Revista Digital de Sant Jordi 2013

PdV, St Jordi '13 1

2 PdV, St Jordi '13

ÍNDEX

Introducció 7

LLENGUA I LITERATURA CATALANA 9

1r d'ESOLa collita d’hivern de Tamara Lozano 11No vull estudiar de Irina Martín 15Llagostera, el meu poble d’Estel Vilar 17

2n d'ESOHistòria d’un noi qualsevol de Pau Sallent 19Un nen afortunat d’Óscar Ortega 21La vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la de Carlota Vayreda 23

3r d'ESOFelo Kglogadi de Marçal Salvat 26Últims 18 de Jordi Boixereu 30I quan menys t’ho esperes d’Ainhoa Madurell 33

4t d'ESOCroisants salats de Núria Grinyó 37Deixa’m parlar de Gabriel González 41O para el vent o caus a terra de Sílvia Martín 43

1r de BATXILLERATSomnis d’estiu de Paula Fernández 46El gran espectacle de Miquel Bassart 49Desesperació de Qiao Miao Lin 52

2n de BATXILLERATEls batecs del cor de Sharon Leones 56Zona 4 d’Héctor Ortega 59Com arribem a ser d’insignificants les persones d’Albert Oromí 63

PdV, St Jordi '13 3

LENGUA Y LITERATURA CASTELLANA 67

1r d'ESOLa vida de un pintor de Nikola Nikolaev 69Romualdo, Moralina y la gran carrera de Ferran Gestí 71La pesadilla de los juguetes d’Isaac Cañizares 73

2n d'ESOLa estación de la alegria de Ayoa Charkaoui 75

3r d'ESOMama, necesito tu amor de Serrana García 76La humanidad ha muerto d’Ester Martín 77

1r de BATXILLERATNáufragos con rumbo de Pablo Martín 78

ENGLISH 81

1r d'ESOPoem to my little friend by Tamara Lozano Apéstegui 83The four seasons by Aina Layunta Rodrigo 84

4t d'ESOA perfect place by Alba Rovira Morgadanes 85Summer by Anna Pedregosa Márquez 86

2n de BATXILLERATUprising by Héctor Ortega González 88

FRANÇAIS 91

2n d'ESOLa vie d’Anna San Paulino 93

4 PdV, St Jordi '13

3r d'ESOL'amour une sensation de Katherin Lomas 94

4t d’ESOLondres d’Aida Silveira 95Est-ce juste un rêve? de Sara Mateo 96

1r de BATXILLERATTon sourire de Pablo Martín 97

MATEMÀTIQUES 99

XVIII Prova Cangur de la SCM (2013) 101

Fotografia Matemàtica 102

MI REFLEJO EN EL ESPEJO 109

PdV, St Jordi '13 5

6 PdV, St Jordi '13

Benvolgut professorat i alumnat,

Una vegada més tornem a celebrar la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, i voldríem

recordar el centenari de la naixença dels escriptors catalans Joan Sales, Avel.lí Artís i

Gener (Tísner) i de Pere Calders, així com el recent traspàs de l'escriptor català Emili

Teixidor, esdevinguts durant l'any 2012.

Pel que fa a Joan Sales (1912-1983), fou escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra

més important fou Incerta glòria (1956) -obra clàssica de la literatura catalana-, en què se'l

comparà amb extraordinaris autors europeus com el rus Fiodor Dostoievski, el francès

Georges Bernanos o l'anglès Graham Greene. Joan Sales, per tant, reeixí en el seu

esperit profund i universal, reflectidor del seu coneixement per la condició humana, i del

dolor que sovint l'embolcalla. Així, Sales es caracteritzà pel domini d'un estil narratiu

precís, amb una forta expressivitat dramàtica i poètica, i ens sap transmetre magistralment

tota la seva passió, intensitat i emoció.

Avel.lí Artís i Gener (Tísner) (1912-2000) fou un home polifacètic: periodista, escriptor,

dibuixant, escenògraf, enigmístic, director artístic i corrector. Sobresortí també com a

traductor, entre d'altres, dels grans escriptors Gabriel García Márquez i Truman Capote.

Tísner es caracteritzà per un esperit reflexiu i vital, així com per un extraordinari enginy.

Quant a Pere Calders (1912-1994), cunyat de Tísner, fou dibuixant, i és un dels escriptors

catalans més populars del segle XX. Si bé Pere Calders féu grans novel·les com L'ombra

de l'atzavara (1964) i Aquí descansa Nevares (1967), destacà com a contista,

especialment en reculls de contes com Cròniques de la veritat oculta (1955), i Invasió

subtil i altres contes (1978). Calders es caracteritzà per una immensa imaginació, i alhora

per un gran esperit crític i fina ironia.

PdV, St Jordi '13 7

Emili Teixidor (1933-2012) fou pedagog, periodista i escriptor. Per bé que féu narrativa per

a adults com Pa negre (2003), recentment adaptada al cinema, és considerat un dels

clàssics moderns de la literatura infantil i juvenil catalana, amb obres com L'ocell de foc

(1972). Defensà les disciplines que conformen les humanitats, com un espai de reflexió

imprescindible per als temps actuals, tot reivindicant la lectura com a eina fonamental per

a la societat. Es caracteritzà per la difusió dels valors de l'amistat, de la perseverança i de

la coherència.

Tots quatre escriptors evidencien, per tant, una reflexió sobre la vida, des de la

perspectiva de la pregonesa i del vitalisme, i alhora des de l'humor, de la fina ironia, de

l'enginy, tenint, sobretot, un gran respecte i entendridor afecte per a l'ésser humà. Així,

plasmen una gran humanitat i sensibilitat, que mostren en la seva obra literària, tot

reflectint un domini del llenguatge i una excel·lent prosa, que ha estat traduïda a diversos

idiomes. Són, també, homes profundament compromesos amb la cultura i amb la societat

en què els va tocar viure, tot desitjant millorar-les.

Malgrat que els mots de l'escriptor Emili Bayo al seu llibre L'edat de les paraules siguin

molt escaients per a aquesta diada:

“Cada vegada que algú obre un llibre deixa alguna cosa de si mateix

entre les pàgines i, a canvi, rep la recompensa d'una història o d'algun

coneixement que el fa més savi”

Creiem, tanmateix, que en ser Sales, Tísner, Calders i Teixidor, uns autors que s'han

apropat tant al jovent i als/a les adolescents, voldríem reproduir aquestes paraules del

filòsof i escriptor anglès John Ruskin, que podrien palesar perfectament el pensament

d'aquests quatre grans escriptors catalans:

"Educar un jove no és fer-li entendre alguna cosa que no sabia, sinó fer

d'ell algú que no existia"

8 PdV, St Jordi '13

LLENGUA I LITERATURA CATALANA

PdV, St Jordi '13 9

10 PdV, St Jordi '13

LA COLLITA D'HIVERN

Us parlo des d'un lloc molt llunyà, on probablement vosaltres arribareu. Us explicaré la

meva història, una mica trista, però espero que n'aprengueu alguna cosa.

Jo vaig néixer en una família nombrosa de ratolins a les perilloses clavegueres de Nova

York. Vivia amb els meus pares, els meus dotze germans i les meves dotze germanes

sota la més profunda pobresa. Érem feliços encara que no teníem diners per menjar,

teníem cura que els nostres germans i germanes creixessin sense preocupacions.

Un dia vam decidir sortir fora el nostra cau, els meus cinc germans i jo, ja que érem els

més grans, a buscar menjar. Els nostres bons pares, ja eren grans i com que s'apropava

l'hivern, preferíem que es quedessin tenint cura de la nostra família. En Georges, en Jordi

i el Xavier, els més grans després d'en Max i jo, van decidir d'anar a buscar queviures al

sud de la ciutat i en Max i jo al nord. -Us esperem a casa amb el menjar, espero que

tingueu sort. Recordeu que la nostra família depèn de nosaltres. Adéu.- va dir en Georges.

Amb el fred pelant els nostres nassos, vam començar a buscar pels mercats i les

papereres de tot el nord de la ciutat, fins i tot vam gosar endinsar-nos en algunes cases

de planta baixa.

Després d'un dia de perills i humans, vam decidir descansar al costat d'un contenidor.

Vam sentir una remor que venia de dins el contenidor i, espantats, vam sortir corrents. Del

contenidor va sortir un gat blanc, tot pentinat que, sospitosament, portava a la boca un

tros de poma. En Max, confiat, va apropar-s'hi i va preguntar-li com es deia i què feia

menjant fruita.

- Em dic Bigotis, no temeu res de mi, sóc un gat vegetarià per estrany que sembli. Estic

fart dels filets que em donen els meus amos, tots preparats sense amor. Si almenys em

donessin carn de la bona...- va dir aquell gat.

Vam veure que el gat portava uns cent quilos de maquillatge, llacets, roba amb joies

grosses i peücs. Estava clar que era una mascota mimada. Com que se'n queixava, vam

treure-li tot aquell guarniment. Agraït, ens va dir que si el necessitàvem, ens ajudaria.

Vam seguir el nostre camí, congelats com mai havíem estat. Vam entrar en una taverna

de ratolins d'un cantó del carrer. Hi vaig conèixer la Carolina, la rateta més maca que

hagués vist mai, tota blanqueta i prima, amb els ulls blaus i preciosos, que brillaven tant

PdV, St Jordi '13 11

com una nit plena d'estels. Sense cap dubte vaig deixar en Max a la barra, parlant de les

seves coses amb el taverner. Vaig asseure'm a parlar amb ella. Es veia que ella també

formava part d'una família nombrosa. El seu pare va morir, així que va sortir a guanyar

diners i buscar menjar. En aquell moment no comprenia ben bé per què volia guanyar

diners si podia buscar el menjar com jo. Després vam passar la nit parlant i vam arribar a

la conclusió que junts faríem un bon equip, així que l'endemà al matí sortiríem junts per

buscar menjar. En Max, la Carolina i jo vam continuar el camí. Vam passar-nos el dia

buscant, corrent i escapant dels humans i els seus gats. Quan va acabar el dia, ja teníem

prou provisions per a dues setmanes. El meu germà, en arribar a un petit cau abandonat

on vam passar la nit, va quedar-se adormit com una marmota. Jo dormia al costat de la

Carolina somiant-hi. La desgràcia va ser quan, en despertar-me, la Carolina ja no hi era i

les provisions tampoc. Molt preocupats, vam començar a buscar-la, encara que en Max

només volia buscar més menjar i oblidar-nos d'aquella traïdora. Vam passar-nos dies

buscant-la, però ni rastre.

Un dia, quan per fi ens donàvem per vençuts, la vam trobar a la mateixa taverna on la

vàrem conèixer. No sabia com dir-li el que sentia en aquell moment. Només podia sentir-

me estafat i traït, així que li vaig dir que ens tornés el menjar i que si volia seguir amb

nosaltres bé, si no, no. La Carolina ens va dir que volia seguir amb nosaltres, però no em

va donar cap mena d'explicació. Com que n'estava tan enamorat, vaig perdonar-li-ho tot.

Una setmana després, ja havíem reunit molt menjar i podíem anar-nos-en a casa. Cada

dia feia més fred, per això vam començar a buscar menjar al migdia. La Carolina va dir

que no se sentia bé, així que es va quedar al cau abandonat. Vam passar unes quantes

hores als gèlids carrers de Nova York, però ja no hi havia tant menjar com abans. En

arribar al cau, vaig poder contemplar un altre cop aquella horrorosa escena: la Carolina no

hi era.

Jo vaig agafar en Max pel braç i ell furiós em va dir que m'oblidés d'ella “només porta

problemes” va dir. Tot trist, vam emprendre el camí de tornada a casa amb un sac ple de

menjar. Jo, cap per avall, les llàgrimes em queien de tant en tant. Mentre caminàvem, vam

sentir crits i remors estranys en un cau d'un cantó. Tot curiós vaig ficar literalment els

nassos en aquella estranya situació. En Max i jo, vam vam veure que dins el cau hi havia

uns ratolins tots vestits elegants i tan enormes que semblaven rates. Aquelles “rates”

envoltaven i parlaven a algú, que no es podia veure ben bé qui i com era. La rata que

semblava ser el cap d'aquella colla va cridar:


- Mira maca, si vols que protegim la teva família, hauràs de portar més menjar.

Es va apartar i vaig veure que això li deien a la Carolina! Només en veure-la, vaig sortir

disparat cap a ella, perquè intuïa que volien fer-li mal. Ella i els ratolins es van sorprendre

de la meva espectacular entrada, però com que eren més de 5, fàcilment em van

immobilitzar. En Max, va quedar-se de pedra en veure el que va passar, així que, com que

ell s'havia quedat fora del cau, va sortir corrents a demanar ajuda. En Max, espantat i

confús, va quedar-se parat en un carreró per assimilar el que havia passat. Per sort, va

trobar en Bigotis, el gat vegetarià que anteriorment havíem ajudat i que ara ens podria

ajudar a nosaltres.

Van passar uns quants minuts que van semblar eterns durant els quals vaig saber que

aquella era una colla de mafiosos i el que tenia una dent d'or era en Toni 'la rata'. Passats

deu minuts en Max va aparèixer muntat en el Bigotis, com si fos un cavall i els mafiosos

van fugir com ratetes petites.

L a Carolina i jo ens vam abraçar i em va explicar que havia de robar pels mafiosos, si no

matarien la seva família. En Bigotis va explicar que se'ls havia cruspit a tots i que ja no

volia ser vegetarià perquè la carn de les rates era millor que la fruita i també que la del

menjar que li donaven. Vam acomiadar-nos del gat i vam seguir el nostre camí.

Feia moltíssim fred, la neu ja començava a caure. La Carolina tremolava, així que vaig

posar-li tota la roba que portava a sobre. En Max s'hi va abraçar per entrar escalfar-se. Jo

cada cop em trobava pitjor, quasi ni em sentia la cua, però veure la Carolina em mantenia

calentet. No obstant això, sentia que no podia aguantar més i vaig caure a terra mig mort.

La Carolina em va dir que em tornaria la roba per poder sobreviure. Li vaig dir que preferia

que se salvés ella que no pas jo. Vaig confessar-li que l'estimava i ella em va dir que

també sentia el mateix. En aquell moment era molt feliç, però sentia que no podia resistir

més.

-Malgrat tot el que he fet, tu prefereixes que jo visqui i, tu que has estat tan fort i tan

comprensiu, vols morir per mi...- va dir-me abraçant-me

-Carolina, jo faria qualsevol cosa per a tu; però si algú ha de morir ,seré jo. Pitjor càstig

seria no tenir-te amb mi i que jo estigués viu- vaig dir-li.

Exacte, ho heu endevinat, sóc al cel i sóc feliç perquè des d'aquí puc veure la Carolina i

els meus germans, els meus pares i tot el que passa. Us preguntareu què va fer la

Carolina i el meu germà llavors, doncs bé, van anar a casa nostra i van donar-li el menjar


a la nostra família. La Carolina i en Max van obrir un casal on els ratolins i ratetes més

aventurers podien fer excursions a territori humà. Ai... s'assemblen tant, tots dos

aventurers i tossuts... En Bigotis segueix queixant-se del menjar que li donen els seus

amos, potser algun dia obri un restaurant, qui sap.

Espero que hàgiu gaudit del meu relat i també que n'hàgiu après alguna bona lliçó, si no...

Tan se val!

Tamara Lozano, 1r ESO


NO VULL ESTUDIAR!

No esteu farts de tenir cada dia deures? Jo sí. Em dic Leo, sóc un nen de dotze anys,

d'estatura mitjana i força prim. M'agrada jugar a l'ordinador i veure la televisió. El que

menys m'agrada del món és fer els deures i estudiar. Per demà tinc dos controls i vint

exercicis, però com sempre no els faré. Encara que la meva mare m'insisteixi no els

penso fer. Què no sabeu qui és la meva mare? És la mare més llesta del món, cosa que

no entenc. Per què necessita tenir tants coneixements si els nens de p3 que cuida no

volen aprendre res. Ella, intenta motivar-me a estudiar dient-me que un dia quan

m'aixequi ningú parlara el català i llavors ningú m'entendrà. Vosaltres us creieu aquesta

bajanada? Ara ja són les vuit, li diré a ma mare que em porti el sopar i cap al llit!

-Good morning!

-Mare què em dius! Porta'm l'esmorzar!

-Do you prefer cereals or fruit?

-Mare! Que no sóc un beneit! Que tu no parles l'anglés!

-What?

-Molt bé, avui ja em preparo jo l'esmorzar.

Què estrany. Creia que la mare no parlava l'anglès. Millor m'oblido i me'n vaig a l'escola.

-Bon jour!

Per què coi la mestra de matemàtiques parla el francès?!

-Egun!

-Prou!, la brometa ja s'ha acabat! Parleu el català!

-¿Qué dices Leo?¿Qué idioma hablas?¿En qué país te cres que estás?

-Això ja passa de taca d'oli! Molt bé, me'n vaig!

No sé on m'he llevat però penso tornar a casa. A veure, Barcelona 2+3x4-2... Què!? On

estan els senyals i els quilòmetres!?

-Perdoni, Barcelona?


-Pero non ve o sinal, non estudan ou que?!

Potser aquest gallec té raó. Si no estudio no podré entendre res i no podré arribar enlloc, i

a més podria llegir el cartell i tornar a Barcelona. Decidit, jo el que vull és tornar a casa. I

quan arribi, el primer que faré serà fer els 20 exercicis de deures, estudiar per als dos

exàmens i ja que la mare s'ha convertit en anglesa, aprofitaré per aprendre l'anglès que

no he pogut aprendre a classe ja que estava castigat. Espero que demà tot torni a la

normalitat.

-Bon dia!

-Mare, ja parles català!

-És clar, com sempre. Què has somiat alguna cosa estranya aquesta nit?

-La veritat és que no sé pas què carai m'ha passat. Però el que importa és que tot ha

tornat a la normalitat i que penso treure un 10 als dos exàmens d'avui. Vull estudiar i

entendre. No em tornarà a passar la mala experiència que acabo de tenir!

Irina Martín, 1r ESO


LLAGOSTERA, EL MEU POBLE

Hola, em dic Brandon i tinc quinze anys. Vaig néixer a Llagostera, un petit poblet prop de

Girona. Avui us explicaré una història d’amor que vaig viure, i que és ben real.

