alella Núm. 366Abril-maig2020any 60

3,50 €

Ple de buitLa Covid-19 confina els veïns a les cases

Entrevista amb Israel Payá, regidor de Seguretat Ciutadana i Esports

La Crònica: els grups de l’oposició acusen l’alcalde de menytenir-los

Surt al mercat el llibre Alella Desapareguda, d’Àlex Asensio i Ramon Anglada

2

NOU TREN DE RENTAT, MÉS SUAU I MÉS EFICIENT!

3

01 Coberta Ple de buit. La coberta d’aquest número mostra la ram-bla d’Àngel Guimerà i el torrent Vallbona un dia al capvespre ab-solutament buits de cotxes i per-sones. Amb el titular de la por-tada aprofitem per reivindicar un localisme, emprat a Alella, El Masnou i Teià, que dona un sig-nificat més ampli a la forma ple de (sinònim de molt). A més, en aquest cas concret, formula una frase en forma d’oxímoron. Com pot estar plena una cosa buida? Foto: Ramon Ruiz Bruy

05 Cartes al director

06 Del poble

7 Actualitat• Israel Payà (Barcelona,

1973) és segon tinent d’alcalde i regidor de Serveis Interns, Seguretat Ciutadana, Esports i Promoció de la Salut.

10 La crònica• L’estat d’alarma com a

coartada.

16 Cultura• ‘20.33h’ o l’exposició

confinada.• Novetat editorial: Alella

desapareguda.

• Entrevista a Marc Clavero, breakdancer alellenc.

• Entrevista amb Francesc Serra, director de l’escola El Pino.

25 Fototeca• Quan el ciclisme era només

pedalar.

26 Personatge• Isidre Arisa, el barber de dalt.

29 Dossier• Persones al servei dels

alellencs en ple confinament.

41 Solidaris• 0,7: 25 anys d’història.

44 Arrels• Picabaralla republicana per Francesc Ferrer i Guàrdia

48 La DO avui• Mario Rovira, viatger incan-

sable, viticultor cosmopolita.

50 De l’arxiuparroquial• La grip espanyola de 1918 a Alella.

53 Magazín

57 Esports• Breus.

Quan tanquem aquest número de la revista Alella ens trobem al final del període de confinament estricte. La portada, i fins i tot la tira còsmica, ho simbolitzen. Han estat dos mesos en què tots ens hem quedat a casa confinats i els espais públics del nostre poble han quedat deserts.

Potser la imatge que es correspondria amb la nova etapa que tot just comencem seria la de boscos i vinyes insòlitament transitats. Està fent una primavera esplendorosa, amb força dies de pluja i els espais no urbanitzats llueixen verdor i vida. Una oportunitat que molts veïns aprofiten per redescobrir un privilegiat paisatge que, tot i ser pròxim, a voltes tendim a viure-hi d’esquena.

Voldríem ara fixar-nos en dos dels articles que podreu llegir a continua-ció. D’entrada, la primera col·laboració d’una secció nova anomenada De l’Arxiu Parroquial, signada per l’actual arxiver parroquial, Jordi Prats, i dedicada en aquesta primera ocasió a recordar el Dr. Corbera i els estralls a Alella de la pandèmia anomenada grip espanyola. L’altre dels articles a què ens volem referir és la ressenya del llibre Alella desapareguda, signat pels nostres companys Ramon Anglada i Àlex Asensio. La imatge de la portada és una vista de la Masia Can Casals, i aquesta mateixa foto es reprodueix a l’interior. Al text explicatiu podem llegir com aquesta propietat va ser la casa pairal de la família Casals fins que al final del segle XIX una malura va arruïnar la vinya i Domènec Casals va haver de malvendre la propietat.

Suposo que ja us adoneu per què assenyalem precisament aques-tes dues anècdotes: totes dues tenen en comú que es refereixen a anteriors desgràcies que van afectar els alellencs del passat. Però la memòria dels humans és flaca i, passat el temps, tendim a acomodar-nos i ha oblidar les desgràcies pretèrites.

Ateses les limitacions del confinament, podem dir que aquest número l’hem hagut de preparar sense pràcticament trepitjar el carrer. En canvi, hem dedicat el dossier a una mostra representativa de veïns nostres que, duran aquest període, els ha tocat desenvolupar tasques imprescindibles per a la resta de la comunitat. El nostre agraïment a ells i a tots els que, gràcies al seu esforç i malgrat les adversitats, fan possible que la resta continuem gaudint dels seus serveis. La majoria, tan imprescindibles.

I parlant dels que es dediquen al benestar dels altres, volem fer una especial menció al sector sanitari. I en especial a les cinc residències i centres assistencials amb seu a Alella. Fa un parell de setmanes, setze famílies de persones usuàries d’aquest servei ens van adreçar un escrit amb prec de publicació. S’adreçaven a l’ajuntament per demanar que reforcés el suport a les residències per tal de poder augmentar la protecció dels seus familiars. Tot seguit tant l’ajuntament com de manera conjunta les cinc residències i centres assistencials ens van fer arribar les seves oportunes rèpliques. Com que aquesta controvèrsia va ser especialment seguida a les xarxes socials, voldríem matisar alguna consideració.

Primer de tot volem aclarir que quan qualsevol col·lectiu, o persona en particular, ens adreça un escrit amb prec de publicació, sempre que la redacció sigui correcta, aparentment no es falti a la veritat i no s’insulti ningú, nosaltres el publiquem. Així com les oportunes rèpliques, sempre que compleixin les mateixes condicions.

Dit això, atribuïm a l’amor i la preocupació pels seus familiars l’origen de la carta dels familiars dels residents. Així com també volem mani-festar el nostre màxim respecte per la feina de les residències i centres residencials alellencs i dels seus professionals. Estem segurs que no han estalviat cap esforç en la dedicació als seus usuaris. I tot això en unes circumstàncies extraordinàries que ningú havia previst amb antelació.

Ramon Ruiz BruyDirector de la revista Alella

PRIMERA PLANA

EDITORIAL

4

Què t’ha portat a obrir despatx a Alella?Soc d’aquí, m’estimo molt el poble i feia anys que tenia en ment que, un dia o un altre, obriria un despatx a Alella. A primers d’aquest 2020, finalment, ho vaig poder fer en un dels locals de les Galeries Alella. I, a més, em feia molta il·lusió explicar-ho a través de la revista Alella, perquè admiro molt la feina que feu i soc conscient que la gent la llegeix, que teniu una gran credibilitat. La meva família n’és subscriptora des del primer dia, en tenim tots els números, des del primer!

Així, qui necessiti els teus serveis només cal que et passi a veure pel despatx?No hi soc vuit hores cada dia, perquè volto molt i passo hores a les oficines de Badalona i Barcelona. Però qui necessiti contactar amb mi, que em truqui o m’escrigui un missatge electrònic i ja quedarem. Al despatx, o a la seva empresa, o a casa seva o allà on calgui. A mi no em fa pas res moure’m i adaptar-me als horaris i necessitats dels clients.

I els clients prefereixen rebre’t a casa o anar-te a veure al despatx?Hi ha de tot. Normalment, quan el client és una empre-sa, hi vaig jo. En el cas dels particulars, cada vegada més la gent vol que vagi a casa seva. A mi ja m’està bé, el tracte és més personalitzat i tots quedem més contents. Aquests dies que ha calgut adaptar-se a la nova situació hem fet de tot; com que era servei es-sencial i no es podien fer visites, ha calgut reinventar-se, fer molta feina per telèfon i mail, fer reunions per videotrucada...

Cada vegada més la gent contracta els serveis per internet. Què pots aportar tu als teus clients que no aporti una altra assegurança?Per un cantó, el fet de tenir al darrere una de les com-panyies asseguradores més importants i serioses, res a veure amb el servei de les companyies low cost. Per un altre, el tracte personalitzat i ajustat a les necessi-tats reals de cada client. D’assegurances, cal tenir-ne les justes i necessàries, no més del compte, però ben fetes. Sempre dic que l’assegurança és una cosa que has de tenir en un calaix amb la idea que no l’hagis de necessitar mai. Però si un dia has d’obrir aquell calaix, cal que estigui ben feta, actualitzada, i que compleixi el seu objectiu. Només des del coneixement real de la situació de cada persona o empresa es pot definir una pòlissa adequada per a cada cas (i anar-la ajustant any a any, adaptant-se als canvis de circum-stàncies). Quantes vegades heu hagut de sentir “és que això no hi entra”? Doncs, si l’assegurança és ben feta, “hi entra”. I en el cas que la companyia intenti fer el ronso, aquí hi ha la teva agent d’assegurances per lluitar pels seus clients! Aquest servei mai no te’l donaran des d’un call center.

Galeries Alella · Santa Madrona, 8 · Tels. 671244488 - 646513950info@assegurancesmtarres.commontserrat.tarres@agentes.catalanaoccidente.com

Montserrat Tarrés: la teva agent d’assegurances de confiançaMontserrat Tarrés és filla d’Alella i fa molts anys que és agent d’assegurances de Catalana Occident. Després d’haver estat combinant la feina entre les ofi-cines de Badalona i Barcelona, ha decidit obrir el seu propi despatx a Alella.

PUBLIREPORTATGE

5

AIXÍ NO ENS EN SORTIREMA mesura que anem avançant en el procés de desconfinament, veig més clar que així no ens en sortirem. Cada dia que puc, surto a córrer o a fer una mica de bicicleta de muntanya. Alguns dies a les 7 del matí, d’altres a les 8 del vespre. D’hora al matí no veig tantes “coses ra-res”, però quan surto al vespre acabo sempre molt indignat. Tinc clar que a la muntanya, si s’està sol, la mascareta no és necessària. però hi ha moments que la vall de Rials semblen les Rambles de Barcelona. Gent corrent, gent passejant, gent amb bici, gent passejant els gossos. Hi ha vegades que, pel mateix camí, de sobte em creuo amb 10 persones alhora. La majoria, sense mascareta. Però em preocu-pa especialment el que em trobo quan creuo

el centre del poble. Gent gran sense protegir, grupets de nanos joves que xerren al carrer o seuen als bancs com si res. Amics que es troben caminant i se saluden amb alegria, sen-se mantenir la distància, sovint, també sense mascareta. No ho puc entendre. Ens ho han repetit mil i una vegades tots els mitjans de comunicació. Qui més qui menys, tothom ha perdut un ésser estimat. Ostres, que la masca-reta serveix més per protegir els altres, que no pas a tu mateix. Tant costa posar-se-la, per so-lidaritat, per responsabilitat, per sentit comú? Penso que la nostra societat és encara massa immadura com per fer front a una crisi com la que ens ha caigut al damunt. Tan de bo m’equivoqui.Marià Sastre

CARTES

FOTODENÚNCIA

INCIVISME D’AMOS DE GOSSOS Voldria fer-vos arribar una queixa sobre l’incivisme d’alguns amos de gossos durant aquest confinament. La riera Coma Fosca és plena de caques de gos. Els escocells dels arbres n’estan plens. Què passa, que quan fan caca sobre la sorra de l’escocell o sobre la gespa és “sàlvens” i no cal recollir-la? Amb la calor d’aquests dies les caques fan pudor.Aquesta setmana, també passejant pel cen-tre del poble amb els meus dos fills petits, concretament pel carrer del Rost, ens vam trobar amb una noia amb tres gossos grans sense lligar. Ahir vaig sortir a caminar per la muntanya, una mica més amunt de la Torre del Gover-nador, i el primer tram del camí de terra era ple de caques, feia pudor i era molt desa-gradable de passejar-hi. I, evidentment, ple de gossos sense lligar per la pista principal. Ara que no podem sortir del municipi i que tots els veïns estem gaudint més que mai del

privilegi de poder sortir als carrers i camins del nostre poble en família, crec que des de l’ajuntament s’hauria de reclamar més civis-me i respecte al propietaris de gossos.Si alguns recullen les caques als carrers, per què no ho fan a la muntanya?No sé si per normativa els gossos es poden portar sense lligar si van per la muntanya, però aquests dies que els nens no tenen escola, i que surten cada dia pels nostres camins, potser haurien d’anar lligats, si més no pels camins principals.Moltes gràcies.Núria Causadias

CARTES

alellaRevista independent d’informació local

EditaASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLAEduard Serra i Güell, 2 08328 Alellarevista.alella@gmail.comwww.revistaalella.cat

Director Ramon Ruiz Bruy

Sots-director Eudald Serra

Redactor en cap Òscar Pallarès

Redactors Albert Alabau, Anna Alfaro, Anna Berengué, Ramon Anglada, Àlex Asensio, Laia de Bobes, Gisela Ferrer, Víctor González, Queralt Morros, Carla Riverola, Eva Vicens i Pep Vidal

Col·laboradorsAgnès Céspedes, Comissió de Cooperació d’Alella, Enzo Cortez, Montse Donada, Jordi Farrús, Quico Lluch, Daniel Montes, Jordi Prat, Jordi Prats i Laura Ruiz

Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)

Subscripcions: www.revistaalella.cat/subscripcio

Correcció: Martí Crespo

Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig

Producció: RRB

Impressió: Comgràfic

Dipòsit legal: B-24.950-62

Col·laboració: 3,50 euros

Amb el suport de:

Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal. Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell. Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.

La revista Alella no es responsabilitza necessàriament de les opinions que continguin els articles signats.

Cartes al director

Departament de la Presidència

TIRA CÒSMICA G Artboy

6

Un alellenc d’origen xinès, autor de la donació de material protector més importantTot i que prefereix no donar el seu nom, la revista Alella ha pogut saber que un empresari alellenc d’origen xinès ha fet la donació de material protector més gran que ha rebut l’ajuntament. El donant, que prefereix romandre en l’anonimat, ha fet arribar material com ara EPI i mascaretes.

Es tracta d’un exemple més d’entre els molts gestos de solidaritat que s’han viscut al poble les darreres setmanes. La revista també té coneixement que hi ha hagut empresaris i escoles públiques i privades del poble que han donat menjar excedentari al banc d’aliments i a les famílies en risc d’exclusió social del municipi.

L’ajuntament ha creat un estoc mínim de materials i EPI que tam-bé inclou les donacions i que es gestiona segons les necessitats de cada moment. El material és reparteix entre diferents col·lectius com ara el personal municipal –in-clòs el cos po-licial–, la xarxa de voluntariat, els serveis essencials privats i els comerços.

30.000 treballadors afectats per un ERTO i més desocupació al MaresmeLes complicacions econòmiques derivades de la Covid-19 també s’han notat al Maresme. Fins al 14 d’abril s’havien presentat 4.804 expedi-ents de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que afectaven gairebé 30.000 persones. El 96% dels expedients eren per força major i, per tant, molt probablement causats per la crisi del coronavirus. Al mes de març, les oficines d’ocupació han comptabilitzat 26.215 persones sense feina, 1.041 més que al febrer. Però són dades que no recullen el volum de treballadors afectats per un ERTO. Els únics municipis que al març van registrar un descens de la desocupació, encara que molt lleu, van ser Alella i Sant Pol de Mar.

DEL POBLE

L’Institut d’Alella dona material de laboratori a l’Hospital de Mataró

D’Alella han sortit desenes d’acci-ons solidàries contra la Covid-19. Una d’elles des de l’institut, que va fer una donació de 550 guants, 13 ulleres i 40 mascaretes a l’Hospital de Mataró, tot material que els alumnes feien servir al laboratori. La iniciativa ha estat encapçalada per la professora de física i química Marta Buj, que, a banda del material, ha omplert les caixes amb missatges positius per al personal sanitari. Com aquest: “Per a un institut amb vocació d’educar, adaptant-se a les noves circumstàncies a marxes forçades,

enyorant els alumnes i sentint l’enorme impotència de només poder ajudar quedant-nos a casa, poder col·laborar amb un petit gest amb els professionals que s’hi estan deixant la pell per tots nosaltres ens omple d’alegria. És la manera d’avançar i d’aprendre que tenim ara.”

109 denúncies i cap robatori durant les primeres setmanes de l’estat d’alarmaFins al 6 de maig, quan feia vuit setmanes de la declaració de l’estat d’alarma, la Policia Local d’Alella havia imposat 109 denúncies per incompliment de les mesures decretades, la majoria per mobilitat no justificada.

Segons que ha explicat el cap de la policia Josep Antoni Gómez a la revista Alella el pic de denúncies es va produir al començament, després dels dies que van deixar perquè els alellencs s’adaptessin a les mesures de prevenció de contagi del coronavirus, i durant les dues setmanes en què les mesures van ser més estrictes i només podien treballar els serveis essencials.

La policia ha explicat que se’n posaven moltes menys des que s’ha passat a la primera fase de desconfinament. Assegura que ara “és molt més complicat identificar qui està incomplint el confinament”.

El cap de la policia també ha explicat que no hi ha hagut cap roba-tori ni delicte durant l’estat d’alarma. Considera que és lògic a causa de la baixa mobilitat. La policia tampoc no ha tingut coneixement de cap delicte dins les llars alellenques.

Gómez explica que només han rebut denúncies d’estafes bancàries per internet: “N’hem tingut tres o quatre, però estic convençut que se n’han produït més. És el delicte estrella actualment. Es tracta de gent que fa compres per internet en llocs poc fiables i després troben que se’ls ha cobrat per coses que no han comprat.”

No descarta que les denúncies arribin més endavant i que ara hi hagi qui prefereixi esperar-se perquè els desplaçaments estan restringits.

CEDI

DA

CEDI

DA

CEDI

DA

CEDI

DA

Caixes preparades a l’INS.

7

ACTUALITAT

Israel Payà: “La situació ens ha ensenyat a preocupar-nos més del veí del costat”

ÒSCAR PALLARÈS

És una de les cares noves del govern. Israel Payà (Barcelona, 1973) és segon tinent d’alcalde i regidor de Serveis Interns, Seguretat Ciutadana, Esports i Promoció de la Salut. L’entrevista té lloc en circumstàncies inèdites: la Covid-19 ens ha obligat a confinar-nos a casa i a viure en una realitat que no havíem imaginat. Una situació que també canviarà moltes coses a Alella. En aquesta conversa, que hem hagut de fer per Skype, parlem de l’afectació del coronavirus al poble, dels aprenentatges d’aquesta crisi i del futur que ens espera.

En aquest mandat estem demanant als regidors que entrevistem que triïn una botiga d’Alella per fer-se la sessió de fotos que acompanyarà cada entrevista. Donada la situació actual i la dificultat que representa fer fotos a l’interior d’un comerç, vam acordar amb Payà fer les seves fotos a les immediacions de la comissaria de la Policia Local.

8

ACTUALITAT

CARLA RIVEROLA

Com ha afectat la Covid-19 Alella?La consellera Alba Vergés va dir una frase que comparteixo molt i és que a partir d’ara tindrem una realitat molt diferent. A Alella, potser per la filosofia del vi i de compartir, ens agrada molt el contacte. I això és evident que canviarà molt el nostre dia a dia. Supo-so que el que més ens marcarà és recuperar la confiança d’acostar-te a algú, que és una cosa que ens agrada molt, però que costarà tornar a tenir.

Un contacte, el del vi, molt present en festes com la Verema. L’ajuntament s’ha plantejat ja què farà amb aquesta mena d’esdeveniments, inclosa la Festa Major, que se celebra al juliol?Anem dia a dia. Que haurem de canviar la manera de veure la Festa Major o la Verema és claríssim. No podem sortir d’un desconfi-nament i de prohibir un cert nombre de per-sones en un espai i, de cop, permetre un con-cert amb més de mil persones a l’Hort de la Rectoria. Seria d’insensat. Canviaran coses? Canviaran. Quines? Encara no ho sabem.

Per tant, caldrà o bé canviar el format de les dues festes o bé no celebrar-les. S’haurà de fer amb un format diferent. No m’aventuraria a dir que es cancel·laran, tam-poc és la meva àrea, però tampoc hem pres una decisió.

No teniu competències en salut, però ja que ets un dels regidors amb l’àrea que més s’hi assembla (Promoció de la Salut), deixa’m preguntar-te: a data de 21 d’abril hi havia quinze morts confirmades per Covid-19 a Alella i 98 contagiats. Com es pren l’ajuntament aquestes dades?Són dades que ens preocupen. El primer con-tagi ens va preocupar i l’últim contagi ens preocuparà. Estem intentant fer totes les actuacions possibles. Fem neteja al carrer, hem adquirit deu mil mascaretes per a la població, col·laborem amb les residències… Però òbviament ens preocupen les dades. La cosa ideal seria no haver tingut cap contagi ni cap mort, com a Espinelves, per exemple. Però tenim molta relació amb Barcelona i el contagi és gairebé inevitable, perquè la gent treballa fora.

Com ha estat la coordinació amb les resi-dències?Molt estreta. No tenim competències, però som persones i vivim al mateix poble. Els hem preguntat sempre què necessitaven. Hem buscat equips de protecció individual quan n’han calgut, els estem subvencionant els equips de neteja amb ozó… Els hem do-nat totes les facilitats que hem pogut.

Com haurem de viure els alellencs a par-tir d’ara per evitar més contagis?És una realitat tan nova… Ningú ens hi ha preparat. Jo intento treure’n la part positiva. M’agrada molt el concepte de bon veïnatge. Amb aquesta situació hem après a preocu-par-nos del veí del costat. Jo ara quan vaig a comprar pregunto a la meva veïna si neces-sita alguna cosa. Potser abans ens limitaven a saludar-nos. Crec que això es pot continuar aplicant quan s’acabi tot això.

S’està respectant el confinament a Alella?Sí. Hi ha de tot, és clar. Però la majoria, sí.

Quantes sancions ha imposat la Policia Local fins ara?Des del dia 14 de març fins avui [23 d’abril] en tenim comptabilitzades 85. La Policia Local és una policia de proximitat dins d’un poble. Aquest contacte ens serveix, també, perquè, de bones a primeres, no se sancioni. Es parla amb la persona, s’explica la situació i les conseqüències. Es denuncia quan la gent s’excedeix. Per exemple, si vius a Mas Coll i passeges el gos per Can Sors.

El coronavirus ha trastocat molt els ob-jectius de mandat del govern?Tindrà unes afectacions pressupostàries, és a dir, deixarem de gastar en algunes coses i invertir més en unes altres. Però, a grans trets, crec que no. Serà en coses puntuals. La Caminada dels Tres Pobles no s’ha po-gut fer i algunes competicions esportives es veuran afectades. Però tot ho vivim dia a dia. no sabem com serà, per exemple, el mes de setembre.

L’ajuntament ja té els pressupostos apro-vats. S’hi hauran de fer moltes modifica-cions?

Segurament haurem de moure partides que no s’utilitzen per destinar-les a unes altres coses. Hi haurà despeses que no es produi-ran i unes altres que sí.

I els pressupostos quadraran? Es preveien uns ingressos, per exemple de l’impost de plusvàlua, que si hi ha una crisi econò-mica pot ser que no s’aconsegueixin. Sí, s’haurà d’anar analitzant. Quan arribem al mes de setembre tindrem una fotografia més real. La compravenda i transmissió d’im-mobles està molt aturada a tot arreu.

Això pot deixar l’ajuntament en una situ-ació econòmica complicada?Tenim la sort que s’ha fet una bona gestió econòmica i tenim una economia sanejada. No pateixo.

La Regidoria de Seguretat Ciutadana és la que s’endú un increment més gran del pressupost, d’1.046.501 euros fins a 1.282.116 d’aquest any. L’objectiu era aconseguir aquest estiu tots els agents de la Policia Local que preveu la relació de llocs de treball. Això es complirà?Les oposicions per cobrir definitivament les dues places d’agent que ens falten per tenir la plantilla al complet s’havien de fer just quan va començar la crisi. Les hem hagut d’ajor-nar sine die. Però una de les meves obsessi-ons sempre ha estat tenir tota la plantilla de la policia completa.

Això i la dificultat de construir la nova biblioteca aquest mandat obligaran a fer modificacions al Pla d’Actuació Munici-pal?Sí. L’haurem de revisar de dalt a baix i veure què podem aconseguir i què no. Però també som al primer any de mandat. Ens queden tres anys al davant i tenim moltes ganes de fer molta feina.

Per què vas decidir fer el pas i entrar en política municipal?Vaig entrar en política l’any 2003. Sempre he estat dins d’ERC i he ocupat càrrecs a la sec-ció local. El Marc [Almendro], a qui conec de fa molts anys, em va fer la proposta. És un canvi de vida molt gran. ets regidor 24 hores el dia i 365 dies l’any. Però de vegades se’t presenten oportunitats a la vida i penses que tens quaranta-sis anys, forces, idees noves i ganes de fer coses noves.

Com valores els primers mesos de govern?Entrar dins de l’administració és entrar en un tren en marxa, no para. És complicat quan vens del sector privat i quan la meva feina abans era barallar-me amb l’adminis-tració. Però pensava que seria un procés més complicat del que ha estat.

“HAUREM DE CANVIAR LA MANERA DE VEURE LA FESTA MAJOR O LA VEREMA, ÉS CLARÍSSIM”

“TENIM LA SORT QUE S’HA FET UNA BONA GESTIÓ I TENIM UNA ECONOMIA SANEJADA”

“LES OPOSICIONS PER COBRIR DEFINITIVAMENT LES DUES PLACES D’AGENT LES HEM HAGUT D’AJORNAR SINE DIE”

9

I amb l’oposició, quina relació hi tens?Personalment tenim molt bona relació amb tots els regidors. Fins i tot amb qui no tenim cap afinitat ideològica, com la Susana Alon-so, exregidora de Ciutadans, que és una per-sona encantadora. L’oposició fa la seva feina.

La teva regidoria, Seguretat Ciutadana, sempre és la diana de les crítiques…Sí. Però ho fan a fi de bé. També l’oposició es preocupa que les coses funcionin. És normal

que demanin implementar coses. Però potser les propostes, des de dins, podent parlar amb tècnics, Mossos, veient els informes, no te-nen tant de sentit. Però és normal que hi hagi aquesta crítica. Sé que soc la diana, però ells fan la seva feina i busquen el benefici de tot el poble.

Hi ha alguna de les regidories que portes que es veurà afectada per la crisi del co-ronavirus?

No. No tindran tanta afectació. Seguretat Ciutadana tindrà la mateixa despesa, que és sobretot de recursos humans; a Esports hem fet ajustos per destinar a unes altres àrees els recursos d’activitats esportives que s’han suspès. A Promoció de la Salut tampoc afec-tarà. A partir de setembre reactivarem les formacions a escoles, i a Serveis Interns tota la despesa és de personal.

Què se’n pot treure de positiu d’aquesta situació?Valoro molt la capacitat de treball del perso-nal de l’ajuntament. Tothom s’hi està bolcant. Treballadors i regidors. I això que és una fei-na de 24 hores i set dies la setmana. Com a aprenentatge diria que ara començarem a tenir més cura dels veïns i a preocupar-nos més de qui tenim al costat.

