Terrassa 2012Podem sortir de la crisi?

Un motor de progrés i de futur

Conferència de Pere Navarro, alcalde de Terrassa18 de juliol de 2012

Un motor de progrési de futur

He de començar aquesta conferència de diferent manera de com ho tenia previst. Fa just una setmana, els anuncis del president Rajoy al Congrés dels Diputats, al Consell de Política Fiscal i Financera i al Consell de Ministres, van implicar tota una sèrie de mesures que us he de dir sincerament que em van preocupar i em van enfadar també com a ciutadà, com a català i com a alcalde. A part dels anuncis de les retallades de despesa pública, de les retallades també pel que fa als sous dels treballadors públics, de l'increment de l'IVA, hi ha un canvi radical del paper dels ajuntaments, del que és l'estructura de l'administració i sobretot de l'administració local en el nostre país que, com us deia, em preocupa.

Entre altres coses, si es confirma el que es va anunciar, la gestió dels ajuntaments de menys de 20.000 habitants passarà a dependre directament de les Diputacions, i en els ajuntaments de més de 20.000 habitants no podrem exercir totes aquelles competències que ens són impròpies però que són necessàries per poder donar uns serveis imprescindibles als nostres conciutadans i conciutadanes. També cal dir que l'increment de l'IVA repercuteix en els ajuntaments: això vol dir que en els ajuntaments de Catalunya tindrà una repercussió de 100 milions d'euros i, concretament a l'Ajuntament de Terrassa, més d'un milió i mig d'euros de sobrecost que haurem de trobar per fer-hi front.

I pel que fa al Consell de Política Fiscal i Financera ens preocupa que l'objectiu del dèficit de l’Estat per als anys 2013 i 2014 sigui del 4,2% i del 2,8% respectivament, i pel que fa a les Comunitats Autònomes aquest dèficit permès sigui només del 0,7% i del 0,1%.

Aquesta és una altra manera de veure el país, una altra manera de veure Espanya, una altra manera de concebre quines són les capacitats de les diferents administracions de gestionar eficientment els serveis als ciutadans i a les ciutadanes. I és una manera també que els serveis que donen les comunitats autònomes, que són bàsicament els serveis que estan lligats a l'Estat del Benestar, s'hagin de retallar molt més. I per tant, per cobrir l'objectiu del dèficit, aquest objectiu de dèficit diferent del de l'Estat, les comunitats autònomes, Catalunya inclosa, hauran de retallar aquests serveis que són tan bàsics per a la població.

Per tant, expresso la meva preocupació per aquesta recentralització, preocupació per aquestes polítiques que afecten d'una manera tan clara a administracions que donen serveis tan imprescindibles, a les comunitats autònomes, en el nostre cas a la Generalitat de Catalunya, i als

Terrassa 2012

3

ajuntaments, en aquest cas l'Ajuntament de Terrassa.

Però jo voldria començar la conferència, ara ja, tal com la tenia prevista i, dedicat al director de l'Escola, reivindicar el paper d'aquest centre en el que ha estat el desenvolupament de la ciutat de Terrassa. Ja ho hem dit moltes vegades, ho hem dit des d'aquí, aquesta unió entre el que significa l'Escola d’Enginyeria, fins i tot, si voleu, com a edifici, com a edifici emblemàtic, i la ciutat. Però sobretot pel que passa a dins, per aquesta transmissió del coneixement, per aquesta voluntat, per aquest compromís amb l'educació, amb la innovació, amb la recerca. Per aquesta comunitat que forma aquest centre universitari a la nostra ciutat i per aquesta col·laboració que sempre hem tingut. Per tant, és molt important que l'acte d'avui, que és un acte en el que hem de parlar de la crisi, en el que hem de parlar de les dificultats, sigui un acte que se celebri justament en aquesta magnífica sala d'actes.

He fet una mica de llistat d'aniversaris, aniversaris diversos que coincideixen en aquest any 2012. Afegits al de l'Escola Industrial, que té més de cent anys. Celebrem el centenari del primer partit oficial d'hoquei, el centenari del primer partit de bàsquet de Catalunya i d'Espanya, que també es va celebrar justament aquí a Terrassa, i per això som Ciutat del Bàsquet Català 2012. Avui, 18 de juliol, fa 76 anys que es va iniciar la Guerra Civil. Aquest any fa 50 anys de les riuades, 20 anys dels Jocs Olímpics. Fixeu-vos que, en uns marges d'entre 20 i 30 anys han anat passant coses, algunes bones i d'altres dolentes. La ciutat s'ha anat desenvolupant, a vegades endavant i a vegades enrere, però cadascuna d'aquestes coses han despertat actituds, han causat problemes, però també han generat solucions entre els ciutadans i les ciutadanes de Terrassa.

