Revista de la Diputació de Barcelona - diba.cat · EDITORIAL Diputació de Barcelona | 3 Per la nostra naturalesa, sempre al servei dels ajunta-ments, a vegades tendim a oblidar

Reformes que et canvien la vida Reformes que et canvien la vida

Núria Bosch: «Les administracionspúbliques han de fer sempre unapolítica contracíclica»

Local, local! La ciutat que ve

Revista de la Diputació de Barcelona | 164 | Maig-Juny-Juliol 2010

www.diba.cat

MaquetaDB164.qxp:MaquetaDB 151.qxd 31/5/10 13:24 Página 1

2 | Diputació de Barcelona

03 | Editorial Petits gestos per a grans persones

04 | A fonsReformes que et canvien la vida

10 | En xarxaLa gestió forestal: restauració i millora dels nostres boscos

14 | Municipis singularsL’altiplà calafí es debat entre l’Anoia, el Bages i la Segarra

18 | A debatQuè ha suposat Europa per al teu municipi?

20 | L’entrevistaNúria Bosch: «Les administracions públiques han de fer sempre una política contracíclica»

24 | Ciutadania El públic de demà

28 | Innovació localLocal, local! La ciutat que ve

34 | Bones pràctiques

39 | Llibres i webs

Fotografia de portada: Óscar Giralt

SUMARI

04

10

14

2024

Direcció: Carme Pérez. Coordinació: José Iglesias Redacció: Estrella Barrero, Susana Burgos, Alberto García, José Iglesias, Enric Monné, Ethel Paricio,Carles Sabater, Glòria Santamaria, Eva Viñals. Col·laboracions: Roser Gàmiz, Francesc Muñoz, Josep Ramoneda, Jaume Singla. Fotografia: Òscar Fe-rrer, Óscar Giralt, Jordi Gómez, MUHBA, Ingram Publishing, Joan Roca de Vinyals, Jaume Singla, Jordi Todó. Maquetació: Alberto García. Assessoramentlingüístic i producció editorial: Direcció de Comunicació. Consell editorial: Anna Berruezo, Antònia Bisbal, Xavi Casinos, Juan Echániz, Marina Espi-nosa, Cristina Gómez, Emiliano Jiménez, Manel Martínez, Òscar Martínez, Carme Pérez, Eva Viñals. Projecte gràfic: Eumogràfic. Preimpressió: TECFA GROUP. Impressió: SA DE LITOGRAFÍA. ISSN: 1133-2328 / DL: B-1069-1992Servei de Premsa. Diputació de Barcelona: Rambla de Catalunya, 126, planta 2a. 08008 Barcelona / [email protected] / www.diba.cat / Publicació bi-mestral / Distribució gratuïta. Els articles de col·laboració que publica el DB expressen l’opinió dels seus autors, la qual no ha de ser necessàriament compartida pels responsables de la revista.

28


EDITORIAL

Diputació de Barcelona | 3

Per la nostra naturalesa, sempre al servei dels ajunta-ments, a vegades tendim a oblidar el destinatari final deles nostres accions i de les nostres polítiques. Tanmateix,en la majoria dels casos, acabem incidint directament enla vida quotidiana de les persones.

Els ciutadans passen davant del nostre logotip, discret,mig amagat, emboscat a la tipografia dels cartells, quanacudeixen a les biblioteques, als parcs naturals, a les ofi-cines mòbils de protecció al consumidor, quan s’aboquena les obres, que gestionem. Però som en gran part la ga-rantia, amb la tasca dels ens i personals municipals, del’existència de totes aquestes xarxes soterrades en ter-mes de visibilitat. I hi ha molta gent, molta més que la quecreiem en primera instància, que depèn del nostre acom-pliment. Com els avis que es tornen visibles a través delprograma d’arranjament d’habitatges al reportatge de l’Afons d’aquest número. O els nens que desperten a l’ex-periència teatral al de Ciutadania. O les associacions fo-restals que veuen com es restauren els boscos amb lanostra ajuda a En xarxa.

Per una altra banda, abordem qüestions obertes sobre laidentitat i el futur de les ciutats. En primer lloc, indaganta les empremtes digitals de l’Alta Segarra/Alta Anoia, a lasecció de Municipis singulars; i, en el segon cas, apro-fundint en la significació de l’exposició “Local, local” (In-novació local) , i de dues eines per avaluar la qualitat deles polítiques i serveis públics adreçada cap a la millorad’aquest futur, l’expansió fora de les nostres “fronteresnaturals” del Cercles de Comparació Intermunicipal (a lasecció de Bones pràctiques), i la imperiosa necessitat, lacomplexa realitat i el previsible futur del desenvolupamentd’un marc per resoldre el finançament local, vistes a travésdels ulls d’una de les màximes expertes en el tema, a L’en-trevista. ■

Foto

: Ing

ram

Pub

lishi

ng

Petits gestos per a grans persones



Reformes que et canvien la vida A FONS

Foto

graf

ies:

Ósc

ar G

iralt

Un petit gest, com el d’aixecar la cama per entrar a la banyera o recol-zar-te al llit per llevar-te al matí, pot resultar a vegades impossible. Es-pecialment quan parlem de gent gran amb dificultats de mobilitat i ac-cessibilitat. Manel Manzano i Eduvigis Sánchez, de 79 i 72 anysrespectivament, són dues d’aquestes persones. Un matrimoni del barridel Centre de Cornellà de Llobregat que ara veuen com una petita re-forma, com substituir la banyera per una dutxa, els canvia la vida, o sinóalmenys la millora exponencialment. I és que ells són uns dels beneficiarisdel projecte d’arranjament d’habitatges per a la gent gran, una iniciativade l’Àrea de Benestar de la Diputació de Barcelona en col·laboració ambel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.



«Garantir les condicions de seguretat i accessibilitat mínimes és l’objectiu del programa d’arrenjaments per a la gent gran»

«Facilitar reformes bàsiques en l’habitatge de les per-sones grans per tal de garantir les condicions de se-guretat i accessibilitat mínimes és l’objectiu d’aquestprograma. Es tracta de petites reformes imprescindi-bles perquè la persona gran, especialment amb dis-capacitats o amb més de 80 anys que viu sola o ambaltres persones grans, pugui gaudir d’autonomia i dequalitat de vida en el seu domicili», explica la diputadade Benestar Social de la Diputació de Barcelona, Mont-serrat Ballarín. Tal com apunta el regidor de Serveis So-cials, Gent Gran, Solidaritat i Cooperació, i ParticipacióCiutadana de l’Ajuntament del Masnou, Francesc XavierSerra, «les idees més senzilles a vegades poden resul-tar les millors».

Per a la regidora de Serveis a la Ciutadania de Sant Cu-gat del Vallès, Carmela Fortuny, «una millora en les con-dicions de l’habitatge implica tant la promoció de l’au-tonomia personal com l’atenció a situacions dedependència de les persones grans, i per tant, fa queles condicions de vida de les persones beneficiàriesdel programa siguin superiors que en el seu inici. Amés, no només millora les condicions de vida d’aquestcol·lectiu, sinó també les de les persones cuidadores,ja siguin familiars com professionals, ja que els faci-lita la tasca de suport i cura sense riscos i sobrees-forços». A més, cal tenir en compte, tal com apunta Mont-serrat Ballarín, que «l’arranjament de l’habitatge és unaactuació més per garantir una intervenció integral queafavoreix la promoció de l’autonomia i que les perso-nes grans puguin seguir vivint a casa seva mentre pu-guin i vulguin».

En aquest mateix sentit, es pronuncia Dolors Fernández,regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de l’Hospita-let de Llobregat, municipi que compta actualment amb45.000 persones majors de 65 anys, «aquest projecteajuda a fer que la gent no perdi autonomia i continuïsent útil i suficient a casa seva».

Però a més de complir l’objectiu de millorar la mobilitat,autonomia i permanència a la llar de les persones grans,aquest projecte pretén fomentar l’ocupació de les perso-

nes aturades. El projecte, iniciat al desembre de l’any pas-sat, compta amb un pressupost de 4.216.000 euros (1,5MEUR aportats per la Diputació de Barcelona, 1,5 MEURmés pel Departament de Treball de la Generalitat de Ca-talunya, i 1.216.000 euros pels ajuntaments). «Aquest fi-nançament compartit reflecteix la coresponsabilitzacióde les diferents institucions en el projecte», diu Mont-serrat Ballarín. En total, preveu arranjar un total de 2.400habitatges a 214 municipis de la província de Barcelona.Fins al moment, s’han finalitzat prop de 400 obres, ambun cost mitjà de 1.500 euros per habitatge. Al llarg d’a-quest any, està previst que es realitzin totes les reformesprevistes.

Perfil d’usuarisCom el Manel o l’Eduvigis, les persones beneficiàries delsarranjaments són més grans de 65 anys amb mancancesen l’autonomia personal i amb pocs recursos econòmics.Es prioritzen les persones majors de 65 anys amb disca-pacitat i les persones majors de 80 anys que viuen soleso amb altres persones grans.

L’Ajuntament de Molins de Rei —explica el seu regidor deServeis Socials, Joventut, Infància i Gent Gran, XavierMontserrat— va iniciar fa més d’un any el programa «Comet trobes», per tal d’obtenir una radiografia de la gent grandel municipi. «Amb aquest programa, vam detectar queles condiciones de vida d’aquest col·lectiu no eren deltot bones i que per tant, havíem d’intervenir d’una ma-nera directa.» Així, continua el regidor de Molins de Rei,«el Programa d’arranjament d’habitatges per a la gentgran ens permet actuar de manera directa, a casa delsusuaris».

El Masnou, amb més de 3.500 persones majors de 65anys, també va realitzar, el 2009, un estudi sobre les con-diciones de vida de la gent gran i va arribar a la mateixaconclusió: calia intervenir.

En aquest sentit, la regidora de Sant Cugat del Vallès, Car-mela Fortuny, afegeix que «l’àmbit de les polítiques so-cials del nostre ajuntament té com un dels objectiuspotenciar la qualitat de vida de la persona i el seu en-



El projecte d’arranjament d’habitatge per a la gent gran, en xifres



torn, i mantenint i promovent l’autonomia de les per-sones grans s’allarga el temps d’estada en el seu do-micili. Per aconseguir aquest objectiu tenim diferentsrecursos a la cartera de serveis municipal: teleas-sistències, servei d’ajut a domicili i servei de neteja,entre d’altres. I per tant, enguany el Programa d’a-rranjament d’habitatges ha facilitat la consecució d’a-quest objectiu».

D’altra banda, tal com apunta Ballarín, aquest programa«requereix especialment la implicació activa dels ajun-taments de la província de Barcelona a través dels ser-veis socials. Són ells els que coneixen de prop les ne-cessitats de les persones grans i és amb els serveissocials municipals que podrem donar una respostamés qualitativa a aquestes necessitats. Estem davantd’un projecte que busca complicitats. Un projecte queneix de la cooperació interinstitucional i del treball enxarxa com a estratègia per sumar esforços i coordinarrecursos amb l’objectiu de millorar la qualitat de vidade les persones».

I és que el circuit perquè un persona pugui gaudir d’a-questes petites reformes comença en els serveis socialsmunicipals. Els beneficiaris d’aquest programa, explica laregidora de Benestar Social de l’Ajuntament de l’Hospita-let, Dolors Fernández, «són gent gran que estan en con-tacte amb els serveis socials municipals». Tal com diuMacarena Sánchez, treballadora social de Badalona, «no-saltres visitem regularment els habitatges de la gentgran i veiem les seves necessitats. Així, posteriormentsol·licitem l’ajuda pertinent i en el cas concret de laPepita Nache —una altra de les beneficiàries del pro-grama— tot va anar molt ràpid. En un mes, es va fer totel procés. Normalment —continua la treballadora sociald’aquest municipi des de fa més de set anys— són do-nes dependents i que viuen soles».

I així ho demostren les dades de les sol·licituds d’arranja-ments, el 70% corresponen a dones mentre que el 83,5%són persones que viuen soles, de les quals 180 utilitzen elServei Local de Teleassistència de la Diputació de Barce-lona que realitza funcions d’acompanyament i atenció da- Aquest programa també pretén fomentar l’ocupació de les persones aturades



vant d’emergències. Actualment, el Servei de Teleas-sistència compta amb més de 51.000 usuaris, dels qualsmés del 50% tenen entre 76 i 85 anys i el 48% són par-cialment dependents. D’altra banda, més d’un 80% de lessol·licituds realitzades per a arranjaments són habitatgesde propietat, mentre que més d’un 16% corresponen ahabitatges en règim de lloguer.