Tots el grups municipals heu fet front comú davant la pandèmia. Aquesta unitat als pobles és impossible d’aconseguir en altres nivells de les institucions?En un poble, l’única cosa que volem és que els veïns estiguin tan bé com sigui possible. Acabarem pensant el mateix en moltes co-ses, siguis més de dretes o d’esquerres, més catalanista o menys. No tinc cap problema a agafar bones idees d’algú que pensa diame-tralment oposat de mi. Després tindrem unes altres idees supramunicipals, però en temes de poble sempre hi ha punts d’acord.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

ACTUALITAT

“EN UN POBLE, L’ÚNICA COSA QUE VOLEM ÉS QUE ELS VEÏNS ESTIGUIN TAN BÉ COM SIGUI POSSIBLE”

PERFILVa néixer l’1 d’abril de 1973 a Barcelona. És graduat social, el que ara es coneix com a tècnic en relacions laborals. S’ha dedicat gairebé tota la vida, vint-i-cinc anys, a l’as-sessorament mercantil i fiscal d’empreses. Està casat i té dos fills, la Mercè (16 anys) i el Roger (14 anys). El primer a arribar a Alella va ser el seu besavi, que l’any 1918 va comprar un terreny davant de Can Sors i hi va construir la casa, per on ha passat tota la família. Durant uns quants anys va viure a Barcelona i quan es va casar se’n va anar a viure al centre d’Alella. El que més li agrada del poble és la tranquil·litat, conèixer la gent i, sobretot, que té el mar i la muntanya molt a prop. Quan no treballa li agrada fer esport: jugar a bàsquet o anar amb bicicleta, per exemple.

10

LA CRÒNICA

ÀLEX ASENSIOEl 14 de març, el Govern espanyol va decla-rar l’estat d’alarma per un termini inicial de 15 dies. Des de llavors, Pedro Sánchez ha comparegut tres cops davant del Con-grés per demanar-ne noves ampliacions. La darrera, el 6 de maig. En aquesta ocasió, la mesura va allargar el període d’excepci-onalitat fins al dia 24, gràcies als vots de Cs i el PNB.

En aparença, aquesta pròrroga va tren-car la lluna de mel parlamentària entre el PSOE i ERC, ja que els republicans han pas-sat de donar-hi suport a votar-hi en contra, al costat de JxCat i la CUP. El vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, en va jus-tificar el canvi per la negativa de l’Estat a retornar les competències a Catalunya per

gestionar el desconfinament. En canvi, l’ex-portaveu del partit a Madrid, Joan Tardà, era partidari d’abstenir-se i facilitar l’aprovació del tràmit per majoria simple.

Només el temps dirà si l’acord del PSOE i Unidas Podemos amb Cs és merament cir-cumstancial o bé tindrà recorregut, com passa a l’Ajuntament de Barcelona amb el suport extern de Manuel Valls al govern d’Ada Colau i Jaume Collboni.

‘Nacionalisme’ o subsidiaritatPrimer va ser la CUP a denunciar-ho, des-prés JxCat i finalment ERC. A còpia d’exem-ples pràctics, l’independentisme ha arribat a la conclusió que l’estat d’alarma no és un instrument tècnic per afrontar la pandèmia, sinó una estratègia política per recentralit-

zar competències i evitar que la Generalitat gestioni “millor” la crisi.

El 20 d’abril, la portaveu del Govern, Me-ritxell Budó, va afirmar que en una Catalu-nya independent “no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats”, ja que s’hi hauria decretat un confinament total “quinze dies abans”. Segons Budó, “la prova està en aquells països petits que han pres les decisions a temps.”

La premsa espanyola va acusar la Gene-ralitat d’una nova mostra de pulsió naciona-lista. En canvi, el seu president, Quim Torra, apel·lava al principi de subsidiaritat i posava com a exemple el model federal alemany. El 25 d’abril sostenia que “les decisions no es poden prendre a 600 quilòmetres de distàn-cia” i el 6 de maig refermava la idea que “si

L’estat d’alarma com a coartadaEls grups de l’oposició acusen l’alcalde de menystenir-los com fa el Govern espanyol amb la Generalitat, però confien a ser escoltats amb la creació del Pacte Local per la Recuperació

Des del 2 d’abril, les banderes de l’Ajuntament onegen a mig pal com a mostra de condol per les víctimes de la Covid-19.

AJU

NTA

MEN

T D’

ALEL

LA

11

LA CRÒNICA

haguéssim estat responsables dels nostres recursos, hauríem respost de manera més àgil, diferent, adaptada i ràpida. Això va de sobirania”, va reblar.

Topades constantsDurant els dos primers mesos d’emergèn-cia sanitària, els retrets i els enfrontaments dialèctics entre els dos executius han estat constants.

Tot just confinada Igualada i la conca d’Òdena, el 12 de març la Generalitat va sol-licitar el tancament de Catalunya i de la comu-nitat de Madrid. En comptes d’això, el Govern espanyol va respondre dos dies més tard amb la primera declaració de l’estat d’alarma i el confinament de tot l’Estat perquè “el virus no entén de territoris”. L’endemà, dia 15, les portades de gairebé tota la premsa reprodu-ïen l’anunci de la campanya governamental Este virus lo paramos unidos, amb les dues primeres paraules escrites en groc, un de-tall no exempt de connotacions polítiques. El president Carles Puigdemont va parlar de “propaganda política oportunista” i el conse-ller Damià Calvet va suggerir que “en comptes d’units volen dir unificats”.

Amb els hospitals col·lapsats, la Genera-litat va exigir la devolució de les seves com-petències per adquirir en el mercat exterior tot allò que mancava al personal sanitari: morrions, guants, bates i ulleres. També va demanar a l’Estat que es fessin milers de proves PCR i celeritat en l’homologació dels prototips de respiradors dissenyats per l’au-tomobilística Seat i l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. En comptes d’això, l’executiu espa-nyol va imposar-ne la compra centralitzada, amb nombrosos endarreriments i escàndols en l’adjudicació.

El president Torra va qualificar la situació d’“autèntic caos”. A mitjan abril, el Ministeri de Sanitat va retornar 659.000 tests en mal estat i 700.000 més a finals de març. Entre-mig es van retirar 490.000 mascaretes que no complien els requisits, la qual cosa va obligar a posar en quarentena més d’un miler de met-ges i infermeres al País Valencià.

Els sindicats professionals i alguns col-legis de metges acusen el Ministeri d’impro-visació i inoperància. Les mateixes fonts asseguren que s’han produït més de 34.000 contagis entre facultatius per ús de material defectuós i anuncien diverses querelles. En canvi, la consellera de Salut, Alba Vergés, creu que el ministre Salvador Illa “ha actuat molt responsablement i s’ha deixat assessorar bé pels experts”. Diu que hi han parlat sovint i que “escolta molt, sense supèrbia”, però li retreu l’afany centralitzador.

En general, la distribució del material va ser lenta i insuficient. El 13 d’abril, el con-seller Miquel Buch va criticar l’enviament de 1.714.000 mascaretes: “1714 és una xifra simbòlica. Però també és una xifra nefasta”, i va advertir l’Estat que més endavant no se li

acudís enviar-ne 1.939.000, en al·lusió a l’any en què es va produir l’ocupació franquista, perquè “amb la història dels catalans, no s’hi juga”. Però tampoc la Generalitat no va estar a l’altura. El 9 d’abril va anunciar que dispen-saria 14 milions de mascaretes, a raó de dues per cada habitant, però la segona s’havia de pagar i les dificultats per distribuir-les va oca-sionar cues davant de les farmàcies.

El rei i els militarsA diferència de la resta de països occidentals –incloent-hi els Estats Units–, el Regne d’Es-panya ha estat l’únic que ha posat militars al capdavant de la crisi. De fet, el dispositiu contra la Covid-19 rep el nom d’operació Bal-

mis en al·lusió al Francesc Xavier Balmis, el metge militar alacantí que a principis del se-gle XIX va protagonitzar la primera campanya de vacunació mundial contra la verola a les colònies d’Amèrica i el Pacífic.

Inicialment, totes les compareixences diàries del comitè tècnic de gestió del coro-navirus van comptar amb la participació de responsables de l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la policia espanyola. “Estem en guerra”, va assegurar el cap d’estat major de la Defensa, Miguel Ángel Villarroya. “En aquesta guerra irregular i rara, tots som soldats”, va dir, i va

fer una crida a derrotar “el nostre estimat vi-rus, cadascú des del lloc que ens toca”.

A partir del 25 d’abril, els uniformats van passar a segon terme després que el gene-ral José Manuel Santiago va comprometre la integritat de la Guàrdia Civil en afirmar que perseguia les fake news i treballava per “minimitzar el clima contrari a la gestió de la crisi per part del Govern”.

Prèviament, Felip VI va pronunciar un dis-curs televisat el 18 de març. “El primer soldat d’Espanya”, en paraules de Villarroya, va as-segurar que el coronavirus “és una crisi tem-

poral. Un parèntesi en les nostres vides”. I va pronosticar que “aquest virus no ens vencerà. Al contrari. Ens farà una societat més com-promesa, solidària i unida”. L’al·locució del rei va ser contestada a les xarxes amb l’etiqueta #CoronaCiao per denunciar la corrupció de la monarquia i amb una cassolada que es va sentir a tota Alella. El president Puigdemont va aplaudir la protesta: “Els balcons contra els Borbons”.

Aquella setmana, Òmnium Cultural va en-gegar una campanya per exigir Més hospitals

i menys exèrcits, més sanitaris i menys sol-

dats! i a finals d’abril les organitzacions Fun-diPau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau van demanar que es destinessin les Despeses

militars per a despeses socials i contraposa-ven els 89 milions d’euros que costa un avió de combat amb la creació i el manteniment anual de 3.244 unitats de cures intensives.

Segons la ministra Margarita Robles, l’operació Balmis ha mobilitzat 120.000 sol-dats en tasques de logística, intendència i desinfecció. Algunes veus parlen d’una ope-ració de propaganda per blanquejar la imatge de l’exèrcit i d’altres acusen la monarquia i les forces armades de protagonitzar un “cop d’estat encobert” amb la suspensió temporal de drets fonamentals.

A Alella, el portaveu de Cs, Toni Bernal, va reclamar insistentment la presència de la Uni-tat Militar d’Emergències (UME) per sanejar les residències. D’entrada, la seva actuació va ser rebutjada per la Generalitat, però després de netejar el port i l’aeroport, els ajuntaments socialistes de l’àrea metropolitana van sol-licitar-ne els serveis i ràpidament es van es-tendre a municipis governats per forces inde-pendentistes. Teòricament, els dispositius es feien sense coneixement dels alcaldes, però tenien el vistiplau dels departaments d’Afers Socials i de Salut per actuar als geriàtrics.

La meitat dels casos positius per Covid-19 a Alella corresponen a interns i treballadors de centres geriàtrics i assistencials.

ACQ

UAS

12

LA CRÒNICA

Davant de l’evidència, el president Torra i el conseller Buch van admetre que no tindrien inconvenient a requerir l’ajut de la UME si contribuïa a salvar vides.

El fet diferencialComunicativament parlant, la Generalitat ha mirat de diferenciar-se en tot moment del Go-vern espanyol. Quant a les formes, ha optat per la compareixença diària dels consellers de Presidència, Interior i Salut des dels res-pectius departaments, amb preguntes dels periodistes a través de videotrucades. I pel que fa al fons, s’ha escudat sempre en l’as-sessorament dels especialistes per fixar la seva posició i poder-la defensar, amb argu-ments tècnics i científics, davant de l’Estat. Els doctors Antoni Trilla i Oriol Mitjà en són els màxims exponents.

Les principals diatribes fan referència al nombre tests que cal realitzar, al recompte del número de contagis i morts, a l’establiment de franges horàries o a la delimitació de les uni-tats territorials de gestió durant les primeres fases de la desescalada.

En la majoria de decisions, la Generalitat ha estat ignorada. Un cop passat el pic de la pandèmia i mentre Torra advocava per man-tenir el confinament total quinze dies més per “no exposar els treballadors i les seves famílies a un rebrot”, el 14 d’abril l’Estat va ordenar el retorn a l’activitat dels sectors no essencials.

L’endemà, dia 15, el Departament de Sa-lut va incloure en el balanç les defuncions en residències i domicilis facilitades per les funeràries. Aquell dia, el total de persones mortes a Catalunya des de l’inici de la pan-dèmia va passar de 3.855 a 7.079. Tot i que la consellera Vergés va justificar el canvi per la “voluntat de transparència” i de reflectir “l’impacte real” del coronavirus, l’estadística oficial del Ministeri només recull els casos positius que han mort als hospitals.

Fins ara, l’única victòria moral obtinguda per la Generalitat se circumscriu a la rectifi-cació que va fer l’executiu espanyol per assig-nar franges horàries a diverses edats, d’ençà que el 26 d’abril es va produir la sortida al carrer dels menors de 14 anys.

Pel que fa als àmbits territorials del des-confinament, l’Estat volia que fossin les pro-víncies, però Catalunya i altres comunitats autònomes reivindicaven les regions sanità-ries. Segons la proposta de la Generalitat, l’11 de maig només van passar de la fase 0 a la fase 1 les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i l’Alt Pirineu-Aran.

Monòleg setmanalDesprés del primer estat d’alarma, el presi-dent espanyol va fixar una roda de premsa televisada cada dissabte en què explica els acords del Consell de Ministres i l’endemà al matí manté una videoconferència amb els presidents autonòmics. Torra ha criticat que

Sánchez “es limiti a repetir” els anuncis del dia abans i demana “codecisió”: “T’escolten però ja ho han decidit tot; et coordinen, però tot ho dicta el Mando Único. Deu ser la ma-nera d’entendre el diálogo”.

Per aquest motiu, el 20 d’abril, la portaveu de JxCat al Congrés, Laura Borràs, va denun-ciar que “el 155 sanitari ja és un 155 policial, social i digital. Després de dues abstencions, fem el pas al no” en la renovació de l’estat d’alarma.

Nou pressupostEl 29 de gener, Torra va anunciar que, “un cop aprovats els pressupostos”, faria pública la data de les eleccions perquè la relació en-tre els socis de govern era insostenible, però l’emergència sanitària i la gestió de la crisi econòmica “centren ara tots els esforços” i ajornen sine die aquell horitzó.

El 24 d’abril, el Parlament va aprovar els primers comptes públics des de 2017 amb els vots de JxCat i ERC i l’abstenció dels Comuns. Sobre el paper, els pressupostos del 2020 preveuen una despesa superior als 27.000 milions d’euros, 3.000 més que els prorrogats fins ara. Aquests diners priorit-zaven la despesa social i recuperaven la in-versió, però ara són paper mullat i s’hauran de refer de dalt a baix. D’entrada, la factura sanitària del coronavirus requerirà, pel cap baix, 1.800 milions.

Gestió qüestionadaLa gestió sanitària i assistencial de la Gene-ralitat està en dubte. L’estadística de víctimes se situa entre les més altes del món. El 9 de maig, el nombre de morts a Catalunya supera-va les 11.000 persones, el nombre de positius depassava els 60.000 i els casos sospitosos s’acostaven als 170.000. Segons els models matemàtics, l’afectació real seria molt supe-rior i elevaria la xifra total a més de 600.000 persones. Un estudi de la Universitat Poli-tècnica i de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol destaca que a Catalunya i Es-panya només es detecta el 10% dels casos i que passen tretze i catorze dies de mitjana, respectivament, entre que algú té els primers símptomes i apareix com a cas confirmat a les estadístiques oficials. A Alemanya, la taxa de detecció és el doble (el 20%) i el decalatge, la meitat (set dies).

Durant les primeres setmanes, la manca de protocols, l’escassetat d’equips de protec-ció i l’esgotament dels professionals va posar el sistema de salut contra les cordes. S’ha dis-cutit molt si es va col·lapsar o no. Van ser dies frenètics en què es van improvisar solucions d’urgència, com la confecció de mascaretes i bates casolanes o l’elaboració de viseres i peces per a respiradors amb impressores 3D. Els hospitals van ampliar els espais medica-litzats i el Departament de Salut va reincor-porar personal jubilat de menys de 70 anys i joves estudiants de Medicina.

Poc després, el focus d’atenció es va tras-lladar a les residències de gent gran, després que moltes demanessin de ser intervingudes per l’administració. El 2 d’abril, el president Torra va reconèixer que “no ho hem fet bé” i, sis dies més tard, amb 1.230 residents morts, el Departament de Salut va assumir la gestió única de l’atenció assistencial a tot el país, en detriment del Departament d’Afers Socials. Tant el seu titular, Chakir El Homrani, for-tament qüestionat, com la consellera Vergés han admès que caldrà repensar el model de residències després de la crisi.

Crisi a les residènciesEl 6 de març es van detectar els primers dos casos de Covid-19 a Alella. El 10 de maig ja hi havia 113 positius i 328 més sota sospita. Això situa la taxa crua de població infectada en l’1,1%. Es tracta d’una proporció netament superior al 0,5% de Teià o al 0,6% del Masnou i només superada al Maresme per Canet de Mar. L’alcalde, Marc Almendro, va atribuir aquest fet a la proximitat de Barcelona i a l’ele-vat nombre de residències i d’equipaments sociosanitaris per a gent gran i persones amb diversitat funcional.

Entre el 6 i el 13 d’abril es van desinfec-tar tots els centres i es va prestar “suport directe de material” (mascaretes, pantalles protectores, proves de test ràpids, bates im-permeables...) a tots els centres, incloent-hi la compra de nou màquines d’ozó, subven-cionades al 50%. A més, l’Ajuntament va re-forçar durant un mes el servei de neteja de la Fundació Germans Aymar i Puig amb un equip complementari de tres persones. Se-gons l’alcalde, l’Ajuntament assumirà totes aquestes despeses contra el criteri de Cs, que va demanar que es transferissin a la Genera-litat per “negligència”.

El 7 de maig, Almendro va assegurar al ple que la situació estava “absolutament con-trolada” i que el “comptador s’havia posat a zero” després d’una “fase d’estabilització” en què es van fer proves a tots els interns i treba-lladors. Dels 61 casos detectats aleshores, 47 corresponien a la residència Germans Aymar i Puig. A la pràctica, el Departament de Salut es va fer càrrec del centre, que va sectoritzar i aïllar els residents.

El 21 d’abril, setze famílies van fer arribar una carta a la revista Alella en què feien pú-blica la mort de sis persones i plantejaven la possibilitat d’habilitar espais “nets” per tras-lladar els residents no contagiats i un altre perquè els cuidadors poguessin descansar i pernoctar sense haver de tornar a casa. Tam-bé demanaven suport de metges, infermers i voluntaris per ajudar el personal. Per últim, reclamaven “més transparència” a l’Ajunta-ment i una “línia d’actuació” específica per a les residències.

L’endemà, l’Ajuntament emetia un comu-nicat de resposta en què es posava “a disposi-ció” de les famílies i els oferia “suport logístic,

recursos d’acompanyament emocional i de suport al dol o qualsevol altra cosa”. L’escrit exposava que “des que la situació es va detec-tar hi ha hagut una molt bona gestió i es pro-nostica una bona evolució”. Més endavant, el 5 de maig, l’Ajuntament explicava que “Alella compta amb 410 places de residència, que re-presenten el 7,3% del total de places d’aquests tipus al Maresme” i assegurava que “si no s’in-clouen els 61 casos de les residències”, la taxa crua d’afectació representaria el 0,5%, “molt a prop de la dada comarcal”.

El mateix 22 d’abril, el col·lectiu de re-sidències i centres assistencials d’Alella va publicar un altre comunicat en representació

de tot el sector per recalcar que la situació estava “sota control” i que “tot i no ser òptima, s’està fent la millor gestió possible”.

Solidaritat i crisi socialL’impacte econòmic de la Covid-19 ha agudit-zat la vulnerabilitat de moltes famílies. Des de mitjan mar, la desocupació al Maresme ha crescut un 20% en termes interanuals i se situa a l’entorn del 15%. A Alella, l’atur s’ha disparat un 25%, tot i que la taxa es manté a la ratlla del 7,5% i afecta un total de 306 per-sones. A més, hi ha 421 veïns i veïnes acollits a algun dels 96 ERTO que s’hi han tramitat.

Davant d’aquest escenari, Alella no s’ha plegat de braços. Ben al contrari, han estat moltes les iniciatives ciutadanes que han sor-git per combatre l’emergència.

Des de bon principi es va organitzar un grup de cosidores, anomenat Puntades d’es-perança, que ha confeccionat 1.600 masca-retes per a les residències i més de 600 per a la població en general que s’han distribuït a través dels establiments oberts al públic. Precisament el 12 d’abril, l’associació Alella Comerç va penjar un vídeo a les xarxes soci-als per reconèixer el servei prestat per les bo-tigues i per animar la gent a seguir comprant a Alella un cop passat el confinament. A més, la regidora Mercè Vizern va assabentar la resta de grups municipals que “l’Ajuntament treba-lla amb un grup no institucionalitzat de setze persones representatives del teixit comercial que aporten idees i col·laboren en tasques de Promoció Econòmica”.

La mateixa Vizern va informar que des del 15 de març existeix una xarxa de voluntariat social que compta amb 152 membres. Vizern va precisar que no tots estan actius, ja que hi ha persones que formen part d’algun col-lectiu de risc. La xarxa és coordinada per la tècnica de Participació Ciutadana i s’organit-za en diversos grups. Hi ha 30 persones que cusen, deu que ofereixen un servei de lectura per videotrucada i mitja dotzena que dona su-port al servei de teleassistència. En total, s’ha contactat amb 2.400 persones i cada setmana es fan 300 trucades telefòniques de seguiment.

El grup de logística és el més nombrós, amb més de 50 integrants que es cuiden de llençar la brossa i de portar medicaments i queviures a qui no pot sortir de casa. També han donat un cop de mà als col·laboradors de Caritas a l’hora de dur a domicili els lots del Centre de Distribució Solidària d’Aliments de la parròquia. Per últim, del 4 al 8 de maig van preparar els sobres i van repartir bústia a bústia les 10.000 mascaretes adquirides per l’Ajuntament.

Polèmica sobre el voluntariatEn general, tothom està satisfet de la feina feta, però alguns voluntaris en qüestionen l’eficiència de l’organització, el control polític i l’ús propagandístic. Acusen l’Ajuntament de voler “penjar-se totes les medalles” i critiquen

detalls menors, com ara que no se’ls pagui la benzina.

En un extens article publicat al seu bloc titulat L’abús dels voluntaris, Oriol Martí confessa que “no m’he sentit ben tractat per l’Ajuntament, que hauria de servir per coor-dinar-nos i no per absorbir-nos”. Observa que caldria haver optimitzat el temps i lamenta que s’han fet propostes de millora que no han estat ateses. “Que tot hagi estat coordinat per l’Ajuntament no ha servit perquè funcionés bé”, tot i que “de cara a la galeria tot és per-fecte i l’Ajuntament està fent una gran tasca”.

Per a Martí, “anem camí d’un pujolisme local. Sembla que Alella i el govern siguin la mateixa cosa. L’arrel del problema és la mania de monopolitzar-ho tot des de fa anys. Un marc mental que podríem resumir en tot a l’Ajuntament, res contra l’Ajuntament, res fora de l’Ajuntament. Tot el que es faci al poble ha de passar per ells. I la medalla, per a ells”.

Al marge del control i la supervisió de les institucions, diverses persones i col·lectius del Baix Maresme, com la Gaietana o Alella Antifeixista, han impulsat una Xarxa Popular d’Aliments que distribueix queviures i arti-cles de primera necessitat a un centenar de famílies d’Alella, el Masnou i Premià de Mar.

Mascaretes per a tothomCom Alella, altres municipis del nostre entorn geogràfic van comprar i lliurar mascaretes als seus habitants. El Masnou va adquirir-ne 40.000 d’un sol ús, mentre Alella, Teià i Tiana es van decantar per un model tèxtil reutilit-zable. Tot i que el proveïdor i la mascareta eren els mateixos, cada ajuntament va fer la seva pròpia comanda de 10.000, 6.500 i 5.000 unitats, respectivament.

Prenent com a exemple el centre d’acollida per a persones sense sostre que els ajunta-ments del Baix Maresme, el Consell Comar-cal i la Diputació de Barcelona van habilitar al complex esportiu del Masnou, el regidor d’Alternativa per Alella-CUP, Mark Ullod,

LA CRÒNICA

13

El coronavirus va impedir la celebració de l’acte d’homenatge a la República del 14 d’abril. En el seu lloc, alguns partits van recordar l’efemèride a les xarxes i la brigada municipal hi va penjar una ofrena institucional.

AJU

NTA

MEN

T D’

ALEL

LA

Membres del grup logístic de la xarxa de voluntariat, a punt per fer el repartiment de mascaretes porta a porta.

AJUNTAMENT D’ALELLA

14

LA CRÒNICA

planteja “si no hauria estat possible fer una compra agregada de mascaretes en el marc de la Mancomunitat de Serveis per abaratir costos i reduir les diferències en els terminis de lliurament” de cada municipi.

Tiana ho va anunciar el 4 d’abril i aquell mateix dia ja va començar a repartir-ne. Teià ho va comunicar el dia 19 i va distribuir-les totes entre el 26 d’abril i el 3 de maig. El Mas-nou ho va fer públic el 20 d’abril i el dia 24 ja n’havia lliurat una a cada domicili.

Dels quatre municipis, Alella és el que més va trigar a repartir-les: en total, vint dies des que el 16 d’abril va acordar-ne la compra. En conseqüència, va ser també l’única població en què els veïns i veïnes no van rebre la masca-reta abans de la sortida ordenada dels menors del 26 d’abril i de l’inici de la fase 0 del des-confinament per franges d’edat, el 2 de maig.

Pressupost i política fiscalPer atendre les necessitats econòmiques de les famílies, les administracions han ajornat el cobrament de taxes i impostos. Es tracta d’una moratòria temporal, no pas d’una suspensió. En el cas d’Alella s’han prorrogat els terminis de pagament de l’Impost de Béns Immobles (IBI), l’impost de circulació de vehicles i la taxa de residus. A més, s’establiran bonifica-cions i línies d’ajut específiques per compen-sar la part proporcional als comerços tancats durant el confinament.

A més d’afectar el calendari fiscal, la crisi del coronavirus tindrà conseqüències sobre el pressupost municipal. L’alcalde va reco-nèixer que “s’espera recaptar un milió menys d’ingressos a causa de la caiguda de l’activitat econòmica”, i el mateix interventor municipal va admetre que l’impacte de la Covid-19 tren-ca la “previsió de l’evolució tendencial” dels pròxims tres anys.

En aquest context, el govern va rebutjar una moció d’Alternativa per Alella-CUP per aplicar una rebaixa del 10% de l’IBI com a “ajut directe a la ciutadania”. La mesura hau-ria assolit una xifra global de 537.000 euros i hauria suposat un estalvi mitjà de 130 euros per habitatge. Tot i que els cupaires contem-plaven la possibilitat d’aplicar-hi criteris de progressivitat fiscal, amb uns topalls màxims i mínims, ERC-Sumem per Alella s’hi va oposar per “raons ideològiques”. Al final, la moció va rebre el suport dels quatre regidors d’Alterna-tiva per Alella-CUP, JxCat i Gd’A, l’abstenció de Cs i PSC i el vot en contra dels set repre-sentants d’ERC.

En contrapartida, Almendro va apuntar dues línies d’ajuts “en projecte”: una de 50.000 euros de “suport directe al desconfinament del comerç” que inclouria la compra de masca-retes, mampares i gel, i una altra de 200.000 euros en despesa social “per a les famílies”.

Mentrestant, l’Ajuntament espera que la Generalitat i la Diputació reorientin les convocatòries d’ajuts per a aquest mandat, que encara no havien estat resoltes a causa

del coronavirus. També confia que l’Estat accedeixi a la petició del món local perquè es flexibilitzi el sostre de despesa i es pugui disposar del superàvit generat el 2019 en la seva totalitat.

