QUADERN - Ajuntament de Silsgel era petit. La senyoreta va veure alguna cosa estranya darrere la Mariona, però no en va fer massa cas i va tornar cap a la feina. Però, al cap d’una

QUADERNde Sils REVISTA MUNICIPAL D ’ INFORMACIÓ I CULTUR A

DE SILSSUP

LEM

ENT

E

SPEC

IAL

AN

Y

XX

IX

· JU

NY

2

017

XXVIII Concurs literari de narració curtaPremi Sant Jordi 2017. Sils

2QUADERN de SilsSuplement Especial XXVIII CONCURS LITERARI DE NARRACIÓ CURTA

CRÒNICA DE L’ENTREGA DE PREMISEl dia 19 d’abril passat a les 19h, a la Sala de Plens de l’Ajun-

tament, va tenir lloc l’entrega de premis del que ja s’ha convertit en una tradició consolidada i celebrada any rere any al nostre poble: el Concurs de Narració Curta. Premi Sant Jordi.

Amb la Sala plena d’infants emocionats, que van venir acom-panyats de les seves famílies, amb els membres del Consisto-ri i del Jurat encarregats de la molt honrosa tasca de felicitar i d’entregar els premis als guardonats, vam tenir el privilegi de ser rebuts per la calidesa i la tendresa de qui va oficiar de mestra de cerimònies i ponent alhora: l’Olga Cecós.

L’Olga és mestra, psicopedagoga i actriu, ben coneguda a Sils per al seva assídua participació com a conta contes a la Biblio-teca Municipal. Amb l’habilitat que la caracteritza per encisar al públic que l’escolta, ens va explicar quins eren els seus contes preferits quan era petita i per què els havia triat en aquesta ocasió com a vehicle perfecte per parlar de literatura, contes, oralitat i escriptura. Activitats totes que van de la mà, que s’agermanen i complementen en una època en què, tot i les aparences contra-dictòries, la lectura i l’escriptura ocupen un lloc preponderant en les nostres vides.

Va saber transmetre als nens, que no perdien detall del que deia, la importància de deixar-se seduir pels contes populars que parlen sovint de temes universals i que, per això, estan presents en les tradicions literàries de totes les cultures i de totes les èpo-ques. Temes universals que han commogut els Homes des de

sempre com són el sentit de la vida, el bé i el mal, el destí, la ri-quesa i la pobresa –la “misèria” deia l’Olga que era un terme que la fascinava perquè era per a ella d’una abstracció, llavors, indes-xifrable–, la solidaritat i l’avarícia... Temes que, tot i ser molt vells, desperten encara ara la nostra curiositat; independentment de la edat que tinguem. Temes que són, sovint, l’argument que guia el repertori de la majoria d’espectacles que la narradora ofereix, tant per adults com per a infants, en la multitud de llocs on es presenta: biblioteques públiques, centres cívics, teatres, escoles i esdeveniments culturals de tota mena. I és que a tots ens agrada que ens expliquin contes i, de vegades, també trobem que ens agrada explicar-los. És el que ha descobert l’Olga, però també els nens i les nenes que van participar del concurs. Buscant aquesta empatia i complicitat amb els petits autors, la ponent va animar tots els concursants, els que havien estat escollits com guanya-dors i els que no, a continuar escrivint i participant d’aquests con-cursos, ja que el veritable al·licient consisteix a fer això que ens fa feliços, això que ens apassiona, més enllà del premi que puguem rebre. Perquè el que de veritat importa és conrear, –que sempre implica dedicar temps i esforços– el que ens motiva i ens agrada.

En l’edició d’enguany van ser 48 els treballs participants (3 més que en l’edició anterior), després de ser pre-seleccionats per les escoles. Cap destacar l’alta qualitat de les narracions que es publiquen en aquesta separata del Quadern de Sils, i que va sor-prendre gratament el jurat, dificultant la tasca de destriar els gua-nyadors. Per aquest motiu, l’Olga, amb molt d’encert, va animar els infants, nens i nenes d’entre 7 i 17 anys, a continuar fent-ho. A continuar llegint i escrivint, senzillament perquè són pràctiques enriquidores per sí mateixes, i ressaltava a l’ensems, que llegir i escriure, i que escriure i llegir, són actes complementaris, i que no es pot fer bé l’un sense l’altre.

L’acte va ser cobert i difós periodísticament per La Selva TV.A continuació es reprodueix la relació dels treballs guardonats:Aprofitem aquesta nova oportunitat per felicitar a tots els par-

ticipants!

PAULA OTEROBibliotecària

Categoria A: 1r Premi: Berta López Adrogué

L’àngel de la Mariona 2n Premi: Aina Romero Domènech

La llegenda del drac i la princesa

Categoria B: 1r Premi: Mariona Gómez

El llibre de l’escola al bosc 2n Premi: Joel Riuró Levy - El castor i el cérvol

Categoria C: 2n Premi: Mireia Brasó Sureda

Una fada poc correcta 1r Premi: Àlex Micol Fuentes - Coses de núvols

Categoria D: 1r Premi: Andrea Romero Gallardo

Un gat a Atapuerca 2n Premi: Eloi Estany García

El viatge de la meva vida

Categoria E: 1r Premi: Eduard Oliva Tello - Teo el mentider 2n Premi: Marina Romero Domènech

Un segrest molt misteriós

Categoria F: 1r Premi: Eva Gras Rovira - La platja dels Somnis 2n Premi: Ona Burrell Ribas - Pip-Pip

3QUADERN de SilsSuplement EspecialXXVIII CONCURS LITERARI DE NARRACIÓ CURTA


LA LLEGENDA DEL DRAC I LA PRINCESASegon premi de la Categoria A

Vet aquí que en un poblet poblàs on tothom tenia nas, un matí calorós va arri-bar un drac que es deia Pol. Aquest drac era ferotge, verd i amb escates amb forma

L’ÀNGEL DE LA MARIONAPrimer premi de la Categoria A

de pilotes de futbol. També va arribar una bruixa companya del drac, que es deia Marina. Aquesta bruixa tenia el cabell blau i un cor al costat dret del nas.

El drac va estossegar i va treure foc de la boca i la bruixa va treure la vareta mà-gica que tenia a la butxaca per apagar-li el foc. La gent del poble es va espantar i es va amagar, i no van voler sortir.

Aquella tarda, mentre el granger mu-nyia les vaques, va veure que el drac anava cap al bosc, i es va pensar que en Pol anava a atacar el regne. El granger va avisar tota la gent del poble i després van córrer cap al bosc.

Quan van arribar al bosc, tothom va explicar al rei Òscar, a la reina Teresa i a la princesa Aina que el drac venia a ata-car-los. Tothom pensava que el drac era dolent, però ell només volia tenir amics i regalar llibres i roses pel dia de Sant Jordi.

Quan va veure el drac el rei va tenir una idea. Va agafar els animals màgics. Eren mussols gegants que portaven a la gent

volant. El rei va començar a cridar tota la gent del poble, perquè pugessin als mus-sols i així marxar volant.

