Complex Educatiu de Xest

Institut d’Educació Secundària Número 1

1r BAE 2

AIGÜESTORTES I ESTANY DE

SANT MAURICI

Jaume Montés Mora

Ontinyent, 13 de gener de 2015

2

ÍNDEX

Presentació i definició: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ............................. 3

“En defensa dels espais naturals”. Jaume Montés ........................................................................ 4

1. Història i protecció de l’únic Parc Nacional de Catalunya .................................................... 5

2. Situació, climatologia i orografia ............................................................................................... 7

Situació i àmbit del Parc ..................................................................................................... 7

Clima ...................................................................................................................................... 7

Geomorfologia, geologia i hidrografia del Parc Nacional ............................................. 8

3. Lo Canigó és una magnòlia immensa ................................................................................................ 9

Formes de relleu principals ................................................................................................ 9

4. Patrimoni biològic: flora i fauna ............................................................................................. 10

Flora i vegetació ................................................................................................................. 10

Fauna ................................................................................................................................... 11

Seguiment d’espècies amenaçades ................................................................................... 11

5. De l’explotació humana ........................................................................................................... 13

Gestió i explotació ............................................................................................................. 13

Principals amenaces per al Parc Nacional ...................................................................... 14

Annexos

Galeria d'imatges. Turisme d’alta muntanya ................................................................................... 16

Manifest. Parcs Nacionals a l’Espanya del s. XXI. El valor d’un símbol per a nous temps .. 17

Bibliografia ....................................................................................................................................... 19

3

PRESENTACIÓ I DEFINICIÓ: PARC NACIONAL

D’AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un espai protegit

de l’Alt Pirineu. A més a més, és un dels quinze parcs d’Espanya amb la categoria de Parc

Nacional i l’únic que hi ha a Catalunya. Fou declarat parc nacional el 21 d’octubre de 1955.

Un parc nacional és un espai natural protegit per llei de la contaminació i

desenvolupament humans. Els parcs nacionals estan inclosos a la categoria II d’àrees

protegides de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). El primer

indret de tot el món que va rebre la denominació de Parc Nacional va ser Yellowstone, als

Estats Units, el 1872.

A Catalunya, els parcs nacionals es defineixen com “espais naturals d’extensió

relativament gran, no modificats essencialment per l’acció humana, i amb interès científic,

paisatgístic i educatiu. No s’hi permeten activitats d’explotació dels recursos naturals, ni

alteració del paisatge, i la finalitat de la declaració per llei és preservar-los de totes les

intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i l’evolució dels sistemes naturals”.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es troba a la part central de

la Serralada Pirenaica, enmig de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall

d’Aran i el Pallars Jussà, a la província de Lleida, situant-se el seu nucli principal entre els

termes municipals de la Vall de Boí i Espot.

La geografia del Parc és d’alta muntanya perquè gran part del territori s’alça més

amunt dels 1.000 m amb pics que superen inclòs els 3.000 m d’altitud. Hi ha gran abundància

de llacs d’origen glacial quaternari. També hi destaquen dues valls: a l’oest la vall del riu Sant

Nicolau amb els característics prats i meandres, d’on prové el nom d’Aigüestortes, i a l’est la

vall del riu Escrita amb l’Estany de Sant Maurici.

El Parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta fan que hi haja

diferents ecosistemes com prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos

de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d’alta muntanya a les cotes més altes. El

fet que faça molts anys que està protegit, així com la seua inaccessibilitat natural ha preservat

la flora i la fauna en estat força salvatge. No obstant tot això, l’empremta de l’home és

inevitable i el Parc encara és explotat per la ramaderia, el turisme i les centrals

hidroelèctriques.

4

“EN DEFENSA DELS ESPAIS NATURALS”

Jaume Montés

L’estiu de 1994, el País Valencià es convertí en una pira de foc. El 16% de la

superfície forestal es va cremar en 751 incendis que calcinaren quasi 140.000 hectàrees. La

Serra Calderona, el Montgó, Mariola, la Vallesa... foren alguns dels sistemes muntanyosos

més afectats. Huit anys més com aquell i ja no tindríem arbres.

Probablement en aquella època jo no seria més que un simple pensament en la ment

dels meus pares, però el record de l’incendi més gran que assolà el terme municipal

d’Ontinyent, el meu poble, continua present en tots els ciutadans. Deien que els treballadors

eixien de les fàbriques portant poals d’aigua i anaven a intentar ajudar en el que podien. Van

morir 5 persones.

El 4 de juliol, al mateix temps que es cremaven altres punts de València, un focus

botà a Fontanars, a la part més occidental de la Vall d’Albaida. Ràpidament s’obriren més

focus al port d’Albaida, el Benicadell, la Serra Grossa... que arribaren fins al Torrater i el

barranc de Bocairent. La nostra ciutat va quedar completament rodejada per foc i durant més

72 hores estigué cremant-se la comarca. Vaja, inclòs superàrem la temperatura màxima del

segle (45,5 °C).