Per la seva part, Alternativa per Alella-CUP ha sol·licitat un informe d’Intervenció per escatir si hi ha cap obligació legal per re-tornar 419.000 euros als bancs en concepte d’amortització de préstecs i interessos, tal com consigna el pressupost vigent.

Disposats a governarDes de fa temps, els grups municipals estan dolguts i molestos amb l’actitud “cesarista” de l’alcalde, a qui acusen de fer-los vores i de moure’s entre el secretisme i la propaganda. El regidor de Gd’A, Josep Bardés, ho va sinte-titzar així: “Estem decebuts per les contínues negatives. Gairebé és per riure, però tenim una sensació de fer feina inútil i sembla que molesti que tinguem idees”.

En les darreres setmanes, tampoc no hi ha ajudat gens la realització de despeses per raons d’urgència sense consulta prèvia ni dis-cursos com el que va pronunciar Almendro l’1 de maig a través de les xarxes municipals per anunciar “un pla econòmic sense precedents”, oimés quan el dia abans s’hi havien reunit i no n’havia dit res.

En general, l’oposició considera que és tractada amb desdeny, de la mateixa manera que Pedro Sánchez actua amb Quim Torra.

El 13 d’abril, JxCat, Gd’A i PSC es van brindar de forma conjunta a reforçar el go-

vern municipal “de forma provisional, mentre duri l’emergència”. “Apel·lem –deia l’escrit– a la necessitat de col·laboració i unitat d’acció per al reflotament econòmic i social d’Alella i proposem a ERC que no estigui sola davant la magnitud de la crisi que comença”.

El govern va declinar l’oferiment. Les ra-ons no han transcendit. Les hi va comunicar Almendro al portaveu socialista, Cristóbal

Zueras, per telèfon, i l’oposició va accep-tar-les sense rondinar, fins al punt de retirar la proposta de l’ordre del dia del ple abans de votar-la.

Quan el nom no fa la cosaEl mateix 13 d’abril, JxCat, Gd’A i PSC van sol-licitar també la creació d’un Pacte Local per la Recuperació econòmica. Aquests grups van fer pública la seva proposta al número especial de Sant Jordi de la revista Alella. El 22 d’abril, l’alcalde va comunicar-los que es negava en rodó a impulsar-la i que, en comptes d’això, crearia una comissió especial de seguiment de la Covid-19.

La proposta va ser rebuda amb estupefac-ció, ja que arribava gairebé 50 dies després de la primera defunció per la malaltia a Alella, un cop passat el pic de la pandèmia i després de comandar l’emergència en solitari. Bardés va raonar que “si no ens deixeu elaborar una moció, com voleu deixar-nos treballar en una comissió. L’heu creada de forma unilateral i per entrar en un grup de treball s’ha de generar empatia i tenir ganes d’escoltar al petit”.

Aquest nou fòrum es va reunir per primer cop el 30 d’abril i va refermar alguns grups en la vella idea, atribuïda a Napoleó, segons la qual “quan no vols resoldre un problema, crea una comissió”.

Ple històric i santes pasqüesA finals d’abril, l’oposició va sol·licitar la con-vocatòria d’un ple, ja que no se’n celebrava cap des del 27 de febrer. El govern adduïa que no

hi havia prou teca, més enllà de les mocions conjuntes de JxCat, Gd’A i PSC, que ja havien estat vistes dos cops en comissió informativa, i la proposta de la CUP per rebaixar l’IBI. A última hora se n’hi van afegir dues més per via d’urgència: una bateria de propostes de Gd’A en matèria de sanitat i economia, que va ser re-butjada amb els vots d’ERC, i una altra moció conjunta –aquesta, de Cs i ERC– d’agraïment i

El 7 de maig es va celebrar el primer ple telemàtic de la història, que va durar 5 hores.

15

LA CRÒNICA

homenatge als treballadors essencials i les víc-times de la Covid-19, aprovada per unanimitat.

Finalment, el 7 de maig es va celebrar el primer ple telemàtic de la història. Va ser una de les sessions més llargues que es recorden. Va començar a quarts de vuit del vespre i va acabar a quarts d’una de la matinada. Cinc hores encallats en un punt: la comissió de seguiment.

A l’inici, les posicions estaven molt enquis-tades. L’alcalde va afirmar que no volia “entrar en picabaralles”, però va reprendre tothom. Al regidor de Cs, Toni Bernal, li va recomanar que moderés el to de les seves intervencions a les xarxes socials; a Ullod li va aclarir que terminològicament el seu govern no “veta” pro-postes, sinó que les “desestima”, i al conjunt de l’oposició li va dir que tenia dret a rebre la mateixa informació que la ciutadania, i no més. Prèviament, Bardés s’havia queixat que era “mínima, gairebé insultant”.

Almendro va defensar fins a l’extenuació la bondat de la comissió: “El govern té molt d’interès a conèixer les opinions de la resta de grups, però és necessari un òrgan específic que estigui previst al Reglament d’Organitza-ció Municipal”.

PSC i Cs s’hi van avenir. “Creiem en les bones paraules. Li fem un vot de confiança per treballar de forma honesta i corresponsable”, va dir Zueras.

La resta de grups se’n van desmarcar. El portaveu de JxCat, Esteve Garcia-Ossorio, va

acusar l’alcalde de “coartar el debat.” “Li hem fet una oferta sincera. No podem esperar a ser reactius en comptes de ser proactius. Li hem estès un xec en blanc i sistemàticament ens diu que no, no i no. Pot creure que les nostres propostes no són adients, però vostè persis-teix a tirar per terra totes les propostes dels altres grups. Té majoria absoluta i l’aval dels votants per fer el que vulgui, pero matxacar sistemàticament no l’honora”.

En nom de Gd’A, Bardés va objectar que reunir-se cada 15 dies “no és fluid, amb la que està caient” i va sentenciar que “és urgent i imprescindible aglutinar diferents actors so-cials, culturals i econòmics”, a més de ser “la millor manera de rendibilitzar els esforços i la dedicació de tots els electes”.

Per últim, Alternativa per Alella-CUP, que inicialment defensava una taula social per a la reactivació econòmica, es va sumar a la re-ivindicació del Pacte Local per la Recupera-ció: “Creiem que no s’ha volgut comptar amb nosaltres per gestionar l’emergència i ara no voldríem restar al marge del debat que faci possible l’adopció de mesures per ajudar les nostres veïnes”.

Així les coses, l’alcalde va transigir i es va comprometre a impulsar un “espai funcional amb mecanismes de consulta i participació”. Al final, la proposta va ser aprovada per as-sentiment de tots els grups amb el següents punts d’acord:

- “Reconvertir la comissió especial de se-

guiment de la Covid-19 en el Pacte Local per la Recuperació.

- El Pacte comptarà també amb les valo-racions de tots els agents econòmics, soci-als, culturals i polítics del municipi, amb la voluntat de treballar les mesures que han de permetre la recuperació d’Alella.

- Continuarà amb l’esperit de treball con-junt i de consens ampli, i treballarà per incor-porar un ampli ventall de visions i propostes de diferents agents del municipi”.

Homenatge i agraïmentEl ple va acabar amb l’aprovació, també unà-nime, d’una moció d’ERC i Cs “d’agraïment i suport a totes les persones que estan partici-pant en la superació de la crisi sanitària”. En concret, el text expressa “el condol de tot el consistori a les famílies de les persones mor-tes per la Covid-19” i “l’agraïment més profund a totes les persones i col·lectius que duen a terme els serveis essencials”, així com el com-promís de “realitzar un acte públic de reconei-xement i agraïment a totes aquestes persones així que la situació ho permeti” i un altre “acte de record a les víctimes de la pandèmia”.

Bo i compartir-ne l’esperit, Ullod va adver-tir que la moció “potser és precipitada perquè la taxa de reproducció del virus encara és del 0,95 i no es pot descartar que es produeixi un rebrot”, i la regidora de JxCat Natàlia Brenes va demanar “prudència” i va ampliar les parau-les de gratitud a altres professions.

16

CULTURA

QUERALT MORROSLa data d’inauguració prevista era el diven-dres 13 de març. Abdó Martí, encarregat dels muntatges, ajudava l’artista preparant la configuració de la sala, comunicació ultimava detalls, la brigada ajustava la il·luminació, el retolista Alfons Alier col-locava vinils i s’enllestien les activitats educatives amb la tallerista Clara Gassull. Tot l’engranatge en marxa. Però arran de l’alerta sanitària, l’equip de l’Espai d’Art i Creació va haver d’abaixar la persiana i a dins va quedar confinada l’exposició 20.33h. Calia rumiar alternatives per no deixar perdre mesos de feina i alhora fer-la visible fora del centre. Les preguntes eren moltes: quin paper ha de tenir l’art

en aquests moments d’incertesa? L’entorn digital és idoni per acostar-nos a les arts visuals? Com es pot aconseguir no caure en la immediatesa voraç de les xarxes?

La complexitat de virtualitzarConscients de la complexitat que comporta virtualitzar l’experiència —les pantalles difícilment poden traslladar les percepci-ons que ens brinda l’assistència presencial a propostes expositives—, fa més d’un mes que Can Manyé aprofita l’avinentesa per impulsar una nova modalitat de visita que, en lloc de ser substitutòria de l’habitual, n’és complementària, mentre s’espera de recuperar la normalitat. Mitjançant Fa-cebook, Instagram i Twitter, conviden a

seguir un creixent work in progress: amb dues o tres publicacions setmanals per donar valor a cada imatge, comparteixen les obres que podrem veure pròximament, desgranant-ne informació tècnica, d’inte-rès i continguts relacionats. Així, gràcies al full de sala elaborat per Job Ramos, creador i professor de la Facultat de Be-lles Arts de la UB, descobríem les claus per endinsar-nos en l’art d’Ona Boix; unes setmanes després era la mateixa artista qui en una entrevista explicava l’origen, característiques i, fins i tot, connexions de la mostra amb la situació actual.

“La pintura no té temps com el vídeo, la música o el cinema, però m’interessa parlar del temps a través de les coses

‘20.33h’ o l’exposició confinadaCan Manyé impulsa a les xarxes socials la mostra d’Ona Boix, art visual en l’entorn digital

16

17

CULTURA

estàtiques, a través del límit, i utilitzar-lo com a marc amb possibilitats per trobar i des d’on imaginar. 20:33h és el títol d’una de les peces que forma part de l’exposició, l’obra que va engegar aquesta direcció en el meu treball. Li he volgut retre homenatge. El títol dona cabuda a un lloc, a una mena d’estat, a un no-temps. Potser és una mica com el que estem vivint, la suspensió del moviment constant, ara, ens permet estar més atents?” Concretament, el seu treball aprofundeix en l’ús dels suports tèxtils de-senvolupant la pintura sobre seda. Colors

i formes geomètriques —entre una proto-tridimensionalitat i una tridimensionalitat evident, segons Ramos— en són els princi-pals trets distintius, sumats a un diàleg o interrelació on les vint obres presents, la gran majoria composicions formades per diversos quadres, juguen a fer-nos repensar els conceptes d’espai o de continuïtat.

Desconnectar per connectar“La iniciativa ha donat esperança, va sor-prenent perquè hi veus la feina feta, és si-milar al muntatge, sembla que ho hagis fet

de cop, però entremig hi ha molts processos per arribar-hi”, comenta Ona Boix sobre el nou impuls virtual, i afegeix responent algu-nes de les qüestions plantejades al principi: “La cultura i l’art ens fan desconnectar per connectar amb el que és veritablement im-portant. Les obres esperen el públic, l’art necessita els altres, ja no és meu, és per a qui arribi.” Caldrà comprovar si l’aposta per l’accessibilitat viscuda aquests dies al sector cultural és a llarg termini. De moment a Can Manyé no descarten tornar a bolcar-s’hi en futurs projectes.

20.33h, 2009100 x 100 cmAcramina sobre seda

Nord i Est, 20122 peces 35 x 27 cmAcramina sobre seda

Sense títol, 20153 peces 93 x 74 cmAcramina sobre seda

Dos Minuts i Mig, 2018 2 peces de 35 x 27 cmAcramina sobre seda

Aproximació, 20134 peces 60 x 81 cm Acramina sobre seda

Hores, fragment, 201624 peces 16 x 10 cmAcramina sobre seda

Posicions, 20192 peces de 24 x 19 cmAcramina sobre seda

Entre -80°C i -120°C, fragment, 20206 peces de 24 x 19 cmAcramina sobre seda

18

CULTURA

RAMON RUIZ BRUYAquest any, per Sant Jordi, la pandèmia del Covid-19 ens ha privat de poder celebrar la festa del llibre, la rosa i els enamorats. A escala local, a més, ens ha impedit poder començar a gaudir d’una important novetat editorial. Efectivament, aquest 23 d’abril era la data assenyalada per a la presentació del llibre Alella desapareguda.

Transformació cada vegada més ràpidaAlella durant segles va ser un petit poble de pagès. Fins al final del segle XIX, època en

què va arribar la fil·loxera, hi havia un petit nucli urbà al voltant de l’església i tot un ter-me municipal esquitxat de masies i cases de pagès. Aquest poblament havia anat evoluci-onant molt lentament, amb el gradual crei-xement del nucli urbà i la progressiva divisió de les propietats pageses que, amb el pas de les dècades i els segles, havien passat d’unes poques unitats a unes quantes desenes.

Des d’aquella darreria del XIX fins gairebé als anys 60 i 70 del segle XX, Alella va con-tinuar transformant-se a una velocitat cada vegada una mica més ràpida, però sense dei-

xar de ser un poble eminentment agrícola. Podem dir que aquest equilibri va durar

fins al final dels anys 60 amb el començament del procés urbanitzador i la construcció de l’autopista de Barcelona a Mataró. Però el llibre que avui presentem s’atura aquí per dedicar l’atenció a les vuit dècades anteriors.

Dècades que van coincidir amb el naixe-ment i l’extensió d’un invent anomenat foto-grafia, gràcies al qual avui podem gaudir de les imatges de com era el paisatge del que, encertadament al títol del llibre, podem ano-menar l’Alella desapareguda.

Novetat editorial: ‘Alella desapareguda’El títol proposa un viatge fotogràfic per l’Alella d’abans

19

El llibre ens proposa una passejada per tot el terme municipal seguint les quatre de-marcacions en què, gràcies a l’orografia i l’escorrentia de les aigües pluvials, tradi-cionalment s’ha dividit el territori d’Alella: Alella de Mar, centre urbà, Coma Fosca i Coma Clara.

Passejada fotogràficaAquest trajecte transcorre pas a pas, foto-grafia a fotografia, com si cada imatge fos una petita etapa de l’itinerari. El re-corregut transcorre des de l’estret d’en Portell, riera amunt, passejant pel nucli urbà i enfilant-se per les dues comes, i s’acaba dalt de tot a font de Cera. Cada vegada que passes pàgina et trobes amb una, dues o tres imatges acompanya-des cadascuna d’un petit text.

La tria de les imatges i els petits textos que les acom-panyen palesen el profund coneixe-ment dels autors. Qui coneix Alella s’adona que el recor-regut és complet, pràcticament no hi trobarà a faltar cap dels edificis i indrets principals del terme, i això que Alella és molt rica en aquest aspecte. Per contra, si qui s’encara a la lectura és un foraster i segueix el trajecte proposat, quan arribi al final haurà pogut adquirir un coneixement essencial del nostre poble i la seva història.

Ja hem esmentat que els textos són molt breus i per això admirem la capacitat de sín-tesi dels autors. Sorprèn la gran quantitat

d’informació útil que ens fan arribar amb ben poques paraules.

Treball de recercaQuant a la tria de fotos, hem de dir que pro-venen en un 50% aproximadament del fons de l’Arxiu Municipal actualment en dipòsit a l’Arxiu Comarcal del Maresme a Mataró. Destaquen sobretot dues col·leccions signa-des comercialment per José Saldaña Aracil

i Fotofont. Però la tria no prové exclusiva-ment d’aquest arxiu, sinó que també ha pouat de fons familiars, en el dels col·leccionistes Valero i Sanahuja, i també s’ha proveït de negatius conservats a la Biblioteca de Cata-lunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, entre més. Al pròleg, Anglada i Asensio recorden que el llibre ha

estat possible gràcies a una feina engegada fa anys, perquè a Alella “les transformacions que s’hi han produït han estat narrades i re-construïdes des de diferents perspectives a través dels projectes promoguts pel col·lectiu Cerquem les Arrels i per l’Associació Cultu-ral Revista Alella: visites guiades, reculls de memòria oral, articles, monografies, una web sobre patrimoni arquitectònic i una obra pionera, del 1991: Alella, recull d’imatges”.

Acabat el recorregut lector i visionades les fotografies, algunes d’elles ja clàssiques de la memòria local, juntament amb les aportacions inèdites que la recerca ha per-mès localitzar, podem dir sense embuts que el títol del llibre queda realment assolit: el llibre ens mostra veritablement una Alella desapareguda.

157156AU

TOR

DES

CO

NEG

UT

/ CER

QU

EM L

ES A

RREL

S - F

ons

BEN

JAM

Í SAN

AHUJ

A P

ÉREZ

J. B. / CERQUEM LES ARRELS - Fons ÑITO VALERO GUTIÉRREZ

La sortida d’Alella en direc-ció a Vallromanes vers el 1910 i el 1920 respectiva-ment. Tot i quedar recollida en el Pla de carreteres pro-vincials del 1879, la conne-xió amb Granollers s’encetà el 1904. L’obra tenia un cost estimat de 20.017 pessetes per quilòmetre i preveia la construcció d’una plataforma elevada. La secció de la riera es reduí a la meitat, però seguí funcionant com a accés a les finques del marge dret. Als anys vint, les soques dels plàtans es pintaren de color blanc reflectant i a la dècada del 1950 se n’eliminà la filera de la dreta per ampliar la calçada. El 2010, el projecte d’urbanit-zació del tram soterrat de la riera s’inspirà en aquestes estampes i recuperà la plantació de la llera.

CARRETERA DE VALLROMANES

107106

AUTO

R D

ESC

ON

EGU

T / A

CM

- C

ol·le

cció

FO

TOG

RAFI

ES D

’ALE

LLA

AUTOR DESCONEGUT / CERQUEM LES ARRELS - Fons JOAN FONT SARAROLS

Sobre aquestes línies, un grup d’alellencs fan la tertúlia asseguts a la vorera de l’avinguda del Gene-ralísimo, just davant de la merceria i la barberia de baix, a la dècada dels cinquanta. Actiu des del 1902, el negoci passà a les mans de la família Bancells el 1929. A la imatge, la riera apareix pavimentada.

CAL BARBER

Al costat, un altre dels punts neuràlgics: l’estanc situat a la riera pels volts del 1950, quan el consum del tabac entre els homes era una convenció soci-al. De concessió estatal, la primera llicència per a l’expedició i venda fou obtinguda a mitjan segle xix per Pau Ros, que residia a la plaça de l’Església.

L’ESTANC

CULTURA

ALELLA DESAPAREGUDARamon Anglada Lara i Àlex Asensio FerrerEditorial Efadós (el Papiol, 2020)Col·lecció Catalunya Desapareguda, núm. 79Amb coedició amb l’Ajuntament d’AlellaPròleg d’Alexis Serrano MéndezAmb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i Cerquem les Arrels, centre de recerca històrica d’Alella186 pàgines. 22,00 €

ÀLEX ASENSIORAMON ANGLADAAsensio és llicenciat en periodisme i Anglada és titulat en història i documentació. Tots dos són membres de Cerquem les Arrels, col·lectiu amb el qual van editar la col·lecció «L’Alella d’abans» i unes quantes publicacions sobre Francesc Fer-rer i Guàrdia. Són col·laboradors habituals de la revista Alella i autors de sengles treballs sobre la Guerra Civil (2018) i la Guerra de Successió (2014), premiats amb la beca d’història local.

20

ANYS

perquè junts ens en sortirem

als nostres anunciants,lectors,

subscriptorsi punts de venda

estant al nostre costat

gràcies

SOM

imprescindibles ARA

més que mai AJUDA’NS

i llegeix

Premsa Comarcal

compra la

Revista independent d’informació localrevistaalella

21

ANNA ALFAROAmb la gorra al cap i des del terrat de casa seva a Los Angeles ens rep Marc Clavero (Bboy Clav), un ballarí alellenc de vint-i-sis anys amb una trajectòria envejable en el breakdance. Ha guanyat nombrosos cam-pionats (nacionals i internacionals), com per exemple el Floor in Flames Spain 2vs2 2019, el Who is the Best 1vs1 2019 de Tar-ragona, el Floor Wars Spain 3vs3 2018 i el Legendary Jam Cypher King 1vs1 d’Orlando 2015, i va entrar al top 4 Just Jam Internati-onal 2018 2vs2 de Newcastle i al top 8 Red Bull Bc One Spain 2019, entre més.

La crisi del coronavirus li ha capgirat una mica els plans, però té clar que només serà una temporada, fins que les coses millo-rin. I és que està literalment a un pas d’entrar a Hollywood.

D’Alella a IrlandaTot va començar amb tretze anys quan tor-nava d’una excursió amb l’institut i estaven veient la pel·lícula You got served a l’autocar. A l’escena final van aparèixer uns nois ba-llant amb un estil que el va atrapar: “Vaig dir: això és per a mi, haig d’aprendre a fer-ho.” I, dit i fet, el Marc va començar a practicar amb tutorials que trobava per YouTube i va

buscar escoles a Barcelona per aprendre a ballar. En quatre mesos i mig ja havia assolit el nivell avançat i va començar a entrenar-se en centres cívics i sales pel seu compte. Quan va fer disset anys va decidir anar a Ir-landa a fer el batxillerat en un institut públic de Cork i allà va fer el primer salt introdu-

EL VISIONAT DE LA PEL·LÍCU-LA ‘YOU GOT SERVED’ VA MARCAR, PER SEMPRE, EL DESTÍ DE MARC CLAVERO

CULTURA

“Cap somni és massa boig si tens dedicació, paciència i perseverança”Marc Clavero, breakdancer alellenc

CEDI

DA

22

int-se en l’escena irlandesa del breakdance. “Un dia ballava al carrer i em va venir un noi que em va comentar que tenia un grup de break i em va convidar a ballar-hi. Vaig entrar al seu grup, els Rythm Rebels, i des d’aquell dia vaig començar a entrenar-me set dies la setmana i cinc hores diàries.” Amb ells va guanyar els principals campionats del país i van viatjar per tot Europa.

Buscant el seu camíA Irlanda, s’hi va estar tres anys, va acabar el batxillerat i va començar el grau de màr-queting i economia, però quan va tornar a Barcelona el va contractar una empresa de viatges per anar a treballar a Miami. Feia jornades maratonianes, però se les va em-pescar per entrenar-se i anar competint per diverses ciutats nord-americanes. “Allà vaig competir a un nivell altíssim, va ser un moment de veure que em faltava molt per recórrer i que encara havia d’aprendre mol-tes coses.” A Miami va veure clar que volia dedicar-se al ball, així que va parlar amb els seus pares, va deixar la feina i va tornar a Barcelona per dedicar-se un any sencer a entrenar-se i veure fins on era capaç d’ar-ribar. Gràcies als contactes que havia anat fent va entrar als Furious Styles, un grup amb seu als Estats Units que compta amb una delegació a Espanya i van competir a escala estatal. També van participar en el campionat mundial Silverback World Finals a Filadèlfia on, per sorpresa de tots ells, de més de quatre-cents grups es van classificar entre els trenta-dos primers.

Tot i la seva dedicació al break, el Marc no perdia mai de vista l’àmbit acadèmic. “Sempre he pensat que estudiar és impor-tant, fes el que t’agradi, però sempre t’has de formar. Així que vaig pensar: ‘Com puc millorar el break fora del mateix break?’” D’aquesta manera va ser com va estudiar fitness, entrenador personal i nutrició. Uns estudis que li van servir per millorar com a ballarí i dedicar-se a l’esport mentre es continuava entrenant en break.

El somni americà i la crisi del coronavirusDesprés d’uns quants mesos d’estalviar i preparar-se havia arribat l’hora d’anar cap als Estats Units, així que l’octubre del 2019 va volar cap a Los Angeles. Cinc dies abans d’enlairar-se encara va tenir temps de pre-sentar-se al campionat de Red Bull que se celebrava a Màlaga i, tot i estar lesionat d’un canell i de l’espatlla, va passar el classifica-tori fins a arribar al top 8.

Un cop a Los Angeles va buscar un pis i va començar a moure’s per tramitar el vi-sat sense deixar d’entrenar-se. Poc s’hauria imaginat el Marc de tretze anys, quan tor-nava d’excursió amb l’autocar de l’institut, que acabaria compartint amistat amb els

ballarins de la pel·lícula que el va iniciar en el món del break. “És surrealista, ara són amics meus, ens entrenem junts, anem al cine... al seu costat soc un principiant, ju-guen a una altra lliga, però m’agrada per-què m’empenyen a ser millor i em permeten evolucionar.”

Per aconseguir el visat necessitava un con-tracte amb una de les millors agències de Hollywood així que, després de molt d’es-forç, va aconseguir una entrevista i el con-tracte. “Hi ha gent que arriba a Los Angeles i espera que les coses passin soles, però t’ho has de treballar molt. Quan vaig aca-bar de fer l’entrevista em van dir: ‘Benvingut a MTA’.” M’explica que per mantenir-se en aquesta indústria es necessita una discipli-na de treball molt estricta i tenir molt bona actitud, però no li’n falten ganes.

Malauradament, l’actualitat es va impo-sar en el seu camí i quan només li faltava aconseguir un contracte amb una escola de ball de renom per poder tramitar el visat va esclatar la crisi del coronavirus. Al Marc se li acaba el visat de turista i ha de tornar a Barcelona, tot i tenir-ho a tocar, però el seu advocat ja li ha dit que no ha de patir perquè té tots els requisits per, un cop la

situació s’hagi normalitzat, aconseguir el seu objectiu.

El break com a filosofia de vidaL’alellenc té una trajectòria que parla per si sola i ha dedicat esforç i passió en la seva disciplina. Tal com ell mateix diu: “El break m’ha donat la vida, abans no sabia qui era, ni el que volia. Focalitzant-me en el ball vaig començar a construir la meva identitat, allà vaig començar a ser jo.” Per arribar on és ara, s’ha hagut de treballar molt mentalment i fer front als moments més durs. Aprendre a controlar la ment és un dels elements més complicats d’aquesta disciplina perquè, a banda del físic i la tècnica, és molt important tenir control mental. “He hagut d’aprendre a tenir paciència. Al principi em posava objec-tius bons, però gens realistes a escala tem-poral. Tenia una autoexigència molt alta, em comparava i m’entrenava massa, però ara noto que estic en el moment que haig d’es-tar. El break és una disciplina de ball molt exigent i la part més important és aprendre a gestionar-ho emocionalment i mentalment.”

El Marc m’explica la seva història amb entusiasme i seguretat, molt conscient dels reptes que ha hagut de superar per arribar on és i que sense la seva perseverança no hauria assolit. Sens dubte, el break es va cre-uar en la seva vida per quedar-s’hi. “Per mi el ball i el break són la meva manera de desin-hibir-me i d’expressar-me. És una manera de mostrar la teva identitat i la teva originalitat al món. Em creo el meu estil, passos i com-binacions, i m’encanta. A vegades em poso davant el mirall a ballar i improviso, per mi és com meditar, no penses en res, només en la música, i connectes.

