1

RECERCA

EL MEU TEMPLE SERÀ CASA D’ORACIÓ

Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure’n els venedors.Els deia: «Diu l’Escriptura: El meu temple serà casa d’oració, peròvosaltres n’heu fet una cova de lladres.»

(Lc 19,45-46)

Hi ha una cançó del grup Kairoi que em va agradar molt quan la vaigescoltar per primera vegada i diu: «Pregar no és altra cosa que mirar al teuvoltant i escoltar»

Aquesta breu frase ens dóna dos matisos sobre la pregària. Pregar ésmirar. Jesús mira al seu voltant en el temple i troba venedors, gent ques’enriqueix fent del temple un mercat, quan havia estat construït per ser lacasa de Déu, el lloc de la seva presència, on trobessin consol els pobres,el malalts..., un lloc per esplaiar el cor davant de Déu, una casa d’oració.

La frase continua dient que pregar també és escoltar. Però, com escoltaramb el xivarri d’un mercat? Aquells que experimenten el silenci, sentenallò més petit que es mou. Elies a la muntanya, en el silenci, sent la brisasuau de Déu. Déu parla en el silenci, ja sigui en la muntanya, ja sigui en elfons del cor. Per això no pot ser al mercat, sinó a casa, a la casa, ontrobem la nostra pròpia realitat, allò que som, el lloc més íntim de nosaltresmateixos, sense enganyar-nos.

Des de l’Evangeli, podem afegir nous matisos. «Pregar no és altra cosaque mirar el teu voltant i escoltar», i demanar, tenint fe en allò que demanem,que surt del fons del cor de cada un de nosaltres, sense dubtar, creient queja ho tenim i demanant i donant el perdó.

Ara sí que tenim una definició de la pregària, que no pot quedar enparaules, sinó que s’ha d’encarnar en les nostres vides, fent-se meta per acada jornada.

fra Francesc Miquel Sánchez

RECERCA

2

Vaig conèixer Etty Hillesum llegintaquestes paraules seves:

«I si Déu deixa d’ajudar-me, seré jo qui hauràd’ajudar Déu... prendré perprincipi «ajudar Déu» en lamesura del possible i si hoaconseguesc també estaréaquí per ajudar els altres».

Ajudar Déu? Estam tan avesatsa donar les culpes a Déu de lesnostres desgràcies que em vaemocionar que qualcú parlàsd’ajudar-lo. Això em mogué a llegirel diari d’Etty Hillesum, la voliaconèixer. Les seves paraules emrecordaren a Teresa de Lisieux, quesovint expressà el desig de consolari acollir a Déu.

Etty Hillesum nasqué a Holandaen 1914, en el si d’una família jueva,no-practicant. Estudià dret aAmsterdam i es dedicava a donarclasses de rus (la seva mare era unajueva russa). Etty era una jove lliure,

ESPIRITUALITAT I TEOLOGIA D’ETTYHILLESUM I DE TERESA DE LISIEUX

fra Lluís Àngel Arrom

plena de curiositat intelectual i duiauna vida bastant despreocupada,dispersa i flanquejada d’expe-riències amoroses. Fou a través dela seva amistat amb Spier, psicòlegjueu, al que ella estimà moltprofundament, que Etty començà unprocés de transformació espiritual.Aplicant la disciplina interior queSpier li ensenyà, Etty anà trobant unequilibri personal i se li desvetllà unmón nou que ella gairebé no haviapogut imaginar abans. En el diari quecomençà a escriure en març de1941 i que finí en novembre de 1942ens descriu aquest procés queparteix de la seva presa deconsciència de la presència de Déuen ella i que s’aprofundeix en unintens amor als éssers, a la vida, aDéu, un amor més fort que laviolència i la por a la mort, un amordesprès, il.luminat amb profundesintuïcions.

Finalment després de viure unany al camp de concentració deWesterbork Etty fou portada a

PER COMENÇAR

3

RECERCA

Auschwich en setembre de 1943 onmorí dos mesos després.

Etty Hillesum no pertanyia a capconfessió religiosa. De tradiciójueva, el seu pensament és moltpersonal amb trets clarament bíblicsi cristians. Les seves lecturespreferides eren: el poeta Rilke,Dostoievski, els evangelis, santAgustí, Tolstoy...

Etty descobreix en Déu lo mésreal i autèntic d’ella mateixa, de totallò que viu. Ell és lo més íntim denosaltres mateixos.

Un dia de novembre de 1941escriu com s’ha sentida empesa aagenollar-se i inclinar el cap en terramoguda per una voluntat més fortaque la seva en el marc gens poèticde la seva sala de bany.

La freqüència i laintensitat dels seusdiàlegs amb Déu nodeixen d’augmentar alllarg del seu diari.Quan el 31 dedesembre de 1941 fael balanç d’aquell anyno s’atura en lesprivacions, vexacions isofriments que ella i laseva gent han patit depart dels nazis, sinóque agraïda recordacom ha pres cons-

ciència de si mateixa i s’han alliberatles forces profundes que l’habiten,com ara sent la necessitatd’agenollar-se als peus del seu llit ique l’essencial es troba en ellamateixa. Dirà:

«En mi hi ha un pou iaquest pou és Déu.»

Déu provoca en Etty un intensamor a la vida, l’omple de sentit isense abandonar el seu misteri el sentmolt proper. Escriu en setembre de1942: «El sentiment de la vida és tanfort en mi, tan gran, tan serè, tan pled’agraïment...Tenc en mi una felicitattan completa i perfecta, Déu meu.El que l’expressa millor són aquestesparaules: «recollir-se en si mateix.»

RECERCA

4

Per ventura és l’expressió mésperfecta del meu sentiment de lavida: Em recull en mi mateixa. Iaquest «mi mateixa», el lloc mésprofund i ric que hi ha en mi, allà onem recull, l’anomeno «Déu.» Aquestés el meu sentiment perpetu iconstant: Aquell d’estar entre elsteus braços, Déu meu, protegida,abrigada, impregnada d’unsentiment d’eternitat.»

Etty i Teresa de Lisieuxtenen el convenciment quela vida té sentit i queaquest és Déu.

Ambdues visqueren vides moltdistintes, una ve d’un ambientestudiantil, poc religiós i molt lliure,l’altra d’un Carmel francès de finalsdel segle XIX. Les dues descobrirenque Déu capta a les nostres portesdemanant la nostra acollida, el nostreamor. Teresa comprengué que Déuno necessita que l’apaivaguem ambdoloroses expiacions sinó que enslliurem a Ell mirant de cara la nostrafeblesa i mediocritat tot confiant enla seva misericòrdia que ens voltransformar en Ell.

Etty anirà aprenent a estimarsense posseir l’altre, passarà perprofundes crisis personals,experimentarà el poder de l’odi, de

la por, viurà els moments tan difícilsde la deportació al camp deconcentració, però al mateix tempsel seu amor a Déu, a les persones ia la vida s’intensificaran cada vegadamés transformant-la profundament.Ella sap que en cadascú hi ha aquestpou que és Déu i en aquells amb elsqui es troba vol descobrir la sevaparcel.la de Déu. No es cansa deconèixer, de mirar als ulls de lespersones amb les quals entra encontacte. Veu molts que estandestruïts per la por, l’odi, ladesgràcia, i emprèn la tascad’ajudar-los. Vol ajudar a treure lespedres del pou que no permeten aDéu de fluir en nosaltres. Vol ajudara Déu que està ferit i humiliat en tantsd’éssers. Cada vegada que qualcús’enfonsa en la desesperació i arribaa negar tota possibilitat del’existència de Déu és Déu queresulta expulsat d’aquest món. A ellamateixa li sabia greu que a vegadesel seu hoste,

Déu, hagués de sofrir«moments de penúria» enaquell aixopluc que ellal’oferia,

volia treballar per ell i conversar ambEll el més possible: «Conversar ambTu, Déu meu. Et sembla bé? Més

5

RECERCA

enllà de les persones no desig mésque dirigir-me a Tu. Si estim els altresamb tant d’ardor és perquè encadascú d’ells estim una parcel.la deTu, Déu meu. Et cerc per tot arreuen els homes i sovint trob una partde Tu. Intent descobrir la tevapresència en el cor dels altres, Déumeu.» (p.188).

També Teresa de Lisieuxdescobreix que sovint elrostre de Déu és un rostrehumiliat i bufetejat.

El seu pare, monsieur Martin haagafat una malaltia mental. A Lisieuxes comenta que la pena de deixar lamés petita de les seves filles alCarmel l’ha trastornat. Teresaadorava son pare. Intenta cercar elsentit que té tot això: Per què a monpare, tan bo, tan generós, tan

creient? Teresa llegeix el quart cantdel servent de Jahvé en el llibred’Isaïes ( la seva germana Celine lihavia fet arribar en fascicles unestraduccions al francès de textos del’Antic Testament), allà apareix unhome menyspreat, torturat,abandonat de tots, que no obstantés causa de salvació dels altres.Aquest home és Jesús. Quan Déucaminà entre nosaltres foudesconegut, menyspreat, ridiculitzat.El seu rostre fou desfigurat pels copsi les escopinades. Déu s’identificaamb son pare i amb tota la humanitatfràgil i ferida. Teresa aprendrà tambéa descobrir la presència de Déu enles seves germanes i en aquellesmenys afavorides, més difícils. Ellvol estimar-les com Jesús les estima.Millor, que Ell les estimi a travésd’ella mateixa. Comprèn que Jesúsvol ser acollit i consolat en els seus

germans pecadors. Teresaexpressa el seu amor en milpetits detalls. Sobretot nodeixa que les manquesd’estimació apaguin el seuamor, perdona una i una altravegada la mesquinesa quel’envolta, cerca sempre lamanera d’alegrar les sevesgermanes... Fa de l’amor elsentit de tota la seva vida. Finsi tot quan ja està malalta de

RECERCA

6

tuberculosi, envaïda de dubtes sobrela realitat de la vida eterna ellaaccepta menjar el pa amarg de lamanca de fe a la taula dels no-creïents. Els arguments que a finalsdel segle XIX feien pensar a moltsque un dia tot es podria explicar perla ciència i que el món sobrenaturalno era més que una projecció nostraeren coneguts per Teresa.L’assaltava el pensament quedesprés de la mort l’esperava el no-res. Una germana manifestant-li laseva admiració pels sentimentsd’esperança que despertaven elsseus poemes quan evocaven laPàtria eterna on viurem amb Déu persempre, rebé aquesta resposta deTeresa: «Escric el que vull creure.»Realment ella vol creure, i opta perla fe, opta per allò que dóna sentit ala seva vida. Poc abans de morir diu:«Només compta l’amor.»