Hem dit moltes vegades que les inundacions, les riuades van ser una gran tragèdia per a la nostra ciutat. Va ser el resultat d'una ciutat poc cosida, una ciutat poc equilibrada, una ciutat en la qual la gent s'anava instal·lant en espais que després es va veure que no només eren perillosos sinó que podien provocar la tragèdia. Però això va despertar un sentiment de solidaritat, un sentiment de força, una voluntat de construcció que va fer possible començar el que avui és la ciutat de Terrassa. I allò va sortir d'un desastre, d'un gran desastre. I fa vint anys vam celebrar els Jocs Olímpics. Potser va ser el moment de la culminació d'aquesta solidaritat, d'aquestes il·lusions, d'aquestes ganes de reivindicar-se, d'aquestes ganes de treballar conjuntament, d'aquestes ganes que la ciutat sortís d'un estat de depressió permanent. Vam passar les crisis, totes, la crisi del tèxtil, dels anys 70, de principis dels 80, i els Jocs Olímpics, sens dubte, van resultar un revulsiu.

4

Amb aquesta reflexió sobre els diferents aniversaris, alguns positius, altres negatius, altres amb resultats que encara hem de veure… jo voldria començar a fer-nos la pregunta: podem sortir de la crisi? I la meva resposta és sí, sí que podem. Depèn de moltes coses, però depèn sobretot, bàsicament, de nosaltres i d'aquestes actituds, que han anat alimentant al llarg del temps a la ciutat de Terrassa, i als ciutadans i les ciutadanes de Terrassa. Tot i que és veritat que l'entorn que tenim és molt desfavorable, potser el pitjor, perquè és un entorn d'una crisi internacional molt profunda.

Si recordem els orígens de la crisi, els orígens d'aquella desregulació que va permetre que creixessin tots aquells globus, si em permeteu l'expressió col·loquial, especulatius. Què va permetre que sorgissin? Ara no ens en recordem gaire, l'origen de tot plegat van ser les hipoteques “subprime” als Estats Units. Allò va ser l'espurna que va fer saltar totes les crisis, perquè no és una, sinó que són moltes. Les hipoteques “subprime”, la crisi financera, de les entitats financeres, la crisi immobiliària, la bombolla immobiliària, la crisi del deute, del públic i del privat, i també una crisi política i social. I tot això aquí, a casa nostra, tot això s'ajunta. Aquí tenim totes aquestes crisis acumulades, totes aquestes situacions que causen tanta dificultat.

Per tant, el que tenim al davant no és gens fàcil. I a més a més encara és menys fàcil perquè no compartim aquelles polítiques que emergeixen d'Europa i que són polítiques que tendeixen a la tecnocràcia, que tendeixen a sobrevalorar les grans xifres macroeconòmiques. I això sempre fa una mica de por, perquè quan nosaltres mirem les estadístiques, les xifres macroeconòmiques, i diem “els números al final han de sortir, els números al final han de quadrar”, oblidem que darrere dels números hi ha moltes persones. I oblidem que, a més a més de que quadrin els números, hem de pensar en les persones. I això és el que ens permet la política ben entesa i no només la tecnocràcia.

Malauradament, i aquesta és l'opinió del Govern Municipal, malauradament els Governs de Catalunya i Espanya segueixen aquests dictats, aquestes polítiques d'Europa. Probablement, en part, perquè no hi ha cap altra solució, no hi ha cap altra manera de complir amb aquests objectius del dèficit que són, segons la meva manera de veure, molt negatius a l'hora de produir creixement. I probablement perquè també aquestes polítiques en alguna mesura són compartides per molts governs que, a més, veiem com pugen els impostos i les taxes per a tothom.

Espanya i Catalunya són llocs on la pressió fiscal encara no està a la mitjana europea i tots ens queixem de que paguem massa impostos. El que passa és que els impostos estan mal estructurats.

5

És veritat que l'IRPF, en la seva franja més alta, té un tipus del 56%, altíssim, però és veritat que tota l'estructura de l'IRPF està mal construïda, no és un impost que sigui just i especialment no és un impost que sigui just per a les bases. Però també és cert que hi ha molts sectors que haurien de pagar impostos i que no paguen, impostos de capital, per exemple, impostos sobre grans fortunes: ho va aplicar Sarkozy a França, no estem parlant de polítiques molt extremistes. Però, en tot cas, la pressió fiscal aquí a casa nostra és d'un 35% i la pressió fiscal mitjana dels països de l'euro és d'un 45%. Per tant, hi ha marge per poder augmentar la pressió fiscal, per poder-ho fer d'una manera equilibrada, equitativa. Per tant, és possible no carregar a la classe mitjana amb més pressió fiscal i fer que paguin més, evidentment, els que més tenen.

