RECERCA I VINDREM A FER EST ADA EN ELLd’alba, perquè el mossèn havia d’anar de viatge i no podia dir-la sense almenys l’escolà. Jo em feia cridar per la iaia, perquè els

1

RECERCA

I VINDREM A FER ESTADA EN ELL

Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i

vindrem a fer estada en ell. (Jn 14,23)

El Senyor s’ha reservat el cel i ha donat als homes la terra. Aquestafrase del llibre dels salms sembla una mena de resum de la nostraespontaneïtat religiosa. Déu i l’home estan separats. Ell s’ha reservat elseu espai i no s’immisceix en el nostre. És el que creuen també la filosofiai la ciència, que reserven sempre per a Déu l’espai que queda més enllà deles preguntes no resoltes, i entenen que està absent de tot allò que la menthumana es pugui explicar. Déu és sempre l’enllà, el misteri del qual no espot parlar, separat, llunyà del nostre ençà.

No li manca raó a aquest discurs. Però, si ens quedem en això, quinaBona Notícia portaríem els cristians? La nostra fe és la convicció que elcel ha baixat a la terra i que la terra s’ha enlairat cap al cel. En Jesús, Déuactua al cor de la humanitat, omple de misteri tot allò que ens semblavaque podíem explicar. En Jesús, cel i terra s’han trobat.

Per això l’evangeli de sant Joan tan aviat ens diu que Jesús ens hapreparat estances a la casa del Pare (cf. Jn 14,2) com que som nosaltresels qui hem de ser una estança per a Ell (cf. Jn 14,23). Tots els nostresllenguatges es queden curts, totes les nostres paraules es trobendescol·locades davant del misteri de Jesús, Déu fet home i home ques’enlaira fins a Déu, davant de la Bona Notícia que ens convida a partici-par del cel ja a la terra, amb la certesa que un dels nostres, un fill de laterra, ens ha obert el camí del cel.

fra Eduard Rey

RECERCA

2

EL MEU ITINERARI ESPIRITUAL EN UN MÓNI UNA ESGLÉSIA CANVIANTS

Fra Mateu Sanclimens

Pot semblar una mica poca-solta, però a falta de saber l’ofici i

haver de tocar cada diumenge les campanes de la parròquia

que serveixo, faig sonar tantes batallades com anys tinc. I a

cada batallada em va passant pel cap, com una pel·lícula ràpida,

un any de la meva vida, per donar-ne gràcies a Déu. De tot

hem de donar-li gràcies, àdhuc dels errors i pecats, ja que per

ells experimentem la misericòrdia del Senyor («o felix culpa»).

Setanta-dos anys poden semblar molts i poden semblar pocs. Si

més no, són bastants com per notar un canvi de la vida viscuda

en unes circumstàncies històriques concretes i dins una

comunitat de fe, l’Església, que està en evolució o adaptació

constant.

Amb les pinzellades que faig de la meva experiència religiosa

des d’infant, potser quedarà una mica dibuixada l’evolució de

la meva estimada Església.

I. SETANTA-DUESCAMPANADES

Campanades 1-9(anys 1936-1945)

Nascut el 23 de maig de 1936,dec ser el darrer nadó batejat abansde la guerra civil a la Colònia Prat,de Puig-reig, al Llobregat. El pareva ser cridat a files. L’absència delpare durant tres anys, prou que lanoten les criatures petites. Recordouna mare plorosa i una germana tresanys més gran que jo donant-me la

mà. Tinc molt present la retirada deles tropes republicanes cap a Françai el retorn del pare del camp deconcentració.

La majoria dels treballadors dela Colònia es consideraven de la partdels vençuts. Tanmateix, forad’escassos incidents entre algunsmés revolucionaris i altres mésfranquistes, aviat es va normalitzarel treball de la fàbrica i el culte del’església. Fins i tot va haver-hi unareacció (sovint forçada) cap a una

3

RECERCA

major pràctica. El mestre era uncristià convençut que feia resar al’escola i explicava la HistòriaSagrada i la vida de sants.

A casa, jo veia resar la iaia (àviapaterna). La mare anava a missa elsdiumenges. El pare era dels pocshomes de la Colònia que no hi anava,cosa que era motiu de discussiósobretot amb la iaia. Però ellprescindia del «què diran». Erasummament recte i sincer. Recordouna discussió per la qüestió de laButlla («Bula de la santa Cruzada»),de dispensa de dejuni i abstinènciaen certs dies. El pare deia que allòera una manera de treure diners.Deia: Si s’ha de fer penitència

algun dia, se’n fa. Però és absurd

pagar per no fer-ne.Jo vaig fer la Primera Comunió

amb nou anys complerts. Amb elscompanys vam proposar-noscombregar els Nou PrimersDivendres de mes, per les gràciesespecials que se’t prometien. I arrand’això, recordo el meu primer«pecat», és a dir, haver fet una cosacontra el que em deia la consciència,

encara que ben miratpotser ja intuïa que certesnormes podien ser absur-des o mal formulades o malenteses.

El fet és el següent: Poc abansd’anar a dormir la vigília del que seriael Divendres novè, vaig posar-me ala boca un tros de pega-dolça. Endespertar-me al matí, encara vaignotar el gust. Tot i pensar que allòm’impedia combregar (no es podiaprendre ni una gota d’aigua des demitjanit), tanmateix vaig anar-hi perno trencar els nou primersdivendres, ja que en aquest cashauria calgut tornar a començar pelprimer...

Campanades 9-13 (anys 1945-1949)

Aviat vaig apuntar-me a ferd’escolà. I no sols m’agradava fer-ne els dies de festa, per figurar, sinótambé els dies feiners, havent-hi moltpoques persones. Algunes vegadeshavia ajudat a Missa abans de trencd’alba, perquè el mossèn haviad’anar de viatge i no podia dir-lasense almenys l’escolà. Jo em feiacridar per la iaia, perquè els paresencara matinejaven més per anar atreballar a la fàbrica. Entrava al’església, i tot seguit m’agenollavadavant el Santíssim i resava el«Senyor meu Jesucrist», tal com ensfeia fer el capellà.

Tinc un record molt bonic del«Mes de Maria», és a dir, el maigde cada any. Al vespre, a l’església,es resava el rosari i es feien unes

RECERCA

4

meditacions senzilles sobre la Marede Déu i es cantaven unes boniquescançons populars amb la parti-cipació del cor parroquial. En sortir,nens i nenes jugàvem per la plaçaamb tota la il·lusió.

Quant a les misses, la mésconcorreguda era la del primerdiumenge de mes, amb «comuniógeneral». Llavors venia un frarefranciscà de Berga per atendre lesconfessions. Durant la missa (en llatí,àdhuc les lectures) es resava elrosari, fent una interrupció a l’horade la Consagració i, naturalment, almoment de combregar.

M’hauria agradat anar alSeminari diocesà, de Solsona, comalguns dels meus amics. Vaig parlar-ne a casa, però el pare em va dir:«Jo no t’ho puc pagar, i no vull

anar a llepar l’amo. A més,

encara ets massa petit». Però quanja tenia prop de 13 anys, va venir apredicar un novenari el caputxí p.Bru. Després d’ajudar-li a Missa,em va preguntar si alguna vegadahavia pensat ser sacerdot. Li vaigdir que sí, però que els de casa nopodien pagar-me el seminari.Llavors em va dir: «Si només és per

això, no patiu, que al nostre

seminari d’Igualada podries

venir-hi sense pagar res». Així vaigplantejar-ho de nou a casa, amb elsuport del mestre i de la majordoma

del mossèn. El pare i la mare encaraes mostraven reticents. Aquellvespre em van parlar com si fos unapersona gran: «Mira, els frares i

capellans són els primers que se’ls

carreguen en cas de revolució. A

més, si haguessis de ser com molts

que són mals sacerdots, fóra

millor no ser-ho». Jo no sabia quèdir. Callava. Providencialment, lameva germana, tres anys més granque jo, va dir: «Però, si ara només

es tracta d’anar a estudiar

batxillerat, cosa que aquí no

podrà fer... Més endavant ja

decidirà el que vulgui...». A partird’aquest moment ja vam començara preparar el meu ingrés, que fou el14 de setembre de 1949.

5

RECERCA


Jo desconeixia què era la vidareligiosa. Només el mestre a vega-des ens explicava alguns tòpics delscartoixans. Però la idea que men’havia fet era que s’havia de deixarla vida normal («del món») perdonar-me del tot a Déu obeint unssuperiors. Aquesta bona disposicióem facilità el pas pel seminari.

En aquella època els seminaristeso «seràfics» érem com frarets. Finsi tot ens canviaven el nom propi siera repetit. A casa dels pares, noméshi anàvem 10 dies de vacances peljuliol.

Al seminari, recordo mo-ments molt emotius de laLitúrgia, amb la parti-cipació que hi teníem en elcant, sigui gregorià siguipolifònic, o també popular,sobretot per Nadal.

Passàvem moments molt recollits depregària a l’oratori. Tot el dia i totala setmana i tot l’any era un enfilalld’actes pietosos. No cal dir quetambé hi havia molta dedicació al’estudi i molts moments de lleurefent esport, passejades i vetlladesculturals. Tornant de passeig elsdijous a la tarda resàvem el rosaripel camí en plena natura. L’estada

al Santuari de Núria, durant tressetmanes d’estiu, també ajudava aintegrar la fe i el lleure.

