Lletres d’amor i de consolacióAbelard i Heloïsa

ed. Josep BatallaSanta Coloma de Queralt:Obrador Edèndum, 2005,222 pp.

L’editorial Obrador Edèndum recu-pera els amors d’Abelard i Heloïsaa Lletres d’amor i de consolació. És unsol volum que està compost de duesparts: la primera aplega la Lletra deconsolació d’Abelard a un amic i l’epis-tolari entre els dos enamorats, Abe-lard i Heloïsa. La segona, el Recullde lletres de dos amants (Abelard iHeloïsa?).

Cal agrair a Josep Batalla que laseva acurada edició reuneixi una tra-ducció de l’original llatí acompanya-da d’anotacions aclaridores a peu depàgina, una bibliografia ben documen-tada i una introducció extensa. Lle-tres d’amor i de consolació ofereix allector la possibilitat no només d’en-tendre les dissorts de la relació afec-tiva entre el cèlebre magister de Parísi la seva alumna, sinó també d’apro-par-se vivament a la societat del segleXII en què visqueren els dos amants.

Així, l’obra plasma les vivències d’unmestre que aspira a esdevenir «ungran clergue» i que topa amb la difi-cultat de combinar la vida amorosaamb la tasca docent. En aquest sen-tit, la relació amorosa entre Abelardi Heloïsa es veu obstaculitzada perla voluntat d’un canonge de la Cate-dral de Notre-Dame,que no és altreque l’oncle de la noia. Aquest últimpersegueix i condemna la relacióextramatrimonial de la seva nebodai Abelard i, fins i tot després d’acon-seguir que la parella es casi, acabautilitzant solucions tan dràstiques enAbelard com la castració.

La introducció de Batalla,més detrenta pàgines escrites amb rigor ifarcides d’exemples ben il·lustratius,es divideix en tres apartats. Sota l’e-pígraf «Literatura monàstica esdevin-guda profana», encarregat d’encap-çalar la primera part de la introduccióde l’obra, podem trobar un estudi dela tradició manuscrita de les cartesd’amor i consolació d’Abelard iHeloïsa, dels problemes d’historici-tat i interpretació al voltant de les lle-tres, i de les possibles raons de la for-tuna d’aquesta història desgraciada iapassionant dels fundadors delmonestir del Paràclit. El lector s’as-sabenta que els deu manuscritsmedievals que recullen les lletres d’a-mor i consolació d’Abelard i Heloï-sa componen un corpus unitari de laliteratura monàstica.

De la mateixa manera que Martsucumbí als requeriments d’amor deVenus, Abelard afirma que ha estatvíctima de la seducció d’Heloïsa. I, a

partir d’aquest símil, en la segona partdel pròleg –Mart i Venus–, Josep Bata-lla intenta comprendre i sintetitzarcurosament els fets vitals d’Abelard,que haurien abocat l’enamorat, supo-sadament, al desastre. L’amica hones-ta és, a banda del títol que clou ladarrera part de la introducció,Heloï-sa, la biografia de la qual abraça desde les lectures primerenques d’Ovi-di –a la primera infantesa– fins a lareclusió monàstica.

Tot seguit, la present ediciórecull la Lletra de consolació d’Abelarda un amic, coneguda també com aHistoria calamitatum. Es tracta d’unalletra consolatòria en què Pere Abe-lard aconsegueix de fer, mitjançantla narració de les seves dissorts, unacommovedora apologia de la sevavida (apologia pro vita sua). A conti-nuació, hi ha l’epistolari entre Heloï-sa i Abelard: dues cartes en què ladonzella expressa un amor descon-solat («Foren tan dolces aquellesdelícies d’enamorats a què ens lliu-ràrem tots dos junts, que no empoden pas desplaure i difícilment pucesborrar-les de la memòria»), inter-calades amb dues lletres en què Abe-lard intenta mitigar el dolor d’Heloï-sa. Encara, una última lletra d’Heloïsatanca aquest diàleg epistolar ambAbelard, a la vegada que clou la pri-mera part del llibre.

La segona part, finalment, incloudotze lletres provinents d’una obrapublicada a inicis dels anys setanta,el Recull de lletres de dos amants (Abe-lard i Heloïsa?), un títol des del puntde vista lingüístic abanderat pel sig-

77

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

Notes bibliogràfiques

78

ne d’interrogació que ens recordaque l’atribució de l’obra encara avuini és clara ni està exempta de polè-mica. Per tal de fer cinc cèntims d’a-questa controvèrsia, cal dir quetemàticament i estilística aquestRecull s’assembla prou a l’epistolaride la nostra parella, i pel que fa a lescoordenades d’espai i temps tambéhi coincideix. Hi ha també, però, quicreu que tot plegat no deixa de seruna tirallonga de llocs de la literatu-ra amatòria de l’època.

Aquesta edició de Batalla, enpoques paraules, agilitza molt la tas-ca del lector especialitzat: entrealtres punts, l’editor s’ha preocupatd’aclarir aspectes de la traducció queha fet del llatí al català que podriensorprendre’ns, així com d’ubicar his-tòricament alguns detalls que altra-ment haurien fet obscura la inter-pretació d’aquest text que ens parlade l’amor al segle XII com d’un temaplenament vigent.

JOANA ÁLVAREZ

La corte de Babel:Lenguas, poética y política en la España del siglo XIII.Vicenç Beltran

Madrid: Gredos (BibliotecaRomànica Hispánica. Estudiosy ensayos, 443), 2005, 343 pp.

Aquest volum reuneix treballs que,com explica l’autor al pròleg, formenpart d’una línia de recerca que VicençBeltran va endegar fa vora vint anys:la presència dels trobadors a lescorts de la Península Ibèrica. Algunsdels treballs, prèviament publicats,s’han refet i actualitzat, d’altres sóninèdits, i el conjunt s’ha ordenat irefós per presentar al lector unapanoràmica de la lírica cortesana delsegle XIII, amb la voluntat manifestade relacionar les diverses tradicionsi llengües poètiques que hi convivien.En altres paraules,malgrat el seu ori-gen heterogeni, el conjunt de capí-tols d’aquest volum aspira a dibuixaruna història de la lírica d’aquest perí-ode en l’àmbit castellanolleonès mésque no a oferir una suma de visionsparcials. L’estudi segueix la línia mes-tra de la recent antologia lírica del’autor, Edad Media: lírica y cancione-ros (Barcelona: Crítica, 2002), i n’o-fereix un valuós complement.

Els estudis que configuren elvolum combinen dues direccions derecerca molt fructíferes: una lecturadels poemes feta a partir del seurerefons històric i la recerca de rela-cions entre textos d’un mateixentorn encara que s’adscriguin a tra-dicions (o més aviat llengües, perquè

al capdavall totes les tradicions líri-ques al XIII estan inextricablementvinculades a l’occitana) diverses. Elvolum s’estructura a l’entorn de lescorts dels reis castellanolleonesosFernando III, Alfonso X i Sancho IV,per les quals circulen trobadors occi-tans (alguns d’origen català o italià)i trovadores gallegoportuguesos. Abanda dels trobadors que aquestsreis protegiren, les relacions poèti-ques i polítiques d’aquests centrestambé ens posen en contacte ambles altres corts peninsulars i euro-pees i, algun cop, amb la literaturafrancesa (vegeu el ric índex onomàs-tic que acompanya el volum).

La cort de Fernando III, que inau-gura el període en estudi, no exhi-beix un mecenatge literari tanesplendorós com el del seu avi i comho serà el del seu fill, Alfons el Savi,sinó que demostra poc interès perla lírica occitana, encara que comp-ta, per exemple, amb la presència delpintoresc trobador Sordello (de laqual Beltran concreta la cronologia).Respecte a aquest regnat, com tam-bé a les referències al de Jaume I,convé fer explícita una qüestió defons que Beltran no comenta. I ésque, tot i que la lírica dels trobadorsestigui intrínsecament associada a lescorts, no totes acollien aquesta pràc-tica per defecte. El mecenatge de lalírica de tall trobadoresc és unaopció marcada, que el senyor adop-ta segons el benefici que pensi obte-nir d’aquesta política cultural espe-cífica i de la projecció d’una imatgede cortesia i també, en definitiva, desi els seus interessos polítics hoaconsellen. És en aquest sentit quepotser hem de donar la volta a inter-pretacions sobre «l’escassa simpa-tia» dels trobadors per Jaume I (p.63) i pensar en quin interès –o fal-ta de– tenia el rei (sigui Jaume I oFernando III) a associar-se amb la líri-ca trobadoresca. A banda dels insultsi recriminacions a distància (subven-cionats per un ambient rival), hemde pensar que, com en la premsa

MOT SO RAZO

EDICIONS DE LITERATURA OCCITANA

Anna Radaelli, Dansas proven-zali del XIII secolo.Appunti digenere ed edizione critica,Ali-nea, Florència, 2004.

Giosuè Lachin, Il trovatore EliasCairel, Modena, Mucchi edito-re, 2004, 647 pp.

Folquet de Lunel, Le poesie e ilromanzo della vita mondana, ed.Giuseppe Tavani,Alessandria,Edizioni dell’Orso, 2004.

Gérard Gouiran, «Et ades seral’Alba». Angoisse de l’Aube.Recueil des chansons de l’aubedes troubadours, Montpellier,Publications de l’UniversitéPaul Valery, 2005, 130 pp.

Peter T. Ricketts, Le Breviarid’amor de Matfre Ermengaud,IV,Turnhout, Brepols, 2004,XI I + 592 pp. ISBN 2-503-51522-3.

rosa actual, la presència dels senyorsen la poesia dels trobadors era vol-guda i buscada pels interessats, i noaccidental o producte de la sola ini-ciativa dels trobadors. Seguint aquestmateix raonament, quan trobem unbon nombre de trobadors a l’entorndels reis subsegüents no es tractad’una ocurrència inevitable sinó d’uncanvi deliberat, que cal remarcar iexplicar. És un aspecte que tot justs’apunta al segon capítol («Una tran-sición política y cultural: de Fernan-do III a Alfonso X») i que valdria lapena aprofundir a partir de les matei-xes dades històriques i culturals queplanteja Beltran.

El que resulta evident, tant enaquest segon capítol com al tercer(«La corte de Alfonso X»), és que elrei savi, probablement ja com a infan-te, va promocionar de manera insis-tent i decidida la implantació de lalírica de tall trobadoresc al seuentorn. El seu mecenatge és, permagnitud i importància, la peça cen-tral d’aquest estudi, on s’exemplifi-ca amb l’anàlisi de set momentsemblemàtics des d’un punt de vistahistoricoliterari. Seguint la metodo-logia ja esmentada, Beltran fa desfi-lar per la cort castellana d’aquestsanys personatges com el trovadorPero da Ponte, el català Cerverí deGirona, l’italià Bonifacio Calvo o l’oc-cità Folquet de Lunel. Quan s’aturaen la producció poètica del rei, con-cretament les cantigas de Santa Maríadel Puerto (pp. 233-245), Beltran lesrelaciona amb el propòsit reial decrear i promocionar aquesta vila: unaoperació que avui definiríem coma política turística o immobiliària.L’autor desmenteix així, com enaltres estudis d’aquest capítol, l’apa-rent desinterès de la lírica gallego-portuguesa per la política o els afersd’actualitat. Per destacar només unaltre dels aspectes estudiats: Beltranens ofereix una interessant reinter-pretació de la figura de Pero da Pon-te (pp. 124-187), que, lluny del joglaritinerant en què l’havien convertit

les lectures literals, resulta ser unservidor directe i constant del rei.En aquesta nova llum, el trovador apa-reix com un satirista de la «mane-ra provençal», encarnada pel troba-dor Guiraut Riquer, el seu màximrival a la cort.

Tot i l’interès i la riquesa del qua-dre cultural de la cort alfonsina, al’últim capítol («La corte poética deSancho IV») Vicenç Beltran vol ferespecial èmfasi en una figura aparent-ment menys fulgurant: la de SanchoIV, injustament deixada de banda pelshistoriadors de la literatura. En l’es-tat actual dels estudis no és possiblefer una panoràmica de la producciólírica del seu entorn, íntegrament engallegoportuguès, com la que tenimdel seu pare. Beltran, però, passarevista de manera crítica a una nodri-da nòmina de trobadors i joglars, quepodrien haver estat actius a la Cas-tella de l’època. Conclou d’aquestavaloració preliminar que la produc-ció poètica a l’entorn de Sancho IVsembla prou considerable, destaca laconsolidació que representa l’altnombre de trovadores relacionatsamb la família reial i l’administraciócurial, i argumenta la necessitat i l’in-terès d’un estudi complet de la cortd’aquest rei, eclipsat a ulls de la crí-tica per l’esplendor del seu pare.

El conjunt de l’anàlisi de VicençBeltran configura un recorregut pelsavatars històrics i polítics de la pre-sència dels trobadors a les corts cas-tellanolleoneses del XIII, gràcies alqual pot precisar la data i les cir-cumstàncies de moltes peces d’in-terpretació difícil o pot ajudar a con-cretar la trajectòria d’algunstrobadors. Convé recalcar queaquest recorregut té present unmarc d’interpretació historicoliterà-ria no sempre explícit, però que per-met a l’autor fer puntualitzacionsnecessàries, com ara que la carnali-tat continua sent compatible amb lafin’amor ben bé fins al final de la tra-dició trobadoresca (p. 84), o tenir encompte les convencions de la tradi-

ció occitana i la gallegoportuguesa al’hora de valorar les tries de Guid’Ussel a la cançó «Ben feira chan-zos plus soven» respecte a la imita-ció de Paay Soares (pp. 77-86). Aaquesta mena d’aspectes, però,dona-des les dimensions d’aquest ambi-ciós treball, només els queda un espaireduït com a precisions o peces desuport de l’anàlisi, i de vegades pot-ser mereixerien una aplicació mésmatisada: seria el cas, per exemple,de l’acceptació universal, en tota lalírica, de l’esquema de quatre esta-dis que segueix l’enamorat (p. 85).

Al final d’aquest recorregut i vistel dens teixit de relacions literàriesque se’ns dibuixa, queda definitiva-ment desmentit el mite de la líricanacional que durant dècades,o millordit segles, ha impedit de buscar elsorígens de la lírica castellana en lagallegoportuguesa i l’occitana, i defer un estudi tan interessant comaquest, des del punt de vista tant his-tòric com cultural. Com diu VicençBeltran a l’epíleg, la castellanitza-ció lingüística del passat històricimpedia entendre la cultura de lescorts ibèriques, i la posterior visióen paral·lel de les «literatures his-pàniques» és insuficient per enten-dre el teixit cultural de les cortsmedievals.Tot i estructurar-se a l’en-torn de les corts castellanolleone-ses, al llarg de tot el volum l’apari-ció dels monarques i la noblesacatalanoaragonesa és constant: l’a-bast del volum és, doncs, més moltmés ampli del que denota l’índex,però no tant com prometria el títolal lector modern (com recorda Bel-tran a la p. 88, «Espanya» podia tenirel sentit de ‘regne de Lleó’ als seglesXII i XIII). Precisament gràcies aaquestes aportacions, freqüentsperò saltuàries, aquest treball ensdemostra palpablement la necessi-tat urgent d’una síntesi semblant pera les corts catalanes i, posats ademanar, les europees.

MIRIAM CABRÉ

79

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

80

Poesies. Base dedades textuals en DBTAusiàs March

A cura de Joan Santanach,Joan Torruella i Eugenio PicchiBarcelona: Barcino (BibliotecaDigital, 2), 2004, 51 pp. + CD-ROM.

L’Editorial Barcino, que ha publicatdurant més de cent anys les edicionsde referència de la literatura catala-na medieval, ha tingut la feliç inicia-tiva d’inaugurar una Biblioteca Digi-tal en CD-ROM lligada als volums dela seva col·lecció Els Nostres Clàs-sics. De moment n’han aparegut dosvolums. Un primer disc, ja exhaurit,oferia l’any 2000 les Concordances iíndexs de mots de les Poesies d’AusiàsMarch, a cura d’Antonio Lara Pozue-lo. En el segon lliurament,Barcino harenovat totalment l’abast de l’empre-sa publicant una nova edició digitalde la poesia d’Ausiàs March, amb JoanTorruella com a responsable tècnic,i un text adaptat per Joan Santanach.Aquesta nova versió està basada enel text de la refosa de l’edició deBohigas que Els Nostres Clàssics vareeditar l’any 2000. Les tècniques dedigitalització s’han basat en la tecno-logia DBT Data Base Testuale, d’Euge-nio Picchi, de l’Institut de LingüísticaComputacional de la Universitat dePisa (http://www.ilc.cnr.it). Aquestapoderosa eina de gestió d’informaciótextual, especialment orientada a ges-tionar un corpus filològic, va tenir ungran èxit en els moments inicials delsaplicatius per a recerques textuals a

principis dels noranta, i va ser adop-tat per alguns dels grans projectes debiblioteques digitals italianes.