Anava amb bicicleta, tan tranquil·lament per un caminet de sorra que creua tot el meu

poble. Estava pensant en l’esbroncada que m’havia endut aquell dia de la meva mare, pel

sol fet de deixar dos mitjons (no amb una olor gaire agradable, tot s’ha de dir) sobre el

sofà. Tan capficat com anava, no em vaig adonar que m’apropava ràpidament a una noia

que caminava sense mirar endavant, concentrada en el seu Iphone. Al cap de cinc

segons, estàvem els dos estirats sobre la sorra, adolorits i sorpresos. Vaig ser el primer a

recuperar-me, i, atordit, vaig mirar la noia. S’havia fet una ferida lletja al colze i tenia tots el

genolls pelats. Em vaig aixecar feixugament, disposat a ajudar-la. Agafant-la pel braç, li

vaig preguntar si estava bé, i que sentia molt haver-la atropellat. Va renegar en veu baixa,

però es va recolzar sobre mi, i fent un gran esforç es va aixecar, mirant-me als ulls.

Recordo clarament el primer cop que vaig veure la seva mirada felina, i la cara de

sorpresa al seu rostre que tant m’agrada. Em va somriure, amb dents perfectes, mentre

es posava un floc de cabells darrere l’orella. Suposo que la seva expressió de sorpresa li

va provocar la meva tosca cara, amb nas arromangat i menut, ulls marrons massa

grossos i llavis fins i clars. Li vaig tornar el somriure, però els seu es va apagar al

descobrir l’Iphone, trencat en mil trossos.

-Oh no, ma mare em matarà- va murmurar, amb expressió de terror.

-Ho sento molt, jo no pretenia...vull dir que no era la meva intenció...-“ pensa idiota,

pensa!”, em deia a mi mateix, pensant que devia semblar un tartamut que necessitava

una visita urgent al logopeda. Em va mirar, i als seus ulls vaig endevinar una barreja d’ira,

sorpresa, i una altra cosa que semblava...interès? “No pot ser” pensava jo, callat. Fins que

la seva cara em va recordar a la d’una noia que s’asseia darrere meu a classe de

geometria...”Merda” vaig pensar. Aquella noia era la marginada que hi ha a tots els

instituts que sempre va sola a tot arreu. Però no podia creure que algú amb aquella

mirada hipnotitzadora pogués resultar repulsiu.

-Ehmm, vaig amb tu a geometria, oi?- (amics meus, l’educació no s’ha de perdre mai, i

menys encara si qui teniu al davant és la noia dels vostres somnis.)

-Si, em dic Sheila. I tu ets en Brandon, no?-


-Exactament. Ehmm, t’agradaria quedar algun dia amb mi...

-Sí, és clar! demà a les deu a casa meva, d’acord?- vaig assentir amb el cap, sorprès que

acceptés tan ràpidament. Ens vam acomiadar, i vaig tornar cap a casa en estat d’èxtasi.

L’endemà estava a les deu a casa seva, amb alè de menta i el cabell ben pentinat. Quan

va baixar, li vaig agafar la mà, i ella no va fer res per impedir-ho. Mentre esmorzàvem

xurros de xocolata en una cafeteria, em va fer un suau petó als llavis, que va donar pas a

molts més. Finalment, la vaig acompanyar fins a casa seva.

L’endemà, a l’institut, em va passar una cosa que va fer que se m’ensorrés el món. Quan

va arribar l’hora del pati, mentre seia amb els meus amics, vaig veure la Sheila arrambada

a en Chad, fent-se petons de rosca com si ahir a la tarda no hagués passat res entre

nosaltres. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes traïdores, i vaig córrer cap al lavabo. Quan

em vaig tranquil·litzar, va sonar el timbre, però no tenia ganes de fer classe. Saltant la

tanca amb l’ajuda dels meus amics, vaig marxar cap a casa a tota velocitat. En arribar, em

vaig estirar al llit, deixant anar tota la tristesa. Quan em vaig acabar de desfogar, em vaig

posar al msn, oblidant que tothom estava a l’institut fent classe, i que, a hores d’ara, ja

haurien trucat a la meva mare per a comunicar-li la meva desaparició. Llavors va sonar el

timbre. Pensant que en aquelles hores seria algun comptable o empresari disposat a

oferir-me els seus serveis, vaig obrir. Però em vaig endur una sorpresa al veure que qui hi

havia davant la porta de casa meva era la Sheila. Vaig intentar tancar la porta ràpidament,

però ella ja ho havia previst, i va posar el peu per evitar que la porta s’acabés de tancar

totalment. Llavors, rendit, vaig caure al terra, deixant anar un altre cop més llàgrimes de

les que voldria. Em va envoltar amb els braços, consolant-me, mentre em deia que ho

sentia molt, i que tot ho havia fet perquè no peguessin a un amic seu. La vaig mirar,

sorprès. Es veu que en Chad volia apallissar el seu millor amic, l’Eric, i ella, per evitar-ho,

havia començat a fer-se petons amb en Chad, aconseguint així que s’oblidés de l’Eric i

que aquest últim tingués temps d’escapar. Vaig assentir amb el cap, sorprès de

l’enginyosa idea de la Sheila. Ens vam reconciliar, i, després de moltes súpliques, va

acceptar tenir el títol de “Nóvia d’en Brandon”.

Ara farà quatre anys que estem junts. Hem pensat que, quan acabem tots els estudis, ens

reunirem per comprar una casa a Llagostera i fer la nostra pròpia família. Tot i que, potser

la vida encara ens guarda un parell o més de sorpreses...

Estel Vilar, 1r ESO


HISTÒRIA D'UN NOI QUALSEVOL

L’espelma s’apaga. La pols que cau del sostre per culpa del bombardeig la fa apagar i el

noi la guarda al sarró, perquè una espelma pot ser molt valuosa en els temps que corren.

Es queda a les fosques. Se sent tronar a la zona de Corbera. Mitja hora després, silenci.

Es torna a la normalitat i la gent surt de casa a veure què ha passat. L’hospital, situat al

centre del poble no ha patit danys, però està en perill i dins el radi dels bombardejos. Han

decidit evacuar-lo.

Entre el caos i la confusió, ningú no s’adona que al soterrani de l’ajuntament, que servia

com a hospital, hi ha quedat el noi. S’ha quedat sol, amagat, amb la única intenció de

viure, si cal, es rendirà a l’enemic feixista. L’evacuació es duu a terme ràpid, cada cop els

feixistes són més a prop i no interessa que l’enemic es faci amb el poc material mèdic que

queda. Es dóna prioritat al material útil, després al ferits amb capacitat de disparar i

després, si sobra temps i benzina, els ferits greus. Al cap d’unes poques hores l’hospital

és desmantellat. Ningú veu el noi que s'hi ha amagat.

L'endemà un avió solitari recorre el cel serè d’agost, tothom corre a refugiar-se als

soterranis, però aquest cop ja no és un avió de bombardeig, simplement vol comprovar si

queden soldats republicans al poble. No en queden. Al cap d’una estona, tot tremola, els

tancs enemics s'acosten, ningú comprèn què passa, però el que passa és que per a ells la

guerra s’ha acabat. Els legionaris entren triomfants al poble i es fan una foto de grup

davant un avió republicà abatut feia dies. El noi espera. Els legionaris entren a les cases

en busca de menjar i alguna cosa de valor. Més tard entren a l’Ajuntament, on el noi està

amagat des de fa hores. El noi s'omple de valor i surt del seu amagatall amb les mans

alçades. Els legionaris, sorpresos, agafen les armes i sense dubtar es llencen sobre d'ell.

El captors són joves, no tant com ell però sense gaire diferència. L'entreguen al

comandament de la seva unitat. El noi no és l'únic que ha decidit rendir-se, al campament

dels legionaris hi ha una dotzena de joves, que com ell, no volen morir inútilment ara que

la guerra ja està perduda.

És traslladat a la rereguarda enemiga en un camió falangista fins a un punt de

concentració. Allà els presoners són classificats, en no hostils i en desafectes. Al nostre

protagonista el consideren un desafecte, tot i que no és res més que un simple noi cridat a

files, però com que té el carnet del POUM és condemnat a treballs forçats a San Juan de


Mozarrífar, a Saragossa. El noi, que ni tan sols entén el castellà, és acusat de col·laborar

amb els rojos i l'envien a reconstruir carreteres.

Passen els mesos i el jove sembla un vell; sense afaitar, xuclat i amb la veu ronca i la pell

endurida i solcada d'arrugues de passar tant temps sota el sol. La seva dieta ha sigut

exclusiva, a base de pa de naps i sopa de naps.

Arriba el dia en què el seu futur es decidirà, el camp ja no pot allotjar tants presos i alguns

seran alliberats. El nostre protagonista és un dels escollits. Així que en un matí plujós del

fred hivern del trenta-nou, es troba caminant per un camí pedregós solitari amb restes de

la destrucció de la guerra. Al cap del dia, cansat de caminar sobre les seves sabates

d'escorça i cartró premsat, es refugia a una casa parcialment esfondrada. Allà, treu

l'espelma que tenia guardada des del dia que es va entregar i l'encén. La flama s'alça

tremolosa i il·lumina els ulls del noi. Se n'ha sortit, pensa abans de submergir-se en un

son profund i torturat.

Pau Sallent, 2n ESO


UN NEN AFORTUNAT

Al matí m'aixeco a les set, com qualsevol altre dia, amb aquell horrible soroll que fa el

despertador, i que es repeteix dintre meu.

Em llevo amb una mica de dificultat, perquè sempre que dormo, em desperto desorientat,

i en llevar-me, no sé cap a on estic mirant, i això és força molest per baixar del llit.

Em vesteixo, em poso les ulleres i vaig a esmorzar amb la meva família: els pares i el meu

germà gran, en Marc. Tots tres són la meva família, però cap d'ells és com jo.

De dilluns a divendres vaig a les classes del centre, i això no m'agrada gens perquè he de

sortir al carrer, i sempre em fa una mica de por.

Encara que ja tinc dotze anys, el meu pare m'acompanya sempre al centre. El pare

sempre està molt a sobre meu i es pensa que no puc fer res sense el seu ajut. Però no és

veritat, al centre m'ensenyen a fer les coses jo tot sol.

Allà tots els nens són iguals que jo, això em dóna seguretat, perquè al carrer, de vegades

els nens normals es mofen de mi quan passen pel meu costat o quan em parlen, em

tracten com si fos subnormal.

L'únic nen normal que m'agrada és el Marc, el meu germà. Ell és dos anys més gran que

jo, i em comprèn i sap perfectament com tractar-me: com un nen que vol ser igual que la

resta de nens. No hi ha diferències quan es tracta de jugar i d'imaginar. Ah! Com m'agrada

imaginar! Em passo molta estona als núvols, pensant que volo per sobre la ciutat, i que

veig els sostres de les cases, i la gent a baix. Jo estic ben amunt, veient-ho tot amb els

meus super-poders de vista de rajos X. I quan imagino que estic volant molt alt no porto

les ulleres perquè ningú em pot veure la cara.

Recordo que una vegada em van caure les ulleres pel carrer i llavors em vaig espantar

molt, em sentia feble i com si anés nu. Menys mal que el meu germà que anava al meu

costat va ser molt ràpid i de seguida me las va posar.

El Marc és com si fos els meus ulls, i quan sortim a algun lloc nou m'explica amb tot luxe

de detalls com són les coses. I també de vegades em gasta bromes i em diu alguna

mentida, però no em sap greu perquè ell m'estima i només ho fa per jugar amb mi.

També m'agrada quan la mare em llegeix contes abans d'anar a dormir. És meravellós el


moment d'estirar-se al llit després d'un llarg dia, ple de dificultats i sento la veu dolça de la

meva mare dient: “Hi havia una vegada...”, i llavors m'envaeix una cosa semblant a la

felicitat, que m'acarona els sentits i m'arriba ben dins del cor. I em deixo portar per les

paraules de la meva mare a un món imaginari on no hi ha mancances ni desigualtats.

Quan penso en aquests moments i penso en els meus pares i en el meu germà, que

m'estimen tant, llavors m'adono que sóc un nen afortunat, encara que sigui cec.

Óscar Ortega, 2n ESO


LA VIDA NO ESTÀ FETA PER ENTENDRE-LA, SINÓ PER VIURE-LA

Així que em desperto, miro el despertador. Dos quarts de vuit, ja hauria de ser fora de

casa!

- Per què caram no ha sonat aquesta maleïda màquina?!- crido a la vegada que surto del

llit. Em vesteixo a la velocitat de la llum, agafo una torrada i la motxilla i surto esperitada

de casa. Quan sóc al portal m'adono que m'he deixat les claus. “Fantàstic!” bufo, he

començat bé el dia!

Creuo la plaça, i veig un senyor assegut en un banc que em mira com si m'estigués

analitzant. Incòmoda, abaixo la mirada i camino més ràpid.

Quan ja fa cinc minuts que he sortit de casa, m'aturo. Algú m'està seguint... No, segur que

són imaginacions meves. Segueixo caminant i tinc la sensació que m'observen. Nerviosa,

corro pel carrer fins que veig la cantonada on hi ha la farmàcia. La Marta, que ja m'espera,

s'aparta els rínxols castanys i se'ls posa darrere l'orella, deixant al descobert els seus ulls

verds. Quan em veu respirar tan ràpid arrufa les celles i m'interroga amb la mirada.

Ens posem a caminar juntes, ara més a poc a poc.

-Què et passa?- no es pot estar de preguntar.- Estàs molt estranya.

-Res, és una ximpleria. Tinc la sensació que algú em persegueix.

-Ah! Segur que només són imaginacions teves.- diu, traient-li importància. I com que veu

que no estic d'humor, intenta canviar de tema per distreure'm. És per això que la Marta és

la meva millor amiga.

Pel camí ens trobem l'Alice. M'alegro de veure-la, fa uns dies que no ve. L'Alice és

estrangera, va néixer als Estats Units, i per això té aquest accent anglès quan parla, tot i

que ara ja quasi no se li nota.

La Marta li explica que tinc al·lucinacions, i jo li dirigeixo una mirada assassina. Quan ja

hem arribat a la porta de l'institut, em giro bruscament. Estic segura que algú m'estava

mirant des de l'arbre del pati. Les meves amigues pose'n els ulls en blanc i m'arrosseguen

cap a l'aula.

No em puc concentrar en cap classe, i quan ens entreguen l'examen de mates que vam

fer la setmana passada, veig que l'he suspès. Avui està sent un dia horrible.


A l'hora del pati m'assec amb la Marta i l'Alice. Mastego l'entrepà lentament i repasso el

pati de dalt a baix, buscant-hi alguna cosa. L'Alice comenta discretament que potser sí

que em segueix algú.

-Vinga, l'altra! Només són imaginacions vostres, ningú segueix a ningú!- la Marta quasi ha

cridat. Per sort, només ho ha sentit en Marc, que està assegut una mica més enllà.

-Què, ja comences a delirar?- diu fent un somriure burleta i clavant-me els ulls a sobre.

-Calla imbècil. - li contesto, fulminant-lo amb la mirada.

Les següents hores passen molt a poc a poc. Per fi, sona el timbre. Sortim de l'insti i,

passats dos minuts, veig l'home d'aquest matí assegut en un altre banc.

No li faig cas i em poso a parlar amb les meves amigues. Com sempre, ens aturem al

semàfor de davant del supermercat. L'Alice se'n va per un lloc i la Marta i jo per un altre.

Ens diem adéu i quan comencem a creuar, vaig aquell home dins d'un cotxe, parat en el

pas de vianants. Quan passem per davant del cotxe, aquest arrenca. I llavors passa tot

molt ràpid. El cotxe se'm tira a sobre i la Marta deixa anar un crit. Estic estirada a terra, em

fa molt de mal el cap i sento punxades per tot arreu. La Marta m'està parlant, però no

sento res. Després veig una ambulància, la Marta plora. I després... res.

On sóc? Em trobo fatal, i no em puc moure. No tinc forces ni per obrir els ulls. Intento

aixecar alguna part del cos, moure ni que sigui un dit... però no ho aconsegueixo. Sento

veus, entre elles la de la meva mare, que plora, la del meu pare, que parla amb algú

entrebancant-se amb les seves pròpies paraules, la meva germana petita, i moltes

d'altres. Els vull dir que no es preocupin, els vull consolar, però no puc. Les mandíbules no

em responen. Noto que tinc agulles i cables per tot el cos. Esgotada, perdo la consciència.

Quan recupero el sentit, tot està en silenci. Em sembla que estic en un hospital, perquè

sento algunes màquines. De cop, algú entra a l'habitació, o a on sigui que sóc. Em parla,

em diu hola, i reconec la seva veu. És la Marta, n'estic segura. M'explica que aquell home

que em va atropellar està detingut, que no em tornarà a fer mal mai més. Amb tots els

esforços del món, reuneixo la força suficient per articular una sola paraula:

-Gràcies.- sento el pip-pip de la màquina aquella que controla els batecs del cor.

Penso, aleshores, com en un dia pot canviar la vida d'una persona. I pensant en els

milions i milions de persones que existeixen en el món, em pregunto: «Per què jo?, Per

què a mi?»». Penso en el que ens ensenyen sempre a l'escola, allò que no valorem coses


que molta gent voldria tenir. Ahir, el que més desitjava era que em compressin aquelles

converse de color blau que tant m'agraden. I avui, l'única cosa que desitjo, és sortir d'aquí

amb vida. Penso que, realment, no valorem una cosa fins que la perdem.

Sento que tornen a tancar la porta i dedueixo que la Marta se n'ha anat.

La màquina que controla els batecs i les pulsacions del cor cada vegada va més lenta.

Espantada, escolto com a poc a poc es va aturant. Sospiro i desitjo el millor a la meva

família, a la Marta i a l'Alice. La màquina deixa anar l'últim so i em submergeixo en la

foscor més profunda. Els meus quinze anys de vida em passen pel davant i finalment, tot

s'apaga.

Així que em desperto, miro el despertador. Dos quarts de vuit, ja hauria de ser fora de

casa!

- Per què caram no ha sonat aquesta maleïda màquina?!- crido a la vegada que surto del

llit. Em vesteixo a la velocitat de la llum, agafo una torrada i la motxilla i surto esperitada

de casa.

Quan sóc al portal m'adono de que m'he deixat les claus. “Fantàstic!” bufo, he començat

bé el dia!

Creuo la plaça, i veig un senyor assegut en un banc que em mira com si m'estigués

analitzant. Incòmoda, abaixo la mirada i camino més ràpid.

Quan ja fa cinc minuts que he sortit de casa, m'aturo. I llavors recordo el que he somiat,

recordo cadascun dels detalls del somni. I m'adono que m'està passant exactament el

mateix.