Ens trobem en una situació en la que es puja el preu de l'electricitat, de l'aigua, del gas, del transport i es rebaixen drets i serveis. Ho hem vist cada dia a l'educació, la salut, els serveis sanitaris, serveis fins i tot que estan donant possibilitats a aquelles persones que depenen dels Serveis Socials, la Renda Mínima d'Inserció, que requereix una reforma que no acaba d'arribar. I les empreses tenen una gran dificultat per finançar-se. Tots coneixem casos d'empreses que, no només no tenen dificultats, sinó que tenen capacitat per créixer i que no poden accedir al crèdit, ni créixer ni crear llocs de treball, que és la nostra màxima prioritat.

Hem de garantir que aquestes empreses tinguin possibilitat d'accedir al crèdit. Perquè, sobretot, el que tenim són unes altíssimes xifres d'atur. Tot l'atur és preocupant, però molt especialment ens preocupen els joves, tenim el 50% dels joves del nostre país a l'atur. Els joves, que són la generació que ha de transformar, que ha d'impulsar, que ha de canviar les coses, que ha de millorar. Aquesta és una generació que està amb el 50% d'atur i que, a més a més, el pitjor de tot és que no té esperança per tirar endavant.

Tota aquesta fotografia, el que ens aporta és que cada vegada l'economia es faci més petita. Si tu pretens lluitar contra el dèficit retallant només les despeses, el que aconsegueixes és que hi hagi menys activitat, el que aconsegueixes és que hi hagi menys ingressos perquè hi ha menys persones que produeixen, i per tant hi ha menys persones que paguen impostos. Per tant, el diferencial entre ingressos i despeses cada vegada és el mateix, el que passa és que cada vegada l'economia està més sota mínims i això no ens permet poder sortir del forat en el que estem.

El que es produeix és un atac al sector públic, fins i tot des del punt de vista de la filosofia. El sector

6

públic és poc eficient, malgasta diners, no dóna suficients serveis, hi ha problemes perquè els treballadors, els funcionaris, compleixin amb les seves obligacions… això és el que es desprèn alguna vegada d'aquesta filosofia que s'està aplicant. Jo vinc aquí reafirmant-me en què el sector públic és imprescindible perquè el país pugui créixer i pugui créixer amb cohesió i amb solidaritat. I em vull reafirmar aquí en el treball que fan tants treballadors i treballadores públics que avui, moltes vegades amb el seu compromís i treballant més del que els hi és obligació, el que fan és intentar donar millors serveis que els que permeten les possibilitats i disponibilitats pressupostàries que tenen.

No és veritat que a Catalunya tinguem un sector públic molt gran. Perquè a vegades es diu, “potser és massa gran, potser no ens ho podem pagar tot això”. Si nosaltres agaféssim estadístiques a nivell d'Europa veuríem que el pes del sector públic a Catalunya, si voleu a Espanya, és molt inferior que en molts altres països.

I l'altra qüestió que ens preocupa de manera molt especial és que tot això el que fa és acumular més diferències i acumular més empobriment d'una classe, que és la classe mitjana d'aquest país (la classe treballadora) que a tot arreu és el sector de la població que fa que els països tirin endavant, el sector de la població que paga més impostos, el sector de la població que té més recursos des del punt de vista de l'ocupació, de la capacitat d'emprenedoria, és el sector de la població que el que necessita és que el seu país, que la seva ciutat també, funcioni i funcioni bé.

Ens trobem en una societat en la qual les classes mitjanes cada vegada estan més empobrides i que és cada vegada més una societat amb dues velocitats.

I al final, tot acaba en els municipis, és evident, en els ajuntaments. Jo volia reivindicar des del municipalisme, com tantes vegades he dit, que Catalunya són els seus territoris, són els seus municipis. És aquí on es defensa, sobretot la identitat, és aquí on es defensa la llengua, és aquí on es fan polítiques d'immersió lingüística, és aquí on tenim un Consorci de Normalització Lingüística, és aquí on defensem la cultura popular i tradicional del nostre país, és aquí des d'on construïm Catalunya, des dels 947 municipis.

Per tant, és important des del punt de vista de la identitat, és important des del punt de vista de la capacitat que emergeix des del territori i la voluntat d'autogovern de Catalunya com a país. Però

7

també és important pels serveis que donem als ciutadans, serveis com he dit abans imprescindibles, serveis que avui més que mai són necessaris perquè la població pugui tenir no només allò que necessita sinó també i sobretot pugui tenir esperança.

A vegades, quan pensem en aquestes macropolítiques econòmiques, des d'un despatx allunyat de la gent és fàcil fer números, tatxar serveis, reduir dèficits, proposar retallades. Des d'un ajuntament no és gens fàcil, gens. Perquè aquí quan prenem, si ho hem de fer, mesures d'aquest tipus, les hem de prendre pensant en aquella persona que et trobes cada dia. En aquella persona que m'escriu un correu electrònic, com el que vaig rebre abans d'ahir, d'un aturat de més de 40 anys amb la família al seu càrrec, amb una pensió (els únics ingressos que entren a casa seva), de 500 euros: ha de pagar 450 euros d'hipoteca i està desesperat i no sap què fer perquè té una ordre de desnonament. Això és el que ens trobem cada dia en una ciutat com aquesta, i ens ho trobem cara a cara.