El disc compacte permet diver-ses opcions de recerca i també faci-lita diferents nivells d’immersió enl’obra del poeta valencià. En general,la navegació i la interacció amb elprograma no són exactament intuï-tius, però tampoc són esotèrics oincomprensibles. Un ús superficial delprograma està a l’abast de qualse-vol investigador. Una altra cosa, però,és accedir a totes les possibilitats queofereix l’aplicació, cosa que per lapròpia concepció i disseny del pro-grama pot resultar complexa. Detotes maneres, el manual que l’acom-panya és clar i suficient.

Un cop s’ha instal·lat el progra-ma a l’ordinador (el CD-ROM pre-senta un programa d’autoinstal·laciómolt útil) els menús permeten tresgrans opcions d’interrogació: 1) Con-sulta, 2) Indexació i dades estadísti-ques i 3) Concordances.

En el primer apartat (Consulta),una opció de menú «Lectura deltext» (que es converteix en «Índexdel text» quan s’obre la finestra!) per-met veure la llista sencera dels poe-mes i consultar-ne el text de l’edicióBohigas del 2000, així com tambéefectuar cerques textuals bàsiques.Mentre es veu/llegeix un poema, cli-cant en qualsevol paraula s’activaautomàticament una casella de recer-ca amb la paraula en qüestió. És moltpràctic, però encara ho seria més sipermetés fer una selecció de mésd’una paraula.Vegem un exemple: laparaula passió presenta 56 iteracions.Si es clica a sobre d’aquesta informa-ció s’obre una finestra amb els 56ítems acompanyats de context. Si esclica en qualsevol d’aquests contex-tos, s’obre una finestra amb el poe-ma implicat, en el qual la paraula ques’ha cercat apareix ressaltada en ver-mell. En qualsevol moment de larecerca, qualsevol finestra activa espot enviar a Word mitjançant l’ordre«Envia la finestra a Winword» del

menú superior. Totes aquestes ope-racions es poden fer tant des de lafinestra activa, com des del menú debotons gràfics, com des dels menústextuals tradicionals.

El segon apartat (Indexació i dadesestadístiques) presenta diverses opcionsorientades a generar, en un arxiu detext amb formats opcionals, llistes deparaules relacionades amb índexs defreqüències d’aparició. Em semblauna llàstima, però, que si s’activa lafinestra de consulta immediata delsresultats (és a dir, veure’ls per panta-lla per comptes de guardar-los en unarxiu) el programa interpreti que jas’ha acabat la sessió de treball: etmostra el NotePad amb la informa-ció demanada,però el programa prin-cipal es desconnecta.

La tercera gran opció (Concor-dances) permet generar concordan-ces de tot un text o d’una paraula ogrups de paraules. Hi ha diversespossibilitats i variants que fan moltútil aquesta opció. Les concordan-ces generades es poden guardar enun arxiu amb diversos formats elec-trònics (bàsic o RTF). Com en el casanterior, per una badada de progra-mació, el programa torna a l’índexprincipal després d’haver generat unaconsulta de concordança, i s’ha detornar a entrar al programa per con-tinuar treballant.

La profunditat de consulta de lesdades que presenta el CD-ROMsón, doncs, notables i molt interes-sants per als investigadors de la lite-ratura catalana medieval.Tanmateix,alguns detalls del programa espodrien millorar, com per exempleque el CD-ROM no funcioni correc-tament en tots els sistemes opera-tius usuals actualment als ordinadorsdomèstics. Per elaborar aquesta res-senya he hagut de recórrer a tresordinadors per poder veure totesles opcions del programa sense quese’m generessin pantalles d’error.

M’agradaria suggerir, també, que(sobretot si aquesta ressenya ajudaels editors a seguir endavant en la digi-

MOT SO RAZO

talització dels autors del seu catàleg!),a banda de l’edició en CD-ROM, fórainteressant de poder fer també aques-tes consultes on-line, en la modalitatque es vulgui (obert, restringit o paga-ment), sobretot si en el futur el cor-pus incorpora molts autors i obres.I també fóra interessant que la codi-ficació superés un programa que,encara que brillant, és tancat com elDBT. Convindria que la codificació fosmés estandarditzada i oberta a travésdels estàndards SGML/TEI que estandonant tan bon resultat a la recercalingüística i literària (vegeu,per exem-ple,<http://www.bibliotecaitaliana.it>o bé els resultats de recerca de SIG-NUM Centro di ricerche informatichepe r l e d i s c i p l i n e uman i s t i c he ,<http://www.signum.sns.it>).

Aquestes petites observacionssobre badades de programació ialguns problemes generals de l’apli-catiu no han de desmerèixer enabsolut la remarcable importància il’extraordinària utilitat d’aquesta einade treball, ni amagar la impaciènciade qui signa per poder interrogar-hiels principals autors catalans medie-vals. L’editorial Barcino està en unasituació privilegiada per dur endavantuna empresa que es pot convertir enun gran instrument filològic avançatper a l’estudi de la literatura catala-na medieval.

SADURNÍ MARTÍ

Obra completaPere Torroella

ed. Robert ArcherSoveria Manelli: Rubbettino,2004, XXVII + 364 pp.

Han passat setanta-quatre anys desde la darrera edició de la poesia ila prosa de Pere Torroella (P. Bachi Rita, The Works of Pere Torroella,Nova York, 1930), i només cal tenirpresent aquesta dada per aplaudirl’oportunitat de l’edició que acabade publicar Robert Archer. Per dura terme la seva tasca, l’investigadoranglès ha treballat en col·labora-ció amb Andrew M. Beresford pera la part castellana i Marisa Martí-nez Placeres per a la catalana. Elsresultats d’aquesta feina, compodrem apreciar tot seguit, hansuperat sobradament els de la vellaedició de Bach i Rita.

Pere Torroella fou un poeta icortesà empordanès que, desprésd’educar-se a la cort de Navarraentre 1436 i 1451, va saber prospe-rar a la cort napolitana del Magnà-nim i, sobretot, durant la guerra civilcatalana de 1462-1472. De membregairebé desconegut d’una família dela baixa noblesa, va esdevenir un delspols d’atracció intel·lectual de lescorts aragoneses i un conseller deconfiança de Carles de Viana, primer,i del rei Joan II anys després. Si algu-na cosa l’ha salvat de l’oblit de l’eru-dició ha estat, però, la seva produc-ció literària, que presenta un delsprimers casos d’autèntic bilingüismea la Catalunya del segle XV. Homentén que Torroella va escriure poe-sia i prosa en castellà perquè de molt

jove va educar-se a Navarra, i així hoexposa el professor Archer quanparla del «contorn cultural» del nos-tre poeta.Torroella també fou moltconegut perquè va escriure un Mal-dezir de mugeres on sotmetia lesdones en general a un atac del qualn’excloïa la seva dama en particular.Finalment, el poeta empordanès hacridat l’atenció de la crítica perquèla influència d’Ausiàs March en elsseus versos és ben palesa, i perquèfou un dels primers del seu temps aimitar-lo.

L’edició de Robert Archer seràuna eina molt útil per examinar ambmés rigor els aspectes que tot justhe enumerat, i ho serà perquè el pri-mer pas per a l’estudi de qualsevolautor és l’edició fidel i acurada de lesseves obres,que hauria de ser el puntde partença per a la investigació lite-rària. En aquest sentit, Archer s’hacentrat en l’establiment d’un text crí-tic que supera a bastament el quefins ara havíem de llegir per força enl’edició de 1930. Aquesta tasca tex-tual no era gens fàcil, perquè l’obrade Torroella, com hem dit, es bifurcaen dues tradicions, que coincideixenamb les llengües emprades per l’es-criptor. Robert Archer edita un totalde cinquanta-quatre poemes (vint-i-nou en català i vint-i-cinc en caste-llà) i vuit obres en prosa, alguna deles quals és força extensa, com aral’intercanvi epistolar amb Pedro deUrrea. A més, en les cartes bescan-viades amb altres cortesans de l’èpo-ca, l’editor anglès, a diferència de Bachi Rita, ho publica tot, tant les epís-toles de Torroella com les dels seusinterlocutors. Per a la col·lació delstextos, calia examinar fins a trenta-cinc manuscrits i impresos antics, queArcher ha tingut molt en compte i lihan permès oferir un aparat devariants molt més complet i fidedig-ne que el de l’edició de Bach i Rita.

Essent una edició centrada enl’establiment del text crític, és com-prensible que el pròleg es fixi en ladifusió manuscrita i deixi en un

81

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

Elisa Ruiz García, Los libros deIsabel la Católica.Arqueologíade un patrimonio escrito, Sala-manca, Instituto del Libro y laLectura,Fundación Duques deSoria.Fundación Germán Sán-chez Ruipérez, 2004, 653 pp.

The World of Eleanor of Aquitai-ne, ed. Marcus Bull i C. Léglu,Boydell & Brewer, 2005

Women in the Middle Ages:AnEncyclopedia, ed. KatharinaWilson i Nadia Margolis,2 vols,Westport (CT), Greenwood,2004.

82

segon pla els aspectes biogràfics iliteraris; i també s’entendrà que lesnotes al peu dels textos siguin escas-ses i aclareixin tan sols el vocabu-lari i, en general, el sentit literal deles obres. En la part de la introduc-ció dedicada a aspectes biogràfics(pp. VII-X), estan resumides les apor-tacions de Bach, Riquer i l’autord’aquesta ressenya; en la part titula-da «Obra» (pp. X-XV), s’hi examinenles característiques formals i retòri-ques, a més dels temes de la produc-ció torroelliana. L’apartat mésextens, com era de preveure, és l’es-tudi ecdòtic (pp. XVI-XXVII), que inte-ressa sobretot per l’examen de lesvariants del Maldezir de mugeres ila seva filiació, que coincideix ambels estudis que editors anteriorshavien dedicat a altres poetes i can-çoners, tant catalans com castellans.

Malgrat les virtuts d’aquest lli-bre, la nostra ressenya no seria com-pleta si no esmentéssim alguns errorsd’edició, ben comprensibles si tenimen compte l’extensió de l’obra con-servada de Torroella i els problemestextuals que conté. En el v. 23 delpoema primer, per exemple, llegim:«estimant nós semblants locs abi-tar», on caldria editar «estimant vós[…]». Sense deixar la poesia en cata-là, als vv. 29-31 de la peça 12, la ver-sió publicada diu: «més a la fi / enésser mals / tots són aguals, / mos-trant-nos tals», però és evident quela lliçó correcta és: «mes a la fi / enésser mals / tots sou aguals, / mos-trant-vos tals». En el mateix poema,el v. 43 també necessita una esme-na («Mes qu’a dolor […]» per comp-tes de «Més que dolor»). Altres lli-çons millorables, que oferim a l’atzard’entre les diverses que hem localit-zat, es troben en el poema sisè, v. 16(«ta guarizó perlongua maleltia», ino, com edita Archer: «per longua»);o en el poema setè, on els vv. 17-19s’han de puntuar així: «Sols bast sen-tir qu’é mon desig perdut / per des-igar, lexant la fantasia / caracte talque·m fa devenir mut».

També als poemes en castellà,amb menor freqüència, s’hi podenaportar esmenes que milloren el text.És el cas del núm. 34, on el v. 96,hipermètric («qu’a vos quisiesse tan-ta dar»),ha de dir:«qu’a vos quise tan-ta dar», i on caldria puntuar els pri-mers versos de la tornada comsegueix: «Si por vos, dona de mí, /havré la vida dexar».Tampoc no enssembla correcta la interpretació gene-ral del poema 42, que porta Archera puntuar malament el text. En reali-tat, en aquesta composició («Visitan-do a quien visita»), l’enamorat es pre-senta davant de la seva damaagonitzant i, després de marxar delseu costat, reviu el seu patiment.

Tot i aquestes observacions últi-mes, ens hem de felicitar per l’edi-ció que acaba de publicar Archer ique substitueix sens dubte la deBach i Rita, tant per la quantitat comper la qualitat dels textos i lesvariants que ofereix.

FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE

La poesía cancionerildel siglo XV.Antologíay estudioBrian Dutton i Victoriano RonceroLópez

Madrid-Frankfurt:Iberoamericana-Vervuert(Medievalia Hispanica, 18),2004, 700 pp.

Han passat quinze anys des que laUniversitat de Salamanca va publicar

El cancionero del siglo XV. c. 1360-1520,del medievalista anglès Brian Dut-ton. L’obra, formada per set densosvolums que recullen tota la produc-ció poètica d’aquest període, segueixconstituint un punt de partida indis-pensable per a tot estudiós de lapoesia del XV, ja sigui castellana, galle-goportuguesa o catalana. La volun-tat de l’obra era recollir tots els tes-timonis i ordenar-los dins l’extens icomplicat món de la poesia de can-cionero per tal d’oferir-ne una visióglobal. El llibre que aquí ressenyem,tot i que parteix de l’anterior, neixamb un propòsit ben diferent, com-plementari. Ara els editors ens pro-posen un treball molt més acotat:una selecció de textos, és a dir unamena de «cançoner», que reflecteixel panorama poètic dels segles XIV iXV. El volum és fruit de la col·labo-ració de Dutton, que no pogué veu-re l’obra acabada, i del segledoristai estudiós de la poesia de cancioneroVictoriano Roncero López.

La llarga introducció, a càrrec deRoncero López, és una encertada iacurada síntesi dels autors, gèneres,temes i rerefons històric i culturalde la poesia del XV. S’inicia amb l’anà-lisi de la situació dels estudis sobrela poètica del XV, camp que ha expe-rimentat una clara revolució des quea principis del XIX van començar elsprimers intents d’editar la poesia decancionero. Tot i que la invasió fran-cesa va estroncar el projecte (quees recuperà unes dècades més tard),és sobretot a mitjans del segle XX

que es van començar a recollir elsfruits de la revalorització d’aquestatradició poètica, sobretot de la màde medievalistes anglesos com KeithWhinnom, Alan Deyermond i BrianDutton, que hi posaren els fona-ments, i d’especialistes espanyolscom Pedro Cátedra,Vicenç Beltrán,Joaquín González Cuenca i ÁngelGómez Moreno, entre d’altres.

Segons Roncero López, el grannombre de poetes d’aquesta etapa(uns set-cents, amb un total d’uns

MOT SO RAZO

set mil poemes) es deu, entre altresraons, a la important crisi agràriaque es visqué al XIV i XV i que pro-vocà una «transformación nobilia-ria», és a dir, la substitució de la vellanoblesa per un nou grup de llinat-ges (els Ayala, els Mendoza, etc.) queacumularen gran poder econòmic ipolític i que foren més cortesansque guerrers o, almenys, que revis-queren l’ideal clàssic de la unió entreles armes i les lletres. És precisa-ment en aquest context on hemd’entendre la poesia, al costat de lesfestes, tornejos i justes, com a acti-vitats pròpies i necessàries del cor-tesà de l’època.

Seguidament explica amb clare-dat el procés de formació de l’hibri-disme poètic, resultat de la influèn-cia de la lírica gallega i de la basecomuna occitana, com a conseqüèn-cia de les estades a Castella de Mar-cabrú, Guillem de Berguedà o PeireVidal, per citar uns exemples, i pos-teriorment de joglars i trobadorsgallegoportuguesos. A aquestesinfluències s’hi afegiran la del dolcestil nuovo –que farà conviure la belledame sans merci trobadoresca ambla donna angelicata–, la qüestionadaempremta directa de Petrarca i lapetja francesa, que farà importar,entre d’altres gèneres, els testamentsi els comiats i l’ús de l’al·legoria.

