4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 8 de març del 2012

Komfusió, la unió dels grups de la MarinaBaixa Gatxull i Inseminació, podia haveresperat a tenir més rodatge i composiciópròpia abans de debutar. En lloc d'això, hanagafat la drecera i es presenten amb undisc homenatge a la cançó combativa i elsseus referents (Ovidi, Raimon o Lluís Llach).El resultat és irregular però contéencertades relectures (Jo vinc d'un silenci oViatge a Ítaca). Una mirada plena deveneració amb la gràcia de traslladar lacançó als agitats directes de l'escena ska.

Dins de la llarga campanya per a recuperarla simbòlica ermita del Puig de la Costerade la destrucció definitiva, els col·lectiusimplicats han editat un volum per recaptarfons dirigit als més menuts on es recuperauna coneguda llegenda comarcal, en versióde l’escriptor xativí Toni Cucarella, que elpersonal il·lustrador Xavi Sellés porta alseu peculiar terreny visual. El resultat ésun llibre infantil atractiu i que va més enllàde l’objectiu de difusió entre els menutsdel patrimoni cultural.

L’aposta de Bromera per autors rellevantsdel panorama literari internacional trobaen Erri de Luca un exemple de plenaactualitat. Els peixos no tanquen els ullsés el tercer títol que l’editorial d'Alzirapublica d’aquest escriptor italià, traduït jaa 23 idiomes, que fascina el públic lector.En aquest llibre, torna a indagar amb laseua prosa punyent sobre la memòria i elpas del temps a través dels records queun home de seixanta anys té d’un estiude la seua infantesa.

Recomanem...NOVEL·LAper ADOLF BELTRAN

INFANTILper XAVIER ALIAGA

DISCOSper X. A.

Les xiulades que ha rebutl’alcaldessa de València albalcó de l’Ajuntament du-

rant les mascletaes han generatuna polèmica que, en alguns ca-sos, transcendeix l’anècdota con-creta i s’eleva a reflexions mésgenerals sobre la correcció, ono, d’aquestes manifestacionspúbliques de disconformitat enactes que no són estrictamentpolítics. Per descomptat, no to-thom es planteja la qüestió ambtant d’enlairament, però és boque el debat permeta aquestaperspectiva, i que hi haja qui hial·ludesca.

Els disgustats amb les xiula-des —que s’adrecen als polítics,però que també desllueixen,com a dany col·lateral, un delsactes més multitudinaris de lesfalles— en són molts. Des de quies lamenta perquè les pobres fa-lleres han hagut de pas-sar una mala estona sen-se tindre cap culpa, fins aqui es planteja lesqüestions al·ludides mésamunt tot remarcant queles falles són una festa co-l·lectiva, i que el dret a dis-frutar-les sense ensurtsno hauria de ser concul-cat. La protesta política éslegítima, sens dubte, peròté uns altres espais onexercir-se. Els defensorsde les xiulades, pel seucostat, al·leguen que "totespai públic és un espaipolític", i, més concreta-ment, afirmen que lapresència de governantsen un lloc d’honor durantles mascletaes inevitable-ment les polititza. També hi haqui recorda que certaparafernàlia fallera no deixad’estar més polititzada del quecaldria. Per exemple, és curiósque un comunicat faller sobreel tema s’haja emés en castellà,quan les falles havien sigut elprincipal baluard de l’expressióen valencià, contra vent i ma-rea, fins i tot en el pitjor fran-quisme. De vegades —s’insi-nua— les formes fan més quesuggerir el fons.

Personalment, he de dir quea mi em sap greu que aquestescoses passen i que es polititzentots els espais públics. Que unacte festiu, cultural o el que siga,es veja dificultat per l’agitacióestentòria d’una part del públicés una cosa que sempre m’inco-moda. És cert que m’incomodamés quan els cridaires destor-ben una conferència o un recitalen un local tancat, perquè po-den arribar a interrompre’ls deltot —i això, més que incomodi-tat, em fa ràbia i tristesa—-, quequan xiulen enmig d’una plaçaabans d’una mascletà, que sem-pre farà més de soroll. Lasituació, ací, és molt mésinnòcua, però el principi és elmateix. Dit això, m’afanye a re-cordar-me que, per greu que emsàpia, València no és Versalles.Les formes de la més exquisida

cortesia no són les que imperenen la nostra ciutat. Ací, algunspartits han hagut de suportarxiulades, crits, injúries i agressio-ns pel simple fet d’existir, no jaen una festa sorollosa com lamascletà, sinó en l’acte més re-presentatiu i unitari de la nostracol·lectivitat, com ho és laprocessó cívica del 9 d’octubre.Ací, desenes d’actes públics pu-rament culturals s’han vist inte-rromputs per colles d’ener-gúmens que han actuat durant

dècadesamb la més absoluta im-punitat, i els que no eren vícti-mes d’aquestes salvatjades nohan dit ni una paraula en con-tra, i alguns les han justificades ifomentades i tot, i les hemerote-ques en van plenes. Ací, en defi-nitiva, tenim la ciutadania molt

malacostumada. I qui té ganesde protestar, protesta on, quan icom vol, sense parar-se a pensarsi és el lloc adequat, perquè unallarga indulgència —per dir elmot més suau que trobe— els hainduïts a creure que tots ho són.Si així és com van les coses, m’es-time més que la gent s’escridas-se a l’aire lliure, en la plaça del’Ajuntament, que en el Parani-mf de la Universitat, i em dolmenys que la víctima siga un po-lític -que ja sap a què es dedica-

que un catedràtic. Ja he dit queno ho aprove, però també he dedir que no m’estranya.

En resum, a València, la gentenfadada protesta on vol, i elsfallers s’ho hauran de prendreamb paciència, encara que l’as-sumpte no vaja amb ells. Vivimuns temps difícils, i hi ha gentmolt molesta. Pot ser molestsentir que el ministre d’As-sumptes Exteriors, José Ma-nuel García-Margallo, quan hade posar un exemple d’absurdadilapidació dels pressupostos,recórrega a la inauguració d’un"aeroport peatonal"; pot ser in-grat comprendre que el governvalencià ha malgastat els dinersde tots més que cap altre; potser incòmode anar a classe enbarracots sense calefacció i quela policia et tracte com un ene-mic si t’indignes d’això; pot in-

quietar saber com es va dur acap la investigació de l’accidentdel metro que provocà tantesmorts, o que els esguits del casEmarsa afecten membres delConsistori i que l’alcaldessa,que s’instal·la tan senyora albalcó de l’Ajuntament durantles mascletaes, no tinga a bé do-nar-ne cap explicació satisfactò-ria. No cal que ningú fomenteles xiulades. Ni tan sols que lesdisculpe. Però, de veritat, ¿hi haalgú que se n’estranye?

Amolts se’ls oblida el seu vell mes-tre d’escola —o mestra, encaraque menys, per aquell temps—,

que és tant com si se’ls oblidara unapart de la seua infància, un generós iintens tram de la seua vida. Alguns, noobstant això, es queden —ens quedem—amb un Don Antonio o un Don Manuelo una Doña Virtudes, però quasi sem-pre sense rostre i sense veu. Costa po-sar expressió i paraules als que tant ensvan donar. Personalment, en recorde al-guns, a Sant Vicent del Raspeig i a laSeu d’Urgell, perquè amb ells vaigaprendre que llegir era bastant mésque repetir síl·labes. Quin magisteri elseu, quin magisteri el d’aquells docentsde la "república pedagògica" que consi-derava "que només a través de l’ensen-yament i de la formació personal pot laciutadania accedir a la verdaderademocràcia, a la reflexió política il’elecció responsable". Aquells mestresde sòlida formació acadèmica, social ipersonal, de criteri ampli, progressista,laic, reivindicatiu i solidari, serien per-seguits, tancats, assassinats i depuratspel franquisme, sense cap mirament.No va haver-hi una altra professió coml’ensenyament tan durament castigada."El franquisme triomfant, a més de des-muntar tot l’edifici educatiu republicà,va exercir sobre els docents unarepressió intensa i despietada." És mésque sabut i n’hi ha una bibliografia inte-ressant, on ocupa un lloc destacat Maes-tros valencianos bajo el franquismo. Ladepuración del magisterio. 1939-1944,de José Manuel Fernández i CarmenAgulló.

Es disposen les cinquenes Jornadesdel Camp d’Albatera, en algunes de lesquals he participat. El camp deconcentració d’Albatera, hui al munici-pi de Sant Isidre, va ser alçat per laRepública per a dissidents d’aquesta.No obstant això, la seua sinistra i estre-midora notorietat la deu a l’ús que elfranquisme en va fer. A penes conclosala guerra civil, les noves autoritats sorgi-des de la revolta militar, de l’espant deles matances i d’una ideologia ameradade feixisme, van ficar en aquell territorivuit o deu mil presoners republicans,on, com a màxim en cabien entre 1.500i 2.000. Innumerables els horrors ques’hi van donar: la fam, les malalties, lesfugues, els afusellaments. Per fortuna,al setembre del 1939 es va clausurar.Però de tot el que hi va succeir gairebéno hi ha cap document. Queden, això sí,els testimonis. Molts testimonis algunsde tan valuosos i precisos com els deTuñón de Lara i Eduardo de Guzmán,entre tants altres, i també, cada dia,més investigadors solvents, en la faena.Aquestes jornades han contribuït efi-caçment a estendre l’interés pel tan am-pli, dolorós i encara fosc territori de lamemòria. Els organitzadors han dedi-cat i dediquen cada una d’aquestes jor-nades a un tema de caràctermonogràfic: primerament, i sempre,quants hi van conéixer la venjança, des-prés els guerrillers i ara, en aquesta cin-quena edició, els mestres de la Repúbli-ca. Posar una vegada més en la palestrad’aquestes Jornades del Camp d’Albate-ra, homes i dones tan exemplars i queamb l’únic exercici de la seua professiófonamentaven els drets i les llibertatsde la societat, contribueix a fer palesos,quasi vuitanta anys després, el respectei l’afecte que ens inspira el seu magiste-ri i el de tot el professorat. Quina cons-ciència que hi posaven.

RETROBEM ELSORÍGENSKomfusióMésdemil.Benaguasil, 2012.

ELS PEIXOS NO TAN-QUEN ELS ULLSErri de LucaEdicions Bromera.Alzira, 2012. 115 pàgines.

Qui té ganesde protestar,protesta on, quani com vol

Els fallerss’ho hauran deprendre ambpaciència

CARTES DE PROP

Molèsties i sorollsEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

Al mestredescongeutE. Cerdán Tato

EL PAM DE DÉUToni Cucarella i Xavi SellésSalvem El Puig.Xàtiva, 2011.27 pàgines.

Protesta en una de les mascletades de Falles. / jordi vicent

Q U A D E R N .

E n el primer i desconcertant capítolde Point Omega, última novel·la,curta i bellíssima, de Don DeLillo,

el personatge sense cara ni nom passahores i hores a les fosques en una sala delMOMA de Nova York, un dia i un altredia, contemplant la projecció d’un mateixfilm, no diu quin però el lector sap de

seguida que es tracta de Psycho d’AlfredHitchcock. La idea de l’estranya"instal·lació" és que la projecció durevint-i-quatre hores, alentint gairebé a l’in-finit el moviment de cada seqüència: "Es-tava dret i mirava. En el temps que licostava a Anthony Perkins girar el cap,semblava que fluïen tot un seguit d’ideesque implicaven la ciència i la filosofia ialtres coses sense nom, o potser que ellveia massa. Però era impossible veuremassa. Com menys hi havia per a veure,més hi veia. Aquesta era la qüestió. Veurequè hi ha ací, mirar finalment i saber queestàs mirant, sentir el temps com passa,estar viu i alerta davant del que està pas-

sant en els mínims registres del movi-ment" (Trad. meua). La projecció repeti-da, el moviment retardat fins a la lentitudimpossible, la falta de cap sentit narratiuen aquesta lentíssima descomposiciódels gestos, la sensació d’estar contem-plant la destrucció de qualsevol fil con-ductor de la història narrada, tot allò quevostés vulguen, es podria reduir a un solpunt: el rellotge del temps s’ha retardat,només avança, absurdament, en untemps que ha perdut la fluïdesa del tempsnatural o del temps de la història. Aixòdeu ser, o això pretén DeLillo amb lametàfora. I així és també com, ara, sem-bla que experimentem el temps present:

alentit, amb gestos sense objecte, desinte-grat, un temps que contradiu el movi-ment accelerat que semblava consubstan-cial a la vida contemporània. Potser co-rrem massa i no sabem per què, deien elsmoralistes assenyats: potser val més queanem a poc a poc, que és més humà. Bé,doncs, ara ja anem tan a poc a poc, al-menys a Europa o en aquest extrem meri-dional d’Europa, que ens hem aturat ifins tot comencem a recular. Velocitat vo-lia dir posseir i exigir més de tot, aramateix, ràpidament. Però aquesta lenti-tud obligada, o la quietud, encara no sa-bem què significa. L’inici d’un retorn, pot-ser, a algun incert temps passat?

