PE

R L

A R

EC

UP

ER

AC

IÓ D

EL

A M

EM

ÒR

IA H

IST

ÒR

ICA

ACRATORIALUn dels pocs llocs dedicats a recordar els republicans i antifeixistes assassinats per Francoi els seus sequaços ha estat de bell nou atacat. El Bosc de la Memòria, a Calvià, ha estattalat pels mateixos que parlen de no «reobrir» unes ferides que per a molts mai no estancaren. Els mateixos criminals que han gaudit i gaudeixen de total impunitat gràcies alvergonyós pacte de silenci signat per la dreta i bona part de l’«esquerra» en el camelo de latransició. Ara que algun d’aqueixos firmants parla de recuperar la Memòria Històrica, calrecordar-los la seva col·laboració en el triomf de la desmemòria, el seu paper en l’oblit detant crim. Des de l’Ateneu seguirem treballant per recordar els qui s’enfrontaren al feixisme,per denunciar els qui els van reprimir i per assenyalar els qui s’esforçaren per cobrir tot aixòamb un vel de silenci. I, com ve essent habitual, tornarem a tocar el tema en les nostrespròximes Jornades Llibertàries del proper març.

Trista democràcia aquesta en la qual les cunetes de les carretes continuen sembrades,setanta anys després, dels cadàvers dels qui gosaren aspirar a un món millor. Avui elsmateixos miserables que els van matar, o els seus hereus, n’ataquen el record representatper un grapat d’arbres; la ignorància els impedeix veure que l’arbre de la memòria té, per ala seva desgràcia, unes arrels molt profundes._________________________________________________________________________

E L B O S C D E L A M E M Ò R I AEl Bosc de la Memòria de Bendinat (Mallorca), inaugurat el mes d’abril de 2003 ambl’objectiu d’honorar la memòria dels assassinats al fortí d’Illetes durant la Guerra Civil,ocupava una àrea de 1.500 metres quadrats d’arbres plantats, ubicada a l’avinguda de laRepública de Bendinat, vora l’institut d’ensenyament secundari.

Aquest passat mes d’octubre van ser tallats 66 (35 oliveres, 15 magraners i 16garrovers) d’un total de 120 d’aquests arbres. A la base de 93 s’hi havia col·locat una làpidaamb els noms dels afusellats al fortí d’Illetes, els dels trobats morts a les cunetes de Calviào al cementiri del poble —eren portats d’altres municipis (Andratx, Palma, Pollença, Galilea,Puigpuny ent...) i els executaven de nit—, els 22 assassinats a Calvià, i tres homes que no

van ser assassinats alpoble, però quedesaparegueren de la presóde Can Mir (que ocupaval’actual Cine Augusta) i elsseus familiars van demanarpoder tenir un arbre enmemòria seva. El terrible detot això és que gairebé totssegueixen estantoficialment desapareguts.

La idea i la recopilaciódels noms va ser fruit de lallarga feina del grupanomenat MemòriaHistòrica de Calvià (JosepDelgado, Mateu Ramon,Tomeu Oliver i ManelSuárez).

A BERNABÉ GARCÍA POLANCOUn dissabte al matí, farà cosa de catorzeanys, a un company se li va acudirpreguntar pel contingut d’un llibre titulat Elabuelo del parque. La portada, un aviassegut en un banc donant menjar a lescolomes, contrastava amb les de la resta dellibres exposats a la paradeta llibertària queentre la CNT i l’Ateneu instal·làvemsetmanalment en un cèntric carrer de Ciutat.Vam obrir el llibre per curiositat i vam entrarde ple en la vida del seu autor, BernabéGarcía Polanco. Vam viure amb ell laRevolució espanyola, la resistència alsnazis, els camps de concentració, elmanicomi on el van recloure els francesosper enfrontar-se als comandaments militars,les diverses presons on va anar a parar, elseu periple per mig món, les dificultatseconòmiques... Però aquell llibre destacavaun succés propi del compromís de solidaritatassumit peraquells homes.Bernabé haviasalvat una ninaen el naufragi delvaixell depassatgersAndrea Doria,una notícia queva fer la volta al món i que el va convertir enun heroi, compareixent a la portada de nopocs periòdics d’aquells anys cinquanta.Aleshores ens vam posar a xerrar sobre laintensa vida que a tants llibertaris d’aqueixageneració els va tocar viure, milersd’històries increïbles de resistència a unaadversitat implacable i de fidelitat a unesidees difícils de trobar avui quan ja noqueda gairebé rastre dels milers dellibertaris dels anys de la transició.

I en aquestes estàvem quan un vellet decara riallera s’acostà a la nostra parada i,després de fer una ullada, es va presentarcom Bernabé García Polanco totassenyalant el llibre i reconeixent-se com elseu autor. Sorpresos per la coincidència idesprés d’entaular una animada xerrada,Bernabé ens va comentar que estavapassant uns dies a ca un familiar a la nostraciutat. Aquells dies vam poder gaudir de laseva companyia, de les seves impagables

anècdotes i d’un sentit de l’humorinesgotable que moltes vegades plasmavamitjançant acudits llibertaris que atresoravades d’aquells anys èpics en els qualsacariciaren amb la punta dels dits la utopia:

Vet aquí un treballador assegut en untramvia llegint la Soli quan es va seure al bancdel davant un capellà. En adonar-se el mossèndel periòdic que llegia l’obrer, li va amollar:«Com què anarquista, eh? Tu no saps qued’un anarquista a un bandit hi va molt poc?» Eltreballador va interrompre en silenci la lectura,va treure el seu metre de la butxaca i amidantla distància que el separava del religiós li varespondre: «Cinquanta centímetres.»

Llegeixo en el CNT que Bernabé vamorir el passat mes de maig. El prim fil de lamemòria es trenca, gairebé ja no quedentestimonis vius del que va suposar unaepopeia que gaudeix de molt poc interès perpart dels professionals de la Història. Si ambels protagonistes encara vius ens han negati ens neguen la transcendència de laRevolució llibertària, del seu innegablevalor, què no faran quan l’últim superviventdesaparegui. De nosaltres depèn mantenir-la viva, com el mateix Bernabé proposa desd’una de les seves poesies dedicada alscompanys que van partir abans que ell i queavui reprodueixo en memòria seva:

Salud, Compañero Que Te VasSe va una generación de esperanza y acción Trágicos y divinos locos De santa locura por los demás

Forjadores de Acracia, de Justicia y Libertad Gente que abrazó el duro camino De un generoso ideal

Que sembraron en las estrellas Un mundo de pan y libertad Ya no compartirás con tus compañeros

Las patadas de los verdugos en la celda del penal¡Salud! compañero que te vas Yo no te lloraré, porque otros vendrán

Y si tú ya no cantas, otros cantarán

¡Salud! noble compañero, a quien ni el tiempo, ni el martirio doblegó Si tu corazón ya no late, Otros corazones libertarios lo harán

Guindilla

En el desplegament mediàtic de celebraciódel 75è aniversari de la inauguració delColiseu Balear ens ha cridat l’atenció, entotes les ressenyes històriques que hempogut llegir, l’absència de tota referència aun episodi en la crònica de la plaça de torosde Palma que considerem important: l’atacsistemàtic que va patir en 1986 el ColiseuBalear per part del Front d’AlliberamentAnimal (FAA).

El 12 d’abril de 1986, les taquilles de laplaça de braus de Palma apareixencremades i les façanes plenes de pintadesantitaurines on es condemna la «fiestanacional» i s’insulta els toreros («No a lafesta nazional», «Toro matao, torerocapao», «No a las corridas»), signades perun desconegut, fins aleshores, Frontd’Alliberament Animal. L’endemà la premsamallorquina relata en portada —juntamentamb la notícia de l’imminent atac contraLíbia per part dels EUA— la feta, i ressaltael «claro matiz anarquista» de l’acció;mentre que, per a la dona que (mal)guardava el recinte, els autors serienpersones relacionades amb la protecció delsanimals. La reivindicació de l’acte va sercuriosa: una persona s’acosta a lesredaccions dels diaris locals, demana paperi bolígraf, anota quatre línies reivindicantl’acció per part de l’FAA, i marxa per onhavia vingut sense donar cap menad’explicació.