En l’apartat dedicat a les carac-terístiques d’aquesta tradició poèti-ca hi trobem la reflexió sobre la defi-nició de «cancionero». Es destaca,entre d’altres aspectes, que nomésuna mínima part va ésser escrita pera ser musicada, i que la selecció quees copia en alguns cançoners (ope-rada sobre exemplars i quaderns exis-tents de poesia) depèn sovint delsinteressos polítics, devocionals, etc.,dels potentats que encarregaven lescompilacions. Aquest punt porta adistingir entre compilacions de diver-sos autors i temes, les col·leccionsmés abundants (Baena,Estúñiga,Pala-cio, San Román, General), els canço-ners individuals, recopilats pel propi

autor (Santillana, Gómez Manrique,Juan del Encina) o per altres perso-nes (Álvarez Gato,Pérez de Guzmán)i els dedicats a un sol tema (Ramónde Llavía, de poesia didàcticoreligio-sa). La gran quantitat de cançonersque ens han arribat testimonia la bogapel col·leccionisme poètic en aquestsambients, gràcies a la qual es va con-servar un corpus poètic amplíssimque es prolonga fins el XVII i que arri-barà als nostres dies. Constitueix unafont riquíssima, no només de lectu-res, sinó també de coneixement delsgustos del lector del segle XV.

Després de la imprescindibleanàlisi dels diferents gèneres, tòpicsi elements formals, el pròleg es clouamb una nota sobre la pervivènciade la poesia de cancionero en elsgrans autors del XVI i XVII –com araGarcilaso, Herrera, Lope de Vega oQuevedo– pel que fa a conceptesideològics (com el de la follia d’amor,el turment, etc.) o a figures retòri-ques (jocs antitètics, etc.). Els tretsanalitzats en aquests autors demos-tren que, contràriament a l’opiniód’alguns crítics, la influència italianatambé va perviure molt de temps,juntament amb la poesia de cancio-nero. Un aplec de referències biblio-gràfiques permet al lector de com-pletar aquest apartat.

L’antologia, fruit de la selecció deDutton, deixa de banda les trescorones de la poesia de cancionero:Mena, Santillana i Manrique. Es trac-ta, però, d’una omissió voluntària,atès que ja disposem d’excel·lentsedicions de les obres d’aquests poe-tes, a les quals remet. Selecciona, encanvi, un nombre gens menysprea-ble de seixanta-sis poetes de graninterès (com Diego Hurtado deMendoza,Álvaro de Luna, Juan Alfon-so de Baena, Juan Rodríguez delPadrón, Juan de Dueñas, Suero deRibera, Lope de Estúñiga i algun cata-là, com Pere Torroella). L’estudi d’a-quest conjunt d’obres resulta indis-pensable per a entendre el fenomenpoètic d’aquests segles, la xarxa d’in-

fluències poètiques entre aquestspoetes i el llegat que van recollir elspoetes posteriors.

De Macías (1350-1370) fins aHernando de Colón (1488-1539)s’exposa per a cada poeta un breuperò concís i útil estudi, que incloudades biogràfiques, referents histò-rics, anècdotes, relacions amb altrespoetes, etc. i es remet als estudis imonografies existents. A continua-ció, trobem l’edició crítica de diver-sos poemes de cada autor, que dei-xa ja ben enrere l’apressada ediciódels poemes feta per Dutton alsvolums de 1990-1991 esmentats al’inici, i que incorpora utilíssimesnotes per a la comprensió delsaspectes ideològics, històrics, geo-gràfics, científics, i culturals de cadapoema. S’hi afegeixen també els dife-rents testimonis que transmeten lapeça i abundants referències a estu-dis crítics. L’acurada edició acabaamb un petit glossari, destinat nomésa aclarir els mots de difícil compren-sió per al lector actual. Entre el prò-leg i l’antologia trobem encara unllistat de manuscrits i impresos i unbreu apartat bibliogràfic molt benestructurat, que completa aquestextens i esmerat volum.

Amb la publicació d’aquestacompleta i utilíssima antologia pòs-tuma,Brian Dutton rep un merescuthomenatge, i els lectors i estudiososde la poesia de cancionero obtenenun altre volum de referència d’unatradició d’estudis cada cop més con-solidada.

MONTSE GALÍ

83

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

PORTALS

L’Espai de Cultura i Literatura Medie-val Narpan <www.narpan.net>i el Reper tor io Informatizzatodell’Antica Letteratura Occitanica<www.rialto.unina.it> continuenafegint nous textos i obrint novesseccions.Vegeu, per exemple, la pla-na sciència.cat dins l’espai Narpan,dedicada a la ciència en la culturacatalana medieval i del Renaixement.

84

La poesía de Pedrode Santa FeCleofé Tato

Baena:Ayuntamiento deBaena, 2004, XCIII+373 pp.

Pedro de Santa Fe va pertànyer a lageneració del Marquès de Santillanai Ausiàs March, els poetes que vanviure els anys gloriosos de les cam-panyes napolitanes del Magnànim.Però, a diferència d’aquests dos, San-ta Fe va restar al costat del rei Alfonsdurant bona part de l’empresa, i aixòli va permetre d’escriure una menade diari poètic d’aquella escomesamilitar. L’interès de la seva poesia,doncs, està ben justificat per argu-ments històrics, tot i que aquests nosón els únics que la fan atractiva alsnostres ulls. La poesia de Santa Fe,no sempre tan clara i llegidora comla d’altres poetes de cancionero, té,malgrat això, un notable atractiuestètic i és una de les més interes-sants per a l’historiador de la litera-tura, ja que presenta un cas molt clard’hibridació literària entre les for-mes castellanes i els temes i el llen-guatge de la poesia occitana i la sevaseqüela catalana.

D’alguna manera aquest llibre,que presenta la poesia completa deSanta Fe amb aparat de variants inotes, és complementari del que lamateixa autora havia publicat el 1999i que duia el títol de Vida y obra dePedro de Santa Fe (Toxosoutos, ACoruña). Si aquell volum era un estu-di sistemàtic de la biografia i les com-posicions del poeta, el que acaba depublicar l’Ayuntamiento de Baena ésl’edició anunciada en aquell estudi.

Una edició que, com era de preveu-re, acompleix totes les expectativescreades pel llibre que l’havia prece-dit. Estem davant d’una edicióexcel·lent per la meticulositat, la pre-cisió i el sentit comú que demostraCleofé Tato en editar i anotar elspoemes.

L’estudi preliminar se centrasobretot en la transmissió manus-crita, tot i que no s’està de resumiralguns dels punts centrals de la bio-grafia i els trets literaris del poeta,que apareixen in extenso en el llibrecitat de 1999. La transmissió textualde les obres de Santa Fe és proble-màtica perquè bona part s’han trans-mès en un sol manuscrit, el famósCancionero de Palacio (diferent deltambé cèlebre Cancionero musical dePalacio), que ara es troba a la Uni-versitat de Salamanca i que deviaincloure les restes d’un cançonerpersonal del nostre poeta. Aquestcòdex, per desgràcia, no sempre ofe-reix un text correcte i comprensi-ble. A més, l’estil personal de San-ta Fe, el·líptic, a estones alambinati ple de dialectalismes orientals, noajuda gens l’editor. La seva tascaprincipal, doncs, consisteix en com-prendre i puntuar correctament elstextos, introduint-hi les esmenesnecessàries per tal d’aclarir els nom-brosos passatges obscurs que pre-senta l’obra. És aquí on la feina del’editora ha estat especialment bri-llant. Amb l’ajuda de tots els reper-toris lèxics disponibles, i demostrantun bon coneixement del castellà,l’aragonès, el català i el gallec delsegle XV, Tato ha projectat llumsobre la majoria dels versos on elseditors anteriors havien ensopegatamb problemes sense solució.

El corpus editat comprèn cin-quanta-una poesies d’atribució segu-ra i quatre de dubtoses. La majoriade les peces estan en castellà, peròn’hi ha també en gallec i català. San-ta Fe representa, per aquest motiu,la confluència de dues èpoques i dedues tradicions, la de l’antiga escola

de poesia gallega i la nova poesia cas-tellana, i també la de poesia de can-cionero i la de tradició occitanocata-lana. La hibridació lingüística, com éslògic, ha estat un dels principals pro-blemes que l’editora, amb èxit, hahagut d’afrontar.

Cada poema està precedit perun davantal on s’ofereix una inter-pretació temàtica de la composició.Després del text, un aparat devariants i correccions permet al lec-tor controlar les esmenes de Tatoi les alternatives d’altres testimonis,així com les de tots els editors quehan publicat la peça amb anteriori-tat. Finalment, les notes analitzenfins al detall tots els aspectes lingüís-tics i de sentit literal que podrienser problemàtics en la fixació deltext. Clouen el volum un llistat ambla bibliografia citada i un vocabulariamb tots els termes que han estatanotats.

Amb aquest llibre, Cleofé Tatoens ofereix el segon volum d’una obramonogràfica que és i serà un punt dereferència per als estudis sobre lapoesia castellana del segle XV.

FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE

MOT SO RAZO

CANÇONERS OCCITANS

Francesco Carapezza, Il can-zoniere occitano G (Ambrosia-no R 71 sup.), Nàpols, Liguori,2004 (Romanica Neapolitana,34).

Luciana Borghi Cedrini,Oxford,Bodleian Library S (Douce 269),Modena, Mucchi, 2004 («Inta-vulare».Tavole di canzonieriromanzi (serie coordinata daAnna Ferrari). I. Canzonieriprovenzali. 5).

Francesco Carapezza, Milano,Biblioteca Ambrosiana, G (R 71sup.),Modena,Mucchi Editore,2004 («Intavulare».Tavole dicanzonieri romanzi (seriecoordinata da Anna Ferrari).I.Canzonieri provenzali.6.), XIV

+ 128 pp.

Eight Centuries ofTroubadours andTrouvères:TheChanging Identity of Medieval MusicJohn Haines

Cambridge: CambrigeUniversity Press, 2004, XII +347 pp.

Quin fil uneix, al llarg de vuit segles,la música de Marcabru i els hits deMassalia Sound System? Quina haestat la recepció erudita i popular dela música de trobadors i trouvères desdel segle XIII al segle XXI? John Hainesrespon aquestes preguntes, i moltesmés, en un treball interessantíssim,ple de dades rellevants per a l’estu-di de la tradició dels trobadors i delstrouvères, amb un especial èmfasi enels massa sovint oblidats segles XVI-XVIII. Les conclusions són sorpre-nents: per exemple, cal bandejar laidea que la música dels poetes anticses va perdre a l’Època Moderna i quenomés es va desempolsegar al segleXIX; ben al contrari, ja al segle XVI vaexistir un revival dels poetes antics, ial XVII i, especialment, al XVIII. La des-codificació musical dels poetes anticsd’aquest llarg període es recull, final-ment, i es reformula a la primera mei-tat del segle XIX en teories que enca-ra són la base de la interpretacióactual. Són resultats inesperats, quela bona prosa de Haines ens posa al’abast amb la cadència, quasi, d’unabona novel·la de detectius. En aques-ta ressenya remarcarem especialmentels continguts que afecten a l’èpocamedieval o que són aplicables a la

interpretació filològica dels autorsmedievals, i no esgotarem, per tant,ni molt menys la riquesa de les pla-nes d’aquest llibre.

El seu recorregut comença pelprimer estadi de recepció: els can-çoners de trobadors i trouvères delssegles XIII-XIV, que tanmateix recu-llen melodies que poden ser moltantigues (Guilhem d’Aquitania escri-via 250 anys abans de les primerescompilacions). Gràcies a l’únic can-çoner antic aliè a les reformes iinvents musicals de la segona meitatdel XIII, compilat en escriptura neu-màtica per a Perrin Noise de Metzel 1231 (se’l coneix com a X a la tra-dició francesa i com a U a l’occita-na) i a tres cançons religioses enoccità en notació neumàtica del pasdel XI al XII al ms. fr. 1139 de la Biblio-teca Nacional de França, tenim cons-tància escrita de com era la músicaen l’època de Guilhem. Sabem, pertant, que els compiladors dels pri-mers cançoners són també els pri-mers a reinterpretar les melodiesdels trobadors antics: les transcriuenamb criteris molt posteriors (sovintcanviants) i incorporen girs i orna-ments típics del pas del XIII al XIV. Calremarcar, però, que les fonts musi-cals dels cançoners, a jutjar per lessemblances i els errors de còpia,semblen sempre escrites, i moltesvegades remunten a models propersi comuns. A banda de les fontsesmentades, menys contaminades, laresta dels cançoners que transcriuenmelodies (2800 per als trouvères, 250per als trobadors) ens donen mésaviat aproximacions de les melodiesoriginals en notació quadrada d’in-terpretació poc clara, especialmentpel que fa al ritme. Els cançoners escompilen al mateix moment que elmotet es posa de moda i totes duesmodalitats comparteixen el tipus denotació vacil·lant. De fet, les conse-qüències tècniques del pas de lamonodia no mesurada a la polifoniamesurada són graduals, paral·leles icontemporànies tant en la cançó

com en el motet. Segons Haines, apartir del XIV decreix notablementl’interès per les melodies i augmen-ta l’interès pel text: per això abun-den les artes de compondre poesies,on les referències a la música brillenper la seva absència. A finals del XIV,especialment amb Eustache Des-champs, que el 1392 va distingirentre poesia com a musique nature-lle i poesia cantada com a musiqueartificielle, els canvis de concepciópoètica duen a abandonar definitiva-ment els usos musicals dels troba-dors i dels trouvères en la poesia.

La recepció moderna ve marca-da sobretot per la creació d’una lec-tura dels trobadors en clau llegen-dària, derivada de la popularitzacióde les vidas. Als segles XV-XVI comen-cen ja dues de les línies de recepcióque han marcat la idea de monodialírica medieval fins als nostres dies:una línia popularitzant i una d’erudi-ta, encapçalades respectivament perClement Marot (l’inventor de l’estilmarotique: idealització i nostàlgia del’Edat Mitjana en un estil imitatiu naïfi popular) i Jean de Nostradame iClaude Fauchet, autors de dosreculls fonamentals (les Vies dels tro-badors del primer i el Recueil de poe-sies antigues del segon). Durant elXVI, però, l’enfrontament polític i eru-dit de francesos i italians va jugar encontra dels trobadors. Els francesosvan reclamar l’èpica i els trouvèrescom a glòries pàtries,mentre els ita-lians defensaven les seves corones ila influència dels trobadors en la sevatradició. El debat, que s’allarga fins afinals del XVII, va afavorir l’interès delserudits francesos pels cançoners detrouvères, dels quals es van efectuarles primeres còpies.

Però és al segle XVIII quan lamúsica de trobadors i trouvères surtde les oficines dels antiquaris perconvertir-se en matèria d’interèsgeneral, i comença un veritable movi-ment de revalorització de l’Edat Mit-jana, centrat en dues línies d’inter-pretació, que són evolucions de les

85

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

86

ja esmentades: una de respectuosaamb les fonts i una altra de creativa,que inventa un sistema de transcrip-ció curiós. Es tracta de la copie redui-te, és a dir una paràfrasi o sumari queofereix la quintaessencia de les pecesal públic modern (majoritàriamentdames nobles). D’aquest estil de fil-trat en neix a finals de segle un nougènere «popularitzant», el genre trou-badour, semblant a l’estil marotique.

La famosa querelle des bouffonssobre la influència de la cultura ita-liana en l’òpera francesa va provo-car també la querelle des troubadourset des trouvères (1779-1781), en laqual Du Bellay defensa la primaciadels trouvères i de la cultura france-sa (especialment el Roman de laRose), mentre que Lacurne de Sain-te-Palaye vol integrar-hi també la cul-tura occitana. Encara és més impor-tant, des d’un punt de vista musicali no literari, l’interès pels trouvèresd’alguns il·lustrats de l’època, religio-sos especialitzats en música litúrgica.Crescimbeni publicà una lectura rít-mica (o mesurada) de la melodiad’un trouvère; poc després Lavalliereedità totes les melodies de Thibaultde Champagne en versió mesurada(plainchant mesurée).