Quan la petició d’execució d’aquestes petites reformes ésaprovada, un equip d’aparelladors fa una visita a l’habi-tatge. En aquesta visita prèvia s’estudien les diferents pos-sibilitats constructives i així, aparelladors, treballadors so-cials i usuaris prescriuen les intervencions més idònies.Actualment, s’han realitzat més de 600 visites de valora-ció tècnica dels habitatges. Un cop finalitzada la reforma,l’equip tècnic i de salut fa una segona visita al domicili deseguiment, control de qualitat de l’obra i de satisfacció dela persona usuària.

Promoure les condiciones de seguretatLes principals intervencions que té en compte el programasón petites reformes al bany, com per exemple, el canvide banyera per plat de dutxa, la més sol·licitada amb gai-rebé un 61% dels casos; l’adaptació de piques de lavabo,tassa de vàter, aixetes; la instal·lació d’agafadors, baranesbasculants i escalfadors elèctrics. Per a la Pepita Nache,la col·locació de barres de recolzament a la dutxa i l’a-daptació del WC, li ha suposat —tal com explica— «unagran millora en el meu dia a dia». Per a aquesta bada-lonina, que viu orgullosa a la casa que la va veure néixer,estar-se en «el meu pis és la millor residència que puctenir. Per això, iniciatives com aquestes m’ajuden aviure a casa meva més temps i amb millors condi-cions».

A casa del Manel i l’Eduvigis, a més de canviar la banyerapel plat de dutxa, també s’ha fet el canvi de la placa degas per una d’elèctrica, per tal de millorar les condicionesde seguretat. «Ara ens haurem d’acostumar a un novamanera de cuinar», comenten amb un somriure aquestmatrimoni de Cornellà de Llobregat. D’altra banda, el pro-jecte també preveu petites reformes d’accessibilitat ge-neral al domicili com l’ampliació o substitució de portes o

La instal·lació de cuines vitroceràmiques és una altra de les intervencions quepreveu el programa

«Està previst arranjar 2.400 habitatges a 214municipis de la província de Barcelona»



la construcció de rampes, entre d’altres. A més a més, enel 5% han estat casos on s’han instal·lat ajudes tècniques,sense cap tipus d’obra.

El Masnou ha realitzat arranjaments en 14 habitatges degent gran. «Aquestes famílies són usuàries dels ser-veis socials, amb pocs ingressos i amb dificultats perdesenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària»,explica el regidor de Serveis Socials, Gent Gran, Solida-ritat i Cooperació, i Participació Ciutadana, Francesc Xa-vier Serra. A Molins de Rei ja «tenim 7 habitatges en pro-jecte i 3-4 en previsió», diu Xavier Montserrat, i en el casde Sant Cugat del Vallès, fins al moment s’han arranjat 7habitatges «amb una valoració satisfactòria per part deles persones beneficiàries, malgrat la complexitat delprograma, tenint en compte la participació de tantsagents diferents en la seva execució. Per a aquest any,tenim previst arribar a 7-10 habitatges més», apunta laregidora de Serveis Socials d’aquest municipi. I és quesegons les dades recollides per l’Àrea de Benestar Socialde la Diputació de Barcelona, a partir d’entrevistes realit-zades als usuaris, en el 87% dels casos, un cop finalitza-des les obres, els beneficiaris del programa donen unavaloració molt positiva.

Cal tenir en compte que l’arranjament d’habitatges és unaactuació més que complementa les ja existents, impulsa-des per la Diputació de Barcelona, a través de l’Àrea deBenestar Social, en aquest àmbit, com el Servei Local deTeleassistència o el programa «Els serveis socials més aprop» de visites domiciliàries a les persones majors de 80anys no usuàries dels serveis socials.

I és que en definitiva, el projecte d’arranjament d’habitat-ges de gent gran, tal com diu Montserrat Ballarín, «par-teix de la responsabilitat d’intervenir amb eficàcia,amb rendibilitat social i des de la proximitat per ferfront a les necessitats de la població». I amb un objec-tiu clar: millorar la qualitat de vida de les persones, espe-cialment d’aquelles més vulnerables, com la gent gran.Com conclou la diputada, «les petites coses són de ve-gades molt importants», a vegades les més importants.■ Susana Burgos

La promoció de l’autonomia personal des de l’àmbitlocal ha estat en els últims anys una clara prioritat es-tratègica per a la Diputació de Barcelona. A més, s’hade tenir en compte que en un moment com l’actual,amb creixents i urgents necessitats col·lectives, es famés necessari que mai plantejar actuacions que ga-ranteixin una major rendibilitat social dels recursos ique evitin al màxim l’exclusió social. Sota aquestespremisses encaixa el Programa d’arranjaments d’ha-bitatges per a la gent gran, que té com a objectiu mi-llorar les condiciones de vida d’un dels col·lectius mésvulnerables, la gent gran.

Aquest projecte s’ha d’entendre, a més, dins d’un con-text més ampli, determinat per l’aprovació i posada enmarxa de la llei estatal de foment de l’autonomia per-sonal i d’atenció a la dependència, i de la llei catalanade serveis socials, que impulsen mesures destinadesa afavorir que les persones grans puguin viure a casaseva el màxim temps possible i amb les condicions in-dispensables d’habitabilitat i accessibilitat. La Diputa-ció, tal com li correspon, desenvolupa aquestes me-sures complint funcions de suport tècnic i decooperació amb els ajuntaments de la província.

Aparentment, aquest pot semblar un projecte menor,destinat a resoldre petites reparacions domèstiques.Però no ens enganyem, aquestes petites reparacionsmilloren significativament la qualitat de vida de les per-sones grans. És, en definitiva, un projecte d’intervenciósocial integral, des de l’àmbit local, que dóna respostaa importants necessitats i que suposa una plasmaciódel compliment de les responsabilitats de les adminis-tracions públiques per intervenir amb eficàcia i amb ren-dibilitat social. ■

Impulsar l’autonomiade la gent gran

Antoni FoguéPresident


EN XARXALa gestió forestal: restauració i millora dels nostres boscos


Foto

graf

ies:

Ofic

ina

de

Pre

venc

ió d

’Ince

ndis

For

esta

ls

El bosc ha de ser gestionat d’acord amb criteris tècnics (silví-coles), econòmics i ambientals, si es vol garantir l’equilibri en-tre els serveis que dóna i la seva qualitat i persistència davantde pertorbacions com ara els incendis forestals. Aquesta ésuna afirmació que ja ningú no posa en dubte. Però, la gestiósilvícola té dues dificultats, l’atomització de la propietat i elscostos de la mateixa gestió. Per afrontar aquestes dificultatssón cada cop més necessàries les accions associades i el com-promís entre els interessos dels propietaris forestals i els delsciutadans per finançar-la.


Segons dades extretes de la base delCadastre immobiliari del Ministeri d’E-conomia i Hisenda, les 501.570 hectà-rees forestals de la província de Bar-celona pertanyen a 55.281 propietarisprivats, dels quals el 89% tenen menysde 15 hectàrees. Això vol dir que qual-sevol inversió que es faci a escala par-ticular per aconseguir que el bosc siguirendible o per millorar-ne l’estructura ireduir combustibilitat, té uns costosmolt importants que, la majoria de ve-gades, no es poden assumir, ja que so-vint aquestes despeses no es veuencompensades amb els preus que pagael mercat pels aprofitaments forestalsprincipalment fusters.

Gestió forestal associadaPer afrontar aquest entrebanc i poderabaratir els costos unitaris dels tre-balls, vendre conjuntament els pro-ductes forestals i defensar amb unaúnica veu els interessos dels propieta-ris forestals, va néixer la gestió fores-tal associada. Els inicis els trobeml’any 1998, després dels grans incen-dis forestals d’aquell estiu. Ajunta-ments i propietaris forestals es van po-sar a treballar conjuntament per a larecuperació dels danys causats pel foci per a la restauració dels boscos cre-mats. Va ser llavors quan, tal i com ex-plica el diputat d’Espais Naturals, Jo-sep Mayoral, «des de la Diputació deBarcelona vam dissenyar un Pla derestauració i millora forestal fona-mentat en el consens entre l’interèspúblic i l’interès privat, en el fi-nançament amb diners públics i enla gestió silvícola». Així doncs, aquestPla marc determina la manera amb quès’ha d’actuar al bosc per preservar-lo

i per millorar-lo de cara al futur amb elsmínims costos possibles. D’acord ambel que es determina en el conveni marcsignat entre l’associació de propieta-ris, ajuntaments i Diputació de Barce-lona, el Pla marc concreta les actua-cions que s’han de fer per les diferentsespècies forestals de l’àmbit territorialde l’associació de propietaris. El seufinançament, seguint el conveni marc,es concreta en els programes anuals.La Diputació de Barcelona assigna ipaga un tècnic, que és el que dóna su-port en la redacció i execució d’aquestPla marc i dels programes anuals.

Però, si els primers convenis van serper a la restauració de zones crema-des els anys vuitanta i començamentsdels noranta; posteriorment també s’han signat per fer la gestió silvícoladels boscos no cremats. I és que se-gons diu el diputat d’Espais Naturals,«el pes del sector forestal no es co-rrespon amb la seva extensió. Lamajoria dels propietaris tenen fin-ques de menys de 10 hectàrees iaixò impossibilita de fer una explo-tació silvícola coherent. Cal buscarestratègies per aconseguir un apro-fitament de les economies d’es-cala». I, precisament, una de les es-tratègies és l’associacionisme.

L’Associació de Propietaris Forestalsdel Montnegre-Corredor va ser una deles pioneres a aconseguir que el pro-grama es fes també en bosc verd i nonomés per a la recuperació de boscoscremats. L’objectiu, com bé diu el seupresident, Xavier Alfaras, «és recupe-rar la vida a la muntanya. No nomésque hi visqui la gent, sinó que la gent

en pugui viure». Explica que un estudide l’Institut d’Estudis Europeus de laUAB, i destinat a comprovar la viabili-tat de les finques rurals d’aquest parc,conclou que «la presència humana ola vida permanent en el massís con-tribueix positivament a salvaguardarel patrimoni natural». És una manerade veure que la gestió forestal i agro-pecuària sostenible ha configurat elnostre paisatge rural tal i com és ac-tualment.

L’Associació del Montnegre-Corredorva néixer l’any 1992 per poder unificarla veu dels propietaris forestals davantles administracions però també, «pertransmetre a la societat que els pro-pietaris rurals no volem treure profita costa de la naturalesa», diu ambcontundència Xavier Alfaras, que afe-geix que «és molt fàcil dir que elspropietaris tenim els boscos bruts.Nosaltres volíem donar una altraimatge a la societat: el bon propie-tari té cura dels seus boscos, estimala naturalesa i té interès en totes lesiniciatives del territori, i per això lanostra associació ja va tenir unaparticipació molt activa en els òr-gans de govern del Parc del Mont-negre i el Corredor».

El conveni amb la Diputació de Barce-lona va arribar més tard, concretamentara fa sis anys. Per Alfaras, l’ajuda dela Corporació ha estat molt important.«Gràcies al programa de restauraciói millora forestal hem pogut avançarmolt. Però, encara hi ha molt terrenya recórrer. Ara hem d’intentar que elprograma es dirigeixi cap a les nos-tres inquietuds». Destaca la


«Cal buscar estratègies per aconseguir un aprofitament de les economies d’escala»



col·laboració amb l’Ajuntament deSant Celoni que instal·larà una calderade biomassa al centre de dia del mu-nicipi. «El primer que se’ns demanaés que puguem assegurar el submi-nistrament de manera continuada iaixò ara, des de l’Associació, ja hopodem garantir», assegura Alfaras.També han iniciat converses amb elsajuntaments de la seva zona per ani-mar-los a instal·lar calderes de bio-massa en equipaments municipals.