I per tant, nosaltres hem de treballar per poder donar aquests serveis, hem de treballar per garantir que aquest element de cohesió social i de solidaritat no es perdi. I que al mateix temps puguem garantir que la ciutat funcioni i doni oportunitats. Al llarg d'aquests anys hem treballat molt, hem treballat molt per aconseguir-ho. Hem estat prudents a l'hora d'administrar els diners, i fins i tot a l'hora de pagar factures. Us recordo que l'Estat va fer aquella operació d'anar a buscar les factures que els ajuntaments devien per millorar els pagaments i perquè els proveïdors no tinguessin les dificultats que tenen quan una administració els hi deu uns diners per un servei des de fa molt temps. L'Ajuntament de Terrassa no tenia factures al calaix, les havia pagat totes. Estem pagant bé les factures. I això és el fruit d'una política d'administració prudent i responsable.

Estem fent també, no només des del punt de vista de dins de l'Ajuntament, polítiques que volen superar aquesta situació des del primer moment. Què és el que volem crear? Oportunitats. I aquestes oportunitats han de crear al seu temps riquesa, i aquesta riquesa ha de complir aquest objectiu que comentava abans i que és l'objectiu principal en una ciutat com la nostra, ha de crear llocs de treball. I al mateix temps que es creen llocs de treball, hem de donar suport a les famílies i a les persones que tenen més dificultats i que estan en procés o, directament, en exclusió social. Per tant, l'actuació del Govern municipal ha de ser una actuació que equilibri aquests dos elements.

Sabeu que també hi ha en marxa un complex que en diem Orbital 40, Parc Científic i Tecnològic, nascut justament al mig de la crisi, però que per sort té ja moltes empreses vinculades, unes 40

8

empreses associades directament a Orbital 40 i més de 20 empreses al Parc Audiovisual. Al Parc Audiovisual, malgrat la situació de crisi, cada any es fan entre 50 i 60 rodatges. Per altra banda, Terrassa forma part de la Xarxa de Ciutats de la Ciència i la Innovació que es va crear amb l'anterior govern, distinció que ens va lliurar la ministra Garmendia, i ens hem situat en paral·lel entre les primeres 15 “Smart Cities” d'Espanya.

Hem de fer al mateix temps que la ciutat funcioni, volem fer que la ciutat funcioni, que creï aquell clima adequat perquè totes aquelles persones que estan actuant a la ciutat, que estan treballant, que necessiten fer la seva activitat, puguin trobar-se un entorn favorable.

Hem estat innovadors en moltes qüestions, una d'elles, que ens preocupava de manera molt especial, i abans ja m'hi he referit, és el tema dels desnonats. Nosaltres vam reunir les entitats financeres de la ciutat i els hi vam dir que estàvem molt preocupats per tres qüestions: una, els desnonaments. Cada dia a la ciutat tenim massa situacions en les que famílies han de sortir de casa seva. Estem preocupats per l'accés del crèdit a les empreses, ho he comentat abans, i volem que les entitats financeres a través de la seva obra social, o a través de les seves fundacions, s'impliquin en la resolució dels temes d'exclusió social. Doncs bé, aquest Ajuntament, conjuntament amb el Col·legi d'Advocats, ha fet una Oficina de Mediació que intenta solucionar aquests problemes, i hem estat pioners. I sobretot, hem estat el que nosaltres volem ser des del principi, útils als ciutadans i a les ciutadanes.

Hem contingut la pressió fiscal, en un moment de dificultat en que no podíem augmentar-la, però necessitem ingressos, ingressos necessaris per donar serveis. Hem continuat apostant per l'educació i estem fent moltes coses que, legalment, no ens toquen, i ho he dit al principi de la meva intervenció. Esperem poder-les continuar fent, perquè si no les fem des de l'Ajuntament no les farà ningú.

Volia destacar especialment també l'esforç en promoció i qualificació professional. Cada any formem més de 1.000 persones. Això serveix per trobar feina? Potser no, la formació, però, hi ajuda molt. El passat 2011, l'any passat, vam dedicar el doble del pressupost del 2008 i vam multiplicar per quatre els assistents als més de 50 cursos ofertats. El que necessitem són estratègies d'implicació en la formació i en la creació d'ocupació. El que hem de fer els ajuntaments, i és el que hem fet aquí, és facilitar al màxim les gestions administratives perquè si algú vol crear alguna activitat econòmica

9

ho pugui fer d'una manera el més àgil possible. De fet, una companyia nacional ens ha donat un premi internacional per l'actuació en els processos relacionats amb la tecnologia, amb la capacitat de facilitar directament aquests tràmits en la creació i en la promoció pel que fa a les activitats econòmiques.

