NORMABELLINI

Fundació Gran Teatre del Liceu

President d’Honor Artur Mas i Gavarró President del Patronat Joaquim Molins i AmatVicepresident Primer Ferran Mascarell i CanaldaVicepresident Segon José María Lassalle Ruiz Vicepresident Tercer Xavier Trias i Vidal de Llobatera Vicepresident Quart Salvador Esteve i FiguerasVocals de la Generalitat de Catalunya Josep M. Busquets i Galera, Pilar Fernández i Bozal, Pilar Pifarré i Matas, Jordi Sellas i Ferrés

Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y DeporteSantiago Fisas Ayxelà, Francisco Gaudier Fargas, Montserrat Iglesias Santos, Santiago de Torres i Sanahuja

Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i PadrósVocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia CañizaresVocals de la Societat del Gran Teatre del LiceuManuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla, Josep M. Coronas i Guinart, Manuel Busquet i Arrufat, Águeda Viñamata y de Urruela Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Carlos López Blanco, Leopoldo Rodés i Castañé, Josep Vilarasau i Salat

President Joaquim Molins i Amat

Vocals de la Generalitat de Catalunya Ferran Mascarell i Canalda, Pilar Pifarré i Matas

Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte Montserrat Iglesias Santos, Antonio Garde Herce

Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i Padrós

Vocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia Cañizares

Vocals de la Societat del Gran Teatre del Liceu Manuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla

Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Josep Vilarasau i Salat

Director General Roger GuaschDirectora Artística General Christina ScheppelmannDirector Musical Josep PonsDirectora Econòmica i Financera Anna SerranoDirector de Comunicació i Rel. Institucionals Joan CorberaDirector de Màrqueting i Comercial Agustí FilomenoDirector de RRHH i Serveis Generals Jordi TarragóDirector del Departament Tècnic Xavier SagreraDirector del Departament Musical Antoni Pallès

La Fundació del Gran Teatre del Liceu forma part de:

PATRONATDE LA

FUNDACIÓ

COMISSIÓEXECUTIVA

EQUIP DIRECTIU

14/15

ABC

Barcelona TV

Expansión

Abantia

Aena

Almirall

Allianz Seguros

Baker & McKenzie

BASF

Chocolat Factory

Control Demeter

Euromadi

Ferroser

Fiatc Assegurances

Fluidra

Grup Peralada

GVC-Gaesco

Laboratorios Ordesa

Metalquimia

Viaggio Espresso

Vueling

Abantia

Aena

Almirall

Allianz Seguros

Baker & McKenzie

BASF

Chocolat Factory

Control Demeter

Euromadi

Ferroser

Fiatc Assegurances

Fluidra

Grup Peralada

GVC-Gaesco

Laboratorios Ordesa

Metalquimia

Viaggio Espresso

Vueling

Altair Management

Consultants

Axis Corporate

Bacardi

Banco Mediolanum

Bon Preu

Bufete Suárez de Vivero

Catalana Occident

Coca-Cola

Cofely

Eurofragance

Freixenet

Genebre-Hobby Flower

GFT

Illy Caffè

Infor

Lavinia

MRW

Nationale Suisse

Palex

Pepsico

Port de Barcelona

Sogeur

Sumarroca

Carlos Abril

Macià Alavedra

Salvador Alemany

Josep Balcells

Joaquim Barraquer

Núria Basi

Manuel Bertran

Manuel Bertrand

Agustí Bou

Carmen Buqueras

Cucha Cabané

Joan Camprubí

Guzmán Clavel

Josep M. Corrales

Manuel Crehuet

Josep Cusí

Antoni Esteve

Magda Ferrer-Dalmau

Maria Font de Carulla

Mercedes Fuster

José Gabeiras

José Luís Galí

Francisco Gaudier

Lluís M. Ginjaume

Ezequiel Giró

Jaume Graell

Francisco A. Granero

Pere Grau

Calamanda Grifoll

Francesca Guardiola

Maria Guasch

José Manuel Mas

Josep Milian

José M. Mohedano

Carmen Molins

Eulàlia Molins

Joan Molins

Josep Ignasi Molins

Pau Molins

Josep Oliu

Sergio Oliveró

Maria Reig

Francisco Reynés

Miquel Roca

Josep Sabé

Francisco Salamero

Maria Soldevila

Jordi Soler

Karen Swenson

Ernestina Torelló

Joan Uriach

Marta Uriach

Josep Vilarasau

Maria Vilardell Salvador Viñas

MITJANS DE COMUNICACIÓ

PROTECTORS

COL·LABORADORS

BENEFACTORS

EL PETIT LICEU

PATROCINADORS

MECENES

GRÀCIESPER FER-HO POSSIBLE

Repartiment

ArgumentKevin Newbury

English Synopsis

Sobre la produccióKevin Newbury

La tragèdia romàntica a BelliniJaume Radigales

Maria Callas, la Casta DivaJavier Pérez Senz

Una partitura difícil de veusRichard Bonynge

Cronologia històrica Jordi Fernández M.

Norma al Liceu Jaume Tribó

Selecció discogràfica Javier Pérez Senz

Biografies

1217

25

28

31

41

47

52

57

63

68

NORMA

liceubarcelona.cat

Estrenes26 de desembre de 1831: Teatre alla Scala de Milà4 de juny de 1835: Teatre de la Santa Creu16 de d’octubre de 1847: Gran Teatre del Liceu30 de juliol de 2007: darrera representació al LiceuTotal de representacions a la temporada del Liceu: 148

Tragedia lirica en dos actes de Vicenzo Bellini. Llibret de Felice Romani, basat en el drama Norma ou L’infanticide de Louis, de Alexandre Soumet

Duració aproximada: 3 hores

(*) Amb audiodescripció

02 / 2015 Torn

8 18.00 h F

9 20.00 h H

11 20.00 h B

12 20.00 h D

14 20.00 h C

15 17.00 h T

17* 20.00 h A

1312 pàg.

Temporada 2014/15 febrer 2015

Repartiment

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Temporada 2014/15

Gregory Kunde (8, 11, 14, 17 de febrer de 2015) / Andrea Carè (9, 12, 15 de febrer de 2015)

Raymond Aceto (8, 11, 14, 17 de febrer de 2015) / Simón Orfila (9, 12, 15 de febrer de 2015)

Sondra Radvanovsky (8, 11, 14, 17 de febrer de 2015) / Tamara Wilson (9, 12, 15 de febrer de 2015)

Ekaterina Gubanova (8, 11, 14, 17 de febrer de 2015) / Annalisa Stroppa (9, 12, 15 de febrer de 2015)

Ana Puche

Francisco Vas

Pollione, procònsol de Roma a la Gàl·lia

Oroveso, pare de Norma i cap dels gals

Norma, druïdessa, filla d’Oroveso

Adalgisa, jove sacerdotessa

Clotilde, confident de Norma

Flavio, amic de Pollione

Direcció musical

Direcció d’escena

Reposició

Escenografia

Vestuari

Il·luminació

Assistent de la direcció d’escena

Nova coproducció

Direcció del Cor

Assistent de la direcció musical

Concertino

Assistents musicals

Sobretítols

Renato Palumbo

Kevin Newbury

R. B. Schlather

David Korins

Jessica Jahn

D. M. Wood

Albert Estany

Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company

Peter Burian

Guerassim Voronkov

Liviu Morna

Mark Hastings, Véronique Verklé, Vanessa García, Conxita Garcia, Jaume Tribó, Pedro Beriso

Glòria Nogué, Anabel Alenda

1514 pàg.

Vincenzo Bellini

La cita

Norma (1831), amb llibret de Felice Ro-mani –habitual col·laborador de Bellini– es basa en la tragèdia d’Alexandre Soumet Norma ou L’Infanticide de Louis, repre-sentada poc abans a París amb èxit. Es tracta d’una actualització, en clau romànti-ca, d’alguns temes de la tradició clàssica, com el de la sacerdotessa que trenca els seus vots per amor (La Vestale d’Spontini, 1807) i l’infanticidi com a venjança (Medea de Cherubini, 1797). L’ambientació en el món dels druides de la Gàl·lia i els amors d’una sacerdotessa amb un militar romà tenen el referent d’un episodi de Les Mar-tyrs (1809) de Chateaubriand. L’acció es concentra en la unitat de temps que exi-geix el teatre clàssic i les formes tradicio-nals del melodrama italià s’integren en un gran quadre col·lectiu. La figura de Norma, d’una gran complexitat psicològica, s’alça per damunt de tots, amb una bellesa melò-dica inèdita.

Teresa Lloret

Filòloga

1716 pàg.

Sondra Radvanovsky com a Norma a la San Francisco Opera, juliol de 2014. Foto: Cory Weaver

ARGUMENTKevin NewburyDirector d’escena

La Gàl·lia, 50 a. C., durant l’ocupació romana.

ACTE IEn un bosc de nit, el sacerdot Oroveso condueix als druides en una oració per la venjança contra els conqueridors romans. Després de la marxa d’aquests, el procònsol romà Pollione confessa al seu amicFlavio que ja no estima a la gran sacerdotessa Norma, filla d’Oroveso, amb qui té dos fills. S’ha enamorat d’una jove sacerdotessa novícia, Adalgisa, qui rebutja el seu amor. Els druides es reuneixen i Norma ora a la deessa de la lluna per la pau. Li diu al seu poble que tan aviat arribi el moment del seu aixecament contra els conqueridors, ella mateixa dirigirà la revolta. Al mateix temps, s’adona que mai podria fer-li mal a Pollione. Quan l’arbreda queda deserta, Adalgisa apareix i demana forces per resistir-se a Pollione, que escolta el seu plor i la insta a fugir amb ell a Roma.

1918 pàg.

Imagen de Norma coproducida por el Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera y Canadian Opera Company. Foto: C. Weaver

Argument

Norma li diu a la seva confident Clotilde que Pollione ha estat requerit a Roma. Tem que els abandoni a ella i als seus fills. Adalgisa confessa a Norma que té un amant. Rememorant el principi de la seva pròpia història d’amor, Norma és a punt d’alliberar Adalgisa dels seus vots i li pregunta pel nom del seu estimat. Pollione apareix i Adalgisa respon amb sinceritat. La bondat de Norma es converteix en fúria i retreu a Adalgisa la seva pròpia traïció pel soldat romà. Pollione, al seu torn, confessa el seu amor per Adalgisa i li demana de nou que parteixi amb ell, però ella es nega i jura que preferiria morir abans que robar-li-ho a Norma.

2120 pàg.

ACTE IINorma pren la decisió de matar als seus fills mentre dormen, per protegir-los així d’una vida desgraciada sense un pare. No obstant això, canvia d’opinió i crida Adalgisa, a qui li aconsella casar-se amb Pollione i portar-se als nens a Roma. Adalgisa es nega: anirà a la recerca de Pollione, però només per persuadir-ho de tornar amb Norma i, així, poder reafirmar l’amistat entre elles.