D e tant de veure durantanys les parades de ven-da ordenades circular-

ment a l’interior de la plaça Re-dona de València, molts pen-saven que sempre havien estatací, amb les seues filatures i elsseus brodats a la vista. Però noés així. “La plaça redona va expe-rimentar un canvi radical al vol-tants dels anys 20 del segle pas-sat. Com que les obres del Mer-cat Central es retardaven, unaassociació va aconseguir quel’Ajuntament permetera cons-truir una coberta en l’interior dela plaça per a les parades depeix, amb l’obligació que tot justes traslladaren al Mercat, es des-muntaria tot”. Ho recordava l’ar-

quitecte Tito Llopis, dissabte pas-sat a Multi Cultural Project, unespai de Benimaclet on s’expo-sen fotografies de la plaça al nujuntament amb imatges del pro-jecte de rehabilitació que VetgesTu executa des del 2007. Desprésels llocs es van traslladar al Mer-cat, però la coberta va romandreen la plaça. I a continuació “hi vaaparéixer un mercat que es mun-tava a primera hora del matí i esdesmuntava a la vesprada, ambparades ambulants de rodesmetàl·liques protegides amb go-ma”. El 1979 els comerciants esvan agrupar perquè l’Ajunta-ment els permetera construir pa-rades fixes. No van aconseguir elpermís i van començar a cons-truir abans de tindre llicència. "I

aquests són els llocs que hem de-rrocat", es justifica l’arquitecte,"fets amb una estructura simplís-sima metàl·lica a què se li vanafegir taulellets sense valor artís-tic, apegats sobre les armaduresde la planxa".

L’operació a cor obert de laciutat històrica executada per Vet-ges Tu, va deixar l’1 de novembrede 2011 “sense obres la plaça du-rant 24 hores, sense tancs,maquinària ni coberta", circums-tància que va permetre a algunsvianants sorpresos gaudir d’unavisió única de l’històric fòrum ique va aprofitar el fotògraf i ar-quitecte Juan José Hernándezper a capturar-la nua al llarg dela jornada, "des d’arran de terra odes de les altures", aproximada-

ment com la va concebre l’arqui-tecte Salvador Escrig. Va ser dis-senyada com si es tractara d’unúnic edifici i respon a una tipolo-gia neoclàssica d’espai urbà si-

tuat al centre o a prop que, expli-quen els autors del projecte derehabilitació, "es va fer per frag-ments i no alhora en contra delque es puga pensar". "Si la veie-ren ara els arquitectes de l’Acadè-

mia de Sant Carles", que era lainstitució competent per a autori-tzar l’obra llavors, "probable-ment reconeixerien que és la pri-mera vegada en la seua històriaque la plaça respon al seu desig".L’arquitecte de Vetges Tu es refe-reix a la idea d’uniformitat en to-ta l’arquitectura de la façanacircular, tant pel que fa als buits,com a la continuïtat dels balconsde la primera planta i la segona,com que per primera vegada, to-ta té el mateix color. "Per a obte-nir el color original, vam traurediferents mostres de diferentspunts de la façana existent i vamveure que el que més es repetiaera un ocre semblant al que hihem aplicat, molt suau".

Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 8 DE MARÇ DEL 2012, NÚM. 587

PUNT DE MIRA

La lentitudJoan F. Mira

Operació històrica a cor obertLa rehabilitació de la plaça Redona de València posa al descobert els traços del seu passat des dels orígens

LLETRES

‘Dickens, llenguao literatura’, perIgnasi Mora

A MANERA DE TASCÓ

‘L’espiralde silenci’,per Vicent Alonso

JUAN MANUEL JÁTIVA València

Vista general de la plaça Redona, amb les obres que es fan actualment. / jesús císcar

Pàgina 2 Pàgina 3

Respon a unatipologia neoclàssicad’espai urbà situatal centre

E l Priorat és una comarcanegligida per l’adminis-tració i bastant descone-

guda. Dins del Priorat hi ha unpoblet que es diu el Molar, i dinsdel Molar hi ha el Perxe, unacasa rural on, a banda d’habita-cions per a viatgers, hi ha el Cen-tre Quim Soler, un espai —un sa-ló ampli amb celler i biblioteca-que vincula literatura i vi, i querecull i difon l’obra de JoaquimSoler, lletraferit agut i transgres-sor desaparegut el 1993. Alsprestatges del centre s’apilenobres literàries d’arreu del mónamb un sol nexe: el protagonis-me, determinant o secundari,del vi. Però el Centre Quim Solerno és, només, un espai; també ésun grup de persones queorganitza activitats on el vi i laliteratura van de bracet. Fa pochi he anat per participar al Prio-rat en persona, una trobada d’au-tors en què uns prioratins des-tacats ens portaren a conéixerindrets significatius del territo-ri. En tres dies vam pujar al mésalt del Montsant, baixàrem alsinferns de la mina de Bellmunt,visitàrem cellers, ermites i estu-dis d’artistes, passejàrem per Po-rrera... És curiós: jo coneixia Po-rrera per Lluís Llach, havia sen-tit a dir que hi tenia casa. RoserVernet, l’ànima i motor del Cen-tre, m’assegurà que no sols hitenia casa, sinó que hi vivia deseguit. Vaig tindre ocasió decomprovar-ho: durant l’hora i es-

caig que vam ser a Porrera enstrobàrem Llach, amb el seu ba-rret de llana, dues voltes. No ensconeixia, Llach, però ens va salu-dar com solem fer la gent de po-ble quan ens creuem amb algú.Férem, deia, turisme cultural,convidats i guiats pels membresdel Centre, i vam beure —tot caldir-ho— molt de vi. Un vi mag-nífic. A canvi de què? A canvi deliteratura. A canvi que els convi-dats escrivim unes planes sobre

l’experiència en forma de diccio-nari, un diccionari que ja haviacomençat amb una convocatò-ria anterior i que continuaràdesprés d’aquesta; un diccionariobert, de futur imprevisible.Però Priorat en persona no aca-ba ací. Per experiència sé quetot paisatge viscut per un escrip-tor apareix, tard o d’hora, alsseus papers. I és en aquest sentitque la iniciativa del Centre emsembla d’una intel·ligència sub-til. La comarca negligida i escas-sament coneguda pot adquirirprotagonisme en els escrits delsautors del país, i el protagonis-me en les pàgines dels autors

pot mitigar el desconeixement—i qui sap si la negligència— pa-tit per la comarca. No és unarecompensa instantània i visto-sa, és una inversió a llarg termi-ni, com solen ser-ho les inversio-ns en cultura. El Priorat, però,no és impacient. No estem da-vant d’un territori que enlluer-ne a primera vista i que busquel’èxit fàcil. El Priorat és tímid; noimpacta, no crida l’atenció. T’hiacostes confiat, convençut queés inofensiu, fins que t’adonesque, a poc a poc, discretament,ha entrat a formar part de lateua geografia personal i s’ha fetun lloc, amb els seus magníficsvins, en la teua ànima.

J a fa anys que Elisabeth No-elle-Neumann posà encirculació el concepte "es-

piral de silenci" per explicar al-guns fenòmens que es pro-dueixen en l’àmbit de l’opiniópública. Mentre que alguns, afir-mava la sociòloga, se senten for-ts davant del seu entorn socialquan expressen opinions, al-guns altres hi perden seguretat is’arreceren progressivament enel silenci. I encara més: els pri-mers, des de la seua seguretat,aparencen tenir més partidarisdels que realment tenen, men-tre que els segons, reclosos enuna por que els redueix al no-res, transmeten la impressió detenir-ne menys dels que me-reixen. No calen gaire paraulesper a suggerir la rellevànciad’aquest concepte enl’anàlisi de la situacióen què ens trobem. Enaquest país nostre, desilencis, en sabem mas-sa i tot; hi som mésaviat experts. Més enca-ra: som possiblementexperts en emmudi-ments i autocensures,provocats sens dubteper la incapacitat detrobar vies practica-bles per als nostres an-hels culturals i polítics.

La reflexió de Noe-lle-Neumann no m’havingut al cap de sobte.Me l’ha recordada ToniMollà en la seuacontribució al dossierque el darrer númerode L’Espill (segona èpo-ca, núm. 39. Hivern2011) dedica a "Cap aon va la societat valen-ciana", que inclou tam-bé articles de Jordi Mu-ñoz, Ernest Reig, Ra-fael Castelló, Adolf Bel-tran, Violeta Tena iFrancesc Viadel. Jadeuen haver endevinat vostésquin n’és el punt de partida: larealitat és amarga, desoladora.Hem fet fallida, sens dubte. I totsembla indicar que no ens que-da cap flanc immune. No sola-ment hem vist fa poc la nostramàxima autoritat política asse-guda davant d’un tribunal escol-tant amb vergonya mal dissimu-lada les seues pròpies paraules,indignes, d’una vilesa inaudita,sinó que les nostres garanties da-vant dels tribunals econòmicshan arribat als cims més alts dela misèria, és a dir, al bo porque-ria. És cert que la crisi europeano és ja solament econòmica,sinó que afecta, i greument, elsterritoris de la moral i la cultu-ra. Però això tampoc no ens sal-va perquè en aquest territori en-cara hem anat més lluny. Llegiafa uns dies en l’edició catalanad’aquest mateix diari un articlede Josep Ramoneda que es tan-cava, a propòsit del debat sobrela instal·lació del Casino que se-gons alguns salvarà tanta i tantagent de la pobresa, amb aquestapregunta: "Ahora que el modelovalenciano está en quiebra eco-nómica y moral, ¿nuestro sobe-

ranismo particular va a hacerlosuyo?". L’opinió de Ramonedano és un fet casual. Pertot arreuens posen d’exemple de "fallidaeconòmica i moral".

Aquest és, i amb motius so-brats, el punt de partida del’anàlisi del dossier de L’Espill.Afortunadament, tanmateix, non’és el punt d’arribada. Cap deles contribucions oblida l’anàliside les escletxes per on es deixaveure la llum. La veritat és quetambé tenim motiu per a unacerta satisfacció. Els movimentsde rebuig són ben coneguts, i al-guns dels quals amb innegablespatents valencianes. Potser per-què l’anàlisi no ha de confon-dre’s amb la capacitat predicti-va, com assenyadament ens re-corda Rafa Castelló, ací les diver-

ses contribucions del dossiers’apropen tant al territori deldesig que un hi veu la voluntatdesmesurada de trencar el silen-ci carregant les escopetes ambpólvora de rei. De fet, no enshan faltat mai minories ques’han resistit al reducte a quèl’opinió triomfant les condemna-va. Però al costat d’això, una im-mensa majoria ha depositat re-petidament el seu vot en favorde la dreta dels grans "eventos".No es perden vostés les pre-cisions que l’aportació de JordiMuñoz fa sobre aquesta qüestió,aparentment paradoxal peròsusceptible d’explicació, ni laremissió d’Adolf Beltran a unamena de "fatalisme generalit-zat" sustentat en un "escepticis-me còmplice" com a factors quetambé contribueixen a explicarla paradoxa. Al capdavall, aques-ta és la clau de volta; trencar elsilenci, traslladar a les urnes to-ta la indignació, és a dir, cons-truir una via que porte al Go-vern de la Generalitat els qui,segons l’expressió del Viadel deldossier, desitgen fer-nos viure"amb plenitud cultural i políti-ca".

Ve de la pàgina 1Aquesta uniformitat cromàticaés absolutament nova i al mateixtemps antiga. Fins i tot, en al-guns moments de la seuahistòria la façana de la plaça haarribat a emular les cases multi-colors de la Vila Joiosa. El dia 1de novembre de 2011 podia ficar-se un al mig de la plaça, girar icontemplar-la sense obstacles vi-suals tal com va venir al món i,podria dir-se, des del centre delmón. I no podria quedar-se així?,es preguntava algun. La volun-tat municipal és la construcciód’una coberta nova i així es farà.

Al principi va ser el cercle."Es va construir amb gestió indi-vidual de cada parcel·la i per ala seua formalització en plantaes va recórrer a un radi de 1.837centímetres, que coincideixexactament amb la xifra del’any en què es va dissenyar laplaça", cosa que confirmava, se-gons l’equip Vetges Tu, la fortacàrrega simbòlica del seu naixe-ment. Es va concebre com uncercle situat exactament al cen-tre de la ciutat de llavors, limita-da pel perímetre de la muralla."Els eixos que marquen el nord,el magnètic i el geogràfic, s’en-creuen exactament al centre dela plaça, amb una font cons-

truïda amb una columna exacta-ment al centre".

En la planta tercera es potobservar una traïció del tempsa la idea original. La façana ori-ginal es completava amb una fi-lera de finestrons rectangularsa causa de la menor alturad’aquesta planta, cosa normalen aqueix moment del XIX. Peròdesprés els veïns van obtenirpermisos per a construir petitsbalcons. En el projecte actuals’ha deixat una finestreta com atestimoni del projecte primige-ni. El 1859 l’arquitecte de laPlaça de Bous, SebastiánMonleón, va modificar també ladisposició dels buits i des de fo-ra va afegir una planta més quemuntava sobre l’acabament dela façana interior "i que contri-buiria amb el pas del temps aaqueixa imatge tan deterioradaque va tenir la plaça fins quese’n va iniciar la rehabilitació".Els arquitectes han retirat algu-nes de les construccions supe-riors per deixar un corredorcircular en la terrassa des delqual aguaitar a la plaça.

Parlen de rehabilitació. "Nohem reconstruït ni restaurat res,és a dir, hem treballat amb quel-com que existia, sobre informa-ció històrica abundant i comple-

ta, però amb la visió d’uns arqui-tectes del segle XXI". A mitjanany passat va sorgir un Salvem laPlaça Redona que reivindicava so-bretot la idiosincràsia interior de

la plaça, però actualment no esmostra actiu. La rehabilitació,que conclourà abans de l’estiu,deixarà un paviment de pedra na-tural fosca formant —nova-ment— un cercle, sobre el qualemergirà la font restaurada i quetornarà a estar rodejada de para-des de venda. "No oblidem queaquest és un mercat municipalamb concessions donades al-menys fins al 2050", puntualitzaLlopis. Però el disseny actual faun gir funcional a les parades tra-

dicionals i deixa espais entre elsmoderns mòduls projectats perairejar la plaça. "En compted’una coberta de quatre metresde gruix que ho tapava tot, hemprojectat una coberta en què elpunt màxim té 43 centímetres,

amb una estructura d’acer inoxi-dable molt lleuger que recolzaen l’interior de les parades devenda i, per tant, vola a banda ibanda", expliquen des de VetgesTú. Tot amb el propòsit de "maxi-mitzar la percepció de la plaça

fins i tot tenint un mercat enl’interior". De segur que no seràa gust de tots ni es veurà laplaça com quan va nàixer, peròserà més fàcil llegir-hi lahistòria que té darrere seu sen-se tons ombrívols.