Encara que ja han passat més de 20 anys d’aquell desastre, la Conselleria sols ha

repoblat unes 200 hectàrees de les quasi 6.000 (el 94% de la massa forestal d’Ontinyent) que

es calcinaren al municipi, cosa que suposa una misèria en comparació al conjunt de 28.000

hectàrees cremades a la Vall d’Albaida en aquell estiu. La resta s’ha regenerat en part de forma

natural, donant pas a una massa forestal contínua formada per matolls i milers de pins

xicotets. Le promeses de restauració tampoc convencen: En 2007, Camps es comprometé a

repoblar 40.000 hectàrees. Mai es va fer.

Si la història està per intentar no reincidir en errors passats, de poc serveix. Entre

2001 i 2012 es van produir 203.217 incendis forestals que van calcinar 1.456.621 ha, una

superfície major que la que tenen 9 de les 17 Comunitats Autònomes espanyoles. Si a això li

sumem les retallades de quasi el 50% a Aragó, Astúries, Andalusia o Castella i Lleó en matèria

de prevenció, ens dóna un resultat que facilita que es repetisquen incendis com els del 94. I

és que, com diu un important tècnic en anàlisi d’incendis forestals, “ni la prevenció ni els

arbres donen vots; la extinció i les persones, sí”.

Jo no tinc consciència de la tragèdia ocorreguda en aquell fatídic estiu de 1994, però

les desgràcies tendeixen a repetir-se. Al setembre de 2010, 4.000 hectàrees de la nostra

comarca es van tornar a veure afectades per una greu cremada intencionada a la Serra de

Mariola.

5

1

HISTÒRIA I PROTECCIÓ DE L’ÚNIC PARC NACIONAL DE

CATALUNYA

El poblament humà de l’Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l’última

glaciació. No obstant això, dintre dels límits del Parc no s’hi va establir mai cap poblament

estable, encara que recents estudis arqueològics han trobat restes d’assentaments humans

temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el període neolític. Però al llarg del segle XIX,

coincidint amb l’època de major desenvolupament demogràfic de les valls que envolten la

zona, començà una important pressió humana sobre el Parc, amb una intensa explotació

forestal, ramadera, agrícola i piscícola. A més a més, durant la primera meitat del segle XX

s’inicià l’explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Aquests fets van suposar una gran alteració

del paisatge que s’havia mantingut bastant inalterable fins llavors.

L’any 1932, el Pla Macià va contemplar el Parc Nacional de l’Alt Pirineu com una

magnífica representació de les formacions geològiques de la serralada pirenaica axial, i també

de la seva flora i fauna, a més de constituir una de les millors manifestacions del glacialisme

quaternari i de posseir un dels millors conjunts arquitectònics del romànic (el 30 de novembre

del 2000, el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni

Mundial de la Humanitat per la UNESCO). Aquesta iniciativa va ser la primera acció

legislativa que intentà dotar d’una protecció especial el paratge d’Aigüestortes i l’Estany de

Sant Maurici.

A finals de setembre de 1955, el general Franco va visitar els Pirineus per inaugurar

diferents centrals hidroelèctriques en aquesta zona –quina notícia més inesperada-. Després

de dormir a la residència de la Fraga, a Boí, la visita va incloure el pas de la comitiva pel

Portarró, de camí cap a Espot. Un mes després, d’acord amb una antiga llei de parcs nacionals

promulgada l’any 1916, va ser creat el Parque Nacional de Aiguas Tortas y Lago de San Mauricio -

nom que no ha segut derogat ni canviat oficialment- per decret el 21 d’octubre de 1955 (BOE

núm. 325, de 21 de novembre de 1955)1.

Originàriament tenia només 9.851 ha i es va convertir en el cinquè parc nacional de

l’Estat espanyol i el segon dels Pirineus, després del Parc Nacional d’Ordesa. Paradoxalment,

la propietat de la major part del territori era privada, cosa que va permetre l’explotació forestal

fins l’any 1975. També ha estat parcialment afectat per tot un sistema d’explotacions

hidroelèctriques, les quals representen impactes ecològics i paisatgístics forts. Aquestes

explotacions hidroelèctriques estan sotmeses a un règim de concessió i, actualment, l’únic

aprofitament tradicional i centenari és el manteniment de les explotacions extensives

ramaderes per part del bestiar local de Boí i Espot. El 6 d’abril de 1957 s’aprovà el primer

reglament d’Aigüestortes, el qual prohibia la caça i regulava la pesca i els aprofitaments

1 “Decret del 21 d’octubre de 1955 per a la creació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”: <http://goo.gl/yBXV0Z> (en castellà). Original: <http://goo.gl/hJB32O>. [Consulta: 29/12/2014].

6

forestals que, com ja s’ha comentat abans, seguien permesos a l’interior del parc i, la Llei

estatal d’espais protegits del 2 de maig de 1975, va regular de nou els parcs nacionals i va

establir la necessitat de tornar-los a classificar per tal d’adaptar-los als criteris internacionals.

Un any després, el 29 de maig de 1976, es va anunciar el primer projecte d’ampliació del parc,

i així fou com s’inclogué l’avetar de la Mata de València i el Massís del Montardo.

Amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, la Generalitat va obtindre les

competències per a la gestió i legislació dels seus parcs naturals. Començà aleshores una

època de cogestió entre les dues administracions. Durant aquest temps, es començaren a

realitzar certes inversions: S’arreglaren els accessos, s’incrementà la guarderia i es contractà

el primer personal de manteniment i d’informació per als mesos d’estiu. No obstant això, no

és fins el 1988 quan arriba la Llei 7/1988 del 30 de març de reclassificació del Parc Nacional

d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici amb la finalitat d’establir un règim jurídic especial

per preservar l’espai de totes les intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i

l’evolució dels sistemes naturals del propi parc.

