Núm. 55 II trimestre del 2006, any XVI - llenguanacional.catllenguanacional.cat/pdf/55.pdf · litzat destacades aportacions a la psicologia col·lectiva, al ... escola de psicologia

Els valors Els valors i la i la

supervivènciasupervivèncialingüísticalingüística

Els criteris Els criteris del Termcat del Termcat

en els en els manlleusmanlleus

Unes quantesUnes quantesbarrabassadesbarrabassades

lèxiqueslèxiques

Fèlix Cucurull:Fèlix Cucurull:llengua llengua

i literaturai literatura

Núm. 55 II tr imestre del 2006, any XVI 4 €

A Catalunya

Ets com un roure, Pàtria estimada,que en els cors nostres has arrelat.Aquesta és l’hora: lleva brostada,oh, Catalunya! Tens llibertat.

Cantem, poetes, la Pàtria nostraque avui per ella han d’ésser els cants.Lloem-la sempre, que és mare nostra.Cridem a l’una: som catalans!

Les cançons nostres, canteu-les, mares,calmeu amb elles dels nins el plor.Lluïu, donzelles, les quatre barresi els vells que cantin també ben fort!

Ets com un roure, Pàtria estimada,que en els cors nostres has arrelat.Ja ha arribat l’hora. Ja has tret brostada.Ja, Catalunya, tens llibertat!

PILAR TOUS DE CIRERA

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 55 - II TRIMESTRE DEL 2006 3

EDITORIALLA FLAMA DE LA LLENGUA

Altura de mires

En el moment de redactar aquesta editorial ens trobem, a Catalu-nya, en una situació política galdosa. Després d’aprovar, tots els par-tits polítics menys un, el projecte de nou Estatut, aquest fou portat

a Madrid. Allí els partits que abonaren el text a Barcelona no foren capa -ços de negociar unitàriament; per tant, perderen força i el projecte que -dà notablement rebaixat. I ara el nou Estatut està a punt de ser sotmèsa referèndum dels ciutadans del Principat amb una nova divisió dels par-tits que el promogueren: uns demanen el sí, un altre demana el no.

Davant aquests fets, i bo i reconeixent la licitud de les diverses pre-ses de posició, maniobres i lluites polítiques en democràcia, hem deconstatar, com a simples ciutadans, que ha faltat altura de mires perpart dels polítics, i, per tant, hem de fer una senzilla i alhora necessà-ria reflexió demanant que, en el futur, hi hagi aquesta visió superior,visió d’Estat –encara que, ens agradi o no, Catalunya, i menys els Paï-sos Catalans, no siguin un Estat–. Quan es tracta de lleis fonamentals,com és el cas de l’Estatut, hom hauria de mirar molt més allò que ensuneix que no pas allò que ens separa; hom hauria de deixar de bandales jugades tàctiques i seguir una generosa estratègia amb vista al bécomú del poble sencer. No sabem en aquests moments –la política ésmolt canviant– què passarà, però certament que una crida a l’alturade mires per part dels nostres polítics –i, en la mesura corresponent,per part de tots els ciutadans– serà sempre oportuna.

I, com que la nostra és una revista especialitzada en llengua, aquestmateix esperit podem aplicar-lo a aquesta. Les institucions, els agentslingüístics i els ciutadans preocupats per la llengua hem de ser cons-cients dels grans problemes a què el català s’enfronta a hores d’ara iactuar també amb altura de mires.

Pensem que, com va dir un nostre destacat consoci, escriptor igramàtic, s’està perdent l’esma de la llengua. Tots hem de maldar perrecuperar aquesta esma, aquest sentit lingüístic, cosa que exigeix aten-ció, estudi i diàleg, com el que la nostra revista pretén de vehicular.

Un altre consoci, autor d’abundant material gramatical, ho ha con-cretat en tres criteris rectors de la seva activitat d’estudiós, que sensdubte tots podem compartir: la unitat de la nostra llengua –unitat enel temps, que equival a dir tradició, i unitat en l’espai, que significatenir sempre present que el nostre idioma ha d’assolir una dimensiónacional–; la seva personalitat –que vol dir que no podem renunciara posseir una llengua pròpia, amb uns usos genuïns, sense que dege-neri a la condició de dialecte d’una altra llengua o es converteixi enun patuès impresentable–, i finalment la seva dignitat, de manera quepugui anomenar-se de debò llengua de cultura, indefinidament aptaper a tots els usos d’una comunitat culta.

Ja sabem que els principis, quan davallen a les concrecions pràcti-ques, deixen de ser tan clars i es diversifiquen, malgrat la bona volun-tat de les persones, en opcions diverses. Tanmateix, si es tenen clarsels principis, hi ha molt de guanyat, com també si impera en el camplingüístic, com hauria d’imperar en el camp polític, l’altura de mires.

Repetim-ho: tinguem sentit de país, de comunitat humana que vede lluny i vol perdurar, siguem responsables i assenyats en les nos-tres decisions, sapiguem mirar per damunt dels interessos particularsi les misèries humanes. Són actituds, aquestes, que sens dubte tindrantard o d’hora la seva recompensa. u

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 55 - II TRIMESTRE DEL 20064

SUMARI

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.cat

DIRECTOR: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Francesc Esteve,Joan Ferrer, Marcel Fité, Pilar Gispert,Rosa V. Gras, Albert Jané, Bernat Joan,Lluís Marquet, Joan-Carles Martí, Víc-tor Pa llàs, Carles Riera, Josep Ruaix,Màriam Serrà, Jordi Solé

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Del Llibre Verd de ca l'Ardiaca.ARXIU: JORDI GUMÍ

«A tot arreu del món, quan en un

domini lingüístic s’ha produït una

literatura, veiem formar-s’hi, i reg-

nar per damunt de la llengua par-

lada multiforme, una llengua li-

terària filla d’un llarg i acurat

treball de selecció i fixació; i això

s’esdevingué en les terres de llen-

gua catalana i els catalans tin-

guérem la nostra llengua nacio-

nal, on a penes traspuaven les

diferències dialectals de la llen-

gua parlada.»

(Pompeu Fabra)

EDITORIAL

• Altura de mires 3

SOCIOLINGÜÍST ICA

• Carles M. Espinalt: contra... Jordi Solé i Camardons 5• El català de cara al futur. Miquel Siguan 9• Memòria i multilinguïsme. Juli Cuéllar 10• Els corrents subterranis de la història. Ramon Monton 12• Els valors i la supervivència lingüística. Marcel Fité 16• Continuo pensant que són deu. Jordi Sedó 19

LÈXIC

• Els criteris del TERMCAT en els manlleus. Jordi Ginebra 21• Ús abusiu de la perifrasi «ara mateix». Rafael Castellanos 25• Més llenguatge col·loquial. Jaume Salvanyà 26• Adverbis no tractats com cal. Josep Ruaix i Vinyet 27• Unes quantes barrabassades lèxiques. Roser Latorre 28

SINTAXI

• L’adverbi tot en locucions que indiquen oposició. Albert Jané 29

NECROLÒGICA

• En la mort de Francesc Ferrer i Gironès. David Pagès 31

AMICS I MESTRES

• Barcino, una editorial per a un país. Joan Santanach 32• Dos llibres d’A. Busquets i Punset, reeditats. Josep Ruaix i Vinyet 33• Fèlix Cucurull: llengua i literatura. Imma Albó 38

BIBL IOGRAFIA

• Guia pràctica de drets... Jordi Solé i Camardons 41• El català en antena. Xavier Rull 41• Manual de redacció científica. Carles Domingo 42• Antoni M. Alcover... Víctor Pallàs 43• A paraules em convides. Maria Pastells 43• La veu dels Kats. Imma Canal - Pere Mayans 44• Antologia de poesia catalana. Sandra Balaguer 44• El Tatano. Joaquim Carbó 45• Els enigmes de la llengua. Víctor Pallàs 45

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expres sades en els articles publicats.— Llengua Nacional és membre de l’APPEC— Amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Entre la llarga llista de personatges maleïts o oblidats perpart dels historiadors, assagistes, comentaristes i àdhucpel món acadèmic, destaquen el casos de Josep Ma-

ria Batista i Roca1 (1895-1978) i del psicòleg Carles MuñozEspinalt (o Carles M. Espinalt, com ell decidí signar a par-tir de l’any 1987 per singularitzar-se), autors que han rea-litzat destacades aportacions a la psicologia col·lectiva, alpensament polític, a l’antropologia, a l’etnologia i a la histò-ria. Carles M. Espinalt (1920-1993) l’any 1971 va crear unaescola de psicologia amb el nom de Psicoestètica, peròcontinuà publicant llibres de contingut polític que volenser eines d’anàlisi de la realitat que ajudin a assolir la in-dependència política de Catalunya.

Fills de Vicens VivesEl cas de Carles M. Espinalt, autor de més de quaranta

llibres que no són pas invisibles, és un d’aquells d’autèn-tic silenciament2, segurament perquè bona part dels polí-tics catalans que han encapçalat la impostura del post-franquisme o transfranquisme, i encara en anys successius,eren fills3 de Jaume Vicens Vives, el filòsof del seny malentès que ja havia estat criticat l’any 1935 per Rovira i Vir-gili per la seva prevenció envers un punt de vista nacionalde la història4. Vicens és un personatge que Espinalt deben jove ja combaté i amb el qual polemitzà. Al franquismeja li anaven bé historiadors com Vicens, car amb els tòpicsmal interpretats del seny i la rauxa, el «poble de passadís»


SOCIOLINGÜÍST ICA

Carles M. Espinalt: contra la tergiversació idiomàtica i psicològicaJORDI SOLÉ I CAMARDONS

1 Víctor Castells, Batista i Roca, acusat acusador, El Llamp, 1988. Castellsafirma que només a partir del que en el seu moment va començar a ex-plicar Carles M. Espinalt es començava a conèixer Batista i Roca (p. 113).

2 Joan Triadú ens en dóna una pista: «Carles Muñoz Espinalt ha estat unpensador i un científic que ha provocat l’esgarrifança més freda (depor?) o la indignació més rabiosa (potser també de por?) als dos extremsde l’arc voltaic que il·lumina la façana política i intel·lectual del país»(J.Triadú, «Una psicologia diferent. Nota a l’obra de C.C.E.», dins Di-versos autors, Homenatge a Carles M. Espinalt, Edicions M.E., 1987).Ramon Alcoberro, Contra Josep Pla, Barcanova, 1993, escriu: «CarlesMuñoz i Espinalt, un bon exemple d’il·lustre silenciat» (p. 149).

3 Agustí Alcoberro, «El pensament historiogràfic català del segle XX», dinsDiversos autors, El pensament a Catalunya / 1, El Llamp, 1987: «Avui,

de suposats o reals deixebles de Vicens n’hi ha gairebé tants com desenyors que asseguren haver estat al balcó del Palau de la Generalitatel 14 d’abril de 1931. I van de fet, d’ex-presidents de la CEOE fins a re-coneguts intel·lectuals marxistes.» Desenvoluparem aquest tema dels fillsde Vicens Vives en un pròxim llibre.

4 Dins A. Alcoberro, op. cit.: Rovira i Virgili va advertir: «Curiós cas eld’alguns joves historiadors de la historia catalana... mostren més queun criteri objectiu, una prevenció contra el punt de mira nacional dela història» (p. 33). Alcoberro comenta: «Cal entendre en aquesta lí-nia el possibilisme polític de Vicens. Un possibilisme que el va por-tar fins i tot a escriure España: geopolítica del Estado y el Imperio(1940) o que, segons les males llengües, el va fer estar molt a propd’esdevenir ministre llavors que el general Franco buscava un catalàper arreglar l’economia.»

Carles M. Espinalt

o el pactisme de vençuts, contribuïen, segons Espinalt, aafeblir el caràcter col·lectiu dels catalans i augmentavenl’acom plexament dels joves intel·lectuals i futurs polítics enformació d’aquell temps.

Contràriament a Vicens, Carles M. Espinalt ha estat unpensador independentista maleït pel poder. Els esforçosdels seus deixebles psicoestetes –dividits arran de la mortdel mestre– per donar a conèixer l’obra espinaltiana nohan pogut travessar el mur ideològic del postnoucentisme,dels marxistes dogmàtics i del regionalisme imperant (àlies«nacionalisme») d’ençà dels anys seixanta i setanta del se-gle XX... dels fills de Vicens Vives. Ara que ja hem acabatdefinitivament la «Transició», potser és un bon momentper a mostrar als joves més intel·ligents un pensament sò-lid que, encara que sembli un tòpic, brilla amb llum prò-pia i il·lumina alguns dels espais des d’on udolen algunsdels nostres dimonis nacionals: manca de caràcter col·lec-tiu, tergiversació de la història, tergiversació de l’idioma,acomplexament d’Estat espanyol, ambigüitat, manca d’ex-pressivitat, seny tímid, set-ciències, senequisme, etc.

Com que és impossible en un parell d’escrits abastar totala seva obra, em centraré a dir algunes coses a propòsit deles referències que Espinalt va fer durant la seva vida so-bre el llenguatge, sobre la llengua catalana, sobre la rela-ció que té la llengua amb el poble, sobre l’oratòria, sobrela importància de la llengua o sobre la necessitat d’una novaexpressivitat per a encarar el futur. Faré referència al vo-lum Obra escrita (1987), que aplega els assaigs publicatsentre 1953 i 1987.

El català a l’escolaEspinalt, al costat de Joan Triadú, fou el responsable de

la primera campanya a favor de la introducció del catalàa l’escola ja l’any 1960, quan es va difondre una carta quevan signar cent persones i que anava adreçada «a tots elsprofessors i a totes les persones interessades en la difusióde la cultura». Carles-Jordi Guardiola5 en diu: «La idea d’a-

questa carta sorgeix d’un curs de Psicologia Política queprofessa Carles Muñoz Espinalt (el 1959). Hom arriba a laconclusió que el poble català no vol que es parli d’unamanera anònima i que cal manifestar-se nominalment. Apartir de dos redactats, originals de Carles M. Espinalt i JoanTriadú, refosos després, s’inicia la campanya «Per la llen-gua catalana» [...].» Fou la primera vegada, d’ençà de1939, en què hom donava públicament el nom en suportd’un document d’aquest tipus, clandestí però amb volun-tat de fer-se públic.

En el seu primer assaig polític, Del poble català, publi-cat per primera vegada l’any 1953, en plena desmoralitza-ció catalana, Espinalt es pregunta: «¿Per quins motius, doncs,la nostra personalitat es deforma, abans que adaptar-se ober-tament a la mentalitat estranya?»

Per a respondre’ns, parla de la imitació que l’infant fadel món adult, que l’assimila; però quan, com passava enaquells temps, l’infant a l’escola es trobava amb una «dis-continuïtat ambiental» i «l’exotisme d’un idioma aliè», s’o-rigina «un xoc mental tan important com la reacció enfrontdel llenguatge sobrevingut»; la submersió en l’espanyol, isense cap espai reservat al català, que patien els nens enaquells temps de dictadura feia que «ha de moure’s [el nen]al mig d’un clima psicològic que no respon a l’esperit delmedi català on veritablement viu, i s’hi sent desplaçat, o mi-llor dit, estrany».

Aquest fet conduïa els nois a la indiferència envers elmón «oficial», i, per bé que se’ls feia aprendre l’idioma, nopodien fer-los néixer admiració per Espanya; al contrari,aquella imposició els creava menyspreu.

Espinalt també va criticar, dins Segones intencions, quehom pintés els catalans com a «gent desesperadament se-parada de contrada a contrada», criticant un escrit d’O.Brachfeld, un fet que anys a venir esdevindria el leit motivdels qui volen trossejar la comunitat lingüística catalanaper accelerar el procés de substitució lingüística sota unafalsa aparença d’elogi de la diversitat.


SOCIOLINGÜÍST ICA

5 Carles-Jordi Guardiola, Per la llengua, La Magrana, 1980, pp. 56-57.

L’idioma en l’ànima d’un pobleEspinalt –contràriament al bandeja-

ment del tema idiomàtic que farà Vi-cens Vives– posa en un mateix pla elque anomena la tergiversació idiomà-tica i psicològica que l’imperi espanyolha realitzat contra la nació catalana: ladestrucció idiomàtica va acompanyadad’una destrucció psicològica del poble,i aquesta és conseqüència de la pri-mera o hi manté una relació dialèctica.

Espinalt defensa, amb exemples queens haurien de fer pensar, la idea quel’idioma plasma les característiquesd’un poble: els castellans diuen «yavoy», situant en lloc preferent o centralel qui ho diu, mentre que en catalàdiem «ja vinc», situant amb deferènciael lloc preferent de l’altre, ja que unidioma «és el reflex d’una manera pe-culiar de sentir, obrar i comprendre».Espinalt es recolza en Pompeu Fabra6

quan aquest parla dels diferents signi-ficats de muller o mujer o dona i dueña,etc. Espinalt afirma: «L’empremta per-sonal de cada poble fa que fins i totadaptem a la nostra manera una herèn-cia comuna.» I coincideix amb PereCoromines en el fet que hi ha una «ma-nifestació mística en consonància amb l’ànima de cadapaís» (El sentimiento de la riqueza de Castilla), o, en altresparaules, diu que hi ha una manera de sentir reflectida enl’idioma: «Davant la incomprensió del món foraster, els ca-talans viuen tancats i barrats dins dels propis conceptes, iles coses llurs les revaloritzen més a mesura que volen subs-tituir-les-hi.»

Parlant dels trànsfugues catalans, que des de l’autoodidecideixen desnaturalitzar-se i assimilar-se i participar de lasubordinació i la substitució lingüística, esmenta el sainetde Rusiñol Gente bien, on un dels personatges, embafat dela farsa de la deslleialtat lingüística que practiquen, diu al’altre: «Ja pot parlar en català, mamà. Reposi, que ja estemsols...» Espinalt comenta la ridiculesa de la situació i defensala norma d’ús que diu que practiquen alguns parlants quandavant els forasters continuen parlant català amb els cata-lanoparlants malgrat arriscar-se a un violent «¡Hable usteden cristiano!», malgrat «la propaganda que comença ambla deformació escolar de la història i la impossibilitatd’apren dre a escriure el propi idioma». Espinalt afirma queels catalans, per instint de conservació, han hagut de po-sar-se una careta per a dissimular la pròpia identitat i que«vivim tan entaforats dins la disfressa» que quan volen ex-pressar-se amb sinceritat fan servir l’expressió «parlem clari català». La resta del temps han de fer comèdia.

En el llibre Segones intencions (1967) escriu: «La mancaen un idioma d’un mot clau per a expressar un concepte ouna funció pot mostrar-nos trets singulars de l’ànima d’unpoble.» Plantejament etnolingüístic, aquest, que ja havia

fet, entre altres, Otto Jespersen7. Mentre que dins Modelar-se la figura (1971) ens fa adonar que els diccionaris nor-matius catalans (hem de recórrer a l’Alcover-Moll per atrobar-lo) no tenen l’adjectiu mudat, bo i ser tan usat desde sempre per a referir-se a anar ben vestit o amb la robaque no és la dels dies feiners. Segons Espinalt, aquest oblitseria fruit d’una repressió col·lectiva que respon a vellspreceptes que reservaven els ornaments als notables i man-tenien a ratlla el poble, que no podia destacar-se.

I, a part de la importància de la llengua a l’hora de con-figurar (o ser reflex de) el pensament, Espinalt subratllatambé, dins Canvis de mentalitat, la importància de la sug-gestió del dir, del que hom diu sobre alguna persona: «Di-gueu durant deu dies seguits a una persona que fa mala cara;ben aviat podreu avisar el metge.» I, traslladat a l’àmbit delspobles, sobretot entre pobles veïns, es pot arribar a fer creurea un poble que és com el veuen els altres. Per tant, alerta,catalans, amb com us veuen els espanyols i fer-los gaire cas!Ell avisa que hi ha fins i tot la temptació de transferir als nos-tres veïns les pròpies deficiències. Un antídot espinaltiàcontra aquesta patologia: «Cal haver-se autodefinit molt béabans de poder-se permetre el luxe de classificar els altres.»

Interferències en el caràcterEn el magnífic llibre Els orígens del caràcter (1963), de-

dicat a l’activista patriota Joan Ballester, critica els paresque es preocupen del grau d’intel·ligència dels seus fillsperò que subestimen el seu grau de caràcter, ja que, «en-sopit el caràcter, la personalitat, per molta que en tin-


SOCIOLINGÜÍST ICA

6 Pompeu Fabra, El català literari.7 Otto Jespersen, La llengua en la humanitat, la nació i l’individu, Edicions 62, 1969.

guem, és com un capital que no se sap administrar».Aquesta és –a parer meu– una de les aportacions clau deldiscurs espinaltià, que tan bé descriu la manca de caràc-ter8 dels catalans, i que li va fer encapçalar el llibre quecomentem amb un lema clau: «Sense una coherent inter-pretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningúno pot tenir la personalitat desitjada.»

Si tornem a l’idioma, veurem que tampoc no ens allu -nyem del tema del caràcter. Així, com ja deien els pedagogscatalans dels anys vint i trenta del segle XX, com AlexandreGalí o Delfí Dalmau9 (amb qui Espinalt col·laborà en elsanys cinquanta a l’Institut Belpost), afirma que tots elspsicòlegs que hi entenen aconsellen que el primer ense -nyament es faci en la «parla vernacla»: «car altrament esfomenten contradiccions psíquiques en la mentalitat del’infant que després creen visibles deficiències de caràcter.Una llengua aliena en aquest instant de la formació del ta-rannà obstaculitza l’acció dels pòsits inconscients i el ra-onament». Sembla que molts estudis posarien en qüestióaquesta afirmació, i, d’altra banda, podria utilitzar-se ma-liciosament com a argument per a rebutjar els programescatalans d’immersió lingüística que han fet possible l’equi-tat i una xarxa escolar única a Catalunya. Tanmateix, segonsel nostre parer, la qüestió avui no és tant si s’ensenya o noen la llengua de l’entorn familiar del nen com en les con-dicions pedagògiques i socials en què s’ensenya. Tanmateix,ens podem preguntar si Espinalt parla només d’individus ode col·lectivitats nacionals quan escriu: «Tenim idiomes quepoden servir-nos per a entendre’ns amb el veí, però nomésla parla vernacla ens permet de comprendre el propi «jo»i ens capacita per a harmonitzar totes les facetes aními-ques. Quan jo defenso l’ús del català a les escoles de pri-mer ensenyament de tota la nostra àrea lingüística no és peruna simple actitud ideològica ni per un romàntic afany detradició, m’ho fa dir el meu neguit de crear homes sense inú-

tils complicacions de caràcter.» I rebla el clau crític afirmant:«Tenim encara infants de caràcter normal, a despit de lesescoles i llurs procediments.»

Com a solució provisional, Espinalt proposa amb entu-siasme en aquest llibre el criteri científic i pedagògic del’escoltisme. I ho aplaudim; què hauria estat del nostre paísdurant la «Transició» sense la influència de l’escoltisme ca-talà? No ho podem saber; però, segur que l’acomplexamentdels nostres dirigents encara hauria estat més profund. Vala dir que, escrits com aquests, més enllà dels matisos quehi cal fer, van armar de raons la gent que pocs anys desprésvan començar a introduir el català a l’escola. Recordemque Batista i Roca va impulsar l’escoltisme: «La finalitat fo-namental de l’escoltisme català és la formació i l’enfortimentdel caràcter dels catalans partint de la formació i l’enforti-ment de la consciència d’ésser catalans i de la dignitat i l’or-gull d’ésser-ne en contra del complex d’inferioritat que ofegaquasi tots els catalans» (Batista i Roca, Missatge als escol-tes, 1964). Per tant, es produeix una coincidència completaamb Carles M. Espinalt. De fet, Batista i Roca ja havia de-batut amb Carles Cardó l’any 1928 sobre la primacia delcaràcter enfront de la intel·ligència.

I, com que els temps també ho aconsellaven, en el lli-bre Guanyar-se la vida (1966) –que encapçala amb unafrase de Ramon Llull: «Qui no persevera, no va», que re-sumeix el contingut de tota la seva obra i que és un delsmissatges que brinda als catalans– recomana als emigrantsque aprenguin l’idioma del país que els acull i que abracinels seus costums.

[En la pròxima revista parlarem de la importància queCarles M. Espinalt dóna a l’oratòria, a l’expressivitat i a l’ac-cent, i també de la relació que hi ha entre aquests factors ila necessitat d’un sentit polític, així com del paper que hiexerceix allò que anomena «barbarismes mentals» en latergiversació del caràcter i de la psicologia dels pobles.] u

SOCIOLINGÜÍST ICA

8 «Mentre la pedagogia oficial confongui el temperament amb el caràc-ter, no podrà saber quina és la finalitat de la formació humana. El tem-perament és la part instintiva i inconscient de l’ésser humà, mentre queel caràcter és la forma amb què controlem, dirigim i modelem aques-tes pulsions. El caràcter és l’estructura conscient que ens individualitza

i ens deslliga de les influencies tòpiques de l’ambient. Perquè què se-ria una nau sense timó ?» (Carme Gimènez, La renovació pedagògicaneix a Catalunya, Edicions C, Barcelona, 1991).

9 Jordi Solé i Camardons, Poliglotisme i raó. El discurs ecoidiomàtic deDelfí Dalmau, Pagès Editors, Lleida, 1998.

r Soci protector: Quota anual de 43 €

r Soci numerari: Quota anual de 25 €

r Subscriptor regular: Quota anual de 16 €

DaDeS perSonalS

nom...................................Cognoms.....................................................................

adreça....................................................................................................................

Codi postal..................població................................................................................

Comarca...................................................................................................................

Telèfon......................................................................................................................

adreça electrònica....................................................................................................

FormeS De pagamenT

r Ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)

r Domiciliació bancària

|__|__|__|__| |__|__|__|__| |__|__| |__|__|__|__|__|__|__|__|__|__|

Llengua Nacional

Adreça postal:Llengua NacionalC. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONA

També:Llengua NacionalBústia Postal 2405708080 BARCELONA

A/e: [email protected]

En una entrevista en el darrer número d’aquesta revista al físic ipoeta David Jou, a la pregunta de com es veuen des de foraCatalunya i la llengua catalana, respon dient que en principi els

interlocutors estrangers saben que Barcelona és una ciutat moderna icosmopolita que mereix ser visitada, però que les seves idees sobreCatalunya i les seves reivindicacions són molt vagues i que si se’ls parladel català com d’una llengua marginada i amenaçada perden interès,ja que tothom sap que vivim en una època de creixent globalitzaciói accepta que moltes llengües petites desapareixeran mentre que lesgrans llengües guanyaran parlants. I afegeix Jou que si, per despertarel seu interès, se’ls diu que el català es parlava ja en l’Edat Mitjana ides d’aleshores té una forta tradició literària, resten indiferents, per-què en els nostres temps l’interès pel passat es mínim. Sols quan ellels fa saber que a la Universitat de Barcelona s’ensenya física atòmicaen català o que s’hi fa recerca de punta que es pot consultar en catalàa internet, comencen a demostrar un cert interès.

Què vol dir això per al futur del català? Comencem per una primera observació de mer sentit comú. Una

llengua es manté, en primer lloc, per la transmissió familiar: els fillsaprenen a parlar la llengua que parlen els seus pares i si aquesta con-tinuïtat es trenca, perquè els pares deixen de parlar la llengua o per-què no tenen fills, la llengua s’acaba. Suposem, però, que la continuïtatbiològica del català estigui assegurada; què més cal tenir en compte?