El 22 d’abril el Diario de Mallorca publicauna carta enviada pel FAA en resposta auns comentaris fets per Jaime Ramón enaquest mateix diari. Així podem saber unamica més sobre aquest misteriós FAA: «Elsnostres mètodes es basen en l’acció directa:estem a favor, per tant, d’accions violentescontra els béns o els establiments delsresponsables dels sofriments i torturesefectuats als animals, intentant així causarllur fallida o crac. Però mai, en cap moment,no ens declararem partidaris de la violènciafísica sobre l’home o l’animal, cosa que nopoden dir els causants del patiment animal.»Sobre les crítiques del periodista a un atac

fet sobre una obra artística de l’arquitecteGaspar Bennàssar, la contesta de l’FAA éscontundent: «¿Hagués estat partidari, sr.Jaime Ramón, de deixar en funcionamentAuschwitz o Dachau si aquests haguessinconstituït monuments d’inqüestionable valorartístic i cultural?»

No cal dir que els grups ecologistes i deprotecció animal mallorquins van reprovartot d’una l’acció de l’FAA i no van saberdonar dades sobre qui podia estar darrerad’aquests fets. Només el grup llibertari ElsGnomos va apuntar que evidentment estractava d’un grup de caràcter internacionalja que agafava les sigles i els mètodes del’Animal Liberation Front (ALF) britànic id’altres grups de «terrorisme animal»europeus i nord-americans.

L’acció és, fins i tot, portada el 27 d’abrildel suplement d’oci de La Vanguardia iaquest mateix dia l’FAA realitza una novaacció. Una pelleteria del carrer Minyones iuna armeria del carrer Brossa van seratacades: pintades («Pelleters assassins»,«Negoci de mort», «Caçadors assassins»),ensiliconat dels panys i retxades quedeixaren inutilitzades les llunes de lesbotigues.

El 30 d’abril es difon als mitjans decomunicació i als grups polítics i socials deles Illes el manifest de l’FAA, que reproduïmen facsímil en aquestes pàgines, ons’explica la història, els propòsits i elsmètodes d’aquest grup d’acció.

L’1 de maig, l’FAA realitza la sevaactuació més agosarada: la plaça de bousde Palma ha de ser desallotjada per unaamenaça de bomba durant una «corrida detoros infantil». El Cos Nacional de Policia vahaver de buidar la graderia de sol de laplaça durant l’«espectáculo de los enanitostoreros», després que una trucada de l’FAAinformés sobre la col·locació d’un explosiu.La policia va trobar un «artefacte» a l’interiord’una cridanera bossa d’esport vermellasituada entre les graderies sis i set,declarant que va sentir clarament el «tic-tac» d’un rellotge. El grup d’artificiers de la

policia va comprovar que es tractava d’unfals «paquet bomba», «encara que molt bésimulat» (sis espelmes connectades a unrellotge despertador amb uns cables i unapila): «Los especialistas en desactivación deexplosivos indicaron que de ser verdaderala bomba hubiera provocado una catástrofe,puesto que la onda expansiva hubieraalcanzado a una gran parte del coso taurino,que se encontraba repleto de niñoscontemplando el gracioso espectáculo de“los enanos torereos”. Las velas pesabanunos ciento cincuenta gramos cada una, loque su equivalencia, en caso de que sehubiera tratado de dinamita hubiera sido lade un kilo de este explosivo, que pudierahaber causado numerosas víctimas entre elpúblico.» (Ultima Hora, 2/5/86). Cal feravinent que l’«espectáculo taurino-cómico-musical» de «toreo bufo» en qüestió eracompletament il·legal ja que l’accés demenors de 14 anys a places taurines on esmatin toros, ja en aquelles dates, eraprohibit. Les «forces de l’ordre» hauriend’haver impedit l’accés dels infants, queeren una gran part de les tres quartes partde públic de l’aforament total del ColiseuBalear, i això no es va fer. També és prohibitla presència de mones, encara que siguintoreres, juntament amb bous, i tot i així vahaver-hi un «número» d’aquestescaracterístiques. En aquest àmbit ésinteressant recordar que van ser un diputatper Mallorca del Grup Popular, José MaríaLafuente, i un diputat andalús, Herrero, elsque van aconseguir reunir els vots suficientsen el Parlament Europeu d’aleshores perrebutjar una proposta italiana que preteniacondicionar la permanència del Regned’Espanya en la Unió Europea al compromíshispanoportuguès de liquidar la «fiestanacional» en un període màxim de cincanys... Què ha passat amb aquestcompromís?

Mentrestant el col·lectiu que viu de latauromàquia a l’illa protesta. El matadorFrancisco Gabriel Pericàs, el banderillerFabio Sánchez i el mosso d’estoc JoséBatista Grillito fan rodes de premsa perpalesar el seu malestar: «Nosotros nosomos asesinos, como nos llama esa gente(...). Así como muchas veces hemos toreadoa beneficio de subnormales, dedamnificados por catástrofes o de hospicios,

estamos dispuestos incluso a torear unacorrida benéfica a favor de las sociedadesprotectoras de animales.» (El Día deBaleares, 3/5/86).

Jesús González, un dels nousempresaris de la plaça de braus, denunciaen el Diario de Mallorca (3/5/86), que elColiseu Balear pateix una «persecuciónsistemática» per part d’un «grupo deindividuos carentes de principios» i que «porparte nuestra, desde luego, estáncontrolados todos ellos» (!?). L’Associacióper a la Defensa dels Drets dels Animals(ADDA) manifesta, en la mateixa pàgina deldiari, que denunciarà davant el jutjat totesles curses taurines on hi hagi presènciainfantil, alhora que es referma que l’ADDAres té a veure amb l’FAA.

El gerent de la plaça de toros, BartomeuAlou, exterioritza en el Baleares (3/5/86)l’«aberración» de l’FAA que «puso enpeligro la vida de 7.000 niños que seencontraban viendo el espectáculotranquilamente» i informa que no haviencursat cap tipus de denúncia a les autoritatsperquè era millor no fer publicitat del cas.

Des d’un altre front, Laura Freixas, en unarticle de dues planes de La Vanguardia(18/5/86) sobre la història del Movimentd’Alliberament Animal britànic, remarca lesimplicacions d’aquests grups amb elmoviment anarquista i cita com a exemple elFront d’Alliberament Animal mallorquí.

El 12 de juliol l’FAA realitza una novaactuació contra la plaça de l’arquitecteBennàssar. La façana és agredida ambcentenars d’ous carregats amb pintura roja,fet que obligarà l’empresa a pintar de bellnou la fatxada. Aquesta acció és

EL FRONT D’ALLIBERAMENTANIMAL, 18 ANYS DESPRÉS

En el desplegament mediàtic de celebraciódel 75è aniversari de la inauguració delColiseu Balear ens ha cridat l’atenció, entotes les ressenyes històriques que hempogut llegir, l’absència de tota referència aun episodi en la crònica de la plaça de torosde Palma que considerem important: l’atacsistemàtic que va patir en 1986 el ColiseuBalear per part del Front d’AlliberamentAnimal (FAA).

El 12 d’abril de 1986, les taquilles de laplaça de braus de Palma apareixencremades i les façanes plenes de pintadesantitaurines on es condemna la «fiestanacional» i s’insulta els toreros («No a lafesta nazional», «Toro matao, torerocapao», «No a las corridas»), signades perun desconegut, fins aleshores, Frontd’Alliberament Animal. L’endemà la premsamallorquina relata en portada —juntamentamb la notícia de l’imminent atac contraLíbia per part dels EUA— la feta, i ressaltael «claro matiz anarquista» de l’acció;mentre que, per a la dona que (mal)guardava el recinte, els autors serienpersones relacionades amb la protecció delsanimals. La reivindicació de l’acte va sercuriosa: una persona s’acosta a lesredaccions dels diaris locals, demana paperi bolígraf, anota quatre línies reivindicantl’acció per part de l’FAA, i marxa per onhavia vingut sense donar cap menad’explicació.

