la feia el futur Secretari

d’Estat, el Dr. Kissinger, al seu home de confiança, quan,enllestida la reunió amb Zhou En Lai, havia retornat aWashington. – De què parlem? – No ho sabem, sembla que és un americà que ajuda a fugirels xinesos dissidents. Em va donar la sensació que estaven

molt amoïnats per aquest tema.Una hora més tard, des del seu despatx de la Casa Blanca,

el Sr. Kissinger va trucar pel telèfon directe a la seu centralde la CIA, a Langley, Virginia, i va demanar per Clarence

Kelley, el llavors inspector en cap, i una vegada localitzat liva inquirir: – Clarence, aquest Drac Volador que ajuda a fugir els

dissidents de la Revolució Cultural, és el nostre home a laXina?

I quan en Kelley li ho va confirmar, li va ordenar: – No facis res ostentós, però atura les accions i fes que

desaparegui de l’escenari. Us l’emporteu a Europa, a Orient

Mitjà, o a on sigui, però ha de desaparèixer immediatamentde la Xina, almenys de moment. – No és un dels nostres. – Què vols dir? – Està connectat a la base de Singapur, i treballa per lliure.

Se li donen els objectius i ell els executa. Allà hi tenim unagent que el controla regularment.



295

– Millor així – va fer en Kissinger, segurament amb unamirada gèlida i arrufades les celles sobre les grans ulleres decarei negre, abans de continuar: – Ja sé que els resultats sónexcel·lents, però hem de neutralitzar-lo. Almenys de moment.

Podria esgarriar-nos tot el que tant ens ha costat construir. – D’acord. – Digues, doncs, al teu agent de Singapur que aturi

qualsevol nova acció dintre del continent. Alta prioritat. AlDrac Volador se li han de tallar les ales. Si cal, ja entornarem a parlar. Però de moment el vull fora. O.K?

– O.K .*****

Estàvem a mitjan desembre i jo seguia amb l’estratègia quehavíem dissenyat amb en Rob, és a dir, que sovintejava elscercles comunistes de la regió de Hong Kong, Kuala Lumpuri Singapur, on em feia notar com un partidari de Mao i delsesdeveniments de La Revolució Cultural.

Un dia, en entrar al Raffles per anar a l’oficina de

Singapur, vaig creuar-me amb el senyor Roth, que,despectivament, em va etzibar: – Al capdavall has resultat ser el que jo vaig dir, un

comunista convençut. Vaig aturar-me, sorprès de que em dirigís la paraula i

que encara romangués a Singapur, i alhora que me’lmirava detingudament i procurava digerir el seu comentari,li vaig replicar:

– També vostè finalment, ha demostrat ser el que és: uncarronyaire que no ha dubtat a vendre la pròpia filla per unlloc de treball. Vermell com un pebrot per la vergonya de l’improperi i la

falta de consideració a allò que representava, tot contenint elseu guardaespatlles que ja s’abraonava sobre mi, va donarmitja volta i va desaparèixer.



296

Jo havia trucat a la Jackie regularment, tot i ser conscientque l’amor que sentíem s’havia apagat lentament. I no empassava desapercebut quan enraonàvem que ella emresponia amb monosíl·labs, ço és, que d’aquella connexió tan

estreta d’encara no feia mig any, no ens quedavapràcticament res. Quan li vaig telefonar aquella nit, ella varetreure’m − ja li havien explicat− com de desagradablem’havia comportat amb el seu pare, afegint-hi a més la sevasorpresa pel meu, inacceptable, canvi al comunisme. Jo nosabia què dir, ja que, només de cara a ella, no volia atacar al’ambaixador, i de l’altre assumpte no en podia parlar, i moltmenys per telèfon. Em sentia presoner dels meus actes i notenia cap defensa si no explicava la veritat. Malgrat tot,enfrontat al seu silenci, m’era senzill advertir que ella nivolia saber cap altra veritat que l’oficial, ni volia donar-mecap opció de defensa; i vaig penjar amb l’amargor de lasoledat i amb l’angoixa de que tot s’havia acabat. I el méstrist és que no ho entenia.

Més tard, la Kirst va explicar-me que també havia trucat a

la Jackie i que, en veure-la tan errada, va intentar quecomprengués que també jo estava passant un mal moment,però ella no va voler escoltar-la.

De fet, a Singapur, jo havia esdevingut l’home a quitant la comunitat xinesa com l’occidental menyspreava de lamateixa manera. La primera perquè defensava el que ellsodiaven i l’altra perquè considerava que els havia mentit.

La celebració d’aquell Cap d’ Any occidental havia decidit

fer-la, doncs, a casa tot sol, només amb la companyia de laEugenia Grandet i la Ana Karenina , dues cares d’unamateixa moneda, quan va trucar-me en Rob per dir-me quehavíem de parlar urgentment, i que em proposava trobar-nosal Raffles l’endemà a l’hora del te.

En veure’ns ens vam fer una cordial encaixada i en Rob vaanar directe al gra.



297

– M’han ordenat que deturem, momentàniament, lesaccions a la Xina. – Què vols dir que t’han ordenat? No m’havies dit que ningú

no en sabia res del nostre acord? – No he pogut refrenar la requisitòria dels meus

comandaments, ja que dins de la CIA ells saben dels teusèxits degut a la notorietat que tenen en l‘àmbit intern. Ara,per una qüestió de tipus polític, han decidit ajornar aquestoperatiu.

Me’l vaig afitorar, i ell va defugir-me els ulls mentre li vaigrespondre, agre: – Rob, la CIA decidirà el que vulgui amb els seus propis

agents, però jo seguiré fent el que estic fent. Al govern xinèsels furtaré totes les persones que pugui, importants o no, siem pidolen ajut, i no deixaré que la seva violència s’abatisobre tants innocents. Ara la veu d’ell va sonar endurida: – Et treurem les assignacions i quedaràs fora de la Sheng

Dong. Has d’acostumar-te a obeir les ordres que vénen de

dalt, tant si t’

agraden com si no. – Amic meu, jo no obeeixo ordres de ningú. Amb això quefaig m’hi jugo la pell, i del prestigi no te’n parlo perquè jal’he perdut i ho accepto. Fins i tot em temo que també heperdut l’amor de la Jackie. Però no t’oblidis que jo no treballoper la CIA i per tant el que puguin decidir els teus superiorsa mi no em concerneix. – No ens estarem quiets – va respondre, contrariat.

– Vosaltres feu el que hagueu de fer que jo faré el mateix – livaig contestar. – Rescindirem el teu contracte amb la Sheng Dong. – Et repeteixes. Ja m’ho has dit abans això.Els seus ulls s’havien envermellit i al final va optar per

canviar de conversa. L’acomiadament, però, no va ser tancordial com havia estat la retrobada.



298

*****

Dos dies després, vaig trobar la Jackie a l’hora de dinar. Joestava assegut al Green Fish, solitari, mentre llegia la carta

de menjars, i ella s’asseia acompanyada d’un home duestaules més enllà. Havíem parlat feia encara no una setmanai no m’havia dit que pensés venir a Singapur. No ens havíemvist els darrers temps i la vaig notar molt canviada. Totaella, amb un pentinat diferent, un vestit diferent i unaexpressió diferent. En una fracció de segon vaig rumiar:encara no fa mig any i sembla que n’hagin passat cinc o sis!

Impulsivament, vaig aixecar-me per saludar-la, però larebuda va ser ben distant, sense besar-nos, com ho havienestat les darreres trucades. – Hola, Jackie. No sabia que havies vingut – li vaig fer. – Ho vam decidir precipitadament−va respondre eixuta. – Estàs millor? – Sí, estic bé. – Has vingut a celebrar el Cap d’ Any? –

Sí. – Que ens veurem? – No ho crec – i alhora que assenyalava el seu acompanyant

va fer – Et presento el doctor Rusell, un bon amic, companydel meu cunyat i el metge que m’ha tractat els darrers mesos. Vaig saludar-lo amb una encaixada. Era un senyor de

mitjana edat, molt elegant, atractiu, amb cabell negre, nevata les temples, i un somriure fàcil que no amagava un cert

rictus de sobreestima, però. – Hauríem de veure’ns – vaig repetir, tot dirigint-me

exclusivament a ella – perquè necessito parlar-te d’unassumpte molt important. – Perdoni, però no li convé – va interrompre el metge. Vaig considerar-lo cautament, i li vaig deixar anar: – Vostè qui és, el seu metge o el seu guarda? I en qualsevol

dels casos, què hi té a veure si nosaltres volem parlar?



299

El doctor Rusell va restar assegut i mut, sobtat pel meu toagressiu, i jo, dret, de nou girat i mirant-la, insensible alsilenci que s’havia fet a les taules del nostre entorn, vaigseguir: – Què em respons? Amb la mà dreta va fregar-se el front, sobre els ulls tancats,

i va concloure: – Armand, el doctor Rusell té raó, no estic ni en condicions

ni en disposició de parlar amb tu. – Què vols dir, en disposició? Sembla que has oblidat qui és

el responsable de tot el que ens ha succeït. Què ens han fet?Què t’han fet? – Les teves idees... – Què t’han contat? Si em deixes explicar-t’ho sé que em

comprendràs; la meva posició política no és el més important,almenys no més que els meus sentiments. Sisplau, fes-me

confiança. És així de senzill, és una qüestió de lleialtat. – Senyor Giralt, em veig obligat a tallar aquesta conversa.

La senyoreta Roth no està bé i vostè la perjudica – va insistir

el Dr. Rusell.No vaig molestar-me a respondre’l, però curiosament, en unmoment tan crucial, em van venir ganes de riure en escoltaraquella veu afectada dient “senyoreta Roth”, i sense treureels ulls d’ella li vaig pregar altra vegada: – Estic segur que si enraonem ho comprendràs. – Ara no puc; ho sento. Amb el desànim i amb la veu, a pesar meu, ja canviada, li

vaig preguntar: – Et quedaràs molts dies a Singapur? – Només una setmana – va contestar ella, i ràpida, sense

transició, quid pro quo , em va lliurar la darrera puntada,amb una veu que li va sortir tremolosa: – I tu, te n’aniràs ambels teus amics comunistes? Agafat a contrapeu, quasi no vaig saber què respondre.



300

– Segurament sí. Aquests són dies especials per gaudir-losamb els amics que ens estimen de veritat.

No teníem res més a dir-nos i, donant mitja volta, conscientara de l’espectacle de franc que havia protagonitzat, vaig

tornar a la meva taula, vaig recollir uns papers i vaig anar-me’n sense dinar.

Des de l’apartament vaig telefonar a la Kirst. – Me’n vaig a HK. – L’has vista? – Sí. Tot s’ha acabat. – Què faràs a HK? – Allà hi tinc bons amics, és casa meva...a més a més, quant

a la feina, la tinc més a prop. Per a mi res no ha canviat. – En Rob m’ha explicat que, de moment, s’aturaven les

accions. – Ja sé el que diu en Rob – vaig interrompre-la – malgrat tot,

jo seguiré amb aquesta tasca. Sé que hi ha gent que emnecessita i ho faré amb en Rob o sense en Rob.

No sabia la raó per no tractar-la de vosaltres, com una

continuació al primer nosaltres que va dir-me en Rob laprimera vegada que va parlar-me de la CIA i d’ella. – Però Armand, treballar tot sol és molt perillós. – Kirst, ets una bona noia, valenta i lleial. M’hauria hagut

d’enamorar de tu, però a vegades les coses no són com unvoldria sinó com el destí ens les dóna. Deixa tu també la tevacol·laboració amb en Rob; ell no decideix res i tu depens delque mana un altre. Creu-me, desembolica’t d’aquesta

connexió que et durà problemes. – Quan marxaràs? – va preguntar-me, com si no m’hagués

escoltat. – Com més aviat millor, si puc demà mateix, l’ambient aquí

és irrespirable. El meu suposat comunisme m’ha foragitat detot el que estimava; de Singapur, de la Jackie...

*****



301

Vaig fer la reserva del bitllet a Hong Kong via Manila pelsegon dia de gener de l’any 1971. Una vegada tot empaquetati ja assegut a la terrassa per veure la que, probablement,seria la meva darrera posta de sol a Singapur, nostàlgic i

solitari, més indignat que malferit, més humiliat quedesencisat, em disposava a malmetre la darrera nit de l’anydel calendari occidental amb una ampolla del fort i asprelicor xinès a base de melca, blat i altres cereals fermentats,amb els dos llibres, per ser llegits, al costat, i amb laconfiança que els focs d’artifici em trobarien al llit.

Estava mirant indiferent els hibiscs florits de vermell quem’havia regalat ella, quan vaig sentir que picaven a la porta.Era la Kirst. – N ĭ máng ma? −Estàs ocupat? Va preguntar en xinès.La vaig mirar d’esma i li vaig respondre també en xinès: – H ĕ n máng . −Sí, estic molt ocupat.Tanmateix ella va seguir parlant com si no m’hagués

sentit: – Sabia que estaries tot sol i he vingut a fer-tecompanyia. Et porto el sopar. Què beus? – i en aixecar

l’

ampolla va exclamar: –

Mare meva, Wulonghie ! Però com espot beure un licor de 50º?Li vaig fer un gest com dient, què més dóna una cosa que

una altra. – Què vols que et serveixi, whisky? – li vaig oferir. – Ja me’l poso jo, no hi fa res. Va asseure’s a la terrassa després de parar la taula amb les

petites safates que havia dut, on s’encabien diverses menges

xineses. Vam menjar i beure, i per damunt de tot vam parlarllargament; i en acabat, mentre miràvem els focs d’artificique s’enlairaven esplendorosos per commemorar l’arribadade l’any nou, li vaig fer: – Perdona’m Kirst, he parlat i he begut massa i necessito

estirar-me – i dit i fet, vaig dirigir-me, amb el cap enterbolit,



302

a la meva habitació, des d’on mig girat, abans de creuarla llinda, encara li vaig parlar, després d’una pausa: – Quan te’n vagis tanca la porta de cop.La Kirst va quedar-se sola i deuria imaginar-se les runes,

les meves runes, d’aquell home prest a cabussar-se enl’abisme, del que mai no n’havia sabut tant com aquella nit, idel compromís personal al que jo mateix m’havia sotmès peruna causa que considerava justa. Vés a saber què deuriaimaginar-se. Va alçar-se i va entrar a l’habitació on jo m’estava ajagut

sobre el llit amb els ulls oberts, esbargides les penes; perdut,però; i va despullar-se i va estirar-se al meu costat abraçant-me.

II

S’havia aixecat un dia fred però esplèndid, i Kowloon, senseaquella boira que tantes vegades l’enfarfegava i lliure demoment dels destrets revolucionaris dels joves rebels quel’havien atemorida els darrers dies, lluïa assolellada amb lagernació habitual, mentre jo baixava en direcció a la granartèria de Nathan Road, on havia de trobar el senyor Szè, unamic del senyor Liu. Ens vam saludar i vam asseure’ns a

l’interior del Yumama, el bar japonès on jo sopavahabitualment.L’home que tenia al davant, i que atenia pel nom de Szè,

era un xinès de mitjana edat, cabell i bigoti blancs, ambulleres rodones, que vestia a l’estil occidental. Ex catedràticde la Universitat de Pequín, volia que ajudés a escapar el seugermà bessó, un vell professor de matemàtiques ara en plena



303

reeducació a Liuzhu, una ciutat a uns mil quilòmetres a l’oestde Canton coneguda per les mines de zenc i les foneries. A mi no deixava de fer-se’m estrany aquell contacte a plena

llum del dia, ja que jo només solia operar de nit per tal de

defugir qualsevol relació amb xinesos que podia aixecarsospites, no tant entre la gent normal, manifestamentlliberal, sinó en l’entorn comunista dels joves rebels, semprea l’aguait, amb lligams directes amb el Politburó d’endins elcontinent. Així que vaig enllestir la reunió tan aviat com vaigpoder, amb el seu número de telèfon a la mà, amb la promesaque ho consideraria.

Ho havia de reorganitzar tot i, la cosa més important,necessitava nous agents a l’interior, especialment a Xangai ia Canton, ja que, trencada la meva relació amb en Rob,automàticament havia perdut tots els lligams anteriors.Treballar tot sol era força complicat i vaig decidir que hauriade trobar algú que m’ajudés a desenvolupar-me amb unestàctiques diferents a les emprades fins llavors, és a dir, méssolitàries, amb menys suport, i evidentment més perilloses.

Vaig posar-me en contacte amb la Clare Zhang, aquellanoia que un vespre va entrar a la meva cambra de l ’hotel deCanton, a la que vaig ajudar a fugir amb la seva família, ique una vegada aposentada m’havia enviat una targetad’agraïment des del Canadà.

No era menester que li expliqués la feina, només li vaigdemanar si coneixia algú disposat a ajudar-me, un boncol·laborador per les tasques a l’interior del continent. Va

adreçar-me a una amiga, la Zheng Pu, o Sharon Zheng, ditaamb el nom occidentalitzat, que podria trobar a Coloane,aleshores una de les illes de la colònia portuguesa deMacau, la qual era una defensora acèrrima de tots els quefugien d’ençà que els seus pares i el seu germà havien mortapallissats per la guàrdia roja. Vaig ficar-me immediatamentmans a l’obra, primer a través del telèfon, sense explicar-li dequè es tractava, però li vaig explicar que li trucava de part de



304

la Clare; així doncs, vam emparaular una trobada per aquellmateix dia al capvespre, a la rebotiga del senyor Liu.

Eren quarts de vuit quan la senyora Liu descorria lacortina de la petita sala, rere el mostrador, i donava pas a la

Sharon. De primer cop d’ull, la seva aparença va deixar-medesconcertat. Deuria comptar uns 28 anys i era molt prima,amb una cara blanca com de porcellana que emmarcava unsulls allargats, negres, i una boca de llavis fins i atractius.

Vestia un vestit jaqueta de color gris, i em va semblar mésuna executiva de comptes d’una empresa japonesa demàquines de fotografiar que una combatentcontrarevolucionària. Vam començar a parlar, −ella amb un anglès suau i

sintàctic− temptejant-nos, sobre els rituals de HK, lesclàssiques converses dels transbordadors, les tasques usuals,els furts, les bicicletes, els nous túnels, la policia sota latutela anglesa i, genèricament, sobre la situació a la Xina;després, la seva vida de nena a Suzhou, la ciutat de la seda iels canals, els estudis mèdics a Xangai, branca xinesa, la

seva família, funcionaris de classe mitja tant els pares com elmarit, i la seva posterior, aquí amb la veu endurida, fugida.Finalment, va sortir el nom de la Clare. – De què coneix la Clare? – va preguntar-me . – No li ha dit? – No, només m’ha dit que volia que ens coneguéssim, que

havíem de parlar d’un tema molt interessant. – Jo vaig ser qui va ajudar a fugir la família Zhang.

– Oh my God !! Aleshores vostè es... Qing ting! Abans de respondre, vaig observar-la atentament, indecís,conscient del risc que assolia si li donava massa detalls,negligint una resposta ràpida, encara dubtós de si seria prouforta pel que havíem de fer. Al final, però, refiant-me de lameva intuïció, li vaig respondre: – Aquests apel·latius xinesos sempre són més poètics que

efectius. Jo prefereixo Armand. Bé, Sharon, necessito algú



305

que col·labori amb mi per seguir traient de la Xina a totsaquells que ens demanin ajut. Vull una persona intel·ligent,callada, resistent, perspicaç i desimbolta. No només s’ha deprocurar parlar xinès, amb la qual cosa jo ja m’apanyo, sinó

que aquesta persona ha d’ésser xinesa i com menys lligamspersonals posseeixi millor. La Clare m’ha dit que vostèpodria ajudar-me. No em respongui ara si no vol. Ésuna tasca que es retribueix només amb l’agraïment, és adir, que no hi ha res econòmic a guanyar. Els diners els hemde treure amb unes altres feines. S’hi veu capacitada?

Se’m va quedar examinant un moment com si estiguéssospesant la proposta, i va respondre’m: – Per descomptat que sí, però abans li demano que

m’expliqui dues coses: de què viu vostè i què hauré de fer jo.Li vaig respondre a la primera pregunta, dient-li que vivia

dels diners que m’havien donat en acomiadar-me de lesnavilieres, i a la segona, li vaig deixar anar una llista devaguetats deliberada, agra, però, al final: – Vostè haurà, sobretot, de pensar i córrer. S’ha d’estar en

bona forma. Podem agafar trens, bicicletes i barques; córrerpel bosc, nedar pel mar i travessar rius i aigües pantanoses;sempre a les fosques, sempre vigilants, sempre desconfiats i,especialment jo, sempre amagat. Amb una persona xinesa almeu costat podem arribar més lluny i els donarem més feina,però no ens hem de deixar agafar, ja que si ens agafen no ensperdonaran, i la condemna és la pena a mort. Sensepal·liatius. És una tasca on no hi ha res a guanyar, a part de

la satisfacció personal, i molt a perdre. I no parlo només dediners. Podrà compaginar la seva feina actual amb aquestaactivitat nocturna? – Sóc metgessa, encara que aquí treballo en una tasca

comercial dins del sector de la cosmètica, o sigui que notindré cap problema per compaginar el que calgui. Quant alsdiners, tinc prou estalvis per dedicar-los a ajudar els meus



306

compatriotes si em ve de gust. Si sóc forta? Jo vaig venir deXangai a Hong Kong a peu. Vol saber res més? Va agradar-me la seva sang freda, no exempta de

desconfiança, però li vaig voler fer una última pregunta

trampa. – Tal vegada hauríem de pensar-ho, no li sembla? – Per a mi ja està més que pensat. Quan comencem? – va

preguntar-me ella.Molt bé, era de raonament ràpid, desimbolta i agressiva,

així que li vaig fer: – Ja hem començat, avui serà la pedra de toc; sortirem

aquesta nit cap a la frontera. Ho pot fer? – i com que ellaassentia amb el cap, vaig seguir: – Vegem com ensorganitzem; vesteixi’s de jove rebel xinesa, amb gorra i tot, iens trobem en dues hores. Per cert, quedem que jo sócl’ Armand i tu ets la Sharon, d’acord? Va encaixar-me la mà i va fer: – D’acord, dues hores.

*****

En tornar-nos a veure, tots dos ens havíem transformat: joanava amb un xandall gris fosc amb caputxa d’una solapeça i ella semblava més un noi que una noia; sensemaquillar, la cara i les mans brutes o enfosquides, el vestitestil Mao botonat fins al coll, i una gorra que mig li tapavaels ulls. Ens vam avaluar mútuament i, en aparença satisfetscadascú de l’anàlisi de l’altre, vam caminar cap a la

furgoneta vella que tenia aparcada al carrer i amb la queremuntaríem per Yuen Long cap a la República Popular. Vam aturar-nos dos quilòmetres abans de la frontera i,

amagada la furgoneta al bosc, vam travessar a peu pelsarrossars dirigint-nos al poble de Dongguan, on jo ja hi haviaestat altres voltes i el coneixia prou bé. A aquelles hores no hihavia ni una ànima pels carrers i ens desplaçàvem ràpids ien silenci. Vam mirar el rellotge, eren les tres de la



307

matinada. Vam entrar per la porta del darrere de la casa onhi havia la centraleta telefònica per tal que la Sharon poguésconnectar amb Liuzhou.

No li despenjaven el telèfon i ja gairebé ens donàvem per

vençuts quan una veu malhumorada li va preguntar quèvolia a aquelles hores. La Sharon li va explicar que era lagermana del senyor Szè i que era molt urgent que hi poguésparlar a causa de la gravetat en què es trobava el seu pare.

Vençudes, aparentment, les reticències que li posava lapersona de l’altra banda, ens vam armar de paciència, ja quela va fer esperar vint minuts, amb l’ incertesa, en no escoltarres, de si la connexió s’havia tallat.Però finalment s’hi vaposar ell. – ē i ?Ella, conscient que l’operadora, i més a aquelles hores, els

estaria escoltant, va parlar ràpida: – Hola, sóc la Wong, la teva germana; vull dir-te que el pare

està molt greu i hauries de venir ràpid si el vols veure viu. – El pare? – va respondre l’home. –

Sí, el pare; el nostre germà Huilei m’

ha dit que et truquésperquè ho sabessis; quan pots sortir? A l’altra banda de la línia s’hi va fer un silenci expectant,

que va trencar-se en arribar la veu del senyor Szè: – Suposo que demà mateix. Haig de demanar un permís de

desplaçament especial. – A quina hora puc telefonar-te demà? – Truca’m al matí a quarts de deu, que és l’hora del segon

esmorzar. – Molt bé, fins demà a quarts de deu. Alleugerits per la tasca feta i amb tots els sentits

aguditzats, vam seure a terra per dilucidar el proper pas adonar. Jo, derivat d’altres experiències, partia del supòsitsegüent: – L’haurem d’anar a recollir, ja que si està malalt com m’ha

dit el seu germà, ell sol no arribarà enlloc. A veure què et



308

sembla el pla: tornem enrere per anar a Macau, on deixaremla furgoneta, i d’allà pugem a peu cap a Zhongshan. Lanostra avantatge és que aquella zona està poc vigilada.Segurament ell agafarà el tren fins a Zhaoqing, on

l’esperarem nosaltres. – És una bona idea ja que podem passar la furgoneta en un

dels ferris de Kowloon o de Hong Kong a Macau. Total estriga una hora i dos quarts – va informar ella – . Ho conec bé.

Allà s’està tranquil. Vam desfer el recorregut en silenci i en el primer ferri, a

trenc d’alba, vam travessar a la colònia portuguesa, on hivam deixar la furgoneta. Vam tornar a entrar a la Xina apeu, per aquella banda, i vam endinsar-nos pel bosc totseguint el curs del riu i amb l’ajut de la meva brúixola.Exactament a les 10.35 ens trobàvem a la vora deZhongshan, des d’on la Sharon va trucar al nostre primerfugitiu en equip. Aquest li va explicar que ja tenia eldocument de desplaçament signat, que li donava opciód’anar-se’n immediatament, i que sortiria en el primer tren

que trobés en direcció a Pequín amb la connexió des deWuhou o Zhaoqing. La Sharon li va comentar que era millorque agafés el tren fins aquesta última estació, on ellal’esperaria al cap de dos dies pel matí i anirien plegats aveure al seu pare a l’hospital de Pequín. Vam estar tot el dia ocults als afores, i amb les primeres

ombres nocturnes vam posar-nos a caminar pel costat delcurs d’un rierol que ens va portar al riu XiJiang. En arribar

el matí següent als afores del poble de Foshan estàvem moltcansats i afamats. Ja ens havíem cruspit la fruita i l’arròsque portàvem i la Sharon va haver d’apropar-se al poble acercar alguna cosa per menjar. Per la carretera malempedrada passaven, de tant en tant, camions amb noies inois joves que presumiblement anaven a destinacionsllunyanes per ser reeducats. Era vital no veure a ningú, i laSharon s’amagava precipitadament si escoltava el remor que



309

s’acostava; finalment va trobar una granja miserable ambdos pagesos enfeinats, a qui els va comprar unes panotxesbullides i un grapat d’arròs fregit posat a sobre d’unes fullesde morera. Però enfrontada a les seves mirades matusseres

no se’n va refiar i va marxar apressada. Tornava pel margedel camí, i en trobar-nos va dir-me que no estava segura queno l’haguessin seguit. Estàvem a l’aguait, mentre menjàvem,quan vam sentir els escruixits del motor d’un camió ques’apropava i s’aturava a pocs metres del nostre amagatall.Des de dins del boscatge ella va veure que era un delspagesos acompanyat per un noi amb l’uniforme dels jovesrebels.