Mentre volaven, el rei va mirar enrere i va veure que el drac els hi portava llibres i roses a tothom. El rei trist va manar els mussols que fessin mitja volta i que tor-nessin al bosc.

Un cop van baixar tots dels mussols, van veure que el drac era bo i que només volia tenir amics. De sobte, van veure a la bruixa aparèixer amb una maleta plena de pastissos, i junts ho van celebrar! Ja no tenien por del drac Pol ni de la bruixa Ma-rina, i l’Òscar els va dir que es quedessin a viure amb ells. El drac i la bruixa molt contents van dir que sí. Tots es van fer amics i, el drac i la princesa van ser els millors amics.

Conte contat, conte acabat, i qui no s’alci té el cul foradat!

AINA ROMERO DOMÈNECH

Hi havia una vegada una nena que es deia Mariona i li agradaven els àngels. Te-nia l’habitació plena de dibuixos d’àngels. Però el seu pare sempre li deia: “Els àn-gels no existeixen”. I la Mariona no li feia cas.

Un dia la Mariona, a la nit, va sentir un soroll que venia de la finestra, la va obrir i va veure un àngel. La Mariona el va agafar amb molta cura i el va posar al seu llit.

L’endemà, la Mariona va preguntar a l’àngel com es deia, i l’àngel li va dir que es deia Lin.

La Mariona havia de marxar a l’escola i no volia deixar l’àngel a casa seva sol, i se’l va endur cap a l’escola. A l’escola no es podien portar coses petites i l’àn-gel era petit. La senyoreta va veure alguna cosa estranya darrere la Mariona, però no en va fer massa cas i va tornar cap a la

feina. Però, al cap d’una estona, va veure dues ales i va decidir trucar al pare de la Mariona.

El pare li va preguntar a la Mariona què li passava i la nena va dir que no li passava res.

El pare, llavors li va dir:—Què amagues, Mariona?I la Mariona li va explicar al pare que

amagava un àngel. El pare li va tornar a dir que els àngels no existeixen i la Mariona li va voler demostrar que sí ensenyant-li l’àngel Lin.

Des de llavors, el pare de la Mariona sempre més la va creure.

I van viure feliços molts anys.FI

BERTA LÓPEZ ADROGUÉ


EL CASTOR I EL CÉRVOLSegon premi de la Categoria B

EL LLIBRE DE L’ESCOLA AL BOSCPrimer premi de la Categoria B

Hi havia una vegada un cérvol i un castor.

El castor era bonic, tenia el pèl castany i era molt simpàtic i tranquil.

El cérvol era mig castany i era el millor amic del castor.

El cérvol va anar a buscar menjar i es va trobar una casa encantada, va marxar corrents perquè estava espantat. Llavors, va tornar a casa seva i es va adormir.

Quan es va despertar va anar a buscar l’esmorzar al bosc. Pel camí un altre cop, es va trobar la casa encantada i va entrar. Resulta que hi havia una bruixa i un gat; la bruixa era molt dolenta i va adormir al cérvol.

El castor estava molt preocupat, troba-va a faltar al seu amic el cérvol, va cridar molt fort, però el cérvol no contestava i el castor va anar a buscar-lo pel bosc.

El castor va trobar al cérvol, el va veure desmaiat al costat d’un arbre. El cérvol, amb l’ajuda del castor, es va despertar però era un cérvol molt salvatge perquè estava encantat.

El cérvol feia tot el que li deia la bruixa i el castor no sabia què li passava al seu amic.

El castor va veure que el seu amic por-tava un collaret. Li va treure i el cérvol es va trobar més bé.

Finalment, el castor i el cérvol se’n van anar a dormir perquè estaven cansats de tantes aventures. La bruixa no podia viure sense el collaret i va morir.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

JOEL RIURÓ LEVY

Temps era temps, quan els animals parlaven, l’eriçoneta Dana, que havia anat a donar un tomb, va topar amb l’esquirol Porol, un vell amic.

Va dir a la Dana que un llibre de l’escola “Jacint Verdaguer” havia desaparegut!

Ara tots dos buscaven, buscaven i així el podrien tornar. Al cap d’una estona van sentir un sorollet de... pàgines! Ho havien aconseguit! Havien trobat el llibre! El llibre, que era molt tímid, s’havia amagat entre els arbres.

Els animals s’hi van apropar i van abra-çar el llibre. Aquest es va calmar, tant que quasi els fa... un petó!

—Ara et portarem a casa –va dir la Dana. L’any passat l’havien acollit allà i ja sabia on era l’escola. Quan hi van arribar, es van trobar a en Blauet Pepet, el carter de l’escola.

—Què voleu entrar ? –va preguntar.—Sí –van dir els altres.

Van anar cap dins, i com que a la clas-se de 3rA hi havia gent, van fer molt poc soroll. Posaren el llibre a l’estanteria de ca-talà i en un segon ja eren fora.

Ja estaven al bosc i van trobar un llibre de medi!. Aquest ja era més “mogudet” i ho volia explorar tot. Van tardar molt, unes dues hores i mitja!

També el van portar cap a l’escola i hi havia en Pepet, que va preguntar:

— Sou un altre cop aquí?Però els altres no el van contestar.

Quan ja estaven a la classe de 3r A es van espantar, perquè els nens havien fet una festa sorpresa als animals, ja que la Dana feia un any que estava amb ells!

Després en Pepet va posar el llibre a l’estanteria i va començar la festa!

Catacric, catacrac, els animals ja han callat.

MARIONA GÓMEZ


COSES DE NÚVOLSPrimer premi de la Categoria C

Per tots és ben sabut que el clima de-pèn de l’estat d’ànim dels núvols.

Si plou, és perquè estan tristos i quan estan contents fa sol, quan s’avorreixen els dies són grisos i si s’emprenyen, cauen llamps i trons.

A tots ens agrada que faci sol a la platja quan arriba l’estiu i fer ninots amb la neu a l’hivern, però ens fan molta por les in-undacions quan plou molt i els huracans quan el vent bufa molt fort.

Oi que estaria bé poder canviar el clima segons les nostres necessitats?

El cas és que el clima no es podia con-trolar i això sempre havia estat així.

Però un bon dia es van reunir els mi-llors meteoròlegs del món i van donar ide-es per mirar de trobar una solució.

—Podríem fer paraigües gegants per impedir les inundacions... –va dir un.

No pot ser, –li van dir– perquè si el vent bufés molt fort, els paraigües s’emportari-en volant les ciutats.

—Jo he pensat que podem fer un to-bogan molt llarg que traslladi l’aigua dels països plujosos als països amb sequera.

—I ara!, els nens voldrien pujar als to-bogans, anirien a parar a un altre país i després no sabrien com tornar a casa.

—I si parlem amb els núvols perquè ens ajudin?

—Bona idea! –van coincidir tots–Necessitem algú que entengui els nú-

vols i els pugui convèncer de canviar el clima.

Així doncs, van començar a buscar la persona que necessitaven i, després de voltar mig món, van trobar en Pepet, un pastoret català molt trempat, intel·ligent i amb molta imaginació.