L’àmbit territorial aplegava ja una superfície de 10.230 ha dels termes municipals de

la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Espot (Pallars Sobirà). Una novetat d’aquesta llei de 1988

era la delimitació d’una zona perifèrica d‘assistència a fi de garantir una completa protecció

dels recursos naturals que van justificar la creació del Parc i evitar els possibles impactes

ecològics i paisatgístics de l’exterior. És així com es prohibeixen la pesca, l’acampada, les

explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les

hidroelèctriques que tenien concessions en vigor. D’altra banda, també es definia una àrea

d’influència socioeconòmica formada pels termes municipals de la Vall de Boí, Espot,

Vilaller, Naut Aran,...

Però, sorprenentment, aquesta llei comportà el final de la cohabitació entre

l’administració central i l’autonòmica, per la qual cosa l’Estat deixava de reconèixer

Aigüestortes com a Parc Nacional.

Amb la Llei 22/90 del 28 de desembre es modifiquen parcialment els límits de la zona

perifèrica, la composició del Patronat de gestió del Parc i les activitats d’explotació permeses.

A més a més, el Decret 234/1996 del 15 de juliol va ampliar el Parc per l’obaga de Sant

Nicolau i les capçaleres de la Ribera de Caldes a partir d’una finca propietat d’ICONA

traspassada a la Generalitat. L’ampliació va augmentar la superfície del Parc fins a les 140199

ha actuals, encara que va deixar 231 de propietat privada. Per la seua banda, la zona perifèrica

va créixer fins les 26.733 ha, la qual té un sistema de protecció prou decent.

Finalment, el 5 de novembre de 1997, a instàncies d’un recurs de la Generalitat de

Catalunya, es fou una modificació de la Llei 4/1989 dels Espais Naturals de l’Estat Espanyol

que possibilita la gestió dels Parcs Nacionals per part de les Comunitats Autònomes i la

tornada d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a la Xarxa de Parcs Nacionals d’Espanya.

7

2

SITUACIÓ, CLIMATOLOGIA I OROGRAFIA

SITUACIÓ I ÀMBIT DEL PARC

El Parc té 40.852 ha de superfície, dividides en dues zones de protecció diferenciades,

la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té categoria de Parc Nacional

pròpiament dit, i té 14.119 ha. Les 26.733 ha de la zona perifèrica envolten a zona interna

estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més estrictament

protegida, i l’exterior.

La zona interna està íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot (vegeu Il·lustració

3). En el vessant de Boí, hi hem de distingir la vall del Riu de Sant Nicolau i la vall de la

Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta, el riu Sant Nicolau forma els característics

meandres que donen el nom d’Aigüestortes (aigües tortuoses). Aquests meandres però, no

són exclusius d’aquest lloc, sinó que es formen en llocs plans on antigament havia existit un

estany i que s’han anat omplint a poc a poc de sediments.

En el vessant d’Espot es troba el riu Escrita i l’Estany de Sant Maurici. En aquest

estany, com molts altres dels pirineus, es va construir una presa per poder-ne treure més

rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats, dues puntes d’una

muntanya amb més de 2.600 m d’altitud i que, com conta la llegenda, es tractava de dos

caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre una cabra salvatge, però foren

maleïts i es van quedar petrificats per sempre. El conjunt format per l’Estany de Sant Maurici

i els Encantats és una de les estampes característiques de la bellesa del Parc i inclòs constitueix

el logotip del paratge.

La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Naut Aran a la Vall d’Aran;

de Vilaller i la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça; la Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot,

Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta part més

externa es troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de

València, les valls de Gerber i Carbanes, el circ de Colomers, el circ de Saboredo, la ribera de

Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella i el pic de Montardo, entre altres.

CLIMA

El clima del Parc Nacional és atlàntic d’alta muntanya. Les precipitacions solen ser

superiors als 1.000 mm anuals, i a l’hivern solen ser en forma de neu. Aquestes nevades són

especialment freqüents entre els mesos de novembre i abril. La temperatura mitjana mensual

a l’hivern sol moure’s entre els 0 i 5 °C, però a l’alta muntanya és encara més baixa, ja que

durant 4 o 5 mesos la temperatura sol ser inferior als 0 °C. Per exemple, a l’estany Gento, a

més de 2.100 m d’altura, es va registrar, el 2 de febrer de 1956, la temperatura més baixa de

l’Estat espanyol: -32 °C!

8

La climatologia del Parc està molt condicionada per diversos factors, com ara l’altitud,

que oscil·la entre els 1.350 i els 3.033 m, i la diferent orientació de les valls, que faciliten

l’existència d’un gran nombre de microclimes diferents, amb més influència oceànica a les

valls obertes al nord i a l’oest, i mediterrània en les que miren a l’est o al sud. A les zones altes

el clima s’uniformitza i les precipitacions d’aigua o de neu poden arribar a ser de l’ordre dels

1.500 mm anuals.