El experts ens diuen que en el món hi ha unes 6.000 llengües, deles quals dues terceres parts tenen menys de 10.000 parlants, llengüesque han existit fins avui en l’aïllament però que difícilment subsistiranen contacte amb llengües més esteses. Moltes altres llengües, ambmolts més parlants, estan també en condicions d’inferioritat i trobendificultats per a mantenir-se. En quina mesura ho aconseguiran? Tra-dicionalment hem cregut que per a assegurar la permanència d’unallengua calia que la llengua tingués un codi escrit normalitzat, que fospresent a l’escola i que en alguna mesura fos també present en mit-jans de comunicació orals i escrits. Avui tot això és necessari, però noés suficient. Per a assegurar la perduració d’una llengua cal, a més, quesigui present en les noves realitats comunicatives representades per lainformàtica i per la xarxa de xarxes, internet.

Quantes llengües entren en aquesta categoria? No és possiblede saber-ho amb exactitud, ja que les modalitats de la presènciasón molt diverses, i l’avaluació, difícil. Sabem, per exemple, queMicrosoft distribueix programes informàtics en unes seixanta llen-gües i que, tenint en compte altres productors de programes, se n’hipodrien sumar unes quantes més. Afegim-hi que es poden trobarcorrectors ortogràfics en un nombre equivalent de llengües o po-ques més. I sembla que a internet es poden trobar textos escrits enun nombre de llengües que pot anar de seixanta a cent, entre lesquals hi ha algunes llengües artificials. Comparades amb les 6.000existents, un centenar de llengües són molt poques, però jo diriaque en les circumstàncies actuals són les úniques que estan en con-dicions de resistir l’empenta de la globalització. I el català es trobaentre aquestes.

I no solament hi és, sinó que la seva presència és rellevant. No solses tradueixen al català programes i eines informàtiques, sinó que hiha també una producció original de productes informàtics en català.


SOCIOLINGÜÍST ICA

El català de cara al futurMIQUEL SIGUAN

P A S T I S S E R I AP A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I AB O M B O N E R I A

C O N F I T E R I AC O N F I T E R I A

G E L A T E R I AG E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-1308017 BARCELONA

Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56

Fundada el 1886

I aquesta activitat innovadora és sobretot rellevant en el camp –que enel nostre temps és cada vegada més important– de la traducció au-tomàtica, la qual no sols requereix programes específics de traducciósinó un bon nombre de recursos previs. Recursos que comencen ambl’existència de vocabularis tècnics homologats –i en aquest sentit latasca del Termcat amb el català ha estat exemplar– i amb l’existènciade diccionaris bilingües –i el nombre de llengües per a les quals dis-posem de correspondències amb el català és ja molt elevat–. A partird’aquesta base s’han construït programes de traducció automàtica quefuncionen, i el cas del diari El Periódico, que es publica cada dia endues llengües utilitzant un programa creat a Catalunya, n’és un bonexemple, probablement únic al món.

No crec exagerar dient –i el mateix David Jou insinua una cosa sem-blant en l’entrevista– que aquesta activitat entorn dels recursos in-formàtics fa que el català tingui una presència en aquests recursosmolt superior a la que poden tenir altres llengües, fins i tot llengüesque són oficials d’estats. I tampoc no exagero dient que Catalunya iels seus centres de recerca es podrien convertir en exemple i lloc detrobada per a abordar els problemes que planteja la informàtica a lesllengües menors. Seria una bona manera de posar Catalunya al mapa.

Heus ací un exemple del que pretenc dir. S’han esmerçat moltsesforços per aconseguir que el català fos reconegut com a llenguaoficial de la Unió Europea amb l’argument, ben justificat, que té mésparlants que la meitat de les 22 llengües que avui hi són oficials. Finsi tot si s’hagués aconseguit un reconeixement ple, el resultat conti-nuaria essent poc més que simbòlic. Pensar que una institució tra-duirà simultàniament tots els seus papers a 22 llengües diferents ésuna utopia; de fet, avui la Unió Europea funciona cada vegada mésamb tres llengües i molts auguren que acabarà fent-ho només enanglès. Les traduccions que es puguin fer d’alguns documents al ca-talà, com les que es fan al lituà o a l’eslovè, tenen tot el valor simbò-lic que es vulgui, però cap difusió ni cap efectivitat. Tenint en compteel que he dit abans, crec que seria possible de procurar la presènciaper un altre camí.

A part de la utilització que faci de les llengües en el seu funcio-nament intern, la Unió Europea s’ha creat per a assolir diferents ob-jectius, entre ells el de mantenir la diversitat cultural i lingüísticad’Europa. És cert que ha renunciat a fer-ho en el terreny de l’educa-ció amb l’argument que la Unió no té competències sobre els siste-mes educatius dels estats membres, però té altres camps d’actuacióon la diversitat necessita ser estimulada. Concretament, des de fa untemps la UE ha proposat com a objectiu la societat del coneixement,i això implica el desenvolupament i la difusió de les eines informà-tiques a tota la població europea i, per tant, en totes les llengües.Però és evident que si el camp es deixa a l’economia de mercat eldesenvolupament d’aquestes eines es concentrarà, com ja està pas-sant, en les llengües més esteses. La mateixa Unió ha contribuït in-directament a aquest fet. Des de fa molts anys la Unió, per satisferles seves necessitats internes de traducció, ha desenvolupat un sis-tema de traducció automàtica, conegut amb el nom de Systrans, queavui és el més efectiu i el més utilitzat en el seu camp. Però el sis-tema treballa exclusivament en funció de dues llengües, francès ianglès, i tots els seus programes de traducció automàtica tenen aques-tes dues llengües com a punt de partença o d’arribada. No hauria deser difícil mostrar a la Unió Europea que té una responsabilitat pera facilitar l’accés de totes les llengües d’Europa a eines d’aquest ti-pus i que això significa que hauria de patrocinar un ampli ventall deprogrames de recerca i d’innovació en aquesta àrea; uns programesen els quals la participació catalana podria ser important i potser de-cisiva. O es podria, fins i tot, proposar la localització a Catalunyad’un centre europeu de recerca dedicat a aquest tema. u


SOCIOLINGÜÍST ICA

Memòria i multilingüisme. Reflexions sobre el futur del catalàJULI CUÉLLAR (historiador)

L’Informe sobre les llengües del món1 re-cull els testimonis de parlants de diver-ses comunitats lingüístiques d’arreu del

món. Dins l’apartat que analitza les actitudslingüístiques que predisposen les persones afavor o en contra de l’ús d’una llengua, l’in-formador del cakchiquel (Guatemala), explica:«després de 500 anys de rebuig i extermini dela llengua cakchiquel, avui la majoria delsmembres de la comunitat no vol preservar nifer servir la llengua».

Aquesta actitud negativa, que té un clarparal·lelisme amb la que patim als PaïsosCatalans, genera sentiments de por i de ver-gonya que porten a una progressiva substi-tució de l’idioma propi. Aquesta tendèncianomés pot capgirar-se, segons expliquen elsredactors de l’Informe, reforçant la identitatcultural i articulant mesures preventives; sig-nificativament, l’aposta pel plurilingüisme:«Com més gran és la tradició multilingüe,menys agressió hi ha entre les diferents co-munitats lingüístiques.»

Per tant, el primer pas per a refer l’orgull,l’autoestima i el prestigi de la comunitat ca-talanoparlant passa per explicar en veu alta id’una manera entenedora la història de lapersecució i l’intent de genocidi, perpetratper Espanya i França, contra la nostra identi-tat lingüística i cultural. La memòria històricano solament es limita a destapar el passat vis-cut, sinó que ens permet d’extreure’n lliçonsde cara al futur. Òbviament, sense memòriano hi ha futur. En aquest sentit, no hemd’obli dar la feble resposta donada a les ma-nifestacions negacionistes i anticatalanes dela Monarquia i la Justícia espa nyola. Tot justfa cinc anys, ambdues institucions negaren laimposició del castellà i gosaren denunciarles entitats i les persones que reclamaven res-ponsabilitats davant una mentida tan grossa.Si prèviament s’hagués fet un treball de re-cuperació de la veritat històrica, avui la ciu-tadania no toleraria aquesta i moltes altresinfàmies.

Abans d’entrar en el terreny de les solu-cions pràctiques, cal tanmateix tocar depeus a terra. Cal acceptar que els habitantsdels Països Catalans difícilment tornaremmai més a ser monolingües. Per tant, el fu-tur del català ha de forjar-se com a llenguafranca i d’ús prioritari, la qual cosa no ex-clou l’oficialitat única, entre els diferents

parlants de les llengües que conviuena casa nostra.

Per a acomplir aquesta funció cohe-sionadora i de llengua pont és importantque tota la comunitat catalanoparlantreforci una consciència i una accióunitàries, autocentrades i capaces deprojectar-se internacionalment sense in-tromissions. En el món en què vivim,això implica, necessàriament, disposarde mitjans de comunicació i institucionsculturals d’àmbit nacional. Altrament,autolimitar-nos i acceptar la fragmenta-ció jurídico-legal vigent i els imperatiusdel mercat seria (és) suïcida. El futur dela llengua va estretament lligat amb eldret inalienable dels catalanoparlants a

mantenir la nostra identitat, a gestionarel nostre territori i a decidir lliurement elnostre present i el nostre futur, fora de lalògica del capital i dels imperialismes.Per tant, l’autodeterminació ha servir-nosper a recuperar la sobirania política, peròtambé la plenitud lingüística i cultural.

Ben mirat, si renunciem al dret de de-cidir lliurement el nostre destí, adoba-rem el terreny a les tesis negacionistes,

a l’acomplexament davant el castellà i,consegüentment, a la deserció lingüís-tica. Les solucions que apunten els de-fensors de l’statu quo polític, lingüístici cultural són, si més no, un mal averany.A tall d’exemple, Albert Aixalà, directorde la Fundació Rafael Campalans, hapostulat «repensar el rol de les dues llen-gües, desinstitucionalitzant el català ireinstitucionalitzant el castellà»2. Pertant, si continuem per la via de la su-bordinació, ja sabem de quin mal hemde morir.

Finalment, topem amb l’escola, queha estat el terreny de batalla preferit del’anticatalanisme. Encara és una institu-ció força important, però és evident quees tracta d’un àmbit de socialització in-suficient. Les nostres escoles i institutsgaranteixen el coneixement de l’idioma,però, en canvi, són incapaços de corre-gir les actituds lingüístiques negatives,amb la qual cosa continuen perpetuantla jerarquia i els prejudicis imposats perles comunitats lingüístiques dominants.Per tant, una mesura pal·liativa eficaçs’hau ria d’encaminar a garantir la per-manència del català com a llengua vehi-cular i a reclamar, seguint les recoma-nacions de Till Stegmann3, menys horesde castellà a favor del plurilingüisme.Aprendre a aprendre llengües, desen-volupar les competències receptivesamb les llengües romàniques (italià, por-tuguès, occità...), no limitar-se a l’en-senyament de l’anglès i oferir més llen-gües (amazig, alemany, xinès...). Totplegat són pràctiques que cal potenciarper a eliminar prejudicis i combatre elreduccionisme bilingüe (català/castellà)o el perniciós trilingüisme (català/cas-tellà/anglès) que el govern balear i moltspedagogs espanyolitzats pretenen d’im-posar en detriment del català, apel·lanta una falsa modernitat i a la uniformi-tat globalitzadora. u


SOCIOLINGÜÍST ICA

Memòria i multilingüisme. Reflexions sobre el futur del catalàJULI CUÉLLAR (historiador)

1 Informe sobre les llengües al món. Síntesi, Cen-tre UNESCO del País Basc / UNESCO deCatalunya. – Angle editorial. – Barcelona, 2005.Aquest l’estudi forma part del projecte Lingua-pax que impulsa la UNESCO.

2 Albert Aixalà: «L’estancament de l’ús del ca-

talà entre els joves» dins L’AVENÇ (núm. 312,abril 2006, pp. 6-7)

3 CLUA, Esteve; ESTELRICH, Pilar; KLEIN, HorstG.; STEGMANN, Tilbert D.: EuroComRom –«Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengüesromàniques simultàniament», Shaker Verlag– Aachen, 2003.

Si «les organitzacions culturalsocupen un lloc important en lasocietat en transmetre una deter-

minada identitat cultural mitjançant elcontingut de les obres que ofereixen»1,entenc que renunciar a ser essencia-listes i identitaris2, per molt dinàmica icanviant que sigui per definició totacultura, és sucumbir a una de les tram-pes conceptuals del context colonialen què ens trobem, abandonar els tretsque ens defineixen en nom d’un «uni-versalisme» provincià generalment es-panyolitzat o subsidiari dels patronsculturals nord-americans. El que solpassar és que les línies bàsiques i l’o-rientació fonamental del «programacultural» que difonen els nostres go-vernants estan marcades per compo-nents tan fluctuants com les conve-niències estratègiques, les modes, lesintencions de vot, la proximitat d’unacontesa electoral o el «mercat»3, és adir, que els nostres dirigents perden devista, concentrats com estan en afersmés importants com ara aconseguir oconservar el poder, la necessària con-textualització històrica que els perme-tria d’entendre:

1) Per què hem arribat on som?4

2) Què caldria fer per a redreçar lasituació actual fins a assolir una nor-

malitat que consistiria, simplement, apoder ser català a Catalunya amb lamateixa naturalitat i tranquil·litat deconsciència amb què un anglès ésanglès a Anglaterra (i allà on sigui)sense que a ningú li passi pel cap depreguntar-li, amb gest estranyat, con-trariat o ofès, com és que, en seranglès, se li ha acudit de parlar enanglès, d’escriure en anglès, de cantaren anglès, etcètera.

Sovint, tot plegat es redueix a unaqüestió de prioritats: si la majoria delsnostres polítics es regeixen per criteris«pragmàtics»5 i «no ideològics», aixòvol dir que la seva prioritat és el poderi les seves prerrogatives, avantatges icompensacions de tota mena6, i quela definició dels criteris ideològics defons, els que determinen l’agenda de larealitat a curt, mitjà i llarg termini, perentendre’ns, la deixen en mans de lametròpoli (Madrid i la seva monstruosaconcentració de poder polític, econò-mic i mediàtic), deixant de banda ac-tituds «idealistes»7 com la defensa i lapromoció de la nostra cultura com aexpressió característica de la nostraidentitat, perfectament defensables desd’enfocaments tan diversos com l’eco-logisme (protecció de la pervivènciad’una varietat cultural tan única i in-

substituïble com qualsevol ésser viu) iel màrqueting (diferenciació dins elmercat i promoció de la «marca»Catalunya i de la causa de la nostraexistència amb la mateixa normalitatamb què és lícit aplicar tècniques demàrqueting a «causes» com la planifi-cació familiar, la igualtat de drets o laconveniència de deixar de fumar).

Per continuar utilitzant la termino-logia del màrqueting, a fi de potenciarla nostra cultura, lluny d’abandonar,avergonyits, el que ens caracteritza iapostar per un futur ple de flamenc igratacels en una Catalunya transfor-mada en una impersonal i desverte-brada descompressió barcelonina,hauríem de convertir en un «valor afe-git» la catalanitat8, de la mateixa ma-nera que ja són sinònims de qualitat lacuina catalana, les denominacionsd’origen o la producció artesana, sos-tenible, ecològica, etcètera, no sola-ment com a part d’una estratègia depromoció exterior vinculada al tu-risme, sinó també com a element bà-sic en la tasca fonamental de saber quisom9, què volem i quines són les einesculturals de què disposem, com a ca-talans, per a desenvolupar-nos huma-nament dins el cercle virtuós de l’au-toestima i l’autorealització10.


SOCIOLINGÜÍST ICA

Els corrents subterranis de la històriaRAMON MONTON

L’esclavitud embastardeix els cors.(Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana)

1 Colbert/Cuadrado, Marketing de las artes y la cultura, Ariel, 2003, pp.15-16. La traducció i la cursiva són meves.

2 Essència: f. Allò per què una cosa és el que és; el que hi ha en una cosade permanent i invariable; el que constitueix el fons de l’ésser, la natu-ralesa pròpia d’una cosa.

Identitat: f. Conjunt de característiques que fan que una persona o unacomunitat sigui ella mateixa.

3 El «mercat», recordem-ho, és un concepte boirós que s’utilitza per a de-signar coses tan diverses com el poder de les empreses multinacionalso el pes demogràfic de les llengües, sovint directament relacionat ambprocessos colonials i genocidis.

4 No m’estaré de recomanar, en aquest sentit, tots els llibres que han es-crit Francesc Ferrer i Gironès i Josep Benet sobre la persecució políticade la llengua i la cultura catalanes i l’intent de genocidi cultural per-manent que patim els catalans des de fa més de tres segles.

5 Observeu com a qualsevol partit, en conquerir alguna parcel·la de po-der, li sorgeix automàticament un sector pragmàtic format pels ponde-rats ocupants de les poltrones.

6 Entre les quals hi ha la divisa de l’època de Lluís Felip, rei dels france-sos («enriquiu-vos»), vigent de nou des de la majoria absoluta socialistade Felipe González a l’Estat espanyol, que instaurà una particular mo-dalitat de progressisme en què la política es convertí en una activitatmolt adequada per als qui persegueixen, sobretot, «folrar-se».

7 Aconsello al lector partidari de conservar la salut mental i la inde-pendència de criteri que desconfiï sistemàticament dels denigradors pro-fessionals de l’idealisme i de les ideologies, perquè, d’una banda, tot ésideologia, fins i tot defensar en nom del «mercat» la fi de les ideologies,i, per l’altra, tota actuació que incideix en la realitat parteix d’una idea.

8 Vegeu, en aquest sentit, iniciatives empresarials com la de Basque Po-wer, que promociona els trets diferencials genuïnament bascos com aestratègia de venda.

9 Perquè no ens passi com a l’àliga de la paràbola que, en criar-se en ungalliner, es pensava que era una gallina i no podia volar.

10 El podríem definir amb aquests paràmetres: si parteix d’un nivell ac-ceptable d’autoconeixement i de saludable autoestima, un ésser humàté més possibilitats de realitzar-se en l’espai de la seva existència.

Es tractaria, en primer lloc (sapereaude ‘atreveix-te a pensar’, va dir elfilòsof), de convidar-nos a nosaltres ma-teixos, sense caure en prejudicis pro-vincians ni fer cas dels cants de sirenadels intel·lectuals orgànics, babèlics,«cosmopolites», «ciutadans»11 i altrescorifeus del poder opressor, a conèi-xer-nos, apreciar-nos i promocionar-nos com ens mereixem, i, en segonlloc, de preocupar-nos menys de ser«simpàtics» i més de ser nosaltres apartir de la nostra herència cultural, dela nostra història i de la nostra tradiciópolítica, que ens haurien de guiar capa objectius més ambiciosos que no pasaquell de fer més tolerables les condi-cions de la nostra subordinació a un Es-tat que, com va escriure Joan Solà, nosolament no és nostre sinó que va con-tra nosaltres i persegueix la nostra des-trucció, o el de trobar la fórmula per aaconseguir unes quantes engrunes,quotes o competències més, recollidesen un esquifit estatut d’autonomia,sense que l’ocupant s’enfadi i torni aagafar les armes per esclafar-nos.

Realitat històrica i variables delmacroentorn

És gràcies a la realitat històrica de-rivada d’un context polític i legal im-posat per la força de les armes que lameva filla de sis anys fa una immersióen castellà quan engega el televisor, vaal cinema, es compra segons quina jo-

guina o vol participar en les activitatsper a infants d’un càmping de la costacatalana (coordinades per una noia queno sap català, però sí llengües turísti-ques) i em ve a preguntar (li estan en-senyant a fer una papallona de paper):«Papa, què vol dir los cuernos?»

Per definir l’origen d’aquesta situa-ció, el màrqueting parlaria de la in-cidència de les variables del macroen-torn, tres de les quals em semblen prourellevants per a esmentar-les aquí. Unad’aquestes variables ja hem vist que ésel context polític i legal. Una altra va-riable és l’entorn demogràfic, que enel nostre cas també ha tingut i continuatenint un paper remarcable, sobretot enmoments com aquell del 12 de setem-bre de 1993, en què l’ABC publicà enportada que el castellà era perseguit aCatalunya com el català fou perseguiten temps de Franco, o quan, l’any 1995,Alejo Vidal-Quadras proposava que elscastellanoparlants «accentuessin la sevaidentitat d’una manera agressiva i de-safiadora», o, finalment, quan, el 23 degener del 2006, Mariano Rajoy vinguéa la Diagonal de Barcelona a recollir fir-mes contra l’Estatut i a repetir, paraulaper paraula, la mateixa mentida que vadifondre l’ABC tretze anys enrere, men-tre al seu costat José Piqué no parava defer doloroses ganyotes que devien ser elsomrís de l’esclau12 davant de l’amo.Una vegada més, cal destacar, enaquest context, el caràcter decisiu de la

nostra anòmala situació política: no éssolament que no tinguem competèn-cies per a regular els fluxos migratoris,sinó que tampoc no posseïm la capa-citat d’integració «natural» pròpia delsEstats. A Alemanya, els immigrants turcsesdevenen germanòfons, entre altresmotius perquè volen trobar feina; però,a Catalunya, els immigrants espanyolsno es converteixen tan fàcilment en ca-talanòfons, i això no és sempre així permala fe ni com a resultat d’una intoxi-cació ideològica per part dels poca-ver-gonyes que els utilitzen com a coartadai obtenen parcel·les de poder o noto-rietat afirmant «defensar els seus drets»,sinó per mandra, timidesa o pel fet deno necessitar canviar de llengua, ja que,en espanyol, poden viure perfectamenta Catalunya.

Quant a l’entorn cultural, el podemresumir dient que el formen els valorsd’una societat, la qual cosa ens remet di-rectament a la qüestió crucial: qui creaaquests valors? Els mitjans de comu -nicació? Els polítics? Els «líders d’o pi -nió»? Quin tractament reben Catalunya,els catalans i les manifestacions cultu-rals pròpies dels catalans13 en els massmedia? A nivell de comunicadors,anem ben servits, perquè disposemd’un repertori ben galdós, sense entrara valorar14 si els periodistes, a part d’en-tretenir el lector amb la descripció de lesseves proeses sexuals i la textura de lestòfones que mengen quan dinen en la


SOCIOLINGÜÍST ICA

11 A part de fer pensar en l’immens escorxador de llengües i pobles queés França, el terme jacobí ciutadà no és una abstracció neutra i asèp-tica, sinó que allò més essencial per a definir-ne el contingut és l’ad-jectiu que l’acompanya, perquè un ciutadà és francès, és espanyol, ésnord-americà, amb les conseqüències legals que aquest fet comporta.En sentit propi, «ciutadans» fa referència als titulars del dret de ciuta-dania que vincula una comunitat política i els seus membres, atorgauna sèrie de drets i obligacions i pressuposa l’expressió d’una volun-tat de pertinença. Als Estats Units, per exemple, els aspirants a la ciu-tadania no solament han de manifestar el desig de ser ciutadans ame-ricans, sinó també superar un examen de nacionalitat en què esdemanen coneixements de llengua, història i legislació elemental. Enaquest sentit, Xabier Arzallus va afirmar que, en un Euskadi indepen-dent, garantiria el dret dels espanyols residents al País Basc a votar enles eleccions al Parlament espanyol, manera sibil·lina però rotunda dedir que els espanyols no tindran dret a decidir el destí del País Basc.

D’altra banda, els membres d’una associació com «Els altres andalu-sos» deixen prou clara la seva postura quan declaren: «Nosaltres enssentim catalans per propi dret, perquè així ho hem decidit.»

12 L’alto el foc d’ETA, però, ha obert un nou escenari polític de conse-qüències imprevisibles. El PP s’ha quedat sense una de les seves armespolítiques: el terrorisme. Ara només li’n queden dues: la defensa de launitat d’Espanya i la persecució del castellà a Catalunya, mentre conti-nuen el genocidi cultural al País Valencià (ells en diuen defensa de «l’i-dioma valencià») i intenten de promoure la mateixa pràctica a les Illes,anomenant-la defensa de «les modalitats».

13 Em refereixo, per tant, a les expressions culturals catalanes, no «deCatalunya».

14 Tampoc no analitzaré l’interès informatiu o cultural d’un programa detelevisió en què uns immigrants «extracomunitaris» molt simpàtics ex-plicaven com veuen els catalans i deien, en castellà, que és veritat quesom avars.

part reservada d’un restaurant de luxe,haurien d’informar més (quan volen, de-mostren que saben fer-ho, com va pa-lesar la veritable explosió informativaque va seguir l’anunci d’alto el foc perpart d’ETA, revelant l’existència d’unamassa ingent d’informació que no surtals diaris i queda oculta) i opinarmenys15. Intentaré d’elaborar una ti-pologia al màxim de representativa deles diverses menes d’opinadors que tro-bem en els mitjans de comunicació,que podríem classificar així:

1) Els «iugoslaus», també coneguts ambel malnom col·lectiu de «caverna»o «Brunete mediàtica», és a dir, elsperiodistes, opinadors i tertulians dediaris i emissores de ràdio espanyo-les que ens fan pensar en la Iugoslà-via prèvia a les guerres balcàniqueso en l’Alemanya nazi d’abans de la«solució final», perquè promouenl’odi interètnic, anomenen «terroris-tes» alguns polítics democràtics bas-cos i catalans (si són tan demócratas,per què no donen als atacats l’opor-tunitat de defensar-se?) i diuen cosescom: «El govern (espanyol) nomésparla amb terroristes, homosexuals icatalans. Quan començaran a parlaramb gent normal?» (Federico Jimé-nez Losantos, programa La Mañanade la COPE, octubre del 2005)16.

2) El sector dels qui ens denigren, ensminimitzen o ens ignoren, perquèdeuen tenir com a premissa o àmbitde treball facilitar la substitució dela nostra llengua i la nostra culturaper la llengua i la cultura foranes.

3) El vergonyós grup de la «conyeta»,format pels qui, sens dubte influïtspel grup anterior, es fumen sistemà-

ticament de tot el que els resultamassa català, ja que, plens d’autoodicom estan, ho troben ridícul17. Nonecessiten gaire criteri ni profunditatintel·lectual per a fer les seves en-ginyoses argumentacions, que sovintvoregen l’empanada mental; però,mentre els responsables dels mitjansde comunicació els riguin les grà-cies i els paguin per escriure com hofan, continuaran essent una plaga.

4) El sector que pateix una de les ma-lalties característiques del colonitzat,el «pànic a la sobirania», seguramentuna variant de la tan humana por delcanvi, que els converteix en defen-sors compulsius de la realitat impe-rant, per perversa que sigui. Els mem-bres d’aquest sector, a diferència delsde la «conyeta», no estan per a gai-res bromes i utilitzen la seva capa-citat intel·lectual per a escriure lli-bres que contenen afirmacions tantremendes com «la independènciade Catalunya és perversa i moral-ment reprovable»18, o articles sor-prenents com els que permeten a unperiodista venir a dir-nos que laculpa de les vicissituds reiteradamentdesagradables de la nostra relacióhistòrica amb Espanya, entenc quefranquisme inclòs, és nostra, per ha-ver estat vençuts19, i que «les peti-cions de perdó no poden ser col·lec-tives», com si l’Alemanyademocràtica no hagués demanat re-petidament perdó per l’Holocaustperpetrat pel règim nazi. Tot escu-dant-se en la centralitat sociològicadel discurs regionalista, els opina-dors d’aquest grup acostumen a es-tigmatitzar l’independentisme perextremista i «utòpic», malgrat pro-

clamar-se defensors de la «diversi-tat lingüística» de l’Estat espanyol i,en la pràctica, es converteixen enuna mena de baula perduda entre elcatalanisme i l’espanyolisme, queconfraternitza con ceptualment ambels gripaus ideològics del Foro Ba-bel20.