Horroritzada, agafo el mòbil i truco a la Marta. Li dic que no m'esperi, que estic malalta i

que no aniré a l'institut. Si li digués que no hi vaig per un somni, al·lucinaria. Deso el mòbil

i ensopegant amb tot el que trobo, torno a casa corrents. Tremolo tota jo, les cames em

fallen i tinc ganes de vomitar. I tinc por. Molta por. Tinc por de morir, por de perdre tot el

que estimo, i sobretot, por de perdre el que només em pertany a mi i a ningú més, por de

perdre la meva pròpia vida.

Carlota Vayreda, 2n ESO


FELO KGLOGADI

Ja feia tres anys que havia tornat del viatge a l'Àfrica, encara tenia molts records de la

seva estada, però, ja tenia decidit que hi tornaria en aquest estiu que se li imposava

davant, llarg i ple de tranquil·litat.

En Carles tenia 28 anys i sempre havia tingut molta mala relació amb tothom, també amb

les dones, mai no havia sigut capaç de conviure amb algú més de dues setmanes. Era

d'estatura mitjana, tenia ells ulls negres com l'ala d'un corb, els cabells tenien un color

bastant inidentificable, jo diria que era marró, el seu somriure era molt bonic i tenia una

sensació contínua de tranquil·litat al rostre. Vivia sol en un pis al barri de Gràcia, de

Barcelona, d'on n'era originari i li agradava anar de bar en bar pels carrers animats del

seu barri. Havia estudiat enginyeria, però de moment treballava d'actor en una companyia

del qual n'era cofundador i a més en treia una bona suma.

No se n'havia ni adonat que ja era el dia 1 de juliol, el dia en què l'avió sortia cap a

Londres, allí n'agafaria un que el duria a la ciutat sudafricana de Johannesburg, on en

sortia un que es dirigia al seu destí: Windhoek, la capital de Namíbia. Sempre es

plantejava igual els seus viatges. Agafava la seva motxilla, un feix de bitllets i quan

arribava al seu destí ja se'n sortia com podia. Aquell cop a Namíbia no fou una excepció.

Després de la llarga i feixuga travessia des de Barcelona fins a Windhoek, només tenia

ganes de dormir en un llit confortable, així que quan trobà la primera pensió barata

descansà.

Després de fer el turista durant dos dies per la capital del país, va decidir agafar un tren i

dirigir-se cap al nord, cap al parc nacional d'Etosha, on va fer unes fotos magnífiques dels

animals del parc. Un cop va tenir un bon reportatge fotogràfic es dirigí cap a l'est, i

sempre buscant els serveis de transports més barats va arribar a la costa dels esquelets, i

més tard es dirigí cap a la ciutat d'Opuwo, la població més pròxima a les cascades Epupa.

A Opuwo, va dormir en un hostal molt atrotinat però confortable i l'endemà va comprar una

motocicleta de segona mà per 200 dòlars namibis, amb la qual va fer amb unes 3 hores

els 180 km que hi ha des d'Opuwo fins les cascades Epupa, que fan de frontera natural

amb Angola. Quan hi va arribar ja era l'hora de dinar i es prengué un entrepà al minibar

que tenien al poblat. Va decidir que a la tarda es relaxaria, passejaria i gaudiria de les

vistes de l'oasi que el riu Kunene oferia en mig d'un terreny molt àrid.


L'endemà es llevà, i quan va sortir de la tenda de campanya, no va donar crèdit al que

estava passant; les barraques del poblat cremaven, la gent fugia cames ajudeu-me

intentant arreplegar el màxim de béns possibles. Però va saber que no anirien gaire lluny,

quan van aparèixer tres furgonetes plenes fins dalt de guerrillers que disparaven a tort i a

dret, sense poder assimilar-ho va sentir uns trets que li passaven a pocs centímetres de la

cara i just després un crit, es girà i descobrí que un noi baix el cridava. El noi estava a la

vora del riu amb una llanxa amb motor, i digué:

- Ràpid, puja, abans que una bala et foradi el cap!- en Carles reaccionà i en pocs segons

ja estava a la barca, el noi engegà el motor i la llanxa va sortir disparada riu amunt.

En Carles tenia moltes preguntes, però aquestes van trobar resposta ràpidament, ja que

el noi li ho va explicar tot: es deia Joâo, era de pares angolenys, però vivia al poblat

namibi, tenia 22 anys, es dedicava a pescar el que podia al riu, i a fer visites guiades als

turistes. També li explicà que els guerrillers lluitaven contra el govern i ho saquejaven tot

al seu pas. Li va explicar que el pla era arribar a les cascades Victòria, on tenia la seva

família, i a causa de les bones comunicacions de la ciutat, en Carles podria tornar a

Barcelona.

Quan ja portaven unes hores amb la llanxa, el curs del riu feia un gir molt brusc, però en

Joâo aturà la barca just abans, a un poble. En aquell gir el riu deixava de fer de frontera i

s'endinsava a Angola. A aquell poble en Joâo hi tenia amics, els quals després

d'assabentar-se de la situació li van deixar un 4x4 atrotinat, roba, i menjar, ja que en

Carles s'havia deixat la motxilla al poblat de les cascades Epupa. Sort en tenia que abans

de sortir de la tenda es posà a la butxaca el feix de bitllets. Així doncs no van perdre més

temps, agafaren el 4x4 i començaren a fer quilòmetres. En Carles patia per la gasolina,

però en Joâo sabia que a aquella velocitat ràpida, arribarien a Oshakati en unes cinc

hores. Així va ser, quan hi arribaren ja era el vespre, posaren benzina i també compraren

un bidonet, ja que l'etapa de demà seria llarga, dormiren en un lloc molt barat, perquè

havien d'estalviar. L'endemà es van llevar d'hora i començaren a fer quilòmetres. El seu

destí era Rundu, que estava a unes 12 hores en cotxe.

Però quan estaven a mig trajecte, aparegueren dos camions amb guerrillers. Els van

aturar i sense poder-se defensar els posaren en els seus camions, tot passà molt de

pressa.

Joâo sabia que es dirigien cap a l'est (direcció Rundu), això els era favorable. Quan ja


duien unes hores al camió, lligats, un dels guerrillers els digué que baixessin, que

acamparien en aquell terreny. Els donaren una tenda perquè dormissin i les sobres del

seu sopar. Un cop a la tenda en Joâo encetà la conversa:

- Ara que només hi ha dos guerrillers fent guàrdia és el moment idoni- s'explicava amb

tota convicció- jo surto sense fer soroll i tu dius que vas a pixar un moment darrere de la

tenda- en Carles el mirava expectant- d'amagat jo li robo l'escopeta a un dels guàrdies i tu

mentrestant vas per darrere de l'altre i el deixes estabornit. Després només caldrà

engegar un dels camions i marxar.

- Em sembla bé-respongué en Carles amb serenitat.

Així ho van fer, però quan només quedava estabornir el segon guàrdia, el cap va sortir de

la tenda, en Carles es va posar nerviós, i el seu cop no va estabornir el guàrdia, que es

girà i també ho va fer el cap, que apuntà en Carles amb un fusell. En Joâo no va dubtar,

en Carles pres pel pànic només va sentir quatre trets i dos cops forts. De seguida va sentir

la veu d'en Joâo des del camió dient-li que pugés No era la primera vegada que es

trobaven en aquesta situació, aquest cop però abans que en Carles pugés al camió uns

quants guerrillers ja estaven fora de les seves tendes. Una de les bales que escopien les

escopetes impactà de ple en el maluc d'en Carles, que amb un gest ràpid, pujà al camió.

Perdia sang i se sentia dèbil, al cap d'uns minuts va perdre el coneixement però gràcies a

la magnífica conducció d'en Joâo van arribar a Rundu a temps, on li van embenar la

ferida, però just després els metges van descobrir que tenia mitja bala incrustada al

pulmó. Aquesta ferida no la podien curar amb les fràgils instal·lacions sanitàries que

tenien a Rundu, li van dir a en Joâo que l'enviarien a les cascades Victòria amb una

avioneta, ja que a Rundu només tenien una precària pista d'enlairament. En Joâo va

decidir que ell també hi aniria, no només perquè podia arribar fàcilment a la seva família,

sinó perquè després del que havien viscut amb en Carles, aquest noi era molt important

per a ell. Passaven les hores i no arribaven, en Carles ja havia perdut el coneixement, i se

li començava a formar una petita taca de sang a l'alçada del pit, en Joâo estava molt i molt

neguitós...

Obrí els ulls, estava en una sala on les parets eren molt blanques, de cop entrà una dona

acompanyada d'en Joâo, el reconfortà moltíssim veure la seva figura, en Joâo li explicà

que els metges van estar a punt de no aconseguir-ho, que havia patit molt, en Carles

l'abraçà.


Amb molta recança en Carles alçà la mà des de les escales mecàniques acomiadant-se

d'ell, li dolia molt haver de marxar, deixava enrere la persona amb la qual havia tingut la

millor relació de la seva vida, però a contracor es girà i es dirigí cap a la pantalla on deia:

“Londres”.

Marçal Salvat, 3r ESO


ULTIMS 18

Senyores i senyors, tots de petits hem tingut por de la foscor uns més o menys que

d'altres. La foscor ens dona un sentiment de tristor, angoixa, mal humor. Resumint, por.

Doncs crec que el tema principal ja sabeu de què pot anar.

Ara us explicaré una història que li va passar a un amic meu quan just feia 18 anys, el dia

u de novembre del dos mil dotze. Era una nit plujosa i freda de novembre, els meus amics

i jo li fèiem una festa d’aniversari.

Tot de camí cap al poble on ens volíem allotjar per celebrar l’aniversari, anava jo mirant

les petites gotes que queien per la finestra del cotxe, tot embadalit amb les meves

cabòries. Al cap de dues hores i mitja, sobre les nou del vespre, vam començar a

instal·lar-nos i cap a les deu ja estàvem a punt per començar la gran festassa que li

havíem preparat a en Carles, amb alcohol, drogues i música bona; bé, el que tots

nosaltres esperaríem com a festa d’aniversari dels 18 anys.

Tot va començar quan en Pere, un dels millors amics d’en Carles, va anar a tancar la

porta i a posar la tanca per que no entrés ningú ni ens vinguessin a molestar.

Anàvem tots bastant sortits a causa de l’alcohol i altres coses quan l’Emma, que era una

de les noies que havia volgut venir, per cert, la xicota d’en Carles, va decidir anar a

dormir perquè no es trobava gaire bé. De sobte van començar a sentir-se uns sorolls i

unes rialles. Tots esgarrifats ens vam ajuntar al voltant de l’estufa de llenya per no tenir

por i protegir-nos no sabíem ben bé de què. En Guillem, el meu millor amic era molt poruc

i va començar a queixar-se que tenia molta por. En Pere per fer-se el valent no parava de

dir-li que era un gallina però tampoc es movia d’allà. Un altre cop vam sentir els sorolls;

aquesta vegada molt més forts que abans i acompanyats d’uns crits com si estiguessin

torturant algú. En Pere, sense reconèixer que ell tenia por va agafar l’escopeta de caça

que hi havia penjada a la paret, la va carregar i va pujar al pis de dalt per veure què

passava. La resta sense dir paraula el seguírem; sempre era millor estar a prop de qui

tenia l’arma per si de cas. Un cop tots a dalt vam veure una cosa que es movia molt ràpid

i en Pere disparà terroritzat. Vam anar a mirar contra que havia disparat i si havia tocat

alguna cosa: Déu meu, era l’Emma a qui havia disparat. Tots esgarrifats i plens de pànic

pel que havia passat vam anar corrent a la porta de sortida però estava tancada i no la

podíem obrir. De sobte en Guillem va començar a córrer per la casa espantadíssim fins


que el vam perdre de vista per la foscor.

EN UNA ALTRE PART DE LA CASA...

Hola em dic Guillem hi ara mateix estic terroritzat; els meus amics i jo ens em carregat

una persona! Som assassins ?

En Guillem es va sentir atrapat en una intensa foscor fins que va començar a sentir com si

una persona s’estigués morint. Ell, en sentir tot allò ja no va poder aguantar més i va

arrencar a córrer, però aquesta vegada, cóm que era molt fosc, no veia bé el terra i la

casa era molt vella i sobresortien unes rajoles mal posades que el van fer caure i donar-se

un cop molt for al cap que li va provocar la mort.

PLANTA 2 DE LA CASA ...

Nosaltres, en Pere, en Carles i jo vam pujar a la tercera planta suposant que era on havia

anat en Guillem. Tots tres, anàvem caminant per un dels passadissos foscos per veure si

el trobàvem però l’únic que veiem eren rajoles mal posades i plenes de pols per tot arreu.

De sobte, uns metres més enllà del passadís hi havia en Guillem estès a terra, amb un

gran forat esgarrifós al cap i un basalt de sang que s’estenia com un coixí a sota d’ell; de

seguida vam saber que era mort.

Tot era molt estrany, com si fos una d’aquelles pel·lícules en què hi ha un assassí boig per

la casa i que va matant d’un en un tots els personatges. Crec que en Pere i en Carles

també se sentin així. Per què no ? Potser la pel·lícula s’havia fet realitat. Sincerament

tenia bastanta lògica, siguem clars, una casa tan vella, que està per caure d’un moment a

un altre, tothom pot entrar per tot arreu per balda que posis a la porta, plena de xitxarel·los

de ciutat beguts i drogats... el lloc era ideal. No m’acabava de quadrar d’on podia sortir

l’assassí, però acollonit com estava em semblava evident que era el lloc d’aquest planeta

més adient per què hi fos.

- Jordi, que ho sents ?

Vaig parar l’orella i vaig percebre un sorollet i una olor de gas. Vam córrer cap a la cuina i

tota ella feia una pudor terrible. En Carles per això ja estava fins el cap d’amunt de tot allò.

Era la pitjor festa d’aniversari imaginable; ens havíem carregat una persona, algú havia

mort en Guillem, tot era com una paranoia molt gran i realment tots ens la crèiem bastant.


Vam tornar a sentir crits agònics i en Carles mig intoxicat pel gas, la por i la borratxera va

agafar l’escopeta d’en Pere i es disparà al cap. Tot va ser tant ràpid: el tret va fer de

detonant del gas i la cuina va encendre's. Encara no sé com vam sortir corrents cap a

l’entrada. La porta seguia tancada i sense pensar-nos-ho vam saltar per la finestra.

Sentirem les sirenes dels bombers. En Pere no va tenir sort; un dels vidres se li va clavar

de tal manera que en qüestió de segons es va dessagnar i els bombers ja no hi van ser a

temps. Jo vaig rodolar pel terra i de seguida em posaren en una d’aquelles ambulàncies

amb la mascareta d’oxigen a la cara i directes a l’hospital.

Quina bogeria, quin horror!

Mig obnubilat, de camí a l’hospital, recordo sentir els dos bombers que comentaven el que

havia succeït: ”Aquest ha estat l’únic supervivent. La porta estava tancada amb la balda,

segurament amb el fum no l’han vist i per això han saltat per la finestra... si no haguessin

anat tant posats s’haguessin adonat que algú havia posat alguna cosa al foc per cuinar i

quan ha vessat s’ha apagat i el gas ha anat sortint... pobre nano, ha estat mala sort caure

amb les rajoles i anar a petar de cap al ferro del paraigüer... i la noia i el xicot morts d’un

tret... Quan hi ha drogues pel mig qualsevol bogeria inimaginable pot acabar

desgraciadament fent-se realitat”

I era ben cert. De segur que totes aquelles paranoies dels crits eren fruit de les drogues i

l’ambient tètric de la casa. La cuina estava encesa perquè a primera hora estàvem fent el

maleït pastis i l’Emma la vam matar pensant-nos que era un fantasma o un cruel assassí

ja que havíem oblidat que havia pujat a dormir, i en Pere, com sempre, havia de fer el

fatxenda i per no demostrar les seves pors va embolicar la troca... i el Carles, sempre tant

poruc no va resistir la situació. En Pere i en Guillem va ser mala sort però si haguessin

estat més hàbils... Tot va ser per a causa del alcohol i les drogues que ens va enganyar

l’enteniment fent-nos fer veure i sentir coses rares i omplir-nos de por.

I ara gent; és de la foscor que heu de tenir por?...

Jordi Boixereu, 3r ESO


I QUAN MENYS T’HO ESPERES

Era una freda nit d’estiu i el petit vailet estava al jardinet jugant, innocent, tranquil i sense

preocupacions.

La mare de sobte el cridà:

-Jan, vine fill, que el papa i jo t’hem de dir una cosa -digué seriosament però alhora

contenta-.

El nen, que sabia perfectament quan havia de fer cas a la mare depenent del to en què ho

digués, va deixar el camió de joguines junt al ‘Buzz Lightyear’ (el seu ninot preferit de ‘Toy

Story’ des que el seu oncle, l’Àlex, un jove inquiet de tan sols 23 anys, li regalà el dia del

seu cinquè aniversari) i anà corrents cap a la mare expectant sobre el que els seus pares

li volien dir.

Quan va arribar, en Pep el va agafar i se’l va posar a la falda com quan anys enrere feien

cada tarda mentre el pare li llegia un llibre. ‘El petit príncep’ era l’únic llibre que

aconseguia que aquell petit monstre s’adormís en qüestions de segon, l i encantava, el

meravellava tant perquè des de ben petit el seu avi li havia parlat i li havia explicat fins el

més mínim detall dels racons d’aquella obra que, per a ell era màgica, sagrada. En canvi

la mare restà callada, inquieta però immòbil a l’altre extrem del sofà mentre mirava en

Pep amb un cert nerviosisme per voler explicar-li la notícia al petit de manera que no li

afectés massa.

En Jan que no tenia ni idea de la que se li venia a sobre en veure les cares dels pares, els

quals no sabien si li faria gràcia o no i ,per tant, no sabien si posar cara d’alegria o

d’espant, va deixar anar ell una pregunta per trencar el gel.

Era un noi intel·ligent, capaç d’utilitzar el cap i de poder raonar, al contrari de molts

companys i companyes de la seva edat. Els seus pares el prenien per un bon nen, és el

que era, però amb un cert caràcter a vegades, una mica complicat de tractar.

-És l’avi? Li ha passat alguna cosa?-digué preocupat i amb un to madur no gaire

corresponent a la seva edat-.

L’avi d’en Jan era un senyor molt gran, amb molta experiència carregada a les esquenes,

moltes coses viscudes, amb molta saviesa per repartir i amb una certa debilitat per als

més menuts de la casa. En especial en Jan, que era el més petit, per tant, el més ingenu i


fràgil.