Campanades 16-17 (curs 1952-1953)

Uns mesos abans d’anar alnoviciat d’Arenys de Mar, alseminari ja et passaven del dormitoricomú a una minúscula cel·laindividual de la comunitat. Aixít’habituaves una mica a la solitud,encara que només fos a l’horad’anar a dormir. Recordo que algunvespre jo ho aprofitava per feralguna lectura devota, fins que un diael pare Director em va fer observaramablement que em conveniadormir totes les hores disponibles.

El dia 7 de setembre vaig serrebut jurídicament a l’Orde Caputxívestint l’hàbit de sant Francesc.Tanmateix des del dia que vaig anaral seminari jo ja em sentia donat aDéu i formant part de la famíliacaputxina.

Al noviciat s’intensificaven elsactes de pregària. A més de larecitació de tot l’Ofici diví en llatí(les Matines a mitjanit), fèiemestones de meditació, el rés delRosari i altres oracions com les debenedicció de taula i de comiat deldia. No seguíem cap curs acadèmicformal, però sí algunes classesd’espiritualitat. Ens quedava temps

RECERCA

6

per ajudar a la cuina pelant patateso per fer la neteja de la casa. Tambétenies temps per avorrir-te unamica.

Per la casa de noviciat, hipassaven bastants joves o homesque deien que volien ser frares.D’alguns ja es veia que hi pararienpoc, perquè simplement cercavensituar-se. Altres es feien enreraperquè devien trobar massasacrificada la vida que s’hi menava.

Els meus pares van venir a lacerimònia de Vestició de l’hàbit,però no a la Professió, ja que la iaias’estava morint. Aquell dia vaigdemanar al pare Provincial si empermetia anar a acomiadar-med’ella, a la qual cosa va accedir. Al’endemà m’hi va acompanyar elpare Mestre en una visita ràpida:arribar a mig matí, saludar la família,dinar i marxar. La iaia en tingué unagran alegria. Malgrat estar a les

7

RECERCA

acaballes (va morir aquella mateixanit), va poder distingir i besar elcordó blanc que cenyia l’hàbit.

Aquesta visita era un fetexcepcional, ja que, perprincipi, no anàvem mai aveure la família.

El que sí fèiem era escriure’ns detant en tant i, quan podien, ells veniena veure’m.


Al convent d’Olot fèiem elsestudis de Filosofia, que incloïenmatèries que ara serien de Batxi-llerat. Hi havia un bon ambientd’estudi, amb professors joves, totscaputxins. Però també ens donavaclasses de grec un venerable, el pareNolasc del Molar, home dedicat ala recerca històrica i a publicartreballs de Filologia i traduccions dePatrologia. El Director, JordiLlimona, ens feia llegir llibres deLiteratura catalana i universal, aixícom d’espiritualitat «oberta»,sobretot d’autors francesos.

El ritme comunitari era semblantal noviciat, encara que una mica mésmitigat; per exemple, a mitjanitnomés ens aixecàvem a resar tresdies a la setmana. Val a dir que era

una formació força «espartana»,havent de sobreposar-te al fred i ala son. Els passeigs també eren decampionat: caminàvem hores i horesamb poca manduca, calçats ambespardenyes o sandàlies i semprevestits amb l’hàbit.

El parell de mesos d’estiu podiesdedicar-te més a lectures de lliureelecció. També teníem l’oportunitatde passar alguns dies al Santuari dela Mare de Déu del Mont, patronade l’Empordà, a prop de Besalú.Allà fèiem vida més casolana,col·laborant en feines del bosc o dela casa i també de picapedrers al’església. Recordo haver fet algunaexcursió amb gent de fora, més omenys coneguda. Confesso que enuna d’aquestes excursions vaigquedar embadalit d’una bona noia,el record de la qual va acompanyar-me força temps. Però ella no vaarribar a saber mai l’atracció que emva desvetllar.

El fet de ser un grupet de jovesprofessos (uns quinze), això enspermetia poder fer alguna cosabonica de cant. No solament ellitúrgic (gregorià i polifònic), sinótambé de tipus més popular o profàper a les vetllades recreatives. Noteníem mestres diplomats en música,però mútuament ens esperonàvemperquè sonés dignament.

RECERCA

8


Al convent de Sarrià, hi havia elCol·legi de Teologia i una venerablecomunitat de frares, juntament ambla Cúria provincial i la infermeria. Unhavia de ser ja una mica madur oresponsable per no despistar-seentre les possibles distraccions quet’oferia la ciutat, malgrat que ladisciplina conventual continuavaessent força estricta. L’abundànciade vocacions que hi havia arreupermetia que entre els seminaristeso joves professos de les distintesCongregacions poguéssim organitzarcompeticions de futbol.

Els estudis de Teologia, amb elsllibres de text que teníem (en llatí),no eren res de l’altre món, vist ambulls d’ara. Es notava una certanecessitat de renovar l’enfocamentde moltes qüestions, sobretot enSagrada Escriptura. El Professoratfeia tot el que podia, amb bonavoluntat. Alguns s’estrenaven,acabats d’arribar de Roma.

Als 21 anys vaig fer elcompromís perpetu deconsagració a Déu i de per-tinença a l’Orde caputxí.

Jo em sentia feliç de poder anaravançant en els estudis i anar albirant

un proper futur d’apostolat. Aquestapostolat ja el començàvem a tastaranant a algun centre de culte ambpoc personal per a ajudar-los en laLitúrgia complexa de SetmanaSanta, sobretot donant suport alcant. També ens iniciàvem en lacatequesi o animació religiosa encol·legis. Allà ja vaig expansionar-me en aquest sentit, en contacteamb la quitxalla, els mestres i lesfamílies, preparant PrimeresComunions. A mig curs de l’últimany de Teologia, el dia 2 de febrerde 1960, vaig ser ordenat sacerdot.Tant la Primera Missa al nostreconvent de Sarrià com al poblenadiu, no vaig voler altres «padrins»que els meus pares. Precisamentallà, a la Colònia, aquell dia (dillunsde Pasqua) vaig poder fer obra dereconciliació entre el meu pare i elsamos de la fàbrica –patint-hi jo unamica-, ja que vaig aconseguir quefossin invitats també al convit. Lesrelacions eren tenses aran d’unconflicte laboral que feia poc s’haviadonat per raó de ser el meu parel’enllaç sindical.


Quan comentava als qui més emconeixien que m’enviaven a Roma,em preguntaven si hi anava a

9

RECERCA

estudiar Musica Sacra. Doncs no!M’hi enviaven a estudiar Moral. Ien realitat va ser Dret Canònic ambun complement de Moral. La tesiva versar sobre un tema relacionatamb la pastoral del Confessor:Possibles conflictes entre fur interni extern.

És una sort haver pogut passarquatre anys a l’estranger, ni que fosen un règim d’estudi i de disciplinareligiosa similar a la que havia viscutfins aleshores. En ser un col·legiinternacional (un centenar de jovesfrares caputxins), això donavaocasió d’obrir-te a germans d’arreudel món. Als estius, se’ns obrial’oportunitat de traslladar-nos a unaltre convent de fora Itàlia per aaprendre-hi l’idioma. En canvi, noteníem permís per venir a Catalunya.

Jo vaig anar un estiu a Alemanyai un altre a Àustria. Allà podiespercebre la sensibilitat religiosa degent diferent. En general encara esrespirava tot un clima tradicional,però fent-se ja uns certs qüestio-naments sobre la conveniènciad’una major obertura doctrinal idisciplinar. De fet, a Roma el bonPapa Joan XXIII ja havia donat lasorpresa de convocar un ConciliUniversal Ecumènic. Ell personal-ment va presidir les sessions de laprimera tongada. Les restants

sessions foren presidides per PauVI.Haver pogut viure a Romacoincidint tres anys amb Joan XXIIIi un any amb Pau VI, és de les gràciesque més agraeixo a Déu. Encara quehom diu «Roma veduta, fedeperduta», això és potser una primeraimpressió. Però si un mira i tractaamb amor l’Església (incloses lesseves Altes Jerarquies), acabes res-pectant-la i estimant-la i potsercompadint-la.


Situat de nou a Sarrià, vaigcomençar a exercir de professor deMoral i, en part, de Dret Canònic.Tinc consciència de no haver estatprou bon professor. Tot just m’hientrenava, quan els nostres estu-diants van començar a seguir elsestudis a la incipient Facultat deTeologia, al Seminari de Barcelona.Alguns pocs dels nostres professorsvan tenir-hi càtedra. Jo no.

Llavors vaig centrar-me en lapastoral matrimonial en els Equipsde la Mare de Déu, en la pastoralcatequètica en col·legis, en l’Escol-tisme, en l’animació de cants en laLitúrgia, etc. Era una època vibranten tots aquests camps. Rere l’impulsrenovador del Concili Vaticà II, enssentíem amb permís (ens atorgàvem

RECERCA

10

la facultat) de ser creatius. La gentvalorava el frare, concretament elcaputxí. I nosaltres ens deixàvemestirar per tal de renovar l’Església ila Societat.

L’any 1966 és el de la«Caputxinada» que, pel que ensafecta a nosaltres, no té altre valorque haver estat acollidors de gentamb lícits afanys de democrà-cia.També vam ser nosaltres,concretament fra Josep Cabanes,que vàrem traduir el que fou elcèlebre «Catecisme holandès».Abans de ser publicat, ja el vamutilitzar, donant-ne algunes primícies

ciclostilades, en la catequesi d’adultsque vam iniciar el curs 1968-1969 ique va durar uns quants anys. Alcomençament era multitudinària(unes 250 inscripcions), encara queen anys successius va anar baixantfins a fixar-se en un centenar departicipants. D’aquelles catequesis,molts han mantingut l’amistatnascuda en els grups de diàleg.