El 22 d’abril el Diario de Mallorca publicauna carta enviada pel FAA en resposta auns comentaris fets per Jaime Ramón enaquest mateix diari. Així podem saber unamica més sobre aquest misteriós FAA: «Elsnostres mètodes es basen en l’acció directa:estem a favor, per tant, d’accions violentescontra els béns o els establiments delsresponsables dels sofriments i torturesefectuats als animals, intentant així causarllur fallida o crac. Però mai, en cap moment,no ens declararem partidaris de la violènciafísica sobre l’home o l’animal, cosa que nopoden dir els causants del patiment animal.»Sobre les crítiques del periodista a un atac

fet sobre una obra artística de l’arquitecteGaspar Bennàssar, la contesta de l’FAA éscontundent: «¿Hagués estat partidari, sr.Jaime Ramón, de deixar en funcionamentAuschwitz o Dachau si aquests haguessinconstituït monuments d’inqüestionable valorartístic i cultural?»

No cal dir que els grups ecologistes i deprotecció animal mallorquins van reprovartot d’una l’acció de l’FAA i no van saberdonar dades sobre qui podia estar darrerad’aquests fets. Només el grup llibertari ElsGnomos va apuntar que evidentment estractava d’un grup de caràcter internacionalja que agafava les sigles i els mètodes del’Animal Liberation Front (ALF) britànic id’altres grups de «terrorisme animal»europeus i nord-americans.

L’acció és, fins i tot, portada el 27 d’abrildel suplement d’oci de La Vanguardia iaquest mateix dia l’FAA realitza una novaacció. Una pelleteria del carrer Minyones iuna armeria del carrer Brossa van seratacades: pintades («Pelleters assassins»,«Negoci de mort», «Caçadors assassins»),ensiliconat dels panys i retxades quedeixaren inutilitzades les llunes de lesbotigues.

El 30 d’abril es difon als mitjans decomunicació i als grups polítics i socials deles Illes el manifest de l’FAA, que reproduïmen facsímil en aquestes pàgines, ons’explica la història, els propòsits i elsmètodes d’aquest grup d’acció.

L’1 de maig, l’FAA realitza la sevaactuació més agosarada: la plaça de bousde Palma ha de ser desallotjada per unaamenaça de bomba durant una «corrida detoros infantil». El Cos Nacional de Policia vahaver de buidar la graderia de sol de laplaça durant l’«espectáculo de los enanitostoreros», després que una trucada de l’FAAinformés sobre la col·locació d’un explosiu.La policia va trobar un «artefacte» a l’interiord’una cridanera bossa d’esport vermellasituada entre les graderies sis i set,declarant que va sentir clarament el «tic-tac» d’un rellotge. El grup d’artificiers de la

policia va comprovar que es tractava d’unfals «paquet bomba», «encara que molt bésimulat» (sis espelmes connectades a unrellotge despertador amb uns cables i unapila): «Los especialistas en desactivación deexplosivos indicaron que de ser verdaderala bomba hubiera provocado una catástrofe,puesto que la onda expansiva hubieraalcanzado a una gran parte del coso taurino,que se encontraba repleto de niñoscontemplando el gracioso espectáculo de“los enanos torereos”. Las velas pesabanunos ciento cincuenta gramos cada una, loque su equivalencia, en caso de que sehubiera tratado de dinamita hubiera sido lade un kilo de este explosivo, que pudierahaber causado numerosas víctimas entre elpúblico.» (Ultima Hora, 2/5/86). Cal feravinent que l’«espectáculo taurino-cómico-musical» de «toreo bufo» en qüestió eracompletament il·legal ja que l’accés demenors de 14 anys a places taurines on esmatin toros, ja en aquelles dates, eraprohibit. Les «forces de l’ordre» hauriend’haver impedit l’accés dels infants, queeren una gran part de les tres quartes partde públic de l’aforament total del ColiseuBalear, i això no es va fer. També és prohibitla presència de mones, encara que siguintoreres, juntament amb bous, i tot i així vahaver-hi un «número» d’aquestescaracterístiques. En aquest àmbit ésinteressant recordar que van ser un diputatper Mallorca del Grup Popular, José MaríaLafuente, i un diputat andalús, Herrero, elsque van aconseguir reunir els vots suficientsen el Parlament Europeu d’aleshores per

estamos dispuestos incluso a torear unacorrida benéfica a favor de las sociedadesprotectoras de animales.» (El Día deBaleares, 3/5/86).

Jesús González, un dels nousempresaris de la plaça de braus, denunciaen el Diario de Mallorca (3/5/86), que elColiseu Balear pateix una «persecuciónsistemática» per part d’un «grupo deindividuos carentes de principios» i que «porparte nuestra, desde luego, estáncontrolados todos ellos» (!?). L’Associacióper a la Defensa dels Drets dels Animals(ADDA) manifesta, en la mateixa pàgina deldiari, que denunciarà davant el jutjat totesles curses taurines on hi hagi presènciainfantil, alhora que es referma que l’ADDAres té a veure amb l’FAA.

El gerent de la plaça de toros, BartomeuAlou, exterioritza en el Baleares (3/5/86)l’«aberración» de l’FAA que «puso enpeligro la vida de 7.000 niños que seencontraban viendo el espectáculotranquilamente» i informa que no haviencursat cap tipus de denúncia a les autoritatsperquè era millor no fer publicitat del cas.

Des d’un altre front, Laura Freixas, en unarticle de dues planes de La Vanguardia(18/5/86) sobre la història del Movimentd’Alliberament Animal britànic, remarca lesimplicacions d’aquests grups amb elmoviment anarquista i cita com a exemple elFront d’Alliberament Animal mallorquí.

El 12 de juliol l’FAA realitza una novaactuació contra la plaça de l’arquitecteBennàssar. La façana és agredida ambcentenars d’ous carregats amb pintura roja,

EL FRONT D’ALLIBERAMENTANIMAL, 18 ANYS DESPRÉS

rebutjar una proposta italiana que preteniacondicionar la permanència del Regned’Espanya en la Unió Europea al compromíshispanoportuguès de liquidar la «fiestanacional» en un període màxim de cincanys... Què ha passat amb aquestcompromís?

Mentrestant el col·lectiu que viu de latauromàquia a l’illa protesta. El matadorFrancisco Gabriel Pericàs, el banderillerFabio Sánchez i el mosso d’estoc JoséBatista Grillito fan rodes de premsa perpalesar el seu malestar: «Nosotros nosomos asesinos, como nos llama esa gente(...). Así como muchas veces hemos toreadoa beneficio de subnormales, dedamnificados por catástrofes o de hospicios,

fet que obligarà l’empresa a pintar de bellnou la fatxada. Aquesta acció és

boicotejada pels mitjans de comunicacióque han arribat a un acord de silenci ambels empresaris del Coliseu per no fer cap«publicitat» dels actes de l’FAA. Només eldiari d’àmbit estatal El País se’n farà ressòen el reportatge central de tres pàgines delseu suplement dominical del 14 dedesembre de 1986, on examina les «festes»a les quals s’exploten animals i els grupsque n’estan en contra, fent menció dels cincgrups del Frente de Liberación Animal (FLA)que operen a l’Estat: tres de madrilenys, una Pamplona i l’FAA de Mallorca, el més actiua parer del diari. Segons Ismael LópezMuñoz, en un altre article intitulat «Lastorturas a los animales» (El País, 21/12/86),Arsenio Escobar, autor del reportatge deldominical citat, havia contactat directamentamb el clandestí grup de defensa animalmallorquí.