Era just el que necessitaven!A en Pepet li agradava molt ajudar els

altres i li va fer molta il·lusió la proposta dels meteoròlegs.

Va posar mans a la feina per tal de re-soldre els problemes i es va dirigir cap al Regne Unit.

Allà sempre plovia, els nens havien de jugar sempre dins de casa i la gent no po-dia sortir a passejar.

En arribar al Regne Unit, en Pepet va anar a veure en Harry, un gran núvol de color gris que semblava molt trist i avorrit.

—Harry, perquè sempre estàs plorant? –Va dir en Pepet.

—BUUUAAAAA!... jo tenia un amic que sempre m’explicava històries molt divertides, però un dia va marxar i ara no tinc ningú qui me les expliqui... BUUUAAAAA!!!

—Doncs no pateixis, que jo seré el teu amic i t’explicaré moltes històries.

En Pepet va llegir-li uns quants contes molt divertits per animar-lo i, com ho feia

tan bé, en Harry es va posar molt content i va parar de plorar.

De seguida va deixar de ploure i va sor-tir el sol.

Content per haver resolt el problema, en Pepet va continuar viatjant fins a arribar als Estats Units.

En arribar, va veure que la gent estava aterrida a causa dels huracans i les fortes tempestes.

De seguida va anar a veure en Ryan, un núvol molt fosc que estava sempre molt emprenyat.

En Pepet li va preguntar a en Ryan per què estava tan malhumorat.

—M’emprenya molt veure que els ame-ricans es barallen amb tothom i sempre acaben a trets, odio les armes!!– Va dir en Ryan.

En Pepet va pensar que aquest proble-ma no el podria arreglar amb un conte i va estar rumiant fins que se li va ocórrer una gran idea.

Va anar a veure al president dels Estats Units i li va dir que si volia acabar amb els huracans i les tempestes havien de des-truir totes les armes.

El president al principi no va voler, però finalment va accedir per deixar de patir la fúria d’en Ryan.

En veure que ja no hi havien armes ni guerres, Ryan va ser molt feliç, va agrair a en Pepet la seva ajuda i va deixar d’enviar tempestes i huracans als americans.

En Pepet va continuar explicant contes i solucionant problemes arreu del món. Però un dia va arribar a l’Àfrica i es va tro-bar amb una gran sequera que feia que la gent tingués molta set i molta gana, per-què sense aigua no podien cultivar res per menjar.


Va anar a veure a Kumatú, que era el núvol més vell de tots, i li va dir:

—Kumatú, el poble africà es mor de set i de gana, pots fer ploure més sovint per solucionar-ho?

— (...)—En Kumatú no va dir res.—Potser, com que és tan vell, deu ser

dur d’orella –Va dir en Pepet.Així doncs va fer construir un megàfon

gegant i li va tornar a preguntar...—SI US PLAU, POTS FER PLOURE

MÉS SOVINT?— (...)Però en Kumatú encara no el sentia.Com ho podia resoldre si no podia co-

municar-se amb ell? Va rumiar molt fins que va tenir una

idea brillant. En Pepet va fer venir la persona més

alta del món i el va fer pujar a la muntanya més alta d’Àfrica, un cop allà li va fer pes-sigolles al núvol fins que el va fer plorar de riure i, d’aquesta manera, van aconseguir que arribés la pluja i s’acabés la set i la gana dels africans.

I, amb els seus contes i les seves grans idees, en Pepet va continuar portant la fe-licitat per tot el món...

Bé, a tots no, perquè alguns anglesos trobaven a faltar la pluja... Però ja se sap que mai no plou a gust de tothom.

ÀLEX MICOL FUENTES

UNA FADA POC CORRECTASegon premi de la Categoria C

Hi havia una vegada una noia que lle-gia un conte que parlava d’una dona llop.

—UAAAAA! Bufa! Sort que només és un conte! Però m’agradaria ser una noia com aquesta.

La noia per tal d’aconseguir-ho va anar a trobar la fada Brillant a casa seva.

—Holaaaaaa, que vols noietaaaaaaa?—Ostres Fada! Ja tornes a parlar a poc

a poc!—Perdó! He, he, he... Crec que he be-

gut una mica massa.—Què? Jo venia perquè em transfor-

messis en una noia llop, però ara no sé si puc fiar-me de tu, perquè si estàs així no sabràs el que et fas!

—I què? Em dona igual! No haver vin-gut a casa meva.

—Vaaaaa, d’acord, però no t’equivo-quis, que no vull acabar convertida en granota!

—Vinga, som-hi!—Però pronuncia bé, que vas molt

peta!—Sí, ja ho sé... Va, que faig l’encanteri!—D’acord, però amb compte...—Transforma’t en granota!Però alguna cosa va fallar, perquè la

noia no es va transformar en granota, sinó

que va ser la mateixa fada la que va rebre el seu propi encanteri.

—Oh, no! Sóc una granota!—Ja t’ho mereixes perquè em volies

convertir a mi en granota, ets una fada molt dolenta!

—No passa res, aniré a casa de la meva amiga la bruixa negra i em tornarà a transformar en la fada que era.

—Tens una amiga bruixa?—Si, és la millor amiga que tinc perquè

les altres són molt “frikis”.La fada convertida en granota, va tor-

nar cap a casa seva, i va estar esperant a la seva habitació fins que va arribar la seva amiga bruixa.

—Ha, ha, ha! Ets una granota fada inú-til! Però no pateixis, que jo et faré ser un altre cop una fada.

Però alguna cosa va tornar a fallar per-què la va convertir en una fada invisible, o potser encara era una granota, no ho podien saber.

—Queeeeè? Oh, no! Sóc invisible.—Ha, ha, ha! No et pots fiar mai d’una

bruixa. Però no t’enfadis, tot plegat era una broma. Ara trucarem la fada Foc i ella solucionarà el que he fet.

—No ho crec pas, l’altre dia ens vàrem enfadar i no em voldrà pas ajudar.

—Jo sé la manera, a ella li agraden molt les cireres i sé que si li ofereixes un bon cistell ple, segur que t’ ajuda.

I així va ser, la fada Foc la va ajudar, tot i que es va endur un bon ensurt perquè, quan la va fer visible, es va trobar amb una granota al davant. Quin ensurt! Sort que la fada Foc sempre feia les coses bé i va deixar la fada Brillant tal com era abans.

—Gràcies fada Foc, no sé pas que hauria fet sense tu.

—T’hauries quedat com una granota invisible. Ha, ha, ha! I gràcies per les Cire-res, m’agraden molt.

De tot plegat el que va aprendre és que no es pot ser dolenta. El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Sense cap mena de dubte, la bruixa Brillant ho tindrà sempre més ben clar.

MIREIA BRASÓ SUREDA


UN GAT A ATAPUERCAPrimer premi de la Categoria D

Hola, sóc en Pumba. Sí, tinc un nom molt estrany perquè... no sóc una perso-na, sóc un gat.

Visc amb la meva família a Sils. La meva preferida és l’Andrea, com no! M’ha fet de mare des que vaig néixer.