Té molt clar el missatge que li agradaria transmetre de cara als adolescents i joves que vulguin començar en el break o que tinguin un somni entre cella i cella: “Els di-ria que s’hi tirin de cap, que poden aconse-guir-ho, no hi ha res impossible, cap somni és massa boig si tens la dedicació, la paci-ència i la perseverança. Tot és possible si ho fas de manera intel·ligent, però has de fer bé les coses, tenir una estructura. Molta gent abandona en el camí perquè sempre arriba un mur que no saben com superar. Vivim en una societat on ho volem tot ja. Endavant, tu també pots, però sobretot perseverança, aprendre i paciència. La qüestió és anar amunt i, a poc a poc, anar-hi arribant.”

Tampoc no dubta ni un moment de dir-me quins són els seus objectius de cara al fu-tur: “Vull fer un tour mundial, ballar davant de moltes persones i anar en ruta. També sortir en una pel·lícula i poder-me guanyar bé la vida amb això. A més, vull continuar competint, guanyar el campionat de Red Bull Espanya i deixar la meva petjada en el món de la competició.”

CULTURA

Marc Clavero.

AVUI, EN MARC ENTRENA I COMPARTEIX AMISTAT AMB ELS PROTAGONISTES DE LA PEL·LÍCULA QUE QUE EL VA INICIAR EN AQUEST MÓN

CEDI

DA

23

ANNA BERENGUÉ Francesc Serra és el director del col·legi Santa María del Pino. És advocat i llicenci-at en dret, però va canviar la seva ocupació fa cinc anys quan va passar a ser el director de l’escola. El Pino és l’única escola privada d’Alella, només té una línia i és trilingüe. Es troba relativament a prop del centre del poble, encara que està en un entorn ple d’ar-bres i naturalesa. L’escola està formada per tres edificis i força àrees d’esbarjo. En Fran-cesc ens la descriu com una escola molt fa-miliar, distingida pels seus valors.

Com és el projecte de l’escola que dirigei-xes? Què diries als lectors de la revista per-què hi portessin els fills?Doncs som una escola força petita, cosa que permet que els nostres alumnes no siguin un número, que tots tinguin nom. Intentem acompanyar-los durant tota la seva etapa educativa, som molt propers i estem molt amb ells. Ens distingim pels nostres valors i ens agrada la tradició complementada amb la innovació tant educativa com tecnològi-ca, que és el que més bons resultats ens està donant.

Som una escola trilingüe, que no és el mateix que internacional. Nosaltres impar-tim les classes en tres idiomes: el 33% de les assignatures en català, un altre 33% en castellà i el 33% restant en anglès. Utilitzem el mètode de co-teaching per a les assigna-tures impartides en anglès, que consisteix a fer que durant aquestes estones de parla estrangera hi hagi dos professors a l’aula: el professor de l’assignatura impartida i un professor d’anglès a qui els alumnes puguin recórrer en cas de tenir qualsevol dubte lin-güístic.

Estem incorporant un nou projecte edu-catiu, basat en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples (el projecte Zero, de la Universitat de Harvard), que té molt en compte la neu-rociència aplicada al món educatiu.

Quants alumnes hi ha escolaritzats? Són tots d’Alella?Actualment en tenim uns 300 des de P3 fins a 4t de secundària. La majoria sí que són d’Alella, però en tenim de tot el Maresme i també de Barcelona. Tenim dues línies d’au-tocar que recullen els nens a casa seva al matí i els hi tornen a dur a la tarda: una surt de Llavaneres i fa la ruta del Maresme, i l’al-tra surt de la plaça Bonanova de Barcelona i passa pel centre de la ciutat, Diagonal Mar i la Vila Olímpica fins a l’escola.

Creus que els nens i les famílies estan con-tents amb l’escola?Molt, sempre dic que la nostra millor pu-blicitat són les mateixes famílies que ens porten els nens, i la veritat és que és així. Estan molt contentes no només pel rendi-

ment acadèmic i els resultats dels seus fills, sinó també pels valors i l’educació que els nens hi adquireixen més enllà de les classes que impartim. Ens distingim per detalls tan senzills com l’educació dels nens fora de les aules, que siguin educats, que tinguin disci-plina i respecte pels altres…

Com és la vostra relació amb l’Ajunta-ment d’Alella i amb les altres escoles del municipi?La veritat és que molt bona. La relació amb

l’anterior alcalde, que era antic alumne de l’escola, va ser molt bona, i la relació amb l’actual alcalde també.

A les reunions amb les altres escoles tot-hom és molt amable, som companys i ens respectem i ajudem en tot el possible.

CULTURA

Francesc Serra, a la porta de l’escola El Pino.

CEDI

DA

“No canviaria absolutament res de l’escola. A mi em sembla perfecta”Entrevista amb Francesc Serra, director de l’escola El Pino

24

Quins són els punts forts del Pino?Incentivem molt la creativitat dels alumnes. Ens sembla molt important que els alumnes desenvolupin la seva creativitat. Per això els proporcionem un munt d’eines des que són ben petits, perquè puguin desenvolupar aquesta creativitat.

També invertim molt de temps en el treball en grup. Creiem que els treballs col·laboratius entre els nens els ajuden a aprendre a conviure els uns amb els altres, i mentre aprenen la temàtica de les classes també aprenen dels seus companys. Com-parteixen dubtes i es fan preguntes mútua-ment. A més, aprenen a ser empàtics.

I som el número 1 en les competències bàsiques de matemàtiques o castellà del baix Maresme.

I quines coses t’agradaria que fossin dife-rents (i per quines raons no les pots can-viar)?No canviaria absolutament res de l’escola. A mi em sembla perfecta. És petita i molt pròxima als alumnes, cosa que és genial. Com que té aquesta mida tan reduïda, po-dem tenir un equip de psicopedagogia es-pecialitzat i ens avancem a qualsevol pro-blema que hi pugui haver per solucionar-lo ràpidament. El nostre equip psicopedagògic és especialment atent amb els alumnes que tenen discapacitats, i a més tenim un con-veni amb el Centre Kepler d’altes capacitats de Barcelona.

Des que hi ets al capdavant, quines coses han canviat a l’escola?Han canviat coses sobretot respecte a la innovació educativa i tecnològica. L’antiga propietària ja era molt bona i ens vam tro-bar l’escola en molt bones condicions quan hi vam entrar. Tot i això, vam esforçar-nos per compaginar les tradicions amb aquesta innovació que creiem que és necessària per-què les noves generacions creixin actualit-zades en el moment en què vivim.

Mentre les escoles públiques van suspen-dre les classes des del 13 de març fins passada Setmana Santa a causa de la crisi sanitària, vosaltres les heu continuat fent en línia. Com va ser el procés d’adaptació (tant per a l’equip com per als alumnes) i com és el dia a dia ara mateix?A veure, nosaltres vam tancar com totes les altres escoles el dia 12 de març, i des d’ales-hores ja vam començar a treballar amb Zoom per fer les nostres classes virtuals. Feia temps que ens preparàvem, perquè ja ens esperàvem que passaria com a les escoles d’Itàlia i hau-ríem de tancar, així que vam voler agilitar el procés d’adaptació abans d’haver de tancar. Això ens va permetre reprendre les classes en línia un parell de dies després de tancar l’escola, amb l’horari normal de classes: de les nou del matí a les cinc de la tarda.

Ens agrada utilitzar llibres i creiem que el 2020 encara no hi ha cap tecnologia ca-paç de substituir els llibres, malgrat totes

les eines que hi pugui haver i que ens per-metin facilitar les classes a distància. Tot i això, aprofitarem aquestes circumstàncies per aprendre’n.

De moment, totes les famílies estan con-tentes per com l’escola ha respost a aquesta crisi sanitària. Els nostres professors són molt atents amb els nens, sobretot ara, i es-tan predisposats a ajudar-los amb qualse-vol cosa que necessitin. Creiem que és molt important ser presents en les vides dels nostres alumnes en aquests moments, que vegin que continuem allà per ells encara que no ens veiem cada dia. És per això que per Setmana Santa no vam fer vacances, sinó que vam fer el Casal de Setmana Santa en el qual els alumnes podien connectar-se a Zoom durant quatre hores cada dia, perquè no se sentissin aïllats.

Suposant que el curs vinent pugui comen-çar de manera normal, com creus que l’ex-periència digital d’aquests mesos influirà en la manera de treballar dels cursos vi-nents?La veritat és que m’he fet aquesta mateixa pregunta més d’un cop. El nostre lema és transformar qualsevol situació desagrada-ble en una oportunitat de millora, així que això és el que tenim pensat fer. Hem de tro-bar la part positiva d’aquesta situació i apro-fitar totes les oportunitats que ara ens estan sorgint per aplicar-les en un futur. Encara no sabem com, però hi treballem.

CULTURA

L’escola i les seves instal·lacions esportives, a vista d’ocell.

25

FOTOTECA

RAMON ANGLADA / FOTOS: ACMA l’Alella de la dècada dels trenta del segle XX la bici-cleta era molt més que un mitjà de transport. Un dels actes destacats de la Festa Major era la gran cursa ciclista, que acostumava a inaugurar els tres dies de celebració, en què participaven “valerosos corredores

locales” com va ser el cas de la festa de l’any 1932. Una cursa amb un recorregut que es portava a terme tant per zones pavimentades de la carretera com per la sorra de la riera.

Pel terme municipal, sovint creuant el poble camí de font de Cera, han passat també els ciclistes pro-fessionals de curses per etapes com és el cas de la Volta Ciclista a Catalunya, una de les curses més antigues d’Europa amb la seva primera edició cele-brada el 1911.

A les imatges que us presentem (de dalt a baix) es poden veure un grup de quatre joves alellencs amb roba de treball sobre les seves bicicletes, probable-ment a la Rambla d’Àngel Guimerà. A la següent un corredor passa per davant d’una de les cafeteries del poble engalanada amb fulles de palma i enramades florals tan típiques de la Festa Major i de les proces-sons. Finalment, una fotografia de la dècada dels se-tanta on dos ciclistes, amb un equipament molt més professional, passen per sota del pont de l’autopista camí del Canonge en una cursa sense identificar.

Quan el ciclisme era només pedalarUna primera mostra de les fotos digitalitzades per l’Arxiu Comarcal del Maresme

Les bicicletes, inicialment un mitjà de transport de les classes populars, han estat sempre presents als carrers i camins del poble.

26

27

PERSONATGE

LAIA DE BOBES / FOTO: JORDI FARRÚSLa història personal de l’Isidre Arisa està marcada per la de la seva família i la de l’establiment que regentava, la barberia de dalt, situada a la Riera Principal just abans de la cantonada amb el carrer de Baix, amb la perruqueria de dones al costat i l’espardenyeria a l’interior. Des de ben petit l’Isidre, fill, net i besnet de barbers alellencs ano-menats Isidre i de cognom Arisa, ja ajudava al negoci: «Jo als nou o deu anys remullava, i el pare sempre em deia que n’havia d’aprendre, però al final en vaig aprendre a la mili», explica.

Com tants nois d’Alella de la seva generació, l’Isidre va anar a escola primer a les monges i després als padres: «La majoria dels que anaven a les monges després anaven als padres; alguns anaven a les Escoles i pocs, els que podien, anaven a fora: a Mataró o a Calella...». Allí compartien espais i professorat amb els seminaristes que hi estaven interns: «Quan nosaltres hi anàvem hi havia dos-cents i pico de nois de tot Espanya, els calassancis, que estudiaven per capellà. Nosaltres érem pocs, potser vint-i-cinc o trenta, i al cap de dos o tres anys ens van ajuntar a les classes: ells feien llatí i nosaltres, teneduría [comptabilitat]; nosaltres comerç i ells, batxillerat».

Als catorze anys va plegar d’estudiar i va entrar a treballar a la Vinícola, on va estar-s’hi només uns mesos; després a can Vera, i un cop passada la mili va entrar al banc de Sabadell, on va treballar fins que es va prejubilar, als seixanta-un anys, ara en fa vuit. I mentrestant, sempre va compaginar la feina amb l’atenció a la barberia a les tar-des. La vida laboral de l’Isidre Arisa és una mena de resum de la història de l’evolució econòmica d’Alella.

Tradicionalment, a la barberia quan hi havia més feina era els dissabtes i diumen-ges, i algunes tardes dels dies feiners, ja que molts homes s’afaitaven només un cop a la setmana. Per això, a les hores mortes els barbers feien algun ofici manual, i d’aquí ve l’associació de la barberia amb l’espardenye-ria. «Jo no el vaig veure fer-ne, però sí que he vist fotos del meu avi fent espardenyes», comenta; fabricades a casa o no, la família no va abandonar mai aquest comerç, que no va arribar a ser una sabateria del tot, però que oferia una selecció limitada de calçat que tothom sabia que podia trobar allà: esparde-nyes, wambes, càmpings, xiruques, sabatilles...

El pare de l’Isidre va morir quan ell tenia setze anys. La famí-lia va tirar endavant sota la batuta d’una mare forta de caràcter i físicament que, amb noranta-set anys, viu a la casa de la Riera i que «els té ben posats encara», en paraules de l’Isidre; «És molt d’ordeno y mando, però és molt bona dona», comenta. Tots van haver de posar-se a treballar per sortir-se’n: «Jo era el gran i treba-llava a can Vera; la meva mare cosia per una fàbrica de Sabadell, que el senyor Serra ens portava el gènero; el meu germà passava moltes hores estudiant i fent anar la màquina de cosir també». I a més vivia amb ells la tia Carolina, que duia la perruqueria de

dones, i l’ajudava la germana petita de l’Isidre, la Montse, que l’ha mantinguda fins ara.

De la tradició de la casa, i també del seu caràcter, li ve una afi-ció al futbol que l’ha acompanyat tota la vida. «Quan jo era petit», explica, «la barberia era com el cafè, i els meus pares hi feien una mena de quiniela del futbol». A més, és seguidor i soci del Barça des de fa més de quaranta anys, però l’amor per aquest joc no es limita al seguiment, sinó que també l’ha practicat: de jove, quan encara no hi havia equip ni club a Alella, va jugar al Masnou; més endavant, quan va tornar de la mili, va començar amb l’Alella amb el primer equip, fins als trenta anys, i després amb els veterans. Fins i tot va estar un temps a la junta directiva del club, i després encara va continuar jugant a Mataró, fins que va haver de deixar-ho, als cinquanta-sis anys, per culpa d’una operació al genoll. Però no ha abandonat l’activitat física i, des que es va jubilar, cada dia fa una dotzena de quilòmetres, sovint baixant fins al Masnou i des d’allà, cap a Badalona o cap a Vilassar pel passeig arran de mar; i fa grans caminades buscant bolets, quan se’n troben per aquí.

L’Isidre barber és un home afable i xer-raire... i nostàlgic i actiu. Potser per aquests trets dels seu caràcter, per iniciativa d’uns quants com ell va néixer la colla dels Nens d’Alella, un grup informal però ben orga-nitzat de veterans alellencs que es troben regularment per recordar vells temps. Ens n’explica la història: «Tot va començar quan en Josep Homs va agafar el càncer. Alesho-res cinc o sis amics van proposar que féssim unes trobades; al principi érem sis o set; al cap de mig any, una dotzena, i al final vam arribar a ser vint-i set». Es troben per dinar plegats i fer-la petar l’últim dimecres de cada mes i, sobretot, rememorar el passat local: «Recordem coses de quan érem infants, quan anàvem als padres, a fer travessures per aquí Alella... expliquem coses que no sap ningú», confessa l’Isidre, que explica així el nom de la colla: «Com que érem tots grans, però som com nens, va quedar això

d’els nens». Ara el grup té ja deu anys d’història, són vint-i-tres i hi ha llista d’espera, però no s’hi pot accedir si no hi ha una baixa i cal comptar amb l’aprovació unànime de tota la resta de components. El confinament els ha interromput les trobades i l’Isidre no veu gaire clar com podran continuar si cal mantenir la distància física: «Quan hagi passat tot això ja veurem com quedarà... Les ganes de trobar-nos hi són, però tots tenim una certa edat», reconeix.

L’Isidre Arisa, que es diu com el seu besavi, el seu avi i son pare i que, com ells, ha portat la barberia de dalt —per contrast amb la de baix, la del Quimet, actualment desapareguda— és l’últim Isidre Arisa barber d’Alella; cap dels seus dos fills no es diu Isidre, i cap dels dos no ha seguit l’ofici. El seu establiment, d’aire antic malgrat la renovació d’elements que hi van fer poc abans del 1980, resta in-tacte rere la portalada de fusta de la Riera i és la resta d’un passat alellenc que es resisteix a desaparèixer del tot.

Isidre ArisaEl barber de dalt

L’Isidre Arisa, el barber de dalt, el quart i últim Isidre Arisa barber d’Alella, que se’l coneix així tot i que la barberia ja fa anys que és tancada; també extreballador de la Vera i molts anys de l’ofi-cina local del banc de Sabadell. I jugador del primer equip de futbol de l’Alella, i després del de veterans. I membre del grup dels Nens d’Alella, que es troben per recordar un poble que, com la barberia de dalt, gràcies a gent com ell encara no ha desapare-gut del tot.

28

29

DOSSIER

RAMON ANGLADA, CARLA RIVEROLA, GISELA FERRER, ÒSCAR PALLARÈS, JORDI PRAT, LAURA RUIZ, RAMON RUIZ

Aquests dies de confinament desenes de persones han estat treballant al servei dels altres. Hem volgut conversar amb una bona representació d’aquestes, de perfils ben diversos, per demanar-los que ens expliquessin com ha estat la seva feina durant aquests dies. Teniu el resultat en el dossier de les pàgines que segueixen aquest text.

29

Persones al servei dels alellencs en ple confinament

Daniel CalafPolicia local

Fa molt poc que treballo a Ale-lla, uns tres mesos. Per tant, al cap de poques setmanes ja vaig haver d’adaptar-me a la nova situació. Per reduir al màxim els contagis, treballem una setmana sí i una no des d’aleshores. Si normalment érem cinc o sis a cada torn, ara hem reduït al mínim ne-cessari el personal.

Per mi no ha estat estressant aquest canvi, però anem de bòlit. Cada dia cal posar-se al dia de les noves normati-ves. Tot el que envolta aquest virus és estrany i nou. Anem seguint les decisions del BOE i el DOGC. A vegades hem hagut de desdir indicacions d’un dia per l’altre. Intentem unificar criteris tant com podem, però a vegades ha estat difícil.A mi m’ha tocat el torn de matí i amb un altre company ens dediquem sobretot a contro-lar les entrades i sortides del poble. Cada dia fem controls de pas, tant de vehicles com de persones. Canviem el lloc i l’hora cada dia. A vegades m’he sentit malament fent tantes preguntes. Fins ara només ho fèiem quan teníem una sospita, quan algú podia ser un delinqüent. Intentem entendre cada cas i fer veure als ciutadans per què cal res-pectar les normes.

Hi ha un percentatge molt mí-nim de la població d’Alella que no les ha respectat. Durant les primeres sis setmanes vam posar unes cent denúncies per mobilitat no justificada, diria que això és molt poc. En ge-neral tothom ha intentat adap-tar-s’hi. Tot i que hi ha qui ha sortit al carrer a buscar el pa cada dia! Alella no és cap gran ciutat i cal entendre-ho. Hi ha gent que la pista forestal la té al costat de casa! És difícil impedir-los que hi vagin.

La primera setmana el jovent anava amunt i avall, però des-prés s’han portat molt bé. Igual que els nens, amb els quals no hi ha hagut cap problema.

De fet, la delinqüència du-rant aquest temps ha baixat a zero: no hi ha hagut cap roba-tori. Només hem hagut d’inter-venir per queixes veïnals: que si un veí fa gimnàs quan jo faig teletreball, que si utilitza les zo-nes comunes i no es pot... Hem

fet de mediadors, però en tots els casos s’han acabat trobant solucions. En una urbanització hi havia un discjòquei que cada dia punxava durant vint minuts fins que un veí es va queixar.

La cosa més gratificant ha estat comprovar la solidaritat que hi ha hagut entre veïns. Hem vist gent de totes les edats que s’ha bolcat a ajudar la gent gran que més ho necessitava. Veïns que ens han facilitat equipament EPI, la comunitat xinesa que va donar dues mil mascaretes per als serveis socials, els volunta-ris que reparteixen menjar... És clar que també hi ha gent egois-ta, que continua aparcant on no toca quan va a comprar, però en general els alellencs han estat generosos.

Hi ha pobles on la policia local ha fet algunes tasques de solidaritat i nosaltres ens hi hem ofert, però a Alella no cal perquè hi ha molts ciutadans voluntaris!

Pau GuisadoXef i propietari dels Garrofers

Quan es va decretar l’estat d’alarma vam haver d’enviar tots els treballadors a casa. Però jo visc al restaurant i te-nim una bona infraestructura que no volíem desaprofitar. Per això vam pensar a oferir un menú de confinament. Ja ens van deixar clar que el take

away no era possible, però sí que es permetia que nosal-tres portéssim el menjar a les cases. Així que vam comprar el material de protecció ne-cessari per servir el menjar sense perill. Tenim una capa-

citat de vuit o deu menús cada dia entre setmana i una mica més els caps de setmana. És un treball de poc volum, però ens permet seguir funcionant. Com a autònom he de seguir pagant la quota, així que, com a mínim, facturo alguna cosa i, per poc que sigui, puc cobrir alguna despesa. Hem reversio-nat la carta del restaurant, que normalment està molt pensada i elaborada. Ara és una cuina més tradicional i senzilla que ens permet servir-la en con-dicions òptimes. Oferim dos

primers, dos segons i dues postres.

Ha tingut bona rebuda, suposo que també pot ser un àpat per a un dia especial, per donar-se un caprici. De fet, ja hem portat comandes a ca-ses diferents d’una mateixa família que volia celebrar un aniversari menjant el mateix. Ja ens ha passat diversos cops! Després fan una videotrucada mentre mengen i ho celebren. Encara que la situació sigui complicada, un somriure po-dem tenir.

30

Eva RivasChief Research Fellow de la Cleveland Clinic

La Cleveland Clínic és un dels hospitals més grans del món, i a Ohio els encanta recordar-ho sovint. Però tornar per incor-porar-se un altre cop al Clínic de Barcelona havia deixat de ser una opció. Si alguna cosa diferencia la professió mèdica d’algunes altres és la vocació.

Família de cinc, avió i tots de tornada per ajudar en el que fos. Vaig aterrar a un hospital de referència convertit en hos-pital de campanya: llargs torns, multidisciplinaris, del primer al darrer vocacional fins a la vena. Tots al principi desbordats per un tsumani anomenat Covid-19. Sense investigació prèvia, sal-tant a l’aigua gelada, improvi-sant dins el coneixement abso-lut de saber com es fa la feina.

És com anar amb bici, almenys a la pràctica, i després: el món serà diferent, la Covid ens can-via, l’hospital serà diferent, i quan tornem a la normalitat ens mancaran diners com sempre, sobretot per investigar. Vinc de Cleveland, recorda-ho. Però et dic una cosa: el nostre sistema és molt bo, molt bo, i som molt bons, res a envejar a ningú. El futur? Hi ha coses molt impor-tants a la vida que havia oblidat.

30

DOSSIER

Elisabeth ReverterPediatra al CAP Montgat i al Centre Mèdic Alella

Com que no tenim servei d’ur-gències, ens van aconsellar tancar el Centre Mèdic Alella, per garantir la seguretat de tothom. Segueixo treballant a l’Ambulatori de Montgat-Tiana, tot i que les visites no s’assemblen a com les fèiem abans. Ara fem un cribatge telefònic. Els pares ens tru-quen i ens expliquen què li passa al nen. Si podem, ho solucionem per telèfon donant les indicacions necessàries i, només quan no és possible els fem venir. De moment no

hem tingut casos confirmats de nens amb coronavirus, però segur que molts l’han passat. L’altre dia, per exemple, un nen tenia molta tos i la seva mare no tenia ni gust ni olfac-te. Segurament els dos tenien la Covid-19. També ens hem trobat infants amb una mena de blaus als dits de les mans i dels peus, unes lesions que po-drien indicar que es troben en una fase de remissió del coro-navirus. El que més m’angoixa d’aquesta situació és no poder veure les cares. Abans, quan

un nen venia al CAP, només amb la manera d’actuar i el seu estat d’ànim ja començaves a fer-ne una anàlisi global. Per telèfon l’encertem igual, però sempre et queda això: “No li he vist la cara.” Ens hi hau-rem d’acostumar: no crec que puguem visitar com ho fèiem abans. Ara, com a mínim, co-mençarem a visitar per video-trucada. Serà una prova pilot, però estic gairebé segura que a partir d’aquesta pandèmia als ambulatoris visitarem de manera diferent.

Aina VallsPediatra de l’Hospital Germans Trias i Pujol i l’ambulatori Gran Sol de Badalona

Al començament de la pan-dèmia, cada vegada hi havia menys nens que venien a la consulta. En ple hivern és molt estrany. En canvi, les àrees que tracten adults estaven satura-des. Per això, els pediatres vam dir a la nostra cap que volíem

ajudar. Van decidir repartir-nos per serveis.

Al principi em van posar al servei de pneumologia i des-prés a l’UCI. A Can Ruti hem fet equips multidisciplinaris per poder ajudar les àrees amb més feina. Va haver-hi un moment en què tots els serveis de l’hospital es van bolcar a tractar pacients amb Covid-19. Hi havia gaire-bé set-cents pacients i l’UCI va multiplicar la seva capacitat per quatre.

Metges grans que ja no fe-ien guàrdies, n’han tornat a fer i els infermers i auxiliars han estat al peu del canó, ajudant els pacients a afrontar la soli-tud. Molts fins i tot han utilitzat el seu propi mòbil perquè po-guessin contactar les famílies i amics! Jo vaig ajudar un metge de família a poder parlar amb la seva família, no recordava el pin del mòbil i ho vam solu-cionar. Aquell dia va començar a millorar! Sentir l’escalf de la

gent que t’estimes és fonamental per poder encarar la malaltia.

La situació m’ha impactat molt, pensava que mai no viu-ria això. Primer vaig passar por perquè no és la meva especiali-tat i perquè és una malaltia que no coneixem. A més, no estic acostumada que se’m morin pa-cients. Recordo perfectament cada nen que he tractat i s’ha mort. Va ser un xoc. Hem hagut de lluitar amb els mitjans que teníem i fer el màxim possible per cada pacient.

També m’ha xocat veure tants companys de professió contagiats. La por que et passi a tu, o de dur el virus a casa i contagiar la gent que t’estimes. És dramàtic. He vist molta gent jove en situació greu. Duc sem-pre la mateixa jaqueta i prenc moltes precaucions.

Haver de treballar tan pro-tegida també ha estat un canvi important. Primer faltaven EPI, però ara tenim tot el material

necessari. A l’hospital en tot moment ens han ofert suport psicològic. De moment no l’he fet servir.

He rebut molts missatges de suport que m’han ajudat molt, fins i tot de gent amb qui nor-malment tinc poc contacte. Els aplaudiments també m’animen molt. Quan tot això s’acabi es-pero que canviïn algunes co-ses: que la població sigui més conscient de quan cal anar a urgències, que no s’abusi del sis-tema i que no se sigui impacient a l’hora d’esperar ser atès. Les nostres condicions no són les millors i fa setmanes que tenim els horaris canviats, fem festius sense queixar-nos...

Voldria que tothom respec-tés les mesures de prevenció, jo també vull poder tornar a estar a casa tranquil·la tan aviat com sigui possible! Suposo que soc molt més conscient que cal anar amb molt de compte. El que he vist no ho voldria a ningú.

