RECONSTRUCCI Ó

RECONSTRUCCIÓ RECONSTRUCCIÓ

Reconstrucció 2009

En aquest marc vetust gironí dels Banys Àrabs novament s’hi acull ( hi acollim )una col·lecció d’obres escultòriques. Des de la primera vegada, ara fa catorze anys, hi ha desfilat un variat elenc de manifestacions creatives. I entre l’ambient històric del recinte i les veus d’aquelles creacions recents que ho envaeixen durant un temps s’hi estableix com un diàleg.

Ara hi haurà el ressò d’unes escultures metàl·liques de Manel Palahí. I el conjunt d’aquestes obres té nom, RECONSTRUCCIÓ; i les escultures també els seus títols corresponents; i van acompanyades de poemes de Roger Costa Pau; i s’hi apleguen escrits de JM. Terricabras, de Salvador Alsius, de Pablo Bethencourt. És com una reunió, un clam que ens convoca on la paraula es fa ferro, el ferro es fa paraula. La mirada haurà d’abraçar forma i fons. Sense la seva intencionalitat no s’expliquen aquest volums, sabent, però, mantenir la seva tensió estètica.

Palahí es detura davant possibles reconstruccions vivencials, falles i riqueses del nostre món, les assenyala i assaja recreacions poètiques des dels sentiments, mitjançant la sobrietat de metalls rovellats i aquells conceptes que li donen forma. Monumentalitza aquells buits històrics com per exorcitzar-los i adreçar-los vers un humanisme. Ens permet passejar la mirada en tot allò actual, sempre proper, tant si és a Catalunya com arreu del món i intensificar l’actitud de RECONSTRUCCIÓ. Des del Consell Comarcal del Gironès celebrem que un any més els visitant que es deixen caure per aquest monument tan emblemàtic com són els Banys Àrabs de Girona se’n sorprenguin i també puguin admirar les obres de Manel Palahí

Lluís Freixas i VilardellPresident del Consell Comarcal del Gironès.

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009

www.manelpalahi.com

Filosofia de la reconstrucció

Fa catorze anys varem encetar aquesta singladura d’exposicions en el marc solemne dels Banys Àrabs. Aquesta iniciativa del Consell Comarcal del Gironès ja es pot considerar doncs arrelada.

Durant aquest temps entre d’altres observacions personals m’ha permès constatar almenys dues coses. Una: en relació a la dinàmica d’aquest espai. L’arquitectura, les lluernes, tot el conjunt creen una atmosfera amb un encant especial. No és estàtica. Va variant la seva lluminositat d’una forma molt palpable segons cada moment del dia. La segona: en relació a les exposicions: si en l’art actual es viu un pluralisme de tendències que coexisteixen, això mateix ha quedat reflectit amb les diferents personalitats que han desfilat en aquest recinte al llarg de tots aquests anys.

I és per aquí que vull apropar-me a les obres de Manel Palahí. Parlant del seu estil. m’atreveixo a resumir-ho, potser molt succintament, en dues paraules: fortalesa i ductilitat. Semblantment com quan un nen s’aplica al joc d’arquitectura, Palahí ho fa amb trossos de biga i ferros per recrear-los i amb la intenció que incloguin algun missatge, algun sentit. Des del rovell i dels volums assaja un cant a la vida, un recordatori on hi ha en joc els sentiments, una recreació alhora estètica i ètica, i des de l’estimació una mirada crítica, ecològica, oposada a la indiferència. Mirada que es passeja per Girona, per l’Empordà, per Catalunya...per tot arreu. L’estil d’en Palahí es traspua en obres plenes de fortalesa fèrria sense excloure tota una tendresa humanista. Si bé és crític manté viu un fil de llum vers l’esperança.

L’estil, doncs, s’enten com una gamma de registres que ens assenyalen el camí cap a la desrealització de les coses naturals a través de la seva reconstrucció subjectiva, viva i oberta, que l’artista estableix en la seva obra. O, cosa que és el mateix, l’estil és l’home. Es coneix i es reconeix l’artista a partir de l’esquema d’ interpel·lacions i de renúncies que la seva mirada subtil proposa a la naturalesa.” Aquesta, crec, és l’actitud reconstructora i constitueix l’estil d’en Manel.

M. Isabel CasalComissària de l’exposició


Reconstrucció 2009Escapant del caos I

Hi ha una frase que sovint se sent als mitjans de comunicació i que em posa els pels de punta: “L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. Els que la diuen es queden tan amples, o amb la satisfacció de pensar que han posat un toc científic al seu discurs. I no saben, en canvi, que acaben de dir una bestiesa descomunal. És la matèria, xavals, que no es crea ni es destrueix. Si fos l’energia ja estaria inventada la màquina del moviment continu. I això sí que ho sabeu, oi, que es impossible? La segona llei de la termodinàmica deixa establert justament el contrari: que en tots els transvasaments que es fan d’energia se’n perd poca o molta. I per això existeix un concepte com és el de l’entropia: la tendència de totes les coses a refredar-se, a perdre embranzida, a enrunar-se, a esdevenir caòtiques.

