0340

“La investigació és una aventura no totalment imprevisible, rarament gratuïta i amb una positiva qualitat d’addicció”

Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004)

El conreu de la ciència en tots els camps està arribant en els darrers anys a Catalunya al lloc que li pertoca per la mida del país i pel seu entorn social, cultural i econòmic. Això no sempre fou així, per raons diverses, i només en algunes disciplines la recerca, la innovació i la difusió de la ciència assoliren nivells realment universals. Una d’aquestes disciplines fou l’ecologia, que tingué en Ramon Margalef un conreador tenaç, brillant i reconegut internacionalment.

L’ecologia és una ciència relativament jove, que indaga les múltiples relacions dels organismes entre sí i amb el seu entorn físic. Com a tal ciència, es basa en un corpus de coneixements obtinguts de l’estudi dels fenòmens naturals, al camp o al laboratori, a unes escales sovint microscòpiques o mesoscòpiques, que li han fornit l’aproximació reduccionista consubstancial a la ciència moderna. En aquest sentit, l’ecologia no és diferent de les altres ciències anomenades “dures”. Però també ha pogut gaudir d’una aproximació macroscòpica, holística, que abasta el funcionament de la biosfera sencera o dels seus ecosistemes. No cal oblidar, tampoc, els aspectes aplicats de l’ecologia, en una època en què la nostra espècie està alterant l’entorn natural de múltiples maneres; l’ecologia pot posar de manifest l’efecte d’aquestes alteracions sobre les comunitats naturals i contribuir a reduir-ne l’impacte.

Un dels principals estudiosos i pensadors d’aquesta ecologia alhora reduccionista i holística, que enfonsa les arrels en les ciències pures i és fonamental per entendre el funcionament del món i per resoldre els problemes ambientals, fou el professor Ramon Margalef i López, que va portar a terme una tasca científica i intel·lectual de primera magnitud en els camps de l’ecologia aquàtica (limnologia i oceanografia, en especial l’ecologia del plàncton) i l’ecologia teòrica. Ramon Margalef, efectivament, va contribuir de forma decisiva a la creació de la ciència ecològica moderna, fins al punt de ser-ne considerat un dels màxims exponents mundials, en gran mesura gràcies a haver sabut interpretar els sistemes naturals en termes de la teoria de la informació i d’haver explorat les àrees frontereres de les ciències naturals amb les ciències físiques. Fou, així mateix, dels primers ecòlegs a entendre que l’espècie humana és una espècie més de la biosfera, dotada d’una enorme capacitat d’alterar el medi, però que depèn com les altres espècies del seu entorn natural. L’obra científica de Margalef és ingent, i al seu paper com a investigador cal afegir el de docent i de divulgador, també fonamentals.

Per tot això, la Generalitat de Catalunya va crear l’any 2004 el Premi Ramon Margalef d’Ecologia, honorant així la memòria del savi català i universal. El guardó, d’àmbit internacional, té com a objectiu el reconeixement d’aquelles persones d’arreu del món que s’hagin distingit de manera excepcional en el conreu de la ciència ecològica.

Presentació

Picarola margalefii, reproducció en plata, aram i fusta. Joieria Capdevila

Presentació ............................................................................................ 03

Bases de participació ............................................................................. 04

Jurat ....................................................................................................... 05

Guanyadors anteriors ............................................................................. 06

Acta del Jurat ......................................................................................... 07

Sobre Juan Carlos CastillaAlbert Palanques .................................................................................... 08

Discurs d’acceptació del Premi Ramon MargalefJuan Carlos Castilla ................................................................................ 10

Índex

Presentación .......................................................................................... 15

Bases de participación ........................................................................... 16

Jurado .................................................................................................... 17

Ganadores anteriores ............................................................................. 18

Acta del Jurado ...................................................................................... 19

Sobre Juan Carlos CastillaAlbert Palanques .................................................................................... 20

Discurso de aceptación del Premi Ramon MargalefJuan Carlos Castilla ................................................................................ 22

Presentation ........................................................................................... 27

Terms of Reference for Participation ...................................................... 28

Jury ........................................................................................................ 29

Previous Prizewinners ............................................................................ 30

Act of the Jury ........................................................................................ 31

About Juan Carlos CastillaAlbert Palanques .................................................................................... 32 Acceptance Speech of the Premi Ramon MargalefJuan Carlos Castilla ................................................................................ 34

Índice

Index

0540

0440

PresidentaMarta EstradaProfessora d’investigació, Institut de Ciències del Mar, Consell Superior d’Investigacions Científiques (Barcelona, Espanya)

VocalsLouis LegendreDirector, Laboratori d’Oceanografia (Villefranche, França)

Yvon Le MahoDirector d’investigació, Departament d’Ecologia, Fisiologia i Etologia, Institut Pluridisciplinar Hubert Curien (Estrasbourg, França)

Josep PeñuelasProfessor investigador, Consell Superior d’Investigacions Científiques; president, Institució Catalana d’Història Natural (Barcelona, Espanya)

Osvaldo SalaProfessor titular, Facultat de Biologia i Facultat de Sostenibilitat, Universitat de l’Estat d’Arizona (Tempe, Arizona, Estats Units d’Amèrica)

Ellen van DonkProfessora investigadora, Departament de Xarxes d’Aliments Aquàtics, Institut Holandès d’Ecologia (Nieuwersluis, Holanda)

Adriana ZingoneDirectora d’investigació, Laboratori d’Ecofisiologia, Estació Zoològica Anton Dohrn (Nàpols, Itàlia)

Secretari tècnicJohn CeleciaAssessor, Programa Man and the Biosphere (MAB), UNESCO; professor d’Ecologia i Desenvolupament Humà Sostenible (París, França)

JuratBases de participació

El Premi Ramon Margalef d’Ecologia té per objecte el reconeixement d’una trajectòria científica o un descobriment en el camp de les ciències ecològiques que hagi contribuït al progrés significatiu del coneixement o el pensament científic, o al desenvolupament d’instruments teòrics per a la bona gestió dels recursos naturals, del territori o del mar.

El Premi pot ser atorgat tant a persones físiques com a persones jurídiques o a col·lectius de tot el món que hagin dut a terme una tasca rellevant en el camp de les ciències ecològiques.

Les candidatures les presenten institucions universitàries, escoles superiors, centres de recerca, acadèmies científiques o amb branques científiques, persones guardonades amb aquest Premi en convocatòries anteriors i persones que hagin estat membres del Jurat. Excepcionalment, es poden admetre candidatures presentades a títol personal per persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la ecologia.

La dotació del Premi és de vuitanta mil (80.000) euros i una peça única i simbòlica en memòria de Ramon Margalef.

La periodicitat del Premi és anual.

El Jurat, assistit amb veu però sense vot pel secretari tècnic del Premi decidirà per majoria la candidatura guanyadora. La decisió del Jurat serà inapel·lable.

El Premi serà proclamat pel Consell de Direcció. El seu lliurament solemne i el corresponent acte acadèmic tindran lloc a Barcelona.

1.

2.

3.

4.

5.6.

7.

0740

0640

El Jurat del Premi Ramon Margalef, plenament conscient de la significació del Premi, dedicat a la ciència ecològica, en memòria de Ramon Margalef, i en base a la documentació presentada i després de les oportunes deliberacions, ha acordat, per consens, que la candidatura guanyadora al Premi Ramon Margalef d’Ecologia per a l’any 2011 és la de Juan Carlos Castilla.

El Jurat decideix atorgar el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011 a Juan Carlos Castilla per les seves investigacions sobre les espècies i les comunitats bèntiques marines, pels seus estudis de les interaccions entre l’activitat humana i l’estructura i funcionament d’aquests ecosistemes, i per la seva contribució al desenvolupament de noves vies per a la gestió de reserves i la conservació dels recursos marins.

Barcelona, 28 de juny de 2011

Acta del Jurat

Guanyadors anteriors Paul R. Ehrlich (Filadèlfia, Pennsilvània, Estats Units d’Amèrica, 1932)

Doctorat a la Universitat de Kansas (1957), el 1959 ingressa a la Universitat de Stanford, on esdevé professor de biologia i presideix el seu Centre de Biologia de la Conservació, plataforma d’assessorament en temes mediambientals, l’objectiu del qual és fer arribar el concepte de sostenibilitat a tota la societat. Especialitzat en papallones, les recerques d’Ehrlich se centren en la biologia de poblacions i és molt conegut com a investigador sobre la superpoblació humana i com autor de llibres d’aquesta matèria, entre els quals destaca The Population Bomb (1968).

Simon A. Levin(Baltimore, Maryland, Estats Units d’Amèrica, 1941)

Matemàtic de formació (John Hopkins University, 1961), treballa des de fa 40 anys en biologia matemàtica, especialitzant-se en l’ús de models matemàtics i estudis empírics per a la comprensió de patrons macroscòpics d’ecosistemes i de diversitats biològiques. Ha contribuït en l’establiment del camp de l’ecologia espacial i la biosfera com a “sistema adaptatiu complex”, així com en la conservació biològica i la gestió dels ecosistemes. És catedràtic de Biologia al Departament d’Ecologia i Evolució de la Universitat de Princeton, i director del Centre de Biocomplexitat de la mateixa universitat.

20

05

20

06

20

09

20

07

20

08

20

10

Paul K. Dayton (Tucson, Arizona, Estats Units d’Amèrica, 1941)

Graduat en zoologia per la Universitat d’Arizona (1963) i doctorat per la de Washington (1970), ingressa a la Scripps Institution of Oceanography de la Universitat de San Diego, a Califòrnia, on des del 1982 és catedràtic. Considerat una de les primeres autoritats mundials en ecosistemes costaners, d’estuaris i bentònics, ha investigat especialment les comunitats de laminàries i altres algues afins i els medis antàrtics submarins. Les seves recerques l’han portat a investigar també els efectes de l’acció humana en aquests ecosistemes, molt especialment els derivats de la pesca abusiva.

John H. Lawton (Gran Bretanya, 1943)

Es doctora a la Universitat de Durham (1969) i esdevé professor de biologia a la Universitat de York (1972-1989). Funda el Centre per a l’estudi de la biologia de les poblacions al National Environment Research Center (NERC). És president de la British Ecological Society i de la Royal Society for the Protection of Birds, des d’on impulsa mesures clau per a la protecció de paratges naturals. Les seves investigacions s’han centrat en els models dels canvis en els índexs de biodiversitat i de les poblacions d’organismes en funció de modificacions en les condicions dels ecosistemes.

Harold A. Mooney (Santa Rosa, Califòrnia, Estats Units d’Amèrica, 1932)

Es doctora a la Universitat de Duke (1960) i esdevé professor de biologia ambiental a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Ha centrat les seves investigacions en l’anàlisi i avaluació de la degradació de molts ecosistemes, en el canvi climàtic i en els fenòmens mediambientals capaços d’esdevenir canvis en l’àmbit global. Considerat un pioner de l’ecologia fisiològica vegetal, ha desenvolupat ponts entre diferents àrees de l’ecologia i ha explorat les contribucions que els ecòlegs poden fer a la resolució del problema creixent de l’habitabilitat.