Mentre guaitaven el terreny, desconfiats, jo vaig senyalar ala Sharon el noi jove amb la indicació que em deixés el pagèsvell per a mi. En un moment que els altres estaven d’esquenavam sortir d’una embranzida, jo amb un pal i ella amb lescames pel davant, i els vam colpejar al cap. No crec ni quearribessin a veure’ns.

Esperitats, vam conduïr el camió carretera avall, amb

tantes presses que vam errar la direcció i ens va costar unabona estona, sempre per camins secundaris, trobar el riu.Conduíem sense perdre’l de vista, a contracorrent, i no

veiem a ningú, com tampoc cap rètol que ens indiqués onanàvem, entre els arrossars, a vessar d’aigua, solitaris. Finsque vam pujar a un pujol des d’on es veia el curs encaixat delriu entre parets rocoses i des d’on vam sentir llunyà el xiuletd’un tren, cosa que ens va permetre deduir que era el que feia

el trajecte Zhaoqing-Canton.Havíem conduït unes hores sota la pluja i, al final, elcamió, precedit d’unes raneres, s’havia aturat per falta decarburant. Vam menjar l’arròs que ens quedava i vamestirar-nos a esperar la nit a l’aixopluc d’uns cedresaromàtics.

En posar-nos de nou en camí havia parat de ploure i hovam fer sota una foscor i un silenci gairebé absolut, només



310

trencat pels sorolls del fullam i de l’aigua del riu. Semprecaminàvem a contracorrent i, de tant en tant, veiem algunesbarques estretes i allargades damunt de les riberes. Pel quefa a la meva acompanyant, estava gratament sorprès de la

seva força, o millor dit del seu nervi; alimentada per l ’odi nos’havia queixat ni un moment, ni de dolor, ni de la mullena,ni de cansament, ni de gana.

Havíem arribat a Zhaoqing la matinada del segon dia, inovament vaig quedar-me al bosc mentre ella s’atansava al’estació a esperar al senyor Szè.

Havia transcorregut una llarga estona que a mi emneguitejava, ja que contínuament sentia passar trens i ellano tornava. Finalment vaig veure venir de lluny la figurainconfusible de la Sharon, però no eren dues figures les quevenien, sinó tres les que s’acostaven al turó on jo m’amagava.Eren dos homes grans, abillats iguals, amb les gorres il’uniforme verd. Vaig esperar que la Sharon fes lespresentacions: – Armand, el senyor Szè i el senyor Yuqian. –

N ĭ men h ă o –

molt de gust, vaig fer, allargant la mà. – N ĭ h ă o – molt de gust, van respondre.I girat a la Sharon, li vaig preguntar: – Què ha passat? Heu trigat molt. Com és que són dos? – Perdoni, senyor Giralt, la culpa ha estat nostra – va parlar,

llastimosament, amb un anglès molt polit, el senyor Szè. Eraclavat de cara al seu germà bessó. – Aquest és un bon amic, company de la universitat, que

m’ha ajudat molt; no el podia deixar allà. No els molestarem. – D’acord – vaig acceptar amb recança – ens quedarem tots

quiets aquí fins que es faci fosc. Té permís de movimentsvostè? – vaig dirigir-me a l’altre home, el senyor Yuqian. I enpercebre que movia el cap negativament, vaig enraonar,mirant-la a ella: – De fet és una pregunta baldera ja que, havent marxat tots

dos, els permisos ara ja no valen. Sharon, hauríem de



311

discutir urgentment un pla de tornada a Macau diferent delque havíem decidit, perquè els deuen estar buscant fa hores.El que havíem previst abans, que tu i ell agafaríeu el tren i jomarxaria a peu, ja no pot ser. Ara el que siguem quatre ho

canvia tot, i a més, fugitius.Mentre els dos homes grans s’havien assegut a terra a

descansar, nosaltres, una mica apartats, parlàvem sobre lamillor manera de tornar. Jo li deia: – Travessar un tros de Xina amb aquest dos avis em fa

bassarda. Ja deuen haver donat l’alarma, i ni que hovolguéssim fer amb ells no podríem caminar pels boscos unasetmana; no cal pensar en els camions que passen carregats,i que a més són perillosos; el tren també és insegur pelscontrols que s’hi fan. Crec que hauriem de fugir en barca finsa baix de tot. Sort dels rius xinesos que hi ha arreu! Nopodem perdre temps, és l’únic transport viable, riu avall – lade vegades que, en el decurs d’aquests afers, agrairia al’aigua fluvial l’ajut que sempre va donar-me. – Tots quatre no hi cabrem. –

Ja ho he pensat. Vosaltres tres anireu a dalt, tu amb el palllarg del timó, i jo t’ajudaré empenyent des de ’l'aigua. No hiveig cap altra solució. He vist passar alguns pescadors enaquestes barques allargades; amb una mica de sortn’agafarem alguna – vaig decidir. – Però no resistiràs tanta estona al riu a ple hivern – va dir-

me.Malgrat la gravetat del moment, vaig ser conscient que era

la primera frase llarga que ella havia deixat anar discutint-me una estratègia, i en el fons vaig saber que el que ellahavia dit em feia recuperar l’equilibri, m’asserenava, peròalhora m’impedia doblegar-me. Li vaig fer un gest amb lesmans com dient que no hi havia res més a parlar.

Els dos homes vells ens atalaiaven de lluny, amb un secrettemor que no ens els volguéssim emportar, i tot sentint-me



312

culpable per la llarga deliberació i per la seva angoixa, elsvaig tranquil·litzar mentre els hi explicava el pla. A negra nit vam veure arribar un pescador amb un cistell

de peix; l’home va deixar la barca a la riba i va pujar

penosament ajudant-se amb un fanal fins a la seva cabana.En apagar-se la llum d’aquesta, vam baixar amb cura i vampujar a la barca. Jo m’agafava al darrere empenyent-la, elsdos avis estirats, i la Sharon a la punta també del darrera,dreta, enfonsava el bastó fins al fons del riu per donar-seimpuls, girar i avançar lentament fins al mig del corrent,on donant la volta al bastó va remar fins a deixar-se endurriu avall. Vam haver de sortir del riu, mentre el dia clarejava, per

amagar-nos i perquè a mi se m’enganxaven animalons petitsde riu i tremolava per la humitat i el fred. A fora vaig haverde despullar-me des que tenia tot el cos ple d’unes pegellidesd’aigua dolça enganxades com ventoses a la pell, i en no tenirestris per cremar-les i separar-les, com es feia habitualment,la Sharon me les havia d’estirar, enduent-se, en el intent,

cabells i pell. Em va revifar amb un masatge per tot el cos,fort i intens. Després va estendre la roba perquè s’assequésamb l’aire i el sol matiner, i quan estava mig seca vamrecollir-la i vam amagar-nos al recer del bosc. A la posta de sol, defallits de fam i de son, vam reprendre el

viatge a bon ritme. Hi havia moments que el riu baixava moltràpid i no era fàcil dominar la barca. Amb les primeres clarors de l’albada vaig fer saber a la

Sharon i als dos avis, amb un fil de veu rovellada: – Estem arribant. Sharon, estira’t tu també que jo us guiaré

fins el delta. La costa està allà al davant, si ens veuen elsguàrdies de la frontera abans de que disparin salteu a l ’aiguai tracteu d’arribar a terra nedant. No hi podem fer res més,no els deixis sols, només que us deixeu portar pel corrent jan’hi ha prou; si no ens detecten entrarem directament a la



313

península. La missió ens reclama un esforç suprem, però crecque ens en sortirem.

No ens van veure i jo estava totalment esgotat quan vaigaconseguir que la barca s’aturés a l’altre marge del port de

Macau. M’havia quedat garratibat a la popa, i gairebéinconscient no podia sortir de l’aigua per la hipotèrmia i lesrampes que m’abassegaven, al que s’hi havia d’afegir lespicades dels bitxos enganxats per tot el cos. Entre els doshomes i la Sharon van estirar-me i van netejar-me novamentla brutícia mentre m’eixugaven amb les seves jaquetes,fregant-me activament el pit i les cames, fins a refer-me lacirculació i retornar-me la consciència. Després ella vamarxar a cercar la furgoneta mentre el senyor Szè, amb lesúltimes forces, acceptava de bon grat l’ajut d’una dona queens havia vist i que ja se’ns apropava amb una tassa de tecalent i unes peces de roba usada però seca.

La resta no va ser difícil; una vegada a la furgoneta,havíem deixat els avis davant la casa del germà del senyorSzè i nosaltres ens havíem separat a l’estació del ferri.

Hores més tard, resguardat a l’

apartament, un cop benensabonat, dutxat amb aigua calenta, i donat una ullada ales rodanxes vermelloses, clapades per tot el cos, relaxat,pensava el que estarien fent en aquell moment les autoritatsxineses respecte a la desaparició dels dos vellets. Amb elsulls tancats i un got de licor de cereals a la mà, escoltava elNessum Dorma de Turandot, quan van trucar a la porta.

Vaig entreobrir els ulls sorprès perquè no esperava cap

visita. Mai ningú no m’havia visitat.Era la Sharon, ja vestida d’executiva, que em preguntava sipodia entrar. – Sí, però és una imprudència – li vaig fer saber – ja que jo

passo per ser un comunista maoista convençut i turepresentes el contrari. No és convenient que ens relacionin,

ja que si ho fan se’ns ha acabat la feina i l’existència.



314

Nosaltres només podem veure’ns al vespre, i com més foscmillor. – Com els ratpenats? – Exactament – li vaig respondre, sense escapar-se’m el deix

suaument sorneguer de la metgessa.Ella va entrar al petit rebedor i va observar amb aire

encuriosit i crític l’estança que, suposo, li explicava algunacosa de la meva quotidianitat. Li vaig preguntar: – Vols beure alguna cosa? – El mateix que tu. El maotai m’està bé. Però deixa’m

primer que t’unti amb aquesta pomada desinfectant que t’heportat els punts encetats de la pell. Va llevar-se la jaqueta i, aplicada i concentrada, va

repassar tota la pell vigilant que els punts irritats quedessinben coberts pel seu ungüent.

Més tard, mentre assaboria la forta beguda xinesa, vapreguntar-me: – Quan hi tornem?La vaig fitar sorprès. Per un moment havia temut que ella

vingués a cercar sexe, amb el convenciment que si aquest fetes produïa desfaria l’aliança acabada d’encetar. Però no,aparentment era una altra cosa. A la Sharon, la motivacióque la impel·lia a l’acció era l’odi, una droga que l’obligava amoure’s en contra dels que havien assassinat a la sevafamília. I ara havia descobert el sistema per colpejar-los. Vaig provar de reflexionar: – Sharon, deixa’m respirar; tinc el cos ple de màcules, fet un

fàstic. D’altra banda, no ens convé ser massa ambiciosos jaque si no anem en compte ens trobaran. Ells avui, ara,estaran pensant com se’ls han pogut escapar dos homes vells,dos avis venerables als qui havien humiliat; trigaran unsdies en lligar caps, i per bé que nosaltres comptem amb elfactor sorpresa i amb els canvis i els moviments defuncionaris, no ens en podem refiar. Hem d’aquietar-nos, i tu



315

hauries d’apaivagar el teu odi, que un dia et pot trair. Per lanostra feina necessitem romandre amb el cap fred. – Sé controlar-me – va fer ella, mentre enlairava la cara en

tant que els ulls li llampegaven. – Ja ho sé, però hem de ser molt astuts. Els seus serveis

d’informació deuen estar buscant-nos, sobretot a mi. No elspodem prendre la gent de les mans eternament. – Precisament ara és un bon moment, perquè hi ha

moviments sospitosos a Canton, i es parla que Lin Biaopodria estar-hi al darrere. – Què en saps? – Lin Biao ha canviat aquests darrers temps tots els

comandaments militars de Canton i hi ha posat els seusfidels, el que permet suposar que ha engegat algunaestratègia per apoderar-se del govern. És probable que esgeneri una lluita a dalt de tot entre els seguidors de Mao iels de Lin. – I de Zhou En Lai, què se’n diu? – li vaig preguntar. – Que es quedaria amb el guanyador. –

Creus del cert que Mao pot caure? –

vaig fer dubtós. – Sí, perquè penso que a part d’uns quants pagesos del’interior, hi ha poques persones que se’l creguin. – Vas molt errada – li vaig dir – . I si m’ho permets t’ho

tornaré a repetir: l’odi no deixa rumiar bé. Mao té un 90% deseguidors, i de ben segur que em quedo curt, perquè lamajoria del poble creu que ell és el gran benefactor i que elsmals que els han sobrevingut s’han derivat de la

incompetència dels altres. El prestigi del president, mal queens pesi, està incòlume, i només els que estan vora seu sabenquè passa realment: com per altra banda ja deus saber, unacosa ben normal en totes les corts autocràtiques. Estic bensegur que si ell caigués, els que quedessin donarien la culpaal seu entorn, no endebades la seva figura és massa gran permalmetre’s i a recer d’ella s’hi guaririen tots els que



316

poguessin. Ens agradi o no, Mao ja és una part important dela història de la Xina. – Sembla que el defenses prou bé, tu. – Hi ha molts timoners, per dir-ho simplement, i tots són

incomparables. Nosaltres, al capdavall, li haurem furtat cento dos-cents fugitius, vols dir-me què és això comparat ambgairebé sis o set-cents milions de xinesos que mai abans nohavien tingut una fe en el futur com ara?

No va respondre’m, va beure’s el maotai d’un glop, es vaalçar decidida i va marxar.

Quan la Sharon havia marxat encara vaig restar unaestona rumiant el que m’havia dit. Seria possible un correntcontra Mao en el si del mateix govern? Qui podia atrevir-se aatemptar contra un déu vivent? Contra l’home que als ullsdels seus compatriotes, deixats en la misèria en el decurs demilers d’anys, els havia promès un món millor i més just? Vaig ficar-me al llit i vaig pensar en llegir El mite de la

croada de Franco de Southworth, però vaig adormir-me,potser perquè estava cansat, potser perquè aquest no era el

llibre més adient en què pensar ara, o potser perquè tant sevalia el que Sothworth escrivís d’un fet en un món tan distinti amb un origen tan distant. El darrer pensament abans detancar els ulls va ser, però, que ambdós personatges, Francoi Mao, tenien alguna cosa en comú. Segurament la fredordavant el sofriment dels altres. O la manipulació i l’astúciainstintiva.

*****

En aquesta època, amb la Sharon havíem fet incursions detota mena i els havíem pres de les mans, de les dels jovesrebels i de les dels guàrdies rojos, unes seixanta personesmés. I tot i els meus esforços en contra, que tant rebutjavenles meves conviccions, de vegades em sorprenia a mi mateiximaginant-la nua i expressiva, o tractant d’endevinar el tactedels seus pits suaus. Aquests pensaments, tot i el meu



317

tarannà distant i cautelós, també m’havien permès mirar-laamb uns altres ulls i conèixer-la millor. Era forta i tendraalhora, amb uns ulls tristos i apagats que de cop s’encenienamb unes guspires flamejants per un detall incert, i també

irònics, desconeguts, cridaners, que despertaven els meusinterrogants envers els seus sentiments més íntims. Comaquells moments en què en discutir un nou pla estava ben alcas, sense perdre una paraula, fixes en mi les parpellesinamovibles. Amb una lleialtat irrenunciable. Amb unaconfiança absoluta. En aparença incrèdula i de tornada detot, en el fons cercava algú que l’estimés per donar-se senseconcessions.

Solament una vegada vaig abraçar-la, en acabat d’explicar-me, excepcionalment entre sanglots, la desaparició del seuespòs i el decés, després d’innumerables suplicis vergonyants,del seu pare, Zheng Libin, a mans del guàrdies rojos. Ell, quehavia estat un funcionari important del govern i company deMao en la Llarga Marxa, afectat anys ençà de tuberculosi,havia mort ignominosament, com tants altres. Un personatge

públic per el qui l’

ètica i els principis socials del comunismeeren insubornables. Quant a la mare, les fortes discussionsamb els vells companys de partit i govern, a l’objecte de retre-li un acomiadament oficial, van acabar amb la sevaresistència; un envelliment sobtat i la mort

“Només em quedava el meu germà petit i el vaig cercar,fent-me malveure arreu, tot demanant les dades als serveisde deportació social, fins que un amic de temps ençà del meu

pare em va informar en secret sobre el seu traspàs, en uncamp de reeducació. Arribada al límit – amb el deshonor delsmeus pares també havia perdut la meva segona família, ladel meu espòs – ,vaig deixar-me trepitjar, jo, una metgessaprestigiosa, fins l’extrem de pidolar menjar pels carrers deXangai i dormir en llocs infectes. Però vaig aconseguirescapolir-me dels enemics, físics i vitals, barrejada entre elsaldarulls de la jovenalla que es movia per l’entorn de la



318

Revolta Cultural, fins i tot fent cures urgents si calia. I propd’embogir de fàstic, d’odi, de soledat, de malsons i d’angoixa,en un moment de lucidesa vaig renéixer i vaig decidirmarxar.La fugida, a estones a peu ferm i altres a peu ròssec,

des de Xangai a Canton i tot seguit des d’aquí a Hong Kongem va capgirar, i d’una jove i competitiva metgessa vaigesdevenir un ésser dur, indeformable, a estones més a propdels animals que dels humans. El canvi, posterior, de la noiaque va arribar a Hong Kong , eixuta, aspra, mossegada per lavida i pels animals del bosc, en una executiva de comptes,solament es pot explicar per la meva voluntat de ferro, elmeu instint de supervivència, la meva intuïció innata, talvegada la meva intel·ligència, i els innumerables treballs detota mena que vaig haver d’acceptar. Sempre més, però, m’haquedat el rerefons d’una dona temorosa d’estimar i prendremal”.

De fet, sense voler-ho ni ser-ne conscient, jo vaig ser elprimer que li va retornar les ànsies de viure, el sentir-senecessària, el sosteniment mental, i d’aquí estant, la

revolada de la sensualitat i el consegüent neguit delssentiments.I aquell dia, estrenyent-la entre els meus braços, mentre

ella, finalment, en parlar de la seva vida, buscava unaixopluc instintiu, el mascle que duia dins va enlairar-se ennotar els seus pits tremolosos, la meva pelvis presonera delsseus malucs ferms, les seves mans prement-me el clatell.Segur que ella va sentir el meu cos irrefrenable, però no va

separar-se ni es va allunyar, senzillament va quedar-seindescriptiblement quieta, expectant, com un nadó al quibressolés. I tot seguit va girar-se per guarir-se en un racó,silent, asseguda a terra amb la cara entre els genolls,confusa, i alhora certa i esverada, d’entendre i entendre’s.

M’hi vaig apropar i agenollat la vaig estrènyer entre elsmeus braços i, en veure-la submisa, amb els ulls tancats i elsllavis tremolosos tot esperant la meva decisió, vaig besar-la



319

tendrament primer i apassionadament després mentre lesnostres mans s’endinsaven cobdicioses entre els vestits.Despullats vam aturar les nostres ànsies per mirar-nos alsulls i acaronar els nostres cossos fins que vam fondre’ns en

una possessió espurnejant i violenta, suau i inacabable.*****

Un dia va trucar-me en Rob. Feia gairebé mig any que nosabia res d’ell, i va sorprendre’m que em digués que estava aHong Kong i que em volia veure. Vam trobar-nos al Shangri-La per sopar, rodejats per les vistes del Pic i del Port

Victòria. Com en els vells temps. De primer antuvi, el vaig

notar lleugerament fred, un fet raonable si recordavacom vam acabar. I amb el plat principal al davant, va judicar: – Sé que has treballat de valent aquests darrers mesos. – He anat fent, sí. – vaig respondre, sense allargar-me. – Fins i tot m’han dit que operes amb una col·laboradora

molt eficaç que t’ajuda amb l’embolic de la troca xinesa – vacontinuar ell. – Quina retòrica! Veig que estàs molt ben informat. Vols dir-

me de què vols parlar? – Voldríem encarregar-te una feina.Me’l vaig mirar encuriosit, mentre esperava que continués. – Es tracta d’un home important, del govern, que vol fugir.

Està a Pequín. – A nosaltres ens agrada treballar en un radi d’acció prop de

la regió de HK. A Pequín no hi anem perquè està massa lluny

i la fugida no és fàcil. Una vegada ho vam fer per Corea, demanera molt complicada, i la darrera, fa pocs dies, vam tenirtants problemes per escapar que no em ve gaire de gust derepetir-ho.

*****

Dues setmanes abans havíem aconseguit fugir de Pequínamb el matrimoni Sui, però ens seguien de tan a la vora i els



320

dos cridaven tant l’atenció per la seva distinció natural, queel tren on ens encabíem no em donava prou confiança, i enveure pujar una patrulla a Linqing vam baixar sense que honotessin, però precipitadament. Amb la Sharon que obria la

marxa i jo al darrera, els Sui quedaven amagats al centre, itots quatre, sense aixecar els caps, vam descendir per l’altrabanda. La pluja no ens deixava veure res i la Sharon vaxiuxiuejar-me que el millor seria aixoplugar-nos dins d’unsvagons de fusta que es veien abandonats. De fet tot el plas’havia destarotat d’ençà que ens havien fallat els contactesamb els que havíem coordinat la fugida. No havíem sabut resmés d’ells i ens temíem que havien estat interceptats. Ara, agairebé mil sis-cents quilòmetres de distància de Hong Kong,ens tocava improvisar i, més que res, trobar un sistemaalternatiu de fugida, lluny de les patrulles que ja devien tenirben apamada la informació sobre els nostres possiblesmoviments.

La Sharon va comentar-me: – L’únic sistema que ens queda és fugir pel Gran Canal. –

Et veus capaç de portar-nos-hi? Hi haurà prou aigua? – A la primera pregunta, sí. A la segona, no sé amb quèens trobarem. El Gran Canal està molt deixat i,probablement, hi haurà zones no navegables.

– D’acord. No hi pensem més, com que no hi ha una altraalternativa, posem-nos en marxa.

El Gran Canal de la Xina era una mena de riu artificialque comunicava Pequín amb Hangzhou. Construït feia uns

dos mil anys, havia estat no solament una obra grandiosasinó també un espectador de la vida xinesa que s’haviadesenvolupat al llarg dels seus vora de dos mil quilòmetresde longitud. Les aigües hi confluïen dels rius amb els que escreuava, o amb els que s’ajuntava, com el riu Groc, el Li, elJia i altres. A Linquing, on estàvem nosaltres, el riu Wei erael proveïdor del tros del canal Huitong.



321

Vam comprar un símil de gavarra petita pel transport dellenya i ens vam posar en moviment. Vam sobreviure durantnou dies en unes condicions infrahumanes; navegàvem, ensamagàvem, arrossegàvem la barca per terrenys no

navegables i menjàvem el que podíem. Amb el matrimoni apunt de defallir, superades les primeres vergonyes i perdudatota la distinció, vam lluitar, tots junts, per la subsistència.Fins que un jorn vam sortir pel tros del Gran CanalJiangman.

La ciutat de Hangzhou, on sortia el canal, respirava un certaire bucòlic al voltant del Llac de l’Oest, i una vegada aquí ala Sharon no li va ser difícil trobar un dels nostres contactes,que ens va amagar tres dies fins que va poder dur-nos aXangai en un camió. Des de la gran ciutat vam agafar el trenfins a Canton i des d’aquí un vaixell amic ens va dur a HongKong Vam arribar-hi gairebé dues setmanes després d’haversortit de Pequín, amb els Sui als ossos i tots més morts quevius.

No és el meu millor record, no.

*****

– Qui és aquest personatge? – vaig preguntar a en Rob. – És un alt funcionari, a nivell de sotssecretari, molt proper

a Zhou En Lai. Us donaríem cobertura oficial. – Caram! Voleu embolicar-vos fins al punt de fer-nos visats

falsejats? No vas explicar-me que els teus superiors m’havien

foragitat? Amb mi no tindreu cap problema, però com us hofareu amb ella? – A ella li canviarem els cognoms i el lloc de naixement. Vaig romandre en silenci per endevinar quin seria l’abast

de la missió, ja que, fins i tot em proposaven quem’acompanyés la Sharon.

Li vaig preguntar: – Qui són els vostres agents? L’equip antic?



322

– Aquell equip es va desfer al decidir posar fi a aquestafeina. – M’agradaria enraonar-ho amb la meva companya. – D’acord, parla el que necessitis – va fer en Rob.

Li vaig respondre: – Sota quina cobertura la faràs entrar? – Ja t’ho he dit, amb un nom fals, com a intèrpret de la

missió comercial, no debades allà es parla el dialecte deShandong i ens consta que ella el parla prou bé.

No hi havia gaires més coses a dir-nos així que ens vamseparar, amb la meva recança, però, sobre si el control de lamissió estava o no en les meves mans. Vam convenir telefonar-nos el dia següent, després que jo

ho parlés amb la Sharon.*****

Ens havíem trobat a l’Star, tal com acostumàvem a fer-ho siteníem alguna cosa entre mans. No ho va dubtar ni uninstant. Feia temps que treballàvem plegats, ens aveníemmolt bé, i jo ja m’havia habituat que si volia assegurar l’èxitde les missions, l’estratègia l’havíem de discutir plegats. Noera dona de treballar darrere d’un home sinó al costat, braçcontra braç.

Després d’aquella primera nit no havia tornat més al meuapartament, i sempre m’ha quedat el dubte de si la visitahavia estat de cortesia o si realment cercava alguna cosamés, sobretot recordant les posteriors incidències. No

solament sexe sinó una escalfor amiga, algú que l’

escoltés ique l’estimés, com més tard ho vaig fer tan sovint entre elsboscos i els arrossars. Una ànima erràtica com la sevanecessitada d’estima. Amb el temps he acabat comprenent elque suposa no tenir amics ni parents, i ella estavaabsolutament sola, com ho estava jo. Per aixó el nostre amorse sostenia sobretot per la comprensió de les nostres soletats.Sempre feiem l’amor al bosc i a vegades en alguna cabana



323

abandonada. Quan estavem massa cansats degut a algunaincursió matusera ens estiravem a foscanit un al costat del’altre amb la intenció de dormir, i en no trigar més de dosminuts jo sentia com ella aixecava la flaçada i, tal qual un

missatge misteriós, una litúrgia màgica que repetia cada nit,s’acomodava d’esquenes al meu cos. El meu pit contra la sevaesquena, les seves natges rodones i suaus, premudes a lameva pelvis, i el meu sexe somort, arraulit entre la fondaladadolça de les seves cuixes. Llavors m’agafava la mà i passant-se-la per l’aixella la premia contra els seus pits, petits irodons. A vegades jo entre somnis sentia que la meva mà,com si tingués ànima pròpia, s’atansava fins al seu sexe, i ladeixava allà descansant com la closca d’una valva. Així ensquedavem adormits fins que els primers raigs de sol i el cantdesfermat dels ocells ens despertaven i els cossosimpetuosament ençetaven la música meravellosa de l’amormatiner. Vaig adonar-me que no hi ha res que uneixi més a una

parella que el compartir el perill latent, o la sensació de mort

imminent, amb el sexe. En aquest cas els ulls ho diuen tot iles mans parlen un idioma universal quan, amagats rere unsmatolls, amb les mans enllaçades i la respiració de l’altresobre el pit, els ulls es troben i la sensació de seguretat ésimmensa. Llavors la comunió amb allò que és universalajuda a apaivagar la respiració. I aquesta mateixa sensacióassoleix que la necessitat del contacte sexual s’acreixi.Quantes vegades després de superar un perill indefugible

coronàvem l’alleujament i l’èxit d’un bon amagatall amb lafollia d’un desfogament amorós en què els sentiments il’emoció ho esmerçaven tot, i on la meva boca insaciablenecessitava beure tot el que la seva boca i els seus pits dolçosi el seu sexe sucós com les fruites dels bosc m ’oferienplanerament. Era aleshores, amb els seus gemecs, els seusllavis humits, les seves mans prement-me l’esquena i lesseves cames entrellaçades sobre els meus malucs, quan



324

formaven un anell que m’emmanillava joiosament l’anima, ique ella es negava possessiva a desfer.