Oroveso anuncia que un nou comandant reemplaçarà a Pollione i demana als druides paciència per assegurar-se d’aquesta manera l’èxit, en cas que es produeixi una eventual revolta. Norma se sorprèn en escoltar que les súpliques de Adalgisa no han convençut a Pollione i, en un rampell de ràbia, insta al seu poble a atacar als conqueridors. Oroveso exigeix una víctima sacrificial i Pollione s’ofereix. Tot sol amb ell, Norma li promet la seva llibertat si abandona a Adalgisa i torna amb ella. Pollione es nega i Norma l’amenaça amb matar-ho a ell i als seus fills. Norma comunica als druides que una sacerdotessa culpable ha de morir, referint-se a ella mateixa. Commogut per la seva noblesa, Pollione demana compartir el seu desti. Norma suplica a Oroveso que es faci càrrec dels seus fills i condueix al seu amant a la pira.

Argument

La producció de Newbury introdueix noves icones religioses, inhabituals a Norma, com un tòtem sagrat en forma de brau gegant.

2322 pàg.

Imatge de Norma estrenada a la San Francisco Opera el juliol de 2014. Foto: Cory Weaver

Argument

2524 pàg. English synopsis

ENGLISH SYNOPSISKevin Newbury

Stage Director

Gaul, 50 BCE, during the Roman occupation.

ACT IIn a forest at night, the priest Oroveso leads the Druids in a prayer for revenge against the conquering Romans. After they have left, the Roman proconsul Pollione admits to his friend Flavio that he no longer loves the high priestess Norma, Oroveso’s daughter, with whom he has two children. He has fallen in love with a young novice priestess, Adalgisa, who returns his love. The Druids assemble and Norma prays to the moon goddess for peace. She tells her people that as soon as the moment for their uprising against the conquerors arrives, she herself will lead the revolt. At the same time, she realizes that she could never harm Pollione. When the grove is deserted, Adalgisa appears and asks for strength to resist Pollione, who finds her crying and urges her to flee with him to Rome.

Norma tells her confidante Clotilde that Pollione has been recalled to Rome. She is afraid that he will desert her and their children. Adalgisa confesses to Norma that she has a lover. Recalling the beginning of her own love affair, Norma is about to release Adalgisa from her vows and asks for the name of her lover. As Pollione appears, Adalgisa answers truthfully. Norma’s kindness turns to fury. She tells Adalgisa about her own betrayal by the Roman soldier. Pollione confesses his love for Adalgisa and asks her again to come away with him, but she refuses and vows she would rather die than steal him from Norma.

Partitura de Norma

2726 pàg.

ACT IINorma tries to bring herself to murder her children in their sleep to protect them from living disgracefully without a father. She changes her mind and summons Adalgisa, advising her to marry Pollione and take the children to Rome. Adalgisa refuses: she will go to Pollione, but only to persuade him to return to Norma and the women reaffirm their friendship.

Oroveso announces that a new commander will replace Pollione and tells the Druids that they must be patient to ensure the success of the eventual revolt.

Norma is stunned to hear that Adalgisa’s pleas have not persuaded Pollione, and in a rage she urges her people to attack the conquerors. Oroveso demands a sacrificial victim and Pollione is brought in. Alone with him, Norma promises him his freedom if he will leave Adalgisa and return to her. When he refuses, Norma threatens to kill him and their children. She tells the Druids that a guilty priestess must die, referring to herself. Moved by her nobility, Pollione asks to share her fate. Norma begs Oroveso to watch over her children and leads her lover to the pyre.

English synopsis

2928 pàg.

SOBRE LA PRODUCCIÓKevin NewburyDirector d’escena

La Norma de Bellini és una història sobre els rituals de sacrifici i càstig, tant públics com a privats. El tema del sacrifici impregna tota l’obra, des del col·lectiu de la comunitat de druides durant la guerra fins a l’amenaça de Norma contra els seus propis fills, i en última instància de la seva pròpia vida.

Encara que sabem poc de la realitat dels rituals religiosos dels druides, la mitologia suggereix que els sacrificis humans i animals eren un element crucial del seu ethos (costums). Aprofundint en la mitologia dels antics druides i gals juntament amb el meu equip artístic arribem a aquestes imatges de sacrifici, inclosa l’al·lusió a la matança de dos toros blancs que tenia lloc durant el tall de el vesc sagrat.

També ens van inspirar imatges de boscos sagrats i llegendes en les quals apareixien arbres com a manifestació física dels Déus. Tal com mostra l’òpera, les estàtues cremant semblen haver estat part central dels rituals druides, sovint prenent forma en figures d’homes, o unes altres formes animals, de fusta o de palla.

L’escenari està dominat per una forma opressora que separa el món interior de l’exterior, una expressió dels extrems que apareixen en Norma entre l’ocult i el públic, el que s’ha dit i el reprimit, el defensat i el castigat. Quan es descobreix que el procònsol vol tornar a Roma la traïció secreta de Norma amenaça amb sortir a la llum, la qual cosa la situa a mig camí entre la venjança de Medea i l’acte d’amor als seus fills protegint-los del món violent que tem per a ells si es autoinmola en sacrifici a la comunitat.

Si bé hem situat la producció en un entorn mític, inspirat en Joc de trons, trobem la contemporaneïtat de Norma en l’enfrontament de dos col·lectius que, encara que viuen en un espai comú, tenen religions i cultures diferents; i en els cicles de violència i sacrifici que poden aparèixer d’aquestes tensions.

30 pàg.

Vicenzo Bellini (Catania, 1801 - Puteaux, 1835)

31

LA TRAGÈDIA ROMÀNTICA A BELLINIJaume Radigales

Professor universitari d’Estètica i de MúsicaCrític musical

Ubicada entre les estrenes de La sonnambula i de Beatrice di Tenda, Norma és l’avant-penúltima òpera del sicilià Vincenzo Bellini (1801-1835), i va veure la llum el 26 de desembre de 1831 a La Scala de Milà. Va ser un fracàs, degut en part al cansament dels cantants en un autèntic tour de force, enmig d’un ambient hostil contra la soprano Giuditta Pasta. Òpera romàntica i màxim exponent del belcantisme, va veure la llum al voltant dels moviments revolucionaris cap a la unificació d’Itàlia, i algú n’ha volgut veure vincles en la música marcial que acompanya alguns dels cors.

Bellini és, juntament amb Rossini i Donizetti, un dels tres autors més emblemàtics del belcantisme tardà i comparteix amb ells –si bandegem el Rossini còmic- els aires del ro-manticisme. Dels tres, Bellini és el més jove i el primer en morir, poc abans de complir 34 anys. La seva vida més o menys aventurera (amb afers amorosos de diferent vola-da) i la seva mort prematura en van fer un personatge tan romàntic com la seva obra, amb una vida de novel.la, i que escau al propi concepte d’aquell període històric. Un període condicionat pel subjectivisme, per l’exaltació del jo i per l’evocació d’un món en què el relat, en forma de novel.la (roman), es confon amb la mateixa vida.

Com a arquetip de l’artista romàntic, de vida atrafegada i curta i farcida d’amors passionals, la figura de Bellini aviat va estar tenyida de llegenda poc després de la seva mort. El poeta Heinrich Heine el va definir com “un sospir amb sabates d’àngel”. Certament, a Bellini no li van caldre els excessos d’un Lord Byron, però va entrar amb ple dret a la galeria dels autors romàntics. Ell i la seva música, i molt en particular la de Norma.

3332 pàg.

Bellini i el romanticismeL’obra de Bellini és curta: va llegar tan sols deu òperes, mentre que la producció al marge del teatre és escassa i reduïble pràcticament als seus anys de conservatori. Com en el cas de Donizetti i de bona part del catàleg rossinià, la fama de Bellini va minvar a la segona meitat del segle XIX per reviscolar-se entre cinquanta i vuitanta anys més tard. Les seves òperes, moltes estrenades amb èxit, es van seguir representant fins a la dècada de 1870. Després, van caure en l’oblit fins que, tímidament durant la dècada de 1920 i definitivament a partir de 1950, es van restituir en la programació dels grans teatres d’òpera i en els catà-legs dels segells discogràfics. No cal dir que els artífexs d’aquestes exhumacions van ser musicòlegs i directors d’orquestra però també intèrprets, especialment sopranos com Rosa Ponselle, Maria Callas, Joan Sutherland, Mont-serrat Caballé i Edita Gruberová.

Un cop recuperat de l’exhaustiu treball amb I Capuletti e I Montecchi, estrenada a Venècia, Bellini va reestablir els contactes amb Milà per a dues noves òperes: La sonnam-bula i Norma. La primera no es va estrenar a La Scala sinó al milanès Teatro Carcano, i va suposar un nou èxit per al compositor, però també un nou triomf per a la primera in-tèrpret d’Amina, la soprano Giuditta Pasta, que també havia de ser la protagonista de la nova òpera belliniana: Norma.

Per a La Scala, el llibretista Felice Romani i Vincenzo Bel-lini havien projectat una òpera sobre l’Hernani de Víctor Hugo, que s’havia estrenat a París amb gran escàndol pel fons i la forma de la peça. La censura milanesa va impedir que es dugués a terme aquell projecte operístic, fins que el personalíssim segell de Giuseppe Verdi el va assumir el 1844. Finalment, l’opció triada per Romani i Bellini va ser l’elaboració d’una òpera sobre la druïdessa gala Norma.

En aquell període, l’italianisme començava a perdre la seva hegemonia -Verdi a banda, tot i que encara no havia apare-gut en escena-, mentre el romanticisme musical comença-va a ser objecte d’estudi i de diverses teories, especialment a Alemanya: E.T.A. Hofmann, per exemple, parlava de la infinita nostàlgia que havia de provocar la música. Malgrat no conèixer aquests postulats, Bellini seguiria les paraules de Hofmann al peu de la lletra amb les seves partitures.

També semblava haver intuït alguns dels fonaments de l’estètica musical de Hegel, segons els quals la música havia d’expressar la interioritat a partir de la subjectivitat i a través del so com a forma sensible. A Norma, l’ària del primer acte «Casta diva» o el duet del segon «Mira o Nor-ma» semblen estar imbuïdes de les paraules hegelianes. I això que Belli-ni era d’una incultura majúscula!

I és que Itàlia estava massa allunya-da de l’estètica, malgrat els hölder-linians Càntics de Leopardi. Inter-essava molt més, per exemple, la literatura d’un Manzoni, inspirador d’alguns principis de l’imminent Risorgimento que trucava a la porta; sense anar més lluny, l’any de l’estrena de Nor-ma, Giuseppe Mazzini fundava a Marsella la Jove Itàlia, que fomentava un nacionalisme republicà de caire sentimental i allunyat del pragmatisme del monàrquic Garibaldi. Segons Mazzini, “la Jove Itàlia és la fraternitat dels italians que creu en una llei de progrés i de deure (...) Itàlia està cridada a ser una nació”. Precisament, hi ha qui ha vist un cert tret revolucionari en la música marcial que acompanya alguns dels cors de Norma, com el «Guerra!, guerra!» del segon acte, prefigurant el Verdi risorgimentale o fins i tot el cor guerrer del primer acte d’Aida. Però Bellini no va ser mai un revolucionari, tot i haver participat en alguns actes dels Carbonari (revoltats de nou el 1831) durant els seus anys de conservatori a Nàpols. I pel que fa al seu romanticisme, cal dir que no va pouar en cap corpus teòric sinó en una intuïció generalitzada.