El president de l’Associació del Mont-negre-Corredor parla d’aquests projec-tes conjunts amb il·lusió. Una altra d’a-questes iniciatives que també volen tirarendavant és la comercialització conjuntadel suro. Al Montnegre hi ha moltes al-zines sureres i «el suro és un producteque té un gran futur. Tot i la decadèn-cia dels últims anys, ara, amb els vinsde qualitat, hi ha nous mercats», cer-tifica Alfaras, que és molt conscient que«la direcció en la qual hem d’anar ésla gestió sostenible conjunta». De to-tes maneres cal tenir present que de les20.000 hectàrees forestals que hi ha enaquesta zona, només 6.000 correspo-nen a propietaris associats i encara, d’a-questes, 1.500 hectàrees són de la Di-putació. «Aquests últims mesos, però,amb les ajudes que hem demanat pernetejar els boscos després de les ne-vades d’aquest hivern passat, sí quehem incrementat el nombre d’asso-ciats», aclareix el president de l’Asso-ciació del Montnegre-Corredor.

Una de les darreres associacions ques’han creat és l’Associació de Propie-taris Forestals del Lluçanès. Aquestmateix any han signat el conveni marcper a la redacció i execució del Plamarc de restauració i millora forestal.En la seva redacció hi han treballatl’Associació de Propietaris, el Consorcidel Lluçanès, ajuntaments i l’OficinaTècnica de Prevenció d’Incendis Fo-restals de la Diputació de Barcelona.L’objectiu primer és el de fomentar lagestió ordenada i conjunta dels bos-cos del Lluçanès. El seu àmbit territo-rial és d’11 municipis (Alpens, Lluçà,Olost, Oristà, Perafita, Prats deLluçanès, Sant Agustí de Lluçanès,Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi deLluçanès, Sant Martí d’Albars i Sobre-munt). Durant els pròxims 15 anys i,per tal d’executar íntegrament el Plamarc, caldria una inversió anual de580.000 euros. Tot i així, i atenent lesactuals limitacions pressupostàries,s’ha suposat una inversió de 510.000euros per als cinc anys vinents; fet quegeneraria un retorn per ingressos de lavenda de fusta de 350.000 euros des-tinats a cofinançar el Pla marc.

La decisió de les actuacions és a través d’una comissió de treball for-mada per ajuntaments (Consorci delLluçanès), Diputació de Barcelona il’associació de propietaris, que és l’en-carregada de gestionar el Pla marc. Laidea és que, segons explica Josep M.Giravent, president de l’Associació de


Propietaris Forestals del Lluçanès, «laComissió de treball aprovarà les ac-tuacions que s’han de fer. En aquestprimer any tenim 50.000 euros de laDiputació de Barcelona que es des-tinaran a boscos on era molt difícilactuar perquè el propietari hi haviade posar molts diners».

Però, per poder actuar en una finca par-ticular, s’ha de complir amb el requisitde ser soci de l’associació. En aquestsmoments, l’Associació de PropietarisForestals del Lluçanès té uns 15 asso-

ciats. Un nombre força baix si tenim encompte que en aquesta zona hi ha 396propietaris de més de 10 ha, és a dir, quesón amos del 96% de la superfície fo-restal i 212 propietaris de més de 50 haque representen el 83% de la superfíciedel Lluçanès. Només l’1,2% de la su-perfície (438 ha) és de propietat pública.

Per tant, i fent una lectura simplificadade les xifres, es dedueix clarament quetots els avantatges que comporta l’as-sociacionisme en la gestió forestal en-cara costen de veure a molts dels pro-

pietaris. La gestió forestal associadaexigeix, doncs, que cadascun delspropietaris es convenci que una plani-ficació i gestió conjunta és una bonaalternativa per a la seva propietat.Però, tal i com conclou el diputat d’Es-pais Naturals, Josep Mayoral, «calanar a poc a poc i estendre’s comuna taca d’oli perquè, un cop con-solidades aquestes estructures degestió, podrem avançar en la co-mercialització i la venda de la fustai despertar el potencial econòmicdels boscos». ■ Glòria Santamaria


● Associacions que participen en el programa:14

● Municipis que participen en el programa:111

● Superfície forestal dels municipis del programa:273.498 ha

● Superfície total planificada en aquests 10 anys:155.000 ha

● Superfície forestal associada:25.552 ha

● Percentatge entre superfície associada i planificada:17 %

● Nombre de propietaris associats:700

● Superfície total amb treballs executats:21.000 ha

● Inversió total dels treballs executats:12.200.000 euros

10 anys de gestió forestal associada (1999-2009)



MUNICIPISSINGULARS L’altiplà calafí es debat entre l’Anoia,

el Bages i la Segarra

Calaf té una extensió de 9,35 quilòmetres quadrats i un censde població de 3.630 habitants; situat al sector septentrionalde l’Anoia, és el centre de la subcomarca de l’Alta Segarra oSegarra calafina, formada pels set municipis de l’altiplà calafí.A 680 metres sobre el nivell del mar, té un clima que es ca-racteritza per estius calorosos i hiverns freds, amb glaçades igebrades que donen lloc a uns espectaculars paisatges.

Calaf convidava cada any a escultors internacionals a treballar a la població amb les despeses pagades. El resultat és que tot el municipi està decorat amb obres

Foto

graf

ies:

Jau

me

Sin

gla



«Estem situats en un punt geoestratègicmolt important. Tenim grans eixos de comunicació i som equidistants de tres capitals catalanes»

En trobar-se al bell mig de Catalunya, als límits de l’Anoia, elBages i la Segarra, Calaf és un lloc ben comunicat i amb totsels serveis i equipaments necessaris per viure-hi tran-quil·lament i còmodament. L’obertura de la C-25 o Eix Trans-versal ha marcat un abans i un després en la vida econòmicade Calaf que ha apostat decididament per la logística, totaprofitant la seva situació geogràfica, les vies de comunica-ció per carretera, la proximitat amb Igualada, Manresa i Cer-vera, i la presència de la línia fèrria de Renfe. Sense oblidarque la millora de la C-1412a ha situat Calaf a menys de vintminuts d’Igualada, i l’Eix Transversal a vint-i-cinc minuts deManresa i a menys de mitja hora de Cervera.

L’altiplà sempre ha tingut la seva pròpia identitat. De l’eco-nomia agrària netament segarrenca, amb el desenvolupa-ment, es va acostant a situacions més industrials i comer-cials. Si històricament ha reivindicat sempre el territori del’Alta Segarra, la divisió territorial de Pau Vila situa el territoria l’Anoia. En realitat el centre geogràfic de Catalunya es trobaentre Solsona i Calaf. En el segle XI, en el context de la repo-blació, Calaf quedà vinculada a la família dels Cardona. A fi-nals del segle XI, el municipi gaudeix de moneda pròpia. Ca-laf i la veïna Sant Martí Sesgueioles comparteixen l’honord’haver emès els primers bitllets del món (confeccionats enfulls de plàstic, l’any 1937). Anecdòticament dir que unil·lustre calafí, Laureà Figuerola, fou el creador de la pesseta.

Serà en els segles XVII i XVIII quan la vila es converteix en unimportant centre cerealístic, ramader i d’intercanvi comercial.El segle XIX farà importants aportacions a l’actual configura-ció urbanística de la població. L’explotació minera, el ferro-carril —la línia Barcelona-Lleida s’inaugura l’any 1861—, lafil·loxera, la indústria tèxtil o la terrissaire són alguns capítolsd’una història econòmica força recent.

Actualment Calaf té un bon comerç, afavorit els caps de set-mana per la creixent presència de famílies que practiquen elturisme rural en algun dels gairebé 30 establiments amb en-cant que hi ha a l’entorn de Calaf. La terrissa calafina —comanteriorment les mines— ha estat una de les bases econò-miques i el gres català, el seu producte més conegut arreu.Un terç de la població activa treballa fora del municipi, «peròcom que estem ben comunicats amb tot arreu, podem

acceptar feines on més ens interessi», diu l’alcaldessa Ma-ria Antònia Trullàs, que treballa a Manresa. El fet que l’eco-nomia tingui el seu origen en la burgesia emprenedora de lapròpia població fa que Calaf tingui una actitud d’inde-pendència política i territorial respecte de les poblacions pro-peres: Igualada, Manresa i Cervera. Aquesta independènciaha potenciat el desig de Calaf de constituir una comarca prò-pia —l’Alta Segarra—, i amb aquest objecte ha mantingutcontactes amb Torà (la Segarra) per mirar de consensuar unaposició, sense que per ara hagi obtingut el ressò que espe-rava, per la necessitat de Torà de sortir de la Segarra.

Amb els altres sis municipis de l’altiplà, Calaf reivindica laseva pertinença a la Catalunya central i la seva oposició aser àrea metropolitana o ser Penedès, com es va posar derelleu en un recent manifest dels set municipis. L’economiade Calaf ha estat molt lligada a la ceràmica i la construcció,que són els sectors que més senten la crisi. No obstant això,es manté amb un índex d’atur del 15%, que és el més baixde l’Anoia, una comarca que globalment supera el 20%.

Des de fa anys, però, l’Ajuntament ha optat per la diversifi-cació amb la incorporació de la logística com a sector emer-gent «estem situats en un punt geoestratègic molt im-portant. Tenim grans eixos de comunicació, una líniafèrria i som equidistants de tres de les quatre capitals ca-talanes», ens explica Joan Caballol, primer tinent d’alcalde iregidor de Planificació Territorial i Activitats Econòmiques.S’està fent créixer el polígon industrial de la Campa, dedicata la logística, «i estem desenvolupant amb l’Incasòl el po-lígon del Rentador, que és d’activitats diverses perquè elnostre creixement futur no pot dependre d’un sol sectorcom ja ens havia passat». Els costos de combustible serancada vegada més alts i en un món d’indústries deslocalitza-des és fonamental tenir una bona base logística. «A Calaf te-nim clar que calen infraestructures i nosaltres ja fa tempsque hi estem treballant». Així, Adif està remodelant l’esta-ció de ferrocarril i millorant la línia de Lleida a Barcelona “queva estar a punt de ser clausurada per manca de viatgers.Vam fer entendre a Renfe que calia invertir i millorar elservei perquè els viatgers tornessin». Els plans d’Adif sóninstal·lar un “apartador ferroviari”, nom tècnic d’una plata-forma de mercaderies que acostarà els polígons industrials



a la Zona Franca de Barcelona. De fet, Calaf ja té en aquestmoment una petita zona franca per a les mercaderies desti-nades a Andorra, que són desduanades a Calaf des d’on sur-ten per carretera en direcció al Principat. La distància de 90minuts entre Calaf i Andorra facilita la connexió. La previsióde l’Ajuntament, però, no es limita a la creació de sòl indus-trial, també s’ha preocupat de disposar d’energia, gas i aiguaper a les empreses que s’implantin. «Tenim connexió degas, s’ha construït una subestació de Fecsa-Endesa queté cinc vegades més de capacitat respecte dels consumsactuals». Pel que fa a l’aigua, s’està acabant d’instal·lar la ca-

nonada que porta l’aigua de la Llosa del Cavall des de Sol-sona a Calaf i des d’aquesta població s’està acabant la quela porta als Prats de Rei, Copons, Jorba i Igualada.

Un altre aspecte que fa interessant ubicar empreses a Calafés la possibilitat d’acollir-se a línies de subvencions proce-dents de fons europeus (Miner i Leader). A part de crear sòlindustrial l’Ajuntament ha fet una important reserva de sòlper a creixements futurs, «perquè no torni a passar el queens vàrem trobar quan vam arribar a l’Ajuntament, que nohi havia un sol pam de sòl industrial per créixer».

En un terreny més immediat, es prepara per aplicar la Llei debarris. «Vàrem fer una preparació prèvia molt importantamb la participació dels veïns del nucli antic. Es va acon-seguir crear complicitats i suport unànime als projectesinclosos en la llei, amb un import al voltant dels quatre mi-lions d’euros, que era una necessitat molt important pera Calaf», afegeix Caballol, que va pilotar el procés.