*****

Vam atracar al port de Tianjin el cinc o el sis de juny de1971, no recordo amb exactitud el dia, però recordo bé queera un dissabte. Amb en Rob havíem acordat que ensallotjaríem a un hotel de Pequín, des d’on un tal senyor Zhaoens trucaria des d’un telèfon particular per posar-se d’acordamb nosaltres. La Sharon seria el contacte privilegiat gràciesa la seva parla fluida, i un cop identificats fugiríem en el

cotxe oficial, de nit, cap al port de Tianjin, on ens esperaria elvaixell. La distància entre les dues ciutats en cotxe erad’unes quatre hores.

Jo no estava tranquil del tot ja que hi havia una cosa, unaspecte, un punt, un no sabia què, que em neguitejava.

Altrament, ignorava on estava la falla o si n’hi havia cap.Discutíem amb en Rob l’estratègia a seguir i jo li observavadetalls de poca concentració, com si no li importés gens nimica l’èxit de la missió. Però dubtava de la meva pròpiadesconfiança per la nul·la propensió a deixar-me manardesprés dels darrers mesos de treballar amb total autonomia.Finalment, abans d’abandonar el vaixell, vam fer-nos unaencaixada amb l’acostumat: – Sort i a reveure.Havíem acabat d’aposentar-nos a l’hotel, i a l’hora

convinguda la Sharon va parlar telefònicament amb el senyorZhao. Jo seguia el ràpid diàleg, amb les acostumadesinflexions tonals del mandarí, a més a més, barrejades ambalguns modismes dialectals de Shandong, que emdificultaven entendre totalment què deien, fins que, unavegada finalitzada la conversa, ella em va explicar: – Hem quedat que fugirem aquesta nit a les dotze. – Això ja ho he entès. Què més t’ha dit? – vaig preguntar.



325

– Res més. Què m’havia de dir més? – I per què tanta xerrameca? Per dir-vos només això? – M’ha preguntat quants érem, com havíem arribat fins

aquí i si ens esperava el vaixell.

Novament sentia al meu interior el neguit incòmode, ques’acreixia a mesura que avançava el temps, i així li ho vaigfer saber: – Sharon, no ho veig clar. La pregunta sobre el vaixell no em

lliga. No és normal. No entenc aquestes preguntes en unfuncionari, un alt càrrec, que vol fugir i que aparentment jaho ha d’haver discutit i lligat abans de sobres. No sé què dir-te, però aquest mirall trencat de l’armari que tenim aquí aldavant em sembla un mal averany. A més a més no vull nipensar en un altre retorn estordit, novament tan lluny deHK. – En Rob? – És inimaginable. Si ha estat ell se’m desfan les meves

creences en l’amistat. Aixó no obstant fem una prova, diguesa la centraleta que et connectin amb el número que ens acaba

de trucar, a veure qui s’

hi posa. Però abans de telefonarrecorda el que t’he dit tantes vegades, si t’agafen, els dius totel que vulguin saber, no t’hi resisteixis ni et preocupis permi. Tant se val el que pensis. Procura viure, no vulguis seruna heroïna. En aquest país som com unes gotes d’aigua enl’oceà.

Ella va fitar-me intensament, com si volgués fer-me unaobservació, però va trucar a la telefonista de l’hotel a l’objecte

de demanar-l’hi la comunicació amb el número que ens haviatelefonat; la van passar amb una operadora i quan la Sharonli va dir que la disculpés si s’havia equivocat i que li diguéson estava trucant, l’altre li va respondre que estava parlantamb el Departament Central de la Policia de Pequín. Amb un bot va posar-se dreta, a l’instant que el pany de la

porta saltava amb estrèpit i donava pas a una dotzena de



326

policies xinesos que ens encanonaven i ens empentaven aterra sense miraments.

III

L’operatiu havia estat ràpidament executat per part delsxinesos, i en percebre que l’havia encertat desconfiant d’enRob no n’hi havia prou, ja era tard. Estava tancat en unapresó i la Sharon havia desaparegut. Raïa tancat en unacel·la d’un soterrani, amb una sentor de clavegueresinsuportable i un calor ofegós, on només em donaven arròsbullit i aigua. Havia de fer les necessitats fisiològiques en unracó, sense res per eixugar-me, i havia perdut la noció deltemps. M’havien interrogat dues vegades, i en ambdós casoshavia perdut el sentit a conseqüència dels cops rebuts. Em

sentia brut, magolat i amb la certesa que no me’

n sortiria permés que parlés. La meva era una execució anunciada. Empegaven per despit i ràbia, sabent, ells i jo, que el que elsdigués no els interessava ni poc ni massa, perquè ja estavacondemnat abans de començar. Suposo que ja sabien tot elque em concernia, excepte la meva nacionalitat, que per moltque els hi vaig explicar no es van creure ni de lluny que fosespanyola, i ara em demanaven els noms de les persones que

els havia furtat de les mans, amb el seu domicili actual. Acops i puntades van treure’m noms, que ells ja coneixien proubé, encara que no els vaig donar cap adreça actual, entrealtres coses perquè jo no en sabia gairebé cap.

No estava segur del temps que portava allà dins, sotaaquella tortura infame, quan un matí vaig sentir unespetjades que s’apropaven amb una marcialitatdesacostumada. Van obrir la porta i van agafar-me sense



327

miraments entre quatre guàrdies. El que semblava elcomandant va etzibar-me: – Veuràs tu una representació a l’aire lliure. Arrossegat pels mateixos guàrdies, van dur-me a una

cambra espaiosa, plena de papers bruts, espargits arreu, iamb uns grans finestrals enreixats; van amorrar-me,agenollat i amb les mans lligades, a una finestra arran deterra des d’on, entreobrint els ulls inflats, vaig veure a sota,en un símil de pati tancat, un escamot d’afusellament davantd’una figura arrupida a la paret. Anava amb el cap afaitat alzero i tenia tota la cara encetada amb la roba enrogida desang; en aquell moment va aixecar el cap i li vaig veure elsulls com em miraven fixament, i com movia el cap amb unmoviment reflex, negant-ho tot o dient-m’ho tot: Era laSharon!

No sabia si em podia veure bé. Tanmateix li vaigmantenir la mirada, aterrit, ennuegat, però sense vessar unallàgrima perquè sabés que la confortava. Fins que vaig sentirels trets mortals i després el darrer tret de gràcia. El cap dels

que m’

havien arrossegat de la cel·la va dir-me amb unestirabot: – El pròxim seràs tu.Però no van matar-me – com és evident – ni van maltractar-

me més, almenys físicament, de forma regular. D’ençà queem feien un judici públic en què se m’acusava d’alta traïció,d’espionatge a favor de la URSS, i de temptativa d’ajut alsdesviacionistes, procuraven que arribés a la sala del judici

almenys amb la cara en bon estat, i el dia de la mevapresència davant del jutge se’m permetia que em rentés ise’m donava roba neta. Per una reacció del subconscient, enel moment de dutxar-me m’orinava i em feia de ventre,netejant-t’ho, però, ràpidament amb el rajolí d’aigua, perquèno se n’adonessin, cosa que no sempre vaig aconseguir, i queva suposar-me una tortura amb un grau de sadisme afegit.La de voltes que vaig pensar que acabaria mort! Estaven



328

convençuts que era un espia americà a sou dels soviètics,malgrat que jo els repetia una vegada i una altra que no eracert. Aquell dia, el que jo suposava com el de la condemna final,

mentre em duien al jutjat, pel temps exterior vaig suposarque devíem estar a principis o mitjan de setembre. I com unsomni vaig veure tot el que havia viscut en el darrer any imig. Havia perdut un amor, potser dos, o tal vegada tres. I amés havia perdut els meus amics de Singapur, però enaquells moments pensava que havia d’encarar la mort com hohavia fet la Sharon, sense defallir. També vaig pensar en elspares i en Rob. En aquells moments, que jo considerava coma finals, només podia sostenir-me l’amor o l’odi.

Em van condemnar, com ja era previsible sense escoltar-me, a l’execució per afusellament, que hauria d’efectuar-se enel període màxim d’una setmana.

L’endemà, una vegada m’havien deixat la cassoleta ambl’arròs matiner, vaig sentir un tropell inhabitual, portes quepetaven, com de gent afanyosa, i en un primer moment vaig

creure que era perquè em venien a buscar per ajusticiar-me,però que sobtadament va cessar.No va transcórrer ni mitja hora que tot aquell aldarull es va

transformar, d’improvís, en un silenci absolut, trencat noméspel grinyol d’un batent.

Encara vaig necessitar uns minuts dins d’aquell sobtatsilenci per convèncer-me que m’havien deixat la porta oberta.Jo no m’atrevia a sortir, però com que no s’escoltava res

enlloc vaig treure el cap i vaig comprovar, entre les ombresdel soterrani on em tenien reclòs, que no hi havia ningú. Vaigseguir el recorregut que tant bé coneixia de les vegades queem duien al tuguri on m’embastardien i estovaven, iposteriorment per on anàvem al judici. Movent-medificultosament, ja que tenia les cames inflades de nocaminar i tot jo estava adolorit, vaig constatar queefectivament tothom havia desaparegut.



329

Ignorava els motius d’aquella sobtada absència, mentreforçava els peus a caminar per les estances i corredors ipujava els graons interminables, dificultosament, en direccióa la sala infecta on em deixaven rentar-me. La darrera

pallissa m’havia malmès l’esquena i tenia les plantes delspeus encetades, així que vaig observar-me davant d’unmirall, brut i esquerdat, nu de caps a peus; estava tan primque les costelles pugnaven per foradar la pell, i els musclesem sortien com dos bonys afegits al capdamunt de l’esquena.Tenia els genitals morats i inflats i no em podia tocar lesvèrtebres ja que m’havien obligat a fer la figura de l’ocellpenjat, que consistia a sostenir-me despullat, amb els canellslligats a les bigues del sostre amb només les puntes dels peusa tocar de terra i, així penjat, em colpejaven al darrere ambuna tija esqueixada o em donaven descàrregues elèctriquesals genitals.

Llençats a terra vaig trobar uns trossos de roba que emvaig ficar i, lentament, tot fregant instintivament les paretscom qui no s’hi veu i sentint un dolor inaguantable amb cada

moviment, vaig apropar-me a la porta de sortida, totalmentoberta. No sabia on era ni el motiu pel qual tots havien fugit,només deduïa que estava reclòs als afores de Pequín, encaraque desconeixia el lloc exacte. Tampoc sabia on dirigir-me.Esmussat l’enginy, em trobava perdut en un lloc desconegutd’una ciutat desconeguda en un temps desconegut. Vaigtemptejar de nou la paret, per trovar un punt on sostenir-meabans de decidir fugir.

Sense poder embastar un raonament mínimament assenyatper culpa de la meva feblesa mental, vaig marxar d’aquellapresó tan de pressa com les cames m’ho van permetre,mentre em preguntava què podia haver succeït i on podiaanar, amb el desànim de qui s’ha perdut i no sap comorientar-se. Fins i tot dubtava si el que em succeïa no seriauna bogeria mental meva, o un nou parany per destrossarencara més les minses defenses psíquiques que em quedaven.



330

La realitat, però, se’m mostrava clara; aquell miserablecasalot de reclusió havia estat preparat a la nostra mida i,amb la Sharon morta i els guàrdies fugits, jo era l’únic ésserviu que hi quedava. Les raons d’aquell desgavell no sabia si

mai les arribaria a descobrir, però en aquell moment era elque menys m’inquietava.

Sense més contratemps, a poc a poc, vaig caminar per unsender de grava, rodejat de grans camps arranats, amb undesesper evident, ja que els pocs homes i dones que passavenen bicicleta o motos amb sidecars, i als qui atallava, nos’aturaven, i si ho feien no m’entenien o fugien espaordits.

Vaig seguir caminant per una vorera, però vaig aturar-me enveure que s’apropava una moto rancallosa que estirava uncarretó ple de farratge conduïda per un home que venia endirecció contraria.

En veure els meus gestos i l’estat en què em trobava vaaturar-se i mentre jo, amb els llavis destrossats quedificultaven el meu deficient dialecte, li deia Tianjin, ell nom’entenia, però en provar d’explicar-li que volia anar cap a

Dalian, l’

home va indicar-me la direcció d’

on jo venia; vasemblar-me que era també la direcció cap on anava la moto iamb senyes i paraules li vaig demanar per pujar-hi. Ell varespondre amb la parla dialectal, mentre s’ajudava ambmoviments nerviosos dels braços, com si em digués que ell noanava a Dalian i que ara no podia agafar-me, però quem’estirés al marge i m’esperés. Com si em digués: “posa’t arecer i espera’t que ara torno”. Vaig fer el que va manar-me,

tot confiant que fos el meu bon samarità. Vaig mal acomodar-me, repenjat en un arbre, fins que vaigescoltar el soroll que m’indicava que la moto s’acostava denou. L’home havia deixat la càrrega amb el farratge i em feiagestos vius perquè el seguís. Li vaig voler explicar comm’havien apallissat, i ell va examinar-me commiseratiu,mentre m’explicava, ell també, amb un to de veu peuterrós icridaner el que semblava un succés important, mentre



331

acompanyava les paraules amb uns gestos que volien imitarel moviment d’un avió en caure estimbat. Em va semblarentendre que havia passat algun fet transcendent amb unavió connectat amb en Lin Biao, però no sabia què. Havia

caigut algun membre del govern? Havia triomfat un atac d’enLin amb avions? Qui sap si havia caigut el mateix Lin Biao?

Vaig deixar caure uns noms a l’atzar a veure si n’encertavaalgun. Havia caigut Mao Zedong? No, va fer amb el cap.Zhou En Lai? Tampoc, va fer el cap, pacientment. Lin Biao?Sí! El cap deia que sí. Heus aquí doncs, que era Lin Biao elque s’havia estavellat en un avió, i això podia explicar laprecipitació de tots els guàrdies per fugir de la guarida onm’empresonaven. Cansat d’aquest diàleg de sords l’home vaindicar-me amb la mà que caminés rere seu. Ho vaig fer ambdificultats, uns cent metres, perquè ranquejava pel dolor iper les butllofes dels peus rebentades, fins a un punt delterreny on va demanar-me que l’ajudés a aixecar una grantapa rectangular, dissimulada a terra, mentre m’assenyalavaque havíem de baixar-hi tots dos i la moto. Era un pou prou

ample, d’

uns nou metres quadrats, amb unes escales perbaixar fins a una fondària d’uns cinc metres, que donava aun enforcall de corredors foscos i humits, on vam baixar lamoto amb unes cordes.

De sota terra, tot tancat, s’escoltaven sorolls d’animalscorrent i brolls d’aigua arreu. L’home va afermar la moto enuna direcció, va engegar, va encendre els llums i va palmejar-me el maluc perquè pugés al darrere i m’agafés fort.

El túnel al que ens enfrontàvem feia un arc circular d’unsdos metres de diàmetre i era pla a terra, on s’hi havia fet unpetit rierol d’aigua i per on les rates corrien arreu. Nosemblava una claveguera, més aviat era un túnel, un símil derefugi, fet per uns motius que a mi llavors se m’escapavenperò que ara sí que els conec, com queda explicat al finald’aquest relat i, aparentment, d’una gran llargada. Vamarrencar, i jo, agafat al motorista, m’esforçava per mantenir



332

els ulls oberts i alliberar-me del sopor que m’absorbia. Abansde gaire vaig discernir que no em seria impossible romandredespert, ja que els sotracs de la moto multiplicaven el dolor iles punxades les sentia per tot el cos. Jo suposava que devia

tenir les vertebres lumbars afectades, no trencades, però, itambé els ronyons, perquè a la dutxa havia orinat sang.Probablement vam recórrer cent quilòmetres o més, duranttres o quatre hores; de fet la moto no podia afanyar-se mésd’entre la brossa i els detritus que s’havien fet arreu.

Havia perdut tant el sentit del temps i el de la distànciaque m’estava literalment repenjat a l’esquena del conductor;pràcticament acubat, entumit, en un estat tan evident desemi inconsciència per l’intens dolor que sentia que enaturar-nos no podia ni baixar. Ajudat per l’home vaig sortir a la superfície per un pou

similar a l’altre a respirar aire pur i a descarregar elsronyons. S’havia fet fosc i, assegut a terra, una mica mésrecuperat, vaig escoltar com el motorista parlava amb algú al’objecte que li posessin combustible a la moto, amb una

regadora i una mànega. Una vegada enllestida la càrregavam seguir el viatge túnel endins. Finalment vam arribar aun altre pou, d’on vam sortir a una granja on hi havia unapetita llacuna. Una vegada treta la moto amb unes cordes, elmotorista em va fer un gest perquè el seguís, em va portar auna cabana amb estris de pagès i va explicar-me quem’estirés a dormir amb un gest, amb les dues mans a la galtai els ulls tancats, com si resés. De fet, empràvem el

llenguatge gestual ja que jo no l’entenia de res si emparlava en el seu dialecte i ell tampoc si jo li parlava enmandarí.

Va deixar-me un moment i, en uns minuts, va dur-me unaestora, una manta lleugera d’espart, un wok amb brots desoja fregits i una tassa de te. Vaig despertar-me a l’alba, amb el cant d’un gall, i

penosament vaig llevar-me i vaig sortir despullat, amb



333

l’intenció d’endinsar-me a la llacuna, on vaig compartirl’aigua cristal·lina i freda amb l’estol de peixos gats i carpins.M’hi vaig quedar submergit uns minuts i vaig fer l’intent denedar per comprovar el dolor de l’esquena, objecte dels

maltractaments i del viatge, fins a sentir-me alleugerit dinsd’aquell bàlsam natural. Vam trobar-nos a la sortida de l’aigua, i el pagès, en veure

el meu cos tan llastimós, es va quedar sorprès sense saberben bé què fer. Va indicar-me el meu amagatall amb gestosvius perquè m’acuités i em vestís, mentre ell em duia un bolamb un aliment farinós a base de llet de civada amb mill, queem vaig menjar afamat, i una paperina plena d’arròs barrejatamb panís pel viatge. Després vam apropar-nos a la moto i liva posar més combustible, alhora que em mostrava ambl’índex un punt llunyà.

De nou vam rodar, ara però per un camí pla a l’aire lliure,envoltat de camps d’arròs. No ens va aturar ningú i vamviatjar unes altres cinc o sis hores, amb interrupcionsdiverses, fins que vam arribar a la que semblava ser la

destinació final d’

aquell bon home. Em va fer nous gestos perindicar-me que ell girava a l’esquerra i que jo havia de seguira peu, en dretura, fins a unes grues que fitava enllà al’horitzó, encara lluny, mentre feia amb la mà dreta elmoviment d’una barca onejant. Vaig comprendre queestàvem ben a la vora d’un port però no sabia quin era. Perdescomptat, Dalian era impossible. Vaig acomiadar-me amb una encaixada i uns repetits zài

jiàn –adéu– i xièxie –gràcies– d’aquell bon home que m’haviaajudat sense ànimde lucre, del que no en sabia ni el nom, ique havia posat probablement en perill la seva pròpia vidaper auxiliar-me. Tot seguit vaig caminar endavant, pelsmarges del camí, amb cura d’amagar-me si sentia un motorque s’acostava.

Era Tianjin. Me’n recordava prou bé del dia que hi vaigarribar amb en Rob, per una grua fixa molt alta que s’hi veia



334

per damunt de la resta. Aquest era un costum que haviaadquirit a la Xina i que feia d’esma: agafar sempre uns puntsde referència a l’arribada als llocs per inversemblants quefossin, de fet com més inversemblants millor. Vaig asseure’m

en un racó ocult de la carretera, on vaig acabar-me la menjad’arròs i panís que em quedava mentre es feia fosc.

Cada espera em suposava dos martiris, primer el provocatpels dolors externs i segon el produït per la visió delcruel final de la Sharon. Mai, en tant no em quedés un solalè de vida, no podria oblidar els seus ulls, travessant-me,fixos, i, ara ho entenia, orgullosos d’haver format partd’aquella partida de dracs voladors. Probablement érem unsperdedors, però havíem donat a algunes persones un ajut tanil·limitat que la nostra vida no semblava tenir cap altresentit sense aixó. Ella, en el darrer instant, en moure el cap,potser m’indicava que no havia dit res, o que no haviad’amoïnar-me, o que jo no havia de patir per un final quesegurament ella desitjava, o al contrari, que el nostre amorno havia d’haver acabat així, fins i tot que no prengués

venjança. O, potser, que no l’

havia acabat d’

entendre.Jo no tenia prou paraules per maleir a en Rob, i vaigprometre’m que hauria de viure prou, costés el que costés,per trobar-lo i fer-li pagar tot el mal que la seva traïció enshavia fet. Amb la foscor vaig posar-me de nou en moviment i em vaig

sentir més recuperat en fitar com a destinació els llums delport.

Hi havia uns vaixells amb els homes enfeinats, però no s’hiveien guàrdies. Per entremig dels farcells vaig veure en unmoll, d’estribor, una barca gran de pescadors que espreparava per salpar. Foragitant els dubtes m’hi vaig acostari hi vaig pujar, sense que els homes, atrafegats amb les artsde pesca al bell mig de la barca i a la proa, se n’adonessin.

Vaig amagar-me fins a sentir el tremolor del motor que



335

s’acompassava al del meu cor i que m’indicava que sortíem aalta mar.

Els havia sentit sopar i parlar, fent bromes, i havien passatunes tres hores quan vaig notar que començaven la feina;

treballaven dues barques, una al centre amb la llum encesa, il’altra li donava la volta mentre llançava la xarxa. Vaig sortiramb les mans alçades, fent gestos de pau al capità, que enveure’m va començar a cridar de mala manera tot ordenantque em subjectessin pel darrere. Els meus gemecs, però, elsvan frenar, i en traure’m la camisa i les sabates per mostrar-los el tors i els peus, es van quedar astorats davant d’aquellesferides i taques moradenques que evidenciaven elsmaltractes. El patró es va apropar lentament i va ordenar-losque em deixessin mentre em preguntava d’on venia i onpretenia anar. Li vaig explicar el que m’havia succeït i si empodien deixar a l’alçada de Dalian. Sense més preàmbuls,fent honor a les lleis no escrites d’acullida dels homes demar, va respondre’m que sí, i va manar amb un crit sec alsaltres que em donessin una tassa de sopa de peix. Em

trobava més afermat i animós, fins al punt que, prement lesdents per no mostrar els meus dolors, vaig intentar ajudar-los, mancat de forces però, a hissar la gran xarxa que sortia avessar amb els peixos platejats que saltaven sobre coberta,alhora que ells els anaven distribuint sobre les caixes itornaven a l’aigua els que no volien. Enllestida la feina, atrenc d’alba, el del timó va assenyalar-me l’horitzó: – Dalian!

I jo, vigorosament, vaig exclamar: – Duì, duì. –Sí, d’acord, d’acord–.

Van apropar-me a uns metres de la platja, i vaig nedarfatigosament fins arribar a una cala d’aigües planes itransparents on no hi havia absolutament res. Vaig vorejar-la amb traça i vaig pujar un camí de terra fins a topar-meamb un redol, des d’on es veia la que recordava com unaciutat acollidora, amunt a l’esquerra. Vaig amagar-me,



336

decidit a esperar tot el dia a que enfosquís. El meu pla erafugir en tren cap a Manxúria ja que les connexions de Dalianamb aquesta província eren molt fluides i d’aquí passar aCorea.

Era plena nit i no se sentia ni el més petit soroll quan vaigdecidir endinsar-me a la bella ciutat del nord-est de la Xina.

Vaig travessar el Pont Vell dels Japonesos en direcció al’Estació de la Companyia de Trens de Manxúria, tanimportant que en aquesta ciutat hi havia construït unhospital i una biblioteca. Amagat pels racons vaig travessarper la zona de Langsuding i pel Pont de Changpan, on tresfanals de quatre braços llumejaven les voravies; res no esmovia ni res no es veia enlloc; els tramvies no funcionaven aaquella hora i el singular edifici de l’estació, amb l’entradad’estil grec amb un fris aguantat sobre quatre columnes

jòniques i llises, estava tancat. No donava la sensació, vist elsilenci total i absolut que hi havia a l’edifici, que hi haguéscap tren abans del matí. De moment estava perdut; vaigpassar pel davant del Banc de Zhenjing i, torçant a la dreta,

vaig decidir anar al moll i intentar fugir per mar. Semprel’element aquós com el meu gran aliat. Travessada labarriada dels russos, vaig dirigir les petjades de baixada a lamar orientat per les llums de les grues. Com una guineu,amb la cua amagada, donava voltes, geperut, tot esguardantels grans vaixells mentre maldava per endevinar, pelsmoviments del voltant, quin em seria més favorable perfugir. Vaig veure’n un que tenia alienats una sèrie de

tractors preparats per la càrrega. Hi havia homes treballantamb les grues, i va saltar-me el pensament.Com un llamp, sempre amb els dolors a sobre, vaig passar

pel darrere d’un dels tractors i, amb un ràpid moviment, vaigamagar-me estirat dins la cabina, i vaig respirar quan, moltaviat, vaig sentir el desitjat moviment, la senyal de quel’hissaven, i el sotrac en deixar-lo a bord. Ajupit, no vaigmoure’m malgrat que l’esquena em feia unes punxades



337

inaguantables. Ens movíem, després de sentir ordres i homesque cridaven i un llarg toc de sirena, avís premonitori quesalpàvem.

Cada vegada comprenia més a la Sharon quan em deia que

l’odi era una força que ens podia mantenir en vida. Hauriad’actuar fredament, però, a fi de que no m’emboirés elpensament. Hi havia dues imatges, em repetia novament,que les tindria fixades per sempre, la d’ella mirant-mearrupida abans de morir afusellada, i la d’en Rob, donant-nosla mà amb un gest falsament amistós, en el momentd’acomiadar-nos dins del vaixell a Tianjin. I les dues estavenconnectades, perquè a ella l’havia perdut i no m’aturaria finsa venjar-me d’ell. Era només aquest raonament el que emdonava l’empenta, la força contra natura per seguirendavant.

El vaixell navegava a una velocitat que vaig calcular d’unstrenta nusos per hora, i jo m’havia adormit i necessitavasortir per desentumir-me i alleujar el desgavell de les mevesvísceres, però no m’atrevia a moure’m per por de ser

descobert. Llavors vaig convertir la cabina en una altra presólatrina com la que havia patit a Pequín. No sabia on anàvem,i no va ser fins l’albada, amb els grinyols dels albatros i laposició del sol, velat per la pluja, que vaig constatar que ensdirigíem al sud. De no beure ni menjar tenia un dolor intensal ventre i a l’estómac, i les mans se m’enrampaven. Veia que de nou s’havia fet de nit quan, afligit pel meu

desesper de beure i menjar, vaig escoltar un soroll com si

algú estigués llençant coses a l’aigua. Vaig treure el cap ivaig guipar com dos homes llençaven, des d’uns grans sacs, labrossa per la borda i com tot seguit els deixaven a terra. Unavegada tot va restar en silenci, vaig atrevir-me a baixar deltractor i vaig burxar dins dels sacs per trobar qualsevol cosaper dur-me a la boca, lluitant aferrissat contra les rates quecorrien al voltant afamades. A terra hi vaig trobar uns brots



338

de blat germinat, i dins dels sacs uns ossos mal escurats depollastre i altres animals desconeguts.