Norma, òpera romànticaLa tragicitat de Norma va ser reconeguda per ments apa-rentment allunyades de l’estètica belliniana com les de Wagner i Schopenhauer, mentre que la gràcia i la inventiva melòdiques de la partitura van inspirar Franz Liszt, autor d’unes variacions sobre alguns dels temes de l’òpera, com ara la Fantasia que el futur sogre de Wagner va interpretar durant la seva visita a Barcelona (1845), on l’òpera s’havia vist per primera vegada deu anys abans al Teatre de la San-ta Creu.

La tragèdia romàntica a Bellini

L’OBRA DE BELLINI ÉS CURTA: VA DEIXAR NOMÉS DEU ÒPERES. LA SEVA RENAISSANCE VA ARRIBAR AL 1950

34 pàg.

El llibret de Felice Romani s’inspirava en la tragèdia Nor-ma d’Alexandre Soumet, basada en episodis extrets de la novel·la Les martyrs de Chateaubriand. El tema, d’altra ban-da, prenia com a base l’esperit del mite de Medea, immor-talitzat per Eurípides i objecte, entre d’altres, d’una òpera de Cherubini estrenada el 1797. Tanmateix, Norma prescind-eix de la crueltat del mite original, perquè Norma no mata els seus fills. Això sí, acabarà suïcidant-se al final de l’obra, immolant-se amb el seu antic amant, el centurió romà Pol-lione. El tema no estava gaire allunyat del que havia ser-vit com a base de l’òpera de Gaspare Spontini La vestale (1807), que en aquest cas mostra els amors prohibits en-

tre Licinius i la sacerdotessa Julia, al servei de la deessa Vesta i, per tant, ubicada a Roma, la potència enemiga del poble gal al que per-tany Norma.

En certa manera, els esquemes de l’opera seria (quasi extingida en aquell moment) persisteixen en

Norma, tot i que els seus rígids paràmetres havien donat pas a la necessària extinció dels castrats en escenaris te-atrals i a un continuum musical que ja havia eliminat els recitatius secs. Però també havien canviat altres coses: els protagonistes dels espectacles teatrals ja no eren només els compositors i les capricioses prime donne, sinó també els empresaris dels teatres: aquests lligaven els composi-tors amb contractes i repartiments que no sempre eren del gust dels músics. La política de drets d’autor encara no ex-istia i sovint els compositors perdien el rastre de les seves obres, que acabaven adulterades pels afegits dels copistes i dels mateixos cantants, els quals emmotllaven les àries a les seves capacitats i potencialitats virtuosístiques. Això va arribar a provocar serioses adulteracions que van acabar per fer irreconeixibles alguns fragments del període que ens ocupa. Afortunadament, Norma va ser un títol raon-ablement respectat.

El 26 de desembre de 1831, La Scala de Milà assistia a l’estrena de la nova òpera de Bellini. La composició, que va durar tres mesos, va ser intensa i sembla que Bellini va treballar de bracet amb Romani. Malgrat que Norma de se-

MALGRAT FRACASSAR EN LA SEVA ESTRENA A LA

SCALA, L’ÒPERA AVIAT VA TRIOMFAR ALS PRINCIPALS

TEATRES D’EUROPA

La tragèdia romàntica a Bellini

37

guida es convertiria en un dels grans èxits de Bellini, dins i fora d’Itàlia, l’estrena a La Scala va estar a la vora del fracàs. En gran part, es va deure al cansament dels cantants al final del primer acte: els artistes havien assajat durant el matí del dia de l’es-trena i, a més, Bellini demanava en la seva nova òpera un autèntic tour de force; la cèlebre soprano Giuditta Pasta havia d’assumir un paper, el titular, extremament difícil. També

sembla, segons les cròniques del moment, que van haver-hi conxorxes contra el compositor i contra la Pasta; pagats per la comtessa Samoyloff, amant del músic Giovanni Paci-ni. L’aristòcrata va enviar alguns membres del seu cercle per rebentar la funció, cosa que finalment no va succeir. Per altra banda, el duc Carlo Visconti di Modrone –avant-passat del director teatral i cinematogràfic Luchino Viscon-ti- era membre de la junta de La Scala i contrari a la con-tractació de la cantant, de manera que hi havia un ambient hostil contra ella. Però malgrat aquell fracàs inicial, a partir de la tercera representació, Norma va triomfar, i aquest èxit es va mantenir al llarg d’un total de 34 representacions en aquella mateixa temporada de La Scala. De seguida, l’òpera de Bellini va circular arreu dels principals teatres d’Europa i lògicament també d’Itàlia: un petit teatre napolità la repre-sentava dues vegades cada nit el 1838, cosa que demostra que ben aviat Norma va ser una de les obres predilectes del públic, dins i fora de la península itàlica.

Amb més o menys acceptació, agradi o no, estem sense cap mena de dubte davant de la més cèlebre de les òperes de Bellini, encara avui profusament representada als teatres internacionals. Hi pot la grandesa tràgica de Norma, rica en matisos i que aplega en un sol personatge la sacerdotessa, la mare, l’amiga i l’amant. Ella és la líder religiosa, però tam-bé l’amant furtiva de l’enemic Pollione i la mare dels seus fills, que es lliura a la radicalitat absoluta que suposa la mort en forma de sacrifici ritual. I això, és clar, encèn (mai millor dit) les més desfermades passions entre els incondicionals d’aquell belcanto tardà.

A la venda el nou llibre de Temporada d’Òpera

*Presentant el carnet a taquilles o al Teatre els dies de funció · Preu de venda al públic en general: 29 €

Tots els títols de la T. 14/15 explicats i analitzats pels millors experts, amb il·lustracions

per a abonats*

Preu exclusiu

20€

La tragèdia romàntica a BelliniTI

CK

ETD

ISS

EN

Y.C

OM

3938 pàg.

Maria Callas

La cita

«No crec que existeixi un personatge més fals que el de Norma. Una sacerdo-tessa que es burla dels seus propis prin-cipis, una mare que rebutja els seus fills i una amiga que traeix l’amistat. Només aconsegueix redimir-se al final [...]. «Casta diva» és, en realitat, un cant essencial-ment fals, en el qual Norma invoca el seu déu estimat mentre pensa en el seu home estimat» .

Montserrat Caballé

«Norma m´atrau més que d´altres papers perquè quan pateix el seu terrible con-flicte amorós, tria la mort en lloc de ferir l’home que estima, malgrat saber que l´ha traïda i enganyada».

Maria Callas

4140 pàg.

1. Maria Callas en el paper de Norma a L’Scala de Milà (1955)2. La soprano va cantar una de les seves darreres Norma a París el 19643. Va interpretar Norma en 92 ocasions entre 1948 i 1965

1.

2.. 3..

MARIA CALLAS, LA CASTA DIVAJavier Pérez Senz

Periodista i crític musical

Norma és la catedral del belcanto. Un desafiament únic en la carrera d’una soprano, un combat cos a cos contra dos poderosos enemics: la grandesa del personatge més emblemàtic del belcantisme romàntic de Bellini, i la petjada que ha deixat en la memòria melòmana la seva més genial intèrpret: Maria Callas, La Divina.

Quan Ana Maria Cecilia Sofia Kalogeropoulos va morir d’un atac cardíac al seu apartament de París, el 16 de setembre de 1977, als 53 anys, l’artista que va revolucionar el món de l’òpera vivia sola, allunyada dels escenaris i de la vida pública. La veu de la famosa soprano, nascuda a Nova York el 2 de desembre de 1923, filla d’una parella d’emigrants grecs, havia emmudit molt abans, des de la seva retirada dels escenaris el 1965, encara que va poder tornar a escoltar-se, ja en es-tat ruïnós, en l’última i penosa gira de recitals que va realitzar entre 1973 i 1974 amb el tenor Giuseppe di Stefano. Però la revolució que ella va iniciar, aquesta irrepetible síntesi aconse-guida entre la veu, la paraula, la presència escènica i la música, seguia el seu imparable camí.

Trenta-set anys després de la seva mort, apagats els escàn-dols que la van convertir en figura de la premsa del cor, la llegenda Callas segueix gaudint d’excel·lent salut. No existeix un altre diva de l’òpera capaç de fascinar a les noves gener-acions amb la màgia que atresoren els seus nombrosos en-registraments en estudi i en directe, i, en menor mesura, els escassos documents filmats del seu art que es conserven. De fet, no existeix cap artista del món de l’òpera capaç de generar tal quantitat de reedicions dels seus discos i el seu llegat ofi-cial. Originalment editat per EMI -entre 1953 i 1965 va gravar en estudis 18 òperes, incloses quatre que mai va interpretar en escena-, recentment ha estat reeditat per Warner amb una nova remasterització digital efectuada el 2014 als estudis Ab-bey Road de Londres a partir de les cintes originals.

4342 pàg.

Al llarg de la seva carrera, la Callas va interpretar en escena 43 personatges, passejant la seva irrepetible veu per un rep-ertori que abasta des de les obres de Bellini fins al repertori dramàtic i verista, amb alguna incursió wagneriana. Posseïa una inimitable capacitat per trobar sempre l’accent i el col-or vocal idoni per a cada personatge, ja fora en el pur belca-ntisme, en els personatges lírics i dramàtics de Verdi i Puccini, o en el verisme més potent de Leoncavallo, Mascagni i Gior-dano. Una veu tan única com la seva poderosa intuïció escèni-ca, capaç d’explorar els matisos d’un personatge i apropar-lo a la sensibilitat de l’espectador modern amb tremenda força teatral.

Els discos de La Divina constitueixen un veritable tractat d’in-terpretació operística en el qual regnen les seves genials crea-cions de La traviata, Tosca i de forma molt especial Norma, títol que va abordar en 92 funcions entre 1948 i 1965 i que permet recórrer tota la seva carrera. De fet, va revolucionar amb un absolut domini de les situacions dramàtiques la inter-pretació del suprem personatge de Bellini, que considerava

més difícil i esgotador que Isolda; qui ha escoltat la seva colpidora in-terpretació de Casta diva no l’oblida mai.

Va abordar per primer cop el person-atge el 1948, al Teatre Comunale de Florència, sota la direcció de Tul-lio Serafin, amb Mirto Picchi, Fedora

Barbieri i Cesare Siepi. I les seves últimes funcions donant vida a Norma van tenir lloc al maig de 1965 a l’Òpera de París (va cancel·lar l’escena final de l’última funció), amb direcció musical de Georges Prétre i Gianfranco Cecchele, Fiorenza Cossotto i Ivo Vinco com a companys del repartiment.

Va ser Serafin qui va desvetllar a la jove i llavors grosseta so-prano, que acabava de triomfar amb La gioconda, les seves possibilitats en el repertori belcantista, que va recobrar la seva veritable dimensió gràcies a les seves troballes vocals i dramàtiques. Bellini va ser clau a l’hora de forjar el mite del seu art, i les seves creacions de les heroïnes de La sonnambula, Il Pirata, i I Puritani han estat model i mirall en el qual s’han mirat les noves generacions.

