4.EL RENAIXEMENT ITALIÀ: PETRARCA

1-Context històric i social

Políticament ens trobem amb monarquies autoritaristes que tenen la figura de la cort i

el cortesà com a eix central. La pèrdua de poder de la noblesa –especialment de la noblesa rural- a favor del rei debilità el sistema feudal i deixà pas a la creació dels grans estats moderns.

L’evolució del precapitalisme consolidà lentament la burgesia com a classe emergent. El descobriment d’Amèrica marcà una altra fita: la de la conquesta de nous espais i, per tant, de l’establiment d’imperis mundials a través d’un incipient colonialisme.

La ciència avançà gràcies a concepcions cada cop més racionalistes i de mica en mica es va anar forjant un nou accés a la realitat. La invenció de la impremta per part de Gutenberg al segle XV va fer possible la difusió de les idees i la cultura, i van aparèixer moviments crítics que acabaren propiciant una reforma protestant a càrrec de Luter (1517).

L’Europa del segle XIV està marcada per les guerres (un dels conflictes més llargs i devastadors de l’Edat Mitjana va ser la Guerra dels Cent Anys, entre França i Anglaterra), la fam que va assolar el continent i un seguit d’epidèmies devastadores com la pesta negra. Aquests fets fan que l’actitud i les formes de conducta de la societat canviïn. Neix una nova concepció de la vida que comporta la valoració dels béns materials per damunt de tot i un relaxament dels costums en totes les classes socials. A Itàlia, al llarg d’aquest segle, els conflictes se succeeixen: enfrontaments entre les principals ciutats, desordres interns, pugnes entre partits, assassinats i guerres. Aquest període de crisi no comença a superar-se fins al primer terç del segle XV.

Tot aquest nou esperit es desenvolupà seguint els models de l’antiguitat clàssica. Efectivament, l’humanisme, des del segle XIV, no havia parat de fornir un gust per rescatar el llegat grecoromà, cosa que es féu efectiva a partir del segle XVI. En certa manera, podem afirmar que una revolució filològica, el descobriment de textos clàssics, provocà un interès classicista que no s‘aturà i que comportà un doble fenomen lingüístic: la consolidació de les llengües vulgars com a llengües de cultura i el paper del llatí com a llengua mater en l’Europa culta.

1

Des del començament del segle XVI fins a la segona meitat del segle XVII, som en una nova època de la humanitat que rebrà el nom de Renaixement. El Renaixement suposà l’expansió de l’ideari humanista forjat a Itàlia des del segle XIV, que es fonamenta en una visió antropomòrfica del món. El dibuix fet per Leonardo da Vinci que mostra el cos nu d’un home dins un cercle simbolitza plenament la nova visió del cosmos.

2-Claus de comprensió del món literari

L’autèntic punt de partida del Renaixement italià se situa a la cort siciliana durant la primera meitat del segle XIII, al voltant de la figura de Frederic II, que hi acull tota mena de poetes. Aquests cortesans escriuen una poesia que té com a base el dialecte culte sicilià, tot i que també hi conflueixen diversos dialectes italians.

Aquesta lírica de la cort vol seguir la tradició de la poesia trobadoresca provençal, de la qual conserva sobretot la idea de l’amor impossible, però prescindeix d’alguns dels elements essencials del joc trobadoresc: la fictícia relació de vassallatge entre el poeta i la dama, el festeig extraconjugal, el nom fals, els delators, etc. De la mateixa manera, abandona la idea d’un amor ideal i desinteressat. El gènere més utilitzat pels poetes sicilians és la canzone i la forma mètrica, l’hendecasíl.lab, a partir del qual es crea el sonet, la gran composició mètrica del Renaixement.

Ben aviat aquesta poesia és imitada pels poetes toscans amb els quals es produeix el trànsit cap a l’stil novo. Van ser precisament la llengua toscana i la ciutat de Florència, l’instrument i el lloc claus de la literatura italiana durant els segles XIV (Trescento) i XV (Quatrocento). Aquest gènere mostra tendències diverses: didàctica, religiosa, popular, de caire paròdic, imitadora de la francesa, etc. La més destacada de totes, però, és la que mostra un nou ideal poètic: el dolce stil novo.

Els poetes de l’stil novo interpreten els trobadors d’una manera més apropiada a l’època en què viuen i a la societat que els envolta, és a dir, segons la mentalitat de la burgesia ascendent. Per a ells, l’home és diferent i també ho és la seva manera d’estimar. Trenquen, per tant, les fórmules trobadoresques i mostren una concepció més pura de l’amor. Així, poetes com Guido Guinizzelli (1235-1276) o Guido Cavalcanti (1250-1333) fan una poesia més subjectiva on l’amor és un símbol, ja que la dona pot encarnar tota l’espiritualitat. La gentilesa del poeta ja no és la provençal: pel fet d’estimar la donna angelicata, el poeta es perfecciona.

2

Aquest estil és novo perquè ha canviat respecte a la poesia anterior: la interiorització espiritual de l’amor es relaciona amb una experiència de caràcter místic, i la nova poesia mostra la complexitat del pensament. És un estil dolce per la seva musicalitat, i per la utilització d’un vocabulari escollit que vol aconseguir el refinament i l’harmonia expressiva. El dolce stil novo es decanta per formes mètriques com el sonet, la balada i la cançó. Tots aquests elements passaran a la poesia posterior: en un primer estadi seran recollits per Dante, i més endavant arribaran fins a Petrarca, el gran renovador de la poesia lírica.

