Revista de reflexió i diàleg. Febrer de 2014. Número …...masculina de Malala Yousafzai, tirotejada per defensar l’educació Ramon Radó El jutge Elpidio José Silva s’ha fet

Valors

ARevista de reflexió i diàleg. Febrer de 2014. Número 112.

Pre

u: 3

eu

ros

ValorsL’alteritat

Begoña Roman, filòsofa

“Sense els altres no podríem ser nosaltres”

M.Cruz: “Vivim una barreja d’esperança i resignació”

‘L’efecte Mateu’, per Gregorio Luri

‘De la perplexitat a la decisió’, per Toni Rodon

‘El patiment o la mort d’un fill’, per Júlia Martín

Valors

l Nadal de 2003 –amb data de gener de 2004- aparei-xia el primer número d’aquesta revista. El mes passat, per tant, es complien deu anys de la posada en marxa d’aquesta iniciativa a Mataró.

Durant aquesta dècada el món ha sofert grans canvis a tots nivells i també ha tingut lloc una evolució en el propi debat al voltant dels valors. De fet, a Catalunya, hem assistit a la seva normalit-zació: avui parlar de valors en públic és un fet habitual i això sol ja és un gran què, tot i que de tant usar-los, els valors, podem acabar banalitzant-los. En som plenament conscients i ho lamen-tem, sabent que nosaltres mateixos no sempre devem haver fet les coses amb la seriositat i el rigor que aquest debat mereix.També el nostre punt de vista ha anat variant amb el pas del temps i, més que promoure explícitament els valors positius, la nostra tasca s’ha anat redirigint cap a reflexionar sobre els valors que fan que les coses passin o no passin a la nostra societat: bus-quem els perquès de les coses. No pretenem donar una visió ni naïf ni absurdament positiva de la societat sinó apel·lar als valors com a motors de canvi. I també hem evolucionat respecte com comunicar aquests valors. Avui en dia ja hi ha persones que ens segueixen únicament per Twitter i desconeixen que el cor del projecte Valors és aquesta revista. O que escolten Valors a l’Alça a través de la seva ràdio local o internet. Al vèrtex de tot, però, sempre la mateixa voluntat de servei públic: ajudar i promoure la reflexió sobre les coses importants. Avui volem dedicar aquest Pòrtic a donar les gràcies a totes aquelles persones que han ajudat a fer possible aquest projecte. Que han col·laborat amb nosaltres, ens han reconegut i també a aquells que ens han criticat; tot poden ser elements per créi-xer. Menció a banda, però, mereixen els que formen part del col-lectiu promotor de la revista, una cinquantena de persones. Aquest mes de febrer, precisament, dediquem el nostre mono-gràfic a l’alteritat. Per parlar-ne hem acudit a Begoña Roman, catedràtica de filosofia de la UB; Àngels Valls, professora d’Or-ganització i Direcció de persones d’ESADE; Josep Lluís Micó, expert en cibernètica; Àngels Cantos, directora de la Fundació Hospital de Mataró; i Cécile Barbeito, investigadora de l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB. Tots ells aporten una visió serena del que suposa anar un pas més enllà de la generositat o l’empatia i endinsar-nos en l’alteritat.

10 anysde Valors

Pòrtic Sumari

Revista de reflexió i diàleg. Febrer de 2014. Número 112.

PaSSanT REViSTa

5 Ramon Radó aitizaz Hassan, una cadira buida

6 Queralt Flotats/Maria Coll Manuel Cruz: el final de la recessió sense sortir de la crisi?

8 Maria Coll Civisme i sentit comú

9 Gregorio Luri L’efecte Mateu

9 Maria Medina Una formació realment innovadora

10 Francesc Amat La desigualtat global

10 Xavier Manté Jo hi hagués votat a favor...

11 Núria Radó El Climategate i el poder de la premsa

11 Manel Bosch Sandro Rosell com a paradigma

MonoGRàfiC

12 Editorial Els altres donen sentit a la meva vida

14 Entrevista a Begoña Roman18 Cécile Barbeito El Conviure amb l’altre

20 Josep Lluís Micó L’alteritat en l’entorn digital

20 Àngels Cantos Un valor transformador

21 Àngels Valls Treball, identitat i equitat

oPinió

26 Toni Rodon De la perplexitat a la decisió

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Un aconversa de pau

30 Joan Safont La galanteria de l’Elisi

30 Irene Alerm La dignitat de la cultura

31 Júlia Martín El patiment o la mort d’un fill

PRoPoSTES

33 La proposta del mes Productora ètica

38 El Conte: Carmestoltes particular, de Montserrat Pérez

foto de portada: sergio ruiz

E

Febrer de 20144 Passant revista

Les piulades del mes

“Missatge a tertulians de part de Goethe: ‘Hom tendeix a posar paraules allà on falten idees’”

“al final és feliç qui vol, perquè de coses dolentes ens en passen a tots” Bel olid (Mataró 1977) via @rodamots

“Els suïssos no volen ciutadans europeus però accepten encantats els seus diners als seus bancs opacs”

“Si fas bé la teva feina crees valor. Si contribueixes de manera compromesa amb la teva comunitat aportes valors”

Josep Maria Lozano@josepmlozano

David de Montserrat@dmontserratnono

Jaume Clotet@jaumeclotet

àngel Castiñeira@angcastineira

142mil

milions d’euros a l’any és el cost de la cor-

rupció en el total de països de la Unió

Europea. Aquesta quantitat equival a 60

vegades el que Espanya destina a ajuda al

desenvolupament, 2.048 milions el 2013.

milions d’euros és el pressupost de la Unió

Europea per aquest 2014, poc més que el

cost de la corrupció de tots els països del

continent, segons un informe presentat

aquest mes per la mateixa institució comu-

nitària.

Valors comparats

120mil

Censura de milers de pàgines web a Turquia

El micromecenatge convenç com a forma de finançament

El Vaticà aposta per la transparència històrica

Els immigrants irregulars rebran atenció sanitària

Un adolescent evita la presó per no saber els límits

Turquia ha decidit posar cade-

nes a Internet i tancar webs sense

autorització judicial. 30.000 pàgines

en aquest moment estan prohibies.

Aquesta decisió s’ha pres després que el

AKP hagi estat acusat de corrupció.

El finançament col·lectiu va

moure a Espanya el 2013 uns 30

milions d’euros, un 70% dels quals es

van destinar a projectes de caràcter

cultural, i aquest any s’espera que s’ar-

ribin als 70 milions. Davant aquest aug-

ment, ara, s’està redactant una guia de

bones pràctiques.

El papa Francesc es planteja obrir

els arxius del Vaticà referents al

papa Pius XII. Això permetrà conèixer

més el paper que va tenir la Santa Seu

durant l’holocaust. Pius XII és un papa

polèmic. El dilema ha estat sempre si va

fer prou per salvar els jueus de Roma.

El Consell d’Europa s’ha mostrat

contrari al Decret de Sostenibilitat

del Sistema Sanitari espanyol aprovat

pel govern estatal l’abril del 2012, pel

qual es denegava l’accés a Assistència

Sanitària als Immigrants en situació

irregular a Espanya majors de 18 anys.

Ethan Couch, que va matar quatre

persones quan conduïa borratxo,

evitarà la presó després que el jutgi

hagi assegurat en la sentència que la

seva vida en el si d’una família rica ha

estat tan fàcil que no ha après a identi-

ficar ni els límits ni les conseqüències.

Termòmetre de Valors

El mòbil provoca un augment del consum

Segons l’informe Societat de la informació a Espanya, un usuari mitjà con-

sulta el mòbil una mitjana de 150 vegades al dia. Aquesta és la nostra prin-

cipal distracció. Un 63% dels espanyols ja només es conecta a internet a través

d’aquest aparell. La notícia tecnològicament és positiva, però genera perills. El

mòbil ha provocat l’augment de les compres compulsives: un 81% de les adquisici-

ons fetes per aquest mitjà no havien estat planificades. Una altra dada curiosa: en

aquest moment en el món hi quasi tants telèfons mobils (6.800 milions) com per-

sones (7.100 milions) –òbviament no distribuïts de forma igual–.

Valors Passant revista 5

El valor de la paraula

aitizaz Hassan,Una cadira buidaEl jove de 15 anys pakistanès va salvar la vida a centenars d’alumnes fent detonar la bomba que portava un suïcida que volia immolar-se en un institut de la ciutat d’Hangu.

Una cadira buida. Enmig d’una aula en un institut del Pakistan, una cadira buida amb la fotografia d’un noi. És la foto d’un jove corpulent, potser fins i tot podríem dir grassonet, que mira a la càmera amb seriositat, sense somriure, com en la majoria d’ imatges que s’han difós d’ell. Els companys de classe d’Ai-tizaz Hassan van homenatjar d’aquesta manera l’estudiant de quinze anys que, pocs dies abans, va morir a l’exterior de l’escola.

El dilluns 6 de gener, el nostre dia de Reis, el jove Aitizaz va arribar tard a classe a l’institut Ibrahimzai, a la ciutat de Hangu, on estudiava. Com a càstig per aquest retard, no va poder assis-tir a l’assemblea del matí i va haver de quedar-se fora del recinte. Quan era a la porta de l’escola amb dos companys, també castigats per arribar tard, van veure que un home d’entre 20 i 25 anys s’acostava a l’edifici.

Parlant amb l’home, que tenia inten-ció d’entrar a l’escola, un dels nois va adonar-se que portava un detonador.

Espantats, els dos companys que eren amb Aitizaz van córrer cap a l’institut, però ell es va quedar allà. Malgrat que els seus companys van intentar que no s’hi enfron-tés, segons el seu cosí, ell s’hi va negar: “L’aturaré. Va a l’escola per matar els meus amics”.

Aitizaz va abraçar el suïcida i va pro-vocar la detonació dels sis quilos d’explo-sius que portava enganxats al cos. Tots dos van morir a l’instant. En aquell moment, a l’institut hi havia al voltant de dos mil alumnes. Hores després, el grup islamista Lashkar-e-Jhangvi va reivindicar l’atemp-tat.

Arran d’aquesta mort, Aitizaz Hassan ha estat considerat de manera pòstuma i immediata un heroi al seu país. Aitizaz s’ha convertit en una versió masculina de Malala Yousafzai, la noia tirotejada pels talibans l’any 2012 per defensar l’educació femenina. En aquest cas, però, la història és molt més tràgica que la de Malala, que va sobreviure a l’atac: Aitizaz és un heroi mig per accident, pel macabre atzar d’ha-ver arribat tard a l’escola en el dia equi-vocat.

La pròpia Malala, a més de la poli-cia i diversos polítics del país, han dema-

nat al govern pakistanès una distin-ció pòstuma per al jove. Mentrestant, la seva família, més que plorar el jove, està orgullosa que Aitizaz hagi mort d’una manera tan heroica. “Mai vaig pensar que el meu germà tindria una mort tan magnífica: va sacrificar la seva vida per salvar la humanitat”, va dir el seu germà Mujtaba. “El meu fill va fer que la seva mare plorés, però va salvar a centenars de mares de plorar els seus fills”, va destacar el seu pare.

La cadira buida d’Aitizaz fa possible que, a la resta de la classe, les cadires continuïn ocupades. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

aitizaz és la versió masculina de Malala Yousafzai, tirotejada per defensar l’educació

Ramon Radó

El jutge Elpidio José Silva s’ha fet famós per haver empresonat Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, acusant-lo de delictes molt greus. Després, però, Silva va ser acusat de prevaricació per la Fiscalia, en una querella que va ser instru-ïda en temps rècord pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid. Sospitós, tot plegat. Que la justícia rep pressions per part del poder polític és quelcom evident, mal-auradament, i el cas del jutge Silva crec

que és un bon exemple. Diu Silva que ara mateix té “l’obligació per sentit comú de no confiar en la justícia espanyola”, per tot el que ha passat. Silva afirma que confia “en la ciutadania, que sabrà exigir a la justícia que faci el que ha de fer”, i té clar que “el corrupte intenta fer creure que el poder el té ell i que res no té solu-ció, i el ciutadà acaba dient: això no hi ha qui ho canviï. Però no és cert, quan els ciutadans volen, la societat canvia”. Esperem que Silva tingui raó i que aquesta societat tan imper-fecta puguem canviar-la. Més ens val. Miguel Guillén és politòleg

“Quan els ciutadans volen, la societat canvia”

Elpidio José Silva, jutgePúblico, 02/01/2014

Miguel Guillén


El tema del mes: el final de la recessió sense sortir de la crisi?

“Vivim una barreja d’esperança i resignació”Manuel Cruz, catedràtic de filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona.Les informaciones en el sentit que, tècnicament, hem sortit de la recessió estan a l’ordre del dia. Això no significa, però, que haguem sortit de la sensació de crisi. Més aviat el contrari. I segons com augmenta la frustració de la gent perquè es confirma que no tornarem on érem.

Des del món econòmic i polític s’apunta que el 2014 serà l’any d’inici de la recupe-ració. Vostè creu que això serà així? L’economia va bé, el que no va bé és la gent. Ens estem acostumant a donar per suposat que els macroindicadors són equivalents que les persones estiguin bé. I no és veritat. I fins tot acceptant que aquestes xifres siguin certes, el tema està en quina és la distribució d’aquest crei-xement. Potser sí que n’hi ha, de creixe-ment, però també sabem que al món i a Espanya la desigualtat cada cop és més gran. Això és el que ens ha d’importar.

Creu que ja no ens creiem aquest tipus d’anuncis i que l’escepticisme és general? Hi ha dos llenguatges en conflicte. Un nou llenguatge que diu que tota una ten-dència històrica de benestar s’ha acabat i que la humanitat no tornarà a veure un benestar com el que s’havia vist en les darreres dècades –almenys en una part del planeta– i després hi ha un altre llen-guatge que parla de cicles, d’entrar i sortir, de ara anem bé o ara anem mala-ment. Però s’imposa la primera idea de què el món que havíem tingut ja no tornarà. Dit això: l’estat d’ànim de la gent és un indicador difícil de treballar, molt influ-ïble. L’altre dia, un taxista em deia que quan surt un polític a la televisió fent unes declaracions optimistes, durant dos dies ells tenen més negocis. Els estats

d’ànim poden ser variables però si la rea-litat és tan dura com veiem que és, això ja no és tan fàcil de manipular... La gent està veient que despeses absolutament bàsi-ques cada cop són més cares i que això repercuteix sobre els diners que tenen per comprar menjar... és difícil enganyar amb aquestes realitats.

Podem tenir un país fora de la recessió però que segueixi en crisi? El que és nou és la intensitat d’aquesta crisi però no la seva estructura; la idea que sempre hi ha gent que es queda des-penjada persisteix. Marx ja parlava dels exèrcits d’aturats que calia perquè una part de la gent treballés. Fins i tot quan es parla en els termes més optimistes, ja es compta que hi ha una part de la gent que ho passa malament. Mai hi ha cap socie-tat amb plena ocupació. La idea que una societat pugui sortir d’una crisi amb una part de la gent que s’ha quedat fora, és una idea que no ens hauria de sorprendre.

Com s’aconsegueix que una societat surti de la sensació de crisi? Un element molt important és que la soci-etat recuperi de debò la confiança amb sí mateixa. Que valors com la solidaritat, la cohesió... són realment importants. I que això fa que la vida canviï. Quan la gent pugui tenir la sensació que la seva activi-tat, la seva pràctica, les seves iniciatives... serveixen per canviar la societat. Quan això passi, pot haver-hi una sensació justi-ficada de què ens en podem sortir.

i això pot tardar anys? El que ens passa a la nostra societat és que hi ha forces totalment contradictò-ries. Hi ha elements per l’esperança o la il·lusió i elements per estar absolutament decebuts. Totes dues coses hi són alhora. Hi ha molts elements de derrotisme, de resignació, de què tot està perdut... i hi ha gent que té raons per pensar això. Però també és veritat que estan sortint iniciati-ves –que no surten des del poder sinó des de la societat– com el Banc d’Aliments que confirmen que les coses podrien ser d’una altra manera i que, per sobre de la tendència a l’individualisme, hi ha una tendència natural d’altruisme, a l’ajuda a l’altra. La cultura del neoliberalisme ha tingut molta influència però no ha acon-seguit esborrar aquests elements altruis-tes que la gent també té naturalment.

S’ha parlat molt de què, sortosament, malgrat les situacions socials desespera-des que s’han viscut aquí no hi ha hagut un esclat de violència. Hi ha institucions –en especial la famí-lia- que han actuat com a matalàs per les contradiccions més fortes. Hi ha famílies que viuen de la pensió de l’avi o de l’àvia. Moltíssima gent, en el nostre primer o segon cercle, que poden ser uns fills que no troben feines, uns pares grans que estan malalts i no es poden pagar una residència... tots aquells que tenim feina estem ajudant persones de l’entorn. I tothom dóna per suposat que les famílies dins seu s’ajudarà. Després hi ha les inici-

Queralt flotats/Maria Coll


En el cap de... Mariano Rajoy

Realment a vegades tinc la sensa-ció que sóc un paio amb mala sort. O que en els darrers temps m’ha tocat la Grossa... però a l’inrevés.M’explico. Després de ser esco-llit candidat del PP el 2004 per substituir el president Aznar, vaig perdre dues vegades les eleccions i, quan arribo finalment a gua-nyar-les, resulta que em trobo gestionant la pitjor crisi econò-mica, institucional i territorial d’Espanya en 30 anys: l’econo-mia ha anat fatal, les institucions de l’estat estan en total descrèdit i Catalunya ens vol posar a tots en un bon embolic. Sí, sí, no vull que sembli que em queixo de res perquè les circum-stàncies són les que són i jo he demostrat que de capacitat de sacrifici i d’aguantar les envesti-des en tinc una bona mica, però realment és desesperant. Ara encara, perquè poc o molt a mica en mica els indicadors eco-nòmics es notaran en la butxaca de la gent i per tant tot es reac-tivarà ni que sigui una mica. I podrem baixar els maleïts impos-tos i així almenys complir alguna de les promeses electorals que vaig fer... però la veritat és que he passat uns anys espantosos a la Moncloa, que no desitjo a ningú.A més, suposo que a aquestes alça-des de la pel·lícula tothom s’ha adonat que la meva estratègia amb Catalunya també passa per aquí: si hi ha més moviment econò-mic, els resultats del finançament català seran millors i deixaran de tocar-me la pera en Mas i els seus esbirros. Però clar, perquè aquest pla funcioni, cal que l’economia realment es reactivi... sinó, aga-fem-nos forts perquè les perturba-cions seran draconianes.

Joan Salicrú

atives solidàries que tots coneixem, però hi ha les iniciatives solidàries invisibles que existeixen i molt.

