1

RECERCA

«EL VOSTRE COR S’ALEGRARÀ»

«Ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà quan us

tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà.»

(Joan 16, 22)

La manca d’exigència que ens rodeja, el temor a fer allò que costa, ens

què estem cridats. Jesús ens posa

perfecte del retrobament amb Ell.

exigir-nos mútuament, per poderaconseguir amb esforç les metes

En el compromís de vida cristiana hi ha un element quepodria ser molt important: és l’esforç.

allunya de realitzar plenament allò a

Nosaltres, en la nostra vocació, estem cridats a molt,i rebem la gràcia que ens acompanya i ho fa possible,però en el nostre ambient es viu una certa relaxació queens empeny a rebaixar-ne les mires.

en un ambient de privació i ens diuque ens doldrà el camí que cal feren la seva absència. Però és enaquest camí on s’alimentarà el goig

En aquests temps actuals, quesemblen inclinar-nos a les cosesmés fàcils, necessitem els unsdels altres per ajudar-nos i

espirituals més altes de la nostravocació i així aconseguir aquestaalegria de Jesús i en Jesús, encomunió amb els germans.

Josep Turull i Anglès

RECERCA

2

PER COMENÇAR

VIURE COM A FILL DE DÉUHomilia en la celebració dels 50 anys de prevere

Lluís Sans

Durant aquests cinquanta anysde sacerdot caputxí que el Senyorm’ha concedit, una de les reflexionsque sempre m’ha inquietat és lad’arribar a la conclusió que viurecom a fills de Déu no és una activitatnatural ni fàcil. És més aviat unaexperiència crucificant itransformadora. Perquè Déu ésexigència de ser, i dir-li sí és entraren els dolors de tota creixença.Créixer és sempre vèncer inèrcies.Créixer és trencar lligams, cosa quemai no es fa sense dolor. Créixercomporta nostàlgia: és deixarseguretats adquirides.

Créixer és arribar alconvenciment que el manament noués el manament de la confiança.

Perquè sense Confiançano hi ha Amor; senseConfiança no hi ha Fe;sense Confiança no hi haEsperança.

Tots sabeu prou bé com jo,germans en el sacerdoci, queaquesta confiança posada en Cristens ha desinstal·lat de moltesseguretats: ens ha empès a córrer elrisc de creure en els altres i de creureen Déu. Aquesta confiança en elCrist m’ha portat moltes vegades alluitar contra les aparences, contrales tendències, contral’escepticisme; a lluitar contra elrealisme dels qui volen reduir lespossibilitats de futur a les dimensionsdel passat. Fins i tot m’ha portat alluitar contra el cansament dels quiveuen, amb ulls lúcids, la immensitatd’aquesta tasca, com és laconstrucció del Regne de Déu ja enaquest món.

I si una cosa ens espanta és veurela magnitud de l’empresa que se’nsha confiat. No ens hi veiem amb cor,ens sentim petits, incapaços... avegades fins i tot no hi veiem massael sentit.

I és precisametn aquí on entra enescena la Verge, tal com acabem

3

RECERCA

d’escoltar en el fragment del’evangeli de Lluc que hem llegit.MARIA ÉS EL MODEL DELSQUI SÓN POCA COSA. I Déu latria. Be segur que Déu no es fiavapas de la seva força, ni de la sevaintel·ligència, ni del seu enginy.

Es fiava de la sevadisponibilitat. El qui farà lafeina serà Déu a travésd’ella.

Això és el que ens demana Déuen l’empresa de canviar el món: quesiguem generosos com ho va serMaria.

Com Maria, que viu immersa enla situació històrica, social i religiosadel seu temps i de la seva nació.

Com Maria, que dóna gràcies aaquest Déu que capgira els nostresesquemes perquè siguem humans dedebò.

Com Maria, que ens invita atreballar juntament amb tots aquellsque encara no han perdut les ganesni la il·lusió de lluitar per un món méshumà, més solidari, més fraternal.

En síntesi, com Maria, perquèDéu es pugui refiar també de lanostra DISPONIBILITAT.

A exemple de Maria i delPoverello d’Assís acollim, doncs,també nosaltres aquesta Vida,perquè en el viure gris i monòton decada dia sapiguem sembrar llavorsd’esperança i encomanar la joia deviure. I acabo amb aquestpensament que desitjaria fos entèscom la síntesi de l’expressió delsmeus sentiments d’agraïment a Déui a vosaltres:

Cada dia porta els seusregals. Desfeu-ne elsllaços!!

RECERCA

4

EXPERIMENTAR CRIST EN EL DIA A DIADolors Queralt

M’he plantejat el significatd’experiència cristiana i he pensatque no es tractava pas d’enumeraruna llista de mèrits pels quals podriaconsiderar que la meva vida éscristiana. He pensat que experiència

cristiana vol dir experimentar Cristen la meva vida, i d’això bàsicamentus voldria parlar, de la mevaexperiència de Crist en el dia a dia.

En primer lloc he pensat coms’esdevé aquesta experiència en lameva feina. Sóc mestra.

Crec que puc dir: tinc elprivilegi de ser mestra, imés encara de ser mestrade religió.

Podeu pensar que es pot dir queaquesta és una professió privilegiadaen els temps que corren?

Ser mestra i, en concret, sermestra de religió no és fàcil, almenysper a mi que sóc una personahipersensible. Donar classes dereligió als alumnes adolescents ésuna aventura de la qual algunesvegades no en surto gaire benparada. Ho qüestionen gairebé tot, ies carreguen tot el que poden.

Doncs és precisament aquí,en aquest punt feble de lameva vida, on veig la mà deDéu.

Quan em desanimo i poso elsmeus problemes a les seves mans emve una força que transforma la tristori el desencís en il·lusió renovada.Procuro revisar una vegada i unaaltra on he fallat i torno a començar.Estic tan convençuda que vull parlar

Els dies 7 i 8 de gener vam celebrar a Pompeia-Grups una

trobada fraterna de grups vinculats als convents de caputxins.

Entre els diversos actes, hi va haver una taula rodona amb

testimonis sota el títol comú de «La meva experiència cristiana

en la vida quotidiana». Us oferim els testimonis de la Dolors

Queralt, professora del Col·legi Mare de Déu de Montserrat

de Les Borges Blanuqes, i d’en Ferran Moreno, de la

fraternitat franciscana seglar de l’Ajuda, a Barcelona.

5

RECERCA

de Jesús, en tinc tantes ganes, quesempre trobo la manera d’arribar denou als alumnes. El meu desig éstransmetre’ls aquesta il·lusió. Crecque de vegades ho aconsegueixo,perquè el missatge de Jesús és tansorprenent, tan revolucionari i tanesperançador avui com en el tempsque va viure entre nosaltres com ahome. Crec que conèixer la sevavida, la seva història i també la sevadivinitat pot portar els alumnes a tenirmés amor i respecte per les persones,per l’entorn...

Un motiu pel que veig la nostrafeina, de vegades dura, com unprivilegi, és el fet que teniml’oportunitat d’estar en contacte ambnois/ies amb problemes: immigrants,problemes de comportament,d’aprenentatge. Sovint es veureflexada en ells la problemàticafamiliar, alguns tenen mancancesafectives. Tots necessiten serescoltats.

Cada dia estic aprenent a tenirmés paciència, a descobrir laimportància d’una mirada afectuosa,d’una mà a l’espatlla en el momentadequat, d’una paraulaencoratjadora.

És un miracle que elSenyor fa en la meva vida,em fa créixer en l’amorperquè el pugui donar.

Cada dia aprenc a estimar mésels alumnes, en això molts dels meuscompanys em donen un granexemple.

Una altra de les meravelles de lameva vida professional és el fet depoder formar part de l’equip depastoral del col·legi. En aquestaspecte hi he vist sovint la mà de Déu.

Com, si no, una dona tanfeble, poruga, hiper-sensible, podria tirarendavant en aquesta tascamagnífica, però no exemptade dificultats.

Recordo quan em van demanarque fes un pla de pastoral. Déu meusi ho vaig fer! No un nou pla, sinó lamemòria d’allò que veníem fent jafeia uns quants anys, segons la idea idirecció de fra Josep Manuel, i queel nostre equip havia tirat endavant,en el darrer any amb la col·laboracióde fra Gil i fra Juli i el recolzamentde la direcció del col·legi.

Com em va ajudar el Senyor!Semblava que vinguessin a les mevesmans els documents precisos quenecessitava en cada moment. Vaigdonar gràcies a Déu per fer en miaquestes meravelles.

Pel que fa a la família, he après asuavitzar els malentesos. Encaram’enfado massa, però en aquests

RECERCA

6

moments dolents, si em poso davantel Senyor, trobo la solució perrecobrar la pau i enfocar les cosesd’una altra manera.

Aquests darrers tres anys hanestat especialment durs per lamalaltia del meu marit, que sense sergreu el feia patir forts i constantsdolors. En molts moments vamperdre l’esperança de recuperació,va ser molt dur per a tots dos. Ell diuque la meva fe l’ha ajudat, que hoviu a través meu. Jo crec que ell téla seva pròpia i profunda fe i quecompartir-la ha estat la millor ajudaper a tots dos en aquests momentsdurs. Cada diumenge anàvem a lamissa dels frares, d’on sortíem ambles forces renovades. No ens faltavenles paraules encoratjadores del parePere Arrufat. Com ens va ajudar laseva delicadesa! Dono gràcies a totsels que han estat pregant per larecuperació del Josep.