5) Una massa indiferenciada d’opina-dors de perfil ideològic molt baix i decapacitat intel·lectual prima com untel de ceba, més o menys vinculatsamb esferes del poder indígena, quedefensen la nostra cultura i la nostraidentitat, però ho fan amb la boca tanpetita que quasi no es fan sentir, i es-tan avesats fins a tal punt a la retò-rica acoquinada del «tu ja m’entens»del franquisme i de la transició queja no saben expressar-se de cap al-tra manera que no sigui amb eufe-mismes i garbuixos argumentals: sónels partidaris de «no molestar».

Deixaré de banda, perquè ja n’heparlat anteriorment21, els «cosmopoli-tes», els babèlics, tots els miserablesque es presenten com a adalils dels«drets individuals» i els qui utilitzenargúcies tècniques i invoquen l’eficà-cia, la competitivitat, la «realitat me-tropolitana», la demografia o el quesigui per a justificar una immoralitatcom la destrucció d’una cultura.

Expressament, he reservat per al fi-nal un sector «emergent» que és tambéla nostra gran esperança:

6) El dels opinadors desacomplexats ipartidaris de dir les coses pel seunom22 des d’una òptica i una con-vicció inequívocament catalanes,d’explicar la realitat sense por, amb


SOCIOLINGÜÍST ICA

15 De fet, penso que els periodistes tendeixen a arrogar-se cada cop mésel paper d’opinadors sense tenir, sovint, prou preparació, informació niperspectiva per a fer-ho, fins a tal punt que els diaris van plens de mos-tres flagrants d’indocumentació i de fins on pot arribar la gosadia delsignorants.

16 Una periodista exemplar com Mònica Terribas no ha dubtat a dir: «Men-tir per antena hauria de ser perseguit sistemàticament. I també hauriade ser perseguit l’atemptat contra l’honor, o el fet d’associar el terrorismea un polític demòcrata o a una proposta democràtica. Perseguit, penati fins i tot castigat amb la suspensió de les llicències d’emissió, perquèés l’única manera de posar una mica d’ordre. I això no va únicamentper la COPE, sinó per tots els mitjans en què es barregen informació iopinió» (Revista Òmnium, Òmnium Cultural, desembre del 2005, p. 27).

17 El cinisme i els comentaris mofetes d’aquest grup es poden explicar nosols en termes d’autoodi, sinó també a partir del paradigma pueril, detall nord-americà, que divideix la societat en triomfadors i fracassats. SiCatalunya és una «causa perduda» i, per tant, pròpia de fracassats, elsde la «conyeta» s’estimen més «enfilar-se al carro guanyador». Per tant,quan la causa de Catalunya triomfi i les coses, per dir-ho així, vagin caient

pel seu propi pes, aquests es tornaran a posar la camisa que sigui mésde moda.

18 La cita és de La hipòtesi de la independència (Empúries, 2001), del ma-laltís Albert Branchadell.

19 Jordi Graupera, «Els pobles criminals», Avui, 5-4-06.20 Potser demostrant la part de veritat que conté la frase de l’escriptor

castellà Sánchez Ferlosio: «Los catalanes son como las percas: siem-pre pican.»

21 LLENGUA NACIONAL, «Invasió subtil: cosmopolitisme i substitució cultu-ral» (núm. 50, primavera del 2005) i «Què volen aquesta gent?» (núm.52, tardor del 2005).

22 Segons Santiago Espot, president executiu de l’associació Catalunya Ac-ció, l’atreviment i la determinació de donar un cop de timó a la histò-ria ha de començar per un canvi en el llenguatge, que vol dir acostu-mar-se a anomenar les coses com són (ocupació, espoli, colonialisme),i deixar clar que, del que es tracta, és de triar entre contemporitzar ambEspanya per negociar-hi estatuts i traspassos de competències (el pro-jecte de continuar encaixant-nos-hi) o trencar-hi, entre una lenta ago-nia i la llibertat per als catalans d’avui i els de demà.

rigor i sense confondre la comple-xitat amb el confusionisme ni la cla-redat amb la simplificació interes-sadament reduccionista o sectària.Aquest grup, format per gent sovintforça qualificada, si assoleix la«massa crítica» que faci impossiblel’èxit de les maniobres silenciadoreshabituals dels poders col·laboracio-nistes (que consisteix a convertir en«invisibles» els intel·lectuals incò-modes per al cofoisme regionalista-autonomista i el cosmopolitismeuniversalista i metropolità que con-formen l’»oasi català»), anirà pene-trant en l’opinió pública (ja ho fa enconvertir en tema de domini públicl’existència d’un espoli econòmicper part de l’Estat espanyol aCatalunya23) i contribuirà a crearestats d’opinió més conscients,menys intoxicats i més favorablesals nostres interessos i a la nostrasubsistència futura.

El fet que, poques setmanes des-prés de la ignomínia de Rajoy a la Dia-gonal de Barcelona, la Plataforma pelDret de Decidir aconseguís treure alcarrer més de set-centes mil personesa favor de l’autodeterminació deCatalunya (un èxit esclatant que va sor-prendre els mateixos organitzadors),demostra que, sota la superfície en-calmada de l’avorrit oasi català, les se-ves transaccions, «escàndols» i misè-ries (l’últim capítol de les quals ésl’»intercanvi de cromos» socialista dels«papers de Salamanca» per l’art sacrede la Franja24), hi ha inquietud, impa-ciència, descontentament i, en defini-tiva, esperança, perquè els correntssubterranis de la història, inexorable-ment, continuen fent via. u

23 Vegeu, en aquest sentit, els documentats ar-ticles de l’economista Ramon Tremosa i Bal-cells. Ja el 19-10-04, l’Avui es feia ressò d’unestudi seu que elevava el dèficit fiscal catalàa un 8-10% del PIB del Principat i denun-ciava que Catalunya, el País Valencià i lesIlles aporten el 90% del fons de solidaritat del’Estat, mentre que el País Basc i Navarra hiaporten el 10% restant. D’altra banda, segonsCatalunya Acció, els nostres polítics no fangran cosa per aturar l’espoli fiscal, perquèaquesta sagnia no afecta els sous dels dipu-tats i dels consellers.

24 Veg. Eugeni Casanova, «Espoli al Museu deLleida», Avui, 28-2-06, i Francesc Puigpelat,«Tempesta política per l’art sacre de Lleida»,Avui, 5-3-06.

Escric aquest article fora de Barce-lona, en un lloc arrecerat del li-toral, a certa distància del mar.

Davant meu s’estén una pineda espo-nerosa, molsuda, que davalla flonja-ment fins a tocar de la ratlla de la costa;allà, segada de sobte per uns roquissarsde granit farcits de tamarius i atzavares,es vincla retuda vers la lluïssor de lesones i les veles blanques. La brisa, si-lenciosa i encara fresquívola, moltagradable, ratifica la seva presència permitjà de fumerols de pol·len que esdesplacen d’una capçana a una altracom nuvolets de farina. Els pins, al-guns gegantins, enlairen les seves bran-ques rogenques, corsecades i podero-ses, cap al cel; a l’estiu, més eixarreïts,sembla que implorin pluja, però ara,a la primavera, és com si brindessin alsol amb les seves copes tan verdes iperfumades.

I el brindis, de fet, podria ser deltot justificat. Anys enrere no haurienpas pogut créixer tant. La fusta anava

cara i ben segur que l’amo dies ha queels hauria fet tallar. Tenien un valoreconòmic, una vàlua exclusivamentmaterial. Avui, pel que sembla, la fustadel país es cotitza molt poc; però, con-tra el que es podria creure, no és pasaquesta circumstància la que ha salvatla pineda dels nous perills que l’ame-nacen (asfalt, grues, moderna ma-quinària forestal, piròmans, etc.). La pi-neda, ara, té un nou valor, que ja noés simplement material com fa unsanys, sinó ecològic, estètic i, de retop,turístic. Per tot plegat, és reivindicadai vetllada pels grups ecologistes i, malque bé, protegida per les lleis de pro-tecció de la natura i de l’entorn. I ésaquest nou valor, en clara contraposi-ció amb l’afany devorador que carac-teritza la fal·lera urbanitzadora quesembla haver-se estès d’uns anys ençà,l’únic agafador que li pot garantir lasupervivència. Un equilibri precari,doncs, però esperançat. Si més no, calconfiar que sigui durador.

Els valors, com acabem de veure,no són estàtics ni immutables: podentransformar-se, crear-se o desaparèixer.Però, què és el que fa que un determi-nat valor es transformi, es creï o desa-paregui? La pregunta podria semblarociosa, un simple entreteniment retò-ric i especulatiu, poc o gens lligat ambels temes de llengua que se solen trac-tar en aquests articles. Res, però, méslluny de la realitat. Saber com funcio-nen els mecanismes a l’entorn de lacreació, la transformació i la pèrduadels valors en una societat com la nos-tra és un element clau a l’hora de dis-senyar qualsevol estratègia destinadaa garantir la supervivència i l’envigo-riment de les llengües que, en unnombre molt alt, estan greument ame-naçades d’extinció. En tenim unexemple clar en el valor que es va do-nar a l’estat d’Israel a la recuperació del’hebreu, i que es podria resumir en lafrase d’Aixer H. Ginsberg: «el capitalprimordial de tota nació és la llenguaacumulada de generació en generació[…] mai cap nació no ha de perdreaquest capital» (veg. LLENGUA NACIO-NAL, núm. 48, p. 35). I, sense anar tanlluny, la mateixa revista que ara teniuals dits s’anuncia primordialment com«La revista (que) explica i defensa elsvalors de la nostra llengua».


SOCIOLINGÜÍST ICA

Els valors i la supervivència lingüísticaMARCEL FITÉ

Som un signe per interpretar.No oferim mostres de dolor,tot i perdre la llengua en la llunyania.

(Hölderlin)

E l v a l o r n o e s

f o r m a n i c re i x

p e r l a p ro d u c -

c i ó , s i n ó p e l

c o n s u m

Què és un valor? Quan parlem de valor, aquí, no ens

referim al que pot tenir un determinatobjecte (vàlua econòmica, per exem-ple) o una persona (vàlua professional,etc.), sinó al que s’atorga a cadascunade les qualitats positives, consideradesen abstracte, que una societat projectasobre la realitat i es fa com seves. Vis-tos així, els valors no són en les coses,en els objectes o en les persones, sinóen la manera com ens els mirem i enallò que sentim davant seu. Els valors,doncs, són una projecció de la mirada.Un punt de vista. Això explica per quèhi ha coses inútils que tenen un alt va-lor i, en canvi, altres que són indis-pensables no en tenen pràcticamentcap. El valor de la pineda ja no està de-terminat per la vàlua econòmica (preude la fusta o del terreny), sinó perl’aten ció que la verdor de les capçanesha desvetllat en una determinada gent;per la capacitat que ha tingut de cap-tar-ne la mirada i de fer que hom hiprojectés les seves emocions.

Cada societat està constituïda alvoltant d’una cultura, és a dir, al vol-tant d’un conjunt d’idees i tradicionsseleccionades històricament i, molt es-pecialment, dels valors que s’hi vincu-len. Com més sòlids i estesos siguinaquests valors, idees i tradicions, mésprobabilitats tindrà la cultura de fun-cionar d’una manera estable, sensegrans canvis ni trasbalsos. Una culturaecològica arrelada i constant, doncs,és la millor garantia de supervivènciade la pineda, i de tots els espais verds.

Pèrdua i transvaloració dels valorsPer a dirigir la mirada vers un punt,

cal que hi hagi algun tipus de poder ide voluntat per a dirigir-la-hi. La pèr-dua de poder o de voluntat de podercomporta la pèrdua de valors, que, endeixar els seus espais buits, seran om-plerts per uns nous valors, sovint aliensi curosament programats i dirigits. Queels valors propis perdin el seu valor, si-guin substituïts o transvalorats, és unamanifestació evident de decadència. Elllarg període de la nostra història, co-negut amb aquest nom, es va caracte-ritzar per una pèrdua i transferència devalors, que anava estretament lligada ala pèrdua de poder que s’havia pro-duït. Els valors de l’alta cultura (la po-esia, el pensament filosòfic, la memò-ria històrica, etc.) foren en bona partdesplaçats i substituïts per altres valors;

alguns d’autòctons, com la cançó po-pular –que va atènyer una qualitat ex-cepcional–, però uns altres de foras-ters, com ara l’enlluernament queoriginà el «Siglo de Oro» castellà. L’im-pacte que tot plegat produí sobre lallengua i la cultura catalanes és prouconegut i ha estat a bastament estudiati discutit: fins i tot el nom de la llen-

gua restà esborrat i confós durant totsaquells segles! El seu ús, en canvi, i elsvalors religiosos amb llurs manifesta-cions culturals (cicles nadalencs, depassió, etc.) es van mantenir. Aquestsdos valors, llengua parlada i religió,fortament arrelats, sembla que van sersuficients, en la societat d’aquellaèpoca, per a mantenir viu el fil de lanostra cultura fins a la Renaixença.

Si la Decadència es caracteritzà peruna pèrdua i transvaloració dels valors,la Renaixença s’esmerçà a recuperar-

los. Aribau, per exemple, re-situà lallengua més enllà de la mera funcióconversacional a què havia estat re-duïda per les circumstàncies polítiquesi en reivindicà els valors històrics(«Plau-me encara parlar la llengua d’a-quells savis, que ompliren l’univers dellurs costums i lleis…») i els valors afec-tius («Si quan me trobo sol, parl ambmon esperit, en llemosí li parl, que llen-gua altra no sent…»). I Verdaguer, ple-nament conscient de la seva tasca («Loque un segle bastí, l’altre ho aterra»),aconseguí amb la seva obra no sols re-cuperar i salvar una gran part del nos-tre patrimoni cultural, sinó que, a més,va ser capaç de fer fixar l’atenció –i pertant, de recuperar-ne el valor– en lesjoies romàniques que al Conflent ago-nitzaven entre bardisses («Dels romà-nics altars no en queda rastre, del claus-tre bizantí no en queda res…»), fet que,com és sabut, n’afavorí la restauració.

¿S’havia recuperat el poder perdut,durant la Renaixença? És evident queno. Però el que sí que s’havia recupe-rat era la voluntat de poder, aquest tretfonamental en la vida de tot país, queés una condició indispensable per a lacreació i represa de valors, és a dir, pera poder dirigir la mirada cap a allò quehom considera imprescindible per a laseva pròpia supervivència i projecció.

Els valors, ara i aquíDins el fràgil equilibri en què ens

movem (com en el cas de la pineda!),hi ha aspectes esperançadors, peròtambé d’altres que no ho són tant.D’una banda, podem constatar l’exis -tència d’organitzacions actives i al-truistes, com ara la CAL o la mateixaAssociació Llengua Nacional, que esmobilitzen i treballen per situar la llen-gua del país en el lloc i la manera queli correspon. De l’altra, la represa decampanyes lingüístiques institucionals–més enllà de les crítiques interessa-des i dels possibles resultats, poc ava-luables a curt termini– és una bona no-tícia per a l’ecologia la llengua i la sevarevaloració.

Però, com deia, també hi ha mo-tius de preocupació. Així, com tothomsap, l’any passat es va commemorar elquart centenari de l’edició de la pri-mera part del Quixot, és a dir, la partque no té res a veure amb Barcelona.La celebració ningú no negarà que vaser d’upa, sense estar-se de res: un pres-supost més que digne: la premsa va


SOCIOLINGÜÍST ICA

U n a c u l t u ra

so b re v i u q u a n l e s

se v e s p rà c t i q u e s

a u g m e n t e n l a su -

p e rv i v è n c i a d ’a -

q u e l l s q u e l e s

p ra c t i q u e n (e n

u n a s i t u a c i ó

i d e a l )

Bonaventura C. Aribau

parlar d’almeys vint milions d’euros(3.500.000.000 de les antigues pesse-tes), que no està gens malament; unasupercomissària d’«alt standing»; ex-posicions; conferències; itineraris; vi-sites guiades; etc. Cal reconèixer alsresponsables de la cultura espanyolal’habilitat que han tingut a l’hora dedirigir les mirades cap a aquesta granobra de Cervantes, és a dir, l’habilitatde convertir-la en un valor, més enllàde la precisió de les dates, l’exactitudd’algunes dades o la seva indiscutiblevàlua literària. Fins aquí no hi ha res aobjectar. Però es dóna el cas que enaquell mateix any es complia també elcentenari de l’obra Solitud, del naixe-ment de X. Benguerel, de J. Llacuna, deJ. Coromines; feia quinze anys de lamort de M. de Pedrolo, es complia elvuitè centenari de les Homilies d’Or-ganyà… I aquí sí que em sembla queles mirades de la gent han anat mésperdudes i poc o gens ben orientades.Pel que fa a les Homilies d’Organyà,l’esforç ha estat pràcticament nul. Noha arribat ni als 52 cèntims d’euro que

Miret i Sans en pagà a Mn. Riba ara facent anys. És clar que Mn. Riba, homeallunyat de l’efervescència culturalbarcelonina, tampoc no donava gaire«valor» al document: «Que aun cu -ando me parece poca cosa la canti-dad de 85 pesetas por aquel manus-crito catalán, no obstante se lo cedo aV. por dicha cantidad, en primer lugarporque su valor es muy relativo…»(lanegreta és meva), diu el mossèn, ambresignada murrieria, en una carta quedirigí a Miret el primer de setembre de1907. A mi aquesta frase sempre m’ha -via semblat un exemple excel·lent pera il·lustrar la mentalitat pobra i deca-dent que havia presidit la vida del paísdurant segles. Mossèn Riba versus Mi-ret i Sans. I, entremig, uns vells paperscatalans. Tenen valor? No en tenen? Josempre havia pensat que sí. Però el si-lenci a l’entorn de la commemoracióque s’ha celebrat a Organyà sembladonar la raó a la tesi de Mn. Riba: elseu valor és molt relatiu… Per si aixòno fos prou, un home docte com elsenyor Josep Moran, filòleg, universi-

tari i membre de l’Institut d’Estudis Ca-talans, va acabar de reblar el clau enafirmar que «també és discutible el va-lor estètic "literari" d’aquests sermonssenzills i populars, de caràcter bastantelemental» (la negreta és meva, veg.LLENGUA NACIONAL, núm. 43, p. 5). Pertant, em dono per vençut: el seu va-lor no solament és relatiu sinó, a més,discutible…

Estem entrant en un nou períodede decadència? Vivim en una èpocade pobresa enmig de l’opulència? Lapèrdua de valors, la incapacitat per apercebre’ls és, efectivament, un signede decadència. No sentir la manca devalors com una mancança, però, éspitjor que la decadència. És caminarcap a l’abisme de l’extinció, és perdrela llengua en la llunyania i no oferirmostres de dolor.

I ara, arribats aquí, ja em perdona-reu: us deixo. Me’n vaig a escoltar lesproves d’una lectura de les Homiliesd’Organyà, feta per l’actor i rapsodeLluís Soler. M’han assegurat que ésesplèndida: una meravella. u


SOCIOLINGÜÍST ICA

D’esquerra a dreta: Joan Perera, Josep Guàrdia i Marcel Fité FOTO: R.P. COROMINES

Algun lector de LLENGUA NACIONAL va telefonar a la di-recció d’aquesta revista dient que discrepava de la se-gona raó que donàvem en el nostre article «Deu bo-

nes raons per a parlar sempre en català» (vegeu LLENGUA

NACIONAL, núm. 54, p. 6). Concretament, aquesta raó deia:«De mil vegades en què algú manté el català en una con-versa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en quèacaben parlant tots dos en català i ben poques –potser capni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquèl’altre no l’entén. I quan passa, no vol dir necessàriamentque hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, mésa poc a poc o escollint les paraules amb compte.»

L’opinió dels lectors comunicants era, si fa o no fa, contrà-ria a això que expressem, en el sentit que, segons ells, seriaa l’inrevés. És a dir, que la majoria de vegades, tots acabenparlant en castellà i no en català com afirmo jo.

No seré pas jo qui negui l’evidència del que passa al meuvoltant. És innegable, sens dubte, que la major part de lesocasions en què coincideixen en una conversa personesque parlen normalment el català i persones que parlen nor-malment el castellà, encara que, d’aquestes, només n’hihagi una, es resolen parlant tots en castellà. Però és que pre-cisament aquesta és la situació que em va inspirar la re-dacció de la raó número 2, que tanta controvèrsia ha ge-nerat. M’explicaré.

Voldria cridar l’atenció sobre el fragment inicialde la meva autocitació, damunt el qual baso les me-ves afirmacions posteriors. Recordem-lo: «De mil ve-gades en què algú manté el català (noteu-hi la ne-greta) en una conversa...» És a dir, que la mevahipòtesi de partença ja no inclou la possibilitat queel catalanoparlant canviï de llengua, i, per tant, elsupòsit que fan els comunicants que tots acabin par-lant en castellà cau fora del seu abast.

Lamento no haver-me sabut expressar amb mésclaredat, però la meva intenció era la de comunicarque, si els catalans no canviem de llengua, la pitjorcosa que pot passar és que la conversa sigui bilingüefins al final, que no és pas poca cosa, perquè hau-rem donat fe de la nostra constància, haurem de-mostrat un respecte per la nostra llengua, respecte quedarrerament és ben rar de trobar i, a més, haurem po-sat en evidència l’actitud anòmala de l’altre, amb laqual cosa potser es plantejarà canviar de llengua enla pròxima situació semblant que hagi de viure, opotser no, és clar... Però, i si resulta que sí?

Hem de pensar que una conversa bilingüe sos-tinguda és incòmoda per a qui parla en català, per-què sovint aquest creu que l’interlocutor la viu comuna provocació, tot i que en molts casos no és benbé així. Però és que hem de ser conscients que la si-tuació també és incòmoda per al qui parla en cas-tellà. I ho pot ser per diverses raons, que a conti-

nuació miraré de sintetitzar en quatre casos arquetípics. És clar que pot ser que trobem algú que no ens entén

quan li parlem en català; però, atès que aquesta situació,d’acord amb les dades lingüístiques del darrer cens, cor -respon només a un exigu 5,48% de la població de Catalu-nya (4,87% a la ciutat de Barcelona), partirem del supòsit,més que probable, que l’interlocutor entengui, si més no,una mica el català.

Doncs bé, amb aquesta premissa, posem-nos en el pit-jor dels casos, en què, efectivament, el castellanoparlant vis-qui la situació de conversa bilingüe com una agressió ocom una provocació. Si és així, no pot ser per cap més raóque perquè cregui que el catalanoparlant té l’obligació deparlar-li en castellà, oi? Doncs, ¿no us sembla fantàstic, enaquest cas, provocar aquesta mena d’individus i fer-los veureque les coses no són tal com ells pensen? A mi sí, que emsembla fantàstic; a mi em fa venir salivera de la bona. Pot-ser, si els catalans actuéssim així, els castellans acabarienconvençuts de la seva falta de sensibilitat i de la seva gro-llera actitud autoritària, tancada i pròpia de persones veri-tablement mal educades. No us ho sembla?

Però pot molt ben passar –i jo diria que passa en la ma-joria dels casos– que el castellanoparlant se senti, no pasprovocat, però sí incòmode, ja que la conversa bilingüeposa en evidència una mancança seva. Ell no sap parlar la


SOCIOLINGÜÍST ICA

Continuo pensant que són deuJORDI SEDÓ (sociolingüista i docent <[email protected]>)

llengua de l’altre, que, a més, és la del país. ¿És probableo no, doncs, que aquesta incomoditat tingui algun efecteen qui la pateix? No pot ser que després d’haver-la viscudaunes quantes vegades es plantegi que no vol viure-la més ivulgui aprendre català?

Fins i tot és probable que l’interlocutor castellanoparlant,incòmode per la situació, es decideixi a fer un esforç quesempre havia tingut pendent de fer, però que mai no haviasentit prou necessari perquè tothom li parlava en castellà,i comenci ja a fer tentines en català. No us sentiríeu benorgullosos d’haver contribuït d’una manera decisiva a fer-lifer aquest pas?

I, finalment, pot ser també que el castellanoparlant sà-piga parlar català, encara que potser el tingui una mica ro-vellat en algun racó del seu cervell; però que l’oportunitatque li brinda algú –finalment, algú!– que li parla en català,malgrat el seu accent maldestre, malgrat el fet que intercalaparaules castellanes en el seu discurs, li vingui com l’anellal dit per a poder-lo practicar. No sentiríeu una vergonya iuna ràbia immenses si fóssiu precisament vós el qui privésd’aquest goig aquest hipotètic nou catalanoparlant?

Doncs bé, ja veieu que, per raons d’espai, he simplifi-cat les hipotètiques situacions a quatre, en ordre descendent

de resistència al català. Però, com que les persones som tandiverses, cadascú constitueix una situació única i irrepeti-ble. Ara, no crec pas que n’hi hagi cap que s’aparti gaired’alguna de les quatre que he descrit.

Per tant, amics lectors que vau manifestar les vostres re-serves davant les meves afirmacions, penseu si no serà per-què –ai las!– en més d’una ocasió canvieu innecessàriamental castellà, abandonant així la vostra llengua, que tant usnecessita. Penseu, doncs, que si decidíssiu no parlar mai encastellà a ningú, més que en situacions extremes –ja sé quecosta una mica al començament–, no us hi trobaríeu mai,en una conversa monolingüe en castellà. I, a més, tindríeuel gran al·licient de comprovar que, en algun moment dela conversa, l’altre ja us comença a contestar en català. Sino és així, almenys vosaltres no baixareu del burro i us que-dareu cadascun fent servir la llengua pròpia. Pitjor, no potpas anar. Això sí: us hi heu de mantenir, que és el que jovolia dir en el meu article del número anterior. Proveu-ho.Veureu que al començament pot ser una mica violent, peròal cap de poc temps –no gaire– un hom s’hi acostuma. Joja ni me n’adono, que ho faig! Per això no m’hi trobo mai,en una conversa monolingüe en castellà. I si tothom fes elmateix, ja veuríeu com canviarien les coses! u


SOCIOLINGÜÍST ICA


LÈXIC

1. IntroduccióEm produeix una gran alegria pre-

sentar un treball del TERMCAT perquèem dóna l’oportunitat de dir el que aradiré, que feia temps que volia expres-sar públicament: en el món de la nor-malització lingüística a Catalunya hiha dues coses que funcionen força bé,com socialment és desitjable. Una ésel Club Super 3; l’altra, el TERMCAT.

Sigui com sigui, el TERMCAT ha fetuna feina que ha contribuït a conferirmodernitat i prestigi a l’idioma, per-què el treball de terminologia –i l’es-tabliment de criteris per als manlleus icalcs n’és una mostra ben representa-tiva– és un treball orientat al futur,orientat a dotar el país de recursos pera la comunicació científica i tècnica. Il’accés a la ciència, la tècnica i la tec-nologia és en el món d’avui un delsexponents més clars de modernitat.