Daniel Pauly (París, França, 1945)

Doctorat en biologia marina (1979) a la Universitat de Kiel, a Alemanya, el 1985 hi obté una càtedra en aquesta matèria. El 1979 s’incorpora a l’International Center for Living Aquatic Resources Management (ICLARM), a Manila (Filipines), i el 1994 és nomenat professor del Centre Pesquer de la Universitat de Colúmbia Britànica, a Vancouver (Canadà). Ha desenvolupat models informatitzats per a la gestió sostenible dels recursos marins en funció dels ecosistemes d’aquest medi i ha denunciat la permissivitat davant de pràctiques de pesca abusives.

0940

0840

Sobre Juan Carlos Castillaper Albert Palanques, director de l’Institut de Ciències del Mar

És un privilegi i un honor per a mi tenir l’oportunitat de presentar el professor Juan Carlos Castilla Zenobi, guardonat amb el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011.

El Dr. Castilla és un dels investigadors més destacats en ciències del mar a Llatinoamèrica i a tot el món. És autor del que es considera un nou paradigma en ecologia marina: els models de gestió sostenible dels recursos naturals renovables que tenen en compte el factor de l’impacte humà.

El professor Castilla ha dut a terme bona part de la seva carrera científica a Xile, on es va llicenciar en Química i Ciències Naturals a la Pontificia Universidad Católica (PUC). Fou en aquesta universitat on el professor Patricio Sánchez l’inicià en la investigació del que seria la passió de la seva vida: l’ecologia marina. Allà va començar la seva carrera acadèmica i hi va tornar, després de doctorar-se en Biologia Marina a la Universitat de Gal·les, sota la direcció del llegendari professor Dennis Crisp. El 1982 va fundar l’estació de recerca marina de la PUC: la “Estación Costera de Investigaciones Marinas” (ECIM). El professor Castilla va estudiar els ecosistemes costaners de Xile , però les conclusions a què va arribar van transcendir les fronteres i el món acadèmic, i van transformar la ciència marina arreu del món. Sense cap dubte, el professor Castilla ha contribuït a un avenç significatiu de les ciències naturals, passant d’un model tradicional més aviat descriptiu de les espècies marines a un plantejament integral dels ecosistemes que incorpora les interaccions de tots els agents que hi intervenen, i molt particularment d’un que hi té un paper transcendental: l’ésser humà.

Amb principis fonamentalment biològics i ecològics que ell mateix va ajudar a construir, el Dr. Castilla va publicar el primer article sobre els impactes humans en els ecosistemes costaners de la zona central de Xile, demostrant experimentalment que les activitats humanes estan alterant profundament no només les poblacions explotades, sinó tot l’ecosistema costaner. Això va ser en un moment en què la capacitat de resposta i recuperació dels ecosistemes marins, així com els seus recursos, es consideraven encara il·limitats. Aquest article, i els que van seguir, van ser pioners i van sacsejar no només la comunitat científica dedicada a l’estudi dels ecosistemes marins, sinó també la implicada en la gestió dels recursos pesquers. La seva recerca va definir eines ecològiques per a una adequada gestió sostenible dels recursos biològics, i va demostrar la necessitat urgent d’establir reserves marines al món.

La passió del Dr. Castilla per la protecció del medi ambient marí no es limita a la construcció de les bases científiques per a la gestió sostenible dels recursos biològics. El 1988 va posar en pràctica les seves idees en pobles de pescadors artesanals de la zona central de Xile. Treballant colze a colze amb els pescadors artesanals, va fer estudis dels recursos biològics explotats i de la pesca per estimar la capacitat de recuperació natural de les poblacions. Va utilitzar aquesta informació per establir plans per a l’explotació programada i racional d’aquests recursos. Va aconseguir que s’atorguessin a les comunitats de pescadors, degudament organitzades, drets d’accés exclusiu a zones que es denominaven “Àrees de Maneig i Explotació de Recursos Bentònics” per un temps determinat i renovable. Així, són els mateixos agents que actuen a cada zona els que s’autogestionen de manera sostenible i responsable.

El model va tenir tant èxit que el 1991 el professor Castilla va ser convidat a participar en la redacció de la Llei de la Pesca a Xile, que va incloure les àrees autogestionades protegides i d’explotació. Aquest model singular de gestió és un exemple a seguir i és l’eina principal utilitzada actualment per a la gestió dels recursos costaners de la pesca bentònica a tot el seu país, i és un model de referència a escala mundial de com abordar la gestió de les àrees marines protegides. Per tant, el professor Castilla va

crear un coneixement i el va saber aplicar a la política pública, convertint el seu país en un exemple mundial de sostenibilitat dels recursos marins costaners.

Això no va minvar la seva producció científica. Tot el contrari. La productivitat científica del professor Castilla és impressionant. El seus treballs en ecologia, biologia, gestió de recursos biològics, conservació i oceanografia costanera, han estat publicats a les revistes científiques més importants del món. A més, ell sempre ha tingut la necessitat de compartir els seus descobriments i activitats amb els estudiants i la societat. Aquesta vocació docent i divulgadora es tradueix en la publicació de diversos llibres, capítols de llibres i guies de camp. El seu treball a Xile s’ha utilitzat com a exemple en nombrosos llibres de text d’ecologia i biologia marina produïts als Estats Units i Europa.

En la línia docent, el Dr. Castilla va veure molt aviat que el desenvolupament de les ciències del mar a Xile necessitava una massa crítica de científics altament capacitats. Així, juntament amb altres professors de la Facultat de Ciències Biològiques, va fundar el Programa de Doctorat en Ciències menció Ecologia. Sota la direcció del professor Castilla, aquest programa de doctorat es va convertir en la referència d’Amèrica Llatina per a estudis de postgrau en ecologia i ciències ambientals. Els joves científics formats sota la influència del professor Castilla es distingeixen ara com a investigadors notables dins i fora del país, i alguns d’ells són avui membres del Programa Ciència de Frontera de l’Acadèmia Xilena de Ciències. D’altres són, o han estat, presidents, directors d’investigació o vicepresidents de diverses universitats xilenes. El seu llegat acadèmic es distribueix a través de tot Xile, en vuit universitats, diverses organitzacions governamentals i en empreses privades. Nombrosos investigadors estrangers també s’han format sota la guia del professor Castilla i ara tenen gran influència en el desenvolupament de les ciències marines al seu país d’origen.

A Xile, el treball científic del professor Castilla ha estat reconegut a través de diversos premis, reconeixements i homenatges. És membre de l’Acadèmia Xilena de Ciències des del 2003 i, al 2004, va rebre d’aquesta acadèmia un premi per la seva destacada trajectòria. A nivell internacional també ha tingut un ampli reconeixement. Així, és membre estranger de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units d’Amèrica, de l’Acadèmia de Ciències per al món en desenvolupament, de l’Acadèmia Fulbright de Ciència i Tecnologia i de l’Acadèmia Hassan II de Ciència i Tecnologia del Regne del Marroc. L’any 2006 va rebre el Premi d’ Ecologia i Biologia de la Conservació de la Fundació BBVA.

El professor Castilla sempre ha incentivat a les administracions a aprofitar el coneixement científic de la natura per a la seva millor gestió. S’ha d’incrementar la connexió entre el creixent saber científic i les polítiques públiques en diferents àmbits del coneixement i del desenvolupament. En l’obra del professor Castilla hi ha a la vegada una advertència i una porta oberta a l’esperança: advertència, perquè en els seus estudis demostra amb un rigor científic impecable l’impacte de l’activitat humana en els ecosistemes marins; esperança, perquè també demostra que aplicant models de gestió sostenible, es poden preservar els ecosistemes sense renunciar a la seva explotació. Ara no tenim excuses, a mesura que es coneixen millor les causes i les solucions, cal posar fil a l’agulla abans no sigui tard.

1140

1040

Nascut a Xile el 1940, Juan Carlos Castilla es llicencia en Química i Ciències Naturals a la Pontificia Universidad Católica (PUC) de Xile i es doctora en Biologia Marina a la Universitat de Gal·les, a Gran Bretanya. El 1964 esdevé catedràtic a la PUC, i ha estat professor associat a nombroses universitats i institucions, també als Estats Units.

El 1982 va fundar, i en va esdevenir el primer director, la Estación Costera de Investigaciones Marinas (ECIM), a Las Cruces, a Xile, l’estació de recerca marina de la PUC. Ha estat membre de nombroses associacions i comitès internacionals, com el Millenium Ecosystem Assessment, la National Academy of Sciences dels Estats Units, l’Academy of Sciences for the Developing World (TWAS), la Academia Chilena de Ciencias o l’Acadèmia de Ciències i Tecnologia Hassan II, del Marroc.

Considerat el pioner de l’ecologia marina sud-americana, la contribució fonamental de Juan Carlos Castilla ha estat en l’estudi dels ecosistemes de les costes rocoses de Xile i la seva sostenibilitat. És destacable així mateix l’aportació realitzada pel Dr. Castilla a les polítiques públiques d’aquesta matèria al seu país, així com la seva alta productivitat científica, reconeguda internacionalment, a través de la publicació de llibres i articles als diaris i revistes científiques més prestigiosos del món.

Discurs d’acceptació del Premi Ramon Margalef

per Juan Carlos Castilla

Aquest és un dia molt especial per a mi, la meva família i els meus estudiants. És vertaderament un gran honor i privilegi acceptar i rebre la distinció Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011, un dels premis més importants internacionalment en ecologia, que honra la memòria de Ramon Margalef i les seves visionàries contribucions mundials a la ciència ecològica.

Accepto aquesta distinció amb modèstia i com una nova responsabilitat per ser el primer ecòleg llatinoamericà a rebre aquest premi. Ara, més que mai, la meva responsabilitat és continuar en la difusió a la societat dels avenços en aquesta ciència. Més encara, en el nostre idioma.

A diferència de llorejats recents amb aquest prestigiós premi, personalment vaig conèixer molt poc Ramon Margalef. Tanmateix, la seva influència en mi, com a estudiant a Xile a la dècada dels 60, va ser com la d’un poderós far de la ciència ecològica, que certament il·luminava el coneixement al nostre recòndit racó a la fi del món, avivava la creativitat i cridava a l’adicció del descobriment en aquesta disciplina. Aquesta llum centellejava des de Catalunya, creuant obstacles geogràfics gegantins com l’Oceà Atlàntic i passant per la majestuosa Serralada dels Andes; els mateixos obstacles geogràfics als quals es va enfrontar i que va sortejar el meu pare quan va deixar Sevilla, a finals dels anys 30, en la seva “Aventura Americana”.

Tanmateix, durant la meva carrera científica he tingut la immensa satisfacció de compartir ideals i somnis en la ciència ecològica, ensenyar ecologia a Barcelona i altres llocs d’Espanya i dur a terme investigacions amb insignes deixebles de Ramon Margalef, entre altres, els meus amics Josep Maria Gili, Mikel Zabala, Marta Estrada i Enric Sala, i altres amics investigadors espanyols com Carlos Duarte, Susana Agustí, Ricardo Anadón i José Luis Acuña. A través d’ells m’he nodrit, directament o indirectament, de la sabiduria i les visions en ecologia de Ramon Margalef.