De vegades, només de vegades, l’atzar juga en sentit contrari i les coses agafen nou impuls, o queden ordenades, o semblen prendre un nou sentit. En aquests casos, que poden ser propiciats per agents externs –com per exemple, un ésser humà- es parla de “negentropia”, d’entropia negativa. No es que aleshores deixi de complir-se l’implacable segon principi de la termodinàmica, sinó que, per dir-ho així, es produeix l’excepció que confirma la regla.

A meitats del segle passat, els científics van descobrir que, curiosament, la fórmula que mesura la quantitat d’informació que s’intercanvia entre dos sistemes és la mateixa que la que mesura l’entropia però amb el signe canviat.

És a dir, que hi ha una fantàstica analogia entre l’entropia negativa i la informació. Vist així, els signes o els símbols de tota mena que contribueixen a la comunicació humana, si s’usen d’una determinada manera, o amb una determinada intenció, poden servir com introductors d’ordre, com a un intent d’escapar del caos.

Salvador Alsius

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Escapant del caos II

I aquí volia arribar. Aquesta exposició d’escultures porta el títol “Reconstrucció”. Se suposa que hi ha alguna cosa que estava destruïda, enrunada, desfeta. I que, pels motius que sigui, les seves peces, els seus elements constitutius, es reordenen o tornen a ser quelcom, o a voler-ho dir. L’atzar podria fer-ho. Com va dir algú, l’atzar podria fer que escampéssim un tinter sobre un full blanc i aparegués escrit un fragment de la “Divina Comèdia”. Però això és altament improbable. Darrere de la reconstrucció, hi ha un cop més, l’ésser humà. En aquest cas una persona que es diu Manel Palahí i que tracta de refer conceptes i situacions que s’havien desfigurat o que començaven a fer-ho.

Tornant al començament, la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Aquí es tanca el cercle. Precisament és transformant matèria que en Palahí fa el seu discurs reconstructor. Tant és que l’element base sigui el metall o la fusta. L’estètica? A mi m’agrada. Però, gosaria dir que això és secundari. Em quedo amb la intenció, amb la proposta. Transformar la matèria per lluitar contra el caos. Per ser més precisos, contra l’anòmia d’una societat cada cop més “semenfumista” contra la qual l’artista es rebel·la. Em sembla una de les propostes més humanes i més progressistes que es

poden fer.

Salvador Alsius

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Reconstruir és recrear I

Fa molts anys que conec en Manel Palahí, que em considero amic seu. Fa anys també que segueixo el seu projecte artístic, cada vegada més reflexiu, més madur.

Som molts els que, amb el filòsof alemany Theodor W. Adorno, ens preguntem: Es pot fer art després d’Auschwitz? Després d’aquell horror, de tanta misèria, d’aquella indescriptible exhibició de capacitat per anihilar éssers humans, ¿no ha quedat destruïda la humanitat mateixa? Podem fer art encara, després d’una barbàrie tan intensa, tan propera? En la desconfiança, en el dolor i l’angoixa, enmig del silenci –silenci desentès, horroritzat o còmplice, tant se val–, ¿hi ha esperança encara? Ens en queda? Potser sí, si tenim capacitat de denúncia, perquè la denúncia ja és senyal d’esperança. Però, ¿tenim encara capacitat de denúncia, ens queda alè per a l’esperança? Podem fer art encara?

En Manel no sap només que en podem fer, sinó també que n’hem de fer. S’hi sent impel·lit. Llavors la pregunta és: com? ¿Com ha de ser un art conscient del dolor, de la desorientació, de la feblesa de la nostra època, un art que no s’acontenti amb recordar el desastre sinó que el vulgui superar?

L’obra de Manel Palahí, ara ja llarga i constant, s’ha presentat sempre com una meditació sobre la realitat. Amb aquesta nova exposició, però, fa un pas més i explora el camí de la reconstrucció d’aquesta realitat. Avui no és fàcil reconstruir res –oblidem, llencem, substituïm–, però és imprescindible i urgent fer-ho si volem defensar maneres de viure que siguin més pacífiques, més lliures, més respectuoses, més naturals i, doncs, més humanes.

Josep-Maria Terricabras,Catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Reconstruir és recrear II

Les peces d’aquesta exposició ens mostren que la reconstrucció volguda per l’artista és ambiciosa: és alhora una reconstrucció de materials, de conceptes i de sentiments. Palahí reconstrueix –recupera, restitueix– materials oblidats, llençats, abandonats, però també refà, repensa, reinventa idees i conceptes. I quan fa tot això, vol reformular sentiments. En Manel entén la reconstrucció com una recreació, en el doble sentit d’aquest terme: com una nova creació que alhora ens dóna plaer, ens recrea. En les seves recreacions, hi podem trobar novetat d’idees i d’acció, però també goig i plaer artístics. I sovint hi trobem també detalls irònics que ens fan l’ullet per desvetllar-nos.