3.Característiques literàries

Hi ha una sèrie de trets compartits per totes les arts que van proporcionar un denominador comú a les literatures europees del moment. Alguns dels trets específics de la literatura que s’hi desenvolupà són:

3.1-Es rescataren les idees platòniques sobre el bé i la bellesa. Per això l’art representava un ideal de forma i una utopia per a la humanitat.

3.2-Bona part d’aquest esperit platònic es concentrà en el tema amorós. El model que es va difondre per tot Europa va ser el petrarquisme.

3.3-S’imposà la Poètica d’Aristòtil, que exercí una gran influència en el teatre, sobre la qual se sustentaven la distinció entre els estils elevat (tragèdia) i baix (comèdia), i també les tres unitats de lloc, temps i acció.

3.4-També trobem influències de l’Ars poètica d’Horaci, tant en l’ús del període ampli i harmoniós, com en la concepció d’imitació dels clàssics i en el fons estètic i moral que nodreix la seva obra.

3.5-La natura, idealitzada, s’exaltà en el conjunt d’una nova sensibilitat que tendia a valorar la percepció i el món de la sensació. Per això s’utilitzaren tòpics que vèiem en la literatura clàssica: l’ubi sunt, el carpe diem o el locus amoenus.

3.6-La concepció de la vida passà, doncs, de la “vall de llàgrimes” a un enfocament més positiu a causa de la visió antropomòrfica que triomfà a Europa.

3.7-La consciència d’un nou període històric va comportar la recuperació de gèneres clàssics, com l’epopeia o la tragèdia.

3

3.8-El nou estadi intel.lectual recuperà el gènere del diàleg i l’ús de la prosa erudita i de pensament.

3.9-La mitologia ocupà un lloc molt important. Sovint, el seu camí expressiu era l’al.legoria. Per això van ser importants l’ègloga, els motius pastoral i arcàdic, etc.

3.10-Un contrapunt a la novel.la pastoral i a la poesia petrarquista va ser l’anomenada novel.la picaresca, que s’inicià amb l’obra anònima Vida del Lazarillo de Tormes y sus fortunas y adversidades (1554). S’hi narren les adversitats d’un pigall que passa per diversos amos i qüestiona tot l’ordre establert. La literatura castellana va ser pionera en un gènere que és considerat un precedent de la novel.la realista del segle XX.

4. La poesia lírica: Francesco Petrarca.

Petrarca neix a Arezzo el 1304, fill d’un notari florentí exiliat. Estudia a Montpeller i Bolonya, i torna després a Avinyó, ciutat on s’havia traslladat el seu pare i on coneix Laura, de la qual s’enamora per tota la vida un Divendres Sant de 1327. Pren els ordes menors i viatja per Europa fins que pocs anys després de saber que la pesta s’ha endut Laura, s’instal.la definitivament a Itàlia: primer a Venècia i després a Pàdua, fins a la seva mort l’any 1374.

Petrarca viu sempre vinculat al món burgès, perquè així pot dedicar-se al treball intel.lectual a canvi de posar-se al servei dels mecenes. Considerat el primer dels humanistes, pretendrà transmetre els valors eterns del passat clàssic a la nova societat.

L’obra de Petrarca en llatí és extensa i recull tota l’activitat filològica d’aquest gran erudit i bibliòfil, que combina l’esperit artístic amb l’estudi filosòfic d’un apassionat de l’Antiguitat. De fet, aquesta és la feina que ell valora realment, que considera primordial, i per la qual passarà a la posteritat. Tant és així que al conjunt de poemes en italià que aplega l’anomenat Cançoner, li dóna el significatiu títol de Rerum vulgarum fragmenta (fragments de coses en llengua vulgar), ja que per a ell no tenia el mateix valor que la seva obra llatina.

El Cançoner conté 366 poemes (317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals). El tema principal és l’amor per Laura, que es manifesta de dues maneres: en les composicions adreçades a Laura quan era viva i en aquelles que parlen de Laura ja morta. D’aquesta dona enigmàtica, no se’n sap res més que allò que va dir Petrarca; tal com ell la descriu, podem afirmar que ja no és la donna angelicata. Laura és primer una dona que està a prop del poeta però que no pot aconseguir; després es transforma en l’amor impossible, perquè la mort l’allunya per sempre d’ell.

4

Petrarca mostra un amor apassionat i idealitzat que el porta, en aquest llarg recorregut poètic, a aprofundir els seus sentiments i expressar-los amb un refinament que constituirà el model dels seus seguidors. Uneix harmonia i equilibri amb un estil precís ple de subtilitats. I pot arribar a utilitzar fins i tot algunes metàfores agosarades que donen un valor humà i una bellesa artística a l’expressió dels sentiments. Amb aquesta obra s’inicia un corrent poètic que serà vigent a Europa fins al segle XVII, el petrarquisme, que elabora el tema de l’amor impossible, amb una tècnica acurada, un clar interès per l’al.lusió mitològica i l’afany de recuperació dels clàssics.

Quan ja havia quasi acabat el Cançoner, començat l’any 1330, Petrarca escriu un llarg poema al.legòric, prenent com a model la Divina Comèdia: Els triomfs. El poema, un altre cop un homenatge a Laura, gràcies a l’al.legoria i als tercets encadenats, s’estructura en sis parts: triomf de l’amor, del pudor, de la mort, de la fama, del temps i de l’eternitat. Petrarca parteix aquí de la seva pròpia història per arribar a consideracions generals; d’aquesta manera, intenta convertir-se en símbol de la condició humana. Aquests “triomfs” són alhora una expressió del seu subjectivisme en la concepció amorosa, del seu cristianisme i de la passió per la cultura llatina.

5