Creu que hem après, arran d’aquestes experiències? De les crisis sempre s’aprenen coses. En la mesura que tots aprenem de l’experi-ència, segur que hem après. Hem après de la contingència, de la volatilitat, del caràcter no seguríssim, no predetermi-nat de les situacions... Allò que es deia de què “la inversió immobiliària mai mai mai ha caigut”. Doncs mira, sí que ha caigut. “No és possible que arribem a tants mili-ons d’aturats”. Doncs ha passat. Han passat moltes coses que ningú pensava que podien passar. És aquest concepte que usem en filosofia, la contingència de la història, sobretot per la temptació de pensar que una cosa sempre ha estat així i que serà sempre així. Si haguéssim après aquesta lliçó, ja estaria bé.

Vostè ha escrit darrerament llibres sobre la pròpia filosofia. Quin paper han de jugar els filòsofs en aquest situació? Els filòsofs sempre han fet una feina de desmuntatge dels tòpics i idees preesta-blertes... i la nostra època també té molts tòpics. Hem de seguir fent això respecte els tòpics que no tenen fonament i són una autèntica enganyifa, per exemple això de què tots som igualment responsa-bles del que ha passat. Com que tots som igualment responsables del forat de la capa d’ozó? O que tots som responsables de la crisi econòmica. A les parelles joves que s’han hipotecat per un pis per tota la vida perquè no trobava altra cosa, li diuen: “Vostè ha viscut per sobre de les seves pos-sibilitats”. La tasca de la crítica, dels filò-sofs, és desmuntar aquestes enganyifes, que fan que la gent visqui en una realitat irreal i li impedeix entendre la realitat real.

Ens dediquem prou a pensar com vivim? Hem perdut esperit crític? Sens dubte. Però pensem poc perquè gai-rebé no tenim temps per pensar. La gent viu durament i sobretot pensa en com guanyar-se la vida. A més, hi ha la sen-sació de què pensar no serveix de res. I pensar no vol dir que siguis automàtica-ment més feliç però surt a compte perquè et fa viure amb més intensitat.

EL QUE HEM aPRèS DE La CRiSi

“Hem après de la contingència, de la volatilitat, del caràcter no segur de les situacions”

SoBRE La PRòPia fiLoSofia

“Pensar no vol dir que siguis automàticament més feliç però surt a compte; et fa viure amb més intensitat”

Manuel Cruz, en una imatge d’arxiu.

Entrevista a http://www.valors.

org/manuel-cruz-tenim-espe-

ranca-i-resignacio-al-mateix-


Maria Coll és periodista i codirectora de Valors

/ @mcolllpigem

Civisme i sentit comú

En Miguel és un ciutadà normal i corrent. Una víctima més de la crisi. Però ara també de l’administració. Aquest veí de Terrassa , jubilat, viu amb els seus dos fills adolescents en un pis de llo-guer. La família sobreviu amb mil euros al mes. Davant aquesta situació, en Miguel decideix penjar cartells per Barcelona, Ter-rassa i Gavà oferint-se per fer trasllats. No és el primer que ha optat per aquesta solu-ció. En moltes ciutats l’oferta és gran: pin-tors, dones que netegen o cuiden avis, can-gurs, classes particulars, etc. Són papers fets per particulars, a mà o amb ordinador, amb la possibilitat d’estirar el número de telèfon, amb poc disseny i gens estètics, però que representen una esperança per moltes per-sones que viuen en la precarietat.

En Miguel penja desenes de cartells. A Terrassa i a Gavà, segons explica a 8TV, la Guardia Urbana el truca per informar-lo que segons l’ordenança municipal està prohibit. Li fan l’avís, li expliquen i no el multen. En canvi, a Barcelona, la Guàrdia Urbana deci-deix expedientar-lo amb 375 euros per cada cartell que troba. Com que la multa no arriba de seguida –les coses de l’administració són lentes– ell segueix penjant cartells, sense saber que està incomplint la llei. I quan en Miguel descobreix que allò que fa està pro-hibit, ja acumula un bon grapat de sancions. Concretament l’Institut Municipal de Pro-moció Econòmica li reclama 155.000 euros, un total de 300 multes.

És evident que el civisme és un valor que cal cultivar, fins i tot amb més inten-sitat del que es fa en alguns municipis. Les ciutats no es poden convertir en car-telleres d’ofertes de treball per molt cruel que sigui l’actual situació del mercat labo-ral. També és obvi que els consistoris han

de vetllar perquè els carrers estiguin nets. Ni el mobiliari urbà ni les propietats priva-des són espais publicitaris. Per tant, s’aplau-deixen totes les lleis de civisme redactades i aprovades i l’aplicació que els consisto-ris i els agents municipals n’exigeixen per part dels ciutadans. Les lleis de civisme no poden ser considerades normatives menors. Els espais comunitaris s’han de conservar; és una qüestió de respecte.

A més, lamentablement, les sancions econòmiques han de formar part d’aques-tes normatives. Encara que ens costi, els ciutadans hem d’admetre que realitzem algunes accions de caire cívic més moguts per la por que l’autoritat ens enxampi i ens acabi multant, que no pas per pròpia con-vicció. Quantes persones tornarien el car-retó del supermercat al seu lloc després de posar els paquets al cotxe si no haguessin de fer aquest gest obligatòriament per a poder recuperar l’euro que hem invertit per obte-nir-lo? Quantes persones farien cas dels senyals de trànsit si els radars no ens recor-dessin que anar de pressa a la carretera té un preu en vides però també per a la nostra

Les multes només haurien de servir per acabar convertir en hàbit allò que fem per por a ser sancionats

Ha passat desaparcebut

un veí de terrassa ha estat multat amb 155.000 euros per la guàrdia urbana per haver penjat cartells a la via pública. L’home s’ofertava per fer tranports i poder arribar així a final de mes.

Maria Coll

anunci de d’oferiment de feina i classes en un carrer d’una ciutat.

butxaca? No es reduirien exponencialment les defecacions de gossos al carrer si es mul-tessin els propietaris dels animals?

Ara bé, malgrat les sancions econòmi-ques són necessàries, tenen un límit. L’edu-cació en valors no es pot imposar. A través de la sensibilització, l’actitud cívica ha d’anar quallant de forma natural en la socie-tat, encara que aquesta sigui una feina lenta i desesperant. Les sancions econòmiques només haurien de servir per acabar con-vertint en hàbit allò que els primers temps fem moguts per la por de ser multats. I per després castigar aquells que realment rea-litzen actes incívics de forma conscient o reiterada. Els ajuntaments no haurien de veure els actes d’incivisme com la possibi-litat d’augmentar la recaptació. I, encara menys pensar que aprovant una ordenança en un ple municipal tota la ciutadania que-darà perfectament informada dels límits existents. No podem suposar que darrera de tota acció incívica hi ha mala voluntat. Per educar en valors cal oferir informació, pedagogia, però, també, al final, cal molt sentit comú. I en aquest cas, Gavà i Ter-rassa, han demostrat tenir-ne, mentre que la Guàrdia Urbana de Barcelona, empa-rant-se estrictament en una normativa que no s’han molestat ni ha explicar, han deci-dit trepitjar encara més el dèbil.


Vist pel món

El discurs de la necessitat d’emprendre segueix vigent. No hem sortit de la crisi i seguim necessitant fórmules innovado-res per a millorar la nostra situació pro-fessional i personal. Si ens decidim per crear un projecte des de zero, però, segu-rament ens sorgiran molts dubtes, que de ben segur aniran apareixent a mesura que anem fent tots els passets necessaris (i els sobrevinguts) per a reeixir. La for-mació, en aquest cas, pot ser clau per a un bon desenvolupament inicial del pro-jecte (tenir controlades el màxim de vari-ables possibles) però també clau per a la viabilitat emocional del mateix. Des de l’Institut de Govern i Polítiques Públi-ques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, juntament amb d’altres institucions, han impulsat una proposta formativa diferent, innovadora, apta per a aquests nous projectes que estan sor-gint i que necessiten d’una formació que, sovint, troben dispersa i poc clara.

La nova proposta formativa, l’Estàr-ter (http://igop.uab.cat/formacio/estar-ter/) combina tres modalitats peda-gògiques: formació teòrico-pràctica, formació col·laborativa (ajuda mútua entre els participants) i formació perso-nalitzada (d’acompanyament tècnic per als projectes concrets). Pel que fa als mòduls teòrico-pràctics s’estructuren en diverses esferes o àrees temàtiques. L’esfera invisible (aquella que ajudarà a teixir relacions sanes entre el grup i que condicionen el dia a dia), l’esfera visible (com comuniquem a l’exterior el nostre projecte), l’esfera tangible (la viabilitat del projecte i tots els detalls tècnics que necessitem saber a l’hora de portar-lo a terme) i l’esfera pensable (és a dir, com organitzem el projecte i les persones que en formen part). La nove-tat està en el tractament de la formació: no es busca formació tècnica, sinó arri-bar a totes les necessitats que sorgeixen, també les emocionals i relacionals.

Una formació realment innovadora

Gregorio Luri és filòsof i pedagog M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

L’efecte Mateu

Està de moda criticar els deures escolars, fins el punt que molts mestres no saben ben bé què fer. Hi ha qui assegura que són un factor essencial d’increment de les desigualtats. I qui vol estar a favor del foment de les desigualtats? En aquest arti-cle defensaré exactament el contrari: els deures selectius poden ser un factor essen-cial d’increment de la igualtat. Sé que defensant aquesta idea em situo al marge de les modes pedagògiques, però és que al meu parer aquestes modes han creat una fenomenal “bombolla pedagògica” que tard o d’hora haurà d’esclatar.

La bombolla pedagògica, com la bom-bolla immobiliària, es va originar per una reducció considerable del sentit de la rea-litat que va animar a molta gent beninten-cionada a creure que la primera part del conte de la lletera (recorden vostès aquella lletera que invertia en somnis mentre des-cuidava on posava els peus?), oblidant-se de la moralitat del mateix conte. Tenia raó Josep Pla quan deia que davant la realitat sempre estem en primera línia .

Per entendre la necessitat dels deures cal partir d’una obvietat: els nens que creixen en famílies culturalment sofistica-des estan contínuament fent deures; viuen en un medi culturalment ric, senten un llenguatge complex i estructurat, veuen els seus pares llegir premsa, literatura, comentar notícies, van junts al cine, a teatre, a exposicions, planifiquen conjun-tament excursions a llocs d’interès cultu-ral, gaudeixen d’unes relacions públiques diversificades... En aquesta relació no con-sidero les activitats extraescolars. L’escola és molt important per a la formació d’un nen, d’això no hi ha dubte, però els nos-tres fills només hi passen, tirant a llarg, un 15 per cent del seu temps anual.

Imaginem-nos ara que en un dia d’hi-vern l’alcalde una ciutat dictés una norma d’obligat compliment que, amb una gran preocupació per la igualtat, prohibís tant als rics com als pobres dormir sota els ponts, pidolar als carrers i robar pa.

Tots consideraríem, amb raó, que aquest alcalde és un cínic per tractar amb el mateix criteri situacions completament diverses. Doncs passa alguna cosa sem-blant amb els deures. No us sembla? Si volem, honestament, reduir les diferències culturals entre els nens, sembla absurd prohibir-los formar-se extraescolarment.

Alguns psicòlegs parlen de “l’efecte Mateu” per explicar les diferències d’apre-nentatge entre nens de diferents mit-jans culturals. Paraules de l’evangelista: “Perquè a qui té se li donarà, i en tindrà de sobres; en canvi, aquell qui no té, fins allò que té li serà pres.” És a dir: qui més

sap, més fàcilment i més ràpid aprèn. Contrarestar l’“efecte Mateu” no és

fàcil. Alguns pedagogs utòpics han defen-sat educar els nens uniformement aïllant-los dels pares. Jo em conformaria amb que els diguéssim la veritat als pobres: precisa-ment perquè són pobres, necessiten esfor-çar-se més. I si els volem ajudar, llavors ens hem d’esforçar amb ells. Un exemple: el sociòleg nord-americà Donald J. Her-nandez ha posat de manifest en un estudi recinte que els alumnes de tercer curs de primària amb retards en la comprensió lec-tora tenen quatre vegades més possibilitats de fracassar al final de l’escolaritat obligatò-ria que els que llegeixen amb fluïdesa. Cal que els digui quins nens presenten estadís-ticament més retards lectors?

“Els nens que creixen en famílies culturalment sofisticades estan contínuament fent deures”

Ni àngel ni bèstia

Gregorio Luri Maria Medina


Contravalors

Els suïssos tenen el sa costum d’adoptar per referèndum la majoria de normes i lleis que els regeixen. Cada any en solen fer algun. L’any passat n’han celebrat dos sobre el tema dels sala-ris que paguen les grans empreses als seus empleats i alts dirigents. La socie-tat suïssa ha assolit un alt nivell econò-mic i el nombre de pobres no arriba al 5 per cent quan fa 25 anys havia estat al 9 per cent però ara volen fer un pas més contra les desigualtats que tenen.

A principis de 2013 van posar a refe-rèndum una llei per la qual els alts diri-gents de les empreses i bancs no es podien auto-adjudicar el sou sinó que ho havien de ser els accionistes. El referèn-dum es va guanyar per un 67’9 per cent. Aquí molts dels escàndols produïts per les immorals remuneracions de molts direc-tius de les caixes que han desaparegut no s’haguessin pogut produir si hagués exis-tit una legislació similar.

Però molts suïssos van considerar que no n’hi havia prou i es va posar a refe-rèndum una nova proposició: que el sou més elevat d’una empresa no pogués ser més de 12 vegades del que cobra menys. La proposta va ser rebutjada per més del 65 per cent dels suïssos. Els dirigents de Novartis, de la farmacèutica Roche i de Nestlé, que cobren respectivament 266, 213 i 205 vegades més que l’últim dels seus treballadors, van participar en la campanya a favor de la no limitació dels seus sous elevats amb els arguments que les grans empreses podien perdre els dirigents més valuosos, que aques-tes empreses podien marxar a l’estran-ger i no en vindrien de noves, que no es recaptarien tants impostos sobre les grans rendes que beneficien a la socie-tat... Els que van promoure aquesta llei que anava contra les desigualtats només van obtenir el 35% de vots favorables. Em costa entendre que s’hagi votat contra aquesta iniciativa.

Jo hi hagués votat a favor...

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

La desigualtat global

El món d’avui és més desigual que el de 1980? És evident que a Catalunya la crisi està tenint efectes asimètrics i que les desi-gualtats recentment han augmentat. Però per fer honor al títol d’aquesta secció, i també per subratllar bones notícies donat que van escasses, avui canvio la pers-pectiva i parlaré de la desigualtat global durant les darreres dècades. De fet, aquest és un debat interessant per la complexitat que s’hi amaga.

Però comencem pel principi. Molts fan el següent argument, aparentment d’una lògica impecable: i) la desigualtat ha aug-mentat “dins” de molts països, ii) la desi-gualtat “entre països” també ha crescut i, per tant, la conclusió és que iii) les desi-gualtats globals han incrementat. La lògica d’aquest argument, però, és equivocada. Fixeu-vos que una cosa és la renda dels individus i una altra és la renda dels països. Són dues coses diferents que no són direc-tament comparables. Però no només la lògica de l’argument és falsa sinó que els anàlisis empírics més rigorosos diuen el contrari: assenyalen que la desigualtat global ha disminuït durant les darreres dècades. Ara bé, aquests mateixos estu-dis també subratllen un fet molt rellevant. I és que si la desigualtat global ha dismi-nuït és com a conseqüència, fonamental-ment, del comportament d’un sol país: la Xina! Bé, la Xina i també en bona mesura l’Índia. El creixement econòmic extra-ordinari d’aquests països ha fet que mili-ons de persones s’hagin incorporat al que podríem anomenar la nova classe mitjana mundial. Fins al punt que, donat el seu pes poblacional, la Xina i l’Índia han contri-buït a que les desigualtats globals, i també la pobresa, disminueixin. Per tant la con-clusió d’aquell primer argument no és certa d’acord amb les dades de distribució de riquesa.

Ara bé, el més paradoxal d’aquest debat és que les dues premisses que conduïen a la conclusió equivocada sí que són certes per elles mateixes. Per un costat, sabem

que hi ha hagut un increment notable de la desigualtat “dins” de molts països. Els estudis d’Atkinson, Piketty i Saez són con-cloents en aquest sentit. Més concreta-ment, sembla que el que ha passat és que els rics s’han despenjat per dalt. És a dir, són el Top 10%, i filant encara més prim, el Top 1%, els que realment s’han enri-quit exponencialment. Almenys aquest és el cas en molts països anglosaxons. Curio-sament, però, a països com Suècia els rics no s’han despenjat tant per dalt. I per altre costat, també sabem que avui les desi-gualtats “entre” països continuen sent

importants, fins i tot més que no ho eren abans. Mentre que a finals del XIX el ser fill d’obrer o fill de l’industrial era el que deixava empremta, i això era més o menys igual a tot arreu, ara a principis del XXI el que marca la diferència és el passaport. Dit d’una altra manera, la distribució de la riquesa avui depèn fonamentalment de l’origen i no tant de la classe. És per això que l’economista del Banc Mundial Branko Milanovic escriu sovint que vivim en un “non-marxian World”, perquè ja no és la classe sinó la localització el que marca. I així arribem al cap del camí: malgrat que malauradament les dues premisses inicials són certes, la conclusió final que alguns en deriven no ho és. Almenys la desigualtat global, gràcies al creixement de la Xina i l’Índia, ha disminuït.

“La desigualtat global, gràcies al creixement de la Xina i l’Índia de les darreres dècades, ha disminuït”

Gran angular

francesc amat

francesc amat és economista / @cescamat


L’altra cara de la ciència

El Climategate i el poder de la premsa

Aquesta història va començar fa poc més de quatre anys. Poc abans de la Conferèn-cia sobre el Canvi Climàtic de finals del 2009, en un intent de boicotejar-la, més de mil correus electrònics i fitxers d’un servidor de la universitat anglesa d’East Anglia van ser robats en un atac hacker i, posteriorment, publicats. L’objectiu de l’atac era denunciar la suposada conspira-ció per excloure dels informes de l’IPCC (organisme científic de l’ONU) l’opinió dels científics que no accepten l’origen antropogènic del canvi climàtic.

L’escàndol, conegut com a Climategate (en clar paral·lelisme amb el famós Water-gate dels anys setanta als EUA), va acon-seguir que alguns d’aquests correus fossin interpretats com si es pretengués ocul-tar dades deliberadament per tal de con-vèncer el món dels perills de l’escalfament global. Mesos més tard, les investigacions del cas van concloure que no hi havia cap evidència de mala praxis científica i que no trobava cap raó per qüestionar el con-sens científic que diu que l’escalfament global és un fet i és induït per l’activitat humana.

Però el mal ja estava fet. El cas torna a ser noticiable. Un estudi sobre la cober-tura del canvi climàtic en la premsa anglesa publicat per la doctora en pale-oclimatologia Marion Ferrat a un bloc especialitzat de la European Geoscien-ces Union demostra que el nombre d’ar-ticles publicats sobre el canvi climàtic està en descens, suggerint una disminució de l’interès de l’opinió pública en aquest afer. Probablement, no tot deu ser culpa del Climategate. La crisi econòmica o un generalitzat discurs derrotista envers com poder revertir la situació actual també hi deuen tenir alguna cosa a veure.