Per a en Jan el senyor Martinet, així és com el coneixien tots al barri, era el ‘iaio’. Amb ell

jugava, aprenia, es divertia amb qualsevol cosa i sobretot gaudia sempre de la seva

companyia. Ell sabia que era molt afortunat de tenir-lo, perquè molts dels avis dels seus

amics ja no hi eren, i ell això sempre li ha fet molta por, no sabria què fer, amb qui jugar,

divertir-se, passar les tardes o anar al parc quan ja no hi fos el ‘iaio’ o ‘oupa’ com li deia

sovint des de ben petit i que en africà, la llengua preferida del senyor Martí, vol dir avi.

En Pep i la Marta es quedaren sobtats, no s’ho esperaven i tots dos van reaccionar i

cridar alhora amb un to picaresc un no rotund que penetrà a en Jan i l’intrigà ja que si no

era allò el que volien dir-li no entenia què passava. Ell sabia que des del divendres de la

setmana passada quan el van castigar sense ‘Wii’ no havia fet res dolent per tal d’enfadar

els seus pares.

-Què passa, doncs? – digué definitivament i amb una certa entonació de desesperació

que notaren de seguida els seus pares-.

-Jan, tindràs un germanet- digueren clarament i sense embuts, a l’uníson els seus pares-

Què et sembla?

Un silenci aterridor envaí la sala i a la mirada del vailet es veia una fredor esgarrifant, de

sobte una llàgrima li baixà per les galtes cada cop més, no podia parar. Els seus pares

quedaren sorpresos, s’esperaven que cridés, s’enfadés o que s’alegrés però no

s’esperaven que s’entristís i es posés a plorar desconsoladament com ho va fer.

La mare s’aixecà ràpidament i l’anà a abraçar de tal manera que el temps es va parar de

cop, tot es va fondre en aquella abraçada tan màgica i tendra. Era una imatge preciosa.

De cop i volta els tres es posaren a plorar junts, cap d’ells sabia el perquè, però era una

barreja de tristesa, sobretot per part d’en Jan, i d’alegria, per part dels pares.

-On dormirà?- digué serenament- Quan el portaran? Me n’hauré d’anar de casa oi?-

aquestes tres preguntes van ser les úniques paraules que pronuncià en cinc minuts.

Els pares no sabien què dir, per no pressionar massa el fill. Era molt innocent encara i per

molt madur que fos no deixava de tenir nou anys.

Tots restaren en silenci fins que el nen els preguntà, altre cop, nerviós i trist.

-Ja no m’estimeu?-.


La Marta i en Pep van somriure amb gratitud i fent una petita rialleta, en Jan no sabia per

què però va preferir no dir res i esperar que ells s’expliquessin, parlessin o opinessin

sobre tot allò que els canviaria la vida a tots, nou mesos més enllà.

-Jan, t’estimem moltíssim i mai no deixarem de fer-ho! Que tinguem una altre fill no és cap

càstig, tot al contrari, ja ho veuràs- digueren satisfets tots dos-.

Abans que acabessin la frase van sentir com en Jan respirava profundament, havia sigut

un dia molt llarg i van portar-lo a la seva habitació.

El dia següent va estar tot el dia sense dirigir la paraula als seus pares i de mal humor i

sense obeir. Així va ser durant una setmana.

Ell cada dia planejava què és el que podia fer per fer-li la guitza al seu germà. Se li van

ocórrer mil i una maneres de maltractar-lo i de fer-li la vida impossible.

Els pares, en veure que ni a la de tres aconseguien que raonés, van trucar a l’avi Martinet

per veure si ell, savi com era, aconseguia treure’l de la seva idea i inculcar-li’n una de

nova més enllà dels seus pensaments, ell hi va accedir encantat.

Un dilluns dels que en Jan anava a menjar a casa del ‘iaio’, aquest li va treure el tema i

van estar tota la tarda conversant, dient diverses opinions i mirant des d’altres punts de

vista. Per sort, l’avi, després d’unes quantes hores va aconseguir que el Jan només

tingués una idea al cap, la que tenir un germanet sí que representava que no estiguessin

tant per tu, ja que significava haver de compartir joguines, regals, però no només això sinó

també coneixements, amor, aficions i entre altres coses, moments.

Era un vuit de maig i en Jan sortia de l’escola i anava camí a casa l’avi amb l’Àlex, quan

de sobte en Pep trucà per telèfon i els digué que si podien venir a l’hospital, ja que tenien

una sorpresa i que els esperava algú. Tots dos s’abraçaren i agafaren un taxi camí de

l’hospital.

En Jan va ser el primer a entrar a l’habitació de l’hospital. De sobte es va parar enmig de

la sala i amb els ulls ben oberts i brillants mirava exhaust el petit llitet que se situava al

costat d’un altre de més gran on la Marta dormia cansada però feliç. A mesura que

s’anava apropant es quedava més i més inquiet.

Es va plantar just davant i de cop i volta somrigué i als pocs segons es posà a plorar de

felicitat. Era una nena i no sap ben bé el perquè però només veure-li la carona s’enamorà

d’ella.


Després de molts anys i moments, tots dos ja tenen vides per separat, han crescut i han

marxat de casa, però tot i la distància ell segueix estimant-la tant i la cuida com no

s’hagués imaginat mai.

Ainhoa Madurell, 3r ESO


CROISSANTS SALATS

-Hola nena, bon dia.

-Què voldrà senyora?

-El de sempre maca. Seuré a la taula cinc, ja ho saps.

-Perdoni senyora, sóc nova, no sé el que vol prendre! Un moment, esperi!

Era un bar acollidor amb llum càlida, tenia una llarga barra i poques taules, tot i això els

que hi seien feien cara de satisfacció. Els croissants i les rosquilles feien molt bona pinta, i

hi feia olor de sucre. Una velleta va seure a la taula cinc, la del costat de les finestres, i

tota tranquil·la va deixar la bossa.

-Uf, senyora. Digui'm què voldrà prendre si us plau.

-Però nena, ja t'ho he dit, el de sempre maca.

-Perdoni, però fa dos dies que treballo aquí i no sé què pren normalment.

-Ostres! Perdona maca, pensava que erets l'altra nena que sempre està per aquí. Com es

deia... Cristina?

-Carolina, es diu Carolina. Perdoni, pot dir-me el que prendrà?

-Carolina, és clar! Doncs sempre hi és ella i xerra amb mi una estona. Sap molt bé que

sempre prenc un croissant i un cafè amb llet. Però, no hi és?

-Perfecte, ara mateix l'hi porto! No, no hi és, fa una setmana va donar a llum i està de

baixa per maternitat.

-És veritat, sí. M'ho havia comentat i tenia una bona panxa.

-Bé, ara li porto el que ha demanat.

-Gràcies nena.

La cambrera va tornar a la taula cinc amb el croissant, el cafè i la llet calenta.

-Nena, dolç? No dona, el croissant ha de ser salat, salat! Ara en feu, no? De croissants

salats? Perquè a la meva època no. Vols que t’expliqui? La història, dona, la història. Però

abans porta’m un croissant dels que porten pernil a dins, dels suposadament salats.

Perquè, nena, dic jo que si els de sucre porten sucre per sobre, els de sal no haurien de


portar sal per sobre? Dóna-me’l igualment, que s’ha de dir que és bo.-

La cambrera feia una cara estranyíssima arrufant i aixecant les celles. Va canviar el

croissant dolç per un de salat.

-Gràcies, gràcies, maca. Com et dius? Esther? Doncs mira, Esther, jo tinc vuitanta anys i

com que som a l’any del mil·lenni et serà fàcil saber l’any que vaig néixer. Exacte, al 1920.

Sí, sí, aquí, a Barcelona. Tot això saps per què és? No? No saps per què t’ho explico?

Vaja... Encara millor, ja ho descobriràs. Ei, deixa de mirar la teva companya; si no

m’escoltes no entendràs res i mai sabràs per què t’he fet seure. Si no m’escoltes no

tornaré eh! Bé, hauré de tornar de totes maneres. El problema és que encara que no

volgués hauria de tornar, perquè la cosa és que mai no voldria anar-me’n. Entens? No?

Doncs escolta, dona, escolta la història. Jo vivia aquí, a prop d’aquest bar que ja hi era.

Bé, no es deia Bar-Forn-Pastisseria del passeig. Aleshores al cartell hi posava Taverna

del Port o alguna cosa per l'estil; no era gaire romàntic, vaja. Doncs vaig créixer aquí i...

això m’ho puc saltar? A vegades no sé si sóc pesada, però vaig tenir una infància bastant

bonica i en tinc tantes coses per explicar que millor que m’ho salti o em moriré abans

d’haver acabat. Com ja deus imaginar-te em va enxampar la guerra civil en plena

adolescència i va ser horrible.

Et deu semblar molt avorrit, oi maca? Això és la part trista de la història, però només és

per situar-te. El que t'he d'explicar és més bonic que qualsevol cosa. Abans que arribés la

guerra civil vaig conèixer un vailet. El vaig conèixer amb onze anys a l'escola. Aleshores

era un nen baixet i prim, amb les galtes i el nas plens de piguetes, ulls verds i cabells

castanys bastant rossos. Es deia Francesc, però tothom li deia Cesc. Ens vam fer força

amics i ens passàvem les tardes jugant al carrer inseparables.

Allò devia ser al 1931... ah, encara faltaven cinc anys per la guerra. Perdona, maca, una

dona tan vella com jo ha d'organitzar-se en el temps, sinó es perd. Per on anava? Sí,

exacte, gràcies nena... Bé doncs, vaig deixar de veure'l durant quatre anys perquè va

traslladar-se. Ens escrivíem cada setmana, però no ens vèiem mai i jo el trobava a faltar.

Així que en una de les cartes vaig demanar-li si voldria venir a veure'm i va dir que sí. Vam

quedar a trobar-nos a la Taverna del Port al cap d'una setmana.

Aquell dia al matí havia anat al mercat com de costum, res d'especial, estava tan

nerviosa... Però molt, eh! Doncs vaig arribar a la taverna a la tarda i vaig escodrinyar-la

sencera, però no el veia. I em diràs: vostè buscava un nen baixet i prim, amb piguetes,


ulls verds i cabell castany? Doncs, és clar, era tal i com el recordava. I de sobte, pam! No

t'ho creuràs, nena. Em va aparèixer al davant un noi una mica més alt que jo, ben plantat,

de cabells castanys i curts i uns ulls verds... Crec que mai abans m'hi havia fixat, eren

indescriptibles. Tot d'una va cridar el meu nom: Carme! I em va abraçar tan fort que quasi

se'm surten els ulls de l'òrbita.

Oi que és bonic? Ara sí que hi poses atenció, oi? I això només és el principi... Ep! No

esbufeguis que la mestressa no et salvarà. No et sembla interessant? Et dic jo que val la

pena que escoltis la història, maca. Després m'ho agrairàs. Bé... en Cesc va dir-me que

m'havia vist i que m'havia reconegut a l'acte, que estava tal i com em va deixar i molt més

bonica. Vam berenar una pasta innovadora, te la imagines? L'any 1920 es va popularitzar

el croissant a França, així que al 1935, a Barcelona ja es coneixia.

Vam passar la tarda i el vespre junts, recordant com havíem jugat per aquells carrers i em

va dir una bona notícia. Vindria a la fàbrica on els meus germans i el meu pare

treballaven. Així que ens tornaríem a veure cada dia. Allò em va semblar el millor, no hi

cabia a la pell de l'alegria. Ja pots imaginar-te com va acabar, nena? No? Veig que se t'ha

d'explicar tot. En Cesc va acabar sent el meu xicot i t'asseguro que era bon noi. Als meus

pares no els hi feia el pes només perquè érem molt joves, així que ens vèiem cada dia a

les cinc de la tarda a la Taverna del Port. Sèiem a la taula cinc, la del costat de les

finestres i menjàvem croissants.

Una de les tardes, jo, molt maldestra, vaig fer caure el saler damunt el meu croissant i el

va voler tastar. Em va fer riure tant... Va dir que estava fastigós, però que en un futur

n'inventaria un amb sal. Una altra tarda, els dos, divertits, ens vam colar a la cuina de la

Taverna, vam agafar un pessic de massa i ens la vam endur a casa seva. Em va fer

tancar els ulls i quan els vaig obrir em va donar un croissant sense sucre, només amb sal

per damunt, fet al forn. El vaig tastar i no estava pas dolent! Tampoc puc dir que molt bo,

però... Te n'adones, nena? Un croissant salat! Veig que ho entens, però això no és tot el

que va passar. Al juliol del trenta sis va esclatar la guerra civil.

Un dia trist i fosc, el gener del trenta set, vaig anar fins la Taverna on ell m'esperava. Però

bum! El cel roig, plovia cendra. Plovien les parets de la Taverna feta miques. Vaig deixar-

me caure a terra de genolls i sense moure un múscul de la cara, no sé com, em van

començar a caure llàgrimes. No podia aturar-me, em vaig aixecar i volia córrer fins allà i

veure'l, però el braç d'en Toni m'ho va impedir. No me'n vaig acomiadar mai...


Perdona, maca... Ara ho entens, oi? Necessito venir aquí cada tarda, li ho vaig prometre

aquell dia. Tens un mocador? Gràcies, nena. Anys després van construir aquest bar i s'ha

quedat així sempre. Oi que és bonica la història? Ho veus? Ara marxo, demà tornaré.

Recorda'm que ja t'ho he explicat avui sinó t'ho tornaré a explicar demà.

Núria Grinyó, 4t ESO


DEIXA’M PARLAR!

Segur que tu ets d’aquestes persones que per qualsevol cosa et poses nerviosa. No. No

cal que parlis. No cal que em diguis cap mentida per raonar el caos que portes al teu

cervell. Segurament seria una mentida sense sentit, d’aquestes que la gent s’inventa per

quedar bé davant la resta, no, no cal, no et conec de res. Has de saber que a mi no

m’importa, sóc una persona molt raonable i sí, t’entenc.

Estàs nerviosa? Ja, ja m’ho imaginava. Deu ser la primera vegada que puges a un avió. A

mi, també em va passar. Ja t’ho explico jo, abans que m’ho preguntis tu. Era una tarda

molt freda, a l’est de Nebraska, estava nevant i davant hi tenia un home molt lleig. Jo, no

t’enganyaré. Estava cagada, no sabia quina sensació tens quan un avió arranca ben

ràpid, com ho solen fer. Però, no pateixis, no és res de l’altre món. No t’ho dic perquè et

tranquil·litzis, a mi m'és ben indiferent. Vigila no et descuidis cap maleta. No t’equivoquis,

a mi tant me fa, però, si em permets, tens cara de despistada. Va, dona... No posis

aquesta cara, si segur que ja t’ho han dit algun cop. No, no t’he agafat mania. No sé per

què ho penses. No, no ho has dit, però se’t nota a la cara. La tens estranya, deus ser una

persona una mica bipolar. Veus, el que et deia, ara la tens magra. Nassos ! No hi ha qui

t’entengui. Si no m’equivoco, ara tens cara d’enfadada. No sé per què, no he dit res

dolent.

No sé si t’has adonat, però tens les celles juntes, fes-t’ho mirar, noia, així no lligaràs amb

ningú. Ui! Si jo t’expliqués. Quan jo era jove, tenia un nuvi d’aquests alts i macos, molt

simpàtic amb una empatia molt i molt gran. Però, el vaig deixar. Al cap d’uns dies, em vaig

adonar que no era el tipus de noi que jo volia. Jo els prefereixo d’aquests homes fibrats i

rics, per poder fardar entre les meves amigues. Fes-me cas, no saps el que et perds amb

aquests romàntics, que cada diumenge et porten roses, i et diuen coses a l’orella... Són

dels que jo dic... falsos. Se’t nota que tu ets d’aquestes que aquests homes et tornen

boja.

No sé per què, penso que ets d’aquestes persones xafarderes, que ho volen saber tot.

Noia, no sé per què? A tu, que t’importa el que pensi la resta? Doncs que sàpigues que no

m’agrada gens que siguis així. No t’ho dic per jutjar-te, però és que aquestes persones no

solen anar bé per la vida. Jo de tu, canviaria. T’ho dic per experiències meves. Quan era

petita, tenia una professora que era així. I no va acabar molt bé. Ella ho volia saber tot


sobre els alumnes, es ficava fins i tot en els seus pensaments polítics, ja em diràs tu, uns

nens de vuit anys, ignorants encara de la vida, si sabran alguna cosa de tot això. Jo crec

que a ella li agradaven els problemes, ja que l’única cosa que aconsegueixes així són

problemes. En fi, que jo de tu, no seria així de xafardera com ets, perquè sinó acabaràs

com ella. No, no posis aquestes cares com si no fossis així. Ho dedueixo pel que em dius.

Un moment dona! No te’n vagis, que encara t’he d’explicar quan vaig aterrar. Doncs mira,

seguia nevant, i feia un fred horrorós. No creguis que jo sóc molt fredolica, encara que si

ho fos, m’hauries d’entendre, perquè tu ho ets. No, no m’ho neguis, se’t nota. Doncs mira,

em van fer posar el cinturó, jo no me’l vaig posar, no cal. Tenia al costat un home que es

deuria trobar una mica malament, no ho sé segur, però no parava de tapar-se la boca amb

una bossa com si estigués a punt de vomitar. Feia una mica de mala olor, el pobre home

semblava que no estava molt fi aquella nit, així que vaig decidir canviar-me de seient, no

fos cas, que m'esquitxés a l’hora de vomitar. Mira... un consell. Sempre que agafis un avió

assegurat que el que tens al teu costat no es trobi malament, no sigui que et vomiti a

sobre teu. Ui! T’imagines... quin fàstic! Ah! Que a tu no t’importaria? Doncs noia, ets

diferent a tothom.

Jo, encara que no t’ho sembli em fixo en la roba que porta la gent. Veus... tu portes uns

pantalons no molt més cars de vint euros, i la samarreta deu valer uns deu. Tu no ets com

jo, no només perquè no tinguis ni un euro, ni perquè vesteixis malament. Jo sóc una

persona que entenc a tothom i que no jutja a ningú per res. Es nota que tu sí, però que li

farem, malauradament, encara que no ho sembli, no hi ha gent així, com tu.

Bé, i tu, què m’expliques? Ah! Primer de tot t’he de comentar una cosa. Parla’m en català.