A l’estar les dues valls principals (la de Sant Nicolau i la d’Escrita) orientades en

direcció est-oest, el nivell d’insolació està molt diferenciat entre la solana i l’ombria, cosa que

afecta directament el tipus de vegetació que es desenvolupa en cadascuna.

GEOMORFOLOGIA, GEOLOGIA I HIDROGRAFIA DEL PARC NACIONAL

L’interior del Parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus.

Les roques predominants, granítiques (granits, diorites, gabres,...) i metamòrfiques (pissarres,

calcàries, quarsites,...), són molt antigues i es van formar durant l’Era Primària, encara que

no van aixecar-se del fons marí fins l’orogènia alpina, a l’Era Terciària, que va donar lloc als

Pirineus.

Però, sense cap mena de dubte, la geomorfologia del Parc té el seu màxim exponent

en les formes de modelat del relleu producte de les glaceres durant les glaciacions

quaternàries. Aquestes grans masses de gel ocuparen les valls i erosionaren el paisatge,

donant-li l’aspecte que té hui en dia, del qual són característics els circs glacials, les valls en

forma d’”U” i els més de dos-cents estanys.

No obstant això, en l’actualitat, l’aigua és la vertadera, única i principal protagonista,

tant pels característics meandres d’alta muntanya, com per la gran concentració de llacs, riuets

i cascades. És més, aquest parc conté la zona lacustre més important dels Pirineus ja que n’hi

ha més de 200 (encara que només uns 150 són estanys pròpiament dits; els altres són basses

temporals que poden arribar a assecar-se a l’estiu), cosa que ha portat a molts autors a

anomenar-lo com “el parc dels 200 estanys” (vegeu Il·lustració 2).

Producte de l’excavació del substrat rocós per part de les geleres, els estanys es troben

repartits per tot el territori del Parc. La duresa de les granodiorites va dificultar aquesta

excavació, però també ha influït de manera decisiva en la seua conservació posterior. La

majoria es troben a la base dels circs i acostumen a ser els més profunds, mentre que solament

alguns, com els de Sant Maurici o el Llong es troben al fons de les valls. A més a més, és

destacable que un dels indrets més coneguts i visitats del Parc és l’anomenat planell

d’Aigüestortes, on l’aigua del riu de Sant Nicolau transcorre mansament tot fent meandres

entre molleres, prats i pins negres. Aquest paratge, que es troba a la confluència entre les valls

de Morrano i Sant Nicolau, havia estat un antic estany, però l’aportació de sediments per part

dels rius i barranc acabà reblint completament aquesta antiga cubeta, la qual esdevingué en

un dels indrets més bonic del Parc –i que fins i tot li dóna nom-.

9

3

LO CANIGÓ ÉS UNA MAGNÒLIA IMMENSA

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint VERDAGUER

Canigó

Entre els anys setanta i huitanta del segle XIX, el pare de la Renaixença catalana Jacint

Verdaguer va ascendir alguns dels cims més emblemàtics del Pirineu. Especialment durant

les dues travesses realitzades els estius del 82-83, mossèn Verdaguer va endinsar-se en una

aventura muntanyenca extraordinària. Recorregué des de Boí i l’Aigüestortes fins al cim del

Canigó -al Rosselló francès-, passant per l’Aneto o la Pica d’Estats. Tots aquests viatges al

llarg del Pirineu català van portar-lo a posar per escrit al poemari del Canigó les meravelloses

experiències que visqué. En un dels extrets s’hi narra la bellesa paisatgística de la zona del

nostre Parc Nacional. De la preciositat dels majestuosos meandres que formen els rius, o de

la gran quantitat de llacunes que hi havia, tot coronat amb l‘estany de Sant Maurici a la falda

dels imponents Encantats.

FORMES DE RELLEU PRINCIPALS

Açò va de corrents d’aigua i de llacunes. Dels rius de Sant Nicolau i Sant Martí, de la

conca de la Noguera de Tor; de l’Escrita, el Pamano o el Flamisell, de la conca de la Noguera

Pallaresa. D’estanys, com els de Llebreta, Llong, Sant Maurici, Mussoles, Ribera, Travessani,

Tumeneia, Monges, Barbs, Gavatxos, Ratera... o d’altres llacunes, com les de Gento, Frescau,

Reguera, Gerber, Major de Colomers, Saburó, Morera...

Açò va de muntanyes, de cims, de serres i serralades... De pics, com els de

Comaloforno, els Bessiberri (del Nord, del Sud i del Mig), la Punta de Lequeutre o la

Senyalada, el Gran Tuc de Colomèrs o el de Saburó, el Gran i el Petit Encantat...

10

4

PATRIMONI BIOLÒGIC: FLORA I FAUNA2

FLORA I VEGETACIÓ

La gran diferència d’altitud entre les parts més altes (3030 m) del Parc Nacional i les més baixes (1200 m) fa que augmente la biodiversitat existent, ja que l'altitud comporta un descens general de les temperatures. A més, l’orientació i la inclinació determinen la quantitat de radiació rebuda, el règim tèrmic, l'evapotranspiració i la disponibilitat d'aigua de cada comunitat. També la circulació de vents i els contrastos entre solana i ombria originen particularitats climàtiques. A més a més, les parts altes dels vessants i les àrees culminants pateixen una erosió constant, mentre que les parts baixes esdevenen zones d'acumulació d'aigua i nutrients.

