la

re

vis

ta d

el

fo

me

nt

ta

rd

or

2017——

NÚ

M. 2153

joa

n p

on

ç

Dossierformació

professional dual: una aposta

d’èxit per Francisco Belil

Temes de demàel futur

de l’empresa ja és aquí

per Antoni Zabalza Carta des de...

la gran esclusa d’estocolm per Gaspar Cano

Arts&Co.l’enigma de la sota d’espases

per Fernando Aramburu

la revista del fomenttardor 2017——NÚM. 2153

rituals de j o a n p o n ç

Més informació a l’oficina o a bancosantander.es

Algunes oportunitats es troben al racó més llunyà.

Cada empresa és un món.Treballem junts per fer-lo gran.

I al Santander estem preparats perquè, siguin on siguin, la teva empresa les aprofiti. Amb cobertura a més de 150 països i 12.500 oficines arreu del món, t’ajudem a obrir nous mercats en els quals podràs créixer.

FOMENT DEL TREB_210x260+3_PORTERIA_Cat.pdf 1 28/02/17 16:47

3

notes del president

—— Assistim a una gran revolució, a un nou paradigma, però les empreses seguirem formant aprenents i mestres, en el sentit més clàssic d’aquests termes. No hi ha empresa sense formació. Si hi ha alguna cosa essencial que es manté al llarg del temps radicalment implicada i compromesa amb l’empresa és la formació. L’empresa com a organització viva, que creix, progressa, competeix i obté beneficis, necessita equips i persones amb recursos intel·lectuals i habilitats en formació contínua. I d’això tracta la formació dual, en la formació professional, un tema que gairebé de manera excepcional hem volgut tractar en aquestes pàgines.

L’editora em recorda que aquesta no és una revista per parlar del dia a dia de l’economia i l’empresa, perquè per fer-ho ja disposem d’un web que informa puntualment de l’actualitat del Foment, però insisteixo que la formació és un tema de fons, que transcendeix èpoques, que ens identifica i ens compromet. Foment va ser pionera a mitjans del segle XIX, el 1849, a oferir formació a molts dels operaris i mestres industrials que van protagonitzar la revolució industrial a Catalunya. A més, el 1904 va liderar la creació de l’Escola Industrial de Barcelona, un centre al nivell de les millors escoles superiors dels països més desenvolupats d’Europa. Amb la democràcia es va crear el nostre actual centre de formació, que és avui una referència indiscutible en formació contínua. Per tot això, per la nostra història i compromís, em plau incorporar en aquestes pàgines un treball de Francisco Belil, vicepresident de la Fundació Bertelsmann, que ens alerta sobre la necessitat d’incorporar la formació dual a l’empresa espanyola. “Cal que les empreses —diu Belil— s’involucrin més i millor per superar el 3% que representa avui l’FP dual a casa nostra”, enfront del 60% a Alemanya.

Davant la incertesa i la confusió, més formació. No és una mala recepta per a temps convulsos com els que vivim a Barcelona en aquesta tardor del 2017. Una ciutat que desperta l’interès d’inversors, acadèmics, investigadors i científics necessita empreses compromeses amb els joves, la formació i la qualitat dels seus serveis i productes.

Joaquim Gay de Montellà President de Foment del Treball

3

1/ Les habitacions dins els aeroports permeten dormir

al més a prop possible de la porta d’embarcament de l’avió. Els passatgers que tenen un vol a primera hora del matí les trien perquè són l’opció que evita haver de matinar. El segon ús que tenen aquestes habitacions és el shower at arrival, un servei per als viatgers que passen tota la nit a l’avió i que, abans de dirigir-se a la seva ciutat de destinació, prefereixen dutxar-se i esmorzar al mateix aeroport.

2/ Pas ràpid pel filtre de seguretat. El temps és or,

però a l’aeroport hi ha tràmits de seguretat que, inevitablement, impliquen cues i temps d’espera. D’aquí que cada vegada més hi hagi la possibilitat d’usar serveis com el fast track o el priority lane, diferents noms per a un mateix benefici: minimitzar el temps d’espera en el pas per l’arc de seguretat.

Quins serveis valora el passatger de negocis a l’aeroport?Tot i que cada vegada estiguem més acostumats a volar i la tecnologia avanci per oferir un servei més àgil, no és cap secret que els tràmits que suposa agafar un avió, sobretot per viatges de negocis, no agraden a ningú. Aquest context és el que explica l’augment de la demanda dels serveis per fer el pas per l’aeroport al més còmode possible per als passatgers de negocis.Les particularitats de cada viatge fan que cada passatger tingui unes necessitats diferents, segons el motiu, la destinació, els acompanyants i fins i tot la franja horària. Aquí recollim els 5 serveis més valorats pels passatgers de negocis en el seu pas per l’aeroport:

3/ Sales VIP. L’espai perfecte per relaxar-se, descansar,

menjar alguna cosa o fins i tot aprofitar el temps abans d’embarcar per treballar.

4/La figura de l’assistent personal en aeroports és un servei cada

vegada més estès entre la direcció corporativa, que els aeroports han adaptat al seu entorn per oferir discreció, atenció personalitzada, optimització del temps i, en definitiva, millor qualitat de viatge.

5/ Sales de reunions dins de l’aeroport. Permeten al

passatger de negocis aprofitar al màxim el temps. Des de despatxos per a una o dues persones fins a amplis espais per a grans esdeveniments amb tots els serveis afegits que calguin.

Premium Traveller (www.premium-traveller.com/ca) ofereix tots aquests beneficis als passatgers que, ja sigui per oci o per negocis, volen que el seu pas per l’aeroport sigui al més còmode i agradable possible. A més, Premium Traveller és membre de l’associació de prestadors de serveis vip d’aeroports d’Europa, la World Airports` VIP Forum.

editorial

5

—— Tornar a la pintura de Joan Ponç és com retrobar els signes imprescindibles de la tribu, en un món de somnis decapitats i asteroides sense nom. Encara hi ha molt per escrutar en l’obra enigmàtica de Ponç, recuperada a la gran exposició de la Pedrera (del 6 d’octubre de 2017 fins a l’11 de febrer de 2018) i després al Museu de Ceret (del 3 de març fins al 27 de maig de 2018). El seu orbe simbòlic prové de la nit dels temps, de “presomnis”, d’éssers que despunten amb les arrels de la mandràgora. Joan Ponç és un dels grans secrets del segle XX, precisament perquè no respon a cronologia, cicles de progrés o decadència. És més aviat violència originària i ritual. Joan Ponç —amb la gran-desa i el risc de l’artista— sembla haver existit entre dues civilitzacions. Al pas de Kafka i la intriga vital del Quixot, és la recerca sense parar de coincidències entre forces i realitats radicalment oposades. Per a és una satisfacció especial contribuir a aquest gran retorn públic a la pintura de Joan Ponç.

En considerar els vincles entre les societats avançades i els seus sistemes educatius dels requeriments d’innovació són un afany comú però no hi ha un consens sòlid sobre com concretar el canvi, ni delimitar els seus territoris de novetat. Quina és l’escola que necessitem, quines universitats? Com s’ha de fonamentar amb rigor la formació professional dual, com proposa l’article de Fernando Belil, vicepresident de la Fundació Bertelsmann? En aquest número de la revista

abordem una doble reflexió: d’una banda, necessitem aprendre a innovar i, de l’altra, arrelar una inquietud sàvia:

l’educació com a bé comú. Les possibilitats d’una requalificació

sistèmica del món en què vivim arriben, per exemple, fins a una redefinició de l’empresa, com analitza Antoni Zabalza per al bloc “Temes de demà”. El futur de l’empresa ja és aquí —diu el professor Zabalza— en aprofundir en les inter-connexions entre empresa i mercat, tant com en les noves dinàmiques de desintermediació. Per la seva banda, el professor Lluís Torner obre per als lec-tors de un panorama sobre l’Europa quàntica i les implicacions de futur. Després de la “Carta des d’Estocolm”, el retrat d’Enrique Badosa i les cinc peces d’Arts & Co, Fernando Aramburu signa la secció “D’autor”. Novament intentem explicar les transicions d’un món que s’accelera cada dia.

LA

RE

VIS

TA D

EL

FO

ME

NT

TA

RD

OR

2017——

NÚ

M. 2153

JOA

N P

ON

Ç

DossierFORMACIÓ

PROFESSIONAL DUAL: UNA APOSTA

D’ÈXIT per Francisco Belil

Temes de demàEL FUTUR

DE L’EMPRESA JA ÉS AQUÍ

per Antoni Zabalza Carta des de...

LA GRAN ESCLUSA D’ESTOCOLM per Gaspar Cano

Arts&Co.L’ENIGMA DE LA SOTA D’ESPASES

per Fernando Aramburu

LA REVISTA DEL FOMENTTARDOR 2017——NÚM. 2153

RITUALS DE J O A N P O N Ç

01 F13 Cover_CAT.indd 1 22/09/17 09:41

Valentí Puig, director

Foment del treball no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors en els seus articles. ©Foment del Treball. Reservats tots els drets. Prohibida la seva reproducció, edició o transmissió total o parcial per qualsevol mitjà i en qualsevol suport sense l’autorització escrita de Foment del Treball.

PVP: 10 euros.

Aquesta revista ha rebut un ajut a l’ediciódel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport

Amb la col·laboració de:

Edita Foment del Treball

Editora executiva Ana Aguirre

Direcció Valentí Puig

Realització

Contacte larevistadelfoment@foment.comImpressió: talleres Gráficos Soler, Sa

Dipòsit legal: B–17853–2014ISSN: 2385-7080

s’edita en castellà i català

disponible en:

Coordinació Sergio Escartín

Disseny Llorenç Perelló

Frag

men

t de ‘

Noc

turn

’. © Jo

an P

onç,

VEG

AP, B

arce

lona

, 201

7

PO

RT

DE

BA

RC

EL

ON

A A

0,1

KM

LIN

IA 9

DE

ME

TR

O

ES

TAC

IÓ D

E M

ER

CA

DE

RIE

S A

0,2

KM

AE

RO

PO

RT

DE

L P

RA

T A

7 K

M

POLÍGON DE LA ZONA FRANCADE BARCELONA. LA MILLOR UBICACIÓ PER ESTAR CONNECTAT A TOT ARREU

Condicions de lloguer flexibles:

• Parcel·les en arrendament entre 4.200 i 10.000 m2.

• Preus des de 7.700 €/mes.

+Info: comercial@elconsorci.es | www.elconsorci.es | +34 932 638 111

COMERCIAL_210X260_CAT.indd 1 01/08/2017 13:14:07

Panorama ——

arts&Co. ——

dossier —— temes de demà ——

64 Entrevista Enrique Badosa: la temptació de la paraula / 68 Ciutats El turisme dels baixos fons: La Criolla / 70 Novel·la Llegir Joan Sales / 72 Idees Isaiah Berlin com a cronista / 74 Estils La nova bohèmia / 76 Geografies Trieste: Umberto Saba a la seva llibreria Antiquaria / 78 D'autor L’enigma de la sota d’espases

Sumari

10 Memòria personal de Joan Ponç 14 Diàbolo 18 Ponç, el visionari

24 Formació professional dual: una aposta d’èxit 30 Universitats, competitivitat i cohesió34 Tres eixos per transformar el sistema educatiu38 El model finlandès

42 El futur de l'empresa ja és aquí48 L’Europa quàntica

Carta des de ——

54 La gran esclusa d'Estocolm

14 24 48

7

Si la teva empresa aposta per ser diferent, tenim molt en comú.Fer les coses de manera diferent es allò que fa que destaquis. Per això, a Bankinter no creiem en solucions estàndard i ens preocupem per entendre el dia a dia de la teva empresa per a oferir-te només allò que necessites. Truca al 902 365 656 i descobreix un banc diferent.

210x260 Foment catalan.indd 1 29/5/17 13:29

—En tota la pintura de Joan Ponç transcorre una faula mistèrica entre els plecs de la nit fosca de Sant Joan de la

Creu. En la seva joventut, descobrir Cézanne —deia— li va donar l’escalfor d’esperit que li permetria resistir el llarg

hivern. En aquella Barcelona de postguerra, en els inicis del grup Dau al Set, Ponç comprèn el personatge d’arlequí més com una identitat que a la manera d’un element d’‘atrezzo’.

Les aportacions de Pilar Parcerisas, José Corredor-Matheos i Ignacio Vidal-Folch perfilen per a la força estètica i

existencial d’un pintor que va ser entomòleg, visionari, mag, un regnat —com va escriure J. V. Foix— de por sense malenconia,

l’amalgama imprudent dels tres imperis de la natura.

Rituals de Joan Ponç

9

10 Memòria personal

de Joan Ponçper José Corredor-Matheos

14 Diàbolo

per Pilar Parcerisas

18 Ponç, el visionari

per Ignacio Vidal-Folch

—— La personalitat de Joan Ponç, independent i complexa, es barre-ja en el record amb les profundes impressions produïdes per la seva obra, que s’ha confirmat com un dels principals referents del nostre art a la segona meitat del segle XX. Quan era estudiant, i no imaginava que acabaria sent crític d’art, vaig seguir a distància les seves primeres aparicions públiques, i una dècada després començaria a tenir oportu-nitats d’escriure sobre la pintura, el dibuix i l’obra gràfica d’aquest artis-ta. Durant un temps em va semblar molt vinculat als altres pintors de Dau al Set —Antoni Tàpies, Modest Cuixart i J. J. Tharrats—, però n’he anat apreciant la singularitat i el gran valor de la seva obra com una representació original i totalment independent. Tots els membres d’aquest grup, partint del surrealis-me, tractaven d’aprofundir en una realitat que roman oculta. Però així com Tàpies se centrava en la línia marcada per André Breton, Ponç participava, de manera personalís-sima, en un corrent intemporal del qual el surrealisme bretonià és una manifestació contemporània. On neix i es reprodueix més fidelment l’esperit de Dau al Set és en les visions paral·leles que tenien Joan Ponç i Joan Brossa en la plàstica i en la poesia, respectivament. I Joan Ponç era conscient del significat de la seva participació a Dau al Set i el

Memòria personal de Joan Ponç

Sovint S’atribueix a Joan Ponç una forta inclinació Pel que éS diabòlic, Però la Seva obra, malgrat que inquieta,

no inSPira Por de veritat. éS Part d’un Joc en el qual, Però, Perilla la vida del creador. la Seva obra éS de caràcter Simbòlic, en un temPS en què el Símbol ha deSaParegut de

l’art. ell Se Situa en un eStadi anterior al renaixement, en què art i Societat conServaven el Sentit de la

tranScendència

1965, amb motiu d’una entrevista que li vaig fer per a la revista Siglo XX, va afirmar: “Molts se n’han atri-buït la maternitat; això no importa: el pare de Dau al Set soc jo”.

En la meva opinió, que crec que és compartida per molts estudiosos de la seva obra, l’època que millor el representa és la primera, desen-volupada entre el 1946 i el 1953. En aquells anys, tot i que predominava el dibuix, la pintura té més impor-tància que en la major part de la producció posterior. El misteri, la inquietud que desperta, la defor-mació de les figures, els motius sexuals enllaçats amb evocacions de la mort i l’aparició d’uns éssers ni morts ni vius es barregen amb un humor que presenta un cert distan-ciament. Sovint s’atribueix a Joan Ponç una forta inclinació pel que és diabòlic, però les seves pintures i dibuixos, malgrat que inquieten, no inspiren por de veritat. Són part d’un joc en el qual, però, perilla la vida del creador. Podem pensar que la seva penetració fosca en la transcendència no arriba al numi-nós —paraula utilitzada per Rudolf Otto quan al·ludeix a allò que és sagrat—, però el joc és seriós de debò. Recordem l’afirmació de Fri-edrich Nietzsche: “No conec cap altra manera de tractar grans em-preses que no sigui el joc; aquest és, com a indici de grandesa, pres-supost essencial”.

per José Corredor-Matheos

La seva obra és de caràcter simbòlic i es produeix en un temps en què, tret d’estranyes excepcions, el símbol ha desaparegut de l’art. Ell se situa en un estadi anterior al Renaixement, en què la societat i l’art en general conservaven el sentit de la transcendència. La pintura i el dibuix de Ponç tenen unes arrels religioses, de tradició esotèrica, que comparteix amb antigues civilitzacions i que ell interpreta lliurement. Arrels situades fora del temps que s’havien de trobar tant en l’inconscient d’aquest artista com —acceptant les afirmacions de Carl Gustav Jung— en el de tothom. En la conversa esmentada que vam mantenir el 1965 em va confessar: “Abans d’anar al Brasil vivia en un pla en què el diabòlic era el centre. Creia que nosaltres érem uns éssers que ens perfeccionem anant cap

10

joan ponç

Joan Ponç al seu estudi de Ceret, 1978

[Foto de Pilar Aymerich]

11

al diable. Ara crec que som uns diables que ens perfeccionem anant cap a Déu”.

Per entendre l’evolució de l’art de Joan Ponç s’ha de tenir en compte la seva absència de l’ambient artístic de Barcelona durant un llarg període, del 1953 al 1962, en què va viure al Brasil. És veritat que, en molts casos, l’absència mitifica algunes personalitats destacades, però, a Catalunya, l’absent sovint desapareix, encara en vida, del panorama, excepte si ha tingut una gran valoració internacional. Al Brasil, la seva pintura i, sobretot, el seu dibuix, que és el que va practicar amb més intensitat, conserven sovint el misteri, però de vegades perd el caràcter transgressor i aquella sensació que perillava la vida de l’artista. En el dibuix predomina el joc gràfic, però la sensació d’angoixa dramàtica es manté en obres concretes, com la sèrie de Caps. L’interior de les figures té, de vegades, molt de calidoscòpic, i a l’espai es pot apreciar l’horror vacui, que l’empeny a omplir-lo amb un desplegament del dibuix realment fantàstic. Possiblement, al Brasil, el va influir el caràcter fortament experimental que tenia l’art i la poesia en aquells moments, en què el factor racionalista era decisiu, com a contraposició al caràcter de l’art popular aborigen. Sèries posteriors de petites pintures recuperaran el misteri, amb la facilitat que dona al creador el petit format i treballar com per a si mateix o, millor, perquè si. Novament a Catalunya, la seva reinserció en l’art es produeix sense precipitacions, però amb més rapidesa de l’esperada. A més d’exposicions com la presentada a la galeria de René Metrás, a qui coneixia del temps de Dau al Set, recupera antigues relacions i n’estableix altres de noves amb les quals havien començat a escriure sobre art posteriorment i amb una nova generació d’artistes plàstics i

col·leccionistes que s’interessen per la seva obra. El 1973 vaig publicar un petit volum sobre el conjunt de la seva obra que va donar motius per mantenir converses, però el que em va permetre conèixer-lo millor va ser la preparació d’un llibre dels anomenats d’artista, amb trenta aiguaforts seus i un llarg text meu que els “il·lustrava”: Metamorfosis Franz Kafka-Joan Ponç, que apareixeria el 1978. En aquest llibre, l’artista desenvolupava una interpretació plàstica de la famosa narració, amb una visió kafkiana del món que recuperava la profunditat, el caràcter feridor i angoixant de la seva primera època.

Podem observar que el canvi que es produeix al Brasil no talla l’extraordinària vena creadora iniciada el 1948 i que es va interrompre aparentment el 1953.

El projecte sobre La metamorfosi kafkiana l’esmenta ell en una carta que m’havia enviat des de Cadaqués, el 12 de gener de 1968: “Aquest any, a banda dels treballs exposats en la col·lectiva el catàleg adjunt, he fet la il·lustració de La metamorfosi de Kafka amb vint gravats, alguns dels quals, exhibits a Alemanya, Bonn i Frankfurt, han merescut de la crítica elogis que mai havia rebut”. Passarien deu anys, doncs, des de la seva terminació i presentació a Alemanya i la publicació a l’editorial barcelonina Polígrafa. A banda de possibles retards per dificultats a l’hora de trobar editor d’un llibre que havia d’arribar a un preu molt alt, es devia en bona mesura al fet que no tenia pressa. Ell anava treballant intensament i, igual que amb els aiguaforts kafkians, li passaria amb les Capses secretes, que em va

joan ponç

12

josé Corredor-Matheos és poeta, assagista i crític d’art

ensenyar en una estada que vaig fer a casa de la Roca de Palencà, a prop de Camprodon, en la qual havia caigut un llamp i que, ennegrida com havia quedat, a Brossa li encantava.