El fàstic no em deixava deglutir, però vaig forçar lavoluntat i el raonament per imaginar-me com una bèstia

més que com una persona, concentrat una vegada més en lameva missió venjativa. No vaig deixar res que em delatés ivaig endur-me el que vaig poder entre l’enrenou dels budells,els consegüents dolors de ventre i la necessitat d’aigua.

Dins del tractor estava desesperat, envoltat de les mevesdeposicions, amb la boca pestilent pel que havia menjat i elsllavis ressecs per la deshidratació. Com que sabia d’unapràctica xinesa que ho recomanava, ho vaig decidir de cop iva ser un encert: a l’habitacle hi havia uns cendrers, els vaigagafar, vaig orinar-hi dins i m’ho vaig beure. Sense pensar-m’hi, encara calent, d’un glop, i ho vaig fer dues vegades.

Vaig frenar les nàusees ja que volia tenir el convenciment i laforça de voluntat per sobreviure i, també, perquè hauria delluitar fins el final. I entestat en aquesta lluita vaig baixar ala borda dues vegades més.

Al quart vespre, en què ja ni sentia l’

olor del que hi haviaen aquell habitacle, vaig escoltar uns crits que venien del’exterior de la nau. Els que cridaven ho feien des d’unallanxa de la bocana d’un port, on començàvem a entrar.Desconeixia on estàvem però per les hores de navegaciósuposava que estaríem a l’alçada de Canton o de Hong Kong

Vaig sentir parlar en xinès i, també, va semblar-me escoltarles paraules Hanoi i Hong Kong. Vaig afinar l’oïda i va

semblar-me que els de la llanxa parlaven en anglès, cosa queva donar-me esperances que estiguéssim entrant al port de lacolònia anglesa. A poc a poc vaig aixecar el cap per situar-me millor i per

constatar que, efectivament, el vaixell entrava amb la proaenfilada, lentament, a un dels molls de Port Victoria, on ja esveien unes grues preparades per treballar. Havia de seguir

jugant-m’ho tot, de manera que, aprofitant l’enrenou dels



339

treballs i la foscor sota la pluja intensa, vaig baixar del meuamagatall.

Les cames a penes m’obeïen i necessitava beure i menjarurgentment; la darrera orinada l’havia feta dintre el tractor,

Vaig veure una aixeta i vaig amorrar-m’hi i, sotmès a unespunxades i un dolor inaguantables, vaig beure unes gotesd’aigua terrosa amb gust de ferro. Seguidament, fent unesforç per superar les meves dificultats, vaig tractar debarrejar-me amb els treballadors.

La tripulació, composta majoritàriament de xinesos irussos, s’afanyava amb els estris de càrrega. Sobre el moll hihavia una vintena de trilladores preparades per sercarregades, flanquejades de prop per una furgoneta de lapolicia d’immigració i d’una dels de duanes. El vaixell haviaaturat les màquines i només s’escoltaven les bombes d’aigua.

Vaig sentir com obrien la contraporta de popa on havienaplegat una plataforma de fusta i vaig decidir baixar directea la bodega, i aleshores vaig entendre per què els tractors elshavien deixat a la borda. A baix, on hi havia alineats uns

grans camions, començaven a encabir-hi les trilladores. Allàhi havia un gran moviment d’homes i màquines que erencontrolats per un vigilant a l’entrada. Va passar quasi a tocar-me un individu de la meva alçada.

Sense rumiar-m’ho dues vegades el vaig arrossegar pel coll idonant-li un cop al cap amb unes tenalles el vaig deixarsense coneixement. Tan feble com em sentia vaig marejar-me, però ràpidament vaig prendre-li la roba i el penjoll

d’identificació –era holandès–, de manera que vaig passartotalment desapercebut amb l’equip de feina i la gorravermella que tots portaven. Ara procurava caminarairosament i vaig agafar unes cordes, embullades i grans,que tots baixaven per sirgar les trilladores i ajudar a pujar-les, i en un moment que vaig veure una mica distret el policiade control, més amoïnat pel diluvi que ara s’havia desfermatque per altres coses, vaig travessar per davant d’ell i vaig



340

descendir, arronsant les espatlles, amb la gorra enfonsada iel coll de l’impermeable alçat.

Sense perdre temps però amb els ulls al clatell, vaig deixar-me caure en un dels coberts on treballaven els estibadors.

Aquest terreny el coneixia prou bé per la de vegades que hihavia fet carregar materials. M’havia situat mentalment iconeixia a la perfecció el recorregut per escapolir-me de lapolicia. Així doncs, vaig caminar una bona estona finsarribar a les carboneres, des d’on de bon matí començariael gran moviment de vehicles que entrarien a carregar carbó. Assedegat com estava, vaig beure aigua i tot seguit la llet

agra d’una ampolla caducada que hi havia en un racó, queem va fer vomitar. Vaig buidar la bufeta, ofegant el dolor quesentia i, tot seguit, vaig untar-me ben negre tot el que vaigpoder. Al començar el primer torn vaig agafar una pala peralinear-me a fer les primeres piles. Aquest torn va acabar-sea les deu, i tots junts, bruts en extrem, ens vam encaminarals coberts de descans. Abans d’arribar-hi, amb les cames que em feien figa, vaig

girar per un carreró i, sense dubtar-ho, vaig dirigir-me a lasortida i vaig saltar, amb un últim esforç, a l’estrep d’un delscamions que sortien, com tants cops havia vist fer. Ni els dedintre del camió ni els pocs vigilants que hi havia a lacaserna, amagats per l’aiguat, no van dir-me res. Un coptravessada la porta vaig baixar a la carrera com feien elsaltres, però jo entrebancant-me i caient, defallides les cames,al mig del fang i els bassals d’aigua. Després, repenjat a les

parets, amb un panteix i dolors intensos al pit i a l’esquena,pas a pas, mirant a terra, afermat en el sentiment dellibertat, vaig dirigir les meves passes, amb les escassesforces que em quedaven, a la botiga del meu amic, el senyorLiu. Sortosament vaig arribar-hi sense contratemps i la sevaesposa, que atenia una clienta, en veure’m tan brut ipestilent no va reconèixer-me. En quedar-nos sols, li vaig dir: – N ĭ h ă o senyora Liu. Que no em reconeix?



341

Ella se’m va quedar mirant detingudament i, de sobte,obrint els ulls com si fos una aparició, amb els palmells de lesmans a la boca, va exclamar: – N ĭ h ă o . Oooh, senyó Almand!

I justament llavors, vaig començar a esvanir-me.

*****

M’havien netejat i untat amb unes pomades que haviapreparat l’apotecari; després m’havien posat unescataplasmes d’herbes i m’havien donat regularment un xaropfosc i amargant. Ara, dos dies més tard, estava mig ajagut alllit, guarnit amb un quimono japonès de seda negra,casualment amb un gran drac vermell brodat a l’esquena. Nohavia anat al meu apartament de l’illa ja que el senyor Lium’havia explicat que l’havien destrossat completament unsdesconeguts que hi havien entrat, i m’havia insistit queacceptés la seva invitació de quedar-me a casa seva. Noestava en disposició de discutir. De moment no volia pensar

en res que no fos el que m’

havia succeït; no volia oblidar res irumiava el meu ressentiment i la meva revenja per quan emtrobés bé del tot. Només descarregaria el zenit de la mevaangoixa si podia trobar a qui ens havia traït. A mi i a laSharon. I vaig ratificar-me una vegada més que m’havia deposar bé abans de gaire perquè en Rob no se m’esmunyís.

El senyor Liu també va explicar-me que tota la colònias’havia fet ressò del meu empresonament i judici, amb

titulars dels periòdics més importants, del tipus: “Cau Qingting i la seva companya”, o “Un ciutadà de Hong Kong era elDrac Volador”, o “Jutjat i condemnat a Pequín Qing ting ”, i:“ Àsia plora la desaparició de Qing ting ”, que era l’articleescrit i signat per la Kirst, en una col·laboració especial desdel The Straits Times de Singapur. I finalment, la noticiadefinitiva que va aclarir-me el per què de la negligència delsmeus vigilants de Pequín. L’accidentada fugida i mort d’en



342

Lin Biao, la seva dona i el seu fill, anomenat el Tigre, enestavellar-se l’avió en què fugien a la URSS des de Xangaiper causes no aclarides, però que eren evidents, desprésd’ordir un atemptat frustrat en contra de Mao.

Vaig romandre un mes llarg tancat en una casa dels Liu alpoblat de Mui Wo, a la petita illa verda de Lantau, d ’on novan permetre’m marxar fins que no vaig trobar-me recuperatdel tot. Arran de tot aquest temps, jo ja havia maduratdiverses estratègies per tornar-me a fer visible, i el primerpas que vaig donar va ser el d’agenciar-me una novapersonalitat per mitjà d’un amic del senyor Liu, que va fer-me un passaport fals i usat a nom de John Terry, d’origenirlandès, amb el segell d’entrada a Hong Kong de feia tresmesos.

Un dia, el vell amic Liu va explicar-me: – Ha vingut a la botiga un home que ens ha dit que era de

l’ambaixada americana, cosa que jo no dubto, però no m’hedeixat entabanar. Ens ha encarit que si sabíem alguna cosade vostè els hi comuniquéssim urgentment. Li he explicat

que nosaltres vam llegir que vostè havia mort i que non’havíem sabut res més. – Senyor Liu, han fet molt per mi i ja és hora que marxi.

No vull comprometre’ls més en un assumpte d’aquestaenvergadura; tot és molt desmesurat i molt greu. Me n’hed’anar urgentment abans que em trobin. Segurament hantrobat el cos de la Sharon i volen seguir les meves petjades.Sisplau, compri’m un tiquet d’avió a Singapur per demà.

Faci-ho a través d’una tercera persona i res d’anar a capagència de viatges.El segon pas va consistir en telefonar des d’una cabina

pública a la redacció de l’Straits i demanar per la Kirst, iquan s’hi va posar li vaig parlar ràpid per no donar-li temps ainterrompre’m: – Kirst, sóc jo, calla i escolta. No xisclis ni diguis el meu

nom. Em sents?



343

– Quèe?.. Síii! – No puc explicar-te res per telèfon. Vinc cap a Singapur,

puc anar a casa teva o estàs amb algú?La Kirst, amb la veu que no li sortia de l’ànima, va

respondre’m: – Estic sola. Vols que et reculli? – No, tu fes com si res. Ja t’ho explicaré. Arribaré demà al

vespre cap a les nou ; espera’m a casa teva. Entraré per laporta del darrere. Vaig arribar-hi en taxi i vam veure’ns de seguida, en baixar

i mirar la finestra, i ràpidament vaig entrar al jardí deldarrere del seu bloc d’apartaments. La vaig estrènyer entreels meus braços sense parlar. Després ella va explicar-meque li semblava una aparició en el sentit més ampli de laparaula, primer perquè em creia mort i després perquè tot jo,descarnat, respirava un aire fantasmagòric. Asseguts,mentre preníem un whisky, va explicar-me: – Van donar-nos una nota de premsa amb el teu judici i la

teva mort. –

Ja veus que no estic mort, almenys per fora.Li vaig explicar per sobre alguns dels fets, des de que vaigcomençar a treballar amb la Sharon fins que en Rob va trair-nos; després la mort terrorífica de la Sharon i el meu calvari.Ho havia d’explicar a algú i ella era, una vegada més, lacòmplice perfecta.

En acabar la meva exposició, va exclamar: – En Rob el tinc per un bon amic. Estàs segur d’això que

m’acabes d’explicar? – No en tinguis cap dubte. Recorda coses que t’hagi dit de mi

i si tenen doble lectura. L’has vist últimament? – Sí, el vaig veure abans d’ahir. – Què és el que et va explicar? Va observar-me sense parlar i finalment va dir-me,

commoguda, en tant que movia el cap significativament:



344

– Va preguntar-me per l’article que havia escrit sobre tu icom s’havia distribuït arreu; també em va preguntar sin’estava segura que tu havies mort, i que si no ho estiguessiso si et posaves en contacte amb mi l’havia d’avisar de

seguida.La nit, amb aquell silenci extern, semblava morta, i de

sobte hi vaig caure: – He tornat a badar! Vaig telefonar-te al diari perquè sabia

que el telèfon de la redacció no te’l podien interferir i el decasa sí. De pressa, mira per la finestra i digue’m si davant decasa teva hi ha una furgoneta aparcada amb unes antenes alsostre.

Ella va aixecar-se i, atansada a la finestra, va observar: – Sí. I ara m’adono que ja fa dies que hi és. – Merda! Ens han escoltat. Corre, fugim per la porta

del darrere! Vam baixar les escales de dos en dos, a tot córrer pel

passadís de la planta baixa que sortia al mateix jardí per on jo havia arribat; però aturat de sobte vaig agafar-la pel braç i

li vaig fer: – Kirst, no puc equivocar-me una altra vegada. El que ellsvolen és que fugim per caçar-nos fora de la ciutat. Ens hemde separar, tu vés a la redacció i quan hi arribis truca alsteus companys perquè et facin companyia. Ho has de fer deseguida, perquè amb el que saps corres molt de perill. Nopugis al pis. No t’estiguis sola ni un minut! Jo sé que en Robm’espera. Haig d’anar-me’n a cercar-lo al seu amagatall. Vagi

com vagi, crec que no ens tornarem a veure.La Kirst va agafar-me la mà: – Armand, jo sempre t’he estimat; queda’t i no fugis;

segurament ho podràs explicar.Li vaig posar un dit als llavis i amb un petó suau li vaig dir

amb la veu rovellada: – Kirst, el meu futur era ahir. En aquella presó vaig deixar-

hi moltes coses, la que més, la dignitat. I els ulls de la Sharon



345

els tinc gravats a foc i he de venjar-la. M’has d’oblidar. Not’entretinguis i corre cap a la redacció! Vam separar-nos en sentir soroll de botes clavetejades

pujant les escales.

Vaig dirigir-me a l’ambaixada dels EUA. La porta principalestava vigilada nit i dia pels marines americans, així quevaig donar la volta a l’edifici per trobar una altra entrada peldarrere. Estava perfectament aïllada dins un mur altrematat amb filferros, potser electrificats, i suposava que hihauria un sistema d’alarma que rodejava tot el perímetre.

Acabada la volta, vaig adreçar-me a un dels vigilants i li vaigdemanar: – Avisi al senyor Robert Jordan que l’ Armand Giralt vol

parlar amb ell. – És molt tard per rebre visites – va fer el policia mentre em

vigilava curosament. – La meva és d’alta prioritat. Estic segur que m’està

esperant. Vostè avisi al senyor Jordan i veurà que quan lidigui el meu nom em rebrà.

Després de grapejar-me a fons, fins i tot fent-me treure lessabates, per assegurar-se que no duia cap arma, dos policiesvan acompanyar-me, estretament vigilat, a un annex del que,pròpiament, era l’ambaixada.

Finalment estàvem asseguts en Rob i jo en una sala petita,amb una càmera de televisió que vigilava tots els movimentsque fèiem, i on un company d’en Rob ens havia portat elsempitern tsai.

Parlava en Rob: – Així que t’has salvat. Ets com un gat. L’home de les mil

vides. Com t’ho has fet? – És molt llarg d’explicar – li vaig contestar – . I tu? Ja

suposava que m’esperaries. – La política d’altura obliga els canvis més inesperats.

Després de l’entrevista dels nostres amb en Zhou En Lai al’objecte de preparar la gran entrevista del proper any entre



346

els dos caps d’estat, tots els nostres plans s’han hagut dereestructurar. – Dius reestructurar a trair? Amb la Sharon morta de la

manera més ignominiosa? I jo maltractat sense poder

defensar-me a més de jutjat i condemnat a pena de mort? – No et posis dramàtic. Agafa-t’ho com que heu estat uns

peons sacrificats per salvar el rei. Tots ens donen la culpa detot a nosaltres. Fins i tot de la caiguda de Lin Biao, i en laseva mort del tretze de setembre nosaltres no hi hem tingutres a veure; pel que em diuen els va faltar querosè i vancaure a Mongòlia, on van morir en explotar el Trident quepilotaven. – No m’importa el que m’estàs dient. Jo no parlo de Lin

Biao, parlo de nosaltres. – Ja t’ho he dit, vosaltres éreu els peons. Com diuen els

xinesos: la feina ben feta és la que s’acaba bé. Necessitàvemalgú que ens fes la feina a la Xina i et vam trobar a tu. Etteníem a casa i només jo m’hi vaig fixar. Eres l’home perfecte.Intel·ligent i dur. Com creus que vam aconseguir que

treballessis per a nosaltres? Vaig arronsar les espatlles sense saber on volia anar aparar. I ell va prosseguir, amb la seguretat de qui sabia que

jo no havia de sortir viu d’aquella estança: – Vam ser nosaltres els que, abans de trobar-nos al club,

vam posar l’Stàlikas en contra teu amb la seguretat, enconèixer-vos a tots dos, que s’acabaria com es va acabar;després, pel sistema intern de l’ambaixada, vam cursar un

detallat escrit al senyor Roth sobre el teu embogitcomunisme, amb les accions en què tu, suposadament, haviesintervingut; i a més, a la Jackie se li va remetre una cartaanònima a Londres sobre les teves activitats a Europa en prodel comunisme internacional. Tot per desfer els teus lligams itenir-te amb nosaltres. Ara s’obria a la meva ment una llum on s’aclarien els actes

que tants cops m’havien semblat inversemblants:



347

l’incomprensible canvi del senyor Stàlikas, l’excessiva reacciódel senyor Roth, i per damunt de tots el comportament,aleshores inexplicable, de la Jackie. – I la Sharon, per què? – li vaig preguntar, esforçant-me per

mantenir el cap fred. – Com diuen els xinesos: no s’han de deixar vius els ous de

la serp. – I tot això només per treure xinesos que volien fugir? – li

vaig preguntar. – Exactament. El que succeïa, però, era que entre aquest

xinesos que tu ens portaves hi havia una colla de científicscurosament seleccionats, especialistes en l’energia de l’espai i

en l’atòmica, que ara treballen als EUA.No m’ho podia creure, no solament ens havien convertit en

peons, sinó que també havien subvertit les nostres bonesintencions. Peons i espies. Els ulls de la Sharon! Veient-los iveient-la no vaig poder aguantar la tensió i, endurint el to,vaig exclamar: – M’has utilitzat de la forma més indecent i cruel, i has

abusat de la nostra amistat des del primer moment. Va callar, amb un llampec, però, d’atenció al rerefons delsulls, alhora que escoltava el to amb que estava dit el meudarrer comentari, i va respondre’m, sense treure’m els ullsdel damunt: – Tots utilitzem a tothom. – Tots no; només els fills de puta! – vaig respondre, perduts

els estreps definitivament.

Amb un moviment instintiu va dur-se la mà a l’aixella pertreure el revòlver, però jo ja m’hi abalançava com una fera iel subjectava fortament. Els dos cossos abraçats vam caure,mentre el revòlver saltava i es disparava, en estar sense elpestell de seguretat. Ambdós vam aturar-nos un instant perveure si l’altre havia resultat tocat i en veure que no, vamestirar-nos alhora per agafar l’arma. Jo hi vaig arribar el



348

primer per una polsada, i sense pensar-m’hi vaig prémer elgallet.

Li vaig disparar dos cops, tan de prop que en disparar-livaig girar instintivament la cara per esquivar l’esquitx de

sang, mentre en Rob queia a terra amb dos grans forats al’alçada del nas.

S’escoltaven veus alertades que venien pel corredor, i vaobrir violentament la porta el mateix tipus que ens havia dutel te amb llet, empunyant una arma, alhora que em buscava idisparava sense ni mirar, però jo, rere la porta, el vaig abatreal primer tir. Vaig llençar el revòlver i amb la cadira vaigbarrar la porta d’entrada, i vaig fugir a tot córrer per laterrassa fins a despenjar-me per una canonada d’aigua finsal jardí, on hi havia un cotxe negre que fumejava pel tubd’escapament. Estava estacionat davant de les escales delcancell d’entrada a l’annex. Vaig obrir la porta del conductori vaig treure’l sense miraments, donant-li amb el cantó de lamà un cop sec al clatell que el va fer rodolar, i mentrem’asseia ja accelerava a fons en direcció a la porta enreixada

de sortida.En advertir els guàrdies de vigilància el que se’ls venia asobre, el cotxe conduït a tota velocitat ja envestia la reixa isortia trontollant al carrer, envoltat d’una escruixidaensordidora de trets, ferro i vidres trencats, amb l’alarma del’ambaixada que sonava insistentment, mentre jo, redreçat elrumb via Cavenagh Bridge, desapareixia de Singapur persempre més.

*****

Vaig suposar que tots els companys de la Kirst, amb eldirector al capdavant, estarien a la redacció pendents deltelèfon tot esperant la meva trucada.

Un company d’ella el va despenjar i vaig sentir-lo cridar: – Kirst és per a tu. Crec que és ell.



349

La vaig imaginar, estremida, com agafava el telèfon, i livaig parlar, alleugerit pel compliment del deure que m’haviaautoimposat, i vaig penjar abans que ella no em digués res.

IV

Coincidint amb les festes de l’any nou xinès de 1972, vaigenviar un paquet a la Kirst. A dins hi havia la clau del’apartament de Singapur i una carta de comiat, sensedetalls, no fos que la interceptessin els de la CIA, que elssentia amb l’alè al clatell, vengatius pels fets del’amabaixada. I vaig anar-me’n de Ciutat del Cap, on haviatreballat els darrers mesos, cap a Amèrica del Sud, amb elconvenciment que aquella seria l’última vegada quetrepitjaria Àfrica.

Ara tot i estar com estic, cap el final dels meus dies, no pucfer menys que somriure en rememorar les meves sempreerrades prediccions, des que les tombarelles que encaradonaria la meva vida i els meus actes un dia em tornarien alcontinent negre. Vaig posar-me a treballar als països del con sud-americà

amb un altre nom, Francisco Casares. El cop militar ordit per

Pinochet em va sorprendre a Santiago de Xile, on vaig viuretots els esdeveniments tràgics del Palacio de la Moneda desde l’Hotel Sheraton Carrera, on m’allotjava ja queprecisament es trobava situat en un extrem de la mateixaplaça on s’ubicava el palau. Des d’allà vaig veure tota ladestrossa amb el bombardeig, l’assalt, i la gran fumaradafinal.



350

Ara treballava com a agent tècnic i comercial d’unaempresa d’electrodomèstics, on era molt apreciat pels meusconeixements. Atent al mínim senyal de perill, era molt curósamb els qui em parlaven, sempre amb el temor que els meus

perseguidors no em trobessin. Per la meva feina viatjavasovint a l’altra costa, a Mar del Plata, tot volant per sobre els

Andes, amb els cims més alts tan arran de l’avió quesemblava que els podíem tocar, i a Buenos Aires havia fetbons clients, als quals de vegades convidava a un cafè alGran Café Tortoni, a Microcentro, a un àpat en alguna de lessuculentes braseries de carn de Corrientes, o als restaurantsdels afores, a la zona del Tigre, el delta del Paranà.

Encara que era difícil de reconèixer-me –car haviamodificat substancialment la meva fesomia deixant-me denou els cabells llargs, un bigoti frondós i una barbeta queamagava la cicatriu de la cara–, un any més tard uns clientsvan dir-me que una persona amb qui jo havia coincidit a lasala d’espera de la seva empresa els havia preguntat per mien confondre’m, segons van explicar-me, amb un irlandès que

es deia John Terry. Exercitant un autocontrol del que n’

eraun mestre, vaig mostrar-me moderadament sorprès davantseu, però vaig recollir ràpidament el missatge: m’havientrobat i no trigarien a venir-me a cercar. De fet era un avísindirecte de que no m’havien oblidat, i ho vaig tenirdefinitivament clar en informar-me els mateixos clients queaquella persona era un economista nord-americà quetreballava per un organisme oficial de Washington, que

assessorava empreses sud-americanes. Eren les clàssiquesoficines tapadora que feien servir en aquells temps elsServeis d’Informació dels EUA, és a dir, la CIA, per endinsar-se als països d’ Amèrica del Sud, des d’on un dia esdesenvoluparia l’Operació Còndor. Vaig plegar de la feina de Xile i vaig marxar a Veneçuela

per treballar com a enginyer de manteniment als pous depetroli de la conca de l’Orinoco. Allà, enmig d’un món selvàtic



351

i feréstec, em sentia més esguardat que en una ciutatcosmopolita com Santiago, Buenos Aires o Caracas.

Malgrat tot, de tant en tant anava a Caracas en companyiade l’Eduardo Palacios, el meu director en cap, on amb la seva

avioneta particular aterràvem al bell mig de la ciutat, en uncuriós aeroport només per avions petits. Aquest Palacios eraun fill de gallecs amb qui palesava una gran confiança a mésde compartir el mateix plaer pels llibres. Una vegadaarribats a Caracas cadascú feia la seva vida fins a trobar-nos,a la tornada, tots dos amb un ampli carregament de llibresque després ens canviaríem i comentaríem.

M’havia estat dos anys als pous de l’Orinoco i, quan ja emsemblava que els de la CIA m’havien oblidat, un dia que unacomissió de la Shell de França va visitar-nos, una de lespersones que la componien, ex agregat comercial al’ambaixada francesa de Pequín, va dir-me que la mevafesomia li era familiar, que li recordava un personatge quehavia fet diversos treballs especials a la Xina durant elstemps tan complexos de la inacabada Revolució Cultural.

Naturalment no li vaig preguntar a quins tipus de treballs esreferia, i li vaig respondre que no sabia de què em parlavaperquè jo mai no havia estat a la Xina.

Però un mes després d’aquest encontre, a la tardor de 1976,vaig rebre una visita molt especial. Era un senyor de mitjanaedat, no massa alt, prim, amb una panxa prominent i la cararefilada, ulls vius i inteligents, celles circunfletxes i calb.

Aparentava una bona posició, se’m va presentar com Joan

Pujol-García. Va explicar-me que era nascut a Barcelona i que haviaestat membre del contraespionatge anglès durant la SegonaGuerra Mundial. Ara vivia plàcidament amb la seva famíliaa Caracas, allunyat d’aquells temps i d’aquella gent amb quihavia col·laborat. Això no obstant, coneixia la mevasingladura d’una banda pels serveis d’informació enemics,dels quals va contar enigmàticament:



352

– El nostre món obscur és molt tancat, i, encara que semblimentida, tots ens coneixem, sobretot els dels bàndolsdiferents, i per això sempre cal escoltar-los per saber el quesucceeix arreu.

D’altra banda el que sabia de mi ho sabia per unpersonatge, també fugitiu i amagat a Veneçuela, del quenomés podia donar-me el seu sobrenom, el padresito ,−tal comera conegut entre els més humils−. Va dir-me que ell no enconeixia cap altre. D’ell m’arribava el següent advertiment:havia de tocar el dos ràpidament perquè m’havien trobat.

I el Sr. Pujol, mentre s’acomiadava, va aconsellar-meque tant ell com l’amic desconegut, pensaven que deviaanar-me’n a Nicaragua a ajudar els sandinistes. Acabada la sorpresa que va causar-me la visita, vaig

començar a disposar les meves coses en previsió de quehauria de marxar a corre-cuita. I efectivament, dos dies méstard, en Palacios va notificar-me que l’havien telefonat del’ambaixada dels EUA de Caracas i que havien preguntat permi, ja que estaven especialment interessats per uns

esdeveniments passats a Singapur en què jo hi estavainvolucrat i, com que no els va saber respondre, li van dir queel més convenient era no dir-me res a l’espera que arribessindues persones que ja viatjaven des de Washington.