I com a conseqüència de lacatequesi d’adults, va sorgir lacatequesi d’infants, ja que els paresvolien que es renovés la presentacióde la fe als infants segons els nousaires conciliars.

11

RECERCA


Vaig estar nou anys al front de lacatequesi d’infants. Any rere anycreixia més, perquè les escolesanaven traient de les aules lapreparació de la Primera Comunió.Vam arribar a tenir uns 400 nens.L’equip de catequistes era molt bo inombrós: uns 80, repartits en sisnivells. Fèiem catequesi setmanal entres dies diferents. Per a mi, eragairebé una dedicació exclusiva, jaque comportava atendre moltespersones: catequistes i famílies.D’aquella època he conservat moltesamistats, algunes molt profundes. Eldia que jo complia 38 anys vacoincidir la sortida de final de cursde catequesi que vam fer al santuaride la Mare de Déu de la Guàrdia, aprop del meu poble. Allí vaig poderpresentar a tothom els meus pares,amb satisfacció d’ells i meva.

En aquesta mateixa època se’mva obrir la possibilitat de realitzar unsomni de sempre: poder cantar enuna coral. M’hi va estirar el nostreamic i feligrès Oriol Martorell,director de la Coral Sant Jordi.

Per tot això, la meva vida haviacanviat moltíssim. Em va anardesapareixent la timidesa delsprimers temps, que se m’haviaarrelat segurament pel poc contacte

que havia tingut amb el «món». Aradescobria que molta gent queestaven en el món no eren del món.Vaig trobar molts laics de mésprofunditat cristiana que algunsreligiosos.

Per altra part, la meva integracióa la comunitat caputxina volia sertotal, i procurava seguir tots els actestant de pregària com els àpats.Tanmateix, la disciplina conventuals’anava mitigant en les seves formes«regulars» d’abans, a favor d’unmillor clima fratern, de corres-ponsabilitat. Era un moment eclesialmolt especial, en què totes lesCongregacions feien revisió de lalegislació per tal de retornar als seuspropis orígens. Tanmateix moltsgermans van despistar-se pel camí ivan sortir de l’Orde. I una cosasemblant passava entre el clergatdiocesà: molts van secularitzar-se.


Inesperadament vaig trobar-mehavent de fer el servei de Ministreprovincial. És cert que ja haviaformat part del Consell o Definitori.Però aquest càrrec em venia unamica gran. Sort que vaig tenir algunencert, concretament haver triatcom a secretari un germà excel·lent(fra Lluís de Reus). A més, vaig

RECERCA

12

proposar una dinàmica bastantintensa de reunions del Consell, ijunts vam crear diferents comissionsde treball o reflexió que implicavala participació de bastants germansde la Província.

A part dels afers més orga-nitzatius, que ho fèiem entre tots, eltracte personal amb els germans emfou molt enriquidor. Vaig entendremolt bé el que va escriure GrahamGreene: «Si coneguéssim el

veritable fons de totes les coses,

tindríem compassió fins i tot de

les estrelles». Això era aplicabletambé en referència a lesSuperioritats que em va tocar detractar.

El desig apostòlic que semprem’ha acompanyat, el satisfeia através de l’animació del cant litúrgica les Misses de Sarrià, ja que vaigcontinuar residint allà. També vaigtenir temps per preparar un volumde Material Auxiliar per a l’Oficidiví. I vaig predicar alguns recessosi tandes d’exercicis espirituals,encara que això no era el meu fort iem reclamava molt d’esforç.


El meu pare va morir a laprimavera del 1984. Va morir ambplena consciència, després d’haver-

lo pogut assistir jo espiritualment ihaver-lo pogut vetllar la darrera nit.Malgrat que la mare va quedar moltsola a la Colònia Prat i malgrat queel meu cunyat començava a trobar-se malament, no vaig dubtard’acollir la veu de l’obediència queem demanava d’anar a l’Amazonesper un any a suplir un missioner. Laveritat és que va ser una mica durala meva absència de Catalunyaaquell any, ja que la meva germanatambé va enviudar. Sort dels bonsgermans frares i de bons amics laicsque van procurar suplir-me fentcostat a la mare i la germana. Jo hofeia amb cartes sovintejades.

L’any de «missions» m’ha quedatcom un parèntesi ple de vivències.Vaig aprendre molt observant la vidadels indis, els quals un dia tenienabundància de menjar gràcies a lacaça o la pesca i un altre dia haviende fer dejuni forçat. Jo mateix nosempre vaig poder menjar per lagana que tenia. A més de suportarla calor, a vegades asfixiant, allà vaigsofrir algunes crisis de dolor a causade la neuràlgia del trigemin. Però totse’m feia suportable amb la gràciade Déu. També vaig passar algunperill –i vaig haver de fer el cor fort-anant per la selva, a causa de lesserps verinoses i del tigre quesabíem que rondava per aquells

13

RECERCA

paratges. Però tampoc això nom’aturava. El que sí m’atuïen erenalguns problemes que vaig tenir acausa de certs predicadors sectarisque malparlaven dels «catòlics» comde falsejadors del cristianisme. I unaespina se’m va clavar al cor un diaque jo visitava una estació missionalallunyada, quan un indi, que es creiamés eixerit que els altres i aquell diahavia begut més del compte, feiacampanya perquè la gent no vinguésa la reunió perquè «li havien dit que

els catòlics enganyen».A l’Amazones vaig aprendre-hi,

sobretot, a ser més humà i haver-

me d’espavilar en les cosespràctiques de la vida, ja que vaigviure-hi bastant sol.

Tornant de l’Amazones vaigreintegrar-me a la fraternitat deSarrià, i durant dos anys vaig tornara dedicar-me a la tasca catequètica.Des de l’any abans de marxar, jo jahavia tornat a col·laborar-hi, ajudanta trobar una modalitat nova, més detipus «familiar»: mentre els infantssón als grups, els pares tenen unaxerrada amb diàleg per a ells.Sobretot resultava reeixida elsdiumenges, perquè després parti-cipaven de l’Eucaristia.

RECERCA

14


Destinat a Arenys de Mar com aguardià de la fraternitat de formacióde frares, la meva vida va canviarqui-sap-lo. Cal dir que jo no erapròpiament el responsable directe dela formació dels postulants, novicisi teòlegs, que en aquell èpocaformaven un grup força nombrós. Encerta manera, més que «pare», joera «mare», fent-me càrrec tambéde l’economia de la casa.

Com a treball pastoral, vaigapuntar-me a la catequesi, que emportà feina i satisfaccions. Això emféu relacionar molt amb les famíliesd’una vila relativament petita. Jo hiencaixava bé. També vam iniciar el

Cor l’Aixa com una secció deJoventut Seràfica. Això encara emva fer entrar més en la vida culturalvilatana.

En aquests anys vaig assaborirmés la fraternitat «conventual» i vaigpoder compartir els anhels delsjoves que tastaven per primeravegada la vida religiosa. Amb ells,la música religiosa s’enriquia ambaltres estils. Tanmateix, no hemabandonat mai del tot el gregorià.


Ara la campana de l’obediènciaem proposava anar al centre deBarcelona, en plena Diagonal, alconvent de Pompeia. Jo sabia queaquest Santuari de la Mare de Déuhavia tingut èpoques esplendorosesde gent de molta vàlua i amb uneslitúrgies solemníssimes, harmo-nitzades per tota una escolania.Sabia que això era història passadai que calia situar-se a una realitat demés pobresa de personal i demitjans.

Per a la reduïda fraternitat queérem, ens ocupava moltes hores elculte de l’església, com també lesactivitats de Pompeia-Grups(inclosa la catequesi), intentant fer-ho tot tan bé com sabíem. Entrealtres coses vam renovar els llibres

(segueix a la pàgina 27)

15

RECERCA

LA BELLESA AL DEDINS DELA MATÈRIA

David Jou

RECERCA

16

LA BELLESA AL DEDINS DE LA MATÈRIADavid Jou

Per a iniciar aquesta reflexió sobre la bellesa al dedins de la matèriam’ha semblat estimulant acudir al Càntic de les criatures de SantFrancesc d’Assís. Aquesta invocació té elements personals: el recordviu de l’emoció i la sorpresa que vaig experimentar la primera vegadaque vaig llegir el Càntic –el germà sol, el germà foc! – i una evocaciódel meu avi, l’escultor Pere Jou, que féu, quan jo era petit, l’esculturade Sant Francesc d’Assís que hi ha al Parc Zoològic de Barcelona.Enllà d’aquestes anècdotes personals, acudir al Càntic té com aobjectiu plantejar, a través del contrast entre un cant espiritual delsegle XIII i la visió d’un científic actual, algunes qüestions estètiquesconcretes.

Quina mena de bellesa ens descobreix la ciència en el món?

Fins a quin punt aquesta bellesa exclou altres consideracionsestètiques des de perspectives més espirituals?

L’explicació científica, dissol la rellevància simbòlica que pottenir la bellesa no passada pel sedàs analític de la ciència?

Quin sentit té des de la perspectiva actual la fraternitatinvocada per Sant Francesc amb el germà sol, la germanalluna, el germà vent o la germana aigua?

Quines harmonies i quines connexions establertes per laciència accentuen o minven aquest sentit de germandat i deproximitat cantades pel sant?

17

RECERCA

Serà oportú, abans d’entrar en els aspectes científics, rellegir un fragmentdel Càntic de les criatures:

Omnipotent, altíssim, bondadós Senyor,

teves són la lloança, la glòria i l’honor;

tan sols tu ets digne de tota benedicció,

i mai és digne l’home de fer de tu menció.

Lloat siguis per tota criatura, Senyor,

i en especial lloat pel germà sol,

que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor,

i porta pel cel notícia del seu autor.