Tot i una població que està per sota dels quatre mil habitants,Calaf té una xarxa d’entitats socials, esportives i culturals re-alment notable que s’acosta al centenar. Disposa de clubs defutbol i bàsquet, d’escacs, de futbol sala, de ping-pong, detennis... «tenim l’escola de futbol de l’Alta Segarra que ésun referent», apunta l’alcaldessa. I on més destaca Calaf ésen la seva estructura cultural. “El Casal és una entitat d’en-titats. Tenim Els Pastorets, la música tradicional, l’esbartdansaire..., sense les entitats artístiques calafines, nos’entendria el caràcter obert de Calaf.» Calaf convidavacada any a un seguit d’escultors internacionals a treballar du-rant un mes a la població. Els donava allotjament i pagava lesdespeses. El resultat és que tota la vila està decorada ambescultures de les més diverses tendències artístiques. Algu-nes comencen a donar identitat gràfica a la població. La tro-bada s’ha transformat en Idensitat (www.idensitat.org) que,tot i ampliar el radi d’acció a Manresa, Mataró i el Priorat,manté la mateixa filosofia de convidar artistes a fer obra aCalaf: «es tracta d’acostar l’expressió artística a la gent»,en paraules de Trullàs. ■ Jaume Singla

L’altiplà sempre ha tingut la seva pròpia identitat. Històricament, ha reivindicat sempre el territori de l’Alta Segarra però la divisió de Pau Vila la situà a l’Anoia

Calaf exerceix la capitalitat dels sis pobles que hi ha al seuentorn: els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles,Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra i Sant PereSallavinera. En la grafia actual i en la històrica d'algun d'a-quests pobles, hi apareix el nom de la Segarra. Per aixòCalaf sempre ha reivindicat l'Alta Segarra, un territori, encanvi, que coincideix amb la definició de l'Alta Anoia. Ge-ogràficament i climàticament l'altiplà calafí té caràcter se-garrenc, però administrativament, des de la creació de lescomarques, tota l'àrea pertany a l'Anoia. Quan fa una dè-cada i mitja es va crear el Consorci Turístic de l'Alta Anoiaa partir de la iniciativa de l'alcalde de Pujalt, Antoni deSolà, amb la intenció de millorar les rendes agràries obrint-se al turisme, es va debatre la qüestió del nom i, per ra-ons comercials, es va decidir l'Alta Anoia perquè els 11municipis que formen part del consorci són de l'Anoia iperquè per al mercat més proper, el de l'àrea metropoli-tana, Anoia vol dir 60 quilòmetres de distància respecte deBarcelona, i Cervera —capital de la Segarra— suposa 110.Arai que Calaf també ha entrat en el projecte del turismerural, es troba que hi ha dues definicions per referir-se al'altiplà: Alta Anoia i Alta Segarra. Podríem dir que el pri-mer seria el nom de la marca turística i el segon l’històric.

Alta Anoia o Alta Segarra?



Com veu el desenvolupament de Calaf, a curt i mig ter-mini?Amb molt bones perspectives perquè s'està treballant desde tots els sectors. Des de les infraestructures, els serveis,les industries... en el moment en què es comenci a resol-dre la situació per la que s'està passant, a Calaf estarempreparats per aprofitar l'embranzida.

Com estan les relacions amb els sis pobles de l'entornde Calaf?Molt bé. Tenim unes relacions magnífiques. Treballem perfer més efectius els serveis supramunicipals i sempre queconvé ens prestem ajuda mútua.

Heu notat en l’àmbit comercial l'èxit del turisme ruralde l'Alta Anoia?Ha fet revifar molt el comerç de Calaf. Per la nostra partestem fent un recuperació del patrimoni cultural de l'alti-plà que també ajuda a potenciar el turisme rural. La restau-ració i el comerç són el complement natural per al turismerural de l'Alta Anoia.

De fet, la primera decisió que vàrem prendre en arribar algovern municipal, va ser entrar al Consorci Turístic del'Alta Anoia i ser-ne un més.

Que Calaf tingui un índex d'atur més baix que el con-junt de l'Anoia es deu a les polítiques actives potenci-ades des de l'ajuntament?

Les nostres competències són reduïdes però procurem po-tenciar tot el que és formació i donar suport a totes les em-preses. El gruix del mèrit es de les empreses calafines queestan resistint la crisi amb voluntat de seguir treballant igenerant riquesa.

Vénen empreses de fora, però Calaf sempre ha tingutuna classe empresarial pròpia molt dinàmica.Això és cert. Els calafins històricament han estat gent em-prenedora i amb ganes de tirar endavant. Aquest és unaspecte del caràcter que tenim molt interioritzat.

Per altra banda, com que les comunicacions les tenim moltbé, els treballadors poden anar a treballar fora. ■ J. S.


Entrevista a Maria Antònia Trullàs,alcaldessa de Calaf

«Calaf té molt bones expectatives econòmiques»


La Unió Europea (UE) està cada cop més present enla vida dels ciutadans. Per això, avui dia hi ha una ma-jor implicació municipal i un paper més important delsens locals per contribuir a apropar-la: fent més ente-nedores les institucions, els processos de decisió iles polítiques comunitàries. Per a la UE, el món localés clau per fer front als problemes de cohesió econò-mica i social. Així, destina més del 40% del seu pres-supost a aquesta política. Amb instruments com elsFons Estructurals i de Cohesió, els ajuntaments hanpogut finançar moltes de les seves actuacions mésemblemàtiques (infraestructures ambientals, restau-racions de bens patrimonials catalogats, cursos deformació ocupacional, plans de sostenibilitat me-diambiental i energètica, etc.)

Enguany coincideix la presidència espanyola de laUnió amb un nou marc jurídic institucional (Tractat deLisboa) que facilita la participació dels governs méspropers al ciutadà en la definició de les polítiques iprogrames europeus i en la seva aplicació. En pa-ral·lel, la reflexió sobre la governança multinivell (im-pulsada en part pel Comitè de les Regions), exigeix elconcurs de totes les institucions polítiques, inclososels ajuntaments, en la gestió dels afers europeus. Elsciutadans són el valor més important d’Europa. Elsvalors, els drets i els deures que comparteixen els vin-culen fortament a aquest projecte comú que és la UEi serveixen per encarar amb més garanties d’èxit si-tuacions de crisi com l’actual. La Unió Europea ens habeneficiat i els ajuntaments han contribuït a fer mésEuropa.

La força i el dinamisme del món local són un dels pilarsen què es fonamenta el progrés de la Unió Europea. Unmón local que, a la vegada, es pot beneficiar d’un ampliventall de possibilitats que se li ofereix des de l’àmbit eu-ropeu.

La visió integral i transversal que han aportat projectescom l’URBAN ens han ajudat a millorar la gestió i incre-mentar l’eficiència i impacte de les polítiques municipals,millorant el benestar dels nostres ciutadans amb unaaposta per la promoció econòmica, social i mediambien-tal i per l’habilitació d’espais que estimulin el procés deconeixement, respecte, convivència i integració dels veïns.

En l’àmbit intern, les fons de finançament europeu comels fons de Cohesió, el FEDER o l’FSE han servit per re-forçat l’aposta de l’Ajuntament en temes cabdals per albenestar dels ciutadans i ciutadanes, com són la regene-ració dels nostres barris, la formació ocupacional o la co-hesió social.

En l’àmbit extern Europa ha suposat l’establiment de lli-gams socioculturals amb altres territoris del continent par-ticipant en trobades i projectes d’intercanvi d’experiències,en innovadors programes pilot, i en el treball conjunt ambla ciutadania mitjançant els agermanaments, la participa-ció en xarxes o l’apropament de la realitat europea al ciu-tadà que, al cap i a la fi, n’és el principal beneficiari. ■


Què ha suposat Europa per al teu municipi?

Núria Parlon GilAlcaldessa de Santa Coloma de Gramenet

A DEBAT


Per a la meva ciutat Europa és una realitat que evoca solida-ritat, tolerància, diversitat, diàleg i progrés. Els valors d'Eu-ropa són els valors d'Esplugues. I això és així perquè la con-solidació de la democràcia aquí s'ha produït en paral·lel ambla construcció europea. Un procés en el qual el municipa-lisme ha tingut un paper destacat. És cert que gràcies alsfons europeus, entre d'altres, hem pogut engegar novesoportunitats en polítiques municipals d'ocupació, en moder-nització administrativa i digital, en urbanisme accessible i deproximitat, i en patrimoni cultural. Però, més enllà de l'ob-tenció de recursos econòmics, hem impulsat moltes actua-cions que ‘fan Europa’, com els agermanaments o els queimpulsen diferents centres educatius. Projectes que perme-ten a la nostra ciutadania intercanviar cultura, projectes, ex-periències i idees d'altres racons de la UE. Un territori que re-presenta moltes més coses que un conjunt d'institucions. ■

Els governs locals es veuen avesats a una realitat cada copmés canviant. Han de fer front als reptes de futur que es plan-tegen en un món global, i per tant, han de treballar per a laconsecució d’un objectiu molt primordial: problemes globals,solucions locals.

Des de la UE es prenen decisions que sovint poden influir enel nostre dia a dia. Més del 75 % de l’activitat jurídica, ad-ministrativa o normativa que es desenvolupa en una Admi-nistració pública local, està determinada per decisions queprèviament, ja sigui de forma directa o indirecta, s’han presa les institucions europees. En aquest sentit, els coneixe-ments i la formació dels treballadors municipals és cabdalper oferir serveis de més qualitat. La multiculturalitat o la novasocietat digital, per exemple, requereixen d’una Administra-ció pública més moderna i adaptada al moment que estemvivint. I això és, precisament, el que fomenta Europa: treballen xarxa i intercanvi de bones pràctiques i coneixements.

Des de fa més de deu anys, Sitges disposa d’una regidoriad’integració europea per desenvolupar les polítiques euro-pees. Sitges ha estat pionera pel que fa a l’aposta Europea,ha tingut sempre present un discurs obert que ha utilitzatcom a eix vertebrador de les seves accions donant sentit allema comunitari: «Units en la diversitat». Sitges celebra laSetmana d’Europa des de l’any 2000, aproximadament, enel marc de la commemoració del Dia d’Europa (9 de maig).Ho fa organitzant i impulsant activitats de diverses maneresi amb la participació de la ciutadania, des de les escoles a lagent gran. Aquesta sensibilització i alhora convenciment hanfet que des del govern local es tingui una clara vocació eu-ropea durant els 365 dies de l’any. Aquesta és l’aportacióque fem al projecte europeu del qual hem après a conviurebasant-nos en el diàleg i el respecte. El procés d’integracióeuropea ens ha aportat un valor afegit que hem sabut in-cloure en el nostre camí per millorar la nostra societat i acon-seguir un Sitges de futur ple de la riquesa que tots els seusciutadans i ciutadanes aporten a la vila. Un any més, la ban-dera d’Europa s’ha tornat a hissar durant aquesta Setmanad’Europa del 2010. I és que el nostre Sitges és un municipiactiu amb voluntat clara de participar i amb sentit del com-promís amb la UE, que mica en mica ha anat avançant d’a-cord amb els drets i els valors que la lluita i la defensa de tan-tes generacions han fet possible. ■


Jordi Baijet i VidalAlcalde de Sitges

Pilar Díaz RomeroAlcaldessa d’Esplugues de Llobregat

L’ingrés a la Unió Europea va suposar un abans i un desprésen el procés de modernització de l’Estat, que s’ha viscut atots nivells i també s’ha notat als municipis. Possiblement elsciutadans no són prou conscients del que suposa Europa enl’àmbit local. A la nostra ciutat, com a qualsevol altra, la UnióEuropea ha cofinançant zones de vianants, depuradores,equipaments culturals, esportius... Un cas molt recent és elde la nova estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Vol-pelleres, que estem a punt d’inaugurar, pagada en part ambfons europeus i que millorarà la mobilitat diària de milers depersones. Un altre exemple diferent és el de la nova senya-lització dels parcs empresarials que hi ha a l’entorn de l’eixde la B-30, que promou el Catalonia Innovation Triangle, con-sorci format pels ajuntaments de Sant Cugat, Rubí i Cer-danyola, i que podrem dur a terme gràcies al finançament dela Unió Europea. I tot això sense oblidar la necessitat d’a-daptar la nostra legislació als estàndards europeus, que ensha fet avançar en pocs anys en la nostra qualitat de vida oen la integració de la nostra economia. ■

Lluís Recoder i MirallesAlcalde de Sant Cugat del Vallès



Núria Bosch i Roca és llicenciada i doctora en Cièn-cies Econòmiques i Empresarials per la Universitatde Barcelona. Actualment és catedràtica d’HisendaPública d’aquesta mateixa Universitat i directora dela càtedra de Federalisme Fiscal de l’Institut d’Eco-nomia de Barcelona (IEB) (Centre de Recerca en Fe-deralisme Fiscal i Economia Regional de la Univer-sitat de Barcelona).