LA CALLAS VA CANTAR NORMA 92 COPS ENTRE

1948 Y 1965. LA DARRERA VEGADA, A PARÍS, VA

CANCELAR L’ESCENA FINAL

Certament, parlar de Norma interpretada per Callas no és suficient. Els col·leccionistes i admiradors incondicionals pre-guntaran a l’instant: de quina versió parlem? Tot seguit podrà iniciar-se ja la polèmica de les preferències: la Norma del 23 de maig de 1953 a Mèxic; la del 18 de novembre de 1952 a Londres; la del 29 de juny de 1955 a Roma, o la del 17 de desembre de 1955 a La Scala de Milà.

La petjada de la Callas segueix viva, però també segueixen vius els perills que aguaiten a les noves generacions de so-pranos que pretenen imitar el seu art sense tenir la tècnica i la preparació musical que la diva va forjar a mida dels seus mit-jans vocals. Algunes sopranos com l’hongaresa Silvia Sass, la italiana Lucia Aliberti i la grega Elena Suliotis van pagar un alt preu per pretendre imitar-la, o, més exactament, van arruïnar la seva veu per intentar emular els seus èxits en el mateix repertori, en un arc que abasta des del belcantisme al verisme més colpidor.

La veu de Callas no admet classificacions a l’ús. Va ser capaç d’afrontar el repertori líric-lleuger i el dramàtic, i això ho han aconseguit altres cantants, però cap altra ha estat capaç de viure en cos i ànima cada personatge fins donar-li tal alçada vocal i teatral. No és exagerat dir que va ser La Divina qui va aconseguir apropar el repertori belcantista a la sensibilitat moderna. D’aquí la vigència eterna del seu art.

Els qui han pretès imitar-la sense tenir el seu geni han acabat ràpidament la seva carrera o, el que és pitjor, s›han convertit en esperpèntiques fotocòpies. No hi ha gens pitjor que escoltar a una jove soprano intentant copiar els accents, les impreca-cions, els moments gloriosos, d›autèntic animal escènic, que van forjar la llegenda Callas.

Totes les grans sopranos han hagut d’enfrontar-se, tard o d’hora, no a Maria Callas, sinó al seu fantasma. Artistes com June Anderson, Cecilia Gasdia i Cheryl Studer, per citar sol-ament tres exemples, van lluitar a La Scala amb els fanàtics vidus de la Callas, talibans del seu record, capaços d’esbron-car sense pietat a qualsevol soprano que s’atrevia a cantar els mateixos personatges que ella havia interpretat. I en la llista podem incloure a insignes sopranos com Montserrat Caballé i Mirella Freni. Afortunadament, qui ha sabut conservar la seva pròpia personalitat sense por a comparacions inútils -com

Maria Callas, la Casta Diva

4544 pàg.

Caballé, Freni, Leyla Gencer, Renata Scotto i Joan Suther-land- han passat a la història per dret propi sense pretendre imitar-la.

Hi ha molta literatura sobre el fenomen Callas. Ja a finals de la dècada dels cinquanta del passat segle, René Leibowitz va publicar un assaig sobre el paper de la soprano a la història de

Callas com a Norma en el seu debut a NY (1956)

Maria Callas, la Casta Diva

l’òpera, a la revista Les Temps Modernes, que dirigia Sartre. També existeixen molts llibres i pel·lícules sobre la seva vida privada; milions de persones coneixen el seu nom per la seva relació amb Onassis, sense haver escoltat els seus discos. Po-tser qui va saber resumir amb clarividència la importància de l’artista va ser el gran director d’orquestra italià Carlo Maria Giulini, que la va dirigir en el cèlebre muntatge de La traviata a La Scala signat escènicament per Luchino Visconti. “El meu primer pensament quan vaig saber que Maria havia mort va ser que havia desaparegut la figura que millor va representar en el nostre temps el melodrama italià. Ella era el melodrama”, va dir.

No existeix ni una sola filmació d’una òpera completa protago-nitzada per la Callas i això és un fet que tots els seus admira-dors sempre lamentarem. En la seva faceta d´actriu, els cinèfils poden veure-la en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini basada en la tragèdia Medea, d´Eurípides, font llunyana de Norma, rodada en significatius escenaris de Turquia, Síria i Itàlia, i es-trenada el 1969. Però com a cantant, cal conformar-se amb els dos enregistraments audiovisuals existents del segon acte de Tosca, amb l’immens Tito Gobbi com a Scarpia, en real-itzacions televisives al Covent Garden de Londres i al Palais Garnier de París.

Afortunadament, la representació pucciniana gravada al gl-amurós coliseu francès formava part d’una històrica vetllada celebrada el 19 de desembre de 1958, organitzada per la revista Marie Claire, amb direcció musical de Georges Se-bastian, que en la seva primera part va tenir a La Divina com a gran protagonista d’un concert d’àries.

Obrint el programa, va cantar tota l’escena del primer acte de Norma, que inclou l’autoritari recitatiu «Sediziose voci», la sub-lim ària «Casta Diva», paradigma de la inspiració melòdica de Bellini, i la fulgurant cabaletta «Ah! bello a me ritorna», amb el cor de l’Òpera de París més pendent del sofisticat vestuari i de les joies que lluïa la diva, que de quadrar la seva intervenció en tan memorable escena. Destil·la tal magnetisme, impressionen tant el sentit dramàtic del recitatiu, l’emoció del seu cant i el retrat del personatge, que la força del mite atrapa i convida a imaginar el que devia ser a escena, en els seus millors mo-ments, aquesta llegenda del cant anomenada Maria Callas.

4746 pàg.

Richard Bonynge, director d’orquestra australià UNA PARTITURA DÍFICIL DE VEUSRichard Bonynge

Director musical

Bellini és el compositor operístic més important, i Norma la seva òpera més completa i complexa. N’és l’ànima de Bellini. Fins i tot, de totes les òperes del bel canto romàntic, Norma és la gran joia. El greu problema que presenta, en tot cas, és que és gairebé impossible muntar-la bé a causa dels seus grans exigències: dramàticament és meravellosa i musicalment no té ni un sol moment en què deixi d’arribar-te directe el cor; les dificultats se centren en les veus, sobretot en la de la protagonista.

El paper de Norma està escrit per a dues cantants diferents segons la classificació que es fa avui dia de les veus, ja que requereix una soprano dramàtica -amb cos, greus i potencia- i una altra amb la tècnica del que es coneix com a soprano de coloratura, àgil i flexible. A l’època de Bellini aquesta era la tècnica que s’ensenyava. Actualment, s’acostuma a oferir aquest paper a veus grans, voluminoses, que moltes vegades no posseeixen la tècnica i la flexibilitat necessàries: per això és molt complicat muntar-la.

La resta de personatges no presenta tanta dificultat. Adalgisa és un bellíssim rol per a soprano, encara que s’acostuma a interpretar per mezzosopranos a la recerca del contrast. El pa-per del tenor, Pollione, també exigeix molta flexibilitat, perquè tot i tenir passatges molt dramàtics estem davant d’un autèntic tenore di forza. Finalment, el baix, Oroveso, està escrit per el típic baix belcantista, de veu noble i poderosa, però modelable.

Allò que fa gran a Bellini, i a Norma, és que la part orquestral és perfecta per a les veus, ja que l’escriptura sempre ajuda i dóna suport al cant, fins i tot quan es tracta del cor. Quan s’interpreta al piano, la veritat és que no sembla molt difícil, però per a la protagonista emocionalment es tracta gairebé d’un suïcidi: jo crec que cantar el paper de Norma és com si es cantessin dues òperes en una mateixa vetllada. Davant tanta dificultat, i per ser sincer, no m’agrada molt anar a escoltar-la al teatre, ja que l’experiència pot resultar molt frustrant degut a les grans exigències de la partitura.

4948 pàg.

1. Bonynge s’ha especialitzat en el repertori belcantista 2. El director amb la seva esposa, la soprano Joan Sutherland 3. Una de les representacions del director amb Joan Sutherland.

3.

Al bel canto romàntic -i Norma n’és l’exemple perfecte-, cal tenir en compte que tot es basa en el control del fiato: si aquest element ja és molt important en el cant en general, en aquest repertori és crucial, fonamental, tant que no es pot ni tan sols intentar interpretar-la si no es té un control absolut de la dosificació de l’aire, aspecte que influeix directament en el canto legato i en els reguladors. A més, en aquest cas, es necessita una veu que projecti especialment bé, però flexible i controlada, sumant l’aspecte dramàtic i les agilitats.

Davant d’una Norma mai s’ha de notar la tècnica, ja que en aquest personatge tot és emoció. Cal saber aplicar-hi un pi-aníssim, un forte i un fortíssim -tot això està escrit per Bellini-, i si ho fas tot, llavors serà un miracle. I no es tracta de tenir una veu especialment maca. La Pasta era la gran favorita de Bel-lini, i se sap que la seva veu no era pas perfecta; però ella te-nia alguna cosa especial, perquè cantava amb el cor. Per això Bellini se l’estimava tant. La tècnica és un mitjà, però sense cor aquest personatge no es pot interpretar. Això també és vàlid per al director musical i el director d’escena: aquesta és una òpera molt difícil de representar, i, si no s’afronta des de les emocions, simplement es fracassa.

Bellini és el compositor operístic més important perquè crec que va ser qui millor va comprendre la veu i els seus misteris, molt més que els altres compositors de la seva època, i fins i tot més que Verdi. Penso que si Bellini hagués viscut més temps hauria escrit moltes òperes importants després d’I Pu-ritani, aportant una dotzena d’obres fantàstiques i ajudant més encara a l’evolució del repertori.

Des del punt de vista del director musical, en enfrontar-se amb aquesta partitura crec que el més important és que cal conèixer molt bé com funcionen les veus en escena; totes les veus són diferents i cal saber on són els punts febles de cadascuna per ajudar-les a que puguin cantar el millor possi-ble. Si una cantant no posseeix la veu adequada no hauria de cantar aquest paper protagonista. Aquesta és una òpera tan complexa que no es pot fer cada setmana, sinó quan con-flueixen molts aspectes difícils d’aconseguir. Hauria de ser un esdeveniment. Jo mateix l’he dirigida en més d’un centenar d’ocasions i he de confessar que mai vaig aconseguir aco-star-me a la perfecció. És un repte fascinant i la seva música meravellosa justifica l’esforç que significa muntar-la.

Una partitura difícil de veus

1. 2.

5150 pàg.

Vincenzo Bellini

La cita

«A la sentència dictada contra mi, reco-rreré en apel·lació i si el públic torna del seu acord, proclamaré que Norma és la millor de les meves obres. Sóc jove i em sento amb forces per poder aixecar-me d´aquesta tremenda caiguda ».

Vincenzo Bellini

Carta a Florimo després del fracàs de l’estrena de Norma

a la Scala de Milà el 26 de desembre de 1831

«Entre totes les creacions de Bellini, Norma és la que uneix la més rica vena

melòdica, la més profunda realitat i la passió més íntima. Tots els adversaris

de la música italiana dispensaran justí-cia a aquesta gran partitura, reconeixent que parla al cor i que és obra d’un geni».