I per la germana lluna, de blanca llum menor,

i les estrelles clares, que el teu poder va crear,

tan netes, tan boniques, tan vives com són,

i brillen al cel: lloat, el Senyor!

I per la germana aigua, preciosa en el seu candor,

que és útil, casta, humil: lloat, el Senyor!

Pel germà foc, que il·lumina en anar-se’n el sol,

i és fort, bonic, alegre: lloat el Senyor!

I per la germana terra, que és tota benedicció,

la germana mare terra, que dóna en tota ocasió

les herbes i els fruits i flors de color,

i ens sustenta i regeix: lloat, el Senyor!

Aquest bell fragment del cant desprèn la sensació d’admiració, deproximitat, de germanor, d’harmonia, de lloança. És un esperit que trobema faltar en el tracte que dispensem actualment a la Terra: explotació en llocd’admiració, agressivitat en lloc de germanor, turbulència en lloc d’harmonia,tancament en lloc de lloança. Però tractar el Càntic en l’àmbit de lespreocupacions ecològiques no és el tema d’aquesta conferència, a la qualse sol·licita parlar, en termes més generals, de la bellesa de la matèria.

RECERCA

18

El germà SolLa primera evocació del Càntic,

després de la lloança a Déu, és ladel germà Sol. L’astrofísica enspresenta una bellesa violenta peròcontinguda, convulsa i abocada a lacaducitat, no pas una bellesaplàcida, serena, estàtica iimmarcessible. El Sol és un fornnuclear; la seva energia procedeixde reaccions en què nuclisd’hidrogen es fusionen per formarnuclis d’heli. L’energia alliberadapermet que el Sol pugui contrarestaramb la pressió tèrmica la pressiócompressora de la gravitació.Aquest procés requereix unatemperatura i densitat molt elevades:l’interior del Sol està a deu milionsde graus. Aquesta temperaturaprovoca grans moviments delsgasos, turbulències que esmanifesten en forma de sismes

violents, l’estudi dels quals enspermet esbrinar alguns aspectes del’estructura interna del Sol. Els gasosionitzats i en moviment provoquencamps magnètics molt intensos, enels quals s’acumulen grans quantitatsd’energia que, en ser alliberadabruscament, produeix granstempestes que llancen material agrans altures i en projecten feixos agrans distàncies, en el vent solar.

Si la manera de funcionar del Solestà caracteritzada per la violència isi la seva font d’energia és la mateixaque la de les armes nuclears, enspodríem preguntar per què noexplota com una bomba immensa enlloc d’anar cremant lentament.L’explicació rau en les subtileses deles interaccions nuclears. La granquantitat d’energia alliberadaprocedeix de les interaccionsnuclears fortes que mantenen unitsprotons i neutrons. Ara bé, passard’hidrogen a heli exigeix convertirprotons en neutrons, procés que ésdut a terme per les interaccionsnuclears febles. La feblesad’aquestes interaccions fa que elprocés sigui lent, en lloc d’explosiu.Alhora, això implica que el Solemeti, a més de llum, gransquantitats de neutrins, partículessense càrrega elèctrica i gairebésense massa que travessen

19

RECERCA

contínuament la Terra. Així com unfotó tarda un miler d’anys a sortirdel Sol, pels seus xocs contra leselectrons lliures, els neutrins tardenpocs segons a sortir-ne, ja que nointeraccionen. Això permetrà, en elfutur, estudiar el centre del Solmitjançant l’exploració dels neutrinsque emet, mentre que la llum no ensho permetrà mai.

La bellesa del Sol està abocadaa l’envelliment i la caducitat: fa unscinc mil milions d’anys que crema iencara té combustible per a uns cincmil milions d’anys més. Quan acabil’hidrogen de la part central, s’aniràcomprimint, cosa que farà que latemperatura interior augmenti, finsque l’heli comenci a fusionar-se perdonar carboni. Aquest procésallibera tanta energia que el Sols’expandirà fins a engolir Mercuri iVenus, les roques de la Terra esfondran i no hi quedarà possibilitatde vida.

La llum: les harmonies entre elSol i nosaltres

L’astrofísica i la biologia ensdescobreixen les subtileses de lallum que ens arriba del Sol i elvincula amb nosaltres. La llumtransporta calor i permet que laTerra estigui a una temperaturaadient per a la vida. Aquesta

temperatura exigeix que la distànciaentre el Sol i la Terra estiguicompresa dintre d’uns certs límits,fora dels quals estaria massa calentao massa freda. Alhora, la nostraexistència ha exigit una llarga històriaevolutiva, d’uns quatre mil milionsd’anys. Un període evolutiu tandilatat només és possible si la massade l’estrella està compresa entre elnoranta per cent i el cent vint percent de la massa del Sol. Si el Soltingués el doble de massa, noméshauria durat uns mil milions d’anys,temps insuficient per a la formacióde vida intel·ligent. Si fos gaire méspetit, no alliberaria prou energia permantenir calent el planeta.

Que la temperatura de lasuperfície del Sol sigui uns sis milgraus, fa que la radiació a la qualemet més llum sigui aproximadamentla que correspon al color vermell.

RECERCA

20

Els organismes estan adaptats aaquesta radiació: les plantesabsorbeixen aquesta llum i per aixòes veuen verdes, que és el colorcomplementari del vermell. D’altrabanda, observem els colors gràciesa tres tipus de pigmentsfotosensibles –els ocells en tenenquatre i molts mamífers només dos,de manera que no tots veiem elsmateixos colors-. Aquests pigmentsestan sintonitzats per tenir màximasensibilitat a radiacions properes ala del màxim d’emissió solar. Així,el fons dels nostres ulls està adaptata la temperatura del Sol. Si anéssima prop d’una estrella més freda omés calenta que el Sol, els ulls noens servirien per a veure-hi.

En considerar la llum ensadonem de la subtilesa de lesconnexions entre el Sol i nosaltres:la massa del Sol, la temperatura delSol, la distància al Sol, són decisivesper a l’existència de vida. En aquestsentit, podem dir veritablementgermà Sol, com un germà gran iprotector. La llum, però, també ensduu qüestions lligades alconeixement. Hem atribuït a la visiótanta autoritat que l’hem convertidaen símbol de coneixement. Ara bé,la teoria electromagnètica ens faadonar que la llum visible és unapetitíssima finestra, en un

desbordament d’ones noaccessibles als nostres ulls, però queaprofitem en la ràdio, la televisió, elstelèfons mòbils, els radars i els fornsde microones. D’altra banda, elnoranta-cinc per cent de la matèriade l’univers ens és desconeguda,inaccessible a la visió: la matèriafosca i l’energia fosca. La realitatfísica que coneixem és tan sols unapetita part de la realitat.

La germana Lluna, les germanesestrelles

És curiós saber que, sense laLluna, probablement no hi hauriavida intel·ligent en la Terra.Simulacions matemàtiques delcomportament de la Terra sotmesaa la gravitació del Sol i de Júpiter,però sense la Lluna, han posat demanifest que la Lluna contribueix aestabilitzar l’eix de rotació terrestrei el clima. Sense ella, l’eix de rotacióoscil·laria àmpliament i irregularment,i zones que en una època serien moltcàlides, pocs segles després estrobarien en la fosca dels pols, cosaque dificultaria molt l’evolució de lavida. També sabem que la Llunas’allunya de nosaltres; el seuallunyament ens indica, segons la lleide la conservació del momentangular, l’alentiment sistemàtic de larotació de la Terra com a

21

RECERCA

conseqüència de la fricció de lesmarees, i fins i tot petites variacionsocasionals del ritme de rotació enproduir-se grans moviments d’aiguao de vent. Aquests dos factorsindiquen la subtilesa de l’atraccióentre Terra i Lluna i ens revelennexos sorprenents entre elles, queaccentuen el que podríem sentir coma germandat.

També la cosmologia actual ensha ensenyat proximitats inesperadesentre les estrelles i nosaltres. La mésespectacular és la relació entre lesestrelles i els àtoms que ens formen.La matèria que forma el nostre cos–carboni, oxigen, nitrogen, perexemple–, ha estat formada en lesestrelles, per fusions nuclearssuccessives. Som, literalment, polsd’estrelles. Ara bé, la formaciód’aquests nuclis implica unaharmonia delicada i profunda entre

els valors de les constants de les lleisfísiques –com ara la constant de lagravitació, la constant de Planck, lavelocitat de la llum, la càrregaelèctrica i la massa dels electrons–,de manera que si aquests valorsfossin gaire diferents no s’haurienformat aquests àtoms i l’universseria molt diferent, moltprobablement una extensióhomogènia i diluïda d’hidrogen id’heli, sense estrelles ni galàxies.

El germà vent, la germana aigua,la germana Terra

Meteorologia, oceanografia igeofísica ens ensenyen novessubtileses del planeta i ens permetenapreciar-hi relacions internes queabans ignoràvem. Els satèl·litsartificials ens han ofert noves visionsde la Terra, i ens la fan sentir méspetita, més abastable, més fràgil. Lateoria del caos determinista ha posatde manifest que en molts sistemes, iespecialment en els moviments delvent i dels núvols, petites causescomporten sovint grans efectes idificulten el possible control delsistema. Disposar de nousinstruments d’observació ens hapermès descobrir règims de ventsque fins fa poc havíem ignorat: perexemple, a uns deu quilòmetresd’altura hi ha uns grans dolls de vent

RECERCA

22

sistemàtics que aprofiten els avions;i en superfície s’ha anatsistematitzant el coneixement defenòmens més o menys cíclics i agran escala, com ara el règim devent anomenat El Niño, quecomporta grans moviments de venti de corrents marins en bona partde l’oceà Pacífic.