Ella estava a la seva habitació prepa-rant la maleta per anar de vacances als jaciments d’Atapuerca. Estava molt trista per deixar-me aquí. I se’m va ocórrer un pla: em vaig amagar entre les jaquetes dins de la camper!

Quan va començar el viatge, vaig se-guir pensant en el meu pla i com fer-ho perquè no em descobrissin. Ells van parar a explorar un lloc per dinar i... “Sardines podrides, no! Venen a agafar les jaquetes! Què faig? On m’amago?”–vaig pensar. A corre-cuita em vaig ficar per darrera dels seients que comuniquen amb el maleter, que té calaixos i armaris. Vaig córrer cap a l’armari on vaig veure més espai però...

“Ai, ai, ai! Se m’enganxà el pompis” –i van estar a punt d’obrir la porta!. En l’últim segon, fent impuls amb les potes, vaig sor-tir disparat. “Uf!, Quina potra...!”. Em vaig quedar allà fins que vam parar per passar la nit. Quan ells estaven sopant, se’m feia la boca aigua. Estaven sopant macarrons amb tomàquet i truita de patates.

“Ah! Quina gana!”- tenia unes ganes de saltar i menjar-m’ho tot! Però, és clar, si ho feia aixafaria el meu pla! “Aguanta Pumba, aguanta!” –em deia. Anaven a preparar-ho tot per anar a dormir i estaven a punt d’obrir l’armari per agafar els coi-xins. “Auxili! Em pillaran!”. De l’armari vaig passar a un calaix. Anaven a agafar els pijames d’aquest calaix. Em vaig encongir en el fons i... prova superada!

L’endemà al matí va ser molt estres-sant. M’havia d’amagar d’un lloc a altre perquè, com que havien d’agafar i guar-dar moltes coses, obrien calaixos, armaris, separaven seients,... Un enrenou! Jo em tornava boig! El meu primer pensament aquell matí, va ser com ficar-me dins de la motxilla que portaria el pare de l’Andrea. I, de sobte, se’m va encendre la bombeta: em ficaria a dins mentre preparaven els entrepans i em camuflaria entre el jersei negre de la mare de l’Andrea. “Quin gat més llest que sóc!”. De camí als jaciments, tafanejava què podia menjar, però... “cro-quetes aixafades!”-s’havien emportat els entrepans i només hi havia una bossa de cacauets! “Quina misèria!” Jo menjo ca-cauets, però... ara? Per esmorzar? “Puaj!”. Això de la gana començava a ser un pro-blema...

Per fi, vam arribar als jaciments. El guia es deia David i era simpàtic, però s’enrot-llava molt!

Durant l’explicació, va fer que l’Andrea sortís i ensenyés el crani de Miguelón. I us preguntareu qui és aquest. Doncs és un Homus prenearthental que va descobrir José Luís Asuaga i que és súper important es veu... O això deia en David. Jo només veia ossos ... o el que és el mateix: MEN-JAR! No ho vaig poder suportar. Vaig sortir de la motxilla disparat, vaig fer un salt i vaig treure de les mans de l’Andrea en Mi-guelón! L’embolic va ser enorme!!! Els vint visitants van fer alhora “Ahhhhh!!!” i en David, boig de nervis, es va ficar les mans al cap i em va començar a perseguir. L’Andrea, el seu pare i la seva mare van cridar a la vegada: “Pumba!”. L’Andrea es va emocionar d’alegria en veure’m, però

els seus pares no van sentir el mateix... Mentre intentava escapar, vaig relliscar i va caure un gran roc i, quan es va trencar, van sortir de dins un munt d’ossos com els d’en Miguelón, però ningú no els va veure. Només l’Andrea. Mai m’havien per-seguit tantes persones a la vegada! Vaig començar a escalar i escalar amb en Mi-guelón a la boca. M’estaven trepitjant els talons i quasi m’enxampen! Però, per sort, em vaig poder ficar dins d’una cova. “Per fi em podré menjar el meu Miguelón en pau!”–vaig pensar.

Sense que me n’adonés, en David va poder escalar amb totes les seves forces i em va agafar la cua. Així que no vaig espe-rar-me més: em vaig cruspir en Miguelón! Es va sentir un “Ahhhh!” ben fort de tots. Em David, de l’ensurt, em va deixar anar la cua. I jo vaig aprofitar per anar corrents als braços de l’Andrea. Tots els arqueòlegs van venir cap a nosaltres ben enfadats i l’Andrea, per protegir-me els va dir: “No li feu res! En Pumba ha fet un descobriment arqueològic molt millor que el d’en Migue-lón! Mireu!”–els va assenyalar els ossos que havien sortit de dins del roc.

En David i els altres arqueòlegs no s’ho podien creure. Aquells ossos eren unes restes igual d’antigues que les d’en Migue-lón i algunes encara més!

Ens ho van agrair i ens van demanar disculpes.

L’endemà van venir a buscar-nos un munt de periodistes per entrevistar-nos i demanar-nos que sortíssim al Nature i a la portada va sortir el titular “Un gat a Atapu-erca” i l’Andrea i jo sortíem a la foto ben abraçadets.

ANDREA ROMERO GALLARDO


EL VIATGE DE LA MEVA VIDASegon premi de la Categoria D

Em dic Asad Haibib i vaig néixer a Alep (Síria). Tot era molt tranquil fins que... per mala sort, un dia, va començar una terri-ble guerra.

Vaig sentir una forta sirena, i també vaig veure avions de guerra i gent corrent i cridant. Tot espantat, vaig anar a buscar els meus pares. Primer, vaig mirar a casa, però res, després a casa de l’àvia, però la casa ja no hi era. Tot desesperat, vaig re-cordar que l’últim cop que els vaig veure va ser a casa de la tieta, així que vaig anar ràpidament cap allà, però la casa també havia estat bombardejada. Em vaig acos-tar i vaig veure els cossos del meu pare i la meva mare a terra amb sang. Ho vaig entendre tot... els dos eren morts. Em va venir una tristesa molt gran en pensar que estava sol i que mai més tornaria a veure els meus pares.

Em vaig anar a refugiar a una cabana on sempre hi anava quan estava trist o enfadat. Vaig passar allà tota la nit sense poder dormir, pensant en els pares.

L’endemà vaig estar tot el dia buscant ajuda, però només veia gent pregant. Nin-gú em feia cas.

El dia següent, en demanar ajuda de nou, un grup de gent em va escoltar. Els vaig proposar d’anar a Kozan (Turquia), que era un poble del qual el meu pare m’explicava contes quan era petit. Havia escoltat que allà hi havia un camp de refu-giats i que estaríem millor que vivint a Alep sense casa i amb la guerra. Els va semblar bona idea i després de fer les maletes ens vàrem posar a caminar per la via del tren que ens portaria a Kozan.

Pel camí menjàvem els animals que algú caçava i dormíem al terra amb man-tes. Va ser molt llarg i dur.

Després de caminar vint dies vàrem ar-ribar a destí.

A la frontera ens vam separar: els nens a un orfenat, i els adults al campament de refugiats.