Tots aquests factors fan que en una àrea relativament petita s’hagin trobat un nombre relativament alt d’espècies vegetals, les quals poden classificar-se en 4 estatges de vegetació diferents:

Estatge montà. Arriba aproximadament fins als 1800 m i és el país dels típics boscos caducifolis centreeuropeus amb roure martinenc (Quercus humilis) o faig (Fagus sylvatica). Al ser la zona més accessible i propera als pobles també ha estat més profundament modificada i moltes vegades el bosc original ha estat substituït per pinedes de pi roig (Pinus sylvestris). Als fons de la vall es mantenen prats de pastura o de dall i diferents comunitats arbustives.

Estatge subalpí. Per sobre del montà, arriba fins als 2300 o 2400 m. Aquí trobarem les grans masses forestals del Parc Nacional: les avetoses i els boscos de pi negre. Les canals d’allaus que travessen els boscos o les aclarides fetes per l’home per obtenir zones de pastura provoquen l’aparició d’altres comunitats temporals, com ara les bosquines amb bedolls (Betula pendula) o les clarianes amb gerderes (Rubus idaea), epilobi (Epilobium angustifolium) o didalera (Digitalis purpurea) (vegeu Il·lustració 5).

Estatge alpí. És la zona dels prats rasos alpins, que ocupen l’espai on l’estiu és massa curt per permetre el creixement de les masses forestals i només poden prosperar algunes espècies herbàcies i arbusts especialment resistents. Aquestes pastures naturals, en indrets granítics amb sols àcids com els que hi ha majoritàriament al Parc Nacional, es troben dominades pel gesp (Festuca eskia) o el pèl caní (Nardus stricta) dues gramínies molt resistents però amb molt poc valor farratger. En aquests prats hi localitzarem nombroses espècies de la flora alpina entre les quals destacaríem la genciana alpina (Gentiana alpina), el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus) o la silene acaule (Silene acaulis).

Estatge subnival. Alguns autors parlen d’aquest estatge que inclouria les àrees més altes del Parc, generalment crestes rocoses per sobre dels 2.700 m, exposades a les majors inclemències del temps. Les poques plantes que arrelen ho fan en escletxes,

2 Plafó situat als aixoplucs d’Aigüestortes i Sant Maurici que mostra algunes de les espècies de flora i fauna del Parc Nacional: <http://goo.gl/49wTFi>. [Consulta: 2/1/2015].

11

replans o concavitats protegides entre rocs. Un dels exemples d’aquestes petites plantes tan especials podria ser la Saxifraga bryoides.

A part de la variació altitudinal, també són importants els ambients lligats a les zones humides: estanys, fonts i mulleres. Les plantes adaptades a viure en aquests indrets són molt especialitzades i es mostren menys influenciades per altres factors com l’altitud, la precipitació o la temperatura. Algunes d'elles com el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis) i les orquídies (Orquis sp.) presenten florides espectaculars. Altres presenten adaptacions ben curioses com l’herba de la gota (Drosera rotundifolia) que és carnívora.

Una part de les espècies del Parc (aproximadament un 8%) són endemismes pirenaics en sentit ampli. Al voltant del 7% tenen una distribució estrictament bòreo-alpina i àrtico-alpina, i van arribar als Pirineus durant les darreres glaciacions. El grup més important d’espècies de la flora del Parc pertany al tipus eurosiberià, és a dir, les plantes pròpies de l’Europa central.

FAUNA

La fauna del Parc, encara que és molt interessant, es comporta discretament i no és gens fàcil d’observar. Cal molta paciència i una mica de sort per poder veure les espècies més emblemàtiques que hi viuen. De les aproximadament 200 classes de vertebrats que tenen el seu hàbitat al Parc, n’hi ha gairebé dues terceres parts que són aus. Algunes de les més importants són el gall fer (Tetrao urogallus), la perdiu blanca (Lagopus muta), l’àguila daurada (Aquila chrysateos), el voltor (Gyps fulvus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus). Però també es poden veure mallerengues, el picot negre (Dryocopus matrius), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), el pela-roques (Tichodroma muraria) o la merla d’aigua (Cinclus cinclus), d’entre moltes altres.

Els mamífers més representatius són l’isard (Rupicapra pirenaica), l’ermini (Mustela erminea), la marmota alpina (Marmota marmota) –encara que no és autòctona- o la daina i el cabirol, que també foren introduïts durant la segona meitat del segle XX.

Entre els amfibis, el tritó pirenaic (Euproctus asper) és significatiu per la seua raresa, mentre que en canvi, la granota roja (Rana temporaria) és molt abundant. Cal anar amb compte de no molestar l’escurçó (Vispera aspis), un rèptil de mossegada verinosa però que no ataca mai si no se’l provoca.

En les aigües del Parc, la truita comú (Salmo trutta fario) ha de compartir espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones (procedents d’un indret diferent d’on es troben) que van ser alliberades anys enrere pels pescadors.