No m’agrada el castellà, aquestes “e” sempre tancades, igual que els accents, sempre

tancats com si fossin unes celles enfadades. És una llengua trista. Ara bé, no creguis que

sóc independentista, que jo de política no n’entenc gens. Va!, explica’m alguna cosa, però

ràpid, que si no, no tindré temps de parlar jo.

- Perdoni, vostè qui és?

Gabriel González, 4t ESO


O PARA EL VENT O CAUS A TERRA

No havia dormit gens, una punxada a mitja nit l’havia despertat violentament de

bocaterrosa, amb el cap reposant de costat sobre el coixí, sentí un dolor intens a la part

inferior de l’esquena, s’incorporà ràpidament i notà com el dolor disminuïa, però no gaire,

no prou per poder tornar a aclucar els ulls, tot i així s’estira al llit intentà, en va, reconciliar

el son.

S’aixecà segons abans que saltés l’alarma del rellotge, incapaç d’aguantar ni un minut

més regirant-se al llit, sense dormir. Assegut encara sobre el matalàs, per eludir la son,

després es va fregar durament els ulls, que es tenyiren d’un vermell inquietant i un cop es

troba més despert, viu, procedí a obrir les finestres, amb la idea que potser aquell aire

hivernal, fred, fins i tot malaltís, calmés aquell dolor que l’havia torturat tota la nit. La idea

tingué resultats satisfactoris i si no hagués estat per aquella taca vermella que trobà sobre

el llençol humit no hagués apreciat el més mínim rastre de mal. Espantat, davant el mirall

d’enormes dimensions que hi havia al saló, descobrí que no estava ferit.

Havien quedat a tres quarts de tres, ella va arribar al bar quan ell encara no hi era,

s’assegué a la taula del fons, d’esquenes a la cambrera i al taulell, s’ajustà la gorra de

llana que portava al cap i sense treure’s les ulleres de sol mirà el moviment de les dues o

tres fulles que havien sobreviscut a la tardor, submergida en aquell moviment d’anades i

vingudes ni tan sols s’adonà que passaren dos o tres minuts fins que l’home, amb la cara

blanca d’esgotament, arribà al local. La veié de seguida, amb les puntes del cabell ros

sortint de la gorra de llana, anava menys arreglada que de costum, però no s’havia oblidat

pas de posar-se aquell perfum pudent que ell notà de seguida.

- Bona tarda – li digué

La dona, encara distreta, trigà uns segons a respondre contundent:

- Arriba tard.

- Ho sé, no he passat gaire bona nit avui, i ara tampoc em trobo massa bé.

Ella parpellejà unes quantes vegades abans de mirar cap a l’home i preguntar:

- On són els papers?

De la bossa que portava creuada al coll, tragué una petita carpeta, d’aquestes que tan


sols són un tros de cartró doblegat per la meitat, dins de la qual hi havia un gruix

considerable de fulls; estirà el braç cap a la dona i els hi entregà mentre seia.

La dona es mirà la tapa de la carpeta amb curiositat, només hi havia dues paraules

escrites a la part inferior dreta, Marc Berdagí, després la va obrir lentament i la seva

expressió s’endurí gradualment a mesura que passava els fulls

- Li vaig donar una setmana, una setmana perquè reunís tota la informació que pogués

sobre el difunt Pere Dosrius, i em va semblar que vostè necessitava els calés tant com jo

necessito la informació – li digué mentre els examinava amb cura.

- No sap vostè la quantitat d’informació que n’he trobat del seu suposat oncle. Va fer una

pausa buscant altra vegada dins la bossa i en tragué per segon cop una carpeta idèntica a

l’anterior amb un número de fulls similar, però aquest cop no el va estendre fins la dona,

sinó que el guardà entre la taula i les seves mans creuades – el problema és que vostè no

n’ha tret res, ni número de la seguretat social, ni DNI, ni passaport, ni nom, res de res, no

existeix.

- Vam quedar que no faria preguntes.

- Jo no li he preguntat res, però no li penso donar aquests papers sense saber què en

farà; robar la identitat d’algú, buscar una persona relacionada amb el senyor Ramon,

trobar una fortuna amagada ... no seria ètic per part meva, no li sembla?

La dona s’aixecà, es col·locà la roba bé, es girà de cara a la sortida i abans d’anar-se’n li

digué:

- Sap, de vegades no et deixen opció, el vent mou la fulla que porta tota la vida lluitant

per sobreviure, i és ell o tu, o para el vent o caus a terra.

Marc Berdeguí es quedà assegut, va mirar, sense saber per què, diverses vegades el

rellotge, de sobte, un soroll el trasbalsà, era el soroll de la cafetera bullint, o no, era el

soroll que feia l’alarma del seu rellotge al matí i per un moment hagués jurat haver vist el

despertador davant seu, però no, no podia ser, era al bar, era a casa ...

La realitat esdevingué molt diferent, molt més aspra, agra, cruel, allà, al llit, amb el cap

reposant sobre el coixí, sentí altra vegada un dolor intens a la part inferior de l’esquena,

intentà incorporar-se però l’esforç resultà inútil. Amb els ulls obert, en estat de xoc i

conscient que el llençol estava completament humit, torça lleugerament el cap, la sang

omplia bona part del matalàs. Va ser llavors que veié el punyal, mig sortint, triomfant,


d’aquell cos malferit, inútil. Mirà la tauleta de nit, el seu mòbil no hi era, ni el mòbil ni els

document sobre Pere Dosrius. I ara sí, perdent qualsevol rastre d’esperança o vida, en un

estat de malaltís repòs, s’adonà d’aquella pudor de perfum que l’havia acompanyat durant

els últims dies.

Sílvia Martín, 4t ESO


SOMNIS D’ESTIU

Era un dia gris, avorrit com qualsevol altre. Les gotes de pluja queien a terra fent una

melodia que m’era familiar. Quins records d’aquell estiu! Ell s’apropà sigil·losament .Jo,

seguia mirant atònita les estrelles. Ell al meu costat, observant-me però sense dir res. El

cor se m’accelerava i els nervis m’envaïen per moments. No sabia què dir, no em sortien

les paraules. De cop vaig començar a tremolar, la freda brisa de la nit es feia notar. Es

tragué la jaqueta i me la posà per sobre. El vaig mirar. Un somriure em sortí sol.

Començava a fer-se tard. M’acompanyà fins a casa i ens acomiadàrem.

Com més temps hi passava, més ganes tenia de veure’l l’endemà. Era una sensació nova

i estranya alhora perquè el coneixia des que era ben petita. Era l’amic dels meus cosins

grans , el que sempre em feia la guitza,… Però els anys havien passat des de llavors i jo

ja no era aquella nena petita i innocent ni ell aquell adolescent amb el cap ple de pardals.

Tot i així la diferència d’edat era gran, nou anys, i suficient perquè em plantegés que allò

no podia ser veritat, que era fruit de la meva imaginació que m’estava jugant una mala

passada. Però les meves sospites s’esvaïen quan estava al seu costat. El temps s’aturava

i només existíem nosaltres dos. Entre pensament i pensament vaig caure al llit abatuda

pel cansament que portava a sobre.

L’endemà torna a començar, com si res no passés pel meu cap, intentant dissimular el

cúmul de sentiment allotjats al meu cos. Estava a la piscina amb els meus amics i de

sobte entrà per la porta. Duia un banyador una mica estrafolari amb un gos brodat . Tot i

així, el banyador no era capaç d’eclipsar la bellesa del seu tors nu i musculat, els seus ulls

d’un blau profund i el somriure, que em captivaren des del moment en què entrà. Dins de

l’aigua s’entretenia jugant amb el meu cabell. Jo em preguntava si era l’única que

s’adonava del que passava. Vaig estar parlant amb la meva millor amiga, la meva

confident des de sempre, que sabia segur que em comprendria. Em digué que també

havia notat una actitud estranya i que pensava que ell sí que sentia alguna cosa per a mi.

Les nits se’m feien llargues ja que els dubtes no deixaven descansar la meva ment. “Sí,

no, sí, no,…”. Era com si tingués una margarida al cap i mai acabés d’arrencar pètals. Els

dies passaven i ja s’havia convertit en un més de la colla. Ens protegia, ens acompanyava

quan anàvem d’excursió,…Sempre estava disposat a passar temps amb nosaltres, o amb

mi.


Un dia mentre estàvem al costat del bar vingué la seva cosina petita dient que de qui era

la bici vermella. Jo vaig mirar al voltant i em vaig adonar que l’única que era vermella era

la meva. Se m’acostà i em digué a cau d’orella que el seu cosí havia dit que li agradava

una noia amb una bicicleta vermella. El cor em començà a anar a mil per hora, com si

volgués sortir del cos i anar-se’n ben lluny. Al cap d’una estona vingué ell. Ja m’imaginava

el que m’anava a dir però tot i així estava com un flam. No sabia com mirar-lo, tenia

moltíssima vergonya. Ens quedàrem sols i un fil de veu sortí de la seva boca. Em digué

que sentia una atracció sexual per a mi. Jo , vermella com un tomàquet, no feia més que

assentir. Aquelles paraules eren música per a les meves orelles , però alhora eren punyals

plens de dubtes i pors. Tenia por que es quedés només en paraules i que poc a poc,

quedés en l’oblit.

Els dies seguien igual, com si res no hagués passat, tot i que cada vegada que el mirava

m’era més difícil amagar la vergonya que tenia de saber realment els seus sentiments. La

meva amiga, assabentada de tot el que passava, em donava consells i ànims per no

decaure en la lluita per l’amor. M’animava que em llancés d’una vegada per totes, però la

meva timidesa feia que fos incapaç de fer-ho. A hores d’ara no em penedeixo de no haver-

ho fet perquè segueixo pensant que no hagués acabat en res, només amb l’amistat que

teníem llavors i hagués provocat una situació incòmoda entre nosaltres dos.

Va ser el dia de l’aniversari del meu cosí quan em vaig començar a plantejar amb més

seriositat si realment sentia alguna cosa per a mi. Per l’aniversari del meu cosí venia tota

la família per celebrar-lo conjuntament al poble, com cada any. Quan va veure’ls se’n va

anar cap a ells i va passar de mi. Aquest fet em deixà descol·locada, atordida i molt

enfadada. Sentia que només havia passat l’estona amb mi perquè no tenia ningú més

amb qui passar-la. Era gelosia? Sí, en part. Encara que no fóssim res tenia por a perdre’l,

que s’oblidés de mi o de tot el que havíem passat junts durant aquell estiu.

L’estiu acabà amb el seu viatge de tornada a la ciutat on passà la resta de l’any, Madrid.

Vaig anar a acomiadar-lo però ja era massa tard, havia marxat. Sentia tristesa per no

haver-li pogut donar una última abraçada i qui sap si hagués pogut sortir un petó

espontani fruit de la situació. Me’n vaig anar directament al llit. Els ulls se m’omplien de

llàgrimes mentre la ment seguia pensant en ell. Els dies no eren el mateix sense ell. Les

vacances van finalitzar i vaig tornar a la realitat i , poc a poc la rutina em va fer oblidar

parcialment tot el que havia passat.

Però ha plogut molt des de llavors. Tot i així encara recordo l’angoixa d’aquell moment.


Vaig parlar algun cop més amb ell a través de l’ordinador, però no era el mateix. No l’he

tornat a veure fins aquest estiu. Estava igual que sempre, com si els anys no haguessin

passat. Jo, com és normal , he canviat i ja sóc ben bé una dona. Tornar-lo a veure m’ha

fet recordar tot el que vam passar, però també m’ha fet adonar que ja no sent el mateix, o

almenys no se li notava. Diuen que el primer amor mai s’oblida i jo ho puc corroborar.

Sempre que el vegi se’m despertarà alguna cosa , no serà com la primera vegada però

sempre hi haurà , encara que mínims, alguns sentiments presents . El que demano pel

demà és que els núvols grisos plens de records que només em fan mal se’n vagin donant

pas a un sol radiant que em permeti trobar a algú que em faci sentir el mateix que ell

durant aquell estiu.

Paula Fernández, 1r Batxillerat


EL GRAN ESPECTACLE

-Molt bona nit senyores i senyors, avui tenim una història interessant per a tots vostès. Es

tracta d'un jove que és somnàmbul, però no és un somnàmbul corrent; quan es troba en

fase de somnambulisme s'intenta suïcidar!

L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i tot el públic aplaudeix al ritme de les

passes del jove que entra al plató.

-Bona nit, com anem?- El jove dirigeix aquestes paraules a l'home de l'espectacle mentre

tot el públic l'observa estupefacte.

-Estupendament, posa't còmode, anem a parlar. - Diu mentre s'asseu a la seva butaca.-

Bé noi, tot va començar una nit com totes mentre dormies i llavors va ser la primera

vegada que vas mostrar somnambulisme?

-No... jo sempre he estat somnàmbul, però mai havia intentat suïcidar-me...

-És clar, si no, haguessis vingut aquí abans!

L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i tot el públic riu.

Llavors el jove, per primer cop, va aixecar la vista i va mirar al públic, es va sentir com un

animal. Va moure la vista i va veure un home ben vestit que el mirava malament mentre

feia un riure forçat, com si li haguessin posat una màscara de pallasso que anava

desapareixent a mesura que l'animal de l'espectacle reia.

Va tornar a moure la vista domesticada per la vista de la càmera, aquest cop el que veia

era una gran pantalla on sortia el seu pare que deia:

-Jo estava veient el partit de futbol dels diumenges mentre ell dormia, i vaig anar a agafar

una cervesa ben freda, i a la cuina, hi havia el meu fill intentant clavar-se un ganivet al

coll... i és clar, m'hi vaig tirar a sobre per evitar-ho. Vaig mirar la cara al meu fill i tenia els

ulls oberts i cap facció de la seva cara es movia... sense dubtar-ho vaig portar-lo al metge!


-És cert això que diu el teu pare?-Digué el presentador amb la mateixa màscara que

portava aquell home ben vestit.

-No ho sé, jo no n'era conscient i no sabia en cap moment què em passava, era com si

estigués somniant, i la veritat és que no recordo què somniava... la primera vegada que

vaig ser-ne conscient, després d'intentar suïcidar-me, era a cal metge... i no sabia on era

ni què hi feia allà, ningú m'ho va explicar... únicament deien “tranquil, l'important és que ja

estàs bé”.

-Tenies por, oi? Por a morir.

-No sé què és aquesta por, perquè quan he estat a punt de morir n'era conscient.

-Bé, mirem tots a la pantalla perquè ara sabrem com va salvar el seu pare la vida del seu

fill.

Una música tendre i melòdica va començar a sonar al plató mentre el pare del jove

apareixia a la pantalla.

-No tinc treball, ni gaire diners, però el primer de tot es el meu fill és a dir que no m'ho vaig

pensar i el vaig portar al metge. La factura era molt cara, és a dir que vaig donar un ronyó

per pagar-la, tot i així no hi arribava... Per sort, hi ha bondat al món i un dels metges va

acceptar tractar-lo pels diners que jo oferia tot i que no eren suficients.

L'home que no veuen les càmeres aixeca un cartell i el públic diu: “oooohhh”

La càmera deixa de mirar al públic i mira la pantalla, mil caps la segueixen.

-Doncs sí, vaig rebaixar-li el preu- Va dir el metge- Perquè el primer de tot era ell no? A

més, fa poc m'han aprovat la tesi doctoral sobre el somnambulisme gràcies a aquest jove.

El “oohhh..” es repetí, diverses vegades al ritme que la tendra música anava “in

crescendo” i el puny del jove s'anava ajuntant poc a poc.


-Com et sents en saber això?- Va dir el presentador amb una màscara sense cara, però

que en veure-la se sentia el “oohh”

El jove no va saber què respondre, la seva vista va independitzar-se de la càmera i va

trobar l'home ben vestit d'abans, portava la mateixa màscara del presentador, però tenia

un to de disgustat. Un to de disgustat que anava desapareixent a mesura que el jove

explicava la commoció que sentia en veure el vídeo.

-Al final, gràcies a tot això ell va sortir viu d'aquest “shock”... però aquella nit- la música

tràgica començà a ressonar al plató- aquella nit... va tornar a succeir, es va intentar

suïcidar! Però per sort... allà hi havia el metge que li havia salvat la vida per evitar que es

morís, li va salvar la vida dos cops!

Aquesta vegada l'“oohhh” va destrossar els vidres de la sala de realització on es va poder

veure com el pare del jove i el metge cobraven el seu taló ple de diners. Però això

solament ho veia el jove, que s'havia tornat a independitzar de la càmera que vigilava

totes les màscares del públic sense cara però sí amb so.

-Ha arribat el moment senyores i senyors! Preparin els seus mòbils per decidir de quina

forma serà la seva mort més que segura i imminent. Enviïn un missatge al número que

surt en pantalla amb la paraula “Inso” si volen que mori d'insomni, però si volen que mori

suïcidat sent somnàmbul enviïn el missatge amb la paraula “Suici”.

La càmera assenyala totes les màscares amb els seus mòbils, mentre marquen les tecles

amb els seus braços lligats per fils de marionetes.

El jove, torna a annexar-se al monopoli de la càmera. Ningú ho veu, però ell està a la seva

gàbia, esperant que decideixin com acabarà l'espectacle.

Miquel Bassart, 1r Batxillerat


DESESPERACIÓ

Hola, em dic Raquel. Vaig néixer fa gairebé vint anys en un petit poble costaner i vaig

emigrar a Barcelona pels meus estudis d’arquitectura. He viscut molt feliç aquests dinou

anys i set mesos fins aquell fatídic dia. Ara mateix us estareu preguntant què va passar.

Doncs és el que vull relatar-vos en aquest petit diari.

Feia uns quants dies que em trobava força malament, tenia malestar. Vaig pensar que

m’havia arribat el període però em vaig estranyar ja que era massa aviat. Per resoldre els

dubtes, vaig anar al lavabo per comprovar-ho però estava errada, no era la menstruació.

Vaig pensar que era de l’estrès perquè estava en època d’exàmens. Ho vaig deixar estar,

ja se’m passarà, vaig pensar. El dolor es va fer cada cop més intens fins que finalment es

va fer insuportable, ja no podia gairebé moure’m. La meva parella em va dur ràpidament a

urgències de la Vall d’Hebron. La meva preocupació creixia per moments, estava histèrica

perquè no sabia què em passava. L’espera per arribar a la consulta se’m va fer eterna, el

dolor no cessava. Quan van cridar el meu nom pel megàfon perquè em dirigís al “BOX 4”

em va sortir un lleu somriure però es va esborrar de seguida per la punxada de dolor que

vaig sentir. Era horrible, no ho suportava més. Dins de l’habitació em van fer un munt de

preguntes i revisions. El doctor, en veure que el dolor era cada vegada més intens, va

decidir fer-me proves per diagnosticar què tenia.