Teresa visqué l’amorsense límits enmig de lagrisor de la vida del seuconvent; Etty en el campde concentració.

Cap de les dues no es deixà devorarper l’odi, la ràbia, el desànim; esvaren arrapar a Déu, font perennede vida. Etty reconeix les dificultatsque experimentà per superar l’odi

que li inspiraven els alemanys, a quiels dedicava els pitjors insults. Ellaho supera, avergonyida i desfeta peraquests sentiments de ràbia, diu: «Éssuficient que hi hagi un sol alemanyrespectable perquè estigui prohibitvessar el propi odi sobre tot unpoble». Quan viu a Westerbork,enmig d’una comunitat afamada,humiliada, privada de tot dret isobretot amenaçada d’extermini,Etty manté la seva lucidesa ideterminació d’ésser: «Aparent-ment, estam comdemnats a unapassivitat absoluta; però, qui podriaimpedir-nos de mobilitzar les nostresforces interiors?... L’absència d’odino implica necessàriamentl’absència d’una elementalindignació moral. Jo sé que els quiens odien tenen bones raons per afer-ho. Però, ¿ per què hemd’escollir sempre el camí més fàcil? En el camp he sentit amb tot elmeu ésser que el més petit àtomd’odi que s’afegeixi a aquest mónel fa encara més feréstec».

Etty no sempre aconsegueixsobreposar-se a la situació però laseva capacitat d’estimar Déu, elséssers, la vida, no deixad’augmentar més i més. Ella afirmaque és a Déu que ella estima. Se sentfeliç un dia que diu senzillament a unamic seu: « Saps, jo crec en Déu».

7

RECERCA

Al seu voltant s’estranyen que es fixien la bellesa d’una flor enmigd’aquesta situació tan desgraciada.Diu: « Les flors no són menys realsque tota l’angoixa de la qual somtestimoni cada dia. Hi ha lloc per amoltes coses en la meva vida».

Etty confia en la força deDéu per continuar el seucamí, és Ell qui l’haintroduïda cada vegadamés profundament en elseu amor infinit.

Escriu: «Déu meu, agafau-me de lamà, us seguiré sense massaresistència. Noescaparé a lestempestes quecauran damunt mi enaquesta vida.Aguantaré el xocamb el millor de lesmeves forces. Peròdonau-me de tant entant un curt instant depau. I no creuré, enla meva innocència,que la pau quebaixarà damunt mi éseterna, acceptaré lainquietud i el combatque vindran després.M’agrada entretenir-

me en la calor i la seguretat, peròno em revoltaré quan caldràafrontar el fred, a condició que Vósem guieu de la mà. Vos seguiré pertot i tractaré de no tenir por. A onjo sigui intentaré irradiar una micad’amor, d’aquest veritable amor alproïsme que hi ha en mi». Aquestesparaules amb les que acabam emrecorden aquell conte en el queTeresa de Lisieux parla d’un ocelletque tenia el cor i els ulls d’una àguila,que mirava cap al sol de l’amor,Déu. Normalment els núvolstapaven el sol, i l’ocellet es cansavade mirar al cel, per això a vegadeses dormia, es distreia caçant cucs,

RECERCA

8

embrutava en els clots d’aigua...però quan se n’adonava, encomptes d’anar-se’n a un racó aplorar de penediment tornava al seulloc per mirar el sol, ocult darreraels núvols, confiant que un dia hiarribaria. Finalment l’àguila divina (elVerb) baixa del sol, pren l’ocelletdamunt les seves ales i l’introdueix

en el foc ardent de la Trinitatbenaurada.

Esper que aquesta pinzelladasobre l’espiritualitat d’Etty Hillesum,vista paral.lelament amb la de santaTeresa de l’Infant Jesús ens animi acercar Déu per damunt de tot, ambtotes les nostres forces i a entregar-nos a l’Amor.

9

RECERCA

Els anciansno es volen

imposar

RECERCA

10

ELS ANCIANS NO ES VOLEN IMPOSAR1

La renúncia a la voluntat de domini en el monacatprimitiu

Josep Torné Cubells

L’organització disciplinar entreels primers monjos

La funció del poder i de l’autoritaten la vida social s’exerceix demaneres i estils molt diversos, i aixòtambé passa dins de l’Església.Aquestes pàgines no pretenen sermés que una reflexió sobre l’exercicidel poder o, millor dit, sobre larenúncia a l’exercici de poder perpart d’alguns dels personatges ambmés autoritat i prestigi en un medimolt determinat, el del primitiumonacat.

El que sabem sobreaquesta desconcertantdada, així com sobre lesseves profundes moti-vacions evangèliques, fapensar.

Derwas J. Chitty2 ja va fer notarque l’abstenció de correccions id’ordres, fins i tot en aquells casosen què semblarien justificades inecessàries, esdevenen «un delstrets més xocants en un medi en quèes valorava tant l’obediència cega».En efecte, entre els primers monjos,l’autoritat dels ancians, després dela de la Sagrada Escriptura, era demàxima importància; ells, com a

predecessors transmetien als nousuna experiència viva que cap tractatteòric no podia suplir.

S’ha de recordar que el monacatcristià es difongué molt àmpliamenta partir del s. IV i fins acomençament del VII per tot l’Orientde la Mediterrània i, especialment aEgipte. Mentre que a l’Occident elsmonjos eren més escassos i,tanmateix, cada vegada millororganitzats segons el proverbial sentitjurídic romà, a l’Orient, malgrat el seugran nombre, no es regien pas peruna rígida estructura institucional.Una de les coses més sorprenentsdels deserts egipcis, on s’havieninstal·lat nombroses colòniesd’anacoretes, era la seva relativadesorganització i la flexibilitat de lesexigències generals, en clar contrastamb l’extremat rigor de les formesde vida individual.

Convé assenyalar que, si béexistien sobretot a l’Alt Egipte elsgrans i disciplinats cenobis fundatsper sant Pacomi, la forma de vidamonàstica més comú en el bressoldel monacat cristià era l’eremítica,elcànon i model de la qual el traçà ma-gistralment l’arquebisbe d’Alexan-dria sant Atanasi en escriure la sevacèlebre i divulgada Vida d’Antoni,

11

RECERCA

el primer monjo. Els ermitans oanacoretes egipcis, que seguien elparadigma antonià, van constituir deseguida un vast movimentcarismàtic, no gens fàcil d’enquadrardins de la gran Església, que benintegrada en l’Imperi tendia a unaforta institucionalització. Amb tot,aquests nombrosos solitaris, no vivienen un total aïllament, sinó que solienacceptar la companyia de deixebles

desitjosos d’iniciar-se en aquellmateix camí espiritual, i molt aviates concentraren en determinadesregions, on la proximitat amb altresmonjos presentava grans avantatgesde cara a la seva elementaleconomia, als serveis litúrgics, laseguretat, o les necessitats deformació...3

Així doncs, per molt independentque resultés la vida de cadascun delshabitants d’aquells assentamentsmonàstics (idio-rítmia), és clar queen el si d’aquesta espècie deconfederacions de solitaris havia denéixer algun tipus de disciplina. Cosad’altra banda imprescindible, si nooblidem que l’existència dels monjosno sempre era angèlica (la majoriaeren de classe baixa sense formació)i que entre ells eren ben possiblesels grossos pecats (enveja, robatori,violència, sodomia, fornicació), senseexcloure’n greus delictes i crimscastigats severament per les lleis del’Estat. Així es formaren una menade comitès correccionals ambcapacitat d’imposar penitències,fuetades4, excomunions i fins ambcapacitat per castigar amb l’expulsió.

En aquest marc, no obstant, esdonà un fenomen admirable: larenúncia freqüent a l’exercici delpoder coactiu i a tota forma de dominisobre els altres per part d’alguns delsancians amb més autoritat enaquestes singulars societats dereligiosos cristians. Un rebuig moltmés notable com menys laxa era la

RECERCA

12

seva proposta moral; un rebuig quecontrasta fortament amb la pràcticamajoritària segons la qual els anciansmanaven als seus deixebles des deles coses més rellevants fins a lesmés nímies.

Probablement, les fonts mésgenuïnes per al coneixementd’aquesta qüestió són els apotegmesdels ancians.

Es tracta de peces breus isense pretensions deformar un sistema iconstituint tota unaliteratura fragmentàriad’anècdotes i sentències,

que ofereix perspectives d’unaenriquidora varietat: personalitatsdiferents, pràctiques genshomogènies, contradiccions, con-flictes,... En els apotegmesdescobrim una visió d’aquell móndels monjos des de dins mateix,perquè abans de ser textos forenfórmules i relats transmesosoralment per a iniciar als nous en elscriteris i paradoxes de la vidamonàstica cristiana. Reflecteixen,per tant, una fresca vitalitat que nitan sols els compiladors enorganitzar-los alfabèticament o pertemes aconseguiren ocultar.