L’ENTREVISTA Núria Bosch: «Les administracions públiques han de fer sempre una política contracíclica»

Foto

graf

ies:

Òsc

ar G

iralt



Està especialitzada en temes d’hisenda pública i d’e-conomia del sector públic, principalment en el ves-sant del federalisme fiscal i de la hisenda autonòmicai local, una temàtica de la qual té nombroses publica-cions, nacionals i internacionals.

S’ha convertit en un clamor que es resolgui el fi-nançament local després de trenta anys. Vostè creuque l’any vinent s’aprovarà la llei corresponent?No ho sé. Sóc de l’opinió, ho he escrit, ho he repetit, que ésuna qüestió molt urgent, la reforma del finançament local, elque passa és que la voluntat del Govern central no la coneci aquesta pregunta l’haurien de respondre ells. De moment,no crec que s’estigui fent gran cosa, hauria de ser de cara al

futur, que comencessin a fer alguna proposta. Per tant, crecque és molt necessària, però no sé si és voluntat del Governo no resoldre-la de manera més o menys immediata.

Quin creu que és el principal obstacle?Suposo que és pel problema de la crisi econòmica, que te-nen una restricció pressupostària molt severa i ells pensen,per tant, que qualsevol reforma voldrà dir, almenys, injec-tar més diners cap als governs locals i això és el que no vo-len abordar.

Tanmateix han hagut d’aprovar aquests fons conjuntu-rals d’emergència perquè els ajuntaments al final han deser els motors del desenvolupament i la sortida de la crisi.Sí, però el que passa, tu ho has dit, és que són conjunturals,que no es consoliden en el temps: l’any passat n’hi va haverun, aquest un altre; però una reforma, si s’injecten més dinersen el sistema, vol dir que allò ja queda consolidat per a totsels anys, per tant és diferent.

Per on hauria de començar, ja que ha dit que no ha vistque hi hagi símptomes que estiguin començant? Per ons’ha de començar a moure?El Govern ha de fer una proposta i ha de parlar amb els in-terlocutors, bàsicament la Federació Espanyola de Municipisi Províncies. Aquesta és la lògica. I de moment trobo queaquesta lògica no es desenvolupa, que està parada.

I les diputacions, quin paper poden dur a terme?Les diputacions tenen un paper molt important ja que, enl’estructura territorial espanyola, és l’únic ens supramuni-cipal que hi ha a molts llocs del territori de l’Estat. A Ca-talunya encara tenim altres ens supramunicipals com lescomarques, però a moltes altres comunitats autònomes,no. I crec que tenint en compte l’estructura dels governsmunicipals espanyols, que molts dels quals són molt pe-

tits, el suport d’un ens supramunicipal per a l’assessora-ment tècnic i fins i tot per a la provisió de serveis munici-pals és essencial.

Ha dit que molts municipis són molt petits. Nosaltres te-nim molts més municipis que altres països d’Europa. S’hauria d’anar a una concentració municipal?S’ha d’abordar una reforma de l’organització territorial. Ésclar que hi ha diverses maneres de fer-ho. Molts països d’Eu-ropa ho han fet. Molts d’aquests països el que han fet és lafusió de municipis, perquè és comprensible que un municipide 300, 500 habitants no té el llindar moltes vegades neces-sari per a la prestació amb eficiència de certs serveis públics.La fusió aquí a Espanya és impensable, impensable a causade la idiosincràsia dels municipis. Cadascú se sent molt delseu municipi. Més aviat hi ha més demandes de secessió demunicipis que d’unions. Llavors penso que la via ha d’anarcap a la creació d’ens supramunicipals, per això dic que laprovíncia hi té un paper clau en això, però també s’hauria de

«L’endeutament com a sistema de finançament no el veig,però l’endeutament en èpoques de recessió sí que el

veig»



pensar en altres ens com les mancomunitats. S’hauria de pensar en la creació de mancomunitats per a la prestacióde certs serveis públics. Ara això ja existeix, però de maneravoluntària, jo no sé si s’hauria de fer de manera obligatòria osi, almenys, s’haurien de donar incentius perquè els munici-pis es mancomunessin i poguessin prestar una sèrie de ser-

veis públics d’una manera més eficient. Però crec queaquesta és una assignatura pendent que més tard o més d’hora s’hauria d’abordar.

Vostè ha dit, sobre la naturalesa dels serveis, que «mésdel 30% de la despesa pública municipal correspon a ser-veis no obligatoris, molts dels quals en suplència d’altresadministracions d’àmbit superior». Creu que també hihauria d’haver una revisió dels serveis que presten elsmunicipis? Sí, crec que potser s’hauria de clarificar exactament quinessón les competències dels municipis. Perquè la Llei de ba-ses de règim local dóna unes competències obligatòries,mínimes, però també després deixa obert que els munici-pis puguin prestar els que volen. S’hauria de fer una anàlisid’això, clarificar les competències que han de tenir els mu-nicipis, des d’una perspectiva més jurídica. I, lògicament,d’aquest 30% de despesa no obligatòria s’hauria de veurequina fan en suplència d’altres administracions. I un pro-blema amb què es troben molts municipis és que la legis-lació d’administracions d’àmbit superior... per exemple lamateixa comunitat autònoma produeix despesa induïda, le-gislen, per exemple, tot el tema de la Llei de protecció d’a-nimals, que augmenta la despesa dels municipis; tambéaquesta qüestió s’hauria d’abordar. Què vol dir això? Queels municipis tenen un marc de finançament que no s’ade-qua a aquest àmbit competencial.

Com evitar que els legisladors legislin alegrement per-què no acaben pagant ells i llavors els municipis es veuenescanyats perquè es troben obligats a donar uns serveispels quals no disposen de fons? Com trencar aquestadinàmica?Això, de fet, a nivell de comunitats autònomes, ha passat ipassa. Llavors, a nivell de comunitats autònomes, es parla dela lleialtat institucional. La llei reguladora, la Llei orgànica definançament de les comunitats autònomes, la LOFCA, té encompte això i diu que l’Estat ha de compensar les comuni-tats autònomes de qualsevol canvi legislatiu que afecti lescomunitats autònomes o bé per un augment de despeses oper una reducció d’ingressos. Doncs bé, crec que això tambés’hauria d’aplicar a l’àmbit local i quan hi ha una acció d’a-quest tipus compensar els municipis financerament.

«Si es retarda la reforma els ajuntaments patiran bastant més»

Núria Bosch creu que «s’ha d’abordar una reforma de l’organització territorial»



Passem de les despeses als ingressos. Què s’ha de can-viar pel que fa a la recaptació?Aquí hem de tenir una estructura impositiva que sigui esta-ble en el temps i que a la vegada no estigui gaire sotmesa alcicle econòmic, i que al mateix temps els ingressos estiguinvinculats a l’activitat econòmica del territori. Perquè és justque quan l’activitat econòmica va bé en èpoques de bo-nança, i els governs municipals fan accions moltes vegadesque fomenten l’activitat econòmica del territori, es puguin be-neficiar dels ingressos fiscals que això dóna. Per tant, pensoque la fiscalitat municipal hauria de tenir dues grans potes.La pota principal ha de ser l’IBI, l’impost sobre béns immo-bles. Per què? Perquè, primer, des d’un punt de vista tècnicés l’impost més adequat per administrar-se a nivell local i,segon, perquè compleix aquesta condició que he dit abans,és molt estable en el temps.

Ara, l’IBI, crec que s’ha de reformar, s’ha d’adequar, el temaprincipal aquí és de gestió cadastral. En el cadastre, hi hau-rien de participar els governs locals; de fet, l’Estatut té encompte la possibilitat d’un consorci entre Estat, comunitatautònoma i governs locals. I després, l’altra pota que hi hau-ria d’haver seria vincular també els ingressos municipals aimpostos sobre consum i renda. Això, que ja existeix per partde les províncies, encara que amb un pes molt petit, i perpart dels municipis més grans, de més de 75.000 habitants,aquesta via s’hauria de fomentar. Per tant, aquestes serien lesdues potes. Quin avantatge té vincular els ingressos munici-pals a la renda i al consum? Doncs, que els dóna aquestaflexibilitat de la qual parlava abans. Lògicament, en èpoquesde recessió econòmica com l’actual els ingressos se’n res-senten, però també quan ve una etapa expansiva les hisen-des municipals se’n podrien beneficiar. Per tant, penso quecombinar IBI i aquests impostos dóna, d’una part, estabilitati, d’una altra, flexibilitat.

I les transferències de l’Estat?Les transferències de l’Estat han d’acabar de tancar el mo-del i bàsicament tenen dues funcions. Una és garantir la su-ficiència de recursos, i l’altra que hi hagi una certa redistri-bució d’ingressos entre els municipis, el que se’n diuanivellament fiscal. Suficiència, lògicament, perquè sabemque els impostos no seran suficients per finançar totes les

necessitats de despesa que tenen els municipis, per tant,aquesta suficiència els ha de venir de les transferències queels donarà l’Estat o que els pot donar també la comunitatautònoma. I després, les transferències han de complir tambécerta funció redistributiva, entre els municipis amb més ca-pacitat fiscal, més rics, i els municipis amb menys capacitat,més pobres.

La relativa «flexibilitat» existent ha suposat en aquest dosanys de crisi una caiguda gairebé dramàtica en la dispo-sició de recursos. Què es pot fer en la part més baixa delscicles econòmics, quan cauen els ingressos i la poblacióestà acostumada a un nivell de serveis?Per exemple als Estats Units hi ha estats que tenen fons es-pecials per a aquestes èpoques. És a dir, quan estem en unaetapa expansiva part dels recursos van destinats a un fonsque ens serveix per...

Com un fons de reserva?Exactament. Això podria ser una possibilitat que als EstatsUnits funciona.

I quin paper reserva a l’endeutament?Crec que sí, aquesta possibilitat lògicament hi és, la possibi-litat d’endeutar-se ja hi és. Què vols dir? Que no sigui tan res-tringida? Penso que potser sí que estem sotmesos a una llei,la llei d’estabilitat va portar a una restricció de l’endeutamentque potser s’hauria de flexibilitzar. El que passa és que, ésclar, l’endeutament com a sistema de finançament no el veig,però l’endeutament en èpoques de recessió, doncs sí que elveig. Perquè, de fet, les administracions públiques semprehan de fer una política contracíclica, per tant, l’endeutamentpot ser un instrument per fer aquesta política contracíclica.

Vostè creu que s’ha d’esperar a l’any 2011, esperar quees comenci a sortir de la crisi i millori la situació econò-mica per començar a legislar?Pel que fa al 2010, això ja no ho tindrem. Però potser encara,en el 2010, hi hauria temps per poder preparar la reformaperquè entrés en vigor durant el 2011. Però si deixem la re-forma per al 2011 perquè entri en vigor el 2012, crec que elsajuntaments patiran, patiran bastant més. ■ José IglesiasEchezarreta



CIUTADANIAEl públic de demà

Foto

graf

ies:

Joa

n R

oca

de

Viñ

als



Com sempre que hi ha funció, les portes del TeatreConservatori de Manresa s’obren per rebre el públic.Avui, 20 de maig, però, aquest acte inscrit en la ru-tina de tot espai escènic té lloc en una hora pocusual, a quarts de deu del matí. El públic que l’ocu-parà també és especial: dos-cents nens i nenes dediverses escoles d’educació infantil de la comarcadel Bages. Per a la majoria d’ells és el primer copque trepitgen un teatre i això es nota: alguns hi en-tren badant els ulls, traspuant la il·lusió dels actesiniciàtics; d’altres, potser menys avesats a l’ocicol·lectiu, s’hi acosten una mica esporuguits però nomenys expectants. Tots ells, però, són rebuts pelstres membres de la companyia L’Estaquirot, que elsconviden a seure i preparar-se per a l’espectacle Lapastissera i els follets. Aquesta quitxalla, avui alum-nes realitzant una activitat escolar, ha de ser el pú-blic teatral del demà. Aquest és el repte que, des defa prop de quinze anys, anima les àrees de Cultura id’Educació de la Diputació de Barcelona a tirar en-davant el programa «Anem al teatre».