I malgrat tot, hem continuat demanant, no des del lament, no des de la queixa, sinó des de la necessitat, hem continuat demanant a les administracions que en tenen la responsabilitat, que acabin projectes que són imprescindibles perquè la ciutat de Terrassa i el seu territori tinguin oportunitats. S'han d'acabar les obres del Metro de Terrassa. No podem tenir tants milions d'euros enterrats, literalment enterrats, en uns túnels acabats sense poder fer la instal·lació de les estacions i sense que es posi en funcionament aquest Metro, que és una oportunitat de comunicació, i per tant també de prioritat econòmica, i de facilitats per als ciutadans i les ciutadanes de Terrassa. I s'han d'acabar les obres del Quart Cinturó, no té cap sentit que tinguem tants diners invertits en la part de Terrassa i en la part d'Abrera i no es pugui acabar la part central. És veritat que les obres s'estan fent en aquests moments en el tram central, però el que necessitem és que vagin ràpides i que es produeixi aquest enllaç tan necessari per a Terrassa, no perquè haguem d'anar a passejar, sinó perquè ens hem de connectar més i millor al Baix Llobregat, amb el Port, amb l'Aeroport i amb el sud de Catalunya. I és imprescindible i estem treballant també: hi ha d’haver més bonificació per al peatge de Les Fonts. És una autopista que no té cap alternativa. Bé, sí, l'alternativa és la carretera de Les Fonts, la carretera de Rubí, permanentment col·lapsada. Per tant, hem de continuar reivindicant les bonificacions d'aquest peatge, perquè no és una mania o un vici dels terrassencs que no volem pagar peatge, és una necessitat del territori i és una oportunitat per al territori i per al país.

Igual que és una necessitat i ho hem reivindicat a tots el governs de la Generalitat, no penseu que només critico als governs dels altres partits, el tema de les zones tarifàries. No té cap sentit que els ciutadans de Terrassa siguem castigats per viure en una zona tarifària que va més enllà de la ciutat veïna de Sabadell. Això significa molts diners per a moltes famílies de la ciutat de Terrassa. I hem de continuar reivindicant que aquestes zones tarifàries es revisin i que siguin més justes.

Si hi ha alguna crítica que ens podem fer de tot aquest temps i de totes aquestes experiències, és que hem tingut una fàbrica, i estem a Terrassa, hem tingut una fàbrica molt potent que ha produït molt, que ha produït bons productes, molt bons recursos, que ha treballat molt bé, però potser ens ha faltat una mica d'ambició. Per a una ciutat com Terrassa és difícil tenir una botiga que duri molt,

10

per a una ciutat com Terrassa és difícil, a l'ombra de Barcelona. És veritat que Barcelona ens produeix molts beneficis, jo sempre he defensat que estar a l'entorn metropolità de Barcelona és bo per a Terrassa, però també és veritat que a vegades aparèixer amb llum pròpia, a vegades és difícil. Per tant, hem de treballar més la botiga. Hi ha altres poblacions que tenen una gran botiga, que fan una gran publicitat, però no hi ha cap fàbrica. Nosaltres que tenim unes bones fàbriques, que fem uns bons productes, hem de procurar també tenir una bona botiga.

Hem mirat també de complir aquells compromisos del programa de govern que vam pactar amb ICV-EUiA. Perquè els ciutadans i les ciutadanes de Terrassa es mereixen que complim aquests compromisos, malgrat les dificultats. Jo anuncio que continuarem treballant a fons per complir aquests compromisos per superar finalment la crisi. I resistir i lamentar-se no és una estratègia.

L'altre dia el professor Jorge Wagensberg ens va parlar aquí mateix en aquesta sala dels coales. Els coales són una espècie molt simpàtica que viu penjada sempre d'un arbre, un eucaliptus, i no es mou d'allà. Va menjant fulles d'eucaliptus, que són tòxiques, no té depredadors i està comfortable. Quin és el problema? El problema és que l'eucaliptus en el seu país desaparegui. Si el coala no canvia, no s'espavila, el coala desapareix amb l'eucaliptus. I el que us dic és que nosaltres no podem estar abraçats a un eucaliptus i deixar que el temps vagi transcorrent i esperar que algú ens tregui les castanyes del foc. Per tant, hem de resistir, no ens hem de lamentar.

Podríem explicar que les altres administracions ens tracten malament, que ens deuen molts diners, que no cedeixen recursos als ajuntaments. Tot això ja ho expliquem i ho reivindiquem, ho demanem i a més a més ho exigim perquè és una necessitat, però no ens aturem aquí, no ens aturem en el lament, no ens aturem en la resistència, hem d'anar una mica més enllà. Aquests temps ens ho reclamen.

