VIDA

Plató nasqué el 428 o el 427 abans de Crist. Eren els primers anys de la guerra entre Atenes i Esparta, i feia només uns mesos que el gran Pèricles havia mort. La seva joventut va estar marcada pels avatars d'aquella interminable guerra. Plató ja no va arribar a conèixer el moment del gran esplendor d'Atenes. A la seva família, que era de les més aristocràtiques -es vantaven de ser descendents de Codre, l'últim rei mític d'Atenes-, segurament no es respirava massa simpatia pels caps populars de la democràcia, que portaven la guerra amb uns somnis de grandesa igualats només per la seva incapacitat de fer-los realitat. Se succeïen els desencerts, i la família de Plató devia ser de les que pensaven que abans tot anava millor. Potser fins i tot eren filoespartans. Almenys és cert que un oncle de Plató, Críties, després de la desfeta va formar part del govern dels Trenta Tirans, i va deixar una trista memòria d'home agosarat i sanguinari.

En aquell moment de descomposició política i social, pròpia dels últims anys de la contesa, el jove Plató va restar profundament impressionat per la figura de Sòcrates. Admirava com aquell home rabassut i lleig, amb preguntes aparentment ingènues, aconseguia de fer evident la superficialitat dels polítics, i la buidor i inconsistència dels sofistes, i com interpel·lava la gent a una renovació moral fonamentada en una total fidelitat a la pròpia consciència il·luminada per la raó i contrastada en el diàleg. Segons la tradició, Plató hauria descobert (conegut) Sòcrates l'any 407. La guerra estava a les acaballes. Plató tenia vint anys: l'empremta que va rebre d'aquell home estrany ja no s'esborrarà mai més.

La tràgica condemna de Sòcrates va acabar de trasbalsar Plató. Com a fill que era de bona família, havia pensat fins llavors que la seva principal missió era la d'intervenir en els afers públics. Veient, però, com anaven les coses, va decidir de moment abandonar Atenes, cosa que van fer també tots els més assidus oients de Sòcrates. La tradició diu que va anar primer a Mègara, i després a Cirene, llocs on es van constituir diverses escoles socràtiques. També hi ha una tradició que fa anar Plató a Egipte, país que, amb la seva civilització hermètica i mil·lenària, era tingut pels grecs com la font de tota cultura i tota saviesa.

Cap a l'any 389, i després d'un cert temps d'estada a Atenes, Plató va passar al sud d'Itàlia -la Magna Grècia- i concretament a Tàrent, per tal de visitar Arquites, famós matemàtic i filòsof pitagòric, i alhora prudent governant de la ciutat. Era com fer la peregrinació a la Roma del pitagorisme, doctrina per la qual Plató es va interessar vivament en les seves diverses vessants: el cultiu de la ciència matemàtica, la creença en la immortalitat i transmigració de l'ànima i la pràctica d'un sistema de vida ascètica d'orientació religiosa i mística. Tot això havia de deixar una bona empremta en l'obra platònica.

De Tàrent, Plató va passar a Sicília, a la cort del tirà Dionisi el Vell de Siracusa. Dues vegades més va anar Plató a Sicília, el 367 i el 361, regnant-hi ja el fill d'aquell, Dionisi el Jove. Les vicissituds d'aquestes estades de Plató a aquella cort estrafolària semblen gairebé de novel·la. En farem només una referència essencial. Els dos Dionisi, eren tirans il·lustrats i lletraferits, i els agradava d'envoltar-se de les grans llumeneres de Grècia. Flirtejaven amb la vida filosòfica i es gloriejaven d'administrar els seus estats segons els principis de la filosofia. Però en realitat eren homes apassionats, ambiciosos i sensuals, i la seva cort era només un cau d'intrigues i enveges. Plató era cridat per fer el paper del que avui en diríem un conseller, cosa que li plaïa prou. Creia poder comptar amb l'ajut de Dió, cunyat de Dionisi el Vell i home que semblava molt disposat per a la filosofia, per tal de dur a terme a Siracusa el que semblava impossible a Atenes: establir-hi un sistema de govern fidel en tot als principis de la justícia. Plató s'hi il·lusionà, si més no, la primera vegada. Els dos altres viatges sembla que els va fer amb molta recança, pressionat per la insistència dels amics que li asseguraven que ara sí que es donaven les condicions per a

1

un veritable canvi polític. En realitat, aquestes condicions no es van donar mai, i les tres vegades els intents de Plató van acabar en un total fracàs: de poc no hi deixa la pell, víctima d'insídies i confabulacions. Això no obstant, aquestes experiències sicilianes van marcar el pensament de Plató i s'han de tenir com a rerefons de bona part de la seva filosofia política.

En tornar del primer viatge sicilià, als voltants del 387 aC., Plató va adquirir un terreny o jardí que tenia una ara dedicada a l'heroi Academ, i hi establí l'Acadèmia, és a dir, una mena de societat religiosa i cultural dedicada a la recerca i discussió metòdiques de qüestions referents a les matemàtiques, la filosofia i els principis de la política. Els antecedents d'aquesta institució podien ser alhora les societats pitagòriques que Plató hauria conegut a Itàlia i els grups de discussió que s'havien format entorn de la figura de Sòcrates. El pitagorisme hi hauria aportat una estructura formal i uns determinats temes d'interès; el socratisme, el mètode dialogal. Aquesta deuria ser l'època de més activitat literària de Plató. Ja abans del primer viatge a Itàlia, hauria començat a escriure diàlegs més aviat curts amb els quals va intentar de retenir el record i l'encís de les converses vives amb l'enyorat Sòcrates. Però ara escriu diàlegs més llargs i complexos, que semblen més aviat reflectir les discussions que prosseguien, més enllà ja dels ensenyaments del mestre, els seus fervents deixebles i admiradors. Aquí va romandre Plató prop de quaranta anys -interromputs només pels dos últims viatges a Sicília- animant un grup de deixebles delerosos de saber i escrivint obres cada vegada més personals, més profundes i més crítiques. Va morir el 347 aC. quan tenia vuitanta anys i escrivia Les lleis, grandiós retractament de tota la seva actitud filosòfica, que va restar sense concloure.