Elisabeth Noelle-Neumann.

L’any ésel radiEl nou disseny del mercat interiorpermetrà percebre millor la plaçaMalauradament (o no,

qui sap?), els as-sumptes valencians

són, cada dia, més noticiables.Anem camí de semblar un paísen estat crític. Tanmateix, hau-ríem d’aguantar el temporal iposar en funcionament el sentitcomú per a mantenir seguresles estructures vitals i la integri-tat: els serveis públics, per des-comptat, però també la medul·-la i la sang que circula pel nos-tre entramat institucional i orga-nitzatiu: els documents.

Un dels símptomes més pre-ocupants i no gaire conegut del’estat de les nostres institu-cions rau precisament en el fun-cionament deficient dels nos-tres arxius o reposadors docu-mentals: en primer lloc, és bensimptomàtic el SOS llançat pelstreballadors de l’Arxiu del Reg-ne de València, els quals ens di-buixen una societat malalta d’Al-zheimer. Certament, l’Arxiu delRegne hauria de ser un lloc ve-nerat, afalagat i potenciat pelque significa i és per a lahistòria i la identitat dels valen-cians. És el nostre arxiu mésemblemàtic i, tanmateix, em fala feta que estem llençats a unalenta agonia d’aquesta institu-ció, desposseïda del valuós capi-tal humà d’una plantilla que jaera ben esquifida des de famolts anys.

D’altra banda, el desastre fetpúblic al voltant de l’Arxiu Admi-nistratiu de la ciutat d’Oriola nodeixa de ser una altra puntad’iceberg d’una descurança im-portant (amb dignes excep-cions) a l’hora de controlar elscircuits documentals al si del’administració. Se’n podrienmultiplicar els exemples (arxiusjudicials, hospitalaris, de la ma-teixa Delegació del Govern...) sibé, sovint, vivim a colps de de-sastres anunciats.

Els arxius no necessiten in-versions destarifades: tan solssón part d’una maquinària ad-ministrativa que hauria de por-tar-nos des de l’agilitat en els ser-veis fins a la memòria històrica,passant pels procediments ne-cessaris de selecció documen-tal. La solució és relativamentsenzilla: tan sols cal aplicar lalegislació que tenim, la llei3/2005 d’arxius de la Generali-tat Valenciana. Des de l’As-sociació d’Arxivers i Gestors deDocuments Valencians tan solsdemanem això: que s’aplique.Que les mateixes conselleriesdel govern valencià tinguen elseu servei d’arxiu, com tambéels ajuntaments de més de10.000 habitants, talment commarca la llei. Si no ens creguemi apliquem les nostres pròpieslleis, llargament gestades i treba-llades, anirem pel camí inevita-ble dels petits i dels grans desas-tres. És temps d’aplicar el trellati la mesura, per davant de la tea-tralitat de la vida política imediàtica.

Jesús E. Alonso és presidentde l’Associació d’Arxivers i Ges-tors de Documents Valencians.

NOTES DE CAMBRA

En personaManuel Baixauli

P er més voltes i revoltesque fem per la literaturavalenciana, sempre aca-

bem topant amb qüestions rela-cionades amb la nostra llenguahistòrica. Així és fins i tot sihem de parlar de Charles Dic-kens (1812-1870), aprofitantaquesta cosa dels centenaris,que enguany se celebra el se-gon del seu naixement. Perquèla consistència fràgil d’aquestallengua requereix la nostraatenció permanent. La qual co-sa ens distancia de l’objectiu es-trictament literari. I no deu sercasualitat, per exemple, que elprimer Dickens en castellà espublicara el 1847, mentre queel primer en català no eixirà alcarrer sinó el 1892. Ni potsertampoc que Kafka escrigueraen alemany i no en txec o Joyceen anglés i no en galaic...

Siga com siga, els escriptorsvalencians han llegit Dickens,si més no els escriptors quehem consultat. Ramon Guillem(1959), poeta i narrador, ha lle-git les obres fonamentals dic-kensianes, sobretot en la seuaadolescència, i s’ha preocupat

des del seu treball com a tècnicde biblioteques a Catarroja decommemorar el bicentenari del’autor anglés. També el novel·-lista i traductor Joan F. Mira(1939), a pesar de trobar-lo mas-sa prolix, va "complir" amb Dic-kens i ara mateix rellegeix Da-vid Copperfield. La poeta ÀngelsGregori (1985) acaba de localit-zar la referència de Carles Riba(1893-1959) segons la qual Er-nest Martínez Ferrando(1891-1965) representaria el Dic-kens en català, amb tota la mo-dèstia que hi calga.

Per al poeta i traductor Vi-cent Alonso (1948), "Dickens ésun gran novel·lista del segle XIXi en vaig ser un bon lector, tot ique em va trasbalsar saber queJosep Carner (1884-1970) haviareelaborat aquest autor". I denou tornem de la literatura a lallengua, ja que l’obra dickensia-na traduïda al català mereixsempre una menció per la llen-gua que hi emprà Carner. Caldir que al poeta noucentista, amés de les obres fetes pel seucompte, li encomanaren el 1928traduir tres obres de les mésrepresentatives de l’autor an-glés: Pickwick, David Copper-

field i Grans esperances. Tanma-teix, la polèmica sorgeix per lallengua tan brillant que hi usael magnífic estilista Carner ique s’allunya i va més enllà delmateix original.

D’altra banda, el model dellengua canvia amb el pas de lahistòria. Així i tot, Gregori afir-ma que "si els textos traduïtsaguanten el pas del temps, nocal actualitzar les traduccions",com succeeix per a ella amb lesde Virginia Woolf per Marta

Pessarredona. Alonso parla deles "diverses recepcions dels au-tors al llarg del temps". Als edi-tors i als llibreters, però, se’lsacumula la feina o la inversió, itendeixen més a la reedició quea noves versions, més encaraen una llengua minoritària comla nostra. Més ben dit,minoritària i sense l’estatus

que fa surar una llengua, és adir, vivint o malvivint fragmen-tada regionalment, així com si-lenciada i innominada en el te-rritori valencià.

Amb tot, en els últims anys,precisament dos valencianshan traduït al català de Valèn-cia uns quants autors clàssicsamb un gran èxit. Mira ha publi-cat entre 12.000 i 15.000 exem-plars de La Divina Comèdia, queva per la cinquena edició, i uns5.000 exemplars de l’Odissea itercera edició. Per la seua ban-da, Alonso ha editat els llibres I,II i III dels Assaigs de Michel deMontaigne, que han tingut unarebuda de milers de lectors.També és cert que es tractad’uns clàssics ben anteriors aDickens, "ho són justament per-què els llegim", que diu Alonso,o els que ha traduït Mira —elsdos esmentats i els Evangelis-són "les tres potes on recolza laliteratura occidental" (d’ací aun any decidirà si en traduirà laquarta, el nom de la qual es re-serva).

Nosaltres, els valencians es-tem ajudant a la celebració delbicentenari del naixement deDickens, segons comenta Gui-llem. I estem aportant un nom-bre d’escriptors mai no vist, aixícom una ambició i una qualitatliteràries "espectaculars", lèxicactual dixit. I una llengua cultai alhora poada al carrer. Peròl’ús de la llengua, ai!, no depénde nosaltres.

A MANERA DE TASCÓ

L’espiral del silenciVicent Alonso

Què passa ambels arxiusvalencians?

A l’esquerra, figuració del projecte. A la dreta,la plaça Redona neta, tal com es va concebreoriginàriament. / juan josé hernández

Dickens, llengua o literaturaA propòsit del bicentenari del naixement de l’escriptor

Jesús E. Alonso

Ignasi Mora

Martínez Ferrandorepresentaria elDickens en català, ambla modèstia que hi calga

La voluntatmunicipal és laconstrucció d’unacoberta nova

El Priorat éstímid; no impacta,no cridal’atenció

QUADERN Dijous, 8 de març del 2012 C U L T U R A . 3

E l Priorat és una comarcanegligida per l’adminis-tració i bastant descone-

guda. Dins del Priorat hi ha unpoblet que es diu el Molar, i dinsdel Molar hi ha el Perxe, unacasa rural on, a banda d’habita-cions per a viatgers, hi ha el Cen-tre Quim Soler, un espai —un sa-ló ampli amb celler i biblioteca-que vincula literatura i vi, i querecull i difon l’obra de JoaquimSoler, lletraferit agut i transgres-sor desaparegut el 1993. Alsprestatges del centre s’apilenobres literàries d’arreu del mónamb un sol nexe: el protagonis-me, determinant o secundari,del vi. Però el Centre Quim Solerno és, només, un espai; també ésun grup de persones queorganitza activitats on el vi i laliteratura van de bracet. Fa pochi he anat per participar al Prio-rat en persona, una trobada d’au-tors en què uns prioratins des-tacats ens portaren a conéixerindrets significatius del territo-ri. En tres dies vam pujar al mésalt del Montsant, baixàrem alsinferns de la mina de Bellmunt,visitàrem cellers, ermites i estu-dis d’artistes, passejàrem per Po-rrera... És curiós: jo coneixia Po-rrera per Lluís Llach, havia sen-tit a dir que hi tenia casa. RoserVernet, l’ànima i motor del Cen-tre, m’assegurà que no sols hitenia casa, sinó que hi vivia deseguit. Vaig tindre ocasió decomprovar-ho: durant l’hora i es-

caig que vam ser a Porrera enstrobàrem Llach, amb el seu ba-rret de llana, dues voltes. No ensconeixia, Llach, però ens va salu-dar com solem fer la gent de po-ble quan ens creuem amb algú.Férem, deia, turisme cultural,convidats i guiats pels membresdel Centre, i vam beure —tot caldir-ho— molt de vi. Un vi mag-nífic. A canvi de què? A canvi deliteratura. A canvi que els convi-dats escrivim unes planes sobre

l’experiència en forma de diccio-nari, un diccionari que ja haviacomençat amb una convocatò-ria anterior i que continuaràdesprés d’aquesta; un diccionariobert, de futur imprevisible.Però Priorat en persona no aca-ba ací. Per experiència sé quetot paisatge viscut per un escrip-tor apareix, tard o d’hora, alsseus papers. I és en aquest sentitque la iniciativa del Centre emsembla d’una intel·ligència sub-til. La comarca negligida i escas-sament coneguda pot adquirirprotagonisme en els escrits delsautors del país, i el protagonis-me en les pàgines dels autors

pot mitigar el desconeixement—i qui sap si la negligència— pa-tit per la comarca. No és unarecompensa instantània i visto-sa, és una inversió a llarg termi-ni, com solen ser-ho les inversio-ns en cultura. El Priorat, però,no és impacient. No estem da-vant d’un territori que enlluer-ne a primera vista i que busquel’èxit fàcil. El Priorat és tímid; noimpacta, no crida l’atenció. T’hiacostes confiat, convençut queés inofensiu, fins que t’adonesque, a poc a poc, discretament,ha entrat a formar part de lateua geografia personal i s’ha fetun lloc, amb els seus magníficsvins, en la teua ànima.

J a fa anys que Elisabeth No-elle-Neumann posà encirculació el concepte "es-

piral de silenci" per explicar al-guns fenòmens que es pro-dueixen en l’àmbit de l’opiniópública. Mentre que alguns, afir-mava la sociòloga, se senten for-ts davant del seu entorn socialquan expressen opinions, al-guns altres hi perden seguretat is’arreceren progressivament enel silenci. I encara més: els pri-mers, des de la seua seguretat,aparencen tenir més partidarisdels que realment tenen, men-tre que els segons, reclosos enuna por que els redueix al no-res, transmeten la impressió detenir-ne menys dels que me-reixen. No calen gaire paraulesper a suggerir la rellevànciad’aquest concepte enl’anàlisi de la situacióen què ens trobem. Enaquest país nostre, desilencis, en sabem mas-sa i tot; hi som mésaviat experts. Més enca-ra: som possiblementexperts en emmudi-ments i autocensures,provocats sens dubteper la incapacitat detrobar vies practica-bles per als nostres an-hels culturals i polítics.

La reflexió de Noe-lle-Neumann no m’havingut al cap de sobte.Me l’ha recordada ToniMollà en la seuacontribució al dossierque el darrer númerode L’Espill (segona èpo-ca, núm. 39. Hivern2011) dedica a "Cap aon va la societat valen-ciana", que inclou tam-bé articles de Jordi Mu-ñoz, Ernest Reig, Ra-fael Castelló, Adolf Bel-tran, Violeta Tena iFrancesc Viadel. Jadeuen haver endevinat vostésquin n’és el punt de partida: larealitat és amarga, desoladora.Hem fet fallida, sens dubte. I totsembla indicar que no ens que-da cap flanc immune. No sola-ment hem vist fa poc la nostramàxima autoritat política asse-guda davant d’un tribunal escol-tant amb vergonya mal dissimu-lada les seues pròpies paraules,indignes, d’una vilesa inaudita,sinó que les nostres garanties da-vant dels tribunals econòmicshan arribat als cims més alts dela misèria, és a dir, al bo porque-ria. És cert que la crisi europeano és ja solament econòmica,sinó que afecta, i greument, elsterritoris de la moral i la cultu-ra. Però això tampoc no ens sal-va perquè en aquest territori en-cara hem anat més lluny. Llegiafa uns dies en l’edició catalanad’aquest mateix diari un articlede Josep Ramoneda que es tan-cava, a propòsit del debat sobrela instal·lació del Casino que se-gons alguns salvarà tanta i tantagent de la pobresa, amb aquestapregunta: "Ahora que el modelovalenciano está en quiebra eco-nómica y moral, ¿nuestro sobe-

ranismo particular va a hacerlosuyo?". L’opinió de Ramonedano és un fet casual. Pertot arreuens posen d’exemple de "fallidaeconòmica i moral".

