Upload
virginia-morales
View
223
Download
4
Embed Size (px)
DESCRIPTION
ressenya català III UJI
Citation preview
RESSENYA:“EL VALENCIÀ DEL
FUTUR”Una contribució ideològica
Abelard Saragossà
P31 Llengua Catalana IIIcurs 2009/10
SARAGOSSÀ, Abelard (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica.
Benicarló, Alambor. (172 pàgines)
RESUM
Abelard Saragossà és un filòleg valencià i professor del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de València. Amb aquest llibre, l'autor intenta contribuir a fer
debats ideològics dins el valencianisme des de el punt de vista de la llengua. El Valencià
del futur és un llibre en el qual apareixen comentaris o fragments d'altres autors com Toni
Mollà, Luís B. Polanco, Emili Casanova, Antoni Ferrando, Einar Haugen, Pompeu Fabra,
Joan S. Beltran i Cavaller i Joan Fuster, que reforcen les idees que l'autor ens vol fer
arribar.
L'autor comença fent una introducció on intenta justificar la raó de la seua obra, els
tòpics tractats a cada capítol, el procés de producció i els destinataris a qui va adreçat
(valencianistes que s'han compromés socialment a la recuperació dels valencians com a
poble, mestres i professionals de la llengua, i per a balears i catalans que s'interessen pel
conjunt de la llengua)
En el primer capítol del llibre es desenvolupa les conceptes de dialecte i llengua
comuna. En primer lloc, partint de la justificació del nom original del llibre, Aberlard
Saragossà fa una reflexió referent a la necessitat d'una definició compartida dels termes
dialecte i llengua comuna. El dialecte és un component lingüístic que no és d'ús general
en el territori d'una llengua; mentre que la llengua comuna es defineix com a una
coordinació de tots els dialectes i és pròpia d'una col·lectivitat unida.
Per altra banda, en el segon capítol la naturalesa teòrica doble de les normatives
lingüístiques, l'autor posa de relleu les naturaleses lingüística i cultural que tota llengua
posseeix. Tenint en compte la funció social del llenguatge, i que és comprensible que la
normalització lingüística siga un fenomen no només social sinó sociopolític. Les
normatives lingüístiques regulen l'ús social d'una part dels components lingüístics d'una
llengua. L'autor remarca les dues propietats més importants de les normatives
lingüístiques: la composicionalitat i el polimorfisme. La composicionalitat afavoreix la
cohesió social, ja que afegeix matisos dialectals a la llengua comuna fent d'aquesta una
referència per a la resta de dialectes. Pel que fa al polimorfisme, proporciona diversitat de
solucions, totes elles normatives, no aporta una riquesa lingüística però sí una social, i
només per aquest fet últim l'hem de tenir en compte. La combinació de totes dues permet
arribar a una llengua comuna.
En el llibre es fa referència a dos períodes del valencià. El primer que es comenta
en el capítol tercer va de l'any 1850 al 1960. Durant aquest període ha hagut pocs
escriptors prestigiosos, aquestos són els que de forma conscient i reflexiva fan la llengua
comuna, per tant, aquesta època ha influït poc en la formació i consolidació del valencià. A
més, hem de tenir en compte els castellanismes que apareixen, en molts casos provocats
pels immigrants castellanoparlants vinguts d'altres llocs d'Espanya.
El segon període comentat en el capítol quart va dels anys seixanta als vuitanta.
Als seixanta hi ha una reviscolança del valencià, en part gràcies a l'accés de les classes
populars valencianes a la universitat. Com diu Saragossà, tres factors podrien portar-nos
a l'automarginació lingüística, tenint en compte que el pes de la llengua escrita és major
que el de la llengua oral: que la literatura de prestigi s'ha fet a Catalunya i Mallorca; la
marginació que pateixen els nostres escriptors valencians; i la quantitat elevada de llibres
que es produeixen a Catalunya comparada amb la menor del País Valencià.
En el capítol cinqué es tracten més factors socials que condicionen la interacció
entre el valencià col·loquial i la llengua comuna, com són la marginació de la realitat social
valenciana i la necessitat de comprendre el procés de castellanització per crear una
alternativa, la reivindicació de l'estudi de la literatura valenciana del període 1850-1960,
les formes verbals del dialecte nord-oriental i el camí cap a una millor interrelació entre el
valencià col·loquial i la llengua comuna, la política davant de la llengua i el regionalisme
lingüístic d'un sector de la Catalunya oriental. Saragossà diu que hi ha un cert centralisme
català que es manifesta tant en els mitjans de comunicació com en alguns autors. Si fem
cas d'aquest centralisme per a redactar una gramàtica sobre el català contemporani en
llengua estàndard s'exclourien les variants de la normativa valenciana. Per tant, s'han de
tindre en compte tots els agents socials, no sols els centralistes, per a aconseguir una
llengua comuna democràtica, és a dir, una llengua elaborada amb unes normes
lingüístiques i amb la coordinació dels dialectes d'aquesta llengua, cosa que ens afavoreix
a tots. Cal un model lingüístic que afavorisca relacions fluïdes entre les Illes Balears, el
País Valencià i Catalunya.