Però on l’FAA parla en primera personaés en l’entrevista mantinguda amb elcol·lectiu llibertari Els Gnomos publicada enel número 22 de la revista barcelonina Lalletra A, de setembre de 1987. Els Gnomoseren els corresponsals a les Illes d’aquestainteressant publicació que encara avuis’edita. En aquesta entrevista esdesmenteix la creença que circulava quel’FAA eren les mateixes persones queformaven Els Gnomos o l’Eusko Borroka,grup independentista de suport a ETA queva sorgir a Palma per aquells anys. La llargaentrevista aclareix tots els aspectes d’aquestgrup d’acció (propòsits, mètodes,pensament polític, funcionament intern,accions reivindicades, repressió, relacionsamb altres grups...) i evidencia la granpreparació dels membres de l’FAA tantintel·lectualment com operativament.Segons el Front d’Alliberament Animal, totesles seves «accions estan preparades ambantelació, tenint previst els pros i els

contres, i assumint els riscos que tota acciód’aquest tipus té. A l’hora de dur a terme lesnostres actuacions prenem totes lesprecaucions possibles: guants,passamuntanyes, disfresses, vigilàncies,etc.; sempre tenim la possibilitat de serdetinguts, de fet a Anglaterra hi ha activistesde l’ALF dins presons». El grup de militants«és reduït, ja que preferim que no se’nssumin més activistes; per motius d’efectivitatpensem que és millor la creació de petitsgrups autònoms i independents». Sobre simantenen contactes amb grups afins,contesten: «Sí, mantenim contactepermanent amb l’ALF britànic al qual envieminformació de totes les nostres accions,aquests informes són publicats en un butlletíperiòdic internacional. Així mateix, tenimcontactes amb l’FLA de Madrid que utilitzaels mateixos mitjans d’acció que nosaltres iamb grups legals antitaurins i de defensadels animals.» Els membres de l’FAA, queeren tots vegetarians, acaben l’entrevistacontestant la pregunta que si tenen algunaanècdota que contar: «Idò... sí, tal vegadaaquella que publicà un diari local respecte al’amenaça de bomba efectuada pernosaltres el Primer de Maig, on deia que laPolicia Nacional pogué escoltar clarament el“tic-tac” del rellotge de la falsa bomba, quanen realitat el rellotge estava fotut i no teniani tan sols maquinària. (Rialles).»

Aquesta entrevista va ser el cant delcigne de l’FAA. Que sapiguem, no van fercap acció més. L’«aventura», doncs, va serefímera, ja que només va durar un any, peròva posar sobre la taula un debatcompletament desconegut a la nostra illa.Sobre qui s’amagava darrera de l’FAA potser mai no coneixerem la resposta, nosabem si va ser un grup autòcton format adhoc per mallorquins o si va ser un escamotque es va desplaçar de la península per ferles accions. El que sí queda clar és unacosa: l'FAA forma part de la històriapoliticoecologista de Mallorca i de la plaçade toros de Palma, per això ens sembla quecalia rememorar els fets evocats quan secelebra el 75è aniversari de la sevainauguració, esperant que més pres quetard aquest magnífic edifici de l’arquitecturamodernista es destaurinitzi i serveixi per fer-hi festes no sagnants.

emipaez@mail.com

Manifest programàtic del Front d’AlliberamentAnimal, presentat als mitjans de comunicació ials grups polítics i socials el 30 d’abril de 1986.

AIXÒ FAPUDOR

Bush ha guanyat les eleccions. I no és queem sorprengui molt. Era massa optimistacreure que la societat nord-americanarespondria com l’espanyola pel que fa alsesdeveniments dels darrers anys. El que noem cap dins la carbassa és que elsrepublicans hagin guanyat amb quatremilions de vots més que a les passadeseleccions, on, tot i que guanyessin, tenienmig milió de vots menys que elsdemòcrates. Això vol dir que la societatnord-americana aplaudeix la invasió del’Iraq? Segons la premsa no és exactamentaixí, sinó que com que després del’atemptat de les Torres Bessones no n’hiha hagut cap altre als EUA, consideren quela política antiterrorista de Bush és efectiva iaixò els fa sentir més segurs. La meva humilopinió és que Bush pare, les companyiespetrolíferes nord-americanes i moltes altresinteressades en la guerra i en altresbarbaritats i crims mediambientals no podienpermetre’s deixar escapar el filó que Bushfill fos reelegit. El dia després totes lesborses del món celebraven aquest fet alçantles cotitzacions. Aquesta data ens presentala situació real d’una forma més esclaridora.Mentre, l’opinió pública europea pensa queels nord-americans només saben menjarhamburgueses i votar ximpleries, com ara sies poden vendre donuts als restaurants.Perquè és evident que, tot i que hi hagihagut moltes irregularitats en el procéselectoral —les cinquanta-vuit mil paperetesque no van arribar als seus destinataris, totsels problemes dels vots informàtics aFlorida, que no es deixés votar a gent aOhio perquè era de color o no teniaestudis—, la rotunda victòria delsrepublicans resta importància a aquestsdetalls i anul·la tota sospita d’una tupinada,d’un frau electoral. Com si no n’hi haguéscap a la història de la humanitat. Recordem

entre d’altres l’escàndol Mapau a les nostresilles, totes les irregularitats de les dobleseleccions a Madrid, o com en les darrereseleccions de Guinea Equatorial el dictadorva arrasar amb un 130% dels vots (un altrea qui voten fins i tot els morts). Però no, ésevident que als EUA aquestes coses nopassen. El que succeeix allà és que la gentés estúpida i es creu al més trapella de tots.Però no és culpa seva, és que, com diu Lallei de Murphy: la quantitat d’intel·ligència alplaneta és una constant però la població noatura de créixer.

I tampoc és que cregui que la opcióKerry és molt millor que la de Bush. Peròcrec que l’única possible solució per a lapolítica és que la societat comenci a fer elscomptes als polítics i no els permeti fer mésbarrabassades sota cap concepte. I no ésque m’agradi està d’acord amb Ossama BinLaden, però també penso que la solució noés «o Bush o Kerry», sinó una forma políticarespectuosa amb tots els pobles ipoblacions mundials.

Però a la gran superpotència el vot haestat a favor de la política antiterrorista i encontra del medi ambient, a favor de lesinvasions i contra els drets dels éssershumans, a favor de la globalització i encontra del diàleg, en benefici del «jocomando perquè tots els altres sóndolents». El més trist de tot això és que ambKerry ha perdut tothom que teniaesperances d’un canvi, però, a fi decomptes, no som els que hem perdut més...,a no ser que siguis musulmà. I si ho ets,recorda que no pots abonar les plantes ambnitrat amònic, ni pots emprar detergent quecontingui fosfats, perquè si t’hi apleguenpots passar una temporada indefinida entrereixes com un fonamentalista (musulmà)qualsevol.

KNL

EL SENTIMENT NACIONAL ENLES IDEES LLIBERTÀRIES

Després de l’article de Paco Madrid «Anarquisme davant de nacionalisme», publicat enl’anterior número del butlletí, continuem el debat generat en la revista barceloninaPolémica sobre la relació entre anarquisme i nacionalisme, amb la col·laboració deGerard Jacas. El mes vinent acabarem amb l’article d’Ignasi de Llorens «Elnacionalisme com a religió d’Estat». Si voleu col·laborar, ja sabeu com: enviant uncorreu electrònic o una carta a la redacció del butlletí; vosaltres mateixos...

Els esdeveniments que han tingut llocdurant les últimes dècades al món hanposat la qüestió nacional en el punt de mira.N’hi ha prou amb recordar coml’enfonsament de l’URSS va fer emergir,entre uzbeks, ucraïnesos, bielorussos,àzeris, lituans, tadjiks, etc., més de centnacionalitats oprimides per l’antic Estatsoviètic. Una cosa semblant va succeir al’antiga Iugoslàvia després del seudesmembrament, on serbis, croats,montenegrins, eslovens,macedonis i tretzenacionalitats més quehabitaven en aquest territoriencengueren de bell nou elpolvorí dels Balcans. Per noparlar també de l’Ulster, del’Iran, de la intifada palestina,de l’Iraq, país on kurds, yezidisi mandaneans vivien subjugatspel partit únic Baas, obstinat acrear per la força un Estatnacional, de majoria àrab, ique després de la recentguerra invasora dels Estats Units i dels seusaliats, segueixen sense que se’ls enreconeguin els drets nacionals. I què dird’Espanya, no ja durant el franquisme sinódes de 1977, que malgrat els intentsdescentralitzadors, segueix sense resoldrede forma eficaç el fenomen nacional.

Per tot això, sembla inqüestionable queens trobem davant d’un debat que ocupa lesprincipals pàgines de la història dels nostresdies. Tanmateix, la participació ha de fer-sedes del compromís, evitant afirmacionsfàcils, simplistes o demagògiques; s’ha declarificar el tema des de qualsevol postura,

però meditada i meticulosa, doncs ladiversitat dels pobles, la defensa dels seusdrets i llibertats nacionals, i per tant la delsindividus, enfront del poder dels Estats, bého val.