SEGUIMENT D’ESPÈCIES AMENAÇADES

En aquest Parc, algunes de les espècies més amenaçades i sobre les quals es fa un estudi més exhaustiu per tal de garantir la seva supervivència són:

Trencalòs: l’au rapaç que viu a les parets verticals de muntanya, on troba cornises, coves o esquerdes per criar. Està exposada a amenaces com ara l’ampli ús de verins, les molèsties que li produeix l'activitat humana, la caça furtiva i les alteracions del seu hàbitat causades per pistes i carreteres. Cada any el Parc col·labora amb el Pla de Recuperació de l’espècie en l’àmbit de l'Estat espanyol, mitjançant el control de tots els territoris vinculats al propi parc i la seua zona d'influència. A més a més, també es porta a terme un seguiment de l’èxit en la reproducció de l’espècie. A l’igual que una

12

alimentació suplementària a l’hivern amb la finalitat de reduir la taxa de mortalitat (vegeu Il·lustració 4).

Gall fer: mitjançant els censos que es porten a terme anualment, s’ha establert una població adulta d’uns 114-115 exemplars de l'espècie dins del Parc (amb un índex de masculinitat d’1:1).

Altres espècies sobre les que es realitzen estudis són:

L’àguila reial, del territori de la qual es fa un seguiment. L’almesquera dels Pirineus (Galemys pyrenaicus). L’isard, que es censa anualment per tal de controlar les poblacions.

A més, diferents universitats, amb les quals se solen mantenir convenis, porten a terme estudis específics sobre la flora i la vegetació.

Il·lustració 1. L'estany de Sant Maurici i al fons, els Encantats.

13

5

DE L’EXPLOTACIÓ HUMANA

Encara que dins del que és el Parc pròpiament dit sols s’inclouen els termes

municipals de Boí i Espot, a la zona perifèrica en trobem altres 8 que tenen un influx enorme

en activitats relacionades amb el turisme, l’explotació i la gestió d’Aigüestortes. Per tant, això

de tindre un parc nacional al costat facilita molt les coses. A continuació pot observar-se una

taula amb els municipis que inclou l’àrea d’influència socioeconòmica del Parc Nacional

d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, així com la seua població -datada de l’any 2012- i

superfície:

Municipis Població (2012)

Superfície (ha)

Superfície al Parc (ha)

Superfície a la zona de protecció (ha)

Alt Àneu 439 21.780 0 5.077,53

Vall de Boí 1.052 21.950 8.789,50 5.740,25

Espot 355 9.730 5.329,50 2.135,05

Esterri d’Àneu 900 850 0 180

La Guingueta d’Àneu

341 10.840 0 406,17

Naut d’Aran 1.758 25.580 0 6.187

Sort 2.322 10.500 0 1.283

La Torre de Cabdella

755 16.530 0 4.059

Vielha e Mijaran

5.454 21.170 0 216

Vilaller 667 5.920 0 1.449

TOTAL 14.043 144.850 14.119 26.733

Taula 1. Àrea d'influència socioeconòmica del Parc.

GESTIÓ I EXPLOTACIÓ

Les terres que formen el Parc són de propietat estatal, comunal i particular. Tot i això,

l’explotació dels recursos naturals està prohibida a l’interior del Parc Nacional, excepte pel

manteniment de la ramaderia extensiva tradicional i les explotacions hidroelèctriques que

encara tenen concessions vigents. A la zona perifèrica sí que es permeten els usos i

aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.

L’ús públic és un dels objectius primordials dels parcs nacionals i, de manera regulada, s’ha

14

de permetre l’accés turístic al seu interior. Aigüestortes és un parc obert, on l’entrada dels

visitants es troba relativament poc limitada, especialment si ho comparem amb altres espais

naturals protegits.

El Parc està regulat d’acord amb el Pla Rector d’Ús i Gestió, aprovat pel Parlament

de Catalunya i que té una vigència de cinc anys, amb el qual l’òrgan rector és el Patronat i la

Comissió Permanent (amb seu als municipis de Boí i Espot), i l’òrgan gestor és el

Departament de Medi Ambient i Habitatge. Tornant al tema ja comentat anteriorment del

turisme, Aigüestortes és un dels principals destins turístics del Pirineu, especialment a l’estiu.

Per exemple, l’any 2008 va rebre 304.605 visitants.

Encara que l’accés a peu hi és lliure, està completament prohibida l’acampada i la

recol·lecció de qualsevol tipus de planta, flor o bolet, així com la caça i la pesca. A més a més,

als pobles de Boí i Espot existeix un servei públic de transport (taxis 4x4!) que permet accedir

fins als indrets més emblemàtics del Parc. També destaquen les activitats de senderisme i

bicicleta tot terreny que recorren tot el Parc, principalment a l’estació estiuenca. Per exemple,

la cursa “Carros de foc” és un repte que permet completar un recorregut circular per alguns

refugis (n’hi ha diversos per tot el parc nacional) guardats d’aquesta àrea, recomanant-se

destinar-hi un mínim de quatre dies.

Quant a la ramaderia, l’ús dels prats d’alta muntanya que avui pertanyen al Parc es

remunta a molts segles enrere, quan era l’activitat econòmica principal d’aquestes contrades.