LA FILOSOFIA DE PLATÓ

Potser no s'hauria de parlar de la filosofia de Plató, si amb aquesta expressió es vol designar un sistema ben acabat, travat i arrodonit. Certament el pensament de Plató és, en conjunt, un dels més coherents que es puguin trobar; però també un del més oberts i inacabats. Hi ha com uns principis generadors del platonisme que li donen unitat i coherència; però aquests principis són de tal fecunditat que fan sorgir sempre nous plantejaments i noves qüestions que romanen obertes. Plató torna, una vegada i una altra, sobre els mateixos temes, corregint-los, ampliant-los, examinant-los des d'un nou punt de vista, descobrint-hi noves dificultats, suggerint noves solucions sense dissimular, de vegades, les seves insuficiències. Fins i tot el que sembla ser la doctrina platònica més fonamental, la teoria de les idees, resta sempre oberta, sempre reformulada i sempre rediscutida, fins al punt que es pot ben dir que ningú no ha fet mai una objecció a aquesta teoria que no hagués estat ja presentada pel propi Plató.

OBJECTIU GENERAL DEL SISTEMA PLATÒNIC

L'objectiu últim del sistema de pensament platònic era evitar l'ensorrament de la polis. Allò que unifica i vertebra tota la reflexió de Plató és, doncs, l'aspecte polític. La seva <<filosofia>> està al servei de la política. Curiosament, però, en postular la professionalització i jerarquització de la vida pública, es va erigir en el seu destructor. La polis grega (tal com diu H.D.F. KITTO, Los griegos, Eudeba, Buenos Aires, 1980) era <<l'Estat dels aficionats>>. En la polis grega funcionava la democràcia directa.

L’OBRA DE PLATÓ

2

Filosofar amb el diàleg

No tan sols els continguts dels escrits de Plató, sinó també la manera com aquests escrits es van fer públics, són una mostra d'un pensament viu i arrelat als batecs de la vida. Va escriure uns diàlegs en els quals un centenar de personatges contrasten les seves opinions. El protagonista de bona part d'aquestes <<converses» sol ser Sòcrates, que imposa una certa autoritat entre els interlocutors. Però, malgrat això, no hi ha res més allunyat del dogmatisme que aquesta manifestació d'autoritat. Al final d'alguns d'aquests diàlegs, ja no saben a què atenir-se. Després de discutir, per exemple, en el Lisis sobre l'amistat, Sòcrates tanca el diàleg amb aquestes paraules:

Quan aquests se'n vagin diran que nosaltres crèiem que érem amics... i, tanmateix, no hem estat capaços de descobrir què és ser amic. (223b)

Però, tot i les divagacions i les incerteses, aquests <<diàlegs» són un estímul constant per al pensament, per entendre el sentit de la filosofia i per fundar el llenguatge amb què mira d'expressar-se. D'altra banda, el fet que Plató escrigués diàlegs també és una prova del domini que l'expressió oral tenia en el seu temps. En aquella època, el més corrent era dialogar i no pas escriure.

L'escriptura, que s'havia començat a utilitzar a Grècia tres segles abans i que havia sorgit de l'alfabet que els comerciants fenicis van portar a les costes de l'Àsia Menor, encara es feia una mica estranya per a la comunicació intel·lectual. Precisament, Plató, al final d'un dels seus diàlegs, discuteix si les lletres, en comptes de ser un ajut per a la memòria, no serveixen més aviat per fomentar l'oblit (Fedre, 274c-275e).

Així doncs, el que s'acostava més a la veu, a la comunicació immediata del pensament, era el diàleg. Ell grecs estaven acostumats a aquesta immediatesa, i la revolució pedagògica dels sofistes i els seus jocs amb el llenguatge havien estat precursors d'aquest domini de la paraula viva i <<dialogada». No obstant això, a pesar de la crítica que Plató fa de l'escriptura, les seves extraordinàries qualitats literàries el situen entre els grans escriptors de tots els temps.

L'obra escrita de Plató

Plató va ser un autor prolífic i, a més, un escriptor de qualitats incomparables: té sempre el domini absolut de l'expressió per tal de dir el que vol i com vol. Quan el seu estil es fa sec i eixut, és perquè vol que res no distregui l'exposició d'un pensament rigorós i lineal. Però quan vol ser brillant, insinuatiu, patètic, irònic, i fins i tot sofista, mai no li manquen els recursos. Potser mai més el pensament d'un filòsof de tanta profunditat no ha trobat una manera tan connatural, tan espontània i tan eficaç de comunicar-se, sense necessitat de tecnicismes o de construccions abstractes. Plató pot enlairar-se als cims més alts del pensament sense sortir gairebé del llenguatge més usual i més planer. Si això no sempre apareix en les traduccions és per la impossibilitat de traspassar a una altra llengua aquesta difícil espontaneïtat.

Sembla que tot el que Plató va publicar ha arribat fins a nosaltres. És un cas únic de supervivència total d'un filòsof antic. Això no obstant, no tot el que ens ha arribat com de Plató és realment seu. De les trenta-sis peces que es troben a la tradició manuscrita, sis o set són clarament apòcrifes (Alcibíades II, Hiparc, Els rivals, Teages, Clitofont, Minos, i potser Epinomis). Resten, doncs, prop d'una trentena de diàlegs generalment considerats autèntics. També posseïm una col·lecció de Cartes d'autenticitat dubtosa. Plató sembla afrontar els temes que el preocupen des d'angles diferents, aportant noves solucions que aviat desemboquen en nous problemes. Això fa que els estudiosos considerin molt

3

important arribar a establir l'ordre cronològic de la composició dels diàlegs, cosa que ens ajudaria a comprendre com evolucionà el pensament platònic.

Després de nombroses investigacions i amb l'ajuda de diversos mètodes s'ha pogut establir una certa cronologia en els diàlegs. Tradicionalment, els especialistes els han classificat en quatre períodes:

1. Època de joventut (393-389). Corresponen a aquesta època obres com Apologia, Critó, Protàgores, Trasímac, Lisis, Càrmides i Eutifró. Escrits abans del primer viatge de Plató a Sicília. Escrits amb la intenció de conservar viu el record de Sòcrates, en reprodueixen el to i probablement també els temes més freqüents de les seves converses. Estan molt influïts, doncs, encara per Sòcrates, tracten sobretot de temes relacionats amb les paraules que expressen conceptes importants de la cultura grega: «justícia», «creació poètica», «educació», «valor», «amistat», «saber», «equilibri intel·lectual», «pietat». El llenguatge i els seus significats es posen a prova en les opinions d'interlocutors tan variats. EI pensament filosòfic comença amb la recerca del sentit de les paraules que inclouen les experiències intel·lectuals d'una societat.

2. Època del primer viatge a Sicília i de la fundacíó de l'Acadèmia (388-385). En aquest període escriurà Górgies, Eutidem, Hípies Menor, Cràtil, Hípies Major i Menexen. Tot i que s'hi troben moltes preocupacions -el Cràtil, per exemple, serà la primera investigació filosòfica sobre el llenguatge-, hi predominen les inquietuds polítiques. EI Gòrgies, amb un personatge impressionant, Càl.licles, és una bona prova d'aquests problemes.