Sense fer-me cap pregunta, el meu company va dir-me: – De la teva vida anterior no en vull saber res. Si vols, en un

minut et preparo la liquidació i l’avioneta, i si agafes ràpidles teves pertinences, quan ells arribin tu ja seràs a Caracas.

Ves en compte i que tinguis sort. Vaig plegar, doncs, d’aquella feina que m’havia permèsviure subreptíciament en una zona del país, verge i frondosa,i que a més m’havia donat la possibilitat de viatjar,

juntament amb el meu amic, el misogin Palacios, pels riusOrinoco i Amazones, amb sojorns inoblidables entre tribusallunyades de la civilització on vam viure experiènciesúniques, com la primera nit que vam beure pulque, aquell



353

cereal que va semblar-me mill fermentat amb enzims salivalsi que va recordar-me els forts licors asiàtics.

L’època a l’Orinoco va ser pacífica i enriquidora i, juntament amb la pau selvàtica, vaig rellegir molta

literatura sud-americana, de la qual Vargas Llosa, GarciaMàrquez i Alejo Carpentier, entre altres, van ser els meusgrans escriptors de referència.

Desanimat i psicològicament cansat perquè no em deixavenviure en pau, vaig decidir sortir a la llum i combatre’ls desdels racons on els podia fer més mal: Cuba, Guatemala, o l’ aconsellada Nicaragua.

Finalment doncs, vaig anar-me’n a la Nicaragua d’enSomoza, tal com m’havien recomanat el senyor Pujol i elmisteriós amic que atenia al sobrenom, d’altra banda tanhabitual a Amèrica del Sud, d’el padresito.

Somoza era un dels grans tirans de l’ Amèrica Centraltutelat pels EUA, així que un cop arribat a Nicaragua vaigdecidir desaparèixer en l’anonimat general i vaig llogar-mecom a recol·lector en una granja dels afores de Granada. Però

la misèria, la incultura i l’

analfabetisme eren tangeneralitzats, especialment en aquella zona allunyada deManagua, que, en poc temps, la pretensió de passardesapercebut va anar-se’n en orris, no debades tots emdemanaven consells de què fer o m’agafaven com el defensorde les seves causes davant dels terratinents.

Un dia se’m va apropar un nicaragüenc, prim com un secall,morè, atractiu, d’ulls negres i profunds, que amb un aire

misteriós va explicar-me: – Em dic Miguel i hem sentit parlar molt bé de tu; ens han

dit que ajudes als pagesos que t’ho demanen en contra delspoderosos. Has de saber que t’ observem d’un temps ençà, ique sabem per les teves maneres que ets un personatgevaluós i culte. A Nicaragua, necessitem nodrir-nos de gentcom tu. – Qui sou? – li vaig preguntar, bé que ja m’ho suposava.



354

– Som del Frente Sandinista de Liberación Nacional,l’FSLN, i busquem homes intel·ligents que ens ajudin alluitar contra la tirania de Somoza.

*****

Els nord-americans, després que el 1912 es van quedar aNicaragua amb l’excusa d’ajudar el govern conservador peròrealment per protegir el seus interessos, no se n’anaren finsel 1933, desgastats per la guerra de cinc anys que els haviaplantejat el general Augusto César Sandino.

Aleshores van deixar organitzat l’exèrcit sota elcomandament d’ Anastasio Somoza, el qual, un any més tard,ordenaria assassinar a Sandino en finalitzar un sopar on secelebrava la pacificació del país. I dos anys més tard, en uneseleccions enganyifa, sortiria proclamat president deNicaragua. Aquest Somoza seria l’iniciador d’una mena de nissaga que

manaria al llarg de més de seixanta anys. Quan el 1956 va

ser assassinat a León pel poeta Rigoberto López, el vansubstituir els seus dos fills: Luis Somoza com a president, i elseu germà Anastasio com a cap de la Guardia Nacional.

L’any 1963, Luis Somoza va morir d’un infart i Anastasiova agafar la presidència amb la consegüent repressió contraels manifestants que s’hi oposaven, repressió que duraria 36anys, fins al 17 de juliol del 1979, que d’una vegada per totesabandonaria el país, deixant rere seu un traç infernal de

sang i odi.Durant aquest temps, concretament l’any 1961, CarlosFonseca Amador havia fundat el grup de l’FSNL, i el 1974donava el seu cop més espectacular: l’assalt a la casa deChema Castillo, arran d’una festa oficial, on a canvi dedeixar vius a tots els hostatges va aconseguir l’alliberaciódels presoners polítics.



355

Del 1975 al 1977, coincidint amb la meva estada, laGuardia Nacional abatria sobre els sandinistes una repressióterrible, amb milers de camperols empresonats, torturats illançats al mar des dels helicòpters. Entre el 1978 i el 1979,

però, l’FSLN va alçar el país sencer en contra d’en Somoza iel va obligar a fugir definitivament.

*****

– Què puc fer, jo? – vaig demanar-los. – Necessitem diners i medicaments per lluitar contra el

govern. Ja veus amb quina mena de gentussa hem de lluitar.Tots els ajuts són pocs. – No podeu arribar a un acord amb el govern?En Miguel se’m va mirar reflexiu, abans de respondre: – El màxim responsable del que succeeix a Nicaragua és el

govern, amb Somoza al capdavant; el país està dirigit per unrègim policíac amb els nord-americans com els gransavaladors. Managua, després del terratrèmol del 72, no s’ha

recuperat, i els seixanta milions de dòlars que els nord-americans van donar per recuperar-nos d’aquesta tragèdia,van desaparèixer dins a les butxaques corruptes dels que ensgovernen. – Vosaltres esteu planejant una revolució comunista

marxista, segurament de signe totalitari, i jo no crec enaquestes revoltes . – El comunisme és la doctrina que necessitem per arribar a

un socialisme igualitari – va dir-me en Miguel, que vaproseguir – a Nicaragua no hi ha un proletariat actiu perimplantar el marxisme, a més a més, la nostra gent no estàpreparada. El dia que guanyem haurem d’equilibrar ladoctrina amb les necessitats. Però ara ens és menester lluitarcontra en Somoza i el seu entorn.

I va acabar, precipitat:



356

– Tinguem cura. Fa molta estona que enraonem i és perillós.Ja ens posarem en contacte amb tu. No et facis veure massaperquè de segur que ja et vigilen. Amb el comiat d’en Miguel vaig tenir la sensació que s’obria

una altra etapa important de la meva vida. Algú emdemanava un ajut que jo no sabia quin o com havia de ser,però l’havia de donar. Vaig pensar en les ironies de la vida.Havia lluitat contra un règim cruelment comunista i ara,aquí, em demanaven que els ajudés a implantar-ne un altre,que no seria igual, ja que beuria directament de les arrelsmarxistes. Dintre de les meves pròpies contradiccions, un fet,però, es mantenia incòlume: la lluita contra la tirania, lalluita contra qualsevol poder autocràtic, que, sota el nom del’ajuda al poble, el trepitjava amb les sempiternes botes de lainjustícia. Per això havia desistit d’anar a Cuba, perl’ensuperbiment de Castro que fins i tot el portava a actuarcontra alguns dels seus companys de Sierra Maestra, comtambé havia fet Mao en contra dels seus companys de LaLlarga Marxa, amb la cantarella del seu desviacionisme.

Pel que jo suposava, l’

ideal que els sandinistes imaginavenper la Nicaragua del futur era el d’un país equilibrat iharmònic, el que volia dir amb un treball lliure i retribuïtsegons els rendiments i en què s’acabaria ambl’analfabetisme, la misèria i la concentració de la riquesa enunes quantes mans. En definitiva, la teoria del socialisme decaràcter marxista. Segurament l’ètica del pensamentmarxista només podia donar-se en països com Nicaragua, on

es vivia sota una misèria absoluta. Malgrat tot, jo, que era unamant de la llibertat sense traves, tant temia les dictaduresde dretes com les d’esquerres; no estava a favor de gent comFranco, Somoza o Pinochet, però tampoc a favor de gent comStalin, Mao o Castro. Amb aquest últim, però, tot sabent lescoses positives que havia fet, sí que ho estaria si hagués obertles fronteres de bat a bat i hagués deixat marxar lliurementels opositors, però havia esdevingut un dictador com els



357

primers, bé que de signe oposat. Seria l’FSNL, si un diaarribava a guanyar la revolució, prou lliberal per acceptaruna Nicaragua lliure? O es deixaria influir per Castro iimposaria a Nicaragua el mateix sistema repressor que

Cuba?Un dia que expressava a en Miguel aquests dubtes, va

contestar-me orgullosament: – Cuba és un referent com a lluita, no com a sistema de

govern. Per abrandar la llibertat, la nostra autèntica icona ésel Che. Van trobar-me feina a Managua dins el ram dels

condicionadors d’aire, i vaig fer amistat amb l’ Ana, el meunou contacte, una noia molt seriosa que treballava a labiblioteca pública i que va presentar-me gent del món de lacultura. Ells van introduir-me en la literatura de larevolució de l’ Amèrica Llatina, i en els escrits del Che idels tupamaros, de Lukács, i d’aquell Chomsky de qui un diame’n havia parlat la Jackie.

Els llibres ens els passàvem els uns als altres, envellits i

tacats; i els fulls, fotocopiats i tan bruts que ja no s’

hi veienles paraules, una vegada llegits els llençàvem esmicolats allavabo.

Mai no vaig conèixer els santons del sandinisme, com elsOrtega i Cardenal, encara que l’ Ana va explicar-me que ells ami sí que em coneixien.

Un dia se’m va presentar sobtadament en Miguel, dient-meque havia de conèixer uns altres personatges. Vam pujar a

un automòbil i, entre la caterva de jeeps de la BECAT – Brigadas Especiales Contra Acciones Terroristas – i els taxisque no respectaven els senyals, vam sortir de l’encaradestrossada Managua. Vam reunir-nos darrere del cementiri, en una barraca en

runes, amb un home de nom Ricardo que, després de saludar-me efusivament com si em conegués de tota la vida, va dir-me:



358

– Has vist els jeeps, oi? Vigila perquè son uns autènticsassassins, gent cruel que no dubtarà de matar-te si sospitende tu. Has d’estar molt atent. Poden agafar-te enmig delcarrer i fer-te pujar al jeep a cops de culata i no aparèixer

més.En Ricardo va explicar-me que necessitaven que me n’anés

de Managua per cercar ajuts als països d’occident, ja queNicaragua era un país arruïnat, espoliat pels Somoza i elsseus amics i necessitat de l’ajut de tot el món. Estàvem amitjan de 1977, i el país era de fet un gran desconegut arreuamb els sandinistes vistos com uns terroristes. Calia quealgú mostrés al món qui eren i què volien. Va sorprendre’m que no sabessin res de mi, i vaig haver

d’explicar-los detingudament qui era i què havia fet, elsmeus canvis de nom per fugir de la CIA i per què estava aNicaragua. Només coneixien la meva singladura a Veneçuelai es van quedar tan estupefactes pel que els vaig contar, com

jo mateix m’havia quedat per la seva manca d’informaciórespecte a mi, i això que no vaig ser massa explícit sobre la

meva aventura xinesa.En Ricardo també va voler disculpar la revolta xinesa, com ja havia fet en Miguel prèviament, segons ell, perquè el queMao havia fet a la Xina no es podia traslladar a cap altrepaís, ja que una revolució sense proletariat amb una històriaplena d’abusos i crueltats, de més de tres mil anys, no erafàcil de dur a terme sense greus errors econòmics i socials.

I va judicar:

– La Xina no és el nostre referent. Nosaltres volem unanova societat, més justa i més equilibrada. Pel que respecta atu i el que ens has dit, haurem de decidir què fem; si tens laCIA al darrere veig difícil que puguis sortir a l’estranger. Jaet direm alguna cosa. Ara acompanya’ns, ja que has de veurela persona que de bell antuvi ens ha conduït a tu, el

padresito .



359

Amb grans precaucions vam pujar al cotxe i ens vamdesplaçar en direcció a les muntanyes que s’hi veien a prop.

Vam aturar-nos davant d’un casalot on ens van rebre uns joves armats que, sense parlar, ens van precedir fins a una

habitació. En la penombra s’hi veia un llit amb un homecadavèric ajagut. La cambra feia pudor a humitat imedicaments, i l’home respirava sorollosament. A indicaciód’en Ricardo, m’hi vaig acostar i el vaig mirar per endevinarles seves faccions sota la frondosa barba: – Déu meu, Met!! – vaig exclamar, incrèdul.En Met va obrir els ulls i em va esguardar amb una

ganyota que volia ser un somriure estroncat. – Armand... per fi... Vaig localitzar-te a Veneçuela..., però

els de la CIA ens vigilaven a tots dos i no podia descobrir-me... ni descobrir-te, vaig... – li faltava l’aire, que absorbiaamb dificultats. – Per què no vas dir-me on eres? – Em tenien assetjat... Jo...estava ocult després de fugir

de l’Equador, on havia lluitat amb la guerrilla... Ja havia

cooperat abans amb els Tupamaros d’

Uruguai, i amb el grupde Gustavo Gutiérrez al Perú... però... crueltat... o sigui quehavia d’anar en compte amb allò que feia... llavors... l’ErnestoCardenal, que havia conegut anys ençà, en una trobada ambels indis amazònics em va convidar a venir a Nicaragua, i peraquesta raó vaig deixar-te...el missatge, perquè vinguessiscap aquí. – Què li han fet? – vaig preguntar als altres en veu alta.

– El van agafar els de la BECAT. T’ho hem dit abans, unasetmana amb ells és mortal.Li vaig parlar, apropant-me a ell: – Met, ara podrem lluitar junts. Com en els vells temps. Ja

veus que he seguit el teu consell.Ell va agafar-me la mà i mentre la premia tendrament va

fer:



360

– Jo ja estic acabat. Ajuda’ls Armand... he lluitat al MatoGrosso amb els que practicaven la teologia de l’alliberació...amb els... i amb els sandinistes... jo, els... – no podia seguirperquè li faltava l’aire.

Una llàgrima meva li va degotar sobre la mà i ell se’m vaquedar mirant amb un indici de somriure als ulls. I abansd’anar-se’n per sempre, encara va donar-me el darrer adéu il’última recomanació: – M’alegra que hagis estat tu la darrera persona en

acomiadar-me. Sempre t’he considerat el meu millor amic...i... t’he estimat com... el meu germà gran. Compte amb...els... de Seguretat... perquè tenen ulls... i orelles... arreu.

Estrenyent-lo entre els braços me’n recordava d’aquell Metpetit a qui defensava de la burleta dels nois grans, d’en Metcapellà que va voler ajudar-me quan jo em trobava perdut,del desconegut Met de Veneçuela que va enviar al català del’espionatge anglès per avisar-me, i tots eren el mateix, el quiara abraçava, mort, lluitador per una causa justa. Lesnostres havien estat dues vides paral·leles amb

encreuaments puntuals, una marcada per la dolçor de l’

amori la misericòrdia i l’altra per l’ infern de la violència. En Metapareixia com una ombra rere meu en els instants més críticsde la meva existència mentre jo, com un animal, fugia senserumb. Altrament constatava, com ho faig ara amb més raóencara, que a força de perdre gent estimada el cor nos’endureix sinó que es torna més sensible, més assequible ales necessitats dels altres i a les seves pròpies renúncies.

*****

Aviat els sandinistes iniciarien una lluita fratricida que elsportaria a separar-se en tres faccions. En Miguel i en Ricardohavien desaparegut i l’ Ana era l’única que alguna vegada,entre llibre i llibre, em deia que de moment no tenia res per ami. Aquella noia era una capsa tancada. Tan atractiva, tan



361

educada, tan amable, tan aparentment distant. Em semblavauna aristòcrata esdevinguda comunista.

Un dia li vaig proposar anar-nos-en al llit i va acceptargustosa, però en acabar va dir-me entre plors que mai més no

m’atrevís a fer-li una altra proposició d’aquella mena. Sensemés explicacions. A mi va sorprendre’m que una vegadatransformada l’altivesa aparent en un volcà en actiu entreure-li les calces, es mostrés tan penedida, avergonyida ienfadada després del remolí amorós. Com si hi volguéstornar, però no. Mai no sabré si no vaig insistir prou o, talvegada, com tantes altres lluitadores de la rereguardacompartia el seu cor amb el d’algun guerriller en laclandestinitat, de qui no sabia si era viu o mort.

D’altra banda, l’atmosfera a la capital era irrespirable, i elsqui ens movíem entremig de l’oposició contínuamentparlàvem de les lluites de les forces del govern en contra delssandinistes, amb algun presoner d’importància, i amb lamajoria de dissidents exiliats a Mèxic barallant-se entre ells.

Jo gairebé no feia res a Managua i aquell any, el 1978,

també vaig decidir anar-me’

n a Mèxic. Que diferent el vaigtrobar a aquell altre que havia vist vint anys abans! Lacapital ara era una ciutat gran i neta amb grans edificacionsi cotxes nord-americans que es barrejaven amb els petitstaxis i els carretons de mà.

Un cop allà vaig trobar els sandinistes dispersos ambalguns intents d’unificació. Decidit, vaig canviar depersonalitat i vaig retrobar l’ Armand primerenc, que ara

sovintejava el casal català, on s’aplegaven molts exiliatscatalans i on em van donar una feina en el lloc que mésfelicitat podia reportar-me: en una editorial. A Mèxic hi vaigviure dos anys, un de deliciós i l’altre de complicat. El deliciósho va ser perquè tocava, olorava i llegia llibres acabatsd’imprimir, dels més moderns als més clàssics. A Mèxic espublicava tot i jo fruïa d’allò més en trobar-me al rovell del’ou. En aquella època descobriria a Max Frish i a Gay



362

Talese. I rellegiria el Mirall Trencat de Mercè Rodoreda, unanovel·la formidable, madura, cruel, d’una gran escriptora.Però les metzines nicaragüenques m’havien atrapat, i a mésdes de Mèxic també vivia el dia a dia dels altres exiliats,

fugits a Costa Rica.L’any complicat el vaig copçar quan de nou vaig haver de

fugir d’un agent local de la CIA que m’havia localitzat aCiutat de Mèxic. Aquest individu, gras i fatxenda, vapresentar-se, de sobte, a la meva habitació de la pensió. Enobrir la porta vaig trobar-me una pistola encanonant-me. Varegirar-ho tot, després d’emmanillar-me una mà als peus delllit, i es va embutxacar el meu passaport i els diners que vatrobar. I jo, impotent, veia com de la manera més estúpidapodia perdre el que havia aconseguit. Em tenia assegut aterra amb les cames estirades mentre ell, dret, amb lescames separades davant meu, botes de tacó alt, l’americanadescordada sobre una panxa monumental, el barret blanc decopa plana decaigut al clatell i la pistola a la seva funda,s’havia posat a comptar els diners amb un esclafit de riure

torçat. Vaig esguardar-lo aparentment acovardit, amb la mésgran de les innocències que vaig aplegar, abans d’engegar-liuna forta puntada als genitals. Agafat d’improvís, va caurede genolls amb les mans agafades a l’entrecuix, xisclant comun garrí “me cago en Dios, joputa” mentre jo li donava unabrutal talonada a l’alçada de l’orella que el va deixar fora decombat. Agafades les claus, vaig desemmanillar-me i, ambels meus papers i diners a la mà, vaig fugir rabent.

Havia agafat el primer bus de llarga distància que haviatrobat i, després d’un viatge de gairebé dotze hores, nomésamb una maleta de mà, vaig arribar a Saucillo, a l’estat deChiuahua, on vaig contractar-me, i amagar-me, a treballar ala mina Naica. Allà, l’any 2000 s’hi trobaria, a dos-centsmetres de profunditat, una de les meravelles subterrànies delplaneta: La Cova de les Espases , amb llistons de cristallsmil·lenaris de selenita, transparents, de més de cinc metres



363

d’allargada. Durant un any vaig treballar de miner extraïentmineral de plom i plata, totalment ignorat, desaparegutsense deixar rastres ni pels meus amics mexicans ni pels dela CIA. No vaig ni acomiadar-me de la feina. Senzillament

vaig desaparèixer.Un any sencer de feina dins d’una mina no és fàcil de

descriure. Amb uns companys malhumorats, silents, gentmolt humil, i el plom que a poc a poc es fixa a la sang. Ironiesde la vida el remei més recomanat era la Coca-Cola. Totaquest temps, en el fons, va ser un retorn a la meva primera iinsistent fugida i, com l’altra vegada, també enfonsat en lafoscor. Però l’altra vegada havia estat voluntària i aquestaobligada, i això ho canviava tot. A baix tot era negre i fosc,entre aquells trams de llums grogues, i a fora feia molta calora l’estiu i un fred intens a l’hivern. Fins que un dia vaigdecidir posar fi a aquella presó i vaig tornar a Mèxic DF.

En el fons, sempre he pensat que allà vaig covar la mevamalaltia actual.

*****

L’any 1978 la situació s’esdevindria insostenible perquèl’FSLN, altre cop actiu, encapçalava unes insurreccions pertot el país que originaven una reacció tremenda de laGuardia Nacional, i León, Matagalpa i Managua, entre altresciutats, serien bombardejades.

S’acostava el final inexorable de Somoza. El 16 de març de1979 es van unificar les tres branques de l’FSLN, i el 17 de

juliol Somoza fugia per sempre més de Nicaragua.

*****

Quan l’any 1981 vaig tornar a Nicaragua, ho vaig fer ambel propòsit de posar-me a disposició del govern sandinista id’ajudar-lo en la gran campanya d’alfabetització. I una altravegada vaig anar a Granada, ara amb destinació oficial com a



364

professor d’una de les escoles on durant dotze horesalternatives donava classes de gramàtica castellana alscamperols i als nens.

Un dia va venir a trobar-me en Ricardo, ara en tasques de

govern, i va explicar-me que em necessitaven a Managuaperquè els ajudés amb els plans d’estudi de l’Escola Naval; enaquells moments hi havia al país una gran efervescència perl’aprenentatge a tots nivells i calia aprofitar-ho.

Havíem viscut uns anys a velocitat de vertigen, mentreNicaragua es desenvolupava amb la il·lusió d’uns plansgratuïts de sanitat i d’educació, fins a l’accés a la universitat.Es repartien les terres i les possessions de la família Somozaentre els qui ho necessitaven i el govern pretenia explicar, iaplicar, amb senzillesa la praxi de l’economia mixta, elpluralisme polític i l’equidistància internacional. Però el paísno se’n sortia ni de la pobresa, que el situava com el segonpaís més pobre del continent, ni dels compromisosrevolucionaris amb aquell comunisme popular queenllefiscava els esforços del mateix govern. Eren massa

problemes per resoldre’

ls tots alhora, amb un govern formatper homes amb uns grans ideals, però no necessàriamentamb els coneixements tècnics adequats.

En el context internacional, la política erràtica d’algunsprohoms va empitjorar la posició del país, i els EUA els vantallar tot l’ajut, sota la sospita que els diners que els donavenper reeixir el país el govern sandinista els destinava a ajudarels revolucionaris del Salvador.

Amb aquesta sospita el govern dels EUA va aprovar elsprimers camps contrarevolucionaris de Florida. La Contra jaera un fet i els diners que necessitaven els seus componentsper organitzar-se els hi va subministrar la CIA, prèvial’aprovació del Congrés.

El 6 de maig de 1984, coincidint que uns escamots de laCIA dinamitaven els principals ports nicaragüencs, jo vaigdesaparèixer de Managua.



365

*****

Com ho havia fet cada dia durant els darrers tres anys iescaig, aquell vespre havia sortit del meu despatx de la

Naval carregat amb llibres i apunts, i de camí a casa m’haviacomprat unes peces de fruita per sopar. Estava assegut a lataula petita de la cuina, a punt de tallar unes bananes, quanvaig sentir que tocaven el timbre, així que vaig dirigir-me ala porta i en obrir-la una nebulosa de gas de pebre em vaparalitzar.

Unes hores més tard vaig despertar-me dins d’una llanxade combat de la marina nord-americana, encara amb els ullsplorosos i irritats pels gasos que m’havien llançat a la cara,quan justament arribàvem a Miami. A la cabina on raïa emmanillat va irrompre un oficial de la

marina que va llegir-me, en veu alta, el document següent:

John Terry, en nom dels Estats Units d ’ Amèrica, quedaarrestat per l ’ assalt a l ’ ambaixada de Singapur i per

l ’ assassinat dels agents Robert Jordan i David O ’ Hara.

Tants esforços i tantes fugides per acabar amb manilles iensarronat pels nord-americans. Vaig sentir-me abatut,perquè els darrers anys a Nicaragua havia pensat quem’havien oblidat, com qui oblida un moble vell al canviar decasa.

L’individu que m’havia parlat era un marine amb el graude tinent, esguardat per dos soldats rasos, vestits tots tresamb les indumentàries especials dels escamots.

De Miami em van dur a un aeroport petit, terra endins, id’allà en helicòpter a una base militar, on després de caminarper inacabables corredors, sempre emmanillat, entre dosguàrdies, vam accedir a una sala on hi havia una taula, que



366

em recordava la cel·la en què els xinesos m’havien fet elsinterrogatoris.

No havien passat més de deu minuts que van entrar dossubjectes més per interrogar-me. Tot igual que a la Xina.

Esperava, però, que no esmercessin els mateixos mètodes quehavien emprat els xinesos durant aquelles sessionsinacabables.

El primer que van fer va ser ordenar una revisió mèdica i,en acabat, van començar amb les preguntes típiques de nom,nacionalitat, residència, records de Singapur i similars; totdegudament enregistrat, fins que va entrar un altre agent,gran com un armari, que es va quedar dret a una cantonada,mentre s’ho mirava tot amb un aire amenaçador; això tambého feien els xinesos, malgrat que aquests ja m’haurienestovat. Dintre ’estança, per entre el fum del tabac, vaigcomptar fins a cinc persones amb diferents actituds: und’inquisitiu, l’altre interrogant, l’altre inquiet, el de més enllàinsegur i el més jove bocabadat. Va ser llavors, quan els vaig dir que no respondria a cap

pregunta més sense la presència d’

un advocat, que l’

últimque havia entrat i que romania dret, va endurir el semblant iva exclamar: – Hauríem d’utilitzar un sistema més convincent a fi que

ens diguis el que volem escoltar, i deixar-nos estard’advocats.