L’aigua, tan pròxima com enssembla i tan decisiva per a la vida,és un fluid especialment fascinant,des de la perspectiva científica. Lesseves molècules formen un petitangle, que té com a vèrtex un àtomd’oxigen i com a extrems dos àtomsd’hidrogen. L’oxigen té més avidesapel electrons i està carregatnegativament, i els hidrògenspositivament. Això, implica unsenllaços intermoleculars, anomenatsponts d’hidrogen, gràcies als quals,per exemple, el gel és menys densque l’aigua líquida i sura en llocd’enfonsar-se. Si no fos així, la vidaaquàtica seria molt més vulnerableal fred, ja que en anar-se produintla congelació el gel baixaria cap alfons, i els peixos es trobarien cadacop més a prop de la superfície, mésexposats al fred, en lloc que el gelque sura formi una capa protectoraque dificulta la congelació dels fons,on es poden refugiar els peixos.Altres característiques de l’aigua,

decisives per a la vida, com el fetde ser un bon dissolvent, tambéestan relacionades amb lessubtileses d’aquesta estructuramolecular.

Sempre hem sentit ambprofunditat la nostra vinculació ambla Terra. De vegades, però, enssorprèn la seva violència i la sevaduresa: terratrèmols i volcans quefan tants morts. De què ve aquestaviolència? És una violència gratuïta,absurda? La geofísica ens ensenyaque prové de grans desplaçamentstectònics, de la deriva dels continentssobre els moviments convectius delmagma incandescent. És fàcilfantasiejar una Terra senseterratrèmols ni volcans, però perquèfos així, no hauria de tenir un magmaintern en moviment, cosa queanul·laria el seu camp magnètic. Arabé: el camp magnètic terrestre ensprotegeix d’una gran quantitat departícules carregades que arriben a

23

RECERCA

gran velocitat des del Sol o des deles profunditats de l’espai. Moltprobablement, en la superfície d’unaTerra plàcida i tranquil·la no hi podriahaver vida, a causa del poderdestructiu de les partículesesmentades, que no serien desviadesper cap camp magnètic.

L’atmosfera és un altre exemplede la profunda vinculació entre lavida i el planeta. Una petita mutaciógenètica esdevinguda fa dos mil sis-cents milions d’anys ha anat omplintl’atmosfera d’oxigen i ha permès laformació de la capa d’ozó a leszones altes de l’atmosfera, que ensprotegeix de la radiació ultraviolada.La composició de l’atmosfera,doncs, permet la vida, però alhora,és resultat de la vida.

Quina mena de bellesa enspresenta la ciència?

Ens preguntem sobre la bellesade la matèria segons la ciència. Enels apartats anteriors hem vist comla intuïció poètica del Càntic de les

criatures és corroborada per partde la ciència amb la percepció denoves belleses, de noves connexionsi proximitats. De fet, la ciència noés un exercici merament racional, noés un monument a la raó pura, sinóla interpretació racional d’unarevelació: el món. La ciència no

busca la bellesa, sinó un acord ambel món. Teories matemàticamentmolt belles han hagut de serdesestimades perquè les sevesprediccions discrepaven delsresultats experimentals. Tot i això,la bellesa és un estímul i una guia pera la ciència. L’elegància formalmatemàtica, per exemple,contribueix poderosament al’atractiu de les teories. La simetriaés un altre factor estètic que és uncamí fructífer de descobrimentscientífics, especialment en la físicade partícules elementals. L’afany desimplicitat i d’unitat estimula la físicaa unir en una sola interacció lesquatre interaccions bàsiques. Peròuna cosa són els criteris estèticsinterns de la ciència i una altra labellesa que la ciència ensdescobreix sobre la matèria.

En parlar de la matèria cal teniren compte que, vista avui, és bendiferent de la que el materialismeingenu de les acaballes del segle XIXproposava com a fonament últim iautosuficient del món: àtoms eternsi regits per lleis deterministes.Actualment, se sap que la matèriano és eterna, que els nuclis méspesants que l’heli han estat formatsen les estrelles, que la seva formaciódepèn crucialment dels valorsd’unes constants còsmiques; trobem

RECERCA

24

una matèria plena de subtileses,regida per lleis quàntiquesindeterministes, que en contacteamb l’antimatèria s’anihila i estransforma en radiació, i querepresenta una concentracióelevadíssima d’energia.

Alguns aspectes de la bellesa quela ciència ens descobreix en el mónsón una harmonia, un ordre que esdesplega com una dansa en l’espaifísic i en les equacionsmatemàtiques. La ciència ensdescobreix simetries sorprenents aescala molecular i atòmica; en el casde les molècules d’interès biològic,aquestes simetries estanrelacionades molt sovint amb lafunció que fa la molècula irepresenten el resultat d’un llargprocés evolutiu, de molts tempteigsseleccionats per l’eficiència amb quècada nova provatura contribueix al’èxit reproductiu de l’espècie enl’ambient on habita. Humanament,

la ciència obre els al·licients de lasorpresa, de la novetat, del’aventura, de la col·laboració ambaltres investigadors, de viatges iintercanvis a través del món, peròtambé presenta el perill de ladestrucció, com en el cas de lesarmes nuclears, químiques obiològiques.

La ciència ens fa adonar que elmón hauria pogut ser molt diferent,i que no teníem perquè haver existit.La nostra percepció de bellesaprobablement es vincula, en certamanera, a coses que ens han permèsexistir i ens permeten seguir existint:la bellesa del sexe contribueixpoderosament a la reproducció; labellesa que trobem en alguns patronsestètics matemàtics, com els delspolígons i els del nombre d’or, estanrelacionats probablement amb lafreqüència amb què aquests patronses presenten en objectes naturals.

ConclusióCom l’art, la ciència ens descobreix bellesa i afina les nostres capacitats

d’ observació. La ciència ens diu algunes coses que el Gènesi també voliadir-nos: les estrelles no són déus, els éssers vivents no són déus, però ensfa pensar en el nostre lloc en el món i ens fa sentir units amb ell. D’altrabanda, elements de bellesa que semblaven gratuïts, un pur do de Déu,semblen, des de la ciència, connexions necessàries. Per exemple, enl’evolució, la bellesa aparentment luxosa i gratuïta de les ales de les

25

RECERCA

papallones o les cues dels paons i els faisans, resulta ser un reclam sexualper a la reproducció i té, doncs, una utilitat decisiva.

Ara bé, l’explicació científica, ¿nega la possibilitat que la bellesa delmón pugui ser vista també com un signe d’alguna realitat d’un altre ordreque la matèria? Saber els mecanismes dels colors, les causes físiques delsllamps i del vent, la composició material de la Lluna, ¿ens fa el món menysbell, més mecànic, menys misteriós, menys acollidor envers el sagrat? Crecque no. Haver identificat la composició química de la tinta, ¿treu força almissatge de les paraules escrites amb aquella tinta? La intensitat d’unacarta d’amor, ¿s’esvaeix en identificar les molècules de la tinta amb què vaser escrita? L’amor que aquella carta vol expressar forma part tan plenade la realitat com les molècules de la lletra o del paper. Que el món estiguiescrit amb matèria, ¿nega forçosament que pugui tenir un sentit com el quepugui tenir una carta d’amor?

Per acabar, reproduiré un poema meu sorgit de la visió que la ciènciaens proporciona sobre la immensitat del cosmos i la nostra relació ambl’univers, i que il·lustra una reflexió poètica sobre la cosmologia moderna.Als anys 1920, els astrònoms posaren de manifest les grans separacionsentre les galàxies. Aquell resultat féu créixer vertiginosament la grandàriade l’univers conegut. La cosmologia actual ens diu, però, que aquestaimmensitat és una condició necessària de la nostra existència. Així, laimmensitat del cel nocturn no ha de ser vist necessàriament com unaclaparament que nega i anihila la nostra possible rellevància. En un universpetit no podríem existir. He intentat expressar la fascinació d’aquesta ideaen el següent poema:

Déu de l’universEt diuen: «¿De què serveixen tantes galàxies,

aquests buits immensos,aquestes extensions vertiginoses,si l’objectiu i el sentit de l’univers

és l’Amor?¿No és una supèrbia ridícula i patètica

pensar que nosaltres puguem ésserdestinataris de tanta immensitat?»

RECERCA

26

Però saps que no, que potser no ésni ridícul, ni patètic, ni superb:

que els nostres àtoms s’han format en estrellesmentre l’univers s’expandia veloçment,

que el pla dels nostres òrgans s’ha anat formanten un llarg tempteig evolutiu

mentre l’univers es dilatava veloçment,i que, per tant, només podíem ser

en un univers immens,en una barreja de glòria i de desolació,

en una superposició de plenitud i d’abandonament.

No repugna a la raó que sigui així:que la lletra de l’univers sigui la matèria,

que l’esperit de l’univers sigui la raó,que el foc de l’univers sigui l’Amor,

i que puguis dir «Déu», sense sentir-ne vergonya,a aquesta Raó que et supera,

a aquest Amor que t’excedeix,a aquest sentiment d’obertura i de misteri.

En definitiva, cada època interpreta l’univers amb els elements

conceptuals i observacionals de què disposa. Reflexionar

estèticament, humanísticament i religiosament sobre els resultats

de la ciència és un exercici que estimula a seguir les novetats

de la ciència, i a posar-les en contacte viu i dinàmic amb un

coneixement més ampli. De tant en tant, les meravelles i

sorpreses que ens revela poden ser motiu de celebració

profundament humana. Enllà dels resultats provisionals de la

ciència, enllà de les interpretacions i vivències provisionals de

la religió, hi ha lloc per al sentit profund d’una unitat entre els

humans, el cosmos i Déu, com la celebrada tan bellament en el

Càntic de les criatures amb què he iniciat aquesta reflexió.