D’altra banda, l’estudi també detecta un clar augment de l’espai en premsa dels contraris a l’efecte de l’home en el canvi climàtic. Per exemple, quan se cita a con-siderats experts sobre el tema en qüestió, actualment els escèptics es mencionen en

el 27 per cent dels articles mentre que l’any 2007 era només en un 6 per cent. Considerant que hi ha poques coses a la comunitat científica que despertin tanta unanimitat com el canvi climàtic (l’últim informe de l’IPCC considera que hi ha un nivell de certesa del 95 per cent que l’home en sigui el principal responsable), que quasi un terç de l’espai informatiu l’ocupin els contraris a aquesta tesi és, per dir-ho suau, sorprenent.

Simplement, no sabem com reaccio-narà la nostra espècie al canvi climàtic. Només sabem que s’espera que la tempera-tura global augmenti dos graus a finals de

segle i l’última vegada que això va passar encara no existíem. No es pot negar-ho ni ser catastrofista. La responsabilitat peri-odística envers l’opinió pública és vital. Com deia Ramon Barnils, si la informació és fiable, amb poca n’hi ha prou. Perquè si n’hi ha massa, el que en realitat volen no és informar-te, sinó que no vagis informat.

Per saber-ne més:

-Què és Climategate?” (anglès)

http://www.theguardian.com/

environment/2010/jul/07/cli-

mate-emails-question-answer

-Estudi sobre el tractament del

canvi climàtic. http://blogs.

egu.eu/4degrees/

núria Radó és doctora en Biomedicina

Amb dorsal

La dimissió de Sandro Rosell és el tema esportiu i extraesportiu –amb permís del ‘procés’– a Catalunya. Siguin certs els motius exposats per l’exmanda-tari blaugrana a fi d’argumentar la seva marxa –acusacions “injustes” i amena-ces a ell i al seu entorn– o simples falòr-nies, Rosell ha topat contra un vici que l’ha marcat d’ençà que fou elegit presi-dent: l’atac constant als crítics. No deba-des va presentar una acció de responsa-bilitat contra el seu predecessor i antic amic, Joan Laporta, amb qui es va acar-nissar des del dia u del seu mandat. No en va, l’enderroc de l’era Laporta ha marcat la seva agenda. Accions com la sorprenent expiació de pecats a Extre-madura davant el president Fernández Vara, o les mentides sobre els sabuts tractes de favor als Boixos Nois, són la mostra fefaent que a Rosell el movia la necessitat d’esdevenir, sobretot, antítesi.

Rosell, però, no hauria de ser recor-dat com un president gaire diferent dels qui han guiat els designis blaugra-nes els darrers 30 anys. Nuñez, Gas-part o fins i tot el fugaç Reina són cares d’una mateixa moneda: la de la Barce-lona benestant, la de la tebior nacional i una visió diguem-ne ‘poc noucentista’ de l’individu i del col·lectiu. El dimi-tit president també va ser paradigmà-tic en allò que l’ha acabat destronat, l’opacitat. Independentment de si cal explicar-ho tot o reservar un espai per a protegir els interessos de qualsevol entitat, l’equip de Rossell no ha sabut o volgut explicar detalladament mesu-res cabdals, com la contradictòria i de sobte necessària reforma del Camp nou –el Rosell candidat sempre va rebut-jar-la–. Tot plegat molt exemplar d’un món, el del futbol, cada dia més vincu-lat a règims feudals o democràcies d’ín-fima qualitat. En això Rosell, a través dels seus acords amb el govern de Qatar, també ha sigut paradigmàtic.

Sandro Rosell com a paradigma

Manel Bosch és periodista

Manel Boschnúria Radó

“a hores d’ara encara no sabem com reaccionarà la nostra espècie al canvi climàtic”

Febrer de 201412 Monogràfic

L’alteritat

A L’home és un ser social. Ningú creix completa-ment aïllat. Tots vivim en una família, tenim un grup d’amics, treballem en un espai, o si més no, residim en una comunitat veïnal o en una ciutat. No som illes aïllades. Tothom es relaciona en un

moment o altre amb algú. I en tots aquests espais de trobada, més o menys íntims, hi ha convivència. Vivim en continua intersecció amb els altres. “L’home que viu sol no pot ser feliç”, deia Aristòtil.

Ara bé, com que les relacions són generalment de gestió com-plexa, sovint els altres ens semblen un destorb. Quantes vegades pensem que sol estaríem millor? O creiem que una feina sols l’hau-ríem fet més ràpid? O què les decisions millor que les prengui una sola persona? És obvi que l’augment de persones en un espai o en un procés de pressa de decisions incrementa la complexitat, però no necessàriament els problemes. La convivència no resulta fàcil si partim de la idea que els altres no aporten res.

L’alteritat, en canvi, diu: els altres no són un destorb sinó un tresor en si mateix i com a tal –també egoistament– ens podem enriquir d’ells. I és que resulta inevitable que, mitjançat la convi-vència en el procés de construcció de la nostra pròpia identitat, no acabem adquirint part de valors i aprenentatges que ens arriben dels altres. Si fem una ullada en el nostre entorn ens adonarem que els altres ens eduquen, ens estimen, ens escolten, ens aconsellen, tenen cura de nosaltres i fan que la nostra vida tingui sentit. La filòsofa Simone de Bouvaire va deixar escrit: “Un home sol en el món estaria paralitzat per la visió manifesta de la vanitat de tots els seus objec-tius; no podria, sense cap dubte, suportar viure (...) L’home només pot trobar en l’existència dels altres la seva pròpia existència”.

En conseqüència, l’alteritat, pel fet de considerar l’altre com un ser important perquè jo no seria sense ell, obre les portes a un ampli ventall de valors. Només quan donem valor als altres, els atorguem respecte i dignitat, els tractem de forma justa i els reco-neixem la seva vàlua com a humans. Només quan mirem els altres d’igual a igual, som capaços de compartir i comprendre el seus patiments i dificultats. I, així, solidaritzar-nos amb les seves causes.

L’aposta per l’alteritat adquireix major importància quan les soci-etats creixen en complexitat. Les comunitats del segle XXI són multi-ètniques, multiculturals, multilingüístiques i multireligioses. En soci-etats en què l’altre és inicialment un estrany i amb qui encara s’han de construir llaços de confiança, només apel·lant un valor que no consi-deri l’altre com una dificultat, sinó com una riquesa, serem capaços de gestionar la diversitat i millorar la convivència.

ElS AltRES donEn SEntit A lA mEVA VidA

—Editorial

Valors Monogràfic 13

L’alteritat

‘Sense Títol’ de Toni Batllori


L’alteritat

“SEnSE ElS AltRES no PodRÍEm SER noSAltRES”

l’entrevista —Maria Coll

Begoña Roman, catedràtica de filosofia de la Universitat de BarcelonaL’alteritat resulta clau en un segle XXI marcat per la multiculturalitat i les noves tecnologies. Desgranem aquest valor amb una experta en el tema.


Conversem amb Begoña Roman al seu despatx de la Universitat de Barcelona, concretament a la facultat de filosofia, ubicada a la part alta del Raval, un dels barris de la capital catalana on la diver-sitat es més present i on les identitats estan més marcades.

‘alteritat’ és una paraula poc coneguda, que encara sorprèn. filosòficament, què entenem per alteritat? Quan diem que l’alteritat és un valor estem dient que l’alteritat és una carac-terística desitjable i, per tant, bona. L’alteritat és la constatació de la presèn-cia d’un altre que defineix la meva iden-titat, perquè el ‘jo’ no és sense un ‘tu’ i a més em limita. I en aquest cas la condició de límit té dues lectures com l’alteritat en llatí també té dues arrels: alius, l’altre que m’aliena i que, per tant, m’objectiva i ins-trumentalitza, d’aquí ve la paraula aliena-ció; o l’alter (altre) que m’identifica, que em configura, perquè jo sóc jo i les meves relacions, i d’aquí ve la paraula altruisme. L’alteritat és la constatació de l’altre com a possibilitant de la meva identitat i de la meva constitució perquè jo no puc ser sense les meves relacions. Per tant, l’alteri-tat és un valor perquè és bàsic per la cons-titució del ‘jo’ i de les meves relacions, no solament gratificants, sinó també rela-cions de necessitat vital. L’ésser humà és un ser interdependent.

Per tant, sense altres nosaltres no seríem com som. Efectivament. No només seriem com som, sinó que no podríem ser nosaltres perquè la identitat és la forja d’un projecte que sempre és en comunitat. Per exemple, només néixer ja comencem a inserir-nos en una comunitat lingüística – sense llen-guatge jo no aprendria a narrar la meva història-. Però, ja abans, encara que morim i naixem sols, biològicament som fills de dos. Ningú es fa a si mateix, tothom es fa en una comunitat.

i això, té una part positiva, però també una part negativa... Sí. Generalment diem que l’alteritat és un valor perquè ens adherim a l’altruisme, l’alter entès com un “jo amic”, però quan ens referim a alteritat com a alienació, l’al-ter és un “jo enemic”. I és que ‘el contra’

també em constitueix i, de fet, de forma més fàcil que ‘l’amb’.

afirmava que el concepte de límit també tenia dues lectures, però generalment associem més els límits a les coses negati-ves i que a les positives. Sí. Els límits ens limiten i per tants ens diuen els que “no”, per tant, ens prohi-beixen, però, per altra banda, també ens constitueixen. Dit d’una manera més kan-tiana, el límit és un impediment, però a l’hora també és condició de possibili-tat. Això ho explicava molt bé Kant amb la imatge del colom. El colom es queixa perquè considera que l’aire és un impedi-ment per volar a la velocitat que ell voldria sense adonar-se que a l’hora és la condició de possibilitat del seu vol, perquè sense aire no podria volar.

i respecte l’alteritat? Doncs l’altre pot ser aquell que limita la meva llibertat, però al mateix temps també pot ser aquell que la construeix. Per això aquella famosa frase: “la meva lliber-tat acaba on comença la de l’altre”. Algú pot dir: si no hi haguessin altes no hi hau-rien límits a la llibertat! Sí, és clar, perquè no hi hauria llibertat!

aquesta doble condició dificulta la gestió de l’alteritat? Absolutament, perquè és un continu joc malabar entre el respecte a l’altre i, per tant, l’acotació de la meva emprenedoria, i acceptar que sense els altres jo no podria emprendre res.

En la construcció del nostre propi “jo” és fàcil identificar quina part la generem a partir dels altres? No. De fet, encara no sabem quina part de l’home és genètica i quina part és cons-truïda. Entre d’altres coses perquè partim d’una fal·làcia: creure que està molt deter-minat que és orgànic, què és fisiològic i què és cultural. Per exemple, de les quotes de longevitat que ara estem gaudint i patint, no sabem clarament què devem a la ciència i què a la natura, com tampoc sabem què devem a nosaltres mateixos i què devem als altres. Sí que podem dir, però, que hi ha determinades capacitats de l’autodidactisme, sempre meritori, però no sempre lloables.

Què vol dir? Que un sol pugui tirar endavant projec-tes té molt de mèrit, però de vegades ha perdut el temps per una manca d’humili-tat per demanar ajut. En la filosofia, l’auto-didactisme és una gran pèrdua de temps. Un, per exemple, no pot llegir sol la Crítica a la raó pura. El mestratge i l’acompanya-ment dels altres és positiu. A més, jo sóc jo, persona indivisible, però sempre en relació i les meves relació amb els altres. I, per tant, no podem oblidar que l’alteritat també implica la gratitud.

En general, donem poc valor a l’altre? De fet, sovint en comptes de veure l’al-tre com una possibilitat de riquesa el menyspreem... La nostra relació amb els altres pot ser de gratitud, perquè l’altre m’ha dedicat el seu temps, el seu esforç, el seu talent, etc; però també pot ser d’ingratitud perquè no li vull reconèixer la seva dedicació o ell no me la vol oferir. Per exemple, la rela-

ció entre germans o entre pares i fills no sempre és de gratitud. En aquest tipus de relacions, el que un consideració protec-ció, l’altre ho rep com un impediment per a poder créixer. I, en aquest sentit, l’alteri-tat sempre està condemnada a establi què esperem de les relacions. Si dos no s’enga-nyen, no hi ha desenganys.

En el marc de la societat de coneixement, l’alteritat quin paper hi juga? La societat del coneixement del segle XXI està més necessitada de l’altre perquè en ella no es pot aprendre sol. La societat del coneixement demana inserir-te en una tra-dició cultural perquè sinó et convertei-xes en un analfabet funcional. En aquest sentit, una persona fora de la comunitat,

“El límit és un impediment, però al mateix moment també és condició de possibilitat”

“Tirar endavant projectes té mèrit, però de vegades perdem el temps per manca d’humilitat”


L’alteritat

no tindria identitat. La societat del conei-xement no funciona sense els altres.

Però si en aquesta nova societat del coneixement la relació amb els altres cada cop és més a distància igualment podem construir-nos a partir dels altres? Les TIC només són mitjans. Avui estar de cos present ja no vol dir estar mort, sinó sortir del món virtual i trobar-nos. Aviat la trobada presencial serà un valor perquè la persona donarà importància al fet que l’altre surti de casa i perdi temps amb mi. I com que la socie-tat ha vençut la bata-lla de l’espai – ara ens podem trobar sense trobar-nos-, però no la del temps. Per tant, m’hauràs d’explicar quin plus comporta que jo em desplaci, que estigui present.

Un altre element del segle XXi és el mul-ticulturalisme. Que el nostre ventall d’in-puts s’hagi obert fa més difícil la nostra construcció? Quan vivíem en comunitats en què la his-tòria compartida era molt monocultu-ral era més fàcil entendre’ns. Però no ens podem deixar enlluernar per això, perquè potser aleshores la societat era més pobre de perspectiva i de llibertat. A l’augmen-tar les opcions, també augmenta més l’au-tonomia. I quan augmenta d’oferta de vida ens obliga ha pensar perquè aquesta és la meva, per quin criteri nosaltres hem escollit una i no l’altre. L’alteritat en soci-etat multiculturals es fa molt complexa perquè el prejudici genera molts perjudi-cis i obliga a pensar davant de quins dels dos casos ens trobem.

Posi un exemple... Un de molt tòpic. Tenim una gran conver-gència en combatre la mutilació genital femenina. Tothom hi està d’acord. Però no hi ha manera en combatre la mutila-ció genital masculina. Colònia (Alemanya) el 2012 fa una sentència contra la circum-cisió i provoca un gran escàndol. Curiós quan es tracta igualment de la mutila-ció d’un menor en nom d’una llibertat de culte. Per què els menors barons no han generat tan consens? Físicament fa menys mal, però psicològicament és igual. Fins i tot jueus i musulmans per primers vegada s’han posat d’acord en una cosa.

Com ens enfrontem a aquesta situació?

Tota aquesta nova complexitat ens difi-culta saber a què i a qui respecto i reco-nèixer quines diferències són equitatives i respectables i quines són injustes i discri-minatòries. Això ens obliga a pensar molt plegats i a veure que l’argument de la tra-dició ja no val. I això fa més complexa, que no vol dir més conflictiva, les relacions.

i complica la construcció de la nostra pròpia identitat... Sí, per això algú parla avui “d’identitats poroses”. Personalment aquest és un terme que no m’agrada. Ara bé, és cert que avui les identitats no són tan sòlides com les d’abans que estaven en entorns més estables, sense la necessitat d’ha-ver de passar a estats gasos o líquids, en vocabulari de Bauman. Això sí, avui les identitats han d’estar més disposades a deixar-se impregnar pels altres sense tenir por a perdre els nostres propis trets i això ens obliga a pensar amb els essencialis-mes. Les essències formen part d’allò que vull ser i que no vull canviar. Les essències són importants, però també ens obliguen a explicar perquè volem conservar això sense caure en el conservadorisme.

Podem viure una vida sense saber qui som o recorrent per un ampli ventall d’identitats. La idea de liquiditat, que ja apuntava, en aquest sentit s’escauria més? La metàfora de Bauman no parla tant de manca de solidesa, sinó de perdurabili-tat. Bauman afirma que tot flueix i això no necessàriament ha de ser dolent. El veri-table perill és que no hi hagi arrels! Cap ésser humà pot viure sense cap mena de vincle. Ara bé, les arrels és conren i la cul-tura és saber adaptar-se al terreny. El repte actual és ser més adaptatius sense perdre la nostra pròpia identitat i des-prés entendre’s als altres. Les identitats contemporànies ens requereixen arrels i vincles però són menys rígides que les anteriors.

Un dels contraris de l’alteritat, seria l’in-dividualisme? Hi haurien dos contraris, un per excés i un altre per defecte. Un seria l’individualisme possessiu, desarrelat i desagraït. Jo sóc jo, no necessito a ningú i em faig a mi mateix, per tant, no he de rendir comptes a ningú.

D’aquí vindria l’egoisme. I l’altre con-trari seria l’alienació. Jo sé que necessito els altres però tot ho faig a cops de preu i d’instrumentalització. I tots dos extrems els hem viscut al segle XXI.

Està en crisi ara l’alteritat? La crisi ha fet coses bones. Hem descobert el valor de l’alteritat després de conrear durant molt de temps el propi negoci. Això ja s’havia denunciat molt abans. Sempre cal mirar el context. Per exemple, quan Alexis de Tocqueville va marxar als Estats Units per veure què era això de la demo-cràcia resulta que ja va sospitar d’aquest individualisme que Macpherson en els anys seixanta va batejar com “possessiu”, perquè només era capaç d’establir relaci-ons de contracte amb els altres.

Vol dir que en el segle XiX ja van veure el problema. Sí. En el segle XIX diversos autors ja van evidenciar que estava molt bé reivindi-car els drets subjectius de l’home en perí-odes grecs o feudals quan la privacitat i la intimitat eren inexistents, ja que l’indivi-dualisme és un producte contrari al totali-tarisme i als comunitarisme que ofeguen la privacitat, però ja asseguren que aquest també pot arribar a tenir excessos. De fet durant el segle XX la gent s’ha dedicat a conrear les seves auto possessions i pro-pietats i només han mantingut relacions de conveniència o interès. No ha estat fins aquesta crisi que s’ha posat en relleu el fracàs de l’exageració d’aquest individua-lisme. En canvi ara, quan se li demana a un poble i a una comunitat que faci un acte d’altruisme, d’alteritat, el fa. Una altra cosa és que el faci “extraordinàriament”.