31

DOSSIER

31

DOSSIER

Ramon NavarroResponsable del Centre Veterinari Alella

Els veterinaris som servei essencial i, per tant, seguim treballant. Però hem reduït l’horari i el personal. Inten-tem que només treballi un veterinari per torn, excepte quan hi ha cirurgies, que hem de ser dos. Per sort tenim tot l’equip de protecció individual necessari: pantalles de pro-tecció, mascaretes, guants, gel hidroalcohòlic… Ens va costar molt trobar-lo, però el vam aconseguir. Amb els cli-ents hem de ser molt curosos. Si som dos treballadors a la

clínica, fem esperar el client a la sala d’espera i nosaltres ens ocupem de l’animal. Si hi ha una persona sola, de-manem que el client vingui amb protecció o la hi oferim nosaltres.

No deixem que se’ns acu-muli gent a la sala d’espera: si hi ha més d’un client, de-manem que esperin a fora al carrer. Però en general tenim poques visites. La gent ho ha ajornat tot: vacunes, revisi-ons… Els que venen ho fan perquè l’animal té una malal-

tia o una cirurgia que no pot esperar. Ens ha baixat molt la feina i, per tant, també els ingressos. A molta gent li fa cosa venir. Per això hem engegat el servei a domicili. Però no visitem dins de casa, ho fem al jardí, si n’hi ha, o fins i tot hem arribat a visitar animals al carrer! Espero que quan recuperem la llibertat puguem seguir visitant com sempre. El que segur que afectarà la nostra feina és la crisi econòmica general que viurem.

Glòria BrutauPropietària de Fruites i Verdu-res Aymar (Mercat Municipal)

Des que va començar l’estat d’alarma hem escurçat l’ho-rari: ja no obrim a les tarda, només treballem els matins i diumenge tanquem. I sempre portem mascareta i guants. La cosa més difícil de treballar aquests dies és mantenir la distància de seguretat amb els clients. La veritat és que de vegades em sento molt angoi-xada perquè tinc por d’agafar el virus. A molts clients que encara venen al mercat se’ls ha de recordar que cal man-tenir la distància de segure-

tat i encara veig molta gent que ve sense cap mesura de protecció. Ho hem de fer per la seva seguretat i la nostra. Però la veritat és que ara ja pocs venen a la parada. Els hàbits dels clients, aquestes setmanes, han canviat molt. Abans ja fèiem servei a do-micili, però ara la majoria de comandes ho són. I, això, els clients ho agraeixen perquè també ells estan molt nervi-osos. Molts ens han dit que estan contents i tranquils de rebre la fruita i verdura a

casa. El ritme de treball s’ha incrementat molt. Hem aug-mentat les vendes, almenys, tres o quatre vegades més. És una bogeria! I el nostre cos també ho nota. Treballem tres vegades més i adaptar-s’hi és complicat.

Hem escurçat l’horar i d’obertura, però la jornada laboral s’ha allargat. De cara al públic no, però la feina que no es veu, com parlar amb els proveïdors, també s’ha de fer, i ara, amb l’augment de de-manda, encara més!

Patrick AloyBioquímic i doctor en biologia computacional. Investigador a l’Institut de Recerca Biomèdica

Soc professor d’investigació ICREA i investigador princi-

pal a l’Institut de Recerca Bio-mèdica (IRB). El meu grup de recerca treballa en el desenvo-lupament de noves estratègies terapèutiques per lluitar con-tra patologies complexes, com el càncer i l´Alzheimer. Des de l’aparició de la pneumònia d’origen víric Covid-19, hem engegat dos projectes nous: un de resposta ràpida i l’altre a mitjà termini.

Fins que no tinguem una vacuna efectiva, que encara s’endarrerirà uns quants me-sos, l’única manera que tenim de fer front a la Covid-19 és utilitzant el repertori actual de fàrmacs. De fet, ja hi ha en marxa tota una bateria d’as-sajos clínics per investigar l’eficàcia de medicaments con-

tra la sida o la malària. Nos-altres hem desenvolupat una metodologia capaç d’expandir aquest catàleg de compostos amb potencialitat per tractar la malaltia, i així augmentar les possibilitats de trobar-ne un d’efectiu. Això ho hem fet aplicant tècniques d’intel-ligència artificial a l’anàlisi de compostos i de la litera-tura científica, a través d’una col·laboració amb el grup de recerca d’Amazon a Barcelona encapçalat per Hugo Zaragoza, un altre alellenc.

També hem rebut un dels disset ajuts europeus de la convocatòria d’emergència per identificar quines proteï-nes humanes segresta el virus per replicar-se, i desenvolupar

fàrmacs que en regulin l’ex-pressió i activitat sense afec-tar-ne la funció habitual. Amb aquesta aproximació esperem obrir noves vies de tractament contra els coronavirus, però és un projecte a tres anys vista.

M’agradaria també desta-car que, quan va esclatar la crisi a Catalunya, l’IRB va fer donació de tot l’equipament de protecció que teníem dis-ponible (mascaretes, guants, ulleres, etc.) a l’Institut Ca-talà de la Salut. Així mateix, en les darreres setmanes els diversos laboratoris de l’IRB hem adaptat les nostres intal-lacions i protocols per ajudar a realitzar tests qPCR dins el Programa Orfeu, coordinat pel Govern.

32

DOSSIER

32

33

DOSSIER

33

DOSSIER

Ivan MartínezRepartidor de Seur

Normalment començo la meva ruta (Alella, una part del Mas-nou i Vallromanes) a les set del matí i l’enllesteixo a les sis de la tarda. Ara allargo fins a les vuit o les nou del vespre molts dies. Fa catorze anys que treballo a Seur i mai no havia vist tanta feina, ni per Nadal. Al mes de maig, nor-malment, faig 80-90 domicilis en un dia. Aquests dies n’he arribat a fer 300! Reparteixo coses de primera necessitat, compra de supermercat, mà-quines de fitness, bicis estàti-

ques... També he portat molt de material per fer bricolatge; hi ha gent tancada a casa avor-rida que aprofita el temps per pintar, per exemple.

Amb el confinament, la feina és més fàcil que mai; sempre hi ha algú a totes les cases i, com que no circulen cotxes, pots parar a la porta d’un domicili, fer la recollida o el lliurament, i marxar sense haver fet esperar cap conduc-tor. Des del primer dia que a la feina tenim mascaretes, guants, gel hidroalcohòlic i

un protocol ben establert per fer la feina sense riscos. Tot i així, m’he trobat amb algu-na persona que et mira com si li haguessis d’encomanar la malaltia. Però en general la majoria de la gent és molt amable i comprensiva; estan molt agraïts quan els porto a casa el que necessiten. Et sents útil! I si, en algun cas, lliurem un paquet un dia més tard del que estava previst, la gent també és comprensiva, entén que aquests dies anem tots de cul.

Àngela RuizInfermera al centre sociosanitari Can Torras

Fa dinou anys que treballo a Can Torras. Aquests dies la feina és molt estressant. Passo tot el dia en una planta dedicada única-ment a malalts de Covid-19. N’hi ha trenta i som dues infermeres, quatre auxiliars i el personal de neteja. Fem torns de dotze

hores amb el mínim personal possible per evitar el flux de persones. I som un equipàs su-percompenetrat on la feina de tots és imprescindible. El meu dia a dia consisteix en el control dels símptomes dels pacients que venen i mantenir-los amb estabilitat. La majoria són pa-cients que arriben conscients, que entren caminant, per acabar d’estabilitzar-se i després se’n van a casa i s’aïllen catorze dies. Un cop han passat quaranta-vuit hores sense símptomes, els donem l’alta. També ens n’arriben de residències o de Can Ruti o uns altres centres, persones grans amb deteorio-aments cognitius que, a sobre, tenen la malaltia. Són molt més dependents, és clar. I després tenim una altra planta dedicada a pacients sospitosos de Covid. Són quinze persones que tenen símptomes, el test dona negatiu,

però tenen clínica de positius. Els tractem com a positius, però els separem dels altres trenta. En tot cas, d’una planta o una altra, quan un pacient se’n va cap a casa, el seu llit es torna a ocupar en poques hores. Em sento útil, estic fent la feina que m’agrada, que és tenir cura de la gent, i crec que és una feina molt necessària. Ara mateix la societat necessita persones que la facin; després això passarà i ningú no es recordarà de nos-altres, però tant és, perquè ho fem per vocació. És una feina molt agraïda, sempre ho ha es-tat, però ara ho és més perquè els pacients no veuen els seus familiars. Tenim un telèfon per fer videotrucades amb la família i és difícil controlar les emocions quan presencies les converses que té la gent amb els seus pares o els seus avis. No poder-te tocar amb els com-

panys o abraçar una companya el dia del seu aniversari és molt dur. I la relació amb els pacients també és diferent, perquè anem tan tapades que els pacients ni et reconeixen, no saben si ets la que l’ha atès abans o una altra. Cada cop que algú marxa cap a casa és molt gratificant; però quan un pacient es mor i saps que la seva família, que fa un mes que no el veu, ja no el veurà més... és duríssim. De vegades te’n vas a casa plorant, però fem un bon equip i ens ajudem molt; intentem fer broma, riure, aju-dar-nos entre nosaltres. Cap a les dotze del migdia i cap a les cinc de la tarda, pels altaveus del centre sona una cançó cada vegada que ens dedica algú (el personal de cuina, les auxiliars d’una planta concreta, cada cop algú diferent) i és com el nostre moment. Ens posem a cantar i a ballar, ens dona “vidilla”!

Anna PonsOsteòpata a Osteopatia Alella

Vaig tancar el dia 13 de març, el dia en què els nens ja no anaven a escola, i vaig anul-lar totes les hores que tenia donades. Aquests dies atenc moltes consultes per telèfon, he fet vídeos per a pacients ensenyant-los exercicis i he atès personalment alguna urgència important, mareigs o ciàtiques molt doloroses de gent que ha d’anar a treballar, per exemple. Estic donant ho-res per d’aquí a unes quantes setmanes, perquè la gent m’ho demana, però no sabem si re-alment podré atendre. El col-

legi de fisioterapeutes treballa per establir protocols per quan es pugui tornar a treballar. Ara generarem molts més residus (guants, mascaretes, bates...) i caldrà espaiar més les con-sultes.

La premissa és minimit-zar contactes. De moment, ja ens han passat un document que els pacients d’urgències han de signar autoritzant el tractament. Jo ja he passat la Covid-19, de manera molt lleu, amb tres o quatre dies de febrícula i amb una sensació d’olor metàl·lica permanent. A

priori, no la puc transmetre ni tornar-la a agafar, però per atendre la gent cal que el pa-cient trenqui el confinament, surti al carrer i podria infec-tar-se o infectar algú. Per tant, les urgències que atengui, de moment, seran les mínimes. La pega és que, a partir de la tercera i quarta setmana d’estar tancats a casa, la gent que té lesions comença a patir dolors a causa de la manca d’activitat física. I també hi ha qui s’ha lesionat per voler fer esport seguint vídeos de YouTube.

34

DOSSIER

34

DOSSIER

Montse VerdúMetgessa de família i comu-nitària, i directora de l’EAP Poblenou (ICS, Barcelona)

Érem al principi de març, el coronavirus encara sonava lluny i com una grip. I, de sobte, ens el vam trobar al damunt, afectant pacients i professionals sanitaris, i no era una grip. En pocs dies ens vam veure sorpresos per una allau de pacients, i alguns companys van caure malalts.

L’organització dels centres d’atenció primària (CAP), igual que els hospitals, va canviar totalment, fent cri-bratge a la porta i fent circuits interns de fluxps de pacients Covid i no Covid. Les visites telefòniques i telemàtiques

han substituït moltes visites presencials per evitar contagis i desplaçaments innecessaris.

Durant tot aquest perío-de hem atès molts pacients Covid, fent seguiment per detectar complicacions com la pneumònia de manera pre-coç, derivant a l’hospital quan era necessari, i fent el control de les famílies afectades per garantir mesures d’aïllament i valorar les necessitats de suport social.

Des del CAP hem hagut de gestionar també emocions com la por, l’angoixa, la triste-sa pels dols sense comiat i els

problemes socials que surten a la llum durant la crisi i que afecten la salut: vulnerabilitat, soledat, manca de recursos, atur, infrahabitatge…

Coses positives? L’emoció davant les mostres de solidari-tat i de suport de la gent, el tre-ball en equip en els moments de crisi i la mirada d’agraïment als ulls de les persones davant una paraula de confort.

El futur? Haurà de ser di-ferent, segur. Més pressupost per a sanitat, més autocura de les persones, més salut comu-nitària i més km 0 en tots els aspectes de la vida.

Màrius VilaVoluntari

Treballo a l’Ajuntament de Bar-celona i només hi vaig un cop la setmana o cada quinze dies. Com que tenia temps lliure, vaig decidir apuntar-me a la borsa de voluntaris de l’Ajuntament d’Alella. Al principi va costar una mica d’arrencar per la burocràcia: firmar papers, fer una assegurança... Però quan tothom va tenir el certificat per poder moure’s pel poble ja va ser més fàcil. Van fer un grup de WhatsApp, on hi ha quaranta-sis persones, i cada dia ens passen les tasques que s’han de fer, di-uen quanta gent es necessita

per a cadascuna i es creen llis-tes on la gent es va apuntant. Aleshores, des de l’ajuntament o la regidoria corresponent, es posen en contacte amb tu i et diuen exactament què s’ha de fer. Sobretot repartim coman-des de supermercats, comerços del poble i farmàcia a la gent més gran perquè els transpor-tistes no donen a l’abast. Però també vam fer repartiment de mascaretes. El volum de feina depèn del dia: de mitjana, hi dedico uns vint minuts diaris. Des de l’ajuntament es va fer un protocol per evitar al màxim el

contacte i anem equipats amb guants, mascareta i gel hidro-alcohòlic per desinfectar que ens van proporcionar. Quan arribem a les llars, deixem els encàrrecs a la porta, mantenint les distàncies de seguretat, i de comunicació n’hi ha poca. Tot i això, estan molt agraïts, per-què normalment ho portem a gent que està sola o que fa un mes que està tancada a casa. A vegades et pregunten coses com: “Què tal el poble?” És bo-nic perquè, dins les limitacions que tenim, podem xerrar quatre paraules.

Woury BaldeConductor del camió que recull les escombraries

Ja fa tres anys que treballo a Alella i aquest és sens dubte

un moment molt diferent. La nostra feina ha canviat una mica, sobretot quant a la ma-nera de circular. Es nota molt que no hi ha trànsit, no hi ha gent al carrer, no hi ha nens. Quan n’hi ha cal anar amb compte, hem d’anar a poc a poc. Ara podem parar i mirar amb deteniment cadascuna de les àrees. Ningú no toca el clàxon. Al centre a vega-des la gent es posa nerviosa si els fem esperar, sobretot als matins. Ara això no passa. Ho fem tot sense pressa, amb tranquil·litat.

És una mica trist que el po-ble estigui tan buit, però estem contents de poder treballar.

Podem anar protegits, l’empre-sa ens ha facilitat el material necessari, i entre tots segur que guanyarem la batalla.

La millor cosa de tot això és la gent que ens saluda i ens aplaudeix des dels balcons. Hi ha nens que ja ens espe-ren cada vegada que hi anem. Això ens alegra molt! I ens dona ànim de fer la nostra feina.

Es nota que tothom va més amb compte i té cura de tancar bé les bosses. Les àrees estan molt netes. Sembla que tothom és més curós. Per nosaltres és important que els alellencs hagin entès que cal prendre mesures. Per protegir-nos a

nosaltres i per protegir-se ells mateixos.

També hem notat que hi ha moltes menys bosses a terra, els ciutadans fan l’esforç per posar-les dins els contenidors. En alguns barris ara hi ha molt més plàstic per recollir, trobem els contenidors ben plens. En canvi, hi ha menys cartró, es nota que hi ha molts comerços tancats.

Potser l’única cosa que demanaria és tenir més cura amb els guants d’un sol ús. En alguns llocs els hem tro-bat sobre els cubells. Dema-nem que es dipositin dins els contenidors per evitar riscos innecessaris.

35

DOSSIER

35

DOSSIER

Roger de MarfàProfessor a l’escola Santa María del Pino

Fa deu anys que soc professor al Pino. Hi faig ciències natu-rals, física i química i robòtica a l’ESO, amb alumnes d’entre dotze i setze anys, i també faig classes de laboratori a primà-ria. Abans que es decretés l’es-tat d’alarma ja ens vèiem a venir el tancament d’escoles i vam estar parlant tots els profes-sors amb direcció per decidir com continuaríem el curs. El primer dilluns de confinament ja vam fer classes en línia. La primera setmana va ser una mica de prova, amb només dues assignatures cada dia, per veu-

re com responien els alumnes. I com que va anar superbé la setmana següent ja vam posar horari normal, de nou del matí a cinc de la tarda. Els alumnes tenen cada dia entre tres i cinc sessions de Zoom, i la resta d’hores els posem activitats que ens han de lliurar. També fem tutories –soc tutor de 3r d’ESO–, on ens expliquen com viuen la situació i com ha anat la setmana. Els professors hi dediquem molt més temps ara. Jo acabo les classes a les cinc, però durant el dia potser tinc entre 150 i 200 correus d’alum-

nes amb coses que he de llegir i corregir, i m’estic fins a les dot-ze de la nit. Però ho fem molt a gust perquè és la nostra feina. A més, els alumnes hi estan responent molt bé. Només l’es-forç que fan d’estar-se a casa i haver-se d’asseure a la cadira i treballar en línia de nou a cinc ja és un mèrit increïble. Estan sent molt responsables. Veiem de manera positiva, dins de tot el que ha passat, la manera com ens hi hem adaptat nosaltres i ells. A més, a alguns també els ha anat bé la situació per es-pavilar-se amb la informàtica.

Mar DalmauResident de cirurgia general a l’Hospital de la Vall d’He-bron i equip Covid-19 durant la pandèmia

Coneixent la situació de la Xina, els hospitals es van avançar preparant plans de contingència per fer front a l’escalada de casos. Quan es va decretar el confinament, es-tàvem a punt d’arribar al pic més alt d’infectats i el de la Vall d’Hebron ja s’havia transformat quasi per complet. Les espe-cialitats es van deixar de fer progressivament i les cirúrgies programades es van cancel·lar per alliberar anestesistes, sa-les d’operació i unitats d’UCI. Forçosament, es van formar equips Covid per atendre els infectats, que van acabar sent la gran majoria de pacients.

Vaig passar a fer de metge ge-neral en un dispositiu Covid destinat a l’Hospital Pere Vir-gili, amb el meu horari habi-tual, de vuit del matí a cinc de la tarda entre setmana, i amb guàrdies de vint-i-quatre hores. Són moltes hores i en alguns moments del dia l’activitat és molt intensa. A més, el vestit és una mica empipador. De mate-rial de protecció, al meu hospi-tal, n’hem tingut sempre, però l’hem hagut de reutilitzar en els moments de més demanda. La cosa més dura és veure la por i la falta d’acompanyament dels pacients, haver de comunicar les males notícies a la família...

Ho fas amb la màxima digni-tat, però un cop acabes et pot afectar. Com que no he tingut símptomes no m’he aïllat com-pletament, però, evidentment, quan torno a casa faig un pro-tocol rigorós: deixo les claus i la cartera sempre al mateix lloc, em desvesteixo, passo a la dutxa... Tot i que no estàvem preparats per fer front a una pandèmia, crec que des del meu hospital s’han fet les co-ses molt bé. Ara toca fer front al desescalament i veure com tornar d’una manera segura al que fèiem abans, sent pru-dents i preveient els possibles rebrots.

Roser OllerDirectora de la Residència els Rosers

El 6 de març vaig rebre un co-municat de l’Associació Cata-

lana de Recursos Assistencials on se’ns deia que evitéssim al màxim les visites i que en féssim un registre. L’endemà, l’alcalde em va avisar de la primera mort per coronavi-rus a Catalunya i a Alella, i que a escala local es prendri-en mesures, començant per una reunió amb les residènci-es, regidors de l’ajuntament, un responsable de Salut, un altre de Benestar i el delegat del Govern el dia 9. Aleshores vaig trucar a les famílies per informar-los de la situació i a partir del dia 8 ja vam tancar portes i extremar les mesures de desinfecció. Hem de partir

de la base que les residències de gent gran som substitutoris de la llar, no centres sanitaris, i de sobte ens hem de convertir en un hospital d’infecciosos. Ni el mateix departament ens orienta, i ens omple de comu-nicats diaris canviant o afegint mesures. Crec que ara s’han adonat que és bàsica una bona coordinació entre Benestar i Salut.

Nosaltres vam tenir la sort que des de gerència ens van dotar de material EPI amb mascaretes FFP2. El de la Generalitat va arribar molt tard. Aviat vam detectar que això anava per llarg i vam ac-

tivar un pla de comunicació entre famílies i avis. Anem desbordats i hi ha una càrre-ga important, tant física com emocional, però estic super-contenta dels treballadors, que hi estan donant el 200%. A més, els tècnics venen de manera voluntària el cap de setmana, les famílies són molt comprensives i un reforç molt positiu, el CAP ha tingut una resposta fantàstica i el poble s’ha bolcat amb les residènci-es. Està sortint un gran factor humà i n’estem molt agraïts. També totes les residències del poble fem pinya i estem en contacte per ajudar-nos.

36

DOSSIER

36

37

DOSSIER

Artur AdánCarter de Correus

Amb l’estat d’alarma, Correus ha activat un pla que fa que no-més es pugui repartir la línia econòmica (cartes, certificats i paquet blau). Avui he estat repartint factures d’aigua i llum i notificacions de l’Agència Tri-butària. I, per exemple, no es

poden repartir publicacions, com la revista Alella. Em sap greu, perquè voldria fer unes altres coses, oferir serveis que justifiquin que l’empresa estigui oberta i funcionant. En alguns municipis, Correus s’ha encar-regat de portar mascaretes als hospitals o residències, o els respiradors que ha fet la Seat als hospitals, per exemple. Aquí

a Alella som sis carters i hem establert un protocol que hi anem tres un dia i tres l’ende-mà, d’aquesta manera podem mantenir la distància de segu-retat. Hi ha molta menys feina, però com que tenim la meitat de temps per fer-la, al final, el dia que treballes omples la jor-nada com quan la situació era normal.

37

DOSSIER

Mònica VicenteFarmacèutica a la Farmàcia Martínez

Són dies intensos. Ha canviat tot. Hem hagut d’estructurar la farmàcia de manera diferent, amb dos mostradors perquè la gent no s’acosti, Hem posat mampares de protecció dels cli-ents i també nostra. Intentem seguir donant el millor servei, tot i que és complicat, perquè tot plegat és molta més feina que abans. A la gent gran que

ens ho demana, per exemple, els portem els medicaments a casa. Alella és molt gran i les cases estan molt disperses, hi dediquem molt de temps. El dia a dia ha canviat també en el fet que ara tenim un públic diferent amb necessitats diferents. Per exemple, venen els fills a buscar la medicació dels pares. Sovint hi ha problemes amb les recep-tes, cosa que implica trucar al CAP. Ara, el dia dels problemes informàtics grossos va ser el 20, el dia que es van començar a re-

partir les mascaretes; va caure el sistema informàtic i no podí-em donar a la gent la seva me-dicació! Ara ens toca fer també una mica de psicòlegs; la gent està tancada, necessita parlar, necessita saber. És una situació nova i estressant i, a més, hi ha molta informació i també mol-tes notícies falses; la gent ens fa moltes preguntes perquè confia en el nostre criteri, compta que els donarem la resposta bona, i això ara també forma part de la nostra feina.

Gemma PouPsicòloga a Espai de Psicologia

Treballo en un despatx amb quatre psicòlogues més, una d’elles també és logopeda. Som un equip multidisciplinari, però sobretot tractem nens i ado-lescents.

Quan van anunciar el con-finament vam aturar-nos du-rant quinze dies, però després vam decidir no deixar penjats els tractaments. Ara utilitzem diverses aplicacions per conti-

nuar les consultes: WhatsApp, Zoom, Skype... Primer ens feia por utilitzar-ne segons quines perquè per nosaltres és primor-dial respectar la privacitat. Tan aviat com puguem tornarem a fer-ho presencialment, amb to-tes les precaucions necessàries.

Durant aquest temps hem tingut algunes urgències, gent que s’ha dirigit a nosaltres ar-ran de la situació derivada de la pandèmia. Per exemple, es-tem tractant tres adolescents per dol. Sovint és la primera vegada que s’enfronten a la mort i aquests són dols molt traumàtics perquè no es poden fer com cal. Sempre recoma-nem acomiadar-se i això ara no s’ha pogut fer. El segon pas per encarar-s’hi és tornar a la normalitat de seguida, però ara és impossible.

També estem tractant pa-cients amb angoixa i un que ha desenvolupat un trastorn obsessiu. La metàfora que uti-litzo és que el confinament ha

aixecat la nostra catifa. Ha fa-cilitat trobar espais per parar i pensar i apareixen problemes que teníem amagats. Ja sigui an-sietat, conflictes per estar amb qui ens toca estar confinats... és possible que sorgeixin alguns problemes que cal tractar.

De moment no hem hagut de tractar pacients aclaparats per l’allau d’informació. No hem tin-gut cap cas com aquest. Aquests casos es poden donar més quan puguem tornar a fer vida nor-mal. Poden sortir fòbies sobre com cal fer-ho.

Vam decidir no reenviar cap missatge sobre recomanacions per passar el confinament. El sentit comú és la cosa més important. Vam decidir adap-tar les recomanacions a cada família, que deixessin d’em-patxar-se d’informació. Els coneixem molt i vam decidir adaptar els consells per a ca-dascú. El mateix farem durant el desconfinament, no donarem indicacions globals. Cada cas,

cada edat, necessita consells diferents.

Quant als nens, cal aprofi-tar les estones de poder sortir. Fins i tot per a aquells nens que no es queixen. Cal posar seny, superar la por i prendre totes les precaucions necessàries, però les sortides són molt im-portants.

Els adolescents han estat totalment oblidats. No se’ls permet fer res i ningú en par-la. Espero que el govern no els faci estar molt de temps sense veure els seus amics o poder fer petons! Em preocupa molt. Cal trobar solucions perquè pu-guin començar a relacionar-se prenent precaucions. I també per continuar la seva formació. Es troben en un moment molt delicat, estan desenvolupant la seva pròpia identitat. És quan comencen a trobar-se a si ma-teixos i a acomiadar-se de les seves famílies, amb qui ara cal que convisquin les vint-i-quatre hores del dia.

38

DOSSIER

38

DOSSIER

Susanna SolàVoluntària cosint mascaretes

Em vaig inscriure com a vo-luntària del Comitè Municipal d’Emergències i un cop allà em van trucar, poc després de con-finar-nos, dient-me que faltaven mascaretes i que si podia fer-ne. Vaig dir que sí i, com que tinc la botiga, vaig preguntar a clientes meves si també hi podien aju-dar. Després em van entrevistar al programa Està passant de TV3 i em va començar a tru-car gent oferint-s’hi. Crec que al final vam ser unes vint-i-sis persones fent mascaretes. Les voluntàries –entre les quals hi ha un noi– cosíem cadascuna a

casa seva i fèiem el lliurament tres dies la setmana. Un volun-tari del CME ens les recollia i les portava a les residències. Ens organitzàvem a través d’un grup de WhatsApp. Al principi vaig agafar material meu, deixant clar que no cobraria ni pel mate-rial ni per les mascaretes. I quan se’m va començar a acabar, vam obtenir-lo a través d’unes altres col·laboracions. Les donacions van ser de Friselina, Maronas, Robin Hat, Dogi i a títol indivi-dual. Vam estar fent mascaretes durant quatre setmanes fins que ens van dir que paréssim mà-

quines perquè ja havia arribat el material de les institucions i a les farmàcies. Van ser unes setmanes molt frenètiques i va haver-hi un moment en què em vaig desbordar. Soc molt acti-va i em moc pertot arreu, però quan em van demanar de fer mascaretes no vaig captar la dimensió del problema. En total, se’n van lliurar 1.600 a residènci-es i 500 a comerços. Vam rebre l’agraïment de les residències i des de l’ajuntament se’ns va lliurar un ram de flors a cada voluntària, els quals també van ser una donació.