Richard Wagner

5352 pàg.

BELLINI MÚSICA

1801

1806

1807

1810

1819

1821

1825

1815

Bellini neix a Catània (Sicília), fill i nét de músics, dels qui aprèn immediatament: en pocs anys començarà a interpretar i compondre

Cimarosa mor. Ginevra di Scozia (Rossi). Mondscheinsonate (Beethoven)

Un text anònim de l’època afirma que ja toca el piano

Possible 1a composició en aquesta època

En aquesta època comença a crear les primeres composicions comprovades (música sacra)

1a òpera de Rossini, La cambiale di matrimonio. Neixen Chopin i Shumann

Debuta Giuditta Pasta, que cantarà òperes de Bellini (a més de Rossini i de Donizetti) i serà la seva amant (també ho serà la cantant Giuditta Grisi)

Ingressa al Conservatori de Nàpols, ajudat per l’administració pública i el seu avi. Hi coneix el seu amic el músic Francesco Florimo, que serà biògraf seu després de la seva mort

Comença a compondre la cantanta Ismene. En aquests anys d’estudi crea música instrumental i sacra

Der Freischütz (Weber). La mort du Tasse (Manuel García)

Triomfa al Conservatori de Nàpols amb la seva 1a òpera, Adelson e Salvini, i coneix el gran empresari teatral Domenico Barbaja, que li n’encarrega una altra

La dame blanche (Boïeldieu). Il viaggio a Reims (Rossini). Mor Salieri

Rossini (1792) ingressa a l’Acadèmia Filarmònica de Bolonya. Donizetti (1797), acceptat per a Lliçons Caritatives de música. Mor Martín i Soler. Neix Arriaga

La vestale (Spontini). Joseph (Méhul)

Elisabetta, regina d’Inghilterra (Rossini)

Neix Offenbach

1826 Repeteix l’èxit amb la 2a òpera, Bianca e Fernando (amb el cèlebre tenor G.B.Rubini, que serà gran intèrpret seu). Barbaja li encarrega una obra més

Rossini comença a estrenar versions franceses de les seves òperes més exitoses. Mor Weber

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Zwei Männer in Betrachtung des Mondes (Friedrich)

Fernández de Moratín estrena El sí de las niñas

Goya grava les primeres làmines de Desastres de la guerra

Autorretrato (Goya)

Mor Samaniego. Atala (Chateaubriand)

La unió de Gran Bretanya i Irlanda entra en vigor. Jefferson, president del Estats Units

Francesc II dissol el Sacre Imperi Romà Germànic

Du système industriel (Saint-Simon)

Stephenson fa la 1a línia de ferrocarril públic amb locomotora a vapor (Anglaterra). Physiologie du goût (Brillat-Savarin)

Bolívia s’independitza. Portugal reconeix la independència de Brasil

Phänomenologie des Geistes (Hegel)

Abolició del comerç d’esclaus a Gran Bretanya

Les Corts de Cadis comencen les seves sessions

Derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo: abdica definitivament i el desterren a Santa Helena

Els Estats Units adquireixen Florida per un tractat amb Espanya

Epidèmia de febre groga a Barcelona

Mor l’expresident estatunidenc Jefferson

L’anglès John Walker inventa el misto

5554 pàg.

BELLINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1827

1828

1829

1830

1831

1832

1834

1835

1833

Un altre triomf amb Il pirata, la seva 1a obra amb el llibretista Felice Romano i també la seva 1a obra a La Scala, que li encarrega una altra òpera

Estrena vienesa d’Il pirata quan Bellini comença a interessar fora d’Itàlia. Comença el seu llarg idil·li amb Giuditta Cantù (casada), una de les seves grans amants juntament amb les cantants Giuditta Pasta i Giuditta Grisi

Schubert mor

Beethoven mor. Le convenienze teatrali (Donizetti). Moïse et Pharaon (Rossini)

Guillaume Tell (Rossini). Elisabetta al castello di Kenilworth (Donizetti). Le nozze di Lammermoor (Carafa)

Un èxit més amb La straniera (La Scala). Després estrena Zaira, el seu únic gran fracàs

Recupera el triomf amb I Capuleti e i Montecchi. Emmalalteix molt greument però se salva

Anna Bolena (Donizetti). Symphonie fantastique (Berlioz)

Estrena La sonnambula i després Norma, la 1a representació de la qual fracassa (La Scala), però després triomfa rotundament

Alexandre Soumet estrena a París la seva obra teatral en vers Norma, base de l’òpera de Bellini

Descansa després de l’èxit de Norma mentre busca llibret per a una altra òpera, que compon ràpidament: Beatrice di Tenda

Estrena espanyola de Norma al Teatro del Príncipe de Madrid

Triomfa al Théâtre Italien de París amb al seva última òpera, I puritani. Mor a Puteaux (al costat de París): Rossini reclama una autòpsia, que constata causes naturals

Fracassa amb Beatrice di Tenda (estrenada a La Fenice), fet que trenca la seva feina i amistat amb el llibretista Felice Romano. Representa òperes seves a Londres i a París, on triomfa i li encarreguen una òpera (l’última de la seva vida: I puritani). S’instal·larà a la ciutat, on compon l’obra, fa vida social i es relaciona amb grans músics (Rossini i Chopin entre ells)

El Conservatori de Milà rebutja l’aspirant Verdi. L’elisir d’amore (Donizetti). Bruden fra Lammermoor (Bredal)

Mor Boïeldieu

Maria Stuarda (Donizetti). Carnaval (Schumann)

Lucrezia Borgia (Donizetti)

Cronologia

Canti (Leopardi). Notre-Dame de Paris (Victor Hugo). Mor Hegel. Darwin salpa des del Beagle

Braille publica el seu codi per a cecs

França, Regne Unit i Rússia ajuden decisivament els grecs en la seva guerra d’independència contra els turcs

Els catòlics ja poden ser diputats britànics (Catholic Emacipation Act)

Bolívar mor

I promessi sposi (Manzoni). Buch der Lieder (Heine)

Goya mor. Neix Tolstoi Independència d’Uruguai

Le rouge et le noir (Stendhal). La Liberté guidant le peuple (Delacroix)

Bèlgica estrena Constitució liberal i rei (Leopold I)

Larra comença els seus articles periodístics

Neix Degas

Andersen comença a publicar contes

El Vapor publica el poema d’Aribau La pàtria a l’inici de la Renaixença

Barcelona obre la fàbrica tèxtil Bonaplata, 1a amb maquinària de vapor a Catalunya i Espanya

Firma de la Quàdruple Aliança (Gran Bretanya, França, Espanya i Portugal)

Grans motins anticlericals a Catalunya

Ferran VII mor: regència de Maria Cristina

57

2. 3. 1.

4.

7.

8. 9.

5. 6.

1. Joan Sutherland, Norma al Liceu (1986). Foto: Antoni Bofill2. Anita Cerquetti, Norma al Liceu (1958). Foto: Antoni Ras Rigau3. Josep Carreras debutà al Liceu el 1970 com a Flavio. Foto: Antoni Ras Rigau4. Fiorenza Cossotto, Montserrat Caballé. Norma. 1970. Foto: Antoni Ras Rigau5. Sharon Sweet (Norma) i Verónica Villarroel (Adalgisa), al Teatre Victòria (1999). Foto: Antoni Bofill6. Ana María Sánchez va ser Norma el 2002. Foto: Jordi Marín7. Ángeles Gulín (Norma) i Emiko Maruyama (Adalgisa). 1980. Foto: Antoni Bofill8. Sharon Sweet (Adalgisa) i Dolora Zajick (Adalgisa) a Norma en versió de concert al Palau de la Música Catalana, 1995. Foto: Antoni Bofill9. Fiorenza Cossotto (Adalgisa), Bruno Prevedi (Pollione) i Leyla Gencer (Norma). Liceu, 1962. Foto: Antoni Ras Rigau NORMA 

AL LICEUJaume TribóMestre apuntador

La cronologia de Norma, estrenada al Liceu ja a la temporada inaugural (1847-1848), és gloriosa. Centrada en el personat-ge de la sacerdotessa druïdessa, ha tingut al Gran Teatre les més grans intèrprets, començant per Giovanna Rossi-Caccia que ja havia intervingut a la primera òpera representada al Li-ceu, Anna Bolena.

Norma va ser el primer títol que es va representar cinc tem-porades consecutives, les tres primeres amb Giovanna Ros-si-Caccia en el rol protagonista. Després, i entre les grans, van venir Teresa De Giuli-Borsi, Eugénie Julienne-Dejean, Bal-bina Steffenoni, Giuseppina Medori, Emma La Grua, Rosina Penco (famosa per haver estrenat Il trovatore de Verdi), Giulia Marziali-Passerini, la mítica Carolina Ferni (muller del baríton Leone Giraldoni i mare del també baríton Eugenio Giraldo-ni), Adele Bianchi-Montaldo, Ines De Frate (primera intèrpret de Norma al Liceu de qui existeix testimoni discogràfic), la gran bel cantista Giannina Russ i la dramàtica Ester Mazzo-leni. Després d’una pausa de trenta anys, Maria Caniglia, Ma-ria Pedrini, Anita Cerquetti, Leyla Gencer, Montserrat Caballé, Ángeles Gulín, Adelaida Negri, Joan Sutherland, Ana María Sánchez i Fiorenza Cedolins.

Norma és, de fet, un enfilall de duos entre la protagonista i Adalgisa, personatge que Bellini qualificà de soprano tot i que la recerca d’un contrast de veus ha fet que durant 150 anys s’hagi adscrit a les mezzos. Això ha comportat el trans-port d’una segona major, de Fa a Mi bemoll, del segon duo de dones, un transport que ja es feia al segle XIX i que ha quedat del tot imposat per la tradició. La llista de mezzos és igualment notable: Giulia Berini, Ida Cristino, Maria Chivers, Elvira Casazza, Ebe Stignani, Elena Nicolai, Fedora Barbieri, Fiorenza Cossotto (en tres edicions diferents), Bianca Berini, Doris Soffel, Dolora Zajick i Sonia Ganassi.

56 pàg.

58 pàg.

Dels comprimaris poques vegades en fem esment, però en aquest cas cal fer-ho, ja que amb el paper de Flavio, el 8 de gener de 1970, feia el seu debut absolut el tenor Josep Car-reras. Montserrat Caballé reservava per al Liceu la seva prim-era Norma. També l’exímia Leyla Gencer l’havia cantada aquí per primer cop el 1962.

