CATALUNYA. "INDEPENDÈNCIA" O ALLIBERAMENT NACIONAL INTEGRAL?

La proposta feta pel principal partit reaccionari de Catalunya, CiU, d'una política i programa "independentista", acompanyat per l'esquerra més corrupta, pro-capitalista i deshumanitzadora, ERC, ha creat un notable impacte en l'opinió pública catalana, espanyola i europea en general. A moltes i molts alarmen, a més, els procediments amb que aquesta política s'està portant a l'opinió pública catalana, ja que no respecten l'autonomia espiritual del subjecte i en molt poc es diferencien de les campanyes publicitàries més censurables, o dels sistemes d'adoctrinament habituals en els pitjors totalitarismes.Tot això exigeix una presa de posició pública.

En diversos dels meus llibres i escrits, en particular a "La democràcia i el triomf de l'Estat", defenso per a Catalunya (en la forma de Països Catalans), així com per a la resta de les nacions oprimides per l'Estat espanyol, el dret d´Autodeterminació. Aquest és el procediment perquè tota nació o poble que no sigui lliure com a tal, pugui decidir sobre les relacions que manté amb els altres pobles i estats, el que inclou la possibilitat de constituir-se com a comunitat humana independent.

L'exercici del dret d'Autodeterminació, si es concep de manera apropiada, pressuposa l'adquisició pel poble oprimit de la sobirania, és a dir, de la capacitat d'auto-governar-se a sí mateix, decidir el seu destí en tots els àmbits, usar la seva llengua, recuperar la pròpia història, assolir la sobirania econòmica, realitzar la seva cultura amb total autonomia i, en general, manifestar-se en tant que comunitat singular i diferenciada, ni oprimida ni opressora, en tots els àmbits de l'experiència humana.

Una política i un programa que demanin el dret d'Autodeterminació per Catalunya i una situació d'independència que sigui escollida per la majoria en l'exercici d'aquest dret són béns polítics de primera importància, que han de ser recolzats per tots, també pel poble espanyol.

Però el que s'està donat ara a Catalunya no és l'inici d'un procés legítim de marxa cap a la realització de l'alliberament nacional sinó una vulgar paròdia, una mascarada escenificada per l'anomenada "classe política" per mercadejar amb el vot de la gent senzilla en les pròximes eleccions, i en els propers anys, explotant sense pudor el seu comprensible i legítim desig d'alliberar-se de la presència de l'Estat espanyol, assolint la llibertat nacional.

Ni CiU ni ERC tenen ni el desig, ni l'interès, ni les capacitats per fer la seva política "independentista". Això és una astuta jugada per extreure vots, a més d'un simulacre, probablement pactat amb Madrid, per distreure l'atenció de les classes populars de Catalunya i Espanya dels gravíssims problemes avui existents, i un hàbil truc perquè la casta dels polítics professionals catalans, desprestigiada per decennis de xerrameca, ineficàcia, despotisme i corrupció, es regeneri i renovi.

Independència sense cometes, és expulsar l'exèrcit espanyol de Catalunya, fer sortir a la Guàrdia Civil d'ella, expropiar sense indemnització a les grans empreses espanyoles, escapar-se d'aquesta trampa asfixiant que és la Unió Europea. És, abans que res, construir un sistema d'autogovern popular, el fonament del qual ha de ser l'assemblea, i la seva base material, l'economia autogestionada i cooperativista. Una Catalunya lliure és amb llibertat de consciència, que ara no existeix; sense polítics professionals, que ara ho manegen i embruten tot, sense capitalisme, que a hores d´ara finança, juntament amb l'Estat espanyol, CiU i ERC.