Quan van sortir els resultats, em vaig alegrar per dins però en aquell moment no sabia el

que m’esperava. M’havien detectat càncer d’úter. Em van dir que era operable, que el

tumor no era gran cosa però corria el risc de no poder tenir fills. Va ser un xoc brutal per a

una noia que no tenia ni vint anys, em van destrossar el meu gran somni: ser mare. Les

llàgrimes van començar a brotar dels meus ulls i també dels de la meva parella per la

impactant notícia. No m’ho podia creure. Vaig respirar fons i vaig decidir anar a demanar

hora a l’especialista per concretar l’operació a què m’havia de sotmetre i en la qual diria

adéu a la possibilitat de ser mare.

Hi havia una llarga llista d’espera per a l’operació, hi havia moltes més dones en la meva


mateixa situació però això no em va tranquil·litzar gens. Me la van programar per dins

d’un mes. Estava molt nerviosa, no sabia si sortiria bé l’operació. No em podia enganyar a

mi mateixa, tenia molta por. Com reaccionaríeu vosaltres si estiguéssiu en la meva

mateixa situació?

Després d’aquell mes d’espera tortuosa vaig anar a l’hospital perquè m’ingressessin i em

fessin el preoperatori. El moment s’acostava. Volia aturar el temps. El meu xicot va parlar

amb mi abans de l’operació i em va dir que fos forta, que no intentés escapar de la

situació en la qual em trobava, tot el contrari, que l’afrontés amb valentia i que no em

deixés vèncer per la por.

Havia arribat l’hora. Vaig respirar profundament mentre em duien cap el quiròfan 4. El

cirurgià que m’havia d’operar em va assegurar que seria una operació fàcil i ràpida, que

quan em posessin l’anestèsia m’adormiria i no m’assabentaria de res del que passés

durant l’operació.

Ja era al quiròfan. Em van posar una mascareta i em van dir que respirés profundament i

que comptés des de deu fins a zero. Anava pel número quatre quan em va venir molta

son. Uns minuts després d’haver-me adormit alguna cosa em va fer despertar. Vaig obrir

els ulls però no sentia ni podia moure’m. Era una sensació ben estranya. Vaig mirar al

meu voltant per veure què estava passant, em trobava en la llitera d’un quiròfan. No podia

aixecar el cap així que vaig mirar el meu voltant com vaig poder. Em va sorprendre molt el

que vaig veure però a la vegada em va produir un terror terrible. Estava veient com els

cirurgians m’operaven, veia tisores i bisturís que no paraven de moure’s. Vaig intentar

cridar però la veu no em sortia, estava aterrida, no sabia què fer. És que els metges no se

n’adonaven que tenia els ulls oberts? Vaig adornar-me que no, tothom, fins i tot els interns

i infermeres estaven pendents de com el cirurgià principal m’estava extraient l’úter amb

les cèl·lules cancerígenes.

Estava desesperada. Vaig intentar cridar l’atenció com vaig poder però no va resultar. En

veure que no podia fer res al respecte, em vaig rendir, vaig tancar els ulls i vaig intentar

oblidar tot el que havia vist.


Quan em vaig despertar i vaig veure el meu xicot al costat del llit, vaig preguntar-li quan

de temps havia estat inconscient i em va respondre que un dia sencer.

Al cap d'una setmana em van donar l’alta i me’n vaig anar cap a casa a reposar. Em

sentia una mica incòmode, era una sensació estranya, però vaig pensar que era el post-

operatori. Els dies següents vaig tenir problemes per anar al lavabo, també tenia ganes de

vomitar... Veient tots aquests símptomes anormals vaig decidir tornar a l’hospital per saber

què em passava. Un cop a la consulta, el metge em va revisar i em va dir que no em

passava res però jo no n’estava segura. Així que vaig decidir anar a un altre hospital per

rebre altres opinions. El metge que em va visitar em va dir que els símptomes i les

cicatrius que tenia no eren propis del post-operatori d’una extracció d’úter així que va

decidir fer-me més proves. Em va fer una ressonància magnètica i va observar que em

faltava gran part del fetge i un ronyó. Em va preguntar si recentment havia fet una donació

d’òrgans. Aquesta va ser una pregunta que em va estranyar molt perquè que jo sàpigues

no n’havia fet cap, de donació d’òrgans. El metge va interrogar-me on m’havia fet

l’operació. A més, pel que semblava, no tenia indicis d’haver tingut càncer d’úter, cosa que

em va semblar força estranya. Veient tots aquests successos, vaig decidir investigar, però

no sabia per on havia de començar.

Aquell mateix dia a la tarda vaig decidir comentar-li al meu xicot tot el que havia passat

però en arribar a la porta de la seva habitació vaig sentir una conversació un mica

sospitosa. Em vaig quedar quieta rere la porta escoltant. Vaig adonar-me d’un fet terrible.

Els metges d’aquell sospitós hospital i el meu xicot estaven en una organització de tràfic

d’òrgans! Aquesta nova em va caure com un gerro d’aigua freda. Vaig allunyar-me de

l’habitació sigil·losament perquè ningú se n’adonés i vaig dirigir-me cap al segon hospital

per comunicar-li al doctor el que havia descobert. Em va dir que sense proves no podia

denunciar-ho. Vaig pensar diverses alternatives per aconseguir proves i em vaig decantar

per registrar totes les trucades que entressin al fix de casa meva.

Cinc dies després vaig descobrir unes converses força interessants. Ja amb les proves,

vaig disposar-me a denunciar el que m’havien fet. Però abans em vaig dirigir a l’hospital

on es trobava el doctor de confiança, li vaig ensenyar les conversacions i em va dir que,


en efecte, estaven cometent un delicte de tràfic d’òrgans. Un cop vaig informar dels fets a

la policia, van anar directament a arrestar els acusats. No em tornarien els òrgans perduts

però sí que podia evitar que seguissin cometent delictes i danys a altres persones. Em

van informar que el judici seria el mes vinent.

Un mes després, quan va arribar l’hora del judici, vaig tornar a veure el meu xicot, ara ja

ex-xicot. Em va mirar amb una cara d’odi profund, li vaig respondre amb indiferència. No

es mereixia ni que li prestés atenció. Finalment, la sentència del jutge va ser una

indemnització de quinze mil euros i disset anys de presó. Això no em tornaria el que ja

havia perdut però havia madurat com a persona.

Qiao Miao Lin, 1r Batxillerat


ELS BATECS DEL COR

“Tots els meus problemes semblaven tan llunyans i ara sembla que estiguin aquí per

sempre” The Beatles, Yesterday.

“Podria haver passat mil nits, mil dies, mil hores, mil minuts entre els teus braços, dient

que t'estimava. Podria, podria... Mira'ns avui, qui som...? Recordo les tardes d'hivern que

passàvem junts, tendres, innocents i enamorats. Qui érem...?

Perdona'm per haver-te fet mal, perdona'm per no haver-te sabut estimar, perdona'm per

haver tingut por i deixar-te marxar. Perdonar, perdonar...

Voldria demanar-li a la Lluna avui que tingui pietat de mi, i a la Nit, que m'acompanyi en

un ball de peus trepitjats, que si us plau m'estimi, que em besi, que no em deixi sola, ni

més buida...

Avui els meus somnis són trencats, no sé on sóc. Solitària m'agafo la mà amb l'esperança

de no sentir-me sola ni tampoc buida, amb la il·lusió de no sentir la fredor de la paret que

acompanya el meu llit. Però resulta tan depriment aquest sentimentalisme...

Ni colors ni emocions, ja no queda res en temps freds, en els dies de cendra negra, de

pluja sense sentit, en temps de diamants trencats, quan els dies es disfressen amb

tristesa, i els núvols són el reflex del meu mal, de la meva pena, de la meva por.

Avui no dormo perquè el pit em fa mal i em costa respirar, perquè noto les teves mans

sobre el meu cos, que amb gestos em diuen que m'estimen. Esquerdades, eren només

meves. El plaer de sentir l'amor al cos, part per part, racó per racó. Només teva. Però ara

únicament em queden els records de la teva escalfor, del teu alè, de la teva companyia

que ja no tinc des de fa temps, d'aquella cançó d 'Aerosmith que parlava sobre la confusió

de no saber què vols, també de l'amor i de ser feliç: “I'm gonna try anything that just feel

better, tell me what to do, you can know it can't see through the haze around me, and I do

anything that just feel better....”.


Records que allà es queden, que són els dibuixos del passat encesos encara al present

com torxes incandescents enmig de la nit negra, que bateguen durant el dia i la nit,

bateguen més fort que el meu propi cor, que desisteix dia rere dia, que mor cada segon

perquè ja no et tinc amb mi. Vaig anteposar la meva llibertat i la inseguretat al meu amor.

Puc jurar-te que mai no vaig dir-te cap mentida, mai no vaig dir-te un “t'estimo” buit. Potser

ja és massa tard per dir-te que desitjo amb força tornar a ser teva i tu meu. Potser ja no és

moment per parlar d'amor, potser és moment de l'oblit...

Em fa tan mal saber que t'he perdut, que ara passo les tardes sentint-me desgraciada,

enfonsada en el meu món de penúries, en un món de fantasia desagradable que em

fereix com mil trets al cor.

Em nego a creure i a entendre que la vida continua, que no puc parar el temps, ni puc

controlar les emocions i que em dominen els sentiments.

Ploro quan entenc que ja no sóc ningú, que ja no sóc feliç, perquè ja no vull lluitar, ni vull

rebel·lar-me contra la vida, ni el món. Ploro quan sento que no hi ha res que sigui prou per

a mi. I ara? Què faig ara si ja no tinc poder sobre mi, si ja no puc somriure honestament, si

ja no puc estimar, només envejo i odio, odio i odio!

Les fulles dels arbres tornen a caure, com quan vaig conèixer-te. Els carrers semblen

tristos, la vida injusta, i em sento tan bruta, bruta de malícia, de tristesa, de por, bruta i

exposada al patiment, que tu ja no podràs tornar a curar mai, perquè avui només som la

tristesa, el desamor i jo escrivint aquesta carta en una habitació plena de papers que es

perden a terra, entre quatre parets tan blanques i tan fredes com jo.

Ara comprenc que tot té el seu moment d'esplendor, que només sóc una estrella que amb

el temps s'apaga. Sóc una peça en un espai infinit, només una simple mortal envejant la

vida dels grans déus. I tanco els ulls desitjant tocar el cel, però ni fins i tot assolint-ho, jo


aspiro a tocar el sol. Se m'apaga la vida i em conformo amb això, esperant que caigui una

gota d'or del cel, esperant regenerar-me per poder voler estimar la vida de la mateixa

forma que ho feia abans quan em miraves, esperant que el fred marxi de les meves mans

i dels meus ulls. Que la tristesa es debiliti, que la ira i la indignació surtin del meu pit on tu

posaves les teves mans per sentir els batecs del meu cor, del cor que ja quasi no sento,

que s'apaga, que em retreu haver-lo ferit, que sagna sang espessa quan vol plorar, que

crida cada nit per fer-me reaccionar.

Però per mil idees que es passegin pel meu cap, no puc saber del tot què és l'amor, no el

puc comprendre perquè el trobo incomprensible.

I més enllà dels turons, més enllà de les muntanyes m'oculto jo. Del paisatge romàntic

només queda la inevitable mort. El dolor al cor se m'apaga, s'apaivaga i em pregunto on

aniran les restes del meu mal. En un segle ni el més vell sabrà que aquí era jo escrivint

els meus sentiments desesperats que m'ataquen i em fereixen.

Jo només vull dir-te que em tornis a mirar als ulls, que em facis un somriure, encara que

no em pertanyis, ni jo a tu. Si us plau... He perdut el meu camí, he perdut la meva raó, he

perdut la meva dolçor, la pietat sobre la humanitat, el perdó. Només vull resignar-me

davant del temps que passa i no em té compassió, que avança i avança...

Perdona'm amor meu, perdona'm per haver fallat, per haver-te trencat, per haver-te

il·lusionat, perdona'm i torna'm a mirar. Només dóna'm la mà i fem un passeig junts pels

records on sempre hi serem tu, l'amor i jo...”.

Ai cor... Deixa'm obrir-te, que podrem respirar.

Sharon Leones, 2n Batxillerat


ZONA 4

Feia un dia fred a la Zona 4. La neu, acumulada al terra des de feia uns dies, no s'havia

fos encara, el fred persistia i no se'n volia anar. Es resignà, com els dies anteriors, a

mullar-se els peus. Deixà una petjada amb la bota en entrar a la neu, i el característic

soroll el va complaure. Es posà en marxa.

Ja feia estona que caminava quan arribà a l'Edifici 7. Obrí la porta, i hi entrà. Un aire

carregat fugí cap a l'exterior, provocant-li una sensació d'ofec. Quan la ràfega hagué

passat, encengué els llums, i el soroll persistent del generador es començà a sentir, com

cada dia. Es tragué les botes, que ja eren xopes, i caminà en mitjons per l'estança. Feia

olor de gasolina, i taques de greix s'estenien per les juntures entre els sòcols i el terra.

Vehicles de dues rodes s'estenien per tota la part dreta de la planta. Unes escales

conduïen al pis de dalt, i al seu costat, una porta entreoberta, darrere de la qual es podia

entreveure una taula plena de papers bruts i desendreçats. Agafà el fusell, uns cartutxos, i

una corda. També es canvià els mitjons, molls i freds, i la calor dels nous el reconfortà. Es

va posar les botes, es lligà el fusell a l'esquena i va guardar-se els cartutxos a les

butxaques de l'armilla. Pujà a la moto de neu, va engegar el motor i sortí de l'estança

després de tancar.

El repiqueig del motor ja sonava entre el bosc feia estona. Els arbres estaven despullats ,

coberts amb la neu que, a l'hivern, queia contínuament. Alguns matolls i bris d'herba

sobresortien de la capa de neu, i al fons s'entreveia un bosc de coníferes, amb el color

blanc ressaltant sobre el verd. Es veien moviments fugaços que removien neu i branques:

els animals fugien del vehicle, forani en aquell ambient. S'aturà en una clariana. Carregà

el fusell, s’enrotllà la corda al voltant del tronc, a tall de bandolera, i va començar a

caminar. Atent a qualsevol soroll, seguia els rastres que deixaven els animals a la neu. En

copsà un que pertanyia a una guineu. En una hora en va trobar el cau. Va bufar pel

reclam repetidament i esperà...

Tornava amb dues guineus al compartiment de la moto de neu. Ja vesprejava, i des del


Complex, com sempre, es veia el sol amagant-se darrere del petit turó que quedava a

tocar del bosc. Va deixar la moto, tancà l'Edifici 7, i va entrar a l'Edifici 4 per a espellar i

rentar les guineus. Les guardà al frigorífic. Es dirigí a l'Edifici 1, i se’n va anar directament

a l'habitació. Com feia cada nit, va començar a llegir el bloc de papers de sobre la tauleta.

El tenia al costat en despertar-se en el Complex, ja feia cinc anys, al centre de la Zona 4,

completament sol. S'hi havia trobat des que tenia memòria, no tenia records anteriors,

havien sigut esborrats. Aquell bloc de folis era l'única informació de què disposava per a

saber què feia allà, i cada nit l'estudiava exhaustivament. Hi posava:

Estimat Subjecte 15,

El felicitem per haver estat escollit com a participant en El Projecte. Se l'ha seleccionat a

causa de les seves característiques i capacitats idònies per a la tasca a desenvolupar.

Vostè està actualment situat a la Zona 4 de les 250 Zones totals. La Zona, tot i que té una

extensió considerable, està voltada per una tanca per motius de seguretat. Senti's lliure de

recórrer-la al seu gust, però NO intenti sortir del recinte, sota qualsevol circumstància.

L'exposició excessiva a la radiació exterior li provocaria lesions severes que no podrien

ser tractades amb els recursos de què disposa, i li causarien fins i tot la mort. El seu únic

objectiu és el d'esperar l'equip de recollida, que es presentarà en una data indeterminada.

És probable que els primers dies es trobi desorientat. Per a facilitar la seva adaptació al

Complex, incloem en aquests fulls unes instruccions...

El bloc seguia amb detalls específics, però mai no es mencionava l'objectiu del Projecte ni

on eren les altres Zones. Més enllà de la tanca, només hi havia una vasta planícia, amb

neu a l'hivern i uns pocs branquillons a l'estiu. I ja feia temps que els queviures s'havien

acabat, i necessitava caçar per a aconseguir l'aliment. Com que no calia sortir de la Zona

per caçar, ja que el bosc era a dins, havia trepitjat molt de terreny. Però durant les caceres


mai no hi havia trobat cap indici ni rastre de l'equip de recollida, i feia ja anys que havia

cartografiat la Zona 4, i que havia recorregut la tanca sencera. Però no hi trobava res més

que els descoratjadors cartells de PERILL!! RADIACIÓ amb la calavera pintada a sota,

amb la fesomia somrient que tant el desesperava, que cada cop que el veia li recordava el

seu estat de reclusió i la seva solitud, aquell crani que no estava d'acord amb la seva

circumstància. Com és possible que l'expressió d'un mort tingui un somriure?

Es ficà al llit amb el mateix resultat que totes les altres nits anteriors, sense descobrir res

de nou. Les hores lliscaven i les seves reflexions només contribuïen a accentuar el seu

estat d'ignorància completa sobre el sentit de la seva situació. Normalment, els

pensaments desapareixien ràpidament, però aquella nit, de sobte, se sentí immensament

angoixat, atrapat en una tanca artificial com si fos un animal de granja, amb la

impossibilitat de sortir d'allà. L'angoixa es va anar transformant en ràbia sorda, silenciosa,

actuant com verí emmetzinant el seu cervell. Finalment, quan la seva ment s'esgotà, es

deixà caure als braços de la son, l'única salvadora possible de la seva situació, que

convenientment suspèn de forma temporal tota consciència.

Quan ja era estiu, els dies es feren més agradables. Les sabates ja no es posaven xopes

de la neu, i ja no calia vestir-se amb grosses capes d'abric. Però no importava gaire. Cada

dia la sensació de reclusió l'angoixava més. Havia aguantat cinc anys, però ja no ho podia

resistir. No tenia comunicació amb cap ésser humà. Els dies se li feien cada cop més

llargs i angoixants, i tenia la impressió que tot allò que feia queia en sac arnat, no tenia fi

ni objectiu. Començava a repetir les tasques habituals amb precisió metòdica i

completament d'esma, amb el cap buit, excepte per la sensació d'agonia que el cercava

durant tot el temps que estava despert.