Un valor com l’alteritat com s’hauria de treballar pedagògicament perquè wno sigui una cosa “extraordinària”? Els valors sempre s’ensenyen per osmosi, per respiració. L’educació en valors no és només un problema de l’escola, no la podem carregar amb tot el que deixem de fer els altres. És una qüestió cultural. Tot impregna valors. Ensenya valors com l’administració tracta els ciutadans, com l’escola tracta els pares, com els pares s’in-volucren en les Associacions de Familiars d’Alumnes, com la família s’involucra en el seu veïnatge... A Noruega, per exemple,


Begoña Román en sel seu despatx de la facultat de filosofia de la UB.

el 85% de la població està en més de dues organitzacions no governamentals com a voluntaris. I això com es fa? Des de l’es-cola es fomenten les feines altruistes. Els grans cuiden dels petits i en el seu dia a dia fan tasques socials. Els pares també s’involucren en més coses que celebrar festes i els ajuntaments deixen espais perquè les organitzacions es trobin. És un tot.

abans ja associava el valor de la gratitud a l’alteritat, quins altres valors anirien de la mà de l’alteritat? El respecte, que no és tolerància. Sant Agustí en el segle V ja parlava de toleràn-cia però ho feia de forma molt despectiva. Segons ell, als altres se’ls havia de supor-tar encara que estaven equivocats. Ara, en canvi, diem que la persona s’ha de respec-tar perquè ha pres una opció. La paraula

respecte conté sempre una opció més d’activisme perquè l’altre aconsegueixi els seus propis fins. La tolerància diu “jo et suporto”, mentre que el respecte afirma “faré tot el possible perquè puguis viure com creguis oportú”. Qui respecta no veu l’altre com una cosa exòtica, sinó com una celebració de símptoma de llibertat. La diversitat, la diferència, s’ha de celebrar

“Qui respecta no veu l’altre com una cosa exòtica, sinó com una celebració de símptoma de llibertat”

“Reunir gent és fàcil, unir-la és molt difícil, i unir-la “contra” és molt més fàcil que “amb””

Begoña roman és doctora en filoso-

fia (1993). va obtenir el premi extraor-

dinari de llicenciatura i de doctorat a la

Universitat de Barcelona. De 1996 a 2007 va

dirigir la càtedra d’Ètica de la Universitat

ramon Llull. actualment és professora a

la facultat de filosofia de la Universitat

de Barcelona i membre del grup de recerca

de la generalitat de catalunya ‘Ètica i

filosofia contemporània “. És a més vocal

del comitè de Bioètica de catalunya,

membre dels comitès de bioètica dels

hospitals sant rafael i Moisès Broggi, i

membre de la comissió de seguiment del

codi ètic de la federació catalana d’ongs

pel Desenvolupament. el seu àmbit d’espe-

cialització és l’ètica aplicada a entorns pro-

fessionals i organitzatius, tema sobre el

qual ha coordinat i escrit diversos llibres

i articles. cal destacar la coordinació de

tres volums Hacia una sociedad responsa-

ble: reflexiones desde las éticas aplicadas

(Prohom edicions, 2006), Por una ética eco-

lógica (2005) i Por una ética docente (2003).

i va praticipar a la primera jornada “valors i

compromís”.

Dona reflexiva

com a foment de la llibertat. Treballar – no permetre- perquè l’altre aconsegueixi els seus fins és el veritable respecte. I el res-pecte és impensable sense la dignitat.

La dignitat, un altre gran valor... Sí, però, si jo dic l’altre ha de ser digne de respecte, de seguida ens hem de pregun-tar: Què vol dir “digne”? Mereixedor d’un tracte i d’un tractament. I això per quina raó? Per què és igual que jo? Però si no ho és! Si viu com un barbar! Ja tenim emboli-cada la troca. Per això quan avui parlem d’alteritat i multiculturalisme no parlem d’exotisme. Es tracta d’identificar-se “amb” projectes compartits i no “contra”. Reunir gent és fàcil, unir-la és molt difí-cil, i unir-la “contra” és molt més fàcil que “amb”. La idea de compartir és la qüestió. I ara sembla que som incapaços de fer pro-jectes junts.


L’alteritat

ConViuRE AmB l’AltRE

a divers i tat de les societats, ja sigui per motius de va lors i d’ideologies diver-ses, per procedències diferents, o per altres causes obliga a refle-xionar sobre la nostra

relació en societat. Perquè en efecte el contacte per juxtaposició, imbricació o mestissatge amb persones d’altres cultu-res genera un efecte mirall que obliga a replantejar-se les creences pròpies i les alienes. Però també l’actual contestació de l’ordre social establert, i el qüestiona-ment dels interessos d’alguns grups soci-als especialment afavorits enfront d’al-tres ben vulnerables suposen reptes per la relació amb l’Altre.

L’alteritat (del llatí alter, un altre), es pot entendre com la relació que s’esta-bleix amb l’altra persona, des de la meva pròpia visió. Però la forma amb la que per-cebo l’altre sovint no depèn exclusivament de mi, sinó que té, a més a més, un compo-nent grupal. No es tracta només de com jo, des de la meva subjectivitat, percebo l’al-tre, sinó també com jo, en tant que part de grups als que sento pertànyer, ubico l’altre en grups equiparables o distints als meus. Com a mínim dues de les grans variables, doncs, condicionen la imatge que ens fem de l’altre: la pròpia subjectivitat, i la perti-nença al grup.

Encara que en principi l’alteritat té connotacions neutres, ja que la concep-ció de l’Altre o la relació que s’estableix amb aquest pot oscil·lar de la conciliació a la competició, és fàcil relacionar aquest terme amb l’altruisme: l’esforç per pro-moure el bé cap als altres. Aquest article reflexiona sobre el tipus d’alteritat que cal conformar per conviure amb l’altre.

Com s’argumenta més endavant, en general es pot pensar que la convi-vència requereix una alteritat concili-adora, basada en unes relacions cons-tructives que facilitin l’apropament a l’altre. Però és aquesta afirmació vàlida en tots els casos? Hi ha casos en que la convivència pot requerir una alteritat menys conciliadora i més competitiva?

aLTERiTaT ConCiLiaDoRa

Comencem per l’alteritat amb voluntat de conciliació: La voluntat de viure la diver-sitat de manera constructiva i d’apro-par-nos a l’altre amb voluntat conciliadora i d’aprenentatge mutu obliga a conce-bre formes d’entendre l’alteritat des de la voluntat crítica d’acostar i entendre aquest “altre”, i alhora de qüestionar-nos a nosal-tres mateixes.

DifEREnTS CULTURES

En la cultura occidental, l’alteritat s’ha vinculat a termes com l’empatia, o la necessitat de superar l’endocentrisme. El

filòsof Edgar Morin ressalta la necessitat que l’educació del futur superi l’autocon-cepte positiu. Morin advoca entre altres coses per superar l’auto-mentida (self-deception), la tendència de les persones a mentir-se a si mateixes, recordant prin-cipalment allò que els retorna una imatge positiva.

En aquest mateix sentit, nombrosos psicòlegs socials ja havien observat que la gran majoria de les persones tenim un autoconcepte superior a la mitjana. Això significaria que tant individualment com en el grup al que sentim que pertanyem, tenim majoritàriament tendència a pensar que som millors, o que tenim més raó que els altres.

L’alteritat ben entesa, per tant, podria començar per assimilar que encara que la nostra necessitat d’autoestima ens porti a considerar-nos millor que els altres, això no té perquè ser cert. Aquesta autocrí-tica inicial s’ha de completar amb l’esforç de ficar-se en la pell de l’altre, de desen-volupar l’empatia –l’habilitat d’entendre els sentiments de l’altre– i la capacitat de reconèixer i respectar les necessitats de les altres persones, tant com es reconeixen i es respecten les pròpies.

Altres cosmovisions arreu del món també han aportat reflexions importants sobre un concepte d’alteritat que busca apopar-se a l’Altre. A l’Àsia, per exemple, el confucianisme considera que les perso-

— Cécile Barbeito

Aquesta experta en cultura de pau ens analitza el terme alteritat des de l’òptica d’altres societats, que la viuen de forma molt més natural que no pas la civilització occidental.

L


nes èticament superiors són les que desen-volupen el ren, o bons sentiments cap als altres. El ren consisteix essencialment a ser benèvol cap a les altres persones i, segons el mateix Confuci, “la benevolència con-sisteix a estimar els altres” (Analectes XII, 22). Així que desenvolupar la virtut del ren és tan cabdal per al confucianisme, que es diu que una persona que reuneix moltes virtuts és una persona de ren.

aLTERiTaT ConCiLiaDoRa

La cosmovisió africana ens regala el con-cepte d’ubuntu, del qual es poden trobar equivalents en diferents idiomes africans, i conegut per l’important rol que va complir en la reconciliació a Sud-àfrica. ubuntu, que podria traduir-se com “humanitat” en idioma bantu, remet a la idea que les per-sones són el que són en relació a les altres, que la humanitat d’una persona depèn de la humanitat de les altres. Aquesta con-cepció col·lectiva del Jo implica que si una altra persona és deshumanitzada, tortu-rada, humiliada o tan sols tractada injus-tament, això resta humanitat a totes les altres persones al voltant.

L’idioma zulu fa ressò d’aquesta huma-nitat reflectida en l’altre amb el proverbi “umuntu ngumuntu ngabantu” (una persona és una persona a través de les altres per-sones). A Sud-àfrica, personalitats com Nelson Mandela o Desmond Tutu van recórrer al valor d’ubuntu per cridar a la

calma, evitar venjances i afavorir el clima de reconciliació al país en sortir del règim de l’Apartheid.

Així, l’alteritat conciliadora pot relaci-onar-se amb l’autocrítica, la benevolència i l’empatia. A més, la concepció de ubuntu convida a difuminar la concepció de l’al-

teritat, superant la distinció entre l’altre i jo, i concebre una humanitat col·lectiva.

aLTERiTaT CoMPETiTiVa?

Però si d’una banda es pot afirmar quasi instintivament que com a regla general pe afavorir la convivència i la cultura de pau és necessària una relació amb l’altre basada en la cooperació, l’empatia, i la voluntat de comprensió, una mirada menys sim-plista obliga a tenir en compte les excep-

cions. En els casos en que, entre una per-sona i una altra o entre un grup i un altre existeixi una diferència de poder consi-derable, i especialment en aquells casos en que l’Altre sembli disposat a fer sevir aquest poder en benefici propi, cooperar pot no ser la millor opció. Si ens trobem en un cas de fortes desigualtats on unes elits concentren les decisions econòmiques i polítiques, i on els col·lectius més vulne-rables pateixen els greuges més greus, està justificada una relació amb l’Altre més competitiva? O bé tot i ser la part més per-judicada s’ha de fe l’esforç per apropar-se i comprendre l’Altre?

El plantejament de la cultura de pau és que, per tal que hi hagi una convivència equi-tativa, cal que el poder estigui equilibrat. Si existeix una persona o un grup de persones més dèbils, aquestes haurien de fer-se fortes abans de negociar. En aquest sentit, les per-sones o grups de persones poden necessitar desenvolupa la seva força interior enfront de la de l’Altre. Així, en aquestes circumstàncies, pot ser necessari un replegament estratègic, una mirada cap a un mateix de cara a retro-bar-se i enfortir-se. Tanmateix, aquest cerca interna no hauria de ser contradictòria amb una alteritat conciliadora. Cécile Barbeito és educadora i investiga-dora de l’Escola de cultura de Pau de la UaB i formadora en Construcció de Pau del projecte Youth Peace ambassadors de formació de líders juvenils europeus

Desmond Tutu i el Dalai Lama són

dues persones amb cosmovisi-

ons del món diferents que sempre

han tingut en compte l’apropa-

ment a l’altre.

L’alteritat conciliadora pot relacionar-se amb l’autocrítica, la benevolència i l’empatia

a Sud-àfrica, personalitats com nelson Mandela o Desmond Tutu van recórrer al valor d’’ubuntu’


L’alteritat

— Josep Lluís Micó

Una visió temerosa de les noves tecnologies assegura que aquestes dificulten el contacte amb l’altre. Aquest expert en ciberètica capgira totalment l’argument.

l’AltERitAt En l’EntoRn digitAl

La nostra immersió en el món digital i en l’àm-bit de les noves tec-nologies és en aquests m o m e n t s j a p r o u àmplia i prolongada en el temps com per

reflexionar sobre com aquests nous mons modifiquen el nostre mapa mental. Sobre com l’amplien. Sobre la base que aquests nous universos formen part de Nosaltres.

En relació a l’alteritat, en primer lloc, veig que a internet i en general en l’entorn digital ens resulta bastant fàcil posar-nos en el lloc dels altres, perquè quan ingressem en aquest univers paral·lel –relativament paral-lel, quan no central, de les nostres vides– Nosaltres mateixos som un altre.

M’explico: hi ha el nostre Jo real i el nostre Jo digital. I no és que el Jo digital necessàriament hagi de trair el Jo real, però no sempre les pautes, principis i valors d’un i altre coincideixen. En l’essencial sí que ho han de fer –si no, malament–, però és evi-dent que hem de ser suficientment capaços d’adaptar-nos a les peculiaritats que cada entorn requereix (òbviament no parlo d’al-tres accions, com la suplantació de la perso-nalitat, que aniria per un altre costat).

De fet, el que apunto no és més que el que ens passa amb l’ús de la llengua i els seus registres. Sense deixar de ser Nosal-tres mateixos, usem registres diferents en

funció de cada entorn: amb la família, a la feina, entre els amics... Podríem dir, en resum, que en l’àmbit digital renunciem –o no ensenyem, dit d’una altra forma– una part de Nosaltres per a poder ser un altre –o ensenyar una altra part de Nosaltres que la gent percep com uns altres Nosaltres-.

Igualment, en l’entorn digital és molt fàcil incorporar-nos al que fan i al que diuen els altres. Per què? Perquè en el món virtual hi ha un valor molt potent: una certa solidaritat. I dic “certa” perquè pre-cisament és una solidaritat fugaç; estem cansats de veure campanyes de qualse-vol mena que aconsegueixen adhesions de forma rapidíssima i massiva però que es desinflen al cap de poc temps.

Més enllà d’aquesta fugacitat, cal recor-dar que sense la capacitat d’empatitzar amb un altre no s’expliquen aquestes mobilit-zacions, unes dinàmiques que molt sovint arrosseguen gent que no es coneix entre si i que tampoc coneix el referent de la ini-ciativa, aquell que la propaga inicialment. Això no és poca cosa: combreguem fàcil-ment amb altres, els donem el nostre suport i, a més, ens convertim en reemissor de la iniciativa en compartir-la, reenviar-la, retuitejar-la... Si no hi hagués aquesta per-meabilitat que propicien les noves tecnolo-gies, aquestes dinàmiques no existirien.

Tornem, però, a les deficiències del segon eix que apuntava, a la “certa soli-

daritat”. És difícil mantenir aquest lligam, allargar-lo en el temps o incrementar-ne la intensitat perquè no hi ha un sol altre que ens interessi, sinó milions d’altres que ens poden interessar. No hi ha un únic altre. I a més aquests múltiples altres competei-xen entre si per cridar la nostra atenció, raó per la qual utilitzen estratègies, perquè saben que la nostra capacitat de sumar-nos a campanyes alienes és limitada. És impos-sible concentrar i allargar tot l’interès que requereixen aquestes campanyes. Aquesta promiscuïtat digital provoca que els impac-tes siguin ràpids i immediats, però rarament intensos i perdurables.

La valoració sobre les possibilitats de l’alteritat en l’àmbit digital ha de ser posi-tiva. De cara a conèixer l’altre, hi ha bar-reres que a l’entorn digital no trobem i que sí que existeixen en el món real. Com la vergonya. Però no només això: les xarxes, segons com, també ens permeten ser més autèntics, perquè en el món real actuem sovint més aviat per la por al que diran –precisament els altres!– o en funció d’una suposada coherència que no pas pel que pensem realment. Si estic tot sol fent el

que sigui a internet, no em fa la mateixa vergonya dur a terme aquesta acció que si estic cara a cara amb algú. En el món real tendim a fer allò que s’espera de nosaltres; a la xarxa acostumem a ser més Nosaltres.

Un exemple: en la intimitat que es genera entre Google i Nosaltres som real-ment com som, no com diuen o creuen que som. I el propi Google ens ho recorda, perquè quan comencem a escriure un mot, ell ja ens proposa la paraula que probablement busquem. Ens coneix, sap com pensem per allò que hem cercat en el passat. És com una mena de mirall que ens exigeix autenticitat: potser hauríem d’aprendre a prescindir de manies i preju-

a l’entorn digital és molt fàcil incorporar-nos al que fan i al que diuen els altres, hi ha una certa solidaritat

Si puc triar, prefereixo tocar una persona que una pantalla, però si no puc, no vull renunciar a la pantalla


Josep Lluís Micó és responsable del grau de

Periodisme de la fac.Com. de la URL

dicis del món real, físic i tangible. Algú podrà pensar que aquesta és una

visió excessivament optimista de la rela-ció que tenim amb els altres a partir de les noves tecnologies perquè allò que de debò val la pena és tenir la possibilitat de tocar l’altre. I que si no el podem tocar, no el podem conèixer de veritat.

Aquesta rèplica podria ser perti-nent a l’inici de la nostra immersió en el món digital, ara ja fa uns anys. Tanma-teix, si assumim que la nostra societat, de manera massiva, està familiaritzada amb aquest entorn, el qual, com assenyalà-vem abans, forma part de la nostra vida de manera indissociable, també hem d’accep-tar que les arrels que anem estenent sota aquest sistema són cada cop més profun-des perquè cada vegada hi fem més coses.

Cal abandonar la idea que hi ha assumptes molt importants que es fan en un món i altres que es desenvolupen en l’altre. Certs conceptes, sense aquests dis-positius, no els podríem expressar. Si ente-nem que, més que un suport, l’àmbit digi-tal ha esdevingut una plataforma, aquesta reserva que apuntàvem es pot relativitzar, perquè, oi que tant és treballar en una ofi-cina com en un aeroport, o bé estimar-se en una casa com en una habitació d’hotel? De fet, ara alguns ja no podríem determi-nar amb exactitud què és i on és la nostra feina o casa nostra i què no.

Aquest nou univers digital ja és la nostra vida, també. Per a molts de nosaltres, ha passat a pertànyer al nucli de la nostra exis-tència, no n’és una prolongació menor. L’ha ampliat. Com apuntava a Ciberètica: tiC i valors, no em sembla que el món digi-tal equivalgui a la invenció de la impremta, sinó al descobriment d’un nou món: pensà-vem que el nostre univers tenia uns límits i ara resulta que és molt més gran del que ens imaginàvem. Per tant, necessitem nous mapes per navegar-hi, els quals, en el fons, són sistemes de valors flexibles.

No hi veig ni traïció ni incoherència, en el fet de percebre aquest entorn digi-tal com a totalment propi. En tot cas, sí, és clar, si puc triar, prefereixo tocar una per-sona que una pantalla, però si no puc tocar la persona pel motiu que sigui –la llunya-nia física, per exemple– no vull renunciar a tocar la pantalla.

un VAloR tRAnSFoRmAdoR

àngels Cantos dirigeix la fundació Hospital

Sant Jaume i Santa Magdalena, Mataró

— Àngels Cantos

La Fundació Hospital de Mataró és un exemple d’alteritat i compromís en el convuls moment que vivim.