3. Època de maduresa (385-370). Pel que fa a la forma, el diàleg ja no és tan viu, sinó que tendeix a reduir-se a discursos posats en boca de Sòcrates i només interromputs per expressions afirmatives o admiratives dels interlocutors. Corresponen a aquest moment alguns dels diàlegs més bells, com Fedó, Banquet República i Fedre, que ocupen un lloc difícilment superable, tant en la història de la literatura com de la filosofia. En aquesta època es concreten la teoria de les idees i la teoria de l'amor, i s'exposen alguns dels grans mites: el mite del destí de les ànimes (Fedó, 107b i seg.), el de la caiguda de les ànimes (Fedre, 244e i seg.), el dels cavalls alats (Fedre, 246c i seg.), el de les cigales (Fedre, 259a i seg.), el d'Er (República, 614b), el de l'ambigüitat de l'home (Banquet 189C), el del naixement de l'amor (Banquet, 201 d, i seg.).

4. Els darrers anys (369-347). És en aquest període quan emprèn el segon (any 367) i el tercer viatge a Siracusa (any 361). Plató sembla reconsiderar molts dels temes de la seva obra anterior, i els sotmet a una crítica a vegades radical. L'estil és molt més sobri i eixut, i el pensament més rigorós i sistemàtic. En aquesta època Plató escriu Parmènides, Teetet, Sofista, Polític, Fileb, Timeu, Críties, Lleis i Epinomis. En aquests diàlegs, Plató discuteix la seva pròpia teoria de les idees; s'interessa per problemes de lògica, medicina i ciències naturals.

Ens han arribat alguns diàlegs que s'atribueixen a Plató i unes Cartes l'autoria de les quals també és força dubtosa, tot i que n'hi ha alguna, com la VII, que sembla original de l’escriptor atenenc.

LA FORÇA I EL MAGNETISME DE L'IDEAL

Des de molt aviat, en la cultura grega, la imitació, la referència, la guia, la recerca d'un ideal s'esdevé, si no una cosa obsessiva, sí una preocupació i un desig constants. La idea de perfecció alimenta qualsevol àmbit artístic dels grecs. Cal tenir present que són els inventors dels cànons: conjunt de regles, prescripcions i consells per tal que les realitzacions humanes en els distints camps -escultura, pintura, literatura, arquitectura...- assoleixin l'harmonia, les proporcions i la perfecció màximes.

4

Amb tot això els grecs demostren tenir, doncs, una tensió constant vers l'harmonia, l'equilibri i la perfecció; en definitiva, una tensió vers l'ideal. Senten la necessitat de disposar d'una mena de plantilla, de model, a través del qual mirar, observar, organitzar, classificar, entendre i valorar les diverses realitzacions humanes. I aquest ideal, ve a ser també una mena de far que guia, il·lumina i estimula els treballs i els dies dels imperfectes i limitats però alhora abnegats i voluntariosos grecs.

D'altra banda, cal dir també que la matemàtica grega igualment està dominada per la idea de perfecció. El cercle i l'esfera eren considerades les figures més perfectes. I en general, els objectes matemàtics, tenen un grau de perfecció, d'idealitat, màxim, que no depèn, ni de bon tros està hipotecat, per les múltiples concrecions, realitzacions humanes d'aquests objectes ideals. Més tard dirà Plató que quan els geòmetres fan servir figures sensibles -dibuixos o reproduccions en fusta, metall, etc.- en realitat no estan pensant en cap d'aquestes figures concretes -dibuixades o construïdes- sinó en els objectes ideals que intenten reproduir, que intenten imitar o assemblar-s'hi, amb fortuna desigual. En el fons, si el matemàtic dibuixa o reprodueix un cercle, un quadrat, un triangle, el número 3, és per fer-se entendre millor, per explicar-se. La veritat, però, és que tot allò que diu, predica, analitza i/o descobreix fa referència sempre al cercle perfecte, al quadrat perfecte, al triangle..., és a dir, a la Idea de cercle, a la Idea de quadrat, a la Idea de... Els dibuixos o construccions, o intents de reproducció d'aquestes figures ideals només són un recurs pedagògic.

Suposo que saps que els qui es dediquen a la geometria, al càlcul i a matèries similars [..] fan servir figures sensibles, però sense pensar en aquestes figures concretes, sinó en les coses a les quals s'assemblen, Així, per exemple, discorren sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però sense referir-se al que ells dibuixen. (República, VI, 510c-e)

És evident, doncs, que en l'ambient i en les circumstàncies culturals de l'època de Plató, la recerca d'un ideal des del qual poder entendre, ordenar i valorar les diverses i variades realitzacions concretes dels humans, estava a l'ordre del dia. Formava part de la visió, de la mirada grega sobre el món i la vida. En aquest sentit, es podria dir que Plató no fa altra cosa que donar una sortida, una resposta filosòfica, a tota una sèrie de pràctiques i inquietuds ambientals. I la resposta no és altra que la seva teoria de les Idees.

TEORIA DE LES IDEES I CONTEXT FILOSÒFIC

La teoria de les Idees, a més de ser la resposta filosòfica a un moment històric determinat, si ho mirem, no des d'una perspectiva tan global, tan general, tan socio-cultural... tan vital, sinó des d'una vessant més estrictament filosòfica, ens adonem que també venia a cobrir, a emplenar, algunes mancances i insuficiències de la pròpia filosofia grega, de la seva tradició filosòfica:

1. La teoria de les Idees vol evitar i superar un triple enfrontament existent en el si de la filosofia grega:

Mobilisme d'Heràclit enfront de l'immobilisme de l'ésser de Parmènides.

Materialisme de Demòcrit enfront de l'espiritualisme, estructuralisme de Pitàgores.

Relativisme dels Sofistes enfront l'universalisme ètic de Sòcrates.

La teoria de les Idees, supera aquest enfrontament al preu, molt car per a tota la cultura occidental, de dividir, d'escindir la realitat en dos àmbits:

5

El món sensible, o món de les coses, que té les característiques que Heràclit, Demòcrit i els Sofistes aplicaven a tota la realitat.

El món intel.ligible, o món de les Idees, que té les característiques que Parmènides, Pitàgores i Sòcrates aplicaven també a tota la realitat.

2. La teoria de les Idees, com un intent de trobar un fonament últim per als valors morals prèviament definits per Sòcrates.