Els apotegmes conservats esrefereixen en la major part de casosa certs llocs concrets. De fet, lescolònies monàstiques estavenescampades per gairebé totes les

terres ermes que assetgen la fèrtilribera del Nil, i encara que també estroben «deserts» poblats per monjosal Delta, a la Tebaida, a l’oasi delFaium, prop de Suez, etc., elsenclavaments més famosos de vidasolitària se situaven al sudd’Alexandria, en una zona desoladai abrupta, però fàcilment accessibledes de la gran capital. Aquesta regió,per tant, era la més visitada pelspietosos viatgers (com ara Pal·ladi,Rufí, Timoteu, Cassià), els quals méstard farien conèixer els costums i lesvirtuts dels seus habitants. Ensreferim a la muntanya de Nítria i alseu annex més solitari de les Cel·les,així com el duríssim desert de Scete.Els assentaments monàstics enaquests llocs, iniciats a l’inici del s.IVper Ammun i per Macari el Granrespectivament, foren el marc de lavida de la majoria dels protagonistesdels apotegmes i d’ells, segonssembla, procedia el grup de deixeblesde l’abat Pastor (ποηµεν), primerscompiladors d’aquestes petites joiesde la tradició oral.

Nítria, les Cel·les i Sceteestigueren densament pobladesdurant la seva edat d’or, abans de laseva decadència arran de lescontrovèrsies cristològiques delssegles VI i VII i de la conquestamusulmana. Els seus monjos, ambalgunes excepcions, eren gent debaixa extracció social i de llenguacopta, desconeixedors del grec de laminoria culta dirigent, antics pagesos,

13

RECERCA

artesans, criats i petits comerciants.Tot i la presència d’algunsencimbellats personatges, sovintforasters, com Arseni el Romà,procedent de la cort imperial, o desavis teòlegs com Evagri Pòntic,educat a prop de Basili de Cesarea ide Gregori de Nazianz,

el to de la convivènciaestava marcat per unarusticitat i una simplicitat,que no havia d’envejar resal d’aquells pescadorsiniciadors de les Esglésiescristianes.

Així mateix, l’aspecte exteriordels deserts monàstics estavadeterminat per uns allotjaments moltsimples, una alimentació més quefrugal, amb severes privacions, unhorari repartit entre el treball manuali la pregària, i una indumentària moltsòbria que aviat esdevingué hàbit.Tot això, no s’ha d’oblidar, estavaorientat per l’ideal d’una pregàriacontínua, afavorida per la solitud; unasolitud compatible amb l’assembleasetmanal dedicada a la celebracióeucarística (sabem que a Nítria espodien trobar vàries esglésiesservides només per uns pocs monjospreveres), i compatible també ambles reunions fraternes, base per alcol·loqui espiritual, l’exhortació i laguia.

Malgrat aquests elementscomunitaris, el monacat d’encuny

antonià deixava un ampli marge a lallibertat individual, tenia unaestructura disciplinar mínima i unaorganització col·lectiva molt reduïda.Sí que existien una espècie decomitès per corregir abusos iprendre decisions en assumptesd’interès general (presidits pelsacerdot de l’església de cada desert,assistit per un consell de set o dotzeancians), però en aquell ermàsl’autoritat decisiva era l’autoritatcarismàtica dels ancians.Contràriament al que podem pensar,el títol d’abat (αββα) no designava

RECERCA

14

allí un superior jeràrquic nomenatcanònicament, sinó la paternitatespiritual dels monjos, que havienassolit una bona i alta experiènciareligiosa, i que, per tant, podieniniciar i ajudar als altres.

El rebuig de la imposició depenes als monjos culpables

Tal com ja s’ha dit els apotegmesens donen a conèixer la resistènciad’alguns dels millors ancians aparticipar en els tribunalscorreccionals. Ammun de Scete,deixeble d’Antoni i finalment bisbe,arribà a fingir niciesa i bogeria perevitar la seva intervenció en un judici(Ammun 9 = XV.12)5, i trobem la raód’aquesta inhibició ben fonamentadaen un altre cas, el d’un antic lladre,l’ancià Moisès l’Etíop:

Un germà de Scete una vegadava cometre una falta, i es va reunirun consell al qual van convocarl’abbà Moisès. Però ell no volguéanar-hi. Aleshores el prevere lienvià a dir: «Vine, que tota laassemblea t’espera.» Ell s’aixecàper anar-hi, va agafar una senallaforadada, l’omplí d’arena i laportava a l’espatlla. Els germansque van sortir a rebre’l li van dir:«Què és això, Pare?» L’ancià elscontestà: «Els meus pecats es vanescolant darrere meu i no els veig,i avui jo vinc a jutjar els pecatsd’un altre?» Els germans, quanvan sentir això, no van dir res a

l’altre germà, sinó que el vanperdonar (Moisès 2 = IX.4).

Un fet molt semblant va succeiramb l’abat Pior, el qual mentreabandonava la sessió d’un conselldisciplinar contra un germà pecador,es carregà un sac de sorra al’esquena i en posà davant seu unamica en una cabasset. Pior s’explicàa partir d’una sentència de l’abatPastor, digna de la penetrantautocrítica de Montaigne: La maldatdels homes està amagada a la sevaesquena (Pastor 121). Pior digué alsancians reunits per jutjar: «El sac onhi ha molta arena són les mevesfaltes, que són moltes i les hedeixades al meu darrere, ja que nom’esforço a plorar per elles. I vetaquí que el paneret que portodavant meu són els pecats del meugermà, i d’ells em preocupojutjant-lo». (Pior 3 = IX.9).Naturalment, els proposà de fer elcontrari d’acord amb les conegudesi exigents paraules de l’Evangelisobre la biga a l’ull propi i la brossaen la del germà (Mateu 7, 3-5, untext citat a Pastor 131, per justificarl’abstenció de correccions a un maldeixeble).

Des del principi existiaentre alguns monjosuna oposició tenaç acastigar amb expulsions iexcomunions.

15

RECERCA

En aquest sentit, es conservendos apotegmes del gran Antoni sobreaquesta qüestió, i ambdós justifiquenl’oposició als càstigs i penes, no japer motius de profunda humilitatpersonal, com en el signe delcabasset o del sac de sorra al’esquena, sinó per pura caritatpastoral. Un monjo fou expulsat delseu cenobi i es refugià amb l’abatAntoni; al cap d’un any, l’ancià elretornà al seu antic monestir, peròno fou acceptat. Aleshores, Antonienvià aquest missatge: «Un vaixellva naufragar en el mar i va perdrela càrrega, però amb treballs esva salvar i va arribar a terra, ivosaltres el voleu llençar al mar?»(Antoni 21 = IX.1). En la mateixasèrie de dites del primer dels monjosfigura també una paraula de Pafnucidavant d’un cas semblant, el d’unaltre religiós expulsat d’un cenobi,aquest cop acusat d’impuresa.Digué: «A la vora del riu vaig veureun home ficat en el fang fins alsgenolls, llavors acudiren algunsper donar-li un cop de mà, però,en lloc d’això, el van enfonsarfins al coll». En sentir-ho Antoni,exclamà admirat: «Heus ací unveritable home, capaç de tenircura de les ànimes i salvar-les»(Antoni 29).

La resistència a les expulsions iexcomunions, tot i no ser absoluta(cf. Daniel 6 = X.18), tampoc no eraexcepcional. Altres pares moltrespectats també la compartien.

L’iniciador de Scete, Macari el Gran,disgustat en assabentar-se queMacari d’Alexandria, el Ciutadà,havia excomunicat dos germans quehavien pecat (els havia prohibitparticipar a l’Eucaristia i en els àpatsfraterns), excomunicà també alvirtuós excomunicador i li imposà unapenitència de tres setmanes de dejuni(Macari el Gran o l’Egipci 21).L’abat Pastor, al seu torn, ratificavaels ensenyaments de Moisès i Pioral·ludint a un motiu major del’espiritualitat baptismal, la necessitatd’indulgència amb el proïsme a causade la pervivència de l’»home vell»en nosaltres:

Un prevere de Pelusium sentídir d’alguns germans: «Estansovint a la ciutat, freqüenten elsbanys i porten una vidadissipada.» A la reunió dels

RECERCA

16

germans els tragué el seu hàbitmonàstic. Fet això, el seu cor escommogué i se sentí penedit;trasbalsat pels seus pensamentscom un embriac, anà a visitarl’abbà Pastor i, emportant-se elshàbits dels germans, contà al’ancià el que havia succeït. I

l’ancià li va respondre: «No tensja res de l’home vell? Despulla-te’n!» El prevere digué: «Tinc parten l’home vell!» I l’ancià tornà adir: «Per tant, també tu ets com elsgermans; mal que només entinguessis una mica de l’home vell,encara estaries sotmès al pecat».Aleshores el prevere se n’anà,cridà als germans i, desprésd’haver demanat perdó als onze,els revestí amb l’hàbit monàstic iels acomiadà (Pastor 11).

El mateix Pastor, la importànciadel qual a l’hora de transmetre ladoctrina dels apotegmes no podemignorar, recull una significativaanècdota que recolza el seu consellde fer el bé, especialment alsgermans caiguts. Explica quel’anacoreta Timoteu després derecomanar l’expulsió d’un germàfortament temptat, experimentà enpròpia carn aquella mateixatemptació fins que ell mateix pecà.