Però ni CiU, ni tampoc ERC, recullen res d'això en els seus programes. La seva demagògia

populista i patriotera avui diu una cosa, demà la contrària i passat una incoherència encara més gran. Per exemple, va defensar l'entrada de l'Estat espanyol a la UE i després va dir que una Catalunya "independent" seria part integrant d'aquella, com si no sabés que la legislació actual de la UE fa això impossible, legislació que aquest partit ha donat suport i recolza . En la seva fugida cap endavant Artur Mas va preconitzar que la seva Catalunya "independent" continués a l'OTAN però "sense exèrcit propi" (?). I fins i tot va arribar a suggerir que la família Borbó seguiria regnant en aquella ...

És obvi que la seva meta no és el rigor, ni la veritat, ni l'honradesa, sinó merament treure més vots, mofar-se del poble català, i amagar que és el partit del capitalisme més rapinyaire, com es posa de manifest en les lluites i manifestacions populars que gairebé cada dia denuncien la deriva explotadora, espoliadora i parasitària dels polítics de CiU i ERC, així com dels grups empresarials i financers que estan darrere d'aquestes dues formacions polítiques.

Amb aquesta operació distreuen a la gent de la crisi general i la crisi econòmica, per uns anys, als catalans però també als altres pobles, que observen una mica confusos el descomunal muntatge de circ que estan portant a terme els Mas i els Pujol.

Però no és només la casta política catalana la que ha muntat el carnaval "independentista" sinó que hi ha més responsables. Hi va haver un temps en què la consigna "independència i socialisme" servia per diferenciar el nacionalisme burgès del nacionalisme revolucionari i anticapitalista. És cert que el terme "socialisme" estava sense definir i que això aportava una ambigüitat inquietant però almenys la consigna marcava una certa distància.

Amb la pressió de les subvencions estatals (atorgades per l'Estat espanyol a través de la seva secció catalana, la Generalitat), la caotització de les ments pròpia de la nostra època, i l'acció corruptora d'ERC, la consigna es va quedar en "independència" a seques , donant-se finalment un tercer pas en la seva evolució ara, quan s'ha fet "independència i capitalisme", que és el preconitzat sempre per ERC, en la qual el capitalisme és molt real però la independència es queda en vulgar enganyifa. Fins aquí hem arribat en el procés de claudicació davant el nacionalisme dels polítics professionals, en altre temps nacionalisme burgès.

El sofisma "primer la independència i després el socialisme", no resisteix una anàlisi seriosa de la realitat política, econòmica, cultural i lingüística, ja que sota l'ordre estatal i capitalista no pot haver independència per Catalunya, excepte si per tal s'entén una mascarada, i no pot haver recuperació de la llengua catalana, que de fet porta dècades en fort declivi en les àrees més poblades, sense que les Generalitat hagi fet res efectiu. Per això els partidaris del capitalisme i de l'Estat són, diguin el que diguin i es diguin com es diguin, espanyolistes de fets.

Plantejar avui la qüestió de la llibertat de Catalunya com a poble amb els mateixos termes i categories que en temps d'Enric Prat de la Riba és equivocar de mig a mig perquè la realitat ha canviat de manera determinant en el més d'un segle transcorregut.

Per començar, avui ja no hi ha una burgesia catalana com a tal, diferenciada de la classe propietària espanyola, a causa del procés de concentració i acumulació del capital que ha tingut lloc en el temps transcorregut. L´antiga burgesia catalana, avui és part de la burgesia espanyola, per tant no hi ha una base de classe per a la independència de Catalunya. La veritat és que avui aquesta, com a simulacre, la reivindiquen polítics, no empresaris d'importància, perquè tot és un muntatge de la casta política i els seus subvencionats.

A més hi ha el problema de la duplicació de les estructures estatals, que avui són dobles. Catalunya està sotmesa, d'una banda, a l'Estat espanyol com a tal, i per un altre a l'estructura de la

Unió Europea, com a projecte d'Estat d'Estats en fase de construcció. Per això els "independentistes" estan descobrint que la UE, com a projecció d'Espanya-Estat, s'oposa a les seves suposades pretensions. Però, podia ser d'una altra manera?

La conclusió és que cal estar no només contra Espanya sinó contra la UE per aconseguir l'alliberament nacional, però això és una cosa que està més enllà dels interessos del gran capital, i dels interessos dels polítics professionals de CiU i ERC.

