Barcelona, 21 de juny de 1937

Estimada Colometa,

Potser et sorprendrà rebre aquesta carta perquè, de fet, tu i jo no hem estat mai gaire

amigues, però jo no tinc ningú més a qui adreçar-me per saber

notícies de vosaltres,.

M’agradaria molt saber com esteu tots, i sobretot saber coses d’en

Mateu. Potser t’estranyarà, però el trobo molt a faltar. Segur que

et deus preguntar: però si el va deixar? Per què m’està dient que

el troba a faltar? No se’n va anar amb un altre i va plantar en

Mateu? No el va deixar sol, sense la nena i sense res? Jo et

responc. M’he adonat que res es igual sense ell i que el necessito al

meu costat.

Sóc conscient de la situació... sé perfectament que us vaig deixar a tots amb una mà al

davant i una altra al darrere, sense que sabéssiu res de mi ni de la nena.. i també sé,

perquè el conec i sé que m’estima molt més del que em mereixo, que ell es va quedar molt

trist amb la meva partida. Però, jo no sabia què fer, estava en una situació que no vaig

poder controlar, no vaig saber com sortir d’aquella angoixa que tenia i no sabré

explicar mai, volia més, volia un home més jove, més decidit, més ric... Ja sé que tot això

que estic dient costa d’entendre, però va ser així. Ara no tinc mes remei que dir que

m’he equivocat, que m’he penedit de la decisió que vaig prendre aquell dia, que no

va ser l’adequada i reconec que jo tinc tota la culpa i que tota la responsabilitat és

meva. Vull tornar, però no ho volia fer sense fer-t’ho saber abans. Necessitava parlar

d’això amb algú per no fracassar i he pensat que tu series la més adequada, perquè tu

saps com està en Mateu, si estaria disposat a perdonar-me, encara que només sigui per

la nena...

Amb en Joan , amb qui tinc tot el que volia, no em va bé, perquè ara més que mai

m’adono que el meu lloc des de sempre es aquí, amb tots vosaltres, la meva família de

veritat i que no m’interessa un home decidit, jove i ric, perquè no em sento estimada

com amb el meu Mateu. Passarem com sigui, perquè junts no m’espanta ni la guerra ni

la pobresa.

Parla amb ell, si us plau, parla-hi i fes-li entendre la meva situació. Sé que ell

m’entendrà i tornarà amb mi perquè sé que igual que jo, també em necessita al seu

costat. Però, ho he d’aconseguir a poc a poc. Sé que ell ho ha d’anar assimilant i que

llavors tot sortirà bé i que farà cas de vosaltres, sobretot de tu.

Ajuda’m, no vull tornar a perdre’l.

Espero que m’intentaràs entendre i m’ajudaràs i per això esperaré amb impaciència la

teva resposta.

Moltes gràcies, Colometa.