També ens va ajudar durantaquest «llarg estiu» les caminadesque fèiem al turó que es troba davantde casa nostra, on hi ha una ermitadedicada a la Mare de Déu deMontserrat. La pau que ensproporcionava el contacte amb lanatura, els arbres, l’aire del final dela tarda, els ocells, la contemplacióde la posta de sol, la imatge de laMare de Déu. Era una ocasióesplèndida per a pregar. Això va fer

molt de bé en el seu esperit i tambéen el meu.

I és que Déu troba unterreny molt preparat peractuar quan en la nostravida hi ha incertesa, dolor,desànim...

Parlant de pregària, crec que ésaquí on troba suport tota aquesta vida,on més es manifesta Déu.

Sempre penso que encara pregopoc i malament. M’agrada ladefinició que fa santa Teresa de lapregària quan diu que «l’oració no ésaltra cosa que tractar d’amistatestant moltes vegades sol amb quisaps que t’estima».

Sovint, en acabar el dia laboral,busco el silenci de l’església delcol·legi, m’assec davant del Crist deSant Damià o del sagrari. Procuroasserenar el meu cor, poso davant deJesús els esdeveniments del dia, elsbons i els no tan bons, li demano quem’il·lumini i surto amb més pau quequan havia entrat. De vegades sentointeriorment una frase, una paraula,o noto una sensació de dolçor i pau.

Sempre surto amb mésamor i intento suavitzar lespetites amargors que haginpogut sorgir durant el dia.

7

RECERCA

També a la nit, abans de dormir,acostumo a llegir la Bíblia, algun llibreespiritual o alguna altra cosa quem’agradi. Després, just abans dedormir, miro una icona de Jesús o dela Mare de Déu i deixo passar elsmeus pensaments, els observo finsque em quedo en silenci interior. Jesúsem mira, jo el miro, tot sembladiferent, em sento acceptada,estimada. M’accepto i m’estimo jotambé. Estimo el Senyor.

Deixeu-me que us expliqui unsomni. És un somni, no una visió.Una nit fosca, fosca, li vaig dir aJesús: «Senyor, si et pogués veure!»I vaig somiar en Ell.

Juntament amb la sevaimatge, vaig experimentaruna sensació d’Amorindescriptible.

Sols és un somni, el meuinconscient va respondre a la mevanecessitat de veure Déu. «Dona depoca fe», podeu pensar, i seguramenttindreu raó.

Vaig prometre acceptar tot allòque em demanessin en el seu nom ipocs dies després em demanaven percoordinar la pastoral dels col·legis delbisbat de Lleida. Recordo que enaquell moment em trobava en elcongrés que els carmelites vandedicar a Edith Stein. Vaig pregarDéu dient-li que m’ajudés a acceptaraquest encàrrec, no per cercarprestigi, sinó per servir-lo. Vaigacceptar i, malgrat algunes dificultatsque em convidaven a deixar-ho a laprimera de canvi, encara hi sóc,constant. Aquest és un altre delsmiracles que Déu ha volgut fer en lameva pobra persona. Com puc sertan constant jo, que, per naturalesa,era la inconstància personificada? Totli dec a Jesús.

Els aspectes que m’ajuden en lameva experiència cristiana són,doncs, la pregària, la lectura de lavida i els textos dels sants, la lectura

RECERCA

8

de la Bíblia, actes com el d’avui enquè podem compartir la nostra fe.

Crec en la comunió dels sants. Noés que ara us resi el credo, és unacosa que he pensat molt. Us hoexplico:

Jo penso que, quan duespersones estan molt unidesen Crist, segueixen encontacte malgrat el temps il’espai, tant si estan a l’altravida com si encaracontinuen en aquesta.

Per això m’ajuda l’amistat ambaquelles persones que tinc a prop iamb els que no estan al meu costatperò que estic segura que emrecorden i a qui jo també recordo iestimo. Crist ens uneix pel seu Amor.

Espero aprendre a apartarmés el meu ego de lescoses que faig, i a no volermés gratificació que la deservir Jesús estimant elsaltres.

Li dono gràcies per haver-me fettan feble i imperfecta, perquè en lafeblesa i l’error Ell hi fa les sevesmeravelles i ens mostra que ensaccepta tal com som ensenyant-nosque només aquest Amor, que acceptal’altre tal com és, és l’autèntic Amor,el de veritat.

9

RECERCA

UN DIA COM EL DE JESÚSFerran Moreno

Bon dia! Jo puc parlar de «Lameva experiència cristiana en la vidaquotidiana» a partir del meutestimoni, del que penso. És unamica personal, però també éscompartit amb la meva dona, ambl’Anna.

Jo em llevo normalment a unquart de vuit del matí per anar atreballar. Em dutxo, preparo la lletper a l’Anna, que sempre li costauna mica més de llevar-se…Després fem el llit i marxem atreballar; ja que jo a les nou he deser a Mataró i l’Anna també had’arribar d’hora a la seva feina.

Jo treballo d’educador en unCentre de Càritas, en el qual escolto,acompanyo, preparo activitats,classes... Obrim la porta i no latanquem fins a les deu del vespre.Les meves companyes no sóncreients, i el noranta-vuit per centdels usuaris del Centre són creients,però musulmans. Per tant, no tincningú amb qui poder viure, o parlar,o intercanviar el meu ser cristià. Al’hora de dinar, porto la carmanyolao vaig a dinar a un bar, i a la tardatornem-hi. A les sis de la tardaacabo la meva jornada, i vaig cap acasa.

Quan hi arribo, l’Anna ja hi és imentre fem un mos, si podem, mirem«El Cor de la ciutat». Segons el dia,anem a comprar, o anem a fer algunencàrrec, o alguna visita, o anem alteatre o al cinema. Participem de lavida de la Fraternitat de l’Ajuda iportem un espai de pregària en unaParròquia del barri del Besòs, aBarcelona.

Però no fem catequesi, noportem cap grup, no acollim parellesque s’han de casar... Com veieu, lanostra vida és molt normal. Però éscristiana? És creient? Molts cops,l’Anna i jo ens hem plantejat si femprou, si som bons creients, i hemarribat a la conclusió que sobre aixòno hi ha cap mesura:

Cadascú viu i dóna allò quepensa que pot donar.

És allò del vint, el trenta o elseixanta que diu l’Evangeli.

Però, sobretot, hi ha un passatge,en el primer capítol de Marc, en quèJesús es lleva al matí, prega,comença la jornada, va a visitar unamalalta (la sogra de Pere)...M’agrada perquè Jesús viu la vida,però la viu d’una manera

RECERCA

10

determinada, i la viu així perquè ésun creient. Francesc també ho vaentendre molt bé: viu la seva vida,la vida que li pertoca, amb plenitud.S’enamora d’aquesta vida perquèés creació de Déu.

Es tracta de viure, per tant,la vida que ens toca, viure-la amb sentit.

I, certament, nosaltres vivim lavida amb intensitat. Però us he dedir que no penso en Déu a cadamoment de la meva jornada defeina, no penso què faria Ell, nopenso què respondria Ell davantd’un immigrant que no té papers oque està anguniós perquè no té elpadró. I em pregunto: això ésdolent? Crec que no, en la mesuraque deixem que Jesús conformi lanostra vida. Nosaltres, com aparella, així ho hem fet, i creiem queles nostres accions responen al queDéu espera de nosaltres. Jo entencque la fe no és una ideologia, ni unaregla, ni una Constitució. Vivim coma creients perquè estimem tant com

podem, escoltem sempre quepodem, i acompanyem moltespersones cada dia. Amb aquestespersones no parlem de Déuverbalment, encara que a vegadessí que ho fem, i m’agrada saber queYunus, que és un nom àrab, vol dirJoan, i Yusuf vol dir Josep, i que al’Alcorà també hi surt Maria i sel’estimen. I m’agrada també saberque Francesc va poder-hi parlar ientendre’ls, a aquells amb els qui joconvisc cada dia i cercar caminsd’entesa i d’estimació.

Ja veieu que la nostra vida no ésres d’excepcional, sinó molt normal.Perquè hem descobert que la vidade cada creient és diferent, ni millorni pitjor, i que a cadascú Déu ensdemana alguna cosa.

L’important no és què fas,sinó com ho fas, perquèaquest és el camí de lafelicitat, de la plenitud, dela sinceritat amb unmateix, i d’estar bé ambels uns i amb els altres.

Jo sóc amb vosaltres dia rere dia

fins a la fi del món. (Mateu 28,20)

11

RECERCA

ESTUDIS

ESTUDIS

EL CRISTIANISMEJoan Carles Elvira

En Joan Carles Elvira és monjo de Montserrat i doctor en

filosofia. Aquest article és fruit de l’exposició que va fer en

les jornades sobre diàleg interreligiós que vam tenir al convent

de Pompeia el mes de gener de 2004.

Se m’ha demanat que presenti elcristianisme com una gran tradicióreligiosa. I la veritat és que és difícil,perquè presentar el cristianisme, enallò més essencial, a persones lamajoria cristianes, que coneixeumolt bé, i potser millor que jo, moltesde les coses que puc recordar aquí,no deixa de ser un repte. Encara quetambé és molt cert que no podemdonar per suposat res del quecreiem. Cal meditar-ho contí-nuament. Com diu el primer salm delsalteri: Feliç l’home que medita nit

i dia la Llei del Senyor. Nosaltresestem dintre d’aquesta tradició:meditar nit i dia allò que constitueixla nostra fe.