Si es vol fonamentar definitivament, si es vol consolidar i assegurar a perpetuïtat uns valors morals, cal sortir, cal anar més enllà de l'home i d'allò humà. Des de l'home, un ésser temporal i efímer, enganxat i fixat per unes dimensions espacio-temporals, no es pot garantir ni assegurar uns valors morals de forma absoluta i definitiva. Per això Plató troba en les Idees, en aquests cas morals, els fonaments perdurables d'aquests valors. Així, a cadascun dels valors morals trobats i definits per Sòcrates a través de la maièutica li correspon una determinada Idea que l'assegura, el fixa i li dóna consistència.

3. La teoria de les Idees com un intent de fonamentar sobre una base sòlida el saber matemàtic.

Perquè si neguéssim l'existència d'idees separades, la matemàtica -l'única ciència seriosa d'aquell temps- estaria mancada d'objecte i veritat, seria una pura llegenda. L'objecte propi, però, de la matemàtica no són (segons la interpretació que en va fer Aristòtil) les idees matemàtiques sinó els ens (o entitats) matemàtics (còpies perfectes però múltiples de les Idees) / La república, Llibre VI, metàfora de la línia)

4. Permet veure l’univers com la plasmació (imperfecta) d’un ordre ideal (introduït pel Demiürg)

Hi ha Idees i Idees: les idees no són Idees

La paraula Idea té en Plató un sentit distint al que nosaltres li donem habitualment. Acostumem a parlar d'idees, de les meves idees, de les teves idees... les nostres idees... les seves idees. I, d'aquesta manera, n'assumim l'autoria i la responsabilitat. Justament perquè són nostres, en som els constructors, o si més no, ens fem nostres les dels altres i les sentim com a pròpies. En tot cas, les idees sempre són les idees d'algú, d'alguna època o d'algun moment. Doncs bé, el terme Idea, en Plató no té aquest sentit. Perquè les Idees són anteriors i prèvies a nosaltres i els nostres coneixements. Són independents de nosaltres. I no les hem fabricades, ni en depenen. Existeixen des de sempre. A on? A l'anomenat món de les Idees. I com és que, si no depenen de nosaltres, si no són nostres, les podem conèixer? Doncs perquè segons Plató, la nostra ànima, abans de formar part, d'unir-se a un cos, vivia amb elles, i, per tant, les sabia, les coneixia. El que passa és que, en ajuntar-se a un cos, en incardinar-se, per raó de la influència negativa del cos, d'allò sensible, de la matèria, les ha oblidades. En conseqüència, del que es tractarà és d'intentar portar una vida com més allunyada de la matèria i les coses sensibles, millor, a fi i efecte de recuperar les Idees que la nostra ànima té com a endormiscades.

Així, doncs, les Idees no les fabrico jo, més aviat se m'imposen. Jo només puc tenir accés al seu coneixement. Aquesta posició defensada per Plató s'anomena realisme de les Idees, i s'oposa a qualsevol forma de conceptualisme. El conceptualisme vindria a dir que jo em relaciono amb les coses, m'hi enfronto, i hi descobreixo característiques comunes que, per un procés d'abstracció, abstrec, és a dir, separo i aïllo de totes aquelles que no són comunes ni essencials. I després formulo el concepte o idea d'arbre, de casa, de fulla... de justícia, d'igualtat.

6

Plató no pensa igual. Com podem abstreure o separar les característiques comunes de, posem per cas, les accions justes, si no tenim prèviament, abans, una Idea de justícia? Com podem dir que dues coses són més o menys iguals, més o menys justes, més o menys triangulars... sense la Idea prèvia d'igualtat, de justícia o de triangle?

De manera que les Idees no solament són els principis generals, les estructures, les plantilles, el tot, gràcies a les quals organitzo, entenc i comprenc totes les coses, sinó que són l'autèntic fonament de la realitat, perquè les Idees existeixen realment, no solament com a concepte o cosa mental. De fet, són l'única realitat realment existent. Perquè, contràriament a les coses, són eternes i intemporals; són úniques (només hi ha una Idea de gos, de Justícia); són inalterables i permanents (el temps no les erosiona); són simples (no estan compostes de parts i, per tant, no es descomposen); són en si mateixes (són del tot perfectes, no admeten graus de perfecció); són immaterials (no es capten, doncs, amb els sentits, sinó amb d’intel·lecte). Donen lloc al que Plató anomena món de les Idees, o món intel·ligible, i que es contraposa al món de les coses o món sensible.

Coses i Idees

Quina relació hi ha entre aquets dos móns? Doncs una relació que Plató anomena de participació.. Les coses són còpies, una mena de duplicat, de les Idees. Són còpies imperfectes, però còpies al capdavall. De manera que les coses participen més o menys de les Idees: participen amb gradacions distintes. Ara, per molt que ens esforcem, identificació absoluta no n’hi haurà mai. Per molt que m’escarrassi a construir una taula, a dibuixar un triangle, a realitzar accions cada cop més justes, mai no seran la Taula, el Triangle o la Justícia. De fet, per a Plató el contacte directe i íntim amb les Idees només l’aconseguirà l’ànima després de morts, quan ens haguem alliberat del cos i de les seves impureses.

A mi em sembla que si existeix una cosa bella, a més del bell en si, no és bella per cap altra causa que pel fet que participa d'això que és bell [...]. Així, doncs, si algú em diu que una cosa qualsevol és bella, sigui pel seu color brillant, sigui per la seva forma [...], jo tinc la simple, senzilla i potser ingènua convicció que no la fa bella cap altra cosa que la presència o la comunitat en la bellesa en si.

Fedó l00c-e

Així les coses, la distància entre els dos mons és, de fet, inabastable. Plató mateix n’és conscient d’aquesta barrera, d’aquesta separació. Per això, segurament, en una obra ja tardana, el Timeu, institueix la figura del demiürg, una mena de Déu que ordena el món sensible prenent com a model les Idees. D’aquesta manera podem veure el món sensible, el món de les coses, com la plasmació, imperfecta, això sí, de les Idees en la matèria, en el món sensible. Amb tot, no deixa de ser, però, un intent d’acostar, d’establir un pont de comunicació, entre aquests dos nivells de realitat, inicialment massa separats.

Idees i  Idees. Relacions

No solament hi ha una relació entre les coses i les Idees, expressada en termes de participació, sinó que les Idees també es relacionen entre elles. El savi, el filòsof, és aquell que treballa amb les Idees, i que és capaç de descobrir-hi relacions i jerarquies. El vertader coneixement és perfecte i permanent, no posa en relació objectes sensibles amb Idees intel·ligibles (relació sempre canviant), sinó Idees intel·ligibles amb Idees intel·ligibles (relació eterna i inalterable). I la feina del filòsof consisteix precisament en l'estudi de les inalterables relacions entre les Idees eternes.