Però no tot han estat flors i violes. A la Norma del 1849, la crítica es queixa que a l’orquestra no hi havia fagots. El 1864 la soprano Marie Lafont és tan mal rebuda que se la força a rescindir el contracte. El 9 d’abril de 1876 Norma té una funció més que accidentada: abans de l’òpera, com a conseqüència d’una indisposició sobtada del tenor Emilio Naudin, s’anuncia que se suprimeix la cavatina del tenor i el duo amb Adalgi-sa. Naudin no apareix en escena fins al tercet final de l’acte segon –recordem que Norma es representava sempre en qua-tre actes-, però no canta ni una sola nota. Xiulets. No es port acabar l’acte. Teló. Es repeteix el tercet final amb les senyores Alice Urban i Ida Cristino soles. Abans de començar l’acte III s’anuncia que s’ha agreujat la indisposició de Naudin i que no pot cantar res més. L’òpera acaba, per tant, després del cor «Guerra!, guerra!». Per a suplir les peces suprimides, Alice Ur-

Entre els tenors, la llista potser no és tan impressionant, ja que la part de Pollione, a més de desagraïda, està escrita en una tessitura molt central però amb un Do agut en la frase «Eran rapiti i sensi», que cap tenor feia. El primer Pollione li-ceista (1848) va ser l’il·lustre Giovanni Battista Verger, que cu-riosament també n’havia fet l’estrena barcelonina al Teatre de la Santa Creu el 1835. Entre alguns noms destacables cal ci-tar també el de Giacomo Roppa, la presència del qual el dia del seu homenatge al Liceu havia arribat a congregar de 5.000 a 6.000 espectadors. Les cròniques recullen els riscs d’una tal aglomeració i la necessitat de limitar el nombre d’assis-tents. No tanta glòria recollí el català Marcel Rogés, que mal-grat tenir contracte, no va ser pagat en cap funció i presentà una denúncia contra l’empresari José García Berdung. Va

guanyar la causa, però mai més tornà a cantar al Liceu.

Entre d’altres Pollione destacables, trobem els noms de Gaetano Baldan-za i Carlo Negrini, que el 10 d’octubre de 1863 no pot cantar per motius fa-miliars: la seva filla viatjava en un tren

accidentat tres dies abans en passar pel pont d’Alabern, a Breda. El pont va cedir i hi hagué morts i ferits, tot i que la filla del tenor se salvà. Més intèrprets notables de Pollione: Carlo Bulterini, l’aragonès Antonio Aramburo, Emilio Naudin (que havia fet l’estrena absoluta de L’africana de Meyerbeer), Ora-zio Cosentino (que també en Norma havia estat protestat per Toscanini a La Scala i que, després d’accions legals contra la direcció del teatre, va obtenir una gran i famosa compensació econòmica), Mirto Picchi, Bruno Prevedi (en tres edicions dif-erents) i Nicola Martinucci.

Oroveso és una part de ben cantar, de baix noble. Consig-nem que ja el 1849 n’era intèrpret el català Agustí Rodas, que havia italianitzat el seu nom en Agostino. Rodas va ser el cantant més longeu de tot el segle XIX liceista. Hi havia debu-tat aquella temporada i amb molt poques intermitències hi ac-tuà fins el 1881; de Norma n’arribà a fer 8 edicions diferents. A més de l’històric Agustí Rodas, cal fer esment també d’Anto-nio Selva (que havia estrenat Ernani de Verdi), Ormondo Maini, Lluís Corbella, Ivo Vinco, Simón Orfila i Roberto Scandiuzzi.

NORMA S’HA VIST 148 COPS AL LICEU, PERÒ VA

DEIXAR DE PROGRAMAR-SE ENTRE 1918 I 1947

59Norma al Liceu

Tres històriques Norma al Liceu. D’esquerra a dreta: Antonietta Pozzoni-Anastasi (1880), Giannina Russ (1910) i Ester Mazzoleni (1918)

6160 pàg.

ban canta l’acte I de Poliuto de Donizetti amb Francesco Ta-magno. Als espectadors que no ho acceptaren se’ls tornà els diners. Uns 300 espectadors dels pisos alts se n’aprofitaren després d’haver escoltat tres quartes parts de l’òpera.

El 1878, encara un altre escàndol: la primera i única repre-sentació és un fracàs tan gran que l’obra trigarà 18 anys a tornar al Liceu. El crític Antoni Fargas i Soler considera la representació com una paròdia de Norma; de fet, la senyora Júlia Cervelló (Adalgisa) era una cantant de sarsuela conegu-da amb un altre nom.

El públic del Liceu sempre ha tingut una estimació especial envers el bel canto, i Norma n’és sens dubte la fita màxima. Amb tot, hi ha un parèntesi, entre els anys 1918 i 1947, en què se’n va prescindir. A partir d’aquell últim any ha tornat amb força al repertori i cal dir que amb les més grans protago-nistes: Maria Caniglia, Anita Cerquetti, Leyla Gencer, Montser-rat Caballé i Joan Sutherland. Només ha faltat la Callas.

Norma al Liceu

www.ticketdisseny.com

Cuidem la tevaimatge corporativa

6362 pàg.

Tres llegendàries sopranos, Maria Callas, Joan Sutherland i Montserrat Caballé, encapçalen la galeria de grans intèrprets de Norma del segle XX, l’art de les quals preserva el disc. Les tres van marcar època amb el seu propi estil: Callas, la Divina; Sutherland, la Stupenda, i Caballé, la Superba.

Callas va revolucionar la interpretació de Norma amb una increïble capacitat per obtenir els colors més adequats a les necessitats expressives del paper. Lliçó teatral, de psicologia del personatge, però també lliçó musical en un retrat vocal i teatralment insuperable: el dolor i el furor, la tendresa i la venjança, la dona ferida i la sacerdotessa implacable. En els duos amb Adalgisa, la perfecció, l’expressivitat i el domini dels recursos belcantistes aconsegueix transmetre una emoció única. Dels molts testimoniatges discogràfics deixats per Callas, el primer enregistrament en estudi, realitzat el 1954 a Milà, segueix sent d’obligat coneixement, al costat de les llegendàries versions en directe gravades el 1955 al Teatre alla Scala de Milà (Gala) i a l’Òpera de Roma (Fonit Cetra).

La soprano troba en Tullio Serafin la complicitat i saviesa d’un concertador fora de sèrie. Entre els companys de repartiment, la fidel Ebe Stignani signa una Adalgisa sòlida com una roca, encara que una mica distant; Mario Filippeschi serveix un Pollione de tosc fraseig i l’eficaç Nicola Rossi-Lemeni és un Oroveso de veu poc atractiva. És igual. Si aquest enregistrament desafia el pas del temps és per la genial interpretació de la Callas. L’enregistrament sonor original, en mono, va ser restaurada el 2003 per a la seva reedició en la col·lecció Grandes Grabaciones del Siglo XX del segell Emi. Una nova remasterització de Warner permet gaudir els colors i accents vocals de Callas amb màxim relleu sonor.

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez SenzPeriodista i crític musical

64 pàg.

En la gravació pirata de 1955, també dirigida per Serafin, destaquen la vigorosa Adalgisa de Giulietta Simionato i el torrencial Pollione de Mario de Monaco.

Joan Sutherland va gravar en 1954 per Decca la Norma vocalment més perfecta de la història del disc, cantada en la tonalitat original. A nivell dramàtic, no resisteix la comparació amb el miracle Callas, i la seva mediocre dicció italiana no millora aquest aspecte, però el respecte a l’estil, l’art en l’ornamentació i el desplegament de virtuosisme tècnic és espectacular, guiada per la sàvia direcció del seu marit, Richard Bonynge, i formant una gran parella amb Marilyn Horne com a Adalgisa. En la seva última versió d’estudi, i malgrat el declivi vocal, hi ha moments de gran emoció en els seus duets amb la Caballé, una Adalgisa de luxe, i Luciano Pavarotti, un elegant Pollione de brillants aguts. Musicalment la tasca de Bonynge (Decca) és impecable i en el repartiment hi ha luxes com Samuel Ramey.

Montserrat Caballé porta Norma al seu terreny: veu d’incomparable bellesa, control miraculós del fiato, pianissimi màgics i matisos d’extraordinària delicadesa. Va saber conciliar l’enfocament dramàtic amb el belcantista i, en el seu enregistrament en estudi de 1973 (RCA), brinda moments de pura màgia vocal, acompanyada per l´esplèndida Fiorenza Cossotto i, de forma més discreta, per Plácido Domingo i Ruggero Raimondi. Però la Norma més rodona de la Caballe és la filmació de la producció de Sandro Sequi gravada el 1974 al Thêatre Antique d´Orange, editada en DVD (Hardy Classic Video/INA). La diva catalana, en estat de gràcia, il·lumina una vetllada plena d’emoció, dirigida amb pols ferm per Giuseppe Patané, amb excel·lents interpretacions de Josephne Veasy, Jon Vickers i Agostino Ferrin.

65

Una altra Norma per a la història porta la signatura de la gran soprano turca Leyla Gencer, incomprensiblement marginada per les discogràfiques. Tenia la vocalitat, la riquesa tímbrica i l’olfacte dramàtic ideal per al personatge, com queda ben palès en el seu enregistrament a la Scala de 1965 (Myto).

La coloratura impecable de Beverly Sills, formant parella amb la gran Shirley Verret (DG); l’incisiu fraseig de Renata Scotto, amb el notable Pollione de Giuseppe Giacomini i la sensible Adalgisa de Tatiana Troyanos, amb brillant direcció de James Levine (Sony), i els espectaculars aguts d’Edita Gruberová (Nightingale), enriqueixen una discografia que compta amb l’edició crítica gravada per la mezzosoprano Cecilia Bartoli (Decca), acompanyada per l’orquestra d’instruments originals La Scintilla, sota la direcció de Giovanni Antonini. En plena forma, Bartoli explora les essències belcantistes per recrear la Norma que probablement havia de cantar-se en l’època de la seva composició, atorgant gran valor al recitatiu i exhibint el seu arsenal de recursos en les parts ornamentades. Curiosa lectura, amb l’eficaç Adalgisa de la soprano Sumi Jo, el valent Pollione de John Osborn i el segur Oroveso de Michele Pertusi.

Selecció discrogràfica

6968 pàg.

Nascut a Itàlia, és un dels direc-tors més reconeguts en el reper-tori verdià i belcantista, i de títols poc habituals com Robert le diable i Les Huguenots de Me-yerbeer i Hans Heiling de Mars-chner. Ha estat l’únic director musical general italià, a més de Giuseppe Sinopoli, de la Deuts-che Oper de Berlin. Ha dirigit I lombardi, Il trovatore, Il corsaro i La traviata (Parma); Adina, Elisabetta regina d’Inghilterra, Bianca e Falliero i Otello (Pe-saro); Aida (Verona); Rigoletto (Verona, Londres); Don Carlo (Viena); Cavalleria rusticana, Pagliacci, Ernani, Macbeth i Aida (Chicago); Adriana Le-couvreur (Torí); Un ballo in maschera (París, Bilbao, i Torí); Tosca (Bari, París i Madrid); Nabucco, Manon Lescaut i La traviata (Venècia); I due Foscari (Trieste), Ernani (Tòquio) i Il tro-vatore (Palermo). Va participar en la inauguració del Teatro Pe-truzzelli de Bari després del seu incendi, amb Turandot (2009).Va debutà al Gran Teatre del Liceu amb Manon Lescaut (2006-07). Va retornar amb Aida (2011-12).