I és que solament quis’oblida de la seva pròpiadebilitat pot castigar imenysprear els germans.(Pastor 70).

Una sentència anònima de la sèriesistemàtica comparteix aquest criterievangèlic de benignitat, que esfonamenta no tant en l’humilreconeixement de la pròpia fragilitat,com en la pietosa i compassivaconsideració de la del proïsme: «Si

17

RECERCA

fas el bé a un germà virtuós,aquest no en traurà gaire profit.En canvi, amb l’altre doblaràs lacaritat, ja que és el qui està malalt»(XVII.23).

L’al·lèrgia a les reprensions no eslimitava a l’aplicació dels càstigsmajors (excomunió i expulsió) sinóque sovint afectava qualsevol menade correcció. Pastor arribà aextrems estrepitosos d’inhibició enles relacions amb el seu tempestuósgermà menor Paisius. Un dia queaquest s’embrancà en una cruentabaralla amb un altre monjo, Pastores negà a intervenir. Anub, el germàgran (i també monjo) de Pastor iPaisius, increpà al primer per la sevapassivitat i va obtenir aquestaresposta: «Fica’t bé al cap que jono estava aquí» (Pastor 173).Paraules que no són sinó laconseqüència del consell, que Pastorhavia rebut de l’abat Ammonas, quanal començament de la seva vidamonàstica havia acudit a ell perquèel comportament de Paisius elneguitejava: «Abbà Pastor, encaravius? Torna a la teva cel·la i fica’tbé en el cor que fa un any queestàs en el sepulcre» (Pastor 2 =XVI.8). Pastor intentà allunyar-se,fins i tot una vegada, del seu trapacergermà petit. (Pastor 180). Qualsevolcosa abans que castigar o corregir. Iper a Pastor aquesta no era unaactitud permissiva reservada nomésa la relació amb el seu germà menor,

sinó una disposició permanent enverstots els altres:

Alguns pares li preguntaren al’abbà Pastor: «Si veiem pecar ungermà, vols que el corregim?» I elsdigué l’ancià: «Pel que a mirespecta, si el veig pecar, passo dellarg i no el corregeixo» (Pastor113).

Aquesta deliberada volun-tat d’ignorar el mal enqualsevol situació apareixen Ammun,

el deixeble de sant Antoni que assolíla dignitat episcopal. Àdhuc enl’exercici del seu alt ministeri«l’ancià mai no gosà condemnarningú». Instat a castigar unsculpables, s’excusava dient: «Germans, no veieu que la mort ésa prop? Què puc fer-hi jo?»(Ammun 8).

Encara més radicals, Joan elPersa i Sisoes remetien a Déu totjudici. El primer va haver depresenciar com un monjo i un noietqueien en el pecat més temut en eldesert, la sodomia. Però, ni així noels reprengué: «Si Déu que els hacreat no els castiga en veure això,qui sóc jo per increpar-los?»(Joan el Persa 2). El segon tambépreferia deixar en mans de Déu totacondemna. Per convèncer un germà,que no volia renunciar a venjar-se del’ofensa d’un altre, pregava en veu

RECERCA

18

alta i amb esmolada ironia en aqueststermes: «Déu meu, ja no cal quetu t’ocupis de nosaltres, atès quenosaltres ens vengem nosaltresmateixos.» (Sisoes 1 = XVI.19).

La renúncia a exercir qualsevolpoder coactiu sobre el proïsme

Fins ara hem constatat la xocantabstenció d’alguns pares del desertdavant del que podríem anomenardret penal monàstic, o millor, davantcasos concrets en què aquest hauriade ser aplicat. Però aquestainclinació encara anava més enllà.

La renúncia dels ancians aexercir qualsevol tipus depoder coactiu sobre elproïsme no es limitava alspossibles càstigs per alsmonjos caiguts en pecat,sinó que de vegades tambées mantenia davant elsdeixebles bons i fidels,

que voluntàriament es volien sotmetrea la guia del seu abat; i encara més,arribava a l’extrem, en rebutjar finsla denúncia dels malfactors o ladefensa pròpia enfront dels qui elscalumniaven o espoliaven.

Ens trobem així, amb ancians quemai no manaven res als deixebles,que tenien assignats com a assistentsen la seva vellesa. Isaac, prevere deles Cel·les ho explica dels seus dos

mestres, Croni («mai no em donàcap treball a fer») i Teodor deFerme («ni tan sols aquest em donàcap treball»). L’absència dedirectrius del segon era tan absolutaque Isaac, àvid de progrés espiritual,se’n lamentà davant els anciansveïns, els quals interpel·laren Teodor,però aquest els va respondre: «Finsara no li he dit res, però, si vol,pot fer el que em veu fer a mi.»(Isaac de les Cel·les 2). Sisoesrecolza la posició dels mestresd’Isaac amb una sentència concisa:«Quan algú s’ocupa de tu, no hasde donar-li ordres» (Sisoes 29).

Un altre exemple el trobem a laveïna illa de Cisma, on l’abat Hor iel seu deixeble Atre vanprotagonitzar un episodi quereflecteix la lluita d’un i altre contrala voluntat de domini. El deixebleestava preparant un peix, quan, desobte, en cridar-lo l’ancià, deixà anarel ganivet immediatament i el peix amig tallar per acudir de seguida. Unvisitant, testimoni de tanta promptitudse n’admirà, però Atre va replicar:«Aquesta obediència no és meva,sinó d’aquest ancià». I llavors,presentà a Hor un peix molt malcuinat, però aquest no li féu capretret; després li portà un altre peixmolt ben preparat, i el presentà comsi s’hagués malmès, però l’ancià esmostrà altre cop conforme. Mestre ideixeble, doncs, rivalitzaven ensotmetre’s al criteri de l’altre i en

19

RECERCA

frenar qualsevol forma de domini del’un sobre l’altre (Pistós 1 = XV.43).

Pastor, guia acreditat demolts monjos del segle V,compartia aquesta posiciócontrària a la imposiciód’ordres.

Diversos apotegmes ens parlen dela seva tendència permanent a cedirdavant els altres (Pastor 105 =XV.41) i a no imposar la seva paraula(Pastor 191). Fins i tot arriba aafirmar categòricament: «No facisla teva voluntat. És necessari mésaviat humiliar-se davant elgermà.» (Pastor 158) Entreles seves nombroses iautoritzades sentències n’hiha una d’esplèndida que és laque millor respon a lesobjeccions òbvies que sovintli plantejaven:

Un germà preguntà al’abbà Pastor: «Cal quedoni ordres als germansque viuen amb mi?» «No, lidiu l’ancià; primeramentfes el teu propi treball, i sivolen viure ja pensaran ensi mateixos.» I el germà lidiu: «Però, pare, són ells,precisament, els que volenque jo els doni ordres.»L’ancià li diu: «No! Siguesper a ells un model, no unlegislador.»(Pastor 174)

És clar que hom podria pensarque aquesta abstenció de manamentsi preceptes era viable sempre que elsdeixebles fossin de bon natural iactuessin moguts per un bon zel.Però,

el cert és que no faltenexemples d’heroica passi-vitat dels ancians davant elsexcessos d’alguns deixe-bles perversos, bastanthabituals en els desertsd’Egipte (XVI.15).

RECERCA

20

La proverbial resistència dels monjosa rebre ordres sagrades6 i a exercirel ministeri eclesiàstic procedeixd’aquesta mena d’aversió de moltspares a tota mena d’imperi sobre elproïsme, una aversió que semblasorgir de l’àcid apòlegveterotestamentari del fill de Gedeó,Jotam, contra les pretensionsmonàrquiques d’Abimèlec (Jutges 9,7-21). Es coneixen molts casos defugides i de seriosos dubtes delsmonjos davant les funcionssacerdotals i àdhuc davant eldiaconat (Teodor de Ferme 25 =XV.21; Isaac de les Cel·les 1;Matoes 9 = XV.27; Macari el Gran1 = XV.25) i els motius sempre sónla humilitat, la consciència de lapròpia indignitat i el desig de noalçar-se sobre els altres.

Amb tot, l’opció radical de moltspares contra l’exercici de qualsevoltipus d’autoritat encara sobresurtmolt més en el cas d’ancians que noes resistien i ni tan sols no esdefensaven de malfactors que elsassaltaven per robar-los i calumniar-los. S’arriba aquí a un extrem, lesmotivacions profundes del qualindiquen una il·limitada confiança enDéu i, a la vegada, una subtilesad’esperit gens comuna.

Unes escenes deliciosesratifiquen aquest tarannà, com arala d’un monjo que ajuda als lladres acarregar la bèstia amb quès’emportaran tot el que li estanrobant, o bé la del que corre darrera

d’ells per donar-los quelcom ques’havien oblidat. Aquests casos esrepeteixen amb escasses variants(Macari el Gran 18 = XVI.6; id.40; Euprepi 2; Teodor de Ferme 29;XVI.13). Però d’altres incidentsperfilen aquest ideal, per exemplequan un monjo alliberava unsbandolers que pretenien apoderar-sedel seu ramat i els acomiadà amb unregal (Espiridió 1), o quan un altrees disposava a rentar els peus de tots

els que entraven per robar a la sevacel·la (Joan el Persa 3). Pastor,l’oracle de la millor tradiciómonàstica, ens descobreix també elfons d’aquestes reaccions tandesconcertants: Una vegada, a ungran hesicasta (orant silenciós),que s’estava en el mont d’Athlibis,l’assaltaren uns bandolers,aleshores l’ancià cridà i els seusveïns varen agafar els lladres i elsenviaren al governador, el qual elstancà a la presó. Els germans,però, s’entristiren i van dir: «Han

21

RECERCA

estat arrestats per causa nostra.»I anaren a explicar-ho a l’abbàPastor, el qual escrigué a aquellancià: «Pensa com has arribat alprimer empresonament i trobaràsel sentit del segon; de fet, si tu nohaguessis estat presoner del quehi ha dins teu, no s’hauriaesdevingut el segon empreso-nament.» Quan aquest home, derenom en tota la regió, que a mésno sortia mai de la seva cel·la, vallegir la carta de l’abbà Pastor,s’aixecà i se n’anà a la ciutat pertreure de la presó els lladres i elsdeixà en llibertat (Pastor 90).