7

I és que, segons Plató, les Idees participen unes de les altres, però no sempre. El filòsof és l'encarregat d'investigar quan unes formes participen d'altres i quan no. Si, posem per cas, considerem les Idees de moviment, quietud, existència, igualtat i diferència, observem que la Idea de moviment no participa de la de quietud, i viceversa, però que totes dues participen de les altres tres.

Perquè entre les Idees també hi ha una ordenació i una jerarquia. Les Idees menys generals (p.e. la Idea de gos) queden incloses (com una mena de subconjunts) en les més generals (p.e. la Idea d’animal), aquesta última queda inclosa en la de Ésser Viu, i així successivament. Les Idees menys generals participen de les que ho són més. Les Idees més generals i, per tant, més universals, tenen un rang, una categoria, una jerarquia superior. En aquesta gradació, la Idea principal, la Idea de les Idees, la Idea que ocupa la cimera en aquesta jerarquia és la Idea de Bé que Plató, com a bon coneixedor i influenciat pel pitagorisme, identifica amb l’Ordre. Per això, els més savis, els més preparats, aquells, en definitiva, que s’acosten més, que accedeixen a un coneixement adequat de la Idea de Bé, tenen la missió de governar la polis, és a dir, de posar ordre en les relacions socials; en definitiva, de fer possible un règim polític just.

Idees i coneixement

Plató, influenciat i seguint Sòcrates, està convençut que el coneixement només és possible adquirir-lo de realitats estables i permanents.

L'experiència d'un món en continu moviment i canvi, tal com havia expressat Heràclit, devia crear certes dificultats a Plató. Allò que flueix amb prou feines es pot pensar. Els sentits ens donen imatges mòbils o imatges aparentment estàtiques del món, però que també canvien: veiem passar els núvols, el corrent d'un riu; però també veiem la roca immòbil, l'arbre davant dels nostres ulls, malgrat que sabem que estan subjectes a la mutació i al canvi. Ha d'existir un univers ideal, independent de les coses reals, i objecte d'un altre tipus de mirada diferent de la dels nostres ulls.

I de tantes coses diem que les veiem, però no que les pensem, i aquestes formes immutables, a l'inrevés, les pensem, però no les veiem.

República, 507b

Les Idees aporten aquesta permanència i universalitat que ha de tenir tot coneixement. Així, doncs, el coneixement autèntic només pot ser coneixement de les Idees. Mentre ens mantinguem en el món de les coses, en el món sensible, només obtindrem doxa (opinió).

Tot això ho explica amb més detall en l’anomenada metàfora de la línia.

LA METÀFORA DE LA LÍNIA

-Considera, doncs, -vaig dir jo-, tal com venim dient, que es tracta de dos conceptes, el Bé i el Sol i que regnen, l'un sobre el gènere i la regió intel·ligible, l'altre sobre el visible, i no he dit del cel per tal que no et sembli que empro arguments de sofista sobre el nom. Tens, doncs, presents dos tipus d'ésser, el visible i l’intel·ligible?

-Doncs després de prendre dos segments desiguals com si fossin d'una línia tallada per la meitat, torna a tallar segons el mateix criteri cadascun d'ells, el del gènere visible i el de l’intel·ligible, i disposaràs del subsegment clar i de l'obscur de cadascun. En el món visible un dels subsegments et fornirà les imatges -quan parlo d'imatges em refereixo, en primer lloc, a les ombres; després a les visions fantasmagòriques

8

que es formen en les aigües i en tots els cossos que siguin densos, llisos i brillants; i, finalment, a qualsevol fenomen de semblant mena, si és que pots entendre-ho.

-Prou que ho entenc.

-Representa't, doncs, ara l'altre subsegment, al qual s'assembla tot això que acabem d'esmentar: els animals que viuen entre nosaltres, el gènere de les plantes i tot el dels objectes sencer.

-M'ho represento -va dir ell.

-Per ventura voldries també convenir -vaig dir jo- que si hom diferencia segons el que és veritat i el que no, el món de l'opinió és al del coneixement el mateix que l'aparença és a allò al qual s'assembla?

-I tant -va dir ell.

-Examina, doncs, altre cop també de quina manera cal segmentar el segment del món intel·ligible.

-De quina manera s'ha de fer?

-De manera que un dels seus subsegments, l'ànima, tot emprant com imatges els objectes abans imitats, es veu constreta a intentar d'atènyer-lo a partir d'hipòtesis, fent camí no cap a un principi sinó cap a una fi; mentre que l'altre subsegment, que s'adreça cap a un principi no sotmès a hipòtesis, el tracta d'atènyer a partir d'una hipòtesi sense les imatges pròpies del primer, fent la recerca amb les pròpies idees per elles mateixes.

-Això que vols dir -va dir ell-, no ho he entès prou.

-Doncs tornem-hi -vaig dir jo-; ja que et serà més fàcil d'entendre un cop que he dit tot el d'abans. Tu saps, crec jo, que els que operen amb geometria, càlculs i conceptes semblants, després de suposar el nombre imparell i el parell, les figures, els tres tipus d'angles i la resta de conceptes emparentats amb aquests, segons cadascun dels mètodes; i, com si els entenguessin, després de posar-los com a principis, encara que no es dignen de donar-ne raó ni a si mateixos ni a altres persones, com si de conceptes absolutament clars es tractés; i, tot començant a partir d'ells, van recorrent ja la resta de conceptes per acabar anàlogament en aquell, l'examen del qual hagin emprès.

-Prou que ho conec això almenys -va dir ell.

-I també saps certament que empren figures visibles i argumenten sobre elles, tot i que no pensen en elles, sinó en aquelles a què s'assemblen aquestes. Fan els seus arguments sobre el quadrat en si mateix i la seva diagonal en ella mateixa, i no sobre la que dibuixen. El mateix s'esdevé amb les altres figures, tant si les modelen com si les dibuixen, i amb les ombres i els reflexos en les aigües que d'elles sorgeixen, les empren altre cop com a imatges, cercant de concebre aquelles que hom no pot concebre si no és amb el pensament.

-És veritat el que dius -va dir ell.

-Doncs aquest és el tipus de conceptes intel·ligibles de què estava parlant, i deia que en la recerca d'ell l'ànima es veu constreta a emprar hipòtesis, però no s'adreça a cap fi, ja que no és capaç d'anar a parar més amunt de les hipòtesis, sinó que fa ús de les imatges mateixes, que han estat reflectides pels objectes d'abaix, i considerades i valorades com a clares amb relació a aquelles.

-Entenc -va dir ell- que el mètode de què estàs parlant és el de la geometria i de les disciplines emparentades amb aquesta.