Portava pocs dies a l’orfenat quan una família em va voler adoptar. En el primer moment vaig sentir alegria, però a la vega-da tristesa pels amics que havia fet allà; i per això no vaig acceptar que m’adoptes-sin: jo preferia quedar-me amb els altres nens.

El temps va passar i al fer els divuit anys havia de sortir, però vaig proposar al director de l’orfenat si podia quedar-me i treballar com a professor per ajudar els nens que havien viscut la meva experièn-cia. I va acceptar-ho fent-me molt feliç.

Al cap d’uns anys em van traslladar a un altre orfenat situat a París (França) per-què havia après a parlar francès gràcies a un bon amic meu, i ara que tinc trenta anys hi visc amb la meva dona i els meus dos fills.

Cada dia abans d’anar a dormir explico als meus fills les històries de Kozan que em llegia el meu pare i així sempre els re-cordo.

ELOI ESTANY GARCIA

TEO, EL MENTIDERPrimer premi de la Categoria E

Hola, sóc en Teo Coliflor i pels que no em coneixeu, sóc el nen més mentider d’aquest planeta. Tinc 10 anys i vaig a 5é C de l’escola Els Cucs De Vielha. Només tinc 4 amics: en Lucas, el meu millor amic, la Mia, la Nara i En Naur, a ells no els men-teixo mai, bé, casi mai. Som dimarts i us preguntareu per què no has començat a escriure això el dilluns? Doncs, no ho sé! El cas és que avui som dimarts i per des-gràcia avui hi ha escola, però això no és el pitjor! El pitjor és que avui toca Mates! El professor de Mates em té moltíssima mania: a la que moc un dit... Patapam! Castigat a P3.

És molt injust. Estic escrivint això i en-cara no m’he vestit, sóc un desastre. M’he posat la meva samarreta preferida, és una en què surt una vaca espatarrada al sofà menjant pizza i bevent Coca Cola. Estic esmorzant: una torrada amb un suc de taronja. Puc ser molt mentider però sóc molt sa.

—Bon dia Teo, com estàs?– va dir la mare.

—Bé mare, preparat per anar a l’esco-la– vaig mentir. No m’havia ni preparat la motxilla.

—Avui quines classes fas?– va pregun-tar el pare, apareixent de sobte per la por-ta del passadís.


—Avui faig: Català... Medi, Anglès, i Educació Física– vaig tornar a mentir.

—Doncs espavila’t que ja son les nou– va dir.

Ostres, les nou i començo l’escola a les nou i cinc! He de sortir corrents de casa, sense dir ni adéu.

Al “cole” tothom em mirava estrany i reien de mi, jo, com que no sabia per què, ni m’immutava. Fins que al final, he sabut per què. No portava pantalons! Anava en calçotets! No m’ho podia creure! Amb les presses no m’havia posat pantalons! Men-tre m’ho acabava de creure, vaig sentir la veu d’en Lucas.

—Teo, on tens els pantalons?!– va cri-dar.

—Me’ls he deixat a casa!– vaig res-pondre.

—Vine cap aquí, que no et vegi ningú més!– em va tornar a cridar.

Vaig anar cap allà corrents.—On vas així?– va preguntar estranyat.—És que... Mmm... Amb les presses...

M’he deixat els pantalons a casa.– el vaig respondre.

—Però com que te’ls has deixat a casa?–

—Estava a casa i amb les presses...– No vaig continuar.

—I pots tornar a casa?– va preguntar.—Sí, avui no em quedo al menjador,

però fins tornar a casa hi ha tres hores i mitja– el vaig mentir. Sí, que em quedava al menjador, no sé per què el vaig mentir una altra vegada, estava molt nerviós.

—Ara només falta que no et vegin els professors, ara què toca?– va preguntar.

—Mates– vaig dir desanimat.—Doncs, sort– em va animar.—Gràcies– li vaig dir mentre se n’anava.

Vaig anar al lavabo a pensar un pla per com salvar-me de la classe de Ma-tes. Eren un quart de deu i acabava de sonar el timbre, les classes començaven quan sonava el timbre. El professor s’es-taria preguntant on era, i jo era al lavabo sense pantalons i pensant quina excusa li posaria perquè a la classe de demà passat no m’enviés a P3. Jo anava pen-sant i pensant, però no se m’acudia res. Normalment era un màquina de fabricar excuses, però ara, no sé per què no me’n venien al cap. Vaig estar tanta estona assegut al wàter pensant, que quan em vaig aixecar per anar a beure aigua un moment, tenia tota la marca de la tassa al cul. La tenia tan marcada que em pen-sava que em quedaria tota la vida així. Mentre m’estava mirant el cul, va sonar un altre cop el timbre i es va acabar la primera hora. Ara, en teoria em tocava Medi. Però vaig pensar que si em veien així m’expulsarien. Per això vaig tornar al lavabo a buscar una tovallola i me la vaig posar de vestit. Vaig pensar que el professor em diria alguna cosa i em vaig posar al final de la classe en el lloc més allunyat de la posició del professor. La classe va passar molt lenta i el professor no es va adonar de res. Era l’hora d’es-morzar i vaig anar a buscar al conserge Raj. Vaig pensar que ell em podria ajudar, és un bon noi i sempre que tenim algun problema ens ajuda. Vaig anar a la seva classe i li vaig dir:

—Raj, em pots ajudar, si us plau?– li vaig preguntar mentre m’apropava a ell.

—Que vols, Teo?– va respondre.—És que... m’he deixat els pantalons a

casa!– li vaig dir una mica preocupat pel que em diria.

—I ara com sortiràs al pati? Haurem de trobar una solució... Ja ho tinc! Anirem a objectes perduts a veure si trobem alguna cosa– va proposar.

—Val, però si son uns pantalons, mi-llor!– vaig dir mentre anàvem cap aquella caixa.

—Farem el que podrem– va dir en Raj.En aquella caixa vam trobar-hi de tot:

sabates, guants, arracades, perruques, botes de futbol, sostenidors, calçotets... i fins i tot un paquet de xiclets. Vam trobar de tot menys el que volíem.

—Espera’t aquí Teo, vaig un moment a la sala de professors– va dir-me en Raj.

—Okey– vaig exclamar.Al cap d’uns minuts va tornar.—Mira què he trobat!– va dir do-

nant-me una faldilla.—No sé si...– vaig dubtar.—Si home si! T’anirà bé!—Val, me la posaré...– vaig dir mentint

–Vaig a posar-me-la a la classe.—Val, Teo!– va dir mentre es posava

més content que unes pasqües.Vaig anar a la classe per dissimular. I

allà m’esperava el director...—Hola, Senyor Director– vaig dir.—Teo, què fas en calçotets? Aquesta

no és la vestimenta adequada per venir a l’escola! Si no et poses els pantalons ara mateix t’hauré d’expulsar de l’escola!

I així va ser com em van expulsar una setmana de l’escola. I durant aquest temps vaig aprendre que encara que estiguis en una situació molt compromesa, no has de mentir mai a ningú.