Me’l vaig mirar fixament, abans de respondre: – Aquest és el sistema que van utilitzar els xinesos quan em

van agafar, gràcies a que vosaltres, els de la CIA, em vautrair. Encara tinc les marques per tot el cos.Sense dir-me res més van sortir tots cinc, i un parell d’hores

més tard va entrar un d’ells, que va explicar-me amb un deixneutral: – Nosaltres som militars i el que vostè ens ha contat no

s’ajusta al que ens havien dit. Vist que el seu no és un casmilitar, les nostres ordres són les de lliurar-lo a la jurisdicció



367

civil. Demà es presentarà al jutge perquè li prenguideclaració i dictamini què cal fer. Jo no sé què li van fer elsxinesos, ni per què, ni tampoc sé res dels seus problemes ambla CIA. Nosaltres teníem una ordre de recerca contra vostè i

ha estat executada. Les seves cicatrius evidencien que haestat torturat, però aquí no s’ha d’amoïnar pel seu físic. Comqualsevol detingut, militar o civil, als EUA té uns drets que liseran respectats escrupolosament. Amb un avió militar van dur-me al comtat de Nova Jersey

i, vigilat ara per la policia estatal, ja lluny de l’òrbita militar,m’estava dret davant d’una estrada on s’asseia un jutge queescoltava els càrrecs que se m’imputaven. – Senyor Giralt – va recitar el jutge com a conclusió – , se

l’acusa de falsejar el passaport i de l’assalt amb arma de foc al’ambaixada americana de Singapur, amb l’agreujant de doshomicidis voluntaris. Si vostè no té cap advocat, espero queamb el d’ofici que seguidament anomenarem tingui moltasort. Amb l’advocat ens vam conèixer ben aviat; era un noi jove,

sense cap experiència en homicidis i esporuguit pel cas i lesconnotacions indesxifrables de l’entorn. Va fer tot el que vapoder malgrat el meu desànim, que em convertia en unindividu per primera vegada vençut abans de començar, i queendemés no cooperava en la lluita en contra del poderóssistema legislatiu nord-americà. Al cap i a la fi, amb l’allau de proves en contra meu que

va aportar el fiscal, el meu advocat es va veure totalment

desbordat i va perdre el cas davant de la meva totalindiferència. Quan vaig adonar-me del que havia succeït jaera tard. Per què ho vaig fer? Ni ara sóc capaç de respondreamb una seguretat absoluta. Ho he pensat un munt de voltesi l’explicació més versemblant és que vaig pensar que aixícom l’odi m’havia portat dins d’aquella sala, aquest odi aras’havia girat en contra meu. I jo actuava inconscientmentcom si m’odiés per haver-me deixat agafar. En el rerefons hi



368

havia un procés d’auto destrucció. Aquesta podia ser unacausa, i l’altra, probablement, perquè per primera vegada nopodia lluitar contra els ardits del destí.

Jo, que sempre havia fugit si un fet em desagradava, ara,

constrenyit, escoltava la sentència definitiva: havia estatcondemnat a la pena capital.

V

Érem a finals del mil nou-cents noranta-dos quan vanavisar-me que un lletrat m’estava esperant a la sala on elsadvocats s’entrevistaven amb els reclusos. Ell era qui haviapresentat un altre recurs al governador i al jutjat per pidolarla reobertura de la causa per defectes de forma, i qui voliaassumir la meva possible defensa.

D’

uns anys ençà jo estava al corredor de la mort a la presóde l’Estat de Pensylvania, una vegada perduts els judicis i lesapel·lacions posteriors a les corts federal i suprema que elmeu advocat d’ofici s’havia entestat a fer.

El corredor de la mort era una zona del no-res on t’hi podiespassar un temps inacabable sense saber el moment en quèarribaria el teu final definitiu. El tracte amb els vigilants eradistès, si no fos perquè un fantasma enfosquit, barreja de

vesània i adormiment, rodejava tot el que s’hi feia. Els queestàvem allà dins, quan coincidíem, només una vegada al dia,pràcticament no parlàvem de la causa que ens hi haviaportat. També la majoria compartíem la desconfiançaabsoluta vers els recursos que es presentaven i que notrobaven un camí expedit.

Tal vegada els amics més autèntics de la meva vida els vaigfer allà, amics de la propera mort, perquè ja no calia fingir i



369

cada un era com realment era i sentia. Els primers dies quem’hi van deixar, la sensació d’oblit i d’acabament eraaclaparadora; em sentia com un mort en vida; fins i tot alsulls del pobre advocat que m’havia mal defensat i que

pràcticament m’havia negligit mentre veia les traves que liposaven als recursos que imaginava. Fins que un dia li vaigdir que no calia que tornés més.

L’advocat havia treballat més del que sabia, si tenim encompte que, tal com jo m’ho plantejava, la causa estavaperduda abans de començar pels condicionants polítics, elspolicíacs corporatius, els socials i els mediàtics que l’havienenvoltat.

Però no comptava amb prou diners per pagar-me un altreadvocat més reconegut a la recerca de la glòria, ni ànims perconvèncer-lo, tot sabent que es podria aprofitar de tot elrebombori i la publicitat que havia generat el judici, amb lescàmeres de televisió fixes en la meva cara absent i els milersde flaixos disparats incansables mentre jo accedia a la salade judicis.

Durant la vista, malgrat intuir que perdria, d’

entrada vaigdeclarar-me innocent i vaig mantenir-me ferm amb lesmeves conviccions, sense amagar cap fet, per increïble que elspogués semblar als del jurat, que m’escoltaven incrèduls, comsi de l’abisme del passat un fantasma hagués sorgit perexplicar-los uns fets remots, inescrutables, succeïts en unspaïsos per alguns d’ells ignots, però tanmateix coneguts peruns altres. No debades coincidien amb la desfeta de la guerra

del Vietnam on molts havien perdut pares, germans i fills.Però el punt, als seus ulls gravíssim, en què se sostenia elfiscal va ser que l’atac a l’ambaixada de Singapur congriavales mateixes connotacions que altres atacs terroristes ques’havien succeït abans o després a les ambaixades nord-americanes d’Orient Mitjà; és a dir, que no havia estat unatac simple, sinó una invasió a la sobirania dels EUA, des delpunt de vista que les ambaixades americanes eren territoris



370

propis dels EUA als països on estaven. Era evident doncs que jo, el presumpte acusat, havia comès un acte terrorista quehavia costat la vida als dos agents de la CIA.

En realitat se m’estava jutjant com a un terrorista

internacional.El judici s’allargava dues setmanes i el meu advocat

gairebé no havia presentat testimonis favorables, ja que lamajoria d’aquests havien estat rebutjats pel president de lasala com a atemptatoris a les institucions estatals, ja fora laCIA o la Secretaria d’Estat.

La Kirst m’havia vingut a veure el dia anterior de l’inici del judici oferint-se com a testimoni de la defensa, però l’advocatno li va saber fer les preguntes adients i el jutge li va dir queno eren definitòries si no li’n presentava cap prova real. Eranomés la seva paraula contra la d’un govern en representaciódel poble americà, com sobrerament s’havien encarregat dedivulgar des de la fiscalia.

La Kirst, que s’havia casat amb un company de feina i teniadues nenes i que al trobar-nos novament va dir-me que mai

no havia oblidat la darrera nit que ara s’

estava jutjant, es vamostrar molt aguerrida i tanmateix temorosa pel meu estatd’ànim totalment enfonsat. Vaig ser perfectament conscientde com es quedava de decebuda en trobar-me tan fred iconformat, enfrontat a la meva idea que la vida ja no empodia donar res més. A aquestes alçades, a cavall del migsegle de vida, jo em sentia un home cansat, rancuniós idesarrelat, que havia viscut moments bons i dolents. El fet

que els que em jutjaven no volguessin escoltar la veritat nom’afectava ni poc ni massa, ja que sabia prou bé que ni elmeu advocat ni jo mai no podríem vèncer la maquinària del’Estat ni lluitar contra la pressió dels mass media . Enconclusió, vaig rumiar que no tenia cap ganes de tornar acomençar.

*****



371

En aquestes doncs, un dia va presentar-se aquest nouadvocat, i el director de la presó, un bon home, va aconsellar-me que l’escoltés ja que em volia veure, que en definitiva

s’havia presentat amb un permís especial emès pelgovernador i que fent-ho no hi perdria res. També vainformar-me que jo podia decidir el millor camí i que, alcapdavall, pitjor del que ara ho tenia no ho podia tenir. Aixíque li vaig fer cas i vaig disposar-me a escoltar el que aquestnou lletrat volgués explicar-me.

La sala on vam trobar-nos era allargada amb una taula almig. A una banda hi havia dos policies i dret, a un extrem, elqui es postulava com el meu advocat. Tenia com acaracterística diferencial respecte als altres que estàvem a lasala el seu impecable vestit blau amb la camisa blanca icorbata groga. Li vaig notar de bon principi un aire familiar,en els ulls, negres i profunds, o en algun moviment que va feramb les mans en saludar-me.

Era una persona de color, de nou un advocat jove, de no

més de vint-i-sis o vint-i-set anys, alt i atlètic, emmarcantunes faccions atractives, que afegides a les mans amb els ditsprims i llargs, on lluïa una aliança de matrimoni, li donavenun aire distingit i segur de si mateix. Va parlar amb unanglès suaument novaiorquès i una veu ben timbrada:

– Senyor Giralt, el meu nom és Irving G. Abool im’agradaria que m’acceptés com el seu advocat.

Me’l vaig mirar amb cortesia, malgrat que no amagava un

cert aire d’incredulitat davant la seva jovenesa, i en el fonsamb un deix sospitós, ja que podria ser un nou parany orditper la CIA. No entenia què hi feia allà i li vaig dir:

– Senyor Abool, el meu cas va tancar-se fa quatre anys, setsi comptem el primer judici. Un temps extremadament llargal corredor de la mort, i quan sembla que tot s’ha enllestitvostè apareix avui postulant-se per ser el meu advocat. Espot saber què ha canviat ara perquè vostè demani defensar-



372

me? Als ulls del gran públic, jo sóc un de tants empresonatsque esperen l’hora final i ja ningú no parla de mi. En poquesparaules, m’he convertit en un home invisible, sóc un deixatde la societat, he desaparegut abans de desaparèixer per

sempre... Va interrompre’m: – Diguem que vull redimir un antic deute i un error recent.

Aquest darrer any l’he passat a Lesotho, a Àfrica del Sud, onvan hospitalitzar-me per una greu malaltia, i no he sabut resd’aquest cas fins fa uns dies, que vaig tornar als EUA.

Sense escoltar el que ell em deia, vaig respondre: – Jo no el reconec com el meu deutor i, d’altra banda, no

necessito cap nou advocat; no el puc pagar i tal com esticara ja m’està bé.

Però ell va insistir: – No m’ha de pagar res. Deixi’m defensar-lo. Els darrers

dies he estudiat amb molta cura el seu cas i considero queencara tenim alguna possibilitat.

– Una possibilitat de què? – li vaig fer, mentre deixava

brollar tota la ràbia –

De que em donin una injecció letal méssuau? O que m’asseguin a la cadira elèctrica l’any que ve encomptes d’aquest? Acabem d’una vegada amb aquestacomèdia que s’han muntat. Per què ho vol fer? Jo no el conecde res i vostè a mi no em deu res. Aleshores, l’Irving G. Abool, advocat, mirant-me de cara, va

aseverar: – Li dec la vida, la meva mare es deia Ashina Abulu i vostè

és el meu pare. Els meus cognoms apleguen la G. de Giralt,com vostè, i Abool, el nom americanitzat de la meva família.Una bomba al mig de la taula no hauria causat un impacte

tan contundent. Els policies, que s’ho escoltaven d’esma, vanquedar-se literalment estupefactes, i jo me’l vaig mirar de fita fit sense respirar. Amb les mans i peus encadenats vaig acotar el cap per

amagar la brillantor dels ulls, en tant que rememorava mil



373

imatges desades en les profunditats del subconscient i queara retornaven fresques i punyents. Després vaig aixecar-melentament, repenjat a la taula i, ara sí, mentre els guàrdiesem manaven que m’assegués, vaig veure’m reflectit en

aquells ulls foscos i en aquells gestos naturals, genètics, delmeu pare i de mi mateix.

La gola em va tremolar abans d’exclamar: – L’ Ashina era la teva mare! – Sí. Mai no el va oblidar i sempre ens va parlar de qui era i

de com era, encarint-nos a trobar-lo per retornar-li encaraque fos una petita part del que vostè havia fet per totsnosaltres. Vostè va ser el miracle de la seva vida i per vostèva ser el seu darrer sospir. Igual que el de la meva germana,de qui al saló de casa tinc el quadre homenatge que ella vapintar, recordant-lo a vostè, i que mai no va voler vendre: unoli amb uns fons vermells i marrons on, repenjat al llindard’una cabana de palla, hi ha un home blanc amb un vestitcolor de vori, descalç, la camisa fora dels pantalons i amb unbarret de palla. Dues cicatrius li travessen la cara i té uns

ulls negres, profunds, fixos en els de l’

espectador, mentreamb la seva mà dreta entoma l’enlairada d’un nen. El títolés: El meu déu .

M’havia quedat en blanc, i en arrencar a parlar vaigencertar a exclamar: – La teva germana Nmgoo! Com la podria oblidar? – I sense

transició, li vaig preguntar: – viuen tots? – No, precisament la Nmgoo va morir a Los Angeles, i el

petit del quadre és l’Eddy, el seu fill, que ara viu amb el seupadrastre. La nostra mare i els meus germans petits vanmorir a l’ Àfrica, excepte en Dingo, que va venir ambnosaltres, i va estudiar la carrera de metge per ajudar alTercer Món. Per això hi va tornar, però va desaparèixer propde la frontera amb Zimbabwe. És difícil sostraure’s a lesnecessitats primàries del meu continent; també a la sevacrida. Sobretot si s’hi ha nascut i hom creu que pot ajudar als



374

que viuen allà i que tenen una esperança de vida de només de trenta o quaranta anys.

– Quan va morir la teva mare? – Fa set anys. Ella va guardar gairebé tots els diners que

vostè li va deixar i ens els va lliurar a nosaltres perquèvinguéssim a Amèrica. Amb aquests diners vam viatjar elstres germans que quedàvem sans, amb el nen de la Nmgoo.Encara guardo la seva cartera amb les inicials A.G. Malgratels nostres esforços, els altres nois no els vam poder salvar; eldarrer va morir uns anys després que nosaltres estiguéssimaquí.

– On vivíeu els primers temps? – Primer tots vivíem a Nova York, la Nmgoo va marxar a la

costa oest i anys després, ja aclamada com una gran pintora,va traslladar-se a viure a Los Angeles, on es va casar. Peraquesta raó no vam saber res d’aquest judici.

– On van anar els teus germans i la teva mare quan vanmarxar de la costa de Namíbia? A Luderitz?

– No, acompanyats pel Pare Jacques, que tothora ens

tingué cura, van vorejar, amb una caravana de nòmades, elriu Orange pel desert de Kalahary fins arribar a Kimberley,a Sudàfrica, on se’n van sortir gràcies als diners que vostè elshavia deixat i al treball que envolta tot el món dels diamants.El primer que vaig embarcar cap als EUA, el 1978, des dePort Elizabeth amb uns amics de la mare, vaig ser jo, i deseguida van venir la meva germana amb el seu nen i el meugermà Dingo. Els primers temps, bé i tenir diners, van ser

molt durs perquè la meva germana tenia el nen petit ihavíem de fer torns per tenir-ne cura, però de seguida vanacollir-nos unes famílies catòliques. Sota la seva tutela ensvam separar, en Dingo va restar a Nova York on fa acabarestudiant medicina, a la Nmgoo la van enviar a San Diego iamb el temps va esdevenir una pintora qualificada, i jo vaiganar a viure amb una família de Tilton, Nou Hampshire, onhi vaig fer la primària i vaig acabar els estudis al Bishop



375

Brady High School de Concord. Els dos últims anys, desprésde plegar, ajudava a les pistes d’esquí durant la temporadad’hivern, i en arribar el bon temps feia de cambrer. Unavegada graduat vaig entrar a la Universitat de Columbia,

gràcies a una beca per les meves condicions atlètiques, tot ique jo volia anar a la de Boston, però no van admetre’m.

La mare, malgrat la nostra insistència, ja no va arribar avenir. Ella es va quedar fins al final amb el darrer germàque encara era viu i que havia emmalaltit de malària. I delPare Jacques, després que d’una forma o una altra tots ensvam dispersar, l’últim que vaig saber-ne va ser que haviatornat al Congo.

*****

Se’ns havia acabat el temps i vam acordar, absolutamentvençudes les meves objeccions, que l’Irving tornaria tan bonpunt ho tingués tot enllestit per la meva defensa. Vam tornar a parlar una setmana després i jo li vaig

explicar tota la veritable història, sense ometre absolutament

res, ni dels meus pensaments, ni dels meus sentiments, nidels meus actes, i sobretot dels perquès de tots ells. Duessetmanes després va tornar amb les notes pertinentmentestudiades i va explicar-me com va convèncer al jutge quehavia de reobrir el cas.

*****

– Senyor Abool – li va preguntar el jutge – , digui’m el que

pretén amb la seva sol·licitud de reobrir aquest judici. Pertreure al seu defensat del corredor de la mort haig de parlaramb el governador, i primer vull saber què és el que vostè esporta entre mans.

– Senyoria, en el primer judici van cometre’s greus defectesde forma ja que no van escoltar-se tots els testimonis de ladefensa. El meu client va ser condemnat per un delicte queno va cometre. Puc demostrar que la nit que ell va anar a la



376

nostra ambaixada de Singapur anava desarmat, i va dispararals dos agents de la CIA amb les armes d’aquests.

– Puc saber com ho demostrarà, això? – Aportaré testimonis de la defensa als quals no se’ls va

citar o no se’ls va escoltar adequadament durant el primer judici, en especial dos de nous i molt importants: citaré a quialeshores era Secretari d’Estat i també a qui eral’ambaixador a Singapur en el temps dels fets; encara més,vull citar el Govern dels EUA com a testimoni necessari, al’objecte que aporti al judici la cinta interna de l’ambaixada,on confio que s’hi veurà`exactament què va succeir; i tambévull citar el senyor Clarence Kelley, que en aquell momentera agent especial de la CIA i per tant responsable directe deles tasques que l’acusat va dur a terme en territori xinès, queal final desencadenarien els actes de Singapur.

– Està segur d’això que diu? La darrera vegada elsorganismes oficials van negar la seva col·laboració.

– Senyoria, permeti’m reobrir el judici i li portaré tantstestimonis de la defensa que els semblarà un judici diferent.

Amb el jutge Anderson de l’

Estat de Pensylvania, l’

Irvings’hi avenia molt bé, i el jutge li mostrava una gran estimad’ençà que l’havia tingut com a estudiant de dret penal a laUniversitat de Columbia i li’n coneixia el seu rigor, l’esperitcombatiu i la serietat a l’hora de preparar els casos. Un granestudiant i un gran esportista.

El jutge, però, no va poder estar-se de fer la preguntasegüent:

– Puc saber quin és realment el seu interès en aquest cas,on té més a perdre que a guanyar? – El senyor Armand Giralt és el meu pare.Encara no recuperat de la sorpresa, el jutge li va dir: – I fins ara no se n’ha adona’t? Espero que els sentiments no

li enfosqueixin el raonament. – Senyoria, quan el van jutjar el 1985 jo vivia a Vermont i

no vaig assabentar-me’n; després, durant els meus estudis a



377

la Universitat ningú en parlava, era un cas tancat i jo no ensabia res. Aquest darrer any he restat a Sudàfrica, on vaigcontraure la malària seguida d’una disenteria que em vaaflevir greument. Espero haver arribat a temps per guanyar

el cas amb la força de la veritat i no tan sols amb la delssentiments. – Confiem que ho faci amb la força de la raó – va reflexionar

en veu alta el jutge.

*****

Els mitjans de difusió immediatament es van fer ressò del

cas, vistes les connotacions polítiques i familiars que s’haviendescobert, tot esbombant les opinions més diverses sobre lesdades que s’havien dit en el primer judici i que ara eren denou motius d’opinió. Els diaris sensacionalistes parlaven demi com del famós terrorista de Singapur, i els més seriososm’anomenaven l’espia asiàtic. Fins i tot la cadena ABC em vadedicar un Late talk show on, sota l’espectacular títol:“ Assassí? Terrorista? o Espia?”, van debatre diversespersonalitats de la política i el periodisme intentantdisseccionar la meva vida, a partir d’extractes del primer

judici o dels diaris d’un decenni abans, de Hong Kong iSingapur; parlaven del Drac Volador com d’un misterióspersonatge fruit de l’imaginari popular i deien que no estavaclarament demostrat que fos jo.

La Sala on s’havia de celebrar el judici el dijous 13 de febrer

de 1992 era plena com un ou,. Els equips de la fiscalia i de ladefensa s’havien passat els darrers quinze dies escollint elsmembres del nou jurat i avui era el jorn de la primera vista.

L’Irving havia escollit molt bé les paraules d’entrada i alseu torn, per resumir les seves intencions, va explicar alsmembres del jurat que demostraria “...que el senyor ArmandGiralt, no solament no ha estat un terrorista ni un assassí,



378

sinó que és innocent d’aquests càrrecs, i que, a més a més, ésun heroi a qui molts éssers humans li deuen la vida...”.

La defensa, durant tres dies, va estar presentant testimonisque m’eren favorables. La Kirst va parlar del que jo havia fet

a la Xina –primer col·laborant amb en Rob i més tard fentequip amb la Sharon–, de com en Rob ens havia entabanat ide la darrera nit que vaig fugir del seu pis. Després vaparlar el senyor Liu, un vell venerable, que va explicar comera jo com a persona abans d’anar a Singapur i després, quanvaig tornar a Hong Kong, i com ajudava a fugir a la gent dela Xina sense agafar mai els diners que volien donar-me i,finalment, de quina manera havia fugit de Pequín i com ell ila seva esposa van tenir-me cura. També van parlar elsgermans Szè, que vivien a Chicago; i el senyor Zhang, queara vivia jubilat a Montreal; i la seriosa Clare, la fillad’aquest últim, que no solament va parlar de mi, sinó tambéde la seva amiga Sharon i de com la van executar. També vatestimoniar el senyor Stàlikas, que va explicar l’engany d’enRob; i la Jackie, ara senyora Rusell, que guardava la carta

que va rebre d’

en Rob, malgrat que al ser anònima, a menysque es trobés la màquina amb que s’havia escrit, no va seradmesa com a prova de càrrec. L’ambaixador Roth no vadeclarar perquè havia traspassat feia uns anys.

Del govern dels EUA no ens van donar cap ajut, només vanfer-nos saber que les cintes de l’antiga ambaixada deSingapur havien desaparegut durant el trasllat a l’edificiactual i que no podien aportar res de nou. Per la seva part, el

jutge Anderson no va estimar convenient citar com atestimonis de la defensa les persones de l’ Administració quel’Irving li va demanar, ja que va considerar que podrien fer-se preguntes atemptatòries a la seguretat de l’Estat.

Com a conseqüència del judici, havia emergit un noupersonatge que als membres del jurat, als periodistes isobretot a mi mateix, ens costava avaluar, i és que el que feiaun temps se’ls havia presentat com un indesitjable, ara



379

quedava envoltat d’una pàtina d’heroi. El pretès terrorista iassassí, jutjat i condemnat uns anys abans, ressorgia ara,gràcies a l’Irving, com un personatge que s’havia jugat lavida per salvar-ne unes altres, primer a Namíbia, per l’honor

d’una nena, després a Indonèsia, en un vaixell mixt decàrrega i passatge, i més tard a la Xina, de les urpes de laRevolució Cultural. Alhora, havien estat emocionants tant el testimoni de la

Kirst com el de la Jackie, tot explicant les seves impressionssobre els fets de Singapur.

Primer el de la Kirst, rememorant aquella nit: – Tal i com m’havia aconsellat l’ Armand, jo estava a la

redacció acompanyada pel director del diari i tots els meuscompanys. Estàvem expectants i aleshores el telèfon va sonarbruscament. El meu cap el va despenjar i va cridar:

– Kirst, crec que és ell.Ningú no badava boca mentre jo agafava el telèfon i el

connectava a l’altaveu general perquè el poguéssim escoltarnítidament. La seva veu ens va arribar sense inflexions:

–

Aquí s’

ha resolt la història. He entrat a l’

ambaixadaamericana i, abans que ells em matessin a mi, he matat a enRob i a un altre agent. I encara un descobriment final queens aclareix per què tot va anar com va anar: tot l’afer ambl’Stàlikas, la posició del pare de la Jackie i malauradamenttambé la d’ella mateixa, va estar ordida pels de la CIA, pertenir-me agafat a mi i possibilitar que, barrejats amb elsaltres, els tragués del país científics xinesos de gran vàlua.Va

penjar abans que jo li digués res i no en vaig saber res mésfins a la primavera del 1972, que vaig rebre un paquet, datatvint dies abans a Ciutat del Cap; a dintre hi havia una clau iuna carta.

L’Irving li va demanar: – Ens la pot llegir sisplau? – Naturalment – va respondre ella.



380

“ Estimada Kirst:En aquest paquet hi trobaràs la clau del meu apartament.

El contracte venç el primer de juny. Agafa tot el que hi trobisi que et pugui fer servei; el que resti ho llences. Queda ’ t tots

els llibres. Per raons òbvies aquests jo ja no els podré gaudirmés. La CIA ha donat una ordre internacional de recerca icaptura ja que per aquesta mena de gent tot el que va succeira Singapur és imperdonable. Em sento perseguit i m ’ haig demoure contínuament. Potser després de l ’ entrevista Nixon- Mao restaran més tranquils, però tinc poderoses raons perdubtar-ho. Et felicito pel premi que et van donar al millorreportatge publicat en la premsa escrita durant l ’ any 71 i perla gosadia d ’ explicar-ho gairebé tot a l ’ Straits. Vés ambcompte, però, perquè ells són perversos.

T ’ aconsello que cremis aquesta carta, a fi que mai no elsdonis motius per acusar-te d ’ amagar-los proves.

Una abraçada ben forta. Armand ”

Tot seguit l’

Irving li va dir: – Ja veig que no va cremar la carta... – Afortunadament no vaig seguir el consell del senyor

Giralt i la vaig amagar. Com a amiga i com a periodista nopodia destruir un document d’aquesta naturalesa.

L’Irving, apropant-se al jutge, li’n va mostrar el paper: – Senyoria, aquesta és la carta que ens ha llegit la

testimoni.

El fiscal, en el seu torn, li va preguntar: – Pot dir-nos quins eren els seus sentiments per l’acusat? – Jo n’estava enamorada d’ençà que el vaig conèixer – i aquí

va fitar a la Jackie i també al seu propi marit, que li donavasuport i que seguia la seva declaració des de la sala, abans deprosseguir: – Però no només per això, tot i sabent els perills a que

m’exposava, vaig guardar la carta.



381

Seguidament va arribar el testimoni de la Jackie, on vaexplicar, com en un somni, un instant inesborrable de la sevaexistència que va transformar la seva vida: – Vivia amb el meu marit, el doctor Rusell, a la casa que

encara tenim a Regent’s Park, i aquell matí de primers denovembre, estava esmorzant mentre llegia a la cuinal’exemplar del The Straits Times publicat el 23 de novembrede 1971 que m’havia remès la Kirst. A doble pàgina i signatper la mateixa Kirst, hi havia la història completa de Qingting amb el final sagnant a Singapur. Tal com més tard vaigsaber, el director de la publicació s’havia negat a censurar-la,excepte les referències a la CIA, malgrat tota la pressió del’ambaixador nord-americà, del govern i de l’editor. La vaigllegir d’una tirada i, sota els efectes d’un mareiginsuportable, vaig temptejar l’armari on desava les mevespastilles i me’n vaig prendre dues”.

*****

A aquestes alçades, s’havia desfermat una guerra dialècticano solament dins de la sala de judicis sinò també en elsmitjans de comunicació, que indiferents a les mevescircumstàncies i donant cadascun d’ells el pinso que el seupúblic demanava, s’havien arrenglerat en dos bàndols, ambimportants creadors d’opinió que em defensaven om’atacaven segons els seus interessos econòmics o socials,

amb l’aportació de dades des de cada bàndol que s’explicavend’una manera esbiaixada.El judici estava pràcticament acabat i com a úniques

proves tangibles de la defensa hi havien: la pistola d’en Rob,on van quedar marcades, junt amb les d’ell, les mevesempremtes, la carta a la Kirst, que no es considerava unaprova concloent ja que estava signada per mi, i la cartaque la Jackie havia rebut, on se m’acusava de ser



382

comunista, amb una signatura il·legible, que el jutge tampocva admetre sense la màquina amb la que havia estat escrita.Però una nit, l’Irving va rebre una visita inesperada a casaseva; era un tal senyor Krauss, el vell cap de seguretat de

l’ambaixada dels EUA a Singapur a la dècada dels setanta,que s’oferia a parlar de la cinta que no només havia vist sinóque sabia qui en guardava una còpia. Novament l’Irving vaparlar amb el jutge que, assumint el gir favorable que perl’acusat podia comportar l’aportació d’una prova d’aquellamagnitud, amb la prèvia acceptació del fiscal, va acceptar elnou testimoni i va donar via lliure per la demanda aldepartament governamental d’afers pel sud-est asiàtic, a fique els lliurés la cinta sense dilació.