Vivim temps d’extrema complexitat. La crisi econòmica ens està mostrant la seva expressió més brutal i la manca d’ètica d’algunes institucions tan públiques com privades ha impactat sobre la nostra societat dibuixant un estel de desori-entació i de profunda decepció. Mar-cats per una sensació global de pèrdues, ens adonem que hem oblidat paraules que han estat significatives per al des-envolupament ètic de les persones i les societats; paraules importants i profun-des, com respecte, compromís, equitat, igualtat, alteritat que hem de reivindi-car perquè recuperin de nou el signifi-cat perdut, però també cal enriquir-les amb les noves experiències que l’evolu-ció de la societat reclama.

És molt necessari no oblidar que, també en aquests temps de dificultats i desesperança, apareixen dia a dia noves idees que apunten a futurs més solidaris i construeixen respostes ètiques i soste-nibles. Cal trobar i assenyalar els valors que ens expliquen qui som, valors que són presents i actius en el dia a dia de la nostra ciutat, en les seves entitats, entre els seus ciutadans i que fan de Mataró una ciutat compromesa, solidaria i aco-llidora, oberta a “l’altre”.

Els éssers humans realitzem un doble moviment d’interiorització: observació i coneixement dels pensaments, emocions, creences i d’exteriorització i obertura cap al món. Aquest darrer moviment ens posa cara a cara amb l’altre. Fruit d’aquesta tro-bada, l’altre pot esdevenir com una nega-ció –l’altre com un estrany”– o com una afirmació –l’altre com jo, l’ètica de l’alteri-tat–. Un valor necessari cap al canvi que la societat necessita és l’Alteritat, potser és un dels valors més difícils d’aplicar per la difi-cultat que representa sortir d’un mateix, de la pròpia zona de confort, per calçar-se les sabates de l’altre i caminar pels seus

camins. Es tracta de respondre la necessi-tat de veure “l’altre”, no des de la pers-pectiva del meu propi paradigma, sinó d’obrir-nos a altres concepcions vitals, a altres “mons” per diferents o allunyats que ens semblin de com entenem la vida.

Si l’ètica de l’alteritat històricament s’hagués impartit a les escoles, assumida per les famílies i integrada en les socie-tats, si haguéssim tingut una comprensió de “l’altre” des d’una relació d’ interde-pendència i no d’exclusió, si coneguéssim l’alquímia de transformar el Jo i el Tu en el Nosaltres i cada persona reconegués en si mateix a l’altre, de tal manera que li donés un tracte idèntic al que procura per si mateix... gran part dels conflictes bèl·lics, culturals i religiosos de la histò-ria de la humanitat no haguessin tingut lloc, ja que sempre hagués estat present el supòsit de què cada ésser és rellevant pel sol fet de ser humà.

Acceptem doncs el repte de posar al dia els nostres valors, tant personalment com col·lectiva. Així ho vam fer a Funda-ció Hospital en la construcció del nostre Codi Ètic. Va ser una tasca molt enriqui-dora que ens va fer viatjar quasi bé quatre segles enrere fins al 1647, data de la inau-guració de l’antic Hospital, gràcies a la visió solidària de mossèn Jaume Sala, que també va tenir una mirada solidaria cap els altres, donant una part del seu patri-moni per a la construcció de l’Hospital. La Fundació Hospital recull el compro-mís d’aquesta institució secular i assumeix el repte d’impulsar-la cap el futur amb el compromís de mantenir-nos en l’essència de la nostra missió: oferir suport i acom-panyament a les persones en situació de dolor emocional, canvi o transformació personal, així com fomentar la convivèn-cia i la solidaritat de la comunitat.


L’alteritat

Dues possibles mira-des d’alteritat la vinculen, per una banda, a la cons-trucció de la pròpia identitat i, per una altra, a la relació

justa entre individus per la qual un sub-jecte dóna a l’altre allò que li pertany o correspon.

En relació a la construcció de la pròpia identitat, no hi ha cap dubte que el tre-ball ha estat, és i amb tota certesa seguirà essent un element que ens defineix. Quan ens presentem acostumem a dir “sóc”, més que no “faig de” tal cosa o tal altre. El pas del temps però ha tendit a rela-xar aquesta assimilació entre el què fem i el què som. La mobilitat del mercat de treball n’és el símptoma més visible. Les causes d’aquesta tendència són múltiples: coneixements que ja no són vàlids per tota la vida laboral, evolució de la carrera pro-fessional en una línia diversa a la què els estudis fets feien pensar, canvis diversos d’empresa i fins de tot de professió al llarg de la vida...

Des de fa ja força anys els joves són el màxim exponent d’aquesta tendència. La seva major dificultat per entrar al mercat de treball, per exercir aquella tasca per la qual havien estat anys preparant-se, és prou coneguda. Malauradament, l’ac-tual situació del mercat de treball fa que no només les persones joves a l’inici de la

seva vida laboral facin “qualsevol” feina, sinó que moltes persones que tenien tra-jectòries professionals consolidades també s’hi veuen obligades. No acostumen a ser processos ràpids d’ajust, sinó processos en els què les persones que han perdut la feina van ajustant les seves expectatives a mesura que el procés de cerca de feina s’allarga en el temps.

Malauradament, són també processos en els què la percepció que la persona té d’ella mateixa no es limita a l’àmbit laboral i sovint estan acompanyants d’un fort sen-timent de pèrdua d’autoestima i de con-fiança en un mateix. Així, la crisi econò-mica i laboral en certa manera ha renovat la percepció de la importància del treball, no tant per posar l’accent en el tipus de feina que duem a terme, sinó pel mer fet de tenir feina.

En segon lloc, podem entendre alte-ritat en tant que relació justa entre dues parts, per la qual una rep de l’altre allò que li pertoca. La naturalesa del treball no es pot entendre del tot si no és vista com un espai de conflicte entre dues parts, de tal manera que les relacions laborals entre l’empresa i els seus treballadors poden entendre’s com unes relacions que neixen i es desenvolupen a partir del conflicte d’interessos.

Des d’aquest punt de vista, i aca-rant-se al treball com a element que ens configura individualment, el treball és també quelcom que ens dóna una identi-

tat col•lectiva. En aquest sentit, la histò-ria del treball és una història de lluita col-lectiva per a l’obtenció de millores de les condicions de treball.

El pas del temps a les societats més benestants ha tendit a relaxar la conscièn-cia dels individus en tant que classe tre-balladora en general i, fins i tot, en tant que membres del col·lectiu d’una organit-zació concreta. Aquest clar procés d’in-dividualització de les relacions laborals podia estar compensat per un dret labo-ral de caràcter intuïtiu que tendia a pro-tegir la part més feble, és a dir, la part del treballador.

La crisi econòmica i del mercat de treball, però, ha impactat fortament en el marc normatiu que regula les relaci-ons laborals i, de retruc, en les condici-ons de treball. La dimensió quantitativa de la crisi del mercat de treball ha afec-tat la seva dimensió qualitativa fent que en moltes ocasions es perdi la percepció de relació justa entre ambdues parts. El risc va més enllà d’un sentiment de manca de

justícia entre un individu i l’organització per la què treballa. El risc real i definitiu és el trencament d’un pacte social pel qual les persones a canvi del seu treball podien aspirar a una millora de les seves condici-ons de vida.

Malgrat les circumstàncies actuals, penso que el treball no pot ser vist només des d’una vessant estrictament economi-cista. Cal tenir present en tot moment la seva importància en la construcció d’iden-titats individuals i col·lectives, i en tant que font d’equitat a les organitzacions i a la nostra societat.

— Àngels Valls

L’àmbit de la feina és un dels espais on compartim més temps amb els altres. Com es viu l’alteritat en aquest marc?

tREBAll, idEntitAt i EquitAt

àngels Valls és professora del Departa-

ment d’organització i Direcció de Persones

d’ESaDE i responsable de formació i inser-

ció de Càritas Diocesana de Barcelona.

La crisi ha renovat la percepció de la importància del treball, no en el tipus, sinó pel fet de tenir-ne

no hi ha cap dubte que el treball ha estat, és i amb tota certesa seguirà essent un element que ens defineix


Enfeinament de dies,alegria de festes,greuges coents que es claven,plaers satisfactoris,traüt espès de vida...Tot allò que trasbalsaper bé o per desventurano apaga la lleu flama,la veu insubornableque demana tossudauna resposta clara.La veu que creix per dintreentre virtuts incertes,que ressona importunaamb fragor indiciblede constant torrentada.Ja no hi val l’evasivani l’imminent problema,l’íntima veu imposael tu amb tu implacable,la despullada angoixad’un ésser de mans buides,de designis omesos,de místiques estèrils...Vés-te’n, veu turmentosa,no tornis fins que tinguien el compte de l’ànimaalgun crèdit fiable.Deixa passar més dies...

El racó poètic — Albert Pera

l’AltRA VEu

albert Pera és poeta

dESCoBRiR El món dE l’AltRE

L’alteritat defineix la condició de ser “un altre”. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre, en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la tole-rància, la voluntat de diàleg i d’entesa.

Amb aquest concepte ètic i filosò-fic ben present, Terrence Malick va realitzar El nuevo mundo, que té l’al-teritat com a tema de fons. Ambien-tada a l’Amèrica colonial de principis del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre les cultures europea i americana, en el context de la creació de la colònia Jamestown de 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas. I de la mateixa manera que s’apropen amb la curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadas-cun d’ells a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel-

lícula en dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.

La pel·lícula relata la història entre el capità John Smith i Pocahontas, un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però El nuevo mundo no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un bell cant a la curiositat i la inquie-tud que també defineixen la condi-ció humana. Tot i el seu ritme pausat, el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos mons, i que, jun-tament amb els continus plans d’ar-bres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interi-ors -sobre l’amor, els ideals...- punte-gen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.

Cinema —Judith Vives

Terrence Malick en el El nuevo mundo va relatar l’encontre de dues cultures.

imatge de John Smith i Pocahontas en un fotograma del film.

Judith Vives és crítica de cinema

/ @judithvives

Un repàs de la setmana

en clau de reflexió

amb Queralt Flotats

Escolta-ho a la teva ràdio local

o a www.laxarxa.com

Recupera’ls tots a www.valors.org

Valors a l’alça


Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

unA qüEStió dE PARàmEtRESBenvolguts,Tots tenim una posició temps espai que ens permet analitzar l’entorn. Naixem en una família que ens educa els nostres pri-mers anys, anem a escola, ens socialitzem, aprenem maneres, costums, adquirim ide-ologia i ..... Aquest és el nus de la qüestió, sovint oblidem que els nostres paràmetres no són els únics i cada u creu perfecte el seu punt de vista.

Com deia Ortega y Gasset: “Jo sóc jo i la meva circumstància”. Cal no oblidar però, que hi ha més individualitats a part de la meva, que cadascú té un posicio-nament amb el qual puc o no puc coinci-

dir. Aquesta actitud de saber posar-se en el lloc de l’altre s’aprèn, s’exercita.

Com en altres casos estem davant d’un hàbit que cal treballar educant-lo, mit-jançant l’escolaritat en escoles mixtes. Posant suficients recursos perquè els nens i nenes amb necessitats educatives especi-als puguin créixer plegats amb la resta de companys.

He viscut experiències molt enriqui-dores amb alumnes amb disfàsia greu que han assolit un grau satisfactori de compe-tències bàsiques. Aquesta voluntat de no segregar la trasllado també si parlem de creences o grups culturals molt diferenci-

ats. Dono molta importància a les prime-res etapes de formació ja que és el moment més idoni per adquirir-los i tenir en un futur ciutadans capaços d’entendre als seus veïns malgrat creguin, cantin, pensin, juguin, mengin, casin, xerrin, frueixin, pateixin... i es relacionin diferent a ells.

No hem de caminar al costat de i viure sense l’altre. Hem d’aspirar a ser feliços junt amb l’altre que pensa diferent a mi. Hem de saber commoure’ns quan plora i somriure quan riu o sorprendre’ns quan es pregunta.

Fins aviat.

PEtE SEEgER: AltERitAt i CAnt

Reunions a Ginebra per a tractar el con-flicte de Síria. Conferència de poderosos influents, a Davos. Pregària per la Pau, de cada mes, a Mataró. Setmana de la unitat dels cristians, a la nostra ciutat. Pregària Interreligiosa, al Parc Central. Jornades de preparació del Dia de la No Violència i de la Pau (DENIP) que recorda l’ assas-sinat de Gandhi (1948). Setanta cinc anys de la fi –oficialment– de la Guerra Civil. I a partir d’ ara també, 27 de gener, dia de la mort de Pete Seeger.

Pete Seeger (1919-2014) seria un can-tautor i activista polític dels Estats Units que va créixer en un entorn familiar molt vinculat a l’art i la música. Després d’ha-ver estudiat periodisme a Harvard, va estar recorrent arxius i biblioteques, reco-pilant peces tradicionals, rescatant i cre-ant-ne de noves de forma pionera a les

dècades del 1950 i 1960, al seu país. Molts dels seus enregistraments han esdevingut himnes dels moviments pacifistes i eco-logistes. El seu activisme polític i la seva participació en moviments socials el varen convertir en objectiu de la llavors deno-minada “caça de bruixes”. La seva carrera musical va iniciar-se la dècada de 1940.

Pete Seeger en va fer del seu cant un vehicle de comunicació amb els altres. I tingué en compte l’ altre –l’alteritat- a través de la cançó. Perquè precisament moltes altres persones que l’ escoltaven en els seus recitals quedessin impregnats de la força dels seus cants per a transformar pacíficament el món.

Sortosament són innombrables les per-sones que, en el decurs de la història, des de l’ anonimat o amb nom conegut, han fet de la seva vida tot un servei als demés. Però avui, Pete, et mereixes el meu record i el meu homenatge, tu que eres una cons-ciència insobornable, un rebel de noranta anys i un sembrador d’esperança i d’ “alte-ritat” en molts joves de la meva generació. A tu va dedicat aquest article.

A tu i a tots els teus seguidors existents arreu del món que, amb la paraula i amb el cant, no escatimen esforços ni defalleixen mai a l’hora de sembrar llavors per a que germini una societat més digna. Segur: un dia, vencerem!

El cantautor nord-americà, que ens acaba de deixar aquest mes de gener, tenai en compte els altres a través de la música.

Història —Ramon Salicrú

Ramon Salicrú és professor i historiador

El compromís


LLiBre

Pensar l’alteritat

Diversos autors

La Busca Edicions 2005.

Aquest volum aplega un recull de textos de diversos filòsofs i antro-pòlegs reunits a l’Ateneu Barce-lonès per parlar d’aquest valor. Trobem articles de Ramon Alco-berro, Lluís Alegret, Mercedes Fernández Martorell, Salvi Turró o Gonçal Mayos, entre altres.

LLiBre

Uno mismo y los otros

Josep Maria Esquirol

Herder, 2005.

El professor de pensament con-temporani de la UB es mostra convençut en aquest llibre que els més grans tresors no els hem de buscar en paradisos llunyans sinó en el fons de nosaltres mateixos i en la nostra relació amb les perso-nes que ens envolten.

cineMa

Tierra de ángeles

Dir. Kay Pollak

Suècia, 2004

Daniel Daréus és un director d’or-questra de fama mundial que mal-grat l’èxit aconseguit se sent sol i decideix tornar al poble on va passar la infantesa, situat en una zona remota de Suècia. Allà, primer a contracor, s’encarregarà del cor de l’església. Va ser nomi-nada als Oscars 2004.

Per saber-ne més

Els altres són condició de possibilitat de tothom. L’humà no neix, es fa. Ningú és una illa. No hi ha vida humana fent abstrac-ció dels altres. Els dissortats cassos d’infants salvatgins dels nadons greument desate-sos, mostren que ser-humà és-ser-amb-els-altres. Ningú sobreviu i esdevé humà sense els altres, perquè l’alteritat ens fa molt com som: en un altre temps, un altre lloc, amb algú altre, fórem distints. Tota persona és una màscara, uns rols de relació. El procés de socialització, l’adquisició del llenguatge, l’amistat, l’amor, la cultura, els valors, la repre-sentació de la realitat, etc., exigeixen l’alteritat.

L’ermità no s’entén sense un món que dóna sentit a l’oració i la reflexió. L’inter-nauta patològic viu aïllat en un món virtual, però tanmateix de relació. Els altres són la supervivència, per això les víctimes d’un segrest s’identifiquen amb els botxins i el seu món, o la voluntat de testimoniar l’hor-ror del camp de concentració era clau per mantenir-se dempeus en condicions extre-mes de despersonalització i deshumanitza-ció. Tothom sap com se’ns empetiteix la vida si perdem el nostre món de relacions.

La Filosofia ha incorporat al nostre jo ple de referències a l’alteritat, com la

d’Aristòtil segons la qual l’ésser humà és un animal social per naturalesa, la de l’im-peratiu categòric de Kant que avantposa la intenció -la bona voluntat- per sobre del resultat, i diu d’obrar de manera que el cri-teri d’actuació sigui elevable a norma d’apli-cació universal, la concepció de la llibertat de John Stuart Mill (la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres; es defineix en relació a l’altre), la lògica dialèctica amb què Hegel descriu la realitat i el camí de la raó que n’esdevé part conscient, la inver-sió materialista que en fa Marx a l’entendre la història com a interacció mútua, o l’uni-vers d’influències que postula la psicoanà-lisi de Freud sobre la personalitat humana, etc. Es pot complementar amb l’anàlisi de Heidegger que som en un món amb/junt l’altre, o la constatació de Sartre que l’in-fern són els altres. L’antropologia presenta la cultura que ens fa humans com a l’herèn-cia dels caràcters adquirits (quelcom no pos-sible en el marc estrictament biològic). Aquí s’evidencia el vessant més positiu de l’alte-ritat com a valor afegit: col·laborar no suma el resultat dels distints esforços, sinó que el multiplica.

Filosofia —Albert Botta

Històries mínimes —Albert Calls

El VAloR multiPliCAdoR dE l’AltERitAt

NO ÉS UN CONTE RACISTAEl soroll estrident de les bombes se sentia arreu des de feia anys. K28 es va reagrupar amb

l’escamot davant de l’edifici mig enderrocat. Sabien que la missió era difícil i delicada, els

havien informat abans del que es trobarien. L’acció va ser molt ràpida. Van entrar i elimi-

nar els objectius enemics per arribar on la tenien. La nena plorava molt fort després que

ell hagués matat d’un tret al front al seu guardià. Va treure’s el casc i va deixar l’arma i la

va agafar en braços per calmar-la. Davant seu hi havia un mirall on va reflectir-se la imatge

dels dos. El color negre de la seva pell contrastava amb el blanc de la petita. Les devasta-

dores Guerres Ètniques estaven arribant al seu final l’any 2086. Els governants s’havien

adonat del seu gran error massa tard. Aquella nena era l’única blanca que quedava al pla-

neta i calia preservar-la, tal vegada com a mínima flama d’esperança en el futur.

albert Calls és periodista / @albertcalls

El professor d’ètica repassa la història de la filosofia per explicar que no som éssers aïllats.

albert Botta és professor de filosofia i ètica

Febrer de 2014

L’any 2008, jus t abans de la crisi, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va definir la catalana com una “societat perplexa”. En una

formulació que va fer fortuna, l’Associa-ció Catalana de Sociologia, filial de l’Insti-tut, assegurava que les transformacions que havia patit el país durant els anys del boom econòmic havien portat la ciutadania a un estat de vacil·lació i de manca d’adaptació ràpida als nous canvis.