Aquest és, i amb motius so-brats, el punt de partida del’anàlisi del dossier de L’Espill.Afortunadament, tanmateix, non’és el punt d’arribada. Cap deles contribucions oblida l’anàliside les escletxes per on es deixaveure la llum. La veritat és quetambé tenim motiu per a unacerta satisfacció. Els movimentsde rebuig són ben coneguts, i al-guns dels quals amb innegablespatents valencianes. Potser per-què l’anàlisi no ha de confon-dre’s amb la capacitat predicti-va, com assenyadament ens re-corda Rafa Castelló, ací les diver-

ses contribucions del dossiers’apropen tant al territori deldesig que un hi veu la voluntatdesmesurada de trencar el silen-ci carregant les escopetes ambpólvora de rei. De fet, no enshan faltat mai minories ques’han resistit al reducte a quèl’opinió triomfant les condemna-va. Però al costat d’això, una im-mensa majoria ha depositat re-petidament el seu vot en favorde la dreta dels grans "eventos".No es perden vostés les pre-cisions que l’aportació de JordiMuñoz fa sobre aquesta qüestió,aparentment paradoxal peròsusceptible d’explicació, ni laremissió d’Adolf Beltran a unamena de "fatalisme generalit-zat" sustentat en un "escepticis-me còmplice" com a factors quetambé contribueixen a explicarla paradoxa. Al capdavall, aques-ta és la clau de volta; trencar elsilenci, traslladar a les urnes to-ta la indignació, és a dir, cons-truir una via que porte al Go-vern de la Generalitat els qui,segons l’expressió del Viadel deldossier, desitgen fer-nos viure"amb plenitud cultural i políti-ca".

Ve de la pàgina 1Aquesta uniformitat cromàticaés absolutament nova i al mateixtemps antiga. Fins i tot, en al-guns moments de la seuahistòria la façana de la plaça haarribat a emular les cases multi-colors de la Vila Joiosa. El dia 1de novembre de 2011 podia ficar-se un al mig de la plaça, girar icontemplar-la sense obstacles vi-suals tal com va venir al món i,podria dir-se, des del centre delmón. I no podria quedar-se així?,es preguntava algun. La volun-tat municipal és la construcciód’una coberta nova i així es farà.

Al principi va ser el cercle."Es va construir amb gestió indi-vidual de cada parcel·la i per ala seua formalització en plantaes va recórrer a un radi de 1.837centímetres, que coincideixexactament amb la xifra del’any en què es va dissenyar laplaça", cosa que confirmava, se-gons l’equip Vetges Tu, la fortacàrrega simbòlica del seu naixe-ment. Es va concebre com uncercle situat exactament al cen-tre de la ciutat de llavors, limita-da pel perímetre de la muralla."Els eixos que marquen el nord,el magnètic i el geogràfic, s’en-creuen exactament al centre dela plaça, amb una font cons-

truïda amb una columna exacta-ment al centre".

En la planta tercera es potobservar una traïció del tempsa la idea original. La façana ori-ginal es completava amb una fi-lera de finestrons rectangularsa causa de la menor alturad’aquesta planta, cosa normalen aqueix moment del XIX. Peròdesprés els veïns van obtenirpermisos per a construir petitsbalcons. En el projecte actuals’ha deixat una finestreta com atestimoni del projecte primige-ni. El 1859 l’arquitecte de laPlaça de Bous, SebastiánMonleón, va modificar també ladisposició dels buits i des de fo-ra va afegir una planta més quemuntava sobre l’acabament dela façana interior "i que contri-buiria amb el pas del temps aaqueixa imatge tan deterioradaque va tenir la plaça fins quese’n va iniciar la rehabilitació".Els arquitectes han retirat algu-nes de les construccions supe-riors per deixar un corredorcircular en la terrassa des delqual aguaitar a la plaça.

Parlen de rehabilitació. "Nohem reconstruït ni restaurat res,és a dir, hem treballat amb quel-com que existia, sobre informa-ció històrica abundant i comple-

ta, però amb la visió d’uns arqui-tectes del segle XXI". A mitjanany passat va sorgir un Salvem laPlaça Redona que reivindicava so-bretot la idiosincràsia interior de

la plaça, però actualment no esmostra actiu. La rehabilitació,que conclourà abans de l’estiu,deixarà un paviment de pedra na-tural fosca formant —nova-ment— un cercle, sobre el qualemergirà la font restaurada i quetornarà a estar rodejada de para-des de venda. "No oblidem queaquest és un mercat municipalamb concessions donades al-menys fins al 2050", puntualitzaLlopis. Però el disseny actual faun gir funcional a les parades tra-

dicionals i deixa espais entre elsmoderns mòduls projectats perairejar la plaça. "En compted’una coberta de quatre metresde gruix que ho tapava tot, hemprojectat una coberta en què elpunt màxim té 43 centímetres,

amb una estructura d’acer inoxi-dable molt lleuger que recolzaen l’interior de les parades devenda i, per tant, vola a banda ibanda", expliquen des de VetgesTú. Tot amb el propòsit de "maxi-mitzar la percepció de la plaça

fins i tot tenint un mercat enl’interior". De segur que no seràa gust de tots ni es veurà laplaça com quan va nàixer, peròserà més fàcil llegir-hi lahistòria que té darrere seu sen-se tons ombrívols.

Elisabeth Noelle-Neumann.

L’any ésel radiEl nou disseny del mercat interiorpermetrà percebre millor la plaçaMalauradament (o no,

qui sap?), els as-sumptes valencians

són, cada dia, més noticiables.Anem camí de semblar un paísen estat crític. Tanmateix, hau-ríem d’aguantar el temporal iposar en funcionament el sentitcomú per a mantenir seguresles estructures vitals i la integri-tat: els serveis públics, per des-comptat, però també la medul·-la i la sang que circula pel nos-tre entramat institucional i orga-nitzatiu: els documents.

Un dels símptomes més pre-ocupants i no gaire conegut del’estat de les nostres institu-cions rau precisament en el fun-cionament deficient dels nos-tres arxius o reposadors docu-mentals: en primer lloc, és bensimptomàtic el SOS llançat pelstreballadors de l’Arxiu del Reg-ne de València, els quals ens di-buixen una societat malalta d’Al-zheimer. Certament, l’Arxiu delRegne hauria de ser un lloc ve-nerat, afalagat i potenciat pelque significa i és per a lahistòria i la identitat dels valen-cians. És el nostre arxiu mésemblemàtic i, tanmateix, em fala feta que estem llençats a unalenta agonia d’aquesta institu-ció, desposseïda del valuós capi-tal humà d’una plantilla que jaera ben esquifida des de famolts anys.

D’altra banda, el desastre fetpúblic al voltant de l’Arxiu Admi-nistratiu de la ciutat d’Oriola nodeixa de ser una altra puntad’iceberg d’una descurança im-portant (amb dignes excep-cions) a l’hora de controlar elscircuits documentals al si del’administració. Se’n podrienmultiplicar els exemples (arxiusjudicials, hospitalaris, de la ma-teixa Delegació del Govern...) sibé, sovint, vivim a colps de de-sastres anunciats.

Els arxius no necessiten in-versions destarifades: tan solssón part d’una maquinària ad-ministrativa que hauria de por-tar-nos des de l’agilitat en els ser-veis fins a la memòria històrica,passant pels procediments ne-cessaris de selecció documen-tal. La solució és relativamentsenzilla: tan sols cal aplicar lalegislació que tenim, la llei3/2005 d’arxius de la Generali-tat Valenciana. Des de l’As-sociació d’Arxivers i Gestors deDocuments Valencians tan solsdemanem això: que s’aplique.Que les mateixes conselleriesdel govern valencià tinguen elseu servei d’arxiu, com tambéels ajuntaments de més de10.000 habitants, talment commarca la llei. Si no ens creguemi apliquem les nostres pròpieslleis, llargament gestades i treba-llades, anirem pel camí inevita-ble dels petits i dels grans desas-tres. És temps d’aplicar el trellati la mesura, per davant de la tea-tralitat de la vida política imediàtica.

Jesús E. Alonso és presidentde l’Associació d’Arxivers i Ges-tors de Documents Valencians.

NOTES DE CAMBRA

En personaManuel Baixauli

P er més voltes i revoltesque fem per la literaturavalenciana, sempre aca-

bem topant amb qüestions rela-cionades amb la nostra llenguahistòrica. Així és fins i tot sihem de parlar de Charles Dic-kens (1812-1870), aprofitantaquesta cosa dels centenaris,que enguany se celebra el se-gon del seu naixement. Perquèla consistència fràgil d’aquestallengua requereix la nostraatenció permanent. La qual co-sa ens distancia de l’objectiu es-trictament literari. I no deu sercasualitat, per exemple, que elprimer Dickens en castellà espublicara el 1847, mentre queel primer en català no eixirà alcarrer sinó el 1892. Ni potsertampoc que Kafka escrigueraen alemany i no en txec o Joyceen anglés i no en galaic...

Siga com siga, els escriptorsvalencians han llegit Dickens,si més no els escriptors quehem consultat. Ramon Guillem(1959), poeta i narrador, ha lle-git les obres fonamentals dic-kensianes, sobretot en la seuaadolescència, i s’ha preocupat

des del seu treball com a tècnicde biblioteques a Catarroja decommemorar el bicentenari del’autor anglés. També el novel·-lista i traductor Joan F. Mira(1939), a pesar de trobar-lo mas-sa prolix, va "complir" amb Dic-kens i ara mateix rellegeix Da-vid Copperfield. La poeta ÀngelsGregori (1985) acaba de localit-zar la referència de Carles Riba(1893-1959) segons la qual Er-nest Martínez Ferrando(1891-1965) representaria el Dic-kens en català, amb tota la mo-dèstia que hi calga.

Per al poeta i traductor Vi-cent Alonso (1948), "Dickens ésun gran novel·lista del segle XIXi en vaig ser un bon lector, tot ique em va trasbalsar saber queJosep Carner (1884-1970) haviareelaborat aquest autor". I denou tornem de la literatura a lallengua, ja que l’obra dickensia-na traduïda al català mereixsempre una menció per la llen-gua que hi emprà Carner. Caldir que al poeta noucentista, amés de les obres fetes pel seucompte, li encomanaren el 1928traduir tres obres de les mésrepresentatives de l’autor an-glés: Pickwick, David Copper-

field i Grans esperances. Tanma-teix, la polèmica sorgeix per lallengua tan brillant que hi usael magnífic estilista Carner ique s’allunya i va més enllà delmateix original.

D’altra banda, el model dellengua canvia amb el pas de lahistòria. Així i tot, Gregori afir-ma que "si els textos traduïtsaguanten el pas del temps, nocal actualitzar les traduccions",com succeeix per a ella amb lesde Virginia Woolf per Marta

Pessarredona. Alonso parla deles "diverses recepcions dels au-tors al llarg del temps". Als edi-tors i als llibreters, però, se’lsacumula la feina o la inversió, itendeixen més a la reedició quea noves versions, més encaraen una llengua minoritària comla nostra. Més ben dit,minoritària i sense l’estatus

que fa surar una llengua, és adir, vivint o malvivint fragmen-tada regionalment, així com si-lenciada i innominada en el te-rritori valencià.

Amb tot, en els últims anys,precisament dos valencianshan traduït al català de Valèn-cia uns quants autors clàssicsamb un gran èxit. Mira ha publi-cat entre 12.000 i 15.000 exem-plars de La Divina Comèdia, queva per la cinquena edició, i uns5.000 exemplars de l’Odissea itercera edició. Per la seua ban-da, Alonso ha editat els llibres I,II i III dels Assaigs de Michel deMontaigne, que han tingut unarebuda de milers de lectors.També és cert que es tractad’uns clàssics ben anteriors aDickens, "ho són justament per-què els llegim", que diu Alonso,o els que ha traduït Mira —elsdos esmentats i els Evangelis-són "les tres potes on recolza laliteratura occidental" (d’ací aun any decidirà si en traduirà laquarta, el nom de la qual es re-serva).

Nosaltres, els valencians es-tem ajudant a la celebració delbicentenari del naixement deDickens, segons comenta Gui-llem. I estem aportant un nom-bre d’escriptors mai no vist, aixícom una ambició i una qualitatliteràries "espectaculars", lèxicactual dixit. I una llengua cultai alhora poada al carrer. Peròl’ús de la llengua, ai!, no depénde nosaltres.

A MANERA DE TASCÓ

L’espiral del silenciVicent Alonso

Què passa ambels arxiusvalencians?