Si l'Estat espanyol com a tal, imposa de fet el castellà, la UE força cada vegada amb més afany l´hegemonia de l'anglès. En molt poc temps serà el perill principal per al català (i per al castellà, i per a qualsevol llengua del planeta, a curt termini per a les més minoritàries o febles, a mig per a la resta). La mundialització capitalista imposa l'idioma anglès a tot arreu del planeta, de manera que a finals del segle XXI s'haurà produït una catàstrofe cultural sense precedents a escala planetària, amb la desaparició, total o en potència, de la gran majoria de les llengües autòctones i, per tant, de la part fonamental de la cultura i sabers que tenien a tals llengües com a vehicle. Només una gran revolució mundial anticapitalista pot evitar-ho.

La cultura catalana està ja essent substituïda sobretot per la subcultura anglosaxona elaborada per la vil indústria de l'oci amb seu als EUA i Anglaterra. El procés d'aculturació està molt avançat a Catalunya, com a tot Europa. La cultura catalana està per reconstruir però en les condicions definides per l'actual estructura social, determinada en tot pel parell Estats-classe empresarial multinacional, aquesta tasca no pot realitzar-se més que d'una manera mínima i del tot insuficient.

Un Estat català, una independència de tall clàssic, com la que preconitzen alguns sectors del catalanisme burgès conseqüent, molt minoritaris i lligats a l'activitat intel·lectual, tampoc resoldria la qüestió de la cultura, com no resoldria la de la llengua: el cas d'Irlanda , on el gaèlic agonitza sota l'Estat irlandès, i on no hi ha gairebé res que es pugui anomenar cultura irlandesa, per estar aquest ens estatal a tot lliurat a la llengua i la infraestructura cultura dels antics opressors, és paradigmàtic del que s'ha exposat.

Vivim, per la nostra desgràcia, l'època del capitalisme mundialitzat, global, amb poques però molt poderoses hiper-companyies que operen a tot el planeta i que tenen l'anglès com a llengua. Però a més, estem en un temps en què un mega-Estat planetari, el dels EUA, el centre i fonament del qual és el seu aparell militar (el que recull l'expressiu subtítol d'un llibre, "El Pentàgon és qui mana", de James Carroll, essent el Pentàgon el govern mundial de fet), que es serveix així mateix de l'anglès. Sobre aquest idioma s'ha aixecat una poderosíssima indústria de l'oci i l'entreteniment, en realitat de l'aculturació, la destrucció dels sabers populars i l'embrutiment, que abasta a tothom, també a Catalunya per tant, i que en haver mercantilitzat el 99% de tal activitat la domina, podent imposar els seus repugnants i letals subproductes a tots els pobles, a totes les persones. Això és, en efecte, una catàstrofe, però no voler veure-ho és una altra catàstrofe encara més gran.

Avui les coses són molt diferents a com ho eren en temps de Prat de la Riba, i continuar amb el seu discurs és estèril, quan no ridícul. En això es posa en evidència una de les més grans tragèdies del nostre temps, la pèrdua gairebé completa de les capacitats reflexives i pensants de la persona, el que fa a les ments meres màquines d'emetre dogmatismes i idees antiquades apreses de memòria, sense gairebé capacitat per pensar creativament des de la realitat i l'experiència.

Prenguem un llibre d´expressiu títol, "independecia o mort ... de la llengua", de Jordi Sole i Camardons. Tot i que entra en erudites i complexes especulacions, amb cites d'Umberto Eco i altres intel·lectuals famosets (abans, avui més aviat oblidats, amb raó), no s'atreveix a abordar les dues qüestions principals, a saber, que fins i tot una independència de tipus clàssic, amb Estat propi,

no seria resolutiva en aquest terreny (ni en cap), i que les estructures de poder dominants no fan possible aquesta independència, excepte com pantomima i histrionisme.