L’escenari ha canviat força. La socie-tat ha hagut de fer front a una crisi econò-mica, social i política que ha esvaït qualse-vol signe de perplexitat. L’astorament vers els canvis ha desaparegut. El teló que ha obert la nova situació ens va deixant una societat amb característiques molt dife-rents, sobretot en la seva percepció de la gestió pública. La consciència respecte a allò que ja no es caracteritza per la indi-ferència, la perplexitat o per la manca de respostes, sinó per la indignació i la cerca de mecanismes de canvi. Així ho revelen les dades de la sisena onada de l’Enquesta Social Europea, un projecte a nivell euro-peu que permet comparar com hem evolu-cionat i on ens situem respecte els nostres homòlegs comunitaris.

Feliços. Les dades revelen una primera qüestió que ha creat sorpresa: els ciutadans de l’Estat espanyol se situen entre els més feliços de la UE. A diferència d’altres països que pateixen la severitat de la crisi econò-mica, com Portugal, el grau de felicitat s’ha mantingut estable. Malgrat les penúries, la satisfacció de les persones amb la seva vida no es veu alterada. Hom podria dir que s’ha

imposat la resignació i la conformitat, però seria una visió parcial. Allà on hi podríem trobar apatia, hi ha mobilització; allà on algú podria pensar que guanya l’abandó, hi ha solidaritat. Un dels aspectes col·laterals de la crisi ha estat la d’augmentar els llaços de solidaritat entre amics i, sobretot, entre familiars. No només això sinó que el com-promís s’ha dirigit també cap als altres: es detecta un augment important en el per-centatge de persones que col·labora en organitzacions de caritat o d’ajuda a per-sones amb dificultats. La societat va apre-nent, de mica en mica, una lliçó: la privació de benestar material ha posat de relleu la importància de les relacions personals i del teixit emocional més immediat. La volun-tat de fer comunitat va modelant (que no trencant) l’individualisme materialista amb el que ens havíem acostumat.

Tolerància. L’Enquesta Social Europea també ens mostra com altres indicadors s’han mantingut estables malgrat que a priori podrien haver empitjorat. L’exemple més clar és la percepció respecte la pobla-ció immigrada. Des del 2002, el sondeig vora el 50% de la població està d’acord amb què es permeti l’entrada de gent d’una raça o ètnia diferent al grup majoritari de la població. Es tracta d’un percentatge millo-rable (als països escandinaus la xifra arriba cap al 75%), però l’aspecte positiu és que s’ha mantingut estable, tot i la mala situa-ció econòmica. En moments complicats la temptació de recórrer a la demagògia i al populisme sempre són al damunt de la taula. Buscar caps de turc fàcils, com els immigrants, és una temptació molt llami-nera per aquells que volen promoure les passions més baixes. Així mateix, tampoc augmenta la intolerància vers les relaci-

De la perplexitat a la decisióel doctor en Ciències polítiques toni rodon analitza alguns resultats de l’enquesta social europea com el grau de felicitat i de tolerància de la societat espanyols.

Toni Rodon (Mataró,

1985) és doctor en

Ciències Polítiques i

investigador i Docent

a la Universitat

Pompeu fabra, la Uni-

versitat de Girona i a

la Universitat oberta de Catalunya. És coau-

tor de l’espai web de divulgació politològica

www.elpatidescobert.cat. L’any passat va

rebre el premi d’assaig irla amb l’obra Catalu-

nya, un pas endavant (angle Editorial).

26 oPinió

Portes obertes —Toni Rodon

Valors

ons homosexuals. Amb tot, hi ha encara un ampli camí de millora en la tolerància cap a d’altres persones o realitats, però cal celebrar que, a diferència de la majoria de països tocats per la crisi, els indicadors no hagin caigut dràsticament.

Infeliços políticament. Per a la major part dels ciutadans, la felicitat individual con-forma un món paral·lel a la felicitat política. De fet, si ambdós conceptes anessin vincu-lats, estaríem parlant avui d’una societat trista, deprimida i angoixada. Enguany s’ha registrat la pitjor valoració política en deu anys. Tots els indicadors registren valors (molt) negatius: la confiança en els partits polítics (1,9 en una escala de 0 a 10), en els polítics (1,9), en el parlament (3,4) o en el sistema judicial (3,7) cau a xifres històrica-ment baixes. En relació a això, periodistes, polítics i analistes han acostumat a confon-dre dos comportaments diferenciats: d’una banda, aquelles persones amb un cert grau d’interès per la política i que estan insa-tisfetes amb el rumb actual de les coses (la insatisfacció). De l’altra, un col·lectiu, força important, caracteritzat per una absoluta desconnexió, apatia o desconeixement dels afers públics i polítics (la desafecció).

Com revelen les dades, l’Enquesta Social Europea mostra com la insatisfacció, a casa nostra, és elevada i generalitzada. Així mateixa, indica que, de nou, l’Estat espanyol (i en menor mesura Catalunya) és un dels països europeus amb un dels per-centatges de ciutadans apàtics política-ment més elevats. Es tracta d’un col·lectiu mentalment desconnectat dels afers polí-tics i àmpliament ignorant (cal recordar-ho, sovint per voluntat pròpia) de la gestió col-

lectiva dels afers comuns. Dit en d’altres paraules, la insatisfacció i la desafecció no són el mateix.

Ambdós fenòmens registren xifres espe-cialment altes. Tenir gent insatisfeta i gent desconnectada de la política és un obsta-cle important per a la qualitat de la nostra democràcia, un sistema que requereix d’implicació ciutadana, de control de la política i de ciutadans informats per tal de retre comptes amb els governants.

Per sort, encara que lentament, Cata-lunya i l’Estat van despertant d’aquesta

letargia. La indignació política ha rever-berat entre els sectors més desconnectats de la política i els ha mobilitzat. El per-centatge de ciutadans que s’informen de política, que els interessa o que parlen de temes polítics amb els amics o els famili-ars ha crescut. Ja no es tracta només que els insatisfets protestin més que mai, sinó que els desafectes se n’han adonat que els pro-blemes actuals se solucionen amb més polí-tica i no amb menys.

Però “fer política” es concep avui de forma molt diferent al passat. Bona part de

la ciutadania té la percepció que els meca-nismes tradicionals no funcionen i s’afer-ren a mecanismes anomenats “no instituci-onals” (assemblees, manifestacions...). Tot i el risc d’aquesta manera de fer política, cal celebrar que, mica en mica, la nostra socie-tat s’acosti a xifres europees d’implicació política i, sobretot, d’interès polític. Una societat desinformada és el millor amic del populisme i el despotisme il·lustrat.

Un lent despertar. Si ens comparem amb els nostres homòlegs europeus, i encara que sembli una paradoxa, la nostra és avui una societat força satisfeta, força tolerant i sense un bri de perplexitat d’èpoques pas-sades. És, així mateix, una societat inqui-eta per la forma com han anat les coses, esverada en observar com es gestionen els afers públics i amatent a qualsevol decisió. Es tracta d’una societat que es va retrobant a ella mateixa i que ho fa desconfiant de la política, confiant amb els “nous” mecanis-mes de mobilització i alimentant una crítica constant i àcida cap al sistema de represen-tació tradicional.

Amb tot, es tracta de canvis que repre-senten la gran esperança i, al mateix temps, el gran perill d’allò que vindrà en el futur més immediat. La crítica cap als afers públics és àcida i apunta a tot arreu, la qual cosa fa que el sistema estigui a l’aguait, però que visqui excessivament tensionat. Sens cap mena de dubte, la capacitat del sistema de gestionar els nous canvis serà fonamen-tal per a construir la societat del demà. De moment, sabem que la perplexitat s’ha esvaït i ens trobem en una societat deci-dida. El problema però, és que encara no sabem cap a on ens encaminem.

oPinió 27

L’Enquesta Social Europea mostra com la insatisfacció, a casa nostra, és elevada i generalitzada

Una dada ha creat sorpresa: els ciutadans de l’Estat espanyol se situen entre els més feliços de la UE

iL·LustraCió: raÚL Campuzano

Febrer de 201428 oPinió

Benvolgut Cinto, Aquest darrers dies he tingut la sort d’acompanyar al Rector de la Universitat de la Salle de Bogotà, el Dr. Carlos Gómez Restrepo. Hem pogut parlar i compartir molt. És un home que ha tastat de prop el dolor de la guerra, durant molts anys va viure a les zones de conflicte de Colòmbia, és a dir a les zones rurals, les que van patir la guerra. Després d’aquesta vivència, va fer una opció per treballar per la pau, i després de molts anys, quan va ser rector d’una Universitat important de Bogotà, va poder desenvolupar un projecte per edifi-car la pau al seu país. Va crear un campus universitari anomenat Utopia: “una con-tribució a la pau i al desenvolupament de les zones rurals afectades per la violència i la pobresa”. Entra si pots a la seva web, http://utopia.lasalle.edu.co/; val la pena conèixer aquesta iniciativa. Amb llàgrimes als ulls m’explicava com havien estat capa-ços d’assolir que tres-cents joves sortissin de l’espiral de la violència i de la guerra. Ells ara preparen aquest joves perquè siguin bons professionals, enginyers agrò-noms i líders socials que esdevinguin agents de pau. Una tasca impressionant, vaja.

Fa temps vaig visita molt breument Utopia. Quan escoltes de primera mà els relats de la violència, te n’adones encara més de l’absurditat del dolor, del patiment que provoca la guerra i la violència. Hau-rien de ser relats de ciència ficció els que m’explicaven aquells nois i noies, però eren tan reals com la mateixa vida. Els seus rostres reflexaven la petjada del patiment. El sofriment de la guerra fa envellir els rostres, apaga l’alegria de viure, separa als éssers humans, sembra desconfiança en els cors i converteix en enemics a tots aquells t’envolten. La guerra és l’esforç de sobre-viure, de viure sense el nord de l’estima, de viure en un espai on sembla que l’amis-tat no sigui possible i on la gent arriba un moment que no s’atreveix a estimar perquè té por a perdre la persona estimada.

No tinc dubte que la guerra és l’expres-sió màxima del que anomeno dolor estú-pid, d’aquell dolor generat per voluntat dels éssers humans i que sempre que vol-guéssim el podríem evitar. És fer patir per fer patir, la situació màxima de menys-preu, confiar en el mal, com si fos en si mateix un remei necessari per a resoldre unes determinades situacions. El súmmum de tot plegat, es utilitzar la guerra com a eina per assolir un bé, com un instrument per arribar a assolir més justícia i més pau. Sembla que no vulguem veure que el que estem fent és produir un dolor immens i innecessari, i que estem construint un infern de penúria i sofriment.

També em sorprèn el voyeurisme de la societat. Ciutadans de tota mena que con-templen amb un cert grau de complaença les terribles escenes bèl·liques que ens ofe-reixen els mitjans audiovisuals, que es dis-treuen amb còmics, relats o pel·lícules, l’argument principal dels quals, és el dolor infringit als altres. Això sí, abans, ens han posat un rètol a la caràtula, advertint de la

maldat de les imatges.Haurem de fer nostres les paraules del

poeta i cantautor argentí, León Gieco, que va escriure aquella cançó que deia: “Sólo le pido a dios que la guerra no me sea indiferente, es un monstruo grande y pisa fuerte toda la pobre inocencia de la gente. Solo le pido a dios que el futuro no me sea indiferente, deshauciado está el que tiene que marchar a vivir una cultura dife-rente. Sólo le pido a dios que el dolor no me sea indiferente, que la reseca muerte no me encuentre vacío y solo, sin haber hecho lo suficiente”.

No saps l’alegria que tinc d’haver parlar i conviscut amb Carlos Gómez, com m’ha

esperonat sentir dels seus llavis que han tret del cercle de l’odi i la violència a un bon grup de joves, i que Utopia esdevindrà una espe-rança per a molts colombians que només tenien una sortida a la seva vida: fer-se soldats, guerrillers i malviure de la mort i de la vio-lència. Aquests fets també creen admiració i sobretot fan entendre que el que ha estat pos-sible a Colòmbia també pot ser-ho a d’altres llocs i altres circumstàncies. Aquestes per-sones ens fan creure que la pau és possible. Aquest lloc no és una utopia, un sense lloc, és una eutopia, és a dir, un bon lloc, per comen-çar a viure en pau.

A reveure,Jordi

Jordi Cussó és capellà i economista

Una conversa de pau

amb llàgrimes als ulls m’explicava com han fet que tres-cents joves sortissin de l’espiral de la violència

no tinc dubte que la guerra és l’expressió màxima del que anomeno dolor estúpid, aquell que es podria evitar

Cartes creuades

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: La pau

data: 18 de gener de 2014

Valors

Benvolgut Jordi,“gabito no engaña a nadie –le dijo ella con una sonrisa inocente–, lo que pasa es que a veces hasta dios tiene que hacer semanas de dos años”. Aquesta és la reflexió que es va fer la mare de Gabriel García Márquez quan li preguntaven per les raons de la llarga estada del seu fill a Europa on havia dit que hi anava només per un parell de set-manes. Setmanes es van convertir en anys pels problemes de persecució política que havia començat a patir a la Colòmbia dels anys cinquanta. I afegeix l’autor en un dels paràgrafs de les seves memòries, Vivir para contarla: “nunca había caído en la cuenta de que era un indocumentado tan real como los millones de desplazados por la violencia”.

Em parles d’una conversa impactant amb el rector de la Universitat de Bogotà sobre els problemes de la guerra a Colòm-bia i el seu treball per la pau a través de la Fundació Utopia, dedicada al desenvolu-pament de les zones rurals afectades per la violència i la pobresa. Les teves reflexions se’m connecten amb les de Gabo i les de la seva mare, aquella picardia de profunda humanitat que aprofundeix en la paciència dels pobres per explicar-se els efectes de la violència i l’auxili del treball prolongat en el temps per superar-los. Dues setmanes de violència s’havien de transformar en anys i anys de lluita per arribar a albirar la pau. Això és el que està passant a Colòmbia des-prés de més de cinquanta anys de violència.

He entrat a la web utopia.lasalle i he escol-tat les explicacions del Dr. Carlos Gómez sobre el treball al campus universitari de la Fundació per transformar joves rescatats de la droga de la violència en enginyers agrò-noms, arrelats a les possibilitats de desenvo-lupament dels seus propis territoris i en futurs líders socials i polítics que puguin servir a la reconstrucció del país. Han de recuperar, diu, la fe i l’esperança en el seu propi país,

partint de la certesa que la justícia és avui el veritable nom de la pau.

Paul Collier, expert en la prevenció i les causes de les guerres civils i la democràcia als països pobres, descriu la guerra com una de les causes claus de l’estancament dels països més pobres, dels més de mil milions de per-sones condemnats a la misèria. Parla de la guerra com una de les trampes de la perma-nent recaiguda dels pobres en el “club de la misèria”. I n’assenyala causes: la renda baixa (quan la renda inicial d’un país es divideix per la meitat, el risc de guerra es duplica); el creixement lent o, encara pitjor, negatiu, i la dependència de matèries primes d’expor-tació (petroli, dianants, drogues i producte semblants) que limita la diversificació de la producció i facilita la concentració del ren-diment dels monopolis en unes poques mans.

En un entorn de pobresa sense esperança, explica, els joves, que són els reclutes dels exèrcits rebels, surten molt bé de preu. Trobo que és aquesta cadena perversa de manca de futur i de recurs al conflicte permanent i a la guerra la que es proposen trencar obres i pro-jectes com la Fundació Utopia que em des-crius a la carta. Les guerres civils, explica el professor Collier, acostumen a reduir el crei-xement anual d’un país entorn d’un 2,3%, de manera que una guerra de set anys el deixa un 15% aproximadament més pobre. En les últimes dècades s’han registrat unes dues guerres civils per any, el que significa que el cost global ha superat els cent mil milions de dòlars anuals o, el que és el mateix, el doble del pressupost global de l’ajuda al desenvolu-pament. Segons els seus estudis prospectius, el 2050 el món serà fabulosament ric, però l’índex de les guerres civils quasi no haurà disminuït perquè totes es produeixen en els països del “club de la misèria”.

Colòmbia mira de sortir del seu pou d’odi i violència amb un procés de negociació entre l’Estat i les FARC que podria portar a acords inicials i esperançadors. Les converses de pau iniciades a Oslo continuen ara a l’Havana. Els primers acords podrien consistir en el desen-volupament rural i la participació política dels membres de les FARC per integrar-se a la reconstrucció pacífica del país, justament els temes que es treballen de manera primor-dial a la Fundació Utopia. Colòmbia no per-

tany als països que Collier inclou en el club de la misèria, però el problema de la vio-lència connectat al de la droga ha portat el país a cotes molt altes de desigualtat i divi-sió social. Segons l’ONU Colòmbia ocupa el lloc 87 de 187 en l’índex de desenvolu-pament humà, però el seu nivell de desi-gualtat el situa en el tercer pitjor lloc entre 129 països, darrere Haití i Angola.

Jordi, conèixer les condicions d’un país, com has fet tu amb la conversa amb Carlos Gómez, ajuda a comprendre’l i a estimar-lo, a donar els primers passos per ajudar-lo a créi-xer des de la nostra situació concreta. La soli-daritat comença amb el coneixement.

Una forta abraçada, Cinto amat és advocat

Colòmbia ocupa el lloc 87 de 187 en l’índex de desenvolupament, però el tercer pitjor en desigualtat

En un entorn de pobresa sense esperança, els joves reclutes dels exèrcits rebels, surten molt bé de preu

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: La pau

data: 25 de gener de 2014

oPinió 29

Joves del projecte Utopia, dirigit per la Universitat La Salle de Bogotá.

Febrer de 2014

Joan Safont és advocat i periodista /

@joansafont irene alerm és llicenciada en filosofia

La galanteria de l’Elisi

Durant la Primera Guerra Mundial, l’avui pràcti-cament oblidat Màrius Aguilar posant en boca d’un suposat viatger bri-tànic que visita l’Ateneu

Barcelonès: “Seguramente aquí seréis francófilos, como peroran en el Palais-Bourbon, por defender el derecho y la Justicia, o por invocar la solidaridad latina, o por defender, los radicales el espíritu de la Revolución, o bien por conservar, los moderados, la tradición francesa, tan religiosa y tan aristocrática. A mi todo esto, momentáneamente, no me interesa. defiendo de Francia lo que todos, incluso vosotros, creéis abominar: sus cocottes y sus vinos, sus place-res y su literatura liviana, sus políticos y hasta sus apaches. [...] Sus políticos; los políticos de Fran-cia?—dices. tras de cada político francés se sos-pecha siempre una mujer. Aquella muerte de gam-betta bajo un revólver femenino! Aquella otra de Félix Faure, de un lúbrico misterio. Y aquel pobre general Boulanger suicidándose en el Cementero d’issy, ante la tumba de su amiga. Y ese Briand interesantísimo a quien sus enemigos llaman l’aventurier, en recuerdo de la comedia estrenada por su favorita. Y ese Caillaux viendo matar por el a su esposa, como un diabólico... ¡Venus turbu-lenta reina más en París que en la Hélada!”.