Sergi RabassaCoordinador de Serveis a les Persones de l’Ajuntament d’Alella

Els primers dies del confina-ment vam tenir una primera onada d’atenció a persones vulnerables, dependents, gent gran o amb Covid-19 sense suport familiar i que no podien sortir de casa. Vam posar en marxa un disposi-tiu per garantir necessitats bàsiques com alimentació o medicació. Totes tenien sen-sació d’inseguretat davant d’aquesta situació. Ara tenim una segona onada de gent que demana ajuts econòmics. És gent que treballava en negre o que s’ha quedat sense feina i ara no té ingressos i no pot

pagar el lloguer, el menjar o els subministraments bà-sics. Aquesta situació anirà en augment si la crisi s’allarga molt. Fem seguiment telefònic d’unes tres-centes persones setmanalment a Alella.

Hi ha hagut un augment de demanda dels lots d’aliments que repartim cada mes amb Càritas. Abans n’eren setanta i ara ja arribem al voltant de vuitanta. Tot i que els nivells d’atur a Alella són baixos i la riquesa és superior a uns al-tres municipis, hi ha gent que pateix. Els lloguers són alts i les persones amb ingressos

baixos tenen més dificultats per viure a Alella. Els pobles cars no són amics de la gent pobra. Estem enllestint una convocatòria d’ajuts especí-fics per la situació econòmica derivada de la Covid-19: aju-des per habitatge, subminis-trament i aliments. Els pro-pers dies també començarà el suport al dol, un servei telefònic gratuït per ajudar aquells que han perdut éssers estimats i no els han pogut acomiadar. Tenim l’esperança que la crisi no sigui tan greu com alguns diuen. Som opti-mistes.

Anna BruyCap de l’Oficina d’Atenció Ciutadana d’Alella (OAC)

Fa un any, l’ajuntament va co-mençar a implantar el gestor d’expedients i tota la trami-tació de manera electrònica i això ens ha permès als treba-lladors de l’OAC adaptar-nos fàcilment al treball des de casa. El flux de demandes segueix sent bastant igual, però és més especialitzat. Per exemple, ens hem trobat un increment molt fort de sol·licituds de certifi-cats d’empadronament per a la moratòria de la hipoteca. Ara fem sobretot assessorament a través d’un telèfon de suport per a les persones que no tenen

facilitat per als tràmits elec-trònics, i també estem rebent moltes consultes a través del correu electrònic. Durant el confinament, l’OAC també dona suport a la regidoria de Serveis a les Persones fent trucades d’acompanyament a gent gran, dos dies la setmana, per saber si necessiten algu-na cosa. Quan s’aixequi l’estat d’alarma s’activaran tots els procediments administratius que ara estan parats pel reial decret, però, d’altra banda, hi haurà altres llicències, com per exemple un comunicat per fer

una festa infantil en un parc públic, que baixaran. Quan tornem a obrir l’oficina hau-rem de veure quines mesures es prendran. Ho estem estudi-ant, però segur que no podrem tenir una acumulació de gent per fer un tràmit. Això s’haurà acabat. A més, ara molta gent s’ha adonat que pot demanar una sol·licitud a l’ajuntament a qualsevol hora i que no necessi-ta anar-hi físicament i haver-se de demanar festa a la feina. Tot això anirà bé per donar un impuls a l’administració electrònica.

39

DOSSIER

39

DOSSIER

Noemí FernándezDirectora de l’Escola Fabra

Són temps difícils, però gràcies a la bona voluntat de tothom ens n’estem sortint. En termes escolars hem passat de zero a cent en quatre dies. El 12 de

març a les 14.58 ens arriba el correu del Departament d’En-senyament que diu que demà no s’obre l’escola (hi havia mestres que ja havien marxat a casa sense haver-se endut ni un llibre). I des d’aquest mo-ment, ha estat com haver de muntar una escola des de zero! El departament ens va donar diverses opcions de plataforma digital per poder continuar el curs des de casa, i hem optat per la que es diu Classroom, que és la que més s’ajusta a les nostres necessitats. Crec que mai no es veurà la feina que hi ha al darrere, però em sento superorgullosa de tot l’equip de l’escola. No hi ha hagut hora-ris, no hi ha hagut vacances de Setmana Santa, no hi ha hagut

caps de setmana. Les tutores han fet una feina espectacular per posar en marxa Classroom. Aquesta situació posa a prova la nostra capacitat d’adaptació; estem en contacte permanent des de casa, amb un complex calendari de reunions que fem a través de les pantalles. Sap greu que, de vegades, ens assa-bentem abans de les novetats a través dels mitjans de comu-nicació que no pas perquè ens les comunica el departament; de vegades mestres o famílies demanen respostes... i no les tens. Estic molt contenta de la relació que estem tenint amb en Jaume (director de l’INS Alella) i la Montse (directora de la Ser-reta), i també amb els directors dels centres del Baix Maresme,

perquè compartir les experièn-cies pròpies ens ajuda molt a trobar solucions. L’ajuntament també s’està portant molt bé posant tots els mitjans a l’abast per ajudar. Hi ha una vintena d’alumnes que no tenen accés a internet i cal garantir-los les mateixes oportunitats que a la resta. Això no tan sols implica proveir-los de servei d’internet i d’un ordinador o una pissar-reta, sinó també veure com ho fem per ensenyar-los a fer servir aquests dispositius. Tot plegat està suposant una feina-da i moltíssimes hores, però de tot això aprendrem moltíssim. Farem una bona memòria de tot plegat i ens serà molt útil per si mai es repeteix una situació semblant.

Goretti PonsTreballadora de Ca la Librada

Ha estat apoteòsic! Sobretot els vint primers dies, que van ser horrorosos. La gent feia unes compres immenses, com si s’acabés el món. A més, tothom estava molt nerviós: els clients, per una banda, i nosaltres, per l’altra, perquè fins que no t’acos-tumes als protocols higiènics... treballes amb tensió. Ara ja s’ha suavitzat i treballem més còmo-dament, però acabo la jornada

molt cansada perquè hi ha mol-ta feina: la gent ja no fa aquelles compres, però sí que són com-pres més grans que abans. El telèfon no para de sonar, s’han de preparar moltes comandes... Durant aquestes setmanes hem obert només al matí, però cada dia és molt intens.

A dins de la botiga, només hi poden entrar dos clients. Això fa que les cues, a fora, de vegades siguin llarguíssimes: tant perquè s’hi acumula molta gent com perquè s’estableix la

distància de seguretat entre persones i la cua pot arribar a la Porxada! És molt bonic aquests dies veure el vessant solidari de la situació. Cada dia lliurem vuit o deu coman-des als voluntaris que s’en-carreguen de dur-les a la gent gran per evitar que surtin de casa. A més, l’empresa està col·laborant amb l’ONG Acció Planetària proporcionant em-botit cada setmana per prepa-rar entrepans per als sanitaris de Can Ruti.

Alba BenjumeaMonitora de l’esplai Guaita’l

Durant els primers dies de confinament vam decidir ac-tuar, aportar el nostre granet de sorra. Sabem que sobretot els nens petits no duen gaire bé això d’estar tancats i vam pen-sar que podíem ajudar a fer-ho més divertit. Hem fet un trivial de l’esplai i cada dia pengem als nostres perfils de Facebook i Instagram una pregunta perquè les famílies la responguin. Tam-bé ens comuniquem per correu electrònic amb les famílies que no són a les xarxes socials.

A més, cada dilluns i cada divendres enviem un repte als

nostres infants. N’hem propo-sat de tota mena: des de fer un pastís fins a rentar-se les mans cantant una cançó de l’esplai, aprendre a fer el nus quadrat del fulard, fer acroesport, jugar a representar un quadre famós... Moltes famílies ens envien ví-deos i els compartim.

Els nens estan acostumats a rebre molts estímuls nous i durant el confinament més es-tricte les famílies ens explica-ven en un grup de WhatsApp que tenim que voldrien poder sortir al carrer. Hi ha nens molt moguts a qui se’ls acaba el món.

Els monitors del Guaita’l tenim sort perquè formem part de l’associació Esplac i ens mantenim informats so-bre les mesures que es van prenent. Teníem activitats programades que hem hagut de cancel·lar. Encara tenim moltes preguntes: quant de temps s’allargarà, si podrem fer els campaments de l’estiu que tant ens omplen als nens i a nosaltres... La majoria tenim l’esperança de poder fer coses tan aviat com sigui possible. De moment estem a l’espera i intentem ser positius.

40

41

SOLIDARIS

COMISSIÓ DE COOPERACIÓFa pocs dies que es va commemorar els 25è aniversari de la proposta en seu de l’ONU de destinar el 0,7% del pressupost dels pa-ïsos rics a disminuir les desigualtats res-pecte dels països pobres.

Des d’un principi va ser un acord molt important, ple de bona voluntat, però man-cat de compromís de molts estats.

En aquestes pàgines farem un repàs de com es va iniciar el compromís del 0,7 i el ressò que va tenir en els països rics, sobretot a casa nostra. I finalitzarem veient quina és la situació a dia d’avui.

Hem convidat a acompa-nyar-nos en aquest escr it Ramon Arbós, veí d’Alella i directament implicat en l’or-ganització del referèndum per la condonació del deu-te l’any 2000.

Objectiu 0,7L’objectiu 0,7 és un estàn-dard internacional que ex-pressa el volum d’ajut ofici-al al desenvolupament que ha de proporcionar un país desenvolupat, mesurat com a percentatge de la seva renda nacional bruta. Es deu a l’informe final de la Comissió Pearson (1969), que pretenia que fos assolit al 1975. Fou adoptat per l’assemblea general de l’ONU l’any 1970 com a compromís per a tots els països econòmicament avançats.

Aquest concepte és el mateix que va adoptar el maig del 1972 el Comitè d’Ajut al Desenvolupament (CAD). Continua en vigor actualment.

Suècia i els Països Baixos van complir amb l’objectiu en el temps previst. Poste-riorment s’hi van sumar Noruega (1976), Dinamarca (1978), Finlàndia (1991), Lu-xemburg (2000) i el Regne Unit (2013).

L’any 2005 els quinze estats membres de la UE van assumir el compromís d’arribar-hi tots al 2012, encara que posteriorment es van donar de temps fins al 2015: es fixava per al 2012 l’objectiu intermedi del 0,56%. Tots aquests objectius s’han incomplert. L’Estat espanyol és membre del CAD i de l’Organització per a la Cooperació i el Des-

envolupament Econòmic (OCDE) des del 1991, però mai ha assolit l’objectiu a què està compromès.

Resposta ciutadanaA finals dels anys 80 una part de la ciutada-nia tenia necessitats de canvis i estava dis-conforme amb el món tal com se’ls oferia perquè rebutjava la injustícia, la desigual-

tat i la marginació en què vivien molts pa-ïsos, i es manifestaven contra la impunitat dels que havien utilitzat els poders públics per reprimir i robar als seus pobles.

D’aquest pensament va sorgir la pro-posta d’abolir el deute extern contret dels països empobrits, impulsada per un grup d’animosos membres del 0,7 de Lleida, amb la intenció de posar en pràctica una alter-nativa diferent i transformadora. La seva acció es va estendre amb força pel país.

L’empobriment de la major part de po-bles del món ja era insostenible. Es con-

siderava que l’Estat espanyol partici-pava en la cooperació internacional

al desenvolupament d’una manera mísera i que la ciutadania, volun-

tàriament o involuntàriament, hi tenia una part de responsa-bilitat. S’organitzaven movi-ments de protesta a tot l’Estat, amb vagues de fam, manifes-tacions i acampades que van portar a la creació l’any 1994 de la Plataforma 0,7.

Aquesta Plataforma 0,7 reivindicava una millor coo-

peració al desenvolupament, la desaparició dels crèdits del

Fons d’Ajut al Desenvolupament i una millor distribució i qualitat dels

recursos. Impulsava la Campanya per la Llei de Cooperació, que es va promul-

gar l’any 1998. Finalment es va sumar a la campanya Deute Extern, Deute Etern? per a l’abolició d’aquest deute.*

La idea de lluitar per la condonació i reinversió del deute extern (DE) que els països empobrits tenien amb l‘Estat espa-nyol es va anar estenent i prenent força. El febrer del 1999 van tenir lloc, amb gran ressò, les “Jornades de debat sobre el deu-te extern a Barcelona”, organitzades per l’assemblea solidària De Poble a Poble en estreta col·laboració amb la Plataforma 0,7 i amb la campanya Deute Extern, Deute

0,7: 25 anys d’històriaEs commemora el 25è aniversari de la proposta en seu de l’ONU de destinar el 0,7% del pressupost dels països rics a disminuir les desigualtats respecte dels països pobres

* “La consulta social del deute extern a Catalunya”. Xarxa 29 Política. Fundació Jaume Bofill. (2001).

42

ALELLA DENOMINACIÓ D’ORIGEN

El nou vi El nou vi de ‘Papers de vi’de ‘Papers de vi’

La bota del racó era, tradicionalment, la

barrica que contenia el vi més vell i més

bo del celler. Ens remuntem a uns temps,

quasi ja perduts, en què a gairebé cada

casa del territori DO Alella es feia vi “per

al gasto”, per consumir a casa.

Amb La Bota del Racó, elaborat per Alta

Alella, ‘Papers de vi’ vol reivindicar el vi

dels avis, el millor vi del celler de casa.

Raïms madurs del 2007 elaborats com

a vi dolç; un vi que ha experimentat un

lleuger i noble procés d’enranciment

que el converteix en un magnífic acom-

panyant per a un munt de postres.

www.papersdevi.catPVP10 €

La botadel racó

43

SOLIDARIS

Etern? El professor de la UAB i activista Arcadi Oliveres en va ser un ponent des-tacat.

El 18 d’octubre es va prendre la decisió de promoure la consulta popular d’abolició del deute extern coincidint amb les elec-cions municipals. Era un projecte de gran envergadura, s’hi van implicar la Càtedra UNESCO, la Facultat de Tecnologia de la UPC i Pangea-Comunicació per a la Coo-peració, entre més entitats i institucions. El dia 12 de març de l’any 2000 va tenir lloc la consulta. Hi van participar 400 pobles, 212 a Catalunya, amb 2.000 meses electorals. La UNESCO va exercir d’entitat observadora.

En un primer moment la consulta esta-va permesa i després es va prohibir, però amb molta ambigüitat, cosa que va fer que en diferents comunitats i en diferents po-bles d’una mateixa comunitat la policia in-tervingués de manera diferent. A Alella la policia va intervenir la consulta i membres de les meses, entre ells Ramon Arbós, van anar a judici. Finalment va ser absolt.

Ramon Arbós ens diu: “Entenia les re-lacions Nord-Sud com una relació desigual en què la posició preponderant econòmi-cament i políticament del Nord feia que poguessin imposar els seus interessos als països del Sud. En alguns casos de mane-ra subtil, però si era necessari també de manera grollera i descarnada. Aquest era i és un tema pel qual penso que val la pena mobilitzar-se. Per altra banda, tenia bons amics que estaven molt implicats en l’orga-nització del referèndum. Tot plegat va fer que m’hi impliqués juntament amb un grup de gent d’Alella que en aquella època érem

força actius i teníem ganes de fer coses.”L’organització va valorar que l’acció po-

dia fer possible que el Parlament de Catalu-nya assumís les peticions dels més de mig milió de ciutadans que hi van participar. També, que la Generalitat assumís tractar el tema: en aquells moments era un dels governs autonòmics que menys diners per habitant destinava a la cooperació interna-cional.

Passen els anysDesprés d’anys d’un fort impuls polític, al 2009 l’ajut espanyol al desenvolupament va arribar al 0,46% de la renda nacional bàsica, però amb el pretext de la crisi van abandonar el 0,7 i així l’ajut va passar a ser del 0,16 (2012) i del 0,17 (2013), el nivell més baix des del 1989.

Els deures no s’han fet bé. Des dels sec-tors més liberals es pretén que la coopera-ció deixi de ser una política pública i passi a mans de contribució privada.

Avui sabem, més que mai, la situació dels pobles desafavorits als quals els drets humans no els són respectats. Els mitjans de comunicació i les xarxes social ens ho fan ben evident, però aquest no sembla ser un tema prioritari.

Ramon Arbós ens diu: “Tendeixo a ser força escèptic. Penso que s’ha aconseguit modificar els discursos i les aparences, però que en essència la situació continua sent de dominació i explotació del Sud en benefici del Nord. Això sí, de cara a la ga-leria ara es guarden les formes i tant go-vernants com governats ‘oficialment’ estem molt preocupats per la qüestió. La realitat

és que l’objectiu del 0,7% diria que ni s’ha assolit ni estem en camí d’assolir-lo. Diria que en general no estem aconseguint que la situació faci un tomb gaire significatiu. La cooperació ha esdevingut una marca que cal comprar. Però no ens fixem en si està essent efectiva o generant uns canvis reals. De tota manera, sempre serà millor fer alguna cosa que no fer res. I sempre serà bo el consens que hi ha a l’entorn de qües-tions com la cooperació. Per molt que el compromís amb aquests valors a vegades sigui merament epidèrmic. Com passa, per altra banda, amb tantes qüestions.”

I a Alella què?S’ha treballat molt. Hi ha un gran compro-mís tant de la ciutadania com de les institu-cions i els partits polítics. Ens podem sen-tir molt satisfets que el nostre ajuntament faci l’aportació del 0,7 des de l’any 2006. Hem mantingut el 0,7 en moments de crisi i seguim treballant per contribuir a aproxi-mar-nos als reptes de la cooperació inter-nacional i, també, a estendre els valors dels drets humans entre la nostra població. Però aquesta és una feina que, dissortadament, no es preveu que estigui en la recta final. Caldrà la voluntat i l’esforç de tothom per engrescar els que encara no veuen clar que en un món globalitzat les amenaces que pa-teixen els uns són amenaces per a tothom.

Des d’aquestes pàgines volem convi-dar-vos a participar-hi de manera activa, cadascú des del seu àmbit i amb la seva pe-tita aportació, assumint la nostra respon-sabilitat en el foment d’aquest desequilibri, així com la de les nostres institucions.

Papers de viD O A L E L L A · E N O T U R I S M E · G A S T R O N O M I A · C U LT U R A

Regala una

subscripció a Papers

de vi!

SUBSCRIU-TE! Per només 9 euros rebràs Papers de vi a casa teva durant un any i, amb el primer nú-mero, una ampolla de vi DO Alella de regal. O, si ho prefereixes, per 18 euros, la rebràs durant dos anys i, amb el primer número, la Guia d’Enoturisme de la DO Alella de regal.

Fes efectiva la teva subscripció a www.papersdevi.cat/subcripcioPROMOCIÓ VÀLIDA FINS A EXHAURIR EXISTÈNCIES

www.papersdevi.cat

44

AMA

ARRELS

RAMON ANGLADA El pedagog llibertari alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia no ha deixat mai indife-rent ningú. Fins i tot durant la II República la seva figura s’utilitzaria en la picabaralla política. L’agost de 1932 el que fins aquell moment s’havia debatut al ple municipal saltava a les pàgines d’un dels diaris repu-blicans barcelonins, d’orientació federal i anticlerical, més llegits: El Diluvio. L’en-frontament el protagonitzarien el consel-

ler municipal Antoni Pujadas i Nirell, de la Unió Socialista de Catalunya, i l’etern alcalde d’Alella Josep Aymar i Puig, inter-pel·lat directament en un seguit d’articles que reclamaven que un dels carrers de la població rebés el nom de Ferrer i Guàrdia per tal d’honorar-lo.

Josep Aymar, conegut com en Paras-so, va ser un polític de llarga trajectòria acostumat a rebre atacs tant de la dreta reaccionària com de les forces republica-

nes. Alcalde d’Alella des de 1902, les havia vist de tots colors. Amb el suport popular sempre constant, va perdre l’alcaldia en tres ocasions, però mai per una derrota electoral.

A la primera meitat del segle XX se-ria apartat breument del càrrec per una denúncia de malversació en la reforma de l’escola pública de nois. Ell mateix ho ex-plicava al fulletó autoeditat per defensar la seva obra de govern davant l’arribada de la

Picabaralla republicana per Francesc Ferrer i GuàrdiaLa lluita política entre l’alcalde Aymar i el conseller Antoni Pujadas a les pàgines del diari ‘El Diluvio’

Aymar, amb barret a la mà al costat del marquès d’Alella, en l’acte d’inauguració de l’Escola Fabra.

45

dictadura de Miguel Primo de Rivera: “La

insidia de algunos vecinos determinó

la incapacitación del alcalde y de dos

concejales por la referida reforma; pero

como toda obra buena tiene su inmediata

recompensa, no se hizo esperar su com-

pleta y absoluta rehabilitación y en la

sala de sesiones del Ayuntamiento figura

un DIPLOMA y MEDALLA DE PLATA que

las Autoridades Superiores de Instruc-

ción Pública otorgaron al municipio de

Alella en virtud de esta misma reforma.”1

I fou precisament el 1923, amb l’arribada de la dictadura militar, que fou destituït. Malgrat això, aquest mestre d’obres, solter i de bona posició econòmica se-guia gaudint de gran suport a la població. El 1924 l’alcalde de la Unión Patriótica Joan Barnadas Madurell, conegut al poble com el Garipau o Gripau, i el jutge municipal Josep Maria Barnadas i Mestres, escultor conegut amb els malnoms de Gallineta o Cua-treuis, prohibiren el ball de car-nestoltes al cafè de baix, punt de trobada dels alellencs d’idees més progressistes, amb l’excusa que l’edifici amenaçava ruïna. La re-acció irada de la població només fou aturada gràcies a la intimida-ció exercida per l’arma de l’antic guàrdia civil i agutzil municipal, que barraria el pas a l’ajuntament.

Un episodi que va fer sorgir uns versos anònims on es visua-litza clarament la figura de Josep Aymar com a contrapoder a l’al-calde de la dictadura: “Quant el Gripau va ser alcalde / en el poble i va bé un guirigall – i en el dia de Carnestoltes / a Baix van fer plegà el ball. – Va ferne tancà la sala / per poguerse revenjà – del senyor alias Parassu / o siga el senyor Jo-sep Aymà. – Amb la rabia que ells li tenen / si si pudien aferrà – fins hasta miraben / si el podian fer desterrà.”2

Josep Aymar va ser l’alcalde de la Re-pública fins a l’esclat de la Guerra Civil. El 16 d’abril de 1931 era nomenat alcalde en representació d’ERC, un càrrec que va re-validar el febrer de 1934, aquesta vegada com a cap de la candidatura EC-Agrupació Administrativa. Pocs mesos després, el 19 d’octubre de 1934, era apartat de l’alcaldia per tercera vegada arran dels fets del 6

1. Aymar Puig, José (192?). Sucinta exposición de los hechos relacionados con mi gestión como Alcalde de Alella desde el año 1902 hasta el día

2 de octubre de 1923. Barcelona: Imprenta Amat. Pàgines 6-72. Asensio, Àlex (2014, 28 de febrer). L’alcalde d’Alella prohibeix el ball de carnestoltes. Disponible a: http://alexasensio.blogspot.com/2014/02/lalcalde-dalella-prohibeix-el-ball-de.html3. El Diluvio, Diario republicano. Sábado 25 de abril de 1931. Año LXXIV, Número 99. Pàgina 29

d’octubre de 1934 i la posterior dissolució dels ajuntaments catalans. Fou substituït per l’home de les comissions gestores, l’al-calde Ferran. Malgrat tot, Aymar va ser present a la taula d’autoritats, al costat del marquès d’Alella, el dia de la inauguració de l’Escola Fabra el gener de 1935. Les ma-les llengües afirmaven que els seus èxits electorals eren en part fruit dels beures que sempre estava disposat a convidar i de la bota de vi moscatell, els borregos i els carquinyolis oferts el dia de les votacions.

En tot cas, la seva popularitat seguia sent indiscutible, fins al punt que en període re-publicà la plaça del poble portaria el seu nom. L’alcalde Aymar moriria el 24 d’agost de 1936. Des del mes de juny l’alcalde se-gon, Josep Guinovart Soler, havia portat a terme les seves funcions.

Enfrontament a la premsa republicanaNo era la primera vegada que en Paras-so s’havia hagut de defensar a la premsa. Abans de la petició del conseller munici-

pal, i futur alcalde d’Alella, Antoni Puja-das, la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia ja havia aparegut a les pàgines d’El Diluvio com un atac directe contra Josep Aymar.

El dissabte 25 d’abril de 1931 aquest diari publicava a la seva secció Vida regio-

nal, on apareixien notícies breus de dife-rents poblacions de la província de Barce-lona, un curt article contra l’alcalde. Entre acusacions de monàrquic i de governar afavorint els seus interessos particulars emergia la figura de Ferrer i Guàrdia: “Este

cacique es quien entregó a la justi-

cia a un paisano suyo, a Franci-

sco Ferrer i Guàrdia, y, a pesar de

todo, sigue gobernando.”3 Efectiva-ment, en Parasso havia participat en la partida del sometent d’Alella que havia capturat Ferrer la nit del 31 d’agost a l’1 de setembre de 1909 i posteriorment n’hauria facilitat el trasllat, sotmès a pressions o sen-se, cap a Barcelona. De matinada, emmanillat dalt de la tartana i sota la vigilància de l’alcalde Aymar i de membres del sometent, s’atribueix a Ferrer una frase dirigida als alellen-cs congregats a la plaça: “Quien no

ha hecho nada, amigos, no tiene

nada que temer.”Poques setmanes després arri-

baria la resposta de Josep Aymar al mateix diari. El dijous 14 de maig de 1931 es publicava l’article En defen-

sa propia que, tot i no anar signat, rebatia les acusacions llançades contra ell. Després de destacar les millores assolides pel seus anys de govern i d’una llarga enumeració de xifres, se centrava a refutar una altra de les acusacions rebudes, la tupinada a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. I fent-ho iden-tificava també els autors de l’article que l’havia atacat amb duresa: “Si

no había más de dos candidatu-

ras, la del señor Aymar y sus amigos,

victoriosa, y la de la U.P., derrotada por

más del trescientos por ciento del cen-

so electoral de Alella, no cabe duda que

el autor del escrito se hallaba entre los

propulsores de la candidatura que con-

stituían los amigos de Primo de Rivera,

los que, atropellándolo todo, clausuraban

hasta tres sociedades locales y obligaban

a la juventud de Alella a sumarse a los

suyos o tener que ausentarse de la po-

blación incluso para sus más inocentes

CERQ

UEM

LES

ARR

ELS

ARRELS

Un jove Pujadas en una fotografia d’estudi.