De fet, com sap tothom, els qui te-nen el desig que el català esdevinguiuna llengua socialment residual s’esfor-cen a intentar apartar-la de la moderni-tat i, com a contrapartida compensatò-ria, a fer-ne notar el que en diuen el«valor identitari», que sovint no significasinó que els agradaria que s’utilitzés no-més en els aplecs sardanistes, per a can-tar «Tió, tió, caga torró» i per a quan,trescant per serres i muntanyes, una pa-rella d’excursionistes arriba al pic delTuró de l’Home i hi deixa escrit un mis-satge més o menys d’aquest tenor: «LaLaia i l’Oriol, que s’estimen força, tambéhan fet el cim, i des d’aquest bell indretcontemplen els paisatges de la dolçaCatalunya, que no morirà mai.»

En realitat, la temptació d’aquestreplegament ruralista i folkloritzanttam bé l’hem tinguda de vegades elscatalans sense que ens hi ajudi ningú.El fet següent és significatiu. L’any 1932Pompeu Fabra va sentir-se poc o moltempès a haver de justificar la inclusióde terminologia tècnica en el Diccio-nari general de la llengua catalana, iper aquesta raó va escriure aquestsmots en el prefaci: «si per l’un costatometem mots que tenen un indubta-ble interès per al lingüista, per l’altreconsignem mots tècnics de formaciógreco-llatina, mots internacionals d’unben petit interès lexicogràfic [subrat-llat meu], però que cal que s’incloguinen un diccionari normatiu» (Fabra1932: VII). Fabra, immers en el civi-lisme noucentista i preocupat sobretotper construir una llengua apta per a lesnecessitats comunicatives d’una socie-tat moderna, va voler allunyar-se delsqui havien caigut en la temptació de lacomplaença tipista i del reduccionismeruralitzant.

2. L’opuscle Manlleus i calcs lin-güístics en terminologia: aspectesgenerals

El TERMCAT, doncs, continua tre-ballant en aquesta línia: cooperar aconstruir una llengua apta per a les ne-cessitats comunicatives d’una societatmoderna, que, a més, té consciènciadel valor i dignitat del seu idioma. Entenim una nova prova amb l’edició del’opuscle Manlleus i calcs lingüísticsen terminologia, que inaugura lacol·lecció «En Primer Terme», coedi-

tada amb Eumo Editorial. La col·lecció«En Primer Terme» substitueix l’antigacol·lecció «Criteris Lingüístics per a laTerminologia». De fet, simplement ambel títol de la nova col·lecció ja s’ha fetun progrés: aquest petit joc lingüísticque es permet el fa més bonic i atrac-tiu que l’antic. L’estètica també és im-portant.

El primer treball de la col·lecció,Manlleus i calcs lingüístics en termi-nologia, és una refosa i una actualit-zació de dos títols anteriors. El primer,publicat l’any 1990, es deia Manlleusi calcs lingüístics en els treballs de ter-minologia catalana, i el segon, publi-cat l’any 1992, es deia Formació delplural dels manlleus. Han passatquinze anys des de la publicació delprimer d’aquests dos opuscles, i quinzeanys, en una àrea del treball de plani-ficació de la llengua tan dinàmica comla terminologia, són molts anys. A més,entre els anys 1990 i 2005 s’ha publi-cat el Diccionari de la llengua cata-lana de l’Institut d’Estudis Catalans, queva introduir certes reformes de detall enl’ortografia catalana, una circumstànciaque també aconsellava que es fesaquesta actualització.

L’objectiu de l’opuscle és donar aconèixer els criteris que el Consell Su-pervisor del TERMCAT aplica en l’es-tudi i tractament dels manlleus i calcs.Els dos primers capítols, de caràcterintroductori, proporcionen informaciógeneral. El primer, «Conceptes», tractade nocions generals sobre la termino-logia i el manlleu, sobre la funció delmanlleu en els llenguatges d’especia-

Els criteris del TERMCATen els manlleus i calcs terminològicsJORDI GINEBRA (Universitat Rovira i Virgili)

CONFERÈNCIA IMPARTIDA PER JORDI GINEBRA A PROPÒSIT DE LA PRESENTACIÓ DEL PRIMER TÍTOL DE LACOL·LECCIÓ «EN PRIMER TERME», MANLLEUS I CALCS LINGÜÍSTICS EN TERMINOLOGIA, CRITERI ELABO-RAT PEL CONSELL SUPERVISOR DEL TERMCAT I COEDITAT PER EUMO EDITORIAL, EN EL MARC DELS ES-PAIS TERMINOLÒGICS 2005, QUE VAN TENIR LLOC A BARCELONA EL DIA 16 DE NOVEMBRE DEL 2005 ENLA SALA AUDITORI DEL PALAU DE LA GENERALITAT.


LÈXIC

litat, sobre la reacció dels sistemes lin-güístics davant els manlleus –amb lestres solucions possibles (l’ús de recur-sos propis, l’adaptació i l’adopció)–, isobre les noves perspectives en el trac-tament del fenomen: la globalitzaciócultural i la generalització del conei-xement especialitzat, l’actual situaciód’introducció massiva i ràpida de man-lleus, l’eclosió de les societats multi-lingües i l’increment de la importànciade la llengua oral.

El segon capítol, també introductori,està dedicat a reflexionar sobre la con-veniència que hi hagi una certa políticade control en aquesta matèria i sobre lanecessitat d’impulsar el recurs a alter-natives pròpies, com ara la derivació (ésel cas de creacions com programari imaquinari), la composició –popular oculta–, el canvi semàntic (que, perexemple, ha fet néixer, per a designar untipus de botes, el nom descans), la sin-tagmació (que dóna lloc a unitats comdeixar fora de combat), l’arcaisme, eldialectalisme, les denominacions po-pulars (en alguns camps d’especialitathan estat útils, com és el cas de les de-nominacions escarabat de Sant Joan, es-carabat de maig i escarabat ratllat, queeviten el manlleu de l’alemany Maikä-fer) i a altres procediments (acronímia,siglació, abreviatura, conversió i lexi-calització d’onomatopeies, com en ca-sos del tipus BTT, R+D i TIC)1.

Aquests dos primers capítols sónimportants perquè defineixen el queen podríem dir la posició política delTERMCAT davant els manlleus i elscalcs. Una posició impulsora del re-curs a les solucions pròpies i, per tant,que evidencia confiança en la pròpiallengua. I, a més, una posició oberta ala incorporació de noves paraules. I,sobretot, que propugna, abans de pren-dre decisions, el raonament, la reflexió,l’examen. Una posició, de fet, que éscoherent amb la tradició catalana mo-derna. Des dels orígens de la batallaper l’estàndard català modern –des dela Renaixença– es detecta una posició–generalment compartida, malgrat elsdesacords de detall, entre escriptors,lingüistes i intel·lectuals amb inquie-tud per la dignitat de la llengua– queés alhora una posició d’obertura da-vant el manlleu i de preocupació per

potenciar els recursos propis de l’i-dioma. Així, en els anys seixanta del se-gle XIX, Marià Aguiló i Antoni de Bofa-rull discutien si calia recórrer almanlleu o a l’arcaisme per a dignificarla llengua literària, i, en la segona dè-cada del segle XX, Gabriel Alomar, An-toni Rovira i Virgili i Pompeu Fabra de-batien públicament com calia adaptargràficament mots com tramvia o con-voi, i fins i tot l’anglicisme lunch, lla-vors de moda en el periodisme català.I els organitzadors del Primer CongrésInternacional de la Llengua Catalana,l’any 1906, no es van posar cap pedraal fetge quan van decidir imprimir unestargetes convidant tothom, l’últim diadel Congrés, a una garden-party.

Els punts bàsics d’aquesta posiciósón, així, la confiança en les pròpiespossibilitats, d’una banda, i l’apertu-risme, de l’altra. De fet, l’estructurafonètica de la llengua afavoreix aquestaposició d’aperturisme, perquè permetd’adaptar prou còmodament manlleusd’idiomes propers culturalment coml’anglès (còctel, futbol, pàrquing), elfrancès (bitllet, palet) o l’italià (pizza).(En alguns casos, si fem cas d’adapta-cions espontànies i si se’m permet unaexpansió, podríem dir que el català téuna facilitat sorprenent per a l’adapta-ció. És el cas de l’adaptació espontà-nia que va fer el meu fill David quan,a quatre anys, va sentir el nom d’unacompanya de classe, que es deia Clàu-dia Huidobro, i que ell va adaptar enClàudia Riudoms. O de la meva fillaMarta, que anant a la neu va veure gentque baixava, rabent, fent snowboard. Ique, quan li van dir com es deia allò,va exclamar: «Jo em vull quedar benlluny dels de l’Arnau boig».)

3. L’opuscle Manlleus i calcs lin-güístics en terminologia: els cri-teris

El tercer capítol de l’obra, «Criterisper al tractament dels manlleus i delscalcs», exposa, en primer lloc, els prin-cipis generals d’aquesta política a quèem referia. Pel que fa al tipus de recurs,s’estableix aquest ordre de prioritats:1) seleccionar l’alternativa catalana querespongui als procediments neològicsinterns; 2) adequar el manlleu al sis-tema lingüístic (adaptació); 3) adoptar

la forma manllevada sense modifica-cions (adopció). A més, s’indica queés necessari introduir el manlleu o elcalc que siguin imprescindibles teninten compte alhora el conjunt de la llen-gua i el llenguatge d’especialitat con-cret de què es tracti. Es fa saber que caltenir respecte a les normes internacio-nals i a les tendències terminològiquespròpies de cada àrea d’especialitat (enrelació amb el grau de tecnicitat, lesllengües de més influència, etc.). I s’as-senyala que cal buscar el consens delsprofessionals per garantir l’acceptaciósocial i l’ús de la forma més adequada.

En segon lloc, després d’aquestsprincipis generals, es presenten els cri-teris concrets referents a l’admissió ino-admissió de malleus i calcs, articu-lats de la manera següent:

1) manlleus que es poden incorpo-rar al sistema lingüístic,

2) manlleus que no s’han d’incor-porar al sistema lingüístic,

3) calcs que es poden incorporar alsistema lingüístic, i

4) calcs que no s’han d’incorporaral sistema lingüístic.

Cada un d’aquests apartats està or-ganitzat en una relació de punts breusque condensen els criteris i els exem-plifiquen. Així, a tall d’exemple, algunsdels punts dedicats als manlleus quees poden incorporar al sistema lin-güístic són els següents:

a) Formes creades amb elementscultes procedents del llatí o del grec.

b) Manlleus que han passat a serd’ús corrent en la llengua general, ja si-gui adoptats o adaptats.

c) Manlleus que s’han integrat dinsel sistema lingüístic i han donat lloc asèries derivatives o compositives.

El quart capítol de l’opuscle estàdedicat a l’exposició dels criteris so-bre flexió. En el cinquè es comentenaspec tes de la pronúncia i tractamenttipogràfic dels manlleus. El text es com-pleta amb un annex (molt extens) queconté les entrades terminològiques co-rresponents als termes normalitzats ci-tats com a exemples al llarg de l’opus - cle, per a facilitar-ne la consulta.

4. Comentaris i observacionsEls criteris que s’estableixen en

aquests capítols tercer, quart i cinquè,

1 Potser una de les poques crítiques de caràcter tècnic que caldria fer a l’opuscle, i que formulo amb intenció constructiva, és que tracta del calc ambuna certa imprecisió conceptual. La definició que se’n dóna (p. 12) és potser excessivament pobra, i després hauria estat conveninent fer notar queel calc és una de les reaccions dels sistemes lingüístics davant dels manlleus, i que algunes de les alternatives al manlleu que es descriuen en lespàgines 24-25 són precisament –o poden ser– calcs. En qualsevol cas, cal afegir que aquests detalls no enterboleixen la claredat de l’exposició.

a parer meu, són criteris equilibrats,correctes i operatius, que s’allunyentant del que seria un mimetisme acrí-tic, acomplexat i provincià, d’unabanda, com del que seria, de l’altra,l’essencialisme ranci, al capdavall pa-ralitzador. I són, alhora, prou flexibles.No puc aturar-me a ponderar-los tots.Faré només tres o quatre comentarisde detall. Així, em sembla un encerthaver optat, en l’àmbit de la flexió, perl’adaptació dels manlleus, fins on éspossible, al sistema propi del català: elcurrículum / els currículums, el corpus/ els corpus. És cert que altres llengüesfan altres coses. Per exemple, l’anglèsté una llarga tradició acadèmica demantenir els plurals derivats de neu-tres llatins a l’estil de la llengua clàs-sica: curricula, corpora, data, etc. Peròen català seguir aquesta pràctica con-feriria a l’idioma un resgust artificiós, ia més podria desorientar. Tinc un pa-rent molt pròxim que, en aquesta líniade la desorientació, tot el dia va dient:«Ja he presentat el meu currícula.» Lideu semblar que un currícula és un cu-rrículum més potent, més gros o mésimportant. Un raonament semblant cal-dria fer amb la tria del parell talibà/ta-libans, que ha estat de vegades criti-cada. Mantenir com a plural taliban,d’acord amb la llengua d’origen, dífí-cilment hauria evitat que també es fesservir talibans. I proposar un singulartaliban no seria al capdavall menys ar-bitrari que l’actual proposta de talibà(en el benentès que, per al singular, laforma tàlib, que potser seria la més fi-del a l’original, queda descartada perimpossibilitat d’implantació).

També em sembla pràctic i adequat,en el terreny de la representació ti-pogràfica, aconsellar l’ús de la rodonaper a tots els manlleus normalitzats,tant si són adaptats com simplementadoptats. (Tot i que aquí encara veigque, en la redacció de l’opuscle, hi hapesat una mica massa –i no calia– elrespecte per les formalitats establer-tes pels preceptistes, almenys per la«lletra» dels preceptes, i això ha im-pedit formular el consell amb més ni-tidesa.) En rigor, podríem afirmar que,d’alguna manera, adoptar un manlleu–en la mesura que l’adpoció és deli-berada i esdevé estable– és ja una ma-nera d’adaptar-lo. És per això que,efectivament, no tindria gaire sentit es-criure en cursiva mots com pizza,whisky o striptease. Fent un símil ad-

ministratiu, es podria dir que els man-lleus normalitzats són termes que jatenen passaport català, i que tots elstermes amb passaport català, amb in-dependència del seu aspecte, han d’a-nar en rodona.

L’opció preferencial per l’alterna-tiva neològica pròpia penso que és al-tament pertinent. A alguns els potsemblar ultrapurista i impossible d’im-plantar, per exemple, el terme coixí deseguretat per a referir-se, en l’àmbit dela seguretat dels automòbils, al sac ques’infla automàticament quan es pro-

dueix un impacte fort. Però el termeestà format correctament i és transpa-rent, i potser seria precipitat renunciard’entrada a aquesta possibilitat. És im-portant, en el treball relatiu als man-lleus i calcs terminològics, evitar uncert sentiment de desànim estructural.De vegades ens fixem en grups o per-sones que no mostren cap sensibilitatdavant la possibilitat de normalitzar laterminologia de la seva especialitat odedicació professional; tanmateix,també hem de tenir en compte queaquests grups o persones habitualmenttampoc no mostren cap sensibilitat lin-güística davant la possibilitat d’usar, engeneral, una llengua correcta i digna (iaixò no impedeix pas que els assessorslingüístics continuïn lluitant per la co-rrecció dels textos amb què treballen).En canvi, les persones que es preocu-pen per la correcció lingüística dels

textos que produeixen també solenmostrar preocupació per usar una ter-minologia correcta.

A més, en molts casos els proble-mes no tenen res a veure amb l’encerti adequació de la proposta terminolò-gica, sinó que són d’una altra natura-lesa. La implantació dels nous termesdepèn dels canals de difusió. Si cap fa-bricant no està disposat a fer publici-tat d’automòbils en català, cap pro-posta terminològica en català no podràreeixir. Però de vegades fets tan cir-cumstancials com una determinadacampanya poden fer capgirar les co-ses i fer sentir naturals, en molt poctemps, termes que hauríem predit queno s’implantarien.

Finalment, m’agradaria posar enrelleu l’atenció que l’opuscle prestaals casos de calcs mal formats d’uni -tats sintagmàtiques: estat de l’art, fus-teria metàl·lica, etc. Els llenguatgesd’especialitat recorren molt sovint aunitats d’aquesta mena per a la cre-ació de terminologia. En una socie-tat dinàmica i canviant com la queens ha tocat de viure, el recurs aaquestes unitats és un fenomen fre-qüent, ja que contínuament aparei-xen noves necessitats denominativesi classificatòries, i la fixació d’uni tatsde denominació facilita la difusiódels nous conceptes. Lògicament, lapossibilitat del calc inadequat enaquest àmbit és elevada, ja que so-vint aquestes noves necessitats de-nominatives i classificatòries es re-solen abans en les llengües

políticament més afavorides, des d’ones difonen. Per aquest motiu és im-portant que els responsables d’establircriteris terminològics tinguin molt pre-sent el fenomen.

5. Impugnació d’una crítica pre-visible

L’única crítica general que pensoque podria fer-se a l’opuscle és que nodóna receptes. No estableix un meca-nisme infal·lible que, un cop aplicat,faci aparèixer automàticament la formaescaient del manlleu o el calc: la formacorrectament envasada, amb codi debarres i data de caducitat.

Aquesta crítica potser seria lògica.Però no seria justa. Per què? Primer detot perquè, com indica el mateix opus-cle, per a decidir l’acceptabilitat d’unterme cal valorar els aspectes lingüís-tics, terminològics i sociolingüístics que


LÈXIC

l’afecten, i no oblidar que el lèxic dela llengua no és d’una regularitat sis-temàtica i que, per això, cada unitatmanllevada d’una altra llengua ha deser analitzada acuradament en la sevaespecificitat. Per a decidir quina és laforma més adequada en cada ocasió,doncs, cal tenir presents alhora tots elscriteris. Dit d’una altra manera: el pro-cés de normalització d’un manlleu éscom el desenvolupament d’un partit defutbol. Els principis generals que calseguir per a guanyar un partit de futbolsón coneguts, però un partit concretnomés es guanya si s’apliquen ade-quadament en funció de les cir-cumstàncies.

En segon lloc, perquè l’obra segueixuna orientació que ha caracteritzat latrajectòria del TERMCAT durant totsaquests anys, que és la de donar einesi no (solament) solucions. Aquestaorientació segurament es fonamenta enla idea que un estàndard és un feno-men dinàmic que resulta de la coope-ració de tots els sectors socials. Enaquest sentit, la posició del TERMCATno ha estat mai una posició exclusi-vista, ni ha fomentat la consolidaciód’un petit cercle tancat d’experts, queactuessin com si els secrets de la llen-gua fossin un tresor tan valuós que ha-gués de custodiar-se en un cofre tancatamb pany i clau (un cofre al qual no-més es tingués accés quan els zelososguardians del tresor ho decidissin).

Aquestes posicions exclusivistes nohan estat infreqüents en la història. Enla novel·la Crónica del alba, l’escriptoraragonès Ramón J. Sender explica lafascinació que produïa al protagonistaadolescent passar-se hores a la biblio-teca de l’escola de religiosos on estu-diava. Allí remenava i regirava llibres ivolums. Als diccionaris, però, no hi te-nia accés, perquè els diccionaris esta-ven en un prestatge tancat amb clau.

Els capellans els tenien a resguard delsalumnes, no fos cas que sentissin in-terès per conèixer el significat de pa-raules que no calia conèixer.

La posició del TERMCAT és radi-calment oposada a la que mostravenels bons religiosos de l’escola de Sen-der. Certament, aquesta posició tétambé riscos: els criteris es poden apli-car malament. I, aplicant els criteriscor rectament, sovint hi pot haver mésd’una possibilitat adequada. Però lallengua és una cosa viva i un productecol·lectiu. No hem de tenir por de rec-tificar si un terme ben ideat queda ban-dejat per l’èxit d’un altre terme tambében format.

6. FinalLa termino-

logia és una re-alitat viva. Elstermes neixenen una llengua,es traslladen auna altra, can-vien de forma.

L’escriptorfran cès Erik Or-senna, en el lli-

bre La gramà tica és una dolça cançó,narra la història següent. Una nena, Jo-ana, i el seu germà Thomas, que hananat a parar en una illa després d’unnaufragi, són acompanyats per un delshabitants del lloc, el Sr. Henri, a daltd’un turó, des d’on veuen el més es-trany i alegre dels espectacles. Al fonsde la vall hi descobreixen una ciutat,però és una ciutat en la qual no hi hapersones; només paraules. És la ciutatde les paraules. El Sr. Henri els explica:

Un bon dia, a la nostra illa, les pa-raules es van revoltar. D’això fa molt detemps, a principis de segle. Jo acabavade néixer. Un matí les paraules es vannegar a continuar la seva vida d’escla-

ves. Un matí van deixar d’acceptar queles citessin a qualsevol hora, sense caprespecte, i després les rebutgessin i lestornessin al silenci. No van poder su-portat més la boca dels humans. Lla-vors van fugir. Van buscar un refugi, unpaís per a viure-hi elles soles, lluny deles boques repugnants. I van arribaraquí, una antiga ciutat minera aban-donada. I s’hi van instal·lar.

Fins aquí la narració d’Orsenna.Nosaltres podríem fer continuar lahistòria i imaginar-nos que la llenguacatalana viu a la ciutat de les paraules,on ocupa una casa modesta peròdigna. Està oberta als mots que correni transiten pels carrers i que fan bullirla ciutat. Els permet d’entrar a casa sevai els acull amablement. Però els de-mana que facin un petit gest: que quanentrin a casa es vulguin posar un ves-tit còmode que els farà més fàcil d’ha-bitar-hi. L’amatent cap de protocol querep els mots de la ciutat de les parau-les i els indica quin és el vestit que mésels escau per a entrar a la casa de lallengua catalana és una dolça noia quees diu TERMCAT.

Que continuï fent aquesta bonicatasca per molts anys! u


LÈXIC

—La Mercè, fa dies que no veig.—Quina, Mercè?—(amb un punt d’irritació) És igual, això!

Aquest brevíssim apòleg, a més de la lliçó moral sobre l’absurditat de la conducta humana, pretén d’il·lustrarsobre l’ús de la coma davant les aposicions. u A.J.

Nòtula Un apòleg

REFERÈNCIES

FABRA, Pompeu (1932): Diccionari ge-neral de la llengua catalana, Bar-celona, EDHASA.

ORSENNA, Erik (2004): La gramàtica ésuna dolça cançó, traducció de JordiEspinet, Barcelona, Proa.

TERMCAT (1990): Manlleus i calcs lin-güístics en els treballs de termino-logia catalana, Barcelona, TERMCAT.

TERMCAT (1992): Formació del pluraldels manlleus, Barcelona, TERMCAT.

TERMCAT (2005): Manlleus i calcs lin-güístics en terminologia, Vic/Bar-celona, Eumo Editorial / TERMCAT.


LÈXIC

Alguns casos d’ús abusiu de la perifrasi «ara mateix»RAFAEL CASTELLANOS

L’espanyol parlat fa un ús de la pe-rífrasi ahora mismo que en algunscasos coincideix amb ara mateix

en català. Però, en altres casos, ahoramismo no equival a ara mateix en ca-talà, de manera que l’ús de ara mateixper influència de l’espanyol es podriaconsiderar abusiu.

Intentaré d’explicar amb l’ajudad’alguns exemples les diferents accep-cions d’aquesta perífrasi.

1. Accepcions coincidents ambl’espanyol

a) Forma emfàtica de l’adverbi ara pera indicar immediatesa, en un momentfutur molt pròxim al present

Exemples: 1. Vine ara mateix! 2. Ara mateix el podràs veure.

Sinònims: immediatament, de se-guida.Espanyol: ahora mismo, inmediata-mente, enseguida.Francès: tout de suite, immédiate-ment.

b) En un moment passat molt pròximal present

Ex.: Ara mateix acaba d’arribar.

Sin.: fa poc. Esp.: ahora mismo, hace poco. Fr.: justement (p.e.: Il vient juste-ment d’arriver).

c) En aquest precís momentEx.: Ara mateix són les cinc.

Sin.: en aquest precís moment.Esp.: ahora mismo, en este preciso

momento.Fr.: maintenant, dans ce moment

précis, … précis (p.e.: Il sont cinq heu-res précises).

2. Accepcions divergentsHi ha dues accepcions de la perí-

frasi ahora mismo que semblen pocgenuïnes en cátala (i que en castellàpotser són accepcions recents, fruitde l’extensió de significat). En aquestscasos, ara mateix seria incorrecta encatalà.

a) En un moment actual indeterminatExs.: 1. Ahora mismo debe estar en

París. 2. ¿Cómo te van lascosas? —Ahora mismo, no muy bien.

Cat.: en aquests moments, a horesd’ara, ara, ara per ara.

Exs. 1. En aquests moments (A ho-res d’ara) deu ser a París.

2. —Com et van les coses? —Ara(Ara per ara) no gaire bé.

En aquests exemples, en catalàtambé és possible ara mateix, però no-més si es vol remarcar el moment pre-cís.

Fr.: maintenant, à présent.

b) Resposta imprecisa o dilatòria a unapregunta

Ex.: ¿Qué hora es? —Ahora mismono te sabría decir.

Cat.: En català no hi ha una tra-ducció literal. La resposta es podriatraduir així: «No ho sé ben bé; no t’hosabria dir» o «Doncs no sé ben béquè dir-te». u


Des del servei lingüístic de RàdioFlaixbac i Flaix FM continuemencoratjant la vintena de pro-

fessionals que posen veu a les duesemissores a fer servir diferents expres-sions que els anem proposant. Són ma-neres de dir col·loquials, més o menysesteses, que pretenem fer arribar a lesmés de 300.000 persones que ens es-colten cada dia. I, a part de fer-ho a tra-vés de seccions o miniespais que enparlin explícitament, com ja havíemcomentat en un altre article, una altraestratègia és que els locutors incorpo-rin les expressions al seu discurs habi-tual. Així l’oient les percep d’una ma-nera natural. Aquí en tenim unesquantes:

Anar a fer unes ballaruques. En les nostresemissores, que són musicals, es parlasovint de l’ambient nocturn de festa, iaquesta expressió és molt productivaperquè es fan referències constants alslocals on es pot anar a ballar.

És més feliç que un tornavís. Aquest rodolíes pot fer servir en multitud de con-textos, i té ganxo perquè resulta forçaoriginal.

Això és infecte, que es pot aplicar a qual-sevol cosa que sigui horrible, que esti-gui en males condicions. Per exemple,el gust dels remeis sol ser bastant in-fecte, i una pel·lícula mal rodada o ambun argument molt pobre també ho és.

Endavant les atxes. Curiosament, a algunslocutors els ha estranyat que atxes siguiuna paraula catalana i que, per tant, espugui dir l’expressió amb normalitat; espensaven que feia referència al castellàhachas. Però aleshores els explicàvemque no té cap relació una paraula ambl’altra; que les atxes són els ciris que vanal capdavant de les processons, i queaquí trobem l’origen de l’expressió. Pertant, no té res a veure amb les destrals.

N’hi ha per sucar-hi pa, que es diu quanuna persona o una cosa és molt bonaen el sentit que sigui (útil, curiosa,atractiva...). A més, ens permet desubstituir l’expressió calcada de l’es-panyol *no té desperdici, que cada ve-gada guanya més terreny. Així, per

exemple, dels acudits que surten enalguns diaris no direm que *no tenendesperdici, sinó que n’hi ha per sucar-hi pa, en el sentit que estan molt bentrobats i fan gràcia.