Si Màrius, periodista bohemi i extra-vagant, castellà d’origen passat per Figue-res, instal·lat finalment a Barcelona i mort a l’exili, membre il·lustre de la Penya de l’Ateneu i columna vertebral de la revista Iberia, veiés el darrer espectacle polí-tico-eròtic de la França republicana no faria sinó afegir-lo a la seva llista de l’ado-rable frivolitat. Des de Napoleó, el cors esdevingut emperador dels francesos, fins a l’homme normal que volia ser Fran-çois Hollande, els salons palatins france-

sos les han vistes de tots colors. El Pre-sident de la República Francesa actua tradicionalment, també en la intimitat de l’alcova, com el millor dels versallescos. Corredisses d’amants, anar i venir de favo-rites, bastardes imperials i divorcis sonats han caracteritzat la vida privada monarca popular que regna amb totes les dignitats i oripells de l’antiga pompa i circumstàn-cia. Potser, la única diferència és que han canviat els salons de Madame de Pompa-dour a l’apartament de la Rue du Cirque on Flandy acudia en moto per passar la nit amb la seva estimada, Julie Gayet.

L’abast dels jocs de llit de l’inquilí del Palau de l’Elisi ha donat la volta al món, perplex com tothom va quedar després de l’esperpèntic escàndol sexual i penal del candidat socialista in pectore i exdirector gerent de l’FMI Dominique Strauss-Khan l’any 2011. Els francesos, però, enamo-

rats de la divina mundanitat i indulgents amb la moral dels seus mandataris riuen per sota el nas i comprenen les passions del primer dels francesos. Afers privats, en diuen de la galanteria i la llagoteria de l’Elisi, petites maldats que potser tenen la virtut d’humanitzar els líders. Malfi-em-nos d’aquells que són immunes a la llenceria i el “fru-fru”.

La passió per la llenceria i els jocs de llit sempre han format part de la política, des de napoleó fins l’actual president francès, el socialista françois Hollande.

Ja fa temps que em vaig llegir Si això és un home, de Primi Levi. En aquest llibre, el químic i escriptor italià, relata la seva experiència a Auschwitz. Hi ha un moment que està contant-li l’argument de la Divina Comèdia a un company de cel·la amb un francès macarrònic. A Itàlia, se sabien, i encara se saben, grans fragments d’un dels seus majors poetes (no em sé imaginar, com allí passa, gaires catalans recitant Ausiàs March, per exemple, i aprenent-se els seus versos de memòria). Bé, tornant al fil: Levi s’encalla a uns versos que no acaba de recordar; però en té tanta necessitat que diu que estaria disposat a canviar el seu sopar (un sopar al camp de concentració d’Auschwitz, que és mitja vida literal-ment!) perquè li retornessin a la ment. Els versos, del cant XXVI, diuen “Consi-derate la vostra semenza: fatti non foste a viver come bruti, ma per seguir virtute e conoscenza”. Els mots, apel·lant a la dignitat humana per sobre dels animals, aquesta dignitat que és el què ens dife-rencia, el què ens fa plenament humans, el fan resistir.

Aquests versos i el fragment del llibre me’ls han recordat fa poc, en un moment, que, al meu entorn, hi ha notí-cies que em desconcerten tant que a vegades em costa prendre-les com a certes. Des de la llei educativa, els des-nonaments, fins al tancament de l’emis-sió de Catalunya Ràdio al País Valen-cià. Potser hi ha qui em diu que no es pot equiparar un desnonament amb el tancament d’una radio pública però tot acaba apel·lant al mateix, a l’atac a la pròpia dignitat, la impossibilitat de viure plenament i amb tot allò que sigui al nostre abast per fer-nos créixer i esde-venir més humans. Tot plegat és impor-tant, però no ens descuidem la llengua, la cultura, perquè, com digué Montser-rat Roig, “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.

La dignitat de la cultura

A la intempèrie —Irene Alerm

màquina d’escriure —Joan Safont

françois Hollande, president de frança.

afers privats, en diuen de la galanteria i la llagoteria de l’Elisi, petites maldats que humanitzen els líders

30 oPinió

Valors

Júlia Martín és llicenciada en filosofia

El patiment o la mort d’un fill

ns trobem davant d’un a l t r e d i l e m a m è d i c . Un nadó sobreviu a un incendi greument ferit i se l’ha de sotmetre a diverses operacions. Els metges, però, constaten

que si sobreviu, l’infant tindrà greus dis-capacitats físiques. Davant aquesta situa-ció, els metges han de decidir si continuar operant és fer-li bé al nadó o si és fer-li mal. En altres paraules, si continuar ope-rant respon al principi de beneficència o si viola el principi de no-maleficència.

Per decidir-ho, han de sospesar riscs i beneficis, de continuar operant i de no fer-ho, i veure en quin cas els benefi-cis són més grans. Els metges pensen que continuar operant és aplicar un tracta-ment fútil, és a dir, “una mesura terapèu-tica que no aporta cap benefici al pacient o que pot produir (...) perjudicis superiors o desproporcionats en relació amb el pos-sible benefici”. Així, doncs, analitzem riscs i beneficis d’operar i de no operar.

Els riscs, en qualsevol cas, són la mort o greus malformacions físiques. Si sobreviu, els problemes de salut li poden compor-tar rebuig social i problemes d’autoestima. El possible benefici, si s’opera, és salvar la vida. Pels metges, segurament, són superi-ors els riscs; però pels pares, segurament, és superior el benefici.

Com que la decisió última sempre és del pacient, o de la família si el pacient no és competent, caldria respectar la decisió dels pares i operar. A més, hi ha arguments mèdics que ho justificarien: el Codi Deon-tològic (ètic) del Consell de Col•legis de Metges de Catalunya diu que la funció de la pràctica mèdica és promoure, mantenir i restablir la salut. I afegeix que el metge té el deure d’emprar tots els mitjans ade-quats al seu abast, que cregui adients, diri-gits a preservar el dret fonamental de l’és-ser humà a la protecció de la salut, així

com que té el deure de prestar als seus pacients tota l’assistència necessària per a la conservació o recuperació de la seva salut. Així, doncs, a l’hora de sospesar rics i beneficis, quan els riscs no es poden dis-minuir, cal buscar el màxim benefici.

D’altra banda, abans que els pares deci-deixin el què, caldria informar-los dels riscs que comporta operar, perquè fossin realment conscients de les conseqüèn-cies, immediates i futures, que tindria pel nadó el fet de sobreviure. Aquí, també hi ha arguments mèdics que justificarien que el metge decidís no operar a pesar del que volen els pares: el codi ètic esmen-tat no diu que el metge tingui el deure de salvar la vida als pacients a qualsevol preu. L’OMS defineix la salut en tres dimen-sions, física, mental i social. Els proble-mes físics i els d’autoestima, derivats del rebuig social, que el nadó podria tenir en

un futur, dificultarien una vida sana en cap de les tres dimensions.

També la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 25) i la Declaració Universal dels Drets dels Nens (princi-pis 2 i 4) recullen el dret a créixer en unes condicions que assegurin la salut de l’indi-vidu, en les tres dimensions del terme. I el segon document afegeix el dret de l’infant a rebre protecció, perquè pugui créixer en condicions de dignitat: com que és vul-nerable, cal protegir-lo per garantir que pugui construir el seu projecte de vida.

Què cal fer, doncs, en una situació com aquesta? És una decisió tràgica, però aquestes coses passen i els professionals han de decidir.

oPinió 31

dilemes ètics —Júlia Martín

a l’hora de sospesar rics i beneficis, quan els riscs no es poden disminuir, cal buscar el màxim benefici

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim Trenchs és psicòleg

La manera com ens percebem i la rela-ció amb el món que establim, és una construcció subjectiva que cadascú fa de sí mateix. Esdevé un text i patró de fun-cionament, no sempre conscient, matriu de la l’estructura psíquica de la persona.

En aquesta construcció identitària, diversos són els elements que hi contri-bueixen. La necessitat de donar forma i relat al desig que ha possibilitat la nostra existència, implica un procés no exempt de conflictivitat. L’Amor ens permet fer les primeres passes, però la carència simbòlica original, ens empeny a elabo-rar diferents recursos psíquics.

Intentem respondre amb el nostre Jo, a l’antagonisme que es presentifica entre les pulsions - la força constant lli-gada a la dimensió orgànica - i la neces-sitat d’adaptar-se al món de la realitat, sota el condicionament de determina-des influències de l’ambient familiar i social, dimensió cultural.

Amb alguns d’aquests recursos psí-quics del Jo, oblidem, traslladem, des-placem, expulsem, substituïm, projec-tem, reculem, escindim, idealitzem, neguem, aïllem, anul·lem, ens identifi-quem,... amb “quelcom” que ens permet “borrar” i/o “omplir” allò que ens fa pregunta, incertesa, buit, inseguretat,... esdevenint una manera de respondre i donar sortida, a quelcom d’insuportable.

En qualsevol cas però, Créixer i Humanitzar-se és confrontar-se amb aquest enigma original, per donar-li nous significats. Interpel•lar aquest “text psí-quic” inscrit progressivament en la inti-mitat de nosaltres mateixos, fruit de les experiències viscudes i racionalitzades, i permetre “rellegir-lo” d’una manera serena, respectuosa, tranquil·la i realista, amb nosaltres mateixos i el món.

La possibilitat de canvi dependrà de les oportunitats que ens donem per copsar la matriu psíquica que marca la nostra subjectivitat.

Créixer i fer-se home

Un nadó sobreviu a un incendi greument ferit i se l’ha de sotmetre a diverses operacions. En constatar que, si sobreviu, tindrà greus discapacitats físiques, els metges es plantegen si és ètic continuar operant, com volen els pares.

E

Febrer de 201432 oPinió

Els jefes, els caps; la jefa, la cap… els caps. A vegades en tenim, a vegades en som, a vegades n’hi ha molts. A vegades són amics, a vegades figures que ens fan més nosa que servei. D’altres, mestres, referents. Guies de creixement personal i/o professional. Models. D’igual a igual o ben establerts en grans despatxos, en una escala jeràrquica ben clara, la de les orga-nitzacions grans, elefàntiques, els seus consells poden ser ordres o regals preciosos que recordarem en el futur. Els seus llapis, tan ràpids a suggerir canvis en els nostres escrits, poden marcar canvis i mar-car-nos l’estat d’ànim. Ai, els caps – com ens agraden a vegades i desa-graden tant unes altres... Alguns arriben a ser-ne per talent, intel·ligència, empatia. D’altres a base d’hores de feina i feina. Uns quants, i els veiem en la distància, hi són per haver-hi arribat a cops de colze o apuntats per un dit. Tant se val: són els jefes, i amb ells hem de treballar, per ells hem d’anar fent, i ells, ben sovint, ens mar-quen els ritmes. Tenir-ne un de bo és una benedicció: se n’aprèn. Quan aquesta sort falla, ens recordem dels que enyorem. I quan arribem a ser-ne nosaltres, cal que recordem bé tot allò que en vam aprendre –de bo i de dolent – per no no ser només un cap, sinó alguna cosa més.

gent

Caps

isabel Yglesias és jurista

gisÈLe moLLfuLLeda

Valors empresarials

La gallina o el porc?

E xplica una faula anglesa, després adaptada a l’àm-bit empresarial, que per fer un bon esmorzar es necessiten ous i cansa-lada, però en aquesta

combinació les dues parts, la gallina i el porc, no s’hi impliquen en igual mesura. Mentre la gallina només pon, col·labora, el porc hi deixa la vida, es compromet.

“En una empresa el compromís és un valor clau, amb els clients, però també amb els treballadors si aquesta vol tenir valor de continuïtat”, assegura Àngel Cas-tiñeira, professor del departament de Cièn-cies Socials d’ESADE. I és que un treballa-dor compromès genera confiança, energia, contribueix a la cohesió organitzativa, s’im-plica el cent per cent amb l’empresa, ofe-reix el millor de si mateix, genera estabilitat i, finalment, a través d’una major satisfacció dels clients, aporta un augment els beneficis.

El compromís dels treballadors, encara que molts empresaris ho pensin, no s’obté a través d’incentius econòmics. “Una reduc-ció salarial o una baixa retribució no ajuda a tenir treballadors compromesos, però un augment salarial tampoc provoca un aug-ment del nivell de compromís”, afirma Jordi Assens, professor del departament

de Recursos Humans d’EADA i autor del llibre Huevos con baicon (Ed. Granica).

Per guanyar-se el compromís dels treba-lladors cal tenir en compte altres elements que formen part del que s’ha anomenat el salari emocional, per exemple, oferir flexi-bilitat laboral, però també és imprescindi-ble tenir ben definits els valors de la marca, potenciar les relacions humanes, l’acollida i disposar d’un bon lideratge, que actuï com a testimonis de compromís.

Malgrat avui el compromís és molt necessari, no és un valor en alça. “Si el tre-ball és precari, el compromís també és pre-cari”, afirma Castiñeira. “El vincle amb l’empresa s’ha afeblit perquè abans de la crisi es van fer servir els treballadors com a mocadors de paper, un dia es deia a la gent que era imprescindible i un altre se l’acomiadava”, explica. Dit d’una altra manera, la crisi i l’experiència ens ha fet més desconfiats: “Ara els treballadors ja no es casen amb un projecte amb els ulls embenats, ”, reafirma Assens.

I, doncs, no es esperem a la bonança, és moment de recuperar-lo.

Reportatge escrit per Valors i elaborat

per al diari digital Viaempresa.cat.

Valors ProPostes 33

L’antic Déu Giano es representava amb un

doble perfil que simbolitzava la mirada simul-

tània cap al passat i cap el futur. Només

aquesta visió omnidireccional i completa de la

realitat permetia l’èxit segur.

La comunicació s’ha convertit en una peça clau

per a diferents entitats. Quan més s’explica qui

és l’empresa, què fa i quins serveis ofereix, més

es donarà a conèixer. Es diu que si no et comu-

niques amb el públic, no existeixes.

Poc a poc els periodistes ens hem anat formant

en aquesta branca: la comunicació corpora-

tiva. Notícies per a les pàgines web, posts per a

Facebook, tuits per a Twitter, blocs, i si sabem

produir vídeos millor. Figures noves apareixen

al ventall: community managers, bloggers... es

valoren coneixements en disseny gràfics, o en

producció audiovisual. Tanmateix és difícil que

puguem reunir totes les aptituds i necessitem

d’altres persones que ens ajudin.

Fa poc que vaig conèixer en Gianluca d’Apuzzo

i a la productora de la qual és cofundador:

Giano Productions. Ells són un grup de comu-

nicadors professionals units per a compartir

l’atenció a la sostenibilitat social amb la passió

per a la producció artística. Així es defineixen.

Imatges, fotografia i vídeos presentats en pro-

jectes interdisciplinaris.

inVERTiR LES PRioRiTaTS DE TREBaLL

Per què presento aquesta productora? Perquè

és una productora ètica. Les entitats i empre-

ses que requereixen els seus serveis estan

relacionades amb el desenvolupament de pro-

jectes socials i sostenibles. El cost dels seus

productes és raonable, més baixos que els que

trobem en el mercat de la producció audio-

visual. Això és perquè es demana una parti-

cipació activa, la força de treball dels clients.

Qui demana s’ha d’implicar, cooperar, treba-

llar amb equip amb els professionals de Giano

Producctions en totes les fases de producció:

“Construint plegats l’equip de treball per a rea-

litzar, des de dins de l’entitat, un projecte real-

ment comú, ser una productora ètica significa

simplement això”, m’explica en Gianluca.

Portem treballant junts uns quants divendres.

De del principi de curs. A l’Espai Interreligiós de

la Fundació Migra Studium volem fer un vídeo

sobre dones que venen de diferents llocs del

món, volem que dialoguin sobre la seva tradi-

ció religiosa i filmar-les. Nosaltres no sabem

com editar i muntar un vídeo, o fer anar una

càmera, però podem participar de forma activa

en la pre-producció (pluja d’idees, contactes,

redacció del guió, cerca de finançadors) i en la

post-producció (difusió del vídeo). Coneixíem

a Giano Productions d’altres projectes realitzats

amb Arrels o amb Cristianisme i Justícia. Fer pos-

sible que entitats sense ànim de lucre puguin

obtenir productes comunicatius de qualitat a un

preu raonable, implicant-se en totes les fases de

producció, és una gran oportunitat.

Aquesta productora no només treballa amb

el tercer sector sinó que també ho fa en pro-

jectes d’investigació sociològica, en col-

laboració amb entitats universitàries que

profunditzen en temes com “l’espai habitat”,

“la relació entre el ciutadà com a persona i

el seu entorn”; o en projectes d’arquitectura,

interiorisme, urbanisme i disseny; o en la res-

tauració, reproducció d’obres, exhibicions i

sales museístiques.

Giano, l’antic Déu romà dels passat-

ges i els començaments, dóna nom

a la productora “ètica” que avui us

presentem, la qual promou que enti-

tats sense ànim de lucre puguin

obtenir productes comunicatius.

L’ètica del vídeo

giano (en llatí Janus, Ianus), pare de

fontus, és a la mitologia romana,

un Déu que tenia dues cares, dos

perfils. És el Déu dels inicis i dels

finals, per això li va ser consagrat

el primer mes de l’any (gener) i se

l’invocava el primer dia de l’any

(Ianuarius). a més, també se l’invo-

cava a l’inici d’una guerra i mentre

aquesta durava les portes del seu

temple sempre estaven obertes. en

canvi, quan roma estava en pau,

les portes de l’edifici es tancaven.

aquest Déu no té equivalent a la

mitologia grega.

Giano

La proposta del mes

Lucia Montobbio

giano.imagenypensamiento@

gmail.com / http://giano-ima-

genypensamiento.blogspot.

Febrer de 2014

L’any del greco. cap a toledo

No sé si heu estat mai a Toledo. És una ciutat

magnífica que conserva el llegat d’haver

estat regne visigòtic i capital de l’Imperi fins

a Felip II i que enguany celebra el quart cen-

tenari de la mort del Greco, on hi vivia des de

1585, precisament per haver estat expulsat

com a pintor de la cort de Felip II, i que esdevé

de gran importància en la seva obra. Una

sèrie d’exposicions (entre elles, una al Prado,

a Madrid) i d’actes culturals de diversa índole

s’aniran programant per aquest 2014 i, sens

dubte, és una bona excusa per escapar-s’hi.