Heus aquí, doncs, una exposició que parteix de molt material cru, dur, material quotidià, sense presència en si mateix, sovint sense ni tan sols existència, material deixat de banda, com sense valor. Aquest és el material que rep una nova mirada, un nou tractament, que rep afecte. I l’afecte amb què és tractat el material, amb què és pensada l’obra, es transmet als que la veiem. Això, ja no és el que era. Això és una reconstrucció. Això també ens reconstitueix a nosaltres, perquè ens desafia i ens reforça, ens transforma. La creació artística entesa com a recreació global. Aquest ha de ser, segurament, l’art del nostre temps.

Josep-Maria Terricabras,Catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Ferro i paraula I

RECONSTRUCCIÓ és un mot amb sonoritat prestigiosa, amb contingut simbòlic i pregon, com resurrecció, revelació, revolució, transverberació, reverberació, termes que capturen afers sense anihilar-los, tot el contrari, els guarda revestint-los, veus que potencien, retenció de futurs, gestació d’allò que està per determinar. Una paraula escrita és paraula partida. La grafia no només exposa el contingut conceptual, sinó que també i primordialment allò sonor. És per això que la poesia en si mateixa, si no pot ésser escoltada, es troba travada en el seu a mig fer, i cal sentir-la en l’univers sonor, on el llenguatge, ( i, sobretot, el líric ) assoleix tot el sentit i la seva significació. El so de la paraula en l’expressió del llenguatge escrit li proporciona el seu veritable continent.

L’ obra de Palahí té molt a veure amb la paraula, és més, amb el so i la música. La pedra és aquell recinte que amaga l’assonància, els sons adormits. –Què seria de l’aire sense la pedra? Un escàndol mut, efígie silent sense que l’escolti ningú. Les obres en pedra de l’autor que ens preocupa són ressonàncies petrificades, sons apagats, cantúries pètries que esperen ésser escoltades, auscultades, on la mirada es transforma en oients encegats, i l’escolta en sords visionaris. L’arquitectura és l’aire fet pedra, recinte eqüestre d’allò que va ésser l’aurora, gèlid espai, alè i respir sense ser-ho.

Pablo BethencourtPoeta i compositor

www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Ferro i paraula II

Davant el tractament dels metalls – rovells d’eufonies múltiples encara sense alliberar, lira en un saló fosc, esperant qui extregui llur excelsa melodia embolcallada de vast material -, empeny nostres mans a palpar aquesta pols exhumada amb el pas del temps, llur color ens afligeix, calvari terrós llanguint en la penombra. D’altres han rebutjat el seu numen més singular, la deixalla de ferro ara, que després a les estrelles ha espurnejat vívida. El metall terracota llu de fang, exclama singladures, arpegis, lliris que encara laceraren el passat.

Així capto el teu art, segueix fent-lo, amic, no perdis la drecera que ha marcat la teva hora, no t’acovardeixis pels lestrígons ni pels ciclops, ni pel ferotge Possidó, en el teu

formós camí vers Ítaca.

M’he permès mitificar amb un poema, aquesta visió sublim de lo bell:


www.manelpalahi.com


Reconstrucció 2009Reconstrucció

Arquitectures torres, sòbria paret, alquímiques columnes,àvid em teniu sobre un roser de pedres.En la fàbrica exposada com un trinc d’ il·lusions,ix el ferro, la farga,rovell interromput pel geni que parla:la reixa, els ninotsde fil són, cabells, els seus pels en l’aire. I el ferro?Amb el seu ferreny peu sostingut,qualque vegada, hac enreraalbiren tres,metalls, fangs, tàlems, altura sens mida. I un sol suspès, inútil,potser vestuari o porta rera llotges que mirenòxids altra vegadal’absis, qui ara,l’escala de corba, el trapezoide arbreabdomen, obelisc,pèndol gris per l’albada cúpula.


Què desfilen metalls de pedres quatre, voltegen?I la ciutat penjant de color plom exhibeixles seves bordes formidables,l’abisme decreix, amunt, sota l’aigua,atrapen llurs finestrals. Així com el sutge, enlairat,com cavall en fums es disfressa la nit,bandera blanca i bronze guarnit de dards,desploma, com un dòlar,el seu despullat pèndol. Un carro va tirant mil fonts, mil inferns,que ben assegut l’embut decreta la sentència. Avui és llarga la nit i encara perdura el captiu,construint uniformes d’opaques llambordes. Allà sota s’esguarden ponts, infecunds, de ferro,són passes de la terra on aflora el progrés.

www.manelpalahi.com

Documents

RECONSTRUCCI Ó