Per a acabar, com a conclusions l'autor ens dóna una sèrie de perspectives de cara
al futur com, per exemple, acceptar la quantitat necessària de variants formals i mirar les
que poden reduir-se al cap del temps, abordant totes les vacil·lacions que hi ha hagut en
la llengua a nivell lèxic, morfològic, etc. L'objectiu de tot açò, a part d'aconseguir la
unificació morfològica, és que tots parlen la seua llengua i s'identifiquen amb una llengua
que tant per als valencians, com per a els balears i els catalans és la mateixa. Per tot això,
hauria d'existir una institució valenciana per a l'establiment formal i la difusió de la
normativa, no tant per motius polític-institucionals com d'acceptació social; promovent la
formació i intervenció d'assessors lingüístics que avaluen la producció lingüística culta i
proposen les orientacions que siguen necessàries.
VALORACIÓ CRÍTICA
Crec que és una obra indispensable si es vol estudiar i comprendre la llengua
valenciana.
L'organització en diferents capítols fa que siga molt fàcil la lectura i que en tot
moment coneguem el tema clau del qual parla l'autor. També les aportacions d'altres
autors fan que coneguem més diversitat d'opinions i que entenguem millor la de Abelard
Saragossà, ja que amb açò aquesta queda reforçada.
Amb aquesta obra s'estudia la relació que hi ha entre el valencià popular i la
llengua culta i quina evolució s'hauria de produir per a facilitar que els valencians
continuen recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el seu destí.
Estic d'acord quan Saragossà comenta el fet de que massa sovint les paraules
dialecte i llengua comuna es troben impregnades de connotacions polítiques pejoratives
que pretenen llevar dignitat a aquests mots. Com es diu a l'obra per a assolir una llengua
comuna democràtica i justa, identificativa i útil hem de tenir en compte que aquesta és una
construcció social històrica i no mai definitiva. Els pobles que comparteixen una llengua
poden acabar arribant a una convergència lingüística que afavorisca la comunicació i
unificació cultural, o pel contrari, crear divergències que dificulten la seua comunicació. Tot
dependrà de l'actitud que adopten.
Crec que hem d'intentar que a través de la normativa arribar a una llengua comuna
vàlida per a tots els catalanoparlants, com molt bé reflecteix aquest llibre. A més pense,
com l'autor, que sense ús no hi ha qualitat i que hi ha que potenciar els recursos de la
llengua, sempre tenim en compte que els destinataris de la llengua comuna és tot el
poble.
Una cosa important és conscienciar-nos de la necessitat de parlar i escriure
correctament i que hem d'utilitzar el valencià d'una manera reflexiva. Es posa de relleu
que l'abandó innecessari de mots o estructures típicament valencianes produeix un
distanciament negatiu amb la llengua culta i ens endinsa en la frontera del castellà. Raó
per la qual hem de potenciar l'ús abundant dels constituents lingüístics valencians, tant
morfològics com lèxics.
Coincidisc amb que els mitjans de comunicació tenen un paper important en
crear una consciència de poble i que també des de la docència hem de ser els
encarregats de promoure l'ús del valencià tant dins les aules com fora.
Penso que aquesta obra d'Abelard Saragossà contribueix al fet de fer-nos entendre
què és la llengua comuna, com construir-la, i conscienciar-nos tant d'utilitzar-la
correctament com de promoure el seu ús.
Estic totalment d'acord amb la conclusió de l'autor de la necessitat de que el poble
pla, a banda de practicar la seua llengua, s'identifique amb ella. I que des de la realitat es
pot treballar per a tenir consciència de poble, i cal remoure, activar i organitzar la iniciativa
popular. Hem d'aprendre dels errors, elaborar objectius i ser capaços d'assolir-los. En
aquest llibre es donen idees com que per aconseguir la recuperació com poble hi ha que
reivindicar la valenciatitat però sense amagar que la llengua que parlem a les Illes
Balears, al País Valencià i a Catalunya és la mateixa, o que hi ha que comprendre el
procés de castellanització per a crear una alternativa adequada.
El valencià té moltes variants i crec que és molt important aprendre a acceptar i
respectar aquesta diversitat ja que així s'enriqueix la llengua. Com a professionals de
l'educació crec que hem de treballar per promocionar l'ús del valencià i conéixer el sentit
del debats ideològics dins del valencianisme per a formar-nos la nostra pròpia opinió del
tema. Pense que els dialectes donen riquesa lingüística a un poble i formen part d'una
llengua comuna que ha de ser forta, dintre d'una societat que busque un equilibri entre la
unitat entre les persones i la diversitat, entre col·lectivitat i individualitat, per a ser un poble
madur i civilitzat.
El valencià no és la meua llengua materna i amb aquest llibre he tingut el plaer
d'entendre moltíssimes coses. Sóc d'una terra amb una llengua única, d'un poble on és
indubtable que hi ha un centralisme castellà molt fort. Com es diu en el llibre, "ja
m'agradaria a mi que (el valencià) formara part del meu ús espontani". Crec que tots els
que vivim en aquesta terra no hem d'infravalorar aquesta llengua i cultura sinó tot el
contrari, l'hem d'estimar i practicar, i sobretot, l'hem d'estudiar per arribar a comprendre-la
i utilitzar-la de manera reflexiva.
Virginia Morales Vargas [email protected]