Per preservar la llengua catalana de la seva extinció a mitjà termini es necessita un gran canvi polític i econòmic, en concret desarticular l'estructura dels Estats i poders que avui dominen el món, i posar fi al capitalisme mundialitzat. Sense això la resta és buit i fútil. Però com que el llibre esmentat defuig tot enfocament revolucionari del problema nacional català, quedant-se en el terreny de l'ortodòxia, del catalanisme institucional i burgès, la resultant és del tot inofensiva, tot i la indubtable bona voluntat subjectiva del seu autor, Jordi Solé , personalitat plena d'un sa amor per Catalunya.

Assolir la independència de Catalunya aquí i ara demana plantejar un colossal canvi social i polític, una revolució. Amb revolució hi haurà dret d'Autodeterminació i, si la majoria del poble català vol, independència. Sense revolució, que ha de ser integral, ens quedem en el terreny dels succedanis, les paròdies i les caricatures. Com les ara en curs.

L'independentisme burgès (avui dels polítics professionals) té altres expressions més notables, però. Aquest és el llibre de Patricia Gabancho "L'autonomia que ens cal és la de Portugal". Perquè, posar com a exemple al poble portuguès, que ara està sotmès a una crisi econòmica terrible per causa de les estructures del capitalisme, coneixent un procés d'empobriment i desintegració social estremidor, és apropiat?, és tan sols intel·ligent?

Aquest llibre expressa la concepció dels que han buidat al nacionalisme català de tot contingut social, revolucionari, i conceben la independència com l'emergència d'una nova casta dirigent que substituirà a l'Estat espanyol, per convertir-se en la nova elit explotadora, despòtica i manaire , amb permanència de l'ordre capitalista. Aquesta elit sona amb l'Estat català, és a dir, amb organitzar-se com a un nou poder contra el poble català, encara que això no els és possible d'assolir, de manera que el seu projecte és una mera fantasia política.

Fins i tot si encara que per un estrany miracle s'aconsegueix la independència amb Estat i amb capitalisme, la lluita del poble contra les noves estructures de poder hauria de fer-se des del minut següent. Ja hem tingut molts processos d'independència que han estat letals per als pobles, en estar hegemonitzats pel nacionalisme burgès. El d'Algèria, dirigit per aquesta màfia àvida, cobdiciosa i criminal, l'FLN; el del Vietnam, que després de vèncer a l'exèrcit dels EUA va crear una estructura de poder tremendament elitista, una casta tancada al poble que cavalca sobre les espatlles d'aquest, la de la Xina, d'on ha sorgit el pitjor dels capitalismes possibles, la de Sud-àfrica, país en què un brivall anomenat Nelson Mandela mana metrallar els miners en vaga, assassinant a dotzenes ... L'estafa de l'independentisme estatista, elitista, anti-popular i burgès ja no és de rebut en cap lloc del món, tampoc a Catalunya.

A més, oblida aquest text que les condicions actuals són radicalment diferents a les del segle XVII, quan Portugal, en bona hora, aconsegueix independitzar-se de la corona de Castella. No considerar això marca tota l'anàlisi, portant al sense sentit. Aquesta autora des-encerta greument en els seus llibres, el que és a deplorar més encara pel fet que en l'anàlisi històrica contenen alguns mèrits a considerar.

En resum, davant les versions simplificadores i reduccionistes, anacròniques i desfasades, que no aprehenen la realitat del segle XXI, donades a refugiar-se a plantejaments del passat, cal atrevir-se a posar sobre la taula el problema de l'alliberament nacional de Catalunya avui amb tota la seva complexitat i amb tota la seva gravetat, sense falses sortides fàcils.