9

-Ara doncs -vaig dir jo-, has d'entendre aquest que jo anomeno el segon subsegment del món intel·ligible. La raó el copsa per mitjà del poder de la dialèctica, plantejant les hipòtesis no com a principis, sinó com a tals hipòtesis, a la maneta de punts de suport i d'atac, a fi que, tot avançant fins a allò que no està sotmès a hipòtesis, cap al principi del tot, el copsi, i atenent-se altre cop a les conclusions que se'n deriven, davalli així cap a un resultat, però sense emprar de cap de les maneres cap dada sensible, sinó les idees mateixes, i acabi a través d'elles mateixes i en elles mateixes.

-Entenc -va dir ell- però no prou bé, ja que em sembla que estàs parlant d'una tasca que dona molta feina, que, tanmateix, vols determinar que és més certa la contemplació de l'ésser intel·ligible per mitjà de la ciència de la dialèctica que no pas la realitzada per mitjà d'allò que hom anomena les arts, per a les quals les hipòtesis són principis. D'una banda, els que i contemplen les qüestions, es veuen obligats a contemplar-les per mitjà del raonament i no pas dels sentits; de l'altra, però, per culpa que no les examinen remuntant-se a cap fi sinó a partir d'hipòtesis, et sembla que no tenen coneixement respecte d'elles, tot i que, amb un principi serien intel·ligibles. I em sembla que anomenes <<pensament discursiu>> a la naturalesa de la geometria i de les disciplines semblants, però no <<coneixement>>, en la idea que el pensament discursiu és quelcom que està entre aparença i coneixement.

-A bastament -vaig dir jo- m'has captat. I, finalment, associa'm als quatre segments aquestes quatre experiències que tenen lloc dins l'ànima: intel·lecció al subsegment superior, pensament discursiu al segon, al tercer posa-li creença i la quart figuració, disposa-les per ordre, considerant que, en la mesura que els seus objectes participen de la veritat, participen elles de la certesa.

-Ho entenc, -va dir ell- hi estic d'acord i les ordeno tal com dius. (La República, VI, 509 d - 511 e.)

GRAUS DE SER REALITAT GRAUS DE CONEIXEMENT MÈTODES

Món intel.ligible

Idees Noesi (intuïció o raó pura) dialèctica

Episteme (ciència, saber)

Entitats matemàtiques Dianoia (raonament discursiu)

axiomàtico-deductiu

Món sensible

Objectes físics

Pistis (creença raonable)

hipotètico-deductiu

Doxa (opinió)

Rèpliques dels objectes: ombres, models, pintures, etc.

Eikasia (representació, imaginació)

percepció

De la mateixa manera que existeixen dos mons segons el seu grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la

10

seva certesa és màxima, és saber (episteme = ciència), i el sensible, l'objecte del qual és el món material, que és pura creença (doxa = opinió).

La divisió més important (AC i CE) indica la distinció entre els àmbits de la mera <<opinió>> (doxa) i el <<coneixement>> (episteme).

L'opinió (doxa) té dos graus. La eikasia està constituïda per aquelles afirmacions que es recolzen només en la percepció sensible: <<la Lluna creix i minva>>, <<els pals es torcen quan se n'introdueix una part dins l'aigua>>, etc. Segons Plató, molts homes es regeixen per aquest criteri, i són , per això, com els qui dormen i somien creient que el seu somni és veritat. La pistis, en canvi, malgrat que també es basa en l'observació sensible, ho fa d'una manera crítica, intentant donar raó dels fenòmens a través d'hipòtesis explicatives i acurades observacions. No es pot qualificar de saber, però sí d'opinió versemblant.

L'episteme (ciència) és de naturalesa diferent i, per això es basa també en una facultat diferent: la intel·ligència. El grau més baix és la dianoia, que és ja saber perquè es refereix a objectes intel·ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d'hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles i, en aquest sentit, ens serveix de pont (propedèutica) entre el coneixement sensible i l’intel·lectual. La raó discursiva és la facultat pròpia del coneixement matemàtic, que, a diferència de l’opinió, és coneixement vertader del món intel·ligible, però, comparat amb la dialèctica, amb el coneixement intuïtiu de les idees, no és més que una ombra o reflex. La matemàtica és un coneixement inferior a la dialèctica pel seu mètode hipotètic, però també pel seu objecte.

La teoria dels ens matemàtics com a còpies intel·ligibles de les idees sembla estar, implícitament continguda en la República, així com en diversos textos d'altres diàlegs.

Resumim, doncs, l'ontologia platònica de la matemàtica:

La matemàtica és una ciència exacta, els axiomes i teoremes de la qual són vertaders. Ara bé, els teoremes matemàtics no resulten vertaders dels inexactes i confosos objectes sensibles, ja que els cercles sensibles, p.e., no posseeixen les propietats exactes dels cercles que estudia el geòmetra. Per tant, els objectes de la matemàtica han de ser objectes intel·ligibles. Si només existissin les idees matemàtiques, tampoc no resultarien vertaders els teoremes matemàtics, ja que aquests pressuposen una pluralitat d'objectes iguals, mentre que totes les idees són úniques. Per tant, els objectes de la matemàtica seran còpies perfectes de les idees. Així, doncs, en el món intel·ligible, més real i existent que aquest obscur món sensible en què vivim, hi ha una infinitat d'objectes intel·ligibles, corresponents a cada idea matemàtica.

PSICOLOGIA

L'ànima, doble caracterització:

1. Principi d’intel·ligibilitat, de comprensió de la realitat (Conèixer és recordar, reminiscència). L'ànima és ingenerada i incorruptible.

2. Principi d'animació. L'ànima, per naturalesa, és en constant moviment. A la seva essència li pertany moure's, i, per tant, és la causa de l'animació i vivificació del cos.

D'altres aspectes:

11

a) El cos, presó de l'ànima.

b) La unió d'ànima i cos és accidental, no substancial com dirà Aristòtil.

c) L'home, en realitat, és l'ànima.

1) Pre-existència i 2) Immortalitat de l'ànima:

1. És una exigència de la seva teoria epistemològica (Pensar, conèixer, és re-conèixer, recordar/reminiscència).

2. En el Fedó ho demostra amb diversos arguments:1. De tipus cosmològic, argument dels contraris: a cada estat el segueix el seu contrari.

En adormir-se segueix sempre el despertar-se (si no tot acabaria per estar dormit). I en morir segueix sempre el reviure (si no, tot acabaria per estar mort).

2. De la participació de l'ànima en la Idea de vida. Si una cosa participa d'una Idea, no pot participar de la seva contrària. Si l'ànima participa de la Idea de vida, no pot participar de la contrària, la mort.