Des d’on parloAbans de presentar el tema,

voldria dir unes paraules sobre ellloc des d’on parlo. Estic molt marcat

per la meva vocació filosòfica, osigui, per l’esforç de reflexionarsobre la condició humana, des de lameva tradició d’Occident, i, enconcret, tenint present la modernitat,és a dir, la cultura en la qual la fecristiana té el repte d’expressar-seavui dia. Però al mateix temps sócmonjo i, per tant, m’insereixo en unatradició que ve del segle IV, o, lavida benedictina en concret, delsegle VI. M’agrada compaginar iviure la meva fe en aquest diàlegentre tradició i modernitat.

Quan dic tradició, vull diraquesta continuïtat d’unafe que es va traspassant«de pares a fills».

Per als monjos és molt importantla «paternitat espiritual»: les coseses treballen i es maduren

RECERCA

12

personalment, però les hem rebudesi les hem de transmetre a lesgeneracions que vindran.

No cal dir que faré unapresentació ecumènica delcristianisme. El cristianisme tédiferents expressions. Hi ha unpluralisme cristià, i hi serà sempre,d’entrada perquè hi ha quatreevangelis, quatre maneresd’expressar el misteri de Crist. Lameva perspectiva és ecumènica i lesmeves arrels són catòliques. Im’agrada participar d’una forma devida, la monàstica, que és presenten altres tradicions religioses nocristianes.

Dues presentacionsactualitzades

Voldria començar per fer duespresentacions ràpides, una mica percentrar el tema, del que per a mi ésessencial del cristianisme.Evidentment, jo no puc dir:«L’essencial del cristianisme és...».

Em sembla que, en el fons,és una realitat, un misteri,que es veu des de diferentsperspectives.

Començo llegint un fragment del’Evangeli de Marc. És l’inici del

ministeri públic de Jesús. JoanBaptista ha batejat Jesús, i Jesús hafet l’experiència del desert, de latemptació. Posen Joan Baptista a lapresó i Jesús sent la crida a continuarla seva obra. No oblidem que, siJesús va anar a Joan Baptista, ésperquè Joan Baptista, d’algunamanera, li va fer de «pare espiritual».I, de fet, és molt possible que aquestempresonament de Joan Baptistaprovoqués l’inici de l’activitatpública de Jesús.

Diu el text: Tot passant vora el

llac de Galilea, veié Simó i el seu

germà Andreu, que tiraven les

xarxes a l’aigua. Eren pescadors.

Jesús els digué: «Veniu amb mi i

us faré pescadors d’homes.»

Immediatament deixaren les

xarxes i el van seguir. Una mica

més enllà veié Jaume, fill de

Zebedeu, i el seu germà Joan, que

eren a la barca repassant les

xarxes, i tot seguit els va cridar.

Ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca i se

n’anaren amb Jesús (Mc 1, 16-20). Per a mi, l’essencial delcristianisme ja està aquí en germen.És el trobament amb una personaque passa per les nostres vides i téla iniciativa de cridar-nos. No

(segueix a la pàgina 29)

13

RECERCA

Cristians

al Marroc

RECERCA

14

RECONEIXEMENT AL MARROCJordi Giró

Aquesta és la xerrada que va fer en Jordi Giró, professor de

la Universitat Ramon Llull i membre de la Comunitat de

Jesús, a la Trobada Fraterna dels dies 7 i 8 de gener a Pompeia-

Grups. Ens parla de l’Església del Marroc, on ha residit

durant uns mesos amb la seva família.

En Josep Manuel i els altresorganitzadors d’aquestes jornadesem van demanar que us expliquésla nostra experiència viscuda alMarroc en el darrer any. Creiem,ben sincerament, que més queexplicar massa detalls anecdòtics delque ens hi va passar, el mésimportant és el que vàrem veure iaprendre del testimoni de l’Esglésiaque viu la presència de la fe cristianaallí en un medi musulmà.

No voldria parlar tant de mi ode nosaltres, com del momentpresent i del sentit que ens vaempènyer a fer l’experiència, perquèel considerem d’una urgènciaextraordinària. De fet, des quevàrem tornar ens estem plantejantcom fer per donar a conèixer larealitat de l’Església del Marroc, icom fer de «mediadors» entre elmón islàmic i el nostre mónoccidental.

Per què vàrem decidir d’anar aviure al Marroc?

Cal anar una mica lluny perexplicar-ho tot. Fa ja uns anys,després dels atemptats terroristesde Manhattan, l’11 de setembre de2001, la meva esposa i jo vàreminiciar una reflexió sobre la relecturade les obres de Charles de Foucauldi Louis Massignon. Com a membresd’una comunitat que pertany a lafamília espiritual de Charles deFoucauld i Albert Peyriguère, LaComunitat de Jesús, ens fèiemconscients de l’enormitat delproblema del «xoc de civilitzacions»-en expressió de SammuelHuntington-, que ens venia a sobrei crèiem, i encara ho creiemfermament, que des de la nostraespiritualitat de Natzaret algun tipusde resposta havíem d’intentar-lidonar.

A més, com a professors quesom, i com a persones que volemviure el món d’avui, el fenomen del’impacte de l’islam en la laïcitat i deles barreges religioses i les seves

15

RECERCA

conseqüències, no és una situaciósuperficial. Demana un intent seriósd’obertura i de comprensió personali intel·lectual, des de dintre, i havent-ne fet l’experiència. Estem«desarmats» i molt poc preparatsper a assumir el repte que representai representarà en un futur immediat.

Com es podria avui parlar d’èticasocial i política, per exemple, sensehaver fet l’experiència de sofrir enpropia carn l’alteritat? Tenim massaconeixements «llibrescos». Ens vaimpactar el que Claud Landsman,director de la pel·lícula «Shoa», vadir a Barcelona, responent a unapregunta del públic, fa un parelld’anys quan es va presentar aquíaquest film sobre l’holocaust nazi:«El que li passa és que vostè ha llegitmassa!!!»

Doncs bé: es tracta d’això,de «llegir» els signes delstemps des de l’experiènciaquotidiana.

En una carta l’Arquebisbed’Alger, Mons. Enry Tessier, feiaaquesta reflexió: «… en vez deconsiderar como inevitable elenfrentamiento entre cristianos ymusulmanes, como algunos afirman,consideramos que es másimportante multiplicar los lugares deencuentro … quisiera decir a toda

esa parte del mundo que sufre acausa de esta oleada del terrorismoque no hay otra respuesta que lamultiplicación de las amistades quesobrepasan las fronteras.»

Vet aquí, dit amb poquesparaules, el que ens hi va animar:

l’intent de sobrepassar lesfronteres per a donar-nosl’ocasió de conèixer i fer-nos amics del món islàmic.

D’una manera més concreta: ferel pas de l’estret en sentit invers perviure des de dintre d’un mediislàmic-teocràtic la mateixaexperiència de Foucauld iMassignon: Una espiritualitat del’amistat.

O, encara, si ho voleu així:exposar-nos i exposar el nostrecristianisme a la minorització, (o entot cas un tipus de minoritzaciódiversa de la que vivim a casanostra) per a deixar-nos transformarper aquesta experiència de trobadaamb l’altre, amb allò Altre. De fetaquesta és l’experiència que varenfer Foucauld i Massignon.

Però us en estic parlant com sisabéssiu qui són. D’entrada el quemés m’interessa d’assenyalar és quesón dues persones amb trajectòriesbiogràfiques ben significativamentactuals. Es tracta, en els dos casos,

RECERCA

16

d’ateus convertits al catolicisme percontacte amb l’Islam. Fou l’Altre,l’Islam, i el xoc que representà laseva descoberta irreductible qui,misteriosament, els conduí de nou ala fe en Jesús.

La nostra intuïció ens diu que lapresència del món islàmic entrenosaltres, via emigració pacífica, obé la seva irrupció en l’escenariactual com alguna cosa viva ipunyent, a través del terribleterrorisme que practica una part del’islam, no són una mera anècdota,sinó el signe o el despuntar d’unanova realitat. D’un nou moment.

El que ens va portar a Marrocva ser aquesta convicció que estemen portes d’un altre món i que enscal preparar-nos-hi. I avui, més queres, us voldríem contagiar una micaaquesta mateixa inquietud que ensmou.

De fet de l’islam se’n parla alsmitjans de comunicació com d’unperill. Però més que no pas un perill,

es tracta d’una novaoportunitat per a descobrirqui som i què vol dir sercristià avui.

Tanmateix, pel que ens vindrà,ens cal preparar-nos i preveure elnou paper que haurem de jugar enuna societat multireligiosa, que no

s’assemblarà gaire a la societat quehem conegut fins ara.

Ho comparo amb la caiguda del’imperi romà: va començar a arribara l’imperi una munió de personesque van fer que, imperceptiblement,però també inexorablement,transformessin aquella realitat en unaaltra. No va acabar amb l’impericap guerra, ni cap esdevenimentconcret, sinó l’emigració. El nostre«imperi», i malgrat totes lespel·lícules d’herois Invencibles quees vulgui promoure, està en vies detransformació agònica.

I el tema fonamental que hauremde tractar en la nostra vidaquotidiana immediata és com «pair»la diferència de l’altre. Què fer-ne icom conviure amb ella. Comintegrar-nos-hi nosaltres, més queno pas com integrar, assimilar oabsorbir tot això en el mónoccidental.