27

RECERCA(ve de la pàgina 14)

de cant litúrgic. Ateníem lesconfessions individuals dels fidels. Ino vam atrevir-nos a suprimir lescelebracions de la Penitència ambabsolució comunitària abans deNadal i Pasqua, donada la grangentada que hi acudia i el climad’autenticitat espiritual que s’hirespirava. Una altra activitat de lacasa era l’atenció als immigrants através del SSIM o Servei Solidari iMissioner.

Fou estant jo a Pompeia que vamorir la meva mare nonagenària. Vatenir una mort de santa. Vaig poderassistir-la espiritualment i tambécorporalment. Unes setmanes abansde morir em va fer una confidènciauna mica enigmàtica: «Fill, només

Déu sap el que jo he passat per

ser tu frare». No vaig demanar-lidetalls, però m’imagino que esreferia que en alguns momentsdolorosos de la seva vida jo no lihavia pogut fer el costat que ellahauria desitjat.


Durant el parèntesi del trienni dePompeia, no vaig trencar del tot ambArenys de Mar, ja que continuavafent classes de català i música alsnovicis i, a més, havia de visitar unscosins malalts d’esquizofrènia que

depenien de mi i vivien en unaresidència d’allà.

La nova distribució de les Tauleso Famílies conventuals del Capítolprovincial de 2002 va tornar a situar-me a Arenys de Mar, però sensetenir els càrrecs ni de guardià nid’ecònom ni la direcció de lacatequesi. Aquesta etapa, per a mimolt agraïda, és encara de majorintensitat de vida fraterna.

Tanmateix, la falta de clergatdiocesà ha fet que el bisbe ensdemanés col·laboració tant per a laparròquia d’Arenys de Mar com pera altres de fora. A mi, se m’hademanat l’ajuda a la parròquia deSant Iscle de Vallalta i com aconsiliari de la catequesi d’infantsd’Arenys de Munt. Aquest treballpastoral en contacte directe amb elpoble cristià em (ens) situa al bellmig de la problemàtica actual del’Església en el món d’avui, en temps–els nostres- de «diàspora». Tinc lasensació de viure, no ja en un llocde «missions catòliques», sinó deneo-paganisme. Més que mai convéque es faci arribar l’anunci del’Evangeli, un anunci que siguicreïble, la qual cosa és tot un repte,no sols personal sinó comunitari. Iés aquí on més valoro la vivència«cristiana» de la meva fraternitat ques’inspira en l’esperit de sant

RECERCA

28

Francesc d’Assís: viure units iestimant-nos, essent com unasenzilla i humil paràbola de l’Esglésiamissionera.

A més, la mort recent de la mevagermana m’ha deixat la impressióque desapareixia una bona part delmón de la meva infantesa, quanarreu es respirava (almenys aixím’ho semblava) fe i pietat. Això,juntament amb el contacte diari degent força desestructurada queacollim al nostre convent d’Arenysde Mar (alguns dels quals ni tan solssón de fe cristiana), m’obre els ullsa una realitat molt diferent a lad’abans, realitat que també hed’estimar sincerament i a fons.

II. L’ESGLÉSIA, AVUI, ENUN MÓN CANVIANT

Els qui des de petits hem viscutrodejats de religiositat cristiana, ambuns valors humans que entenemderivats del cristianisme, podemestar temptats de lamentar aquestapèrdua de valors i de clima religiósi caure en el pessimisme i en unacerta paràlisi. Davant d’aquestperill, penso que és bo d’analitzar,ni que sigui sumàriament, la situaciód’abans i la d’ara.

Parlant amb germans «històrics»de la meva fraternitat, coincidim queno voldríem pas tornar a cinquanta

o seixanta anys enrera, malgrat ques’hagin perdut alguns valors que hihavia. Però és molt més el que s’haguanyat. Si el Papa Joan XXIII vacreure necessari convocar un Conciliper tal d’obrir finestres i deixar entraraire renovat dins l’Església, vol dirque en molts aspectes hi havia unacerta asfíxia. O si no, que parli la gentque se sentia esclava de legalismesque havien causats tants escrúpolsde consciència; que parlin elsreligiosos que sofrien força per faltade sensibilitat evangèlica en moltescomunitats; que parlin les famíliesque sofrien per la falta d’humanitaten les relacions amb el seus fills oparents religiosos; que parlin elsreligiosos d’una Congregació quesofrien comparacions ofensives delsmembres d’altres Congregacions odel clergat diocesà; que parlin elscristians d’altres Confessions oEsglésies que se sentien assenyalatscom a heretges... I tants altresaspectes.

En canvi, la persona del sacerdoti la del bisbe s’ha fet, en general, méspropera a la gent; han sorgit nousMoviments d’espiritualitat, elsmembres dels quals experimentenl’alegria i l’ajuda que vénen decompartir la fe en petites comunitats;s’ha avançat en el movimentecumènic; es fan trobades depregària compartida per membres de

29

RECERCA

diverses religions («esperit d’Assís»),i s’han fet signes exemplars dedemanar-se perdó mútuament;Taizé és una realitat ben positiva devivència cristiana i d’ecumenisme; hiha gestos concrets de sinceritat ihumilitat en reconèixer la responsa-bilitat de certs delictes per part depersones d’Església; el degoteigconstant de bons sacerdots i laicsassassinats arreu del món pel sol fetde dur el nom de cristians, és unamostra més de la vitalitat del’Església... I tants altres aspectes...

És cert que es respira un certpessimisme generalitzat pel que fa ala sensibilitat religiosa en la nostraenvellida Europa.És molt preocu-pant la pèrdua de valors o pèrduade punts de referència vàlids.

Pensem, per exemple, com enel món d’avui està baixant lavaloració de la recerca de la veritati, en canvi, s’accepta amblleugeresa la mentida i la calúmnia, icom massa gent està sempre a puntper a la violència... Trenca el corveure com alguns s’atreveixen aficar-se en la mateixa figura deJesucrist, distorsionant-la, a travésde novel·les i films i paròdies.

Els encarregats de parròquiespalpem setmanalment com baixal’assistència a la Celebració Eucarís-tica, sobretot de jovent i matrimonisjoves, i lamentem que tants cristiansmalmetin aquestes oportunitats quetenen d’escoltar la paraula de Déu ide pregar junts. En aquest sentit s’hafet un gir de 180 graus: anys enrera

RECERCA

30

era mal vist que algú no anés aMissa, i ara és mal vist anar-hi...Tanmateix, la gent que hi va enocasió d’alguna circumstància queels afecta de prop (casament, bateig,enterrament), especialment si lacelebració ha estat ben preparadaper la família amb el suport d’unsacerdot acollidor, la gent segueixamb molta atenció, gairebé com sitinguessin fam de sentir quelcomdiferent del que ordinàriamentsenten. Per a molts, la Paraula deDéu els sona fresca, com acabadade sortir de la boca de Jesús o de laploma de l’escriptor sagrat.

Malgrat que els mitjans decomunicació, en general, no perdenocasió per a bescantar l’Església ila seva Jerarquia i fàcilment titllen degent tancada, retrògrada ifonamentalista qualsevol cristià,molta gent continua parant atencióal que diu l’Església. I si s’hi fixen, ipotser la critiquen, deu ser que enel fons encara se l’estimen. La gentque havia estat creient-practicantcontinua tenint, fins i tot des de fora,un cert sentit per entendre comhauria de ser l’Església. I, si no hoés, la menyspreen. També és certque ens trobem en uns momentshistòrics de forta crisi cultural, quefa que bona part de la societatestigui molt separada de l’Església

tradicional (que és la que coneixen,i encara malament), com si el món il’Església anessin en línies paral·leleso divergents.

Hi ha punts de fricció forta entrela mentalitat de la societat «oficial»de l’Occident i la posició del’Església, sobretot en temes que vana l’entorn del tema família i vida.Pensem en el divorci, pensem enl’homosexualitat, pensem enl’avortament, pensem en l’eutanàsiaactiva. En aquests punts difícilmentl’Església es mourà de posició, caral seu darrera té no solament seglesd’història sinó la mateixa Paraularevelada i la interpretació que fa del«dret natural» o dels «principishumans» o dels «valors humans» ode la «naturalesa o constitucióhumana»... L’Església entén queJesús (l’Evangeli) ajuda precisamentl’home en la seva dignitat. Jesús ésel gran defensor de la persona persobre de la llei, fins i tot de la Lleique era considerada sagrada...

Si bé és cert que és difícilconjuminar posicions en els puntsque l’Església considera més clars idefinitius, també és veritat que enmolts altres aspectes sobre lamanera de fer de l’Església podriahaver-hi un replanteig més a fons.Hi ha moltes veus, i no pasenemigues de l’Església, que

31

RECERCA

qüestionen el sistema d’organitzaciói de govern que té, i es pregunten:

¿Per què tanta oposició que ladona pugui tenir dintre l’Església lesmateixes oportunitats que l’home-baró per exercir el sacerdoci?

¿Per què s’imposa el celibat alssacerdots? Per què no s’admetencasats al sacerdoci? Fins i tot, ¿perquè no es permet que un sacerdotes casi? Molts sacerdots que s’hancasat per solucionar el granproblema de la soledat (a més de lasexualitat) continuarien exercint, sise’ls ho permetés.

¿Per què no s’admeten alssagraments els «divorciats» casatscivilment?