FI

EDUARD OLIVA TELLO


UN SEGREST MOLT MISTERIÓSSegon premi de la Categoria E

Hola, segurament no em coneixeu perquè sóc detectiu secreta i estic quasi sempre espiant i resolent casos, però ara em presento. Sóc l’Olívia Pérez, com us he dit sóc detectiu secreta i tinc vint-i-sis anys. Sóc alta i morena, m’agrada el color verd i el meu menjar preferit és la pizza. El meu company de feina és l’Aleix. Un noi alt, ros i forçut.

Aquell era un dia qualsevol. Com cada dia, vaig anar a l’ oficina i el meu Cap, en Marc, em va donar la feina. El cas que te-nia era un cas difícil: havien segrestat a dos bessons: a en Jan i la Nàdia White. La part dolenta era que no hi havia pistes. Normalment, els segrestadors truquen a la família i demanen diners, però aquest no havia dit res.

Llavors vam anar l’Aleix i jo cap a casa de la família White. Quan vam arribar a casa dels White estaven tots dos molt tristos, plorant i plorant. Llavors, els vam preguntar si el segrestador els havia trucat o enviat alguna carta, etc... I justament en aquell moment va trucar algú per telèfon.

La senyora White el va agafar i era... El se-grestador! Li va dir que si volien recuperar els seus fills li havien de donar un milió d’euros. Per la família White això no era res. Eren rics i tenien molts diners. Així doncs, vam quedar amb ells que trucarien al segrestador, i mentre ells li deien que tenien els diners i a on havien de quedar per fer l’intercanvi, nosaltres intentaríem localitzar des d’on trucava. I així ho vam fer: vam trucar al segrestador i el senyor i la senyora White van parlar amb ell. Els va dir que quedarien l’endemà a les cinc de la tarda al bosc del seu barri. Mentrestant, nosaltres vam intentar localitzar des d’on trucava, però no ho vam aconseguir. Des-prés, vam parlar amb els senyors White i els vam preguntar si algú tenia enveja de la seva família o si tenien algun enemic. Ens van dir que no ho sabien, però que últimament en Jan, el seu fill, venia una mica trist. Ells deien que no n’hi havia per tant, però per a nosaltres era una gran pis-ta. Seguidament, els vam dir que l’endemà a les cinc aniríem tots al bosc. Nosaltres portaríem tot l’equip d’espionatge i estarí-em amagats.

A continuació, vam marxar cap a l’ofici-na per buscar a l’ordinador qualsevol pista que ens servís per a resoldre el cas. Vam trobar dos possibles persones sospitoses. La primera es deia Emma Sánchez. Era una noia que no tenia antecedents, però havia estat la cangur dels bessons durant molt de temps, fins que un dia la van aco-miadar. I l’altre era l’Arnau Martínez, un noi amb molts antecedents, tots iguals: segrest de menors. Encara que no conei-xia a la família, era un sospitós.

Després, vam trucar als sospitosos i els vam fer preguntes. Vam començar per l’Emma i no va semblar molt sospitosa, però l’Arnau va ser tot el contrari. Ho va intentar dissimular, però no va colar. Amb poc temps ens vam adonar que ell era el

sospitós principal. Però, no el vam poder portar a la presó perquè no teníem proves i, si no, no podríem recuperar els bessons, i allà ho vam deixar.

A les deu i mitja me’n vaig anar a dormir només pensant què passaria l’endemà.

Aquell era el dia de recuperar els bes-sons White. Estàvem molt nerviosos pel que pogués passar, però teníem fe. Fal-taven pocs minuts per anar cap allà, i ens va trucar la senyora White dient que el seu home no hi era: creia que l’havien segrestat. No sabíem què fer, i vam envi-ar alguns agents perquè ho investiguessin mentre nosaltres anàvem al bosc a buscar els bessons. I així ho vam fer, ella va anar al bosc amb els diners i nosaltres ens vam amagar. Després, vam veure l’home que tenia els bessons i vam flipar. Era...

El Senyor WHITE! Va fingir el seu se-grest i va segrestar als seus fills, però, per què ? Abans de poder contestar la pregun-ta, la seva dona li va donar els diners, i els bessons van tornar amb la seva mare.

Finalment, vam agafar el senyor White i el vam portar a la presó. Allà li vam pre-guntar per què ho va fer, i ens va contes-tar que només estava amb a seva dona pels diners. No volia tenir família, només diners.

Aquella resposta em va deixar amb la boca oberta. Qui podria ser tan dolent?! Però allò ja no era important; l’important era que la família ja estava al complet, els bessons i la seva mare. Tots estaven feli-ços i van menjar anissos. Aquesta família, per fi, va començar a viure una vida nor-mal.

Little detective

MARINA ROMERO DOMÈNECH


LA PLATJA DELS SOMNISPrimer premi de la Categoria F

Fa hores que sóc aquí. He arribat al matí i ara s’està ponent el sol. Seria una posta maca si ell fos al meu costat. La sorra és freda, tinc gana i encara tinc les galtes humitejades de tant plorar. Se-gurament em deuen estar buscant, com aquells dies que semblen tan llunyans. Però no m’importa.

Sento la remor del mar, que tot i ser-hi al costat, sembla llunyana. Segueixo pen-sant que el que ha passat és injust. A ell no li tocava. Ell era valent, lluitador... A ell no.

Tot va començar un dia d’abril. Feia dies que ell no es trobava bé i van anar al metge. Poc després, la notícia va arribar i la meva depressió també. Vaig estar dos

mesos sense sortir del llit, la tristesa em consumia.

Poc a poc vaig començar a sortir per visitar-lo, i en veure que ell estava bé em vaig anar animant.

Al cap de poc vaig trobar aquesta platja que es va tornar el meu refugi. M’hi pas-sava hores, algun cop m’hi quedava ador-mida i tot. La vaig començar a anomenar la Platja dels Somnis. Aquí somiava que la notícia mai arribava i que tot continuava igual.

Poc a poc es va anar recuperant. El seu somriure va passar d’un somriure forçat a un de veritat. Quan per fi li van donar l’alta, ja tornava a ser ell. El noi divertit al qual li encantava fer esport i anar amb els seus amics. Jo el vaig portar al meu refugi i mentre caminàvem per la vora del mar li vaig explicar què feia aquí. Ell va frenar i em va abraçar. Va ser un moment en què vaig sentir que res no podia sortir mala-ment.

Vam seure on sóc ara i ens vam posar a mirar la posta de sol. Junts visitàvem la platja gairebé cada dia.

Un dia, quan vam acabar de ba-nyar-nos, em va dir que els metges li ha-vien dit que podia tornar a recaure, però que era poc probable. No hi vaig pensar.

Van passar uns quants mesos i va tor-nar a recaure. Els metges van decidir pro-var un tractament nou. Jo l’anava a visitar i veia que s’apagava. Estava pàl·lid i tenia bosses sota els ulls. Ell ens intentava dir que se’n sortiria, però jo sabia que ho deia per dir.

Mentrestant, jo anava de la platja a l’hospital. A la platja vaig començar a par-lar en veu alta, com si el mar em pogués escoltar. Li explicava totes les meves pors, els meus dubtes, i després plorava. I ell s’ha anat debilitant fins avui.