Haurem de buscar una fórmulade familiaritat amb les diferènciesirreductibles que estigui a mig camíentre el rebuig absolut de ladiferència, en forma de terrorismeo de guerra, i el relativisme queconfon tot com si les diferències nofossin rellevants. En aquest camícreiem fermament que Foucalud iMassignon tenen molt que ensenyar-nos avui.

17

RECERCA

Foucauld i MassignonTant Charles de Foucauld com

Louis Massignon, van viure a caballdel segle XIX i del XX, i defensen,en les seves vides i en les sevesobres, l’oportunidad i la necessitatd’un descobriment amistós irespectuós de l’alteritat de l’altre, od’allò altre, però com camíd’aprofundiment cap a un mateix.

Carles de Foucauld va ser unmilitar i geògraf francès, vescomte,que va realitzar un viatged’exploració a Marroc entre l’any1884-1885. Va ser el primeroccidental que va penetrar en aquestpaís que estava tancat al móneuropeu, d’incògnit i sota la disfressad’un rabí jueu, acompanyat d’unaltre autèntic, que es deiaMardoqueo. El resultat del seuviatge secret d’exploraciógeogràfica va ser un llibre que titulàReconnaissance au Marroc. Li vavaldre un premi extraordinari de laSocietat Francesa de Geografia i elva fer famós. Pero sobre tot, el vatransformar personalment.

L’experiència de pobresaforçada i d’haver de sofrir en pròpiacarn el menyspreu per l’altre, en elseu cas el menyspreu musulmà a lacondició de jueu marroquí, el vaobligar a situar-se en «la pell del’altre», a fer-se altre, i descobrir ala vegada l’alteritat irreductible del

món islàmic en el sentit del’hospitalitat sagrada.

Vet ací un dels nostres gransreptes d’avui:

situar-nos en el lloc del’altre, en la pell de l’altre,per rellegir, des d’allí, lameva anterior visió sobreell i sobre mi mateix.

Louis Massignon, amic íntim del’anterior, un il·lustre arqueòleg iarabista que estudià en profunditatl’Islam i la seva cultura,especialment dedicat a l’estudi delsufisme en la persona i l’obra delHallaj. Aquest místic fou un fascinanthome religiós medieval que va sercrucificat a Bagdad, al voltant del’any 922, com a heretge de l’Islam.

RECERCA

18

Tant el topògraf Foucauld coml’arabista Massignon, són dos«científics» europeus ateusconvertits al catolicisme por contacteamb l’Islam. I dos estudiosos seduïtsfins a la transfiguració personal perl’objecte de la seva investigació.

En els dos casos va serl’Altre, l’Islam, i el xoc querepresentà descobrir-locom a irreductible, qui elsva conduir, paradoxalmenten aparença, a unredescobriment de la sevapròpia identitat.

El que ens interessa avui deressaltar és la profunda significacióque representen les seves vides peral diàleg i l’apropament entrecultures i cosmovisions distintes.

En què consisteix aquestaprofunda significació? Doncs en elfet que el desplaçament cap al’Altre, l’interès per l’altre, els vapermetre mirar-se a si mateixos desde fora i modificar la interpretacióque donaven de la seva cultura i dela seva fe. La seva experiència enspot servir com una fórmulaparadigmàtica de diàleg interreligiósi intercultural.

La seva forma d’aproximació al’Altre s’inserta en continuïtat ambel franciscanisme i el lul·lisme,

especialment pel que fa referènciaal diàleg amb les altres religions, iparticularment amb l’Islam. Lamanera d’apropar-se i comprendreles diferències consisteix en: 1r. unpacient treball d’investigació del’alteritat de l’Altre. Què és el queel fa diferent a mi? 2n. un desinterèsabsolut i una absoluta lleialtat versaquesta mateixa alteritat, on no hicap ni el desig de conquesta del’altre, ni el desig de portar-lo cap ami mateix. 3r. el fruit d’això ésl’amistat entre homes que se sabenirreductiblement diferents.

En poques paraules, el queanima el sentit del respecte perl’Altre consisteix en el desig deportar l’altre, no cap a mi, sinó mésprofundament cap a ell mateix,espitjar-lo perquè sigui mésprofundament el que és, i des

19

RECERCA

d’aquesta nova comprensió d’unmateix reconèixer-se mútuamentcom éssers dignes de respecte, elfruit del qual és una amistat entrehomes irreductiblement diferents.

Reflexionant sobre el diàleginterreligiós i l’amistat entre personesde religions diverses deia Maritain,seguint la línia de Massignon, queaquest contacte «...ens ajuda aentrar en una mútua comprensió elsuns dels altres. No és supra-dogmàtica, sinó supra-subjectiva;

no ens fa pas sortir de lanostra fe, sinó que ens fasortir de nosaltresmateixos.

És a dir que ens ajuda a purificarla nostra fe mateixa de la càrregad’egoisme i de subjectivitat en la qualtendim instintivament a tancar-la.»1

La nostra mirada, doncs, enfocàcap al Magrib, i més concretamental Marroc, bàsicament per duesraons: una primera, més espiritual ide lligam familiar, perquè era el paíson va viure el P. Albert Peyriguère iel P. Michel Lafon –tantes vegadesens ha demanat ell que continuéssimallí fent present la seva encarnaciócom a presència cristiana enmig

l‘Islam!- i per ser el lloc de laconversió de Foucauld.

Es tractava, doncs, de posar-seen marxa seguint les passes deCarles de Foucauld i de LouisMassignon, d’Albert Peyriguère iMichel Lafon, per tal d’entendre’lsmés a ells i l’espiritualitat deNatzaret tornant a fer una«Reconnaissance au Marroc»,però aquest cop amb família.

Hi hem fet amics entranyables,tant de persones marroquines, comde la colònia «estrangera», i sobretothi hem descobert de prop l’Esglésiacatòlica i el seu impressionanttestimoni de presència, callada peròconstant, en terres d’Islam.

1 Jacques MARITAIN: Qui est mon prochain?, p. 290

RECERCA

20

D’entre les persones i lescomunitats que hem conegut volemmanifestar-vos la nostra profundaestima per Mons. Vincent Landel,Arquebisbe de Rabat; per enJacques Levrat, sacerdot francèsque fa 37 anys que viu a Marroc ique és l’ànima dels grups de diàlegislamocristià (GRIC) d’allà i elprimer director del centre dedocumentació «La Source», el qualviu actualment a Beni-Melal,embarcat en un altre apassionantprojecte de centre cultural; perJacques i Thérèse Langhade, unmatrimoni gran, entranyable, quedirigeix el Centre La Source aramateix; per André Joguet, vicariepiscopal de la diòcesi i membre delgrup de sacerdots d’espiritualitatfoucauldiana de Marroc; per lesGermanetes de Jesús de Rabat; perla comunitat de frares franciscans deRabat, en especial el P. Bernard, iper les germanes FranciscanesMissioneres de Maria.

El pregon sentit evangèlic de lapresència de totes aquestespersones que viuen soles o encomunitat, però totes elles com apetites «illes afortunades»disseminades, com la llavor enmigde la massa, en «terres d’Islam», haestat per a nosaltres d’un impacteinesborrable.

Tots ells viuen quotidianament unveritable «diàleg de les religions» através de l’amistat que fa viva, actuali renovada l’espiritualitat deNatzaret del germà Carles.

Amb una generositatincreïble, comparteixen lafe en Crist amb els seusamics i veïns islàmics, ambun despullament i unaseriositat esborronadores.

Res de proselitismes! Només elmutu acompanyament en el mésexquisit respecte per l’alteritatirreductible de l’altre, deixant0-seinterpel·lar per la diferència icapbussant-se en allò que ésl’essencial de l‘experiència de fe: fer-se petit com Jesús, fer-se tot a totsper a manifestar-los, calladament,honesta i respectuosa, el misteri deDéu encarnat enmig dels homes.

Cal haver conviscut amb JacquesLevrat a Beni Melal, per exemple,per adonar-se’n de l’heroica soledat,acompanyada pels amics islàmics,d’un sacerdot catòlic al servei delMarroc i de la seva cultura. El seutestimoni i la seva reflexió ens sónuna guia preclara en el diàleg il’acollida de les persones de religióislàmica que tenim aquí.

Per això traduïm el seu testimoni:

21

RECERCA

Viure la diferència

L’Església m’ha enviat al Marroc per exercir un ministeri sacerdotalque he viscut essencialment en un medi musulmà. Avui, després de 37anys en aquest país, sento encara i sempre el sofriment de ser estranger,diferent. Això es manifesta en múltiples aspectes de la vida quotidiana,de la vida cultural, i, més encara, en l’àmbit religiós.

Aquesta diferència, sortosament, no és obstacle per a veritableslligams d’amistat que em fan la vida suportable, i fins i tot agradable:els marroquins tenen moltes qualitats humanes! Però una feridaprofunda es manté: la sofrença de no poder compartir veritablement elque dóna sentit al més íntim de la meva vida personal: la meva fecristiana. Meditant sobre aquesta fe cristiana, he comprès, a poc a poc,que aquesta diferència, dolorosa, havia de convertir-se en una riquesa,una font de vida2.

La tradició bíblica insisteix molt sobre l’actitud d’escolta3,d’acollida. Escolta interior que permet de captar, més enllàdels mots, una mica del cor de la vida en Déu. Escolta tambédel cor de l’home.