¿Quin sentit té continuar parlantde l’Estat del Vaticà i dels seusambaixadors (Nuncis)? ¿No caldriasuprimir l’estil cortesà i polític, plede secretismes i dissimulacionsdiplomàtiques? ¿Per què tantaparafernàlia de cerimònies iornaments, títols i qualificatius?

¿Per què tant verticalisme enl’elecció de càrrecs, sigui de Papasigui de bisbe...? Sembla un sistemade monarquia absoluta...

¿Per què tant centralisme romàen perjudici de l’autonomia de lesEsglésies locals (diòcesis)?

Altres es fixen més en qüestionsrelacionades amb l’ètica o la culturade la vida, i es pregunten:

¿No s’hauria de revisar el temadel control de natalitat ambpreservatius?

¿Fins a quin punt no acceptar lareproducció «assistida», anant encompte, això sí, a no caure en unaperillosa manipulació genètica?

En fi, és possible que es necessitimés diàleg tant amb el poble de base(els laics) com també amb el mónde la ciència. Conceptes com «ordrenatural» i «dret natural i diví», potsersón susceptibles de revisió en diàlegamb tota la gent de bona voluntat...

III. SINCERANT-ME COM ACREIENT

Jo, situat en aquest móni com a membre del’Església, que estimoprofundament:

1. Reconec que pateixo veientcom Jesucrist i la seva Església restenfora de l’interès de molts, fins i totde qui ha pogut respirar un certambient cristià en les seves famílies.Penso en els néts de famílies moltproperes, que han tingut el bonexemple dels seus avis i més omenys dels seus pares, però ells,potser batejats, no han arribat a anara catequesi o bé han abandonat totapràctica. També em sap greu quemoviments sorgits a l’empara de

RECERCA

32

l’Església (grups d’esplai, corals), apoc a poc hagin anat declarant-se«no-confessionals».

2. Confesso, agraït, la meva fecristiana o catòlica, tot demanant aDéu que amb la gràcia de l’EsperitSant, me l’afermi i me l’augmenti.Crec en Jesucrist, el Fill de Déu o elDéu-Fill encarnat, que és camí,veritat i vida. Entenc l’Evangeli comun camí d’humanisme, peròsobretot com la gran prova que Déuens estima!

3. Vull viure la fe en unacomunitat cristiana que tinguiesperit de família. Jo mateix ajudaréperquè la meva comunitat sigui viva.Mútuament ens hem de donar suportespiritual. La fe es cultiva encomunió. Altrament, vivint massasols, podríem perdre la confiança enl’Església i fins i tot perdre la fe enJesucrist i en Déu... Com n’ésd’important la proximitat i lacordialitat... De fet, el nostre Déuno és un Solitari sinó «Trinitat», és adir, Comunió.

4. Accepto viure el present ensentit «martirial» o de testimoni(si el gra de blat no mor...), és a dir,accepto la situació de «pobresa i

humilitat» i de sofriment unit al Cristque fou realment un «menor» i un«maltractat». Em proposo fer elmàxim, sempre donant testimoni deCrist dins el meu ambient. Que Cristcreixi, encara que jo minvi... MentreEll sigui més conegut i estimat, tantse val el prestigi de la meva persona.

5. Cal obrir finestres i espaisde llibertat, moguts per l’Esperit.Tant de l’Escriptura com del Concilihem de fixar-nos en el seu «esperit».Llavors, certs punts «disciplinaris»podrien ser relativitzats. L’importantés viure segons l’esperit evangèlicde senzillesa, pobresa, compromísamb els pobres i malalts, compromísper la veritat i la justícia, i de plenaconfiança en el Senyor. Penso queel cristianisme és massa importantcom perquè haguem de témer queun dia desaparegui. El papa BenetXVI ha dit que «el cristianisme és

la victòria de la intel·ligència en

el món de les religions». Em moriréjo i qui sap si desapareixerà un certestil d’Església, però mai no seràarraconat ni oblidat totalmentl’Evangeli. Sempre hi haurà quiestimarà Jesucrist.

33

RECERCA

ESTUDIS

ESTUDIS

L’ENCARNACIÓLlorenç Sagalés.

IntroduccióMeditarem sobre una idea. La

idea és l’Encarnació. Penso més enl’Encarnació en el món que no pasestrictament parlant en el misteri del’encarnació de Nadal.

Paraula important, l’encar-nació, que juntament ambla Trinitat són els misteriscentrals del cristianisme.

Paraula maltractada, i que es pot ferservir en sentits molt divergents. Anosaltres ens interessa aquí meditarsobre la necessitat d’encarnació delcristianisme en la vida, en l’ordretemporal, en el cor del món, coml’esperit en la matèria.

Però hem de tenir en compte queaquest misteri de l’encarnació del’Església en la realitat humanadescansa en el misteri del’encarnació de Déu en Crist, queho celebrem sempre. Déu s’ha fetcarn en Jesús de Natzaret i ha habitatentre nosaltres. El qui era de

condició divina no es volgué

guardar gelosament la seva

igualtat amb Déu, diu Pau, sinó

que es va fer no-res, fent-se

semblant als homes llevat del

pecat fins a prendre la condició

d’esclau, obedient fins a la mort,

i una mort de creu. Déu s’ha fet

home perquè l’home esdevingui

progressivament diví, diu santIreneu.

Més encara, aquest mistericristològic de l’encarnació s’insereixen el misteri trinitari, que és laperspectiva que tindrem aquí. El Fillde Déu s’encarna en obediènciaamorosa al Pare que l’entrega pera la salvació del món. En encarnar-se el Fill de Déu, l’engendrat pelPare, que és el Fill, no fa més querevelar allò que ha vist i ha sentit alPare, que és entregar-se sensereserves. Així com el Pare es dónacompletament al Fill, i aquest esdeixa engendrar pel Pare, així tambéel Fill es dóna al món amb un amorsense límits en l’encarnació.

RECERCA

34

Què hem dit, doncs, fins ara?Només el fonament del que direm acontinuació, però que calia dir-hoal començament. L’encarnació delFill, l’encarnació del Crist, no espodria donar si no hi hagués semprei eternament l’engendrament que elPare fa del Fill, de manera que elFill, en entregar-se, en encarnar-sesense reserves, completament, en elCrist, no fa més que imitar l’acte

d’entrega sense reserves que el Parefa en engendrar el Fill. L’Església nointenta fer altra cosa, maldestrament,quan s’encarna en la realitat en elcor del món, que imitar aquest doblemoviment: l’entrega del Crist sensereserves a l’encarnació, però tambéalhora l’entrega sense reserves delPare en el Fill engendrant-lo. És elnostre model d’entrega id’engendrament.

35

RECERCA

ESTUDIS

Què no és l’encarnació?L’encarnació en la realitat. Diré

dos punts molt globals. El primer ésmés què no és l’encarnació, idesprés què és més pròpiament dit.Què no és l’encarnació? Quins sónels perills o temptacions d’una malaencarnació?

Encarnació cristiana no éssimple adaptació al món.

Abans de preguntar-nos com enshem d’adaptar, ens cal saber quèhem de ser. De fet, una adaptaciómassa rebuscada acostuma adependre de les modes i, com deiamossèn Gomà, qui es casa amb lamoda, de seguida es queda vidu.Sovint l’adaptació és superficial, iamb molta sort, quasi sempre arribatard.

La veritable adaptació,l’autèntica, la bona, sempre ésespontània, inconscient, prèvia,gairebé connatural, sense voler. Peraixò, la pregunta important no éscom presentar el cristianisme, ni comadaptar-lo a aquells que volemevangelitzar, per legítim que sigui inecessari. La pregunta ésconvenient, però, si es respon massade pressa, hi ha el perill demundanitzar-se i oferir uncristianisme de rebaixes.

La pregunta essencialhauria de ser sempre quèés el cristianisme, què n’hecomprès, com expressar-me’l a mi mateix, comobrir-li totes les regions delmeu esperit. I a aquestespreguntes no s’hi acaba derespondre mai.

Cal primer haver estat seduït pelCrist, enamorar-se d’Ell i purificarles nostres il·lusions massa humanes.Si volem contagiar conversió, enshem de convertir abans nosaltres. Laconversió no es predica, es fa. Unaadaptació massa forçada presentariael risc de suprimir l’elementindispensable del xoc, de lasorpresa, del misteri. El pare Henride Lubac deia: No es tractad’adaptar el cristianisme als homes,sinó d’adaptar els homes al Crist.

Aquesta inquietud d’adaptar elcristianisme, s’assembla també molta la temptació de fa més anys dedefensar el cristianisme. Algunesvegades estigueren tan preocupatsen defensar-lo que ja no pensavenen preguntar-se què era. El qui noremunta a les causes profundes, noobra mai profundament. Està bé,com diem, viure la pròpia època.Però això no significa anar a remolc

RECERCA

36

de les modes del dia, materials oespirituals tant se val.

Compartir les passions de lamassa, que perillós! Només elscorrents profunds són els quiexpliquen els remolins de lasuperfície. I són aquests correntsprofunds els que s’han de tenir encompte per a una acció d’una certaenvergadura. Si es volen conèixer,aquests corrents profunds, cal viure,pensar i sofrir amb els homes delnostre temps com un d’ells. Desprésés quan arribarà el moment deparlar-los, d’adaptar el nostrellenguatge a les seves orelles.

Aquell qui no vol escoltarprimer a Déu, no té res adir al món.