I la cinta finalment va ser projectada a la sala del judici. A la pantalla es visualitzava el moment en què jo arribavaa la porta principal i demanava parlar amb en Rob, quan

em franquejaven el pas, l’escorcoll a que em sotmetien, lameva caminada per un llarg passadís, sempre escortat perdos guàrdies de seguretat, i seguidament com en Rob i jo ens

assèiem i començàvem a parlar; després es veia que ensservien el te, les paraules que intercanviàvem, la sevaconfessió, la disputa amb la pujada de tensió consegüent, icom s’iniciava la baralla amb el salt del revòlver d’en Rob, iels meus trets arrauxats contra ell i el seu ajudant, a qui esveia uns segons abans, entrant a l’habitacle empunyant laseva arma i com començava a disparar abans que ho fes jo.

La cinta havia estat un testimoni de càrrec tan

determinant que si a algú li quedava cap dubte, amb la sevavisió li va desaparèixer, fins a l’extrem que el mateixministeri fiscal va retirar la demanda i els càrrecs contra mi.

El jurat va acceptar la meva innocència de tots els càrrecs,i el jutge va declarar que s’havia demostrat que ni haviaexistit un assalt a l’ambaixada, ni hi havia hagut caphomicidi, ni tampoc havia estat un atac terrorista.



383

Només una pregunta va quedar sense respondre: per quèvaig anar tot sol a l’ambaixada? Però no me l’havien fet i vaquedar ignorada.

I després que vaig deslliurar-me dels micròfons, de les

fotografies i de les preguntes dels periodistes, vaig abraçar-me amb la Kirst i la Jackie. Ara, enllestida aquella farsa, el meu engany majúscul a un

gran país, considerava que havia tancat un cercle vital;m’havia revenjat i m’havien absolt; havia sortit en llibertat,deslliurat per sempre més dels qui una vegada m’havienperseguit arreu del món i, definitivament, haviarecuperat la meva personalitat com a Armand Giralt.

Però en contra d’aquesta senzilla consideració, l’Irving,avergonyit pel descrèdit de la CIA i del govern, encara els vaposar un plet pels danys i perjudicis que m’havien causatdurant tots els anys de persecució,pels set anys que em vanempresonar amb una acusació falsa, i a més a més perl’ocultació d’una prova tan concloent i definitiva com era lacinta. I també el va guanyar i el govern dels EUA va haver de

donar-me una indemnització d’

un milió de dòlars. Vaig quedar-me a viure en una petita casa amb jardí quehavia llogat a Cobble Hill, a Brooklyn, un barri modest itranquil, ple de botigues familiars, restaurants italians ialgunes, comptades, llibreries, amb el pensament de retirar-me i gaudir de la fortuna dipositada al banc. No ho vaigpoder fer, però, perquè dintre meu un neguit em demanavaalguna cosa més. Pressionat per aquesta lluita interna, uns

mesos més tard, sense voler reflexionar-hi més, vaig anar-me’n a Nicaragua. Allà hi volia trobar els meus vells amics sandinistes, però a

l’arribada vaig sentir que tot era diferent de com jo ho haviadeixat, i l’any noranta tres, amb el govern de VioletaChamorro, la majoria d’aquests amics ja no hi eren, i dels quehi quedaven, uns col·laboraven amb el nou govern moderat,altres estaven a l’oposició i uns altres senzillament estaven



384

aposentats. Així que, un cop acceptat el meu retir vaig tornara contracor a Nova York, i el dia que l’Irving va divorciar-se,davant la seva insistència perquè me n’anés a viure amb ell al’extrem oposat de Brooklyn, al residencial carrer Woodbine

de Queens, vaig agafar les meves coses i me n’hi vaig anar.

VI

S’acabava el segle, els pares ja feia uns anys que havientraspassat, i els darrers temps els havia viscut amb latranquil·litat de qui està en pau amb ell mateix. Només emquedaven dos amics, ambdós llibreters, un que regentavauna petita llibreteria papereria al mateix carrer on vivíemnosaltres, i l’altre una botiga de llibres, vídeos i música alcarrer dotze de Manhatan. Com sempre, els llibres seguien

sent el meu gran suport, el microscopi que em permetia veurei comprendre les emocions en profunditat.Però ja no em venia tan de gust llegir-ne de nous com

rellegir els que sempre m’havien acompanyat i que, a poc apoc, m’havia anat comprant novament. Marcel Proust,Homer, Joyce, Thomas Mann, García Márquez, VirginiaWolf, Henry James, Conrad, Dostoievski.., al cap i a la fi elsque jo considerava els meus clàssics de capçalera i els que,

per molt que els rellegís, sempre em descobrien coses noves.També vaig descobrir que el meu fill era un personatgeextraordinari, compromès amb les organitzacions d’advocatssense fronteres i amb les causes penals a l’Estat de NovaJersey on sovint hi estaven involucrades persones dediferents nacionalitats, la majoria d’ Àfrica, però. De fet,aquest tarannà li va provocar el seu divorci ja que, casat ambuna noia típica nord-americana, ella ja no va admetre que ell



385

ignorés la primera vegada que els mitjans li van penjarl’epítet de defensor dels negres. Parlant amb propietat,aquest títol anava errat, perquè la seva única causa no eraaquesta defensa, sinó la cura del Tercer Món en general,

l’atenció per la situació africana en particular i la defensadels desvalguts i la gent de malviure. Així, als EUAdefensava a tots els encausats que procedien de païsosempobrits i que no tenien diners per pagar-se un advocat.

Les paraules de que tothom té dret a una defensa justa, ellles aplicava no solament a la justícia, sinó també a laperspectiva de que tothom havia de tenir dret a la llibertat depensament.

La seva icona era Nelson Mandela, fins i tot molt abans dellegir el llibre escrit a la presó. I com feu Mandela, la lluitacontra l’apartheid constituiria una de les seves motivacionsprincipals. De fet, la seva tesi de final de carrera havia estatla següent: De Lumumba a Luther King, un compromís perla llibertat.

I respecte a mi, ell va reconèixer en l’home que jo havia

estat, amb tots els meus clarobscurs, un defensor de lallibertat pròpia i de la dels altres, sent conscient del quem’hi jugava en tot moment, no cedint mai a les prebendesdels que me la podien comprar.

Amb aquelles llargues passejades fins a dalt del meuenyorat pont de Brooklyn des d’on més d’una tardor havíemvist sobre el riu Hudson –sobresortint en una gransemicircumferència multicolor entre la munió de gratacels–

l’ Arc de Sant Martí, gràcies a les inacabables xerradesnocturnes havíem après a estimar-nos, i jo havia apaivagatels meus rampells de violència sota la influència positiva isuau d’ell.

Però per damunt de tot, m’admirava el seu abocamentenvers els greus problemes que abassegaven la que serial’ Àfrica del segle XXI, enfrontada a les seves plagueshistòriques, com la misèria, la fam, la guerra, el



386

bandolerisme, la pobresa, la sequera i la sida; i els menjars iels medicaments en males condicions que els arribaven delspaïsos desenvolupats.

Amb ell vaig tornar a Àfrica del Sud, ara amb Mandela al

poder, on de nou vaig viure als pobles fronterers ambNamíbia els problemes de la gernació, dels vituperis racistesi els de les malalties acarnissades, com les plagues bíbliques.Hi havia molta gent de bona voluntat que hi lluitava, amb laconfiança que d’un continent malmès en sortiria un altrediferent, amb un gran futur. No obstant això, lasobrepoblació era tan immensa i l’engany i la corrupció tanestesos que aquest futur, si no es respectava a la gent i enespecial als nens, s’endevinava depriment.

Tot estava econòmicament contaminat, començant pelsgovernants, i la lluita dels que hi anàvem a ajudar acabavatenint només un caràcter testimonial. Ens esforçàvem, tot isaber que l’estafa estava a l’ordre del dia i que no es mouriares sense l’acció corrupta per endavant.

A l’Hospital de Leshoto, on l’Irving s’havia curat

miraculosament de la malària i on ara formava part delconsell d’administració, es desesperaven perquè els dinersque els enviaven d’arreu arribaven sostrets en un vuitanta onoranta per cent, o senzillament no arribaven, perduts dinsl’oligarquia política de cada país. La seva lluita vers elspaïsos rics consistia a convèncer-los que l’ajut que elsdonaven els era necessari, no solament en diners, sinó eninversions, on l’esforç personal fos retribuït. Però qui volia

invertir en uns països on la malversació i la corrupcióestaven a l’ordre del dia?El tràfic d’armes, el de diamants, el de petroli, tot estava

contaminat pel control internacional del diner brut. Ladeixadesa i la incultura en algunes zones era tanimpressionant que la lluita contra la sida no abastava acurar el deu per cent dels infectats, i a més no refrenava elsqui anaven emmalaltint contínuament. L’abecé per no cedir,



387

esbombat arreu amb rètols i consells: A, d’abstinència, B, debe careful – tingues cura – i C, de condó, era un fre quecomençava a ser entès, encara que estava molt allunyat del’èxit definitiu. Si es convivia un temps entre les capes socials

inferiors, els estralls de la malaltia s’evidenciaven a totarreu, perquè les vacunes no els arribaven.

Nosaltres, especialment ell, vivíem entre Nova York iLeshoto, i de tant en tant també a la RepúblicaCentreafricana de Rwanda, tot i el desgavell que comportavamoure’s per aquest últim país, on ens encarregàvem dedistribuir els medicaments i aliments que ens arribaven através de les ONG a les que pertanyia l’Irving. Fins i tot elscompràvem al mercat negre amb els nostres diners. Hi vamdeixar tota la nostra fortuna, la furtada als EUA, però erauna tasca gratificant, arriscada, d’amor al proïsme, en la queens assetjaven continuament tota mena de perills, encaraque els resultats ho compensaven de sobres.

En veure el tarannà seductor i emprenedor de l’Irving, elsseus companys, polítics de Nova York, pràcticament l’havien

convençut per endinsar-se en el món enrevessat de lapolítica, però un dia va explicar-me que havia trobat un amicque li havia dit que en Dingo estava a Rwanda i que voliaanar a la seva recerca, costés el que costés, fins a dur-lo acasa.

I enfrontat a les meves traves, com un dia jo vaig enfrontar-me a les dels meus pares per anar-me’n a Israel, va dir-me:

– He viscut els últims deu anys intentant cercar-lo, perquè

en el fons sempre he tingut l’esperança que no era mort, i araque l’he trobat no el vull tornar a perdre. No pots dir-me queés perillós després dels riscos als que tu t’has enfrontat en lateva vida, i dels riscos als quals també jo m’he hagut desotmetre, allà i aquí, per salvar vides humanes. – Però Rwanda passa per uns moments crucials després de

l’atac mortal als destacaments belgues de les forces de lesNacions Unides. Estem a finals del mes d’abril del 94, els



388

cascos blaus ja han marxat i han deixat sense protecció lapoblació civil, i l’escenari dels innumerables assassinatsètnics entre els hutus i els tutsis és dramàtic. Tu ho sapsmolt bé perquè ens ho van dir els de la Creu Roja

Internacional, i a més a més, ho ha corroborat el secretarigeneral de l’ONU, Boutros Gali. A tot aixó hi has d’afegir lesdificultats per arribar-hi – vaig argumentar.

– Hi arribaré a través de Tanzània i Burundi. Aquest amicde qui t’he parlat se’n torna d’immediat, i jo me’n vaig ambell.

La decisió ja havia estat presa i a mi només m ’informava,un deure que considerava que em devia com a pare, i perdamunt d’això, com a un amic que el sabria entendre. Va poder arribar-hi i allò que hi va veure el va deixar tocat

per sempre. L’extermini, de fet el genocidi, tutsi a mans delhutus era esfereïdor, i a Kibuye, on havia arribat, es parlavade centenars de milers de morts i d’altres tants fugits alspaïsos veïns com el Zaire. L’espiral de violència havia tingutun ressò mediàtic enorme pels fets que havien succeït a

l’

Escola Tècnica Oficial–

ETO–

de Kibaly, on prop de dos miltutsis de totes les edats i condicions havien estat assassinatspels hutus.

Fugint contínuament dels uns i dels altres, no va trobar elseu germà fins a finals de juliol, amb l’entrada del FrontPatriòtic Rwandès –FPR– a Kigaly. En Dingo, va escaparmiraculosament d’aquell infern, però durant el temps que varomandre a Kigaly, va veure’s obligat a malviure, ocult, lluny

dels interahamwe ,

les bandes de milicians hutus queempresonaven i obligaven als presoners blancs o als negresd’altres ètnies a tenir relacions sexuals amb dones infectadesamb la sida com una variant maleïda de maltractament. Idesprés va tornar amb el contingent etíop, formant part de l’ Organització de Metges pels Drets Humans, l’MOHR.

L’Irving va explicar-me que en localitzar-lo, esllanguit comuna ombra, ja estava greument malalt. Ara que finalment



389

l’havia trobat, va haver d’aguantar impotent la seva pèrduaenmig d’aquell desori de mort i misèria, mancat de qualsevolajut primari.

L’embruix i la tragèdia d’ Àfrica escanya els qui l’estimen

fins al darrer sospir, i en Dingo havia deixat tot el confortdel gran país americà per donar-se al continent on havianascut.

L’Irving s’havia integrat al Tribunal Internacional pelscrims de Rwanda, a Arusha, i no va tornar fins a finals de1996, i ho va fer per la meva insistència, tot dient-li que siRwanda, Uganda o Àfrica el volien, jo també el volia amb mi.

El vaig recollir a l’aeroport i ja vaig percebre que l’home quehavia tornat no era el mateix que el que se n’havia anat. Elsulls se li havien apagat, li havien sortit unes taques a la cara,i tot ell respirava un aire tràgic. Vaig provar d’animar-lo aemprendre el nou projecte de vida que s’obria davant d’ell.Havia d’explicar al món acomodat els fets que havia vist,denunciant els països que havien abandonat Rwanda a laseva sort, com França, Alemanya o els EUA, i havia de

seguir lluitant des d’

una ciutat tan poderosa com Nova Yorkper tal que aquesta veritat, juntament amb la del tenebrósgenocidi rwandès, s’escampés arreu. I que si el governautosuficient del president Clinton, amb la senyora Albrightcom a cap d’exteriors, se li llençava al coll, la premsa lliureho denunciaria sense limitacions. – Tinc massa fresc el record d’en Dingo – va explicar-me – i

les terribles tragèdies que he vist són massa colpidores per

integrar-me immaculat en un món en què allò que ha deviure un africà no importa ni molt ni poc, senzillament noimporta gens.

Finalment, els fets es van precipitar, i un vespre, en acabatde sopar, va explicar-me que estava malalt i que els metges lihavien donat uns mesos de vida. La sida havia entrat a casa.No li vaig preguntar ni el com ni el per què, per deixar-lo,lliure de pressions, que em digués el que considerava que



390

m’havia de dir. Només va contar-me que la vida li havia jugatuna mala passada i que a Rwanda hi havia deixat algunacosa més que un germà. També hi havia deixat un granamor.

Jo ja li havia notat un aire diferent les darreres setmanes,malgrat que ni de bon tros havia imaginat una notíciad’aquesta magnitud. Aquell vespre vam enraonar sense fre;l’Irving va parlar-me altra vegada del que havia estat la sevavida, de les seves reminiscències, dels que havien estat elsseus ideals, del seu somni per trobar-me i de com durantmolts anys havia estat cercant a en Dingo, infructuosament,fins el darrer moment en què l’havia trobat. I també de ladona que havia conegut a Rwanda i que li havia contagiat elvirus.

Ella era una infermera d’un dels convents, una de les jovestutsis que havia estat violada pels hutus, i que va salvar-semiraculosament de la mort física –amagada durant tretzedies en una fosa sèptica– però no de la mort psicològica ni dela seqüela posterior. La va conèixer a Kigaly durant els

primers judicis, com un testimoni de càrrec i, tal com li haviasucceït amb en Dingo, ja no va poder deixar Àfrica en veurecom ella s’apagava lentament com una dolça espelma. I vanser els seus braços els que li donarien el consol final, comabans ho havien fet amb el seu propi germà.

En definitiva, Àfrica m’havia donat una família i ara se mel’enduia, tancant aquell cercle màgic que anys ençà s’haviacomençat a dibuixar al Congo.

L’Irving encara va dir-me que el seu somni respecte a mis’havia complert amb escreix i que els darrers temps viscutsplegats, sense cap desavinença, havien estat els méssatisfactoris de la seva vida i el més gran que li havia succeït.

Mentre em mirava, endolcida la veu, va parlar-me: – En acabar els estudis al Saint Mary, vaig pensar que amb

l’ingrés a la Universitat la nostra integració als EUAesdevenia absoluta, i que mai més no tornaríem a mirar



391

enrere, però la mort de la mare i el viatge que vam fer al’ Àfrica després de tants anys, per tenir-ne cura en els últimsdies de vida, ens va obrir els ulls al veritable sentit de lanostra existència. Les jornades que la Nmgoo, en Dingo i jo

vam estar a Kimberley ens retornarien les velles essències iens deixarien marcats de per vida. Va ser tanta la tragèdiahumana que veuríem, després d’haver viscut tants anys alsEUA, que després d’aquells dies la Nmgoo ja no va tornar aser la mateixa, com si una vergonya estranya l’assetgés, ianys més tard moriria de pena. En Dingo, acabada la carrerade metge, se’n tornaria per oferir-se en cos i ànima, i jo, anysdesprés, plantaria la llavor del meu divorci i donaria un tombradical a la meva existència. Per cert, mai no t’ho havia dit,però la Nmgoo va explicar-me que va sentir-vos el vespre quetu i la mare em vau concebre. Ja saps, coses de dones quesempre acaben sabent coses que nosaltres no sabem, idonant-nos més del que nosaltres els hi donem. Ella mai not’oblidaria i jo sempre vaig saber que t’havia estimat més coma home que com a pare.

No volia escoltar el que em deia per distreure’

m, i sensedonar-me per vençut li vaig insistir, pres d’una angoixacreixent: – Estem a punt d’encetar el segle XXI i a aquest virus ja se’l

té molt controlat. Tal vegada hauríem de consultar un altremetge per trobar un segon diagnòstic. – Ja ho he fet. No t’ho havia volgut dir abans fins a estar-ne

segur del tot. El diagnòstic és coincident. Em queden uns

mesos de vida. M’he quedat sense defenses. El primerrefredat que agafi acabarà amb la meva existència.Me’l vaig esguardar, mentre maldava per endevinar si el

que em deia tan tranquil era el que de veres pensava. I elvaig veure segur de si mateix, autosuficient en les sevesconviccions, com sempre ho havia estat d’ençà que jo elconeixia.



392

Aquella nit, inoblidable per sempre més, en quedar-me sol,després de molts anys, vaig tornar a plorar amb llàgrimesardents contra aquell déu desconegut que se m’emportava elmeu últim amor.

Mentre el meu fill va restar a casa, vaig procurar que no limanqués res, i a l’hospital no em vaig separar d’ell fins eldarrer minut. Irònicament va traspassar el Dia d’ Acció deGràcies de l’any 1998.

******

Havia provat de seguir el seu exemple envers Àfrica, però jo ja no era el mateix i els darrers esdeveniments m’haviendeixat un pòsit de desànim molt difícil de superar. Estavacansat mentalment i físicament per avançar sense el seusuport en una tasca tan ingent.

El llibre de Milan Kundera La insostenible lleugeresa del ’ ésser se’m presentava absolutament clar i real. El vaigcomprendre objectivament el primer cop que el vaig llegir i elcomprenia ara que jo n’era el subjecte. Tots ens influïm d ’ una

manera o d ’ una altra, però sent, com som, éssers humans,tan febles, marxem sense deixar res evident. Al darrere d ’ unhome públicament transcendent hi ha un esperit feble iaclaparat per les seves pròpies limitacions que només ellconeix. Milions d ’ éssers humans han creuat un dia o altre elmateix sender, i cent anys són suficients per quedar oblidats.La memòria de la persona s ’ esborra en el temps, tal vegadaendolcida per un record, que fins i tot és inexacte, com un

lleuger buf esvaït.Mirava enlaire, les estrelles pampalluguejaven amb unallum que, tal vegada, ja era morta i que arribava a la Terratravessat l’espai, adreçant-nos una celístia milers d’anysdesprés de la seva desaparició. Si pogués mirar més llunymés grans serien les magnituds, milions d’estels i milions degalàxies movent-se contínuament. Distàncies indesxifrablesen un infinit incomprensible. De ben segur, milers de móns



393

habitats per éssers estranys amb caps cilíndrics on s’hiencavirien quatre ulls, dos a dalt i dos a baix, i mans amb siso set dits i peus de granota. I com més gran m’ho imaginavatot, més petit em sentia jo. Era així quan el pensament

m’arrabassava l’ànima.L’11 de setembre de 2001 serà per sempre més una data

inesborrable. Des del meu apartament vaig veure lagran fumera desfermada per l’atac a les torres bessones ivaig sofrir durant hores la pluja cendrosa irrespirable.Després, per la televisió, vaig veure repetides un munt devegades les imatges, amb els detalls colpidors,incomprensibles, dels dos avions estavellant-se contra unsedificis emblemàtics que ens semblaven indestructibles. Maino m’hauria imaginat una tragèdia tan gran i tan propera. Através de les imatges veia fugir a peu a milers de personespels carrers dels voltants de les torres extintes i perl’inoblidable pont de Brooklyn, encegades, cobertes de cendrai sang, bramant, plorant o xisclant, espaordides per latragèdia, com fantasmes sortits d’un núvol de mort, amb

mascaretes, gases i mocadors a les boques, amb les ments enblanc, buits dels amics perduts per sempre, òrfenes delsfamiliars desapareguts. I més tard vaig copsar l’esforç il’afany dels voluntaris donant els primers auxilis ambl’exemple pòstum dels centenars de bombers i policies morts.

D’aquest terror va eixir un poble sencer posseït per lamalaltia de l’horror, on s’hi veien els seus homes i les sevesdones mentre circulen arreu, erràtics, amb els símptomes de

la incomprensió i la depressió als ulls. No solament havienmort, literalment desaparegudes, milers de persones, sinóque n’havien quedat altres tantes malmeses de per vida, perla pols letal i pels gasos mortífers; i psicològicament feridesmoltíssimes més.

*****



394

Transcorreguts quatre anys del tràgic esdeveniment, jotampoc no em sentia bé i ja no passejava amb la mateixail·lusió ni amb la mateixa desimboltura d’abans. Ara emquedava tancat a l’apartament, llegint o escoltant música, i

només sortia, amb cura de no caure pel meu debilitamentsobtat, a comprar diaris i queviures, o portava la roba arentar. Molt de tant en tant passejava per Central Park iagafava el metro que em deixava a Greenwich Vilatge, ja quetot i el temps transcorregut, encara no em veia amb cor devisitar la reeixida Zona Zero, i d’allà, tot caminant,m’atansava a la llibreria del carrer dotze oest amb lacinquena.

El meu amic llibreter ja no hi era, i l’encarregada, una noiaporto-riquenya, em va explicar que ni tan sols havia sentitparlar d’ell. Potser, com tants novaiorquesos en aqueststemps, no em venia de gust enraonar. Ni rememorar. Alfinal, per no rellegir sempre els meus clàssics, vaig acabaradquirint els llibres dels autors moderns americans més pervici que per convicció. De John Irving, de Philip Roth, de

Paul Auster, de Charles Baxter... i especialment de Philip K.Dick, de qui més d’una vegada n’havia llegit algun d’unatirada fins a la sortida del sol. Alguns dels seus relatsm’havien emocionat tant que vaig convertir-me en unacèrrim kadickmaníac com n’hi havia tants a Nova York.Heus aquí l’exemple de l’escriptor transgressor i imaginatiuque, mort en la misèria, no va poder gaudir de l’èxit que liarribaria posteriorment, sobretot en el moment en què

algunes de les seves novel·les van ser adaptades alcinema.Més sol que mai, encambrat a l’apartament de Queens, em

concentrava en el record del terrible esdeveniment a Nova York i a uns altres records tan inversemblants i allunyatsque no em semblaven propis. Veia poca gent i gairebé no parlava amb ningú. Llegia el

vell Ridgewood Times, escoltava Verdi, Puccini, Mascagni, i



395

tractava de teclejar a l’ordinador, fatigosament, amb uns ditsque quasi no em responien, les meves reflexions. Havialliscat per la vida i, en girar la vista enrere, temia confondrerealitats i somnis. La violència aliena ja no m’afectava i pel

que feia a l’altra, la que tots portem a dins, la que a mi tantm’havia afectat o m’havia colpit, la tenia apaivagada i emsentia reconciliat amb mi mateix. Així doncs, em vaig deixarvèncer d’una vegada per totes per aquesta pau interior.

Per combatre la solitud, sobretot en saber la inapel·lablemalaltia que m’havien diagnosticat al Mount Sinai Hospital,vaig decidir fer el que tantes vegades l’Irving m’haviademanat: dictar −donades les dificultats d’escriure o teclejarper la progressiva debilitat i rigidesa de mans i braços− lesmeves vivències, evitant el que jo tant havia defugit delsescriptors que contaven la seva vida d’acord a com volien quehagués sigut i no a com realment havia estat.

Ho vaig endreçar d’esma amb el convenciment de que no emrecordaria de moltes coses, però amb la sorpresa que amesura que tibava, en estirar el fil d’un record me’n sortien

uns altres d’

enganxats, i un rere l’

altre vaig reconstruir lavivència oblidada. El meu cervell, com si l’obertura delssuccessius calaixos on guardava les meves vivènciesseparadament provoqués el moviment del que hi restava adins, havia deixat anar els petits i grans records, ambacotacions fabuloses, inaudites, sobre fets mig oblidats. Abans d’emprendre aquesta tasca, jo pensava que em

sortiria un amuntegament d’odi i negror, però un cop

acabada, vaig escoltar sorprès que no solament la violènciasinó també l’amor havien estat presents en moltes etapes dela meva vida. L’amor dels pares, de la Roser, de la Dolors, del’Ingrid, de la Marta, de l’ Ashina, de la Nmgoo, de la Jackie,de la Kirst, de la Sharon; sense oblidar-me d’en Met i,naturalment, de l’Irving.

*****



396

Fa uns mesos, el dia de Sant Joan de 2006, mentre deixaval’hospital a l’Upper East Side de Manhattan, definitivamentperdudes les esperances, vaig decidir acomiadar-me del quefins llavors havia estat el meu país, amagat i emocionat entre

el públic que assistia al Metropolitan Opera House pergaudir d’El llac del cignes .

Després vaig atansar-me a una de les sales multicinema,tres carrers més amunt del MET, on vaig veure l’estrena deSuperman Returns barrejat entre tots aquells menjadors decrispetes amb Coca-Cola, molts d’ells disfressats de l’heroiblau i vermell mentre jo, malalt, absent a les aventures queem venien volant en 3D, vaig refermar-me en la decisiód’anar-me’n d’aquest país per sempre més.