Al segle XIX, Alemanya s’uneix aFrança en l’interès per la músicamedieval, sobretot quan la influènciade Herder va fer girar els ulls cap ala tradició pròpia i Lachmann esta-bleix una norma «científica» per al’estudi dels testimonis del passat. Enl’àmbit francès, cal destacar les pro-postes gregorianes dels monjos deSolesmes, les rigoroses transcripcionsde Fétis i els estudis panoràmics deCoussemaker, el qual va introduir undels aspectes més polèmics de lamusicologia moderna, en considerarque la música mesurada derivava dela monodia d’origen popular i que nos’havia d’interpretar com a cant pla,a diferència de la religiosa. L’estudide les fonts gregorianes antigues(sobretot les bilingües en notacióneumàtica i quadrada) duu a l’aplica-

ció del concepte hegelià de «latèn-cia»: encara que la notació no hodescrigui, es pot descobrir el moderítmic bàsic de la peça. Dues esco-les d’interpretació del ritme, a finalsdel XIX, deriven de l’estudi del cantpla. Una, més aviat francesa, centra-da en els principis de la notaciómesurada, pretenia descobrir lalatència del ritme en una notació queno el representa. Transcrivien lesmelodies generalment en ritme ter-nari i pressuposaven un origen cultede les melodies i de la composiciópoètica. L’altra escola, principalmentalemanya, en la qual es destacaBartsch, està basada més en el textconcret que no pas en la teoria dela notació: aconsellava un contactedel ritme (no pas menys latent!) ambla forma mètrica del text. Així, trans-crivien les melodies generalment enritme binari i pressuposaven un ori-gen popular de les melodies i l’acti-vitat poètica. Pierre Aubry, a finalsde segle, va aplicar les discussionsteòriques sobre la modalitat rítmicaa la poesia dels trouvères, mentre esproduïa un nou moviment de reva-lorització dels trobadors a França(Raynouard), a Alemanya (Diez,Grö-ber, Schwan) i a Itàlia (Restori).Eduard Sievers i Hugo Riemann vanproposar, poligenèticament, una novalectura dels modes rítmics (ABC isubgrups) en funció dels peusmètrics; aplicant els seus mètodes,però, les solucions poden ser diver-gents. Alguns autors, com l’alemanyFriederich Ludwig i el mateix Aubry,van criticar severament la sistema-tització de Riemann. Ludwig defen-sava que la poesia mètrica medievalhavia heretat, en certa manera, elmetre clàssic: la poesia francesa ioccitana medieval era essencialmentrítmica. Ho va aprofitar genialmentJohann-Baptist Beck, sobretot al seuDie Melodien der Troubadours (1908),postulant que el ritme latent de lamúsica està implícit en la música nomesurada antiga; que el ritme latentcoincideix amb els patrons mètrics

relacionats amb els patrons accen-tuals; que els patrons rítmics espoden extrapolar dels patrons accen-tuals; i, finalment, que els trobadorsi trouvères havien triat normalmenttres tipus rítmics.Va rebre fortes crí-tiques de Carl Appel i Johannes Wolf,que van retornar a la transcripciósense ritme de les peces. Ja en plesegle XX, Friederich Gennrich, deixe-ble de Beck, va continuar amb elspostulats de la teoria modal i vaincorporar l’estudi dels contrafacta ala interpretació del component rít-mic. De fet, va ampliar fins a sis elsmodes de Beck i va construir unacomplexa teoria sobre l’estructuratonal de les lligadures individuals. Elsistema de Gennrich, que tampoc noestava lliure de subjectivitat, mantéla seva influència encara avui.

La darrera aportació musicolò-gica de relleu ha estat l’edició críti-ca de totes les melodies dels trouvè-res a càrrec de Hans Tischler (1997),on es barregen criteris eclèctics i queha provocat un cert escepticismesobre la possibilitat d’aplicar unmètode científic a l’edició de lesmelodies medievals. Un dels princi-pals crítics del sistema modal ésHendrich van de Werf, el qual ja haadvertit els estudiosos moderns ques’hauran de conformar amb una pro-posta merament hipotètica. De fet,la crítica del sistema modal s’hageneralitzat, però encara no hi hahagut un proposta alternativa míni-mament satisfactòria.

Acabat aquest panorama de lesinterpretacions de la música dels tro-badors del segle XIII al XXI, només calrepetir que el llibre de Haines és unapetita joia de la història de la musi-cologia, que ens permet de veurecom els erudits i els artistes al llargde vuit segles han adaptat, retocato transformat les melodies dels tro-badors segons els seus gustos i inte-ressos, com ja ho havien fet els com-piladors dels cançoners de trobadorsi trouvères que ens han conservataquestes melodies. Un llibre altament

MOT SO RAZO

recomanable per a tothom que vul-gui entendre d’on vénen la majoriadels partis pris i les teories «científi-ques» sobre la monodia lírica en llen-gua romànica de l’Edat Mitjana, és adir que vulguin saber en què es basenels intèrprets actuals de les cançonsmedievals.

SADURNÍ MARTÍ

PoesieColin Muset

ed. Massimiliano ChiamentiRoma: Carocci (BibliotecaMedievale, 99), 2005,153 pp.

Les chansons de Colin Muset.Textes et mélodiesColin Muset

eds. Christopher Callahan iSamuel N. RosenbergParís: Champion (Classiquesfrançais du Moyen Âge, 149),2005, 256 pp.

De Colin Muset, trouvère del segleXIII, músic itinerant que es guanyava

la vida amb les seves poesies percorts, castells i places –el que conei-xem com a ménestrel o joglar–, ensn’han arribat una vintena de textos,alguns dels quals amb la correspo-nent notació musical, que presentenuna elegant fusió entre determinatselements de la lírica cortesa i d’al-tres de més popularitzants, realisteso irònics, tot plegat inserit en unmarc bucòlic i embolcallat d’un epi-cureisme força personal.

La poesia de Colin Muset comp-ta des del 2005 amb dues obres queaprofundeixen, revisen i completenl’edició que en va fer Joseph Bédierfa més de seixanta anys (Champion1938):Carocci presenta Poesie, un lli-bre de caràcter divulgatiu amb set-ze poemes de Colin Muset acom-panyats de traducció italiana, iChampion ens ofereix Les chansonsde Colin Muset.Textes et mélodies, unampli i detallat estudi, centrat sobre-tot en la mètrica i la música, queinclou l’edició de vint-i-dos textos ideu transcripcions musicals. Convétenir en compte que Champion pre-senta també l’obra de Colin Musettraduïda al francès modern: Les chan-sons de Colin Muset.Traduites en fran-çais moderne par Christopher Callahanet Samuel N. Rosenberg (París: Cham-pion, 2005) (Traductions des Classi-ques du Moyen Âge, 71).

Se sap ben poca cosa de ColinMuset, només algunes dades que ensofereixen les seves poesies i elsmanuscrits que les han transmeses,com ara que professionalment es vamoure per diversos castells de laBourgogne, la Champagne i la Lorrai-ne, i que devia escriure les sevescomposicions entre 1240-1270. L’e-pítet Muset, un pseudònim joglaresci hipocorístic, gens estrany en la líri-ca d’oïl –un altre exemple el tenimen el parisenc Rutebeuf– revela laidentificació del jo poètic amb l’ins-trument que l’acompanya (la muse omusette, una mena de cornamusa) ifins i tot amb les composicions prò-piament dites (muset designa una

peça tocada amb la muse) i amb l’es-perit jocós de què estan imbuïdes(pensem en el verb muser i tots elsderivats que signifiquen «distracció»,«divertiment» o «passatemps»). Deles vint-i-dues composicions edita-des per Champion, només dotze espoden atribuir amb total seguretata Colin Muset: vuit poemes duen larúbrica Colin Muset, tres peces con-tenen una «signatura interna» –perexemple, el vers «L’en m’apele ColinMuset» del poema En mai, quant lirossignolez– i el poema Biaus ColinsMusés, je me plaing d’une amor és unatensó entre Colin Muset i Jacquesd’Amiens. Els deu poemes restantspresenten característiques –temàti-ques, lèxiques, versificatòries, etc.–molt particulars de Colin Muset,però en aquest punt hi ha divergèn-cia de criteris (d’aquí que Chiamen-ti només n’editi setze poemes).

De les composicions atribuïblesamb tota certesa a Colin Muset, latensó amb Jacques d’Amiens es pre-senta com una peça important, per-què conté en essència l’univers lite-rari de Colin Muset i s’hi apuntentemes i motius desenvolupats enaltres poemes. Així, hi trobem un jopoètic d’origen humil, marcat per lacondició de músic itinerant, semprea la recerca de mitjans de subsistèn-cia (vegeu també el poema Sire cuens,j’ai viellé); que defensa la prodigalitati ataca l’avarícia (tema desenvolupata Ancontre le tens novel); que canta l’a-rribada de la primavera i es plany del’inici de l’hivern, perquè per a unménestrel el fred vol dir absència defestes, és a dir, d’allotjament i de sou(vegeu també, entre d’altres poemes,Quant je voi yver retorner, Qant je voilou tans refroidier o Mult m’anue d’i-vern ke tant ait dureit); però que, mal-grat aquestes penúries, troba consolen el menjar (els seus poemes sónplens de plats suculents: oca rostida,arròs, capons, formatge, dolços i finsi tot xampany) i en l’amor, que res-pon a una concepció un mica allu-nyada, més naturalista, de la visió

87

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

88

sublim i perfecta que en té Jacquesd’Amiens.

De fet, Colin Muset se serveixnomés de determinats tòpics de lafin’amor (com ara la figura dels lau-sangiers, l’amenaça retòrica de lamort per amor, etc.) i els insereix enuna filosofia molt particular consis-tent a acceptar els propis límits i agaudir dels petits plaers de la vida,una mena de carpe diem personaldefinit per una expressió recurrenten la seva poesia: mener bonne vie.Aquesta «bona vida» es concreta enuna concepció més física de l’amor,basat en la reciprocitat –en la dispo-nibilitat i constància de la dona– i enla recerca d’una vida plàcida –unallar de foc per escalfar-se a l’hiverni bon menjar– sense complicacions,i si pot ser amb diversions i fastuo-sitat: a Qant je voi lou tans refroidier,per exemple, Muset contraposa laguerra, que considera absurda iferotge, a les justes i als tornejos,que veu com una sublimació lúdicai noble, i, a Ancontre le tens novel, s’hilloen les festes, l’esplendor i el luxede la cort. En general, les figuresfemenines de la seva poesia són tam-bé força especials: si bé el marc enquè se situen és el de les pastoure-lles o les reverdies, les dames hi solenaparèixer luxosament vestides itenen un aire màgic que les acostaa les fades (vegeu, per exemple, Sos-pris sui d’une amorette).

Tot plegat expressat en formescultes (de les vint-i-dues peces edita-des per Champion,divuit són cançonsi quatre lais-descorts) de les quals caldestacar l’originalitat prosòdica (mol-tes peces són úniques pel que fa al’esquema rítmic i mètric). El treballrealitzat en aquest sentit per Calla-han i Rosenberg és ingent i acuradís-sim. Per començar, ofereixen unabona introducció sobre l’obra deColin Muset, que tracta aspectestemàtics i lèxics, fa una descripciódetallada del contingut dels manus-crits, exposa els diversos argumentssobre l’autoria de determinats poe-

mes, repassa la tradició crítica, estu-dia minuciosament la llengua, etc. Amés, el llibre compta amb un capítoldedicat a la forma, amb la descripcióde les tècniques versificatòries i rít-miques que empra Colin Muset, i unaltre centrat en la música. Tots dossón apartats bàsics per entendre ellligam existent entre text i melodia,i van acompanyats de diversos apèn-dixs que recullen qüestions com l’es-tructura de les estrofes, les relacionsinterestròfiques de les cançons, elstimbres rítmics, els esquemes melò-dics i l’ambitus de les melodies. Si béel lector amb pocs coneixementsmusicals o poc avesat a la músicamedieval pot arribar a perdre’s, per-què les explicacions sovint són tandetallades i complexes que semblenadreçades exclusivament a musicò-legs, l’esforç de comprensió haurà val-gut la pena: el paper que té la melo-dia en la versificació i la mètrica ésimportantíssim, determinant, i ajudaa resoldre bona part de les dificultatsmètriques amb les quals havia topatBédier. Així, molts versos difícils sónorganitzats segons un altre esque-ma mètric, es rectifiquen determina-des divisions estròfiques,es corregei-xen errades en les variants,es resolendubtes lèxics i, fins i tot, l’estudi de lesmelodies conservades ajuda a enten-dre la versificació d’alguns poemes lamúsica dels quals s’ha perdut. De cadacomposició,Callahan i Rosenberg n’e-diten el text i la música (en els casosen què ens ha arribat), seguit d’unampli recull d’informació (manuscritbase, lliçons descartades, versificació,esquema melòdic, edicions existentsdel poema) que clouen dos apartatsmés extensos, l’un de remarquessobre el text (sovint versificatòries)i l’altre sobre la música.

En definitiva, dos llibres moltrecomanables, que recuperen l’obrade Colin Muset des de dues aproxi-macions diferents. El llibre de Caroc-ci és una bona visió general, amb unaintroducció concisa i una bibliogra-fia força completa, i hi destaca un

apartat final de notes als textos moltdidàctic en què els poemes s’expli-quen i es comenten vers a vers. Elde Champion és un excel·lent estu-di,molt detallat i aprofundit, que situala música en el lloc d’importànciaque realment li pertoca en la poesiatrobadoresca. Sense la música –obli-dada sovint pels filòlegs– la interpre-tació que puguem fer de qualsevolpoema trobadoresc serà terrible-ment parcial.

MARTA MARFANY

Introducción a la CodicologíaElisa Ruiz García

Madrid: Biblioteca del Libro,Fundación Germán SánchezRuipérez, 2002, 448pp.

Quan Elisa Ruiz va publicar el seuManual de Codicología el 1988, la man-ca d’obres propedèutiques sobre elllibre manuscrit en l’àmbit hispànicera total. L’èxit obtingut per l’obraen l’ambient universitari i erudit enjustificava sobradament una reedi-ció. El volum que aquí ressenyem,publicat l’any 2002, amb el títol Intro-ducción a la Codicología, és molt mésque una reedició. Es tracta d’un tre-ball més sintètic que l’anterior, ons’han repensat completament elscontinguts, i que es beneficia de lesnoves publicacions en la matèria i deles noves investigacions de l’auto-ra. Per això, tal i com s’indica a la«Nota de la autora», «el productoresultante no constituye en modoalguno una edición actualizada y

MOT SO RAZO

corregida respecto de la anterior,sino una versión de nuevo cuño».

El llibre consta d’onze capítols,amb una bibliografia al final de cadas-cun. En dedica sis (del 5 al 10) adetallar tots els elements del llibremanuscrit que s’han de tenir encompte per fer-ne l’anàlisi i la des-cripció. Abans d’entrar en matèria,però, el primer capítol ofereix unestat de la qüestió de la disciplina:exposa la problemàtica terminològi-ca de la codicologia, els antecedentshistòrics, la fundació (en el primerquart del segle XIX el bibliotecariFriedrich Adolph Abert la definí com«la ciència dels manuscrits consagra-da a l’estudi de la ‘forma externa iinterna’ d’aquests», separant d’aques-ta disciplina la diplomàtica, l’epigra-fia i la paleografia), i, finalment, lestendències que estan en boga en l’ac-tualitat, i que es poden resumir entres: la codicologia descriptiva ocodicografia, la codicologia quantita-tiva i la codicologia comparada. Calafegir, a més, la tendència, nascuda enels anys setanta, de l’escola dels«Annals» i un darrer corrent inspi-rat en models semiològics.

Al segon capítol, l’autora presen-ta els diferents suports que ha tin-gut l’escriptura al llarg de la història,des dels inicis de la civilització finsels nostres dies. Els classifica com amaterials durs (per exemple, pedrao bronze) o flexibles (papir, perga-mí, paper). Dels suports escripturalsflexibles en parla seguint un ordrecronològic i explica com s’elabora-ven, gràcies als seus coneixementstant d’història de l’escriptura comd’història de la cultura. A continua-ció, el tercer capítol relata com tre-ballava un copista a l’Edat Mitjana,quins estris utilitzava per escriure iesborrar, quins colors feia servir unil·luminador i com els obtenia, i ambquines condicions de treball duia aterme la seva feina.

Dedica el capítol quart a la mor-fologia librària: al llarg de la històriahan coexistit dues modalitats dife-

rents: la forma de rotlle (volumen) iel còdex (codex). Hi ha un petit apar-tat on parla del tipus librari mésremot, les tabletes de cera, i en unaltre apartat explica quan es donà elpas del rotlle al còdex i com amb-dues formes varen coexistir fins queel còdex s’implantà definitivament,ja que era més manejable, de mésfàcil transport,més apte per als usosescolàstics, etc.