No obstant això, actualment la ramaderia ha perdut gran part de la seua importància en

l’economia local, que ha passat a esta basada en el sector dels serveis turístics. De tota manera,

durant l’estiu, els ramaders locals continuen deixant els seus animals perquè pasturen

lliurement. Aquesta protecció de l’economia local no és l’única causa de què a dins del Parc

estiguen permeses les pastures tradicionals, ja que s’ha d’entendre que segles d’explotació

ramadera han transformat intensament el paisatge, el qual no pot comprendre’s de la mateixa

manera sense aquesta explotació de les pastures.

Finalment, m’agradaria destacar el perillós aprofitament hidroelèctric d’Aigüestortes.

Encara que dins del Parc no hi ha cap central hidroelèctrica, sí que es fa ús de les seues aigües

per produir electricitat fora de l’àrea protegida, per la qual cosa dins del parc nacional hi ha

un gran nombre de preses que empresonen els estanys i grans canalitzacions soterrades.

PRINCIPALS AMENACES PER AL PARC NACIONAL

Malgrat l’explotació hidroelèctrica i ramadera, ja explicades anteriorment, les

principals amenaces per al parc nacional han vingut en forma de lleis i sentències judicials.

En novembre de 2004, el Tribunal Constitucional (TC) emeté un veredicte que reduïa a la

mínima expressió possible la participació de l’Estat en la gestió dels Parc Nacionals,

reservant-li únicament un paper residual, que passava a les mans de les Comunitats

Autònomes. A Espanya, durant els últims 25 anys, s’havia organitzat la que era segurament

la millor Xarxa de Parcs Nacionals d’Europa, i el model espanyol de gestió compartida havia

sigut un exemple mundial per a una nova forma d’entendre l’administració d’aquests espais

protegits, basada en la participació i la coresponsabilitat.

Però això no és tot. Les cinc grans organitzacions de conservació de la natura a

Espanya, Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEO/BirdLife i WWF

han denunciat les esmenes que presentà el PP el dilluns 20 d’octubre de 2014 durant la

15

tramitació del projecte de Llei de Parcs Nacionals. Aquestes propostes del Grup Parlamentari

Popular plantegen que la prohibició d’activitats com la caça, la pesca, les activitats

d’explotació forestal massiva i un llarg etcètera quede supeditada a la voluntat dels propietaris

o la indemnització, de forma que la protecció dels parcs es veja greument amenaçada.

Les organitzacions ecologistes han llançat el crit al cel, i és que una esmena així hauria

permès, amb tota la normalitat del món, projectes que foren paralitzats com la construcció

de la carretera costera de Doñana, les maniobres militars a Cabrera, les transformacions

hidroelèctriques a Aigüestortes, la urbanització de Picos de Europa i les activitats mineres al

Teide i als Picos de Europa.

Per l’altra banda, l’esmena empara qualsevol dret real que puga existir en el futur,

sense cap tipus de limitació. És a dir, si demà apareguera petroli en Doñana, es podria

explotar; i si despús-demà un Ajuntament recalificara la meitat dels Picos de Europa, es

podria urbanitzar. A més a més, també contemplaria la possibilitat de legalitzar la caça en

vàries finques del Parc Nacional de Cabañeros, convertint-lo en un vedat de caça encobert.

La modificació presentada pel grup popular incompleix tots els principis d’interès general i

relega la primacia d’allò públic i que necessita de la conservació.

Ja no hi ha cap lloc al territori nacional on conservar el patrimoni natural siga el

màxim i més important fi. Els parcs nacionals no ocupen ni l’1% del territori. És lamentable

que el nostre Estat no tinga la capacitat de mantenir fora de perill ni tan sols aquesta ínfima

porció del nostre territori.

16

Galeria d’imatges

TURISME D’ALTA MUNTANYA

Il·lustració 2. Llac major de Colomers a 2.130 m d'alçada.

Il·lustració 3. Vall de Boí.

Il·lustració 4. Trencalòs, Gypaetus barbatus. Il·lustració 5. Didalera, Digitalis purpurea.

Il·lustració 6. La Presa de Cavallers s'aixeca imponent a la part alta del riu Noguera de Tor.

Il·lustració 7. Pastures estiuenques d'alta muntanya.

17

Manifest3

PARCS NACIONALS A L’ESPANYA DEL SEGLE XXI. EL VALOR

D’UN SÍMBOL PER A NOUS TEMPS

Des del seu origen històric amb Yellowstone en 1872, els Parcs Nacionals són un

exemple de conservació del patrimoni natural, una referència emocional col·lectiva i un

símbol territorial d’allò que un estat modern és capaç de proposar com a valor de futur.

En aquests temps, els Parcs Nacionals han anat evolucionant al compàs de l’avanç de

les societats, però el seu significat essencial com expressions de qualitat paisatgística, salut

ecològica i excel·lència científica i tècnica s’han mantingut invariables.

A l’Espanya de hui dia, una societat avançada en un Estat complex, amb una octava

part del territori ocupada per 1.700 espais formalment protegits, aqueixa centèsima part que

constitueixen els Parcs Nacionals continuen realitzant un paper insubstituïble com a símbols

i catalitzadors de l’esforç col·lectiu de conservació de la Natura. Un caràcter singular,

consolidat al llarg de cent anys, que els fa posseïdors del màxim respecte i d’una protecció

capaç de garantir la seua lliure evolució natural.