M’he despertat i m’he preparat per anar-lo a veure. Quan he baixat per es-morzar els meus pares m’han dit que no feia falta que hi anés, que ell ja no hi era.

He sentit com les llàgrimes em queien i tot seguit he començat a córrer i he arribat fins aquí.

Necessito un dels seus somriures, una altra abraçada com aquella. Només en recordar-la se m’omplen els ulls de llàgri-mes. Des de llavors que sóc aquí. Plorant i intentant recordar tots els moments amb ell. Sento veus. De cop algú em cobreix amb una manta. La meva mare apareix i em diu que tot estarà bé. I torno a plorar, aquest cop recolzada per algú. Quan noto que ja no em queden llàgrimes li dic a la meva mare que és hora de tornar i parlar de tot. Me’n vaig sabent que tornaré a visi-tar la platja dels somnis.

EVA GRAS ROVIRA


PIP-PIPSegon premi de la Categoria F

Tot anava bé, fins que les màquines tant pesades d’aquell hospital van deixar de fer el “pip-pip” que tant em molestava a l’hora de dormir.

Em dic Alexander Cost. Tinc aproxima-dament quaranta anys. La meva vida és i ha sigut una autèntica desgràcia.

La vida no m’ha aportat ni alegria ni fe-licitat, tot al contrari: tristesa i dolor.

La meva infància, no va ser exemplar. Vaig néixer sense pare, i la meva mare es-tava amb un noi que la maltractava. Re-cordo cada moment en què ell la picava, i ella plorava. Cada llàgrima que li queia a ella, era la que em queia a mi. Em sentia tan inferior en no poder fer-hi res... Cada crit de dolor era un cop molt fort al meu cor. Cada llàgrima que li regalimava a la seva cara, una cicatriu més a la meva vida.

A part d’això, no era gaire sociable, i potser, per això ningú em volia al seu cos-tat. La meva paraula mai havia tingut im-portància al grup de classe; feia el que fos per cridar l’atenció. No obstant això, tenia un millor amic. Era més petit. Es deia Va-lentino Toll. Ell necessitava ajuda ja que tenia un dèficit mental. Crec que es tro-bava en la mateixa situació que jo. Ningú mai ens feia cas, i si ens en feien, era per criticar-nos.

Jo ho passava excessivament mala-ment. De vegades em parlaven, però no-

més quan necessitaven alguna cosa, mai per quelcom bo.

Un dia, recordo que estàvem al vesti-dor, i després de la dutxa no trobava els meus pantalons ni els calçotets. No vaig gosar preguntar si algú sabia on eren per-què em feia vergonya. En aquell moment, no vaig arribar a pensar que uns nens po-drien arribar a ser tan cruels d’amagar-me els calçotets i els pantalons. Llavors, vaig sentir que al vestuari de les nenes se sen-tien crits de fàstic. No vaig trigar en saber que la meva roba era allà. La meva única preocupació en aquell moment era com aniria a buscar-ho. Tota la classe reia de mi ja que anava amb la tovallola de “l’spi-derman” lligada a la cintura.

No vaig tenir el valor de dir-li-ho a cap professor per por de la reacció dels nens. I com pot ser evident, allò va anar cada vegada a més. Des de casa no rebia ajuda i encara menys l’atenció i l’afecte que ne-cessita un nen per créixer.

Recordo un dia, que per jugar amb la meva mare li vaig amagar un paquet de tabac. Jo pensava que així podríem jugar, i passar més temps junts, però aquell dia ella em va deixar ben clar que no podia tocar les seves coses i menys el tabac.

El meu somni de la infància sempre ha-via estat créixer, escapar d’aquell infern. Poder viure la meva vida. Ser lliure. Fer el que volgués sense dependre de ningú. Evidentment no tot va acabar aquí. Per ser un adult encara em quedava passar tota l’adolescència, cosa que no va ser gaire agradable.

Vaig anar a l’Institut del poble del cos-tat, per canviar una mica d’aires. Era un Institut diferent. Les classes es repartien per nivells. L’aula A era pels nens i nenes que estaven més avançats. La B per als “normals”, i per últim la C, que bàsicament era pels que anaven més endarrerits.

Jo estava a l’A. Em sentia que havia d’estar orgullosíssim que em consideres-sin dels més intel·ligents del curs, però a la vegada també em sentia un “pringat” perquè jo ja tenia molt clar que mai podria ser un dels populars, perquè tota la gent

coneguda estava a la B o a la C, ja que normalment eren els que es pensaven que estudiar era de “frikis”.

El primer curs de l’ESO em va passar rapidíssim. Vaig fer un amic nou. Era molt sorprenent, però no tenia cap problema. Es deia Eduardo Crespo. A seu costat em sentia molt alt, considerant que ell era molt petit.

A classe es feia odiar molt. A fora d’ho-rari escolar, en canvi, era completament diferent. Es podia dir que era una mica fals. Dels típics mimats de les profes.

Ell va trobar una núvia relativament guapa per a un nen com ell. Tenia els ulls verds, era morena, alta, prima... Gràcies a això jo em vaig tornar a quedar sol, ja que ell només es fixava en ella i no tenia ulls per a ningú més. En aquell temps sí que ho vaig passar malament.

Finalment vaig arribar a la conclusió que estudiaria i ja està. No buscaria amics ni intentaria quedar bé amb la gent. Faria el que jo volgués. El que a mi m’agradava. El problema és que no ho vaig aconseguir. Jo volia ser una persona que mai podria ser, per molt que ho intentés. Vaig caure en tal depressió que em vaig arribar a es-capar de casa durant uns dies. L’actitud de la meva mare aleshores va canviar. Va veure que jo necessitava ajuda, i ella va fer tot el possible per oferir-me-la. Llavors ja era massa tard, perquè jo ja no la podia mirar amb els mateixos ulls. No la odiava ni molt menys, però pensava que no m’ha-via tractat com a un fill, sinó com a un més a la seva vida. Era com si tingués por que em tornés a deixar.

Ara, però, he hagut de deixar el meu passat enrere, i començar una nova vida. Quan vaig tenir els 18 me’n vaig anar d’aquí. Deixant-ho tot enrere. La veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi, ja que quasi sempre havia estat tot sol.

Ara, en canvi, sóc feliç. He conegut una noia estupenda. Ja sé que només porto dos anys amb ella, però sembla que la conegui de tota la vida. És que és tant, tant... buff, és que no hi ha paraules per descriure-la. Tinc la sensació que amb ella


m’aniria a la fi del món. Que el meu únic motiu per aixecar-me amb un somriure d’orella a orella és ella. La meva motivació és ella. Ella. Li dóna encant a la meva vida.

L’altre dia vam agafar la seva moto, i vam pujar fins la muntanya. Vam pujar fins al cim. Un cop allà, vam estar jugant, compartint moments màgics, de passió, sentint-nos més junts que mai. Petons que van acabar a la taula d’un restaurant.