A l’esquerra, figuració del projecte. A la dreta,la plaça Redona neta, tal com es va concebreoriginàriament. / juan josé hernández

Dickens, llengua o literaturaA propòsit del bicentenari del naixement de l’escriptor

Jesús E. Alonso

Ignasi Mora

Martínez Ferrandorepresentaria elDickens en català, ambla modèstia que hi calga

La voluntatmunicipal és laconstrucció d’unacoberta nova

El Priorat éstímid; no impacta,no cridal’atenció

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 8 de març del 2012

E l Priorat és una comarcanegligida per l’adminis-tració i bastant descone-

guda. Dins del Priorat hi ha unpoblet que es diu el Molar, i dinsdel Molar hi ha el Perxe, unacasa rural on, a banda d’habita-cions per a viatgers, hi ha el Cen-tre Quim Soler, un espai —un sa-ló ampli amb celler i biblioteca-que vincula literatura i vi, i querecull i difon l’obra de JoaquimSoler, lletraferit agut i transgres-sor desaparegut el 1993. Alsprestatges del centre s’apilenobres literàries d’arreu del mónamb un sol nexe: el protagonis-me, determinant o secundari,del vi. Però el Centre Quim Solerno és, només, un espai; també ésun grup de persones queorganitza activitats on el vi i laliteratura van de bracet. Fa pochi he anat per participar al Prio-rat en persona, una trobada d’au-tors en què uns prioratins des-tacats ens portaren a conéixerindrets significatius del territo-ri. En tres dies vam pujar al mésalt del Montsant, baixàrem alsinferns de la mina de Bellmunt,visitàrem cellers, ermites i estu-dis d’artistes, passejàrem per Po-rrera... És curiós: jo coneixia Po-rrera per Lluís Llach, havia sen-tit a dir que hi tenia casa. RoserVernet, l’ànima i motor del Cen-tre, m’assegurà que no sols hitenia casa, sinó que hi vivia deseguit. Vaig tindre ocasió decomprovar-ho: durant l’hora i es-

caig que vam ser a Porrera enstrobàrem Llach, amb el seu ba-rret de llana, dues voltes. No ensconeixia, Llach, però ens va salu-dar com solem fer la gent de po-ble quan ens creuem amb algú.Férem, deia, turisme cultural,convidats i guiats pels membresdel Centre, i vam beure —tot caldir-ho— molt de vi. Un vi mag-nífic. A canvi de què? A canvi deliteratura. A canvi que els convi-dats escrivim unes planes sobre

l’experiència en forma de diccio-nari, un diccionari que ja haviacomençat amb una convocatò-ria anterior i que continuaràdesprés d’aquesta; un diccionariobert, de futur imprevisible.Però Priorat en persona no aca-ba ací. Per experiència sé quetot paisatge viscut per un escrip-tor apareix, tard o d’hora, alsseus papers. I és en aquest sentitque la iniciativa del Centre emsembla d’una intel·ligència sub-til. La comarca negligida i escas-sament coneguda pot adquirirprotagonisme en els escrits delsautors del país, i el protagonis-me en les pàgines dels autors

pot mitigar el desconeixement—i qui sap si la negligència— pa-tit per la comarca. No és unarecompensa instantània i visto-sa, és una inversió a llarg termi-ni, com solen ser-ho les inversio-ns en cultura. El Priorat, però,no és impacient. No estem da-vant d’un territori que enlluer-ne a primera vista i que busquel’èxit fàcil. El Priorat és tímid; noimpacta, no crida l’atenció. T’hiacostes confiat, convençut queés inofensiu, fins que t’adonesque, a poc a poc, discretament,ha entrat a formar part de lateua geografia personal i s’ha fetun lloc, amb els seus magníficsvins, en la teua ànima.

J a fa anys que Elisabeth No-elle-Neumann posà encirculació el concepte "es-

piral de silenci" per explicar al-guns fenòmens que es pro-dueixen en l’àmbit de l’opiniópública. Mentre que alguns, afir-mava la sociòloga, se senten for-ts davant del seu entorn socialquan expressen opinions, al-guns altres hi perden seguretat is’arreceren progressivament enel silenci. I encara més: els pri-mers, des de la seua seguretat,aparencen tenir més partidarisdels que realment tenen, men-tre que els segons, reclosos enuna por que els redueix al no-res, transmeten la impressió detenir-ne menys dels que me-reixen. No calen gaire paraulesper a suggerir la rellevànciad’aquest concepte enl’anàlisi de la situacióen què ens trobem. Enaquest país nostre, desilencis, en sabem mas-sa i tot; hi som mésaviat experts. Més enca-ra: som possiblementexperts en emmudi-ments i autocensures,provocats sens dubteper la incapacitat detrobar vies practica-bles per als nostres an-hels culturals i polítics.

La reflexió de Noe-lle-Neumann no m’havingut al cap de sobte.Me l’ha recordada ToniMollà en la seuacontribució al dossierque el darrer númerode L’Espill (segona èpo-ca, núm. 39. Hivern2011) dedica a "Cap aon va la societat valen-ciana", que inclou tam-bé articles de Jordi Mu-ñoz, Ernest Reig, Ra-fael Castelló, Adolf Bel-tran, Violeta Tena iFrancesc Viadel. Jadeuen haver endevinat vostésquin n’és el punt de partida: larealitat és amarga, desoladora.Hem fet fallida, sens dubte. I totsembla indicar que no ens que-da cap flanc immune. No sola-ment hem vist fa poc la nostramàxima autoritat política asse-guda davant d’un tribunal escol-tant amb vergonya mal dissimu-lada les seues pròpies paraules,indignes, d’una vilesa inaudita,sinó que les nostres garanties da-vant dels tribunals econòmicshan arribat als cims més alts dela misèria, és a dir, al bo porque-ria. És cert que la crisi europeano és ja solament econòmica,sinó que afecta, i greument, elsterritoris de la moral i la cultu-ra. Però això tampoc no ens sal-va perquè en aquest territori en-cara hem anat més lluny. Llegiafa uns dies en l’edició catalanad’aquest mateix diari un articlede Josep Ramoneda que es tan-cava, a propòsit del debat sobrela instal·lació del Casino que se-gons alguns salvarà tanta i tantagent de la pobresa, amb aquestapregunta: "Ahora que el modelovalenciano está en quiebra eco-nómica y moral, ¿nuestro sobe-

ranismo particular va a hacerlosuyo?". L’opinió de Ramonedano és un fet casual. Pertot arreuens posen d’exemple de "fallidaeconòmica i moral".

Aquest és, i amb motius so-brats, el punt de partida del’anàlisi del dossier de L’Espill.Afortunadament, tanmateix, non’és el punt d’arribada. Cap deles contribucions oblida l’anàliside les escletxes per on es deixaveure la llum. La veritat és quetambé tenim motiu per a unacerta satisfacció. Els movimentsde rebuig són ben coneguts, i al-guns dels quals amb innegablespatents valencianes. Potser per-què l’anàlisi no ha de confon-dre’s amb la capacitat predicti-va, com assenyadament ens re-corda Rafa Castelló, ací les diver-

ses contribucions del dossiers’apropen tant al territori deldesig que un hi veu la voluntatdesmesurada de trencar el silen-ci carregant les escopetes ambpólvora de rei. De fet, no enshan faltat mai minories ques’han resistit al reducte a quèl’opinió triomfant les condemna-va. Però al costat d’això, una im-mensa majoria ha depositat re-petidament el seu vot en favorde la dreta dels grans "eventos".No es perden vostés les pre-cisions que l’aportació de JordiMuñoz fa sobre aquesta qüestió,aparentment paradoxal peròsusceptible d’explicació, ni laremissió d’Adolf Beltran a unamena de "fatalisme generalit-zat" sustentat en un "escepticis-me còmplice" com a factors quetambé contribueixen a explicarla paradoxa. Al capdavall, aques-ta és la clau de volta; trencar elsilenci, traslladar a les urnes to-ta la indignació, és a dir, cons-truir una via que porte al Go-vern de la Generalitat els qui,segons l’expressió del Viadel deldossier, desitgen fer-nos viure"amb plenitud cultural i políti-ca".

Ve de la pàgina 1Aquesta uniformitat cromàticaés absolutament nova i al mateixtemps antiga. Fins i tot, en al-guns moments de la seuahistòria la façana de la plaça haarribat a emular les cases multi-colors de la Vila Joiosa. El dia 1de novembre de 2011 podia ficar-se un al mig de la plaça, girar icontemplar-la sense obstacles vi-suals tal com va venir al món i,podria dir-se, des del centre delmón. I no podria quedar-se així?,es preguntava algun. La volun-tat municipal és la construcciód’una coberta nova i així es farà.

Al principi va ser el cercle."Es va construir amb gestió indi-vidual de cada parcel·la i per ala seua formalització en plantaes va recórrer a un radi de 1.837centímetres, que coincideixexactament amb la xifra del’any en què es va dissenyar laplaça", cosa que confirmava, se-gons l’equip Vetges Tu, la fortacàrrega simbòlica del seu naixe-ment. Es va concebre com uncercle situat exactament al cen-tre de la ciutat de llavors, limita-da pel perímetre de la muralla."Els eixos que marquen el nord,el magnètic i el geogràfic, s’en-creuen exactament al centre dela plaça, amb una font cons-

truïda amb una columna exacta-ment al centre".

En la planta tercera es potobservar una traïció del tempsa la idea original. La façana ori-ginal es completava amb una fi-lera de finestrons rectangularsa causa de la menor alturad’aquesta planta, cosa normalen aqueix moment del XIX. Peròdesprés els veïns van obtenirpermisos per a construir petitsbalcons. En el projecte actuals’ha deixat una finestreta com atestimoni del projecte primige-ni. El 1859 l’arquitecte de laPlaça de Bous, SebastiánMonleón, va modificar també ladisposició dels buits i des de fo-ra va afegir una planta més quemuntava sobre l’acabament dela façana interior "i que contri-buiria amb el pas del temps aaqueixa imatge tan deterioradaque va tenir la plaça fins quese’n va iniciar la rehabilitació".Els arquitectes han retirat algu-nes de les construccions supe-riors per deixar un corredorcircular en la terrassa des delqual aguaitar a la plaça.

Parlen de rehabilitació. "Nohem reconstruït ni restaurat res,és a dir, hem treballat amb quel-com que existia, sobre informa-ció històrica abundant i comple-

ta, però amb la visió d’uns arqui-tectes del segle XXI". A mitjanany passat va sorgir un Salvem laPlaça Redona que reivindicava so-bretot la idiosincràsia interior de

la plaça, però actualment no esmostra actiu. La rehabilitació,que conclourà abans de l’estiu,deixarà un paviment de pedra na-tural fosca formant —nova-ment— un cercle, sobre el qualemergirà la font restaurada i quetornarà a estar rodejada de para-des de venda. "No oblidem queaquest és un mercat municipalamb concessions donades al-menys fins al 2050", puntualitzaLlopis. Però el disseny actual faun gir funcional a les parades tra-

dicionals i deixa espais entre elsmoderns mòduls projectats perairejar la plaça. "En compted’una coberta de quatre metresde gruix que ho tapava tot, hemprojectat una coberta en què elpunt màxim té 43 centímetres,

amb una estructura d’acer inoxi-dable molt lleuger que recolzaen l’interior de les parades devenda i, per tant, vola a banda ibanda", expliquen des de VetgesTú. Tot amb el propòsit de "maxi-mitzar la percepció de la plaça

fins i tot tenint un mercat enl’interior". De segur que no seràa gust de tots ni es veurà laplaça com quan va nàixer, peròserà més fàcil llegir-hi lahistòria que té darrere seu sen-se tons ombrívols.

Elisabeth Noelle-Neumann.

L’any ésel radiEl nou disseny del mercat interiorpermetrà percebre millor la plaçaMalauradament (o no,

qui sap?), els as-sumptes valencians

són, cada dia, més noticiables.Anem camí de semblar un paísen estat crític. Tanmateix, hau-ríem d’aguantar el temporal iposar en funcionament el sentitcomú per a mantenir seguresles estructures vitals i la integri-tat: els serveis públics, per des-comptat, però també la medul·-la i la sang que circula pel nos-tre entramat institucional i orga-nitzatiu: els documents.

Un dels símptomes més pre-ocupants i no gaire conegut del’estat de les nostres institu-cions rau precisament en el fun-cionament deficient dels nos-tres arxius o reposadors docu-mentals: en primer lloc, és bensimptomàtic el SOS llançat pelstreballadors de l’Arxiu del Reg-ne de València, els quals ens di-buixen una societat malalta d’Al-zheimer. Certament, l’Arxiu delRegne hauria de ser un lloc ve-nerat, afalagat i potenciat pelque significa i és per a lahistòria i la identitat dels valen-cians. És el nostre arxiu mésemblemàtic i, tanmateix, em fala feta que estem llençats a unalenta agonia d’aquesta institu-ció, desposseïda del valuós capi-tal humà d’una plantilla que jaera ben esquifida des de famolts anys.

D’altra banda, el desastre fetpúblic al voltant de l’Arxiu Admi-nistratiu de la ciutat d’Oriola nodeixa de ser una altra puntad’iceberg d’una descurança im-portant (amb dignes excep-cions) a l’hora de controlar elscircuits documentals al si del’administració. Se’n podrienmultiplicar els exemples (arxiusjudicials, hospitalaris, de la ma-teixa Delegació del Govern...) sibé, sovint, vivim a colps de de-sastres anunciats.

Els arxius no necessiten in-versions destarifades: tan solssón part d’una maquinària ad-ministrativa que hauria de por-tar-nos des de l’agilitat en els ser-veis fins a la memòria històrica,passant pels procediments ne-cessaris de selecció documen-tal. La solució és relativamentsenzilla: tan sols cal aplicar lalegislació que tenim, la llei3/2005 d’arxius de la Generali-tat Valenciana. Des de l’As-sociació d’Arxivers i Gestors deDocuments Valencians tan solsdemanem això: que s’aplique.Que les mateixes conselleriesdel govern valencià tinguen elseu servei d’arxiu, com tambéels ajuntaments de més de10.000 habitants, talment commarca la llei. Si no ens creguemi apliquem les nostres pròpieslleis, llargament gestades i treba-llades, anirem pel camí inevita-ble dels petits i dels grans desas-tres. És temps d’aplicar el trellati la mesura, per davant de la tea-tralitat de la vida política imediàtica.