He fet una llista de coses que podem fer, propostes concretes, actituds com els valors que abans lligava amb els aniversaris. Coses que hem de fer des de l'administració, des de les administracions, ajuntaments inclosos, però també des de la societat, des de la ciutadania. Perquè hi ha coses que no es poden fer només des de l'administració. Hem d'implicar-hi a tothom: les entitats, les associacions, les institucions, els ciutadans i les ciutadanes a títol individual.

Aquestes quinze coses són relativament concretes i es poden fer.

11

La primera és reinventar les ZUR, les Zones d'Urgent Reindustrializació. Una actuació que es va fer als anys 90 quan sortíem d'una crisi profundíssima. Potser les hem de tornar a crear. Per què? Per donar més oportunitats als territoris de les ciutats que tenim més possibilitats de tirar endavant. I això ho hem de demanar als governs de Catalunya i d'Espanya. Han de fer una discriminació, ja sé que la paraula sona molt malament, però una discriminació positiva d'aquelles zones que podem servir de locomotores del país. I Terrassa i la seva comarca és clarament una zona d'aquestes característiques. Per fer què? Per impulsar l'economia productiva, l'economia de veritat. La bombolla que abans explicava forma part de l'economia especulativa, forma part d'aquella economia que ni crea riquesa de veritat, bé sí que crea riquesa per a alguns, però no crea riquesa per al conjunt, no crea riquesa de veritat, i evidentment no crea llocs de treball. Crea desastres com el que estem vivint en aquest moment. Per tant, què diem? Que des d'aquest territori, amb la universitat, amb les entitats econòmiques, socials, amb les empreses, hem de poder posar en valor i hem de demanar que s'aposti perquè nosaltres ens convertim en el que sempre hem estat i volem tornar a ser, en la locomotora del desenvolupament econòmic d'aquest país.

Pel que fa al segon punt, dir abans que res que hi ha coses que semblen molt simples però que tenen molta importància, i més en els temps que corren. El segon punt és honestedat pública i privada. Hi ha d'haver sinceritat, un diàleg respectuós entre les administracions, entre els ciutadans, entre les entitats, entre les associacions. No estem avui aquí vivint un moment en el que ens haguem de fer trampes. No estem vivint un moment en el que haguem de mirar només els nostres interessos, sinó que hem de mirar tots plegats pels interessos de tothom. I això vol dir un canvi d'actitud i això vol dir guanyar-nos la confiança entre nosaltres, sector públic, sector privat i els responsables polítics.

I això va lligat amb el punt tercer que és el rigor, el treball i el sacrifici. Hem de treballar amb rigor, hem de treballar molt i hem de fer sacrificis. Sacrificis que no poden ser iguals per a tothom, qui més pot ha de fer més sacrificis, i qui menys pot ha de rebre la solidaritat però també ha de treballar, també ha d'actuar amb rigor.

El quart punt és revisar el benestar, precisament per preservar-lo. Podem pagar-ho absolutament tot? No, no podem pagar absolutament tot en la situació en la que estem. Això què vol dir? Què haurem de deixar de fer moltes coses? No necessàriament. Cal una reforma en el sector públic, abans ho hem dit. Per fer què? Per fer-lo més eficient malgrat tot. Per fer el mateix gastant menys. Per aconseguir què? Perquè sobrevisqui, perquè pugui continuar el paper de solidaritat, el paper de

12

cohesió social que ha de tenir el sector públic i perquè al mateix temps puguem protegir aquells sectors de la població que poden tenir més dificultats. A la gent gran, per exemple: penseu que la gent gran està aguantant una part molt important de la crisi en la que vivim. Hi ha moltes persones grans que amb la seva pensió, que no és gaire normalment, estan mantenint a dues generacions a la seva família, als fills i als néts, als fills aturats i als néts que necessiten estudiar i que tenen despeses. Hem de protegir aquest sector de la població que s'ha guanyat durant tota la seva vida el dret a viure més tranquil. O les dones. Hem arribat a un nivell de legislació en la qual la igualtat entre home i dona sobre el paper es respecta totalment, però la situació de crisi, el que està fent és que laboralment, socialment i quant a obligacions, es torni a obrir una distància de drets reals entre els homes i les dones.

El punt cinquè planteja la proposta de reinventar les caixes d'estalvi. He posat reinventar les caixes d'estalvi com una expressió de la necessitat que tenim de tenir unes entitats financeres que tinguin els plantejaments i els valors dels orígens de les caixes d'estalvi. Que era aquella entitat financera que apareixia des de la societat per ajudar la societat. I d'aquí l'origen de les obres socials, d'aquí la raó per la qual les caixes d'estalvi no eren entitats amb ànim de lucre. No sé com ho hem de fer, però hem de fer alguna cosa per crear aquest tipus d'organismes o per fer que els que hi ha en aquest moment puguin actuar per allò que demanàvem abans, per obrir el crèdit a aquells que ho necessiten, especialment als emprenedors, a les famílies també, però especialment als emprenedors per crear llocs de treball.