La gestió dels nostres Parcs Nacionals ha madurat fins incorporar la idea de Xarxa

sense cap perjudici de l’autonomia de cadascun en el seu funcionament quotidià. En el

procés, el conjunt ha adquirit un immens valor com a capital social i cultural compartit, així

com una evident rellevància política. Una legítima posició de referència que actualment

apareix amenaçada per un important declivi en el rigor conceptual, la coherència normativa,

l’atenció institucional i la coordinació i cooperació entre les administracions responsables

dels Parcs Nacionals. Un procés iniciat a partir de l’adjudicació de la gestió habitual d’aquests

espais exclusivament a les Comunitats Autònomes, i agreujat amb la recent aprovació d’un

projecte de llei que, en lloc de prioritzar la conservació dels Parcs Nacionals com a objectiu

principal, permet crear excepcions a la seua aplicació, obri la porta a interpretacions i usos

incompatibles amb la figura de Parc Nacional i introdueix elements jurídics que difícilment

s’adapten a la Constitució.

Revertir aquest retrocés inacceptable significa recuperar la capacitat de generar

instruments institucionals, jurídics i tècnics capaços d’acompanyar i impulsar esta realitat

singular, sense desvirtuar-la amb igualacions a la baixa ni contaminacions conceptuals d’altres

àmbits d’ús territorial.

3 La Iniciativa Ciutadana en Defensa dels Parcs Nacionals publicà un manifest, el 23 d’abril de 2014, signat per més d’un centenar d’organitzacions i persones de tots els àmbits socials, en defensa de la Xarxa de Parcs Nacionals i denunciant la falta de voluntat política en la protecció d’aquests espais naturals. <http://goo.gl/8nR1n9> (en castellà). [Consulta: 7/1/2015]. El text presenta correccions d’estil, lleugeres modificacions i una completa traducció al català en contraposició a la versió que fou publicada originalment.

18

El futur pròxim ens demana, més que mai, uns Parcs Nacionals que, preservant sa

singularitat, s’integren als seus territoris contagiant-se la vitalitat ecològica i econòmica que

demana la bona gestió de la seua excel·lència. I una xarxa oberta que, per damunt de colors

polítics i mides administratives, siga la seu del diàleg, la col·laboració i el respecte a la

diversitat, sense generar imposició, discòrdia ni cap altra tensió que la pròpia del debat

científic i tècnic.

Amb tot açò, i tenint en compte la immediata celebració del centenari de la Llei de

Parcs Nacionals de 1916, pionera en el món, entenem que Espanya pot i deu seguir essent

un referent mundial en aquest àmbit. Per aquest motiu, els signants d’este document,

encapçalats per aquells que ostenten l’honor i l’orgull d’haver contribuït a traçar rutes i

navegar en favor dels nostres més valuosos territoris:

Advoquem per mantenir els Parcs Nacionals en la seua posició de referència màxima

d’una conservació de la Natura feta des del major respecte a sa singularitat excepcional, a les

expressions culturals i socials que han crescut sota la seua protecció i als principis d’una

governabilitat integradora i plenament democràtica.

Donem suport a la seua expressió en una Xarxa que, sense aspirar a suplantar els

legítims agents en altres tasques, aprofundeixi i diversifiqui sa missió de construcció

compartida, signe de referència, garantia de qualitat, intercanvi de coneixements, difusió i

promoció d’idees i valors, relacions internacionals i cooperació al desenvolupament.

Instem als poders públics, als agents socials, polítics i econòmics, a les organitzacions

civils, als mitjans de comunicació i a la ciutadania en el seu conjunt, a conèixer, valorar i

defendre els Parcs Nacionals d’Espanya; a destacar la seua singularitat; a construir pactes,

aliances i escenaris de col·laboració per al futur; i a fomentar el valor de la Xarxa que

constitueixen, en coherència amb el progrés de l’Estat al que tan magníficament representen

des fa un segle; y

Proposem a tothom ficar en funcionament un procés participatiu que, amb la base

del consens social acollit pel Senat com a càmera representativa dels valors territorials

d’Espanya, condueixi a assolir un Acord d’Estat entre totes les forces polítiques per a la

recuperació essencial, sòlida, duradora i independent del símbol modern i vigorós que deu

ser la nostra Xarxa de Parcs Nacionals.

19

BIBLIOGRAFIA

Presentació i definició: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ............................. 3

http://ca.wikipedia.org

“En defensa dels espais naturals”. Jaume Montés ........................................................................ 4

1. Història i protecció de l’únic Parc Nacional de Catalunya .................................................... 5

2. Situació, climatologia i orografia ............................................................................................... 7

3. Lo Canigó és una magnòlia immensa ................................................................................................ 9

4. Patrimoni biològic: flora i fauna ............................................................................................. 10

5. De l’explotació humana ........................................................................................................... 13

http://ca.wikipedia.org (per a tot)

http://parcsnaturals.gencat.cat (per a tot)

http://www.magrama.gob.es (per a tot)

http://ca.wikisource.org (per a tot)

Annexos

Galeria d'imatges. Turisme d’alta muntanya ................................................................................... 16

https://images.google.es

Manifest. Parcs Nacionals a l’Espanya del s. XXI. El valor d’un símbol per a nous temps .. 17

https://iniciativaciudadanaparquesnacionales.wordpress.com