Amb seu a Nova York, ha rea-litzat l’escenografia de Norma (San Francisco Opera), The Gospel of Mary Magdalene (San Francisco Opera), Oscar (Santa Fe Opera), Life is a Dream (Santa Fe Opera) i La Bohème (Central City Opera). Ha compaginat aquesta tasca amb extensos treballs a Broad-way. Entre els seus guardons destaca el Drama Desk, Lucille Lortel, tres premis Henry Hewes i un premi Obie per Sustained Excellence in Design. Al capda-vant de la companyia David Ko-rins Design, al marge de l’òpera, ha dissenyat per a disciplines tan variades com cine i televi-sió, concerts de rock, festivals de música, decoració d’interiors, restaurants i exposicions d’art arreu del món. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Renato PalumboDirecció musical

Kevin NewburyDirecció d’escena

David KorinsEscenografia

És director de teatre, òpera i cine amb seu a Nova York. Kevin ha dirigit recentment quatre òperes d’estrena mundial: The Gospel of Mary Magdalene (Opera de San Francisco), Oscar (Santa Fe Opera), Doubt (Minnesota Opera) i Paul’s Case (Urban Arias, DC, Prototype Festival NYC). Altres títols recents in-clouen Anna Bolena (Minnesota Opera), Maria Stuarda (Houston Grand Opera, Minnesota Opera), Euryanthe and Die Liebe der Danae (Bard Summerscape), Roberto Devereux (Opera de Montreal, Minnesota Opera), Falstaff i l’estrena mundial de Life is a Dream (Santa Fe Opera), Galileo Galilei i Postcard from Morocco (Portland Opera), Wer-ther (Minnesota Opera), Virginia (Wexford Festival Opera), La Bohème (Central City Opera), I Capuleti e i Montecchi (Lyric Opera de Kansas City), Eugene Onegin (Teatro de la Ópera de San Luis), El Niño (Sinfónica de San Francisco), Rappahannock County (Virginia Arts Festival), La Cenerentola (Glimmerglass Opera), Bernstein’s Mass (Car-negie Hall, Kennedy Center) i Oceanic Verses (Kennedy Cen-ter, River-to-River, NY).Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Biografies

Nascuda a Seattle (EEUU), les seves obres inclouen: Love, Loss and What I Wore, al Tea-tre Westside, Die Mommie Die!, al New World Stages (guanya-dora del premi Lucille Lortel), The Tutors at 2ST Uptown, One On This Island al Papermill Playhouse, Roberto Devereux / Maria Stuarda / Anna Bolena i Werther al Minnesota Opera, Maria Stuarda al Houston Grand Opera, Life Is A Dream a la Santa Fe Opera, Carousel al Festival de Glimmerglass, Monodramas i Mose in Egitto al New York City Opera, Norma a la San Francisco Opera i Die Liebe der Danae and Eu-ryanthe al Bard Summerscape. Té en cartera The Manchurian Candidate, Carmen a la Min-nesota Opera i Maria Stuarda a la Seattle Opera.Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Nascut a Viena, es va espe-cialitzar en piano, cant, direc-ció de cor i composició. Ha estat director del cor dels Pe-tits Cantors de Viena i del Cor de l’Òpera d’Augsburg. Ha dirigit el cor del Covent Garden, de les òperes de Los Ángeles, Flandes, Tòquio i París, festivals de Salzburg i Bregenz, Staatsoper de Viena, Saito Kinen Festival amb S. Ozawa, Teatro Real de Ma-drid i Teatro Colón de Buenos Aires. Ha sigut director con-vidat del Cor i l’Orquestra de Sudàfrica (Johannesburgo) i dels cors Philharmonia de Londres, de la Radio Holan-desa, Radio de Bruselas i de Cámara de Praga. Entre altres, ha col·laborat amb C. Abbado, Sir C. Davis, C. Klei-ber, Sir G. Solti, R. Muti, V. Gergiev i B. Haitink. El 2009 li va ser atorgada la Creu d’Or de la República d’Àustria. És compositor de l’òpera La Co-lombe, estrenada a Anvers el 2002, i de diferents obres vocals. Ha estat director convidat del Cor del Liceu (1998-99) i des de la temporada 2014-15 n’és el director titular.

Els seus treballs més recents in-clouen Kansas City Choir Boy (Prototype Festival, New York City), Anna Bolena (Lyric Opera of Chicago), Don Bucefalo, Si-lent Night i Salomé (Wexford Opera Festival), Norma (Opera de San Francisco), Euryanthe i Die Liebe der Danae (Bard Summerscape), La Favorite (Oper Graz - Graz, Austria) Candide (Opéra National de Lorraine), The importance of being Earnest (Northern Ire-land Opera), El Chico de Oz (Teatro Municipal de Lima), L’importance d’être constant (Opéra National de Lorraine), L´enfant et les sortilèges (The Bolshoi), Il Trittico (Covent Gar-den), Wild Swans (Young Vic, Londres i American Repertory Theater), Anna Nicole (ROH, Covent Garden), Anna Bolena, Werther, Maria Stuarda, Ro-berto Devereux, Il barbiere di Siviglia, Il trovatore (Minnesota Opera), Moskva, Cheremushki i The Sound of a Voice/Hotel of Dreams (Long Beach Opera).Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Jessica Jahn Vestuari

D.M. WoodIl·luminació

Peter BurianDirecció del Cor

7170 pàg.

Nascut als Estats Units, va co-mençar la seva carrera inter-nacional a l’Opéra de Nice al rol de Nadir a Les pêcheurs de perles. Ha cantat als princi-pals escenaris del món: Opéra National i Comique de París, Deutsche Oper de Berlin, Teatro Colón de Buenos Aires, Madrid, Viena, Tòquio, La Scala de Milà, Ginebra, Festival d’Edimburg, Opernhaus de Zuric i Metropo-litan de Nova York, entre molt d’altres. Recentment ha cantat els rols de Rinaldo (Armida), Pollione (Norma), Rodrigo (La donna del lago), Arrigo (I vespri siciliani) i els rols principals de La clemanza di Tito, Idomeneo i Poliuto, Admeto de Alceste a la Royal Danish Opera, Raoul (Les Huguenots) a l’Opéra National du Rhin, rol titular de Otello de Rossini (La Monnaie de Brussel·les) i Otello de Verdi (Venècia), Riccardo (Un ballo in maschera) a Torí i Rodrigo (La donna del lago) a Viena. Va debutar al Liceu amb Anna Bolena (2010-11). Ha tornat amb Il Pirata (2012-13).

Originari dels Estats Units, ha destacat per les seves inter-pretacions com Sparafucile a Rigoletto, Nourabad a Les pêcheurs de perles, Sarastro a Die Zauberflöte (New Orleans Opera), el Comte des Grieux a Manon (València). Ha participat en produccions com Rigoletto a la Dallas Opera, Macbeth a la Royal Opera House-Covent Garden, Nabucco a l’Arena di Verona, Aida a Chicago, Rigo-letto a Pittsburgh, Don Gio-vanni al MET de Nova York, Les vêpres siciliennes a Fràncfort i Oedipus Rex amb l’Orquestra Simfònica de Boston.Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Gregory KundeTenor · Pollione

Andrea CarèTenor · Pollione

Raymond AcetoBaix · Oroveso

Ha estat un dels alumnes de Luciano Pavarotti i ha continuat el seu perfeccionament amb la soprano Raina Kabaivanska. Ha guanyat el Concurs Internacional per a Joves Cantants de la ciutat d’Spoleto el 2005. Ha cantat al Teatro alla Scala de Milà, Co-vent Garden de Londres, Teatro San Carlo de Nàpols, Deutsche Oper de Berlin, Teatro La Fe-nice de Venècia, Staatstheater d’Hamburgo, Teatro de la Opera de Roma, Grand Théâtre de Ginebra, Royal Opera House d’Estocolm, Teatro Petruzzelli de Bari, Teatro Comunale de Bolò-nia, Opéra du Rhin a Estrasburg, Teatro Verdi de Trieste, Teatro Regio di Torino, entre altres. Carè ha compartit escenari amb artis-tes com Plácido Domingo, Anna Caterina Antonacci, Leo Nucci, Elina Garanca, Juan Pons, Jen-nifer Larmore, Sonia Ganassi, Riccardo Chailly, Bruno Barto-letti, Gianandrea Noseda, Paolo Arrivabeni, Pier Giorgio Morandi, Evelino Pidò, Francesco Rosa, Pinchas Steinberg, Luca Ron-coni, Pierluigi Pizzi, Ermanno Olmi, Hugo de Ana, Federico Tiezzi, John Pascoe, Lamberto Puggelli, Luca Valentino, Car-mela Remigio, Andrea Rost, Thiago Arancam i Daniela Dessì, entre altres. Debuta al Liceu.

Nascut a Alaior (Menorca), va ser alumne d’Alfredo Kraus a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía. Ha cantat títols com Lucia di Lammermoor (Lisboa, Bilbao), Anna Bolena (Oviedo, Toulon), Le nozze di Figaro (Las Palmas, Seül –de gira amb la Deutsche Oper de Berlin–, Teatro Real de Ma-drid i Santiago de Chile), La Cenerentola (Madrid, Nàpols, Torí, Gènova, Montpellier i Gi-nebra), Norma (Tòquio, Munic, Macerata, Berlin i Lima), Don Giovanni (Graz, Torí, Nàpols, Oviedo i Hamburg), L’italiana in Algeri (Bolònia, Xerez y Va-lència), Il barbiere di Siviglia (Oviedo i Santiago), Il viaggio a Reims (L’Scala de Milà), Semiramide (Montpellier), La donna del lago (Opéra La Bastille de París, Covent Garden de Londres i L’Scala), Carmen (Roma) i Guglielmo Tell (Pesaro, Bolònia).Va debutar al Liceu amb Norma (1998-99). Des de llavors ha cantat en totes les temporades; l’última a Il taba-rro (2013-14).

Nascuda als afores de Chi-cago, va iniciar la seva forma-ció al Metropolitan de Nova York, on també va començar la seva carrera professional, interpretant Antonia a Les contes d’Hoffmann. A més, ha cantat als escenaris de major prestigi del món, com el Covent Garden de Lon-dres, Opéra de París, L’Scala de Milà, Staatsoper de Viena, Lyric Opera de Chicago i San Francisco Opera, entre altres. Va debutar al rol titular de Tosca al Metropolitan, paper que va cantar poc després a L’Scala de Milà. També ha de-butat al rol titular d’Aida amb la Canadian Opera Company, va regressar al Metropolitan amb Il trovatore i La fanciu-lla del West, i a Chicago amb el rol d’Amelia a Un ballo in maschera i el rol titular d’Aida. Recentment ha cantat el rol titular de Norma (Oviedo, Me-tropolitan i San Francisco) i d’Anna Bolena (Lyric Opera).Va debutar al Liceu la tempo-rada 2011-12 amb Aida. Va retornar amb Tosca (2013-14)

Ha guanyat notorietat por les seves interpretacions de Verdi, Mozart i Strauss. Va fer el seu debut al Metropolitan Opera en el paper d’Aida i a aquest li van seguir altres com l’emperadriu a Die Frau ohne Schatten, Helena a Die Aegyptsiche Helena, Donna Anna a Don Giovanni, Lucrezia Conta-rini a I due Foscari de Verdi i Gulnara a Il Corsaro. També va debutar al Teatro de la Maestranza de Sevilla com a Aida. Altres papers destacats inclouen Elisabeth de Valois a Don Carlos (Houston Grand Opera); Amelia a Un ballo in maschera (Washington Na-tional Opera i Houston Grand Opera), Leonora a Il trovatore (Houston Grand Opera i Théâ-tre du Capitole a Toulouse).Debuta al Gran Teatre del Liceu, on anteriorment va guanyar el concurs de cant internacional Francesc Viñas.