Una experiència arrelada al territoriMireia Sabaté, cap de l’Oficina de Difusió Artística, i Joa-quim Aloy, tècnic responsable del programa, recorden que«”Anem al teatre” va néixer durant el curs 96-97 per-què en algunes zones no arribava una programació in-fantil de qualitat». El Berguedà i l’Anoia van ser les duescomarques en què va iniciar-se el projecte; actualment, ensón set (les dues anteriors més l’Alt Penedès, el Bages, elGarraf, el Maresme i Osona). Pel que fa a la implantació ila participació, «Anem al teatre» va aplegar, al curs 2008-2009, 166 municipis i prop de 137 mil espectadors. Això,pel que fa a la part del programa gestionat directamentper la Diputació de Barcelona, perquè la participaciótambé s’ofereix en la modalitat de «Programes en con-veni» a la resta de comarques i a 75 municipis més, querepresenta una cobertura de 248.000 espectadors més.Les dades absolutes parlen per si mateixes de l’enverga-dura d’aquesta proposta conjunta de les àrees de Culturai Educació: 241 municipis i més de 385.000 espectadors.

Segons dades del curs 2008-2009, el cost econòmicd’«Anem al teatre», a les set comarques, voreja el milió imig d’euros, dels quals prop del 55% es destina a satis-fer els caixets de les companyies. La Diputació de Barce-lona assumeix el 30% de la despesa i els ajuntaments par-ticipants, el 20%. Actualment cada escolar paga 4,85 €d’entrada i pot assistir a un màxim de tres espectacles dediferents gèneres. Així mateix, també se subvenciona eltransport interurbà amb descomptes específics, tot ple-gat per donar suport a les polítiques educatives i culturalsdels ajuntaments, crear nous públics i garantir la igualtatd’oportunitats de l’alumnat.

Els criteris d’aquesta programació específicament conce-buda per a una franja d’alumnat que va des de l’educació

Les àrees de Cultura i d’Educació de laDiputació impulsen el programa «Anem al teatre» des del curs 96-97


infantil fins a segon de batxillerat són, en paraules delsresponsables del programa, «qualitat artística, profes-sionalitat, idoneïtat i capacitat reduïda». Seguint aques-tes premisses, ja s’han seleccionat els trenta espectaclesque es veuran durant el curs 2010-2011, la majoria pro-duccions catalanes, de gèneres tan diversos com el tea-tre d’ombres, titelles, pallassos, circ, contacontes, dansao musicals. Entre les propostes que serviran perquè elsescolars de la província es familiaritzin amb el fet teatralhi ha títols de provada solvència com Fem sonar les mu-siquetes, de Musiquetes per la Bressola, La bona persona,de Rosa Gàmiz, o Balles?, de Thomas Noone. «Darrera-ment hem programat espectacles especialment relle-vants, com Pagagnini o Senzacoda», afirmen els res-ponsables del programa, que assenyalen que «lainformació per triar la programació ens arriba per mol-tes vies, entre les quals hi ha l’assistència a fires tea-trals reconegudes».

Pedagogia en escenaNúria Benedicto, Albert Albà i Olga Jiménez són els inte-grants de L’Estaquirot, una companyia habitual d’«Anemal teatre». Nascuda arran dels aires de renovació expres-siva que impregnaven el primer Festival Internacional deTitelles de Barcelona, celebrat el 1973, la voluntat pe-dagògica sempre ha acompanyat els seus espectacles,


La companyia L’Estaquirot acompanya les primeres experiències teatrals delsinfants des de fa tres dècades



on barregen titelles, contes i cançons, com a La pastis-sera i els follets, una creació del 2000, pensada per alsmés petits, que escenifica la convivència entre humans ifollets, tota una lliçó sobre la diferència. Però aquest noés l’únic missatge que transmet l’obra, ja que els actorsintegren en la representació pautes de comportament —com ara mantenir silenci al teatre o rentar-se les mansabans de cuinar— i activitats complementàries, com pre-parar «les galetes dels follets».

La seva experiència amb «Anem al teatre», on «per histò-ria, hi som des del principi», bromegen, «és positiva, jaque tota iniciativa que creï espectadors, fomenti l’hà-bit en els nens i apropi un mitjà d’expressió als qui nohi tindrien accés, sempre és enriquidora». «El nostrepúblic és molt agraït», afegeixen, «encara creuen en lamàgia de l’obra, tot i que segons les zones, notem unamenor concentració per causes idiomàtiques. Peròaixò requereix un treball a l’aula que també és inte-ressant».

Els seus espectacles tenen una llarga vida, ja que «el nos-tre públic es renova automàticament». Tanmateix, el cursvinent, L’Estaquirot estrena Ploramiques, obra dedicada alsnens que marranegen i que també formarà part de la pro-gramació d’«Anem al teatre». ■ Enric Monné i Camps

El teatre pot ser una eina pedagògica molt engrescadora,tant des de l’escola, a través dels tallers de teatre, com desde l’escenari. La feina de la Diputació de Barcelona, i afor-tunadament també la d’altres col·lectius, ha de servir per-què s’entengui que el teatre no només és entreteniment,sinó una eina formativa, encara poc explotada. Ajunta-ments, mestres, famílies i actors som responsables de lasocietat de demà: no es poden escatimar esforços amb elsinfants, ni des de l’educació ni des de la cultura.

A més de la meva feina com a actriu de teatre i televisió,des de fa anys em dedico a apropar el teatre als nens, im-partint cursos i creant espectacles. A través de la com-panyia La Perla 29, que dirigeix Oriol Broggi, adapto clàs-sics al públic infantil. Tot i ser teatre per a adults, si es fa unbon treball d’adaptació, si es busca l’essència de la histò-ria, aquests textos també serveixen per als nens perquè ex-pliquen realitats del món i dels humans, els aporten valors.L’últim espectacle que he creat, i que el curs vinent formaràpart de la programació d’«Anem al teatre», és La bona per-sona, basat en l’obra de Bertolt Brecht La bona persona deSezuan, una peça molt didàctica, que parla del bé i del mal,de què fa que siguem bones o males persones.

Des de l’escenari veig les cares i les reaccions dels nens, im’adono que, si saps servir bé una història, aprenen mol-tes coses. No hi ha res tan seriós i esgotador com fer tea-tre infantil, perquè els infants són el públic més exigent iagraït alhora, no estan contaminats, no tenen prejudicis nimàscares. Si els agrada, s’estaran quiets, amb tots els sen-tits posats, xuclant tot el que els expliques. Es pot fer moltafeina encara i, malgrat la competència de formes d’oci, siaconseguim transmetre’ls la passió pel teatre, quan siguingrans hauran trobat gust a anar-hi. ■

• Punt de vista

«No es poden escatimar esforçosamb els infants»

Rosa GàmizActriu i pedagoga teatral



Local, local! La ciutat que veINNOVACIÓLOCAL

Foto

: MU

HB

A, p

rodu

cció

BTV



Durant els últims trenta anys, les nostres viles i ciu-tats han experimentat transformacions tan impor-tants que no únicament han afectat la seva econo-mia o les formes del seu creixement sinó que tambés’han fet visibles en el seu paisatge, en les formesde la sociabilitat i, en definitiva, en la manera quetenim d’habitar l’espai urbà en la nostra vida quo-tidiana. Es tracta de canvis que han representatreptes importants per a les polítiques locals ja queés a l’espai de la política municipal on les noves si-tuacions s’han mostrat amb més força i relleu. Enalguns casos, l’acció dels ajuntaments democràticsha pogut adaptar-se a les noves realitats: s’ha re-generat la ciutat i promogut l’espai públic ciutadà;s’han aprofitat les noves tecnologies que han mi-llorat la qualitat de l’espai urbà o l’educació, i s’hanimpulsat projectes de cohesió social en un contextde convivència certament fragmentada. En altrescasos, les polítiques urbanes locals encara estanresponent a escenaris nous, com la urbanitzaciódispersa o la necessitat de formes de govern me-tropolità on la cooperació entre els municipis i l’es-cala supramunicipal de la gestió urbana siguin llocscomuns.

En tot cas, tant l’evolució dels territoris urbans com el dis-seny de les polítiques urbanes han hagut de tenir encompte el referent comú de la globalització. Durant els úl-tims trenta anys, s’ha discutit molt sobre aquest fenomeni, pel que fa a la seva relació amb la ciutat, les diferentsanàlisis —econòmiques, antropològiques, sociològiqueso des de l’arquitectura— han anat alimentant dues posi-cions enfrontades a l’hora de valorar la natura i les con-seqüències d’aquest procés.

D’una banda, les visions convençudes de la capacitat to-talitzadora de la globalització, que han considerat que l’a-bast i la velocitat dels canvis globals —sobretot els econò-mics i els polítics— representaven transformacionsintegrals de l’esfera local i del caràcter únic i peculiar delsllocs. D’una altra banda, els plantejaments molt més pro-pers a la defensa de la singularitat dels llocs i les diferèn-cies entre territoris, que posaven l’èmfasi en com el pòsitdels llocs, es traduïa, en realitat, en una sèrie de variablesde tipus cultural i antropològic amb capacitat de re-sistència per fer front al flux homogeneïtzador del mónglobal, clarament expressat per la mundialització del ca-pital, la tecnologia o les formes del consum.

Una cosa han tingut en comú ambdues posicions: consi-derar que l’onada global va igualant els llocs a partir d’unasèrie d’imatges fixes i vinculades també a dos aspectesprincipals d’un suposat futur món global: d’una banda, laincorporació massiva de les noves tecnologies del trans-port, la informació i la comunicació; d’una altra banda, elcanvi urbà propiciat per uns fluxos de capital financer i im-mobiliari, que aconseguirien canviar la forma del lloc finsa fer-lo homogeni, homòleg i uniforme.

Aquesta imatge de ciutat mundialitzada no només en re-lació amb les mobilitats sinó pel que fa a la seva forma ur-bana s’ha anat fixant en l’imaginari col·lectiu, però tambéen el de les polítiques a partir d’uns paisatges tipus: lestorres de vidre i làmines d’aigua dels fronts marítims in-ternacionals; les instantànies d’aeroports i trens d’alta ve-

Les nostres ciutats han esdevingut el llocprivilegiat on l’univers del global es troba ambla realitat dels llocs de forma més crua i clara

continua a la pàgina 31



El futur de les ciutats

Josep RamonedaDirector del CCCB

Els demògrafs més seriosos diuen que, a la prehistòria, l’es-perança de vida dels humans estava a l’entorn dels 18-19anys. A finals del segle XIX, al nostre país estava a l’entorndels 36-37 anys. Un segle més tard, sobre els 80 anys. Almateix temps, durant el segle xx la població mundial va pas-sar de 1.650 milions a 7.700 milions. Si en un segle l’espe-rança de vida s'ha doblat (quan abans per doblar-la s'havianecessitat tota la història de la humanitat) i la població s'hamultiplicat per quatre, tot i que el segle xx ha estat el mésmortífer de la història, amb quatre genocidis i enormes mas-sacres polítiques, queden pocs dubtes que l'esdevenimentmés important del segle passat va ser la bomba demogrà-fica. En conseqüència, la població mundial s'ha anat des-plaçant del camp a la ciutat. Vivim en un moment massiva-ment urbanitzat. De manera que la ciutat ha esdevingut «elcontenidor de tots els problemes del món» (Zygmunt Bau-man), el lloc natural de la conflictivitat social i política.Aquesta explosió urbana amenaça el model de ciutat, «llocd'una humanitat particular» (Marc Bloch), que va prendreforma a Europa cap a finals de l’època medieval. En moltsllocs hi ha la sensació que l'equilibri entre urbs —la matèriade la ciutat— i civitas —I’esperit de la ciutat— s’està tren-cant, i genera un malestar de la cultura urbana que s'esténarreu del món, com un dels primers indicis que la globalit-zació afecta també la sentimentalitat urbana. És un males-tar persistent i transversal que es manifesta arreu i pren arreuformes netament diferenciades. Com si contingués una res-posta a la pregunta pel cosmopolitisme: sensacions com-partides, universals, amb formulacions diverses, locals, per-fectament comprensibles per tots.