3. De la semblança amb les Idees. L'ànima és semblant a les Idees: és immaterial, simple i indivisible; per tant, no es pot descompondre ni corrompre.

4. Argument ètic: si l'ànima no fos immortal el bé i el mal quedarien sense premi ni càstig, cosa que representaria una injustícia.

Conèixer és recordar

Però al costat d'aquesta anàlisi de l'ànima, com a motor de funcions properes a l'experiència, Plató construeix una doctrina mítica. L'ànima existia abans que nosaltres existíssim, se'ns diu en el Fedó (95c), però precisament per això hem -conegut- abans allò que després arribem a saber. El text clàssic d'aquesta curiosa teoria el trobem en el Fedó (72d i seg.), on un interlocutor de Sòcrates li diu:

Si és vertader el que tu acostumes a dir sovint, que aprendre (máthesis) no és res més que recordar (anámnesis), cal que, en un temps anterior, haguem après allò que ara recordem. I això no seria possible si la nostra ànima no hagués existit en un altre lloc abans d'arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que així també sembla que l'ànima és immortal.

Fedó, 72e

En aquest text, l'ànima ja no és aquest motor de la vida amb diferents possibilitats d'entendre i percebre el món, sinó un recipient de la memòria; però d'una memòria que ens ve d'una vida anterior a aquesta de la qual ara som conscients. Un text del Menó mira de demostrar-nos aquesta tesi singular. Efectivament, en aquest diàleg es produeix una mena d'entrevista que Sòcrates fa a un criat de Menó per provar que, sense saber geometria, i per mitjà d'hàbils preguntes, es poden arribar a descobrir i a entendre teoremes complicats:

I aquestes opinions acaben de desvetllar-se ara en ell com en un somni. I si el continués interrogant, de diverses maneres, estigues segur que acabaria coneixent aquests temes amb un saber tan exacte com el de qualsevol altra persona.

12

Menó, 85c

La raó que Sòcrates addueix per explicar aquest resultat sorprenent es fonamenta én el fet de la preexistència. Abans de la nostra vida en el temps concret que ens ha tocat de viure, hem tingut una altra vida, i hi hem après el que ara, en recordar-ho, sabem.

Perquè estant íntimament connexes entre elles les parts de la naturalesa i havent après l'ànima totes les coses, res no impedeix que, recordant una sola cosa (els homes en diuen aprendre), hom retrobi totes les altres si és coratjós i no es cansa de cercar. Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi, res més que recordar (anámnesis).

Menó, 8Id

Potser no estaríem d'acord amb Plató en aquesta teoria de la reminiscència i la memòria basada en la preexistència, però s'hi troba un esquema teòric que sí que podríem acceptar. Sempre aprenem des del llenguatge en l'àmbit del qual hem nascut. Efectivament, tot i que naixem en un món real de coses entre les quals ens movem, encara és més important que tot això el món de <<significacions» on ens trobem. Des que naixem ens parlen de les coses; ens diuen com s'anomenen, ens imposen prohibicions o ens estimulen amb paraules; sentim el que està bé i el que està malament, el que és vertader i el que és fals. Aquestes i altres <<significacions» que ens diuen brollen de la memòria col·lectiva que s'emmagatzema en el llenguatge i s'impregna dels matisos i els contextos de qui ens parla. Un pensament i una comprensió, des del present, del passat, que com a memòria modela la nostra manera de sentir i d'estar en el món, i que, sens dubte, existeix abans que nosaltres.

13

MORAL I POLÍTICA EN PLATÓ

LA CIUTAT I L’ÀNIMA HUMANA SEGONS PLATÓClasses socials

Raça mítica corresponent

Virtut cívica Parts de l’ànima

Funció Forma de govern

Valoració Imatge a la República

Imatge al Fedre

Treballadors, comerciants, etc.

Raça de ferro i bronze

Temperança Ventre (part concupiscible)

Conservar i produir

Democràcia

Tirania

Injusta

Injusta

Hidra de mil caps

Cavall negre

Guardians (militars)

Raça d’argent

Fortalesa Cor (part irascible)

Protegir i defensar

Timocràcia

Oligarquia

Injusta

Injusta

Lleó (de grandària mitjana)

Cavall blanc

Filòsof-rei (governants)

Raça d’or Prudència Raó (part racional)

Conèixer per dirigir

Monarquia

Aristocràcia

Justa

Justa

Home (molt petit)

Cotxer

Malalties o degeneracions de l’EstatFormes d’Estat Origen Governants Característiques

TimocràciaDegeneració de l’aristocràcia

Els homes d’acció, la classe dels militars

Ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal.

OligarquiaDegeneració de la timocràcia

La classe dels poderosos i adinerats

Cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment.

DemocràciaDegeneració de l’oligarquia

El poble

Llibertat i igualtat. Això no és positiu, ja que tothom fa i diu el que vol. A més, els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.

TiraniaDegeneració de la democràcia

Un líder ambiciós i carismàtic

És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i guerres civils fruit de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un <<salvador>> que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres.

14

La intenció de Plató en escriure La República

Malgrat la seva gran volada especulativa, Plató no és solament un filòsof teòric. Tota la seva activitat filosòfica és moguda i marcada en última instància per una intenció política. Posseïm un text autobiogràfic que és de gran interès pel que fa a aquesta qüestió: es troba a una de les Cartes. Algunes d'aquestes Cartes són clarament apòcrifes, però d'altres -i entre elles la setena, que aquí ens interessa- podrien ser autèntiques. Si més no, es tracta d'un text escrit per algú que coneixia molt bé la vida de Plató.