Biografies

Simón Orfila Baix · Oroveso

Sondra Radvanovsky Soprano · Norma

Tamara Wilson Soprano · Norma

7372 pàg.

Nascuda a Moscú, va començar el seus estudis musicals com a pianista. Ha actuat a teatres d’òpera com el MET de Nova York, el Teatro alla Scala de Milà, el ROH-Covent Garden, la Ba-yerische Staatsoper, la Staatso-per de Berlin, la Deutsche Oper de Berlin, l’Òpera Lírica de Chi-cago i el Teatro Real de Madrid, entre altres. El 2005 va cantar Brangania a Tristan und Isolda (Opéra Nacional de París). Des de llavors ha repetit el paper a Baden-Baden, Rotterdam, París, Berlin, Tòquio, Sant Petersburg i Munic, col·laborant amb direc-tors com Daniel Barenboim, Valery Gergiev, Esa-Pekka Salonen, Riccardo Muti i Zubin Mehta. Ha interpretat a Fricka a Rheingold i Die Walküre (La Valquíria) amb Daniel Baren-boim.Debuta al Liceu.

Nascuda a Barcelona, va estu-diar cant al Conservatori Muni-cipal de Barcelona i a l’Escola Superior de Música de Cata-lunya. Posteriorment, va cursar un postgrau a la Universitat de Viena i després va formar part del Operastudi del Staatsthea-ter Nürnberg. El seu reper-tori inclou obres de Haydn, Mozart, Beethoven, Puccini, Strauss Verdi i Wagner, entre altres. Destaquen els seus papels com Rosalinde a Die Fledermaus, Marzelline a Fi-delio, Zerlina a Don Giovanni, Micaela a Carmen, Musetta a La Bohème, Woglinde a Das Rehingold. Ha actuat a teatres i sales d’Àustria, Alemanya, Itàlia, Polònia, Corea del Sud i Espanya. Ha treballat sota la direcció de F. Welser-Möst, M. Boder, A. Orozco-Estrada, A. Davis, M. Armiliato, K. Pende-recki, P. Sulkowski, E. Calesso, A. Reverté S. Brotons i L. Pé-rez-Soria, entre altres.Va debutar al Liceu el 2009 amb Il Trovatore i posterior-ment ha intervingut a Parsifal, Le Grand Macabre i Cendri-llon.

Ekaterina Gubanova Mezzosoprano · Adalgisa

Annalisa Stroppa Mezzosoprano · Adalgisa

Ana Puche Soprano · Clotilde

Nascuda a Itàlia, va estudiar al Conservatori de Brèscia. Ha actuat entre altres al Festival de Salzburg, Teatro Real de Madrid, Teatro Colón de Buenos Aires, Opera de Roma, Teatro San Carlo de Nàpols, Teatro Carlo Felice de Gènova i Teatro Regio de Torí. Ha interpretat els rols de Cherubino a I due Figaro i Le nozze di Figaro, Stéphano a Roméo et Juliette, Dorina a Il marito disperato, Rosina a Il barbiere di Siviglia i Fenena de Nabucco. Recentment ha cantat Les Nuits d’été de Berlioz amb la Dallas Symphony Orchestra, Il barbiere di Siviglia (Deuts-che Oper de Berlin i Opéra de Lausanne), Così fan tutte (Sas-sari), Fenena (Maggio Musicale Fiorentino), Il mondo della luna (Opéra de Montecarlo), Carmen (Opéra de Limoges) i Norma (Teatro Massimo de Palerm).Va debutar al Liceu la temporada 2014/15 amb Il barbiere di Si-viglia.

Nascut a Saragossa, va estu-diar cant i violí a Barcelona. Va debutar amb El giravolt de maig i Il barbiere di Siviglia, òpera que va cantar en gira per França i Anglaterra. Ha cantat al Teatro Real de Ma-drid, Palau Euskalduna de Bil-bao, La Bastille de París, São Carlos de Lisboa, Santiago de Compostela, Oviedo, La Zarzuela de Madrid, La Maes-tranza de Sevilla y als festivals de Granada i Peralada, entre altres. Ha cantat els rols del Increible d’Andrea Chénier, Scaramuccio d’Ariadne auf Naxos, Casio d’Otello, Guillot de Morfontaine de Manon, Goro de Madama Butterfly, Bob Boles de Billy Budd, Armand des Grieux de Bou-levard Solitude, Arbace de Idomeneo i Pang de Turan-dot, entre altres. Recentment ha cantat Carmen (Avenches Opéra Festival i Bayerische Staatsoper) i Andrea Chénier (Festival de Peralada).Va debutar al Liceu la tem-porada 1993-94 i des de llavors actua regularment. Recentment ha cantat Car-men, Falstaff (2010-11), Le Grand Macabre, Adriana Le-couvreur (2011-12), Les con-tes d’Hoffmann (2012-13), L’Atlàntida i Tosca (2013-14).

Biografies

Francisco Vas Tenor · Flavio

74 pàg.

Es consolidà als anys seixanta sota la di-recció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han estat directors Andrés Máspero, William Spaulding, José Luis Basso i, actualment, Peter Burian. Entre les seves actuacions cal assenyalar la Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real de Madrid) i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més del Requiem i la Missa de la coronació de Mozart i la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actu-at a Les Arènes de Nimes, amb Il corsa-ro; ha interpretat Lucia di Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París, L’elisir d’amore a Savonlinna i Goyescas i Noches en los jardines de España a La Fenice de Venècia. Ha cantat sota la di-recció dels mestres Albrecht, Decker, Gat-to, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varvi-so, Maag i Neumann, entre d’altres.

Fou la primera orquestra simfònica que es va crear a l’Estat espanyol (1847). El primer director titular fou Marià Obiols. En la seva història ha estat dirigida per batutes convi-dades, com ara Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knap-pertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Geor-ges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stra-vinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrera-ment Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Varvi-so. Els directors titulars han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actu-alment el director musical és Josep Pons.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Cor del Gran Teatre del Liceu

7776 pàg.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

ConcertinoLiviu Morna

Concertino associatKostadin Bogdanoski

Violí IOlga Aleshinsky*Eva Pyrek*Preslav GanevPere BardagíRenata TanollariMargaret BonhamOleg ShportOriol AlgueróGabriel GraellsPaola Caballero

Violí IIÉmilie Langlais*Christo Kasmetski*Rodica Monica HardaJing LiuAnnick PuigMercè BrotonsAndrea CerutiCharles CourantMihai MornaAlexandre Polonsky

ViolaFulgencio Sandoval*Birgit SchmidtClaire BobijVincent FillatreauFranck TolliniMarie Vanier

Josep BraceroLaura Erra

VioloncelPeter Thiemann*Adam Glubinski Matthias WeinmannEsther BraunCarme ComecheRafael SalaManuel Stacey

ContrabaixAndrew Ackermann* Cristian SanduFrancesc Lozano Lluís Rusiñol

FlautaAleksandra Miletic*Joan Renart

OboèDaniel Fuster*Raúl Pérez

ClarinetJuanjo Mercadal* Dolors Payà

FagotGuillermo Salcedo* J. Joaquim Sanchis

TrompaArturo Nogués* Carles ChordàJorge VilaltaSebastià Rio

TrompetaM. Àngel Bosch* Saúl Rubio

TrombóCassiel A. Domènech* Rubén RubioLluís Bellver* (trombó baix)

CimbassoJosé M. Bernabeu*

PercussióJordi MestresFerran Armengol (Timbals)Iván Herranz

ArpaBleuenn Lefriec

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Banda

FlautaSandra Batista*(flautí)Oriol Mula

ClarinetJose A. Gómez-Nieblas*Miquel RamosOna Cardona

TrompaIonut Podgoreanu*Enrique MartínezPawel Marciniak

TrompetaFrancesc Colomina*J. Anton CasadoDanel Morales

Orquestra i Cor del Liceu

TrombóDavid MoralesMiquel BadiaGabriel MateuRaül Brenchat (trombó baix)

PercussióCarme GarrigóJeremy Friedman

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cor del Gran Teatre del Liceu

Sopranos IMargarida BuendiaOlatz GorrotxategiCarmen JiménezGlòria López PérezRaquel LucenaEncarna MartínezRaquel MomblantEun Kyung ParkMaria Such

Sopranos IINúria CorsMariel FontesM. Dolors LlonchMonica LuezasAnna OlivaM. Àngels PadróAngèlica PratsHelena Zaborowska

MezzosopranosRosa CristoIsabel MasMarta PoloGuisela Zannerini

ContraltsMariel AguilarSandra CodinaM. Josep EscorsaHortènsia LarrabeitiYordanka LeonElizabeth MaldonadoIngrid Venter

Tenors IDaniel M. AlfonsoJosep M. BoschJosé Luis CasanovaSung Min KangXavier MartínezJosé A. MedinaJoan PradosLlorenç ValeroSergi Bellver

Tenors IIOmar A. JaraGraham ListerJosep Lluís MorenoCarles PratFlorenci PuigEmili RosésJorge A. Jasso

BarítonsXavier ComoreraGabriel DiapRamon GrauJoan Josep RamosMiquel RosalesAlejandro Llamas

BaixosMiguel Ángel CurrásDimitar DarlevIgnasi GomarIvo MischevPierpaolo PalloniMariano ViñualesLucas GroppoXavier Ribera

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

ActorsMoisés BravoFabio FerrariVicente PalomoAndrés Reyes

Fills de NormaMax GerlingJaume SolàClàudia SantandreuJan Santandreu

* SolistesEn cursiva: assistències

Direcció: Joan Corbera

Col·laboradors en aquest programa: Richard Bonynge, Jordi Fernández M., Teresa Lloret, Kevin Newbury,

Javier Pérez Senz, Jaume Radigales, Jaume Tribó

Disseny: Ticket disseny. Lidia TorrentsFotografies de la producció: Cory Weaver

Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill, Jordi Marín, Antoni Ras Rigau

Agraïments: Biblioteca del Teatro alla Scala a Milano, Colbert Artists Management, The Richard B. Fisher

Center, Pablo Meléndez-Haddad, Richard Bonynge Foundation

Impressió: C.G. Creaciones Gráficas SA

Dipòsit Legal: B 4631-2015

Copyright 2015 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge:

liceubarcelona.cat / mecenes@liceubarcelona.cat / 93 485 99 32

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions:EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme)ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

160x240_cat.pdf 3 29/10/14 17:22

_GoBack_GoBack_GoBack_GoBack_GoBack_GoBack_GoBack