En aquest context, la reflexió sobre el futur de les ciutatsés clau. I planteja problemes urgents d'escala, d'instru-ments de relació i de convivència entre estranys. En defi-nitiva, la possibilitat de viure junts gent rara i diversa és

l’essència de la ciutat i el problema principal del futur im-mediat de la humanitat. Tot és susceptible de canviar. Capforma institucional és eterna. I podria perfectament pas-sar que això que avui encara en diem ciutat, un bon diadeixi de ser-ho i haguem d'inventar un altre nom per iden-tificar-la. Però si volem preservar aquelles coses que hanfet de la ciutat el lloc privilegiat de l'autonomia i de la lli-bertat de l'individu, haurem d'articular polítiques urbanesque, si és possible, garanteixin les condicions per mante-nir aquesta idea de ciutat viva. Aquest cultiu necessari pertal que la ciutat continuï sent digna d'aquest nom. Té al-guns components ineludibles: la densitat, l'espai públic,el caràcter obert i una certa forma referencial. Tot és cadacop més nou en una ciutat sotmesa a aquest doble joc deconstricció de l'espai i d'acceleració del temps que ano-menem globalització. Però la lògica de canvi permanentque, des de Simmel, sabem que caracteritza la ciutat, ne-guitosa per definició, és perfectament assumible si somcapaços de preservar la densitat —que fa la ciutat moltmés eficient i viva—; l'espai públic —que és el lloc urbà perexcel·lència, on la trobada entre estranys es fa real—; elcaràcter obert, d'una identitat que no pot ser mai exclo-ent, tothom té lloc dins de la ciutat, i la forma de referèn-cia que és com l'ànima material de la ciutat. La de Barce-lona és molt evident, gràcies a Cerdà. I és aquesta formala que hauria de contaminar l'aglomeració metropolitana.És a dir, tenim indicacions molt més precises que altresciutats per saber cap a on ha d'anar el canvi d'escala.

La ciutat ha demostrat la seva vitalitat. Ni el poder víric glo-bal ha acabat amb ella, ni les defenses numantines d'i-dentitats locals han aconseguit asfixiar-la. Un cop més laciutat s’està salvant per la via de la densitat, la barreja i lacapacitat de canvi. Aquella que no segueixi caurà: adéu,ciutat. ■

• Punt de vista



locitat, o les imatges dels terminals informatitzats dels edi-ficis intel·ligents en els districtes especialitzats.

Així doncs, les nostres ciutats han canviat molt durant elsúltims trenta anys, però, en realitat, no ho han fet d’a-questa manera. S’ha transformat la seva aparença i tambéla forma com l’habiten les persones, però, per sobre de tot,les ciutats ni són la taula rasa on s’exposen les imatgesdel món global –de la seva economia, la seva cultura i laseva arquitectura–; ni tampoc no són el testimoni d’unaessència urbana que es resisteix a canviar. Ans al contrari,les nostres ciutats han esdevingut el lloc privilegiat on l’u-nivers del global es troba amb la realitat dels llocs de formamés crua i clara; i ho han estat de formes i maneres quepoc esperàvem, a partir de paradoxes, com ho mostra elfet que les migracions internacionals, en lloc de vestir l’es-pai urbà amb aquell imaginari global d’arquitectures trans-parents, acaben per afegir més localismes, en coexistèn-cia i també en conflicte, que transformen el caràcter dellloc però, precisament per això, contribueixen a mantenir-lo en la seva diferència i peculiaritat.

Així, ni el lloc es dilueix en l’aire global —prenent en prés-tec el sentit del títol de l’assaig ja clàssic de Marshall Berg-man— com esperaven uns; ni el lloc resta com el paladíd’una essència urbana, tant local com immutable, com es-peraven uns altres. El lloc urbà, cruïlla més que rotondaentre el global i el local, dóna llum així a un nou cosmo-politisme local prenyat, per molt paradoxal que pugui sem-blar, de globalització. Entre la ciutat post-it, per definicióubiqua i intercanviable, sense lloc ni cultura propis, fluidai líquida; i la ciutat pòsit, també per definició estable en l’a-rrel profunda dels processos urbans i en la imatge verna-cla de la civitas, es negocia actualment un nou cosmopo-litisme, global per norma, però de forma i arrel claramentlocal.

Després de trenta anys parlant de globalització urbana i defluxos planetaris; d’utopies tecnològiques i d’homoge-neïtzació mundial, resulta que el que la ciutat ens mostra,

en realitat, és la combinació d’aquestes qualitats amb lapresència, ubiqua i contínua, del pòsit del lloc. Pensàvemaixí que la ciutat futura seria global. La realitat actual deles nostres ciutats mostra, en canvi, que la convivènciaamb la globalització no homologa els espais urbans demanera uniforme, sinó que, ans al contrari, esperona deforma paradoxal les seves diferències. La ciutat que ve noés global com potser vàrem arribar a pensar, la ciutat queve és local. Potser més local que mai.

Aquest diàleg no exempt de friccions entre el global i el lo-cal, es fa especialment evident pel que fa a tres aspectesdefinitoris del món urbà en el moment actual:

• Les formes que pren la ciutat al territori.• L’adveniment de la societat de la informació.• La gestació de nous imaginaris

i noves convivències.

Aquest diàleg es presenta també en la forma de tres ten-sions que expliquen com han canviat les ciutats durant elsúltims trenta anys i conviden igualment a pensar com ésla ciutat que ve.

Compacte-dispers, públic-privat, i interior-exterior, són lestres tensions de les quals depèn el futur de la ciutat.

Així, la progressió de la ciutat dispersa, ocupant cada ve-gada més territori, planteja la coexistència amb els teixitsurbans més densos i compactes i planteja dubtes impor-tants sobre la feble textura social i les pobres condicionsd’urbanitat que resulten de la dispersió de la urbanització.La confusió entre els àmbits públic i privat fa que situa-cions tradicionalment acotades com a pertanyents a l’es-fera pública ara puguin esdevenir-se a la privada i a la in-versa, com ho mostra la sobreexposició de la intimitat quetant els mitjans de comunicació com l’ús de les tecnolo-gies telemàtiques estan propiciant i que es mostra deforma quotidiana amb l’ús indiscriminat del telèfon mòbil.Per últim, s’ha produït igualment una dissolució dels lí-mits, anteriorment perfilats amb claredat i nitidesa, entreels continguts econòmics, socials i culturals dels espais in-

ve de la pàgina 29



teriors i els exteriors, com ho mostra, per exemple, la dis-seminació del treball arreu.

Segons com es resolguin aquestes tres tensions, en el de-curs de les properes dècades, tindrem unes ciutats méscomplexes i diverses o unes ciutats més simplificades i uni-formes; habitarem unes ciutats que ens continuaran inter-pel·lant com a individus i ens suggeriran així noves pregun-tes, o unes ciutats on no tindrem la temptació de preguntar.

Segurament, les ciutats continuaran canviant en el futurtant o més del que ho han fet els últims trenta anys, peròel paper actiu de noves polítiques urbanes, millor orienta-des vers aquesta ciutat que ve i recolzades per una ja in-qüestionable i necessària participació de la societat civil,poden assegurar que l’espai ciutadà continuï essent el mi-llor lloc de trobada possible en un món de vegades glo-bal, de vegades local però, en tot cas, ja definitivamenturbà. ■ Francesc Muñoz. Comissari de l’exposició

La ciutat que ve no és global com potser vàrem arribar a pensar, la ciutat que ve éslocal. Potser més local que mai

Foto

: Jor

di G

ómez

/CC

CB



PER SABER-NE MÉS

Local, local! La ciutat queve. Catàleg

MUÑOZ, FRANCESC (DIR.) CCCB. Diputació de Barcelona (2010)

Local local! La ciutat que ve és el catàleg que recull i am-plia els continguts de l’exposició homònima que el geògrafFrancesc Muñoz va comissariar al Centre de Cultura Con-temporània de Barcelona del 22 de febrer al 2 de maig del2010.

Aquest treball és el resultat de l'encàrrec que la Diputacióde Barcelona i el CCCB van fer per commemorar els 30anys d'ajuntaments democràtics.

Des d'una òptica a mig camí entre la geografia i la sociolo-gia urbana «Local, local!» planteja el desencaix entre la ciu-tat que molts urbanistes i teòrics dels anys 80 van pensarque seria la ciutat del futur i la realitat urbana que finalmentha esdevingut, posant en evidència com la ciutat actual ésen molts aspectes una ciutat inesperada.

Difícilment podria explicar-se la transformació que han vis-cut les viles i ciutats els darrers anys sense tenir en comptela feina feta pels ajuntaments.

Per tal d’evidenciar aquesta tasca, el catàleg incorpora unacòpia del servidor de polítiques urbanes locals (SPUL) quees va mostrar a l’exposició.

L’SPUL és un recull d’informació referent a programes,projectes, equipaments, activitats, serveis i polítiques im-pulsades des dels ajuntaments de la província de Barce-lona d’ençà de l’arribada de la democràcia. L’objectiu d’a-quest servidor és mostrar, a partir d’una seleccióintencionada de casos singulars, com han evolucionat lespolítiques locals els darrers anys. En aquest sentit l’SPULno pretén ser exhaustiu en la informació que incorpora,més aviat vol oferir una visió de conjunt que permeti iden-tificar les dinàmiques i els canvis que s’estan produint enles formes i els continguts de les polítiques locals.

Podeu encarregar aquestes publicacions a la Llibreria de la Diputació <www.diba.cat/llibreria>



BONES PRÀCTIQUES

Ones en expansió. L’experiènciadels Cercles de Comparació Intermunicipal viatja a Galícia

Foto

: Ing

ram

Pub

lishi

ng

Els Cercles de Comparació Intermunicipal permeten als ajuntaments centrar-se en les seves àrees més fortes, identificar les debilitats i proposar solucions pràctiques



En els darrers anys s’està produint una demanda crei-xent de serveis municipals, mentre que les adminis-tracions públiques busquen maneres de contenir elcreixement de la despesa i cerquen fer un ús més efi-cient dels recursos públics. Així mateix, hi ha un fortinterès dels ciutadans per saber com es destinen elsdiners en el sector públic, a la vegada que reclamenuna millora de la qualitat dels serveis públics.

Què valen els serveis públics? S’estan utilitzant elsrecursos públics de forma eficient? S’estan assolintels objectius previstos? Es poden optimitzar els re-cursos econòmics emprats? Per respondre aquestespreguntes no n’hi ha prou amb els controls habitualsde legalitat i d’existència de crèdit. Són necessaris elsindicadors de gestió.

La Diputació de Barcelona ha impulsat la creació dels cerclesde comparació intermunicipals des de fa nou anys, que per-segueixen com a finalitat la reunió de diversos experts mu-nicipals amb els objectius de mesurar, comparar i avaluar re-sultats, mitjançant uns indicadors comuns consensuats;formar un grup de treball per intercanviar experiències, i im-pulsar la millora dels serveis públics. Aquesta eina, que a mésserveix per ajudar en la presa de decisions dels mateixos tèc-nics implicats, està basada en conjunts dels esmentats indi-cadors que els interessats mateixos han elaborat.

La satisfacció generalitzada i el creixement en agents decanvi que aquest projecte està proporcionant als implicatshan fet que l’experiència es traslladi fora de les fronteres pro-vincials.

El passat 10 de setembre, el diputat de l'Àrea d'Hisenda i Re-cursos Interns de la Diputació, Rafael Roig, va participar a laciutat de Santiago de Compostel·la en la presentació del pri-

mer Cercle de Comparació Intermunicipal de Policia Localde Galícia. A l’acte també van intervenir els representants dela Conselleria de Presidència de la Xunta de Galicia i el pre-sident de la Federación Galega de Municipios e Provincias(Fegamp), Carlos Antonio Fernández Castro.

D’aquesta manera es presentava en societat la primera ex-periència per desenvolupar els cercles de comparació inter-municipal fora de la província de Barcelona, fruit d'un con-veni de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i laUniversitat de Vigo.

Segons Roig, «aquesta actuació de transferència de co-neixement s'emmarca plenament en els objectius de lanostra corporació pel que fa a l'enfortiment de vinclesamb altres administracions locals de la resta de l'Estat,tot posant de relleu la utilitat d'aquest projecte en l'àm-bit de la millora contínua de la prestació de serveis mu-nicipals».

En aquells primers tallers, en els quals participaren tècnics dela Diputació i investigadors de la Universitat, s'analitzaren elsserveis de policia local de deu ajuntaments de Galícia.