Els nombrosos anys d’escolta dels meus germans musulmans, i del‘Esperit present en la seva vida, m’han permès de sobrepassar lesimpressions superficials, els judicis ràpids, de captar, des de l’interior,la coherència de la personalitat de l’Altre, d’allò que dóna sentit a laseva vida, més enllà de les fragilitats, misèries i compromisos delquotidià...

2 Un pensament d’un musulmà del Mali, Amadu Hampâté Bâ, m’ha ajudat a descobriraquesta via: «Tu penses com jo, tu ets el meu germà. Si tu penses altrament que jo,tu ets dues vegades el meu germà perquè gràcies a la riquesa que m’aportes i a laque jo et dono, comencem a enriquir-nos mútuament i a ser dues vegades mésgermans».3 Cf. Entre altres, la pregària de Salomó a 1 Re 3, 9: Dóna’m un cor escoltador(traducció literal). I és també el sentit profund de l’hospitalitat bíblica, d’Abrahama Maria.

RECERCA

22

Escoltar l’Altre, acollir-lo, vol dir acceptar que la seva diferènciam’interroga, em posa en qüestió: existeixen altres concepcions de móna més de la meva, no he, per tant, d’absolutitzar res, ni endurir res.L’Altre, per la seva diferència, em permet de prendre una millorconsciència dels meus propis límits, dels meus bloqueigs culturals ireligiosos, de la meva suficiència d’Occidental; en una sola paraula,del meus ídols4...

L’encontre d’allò que és diferent és un camí de purificaciói d’alliberament.

L’escolta de l’Altre, del seu encaminament interior, m’ha permèstambé descobrir la paciència de Déu, el seu extraordinari respecte perles llibertats personals. De contemplar el treball discret, delicat del’Esperit, ben més enllà del que podia imaginar. L’Esperit està presenten el més pregon de tota experiència humana, acompanya les personesen el laboriós camí de mort i resurrecció inherent a tota vida humana:el gra de blat ha de morir per a donar fruit. Així he renovat la mevamirada sobre els germans musulmans i, en el mateix moviment, la mevamirada sobre Déu: el descobreixo sempre més misteriós, més gran queno em podia pas imaginar... I, al mateix temps, he pogut percebre millorla meva especificitat cristiana, el pas per la creu que condueix a lavida, a la vida trinitària.

He comprès millor el que la Bíblia diu de l‘home «a imatge de Déu».Aquesta marca divina, que és el fonament del respecte per l’Altre, quehe de descobrir en tota persona que retrobo –imatge sovint enfosquida,fins i tot amagada, per múltiples escòries-. Aquesta marca divina quetoca l’ésser mateix de la persona i que es més fonamental que lapertinença religiosa... Descobrir, en la humanitat, aquests trets del rostrede Déu, Pare, Fill i Esperit. Un Déu la vida del qual està feta de relacionspersonals. Relacions que impliquen una real diferència entre lespersones, una diferència infinita atès que en Déu tot és infinit5.

4 El Pare Oxida, dominic japonès, no vacil·la pas a escriure en un text sobreinculturació: «Defensar la especificitat cristiana és encara el mateix orgull que vamatar Jesús».

23

RECERCA

Diferència que permet un intercanvi incessant, i que no és percebudacom a obstacle sinó com a font de vida.

La vida de Jesús m’ha permès de comprendre millor la vida trinitària.En la seva Encarnació que l’ha conduït fins a la creu. Jesús ha viscutaixò que la teologia anomena la kènosi; en certa mesura ell s’ha buidatde si mateix, com diu l’epístola al Filipencs (2, 7), per tal de ser totacollida. Ens revela així el cor de la seva vida trinitària: acollida totalde l’Altre i do de si, sense apropiació personal.

Llavors, a poc a poc, comprenc que el camí d’escolta, d’acollida, depobresa veritable en la despossessió de si, de kènosi, és la condició del’intercanvi vital.

La diferència no em fa ja por, no és solament una realitatque em posa en qüestió, pot esdevenir font de vida.

5 «Alteritat en un grau infinit, constitutiva de la unitat en un grau infinit », escriu elPare Monchanin.

RECERCA

24

El misteri de la creu, el despullament radical que se’m demana, enel seguiment del Crist, és una condició de l’acollida, de la trobada del’Altre. He de fer més profund en mi, doncs, incessantment, aquestespai d’acollida, gratuït.

Quan aconsegueixo de realitzar, una mica, l’acollidaveritable, la trobada amb l’Altre, sóc renovat en el mésprofund del meu ésser per aquest intercanvi vital, i en donogràcies...

I tinc la certesa que aquesta trobada renova també l’Altre, enriqueixla seva experiència, la fa engrandir. De quina manera? No ho sé. Hi haun secret que he de respectar, el misteri del seu ésser i de la seva relacióamb Déu.

Jacques LevratFebrer 2004

Finalment, voldríem compartiramb vosaltres l’impressionanttestimoni que a Midelt, coneixent laTrapa de Notre Damme de l’Atlas,vàrem poder recollir d’un frare

supervivent de la matança deTibhirine, Algèria, el 1996. El seutestimoni i la memòria delsesdeveniments de la matança van sermolt emocionants.

Certament, la presènciacristiana en terres d’islam,continua essent una heroïcitatespiritual impressionant, quede vegades, com Foucauld,comporta el martiri.

Li vàrem demanar eltestament del P. Cristian deChergé per a compartir-loamb vosaltres i donar-vos-el a conèixer. Vet ací latraducció del text del P.Chergé.

25

RECERCA

Testament del P. Christian de Chergé6

«Quan un A - Déu es pressent (s’envisage)...» 7

Si un dia m’arribava -i podria ser ben bé avui- de ser víctima delterrorisme que sembla voler englobar ara tots els estrangers que viuena Algèria, m’agradaria que la meva comunitat, la meva Església, lameva família, recordessin que la meva vida estava LLIURADA a Déui a aquest país.Que acceptin que el Mestre únic de tota vida no haurà sigut aliè aaquesta sortida tan brutal8.Que preguin per mi: com hauré estat trobat digne d’una tal ofrena?Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes d’altres igual de violentes,abandonades a la indiferència del’anonimat.La meva vida no és més preuadaque una altra.No ho és menys tampoc.En tot cas no té la innocència de lainfantesa.He viscut prou per ser còmplice delmal que sembla, ai las!, prevaler enel món, i àdhuc d’aquell que emcolpejarà orbament.M’agradaria quan arribi el momentde tenir aquests lapsus de lucidesaque em permeti de sol·licitar elperdó de Déu i dels meus germansen humanitat, i perdonar ensems detot cor aquell qui m’haurà encalçat.

6 Piednoir (francès nascut a Algèria). Quan feia el Servei militar durant la guerrad’Algèria, un algerià que li va salvar la vida va ser matat pels seus per haver-lisalvat la vida.7 En-visage: en francès juga amb el doble sentit de «visage» (rostre) i depressentiment, o prefiguració. pre-veu, acosta, està a la vista, en castellà «avecina».8 Sentit: que ho haurà permès d’alguna manera.

RECERCA

26

No podria desitjar una mort així.Em sembla fonamental de professar-ho.

En efecte, no veig com podria congraciar-me de que aquestpoble que estimo sigui indistintament acusat de la mevamort.

És massa car haver de pagar allò que potser s’anomenarà «la gràcia delmartiri» i deure-la a un algerià, sigui qui sigui, sobretot si ell diu queactua seguint fidelment allò que ell creu ser l’Islam.Conec el menyspreu amb el qual s’ha pogut envoltar els algerians presosglobalment.Conec també les caricatures de l’Islam que encoratja (promou) un certislamisme.És molt fàcil tranquil·litzar laconsciència identificant aquesta viareligiosa amb els integrismes dels seusextremistes.

Algèria i Islam, per a mi, esben bé una altra cosa, és uncos i una ànima.

Prou que ho he proclamat, en vistade tot allò que n’he rebut, (de l’Islami d’Algèria) en ells hi retrobo tansovint directament el fil conductor del’Evangeli après en els genolls de lameva mare, la meva primera Església,precisament a Algèria, i, ja, en elrespecte dels creients musulmans.La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó a aquells que m’hantractat de naïf, (innocent), o d’idealista: «que digui ara el que en pensa!»(defensa’t ara!)Però aquests han de saber que serà finalment alliberada (revelada osatisfeta) la meva més punxant (obsessiva o dolorosa) curiositat.

27

RECERCA

Vet ací que podré, si a Déu plau, submergir la meva mirada en la delPare per contemplar amb Ell els seus infants de l’Islam tal i com Ell elsveu, il·luminats amb la glòria de Crist, fruit de la seva Passió, investitspel do de l’Esperit, l’alegria (la joia) secreta del qual serà sempre lad’establir la comunió i de restablir la resemblança, jugant alhora ambles diferències.Aquesta vida perduda, totalment meva, i totalment llur (dels infantsde l’islam), en dóno gràcies a Déu, el qual sembla haver-la volgut totasencera perquè s’hi manifesti aquesta JOIA, gràcies a això mateix imalgrat tot (per a tot i malgrat tot).En aquesta ACCIÓ DE GRÀCIES de la meva vida, on tot ha estat jadit, des d’ara, (ja no tinc més misteri, ja ho he dit tot) us hi incloc bencert, a vosaltres, amics d’ahir i d’avui, i també a vosaltres, Oh amicsd’aquí, al costat de la meva mare i del meu pare, de les meves germanesi dels meus germans i dels seus, cèntuple acordat com està promès!