L’objectiu d’aquella trobada era preparar la publicació de La metamorfosi i exposar-li la perspectiva que volia donar al meu text. Com ell mateix m’havia proposat, no s’havia de tractar d’un estudi crític dels gravats, a la llum del llibre de Kafka, sinó d’un llarg poema en prosa, en què, com li vaig comentar, narraria un viatge en què Kafka, ell i l’autor d’aquest text viatjàvem, indistintament, pel món visible i el que es considera invisible. En aquella ocasió, vam parlar de la seva pintura, de la seva manera de veure la realitat, de la seva atracció pel misteri i de com s’esvaeixen els vels que ens

impedeixen veure-hi. Obsessionat

com estava per aquests temes citaré paraules d’una de les seves cartes, escrita en castellà, com totes les que vaig rebre d’ell. S’hi revelava una comprensió obsessiva de l’art i la vida, vistes com si fossin quelcom inseparable, que sovint fregava o incidia en el delirant, sense que aquest adjectiu —aplicat a art— em sembli necessàriament negatiu: “La transformación en insecto de Gregorio equivale a un proceso de humanización. Es con amor que este intenta acercarse a los demás, que lo contemplan horrorizados, porque forman parte de una sociedad inhumana, que tiene por principio creer que ‘todo va bien’. Dicha sociedad es como una poderosa máquina que

no admite que la más insignificante de sus piezas tome conciencia de sí misma. Humanizarse

es identificarse con el propio ser de forma tan intensa que nos permita vernos actuar como algo exterior a nosotros mismos”. Paraules que parlen de la seva lucidesa i que ens recorden que l’art no ha de ser pura estètica, ni tampoc alguna cosa feta en funció exclusivament o principalment de l’època en què es duu a terme, sinó una aventura per una zona desconeguda. L’exposició oberta actualment a les sales de la Pedrera ens permet revisar l’obra d’aquest artista i comprovar la qualitat extraordinària i la plena vigència del seu art.

‘Nocturn’, 1950.Oli sobre tela, 80 x 200 cm

[Foto de Fundació J. V. Foix] © Joan Ponç, VEGAP, Barcelona, 2017

13

—— Joan Ponç, sempre a prop de l’abisme. Artista visionari, va fer de la pintura una raó existencial, que el va connectar amb la vida i evitar, així, caure en la bogeria. Va de-senvolupar una imaginació sense límits materialitzant amb aquesta energia espiritual que el caracterit-zava un sentit ocult i transcendent mitjançant la pintura: “El meu tre-ball sempre ha girat al voltant de la màgia”. César López Osornio va dir d’ell: “Sempre va intuir on cal inda-gar, buscar i penetrar el jo interior, aquell que li parla en claus secre-tes, en silencis musicals, en signes esotèrics o hierofanies latents, que apareixen en vigílies permanents, de colors irisats fins a l’infinit, allà on s’uneix l’horitzó amb el cel”.

Diàbolo”Jo visc en el temps esperit”

Després d’anys de silenci so-bre la seva obra, l’exposició “Joan Ponç. Diàbolo” fa justícia a la figura de qui va llançar la primera pedra en la història de l’art a favor de la renovació plàstica i la recuperació de l’esperit d’avantguarda després de la Guerra Civil espanyola. La seva eclosió en el panorama artís-tic de mitjans dels anys quaranta del segle XX va capgirar el discurs d’escriptors i crítics d’art que es van apressar a buscar adjectius que poguessin definir aquesta màgia expressionista de les se-ves primeres pintures sorgides dels racons més càlids i amagats de l’esperit humà. El van titllar de diabòlic,

per Pilar Parcerisas

Joan Ponç, amb Salvador Dalí en una de les seves

trobades[Foto de Toni Vidal / Vegap]

carnavalesc, torturat, al·lucinant, màgic, infernal. Molt aviat arriben a la conclusió que Ponç no s’assem-bla a ningú: “Joan Ponç, amb els seus mèrits el seu demèrit, igual a Ponç”, va escriure Alberto del Cas-tillo el 1952.

Joan Ponç va néixer a Barce-lona el 28 de novembre de 1927 al barri de Sarrià. Després d’una infància marcada per l’abandona-ment del pare de la llar familiar, la mare i l’àvia van tenir cura de tres fills i una germana discapacita-da que inspirarà en part els seus

éssers monstruosos. Ponç es va donar a conèixer a l’exposició “Tres pintors i un es-cultor” al centre excur-

14

Joan Ponç

sionista Els Blaus de Sarrià el 1946, juntament amb August Puig, Pere Tort i Francesc Boadella. El poeta J.V. Foix els avala amb un text que assenyala la novetat que repre-senta la pintura d’aquests joves: “De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents”. Aquesta exposició serveix d’esperó perquè Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats entrin en contacte amb Joan Ponç, qui al seu torn ja coneixia el poeta Joan Brossa i el pensador i escriptor Arnau Puig. Es començava a forjar el que seria la revista Dau al Set (1948-1956).

Ponç ja havia superat l’etapa d’aprenentatge amb el pintor fau-vista Ramon Rogent i havia entrat en un nou període de temàtica religiosa i bíblica, amb crucifixions, àngels, figures hieràtiques i apari-cions, que desenvolupava sota la influència de Georges Rouault. Va ser Joan Brossa qui va induir Ponç a sortir d’aquesta iconografia reli-giosa expressionista per adoptar una via propera a l’automatisme surrealista, seguint l’exemple de Joan Miró. Gràcies a J.V. Foix co-neixen Miró i també Salvador Dalí, a qui els membres de Dau al Set visiten a Portlligat planificant una excursió amb barca des de Port del Selva, on Foix té una casa. El viatge va motivar la pintura Nocturn (1950) de Joan Ponç i el poema de Foix “Balada dels cinc mariners exclusius i del timoner, que era jo” (1950).

Si el pintor dominicà Jaime Colson havia introduït en les tertú-lies de la Campana de Sant Gervasi aquests artistes joves en els mo-viments d’avantguarda, J.V. Foix i Joan Miró van ser clau per recupe-rar el pols avantguardista després de la Guerra Civil a partir del sur-realisme. Brossa serà el principal instigador d’aquest surrealisme automàtic en el qual se submer-geix Joan Ponç, i que es plasmarà a la suite dels Dibuixos podrits i

les Metamorfosis, que regalarà al poeta, però també el condueix a un magicisme visceral que il·luminarà les sui-tes Presagis, Deliris i Al·lucinacions, entre el 1946 i el 1948, període pre-Dau al Set.

Si la revista Ariel nascuda el 1946 i de caràcter més noucentista va acceptar l’obra de Ponç en un primer article que li dediquen Joan Perucho i Jean Cocteau, l’abril del 1948, Joan Ponç, Joan, Brossa, Ar-nau Puig i Jordi Mercadé llançaran

un primer i únic núme-ro de la revista Algol, a finals del 1946, prece-dent de la revista Dau al Set, en la qual par-

ticipen Brossa, Ponç, Tàpies, Cui-xart, Puig i Tharrats. Tindrà el seu paral·lelisme europeu en la revista CoBra (1948-1951). Per Arnau Puig, Dau al Set va ser un estat d’esperit, una actitud: “Un còctel estrany ens configurava aleshores: Plató, Wagner, Nietzsche, dadaisme, sur-realisme i un cert existencialisme, forjat per compte nostre [...] un

‘Savis al capvespre’, 1947. Guaix sobre paper, 63 x 43 cm

[Foto de Col·lecció particular ]

15

principi radical, l’auto-matisme, tot seguint el seu sentit en la cèlebre frase de Breton —auto-matisme psíquic pur—, presidia tota la nostra activitat”. Surrealisme i existencialisme van ocupar les pintures i dibuixos de Ponç de poètics éssers estranys, arlequins, animals fantàstics i ar-quitectures perdudes enmig de paisatges nocturns imaginaris. Després de l’exposició del grup a la sala Caralt el 1951, Ponç, decebut amb Dau al Set, decideix anar al Brasil, amb una carta de recoma-nació de Joan Miró, on romandrà deu anys, del 1953 al 1962. Tot i ser ben acollit per Ciccillo Matarazzo, exposar al Museu d’Art Modern de Sao Paulo i fundar una escola d’art, L’Espai, dificultats de tota mena l’aboquen a una crisi material i es-piritual. Escriu el Diari de São Pau-lo (1960), on imagina el seu taller com un vaixell navegant en la noc-turnitat i fa la suite Instruments de tortura, natures mortes d’objectes punxants, figures geomètriques i

rodes dentades. Malalt d’una diabetis galo-pant, decideix tornar a Barcelona, amb la seva dona Roser Ferrer i el

seu fill de curta edat. S’instal·len al Bruc. Ja a Catalunya, amb les sui-tes Caps i Ocells guanya el Premi Internacional de Dibuix de la VIII Biennal de Sao Paulo (1965).

Joan Perucho fa que la seva pintura reaparegui a la galeria René Metras el 1964, amb obres anteriors a la seva marxa al Brasil. Perucho anomena Ponç “príncep de les tenebres” per la nocturnitat que envaeix cada vegada més la seva obra. Joan Ponç va pintar de nit tota la seva vida. Les pintures fosques nocturnes on sobresurt una bombeta, una llimona o unes fruites modelades amb un punti-llisme vibràtil en blau ocupen el període entre el 1963 i el 1966, just en el moment en què es trasllada a viure a Cadaqués i aconsegueix a través de l’escultor Xavier Corberó que la seva obra sigui gestionada pel marxant Fernando Guereta,

que estabilitza la seva situació econòmica.

A Cadaqués la seva obra no perd totalment aquesta nocturni-tat, però s’interessa cada cop més per la geometria, el despullament de l’espai, la nitidesa de les línies geomètriques i per les implicaci-ons científiques i filosòfiques que pot tenir la seva pintura a escala existencial. Tenen efecte les lectu-res fetes al Brasil sobre el Discurs del mètode de Descartes, l’atrau cada vegada més la teoria de la relativitat i la figura d’Einstein, el retrat i la fórmula E = mc2 serà present al seu estudi. Entre 1968 i 1969, protagonitzaran la seva obra cossos geomètrics suspesos en l’espai sideral i suites com Per-sonatges metafísics, la sèrie Qua-drada gran i Quadrada petita. Els problemes oculars, com a resultat d’una diabetis mal atesa, aniran en augment. L’ull apareixerà en primer pla com a motiu de la seva obra, alhora que el puntillisme vibràtil nocturn es transformarà entre el 1969 i el 1973 en intensos punts

‘La mosca’, 1948.Tinta xinesa i color

sobre cartó, 41 x 64 cm[Foto de Col·lecció Josep

Suñol, Barcelona ]

Joan Ponç

16

iridescents als contorns de formes i figures.

L’esperit metafísic de la seva pintura queda palès a la suite Fons de l’ésser (1975-1979), que exposa al Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris el 1978. Es tracta d’una sè-rie de pintures sobre paper plenes de personatges que són una cròni-ca social d’un món en decadència, emparentable amb la narrativa de Hieronymus Bosch o Pieter Brueghel. Entre el 1980 i el 1984 tor-na als gèneres de la pintura que de fet mai va abandonar: retrats,

paisatges i natures mortes, i desitja esdevenir un clàssic. Pinta un enor-me tríptic, Homenatge a Cézanne (1981), interpretació singular de Nature morte aux ognions (1895-1898) del mestre francès, i un altre Homenatge a Leonardo da Vinci (1980) per a l’aeroport de Barajas, a Madrid.

A causa de l’empitjorament de la seva visió causada per la diabe-

tis i un trasplantament de ronyó, les visites als hospitals són freqüents en aquest període. A les sales d’espera aconsegueix fer 424

dibuixos en miniatura, acolorits, que titula Capses secretes. En aquests últims anys la seva vida transcorre als Pirineus, a Cotlliure, Ceret, la Roca de Pelancà, al costat de la seva segona dona, Mar Co-rominas, on compra i restaura una casa cremada per un llamp, a Sant Pau de Vença, on mor el 4 d’abril de 1984. Sempre va conviure amb la mort com una circumstància inherent a l’experiència de la vida. El seu epitafi diu: “Tan sols dins la mort som eterns”.

Suite ‘Fons de l’ésser’, 1975-1979.

Guaix, tinta i llapis de colors sobre paper, 65

x 70 cm[Foto de Col·lecció particular ]

Pilar Parcerisas és historiadora de l’art i comissària d’exposicions

17

‘Fanafafa Veribú’, 1950. Oli sobre tela, 100 x 72 cm[Foto de Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Antiga Col·lecció Salvador Riera]

18

——Per Ponç l’única realitat és el misteri. És un univers complex, d’espais dramàtics habitats per fi-gures d’una vida nerviosa, elèctri-ca. Sovint els paisatges incendiats d’aquest món, esquitxats d’arqui-tectures llunyanes, de vegetacions plistocèniques i éssers híbrids de fera i homuncle, amb urpes i esca-tes, semblen vastes sales de l’in-fern que ell visita quotidianament; entra i surt d’allà quan vol, hi va com de casa al carrer per aga-far les imatges que després ens mostra en teles pintades amb tot detall. Aquest món infernal al qual gràcies a no sé quin pacte amb el dolor té accés impune s’assembla al nostre en una distorsió mons-truosa; deu estar molt a prop, potser fins i tot hi estigui a dins i sigui un somni mental coherent, sostingut i depurat al llarg dels anys. La seva imatge emblema és —almenys per mi— a cara de-macrada i espiritual, coberta amb una gorra o cucurulla medieval, d’un elf, o un mag o un alquimista o un arlequí, amb els ulls tancats i girat cap al cel, esperant rebre de la part alta alguna mena de senyal d’alleujament o rescat.

Vaig descobrir Joan Ponç com a personatge estrambòtic abans que com el formidable pintor visi-onari que era. Escoltar-lo, aquella tarda a finals dels anys setanta, a Granollers, on pronunciava una conferència, va ser una experi-ència tan impressionant que vaig copiar la seva llauna, deformant-la fins a la caricatura, per escriure un dels relats del meu primer lli-

Ponç, el visionariJoan Ponç veia i sentia “altres coses” sota el món de les aParences.

Pintava Paisatges onírics aPocalíPtics, amb volcans en eruPció sota un cel exPlosiu, monstres, esPerits malèfics i bondadosos, arlequins, mags i

dimonis, éssers sortits d’algun bestiari medieval. és com l’atmosfera tòxica d’un món que ha estat sotmès a una exPlosió nuclear o de les sales de

l’infern

bre, que vaig titular Mi visión del mundo —títol molt apropiat, ja que també el discurs que havia pronunciat Ponç constituïa una weltanschaaung—, en què un conferenciant embogit encadena disbarat rere disbarat davant l’es-tupor del respectable públic. No és que aquella tarda Ponç digués disbarats; ja he dit que ell era pura coherència; el seu discurs, com la seva pintura, seguia una lògica particular, una lògica “alternativa”.

I això que el seu germen, el potent agent provocador que el va empènyer a ser pintor va ser la llarga contemplació d’una obra mestra de la tradició de la pintu-ra espanyola; sent adolescent va tenir l’oportunitat, a la parròquia de Santo Tomé de Toledo, de concentrar-se durant una llarga estona en la contemplació de L’enterrament del comte d’Orgaz; per cert, que aquesta ostentació aclaparadora de mestratge va ser durant dècades visita obligada per a tots els turistes i viatgers que arribaven a Toledo. L’apoteò-sica visió del Greco en què la terra i el cel simultaniegen amb la ma-teixa precisió elegant, tan reals els cavallers en l’ofici de difunts de la part inferior com els àngels i sants durant el Judici Final a la part superior del quadre, no només va emocionar i va enlluernar el jove Ponç sinó que en constatar que el llenguatge plàstic era capaç d’expressar tant la realitat visible com la invisible, ell va decidir ser pintor. Altres han afirmat que Ponç va ser “un vers solt”. En uns

per Ignacio Vidal-Folch

anys, els de la postguerra, domi-nats per una pintura paisatgista, costumista, tradicional, que havia trencat ponts amb les aventures estètiques de la República lliga-des a les avantguardes europees, Ponç irromp, capitanejant els seus companys de viatge del grup Dau al Set, com el visionari d’un món personal màgic i salvatge, malalt i sovint terrorífic.

Però tornem a Granollers als anys setanta: Ponç, de rostre il·lu-minat i tens, parlava amb enorme passió i pathos dels anys —deu anys— que havia passat al Brasil. Les forces vives, els capitosts i els senyors i senyores més distingits de Sao Paulo li van oferir un ban-quet. Però, per desgrat seu, es van passar tot el sopar parlant de diners, d’articles de luxe, cotxes i coses trivials, i aquesta conversa va provocar en Ponç una ira pa-roxística: es va enfilar d’un salt a la taula i trencant gots i ampolles injuriava a crits aquells senyors, una mica com Jesucrist fent fora els mercaders del temple. “Una senyora”, va explicar Ponç, “em va dir que el que deia era molt inte-ressant, però que no calia dir-ho des de sobre la taula. Per què no baixa, es pren amb nosaltres un gintònic tranquil·lament, i ens ho explica amb més calma?” Ponç va accedir-hi. “Vaig baixar de la taula. Vaig beure la copa que m’oferien. Devien haver-hi posat a dins una droga poderosa, perquè el se-güent que recordo és que em vaig despertar a la cel·la encoixinada d’un manicomi.”

Joan Ponç

19

En aquest punt, tot el públic estava electritzat i escoltava aguantant la respiració la peri-pècia que el gran pintor ens ex-plicava. “Sol, captiu, en un país estrany, gairebé vaig caure en la desesperació, perquè vaig pensar que m’havien tancat allí amb el propòsit que em tornés boig. Jo temia que passés així. A la cel·la hi havia un finestró amb barrots. Vaig fer una mirada a l’exterior i què vaig veure? Una olivera! Una olivera robusta, esplèndida. Lla-vors vaig respirar alleujat: estava salvat. Perquè aquella olivera era l’esperit de Vincent van Gogh, que havia vingut per dir-me: “Tranquil, Joan, tranquil, soc amb tu”. Tot això ho explicava Ponç completa-ment de debò i amb un gran èm-fasi. Estàvem tots impressionats, excepte un noi que va alçar la mà i va dir: “Vostè perdoni, al Brasil no hi ha oliveres”. En lloc de fer callar Ponç, aquesta objecció el va indignar moltíssim. “Com t’atrevei-xes! Ets un desgraciat! És aquesta xata mentalitat teva, petitburgesa i materialista, la que porta el món a la perdició!...” Etcètera, etcètera. No recordo les paraules exactes però aquest era el sentit d’un ana-tema tan teatral.

Per als qui la vam viure, la per-formance va ser gloriosa i inobli-dable, però si la narro en aquestes línies és perquè retrata bastant bé la manera que tenia Ponç de ca-minar per la vida i per la pintura, i el caràcter “narratiu” de la seva personalitat i dels seus quadres, que sovint presenten escenes en les quals alguns elements són intel·ligibles però el sentit exacte se’ns escapa i continua en l’enig-ma. Des de ben petit a Ponç el món que considerem real li sem-blava clarament insuficient i havia conreat la fantasia contra ell. “La

El pare va abandonar la família, la germana va morir sent una nena i la infància de Joan “va ser un autèntic malson”

meva família i l’escola semblaven la viva representació de l’incom-prensible, de l’opressió, fins i tot de l’absurd.” El pare va abandonar la família, la germana va morir sent una nena i la infància de Joan “va ser un autèntic malson”. La família tenia un guardamobles, i ell es recordava, de nen, passejant per grans sales plenes de mo-bles. La seva àvia li deia que els sorolls de la fusta són les ànimes dels morts que volen parlar. “Crec que ha estat per evadir-me d’un món cruelment real pel que vaig començar a viure en un altre de fantàstic, al qual he estat fidel tota la vida i el qual, amb el transcurs del temps, ha adquirit una reali-tat més sòlida que l’exterior”, va escriure. “Escapo de la dolorosa realitat sobre les ales de la imagi-nació.”

Ponç veia i sentia “altres coses” sota el món de les aparences. To-pògraf del seu propi esperit, tor-turat i ple d’accidents traumàtics, pintava paisatges onírics apocalíp-tics, amb volcans en erupció sota un cel explosiu, plens de personat-ges estranys, monstres, esperits malèfics i bondadosos, arlequins símbol de la fantasia, mags i dimo-nis, éssers sortits d’algun bestiari medieval. En aquests paisatges es respira l’atmosfera tòxica d’un món que ha estat sotmès a una explosió nuclear, o bé són les sales de l’infern. Joan Perucho, que a més de ser un gran novel·lista va ser un influent crític d’art, descriu Ponç en aquests termes: “La seva mirada era la mirada del visionari, i davant seu els miralls no tornaven la realitat aparent de les coses, sinó l’horror del que succeeix en el lloc profund de la sang i de la terra. Com Poe davant la cara de Mr. Waldemar, Ponç veia al mirall la pútrida, dolça i enorme fermen-

tació de tota la creació. Una mà, l’òvul pur d’un rostre, el contorn delicat d’una flor, no eren sinó fos-ques forces que corrien cap al seu últim destí declinant; és a dir, cap al no-res”.

Per imposar aquest reremón propi, el 1948 Ponç va formar amb Tàpies, Cuixart, Tharrats i els escriptors Joan Brossa i Arnau Puig el grup Dau al Set, que el van seguir i van representar el mateix magicisme. Dau al Set va durar pocs anys però va convertir-se en l’avantguarda barcelonina, fins que es va conèixer l’existència de l’expressionisme abstracte euro-peu que acabaria arraconant la figuració com una antigalla; als col·legues de Ponç el món oníric de Dau al Set els va semblar gastat i ell va deixar de ser el “cap” del grup per ser només “un individu qualsevol amb idees molt anti-quades”, segons va recordar anys després amargament. Decebut por les “traïcions”, cansat de l’atmos-fera barcelonina, Ponç va provar sort a París; no li va agradar i el 1954 va fer el salt al Brasil, on va perseverar i va madurar en aquesta estètica intemporal, fora de l’evolu-ció del discurs oficial de la pintura contemporània, i en aquesta sim-bologia abstrusa que fa immedia-tament recognoscible com a seu qualsevol dels seus quadres. A la tornada del Brasil va viure encara 20 anys més, reconegut com un gran artista, amb clientela a tot Europa, fins que va morir prematu-rament el 1984. Després de dèca-des d’un oblit relatiu i injust —però l’oblit sempre ho és— l’exposició de la Pedrera significa la seva re-surrecció, i per a nosaltres la me-ravellosa ocasió de veure el que sense ell seria inimaginable.

Ignacio Vidal-Folch és novel·lista

Joan Ponç

20

‘Autoretrat’, 1949.Tinta, llapis de grafit, llapis

de color i guaix sobre paper, 38 x 25 cm

[Foto de Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de

Catalunya. Antiga Col·lecció Salvador Riera]

21

Aprendre a innovar

—Humanitats, ciència, noves tecnologies, competitivitat, globalització i valors cohesius són els components nuclears de qualsevol renovació

del sistema educatiu. D’una banda, aprendre a innovar i, de l’altra, expandir una idea de l’educació com a bé comú. L’aposta per la formació

professional és determinant. És el que es proposa l’Aliança per a la FP Dual que integra món educatiu, dinàmiques empresarials i que —com

escriu Francisco Belil per a — arriba per tallar processos tan negatius com el fracàs escolar. De la mateixa manera, una universitat competitiva, oberta i sense corporativismes —com explica el professor J. J. Moreso— augmenta el nivell educatiu i els seus nexes amb la societat. Per Ricard

Ruiz de Querol, la pregunta és com canviar els ensenyaments secundaris en el context de les societats líquides. El desaparegut Xavier Melgarejo és

un dels principals defensors del sistema educatiu finlandès, publica un extracte del seu assaig “¡Gracias, Finlandia!”. En definitiva,

aprendre a aprendre; aprendre a innovar.

23

30 Universitats,

competitivitat i cohesió

per J.J. Moreso

34 Tres eixos per transformar

el sistema educatiuper Ricard Ruiz de Querol

24 Formació professional dual: una aposta d’èxit

per Francisco Belil

38 El model finlandès

per Xavier Melgarejo

24

—— Aprendre a aprendre i l’edu-cació com a bé comuns són con-ceptes nuclears per a la innovació educativa. El proper 8 de novembre es compliran cinc anys del reial decret pel qual es desenvolupa el contracte per a la formació i l’apre-nentatge i s’estableixen les bases de la formació professional dual (FPD). Aquesta fita, que va passar gairebé inadvertida per a la majoria de ciutadans, va significar un gran avenç en l’aproximació del món acadèmic i el mercat laboral, en un entorn d’alta complexitat per les conseqüències de la crisi econò-mica, social i financera per la qual travessava el nostre país. El reial decret defineix la formació pro-fessional dual com “el conjunt de les accions i iniciatives formatives, mixtes d’ocupació i formació, que tenen com a objectiu la qualificació professional dels treballadors en un règim d’alternança d’activitat labo-ral en una empresa amb l’activitat formativa rebuda en el marc del sis-tema de formació professional per a l’ocupació o del sistema educatiu”.

Encara que pugui semblar que es tracta d’una iniciativa innovado-ra al nostre entorn, aquesta fórmula de formació professional no és nova, ja que es remunta al segle XII amb la creació de la figura de l’apre-nent, sorgida de la necessitat dels gremis d’oficis i artesans de dotar-se

de personal per garantir la viabilitat de les professions amb alta especia-lització. Com un exemple una mica més proper, podem traslladar-nos a fa poc més de dos-cents anys, quan es fundava l’Escuela Don Bosco de Artes y Oficios al barri barceloní de Sarrià, un espai on els artesans formaven els aprenents. El sistema, que es va estendre per tot Europa, és el model de formació professio-nal majoritari a Alemanya, Àustria i Suïssa i té un impacte considerable a Holanda, el Regne Unit i Irlanda.

Després de més de dues dècades treballant a Espanya, la Fundació Bertelsmann ha posat en marxa, en els últims anys, mesures per millorar l’ocupabilitat dels joves espanyols, centrant-se en l’orienta-ció professional coordinada i en la promoció de la formació professio-nal dual. La millor inserció laboral és una de les seves cartes principals. Un cop acaben els estudis, un 70% dels aprenents s’incorpora a les plantilles de les empreses on s’han format, la qual cosa permet que els nostres joves puguin desenvolu-par i aplicar el seu talent de forma més ràpida en benefici propi, de l’empresa formadora i de la nostra societat.

Malgrat el seu gran potencial, a Espanya encara no és l’aposta majo-ritària, al contrari que a Alemanya, on més del 60% dels alumnes que

FORMACIÓ PROFESSIONAL

FORMACIÓ PROFESSIONAL

DUAL: UNA APOSTA D’ÈXIT

Com a motor de la innovació educativa, la formació professional dual és clau. L’Aliança per a l’FP aposta per un sistema de formació dual

d’aprenents com a estratègia per fer front a l’elevada taxa d’atur juvenil i l’abandonament escolar prematur. Una de les claus perquè l’FP dual sigui

eficient és la implicació de les empreses

per Francisco Belil

25

26

FORMACIÓ PROFESSIONAL

estudien FP trien la modalitat dual. Al nostre país només té un pes del 3% en relació amb el global d’estu-diants d’FP.

FP duAL I uN PACtE EduCAtIu. L’educació a Espanya s’ha caracteritzat en les darreres dècades per la falta de consens po-lític entorn del sistema educatiu. Com a conseqüència d’això, des del 1979 s’han aprovat set lleis educa-tives. L’última, és la Llei orgànica 8/2013, per a la millora de la quali-tat educativa (LOMCE), que actual-ment s’està debatent.

En aquest context de vagues polítiques en l’educació, aconseguir un pacte educatiu que permeti una reforma consensuada ha estat un tema recurrent. Però la realitat ha estat una altra: els partits polítics no han acordat, fins ara, un pacte que permeti a Espanya tenir un sistema educatiu sòlid i modern. La falta de consens i les nombroses lleis educatives han tingut conse-qüència directa en la qualitat de la nostra educació, reflectida en les proves internacionals i nacionals com l’informe PISA.

La XII legislatura va comen-çar amb la proposta del ministre d’Educació, Cultura i Esport Iñigo Méndez de Vigo a tots els grups parlamentaris per aconseguir un pacte educatiu en aquesta legislatu-ra. El guant va ser recollit per tots els grups polítics i l’1 de desembre de 2016 es va constituir al Congrés una subcomissió per arribar a un gran Pacte d’Estat Social i Polític per a l’Educació. Sembla que, per fi, després de diverses dècades de desavinences, els partits estan disposats a arribar a un acord que garanteixi l’estabilitat educativa per a les properes dècades.

Des de la Fundació Bertelsmann celebrem el nou escenari que s’obre amb el pacte educatiu. Esperem que sigui un acord que uneixi no només les formacions polítiques, sinó també la resta del sector edu-catiu —professors, associacions de pares, sindicats— i comunitats au-

tònomes. El país ho necessita amb urgència.

ALIANçA PER A L’FP duAL I dESENvOLuPAMENt SOCI-AL. En aquest context l’any 2015 es va crear l’Aliança per a la Formació Professional Dual, una xarxa esta-

tal d’empreses, centres educatius, institucions i associacions compro-meses amb una FP dual de qualitat. Impulsada per la Fundació Ber-telsmann de la mà de la Fundació Princesa de Girona, la Confederació Espanyola d’Organitzacions Em-presarials —CEOE— i la Cambra de

27

aconseguir que l’experiència de les empreses en la seva implantació serveixi per millorar el marc legal i jurídic vigent i, finalment, augmen-tar el prestigi social de l’FP.

L’Aliança ja inclou més de 600 institucions, empreses i centres educatius adherits, un nombre que creix dia a dia i té quatre àrees d’actuació. La primera, una asses-soria tècnica a Catalunya, Madrid i Andalusia, on acompanyem les empreses a desenvolupar els seus primers projectes d’FP dual. Aquest ajut normalment és clau perquè aquesta empresa continuï apostant pel futur de l’FP dual. Els nostres assessors ja han visitat més de 500 empreses i hem generat un gran nombre de projectes en pimes i també en grans companyies com Gas Natural Fenosa, Deloitte, Zu-rich Heineken o Pasiona. Aquestes dues últimes han estat precisament guardonades amb el I Premi Alian-ça per a l’FP dual. La segona línia és la que integren deu grups de treball sobre temes clau diversos com, per exemple, regulació, qualitat o tutors, en els quals els membres de l’Aliança aporten propostes de millora al model d’FP dual que s’està desenvolupant a Espanya. La tercera és la xarxa que constitueix l’Aliança en si mateixa, un marc en el qual es fomenta la cooperació entre els seus membres, l’intercanvi d’idees, millors pràctiques i projec-tes per avançar en la implantació amb èxit de l’FP dual. I, finalment, tenim la certesa que una bona FP dual pot ser un element que con-tribueixi a augmentar el prestigi general de la formació professional, i amb aquesta finalitat hem organit-zat més de 150 esdeveniments per promocionar-la.

FP duAL: AvANtAtgES d’INvERSIÓ EStRAtègICA PER A L’EMPRESA. Cal que les empreses s’involucrin més i millor per aconseguir superar el 3% que representa avui l’FP dual a casa nostra. Les empreses espanyoles haurien d’apostar per aquest model

Comerç d’Espanya té com a objec-tiu millorar l’ocupabilitat dels joves espanyols i al mateix temps que les empreses puguin obtenir professi-onals amb una formació ajustada a les seves necessitats reals. L’Aliança aglutina esforços i sinergies per impulsar un model d’FP dual de

qualitat adaptat al nostre entorn. Més enllà d’aquest propòsit

global, l’Aliança persegueix quatre objectius estratègics per a l’FP dual a Espanya: garantir la qualitat de tot el procés; crear el suport neces-sari perquè les petites i mitjanes empreses se sumin a l’FP dual;

28

FORMACIÓ PROFESSIONAL

en vista dels beneficis que aporta per millorar el seu nivell de com-petitivitat. Els avantatges per a les empreses són nombrosos: per exemple, la flexibilitat curricular. En aquest sentit, les empreses poden adaptar els continguts for-matius del programa a les seves necessitats i al mercat laboral. És la formació professional feta a mida per als requeriments empresarials concrets.

Gràcies a l’FP dual s’estableixen connexions privilegiades amb els centres educatius, que poden anar més enllà de l’àmbit de la dual. Du-rant els processos de selecció, les empreses adquireixen un millor co-neixement de les competències dels aprenents i redueixen els costos de reclutament i adaptació al lloc. Les empreses recuperen durant el pro-cés d’aprenentatge gran part dels costos. Més enllà de les bonificaci-ons socials —del 75% al 100% de les quotes de Seguretat Social—, amb la formació d’una plantilla adaptada a les seves necessitats específiques. En convertir-se en una “empresa formadora” totes les activitats re-lacionades amb aquest procés es poden incorporar a l’estratègia de responsabilitat social corporativa.

L’FP dual representa un model formatiu que acosta l’oferta forma-tiva a la qual poden accedir els joves a les necessitats de les empreses. Necessitem la implicació de tots els agents socials i defensem un mo-del en què la qualitat s’imposi a la quantitat, amb tutors formats que disposin de competències pedagò-giques, amb empreses implicades tant en el conveni com en la selec-ció, i amb aprenents ben remune-rats i motivats.

PER què S’hA d’APOStAR PER L’FP duAL? L’atur juvenil s’ha convertit en un gran problema. La solució requereix la col·laboració decidida i urgent de tots els agents implicats. Igualment, creiem que la fórmula alemanya (FP dual), adap-tada al nostre entorn, per combatre

aquesta problemàtica ofereix un ventall d’avantatges no únicament per a les empreses, sinó per al món acadèmic, per a l’alumnat i per a la societat en general.

L’FP dual és una eina per al món acadèmic. Qualitat i prestigi són al-guns dels principals avantatges que aporta l’FP dual als centres educa-tius. La interacció constant entre aquests i el món laboral enriqueix la formació que s’ofereix als alumnes i en millora la qualitat. A més, l’FP dual aporta prestigi als centres, ja que mostra la seva voluntat d’apos-tar per una formació d’èxit rica que inclou aprenentatge professional a l’empresa minuciosament adaptat, tutoritzat i avaluat. Alhora, l’FP dual és una eina per a l’alumnat. L’alumne aprèn en situacions reals de treball, de manera que adquireix experiència professional durant la seva etapa formativa. En una for-mació professional dual de qualitat, l’alumne rep una retribució salarial proporcional al contracte o conveni acordat, d’aquesta manera augmen-ta el seu compromís, la seva motiva-ció i el seu rendiment.

Com a eina per a la societat, l’FP dual és sens dubte una eina per fo-mentar el desenvolupament social sostenible, incidint en la disminució de l’atur juvenil i la reducció de les taxes d’abandonament escolar. Para-l·lelament, aquest sistema nodreix el nostre teixit empresarial, dotant-lo de coneixement per augmentar la seva competitivitat, capacitat per innovar i adaptació a un entorn exi-gent i en canvi constant. En poques paraules, la modalitat de formació dual ofereix més competitivitat per a les empreses, qualitat en forma-ció, disminuir la taxa d’atur juvenil i afavorir l’ocupabilitat. L’FP dual és, per tant, una aposta d’èxit per un nou sistema de desenvolupament social, educatiu i econòmic capaç de contribuir a consolidar una societat en la qual guanyem tots.

Francisco Belil és vicepresident de la Fundació Bertelsmann

29

30

—— Les darreres dècades a Cata-lunya han significat un increment substancial de progrés, modernitat i benestar. En cinquanta anys el país, com Espanya sencera, ha can-viat de dalt a baix. Les universitats han seguit el país en aquest procés. L’augment de les publicacions científiques, de la qualitat del que s’ensenya a les aules, de la manera de gestionar els recursos públics, ha estat senzillament espectacu-lar. És cert que, quan parlem de la universitat en els darrers anys, sempre se’ns recorda que cap de les nostres universitats apareix en cap dels rànquings de referència (l’AWRU de Xangai, el del Times Higher Education i el QS) entre les cent primeres. I això és cert, però poques vegades s’afegeix que tres de les nostres universitats aparei-xen entre les dues-centes primeres en alguns dels rànquings. I això és molt rellevant perquè significa que prop del 40% dels estudiants universitaris catalans cursen els estudis en universitats que estan entre el 2% de les millors del món. Tinguem en compte que al món hi ha entorn de trenta mil universi-tats. O, per exemple, que Barcelona és la tercera ciutat europea amb més nombre d’universitats entre les cent primeres d’Europa, només superada per Londres i París. No obstant això, és obvi que no podem conformar-nos amb la situació que tenim i que els reptes per al futur són molt importants. Igual que el

nostre teixit empresarial i la nostra administració pública, les nostres universitats han de ser per al futur que ens espera més competitives i han de contribuir millor a la co-hesió de la nostra societat. Aquest és el llegat de les societats europees precisament: societats competiti-ves, capaces de crear i augmentar la riquesa, i societats cohesionades socialment, capaces de redistribuir la riquesa amb equitat.

De l’ICReA A BolonyA. El que sense dubte hem fet millor és la creació d’un conjunt de meca-nismes per incentivar la recerca de qualitat al país. En el període de 1999 a 2003, quan era conseller d’Universitats el professor Andreu Mas-Colell, es va crear el programa ICREA, un pla d’atracció de talent al món que ha captat entorn de dos-cents cinquanta professors d’investigació del màxim nivell. En el mateix període, a l’esfera de les universitats, es van crear un con-junt de centres de recerca de pri-mer nivell, conferint-los autonomia plena de disseny i funcionament i finançats de manera convenient. Tots els governs des d’aleshores han mantingut aquestes iniciatives en el temps i els resultats són patents: en les convocatòries de recerca més importants de l’Europa actual, re-alitzades i resoltes per l’European Research Council, Catalunya té un èxit semblant al dels països capda-vanters, entre els cinc primers en

totes les convocatòries.Les universitats, per la seva

banda, han fet un esforç conside-rable en fornir una oferta de titula-cions atractiva i solvent. Quan els nostres estudiants de grau visiten les millors universitats d’Europa, en el context del programa Eras-mus, obtenen els millors resultats. L’oferta de màsters ha crescut, amb la introducció de l’anomenat procés de Bolonya, i ha mostrat la capacitat d’atreure molts estudiants de fora de Catalunya. I una universitat que fa només trenta anys només for-mava els doctors que necessitava per reproduir-se, ara té el 40% de estudiants de doctorat de fora de Catalunya. Res de tot això hauria estat possible si no hi hagués ha-gut una generació de professors ( jubilats fa uns anys o pendents de jubilació) que van contribuir a fer-ho possible des dels rectorats de les nostres universitats) tenien aquesta idea oberta, internacional, de la universitat, que la volien in-serida al país i oberta al món. Tot això ha fet possible que ara puguem dir amb rotunditat que el sistema universitari català és el millor del sud d’Europa.

Més CoMpetItIvItAt. Ara bé, és obvi que cada vegada el món acadèmic també és més competitiu: en els darrers quinze anys han apa-regut amb molta força desenes de noves universitats asiàtiques excel-lents, per exemple. Convé aprofitar

RànquIng unIveRsItARI

UNIVERSITATS, COMPETITIVITAT I COHESIÓ

En cinquanta anys la universitat, a Catalunya i a tot Espanya, ha fet un gran pas endavant però encara cal plantejar estratègies de competitivitat i contra una endogàmia que

acabaria fossilitzant el sistema universitari, i per això és urgent dissenyar nous sistemes de governança per a les nostres universitats

per J. J. Moreso

31

32

RànquIng unIveRsItARI

l’oportunitat per fer nous canvis. En primer lloc, un augment subs-tancial del finançament públic de les universitats. L’any 2006, quan la subvenció pública de la Generalitat no arribava als 750 milions d’euros a l’any, el conseller responsable d’Uni-versitats, el professor Joan Manuel del Pozo, i el conseller d’Economia, el professor Antoni Castells, van signar amb els rectors de les univer-sitats públiques un solemne acord per la millora del finançament de les universitats, que incrementava la quantitat fins a arribar a la mítica xifra dels 1.000 milions l’any 2010. En aquest acord s’estipulava que l’increment seria distribuït d’acord amb l’assoliment de determinats objectius i, en una bona part, dis-tribuït d’acord amb els objectius. La crisi econòmica ho va trastornar tot, la xifra mai no va arribar als 1.000 milions, encara que els dos darrers anys va estar per sobre dels 900. Però, l’any 2011, quan tots els matins ens llevàvem pendents de la prima de risc, la subvenció va tornar a la quantitat de l’any 2007, d’on s’ha mogut poc. És imprescindible recuperar un acord similar. Ara és el moment, l’economia es recupera i s’acaba d’endegar el Pacte Nacio-nal per la Universitat. Cal fer-ho, fent responsable a les universitats del compliment dels objectius. La majoria d’universitats europees són finançades, dit ara grosso modo, el 60% per grandària i docència, i el 40% per recerca. Aquest és un bon punt de partida per generar el nou model de finançament. Les univer-sitats europees que estan uns pocs llocs per davant o per darrere de les nostres als rànquings totes tenen una subvenció pública entre dues i tres vegades superior a la nostra.

En segon lloc, són necessaris alguns canvis peremptoris a la go-vernança. Això és igual d’important, però no depèn només de Catalunya. Cal que es canviï la llei d’univer-sitats a les Corts Generals, potser només autoritzant, de manera voluntària, un canvi cap a més au-

tonomia i més rendició de comptes. La universitat, com altres àmbits, s’ha regulat tradicionalment al nos-tre país partint de la desconfiança prèvia, i per això hi ha tota mena de regulacions referides al catàleg de titulacions, a la manera de seleccio-nar el professorat i tantes d’altres, i un control nul a posteriori. I el que ens cal és precisament el contrari: confiança prèvia, i per tant, autono-mia íntegra, i rendició de comptes a posteriori. Perquè aquest model de confiança i responsabilitat funcioni calen alguns canvis força obvis: a) l’òrgan de govern de les universitats ara és dual: un consell de govern intern a la institució (amb repre-sentació majoritària de professors, però també d’estudiants i de per-sonal d’administració) i un consell social, bàsicament format per per-sones de la societat civil, externes a la universitat i que té funcions, a banda de l’aprovació del pressupost,

més aviat de control. Convé, com s’ha fet a tot Europa, crear un sol òrgan de govern de la institució, un òrgan mixt, que permeti incor-porar de debò la visió de fora, i que comprometi els membres externs d’aquest òrgan a cercar i aconseguir fonts addicionals per a la universi-tat, b) si és fa això, crec jo, l’elecció del rector ja no és tan important. Òbviament, el rector hauria de do-nar compte de la seva tasca davant d’aquest òrgan, però en la seva elec-ció s’ha de seguir comptant amb la comunitat acadèmica, per exemple un claustre o senat podria presen-tar una terna al consell perquè triés,

33

sòlides han creat mecanismes per evitar l’endogàmia. A les universi-tats de recerca dels Estats Units no es pot contractar els propis doctors, si no és que han passat almenys tres anys en una altra institució de re-cerca. I, abans, a la universitat hum-boldtiana, a Alemanya i als països de la seva tradició, una universitat no pot incorporar el professor que s’hi habilita i presenta el seu Ha-bilitationsschrift. La llei catalana d’universitats, que introdueix fle-xibilitat permetent la contractació en règim laboral, també fa algunes contribucions en aquesta direcció. Cal generalitzar-les del tot. Potser soc optimista, però crec que una mesura com aquesta seria revulsiva i també canviaria els mecanismes de promoció per assimilar-nos a les millors universitats del món.

Finalment, em queda la millora de la relació entre la universitat i l’empresa, que sembla (si se’m permet la frivolitat) un amor im-possible, perquè sempre en sentim a parlar però sembla que no arriba mai. Exagero: s’han pres iniciatives, com la que permet fer la tesi docto-ral entre l’empresa i la universitat, els doctorats industrials, que van en la direcció adequada. Algunes universitats han creat societats mercantils (la que conec millor, la meva, ha creat la SL UPF Ventures) per valorar la capacitat de trans-ferir el coneixement i la innovació. Aquest és el camí que han recorre-gut aquells que ho han fet primer que nosaltres. Aquestes iniciatives no només generaran nous àmbits de col·laboració, sinó que serviran per canviar la cultura tant empresa-rial com acadèmica i les aproparà. Si féssim aquestes coses, i les féssim ja, la universitat catalana contribui-ria millor a teixir una societat més competitiva i més cohesionada i, potser com a torna, en una dècada tindrem una universitat catalana entre les primeres cent del món.

J. J. Moreso és catedràtic de Filosofia del Dret, UPF i president AQU Catalunya

c) el rector hauria de nomenar, altra vegada escoltada la comunitat rellevant, els degans i directors de departament, és a dir, els responsa-bles de les unitats operatives de la universitat, que així s’incorporarien al seu equip executiu, d) l’estructu-ra administrativa es va reforçar, a la LOU del 1983, amb la introducció de la figura del gerent. Cal professi-onalitzar més l’estructura adminis-trativa i reforçar-la, les plataformes de docència, el suport de la recerca i de la transferència, els recursos de l’aprenentatge i informació cada ve-gada requeriran més recursos ma-terials i uns recursos humans més

professionals, flexibles i articulats.

ContRA l’enDogàMIA. En tercer lloc, cal millorar la política de les nostres universitats de reclu-tament i promoció del professorat. El primer que hem de fer és acabar amb l’estat de coses que ha creat la crisi econòmica: molts professors entorn dels quaranta anys, alguns de moltíssima qualitat, no han po-gut accedir a una plaça de professor estable perquè la precarietat s’ha instal·lat en reduir-se moltíssim l’oferta pública d’ocupació. El se-gon, igual d’important, és lluitar contra l’endogàmia, a les universi-tats catalanes entorn del 70% dels professors van llegir la tesi a la ma-teixa universitat on ho són. És un mal símptoma, més del doble supe-rior de la mitjana europea. Sé que la manca de mobilitat de les nostres societats conspira en contra nostre. Però totes les cultures acadèmiques

34

—— Hi ha una consciència unànime sobre la necessitat de millorar, can-viar, o fins i tot transformar l’edu-cació, els sistemes educatius i les escoles. Però al mateix temps hi ha una gran disparitat en les propostes per aconseguir-ho. Per exemple, l’in-forme Política educativa en perspec-tiva 2015: Fer possibles les reformes (OCDE, 2015), l’objectiu del qual és “ajudar els governs a promoure l’avanç dels sistemes d’educació” esmenta més de 450 iniciatives dife-rents adoptades als països de l’OC-DE entre el 2008 i el 2014. Tot i ad-metre la complexitat dels sistemes educatius, o potser precisament per això, posar sobre la taula un nombre tan elevat de propostes planteja in-terrogants, començant pel de la seva pròpia operativitat. Són massa res-postes per sotmetre-les a la decisió de qualsevol organització operativa. Massa també, amb alta probabilitat, per als mecanismes de governança de la cosa pública —governs i parla-ments—, incloent-hi els del nostre país.

En conseqüència, donant per fet que totes aquestes respostes han de tenir algun grau de validesa, sembla raonable indagar sobre les qüestions a les quals responien. Expliquen que Einstein afirmava que si disposés d’una hora per salvar el món, dedica-ria 55 minuts a definir el problema i cinc a trobar la solució. Podria ser que la confusió raonable que a més d’un generarà la proliferació de propostes sobre l’educació tingui

l’origen en una pobra selecció de les preguntes més rellevants? Quines serien aquestes preguntes? Tenint en ment la recomanació, també plantejada també per Einstein, de procurar que les coses siguin com més senzilles millor, però no massa senzilles, proposaria abordar el pre-sent i el futur de l’educació plante-jant cinc “preguntes poderoses” que emmarquen el disseny de qualsevol procés de canvi: Per què hem de canviar? Per què ho hem de fer? Què hem de canviar exactament (i què cal mantenir)? Com i amb qui ho hem de fer?

Per què hem de canviar? Tot canvi parteix d’una tensió entre la realitat i les expectatives que es te-nien sobre aquesta mateixa realitat. En el cas de l’educació a Espanya, hi ha com a mínim tres indicadors de la realitat que apunten a un grau relle-vant de desconnexió entre el sistema educatiu i la societat. El primer és l’índex d’abandonament escolar prematur, que arriba al 20% dels jo-ves espanyols, enfront de l’11% de la mitjana europea i entre un 5 i un 7% als millors països en aquest aspecte. Les enquestes indiquen que per a un 60% dels joves espanyols els estudis són menys prioritaris que l’oci, el treball, l’amistat o els diners. Els ex-perts també assenyalen que l’aban-donament prematur és el final d’un procés progressiu de desvinculació, que es manifesta primer en forma de problemes disciplinaris, absentisme

ensenyaments secundaris

TRES EIXOS PER TRANSFORMAR EL SISTEMA EDUCATIU

El consens sobre la urgència de millorar el sistema educatiu topa amb la dificultat a l’hora de consensuar les reformes en concret, fins i tot entre els

països de l’OCDE

per Ricard Ruiz de Querol

o baixes qualificacions. La qual cosa apunta a dues mancances del siste-ma escolar actual: no aconsegueix interessar en l’aprenentatge que ofereix com a mínim a una cinquena part dels joves, i li falta capacitat per identificar, diagnosticar i revertir a temps els símptomes que acaben portant a l’abandonament.

La igualment elevada taxa d’abandonament en els estudis universitaris apunta en la mateixa direcció. Un 32% dels matriculats a la universitat abandona els estudis abans de completar el segon any, i un 10% addicional canvia de carrera en aquest mateix període inicial. L’eficàcia dels mecanismes d’orien-tació educativa en les últimes etapes de l’educació escolar, fins i tot per

35

als alumnes amb les qualificacions suficients per accedir a estudis uni-versitaris, sembla doncs millorable. Un informe de la Fundació Jaume Bofill —Després de l’ESO què puc fer? (2015)— posava de manifest que l’orientació és una pràctica perifè-rica en els centres, poc planificada i documentada i sense una definició clara de tasques i responsabilitats. Finalment, caldria apuntar que si bé el percentatge d’espanyols entre 30 i 34 anys amb un nivell educatiu més enllà de la secundària (un 40,9%) és homologable a l’àmbit europeu, l’índex d’ocupació d’aquests és de només el 68,7%, molt per sota de la mitjana europea (81,9%).

Per què cal canviar l’en-senyament secundari? El

conjunt dels tres indicadors apun-tats constitueix un motiu suficient (un perquè) per redissenyar la connexió entre el sistema educa-tiu espanyol i la societat. Però cal anar més enllà de les mancances dels plantejaments del passat; les propostes de transformació del sis-tema educatiu han de trobar el seu per a què responent als reptes que planteja la societat del futur, que estan canviant significativament. En temps no tan llunyans, quan encara tenia sentit creure, fins i tot des de la política, en l’objectiu d’un ordre social estable i guiat per principis racionals, la raó de ser del sistema educatiu era constituir-se en un ele-ment clau de reproducció social; o, d’estabilitat social, si ho preferiu. En el paradigma industrial amb el qual

36

ensenyaments secundaris

es van dissenyar, els sistemes educa-tius havien de “produir” la ciutada-nia i la força de treball necessàries per al funcionament de les societats industrials. Malgrat les diferències culturals i de context entre diferents països, hi havia prou unanimitat al voltant dels seus objectius clau perquè organismes nacionals i inter-nacionals publiquessin directrius i indicadors de caràcter general sobre el sistema educatiu i l’educació.

Aquesta perspectiva és il·lusòria en el context actual de societats líquides, en la qual es posen en dub-te tots els referents: en l’àmbit de la política i l’economia, de les estra-tègies empresarials sostenibles, de l’organització industrial i la feina, de la cohesió social i del significat ma-teix de la ciutadania. Quan es cons-tata que les principals institucions públiques i privades tenen dificul-tats manifestes per donar respostes al repte múltiple d’un creixement econòmic socialment sostenible, de la generació d’ocupació de qualitat i de la cohesió social, la seva autoritat i credibilitat per prescriure els con-tinguts dels programes educatius s’ha de posar clarament en entredit. Si això és així, el més important que sembla raonable demanar al sis-tema educatiu no és que dicti a les escoles què han d’aprendre els nens i joves d’avui per sortir-se’n el dia de demà com a ciutadans responsables i no només com a professionals. Per ser capaços d’orientar-se i actuar èticament com a ciutadans en en-torns de gran incertesa necessitaran haver interioritzat com aprendre a aprendre. Com que aquesta capa-citat es desenvolupa practicant, les escoles i els seus educadors hauran d’incloure en els programes per als alumnes oportunitats d’aprenentat-ge lligades al seu entorn accessible, familiar, social, natural. Per fer-ho, també hauran d’aprendre a apren-dre.

com s’ha d’abordar el canvi? Per reforçar —o refer— l’encaix amb les societats a les quals serveixen, les escoles hauran de considerar un triple procés de trans-formació. L’eix inicial, el que rep més atenció, és la innovació pedagògica dels processos educatius que tenen lloc a l’aula. Les propostes en aquest sentit apunten a objectius com l’aprenentatge actiu, col·laboratiu, multidisciplinari i basat en experi-ències. També a un èmfasi més gran en el desenvolupament d’hàbits i habilitats que en l’assimilació dels continguts de les disciplines acadè-miques convencionals. Perquè els reptes que els alumnes trobaran a la vida real no estaran classificats se-gons aquestes disciplines, o el que en quedi de moltes després de l’impacte de les noves tecnologies.

Hi ha, però, dos eixos de trans-formació addicionals que els centres escolars hauran d’abordar en paral·lel: els de la seva cultura i la seva organització. La seva cultura, perquè la posada en pràctica de processos d’innovació pedagògica comporta canvis qualitatius relle-vants en les formes de treballar i de relacionar-se entre alumnes i professors, entre els docents entre si i entre l’escola i el seu entorn, incloent-hi de manera especial les famílies. També canvis en la seva organització, perquè concebre l’es-cola com una entitat d’aprenentatge comporta redefinir molts dels pro-cessos que componen l’activitat d’un centre: el disseny i l’ús dels espais, la programació d’activitats, el desenvo-lupament i l’avaluació de nous itine-raris d’aprenentatge, l’aprenentatge continu dels docents, per dir només els més evidents.

Si bé es poden concebre pro-postes d’aplicació general per a la transformació pedagògica, no passa el mateix amb la transformació cultural i organitzativa de les esco-

les, perquè aquestes estaran molt condicionades com a mínim per les particularitats de la seva situació de partida i del seu entorn. És ben sabut que els detalls de la transfor-mació d’una organització complexa, i cada escola ho és, no poden impo-sar-se des de dalt (top-down). Encara menys des de fora, ni tan sols des d’unes administracions públiques que sovint funcionen més com a es-taments de supervisió i control que com a agents de canvi. S’atribueix a Peter Drucker l’afirmació que no-més hi ha tres coses que cal esperar que passin espontàniament en una organització: fricció, desorientació i resultats per sota dels desitjables; la resta requereix lideratge. Atès que aquestes tres disfuncions estan avui presents en un grau més o menys gran en el sistema educatiu, caldrà afegir el d’un nou lideratge, forço-sament múltiple i distribuït, com a ingredient addicional a l’agenda de transformació de les escoles.

nous lideratges. Caldrà desenvolupar lideratges que confiïn en el compromís de tantes escoles i docents amb el futur de l’educació i que motivin, habilitin, potenciïn i valorin les seves capacitats latents d’innovació. I, per fer-ho, incloure habilitats i competències de lide-ratge en els programes de formació dels directors de centre, per tal que aprenguin a actuar més com a motors de canvi que com a adminis-tradors del sistema. Posats a fer-ho, potser no seria desgavellat potenciar aquestes mateixes competències de lideratge entre els estaments que avui es dediquen a la inspecció i el control del sistema educatiu. I fins i tot, per què no?, entre els dirigents polítics amb responsabilitats en educació.

En el paradigma industrial amb el qual es van dissenyar, els sistemes educatius havien de “produir” la ciutadania i la força de treball necessàries per al funcionament de les societats industrials

ricard ruiz de querol és soci director a Coperfield for Social Good

37

EL MODEL FINLANDÈSEl sistema educatiu de Finlàndia és considerat actualment un dels més exemplars. A l’assaig ‘Gracias, Finlandia’, de

repercussió notable, el pedagog Xavier Melgarejo, mort fa poc, dona les claus d’un èxit que és imitat en altres països i que, gràcies a la col·laboració de l’editor Jordi Nadal, podem resumir per als lectors de

per Xavier Melgarejo

38

ExcEl·lència Educativa

Un element essencial del model familiar i dels valors inherents a la

societat finlandesa és que la família, sigui el model que sigui, és la pri·

mera responsable del benestar i de l’educació dels fills. Les institucions poden ajudar, donar suport i com·plementar, però la responsabilitat

principal recau en la família que, en conseqüència, forma part del siste·ma educatiu i, a diferència del que

passa en altres països, com Espanya, no delega la seva responsabilitat en el sistema escolar, sinó que el com·plementa, l’acompanya i el reforça.

Aquesta aposta estratègica per l’excel·lència, partint de la base del sistema educatiu des del nivell més

baix —l’educació primària— per anar millorant progressivament fins

a arribar a la universitat i els centres d’investigació científica i tecnològi·ca, ha permès que Finlàndia es trobi

immersa en una veritable societat del coneixement, amb una població profundament compromesa no no·

més amb l’educació formal i reglada, sinó també amb la formació conti·

nuada dels adults. En aquest sentit, Finlàndia té el percentatge més alt d’adults en formació continuada de l’OCDE (56,8%) i dobla la mitjana

del conjunt dels països integrats en aquest organisme.

Hi ha prou proves per afirmar que el sistema educatiu finlandès produeix un nivell de fracàs escolar molt baix,

amb percentatges de graduació en l’educació secundària obligatòria de gairebé el 94% i amb nivells de

repetició de curs molt baixos (prop de l’1%).

Aquesta situació demostra un nivell molt alt d’equitat educativa i també

d’equitat social que no s’aconsegueix abaixant els nivells educatius, com ho demostren els resultats excel·lents dels alumnes finlandesos en competència lectora, matemàtica

i científica de manera continuada i persistent al llarg del temps.

L’escola finlandesa té sis cursos de primària, tres de secundària

obligatòria i posteriorment es pot escollir entre un batxillerat de dos anys o una formació de grau mitjà de dos anys. El 45% dels alumnes

opta per la formació professional. A Finlàndia hi ha un gran respecte per totes les feines i totes es consideren

Les biblioteques s’han convertit a Finlàndia en un element bàsic per al model

educatiu del país [Foto de istockphoto]

39

dignes. No hi ha selectivitat, però sí una revàlida al final del batxillerat, però no a totes les àrees. Les facul·

tats universitàries poden fer proves d’accés específiques.

Si tenim en compte que els factors socioeconòmics i els nivells de ben·estar són molt similars a Finlàndia i en els altres països escandinaus,

el fet diferencial finlandès rau en la seva reforma del sistema educatiu i en especial en el procés de formació

del professorat, que és el tret que més el diferencia de la resta dels paï·sos i que pot explicar el canvi radical en els nivells de rendiment en com·prensió lectora entre els més grans

de 25 anys i els menors d’aquesta edat, que són els que van emprendre

un procés d’escolarització amb el sistema reformat. Els estudiosos

finlandesos del tema, com Pirjo Lin·nakylä, reconeixen que la millora

dels últims trenta anys té l’origen en la transformació de la formació del

professorat.

Els professors finlandesos cobren el mateix a primària que a secundària,

perquè tots dos són llicenciats, i

tenen un poder adquisitiu mitjà·alt per al seu país. El sou net d’un mes·

tre finlandès no és significativament superior al d’un espanyol —abans

de les retallades—, encara que hi ha diferències importants en el sou

brut perquè el nivell impositiu fin·landès és molt més elevat que l’espa·

nyol. La gran diferència radica que el mestre té un gran prestigi social a Finlàndia i compta amb el respecte de la població, mentre que a Espa·nya és una de les professions més

criticades i menys valorades per la població general, amb tota mena de

tòpics que tots tenim al cap.

Un altre dels elements essencials i en el qual té un paper fonamental

l’aportació estatal és l’extensió d’una vasta xarxa de biblioteques, acces·

sibles fàcilment, interconnectades i amb professionals molt formats. Les

biblioteques disposen de bons re·cursos econòmics i humans que les

converteixen en elements essencials de la política d’igualtat d’oportuni·

tats per a tothom, ja que faciliten l’accés al coneixement que contenen els llibres, la premsa i el món digital. A més, no es posen obstacles buro·cràtics per accedir ni per consultar

els fons, excepte els lògics per a investigadors i exemplars de valor històric especial. Però tota la resta és accessible per a tothom a partir

d’una única biblioteca, sense neces·sitat de multiplicar carnets, autorit·zació i paperassa burocràtica. Això

fa que prop del 80% dels finlandesos utilitzin regularment els serveis

de les biblioteques. Evidentment, aquest nivell d’ús d’aquest tipus

d’equipament cultural té l’origen en uns nivells de lectura i de respecte

per la cultura escrita elevats.

L’objectiu estratègic de Finlàndia és la recerca de l’eficiència a qualsevol

preu per desenvolupar una socie·tat del coneixement que se situï al capdavant del món, competint per

aconseguir·ho amb els Estats Units o el Japó, però amb la diferència

essencial que pretenen combinar aquest desenvolupament amb la

conservació d’un estat del benestar que es caracteritzi per una equitat

social molt elevada.

xavier Melgarejo (1963-2017) va ser un pedagog innovador i un gran expert en el sistema educatiu finlandès, al qual va

dedicar ‘Gracias, Finlandia’. Pòstumament, ha aparegut ‘Transformar la adversidad’

Doc

umen

t pu

blic

itari

Rafa Nadal & Marc López(parella de tenistes)

Compromís Empreses és oferir-te tot el que la teva empresa necessita i necessitarà en un sol acord i per escrit. Com tenir un gestor especialitzat que s’encarregui de solucionar totes les necessitats financeres i agilitzar les gestions. Aquest és el nostre compromís. Tot i que, en realitat, n’hi ha molts més. Descobreix-los a bancsabadell.com/compromisempreses Ser on siguis

168912_Revista del Foment_Anuncio_compromiso empresas_210X260_CAT.indd 1 25/5/17 15:40

41

48 L’Europa quàntica

per Lluís Torner

42 El futur de l’empresa

ja és aquíper Antoni Zabalza Martí

Temes de demà

—Amb grans perspectives es construeix el futur i molt més en un món que supera els ritmes exponencials i arriba sobrecarregat

d’incerteses i opcions. En analitzar el futur de l’empresa, el professor Antoni Zabalza dedueix amb rigor i claredat que aquest futur ja és avui, des d’una descripció històrica de com el concepte

d’empresa ha anat evolucionant fins a més enllà de la societat postindustrial i les noves formes poscapitalistas. En gran mesura, la visió de l’empresa com un conjunt de contractes ha enriquit el concepte de costos de transacció. Una altra gran perspectiva de futur, també per a l’empresa, és el projecte Europa quàntica. En

aquest la Unió Europea competeix amb la Xina pel lideratge en la indústria quàntica. Les oportunitats de la segona revolució quàntica

—com explica el professor Lluís Torner— seran fonamentals, per exemple, per a les telecomunicacions i una futura mutació

informàtica.

—— D’entre les moltes maneres d’organitzar la nostra vida, l’home n’ha inventat una a la qual no li hem donat la importància que es mereix: l’empresa. Hi passem la major part de la nostra vida conscient i n’obtenim béns i serveis sense els quals la nostra existència seria més difícil. Sigui com a empleats o com a consumidors, molt poca gent, per no dir ningú, s’escapa d’una d’aquestes dues relacions amb l’empresa. No ha existit sempre, però és difícil pensar en un món sense empreses. Els nostres avantpassats van començar a caçar en solitari, però van haver de descobrir ben aviat que la col·laboració afegia valor al producte obtingut. No només pel nombre de peces abatudes, sinó per la mida d’aquestes peces. I quan n’hi ha dos que persegueixen alhora el mateix objectiu, hi ha una empresa. Encara més, quan n’hi ha dos, un dirigeix: hi ha una empresa guiada per un estrateg, per un administrador.

Mercat i sisteMa de preus. L’em-presa, malgrat la seva importància material, ha figurat de manera molt poc prominent en l’anàlisi econòmica. Més que l’empresa, els economistes han estudiat el mercat i el sis-tema de preus; el context en què es produeix l’intercanvi de béns i els senyals que guien els agents econòmics en les seves decisions de consum i producció. Amb el model de com-petència perfecta han ofert un relat rigorós i convincent basat en agents econòmics que pretenen maximitzar el seu benestar i benefici, que tenen preferències pel que fa al consum de béns i tecnologia per produir-los, i que es guien

exclusivament pel preu que el mercat genera com a conseqüència de l’intercanvi d’aquests béns. El resultat del model és sorprenent: les decisions independents d’aquests agents, per a les quals únicament utilitzen la informació subministrada pels preus, resolen l’immens problema de coordinació que suposa produir els béns que els consumidors volen i exacta-ment en la quantitat que requereixen. Però també és un model molt abstracte que ignora qüestions organitzatives. L’empresa, més que una organització, és un exercici de maximització: l’elecció, d’entre els plans facti-bles de producció, del que maximitza el benefi-ci. El propòsit essencial d’aquesta teoria no és tant l’empresa com demostrar que un context d’extrema descentralització no necessària-ment porta al caos. El comportament egoista dels agents econòmics, a més de generar per a ells el màxim benestar i benefici, permet arri-bar a una situació d’equilibri general de la qual ningú no vol sortir. De manera imperceptible i inconscient, com guiats, en paraules d’Adam Smith, el fundador de la ciència econòmica moderna, per una “mà invisible”, els agents econòmics, a la recerca del seu propi interès, col·laboren en la consecució d’un fi social. Un model, més que descriure la realitat, sin-tetitza els aspectes rellevants del problema que s’analitza i explora si aquests aspectes són suficients per explicar aquesta realitat. No es pot criticar res, doncs, del model de compe-tència perfecta. Però no hauria de sorprendre que, ja l’any 1923, l’economista D. H. Robertson observés que en les economies reals no totes

per Antoni Zabalza

EL FUTUR DE L’EMPRESA JA ÉS AQUÍ

Sense bellugar-nos de casa, a simple cop de tecla, el mercat se’ns està fent més transparent i accessible. Una nova generació d’organitzacions ‘de facto’ substitueix el mateix mercat i ofereix

mecanismes d’informació i intercanvi increïblement eficaços i econòmics. El futur ja és amb nosaltres però no sabem on ens portarà

42 42

eMpresa i Mercats

4343

les assignacions són determinades pel sistema de preus. Hi ha organitzacions, les empreses, en les quals preval la planificació, l’organitza-ció jeràrquica i l’ordre emesa per un adminis-trador. En una cita memorable del seu llibre Control of Industry, Robertson diu del sistema de preus que “en aquest oceà de cooperació inconscient trobem illes de poder conscient que com grumolls de mantega coagulen en una galleda de sèrum de llet”.

el Mercat no és gratis. I aquí és on entra el geni del premi Nobel Ronald Coase, que el 1937 partint d’aquesta observació, en un article seminal, “The Nature of the Firm”, va preguntar per què és necessària l’empresa si el model de competència perfecta demos-tra la seva capacitat per resoldre el problema d’assignació de recursos a través del sistema de preus. “Per què la coordinació la duu a terme el mecanisme de preus en un cas i l’adminis-trador en l’altre?”. Si el mercat i el sistema de preus ho resolen tot, per què existeixen les empreses? La clau de la resposta que Coase va donar a aquesta pregunta cal buscar-la en la idea que utilitzar el mercat, utilitzar el sis-

tema de preus, no és gratis. Per exemple, si els intercanvis en una economia s’haguessin de fer mitjançant el sistema de bescanvi, el cost d’utilitzar el mercat seria immens. Per sort, amb la invenció dels diners, ja fa molt temps que la humanitat va resoldre els molestos problemes que comporta l’intercanvi. Però hi ha altres costos que segueixen subsistint. Pen-seu, sense ànim d’exhaustivitat, en el temps i esforç invertit en negociacions; en la perícia legal necessària per redactar contractes; en les inspeccions requerides per comprovar la vera-citat dels termes d’aquests contractes; i en els acords i les previsions que, davant d’un futur incert, s’han d’aconseguir per resoldre les dife-rències i disputes que l’execució del contracte pugui comportar.

Davant aquests costos de transacció, Coase va avançar la conjectura que altres formes, també costoses i imperfectes, de coordinar les transaccions poguessin aparèixer com a preferibles a la proporcionada pel sistema de preus. Va posar cara a cara dues formes de coordinació, l’exercida pel sistema de preus i l’exercida per l’empresari. I a través de la hipò-tesi principal del seu treball, va formular la base

44

eMpresa i Mercats

sobre la qual es fa l’elecció entre aquestes dues alternatives: L’empresa existeix en la mesura que la coordinació exercida per l’empresari és més barata que l’exercida pel sistema de preus. L’empresa existeix perquè en estalviar costos permet que amb els mateixos recursos l’econo-mia produeixi més béns, sigui més eficient.

Un exemple per il·lustrar aquest estalvi. Un empresari que anés al mercat per treballar amb deu operaris independents hauria de fer deu contractes estipulant en cada un la tasca concreta assignada al treballador, el termini d’execució d’aquesta mateixa tasca, les garan-ties requerides i molts altres detalls necessa-ris per cobrir les eventualitats d’una relació mercantil d’aquest tipus. Si, en canvi, decidís incorporar els operaris a l’empresa, en tindria prou amb un sol tipus de contracte per als deu, en què aquests, dins dels límits legals establerts per a una relació laboral, accepten obeir de

manera general les instruccions de l’empresari. Hi segueixen havent deu contractes però més senzills i fàcils de gestionar, més barats que els requerits pel mercat.

transacció i econoMies avança-des. L’empresa mai substituirà totalment el sistema de preus perquè, com demostra la realitat, hi ha rendiments decreixents en la capacitat de coordinació de l’empresari. No és el mateix dirigir una empresa de cent empleats que una altra de cinquanta mil. A més, si a causa dels rendiments decreixents de la capacitat de dirigir, la dimensió de l’empresa més eficient queda prou per sota de la dimensió del mercat rellevant, hi haurà una pluralitat d’empreses. Si no fos així, quedaria sense explicar per què una gran part de les transaccions mercantils es fa entre empreses. Coase, amb la seva contribució, va dirigir l’atenció de la professió econòmica

L’empresa existeix en la mesura que la coordinació exercida per l’empresari és més barata que l’exercida pel sistema de preus

45

antoni Zabalza és president i conseller delegat d’Ercros i catedràtic d’Economia de la Universitat de València

a la importància dels costos de transacció, va estimular l’estudi científic de l’activitat empresarial i va posar de manifest la neces-sitat d’estudiar l’organització interna de les empreses. Els intercanvis no es duen a terme en el buit. Les economies avançades dediquen de manera creixent recursos a rebaixar els costos de transacció i una d’aquestes formes és l’empresa, l’organització de l’activitat especia-litzada en la producció de béns i serveis per a la venda a altres empreses o al consumidor final.

Des del 1937 la teoria ha avançat significa-tivament. El concepte de costos de transacció s’ha refinat reconeixent, per exemple, que també la gestió empresarial —en particular la dels grans conglomerats— pot estar subjecta a costos d’aquest tipus. La separació entre la propietat i la gestió ha posat en primera línia els incentius i la compatibilitat necessària d’interessos entre propietaris i gestors. La vi-sió de l’empresa com un conjunt de contractes ha enriquit el concepte de costos de transacció, particularment en un món incert en el qual qui assumeix el risc ha de ser el titular del resultat residual de l’empresa. No ho sabem tot, però la tasca seminal d’autors com Coase ha permès entendre millor el món de l’empresa.

Què ens oferirà el futur? No cal especu-lar gaire per veure que la irrupció dels grans avenços en la comunicació i l’intercanvi de dades està canviant la manera en què l’activi-tat productiva es porta a terme. El futur ja ha arribat. Internet és possiblement l’invent que més ha fet per reduir els costos de transacció que tant van preocupar Coase. De fet, en el mateix article “The Nature of the Firm”, Co-ase assenyalava que “canvis com el telèfon i el telègraf que tendeixen a reduir el cost de l’organització espacial tendiran a augmentar la dimensió de l’empresa. Tots els canvis que milloren la tècnica administrativa tendeixen a incrementar la dimensió de l’empresa”. I així ha estat. Per aquesta (i possiblement per altres) raons, des del 1937 hem vist com les empreses han crescut de forma substancial, i en alguns casos fins a límits gegantins. Però Coase no devia estar totalment convençut de la solidesa d’aquesta predicció, ja que en una nota a peu de pàgina diu: “S’hauria de fer no-tar que molts invents canviaran tant els costos de les organitzacions com els costos derivats

de la utilització del mecanisme de preus. En aquests casos, que l’invent tendeixi a fer les empreses més grans o més petites dependrà de l’efecte relatiu d’aquests dos costos”. Sense saber-ho, Coase estava anunciant el que està succeint de manera generalitzada amb l’ar-ribada d’internet. Ahir les pel·lícules les con-cebien, produïen, dirigien i comercialitzaven les grans companyies de cinema. Companyies que ho comprenien tot: hi treballaven com a empleats els escriptors que escrivien els guions, els actors que interpretaven la histò-ria, els directors que manaven en el rodatge, els decoradors, els sastres i els maquilladors. Tots. Avui, exagerant una mica, aquestes com-panyies no existeixen. O si n’hi ha, la seva mis-sió és simplement la d’utilitzar el mercat per acoblar l’organització temporal que produirà la pel·lícula en qüestió; per contractar tots els que abans eren empleats i ara són professio-nals independents.

Mercats Més transparents. El futur ja és amb nosaltres però no sabem on ens portarà. Sense bellugar-nos de casa, a sim-ple cop de tecla, el mercat se’ns està fent més transparent i accessible. A les empreses de Co-ase, l’existència de les quals permetia reduir els costos de transacció del mercat, se’ls ha unit una nova generació d’organitzacions que subs-titueix de facto el mateix mercat. Ofereixen mecanismes d’informació i intercanvi incre-ïblement eficaços i econòmics, que també re-dueixen els costos de transacció i potser d’una manera més important que moltes empreses convencionals. No tot és virtuós. Com altres potents innovacions, internet farà perdre llocs de treball encara que sigui de manera transitò-ria. I les enormes economies de xarxa i d’escala de la nova tecnologia empenyeran aquestes organitzacions a la concentració de poder de mercat. Ara bé, si la regulació és capaç de man-tenir la competència, aquestes organitzacions han de ser compatibles amb l’empresa conven-cional i es dedicaran a proveir-nos de béns i serveis millors i més barats que els que tindrí-em sense internet. Seran organitzacions que, a la llarga, elevaran el nostre nivell de vida.

El futur ja és amb nosaltres però no sabem on ens portarà

46

47

empresa i mercats

—— Ara mateix s’està gestant la segona revo-lució quàntica, en ebullició als laboratoris científics de tot el món desenvolupat. És una estratègia de llarg recorregut, que acabarà impactant en àrees importants de les comu-nicacions i la supercomputació, i per tant dels sectors econòmics que se’n deriven. Els primers productes apareixeran en els àmbits de la ciberseguretat, els sensors ultraprecisos, les tècniques d’imatge i la metrologia. Pel que fa a la computació, ben aviat es demostrarà l’anomenada supremacia quàntica: és a dir, que una màquina basada en algunes dotzenes d’elements quàntics farà una operació que cap màquina clàssica actual pugui dur a terme. Arribats a aquest punt, encara quedaran formi-dables desafiaments per resoldre fins a arribar a construir màquines capaces d’efectuar com-putacions d’interès pràctic, que necessiten mi-lers d’elements. Es parla d’una revolució, d’un canvi de paradigma, perquè es tracta de fer ús de les parts més íntimes de les lleis quàntiques, les que fan possible els “gats de Schrödinger”, en què la matèria es troba en la superposició simultània de múltiples estats, o la realització de la teleportació d’informació —encara que no de matèria—. Són les lleis que neguen l’exis-tència de la realitat objectiva a escala atòmica i les que, en principi, permeten dur a terme computacions massivament paral·leles, que són impossibles per a ordinadors tradicionals de qualsevol mida imaginable. La Unió Europa vol tenir un paper destacat en aquesta segona revolució quàntica.

per Lluís Torner

L’EUROPA QUÀNTICA

La concreció d’una segona revolució quàntica és una oportunitat tecnològica que pot tenir un impacte d’excepció

en les telecomunicacions i la supercomputació. El potencial de les tecnologies quàntiques seria determinant per al llançament

d’empreses de nova creació. En el futur, els ordinadors quàntics de capacitat suficient serien capaços de fer càlculs de

complexitat inabastable per a un ordinador convencional

48 48

horitzons

4949

Primera i segona revolució quàn-tica. La física quàntica es va descobrir i desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX. Alguns dels seus conceptes i, sobre-tot, les seves implicacions a l’hora d’interpre-tar la realitat són fortament contraintuïtius des d’una perspectiva de la vida quotidiana. Tot i així, ben aviat van obtenir èxits espectaculars a l’hora d’explicar l’estructura de la matèria. De fet, l’aplicació de les lleis de la física quàntica va fer possible el que es coneix com a primera revolució quàntica, que entre altres coses va permetre la comprensió i utilització dels mate-rials semiconductors i, per tant, l’aparició del transistor i de l’electrònica com avui la conei-xem. Un altre producte de la primera revolució quàntica és el làser i totes les seves aplicacions. El transistor i el làser, cor de l’electrònica i la fotònica, respectivament, han fet possible les tecnologies de la computació i les comunica-cions actuals, i per tant la societat digital, con-nectivitat arreu, internet global i robotització creixent. És a dir: elements centrals de la civi-lització actual. A la vegada, part dels aparells d’imatge avançada i de diagnosi utilitzats ruti-nàriament en els hospitals, com ara els aparells

de ressonància magnètica i els de tomografia —per exemple, els TAC i els PET—, així com instru-mental quirúrgic o algunes terà-pies per a oncologia, són producte de les tècniques derivades de la primera revolució quàntica.

Ara comença la segona, en la qual es tracta d’utilitzar les pro-pietats més genuïnes de les lleis de la física quàntica, que són les que descriuen el món a escala atòmica, per dur a terme fun-cions impossibles d’assolir amb tecnologies dissenyades a partir de les lleis tradicionals que descriuen el món a escala macroscòpica. Les aplicacions que actualment s’estan desen-volupant se centren en la creació dels sistemes de comunicacions i criptografia quàntiques, ordinadors i simuladors quàntics, i diversos sensors i aparells especialitzats de metrologia. És un potencial que té com a fonament les propietats més delicades de la matèria a escala atòmica, delicadesa que al mateix temps cons-titueix el desafiament més important per desenvolupar les tecnologies associades a escala industrial.

L’Estació Òptica Terrestre, a Tenerife, va batre el rècord durant un experiment de teletransportació quàntica transmetent fotons de llum a 143 quilòmetres de distància [Foto de IQOQI Vienna, Austrian Academy of Sciences]

50

Alguns dels científics que van descobrir la física quàntica van expressar dubtes que la humanitat pogués controlar mai la matèria amb el grau de precisió que requereix la segona revolució quàntica. Tot i així, durant les últi-mes dècades s’han fet avenços inimaginables a mitjan segle passat. En concret, avui als la-boratoris d’investigació es treballa de manera quotidiana amb uns pocs sistemes atòmics individuals i es pot fer que evolucionin de manera controlada seguint les lleis de la física quàntica. Aquesta capacitat, que ha donat una dotzena de premis Nobel durant els últims anys, és la que permet abordar el repte de tras-lladar les tecnologies quàntiques a la indústria i a la societat durant el segle XXI.

‘FlagshiP’ euroPeu de tecnologies quàntiques. L’abril de l’any 2016, en res-posta al treball coordinat desenvolupat durant més d’una dècada per una gran part de la comu-nitat científica de l’àmbit de tot el continent, i que va cristal·litzar en la publicació de l’anome-nat Quantum Manifesto, la Comissió Europea va anunciar la creació d’un Quantum Techno-logies Flagship (QTF) com a part del seu progra-ma Future and Emerging Technologies. El QTF pretén mobilitzar més de mil milions d’euros, 500 dels quals els aportarà la Comissió Europea du-rant deu anys a partir dels primers mesos del 2019, i la resta provindran dels estats i regions membres i de les indústries. Tot plegat té unes aspiracions generals semblants a les dels altres dos flagships ja existents, dedicats a les aplicacions dels materials del tipus grafè i a la comprensió del cervell humà.

El QTF té com a objectiu situar Europa a la primera línia de les tecnologies quàntiques, en col·laboració quan es pugui —i en competició quan calgui— amb iniciatives igualment ambi-cioses que s’havien iniciat prèviament al Regne Unit, amb inversions comparables a les que ara ha compromès la Comissió Europea, i amb altres que s’han iniciat als EUA i a la Xina. En concret, la Xina ha fet diverses apostes estratègiques, con-cretament per aconseguir una xarxa de comu-nicacions entre satèl·lit amb protecció quàntica que ja ha donat rendiments de gran visibilitat. El programa de comunicacions quàntiques entre satèl·lits s’havia iniciat a l’Agència Europea de l’Espai, que va dur a terme diverses demostraci-ons preliminars: per exemple, a les Illes Canàries. Ara els avenços xinesos ens fan veure que Europa i els EUA han de reprendre el programa amb vigor si no volen quedar-se enrere.

El QTF estarà organitzat en quatre pilars verticals, dedicats a comunicacions, computa-

ció, simuladors, i sensors i metrologia, i un pilar horitzontal de ciència bàsica adreçat a explorar contínuament noves idees i conceptes. A més, els pilars verticals, que tindran objectius específics i ben quantificables, estaran lligats entre si i també amb els eixos d’enginyeria, desenvolupament de programari, divulgació a la societat i a les empre-ses, i formació de personal. Amb eines i concep-tes diferents dels actuals, la formació de personal és particularment important perquè, quan les tecnologies quàntiques dissenyades en el marc del QTF arribin a les empreses, generaran nous llocs de treball per a professionals d’enginyeria, gestió de dades i proveïment de serveis.

comunicacions i comPutació quàntica. A mitjà termini, un dels objectius del QTF, amb fases graduals a partir del 2020, és la creació d’una internet quàntica, formada per xarxes de comunicacions que disposaran d’una capa addicional de protecció de la privacitat basada en elements quàntics. La seguretat i la privacitat en les comunicacions i transaccions són d’una importància capital tant per a la ciu-tadania com per a clients, empreses o governs, sobretot en el context de les societats massiva-ment digitals, interconnectades i hipercomu-nicades actuals i futures. A mitjan la propera dècada les noves tecnologies podrien tenir disponibilitat en una dimensió de xarxes me-tropolitanes i molts dels elements essencials de la internet quàntica podrien començar a ser realitat al final del QTF.

Diferents tipus de sensors quàntics i apa-rells de metrologia ultraprecisos ja estan disponibles en fase de prova de concepte als laboratoris d’investigació. Els primers detec-ten minúsculs senyals elèctrics i magnètics o proporcionen nous sistemes d’extracció d’in-formació de l’entorn i obtenció d’imatges. Els segons permeten, per exemple, la construcció de sistemes de sincronització cada vegada més precisos. Cap al final de la propera dècada s’espera que el desenvolupament comercial d’aquesta àrea impacti en l’anàlisi de materials, els sistemes de navegació o els de sincronitza-ció de xarxes de comunicacions i financeres, entre d’altres.

A més llarg termini es podria arribar als ordinadors i simuladors quàntics. Actualment ja hi ha prototips que es basen en uns pocs elements quàntics, encara que tan sols tenen ús en operacions trivials i sense utilitat com-putacional pràctica. La computació quàntica és un paradigma diferent de la computació digital convencional. Els ordinadors quàntics aprofiten

51

horitzons

la capacitat dels sistemes quàntics d’evolucio-nar simultàniament en diversos estats. En lloc d’utilitzar bits que tenen el valor 0 o 1, es basen en qbits —bits quàntics—, que consisteixen en la superposició d’ambdós estats i, processant aquests estats, un ordinador quàntic pot calcular algunes operacions de manera exponencialment més ràpida que un de clàssic. És a dir: els ordina-dors quàntics de capacitat suficient serien capa-ços de fer càlculs de complexitat inassumible per a un ordinador convencional. Val a dir que els fenòmens físics de partida són extremadament delicats i per tant, construir aquestes màquines en una mida gran és un repte formidable. S’es-pera que els simuladors quàntics arribaran primer, potser al final de la propera dècada. Es tracta de màquines quàntiques analògiques que imiten el comportament d’un sistema quàntic concret. En el marc del QTF, s’intenta-rà desenvolupar, entre d’altres, simuladors del comportament de molècules complexes d’inte-rès per dissenyar nous fàrmacs i simuladors de la possible existència de materials supercon-ductors a temperatura ambient.

oPortunitat emPresarial. Les grans companyies del sector de la computació, com ara Microsoft, Intel o IBM, així com les que centren la seva activitat en la manipulació d’ingents quantitats de dades, com ara Google, han fet inversions estratègiques en computa-ció quàntica i hi mantenen un posicionament actiu. També passa amb les empreses que comercialitzen components per a telecomuni-cacions. A Europa, paradoxalment, una de les més actives és la de matriu xinesa Huawei. A la vegada, empreses d’altres sectors, com ara Siemens, Bosch, Thales o Airbus, mantenen un interès decididament proactiu en el desenvo-lupament de les tecnologies quàntiques.

En aquest context, és important destacar el potencial de les tecnologies quàntiques per al llançament d’empreses de nova creació. Les aplicacions en ciberseguretat són un exemple paradigmàtic. Així mateix, cal tenir present que les tecnologies quàntiques es basen en alguns elements diferencials envoltats per tot tipus d’altres tecnologies i materials sense relació amb la quàntica. Així doncs, en el QTF s’esperen també avenços importants en tecno-logies clàssiques que tindran impacte directe en les indústries d’altres àmbits. Els nous ma-terials en són un bon exemple.

En un món globalitzat com l’actual, el po-tencial d’aprofitament regional o nacional dels avenços tecnològics per a la creació de riquesa

i llocs de treball depenen, entre altres factors, del mateix nivell de competitivitat internaci-onal. El QTF presenta una oportunitat única de formar part d’un projecte paneuropeu que generarà importants spill overs. Els principals països europeus han compromès significati-ves inversions nacionals per poder disposar d’equips capdavanters que crearan les peces clau del coneixement i, per tant, la propietat intel·lectual i industrial corresponent. Glo-

El laboratori Q d’IBM al seu centre T.J. Watson [Foto de Connie Zhou/IBM]

52

horitzons

balment, el nostre país parteix d’una posició menys sòlida, però malgrat tot disposa de pun-tes de llança que cal aprofitar. Algunes empre-ses nacionals haurien de participar activament en el QTF a través dels projectes que s’hi duran a terme. Fins i tot per a les empreses que ara mateix semblen allunyades de les tecnologies quàntiques seria recomanable mantenir un in-terès en els avenços que es vagin produint, des d’un horitzó d’oportunitats d’aplicació que són

difícils de predir avui i que sens dubte sorgiran. Al cap i a la fi, com afirmen que deia Niels Borh, un dels principals creadors de la física quànti-ca, fer prediccions és difícil, especialment del futur.

lluís torner és el director de l’ICFO-Institut de Ciències Fotòniques i catedràtic de la UPC. Membre del High-Level Group del Quantum Technologies Flagship de la Comissió Europea. Va rebre el Premi Nacional de Recerca de l’any 2016

53

Carta des d’Estocolm

—Entre les primeres ciutats globals “alfa” del món —segons ‘Foreign Policy’—, Estocolm segueix sorprenent

el visitant per la seva sàvia combinació de tradició i modernitat. A la capital de Suècia ara mateix hi ha

alguns dels restaurants més eminents del ‘hit parade’ gastronòmic. Seu d’antiga monarquia, xarxa vasta de fibra òptica, escenari dels premis Nobel, Estocolm va ser el paisatge vital de Strindberg —gran escriptor de

teatre i novel·la, misogin, individualista i anàrquic— i és urbs tecnològica, Venècia del Nord, d’habitants formals i alhora acollidors. Per a escriu la “Carta des d’Estocolm” Gaspar Cano, que va ser director de l’Instituto Cervantes allí i hi segueix vivint. A l’Estocolm arxipèlag, al costat del

bullici d’empreses de l’alta tecnologia més avançada, els carrers de la Ciutat Vella preserven l’esperit medieval de

l’Europa de sempre.

54

estocolm

55

per Gaspar Cano

LA GRAN ESCLUSA

D’ESTOCOLMEl nord remot ja no ho és tant. Amb el canvi climàtic

l’arxipèlag d’Estocolm amb prou feines es congela i és només qüestió de temps que els vaixells mercants solquin

l’Àrtic per guanyar-li uns dies a la ruta sud-africana. Estocolm mentrestant no deixa de créixer. L’escassetat d’habitatge ha disparat els preus al centre, tot i que els

bancs suecs reclamen des d’aquest any la devolució íntegra del capital prestat més els interessos

Panoràmica nocturna d’Estocolm des del mar [Fotografía de Getty Images/iStockphoto]

56

Carta des d’estoColm

—— Tot i la globalització Escandinàvia conserva la seva personalitat. Estocolm, la Venècia del Nord, guanya en atractiu i segueix el ritme dels nous temps. De vegades fins i tot el marca. Una vegada em va convocar la comunitat de propieta-ris de l’edifici on vivia al cèntric barri de Vasastan a Estocolm al que es coneix com a städdag, o el que és el mateix, netejar i arreglar entre tots les instal·lacions i els espais comuns. La Linda, que llavors era la meva xicota i que avui és la meva dona, em va assessorar per a l’ocasió. “El que cor-respon és mantenir-se lågom”, la fórmula local de l’equilibri i la moderació. Ni massa proper, ni massa distant, lågom. Res de besar les senyores a la galta i res de donar copets a l’esquena als senyors. Familiaritats, les justes. Puntuals i rela-xats, els veïns, ens vam reunir un dissabte al matí al pati de la casa per al repartiment de tasques. Jo vaig netejar la cambra de les escombraries i em vaig oferir voluntari per pintar una finestra. Altres veïns van reposar les bombetes de l’esca-la i de l’ascensor, van netejar la bugaderia i van endreçar la cambra de les bicicletes, fins que va arribar el moment de dinar pels volts de la una. La junta directiva ens va convidar a dinar en una hamburgueseria del mateix carrer. Recordo que vaig complir al peu de la lletra les recomanaci-ons de la Linda. Fins i tot durant el dinar no vaig

gesticular ni sacsejar les mans en conversar com acostumo a fer. Recordo també, que en acabar la jornada, apurat ja el cafè, la meva veïna, asseguda al meu costat durant el dinar, em va allargar la mà en aixecar-se de la taula i amb certa timidesa malenconiosa em va dir: “El millor de l’städdag és que coneixes millor els veïns. Ara ja podem dir-nos bon dia a l’ascensor”. I això en un país en què es va abolir per llei l’ús del vostè.

Superada ja la prova de la contenció, és fàcil comprovar que Estocolm és una ciutat molt aco-llidora. Fins i tot en el més fred del fred hivern quan bufa una d’aquelles tempestes de vent i neu que, en el millor dels casos, dura els seus bons quatre dies, es fa palesa l’apacible afició dels su-ecs per l’interiorisme, el disseny i la decoració. Il·luminació indirecta, llums regulables, colors combinats, sobrietat en el mobiliari, harmonia dels espais. És llavors, i he de recórrer una altra vegada a un terme suec, quan es fa més patent el mys, alguna cosa així com el nostre trobar-se a gust a casa però quan fora fa un fred del dimoni. És aquí, en les distàncies curtes, on la calidesa i l’afabilitat dels suecs guanya i es mostra en tota la seva força. Un estil de vida que s’ha convertit en marca nacional, el disseny suec, i que s’ofereix en multitud de botigues especialitzades de tota la ciutat en tota les seves varietats. Des de Nordiska

57

Galleriet, molt a prop del Dramaten, passant per la clàssica Svenskt Tenn a l’espectacular carrer de Strandvägen o Asplund, també al barri burgès per excel·lència d’Östermalm, fins Grandpa, la meca del hipster al barri de Södermalm, l’oferta barreja a la perfecció avantguarda amb vintage. De tota manera, la societat sueca ha canviat molt des de la primera vegada que vaig venir a Estocolm per quedar-m’hi, que va ser com a mitjan anys noranta. Llavors feia fred de debò, o almenys a mi m’ho semblava; les temperatures baixaven amb freqüència fins als menys 25 graus i les onades de l’arxipèlag es congelaven abans de trencar i es quedaven així, com suspeses, du-rant tot el llarg hivern. Amb el canvi climàtic ja no s’arriba a aquestes temperatures, ni els joves d’avui dia refusen el contacte físic quan xerren; molts d’ells se saluden pel carrer amb una abra-çada o amb un petó i no aparten la mirada amb timidesa. També és veritat que ara parlen més alt, probablement com a conseqüència de l’ús frenètic del mòbil i també és veritat que ja no és una rareté l’oli d’oliva sobre les taules dels restau-rants. Però és que amb la cuina sueca ha passat com amb moltes altres coses en aquest país. Els cuiners suecs s’han deixat seduir per les experi-ències culinàries internacionals més exquisides i han sabut versionar-les i adaptar-les al seu gust i conveniència. La cuina escandinava en general està en plena expansió i a Estocolm la gent surt a sopar amb la mateixa fruïció que a qualsevol capital europea. Per posar un exemple proper, ara mateix el prestigiós xef Mathias Dahlgren, després de la seva exitosa aventura catalanoja-ponesa en el llegendari restaurant del carrer de Regeringsgatan, Bon Lloc, i del seu aterratge en-lluernador al Grand Hotel, s’atreveix amb el luxe exclusiu vegetarià i arrasa. Estocolm en qualsevol disciplina s’esforça per explorar noves fórmules sense deixar de revisar el que funciona. Els food tracks localitzables per una app s’escampen per

tota la ciutat i la fórmula de la cadena Urban Deli, que combina la internacionalitzada cuina sueca amb un cuidat supermercat són alguns exemples del que ara mateix es cou per aquí.

A l’experiència culinària recomano afegir-hi l’ingredient dramàtic que ofereix l’espectacle de l’arxipèlag d’Estocolm, Stockholms skärgård. Si Estocolm té alguna cosa, i els suecs, és la pro-ximitat, la familiaritat amb la natura. Amb les seves 26.000 illes que s’estenen des de les costes d’Estocolm fins a 60 quilòmetres mar endins, l’arxipèlag d’Estocolm és el més gran de Suècia i un dels més grans del mar Bàltic. En tot just vint minuts de travessia en vaixell, a les illes de Fjäderholmerna o, una mica més lluny, a l’illa d’Ingmarsö, el que es coneix en suec com el krog, l’entranyable taverna restaurant familiar del lloc, ofereix cuina sueca de qualitat.

Si tornem a terra ferma, el que no ha variat a Suècia és la fortalesa dels seus grans partits polítics. Sense el suport popular que va obtenir el llegendari primer ministre Olof Palme, els soci-aldemòcrates, després d’una llarga travessia del desert provocada per l’assassinat en ple centre d’Estocolm de la seva líder, la ministra d’Afers Exteriors Anna Lind que va tenir lloc el 2003, han recuperat el poder. El seu nou líder, el polític i sindicalista Stefan Löfven, governa amb como-ditat en minoria amb el Partit del Medi Ambient deixant als llimbs el partit de l’Esquerra. A l’altre extrem, l’Aliança Burgesa formada per Moderats, Populars i Partit del Centre es disputen la batuta i busquen un líder que recuperi la iniciativa. Més enllà, la inquietant però de moment resistible ascensió del partit d’extrema dreta, Demòcrates de Suècia, és la nota més preocupant del panora-ma polític actual.

Però per novetat, o millor dit sorpresa, la que es van endur els joves suecs nascuts en els anys de 1999 i 2000 quan fa tot just unes setma-nes van rebre la carta del Ministeri de Defensa

L’arxipèlag d’Estocolm és el més gran de Suècia, amb les seves 26.000 illes que s’estenen des de la costa fins a 60 quilòmetres mar endins

58

Carta des d’estoColm

59

Estació de Solna Centrumdel metro d’Estocolm.

Les seves parets en forma deprofunda caverna d’un

color vermell intens fansentir al viatger que acaba

d’entrar al centre de la Terra [Fotografía de Getty Images/

iStockphoto]

en què els informava de la seva imminent incor-poració a files per fer el servei militar. És potser el gran tema polèmic ara mateix a Suècia, la defensa del territori nacional. La recuperació del servei militar obligatori s’ha convertit en un recurs habi-tual a la zona d’influència de l’antiga Unió Soviè-tica i països limítrofs. “Tanta por tenim de Putin”, va llançar Linda, la meva dona, sobre la taula a les postres. Ningú va recollir el guant. El cas és que les violacions freqüents de l’espai aeri suec per part de caces russos, les provocadores maniobres militars de l’exèrcit rus al Bàltic i la connivència amb el Kremlin del president Trump no ajuden precisament a relaxar l’ambient.

Estocolm mentrestant no deixa de créixer. L’escassetat d’habitatge ha disparat els preus al centre, tot i que els bancs suecs han canviat recentment les regles del joc i reclamen des d’aquest any la devolució íntegra del capital prestat més els interessos. Previsors com són els suecs, la capital del regne adapta les seves infraestructures a un futur cada vegada més poblat i cada vegada més proper. Entre totes les reformes en marxa, la de Slussen és potser la més espectacular i també la més llargament medita-da. Estocolm no és una ciutat corrent. Situada entre el llac Mälaren i el laberíntic arxipèlag, s’estén per 14 illes connectades per 57 ponts. La trobada entre l’aigua dolça del llac Mälaren amb les aigües del mar Bàltic es produeix enmig de la ciutat i està regulat per una gran resclosa. El nus de comunicacions està sotmès a una reforma integral que transformarà la ciutat. Un altre pro-jecte interessant és el qüestionat Nobel Center de l’arquitecte britànic resident a Berlín, David Chipperfield. Criticat i elogiat a parts iguals, la Fundació Nobel ha projectat un centre d’activi-tats científiques i culturals v a l’altura dels premis més famosos del món. Un brillant cub daurat que de moment haurà d’esquivar les nombroses de-núncies i protestes que ha suscitat abans d’incor-porar-se definitivament al perfil de la ciutat.

Lluny queden els temps en què els suecs es lamentaven que els anglesos els haguessin robat la patent de la seva clau “anglesa”. Ara les inno-vadores aportacions sueques a la quotidianitat, com són Skype, Spotify, Tetra Brik, Minekraft o la mateixa Ikea han assegurat prèviament els seus drets i els substanciosos ingressos de la seva producció. L’exportació de música pop a Suècia és més important que la de cotxes i no són només els grups suecs ABBA, Roxette, The Cardigans, Avicii, The Hives, Mando Diao o El Perro del Mar els causants. Rihanna, Taylor Swift, Pink, Lady Gaga, Britney Spears, Celine Dion o Kate Perry no dubten a acudir a compositors suecs per als seus llançaments internacionals. No és estrany que els grans artistes de la música incloguin Es-tocolm a les seves gires internacionals. El procés per triar la cançó que representa Suècia al Festi-val d’Eurovisió, el Melodiefestivalen, és una refe-rència i un argument sòlid per explicar l’èxit dels resultats de Suècia a Eurovisió.

Malgrat haver estat declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat hi ha un racó a Esto-colm que els turistes no solen visitar. Es tracta de l’obra dels arquitectes Erik Gunnar Asplund i Sigurd Lewerentz, Skogskyrkogården, ‘cemen-tiri del bosc’, seria la traducció literal. És el gran cementiri del sud d’Estocolm on el diàleg de l’ar-quitectura amb la mort s›expressa formalment amb tota la seva solemne naturalitat. El sentit de la vida, el més enllà de la mort i l’existència de Déu es barregen amb la natura amb la mateixa naturalitat amb què la mort juga als escacs amb Antonius, el personatge interpretat per l’actor Max van Sydow, a la pel·lícula El setè segell, del director suec Ingmar Bergman. Si veniu a Esto-colm no deixeu passar l’oportunitat. No ho obli-dareu mai.

Gaspar Cano és llicenciat en Filologia Anglogermànica i exdirector de l’Instituto Cervantes d’Estocolm, on viu

L’escassetat d’habitatge ha disparat els preus al centre i els bancs reclamen des d’aquest any la devolució íntegra del capital

prestat més els interessos

60

Carta des d’estoColm

Camí cap al cementiri Skogskyrkogården, declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat [Fotografía de Peter Lundström]

Participa en FundacionAquae.org y en

#todoesagua

Apuesta por el futuro.Cuida el agua.

Participa en FundacionAquae.org y en

#todoesagua

Apuesta por el futuro.Cuida el agua.

63

Arts&Co.64 Entrevista

Enrique Badosa: la temptació de la paraula per Sergi Doria

68 Ciutats El turisme dels baixos fons: La Criolla

per Jordi Canal

70 Novel·la Llegir Joan Sales

per Jordi Nopca

72 Idees Isaiah Berlin com a cronista

per Valentí Puig

74 Estils La nova bohèmia

per Joana Bonet

76 Geografies Trieste: Umberto Saba a la seva llibreria Antiquaria

per Mercedes Monmany

78 D’autor L’enigma de la sota d’espases

per Fernando Aramburu

64

La temptació de La parauLa

Marc Aureli, 14, és un carrer del barri de Sant Gervasi que ressona a la nostra ment lectora com un poema. En el segon pis d’aquest edifici funcional amb grans

finestrals, Enrique Badosa (Barcelona, 1927) compleix més de sis dècades de dedicació feliç a la temptació de la paraula

——Al saló de Marc Aureli, 14, un munt de so-bres amb l’última entrega editorial: Sine tradere (Funambulista); el poeta, periodista, assagista i traductor recopila les seves millors versions del llatí, català, alemany, francès, anglès i portuguès. D’Horaci a Mallarmé, passant per Dante, Pe-trarca, Yeats, Poe, Leopardi, Baudelaire i Rilke. I, és clar, Verdaguer, Maragall, J. V. Foix i Espriu. Quaranta autors de totes les èpoques i escoles desmenteixen el determinisme cruel del tradut-tore traditore. Èpoques i escoles. No pregunteu a Badosa sobre els seus poemaris de capçalera; us contestarà que un poema és bo o no, al marge de la data o el tarannà de l’autor. El1952, es va atrevir a glossar a la revista Laye “La conciencia de la muerte en la poesía de Miguel Hernández”. Va ser el penúltim número de la publicació uni-versitària. “He escrit composicions de diguem-ne homenatge a poetes com el mateix Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Iannis Ritsos, poemes dedicats a la seva obra, i de cap manera a la seva ideologia. Em ratifico en la meva independència i el meu liberalisme antitotalitari que no m’impedeixen aplaudir el que és vàlid; m’obliguen a fer-ho sigui qui sigui l’autor, tot i que es tracti d’un adversari, per no dir un enemic; però, això sí, i sense cap dubte, sempre que l’obra no ofengui els principis i creences que considero intocables”.

Les escoles se li semblen esqueles: “La meva poètica i la meva ètica, així com la meva estètica, són les d’una independència rigorosa de tota escola o grup als quals per descomptat respecto, encara que no sense sentit crític, i el treball dels quals soc molt capaç d’assaborir, quan és aconse-guit”. Una jornada a la Universitat de Barcelona va commemorar la primavera passada el no-ranta aniversari del mestre. Segons la —sempre arbitrària— història de les generacions Badosa pertany a la dels cinquanta —els Barral, Ferrater,

Ferran, Costafreda, Folch o Gil de Biedma—. “Generació dels cinquanta en sentit cronològic sí, però no Escola de Barcelona”. Torna a mati-sar: “Entre nosaltres només hi havia llaços de quotidianitat i alguna amistat, vida en comú universitària i, després, de tracte literari. Però no vaig compartir mai ni escola ni política, ni visió de la vida. Si no vaig cultivar l’anomenada poesia social, no va ser per falta de sensibilitat cap als problemes humans, sinó per la seva utilització ideològica”.

Més que “partidari de la felicitat”, Badosa prefereix ser “partidari de la serenitat”. La se-renitat, argumenta, “inclou la felicitat i tots els entusiasmes, perquè tot entusiasme que no acabi en serenitat sovint és espuri i poc creatiu”. Quan l’ateisme causava furor entre la intel·lectualitat als anys seixanta, Badosa reafirmava les seves serenes conviccions religioses: “No, no tinc cap dubte a declarar-me catòlic, encara que ja sé que això no està de moda entre els escriptors que més es vanten de ser personatges del seu temps. No dic això ni contra ningú ni en pro de mi mateix. Senzillament no oculto el que potser és una evi-dència en els meus poemes, la qual cosa no vol dir que jo sigui precisament una persona ‘excel·lent’. Així, entre cometes”, declarava el 1971 a Robert Saladrigas a Destino.

Sostinguda en el simbolisme, la sàtira de l’epi-grama i els quaderns de viatge, Badosa destil·la en la seva poètica “amor, religiositat, experiència de la vida personal i de la compartida amb els altres…”. Amb una excepció: sense caure mai en la grapejada “poesia de l’experiència”, dedica als imitadors de Gil de Biedma un epitafi del seu Parnaso funerario: “Para hacerse más docto y dis-tinguido, / se nos matriculó con diligencia / en la Escuela Oficial de la Experiencia / y tuvimos un vate esclarecido”. A les prestatgeries de Marc Au-reli, 14, la trentena llarga de poemaris, traducci-

text Sergi Doria — fotografies Jordi Play

65

ENTREVISTA

66

ons i assaigs de Badosa, sense deixar de banda els autors que va proporcionar a la impremta en la seva etapa de director literari en Plaza & Janés o difondre des de la pàgina literària d’El Noticiero Universal entre el 1957 i el 1965, articles i crítiques aplegats en el volum La libertad del escritor. Revelacions. Era el 1958 quan Badosa —mentor literari de l’editorial mèdica Rocas— atorga el premi Leopoldo Alas de relat breu a Los jefes de Mario Vargas Llosa, quatre anys abans de la consagració de l’autor peruà amb La ciudad y los perros.

Ponts culturals. Traductor al castellà de Ramon Llull, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Roís de Corella, fa arribar als lectors d’Espanya obres d’Espriu i J. V. Foix. Els re-corda així: “Encara que procurava vetllar-lo, Espriu tenia un gran sentit de l’humor que manifestava amb gran entusiasme quan es tractava de criticar literats i, sobretot, filòlegs”. De Foix destaca “la complexitat de la seva personalitat literària i la seva elegància en el tracte”. Per Badosa, divulgar poesia és traduir, llegir o recitar. La popularització mitjançant el cantautor li sembla una aniquilació: “Musicar un poema només és anunciar-lo, convertir-lo en lletra de cançó més o menys ‘poètica’, però no donar-lo a conèixer en la seva essència. El poema musicat i cantat no arriba al destinatari com hauria d’arribar, llegit en un llibre o escol-tat en la recitació, o recordat. Musicar i cantar un poema, per mi, és una cosa semblant a una traducció ‘traïdora’”.

Més revelacions. Molt abans que els lectors coneguessin el topònim Salamina, arran del llibre de Javier Cercas, Badosa ja freqüentava l’illa grega on va tenir lloc la ba-talla que va evitar la islamització d’Europa. Es compleixen quaranta anys —un aniversari més— de l’escriptura de “Salamina” (1977),

un dels poemes més bonics de la cultura occi-dental: “Por eso ha sido escrito el Partenón / con la más bella tinta de la tierra. / Por esto se ha labrado el pensamiento / en la piedra más sabia y perdurable. / Por esto estás hablando en lengua libre”. Si els grecs no haguessin vençut en aquella batalla, li agrada recordar al poeta, no seríem aquí i ens consideraríem, com Borges, “grecs a l’exili”. Les autoritats hel·lèniques l’hi van agrair amb un pean en honor a Apol·lo amb paraules d’Èsquil i els versos de Salamina.

Autor català que escriu en castellà, Ba-dosa no deixa de reclamar aquesta llibertat d’expressió: “Hi ha una cultura catalana en castellà i una cultura catalana en català, i no és més catalana l’una que l’altra”. I per a qui no vulgui entendre una cosa tan natural, li dedica aquests versos (escrits en català i en castellà): “Yo que soy español de Cataluña / y catalán de España, tanto monta, / no tengo que dar ex-plicaciones / de por qué escribo en una u otra lengua. / La libertad se explica por sí misma”.

A la vella màquina Olivetti, un full en blanc espera els propers versos d’un poe-ta peripatètic que ara no pot passejar com abans. Però la Musa segueix allí, a Marc Aure-li, 14. Des que es va matricular —“ amb cape-llans, monges i algun despistat”— en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, Enrique Badosa Pedro ha confiat en la Musa. “Encara que he après a ser el que potser sigui, si un és poeta o no ho han de dir els altres”. La seva especialitat és “la temptació de la parau-la”. Passa així: “En el moment menys esperat, sempre a mà. Jo no escric el poema. El poema m’escriu a mi”.

Sergi Doria és periodista cultural i autor de la novel·la ‘No digas que me conoces’

“Hi ha una cultura catalana en castellà i una cultura catalana en català, i no és més catalana

l’una que l’altra”

67

ENTREVISTA

—— Unes setmanes abans de la proclamació de la Repú-blica, en una visita amb amics al dancing barceloní La Criolla, Josep Pla va escriure a l’àlbum de signatures del local: “Tenen un cafè ple de vida, que és un gran element turístic i ens fa quedar molt bé”. Era el 13 de febrer de 1931. El 15 de juny del mateix any, el periodista Sebastià Gasch gargotejava a les mateixes pàgines la dedicatòria següent: “Al señor Antonio, cordialíssim amo de La Criolla, l’únich lloch de Barcelona que ens fa quedar bé davant els estrangers”. Resulta significativa l’al·lusió, en els dos casos, a l’atracció turística. La Criolla, un es-tabliment que va obrir les portes el 1925 al número 10 del carrer Cid —gairebé al mateix temps que Francisco Madrid inventava el topònim Barri Xino per referir-se a una de les zones més degradades del districte cinquè de la Ciutat Comtal, primer en uns reportatges a El

Escándalo i l’any següent en el best-seller Sangre en Atarazanas— va ser un lloc mític, visitat per espanyols de tots els sectors socials i per turistes europeus. A la segona meitat de la dècada del 1920 i, especialment, en la següent, La Criolla es va convertir en l’espai més transgressor, cosmopolita i atractiu de Barcelona, on circulava la cocaïna —l’anomenada mandanga o, si era d’especial qualitat, mandanga chachi—, l’homosexualitat i el transvestisme s’expressaven lliurement, la prostitu-ció era benvinguda i el ball entre persones del mateix o de diferent sexe al ritme desenfrenat d’una orquestrina era, pròpiament dit, un espectacle.

La Criolla es va convertir en el centre de les tournées des grans-ducs a Barcelona. La premsa i la literatura van propiciar aquest fenomen. Londres, París i altres ciutats europees havien viscut situacions semblants

68

Ciutats

EL TURISME DELS BAIXOS FONS: LA CRIOLLA

Als anys trenta, una altra Barcelona —la del ‘dancing ball’ La Criolla— compendiava anys de transgressió, alegria i llibertat sexual. Era la capital convulsa que, amb àmplies zones de misèria punyent, es va convertir en un dels

principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues

per Jordi Canal

Jordi Canal, EHESS (París)

Interior de La Criolla vist des de l’estrada de l’orquestra

[Foto de Gabriel Casas i Galobardes, 1930, ANC. Editorial Comanegra]

des del segle XIX, que suposaven un descobriment dels baixos fons urbans, degradats i pintorescos, amb les seves putes i lladregots, kurdes i ganivetades, males olors i perillositat. L’expressió, en francès, al·ludia als excessos i malbarataments dels grans ducs russos a la ciutat del Sena i s’aplicava al grup de turistes, locals o estrangers, que, durant una nit, es llançaven a la recerca d’exotisme i noves sensacions en un ambient proper a la misèria. Josep Maria de Sagarra, aVida privada (1932), va descriure una visita d’aquest tipus a La Criolla. En un dels passatges, deia: “Les dames i els cavallers aturats a la porta de La Criolla cridaven molt poc l’atenció. El barri estava acostumat a aquest tipus de visites, s’havia fet ja prou literatura sobre ‘‘l’aspecte purulent del dis-tricte cinquè, i els estrangers i els curiosos del país eren rebuts a La Criolla d’una manera normal i correcta”. El cel o el purgatori burgès i aristocràtic eren traslladats, per unes hores i controladament —una mica de por, però, era imprescindible per completar aquesta recerca de sensacions excitants i experiments antropològics—, a l’infern urbà. La llista de visitants famosos no és cur-ta. La Criolla va situar Barcelona en l’avantguarda del turisme europeu en l’etapa d’entreguerres.

És recent l’aparició d›un interessant llibre de Paco Villar llibre dedicat, precisament, al famós establiment que va ser La Criolla. Amb el subtítol La puerta dorada del Barrio Chino, l’autor desgrana amb detall i amenitat la història de La Criolla, entre la seva inauguració el

1925 fins al 1938, quan una bomba de l’aviació italiana va impactar de ple en el local. A més de reconstruir les diferents etapes del famós dancing —amb els seus parroquians, espectacles variats i reservat valorat—, Villar elabora una autèntica biografia del sòrdid carrer Cid, des de la seva època industrial fins a la de l’aparent esplendor de la dècada del 1930, sense oblidar-se de les sinistres cases de dormir, els freqüentadíssims bordells del Manquet, la taberna La Mina que va immortalitzar Juli Vallmitjana, La Taurina —la nena Carmen Amaya hi va ballar—, el concurs de bellesa Miss Barri Xino, exclusivament per a transvestits, o els transformistes crepusculars. Tampoc no falten personatges com Flor de Tardor o Maruja Guerrero, la Reina del Barri Xino. És una altra Barcelona, que ens recorda uns anys de trans-gressió, alegria i llibertat sexual. Però també apareix com una convulsa capital, amb àmplies zones degrada-des de misèria punyent, que es va convertir en un dels principals centres mediterranis del tràfic de blanques, de la prostitució i del consum de drogues. Com va asse-gurar el 1934 el ja esmentat Francisco Madrid, La Cri-olla, juntament amb Cal Sagristà —o Casa Sacristán, al mateix carrer Cid o, com deien alguns il·lustres visitants francesos, del Cid Campeador—, van donar més fama a la ciutat catalana que l’Exposició Internacional del 1929 i que el seu museu romànic.

69

——Sempre convé rellegir o bé descobrir Joan Sales. Ha estat sobretot durant l’última dècada que Incerta glòria —la seva gran novel·la, una de les millors sobre la guerra civil— ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya. El precari any institucional que se li va dedicar el 2012 coincidint amb el centenari del seu naixement va servir, a diferència de l’efemèride espriuana, per regenerar els lectors i activar un parell de projectes importants. Mentre la biografia de Montserrat Casals sobre l’escriptor s’anava retardant —no la va poder acabar: el càncer va acabar amb la seva vida— va arribar l’adaptació teatral, dirigida per Àlex Rigola, que es va poder veure del maig al juny del 2015 a la sala petita —detall que no hauria de passar per alt— del Teatre Nacional. Aquesta primavera se’n va estrenar la versió cinematogràfica, dirigida per Agustí Villaronga, que condensava en una mica menys de dues hores les gairebé 600 pàgines de la novel·la: des del 2012 es ven per separat de l’epíleg —més fantasmagò-ric i elegíac— d’El vent de la nit. Durant els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, Incerta glòria ha tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta últi-ma va ser escollida per The Economist com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014. Així i tot, Incerta glòria encara rep, de tant en tant, algun atac reduccionista. Recentment s’ha pretés desqualificar-la com si fos una variant de Gironella. No ho podríem entendre com una crítica injusta per-què —pitjor— és la constatació d’un desconeixement. Hi ha qui, des d’un a priori extemporani encara nega la notable entitat literària de la novel·la de Joan Sales. Fins i tot s’ha escrit que la prosa d’Incerta glòria és mediocre. La consistència formal i ètica de la novel·la ho pot rebatre fàcilment. A diferència d’un percentatge important de la ficció publicada en català entre els anys 50 i principis dels 70 —la primera versió del llibre, que va guanyar el premi Joanot Martorell, és de 1956; la quarta i definitiva, de 1971—, la prosa de Joan Sales és àgil, directa i actual. Incerta glòria és un hàbil combinat d’idees i emocions, on l’autor sap encaixar la solemnitat desenganyada dels monòlegs de Juli Soleràs amb el to cristal·lí —d’una innocència encantadora— de les cartes de Trini Milmany i les tenebroses descripcions dels

pobles aragonesos i de l’ambient del front per part de Lluís de Brocà. Les converses tenen una força insòlita. Les històries que els soldats s’expliquen a vegades fan somriure, com passa amb l’atac de somnambulisme d’en Cruells que per poc no acaba segant-li la vida; en altres ocasions posen la pell de gallina, com en el relat de la descoberta del cadàver d’un ase durant les expedicions de Soleràs a una cala on, de petit, espia una parella d’estrangers mentre es fan petons: intrigat per la in-flor de l’animal, el jove el punxa amb un jonc marí, i un cop tret, del forat en surt un soroll que és com el xiulet d’una “boca plena de saliva”, imatge tan pertorbadora com l’apunt sobre la boca de l’amant masculí, que té “unes dents magnífiques”, “blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres”. A Incerta glòria, l’horror de les mòmies dels frares exhumades per part dels anarquistes i disposades al vol-tant de l’altar d’un monestir aragonès, simulant l’últim matrimoni oficiat en aquell espai sagrat —al nuvi “li han encaixat un ciri” (...) en forma grotesca— conviu amb la conversió al cristianisme, “flotant i nebulosa”, per part de la Trini. Qui busqui estampetes acrítiques i encegades a Incerta glòria no n’hi trobarà: la fe, en tot cas, és vio-lentada pel contrapunt salvatge no només de la guerra, sinó de l’intent de mantenir una vida en parella que és una ficció d’una perversitat lacerant. “Venim de l’obscè i anem al macabre”, admet Juli Soleràs en més d’una ocasió. Enigmàtic, idealista i contradictori, Soleràs és l’antiheroi del llibre, capaç de deambular d’un bàndol a l’altre mentre en Lluís, en comptes de pensar en la Trini i en el fill, s’obsessiona per “l’aura dolorosa” de la Carlana. El desencant —que arrossega des de petit, i que s’eviden-cia simbòlicament a través del mal de queixal— li permet posar en dubte ideologies de partit i afiliacions marmò-ries. A hores d’ara reduir un novel·lista de tant matisos —per polèmics que es vulgui— a la condició d’ultracatòlic o parafeixista —per exemple— és tan esbiaixat que, per comparació amb una literatura francesa que celebra la qualitat més que la ideologia, és com tornar a un camp de batalla imaginari on les bales verbals són disparades a tort i a dret, sense cap justificació, i on la víctima, sigui del bàndol que sigui, sempre és la bona literatura.

Jordi Nopca és periodista i escriptor. El seu últim llibre és ‘Puja a casa’

70

LLEGIR JOAN SALES Els últims cinc anys, a més de reimprimir-se amb regularitat en català, ‘Incerta glòria’ de Joan Sales ha

tingut una acollida remarcable en la traducció alemanya, romanesa i anglesa. Aquesta última va ser escollida per ‘The Economist’ com una de les deu publicacions de ficció més rellevants de l’any 2014.

Ha estat sobretot durant l’última dècada que ‘Incerta glòria’ ha viscut una revifalla pel que fa a la recepció i consideració a dins i fora de Catalunya

per Jordi Nopca

Novel·la

Joan Sales torna al paisatge de la seva Catalunya

[Foto de clubeditor.cat]

71

—— Durant la Segona Guerra Mun-dial, Winston Churchill havia sen-tit parlar molt bé d’Isaiah Berlin, després un dels pensadors liberals més eminents del segle XX. Berlin treballava per als serveis d’intel·li-gència britànica a Washington. Els seus informes eren una llegenda. Churchill va donar instruccions que quan Berlin anés a Londres el con-videssin a dinar a Downing Street. Però algú el va confondre amb el gran autor de cançons Irving Ber-lin i quan va passar per Londres el van convidar al 10 Downing Street. Churchill li va preguntar en quina operació decisiva havia intervingut recentment: “White Christmas”, va respondre Berlin —Irving—. Després Churchill va comentar: “Aquest home no parla, ni de lluny, tan bé com escriu”.

La compilació d’aquells infor-mes com aWashington Dispatches no pertany al corpus del pensament d’Isaiah Berlin. És, més aviat, el més semblant al periodisme que Berlin va viure. Es tractava de col·laborar en la campanya britànica perquè els Estats Units abandonessin la neutralitat i entressin en guerra. Allí està latent la seva negació de la inevitabilitat històrica. Aquella interpretació impersonal del canvi històric concedeix l’última respon-sabilitat del que passa a entitats o forces superpersonals, transperso-nals, l’evolució de les quals es consi-dera inèdita en la història humana. Això era, en definitiva, el Tercer Reich que havia de durar mil anys.

L’opinió nord-americana era favorable als aliats, però un 80% s’oposava a entrar en guerra, fins a l’atac contra Pearl Harbour. Arriba

Idees

72

ISAIAH BERLIN COM A CRONISTANo tots els filòsofs saben allunyar-se de l’abstracció i escrutar el que està passant allí, en la realitat de cada dia. Isaiah Berlin, amb el seu pensament liberal, insisteix en la fortalesa de la llibertat d’elecció davant el determinisme històric

mentre aplica tota la seva lucidesa a l’actualitat com a observador britànic a Washington

per Valentí Puig

a Nova York, enviat pel ministeri d’informació el 1941. L’any següent és transferit al Foreign Office. S’està fins al 1946 a l’ambaixada, a Was-hington. En els seus informes, tan valorats per Churchill, descriu de manera ben lúcida, amb un gran sentit del detall i de la síntesi, la so-cietat nord-americana al dia. Fran-queja la porta que dona accés al present sense desbrossar, ple d’ac-tualitat gairebé excessiva. Berlin està a l’aguait constantment, com un periodista darrere de la dada més significativa, de la circumstàn-cia rellevant en organitzacions tan diferents com els sindicats, les as-sociacions negres o les institucions jueves. Relata vagues i conflictes ra-cials. Coneix el gran columnista Joe Alsop. També el teòleg Reinhold Niebuhr. Segueix les tortuositats de la premsa aïllacionista.

ElsWashington Dispatches (1981), tenen, si es vol, un valor d’anècdota respecte al pensament de Berlin però molt il·lustratiu so-bre la seva relació amb la realitat política, la política acumulada que acaba fent història. Aconsegueix integrar informació confidencial, les anàlisis de grans columnistes com l’august Walter Lippmann o el pervers Drew Pearson, informes tècnics de l’Administració, el con-tacte constant amb alts funcionaris i amb els que són algú als despatxos de Washington. El criteri és radi-calment indeterminista, es fixa en la influència dels éssers humans, en les seves estratègies i errors. Aquí hi és gairebé tot, especialment a partir d’aquella jornada de finals del 1941 en la qual Washington declara la guerra al Japó després de l’atac

a Pearl Harbour. Churchill visita Washington, MacArthur resisteix a les Filipines, el president Roosevelt fa la seva “xerrada al costat de la llar de foc”. Batalla del Mar del Corall, progressos de la indústria de guer-ra, Stalin demana el Segon Front, De Gaulle s’afirma, Madame Chiang Kai-Shek parla al Capitoli, i així fins a la mort de Roosevelt i Truman a la Casa Blanca. No és poca cosa. El 1980, quan prologui el seu llibre Impressions personals Isaiah Berlin destacarà que per a la seva genera-ció —els joves dels anys trenta— en una Europa amb un clima polític dominat per Hitler, Mussolini, Franco, Salazar, i diversos dictadors a Europa oriental i als Balcans, les polítiques de Chamberlain i Dala-dier no oferien cap esperança, i per això l’únic punt de llum provenia del New Deal de Roosevelt.

Als seus dietaris —1942-2000—, l’historiador Arthur Schlesinger, un dels seus millors amics americans, explica com Berlin el va felicitar perquè en una enquesta del Times Literary Supplement havia dit que Hannah Arendt era un dels escrip-tors més sobrevalorats del segle. Anys després, Schlesinger reuneix Arendt i Berlin. La trobada va ser un desastre total. Per Berlin, Han-nah Arendt era massa solemne, portentosa, teutònica i hegeliana. Ella va creure que l’enginy de Berlin era frivolitat. Berlin no creia que la Història tingués un llibret i que tot paradís planificat acaba sent infer-nal. Allí els grans riscos són l’op-timisme i el fatalisme: la Història avança linealment cap a un objectiu de perfecció assequible o de mal ineluctable. Dos determinismes.

Retrat d'Isaiah Berlin al seu despatx

[Foto Laurie Lewis/ Lebrecht/Album]

73

74

—— Fins a l’època de Lluís XIV, les fires parisenques representaven un entreteniment de primer ordre per als seus ciutadans, que frisaven per descobrir nous passatemps a banda de tallar una llonganissa gegantina. Joglars, titelles i feres salvatges es barrejaven amb salaons, vins, objectes utilitaris d’anar per casa i il·lusionistes de llengua llarga. A partir de l’edat mitjana, les fires van prosperar per tot Europa: pa i circ per al poble. Malgrat això, a l’Anglaterra del 1683 una de les mi-llors atraccions consistia en un lloc amb impressora que, per 6 penics, et permetia comprar el teu nom imprès. No obstant això, a partir del regnat de Lluís el Gran, el Rei Sol, hi va haver una fira que es va distingir de la resta: la del barri residencial de Sant-Germain, que va obrir una nova pàgina en la història del shop-ping refinat. Coberts de plata i joies, teixits bonics o objectes i productes exòtics importats per la Companyia Francesa de les Índies Orientals s’oferien en els vint pavellons que, durant dos mesos, van crear una nova fórmula d’oci que no incloïa dones barbudes. Va ser allí on, el 1672, es va prendre per primera ve-gada cafè en un lloc públic. Un segle més tard, la gran viatgera Lady Mary Wortley Montagu, relatava que res a Anglaterra podia comparar-se amb una passejada per aquesta fira paris-enca. A Saint-Germain, segles abans de l’esplín existencialista de cafè noisette, va néixer el mercat nocturn —oci per duplicat— i es va començar a conrear una mirada educada en la bellesa, que sabia apreciar les robes d’alta costura de la mateixa manera

que l’alegria de la troballa davant aquells objectes viatjats, portadors d’un valor simbòlic més enllà de l’antigalla. Aviat el barri es va con-vertir en el preferit de enciclopedis-tes i literats, i en aquest hi naixeria la bohèmia moderna.

En ple segle XXI, quan la tecno-logia solapa l’experiència física de la compra, les ciutats obren les entra-nyes a la recerca de reformulacions del mercat: llocs on la memòria s’abandona, però també pot desper-tar-se sobresaltada. A Bath, al costat de la georgiana Green Park Station, al costat de vells vagons, en un petit tancat, s’ofereixen flors i tomàquets ecològics, pastissos de poma, rellot-ges de disseny, samarretes amb mis-satge o xocolates amb intencions. Es tracta d’un patró global que, ja sigui a Londres, París, Amsterdam, Oslo, Madrid —amb el seu Mercat de Motors—, o Lisboa, reuneix disseny jove, restaurants vegans, cartes de cerveses artesanes, neoartesania, smoothies de colors saturats i joves amb bicicleta. Uns els anomenen bo-hos —bohemian chic, encara que l’etiqueta sigui molt segle XX—, al-tres hipsters i millennials, també yuccies, l’evolució cool dels yuppies engominats. Tant és així que la pa-raula bohèmia arrossega una càrrega melancòlica. No té singularitat, ni per descomptat extravagància.

El normcore ha uniformat una generació de joves emprenedors que viuen en cases d’inspiració nòr-dica, tenen nens rossos i estiuegen a Formentera. A diferència de la mentalitat anys noranta, construïda sobre una cinta rodant sobre la qual mastegar l’ansietat, la seva meta con-

sisteix a ser moderadament feliços. En vulgar: tenir qualitat de vida. L’elit de la bohèmia millennial està integra-da pels asos de la connectivitat, els amos de la xarxa, fills d’aquell Steve Jobs que vestia jerseis negres i saba-tilles esportives, i l’última paraula del qual va ser: “Uau!”. Els Zuckerberg, Bezos, Musk, Dorsey i companyia, amb les seves parelles minimalistes són menjaplatets, gaudeixen del bon vi, i en lloc de navegar per Sardenya recorren la Patagònia.

Quan la classe mitjana s’ha ji-varitzat, i la burgesia —inclòs el seu tedi— comença a ser nostàlgica, la bretxa social creix i la gran majoria respon al nom d’“usuari”. El màr-queting de la diferència persegueix atrapar l’emoció i l’ànsia de viure no-ves experiències. Sedueix el “client” amb un menú sensorial, i el convida a gaudir d’una nova sensualitat am-bientada amb espelmes de nard, pa de pessic orgànic, perfums niche i una pantalla intel·ligent, l’amant incansable. Gilles Lipovetsky consi-dera que “el consum dissenya avui una identitat cultural més que soci-al”. La multiplicació de cadenes de roba, cafès o llibreries reparteix poc joc a la varietat. A fi de destacar d’en-tre aquest exèrcit d’uniformats que vesteixen igual a tot el món, per ser diferent i únic, o bé et dius Palomo Spain, proclames el regnat del barroc androgin i passeges per Nova York com fa anys ho feia Carmen Amaya i els seus gitanos —cuinant sardines a la seva suite del Waldorf Astoria—, o t’inventes una app i et fas ric. I, lla-vors, ja pots ser bohemi.

Joana Bonet és periodista i escriptora

Estils

La nova bohèmia són els ‘millennials’ consumistes, els ‘hipsters’ o els gurus de Palo Alto, els ‘bobos’ del segle XXI? Amb prou feines hi ha els bohemis en una societat uniformitzada de la qual la crisi ha

expulsat l’extravagància

per Joana Bonet

LA NOVA BOHÈMIA

Dos joves posen a les vies del Mercat

de Motors de Madrid[Foto de Pablo Cuadra/

Getty Images)]

75

—— Ciutat d’escriptors de ressonàn-cies mítiques, cèlebre pulmó d’acer de la cultura europea i universal du-rant les primeres dècades del passat segle, avui, la ciutat italiana de Tri-este encara conserva, deambulant i passejant pels seus carrers, intacte, congelat en el temps i en els seus espais més estimats, aquell grup sa-grat de genis que un dia es van trobar allà per passar units a la posteritat, reunits, un cop més, en el que havia estat el port més important de l’Im-peri Austrohongarès, el mateix que, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, fins al 1954, seria designat per les forces aliades amb l’estatus especial de territorio libero di Tries-te. Una porta d’entrada, incessant i entusiasta, al llarg de la història, del bo i millor, no només de la cultura germànica i centreeuropea amb la qual limitava, sinó de la resta del continent en general. Una suggesti-va, i poques vegades repetida, màgica “amalgama germano-jueva-eslava, producte d’aquell món de frontera” que era, abans i després de la disso-lució de l’Àustria imperial, el món danubià, com va deixar escrit un dels seus fills més insignes, l’escriptor Claudio Magris, autor d’El Danubi.

Una cruïlla de camins a la qual sempre es tornava, tal com va deixar dit un dels seus emblemàtics genis desapareguts, Scipio Slataper, mort prematurament al cruel camp de

batalla de la Primera Guerra Mun-dial, a la seva Il mio carso, escrita als 24 anys: “Viatjarem insegurs i nos-tàlgics. No obstant això, tornarem a aquesta Trieste, pàtria nostra, per començar des d’aquí. Beneïda sigui Trieste per haver-nos fet viure sense pau i sense glòria!”. Inflamat pel seu desig de viure plenament en la di-versitat triestina sempre disputada per eslaus i italians, en identitats complexes i embolics plurinacionals, Slataper encara no tenia la perspec-tiva històrica d’un futur encara per arribar. Un futur que per fi no dema-naria passaports ni regatejaria glò-ries merescudes i innegables. Tots, almenys molts dels més grans, pas-segen i escapen plegats de la ferotge bora triestina, el característic vent local, en igualtat de condicions. Aquí hi ha el subtilíssim i irònic novel·lis-ta, autor d’obres fonamentals de la nostra modernitat com La conscièn-cia de Zeno, o de relats magnífics com L’afer del bon vell i la joveneta o Una burla reeixida, el pròsper comerciant jueu Italo Svevo, l’estàtua de bronze del qual, instal·lada a la Piazza Attilio Hortis, l’ha deixat eternament en moviment, dirigint-se a la seva esti-mada Biblioteca Cívica, amb un llibre en una mà i amb el barret sostingut amb elegància a l’altra.

També hi ha, no gaire lluny, el seu estimat amic irlandès, a qui va dedi-car un bonic assaig, Scritti su James

76

GeoGrafies

TRIESTE: UMBERTO SABA A LA SEVA LLIBRERIA

ANTIQUARIAPulmó d’acer de la cultura europea i universal al segle XX, Trieste encara preserva la memòria dels seus grans escriptors, en el port més important

de l’Imperi Austrohongarès, porta d’entrada del bo i millor. Mort a la Gran Guerra, el jove escriptor Scipio Slataper escriu: “Viatjarem insegurs i

nostàlgics. No obstant això, tornarem a aquesta Trieste, pàtria nostra, per començar des d’aquí. Beneïda sigui Trieste per haver-nos fet viure sense

pau i sense glòria!”

per Mercedes Monmany

Mercedes Monmany és crítica literària i escriptora

recordar el 1948—. “Passejant per casualitat vaig veure per primera vegada aquell antre veritablement funest. Recordo haver pensat: quin horror si el destí m’obligués a passar allà dins la resta de la meva vida! Cinc dies després, també per pura ca-sualitat, havia comprat la llibreria”. Havia comprat, sense saber-ho, tot un monument. Un monument avui tan simbòlic de la triestinitat com el famós cafè Sant Marco, la imponent Piazza dell’Unità, la catedral de San Giusto, el pompós edifici de la Borsa o el Castello di Miramare.

En 1924, Saba, inútil per al dia a dia dels negocis, es treia de sobre els compradors amb els quals no estava a gust. Va contractar un jove orfe, Car-letto, que acabaria sent com un fill per a ell. “El famós Carletto —va es-criure Saba en un poema— que m’ha ajudat a viure, més amb fets que amb paraules”. La llibreria es convertiria en el lloc de trobada dels intel·lectu-als triestins més grans de l’època —els germans Stuparich, Italo Svevo, el poeta en dialecte Virgilio Giotti— i també italians, com és el cas de Carlo Levi —autor de la meravellosa novel-la autobiogràfica Crist es va aturar a Eboli— o de Giovanni Comisso.

Quan Saba va morir, el fidel Car-letto li compraria la seva part a la filla del poeta, Linuccia, i es va convertir en l’únic propietari. Avui, el seu fill Mario Cerne, és el guardià d’aquell temple màgic, el que el manté in-tacte, contra vent i marea, contra la desídia de les noves generacions i els turistes que només entren per fer-se una foto. Un “antre” fascinant i “es-quiu”, com és tota la ciutat, i com ho va cantar el gran Umberto Saba en el cèlebre poema “Trieste”: “Trieste té una gràcia / esquerpa. Si agrada, / és com un minyonàs golut i aspre, / d’esguard blavís i mans balderes / per regalar una flor; / com un amor / amb gelosia (…) La ciutat meva, que per tot és viva, / té el racó fet per mi, pel viure meu / esquiu i pensatiu”.

Joyce. En el seu cas, el seu col·lega i còmplice de les lletres creua de pressa el Ponte Rosso, sobre el Canal Gran. Una placa ha deixat reflectit el seu amor per la ciutat, on va viure del 1904 al 1920: “La meva ànima és a Trieste!”. Geni indiscutible de la novel·lística moderna, Trieste va ser el racó “natural” on es va refugiar de la seva tempestuosa pàtria d’origen, Irlanda. Cruïlla cosmopolita i mul-ticultural, Trieste era el laboratori europeu idoni on naixeria la psicoa-nàlisi i l’antipsiquiatria en què Joyce, des del seu exili com a professor de la Berlitz School, gestaria molts dels seus personatges dublinesos, espe-cialment el del jueu Leopold Bloom. L’Ulisses, en realitat, es podria resu-mir així: es va concebre i començar a Trieste —els primers capítols—, prosseguit a Zuric, reprès una altra vegada a Trieste i acabat a París. Des del minúscul d’aquell racó dels Habs-burg fins a arribar a l’universal; des dels cèlebres cafès, els diaris i teatres i els seus moviments irredemptistes italians que lluitaven per alliberar-se del jou de l’Imperi de Francesc Jo-sep, tots ells van fer d’aquella Trieste resplendent i emprenedora —“en cada comerciant triestí batega un dolor metafísic”, va dir Slataper— de principi del segle XX una gran capital de la literatura mundial.

Per fi, al final de la Via San Nic-colò, en l’angle amb la Via Dante Alighieri, l’estranger de pas per Trieste es pot trobar amb l’estàtua del poeta i llibreter Umberto Saba, el gran autor de “Il Canzionere”, un bellíssim poema autobiogràfic que figura entre els millors de la llengua italiana. Amb el seu abric llarg i la gorra, així com amb la característica pipa i el bastó de passeig, Saba va tranquil·lament, com cada dia, cap a la seva Llibreria Antiquaria, que tan bon punt va acabar la Primera Guerra Mundial, el 1919, va comprar a un anterior propietari, que l’havia fundat en el seu dia amb el nom de Llibreria Mayländer. “Era una mag-nífica jornada de la tardor immedi-atament després de la guerra”—va

L’escriptor i poetaUmberto Saba, baixant

unes escales alscarrers de Trieste[Foto de by Mondadori

Portfolio/Getty Images]

77

——Llegeixo amb caminador, és a dir, amb un calendari de butxaca que vaig empenyent amb els dits dues o tres línies per sota d’aquella en què tinc fixa-da la mirada. Aquest hàbit el tinc des de l’adolescència. El calendari també em serveix de punt de llibre. No m’agraden els punts de llibre a l’ús, aquells tan bonics que venen a les papereries, per-què són massa es-trets i massa llargs i es dobleguen fàcilment, i alguns, a més, tenen un fil, una cinta, un pen-joll per fer bonic al costat que em posa nerviós.

Durant un temps vaig fer ser-vir una carta com a caminador de la mirada sobre les pàgines dels lli-bres. Una sota d’es-pases. He oblidat quina baralla va quedar incompleta per aquesta raó. No seria la primera vegada que trobo una carta al carrer. No obstant això, em sembla recordar que aquesta que dic pertanyia a una pila de les diverses que teníem a casa.

Jo llegia i la sota em mirava. I de tant en tant jo mirava la sota aturada

damunt la pàgina del llibre i tornava a fer-me la mateixa pregunta que ja em feia quan era petit i que mai no he sabut ni m’han sabut respondre. La sota, la d’espases, però també la de copes i la d’ors i la de bastos, són homes o dones?

L’hi vaig preguntar al pare per recor-dar els dies llunyans en què jo creia que els pares ho saben tot. Va agafar una sota com si la veiés per primera vegada, ell que feia tota la vida que jugava al mus al bar amb els amics; la va estudiar de prop, després una mica de lluny, enca-ra que ell no tenia problemes de vista, i finalment me la va tornar dient-me que era clar. Que era clar, què?

Amb el temps, de tant llegir lli-bres, la carta es va desgastar i, després de perdre la capa

brillant, va començar a esquinçar-se. La vaig substituir per un calendari de butxaca. Una veu fluixa em diu a cau d’orella que em moriré sense haver vist arribar l’home a Mart i sense conèixer del cert el sexe de les sotes. El segon cas em fa una mica més de pena que el primer.

78

D’autor

L’enigma de la sota d’espasesFernando Aramburu

Foto

de l’a

utor

per I

van G

imén

ez