Aquesta enigmàtica al·lusió alsdos empresonaments i, especialment,la invitació a no ser presoner del queestà dins d’un mateix inclina a labenignitat envers els lladres. Així,doncs,

la doctrina que proposenevita el càstig i la venjançacontra els que ensperjudiquen d’acord,literalment, amb el Sermóde la muntanya:

«Ja sabeu que es va dir: Ull perull, i dent per dent. «Doncs jo usdic: No us hi torneu, contra els quius fan mal. Si algú et pega a lagalta dreta, para-li també l’altra.Al qui et vulgui posar un plet perquedar-se el teu vestit, dóna-litambé el mantell. Si algú t’obligaa portar una càrrega durant un

quilòmetre, acompanya’l dosquilòmetres. Dóna a qui etdemana; no et desentenguis delqui et vol manllevar». (Mateu 5, 38-42).

En els ambients monàsticses posava tot l’accent en nooposar resistència al malsota cap concepte, perquèentenien la vida pendentnomés de la providènciadivina.

Un dels pares li preguntà a l’abbàSisoes: «Si visc en un desert i unbàrbar ve a matar-me, i jo sóc mésfort que ell, he de matar-lo?»L’ancià respongué: «No, més aviatencomana’l a Déu. Davantqualsevol temptació l’home sempres’ha de dir: Això ha passat pelsmeus pecats. Si, contràriament, ésquelcom bo, és do de Déu».(Sisoes 34)

Sigui com sigui, aquesta arriscadapassivitat que renunciava,perillosament, a la defensa pròpialegítima, no proposava una irònicateoria d’improbable aplicació, atèsque en el desert l’eventualitat d’unatac homicida per part de saltejadorsno era cap quimera. L’amenaça deles devastacions dels bàrbars estavaen la consciència de tots els habitantsde Scete; hom sap que en forçaocasions, enmig de la progressivainseguretat del baix Imperi, elsmonjos van haver de fugir de les

RECERCA

22

seves cel·les, i alguns d’ells van patirmort violenta (cf. Moisès 10 =XVIII.14; Daniel 1).

És clar, doncs, que moltsdels ancians més vene-rables no es defensaven deles agressions i tampoc nodenunciaven els culpables.

Trobem, per exemple, el casd’Ammun que, essent ja bisbe, vaencobrir un monjo concubinariasseient-se damunt del barril on laseva dona s’havia amagat delsvilatans, que demanaven el seu càstig(Ammun 10); i l’abat Aloniaconsellava fins i tot mentir abansque lliurar un delinqüent a la justíciasecular, «Deixa’l mes aviat lliuredavant Déu. Ell és qui ho sap tot»(Aloni 4). Un altre cas en quèaquests escrúpols per denunciar elproïsme es capten a bastament estroba en el relat d’un monjocalumniat, acusat falsament defornicació i àdhuc de ser el pare

d’una jove verge, el qual arribà aacceptar les penes imposades peraquest motiu, tot callant, suportant laincriminació i esperant que Déu fesresplendir la veritat de la sevainnocència (Niconi 1; Macari elGran1 = XV.25).

Sense el dramatisme de lesacusacions anteriors, val la penarecordar aquí, per concloure, lasubtilesa amb què l’abat palestíGelasi no només renuncià apresentar denúncia contra qui li haviarobat un còdex preciós, sinó que,sense cap ànim de recriminació,arribà a actuar com a assessor en lavenda del llibre mateix:

L’abbà Gelasi tenia un còdexde pergamí que valia divuit sous.Contenia sencers l’Antic i el NouTestament, i l’havia deixat enl’església a fi que els germans elpoguessin llegir quan volguessin.Una vegada va venir un germàpelegrí, el qual, en veure el còdex,el cobejà, el va robar i sel’emportà. L’ancià s’adonà del que

23

RECERCA

havia fet, però no el va perseguirper agafar-lo. El germà arribà auna ciutat i intentà vendre elcòdex. Va trobar un comprador ili va dir que li vendria per dissetsous. El comprador li digué:«Deixa-me’l primer perquè el faciexaminar, i després te’l pagaré.»El germà li deixà el llibre perquèel pogués ensenyar. El compradorel portà a l’abbà Gelasi perquècomprovés si era un còdex bo i sivalia aquell preu. L’ancià licontestà: «Compra’l; és un còdexbo i val el que ell et demana.» Elcomprador tornà a veure el germài no li digué el que li havia ditl’ancià sinó que féu: «L’heensenyat a l’abbà Gelasi i m’hadit que és molt car i que no val elque tu em demanes.» En sentiraixò, el germà preguntà: «I no t’hadit res més l’ancià?» «Res més»,féu l’altre. Aleshores el germàdigué:«No vull vendre aquestllibre.» Ple de compunció anà atrobar l’ancià, li féu unaprostració i li va suplicar queacceptés el llibre. Però l’ancià noel volia acceptar. Llavors el germàdigué: «És que si no l’acceptes nopuc viure tranquil.» L’anciàcontestà: «Si no pots viuretranquil a menys que l’accepti,l’acceptaré.» I el germà es vaquedar amb l’ancià fins a la sevamort, traient gran profit de lapaciència del seu abat. (Gelasi 1= XVI.1)

Inspiració evangèlica enl’abstenció de tota autoritat

Jesús reiterava, amb força, elprecepte que diu que hem deguardar-nos de jutjar els altres: Nojudiqueu, i no sereu judicats.Perquè tal com judiqueu sereujudicats, i tal com mesurareu sereumesurats (Mateu 7, 1-2). Nojudiqueu, i no sereu judicats; nocondemneu, i no sereucondemnats; perdoneu, i sereuperdonats. Doneu, i us donaran:us abocaran a la falda una bonamesura, atapeïda, sacsejada icurulla fins a vessar. Tal commesureu sereu mesurats (Lluc 6, 37-38) Els ancians seguiren aquestesexhortacions al peu de la lletra (sóncitades expressament a Marcl’Egipci 1) i eren molt conscients dela referència a Déu, oculta en lesformes indefinides (no sereujudicats, tal com mesureu sereumesurats, no sereu condemnats,sereu perdonats) del passiu divíimposat pel temor reverencial jueudavant l’ús excessiu del Nom del’Excels.

Qui confia en el perdó i laindulgència de Déu, no potde cap manera condemnarel germà

(cf. Mateu 18, 21-35), més aviatoptarà per acusar-se a si mateix(Evagri 8 = XV.15; Teòfil 1 =XV.19).

RECERCA

24

Una bona partd’apotegmes consti-tueixen un comentarivivent de les paraules deJesús abans citades.Antoni, Agató, Euprepi,Teòdot, Josep de Panefò,Macari el Gran, Marcl’Egipci, Pafnuci, Pas-tor,... insisteixen en lanecessitat de no proferirjudicis, no tan sols a nivellformal en un tribunaldisciplinar, sinó interior-ment. No admeten,doncs, cap opinió despec-tiva o que condemni elproïsme. De vegades larecomanació es presentaabsoluta i sensearguments, com quan unancià, temptat de jutjar als altres depensament es limita a dir-se ellmateix: « No, Agató, no ho facis»(Agató 18; cf. Macari el Gran 28,Pastor 141, Pafnuci 1). Però, enaltres ocasions, les raons adduïdesper cadascun revelen la sevaperspectiva decididament evan-gèlica.

Un motiu molt freqüentdels ancians per no jutjarels altres és la consciènciade la seva pròpiaincompetència.

En primer lloc, sempre hi cap lapossibilitat de cometre un error de

judici per l’engany de les aparences(Pastor 114). Però, sobretot, elsancians pensaven que únicamentseria legítim condemnar el proïsmedes d’una innocència i una integritat,que no se solen donar entre elshomes pecadors: «No jutgis elfornicador, encara que tu siguiscast. Perquè faltaries contra lallei igual que ell» (Teòdot 2 =IX.10). Una raó semblant es trobaimplícita en el consell: «Si volstrobar repòs aquí i en el món futur,en tota ocasió digues: Qui sóc jo?I no jutgis ningú» (Josep dePanefò 2 = IX.5).

Es comprèn, per tant, que, quanel primer dels monjos, als inicis del

25

RECERCA

seu itinerari, reflexionava sobre elsjudicis divins, sentís una veu que lideia: «Antoni, ocupa’t de tu mateix»(Antoni 2 = XV.1; cf. Joan el Nan21), i el convidava a desentendre’sde les qüestions reservadesexclusivament a Déu. En aquestsentit, com que el Nou Testamentreitera aquesta reserva a Déu de totjudici, el fet de no jutjar apareix, devegades, vinculat al més profund ireligiós respecte: «Si l’home éshumil, pobre i no jutja els altres,esdevé en ell el temor de Déu»(Euprepi 5). De tota manera, capsentència no arriba a expressaraquesta mateixa veritat amb unaforça tan càustica i inquietant comla de la pregunta divina en unapotegma, que reproduïm tot sencer:

Una vegada l’abbà Isaac deTebes va anar a un cenobi i, veientque un germà cometia una falta,el jutjà. Quan va tornar cap aldesert, vingué un àngel del Senyori, quedant-se dret davant la portade la seva cel·la, li digué: «No etdeixaré entrar.» L’altre lipreguntà: «Què passa?» I l’àngelcontestà: «El Senyor m’ha enviata tu dient-me: «Pregunta-li on volque llenci el germà que ha fallat.»»De seguida l’abbà Isaac es vaprostrar dient: «He pecat,perdona’m.» I l’àngel li va dir:«Aixeca’t, que Déu t’ha perdonat.En endavant guarda’t de jutjar

ningú abans que Déu el jutgi»(Isaac de Tebes 1 IX.3).