Equívoc freqüententre Estat i nació

Moltes són les circumstàncies històriquesque han contribuït a prejutjar o confondrecerts conceptes bàsics indispensables percomprendre les diverses formes d’agrupació

de les societats humanes, comara els de nació, nacionalismei Estat.

Quan tractem de definir«nació» ens trobem amb unterme sobre el qual incideixenfactors molt diversos i quepoden portar a significatsdiferents, segons lescondicions històriques en quèes desenvolupa i lesperspectives o àmbits des delsquals s’aborda. El problema es

complica quan s’intenta veure en relacióamb el concepte d’«Estat».

En general, l’Estat és un aparellpoliticojuridicoadministrativo que mitjançantinstitucions de poder persegueix lasubmissió dels administrats, sota un mateixgovern, una mateixa llengua oficial, unamateixa religió, una mateixa moneda, etc.Aquests són els trets exponents desubmissió, però no d’identitat. En canvi,«nació» no és un concepte polític, sinómoralsocial que confereix identitatcol·lectiva, en coincidir en els individus certscaràcters socioculturals afins.

L’equívoc es produeix, entre els seglesXVIII i XIX, quan es constitueixen Estatsnacionals, en els quals vénen a coincidir larealitat historicosocial de la nació i els límitsde la sobirania de l’Estat. Però així i tot noes pot confondre la nació, que es mesuraper l’horitzontalitat social, amb l’Estat, querepresenta la jerarquia vertical del poder. Avegades, no obstant això, es posen demanifest, amb major claredat, les diferènciesentre ambdós, per exemple en la naciókurda, sense Estat propi, i sota la sobiraniade Turquia, l’Iran, l’Iraq, Síria, Armènia iAzerbaidjan; tampoc els sahrauís, des queEspanya va abandonar el territori delSàhara, no disposen d’un Estat, estanrepartits entre el Marroc i Mauritània, peròés innegable que constitueixen una nació.En altre temps, va haver-hi també nacionssenceres que mai no van conèixer l’Estat iutilitzaven fórmules federativesd’organització, com els indis nord-americanso els berbers cabilencs del nord d’Àfrica.

Així doncs, ni nació ni nacionalitat ninacionalisme han de ser considerats en unsentit unívoc, com s’ha vingut fent fins araen contemplar-los, des d’una òpticaexclusivament política. D’aquí que «nació» iels seus derivats s’hagin convertit en termeserròniament vinculats al concepte d’«Estat»,fins al punt que, amb freqüència, un i altrees confonen, en una perjudicial sinonímia.

Al cap i a la fi, el nacionalisme, que noés més que el desenvolupament de laconsciència dels trets singulars queconfereixen la nacionalitat, només adquireixun rostre polític quan constitueix unmoviment reivindicatiu del «dretd’autodeterminació», és a dir, de lapretensió d’aixecar la nació a la categoriad’Estat, per maximitzar els seus propisinteressos. Vist així, és sempre patrimoni departits polítics. En canvi, el nacionalismeconsiderat simplement com a la consciènciadels propis signes d’identitat, als quals no esvol renunciar, no té res a veure amb lapolítica, i molt menys amb l’Estat, més bés’inclina per l’alliberament de l’opressiónacional —però també social i econòmica—,de què és objecte. Defensar la força delssentiments nacionals i la llibertatd’expressar-los, mai no pot ser motiu perexcloure ningú de la lluita internacionalcontra la injustícia i l’explotació humana.

AnarconacionalismeAquesta qüestió, dins de l’anarquisme, haestat abordada històricament des d’anglesdiametralment oposats. Rudolf Rocker, en elseu Nationalismus und Kultur (Nacionalismei cultura), jutja la consciència nacionalnecessàriament unida a l’ambició política. Elpensador anarquista hi veu només la«voluntat de poder» darrera de tot el fetnacional. Si això fos així, seria lògic quel’anarquisme mostrés el seu rebuig alnacionalisme, atès que, en aquest sentit, elque es persegueix és assegurar les classesnacionals privilegiades en l’Estat. Sis’acceptés semblant forma de nacionalisme,l’anarquisme cauria en una flagrantcontradicció. Però, el que succeeix és queRocker, condicionat per la presènciaamenaçadora i inquietant dels Estatsnacionals de l’època (feixisme, nazisme,comunisme i, fins i tot, democràcies), abraçala univocitat del concepte, cosa que li vaimpedir aprofundir seriosament en la qüestiónacional, un fenomen més complex que lasimple reducció politicoestatista que elcèlebre anarquista en fa.

Altres coneguts pensadors llibertaris, encanvi, van veure amb més bons ulls elsfenòmens nacionals, encara que sensedeixar d’arremetre contra els nacionalismes

Rocker

EL SENTIMENT NACIONAL ENLES IDEES LLIBERTÀRIES

Després de l’article de Paco Madrid «Anarquisme davant de nacionalisme», publicat enl’anterior número del butlletí, continuem el debat generat en la revista barceloninaPolémica sobre la relació entre anarquisme i nacionalisme, amb la col·laboració deGerard Jacas. El mes vinent acabarem amb l’article d’Ignasi de Llorens «Elnacionalisme com a religió d’Estat». Si voleu col·laborar, ja sabeu com: enviant uncorreu electrònic o una carta a la redacció del butlletí; vosaltres mateixos...

Els esdeveniments que han tingut llocdurant les últimes dècades al món hanposat la qüestió nacional en el punt de mira.N’hi ha prou amb recordar coml’enfonsament de l’URSS va fer emergir,entre uzbeks, ucraïnesos, bielorussos,àzeris, lituans, tadjiks, etc., més de centnacionalitats oprimides per l’antic Estatsoviètic. Una cosa semblant va succeir al’antiga Iugoslàvia després del seudesmembrament, on serbis, croats,montenegrins, eslovens,macedonis i tretzenacionalitats més quehabitaven en aquest territoriencengueren de bell nou elpolvorí dels Balcans. Per noparlar també de l’Ulster, del’Iran, de la intifada palestina,de l’Iraq, país on kurds, yezidisi mandaneans vivien subjugatspel partit únic Baas, obstinat acrear per la força un Estatnacional, de majoria àrab, ique després de la recentguerra invasora dels Estats Units i dels seusaliats, segueixen sense que se’ls enreconeguin els drets nacionals. I què dird’Espanya, no ja durant el franquisme sinódes de 1977, que malgrat els intentsdescentralitzadors, segueix sense resoldrede forma eficaç el fenomen nacional.

Per tot això, sembla inqüestionable queens trobem davant d’un debat que ocupa lesprincipals pàgines de la història dels nostresdies. Tanmateix, la participació ha de fer-sedes del compromís, evitant afirmacionsfàcils, simplistes o demagògiques; s’ha declarificar el tema des de qualsevol postura,

però meditada i meticulosa, doncs ladiversitat dels pobles, la defensa dels seusdrets i llibertats nacionals, i per tant la delsindividus, enfront del poder dels Estats, bého val.

Equívoc freqüententre Estat i nació

Moltes són les circumstàncies històriquesque han contribuït a prejutjar o confondrecerts conceptes bàsics indispensables percomprendre les diverses formes d’agrupació

de les societats humanes, comara els de nació, nacionalismei Estat.

Quan tractem de definir«nació» ens trobem amb unterme sobre el qual incideixenfactors molt diversos i quepoden portar a significatsdiferents, segons lescondicions històriques en quèes desenvolupa i lesperspectives o àmbits des delsquals s’aborda. El problema es

complica quan s’intenta veure en relacióamb el concepte d’«Estat».

En general, l’Estat és un aparellpoliticojuridicoadministrativo que mitjançantinstitucions de poder persegueix lasubmissió dels administrats, sota un mateixgovern, una mateixa llengua oficial, unamateixa religió, una mateixa moneda, etc.Aquests són els trets exponents desubmissió, però no d’identitat. En canvi,«nació» no és un concepte polític, sinómoralsocial que confereix identitatcol·lectiva, en coincidir en els individus certscaràcters socioculturals afins.