El punt sisè és l'anglès, l'idioma. Cal protegir el català? Cal protegir el català més que mai, més que mai. És l'idioma que pateix les agressions. Fins i tot al nivell de l'escola, un element d'èxit al nostre país que és la immersió lingüística, en aquest moment està amenaçada. Per tant cal protegir el català, cal defensar el català, cal utilitzar el català, però al mateix temps hem d'aprofitar el que ens dóna el castellà i sobretot hem d'aprofitar l'anglès. En això, a mi m'ha passat una mica com allò dels sistemes de vídeo, sabeu que va sortir primer el Betamax que diuen que era el millor des del punt de vista tècnic i que en els idiomes fa uns anys era el francès. I molts de la meva generació vam estudiar el francès a l'escola i sabem més o menys parlar el francès. A mig camí ens van canviar el sistema i ens van passar del Betamax al VHS, per tant vam passar del francès a l'anglès. Però és evident, l'anglès és l'idioma que s'ha de conèixer per poder tenir possibilitats, aquí i també en el món.

El punt setè és la reivindicació de l'educació una vegada més. Educació, educació i educació. És

13

imprescindible fer les reformes que calguin, també ens ho hem de parlar, però cal aconseguir que l'educació estigui al centre de la nostra activitat. Com a societat, si no creem talent, si no hi ha persones que surtin ben instruïdes de l'escola, de la universitat, de la formació professional, no tindrem cap tipus de futur.

El punt vuitè és fomentar la competitivitat de veritat, i la productivitat també. Jo no crec que només amb la baixada dels sous i la precarietat laboral, es pugui millorar l’economia. El que aconseguim amb això és crear, en comptes de mileuristes, sis-centseuristes. O sigui que el que cobra mil euros comença a ser un privilegiat, hi ha moltes persones, especialment persones joves, que cobren sis-cents euros i ja amb això els sembla que estan bé. El que estem aconseguint amb això és expulsar força de treball, expulsar talent del nostre territori. Per tant, necessitem guanyar competitivitat, sí. Necessitem guanyar productivitat, sí. Però no només a costa de rebaixar els sous i de la precarietat laboral.

Hem de tornar als valors de l'estalvi i la prudència, ja no us ho comentaré això, està molt clar. Hem d'estalviar més i hem de ser més prudents a l'hora de gastar. I lligat amb això hem de desendeutar-nos globalment. En el sector públic i en el sector privat. Penseu que en aquest país hi ha molt més deute privat que públic, i el que cal és que això es vagi eliminant i puguem situar-nos a un nivell de deute que sigui sostenible.

I el punt onzè és buscar o reforçar sectors. Vam fer un Pla de la Innovació, vam buscar i vam trobar sectors per reforçar. I aquí tenim el medi ambient, la indústria cultural, el patrimoni cultural, el turisme, l'audiovisual, els emprenedors, la biosalut, l'aigua, l'òptica, la fotònica, l'aeronàutica, l'alimentació, el comerç d'una manera molt especial. Hem de continuar treballant amb això, que és el que ens produirà riquesa i més llocs de treball.

El punt dotzè és apostar pel talent, però de veritat. No podem permetre, i això ve lligat amb el que he dit abans, no podem permetre que tantes persones, especialment joves, marxin. Tantes persones preparades, a la universitat per exemple, marxin a altres països a trobar oportunitats. Són persones que han estat preparades amb els nostres impostos, i que ara estan donant valor afegit a altres països.

El punt tretzè és repensar l'estructura de les administracions públiques. Hem de ser més eficients,

14

hem de millorar les administracions públiques, ho hem de fer bé. Això no vol dir que les posem en crisi, vol dir que ho hem de millorar. De fet, a l'Ajuntament hem fet una tasca de concentració de serveis, d'empreses, d'instituts, que ha resultat molt positiva des del punt de vista de la despesa.

El catorzè, i ja acabo, és repensar el sistema hipotecari i immobiliari. A Terrassa tenim un gran exemple del que ha estat això, de les dificultats. Terrassa no ha estat una ciutat que va créixer amb aquesta especulació immobiliària tan exacerbada que va passar en altres llocs del país. Perquè aquí es construïa i hi havia demanda. Però és veritat que la crisi ens va agafar just al mig d'aquest procés de construcció. Per tant, la crisi immobiliària, encara que no fos aquí a Terrassa especialment especulativa, ens ha afectat d'una manera molt clara. Per tant, hem de poder millorar el sistema, tant l'hipotecari com l'immobiliari, perquè no ens torni a passar.