Per José Luis Estévez i Ramon Dordal, caps del Servei deProgramació i de la Secció de Suport a l'Activitat Econòmica-Financera Municipal de l’Àrea, respectivament, i coordina-dors del programa, això és possible perquè «la principal ca-racterística és la seva transferibilitat. I és molt transferibleperquè està molt protocol·litzat. Funcionem com si fosuna franquícia, i a més estem en contínua comunicacióamb el que els nostres “franquiciats” ens demanen. Do-nem assessorament sobre tots i cada un dels aspectesde l’experiència i el procés, i hem anat de forma conti-nuada a dirigir els tallers. Tanmateix ara estem genera-litzant la comunicació per teleconferència, que a més ser-veix per estalviar costos. Sempre hem valorat aqueststallers en finalitzar-los i ens hem trobat que els resultatsdels participants han estat molt bons. Prova d’això és queel programa ha tingut continuïtat més enllà del canvi degovern després de les eleccions».

«La principal característica és la sevatransferibilitat: i és molt transferible perquèestà molt protocol·litzat. Funcionem com si fos una franquícia»



Expliquen Dordal i Estévez que la relació entre l’experièn-cia catalana i Galícia va començar quan «un llibre que s’havia fet va caure en mans de gent de la Universitatde Vigo (UV) i ens van convidar a la Universitat Interna-cional Menéndez Pelayo (UIMP) de Pontevedra on vamexposar el 16 de juliol de 2007, en el curs “La búsquedade la calidad en los servicios locales: los Círculos deComparación Intermunicipal de la Diputación de Bar-celona”, el funcionament i la situació del projecte, queavui dia ja té una trajectòria de nou anys, i que ja inclouonze àrees de la Diputació, catorze serveis municipalsque donen lloc aproximadament a més de 500 indica-dors, 334 professionals, 74 municipis i 17 ens locals.Després de la nostra participació en el simposi, el pri-mer trimestre del 2008 ens va visitar una delegació d’unsvint alcaldes, regidors i el vicepresident de la Fegamp.A través de la federació, la universitat va reprendre eltema i aprofitant que uns dels principals impulsorsautòctons, Santiago Lago Peñas, professor d’EconomiaPública del Departament d’Economia Aplicada de la UV,era també un dels més destacats assessors econòmicsde la Xunta de Galicia, van apropar-se i van obtenir el su-port decidit de la Conselleria de Presidència, Adminis-tracions Públiques i Justícia del govern autonòmic».

Aquesta implicació, segons tots els responsables del pro-jecte, és imprescindible i a més serveix per aclarir encaramés la necessitat de l’existència dels ens supramunicipals:«en experiències com aquestes és quan queda més clarque fa falta un ens amb més abast que els municipis,quan s’ha d’impulsar, coordinar i i estendre una bonapràctica com aquesta, perquè un ajuntament aïllat no

té la possibilitat i de segur que li manquen els recursosper fer-ho. I és molt gratificant contribuir a una trans-ferència de coneixements interterritorial, d’aquí a Galí-cia i de Galícia cap aquí. Suposa un prestigi per a la Di-putació de Barcelona, i li atorga un paper innovador i delideratge».

Aquesta posició destacada i pionera els ha portat a explicarl’experiència a fòrums, trobades i congressos nacionals i in-ternacionals, des de Sevilla a l’Haia, i es veia recompensadael 15 de desembre passat per l’Agència d’Avaluació i Qua-litat del Ministeri de la Presidència del Govern d’Espanya,que va distingir aquesta línia d’actuació de la Diputació deBarcelona amb el seu reconegut Premi a les Bones Pràcti-ques de la Gestió Interna en la convocatòria del 2008 delsPremis a la Qualitat i Innovació en la Gestió Pública. I el 3de juny passat es defensà el projecte integral al III Congrésd’Excel·lència en la Gestió de les Administracions Públiquesa Donostia-San Sebastián per optar al molt cobejat Premi ala Millor Bona Pràctica 2010, ja que per primera vegada esva entrar en el disputat grup de vuit finalistes.

Aquest instrument per ajudar en la presa de decisions delstècnics i millorar els serveis municipals està basat en con-junts d’indicadors que els interessats mateixos han elabo-rat. Els serveis de l’Àrea d’Hisenda i Recursos Interns po-sen a la seva disposició una metodologia que fonamentauna experiència i uns indicadors homogeneïtzats. Per laseva banda, els serveis de referència, de les àrees, conei-xen el territori i suggereixen els interlocutors. Segons lesenquestes del departament, el 70,59% han posat en marxamillores a resultes de la seva participació.

Rafafel Roig, diputat de l’Àrea d’Hisenda i Recursos Interns, i Carlos Fernández Castro, president de la Fegamp, presenten la iniciativa a Santiago de Compostel·la

Foto

: Àre

a d

’His

end

a i R

ecur

sos

Inte

rns



El programa s’estructura sobre la base d’un procés de milloracontínua que es divideix en cinc fases successives:

Inicialment, la fase de disseny, que comporta la definició dela missió i els objectius del servei, i l’adopció d’un consensen relació amb els indicadors i les variables de l’enquesta.Els indicadors tenen, per la seva part, quatre dimensions:la de l’encàrrec polític/estratègic, quan estan relacionatsamb la consecució dels objectius finals dels serveis, aixícom la seva qualitat; la de l’usuari/client, quan es relacio-nen amb l’ús que fan els usuaris/clients del servei i la sevasatisfacció; les dels valors organitzatius i de recursos hu-mans, quan es refereixen al model d’organització i de ges-tió, així com dels recursos esmentats; i, en quart lloc, l’e-conòmica, quan expressen l’ús dels recursos necessarisper donar el servei i els costos associats, així com les se-ves fonts de finançament.

En segon lloc, la fase de mesura, que consisteix en la reco-llida i validació de les dades. En tercer, la d’avaluació, ambinformes d’indicadors de gestió i la identificació dels puntsforts i de les oportunitats de millora. Per quart, la de millora,amb l’anàlisi d’oportunitats de millora i de bones pràctiques.I, per últim, la fase de comunicació i implementació, que con-sisteix en la comunicació de resultats i, exclusivament perpart dels municipis, la realització del Pla de millora i la sevaimplementació.

A més de mesurar, comparar i avaluar resultats mitjançantindicadors comuns consensuats, tots els participants handestacat que un dels grans beneficis, intangible, és que «elstècnics municipals que fan la mateixa feina, es coneixeni comparteixen les seves circumstàncies, descobreixen,es troben amb els mateixos problemes i intercanvien so-lucions». ■ José Iglesias Echezarreta

Territoris i municipis que participen als Cercles a Galícia

PARTICIPANTS POBL.09 PROV.Baiona 12.091 Pontevedra

Carballo 30.990 Corunya (la)

Corunya (la) 246.056 Corunya (la)

Narón 37.712 Corunya (la)

Ourense 107.742 Ourense

Pontevedra 81.576 Pontevedra

Ribeira 27.518 Corunya (la)

Santiago de Compostela 95.092 Corunya (la)

Sanxenxo 17.315 Pontevedra

Vigo 297.332 Pontevedra

Vilagarcía de Arousa 37.576 Pontevedra

* 52% de la població dels municipis de més de 10.000 habitants de Galícia (i 19% del número de municipis de la mateixa mida)



INDICADORS MUNICIPALS Espais escènics

L’Oficina de Difusió Artística i el Servei de Programació vanendegar l’any 2008 un Cercle de Comparació Intermunicipald’Espais Escènics. L’any 2009 hi van participar 26 municipisde la província de Barcelona, amb la finalitat de:● Mesurar, comparar i avaluar resultats, mitjançant uns

indicadors comuns consensuats.● Formar un grup de treball per intercanviar experiències. ● Impulsar la millora dels serveis a través de la comparació

entre municipis (benchmarking). El següent quadre resum mostra alguns dels indicadors con-

sensuats en l’àmbit d’Espais escènics, així com el valor mitjàdels municipis participants de l’exercici 2008. Els indicadorss’han classificat en quatre dimensions de meta, i s’han agru-pat segons els objectius genèrics d’Espais escènics. Per amés informació, podeu consultar les següents webs: http://www.diba.cat/oda/cercles.asphttp://www.diba.cat/menugovernlocal/cci.asp■ Àrea de Cultura – Oficina de Difusió Artística [email protected]■ Àrea d’Hisenda i Recursos Interns – Servei de Programa-ció [email protected]



WEBS LLIBRES

Modernització i catalanisme: La Diputacióde Barcelona ara fa 100 anysJOAN FUSTER [dir]Diputació de Barcelona. Àrea de Presidència. Preu: 10 euros

Catàleg de l’exposició organitzada per la Diputa-ció de Barcelona, en la qual es projecta una miradade llarg recorregut de la institució provincial sobreun període especialment interessant (1874-1914),tant pel que fa al debat sobre l'organització territo-rial i la progressiva democratització del sistema polític liberal, com també a la tasca de modernit-zació duta a terme pel catalanisme a l'ens provin-cial a partir del 1907.

Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Maragall, laDiputació ha volgut recordar l’escriptor amb una singu-lar aproximació a la seva obra. L’objectiu del llibre ésacompanyar el lector en el viatge pels espais i textosque Maragall va viure i va escriure i que és, alhora, elseu viatge personal. Aquests espais són Barcelona (deCiutat Vella a Sant Gervasi), el mar (de Sitges a Tossa) iles muntanyes (de Montserrat als Pirineus occitans).

No índex!

La publicació d’informació institucional a la xarxasovint entra en conflicte amb la necessària pre-servació de les dades personals de la ciutadania.Des de l’Oficina d’Assistència en AdministracióElectrònica de la Diputació de Barcelona, en elmarc de la direcció de projectes de web institu-cional, recomanem sempre a les institucions quetinguin en compte els aspectes següents:- minimitzar la informació personal que es publiqui,- emprar sempre que sigui possible tècniques perdespersonalitzar la informació (per exemple utilit-zar un número de registre d’entrada d’una instàn-cia en comptes d’un DNI).Sovint, però, aquestes recomanacions no es po-den dur a terme. Per aquesta raó, els webs quedesenvolupem incorporen l’opció de publicar do-cumentació amb l’atribut “no índex”. D’aquestamanera aquests documents no són rastrejats pelscercadors. En altres paraules, aquests documentstan sols estan localitzables quan es busquen ex-pressament dins del web en qüestió i no aparei-xen mai quan es fa una cerca pels cercadors mésconeguts, com ara Google.El nou web de Sant Boi de Lluçanès incorporaaquesta nova funcionalitat.

ESCAPA’T La Patum. Berga

Quan s’apropa Corpus, el so greu i antic del tabal de Berga ressona a tots els racons del Berguedà. L’any s’acaba i comença quan arriba la Patum. Picant sobre la pell adobada, el tabaler n’arrenca notes que desper-ten els vells dimonis i genis del bosc, les guites —dracs antiquíssims de colls llargs i juganers—, els estimats i

elegants gegants, els nans balladors, els cavallers turcs i cristians, i la solemne àliga coronada. La plaça deSant Pere es converteix en el centre de l’univers i, per acabar, es transforma en un veritable infern de foc, fum,herba fresca, suor i música. La Patum és ja un sinònim de patrimoni viu, d’identitat i de cultura. La Patum és elmirall on es reconeixen els berguedans i on tothom descobreix algun lligam íntim, irracional alhora que essen-

cialment humà. <www.diba.cat/turisme> <www.turismeberga.cat>

www.santboidellucanes.cat

Joan Maragall. Carnets de viatge GLÒRIA CASALS. Il·lustracions: Alademosca Il·lustracióDiputació de Barcelona. Àrea de Presidència. Preu: 18 euros

Podeu adquirir aquestes publicacions a la Llibreria de la Diputació <www.diba.cat/llibreria>


www.diba.cat

EXPOSICIÓDiputació de BarcelonaRambla de Catalunya, 126 Del 6 de maigal 15 de juliol de 2010De dilluns a divendres no festius, de 10 a 20 h. Entrada lliure

LA DIPUTACIÓDE BARCELONAARA FA 100 ANYS

MODERNITZACIÓI CATALANISME

Aquesta exposic ió presenta e l paper de la Diputac ió de Barcelona en la construcció de la Cata lunya moderna.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

1292-2010 DB 210x270 ALTA.pdf 1 01/06/10 12:13

Documents

Revista de la Diputació de Barcelona - diba.cat · EDITORIAL Diputació de Barcelona | 3 Per la nostra naturalesa, sempre al servei dels ajunta-ments, a vegades tendim a oblidar