L’equívoc es produeix, entre els seglesXVIII i XIX, quan es constitueixen Estatsnacionals, en els quals vénen a coincidir larealitat historicosocial de la nació i els límitsde la sobirania de l’Estat. Però així i tot noes pot confondre la nació, que es mesuraper l’horitzontalitat social, amb l’Estat, querepresenta la jerarquia vertical del poder. Avegades, no obstant això, es posen demanifest, amb major claredat, les diferènciesentre ambdós, per exemple en la naciókurda, sense Estat propi, i sota la sobiraniade Turquia, l’Iran, l’Iraq, Síria, Armènia iAzerbaidjan; tampoc els sahrauís, des queEspanya va abandonar el territori delSàhara, no disposen d’un Estat, estanrepartits entre el Marroc i Mauritània, peròés innegable que constitueixen una nació.En altre temps, va haver-hi també nacionssenceres que mai no van conèixer l’Estat iutilitzaven fórmules federativesd’organització, com els indis nord-americanso els berbers cabilencs del nord d’Àfrica.

Així doncs, ni nació ni nacionalitat ninacionalisme han de ser considerats en unsentit unívoc, com s’ha vingut fent fins araen contemplar-los, des d’una òpticaexclusivament política. D’aquí que «nació» iels seus derivats s’hagin convertit en termeserròniament vinculats al concepte d’«Estat»,fins al punt que, amb freqüència, un i altrees confonen, en una perjudicial sinonímia.

Al cap i a la fi, el nacionalisme, que noés més que el desenvolupament de laconsciència dels trets singulars queconfereixen la nacionalitat, només adquireixun rostre polític quan constitueix unmoviment reivindicatiu del «dretd’autodeterminació», és a dir, de lapretensió d’aixecar la nació a la categoriad’Estat, per maximitzar els seus propisinteressos. Vist així, és sempre patrimoni departits polítics. En canvi, el nacionalismeconsiderat simplement com a la consciènciadels propis signes d’identitat, als quals no esvol renunciar, no té res a veure amb lapolítica, i molt menys amb l’Estat, més bés’inclina per l’alliberament de l’opressiónacional —però també social i econòmica—,de què és objecte. Defensar la força delssentiments nacionals i la llibertatd’expressar-los, mai no pot ser motiu perexcloure ningú de la lluita internacionalcontra la injustícia i l’explotació humana.

AnarconacionalismeAquesta qüestió, dins de l’anarquisme, haestat abordada històricament des d’anglesdiametralment oposats. Rudolf Rocker, en elseu Nationalismus und Kultur (Nacionalismei cultura), jutja la consciència nacionalnecessàriament unida a l’ambició política. Elpensador anarquista hi veu només la«voluntat de poder» darrera de tot el fetnacional. Si això fos així, seria lògic quel’anarquisme mostrés el seu rebuig alnacionalisme, atès que, en aquest sentit, elque es persegueix és assegurar les classesnacionals privilegiades en l’Estat. Sis’acceptés semblant forma de nacionalisme,l’anarquisme cauria en una flagrantcontradicció. Però, el que succeeix és queRocker, condicionat per la presènciaamenaçadora i inquietant dels Estatsnacionals de l’època (feixisme, nazisme,comunisme i, fins i tot, democràcies), abraçala univocitat del concepte, cosa que li vaimpedir aprofundir seriosament en la qüestiónacional, un fenomen més complex que lasimple reducció politicoestatista que elcèlebre anarquista en fa.

Altres coneguts pensadors llibertaris, encanvi, van veure amb més bons ulls elsfenòmens nacionals, encara que sensedeixar d’arremetre contra els nacionalismes

Rocker

polítics, basats en aqueixa «voluntat depoder», a la qual es referia Rocker, i fins itot, en interessos imperialistes i excloents.

Proudhla nació engranatgeconstruir l’ifutures, pesinó un cola seva idsingulars? caràcter flede fonamecom ara la

També nacionals i les nacionsrus, austríaper això,paneslavismun enfroopressors, germanor federatius portarien antiestatistaals pobles a cadascúparlar, a manera pròd’anul·lar a

dels individus. Fins i tot Élisée Reclus harecorregut a elements tel·lúrics —corroborats per Felipe Aláiz en Excursiónreclusiana per la España fluvial— perexplicar com la correspondència entrel’home i la terra engendra unesparticularitats en cada poble que configuren,juntament amb altres factors, les nacions,però aquestes han de saber encarrilar-neles diferències vers l’harmonia i l’entenimententre unes i altres, sense comptar ambl’Estat.

Nestor Makhno, el gran combatentanarquista durant la revolució russa, lluitava,alhora, contra l’explotació dels oprimits i perla independència d’Ucraïna. I és que, comdeia Jaume Balius —aquell vell anarquistacatalà exiliat a París—: «No hem de tenirpor a la paraula independència, sempre quesiguem les petjades de la revolució social[...], essent solidaris amb tots els poblesibèrics, als quals tot ens uneix i res no enssepara.» Per als anarquistes, doncs, parlard’«independència nacional» significa aixecarl’autogestió a tots els nivells i no reduir-lanomés a la producció. Si es defensa

també als grups d’afinitat, però ha obviat,llevat d’excepcions, referir-lo al dinamismede les nacions, com a una alternativa al’Estat, ja que, generalment, els seus idealsinternacionalistes semblaven anar més enllàde les nímies qüestions nacionals, oblidantaixí que, com deia Ibsen, les multituds i lesmuntanyes s’uneixen per la base.

encarregar de traçar unes línies centralistes,essencialment «castellanes», que vancontribuir a dissenyar un perfil artificial iestereotipat d’«identitat nacional» per atothom, deixant de banda els particularismesi les idiosincràsies de cada nació dominada.Espanya va ser el nom triat per designarl’aparell que reunia sota la sevaadministració els diversos poblespeninsulars, aglutinats a partir d’ara entornd’una mateixa llengua —el castellà es va feroficial a tot l’Estat, perquè, com és lògic, noexistia una llengua espanyola—, unamateixa política, una mateixa cultura i unamateixa història. Tot això va proporcionaruna falsa nacionalitat per als territorissotmesos al nou poder estatal. I així es vaarribar a confondre la idea d’Estat amb lad’una pretesa nació espanyola, sense capsolidesa ni contingut.

De totes maneres, van ser els Borbons,portats per un anhel homogeneïtzador, elsqui van consolidar l’Estat espanyol modern,un cop desproveïts els pobles sota la sevasobirania de les seves senyes d’identitatnacional. Després de la Guerra de

Makhno

Proudhon

on, per la seva part, contemplava—lluny de l’Estat— com un federatiu, indispensable pernternacionalisme de les societatsrquè: què és l’internacionalismencert de nacions, cadascun ambentitat pròpia i els seus tretsPer a ell, la nació, dotada d’unxible i descentralitzador, s’havia

ntar en altres entitats autònomes,regió, el municipi o el barri.Bakunin va defensar les causesva prestar suport personalment a eslaves, sotmeses als imperisc, prussià i turc, sense perseguir, un Estat eslau. El seu

e pretenia ser, en primer lloc,ntament contra els Estats i, en segon lloc, aconseguir unade nacions sota els principis

que —com pensava Proudhon—vers un internacionalisme

. Per a Bakunin la nació és perel mateix que la individualitat per, un dret inherent a pensar, acomportar-se i a sentir d’unapia contra la voluntat dels Estatsqueixa llibertat de les nacions i

l’emancipació de l’individu, s’ha de defensartambé la independència de les nacions idels pobles de l’opressió de qualsevol Estat,impedint que aquest usurpi les funcions quecorresponen de per si a la nació o a lasocietat.

Com veiem, totes ostures queposen en primer lloc enfront del’Estat, arrenquen federalistes pròximsdinàmica autogestoproposats, en el seu mPi i Margall, però donmés radical. El tradicionalment, el moaplicat aquesta artisindicat, a l’organitzac

El cas d’EspanyaEspanya no és, ni mai no ha estat, unanació. Contràriament, des dels seus orígenses va erigir com a un Estat multinacional, acausa de la diversificació de caràctersnacionals dels pobles que ocupen el mateixterritori i estan sota la seva sobirania. És elmateix cas que al Regne Unit i a França,encara que, intencionalment,s’autodefineixin, incloent Espanya, com aEstats nacionals.