A les dècades dels 60 i 70, quan el desenvolupament de la ciència ecològica, especialment experimental, a Llatinoamèrica era incipient, no comptàvem amb programes de mestratge o doctorat en aquesta àrea i la gran majoria de la literatura era en idioma anglès. Els llibres i treballs científics de Ramon Margalef eren pràcticament devorats per nosaltres. Tanmateix, he de reconèixer amb honestedat, en molts casos sense poder digerir-los completament. La seva visió holística pionera de combinar principis de la física amb la biologia era difícil de seguir; però reconeixíem que hi havia allí una cosa única, una cosa diferent, una cosa que pregonava un visionari de l’ecologia. Margalef estava construint una cosa única.

Potser una síntesi n’és la definició breu de “vida” que dóna Ramon Margalef al seu llibre “Teoria dels Sistemes Ecològics”, així:

(vida) ... és un sistema físic que ha resultat particularment eficaç en recuperar, en forma d’informació, una part considerable del que permetria l’augment d’entropia experimentat en l’organisme i en el seu entorn immediat. Aquesta informació s’inverteix en canals i codis i confereix certa capacitat d’anticipació.

O encara més quan es referia a l’univers i deia:

(a l’univers) ... espai i temps no són independents i matèria i energia són interconvertibles. Estem immersos en un ampli sistema històric de degradació d’energia, augment d’entropia i pas de processos ràpids a estructures més persistents i de complicació creixent. És com dir que una descripció apropiada de l’univers cada cop necessitarà més paraules.

Certament ens esforçàvem per comprendre i assimilar, però no teníem el gran avantatge comparatiu dels seus estudiants aquí a Catalunya i Espanya, aquella d’inquirir més, de conversar amb ell, d’aclarir i proposar noves idees. En aquell temps a Xile, i en general a Llatinoamèrica, teníem només uns pocs textos amb què nodrir-nos científicament. Malgrat això, comptàvem amb la gran sabiduria de mestres pioners com, en el meu cas, el doctor Patricio Sánchez, que ens va ajudar a navegar per aigües difícils; a entendre i apreciar Charles Darwin, Ernst Mayr, Gunnar Thorson, Robert MacArthur, George E. Hutchinson, Edward O. Wilson, Martin L. Cody, John C. Briggs i l’ecologia de frontera que liderava Ramon Margalef. En aquelles èpoques certament les comunicacions no ajudaven. Que diferent és avui!

Mai no vaig saber de veritat si el mestre Ramon Margalef va ser conscient de l’enorme impacte que va causar a les nostres embrionàries vides llatinoamericanes d’aprenents de l’ecologia.

Ja a l’inici de la dècada dels 70, havent obtingut el meu doctorat en Biologia Marina a la Universitat de Gal·les (Bangor), sota la supervisió de l’eminent biòleg marí Dennis J. Crisp, una de les meves aspiracions, abans de retornar a Xile, era visitar el professor Ramon Margalef a Barcelona. Li vaig sol·licitar una entrevista, que em va concedir immediatament (per carta naturalment, no cal dir-ho!).

El desembre de 1970 vaig viatjar a Barcelona i vaig visitar el professor Margalef al seu despatx a la Universitat de Barcelona, prop de la plaça de la Universitat. Recordo nítidament que era època d’eleccions universitàries. Vaig pujar per uns esglaons molt amplis, les parets de l’escala estaven totalment entapissades amb propaganda electoral i vaig localitzar el seu despatx. El despatx era petit i en el seu entorn hi havia un gran saló amb uns quants estudiants seus. És possible que Marta Estrada estigués per allà!

Em vaig presentar com un estudiant acabat de sortir del doctorat, que estava interessat en teories d’Ecologia Tròfica i Depredador-Presa. Vàrem tenir una conversa molt interessant i vàrem parlar d’aquestes teories en sistemes marins dominats per depredadors d’alt nivell tròfic. En aquell temps jo havia acabat de publicar diversos treballs de la meva tesi doctoral sobre estrelles de mar, algunes de les quals són depredadores clau en sistemes marins costers. En la conversa va sorgir el nom de Robert T. Paine, un gran ecòleg marí experimental nord-americà al qual Ramon Margalef respectava molt, i el qual posteriorment va jugar un rol molt important en la meva carrera científica.

En veritat, va ser un veritable plaer haver compartit amb Ramon Margalef algunes de les meves inquietuds de joventut científica i mai no podré saber si efectivament aquella conversa va marcar o no el meu destí i interès científic i la meva elecció posterior de l’ésser humà com una espècie clau i superdepredador en sistemes marins costers, i eventualment en l’obtenció d’aquest prestigiós premi.

Objectivament, avui el desenvolupament de l’Ecologia Marina experimental a Llatinoamèrica està liderat per ecòlegs xilens. Allà, els últims 40 anys, hem desenvolupat una escola de pensament que ha combinat teoria ecològica, treball experimental i particularment manipulacions de terreny. Aquesta escola ha rendit els seus fruits en termes de publicacions d’alt nivell i sobretot en la connexió entre ciència bàsica, aplicada i polítiques públiques. Em va tocar el privilegi de ser un dels líders en la iniciació, construcció i consolidació d’aquesta escola. En això, entre altres, aviat en la meva època de pregrau, la guia i amistat amb el professor Patricio Sánchez, després en el meu doctorat amb el professor Dennis J. Crisp i en el postgrau amb els professors Robert T. Paine (Seattle) i John S. Sutherland (Beaufort, Carolina del Nord) van ser vitals.

En la construcció d’aquesta escola he tingut l’oportunitat d’entrenar científicament una plèiade brillant d’ecòlegs marins de gran talent, xilens i llatinoamericans. L’escola sembla que ja està ja consolidada i els bastons de guia han estat traspassats. Els nous líders -els noms dels quals no hi ha espai aquí per destacar- estan molt millor formats que nosaltres i ens superen amb amplitud. No obstant, considero que encara és part de la meva responsabilitat seguir-los inculcant la passió i dedicació per la ciència ecològica, la seva divulgació a la societat, la seva inserció en els programes d’ensenyament i molt especialment la seva connexió i integració amb les polítiques públiques.

Segons el meu concepte, avui la bona ciència ecològica no és només aquella que es publica a les millors revistes científiques. Avui amb això no n’hi ha prou. Avui la bona ciència ecològica és aquella de la millor qualitat, que es publica a les millors revistes i que a més es transmet a la societat i ajuda a resoldre problemes reals relacionats amb el benestar humà. A la meva carrera científica això ha estat una constant. Sempre he estat inquisitiu i apassionat per l’ecologia i he estat enamorat del que faig, però al mateix temps sempre m’ha interessat usar el coneixement i els descobriments ecològics en benefici de la societat.

La meva decisió de vida com a ecòleg marí de comprendre el rol ecològic de l’ésser humà (pescadors artesanals) en els ecosistemes costers de Xile i sobretot de fer-ho realitzant experiments i manipulacions de terreny, no només ha donat moltes publicacions d’avançada (totes amb els meus alumnes i col·legues) sinó que ha ajudat a difondre el coneixement científic ecològic a la societat i encara més a perfeccionar polítiques públiques a l’àrea de la pesca a Xile i innovar amb solucions creatives en maneig i conservació de recursos i ambients costaners. En certa mesura enfrontem i solucionem l’anomenada “Tragèdia dels Comuns” per a l’ús racional dels recursos bentònics costers, amb resultats d’èxit, que han involucrat milers de pescadors artesanals al llarg de més de 4.000 km de costa. Avui, aquestes pràctiques de comaneig són reconegudes mundialment i usades com a referències per a la sostenibilitat de l’activitat de pesca artesanal i la conservació marina costera.

Penso que, en els nostres temps i davant de les situacions ambientals que afronta el planeta Terra, una de les satisfaccions més grans a la qual pot aspirar un ecòleg és apropar-se a la veritat usant el mètode científic, descobrir i publicar aquests descobriments, però a més usar aquest coneixement en benefici de la societat. Una de les lliçons clau que es deriven dels nostres estudis a sistemes marins costers a Xile és que conceptualment ja no podem seguir pensant en gestions de maneig i conservació amb l’ús d’instruments separats, o encara oposats i contradictoris. Ambdós conceptes són complementaris i sinèrgics. En gestió costera hem d’usar ambdós conceptes i eines en plena harmonia. Si volem afrontar científicament la sostenibilitat dels sistemes naturals necessitem modificar dràsticament el paradigma clàssic: els “sistemes ecològics purs” no existeixen; el que existeix són els “sistemes sòcio-ecològics”. Els éssers humans són part integral d’aquests sistemes i els problemes ambientals al planeta Terra han de ser abordats amb i entre els éssers humans, no basant-se

en models amb la seva exclusió o abstracció. Probablement, aquest és avui un dels desafiaments més significatius per a la nostra espècie.

M’agradaria pensar que algun dels aspectes esmentats més amunt va ser tingut en compte per l’Honorable Jurat del Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011 per atorgar-me aquest reconeixement. La distinció Ramon Margalef em compromet com a ecòleg i particularment com a llatinoamericà.

Gràcies per aquest reconeixement, que desitjo compartir amb la meva esposa Elena aquí present. Per a un científic, dedicar-se a la ciència amb fervor i passió requereix una companyia extraordinària i molt especial. He estat extremadament afortunat al comptar amb la companyia d’Elena. Gràcies.

Al llarg de la meva carrera científica, a través de períodes de bonança o políticament molt difícils, he comptat sempre amb el suport permanent de la Universitat en què he treballat tota la meva vida, la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile. Durant els anys políticament àlgids va ser una opció familiar quedar-nos a Xile; per oposar-nos al dictador, per educar els nostres fills i també per desenvolupar ciència del millor nivell al país. Vàrem tenir èxit en aquests objectius: el dictador va ser enderrocat, els nostres fills són professionals de primer nivell i, en vista d’aquesta distinció de la Generalitat de Catalunya, és possible que la meva (la nostra) ciència hagi aconseguit significació internacional.

Agraeixo molt sincerament aquesta distinció en nom propi, de la meva família, de la meva Universitat i dels centenars dels meus estudiants, col·laboradors i col·legues, amb els quals he navegat a través d’aquesta aventura ecològica per ja més de 40 anys a Xile, un país meravellós que va ser cantat el 1569 pel gran poeta èpic Alonso de Ercilla y Zúñiga així:

Chile, fértil provincia y señalada en la región antártica famosa, de remotas naciones respetada por fuerte, principal y poderosa; la gente que produce es tan granada, tan soberbia, gallarda y belicosa, que no ha sido por rey jamás regida, ni a extranjero dominio sometida.

Moltes gràcies.

1340

1240

1540

“La investigación es una aventura no totalmente imprevisible, raramente gratuita y con una positiva cualidad de adicción”

Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004)

El cultivo de la ciencia en todos los campos está alcanzando en los últimos años en Cataluña el lugar que le corresponde por el tamaño del país y por su entorno social, cultural y económico. Esto no siempre fue así, por razones varias, y sólo en algunas disciplinas la investigación, la innovación y la difusión de la ciencia alcanzaron niveles realmente universales. Una de estas disciplinas fue la ecología, que tuvo en Ramon Margalef a un cultivador tenaz, brillante y reconocido internacionalmente.