Diré només tres coses de l’empremta de

Doménico Theotocópuli, que va néixer a

Candia, capital de Creta, quan l’illa perta-

nyia a la República de Venècia, i que arribà

a Espanya després d’un pas de formació a

Itàlia. Pintor d’icones a la seva illa natal i

deixeble dels pintors del Cinquecento, El

Greco representa com ningú la ruptura,

especialment a l’art espanyol, amb la pin-

tura del Renaixement. El seu tractament

del rostre com una “cartografia” (com diu

Calvo Serraller) o l’autonomia del paisatge

com si fos un personatge més (com a Vista

de Toledo, 1604-1614) inauguren una etapa

fecunda que Manet, el 1865, ja citava com a

diàleg soterrat de fons entre el nostre autor,

Velázquez i Goya. Primera reflexió.

La segona, conseqüència de la primera, és

que El Greco representa molt bé els pressu-

pòsits de la Contrareforma (que té a Toledo

les plataformes més avançades) o, més aviat,

la seva influència al món de l’art, més con-

cretament en l’incipient Barroc espanyol. La

intensitat expressiva (pictòrica) front a l’or-

dre (linial), la recerca de la profunditat, fins

i tot en el que sembla més trivial, l’organici-

tat i sensualitat en detriment del raciona-

lisme, l’ambigüitat de la llum, l’explosió del

color (que el naturalisme aniria enfosquint,

després)...

I la tercera reflexió, conseqüència de l’ante-

rior, se centra en la influència de l’autor en

l’art avantguardista. Almenys dues exposi-

cions ho tractaran, enguany. La tendència

anti-classitzant, el to marcadament expressi-

onista, o la tècnica de ruptura figurativa, són

algunes de les característiques que l’acosten

del Romanticisme fins a les avantguardes del

segle XX, el segle on El Greco fou rescatat de

l’ostracisme.

La tendència anti-classitzant, el to

expressionista o la tècnica de rup-

tura figurativa són característiques

de l’acostament del Romanticisme

a les avantguardes del segle XX.

34 ProPostes

Exposicions

Ramon Bassas

Podeu trobar tota la informació de

l’any Greco a www.elgreco2014.com

Valors

Temps enrere ja vaig dedicar aquest espai a

parlar del riu Ebre i d’Ascó i la seva central

nuclear. Arran d’una trobada amb un bon

amic, reporter de TV3 que en el seu dia va

treure a la llum els residus tòxics del fons del

pantà de Flix, torno a les terres de l’Ebre, con-

cretament a la comarca de la Ribera d’Ebre

per conèixer-ne els indrets naturals i la

planta química d’Ercros a Flix.

Agafo el tren que va a Saragossa i que resse-

gueix el riu Ebre i baixo a Riba-Roja, on estaré

dos dies. M’emporto la bicicleta ja que a alguns

indrets de la riba de l’Ebre només s’hi pot acce-

dir a peu o amb bicicleta; són paratges de

reserva natural.

Al migdia a Riba Roja no es veu ningú pel carrer,

només les mares que van a buscar els nens a

l’escola amb bicicleta i els nens que tornen sols

a casa. El poble antic es troba penjat en un cim

al costat de l’Ebre i està declarat patrimoni cul-

tural, amb l’església de sant Bertomeu a la plaça

del mateix nom. Un caminet amb baranes voreja

el nucli antic i al fons el riu cobert cada matí d’hi-

vern per la boira matinera. A l’Eixample hi ha

les escoles i els centres esportius, les cases de

planta baixa i pis, com també moltes cases on

viuen els antics treballadors de la central elèc-

trica. Als anys seixanta al poble hi vivien molta

més gent que no pas ara, ja que amb la crisi i

les reducció de plantilla d’Ercros, molta gent ha

anat a cercar feina a altres indrets.

Riu amunt, direcció a Saragossa, es poden visi-

tar ela pantans de Riba-Roja i Mequinensa,

aquest fronterer amb l’Aragó. Però seguim riu

avall fins a Flix, a les immediacions de la qual es

veu la gran fàbrica química amb les xemeneies

fumejant, tocant al riu.

A l’entrada del poble, on hi ha les cases dels tre-

balladors, l’aire fa pudor. Més tard, per saber

més coses de la història del pantà i la quí-

mica, teclejaré a Google La fàbrica 30 minuts

i llegiré això: “Cinc anys després de fer-se

pública l’existència de 700.000 tones de sedi-

ments tòxics i radioactius al pantà de Flix,

procedents de la química Ercros, 30 minuts

entra al poble en un moment en què es

debat el tancament o la continuïtat d’una

indústria que durant més de cent anys ha

donat de menjar a generacions senceres”.

Els treballs per treure els sediments tòxics

havien de començar el 2009 amb un cost de

168 milions d’euros; a hores d’ara encara no

s’han començat.

faUna i naTURa

Amb la bicicleta travessem el pont del riu on

hi ha la presa i a l’esquena es pot veure el cas-

tell de Flix, dalt del turó. A l’altre costat del riu

la immensitat de la química Ercros es reflecteix

en les tranquil·les aigües del pantà. Allà mateix

comença la Reserva natural de Sebes. Amb una

superfície de 204 hectàrees, Sebes és un espai

fluvial que conserva bona mostra de vegeta-

ció aigualosa i de ribera. Amb els anys s’han

format un dels canyissars més extensos de

Catalunya i on es conserva un bosc de ribera gai-

rebé intacte, que creix esplendorosament a les

illes fluvials. L’espai, Reserva Natural de Fauna

Salvatge, inclou un espai amb aiguamolls, les

illes fluvials i una franja de protecció de sei-

xanta metres de riu en què es poden veure cigo-

nyes i ànecs i també els cavalls de pota curta

portats de la provençal terra de la Camarga.

Us proposem un passeig per un

paratge bell, però al mateix temps

marcat per la mà de l’home. Una

ruta de Riba Roja a flix i la Reserva

natural de Sebes.

amb bicicleta a riba roja

Lany 2004 el programa 30 minuts de

TV3 va posar al descobert que la con-

taminació del pantà de Flix amb

700.000 tones de residus tòxics en el

seu fons. La química va posar el crit el

cel i el reporter va rebre un munt de

pressions, sobretot dels poders eco-

nòmics i també politics. Ell, per digni-

tat i honradesa, va deixar la televisió.

Va tenir la valentia de parlar amb

la direcció de l’empresa química, la

qual li va admetre que posaven per

davant els interessos dels accionis-

tes que volien beneficis de la salut de

la població. I en tot cas, asseguraven

complir amb la normativa.

el valor

La valentia

ProPostes 35

Fem la maleta

Joaquim amargant

Llegeix tots els articles a

femlamaleta.blogspot.com

Febrer de 2014

El valor de la paraula pren més rellevàn-

cia que mai a les lletres de Josep Pedrals.

Poeta reconegut, entre altres coses, per

la seva faceta com a rapsode, empunya el

bolígraf com una veritable espasa que tra-

vessa els models i patrons establerts. Així

ho demostra a El romanço d’Anna Tirant

(2012), galardonada amb la Lletra d’Or al

millor llibre de l’any en llengua catalana.

Parlem d’un llibre polifacètic, farcit d’un

ventall sucós de gèneres literaris que es

mesclen per encarar un mateix propòsit:

el virtuosisme lingüístic que satiritza la

realitat. Seguint aquest fil, aquesta obra

presenta tres línies temàtiques que s’en-

trellacen i es complementen: per una

banda, tenim l’aventura versificada de la

protagonista, Anna Tirant; per l’altra, a

partir dels diàlegs del propi escriptor i el

seu alter ego, Quim Porta, se’ns presenta

la reflexió del procés creatiu a l’hora d’ela-

borar una obra; i, per últim, hi trobem els

Estàsims, veritables exercicis lingüístics

que juguen amb la semàntica i la fonètica.

A El romanço d’Anna Tirant (2012) s’aborda,

doncs, un reflexió literària original i trenca-

dora. Un batibull de versos lluiten per mos-

trar la poesia com un gènere renovat, viu,

dinàmic, directe i descarat. La importàn-

cia de les lletres, del joc formal i la dimen-

sió lúdica de literatura, és el motiu central

del trencaclosques. Aquest és l’incen-

tiu que tinta la pluma de Pedrals, tal com

ell mateix confessa: els sentiments de no

sé qui poden estar molt bé, però si estan

mal escrits, me la rebufen. En canvi, un joc

formal, si és pur realment, és boníssim, és

una meravella.

Paraula, vers i joc formal

36 ProPostes

Llibres

temps al temps

La televisió actual ha perdut en general la noció

del temps. L’important és el negoci, i per això

una mateixa idea s’estira fins a l’extenuació,

per optimitzar els costos al màxim. Els progra-

mes es dilaten, els ‘magazines’ que fa 20 anys

duraven 60 minuts ara ocupen quatre hores

i mitja, i els minuts s’omplen es reomplen de

forma absurda, malgrat que una altra dita certi-

fica que el temps és or. Ara bé, malgrat aquestes

modes, sobreviuen petits microespais, consoli-

dats a la graella des de fa molts anys, que tenen

l’estranya virtut de dedicar uns preuats minu-

tets a quelcom interessant. Xips, càpsules, peti-

tes gotes que ajuden a digerir els excessos de

la televisió postmoderna. En són exemples,

El Medi Ambient, una espurna que TV3 dedica

a l’ecologia al migdia (14.20 hores), o Cuines

(15.45h), estrenat al febrer de 1996. A ‘Cuines’

no hi ha xefs que es converteixen en celebri-

tats (Karlos Arguiñano en tu cocina). Ni propi-

etaris de negocis inviables plens de ronya a

l’espera d’ésser salvats (Pesadilla en la cocina).

Ni presentadors o presentadores pocatraces

que ajuden al cuiner a treure les viandes de la

nevera o del forn (Mariló Montero a La Mañana

de TVE). Ni tampoc concursants, petits o grans,

que pretenen convertir-se en el supercuiner de

la temporada i que escriuran llibres de receptes

que es convertiran en ‘best sellers’ (Masterchef,

Top Chef, Masterchef Junior).

Cuines és el que el seu nom indica: un breu

espai on el protagonista és la gastronomia de

debò, i la televisió es converteix en el millor

vehicle que pretén que aquesta manifestació

cultural sigui difosa i immortalitzada. Que vagi

de gust.

Televisió

Marta Pastor

David Casals

PeDraLs, Josep. El romanço

d’Anna Tirant. LaBreu edici-

ons, 2012. 191 pàgs.

Preu: 15 euros.

retirada

La matriarca del clan Carulla, la Montserrat, ha

decidit abandonar els escenaris després d’una

vida dedicada a la interpretació. Aquestes

setmanes la dama del teatre català recorre

el país recreant el paper d’una iaia tiquismi-

quis que boicoteja la vida sentimental del seu

nét. L’actriu, de 83 anys, s’acomiada del públic

acompanyada dels seus: en Roger Peña, el

seu fill, ha escrit i dirigeix l’espectacle, i l’Aleix

Peña, el seu veritable nét també fa aquest

paper a l’obra. Més enllà de l’espectacle -abso-

lutament recomanable- resulta admirable l’ac-

titud serena i reflexiva de Carulla. Entrevistada

Una imatge de Cuines (TV3).

al programa “Valors a l’alça” recomanava a

tots els oients “descobrir qui realment som”.

“No tothom que fa teatre és actor, ni tots els

actors saben que ho són, la qüestió és fer el

que sabem fer”, afirmava. I després de recor-

dar que el teatre és una gran eina per “conèi-

xer-nos a nosaltres mateixos i als altres i per

relacionar-nos”, deixava una segona lliçó que

molts haurien d’escoltar: “sempre cal saber

retirar-se a temps”. Pressa aquesta decisió

només li podem dir gràcies i felicitats.

Teatre

Maria Coll

Iaia! De gira: El Prat (30/3),

Igualada (13/4), Figueres

(30/4), Valls (10/5)...

Cuines (TV3). (Cada dia, 15.45h)

http://www.tv3.cat/pro-

grama/124142373

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a [email protected]. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actua-litat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a [email protected] amb les vostres dades de contacte.

EDiTa Associació Cultural Valors DiRECCió Maria Coll i Joan Salicrú ConSELL DE REDaCCió Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont ConSELL EDiToRiaL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San PedroCoL·LaBoRaDoRS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Gemma Figue-ras, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Júlia Martín, Maria Medina, Lu Mon-tobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDiBUiXoS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Cam-puzano, Javier García, Sergi Meya i Gisèlle Mollfulleda EDiCió i CoRRECCió Pol Romano foToGRafia Sergio Ruiz iMPRESSió Serafí Indústria Gràfica S.A GERènCia Maria Coll CoMPTaBiLiTaT Engràcia Carlos PUBLiCiTaT Carme Itxart DiSTRiBUCió Raul GarcíaXaRXES SoCiaLS Toni Rodon DiPòSiT LEGaL B-6206-2004

aDREÇa Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

aMB EL SUPoRT DE

37

Valors Ràdio

noves emissores a ‘Valors a l’alça’: La Cala RTV i Ràdio Vic

Dues noves emissores s’acaben de sumar a difondre l’espai Valors a l’Alça que la

revista Valors produeix a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local: La

Cala RTV, de l’Ametlla de Mar, i Ràdio Vic. Amb aquestes dues noves ràdios locals

són ja més d’una desena d’emissores les que setmanalment radien els continguts

produïts des dels estudis de Mataró: Terrassa, Altafulla, Trinitat Vella (Barcelona),

Canet de Mar, Cap de Creus, Girona, Domenys, Torelló i Caldes de Montbui. Aquestes

incorporacions suposen la consolidació de la proposta radiofònica, que s’emet per

segon any a través de La Xarxa.

Begoña Roman parla sobre el compromís a Mataró

Begoña Roman, catedràtica d’Ètica de la Universitat

de Barcelona, protagonitzarà el proper dimecres dia

20 a 2/4 de 8 del vespre a la sala d’actes de Can Palauet

de Mataró una conferència sobre l’alteritat.

Aquest acte és el segon del cicle Valors i Compromís

que la revista Valors enceta vinculat amb el projecte

de ciutat ‘Mataró, ciutat de valors’, que impulsa l’As-

sociació Cultural Valors i l’Ajuntament de Mataró junt

amb la Diputació de Barcelona i que s’ha presentat

aquest mes de gener. Aquest cicle substitueix la Jornada amb el mateix nom que es feia

cada mes de juny com a trobada anual de la revista. Una edició especial que també ser-

veix per celebrar els desè aniversari d’aquesta publicació.

En el proper númeroEn el número de març parlarem de l’esforç, el

tercer valor que afronta la capital del Maresme

dins el marc del projecte ‘Mataró, ciutat de valors’.

I, com que ningú queda al marge d’aquest valor

tan necessari per avançar, parlarem de l’esforç des

de diferents perspectives: educativa, empresarial,

esportiva... Precisament, una de les persones que

en acompanyarà en aquest viatge reflexiu serà la

medallista olímpica i campiona del món en water-

polo, la Marta Bach.

Actes amb valors

La presentadora de Valors a l’Alça, Queralt flotats, enregistrant una con-

versa amb el primer tinent d’alcalde de Mataró, Joaquim fernàndez.

Febrer de 2014

Carnestoltes peculiarVaig disfressada de contenidor de residus plàstics perquè el tema d’aquest any a l’escola és “Cuidem el planeta”. Les mares de l’AMPA estem molt nervioses, com ens passa sempre que col·laborem amb l’organitza-ció d’algun esdeveniment al col·legi dels nostres fills. Obren la cancel·la de l’entrada del pati i la comi-tiva presidida per la figura d’en Carnestoltes —que porten sobre les espatlles un grup d’alumnes de l’últim curs—, s’obre pas a través de la gentada composta pels privilegiats pares i mares als quals la feina els ha permès acudir a l’esdeveniment, i per les incansables àvies que presumeixen de néts. Comença una desfilada de personatges de tota índole. Spiderman és el més idolatrat enguany, repe-teix èxit; enginyosos Bob Esponja fets de cartró o de teles gruixudes ofereixen incombustibles somriures; petites princeses i fades donen el toc anual d’il•lusió als cors; no falten els guerrers disposats a defensar-les a capa i espasa; la representació del món animal també es fa palesa; alguns, els menys porucs, s’atreveixen amb disfresses del món de l’horror, aquests solen ser nens més grans i, com una sonsònia habitual, sempre aparei-xen les patètiques paròdies de nois damunt de talons impossibles, intentant desplegar els seus discutibles encants femenins. Poques disfresses al voltant del tema de l’any sug-gerit per la direcció de l’escola: hi puc veure una bossa de pa confeccionada en tela de Vichy —com les d’abans— que reivindica el seu ús en detriment de les bosses de plàstic i un gran contenidor verd per reciclar el vidre, que ens fa memòria perquè siguem més meti-culosos a l’hora de desfer-nos dels nostres residus. Un mantell de núvols plomissos ha cobert el cel, i la tarda s’ha tornat grisa i freda, però els acolorits ves-tits dels nens i els seus càlids somriures fan que ningú repari en això. A excepció del meu cos que, malgrat l’excés de roba, comença a notar l’efecte de la humi-

tat als ossos i em recorda que estic abusant de les meves possibilitats. Freno el pas, deixo de tocar el xiulet, retiro dels meus ennuvolats ulls les reeixides ulleres fabrica-des amb gotets de flams i, del meu cap adolorit, la gla-murosa diadema feta amb un material tan noble com són els envasos de Petit Suisse. Els meus nervis han començat a enviar senyals: una avançada de punxades i formigueigs recorren les meves fibres advertint-me que pagaré factura per la meva gosadia. Avui he sobre-passat el meu límit i sé que els excessos em costen cars.La meva amiga Teresa —disfressada de bossa per a la recollida d’excrements de gos— em mira compassiva alhora que inclina lleument el cap; ha endevinat pel meu semblant que les forces m’estan abandonant. Aguanto fins al final. La rua ha completat el seu curt però esplendorós passeig pel barri i fa l’entrada a l’es-cola. Els petits arriben cansats i amb ganes de berenar, els nens més grans amb ganes de perllongar la festa i les professores amb ganes de sortir corrent. Ha estat un èxit!. Recullo els meus fills a la porta de l’escola i, aga-fats un de cada mà, m’expliquen, eufòrics, les anèc-dotes de la tarda, mentre el camí em sembla una esca-lada a l’Everest. Arribem a casa i, exhausta, els preparo el berenar. D’una manera mecànica, els hi els poso una pel·lícula en el vídeo i al meu marit li envio un concís sms, ja habitual entre nosaltres: “Vine aviat”. Al final del passadís, el llit m’espera per passar comptes: el muntant ascendeix a un parell de dies de dolors intensos i cansament extrem, gravat per un sen-timent indescriptible de derrota. La meva disfressa jeu flàccida sobre una cadira de l’habitació.

Montserrat Pérez és escriptora a l’associació Planeta Lletra

38

El conte de Montserrat Pérez

Valors 39

iL·LustraCió: raÚL Campuzano

“Un cuiner ha de ser bona persona, però sobretot ha de ser generós” JOAN ROCA, CUINER

Un llibre editat per valors i Proteus

Documents

Revista de reflexió i diàleg. Febrer de 2014. Número …...masculina de Malala Yousafzai, tirotejada per defensar l’educació Ramon Radó El jutge Elpidio José Silva s’ha fet