46

diversiones [···] Por consiguiente si los

dos bandos en litigio eran el uno los cata-

lanistas y republicanos del señor Aymar

y sus amigos, y el otro los supervivien-

tes de la dictadura, que han merecido 90

sufragios entre 400, nosotros nos queda-

mos con los primeros, que son los opri-

midos de los dictadores y representan la

soberana voluntad de Alella que, en rea-

lidad, les confía su representación desde

hace más de veinticinco años, y que no

llevan en sí el pecado original de haber

actuado cuando se instituían alcaldes y

jueces por la fuerza de la dictadura.”4 Un extens article de defensa que no dedicava ni una sola línia al seu paper en la detenció de Ferrer. Només silenci embolcallat de xi-fres i retòrica política.

Pressió de la Unió Socialista de CatalunyaI amb la feble consolidació del règim re-publicà, els atacs de la dreta reaccionària foren ben aviat substituïts per la pressió de les forces republicanes que conside-raven que l’aplicació de la nova legalitat era molt lenta i sovint entorpida des del govern municipal liderat per Aymar. La secció local de la Unió Socialista de Ca-talunya fou la formació que constantment reclamaria el compliment de tota la ba-teria legal que desplegava la constitució republicana de 1931. La secularització del cementiri municipal i la supressió de l’ensenyament a mans d’ordes religiosos en foren exemples. El març de 1932 Josep Font, comptador de la formació, publicava l’article Sou republicans o no? al diari Ju-

stícia social5 reclamant d’una vegada per totes el compliment de la llei de seculari-tzació de cementiris, cosa que suposava entre més coses l’eliminació del mur que separava la zona confessional de la civil. El juny de 1936 un altre socialista, aque-sta vegada el que en aquells moments era el seu president, Amadeu Monturiol, sac-sejava el ple municipal demanant la clau-sura del col·legi religiós masculí del poble. Per Munturiol, la transformació de l’Esco-la Pia d’Alella en la mútua d’ensenyament Eduard Llanas6 havia estat només una operació de maquillatge. I, de raó, no li’n faltava, però aquest seria tema per a un al-tre article. L’alcalde Aymar, ja molt malalt, no participaria en la defensa de la legalitat de la mútua.

Així doncs, en aquest clima enrarit

4. El Diluvio, Diario republicano. Jueves 14 de mayo de 1931. Año LXXIV, Número 114. Pàgina 155. Justícia social, Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. 5 de març de 1921. Any II. III época. Pàgina 56. Anglada, Ramon (2018). “La Llei de confessions i congregacions religioses de 1933. La transformació de l’Escola Pia d’Alella en Mútua Eduard Llanas”. A: Ramon Anglada. Darrera de la creu hi ha el diable. Alella: Cerquem les Arrels, centre de recerca històrica d’Alella.7. El Diluvio, Diario republicano. Sábado 13 de agosto de 1932. Año LXXV, Número 194. Pàgina 78. El Diluvio, Diario republicano. Sábado 20 de agosto de 1932. Año LXXV, Número 200. Pàgina 10

arribaria l’article del conseller Pujadas. Amb un to molt mesurat, i sense parlar del paper d’Aymar en la detenció de Ferrer, el dissabte 13 d’agost de 1932 El Diluvio publicava l’article ¿Qué espera el Ayunta-

miento de Alella para honrar a Ferrer y

Guardia? Per primera vegada reproduïm la totalitat del text, pel seu valor històric:

“Proclamado por la soberana volun-

tad del pueblo el régimen de libertad en

que vivimos, son contados los Ayunta-

mientos que por iniciativa propia o bien

por inducción del pueblo que les votó,

no hayan rendido homenaje al que fue

mártir de la libertad Francisco Ferrer

y Guardia. Sólo en algunas aldeas deja-

ron en olvido a tan insigne librepensa-

dor; pero esas aldeas son precisamente

aquellas donde más impera el analfabe-

tismo y el caciquismo. Entre estos últim-

as hay que citar el pueblo de Alella.

Alella, por ser cuna de tan preclaro

hombre, entendimos las personas libe-

rales debíamos de ser los primeros en

honrar su memoria, y a tal efecto el día

20 de agosto del pasado año la sección

de la Unió Socialista de Catalunya, in-

terpretando el sentir de la mayoría del

pueblo liberal, elevamos al Ayuntamien-

to una instancia en la que pedíamos fue-

se perpetuada la memoria de don Fran-

cisco Ferrer y Guardia en una placa que

diera su nombre a una de las principa-

les calles del pueblo.

De esto va para un año, y, ¿qué ha di-

cho el Ayuntamiento? Hasta ahora da la

callada por respuesta. El pueblo esperó

pacientemente la decisión del Ayunta-

miento; pero la paciencia también se

agota. En Alella, señores ediles, pueden

cambiarse el nombre de muchas calles, y

cuando la mejor plaza del pueblo lleva el

nombre del alcalde -que, por cierto, no es

ninguna gloria nacional ni siquiera lo-

cal-, ¿Ies parece mucho que pidamos un

lugar destacado para perpetuar el nom-

bre de aquel que por la libertad sacrificó

hasta la vida?

Si el Ayuntamiento de Alella, desde

su alcalde presidente hasta el último

concejal, son republicanos y federales

como pomposamente anuncian, estamos

seguros que seremos atendidos; pero, si,

por el contrario, ello fué solo un cambio

de casaca convencional y dejan de aten-

der nuestro ruego, entonces hablaremos

claro y nuestra voz, correcta, dirá en le-

tras de molde, para que los españoles se

enteren de muchas cosas que hasta aho-

ra permanecen ignoradas.

Por muchas razones estamos obli-

gados los vecinos de Alella a honrar el

nombre de Ferrer y Guàrdia, ya que, ha-

biendo nacido en este pueblo, fué tam-

bién de aquí -por fatal ironía del desti-

no- de donde salió esposado para que las

fusiles al servido de un rey (?) cruel y

un Gobierno estulto, segaran la vida del

maestro en el fatídico castillo de Mon-

tjuich. Sonó ya la hora de las libertades

y, por lo tanto, podemos enaltecer a los

hombres injustamente vilipendiados…

¿Qué espera el Ayuntamiento paro

hacer un acto de Justicia honrando a

don Francisco Ferrer? ¿Acaso quiere que

hablemos claro? Pues tengan en cuenta

nuestro flamante alcalde y demás edi-

les que si el pueblo liberal de Alella no

es atendido en sus justas aspiraciones,

lo haremos, y entonces sabrá el pueblo

el origen de ciertas medallas que muy

ufanamente se llevan colgadas del pecho.

Y si esto ocurre, que no nos vengan de-

spués con la monserga de que somos per-

turbadores del orden, porque este tópico

ya no estamos dispuestos a tolerarlo.

Con que, señor alcalde mayor…

señores concejales republicanos federa-

les… ¡ustedes tienen la palabra!”7

Aquesta vegada, l’alcalde Aymar opta-ria pel silenci i no hi respondria a les pàg-ines del diari. Un silenci que faria que les següents intervencions a El Diluvio, ara ja sense signar, fossin molt més agres.

El dissabte 20 d’agost de 1932, nova-ment a la secció de Vida regional, apa-reixia aquest breu text destacant el soroll generat per l’article del conseller Pujadas: “Existe gran excitación entre los elemen-

tos caciquiles y reaccionarios con moti-

vo de haberse publicado en este periód-

ico un artículo reclamando una placa

en una de las principales calles de esta

población a nombre de don Francisco

Ferrer Guardia, petición que el Ayun-

tamiento no atendió, a pesar de haber

transcurrido casi un año que se presentó

la petición oficial.”8 Però no seria fins al divendres 14

d’octubre de 1932, un dia després de l’ani-versari de l’assassinat de Ferrer, que es publicaria un contundent article sense si-gnar. Un text que destacava la detenció al

ARRELS

47

seu poble de naixement, llançava acusa-cions directes contra les autoritats repu-blicanes locals, i que ja no es conformava amb el nom d’un carrer per dignificar la seva memòria: “Ferrer fugitivo, vino a

refugiarse a su pueblo natal, donde con-

fiaba encontrar amigos, quienes le ven-

dieron como a un nuevo Cristo, sólo que

la recompensa no fué igual. Esta vez, en

lugar de dinero, fueron escopetas y me-

dallas lo que recibieron sus apresores;

9. El Diluvio, Diario republicano. Viernes 14 de octubre de 1932. Año LXXV, Número 247. Pàgina 1710. El Diluvio, Diario republicano. Sábado 25 de agosto de 1934. Año LXXVII, Número 202. Pàgina 17

utensilios estos últimos preferidos por la

Santa Inquisición, de cuya servidumbre

era lacayo mayor el Trece veces perjuro.

Preso y amarrado fué conducido Ferrer

entre sicarios desde el pueblo de Alella

a la montaña de Montjuich [···] La Re-

pública es de una entereza sin par e in-

maculada en sus sentimientos, ya que

llega a perdonar hasta a los mismos que

la traicionan. Pero nosotros advertimos

leal y sinceramente a sus tutores tengan

mucho cuidado en vigilar los ataques

que a ella se dirigen, porque existen to-

davía muchos monárquicos republica-

nizados de conveniencia, dispuestos a

removerse a la primera ocasión que se

les presente. Y entre éstos están los que

maniataron y condujeron a Ferrer y

que hoy, en plena soberanía del régimen

republicano, ostentan todavía el mayor

cargo representativo del Gobierno de la

República en el pueblo donde vio nacer

al librepensador. Son esos los individuos

que con su actuación privan a los hom-

bres liberales y demócratas que la verdad

sea perpetuada en el pueblo con la me-

moria del mejor y más preclaro de sus

hijos. ¡Pero que no rían esos fariseos!

Piensen en que no está lejano el día que

en Alella, y en su mayor plaza, será cam-

biado el nombre actual por el de Ferrer y

Guardia y entonces honraremos como se

merece la memoria de aquel caudillo que

en vida luchó incansable por las liberta-

des humanas.”9

L’ascendència de la secció local de la Unió Socialista de Catalunya al diari El

Diluvio queda ben palesa amb la publica-ció freqüent d’articles i les informacions del seu funcionament intern i composició. Quasi dos anys després d’aquest seguit de peticions escrites, el 25 d’agost de 1934 quedava clar que Ferrer encara no tenia un carrer al seu nom. El Diluvio desta-cava com a principal acord de la reunió general extraordinària de la USC d’Alella “pedir ya por segunda vez al Ayunta-

miento ver con gusto una de las calles de

este pueblo con el nombre del que murió

fusilado por sus ideales, don Francisco

Ferrer Guardia”.10

Mentre Aymar fou alcalde, Ferrer i Guàrdia no va tenir un carrer amb el seu nom a Alella. Setmanes després de la seva mort, amb la Guerra Civil ja en marxa, les coses canviarien. El 10 de setembre de 1936 s’aprovava per unanimitat el can-vi d’alguns noms de carrers d’Alella. Els sants desapareixien i el carrer Comas passava a dir-se Francesc Ferrer Guàrdia. El 8 de setembre de 1938 s’instal·lava en aquest carrer una placa de marbre amb la dedicatòria “Francesc Ferrer Guàrdia, patrici defensor de les llibertats”, regala-da al municipi per l’escultor Joan Pelegrí i Llorens.

Que serveixi aquest article de petit ho-menatge a Mateu Pujadas i Salomó, net del darrer alcalde de la república Antoni Pujadas i Nirell, que malauradament ens ha deixat recentment.

ARRELS

ARCA

El Diluvio, el diari que va publicar els articles que demanaven un carrer per a Ferrer i Guàrdia a Alella.

48

TEXT: EVA VICENS

Ens citem amb Mario Rovira quan finalitza la seva jornada laboral. Avui tocava llaurar la vinya d’Akilia. Ens explica les dificultats que ha tingut per arribar al Bierzo coinci-dint amb un estat d’alarma que potser no ha pensat prou en el fet que la vinya necessita l’acompanyament de sempre. “El de sempre, o el mateix multiplicat per deu”, diu Rovira davant una primavera que a més ha vingut plujosa. “Si ja vivim una situació complicada amb la Covid-19, aquesta quantitat d’aigua ens fa patir molt per les plagues i ens obliga a estar-hi molt a sobre.”

Enginyer agrònom i enòleg de formació, Mario Rovira va aterrar al Bierzo el 2010 quan va tenir definit el vi que volia elaborar en el seu propi negoci. Feia anys que se sentia atret

per aquest sector, i va triar aprendre’n fent estades en diversos projectes vitivinícoles del món. A França (Pomerol, Sancerre…), “un país ple d’història i amb una enorme cultura del vi, hi vaig entendre el perquè de les co-ses”. A Marlborough, a Nova Zelanda, “vaig aprendre, per exemple, a fer un milió i mig d’ampolles amb les mateixes característiques organolèptiques, com es comporta el raïm en climes freds, i a tastar i gaudir de molts sauvignons i pinot noirs”. A Napa Valley, a Califòrnia, “vaig treballar en un celler biodi-nàmic, tecnològicament potent i al costat de molt bons enòlegs”.

Què portaria aquest jove a desfer maletes al Bierzo després de tantes experiències in-ternacionals? “Tenia clar que volia una zona freda, de muntanya; m’agraden molt els vins d’altura i aquest va ser el meu punt de partida

Mario Rovira, viatger incansable, viticultor

cosmopolita

LA DO ALELLA AVUI

La trucada agafa Mario Rovira (Barcelona, 1983) al Bierzo, enmig d’una de les seves habituals escapades a les vinyes que hi té en propietat i on fa deu anys va engegar el seu propi negoci de vins. Explica que viu amb un peu allí i l’altre aquí, a Catalunya, on va tornar fa poc perseguint la idea d’elaborar vins amb aires mediterranis. A Can Ballús, al terme municipal de Tiana, hi gestiona 3,5 hectàrees i en treu “productes frescos, de poca graduació alcohòlica i fàcils de beure”. Aquest jove viticultor viatja contínuament, acompanya els cicles de la vinya de tots dos territoris, pensa i elabora vins i encara troba temps per compartir un tercer projecte a la zona del xerès. Una conversa distesa ens fa viatjar per aquest triangle vitivinícola i ens evadeix per una estona d’aquests dies estranys de confinament.

Mario Rovira i la seva parella, a la vinya.

La vinya de Can Ballús, a Tiana, compta amb unes esplèndides vistes cap al mar i Barcelona.

CEDIDACE

DIDA

49

inicial”, explica el viticultor. “M’havia fixat en Galícia, en Astúries…, però mentre visitava un amic a la zona del Bierzo ho vaig veure clar: em va encantar la zona, les vinyes velles, les orientacions, les altures, els tipus de sòls tan diferents… A més, a la zona de San Lo-renzo s’estaven abandonant moltes parcel·les i em va semblar una bona oportunitat poder recuperar-les.” Entre el Mario i el Bierzo es va produir un match dels que marquen la di-ferència, perquè allò va ser l’inici d’un llarg idil·li que encara continua i promet tenir una llarga vida.

Akilia, el nom del projecte, pren el nom dels Montes Aquilianos, que a la vegada els romans batejarien així quan van detectar-hi una gran presència d’Aquilies, o àguiles. A la falda d’aquestes muntanyes, hi creix vida a les vinyes de mencía i palomi-

no fino: “La majoria són plantes que superen els setanta anys i donen vins amb força, molt especials.” Aquests vins surten al mercat amb el noms de Villa de San Lorenzo –en fan un de blanc i un de negre–, Villarín i Valde-sacia.

Del Bierzo al territori DO Alella, amb un peu a Sanlúcar S’ha sentit a dir que en Mario va tornar a Catalunya per amor i probablement va ser per l’amor a un nou projecte, a nous aprenenatges i a noves maneres de fer vi, aquest cop jugant a casa. L’hivern del 2017, ell i la seva parella van arrendar 3,5 hectàrees a Can Ba-llús, al terme de Tiana, i ho van fer perseguint el somni d’elaborar vins mediterranis.

“Sempre havia tingut la inquietud de fer alguna cosa a la zona mediter-rània i tant a mi com a la meva parella ens agradava molt la zona d’Alella, el seu clima, l’entorn, la pansa blanca… Buscàvem vinyes velles i un espai amb iden-titat”, explica.

A Can Ballús van fer la primera poda el desembre del 2017, “sempre seguint la nostra idea de treballar en orgànic, amb la mínima intervenció, dosis de sulfurós molt baixes…” De la primera verema, la campanya 2018, en van nàixer els primers vins alellencs, elabo-rats i criats al celler Alella Vinícola.

“Quan vaig començar el projecte d’Alella, tenia clar l’estil de vins que volia, i passava per fer la verema entre el final del verol i l’ini-ci de la maduració explosiva. M’agrada molt la pansa blanca, perquè veremada així puc aconseguir vins amb molta frescor i bones acideses”, explica Rovira. A part de la pan-sa, en Mario va trobar a la finca unes altres varietats com la macabeu i la syrah.

“Ens va sorprendre trobar vinya vella de macabeu a la finca, i n’estem contents perquè

ens agrada molt treballar-la i el resultat que ofereix”, explica l’enòleg. “Amb la syrah, la relació no va començar igual, d’entrada no n’era un gran amant, però vam decidir co-llir-la aviat, macerar-la uns cinc o sis dies amb les pells i deixar-la fermentant en dipòsit d’inox per després deixar-la fent criança en ceràmica. Ens va donar una grata sorpresa amb un vi molt fàcil de beure, amb poc color i una bona acidesa.”

D’aquesta aventura, en Mario ha tret al mercat tres vins, la Farruca (100% macabeu), la Flamenca (70% pansa blanca i 30% maca-beu) i la Milonga (90% syrah i 10% macabeu). “Els noms corresponen a gèneres del flamenc i fan referència al mestissatge que defineix el meu projecte”, s’afanya a explicar en Mario

quan introdueix el vins. A més, tots tres com-parteixen una característica que els diferen-cia d’uns altres vins que s’elaboren a la zona: tots han reposat en botes de mançanilla, com fan els vins que també ell elabora seguint el mètode de criances sota vel en un celler amic de Sanlúcar de Barrameda.

Aprofitant que s’esmenta Sanlúcar, el vi-ticultor explica l’origen de la seva vinculació amb els vins de Xerès. “Vaig coincidir amb Bodegas Delgado Zuleta en una fira i ens vam entusiasmar tant comparant els nostres palo-

minos que vam decidir elaborar alguna cosa junts.” El 2014 ja compartien bota de la qual naixeria el primer vi del Tosca Cerrada, i ac-tualment ja tenen un total de tres referències al mercat. “Fem criança sota vel en inox i bo-tes de mançanilla.”

Rovira confessa que el projecte del sud és on dedica menys temps, però, malgrat tot,

li queda poc temps lliure per fer cap altra cosa que cuidar les vinyes, elaborar els vins i posar-los a la venda dins o fora del territori espanyol. La sort, fins ara, és que pot compa-ginar-ne les campanyes sense solapar-se; per exemple, diu que fins ara no ha coincidit en veremes, perquè a Alella comença a mitjans o finals d’agost, i al Bierzo no hi cull el primer raïm fins a mitjan setembre. “Espero que les temperatures i el clima em respectin aquesta dinàmica”, diu amb un suspir. Sigui com sigui, no s’oblida del gran suport que rep de la seva parella, que malgrat dedicar-se al negoci del pa –“ella fermenta pa”–, és sommelier i una gran apassionada del vi. Explica en Mario que esdevé un pilar fonamental perquè, entre més coses, s’encarrega de fer seguiment de

les criances o necessitats del celler sempre que ell ha de sortir de viatge i absentar-se de la seva rutina alellenca.

Celler propi a la zona d’Alella “M’agrada molt la meva feina, és apas-sionant, però soc conscident que si en vull viure m’hi he de dedicar al 200%, i això demana tenir gent al costat que entengui aquesta implicació”, diu ara Mario Rovira. És jove, i se sap amb energia per poder mantenir aquest ritme durant uns quants anys, però també té clar que si alguna cosa s’ha de quedar pel camí, serà el projecte de Sanlúcar. “M’agraden molt els vins que faig al Bierzo; i amb Alella hi tinc una important vinculació emocional, a part que m’il·lusiona molt el que hi tenim perquè tot just estem arrencant i ho vull veure créixer”, diu. De fet, a l’igual que ha fet a la zona lleonesa, en Mario també somnia construir un celler propi per donar vida als vins ca-talans: “No és una idea que vulguem tirar endavant a curt termini, però ens plantegem elaborar unes quantes

anyades a la Vinícola, i si les condicions hi acompanyen, fer el salt.”

Un salt per continuar elaborant i donant veu als vins d’Alella, que ell pensa que hauri-en de tenir més reconeixement i presència en mercats com el de Barcelona: “Som una zona amb molta història, on hi ha hagut tradicio-nalment molta vinya. Què ha passat perquè deixem de ser el vi de Barcelona? Venen mol-tes visites a Can Ballús i al·lucinen que, tot i ser tan a prop de la gran ciutat, el territori sigui tant deseconegut”, comenta amb una certa decepció. “El món és global, ara ho te-nim més clar que mai, però hem d’anar tots a l’una i fomentar el consum de proximitat.”

I aquesta recomanació, enmig d’una crisi tan greu com l’actual, pren més sentit que mai. I si la tria són els vins d’Alella, per què no destapar una de les elaboracions d’aquest jove i prometedor viticultor?

LA DO ALELLA AVUI

CEDI

DA

50

DE L’ARXIU PARROQUIAL

Jordi Prats Aquest any ens ha tocat viure una pandèmia mundial que ens ha obligat a estar confinats a casa per la nostra seguretat i evitar la propagació del coronavirus. Però no ha estat la primera pandèmia que ha viscut la nostra població. Entre el 1917 i el 1919 es va declarar una pandèmia de grip particularment severa que va causar entre 25 i 40 milions de morts a tot el món i que es va anomenar la grip espanyola, no pel fet que s’originés a Espanya, sinó perquè l’estat espanyol era neutral a la Primera Guerra Mundial i la premsa espanyola era l’única que donava informació de la malaltia i no en censurava cap notícia.

Sembla que la malaltia es va originar a Kansas (EUA) i, tot i que es va valorar l’opció de no enviar tropes militars a Europa, es va descartar per qüestions polítiques i la malaltia va arribar a França, es va propagar al Regne Unit i després a Itàlia. Més tard va arribar a Alemanya i finalment a Espanya. Aquest virus va tenir una gran capacitat d’infecció: tan sols una persona podia contagiar-ne fins a deu més en qüestió d’hores. Això va fer que la seva propagació fos molt ràpida, fins al punt de col·lapsar hospitals i haver d’habilitar equipaments municipals com a hospitals improvisats.

Perquè us feu una idea de la seva importància, el govern civil de la ciutat de Burgos va decretar la suspensió de les festes de la localitat, se’n va prohibir la celebració i es va multar qui incomplís la disposició. Tanmateix, recordava el decret que la infecció es propagava per les gotes de saliva que sortien de la boca de la gent quan parlava, estossegava o esternudava i eren respirades per qui fos al voltant. També recomana-va la ventilació de dormitoris i habitacions i no ser en llocs tancats o on es pogués reunir molta gent. Altres ajuntaments com els de Madrid, Barcelona i Sabadell van fer recomanacions similars a la població.

Com es pot veure, aquella pandèmia no dista gaire de la situació que ens toca viure aquests dies. A Espanya van morir dues-centes mil persones fa un segle.

Els símptomes més habituals de la grip espanyola eren la febre alta, tremolors, mal de cap, dolors musculars a l’esquena i les cames i tos. Així es va presentar en la majoria dels casos descrits i els pacients es recuperaven al cap d’uns quants dies de repòs al llit. Però alguns malalts que mostraven signes d’infecció morien en 24 hores. Fins i tot hi ha dades de gent que queia literalment morta i d’altres que morien després de dos o tres dies.

En conjunt, la simptomatologia era molt similar a la d’una seriosa patologia pul-monar ja descrita en la tropa per metges de l’exèrcit britànic durant l’estiu del 1917 amb el nom de bronquitis purulenta.

Les autòpsies revelaven danys als pulmons i al cor, així com al fetge, els ronyons i la vesícula. Una de les característiques més inusuals de la pandèmia va ser l’edat dels qui morien. La majoria tenien entre 20 i 40 anys, mentre que en altres pandèmies les persones més afectades eren els infants i la gent gran. És possible que la gent gran de l’època presentés alguna immunitat adquirida per una infecció prèvia per un virus de la grip similar, però de menys virulència.

Alella no es va escapar de la virulenta malaltia, però sí que va tenir molta sort de comptar amb un gran personatge que va fer que la pandèmia al nostre poble no causés gairebé cap mort, mentre en unes altres poblacions veïnes o a la mateixa capital de Barcelona, les morts es comptaven per centenars o milers.

Ens referim al doctor Joan Corbera i Galvany, que amb les seves mesures de con-tenció de la malaltia i dels remeis aplicats als malalts, sense escatimar mitjans ni sacri-ficis, va aconseguir que a la nostra població no es morís gairebé ningú de la malaltia.

Arran de la seva diligència i la cura que va tenir dels malalts, el 20 de gener de 1919 es va celebrar una gran festa per donar gràcies a Déu perquè no es va morir quasi ningú, a pesar de ser molts els malalts. L’ofici va ser molt solemne, amb música, ministres i amb assistència d’alguns parroquians encara convalescents de la malaltia, entre els quals hi havia el mateix rector, Antoni Buixadós.

Després de l’ofici es va tributar un homenatge al doctor Corbera, a qui se li va donar un àlbum de signatures i se li va lliurar la suma de 1.810 pessetes que es van recaptar entre més de 280 parroquians del poble, una relació dels quals i de les quantitats donades consta a l’Arxiu Parroquial.

El doctor Joan Corbera i Galvany va néixer a Vallromanes l’any 1847 i amb vint-i-tres anys ja exercia de metge al poble. Va morir el 22 de maig de 1929, solter i per causes naturals, a vuitanta-tres anys. Se li va donar sepultura al cementiri d’Alella després d’haver estat el nostre metge durant cinquanta-nou anys. Després de la seva mort se li va dedicar un carrer al poble que continua vigent.

La grip espanyola de 1918 a Alella

51

DE L’ARXIU PARROQUIAL

A la imatge de l’esquerra, primera pàgina, d’un total de nou, amb la relació de subscriptors per al regal al Dr. Corbera (Arxiu Parroquial d’Alella).

A la dreta, ban de l’Ajuntament de Sabadell per la grip espanyola (Arxiu Històric de Sabadell).

52

53

Eudald Serra Sí. La realitat supera sovint la ficció. I no cal que us ho expliqui, perquè tots plegats ho es-tem comprovant i patint des de fa unes quantes setmanes. Estem passant per una situació sense precedents en els últims cent anys, la qual cosa vol dir per a gairebé tota la ciutadania.

Hi ha força gent que assegura que, d’aques-ta, n’aprendrem de cara al futur i que a partir d’ara canviaran força coses. Perdoneu-me que sigui una mica escèptic, però no ho veig gens clar. Diuen que els peixos tenen una memòria de segons i sovint penso que nosaltres també. No només perquè al llarg de la història hem demostrat que som ca-paços de caure en les matei-xes errades, sinó també per-què acostumem a oblidar-les amb una gran facilitat.

Però quan tot això passi, perquè passarà, encara que ara mateix es fa difícil saber quan, ja arribarà el moment per reflexionar-hi detingudament, per analitzar-ho tot plegat i per fer un exercici de consciència tant en l’àmbit individual com col·lectiu.