La ecología es una ciencia relativamente joven, que indaga las múltiples relaciones de los organismos entre sí y con su entorno físico. Como tal ciencia, se basa en un corpus de conocimientos obtenidos del estudio de los fenómenos naturales, en el campo o en el laboratorio, a unas escalas a menudo microscópicas o mesoscópicas, que la han provisto de la aproximación reduccionista consustancial a la ciencia moderna. En este sentido, la ecología no es diferente de las otras ciencias denominadas “duras”. Pero también ha podido disfrutar de una perspectiva macroscópica, holística, que abarca el funcionamiento de la biosfera entera o de sus ecosistemas. No deben olvidarse, tampoco, los aspectos aplicados de la ecología, en una época en que nuestra especie está alterando el entorno natural de múltiples formas; la ecología puede poner de manifiesto el efecto de estas alteraciones sobre las comunidades naturales y contribuir a reducir su impacto.

Uno de los principales estudiosos y pensadores de esta ecología a la vez reduccionista y holística, que hunde sus raíces en las ciencias puras y resulta fundamental para entender el funcionamiento del mundo y para resolver los problemas ambientales, fue el profesor Ramon Margalef i López, que llevó a cabo una labor científica e intelectual de primera magnitud en los campos de la ecología acuática (limnología y oceanografía, en especial la ecología del plancton) y la ecología teórica. Ramon Margalef, en efecto, contribuyó de modo decisivo a la creación de la ciencia ecológica moderna, hasta el punto de ser considerado uno de sus máximos exponentes mundiales, en gran medida gracias a haber sabido interpretar los sistemas naturales en términos de la teoría de la información y a haber explorado las áreas fronterizas de las ciencias naturales con las ciencias físicas. Fue, además, uno de los primeros ecólogos que entendieron que la especie humana es una especie más de la biosfera, dotada de una enorme capacidad de alterar el medio, pero que depende como las demás especies de su entorno natural. La obra científica de Margalef es ingente, y a su papel como investigador hay que añadirle los de docente y divulgador, también fundamentales.

Por todo ello, la Generalitat de Cataluña creó en 2004 el Premi Ramon Margalef d’Ecologia, honorando así la memoria del sabio catalán y universal. El galardón, de ámbito internacional, tiene por objeto el reconocimiento de aquellas personas de todo el mundo que se hayan distinguido de forma excepcional en el cultivo de la ciencia ecológica.

Presentación

Picarola margalefii, reproducción en plata, cobre y madera. Joyería Capdevila

castellanaVERSIÓN

1740

1640

El Premi Ramon Margalef d’Ecologia tiene por objeto el reconocimiento de una trayectoria científica o un descubrimiento en el campo de las ciencias ecológicas, que haya contribuido al progreso significativo del conocimiento o el pensamiento científicos, o al desarrollo de instrumentos teóricos para la buena gestión de los recursos naturales, del territorio o del mar.

El Premio puede ser otorgado tanto a personas físicas como a personas jurídicas o a colectivos de todo el mundo que hayan llevado a cabo una tarea relevante en el campo de las ciencias ecológicas.

Las candidaturas las presentan instituciones universitarias, escuelas superiores, centros de investigación, academias científicas o con secciones científicas, personas galardonadas con este Premio en convocatorias anteriores y personas que hayan sido miembros del Jurado. Excepcionalmente, se pueden admitir candidaturas presentadas a título personal por personas de reconocido prestigio en el ámbito de la ecología.

La dotación del Premio es de ochenta mil (80.000) euros y una pieza única y simbólica en memoria de Ramon Margalef.

La periodicidad del Premio es anual.

El Jurado, asistido con voz pero sin voto por el secretario técnico del Premio, decidirá por mayoría la candidatura ganadora. La decisión del Jurado será inapelable.

El Premio será proclamado por el Consejo de Dirección. Su entrega solemne y el correspondiente acto académico tendrán lugar en Barcelona.

JuradoBases de participación

1.

2.

3.

4.

5.6.

7.

PresidentaMarta EstradaProfesora de investigación, Instituto de Ciencias del Mar, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Barcelona, España)

VocalesLouis LegendreDirector, Laboratorio de Oceanografía (Villefranche, Francia)

Yvon Le MahoDirector de investigación, Departamento de Ecología, Fisiología y Etología, Instituto Pluridisciplinar Hubert Curien (Estrasburgo, Francia)

Josep PeñuelasProfesor investigador, Consejo Superior de Investigaciones Científicas; presidente, Institución Catalana de Historia Natural (Barcelona, España)

Osvaldo SalaProfesor titular, Facultad de Biología y Facultad de Sostenibilidad, Universidad del Estado de Arizona (Tempe, Arizona, Estados Unidos de América)

Ellen van DonkProfesora investigadora, Departamento de Redes de Alimentos Acuáticos, Instituto Holandés de Ecología (Niewersluis, Holanda)

Adriana ZingoneDirectora de investigación, Laboratorio de Ecofisiología, Estación Zoológica Anton Dohrn (Nápoles, Italia)

Secretario técnicoJohn CeleciaAsesor, Programa Man and the Biosphere (MAB), UNESCO; profesor de Ecología y Desarrollo Humano Sostenible (París, Francia)

1940

1840

El Jurado del Premi Ramon Marglef d’Ecologia, plenamente consciente del significado del Premio, dedicado a la ciencia ecológica en memoria de Ramon Margalef, y en base a la documentación presentada y tras las oportunas deliberaciones, ha acordado, por consenso, que la candidatura ganadora del Premi Ramon Margalef d’Ecologia para el año 2011 es la de Juan Carlos Castilla.

El Jurado decide otorgar el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011 al Dr. Juan Carlos Castilla por sus investigaciones sobre las especies y las comunidades bénticas marinas, por sus estudios de las interacciones entre la actividad humana y la estructura y funcionamiento de estos ecosistemas, y por su contribución al desarrollo de nuevas vías para la gestión de reservas y la conservación de los recursos marinos.

Barcelona, 28 de junio de 2011

Acta del Jurado

Ganadores anteriores2

00

52

00

6

20

09

20

07

20

08

20

10

Paul R. Ehrlich (Filadelfia, Pensilvania, Estados Unidos de América, 1932)

Doctorado en la Universidad de Kansas (1957), en 1959 ingresa en la Universidad de Stanford, en la que ejerce como profesor de biología y preside su Centro de Biología de la Conservación, plataforma de asesoramiento en temas medioambientales, cuyo objetivo es hacer llegar el concepto de sostenibilidad a toda la sociedad. Especializado en mariposas, las investigaciones de Ehrlich se centran en la biología de poblaciones y es muy conocido como investigador sobre la superpoblación humana y como autor de libros de esta materia, entre los que destaca The Population Bomb (1968).

Simon A. Levin(Baltimore, Maryland, Estados Unidos de América, 1941)

Matemático de formación (Johns Hopkins University, 1961), trabaja desde hace cuarenta años en biología matemática, especializándose en el uso de modelos matemáticos y estudios empíricos para la comprensión de patrones macroscópicos de ecosistemas y de diversidades biológicas. Ha contribuido al establecimiento del campo de la ecología espacial y la biosfera como “sistema adaptativo complejo”, así como en la conservación biológica y la gestión de los ecosistemas. Es catedrático de Biología en el Departamento de Ecología y Evolución de la Universidad de Princeton, y director del Centro de Biocomplejidad de la misma universidad.

Paul K. Dayton (Tucson, Arizona, Estados Unidos de América, 1941)

Graduado en zoología por la Universidad de Arizona (1963) y doctorado por la de Washington (1970), ingresa en la Scripps Institution of Oceanography de la Universidad de San Diego, California, donde desde 1982 es catedrático. Considerado una de las primeras autoridades mundiales en ecosistemas costeros, de estuarios y bentónicos, ha investigado especialmente las comunidades de laminarias y otras algas afines y los medios antárticos submarinos. Sus investigaciones le han llevado a estudiar también los efectos de la acción humana en estos ecosistemas, muy especialmente los derivados de la pesca abusiva.

John H. Lawton (Gran Bretaña, 1943)

Doctorado en la Universidad de Durham (1969), ejerce como profesor de biología en la Universidad de York (1972-1989). Funda el Centro para el estudio de la biología de las poblaciones en el National Environment Research Center (NERC). Es presidente de la British Ecological Society y de la Royal Society for the Protection of Birds, desde la que impulsa medidas clave para la protección de parajes naturales. Sus investigaciones se han centrado en los modelos de los cambios en los índices de biodiversidad y de las poblaciones de organismos en función de modificaciones en las condiciones de los ecosistemas.

Harold A. Mooney (Santa Rosa, California, Estados Unidos de América, 1932)

Doctorado en la Universidad de Duke (1960), ejerce de profesor de biología ambiental en la Universidad de Stanford, en California. Ha centrado sus investigaciones en el análisis y evaluación de la degradación de muchos ecosistemas, en el cambio climático y en los fenómenos medioambientales capaces de llegar a ser cambios en el ámbito global. Considerado un pionero de la ecología fisiológica vegetal, ha desarrollado puentes entre diferentes áreas de la ecología y ha explorado las contribuciones que los ecólogos pueden realizar a la resolución del problema creciente de la habitabilidad.

Daniel Pauly (París, Francia, 1945)

Doctorado en biología marina (1979) en la Universidad de Kiel, en Alemania, en 1985 obtiene allí una cátedra en esta materia. En 1979 se incorpora al International Center for Living Aquatic Resources Management (ICLARM), en Manila (Filipinas), y en 1994 es nombrado profesor del Centro Pesquero de la Universidad de Columbia Británica, en Vancouver (Canadá). Ha desarrollado modelos informatizados para la gestión sostenible de los recursos marinos en función de los ecosistemas de este medio y ha denunciado la permisividad ante prácticas de pesca abusivas.

2140

2040

Sobre Juan Carlos Castillapor Albert Palanques, Director del Instituto de Ciencias del Mar

Es un privilegio y un honor para mí tener la oportunidad de presentar al profesor Juan Carlos Castilla Zenobi, galardonado con el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011.

El Dr. Castilla es uno de los investigadores más destacados en ciencias del mar en Latinoamérica y en todo el mundo. Es autor de lo que se considera un nuevo paradigma en ecología marina: los modelos de gestión sostenible de los recursos naturales renovables que tienen en cuenta el factor del impacto humano.

El profesor Castilla ha llevado a cabo buena parte de su carrera científica en Chile, donde se licenció en Química y Ciencias Naturales en la Pontificia Universidad Católica (PUC). Fue en esta universidad donde el profesor Patricio Sánchez lo inició en la investigación de lo que sería la pasión de su vida: la ecología marina. Allí comenzó su carrera académica y volvió, tras doctorarse en Biología Marina en la Universidad de Gales, bajo la dirección del legendario profesor Dennis Crisp. En 1982 fundó la estación de investigación marina de la PUC: la “Estación Costera de Investigaciones Marinas” (ECIM).