I a tu, l’amic del darrer minut, que no hauràs sabut el quefeies.Sí, per tu també vull aquesta ACCIÓ de GRÀCIES, i aquest«A-DÉU» fins que ens tornem a veure les cares. (en-visagéde toi)9.

I que ens sigui donat de retrobar-nos, lladres feliços al paradís, si aDéu plau, Pare nostre de tots dos. Amén! Inch’ Allah.

Alger, 1r de desembre 1993Tibhirine, 1r de gener 1994

9 Traduït en sentit lliure: Transformat en (amb) el teu - El rostre de Déu. O fins queens veiem en Déu, previst per tu. Vist el teu rostre en Déu. Fins que Déu ens trobi.

RECERCA

28

Aquest text fou enviat fa dos anys pel P. Christian de Chergé,

prior de Notre-Dame de l’Atlas, a la seva família, en un sobre tancat

amb la indicació manuscrita «Quan un A-Déu es pressent...» el 24 de

maig, el pròxims del P. De Chergé, després d’haver obert el sobre,

han estimat que el contingut del text depassava el quadre familiar,

declarant a La Croix: «Ens prohibim de comentar aquesta carta que

ens sembla, tota sola, testimoniar prou clarament el compromís dels

monjos de l’Atlas. Va ser escrita entre el dia primer de desembre de

1993 i el dia primer de gener de 1994, dates que enquadren la primera

visita de (...) al monestir...» publicat a La Croix nº 34421 del dimecres

29 de maig de 1996.

Altres articles sobre l’Islam i la seva relació amb el cristianisme.

· Jacint DURAN BOADA, Jesús en l’Alcorà, dins Recerca 7, pp. 9-14· Testimoni de presència cristiana entre l’Islam, textos deChristian de CHERGÉ, dins Recerca 12, pp. 15-23· Jaume FONT I MACH, Rere les petjades de Charles de Foucauld,dins Recerca 14, pp. 6-14· Ventura PUIGDOMÈNECH, Monjos a Algèria. Tibhirine avui, dinsRecerca 25, pp. 14-28· Fra Gwenolé JEUSSET, L’encarnació i l’Islam, dins Recerca 27,pp. 15-26· Michel DUBOST, Construir la pau, dins Recerca 32, pp.2-4· Jalil BÁRCENA, L’Islam, dins Recerca 34, pp. 15-26

La Família Franciscana de Catalunya també va publicar el volum:Vós sou sant, Senyor Déu únic. Franciscanisme i Islam. Jornades

d’estudis franciscans 2001. Barcelona: Família Franciscana deCatalunya i Facultat de Teologia de Catalunya, 2002

29

RECERCA

ESTUDIS

especifica massa a què ens crida,però ens crida a seguir-lo a Ell.

I la resposta a la crida deJesús transforma la vidade les persones que elsegueixen.

Deixen de ser pescadors de peixosi es fan pescadors d’homes.

Aquesta n’era una presentació.En faig una altra, una afirmacióteològica de l’època patrística, foraja del context del Nou Testament.Ja sabeu que durant els primerssegles del cristianisme hi ha unaelaboració teològica molt important,que fixa una mica els nuclis essencialsde la fe, pel que fa als continguts. Hiha una dita dels Pares, present tanta l’Església grega com a la llatina,que expressa bé el que em semblaque és essencial del cristianisme:

Déu s’ha fet home perquè

l’home es faci Déu.

Una altra versió diu que el Fill de

Déu ha esdevingut home perquè

l’home esdevingui fill de Déu.

Ara faré una actualitzaciód’aquestes dues presentacions. Unacondició perquè la tradició sigui vivaés que s’actualitzi en cada generaciói en cada persona. En aquest sentit,fent ús de la llibertat d’esperit que

permet recrear el text per apropiar-se’l i alimentar-se’n, m’agradaimaginar-me que el fragment de santMarc que hem llegit era el recordd’alguns deixebles de primera horade Jesús, que al final de les sevesvides posaren per escrit, per a lesgeneracions futures, què haviasignificat el trobament amb Ell i hovan expressar d’aquesta manera. Eracom dir: «Que important, que granha estat per a nosaltres haver-nostrobat amb Jesús! Ens hatransformat l’existència! Podríemhaver estat tota la vida repassant lesxarxes, un dia i un altre i un altre,però potser l’essencial ens hauriapassat de llarg».

Aquest text seria eltestimoni de l’agraïmentprofund i l’expressió del’estimació al Mestred’uns deixebles que,seguint-lo tota la vida,s’han transformat ellsmateixos.

I ara voldria actualitzar la ditapatrística d’aquesta manera: Déu

s’ha fet home, perquè l’home

esdevingui més humà. O tan humà

com pugui, o humà fins al fons,tot afrontant les extremes exigènciesdel que representa ser humà des del’experiència de Déu. La idea de la

(ve de la pàgina 12)

RECERCA

30

divinització, pròpia de la tradiciócristiana, pot ser entesa com unahumanitat acomplerta.

En altres paraules,l’experiència cristiana deDéu és profundamenthumanitzadora.

Em sembla que això és quelcom moltessencial de l’Evangeli. Sil’experiència de Déu no humanitza,no és experiència del Déu de Jesús.

Centralitat de JesucristAquesta presentació em permet

ja assenyalar algunes línies delmissatge cristià. La primera és òbvia:la centralitat de Jesucrist. Elcristianisme té un nom propi,consisteix en un trobament personalamb Jesús de Natzaret, una figurahistòrica en l’espai i el temps, de favint segles. El gran repte és comnosaltres podem reviure ara eltrobament amb Jesús que van fer elsprimers deixebles.

Evidentment, Ell no està presentfísicament com ho era aleshores, entant que ésser històric. Però lacondició de la fe en Jesús continuaessent la mateixa dels primersdeixebles: el fet de trobar-lo, desentir la seva crida, de seguir-loperquè ens transformi. Per tant, hade ser possible fer ara i aquí

l’experiència del trobament ambJesús, amb un Jesús més enllà delslímits del temps i de l’espai.

Com us podeu imaginar, això téa veure amb la nostra fe en el Cristressuscitat. La possibilitat d’untrobament amb Jesús no s’acabaamb la seva mort, perquè Ellcontinua present en la seva Església.Diu l’Evangeli: On hi ha dos o tres

reunits en el meu nom jo em faré

present. Jo no us deixaré mai, fins

a la fi del temps seré amb

vosaltres. (cf. Mt 18,20; 28,20).M’agrada referir-me al Cristressuscitat amb aquests textosevangèlics, perquè, en el fons, el queanomenem resurrecció no deixa deser la interpretació d’unaexperiència segons lesrepresentacions disponibles de la fedels jueus (almenys d’alguns)d’aquella època. L’important és allòque experimentaren uns testimonisespecífics, deixebles de primerahora: el Crucificat ara viu per sempremés. Es van tornar a trobar ambJesús però d’una altra manera: araho feien amb un Jesús que ja no viviasota les condicions del temps històricsinó des de l’eternitat de Déu.

Ara aquesta fe en el Ressuscitatarriba també fins a nosaltres,deixebles del segle XXI, i gràcies aella esperem trobar-nos amb Jesús.No amb la intensitat única i

31

RECERCA

ESTUDIS

inigualable amb què ho feren elstestimonis de la resurrecció però síamb una experiència que no deixad’estar en continuïtat amb la seva.

Evidentment la nostra estracta ara d’un tipusd’experiència moltespecial, nomésverificable de maneraglobal al llarg d’una vidade fidelitat en el seguimentde Jesús

(recordeu el text actualitzat de Mc1, 16-20). A aquest tipusd’experiència em sembla que fareferència aquella benaurança delRessuscitat que trobem en l’evangelide Joan: «Feliços els qui creuransense haver vist!» (Jn 20, 29). Desd’aquesta perspectiva podríem dirque la nostra fe en Jesús no esfonamenta en la seva resurrecció,perquè tampoc va ser aquestal’experiència dels primers deixebles.

Per a ells la resurrecció vaconfirmar una fe en Jesúsque ja existia.

És evident que Jesús els va arribartan a fons que fins i tot l’experiènciadel fracàs de la seva missió, desprésde la mort en creu, no va fer quedeixessin d’esperar en Ell i

d’estimar-lo. Sense aquesta fe, laresurrecció hauria estat unaexperiència possible per a ells? Isense aquesta experiència seva, comens hauria arribat a nosaltres la feen la possibilitat d’un trobament real

amb Jesús?

Per això la nostra fe enJesús es veu remesaconstantment a la lecturadels evangelis.

El nostre trobament amb Elldemana, doncs, que l’acompanyemincansablement pels camins deGalilea fins a la seva fi a Jerusalem.

Una experiènciarebuda i volguda

Una segona línia de fons és quela fe cristiana té a veure amb unarealitat rebuda i, alhora,profundament volguda. Enl’experiència cristiana hi ha dosmoments decisius:

la recepció d’alguna cosaque no ve de nosaltres il’apropiació personal i

lliure d’allò que es rep.

Apropiació personal en la líniadel seguiment, de la conversió, dela transformació de la pròpia vida.Cal que hi hagi els dos elements,

RECERCA

32

també això és nuclear. En llenguatgeteològic parlaríem de la dialècticaentre el natural i el sobrenatural, ésa dir, que no tot s’explica des de lapròpia experiència, però tampoc noes tracta d’una mera recepció dequelcom exterior a hom mateix, comsi «caigués del cel» i només demanésuna acceptació passiva. Cal que hihagi aquest trobament entre la mevarealitat més profunda i aquestarealitat experimentada com unanovetat, com una gràcia, com un doque eixampla els propis horitzonsperò que, un cop acollit, respon ales aspiracions més profundes delcor humà.