Ara toca sortir-ne i recuperar-nos tots ple-gats d’aquest sotrac de salut, emocional, social i econòmic. I és que ningú es podia imaginar ara fa més de tres mesos que aquell virus que corria per la Xina i que ben bé no sabíem de què es tractava acabaria convertint-se en una pandèmia que causaria aquests estralls en bona part del planeta. I, sobretot, en bona part dels països anomenats avançats, els quals han actuat amb incredulitat, amb menysti-ment, fins que no ho hem tingut al damunt i

reaccionant tard. Se’ns han vist les vergonyes, i alguna cosa més.

Però, com deia, ja arribarà l’hora de fer una crítica i d’analitzar l’eficàcia de la gestió que n’han fet els diversos estats i de si aquí s’hau-rien o no pogut fer molt millor les coses. Però ara, quan encara continua havent-hi un nombre considerable de morts diaris, quan tots, poc o molt, tenim algun conegut que ens ha deixat,

fer servir les víctimes per criticar o per treure’n algun rèdit polític no només em sembla poc ètic, sinó també frívol i malèvol. Les víctimes de la pandèmia no poden ser en cap cas munició per encendre encara més aquesta crisi que vivim.

Ara, una cosa és utilitzar de manera me-nyspreable i fastigosa les morts d’aquesta crisi per treure’n algun benefici i una altra és poder criticar la gestió política, que no sanitària, d’un govern. Són coses completament diferents. I és en aquest punt on voldria entrar.

I és que em sembla força preocupant que davant els fets que estan passant un govern anomenat progressista, d’esquerres i amb vo-luntat autonomista i fins i tot, segons diuen ells sovint federalista, estigui actuant d’una manera

tan jacobina i centralitzadora. De què serveix omplir-se la boca que Espanya és un dels estats més descentralitzats del món si quan arriba una crisi com aquesta se segresten les competències de totes les comunitats autònomes i se les deixa en un segon pla? Com pot ser que un ministeri com el de Sanitat, que fa més de trenta anys que té traspassades totes les competències a les autonomies, sigui qui dirigeixi de manera

uniforme i centralista la lluita contra la pandèmia? Quin paper hi tenen els cossos militars i policials, sortint cada dia a les compareixences oficials de premsa per informar de la situació i parlant de guerra i de soldats? Com es pot afirmar, i quedar-se tan am-ples, que aquest virus no hi entén de fronteres ni de territoris quan la ma-joria dels estats europeus la primera cosa que van fer va ser tancar-les? Hauria estat el mateix si d’entrada s’hagués confinat Madrid i Catalu-nya? S’han de prendre les mateixes mesures en un territori on hi ha hagut

milers de morts que en un altre on gairebé no n’hi ha hagut?

En definitiva, que quan aquest govern pro-gressista, autonomista, federalista i d’esquerres tenia una gran oportunitat per confiar en el seu sistema autonòmic i demostrar que la descentra-lització no és només per quedar bé, sinó perquè realment s’hi creu, van i actuen com ho hauria fet qualsevol força política de la dreta espanyola. Mentrestant a Alemanya, per posar l’exemple d’un altre país descentralitzat, una bona part de la gestió de la crisi ha anat a càrrec i sota la responsabilitat dels seus lands.

I és per això que em pregunto, també: si ara han actuat d’aquesta manera, quin futur polític ens espera l’endemà?

TASQUES DIPLOMÀTIQUES

L’endemà

alellaSubscriu-te!Per només 17€ a l’any rebràs la revista Alella a casa tevaEntra a www.revistaalella.cat/subscripcio o truca’ns al 654 40 40 43

Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?

Revista independent d’informació localrevistaalella

CEDI

DA

MAGAZÍN

54

55

MAGAZÍN

Jordi Prat El 3 de març passat enviava, amb sorna com sem-pre, el meu article a la revista. Es titulava “Escapa’t amb mi”, un títol que es converteix avui en nom d’aquesta columna que abans es deia “La Selva”. “Escapa’t amb mi” parlava d’un poble tancat, d’un formatge de gruyère, amb mil forats per on escapolir-se, una moto xinesa i mil patrulles d’en Buch perseguint els insensats alellencs amb esperit llibertari i egoista. Set dies després, el 10, emprenia un exili que havia de ser de pocs dies i que ja en suma avui més de setanta. Polèmiques a part amb les segones residències, vaig decidir canviar el meu lloc habitual i viure-ho tot plegat lluny dels nostres carrers. Havia viscut la primera batzegada a Itàlia i no volia, malgrat la befa d’al-guns i el despit d’alguns altres via xarxes socials, viure-ho un altre cop a Alella.

Alella, com ja us avançava aquells dies, s’ha convertit durant moltes setmanes i més en una altra cúpula, com centenars n’hi ha a Catalunya, on simplement el poble, cadascun de nosaltres, ha pres el relleu de les autoritats competents per fer del confinament un deure cívic. Les autoritats, ja siguin del país com les de l’Estat, aquest que ens és tan llunyà, o simplement les nostres, s’han caracteritzat per ser lentes, confuses, histèriques i sovint maldestres apropiant-se metges malpagats, infermeres amb contractes brossa i fins i tot vo-luntaris per fer-se ressò d’una gestió com a mínim lamentable, mancada de lideratge, amb més obs-curs que clars i, sobretot, allunyada de la realitat, una presència absent i bastant surrealista amanida finalment per un vídeo del nostre alcalde vuit set-manes massa tard, l’1 de maig, traspuant tanta empatia, emoció i sensibilitat com les que va oferir Felip VI el 3 d’octubre de 2017. No entraré a parlar de la feina feta des de l’ajuntament, espero sola-ment que les eleccions municipals que ens queden massa lluny recordin que, a data d’avui, 3 de maig, els ciutadans no tenen encara les mascaretes pro-meses per 20.000 euros (que paguem nosaltres, no ells) i que posts del nostre ajuntament al seu Facebook, i al de molts regidors (sembla que es continua confonent l’una cosa amb l’altra com un vell NO-DO), dient que tot estava controlat s’han convertit en un descontrol que ningú esperava, i que la gestió ha estat nul·la. No assenyalo nin-gú, Déu me’n salvi, per si algun dels seus acòlits m’ho voldrà retreure, sinó més aviat ho poso com a exemple clar de la pèssima comunicació, o de la pèssima coordinació, o de la pèssima gestió, o de la mediocritat en general que envolta la classe política. Sens dubte, la tecnocràcia que hem es-collit lliurement ens ha devorat la confiança, com alguna que conec diria: som uns espontanis. Però ningú se’n salva, ni l’oposició, que amb ganes de figurar sembla voler formar un pacte de govern de concentració o d’autosalvació més per sortir a la foto que per aportar res en concret (seguint la dinàmica imperant), afegint-se amb els seus violins de fa temps desafinats a la present orquestra del Titanic que en aquest cas tant ha grinyolat.

Ja ho vaig escriure una vegada i ho reitero, ens cal un miracle per salvar-nos i començar una èpo-ca nova, amb cares noves, amb polítiques noves amb expectatives noves i fresques... Esperem que aquesta crisi tremenda que s’ha emportat tanta gent que coneixíem, del poble i de fora, i que malauradament sembla haver instal·lat la llavor de la por entre molts de nosaltres serveixi, també, per passar l’escombra definitivament en un poble que malviu de fa dies amb una majoria absoluta més en clau de país, pandereta i Festa de la Verema, que no pas de realitat municipal amb un hereu a dit més que un alcalde; en una Generalitat nefasta i convulsa, i en un govern de l’Estat tan lluny de l’Espanya que vol governar.

I a fora, si ens escapem, què ens passa? Par-lava de la por dues línies amunt. Si el 2001 ens va ensenyar que ja érem vulnerables a casa, i el 2008 ens va abocar a la precarietat en tots els sentits, la por, l’única cosa que com a meridionals, fills de Roma, encara es resistia a inocular-nos, sembla, en molts, formar part ja del seu imaginari col·lectiu i d’un nou ADN, i, entre tots, desbanquem les paraules d’en Sisa dient que “qualsevol nit pot sortir el sol” per un “el següent de la llista puc ser jo”. Ens espera un món de mascaretes i guants, de distància social i de sospita envers l’altre. Un món contra el qual l’única lluita que ens salvarà serà estar sols, o reduir fins al màxim les nostres relacions, un univers on els avis seran deixats de banda perquè els voldrem protegir, i per evitar in-fectar-los amb un covid que no sabem si tenim, els aniquilarem amb la fulla esmolada a dues bandes: l’una amb la nostra absència obligada i l’altra amb la seva condemna a la soledat.

El món ha anat un pas més enllà per provar de fer-nos més dèbils. De nosaltres depèn la decisió de viure de genolls o entonar un cant valent, som-riure al sol i viure lliures. Però esperem no acabar com el regiment de cavalleria Pomorska.

Malauradament, tant a Catalunya com a Espanya hem conviscut, i encara ho fem, amb una classe política mediocre, que ens ha posat la confrontació nacional com a plat fort d’un virus que ens mata, i que ens ha delectat amb rodes de premsa plenes d’odi i de bajanades majúscules del conseller Buch o de l’honorable Torra, i de ga-lons, uniformes i gorres a Espanya. Cadascú té el seu estil, què vols fer-hi, excepte el nostre alcalde que copia el del Borbó. Ens han provat de tenyir d’una banda i d’una altra la seva ineptitud amb retòriques èpiques que poc servien i serveixen als qui es juguen la vida per nosaltres i als qui l’han perduda pel camí. Sánchez, Iglesias i tota la resta de gentussa han provat d’amagar, amb cortines de fum, una incompetència mai imaginada, i malau-radament des d’Europa res s’ha fet a temps: on ets Europa? Aquest covid és la fi, al meu entendre, de les polítiques comunes i això serà, més aviat que tard, la tornada dels regnes de taifes, a tots nivells, des d’ajuntaments fins a la Moncloa, i sobretot un campi qui pugui de tota la classe política, d’aquest país i del del costat, si no hi posem remei. Ens han imposat una desescalada en quatre fases i sembla que l’han dissenyada després de fotre’s un trifàsic al Vinyalonga, i els d’aquí ens parlen de vegueries i comarques i resulta que no podràs anar de Blanes a Malgrat i sí de Barcelona al Pedraforca. Segur que ho arreglaran, però la cagada ja està feta, una més, va parir!

M’agradaria que em convidessin a les festes on organitzen aquestes xorrades! Seria un retorn a les mítiques nits de dissabte que començaven a l’Arcada, per anar a la Blanca Doble o la Compa o a la Palma de Teià, i acabar matant expectatives a un Spinaker que ha conegut temps millors. Per cert, pobres adolescents d’Alella, aquest confina-ment els marcarà tota la vida!

Potser l’única llum al final del túnel heu es-tat vosaltres, els ciutadans: ordenats, conscients, agraïts, disciplinats fins a la medul·la, actius, im-pertèrrits malgrat tot. Potser ha arribat el mo-ment de prendre el relleu. Estic segur que hi tenim pomes podrides, també, però així com al meu darrer article pronosticava una Alella llibertària i inconscient, hem ensenyat que som això, gent de fiar, molt més que el que cap dels nostres po-lítics ha estat capaç de demostrar. Trenco una llança en favor dels milers d’euros que el govern d’Alella aboca i que indiscrimidament promou a les xarxes... No tot s’arregla amb pasta i la gestió ha estat de traca. Com diria Michael Robinson, que ens ha deixat aquests dies: “Esto a nosotros no nos mata en vida.” La bona notícia és el gran espai i possibilitats que té el nostre consistori per millorar. Siguem positius i endavant les atxes, mal-auradament encara falta molt per a les properes eleccions.

ESCAPA’T AMB MI

Covid: tard i malament?

DAN

IEL

MO

NTE

S

56

Lanius (Alta Alella)

Vi blanc sec ecològic elaborat amb els millors raïms procedents de les vinyes més velles de chardonnay de la finca de Cal Marquès. Mitjançant controls diaris, la verema es realitza durant diversos dies, fent una selecció cep per cep a la vinya, posant especial atenció a cadascuna de les plantes i buscant el moment òptim de maduració per collir els raïms amb una sanitat impecable. La fermentació i la criança tenen lloc en barriques de roure francès durant 6 mesos. Un cop embotellat, se sotmet a una nova criança de 6 mesos més en ampolla abans de la seva sortida al mercat. Es tracta d’un vi de gran complexitat aromàtica amb aromes de fruita madura i fonoll, amb un rerefons de pell de taronja confitada i vainilla. En boca té una entrada amable, un pas gustós, untuós i molt elegant on destaca l’equilibri entre la fruita blanca madura i els torrats procedents de la criança.

BoulderEva BaltasarClub Editor, 2020

Montse Serra Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Perma-gel i tancarà Mamut. Novel·les de dones que estimen altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. A Boulder, la protagonista, que no té nom, s’enrola de cuinera en un vaixell mercant un dia de tempesta i mar sinistra. Passa mesos per la mar remuntant la costa xilena, sense posar els peus en terra ferma. Però un dia, coneix la Samsa, una jove sueca, i se n’enamora… La Samsa l’anomena Boulder, a semblança de les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia.

IgnotManuel BaixauliPeriscopi, 2020

Montse SerraIgnot és una novel·lassa, no pas pel nombre de pàgines, que en té dues-centes cinquanta, sinó per l’artefacte i la qualitat literària que l’escriptor ha bastit amb aquest nou llibre. Una novel·la de personatges inquietants que van sedimentant i acumulant-se, una novel-la de sensacions, misteris i elements dramàtics. Una novel·la plena d’històries incòmodes, estra-nyes, oníriques. Una novel·la que construeix una trama amb trets de novel·la negra, amb misteris que el lector vol descobrir i l’autor no deixa des-velar amb facilitat.

MAGAZÍN

Viva BelgradoBellavistaAloud Music. 2020

Albert AlabauBon disc per gaudir del confinament i sortir-ne reforçat. Lletres potents i que fan reflexionar banyades per una música que anima a moure el cos, a cridar a pulmó a la dutxa, a reflexionar. Catàrtic i digestiu. Una grata sorpresa del relleu de Standstill.

LLIBRES

DISC

Montse Donada Estem vivint unes circumstàncies certament excepcionals amb l’arribada de la terrible pandèmia de la covid-19. la malaltia que ha capgirat la nostra vida quotidiana i la majoria de les nostres activitats.

Malauradament ja ha causat la mort d’algun veí d’Alella. Preguem per ells i per les seves famílies en tan dolorosos moments. Que el Senyor els doni consol i fortalesa.

En lloc de poder dir quins esdeveni-ments i treballs s’han dut a terme recent-ment i quins tenim preparats per al futur immediat, aquesta vegada hem de fer una crònica de les moltes coses que s’han sus-pès o ajornat. Repassant-les ens adonem que encara que semblava que no tenim una gran activitat, sí que és veritat que duem a terme diverses accions encaminades al servei de la comunitat cristiana i la societat en general.

La tan esperada visita pastoral amb la presència del bisbe Antoni Vadell ha estat ajornada. De la mateixa manera hem deixat en suspens el calendari de bateigs, prime-res comunions i confirmacions. Tot queda pendent del dia a dia de la pandèmia, per-què en aquest moment no és possible fer plans de futur immediat.

La Setmana Santa ha estat colpidora, amb totes les esglésies tancades. Des de les activitats quaresmals fins a la missa diària i la dels diumenges, passant per Diumenge de Rams i les celebracions litúr-giques del Tríduum Pasqual: Dijous Sant, Divendres Sant, la Vetlla Pasqual i la missa del Diumenge de Pasqua de Resurrecció. En aquests moments d’esglésies buides cal agrair als mitjans de comunicació, ràdio i televisió, que ens hagin permès

de seguir des de casa aquestes vivències espirituals.

Les catequistes procuren estar en con-tacte amb les famílies dels nens i nenes i joves que seguien la seva formació, amb indicacions, recomanacions, suggerint pà-gines, jocs i entreteniments disponibles a internet. De fet, el curs actual es dona per acabat i es confia a poguer reprendre nor-malment l’activitat a partir de setembre.

I com que les necessitats no s’aturen en temps de confinament, i atès que la majoria de voluntaris de Càritas entren en grup de risc per edat, els Serveis Socials de l’ajunta-ment s’han fet càrrec, ajudats per uns altres voluntaris, de la distribució dels aliments.

Moviment parroquial. Tal com vam indicar en el número passat de la revista, no va ser possible incloure-hi el moviment parroquial del segon semestre del 2019 per manca d’espai. Ho fem ara aquí. Bateigs: Júlia Martí Saldo, Gerard Dyllus Fernández, Inés Schenck Paezy, David Abras Maymó, Luna Cutillas Rodríguez, Lia Cañete Juárez, Sofia Cabrera Andreuskara i Roger Bardají Infiesta.

Matrimonis: Antonino Attiná amb Valen-tina Fenusgiarrotta, Ramon Segura amb Beatriz Duran i Javier Óscar amb Ximena Paezy.

Defuncions: Maria Piñol Piñol, Francisco Grau Roca, Rosa Hurtado Sastre, Lluïsa Tor-rents Bruy, Ramon Pijoan Yllueca, Ramon Serrano Calvo, Rosa Casals Colomer, Mercè Giralt Gallamí i Carolina Ferran Oliveras.

Finalment, plens d’esperança, volem desit-jar-vos en nom de la parròquia molta salut i BONA PASQUA!

LA PARRÒQUIA AVUI

AVUI TASTEM...

57

L’Alella CF, pendent de la resolució definitiva

ESPORTS

Tal com explicàvem en l’anterior número, el sènior masculí del Rugby Alella estava vivint una de les millors temporades dels últims anys. S’havia proclamat campió de la primera fase de Tercera Catalana després de guanyar sis dels set partits dis-putats i esperaven amb moltes ganes la segona fase que havia de començar al març. Però, malauradament, des de llavors els alellencs no han pogut jugar ni un sol partit més i el 30 d’abril, un cop sabut el pla de desconfinament del govern de l’Estat, la comissió mèdica i la direcció esportiva de la Federació Catalana de Rugby van decretar la finalització total de les competicions. D’aquesta manera, el Rugby Alella haurà de tornar a intentar-ho des del principi la temporada vinent, en cas que es pugui disputar amb normalitat.

L’organització del Mundial de MotoGP segueix sense trobar una solució definitiva per a la temporada 2020. A Qatar només es van disputar les curses de Moto2 i Moto3, i ara per ara s’han ajornat els grans premis de Jerez, França, Montmeló i Itàlia i s’han suspès de manera definitiva els d’Alemanya, els Països Baixos i Finlàn-dia. Es treballa perquè es pugui reprendre la competició a l’agost a la República Txeca, però ni el pilot alellenc Tito Rabat ni cap de les parts implicades ho acaben de veure clar. En paral·lel al campionat mundial, en els mateixos escenaris a partir de la prova de Jerez també s’havia de disputar la Red Bull Rookies Cup, la categoria per a joves talents que també ha quedat en l’aire. Àlex Millán està preparat per estrenar-se, però, igual que a Rabat, ara per ara no li queda més remei que conformar-se amb les curses virtuals dels videojocs.

La decisió de donar per acabades les competicions del futbol territorial que va anunciar la Federació Catalana de Futbol el 23 d’abril ha enterrat definitivament totes les opcions de pujar a Tercera Catalana que tenia la Unió Esportiva Alella. Els dos equips amateurs del club es trobaven a la zona alta de Quarta Catalana, l’A cinquè al grup 5 i el B tercer al grup 6 després de l’última jor-nada disputada el 8 de març. Els dos conjunts, especialment l’A, havien ocupat les dues primeres posicions durant una bona part de la lliga i afrontaven el tram final amb la il·lusió de lluitar per un ascens que tenien més a prop que mai. Però tenint en compte les posicions provisionals i que la competició ja no es reprendrà, cap dels dos equips tindrà premi ni tan sols en el cas que la federació acabi optant per resoldre les lligues amb ascensos i descensos.

A diferència del futbol, en el bàsquet l’Alella no s’ha vist tan per-judicat per la cancel·lació definitiva de les competicions. Evident-ment, els alellencs volien acabar el campionat de Tercera Catalana sobre la pista tal com estava previst, i encara més tenint en compte que en les últimes jornades disputades al final del mes de febrer i principi de març estaven clarament en línia ascendent. No obs-tant això, tot i la bona segona volta que estaven fent els homes de Miquel Nolist, es trobaven en una posició de risc i la suspensió de les competicions els assegura mantenir-se una temporada més a la categoria. Si no hi ha cap imprevist, el Bàsquet Alella podrà centrar-se a partir d’ara a planificar la temporada vinent.

De la resolució que pugui acabar prenent la federació, n’està molt pendent l’Alella CF. Les lligues del futbol formatiu tampoc no finalit-zaran tal com estaven previstes, precisament en la millor temporada dels darrers anys i una de les millors de la història per als equips de base alellencs. El Juvenil B i el Cadet A tenien, respectivament, 9 i 8 punts d’avantatge sobre el segon, i l’Infantil A també era líder amb un estret marge sobre el Cardedeu i el Mataró. Aquests tres equips, sobretot el Juvenil i el Cadet, esperen que la federació els acabi atorgant el títol i l’ascens i puguin ser en una categoria supe-rior la pròxima temporada. En principi, i sempre que la situació de l’epidèmia ho permeti, el futbol base català tornarà a la normalitat al setembre amb l’inici de la temporada 2020-21. D’altra banda, l’equip de Veterans s’ha proclamat campió de Primera perquè està situat en primera posició després de l’última jornada disputada al prin-cipi de març. L’Associació de Futbol de Veterans Vallès-Maresme, organitzadora d’aquesta lliga, va anunciar que concedia el títol i l’ascens a Divisió d’Honor als alellencs el 30 d’abril.

FUTBOL

La Unió no pujarà a Tercera Catalana

BÀSQUET

El Bàsquet Alella mantindrà la categoria

Evidentment, les curses i proves atlètiques també han quedat totalment aturades a causa de la situació de l’epidèmia. Des del segon cap de setmana de març el calendari ha quedat congelat i la II Trail Solidària d’Alella prevista per al 10 de maig es va haver de cancel·lar. En aquestes circumstàncies, i amb les mesures de confinament, els atletes s’han hagut de reinventar per poder se-guir en forma. Durant tot aquest període, el club d’atletisme Serra Marina està oferint cada setmana sessions d’entrenament virtuals de la mà de Núria Ortilles. Els entrenaments s’emeten en directe per streaming a les xarxes socials del Serra Marina.

ATLETISME

Els atletes del Serra Marina s’entrenen de manera virtual

RUGBI

El Rugby Alella es queda a mitges

MOTOCICLISME

Tito Rabat i Àlex Millán no saben si competiran aquest any

58

Subscriu-te!Per només 17€ a l’any rebràs la revista Alella a casa tevaEntra a www.revistaalella.cat/subscripcio o truca’ns al 654 40 40 43

Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?

Revista independent d’informació localrevistaalella

59

ESPORTS

El club alellenc que probablement s’ha vist més afectat per les cir-cumstàncies que han obligat a suspendre la pràctica esportiva ha estat el Club Vòlei Alella. El coordinador esportiu, Adrià Vallés, ens ha explicat com viu el club aquesta excepcionalitat, agreujada per la frustració de no haver pogut completar els objectius pels quals feia mesos que treballaven. El fet d’haver-se quedat amb les ganes de disputar els partits decisius d’una temporada que anava camí de ser històrica, el període de confinament i la incertesa del futur a mitjà i llarg termini condicionen totalment la situació actual de l’entitat.

A l’esperaD’entre totes les competicions en què participen els equips alellencs, la Primera Catalana de Vòlei sembla que és la que ho tindria més fàcil per poder-se acabar tal com estava previst sobre la pista. Només restaven tres partits de la fase d’ascens, en la qual estava implicat el Sènior Masculí del Club Vòlei Alella. Segons Adrià Vallés, “aquestes fases es podrien jugar en dos o tres partits un mateix cap de setmana o en dos i podrien quedar resoltes”. Però la Federació Catalana de Voleibol continua a l’espera. Des del 15 de març, quan va anunciar la suspensió provisional de les lligues, no s’ha tornat a pronunciar oficialment. “Continuen prioritzant acabar les competicions i estan a l’espera per buscar la manera de fer-ho”, argumenta l’Adrià.

Una temporada històricaEl club alellenc estava vivint enguany una de les seves millors tem-porades, no només per la històrica classificació del primer equip per a les fases d’ascens a categoria estatal, sinó també pel bon paper de l’altre sènior i del cadet/juvenil. “És complicat veure que l’objectiu que estàs a punt d’assolir després d’una temporada molt competida pot quedar ajornat a la següent temporada i sense saber si serà assolible o no”, es lamenta l’Adrià.

El confinamentLa situació és dura per a un club que esperava estar celebrant di-versos èxits en aquestes dates, però que no ha tingut més remei que adaptar-se a la situació. “Tenim poc contacte amb les jugadores i jugadors, encara que seguim mantenint les famílies informades amb totes les decisions que prenem com a club i que prenen la fe-deració i el consell”, reconeix l’Adrià. “Ens és complicat mantenir un contacte regular perquè els nostres entrenadors compaginen el club amb feines que ara mateix els suposa una càrrega horària més gran de l’habitual”, afegeix.

Les lligues de base, acabadesLes competicions que disputen la majoria dels equips de base del Vòlei Alella no depenen de la Federació Catalana de Voleibol, sinó del Consell Esportiu del Maresme. Les lligues escolars del consell han quedat definitivament cancel·lades i la competició per als més petits no tornarà, com a mínim, fins al setembre. “Considerem cor-recta la decisió presa pel CEM, perquè la tornada a les escoles serà el més complicat”, valora el coordinador del Vòlei Alella.

Un futur incertLa suspensió de les competicions pot suposar un problema de cara a la temporada vinent. “Tot el que paguen les famílies està destinat al club: entrenadors, fitxes, material… A partir del mes de març/abril el club havia de començar a obtenir ingressos que reservem per a l’inici de la temporada vinent, per ajudar les fa-mílies, despeses imprevistes… i això no ho tindrem”, es lamenta l’Adrià. El futur és totalment incert i fins que no torni la normalitat és difícil poder planificar res. “Estem totalment perduts sobre com anirà la temporada següent i les mesures que haurem de prendre”, reconeix.

VÒLEI

El Vòlei Alella espera poder acabar la fase d’ascens

CEDI

DACE

DIDA

CEDI

DA

60

Escola totalment privada, trilingüei immersa en la Cultura de Pensament

Ensenyament de qualitat, en plena natura

InfantilActivitats en anglès cada dia, amb professors angloparlants nadius. Ambient proper, contacte constant amb la natura i les millors metodologies.

PrimàriaAprenentatge cooperatiu i col·laboratiu, per projectes, anglès en grups reduïts segons nivell, robòtica i programació, escacs, creativitat i educació musical.

SecundàriaMotivació, acompanyament i orientació de l’alumne en aquesta etapa de consolidació personal i acadèmica. Educació física en un entorn verd.(Continuïtat Batxillerat a Barcelona).

93 555 44 11 pinoalella.comVisites concertades. Transport escolar Alella, Maresme (Barcelona)

Robòtica BatxilleratDual Americà Centre AutoritzatRoyal Academy

of Music Altes capacitats Diplôme D’études

Escola d’una sola línia i ambient familiar, que destaca per l’educació en valors, els bons resultats acadèmics i per transmetre el plaer per l’aprenentatge continu. Una metodologia pròpia, emmarcada en la Neurociència i el Projecte Zero de Harvard.