El profesor Castilla estudió los ecosistemas costeros de Chile, pero las conclusiones a las que llegó trascendieron las fronteras y el mundo académico, y transformaron la ciencia marina en todo el mundo. Sin ninguna duda, el profesor Castilla ha contribuido a un avance significativo de las ciencias naturales, pasando de un modelo tradicional más bien descriptivo de las especies marinas a un planteamiento integral de los ecosistemas que incorpora las interacciones de todos los agentes que intervienen, y muy particularmente de uno que tiene un papel trascendental: el ser humano.

Con principios fundamentalmente biológicos y ecológicos que él mismo ayudó a construir, el Dr. Castilla publicó el primer artículo sobre los impactos humanos en los ecosistemas costeros de la zona central de Chile, demostrando experimentalmente que las actividades humanas están alterando profundamente no sólo las poblaciones explotadas, sino todo el ecosistema costero. Ello fue en un momento en el que la capacidad de respuesta y recuperación de los ecosistemas marinos, así como sus recursos, se consideraban aún ilimitados. Este artículo, y los que siguieron, fueron pioneros y sacudieron no sólo la comunidad científica dedicada al estudio de los ecosistemas marinos, sino también la implicada en la gestión de los recursos pesqueros. Su investigación definió instrumentos ecológicos para una adecuada gestión sostenible de los recursos biológicos, y demostró la necesidad urgente de establecer reservas marinas en el mundo.

La pasión del Dr. Castilla por la protección del medio ambiente marino no se limita a la construcción de las bases científicas para la gestión sostenible de los recursos biológicos. En 1988 puso en práctica sus ideas en pueblos de pescadores artesanales de la zona central de Chile. Trabajando codo a codo con los pescadores artesanales, hizo estudios de los recursos biológicos explotados y de la pesca para estimar la capacidad de recuperación natural de las poblaciones. Utilizó esta información para establecer planes para la explotación programada y racional de estos recursos. Consiguió que se otorgaran a las comunidades de pescadores, debidamente organizadas, derechos de acceso exclusivo en zonas que se denominaban “Áreas de Manejo y Explotación de Recursos Bentónicos” para un tiempo determinado y renovable. Así, son los mismos agentes quienes actúan en cada zona los que se autogestionan de manera sostenible y responsable.

El modelo fue tan exitoso que en 1991 el profesor Castilla fue invitado a participar en la redacción de la Ley de la Pesca en Chile, que incluyó las áreas autogestionadas protegidas y de explotación. Este modelo singular de gestión es un ejemplo a seguir y es el instrumento principal utilizado actualmente para la gestión de los recursos costeros

de la pesca bentónica en todo su país, y es un modelo de referencia a escala mundial de cómo abordar la gestión de las áreas marinas protegidas. Por lo tanto, el profesor Castilla creó un conocimiento y lo supo aplicar en la política pública, convirtiendo su país en un ejemplo mundial de sostenibilidad de los recursos marinos costeros.

Ello no disminuyó su producción científica. Al contrario. La productividad científica del profesor Castilla es impresionante. Sus trabajos en ecología, biología, gestión de recursos biológicos, conservación y oceanografía costera, han sido publicados en las revistas científicas más importantes del mundo. Además, él ha tenido siempre la necesidad de compartir sus descubrimientos y actividades con los estudiantes y la sociedad. Esta vocación docente y divulgadora se traduce en la publicación de diversos libros, capítulos de libros y guías de campo. Su trabajo en Chile se ha utilizado como ejemplo en numerosos libros de texto de ecología y biología marina producidos en los Estados Unidos y Europa.

En la línea docente, el Dr. Castilla vio muy pronto que el desarrollo de las ciencias del mar en Chile necesitaba una masa crítica de científicos altamente capacitados. Así, junto con otros profesores de la Facultad de Ciencias Biológicas, fundó el Programa de Doctorado en Ciencias mención Ecología. Bajo la dirección del profesor Castilla, este programa de doctorado se convirtió en la referencia de América Latina para estudios de posgrado en ecología y ciencias ambientales. Los jóvenes científicos formados bajo la influencia del profesor Castilla se distinguen ahora como investigadores notables dentro y fuera del país, y algunos de ellos son hoy miembros del Programa Ciencia de Frontera de la Academia Chilena de Ciencias. Otros son, o han sido, presidentes, directores de investigación o vicepresidentes de diversas universidades chilenas. Su legado académico se distribuye a través de todo Chile, en ocho universidades, diversas organizaciones gubernamentales y en empresas privadas. Numerosos investigadores extranjeros también se han formado bajo la guía del profesor Castilla y tienen ahora gran influencia en el desarrollo de las ciencias marinas en su país de origen.

En Chile, el trabajo científico del profesor Castilla ha sido reconocido a través de diversos premios, reconocimientos y homenajes. Es miembro de la Academia Chilena de Ciencias desde 2003 y, en 2004, recibió de esta academia un premio por su destacada trayectoria. A nivel internacional también ha tenido un amplio reconocimiento. Así, es miembro extranjero de la Academia Nacional de Ciencias de los Estados Unidos de América, de la Academia de Ciencias para el mundo en desarrollo, de la Academia Fulbright de Ciencia y Tecnología y de la Academia Hassan II de Ciencia y Tecnología del Reino de Marruecos. En el año 2006 recibió el Premio de Ecología y Biología de la Conservación de la Fundación BBVA.

El profesor Castilla ha incentivado siempre a las administraciones a aprovechar el conocimiento científico de la naturaleza para su mejor gestión. Debe incrementarse la conexión entre el creciente saber científico y las políticas públicas en diferentes ámbitos del conocimiento y del desarrollo. En la obra del profesor Castilla hay a la vez una advertencia y una puerta abierta a la esperanza: advertencia, porque en sus estudios demuestra con un rigor científico impecable el impacto de la actividad humana en los ecosistemas marinos; esperanza, porque también demuestra que aplicando modelos de gestión sostenible, se pueden preservar los ecosistemas sin renunciar a su explotación. Ahora no tenemos excusas, a medida que se conocen mejor las causas y las soluciones, debemos poner manos a la obra antes no sea tarde.

2340

2240

Nacido en Chile en 1940, Juan Carlos Castilla se licencia en Química y Ciencias Naturales en la Pontificia Universidad Católica (PUC) de Chile y se doctora en Biología Marina por la Universidad de Gales, en Gran Bretaña. En 1964 se convierte en catedrático de la PUC, y ha sido profesor asociado en numerosas universidades e instituciones, también en los Estados Unidos.

En 1982 fundó, y fue su primer director, la Estación Costera de Investigaciones Marinas (ECIM), en Las Cruces, en Chile, la estación de investigación marina de la PUC. Ha sido miembro de numerosas asociaciones y comités internacionales, como el Milenium Ecosystem Assessment, la National Academy of Sciences de los Estados Unidos, la Academy of Sciences for the Developing World (TWAS), la Academia Chilena de Ciencias o la Academia de Ciencias y Tecnología Hassan II, de Marruecos.

Considerado el pionero de la ecología marina suramericana, la contribución fundamental de Juan Carlos Castilla ha sido en el estudio de los ecosistemas de las costas rocosas de Chile y su sostenibilidad. Asimismo cabe destacar la aportación realizada por el Dr. Castilla a las políticas públicas de esta materia en su país, así como su alta productividad científica, reconocida internacionalmente, a través de la publicación de libros y artículos en los periódicos y revistas científicas más prestigiosos del mundo.

Discurso de aceptación del Premi Ramon Margalef

por Juan Carlos Castilla

Éste es un día muy especial para mí, mi familia y mis estudiantes. Es verdaderamente un gran honor y privilegio aceptar y recibir la distinción Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011, uno de los premios más importantes internacionalmente en ecología, que honra la memoria de Don Ramon Margalef y sus visionarias contribuciones mundiales en la ciencia ecológica.

Acepto esta distinción con modestia y como una nueva responsabilidad por ser el primer ecólogo latinoamericano en recibir este premio. Ahora, más que nunca, mi responsabilidad es la de continuar con la difusión a la sociedad de los avances en esta ciencia. Más aún, en nuestro idioma.

A diferencia de laureados recientes con este prestigioso premio, personalmente conocí muy poco a Don Ramon. Sin embargo, su influencia en mí, como estudiante en Chile en la década de los 60, fue como la de un poderoso faro de la ciencia ecológica, que ciertamente iluminaba el conocimiento en nuestro recóndito rincón en el fin del mundo, azuzaba la creatividad y llamaba a la adicción del descubrimiento en esta disciplina. Esta luz destellaba desde Cataluña, cruzando gigantescos obstáculos geográficos como el Océano Atlántico y pasando por la majestuosa Cordillera de Los Andes; los mismos obstáculos geográficos que enfrentó y sorteó mi padre cuando dejó Sevilla, a fines de los años 30, en su “Aventura Americana”.

No obstante, durante mi carrera científica he tenido la inmensa satisfacción de compartir ideales y sueños en la ciencia ecológica, enseñar ecología en Barcelona y otros lugares de España y realizar investigaciones con insignes discípulos de Don Ramon, entre otros, mis amigos Josep Maria Gili, Mikel Zabala, Marta Estrada y Enric Sala, y otros amigos investigadores españoles como Carlos Duarte, Susana Agustí, Ricardo Anadón y José Luis Acuña. A través de ellos me he nutrido, directa o indirectamente, de la sabiduría y visiones en ecología de Don Ramon.

En las décadas de los 60 y 70, cuando el desarrollo de la ciencia ecológica, especialmente experimental, en Latinoamérica era incipiente, no contábamos con programas de Magíster o Doctorado en el área y la gran mayoría de la literatura estaba en idioma inglés. Los libros y trabajos científicos de Don Ramon eran poco menos que devorados por nosotros. Sin embargo, debo reconocer con honestidad, en muchos casos sin poder digerirlos completamente. Su visión holística pionera de combinar principios de la física con la biología era difícil de seguir; pero reconocíamos que había allí algo único, algo distinto, algo que pregonaba un visionario de la ecología. Margalef estaba construyendo algo único.

Quizás una síntesis de ello es la definición breve de “vida” que entrega Don Ramon Margalef en su libro “Teoría de los Sistemas Ecológicos”, así:

(vida) … es un sistema físico que ha resultado particularmente eficaz en recuperar, en forma de información, una parte considerable de lo que permitiría el aumento de entropía experimentado en el organismo y en su entorno inmediato. Esta información se invierte en canales y códigos y confiere cierta capacidad de anticipación.

O más aún cuando se refería al universo y decía:

(en el Universo) … espacio y tiempo no son independientes y materia y energía son interconvertibles. Estamos inmersos en un amplio sistema histórico de degradación de energía, aumento de entropía y paso de procesos rápidos a estructuras más persistentes y de complicación creciente. Es como decir que una descripción apropiada del universo cada vez va a necesitar más palabras.