Un humanisme creientUna tercera línia de fons afecta

a la relació Déu – home. Elcristianisme rep això d’Israel. Totala revelació bíblica parla d’un Déuque surt a l’encontre de l’home. Elque passa és que el cristianismeentén aquesta relació divino-humanades de Jesús, i això suposa unatransformació radical de les nostresrepresentacions atàviques de ladivinitat (de l’absolut) i de lacondició humana. Aquesta«relligació» (religió) entre Déu il’home parla, vista des de l’Evangeli,de dependència recíproca (od’interdependència, si voleu).

L’home depèn de Déu,això ho sabem ja desempre, però en elcristianisme també Déu

depèn de l’home.

Accepta, d’alguna manera, fer-sedepenent de nosaltres per amor iposa així la seva sort en mans de lahumanitat. Aquesta és la novaaliança que ens arriba per Jesucrist.

En aquest sentit, per exemple,dues cites molt breus. Una d’Henride Lubac, teòleg catòlic: Home,

comprèn la teva grandesa

confessant la teva dependència.L’altra, d’un biblista, Jean Louis Ska:

En això consisteix

esdevenir plenament

home, en ser de Déu.L’home només es comprèndes de Déu.

Això és profundament cristià,profundament bíblic. Si voleu, elcristianisme és un humanismecreient, una clara aposta per lahumanitat en tot el que té de mésgran i de més profund, quan copsemallò que som des de Déu.

33

RECERCA

ESTUDIS

El cristianisme,per damunt de tot, és una fe

Encara una altra línia de fons. Elcristianisme pressuposa unadialèctica entre fe i religió. Jesús nova venir a fundar una nova religió,en «competència», diguem-ne, ambles altres religions. Jo crec que elterme fe defineix més originalmentl’essència del cristianisme que nopas el de religió, que és un termeambigu, amb molts sentits diferents.M’agrada més emprar el termereligió com a adjectiu que no pascom a substantiu. Hi ha actitudsreligioses, pràctiques religioses...; entot cas, em quedaria sobretot ambla idea de «relligació» abansesmentada. Però el que caracteritzamés aviat el cristianisme és la fe.També això li ve d’Israel, de la sevafe en Déu, però ara aquesta fe ésintercanviable: tant s’adreça a Déucom a Jesús. Vegem-m’ho una micamés en detall.

La fe –pròpiament en tant queacte de fe– té sempre una dobledimensió: una, més objectiva,anomenada en teologia fides quae,fa referència als continguts queexpressen la nostra creença; l’altra,més subjectiva, fides qua, té a veureamb el subjecte que hi creu. A lallum d’aquesta diferenciació, doncs,és important no reduir la fe al seucontingut dogmàtic.

L’acte de fe implica unaexperiència que agafatotes les dimensions de lapersona i, en aquest sentit,s’ha d’entendre des d’unaperspectiva existencial.

A l’Antic Testament és ben clar:la fe en Déu vol dir sobretotconfiança en Déu, fiar-se, passi elque passi, de les seves promeses. Ien el Nou, el compromís vital en elseguiment de Jesús expressa lamàxima realització de la fe.

El valorde les formulacions de la fe

Això no vol dir de cap maneraque l’element objectiu –dogmàtic–de la fe no sigui indispensable, peròés important no absolutitzar-ho,perquè sempre s’expressa encategories culturals que van canviant.Sant Tomàs d’Aquino ja deia quela fe acaba pròpiament en l’objecteal qual fan referència lesformulacions. Però, com he ditabans, la fe s’ha de viure amb totesles dimensions de la persona, nonomés amb els sentiments, no nomésamb l’acció, sinó amb tota la nostrarealitat, i la intel·ligència n’és unadimensió més. L’home, per a ésserell mateix, necessita comprendre’s,dir-se, expressar-se, entre altres

RECERCA

34

coses perquè això permet lacomunicació i el diàleg, i sense elsaltres no hi ha identitat personal. Enaquest sentit, les formulacions de feque s’han anat elaborant al llarg dela història, permeten un jocinterpretatiu que actualitza la fe acada època. Hauríem d’evitar elsreduccionismes típics de la fe quandeterminades categories, perquèhan deixat de ser expressives, esrebutgen juntament amb l’elementdogmàtic que transmeten. Una cosaés el dit que assenyala la lluna i unaaltra, la mateixa lluna. No podemconfondre el dit amb la lluna, perònecessitem el dit perquè ens orienticap al terme que busquem. Elproblema és quan el dogma esdevéuna cosa llunyana que ja no ens diures.

Ens hem d’esforçar perdonar pes existencial a les

afirmacions de fe.

Deixar de parlar-ne és unempobriment.

En resum, per mantenir viva lanostra fe, i amb ella la mateixa nocióde tradició, cal tenir presents tantles condicions històriques que hanforjat els textos bíblics com les quehan configurat les formulacionsdogmàtiques. Aquesta distinció–«hermenèutica», dirien els filòsofs–

ens ajuda a copsar les intuïcionsprofundes que hi ha al darrera decertes expressions que hem d’anaractualitzant d’acord amb l’horitzómental corresponent. Només aixíassegurem la transmissió de la fe:quan no confonem el dit amb la lluna.

La idea cristiana de la revelacióEl cristianisme es defineix com

una «religió» revelada.

Ara bé, l’interessantd’aquesta revelació és queDéu es revela velant-se, ino té altra manera de fer-ho.

L’Antic Testament sol dir que elmisteri és tan gran que si veiéssimDéu moriríem. Déu s’ha de revelar,per tant, d’una manera velada, comd’amagat. És l’única via per feraccessible l’inaccessible a la nostrarealitat humana. Aquesta formavelada de revelar-se de Déu implica,doncs, la necessitat d’algunamediació, més en concret, de lamediació humana. En aquest sentit,en llegir la Bíblia i dir que és «Paraulade Déu» no entenem que Déu hagi«dictat» un missatge a cau d’orellad’un escriba. Sempre es tracta d’unaparaula humana, a l’origen de la qualhi ha una experiència creient. Peròla nostra fe reconeix en aquesta

35

RECERCA

paraula humana l’obra del Déu quees revela «a mida humana», senseimposar-se, sense anul·lar la nostrallibertat. La raó és clara:

no tenim altra forma de fer-nos veritablement nostre elmisteri transcendent deDéu.

En aquest context cal afirmar queel cristianisme és inequívocamentteista. Podrem fer tots elsaclariments pertinents, però elreferent «Déu» és un patrimoni queels cristians no hauríem de perdre.Sense aquest referent, la realitathumana pot quedar disminuïda i norespondre a aquella crida bíblica asortir de nosaltres mateixos,impossible si no pressuposem algunamena d’alteritat.

El repte, en tot cas, seràcom establir la comunió

entre Déu i l’home sensenegar l’un o l’altre.

Perquè el perill sempre serà aquest:o bé per afirmar l’home necessitemnegar Déu, o bé, per salvar els«drets» de Déu, acabem negantl’home. Però des d’una correctainterpretació cristològica, podemviure la relació Déu – home demanera «directament proporcional»:

com més s’afirma Déu, més esrealitza l’home, i com més l’homeés ell mateix, més present es fa Déu.Ras i curt: en Jesús, Déu se’ns hafet màximament accessible.

Des d’aquesta perspectiva, caldir que el cosmos no és un tercerelement al mateix nivell dels altresdos. Potser no està massa de modaperò en la Bíblia això és ben clar:l’home és l’única realitat creada aimatge i semblança de Déu. Elcosmos s’emplaça més aviat entreDéu i l’home, i, per aquesta raó,l’home ha rebut de Déu laresponsabilitat de tenir-ne cura.Probablement l’home, en tant queesperit encarnat, tingui, en lacreació, la missió d’unir el mónespiritual i el món material. Això espot intuir ja en textos bíblics com,per exemple, Rm 8, 20-21:L’univers creat manté l’esperança

que també ell serà alliberat de

l’esclavatge de la corrupció i

obtindrà la llibertat i la glòria dels

fills de Déu.La idea de Déu creador és

igualment essencial a la fe cristiana.Com ha estat la creació? No hosabrem mai, però, en tot cas, nocom nosaltres ens imaginem lafabricació d’una cosa. Per exemple:jo vull fer una taula, sóc el fuster i enfabrico una com un objecte externa mi. Déu, en canvi, no crea

ESTUDIS

RECERCA

36

d’aquesta manera. Quan actua, Déuno ho fa com una causa queprodueix un efecte. Certament no esconfon amb la seva creació, peròtampoc no li és extern.

La seva és una creació

continua, mai no deixa desostenir-la en l’ésser desdel cor d’ella mateixa.

Per aquesta raó, totes les cosescreades posseeixen una dimensiósagramental: tenen la possibilitat detransparentar el misteri de Déu.Això explica que Déu, quan actuaen la nostra realitat, no ho fa comun Déu «tapaforats» sinó com unDéu que respecta l’autonomia de laseva creació.