La visió d’Isaac suposa unDéu que no pot suportarque condemnem els altresmentre nosaltres confiemen assolir la sevamisericòrdia (cf. Mateu 18,23-35).

Els monjos coneixien aquest Déu icomprenien l’exhortació de la cartade Jaume: Heu de parlar i obrarpensant que sereu judicats peruna llei de llibertat. Perquè en eljudici no hi haurà misericòrdiaper a aquells qui no hauran tingutmisericòrdia; però elsmisericordiosos, se’n poden riuredel judici! (2, 12-13).

Aquestes paraules al·lu-deixen a la llei de laproporcionalitat, que Jesúsformulà tantes vegades

i que els fidels repeteixen sovint enel Parenostre: Perdona els nostresdeutes, així com nosaltres per-donem els nostres deutors (Mateu6, 12; Lluc 11, 4). L’explicacióposterior segueix una lògicaindefugible: Perquè, si perdoneu alsaltres les seves faltes, el vostrePare celestial també us perdonaràa vosaltres; però, si no els lesperdoneu, el vostre Pare no us

RECERCA

26

perdonarà les vostres (Mateu 6, 14-15).

Des d’una perspectiva que centramés l’atenció en el bé del proïsmeque no pas en la pròpia fragilitat,

la convicció que no hi hamillor remei que la caritat iel perdó per als germanscaiguts en el pecat, mou aevitar càstigs i correccions.

Al cap i a la fi, en ambient cristià,tota mesura «contra» el pecadorhauria de tenir un caràcter guaridori no pas vindicatiu.

La compilació temàtica llatinamés antiga dels apotegmes, la dePelagi i Joan, abans del capítol quedemana «Que hom s’ha deguardar de jutjar ningú» (IX) enté un «Sobre la paciència i lafortalesa» (VII) centrat en laperseverança i la resistència delsmonjos davant les temptacions ipenalitats de la seva manera de viure;però, és un altre capítol també«Sobre la paciència» (XVI), ques’ocupa preferentment de lapaciència amb els altres. En aquests’hi troba una sentència que ofereixuna clau de la benignitat de moltsancians:

Contaven de l’abbà Isidor, queera prevere a Scete, que, quanvolien expulsar algun germà feble,pusil·lànime o insolent, ell soliadir: «Porteu-me’l.» I ambpaciència aconseguia de guarir

l’ànima d’aquell germà. (Isidor deScete 1 = XVI.5)

Aquesta generosa i esperançadadisposició no era gens incongruentamb els ideals d’Isidor. El mateixPastor contava d’aquest excel·lentsacerdot que en la seva predicacióno parava de repetir: Perdona elsaltres per rebre tu també el perdó(Id. 10). Ara bé, la seva predilecciópels germans difícils introdueix unelement fonamental en la comprensióde la llarga paciència dels ancians:

el desig de guanyar-sel’ànima del germà esga-rriat (cf. Mateu 18, 15,després de la paràbola del’ovella perduda, i 16, 26).

En realitat, Isidor no era l’únic aacollir a prop seu als germansproblemàtics; es diu que en temps delsolitari Arseni hi havia un monjoque robava les pertinences delsaltres i ell l’allotjà en la sevacel·la per guanyar la seva ànima(Daniel 6 = X.18). També Pafnucisuportà amb paciència les amenacesdel cap d’uns lladres per tal deguanyar-se’l. I així guanyà per aDéu tota la banda (Pafnuci 2 =XVII.12). Una lapidària sentència delprimer dels monjos ratifica latranscendència d’aquest «guanyar elgermà»: Tant la vida com la mortens vénen del proïsme. Si guanyemel nostre germà, guanyarem Déu.En canvi, si l’escandalitzem,

27

RECERCA

preguntà: «Què tens, germà?» I elgermà respongué: «He comès unpecat greu i no tinc forces per dir-ho als altres pares». L’ancià li vadir: «Confessa-me’l i seré jo quiel porti». Aleshores digué elgermà: «He pecat amb una dona iper assolir el meu propòsit hecomès un assassinat».L’ancià lidigué: «Ànim, fes penitència: vés,roman a la teva cova i dejuna undia sí i un altre no; jo carregaréamb la meitat del teu pecat».Passades tres setmanes, a l’anciàli fou revelat que Déu havia acollitla penitència del germà. I l’anciài el germà visqueren junts fins ala mort. (Lot 2; cf. també XVII.14).

Algunes postil·les per concloure

Els pares del desert novolgueren relegar a lamera utopia les radicalspropostes de Jesús, tandifícils i a voltesimpossibles de posar enpràctica en la dura convi-vència humana.

Els millors ancians optaren per lamisericòrdia i limitaren dràsticamentels càstigs. S’havien pres serio-sament les paraules de Jesús davantles ànsies de predomini dels fills deZebedeu, Jaume i Joan: Ja sabeuque els qui figuren com agovernants de les nacions les

Cal remarcar que la raó profundad’aquesta paciència era la caritat il’amor fratern, i no merament el fetde suportar passius les iniquitats delproïsme; per aquest motiu, elsancians, davant el pecat d’un germà,no es limitaven a renunciar aexcloure’l o a castigar-lo, sinó que lioferien una solidaritat sorprenent.Així diversos apotegmes expressenel desig de carregar amb la pena delpecat d’altri:

Hom explica que un germàcaigut en pecat anà a veure l’abbàLot. Aquest, en veure’l tan torbat,entrant i sortint de la cel·la, li

pequem contra el Crist (Antoni 9= XVII.2).

RECERCA

28

dominen com si en fossin amos, ique els grans personatges lesmantenen sota el seu poder. Peròentre vosaltres no ha de ser pasaixí: qui vulgui ser importantenmig vostre , que es faci el vostreservidor, i qui vulgui ser el primer,que es faci l’esclau de tots; comel Fill de l’home, que no ha vinguta ser servit, sinó a servir i a donarla seva vida com a rescat pertothom (Marc 10, 42-45; Mateu 20,25-28; Lluc 22, 25-28). Aquestsancians apostaren, doncs, perprestar el seu servei com a mestresi guies sense imposar-se per la força,a base de no escatimar la mise-ricòrdia7. Fins amb els problemesseriosos que això comportava no toteren desavantatges, perquè

l’abstenció de l’exercicide poder per part delsabats amb major prestigiconsolidava la seva granautoritat carismàtica.

Passava quelcomsemblant al que ja haviasucceït amb Jesús, elprecursor i paradigmad’aquesta estranyaoposició entre potestasi auctoritas (dosaspectes diferents delterme εξουσια). Ell,en efecte, mai no haviareivindicat per a simateix el càrrec propid’un governant secular,ni tampoc cap tipus de

jurisdicció humana (Joan 19, 10-11),més aviat es mantingué sempreconseqüent amb el seu inicial rebuigde la primera de les temptacions(Lluc 4, 6). No obstant això, totsreconeixien de seguida laincomparable autoritat del seuensenyament, ben diferent de com hofeien els mestres de la Llei (Mateu7, 29). Ben cert és que

tal autoritat no procedia decap estatut extern i formal,sinó que brollava del seuinterior com una irradiacióde l’Esperit diví que en Ellhabitava;

d’això es desprèn que no necessitésreivindicar-la com un dret reconegut,

29

RECERCA

sinó que la posseïa i l’exercia ambtota plenitud.

Així doncs, encara que apa-rentment la renúncia dels pares a laimposició de penes i càstigs, i al’exercici de direcció dels deixeblespodia haver condemnat les colòniesde monjos a una absoluta anarquia,els deserts egipcis es mantinguerenfins al segle VI, ben poblats i ambuna vitalitat i una concòrdiaenvejables. I tot això tenint encompte el seu sistema disciplinarescassament coactiu que feiaprevisibles múltiples discòrdies iabusos. És clar que aquests no esvan poder evitar del tot, però

no es pot dir queobtinguessin resultatsinferiors als d’altres formesde vida religiosa cristianacontrolades amb normesminucioses i preceptesmés rígids.

Aquesta feblesa institucional delmonacat primitiu permetia donarprioritat al bé de les personesconcretes, amb les seves xacresmorals, les seves febleses i culpesper damunt de la defensa de latranquil·litat, del renom o del prestigicol·lectius. Ja s’ha insistit bastantque, per a la mentalitat occidental,

habituada a unes institucionsreligioses molt ben regulades ijerarquitzades canònicament, lainhibició i la parsimònia dels paresmés autoritzats semblaria abocar aldesastre la vida monàstica i, encaramés, si tenim en compte que la majorpart de monjos egipcis no eren gentrefinada ni intel·lectualment nimoralment. En canvi, el testimoni delsapotegmes no solament no corroboraaquestes suposicions pessimistes,sinó que evidencia alguns indubtablesèxits en tal manera de procedir:

la permanent porta obertaal penediment i al retorn albon camí, la salvaguarda dela caritat fraterna i,sobretot, la paradoxal forçade la feblesa i la indefensiócristianes.