Ciertamente nos esforzábamos por comprender y asimilar, pero no teníamos la gran ventaja comparativa de sus estudiantes aquí en Cataluña y España, ésa de inquirir más, de conversar con él, de aclarar y proponer nuevas ideas. En ese tiempo en Chile, y en general en Latinoamérica, teníamos sólo unos pocos textos en que nutrirnos científicamente. No obstante, contábamos con la gran sabiduría de maestros pioneros como, en mi caso, el Doctor Patricio Sánchez, que nos ayudó a navegar por aguas difíciles; a entender y apreciar a Charles Darwin, Ernst Mayr, Gunnar Thorson, Robert MacArthur, George E. Hutchinson, Edward O. Wilson, Martin L. Cody, John C. Briggs y la ecología de frontera que lideraba don Ramon Margalef. En esas épocas ciertamente las comunicaciones no ayudaban. ¡Cuán diferente es hoy!

Nunca supe de verdad si el maestro Ramon Margalef fue consciente del enorme impacto que causó en nuestras embrionarias vidas latinoamericanas de aprendices de la ecología.

Ya al inicio de la década de los 70, habiendo obtenido mi Doctorado en Biología Marina en la Universidad de Gales (Bangor), bajo la supervisión del eminente biólogo marino Dennis J. Crisp, una de mis aspiraciones, antes de volver a Chile, era visitar al profesor Ramon Margalef en Barcelona. Le solicité una entrevista, que me concedió de inmediato (¡por carta por supuesto!).

En Diciembre de 1970 viajé a Barcelona y visité al Profesor Margalef en su despacho en la Universidad de Barcelona, cerca de la Plaza de la Universidad. Recuerdo nítidamente que era época de elecciones universitarias. Subí por unos escalones muy amplios, las paredes de la escalera estaban totalmente tapizadas con propaganda electoral y localicé su despacho. El despacho era pequeño y en su entorno había un gran salón con varios estudiantes suyos. ¡Es posible que Marta Estrada estuviera por allí!

Me presenté como un estudiante recién egresado del doctorado, que estaba interesado en teorías de Ecología Trófica y Depredador-Presa. Tuvimos una muy interesante conversación y hablamos de estas teorías en sistemas marinos dominados por depredadores de alto nivel trófico. En ese tiempo yo había recién publicado varios trabajos de mi tesis doctoral con estrellas de mar, algunas de las cuales son depredadores claves en sistemas marinos costeros. En la conversación surgió el nombre de Robert T. Paine, un gran ecólogo marino experimental norteamericano a

2540

2440 quien Don Ramon respetaba mucho, y quien posteriormente jugó un rol muy importante

en mi carrera científica.

En verdad, fue un real placer haber compartido con Don Ramon algunas de mis inquietudes de juventud científica y nunca podré saber si efectivamente esa conversación marcó o no mi destino e interés científico y mi elección posterior del ser humano como una especie clave y super-depredador en sistemas marinos costeros, y eventualmente en la obtención de este prestigioso premio.

Objetivamente, hoy el desarrollo de la Ecología Marina experimental en Latinoamérica está liderado por ecólogos chilenos. Allí, en los últimos 40 años, hemos desarrollado una escuela de pensamiento que ha combinado teoría ecológica, trabajo experimental y particularmente manipulaciones de terreno. Esta escuela ha rendido sus frutos en términos de publicaciones de alto nivel y sobre todo en la conexión entre ciencia básica, aplicada y políticas públicas. Me tocó el privilegio de ser uno de los líderes en la iniciación, construcción y consolidación de esta escuela. En ello, entre otros, temprano en mi época de pregrado, la guía y amistad con el Profesor Patricio Sánchez, luego en mi doctorado con el Profesor Dennis J. Crisp y en el postgrado con los profesores Robert T. Paine (Seattle) y John S. Sutherland (Beaufort, Carolina del Norte) fueron vitales.

En la construcción de esta escuela he tenido la oportunidad de entrenar científicamente a una pléyade brillante de talentosos ecólogos marinos chilenos y latinoamericanos. La escuela parece estar ya consolidada y los bastones de guía han sido traspasados. Los nuevos líderes -cuyos nombres no hay espacio aquí para destacar- están mucho mejor formados que nosotros y nos superan con amplitud. No obstante, considero que aún es parte de mi responsabilidad seguirles inculcando la pasión y dedicación por la ciencia ecológica, su divulgación a la sociedad, su inserción en los programas de enseñanza y muy especialmente su conexión e integración con las políticas públicas.

En mi concepto, hoy la buena ciencia ecológica no es sólo aquélla que se publica en las mejores revistas científicas. Hoy eso no basta. Hoy la buena ciencia ecológica es aquélla de la mejor calidad, que se publica en las mejores revistas y que además se trasmite a la sociedad y ayuda a resolver problemas reales relacionados con el bienestar humano. En mi carrera científica ello ha sido una constante. Siempre he sido inquisitivo y apasionado por la ecología y he estado enamorado de lo que hago, pero al mismo tiempo siempre me ha interesado usar el conocimiento y los descubrimientos ecológicos en beneficio de la sociedad.

Mi decisión de vida como ecólogo marino de comprender el rol ecológico del ser humano (pescadores artesanales) en los ecosistemas costeros de Chile y sobre todo el hacerlo realizando experimentos y manipulaciones de terreno, no sólo ha rendido muchas publicaciones de avanzada (todas con mis alumnos y colegas) sino que ha ayudado a difundir el conocimiento científico ecológico a la sociedad y más aún a perfeccionar políticas públicas en el área de la pesca en Chile e innovar con soluciones creativas en manejo y conservación de recursos y ambientes costeros. En cierta medida enfrentamos y solucionamos la llamada “Tragedia de los Comunes” para el uso racional de los recursos bentónicos costeros, con resultados exitosos que han involucrado a miles de pescadores artesanales a lo largo de más de 4000 km de costa. Hoy, esas prácticas de co-manejo son reconocidas mundialmente y usadas como referencias para la sostenibilidad de la actividad de pesca artesanal y la conservación marina costera.

Pienso que, en nuestros tiempos y ante a las situaciones ambientales que enfrenta el planeta Tierra, una de las mayores satisfacciones a la que puede aspirar un ecólogo es acercarse a la verdad usando el método científico, descubrir y publicar esos descubrimientos, pero además usar ese conocimiento en beneficio de la sociedad. Una de las lecciones claves que se derivan de nuestros estudios en sistemas marinos costeros en Chile es que conceptualmente ya no podemos seguir pensando en gestiones de manejo y conservación con el uso de instrumentos separados, o aun opuestos y contradictorios. Ambos conceptos son complementarios y sinérgicos. En gestión costera tenemos que usar ambos conceptos y herramientas en plena armonía.

Si queremos enfrentar científicamente la sostenibilidad de los sistemas naturales necesitamos modificar drásticamente el paradigma clásico: los “sistemas ecológicos puros” no existen; lo que existe son los “sistemas socio-ecológicos”. Los seres humanos son parte integral de de estos sistemas y los problemas ambientales en el planeta Tierra deben ser abordados con y entre los seres humanos, no basándose en modelos con su exclusión o abstracción. Probablemente, éste es hoy uno de los desafíos más significativos para nuestra especie.

Me gustaría pensar que alguno de los aspectos mencionados arriba fue tomado en cuenta por le Honorable Jurado del Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011 para otorgarme este reconocimiento. La distinción Ramon Margalef me compromete como ecólogo y particularmente como latinoamericano.

Gracias por este reconocimiento, que deseo compartir con mi esposa Elena, aquí presente. Para un científico, dedicarse a la ciencia con fervor y pasión requiere de una compañía extraordinaria y muy especial. He sido extremadamente afortunado al contar con la compañía de Elena. Gracias.

A lo largo de mi carrera científica, a través de periodos de bonanza o políticamente muy difíciles, he contado siempre con el permanente apoyo de la Universidad en la que he trabajado toda mi vida, la Pontificia Universidad Católica de Chile. Durante los años políticamente álgidos fue una opción familiar el quedarnos en Chile; para oponernos al dictador, para educar a nuestros hijos y también para desarrollar ciencia del mejor nivel en el país. Tuvimos éxito en estos objetivos: el dictador fue derrocado, nuestros hijos son profesionales de primer nivel y, en vista de esta distinción de la Generalitat de Cataluña, es posible que mi (nuestra) ciencia haya logrado significación internacional.

Muy sinceramente agradezco esta distinción en nombre propio, de mi familia, de mi Universidad y de los cientos de mis estudiantes, colaboradores y colegas, con quienes he navegado a través de esta aventura ecológica por ya más de 40 años en Chile, un país maravilloso que fue cantado en 1569 por el gran poeta épico Alonso de Ercilla y Zúñiga así:

Chile, fértil provincia y señalada en la región antártica famosa, de remotas naciones respetada por fuerte, principal y poderosa; la gente que produce es tan granada, tan soberbia, gallarda y belicosa, que no ha sido por rey jamás regida, ni a extranjero dominio sometida.

Muchas gracias.

2740

2640

englishVERSION

“Research is an adventure that is not entirely unforeseeable, hardly ever free and with a positive quality of addiction”

Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004)

Over the past few years, the cultivation of science in all its branches in Catalonia has reached the standards typical of a country of its size as well as its social, cultural and economic background. This has not always been the case, for various reasons, and only in some fields have scientific research, innovation and diffusion achieved global standards. One such science has been ecology, which found in Ramon Margalef a tenacious and brilliant scientist of international repute.

Ecology is a relatively young science whose object is the study of the relationships between organisms and their environments. As such a science, it is based on a body of knowledge obtained from the study of natural phenomena in the field or in the laboratory, often at a microscopic or mesoscopic scale, thus generating a reductionist approach to it which is consubstantial with modern science and has enabled it to progress to the level of other “hard” sciences. Moreover, ecology has also enjoyed a holistic, macroscopic approach, one embracing the workings of the entire biosphere, without forgetting its applied aspects at a time when our species is altering the natural environment in multiple ways – ecology can reveal the impact of these changes on natural communities and help to reduce it.

Professor Ramon Margalef i López was one of the first researchers and thinkers in the frame of this ecology, at once reductionist and holistic, that has its roots in pure science and has become essential to understand the way the world works and to solve environmental problems. His scientific and intellectual work, of the highest order, encompasses the fields of aquatic ecology (limnology and oceanography, especially plankton ecology) and theoretical ecology. Ramon Margalef made a decisive contribution to establishing modern ecological science to the point where he is regarded as one of the world’s leading figures in the field. He achieved this recognition largely thanks to his ability to interpret natural systems in terms of information theory and to his research into the areas where natural sciences and physical sciences overlap. He was also one of the first ecologists who understood that the human species is just a species of the biosphere, with a huge impact on the environment, but dependent on it like the rest of the species of its natural environment. Margalef’s scientific output was huge, including not only his research but also his equally important work as a teacher and a popularizer.

All this explains why, in 2004, the Government of Catalonia established the Premi Ramon Margalef d’Ecologia as a tribute to this Catalan and universal scientist. The purpose of this international award is to recognise people all over the world who have distinguished themselves in the field of ecological science.

Presentation

Picarola margalefii, reproduction in Silver, Copper and Wood. Capdevila Jewelry

2940

2840

The aim of the Premi Ramon Margalef d’Ecologia is to recognise an exceptional scientific career or discovery in the field of ecological science that has contributed to significant progress in scientific knowledge or thought, or to the development of theoretical instruments for the good management of natural resources on land or in the sea.