Els mesos van passar volant, jo seguia sentint el mateix per ella. La meva atrac-ció cap a ella era descomunal. De vegades em feia pesat, i ens enfadàvem. Jo a ella la trobava més distant. Volia saber què li pas-sava, per què estava així amb mi. La seva resposta era sempre la mateixa: “–res, que estic cansada, res més”– em contestava.

Ja no sabia què fer, què dir-li, ni què fer-li per ajudar-la. Em vaig començar a menjar el cap: que si estava amb un altre,

que si s’havia cansat de mi, que si ja no m’estimava... Així que la vaig voler deixar estar sola uns dies perquè reflexionés.

Durant aquell temps que jo vaig ser fora, vaig aprofitar per avançar feina, aca-bar de fer uns encàrrecs, vaig anar a visi-tar la meva mare...

Veure la meva mare bé em va donar molta alegria. Vam estar parlant una bona estona, quasi 8 hores sense parar. Ella em va explicar que quan jo me’n vaig anar ho va passar molt malament perquè li havia fet veure el que s’havia perdut tots aquells anys. Se sentia sola. Tenia la sensació que la seva vida estava molt apagada. També em va explicar que havia passat una èpo-ca una mica dolenta perquè anava vestida molt malament pel carrer. En el sentit que semblava que fos una vagabunda.

Una anècdota que em va fer molta gràcia que m’expliqués va ser que es veu

que estava asseguda al carrer dinant, i te-nia el got d’aigua al costat, i un home li va tirar una moneda perquè es pensava que era pobre. Llavors ella es va enfadar tant, i va agafar tal indignació que va voler refer la seva vida i també el seu armari..! Per a una dona deu ser tan indignant que et vinguin a tirar monedes al got d’aigua pensant-se que ets pobre mentre és tot el contrari...

Una altra anècdota que em va expli-car va ser que estava en un sopar amb un home i se li havien embrutit las dents i se les va voler anar a rentar. Dins la bos-sa portava el raspall, una pasta de dents, una crema per al culet dels nens petits quan se’ls hi asseca, un raspall, una am-polla d’aigua, un biberó... Resulta que a l’hora de anar-se a rentar les dents, com que anava amb presses en lloc d’agafar la pasta de dents va agafar la crema del


cul!!! Ha, ha, ha, ha. I ara pensareu: “I per què portava tantes coses de nen petit?”. Doncs bé, perquè aquella mateixa tarda havia anat a fer de cangur.

Finalment va arribar l’hora en què jo havia d’agafar el vol i tornar cap a casa a veure la meva “núvia”, a qui havia deixat sola tres setmanes perquè reflexionés.

En arribar a casa la vaig trobar asse-guda mirant la tele. Un cop vam coincidir mirades, ella va agafar el comandament i va parar la tele. Em va fer un gest volent dir-me que anés a seure amb ella al sofà ja que volia parlar. Jo, amb la consciència ben tranquil·la vaig acceptar. Tot i que ana-va molt nerviós. Ella em va explicar que no m’havia deixat d’estimar, que simplement estava embarassada i que no m’ho volia dir fins que no fos segur.

En aquell moment em vaig quedar petrificat. No sabia com reaccionar. No sabia si riure o plorar. En el fons estava contentíssim!!! Em vaig tirar a sobre d’ella per abraçar-la. Va fer una cara de sorpre-sa ja que no es pensava que m’ho pren-gués tan bé.

Per fi podria ser feliç del tot. Tenia tan-tes ganes de tenir-lo als meus braços... Que el meu fill o filla em digués “PAPA”, em feia posar la pell de gallina.

Ho vam començar a anunciar a tothom, i vam rebre alguns regals. Al cap d’uns mesos ens van arribar dues notícies que ens van canviar la vida completament... La primera era que el nadó era un nen!!! La segona, no tan bona, si més no per a mi. Portava uns dies en què no em trobava gaire bé, i vaig decidir anar al metge. Des-prés d’unes quantes proves em van de-tectar un càncer que estava molt avançat.

Al principi els metges no m’ho volien dir, però, evidentment, m’ho van acabar dient.

En dir-m’ho, el primer pensament que vaig tenir va ser dirigit al meu fill. Així va ser que em vaig voler informar més sobre el tema. En resum, tenia una mort assegu-rada en poc temps. El meu cor en sentir aquelles paraules es va parar, no batega-va. No coneixeria el meu propi fill... no el podria educar ni veure créixer.

Em va ser difícil d’assumir, però vaig decidir no dir res a la meva dona. Quan fos el moment ja passaria, però per què preocupar-la?

Quedaven tan sols dos mesos perquè la meva dona es posés de part. Jo em tro-bava molt malament, però intentava que no se’m notés.

Per desgràcia, el dia que vam anar a fer una ecografia del bebè ens vam trobar amb el meu metge que em va preguntar que com estava i si la “quimio” m’estava fent efecte. Jo el vaig haver de respondre, però després els problemes els vaig tenir jo amb la meva dona.

Mai no m’havia sentit tan malament com aquell dia.

Li vaig explicar una i altra vegada, però ella no ho entenia. No entenia la meva necessitat de mentir. Finalment, li vaig dir que si no volia estar amb mi que ho enten-dria, però que em quedaven pocs mesos de vida, i que volia conèixer el meu fill. Ella va agafar el seu mòbil i se’n va anar tota sola cap al metge a fer-se l’ecografia.

Passades tres hores vaig rebre una tru-cada seva. Volia parlar de tot seriosament. Vam anar cap a casa i ho vam estar discu-tint una bona estona, fins que ella em va comprendre i em va perdonar. Després de

donar-li les mil gràcies em vaig començar a trobar malament de veritat. Va haver de venir una ambulància a casa, i em van in-gressar a l’hospital.

Un cop allà, em van posar moltes mà-quines que m’envoltaven. Una d’elles tota l’estona feia un PIP-PIP molt estressant.

Va arribar el dia del part. La meva dona va voler parir al mateix hospital on era jo. Jo estava molt content perquè podria co-nèixer el meu fill.

El part es va allargar molt. Tant que la meva vida va acaba allà en aquelles ho-res... El PIP-PIP que tant m’estressava a l’hora d’anar a dormir va callar. En canvi, tots els metges del voltant van començar a cridar. Per a mi va ser el moment més dur de la meva vida, perquè jo tenia l’esperan-ça de poder conèixer el meu fill, però no. La vida no et dóna tantes coses bones. Per a un pare és frustrant, és com si ara tots els que esteu llegint la meva història se us morís el fill. Què? Guay, no? Esclata-ríeu a plorar, cosa que jo no vaig poder fer perquè no em va donar ni temps.

L’únic que demanava era morir feliç. Conèixer el meu fill. Bastant vaig passar quan era petit, com per què ara em pas-sés això. Jo només us dic que gaudiu de la vida, que només n’hi ha una, i que mai deixeu el que és bo per a l’últim moment!

I ara sí... La sala està en silenci, jo ja no sento ningú. Espero algun despertar.

ONA BURRELL RIBAS


Documents

QUADERN - Ajuntament de Silsgel era petit. La senyoreta va veure alguna cosa estranya darrere la Mariona, però no en va fer massa cas i va tornar cap a la feina. Però, al cap d’una