Al capdavall, ja que la pretensióde l’antic monacat era assolir laperfecció de la caritat segonsl’Evangeli, els ancians van percebreamb lucidesa la dificultat d’arribar aaquesta meta amb mètodes aliens ala doctrina de Jesús. Probablementvan intentar evitar quelcom que enla història humana és massafreqüent: la destrucció dels objectiusmés elevats que hom diu buscar, através de mitjans contraris a la sevamateixa essència i sentit. L’abat

RECERCA

30

1 Publicat a Stromata 2 (2003) 39-62.

2 El desierto ¡una ciudad! Bilbao. Desclée de Brouwer 1991, p. 102.

3 García M. Colombàs parla de «comunidades cooperativas de solitarios« o tambécitant a E.R. Hardy, de «peculiares iglesias locales« (El monacato primitivo, volI, Biblioteca de Autores Cristianos 351. Madrid 1974, p.71).

4 Pal.ladi parla de tres palmeres a prop de l’església de Nítria on hi havia penjatssengles fuets per fuetejar monjos, lladres i hostes culpables. (Història Lausíaca 7)

5 A partir d’ara citarem els apotegmes amb el nom de cada ancià, seguit pel númerode sentència, quan es tracti de la col·lecció alfabètica, i per la xifra romana delcapítol i el número aràbic de la sentència, quan procedeixin de l’antiga col·lecciósistemàtica llatina. Les versions a què es pot recórrer fàcilment són la de: Vida ydichos de los padres del desierto. Ed. Luciana Mortari, trad. F. Rodríguez de laTorre y M. Montes ,2 vols., Bilbao: Desclée de Brouwer, 1994-1996; i Apotegmesdels pares del desert, trad. Josep Vives, intr. Josep Torné (Clàssics del Cristianisme,87) Barcelona: Proa, 2001.

6 Joan Cassià recomana als monjos que evitin tant a les dones com als bisbes,perquè unes i altres poder apartar-los de la seva vocació. (Institutiones, XI, 18).

7 Sortosament, la millor tradició monàstica d’Orient s’ha mantingut en aquest ideal.Posem per exemple els criteris del stàrets sant Silvà del Mont Athos (1866-1938):«Si has de jutjar algú per la seva mala conducta, prega perquè el Senyor etconcedeixi un cor compassiu –el Senyor estima un cor d’aquesta mena— i llavorsjutjaràs amb justícia. Però si jutges solament segons les accions realitzades, noevitaràs cometre errors ni seràs grat al Senyor. Quan jutges un home, has d’actuaramb la finalitat d’ajudar-lo a esmenar-se. Convé compadir-se de cada home...»(Archimandrita Sophroni, San Silouan el Athonita. Vida. Doctrina. Escritos.Madrid. Encuentro, 1996, p. 274).

(Traducció al català: Lídia Roig)

Pastor, concís com sempre i fentparàfrasi a partir de l’apòstol Pau,formulava aquest criteri fonamental:Amb el mal no es destrueix mai el

mal; si algú et fa un mal, fes-li unbé, per destruir la maldat amb labondat (Pastor 177; cf. Romans 12,21).

31

RECERCA

Orientació bibliogràfica

EDICIONSLes apophtegmes des Pères. Collection systématique 1-IX,. Ed. J.C. Guys.j. (Sources Chrétiennes 387). París 1993. [ Publica text grec i versió enfrancès].Apophtegmata Patrum. Ed. J.B. Cotelier, dins Ecclesiae GraecaeMonumenta, I. París 1677, pp. 338-712 (= Patrologia Graeca 65, 71-440).[Col.lecció alfabètica segons el manuscrit Grec 1599 de la BibliothèqueNationale de París].Apophtegmata Patrum , dins Vitae Patrum V-VI: Verba Seniorum. Ed.H. Rosweyde, Anvers 1628 ( = Patrologia Latina 73, 855-1022). [ Col.lecciósistemàtica en versió llatina de Pelagi i Joan].

TRADUCCIONSVida y dichos de los padres del desierto. Ed. Luciana Mortari, 2 vols.Desclée de Brouwer. Bilbao, 1994-1996. [ Versió completa de la sèriealfabètica grega].Las sentencias de los padres del desierto. Los apotegmas de los padres(Recención de Pelagio y Juan). Desclée de Brouwer. Bilbao, 1989. [Versióde la més antiga col·lecció sistemàtica llatina].Apotegmes dels pares del desert. Introducció de J. Torné i traducció de J.Vives. Ed. Proa (Clàssics del Cristianisme 87). Barcelona, 2001. [Versiócatalana de la sèrie sistemàtica de Pelagi i Joan confrontada amb els textosgrecs].

FONTS COMPLEMENTÀRIESLettres de saint Antoine. Introduction par A. Louf. (Spiritualité Orientale,19). Bellefontaine, 1976.ATANASI D’ALEXANDRIA: Vie d’Antoine. Ed. G.J.M. Bartelink.(Sources Chrétiennes, 400). París 1994. [Text grec i versió en francès.Versió en castellà a la Biblioteca Patrística nº 27. Madrid. Ciudad Nueva,1995. També existeix una versió en català, de D. Codina i M. Estradé (Elgra de blat, núm.77. Montserrat, 1989].JERONI: Vitae Pauli, Hilarionis et Malchi. (Patrologia Latina 23, 17-60).JOAN CASSIÀ: De institutis coenobiorum et de octo vitiorumprincipalis remediis. Ed. J.C Guy (Sources Chrétiennes, 109). París, 1965;Conlationes Patrum. Ed. E. Pichery (Sources Chrétiennes, 42, 54 i 64).

RECERCA

32

París, 1965. [Ambdues obres es troben en versió castellana de L.M. i P. M.Sansegundo Neblí 15, 19-20. Ed. Rialp. Madrid, 1957; 1958-1962. També hiha una versió catalana de les Conferències IX-XVII. Ed. Proa (Clàssicsdel Cristianisme, 94). Barcelona, 2003].(*)PAL.LADI: Història Lausíaca. Ed. C. Butler. Trad. A.M. Arrufat(Fundació Bernat Metge, 24). Barcelona, 1927. [Versió castellana editadaa Sevilla. Apostolado Mariano, 1991].RUFÍ D’AQUILEIA: Historia monachorum in Aegypto (Patrologia Latina21, 391-462 73, 739-810).

ESTUDISD. J. CHITTI: El desierto ¡Una ciudad!. Ed. Desclée de Brouwer. Bilbao,1991.G. M. COLOMBÀS: El monacato primitivo (Biblioteca de AutoresCristianos 351, 356), 2 vols. Madrid, 1974-1975.J.C. GUY: Recherches sur la tradition grecque des ApophtegmataPatrum (Subsidia hagiographica 36). Brussel.les, 1962; Le centremonastique de Scété au Ive et début du Ve siècle. Roma, 1964.I. HAUSHERR: Diréction spirituelle en Orient autrefois (OrientaliaChristiana Analecta 144). Roma, 1955.P. MIQUEL: Lexique du désert. Étude de quelques mots-clés duvocabulaire monastique grec ancien (Spiritualité orientale 44).Bellefontaine, 1986.L. REGNAULT: La vie quotidienne des pères du désert en Egypte auIVe siècle. París, 1990.

33

RECERCA

EMPELTATS EN LA FONT DE VIDA

fra Josep Manuel Vallejo

Segurament que heu sentit parlaro heu vist l’actriu Juliette Binoche,és una actriu francesa que ha rebutun oscar per la pel·lícula «El pacienteInglés» que és la història de larelació d’un ferit de la guerramundial amb una infermera. Tambéés va fer famosa per la pel·lícula«Chocolat». Doncs bé, m’ha arribata les mans una entrevista, que surten un diari, en la que ella es declaracristiana, influenciada per lacomunitat de Taizé, i explica comcada una de les seves pel·lícules ésun esforç per a cercar la veritat i unaexperiència d’aventura espiritual.M’ha sorprès molt una frase on diu:

«El cine es dejar pasar la luz através de uno mismo. Está muybien tener un espíritu crítico, peroser crítico todo el rato no esbueno. Se emplea más energía endemoler que en construir y ya nose participa del fuego creativo dela vida»

L’excessiva crítica mata lacreativitat, ens fa estèrils.

Això és el que li passa al nostremón. Molts sectors del món cristià,

per ser massa crítics, hemesdevingut estèrils.

Les persones realment fecundesen l’Església són les personesprofundes, les persones d’oració.Aquelles persones que estanempeltades en la font, com un arbrevora l’aigua, que enfonsen les sevesarrels en l’aigua viva de la Paraula ide l’Esperit Sant.

Les persones d’oració sónprofundament fecundes,donen molt de fruit.

Fixeu-vos que les persones quees passen el dia criticant ho fanperquè es pensen que tenen raó,naturalment, però es recolzensempre en si mateixos. Com que ellstenen raó, com que ells tenen laveritat, es permeten (ens permetem),de criticar els altres. Es recolzen ensi mateixos, es fan el centre.

Les persones d’oració sabenque no poden, saben que no sabeni per això es recolzen en Déu, i peraixò són fecundes. No es recolzenen si mateixos o en opinionshumanes sinó en la Font de Vida queés Déu.

RECERCA

34

Potser per això Jesús anomena«Feliços els pobres». És tan difícild’entendre... Per què són feliços elspobres? Doncs, potser perquè elpobre sap que no té, sap que no pot,sap que no sap, i per això fa allòque el salva: abraçar-se a Déu,recolzar-se en Déu, empeltar-senomés en Déu.

No hi ha res que necessitem mésque estar units a Déu per viure. A laque ens sentim una mica poderososens oblidem de Déu. Per això sónfeliços els pobres perquè sónconscients que no poden i per això

s’han d’abraçar a Déu per viure iresistir.