Un dia sortí de caça i anà a una zona a tocar de la tanca. De seguida reconegué el signe

de la calavera, aquell crani somrient que el feia sortir dels seus cabals. Primer no hi féu

cas, però a poc a poc començà a brollar-li de l'interior una ràbia que incrementava

exponencialment, com un riu que creix i ocupa les vores de la ribera, amb el cabal que

augmenta. Finalment va sentir que explotava, i atacà furiosament el cartell amb la culata

de l'escopeta, torçant a cops la calavera pintada. Hi buidà el carregador a sobre, cridant


mentre disparava. El cartell quedà destrossat. Va anar a corre-cuita a pujar a la

motocicleta, li donà gas i accelerà per a estavellar-se contra la tanca metàl·lica, que es

trencà i deixà un espai entre dues de les peces que la formaven. Havia sortit de la tanca.

Una brisa agradable, un aire alliberador li omplí els pulmons. Accelerà a fons. Amb el vent

bufetejant-li la cara se sentia lliure, com un convicte que ha fugit de presidi. Continuà

avançant i durant una llarga estona va recórrer quilòmetres a tota velocitat, eufòric, amb

una sensació de goig que li inflava el pit. Seguí avançant fins que els braços se li

començaren a adormir. Però seguí endavant. En un instant, se li'n va anar la força del cos,

i es quedà com defallit. Però seguia prement el gas. Al cap d'una estona se li començà a

envermellir la pell, i notava picor i dolor a les extremitats. Però no volia, no podia parar.

Després d'una hora el cap li bullia, i l'estómac li feia un mal immens. Però persistí en el

seu objectiu. Finalment, després d'estar a la moto unes quantes hores, li començaren a

venir espasmes i va caure a terra. La sang li brollava de la boca i les extremitats es torcien

i bellugaven. Va observar, entre tot el dolor que sofria, la immensa planície en la qual es

trobava, amb un horitzó completament pla per tots costats. Contragué un somriure, mirà

cap a dalt i el sol el va cegar. I es quedà tombat a terra, somrient com la calavera del

cartell. Mort. Però lliure.

Héctor Ortega, 2n Batxillerat


COM ARRIBEM A SER D'INSIGNIFICANTS LES PERSONES

Aquell poble era un poble normal, com qualsevol altre. En Jordi estava jugant amb els

seus amics al carrer. Ell era qui tenia més dificultats per volar, aquest fet sovint era un

motiu de burla. Un parell d'hores més tard, en Jordi tornava a casa. Ja era fosc, el seu

pare havia encès el foc amb un suau sospir, ja que no volia cremar tota la llenya de cop.

La mare preparà el sopar com cada nit, i amb molta cura el serví al plat. En Jordi sopà, i

després, amb el cap mig abaixat, se n'anà a dormir. Reflexionà sobre el que havia fet

durant el dia. Ell volia volar com els altres, però no podia. Tenia una cua perfecta, llarga,

amb escames verdes i molt dures però les seves ales eren petites. Era el seu principal

defecte. L'endemà es llevà aviat com cada matí. Inhalà i exhalà aire, deixant fluir una

petita flama per les seves cavitats nasals. Ara ja estava preparat per anar a les pràctiques

de vol. El seu nivell era dels més baixos, ja que les seves ales no li permetien fer gaire

cosa. La filla del rei, sempre estava present a les classes. Planejava pel cel d'una forma

espectacular, un vol majestuós. En Jordi sempre se la quedava mirant bocabadat. Ell

també volia volar d'aquella forma, però li era impossible.

El temps passava, i cada cop el dia s'escurçava més, donant pas a l'entrada de l'hivern.

Les classes de vol quedaren suspeses fins a l'entrada de la primavera. Durant aquest

període hivernal, els nois del poble assistien a classe, però aquest cop a aprendre la

història de la seva colònia. Era necessari que els nous joves coneguessin l'existència del

drac que vivia a la cova del cim de la gran muntanya. Era molt musculós. Tenia dues

cames robustes, dos braços forts i sempre duia una llança i un escut. Anava guarnit amb

roba feta de pell dels habitants que ell sol havia vençut. Tot el poble li tenia por, ja que per

saciar la seva fam, calia sacrificar un habitant del poble cada any, quan el primer sol de

primavera es deixava veure entre les muntanyes que vorejaven la vall.

Ja feia setmanes que assistien a les classes. En Jordi escoltava atentament les

explicacions del professor i en prenia nota. Ell volia estar ben format, però en cap moment

tenia present lluitar contra el drac. Els companys més forts i ben formats del grup sempre

deien que ells s'enfrontarien al drac per evitar el sacrifici. En aquell moment, eren

aclamats per tot el poble, sobretot per la il·lusa filla del rei. En Jordi no destacava, mai no

havia sigut el centre d'atenció. Simplement, era un noi més, que volia aprendre per poder

fer alguna cosa a la vida. Tot i tenir moltes dificultats per volar, ho intentava un cop rere

l'altre fins caure esgotat a terra. Ajudava a tothom qui podia, sense esperar cap


agraïment a canvi. Simplement, feia el que creia correcte.

Era un noi amb el cor pur.

El fred hivernal s'anava desfent entre els corrents d'aire càlid. La mare preparà l'esmorzar,

i en Jordi baixà a parar la taula. El pare criticà com de costum la forma en què havia estat

parada. En Jordi corregí el que havia fet malament, i acte seguit s'assegué a la taula. Un

cop acabà, en Jordi marxà a les classes. A la tarda, en Jordi jugà amb els seus amics, i

quan es va fer fosc, tornà a casa. Com de costum, la mare preparà el sopar i li serví al plat

amb molta cura. El pare ja havia encès el foc, però aquest cop amb menys llenya perquè

ja no feia tant de fred. En Jordi sopà, i una mica més tard, se n'anà a dormir. Aquest cop,

pensava en la seva vida. Se n'adonà que vivia en una mena de cercle viciós, on tot es

repetia i ningú no l'apreciava realment. No volia ser algú important ni gaire conegut,

simplement volia que la gent apreciés el que ell feia. El dia fou molt dur, i en pocs minuts

quedà estès al llit, totalment adormit.

L'endemà es feia el sorteig. Faltaven només dos dies per al sacrifici, i tot el poble

esperava espantat el resultat. La democràcia era molt respectada, tothom hi era inclòs,

excepte els menors de deu anys. Fins i tot els membres de la família reial podien sortir

escollits.

En Jordi s'aixecà amb els primers raigs de sol, i contemplà el paisatge que l'envoltava.

Pensà que potser ell seria l'escollit, i que almenys d'aquesta manera algú se'n recordaria

d'ell, de les coses que havia fet i per tant el seu major desig quedaria satisfet.

Ja eres les dotze del migdia, i tota la plaça de l'església era plena. En pocs minuts es

donaria a conèixer l'escollit. Tothom esperava en silenci, vacil.lant, amb les cares

esgarrifades, sense cap mena de mobilitat. El rei s'alçà, i tremolant, pronuncià el nom de

l'escollit: Maragda.

Era la seva filla, i ja no s'hi podia fer res. Potser havia sigut casualitat, o simplement el

destí. Fos el que fos, ella era l'escollida.

En aquell moment, tot el poble donà suport al rei i a la seva filla. Els millors alumnes

prepararen l'equip per lluitar contra el drac i poder així salvar la seva vida.

En Jordi quedà assegut a la plaça durant una bona estona. Valia més la seva vida o la

vida de la filla del rei?, pensà. Sense dir cap resposta, tornà a casa. Com de costum,

ningú no el saludà, era com si no el poguessin veure, passava desapercebut.


En unes hores es faria el sacrifici, i en principi, en Jordi no volia assistir-hi. Estava trist, no

tenia forces per fer res, ni tan sols volia intentar volar com de costum. Aquell cor pur

s'apagava, per culpa de la visió cega de les persones i el seu constant egoisme.

Tot just el primer sol de primavera es començava a deixar veure entre les muntanyes. El

rei, la seva filla i els alumnes més valents esperaven drets el drac. Uns minuts més tard,

unes fortes petjades s'anaven apropant al lloc de trobada. Era ell. De camí havia matat

dues cabres, i com sempre, estava molt enfadat. La seva llança ja estava plena de sang.

Els valents alumnes van fugir només veure'l. La Maragda estava sentenciada. El rei

començà a plorar, però no tenia altre remei que acceptar la situació. La filla donà tres

passos endavant i tancà els ulls. No volia veure aquella bèstia. Tot el cos li tremolava. Les

llàgrimes fluïen per la seva cara sense parar, mullant les seves galtes. El drac es començà

a apropar, i quan es trobà davant seu, començà a olorar-la. La Maragda es cobrí amb les

ales, però el drac amb un simple cop de mà la tirà a terra. Alçà la llança. El rei es

desmaià. La mirada del drac era freda, no tenia compassió. La Maragda ja no sentia res,

estava destinada a morir. La llança començà a descendir en direcció al pit de la filla del

rei. A meitat del trajecte, alguna cosa l'aturà. Era en Jordi. La llança el travessà per

complet, però en aquell acte suïcida va aconseguir clavar una estella al coll del drac.

Caigueren a terra desplomats. El drac havia mort. La filla del rei intentà salvar en Jordi,

però ja era massa tard. Abraçà amb totes les forces que li quedaven el seu salvador.

Minuts després, el deixà reposant a terra. Aquell noi era vertaderament valent i noble. La

sang del seu cor tacà el terra. Aquella sang provenia d'un cor pur, tan pur que del bassal

que s'havia format al terra naixé un roser. Les roses eren d'un vermell molt intens, igual

que el seu esperit lluitador.

En escassos minuts tot el poble conegué la notícia. En Jordi havia complert el seu somni.

Per primer cop, la gent parlà d'ell. Ja no era un desconegut, la seva obra fou molt

apreciada per tot el poble, sobretot per la família reial. Pel que fa a la seva família

biològica, el trobaren molt a faltar. El pare mai no havia cregut en ell, però en Jordi amb la

seva obra va demostrar-li que no era com ell pensava. No era un covard, simplement era

un noi molt reprimit i desconfiat. Allà on havia matat el drac, es construí una estàtua en

commemoració seva. Al seu peu hi havia escrit el següent:

''Si ignorem les persones i no les valorem mentre viuen, potser quan ens fixem en

elles per primer cop, ja no hi haurà res a fer. D.E.P., Jordi''.


Segurament, després de la seva mort, va poder volar com sempre havia desitjat, i és que

a vegades, per molt fort que t'agafin les ales, si saltes prou amunt aconsegueixes enlairar-

te.

Albert Oromi, 2n Batxillerat


LENGUA Y LITERATURA CASTELLANA



LA VIDA DE UN PINTOR

Esta historia sucedió en el año 1846, Londres.

En una de las esquinas de “Oxford Street” vivía un famoso pintor que era muy conocido

en todo el país. Tenía una reputación muy honrada por todas las personas. Sus cuadros

eran obras maestras que tenían un valor inimaginable, pero lo más curioso era que el

artista no pedía ni una libra por sus cuadros, para él, compartir su arte ya era mucho.

Pasó el tiempo, su fama seguía creciendo y sus cuadros eran cada vez más

espectaculares.

Un día, el pintor se despertó y de repente no podía pintar. Se había quedado sin ideas

para su siguiente cuadro, un encargo de una iglesia. La imagen tenía que ser entregada

en tres meses.

El tiempo seguía pasando. Cada día el pintor se sentía más amargado ya que no tenía

ideas y aquella pintura tenía que ser perfecta. Decidió tomarse un descanso para ver si

encontraba la inspiración que tenía que ser excelente.

Una noche, de camino a su casa, se desmayó. Fue llevado al hospital; el pintor padecía

una enfermedad mortal que iba a acabar con su vida en dos meses. Fue informado de su

desgracia. El pobre hombre sufrió una depresión que duró un mes hasta que entendió que

ya no se podía hacer nada y que debería enfrentarse al problema, lo que le quedaba de

vida.

Al cabo de un tiempo salió a dar un paseo por la plaza ya recuperado de su depresión.

Sentado en un banco observó como un niño jugaba a la pelota hasta que ésta se pinchó y

echó a llorar. El niño lloró durante unos quince minutos y después se fue a su casa

tranquilamente. El pintor supo en ese momento qué debía hacer el resto de sus días.

Llegó el día de la presentación. El carruaje fue hasta la esquina de “Oxford Street” y

encontraron un hermoso cuadro recubierto con un marco bañado en oro.En el lienzo se

podía contemplar un ángel que sostenía una bola de cristal. La belleza de ese cuadro era

imposible de describir. Junto con el cuadro, también había una nota en la que se podía

leer:


Queridos amigos,

si leéis esta carta significa que mi vida ha terminado; pero que al fin y al cabo, cumplí mi

último encargo. Además me gustaría comentaros que no encontré la perfección porque en

verdad, no existe...

Vuestro amigo Mr. Hilton

El gran artista falleció dos noches antes de la presentación. Descubrió que nada es eterno

y que todo tiene un final, todo... excepto su arte.

Nikola Nikolaev, 1r ESO


ROMUALDO, MORALINA Y LA GRAN CARRERA

Todos conocéis el típico cuento de la liebre y la tortuga, os haré una versión moderna y

ampliada.

En un día tranquilo en Villaplacli, un hombre entró en el pueblo. Iba con ropa plateada,

llevaba gafas de sol y conducía un “Porche”.

Él se saltaba todas las reglas; tenía a toda la gente del pueblo como súbditos: hacían todo

lo que Romualdo les decía. Un día una abuelita del pueblo llamada Moralina, lo desafió a

una carrera de coches, Romualdo con el “Porche” y Moralina con un “Citroen Saxo”.

La carrera consistía en ir desde Villaplacli, atravesar la montaña de Fredy el informático,

el sendero de la Anexioná y cruzar el territorio Ecoplurense para volver a Villaplacli. La

carrera seria el veinticinco de mayo a las 13 horas.

Después de dos meses llegó el gran día. Moralina se presentó a las 12:45 horas y

Romualdo a las 12:55 horas. Los dos fueron a colocarse en sus puestos. Romualdo salió

disparado en cuanto sonó la campana; en cambio Moralina se quedó parada. Al cabo de

un rato salió a 100km/h.

Romualdo ya había llegado a la montaña de Fredy. Allí Fredy dijo:

- Si quieres pasar por aquí, tendrás que encontrar la tecla F13 en un portátil; me tendrás

que poner en un bloque de notas, al lado de qué tecla está.

Romualdo se pasó buscando mucho rato. En ese rato Moralina llegó y puso en el portátil:

“no existe el f13”. Fredy abrió una puerta y Moralina siguió adelante.

Mientras Fredy no miraba, Romualdo pasó con su coche a toda prisa por la puerta y se

escapó. En el sendero de la Anexioná, les propuso un acertijo:

“si se me cae un pendiente en una taza llena de café y al sacarlo no está mojado, ¿qué ha

pasado?”

Romualdo pensó y pensó, pero no se le ocurrió nada. Cuando llegó Moralina, Anexioná le

dio la respuesta al acertijo; ella escribió en un papel la respuesta y Romualdo se la copió.

Los dos salieron de allí.

En el territorio Ecoplurense, unos pequeños hombres los dirigieron hacia una puerta, cada

uno por un lado. Cuando los pararon, los sedaron, les quitaron el coche y los dejaron en

una habitación llena de armas de fuego y un pequeño robot con una llave dentro del

cuerpo; esa llave abría la única puerta de la habitación.


Romualdo se despertó a los 5 minutos de haberlos dejado; vio la llave dentro del cuerpo

del gigante y con las armas de fuego, lo atacó. Lo único que consiguió fue hacerlo más

grande. Romualdo siguió atacándole.

Con el ruido Moralina se despertó. Al ver tantas armas de fuego, creyó que era algún tipo

de truco; ella, siempre con buenos modales, le pidió al gigante si le podía dar la llave. El

gigante se puso la mano dentro del cuerpo y la sacó con la llave. Le dijo:

- ¡Encantado señora!

Él extendió la mano y le entregó la llave; ella abrió la puerta y se marchó.

Al llegar otra vez a Villaplacli, todos la recibieron con mucho cariño. Les contó toda la

carrera; les dijo que Romualdo había muerto con el gigante y el pueblo volvió a ser como

antes, tranquilo.

Ferran Gestí, 1r ESO


LA PESADILLA DE LOS JUGUETES

Había una vez un niño que estaba en su casa tranquilamente jugando con sus muñecos;

pero resulta que este niño no trataba bien a sus juguetes. Los cogía y los lanzaba sin

temor alguno a que se pudieran romper.

Ese mismo día su juguete favorito se rompió; pero él sin ningún remordimiento exclamó

en voz alta “tengo muchos como éste, no lo necesito; además mis padres me pueden

comprar otro cuando quiera”.

Su madre que estaba detrás de la puerta en ese instante porque le iba a desear buenas

noches a su hijo, escuchó esas palabras sin querer y se dijo: “el niño debería cuidar más

sus muñecos; nosotros no podemos comprarle un muñeco cada vez que a él se le rompa.

No se le rompen por el paso del tiempo; se le rompen porque aún no ha aprendido a

cuidar sus cosas por insignificantes que sean. Mmmm.... supongo que tendré de

enseñarle a tratar mejor sus cosas”

Esa noche la madre estuvo hablando con el padre para ver qué hacían con el niño y ver

cómo podían hacer que dejara de tratarlos de esa manera tan cruel.

A la mañana siguiente el padre intentó hablarle de buenas maneras para que los tratara

bien diciéndole:

– Escucha hijo: los juguetes no tienen vida; es verdad; pero no por eso tienes que

tratarlos de esta manera. Piensa que en un mundo paralelo al nuestro, si tienen vida y los

tratas de esa manera, vendrán a por ti y te llevaran por haberte portado mal con ellos.

El niño se le quedó mirando y soltó una carcajada enorme. Le dijo que si quería

engañarle, que se esforzara más.

Al día siguiente su madre también lo intento pero fue inútil. Ese mismo día a las 12 en

punto de la noche, el niño se despertó asustado al oír una voz susurrante que venía de

detrás de la puerta; se podían ver unas sombras de alguien. La puerta se empezó abrir de

golpe y el niño asustado preguntó:

- ¿mamá?, ¿papá?.