Als capítols que van del cinquèal novè, l’autora s’endinsa ja de pleen els diferents elements que cons-titueixen un llibre manuscrit i que,per tant, s’han d’estudiar per fer-nel’anàlisi i la descripció: composició iconstrucció dels quaderns; signa-tures i reclams (que serveixen perordenar els quaderns); foliació i pagi-nació (és a dir, sistemes per orde-nar els folis), tipus de perforacióexistents, esquemes de pautat, tipo-logia de decoració, i també d’enqua-dernació, etc. Elisa Ruiz no deixapassar cap detall, per mínim quesigui, ja que, com ella mateixa afir-ma, el detall més mínim pot ser desumma importància i pot donarmoltes informacions d’interès res-pecte a l’època de datació delmanuscrit, l’escriptori d’origen, etc.A part de la minuciositat i claredatamb què explica cada element queconté o pot contenir un manuscrit,acompanya el text amb esquemes iil·lustracions dels diferents elements,la qual cosa encara fa el text mésclar i entenedor.

Il·lustrarem el que hem acabatd’exposar amb un parell d’exemples.Quan l’autora, en el capítol cinquè,parla de la composició dels quadernsi dels diferents tipus de quadernsegons el nombre de bifolis que con-tinguin, acompanya l’explicació ambun esquema de com s’ha de repre-sentar gràficament cada tipus de qua-dern diferent. Al capítol sisè, quanparla dels instruments i tipus de per-foració dels folis d’un manuscrit pertal de perfilar el pautat de la caixad’escriptura, dóna dotze esquemes

que representen dotze tipus de per-foracions, fetes amb diferents estris.

El capítol setè és també de graninterès, ja que Ruiz ens revela queles característiques materials delsmanuscrits estaven condicionadespel tipus de contingut del llibre ques’hi copiava i per la posició social deldestinatari. Després explica quinsfactors físics i mentals intervenen enl’acte de còpia i les diferents etapesd’aquest. Finalment, ens fa parar aatenció a quin tipus de dades espoden extreure del colofó d’unmanuscrit, en referència al copista,any de còpia, lloc, destinatari, etc.

Consagra el capítol vuitè a lapart artística dels manuscrits: ladecoració i la il·lustració. Explicaquins tipus d’elements decoratius s’hipoden trobar, ofereix una tipologiade les caplletres i esbossa una peti-ta cronologia dels manuscrits il·lumi-nats a la Península Ibèrica.

El capítol novè tracta de l’en-quadernació dels manuscrits, elsseus antecedents històrics i els tipusd’enquadernació existents (bizanti-na o occidental). Ofereix una des-cripció detallada de com eren lescobertes i com es fixaven, les dife-rents maneres com es podien cosirels plecs i els elements que servienper mantenir tancat el llibre. Totaixò ho acompanya de nombrosesil·lustracions.

El desè capítol el dedica a expli-car com es fa la descripció externai interna d’un llibre manuscrit. Ofe-reix diferents models de descripciói assenyala que les diverses tipolo-gies de descripció es fixaran més enuns aspectes en detriment d’altres,segons els interessos de cada inves-tigador. Al final d’aquest apartat, l’au-tora tracta de la catalogació dels fonsde manuscrits i lamenta la mancad’uns instruments de catalogacióapropiats en l’actualitat, i sobretoten l’àmbit hispànic, que facilitarien lafeina dels investigadors.

Finalment, dedica el darrer capí-tol a enumerar els diferents proce-

89

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

90

diments (tant manuals com mecà-nics) i tècniques de laboratori ambquè compta l’estudiós dels manus-crits actualment, i que faciliten enor-mement la seva recerca, ja que l’aju-den a aprofundir en detalls que asimple vista no es poden copsar. Perexemple, el diascopi permet l’estudide textos esborrats i de filigranes,perquè il·lumina intensament elpaper i permet obtenir-ne calcs; o latècnica de la betagrafia, basada en lallei d’absorció de les partícules ‚ perla matèria, en la qual normalment s’u-tilitza una fina làmina de pel·lícula decarboni 14 que s’introdueix entre lespàgines d’un llibre i permet exami-nar l’estructura del paper, els pun-tisons i els corondells, les filigranes,la composició de les tintes i els pas-satges corregits o esborrats.

Elisa Ruiz ens obsequia, doncs,amb una segona obra sobre el llibremanuscrit d’extraordinària utilitat,on demostra contínuament la sevavasta erudició, amb una presentaciói un estil com sempre clars i preci-sos. Aconsegueix fer entenedors peral lector (tant el novell o com el javersat a la disciplina) tots els ele-ments necessaris per comprendrecom es confegia un manuscrit i elsmodels a seguir per a la seva des-cripció. Proporciona, doncs, les einesimprescindibles per iniciar-se en l’es-tudi del llibre manuscrit i omple demanera magistral la llacuna que haviadetectat. Ja no podem dir que a l’àm-bit hispànic falti una obra que iniciïen aquesta matèria, sinó que tenimuna segona obra que sens dubte esconvertirà en text de referència pera la codicologia internacional, comja va esdevenir el seu Manual.

EVA IZQUIERDO

Libro y lectura en laPenínsula Ibérica yAmérica (siglos XIIIa XVIII)

ed.Antonio Castillo GómezSalamanca: Junta de Castilla yLeón, 2003, 318 pp.

L’any 1999, en un curs d’estiu a laUniversitat d’Alcalà dirigit per Anto-nio Castillo, es va començar a gestarun projecte que, després d’una llar-ga maduració, ha culminat en l’obraque tenim a les mans, integrada pernou estudis agermanats per un inte-rès comú: aportar noves reflexionsa la història de la lectura a l’EdatMitjana i l’Edat Moderna en el con-text iberoamericà.

Els temes d’estudi són diversos,com també les fonts de què se ser-veixen, com ara inventaris de béns,testimonis judicials, catàlegs d’impres-sors i llibreters, epistolaris, obres lite-ràries, representacions iconogràfi-ques, anotacions manuscrites delslectors en els impresos, etc. Elsinventaris notarials han estat moltexplotats, però solament documen-ten una col·lecció de llibres, no enproven la lectura. Com explica JoséAdriano de Freitas, a l’Edat Moder-na la possessió de llibres, veritablesobjectes de luxe pel seu elevat cost,era un signe d’exhibició de poder ide prestigi; la creació de fornidesbiblioteques era una inversió sociali econòmica sovint totalment des-vinculada de l’interès cultural. L’es-tudi de Freitas ho il·lustra amb uncas concret, el de la biblioteca delprimer marquès de Niça en el Por-

tugal de mitjans del s. XVII. L’episto-lari del marquès amb un correspon-sal que l’aconsella sobre l’adquisiciói la selecció de llibres demostra queposseir obres massa corrents oimpròpies del seu estatus social (comteologies, sermonaris, etc.) es consi-derava vergonyant. Malgrat la curio-sitat del marquès pels llibres, les car-tes revelen que no disposava delsconeixements ni del temps suficientper gaudir de la lectura; posseïa,doncs, una gran biblioteca morta.

L’empremta dels lectors en elsimpresos en forma d’anotacionsmanuscrites, a diferència dels catà-legs o dels inventaris, pot constituiruna prova de lectura i proporcionarinformació sobre els usos lectors, apart d’oferir dades sobre l’adquisi-ció de llibres i l’extracció social deles persones que accedien a la lec-tura. Segons l’estudi de Diego Nava-rro, les anotacions, que constituei-xen una font encara poc explotadamalgrat la seva gran riquesa, podencontenir dades alienes al contingutdel text (detalls relatius als posses-sors, signatures bibliotecàries, etc.) itraces de l’ús i de la lectura, quepoden apropar-nos al context imme-diat de la recepció d’una obra a tra-vés dels judicis valoratius, de lesremissions a altres lectures o de lescensures dels seus contemporanis.A tall d’il·lustració, l’estudi es com-pleta amb dinou làmines en què s’ob-serven perfectament les interven-cions dels lectors.

A banda de l’ampli ventall defonts de què disposem, existeixenaltres aspectes d’interès per a l’es-tudi de la cultura escrita, com el fun-cionament de la impremta manual.Els processos d’impressió, com ana-litza José Manuel Lucía, provocavenuna sèrie de transformacions tex-tuals que l’editor modern ha de tenirsempre presents. Per exemple, elcomponedor (anomenat mésmodernament caixista) podia reta-llar el text o inserir-hi addicions pertal d’ajustar-lo a la caixa d’escriptu-

MOT SO RAZO

Isabella Scoma, Libro de laguerra. Compendio castiglianodel “De re militari” di FlavioVegezio Renato, Messina: DiNicolò, 2004, 173 pp.

ra, i el corrector (o el mateix autor)podia introduir-hi petits canvis enqualsevol moment del procés d’im-pressió, sense que això impliqués ladestrucció dels plecs prèviamentimpresos, de manera que els exem-plars d’una mateixa edició sovint pre-senten divergències entre si.Tanma-teix, la legislació de la impremta, através de la institució del ConsejoReal, controlava que no es produïs-sin modificacions importants en eltext un cop s’havia concedit la llicèn-cia d’impressió.

Quan el llibre sortia de la prem-sa entrava a formar part de la xarxacomercial. Pedro J. Rueda n’analitzauna de les més importants, la queunia la Península Ibèrica i Amèrica, apartir de la investigació d’un granvolum de documentació mercantil,especialment els registres de les naus.L’estudi ofereix abundants dadesconcretes sobre els participants enel negoci, i el lector pot observar ladiversitat i l’evolució de l’oferta dellibres. El mercat del llibre no erapatrimoni exclusiu de llibreters imercaders; també hi participaven elsreligiosos per assortir els col·legis iconvents americans dels llibresnecessaris per a l’estudi i la devoció,i destinaven al convent els beneficisobtinguts. Els riscos de l’empresa noeren pas petits: les tempestes, la pira-teria i altres eventualitats posaven enperill la mercaderia, per això era fre-qüent l’enviament de la càrrega envaixells diferents per garantir l’arri-bada, almenys, d’una part.

Un cop estudiats els negociantsdel mercat del llibre, falta investigarl’altra cara de la moneda: els com-pradors de llibres, els més apassio-nats dels quals eren, sens dubte, elsbibliòfils. José Luis Gonzalo abordael tema de la bibliofília a l’Espanyadel s. XVI, articulada per primeravegada entorn d’un monarca, FelipII. Els amants dels llibres se serviende diversos recursos per aconseguirles obres desitjades a un preu eco-nòmic. En primer lloc, calia contro-

lar els punts de venda més baratsdel continent europeu, on buròcra-tes de la Corona i, posteriorment,reconeguts bibliòfils, vetllaven pelsinteressos del monarca ocultant laidentitat reial del destinatari dels lli-bres per tal d’obtenir-los a un costmenor. Una altra via important erenles almonedes en què es posaven ala venda els béns d’un difunt perliquidar-ne els deutes i cobrir lesdespeses de sepultura; si el finathavia estat bibliòfil, es podien adqui-rir llibres de gran valor.

Si hi ha un aspecte recurrent alllarg dels estudis del recull és la inci-dència de la censura ideològica entotes les circumstàncies que envol-ten l’univers del llibre. Carlos Alber-to González i Antonio Castillo hidediquen sengles articles, en quès’exposa, per exemple, la posició delscentres de poder davant de la crei-xent divulgació de la cultura escrita.Una de les mesures adoptades va serla creació d’un determinat cànon lli-bresc, custodiat institucionalment pelConsejo Real a través de les llicèn-cies d’impressió i per la Inquisició,un cop els llibres estaven en circula-ció. Hi havia lectures (sobre teolo-gia, lògica, dret, història, etc.) que esconsideraven correctes en funció delsexe, de la condició social i tambéde l’edat, mentre que altres llibres,com els devocionals, eren permesosa tothom. Les obres de ficció, encanvi, eren condemnades, si bé forenles menys perseguides efectivament,ja que el Sant Ofici concentrava elsseus esforços en la persecució dequalsevol indici d’heretgia. Tanma-teix, malgrat els esforços esmerçats,la censura inquisitorial estava man-cada de mitjans prou eficaços per fercomplir la norma, començant perevitar la corrupció dels seus propisministres.

L’anàlisi de la lectura en el marcd’un grup social determinat, com lesdones, confirma la gran incidènciaque la moral cristiana exercia en lapràctica lectora. Les dades propor-

cionades en l’estudi d’Isabel Becei-ro, extretes de l’examen de les escas-ses fonts documentals conservades,incloses les referències literàries iles representacions iconogràfiques,revelen una preponderància aclapa-radora dels llibres religiosos en elsinventaris de dones de qualsevolcondició social; solament les damesde la noblesa tenien accés a una cul-tura més àmplia, que incloïa la histò-ria, la poesia, els compendis mèdicsi també les narracions cavalleresques,per bé que aquestes sovint s’haviende llegir d’amagat.

Sense abandonar la moral i lacondició femenina, Elisa Ruiz propo-sa la revisió de la pretesa bibliofíliad’Isabel la Catòlica a partir de l’anà-lisi de diverses fonts documentalsconegudes i inèdites, algunes de lesquals publica en addenda. Segons lesconclusions de Ruiz, la reina compar-tia amb l’Església la concepció utili-tarista de la lectura, sempre subor-dinada a la moral, per això nomésvalorava els llibres com a instrumentper a la seva edificació personal o lainstrucció dels seus descendents enl’exercici del poder. Pel que fa a lesobres produïdes mitjançant el patro-cini reial, estaven al servei de la ide-ologia religiosa i política que voliainfondre en el seu poble. El valor ins-trumental que la reina atorgava als lli-bres es reflecteix també en les sevesdisposicions testamentàries, d’acordamb les quals aquests foren venutsper liquidar els deutes pendents.

El caràcter miscel·lani de l’obra,lluny de restar-li coherència, ofereixal lector la possibilitat d’endinsar-seen la història de la cultura escrita desd’enfocaments diversos, que perme-ten abastar una major diversitattemàtica. Un complet índex alfabè-tic facilita la consulta d’aquesta obraque aporta noves dades de natura-lesa sociològica, cultural i personalsobre l’univers del llibre, la seva pos-sessió i la seva lectura.

RAQUEL PARERA

91

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

92

Doctrina puerilRamon Llull

ed. Joan SantanachPalma: Patronat Ramon Llull(NEORL,7), 2005, CXII + 305 pp.

En el marc de la col·lecció Nova Edició de les Obres de Ramon Llull(NEORL), que pretén completar iactualitzar els vint-i-un volums de lesObres Originals de Ramon Llull (ORL),publicats a Palma entre 1906 i 1950,Joan Santanach ens ofereix aquestanova edició de la Doctrina pueril(1274-76) del beat mallorquí. Aques-ta edició ve a actualitzar les més anti-gues de Mateu Obrador (1906) i deGret Schib (1972). Partint, doncs,d’aquesta tradició anterior, alhoraque tenint en compte en la seva tas-ca les innovacions metodològiquesdels estudis lul·lians en els darrersanys (especialment la utilització dela rica tradició no catalana de la Doc-trina, com queda patent en l’aparatplurilingüe), Santanach ens ofereixl’edició crítica del text i l’acompanyad’una introducció dedicada al con-tingut, a l’ecdòtica i a analitzar deta-lladament tots els testimonis que sen’han conservat.

Ramon Llull (1232/35-1316) nova ser un escriptor en el sentitmodern de la paraula, sinó que pera ell la literatura, més que un fi, eraun mitjà per atènyer allò que real-ment li interessava: donar a conèi-xer la seva Art. L’Art lul·liana era unpeculiar sistema filosòfic de conei-xement basat en la lògica i orientata assolir un doble objectiu: per unabanda, el de convertir els infidels ala fe de Crist, i per una altra, el de

retornar els costums de la vida urba-na d’aquell segle XIII, caòtics icorromputs, a l’ordre del cristianis-me primitiu. La Doctrina pueril res-pon a aquesta voluntat del doctoril·luminat d’«adoctrinament i refor-ma moral de la seva pròpia societat»(p. XXXIV). Però malgrat ser un delsprimers llibres de Llull escrits des-prés de l’Art abreujada d’atrobar veri-tat (1271), el cert és que els elementsartístics d’aquest text són, en opinióde Joan Santanach, molt escassos.Plantejada d’acord amb la convenciódel pare que adoctrina el fill, l’obraesdevé un autèntic manual didàctici catequètic destinat a la formacióbàsica no només dels infants en par-ticular, sinó dels laics sense forma-ció en general i, si bé és cert quequasi no hi trobem qüestions relati-ves a l’Art, també ho és que la Doc-trina ofereix la possibilitat, en canvi,d’ésser llegida com un accessus adArtem, és a dir, com «una mena depas previ a l’estudi de l’Art, útil pertal d’adquirir unes bases mínimes iper familiaritzar-se amb alguns delsseus components» (p. XXXIX).Aquest caràcter introductori es faevident quan Llull la cita en obresposteriors: al Llibre d’Evast i Blaquer-na (1278-94), per exemple, la Doctri-na esdevé el llibre d’educació bàsicadel protagonista, i Natana, un copingressada al convent i feta abades-sa, en recomanarà la seva lectura ales monges més ignorants en matè-ria de fe cristiana.

La Doctrina s’estructura en unpròleg i cent capítols, dividits en deuparts. Les dues primeres parts estandedicades als catorze articles de lafe (caps. 1-12) i als deu manaments(caps. 13-22), «conceptes fonamen-tals que defineixen la fe catòlica» (p.XLI). La tercera part s’ocuparà delssagraments de l’Església (caps. 23-29), «igualment bàsics per a qualse-vol cristià que vulgui viure i morir alsi de l’Església» (p. XLI), i les tressegüents als dons de l’Esperit Sant(caps. 30-36), a les benaurances

(caps. 37-44) i als set goigs de la ver-ge Maria (caps. 45-51). La setenapart, dedicada a les virtuts (caps. 52-59), i la vuitena, que s’ocupa dels vicis(caps. 60-67), clourien aquesta pri-mera meitat de la Doctrina, directa-ment relacionada amb els valors dela catequesi.

A la segona meitat es diversificael contingut de l’obra. La novena part(caps. 68-72) és entesa per Santanach«com una mena de transició entre lapart de formació cristiana bàsica i laque versa sobre qüestions més gene-rals» (p. XLI). Llull parla en aquestanovena part de les lleis que regeixenles tres grans religions d’aquellmoment a la Mediterrània (la cristia-na, la jueva i la islàmica), i ho comple-menta amb la llei de natura i uncomentari sobre els gentils. La des-ena i última part de la Doctrina és unamena de calaix de sastre, on hi tro-bem des d’un repàs a les matèries uni-versitàries medievals (caps. 73-79),fins a uns capítols dedicats a les figu-res del príncep,els clergues, la religió,les diferents formes de vida i la con-versió dels infidels (caps. 80-83), l’ora-ció (cap. 84), les potències de l’ànima(cap. 85), la vida i la mort corporals(caps. 86-88),etc. Els dos darrers capí-tols resulten especialment interes-sants: el capítol 99 tracta de l’infern, iel 100,de la glòria del paradís. Santa-nach subratlla el paral·lelisme d’aquestfinal de la segona meitat de la Doctri-na amb aquells capítols dedicats alsvicis i les virtuts que hem dit que tan-caven la primera. «Aquesta coincidèn-cia no només evidencia la unitat es-tructural de les dues parts de l’obra[…] sinó que, a més, afavoreix unimpacte més efectiu sobre la imagi-nació del lector dels dos possiblesdestins de la seva ànima» (p. XLIII).

Les característiques de la Doctri-na i la claredat amb què fou escritavan afavorir que gaudís en els anyssuccessius a la seva redacció d’unaàmplia circulació, tant en català comen altres llengües (occità, francès, lla-tí i posteriorment castellà). El volum

MOT SO RAZO

de Santanach, rigorós alhora quemanejable, ofereix la millor aproxi-mació a aquesta obra lul·liana fetafins ara. En definitiva, una nova apor-tació de les NEORL a la redesco-berta i dignificació de la nostra anti-ga literatura.

DANIEL GENÍS

La ciència en lahistòria dels PaïsosCatalans.I. Dels àrabs alrenaixementdirs. Joan Vernet iRamon Parés

València: Universitat deValència i Institut d’EstudisCatalans, 2004, 629 pp.

Aquest és el primer llibre d’una sèrieque s’ha de completar amb dosvolums més de propera publicació:Del naixement de la ciència modernaa la il·lustració i De la industrialitza-ció a l’època actual. El volum es divi-deix en dues seccions. La primera(«Les remors àrabs a la Catalunyacomtal», pp. 21-236) es dedica bàsi-cament a la ciència a l’alta Edat Mit-jana i consta d’una introducció i decinc capítols. La segona («Els tempsde les universitats i l’escolàstica», pp.237-596), molt més extensa, se cen-tra en la baixa Edat Mitjana i cons-ta de la corresponent introducció id’onze capítols.

La introducció de la primera sec-ció, a càrrec de J.Vernet i J. Samsó i

titulada «El petit renaixement delscomtats catalans de l’època carolín-gia» (pp. 31-43), és un breu recorda-tori del naixement de la historiogra-fia científica catalana a partir del’obra de Josep M. Millàs i Vallicrosa.El primer capítol, «La ciència àrab alsud de Catalunya» de M. Forcada(pp. 45-74), es dedica a repassar elcontext històric científic en què s’en-quadra l’obra, amb especial atencióa la filosofia, a la medicina i a les cièn-cies exactes. El segon capítol és deR. M. Comes, «Ambient intel·lectuala la Catalunya dels segles X i XI. Elsmonestirs i les seves biblioteques»(pp. 75-114), i estudia les fonts d’ar-xiu, els manuscrits conservats i comes va mantenir la cultura llatina a lesseus episcopals i als monestirs (bàsi-cament a Ripoll, a Sant Cugat, a San-ta Maria de Montserrat i a Sant Perede Rodes). El capítol tercer, a càrrecde J. Samsó, «Els inicis de la intro-ducció de la ciència àrab a Europa através de Catalunya» (pp. 115-159)gira al voltant de la influència de laciència àrab en la catalana, sobre-tot en astronomia, en la confecciód’astrolabis i en l’obra de Gerbert,des de finals del segle X i fins a lasegona meitat del XIII, quan Catalu-nya va ser la porta d’entrada a Euro-pa d’aquesta tradició, tant per lesambaixades del califat com d’algunestaifes (per bé que el nombre de tex-tos conservats és extremadamentreduït). D. A. King dedica el quartcapítol, «Astrolabis de la Catalunyamedieval» (pp. 161-204) exclusiva-ment a l’anàlisi, a la descripció i ala història dels cinc astrolabis cata-lans conservats. I, finalment, el capí-tol cinquè, «Tecnologia agrícola ipreindustrial a la societat catalanade l’època comtal» (pp. 205-235),de M. Viladrich, estudia la tecnolo-gia agrícola i industrial de l’època:relacions senyorials, molins (farinersi de roda horitzontal), tècniqueshidràuliques, mineria (ferro i bron-ze) i ceràmica (els tallers i les tèc-niques principals).

La introducció de la segona sec-ció, de J. Vernet i J. Samsó, es titula«La ciència i la tècnica als PaïsosCatalans durant la baixa edat mitja-na» (pp. 251-267) i aprofundeix enl’assimilació de la ciència i de la tec-nologia islàmiques. Assenyala elscanvis més significatius que es donendurant la baixa Edat Mitjana: el nai-xement de les universitats catalanes,la medicina catalana, el naixementdel català com a llengua de ciènciai, en definitiva, el moment de pleni-tud que es va donar al XIV en astro-nomia, en alquímia i en cartografia.El capítol primer, «El procés de latransmissió científica al nord-est dela península Ibèrica al segle XII: elstextos llatins», de J. Samsó (pp. 269-296), descriu la recepció dels prin-cipals corrents científics de l’èpocai de les traduccions astrològiques,astronòmiques i matemàtiques mésimportants. El capítol segon, tam-bé a càrrec de J. Samsó, «Traduc-cions i obres científiques originalselaborades en medis jueus. El des-envolupament de l’hebreu com allengua científica. La seva projeccióal Llenguadoc i a la Provença» (pp.297-325), estudia l’àmbit científichebreu tant des del punt de vistasocial com del lingüístic. Dos autorsmereixen una atenció especial: elpolifacètic Abraham Bar Hiyya i l’o-bra hebrea d’Abraham Ben cEzra.Al capítol tercer, «L’ús del català enels textos científics durant la baixaedat mitjana i el primer renaixe-ment» (pp. 327-361), L. Cifuentes fauna panoràmica de la naixent cièn-cia catalana: disciplines, traduccionsi originals. M. R. McVaugh recorreesquemàticament la medicina delmoment al capítol quart, «La medi-cina i els metges a l’edat mitjana»(pp. 363-370). El capítol cinquè, «Lesuniversitats» (pp. 371-402), de J.Arrizabalaga, estudia els principalscentres universitaris (Lleida, Perpin-yà, Osca, Barcelona, Saragossa, Pal-ma i València des del XIV al XVI), lesseves facultats, les seves produccions

93

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

94

més destacades i l’activitat d’algunsmetges catalans arreu d’Europa. Alcapítol sisè, «La ciència a l’obra deRamon Llull» (pp. 403-442), L. Badiadescriu l’Art general, el rerefonsdoctrinal del mallorquí i la difusióde la seva obra. «Arnau de Vilano-va» (pp. 443-453) constitueix el capí-tol setè, on M. R. McVaugh esbos-sa una breu nota biogràfica sobreArnau amb alguna referència a l’o-bra. El capítol vuitè, de M. Pereira,«Per una història de l’alquímia a laCatalunya medieval» (pp. 455-482)estudia l’apogeu de les obres alquí-miques falsament atribuïdes a Llullo a Arnau al XV i la reacció que vaprovocar aquest fet a nivell eclesiàs-tic. Al capítol novè, «L’activitat astro-nòmica a l’època del rei Pere (segleXIV)» (483-514), J. Chabàs contex-tualitza i analitza algunes de lesobres més destacades durant elsregnats de Pere el Cerimoniós i deMartí l’Humà: les Taules de Barcelo-na, les Taules de Jacob Ben DavidBonjorn i l’obra de Bertomeu deTresbéns. El capítol desè, a càrrecde M. Comes, «La cartografia aMallorca i a Barcelona» (pp. 515-573), parteix de la nàutica i de lageografia per tal de descriure la car-tografia del moment (demandasocial, tallers, la cartografia mallor-quina a Itàlia i a França i les cartescartogràfiques més importants). I,finalment, al capítol onzè «Tecnolo-gia hidràulica agrícola i preindustrialde la societat andalusina a l’àrea delsPaïsos Catalans» (pp. 575-595) M.Viladrich estudia la tecnologia agrí-cola i industrial de l’època: qanats,assentaments, tècniques de cons-trucció, l’assut i la sínia.

Com es pot veure, els aspectesque toca són variats i de gran abast.De tota manera, s’observa algunaincoherència en l’atenció dedicadaa alguns temes. Per exemple, esdediquen unes poques pàgines for-ça superficials a Arnau de Vilano-va, segurament una figura cabdal desde diversos punts de vista, mentre

que, als astrolabis, s’hi dediquenpràcticament dos articles. Una aten-ció potser excessiva tenint encompte la finalitat de l’obra. En defi-nitiva, però, el volum assoleix l’ob-jectiu d’oferir un recorregut amplidel desenvolupament científic i tec-nològic de la Corona d’Aragómedieval, útil tant per a especialis-tes com per a curiosos.

XAVIER BONILLO

Llibres, mestres isermons: antologiade textosFrancesc Eiximenis

ed. David Guixeras i Xavier RenedoBarcelona: Barcino (BibliotecaBarcino, 2), 2005, 267 pp.

Martí de Riquer ja denunciava, qua-ranta anys enrere, que l’obra delmenoret gironí Francesc Eiximenis(1330?-1409) romania en la sevaimmensa majoria inèdita moderna-ment i, per tant, inaccessible al lec-tor, la qual cosa constituïa una lla-cuna imperdonable en l’estudi de lanostra literatura medieval. Malgratalgunes valuoses aportacions durantels últims vint anys, però, són moltsencara els estudiosos que avuireclamen edicions modernes serio-ses de les obres d’Eiximenis perpoder-lo estudiar amb major rigor.No obstant aquesta queixa, la pro-lixitat del franciscà i la dificultat quecomporta moltes vegades contras-tar gran nombre de testimonis, ha

fet que avui en dia aquesta tasca,la de lliurar al coneixement generalles seves obres en edicions moder-nes, sigui encara incompleta. Aixídoncs, cal celebrar doblement l’a-parició d’aquesta antologia de tex-tos eiximenians: primer, pel que téde desgreuge envers el propi meno-ret, i segon, per la cura que n’hantingut els professors Xavier Rene-do i David Guixeras.

Es tracta, però, d’una antologiaamb omissions inevitables. Pensemque només els quatre llibres queEiximenis va arribar a escriure delCrestià, això és, el Primer (1381), elSegon (1383), el Terç (1384) i el Dot-zè (1387), ja contenen 2.587 capí-tols, en els quals tracta un ventallgens menyspreable de temàtiques:des de moral, astrologia i políticafins a urbanisme, higiene i medicina.A aquests, encara cal sumar-hi elscapítols corresponents a les sevesaltres obres: el Llibre dels àngels(1392), el Llibre de les dones (1396),la Vita Christi (1403) i l’Ars praedican-di populo, amb un altre bon grapatde temes: angeologia, cosmètica,cristologia, l’art de la memòria, etc.És perfectament comprensible,doncs, que en comptes d’una anto-logia general de tota l’obra eixime-niana, els autors hagin preferit ce-nyir-se només a aquells episodis quetenen a veure amb un tema en con-cret i confegir una antologia temà-tica, centrada en un sol dels aspec-tes de la seva obrada: «les idees delmenoret gironí sobre l’educació i lacultura» (p. 7).

Malgrat que només una obrad’Eiximenis, l’Ars praedicandi populo,pot considerar-se plenament untractat pedagògic, al llarg de tot elseu corpus en català hi ha multitudd’ocasions per llegir les seves obser-vacions a propòsit de l’educació(dels fills, de les dones, dels prínceps,etc.). Amb la intenció d’ordenar totsaquests materials i ser el més clarpossible en l’exposició de cada cas,els autors han decidit dividir la selec-

MOT SO RAZO

ció en quatre parts, que es compo-nen, al seu torn, d’un estudi intro-ductori i dels textos corresponents:en la primera part (pp. 13-66), estracta del pecat original, que com-portà la pèrdua del do de ciència ila caiguda en la nafra d’ignorància,que féu «l’hom així com a taula rasaen què res no ha pintat ne escrit»(p. 20). Per combatre aquesta igno-rància, el franciscà proposa omplirde continguts cristians i escolàsticsla «taula rasa», és a dir, proposa vèn-cer aquesta ignorància a partir, peruna banda, de l’oració, que ens acos-tarà a la il·luminació divina per viade gràcia, i a partir, per una altra ban-da, dels «sistemes pedagògics clàs-sics, vinculats a les escoles i a lesesglésies, als mestres i als predica-dors, als llibres i a la disciplina» (p.21). Eiximenis assumeix en la sevaobra les tesis mantingudes pels fran-ciscans i defensa que és només enla ciutat, on hi ha «més hòmenscients e més llibres e més sermonse més lliçons e més bons exemplesde moltes bones persones» (p. 22),que és possible dur a terme aquestprojecte pedagògic.

Els principis que havien de regiren l’educació dels fills i de les fillesés la temàtica dominant en la sego-na part de l’antologia (pp. 67-142).Eiximenis distingia clarament l’edu-cació que calia dispensar als noisd’aquella que calia donar a les noies:«Els homes calia preparar-los perguanyar-se la vida fora de casa tre-ballant, negociant o governant; lesdones, en canvi, havien de ser edu-cades per governar la casa i per sor-tir ben poc del clos familiar» (p. 86).Eiximenis, que defensava la superio-ritat moral i intel·lectual de l’ho-me enfront de la dona, demostraamb les seves opinions que pertanya un món dominat per un fortcorrent antifeminista, en el qualaquesta situació de «segregació degèneres» en l’àmbit de l’educacióera perfectament normal. No éscasualitat que un dels màxims conei-

xedors d’Eiximenis a la Castella delsegle XV fos precisament AlfonsoMartínez de Toledo (1398-1468), elmisogin Arxiprest de Talavera.

El pla d’estudis i de lectures queEiximenis proposava per a la socie-tat del seu temps, ocupa la tercerapart de l’antologia (pp. 143-208).Eiximenis, en la seva obra, prova dedonar resposta a les necessitats edu-catives d’una societat que, d’ençà elsegle XII, havia experimentat canvisimportants: d’una cultura segresta-da en els monestirs i en les cortsdels reis, s’havia passat a una certademocratització del saber que haviatingut com a centre difusor les ciu-tats i com a resultat més notable elnaixement d’una nova classe: la bur-gesia. Així doncs, a banda dels prín-ceps i de la classe noble, també caliaajustar el programa educatiu a aquestnou grup de ciutadans, les ànsies desaber dels quals els podien menar, sino se’ls orientava correctament, aerrors ben perillosos. «Al marge delsllibres morals i religiosos, el currícu-lum escolar incloïa pràcticament totel trivi i el quadrivi» (p. 148), espe-cialment gramàtica, és a dir, l’estudidel llatí, que feia possible «parlar amblos estranys dins llur terra e fora d’a-quella» (p. 150). Ens sorprèn Eixime-nis quan defensa que els criats i lesdones també havien d’aprendre a lle-gir i escriure, posició que en termi-nologia d’avui podríem titllar de ben«progressista».

La quarta i última part de l’an-tologia (pp. 209-244) està dedicadaa parlar de la figura del mestre i elrègim pedagògic que es respirava enles aules medievals. La importànciade l’oralitat, de l’explicació en veualta de la lliçó a classe per part delmestre, es fa molt més entenedorasi recordem aquell passatge de santJeroni que diu que «molt mills saphom ço que ha après per oïda e perinformació vocal d’altre que no çoque ha llegit ne estudiat per simateix» (p. 212). Una petita perlaclou el llibre: l’apartat dedicat a l’eu-

trapèlia, terme exposat per Aristò-til en la seva Política i pres per Eixi-menis per a referir-se a la convenièn-cia del joc, del solaç honest, enl’educació. Segons la medicinamedieval, la tristesa, originada devegades per un excés d’esforçintel·lectual, podia conduir a la malal-tia. Per evitar-ho, calia trobar «unpunt dolç entre el treball i la diver-sió» (p. 218). D’aquí que Eiximenisrecomanés un seguit d’activitats comara passejar, cavalcar, caçar, fer esgri-ma, practicar gimnàstica, etc. Ara bé,amb moderació, cum grano salis. L’an-tologia queda completada per unglossari (pp. 253-265) que ha d’aju-dar el lector poc acostumat a llegiren català medieval, i que és un boncomplement a les notes a peu depàgina que hi ha en els textos.

En definitiva, el llibre de Guixe-ras i Renedo afronta amb profundi-tat i erudició, alhora que es fa per-fectament entenedor per a tothom,als lectors especialitzats i als que noho són, un dels temes cabdals de laprosa eiximeniana. L’antologia, doncs,acompleix sobradament el que esproposa: donar una imatge comple-ta de les idees d’Eiximenis sobre l’e-ducació i la cultura de la Catalunyabaixmedieval i fer-ho de maneraamena i divertida, tal i com el meno-ret gironí es mereixia.

DANIEL GENÍS

95

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

Ramon Llull, Raimundi LulliOpera Latina, 30,97-100:Cypro,Alleas in Cilicia deque transma-rinis veniente annis MCCCI-MCCCII compilata, ed. JaumeMedina, Turnhout: Brepols,2005. XLI + 244 pp. (CCCM).

Arnau de Vilanova, Translatiolibri Albuzale de medicinis sim-plicibus, ed. J. Martínez Gáz-quez, M.R.Mc Vaugh,A. Labar-ta, L. Cifuentes, D. Jacquart,Barcelona: Fundació Nogue-ra - Universitat de Barcelona,2004, 625 pp. (AVOMO, 17).

96

Kingship andPropaganda. RoyalEloquence and theCrown of Aragon c. 1200-1450Suzanne F. Cawsey

Oxford: Claredon Press, 2002,198 pp.

A partir de la rica documentacióreial, aquest volum vol contribuir al’estudi de la cultura política medie-val europea. L’àmbit específic d’a-questa monografia és la descripciói l’anàlisi de l’eloqüència reial a par-tir dels discursos polítics conservatsdels monarques catalans en el seucontext educatiu i retòric i inten-tant de reflectir la major subjectivi-tat d’aquesta documentació en com-paració a la conservada en àmbitespanyol.

El primer capítol analitza les tresimatges simbòliques que represen-taven en aquell moment els monar-ques de la Corona d’Aragó: el reicom a líder espiritual (a partir de lesconquestes de Mallorca,València iMúrcia), el rei com a líder militar (apartir de les conquestes de Sicília ide Sardenya) i el rei com a guia delseu poble (paradoxalment a partirdels endèmics problemes delsmonarques amb les corts), on es dis-tingeix entre la seva funció com apolític i com a senyor feudal.

L’estudi de la formació retòricadels monarques centra el segoncapítol. L’autora assenyala les difi-cultats per arribar a alguna conclu-sió ajustada. Tot i així, sosté que unmodel hipotètic d’aprenentatge de

l’eloqüència reial fora el que ofereixRamon Llull al quart llibre del Llibrede meravelles: un model basat en lesqüestions i en el valor cognoscitiudels exemples i semblances. L’auto-ra creu, sense aportar cap argument,que la recreació lul·liana reprodueixels modes d’aprenentatge de la cortmallorquina. A continuació afegeix,també sense cap mena de justifica-ció, que aquest model lul·lià recor-da el que proposava Quintilià a laInstitutio oratoria. En canvi, el puntde referència per a Jaume II hauriaestat el Tresor de Brunetto Latini.Finalment, per a Pere el Cerimoniósi Martí I parla d’algunes obres pre-sents a la biblioteca reial, com lesSententiae de Pere Llombard i elsomnipresents flores sanctorum,reculls de miracles de la Verge,comentaris de la Bíblia i col·leccionsde sermons, entre d’altres. A partird’aquesta anàlisi, Cawsey asseguraque els monarques catalans conei-xien l’ars arengandi, l’ars dictaminis ila preceptiva clàssica, i que hi basa-ven els discursos per satisfer lesseves necessitats polítiques.

Al capítol tercer, l’autora es pro-posa estudiar la confecció i l’autoriadels discursos. La seva anàlisi es limi-ta a una lectura superficial de totsels discursos reials, i conclou, aixòno obstant, que l’apogeu del gène-re arriba amb Pere el Cerimoniós.El rerefons religiós dels sermonsocupa el quart capítol; és a dir, larecapitulació i l’anàlisi de les citesbíbliques de Pere el Catòlic, Jaume Ii Pere el Gran. Al capítol cinquè,estudia aquest mateix context en elssermons de Pere el Cerimoniós idels seus fills Joan I i Martí I. Els trescapítols finals intenten reconstruirel context d’aquest sermons a par-tir de les cròniques: la relació entrela propaganda i el poder reial i ladimensió social dels sermons (la sevalitúrgia i la seva recepció). En aquestmoment, Cawsey arriba a la conclu-sió que els sermons reials, en gene-ral, tenien la finalitat d’imposar els

criteris del rei i consolidar i justifi-car la seva política. El llibre es clouamb un apèndix que conté el llistatde tots els discursos dels reis de laCorona d’Aragó.

Com hem anat detallant, el tre-ball, tot i que es proposa un campd’estudi interessantíssim i podriacomptar amb uns materials moltrics, sovint no acaba d’aprofundir enla matèria i arriba a conclusions pre-cipitades. L’estudi dels sermons polí-tics dels reis d’Aragó promet unesperspectives amplíssimes per alconeixement de la cultura literària,religiosa i jurídics de les cortsmedievals catalanes, en el benentèsque hom disposi dels mitjansescaients i es plantegi les preguntesque fan al cas. Malauradament el lli-bre de Cawsey no acaba de fer niuna cosa ni l’altra i en molt casosens deixa amb el dubte de si no hau-ria calgut anar una mica més a fonsabans de treure conclusions preci-pitades. El paradigma d’aquestamanera de treballar és la notasegüent en referència al coneixe-ment bíblic de Martí I: «Although hisquotations, and those of his son,Martín I, rarely accord exactly withthe Vulgate, as I have shown, it mightbe that the version of the Biblewhich they used had errors in theLatin and sometimes differed fromthe Vulgate text» (p. 100, n. 79). Ladocumentació bibliogràfica requeri-ria un esforç més gran d’exhaustivi-tat i sobretot d’actualització. Lesobres de referència són massasovint del segle passat o de l’altre(per aquesta raó l’autora no té notí-cia que la crònica de Boades no ésmedieval) i demostren un coneixe-ment més detallat de la bibliografiaespanyola que la catalana (al capítolsegon és molt més completa la des-cripció de la formació de Sancho IVi la d’Alfonso X que la de qualse-vol dels reis aragonesos).

Així doncs, tot i que el treball deCawsey prepara el terreny per a unestudi de la imatge que projecten els

MOT SO RAZO

reis esmentats i la intencionalitat dela seva oratòria, defuig abordar pro-blemes com ara l’autoria i les moti-vacions dels sermons.Tampoc no s’a-tura en el context històric de cadasermó ni ha considerat les diferèn-cies radicals de personalitat i con-junturals que presenten figures comla de Jaume I o la de Pere el Ceri-moniós. I, finalment, ha menystingutla preciosa informació que donen lescròniques, sobretot pensant quepodia haver analitzat la construcciódels reis com a personatges i la pro-jecció i la justificació de la seva polí-tica a partir de testimonis tan rics itan diversos com l’autobiografia deJaume I, la visió de Desclot de Pereel Gran, la visió d’un soldat de lamonarquia a partir de la crònica deMuntaner o la visió del difícil regnatde Pere el Cerimoniós.

XAVIER BONILLO

Le prieuré deCatalogne,le couvent deRhodes et lacouronne d’Aragon (1415-1447)Pierre Bonneaud

Millau: ConservatoireTemplier-Hospitalier deLarzac, 2004, 439 pp.

Un dels temes d’història medie-val més ben estudiats de la Coronad’Aragó és el dels ordes militars,sobretot pel que fa a l’orde de SantJoan de Jerusalem. Val a dir que ésun fet estrany que comptem ambabundant bibliografia d’un temad’historiografia medieval i, a més, denotable qualitat. Són clàssics elsestudis de Miret i Sans, amb Lescases de templers i hospitalers enCatalunya, editat el 1910, com a mésdestacat, i també les obres de la his-toriadora aragonesa María LuisaLedesma i del britànic Anthony Lut-trell. La continuació va venir ambels estudis de Maria Bonet sobre laCastellania d’Amposta a partir de ladècada de 1990, mentre que l’anà-lisi del Priorat de Catalunya queda-va una mica orfe. Per sort aracomptem amb una referènciaimprescindible sobre aquesta insti-tució a càrrec de Pierre Bonneaud,doctor per l’École des Hautes Étu-des en Sciences Sociales de París,que ha confeccionat un estudi moltcomplet en el volum que aquí res-senyem, on analitza la funció de l’or-de de l’Hospital a la Corona d’Ara-gó, la relació que tenia amb la

monarquia, la influència que exerci-ren els hospitalers catalans a Rodes,i altres aspectes de la història del’orde, a través d’un exhaustiu catà-leg de fonts documentals recopila-des a diferents arxius que li donenuna gran solidesa.

El llibre, editat pel Conservatoi-re Templier-Hospitalier de Larzac, esdivideix en quatre parts, la primerade les quals repassa què era el Prio-rat de Catalunya, com funcionaval’orde de l’Hospital en general, i acasa nostra en particular, com vivienels seus membres, quins privilegistenien i com afectà la crisi del segleXV a aquesta institució en terrescatalanes. Esment especial es dedi-ca al finançament i les rendes queobtenien les comandes, les unitatsd’explotació de l’orde, dirigides cadauna per un frare hospitaler anome-nat comanador.

La segona part tracta de les rela-cions que es van establir entre la seucentral de l’orde, anomenada Con-vent i instal·lada a Rodes, i el Prioratde Catalunya, a partir de l’arribadaal mestratge de l’aragonès Juan Fer-nández de Heredia. En aquestmoment, a finals del segle XIV, elpoder catalanoaragonès a Rodesaugmentà considerablement, cosaque va intensificar el comerç i sobre-tot va permetre que l’illa fos unabase per al comerç oriental. Lainfluència cataloaragonesa sobre l’or-de va augmentar encara més amb elmestre Antoni de Fluvià, que es vaenvoltar de consellers catalans. Sotael seu mestratge, entre 1421 i 1437,Rodes es convertí en un punt claudel comerç oriental catalanoarago-nès i, a canvi, les esquadres militarsd’Aragó foren una arma de primeramagnitud en mans dels hospitalers.Per altra banda, Fluvià es va dedicara fortificar (i a embellir) Rodes, coma conseqüència de la creixent pres-sió islàmica: d’aquesta manera lainfluència catalana també es nota enl’arquitectura militar i particularmenta la decoració heràldica.

97

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

LÍRICA MEDIEVAL

As Cantigas de Loor de SantaMaría (edición e comentario),ed. E. Fidalgo, Santiago deCompostela: Centro RamónPiñeiro para a Investigación enHumanidades - Xunta de Gali-cia, 2004, 432 pp.

Antoni Rossell, Literatura imúsica a l’edat mitjana: lírica,Barcelona: DINSIC, 2004.

Jordi de Sant Jordi, Poesies, ed.Aniello Fratta.Barcelona:Bar-cino,2005,260 pp. (Els NostresClàssics, B, 26).

O Cancioneiro da Ajuda cen anosdespois.Actas do Congreso reali-zado pola Dirección Xeral de Pro-moción Cultural en Santiago deCompostela e na Illa de SanSimón os días 25-28 de maio de2004,Santiago de Compostela:Xunta de Galicia, 2004.

Il falconiere del re.Atti della gior-nata di studio dedicata ad AusiàsMarch, ed. Patrizio Rigobon,Carlos Romero Muñoz,Venè-cia: Università Ca’ Foscari,2004, 92 pp.

98

En aquest apartat, l’autor tambéestudia el paper que tenia el Con-vent,o seu central de l’orde a Rodes,sobre les comandes catalanes: ator-gament de comandes, control delsimpostos, etc., amb una atenció espe-cial al cursus honorem o carrera quehavia de fer tot frare hospitaler perobtenir una comanda i les rendesque l’acompanyaven. L’orde no esca-pà al fenomen dels comendataris, ésa dir, comanadors que no residien enla seva comanda i només en cobra-ven les rendes i que es dedicaven aaltres oficis que no pas vetllar pelbon funcionament de la comandaque els havien encarregat.

Aquests comendataris normal-ment només anaven un cop a lacomanda, per rebre’n possessió.Alguns tenien càrrecs al costat delrei i aquest aprofitava el bon ser-vei que li prestaven els frares hospi-talers, per la seva doble vessantd’homes d’armes i també d’homescapaços de fer tasques administra-tives i diplomàtiques. El rei Alfonsel Magnànim s’adonà plenament d’a-questa funció i tingué molts conse-llers hospitalers. Aquest és el temaque ocupa la tercera part del llibre,on Bonneaud també analitza els con-flictes que tenien el rei i l’orde ambmotiu de les missions reials enco-manades a aquests frares, que l’or-de considerava abusives. Ara bé,davant la pressió islàmica sobreRodes, l’orde va haver de claudicarsovint per no enfrontar-se amb undels seus màxims valedors a la Medi-terrània oriental.

Finalment, aquest volum comp-ta amb uns annexos molt interes-sants, sobretot el primer, amb unaexhaustiva nota biogràfica de tots elsfrares del Priorat de Catalunya actiusentre 1400 i 1450. No cal dir que ésuna font d’informació històrica deprimera magnitud que, completadaamb l’índex onomàstic, permetreconstruir la biografia de totsaquests membres i d’estudiar la sevafunció dins l’orde o al costat del rei.

Es tracta d’un document utilíssim perals estudis històrics, que sovint pro-porciona també informació sobre elsllinatges dels hospitalers. En totaltenim unes 130 referències de per-sonatges: alguns de poc rellevantso poc documentats, però d’altresque tingueren gran pes i que tenenun corpus documental considerableal darrera, com els priors, el mes-tre Antoni de Fluvià o alguns conse-llers directes del Magnànim.Totes lesfonts documentals estan anotades,com a resultat d’una feina d’arxiuàmplia i sistemàtica.

Així doncs, l’obra de Pierre Bon-neaud és de referència obligada pera l’historiador de l’orde de l’Hospi-tal, però el seu interès no es limitaal funcionament de l’orde de l’Hos-pital, sinó que també representa unaaproximació molt útil a la història del’apassionant segle XV català.

ENRIC BASSEGODA PINEDA

Los monjesde la guerraDesmond Seward

Barcelona: Edhasa, 2004,576 pp.

El 1972 l’historiador britànic Des-mond Seward publicava The monksof war, un estudi de tots els ordesmilitars medievals, amb la particula-ritat que no s’aturava a la fi del mónmedieval, que fou l’època d’esplen-dor d’aquests ordes, sinó que la his-tòria abraça des dels orígens fins al’actualitat o la seva desaparició.Però no ha estat fins el 2004 quan

ha aparegut una traducció al caste-llà, a càrrec de Sergio Bulat, editadaper Edhasa.