The Prize may be awarded either to individuals or to legal persons or groups from all over the world that, through their scientific career and teaching, have made significant contributions to the development of the ecological sciences.

Candidatures must be submitted by representatives of university institutions, superior schools, research centres or academies that are either devoted to science or have science divisions, by persons who have been awarded the Prize in previous years or by persons who have been members of the Prize Jury. Exceptionally, candidatures submitted by persons with an acknowledged prestige in the field of ecology will also be admitted.

The successful candidate will receive a prize of eighty thousand euros (e80,000) and a unique and simbolic trophy dedicated to the memory of Ramon Margalef.

The Prize is awarded annually.

The Jury, assisted by the non-voting Technical Secretary, will decide the winning candidature by majority. The Jury’s decision shall be final.

The winner will be announced by the Board of Management, and the Prize will be awarded at an academic ceremony in Barcelona.

JuryTerms of Reference for Participation

1.

2.

3.

4.

5.6.

7.

ChairpersonMarta EstradaResearch Professor, Institute of Marine Sciences, Superior Council for Scientific Research (Barcelona, Spain)

MembersLouis LegendreDirector, Oceanography Laboratory (Villefranche, France)

Yvon Le MahoResearch Director, Department of Ecology, Physiology and Ethology, Hubert Curien Pluridisciplinary Institute (Strasbourg, France)

Josep PeñuelasResearch Professor, Superior Council for Scientific Research; chairman, Catalan Institution of Natural History (Barcelona, Spain)

Osvaldo SalaProfessor, School of Life Sciences, and School of Sustainability, Arizona State University (Tempe, Arizona, United States)

Ellen van DonkResearch Professor, Department of Aquatic Food Networks, Netherlands Institute of Ecology (Niewersluis, Holland)

Adriana ZingoneResearch Director, Ecophysiological Laboratory, Anton Dohrn Zoological Station (Naples, Italy)

Technical SecretaryJohn CeleciaConsultant, Man and the Biosphere (MAB) Programme, UNESCO; Professor of Ecology and Sustainable Human Development (Paris, France)

3140

3040

The Jury of the Premi Ramon Margalef d´Ecologia, totally conscious of the meaning of this award, created in honor of Dr. Margalef and dedicated to the ecological science, on the basis of the presented documentation and after the opportune deliberations, has decided, by consensus, that the winning candidate for 2011 is Juan Carlos Castilla.

The Jury decided to award Dr Juan Carlos Castilla with the Premi Ramon Margalef d´Ecologia 2011 for his research on marine species and benthic communities, for his studies of interactions between human activity and the structure and functioning of these ecosystems, and also for his contribution to the development of new ways to manage reservations and marine resources’ conservation.

Barcelona, June 28th, 2011

Jury’s Act

Previous Prizewinners Paul R. Ehrlich (Philadelphia, Pennsylvania, United States of America, 1932)

Ph.D. awarded in University of Kansas (1957), in 1959 enters Stanford University, where he becomes professor of biology and heads the Center of Biology of Conservation, which becomes a platform of advice on environmental matters, and which aims at extending the concept of sustainability to all levels of society. A specialist on butterflies, Ehrlich’s research focuses on the biology of populations and becomes widely known for his research on human overpopulation and authorship on this subject, in which his book The Population Bomb (1968) became famous internationally.

Simon A. Levin(Baltimore, Maryland, United States, 1941)

He received a BA in Mathematics from Johns Hopkins University in 1961 and has become a leading mathematical biologist and specialist in the use of mathematical modelling and empirical studies in the understanding of macroscopic patterns of ecosystems and biological diversities. He has made fundamental contributions to spatial ecology and to the understanding of the biosphere as a ‘complex adaptive system’. He has also applied scientific approaches to biodiversity conservation and ecosystem management. He is professor of Biology at the Department of Ecology and Evolutionary Biology at Princeton University and the Director of its Center for Biocomplexity.

20

05

20

08

20

06

20

09

20

07

20

10

Paul K. Dayton (Tucson, Arizona, United States of America, 1941)

After graduating with a degree in Zoology from the University of Arizona (1963) and receiving his PhD from the University of Washington (1970), he joined the Scripps Institution of Oceanography at the University of San Diego, California, where he was appointed as a tenured professor in 1982. Considered a world authority on coastal, estuarine and benthic ecosystems, he has focused his research particularly on communities of kelp and similar algae, as well as coastal Antarctic habitats. His research work has also led him to study the effects of human activity on these ecosystems, particularly the impact of overfishing.

John H. Lawton (Great Britain, 1943)

He completed his PhD at the University of Durham (1969) and was professor of biology at the University of York from 1972 to 1989. He founded the Center for the Study of Biology of Populations at the National Environment Research Council (NERC). As President of the British Ecological Society and of the Royal Society for the Protection of Birds, he has actively promoted key measures for the protection of natural sites. His research work has focused particularly on models for monitoring changes in biodiversity indices and populations of organisms caused by alterations to the conditions in ecosystems.

Harold A. Mooney (Santa Rosa, California, United States of America, 1932)

After taking his PhD from Duke University (1960), he became professor of environmental biology at the University of Stanford, in California. His research has centred on studying and evaluating the deterioration of different ecosystems, climate change and environmental phenomena capable of changing the global environment. Considered a pioneer in plant physiology and ecology, he has built bridges between physiological ecology and other areas of ecology, and has explored the contributions that ecologists can make toward resolving the growing problems affecting global sustainability.

Daniel Pauly (Paris, France, 1945)

Having taken his PhD in Marine Biology from the University of Kiel (1979), in Germany, in 1985 he became a professor in this subject. In 1979 he joined the International Centre for Living Aquatic Resources Management (ICLARM) in Manila (Philippines). In 1994 he was appointed professor at the Fisheries Centre at the University of British Columbia in Vancouver (Canada). He has developed computerized models for the sustainable management of aquatic resources according to the ecosystems in this environment, and has been outspoken against permissive stances towards overfishing.

3340

3240

About Juan Carlos CastillaAlbert Palanques, Director of the Institute of Sea Sciences

It is a privilege and an honour for me to have the opportunity to introduce professor Juan Carlos Castilla Zenobi, the winner of the Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011. Dr Castilla is one of the most outstanding marine science researchers in Latin America and the world. He is the author of what is considered to be a new paradigm in marine ecology: models for the sustainable management of renewable natural resources that take account of the human impact factor.

Professor Castilla has spent most of his scientific career in Chile, where he graduated in Chemistry and Natural Sciences from the Pontifical Catholic University of Chile (PUC). It was at this university where professor Patricio Sánchez introduced him to the field of research that would become his lifelong passion: marine ecology. He began his academic career there and returned there after receiving his doctorate in Marine Biology from the University of Wales, under the supervision of the legendary Dennis Crisp. In 1982, he established the PUC’s marine research station: the Marine Research Coastal Station, or ECIM for short in Spanish.

Professor Castilla studied the coastal ecosystems of Chile, but the conclusions he drew transcended frontiers and academia, and transformed marine science worldwide. There is no doubt that professor Castilla has contributed to a significant advance in the field of natural sciences with the shift from a traditional, somewhat descriptive model of marine species to a holistic approach to ecosystems that incorporates the interactions of every agent intervening in it, including one that plays a transcendental role: the human being.

Based on the fundamentally biological and ecological principles that he actually helped to build, Dr Castilla published the first article on human impact on the coastal ecosystems of the central zone of Chile, experimentally showing that human activity was profoundly altering not only exploited marine populations, but also the coastal ecosystem as a whole. This was at a time when the capacity of marine ecosystems and their resources to respond and recover was still considered unlimited. That and subsequent articles were pioneering; they shook the foundations of scientific communities dedicated to marine ecosystems research and fish resources management. His research defined ecological tools for the proper sustainable management of biological resources, and he demonstrated that there was an urgent need to establish marine reserves worldwide.

Dr Castilla’s passion for the protection of the marine environment was not limited to building the scientific foundations for the sustainable management of biological resources. In 1988, he implemented his ideas in traditional fishing villages in the central zone of Chile. Working shoulder to shoulder with traditional fishermen, he undertook studies on exploited biological resources and on fishing in order to estimate the natural capacity for marine populations to recover. He used this information to establish plans for the programmed and rational exploitation of those resources. He managed to ensure that duly organised fishing communities were granted exclusive access rights to zones called Management and Exploitation Areas for Benthic Resources for a specific, renewable period. Thus, it is the agents in each zone who sustainably and responsibly manage their own resources.

The model was so successful that, in 1991, professor Castilla was invited to take part in the drafting of the Chilean Fishing Act, which included protected and exploitable self-managed areas. This unique management model is an example to follow and is the main tool used today to manage benthic resources along the whole of the country’s coastline, and it is a model of global reference on how to address the management of protected marine areas. Therefore, professor Castilla created the know-how and was able to apply it to public policy, turning his country into a world-class example of marine resource sustainability.

This did not reduce his scientific output. Quite the opposite. Professor Castilla’s scientific output is impressive. His papers on ecology, biology, biological resource management, conservation and coastal oceanography have been published in the world’s most important scientific journals. In addition, he has always had the need to share his discoveries and activities with students and society. This vocation to teach and disseminate his findings manifests itself in the publication of various books, book chapters and field guides. His work in Chile has been used as an example in numerous ecology and marine biology textbooks published in the United States and Europe.

With regard to teaching, Dr Castilla soon realised that the development of marine sciences in Chile needed a critical mass of highly qualified scientists. So, in conjunction with several other professors at the Faculty of Biological Sciences, he founded the Doctoral Programme in Sciences focusing on Ecology. Under the supervision of professor Castilla, this doctoral programme became the gold-standard for graduate studies in ecology and environmental sciences in Latin America. Young scientists trained under professor Castilla’s influence have become outstanding researchers in Chile and overseas, and some of them are now members of the “Frontiers of Science” Programme of the Chilean Academy of Sciences. Others are, or have been, Presidents, Research Directors or Vice-Presidents of various Chilean universities. His academic legacy can be found across Chile, in eight universities, various government organisations and private companies. Numerous foreign researchers have also trained under professor Castilla’s guidance and now have considerable influence over the development of marine sciences in their countries origin.

In Chile, professor Castilla’s scientific work has been recognised by various awards, accolades and tributes. He has been a member of the Chilean Academy of Sciences since 2003 and, in 2004, he received an award from that academy for his distinguished career. He has also been widely recognised internationally. Accordingly, he is a foreign member of the United States National Academy of Sciences, the Academy of Sciences for the Developing World, the Fulbright Academy of Science and Technology, and the Hassan II Academy of Science and Technology of the Kingdom of Morocco. In 2006, he received the BBVA Foundation Award for Ecology and Conservation Biology.