Quan jo era jove -diria Plató en la seva vellesa- tenia la passió que tenien molts: pensava entregar-me a la política tan bon punt hagués arribat a disposar de mi mateix. Però heus ací que em vaig trobar al bell mig de les següents desventures de la ciutat...>> Plató continua explicant com va ser instal·lat el govern dels Trenta Tirans, i com hi havia entre ells alguns parents i amics que el convidaven a col·laborar-hi. Plató confessa que de primer s’il·lusionà <<pensant que aquells homes farien que la ciutat sortís del seu règim injust, arranjant la política d'una manera justa>>. Aviat, però, va sofrir una decepció total, perquè, a més a més de molts altres disbarats, van intentar de complicar Sòcrates en una acció criminal, forçant-lo a ser l'executor d'un assassinat. Plató va decidir retirar-se de la vida pública, tot esperant una ocasió millor, que semblava presentar-se quan van caure els Trenta Tirans i van ser substituïts per un govern de demòcrates moderats: però les venjances que van seguir van desagradar Plató, i finalment alguns implicats en el nou règim van portar Sòcrates als tribunals i van aconseguir la seva condemna. <<Jo observava tot això -continua Plató- i quins eren els homes que conduïen la política, i també quines eren les lleis i els costums: i com més ho considerava, i més avançava en maduresa, més em semblava que era d'allò més difícil administrar bé els afers públics... Perquè la ciutat ja no era regida segons els costums i les institucions dels nostres pares, i era impossible de trobar-ne fàcilment de nous. La lletra i l'aspecte de les lleis, que es multiplicaven de manera tota espectacular, s'anaven corrompent. Així jo, que inicialment només em delia per llançar-me del tot a la política, en contemplar la manera com totes les coses anaven d'ací d'allà vaig acabar amb una mena de rodament de cap. Certament no vaig abandonar el meu lloc d'observador, per tal d'albirar com es podria fer una millora general del sistema polític; però per a l'acció esperava una millor conjuntura. Finalment, vaig arribar a la conclusió que totes les ciutats, sense excepció, estan mal governades. Les seves lleis no tenen pràcticament remei si no és amb un tractament extraordinari acompanyat de bona sort; i em vaig sentir forçat a reconèixer, fent honor a l'autèntica filosofia, que és aquesta que ha de descobrir el que és just en els afers públics i en els privats; i també, conseqüentment, que els mals del gènere humà no s'acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics, o bé fins que, per una espècie de gràcia divina, els qui tenen el poder a les ciutats arribin a ser veritables filòsofs.

Aquesta pàgina és com la clau d'interpretació de la gran obra política de Plató, La república. Es tracta com d'una espècie de projecció al nivell social dels principis ètics que Sòcrates havia propugnat al nivell individual. Sòcrates havia propugnat que els individus han de guiar la seva conducta per la consciència il·luminada pel coneixement del bé. Plató propugnarà que també la societat política ha de guiar els seus actes per una consciència il·luminada pel coneixement dels valors morals. Ara bé, les experiències negatives de Plató, esmentades en la Carta VII no li permetien de fer-se il·lusions sobre la capacitat dels homes per a arribar a assolir aquell coneixement del bé. Sòcrates havia fet de Plató un idealista: però l'experiència de la realitat atenesa l'havia convertit en un pessimista. La república està tota ella muntada sobre un idealisme que lluita per sobreviure enmig d'un fonamental pessimisme. No es pot esperar que tots els homes arribin per ells mateixos al coneixement de la realitat dels valors morals, però potser sí que es podria esperar que alguns o algú hi arribés, en el supòsit que tingués una natura excel·lent i que

15

fos cultivada amb una educació adequada. Llavors Plató es deixa anar, tot somiant què s'hauria de fer si es donés aquesta possibilitat confessadament utòpica: com s'hauria de descobrir la veritable naturalesa del governant-filòsof, com se l'hauria d'educar... El model de societat que en resulta és clarament aristocràtic i, segons com, autoritari: el filòsof-rei tindria un coneixement perfecte de la naturalesa del bé, i l'aplicaria a les estructures socials: els més capaços cooperarien amb ell en aquesta tasca d'aplicació: tots acceptarien de grat el que ell hagués determinat, perquè tots tindrien la certesa que, havent conegut el bé en si mateix, només podria ordenar el que és bo per a tots i el que els pot fer feliços.

S'ha dit que amb La república neix la teoria del <<despotisme il·lustrat>>. Potser sí. Però caldria afegir: <<despotisme il·lustrat utòpic>>; és a dir, a condició que s'acompleixi el principi utòpic: que el dèspota conegui veritablement i procuri el bé de tota la ciutat, sense guiar-se mai només pel propi caprici o interès. Sobre si això es donarà mai, Plató no sembla que se'n faci massa il.lusions. Més encara: diu que la ciutat que ell dibuixa només es troba al cel -és a dir, en un món ideal-: i que seria una extraordinària gràcia dels déus si mai s'arribés a realitzar a la terra. El que és cert és que si Plató no manifesta massa simpatia cap a la democràcia igualitària -perquè sempre hi dominen les passions del més agosarats-, encara menys simpatia mostra cap als tirans i les seves arbitrarietats, que són objecte dels pitjors blasmes. Els sistemes autoritaris que es reclamen de Plató sempre són d'allò més antiplatònic (lectura popperiana).

Un dels aspectes més suggeridors de La república és el paral·lelisme que s'estableix entre l'anàlisi política i l'anàlisi antropològica: l'individu, com el cos social, és alguna cosa composta d'elements diversos, que tenen tendències diverses, però que han de treballar per a un fi comú i total. L'home no sols es compon de cos i ànima, sinó que a la mateixa ànima hi ha tendències diferenciades: apetitiva, irascible, intel·lectiva. La justícia s'assoleix quan cada un dels elements -tant en l'individu com en la societat- compleix la funció que li és pròpia, coordinadament amb els altres, sota el principi totalitzador i rector, que en l'individu és la raó individual i en la societat és la raó social expressada pel filòsof-rei. D'aquesta manera, Plató sembla superar aquell dualisme excessiu que declarava que el bé de l'ànima era simplement el bé de l'home, i s'anticipa a l'ètica d'Aristòtil, que declara que l'acció moral és l'acció segons la raó.

Finalment, direm una paraula sobre Les lleis: Malgrat les aparences, ja no es tracta aquí d'una obra de teoria política, sinó d'una obra de pedagogia pràctica. Plató, a les seves velleses, ha après que l'home no és únicament un ser racional: no li basta que el filòsof li declari què és el bé i el mal, perquè pugui tot seguit practicar-lo o evitar-lo. L'home és una barreja d'idees, de sentiments, de tendències, d'esperances i temors. Sòcrates havia estat bastant ingenu quan proclamava que n'hi havia prou amb saber què és el bé per a poder practicar-lo: per això Plató ja no s'atreveix a fer intervenir Sòcrates en aquest diàleg. Són uns innominats vells -un atenès, i un altre, espartà- els qui parlen amb una saviesa pregona. El legislador ha de ser un pedagog, un educador del poble, i les lleis han de preveure un sistema de remuneracions, d'incitacions i d'ajudes per tal que els homes s'adonin experimentalment que allò que és just és també el més gratificant i que la rectitud moral i política és l'únic camí per a una veritable felicitat. Plató ha canviat molt en aquesta obra de reflexions d'un vell, llargues i sinuoses. Ja no és pessimista ni idealista: és senzillament realista. Sembla haver-se oblidat de les grandioses construccions i teories del passat, encara que de tant en tant l'espurna del seu geni torna a enlairar-se i a brillar amb una llum estranya. Plató anava descobrint més i més racons de l'home, quan li va sobrevindre, sempre sobtada, la mort.

16