I el punt quinzè és mobilitzar les energies de la gent emprenedora i fer-ho de manera coordinada. I això ho hem fet moltes vegades en aquesta ciutat. Ho hem de continuar fent, i ho hem de fer més, especialment en aquest moment.

Tots aquests punts es poden fer, només cal la voluntat, només cal la força que tinguem nosaltres mateixos. En un entorn terrible, és veritat, però amb una potencialitat molt gran, aquí dins, a la nostra ciutat, en els 215.000 habitants que som. I a més a més ho hem de fer en xarxa. Quan les societats estan més endarrerides o estan més espantades, el que busquen són lideratges forts. Lideratges forts què vol dir? Algú que ens digui què hem de fer. Llavors ja estem tranquils, hi ha algú allà davant que diu, hem d'anar cap aquí. Qui era el Mao Tse-Tung? Doncs era el gran timoner, i ell guiava el gran poble de la Xina pel camí que a ell li semblava oportú i els altres, de més bon grat, o no tant, el seguien.

Ara no hem de funcionar així, pensem que de vegades aquests lideratges messiànics ens han portat també al desastre. Pensem en l'Europa dels anys 30. Molt clarament no hem de funcionar així. Necessitem lideratges, però lideratges col·lectius. Necessitem lideratges en xarxa, lideratges que es complementin, lideratges que treballin conjuntament. Que creïn sintonia, que siguin capaços, en aquest treball conjunt, de millorar la situació de la nostra societat.

Per tant, podem sortir de la crisi? Torno a respondre, sí que podem. Depèn de nosaltres mateixos. En aquest moment en què tot sembla tan fosc, quan només mirem el pas que hem de donar, el pas

15

següent que hem de donar i som moltes vegades incapaços de mirar una mica més enllà, el que us proposo és que Terrassa elabori un nou Pla Estratègic. Que mirem més enllà. El Pla Estratègic que es va començar l'any 91 i es va aprovar al 93, ens va marcar un camí, un camí que vam decidir col·lectivament i que ens va donar molts èxits. De desenvolupament econòmic, de desenvolupament social, de participació, de millora de les administracions, de les entitats, de les associacions. Necessitem, és imprescindible, que tinguem un instrument per mirar cap a l'horitzó, per veure on ens porta. I que ho fem col·lectivament.

L'any 2003 vam fer l’exercici d'aprovar un Pla d'Ordenació, que ja no va ser només un pla urbanístic exclusivament, va ser un pla que deia a on s'havia de construir, de quina manera, amb quins usos. Però també que marcava el disseny d'una ciutat. I avui, en aquest moment de tanta dificultat, avui quan els escenaris ens han canviat tant, i tant radicalment. Avui que estem en un moment també de depressió col·lectiva, de falta d'esperança, avui més que mai hem de mirar l'horitzó.

És per això que jo us proposo que al setembre convoquem una comissió impulsora d'aquest Pla Estratègic amb persones representatives de la ciutat, de les entitats, de les associacions. Amb persones també, entitats i empreses de fora de la ciutat. Això ens ha de servir per repensar la ciutat en aquest moment i ens ha de servir també al mateix temps per promocionar la ciutat. I que puguem reflexionar i marcar-nos objectius conjunts i definir un futur millor per a aquesta ciutat. És això el que proposo avui: que amb aquesta conferència, iniciem aquest procés.

Al principi de tot parlava d'aniversaris, de fets que ens inspiren algunes paraules. La fortalesa, la solidaritat, el treball en equip, la visió de futur, la convivència, la llibertat, la innovació, el compromís, l'ambició, l'esforç…

El que demano és que aquestes paraules ens guiïn en la nostra feina quotidiana i ens guiïn a l'hora de fer aquest nou pla, aquest nou horitzó per a la ciutat de Terrassa. Parlant d'aniversaris, he dit que alguns eren feliços, altres no tant, altres més difícils, altres voldríem oblidar-los, però hi ha un aniversari que el voldria recordar d'una manera especial. Avui 18 de juliol fa 94 anys que va néixer Nelson Mandela i us vull llegir un parell de frases seves. Ell deia: “He promogut l'ideal d'una societat democràtica i lliure en la que totes les persones puguin viure en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal pel que espero viure fins aconseguir-ho, però, si fos necessari, és un ideal pel que estic disposat a morir”. Jo no demano un sacrifici tan gran, però hem d'estar disposats a sacrificar-nos per

16

Text de la conferència pronunciada a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa el 18 de juliol de 2012

un ideal com el que ens diu Nelson Mandela. De qui us destaco per acabar la segona frase que és: “Tot sembla impossible fins que es fa”.

El que us proposo és que li fem cas i ho fem. Moltes gràcies.

17