Professor Castilla has always encouraged public authorities to make the most of scientific knowledge on nature to improve its management. The link between ever-growing scientific know-how and public policies needs to be strengthened in various areas of knowledge and development. In professor Castilla’s work, there is both a warning and an open door to hope: a warning because, in his studies, he demonstrates the impact of human activity on marine ecosystems with utmost scientific rigour; and hope because he also demonstrates that ecosystems can be conserved without renouncing their exploitation if sustainable management models are applied. With better knowledge of the causes and solutions, we no longer have any excuses not to act; we need to put our shoulders to the wheel before it’s too late.

3540

3440

Born in Chile in 1940, Juan Carlos Castilla holds a BA degree in Chemistry and Natural Sciences from the Pontifical Catholic University (PUC) of Chile and a PhD in Marine Biology from the University of Wales, in Great Britain. In 1964 he became professor at the PUC. He has also been associate professor and fellow at several universities and institutions, also in the United States.

In 1982 he founded the Coastal Marine Research Station (IMTS) of the PUC in Las Cruces, Chile, and became its first director. He is a member of numerous associations and committees, including the Millennium Ecosystem Assessment, the National Academy of Sciences of the United States, the Academy of Sciences for the Developing World (TWAS), the Chilean Academy of Sciences and the Academy of Science and Technology Hassan II of Morocco.

Regarded as a pioneer of marine ecology in South America, Dr Juan Carlos Castilla has made a fundamental contribution to the study of the ecosystems on Chile’s rocky coasts and their sustainability. Dr Castilla has also helped to develop public policies on this subject in his own country. He is also internationally renowned for his high scientific productivity, borne out in the publication of books and articles in the most prestigious scientific and specialist marine journals and magazines in the world.

Acceptance Speech of the Premi Ramon Margalef

by Juan Carlos Castilla

This is a very special day for me, my family, my university and my students. Indeed, it is a great honour and privilege to receive the Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011, as this is one of the most important international awards in ecology, honouring the innovative and far-sighted contributions of Professor Ramon Margalef to this science.

I accept the distinction with humility and, at the same time, with a sense of duty because I am the first Latin American ecologist honoured with this award. Now, more than ever, my job is to persist with the dissemination of ecological knowledge to society, particularly in Spanish.

In contrast with recent awardees of this prestigious distinction, I barely knew Professor Margalef. However, his influence on my training as a student during the 1960s was like that of a powerful lighthouse: his ideas and work were like a beam of light originating in Catalonia that crossed such gigantic geographical barriers as the Atlantic Ocean and the wonderful Andes to stimulate creativity, addiction and compulsion towards ecological knowledge; Similar obstacles were faced by my father when he left Seville, in the mid-late 1930s, pursuing his “American adventure”.

Nevertheless, during my scientific career I have had the privilege of sharing ecological ideals and dreams, teaching courses in marine conservation and management in Barcelona and other universities in Spain and developing research projects alongside prestigious former students of Professor Margalef, like my friends Josep-Maria Gili, Mikel Zabala, Marta Estrada and Enric Sala, and Spanish scientists like my friends Carlos Duarte, Susana Agustí, Ricardo Anadon and Jose Luis Acuña. They have nourished me, directly or indirectly, with Professor Margalef’s wisdom and farsightedness.

In the 1960s and 1970s, when experimental ecological science was just budding in Latin America, when Master and Doctorate programs were absent and most of

the literature was in English, we avidly read Professor Margalef’s books and papers, although we seldom assimilated their contents to the full. His pioneering holistic vision of combining principles of physics, ecology and biology was not easy for us to follow – and yet, we were aware that something unique was being built.

Perhaps, this could be summarized in the brief definition of life that Professor Margalef included in his book Theory of Ecological Systems. It goes as follows:

(Life) is a physical system particularly efficient in retrieving as information an important part of entropy within the organism itself and its surroundings. This information is invested in channels and codes and confers the organism some anticipation capacity.

Discussing the Universe, he wrote:

(In the Universe) space and time are not independent and matter and energy are inter-convertible. We are submerged in a wide historical system of energy degradation, entropy increase and fast processes moving towards more persistent and increasingly complex structures, which means that an adequate description of the universe will need more words as time goes on.

We certainly attempted to understand and digest those concepts, but lacked the comparative advantage of Margalef’s students in Spain, and mainly in Catalonia, who were able to enquire more deeply and exchange ideas directly with him, and to clarify and put forward new ideas. At that time in Chile, and Latin America in general, young ecologists had access to very few books and international publications on ecology. Nevertheless, we relied on the wisdom of visionary teachers, such as Professor Patricio Sanchez in my case, to navigate through difficult waters and limited information to understand and value Charles Darwin, Ernst Mayr, Gunnar Thorson, Robert MacArthur, George E. Hutchinson, Edward O. Wilson, Martin L. Cody, John C. Briggs, and the ecological frontline represented by the ideas of Professor Ramon Margalef. The lack of appropriate means of communication in those years was another important obstacle.

I do not know whether Professor Margalef was ever aware of the real impact he had on us, embryonic Latin American apprentices of ecology.

In the early 1970s, having obtained my PhD in Marine Biology from the University of Wales (Bangor) under the supervision of the distinguished marine biologist Professor Dennis J. Crisp, one of my aspirations, before I returned to Chile, was to visit Professor Margalef in Barcelona. My request for a meeting with him was promptly satisfied (by letter of course).

In December 1970, I travelled to Barcelona and visited Professor Margalef at the Universitat de Barcelona, near Plaça de la Universitat. I still remember that the visit took place on student elections day. I was climbing up the staircase, whose walls were fully covered with election propaganda, and found Margalef’s small office. There was also a very large room where several of his students worked – perhaps Marta Estrada was there!

I introduced myself as a recently graduated PhD student interested in Trophic Ecology and Prey-Predator theories. We had an interesting conversation about theories on the regulation of marine systems dominated by high-trophic-level predators. At that time, I had just published several papers based on my PhD thesis on sea stars as predators in marine coastal systems. During our conversation, the name of Professor Robert T. Paine was mentioned, a great experimental marine ecologist admired by Professor Margalef, and who later played an important role in my scientific career.

Indeed, it was a genuine pleasure to share with Don Ramon the anxieties of my scientific beginnings, and I will never know the real impact this conversation had on my future lines of research and scientific path, my later election to focus on humans as key-stone super-predators on marine coastal systems, and finally on being awarded this prestigious prize.

3740

3640 Objectively, nowadays Chilean ecologists lead the development of Latin American

marine experimental ecology. Over the past 40 years we have developed in Chile a school of thought that combines ecological theory, experimentation and particularly field manipulations. This has resulted in important achievements and significant progress in ecology and applied sciences and has also helped to establish a link between basic ecological knowledge and public policies. I had the privilege, as one of its leaders, to participate in the initial design, building and consolidation of this school. The support, guidance and friendship of Professor Patricio Sánchez during my undergraduate training, Dennis J. Crisp during my doctorate in the UK and from Professors Robert T. Paine (Seattle) and John S. Sutherland (Beaufort, North Carolina) during my post doctorate in the USA were fundamental to me.

Building this school of thought, I have had the opportunity to train a talented and gifted group of Chilean and Latin American marine ecologists. The school appears to be consolidated and new young leaders have already taken over. They (I do not have enough time to list them all) are much better trained than we were. They will continue performing the wonderful task of training the new generations of marine ecologists in Chile and Latin America. However, I still consider it my responsibility to guide them in promoting ecological awareness, reaching out to society, introducing ecology in the curriculum and, in particular, integrating ecological science into public policies.

It is my belief that first-rate ecological science is not reflected exclusively in publications in prestigious journals. Nowadays, first-rate ecological science has to reach society to cope with issues related to human well-being. This has been a constant along my scientific career. I have always been passionate and inquisitive during my ecological vocation, but whenever possible, I have also sought, or invented, ways to apply ecological knowledge on behalf of society.

In fact, one of my tasks as a marine ecologist has been to understand the role of human beings (artisan fishers) on the Chilean coastal ecosystems, through field experimentation and manipulations. Numerous first-rate publications have been produced (jointly with my students and colleagues). Furthermore, and perhaps more important, this knowledge has been applied and disseminated to the Chilean society via public policies that provided innovative solutions for the rational management and conservation of coastal resources and their environment. In a way, we have succeeded solving the so-called “Tragedy of the Commons” for benthic marine resources, involving thousands of artisan fishers in coastal communities along more than 4,000 km of coastline. Today, those co-management practices are recognized worldwide and used as a benchmark for sustainable coastal marine management and conservation.

Nowadays, in view of the environmental situation on Planet Earth, one of the main aspirations of an ecologist should be not only to use the scientific method, to get close to truth, to publish and produce new knowledge, but also to use this knowledge for the benefit of society. One of the main lessons our marine coastal studies in Chile has taught us is that today we can no longer think about management and conservation concepts and procedures in isolation, or even in opposition to one another. Both concepts are indeed complementary and synergistic, and if we aim at a rational, judicious and balanced administration of coastal marine systems, we have to use both tools in conjunction and harmony. If we want to scientifically face the challenge of the rational use of coastal marine ecosystems we must radically change one of the most classic paradigms: “pure ecological systems” do not exist. What does indeed exist are “socio-ecological systems”. Human beings are an integral and essential part of ecosystems. The Earth’s environmental issues must be addressed with and among human beings, without their exclusion or abstraction. This is probably one the most significant scientific challenges faced by our species.

I would like to think that some of the above aspects were taken into consideration by the Honourable Jury of the Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2011 for the granting of this award. The Ramon Margalef is a distinction that makes me feel engaged as a Latin American.

Thank you for this recognition, which I want to share with my wife, Elena, who is here in the audience. Every scientist needs an extraordinary companion to be able to focus on science with passion and perseverance. I have been extremely lucky to be accompanied by Elena in my ecological adventure. Thank you so much.

All along my scientific career in Chile, through easy or particularly hard political times, I had the permanent support of the institution in which I have carried out all my scientific work, the Pontifical Catholic University of Chile. In politically difficult times, our family decided to oppose the dictator while at the same time remaining in Chile, to educate our children and to promote good science in the country. We were successful in all three counts. The dictator was overthrown, our children are first-class professionals and, in view of the high distinction that the Generalitat of Catalonia is awarding me today, it appears that my (our) science has achieved international significance.

I most sincerely thank you for this recognition on my behalf as well as that of my family, my University and the hundreds of students, collaborators and colleagues with whom I have navigated throughout this wonderful ecological adventure for over 40 years in Chile, a remarkable country praised in 1569 by the great epic poet Alonso de Ercilla y Zúñiga as:

Chile, fértil provincia y señalada en la región antártica famosa, de remotas naciones respetada por fuerte, principal y poderosa; la gente que produce es tan granada, tan soberbia, gallarda y belicosa, que no ha sido por rey jamás regida, ni a extranjero dominio sometida.

Thank you very much.

Chile, fertile and eminent provincein the famed Antarctic region,respected by far-off nationsas fierce, foremost, and puissant;the people it produces so illustrious,so proud, so gallant, and bellicoseno king nor any foreign powerhas ever ruled or conquered them.

3940

3840

Secretaria Tècnica del Premi Ramon Margalef Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya

Plaça Sant Jaume, 4, 08002 BarcelonaTel.: +34 402 47 98

A/e: prm@gencat.cathttp://www.gencat.cat/premiramonmargalef