Jesús E. Alonso és presidentde l’Associació d’Arxivers i Ges-tors de Documents Valencians.

NOTES DE CAMBRA

En personaManuel Baixauli

P er més voltes i revoltesque fem per la literaturavalenciana, sempre aca-

bem topant amb qüestions rela-cionades amb la nostra llenguahistòrica. Així és fins i tot sihem de parlar de Charles Dic-kens (1812-1870), aprofitantaquesta cosa dels centenaris,que enguany se celebra el se-gon del seu naixement. Perquèla consistència fràgil d’aquestallengua requereix la nostraatenció permanent. La qual co-sa ens distancia de l’objectiu es-trictament literari. I no deu sercasualitat, per exemple, que elprimer Dickens en castellà espublicara el 1847, mentre queel primer en català no eixirà alcarrer sinó el 1892. Ni potsertampoc que Kafka escrigueraen alemany i no en txec o Joyceen anglés i no en galaic...

Siga com siga, els escriptorsvalencians han llegit Dickens,si més no els escriptors quehem consultat. Ramon Guillem(1959), poeta i narrador, ha lle-git les obres fonamentals dic-kensianes, sobretot en la seuaadolescència, i s’ha preocupat

des del seu treball com a tècnicde biblioteques a Catarroja decommemorar el bicentenari del’autor anglés. També el novel·-lista i traductor Joan F. Mira(1939), a pesar de trobar-lo mas-sa prolix, va "complir" amb Dic-kens i ara mateix rellegeix Da-vid Copperfield. La poeta ÀngelsGregori (1985) acaba de localit-zar la referència de Carles Riba(1893-1959) segons la qual Er-nest Martínez Ferrando(1891-1965) representaria el Dic-kens en català, amb tota la mo-dèstia que hi calga.

Per al poeta i traductor Vi-cent Alonso (1948), "Dickens ésun gran novel·lista del segle XIXi en vaig ser un bon lector, tot ique em va trasbalsar saber queJosep Carner (1884-1970) haviareelaborat aquest autor". I denou tornem de la literatura a lallengua, ja que l’obra dickensia-na traduïda al català mereixsempre una menció per la llen-gua que hi emprà Carner. Caldir que al poeta noucentista, amés de les obres fetes pel seucompte, li encomanaren el 1928traduir tres obres de les mésrepresentatives de l’autor an-glés: Pickwick, David Copper-

field i Grans esperances. Tanma-teix, la polèmica sorgeix per lallengua tan brillant que hi usael magnífic estilista Carner ique s’allunya i va més enllà delmateix original.

D’altra banda, el model dellengua canvia amb el pas de lahistòria. Així i tot, Gregori afir-ma que "si els textos traduïtsaguanten el pas del temps, nocal actualitzar les traduccions",com succeeix per a ella amb lesde Virginia Woolf per Marta

Pessarredona. Alonso parla deles "diverses recepcions dels au-tors al llarg del temps". Als edi-tors i als llibreters, però, se’lsacumula la feina o la inversió, itendeixen més a la reedició quea noves versions, més encaraen una llengua minoritària comla nostra. Més ben dit,minoritària i sense l’estatus

que fa surar una llengua, és adir, vivint o malvivint fragmen-tada regionalment, així com si-lenciada i innominada en el te-rritori valencià.

Amb tot, en els últims anys,precisament dos valencianshan traduït al català de Valèn-cia uns quants autors clàssicsamb un gran èxit. Mira ha publi-cat entre 12.000 i 15.000 exem-plars de La Divina Comèdia, queva per la cinquena edició, i uns5.000 exemplars de l’Odissea itercera edició. Per la seua ban-da, Alonso ha editat els llibres I,II i III dels Assaigs de Michel deMontaigne, que han tingut unarebuda de milers de lectors.També és cert que es tractad’uns clàssics ben anteriors aDickens, "ho són justament per-què els llegim", que diu Alonso,o els que ha traduït Mira —elsdos esmentats i els Evangelis-són "les tres potes on recolza laliteratura occidental" (d’ací aun any decidirà si en traduirà laquarta, el nom de la qual es re-serva).

Nosaltres, els valencians es-tem ajudant a la celebració delbicentenari del naixement deDickens, segons comenta Gui-llem. I estem aportant un nom-bre d’escriptors mai no vist, aixícom una ambició i una qualitatliteràries "espectaculars", lèxicactual dixit. I una llengua cultai alhora poada al carrer. Peròl’ús de la llengua, ai!, no depénde nosaltres.

A MANERA DE TASCÓ

L’espiral del silenciVicent Alonso

Què passa ambels arxiusvalencians?

A l’esquerra, figuració del projecte. A la dreta,la plaça Redona neta, tal com es va concebreoriginàriament. / juan josé hernández

Dickens, llengua o literaturaA propòsit del bicentenari del naixement de l’escriptor

Jesús E. Alonso

Ignasi Mora

Martínez Ferrandorepresentaria elDickens en català, ambla modèstia que hi calga

La voluntatmunicipal és laconstrucció d’unacoberta nova

El Priorat éstímid; no impacta,no cridal’atenció

QUADERN Dijous, 8 de març del 2012 C U L T U R A . 3

E l Priorat és una comarcanegligida per l’adminis-tració i bastant descone-

guda. Dins del Priorat hi ha unpoblet que es diu el Molar, i dinsdel Molar hi ha el Perxe, unacasa rural on, a banda d’habita-cions per a viatgers, hi ha el Cen-tre Quim Soler, un espai —un sa-ló ampli amb celler i biblioteca-que vincula literatura i vi, i querecull i difon l’obra de JoaquimSoler, lletraferit agut i transgres-sor desaparegut el 1993. Alsprestatges del centre s’apilenobres literàries d’arreu del mónamb un sol nexe: el protagonis-me, determinant o secundari,del vi. Però el Centre Quim Solerno és, només, un espai; també ésun grup de persones queorganitza activitats on el vi i laliteratura van de bracet. Fa pochi he anat per participar al Prio-rat en persona, una trobada d’au-tors en què uns prioratins des-tacats ens portaren a conéixerindrets significatius del territo-ri. En tres dies vam pujar al mésalt del Montsant, baixàrem alsinferns de la mina de Bellmunt,visitàrem cellers, ermites i estu-dis d’artistes, passejàrem per Po-rrera... És curiós: jo coneixia Po-rrera per Lluís Llach, havia sen-tit a dir que hi tenia casa. RoserVernet, l’ànima i motor del Cen-tre, m’assegurà que no sols hitenia casa, sinó que hi vivia deseguit. Vaig tindre ocasió decomprovar-ho: durant l’hora i es-

caig que vam ser a Porrera enstrobàrem Llach, amb el seu ba-rret de llana, dues voltes. No ensconeixia, Llach, però ens va salu-dar com solem fer la gent de po-ble quan ens creuem amb algú.Férem, deia, turisme cultural,convidats i guiats pels membresdel Centre, i vam beure —tot caldir-ho— molt de vi. Un vi mag-nífic. A canvi de què? A canvi deliteratura. A canvi que els convi-dats escrivim unes planes sobre

l’experiència en forma de diccio-nari, un diccionari que ja haviacomençat amb una convocatò-ria anterior i que continuaràdesprés d’aquesta; un diccionariobert, de futur imprevisible.Però Priorat en persona no aca-ba ací. Per experiència sé quetot paisatge viscut per un escrip-tor apareix, tard o d’hora, alsseus papers. I és en aquest sentitque la iniciativa del Centre emsembla d’una intel·ligència sub-til. La comarca negligida i escas-sament coneguda pot adquirirprotagonisme en els escrits delsautors del país, i el protagonis-me en les pàgines dels autors

pot mitigar el desconeixement—i qui sap si la negligència— pa-tit per la comarca. No és unarecompensa instantània i visto-sa, és una inversió a llarg termi-ni, com solen ser-ho les inversio-ns en cultura. El Priorat, però,no és impacient. No estem da-vant d’un territori que enlluer-ne a primera vista i que busquel’èxit fàcil. El Priorat és tímid; noimpacta, no crida l’atenció. T’hiacostes confiat, convençut queés inofensiu, fins que t’adonesque, a poc a poc, discretament,ha entrat a formar part de lateua geografia personal i s’ha fetun lloc, amb els seus magníficsvins, en la teua ànima.

J a fa anys que Elisabeth No-elle-Neumann posà encirculació el concepte "es-

piral de silenci" per explicar al-guns fenòmens que es pro-dueixen en l’àmbit de l’opiniópública. Mentre que alguns, afir-mava la sociòloga, se senten for-ts davant del seu entorn socialquan expressen opinions, al-guns altres hi perden seguretat is’arreceren progressivament enel silenci. I encara més: els pri-mers, des de la seua seguretat,aparencen tenir més partidarisdels que realment tenen, men-tre que els segons, reclosos enuna por que els redueix al no-res, transmeten la impressió detenir-ne menys dels que me-reixen. No calen gaire paraulesper a suggerir la rellevànciad’aquest concepte enl’anàlisi de la situacióen què ens trobem. Enaquest país nostre, desilencis, en sabem mas-sa i tot; hi som mésaviat experts. Més enca-ra: som possiblementexperts en emmudi-ments i autocensures,provocats sens dubteper la incapacitat detrobar vies practica-bles per als nostres an-hels culturals i polítics.

La reflexió de Noe-lle-Neumann no m’havingut al cap de sobte.Me l’ha recordada ToniMollà en la seuacontribució al dossierque el darrer númerode L’Espill (segona èpo-ca, núm. 39. Hivern2011) dedica a "Cap aon va la societat valen-ciana", que inclou tam-bé articles de Jordi Mu-ñoz, Ernest Reig, Ra-fael Castelló, Adolf Bel-tran, Violeta Tena iFrancesc Viadel. Jadeuen haver endevinat vostésquin n’és el punt de partida: larealitat és amarga, desoladora.Hem fet fallida, sens dubte. I totsembla indicar que no ens que-da cap flanc immune. No sola-ment hem vist fa poc la nostramàxima autoritat política asse-guda davant d’un tribunal escol-tant amb vergonya mal dissimu-lada les seues pròpies paraules,indignes, d’una vilesa inaudita,sinó que les nostres garanties da-vant dels tribunals econòmicshan arribat als cims més alts dela misèria, és a dir, al bo porque-ria. És cert que la crisi europeano és ja solament econòmica,sinó que afecta, i greument, elsterritoris de la moral i la cultu-ra. Però això tampoc no ens sal-va perquè en aquest territori en-cara hem anat més lluny. Llegiafa uns dies en l’edició catalanad’aquest mateix diari un articlede Josep Ramoneda que es tan-cava, a propòsit del debat sobrela instal·lació del Casino que se-gons alguns salvarà tanta i tantagent de la pobresa, amb aquestapregunta: "Ahora que el modelovalenciano está en quiebra eco-nómica y moral, ¿nuestro sobe-

ranismo particular va a hacerlosuyo?". L’opinió de Ramonedano és un fet casual. Pertot arreuens posen d’exemple de "fallidaeconòmica i moral".

Aquest és, i amb motius so-brats, el punt de partida del’anàlisi del dossier de L’Espill.Afortunadament, tanmateix, non’és el punt d’arribada. Cap deles contribucions oblida l’anàliside les escletxes per on es deixaveure la llum. La veritat és quetambé tenim motiu per a unacerta satisfacció. Els movimentsde rebuig són ben coneguts, i al-guns dels quals amb innegablespatents valencianes. Potser per-què l’anàlisi no ha de confon-dre’s amb la capacitat predicti-va, com assenyadament ens re-corda Rafa Castelló, ací les diver-

ses contribucions del dossiers’apropen tant al territori deldesig que un hi veu la voluntatdesmesurada de trencar el silen-ci carregant les escopetes ambpólvora de rei. De fet, no enshan faltat mai minories ques’han resistit al reducte a quèl’opinió triomfant les condemna-va. Però al costat d’això, una im-mensa majoria ha depositat re-petidament el seu vot en favorde la dreta dels grans "eventos".No es perden vostés les pre-cisions que l’aportació de JordiMuñoz fa sobre aquesta qüestió,aparentment paradoxal peròsusceptible d’explicació, ni laremissió d’Adolf Beltran a unamena de "fatalisme generalit-zat" sustentat en un "escepticis-me còmplice" com a factors quetambé contribueixen a explicarla paradoxa. Al capdavall, aques-ta és la clau de volta; trencar elsilenci, traslladar a les urnes to-ta la indignació, és a dir, cons-truir una via que porte al Go-vern de la Generalitat els qui,segons l’expressió del Viadel deldossier, desitgen fer-nos viure"amb plenitud cultural i políti-ca".

Ve de la pàgina 1Aquesta uniformitat cromàticaés absolutament nova i al mateixtemps antiga. Fins i tot, en al-guns moments de la seuahistòria la façana de la plaça haarribat a emular les cases multi-colors de la Vila Joiosa. El dia 1de novembre de 2011 podia ficar-se un al mig de la plaça, girar icontemplar-la sense obstacles vi-suals tal com va venir al món i,podria dir-se, des del centre delmón. I no podria quedar-se així?,es preguntava algun. La volun-tat municipal és la construcciód’una coberta nova i així es farà.