Durant la Reconquesta, els petits regnesque existien a la Península Ibèrica

Successió a la Corona d’Espanya, Felip V, através dels Decrets de Nova Planta, vaimposar, de forma progressiva, per tot arreu—llevat del País Basc i Navarra—,l’organització politicoadministrativacentralista. D’aquesta manera, es va dur aterme la unificació forçada de tot el territori,segons les lleis de Castella. Les vellesdiferències nacionals van cedir sota el poderabsolut de l’Estat.

Però, totes aquestes forcesuniformadores no van poder anul·lar el fetnacional. L’especificitat de cada comunitat ila diversitat de cultures mantenen viu unesperit nacionalista que, en ocasions,impulsa unes ànsies d’alliberament de totatutela de l’Estat, ja sigui pròpia o estranya;en canvi, el nacionalisme polític, en líniesgenerals, aspira a la sobirania estatista delseu territori o bé, en la majoria dels casos,

Reclus

aquestes p la nació

de plantejaments als principis dera i concertada,oment, per Francesc

ant-los un enfocamentcuriós és que,

viment anarquista haculació federativa alió de la classe obrera i

mantenien encara les seves pròpiespeculiaritats nacionals. Però, més tard, elsReis Catòlics portaren a terme un plad’unificació política, basat en successives«ampliacions» de Castella, que va acabaramb les sobiranies nacionals i va consolidarel poder de la noblesa terratinent a travésd’un Estat absolutista. Aquest es va

s’estima més continuar formant part del’Estat espanyol, sempre que se’ls permetigaudir, dins de la subordinació, d’una«autonomia», cosa que se suposa ha degarantir una major capacitat desupervivència, sobretot de cara a l’exterior.

El nacionalisme, doncs, es mou entredues tendències contraposades: una, la que

polítics, basats en aqueixa «voluntat depoder», a la qual es referia Rocker, i fins itot, en interessos imperialistes i excloents.

Proudhon, per la seva part, contemplavala nació —lluny de l’Estat— com unengranatge federatiu, indispensable perconstruir l’internacionalisme de les societatsfutures, perquè: què és l’internacionalismesinó un concert de nacions, cadascun ambla seva identitat pròpia i els seus tretssingulars? Per a ell, la nació, dotada d’uncaràcter flexible i descentralitzador, s’haviade fonamentar en altres entitats autònomes,com ara la regió, el municipi o el barri.

També Bakunin va defensar les causesnacionals i va prestar suport personalment ales nacions eslaves, sotmeses als imperisrus, austríac, prussià i turc, sense perseguir,per això, un Estat eslau. El seupaneslavisme pretenia ser, en primer lloc,un enfrontament contra els Estatsopressors, i, en segon lloc, aconseguir unagermanor de nacions sota els principisfederatius que —com pensava Proudhon—portarien vers un internacionalismeantiestatista. Per a Bakunin la nació és perals pobles el mateix que la individualitat pera cadascú, un dret inherent a pensar, aparlar, a comportar-se i a sentir d’unamanera pròpia contra la voluntat dels Estatsd’anul·lar aqueixa llibertat de les nacions i

dels individus. Fins i tot Élisée Reclus harecorregut a elements tel·lúrics —corroborats per Felipe Aláiz en Excursiónreclusiana per la España fluvial— perexplicar com la correspondència entrel’home i la terra engendra unesparticularitats en cada poble que configuren,juntament amb altres factors, les nacions,però aquestes han de saber encarrilar-neles diferències vers l’harmonia i l’entenimententre unes i altres, sense comptar ambl’Estat.

Nestor Makhno, el gran combatentanarquista durant la revolució russa, lluitava,alhora, contra l’explotació dels oprimits i perla independència d’Ucraïna. I és que, comdeia Jaume Balius —aquell vell anarquistacatalà exiliat a París—: «No hem de tenirpor a la paraula independència, sempre quesiguem les petjades de la revolució social[...], essent solidaris amb tots els poblesibèrics, als quals tot ens uneix i res no enssepara.» Per als anarquistes, doncs, parlard’«independència nacional» significa aixecarl’autogestió a tots els nivells i no reduir-lanomés a la producció. Si es defensal’emancipació de l’individu, s’ha de defensartambé la independència de les nacions idels pobles de l’opressió de qualsevol Estat,impedint que aquest usurpi les funcions quecorresponen de per si a la nació o a lasocietat.

Com veiem, totes aquestes postures queposen en primer lloc la nació enfront del’Estat, arrenquen de plantejamentsfederalistes pròxims als principis dedinàmica autogestora i concertada,proposats, en el seu moment, per FrancescPi i Margall, però donant-los un enfocamentmés radical. El curiós és que,tradicionalment, el moviment anarquista haaplicat aquesta articulació federativa alsindicat, a l’organització de la classe obrera i

també als llevat d’excde les nacl’Estat, ja qinternacionade les nímiaixí que, comuntanyes

Espanya nnació. Contes va erigircausa de nacionals dterritori i esmateix cas encara s’autodefineEstats nacio

Durant lque existimantenien peculiaritatsReis Catòld’unificació «ampliacionamb les sobel poder ded’un Estat

Reclus

Proudhon

grups d’afinitat, però ha obviat,epcions, referir-lo al dinamismeions, com a una alternativa aue, generalment, els seus idealslistes semblaven anar més enllà

es qüestions nacionals, oblidantm deia Ibsen, les multituds i less’uneixen per la base.

El cas d’Espanyao és, ni mai no ha estat, unaràriament, des dels seus orígens com a un Estat multinacional, ala diversificació de caràcters

els pobles que ocupen el mateixtan sota la seva sobirania. És elque al Regne Unit i a França,

que, intencionalment,ixin, incloent Espanya, com anals.

a Reconquesta, els petits regnesen a la Península Ibèrica

encara les seves pròpies nacionals. Però, més tard, elsics portaren a terme un plapolítica, basat en successivess» de Castella, que va acabariranies nacionals i va consolidar la noblesa terratinent a través absolutista. Aquest es va

encarregar de traçar unes línies centralistes,essencialment «castellanes», que vancontribuir a dissenya il artificial iestereotipat d’«identit al» per atothom, deixant de ban ticularismesi les idiosincràsies de dominada.Espanya va ser el nol’aparell que reunadministració els peninsulars, aglutinatsd’una mateixa llengua oficial a tot l’Estat, perexistia una llenguamateixa política, una mateixa història. Tot una falsa nacionalitasotmesos al nou podearribar a confondre lad’una pretesa nació esolidesa ni contingut.

De totes maneres,portats per un anhel qui van consolidar l’Esun cop desproveïts elssobirania de les sevnacional. Després Successió a la Coronatravés dels Decrets imposar, de forma pro—llevat del País l’organització centralista. D’aquesta terme la unificació forçsegons les lleis de diferències nacionals vabsolut de l’Estat.

Però, totes uniformadores no vannacional. L’especificitala diversitat de culturesperit nacionalista impulsa unes ànsies tutela de l’Estat, ja sigen canvi, el nacionaligenerals, aspira a la sseu territori o bé, en ls’estima més continul’Estat espanyol, sempgaudir, dins de la «autonomia», cosa qugarantir una masupervivència, sobreto

El nacionalisme, ddues tendències contra

Makhno

r un perfat nacionda els parcada nació

m triat per designar

ia sota la sevadiversos pobles

a partir d’ara entorn—el castellà es va ferquè, com és lògic, no espanyola—, unamateixa cultura i unaaixò va proporcionart per als territorisr estatal. I així es va idea d’Estat amb laspanyola, sense cap

van ser els Borbons,homogeneïtzador, elstat espanyol modern, pobles sota la sevaes senyes d’identitatde la Guerra de d’Espanya, Felip V, ade Nova Planta, vagressiva, per tot arreuBasc i Navarra—,politicoadministrativa

manera, es va dur aada de tot el territori,Castella. Les vellesan cedir sota el poder

aquestes forces poder anul·lar el fett de cada comunitat ies mantenen viu unque, en ocasions,

d’alliberament de totaui pròpia o estranya;

sme polític, en líniesobirania estatista del

a majoria dels casos,ar formant part dere que se’ls permetisubordinació, d’unae se suposa ha de

jor capacitat det de cara a l’exterior.oncs, es mou entreposades: una, la que

promou integrar-se en entitatssupranacionals —això és Estats forts ipoderosos— per l’abast que avui en diatenen, en l’àmbit mundial, les relacionseconòmiques, i altra, que es basa en unrebuig de qualsevol uniformitat opressora ialienant, inclinant-se per mantenir lapersonalitat pròpia de cada nació, que nopassa necessàriament per una organitzaciójerarquicoestatal, sinó per una lliureassociació federativa.