* * *

En números següents esmentaremmés exemples d’aquest tipus de frase-ologia que mirem d’estendre. Però aracomentarem exemples en un altre ter -reny de l’assessorament que fem alGrup Flaix: expressions que la gent soldir malament, moltes vegades senseadonar-se’n, i també sense saber quinaalternativa correcta tenen.

Així, quan algú treballa infatiga-blement, sovint es té tendència a com-parar-lo amb els xinesos (*treballa comun xino), perquè els considerem unspencaires, igual que els japonesos. Detota manera, aquesta comparació no éspas genuïna en la nostra llengua. Síque ho és treballar com un negre, queés la solució que proposa el diccio-nari castellà-català de l’Enciclopèdiaper a trabajar como un chino. Peròaquesta expressió és desafortunada itotalment inadequada en un mitjà decomunicació.

A un locutor que ens demana comho pot resoldre, li diem que es potcomparar amb algun animal que tre-balli molt, com ara el burro: treballarcom un burro (o com un ruc); o senzi-llament amb la paraula animal: treba-llar com un animal; o bé recórrer a al-tres referents que facin l’expressió mésvulgar: treballar com un boig, com unposseït, com un desgraciat, com unmalparit, etc. Com que el llenguatgeque fem servir en les nostres emissoresés marcadament col·loquial i volguda-ment estripat, aquesta mena d’expres-sions no desentonen gens.

Ara bé, totes aquestes alternativesno ens resolen la feina de xinos, aque-lla que requereix molta dedicació iuna màxima concentració i paciència.És una locució que està molt estesa, i

que podem evitar amb un altre ani-mal: el mico. Podem parlar, doncs,d’una feina de micos o d’una feina pertornar-se mico.

* * *

Una locució que s’utilitza molt encastellà entre la gent jove és pedazo de+ nom/adjectiu. Es fa servir per a elo-giar la qualitat o grandesa d’algú o d’al-guna cosa. Per exemple, quan unacançó és molt bona diuen que és un pe-dazo de canción –o, per escriure-ho talcom se sol pronunciar, un «peazo can-ción»–. Aquesta moda ha penetrat en lanostra llengua tal qual, i en aquesta afi-ció que té tanta gent de fer el canvi alcastellà a l’hora de dir certes expres-sions, no és estrany sentir frases comAixò és un «peazo programa» o Avuifan un «peazo pel·lícula». Per resoldreaquesta interferència, optem per fer ser-vir la locució tros de, que el Diccionaricatalà-valencià-balear recull, per béque amb un matís un pèl diferent:

Un tros de... (seguit d’un substantiu): in-dica l’ésser sencer d’una persona ambla particularitat d’extraordinària cor-pulència o gran personalitat, o posses-sió abundant de la qualitat indicada pelsubstantiu adjectivat o per l’adjectiusubstantivat; cast. pedazo de... Així, perexemple, un tros d’home és un homecorpulent; un tros de dona és una donaalta i ben plantada; un tros d’ase, d’a-nimal, de brut, etc., es diu d’una per-sona molt estúpida o indecent.

A partir d’aquesta definició, ente-nem que l’expressió es pot estendre idesignar altres qualitats de persones,objectes o realitats intangibles; i encomptes de la particularitat de la cor-pulència o la personalitat, pot passar aressaltar el ritme, la melodia, el dina-misme, la varietat, l’eficiència, l’habi-litat, la bondat, etc. És a dir, parlaríemd’un «tros de pel·lícula» si està moltben feta o si ens ha agradat molt. AlGrup Flaix ens permetem aquestallicència, sense perdre de vista quetambé podem recórrer a la prefixació,

26

LÈXIC

Més llenguatge col·loquialJAUME SALVANYÀ


a la sufixació o a altres alternatives.NO: «Moulin Rouge» és un pedazo (de)

pel·lícula!

SÍ: «Moulin Rouge» és un tros de pel·lí-cula!

«Moulin Rouge» és una pel·liculassa!

NO: Quin pedazo (de) viatge que farem!

SÍ: Quin tros de viatge que farem!

Quin superviatge que farem!

NO: Han muntat un pedazo (de) festival!SÍ: Han muntat un tros de festival!

Han muntat un bon festival!

NO: Quin pedazo (de) cançó!SÍ: Quin tros de cançó!

Quina passada1 de cançó!

Algú es podria pensar que, enaquests dos últims casos, amb el «trosde festival» i el «tros de cançó» ens re-ferim a «una part del festival» i «unapart de la cançó», però el to i el con-text ja desfan l’ambigüitat.

* * *Igualment, una expressió que cada

vegada va calant més en la fase de pre-paració d’alguna cosa és estar en ello,especialment en primera persona: es-toy en ello, estamos en ello. I, igualque en el cas d’abans, es percep comuna cosa natural deixar-ho anar en unaconversa. S’ha de tenir present que hiha un bon grapat d’alternatives: estar-

hi posat, pensar-hi, mirar-s’ho, treba-llar-hi, enllestir-ho, etc., que es podendir amb el reforç de l’adverbi ja.NO: No sé quan ho tindré a punt. Estoy en

ello!

SÍ: No sé quan ho tindré a punt. Ja hi es-tic posat!

NO: Com està el tema dels convidats? –Es-tamos en ello!

SÍ: Com està el tema dels convidats? –Ensho estem mirant!

NO: Ja tens els continguts a punt? –Estoy enello!

27

LÈXIC

1 Expressió que fem servir parlant de cosessensacionals i que recull el Diccionari com-plementari del català normatiu.

INJUSTA PROSCRIPCIÓ DE «SUARA» I «ENGUANY»

Les gramàtiques enregistren, entre els adverbis de temps,suara i enguany, mots ben vius i útils. Ara bé, com quees veu que no són usats habitualment per certs cercles

barcelonins, han estat proscrits, per certs llibres d’estil oper certs assessors lingüístics de mitjans de comunicació,editorials, etc. És un cas més d’arqueofòbia i d’empobrimentque, a hores d’ara, ja no hauria d’existir.

ABÚS DE «POSSIBLEMENT»

Amb un significat proper al dels adverbis de dubte opossibilitat tenim els de probabilitat, que són proba-blement i segurament. Doncs bé, d’un temps ençà (ja

n’hi ha precedents literaris d’autors noucentistes) i a causad’una actitud eufemística, s’ha anat introduint l’ús de l’ad-verbi possiblement, que pròpiament expressa possibilitat odubte, amb el significat de probabilitat, és a dir, com a sinò-nim de probablement o segurament; també, de vegades,

com a sinònim de potser, mot, aquest, que pròpiament ex-pressa dubte, més que possibilitat. Aquests usos s’han pro-pagat molt, darrerament, per esnobisme. Sembla, doncs,que, en ares de la tradició i de la precisió lingüística, hau-ríem de frenar la proliferació de l’adv. possiblement (re-forçat, a vegades, per molt). En la majoria dels casos estracta de substituir-lo per probablement o segurament; enalguns altres, per potser. Exemples:

• «Possiblement no vindran», que s’hauria d’esmenar en Proba-blement no vindran, o bé Segurament no vindran.

• «En aquest escrit, possiblement hi ha frases que necessiten unamajor explicació» > En aquest escrit, potser hi ha frases...

• «Els observadors polítics coincideixen a afirmar que, molt pos-siblement, aquesta situació es deu a...» > Els observadors po-lítics coincideixen a afirmar que, molt probablement, aquestasituació es deu a...

• «Possiblement això sigui el que ens convé» > Probablement (oSegurament) això és el que ens convé. u

Adverbis no tractats com calJOSEP RUAIX I VINYET

(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràctiquessobre el català d’avui / 2, pp. 45-46)

Com ja hem recalcat en altres oca-sions, aquest suport que incons-cientment –per deixadesa, per

desconeixement o per manca d’amorpropi– cerquen sovint alguns catala-noparlants en la llengua veïna –és adir, el castellà– els duu en força oca-sions a un diàleg grotesc, a una menade joc dels disbarats.

Vet aquí algunes de les frases quehem sentit i que mirarem d’interpretari de comentar d’acord amb el quediuen en realitat, no pas per allò queintenten expressar:— Quin dret tenim, a «desvetllar» els

socis que han votat en contra? (És clar, fóra un abús no deixar dormir

tranquils uns socis que qui sap sis’han cansat de tant discutir i hanacabat pesant figues.)

— «Posa la taula», que de seguida arri-baran els avis.(Deu ser una taula que tenen en-

dreçada i que només treuen quan hi haconvidats; no diuen, però, on l’han deposar.)— Aquesta noia, quan «borda» fa ve-

ritables obres d’art.(Potser es tracta d’una artista de circ,

que imita amb una gran perfeccióels lladrucs dels gossos.)

— Pobre xicot! És el «pany de llàgri-mes» de la família.(Que algú hagi de fer de pany,

sorprèn. Si, a més a més, és un pany dellàgrimes, és que deu ser de mal obriro de mal tancar.)— Han dit que miraran de posar

«panys calents» al conflicte. (Tor-nem-hi! Ara els panys –calents, tan-mateix– hauran de servir per a so-lucionar o alleujar un conflicte.)

— Una de les especialitats d’aquest fornés el pa amb «pipes de tornassol».

(Renoi! Un pa amb farina de pipes, ofarcit de pipes; i pipes tornassola-des... A més d’extraordinari –i demal pair– deu ser molt car!)

— El programa valdrà la pena, perquèavui «hi ha tomàquet».(Es veu que en l’anterior –un pro-

grama televisiu– van repartir pa sol en-tre els assistents; avui el podran sucar

amb tomàquet i tothom quedarà méssatisfet.)— Quan aquesta nena pugi al «tro» hi

haurà conseqüències.(Com es pot pujar a un tro, que no

és sinó el soroll o l’esclafit que segueixel llamp? Si ho arriba a fer, es comprènaixò de les conseqüències.)

Hem escrit entre cometes els motsresponsables de la confusió, que sónsobretot traduccions maldestres delcastellà. Efectivament:— «desvetllar» tradueix el verb desve-

lar –d’ús corrent en castellà peròtambé poc ortodox en el sentit dedescobrir, revelar, delatar, dir, ferconèixer;– com intenta expressar laprimera de les frases exposades.

— «posar la taula» calca el castellà po-ner la mesa, que correspon al catalàparar taula.

— «bordar» és sens dubte una caste-llanada que ha substituït el catalàbrodar.

— «pany» (és a dir, dispositiu per a tan-car portes, calaixos, etc.) és una tra-ducció aberrant del castellà paño,equivalent al català drap. El sentitfigurat de paños calientes caldriatraduir-lo en català per pal·liatius,atenuants, remeis poc eficaços, pe-gats.Quant a l’expressió ser el paño de

lágrimas de alguien, parlarem, com aequivalent en català, de el qui eixugaels plors, el qui consola, el qui acut alsplanys de l’amic (del veí), etc. I po-dríem recordar, encara, una frase po-pular i ben expressiva: ser la lavativadel veïnat.— «pipes» (és a dir, petits recipients

usats per a fumar tabac, etc.) és unaltre calc directe del castellà pipas,corresponent al català llavors. I éscuriós l’ús del mot tornassol pergira-sol (que coincideix amb el cas-tellà girasol), perquè es tracta, defet, d’un gal·licisme: tournesol. Obé d’una planta tintòria, de carac-terístiques ben diferents. En tot cas,un pa amb llavors de gira-sol ja no

és cap impossible.— hi ha tomàquet, que tradueix hay

tomate, és una expressió empradaen castellà per a indicar una situa-ció confusa, embolicada, tèrbola.Podia haver-se traduït en català perhi ha marro, hi ha gat amagat. El Diccionari català-valencià-balear

recull una locució una mica diferentd’aquesta:

loc. l) Haver-hi gat en sac, o gat tancat: haver-hi una cosa desconeguda, un misteri, quel-com que no es comprèn. Doldria saber si haanat a ca’n Solà; si no hi ha anat, aquí hi haun gat tancat... Jo hu sabré, Bosch de la Trin-xaria (ap. Balari Dicc.).

Pel que fa a tro com a versió fàcilde trono, llegim en el DECLC, de JoanCoromines:

TRON, pres del ll. thronus,...1a doc.: tro, trons,es troba alguna vegada en el s. XV; trono,1695, Lacav.; tron, 1905.

En el s. XV només es troba rarament i en senti bí-blic o amb refe rència greco-llatina: «Déu eter-nal, / fill seu, la mira / prop sa cadira; / yo, Sa-lamó, / en lo dret tro / mils no seguí, /...», J.Roig (Spill, 11808); també s’atribueix a Llullaquesta forma en alguna edició i n’hi ha al-guna altra dada al s. XV (AlcM); «lexen totesamistances per amor de Déu, e donen-se... vaen l’orde dels trons, que val dir ‘cadires’, perlo gran repòs...», St. Vicent F. (Serm. I, 193.28).

Com a denominació del seti de la reialesa o sím-bol de la monarquia i altres jerarquies terre-nes, es va usar en la forma mig-llatina trono,fins al s. XIX: «Rey n’era Atlas... /... / pus aprésque.ls realmes y tronos revoltaren, / ... / lamort tirana ’l treya de trono tan magnífic / ...»Atl. I, 8c52.

La forma catalanitzada del tot, tron, no començàa circular fins c. 1900 (1905, dicc. de Bul-bena), però s’imposà ràpidament com a en-certada solució.

D’acord, doncs, amb aquesta formacatalanitzada de què ens parla JoanCoromines, la qual apareix en tots elsnostres diccionaris normatius (el Dic-cionari català-valencià-balear entratambé la forma trono, que consideramés popular o col·loquial), no direm deningú que puja o seu en cap tro, per-què, a més de ser impossible, fóra unaincorrecció. u


LÈXIC

Unes quantes barrabassades lèxiquesROSER LATORRE

Llegint el volum quart de lesmemòries de Maurici Serrahima1

ens crida aviat l’atenció l’ús real-ment considerable de locucions ad-versatives i concessives, és a dir, queindiquen oposició, formades amb l’ad-verbi tot. Són, essencialment, tot i (pre-positiva), així i tot (adverbial) i tot ique (conjuntiva):[1] Tot i admetre per endavant l’enorme de-

sigualtat que hi podrà trobar... (p. 138).

[2] Era previst feia dies, però fa, així i tot,una gran impressió (p. 149).

[3] Però el penúltim dia, anant a Can Cap-many, tot i que anava a poc a poc, ala primera pujadeta [el cor] se’m vaaccelerar (p. 193).

Aquestes locucions, que no deixende ser, totes elles, ben usuals en laprosa moderna, fins ara no havien tin-gut entrada en cap repertori normatiu,ni en el Diccionari Fabra (DGLC) ni enel de l’Institut (DIEC-1). Però sí que fi-guraran en la segona edició d’aquestdarrer diccionari, el DIEC-2, de pro-pera aparició. Efectivament, en l’articletot (adverbi) hi haurà les subentradessegüents, que no apareixien en elDIEC-1: 3 2 així i tot v. així. 3 3 ambtot [o tot amb tot] LOC. ADV. Nogens-menys. [...] 3 6 tot i LOC. PREP. Mal-grat 1. Tot i les seves amenaces, hi ani-rem. 3 7 tot i que LOC. CONJ. Malgratque.

Com veiem, en la subentrada 3 2per a la definició de així i tot hom re-met a l’entrada així, en què es proposa,per a així i tot, la definició tot i això,expressió que es considera de sentittransparent a partir del de tot i.

Escau ara de recordar que Fabra,en la seva gramàtica pòstuma (1956),introduïa la denominació «adverbiconjuncional» per a designar certsmots i locucions que expressen la re-lació lògica que hi ha entre el que esdiu en la proposició en què figuren iel que s’ha dit en una proposició pre-cedent (p. 84). Quan aquesta relacióés d’oposició, Fabra indica els exem-

ples següents: tanma teix, nogens-menys, amb tot, per això, però, adesgrat d’això, no obstant això igens per això no. Aquesta designa-ció, adverbi conjuncional, ens sem-bla molt encertada i per això l’hemadoptada decididament. Notem queels mots i locucions que comprènsón adés considerats adverbis, adésconjuncions (adversatives), i l’ús delterme introduït per Fabra eliminaaquestes vacil·lacions.

Circumscrivint-nos, doncs, a leslocucions que indiquen oposició ien les quals intervé la forma adver-bial tot, podem dreçar, en principi,la llista següent: a) Amb valor pre-positiu: tot i; b) Amb valor d’adverbiconjuncional: així i tot, tot i això,amb tot, tot amb tot, malgrat tot, adesgrat de tot, a despit de tot, a pe-sar de tot; c) Amb valor conjuntiu:tot i que. Notem la formació quasimecànica de les locucions amb valord’adverbi conjuncional tot i això (afe-gint això a la locució prepositiva toti), i malgrat tot, a desgrat de tot, a des-pit de tot i a pesar de tot (afegint l’ad-verbi tot als termes prepositius mal-grat, a desgrat de, a despit de i a pesarde). Encara hi podríem afegir que leslocucions d’aquesta darrera sèrie ad-meten el reforç d’una forma prono-minal com això: malgrat tot això, adesgrat de tot això, etc. I pel que fa ala locució conjuntiva tot i que, no éssinó, com tantes altres locucions de lamateixa categoria gramatical, el re-sultat d’afegir el terme conjuntiu perexcel·lència que a la locució prepo-sitiva tot i.

En la primera edició de la Gran en-ciclopèdia catalana, en l’article tot, hiha la subentrada 5 2 amb tot (o tot ambtot, o tot i, o amb tot i això) amb la pre-posició malgrat com a definició, és adir, com si les quatre locucions queformen la subentrada tinguessin, toteselles, valor prepositiu, cosa que és unlapsus evident. Com hem vist, noméstot i té aquest valor, i les altres tres lo-

cucions tenen valor adverbial, mésexactament, entren en el grup que Fa-bra designava amb la denominació ad-verbis conjuncionals. Aquest lapsus jaha estat esmenat en els repertoris lexi-cogràfics posteriors que deriven d’a-quella primera edició de la Gran enci-clopèdia. Així, el Diccionari de lallengua catalana, d’una manera pro-bablement exhaustiva, dóna entrada,en l’article tot, a les locucions que te-nen com a nucli aquest adverbi: lesque tenen valor prepositiu, tot i, ambtot i; les que tenen valor adverbial (ad-verbis conjuncionals): amb tot, amb toti això, tot amb tot, tot i així, i les quetenen valor conjuntiu: tot i que, amb toti que (oblidades, encara, en la primeraedició de la GEC). Escau de fer notarque mentre que les locucions preposi-tives i conjuntives són definides, res-pectivament, amb els termes equiva-lents malgrat (prepositiu) i malgrat que(conjuntiu), per a les locucions adver-bials es van estimar més de recórrer aaixò no obstant (en lloc de malgrat tot).

També és pertinent de fer observarque encara que el DIEC-2 i el Diccio-nari de la llengua catalana de la Gran


S INTAXI

L’adverbi «tot» en locucions que indiquen oposicióALBERT JANÉ

1 Maurici Serrahima. Del passat quan era present, IV (l964-l968), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2005.

enciclopèdia recorrin a la locució mal-grat que com a definició (o, si es vol,remetent-hi) de les locucions conjun-tives formades amb l’adverbi tot, la lo-cució concessiva que considerem prin-cipal és encara que. Hi ha també, ambel mateix valor, bé que, per bé que, sibé, etc. En el volum de les memòriesde Maurici Serrahima que ens ha ser-vit de punt de partida, els únics exem-ples resolts amb la locució encara queque hi hem sabut trobar duen el verben subjuntiu, segurament perquè ales-hores no hi escau tot i que, que és lasolució absolutament predominant:[4] ... té el complex, encara que no vulgui,

d’ésser valencià i no sentir-se català (p.244).

Però això no vol pas dir, és clar, queno siguin possibles les construccionsamb encara que introduint un verb enindicatiu (o condicional)2. Aquí en te-nim tres exemples d’autors diversos:[5] I encara que els diccionaris insisteixen

a voler-nos fer dir llentilla, el fet ésque... (Joan Coromines, Entre dos llen-guatges, I, p. 33).

[6] Sempre sorprèn, i resulta còmica, tantad’ingenuïtat barrejant-se amb tanta d`in-tel·ligència, encara que ell devia serprou lúcid per a adonar-se del seu des-manegament (Domènec Guansé, Abansd’ara, p. 30).

[7] Del Caos originari varen sortir l’Èrebosi la Nyx, encara que alguns autors opi-nen que aquesta era filla del Caos i del’Èrebos (Salvador Espriu, Les roques iel mar, el blau, p. 94).

També trobem en el llibre de Mau-rici Serrahima nombrosos exemples dela locució i tot, com a equivalent deàdhuc (però col·locada després delterme al qual es refereix), la qual noapareix encara en el DIEC-1, però que

ja hem comprovat que apareixerà enel DIEC-2. I creiem que pot importarde fer observar que no sempre i tot téel valor de àdhuc, sinó que en algunscasos té també un cert valor conces-siu. Es útil, així, de comparar els dosexemples següents, tots dos del llibrede Ser rahima:[8] Em penso que la designació era conju-

minada amb els Manent, i potser amben Benet i tot (p. 135).

[9] Vaig procurar de fer-li entendre que elcas d’ara no era greu i ella, com sem-pre, i preocupada i tot, em va escoltar(p. 329).

Sembla ben clar que en l’exemple[9], en lloc de preocupada i tot s’hau-ria pogut dir també i encara que preo-cupada, cosa que no seria certamentpossible en l’exemple [8]. Aquest valorconcessiu de i tot solament sembla và-lid quan es refereix a participis o certsadjectius, I, d’altra banda, no són pasescassos aquells casos en què el valorde i tot és més aviat imprecís, oscil·laentre la inclusió (àdhuc) i l’oposició(encara que), com podria ser el cas del’exemple següent:[10] En Pla admira molt Ruyra i potser s’hi

inspirava, però jo sempre he trobat enl’estil de Ruyra un puntet d’entonacióque, molt inferior i tot a la dels «nou-centistes» [...] no li permet d’arribargaire sovint a l’expressió im mediata (o.c., p. 108).

Pel que fa a la idea d’oposició del’adverbi tot davant els gerundis, ja latrobem recollida en la primera ediciódel DGLC, encara que només s’hiexemplifica el valor de simultaneïtat(davant els gerundis), que és el més ha-bitual. Vet aquí, doncs, un exemple,del mateix Fabra, de l’ús de tot emfa-

titzant la idea d’oposició davant un ge-rundi:[11] ... però quan, a causa de l’emmudi-

ment de les consonants finals [delfrancès], és possible d’escriure nid, pied,tot pronunciant ni, pié hom escriu...(Pompeu Fabra, Converses filològiques,«El punt / EDHASA», vol. I, p. 190).

Com a cloenda i resum d’aquestesnotes no serà inoportú de dreçar lallista pretesament exhaustiva de leslocucions que indiquen una idea ge-neral d’oposi ció i en les quals intervél’adverbi tot:

LOCUCIONS PREPOSITIVES— tot i— amb tot i

LOCUCIONS «ADVERBIALS»— malgrat tot (això)— a desgrat de tot (això) — a despit de tot (això)— a pesar de tot (això) — així i tot— tot i això— tot i així3

— amb tot— tot amb tot— amb tot i això

LOCUCIONS CONJUNTIVES— tot i que— amb tot i que

Cal afegir-hi, encara, els casos enquè i tot després de certs mots i tot da-vant un gerundi indiquen un cert valord’oposició.u

2 Sobre aquest punt, vegeu Josep Ruaix, Ob-servacions critiques i pràctiques sobre el ca-talà d’avui / 2, p. 54.

3 Josep Ruaix considera aquesta locució unaexpressió híbrida no admissible (Català com-plet / 2, p. 286).


S INTAXI

«Tu» i «vostè»Com és ben sabut, el tractament

de tu demana la forma verbal de lasegona persona del singular, i elde vostè la de la tercera persona(del singular o del plural). Però hiha casos en què el parlant s’adreçaalhora a algú que tracta de tu i a

algú que tracta de vostè. Aleshores,la forma del verb hauria de ser lade la tercera persona del plural,com mostren els exemples textualssegüents:— Tu, Marianna, i vostè, mossèn Llo-

renç, procurin portar a bon camíl’ovella esgarriada (Josep Pous iPagès, La vida i la mort d’en JordiFraginals, MOLC, p. 98).

— Seguin, seguin –féu en obsequid’en Rodon, a qui no tutejava

(Narcís Oller, La frebre d’or,MOLC, vol. 1, p. 80).

Aquest darrer exemple de La fe-bre d’or va seguit pel següent, enquè tenim un parlant que s’adreçaa una persona que tracta de vostè ia unes altres que tracta de tu, a totsels quals dóna, globalment, el trac-tament de cortesia:—Endemés, ja saben tots vostès per

què els he cridat. u A.J.

Nòtula


N’estem totalment convençuts.Després de creuar el pont quesepara aquest món de l’altre, tro-

bem un espai infinit on es projectend’una manera màxima els millors atri-buts que hom ha tingut en aquesta vida.

En aquest sentit, ens és fàcil d’ima -ginar-nos l’indret on es troba FrancescFerrer i Gironès, traspassat fa benpocs mesos. És un indret on els pobles–plenament lliures– són habitats perhomes i dones amables i propers,benhumorats i riallers, ferms i perse-verants, savis i il·lustres, respectuo-sos i dialogants.

Francesc Ferrer i Gironès va ser unpersonatge polièdric. La seva tasca esva fer present en molts camps. El se-nador Lluís M. de Puig escrivia en unarticle: «Els historiadors, quan hagind’estudiar la Girona de la segona mei-tat del segle vintè, trobaran aquest po-lític inesgotable pertot arreu. En elcamp de la cultura, de l’economia, dela política, dels problemes ciutadans…a pertot.» Una tasca immensa que solsés explicable pel seu alt grau de com-promís i generositat i, alhora, pel seudesig de fer realitzable una Catalunyaplena, equilibrada, harmònica i total.

El seu activisme a favor de la llen-gua catalana li va donar una gran po-pularitat; el convertí en un extraordinaripunt de referència. Poques personesens han ajudat tant com ell a prendreconsciència de tot el que aquesta llen-gua representa per a nosaltres. JoanCar reres i Péra, capellà i escriptor, hosintetitzà molt bé: «Per a Ferrer i Giro -nès, la llengua no és un senyal d’iden -titat. És la identitat.»

Referent a aquesta qüestió, ens plaud’espigolar alguns dels comentaris queens feia l’octubre passat per a LLENGUANACIONAL. Ferrer i Gironès deia: «Elscatalans, de l’única cosa que tenim unasingular i única propietat és de la nos-tra llengua. I, a més, el dia que dei-xéssim de parlar-la, això significariaque hem decidit deixar de ser cata-lans»; «El que recordo, com si fos ara,és que el dia més feliç de la meva vidafou quan vaig poder escriure de la ma-teixa manera com parlava i en la ma-teixa llengua en què pensava.»

No era pas pessimista, respecte alfutur de la llengua: «L’auguri és quetot depèn dels catalans. En conse-qüència, depèn de nosaltres de fer-lanecessària socialment»; «Les novescam panyes, si poguéssim comptar ambla col·labo ració de tots els catalans,permetrien grans avenços.»

Amb motiu de l’homenatge que varebre a Girona el dia 24 de juny del’any passat, li arribaren molts elogis.N’hi hagué un, però, que li féu espe-cial il·lusió: aquell que feia referènciaa la seva coherència i a la seva constàn-cia. Només així s’explica la diversitatque hi havia entre els presents a l’acte,quant a edats, partits i associacions.

El gran llibre per la independènciade Catalunya. Mil raons a favor de lesllibertats de Catalunya (1461-2005)fou el títol del seu darrer llibre. Doncsbé, a aquelles mil raons n’hi podemafegir una altra: l’existència, en totesles generacions, de vides com la queha tingut Francesc Ferrer i Gironès,vides apassionades, intenses i exem-plars al servei de Catalunya i de laseva gent. u

NECROLÒGICA

En la mort de Francesc Ferrer i GironèsDAVID PAGÈS I CASSÚ

Francesc Ferrer i Gironès dedicant El gran llibre per la independència


AMICS I MESTRES

Els qui van conèixer Josep Mariade Casacuberta recorden queacostumava a anar al País Valen-

cià un parell de vegades a l’any. Sem-blantment, sempre que podia o que laseva feina al capdavant de l’editorialBarcino li ho permetia, es desplaçavaa altres indrets dels territoris de parlacatalana. Més enllà de la probable mo-tivació comercial, hem de vincularaquests desplaçaments a una idea depaís que incloïa tot el conjunt del do-mini lingüístic català i a la necessitatde posicionar-se contra la anormalitatque significa el fraccionament d’a-quests territoris. Així, si bé és cert quela fundació de l’editorial Barcino l’any1924, pocs mesos després del copd’estat de Primo de Rivera, s’ha d’en-tendre com una resposta, feta des del’àmbit de les lletres, a la constituciódel directori militar, no és menys certque es tractava, ja en l’origen, d’unprojecte d’abast molt més ampli, elqual, a més, no pretenia pas limitar laseva actuació al Principat. No és percasualitat, doncs, que els tres primersautors publicats en la col·lecció mésrepresentativa de l’editorial, «Els Nos-tres Clàssics», fossin el barceloní Ber-nat Metge, el valencià Joanot Martorelli el mallorquí Ramon Llull.

Juntament amb aquesta volun-tat de fer presents els llibres de laBarcino arreu de la geografia delspaïsos catalans, hi havia tambél’objectiu d’arribar a un nombrecom més ampli millor de lectors.Els llibres de la Barcino, lluny d’en-caminar-se sols a un públic erudit,es caracteritzaven per un formatpetit, manejable i econòmic, cosaque no impedia pas que fossin vo-lums estèticament atractius –ambdisseny de Josep Obiols– i que, pelque fa al contingut, gaudissin de lagarantia d’haver estat encarregatsa especialistes en la matèria. I aixòval tant per a «Els Nostres Clàs-sics» com per a la resta de sèriesde l’editorial, ja sigui la «Col·lec-ció Popular», l’«EnciclopèdiaCatalunya» o bé la «Biblioteca Ver-dagueriana».

Els contactes de Casacubertaamb escriptors d’arreu del domini lin-güístic van tenir també reflex en els lli-bres publicats per la Barcino, on sónnombroses les col·laboracions d’es-criptors i estudiosos valencians i ba-leàrics. Alguns autors valencians queconsten en el catàleg de l’editorial sónel prevere Josep Sanchis Sivera, el seunebot Manuel Sanchis Guarner, JoanFuster, Enric Valor, Germà Colón i Xa-vier Casp abans de la seva conversióal blaverisme; Guillem Colom és ma-llorquí, i Marià Villangómez, eivis-senc. No hi és menys remarcable, en-cara, una atenció ben deliberada alRosselló i a l’Alguer, que es va con-cretar en la publicació de duescol·leccions diferents: «Tramuntana»,per a escriptors i temes pirinencs, i«Biblioteca Algueresa».

Per tal de commemorar el vuitantèaniversari d’aquesta editorial vamorga nitzar, amb el suport de la Fun-dació Lluís Carulla, l’exposició «Clàs-sics i més», on es ressegueix l’activi-tat duta a terme durant aquests anys,sovint en circumstàncies poc favora-bles, i on es ret homenatge al seu fun-dador –i director fins a 1985– i a totsaquells que van col·laborar amb ell.

L’exposició, inaugurada el 22 de se-tembre del 2005, es va poder visitaral Museu d’Història de Catalunya finsal 8 de gener d’enguany. Aquesta vaser la primera etapa d’una itinerànciaque la durà per diversos indrets delsPaïsos Catalans. De moment, durant elmes de març ha estat a la Universitatd’Alacant. u

Barcino, una editorial per a un paísJOAN SANTANACH


Coincidint amb la festa de Sant Jordi i Dia del Llibre del2005, declarat Any Busquets i Punset, vam tenir elgoig de presentar a Calders –poble on aquest autor va

exercir el magisteri i va morir– i a Sant Hilari –la seva vilanadiua– la reedició de dos llibres seus: la del conjunt denarracions curtes titulat Del Montseny1 i la de la novel·laPlantalamor2.

Reprenem el text que va servir per a aquella presenta-ció3 i comencem recordant la biografia d’Anton Busquetsi Punset, en la versió, molt sintètica, de la Gran enci-clopèdia catalana:

«Busquets i Punset, Antoni (Sant Hilari Sacalm, Selva1876 – Calders, Bages 1934). Escriptor i mestre. Participàassíduament als Jocs Florals i publicà els reculls de poesiaLliroia (1895), Flors del Montseny (1897) i Ventijols deGuilleria (1901), les narracions Del Montseny (1903), Plan-talamor (1908), etc. Dirigí la «Revista Il·lustrada Jorba» icol·laborà en diverses publicacions. És autor d’Aplec(1906), antologia escolar de texts catalans.»

L’Enciclopèdia Catalana, doncs, destaca, entre les obresen prosa de Busquets i Punset, precisament les dues que aras’han reeditat (i ho aprofitem per a dir, entre parèntesis, quepotser valdria també la pena de reeditar, d’una manera oaltra, les seves poesies). Ara bé, l’Enciclopèdia és molt suc-cinta, parlant d’aquest autor. Per això hi afegirem més de-talls, trets de la «Semblança biogràfica» publicada en laseva novel·la Amor de senyor... (any 1914?):

«Heus aquí un dels més ardits panegiristes del ruralismeen nostra literatura. Fill de Sant Hilari Sacalm, on nasquéals 20 d’octubre de 1876, en Busquets ha nodrit sa natura-lesa d’home i d’escriptor amb la saba dels boscos de les Gui-lleries. Durant la primera ensenyança passà dues anyadesa Ripoll, vila nadiua de la seva mare, i més endavant hi féuel segon curs de batxillerat. Altres cursos els seguí en elCol·legi Privat del Seminari de Vic, població on hagué dedefinir-se sa afició a les lletres pels anys 1892 i 93.

»En Busquets solia concórrer a les sentades de laColla Ausa, successora de l’Esbart [de Vic], de la que enformaven part el que avui és mossèn Gudiol, el doctorSer ra i Esturí i altres. També passava estones amb el di-funt Nadal, que fou son mestre veritable, i freqüentavales cases del canonge Collell, d’en Serra i Campdelacreu,i, sobretot, del doctor Genís i Aguilar. Això vol dir queen Busquets s’afilià, ja de bon principi, a l’anomenada«escola vigatana», i encara avui ho té a gran honra.

»La lectura assídua de prosistes muntanyencs com enBosch de la Trinxeria i en Vayreda, i de poetes com en Ver-daguer; les freqüents i llargues excursions per les Gui-

lleries i els Pirineus; el tracte constant amb la gent demuntanya, de quals llavis, com d’una font viva, recolliacants, llegendes i tradicions; els romiatges fervorosos alssantuaris i monuments que al cor de pobles humils i demuntanyes desertes mantenen ferrenyament gravada nos-tra antiga fesomia nacional; tot això féu que en Busquets,concentrant en aitals emocions lo millor de sa vida, de-vingués un catalanista ardent, i alhora un ruralista con-vençut i irreductible. Aixís, en ses llargues permanènciesa Barcelona, l’hem vist sempre formant part de centresde propaganda excursionista, extremar en tots sos escritsla nota forana, usar dels modismes munta nyencs ambextraordinària abundor, i, pels últims anys de la vida del’Aguiló, portar-li tots els termes guillers que podien és-ser d’utilitat al gran recopilador.

»Formà part activa a les redaccions de «Joventut», desde sa fundació, i de «Catalunya Artística»; col·laborà a

AMICS I MESTRES

Dos llibres d’Anton Busquets i Punset, reeditats.Llur valor etnogràfic, literari i lingüístic

JOSEP RUAIX I VINYET

Anton Busquets i Punset

1 Anton BUSQUETS I PUNSET, Del Montseny. Impressions i estudis, Abadia Editors, col·lecció Clàssics, Maçaners 2005, 82 pp.; edició a cura de JosepRuaix i Vinyet; pròleg d’Anton Carrera i Busquets.

2 Anton BUSQUETS I PUNSET, Plantalamor, Abadia Editors, col·lecció Clàssics, Maçaners 2005, 120 pp.; edició a cura de Josep Ruaix i Vinyet; pròlegd’Anton Carrera i Busquets.

3 I que va ser publicat dins Quaderns de la Selva, 17 (2005), pp. 9-18. Ací, però, hi afegim unes notes. Recordem també que aquests dos llibres van ser ressenyats oportunament per Màriam Serrà dins LLENGUA NACIONAL, núm. 53, p. 45.


«La Renaixença», «La Veu de Catalunya» i quasi totes lesrevistes publicades en català, no sols amb sa firma sinótambé amb pseudònims diversos, entre ells els de «Follet»i «Jordi d’Osor». Als Jocs Florals de Barcelona i a moltsaltres certàmens hi ha aportat també son concurs, arri-bant a una vuitantena les distincions obtingudes4.

[...]

»En Busquets exercí el professorat a Barcelona fins que,enyorant la muntanya, ingressà en l’ensenyança oficial.Llavors pogué satisfer son desig de retornar a la tranquil·li-tat de la vida rural. Ella li permeté reemprendre, alternantamb les tasques de l’escola, el conreu de les lletres, de lesquals n’havia desertat una temporada.

»En revistes professionals, i en llengua castellana, hapublicat ademés en Busquets diversos treballs sobre qües-tions pedagògiques.»

La citació ha estat llarga, però la crec molt profitosa pera orientar-nos sobre la figura de l’autor i sobre les caracte-rístiques del seu estil. I encara em permetreu una última ci-tació orientadora, aquesta vegada del pròleg que el profes-sor hilarienc Francesc Danés va escriure per a la reediciódel volum Del meu viure rural, l’any 1998. Després d’ex-plicar que Busquets i Punset va ser un dels escriptors de laRenaixença que van intentar posar la literatura catalana al’alçada de les literatures europees del moment, afirma:

«Féu una obra digna que no desdiu en cap moment dela literatura que feien la majoria dels narradors del seutemps. Els manuals de literatura, però, no en parlen. Els tre-balls monogràfics dedicats a la literatura de finals del XIXen parlen poc, i en general tendeixen a menystenir la sevaobra narrativa perquè s’inscriu en allò que a vegades pe-jorativament s’anomena costumisme ruralista. Aquesta mo-dalitat de literatura tingué mala premsa d’ençà que els nou-centistes es proposaren d’arraconar tot allò que tinguéscom a rerafons temàtic la vida rural, els seus costums o laseva parla. Era anacrònic, deien, i potser sí ho era. Salva-ren, sortosament, autors com Ruyra, Víctor Català, RaimonCasellas, etc. Vivim encara de les rendes de l’òptica delsnoucentistes. No aniria malament fer un esforç de revisiód’aquella literatura i d’aquells autors que, en una situaciódifícil, gosaren escriure i publicar, i establir nítidament elmèrit que els pertoca pel seu treball de pioners. I, en con-seqüència, estudiar més detingudament l’obra d’autorscom Busquets i Punset, en lloc de penjar-los massa fàcil-ment l’etiqueta d’autors marginals o de tercera categoria.

[...]

»En fi, Busquets i Punset és un de tants escriptors del’època anomenats costumistes (Bosch de la Trinxeria, EmiliVilanova, Pons i Massaveu, Riera i Bertran, Gabriel Maura,etc.) que aprofitaren la realitat més immediata, la quoti-diana, i la convertiren –o almenys ho intentaren– en matè-ria literària.»

Fins aquí Danés. La reedició, doncs, de les dues obresde prosa més importants de Busquets i Punset pot servir pera l’objectiu assenyalat pel professor hilarienc: revaloraraquest autor renaixentista5.

I passem ara a tractar específicament de les dues obresreeditades.

«Del Montseny»Jo diria que les deu narracions

que conformen el recull titulat DelMontseny i subtitulat Impressions iestudis tenen, vistes des d’avui, tresvalors: etnogràfic, literari i lingüístic.

Valor etnogràficL’etnografia, segons el Diccio-

nari de la llengua catalana de l’Ins-titut d’Estudis Catalans (DIEC), és«l’estudi descriptiu dels diversosgrups humans o ètnics, de llurs ac-

tivitats, organització social, creences religioses, estructuresde parentiu, etc.». Doncs bé, en el llibre Del Montseny hitrobem, expressada literàriament, la descripció del món deles Guilleries a finals del segle XIX, un món que, com és obvi,ha anat canviant molt durant el segle XX. Per això és inte-ressant recordar com vivia aquella gent, que són, en part,els nostres avantpassats.

Així, per exemple, tot llegint les deu narracions DelMontseny hi trobarem referències a alguns oficis de l’època,com (citats per ordre d’aparició) els estudiants de Vic, elsroders (o rodellaires, cercolaires, ‘bosquerols que fan ro-dells o cèrcols per a bótes’), els carboners, els terrelloners(jornalers de la terra), la porqueirola, el pastor i la pastora,el traginer, l’hostaler, el mosso, el campaner, l’esparde nyer,el vaquer, etc.6

També hi trobarem l’esment d’eines, mobles i instru-ments musicals aleshores molt usats, com el càvec, els ar-piots, la fanga, l’escoda, la pastera, el flobiol, la cornamusa,

AMICS I MESTRES

4 I aquí, marginalment, podem recordar l’anècdota que explica Josep M. Xandri dins el número especial de la Revista Ilustrada Jorba (octubre 1934,p. 91) dedicada a A. Busquets i Punset amb motiu de la seva mort, anècdota també recollida en el Bloc Maragall, 25-6-2004. La copiem d’aquestadarrera font: «Un acaparador insaciable.– Durant les fires de Girona, dedicades al seu patró, sant Narcís, hom va celebrar uns jocs florals al Tea-tre Principal. Un dels poetes que hi aconseguiren més premis fou Antoni Busquets i Punset (1876-1934), el qual, carregat de diplomes, medallesi més distincions, no parava d’anar de la seva butaca a l’escenari, on el jurat instal·lat repartia els premis als guanyadors. Mentre, una vegada més,Busquets es dirigia cap a l’escenari tan carregat que no podia desplaçar-se correctament, una persona del públic va llançar al jurat aquests motstan significatius: «Doneu-li-ho tot! Doneu-li-ho tot!»»D’altra banda, dins la mateixa revista esmentada (p. 97), Joan Trias i Fàbregas escriu: «... Era en aquells temps de la bonhomia dels primers jocsflorals vilatans, l’actuació en els quals li valgué una sàtira, però sense malícia, d’un gran humorista comediògraf, que no feia res més que hono-rar-lo en posar-lo com a capdavanter.» Es refereix a Santiago Rusiñol, que va escriure Els jocs florals de Canprosa, comèdia en un acte, estrenadaal Teatre Romea (Barcelona) el 29 d’abril de 1902. (Cf. Obres completes / 1, Ed. Selecta, Barcelona 1973, 3ª ed., pp. 539ss.)Tanmateix, Anton Carreras i Busquets (nét del nostre personatge), en l’article «Anton Busquets i Punset i els Jocs Florals», publicat dins Quadernsde la Selva, 17 (2005), pp. 41-49, diu que l’atribució d’aquestes dues anècdotes a Busquets i Punset constitueix un equívoc, ja que, per qüestionscronològiques, no li escauen. Deixem-ho, doncs, si més no, com la constatació d’una llegenda.

5 O, com proposa el filòleg i amic meu Narcís Garolera (també antic estudiant de Vic), renaixencista, a fi de distingir l’adjectiu derivat de Renaixe-ment, que seria renaixentista, i l’adjectiu derivat de Renaixença, que seria renaixencista (però cal reconèixer que, aquesta darrera forma, costa unamica de pronunciar).

6 A propòsit dels estudiants de Vic, deixeu-me dir que el qui signa aquest treball també en va ser (d’una manera, és clar, diferent de la d’Antoni Bus-quets i Punset) i que tenia com a company de curs un hilarienc de cognom també Busquets.


la rella, l’aixada, un rellotge de caixa, un llum de ganxo,l’aixadell, etc.

Semblantment, noms de vestits, calçat i complements:faixa, espardenya, caputxa, barretina, gipó, cotilla, faldell,trajo de vellut negre, corbatí, espardenya de cinc vetes, elgarrot encorretjat, etc.

Igualment, referències al menjar i beure: pa i llonganissa,pa de sègol, pa de forment, xacolata, blat de moro, pa mo-resc, xarrupar un ou, màstecs i cosconies (herbes comestibles),fiblar el porró, pesca dolça (granotes), pa moreno, torrades,un porró del novell, fesols, trumfes, etc.

A més a més, veurem les festes que ritmaven la vidade l’època, tota ella amarada de religiositat, amb aplecs,festes majors, etc.

No cal dir que així mateix hi trobem reflectit el llen-guatge d’aquells estaments rurals, sobretot en els diàlegs,com també s’hi intercalen textos de cançons populars, jaque, com se sap, Busquets i Punset exercia com a lin-güista i folclorista, recopilant paraules, modismes i cançonsde llavis del poble.

Valor literariPassant al valor literari del llibre Del Montseny, podem

afirmar que tot ell és ple de descripcions, amb una abun-dant i apropiada adjectivació. Vegem, per exemple, comexplica, dins la narració «La por del Bagís», l’experiènciade passar la nit a la cuina d’una casa de pagès:

«—¿Tens pas por, Tunicu?»—No, gens; més aviat son.

»—Allargassa’t a l’escorn.

»—No podria pas dormir.

»—Vols dir que no? Ja t’abrigaré amb la manta, i men-tres dormiràs faré les torrades.

»M’havia temptat i anava a provar-ho, quan caiguerensomortes i fosques les dotze... El rellotge les llençà ambso apagat i confós, però repercutiren més i més, acabantde portar-nos tot el misteri que puguin tenir les nits hi-vernenques en els llocs més tètrics i desoladors. La llar nollençava flamarades, era pur caliu, una magrana feta; tansols un espiral de fum blanquinós pujava xemeneia amunt,tapant la lluïssor del sutge que encrostonava tota la partbaixa, fins a tocar l’ampla campana que ens feia de dos-ser... En Xero, assegut a un escambell, feia alguna becainadecantant el cap a dreta i esquerra, seguint-li la barretinatots els moviments; un cop se li avençà cap al pit amb unasotragada violenta, i ell féu un ronc estrident que sorollàper la quietud que ens enrotllava, i en seguiren d’altres méslleus i reposats...»

Val a dir que, de les deu narracions, n’hi ha algunes demolt reeixides, com «La tragèdia dels captaires», realista idramàtica, i «Entre llops», lloada per Joan Maragall (vegeuil·lustració adjunta) i que l’autor reedità dins el llibre Delmeu viure rural (any 1929).

Els diàlegs són també vius i reflecteixen la realitatd’aquell tipus de vida i època.

Són molts freqüents les comparacions i metàfores. Triem-ne uns quants exemples a l’atzar: «en havent-me abeurat,ja no seré tortuga, sinó daina», «una teixida de cançons»,«canten com calàndries tardoneres», «una lleu boirina dedubte», «un bri d’esperança», «frescoia com maduixeta depoc collida», «aquells ulls grossos i blaus com el cel en nit

de primavera», «una noieta rossa com el blat de juny», etc.També tota l’obra és rica de locucions populars, frases

fetes i refranys; de tant en tant hi figura alguna onomato-peia, que dóna accés directe a l’acció.

En fi, el valor literari d’aquest llibre és palès si tenim encompte que empra un vocabulari ric, precís, plàstic, eufònic.

Valor lingüísticPassem ara al tercer valor que volíem subratllar en l’o-

bra Del Montseny: el valor lingüístic.Ja hem vist abans que Busquets i Punset passava a Ma-

rià Aguiló «mots guillers», és a dir, paraules típiques i pot-ser exclusives de les Guilleries. Doncs bé, en el Diccionaricatalà-valencià-balear (DCVB) –la gran obra, en deu vo-lums, de Mn. Alcover i de Francesc de Borja Moll– hi tro-bem 14 termes que s’entren, es defineixen i s’exemplifiquenprecisament citant l’obra que ara ens ocupa, a vegades ex-clusivament, a vegades conjuntament amb alguna altra.Sense entrar en detalls, perquè ja ho expliquem en nota apeu de pàgina dins aquesta nova edició, esmentem aqueststermes: llevar nord (nota 4), cigaloset (5), clotall (8), tardo-ner (13), llampus (26), fer joga (36), xarnegós (42), tocada(subst., 47), janfóscare (55), valior (63), esternellar (67),cama-nu (97), debolit (subst., 99), delior (116).

Semblants al grup que acabem d’esmentar, trobem tambéen aquest llibre alguns hàpaxs, és a dir, mots que únicamentusa Busquets i Punset (o que únicament usa ell amb un de-terminat sentit), amb la particularitat que no han estat reco-llits per cap repertori lexicogràfic; ja els remarquem en notaa peu de pàgina. Són: sermandejar (nota 27), xarnec (subst.,68), fer un santjeroni (84), testarrall (92), recatar (94).

AMICS I MESTRES


Una de les característiques que hom observa llegint Bus-quets i Punset és la gran riquesa de derivats que fa servir.Heus-ne ací un mostrari:— diminutius (com de costum, per ordre d’aparició):

vinet, pubilleta, maduixeta, turonell, alegroi, frescoi, pon-tarró, muralló, feixet, pomellet, regueró, fontanella,filet, crostonic, bocinet, trossic, cistelló, llumet, piló(de pila), ollica, llesqueta, llanternó, portella, caputxó,giponet, nuet (de nus), voltadeta (adj.), torrentó, caseta,vellet (adj.), calentó, olleta, feixica, fesolet, morralet,tendric, paneró, etc.;

— augmentatius: manasses, pedrassa, deixadassa (adj.),cepadàs (adj.), cuinassa, torradassa, fadrinàs, carassa,donassa, campanassa;

— pejoratius: durots, barretinota, mossota, donotes, quar-tots, sacota, barretinot, pipota, torrentot, lloparrot, brui-xota, feixot, hostalot, granot, herbota, bossot, ramota,cartotes, jovenot (adj.);

— col·lectius: enrinxoladissa, cascavellada, floradissa,fadrinalla, brancada, udoladissa, lladradissa, vacada,jovenalla;

— derivats sinonímics (molt típics de Busquets i Punset,que tenia una predilecció pel sufix -all -alla): cimalla,margera, cimall, torrentera, clotall, pilotall;

— adjectius en -ívol -ívola (que també agradaven molt aVerdaguer, amic de Busquets i Punset): atractívol, enyo-rívol, planyívol, ombrívol;

— altres derivats: escanyall, empresonall, remorer, abri-gall, esmoladissa (subst.), esbulladís, aprofitador.

No cal dir que unes narracions emmarcades dins unsparatges concrets com són les Del Montseny han de con-tenir molta toponímia, que la gent de les Guilleries deuenconèixer més bé que ningú, encara que, els qui no somd’aquesta zona, identifiquem alguns topònims perquè elstrobem passant per l’Eix Transversal, com la Fullaca, Ba-gís, Cladells, Castanyet.

Semblant a la toponímia hi ha l’antroponímia, aspecteen el qual podem anotar els nombrosos mots hipocorísticsque trobem en aquestes narracions (i que ja expliquem ennota a peu de pàgina): Let, Montsa, Llenç, Tresó, Quel, Cisco,Teta, Quicona, Zidro, Xecona, Quelic, Pauleta, Mingo, Ci-leta, Tunicu, Ton, Lari, Tona.

En part per la voluntat etnogràfica que hem assenyalat,en part perquè Busquets i Punset escrivia aquesta obraabans de la normativització lingüística de Pompeu Fabra,trobem en Del Montseny moltes variants que avui consi-derem dialectals (com ara pronúncies ieistes i pronúnciesamb vocalització de l implosiva): aucells, ovirar, aufàbrega,apariar, encatxar, gansaia, escapçais, auba, bauma, fer far -rolla, rossolais, alioli, flobiol, tai, escorn (escon), singlans(senglars), a l’agoit, goitar, tre o cotre, ideia, plaier.

Semblants als dialectalismes tenim alguns vulgarismes,que reflecteixen intencionadament alguna corrupció lin-güística deguda a la ignorància. Així: colúmnies (per ca-lúmnies), sufacient (per suficient), ambocat (per advocat).

I també podem anotar ara alguns eufemismes: a fe deneu, refóscare, fóscare, botuanell, dimontri, botuadell.

Finalment, pel que fa a l’aspecte lingüístic, recordemque el lèxic de Busquets i Punset en aquesta obra busca molt

reflectir l’agre de la terra i, doncs, el tipisme. En són unsquants exemples, entre molts més, els següents: dur llei (aalgú) (tenir afecte), averganyar (malmetre), pu (adverbi dereforç de l’afirmació o la negació), nouella (nou del coll),trafollar (trepitjar grosserament), testarral (brasquer ‘braserque deixa una foguerada’).

Característiques de l’edicióI ara serà oportú que diguem quatre coses sobre les ca-

racterístiques d’aquesta edició de Del Montseny. Es tractade la segona edició, feta basant-se en la primera i limitant-nos a actualitzar-hi l’ortografia, perquè creiem que és pre-cisament així com s’ha de fer. En efecte, val la pena d’ac-tualitzar-hi l’ortografia perquè, com que Busquets i Punsetescrivia abans de la normativització de Fabra, llegir araaquelles edicions produeix, a la majoria dels lectors, mald’ulls; la manera, doncs, d’acostar les obres pre-fabrianes(com és el cas, també, de Verdaguer) al públic actual és mo-dernitzar-les pel que fa a la grafia. Ara bé, pel que fa als al-tres aspectes (fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic), val mésno tocar-hi res, perquè aleshores l’obra ja perdria tot el va-lor etnogràfic i lingüístic que hem remarcat; respectant-los,en canvi, tenim accés directe a l’autor i a la seva època, ambles seves llums i ombres, i l’obra es presta a fer-ne estudisamb bona base. Els detalls d’aquesta actualització ortogrà-fica s’expliquen detingudament en una «Nota del curador»al començament del llibre.

En aquest sentit, però, hem de destacar que ha calgut fi-xar l’ortografia de mots rars, topònims i sobrenoms, cosa queja expliquem en nota a cada cas. Així ho hem fet amb elstermes cigaloset (l’autor i el DCVB: cigaluset), Espinzella,Cloveiers, Mierons, Xapellí, Teieda, Vernol, flobiol, Cileta,delior.

I, com ja s’ha pogut entendre, tot el llibre va enriquitamb notes a peu de pàgina on s’expliquen els mots o lo-cucions més difícils, per tal que el lector no ensopegui boi llegint l’obra.

En fi, Del Montseny va precedit d’un pròleg escritper Anton Carrera i Busquets, nét de l’autor i gran co-neixedor de la vida i obra del seu avi. Ell ens forneix unasèrie de dades per a entrar amb profit en el text que vea continuació.

«Plantalamor»Passem ara a tractar de l’altre

llibre reeditat: Plantalamor. Ho fa-rem més breument: primer, per-què moltes de les coses dites finsara també s’hi poden aplicar; se-gon, perquè aquesta altra obra és,segurament, menys important. Ensfixarem una mica en el seu valorliterari i en el seu valor lingüístic.

Valor literariPel que fa al valor literari, di-

ríem que és una novel·la un xic autobiogràfica, en el sen-tit que reflecteix la condició de mestre i d’escriptor de l’au-tor; també la podríem qualificar de novel·la psicològica,amb subtils introspeccions. Diguem que la seva acció sesitua en un lloc indefinit de les Guilleries, amb salts (en elscapítols XII i XIII) al Conflent i al Rosselló; pel que fa al

AMICS I MESTRES


temps, es col·loca a finals del segle XIX.La novel·la, com explica el pròleg d’Anton Carrera, tracta

un tema bastant original: la paradoxa d’escriure novel·les ino figurar-hi com a autor, amb conseqüències per a la vidaamorosa de la protagonista. En certa manera, doncs, és unareflexió sobre l’abast de la creació literària.

Sens dubte es pot afirmar que és una novel·la benconstruïda, lineal, que usa els recursos estilístics habi-tuals: narració, descripció, diàleg, etc. L’embelleixen lessovintejades comparacions i metàfores (p.e.: un somnirosat com una galta d’infant), l’abundor d’adjectius, moltben posats (p.e.: La lluna ho emmantellava amb sa llumtèbia i consoladora), i altres figures literàries (p.e. aquestquiasme: –Ho dius de debò? –De debò ho dic.).

Valor lingüísticQuant al valor lingüístic, és menor que el que trobà-

vem en Del Montseny, ja que ara els protagonistes no sónpagesos i menestrals sinó gent de professions liberals, con-cretament uns mestres; per tant, amb un llenguatge mésneutre. En contrapartida, potser el lector d’avui en trobaràmés fàcil i assequible la lectura. Sigui com sigui, tambél’autor fa sovintejat recurs a la derivació, que tant domina.Així hi trobem:— diminutius: tendric (de tendre), burriquet, dollic (de

doll), filló, cambró, vistoseta (adj.), caminet, escretlló (cf.nota 73), cambreta, reguerol, més enllanet, recambró,medallonet, bastonic, braçadic, dinerons, crostonell,aviadet;

— augmentatius: horassa, festassa;— pejoratius: barretinot;— col·lectius: fadrinalla, cantadissa, aucellada, taulada,

margenada, vacada;

— adjectius en -ívol -ívola: agradívol, infantívol, jovenívol,fresquívol;

— derivats sinonímics: torrentar (de torrent), margenal, ci-malla, rieral, caminal, muradal, torrentera, escumall.

També hi trobem hipocorístics: Cinteta, Cinta (si la pro-tagonista es diu, oficialment, Jacinta, com suposem), Roseta,Lari, Non, Mià, Tona, Sari (Nazari).

Com en el cas de l’altre llibre, també hi hem trobat hà-paxs: pungó (cf. nota 15), campa (45), halo, halo (ono-matopeia, 69), catifall (76).

I tipismes: trascor (esglai), pairar-se (estar-se d’algunacosa), ballar (a algú) l’aigua davant dels ulls (seduir, afala-gar), tòrcer el viarany, torbany (destorb), roquetera, lleure(verb), bell feix, brau tip, prendre seti, ça com lla, etc.

Finalment, anotem alguns dialectalismes, que apareixensobretot en els diàlegs:: estretai, auforges, aubarda, tai, rem(ram), ovirar, aucell, aufàbrega, flobiol, cortera, cortans, gor-dar, dòs (doncs), canaia, paia, só fet, abrigais, gorir, etc.

No cal dir que, pel que fa a les característiques de l’edi-ció, són paral·leles a les que hem vist parlant de l’altre llibre.

Z Z Z

En resum, podem estar contents –els qui estem vincu-lats a Calders o a Sant Hilari Sacalm, els amants de lallengua i la literatura i els catalans en general– de la ree-dició d’aquestes dues obres d’Anton Busquets i Punset,un escriptor que va viure una experiència històrica con-creta i que, amb esforç i bon gust, la va elevar a art queperdura enllà dels anys per al profit i gaudi de tothom quivoldrà acostar-s’hi. u

AMICS I MESTRES


El proppassat 4 de febrer es vacommemorar el desè aniversari dela mort del poeta, novel·lista, pe-

riodista, traductor, professor, historia-dor i polític Fèlix Cucurull. Va ser unintel·lectual de dedicacions diverses,però avui i ací en volem destacar dues:la del creador literari i la de l’activistade la llengua.

La seva vocació literària començàquan tenia catorze anys, amb els bonsconsells que li va donar el mestre Joa-quim Ruyra, que l’encoratjà a publicaralguns poemes gràcies als quals guanyàun accèssit en uns Jocs Florals organit-zats per l’Ateneu Arenyenc, on van ser

premiats Ferran de Pol i Salvador Es-priu, que amb el pas del temps serienbons amics seus. A setze i disset anyses trasllada a un institut de segon en-senyament a Mataró, on coneix EsteveAlbert; de resultes d’aquesta amistatcomença a col·laborar en el Diari deMataró, on, a més de moltes notícies decaràcter local, trobem vuit composi-cions poètiques seves. A Mataró esconvoquen els I Jocs Florals i hi guanyadues Flors Naturals (1935), amb els po-emes Glòria i Flor d’argent; i encara, elConte d’assumpte simplíssim i Prosa li-terària. Alhora funda i dirigeix la re-vista escolar ISEM (Institut Segon En-senyament de Mataró), on apareixenels seus poemes primerencs: el 6 d’a-bril de 1936, Nits de soledat (poemapremiat amb la Flor Natural en els IIJocs Florals de Mataró); el 9 d’abril,Processó del Divendres Sant (poesiapremiada en els Jocs Florals escolarsde Barcelona); el 16 d’abril, Viuré delteu record (poesia premiada amb el pri-mer accèssit a la Flor Natural en els IIJocs Florals de Mataró); el 17 d’abril,Cançons marineres; el 7 de maig, Ma-ria Teresa; el 31 de maig, Bandera d’es-perances immarcescibles, i el 9 de ju-liol, Dos poemes. El març de 1936, enel número 4 d’aquesta mateixa publi-cació, hi trobem Tres poemes.

El primer llibre de poesia, A migcamí del seny (1946), publicat per l’e-ditorial Mediterrània, el va prologarAgustí Esclasans, el qual consideravaCucurull com el millor poeta jove ca-talà d’aquells moments. Hi són recollitspart dels seus poemes d’adolescència.Surt sense peu d’impremta, ja que la re-pressió franquista impedia la publica-ció de llibres en català i no s’hi posavafins més endavant, quan el perill decensura havia passat. Se’n van fer duesedicions. Es tracta d’un recull de 45poesies, la majoria datades, que s’agru -pen en dos apartats: Eufòria i Poemesde joventut.

El segon llibre, Vida terrena (1948),de l’editorial Arca de Barcelona, en laseva col·lecció «Torrell de Reus», surtamb Pòrtic poètic de Josep M. López-

Picó. El títol correspon al principal illarg poema –484 versos– que conté elllibre i es complementa amb Altres po-emes, una sèrie de dotze composi-cions. Ambdós llibres de poemes, però,foren repudiats públicament pel seuautor quan, en 1966, amb el mateix tí-tol del seu segon llibre, va publicar aLisboa un volum que no hi tenia res aveure. La nova Vida terrena apareguéa Lisboa l’any 1966, per Editora Ulis-seia, traduïda per António de Macedo,arquitecte, filòsof, crític literari, autorteatral, director cinematogràfic; aple-gava la versió bilingüe, catalano-portu-guesa, dels tres llibres següents deCucu rull: Els altres mons, editat per pri-mera vegada a Barcelona en 1952, onl’autor s’interroga sobre l’existènciad’altres mons habitats; El temps quese’ns escapa, que havia sortit a Palmade Mallorca en 1959, publicada perl’edi torial La Font de les Tortugues, iAra no us ho puc dir, fins llavors glo-balment inèdit. D’aquesta obra se’n vafer una segona edició l’any 1977, en elmarc de la col·lecció de poesia «Els lli-bres de l’Óssa Menor» de l’editorialProa, que conté un pròleg del mateix au-tor.

Fèlix Cucurull fou anomenat per An-tónio de Macedo un poeta da liber-taçâo. Poeta de la llibertat, que és quicerca una vida encara no viscuda. Lesnovel·les reflecteixen també aquest an-hel. Copio un paràgraf de Macedo: Ásobras em prosa deste autor constituemuna descripção ascendente daquelefundo de anti-libertação de onde se des-taca un necessário ansejo de plenitude.

La relació amical i literària amb elsescriptors portuguesos i brasilers es re-fermà amb el temps i fou molt intensadurant tota la seva vida. Fou l’ambai-xador intel·lectual de Catalunya a Por-tugal. Cucurull és objecte d’una granatenció portuguesa i brasilera. Col·la-bora en diverses publicacions portu -gue ses, pronuncia nombroses con-ferències a Lisboa i altres poblacions itradueix poesia i narrativa portuguesaal català. Cucurull resideix a Portugal,becat per la Fundació Gulbenkian en-

AMICS I MESTRES

Fèlix Cucurull:llengua i literaturaIMMA ALBÓ

Fèlix Cucurull


tre els anys 1963 i 1965, i hi conti-nuarà la relació més endavant. Durantla Revolució dels Clavells (1974) seràobjecte dels més alts honors oficials iacadèmics. La seva obra es difonguétambé en altres llengües: francès, oc-cità, italià, espanyol, alemany, txec,croat, ucraïnès i búlgar.

La nova Vida terrena que va es-criure fou presentada per una de lespersonalitats més rellevants de la lite-ratura portuguesa, Carlos de Oliveira(1921-1981), poeta brasiler i novel·listaexcepcional, traduït a diversos idio-mes i estudiat en diferents països.

L’any 1953 se li adjudica, a Cara-cas (Veneçuela), el premi de poesia Jo-aquim Folguera, per la publicació deEls altres mons, que el jurat va consi-derar el millor llibre de poemes publi-cat durant els dos anys anteriors. Repper aquest motiu una carta de SalvadorEspriu felicitant-lo per aquest premi.Altres cartes de felicitació són degudesa Antoni Ribera i Jordà, Màrius Lleget,Miquel Dolç, Agustí Esclasans, RafaelTasis, Manuel de Seabra, Josep M. Ló-pez Picó, Vicente Aleixandre, Montser -rat Vayreda, Joan Triadú, Tomàs Roig iLlop, entre altres.

Després d’aquesta Vida terrena, Cu-curull no edita cap més llibre de poe-sia. Només uns pocs poemes editatsen revistes donen fe de la seva no re-núncia a la passió de crear. L’inventari

de totes aquestes composicions, unavintena en total, les trobareu en el meullibre Fèlix Cucurull. La lluita per l’au-tenticitat, obra editada per La Llar delLlibre l’any 1987 i que consta de 435pàgines de recull de dades biogràfi-ques i bibliogràfiques, a més d’una sè-rie d’entrevistes. L’estudi de la seva po-esia es deu, en gran part, a la ploma deJordi Albertí i Oriol, que ha analitzatamb deteniment i profunditat els cincllibres de poesia amb uns magnífics ar-ticles apareguts dins la Revista deCatalunya, en breus intervals entre eljuliol-agost del 2004 (197) i el febrerdel 2005 (203).

Tota la poesia de Cucurull és d’ar relsimbolista i enllaça amb la seva nar -rativa, que queda reflectida en el trac-tament d’un univers tens, angoixant,psicològic, on es barregen elementsvisionaris juntament amb altres de re-als i existencialistes propis de les con-vulsions polítiques que haguerend’afron tar els escriptors d’aquell temps.Novel·les i contes tenen aquest neguitexistencial i la preocupació ètica quecal situar en conjunt com a cronolò-gicament posteriors a la poesia. L’ho -me, debatent-se sempre entre el fata-lisme i la llibertat, és el protagonistad’aquesta narrativa, no oblidant, però,l’esperança i el gaudi per a admirar so-bretot el firmament, el més enllà ianant a la recerca d’ell mateix i dels

altres; és una narrativa que va des deL’últim combat (1954) fins a El desert(1975), passant per altres novel·lescom Només el miratge (1956), A les21.13 (1956) La pregunta i l’atzar(1959) i El silenci i la por (1962).

En 1957 apareix a Lisboa, en versióportuguesa de Manuel de Seabra, la pri-mera traducció de la seva obra O últimocombate (L’últim combat), amb el temade la guerra civil de rerefons. Despréses van traduïnt les altres obres. Antóniode Macedo dedica a l’obra de Cucurullun important assaig: A mulher e otempo na obra de Fèlix Cucurull (Lis-boa), i més endavant: Da essencia da li-bertaçaô. Ensaio antropoógico a partirda poesia de Fèlix Cucurull (1960).Obra reeditada recentment a Lisboa.

La seva obra d’assaig i d’investiga-ció, lúcida i continguda, versa sobretemes polítics i socials: Orígens i evo-lució del federalisme català; Cons-ciència nacional i alliberament; Catalu-nya, nació sotmesa; i Dos poblesibèrics, sobre les relacions entre Catalu-nya i Portugal. La seva obra més im-portant és Panoràmica del naciona-lisme català –en sis volums–, editada aParís, la qual ofereix una exhaustiva re-copilació docu mental de l’activitat po-lítica a Catalunya des del segle XIV finsa 1936, que evidencia la voluntat na-cional del poble català a través de lahistòria. Altres treballs seus es recullen

AMICS I MESTRES

Imma Albó, Joaquim Ferrer, Fèlix Cucurull i Isabel-Clara Simó

a través de la seva extensa contribucióen el volum XI de la Història de Catalu-nya, dirigida per Jaume Sobrequés(1982), reedició actualitzada i com-pletada de la Història nacional deCatalunya, de Rovira i Virgili; Les rei-vindicacions nacionals catalanes alPrincipat (1835-1868); Josep NarcísRoca i Ferreras i la seva proposta de ca-talanisme popular i democràtic (1988)i L’autodeterminació de Catalunya(1992).

Com a activista per la llengua i lacultura l’hem de començar a resse-guir a partir dels anys quaranta, quans’organitzen petits nuclis de resistèn-cia cultural en reunions clandestinesen les rebotigues d’artistes i escrip-tors, com les de Josep Iglésies, del pas-satge Permanyer, número 17, o ambaltres tertúlies o tribunes literàries comles que organitzava Antoni Ribera,Centre Lectura de Reus per a llegir-hipoemes propis o d’altri, com les quehavien fet Maria Aurèlia Capmany,Joan Triadú, Ros i Artigas, Octavi Sal-tor, Carles Riba, Jordi Cots, etc.

També alguns escriptors comencena enviar als amics christmas o nadalesamb un poema. Era una manera de co-municar-se en un desert de tribunes ca-talanes. En Cucurull en rep de CarlesRiba i Clementina Arderiu, d’ElisardSala, de Josep M. de Casacuberta, deVicente Aleixandre, d’Albert Manent,de Manuel de Pedrolo, de Josep M. Be-net i d’un llarg etcètera.

Funda el premi de la Lletra d’Or,del qual jurat serà membre fins a 1969.Tinguem en compte que aquest premis’atorgà a personalitats tan destacadescom Salvador Espriu, Josep Pla, JosepCarner, Ramon d’Abadal, ClementinaArderiu, Josep Vicenç Foix, Joan Oliver(Pere Quart), Joan Fuster, Josep Benet,Jordi Rubió i Balaguer, Manuel de Pe-drolo, Gabriel Ferrater, Maurici Ser -rahima, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Es-tellés, Mercè Rodoreda, Miquel Martíi Pol, Pere Gimferrer, Pere Calders, Mi-quel Batllori, Marià Manent, etc.

En 1957 comença a col·laboraramb Ponent, de Mallorca, on conti-nuarà fins a 1976. Dirigeix el Centred’Estudis Friedendorff, de Barcelona,des d’on desplegarà una intensa i àm-plia activitat cultural. Inicia la col·la-boració amb Serra d’Or en1961, que esperllongarà fins a 1986, i, entre altresactivitats, crea i impulsa el Premi in-ternacional de novel·la Ateneu Aren-

yenc (1960). Fou jurat de molts altrespremis, com el Víctor Català (1974) iels Jocs Florals de la Llengua Catalanade l’exili (1972, 1974, 1976 i 1977), fetpel qual fou fortament multat i li fou re-tirat el passaport, juntament amb altresdestacats intel·lectuals (1972).

En el III Certamen Literari de Cale-lla (1972), a la sala d’actes de l’OrfeóCalellenc, organitzat per la CooperativaObrera de Consum (L’Amistat), va pro-nunciar un parlament sobre La llenguacatalana, els mecanismes mentals i la

societat, que desprès publicà i tinguéuna gran repercussió social. Hi diu:

I perquè captem totalment els seusconceptes sobre l’idioma, conclou queno hem de renunciar de cap manera aldret de la llengua, perquè «ens que-darem reduïts a una mediocritat perpè-tua». Aquest parlament ocasionà queCucurull hagués de comparèixer da-vant el jutge.

També cal esmentar les seves inter-vencions decisives per al reconeixe-ment de la personalitat cultural cata-lana fetes en el congrés de la COMES(Comunitat Europea d’Escriptors) deRoma (1965), en el Primer EncontroPeninsular de Poesia de Lisboa (1983,la denominació originària del qual, En-contro Luso-Espanhol, aconseguí de fercanviar) i en el Simposi d’Escriptors

Ibèrics de Troia, Portugal (1984), l’actede clausura del qual fou presidit perEanes, president de la República Por-tuguesa. Cucurull va demanar que elcatalà, el gallec i el basc tinguessin elsmateixos drets que se sol·licitaren peral castellà i el portuguès.

Poden comptar-se a desenes els es-criptors portuguesos que ell ha traduïtal català i que ha estudiat i biografiatper a la Gran Enciclopedia UniversalEspasa-Calpe de Barcelona, Gran En-ciclopèdia Salvat, Grande Diccionárioda Literatura Portuguesa, retratant-losamb una exactitud de trets sorprenent.

En 1976, amb la publicació deldiari Avui, Cucurull hi va escriuretambé molts articles de caire literari ireivindicatiu, com el que va redactarsobre l’article de Els Marges «Una na-ció sense Estat, un poble sense llen-gua?». I encara cal esmentar la sevaparticipació en el Primer Congrés deCultura Catalana (1977) dins l’àmbitde Projecció Exterior i en el Congrés In-ternacional de la Llengua Catalana(1986), sobre la situació de la traduc-ció del portuguès al català.

Intervingué encara en diversos de-bats i col·loquis, entre altres els delClub Arnau de Vilanova.

Participà, no cal dir-ho, activamenten moltes de les actuacions de la Cridaa la Solidaritat en defensa de la llengua,la cultura i la nació catalanes, entre1981 i 1990. Formà part de la Comis-sió que, a París, davant la Unesco, esreuní per lliurar un manifest a favor delreconeixement de les nacions sense Es-tat. Presidí, juntament amb J.V. Foix, ihi van fer tots dos ús de la paraula, l’As-semblea Popular de la Crida, a l’AulaMagna de la Universitat Central, a fa-vor del català, llengua pròpia i únicade la nació catalana. u


AMICS I MESTRES

Escriure en català no és una qüestió desinceritat, sinó d’autenticitat. L’idi omaresulta bàsic per al pensament. Pucpensar en castellà, en portuguès, o enfrancès, i quan ho faig, no tradueixopas del català; però aquest pensamentresta empobrit perquè no tinc la claudel sistema lingüístic. Escric en catalàper dues raons. d’una manera natural,perquè es tracta de la llengua de lesmeves vivències, i per un fet d’ordrepolític, amb intenció de justícia, per-què el català està en inferioritat decondicions enfront del castellà. I si nos’utilitza el català, seràs català com aindividu però no com a escriptor. Ésclar que la finalitat no és la llengua enella mateixa. La meva finalitat humanamés profunda rau a expressar-me, i delllenguatge me’n serveixo de la millorforma que jo sé. No pretenc, doncs, derealitzar proves lingüístiques, sinó decomunicar-me, de testimoniar sobre-tot les dificultats que pateix l’homedins la societat, i escrivint-ho amb cla-redat, nitidesa, força i veritat.

LLENGUA NACIONAL - núm. 55 - II trimestre del 2006 41

Els mitjans de comunica-ció de massa (MCM) sónels modeladors per ex-

cel·lència de la llengua estàn-dard. Per això és important sa-ber quins criteris segueixen enl’àmbit lingüístic. Aquest ésl’objectiu del llibre El catalàen antena, de Daniel Casals,un estudi sobre el model dellengua de Catalunya Ràdio(CR). Aquest jove investigadorha destacat per l’estudi delsmodels lingüístic dels MCMorals i audiovisuals, amb unaactivitat ingent (comunica-cions, articles, etc.).

El model lingüístic de CR,dels més elaborats per a unMCM –no tan sols de l’àmbitcatalà, sinó estatal espanyol–,s’ha plasmat en les diversesversions d’un document ano-menat Orientacions lingüísti-ques (que apareix en la prime-ria de la dècada dels noranta:ja l’any 1986 hi havia un do-cument anomenat Principalsfaltes davant del micròfon, quese’n pot considerar l’embrió).Aquest document intern nos’ha publicat mai en format dellibre, a diferència del que hanfet altres mitjans (Diari de Bar-celona, Avui, El Periódico deCatalunya, TV3, etc.) i entitatsdiverses (la Caixa, Ajuntamentde Barcelona, Universitat Ro-vira i Virgili, Universitat Pom-

peu Fabra, etc.). D’aquest do-cument n’existien còpies foto-copiades i relligades; però nos’havia publicat mai oficial-ment. Això dificultava la tascaa aquella gent que volia estu-diar el model de llengua deCR, i per què era com era. Enaquest sentit, la tasca de Ca-sals és doblement meritòria:no és tan sols un treballacadèmic descriptiu molt benfet, sinó que permet descobrira qualsevol estudiós les inte-rioritats del model lingüísticde l’emissora de ràdio més im-portant del país.

Com s’ha avançat, Casalsdescriu i analitza el contingutdel document Orientacionslingüístiques i dels documentsque l’han precedit. En fa unadissecció acurada, apartat perapartat, amb diversos comen-taris. Cal destacar que Casalsno solament en fa una lecturasincrònica –en el sentit queanalitza el document vigentavui dia–, sinó també diacrò-nica: compara les recomana-cions actuals amb les pretèri-tes, de manera que permetveure quins canvis d’opinió hiha hagut al llarg de vint anys.

Del conjunt de l’obra s’hadestacar el pròleg de Mila Se-garra (professora de la Univer-sitat Autònoma de Barcelona iestudiosa de la història de lanormativa catalana) i el llindard’Antoni Bassas (periodista deCR i un dels referents radiofò-nics del país). D’altra banda,la bibliografia és abundant, ipot ser útil a qualsevol per-sona que vulgui fer un estudisimilar. S’ha de lamentar,però, que aquesta bibliografiano sigui tan completa com se-ria desitjable. Així, no s’hi es-menta cap aportació de JoanJulià o d’altres investigadorsde la Universitat de Lleida ode la Universitat Rovira i Vir-gili, que han publicat diversostreballs sobre aquest tema; is’hi posa el llibre de FrancescVallverdú Elocució i ortologiacatalanes (1987) –que és unclàssic però que avui dia estàdescatalogat– però no s’hiposa el llibre del mateix autorEl català estàndard i els mit-jans audiovisuals, publicatl’any 2000 –tres anys abansque el llibre de Casals. u

XAVIER RULL

bibl iograf ia

El català en antena

Daniel Casals,El català en antena. 20anys construint el modellingüístic de Catalunya Rà-dio, Onada Edicions, Benicarló 2003.

Aquest llibre és una invita-ció a conèixer i practicarels drets lingüístics dels

ciutadans catalanoparlants delPaís Valencià. Parteix de la baseque la legislació espanyola enmatèria lingüística és claramentdesigualitària, atès que, co-mençant per la Constitució es-panyola de 1978, allà en laprehistòria, només anomenauna única llengua, el castellà, ila proclama «la llengua espa -nyola oficial de l’Estat» mentreque «les altres» llengües sensenom només tenen oficialitatcondicionada en els respectiusestatuts. Però, malgrat aquestadesigualtat de principis, els au-tors consideren que hi ha unconsiderable marge de manio-bra, sovint molt més ampli delque tendim a creure, per aexercir els drets lingüístics coma catalanoparlants.

La Guia comença per dei-xar clar, en el segon apartat,quins són els drets lingüísticsbàsics de la comunitat lingüís-tica catalana al País Valencià,amb temes tan importants comel dret de ser atesos en català,al fet que no se’ns exigeixi tra-ducció, sobre la no existènciad’un deure constitucional d’u-sar el castellà, l’àmbit d’oficia-litat, o la legalitat plena de lesdues denominacions valencià icatalà. En el tercer bloc ensparla dels models de docu-ments per a realitzar la peticióde relació en català amb les

diferents administracions delPaís Valencià (al Principat i ales Illes (?) se suposa que jaens hi podem adreçar normal-ment en català) i, quan calgui,per a refusar les comunica-cions de les administracionsque no siguin en català: rebuts,impostos i taxes, serveis comel del fem (escombraries), ai-gua, electricitat, multes, etc.,així com la manera de registrarels documents i l’actuació da-vant l’administració i el seupersonal. En el quart apartathom tracta dels aspectes méspersonals dels drets lingüístics:el nom, llinatges o cognoms iel seu reflex oficial en els do-cuments que l’Estat ens imposaper a acreditar la identitat: do-cument d’identitat, permís deconduir, passaport, llibre de fa-mília i altres documents simi-lars. Per exemple: com adaptarel nom al català, canviar-nosde nom, normalitzar l’ús delscognoms deformats, insercióde la i copulativa, adaptaciódels llinatges no catalans ocanvi d’ordre dels cognoms. Enun cinquè apartat es proposenels possibles documents pú-blics on es fa constar la realit-zació d’un acte o negoci jurí-dic: compravenda o escrits ons’expressen declaracions devoluntat, com els testaments, ode fets, com les actes davantnotari, o de drets, com els po-ders de representació. Aquís’hi inclourien les constitu-cions de societats, tan usualsals Països Catalans, o els re-queriments notarials, herèn-cies, escriptures, etc. En el sisèi darrer apartat es tracta de l’úsdel català en els registres pú-blics: per a verificar la titulari-tat d’un immoble, d’un arren-dament, d’una hipoteca, deltestament, de la nacionalitat,etc. L’annex final inclou trenta-nou models de petició i de de-núncia, així com totes les adre-ces d’organismes oficials onenviar aquests documents. Estracta, per tant, d’un llibre quecomplementa perfectament elvolum El nom, la unitat i lanormalitat. Informe sobre el re-coneixement del català com allengua oficial i pròpia del PaísValencià, que els mateixos au-tors ja van publicar l’any pas-sat. u

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

Guia pràcticade drets...

Alfons Esteve, Francesc Esteve, Guia pràctica de drets lin-güístics al País Valencià,Acció Cultural del País Valencià,València 2006.

LLENGUA NACIONAL - núm. 55 - II trimestre del 200642

bibl iograf ia

Carles Riera, que, com a lingüistaespecialitzat en el llenguatge cien-tífic català, ens ha anat oferint fins

ara, amb preferència, estudis i manualssobre lexicografia de les ciències expe-rimentals, en el darrer llibre que ha pu-blicat ha portat la seva atenció al quepodríem considerar la matriu lingüísticaen la qual aquell cabal lèxic especial esveu incorporat en qualsevol comunica-ció, oral o sobretot escrita, de caire tèc-nic o científic, que sigui feta en la nos-tra llengua.

Evidentment aquesta matriu lingüís-tica no pot pas ser feta de qualsevolmanera, si volem que la comunicaciósigui realment ben entesa. I, si bé aixòes pot aplicar a qualsevol comunicació,en una de temàtica científica diríemque la correcció gramatical hi és gai-rebé una condició sine qua non. Encanvi, no és pas estrany de trobar textosamb pretensions científiques en què unús impecable de la terminologia cata-lana adient al cas no els eximeix delperill de ser mal interpretats, i això sim-plement perquè els autors els han re-dactat malament, amb calcs sintàcticsdel castellà o de l’anglès, per exemple,talment que semblen a vegades merestranscripcions literals al català de textosescrits originàriament en alguna d’a-

questes llengües, o, si més no, que hihan estat pensats.

Doncs bé, Carles Riera en aquestManual de redacció científica no fasinó exposar les normes a seguir otambé els recursos gramaticals que encada cas cal triar per a poder transme-tre en català, amb exactitud i sense am-bigüitats, la informació científica queconté el vocabulari propi del llenguatged’especialitat el tema del qual es tracta.

L’exemplificació amb què l’autoril·lustra el text ha estat presa de comu-nicacions procedents del camp de lesciències de la salut. No diríem pas,però, que les observacions que s’hi fansiguin tan sols vàlides per als escritscientífics pertanyents a l’àmbit sanitari.Són normes d’obligat compliment iconsells a tenir en compte en la redac-ció de qualsevol mena d’escrit que, amés de ser correcte –d’acord amb lesnormes gramaticals–, convé que sigui,manllevant els qualificatius del nostreautor, «clar, ordenat, coherent, concís iprecís»; com podem veure, mostrantuns requisits dels quals no poden man-car mai, no tan sols els escrits biomè-dics, sinó, en general, tampoc qualsevolaltre dels discursos científics –i, fent unincís, altrament unes qualitats que no espot pas dir que desdiguin en qualsevolaltra mena d’escrit.

Amb tot, s’ha de convenir que síque aquest manual de redacció, útil enqualsevol disciplina científica, exposaalguna impropietat en l’ús del llen-guatge que sembla trobar-se tan sols enl’argot sanitari. Així, posem per cas,aquesta tirada actual a usar el verb«fer» en el sentit de «causar una malal-tia, patir un trastorn» i dir aleshores, perexemple, que un malalt del cor «ha fetun infart de miocardi», en comptes del’«ha patit».

Carles Riera divideix el seu manualen quatre grans parts: temes generals,temes sintàctics, temes estilístics i temesde puntuació i tipogràfics. En cadascunsón exposats d’una manera sistemàtica iminuciosa –diríem que exhaustiva– totsels recursos de què disposa el catalàper a expressar en cada cas i d’una ma-nera unívoca el pensament a comuni-car. En cada punt hi ha l’exemple d’untext on s’infringeix la norma o recurs dequè es fa qüestió i, tot seguit, s’hi fal’esmena corresponent. Sovint una notaa peu de pàgina ens informa de laconstrucció sintàctica que en aquell casaplica l’anglès, el llatí dels nostres dies.

Per a donar una mostra de la ma-nera coherent i sistemàtica amb quèl’autor tracta totes les qüestions, us re-metria als apartats que dedica a lesqualitats generals que ha de reunir laredacció de qualsevol text científic. Es-

menta i descriu aquestes condicionsavinents en la primera part, i, després,en la part dedicada a temes estilístics,enumera i explica amb detall cadascundels defectes que s’oposen a aquellsatributs. Així, posem per cas, ens faràveure com la manca de concordança,una correlació deficient o els anacolutssón defectes que atempten contra la co-hesió; el desordre, evidentment, contral’ordre, i l’ambigüitat i l’abstractisme,contra la claredat; la redundància o eltelegrafisme, contra l’adequació; l’úsimpropi, contra l’aptitud, etc.

No sé fins a quin punt pot interessarque esmenti ara alguns dels temes quea mi particularment m’han cridat mésl’atenció; ho faig, però, amb la con-fiança que potser també interessaran ad’altres. Així, la distinció entre l’adjec-tiu de relació, sempre a posposar alsubstantiu («malaltia pulmonar»), i l’ad-jectiu qualificatiu, indistintament aavantposar que a posposar («malaltiagreu» o «greu malaltia»); o també, en laperífrasi de probabilitat, la distinció en-tre probabilitat molt gran i la que ésuna mera hipòtesi (en què es pot ferservir el condicional). Així mateix, lapassiva amb anar, el «gerundi anglès»,les relacions entre l’oració principal iles subordinades, la construcció refle-xiva passiva, les diferències a tenir encompte entre «cap a», «vers» i «en-vers», tot el referent als marcadors oconnectors, etc.

No crec fer cap afirmació exageradasi dic que és pertinent tot el que el doc-tor Riera prescriu en aquest manual deredacció científica. I útil no sols alscientífics que han de redactar en la nos-tra llengua informes o comunicats sobreallò en què treballen, sinó a tothom engeneral, fins i tot a aquells que en el fetd’escriure hi cerquen primordialmentuna finalitat estètica. Perquè en aquestmanual s’hi exposen amb claredat i de-talladament tots els paranys amb quèens podem trobar quan intentem d’ex-plicar per escrit, d’una manera ben en-tenedora, qualsevol assumpte, sigui laque sigui l’esfera de la llengua a la qualpertanyi; més que més, però, o d’unamanera especial, si del que es tracta ésd’un escrit informatiu o instrumental,com és el cas de la literatura científica.

Les observacions sobre la puntuaciói les convencions tipogràfiques de ladarrera part acaben de fer útil aquestmanual, i no sols per a ajudar a redac-tar amb correcció els textos científics,sinó també per a fer-ne una presentaciógràfica adequada. u

CARLES DOMINGO

Manual de redacció científica

Carles Riera,Manual de redacció científica,Ed. Claret,Barcelona 2005.


Antoni M. Alcover (Ma-nacor, 1862 – Palma,1932) ha estat una de

les figures més injustamenttractades de la nostra històrialiterària. Com sol passar so-vint en aquest país nostre, foubandejat pels rectors de tornde les altes instàncies cultu-rals de principis del segle XX(no cal ni dir noms), que elvan fer passar per un simpleafeccionat a la llengua, senserigor ni gairebé mètode. Quili llevarà aquesta mala famaserà Francesc de B. Moll através de la completíssimabiografia que li dedicà: Unhome de combat (Palma, ed.Moll, 1962), a partir de laqual comença a sortir a lallum pública l’immens i pa-cient treball del qui fou vicarigeneral de la seu de Ma-llorca. Faltava, però, reblar elcau, sobretot des del vessantdel treball de camp, base im-portantíssima de la dialecto-logia (en aquests temps demitjans audiovisuals que hodilueixen tot). Qui ho ha fetha estat la doctora Maria PilarPerea, professora de la Uni-versitat Barcelona, que s’haendinsat en cos i ànima enels estudis del filòleg, orde-nant-los cronòlogicament i

puntual. Deixa definitivamenti documentadament esta-blerta la importància de l’o-bra alcoveriana en les gairebéquatre-centes pàgines del vo-lum que comentem. Quedaclar que no és per casualitatque fos l’iniciador de l’extra-ordinari Diccionari català-va-lencià-balear, per esmentaruna obra de referència per atots els qui estimem la nostrallengua. Hom podria pensarque un llibre d’aquestes ca-racterístiques és un «totxo»d’aquells només aptes per auniversitaris encaparrats enetimologies abstruses i com-plicades teories. Doncs no;des de l’acurada ordenacióde les eixides filològiques iels treballs de camp (gairebétrenta anys d’anar amunt iavall!), Perea ens fa avinent,per exemple, allò que alguns(modestament!) sabíem; queel parlar salat era comú anti-gament a tot el domini lin-güístic continental i ben aprop de la capital: Sant JoanDespí, Sant Just Desvern...però qui sabia que Collserolavenia de coll (de) s’erola? Iencara una altra, referida alscèlebres «quatre vints (80)»de quan estudiàvem francès:«A Riba-roja, el 7 d’agost de1918, els infants compten pervints», i a Sant Martí deMaldà, a Vilafranca del Pe-nedès, a Organyà.... Tot això imolt més ens ha ofert la feinacompiladora de la doctoraPerea. Intresantíssims tambésón l’anàlisi que fa d’estruc-tura i contingut de la gramà-tica d’Alcover i els apartatsque dedica a la revisió de lespolèmiques amb MenéndezPidal i Joaquim Ruyra. Lahistòria es repeteix: no hi haingenuïtats possibles; en elrerefons de tot, l’ingrés a laReal Academia de la Lengua ia l’Institut d’Estudis Catalansamb els interessos políticssubsegüents mal dissimulats.Sic transit gloria mundi. Elque compta, ara, és que l’o-bra d’Anton M. Alcover ja noens pot deixar indiferents alllarg de les dècades que se’nsatansen i que seran decisivesper a la nostra supervivènciacultural i lingüística. u

VÍCTOR PALLÀS

Amb preguntes com ara«Quina paraula feu servirper referir-vos a les neu-

les, les galetes o les pastes queagafen humitat i al cap d’un odos dies es queden toves?» o«Com dieu la correlació abans-d’ahir, ahir, avui, demà i demàpassat?», Ramon Solsona do-nava pas als oients de Joc deparaules, dins El matí de Catalu-nya Ràdio, perquè hi aportessinla seva versió lingüística i aixís’encetava un vaivé de trucadesdes d’arreu del territori de parlacatalana. A paraules em convi-des parteix d’aquestes aporta-cions, que l’autor ha enriquitamb apunts històrics, culturals i,sobretot, lingüístics. Hi abundenles explicacions etimològiques iles referències a paral·lelismesen altres llengües; però Solsonaés prudent abans de fer afirma-cions lingüístiques taxatives. Hocorrobora la tasca de documen-tació prèvia, les referències bi-bliogràfiques de la qual s’in-clouen en el llibre per si ellector, encuriosit per la temà-tica, en vol saber més.

El llibre s’enceta amb unaintroducció de l’autor en què, apart d’agrair les col·laboracionsd’oients i de professionals, ex-plica el tarannà de l’obra i enpresenta l’objectiu: «La llenguaés una festa. Divertim-nos-hi!»Seguidament, els mots es pre-senten agrupats en deu capítols

temàtics. Solsona estira el fild’un terme en concret i n’es-prem el suc fins que no potmés, i en deixa de banda d’al-tres que –ell mateix ho reco-neix– podrien ser igualment in-teressants. El contingut, doncs,no s’ha de prendre com un trac-tat lingüístic exhaustiu; però laintenció de l’autor, de no tancarmai cap porta a les singularitatsdel llenguatge, fa que A parau-les em convides sigui una cridaconstant als lectors perquè nodeixin de participar-hi.

La lectura del llibre, de prin-cipi a fi, és una tasca amenagràcies als comentaris introduc-toris de cada capítol i a les re-ferències que de tant en tant esfan en apartats ja llegits o a epi-sodis futurs. El llibre, però,també és pensat per a ser oberten qualsevol pàgina i descobrir-hi curiositats lingüístiques aïlla-des o per a cercar-hi mots con-crets des de l’índex alfabètic delfinal. Què tenen a veure el porci la porcellana? Com se’n diu encatalà dels tazos, del tirachinaso del tres en raya? Per què diemtenir més moral que l’Alcoià?D’on vénen les expressions es-tar grogui o anar trompa? Quèdiem exactament quan parlemde l’arxipèlag polinesi? Dins elllibre trobareu les respostes.

La desmesurada passió deSolsona per la llengua, que esdeixa veure en comentaris comara «Només xaberniscle re-clama salves d’honor com apremi de la singularitat. Unajoia com aquesta justifica totauna temporada de Joc de parau-les. Xaberniscle es mereix unmonument» o «Formigalejant,quina paraula! Només de pro-nunciar-la, la boca s’omple depessigolles. [...] Des d’aquí femcampanya a favor dels vins for-migalejants», encomana al lec-tor el desig de detectar metàfo-res ocultes en el vocabulari decada dia, de fer reviscolar pa-raules actualment en desús, decompartir varietats dialectalsamb paisans allunyats geogràfi-cament. Si, segons el subtítol,teniu ganes de descobrir les«meravelles, curiositats i sorpre-ses del llenguatge» que ofereixel llibre, us divertireu i detecta-reu engrunes de les vostres vi-des darrere moltes de les parau-les que es comenten. u

MARIA PASTELLS

bibl iograf ia

Antoni M. Alcover...

A paraules emconvides

Maria Pilar Perea,Antoni M. Alcover dia-lectòleg, gramàtic, pole-mista,Col·lecció «Germà Colón d’estudis filològics», núm. 2,Fundació Germà Colón Domè-nech - Publicacions de l’Abadiade Montserrat 2005.

Ramon Solsona,A paraules em convides.Meravelles, curiositats i sor-preses del llenguatge,Columna Edicions,Barcelona 2005.

LLENGUA NACIONAL - núm. 55 - II trimestre del 200644

bibl iograf ia

El Departament d’Educació de la Generali-tat de Catalunya, amb l’expressa voluntatde tractar els usos lingüístics de la nostra

societat, va elaborant uns materials didàcticsque permeten de treballar la sociolingüísticaamb l’alumnat d’ensenyament secundari.

Dins aquest marc ha aparegut ja el còmicLa veu dels Kats, destinat a un públic adoles-cent. Forma part de la col·lecció «Tu què fa-ries», on Editorial Mediterrània ja ha tractat te-mes com els diners, la immigració i elracisme, la violència i l’agressivitat, la família,el trànsit i el consum.

Al final del llibre hi trobem tot un seguit depropostes didàctiques que permeten al profes-sorat de treballar els usos lingüístics, sia partintde les possibles reaccions dels personatges delcòmic, sia reflexionant sobre quines són les cir-cumstàncies, tant personals com socials, queens fan actuar d’una manera o d’una altra.

Coronant aquestes propostes, hi ha unes ac-tivitats que donen complement al llibre:Activitat 1. Posar-vos en la pell de l’altre (enten-dre les dificultats, les actituds, les motivacionsd’un alumne nouvingut a l’hora d’aprendre lallengua d’acolliment). Activitat 2. Quines llengües es parlen al vostrepaís? (seguint unes preguntes, reflexionar sobrenormes d’ús i conductes lingüístiques. Conèixerquina és la percepció de l’alumnat sobre la si-tuació lingüística).Activitat 3: Ús del català (obtenir una visióobjectiva de la realitat sociolingüística deCatalunya). Activitat 4: Situació actual de la llengua catalanaal Principat (reflexionar, partint de dues pregun-tes, sobre la utilitat i necessitat de la llengua ca-talana). Activitat 5: Hàbits lingüístics (emplenant unes en-questes personals, prendre consciència dels pro-pis hàbits lingüístics).

En definitiva, el llibre planteja activitats dereflexió sobre situacions comunicatives diversesque permeten d’analitzar actituds i conductesde parlants amb diferents perfils lingüístics.Amb aquestes activitats, l’alumnat pot familiarit-zar-se amb la realitat sociolingüística del nostrepaís, amb l’objectiu de desenvolupar la cons-ciència sociolingüística i tenir més informació al’hora d’analitzar els usos lingüístics propis. u

IMMA CANAL

PERE MAYANS

Aquesta Antologia de poesia cata-lana que us ressenyem és estruc-turada en tres grans capítols: I.

Dels trobadors a Ausiàs March; II. Delsegle XVI al XIX. Decadència i Renai-xença; i III. Del Modernisme al segleXXI. Cada capítol analitza succintamentperò amb precisió l’època literària enquè se circumscriuen els autors que fi-guren en l’antologia, exposant les con-notacions històriques, artístiques, ide-ològiques, culturals, polítiques ilingüístiques que, en definitiva, perfi-len, esbossen i emmarquen el pano-rama literari, alhora que l’expliquenatenent a la forma i al contingut divers,canviant, testimonial i representatiu dela llarga història literària catalana i mésprecisament de la història de la poesiacatalana. Prèvia aquesta introduccióque presenta cada capítol trobarem lacorresponent i acurada selecció de po-emes (8 poemes en el I capítol iaquests poetes: Guillem de Berguedà,Cerverí de Girona, Ramon Llull, An-selm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Au-siàs March i Joan Roís de Corella; 6poemes en el II capítol i aquests altrespoetes: Francesc Vicenç Garcia, Bona-ventura Carles Aribau, Teodor Llorentei Jacint Verdaguer; i 33 poemes en el IIIcapítol, amb una llista força més llargade poetes seleccionats: Miquel Costa iLlobera, Joan Maragall, Joan Alcover,Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Jo-sep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit,Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Cle-mentina Arderiu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Rosa Leveroni, Màrius Torres,Agustí Bartra, J. V. Foix, Salvador Es-priu, Pere Quart, Joan Vinyoli, GabrielFerrater, Joan Brossa, Vicenç Andrés Es-

tellés, Miquel Martí Pol i Maria-MercèMarçal. Per a cada un dels poemes se-leccionats els curadors han preparatunes propostes de treball, que són pre-sentades sempre de la mateixa manera:una glossa inicial que contextualitza elcontingut del poema i la implicació delpoeta; un apartat que convida a analit-zar la forma del poema a través de lamètrica, del ritme i de la rima; i encarados altres apartats que proposen de tre-ballar els poemes atenent tant a lapràctica lectora com a la pràctica d’au-dició.

Tractant-se com es tracta d’una an-tologia adreçada als estudiants de bat-xillerat, és d’agrair trobar-hi aquestaàmplia bateria de propostes de treball,sobretot perquè els curadors han sabutparticularitzar-la singularment i expres-sament en cada poema de l’antologia.La selecció és prou encertada i l’enfo-cament pràctic és del tot vàlid, opera-tiu i didàctic. Però tota una altra cosaés valorar si una antologia d’aquestescaracterístiques i d’aquesta magnituds’adequa prou al currículum dels alum-nes de batxillerat, ja que, per a seguir-la d’un cap a l’altre, hom ha de teniruna mica apresa i estudiada la històriade la literatura catalana, donat que tansols s’hi repassa succintament, encaraque amb precisió, tal com ja hem diten començar aquesta ressenya.

Sigui com sigui, es tracta d’unabona antologia per als estudiants de laliteratura catalana en general, més pera aquells que vulguin aprofundir-nel’estudi que no pas per a aquells ques’hi vulguin iniciar, val a dir-ho. Tambéés veritat que totes les antologies per-meten, en llur amplitud i varietat, detriar els poemes i els poetes que inte-ressa d’estudiar o de tractar en un mo-ment determinat. Això és el que hemfet sempre, per citar-ne algunes, ambles prestigioses antologies que ja tenimeditades a cura de Martí de Riquer, deGiuseppe Grilli, de Giuseppe E. San-sone, a cura de Rafel Tasis; amb l’anto-logia de la poesia catalana del Segled’Or a cura de Joaquim Marco; ambl’antologia de la poesia catalana actuala cura de Jordi Llavina; amb l’antologiade poesia patriòtica a cura de JosepBalagué i de Josep Pi; amb l’antologiade la poesia modernista a cura de JordiCastellanos; amb les mil millors poe-sies de la llengua catalana recopiladesper Lluís Gassó; amb les cent millorspoesies líriques de la llengua catalana,la tria de les quals anà a càrrec de Jo-sep M. Capdevila, etc., al costat de to-tes les quals, des d’ara, doncs, podemcomptar amb la que ens han preparatIsidor Cònsul i Llorenç Soldevila enaquesta acurada edició. u

NÚRIA VENTURA

La veu dels Kats

Antologia de poesia catalana

La veu dels Kats, Editorial Mediterrània, Col·lecció«Tu què faries?»,Barcelona 2005.

Antologia de poesia catalana, acura d’Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila,Ed. Proa «Les Eines», 41,Barcelona 2005.


bibl iograf ia

Ja fa uns quants anys que Ca-vall Fort va obsequiar elsseus subscriptors cada dos

mesos amb un suplement per alsinfants que començaven a llegiro que encara necessitaven l’ajutdels pares per a fer-ho. Pel generde 1990, encartat en el número659, apareixia El Tatano, el Ca-vall Fort dels petits, que ja no hadeixat d’acompanyar el seugermà gran sis cops cada any.

El fet que hi havia pares queen demanaven més i que la re-dacció de la revista lamentésque El Tatano només tinguésvuit pàgines i que no sortís méssovint, va portar a la decisió deconvertir-lo en una revista men-sual independent, a tot color, deformat adequat, cobertes consis-tents i un bon grapat de pàginesmés.

A finals del 2005, després depreparar-lo amb tota il·lusió i ri-gor, es va escampar un númerozero entre aquells que feiatemps que l’esperaven: entitats,centres, escoles, biblioteques ipersones –els subscriptors deCavall Fort en primer lloc. Pelfebrer, ja se n’havien distribuïtdos números més.

Les primeres cobertes corres-ponen a tres personatges que ju-guen el seu paper a les pàginesinteriors: en Pere Sense Por, laRita Pinyada i la Neus, ben co-neguts dels lectors de l’antic su-plement. La pàgina final d’enPere Sense Por és l’estilitzaciód’un dels nostres contes popu-

lars, sempre amb guions origi-nals i divertits de Teresa Duran oAlbert Jané, dibuixats d’una ma-nera excel·lent per Viladoms...La Rita Pinyada, més eixeridaque un pèsol, viu en família en-tre les teranyines d’un llòbrec itenebrós castell abandonat:Marta Balaguer escriu els guionsque Cristina Losantos converteixen un còmic deliciós.... MariaSallés i jo mateix ens repartimels guions de la Neus, i MontseTobella disposa de quatre pàgi-nes per a oferir-nos unes il·lus-tracions més grans, molt acolori-des i lluminoses.

També hi ha les historietesd’en Mixu Mixu, un gat entre-maliat que s’han tret del barretRosa Muxí i Christian Inaranja. Iles d’en Micós, un animaló es-pecial i molt tendre que s’ha in-ventat Roser Ros, il·lustrades perFrancesc Rovira amb la sevatraça habitual... I l’aportació delNono i la Petúnia, que ens arri-ben de França.

En cap número no hi faltaràel conte amb què els infants ju-garan amb les paraules, els sonsi els colors. Fins ara, n’hi ha unde Núria Figueras, coordinadorade la revista, i dos de Teresa Du-ran, segurament la persona queentre nosaltres coneix més afons el llibre per a infants.

De moment, han aparegutinstruccions perquè el petit lec-tor pugui decorar un ou, fer-seuna figura de massapà, un cava-llet de joguina o una màscara deratolí... Reportatges sobre ani-mals tan diferents com la cabrasalvatge, els pingüins i els cama-leons... Lletres de cançons po-pulars; versos de Miquel MartíPol i Olga Xirinachs, sonors i fà-cils de llegir; notícies de llibres,art, músiques, circ, teatre, ci-nema, excursions, visites a mu-seus; pàgines d’entreteniment...

El Tatano obre una portamoltes famílies que no havientrobat encara el vehicle que in-troduís els més menuts en lallengua, la plàstica i el joc mésadequats per a la seva sensibili-tat.

No em puc estar d’assenya-lar un fet que caracteritza lanova revista: El Tatano està pen-sat i fet aquí, i tots els seus con-tinguts es relacionen amb el pre-sent del país en què viuen elsinfants que el poden llegir. u

JOAQUIM CARBÓ

Des de ben petit m’a-gradaven els entre-pans de pa amb

tomàquet i pernil dolç. Erentemps en què la clara cons-ciència de les coses, la rea-litat immediata, m’eraaliena de les preocupacionsimmediates i els plaers de lainfantesa ho presidien tot.No em qüestionava les co-ses quotidianes i els sandvit-xos eren devorats amb de-ler. Però la felicitat no durasempre. En començar a es-devenir adult ple de seny,un dia se’m va acudir d’o-brir el diccionari «oficial». Iel pernil dolç no existia! Sen’havia de dir pernil deYork. Recordo que m’envaíla sensació d’haver estat ob-jecte d’una estafa lingüísticaenorme, d’un engany fetamb premeditació i traïdo-ria. Per sort, més endavant,un altre diccionari diríem«alternatiu» em tranquil·lit-zava: la referència de Yorkrecollia el matís de dolç i,finalment, al cap dels anys,el diccionari «oficial» do-nava definitivament com abo i únic el meu estimatpernil dolç.

Que se’m perdoni

aquesta anècdota de lameva vida. És a causa d’a-quest llibre del catedràticMarcel Fité, que recull lahistòria d’aquest concepte(p. 37). Fité ha estat un delscapitans del vaixell de laNormalització Lingüística in’ha estat un dels pilots mésexperts evitant icebergs. Enaquests temps de navegaciódifícil llança un «avís per anavegants» en forma d’as-saig ben oportú des de laseva pròpia experiència. Re-marca coincidències eti-mològico-semàntiques, par-ticularitats fonètiques, lesdiferències conceptuals quepot haver-hi entre «llengua»i «llenguatge», tot a partirde reflexions (“La llengua iel món del mar») que fanaturar-nos a pensar que lanostra realitat immediata idiària és un patrimoni quehem heretat i que estemobligats a transmetre a lesgeneracions que ens succe-eixin, sense menystenir-lo niinfravalorar-lo. Ens menatambé a passejar per tots elscontrasentits i incoherènciesque encara circulen com averitats absolutes per lesnostres latituds culturals.Des de la pretensió d’indo-cumentats que pensen queuna llengua és important enfunció del major nombre deparlants que pugui tenir, finsa la desmitificació del mitede la Torre de Babel, certifi-cada en el mateix Gènesi. I,expressament, no vull dirgaire res més. Només, si decas, referir-me a l’interessantcapítol que dedica a la re-cuperació de la llengua he-brea, un dels casos mésclars de normalització reei-xida i un dels temes sobreels quals les nostres grans (?)autoritats polítiques hanpassat de puntetes. Conclocaquestes ratlles amb unesparaules del mateix autor del’assaig, que tant de bo fos-sin escoltades: [...] tocariaara comparar la política lin-güística d’Israel amb la ques’ha fet i es fa en aquestaterra de fires, fòrums i con-gressos que és casa nostra(p. 77). u

VÍCTOR PALLÀS

El Tatano Els enigmesde la llengua

El Tatano,Revista infantil mensual,Cavall Fort,Barcelona 2006.

Marcel Fité,Els enigmes de la llengua,Premi Sant Miquel d’Engolasters de la Nit Literà-ria Andorrana, 2004,Col·lecció «Argent viu»,núm.77,Pagès editors, Lleida 2005.

Documents

Núm. 55 II trimestre del 2006, any XVI - llenguanacional.catllenguanacional.cat/pdf/55.pdf · litzat destacades aportacions a la psicologia col·lectiva, al ... escola de psicologia