Ens caldrà, per tant, formació ipobresa. Formació no es tractad’acumular títols acadèmics, sinóque es tracta de rebre la forma delCrist. Formar-se és rebre la formade Jesús, que ja està impresa en elnostre ésser, a fi de donar testimonid’ella i entregar-la al món. No larebem per quedar-nos-la, la formadel Crist. Només es posseeix deveritat allò que s’està a punt idisposat a regalar.

Es tracta de conformar-se, no enel sentit de tranquil·litzar-se, sinó de

prendre la forma del Crist.Configurar-se, prendre la figura delCrucificat Ressuscitat, per tal que Ellrealitzi la seva obra i disposi denosaltres. En llenguatge baptismal,això és divinització, divinitzar-se,allò al qual estem cridats tots desde tota l’eternitat. A Zubiri liagradava dir l’expressió deifor-midad, prendre la forma divina delCrist en nosaltres. És llenguatgeclàssic.

En certa manera, per tant,per anunciar l’evangeli nos’ha de fer res. Més aviats’ha de deixar fer al Cristen nosaltres, que és l’accióper excel·lència.

Si l’eficàcia de l’entrega fins a la mortdel Fill de Déu brolla precisamenten el moment en què sofreix elmàxim abandó del Pare en la creu,aleshores els cristians, en comptesde queixar-nos de les foscors,abandons i menyspreus que patim,hauríem d’acollir-los com dons del’Esperit per a l’anunci.

Avui, com sempre, el llocespiritual on es pot fer millorl’experiència de l’Esperit a l’Esglésiadel Crist no són els entusiastes o elsvisionaris, són els màrtirs. Ells ensentreguen la forma, la figura del Crist

37

RECERCA

ESTUDIS

i de l’Església d’una manera eminent,i ens ensenyen que per a l’anunciveritable de l’evangeli no s’had’adquirir res, sinó que s’ha deperdre, que ens hem de desprendre.Aquesta és la gràcia de la pobresa,que juntament amb la formació sónaquests elements bàsics. Exposats idesprotegits, viuen imoren en el desert delmón no com saciats ipoderosos, sinó comassedegats, com cap-taires, captaires deDéu. Ells, els màrtirs,els testimonis (i totssom cridats al martirino necessàriament desang, però sí martiri devida i de mort) ensensenyen i recordenque l’evangeli nomésés bona notícia per alpobre. Deia el pareBartelemy que nomésfructifica en l’estèril.

Els cridats normal-ment per Déu al llarg de la històriade la salvació acostumen a ser elsmés inadequats als ulls humans pera dur a terme el seu missatge desalvació. De manera que, si enssentim inadequats, vigilem. Uncristianisme que esquivi les tasquesurgents de la caritat envers els més

miserables i els més abandonats, uncristianisme que refusés de donartestimoni (martiri) amb la pròpia vidai amb la pròpia mort, seria uncristianisme desencarnat.

Una altra temptació és la recercade l’èxit, dels fruits visibles iquantificables a la nostra vida. Quin

magnífic pla decristianisme pseudo-encarnat que presentaSatanàs a Jesús aldesert! Recordeu lest e m p t a c i o n s ?Cristianisme pseudo-encarnat i gloriós, entrecometes, però Jesúsprefereix un cristianis-me crucificat. Quinatemptació de seduir lagent amb prestigis imitjans humans com fael món! Quina tempta-ció de creure que ungran desplegament demitjans materials i tec-nològics permetria con-

vertir les masses! I quina ingenuïtatde pensar que l’assimilació al poder,gaudir d’una gran capacitat dedomini, garanteix una transmissiómés efectiva de l’evangeli! Com sil’ús dels mitjans fos neutre i nos’hagués de pagar un preu molt altpel poder obtingut!

RECERCA

38

A les Benaurances, Jesúsconvida a renunciar a tota voluntatde domini a qui vulgui seguir-lo, i ensrecorda que l’únic veritable triomfés el de la creu.

És que l’encarnació estàestretament lligada a lamort i resurrecció.

Encarnar-se és arrelar-se iesdevenir llevat dins la pasta a travésde la mort i el despreniment, a fi deressuscitar transfigurant-ho tot. Lamort i la resurrecció no destrueixenl’obra de l’encarnació, la consumen.El nostre Déu encarnat és un Déucrucificat. Per tant, un cristianismeque posa damunt de totes les cosesel signe de la creu i que no acceptacap valor humà sense inquietud detransformar-lo, no seria un cristia-nisme desencarnat, ni molt menys,ans és l’únic cristianisme autèntic,l’únic cristianisme que reposa en unaencarnació que no és una enganyifa.

La veritable encarnació.I unes notes ara sobre la

veritable encarnació, sobre el quesí és. No és suficient amb què elmissatge de la salvació del món siguipredicat externament amb paraules.Ha de penetrar en ell com el llevatque fermenta la pasta. En termesactuals, en diem inculturació. És a

dir, que els béns culturals queexisteixen en el món han de serpenetrats i assumits (no sense crítica,lògicament). No es tracta d’imposarper la força allò cristià en un medique oposa resistència (avui perce-bem les conseqüències funestesd’una actitud així), sinó apropar-seamb respecte als valors que estroben i demostrar que aquestsarriben a assolir la seva veritableplenitud en el missatge cristià. Aixòés molt tomista: el cristianisme portaa plenitud tot allò humà. Res d’humàli és aliè, però el transfigura, el ple-nifica, el dignifica. La vida humanaestà cridada a ser vida cristiana, tota,absolutament. Però això no és fàcil.

L’encarnació de l’Esglésiaen el món és una tascaparadoxal, que consisteixen penetrar sense deixar-se assimilar.

Hi ha una tensió permanent entredos aspectes molt polaritzats: had’inculturar-se, però sense caure enl’acomodació al món, adaptaciód’allò cristià al medi existent quedesvirtuaria la sal de l’evangeli. Hade seguir el seu camí, però sensedeixar de fer les coses que no estanfetes.

Sant Pau és un bon exemple.Funda, se’n va a un altre lloc, torna

39

RECERCA

ESTUDIS

a les fundacions, però sense establir-se de manera definitiva. L’Esglésiaha d’arrelar en el lloc on està, peròsense instal·lar-s’hi, sense deixar-s’hi empresonar. Ha d’imitar el Crist.Jesús ve al món, després el deixa i,malgrat tot, roman en el món fins ala fi dels temps. I és que precisamentla seva partença, el seu trànsit, delqual l’eucaristia és memorial,consisteix en deixar-se triturar perla mort per tal de garantir la sevapresència permanent i constant entrenosaltres.

Recordeu a l’escena de laTransfiguració, quan es troben Jesúsamb Moisès i Elies allà dalt al Tabor.Lluc és tan valent que s’atreveix aparlar fins i tot de què parlen, i diuque Jesús amb Moisès i Elies (querepresenten la Llei i els Profetes,representen tot l’Antic Testamentamb la Nova Aliança que és Jesús)parlen de l’éxodos, del trànsit. Estanparlant de la partença, del camí dela creu que li espera a Jesús aJerusalem. L’escena de la trans-figuració és la transfiguració de lacreu. L’estan animant que vagi capal Pare a través de la glòria de lacreu. Estan dibuixant el que ésl’itinerari d’un cristià. És la forma derestar permanent dintre de nosaltres,deixar-se entregar fins a l’extrem.

Per tant, l’encarnació en el mónes fa gràcies a la persecució

incessant, al qüestionament quesofreix l’Església i que desencadenasempre un nou inici de l’evan-gelització, en el mateix lloc o end’altres. Cada nou inici, l’Esglésiaha de girar constantment els ulls alsseus valors originaris, comparar-losals resultats dels seus esforçosd’encarnació, i preguntar-se elsegüent: ¿Fins a quin punt allòaconseguit és veritable collita que espot emmagatzemar en els granerseterns, una veritable configuració dela creació i de la història inspiradapels valors cristians? ¿O bé, pelcontrari, revela una subordinació del’Església al món, encara que fos demanera subtil i sota la capa d’unapietosa mundanitat, però quesignificaria la traïció al misteri delCrist?

Si una encarnació ésautèntica, acostuma aproduir inquietud, i sovintés rebutjada.

O bé acollida només per un petitgrup. Benaurats els perseguits, demanera que, si no ens persegueixenmai, sospitem que alguna cosa nova bé del tot. La persecució no s’hade buscar. Com la creu, ve sola.Normalment el món l’administraquan no la desitgem. Generalment,la gran eficàcia de l’encarnació és

RECERCA

40

gairebé sempre pòstuma. No té pora la creu, perquè sap que aquestagaranteix la protecció del Crist i elsfruits. Com més feble, Pau, mésfort. En tens prou amb la mevagràcia.

Encarnar-se és restar desprotegithumanament, és exposar-seradicalment com a cristians davantde Déu i del món. És rebutjar larecerca angoixant de cobertura iquedar abandonat en la sevaexposició. Això significa que el quis’encarna de veritat només rep laprotecció celestial de Déu en la sevaexposició i només en ella. Si demana

cobertura davant de la seva aparentindefensió i del sentir-sedesemparat, la cobertura de Déul’abandonarà. Però si s’exposa a lesfebleses, maltractaments, perse-cucions i angoixes pel Crist, que diuPau, no hauria de tenir cap por.

L’encarnació cristiana només esfa des de la impotència de la creu,amb una sospita permanent contrales lleis del poder mundà. El quis’enacarna, en definitiva, és com siendevinés que només en la sevaimpotència actua el superpoder deDéu per salvar-lo i per fructificarsense límits.

Documents

RECERCA I VINDREM A FER EST ADA EN ELLd’alba, perquè el mossèn havia d’anar de viatge i no podia dir-la sense almenys l’escolà. Jo em feia cridar per la iaia, perquè els