Anarquisme «espanyol»És difícil pensar que l’anarquisme, que s’hacaracteritzat des de sempre per la seva lluitaemancipadora i no només per aquella queve imposada per les condicionseconòmiques o productives, no es puguierigir en defensor de les nacions que estroben sotmeses a Estats incapaços derespectar la seva identitat i els dretsinalienables dels seus membres.L’anarquisme peninsular per donar cohesióels grups afins de les diverses nacionalitatsha de prendre com a base o punt dereferència l’abstracció estatista d’Espanya?Utilitzar el qualificatiu d’espanyol (relatiu aEspanya) per referir-nos al conjunt delmoviment anarquista que abraça elsdiversos pobles sotmesos al mateix Estat,implica, en certa manera, un reconeixement

del seu centralisme i de la imposadacondició de súbdits, com si als anarquistes«espanyols» el que de debò els unís —apart de les seves idees— fos un aparelljuridicopolític, anomenat Espanya, que elsoprimeix i en el qual, conseqüentment, nohaurien de reconèixer-se. De fet, com diuBakunin, des del moment que elsanarquistes inicien la seva lluitaemancipadora, encaminada a l’extinció del’Estat, aqueix deixa d’existir en les sevesments i hi desapareix tota referència. Homha, doncs, d’apartar-se com més millor de laseva òptica i dels prejudicis estatistes. Encas contrari, l’entramat estratègic de l’Estatpot influir negativament en les consciènciesrevolucionàries —per exemple, fent-losacceptar i assumir, inconscientment, elsupòsit que «tots som espanyols», és a dir,homogeneïtzats per l’Estat, com la cosamés natural del món— i impedir així la sevadestrucció real. I, evidentment, no hi pothaver emancipació social ni econòmica nimoral mentre els individus i les nacionssegueixin sotmesos a l’acció opressora del’Estat, ja sigui nacional o multinacional.

Gerard Jacas

Bakunin

Pi i Margall

La Pescadería, una botiga que funciona desde fa un any a Palma i que es dedica a lavenda d’ordinadors reciclats, ha posat enmarxa un Programa Gestor de Donacions,mitjançant el qual més de 700 personess’han beneficiat gratuïtament d’ordinadorsrecuperats d’empreses o usuaris particulars.

Des de fa vuit mesos, La Pescaderíarecull aquests ordinadors usats, obsolets pera alguns, però amb prou potència per aaltres, i els fa arribar a ONG o associacionssense ànim de lucre. D’aquesta manera,evita que els aparells s’acaramullin alsabocadors i algun dels seus componentscontamini el medi ambient.

La Pescadería, situada a la zona delTemple, duu a terme una tascasocioambiental de gran importància a lesIlles. Per una banda, posa a la vendaordinadors recuperats de grans empreses:són aparells de penúltima generació revisatsi actualitzats que satisfan la demanda delsusuaris que no necessiten utilitzar altatecnologia, i que, malgrat tot, poden accedira la informàtica a baix cost. D’aquestamanera, a l’hora d’adquirir un ordinador,s’ofereix una alternativa (lògica, econòmica i

responsable amb el medi ambient) a latradicional venda de productes informàtics.

Per altra banda, els ordinadors anticsque La Pescadería rep dels seus clients sónreparats o simplement revisats i donats aorganitzacions sense possibilitatseconòmiques, però amb necessitats de caireinformàtic.

Segons les últimes investigacions defísics i politòlegs de la Universitat de lesNacions Unides, per evitar danyar el mediambient, no n’hi ha prou amb els últims iagressius programes de reciclatgeinformàtics imposats a la Unió Europea. Ésimportant fomentar l’ús responsable de lesmàquines per evitar que l’evoluciótecnològica, unida al consumisme marcatper la tendència a comprar màquines ambprestacions molt superior a les necessàries,faci més gran la bretxa tecnològica existententre els països rics i els països pobres enel si de l’economia mundial.

Aquestes informacions ens assenyalenla importància de conèixer les nostrespròpies necessitats abans de comprar unordinador nou. Per què gastar més del quefa falta?

Per a la fabricació d’un ordinadors’utilitzen més de 240 quilograms decombustibles fòssils, 22,7 quilograms deproductes químics, i més de tres tonesd’aigua. No serà, aleshores, mésresponsable amb el medi ambient aprofitarla màquina que tenim o aconseguir-ne unaque ja ha consumit tants recursos naturalsabans de contaminar més el nostre planeta?

La Pescadería, amb esforç i a vegadesde manera gairebé utòpica, lluita contra laidea preconcebuda que la tecnologia puntaés el millor per a qualsevol treball realitzatamb un ordinador; la seva tasca deconscienciació promou que els usuarisanalitzin les seves necessitats informàtiquesi optin per adquirir un ordinador de segonamà o reciclat.

www.lapescaderia.com

LA PESCADERÍA I ELCIBERECOLOGISME

———————————————————————-

MALLORCA ANTIREPRESSIVAQUÈ SOM? QUÈ VOLEM?

Fa uns mesos que un grup de persones du aterme un projecte, principalment de difusió,que pretén ser una eina a l’abast de tothomper estar més i millor informats i coordinatsdins dels moviments socials crítics amb elsistema en el qual vivim.

La idea és crear una espai tan físic (cartellde periodicitat mensual, aproximadament) comvirtual (llista de distribució) que sigui útil per atothom a l’hora de difondre i de rebreinformació (notícies, convocatòries, xerrades,documentals...), donant prioritat a tot allò queesdevingui a Mallorca.

Des d’aquí us convidem a participaractivament, ja sigui enviant notícies, difonent elcartell, etc. Cal la implicació de tothom perquèaquest projecte sigui dinàmic i eficaç.

Si voleu posar-vos en contacte ambMallorca Antirepressiva, apuntar-vos a la llistade distribució, enviar informació o rebre’n, hopodeu fer en aquesta adreça electrònica:mallorca_antirepresiva@hotmail.com

NOTA DE LAREDACCIÓ

Des de fa uns quantsnúmeros enviem el ButlletíEstel Negre en format pdf percorreu electrònic a tothomque ens ho sol·licita. Si elvoleu rebre, podeu escriureun e-mail demanant-lo al’adreça electrònica del’Ateneu(estelnegre@nodo50.org).També hi podeu enviar totesles col·laboracions (articles,ressenyes, crítiques, debats,cròniques, dibuixos...) quevulgueu per al nostre-vostrebutlletí. Salut!

Del 22 d’octubre fins elsdarrers dies de novembre,

a la Fundació d’EstudisLlibertaris i

Anarcosindicalistes(FELLA) de Barcelona

(Joaquim Costa, 34, baixos/ fella@nodo50.org),

romandrà obertal’exposició que sobre

Kropotkin l’AteneuLlibertari Estel Negre va

muntar un parell d’anysal loc l. Ja sabeu: si no

vàr u poder veure-la,podeu profitar l’excusa

p r anar uns dies aBarcelona.

E X P O S I C I ÓK R O P O T K I N

A LA FUNDACIÓ

D’ESTUDIS

LLIBERTARIS

I ANARCO-

SINDICALISTES

DE BARCELONA

faae ae

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’ntallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articlessense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altrescol·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals oficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a lesmans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’la algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 númerosfent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) inosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra.

———————————————————————————————————

A S S E M B L E E SAteneu Llibertari Estel Negre: dijous a les 20.30 hores a l’Ateneu———————————————————————————————————

CNT-AIT: dimarts a les 20.30 hores a l ’Ateneu==============================================================U N A F O R M A D E C O L · L A B O R A REl Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi

col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc.,i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi!

==============================================================A L T R A F O R M A D E C O L · L A B O R A RAmb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’unaforma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les

quantitats que vulgueu en el compte corrent de La Caixa número2100-0150-66-0103123620.

Sabem que aquestes retxes seran ben acollides,per la qual cosa us adonem les gràcies per endavant. Salut!

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 2 6 4 6 1 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears