Revistade laSocietat Catalanad’Història de la Farmàcia

Any 12 - Núm. 32 - Maig 2017

Títol de la publicació: Revista de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.Títol abreujat: Rev. Soc. Catalana Hist. Farm.

Edita: Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.Correu electrònic: schf@schf.cat - www.schf.cat

Directora: Núria Casamitjana i Cucurella.

Consell de Redacció: Cèrsar Blanché i Vergés, Mercè Gaya i Montserrat.

Els autors tenen la responsabilitat total del contingut de les seves col·laboracions.Queda prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà sense l’autorització dels autors.

Disseny/Impressió: GISGRAF - La Bisbal (Girona)

Dipòsit Legal: B.20.411-2014

ISSN 1887-908X

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 3 (2017). ISSN 1887-908X

ÍNDEX

Editorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 5

Activitats de la Societat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 6

XIII Jornades d’Història de la Farmàcia.(Barcelona, novembre de 2017 - SCHF)(Primer avís informatiu) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 7

Notícies.Presentació del llibre: Els orígens de la indústria dietètica catalana(1880-1935). Farmacèutics i metges, de Josep Boatella. . . . . . . . . . . p. 8

Professió i arts a la farmàcia Vergés de Torelló,Osona (1900-1936).Cèsar Blanché i Vergés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 9

La Fundació Moncelimar.Francesca Niubó Prats, Martí Pujol Forn,Maria Rosa Buhigas Cardó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 18

La Concòrdia de Barcelona de l’any 1587,a l’arxiu Comarcal de la Cerdanya: Fons Josep M. Martí i Terrada.Erola Simon Lleixà, Núria Casamitjana Cucurella . . . . . . . . . . . p. 25

Noticias del farmacéutico aragonés Clemente Lucia y Jaime(1833-1899).José María de Jaime Lorén . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 35

Adenda (V) a la obra “Notafilia y ciencias de la salud”.

Jaime Casas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 49

Normes de presentació dels articles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p. 61

� 3

L’edició d’aquesta Revista és possible gràcies a totsels socis, a través de les seves quotes, i també a lesdonacions, en concepte d’aportació als fins de laSocietat, de les següents entitats:

Laboratori ALCON, S.A.

Fundació URIACH 1838

A tots, l’agraïment de la Junta Directiva en nom detota la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 5 (2017). ISSN 1887-908X

EDITORIAL

La publicació d’un altre número de la revista és sempre un motiu desatisfacció, perquè permet presentar aspectes de la història de la farmàciaque sense la dedicació i esforç dels autors dels articles restarien descone-guts o poc divulgats. Aquest número que teniu a les mans conté el text dedues comunicacions presentades a les darreres Jornades d’Història de laFarmàcia que va organitzar la nostra Societat el novembre de 2015,i alhora tres treballs més que se’ns han fet arribar. Esperem que tot elcontingut sigui del vostre interés.

Des del Consell de Redacció agraïm aquesta contribució a la revistai us animem a tots a enviar-nos les vostres col·laboracions, per poderomplir-la de continguts i donar-li així continuïtat.

Continuïtat que també pretenem per a les Jornades d’Història de laFarmàcia, que es venen celebrant periòdicament i de les quals trobareuel primer avís de la celebració de la tretzena edició en aquestes pàgines.Enguany la trobada serà a la Facultat de Farmàcia de la Universitat deBarcelona, el proper mes de novembre, sota el lema “La formació delfarmacèutic al llarg de la història”. Us convidem a participar-hi amb lahistòria de les diverses disciplines que han integrat o integren la formacióde la professió, encara que també resta obert de fer-ho amb un tema lliure,si així ho preferiu.

� 5

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 6 (2017). ISSN 1887-908X

ACTIVITATS DE LA SOCIETATVisita a la Torre Bellesguard i dinar de Nadal

El dissabte dia 26 de novembre laSocietat Catalana d’Història de la Farmà-cia va organitzar una visita a la TorreBellesguard, al peu de la serra de Collse-rola, com a acte cultural del matí que enstrobàvem per celebrar el dinar de Nadal.

La Torre Bellesguard, construïdaper Antoni Gaudí entre 1900 i 1909, és unedifici de formes rectes molt poc habi-tuals en la seva obra, que s’inspira en elcastell medieval del rei Martí I l’Humà,da-rrer monarca català de la Coronad’Aragó, que hi va viure des de l’any 1408fins a la seva mort l’any 1410.

A començament del segle XX, lafamília Figueras va encarregar a Gaudí deconstruir la seva residència en aquest lloc.L’arquitecte va restaurar les poquesrestes del palau medieval que quedaven,que ara formen part dels jardins de lafinca, i va construir l’edifici en un estil quecombina el modernisme i el gòtic, ambl'aparença externa d'un castell. Destacala torre amb la creu de quatre braços

freqüent en l’obra de Gaudí i les golfesamb arcs de maó. L’any 1945 s’hi instal·làuna clínica.

Propietat de la família Guilera desdel 1944, la torre Bellesguard que estàhabitada admet visites des del 2013.

El guia que ens va acompanyardurant el recorregut ens va explicar demanera detallada les parts de la murallamedieval, ens introduí en la simbologiaque s’amaga en els jardins i els exteriorsde la casa, i ens va acompanyar duranttota la visita als espais interiors.

En acabar ens vam traslladar alrestaurant La Botiga de Pedralbes, ontots els assistents vam poder comentar demanera distesa la trobada i desitjar-nosun Bon Nadal.

La Redacció.

� 6

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 7 (2017). ISSN 1887-908X

(Primer avís informatiu)

La Comissió Organitzadora anuncia la celebració de les XIII Jorna-des d’Història de la Farmàcia, que se celebraran, els dies 24 i 25 denovembre de 2017 a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barce-lona, amb el lema,

“La formació del farmacèutic al llarg de la història”

El programa de les Jornades es podrà consultar abans del 15 de juliolde 2017 al web de la Societat (www.schf.cat)

Els interessats en la presentació de comunicacions, relacionades ambel tema de les Jornades o bé sobre un tema lliure, hauran d’enviar el fulld’inscripció (disponible al web) a la Secretaria de la Comissió Organitza-dora de les XIII Jornades, abans del dia 30 de setembre. En el momentde la inscripció caldrà lliurar-ne el títol i un breu resum (amb un màximde 1.000 caràcters amb espais). Posteriorment, abans del 10 de novembre,el text complet (amb un màxim de 25.000 caràcters amb espais). Lescomunicacions acceptades per la Comissió Científica seran presentadesoralment durant un màxim de 10 minuts i podran ser objecte d’una publi-cació posterior.

A tots els participants els hi serà lliurat un diploma d’assistència i,en el seu cas, de participació activa.

Barcelona, 16 de maig de 2017.

� 7

XIII JORNADES D’HISTÒRIADE LA FARMÀCIA.Barcelona, novembre de 2017

Societat Catalana d’Història de la Farmàcia

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 8 (2017). ISSN 1887-908X

NOTÍCIESPresentació del llibre: Els orígens de la indústria dietèticacatalana (1880-1935). Farmacèutics i metges, de JosepBoatella

El dijous 27 d’abril, a les set de la tarda, a la seu Reial Acadèmia deFarmàcia de Catalunya va tenir lloc la presentació del llibre Els orígensde la indústria dietètica catalana (1880-1935). Farmacèutics i metges, deJosep Boatella, vicepresident de la nostra societat.

Va presentar l’acte Joan Esteva, degà de la Facultat de Farmàcia iCiències de l’Alimentacióde la Universitat de Bar-celona.

A més de l’autor hiva intervenir el periodistaJordi Viader que va expo-sar l’evolució de la utilit-zació de la llet del segleXIX al XX passant d’unautilització medicamentosaa l’alimentària, i als inicisde la industrialització.

El llibre és el resultatd’un treball de recercahistòrica que analitza elsorígens de la dietètica aCatalunya i enuncia elspreparats mes emblemà-tics elaborats, en especial,per professionals sanita-ris.

� 8

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 9-17 (2017). ISSN 1887-908X

PROFESSIÓ I ARTS A LA FARMÀCIAVERGÉS DE TORELLÓ, OSONA (1900-1936)Cèsar Blanché i VergésLaboratori de Botànica, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia deFarmàcia de Catalunya.

Resum

Es dóna a conèixer l’expressió artística vinculada a l’exercici de laprofessió d’Ignasi, Francesc Xavier i Agustí Vergés al capdavant de laFarmàcia Vergés de Torelló, al primer terç del segle XX en l’àmbit de lesarts plàstiques (dibuix, il·lustració i fotografia), les lletres, l’arquitectura il’escultura, així com en l’activitat cívica i política.

Abstract

Profession and Arts in the pharmacy Vergés of Torelló, Osona(1900-1936).

The artistic expression related to the exercise of the profession ofIgnasi, Francesc Xavier and Agustí Vergés, pharmacists of Torelló duringthe first third of the XX century in the fields of visual arts (drawing,illustration and photography), literature, architecture, and sculpture as wellas civic and political activity is reported.

INTRODUCCIÓEn el context del tema genèric “Art i Farmàcia” es dóna a conèixer

la relació entre l’exercici de la professió i les diverses arts a la FarmàciaVergés de Torelló (Osona), poc coneguda i no inclosa als repertoris defarmàcies modernistes catalanes (cf. CASAS et al., 2007). Els Vergés hantingut una forta presència en la vida pública local torellonenca (jutges depau, secretaris municipals, alcaldes), cultural (literatura, premsa, persona-litats) i científica (productes farmacèutics) (BERNAT, 2013).

� 9

La Farmàcia Vergés del carrer Capsavila, 7 de Torelló fou establertal’any 1879 per Ignasi Vergés i Torrents (1847-1904) i reformada a la sevamort pel fill gran, Francesc Xavier Vergés i Codinachs (1881-1927), enl’estil modernista que es conserva encara en l’actualitat (MOLERA, 2001;JORDI, 2003). El succeí al capdavant de la farmàcia el seu germà AgustíVergés i Codinachs (1899-1983) fins poc abans de la Guerra Civil.

MATERIAL I MÈTODESS’han recopilat informacions bibliogràfiques, d’arxiu (Arxiu Muni-

cipal de Torelló Fons F.X. Vergés 1905-1927–Codi CAT AMT 305) i docu-mentació fotogràfica, així com materials de l’arxiu personal i familiar itestimonis orals dels avantpassats de l’autor.

RESULTATS I DISCUSSIÓEs documenta la vocació de la nissaga de farmacèutics Vergés de

Torelló de participació en la innovació en les arts i la cultura del moment(en confluència també amb la innovació en la professió), que es posa demanifest en l’elecció dels artesans, professionals i artistes a qui encarre-guen productes i serveis de la seva vida professional i personal.

La farmàcia

És un dels establiments comercials més antics que encara avui en diaes conserven a Torelló (MOLERA, 2001) reformat per F.X. Vergés(c. 1904) en estil modernista (Fig. 1 C). En l’actualitat és catalogada dinsdel Patrimoni Històric i Arquitectònic de Torelló (BPU 23/84, AJUNTA-MENT DE TORELLÓ, 2010).

A l’exterior (Fig. 1A) tot i que es desconeix l’autor del projecte, hiha detalls del forjat ornamental atribuïbles a l’arquitecte J.M. Pericas(AJUNTAMENT DE TORELLÓ, s/d). El portal conserva l’aire originalcaracterístic del modernisme, amb línies sinuoses, de vidre (antigamentgravat amb el mot “Farmàcia” a la porta) i fusta pintada blanca i verda,amb tirador de ferro forjat cargolat, de formes corbes i porticons abatiblesde fusta. Els rètols anunciants exteriors, de rajoles ceràmiques, presentenles dates dels orígens del comerç: Emulsió Vergés / Any 1906 i CafeinolVergés / Any 1916 (AJUNTAMENT DE TORELLÓ, 2010; Fig. 1D).

� 10

L’interior (Fig., 1B) segueix la mateixa estètica original modernista, ambl’accés a la rebotiga coronat per dos busts que representen Hipòcrates iGalè, prestatgeries de línies sinuoses i sostres policromats amb decoracióvegetal. La casa tenia 200 m2 i el jardí, 150 (AJUNTAMENT DE TORE-LLÓ, 2010).

Les especialitats farmacèutiques, màrqueting i publicitat. Dibuixi il·lustració.

L’obertura a inquietuds artístiques, socials o al compromís polític delsVergés va indisolublement lligada al progrés científico-tècnic i a la inno-vació en l’àmbit de la professió farmacèutica, tant en la creació de novesespecialitats com en el màrqueting i la publicitat d’aquests productes, pocdesenvolupat encara el primer decenni del s. XX (FRANCÉS, 2001)que s’insciuran en els corrents artístics i artesans del moment. Les duesespecialitats de més anomenada, fruit de l’empenta de F.X. Vergés sónl’Emulsió Vergés (preparat reconstituent d’oli de fetge de bacallà) produïti dispensat a la pròpia oficina i comercialitzat a gran escala a partir de1906, adoptada el 1907 pel primer dispensari antituberculós de Catalunya(cf. BÁGUENA 1991; GORINA & SÁNCHEZ, 1999), amb una fortaaposta publicitària mitjançant la técnica del dibuix (Fig 2A) i lemes quees repeteixen al dors de diverses menes de material publicitari imprèsen color (targetons policromats, calendaris, etc.) que es repartien des dela farmàcia (Fig. 2C) i que solien adreçar-se a metges i farmacèutics(FRANCÉS, 2001) i el Cafeinol Vergés, segona innovació significativa dela Farmàcia Vergés, en el context de la introducció d’analgèsics preparatsa base d’àcid acetil salicílic amb cafeïna i presentat com a granulatantineuràlgic, combinat amb un efecte ansiolític, que ara es coneix, delsalcaloides de Gelsemium (LIU et al., 2013) i posteriorment comercialitzatper altres laboratoris).

La distribució es feia a través del majorista Dalmau Oliveres (ambactivitat en l’àmbit de la farmàcia i de la impremta, SANS, 1983). Algunsdel materials impresos policromats que s’han conservat (Fig. 2C) tenen lasignatura d’Enric Cervelló i Bach (1894-1985), dibuixant, cartellistai il·lustrador de prestigi, del qual han perdurat els llibres de lectura i eldisseny gràfic de nombrosíssims productes publicitaris coetanis (SANS,l.c.; ÀNONIM, 2003). Els targetons publicitaris de la Farmàcia Vergésdibuixats per Cervelló representen escenes casolanes, campestres, espor-

� 11

tives, festives, de vegades al·lusives a festes o vacances en una cara, mentreque al revers hi figura el text publicitari o el calendari de l’any en curs. Entots dos casos, destaca l’ús pràcticament exclusiu de la llengua catalana enla publicitat farmacèutica, almenys des de la dècada de 1920 fins al 1939.Transcorreguts més de cent anys, la normalització de la llengua en aquestàmbit resta per fer.

Alcalde i polític. Home de lletres i activitat cívica de F.X. Vergés

F.X. Vergés va ser escollit Alcalde de Torelló el 1912 i va elaborar unpensament propi sobre organització dels ajuntaments (VERGÉS, 1913).Va compaginar l’activitat professional i la política amb l’amor a les Arts iles Lletres catalanes, en el context de la Renaixença, va col·laborar enrevistes literàries de Barcelona i va desplegar una enorme vitalitat culturali política adscrit al catalanisme conservador de l’època. Va mantenir rela-ció epistolar amb personatges il·lustres, com Mossèn A. M. Alcover,J. Maragall, E. Prat de la Riba, els arquitectes J. M. Pericas i L. Coll, elsdiputats a corts per la comarca, R. Bosch i L. Pericas o el bisbe Torras iBages, entre d’altres, segons les cartes transcrites per C. Riera i dipositadesa l’AMT. Va ser soci i president de societats locals (MOLERA, l.c. ; AJUN-TAMENT DE TORELLÓ, 2010; BERNAT, 2013). Gran amant de lapoesia, fou impulsor de les festes verdaguerianes que es celebraven cadaany en honor de Mossèn Cinto Verdaguer i de la Lliga del Bon Mot (AMT;BOSSER, 2011); algun dels seus textos (per exemple: VERGÉS, 1913)s’ha conservat a la biblioteca de Mossèn Alcover, formant part de labibliografia emprada per a la redacció del DCBV (PEREA, 2011). F.X.Vergés encara consta establert a Torelló el 1926 (JORDI, 2003), on moríel 14 de juny de l’any 1927, als 45 anys, per problemes respiratoris. Tinguéun funeral multitudinari (BERNAT, 2013).

Arquitectura i Escultura

F.X. Vergés ha deixat també una petjada en l’escultura i arquitecturapopular local com en la restauració de la Font del Raig per subscripciópopular, l’any 1912 (Bé catalogat BCIL 24/35, AJUNTAMENT DETORELLÓ, l.c.). El 1913 va fer col·locar un monòlit dedicat a Mn. Cintoal jardí de la casa Vergés, esculpit en forma de bust del poeta (Figura 2D)que avui és emplaçat en un espai públic de la vila (AJUNTAMENT DETORELLÓ l.c., on consta com a bé catalogat BI 59/81). Els Vergés de

� 12

Torelló mantingueren una viva relació amb l’arquitecte J.M. Pericas, ques’encarregà del disseny i construcció del panteó del cementiri i dels forjatsde l’edifici on s’allotja la farmàcia (AJUNTAMENT DE TORELLÓ, l.c.).Josep Maria Pericas i Morros (1881-1966), arquitecte influenciat perGaudí, és autor del Monument a Verdaguer de la Diagonal de Barcelonao de la farmàcia Espinós a Barcelona (CLAPAROLS, 1980). El panteó deF.X. Vergés (catalogat: BCIL 06/35, AJUNTAMENT DE TORELLÓ, l.c.)projectat per Pericas té una llosa coberta per una pèrgola formada perquatre columnes sobre un basament en “U”, amb capitells ornamentats,sustentant dos tirants de ferro que formen un perfil inspirat en un templet;la tapa és de planxa de llautó, i el conjunt és presidit per unmonòlit de doble piràmide coronat per una creu, amb un medalló amb elretrat de F.X. Vergés (Figura 2E).

Agustí Vergés i Codinachs. Polític i home de lletres.

Agustí Vergés era el germà petit dels Vergés (llicenciat en Farmàciael 1924). Als 28 anys, es fa càrrec de la farmàcia, a la mort del seu germà.Integrat de ben jove a la vida cívica i política, el 1920 funda “JoventutNacionalista de Torelló”, organitza diversos actes sota l’apadrinament deM. Carrasco i Formiguera i poc després passa a adherir-se a Acció Cata-lana. El 1931, s’agrupa a la coalició d’ERC que durà Macià al capdavantde la Generalitat després de les eleccions del 12 d’abril. La llista electoralpresentada a Torelló, liderada per A. Vergés va arrasar, va ser nomenatAlcalde Provisional i posteriorment regidor de Cultura. Del seu mandata l’Alcaldia (1931-32) destaca l’oposició a l’extracció excessiva d’aigua delriu Ges per mantenir-ne el cabal, la remodelació d’espais per encabir-hiuna escola de pàrvuls o l’adquisició de materials per als centres educatiusde municipi (CONSELL COMARCAL D’OSONA, 2009) així com lainstal·lació d’una biblioteca de “La Caixa”. A. Vergés és redactor iencarregat de la secció “De Llibres”, de La Veu del Ter (1929-1934) on hifa la crítica literària i n’és director (1930-1931). Col·labora també a lapremsa de Vic (per exemple, al Diari de Vich, dirigit per Francesc M.Masferrer al costat d’articulistes com M. Serra i Moret, M. Carrasco iFormiguera, L. Vila Abadal, L. Nicolau d’Olwer o A.Rovira i Virgili(TORNAFOCH, 1996).

Agustí Vergés consta com a apotecari establert a Torelló el 1932 d’onés acomiadat amb un sopar ofert el 1934, havent deixat un bon record a la

� 13

vila torellonenca (renuncia a la proposta d’anomenar el carrer Capsavilacom a “Carrer dels germans Francesc Xavier i Agustí Vergés”), per obriruna farmàcia a Sant Martí Sarroca i, a partir de 1936, a Barcelona (JORDI,2003; BOSSER, 2011). En aquells dies convulsos (1935-1936) manté elcompromís combatiu públic en defensa de Catalunya i de la Repúblicai li coneixem diversos articles de premsa a publicacions com Pamflet(a favor de la retolació en català dels comerços, a favor de les cooperativesde farmàcia, a favor de l’amnistia, etc.) i la participació en actes com aorador al casal d’Esquerra Republicana de l’Eixample.

Fotografia i publicitat farmacèutica

A.Vergés continuà la inversió de recursos i la innovació en la publi-citat dels específics de la Farmàcia Vergés i d’un primer intent de fotogra-fia artística publicitària amb el Cafeinol. Així, el vigatà Ramon Masferreri Solà (1913-2004) un dels pioners de la fotografía publicitària a Catalunya,és autor de l’anunci del Cafeinol Vergés publicat a la revista experimental“Vic. Publicació Artística”, en el seu volum de 1936 (Masferrer, 1936;Fig. 2B).

L’exercici de la professió a la Farmàcia Vergés de Torelló, com entants d’altres casos, es manifesta sensible a les expressions artístiquesdel moment històric i testimonia la figura del farmacèutic com a titulatuniversitari, amb formació cultural, ben relacionat i amb participacióactiva a la societat del seu temps.

� 14

Figura 1.- A) Façana exterior i portal, c. 1999 (Dalt); B) Prestatgeria interior i accés al laboratori idespatx, amb dos busts que representen Hipòcrates i Galè(Centre) ; C) Ignasi Vergés i Torrents (1847-c.1904) a l’orla de la Facultat de Farmàcia de 1874 (Esquerra); Francesc X. Vergés i Codinachs (1881-1927), a l’orla de la Facultat de Farmàcia de 1904 (Centre); Agustí Vergés i Codinachs (1899-1983), alsopar de comiat de Torelló de 1934 (Dreta)); D) Anunci modernista de ceràmica de l’Emulsió Vergés(Baix dreta).

� 15

Figura 2.- A)Anunci de l’E-mulsió Vergés pu-blicat a ElPirineu Català (c.1923) (Dalt es-querra); B) Foto-grafia publicitàriadel Cafeinol Ver-gés de RamonMasferrer publi-cada al volumVic, PublicacióArtística (1936)(Dalt centre); C)Targetó publici-tari policromatdel Cafeinol Ver-gés , 21 x 9,5, cm,cartolina, poste-rior a 1922(Dreta); D) Jardíde Can Vergésamb el bust de Ja-cint Verdaguer,1934, on hi hauna una placa

metàl·lica amb els següents versos de Mn. Cinto gravats: Treba-lla, pensa, lluyta / Mes treu espera i ora / Qui ensorra o alça’ls po-bles / Es Déu, que’ls ha creat, que pertany al poema A Barcelona,Oda (1883); E) Panteó de F.X. Vergés al cementiri de Torelló,obra de l’arquitecte Josep M. Pericas.

� 16

BIBLIOGRAFIA– AJUNTAMENT DE TORELLÓ - P.E.U. - Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic iPaisatgístic de Torelló. Torelló: Serveis Territorials Municipals de l’Ajuntament de Torelló 2005-2010, 2010.

– AJUNTAMENT DE TORELLÓ (S/D). «Una passejada per Torelló. Històries de paletes,arquitectes i edificis» [en línia] <http://www.ajtorello.cat/perfil/recursos/recursos/passat_del_nucli_antic.pdf> [Consulta 4/10/2015].

– ANÒNIM . Emili Arañó i Rosell. Butlletí del Museu del Gènere de Punt 8 (juliol 2003): 4.Fundació Jaume Vilaseca, Mataró.

– BÁGUENA, M.J. Cent anys de lluita antituberculosa a Barcelona. A: A. ROCA ROSELL(Coord.): Cent anys de salut pública a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991:105-115.

– BERNAT, P. L’empremta dels científics. Sis estudis biogràfics de científics de Torelló. Torelló:Ajuntament de Torelló, 2013.

– BOSSER, J. Torelló en temps de la Segona República. Torelló: Dossier Arxiu Municipal deTorelló, 4 vols., inèd., 2011.

– CLAPAROLS, J.M. L’obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Ausa 9 (1980): 155–160.

– CASAS, J., M.I. MARÍN & X. SORNÍ. Farmàcies històriques de Catalunya. Barcelona: Angleeditorial, 2007.

– CONSELL COMARCAL D’OSONA.Alcaldes de la Segona República d’Osona, 1931-1939.[en línia]. Vic: Consell Comarcal d’Osona, Universitat de Vic i Memorial Democràtic. , 2009.<http://www.ccosona.net/segonarepublica/alcaldes/v/verges-i-codinachs-agusti/153> [Consulta10/6/2015].

– FRANCÉS, M.C. Rasgos de la publicidad farmacéutica barcelonesa en la primera mitad delsiglo XX. Discurs d’ingrés com a Acadèmica corresponent. Barcelona: Reial Acadèmia deFarmàcia de Barcelona, 2001.

– GORINA, N. & J. SÁNCHEZ ALDEGUER. L’Hospital de l’Esperit Sant: un model d’assi-stència i tractament dels tuberculosos en la primera meitat del segle XX. A: Actes de les II Tro-bades d’Història de la Ciència i de la Tècnica: (Peníscola, 5-8 desembre 1992): 398. Barcelona:Institut d’Estudis Catalans, 1993.

– JORDI, R. Colectanea de “speciers”, mancebos boticarios, boticarios, farmacéuticos practicantesde farmacia y farmacéuticos en Cataluña (1207-1997). Barcelona: Fundació Uriach 1838, 2003.

– LIU, M., HH. HUANG, J. YANG, YP SU, HW LIN, LQ LIN, WJ LIAO & CX YU. The activealkaloids of Gelsemium elegansBenth. are potent anxiolytics. Psychopharmacology (Berl.) 225(4, 2013): 839-51.

– MASFERRER R. (col·laboració artística).Vic. Publicació artística anyal.Vic: Ed. Amics de laCiutat, 1936.

– MOLERA, Santi. L’Abans. Recull Gràfic de Torelló (1879-1965). El Papiol: Editorial Efadós,2001.

– PEREA, M.P. . El diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques.Montserrat:Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.

– SANS, J. M. Establecimientos Dalmau Oliveres S.A. 1883-1983. Historia de una empresa cente-naria. Barcelona: EDOSA, Imprenta Moderna, 1983.

– TORNAFOCH, X. Francesc M. Masferrer i el “Diari de Vic” (1930-1934). Ausa 17 (1996):185-208.

– VERGÉS, Francisco X. Administració Municipal, Secretaris d’Ajuntament. Necessitat de lluractuació. Conferència que donà D. F.X. Vergés, Batlle de Torelló, el dia 15 de març de 1911, enla Casa de Ciutat de Vich. Vic: Impremta de G. Portavella, 1913.

� 17

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 18-24 (2017). ISSN 1887-908X

LA FUNDACIÓ MONCELIMARFrancesca Niubó Prats, Martí Pujol Forn, Maria Rosa Buhigas Cardó

Museu Cusí de Farmàcia. Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya

ResumDon Joaquim Cusí, juntament amb el Dr. Torrubia metge del Masnou,

i el jutge Sr. Pere Grau van crear una fundació per a nens i nenes orfes alterme municipal de Montgat. Volien educar els infants seguint les idees deFerrer i Guàrdia. Malauradament, la guerra civil va acabar amb aquestainstitució.

Resumen

Don Joaquín Cusí, junto con el Dr. Torrubia médico del Masnou, y eljuez Sr. Pedro Grau crearon una fundación para niños y niñas huérfanosen el término municipal de Montgat. Querían educar a los niños siguiendolas ideas de Ferrer y Guàrdia. Desgraciadamente, la guerra civil acabó conesta institución.

Abstract

Don Joaquim Cusí, together with Dr. Torrubia, doctor at Masnou,and the Judge Mr. Pedro Grau built a foundation for orphan children inMontgat. The goal was educate kids following the ideas of Ferrer y Guàrdia.Unfortunately, civil war finished with this institution.

El Sr. Joaquim Cusí i Furtunet, farmacèutic, va ser el fundador delsLaboratoris del Nord d’Espanya, especialitzat en productes oftalmològics.A part de les activitats empresarials, li agradava col·leccionar objectesantics, llibres i instruments relacionats amb la medicina, la farmàcia il’òptica, entre d’altres. Va ser el creador del Museu Cusí que té com a nuclicentral la Farmàcia Monàstica de Santa Maria la Real de Nàjera. Va ser

� 18

també un gran mecenes; va cedir a la ciutat de Figueres uns terrenys a sotael castell, l’anomenat Parc del bosc, perquè els figuerencs poguessin gaudirdel lleure en plena natura, també va ajudar en els seus inicis al que seriafamós pintor Salvador Dalí.

Una altra obra de mecenatge de Don Joaquim va ser la fundacióMoncelimar. Al 1933, durant l’època de la segona República, preocupatper la qüestió social, juntament amb el metge del Masnou, el Dr. JosepTorrubia, que era secretari del PSUC i antic deixeble de Ferrer i Guàrdia-pedagog i lliure pensador fundador de l’Escola Moderna al 1901- i el Sr.Pere Grau, jutge Municipal i industrial de la vila, van crear una fundacióper a nens orfes, anomenada inicialment “Mon mar i cel”, nom que pos-teriorment es va canviar pel de Moncelimar. L’escola havia de funcionarsota la supervisió d’un patronat del qual formarien part els tres impulsors.

El Sr. Cusí va comprar una finca agrícola de 9 ha anomenada“Ca l’Antonet” al poble de Montgat, tocant amb el Masnou. Hi havia tresedificis, un mas, uns estables i van construir-hi una escola amb capacitatper a 18 nens i nenes.

Per accedir a la fundació els nens i nenes havien de tenir 8-9 anys, icomplir uns determinats requisits que s’indicaven en els anuncis que vansortir a la premsa, i que el mateix Sr. Cusí va enviar a ajuntaments dediferents poblacions, principalment de l’Empordà.

A diversos diaris de la província de Girona, el comissari va ferpublicar l’anunci de premsa que deia textualment: “El benemèrit filantropempordanès Sr. Joaquim Cusí, ha iniciat les tasques necessàries per instau-rar, en el terme municipal del Masnou (Barcelona), una fundació de caràc-ter educatiu, amb l’objecte de recollir un nombre determinat de nens i nenesde 8-9 anys d’edat, físicament perfectes i intel·lectualment normals, els qualsseran tractats a base dels sistemes de la més moderna pedagogia, per ferd’aquests nens éssers capacitats i selectes.

A més de les circumstàncies esmentades, és condició essencial perpoder ingressar en aquesta Fundació, que els nens que s’acullin siguinorfes de pare i mare, amb l’objecte que puguin romandre-hi amb perfectaindependència fins a la majoria d’edat”.

� 19

El Comissari o l’alcalde signant de la nota, indicava als lectors que siconeixien algun cas que reunís les condicions l’informessin per donar-necompte al Patronat de la Fundació.

La institució va funcionar del 1934 fins al 1940, va acollir 11 orfes(7 nens i 4 nenes), que vivien amb un matrimoni de cognom Forteza, a quideien els “padrins”, i la seva serventa. Primer de tot es van fer gestionsamb l’Hospici, perquè alguns nens i nenes passessin a la fundació, però vaser impossible treure d’allà cap criatura, ja que les monges no permetienque els nens anessin a una escola laica i va ser llavors quan es van dirigirper escrit als alcaldes.. El primer nen va arribar el 3 de juliol de 1934, teniadotze anys i procedia de Roses; el segon era de Pineda i només tenia9 anys.

� 20

Vista d’una part de l’hort, la casa de pagès, els estables i l’escola. Mundo gráfico. Biblioteca Nacional d’Espanya.

El funcionament de la institució era el següent: al matí, després depassar per les dutxes i lavabo per rentar-se, els nens anaven a tenir curadels camps i els animals (vaques i porcs) i les nenes es quedaven arreglantla casa i repassant la roba. A la tarda, després de dinar, anaven a les classes,

que eren mixtes. Els diumenges i festius podien sortir, anar a Barcelona aveure espectacles, concerts o partits de futbol. Tots tenien la seva llibretad'estalvis a la que Don Joaquim aportava uns dinerets de tant en tant. ElSr. Cusí es feia càrrec de totes les despeses. Ell mateix i la seva filla feienclasses de francès els dilluns i els dijous, i els dimarts i els divendres elsnens i nenes tenien classe de música. A mig matí feien una hora de descans,i a dos quarts de dues dinaven, en una taula gran en la qual cabien els nens,els padrins i algun convidat que hi pogués haver. Durant l’agost de 1934van rebre la visita del Conseller de Governació, el qual va fer un gran elogide la institució i va informar a la premsa que la Fundació volia ampliar elseu radi d’acció, per la qual cosa havia adquirit uns terrenys a Lleida.Aquesta notícia no s’ha pogut corroborar.

En els estatuts de la Fundació hi havia inclòs un paràgraf que deiaque els nens que ingressaven en la institució es convertien en copropietarisde la finca. El Sr. Cusí els feia de dues a tres visites al dia, eren els seusnens, i ells li corresponien amb el seu afecte; cada dissabte menjava ambells, era un menjar alegre i ple de bon humor. La idea era que quan fossingrans podrien quedar-se a la finca, i si els venia de gust, podrien casar-se icontinuar allà mateix amb l’obra, essent padrins de nous nens.

� 21

Menjador de la institució. Mundo Gráfico. Biblioteca Nacional d’Espanya.

L’educació era laica i racionalista, basada en l’Escola Modernade Ferrer i Guàrdia, que proclamava que els nens i nenes havien de tenirllibertat, estar a l’aire lliure, realitzar exercicis i jocs, i aprendre higienepersonal i social sense premis ni càstigs. Don Joaquim creia fermament enla importància de l’educació i formació de les persones i el seu contacteamb la natura, per arribar a aconseguir una transformació de la societat.

En unes cartes que va sostenir amb un amic seu, li manifestava queels nens eren sans i alegres i li donaven moltes satisfaccions. El seupropòsit era dedicar tots els seus estalvis a la institució fent noves edifica-cions per poder acollir més nens, però la guerra va arruïnar totes les sevesintencions.

� 22

Després de la Guerra Civil, la institució es va dissoldre i no se sapquè va passar amb els nens i nenes que hi residien, però probablement elsvan traslladar a algun orfenat del règim franquista.

Aquesta fundació benèfica totalment altruista va ser utilitzada encontra dels tres promotors en els informes escrits pels caps de la Falange

Classes de dibuix a l’aire lliure. Mundo gráfico. Biblioteca Nacional d’Espanya.

� 23

un cop acabada la guerra civil. En l’Arxiu Municipal del Masnou esconserven còpies d’informes d’una declaració del Cap local de la F.E.T. ide las J.O.N.S del 4 de gener de 1940, i una declaració d’un empleat(Teodoro Martín Velasco) al Secretari de la Policia local del Masnou. Enels informes sobre Don Joaquim es diu que tenia una amistat amb elmetge Torrubia i el comerciant Pere Grau, persones considerades extre-madament perilloses, que va culminar amb la fundació d’una instituciólaica basada en les idees racionalistes de Ferrer i Guàrdia, en la qual nensi nenes vivien junts, idea totalment contrària al nou règim establert.

El 2 de desembre de 1941 la Gaceta de Madrid va publicar una ordre,en la qual es deia que la Junta Provincial de Beneficència de Barcelonahavia traslladat al Ministeri una petició de la Delegació Provincial d’AuxiliSocial, perquè li cedissin els edificis i els terrenys de la Fundació Monce-limar. El Ministeri després d’estudiar la petició, va confirmar que legal-ment existia la Fundació i que els béns que tenia estaven fora delpatrimoni del fundador, a causa que a partir de l’escriptura pública vaquedar la finca com a plena propietat de la Fundació amb absolutaindependència de la personalitat del cedent; i a més a més els informesadjunts sobre el Sr Joaquim Cusí i altres membres del Patronat assenya-laven clarament que eren totalment contraris al règim del nou estat.El Ministeri va resoldre, doncs, que la Fundació era de caràcter benèfic iva establir un nou Patronat per a aquesta, constituït per cinc membres,dels quals tres serien de la Delegació Provincial de l’Auxili Social deBarcelona, un de l’Ajuntament de Montgat i el cinquè seria el secretaride la Junta Provincial de Beneficència de Barcelona. El 1950 es publicàuna altra ordre ministerial per la qual s’autoritzava al Patronat de laFundació per cedir per cinc anys la finca i terrenys a l’Auxilio Social, quehavia instal·lat una llar infantil (la núm.1) a Montgat, a la Torre Balari ivolien els terrenys de Moncelimar, per fer la “Escuela ExperimentalAgrícola de Aprendices de Campo Eduardo Baeza”.

Actualment, la Fundació Montcelimar pertany a la Universitat deBarcelona, la seva finalitat principal és la projecció educativa i la recercacientífica a les quals dedica els fons propis de naturalesa bàsicamentfinancera i de l’arrendament de terrenys al terme municipal de Montgat,principal actiu de la Fundació.

� 24

BIBLIOGRAFIA– ASENSIO CARDELL, R. Recordant Joaquim Cusí i Furtunet. Gent del Masnou, 3ª época(249). El Masnou (2008). p. 20-21.

– AYMAMÍ SERRA, J. En Montgat existe una colonia de huérfanos que son propietarios de lafinca donde viven. Allí trabajan y se educan y podrán vivir allí hasta después de casarse. MundoGráfico. Madrid: 1289 (15 de julio de 1936. Año XXVI), (1936) p. 6-8.

– BORJA SOLE, M. DE.El juego como actividad educativa. Instruir deleitando. Barcelona:Ed. Universitat de Barcelona (1984). p. 33-34.

– FUNDACIÓ MONTCELIMAR Barcelona: Universitat de Barcelona, 2016.<http://www.ub.edu/fundacio/montcelimar/montcelimar.html>[consulta 10/09/2016]

– GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA. Barcelona: Enciclopèdia Catalana SLU, 2013, ambactualitzacions successives <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0026770.xml> [con-sulta13/09/2016].

– ARXIU MUNICIPAL DEL MASNOU Informes de Joaquín Cusí. Firmado el Jefe local deFalange y el Delegado de Investigación, Masnou enero 1940; Declaració de Teodoro MartínVelasco davant el Secretario de la Policia de El Masnou. 17 de septiembre de 1939 [ Caixes 205,228 y 766].

– ANÒNIM. El XII aniversario de la fundación de la Obra “Auxilio Social” (1948). La Vanguar-dia Española (29 octubre 1948). p. 7.

– ANÒNIM. Disposiciones oficiales de interés para Cataluña. La Vanguardia española (30 juny1950). p. 3.

– ANÒNIM. Luz Diario de la República (16 agost 1934) Madrid. Any III (815) p.8.

– Espanya. Orden de 2 de diciembre de 1941 por la que se declara firme y definitiva la de 28 dejunio de 1934 por la que la Generalidad de Cataluña clasificó como benefico-docente laFundación “Montcelimar” en Montgat (Barcelona) y nombrando su Patronato. Gaceta deMadrid. 29 de diciembre de 1941 (363) p.10170-10171.

– Espanya. Orden del 11 de mayo de 1950 por la que se autoriza al Patronato de la Fundación“Moncelimar” de Montgat (Barcelona), para que contrate con la Delegación Nacional deAuxilio Social la cesión y terrenos de la finca de su propiedad en orden al cumplimiento delos fines fundacionales. Boletín Oficial del Estado, 29 de junio de 1950, núm. 180, p. 2855.

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 25-34 (2017). ISSN 1887-908X

LA CONCÒRDIA DE BARCELONA DE L’ANY1587, A L’ARXIU COMARCAL DE LA CERDANYA:FONS JOSEP M. MARTÍ I TERRADAErola Simon LleixàArxiu Comarcal de la Cerdanya.

Núria Casamitjana CucurellaSocietat Catalana d’Història de la Farmàcia.

Resum

Es comunica l’existència d’un exemplar perfectament conservat de laConcòrdia de 1587, en el fons personal del farmacèutic de Puigcerdà JosepM. Martí i Terrada i es descriuen d’altres llibres del segles XVI a XVIII dela seva biblioteca.

Abstract

The finding of a perfectly preserved volume of the 1587 Concordia,within the personal collection of Puigcerda’s pharmacist Mr. Josep M. Martíi Terrada is reported, and other 16th-18th century books from his personallibrary are described.

EL FONS JOSEP M. MARTÍ I TERRADAL’Arxiu Comarcal de la Cerdanya va rebre l’any 2006 el Fons de

Josep M.Martí i Terrada, per donació de les seves besnétes.

Josep M. Martí i Terrada, farmacèutic, va ser un gran apassionat dePuigcerdà i la Cerdanya, involucrat en la comissió gestora de la carreterade La Molina a la Collada, president del Casino Ceretà, regidor i alcalde,delegat per a la Cerdanya d’Unió Catalanista i dinamitzador de l’estiueiga la comarca, així com promotor de la festa de l’Estany el 1890. La Ramblaon hi ha el Casino Ceretà porta el seu nom (figura 1).

� 25

Josep M.Martí havia nascut a Puigcerdà el 17 de setembre de 1837 iera fill de Josep M.Martí Bosomba, apotecari, i Josepa Terrada i Cornet.Realitzà els estudis primaris a l’Escola Pia de Puigcerdà i després ja a Bar-celona va obtenir la llicenciatura en filosofia el 1854 i en farmàcia el 1859.

L’any 1863, el mateix any en què es casà amb Caterina Garreta iLlanas, va passar a ser titular de la farmàcia situada al carrer de la Revo-lució 19, que avui s’anomena d’ Alfons I, i que ja havia estat del seu avi ipare. Morí als 80 anys, el 22 de desembre de 1917.

La rebotiga de la seva farmàcia va ser a principis del segle XX unlloc per on passaven personatges del món cultural del moment com JacintVerdaguer, Joan Maragall, Mossèn Alcover, Frederic Mistral, VíctorBalaguer i José Zorrilla, entre d’altres.

El Fons que conserva l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya consta dedocumentació diversa, tant per la seva activitat com a farmacèutic, comper la seva implicació en la vida cultural i política de la Cerdanya i per laestimació que tenia per la història i les arts. En total són 1011 llibres ques’hi conserven a més de fotografies, plànols i hemeroteca. Entre la docu-mentació hi ha també un pergamí signat per l’Abat Oliba de l’any 1027que és el document més antic de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

� 26

Figura 1.- Rambla de Puigcerdà amb el seu nom.

� 27

De la vessant farmacèutica s’hi conserven llibres publicats desdel segle XVI al començament del XX. De l’etapa de la seva activitatprofessional des de l’any 1863 al 1917 hi podem trobar els llibres querecollien el progrés científic i tècnic d’aquell moment (Oficina de FarmaciaEspañola según Dourvault, Annuaire Thérapeutique de matière médicale,de pharmacie et de toxicologie de Bouchardat que era d’aparició anual,treballs de l’Exposición Farmacéutica de 1882,…). Però evidentment elsllibres de més valor històric i que val la pena de comentar, són els mésantics que havien conformat la biblioteca, ja no solament del seu pare sinódel seu avi i d’apotecaris anteriors. Entre ells cal destacar un exemplar dela Concòrdia de 1587 perfectament conservat.

LA CONCÒRDIA DE 1587Fins a la publicació de la primera Concòrdia de 1511, quan el metge

prescrivia una formulació, cada apotecari l’elaborava segons el seu criteri,ja que no hi havia una pauta validada que els obligués, i per tant en podiaresultar un medicament d’aparença i gust diferent, i fins i tot de composi-ció diferent segons el formulari que haguessin seguit.

El Col·legi d’Apotecaris de Barcelona era conscient que calia establirun acord entre la cinquantena d’apotecaris de la ciutat, quant a ingre-dients, quantitats i modus operandi de les prescripcions per poder dispen-sar el mateix medicament independentment de l’apotecari que l’elaborés.

El pas del temps i la necessitat d’actualitzar l’obra del 1511 va moti-var la publicació d’una nova Concòrdia el 1535 i una altra el 1587.

La Concordia Pharmacopolarum Barcinonensium de componendismedicamentis compositis…, impresa a Barcelona per privilegi del Col·legid’Apotecaris de 18 de juliol de 1587, fou la darrera que edità el Col·legid’Apotecaris, encara que conservava els privilegis per continuar fent-ho.Està escrita en llatí excepte el permís d’impressió que està redactat encatalà. La lletra ja no és gòtica com en les Concòrdies de 1511 i 1535, sinóhumanística i la numeració ha passat a fer-se per pàgines i no per folis.També cal destacar que aquesta numeració es fa amb números aràbics,que a finals del segle XVI ja eren els usuals en la paginació dels llibres,en lloc dels números romans que ho havien estat fins aleshores.

Les pàgines inicials no estan numerades. A la primera plana, hi ha ungravat amb un escut heràldic i quatre barres de fons i una figura de santa

� 28

Magdalena amb un llibre. És l’únic gravat que porta el llibre, però que esrepeteix quan acaben les pàgines numerades de les receptes i abans del’índex, com han destacat estudiosos de l’obra (Duch, 1994).

A la pàgina següent apareix la llicència d’impressió episcopal.Aquesta llicència no era obligatòria però, si no s’obtenia, podia ser quealgun text del contingut s’interpretés per part de la Inquisició com asupersticiós o herètic i l’obra passés a la llista de llibres prohibits (Duch,1995).

A continuació hi ha el permís d’impressió, escrit en català, atorgatpel lloctinent i capità general de Catalunya i comtats de Rosselló iCerdanya D. Manrique de Lara als cònsols Bernat Domènech i JoanBenet Pau, i successors, per fer-la imprimir i vendre-la al Principat iComtats per un període de vint anys.

El segueix la justificació de l’edició que fan els cònsols del Col·legid’Apotecaris explicant que el pas del temps fa que una vegada més es veunecessari corregir i ampliar el llibre, respectant el nom de Concòrdia, jaque hi ha fórmules noves que s’han de protocol·litzar per elaborar-les totsde la mateixa manera. Després d’una relació dels errors, comencen acontinuació les dues-centes tretze pàgines numerades del receptari ambtres-centes vuitanta-una fórmules, distribuïdes per seccions. La Concòrdiade 1535 en tenia tres-centes trenta-cinc i la de 1511 tres-centes nou. Elcontingut ha estat estudiat àmpliament per diversos autors (Duch, 1997),que han comparat l’estructura de les seccions amb les de les Concòrdiesanteriors, han classificat les drogues simples que hi intervenen i també hananalitzat els diferents autors de les formulacions. Dels autors, n’hi ha algunsde majoritaris que hi tenen cinc o més fórmules com és el cas de Mesué,molt per sobre dels altres com Galè, Arnau de Vilanova i Avicenna.

L’obra sortí de la tipografia d’Humbert Gotard que va ser impressora Barcelona des de l’any 1581 fins a la seva mort, el 1590 (Lamarca, 2015).Hubert Gotard tenia el domicili al carrer de la Calceteria i el taller estavasituat a la Davallada de la Presó. Imprimí llibres de tot tipus de matèriesen llatí, castellà i català. Amb les edicions que s’imprimiren al seu tallers’observa que es preocupava d’oferir obres d’una certa talla cultural.

No se’n sap el nombre d’exemplars que es van editar de la Concòrdiade 1587, sí que consta que de la Concòrdia de 1535 se n’imprimirenalmenys 220 (Mata i Sorní, 1993).

L’exemplar de la Concòrdia de 1587 que hi ha en el Fons de JosepM. Martí, porta a la primera pàgina escrit i signat el nom d’un anteriorpropietari Barral pharmacopola (figura 2).Consta un Barral com a titulard’apotecaria de Puigcerdà el 1712 que va ser visitada (en plena ocupacióde la vila per les tropes filipistes) i que es trobava ben proveïda de medi-caments. També hi ha constància de Pere Barral apotecari des del 1742,que signa altres llibres amb data 1757 però no la Concòrdia i que en lavisita que se li va fer el 1774 tenia l’apotecaria de Puigcerdà igualmentben proveïda. Alhora a la primera pàgina d’aquest exemplar hi podemllegir el nom de Pere Joan Ribes, també pharmacopola esborrat amb lamateixa tinta que signa Barral. Aquest apotecari que havia de ser unpropietari anterior de l’exemplar, no l’hem localitzat (Jordi, 2003;Carmona, 1984).

Josep M. Martí no signa l’exemplar de la Concòrdia, com no ho faen els altres llibres, però sí que el seu avi Domingo Martí, a la pàgina

en blanc anterior a la primera,hi signa com era habitualque ho fes en tots els llibres(figura 3).

La biblioteca de JosepM. Martí conserva, a més dela Concòrdia de 1587, exem-plars de llibres d’interès far-macèutic, botànic i mèdic, totsells obres científiques desta-cades d’autors que van ser unreferent durant el segle XVI aXVIII i que eren habituals enles apotecaries ben proveïdesd’aquells segles (Jordi, 1984)(Bech i Grau, 1997).

ALTRES LLIBRESINTERESSANTS DELFONS

Alguns altres llibresinteressants, que en cada

� 29

Figura 2.- Primera pàgina de l’exemplar de laConcòrdia de 1587 que es conserva a Puigcerdà.

moment van tenir rellevància, encara que no tanta com la Concòrdia, ique també pertanyen a la biblioteca de Josep M. Martí són:

Institutiones rei herbariae, de Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708). L’edició és de 1719 quan ja l’autor era mort i per aquest motiucompletada per Antoine de Jussieu (1686-1758).

Tournefort va estudiar medicina a Montpeller cap a l’any 1679 peròabans ja havia fet la seva expedició botànica pels voltants de la ciutat, perla Provença i el Rosselló. També va estar estudiant la flora de l’entorn deBarcelona el 1681 abans de retornar a Montpeller. Va viatjar igualment,per catalogar plantes com era tradició, per Grècia, Turquia, Geòrgia,…i tornà a París el 1702. La seva fama d’expert va fer que Lluís XIV elnomenés botànic en cap i responsable del Jardí de Plantes.

En base a la seva recerca, va publicar Éléments de Botanique el 1694que després, per estendre la influència per Europa, traduí al llatí com aInstitutiones Rei Herbariae, publicada per primera vegada el 1700.

� 30

Figura 3.- Signatura de Domingo Martí en els llibres que anteriorment havien estat de P. Barral.

Hi descriu quasi 7000 espècies que ordena i classifica, introduint unanova forma de nomenclatura polinominal i el concepte de gènere. Se’lconsidera un important precursor de Linné qui posteriorment va establirla nomenclatura binomial i l’estructuració del regne vegetal.

Pharmacopoeia extemporanea, sive Praescriptorum chilias, in quaremediorum de Thomas Fuller, edició de 1722.

Thomas Fuller (1654-1734) fou un metge anglès que publicà en laseva llengua aquesta obra per primera vegada el 1710. Hi descriu unes 800preparacions, classificades en 25 categories (cataplasmes, decoccions,electuaris, foments, píndoles, …) però no n’hi va incloure algunes que finsaquell moment s’havien usat normalment i que justifica a la introducció.Després es traduí al llatí.

El més característic del llibre és que conté un índex que relacionaremeis i malalties un aspecte que no era habitual d’aquells anys i que elva fer molt pràctic. Va ser un referent durant molt de temps i fins i tot dossegles més tard part de les fórmules que conté encara les recollien elstractats farmacèutics de començament del segle XX (Bové, 1964).

Palestra Farmacéutica Chímico Galénica de Félix Palacio. El títolcomplet de l’obra és En el cual se trata de la elección de los simples, suspreparaciones químicas y galénicas y de las más selectas composicionesantiguas y modernas, usuales, tanto en Madrid,como en toda Europa,descritas por los Antiguos y Modernos con las anotaciones necesarias y masnuevas, que hasta lo presente se han escrito, referentes a su perfecta elabo-ración, virtudes y mejor aplicación en los enfermos.

Publicada per primera vegada el 1706, va despertar gran interès peròno va estar exempta de polèmica. Van fer-se’n nou edicions durant el segleXVIII. L’edició conservada a Puigcerdà és la setena, de l’any 1763.

Félix Palacio era un farmacèutic toledà (1678 – 1737) examinadordel Reial Protomedicat, coneixia l’obra de Lémery de qui el 1703 haviatraduït al castellà el Cours de Chymie publicat el 1675. A la Palestra hiinclou molts elements de la Pharmacopea de Lémery del 1697 que incorporaja medicaments químics.També molts dels gravats d’utillatges que hi ha ala Palestra (forns, destil·ladors, morters, …) estan basats en il·lustracionsde la Pharmacopea de Lémery. Alhora recopila i hi incorpora traduïtsconeixements d’altres autors de l’època (Figuerola i Esteva, 1993).

� 31

Diccionari universal de drogues simples de Lémery.

Nicolas Lémery (1645-1715) va ser un dels químics més rellevants delsegle XVII i principis del XVIII. Encara que la seva formació inicial erad’apotecari i metge, els treballs més importants els va fer en el camp de laquímica. La seva obra principal, Cours de Chymie impresa el 1675, va tenirtrenta-una edicions posteriors corregides i augmentades a més de diversestraduccions a altres idiomes entre elles el castellà el 1703, per Palacio.

Havia començat com a aprenent durant sis anys a l’apotecaria delseu oncle a Rouen i posteriorment a París on va estudiar també químicaamb Glaser, però ho va deixar per traslladar-se tres anys a Montpeller,on estudià farmàcia. Va tornar a París el 1672 on es va establir com aapotecari alhora que donava lliçons públiques de química a personatgesrellevants francesos i estrangers.

Lémery era protestant, i com a conseqüència de les revoltes religiosescontra ells, el 1683 va marxar a Anglaterra i va deixar l’ensenyament il’apotecaria. Al cap d’uns mesos com que les coses no li anaven comesperava va tornar a França. Posteriorment quan el 1685 Lluís XIV varevocar l’Edicte de Nantes (1598) amb la publicació de l’edicte deFontainebleau que no permetia exercir la professió als protestants, vaacabar per convertir-se al catolicisme. Recobrà els béns confiscats; i founomenat poc després apotecari i preparador de química al Jardí del Rei.

L’any 1697 va publicar la seva Farmacopea Universal a París i l’anysegüent el Diccionari Universal de Drogues Simples. L’exemplar dePuigcerdà, signat per Barral, és de 1748 la tercera edició. Aquest Diccio-nari és un tractat molt complet, exacte i aclaridor que va ser revisat ireeditat fins el 1807 i que només el pas del temps i el progrés van deixarobsolet. Està escrit amb llenguatge entenedor lluny del llenguatge mésenigmàtic utilitzat pels alquimistes (de Jaime Loren, 2010). El 1699 vaentrar a l’Acadèmia de Ciències. Un dels seus deixebles va ser Tournefort.

Tyrocinium pharmaceuticum, theorico-practicum, galeno-chymicum.

El publicà el 1698 Gerónimo de la Fuente Pierola (1599-circa 1671)que era farmacèutic i poeta. Amb una àmplia formació humanística, vaescriure diverses obres en prosa i vers generalment relacionades amb laprofessió. Exercí com a apotecari major de l’Hospital General de Madridi també com a ajuda de la Real Botica, càrrecs que va haver de deixar el

� 32

1650 perquè tenia apotecaria pròpia i no era compatible amb l’exercici alservei reial (Sanchis, 1984).

Del Tyrocinium pharmaceuticum, se’n van publicar sis edicions,la darrera el 1721. Durant aquests anys va ser un llibre de consultapràcticament obligada.

Va ser el primer autor que va incloure el terme químic en el títol del’obra, però malgrat això no són massa els medicaments químics que hidescriu.

Histoire des Plantes qui naissent aux environs d’Aix et dans plusieursautres endroits de la Provence.

Pierre Garidel (1698-1737) metge i botànic francès nascut a la Provençapublicà aquest llibre el 1715. Tal com el títol indica, descriu la flora de laProvença, unes 1400 plantes, i és un dels primers llibres francesos quecomenta una flora local de manera atractiva i visual, amb moltes imatgesde plantes sense color. La introducció que ocupa quaranta-set pàgines ésinteressant per la història de la botànica de la zona, i el contingut tot ell estàple de referències a propietats terapèutiques de les plantes descrites segonsels coneixements de l’època.A més de la introducció consta de 522 pàginesde text, 22 pàgines de taules i 100 planxes.Va ser l’únic llibre que va publicar.

Garidel, que havia col·laborat amb Tournefort en els seus viatgesbotànics, fou honorat per aquest autor, que va posar el nom de Garidellaa un gènere dins les ranunculàcies, nom que Linné va mantenir.

COMENTARI FINALLa presència d’aquests llibres a la farmàcia centenària de Josep M.

Martí ens mostra que al llarg d’aquests segles l’apotecaria de Puigcerdàhavia estat sempre molt ben dotada bibliogràficament. Alhora ens mostra,com se sap, que la Concòrdia del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona teniapresència més enllà de la ciutat de Barcelona on era d’obligat compliment.

Quan l’any 2007, en celebrar-se els cinquanta anys de la ReialAcadèmia de Farmàcia de Catalunya, amb la Universitat de Barcelona esva publicar l’edició facsímil de les tres Concòrdies barcelonines del segleXVI, hi havia localitzats vint-i-sis exemplars de la Concòrdia de 1587 endiferents biblioteques i fons personals. Ara en són més els identificats, iaquest exemplar s’afegeix a aquesta llista. Possiblement no sigui el darrera trobar-se.

� 33

BIBLIOGRAFIA– BECH BORRÀS, Jaume i GRAU COSTA, Consol. Literatura farmacèutica emprada aCatalunya en el període 1600-1750. Butlletí de la Societat d’Amics de la Història i de la CiènciaFarmacèutica Catalana (BSAHCFC) 1998; 17: 83-105.

– BOVÉ NIUBÓ, Francisco. De la Farmacopea de Fuller a Dorvault XXII. Circular Farmacéu-tica, 1964; 202: 27-36.

– CARMONA i CORNET, Anna M.De l’apotecari al farmacèutic: els farmacèutics catalans delssegles XVIII i XIX. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984.

– DUCH TORNER, Montserrat. Els gravats de les Concòrdies barcelonines del segle XVI.Butlletí Informatiu de Federació Farmacèutica, 1994; 2: 14-21.

– DUCH TORNER, Montserrat. La Concòrdia de 1587 vista des del seu propòsit. Butlletí de laSocietat d’Amics de la Història i de la Ciència Farmacèutica Catalana (BSAHCFC), 1995; IV(9): 38-44.

– DUCH TORNER, Montserrat. Conèixer la Concòrdia de 1587. Butlletí de la Societat d’Amicsde la Història i de la Ciència Farmacèutica Catalana (BSAHCFC), 1997; VI (15): 55-60.

– DE JAIME LOREN, José M. Sal de Lémery, Volcán de Lémery. Nicolás Lémery (Rouen, 1645– París, 1715). Epónimos Científicos. Universidad Cardenal Herrera-CEU. Valencia:2010. <https://blog.uchceu.es/eponimos-cientificos/sal-volcan-de-lemery/> [consultat 25 març 2017]

– FIGUEROLA i PUJOL, Iris i ESTEVA de SAGRERA, Joan. Reinterpretació de paper deFélix Palacios en la Història de la Farmàcia Espanyola. Gimbernat, 1993; XIX: 105-109.

– JORDI i GONZÁLEZ, Ramon. Bibliotecas de boticarios catalanes. Aportación para unestudio. Circular Farmacéutica, 1984; 283: 127-142.

– JORDI i GONZALEZ, Ramon. Colectanea de “speciers”, mancebos boticarios, boticarios,farmacéuticos practicantes de farmacia y farmacéuticos en Cataluña (1207-1997). Barcelona:Fundació Uriach 1838. 2003

– LAMARCA, Montserrat. La impremta a Barcelona (1501-1600). Barcelona: Biblioteca deCatalunya / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2015. p. 97-100.

– MATA i VENTURA, Víctor i SORNÍ i ESTEVA, Xavier. L’inventari de la caixa del Col·legid’Apotecaris de Barcelona de l’any 1552. Butlletí de la Societat d’Amics de la Història i de laCiència Farmacèutica Catalana (BSAHCFC) 1993; II (2): 39-46.

– SANCHIS GONZALEZ, Ricardo Manuel. Nota previa sobre terminología farmacéutica enla obra de Jerónimo de la Fuente Pierola. A Actas II Congreso de la Sociedad Española deHistoria de las Ciencias Vol. 3: Temas libres : comunicaciones. SEHCYT, 1984. ISBN 84-398-1450-X. p 321-324.

� 34

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 37-48 (2017). ISSN 1887-908X

NOTICIAS DEL FARMACÉUTICO ARAGONÉSCLEMENTE LUCIA Y JAIME (1833-1899)

José María de Jaime LorénUniversidad CEU Cardenal Herrera (Valencia)

Resumen

Estudiamos la vida y la obra de Clemente Lucia Jaime, que desde sumodesta oficina de farmacia de Calamocha, participó activamente en laorganización de la farmacia española de la segunda mitad del siglo XIX.

Abstract

We study the life and work of Clemente Lucia Jaime, who from hismodest chemist in Calamocha, took part actively in the organization of theSpanish pharmacy on the second half of the 19th century.

RECUERDO Y HOMENAJE

Al abordar la vida y obra de este farmacéutico aragonés, queremosconfesar que allá en los años 70 del pasado siglo, cuando iniciamos losestudios de Farmacia en el CEU de Valencia, al contemplar la gran cantidadde compañeros que daban continuidad a largas sagas de farmacéuticoscon oficina de farmacia, nos sentíamos un poco huérfanos y conscientesde nuestro carácter de advenedizos a esta profesión. Nunca había sentidola menor atracción por la misma, sin embargo mi hermano Chesus Ancheldesde niño había querido ser farmacéutico. En su niñez, que era la mía,era capaz de dejarse inyectar aquellos viejos viales de penicilina sólo porquedarse luego con los frascos. En alguna ocasión bromeando le invitabaa dejarse pinchar los que me habían recetado y que luego se quedara conlos envases que quisiera.

� 35

� 36

Cuando llegó la hora de elegir carrera universitaria, como en Valenciano había entonces estudios de Farmacia, nuestro padre le “sugirió” quehiciera la carrera de Biológicas que yo había emprendido un año antes, yque cuando la terminara se fuera a hacer la de Farmacia donde quisiera.Dócil, como lo fue toda nuestra generación, así lo hizo. Pero cuando en1972 se inician en Valencia los estudios de Farmacia en el CEU (hacíamosentonces 3º y 2º de Biológicas), me dice que se iba a matricular también enla nueva titulación. Medio en broma le dije que me matriculara también a mí.

Así fue como nos introdujimos en esta bella titulación, pensando queéramos los primeros de la familia que ejercerían esta profesión. Andandoel tiempo, aficionados de antiguo a los estudios históricos, pudimos com-probar en los libros parroquiales de Calamocha (Teruel), que Josef Jaime,el primero con este apellido que aparece en los mismos, hacia 1745 llegabadesde Villel (Teruel) para abrir una botica. Luego conocimos la vida yobra de Carlos Lucia Martínez1, botánico y autor de cierto catálogoflorístico del Bajo Aragón que fue consultado con provecho por FranciscoLoscos y por José Pardo Sastrón, que en 1831 tenía botica abierta en nues-tra villa donde se había casado con Mª Antonia Jaime. De este matrimonionació Carlos Clemente Lucia y Jaime que también ejercerá como boticarioen su lugar natal.

Tenemos pues, con extensas lagunas, una cierta tradición farmacéu-tica familiar que evoco ahora cuando se cumplen 30 años de la muerte deChesús Anchel (1954-1985), al que dedico este modesto estudio.

MÉDICOS Y BOTICARIOS DE PUEBLO

En España, desde los últimos años del siglo XIX los grandes centrosde poder en las todas las profesiones han estado siempre en Madrid, Bar-celona y, en menor medida, en el resto de las grandes capitales. Pero nosiempre ha ocurrido así. Al menos en el campo de la sanidad. Cuando elsector primario, especialmente la agricultura y la ganadería, tenían un pesoespecífico notable en el contexto económico nacional. El mundo rural, lospequeños pueblos, ejercían una influencia nada desdeñable en el conciertonacional, avalados por una población numerosa con la que se debía contar.

1 JAIME LORÉN, J.M. DE (1998): Botánicos turolenses de la comarca del Jiloca, 2. ClementeLucia Martínez. Flora montibérica, 9, 6-9

Un reflejo de esta trascendencia lo tenemos en el mundo sanitario.Llama la atención la prensa de la segunda mitad del siglo XIX por la grancantidad de artículos que escriben médicos, cirujanos, farmacéuticos o ve-terinarios desde los pueblos más recónditos de nuestra ruralía. Artículos,además, muchos de ellos de notable interés científico (ahí está el conocidocaso de los trabajos botánicos de los farmacéuticos bajoaragoneses Fran-cisco Loscos y José Pardo Sastrón), o con atinadas propuestas sobre surespectiva actividad profesional. No es raro, incluso, que un buen puñadode revistas profesionales se editaran en localidades como Lerma, Béjar o,bien cerca lo tenemos, Morata de Jiloca, que también tuvo su propia pu-blicación médica de cuyo estudio prometemos ocuparnos más adelante.

Pero no sólo se trata de mostrar el mérito de los trabajos quedesarrollaban los profesores de los pequeños pueblos o los aciertos de susproposiciones. Su influencia les lleva a participar, y en ocasiones dirigir,importantes certámenes que, eso sí, se solían celebrar siempre en Madrid.Es el caso de Clemente Lucia Jaime, que desde su botica calamochina fuevicepresidente de todo un Congreso médico-sanitario, o participar activa-mente en cierta Asamblea médico-farmacéutica.

BACHILLER Y LICENCIADO EN FARMACIA

En la villa de Calamocha, como decimos, nació Carlos ClementeLucia Jaime el 4 de noviembre de 1833 (curiosamente el mismo día quelo haríamos nosotros un siglo largo después). Era hijo, ya se ha dichotambién, de Clemente Lucia Martínez y de Mª Antonia Jaime Ibáñez,aquél natural de Zaragoza y ésta de Calamocha. Todo lo cual puede verseen la partida de bautismo que reproducimos en el Anexo2.

Conocemos bien sus años de estudiante a través del expedienteacadémico que se conserva en el Archivo Histórico Nacional3, que hoypuede consultarse en internet tras nuestra solicitud de una copia. Allípuede verse el título de bachiller en Filosofía que alcanzó en la Facultadde la Universidad de Zaragoza el 10 de julio de 1848.

� 37

2. Libro de bautismos, 7, 202. Archivo parroquial de Calamocha (Teruel)3. Lucia Jaime, Clemente. AHN, Universidades, 1096. Exp. 29

En septiembre de ese mismo año lo encontramos en Madrid matri-culado en 6º curso de Ampliación de Filosofía y Preparatorio de Farmaciaen la Universidad Central, así como en Taxidermia. Tenía su domicilio enel cuarto bajo del número 157 de la calle de Atocha, “al cuidado de D. Ma-riano Lucia”, y contaba entonces con apenas 15 años. El importe de la ma-trícula en los cursos universitarios era de 220 reales de vellón, que solíanpagarse en dos plazos de 110 reales cada uno, en septiembre y en febrero.

No debió ser fácil su aclimatación en la capital, pues el 16 de diciem-bre aparece un certificado médico firmado por el Dr. Paulino Montero enel que indica que el joven Clemente Lucia padece una “Angina catarralpor la que permanece en un estado valetudinario, habiéndole prescritoobserve quietud como remedio higiénico para curar dicha afección”.De todas formas no debió ser muy grave la dolencia, pues al final obtuvola calificación de Sobresaliente. El mismo domicilio y fiador tenía enseptiembre de 1849 cuando abonaba la matrícula de 1º de Farmacia, cursoen el que alcanzó la calificación de Bueno.

� 38

Título de Bachiller en Filosofía de Clemente Lucia y Jaime extendido por el Rector de la Uni-versidad de Zaragoza (Fuente: AHN).

Para 2º de Farmacia cambió de casa pues ahora desde septiembre de1850 se alojaba en la de Mariano Camín en el entresuelo del número 53de la calle Ancha de San Bernardo. El importe de la matrícula ha subidoa 320 reales pagados en dos plazos de 110 y uno de 100 reales. Asimismofue calificado como Bueno al final de curso. Continúa en la casa de Camíncuando inicia en septiembre de 1851 el 3º año de Farmacia, y la matrículase mantiene en 320 reales que ahora abona en dos plazos de 160 reales.La nota que alcanza este año es la de Sobresaliente.

En septiembre de 1852 tenemos ya al joven Clemente Lucia y Jaimecon 18 años matriculándose de 4º de Farmacia, cuyo coste se mantienecomo el año precedente, lo mismo que el domicilio y el fiador. Tras obtenerde nuevo la calificación de Sobresaliente, solicita aspirar al grado deBachiller en Farmacia el 3 de junio de 1853, para lo cual debió abonar lacantidad de 500 reales de vellón. Las pruebas se celebraron el 20 de juniosiguiente y fue aprobado con el voto favorable de todos los miembros deltribunal que estaba formado por José de León y Mesa, decano de laFacultad (presidente), Juan María Pou y Camps (vocal) y Nemesio deLallana y Gorostiaga (secretario).

El 23 de junio recibía ya el título de Bachiller en Farmacia, con el quese matriculaba en septiembre siguiente de 5º año de Farmacia continuandocon el mismo fiador y domicilio, y abonando en dos plazos 320 reales comolos últimos años. Desde el 1 de octubre asistía Clemente Lucia a la oficinade farmacia que Eugenio Esteban Díez tenía en los números 13 y 15 de lacalle Fuencarral de Madrid, “con el objeto de simultanear el primero deprácticas; habiendo llenado cumplidamente dicho objeto hasta de ahora;y prometiéndome hará lo mismo en lo sucesivo”. Lo firma con el vistobueno del Subdelegado de Farmacia Carlos Ulzurrum. En noviembre enun nuevo documento Esteban Díez ratificará la “aplicación y suficiencia”de la práctica de su alumno. La nota en este curso fue de Sobresaliente.

Como vemos Clemente Lucia realizó su carrera académica alcanzandosiempre excelentes calificaciones, pero hay otro detalle que nos muestra sulaboriosidad y su buena preparación para los trabajos de laboratorio. Setrata del artículo que publicó en El Restaurador farmacéutico en colabora-ción con José Úbeda, estudiante como él de 5º de Farmacia, con los ensayosquímicos realizados en la cátedra de José Camps y Camps para obtener

� 39

carbonato sódico apartir de las aguasdel quermes4.

El 19 de no-viembre de 1855,con 22 años deedad solicitabaClemente Luciaacceder a las prue-bas de licenciaturay abonaba los 50reales de los dere-chos del primerejercicio o “exa-men de tentativa”.Para el tribunalfueron designadoslos catedráticosJosé Camps yCamps (presi-dente), ManuelJiménez y Murillo(vocal) y ManuelRioz y Pedraja(secretario). Laspruebas se des-arrollaron el 27 denoviembre, y ese

mismo día el secretario extenderá a favor del aspirante la correspondientepapeleta de aprobado por unanimidad de votos de los jueces. Un día des-pués pagaba los 100 reales para el examen definitivo que le permitiríaalcanzar el grado de Licenciado en farmacia, para el que fue convocado ala 1 de la tarde del 28 de noviembre en el que le tocó desarrollar el tema

� 40

4. LUCIA Y JAIME, C.; ÚBEDA, J. (1854): Cátedra de práctica farmacéutica de la Facultad deMadrid, a cargo del doctor D. José Camps y Camps. Extracción del carbonato de sosa contenidoen las aguas madres del quermes preparado por el método Cluzel. El Restaurador farmacéutico,año 10, 8, 20 de marzo, 31

Instancia que presenta Clemente Lucia y Jaime al Rector de la Uni-versidad Central para aspirar al título de Bachiller en Farmacia(Fuente: AHN).

“Del yodo y ioduro potásico”, que fue considerado aprobado por todos losvotos del tribunal que estaba formado por los mismos miembros que en elprimer ejercicio. Los mismos jueces y calificación tuvo en el tercer ejercicioque se celebró el 6 de diciembre.

Así, el 6 de diciembre de 1855 Clemente Lucia y Jaime recibía “lasolemne investidura del grado de Licenciado en la Facultad de Farmacia,previos los juramentos y requisitos marcados en el Reglamento”. Unosdías después entregaba el papel de reintegro por el depósito del gradoalcanzado. El título definitivo lo recogió en Teruel justo un año después.

VICEPRESIDENTE DEL CONGRESO MÉDICO

Para conocer la actividad profesional de Clemente Lucia y Jaimehemos consultado en las diversas hemerotecas para tratar de obtenerinformación al respecto. En efecto, las revistas farmacéuticas de la épocase hacen eco de sus inquietudes profesionales que pasamos a describir acontinuación.

Aunque ejerció durante casi toda su vida profesional en Calamocha,Clemente Lucia tuvo su primera botica en la calle de las Vírgenes deZaragoza, frente al Teatro de Variedades. Posiblemente deseoso de tras-ladarse a su villa natal, tal vez para hacerse cargo de la oficina de farmaciade su padre, ofrecía en junio de 1859 el traspaso de aquel establecimiento5.

Preocupado siempre por la desunión de las clases médico-sanitariasasí como por la gravedad de los problemas que aquejaban sus profesiones,al constituirse en enero de 1855 la sociedad “La Emancipación médica”dirigida a médicos, cirujanos y farmacéuticos, Clemente Lucia no tardó enadherirse al proyecto6.

Cuando en 1863 se convocó en Madrid cierto Congreso Médico,nuestro personaje fue designado el máximo representante de la clasefarmacéutica con el cargo de vicepresidente del certamen. A tal fin, y comopresidente en funciones del mismo, se dirigía a los directores de losprincipales periódicos sanitarios para comunicarles que, dado que uno de

� 41

5. ANÓNIMO (1859): Anuncios. El Restaurador farmacéutico, año 15, 17, 20 de junio, 68.6. SUENDER, E. (1856): La emancipación médica. Adhesiones recibidas. El Restaurador farma-céutico, año 12, 10, 10 de abril, 38.

los principales objetivos planteados era conseguir “el bienestar de lasclases médicas, solicitaba de los medios de comunicación profesional “losdebidos sacrificios por la unión y la paz, condiciones necesarias para entrarde una vez en la senda del verdadero progreso científico”. También lanecesidad de “olvidar todos los resentimientos que con razón o sin ellapueda abrigar hacia los demás órganos profesionales, a unirse a ellosvirtualmente y de buena voluntad en la común tarea de procurar el biende la sociedad, y de los profesores”, consciente que de observar estaconducta “habrá de resultar a la ciencia y a la profesión”7.

Como director de El Genio quirúrgico, Félix Tejada y Españarespondía al pie de la comunicación que hacía Clemente Lucia comopresidente interino del Congreso, ofreciéndole su “leal y decidido apoyo”,así como su gratitud y cooperación. Y añade:

“Yo confío en que este oportunísimo paso dado por el Congreso enla primera sesión, sobre recomendarle y enaltecerle como le recomienday enaltece, ha de dar los óptimos frutos que el mismo se propone, pues, sino es bastante a llevar al ánimo de alguno la convicción, no puede menosde despertar en todos, caso de estar adormecido el sentimiento del debercomprofesional, de la gratitud y hasta de la buena educación”8.

Concluidas las sesiones del Congreso Médico la prensa profesionalpublicó el Manifiesto que dirigió a los profesores españoles de medicina,cirugía y farmacia. El 2 de mayo de 1863 lo firmaban 30 profesores, enca-bezados por Francisco Ramos Pérez y Clemente Lucia y Jaime, presidentey vicepresidente respectivamente del certamen. Aunque reproducimos porsu interés íntegramente el Manifiesto en uno de los anexos, en el mismose cuenta que una de las primeras disposiciones fue la de entrevistarse conel Director General de Beneficencia y Sanidad, para expresarle losproblemas que padecían las clases médicas y para cercionarse de lasensibilidad del Gobierno hacia los asuntos sanitarios, reconociendo lasdificultades que existen para abordar en breve plazo las reformas radicalesque se precisan9.

� 42

7. LUCIA Y JAIME, C. (1863): Congreso médico. El Genio quirúrgico, 392, 7 de mayo, 2688. TEJADA Y ESPAÑA, F. (1863): Congreso médico [Comentarios]. El Genio quirúrgico, 392,7 de mayo, 268.

9. RAMOS PÉREZ, F.; LUCIA Y JAIME, C.; et al (1863): El Congreso médico a los profesoresde medicina, cirugía y farmacia de España. El Genio quirúrgico, 394, 22 de mayo. 298-299;El Monitor de la salud, 13, 1 de julio. 155-156.

Como puede verse en el anexo, el Manifiesto es muy condescendientecon el Gobierno, excesivamente en opinión de El Genio quirúrgico, quecritica sin contemplaciones esta servidumbre en la sección Varia. De hechoconsidera que el Congreso, pese a la buena voluntad de los asistentes(entre los que se contaba el director de La Farmacia Española), ha estadomanipulado completamente por Juan Cuesta al que endilga Félix Tejaday España un par de quintillas muy críticas. A pie de página lamentatambién la inocencia de Francisco Pérez Ramos y el resto de firmantes enestos términos: “¡Cuánto nos duele ver este y otros nombres al pie deldocumento!!!”10.

Tampoco se mostró muy favorable Pedro Felipe Monlau en superiódico a los resultados del Congreso Médico, pues en la sección deVariedades señala que “según las trazas, en él no se han ventilado cues-tiones científicas, sino más bien intereses profesionales”. La única noticiaque tiene del certamen es el Manifiesto final presentado a la prensa, y conrespecto al “conducto oficial” a través del cual el Gobierno comunicará

las noticias relativas a las cienciasmédicas será el proyectadoperiódico La Sanidad civil, que seespera salga con tres números almes.

EN LA ASAMBLEA MÉ-DICO-FARMACÉUTICA

Cuando en 1869 se convocala Asamblea Médico-Farmacéu-tica para tratar de debatir entretodos los sanitarios españoles lasinquietudes y anhelos profesio-nales de los mismos, muy prontoencontramos la adhesión del far-macéutico de Calamocha Cle-

� 43

10. TEJADA Y ESPAÑA, F. (1863): ElCongreso Médico a los profesores deMedicina, Cirugía y Farmacia en Es-paña. Manifiesto. El Genio quirúrgico,394, 22 de mayo, 298.

mente Lucia y Jaime11. La convocatoria entre otros estaba promovida porPablo Fernández Izquierdo, director de La Farmacia Española, a cuyaspáginas enviaba Lucia desde Calamocha el 7 de junio de 1869 una extensacarta justificando su posición personal que conviene conocer.

Comienza reconociendo que siempre había considerado inútiles losintentos de alianzas entre las profesiones sanitarias, pero ahora las cosashabían cambiado. Desde que el Plan de estudios de 1845 había elevado afacultades mayores los estudios de medicina y de farmacia, haciendo quepara salir licenciados de sus facultades se aumentasen las dificultadesacadémicas aumentando de 12 a 13 años los cursos académicos, estudiospreliminares incluidos, los profesores sanitarios “estábamos bien porqueescaseábamos en número, y apenas salía de las aulas el suficiente parareemplazar las vacantes que naturalmente ocurrían”.

Sin embargo tras el discurso que el diputado Serraclara habíapronunciado contra el artículo 25 de la Constitución proponiendo “laabolición de títulos y diplomas […] las cátedras y los maestros”, entendíaque a partir de entonces “la libertad de enseñanza es un hecho, y la liber-tad de ejercer sin título sería otro hecho también”, que conduciría a lasciencias de manera inexorable “de nuevo al empirismo, es decir, al estadoprimitivo en que se hallaban antes de su desarrollo”. Por lo que conside-raba necesario la agrupación de los profesores sanitarios para defendersus “hollados fueros, que lo son también de la ciencia y de la humanidad”.

Reconoce sin embargo Lucia otros aciertos en la denuncia deldiputado antes citado, sobre todo su denuncia de la falta de control en laventa de drogas que se daba entonces en las droguerías, en contraste conel control a que estaban sometidas en las farmacias. Veámoslo:

“Por lo demás, el Sr. Serraclara abunda en lógica y exactitud enmuchas de sus apreciaciones, y al hablar de la expendición de drogas, seexpresa en estos a parecidos términos. ‘Es notable que mientras losfarmacéuticos apenas se atreven a despachar por granos algunas sustan-cias, y esto con prescripción facultativa, los drogueros las expenden porarrobas, sin requisito de ningún género’. Este aserto del Sr. Serraclara esdesgraciadamente cierto; pero aunque dicho al azar envuelve una trascen-

� 44

11.ANÓNIMO (1869): Asamblea médico-farmacéutica. Adhesiones. La Farmacia Española, año1, 27, 12 de junio, 1; ANÓNIMO (1870): Asamblea médico-farmacéutica. Adhesiones. La Far-macia Española, año 2, 7, 16 de febrero, 1-2.

dencia e importancia mayor de lo que parece, y viene a dar en flanco ocallejuela por donde muchas veces puede entrarse impunemente elcrimen. Mañana por ejemplo se presenta un desconocido en una drogueríapidiendo una cantidad notable de sublimado, nitrato de plata, cianuropotásico, arsénico o cualquiera otra droga venenosa que tenga aplicaciónen la industria, tintorería, fabricación de curtidos, pintura, fotografía, etc.El droguero no tiene obligación de preguntar a que objeto destinan aque-llos ingredientes, pero aun cuando lo pregunte, el comprador se escudadiciendo que son para las artes y el droguero se los vende sin saber sida armas con que perpetrar un crimen, sin saber en una palabra, si eldesconocido en cuestión es efectivamente un honrado artista o un infameenvenenador.

Esta es la verdad; ni siquiera se exige a imitación de otros países unapapeleta al comprador rubricada por el alcalde u otra autoridad en la queatestigüe ser cierta la clase de industria a que el desconocido se dedica.Nada absolutamente ha previsto el legislador en esta materia.

Entretanto al farmacéutico, al verdadero hombre de ciencia queconoce perfectamente la actividad de los simples que maneja, se le obligaen las Ordenanza a tenerlos cerrados bajo llave. ¡Oh contraste! Creo quela Asamblea debe ocuparse de este punto, e insistir en la conveniencia deque las droguerías estén regidas por farmacéuticos, pues no procedetolerarse por más tiempo que unas manos imperitas estén manejandoirresponsablemente los venenos más activos que se conocen”12.

Vemos pues la acertada denuncia que plantea el boticario de Cala-mocha sobre el descontrol absoluto que se daba en las droguerías españo-las en todo lo relativo a la conservación y venta de productos nocivos ypeligrosos. También su interés por estar al tanto de las novedades científicasque se producían en su profesión al estar suscrito a La Farmacia Española,como se aprecia en la lista de suscriptores que ofrecía la revista13.

Destacado asimismo fue el grado de compromiso que adquirió conla citada Asamblea Médico-Farmacéutica, toda vez que se responsabilizóde realizar los trabajos estadísticos relativos a los partidos farmacéuticos

� 45

12. LUCIA Y JAIME, C. (1869): [Carta al director]. La Farmacia Española, año 1, 28, 18 de junio,389-390.

13.ANÓNIMO (1870): Suscriptores que han abonado sus cuotas de todo el presente año.La Farmacia Española, año 2, 18, 4 de mayo, 296.

de Calamocha y de Segura de Baños. Otro farmacéutico muy querido paranosotros, José Pardo Sastrón, se encargaría desde Torrecilla de Alcañiz delos de Alcañíz y de Aliaga14.

Pero no sólo se mostró sensible Clemente Lucia y Jaime hacia losproblemas farmacéuticos y sanitarios, también lo fue por los sociales. Unejemplo, cuando a primeros de 1866 se realizó una suscripción entre lasclases médicas de la comarca del Jiloca a favor de los profesores de DarocaEsquin y Guillén, el farmacéutico de Calamocha participó en la misma con40 reales, cantidad situada entre las más altas de los donativos15.

Otro ejemplo. Consciente de las pésimas comunicaciones que, enton-ces como ahora padecía la provincia de Teruel, asistió y se preocupó porla necesidad de mejorar las comunicaciones en la provincia. Cuando en1885 se planteaba la necesidad de levantar el ferrocarril en el territorio,asistió a las asambleas y reuniones que se convocaban a tal fin. Noticia desus intervenciones dejó el médico de Santa Eulalia (Teruel) y tambiénimpulsor del Ferrocarril Central de Aragón, José Garcés y Tormos. Por lasmismas vemos también un poco cómo era su carácter práctico y realista.De esta forma recogía una de sus intervenciones en la asamblea celebradaen Calamocha:

“El farmacéutico D. Clemente Lucia, así como quien no dice nada, ycon modestia suma, opinó por que se tomaran cierto número de accionesy dejarse de maderas, cal, jornales … ello produjo cierto movimiento enla opinión que casi creímos que lo hecho se lo llevaba el diablo. A nosotrosno nos disgustó esa tendencia, y que hemos observado en otras partes.En rigor de verdad, es lo más práctico y beneficioso a la empresa”16.

Murió Clemente Lucia y Jaime en Calamocha en 1889 a juzgar porel anuncio que durante varios meses apareció en la prensa ordinariaturolense, en el que su viuda Carolina Ruiz ofrecía a la venta la botica porel fallecimiento de su esposo17.

� 46

14.ANÓNIMO (1870): La unión entre los farmacéuticos. Preliminares prácticos. La FarmaciaEspañola, año 2, 35, 31 de agosto, 568, 570.

15.ANÓNIMO (1866): Suscripción a favor de los señores Esquín y Guillén, farmacéuticos deDaroca. El Restaurador farmacéutico, año 22, 8, 25 de febrero, 64.

16.AGARCÉS Y TORMOS, J. (1885): La comisión exploradora (Continuación). El Ferrocarril,año 1, 28, 28 de octubre, 3-4.

17.ANÓNIMO (1889): Botica. El Eco de Teruel, 4, 173, 3.

ANEXOS

Anexo 1.- Partida de bautismo de Clemente Lucia y Jaime

“En la Iglesia Parroquial de Calamocha a cuatro de noviembre demil ochocientos treinta y tres. Yo el infrascrito Cura bauticé solemnementesegún lo dispuesto por N.S. M. Iglesia, un niño nacido en dicho pueblo elmismo día; hijo legítimo de Clemente Lucia, natural de Zaragoza, y deMaría Antonia Jaime, natural de Calamocha, cónyuges vecinos del mismo.Se llamó Carlos Clemente, fue su madrina María Manuela Jaime, su tía,vecina del dicho; a quien advertí el parentesco espiritual que habíacontraído y la obligación de enseñar la Doctrina Cristiana al bautizado endefecto de sus padres; es el segundo del matrimonio, y son sus abuelospaternos Mariano Lucia y Josefa Martínez, naturales de Borja; maternosJosef Jaime, de Calamocha, y Juana Ibáñez, de Lidón. Y para que de elloconste los certifico y firmo.

Miguel Esteban, Cura”.

Anexo 2.-

“El Congreso Médico a los profesores de Medicina, Cirugía y farma-cia de España. Manifiesto.

Profesores: constituidos ya por vuestros sufragios en representantesgenuinos de vuestra opinión, y deseosos de corresponder a la confianzaque tan lealmente nos habéis dispensado, nuestro primer deber, despuésde daros gracias por la elección que habéis hecho de nosotros, es el dedaros cuenta de nuestros primeros pasos, ya que hemos tenido la suertede aclarar con ellos muchos errores lamentables, que a toda costa espreciso desechar para siempre.

Tan pronto como fue constituido el Congreso, una comisión numerosade su seno encargada de saludar al Ilmo. Sr. Director general de Benefi-cencia y Sanidad del Reino pasó a cumplimentarle, habiendo merecido tanfinas atenciones y explicaciones tan sinceras, que desde aquel momento elGobierno y las clases médicas han quedado unidas por un estrecho lazode cordialidad y buen inteligencia; que será el punto de partida de nuestraregeneración social y científica. La comisión ha tenido lugar de conven-cerse de la injusticia con que se ha calumniado al Gobierno de apático y

� 47

olvidadizo, como también de la maliciosa alarma que se había hecho cundiranunciando próximos arreglos poco meditados e imposibles; la comisiónha visto cuanto desea el Gobierno conocer la verdadera opinión de losprofesores de España, representada hoy en el Congreso y el disgusto conque observa el extravío en que se los ha mantenido hasta ahora; la comisiónse ha penetrado de los grandes y espontáneos trabajos de Gobierno asícomo de las dificultades con que tropieza todavía para emprender unareforma radical y perfecta; la comisión en fin ha vuelto al seno delCongreso llena de entusiasmo a emprender los importantes trabajos quele han sido encomendados, armonizando vuestras opiniones con los deseosdel Gobierno para someterlos después a su aprobación definitiva.

Profesores, no deis ya más crédito a sugestiones maliciosas ni a másnoticias que las que os sean comunicadas por el conducto oficial que muypronto os dará a conocer el Congreso. Unión, esperanza en el gobierno,confianza en vuestros representantes legítimos.

Francisco Ramos Pérez, presidente; Clemente Lucia, vicepresidente;Joaquín Estévez; Francisco Alafont; Francisco Villa; Manuel Martínez;Eulogio Cervera; Manuel Velasco: Rafael Díaz Lizana; Vicente AlonsoDomínguez; Severiano Moragas; Bernardo Fernández; Pascual B.Hergueta; Pablo Fernández Izquierdo; Cesáreo Martínez; Carlos Ferro;Juan González Bachiller; Cayetano López; Cirilo López; Román Atienza;Francisco Rabanillo; Julián Torrente; Ildefonso Pesquero; RaimundoPrieto; Buenaventura Armiño; Miguel Tardío; Pablo González Rivera;Tomás de Luque; Francisco Freire; Manuel Canseco”.

BIBLIOGRAFIA– JAIME LORÉN, J.M. DE (1998): Botánicos turolenses de la comarca del Jiloca, 2. ClementeLucia Martínez. Flora montibérica, 9, 6-9.

– LUCIA Y JAIME, C. (1869): [Carta al director]. La Farmacia Española, año 1, 28, 18 de junio,389-390.

– LUCIA JAIME, Clemente. AHN, Universidades, 1096. Exp. 29.

– LUCIA Y JAIME, Clemente; ÚBEDA, José (1854): Cátedra de práctica farmacéutica de laFacultad de Madrid, a cargo del doctor D. José Camps y Camps. Extracción del carbonato desosa contenido en las aguas madres del quermes preparado por el método Cluzel. El Restau-rador farmacéutico, año 10, 8, 20 de marzo, 31.

– RAMOS PÉREZ, Francisco; LUCIA Y JAIME, Clemente; et al (1863): El Congreso médicoa los profesores de medicina, cirugía y farmacia de España. El Genio quirúrgico, 394, 22 demayo. 298-299; El Monitor de la salud de las familias, 13, 1 de julio, 155-156.

� 48

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 49-60 (2017). ISSN 1887-908X

ADENDA (V) A LA OBRA“NOTAFILIA Y CIENCIAS DE LA SALUD”Jaime CasasSocietat Catalana d'Història de la Farmàcia

Desde que en el año 2011 el autor editó el libro “Notafilia y Ciencias dela Salud: Personajes, simbología e instituciones” ha publicado en esta mismarevista cuatro adendas que han ido complementado el libro con otras notasnotafílicas, ya sea porque en su momento los billetes de banco no fueronlocalizados, se ha detectado algún error o bien se hayan editado con poste-rioridad a la fecha de la obra original. (Véase, Rev. Cat. Hist. Farm., 7 (20):3 (2012); 7 (2): 41-44 (2012), 9 (26): 3 (2014) y (27):3 (2014)).

En esta entrega, la quinta, se describen billetes de los países: IslasComoras, Irak, Mozambique y Estados Unidos de América.

COMORASSaid Mohamed Cheikh

Said Mohamed Cheikh (1904- 1970) fue jefe del Gobierno de lasComoras desde 1962 hasta su muerte de un ataque al corazón. Anterior-mente había pertenecido a la Asamblea Nacional de Francia desde 1946hasta 1962, presidente del Partido Vert y del Consejo de Gobierno.

Nacido en una familia noble, estudió Medicina en Madagascar. Trabajóen su país natal siendo el primer médico de las islas. También ejerció comomédico en la II G.M., aunque abandonó la profesión después de la guerra,para dedicarse a la política.

En 1954, fue el representante diplomático francés en la AsambleaGeneral de las Naciones Unidas y fue considerado, en el período previo ala independencia, como el líder político más importante de las islas.

La Unión de las Comoras o simplemente las Comoras o Comores, esun país formado básicamente por tres islas volcánicas en el sureste de

� 49

África, situadas al extremo norte del canal de Mozambique en el océanoÍndico, entre el norte de Madagascar y de Mozambique.

Si bien, en el texto de la 17ª edición del catálogo “Standard Catalog ofWorld Paper Money” se atribuye como personaje representado en los billetesque se citan al presidente Djohr, otras fuentes consultadas y teniendo encuenta su fisonomía, se considera que corresponde al presidente Cheikh. Así,el Institut d’Émission des Comores (1976) (P9) y posteriormente, renom-brado como Banque Centrale des Comores (1984) (P12) editó un billete de5.000 francos con su efigie en el reverso. Este último Banco también utilizósu retrato en otro billete posterior con el mismo valor en el año 2006 (P18).

En el anverso de los dos primeros ejemplares citados se aprecian dospersonajes ataviados a la usanza del país delante de la mezquita en MoroniHarbor. En la otra cara, junto al busto de Cheikh, vistiendo fez y faja,diversas especies de peces, celacantos, conchas de mar, con frutas, plátanosy piñas. La marca de agua presenta la Luna creciente en cruz de Malta.Su tamaño es de 160 x 85 mm. El billete fue desmonetizado en el año 2009.

� 50

P9(a)

P12(a)

P9(r) y P12(r)

En el otro billete del año 2006 junto al busto de Cheikh se plasmó elcráter del volcán Karthala en la isla de la Gran Comora y un poema delsultán-filósofo Mbaye Trambwe (1735 – 1815). En la otra cara, se presentóun árbol de baobab (Adansonia digitata) con otro poema del mismo autor.En esta ocasión la marca de agua presenta la Luna creciente y estrellas.Su tamaño es de 138 x 73 mm.

IRAKCódigo de Hammurabi

El Código de Hammurabi, creado en el año 1760 aC. en la antiguaMesopotamia por el rey de Babilonia Hammurabi, es uno de los conjuntosde leyes más antiguos conocidos y mejor conservados.

Se señala como el primer ejemplo del concepto jurídico de que algunasleyes son tan fundamentales que ni un rey tiene la capacidad de cambiarlas.Estas leyes, escritas en piedra, eran inmutables. Este concepto pervive en lamayoría de los sistemas jurídicos modernos y al igual que sucede con casitodos los códigos en la Antigüedad, eran consideradas de origen divino,como representa la imagen tallada en lo alto de la estela, donde el diosShamash, el dios de la Justicia, entrega las leyes al rey Hammurabi. Dehecho, anteriormente la administración de justicia recaía en los sacerdotes,que a partir de Hammurabi perdieron este poder. Por otra parte, conseguíaunificar criterios, evitando la excesiva subjetividad de cada juez.

Escrito en acadio, está redactado en primera persona. El Código deHammurabi fue tallado en un bloque de basalto de unos 2,50 m de alturapor 1,90 m de base y colocado en el templo de Sippar; asimismo se colocaronotros ejemplares similares a lo largo y ancho del reino.

Durante las diferentes invasiones de Babilonia, el código fue trasla-dado, hacia el 1200 a. C., a la ciudad de Susa, actualmente en Irán. En estaciudad fue descubierto por la expedición que dirigió Jacques de Morgan, endiciembre de 1901. Fue llevado a París, Francia, donde el padre Jean-VincentScheil tradujo el código al francés. Posteriormente, el código se instaló enel Museo del Louvre, en París, donde se encuentra en la actualidad.

Las leyes del Código de Hammurabi, numeradas del 1 al 282, aunquefaltan los números 66 al 99 y del 110 al 111, fijan diversas reglas de la vidacotidiana. Entre otras, se fijan, particularmente, la jerarquización de la

� 51

P18(a) P18(r)

sociedad, los honorarios de los médicos que variaban según se atendiera aun hombre libre o a un esclavo, los derechos de la mujer y del matrimonio,los salarios o la responsabilidad profesional. El funcionamiento judicial ylas condenas, se basaban en la ley del Talión.

En el reverso de todos los billetes que se exponen han tenido básica-mente la misma imagen de la entrega de las leyes al rey de Babilonia,teniendo un valor de 5 dinares hasta el año 2013 y, a partir de entonces, unvalor de 25.000 dinares. Las características técnicas han sido las siguientes:

P30 (1947 – 1ª serie)5 dinares (a).- El rey Faisal II muy joven.(r).- El rey de Babilonia, Hammurabirecibe las leyes de Shamash, el diosdel sol, como se muestra en la talla dela parte superior de la estela de dio-rita del Código de HammurabiMarca de agua: el rey Faisal II.Imprenta: Bradbury, Wilkinson CO LD, Surrey, Inglaterra. 165 x 85 mm.

P35 (1947 – 2ª serie)5 dinares(a) y (r).- Id al anterior pero con la imagen del rey Faisal II de más edad.(Sin imagen disponible).

P40 (1947 – 3ª serie)5 dinares(a).- Otra imagen joven del rey FaisalII.(r).- id a P30.

P49 (1947 – 4ª serie)5 dinares (desmonetizado en 1.968)(a).- Id a P30 con otra imagen del reyFaisal II(r).- Id al P30Marca de agua: El rey Faisal II.Imprenta: Bradbury, Wilkinson COLD, Surrey, Inglaterra. 165 x 85 mm.

� 52

P30(a)

P40(a)

P49(a)

P54 (1959)5 dinares(a).- Escudo de armas con la dagakurda, espada árabe, trigo, y la fecha.(r).- Id a P30 con el valor escrito enletras inglesas.Marca de agua: Símbolo de la Revo-lución Inmortal. 165 x 85 mm.

Reverso común:P30(r), P40(r).P49(r) y P54(r)

P59 (1971)5 dinares (desmonetizado 2004) (a).- Vista del edificio del Parlamento Nacional en Bagdad.(r).-. Id a P30, con variaciones en valor escrito en números latinos.Marca de agua: Una cabeza de halcón.Imprenta: BWO. 166 x 85 mm.

P64 (1973)5 dólares(a).- Vista del edificio del Parlamento Nacional en Bagdad.(r).- Id a P30, con el valor en la parte inferior.Marca de agua: Una cabeza de halcón.Impresora: TDLR. 166 x 85 mm.

� 53

P59 y P64 (a) P59 y P64 (r)

P54(a)

P80 (1992)5 dinares (desmonetizado 15/01/2004) (a)- Imagen de Saddam Hussein.(r).- Id a P30en un lado y vista del Monumento al Soldado Desconocido enBagdad. Marca de agua: Ninguno.Imprenta: Desconocido (China). 160 x 75 mm.

P96 (2003-2006)25.000 dinares (a).- Mujer kurda agricultora congavilla de trigo y al fondo un tractorarando.(r).- Id a P30 con la imagen de unLeón de Babilonia, la talla de la ser-pienteMarca de agua: Escena de hípica.Imprenta: TDLR. 177 x 78 mm.

P s/n (2013-2014)25.000 dinares(a). -Con el mismo diseño básico delP96 pero desde otras perspectivas.(r).- Id a P96.Marca de agua: Escena hípica.Imprenta: G & D. 177 x 78 mm.

� 54

P80(a) P80(r)

P96(a)

Ps/n (a)

P96(r) y Ps/n (r)

MOZAMBIQUESamora Machel

Samora Moisés Machel (1933 - 1986) fue un mozambiqueño coman-dante militar, revolucionario socialista, líder y presidente de Mozambiquedesde su independencia en 1975 hasta su muerte, cuando se estrelló suavión presidencial.

Nació en el pueblo de la provincia de Gaza, en una familia de agri-cultores denominados “indígenas”, del grupo étnico Shangana, de bajonivel social. Sin embargo, su padre fue agricultor de éxito lo que permitióenviar a Samora a la escuela ,estaba dirigida por los misioneros católicosde lengua y cultura portuguesa. A pesar de haber completado el cuartogrado, nunca completó su educación secundaria el certificado de pre-requisito para entrar como enfermero Comenzó a estudiar Enfermeríaen la capital de Lourenço Marques a partir de 1954, pero tampoco pudocompletar la capacitación formal en el Hospital Miguel Bombarda,aunquepero consiguió un trabajo como ayudante en el mismo hospital yganó lo suficiente como para continuar su educación en la escuelanocturna Trabajó en el hospital hasta que abandonó el país para unirse ala lucha nacionalista de Mozambique en la vecina Tanzania.

Machel se sintió atraído por los ideales anti-coloniales y comenzósus actividades políticas en el citado hospital donde protestó contra elhecho de que se pagaba menos a los enfermeros negros se les pagabanmenos que a los blancos por el mismo trabajo. Decidió dejar el hospital alser avisado por la farmacéutica Joao Ferreira, de que estaba siendovigilado por la policía política portuguesa, huyendo a través de la fronterapara unirse al FRELIMO en Dar es Salaam, a través de Swazilandia,Sudáfrica y Botswana.

A finales de 1950, cuando Machel estaba trabajando como enfermeroen la isla de Inhaca, conoció a una chica local, Sorita Tchaiakom con laque se casó y teniendo cinco hijos regresó al antiguo Hospital para seguirestudiando donde comenzó otra relación con una enfermera, Irene Buqueque le dio otra hija en 1963.

En 1965, se trasladó a Tanzania, en su segundo intento de huir deMozambique, donde trabajó como asistente de Janet Mondlane, directoradel Instituto de Mozambique Eduardo Mondlane, con la que se casó en1969, teniendo un hijo único, pero su nueva esposa falleció en 1971.

� 55

Posteriormente, se unió de nuevo con Graça Simbine, activista delFRELIMO en 1973, con la tuvo otros hijos En 1998, doce años despuésde la muerte de Samora Machel, Graça Machel se casó Nelson Mandela,Presidente de Sudáfrica, convirtiéndose así en la única mujer que ha sidoprimera dama de dos países africanos.

En una serie de 1975 de tres valores de 5, 10 y 20 meticas, el presi-dente Machel figuró en el anverso así como en la marca de agua, impresospor la imprenta Thomas de la Rue.

P120 (1975) 5 meticales. 134 x 66 mm.(r).- Tres kudús (Tragelaphus strepsiceros).

P121 (1975) 10 meticales. 138 x 69 mm.(r)- Tres leones; árboles; plantas.

P122 (1975) 20 meticales. 143 x 72 mm.(r)- Tres jirafas, árboles y flor de algodón.

� 56

P120(a) P120(r)

P121(a) P121(r)

P122(a) P122(r)

En 1928 y reeditado en 1993, se le dedicó también una de las carassituado junto a unos niños, frente al monumento del FRELIMO enMaputo. Estos dos billetes fueron desmonetizados el 31 de diciembre de2012. Se desconoce la imprenta editora.

P128 y P132. 1000 meticales. 140 x 68 mm(r).- Diversas escenas de minería del carbón y agricultura.

En 1991 se le dedicó un único ejemplar con valor de 5.000 meticas,también desmonetizado a finales del 2012, con su figura y el monumentocitado en el billete anterior, pero colocado en el otro lado.

P136. 5000 meticales. 144 x 70 mm.(r).- trabajadores en una fundición de acero.Marca de agua: Joaquim Chissano. Impresora: TDLR.

En el año 2006, se sustituyeron todos los valores y en todos ellos seplasmó su retrato en la cara principal grabándose también en la Marca deagua. Se desconoce la imprenta emisora.

P143. 20 meticales. 141 x 65 mm.(r).- Un rinoceronte.

P144. 50 meticales 144 x 65 mm.(r).- Tres kudús;

� 57

P128(a) y P132(a) P128(r)y P132(r)

P136(a) P136(r)

P145. 100 meticales 147 x 65 mm.(r).- Tres jirafas;

P146. 200 meticales. 150 x 65 mm.(r).- Tres leones, dos hembras y un macho.

P147. 500 meticales. 153 x 65 mm.(r).- Tres búfalos con helechos

P148. 1000 meticales. 156 x 65 mm.(r).- Tres elefantes; árboles junto a un árbol.

Ejemplo anverso:500 meticales (P147)

Reversos: 20, 50, 100, 200, 500 y 1.000 meticales. (P143 a P148)

� 58

En 2011, toda la serie anterior del 2006 fue reeditada con unasmayores características de seguridad, y las denominaciones más bajasfueron impresas en polímero.

ESTADOS UNIDOS DE AMÉRICABenjamín Franklin

Son diversos los billetes de bBanco, tanto estatales, locales como decolección en los que está representado este personaje. Se detallan en estaadenda algunas fechas de emisión e imágenes que erróneamente constanen la obra original en los billetes de 100 dólares.

Las características principales de la cronología de estos ejemplaresempieza en 1914 cuando se puso en circulación el primer billete de 100dólares de la Reserva Federal con el retrato de perfil de Franklin en lacara principal y diversas alegorías, la abundancia, la paz y el comercio enla cara opuesta (P363) (Modelo 1).

A partir de la serie de 1928, todas las monedas y billetes de USA secambiaron a su tamaño actual, ligeramente más pequeño, y comenzó arealizar un diseño estandarizado, pero el billete de 100 dólares continuó conel mismo retrato de Franklin pero esta vez en formato frontal ligeramenteladeado, y en el reverso se modificó, incluyendo el monumento Nacional dela Independencia, que ha perdurado hasta la actualidad (véase texto enpágina 199 de la obra original). Así, Franklin ha estado incluido en los billetesde 100 dólares pero basados en otros tres modelos básicos, pero modificadosa los largo de los años siguientes en diversos aspectos como la colocación delos datos, la coloración o las medidas de seguridad: Modelo 2 (P399, P403,P408, P424, P433D, P442, P484, P448, P454, P460, P467, P473, P479, P485,P489 y P485), impreso hasta el año 1996, el Modelo 3 (P503, P508, P519 yP528) con la imagen del personaje de mayor tamaño y el Modelo 4 a partirde 2011 con un retrato no enmarcado de Benjamín Franklin. (Véase lasimágenes de estos modelos (2, 3 y 4) en obra original, página 200).

� 59

Modelo 1(a) (1914) Modelo 1(r) (1914)

No obstante, a pesar de las variaciones introducidas en todos los billetesemitidos de este valor siguen teniendo validez circulatoria, siendo la denomi-nación de más valor que se haya impreso desde el 13 de julio de 1969, cuandose retiraron los importes de 500, 1,000, 5,000, y 10.000 dólares. La Oficina deGrabado e Impresión de los Estados Unidos de América estima que elpromedio de vida de un billete de 100 dólares en circulación es de 90 meses(7,5 años) antes de ser reemplazado debido al desgaste por el uso.

Oliver Wolcott

Oliver Wolcott (Windsor, Connecticut.1726 – 1797) fue uno de losfirmantes de la Declaración de Independencia de los Estados Unidos,aunque lo hizo con posterioridad por encontrarse enfermo el día de la firma,así como autor de los Artículos de la Confederación como representante deConnecticut, además de Gobernador de este Estado.

Fue el menor de catorce hijos del gobernador colonial Roger WolcottAsistió a la Universidad de Yale graduándose en 1747. crear una compañía dela milicia para luchar en la Guerra Francesa, y sirvió al Rey como capitán deesta unidad en la frontera norte Al final de la guerra, estudió Medicina con suhermano, Alexander, aunque nunca ejerció ya que fue nombrado comisariodel recién creado Condado de Litchfield en Connecticut, sirviendo desde 1751hasta 1771. Se casó con Lorraine Collins con la que tuvo cinco hijos.

Participó en la Guerra de Independencia como general en la milicia deConnecticut. Posteriormente, el Congreso Continental lo designó Comisionadode Asuntos Indígenas y elegido para el Congreso en 1775 hasta 1786, al serelegido teniente gobernador de Connecticut, cargo que ocupó durante diezaños, asumiendo después el máximo cargo de Gobernador a la muerte del Samuel Huntington, siendo reelegido para este cargo hasta su muerte.

Un hijo suyo, Oliver, fue Secretario del Tesoro bajo los presidentesGeorge Washington y John Adams, y también gobernador de Connecticut.

En la obra original del autor de este artículo no se cita a este personajecomo uno de los representantes en el acto de la firma de la Declaración dela Independencia de los Estados Unidos de América en 1776 que estuvieronrelacionados en algún momento de su vida con las Ciencias de la Salud,ya que, como se ha citado, no estuvo presente en el momento de la firmapues estaba enfermo y, presumiblemente, no figure en el cuadro de JohnTrumbull, grabado en el reverso del billete de 2 dólares, donde se muestrael momento concreto de este acto (Véase texto e imágenes en la página 127de la obra original).

� 60

REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 12 (32): 61-62 (2017). ISSN 1887-908X

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES1. Els treballs que es presentin a la revista hauran de tractar sobre algunaspecte del coneixement directament relacionat amb la Història de laFarmàcia.

2. Els treballs hauran d’estar signats amb el nom i cognoms de l’autor oautors i la filiació acadèmica o institucional.

3. El text haurà de ser en format word o similar.

4. Les il·lustracions (fotografies, gràfiques, taules, mapes, etc.) s’haurand’entregar correctament referenciades i a banda del text. Hauran deportar text al peu. La qualitat de la resolució ha de ser suficient i elformat .tif o .jpg.

Les il·lustracions hauran de ser preferiblement originals, i si no ho són,de llicència lliure. Si són imatges d’altres autors cal citar la font d’origeni comptar amb el permís de reproducció de l’autor original.

5. El títol de l’article s’escriurà en negreta i minúscules. Els apartats enquè es divideixi l’article portaran el títol en negreta, els subapartatss’escriuran en negreta i cursiva. Ni apartats ni subapartats portaran captipus de numeració. S’escriuan en lletra cursiva les paraules o frases adestacar en el text, els títols d’obres o els estrangerismes.

6. S’ha d’acompanyar també d’un resum de l’article d’un màxim de cinclínies i de cinc paraules clau. Resum i paraules que també aniran enanglès.

7. Els treballs presentats tindran una extensió màxima de 25.000 caràctersamb espais (unes 12 pàgines en lletra Times New Roman, cos 12, a unespai i mig).

8. No es publicaran els articles que, un cop valorats pel Consell deRedacció, es consideri que no s’adequen a aquestes normes.

� 61

Sistema de referènciesLes referències bibliogràfiques s’ordenaran al final per l’ordre alfa-

bètic dels cognoms dels autors, i es citaran segons els criteris seguents:

Llibre:

COGNOMS, Nom.Títol en cursiva. Lloc d’edició: Editorial, any,pàgines indicades.

Part de llibre:

COGNOMS, Nom. Títol de la part de la monografia. En: COGNOM,Nom. Títol de la monografia. Número d’edició. Lloc d’edició: Editorial,any, pàgines indicades.

Article de Revista:

COGNOMS, Nom. Títol de l’article. Títol de la publicació en cursiva.

Lloc d’edició:

Editorial. Número (mes, any), pàgines indicades.

Fonts electròniques:

COGNOMS, Nom (o bé NOM DE L’ENTITAT RESPONSABLE).Títol [tipus de suport]. Edició. Lloc de publicació: editor, any publicació.<adreça electrònica> [Consulta: dia mes any].

Quan l’obra té dos o tres autors, s’han d’anotar les dades de cadascunseparades per punt i coma i espai (; ).

Citació en el textLes cites en el text, es faran amb el cognom de l’ autor i l’any separats

per una coma, entre parèntesis (Cognom, any). Si el nom de l’autorapareix com a part de la narració citarem només l’any de la publicacióentre parèntesis.

� 62