Al principi va ser el cercle."Es va construir amb gestió indi-vidual de cada parcel·la i per ala seua formalització en plantaes va recórrer a un radi de 1.837centímetres, que coincideixexactament amb la xifra del’any en què es va dissenyar laplaça", cosa que confirmava, se-gons l’equip Vetges Tu, la fortacàrrega simbòlica del seu naixe-ment. Es va concebre com uncercle situat exactament al cen-tre de la ciutat de llavors, limita-da pel perímetre de la muralla."Els eixos que marquen el nord,el magnètic i el geogràfic, s’en-creuen exactament al centre dela plaça, amb una font cons-

truïda amb una columna exacta-ment al centre".

En la planta tercera es potobservar una traïció del tempsa la idea original. La façana ori-ginal es completava amb una fi-lera de finestrons rectangularsa causa de la menor alturad’aquesta planta, cosa normalen aqueix moment del XIX. Peròdesprés els veïns van obtenirpermisos per a construir petitsbalcons. En el projecte actuals’ha deixat una finestreta com atestimoni del projecte primige-ni. El 1859 l’arquitecte de laPlaça de Bous, SebastiánMonleón, va modificar també ladisposició dels buits i des de fo-ra va afegir una planta més quemuntava sobre l’acabament dela façana interior "i que contri-buiria amb el pas del temps aaqueixa imatge tan deterioradaque va tenir la plaça fins quese’n va iniciar la rehabilitació".Els arquitectes han retirat algu-nes de les construccions supe-riors per deixar un corredorcircular en la terrassa des delqual aguaitar a la plaça.

Parlen de rehabilitació. "Nohem reconstruït ni restaurat res,és a dir, hem treballat amb quel-com que existia, sobre informa-ció històrica abundant i comple-

ta, però amb la visió d’uns arqui-tectes del segle XXI". A mitjanany passat va sorgir un Salvem laPlaça Redona que reivindicava so-bretot la idiosincràsia interior de

la plaça, però actualment no esmostra actiu. La rehabilitació,que conclourà abans de l’estiu,deixarà un paviment de pedra na-tural fosca formant —nova-ment— un cercle, sobre el qualemergirà la font restaurada i quetornarà a estar rodejada de para-des de venda. "No oblidem queaquest és un mercat municipalamb concessions donades al-menys fins al 2050", puntualitzaLlopis. Però el disseny actual faun gir funcional a les parades tra-

dicionals i deixa espais entre elsmoderns mòduls projectats perairejar la plaça. "En compted’una coberta de quatre metresde gruix que ho tapava tot, hemprojectat una coberta en què elpunt màxim té 43 centímetres,

amb una estructura d’acer inoxi-dable molt lleuger que recolzaen l’interior de les parades devenda i, per tant, vola a banda ibanda", expliquen des de VetgesTú. Tot amb el propòsit de "maxi-mitzar la percepció de la plaça

fins i tot tenint un mercat enl’interior". De segur que no seràa gust de tots ni es veurà laplaça com quan va nàixer, peròserà més fàcil llegir-hi lahistòria que té darrere seu sen-se tons ombrívols.

Elisabeth Noelle-Neumann.

L’any ésel radiEl nou disseny del mercat interiorpermetrà percebre millor la plaçaMalauradament (o no,

qui sap?), els as-sumptes valencians

són, cada dia, més noticiables.Anem camí de semblar un paísen estat crític. Tanmateix, hau-ríem d’aguantar el temporal iposar en funcionament el sentitcomú per a mantenir seguresles estructures vitals i la integri-tat: els serveis públics, per des-comptat, però també la medul·-la i la sang que circula pel nos-tre entramat institucional i orga-nitzatiu: els documents.

Un dels símptomes més pre-ocupants i no gaire conegut del’estat de les nostres institu-cions rau precisament en el fun-cionament deficient dels nos-tres arxius o reposadors docu-mentals: en primer lloc, és bensimptomàtic el SOS llançat pelstreballadors de l’Arxiu del Reg-ne de València, els quals ens di-buixen una societat malalta d’Al-zheimer. Certament, l’Arxiu delRegne hauria de ser un lloc ve-nerat, afalagat i potenciat pelque significa i és per a lahistòria i la identitat dels valen-cians. És el nostre arxiu mésemblemàtic i, tanmateix, em fala feta que estem llençats a unalenta agonia d’aquesta institu-ció, desposseïda del valuós capi-tal humà d’una plantilla que jaera ben esquifida des de famolts anys.

D’altra banda, el desastre fetpúblic al voltant de l’Arxiu Admi-nistratiu de la ciutat d’Oriola nodeixa de ser una altra puntad’iceberg d’una descurança im-portant (amb dignes excep-cions) a l’hora de controlar elscircuits documentals al si del’administració. Se’n podrienmultiplicar els exemples (arxiusjudicials, hospitalaris, de la ma-teixa Delegació del Govern...) sibé, sovint, vivim a colps de de-sastres anunciats.

Els arxius no necessiten in-versions destarifades: tan solssón part d’una maquinària ad-ministrativa que hauria de por-tar-nos des de l’agilitat en els ser-veis fins a la memòria històrica,passant pels procediments ne-cessaris de selecció documen-tal. La solució és relativamentsenzilla: tan sols cal aplicar lalegislació que tenim, la llei3/2005 d’arxius de la Generali-tat Valenciana. Des de l’As-sociació d’Arxivers i Gestors deDocuments Valencians tan solsdemanem això: que s’aplique.Que les mateixes conselleriesdel govern valencià tinguen elseu servei d’arxiu, com tambéels ajuntaments de més de10.000 habitants, talment commarca la llei. Si no ens creguemi apliquem les nostres pròpieslleis, llargament gestades i treba-llades, anirem pel camí inevita-ble dels petits i dels grans desas-tres. És temps d’aplicar el trellati la mesura, per davant de la tea-tralitat de la vida política imediàtica.

Jesús E. Alonso és presidentde l’Associació d’Arxivers i Ges-tors de Documents Valencians.

NOTES DE CAMBRA

En personaManuel Baixauli

P er més voltes i revoltesque fem per la literaturavalenciana, sempre aca-

bem topant amb qüestions rela-cionades amb la nostra llenguahistòrica. Així és fins i tot sihem de parlar de Charles Dic-kens (1812-1870), aprofitantaquesta cosa dels centenaris,que enguany se celebra el se-gon del seu naixement. Perquèla consistència fràgil d’aquestallengua requereix la nostraatenció permanent. La qual co-sa ens distancia de l’objectiu es-trictament literari. I no deu sercasualitat, per exemple, que elprimer Dickens en castellà espublicara el 1847, mentre queel primer en català no eixirà alcarrer sinó el 1892. Ni potsertampoc que Kafka escrigueraen alemany i no en txec o Joyceen anglés i no en galaic...

Siga com siga, els escriptorsvalencians han llegit Dickens,si més no els escriptors quehem consultat. Ramon Guillem(1959), poeta i narrador, ha lle-git les obres fonamentals dic-kensianes, sobretot en la seuaadolescència, i s’ha preocupat

des del seu treball com a tècnicde biblioteques a Catarroja decommemorar el bicentenari del’autor anglés. També el novel·-lista i traductor Joan F. Mira(1939), a pesar de trobar-lo mas-sa prolix, va "complir" amb Dic-kens i ara mateix rellegeix Da-vid Copperfield. La poeta ÀngelsGregori (1985) acaba de localit-zar la referència de Carles Riba(1893-1959) segons la qual Er-nest Martínez Ferrando(1891-1965) representaria el Dic-kens en català, amb tota la mo-dèstia que hi calga.

Per al poeta i traductor Vi-cent Alonso (1948), "Dickens ésun gran novel·lista del segle XIXi en vaig ser un bon lector, tot ique em va trasbalsar saber queJosep Carner (1884-1970) haviareelaborat aquest autor". I denou tornem de la literatura a lallengua, ja que l’obra dickensia-na traduïda al català mereixsempre una menció per la llen-gua que hi emprà Carner. Caldir que al poeta noucentista, amés de les obres fetes pel seucompte, li encomanaren el 1928traduir tres obres de les mésrepresentatives de l’autor an-glés: Pickwick, David Copper-

field i Grans esperances. Tanma-teix, la polèmica sorgeix per lallengua tan brillant que hi usael magnífic estilista Carner ique s’allunya i va més enllà delmateix original.

D’altra banda, el model dellengua canvia amb el pas de lahistòria. Així i tot, Gregori afir-ma que "si els textos traduïtsaguanten el pas del temps, nocal actualitzar les traduccions",com succeeix per a ella amb lesde Virginia Woolf per Marta

Pessarredona. Alonso parla deles "diverses recepcions dels au-tors al llarg del temps". Als edi-tors i als llibreters, però, se’lsacumula la feina o la inversió, itendeixen més a la reedició quea noves versions, més encaraen una llengua minoritària comla nostra. Més ben dit,minoritària i sense l’estatus

que fa surar una llengua, és adir, vivint o malvivint fragmen-tada regionalment, així com si-lenciada i innominada en el te-rritori valencià.

Amb tot, en els últims anys,precisament dos valencianshan traduït al català de Valèn-cia uns quants autors clàssicsamb un gran èxit. Mira ha publi-cat entre 12.000 i 15.000 exem-plars de La Divina Comèdia, queva per la cinquena edició, i uns5.000 exemplars de l’Odissea itercera edició. Per la seua ban-da, Alonso ha editat els llibres I,II i III dels Assaigs de Michel deMontaigne, que han tingut unarebuda de milers de lectors.També és cert que es tractad’uns clàssics ben anteriors aDickens, "ho són justament per-què els llegim", que diu Alonso,o els que ha traduït Mira —elsdos esmentats i els Evangelis-són "les tres potes on recolza laliteratura occidental" (d’ací aun any decidirà si en traduirà laquarta, el nom de la qual es re-serva).

Nosaltres, els valencians es-tem ajudant a la celebració delbicentenari del naixement deDickens, segons comenta Gui-llem. I estem aportant un nom-bre d’escriptors mai no vist, aixícom una ambició i una qualitatliteràries "espectaculars", lèxicactual dixit. I una llengua cultai alhora poada al carrer. Peròl’ús de la llengua, ai!, no depénde nosaltres.

A MANERA DE TASCÓ

L’espiral del silenciVicent Alonso

Què passa ambels arxiusvalencians?

A l’esquerra, figuració del projecte. A la dreta,la plaça Redona neta, tal com es va concebreoriginàriament. / juan josé hernández

Dickens, llengua o literaturaA propòsit del bicentenari del naixement de l’escriptor

Jesús E. Alonso

Ignasi Mora

Martínez Ferrandorepresentaria elDickens en català, ambla modèstia que hi calga

La voluntatmunicipal és laconstrucció d’unacoberta nova

El Priorat éstímid; no impacta,no cridal’atenció

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 8 de març del 2012

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 8 de març del 2012

Komfusió, la unió dels grups de la MarinaBaixa Gatxull i Inseminació, podia haveresperat a tenir més rodatge i composiciópròpia abans de debutar. En lloc d'això, hanagafat la drecera i es presenten amb undisc homenatge a la cançó combativa i elsseus referents (Ovidi, Raimon o Lluís Llach).El resultat és irregular però contéencertades relectures (Jo vinc d'un silenci oViatge a Ítaca). Una mirada plena deveneració amb la gràcia de traslladar lacançó als agitats directes de l'escena ska.

Dins de la llarga campanya per a recuperarla simbòlica ermita del Puig de la Costerade la destrucció definitiva, els col·lectiusimplicats han editat un volum per recaptarfons dirigit als més menuts on es recuperauna coneguda llegenda comarcal, en versióde l’escriptor xativí Toni Cucarella, que elpersonal il·lustrador Xavi Sellés porta alseu peculiar terreny visual. El resultat ésun llibre infantil atractiu i que va més enllàde l’objectiu de difusió entre els menutsdel patrimoni cultural.

L’aposta de Bromera per autors rellevantsdel panorama literari internacional trobaen Erri de Luca un exemple de plenaactualitat. Els peixos no tanquen els ullsés el tercer títol que l’editorial d'Alzirapublica d’aquest escriptor italià, traduït jaa 23 idiomes, que fascina el públic lector.En aquest llibre, torna a indagar amb laseua prosa punyent sobre la memòria i elpas del temps a través dels records queun home de seixanta anys té d’un estiude la seua infantesa.

Recomanem...NOVEL·LAper ADOLF BELTRAN

INFANTILper XAVIER ALIAGA

DISCOSper X. A.

Les xiulades que ha rebutl’alcaldessa de València albalcó de l’Ajuntament du-

rant les mascletaes han generatuna polèmica que, en alguns ca-sos, transcendeix l’anècdota con-creta i s’eleva a reflexions mésgenerals sobre la correcció, ono, d’aquestes manifestacionspúbliques de disconformitat enactes que no són estrictamentpolítics. Per descomptat, no to-thom es planteja la qüestió ambtant d’enlairament, però és boque el debat permeta aquestaperspectiva, i que hi haja qui hial·ludesca.

Els disgustats amb les xiula-des —que s’adrecen als polítics,però que també desllueixen,com a dany col·lateral, un delsactes més multitudinaris de lesfalles— en són molts. Des de quies lamenta perquè les pobres fa-lleres han hagut de pas-sar una mala estona sen-se tindre cap culpa, fins aqui es planteja lesqüestions al·ludides mésamunt tot remarcant queles falles són una festa co-l·lectiva, i que el dret a dis-frutar-les sense ensurtsno hauria de ser concul-cat. La protesta política éslegítima, sens dubte, peròté uns altres espais onexercir-se. Els defensorsde les xiulades, pel seucostat, al·leguen que "totespai públic és un espaipolític", i, més concreta-ment, afirmen que lapresència de governantsen un lloc d’honor durantles mascletaes inevitable-ment les polititza. També hi haqui recorda que certaparafernàlia fallera no deixad’estar més polititzada del quecaldria. Per exemple, és curiósque un comunicat faller sobreel tema s’haja emés en castellà,quan les falles havien sigut elprincipal baluard de l’expressióen valencià, contra vent i ma-rea, fins i tot en el pitjor fran-quisme. De vegades —s’insi-nua— les formes fan més quesuggerir el fons.