Aquesta és la condició de lafecunditat: la persona que estàempeltada a la Font de la Vida,empeltada a la Paraula de Déu, al’Esperit Sant, per les seves venescorre la vida de Déu i per això ésfecunda. Tant de bo que la nostravida sigui així, fecunda, doni fruit. Jasabeu la condició:

no separar-nos ni uninstant de la Font de Vida,que és Déu!

35

RECERCA

ESTUDIS

STABAT MATER: TEXT I MÚSICAToni Clavera

Un dels textos religiosos mésemprats pels compositors al llarg dela història de la música és l’StabatMater i com veurem més tard nodeixa de ser curiós el fet que el texts’hagi conservat i durant les diferentsèpoques hagi estat vigent i fontd’inspiració.

El text si el situem dins la històriade l’Església i el comparem ambaltres textos litúrgics és relativamentrecent. L’hauríem de situar cap afinals del segle XIII. Durant anyss’ha atribuït a diverses personalitatsd’aquesta època, incloent a sants ipapes. L’opinió més acceptada ésque l’autor és Jacopone da Todi, unfrare franciscà que va morir el 1306.Tot i que aquesta dada no s’hapogut demostrar, sí que es potafirmar que l’entorn on va néixer eltext era franciscà.

Ens caldria situar l’Stabat Materen un context, el de l’èpocamedieval, i sobretot el segle XIII iXIV, d’una gran devoció a Maria(pensem per exemple en les

Cantigues d’Alfons X el Savi). Perl’home d’aquesta època, Maria erauna mare afectuosa i amable, unafigura humana més accessible queel seu fill Jesucrist. Pensem tambéen els valors del món trobadoresc:la dona ideal. Alguns trobadorsespiritualitzen la figura femenina,sublimant l’amor a la dama cap a la

figura de Maria. És també a l’EdatMitjana que es forja el rosari,meditació sobre els misteris de lasalvació en tant que esdevenimentsde la vida de Maria. Al costat de lacelebració litúrgica del DivendresSant, que subratlla la Passió i Mort

ESTUDIS

RECERCA

36

de Jesucrist, la devoció populars’expressava cantant el plany deMaria amb motiu de la seva mort.Aquest és l’origen de la festa de laDolorosa. Després cada diòcesiadjudicava un data diferent per lafesta de la Verge Dolorosa, segonsles deferents observances locals.Finalment la festa dels Set Dolorsde la Santíssima Verge es vainstitucionalitzar el 1727 celebrant-la el divendres anterior al Diumengede Rams, justament una setmana

abans del Divendres Sant. El 1817es va triar una segona data en elcalendari festiu, el 15 de setembre.

Aquesta devoció està sòlidamentbasada en el relat bíblic, ja quel’Evangeli segons Sant Lluc narra elrelat de la profecia de Simeó durantla seva purificació, quaranta diesdesprés del naixement de Jesús.Simeó va profetitzar que una espasade dolor travessaria l’ànima deMaria: «Aquest infant serà motiuque a Israel molts caiguin i moltsd’altres s’aixequin; serà una senyeracombatuda, i a tu mateixa unaespasa et traspassarà l’ànima» (Lc2, 34-35). Molt més tardanament,la imaginació popular l’haurà pintatamb set punyals d’aflicció. Isobretot està basada en el relat dela Passió de l’evangeli de Joan onpodem contemplar Maria sofrent alpeu de la creu (Vg. Jn 19, 25-27)

El text de l’Stabat mater és unaseqüència per la festivitat d’aquestdia.

Una seqüència és unembelliment musical ques’afegeix a l’Al.leluia quees canta en celebraciólitúrgica d’aquesta festi-vitat.

37

RECERCA

ESTUDIS

En un principi les sequènciessorgeixen de la dificultat de recordarla melodia d’un Al.leluia moltornamentat. Per resoldre aquestadificultat es crea un text per recordarla melodia de l’Al.leluia. Aquest textmusicat finalment s’afegeix al’Al.leluia. A més trobem la tradició,ja molt estesa en el segle XIII, que acada nova festivitat es creava unaseqüència. La majoria d’aquestesfestivitats eren d’observança local,en funció de cada diòcesi o ordereligiós, que també veneraven elsseus propis sants. En el segle XVIel Concili de Trento va restringir elcalendari litúrgic per tal de fer uncalendari universal de festes. Moltesfestes locals van quedar suprimidesi també les moltes seqüències ques’utilitzaven. La reducció va arribara ser tan dràstica que només en varenquedar quatre: les destinades a lesmisses de Pasqua, Pentecosta,Corpus Christi i la de la Missa deDifunts («Dies irae»).

La sequència «StabatMater» va quedar ofi-cialment suprimida, però anivell popular es continuàutilitzant.

El 1668 es va constituir la festadels Set Dolors de la Santíssima

Verge en l’Orde dels Servents deMaria (o servites) de Sant Felip deBenizi. El 1727 en fer-se universalaquesta festa, es va afegir laseqüència «Stabat Mater». Aquestaés l’única vegada que l’EsglésiaCatòlica ha afegit una seqüència ala missa després del Concili deTrento, però utilitzant-la com ahimne: de les vint estrofes que té,deu es canten a les Vespres, quatreper Maitines i les darreres sis perles Laudes.

El text del poema ha arribat anosaltres amb força modificacions.Com a qualsevol text medievaltrobem diferents manuscrits amb

RECERCA

38

algunes variants en el text. De totesmaneres, amb les seves variants imodificacions trobem un text ambvint estrofes (agrupades en parells,per tant, deu parells d’estrofes) ambtres versos de 8, 8 i 7 síl.labes.Vegeu l’exemple de les duesprimeres, la rima de les quals esrepeteix amb els nou parells restants:

Stabat Mater dolorosa AJuxta crucem lacrimosa ADum pendebat Filius B

Cuius animam gementem CContristatam ac dolentem CPertransivit gladius B

Aquest text ha rebut fins al segleXV diferents melodies seqüencials.La versió que ha sobreviscut en elsllibres litúrgics («GradualeRomanum» i «Liber Usualis»), queés l’himne quaresmal que utilitzem,aplica la mateixa melodia a cada unade les vint estrofes. És una senzillamelodia de tres frases que esrepeteix vint vegades. A partd’aquesta s’han conservat altresmelodies, sobretot del segle XV.

Les primeres versions musicalspolifòniques d’autor coneguts lespodríem trobar a Anglaterra a finalsdel segle XV en el llibre «EtonChoirbook», una compilació demúsica sacra feta a Eton College.

En aquest llibretrobem tresadaptacions per a corde cinc i sis veus del’Stabat mater de trescompositors: Davy,Cornysh i Browne.L’Stabat Mater deJosquin Desprez(1458-1521), grancompositor francès del’època renaixentista ic o n t e m p o r a n id’aquest altrescompongué un Stabatmater de bellíssimafactura on la polifonia

39

RECERCA

ESTUDIS

flueix d’una forma clara. Orlando diLasso (1532-1594) va escriure laseva versió el 1585. Està compostaper a dos cors a quatre veus quecanten alternativament les estrofesfins al final. La composició dePierluigi da Palestrina (1525-1594)pot datar-se del 1589, tambérealitzada per a dos cors a quatreveus. La Capella Sixtina el cantavadurant la missa del Diumenge deRams.

Diversos autors de l’èpocabarroca componguerenl’Stabat Mater,

com per exemple Giovanni FeliceSances, Marc-Antoine Charpentier,Agostino Steffani, Antonio Caldara,Emanuel Rincón de Astorga,Antonio Bononcini, Alessandro iDomenico Scarlatti, però lesversions que destaquen són les deAntonio Vivaldi (1688-1741) iGiovanni Batista Pergolesi (1710-1736).

La composició de Vivaldi estàpensada per a ser interpretada perles noies òrfenes de l’Ospedale dellaPietà i és per això que la veu solistaés una contralt amb acompanyamentde corda i orgue. L’Stabat Matermés conegut i interpretat al llarg dela història és el de Pergolesi,

compost el 1736. El podem sentiren la pel.lícula Amadeus quanAntonio Salieri, internat en unpsiquiàtric, explica la seva infància.És la primera versió després que lafesta dels Set Dolors de Maria fosoficial a l’Església Catòlica el 1727.Va ser escrita poc abans quePergolesi morís als seus 26 anys iencarregada per la Cofradia delsSet Dolors de Nàpols per substituirla versió d’Alessandro Scarlatti.Aquesta congregació no tenia massanivell econòmic ni tampoc gaireespai i és per això que va demanarque l’obra només la formessin dossolistes, soprano i contralt, dosviolins i el continu, violoncel i orgue.Aquesta peça va agafar moltapopularitat i es converteix en unexemple d’un nou estil musical,l’estil galant.

El text de l’Stabat Materha continuat inspirant acompositors importantsfins el nostres dies.

A finals del segle XVIII , en pleclassicisme, van escriure les sevesversions Franz Tuma, GiovanniBrunetti, Luigi Boccherini i JosephHaydn, de 70 minuts. Durantl’època romàntica, importantíssimscompositors compongueren Stabat

RECERCA

40

Mater com, per exemple, Liszt,Rossini, una breu versió d’un Verdija vell, i la de Dvorák, de 90 minuts,que és el més llarg de tots. El segleXX també veié compositorsamb versions excel.lents comSzymanowski i Poulenc. Un text iuna espiritualitat que va néixer en el

bressol franciscà del segle XIII i queal llarg de la història de la música hainspirat a tants músics i compositors.

(Podeu escoltar les versions deJosquin Desprez i GiovanniBatista Pergolesi awww.caputxins.org)