Encarnació i TrinitatPel que fa al Credo, hi ha dos

grans misteris que hauríem de saberaplicar «existencialment» a la nostravida: el misteri de l’Encarnació i elmisteri de la Trinitat. Dèiem que larevelació és una irrupció de Déu enla història humana, en el temps.Aquesta revelació i irrupció de Déués progressiva, i arriba un momenten què s’expressa de faisó plena enla persona de Jesús. De manera quela Paraula de Déu reveladaprogressivament a Israel, arriba un

moment que es fa carn, com diu santJoan en el pròleg del seu evangeli.

En el llibre Subida del Monte

Carmelo, hi ha un moment de granintensitat en el qual Joan de la Creuelabora una mena d’història de larevelació.

Déu, en Jesús, que és elseu Fill, comunicaplenament la sevaParaula, i no en té d’altra.

Ens ho ha dit tot en ell, d’una solavegada, i ja no ha de parlar més.Imaginem-nos la situació. Déu,adreçant-se a algú que vol que estorni a revelar, que es faci méspresent, que actuï sobrenaturalment,respondria d’aquesta manera: Si ja

t’he dit totes les coses en la meva

Paraula, que és el meu Fill, i no

en tinc d’altra, ¿què puc anar a

respondre o revelar, que sigui més

que això? Posa els ulls només en

Ell, perquè en Ell ho he dit tot i

tot ho he revelat, i trobaràs en Ell

encara més que el que pots

desitjar i demanar. Quan en el

Tabor he dit: ‘Aquest és el meu

Fill, l’estimat, en qui tinc posada

la meva complaença, escolteu-

lo!’, he deixat la meva manera

activa d’ensenyar i de respondre.

Ho he confiat tot a Ell. Ja que, si

37

RECERCA

abans jo parlava, era per

prometre el Fill, i si em feien

preguntes eren les preguntes

encaminades a la petició i a

l’esperança de Crist. Aquest textmeravellós pot ser llegit de diferentsmaneres, però jo sobretot hi veigexpressada una idea molt profunda:el diví, o la divinitat, després deJesucrist ja no ha de parlar mésperquè ja ho ha dit tot. A l’hora devoler conèixer amb profunditat quiés Déu, el que hem de fer éscontemplar Jesucrist, és a dir, elrostre d’un home. Això és moltprofund quan ho meditem, hopreguem i ho escoltem des delsilenci, com ens recomana el mateixJoan de la Creu.

S’han capgirat les maneresd’entendre Déu, i aixòcomporta igualment unanova manera d’aproximar-se a la realitat humana.

Perquè la darrera paraula del queés Déu se’ns revela en unaexperiència humana, que pel místiccarmelita és la de Jesús crucificat.L’última revelació del misteri del’encarnació de Déu la trobem en elCrucificat.

Pel que fa al misteri del Déutrinitari, el cristianisme, tot i ser teista,no és pròpiament un monoteisme.

Alguns teòlegs parlen d’unmonoteisme relatiu. La concepcióde la divinitat no apunta a un Absoluttancat en ell mateix. Quan descobrimla finalitat última de la creació,comprenem que Déu restaessencialment obert a una polaritat:l’home. És a dir, Déu estima ladiferència.

Déu és relació, sortida desi, donació total per entraren comunió amb lapersona humana.

Això és el que volia dir sant Joan ala primera carta quan deia: Déu és

amor. Aquesta idea de «Déucomunió» és condició necessària perentendre la relació Déu – home quese’ns revela en Jesús i té unatraducció, una conseqüència lògica,en la comunió amb les altrespersones, de tal manera que lacomunió interpersonal pot esdevenirexpressió de la vida trinitària.

L’apropiació de la feAra voldria parlar de l’apropiació

de la fe, en el context tan importantdel que significa la seva transmissiói la seva recepció. Per a mi, unelement molt específic de la fecristiana és el seu caràcter personal.No és un afer individual, encaramenys individualista, però sí molt

ESTUDIS

RECERCA

38

personal. Déu elegeix una persona ila crida a una missió, a un servei...En aquest sentit, a diferènciad’Israel, la fe no és tant cosa d’unpoble com d’una experiènciapersonal. Pressuposa certament lacomunitat, però no hi ha duespersones que responguin de lamateixa manera.

Per tant, la fe té un segonmoment d’elaboraciópersonal que anomenempersonalització.

La nostra vida de fe no hauria dedeixar mai de ser una recercapersonal en paral·lel a les pròpiesetapes de la vida, i també a lesetapes de la història, de la societat.Aquesta apropiació personal és unasíntesi que s’ha de refercontínuament. És aleshores quan allòque rebem nodreix de veritat lanostra vida: quan va adquirint totauna dimensió existencial.

Per exemple, una de les fórmulesdogmàtiques més nuclears delcristianisme va ser definida en elsegle V, l’any 451, en el Concili deCalcedònia, quan l’Esglésiaconfessà que Jesús era totalment

home i totalment Déu. Va trigarcinc segles en arribar a aquestaformulació. Nosaltres rebem

aquesta confessió, però això noexclou que també hàgim de fer lanostra síntesi personal: què vol dirper a nosaltres creure que en Jesúsarriba a la seva plenitud la revelaciódel que és Déu i del que és l’home?

El repte és, i reprenc elque ja he dit alcomençament, com reviureara, vint segles després,l’experiència dels primersdeixebles.

Ells van creure en Jesús sensenecessitat de formulacionsdogmàtiques. Quan diem que lanostra fe es construeix sobre la delsapòstols, no ens referim tant a lesformulacions dogmàtiques, perquèno en tenien, sinó a la sevaexperiència personal de trobamentamb Jesús.

Altrament el perill és el deposar una doctrina allà onal començament hi havia

una persona.

Ja he dit, i em sembla que ho hejustificat prou, que l’elementdogmàtic és indispensable perquèexpressa la fe de l’Església, però dela mateixa manera que ella va fer unllarg procés fins arribar a les

39

RECERCA

formulacions dogmàtiques, nosaltrestambé hem de dur a terme unameditació personal sobre el misteride Jesús que ens lleguen els primersdeixebles.

Des de la perspectiva, doncs,d’una imprescindible personalitzacióde la fe, penso que el cristianisme,almenys a Occident, passa per unmoment crític, amb el que aixòsignifica de perill però igualmentd’oportunitat. És difícil fer-ne eldiagnòstic, però jo diria que s’hanacabat les formes sociològiques delcristianisme en desaparèixer tota unasèrie de factors culturals que serviende suport a la fe.

Aquesta nova situacióobliga a viure més que maides de l’essencial per talque la pròpia fe qualli enla vida.

Tot fa pensar que anem cap a unapresència dels cristians en la societatmolt més discreta, perquè la adhesióa la fe no dependrà ja d’una situaciósociològica favorable sinó que seràcada cop més el fruit d’unaexigència personal.

Les aportacions de JesúsI acabo. Crec que Jesús va

aportar dues coses fonamentals. La

primera va ser la seva defensa de lagrandesa potencial, gairebé infinita,de l’home, quelcom que vadescobrir quan aquesta grandesahumana era sobretot menyspreada.D’aquí la seva predilecció pelspobres, pels pecadors, pels malalts,pels desvalguts.

Quan aquesta realitathumana era menystinguda,ell va intuir que qualsevolésser humà, fos quina fosla seva realitat concreta,estava cridat a una vocacióaltíssima, la vocació de fillde Déu.

I quan Jesús impugna la Llei ho faperquè massa sovint es recorre aella per negar aquesta grandesapotencial. Inútil de dir que una vidacristiana sense el compromís a favord’aquesta grandesa, particularmentquan és menyspreada, atempta elnucli més íntim de l’Evangeli.

La segona cosa que Jesús vaaportar va ser una nova relació ambDéu. La identificació de Jesús ambla seva missió és indissociable del’íntima comunió que Ell sentia ambel qui anomenava «el seu Pare».Aquesta relació paterno-filial calentendre-la sobretot en el sentit dela dependència recíproca que tenen

ESTUDIS

RECERCA

40

un pare i un fill: no hi ha pare sensefill, i no hi ha fill sense pare. Per tantJesús té una relació amb Déu, el seuPare, que és constitutiva per les duesbandes. Ell fa accessible aquestaexperiència a tot ésser humà, de talmanera que

la grandesa de l’ésserhumà ve perquè Déu potser tan íntim a ell mateixcom ho era per a Jesús,

tot i que en ordres diferents. Jomantinc que la nostra filiació éssempre filiació en la filiació de Jesús.

També sant Joan ho expressamolt clar, quan posa en boca deJesús: Jo i el Pare som u (Jn10,30). Aquesta idea de comunió,Jesús, com queda ben palès aldarrer sopar, la projecta sobre laseva comunió amb els deixebles:Que tots siguin u, com tu, Pare,

estàs en mi i jo en tu. Que ells

també estiguin en nosaltres... Que

jo estigui en ells i tu en mi, perquè

siguin plenament u (Jn 17,21.23).La comunió de Jesús amb el seuPare és fonament de la comunióentre els germans. Jesús no ha vinguta fundar una religió, sinó a portaraquesta experiència de comunióamb Déu i amb els germans,fonamentada en la doble comunióque Jesús tenia amb el seu Pare iamb els deixebles.

Si hagués de fer una conclusió,diria que potser estem en un momentclau de la història del cristianisme,potser un moment de mutació, fins itot. Si fins ara enteníem l’home desde Déu, potser a partir d’ara hauremde parlar de Déu des del’experiència humana. Dit d’una altramanera: fer de l’experiència humana,de la nostra humanitat, el punt departida de la nostra relació amb Déui amb els germans.