Volia tornar a casa. Volia trobar els meus vells amics deBadalona i veure el Pont de Petroli, el Carrer del Mar, laRambla amb l’estàtua de Roca i Pi, i la Creu de Montigalà; ial Masnou, la petita platja, on a la vora de les vies del tren iprop de la riera d’ Alella, sota l’estació, anys ençà m’amagavaper llegir entre les barques dels pescadors aquelles obres de

ficció que tant van emocionar-me.*****

Però en arribar a Barcelona he hagut d’anar de l’hospital acasa i de casa a l’hospital, i he hagut d’acceptar decebut queno em serà possible fer res de tot això per mor del meu estatactual.

*****

Han passat deu mesos des de que vaig tornar. En TanoBadia, un bon amic, ha transcrit tot el que he explicat aquí, iun altre bon amic metge, en Robert Gratecors, m’ajudarà enel tram final. Reclòs en la cadira de rodes, gairebé senseforces per respirar artificialment, veig com el temps s’acaba.La traqueotomia serà el penúltim pas.



397

*****

Donaré tots els llibres i aquest manuscrit a la biblioteca del

Masnou. Avui, tot començant l’estiu de l’any 2007, hiadjuntaré una meva última carta.

*****

Ahir vaig tenir una visió de dues ciutats, o un somni d’elles,o, no n’estic segur, ho vaig veure per televisió. En una,Pequín –ara en diuen Beijin–, es donava la noticia ques’havien descobert uns llargs túnels que conduïen fora de laciutat – els mateixos que jo havia travessat amb la moto delbon samarità – , conjecturant els tècnics del govern actual quesegurament es van construir per ordre del govern de Mao pertal de fugir de la ciutat, ell i els prohoms del seu entorn, encas d’un atac atòmic dels EUA o de la URSS. L’altra ciutatera Dalian, que un dia també vaig conèixer, on en un gran

espai hi havia una multitud passejant per damunt d’

unaplaça nova, però no era una plaça senzilla, des que tenia laforma d’un gran llibre obert on s’hi accedia per un hipotèticpunt de lectura i tot seguint pel plec la gentada s’asseia sobreels marges exteriors esglaonats de les pàgines. Al final,ultrapassat el marge superior, unes escales baixaven al mollon, fregant l’aigua, hi havia el conjunt escultòric d’unesfigures fetes de bronze en format natural. Formaven una

banda de quatre músics esculpits sota la màgia i el movimentd’una música imaginària; un saxofonista, un trompetista, unguitarrista i, davant de tots, la Marta. Era ella, amb el gestpur, els ulls tancats, etèria, angelical, tocant el violí, tal comho feia quan era una nena, o com una tarda càlida d’undiumenge a Horta.



398



399

1-FETS SOCIALS I POLÍTICS:

Lothar von Trotha.(1848-1920). General alemany que vadirigir el genocidi de les tribus de Namibia. L’octubre de1904 von Trotha determina un pla per enllestir la guerraamb els herero, i la Batalla de Walerberg marcarà el

final quan els alemanys enverinen els pous del Kalharien una linea longitudinal, “una gorja mortal”, d’uns 125kms amb l’ordre de matar tot aquell que volgués sortir,sigués home, dona o criatura. L’abril del 1905 acabàtambé amb els numa.

David Livingstone.(1813-1873). Metge i missioner d’origenescocès. Les seves proeses africanes, descobrint pobles,cascades, rius i llacs foren llegendàries. Fou el primer

explorador europeu en travessar el Kalahari el 1852. El1866 se’l va donar per desaparegut i sis anys més tard elva trobar a Ujiji, Henry Stanley. Després de tants anysde recerca, en el primer encontre es feu famosa la sevasalutació: “El Doctor Livingstone, suposo”.

Independència de Singapur. El 9 d’agost del 1965.Thomas Stanford Raffles. (1781-1826).Creador del Singapur

modern quan va establir, el 1819, un campament britànic



400

en el que llavors era una illa pantanosa de no més de 600metres quadrats.

Lee Kuan Yew. Primer Ministre de Singapur del 1959 al1990. Actualment Senior Minister .

Sukarno.(1901-1970). President de la República d’Indonèsiaentre 1945 i 1966. Dictador deposat per Suharto.

Suharto.(1921-2008).President d’Indonèsia entre 1967 i 1998.Dictador i gran responsable del genocidi indonesi.

Dalai Lama.(1935- – ).El seu nom és Tenzyn Gyatzo. Fuig dela invasió xinesa del Tibet el 1959, a través del’Himalaya, en un viatge mític.

Bokassa.(1921-1996).Terrorífic dictador africà acusat decanibalisme.

Ferdinand Marcos.(1917-1989). Dictador de Filipines.Imelda Marcos.(1929- – ). Casada amb l’anterior.F.D.Roosveelt.(1882-1945). President dels EUA durant la 2ª

Guerra Mundial.Stavros Niarchos.(1909-1995). Armador grec.

A.Onassis.(1906-1975). Armador grec.

G.Papadopoulos.(1919-1999). Cap de la Dictadura delscoronels a Grècia. A.Papandreu.(1919-1996).Polític socialista grec. Oposat als

coronels.Melina Mercouri.(1921-1994).Política i actriu grega. Ídem.Mikis Theodorakis.(1925).Polític i músic grec. Ídem.

Alekos Panagulis.(1939-1976). Polític i poeta grec. Ídem.Bombardeig de Barcelona. Del 16 al 18 de març de 1938 els

avions Savoia italians, procedents de la base de Palma deMallorca, van descarregar durant 41 hores 44 tones debombes sobre Barcelona, Badalona i altres ciutats deCatalunya.

Congrés Eucarístic de Barcelona. L’any 1952.Desplegament de la senyera durant el Congrés. El dotze

d’abril del 1952.



401

Antonio Juan Creix.(1914-1985). Execrable inspector en capde la VI Brigada Social de la Policia de Barcelona, que,amb el seu germà Vicente, es va fer tristement cèlebre,pels seus maltractes als detinguts polítics, en les

dependencies de la Jefatura Superior de Policia de la ViaLaietana de Barcelona, durant l’època franquista.

Independència d’Israel. Passa per Theodor Herzl, creador delsionisme a finals del segle XIX, fins la declaració Balfourel 1918, i la declaració de la independència el 14 de maigdel 1948. Així ho conta Josep Pla: el 1916 Anglaterra nodisposa d ’ alcohol de llenya per la fabricació d ’ explosius.Lloyd George convoca el professor Weizmann, de laUniversitat de Manchester i li demana que els ajudi aresoldre el problema. Weizmann respon que se n ’ ocuparà.Mr George té tanta pressa que Weizmann es posa atreballar de seguida, nit i dia. Algunes setmanes després

Anglaterra pot disposar de tota l ’ Acetona que necessita.Quan li ho volen pagar, Weizmann contesta: “ Jo no vullres per a mi, però sí que voldria que fessin alguna cosa

pel meu poble ” . Llavors explica que és sionista i aspiraque el seu poble pugui retrobar la pàtria originària.D ’ aquí s ’ esdevé la famosa carta escrita per Balfour aLord Lionel de Rotchsild on li diu: Tinc el plaer decomunicar-vos, de la part de S.M., la següent declaracióde simpatia per les aspiracions sionistes... el Governveurà favorablement l ’ establiment a Palestina d ’ un fogarnacional pel poble jueu.

Leonardo Boff.(1938. – ) Teòleg i filòsof brasiler. Fou un delsfundadors de la Teologia de l’ Alliberació.Leonidas Proaño.(1910-1988). Teòleg i filòsof equatorià.Hernán Cortés.(1485-1547) Conquereix Mèxic entre 1519 i

1521.Batalla de l’Ebre. El juliol i el novembre del 1938.

Armstrong. L’ Apolo XI arriba a la lluna el 16 de juliol del 1969.



402

Joan XXIII.(1881-1963). El seu nom era Angelo GiuseppeRoncalli. Fou l’mpulsor del Concili Vaticà.

John F. Kennedy.(1917-1962). Assassinat a Dallas.Robert Kennedy.(1925-1968). Assassinat a Los Angeles.

Martin Luther King.(1929-1968). Assassinat a Memphis.Dani “el Roig”.(1945- – ). El seu nom era Daniel Cohn-Bendit.

Actualment milita al partit ecologista francès.Lord Mountbatten (Louis de Battenberg) (1900-1979). Coman-

dant suprem dels aliats al sud-est asiàtic. Rep a Singapurla capitulació del Japó. Assassinat per un escamot de l’IRAel 1979.

Bombardeig sobre Dresden. El 13 i 15 de febrer del 1945.Bomba atòmica sobre Hiroshima. El 6 d’agost del 1945.Fets de maig del 68. París 1968.Robespierre.(1758-1794). Polític, primer monàrquic i després

revolucionari francès, que instaurarà el període d’“elterror” durant la Revolució Francesa.

Marat.(1743-1793). Periodista i col·laborador de l’anterior.Fulgencio Batista.(1910-1973). Dictador cubà entre 1952 i

1958, amb el suport dels EUA.Fidel Castro.( 1926- – ). Advocat. Entra triomfalment a LaHabana l’u de gener del 1959.

Ernesto Che Guevara.(1928-1967). Metge. Mor a mans del’exèrcit bolivià, i esdevè un mite pels joves d’arreu.

Camilo Cienfuegos.(1932-1959). Cap de l’Estat Major del’Exèrcit cubà. Hom creu que va ser assassinat per ordrede Fidel Castro.

Alçament de Pinochet . L’onze de setembre del 1973.Joan Pujol-García.(1912-1988). Nascut a Barcelona i mort a Veneçuela. Famós agent doble, amb el sobrenom deGarbo, durant la II Guerra Mundial.

J.Stalin.(1879-1953). Sanguinari dictador de la URSS. Mor el1953.

W. Churchill.(1874-1965). Periodista i polític anglès.



403

Francisco Franco.(1892-1975). Dictador d’Espanya del 1939al 1975.

Revolta Cultural Xinesa. Entre 1966 i 1976.Mao Ze Dong.(1893-1976). Dictador de la Xina. Mor el catorze

de maig del 1976.Zhou En Lai.(1898-1976). Primer ministre xinès des de 1949.

Durant un temps fou ministre d’assumptes exteriors.Lin Biao.(1907-1971). S’estavella a Mongòlia el tretze de

setembre del 1971 quan fugia a Moscou amb la sevafamília després d’un atemptat frustrat contra Mao.

Henry Kissinger.(1923- – ). Assistent especial d’afers exteriorsi conseller de seguretat de Nixon quan promou latrobada amb Mao. Més tard Secretari d’Estat del 1973 al1977. Personatge tenebrós. Se l’acusa entre d’altresd’organitzar el derrocament d’ Allende, del cop d’Estat aUruguai, de l’operació Còndor i de bombardejarsecretament Laos i Cambotja.

Clarence M. Kelly.(1911-1997). Agent de la CIA i de l’FBI.Gran Canal de la Xina. El Jing Hang. Té una longitud

superior als 1700 quilòmetres. Es va construir percomunicar Pequín amb Hangzhou. És el més vell i mésllarg del món.

Reunió Mao i Nixon a Pequín. El 21 de febrer del 1972 fou elprimer dia d’un viatge històric a la Xina, que es tancariauna setmana més tard amb el comunicat de Xangai enquè ambdós països normalitzaven les relacions. A Nixonl’acompanyava Kissinger i l’asistent d’aquest, Winston

Lord, i a Mao el seu primer ministre Zou En Lai i unasola intèrpret, la seva personal, Tang Wensheng (Nancypels americans).

Violeta Chamorro.(1929- – ). Primer es va integrar en la Juntade Reconstrucción Nacional quan Somoza va marxar , iquatre anys després va ser elegida presidenta del país,que va governar entre 1990 i 1997. En aquest temps va



404

retornar propietats embargades i no va perdre el contacteamb els sandinistes.

Daniel Ortega.(1945- – ). Un dels caps del FSLN. President deNicaragua des del 2007.

Ernesto Cardenal.(1925- – ). Poeta, revolucionari i sacerdotnicaragüenc.

Nelson Mandela.(1918- – ). Advocat, polític i probablementterrorista. Elegit president de la República de Sudàfricael 1994 després de romandre 27 anys a la presó.

Genocidi a Rwanda. Des de l’abril al juliol del 1994. L’onzed’abril els belgues van deixar l’Ecole Technique Officielle(ETO) a la seva sort i el dotze els hutus van matar als1500 tutsis que s’amagaven a l’església.

Tribunal Internacional pels Crims a Rwanda. Judicis entre1996 i 2006, primer a Rwanda i després a Arusha,Tanzània.

Atac terrorista a les torres bessones. L’onze de setembre del2001.

2-PINTURA

Diego Rivera.(1886-1957). El seu primer mural a Mèxic elpinta el 1922. Es diu que es volia nacionalitzar grec.

Frida Kahlo.(1907-1954). Pinta “Las dos fridas” el 1941.

Rufino Tamayo. (1899-1991). Creador de la mixografía.Orozco. (1883-1949). Pinta “Las últimas fuerzas españolasevacuando con horror el Castillo de San Juan de Ulúa” el1915.

Miquel Àngel.(1475-1564). Esculpeix el “David” entre 1501 i1504. Pinta la “Capilla Sixtina”.



405

Masaccio.(1401-1428). Entre 1425 i 1428 pinta “La Trinitat” al’església Santa Maria Novella de Florència. Un certmisticisme.

Leonardo Da Vinci.(1452-1519). Pinta “La Gioconda” entre el

1503 i el 1506.Rafael.(1483-1520).Dibuixant, arquitecte i pintor. “La coronació

de la Verge” la pinta entre el 1501 i el 1503Pablo Picasso.(1881-1973). L’iniciador del cubisme amb “Les

senyoretes d’ Avinyó”. Antoni Tàpies.(1923-2012). Integra el moviment Dau el Set.

Artista matèric. Antonio Saura.(1930-1998). Integra el moviment El Paso.Rembrand.(1606-1669). Probablement “La ronda de nit” amaga

un assassinat; s’hi veu la flama del tret d’un mosquet, i elque sembla una conspiració.

Vermeer.(1632-1675). Molt detallista. “La noia llegint unacarta” la pinta cap el 1657.

Rotkho.(1903-1970). Un dels creadors de l’expressionismeabstracte.

Pollock.( 1912-1956). El gran representant de l’

expressionismeabstracte. Pinta a base d’automatisme psíquic pur.De Kooning.(1904-1997). També expressionista abstracte. A la

seva pintura se l’anomena com a action painting .Turner.( 1775-1851). Romàntic, simbòlic i subjectiu. Pinta “La

batalla de Trafalgar” el 1822.Gainsborough. (1727-1788). Gran pintor de paisatges sense

figures.

Andy Warhol. (1928-1987). Artista plàstic americà creador delpop-art.

3-MÚSICA:



406

Maria Callas.(1923-1977). La seva “Traviata” sota la direccióde Kraus, orquestrada el 1958, està considerada la millorgravació d’aquesta òpera.

G.Rossini. (1792-1868). Compon “Guillem Tell” el 1829.

Pau Casals.(1876-1973). Enregistra “Les sis suits pervioloncel” de Bach entre 1936 i 1939.

Jaqueline du Pré.(1945-1987). Una de les més gransconcertistes de violoncel del segle XX.

A.Vivaldi.(1678-1741). Se’l considera el creador delllenguatge modern del concert. Connecta amb el segonbarroc gràcies a Bach.

C.Monteverdi.(1567-1643). Compon “Orfeo” el 1604, de fet laprimera òpera, tal com s’entén avui dia, en què l’oberturaés una part musical important.

A.Corelli.(1653-1713). Gran violinista. Descobreix el violí.Representant per excel·lència del concerto grosso malgrat que l’inventor del concert en tres parts és

Albinoni.T.Albinoni.(1671-1751).El conegut “ Adagio” d’ Albinoni no es

seu sinó de Remo Giazzoto, que el va compondre el segleXX sobre un compàs de clavicordi d’ Albinoni.G.B.Pergolesi. (1710-1736). Compon l’”Stabat Mater” el

1736.F.J.Haydn. (1732-1809). Compon el “Concert per violoncel i

orquestra nº 1 en do major” el 1761. Bona persona,admirador i amic de Mozart.

G.Mahler.(1860-1911). Acaba la “Simfonia nº 5” el 1901. El

quart moviment, l’” Adagietto”, l’utilitzarà Luchino Visconti com a música de fons al film Mort a Venècia .F.Chopin.(1810-1849). Compon el “Nocturn op 9 nº 1” el 1830.H.Berlioz.(1803-1869). Compon la “Simfonia fantàstica” el

1830. Creador del concert amb gran orquestra.L.Beethoven.(1770-1827). Compon “Les primeres sonates per

violoncel” el 1796.



407

J.S.Bach.(1685-1750). Compon “Les sis suits per violoncel” cap el 1725. És el gran representant del barroc. Dóna aconèixer Albinoni i Vivaldi al públic del segle XVIII.

F.Mendelson.(1809-1847).Pianista, compositor i director

d’orquestra. Redescobreix Bach pel públic del segle XIX.L.Bocherini. (1743-1805). Violoncel·lista a la cort madrilenya

del Carlos III. Compon el “Minuet del Quintet de corda” el 1775. Se’l pot escoltar de fons a la pel·lícula El quintetde la mort .

Charles Gounod.( 1818-1933). Compon la famosa “ Ave Maria” el 1859, sobre el primer preludi del “Clave ben temperat” de Bach

Domenico Modugno.(1928-1994). Canta “ Vecchio frack” el 1955i “Nel Blu Dipinto Di Blu” ( Volare) el 1958.

Hair. Musical estrenat a Broadway el 1957.Bob Dylan.(1941). Cantautor, músic i poeta.The Beatles. Probablement formen el grup definitiu el 1960.Nessum Dorma. De l’òpera “Turandot” de Puccini.P.I.Tchaikovski. (1840-1893). Estrena “El llac dels cignes” el

1875.

4-ALTRES:

Pocahontas.(1595-1617). Personatge històric. El primer que

en va escriure va ser John Davis el 1803. El 1924 va fer-se una pel·lícula muda i el 1995 la de dibuixos animatsdels estudis Disney. S’han fet diversos llibres i còmicssobre la seva vida.

Flash Gordon. Un tebeo de la postguerra. Altres tebeos del’època: El Guerrero del Antifaz, Roberto Alcazar y Pedrin,El Capitán Trueno, i Hazañas Bélicas.



408

El Diario de Barcelona. (1792-1994). El segon més anticd’Europa. Desaparegut.

Joaquin Mª de Nadal. Periodista i escriptor. Se’l coneixia com“El cronista oficial de la ciudad”.

U.Boccioni. (1882-1916). Pare de l’escultura futurista.Presenta “Les formes úniques de continuïtat en l’espai” el 1913.

The Times. Fundat el 1785 com The Daily Universal Register .Canvia el nom pel definitiu The Times el 1788.

The Observer. Periòdic setmanal anglès.Paris Match. Revista setmanal francesa des del 1949.Wulongyie. Licor fermentat de 50ºB, fet d’arròs, blat, blat de

moro i gluten d’arròs.Maotai. Licor destilat de 53ºB, procedent de la fermentació de

la melca i el blat.Singapore Sling. Còctel inventat pel camarer del Long Bar

del Raffles, Ngian Tong Boon, l’any 1915.

5-CINEMA

Casablanca. Mítica pel·lícula, considerada un gran clàssic.Dirigida per Michael Curtiz el 1942 i interpretada perHumphrey Bogart i Ingrid Bergman.

Duel al sol. Pel·lícula dirigida per King Vidor el 1946 ambGregory Peck, Jennifer Jones, Lionel Barrymore i Lillian

Gish.El signe del Zorro. Pel·lícula dirigida per Robert Mamoulian el1940 i interpretada per Tyrone Power i Linda Darnell.

Anys abans n’havia fet una versió Douglas Fairbanks. Enla de Mamoulian, el paper d’espadatxí secundaril’interpretava Basil Rathbone, un gran actor, especialistadel Hollywood clàssic de les lluites amb espases.



409

El Pont de Waterloo. Pel·lícula dirigida el 1940 per Mervyn LeRoy i interpretada per Robert Taylor i Vivien Leigh.

Cantant sota la pluja. Pel·lícula dirigida el 1952 per StanleyDonen i Gene Kelly. Interpretada pel mateix Gene Kelly.

El tercer home. Pel·lícula dirigida el 1949 per Carol Reed iinterpretada per Orson Wells i Alida Valli.

Superman Returns. Pel·lícula dirigida per Brian Singer el 2006i interpretada per Brandon Routh.

6-AUTORS i LLIBRES:

Yukio Mishima.(1925-1970). Publica Confessions d ’ unamàscara , novel·la autobiogràfica, el 1949.

Homer. Poeta grec. Preludi/antecessor dels nostresnovel·listes. Cec. Viu aproximadament 1000 anys a.C.Cantava pels pobles les gestes i llegendes dels

avantpassats. Aquests relats sobre el món de la Ilíada il’Odisea van ser recopilats i escrits per ordre de Pèricles500 anys després de la seva mort.

Zane Grey.(1872-1939) Famós novel·lista americà especialitzaten el Far West. Escriuria entre altres: El conductor deramats , Arizona Jim i Els genets de l ’ Arc de Sant Martí .

El Rosari. Novel·la anglesa escrita en començar el segle XX perFlorence L. Barclay . Traduïda a l’espanyol per Mª Luz

Morales, que va ser directora de La Vanguardia Española ,on després seria crítica de teatre i cinema.Josep Mª de Sagarra.(1894-1961). Publica l’emblemàtica Vida

Privada el 1932.J.Vicens Vives.(1910-1960). Publica Història de les remences en

el segle XV el 1945.Ferran Soldevila.(1894-1971) Publica La Història de

Catalunya el 1934.



410

Stefan Zweig.(1881-1942) Publica La impaciència del cor el1939.

Agustí de Hipona (Sant Agustí). (354-430). Escriu LesConfessions entre el 397 i 400.

Stendhal. (1783-1842). Publica El roig i el negre el 1830.Honoré de Balzac. (1799-1850). Publica Eugènia Grandet el

1833.L.Tolstoi. (1928-1910). Publica Ana Karenina el 1867.R.L.Stevenson.(1856-1942).Publica L ’ illa del tresor el 1883.Jules Verne. (1823-1897). Escriu llibres de viatges: De la terra

a la lluna , Viatge al centre de la terra , Vint mil llegües enviatge submarí , etcètera.

Carlos Fuentes.(1928). Publica Les bones intencions el 1959.Rosalía de Castro. (1837-1885). Publica Follas Novas el 1880.F.Dostoievsky.(1821-1881). Publica Crim i càstig el 1866.Martin Heidegger.(1889-1976). Publica Ésser i Temps el

1927.Joan Salvat Papasseit.(1894-1924). Publica El poema de la

rosa als llavis el 1923.

Vicent Andrés Estellés.(1924-1993 ). Publica Les pedres del ’ àmfora el 1974. Víctor Català. Pseudònim de Caterina Arderiu. (1869-1966).

Publica Solitud el 1905.Prudenci Bertrana.(1867-1941). Publica Josafat el 1906.Mercè Rodoreda.( 1908-1983).Publica Mirall Trencat el 1974.Ovidi. (43 a.C- 17d.C). Escriu L ’ art d ’ estimar (Ars Amandi) .Hermann Hesse. (1877-1962). Publica Siddhartha el 1922.

Simone de Beauvoir.(1908-1986). Publica La convidada el1943.J.P.Sartre.(1905-1980). Publica L ’ ésser i el no res el 1943.Joseph Conrad.(1857-1924). Publica El Cor de les Tenebres el

1886.Rudyard Kipling.(1865-1936). Premi Nobel de literatura el

1907. Escriptor anglès nascut a Bombay.



411

Marcel Proust.(1871-1922). Publica A la recerca del temps perdut el 1904.

John Ruskin.(1819-1900). Escriu la seva primera obra,Pintors Moderns (1843-1860), en què defensa la obra

paisatgista de Turner.Thomas Mann.(1875-1955). Publica La Muntanya Màgica el

1924 i Doctor Faustus el 1947.Max Frisch.(1911-1991). La seva novel·la més emblemàtica,

No sóc Stiller , la publica el 1957.Nikos Kazantzakis.(1883-1957). Publica Alexis Zorbas el

1945.Josep Trueta.( 1897-1977) Publica The Spirit of Catalonia el

1941.J.D.Salinger. Publica El vigilant en el camp de sègol el 1951.Henry James.( 1843-1916).Publica Els ambaixadors el 1903.

Aldous Huxley.(1894-1963).Publica Un món feliç , el 1932, iContrapunt , el 1928.

H.G.Wells.(1866-1946). Publica La guerra dels mons el 1898.Juan Marsé.(1933- – ).Publica Últimas tardes con Teresa el

1966.Mary Mccarthy.(1912-1989).Publica El grup el 1962.L.Durrell.(1912-1990). Publica El quartet d ’ Alexandria entre

el 1957 i el 1960. Virginia Wolf.(1903-1944). Publica Mrs. Daloway el 1925,

Orlando el 1928, i Les Ones el 1931.S. Freud.(1856-1939). Publica La interpretació dels somnis el

1900.

C.G.Jung.(1875-1961). Fundador de l’Escola de Psicologia Analítica.George Gordon Byron. (1788-1824).Publica Childe Harold el

1812 i El Corsari el 1814. Paradigma de poeta romàntic,personatge despòtic, però. Mal pare, fugitiu d’ Anglaterra,reconegut amant de Lady Oxford, Lady Catalina, la sevagermanastra Augusta, la Claire (germana de MaryShelley) etc. La mort accidental a Viaréggio del seu amic,



412

també poeta, Shelley, l’atordeix. Lluitarà en el bàndolitalià contra els austríacs i més tard amb els grecs contraels turcs, on morirà miserablement.

Mary Shelley. ( 1797-1851). Publica Frankenstein el 1818.

H.R.Southworth.(1908-1999). Publica El mite de la creuadade Franco el 1963.

Robert Payne. (1911-1983). Publica Mao Tse-Tung el 1950.M.Vargas Llosa.(1936. – ). Publica La Ciutat i els gossos el

1963.G.García Marquez.(1927. – ). Publica Cent anys de solitud el

1967. Alejo Carpentier. (1904-1980).Publica El segle de les llums el

1962.G.Lukaks.( 1885-1971).Publica La peculiaritat de l ’ estètica el

1963.N.Chomsky.(1928- – ). Publica Lingüística cartesiana el 1966.H.Marcuse.(1893-1979).Publica L ’ home unidimensional el

1964.Milan Kundera.(1929). Publica L ’ insuportable lleugeresa de

l ’ ésser el 1984.E.Hemingway.(1899-1961). Publica Adéu a les armes el 1929.J. Kerouac.( 1922-1969). Publica El gran Sud el 1962.Philip K. Dick. (1928-1982). Escriu entre altres novel·les:

Somien els androides amb ovelles elèctriques? (BladeRunner ), Podem recordar-ho per vostè a l ’ engròs (Desafiament Total ), Minority Report (id), Segonavarietat (Screamers ), Impostor (L ’ infiltrat ) etc. (Entre

parèntesi hi ha el títol de l’adaptació cinematogràfica).Charles Baxter.(1947. – ). Publica El festí de l ’ amor el 1947.John Irving.(1942. – ). Publica El món segons Garp el 1978 i

Una dona difícil el 1998.Paul Auster.(1947. – ).Publica La trilogia de Nova York el

1987 i Leviatan el 1992.Philip Roth.(1933. – ). Publica Pastoral Americana el 1997.



413

Gay Talese.(1932. – ). Publica The kingdom and the power el1969.



.

Documents

No-Tornare-a-Trobar-la-Teva-Mirada-Catalan.pdf