Cuando la puerta se abrió del todo, no había nadie. Bajo la mirada y vio a los juguetes

moviéndose solos. Pero era raro porque esos juguetes estaban totalmente rotos y

parecían monstruos deformes. Asustado pegó un grito de verdadero terror. ¿Cómo era

posible que se movieran por si solos?, se preguntaba mientras gritaba. Los pequeños

muñecos se iban acercando lentamente a pesar de los gritos del niño. Nadie iba a


rescatarlo. Todos ellos lo rodearon por completo y lo atacaron sin remordimiento al igual

que el chico hacía con ellos. De repente, se despierta y se da cuenta de que solo era una

simple pesadilla. Vuelve a ver las sombras detrás de la puerta, pero esta vez sí que era su

madre que había ido a ver qué pasaba porque el niño estaba gritando en sueños.

Él no quiso decirle nada de la pesadilla. Al día siguiente los padres del chico notaron un

gran cambio en él: de la noche a la mañana, había aprendido a cuidar sus cosas y a no

maltratarlas como si no valieran nada.

Isaac Cañizares, 1r ESO


LA ESTACIÓN DE LA ALEGRÍA

¡ Ya has llegado, primavera!

Todo nace alrededor de ti;

Los árboles crecen, las plantas florecen,

en un magnífico día de abril.

¡Qué tranquilidad

al escuchar los pajaritos cantar!

Y las mariposas de flor en flor,

enseñando sus alas con esplendor.

El sol resplandeciente

ilumina todo ardiente,

a esas bonitas flores

con grandes colores alegres.

¡Ya has llegado , primavera!

Todo nace alrededor de ti:

Los árboles crecen, las plantas florecen,

en un magnífico día de abril.

Ayoa Charkaoui, 2n ESO


MAMÁ, NECESITO TU AMOR

Mamá, últimamente la gente me mira mucho; papá, hoy me siento solo; mamá, os echo

mucho de menos; papá, os necesito. Es difícil, asimilar que te falta un padre, asimilar que

te falta una madre, asimilar que te faltan ambos, es difícil, y más si no tienes a nadie a tu

lado. Caminar por los pasillos del colegio y sentir que te miran como si fueras algo inhu-

mano, llegar a casa todos los días y no sentir esa voz que te decía: Hola cariño, ¿Qué tal

te ha ido el día? ¿Quieres merendar?, sentirte solo en los momentos que necesitas más

apoyo, no tener a esas personas que te amaron, te aman y te amarán pase lo que pase

en tu vida. Imagínate, 15 años, Navidad, San Juan, Fin de año, tu cumpleaños, solo tú y

esos compañeros que seguramente has conocido en ese orfanato al que te obligaron a ir.

A ellos les falta amor, ese amor que solo te dan tus padres, el amor que seguramente tú ti-

enes,pero ello no, tan solo les falta eso, nada más.

Haz que ellos se sientan queridos y dales todo el apoyo que a ti te sobra.

Serrana García, 3r ESO


LA HUMANIDAD HA MUERTO

La humanidad murió. Sí, murió hace tiempo, cuando las personas se olvidaron de lo que

les hace humanos.

¿Qué es un humano? En términos científicos el Homo Sapiens es una especie animal de

la familia Hominidae, pero, además, es el único animal conocido con capacidades menta-

les que le permitan inventar, aprender y utilizar recursos diversos, así como transmitir con-

ceptos abstractos. Filosóficamente la humanidad son las características que te hacen

humano:las fragilidades, la empatía y la benignidad. En efecto, son los requisitos para ser

humano; ni una más ni uno menos. Por esta razón afirmo que la humanidad ha muerto

porque casi nunca puedo ver flaquezas, empatía y benignidad equilibradas, o tan sólo

veo nuestras flaquezas: egoísmo, avaricia, ira, orgullo, violencia, lujuria, envidia, corrupci -

ón, caos, muerte y sufrimiento. Mucho sufrimiento.

Y, lamentablemente, todo esto se manifiesta cada vez más temprano. Se pueden ver a

chavales de 10 años con navajas, chándales fluorescentes, peleándose, amenazándose,

con novia, sin vivir la infancia. Desgraciadamente, no hay que olvidarse de los modelos,

como los políticos corruptos llenos de egoísmo y avaricia, sin solucionar nada, creando

más guerra y hambre. Sin olvidar también que están por todas partes fanáticos religiosos

intolerantes, terratenientes, caciques, dictadores ricos… Y también gente de cada día,

compañeros, vecinos, conocidos… Se podría decir que es una epidemia que se va exten-

diendo cada vez más rápidamente.

No sé cómo hemos llegado a esta situación; pero de lo que sí que estoy segura es de que

quizás podríamos resucitar la humanidad cambiando y volviendo a nuestros orígenes. Un

grupo de personas frente a un peligro no sobrevive dispersándose o atacándose entre

ellos; sobreviven con lazos, confianza, amor, optimismo y cooperación. Hay que volver a

amar y confiar en el prójimo.

Por supuesto que va a ser difícil y lento el camino, ¿Pero acaso todo lo bueno no empieza

siendo así?.

Ester Martín, 3r ESO


NÁUFRAGOS CON RUMBO

Navegantes que zarpan en noches frías

No tienen rumbo solo vagan por los mares

La distancia es su propia cárcel

Una cárcel hecha de olvido, recuerdos e ilusiones

¿Dónde estás? Ya no consigo verte a través del horizonte

Y la inmensidad de la noche, mi grande pesar

Cuando el sol comienza a acariciar

Las dunas de arena y las olas,

Cuando alegres gaviotas cantan y los peces

Saludan jubilosos el despertar de la mañana,

Entonces el mar, mi mar,

Me habla de temores, tristezas y emociones contenidas

Mientras mis pasos presurosos

Interrumpen el cristal claro de las aguas.

Entonces me hago de sueños

y dejo acunar los sentimientos dormidos

En cada paso, en cada huella

Hechas de aguas y de arenas. Entonces

Mi canto es un canto de peces y gaviotas,

De barcos que faenan a lo lejos,

De navegantes que buscan su amor desesperado.

Y mis pasos, que el agua borra

Pero que guarda la arena dorada,

Son versos de esperanza

Que voy lanzando a los vientos,

Al agua, a las olas, a las gaviotas...

A todo lo que añoro y lo que amo.


Pero ahora siendo tú mi testigo

Te digo que mi barco zarpa con rumbo

Que no importan las tormentas o los huracanes,

Las gaviotas siempre vuelven

Y yo como un náufrago volviendo a su tierra

Me reuniré contigo para decirte,

Que para mí no existe la distancia

Ya que tú eres mi único rumbo

Pablo Martín, 1r Batxillerat



ENGLISH



POEM TO MY LITTLE FRIEND

My pretty little friend

has got short black hair,

black like a night,

I love her straight hair.

Her big black eyes

shine like two stars,

see her sweet smile

hasn't got any price.

She has got a short name.

A name that if you say,

you feel so, so great!:

“S” for her Small size,

“A” for her Artworks,

“I” for her Intelligence,

“D” because she's a Diamond,

“A” because is Admired.

She wants take photos all time,

she's a little person with a big heart.

For her I would do anything.

She's the most beautiful thing

that I ever seen.

My pretty little friend

is so funny but, hey!

When she's angry

she become a little feline

Tamara Lozano, 1r ESO


THE FOUR SEASONS

When winter begins,

the days are grey.

The nights are long,

but we have a shorter day.

It's cold

and many people stay at home,

but we can see children playing in the snow.

When spring begins,

the clocks go forward.

We begin to see some daylight,

with longer days and shorter nights,

the easter bunnys are jumping,

and the chicks hatch from eggs.

When summer begins,

we experience the hot sunshine.

It's the holiday season,

people travel,

the beaches are full,

we see sunglasses and icecream vans,

along with people getting a tan.

When autumn begins,

it gets cold again.

The leaves fall off the trees.

The days turn grey,

and clocks go back.

It's all change but who cares,

IT'S MY BIRTHDAY!

Aina Layunta Rodrigo, 1r ESO


A PERFECT PLACE

A beautiful landscape?

Probably the nicest landscape for me are the sunsets.

Oh yeah I think so.

Orange sky,

the sun falling into the sea,

waves' sound,

the wind rubbing my face...

Orange sky,

the sun hiding between the mountains,

pink clouds,

waterfall's sound...

Sometimes I would get on a cloud,

being all alone,

watching a sunset and

enjoying the silence

where the only noise I heard

was the birds' singing.

Alba Rovira Morgadanes, 4t ESO


SUMMER

The birds are flying,

the sun is shining

and people are happy.

What's happening?

Don't you know?

It's surprising!

You're blind.

Summer is arriving!

What are you going to do?

Oh! It's amazing!

Going to your campsite

with your friends and your family.

If you look to the moon

you can see a little light.

It's the happiness

of a little child.

He's playing,

jumping and dancing

with his friends

and his cousins. Fantastic!

Stars are yellow,

sky is blue,

the sun is shining

and I miss you.


Come here,

let's go to the beach,

holding our hands

and eating a delicious peach.

When the summer ends

I will return home

back to the city

feeling again alone.

My life without summer,

is like dolphins without water.

Like sky without colour

and like a bee without a flower

Anna Pedregosa Márquez, 4t ESO


UPRISING

The crowd was loudly making noise when the offender entered the Court Gallow, an action

which turned down the volume of the noisy gibberish into a soft muttering. There were, as

usual in that kind of situations, the prosecutor (in this case the representative of the

Mineral & Organic Resources Extraction Ministry), sitting on the side bench just as an

observer, the jury that had already decided the verdict, formed by the biggest investors of

the Mineral Extraction Complex, the Senior Judge, sitting on top of the vast Main Chair,

apart from the executioner, on the scaffold, and the crowd itself, which was sitting on the

grandstand and made up by whoever wanted to attend the special event.

The judge raised his hand and the crowd was soon quiet.

- Devan Snyder - the judge began –, you have been found guilty by our jury of violent

revolution attempt, in particular of the charges of betrayal to the Government,

attempted murder, indirect homicide, arson and violence instigation. The sentence

for the very first one of your crimes, and the most objectionable (the treason to the

Government), is, as established in our laws, death.

The crowd started to whisper again as a consequence of the declaration, which,

nevertheless, was already known by everyone as it had been proclaimed days before. The

judge ignored the background muttering.

- As you know, you are here, in the main Mars settlement, Alvear, to serve the

sentence. Please proceed and climb to the main stage and follow the executioner

instructions.

Devan Snyder, with handcuffs on his hands, calmly started to go up to the scaffold. Step

by step, stair by stair, he started to remember…

…He remembered his early life on Earth, in a little town among the vast cities of an

overcrowded world. He remembered his hopes and dreams when he was offered the


chance, as it was also offered to half of the young people of his town (and offered to many

other rural youth in other places), to go to Mars and help to develop the human expansion

to Space, by working into the Mineral Extraction Complex. They promised a quality job, a

bright future, and the opportunity to be a pioneer and a hero for the society. Lies. There

was nothing more there than poorly built shacks and barracks, all of them unwholesome

dormitories where they slept, all covered by an artificial atmosphere dome which menaced

to fall apart. Their salary was paid in special currency, which could only be spent on the

Complex’s musty products. They had nothing more than two meager meals a day and six

hours of sleep, besides work, which had to be done every day with lame

electromechanical pickaxes, old and faulty. And those who had a family, like him, could

only have the “promise” of an unknown amount of money that was being sent to their

beloved ones on Earth. But the worker could not leave the planet as he had no money to

pay for it.

Devan started to realise that the situation wouldn’t ever get better. The benefits for the

investors were too high: they extracted a huge amount of titanium, nickel and aluminium at

a very high rate, and they wanted to keep it that way. Devan knew the workers needed

action to become the true leaders of the planet. Whenever he had the chance to spread

out his ideas, he talked in front of his group of workers. And although the workers had very

poor living conditions, they also were afraid of the guards’ retaliation. But eventually they

agreed with him:

- Today they may have the land. – Devan was talking in front of the 7 th Extraction

Division - Today, they may have the money. Today, they may have the power. But no

longer! Someday, someday they will have to yield everything to us, to the true

owners of Mars, the workers! Someday we will make them fall, and we will rise up!

The small group of workers who were listening burst into cheers and sounds of approval.

The people listening raised their pickaxes in the air. One of them separated from the group

and talked to them.

- Comrade Devan is right! – the speaker said - They will not fall themselves! We must

do it! We have to make them fall! There has been enough of this suffering! Now it’s

time to…


The words stopped on account of the sound produced by the metal boots of the

supervisor, who was approaching. Devan got off the chair where he was standing and all

the workers switched on again their electromechanical pickaxes and got back to work. But

that didn’t avoid the usual whipping the supervisor used to apply to the workers, always as

a corrective measure for his own bad mood. The electric whip cracking was loud, and

could be heard from the surrounding caverns.

Devan’s words were spreading fast among the mineral workers, and his claim to revolution

soon became viral. The hidden worker meetings in the caves were starting to happen very

often, and the number of the attendants, increasing. It eventually came to a day where

even the last group of workers was by his side, and they were ready to take the power. At

the very same night, they had planned everything and attacked. They fought the guards,

burnt down the Main Hall and almost killed the Complex Mayor, who finally was able to

escape. Later the Earth Army was sent, and they stopped the revolution, killing a lot of the

workers…

…Suddenly he was back on Mars, on the scaffold. The crowd was already expectant. The

executioner, who had a hood covering his head, and whose voice was distorted by a

special gadget, told him not to move, and removed the handcuffs from his blotchy hands.

The hangman led him to the execution wall, where he would receive the electromagnetic

pulse which should provoke an instant heart stop, and the consequential death. He was

given the chance to say his last words. He gave his last speech:

- Mars “society” – he said – is ruled by greedy thieves who just gloat over their brutal

domination of the people of this downtrodden planet. No inhabitant or worker will

allow this much more time. You cannot win. One day we will unite all together, and

we will defeat the oppression, and then there will be freedom. One day we rise up.

Devan knew that he had started the worker movement. He knew it wouldn’t die there. He

died knowing that another leader would come after him, claiming for revolution.

Héctor Ortega González, 2n Batxillerat


FRANÇAIS



LA VIE

Une mer d’événements sans fin,

Où je peux naviguer tranquille.

Où je choises un parcours sans fin,

Et où tout ne tient qu’à un fil.

Courte, largue, peu importe,

Elle continue, incapable d’arrêter.

Dans mes rêves, elle pouvait voler,

Sans un instant dans lequel reposer.

Merveilleuse image à retenir,

Celle d’une vie merveilleuse.

Lorsque vous arrêtez un moment pour réfléchir,

Et que vous ne pouvez pas penser à autre chose.

Force

Anna San Paulino, 2n ESO


L'AMOUR UNE SENSATION

L'amour c'est une sensation très difficile à expliquer

Parce qu'elle peut avoir mille significations

Et de mille manières se montrer

Mais une chose est commune

C'est toujours un sentiment spécial

Que tous les humains ont

Une sensation indescriptible pour tous.

Le monde

Katherin Lomas, 3r ESO


LONDRES

Il y a une grande ville,

dans une petite île,

qui entourée de champs verts,

m'a ravi mon cœur.

Traversée par la Tamise

et unie par douze ponts

dans Londres souffle une brise,

une brise de fraîcheur.

C'est une ville de dynamisme,

c'est une ville de l'Angleterre,

une ville d'art, mode et culture,

une ville avec trop de monuments.

Du London Eye au Big Ben,

du Picadilly circus au British museum,

sans oublier les palais de Buckingham et Westminister,

les parcs, et la belle Trafalgar Square.

Eton

Aida Silveira, 4t ESO


EST-CE JUSTE UN RÊVE?

Êtes-vous réel?

ou juste un rêve?

Je vais fermer mes yeux et je vais me demander

s’il y aura quelqu’un auprès de moi

Je vais fermer mes yeux et je vais me demander

s’il pourra me faire sourire

Je vais fermer mes yeux et je vais espérer

ne jamais me réveiller de ce rêve

où j’imagine

quelqu'un de spécial juste pour moi

daydream

Sara Mateo, 4t ESO


TON SOURIRE

Ton sourire est beau comme l’aube

Tes yeux sont comme regarder la mer

Tes lèvres comme des roses fraîches

Tu es ma petite princesse

Je ne sais pas si tu te souviens de moi

De notre temps, de nos rires, de nos jeux

Je suis triste, la distance est grande

Mais encore je t'aime.

Un océan nous sépare

Une mer de larmes amères

Je suis un naufragé sans but

Qui cherche à te rencontrer dans l'océan

Mais j’ai un cours

Peu importe les tempêtes o ouragans

Peu importe la distance

Tu me manques ma petite princesse

Mais je t’aime parce que tu es mon seul cours

Le déambulateur

Pablo Martín, 1r Batxillerat



MATEMÀTIQUES



XVIII Prova Cangur de la SCM (2013)

La Prova Cangur és un activitat impulsada per l'Associació internacional Le Kangourou sans Frontières, de la qual és membre la Societat Catalana de Matemàtiques que, per aquesta raó, és l'entitat titular del Cangur en llengua catalana.

Alumnat classificat en el millor 15% de les puntuacions

Nivell 1 (3r ESO)Laura GironaEster Martín

Nivell 3 (1r Batxillerat)Martí PujolSheila CasasDaniel SánchezAurelio Losquiño

Nivell 4 (2n Batxillerat)Andrés Girona


FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

Edifici dins l'esferaMarina Cornellas, 2 ESO C

Premi Nivell 1 (Primer cicle ESO)


Paral·leles estel·larsLaura Gómez, 4 ESO D

Premi Nivell 2 (Segon cicle ESO)


Buscant l'equilibriAndrea Vílchez, 2n Batxillerat B

Premi Nivell 3 (Batxillerat)


Fotografies més votades

Circumferències simètriques d'aigua

Adriana Sanz, 2 ESO B

Prisma del tempsMelanie Montenegro, 2 ESO A

Punt de focGuillem Moran, 1 ESO D


Tot acaba en puntaIrina Martín, 1 ESO C

Esferes en esferes punxosesSuzhanli Sánchez, 1 ESO D

Pinces per un cubJaume Bori, 4 ESO B


Cercle d'il·lusionsSheila Vaqueiro, 2n Batxillerat A

Paradoxa matemàticaLorena Pardo, 2n Batxillerat B




Ailen Molina, 2 ESO B


Adriana Sanz, 2 ESO B


Carlota Vayreda, 2 ESO C


Melanie Montenegro, 2 ESO A



Documents

Revista Digital de Sant Jordi 2013