L’obra fa un repàs de tots elsordes militars, amb una introducciógeneral sobre què vol dir «monjode la guerra», què va motivar la cre-ació d’aquests ordes i quines erenles seves funcions i atribucions. Ésevident que el paper de les croadesi sobretot de l’establiment delsestats llatins a Terra Santa fou undels motors principals per crearordes militars, almenys els mésfamosos: templers i hospitalers. Ladesaparició traumàtica, i en certamanera carregada de misteri, delsprimers ha fet que el tema delsordes militars hagi estat un dels mésestudiats en la història medieval. Enconcret els templers han acaparatgran atenció, sobretot l’últim perí-ode d’aquests, comandats per Jac-ques de Molay. Els hospitalers, però,també han despertat força l’interèsdels historiadors per l’enorme vita-litat que tingueren al llarg delssegles. L’exili els va portar d’illa enilla: de Terra Santa a Rodes, desprésa Malta. Va ser en aquesta darrerailla on acabaren prenent el nom ambel qual es coneixen actualment: cava-llers de l’orde de Malta, malgrat queNapoleó els en va expulsar i que,després del Congrés de Viena quanla Gran Bretanya s’adjudicà l’illa, elseu retorn va resultar impossible.Tot i aquest cúmul de vicissituds,l’orde ha sobreviscut amb una vita-litat insospitada, finalment trasllada-da a Roma.

Ara bé,Terra Santa no fou l’únicàmbit on es crearen ordes militars:l’expansió germànica per Europaoriental i el Bàltic va motivar la cre-ació de l’orde teutònic, els monjosdel qual també van tenir un estatpropi durant l’Edat Mitjana i forenels constructors de la ciutat deKöningsberg. Es tracta de l’actualKaliningrad russa, on sota la pressióde la russificació tot el patrimonimedieval teutònic està desaparei-

MOT SO RAZO

xent. La Península Ibèrica tambédonà quatre ordes militars que aju-daren als diferents regnes en lareconquesta dels territoris de mansdels musulmans. Aquests ordesforen els d’Alcàntara, Santiago iCalatrava al regne de Castella i l’or-de de Montesa a Aragó. Els reis his-pànics es van aprofitar d’aquestsordes: en un primer moment coma repobladors dels nous territoris,després per a tasques militars i polí-tiques i més endavant com unesorganitzacions que donaven presti-gi i servien per col·locar familiars iamics.

És interessant veure com titulaSeward el capítol on repassa elpaper postmedieval d’aquests cava-llers: «Paladines barrocos». El títolmostra clarament la funció que vacorrespondre a aquests ordes enèpoca moderna, quan en moltscasos es van secularitzar i el fet depertànyer a un orde era com untítol nobiliari més. Ara bé, el capítolsegüent mostra com aquests cava-llers van ser capaços d’adaptar-sea tots els canvis històrics i mante-nir-se amb una vitalitat gens menys-preable: «Supervivencia: a pesar detodas las desventajas». Avui diamolts d’aquests ordes continuenvigents, molts tenen funcions diplo-màtiques, humanitàries, d’estudi, etc.i els seus membres pertanyen aantics llinatges nobiliaris o són per-sonalitats que han destacat en l’es-tudi del propi orde. És el cas de l’au-tor d’aquesta obra: DesmondSeward, que va ser admès com amembre de l’orde de Malta.

ENRIC BASSEGODA PINEDA

Piramo e Tisbe

ed. Cristina NoaccoRoma: Carocci (BibliotecaMedievale, 102), 2005, 110 pp.

La història de Píram i Tisbe, querecull Ovidi al llibre IV de les Meta-morfosis, va tenir un gran ressò al’Edat Mitjana, i els seus protagonis-tes eren citats sovint al costat d’al-tres amants també cèlebres comJàson i Medea, Aquil·les i Políxena,Tristany i Isolda o Lancelot i Gine-bra. La primera mostra romànicad’aquesta història és la narraciófrancesa en vers del segle XII Pira-mus et Tisbé, una adaptació del relatd’Ovidi que va gaudir d’una difusióconsiderable i que al segle XIV l’au-tor de l’Ovide moralisé va inserir enla seva obra. Carocci ens ofereixaquesta primera versió medievalovidiana de la mà de Cristina Noac-co, professora de literatura france-sa medieval a la Universitat de Tou-louse-Le Mirail i autora de diversostreballs sobre la reelaboració de lamatèria ovidiana en la narrativafrancesa del segle XII.

El llibre presenta el relat en versPiramus et Tisbé acompanyat de tra-ducció italiana i precedit d’una com-pletíssima introducció. Aquest estu-di preliminar s’inicia amb un breurepàs a la tradició en la qual s’in-sereix el text: de les primeres narra-cions d’inspiració clàssica, tan solsNarcisse, Philomena i Piramus et Tisbéestan construïdes a partir d’un relatmitològic d’Ovidi. En efecte, el segleXII, en el qual s’emmarquen les datesde composició d’aquests textos, espot considerar l’edat d’or de la

influència ovidiana. La presènciad’Ovidi, però, és constant i persis-tent al llarg de tota l’Edat Mitjana, através de l’Ars amatoria i dels Reme-dia amoris, que marquen profunda-ment la concepció medieval de l’amor,a través de l’esperit de les Heroidesi, sobretot, a través de les Metamor-fosis, un gran compendi de saviesamitològica anomenat la «Bíblia delsgentils», segons una expressió ques’atribueix a Alfonso X el Sabio. Elsversos 55-166 del llibre IV de lesMetamorfosis narren la història dedos joves de Babilònia, els enamo-rats Píram i Tisbe, condemnats a nopoder-se veure per interdicció deles respectives famílies, veïnes peròenfrontades; els dos enamorats tro-ben la manera de poder parlar a tra-vés d’una esquerda en una paret quesepara les dues cases contigües, i,així, ordeixen una trobada secreta,al costat d’una morera a la llum dela lluna, que tindrà un final tràgic: unmalentès, a causa del retard dePíram i d’un lleó que ha fet fugir Tis-be, fa que el jove cregui que la sevaestimada és morta, i per aixòempunya l’espasa i es fereix demort; quan Tisbe torna, als peus dela morera –els fruits blancs de laqual ara són negres–, hi troba Píramagonitzant i decideix posar fi tam-bé a la seva vida. Piramus et Tisbé,d’autor anònim –segurament unclergue normand–, amplia la histò-ria d’Ovidi en un relat de 921 ver-sos, adaptant-ne determinats aspec-tes a l’ètica i a l’estètica medievals.És justament sobre les principalsdiferències entre el text francès i lafont llatina que versa la part centralde l’estudi introductori. En primerlloc, la diferència fonamental ambl’original és l’ampliació de l’elementsentimental: el text francès, en octo-síl·labs apariats, incorpora a la narra-ció pròpiament dita uns monòlegsde caràcter liricoretòric en estro-fes d’octosíl·labs monorims, tanca-des per un vers bisíl·lab. Aquestsmonòlegs de Píram i Tisbe, col·locats

99

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

100

simètricament en la narració, esconstrueixen sovint com un diàlegintern de la psique del personatge–recurs molt emprat a l’Edat Mitja-na sota diverses formes: per exem-ple, els poemes-debat entre el cori el seny– i serveixen per accentuari desenvolupar l’estat de turment idesesperació dels protagonistes.Una altra innovació respecte deltext llatí és la incorporació de nom-brosos detalls arquitectònics i deco-ratius, molt al gust del públic cortèsde l’època, així com de precisionstemporals inexistents a l’original. Pelque fa a l’element pagà, si bé sovintl’autor francès el subratlla perquè liserveix per justificar el suïcidi delspersonatges als ulls d’un públicimpregnat de moral crisitiana, tam-bé deixa entreveure, sobretot en elsmonòlegs, un sentiment religiós cris-tià. Finalment, cal destacar el trac-tament de l’element mitològic, queés on rau la diferència essencialentre tots dos textos: a grans trets,tal com exposa Cristina Noacco, elrelat francès converteix el mite ensímbol. És paradigmàtic en aquestsentit l’episodi del canvi de color deles móres: mentre que per a Ovidila mort dels amants «explica» elcolor negre de les móres (la sangtenyeix els fruits), l’anònim francèscristianitza en certa manera la meta-morfosi, assimilant-la a un miracle i,encara més, convertint el colornegre en símbol de la mort peramor (d’aquí, per exemple, la proli-feració, sobretot en la literaturafrancesa posterior, d’amants vestitsde negre). En definitiva, l’anònimfrancès posa el significat etiològicde la metamorfosi ovidiana al ser-vei de l’amor cortès. En aquest sen-tit, convé destacar també la simbo-logia que tindrà el mur (la paret quesepara els dos enamorats) en lapoesia trobadoresca i posttrobado-resca, així com la presència de la llu-na en contextos luctuosos. De fet,els mateixos protagonistes, Píram iTisbe, esdevenen exemple i símbol

alhora de la mort per amor. Alsapartats finals de l’estudi preliminar,l’autora fa un repàs de la influència,directa o indirecta, de Piramus et Tis-bé i del mite ovidià en general alllarg de l’Edat Mitjana, des de lesreferències que hi fan Chrétien deTroyes, Dante o Christine de Pisan,passant per la interpretació demoralistes com sant Agustí o Alainde Lille, fins al tractament d’autorsposteriors com Góngora o Shakes-peare, tot plegat acompanyat d’unapunt iconogràfic (quatre escenesesculpides en un capitell interior dela catedral de Basilea, del segle XII,que es reprodueixen al final de laintroducció).

El text de Piramus et Tisbé i latraducció italiana van precedits d’unbreu apartat en què es llisten elsmanuscrits que han transmès el textfrancès. Destaquen tres grups demanuscrits: en primer lloc, trescòdexs del segle XIII que transme-ten el text com a obra independent;en segon lloc, els dinou testimonisde l’Ovide moralisé, del segle XIV (l’au-tor d’aquesta recreació en vers deles Metamorfosis, en lloc d’incloureuna versió pròpia de la història dePíram i Tisbe, hi insereix el poemaanònim del segle XII, el mateix pro-cediment que segueix amb el Nar-cisse); finalment, cinc manuscrits con-siderats «textos auxiliars», quecontenen la versió en prosa pos-terior de l’Ovide moralisé. El text quees presenta en aquest llibre no és,però, una edició crítica, sinó lareproducció, amb un parell decorreccions, de l’edició que en vafer Cornelis De Boer (Champion,1921). Segueix aquest apartat unaàmplia bibliografia que inclou les edi-cions publicades de Piramus et Tis-bé, els principals estudis sobre eltext i altres treballs sobre qüestionsque s’hi relacionen. El relat francès,acarat amb la traducció italiana, esclou amb un apartat molt completde notes al text: s’hi presenten i escomenten variants dels manuscrits

tingudes en compte en altres edi-cions, s’hi inclouen precisions devocabulari i comentaris sintàctics depassatges poc clars, s’hi fan compa-racions amb l’original llatí i s’hi expli-quen nombroses qüestions d’àmbitliterari i cultural relacionades ambel text.

La narració en vers Piramus et Tis-bé marca profundament determinatsaspectes de la recepció del mite enla literatura francesa posterior, i laseva inclusió en l’Ovide moralisé –obracabdal, font del traductor Pierre Ber-suire i del poeta Guillaume deMachaut, entre d’altres– n’eixamplaencara més el radi de difusió. El lec-tor català trobarà en aquest llibre elsorígens de la recepció medieval d’unmite que, sobretot al segle XV, ésmolt present en la nostra literatura:des del relat que en fa Bernat Hugde Rocabertí al cant IX de La glòriad’amor (segurament basat en l’Amo-rosa visione de Boccaccio) fins a la«lamentació» que dedica Corella aPíram i Tisbe –represa per JoanotMartorell en diversos passatges delTirant–, passant per tot un seguit depoetes que esmenten els dos ena-morats de Babilònia (Ausiàs March,Antoni Vallmanya, etc.). Així mateix,caldria revisar la figura del nostre suï-cida literari per excel·lència, Oliver(equiparat a Píram, per exemple, enel Razonamiento de Pere Torroella),a la llum d’aquest mite ovidià. Endefinitiva, un llibre excel·lent, moltrecomanable per a tothom qui tin-gui interès en la història de Píram iTisbe i en la influència d’Ovidi en laliteratura romànica.

MARTA MARFANY

MOT SO RAZO

101

Ruth Harvey és professora de Literatura OccitanaMedieval a Royal Holloway, University of London. Laseva recerca se centra en la societat i literatura cor-teses dels segles XII i XIII. Ha publicat diversos arti-cles sobre els primers trobadors i és coautora d’u-na edició crítica de l’obra completa de Marcabru(Cambridge: Brewer, 2000). Actualment prepara ambLinda Paterson i altres especialistes italians una edi-ció dels poemes trobadorescos dialogats.

Marc Sureda i Jubany (Girona, 1976) és arqueò-leg i actualment professor a la Universitat de Giro-na. Ha publicat treballs sobre diversos jacimentsarqueològics i sobre aspectes variats d’història del’Església. Des de 2005 treballa també en la gestió delpatrimoni cultural de la catedral de Girona i simultà-niament desenvolupa un estudi sobre els seus prece-dents arqueològics.

Jaume Torró Torrent. Doctor en Filologia Cata-lana i professor de la Universitat de Girona. S’ha dedi-cat a l’estudi de la literatura catalana medieval delssegles XIV i XV i de l’humanisme a la Corona d’Ara-gó. Ha editat l’obra completa de Romeu Llull (1996)i diversos treballs sobre Bernat Metge, la novel·laCurial e Güelfa, Joanot Martorell («Joanot Martorell,escrivà de ració», L’Avenç, 273, octubre 2002), JoanRoís de Corella, Francesc Alegre, Ausiàs March, i lapoesia i la novel·la de cavalleries i la cort («Una corta Barcelona per a la literatura del segle XV», Revistade Catalunya, 163, juny 2001).

Antònia Carré (Terrassa, 1960). Doctora en Filo-logia Catalana a la Universitat de Barcelona, actual-ment és consultora a la UOC. Ha publicat diversostreballs sobre l’Espill de Jaume Roig, l’últim dels qualsés l’edició de l’obra amb la traducció al català modern,que apareixerà ben aviat a Quaderns Crema. Ha estu-diat i editat textos mèdics en català de la baixa Edat

Mitjana, com els Aforismes d’Hipòcrates (PAM, 2000)i els Quesits i perquens de Girolamo Manfredi (Bar-cino, 2004). Comparteix amb Lluís Cifuentes (UB) unprojecte de recerca finançat a la Universitat de Bar-celona (vegeu http://www.sciencia.cat). Amb l’hete-rònim d’Antònia Carré-Pons ha publicat la novel·lajuvenil I què faràs ara, Clara? (Columna, 2001) i un lli-bre de poemes en prosa que porta per títol Abece-dari ignot (Omicron, 2005).

Carles Vela i Aulesa (Barcelona, 1969), doctor enHistòria Medieval per la Universitat de Barcelona imàster en Estudis Euroàrabs per la Universitat deGirona, s’ha especialitzat en l’estudi dels especiers iels candelers de cera a Barcelona, del comerç al detalli les seves tècniques i dels testaments baixmedievals.D’entre les seves publicacions cal destacar el llibreL’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comp-tes de Francesc ses Canes. Barcelona, 1378-1381 (Bar-celona, 2003). Actualment és professor de la Univer-sitat de Girona.

David Guixeras (Figueres,1972). És llicenciat en filo-logia catalana a la Universitat de Girona (1995) i pro-fessor de llengua i literatura catalanes a secundària.Actualment prepara la tesi doctoral El «Regiment de lacosa pública» de Francesc Eiximenis. Edició i estudi, dirigi-da per Xavier Renedo. Ha estat lector de català a laUniversitat de Swansea (País de Gal·les), on ha obtin-gut un màster en traducció literària i també ha ense-nyat literatura catalana medieval i contemporània ala Università degli Studi di Bologna. Ha publicat arti-cles sobre la transmissió textual i les fonts del Regi-ment de la cosa pública i el Dotzè del Crestià d’Eixime-nis i ha signat treballs de divulgació sobre temes deliteratura catalana contemporània, amb especial aten-ció a la figura polièdrica de Joan Mínguez (1900-1960).Pertany al Projecte d’edició de les Obres de FrancescEiximenis.

Col·laboradors

COL·LABORADORS