Personalment, he de dir quea mi em sap greu que aquestescoses passen i que es polititzentots els espais públics. Que unacte festiu, cultural o el que siga,es veja dificultat per l’agitacióestentòria d’una part del públicés una cosa que sempre m’inco-moda. És cert que m’incomodamés quan els cridaires destor-ben una conferència o un recitalen un local tancat, perquè po-den arribar a interrompre’ls deltot —i això, més que incomodi-tat, em fa ràbia i tristesa—-, quequan xiulen enmig d’una plaçaabans d’una mascletà, que sem-pre farà més de soroll. Lasituació, ací, és molt mésinnòcua, però el principi és elmateix. Dit això, m’afanye a re-cordar-me que, per greu que emsàpia, València no és Versalles.Les formes de la més exquisida

cortesia no són les que imperenen la nostra ciutat. Ací, algunspartits han hagut de suportarxiulades, crits, injúries i agressio-ns pel simple fet d’existir, no jaen una festa sorollosa com lamascletà, sinó en l’acte més re-presentatiu i unitari de la nostracol·lectivitat, com ho és laprocessó cívica del 9 d’octubre.Ací, desenes d’actes públics pu-rament culturals s’han vist inte-rromputs per colles d’ener-gúmens que han actuat durant

dècadesamb la més absoluta im-punitat, i els que no eren vícti-mes d’aquestes salvatjades nohan dit ni una paraula en con-tra, i alguns les han justificades ifomentades i tot, i les hemerote-ques en van plenes. Ací, en defi-nitiva, tenim la ciutadania molt

malacostumada. I qui té ganesde protestar, protesta on, quan icom vol, sense parar-se a pensarsi és el lloc adequat, perquè unallarga indulgència —per dir elmot més suau que trobe— els hainduïts a creure que tots ho són.Si així és com van les coses, m’es-time més que la gent s’escridas-se a l’aire lliure, en la plaça del’Ajuntament, que en el Parani-mf de la Universitat, i em dolmenys que la víctima siga un po-lític -que ja sap a què es dedica-

que un catedràtic. Ja he dit queno ho aprove, però també he dedir que no m’estranya.

En resum, a València, la gentenfadada protesta on vol, i elsfallers s’ho hauran de prendreamb paciència, encara que l’as-sumpte no vaja amb ells. Vivimuns temps difícils, i hi ha gentmolt molesta. Pot ser molestsentir que el ministre d’As-sumptes Exteriors, José Ma-nuel García-Margallo, quan hade posar un exemple d’absurdadilapidació dels pressupostos,recórrega a la inauguració d’un"aeroport peatonal"; pot ser in-grat comprendre que el governvalencià ha malgastat els dinersde tots més que cap altre; potser incòmode anar a classe enbarracots sense calefacció i quela policia et tracte com un ene-mic si t’indignes d’això; pot in-

quietar saber com es va dur acap la investigació de l’accidentdel metro que provocà tantesmorts, o que els esguits del casEmarsa afecten membres delConsistori i que l’alcaldessa,que s’instal·la tan senyora albalcó de l’Ajuntament durantles mascletaes, no tinga a bé do-nar-ne cap explicació satisfactò-ria. No cal que ningú fomenteles xiulades. Ni tan sols que lesdisculpe. Però, de veritat, ¿hi haalgú que se n’estranye?

Amolts se’ls oblida el seu vell mes-tre d’escola —o mestra, encaraque menys, per aquell temps—,

que és tant com si se’ls oblidara unapart de la seua infància, un generós iintens tram de la seua vida. Alguns, noobstant això, es queden —ens quedem—amb un Don Antonio o un Don Manuelo una Doña Virtudes, però quasi sem-pre sense rostre i sense veu. Costa po-sar expressió i paraules als que tant ensvan donar. Personalment, en recorde al-guns, a Sant Vicent del Raspeig i a laSeu d’Urgell, perquè amb ells vaigaprendre que llegir era bastant mésque repetir síl·labes. Quin magisteri elseu, quin magisteri el d’aquells docentsde la "república pedagògica" que consi-derava "que només a través de l’ensen-yament i de la formació personal pot laciutadania accedir a la verdaderademocràcia, a la reflexió política il’elecció responsable". Aquells mestresde sòlida formació acadèmica, social ipersonal, de criteri ampli, progressista,laic, reivindicatiu i solidari, serien per-seguits, tancats, assassinats i depuratspel franquisme, sense cap mirament.No va haver-hi una altra professió coml’ensenyament tan durament castigada."El franquisme triomfant, a més de des-muntar tot l’edifici educatiu republicà,va exercir sobre els docents unarepressió intensa i despietada." És mésque sabut i n’hi ha una bibliografia inte-ressant, on ocupa un lloc destacat Maes-tros valencianos bajo el franquismo. Ladepuración del magisterio. 1939-1944,de José Manuel Fernández i CarmenAgulló.

Es disposen les cinquenes Jornadesdel Camp d’Albatera, en algunes de lesquals he participat. El camp deconcentració d’Albatera, hui al munici-pi de Sant Isidre, va ser alçat per laRepública per a dissidents d’aquesta.No obstant això, la seua sinistra i estre-midora notorietat la deu a l’ús que elfranquisme en va fer. A penes conclosala guerra civil, les noves autoritats sorgi-des de la revolta militar, de l’espant deles matances i d’una ideologia ameradade feixisme, van ficar en aquell territorivuit o deu mil presoners republicans,on, com a màxim en cabien entre 1.500i 2.000. Innumerables els horrors ques’hi van donar: la fam, les malalties, lesfugues, els afusellaments. Per fortuna,al setembre del 1939 es va clausurar.Però de tot el que hi va succeir gairebéno hi ha cap document. Queden, això sí,els testimonis. Molts testimonis algunsde tan valuosos i precisos com els deTuñón de Lara i Eduardo de Guzmán,entre tants altres, i també, cada dia,més investigadors solvents, en la faena.Aquestes jornades han contribuït efi-caçment a estendre l’interés pel tan am-pli, dolorós i encara fosc territori de lamemòria. Els organitzadors han dedi-cat i dediquen cada una d’aquestes jor-nades a un tema de caràctermonogràfic: primerament, i sempre,quants hi van conéixer la venjança, des-prés els guerrillers i ara, en aquesta cin-quena edició, els mestres de la Repúbli-ca. Posar una vegada més en la palestrad’aquestes Jornades del Camp d’Albate-ra, homes i dones tan exemplars i queamb l’únic exercici de la seua professiófonamentaven els drets i les llibertatsde la societat, contribueix a fer palesos,quasi vuitanta anys després, el respectei l’afecte que ens inspira el seu magiste-ri i el de tot el professorat. Quina cons-ciència que hi posaven.

RETROBEM ELSORÍGENSKomfusióMésdemil.Benaguasil, 2012.

ELS PEIXOS NO TAN-QUEN ELS ULLSErri de LucaEdicions Bromera.Alzira, 2012. 115 pàgines.

Qui té ganesde protestar,protesta on, quani com vol

Els fallerss’ho hauran deprendre ambpaciència

CARTES DE PROP

Molèsties i sorollsEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

Al mestredescongeutE. Cerdán Tato

EL PAM DE DÉUToni Cucarella i Xavi SellésSalvem El Puig.Xàtiva, 2011.27 pàgines.

Protesta en una de les mascletades de Falles. / jordi vicent

Q U A D E R N .

E n el primer i desconcertant capítolde Point Omega, última novel·la,curta i bellíssima, de Don DeLillo,

el personatge sense cara ni nom passahores i hores a les fosques en una sala delMOMA de Nova York, un dia i un altredia, contemplant la projecció d’un mateixfilm, no diu quin però el lector sap de

seguida que es tracta de Psycho d’AlfredHitchcock. La idea de l’estranya"instal·lació" és que la projecció durevint-i-quatre hores, alentint gairebé a l’in-finit el moviment de cada seqüència: "Es-tava dret i mirava. En el temps que licostava a Anthony Perkins girar el cap,semblava que fluïen tot un seguit d’ideesque implicaven la ciència i la filosofia ialtres coses sense nom, o potser que ellveia massa. Però era impossible veuremassa. Com menys hi havia per a veure,més hi veia. Aquesta era la qüestió. Veurequè hi ha ací, mirar finalment i saber queestàs mirant, sentir el temps com passa,estar viu i alerta davant del que està pas-

sant en els mínims registres del movi-ment" (Trad. meua). La projecció repeti-da, el moviment retardat fins a la lentitudimpossible, la falta de cap sentit narratiuen aquesta lentíssima descomposiciódels gestos, la sensació d’estar contem-plant la destrucció de qualsevol fil con-ductor de la història narrada, tot allò quevostés vulguen, es podria reduir a un solpunt: el rellotge del temps s’ha retardat,només avança, absurdament, en untemps que ha perdut la fluïdesa del tempsnatural o del temps de la història. Aixòdeu ser, o això pretén DeLillo amb lametàfora. I així és també com, ara, sem-bla que experimentem el temps present:

alentit, amb gestos sense objecte, desinte-grat, un temps que contradiu el movi-ment accelerat que semblava consubstan-cial a la vida contemporània. Potser co-rrem massa i no sabem per què, deien elsmoralistes assenyats: potser val més queanem a poc a poc, que és més humà. Bé,doncs, ara ja anem tan a poc a poc, al-menys a Europa o en aquest extrem meri-dional d’Europa, que ens hem aturat ifins tot comencem a recular. Velocitat vo-lia dir posseir i exigir més de tot, aramateix, ràpidament. Però aquesta lenti-tud obligada, o la quietud, encara no sa-bem què significa. L’inici d’un retorn, pot-ser, a algun incert temps passat?

D e tant de veure durantanys les parades de ven-da ordenades circular-

ment a l’interior de la plaça Re-dona de València, molts pen-saven que sempre havien estatací, amb les seues filatures i elsseus brodats a la vista. Però noés així. “La plaça redona va expe-rimentar un canvi radical al vol-tants dels anys 20 del segle pas-sat. Com que les obres del Mer-cat Central es retardaven, unaassociació va aconseguir quel’Ajuntament permetera cons-truir una coberta en l’interior dela plaça per a les parades depeix, amb l’obligació que tot justes traslladaren al Mercat, es des-muntaria tot”. Ho recordava l’ar-

quitecte Tito Llopis, dissabte pas-sat a Multi Cultural Project, unespai de Benimaclet on s’expo-sen fotografies de la plaça al nujuntament amb imatges del pro-jecte de rehabilitació que VetgesTu executa des del 2007. Desprésels llocs es van traslladar al Mer-cat, però la coberta va romandreen la plaça. I a continuació “hi vaaparéixer un mercat que es mun-tava a primera hora del matí i esdesmuntava a la vesprada, ambparades ambulants de rodesmetàl·liques protegides amb go-ma”. El 1979 els comerciants esvan agrupar perquè l’Ajunta-ment els permetera construir pa-rades fixes. No van aconseguir elpermís i van començar a cons-truir abans de tindre llicència. "I

aquests són els llocs que hem de-rrocat", es justifica l’arquitecte,"fets amb una estructura simplís-sima metàl·lica a què se li vanafegir taulellets sense valor artís-tic, apegats sobre les armaduresde la planxa".

L’operació a cor obert de laciutat històrica executada per Vet-ges Tu, va deixar l’1 de novembrede 2011 “sense obres la plaça du-rant 24 hores, sense tancs,maquinària ni coberta", circums-tància que va permetre a algunsvianants sorpresos gaudir d’unavisió única de l’històric fòrum ique va aprofitar el fotògraf i ar-quitecte Juan José Hernándezper a capturar-la nua al llarg dela jornada, "des d’arran de terra odes de les altures", aproximada-

ment com la va concebre l’arqui-tecte Salvador Escrig. Va ser dis-senyada com si es tractara d’unúnic edifici i respon a una tipolo-gia neoclàssica d’espai urbà si-

tuat al centre o a prop que, expli-quen els autors del projecte derehabilitació, "es va fer per frag-ments i no alhora en contra delque es puga pensar". "Si la veie-ren ara els arquitectes de l’Acadè-

mia de Sant Carles", que era lainstitució competent per a autori-tzar l’obra llavors, "probable-ment reconeixerien que és la pri-mera vegada en la seua històriaque la plaça respon al seu desig".L’arquitecte de Vetges Tu es refe-reix a la idea d’uniformitat en to-ta l’arquitectura de la façanacircular, tant pel que fa als buits,com a la continuïtat dels balconsde la primera planta i la segona,com que per primera vegada, to-ta té el mateix color. "Per a obte-nir el color original, vam traurediferents mostres de diferentspunts de la façana existent i vamveure que el que més es repetiaera un ocre semblant al que hihem aplicat, molt suau".

Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 8 DE MARÇ DEL 2012, NÚM. 587

PUNT DE MIRA

La lentitudJoan F. Mira

Operació històrica a cor obertLa rehabilitació de la plaça Redona de València posa al descobert els traços del seu passat des dels orígens

LLETRES

‘Dickens, llenguao literatura’, perIgnasi Mora

A MANERA DE TASCÓ

‘L’espiralde silenci’,per Vicent Alonso

JUAN MANUEL JÁTIVA València

Vista general de la plaça Redona, amb les obres que es fan actualment. / jesús císcar

Pàgina 2 Pàgina 3

Respon a unatipologia neoclàssicad’espai urbà situatal centre