Però hi ha més. Els qui es deixen portar pel pitjor i més vil del nacionalisme burgès i inciten

a un enfrontament entre pobles, catalans contra espanyols o viceversa, no tenen en compte que el gran canvi de les estructures de poder polític, militar, cultural, lingüístic i econòmic europeu i potser mundial, que són imprescindibles perquè Catalunya assoleixi l'alliberament nacional integral, demanen la cooperació entre tots els pobles. Les i els europeus, els que pertanyen a nacions opressores tant com els que estan en nacions oprimides, han d'unir-se sense renunciar a les seves identitats, amb una única meta, crear una Europa de pobles lliures i iguals, sense Estats ni capitalisme, amb totes les cultures i totes les llengües en una situació de plenitud.

Un altre assumpte és la reflexió sobre els amants dels camins fàcils. Molts avui a Catalunya creuen que per aconsegueir l'alliberament nacional, o merament per aconseguir la "independència" dels Mas i els Pujol, només cal fer una passejada per Barcelona a la Diada, assistir a algunes agradables manifestacions més (sempre que faci bon temps , sense pluja ni massa calor ni excessiu fred), anar a uns pocs "mítings" en què polítics professionals els serviran la corresponent ració de mentides i bajanades, per després votar en el cas referèndum d'Autodeterminació, ficant una papereta a la urna. Tot molt fàcil i descasat, sense problemes i còmode... Però això no és real, això no porta a res. L'emancipació del poble català exigeix més, moltíssim més, i els que no estiguin disposats a realitzar esforços i sacrificis mil per aquesta gran meta, haurien d´avergonyir-se de si mateixos.

Terrible és que els polítics enganyin al poble però pitjor encara és que el poble s'auto-enganyi, s'instal·li còmodament en la seva funció de víctima, es negui a assumir la seva quota de responsabilitat, es tanqui a la crítica de si. Qui és enganyat és perquè s'auto-enganya, i això el fa culpable i responsable.

Qui no té dins seu l'impuls a sacrificar-se per la llibertat manifesta que no la mereix, que és un servent a perpetuïtat. Qui posa per sobre de tot la pròpia comoditat i plaers personals, és el pitjor dels esclaus.

El més preocupant, en un sentit estratègic, és que la paròdia "independentista" organitzada per la reacció catalana (per això mateix espanyolista de fet), CiU i ERC, acabarà desprestigiant i fins i tot ridiculitzant el gran ideal de l'emancipació integral de Catalunya en el si d'un magne projecte de revolució integral europea. Convertit el "independentisme" és mera operació de recuperació i reforçament de la casta política catalana, i buidat de tot contingut social, anti-capitalista i anti-estatal, assembleari i revolucionari, quedarà en uns pocs anys com un cadàver polític, la qual cosa afavorirà l'ascens del nacionalisme espanyol a Catalunya, que ja es frega les mans.

Això només es pot evitar d'una manera, recuperant l'impuls revolucionari i subversiu de l'ideari d'alliberament popular nacional de Catalunya, sotmetent a raonada crítica la mascarada de CiU-ERC, plantejant els molts problemes implicats amb realisme i coratge, partint d'anàlisis adequats al segle XXI i afirmant la voluntat de donar-ho tot per una causa tan sublim.

Quan el temps del teatre i la paròdia s'acabin, quan l'operació política dirigida a salvar i rellançar a la classe política catalana hagi naufragat, arribarà el gran moment de les forces revolucionàries a Catalunya. Però l'aclariment i la denúncia s'han de fer des d'ara. És ja el moment que l'ideari revolucionari que s'integra en el programa de revolució integral l'alliberament de Catalunya es diferencii rotundament del nacionalisme burgès i politicista, avui en mans dels més desvergonyits polítics professionals, cacics mediàtics i intel·lectuals hiper-subvencionats.

2012.11.07 Félix Rodrigo Mora

Nota. - Aquest text, està publicat en català i castellà. Publicar-ho en dos idiomes no significa en

absolut que estigui a favor del bilingüisme a Catalunya, ja que l´apropiat és un monolingüisme en català, practicat per convicció interior i voluntat sobirana, no per imposició estatal. El que pretenc és que la gent popular espanyola comprengui una mica millor el que està succeint a la nació germana. A aquesta va dirigit el text en castellà, a les i els catalans la seva versió en català.